The Washington Post · Ishaan Tharoor

Myanmar ja estava en crisi abans que el sisme de divendres sacsegés el cor del país. Quatre anys de guerra civil entre una junta colpista i un reguitzell de faccions rebels han matat desenes de milers de persones i n’han desplaçades milions. Més de la meitat del territori del país es troba fora del control del règim. L’economia del país està en ruïnes: l’educació i la sanitat es troba sota mínims, i la taxa de pobresa s’ha duplicat d’ençà que la junta militar prengué el poder. Es calcula que enguany uns vint milions de persones –més d’un terç de la població birmana– necessitaran ajuda humanitària d’alguna mena.

Aquesta xifra no farà sinó augmentar després del fort sisme que, a final de la setmana passada, sacsejà la segona ciutat més poblada del país, Mandalay, amb rèpliques en les zones circumdants. Centenars de milers de persones s’han trobat obligades a passar les darreres nits al carrer arran de la destrucció causada pel sisme, que ja ha deixat més de 3.000 morts i gairebé 4.000 ferits –una xifra que tant els analistes com els funcionaris humanitaris preveuen que acabarà essent molt més alta. L’impacte del terratrèmol es va sentir a centenars de quilòmetres de l’epicentre: a Bangkok, la capital tailandesa, per exemple, van morir una desena de persones, pel cap baix.

Testimonis presencials a Mandalay descriuen a The Washington Post una ciutat assolada pel desastre. Edificis sencers de pisos, temples i pagodes s’han esfondrat; les carreteres han quedat partides en dos. El rescat continua tot i la manca d’operaris; molts birmans han hagut de regirar els enderrocs amb les mans en cerca de víctimes. Alguns països veïns de Myanmar, com ara l’Índia i la Xina, hi han enviat ajuda i suport tècnic. Però les organitzacions d’ajuda temen que les conseqüències del sisme siguin tan calamitoses com la tragèdia inicial.

El precedent més immediat de la tragèdia de Myanmar és el terratrèmol que, l’any 2023, va sacsejar el sud de Turquia i el nord de Síria, i que féu més de 50.000 morts. “Una gran quantitat d’edificis de formigó armat mal construïts van esfondrar-se en el terratrèmol de Turquia. A Mandalay, d’aquesta mena d’edificis no en falten pas”, diu The Economist. “Un altre risc per a la ciutat –continua la revista– és que és construïda sobre la plana sedimentària del riu Irauadi. És probable que el sisme remogui aquests sediments, cosa que de retruc podria fer enfonsar les estructures de la superfície o bé fer sortir els sediments a borbollons del subsol i produir ‘volcans de fang’.”

La reclusiva junta militar de Myanmar –formada per generals acostumats a anys d’aïllament internacional– ha fet el pas, molt inusual, de demanar ajuda i suport a països estrangers. La decisió és una mostra tant de la magnitud del desastre com de la feblesa d’un règim que ha perdut terreny en els fronts que manté oberts contra els nombrosos grups rebels, i que aquests darrers anys també ha vist com una multitud de soldats i buròcrates abandonaven la causa. La junta arribà al poder l’any 2021, quan els militars del general Min Aung Hlaing dissolgueren el parlament i detingueren nombrosos polítics elegits democràticament.

Ara els generals no saben a qui recórrer a l’hora de reconstruir el país. Els analistes fa mesos que especulen sobre quan podria caure finalment la junta. El cop d’estat i la brutal repressió de les protestes pro-democràtiques que s’hi succeïren han deixat les forces armades del país en un estat de conflicte permanent amb una bona colla de grups –d’insurgents inexperimentats a milícies ben entrenades i equipades– que controlen les zones frontereres, en què viuen diverses minories ètniques.

Els avenços militars d’aquests grups rebels, sovint aliats, no han fet sinó augmentar la pressió sobre la junta, que fa temps que brega amb una crisi monetària que ha empès molts civils a fugir del país o a afegir-se a la resistència. El mes passat, els militars anunciaren un programa de reclutament militar en massa –una mesura molt impopular– que els analistes han interpretat com un intent desesperat de reforçar-se amb vista a nous embats rebels.

Al desembre, quan el món va veure com el règim del president sirià Baixar al-Assad queia en pocs dies, després de tretze anys de cruenta guerra civil, alguns observadors es preguntaren: arribarà aviat el torn de Myanmar?

Costa de pensar que el règim pugui caure a curt termini, tant per l’instint de supervivència d’aquests generals com per la manca de suport internacional –entre escàs i nul– a l’oposició. Però el terratrèmol, tal com ha assenyalat Hannah Beech, de The New York Times, és un mal tràngols per a un règim assetjat.

Nay Pyi Taw, la capital construïda fa una generació pels generals amb l’objectiu d’aïllar-se encara més de possibles revoltes ciutadanes, defugí el catastròfic cicló Nargis, que matà més de 100.000 birmans l’any 2008. Tanmateix, el terratrèmol de divendres la colpí de ple: molts edificis ministerials van sofrir danys estructurals, i la torre de control de l’aeroport de la ciutat es va esfondrar.

“Tenim una dita que diu que un terratrèmol com aquest és la forma que té la naturalesa de castigar un governant cruel i corrupte”, explicà a Beech un mestre jubilat de Mandalay. “Després de matar tanta gent, Min Aung Hlaing s’enfronta ara al judici de la natura. Fins i tot els ossos d’aquells qui ha assassinat trontollen”, afegí el mestre.

El 2008, el recel de la junta va dificultar el repartiment d’ajuda internacional després del cicló Nargis, cosa que probablement va fer augmentar la xifra de morts. Bob Kitchen, vice-president d’Emergències i Acció Humanitària del Comitè Internacional de Rescat, diu que és massa aviat per a saber quin grau d’accés concedirà la junta als treballadors humanitaris, que hauran de travessar un país devastat per la guerra i esquinçat per incomptables fronts.

El terratrèmol “arriba en un moment en què el país es troba profundament dividit”, explica Kitchen a The Washington Post. I detalla les dificultats dels seus col·legues per a moure’s per Myanmar durant les missions de repartiment d’ajuda. La situació política abans de la catàstrofe, continua, era extremadament fràgil. “Fem tant com podem per ajudar els birmans a tot el país, amb independència dels grups que controlin cada zona”, afegeix.

Però la capacitat per a repartir ajuda als damnificats és molt limitada. Després del cop d’estat, milers de funcionaris van negar-se a treballar per al nou govern i van deixar els serveis públics en mínims; alguns, fins i tot, van afegir-se a la lluita armada contra els militars o bé van fugir a zones controlades pels rebels. Aquests darrers anys, la junta també ha clausurat ONG locals que haurien pogut contribuir a les feines de socors, i això ha agreujat granment les dificultats per a repartir ajut humanitari.

Zin Mar Aung, ministre d’Afers Estrangers del Govern d’Unitat Nacional (GUN), un executiu paral·lel format per dirigents de l’oposició pro-democràtica, explica que els grups d’ajuda vinculats al GUN recelen d’intervenir més activament en les operacions de rescat per por que això pugui deixar-los en risc de ser detinguts pel règim. “És difícil de creure i confiar que la junta mantindrà la nostra gent fora de perill”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’estiu del 2022 l’editorial Columna va començar a reeditar novel·les d’Agatha Christie en català. Les primeres que va posar en circulació foren Assassinat a l’Orient Express i Un cadàver a la biblioteca, i, tot seguit, I aleshores no en quedà cap, una versió més políticament correcta del llibre que tothom coneix amb el nom de Deu negrets. Però la història de la recepció de Christie a casa nostra ve de lluny, ni més ni manco que de fa seixanta anys.

Va ser l’any 1965 quan l’editorial Molino va llançar una col·lecció de novel·les de lladres i serenos anomenada l’Interrogant. Hi va publicar quatre títols d’Agatha Christie: L’assassinat de Roger Ackroyd, Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. El context que en motivava la publicació era força interessant: dos anys abans havia nascut la col·lecció la Cua de Palla, d’Edicions 62, que dirigia Manuel de Pedrolo i que se centrava sobretot en la publicació de clàssics nord-americans; i entre el 1964 i el 1965 va sobreviure la col·lecció l’Enjòlit de l’editorial Aymà, dedicada sobretot a la novel·la d’espionatge. En aquesta aventura editorial es publicaren nou títols de les aventures de James Bond escrites per Ian Fleming i novel·les d’Eric Ambler o Len Deighton, per exemple. Així, doncs, tot semblava que podia ser un bon moment per a introduir Christie en català: 62 se centrava en la novel·la negra, Aymà en l’espionatge i l’enjòlit i Molino es decantava per la reina de la novel·la enigma.

Agatha Christie (1890-1976) ja tenia setanta-cinc anys quan varen començar a publicar-se els seus llibres en català i era una figura de fama mundial. En total, va arribar a publicar 76 novel·les, 21 llibres de relats i 16 obres de teatre, a més de 6 novel·les amb pseudònim i la seva autobiografia. Es considera que és la tercera autora més llegida del món, només superada per la Bíblia i per William Shakespeare. I, sens dubte, és qui mata amb més èxit. Literàriament parlant, és clar. Ja presentava unes xifres de rècord quan la van començar a traduir al català, però que actualment fan rodar el cap: més de dos mil milions d’exemplars venuts en anglès. Les històries protagonitzades sobretot per Hercule Poirot i Miss Marple també han seduït lectors de tot el món que les han llegides en tres-centes llengües diferents. Mil milions d’exemplars venuts més. La majoria de novel·les són del tipus que anomenem “novel·la enigma”, en què allò que compta és trobar qui és el culpable de l’assassinat, i els lectors estaven (i estan encara ara) completament seduïts per la possibilitat de poder resoldre el misteri abans que l’autora l’acabi explicant. D’uns quants dels seus llibres, se n’han fet films.

I doncs, vet aquí el misteri. Per què no va funcionar la col·lecció l’Interrogant de l’editorial Molino i per què el 1965 es varen publicar quatre novel·les de l’autora i prou? Doncs segurament té a veure amb una circumstància del país: encara no havia arribat el moment per a la literatura d’entreteniment i d’evasió. La Cua de Palla també es va morir el 1969 sense haver aconseguit consolidar les vendes previstes i la col·lecció l’Enjòlit, d’Aymà, dura tan sols dos anys. A més, en el cas de Christie encara hi havia un precedent que no convidava a l’optimisme. El 1930, ara fa noranta-cinc anys, ja s’havia intentat publicar per fascicles L’assassinat de Roger Ackroyd, però no va acabar de reeixir i es deixà inacabada.

Per contra, les coses havien canviat de dalt a baix el 1986 quan tant Molino com la Llar del Llibre van voler començar a publicar en català novament les obres de Christie. A Molino li és fàcil: en té prou de recuperar els títols i les traduccions que ja tenia fetes, i fa simplement això: torna a posar en circulació L’assassinat de Roger Ackroyd; Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. La Llar del Llibre comença a publicar diverses novel·les, i entre el 1986 i el 1994 n’arribà a editar quaranta-cinc i a fer alguna interessant campanya de publicitat a la premsa per difondre la iniciativa.

Canvi de paradigma editorial

Què havia canviat en el panorama literari català perquè ara una col·lecció de novel·la enigma es mantingués amb un cert èxit? Unes quantes coses alhora. La primera és la mort del dictador Franco i el començament de la transició. A poc a poc, hi va haver una sensació que la literatura popular havia de conviure amb l’alta literatura. A més a més, s’esdevingué una gran crisi del llibre polític just en acabar la dècada de 1970. El lector tenia ganes de llegir també per passar-ho bé, per entretenir-se. Edicions 62 havia reprès el projecte de la Cua de Palla, ara amb les Seleccions de la Cua de Palla, que tenien bon succés, i el mateix any que Christie es reeditava començava a caminar la Negra de la Magrana, amb obres sobretot catalanes i europees. Per tant, l’autora omplia un buit dins la gran família de la novel·la criminal.

Perquè cal deixar clar que Christie continua la tradició començada per Edgar Allan Poe i conreada, per exemple, per Wilkie Collins i Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes. Són obres que sobretot volen resoldre qui és el culpable d’un crim, molt més que no pas saber com és possible que en una societat hi hagi un crim, que és allò que mira d’entendre la novel·la negra.

Quan la Llar del Llibre va deixar de publicar els llibres de Christie, el 1994, hi va haver dues editorials que varen prendre’n el relleu: Columna i Proa.  Fins el 2002 les dues editorials varen reeditar dinou dels títols de la Llar del llibre i a més a més en varen publicar vint-i-un més. Suma de Letras també en va fer un en català el 2002 i Vicens Vives una de les obres de teatre. La Magrana també va reeditar algun dels títols de la Llar del Llibre. Un cas a banda és el de Deu negrets. Tant amb el títol original com amb el nou (I aleshores no en quedà cap) és el llibre de Christie que ha conegut més versions en català, tot i que és dels més tardans a traduir-se. La Llar del Llibre el publicà el 1994; Columna el 1998, el 2003, el 2014 i el 2022; i La Magrana el 2008 i el 2010. És a dir, set edicions diferents. És, juntament amb Assassinat a l’Orient Express, la novel·la més coneguda de l’autora. En total, s’han publicat en català 70 títols de Christie dels 120 títols de l’autora, cosa que equival al 58% de la seva producció.

La primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles, va ser escrita cap al final de la Primera Guerra Mundial, durant la qual va servir al Destacament d’Ajuda Voluntària (VAD). Hi va crear Hercule Poirot, el detectiu belga destinat a convertir-se en el més popular de la ficció policíaca d’ençà de Sherlock Holmes. La novel·la fou publicada per Bodley Head el 1920.

L’any 1930 Christie va crear un altre detectiu. Ni ella mateixa no esperava que Miss Marple es convertiria en rival de Poirot, però Assassinat a la vicaria va ser tot un èxit i aquest nou personatge carismàtic i inoblidable es va guanyar el fervor del públic. Podia ser un èxit esperable, perquè ja havia protagonitzat contes que havia publicat de manera esparsa en revistes. Un altre dels rècords de l’escriptora té a veure amb el teatre: La ratera, del 1952, és encara avui –al cap de setanta anys– l’obra més representada de la història.

Ni l’autobiografia ni ‘Problema a Pollença’

Un dels fets significatius és que en català no tinguem traduïda la seva autobiografia. Hi ha qui diu que és un llibre farcit de misteris, com ara la seva desaparició durant onze dies el 1926, del qual ella no explica gairebé res. Al llibre ens parla dels seus dos matrimonis i del llarg camí cap a l’èxit literari. Tampoc no s’ha traduït el volum Problem at Pollensa Bay, que té la curiositat de ser l’únic títol de l’autora que té un indret dels Països Catalans com a escenari principal.

Christie va passar les vacances a Mallorca entre el 1930 i el 1933, tot i que ningú no sap exactament en quin moment. Es va allotjar a Pollença, i hi ha dos hotels que es disputen el mèrit d’haver-la acollida: el Sis Pins i l’Illa d’Or. El cas és que Christie va ambientar una novel·la a l’hotel el Pi d’Or, que sembla que era una fusió de tots dos. Tot un problema. La novel·la curta o conte llarg ambientat a Mallorca no és del més excels de la seva producció, però té la gràcia d’estar ambientada a casa. A Mallorca hi va tornar unes quantes vegades entre el 1955 i el 1960. En un d’aquests viatges, anant d’incògnit, es va enrabiar perquè a peu de pista hi havia autoritats amb un ram de flors esperant-se. Però no era per a ella, sinó per a la turista un milió, una noia jove i ben plantada que van triar aleatòriament sense fer gens de cabal de l’autora més llegida del món, que segurament ni tan sols reconegueren. Eren els anys del franquisme i a Christie encara no l’havien traduïda al català. Viatjava d’incògnit, però es va emprenyar com una mona quan va veure que les flors eren per a una noia jove i bonica elegida a l’atzar. Mallorca sempre ha estat així: més interessada a promoure el turisme de sol i platja que no pas el cultural.

Alba Dalmau (Cardedeu, Vallès Oriental, 1987) és llicenciada en comunicació audiovisual i màster en creació literària per la Universitat Pompeu Fabra. El 2017 va publicar el recull de contes Estàndards (Angle), guanyador del premi literari Vila d’Ascó. El 2019 va publicar El camí dels esbarzers (Angle) i el 2021, la novel·la Amor i no (Angle). L’any 2023 va publicar la novel·la curta Ho, ho, ho: una altra història de Nadal (Univers). Ara presenta Si una família (Angle), un relat protagonitzat per la Paloma, una dona de trenta-vuit anys que, sense esperar-ho, queda embarassada i decideix de ser mare soltera. A poc a poc, Dalmau ens endinsa en un relat centrat en els vincles i les relacions d’amistat que qüestiona què considerem avui dia una família.

De tot plegat, en parlem amb l’autora, que també és professora de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, cosa que ens permet d’accedir al pati de l’Ateneu per fer l’entrevista. Les clívies són al punt de floració i comença a respirar-s’hi la primavera.

—Comenceu el llibre amb la següent frase: “Diuen que els vincles de sang no es tornen mai aigua, però es veu que l’aigua es pot tornar sang.” Què vol dir?
—És una frase absolutament representativa del que parla Si una família, que és que, avui en dia, amb el tipus de vida que tenim, en què tot és molt més mòbil i canviant, esdevé família aquella gent amb qui no necessàriament estàs lligat genèticament.

—Queda molt clar què és la sang, però què representa l’aigua?
—Per a mi, l’aigua són totes aquelles persones que, fruit de l’atzar, la casualitat o la causalitat, acaben passant per la teva vida. L’aigua té aquesta cosa tan fluida que lliga molt amb la manera com vivim actualment: ja no estem tota la vida al mateix poble o amb la mateixa parella, sinó que hi ha un flux de moviment, de persones i d’espais que s’assembla molt a aquest riu. És amb aquesta gent amb qui necessàriament hem d’acabar establint vincles si no volem estar sols.

—Actualment, què podem definir com a família?
—La família, per mi, és qualsevol vincle que facis fruit de les cures, de l’afecte. No necessàriament va lligat a cap mena d’etiqueta ni a una obligació forta, sinó que la família és la que tu decideixes, tot i que encara existeix aquesta idea de la família com aquella que et ve imposada i que no pots evitar.

—Els discursos que promouen i defensen l’estructura familiar tradicional van en auge…
—Perquè els interessa moltíssim preservar aquesta idea d’un estat familiarista que, alhora, perpetua les idees del patriarcat, de dir: “L’home va a treballar, però la dona es queda a casa i es dedica a l’amor i a les cures.” Si les dones ens n’anem a treballar, si no som a casa i no cuidem els nostres fills ni cuinem per a la nostra gent gran, és una despesa immensa que haurà d’assumir l’estat. I no està preparat per fer-ho. Als de dretes els va molt bé reforçar aquesta idea i que no canviï perquè, si no, tindrien autèntics problemes pel que fa a polítiques estatals, tal com ja passa ara.

—Heu escrit el llibre per a combatre aquests discursos, o per inquietud personal?
—És que, com es pot combatre? Fins que no aconseguim de canviar les polítiques imperants, l’única manera de fer-ho és a un nivell molt personal. Jo me’n faig creus, que avui en dia la maternitat sigui una cosa tan individual, estàs molt sol amb la criatura! Sempre penso: “Com pot ser que les famílies no ens organitzem? Com pot ser que tots acabem estant en les nostres bombolles molt més amargats del que hauríem d’estar?” Als nens no els toca estar sols amb un adult. El que necessitaríem és tornar a aquella idea de col·lectiu, de tribu. Per què abans les famílies podien tenir vuit fills? Perquè vivien en una masia tots junts i les tietes vigilaven els fills de la germana i entre tots era fàcil pujar tota aquella família. Avui en dia, amb aquestes illes tan petites, és molt poc natural. Reivindico molt la necessitat d’espais com les ludoteques, que haurien de ser imprescindibles. Què fas amb un nen de zero a tres anys a l’hivern? T’estàs a casa tancat perquè no hi ha aquestes alternatives!

—Per què us interessa parlar de les famílies no convencionals? És un tema força recurrent a la vostra obra. Potser per experiència pròpia?
—Curiosament, vinc d’una família molt estable i biparental, però veig que, al meu voltant, això no és la norma. No en sé els percentatges, però juraria que hi ha més famílies no normatives que normatives. Entenc que les etiquetes són necessàries per a poder teoritzar, fer articles o escriure assaigs, però no m’hi he sentit mai gens identificada. L’altre dia sentia Tilda Swinton, dona queer, que deia que quina necessitat teníem de posar-nos etiquetes, que la vida és massa curta per a posar-te dins d’un calaix. Mentre hi hagi afecte i respecte, no haurien de caldre. A Amor i no, per exemple, parlava de per què l’amor ha de ser monogàmic, o poliamorós, o relació oberta… Si som ex, amics, parella; si hi ha sexe o no hi ha sexe… No ho sé, esborrem tots aquests límits en pro d’una forma d’amor més universal! Sé que pot sonar utòpic, però de debò que crec que, si no hi hagués aquests intents interessats que tots siguem en un lloc, tot seria més fàcil.

—Parlant d’etiquetes: quan la Paloma, la protagonista, decideix que serà mare soltera i la seva amiga Aída li diu que l’ajudarà, al poble de seguida els posen l’etiqueta de parella. Jerarquitzem les relacions? Sempre superposem la relació de parella a la d’amistat?
—Sí. La parella s’ha convertit en el centre de tot. Per què hi ha tanta gent que va a teràpia? Per què hi ha tants problemes de parella? Potser perquè hi focalitzem tota l’atenció: ha de ser el teu millor amic, ha de ser gairebé com un pare, ha de ser un amant perfecte, ha de ser un pare perfecte, ha de ser la persona a qui puguis explicar totes les intimitats… Ho aglutinem tot, en la parella! És normal que al final diguis “és que no hi estic bé”, perquè la parella no t’ho pot donar tot! És molt important separar i entendre que potser a una parella no li explicaràs unes coses, però, en canvi, a les amigues, sí. Restar-li una mica de centralitat.

—Respecte de la maternitat, en el llibre també en critiqueu els discursos actuals.
—Crec que últimament es va tornant a un discurs sobre la maternitat ultranaturalista: que si les dones han de donar el pit fins als cinc anys, que si hem de practicar el collit fins que el nen decideixi d’anar a la seva habitació, que si bolquers de tela, que si parts naturals, que si el menjar ha de ser orgànic… Hòstia! Si tu ho vols fer, em sembla fantàstic –perquè això sí que sempre ho diré, que s’han de respectar absolutament totes les maternitats–, però sospita una mica d’aquests discursos que fan que la dona torni a casa.

—Podríeu desenvolupar-ho una mica més?
—A vegades penso que no sé si és aquesta por que la dona va conquerint massa espais masculins i de pretendre que la maternitat torni a dur la dona dins de casa. També és veritat que es diu molt aquesta cosa de les maternitats tan aferrades, però llavors tampoc és possible, perquè no ho pots executar pel ritme de vida, per les condicions laborals, per les baixes de maternitat, etc. Sóc defensora d’abraçar la mediocritat. No passa res si has de posar vint minuts el dia la tele perquè necessites un moment per a tu. No passa res si es menja un tros de pastís. No passa res si li dónes el biberó perquè és l’única manera de poder estar una mica en pau amb tot allò que se’t demana com a dona… Has de ser molt bona mare, però alhora bona treballadora, bona empresària, bona amiga, tenir una relació fantàstica amb la teva parella, etc. Se’ns demanen moltes coses. Facis el que facis, estàs venuda, perquè la culpa te l’emportes tant sí com no. Per això, el personatge de la Paloma és un intent de posar un model que relaxi una mica les dones. És a dir: es pot ser mare, es pot treballar, sentiràs una mica de culpa, no arribaràs a tot, però no passa res. És l’única manera, perquè aquest grau d’exigència en la maternitat fa que moltes dones no vulguin ser mares, perquè és incompatible fer totes dues coses bé. He de renunciar-ne a una. Doncs jo no vull renunciar-ne a cap. No seré perfecta, però ho faré tan bé com sabré.

Podeu comprar Si una família a la Botiga de VilaWeb

—Com a mare, heu viscut totes aquestes pressions que expliqueu?
—Les he viscudes, però amb poca culpa, sincerament. Molt aviat ja vaig pensar que aquests discursos de superdona no els comprava. Ni ho puc ser, ni ho vull. I, bé, he anat prenent les decisions que a mi m’han semblat que serien les que em funcionarien millor. Per exemple, vaig decidir de no donar el pit. Estava molt en pau amb la meva decisió, perquè sabia que si donava el pit a demanda no seria bona mare, perquè no seria feliç. Com que no hauria estat feliç per culpa d’aquest vincle tan dependent, no hauria pogut ser bona mare. He intentat anar trobant l’equilibri –no sempre ho aconsegueixo– i desfer-me una mica d’aquestes culpes tan grosses que et vénen per totes bandes.

—Una de les frases del llibre és: “Per uns moments, penso en les decisions que he pres a la vida, i m’adono que totes han sigut fruit d’algun rampell.” Ho diu la Paloma, que és d’una generació que ha viscut i crescut en crisis econòmiques. Parla una mica del vostre cas, també?
—No, però quan vaig sortir de la universitat estava tan malament el mercat –i més encara el món audiovisual i cultural–, que vaig pensar: “Fes el que et surti.” Com que la cosa estava tan malament, vaig anar-me’n tres anys a Nova York. Quan vaig tornar, vaig enviar currículums a tot arreu, però m’oferien feines que no em permetien de pagar-me el lloguer –una cosa que continua força igual, ara. Anava d’una feina a una altra intentant de millorar cada vegada una miqueta més, però en el món de la cultura t’agafaves en el que podies. Era impensable plantejar-me una vida com la dels meus pares, que em van tenir amb vint-i-un anys, la mare, i vint-i-tres, el pare, que als vint-i-cinc tenien una casa i als quaranta ja ho tenien tot fet. La gent de la meva generació, fins que no hem pogut establir-nos en un habitatge més o menys estable, tenir uns ingressos per a pagar un lloguer i per a mantenir-te a tu, la casa i una criatura, ens hem plantat a una edat que és molt crítica. A més, aquesta idea de les relacions d’avui en dia… Tot és tan estèril, que costa molt asseure’t amb algú i dir: “Ja està, és això”, i tallar amb aquesta idea que sempre hi haurà alguna cosa millor. Arriba un moment en què la biologia mana, i això és el que li passa a la Paloma, que si no s’hagués quedat embarassada, potser no hauria estat mare, però ho fa perquè té una edat que és ara o mai. I amb això jo m’identifico en moltes coses, perquè he deixat que la vida m’anés portant per aquí i per allà, perquè no hi havia l’opció de dir: “Ah, doncs jo vull treballar en una editorial.” Hem hagut de lluitar molt a partir de molta precarietat.

—Un altre dels grans temes és la recerca de la identitat que fa la Simona: saber d’on venim per saber qui som, per entendre’ns també una mica més…
—Sí. M’agradava la idea de parlar de la família per aquest tema tan necessari d’establir vincles, però també la família com a part indiscutible de qui som, del reconeixement de la nostra identitat i de la importància de mirar una mica enrere i saber d’on venim. El personatge de la Simona està inspirat en la meva àvia, que els darrers anys a la residència era força esquerpa i molt fantasiosa. Des de fora, qui no la coneixia podia pensar que era una dona complicada i amb punts foscos, però és que, si no coneixes tota la història que hi ha darrere, no pots entendre en profunditat el personatge. Quan anava a veure-la a la residència, veia els altres avis allà en posicions inertes i pensava: “Quines deuen haver estat les vides d’aquestes persones?” Tant de bo tinguéssim tots una mica més de temps per a parar-nos i escoltar tot el que ens explicaria la gent gran. Segur que n’aprendríem coses.

—Feu un paral·lelisme molt bonic entre la pèrdua de les capacitats de la Simona i l’adquisició de capacitats d’en Roc, el fill de la Paloma. D’alguna manera, es troben en un mateix punt. Això també és fruit d’una situació personal, oi?
—Doncs, sí, això és molt autobiogràfic. L’any que va néixer el meu fill va ser l’any que la meva àvia va entrar a la residència i, en qüestió de sis mesos, era molt fascinant veure com s’arribaven a assemblar aquests dos moments de la vida. La fascinació de veure com, al cap de poc, un va començar a adquirir tot allò que l’altre perdia: el meu fill començava a caminar i la meva àvia deixava de caminar; l’un començava a parlar, l’altre deixava de parlar; l’un començava a menjar sòlid, l’altre deixava de menjar sòlid… Hi havia moltes similituds que, de sobte, es van començar a descompensar. Tantes coses que sabem de la criança i, en canvi, de la vellesa no tenim ni idea de res. És molt, molt minsa la informació que ens arriba. Si necessites comprar un caminador, no saps ni per on començar. Els bolquers de la gent gran… Tot està molt amagat. La infantesa és un moment molt bonic, i també molt rendible. Ens gastem molts diners amb els fills, en canvi, en la vellesa és evident que no es destinen recursos, perquè no genera ingressos. Això m’impactava.

—Per acabar: d’on heu tret el recull de fotografies que surten al llibre?
—Són fotografies del 1920, però són absolutament atzaroses. Tinc una molt bona amiga que és fotògrafa que feia una mena de col·lecció de fotografies antigues divertides per a subratllar la tesi que no és veritat que a l’antiguitat tothom fos tan seriós, simplement és que potser només es podia fer una foto cada cinc anys i, és clar, no tocava posar-se a fer ximpleries. Evidentment que tenien moments de riure, de disfressar-se… Vaig escollir les fotos abans de saber la història, i em vaig obligar a inventar-me que passessin coses a la història que poguessin intercalar perfectament amb aquestes fotografies. Van ser una mena de motor creatiu.

D’ençà dels orígens del pensament polític occidental, la tensió entre llei natural i llei positiva –entre la justícia com a principi immutable i la voluntat popular– ha constituït un dels eixos fonamentals de la reflexió sobre la democràcia. I no ha arribat mai a cap solució acceptable per a tothom i en tot moment. La sentència d’ahir contra Marine Le Pen, que l’aparta de la cursa de la presidència de la república francesa, ens situa novament davant aquest dilema vell, i ens obliga a ponderar uns principis fonamentals que, en aquest cas, clarament, entren en conflicte.

El tribunal ha declarat provat que Le Pen va desviar 4,1 milions d’euros de fons del Parlament Europeu per finançar activitats partidistes. Aquest és, sens dubte, un acte contrari a l’ètica pública. No és, doncs, una condemna per un delicte d’opinió ni per un acte de dissidència política –com era el cas del procediment que va ordir Espanya contra el govern català el 2017.

Però, precisament perquè aquesta condemna implica inhabilitar qui encapçala ara mateix els sondatges de les presidencials, crec que la decisió hauria d’anar revestida d’una legitimitat incontestable, blindada contra tota sospita; i això no passa.

L’extrema dreta francesa, com era previsible, ha adoptat una retòrica carregada d’escarafalls per a presentar-se com a víctima d’una persecució política –i, doncs, provar de tapar el delicte comès. Aquest discurs és clarament una manipulació interessada. Però denunciar això no ens pot fer ignorar aspectes de la sentència que causen una certa perplexitat.

Primer –i accepte que és el més discutible de tots– hi ha l’oportunitat del cas. La utilització inadequada de recursos parlamentaris europeus ha constituït, dissortadament, una pràctica massa estesa en l’ecosistema polític europeu. Però el zel especial posat contra Le Pen i el seu partit preocupa perquè podria entrar de ple en el risc que Tocqueville va posar sobre la taula quan alertava del perill que el poder judicial es convertís en un instrument per a la creació de majories circumstancials contra minories incòmodes.

Segon, hi ha la severitat excepcional d’una inhabilitació d’execució immediata, que no admet cap recurs d’apel·lació efectiu abans de les eleccions presidencials següents. Aquesta mesura, inusual en el sistema judicial francès, contrasta amb la tradició jurídica que considera la proporcionalitat de les penes com a principi rector. La desproporcionalitat, en aquest cas, no rau en la pena en si mateixa, però sí –és evident– en les conseqüències polítiques que, diguem-ho clar, són simplement irreversibles.

I, en tercer lloc, hi ha la disparitat de tractament –paradoxal i molt cridanera– entre Le Pen i el batlle de Perpinyà, Louis Aliot. Si la fonamentació ètica de la sentència radica en la incapacitat dels condemnats per a gestionar recursos públics, és molt contradictori que precisament Aliot, l’únic dels condemnats que actualment exerceix aquesta funció directa, governant la nostra capital del nord, no reba una sentència d’execució immediata i Le Pen, sí.

Jo no crec que això siga, com pretén el Rassemblement National, un “govern dels jutges” que usurpa descaradament la sobirania popular: la intervenció judicial com a contrapès necessari per a evitar abusos de poder forma part dels fonaments de la democràcia. Però no creure això no m’impedeix de reconèixer que aquesta sentència és inquietant perquè altera fonamentalment l’escenari polític, amb una decisió judicial que, pels tres aspectes que he assenyalat adés, no aconsegueix de restar exempta de controvèrsia.

I m’inquieta perquè considere que, en un moment en què la democràcia europea s’enfronta a desafiaments formidables –l’augment de l’extrema dreta, la desconfiança en les institucions, la polarització accelerada, la pèrdua dels consensos més bàsics…–, la integritat dels processos democràtics adquireix una importància cabdal. John Rawls, en la seua teoria de la justícia, ens recorda la importància per a la democràcia que les institucions puguen suportar l’examen de la raó pública, puguen ser acceptables fins i tot per aquells que no comparteixen la ideologia dominant. De manera que quan les decisions judicials que afecten directament el procés electoral susciten dubtes sobre la rotunditat de la seua imparcialitat s’erosiona greument aquest principi bàsic.

Supose que ja s’entén que, malgrat dir tot això, no hi ha res més lluny de la meua intenció que defensar Le Pen o les seues idees. Es tracta, per contra, de defensar un principi que transcendeix les simpaties polítiques conjunturals: que és el poble, en l’exercici de la seua sobirania, que ha de decidir qui el governa. I per això, quan hi ha intervencions judicials que alteren aquest procés, per més justes i fonamentades que siguen, han de ser excepcionalment blindades contra qualsevol ombra de dubte –que els catalans, no ho oblidem pas, ja hem fet un màster accelerat sobre el tema i sabem quin pa s’hi dóna.

 

PS1. Òbviament, la repercussió de la sentència a Catalunya és també especialment important. Per això Ot Bou ha entrevistat el sociòleg Gautier Sabrià, que reflexiona en aquesta entrevista sobre què pot passar a partir d’ara a Perpinyà. A parer seu, l’extrema dreta en pot sortir reforçada: “Amb la sentència d’Aliot, la justícia ha comprat una mica de pau social”.

PS2. La sentència és un colp dur per a l’extrema dreta francesa, que no tenia pla B preparat. Sense Le Pen en la butlleta de vot, tot indica que hauran de recórrer a presentar com a candidat a la presidència de la república Jordan Bardella, un candidat jove i clarament poc preparat. Alexandre Solano n’ha fet el retrat.

PS3. La sentència que ha absolt Dani Alves és el tema de la columna setmanal –sempre aguda i intel·ligent– de Marta Rojals: “Al final tenies raó: no et creurien”.

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com a societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajut, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi juguem molt.

La policia va detenir la passada setmana a València a un home de trenta anys per haver amenaçat de mort unes quantes vegades al president de la Generalitat, Carlos Mazón, mitjançant les xarxes socials.

Concretament, la detenció es va produir el dimecres 26 de març i l’arrestat és acusat d’un presumpte delicte d’odi i amenaces, segons ha avançat El Mundo i han confirmat a Europa Press fonts de la investigació. Pel que sembla, el detingut havia publicat en xarxes socials d’ençà de fa uns tres mesos diferents missatges amenaçadors cap al cap del Consell arran de la seva gestió de la gota freda.

La màxima dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, ha estat inhabilitada avui amb efectes immediats i ara com ara no es podria presentar a les eleccions presidencials franceses. Aquesta tarda ha estat entrevistada als informatius de TF1.

En un clima tens al plató, Le Pen ha dit que el Tribunal Penal de París havia pres una “decisió política” perquè l’ha inhabilitada automàticament, sense esperar que s’acabi el recorregut judicial. Per ella, darrere aquesta decisió hi ha la voluntat d’impedir que es presenti i que sigui elegida a les eleccions presidencials del 2027.

Ha dit que el tribunal obeeix “una instrucció, una ordre, un clima”. I ha afegit: “S’ha vulnerat completament l’estat de dret, perquè s’impedeix un recurs efectiu, que és un dret garantit pel Conveni Europeu de Drets Humans. […] Els jutges han fet ús de pràctiques que semblaven reservades als règims autoritaris.” I també ha remarcat: “És un dia fatal per a la nostra democràcia i el nostre país.” A parer seu, milions de francesos seran privats del candidat que avui es considera el favorit a les eleccions presidencials. “Això hauria d’escandalitzar objectivament tots aquells que estan vinculats a la democràcia i l’estat de dret”, ha afegit.

Tanmateix, Le Pen ha anunciat que recorrerà contra la sentència. Ha detallat que la resolució del recurs d’apel·lació tarda habitualment entre divuit mesos i dos anys, i que aleshores serà massa tard per a presentar-se a les eleccions del 2027: “No em refio de la data de l’apel·lació perquè no en tinc el control. La justícia s’ha de moure ràpidament. Serà massa tard.”  Per això ha demanat que el judici sobre el recurs d’apel·lació es faci com més aviat millor, abans del 2027.

Tenint en compte el recurs, ha dit que encara hi ha un camí: “És estret, però hi és.” Le Pen no vol renunciar a ser la candidata a les presidencials en benefici del president del seu partit, Jordan Bardella. “Bardella és un gran actiu per al moviment, però espero que no hàgim d’utilitzar aquest actiu abans del moment necessari.” I ha afegit: “Lluito amb perseverança i no em deixaré eliminar així com així.” I ha deixat clar que de cap manera no es retirarà de la vida política.

Sobre la possibilitat que Bardella sigui president i ella sigui nomenada primera ministra, diu que no es troba “en aquest estat d’ànim”. “No estic disposada a sotmetre’m a una negació de la democràcia tan fàcilment”, ha dit. També ha descartat a la possibilitat d’apel·lar al dret a l’indult del cap d’estat: “Els indults s’apliquen a una decisió final. Confio en la capacitat d’un tribunal d’apel·lació per a analitzar aquest cas de manera neutral i trobar que en realitat no tenien res a retreure’m.”

Le Pen nega els delictes

La dirigent del Rassemblement National fins i tot ha negat els delictes pels quals ha estat condemnada i ha dit que tot plegat era simplement un “desacord administratiu amb el Parlament Europeu”. I ha concretat: “No hi ha enriquiment personal, no hi ha corrupció, no hi ha res d’això.” Segons ella, els assessors feien política perquè els eurodiputats fan política. Tanmateix, el tribunal sí que troba que hi ha hagut “enriquiment partidista” i les normes són clares: l’assistent parlamentari ha de treballar d’acord amb el mandat del seu eurodiputat.

Unes dues-centes persones s’han concentrat a la plaça Sant Jaume de Barcelona avui a la tarda per rebutjar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de revocar la condemna de l’ex-futbolista Dani Alves i absoldre’l d’un delicte d’agressió sexual a una jove a la discoteca Sutton de Barcelona.

Durant la protesta, convocada per Novembre Feminista i Ca la Dona, a la qual s’han sumat altres col·lectius feministes, s’han sentit crits com ara “Prou agressió institucional”, “Jo sí et crec” o “Revocació de la sentència”. La portaveu del col·lectiu, la jurista Marisa Fernández, ha valorat que la sentència del TSJC implica “un greu precedent que reforça la impunitat dels agressors i desprotegeix les dones”.

Per què el TSJC ha absolt Alves? Les claus d’una sentència que sacseja el cas

Fernández, membre de Novembre Feminista, ha lamentat una sentència que “emmascarada sota rigor científic el que fa és un perjudici de fons contra les dones”. Fernández ha explicat que “el gran debat del text” és que en els enregistraments de les càmeres de la discoteca Sutton que van gravar la noia i les seves amigues ballant amb Alves “no se la veia incòmoda”.

“És posar la norma de la bona dona, de com s’ha de comportar, ha de manifestar que no està còmoda”, ha lamentat la jurista, per recordar tot seguit que “la llei del sí és sí va canviar el paradigma. Ja no necessites demostrar incomoditat. El que necessites és el consentiment. I potser el va donar per ballar però després ja no, perquè es pot treure en qualsevol moment”.

Fernández ha lamentat que la sentència pot ser molt “dissuasiva” per a les dones, perquè s’ha absolt l’acusat d’un cas amb nombroses “proves perifèriques”, com són el testimoni de l’amiga de la víctima, de la cosina, del personal de la discoteca o dels Mossos d’Esquadra. Per això ha considerat que l’estàndard de presumpció d’innocència de la decisió del TSJC és inadmissible.

Cecília Carrillo portaveu de novembre feminista i de l’assemblea 8-M, ha lamentat que la sentència transmet un missatge molt equivocat a agressors i víctimes. “Qui voldrà denunciar? Amb un cas amb tantes proves i amb un acusat canviant la versió cinc vegades és vergonyós que el tribunal l’absolgui”. A parer de Carrillo, “queda clar que les dones estan indefenses davant d’aquests casos de poder”.

“No ens cansarem i continuarem sortint al carrer perquè ja és hora que la societat en general sigui conscient que aquest tipus de violència i les agressions del sistema violenten dones però també homes. La violència patriarcal afecta homes i dones”, ha reblat.

Un moment de la protesta (fotografia: ACN / Norma Vidal). Cas greu de violència institucional

Durant la concentració, s’ha repartit un comunicat en què el col·lectiu Novembre Feminista considera la sentència un cas greu de violència institucional perquè evidencia com les institucions poden reproduir i perpetuar la impunitat davant les violències sexuals.

Alhora, el text considera que la decisió del TSJC contravé acords internacionals assumits per l’estat espanyol com ara el Conveni d’Istanbul, que obliga a garantir que els procediments judicials incorporen “una mirada de gènere i una comprensió clara de les dinàmiques de poder i control pròpies de les violències masclistes”.

En lloc d’això, afegeix el comunicat, el cas posa en relleu la manca de formació especialitzada de la judicatura en violències sexuals i la persistència de biaixos patriarcals en la valoració de proves i testimonis.

Novembre Feminista també opina que el cas Alves no és aïllat sinó “una expressió més d’un sistema que sovint posa el focus en la víctima” i eximeix de responsabilitats els agressors, especialment quan tenen poder, fama o diners.

Per tot plegat, el col·lectiu exigeix una “reforma profunda” del sistema judicial i l’aplicació efectiva de la perspectiva feminista. “No acceptem que es qüestioni la credibilitat de les dones que denuncien violències masclistes”, rebla el text.

Totes les línies dels Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM) han tornat a posar-se en marxa després d’haver estat vora de dues hores interrompudes a causa d’un atropellament mortal a prop del Polígon de Marratxí.

L’accident ha passat cap a les 19.00 quan l’home ha estat atropellat per un tren en un pas habilitat a Son Ramonell, segons que ha informat la Guàrdia Civil, que ha obert una investigació per aclarir els fets.

En un missatge a la xarxa social X, SFM havia assenyalat que la incidència s’ha produït a prop de l’estació del Polígon de Marratxí i posteriorment n’ha anunciat el restabliment.

A causa d'una incidència prop de l'estació de Polígon de Marratxí, la circulació es troba temporalment interrompuda en totes les línies. Continuam informant. pic.twitter.com/SVZUDtmUTy

— SFM (@sferroviarism) March 31, 2025

Ja s'ha restablert la circulació. Disculpin les molèsties ocasionades. pic.twitter.com/upoVsxT9re

— SFM (@sferroviarism) March 31, 2025

El diputat al congrés espanyol i regidor a Es Migjorn Gran, Pepe Mercadal, ha anunciat avui la candidatura per dirigir el PSIB de Menorca. Aquesta decisió arriba una volta que la fins ara secretària general, Susana Mora, comuniqués dissabte que no optaria a la reelecció.

Mercadal, que des del 2022 ha exercit com a secretari de Polítiques Europees del partit a Menorca, ha manifestat la voluntat de “fer un pas més” i “deixar-se la pell per defensar l’illa” davant els qui actualment governen, a qui acusa de posar en perill el seu futur.

Fill de l’ex-regidora i ex-diputada autonòmica Elena Baquero, Mercadal assegura que ha pres aquesta decisió “des del cor i pensant en el millor per a la societat”, segons que ha expressat a través de les seves xarxes socials.

L’elecció del nou secretari general i de l’equip que l’acompanyarà durant els pròxims quatre anys es durà a terme en el marc del 15è Congrés insular de la Federació Socialista de Menorca, programat per al pròxim 10 de maig.

Tot i ser rellevada del seu càrrec a Menorca, Susana Mora ha estat incorporada a la nova executiva regional del PSIB-PSOE com a secretària de connectivitat i fet insular, dins la direcció encapçalada per l’actual presidenta del Congrés, Francina Armengol.

“Allò que els ensenyen a l’escola no els prepara per a la realitat que es trobaran en acabat, quan facin el salt laboral, ni tan sols s’acosta a les necessitats que tenen les empreses. Lluny de convergir, les tendències que segueixen les dues línies cabdals en el mercat –educació i necessitats laborals– sembla que divergeixen més. Com conjugar aquesta realitat amb la necessitat de cobrir els llocs de feina qualificats que va deixant la gent de més edat?” Aquest paràgraf no ens aporta res de nou, oi? Només té una curiositat, que el vaig escriure en un article de La Vanguardia l’abril del 2007. És a dir, que fa divuit anys que sentim la mateixa cançó, o molt semblant, segons la qual els empresaris no troben la gent que necessiten, i sembla que no hagi passat el temps. Tan difícil és posar fi a aquesta divergència? De llavors ençà, s’ha fet alguna cosa, sobretot s’ha avançat en FP, però queda clar que no n’hi ha prou.

I no n’hi ha prou perquè com més va hi ha més empreses que es queixen dels problemes que tenen per a contractar la gent que necessiten, sobretot les petites i mitjanes. I la situació és general, a tota mena de sectors i feines. Hi ha qui sempre diu que la raó és que no es paga prou, però no crec que sigui això i prou. Si el problema fos únicament aquest, no s’estendria a gairebé tots els sectors, com passa ara. Sembla que no trobem la manera d’encaixar l’oferta i la demanda. I, més complicat encara, no s’entén com aquesta situació pot conviure, per exemple, amb una de les taxes més altes de desocupació juvenil –i general– en l’àmbit europeu. Cal recordar que a Catalunya aquesta taxa per als joves és del 22,4%, a final del 2024, i a l’estat espanyol, del 26,9%, segons l’INE.

Una magnitud en què es reflecteix clarament aquesta dificultat és el temps que triguen les empreses a completar un procés de selecció determinat. Un estudi interessant de la PIMEC i la UOC, elaborat amb dades del Baròmetre de Competències i Ocupacions de Catalunya, publicat fa pocs dies, posa de manifest aquest problema, en què tots, com a societat, hi perdem i ningú no hi guanya.

Segons les dades de l’enquesta en què es basa l’estudi del “Quart focus del baròmetre sobre les necessitats de talent de les pimes catalanes”, resulta que un 30,3% dels processos de selecció s’han cobert en un període de temps comprès entre els sis mesos i l’any; un 30,1% han tardat entre tres mesos i sis, i un 27,6% s’han tancat en tres mesos o menys. A més, un 5,4% dels processos han requerit més d’un any per completar-se.

Els autors de l’estudi consideren que aquestes xifres evidencien que les pimes afronten dificultats i desafiaments significatius per a completar els seus processos de selecció. Gairebé la meitat (el 48,6%) de les empreses que han començat un procés de selecció han tingut dificultats significatives per a cobrir la vacant amb el perfil professional necessari.

Em comenta la directora de l’àrea de treball de PIMEC, Sílvia Miró: “Cal destacar que les empreses de menor dimensió sovint utilitzen canals de captació diferents dels de les grans empreses, i cal fer servir eines com aquest baròmetre per a complementar i captar millor les seves necessitats”. Es mostra molt crítica amb les polítiques actives de l’administració. “Si no milloren, continuarem castigant la competitivitat i el creixement de les nostres pimes”, diu. L’estudi també posa de manifest la importància de tractar les necessitats de talent específiques de les pimes, atès que aquestes empreses representen el gran gruix del teixit empresarial català i són responsables d’una porció molt significativa de l’ocupació i la generació de riquesa.

“Necessitem un sistema que tingui en compte aquesta demanda, atès que el 67% de les pimes que han començat processos de contractació els darrers divuit mesos no troben candidats per als llocs de feina que busquen en un termini que es pot considerar raonable”, es queixava el president de la PIMEC en l’acte de presentació. I afegia: “Per això és tan important la tasca que fem amb la UOC de posar dades i analitzar allò que passa en l’àmbit de la formació, que és un dels elements estratègics més importants en què podem invertir.”

En la comparació per la grandària de les empreses, segons l’estudi, la situació és més complicada en les mitjanes, entre 50 treballadors i 99, i en les petites, entre 10 treballadors i 49: el 68,18% i el 55,6%, respectivament, de les vacants obertes per aquestes empreses han estat considerades “difícils de cobrir”.

Aquestes dificultats per trobar els perfils professionals amb les competències necessàries són especialment evidents en alguns sectors, com ara, el de la construcció, on el 65% de les posicions vacants es consideren de “difícil cobertura”. Una situació que es repeteix en la indústria manufacturera (50%), les activitats professionals (50%), l’educació (50%) i en el comerç (49%). M’explica Miró que “difícil cobertura” és “una definició que fan les mateixes empreses enquestades dels llocs on habitualment els costa més de trobar les persones adients”. I afegeix: “Moltes empreses acaben contractant persones amb els coneixements tècnics i després les acaben de formar a casa.”

I quins són els nivells formatius més reclamats? En més de la meitat de les vacants ofertes per les pimes, són ESO, batxillerat i FP, i les que han requerit un nivell superior representen només un 17,5% del total. Quant a les competències més sol·licitades en les vacants ofertes per les empreses participants, destaquen l’atenció als clients, la comunicació i la proactivitat, és a dir, competències toves.

En conseqüència, l’estudi subratlla que la formació i el desenvolupament en aquest tipus de competències podrien millorar l’ocupabilitat dels candidats. De totes maneres, com apunta Miró: “Cal continuar indagant en les causes d’aquesta manca de candidats en un context de taxa d’atur elevada en relació amb l’àmbit europeu. En particular, cal entendre si falten canals per a arribar als candidats potencials, si els treballadors no es presenten a les ofertes perquè no es consideren prou qualificats, o bé si, tot i estar qualificats, no estan disposats a treballar en les condicions ofertes.”

 

La CUP ha registrat una bateria de preguntes al parlament en què demana al Departament d’Interior informació sobre els atacs del 15 de març a Sabadell, quan dos artefactes explosius van esclatar en una zona on es feien activitats de moviments independentistes.

Els cupaires, amb el suport del Casal Independentista i Popular de Sabadell, el Moviment Popular de Sabadell i la Crida per Sabadell, volen saber les accions que ha endegat l’executiu català per “combatre atacs, amenaces i coaccions de l’extrema dreta”. “Volem saber el full de ruta del govern per fer front al creixement de l’extrema dreta i a les seves actuacions violentes contra els drets fonamentals i les llibertats”, ha dit la diputada Pilar Castillejo.

Segons que ha explicat la diputada, un dels dos artefactes va esclatar a l’aire, enmig d’una calçotada popular, amb centenars de persones enmig d’una plaça i per sort no va causar ferits. El segon va explotar a la façana d’uns veïns i activistes de la Crida per Sabadell poc després i a molt poca distància de la primera explosió.

Castillejo no ha descartat que els atacs estiguin vinculats a grups d’extrema dreta: “Cada cop són més actius a Sabadell i arreu del país”. I ha alertat que els moviments independentistes han denunciat els fets a escala judicial.

A la bateria de preguntes, la CUP demana a Interior la informació de què disposa “en relació amb els grups d’extrema dreta i a la seva activitat”, inclosa la llista “d’accions i actuacions en relació amb els atacs, amenaces, coaccions, denúncies i altres protagonitzats per aquests grups d’extrema dreta”.

També demanen quines són les accions que ha dut a terme el govern en relació amb aquestes actuacions dels grups d’extrema dreta, així com els plans que té elaborats, els recursos que hi destina o bé si s’ha col·laborat i de quina manera amb l’Ajuntament de Sabadell.

“En definitiva, el que volem saber és quin és el full de ruta del Govern per fer front al creixement de l’extrema dreta i a les seves actuacions violentes contra els drets fonamentals i les llibertats”, ha dit Castillejo.

a càrrec de l'Anna Danés. Activitat per a infants de 6 a 8 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El dissetè festival Sismògraf d’Olot (Garrotxa) presenta vint-i-tres propostes que enguany estan relacionades amb els boscos de l’entorn i els aliments. El certamen, que es farà en diversos espais de la capital de la Garrotxa entre el 24 i el 30 d’abril contempla propostes que van des d’una rua creada pel cofundador de la Fura dels Baus, Marcel·lí Antúnez, i que es pregunta sobre la civilització i la relació dels humans amb els aliments, a un espectacle que combina l’escalada i la coreografia i que és una coproducció del festival. A més, també es podran veure propostes interdisciplinàries, moltes d’elles internacionals. El darrer cap de setmana, el festival estarà centrat en la dansa amb el Sismodansa, amb artistes com LaFonte Cia o Marta Izquierdo.

Del 24 al 30 d’abril Olot tornarà a ser l’epicentre de les arts en moviment a Catalunya. El festival Sismògraf engegarà aquesta nova edició, la quarta d’ençà que es va repensar com un certamen que detecta el moviment del cos i del planeta. Un lema escollit per relligar la cultura amb la importància de sensibilitzar amb relació al planeta. Des d’aquest punt de vista, l’organització escull cada any unes erupcions diferents, o cosa que és equivalent, una línia argumental concreta i que relaciona l’art i la reflexió de com poder habitar millor el planeta.

Aquesta edició seran els aliments i els boscos. “Creiem que encaixa perfectament amb la comarca a la qual estem, que està rodejada de natura”, assenyala la directora del Sismògraf, Tena Busquets. Entre les propostes hi destaca la Natura Centrum Est, de Marcel·lí Antúnez. Es tracta d’una rua en què l’artista vol posar a debat la cultura alimentària i que està pensada a partir de l’hort que Antúnez conrea al Moianès.

Un altre dels espectacles que destaquen i que té com a fil conductor els aliments és el de Mapa Caníbal de Maria Camila Sanjinés. Es tracta d’una cartografia que explora les tradicions culinàries, a més de com i d’on s’alimenten els olotins. L’espectacle també tindrà diverses activacions en viu.

L’obertura del festival anirà a càrrec de la instal·lació videogràfica The City horses que representa que un ramat d’egües ocupen la ciutat. Es tracta d’una proposta que agrupa quatre projeccions i que recull prop d’un centenar de testimonis de dones que han participat en el projecte. En els vídeos es poden veure com es passegen com a egües salvatges per carrers i places.

Els boscos

L’altra erupció d’aquesta edició és la que té a veure amb els boscos d’Olot i de la Garrotxa. Aquí destaca Timeless Streams. Whispers of the earth. La proposta és una combinació d’escalada i coreografia que s’adapta al paisatge on es representa i que està coproduïda pel Sismògraf. L’espectacle és la segona proposta de The Mountain Range, Beyond Borders, que és el projecte de l’escaladora i coreògrafa noruega Helle Siljeholm i la curadora italiana Lisa Gilardino. Timeless Streams. Whispers of the earth explora les dimensions de quatre paisatges europeus: les Dolomites italianes, els Prepirineus, les illes Açores i Islàndia.

A Incendis, la companyia catalana Ça Marche entra a parlar amb l’espectador sobre la devastació que suposa un foc a un paratge natural, però també evoca la capacitat del mateix bosc per renéixer. Un espectacle que es podrà veure en un dispositiu immersiu, amb llum, fum i so, que simula un gran incendi forestal al Parc Nou d’Olot.

Una altra proposta relacionada amb l’entorn dels boscos és Xai específic #1. El bosc d’Aram Pou i el Col·lectiu de Professionals del Circ de Girona, que inicia una recerca sobre arts vives i boscos. Es tracta d’una col·laboració que s’estendrà fins més enllà del festival gràcies a la Carta Verda, una iniciativa del Sismògraf que vol oferir temps i recursos a un creador o creadora.

Entre la resta de la programació destaca Yo no tengo nombre / I have no name, una proposta de la companyia catalano-suïssa El Conde de Torrefiel on el paisatge esdevé tots els elements de la peça teatral que imagina com la natura percep l’ésser humà. Qui torna a visitar el Sismògraf és Sol Picó, aquesta vegada amb Lastre, un muntatge on treballa amb una corporalitat més animal, més lliure, menys pesada i que es podrà veure al voltant d’una gran foguera, a la plaça de braus.

A tot això s’hi sumen l’exploració sobre masculinitat i virilitat que plantegen els acròbates belgues Arno Ferrera, Gilles Polet i Charlie Hession a Armour, la instal·lació audiovisual Multiverse, de Humanhood, un diàleg entre la companyia francesa Ex Nihilo i el projecte de regeneració del nucli antic d’Olot.

Sismodansa

I com és habitual, el festival s’acaba donant protagonisme a la dansa de la mà de LaFonte Cia. amb Que et fessis vella / Sí que em faria escopir sang, una peça creada a partir de l’obra de Gabriel Ferrater. Aquesta és una proposta de Balla’m un llibre, el cicle de coreografies curtes creades a partir de textos literaris. Una col·laboració entre l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya i el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura.

L’última jornada del Sismodansa, Marta Izquierdo Muñoz que portarà als carrers d’Olot FLIP, un solo de dansa sobre patins que és també un homenatge al destacat ballarí contemporani i patinador artístic Éric Martin. Finalment, THIS IS NOT (An Act of Love and Resistance), d’Aina Alegre i CCN Grenoble & STUDIO FICTIF, reunirà nou intèrprets femenines –quatre instrumentistes i cinc ballarines– en una peça musical i coreogràfica.

El dissetè festival Sismògraf d’Olot (Garrotxa) presenta vint-i-tres propostes que enguany estan relacionades amb els boscos de l’entorn i els aliments. El certamen, que es farà en diversos espais de la capital de la Garrotxa entre el 24 i el 30 d’abril contempla propostes que van des d’una rua creada pel cofundador de la Fura dels Baus, Marcel·lí Antúnez, i que es pregunta sobre la civilització i la relació dels humans amb els aliments, a un espectacle que combina l’escalada i la coreografia i que és una coproducció del festival. A més, també es podran veure propostes interdisciplinàries, moltes d’elles internacionals. El darrer cap de setmana, el festival estarà centrat en la dansa amb el Sismodansa, amb artistes com LaFonte Cia o Marta Izquierdo.

Del 24 al 30 d’abril Olot tornarà a ser l’epicentre de les arts en moviment a Catalunya. El festival Sismògraf engegarà aquesta nova edició, la quarta d’ençà que es va repensar com un certamen que detecta el moviment del cos i del planeta. Un lema escollit per relligar la cultura amb la importància de sensibilitzar amb relació al planeta. Des d’aquest punt de vista, l’organització escull cada any unes erupcions diferents, o cosa que és equivalent, una línia argumental concreta i que relaciona l’art i la reflexió de com poder habitar millor el planeta.

Aquesta edició seran els aliments i els boscos. “Creiem que encaixa perfectament amb la comarca a la qual estem, que està rodejada de natura”, assenyala la directora del Sismògraf, Tena Busquets. Entre les propostes hi destaca la Natura Centrum Est, de Marcel·lí Antúnez. Es tracta d’una rua en què l’artista vol posar a debat la cultura alimentària i que està pensada a partir de l’hort que Antúnez conrea al Moianès.

Un altre dels espectacles que destaquen i que té com a fil conductor els aliments és el de Mapa Caníbal de Maria Camila Sanjinés. Es tracta d’una cartografia que explora les tradicions culinàries, a més de com i d’on s’alimenten els olotins. L’espectacle també tindrà diverses activacions en viu.

L’obertura del festival anirà a càrrec de la instal·lació videogràfica The City horses que representa que un ramat d’egües ocupen la ciutat. Es tracta d’una proposta que agrupa quatre projeccions i que recull prop d’un centenar de testimonis de dones que han participat en el projecte. En els vídeos es poden veure com es passegen com a egües salvatges per carrers i places.

Els boscos

L’altra erupció d’aquesta edició és la que té a veure amb els boscos d’Olot i de la Garrotxa. Aquí destaca Timeless Streams. Whispers of the earth. La proposta és una combinació d’escalada i coreografia que s’adapta al paisatge on es representa i que està coproduïda pel Sismògraf. L’espectacle és la segona proposta de The Mountain Range, Beyond Borders, que és el projecte de l’escaladora i coreògrafa noruega Helle Siljeholm i la curadora italiana Lisa Gilardino. Timeless Streams. Whispers of the earth explora les dimensions de quatre paisatges europeus: les Dolomites italianes, els Prepirineus, les illes Açores i Islàndia.

A Incendis, la companyia catalana Ça Marche entra a parlar amb l’espectador sobre la devastació que suposa un foc a un paratge natural, però també evoca la capacitat del mateix bosc per renéixer. Un espectacle que es podrà veure en un dispositiu immersiu, amb llum, fum i so, que simula un gran incendi forestal al Parc Nou d’Olot.

Una altra proposta relacionada amb l’entorn dels boscos és Xai específic #1. El bosc d’Aram Pou i el Col·lectiu de Professionals del Circ de Girona, que inicia una recerca sobre arts vives i boscos. Es tracta d’una col·laboració que s’estendrà fins més enllà del festival gràcies a la Carta Verda, una iniciativa del Sismògraf que vol oferir temps i recursos a un creador o creadora.

Entre la resta de la programació destaca Yo no tengo nombre / I have no name, una proposta de la companyia catalano-suïssa El Conde de Torrefiel on el paisatge esdevé tots els elements de la peça teatral que imagina com la natura percep l’ésser humà. Qui torna a visitar el Sismògraf és Sol Picó, aquesta vegada amb Lastre, un muntatge on treballa amb una corporalitat més animal, més lliure, menys pesada i que es podrà veure al voltant d’una gran foguera, a la plaça de braus.

A tot això s’hi sumen l’exploració sobre masculinitat i virilitat que plantegen els acròbates belgues Arno Ferrera, Gilles Polet i Charlie Hession a Armour, la instal·lació audiovisual Multiverse, de Humanhood, un diàleg entre la companyia francesa Ex Nihilo i el projecte de regeneració del nucli antic d’Olot.

Sismodansa

I com és habitual, el festival s’acaba donant protagonisme a la dansa de la mà de LaFonte Cia. amb Que et fessis vella / Sí que em faria escopir sang, una peça creada a partir de l’obra de Gabriel Ferrater. Aquesta és una proposta de Balla’m un llibre, el cicle de coreografies curtes creades a partir de textos literaris. Una col·laboració entre l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya i el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura.

L’última jornada del Sismodansa, Marta Izquierdo Muñoz que portarà als carrers d’Olot FLIP, un solo de dansa sobre patins que és també un homenatge al destacat ballarí contemporani i patinador artístic Éric Martin. Finalment, THIS IS NOT (An Act of Love and Resistance), d’Aina Alegre i CCN Grenoble & STUDIO FICTIF, reunirà nou intèrprets femenines –quatre instrumentistes i cinc ballarines– en una peça musical i coreogràfica.

El president de SEAT i Cupra, Wayne Griffiths, ha decidit de deixar el càrrec de manera immediata per “emprendre nous desafiaments”, segons que ha informat la companyia en un comunicat. L’actual vice-president executiu de producció i logística de SEAT, Markus Haupt, assumirà la direcció interina de la companyia fins que se’n trobi un successor, que “s’anunciarà pròximament”.

Griffiths va ser nomenat conseller delegat de SEAT i Cupra el 2020 i l’empresa destaca que ha tingut un “paper decisiu” en l’evolució de la marca Cupra, que s’ha convertit en una de les que més creix dins de mercat europeu.

El juny passat, Griffiths ja va dimitir com a president de la patronal de fabricants de vehicles, ANFAC, decebut per la que considerava la “inacció del govern en favor de l’electrificació”.

Com a conseller delegat de SEAT i Cupra, també ha estat molt crític amb la lentitud en el desplegament dels ajuts a l’electrificació, tot i que recentment va celebrar els plans de la Generalitat en aquesta línia. 

Resultats rècord

Griffiths se’n va de SEAT després de tancar un 2024 amb un benefici operatiu de 633 milions d’euros, un augment de 8 milions respecte als 625 milions del 2023, segons la comptabilitat internacional. El benefici després d’impostos amb el mètode de comptabilitat espanyola és de 522 milions, un 5% per sota dels guanys de 548 milions registrats llavors pel menor ús de crèdits fiscals per les pèrdues d’anys anteriors.

A més, el volum de negoci també tanca l’any en un rècord històric de 14.530 milions d’euros, un 0,2% més que el 2023, quan van ser 14.333 milions. En conferència de premsa de resultats, SEAT va destacar que l’exercici financer havia sigut “rècord” en un context molt difícil i va lamentar que el creixement econòmic lent, l’auge de la competència i la lenta absorció de vehicles elèctrics havien “impactat als marges” del grup.

Durant l’any passat, SEAT va entregar 558.169 cotxes, per sobre dels 519.175 de l’any anterior (+7,5%). CUPRA continua batent rècords, amb 248.123 vendes, un 7,5% més, i SEAT recuperant el ritme amb 310.046 cotxes entregats (+7,5%). 

El president de SEAT i Cupra, Wayne Griffiths, ha decidit de deixar el càrrec de manera immediata per “emprendre nous desafiaments”, segons que ha informat la companyia en un comunicat. L’actual vice-president executiu de producció i logística de SEAT, Markus Haupt, assumirà la direcció interina de la companyia fins que se’n trobi un successor, que “s’anunciarà pròximament”.

Griffiths va ser nomenat conseller delegat de SEAT i Cupra el 2020 i l’empresa destaca que ha tingut un “paper decisiu” en l’evolució de la marca Cupra, que s’ha convertit en una de les que més creix dins de mercat europeu.

El juny passat, Griffiths ja va dimitir com a president de la patronal de fabricants de vehicles, ANFAC, decebut per la que considerava la “inacció del govern en favor de l’electrificació”.

Com a conseller delegat de SEAT i Cupra, també ha estat molt crític amb la lentitud en el desplegament dels ajuts a l’electrificació, tot i que recentment va celebrar els plans de la Generalitat en aquesta línia. 

Resultats rècord

Griffiths se’n va de SEAT després de tancar un 2024 amb un benefici operatiu de 633 milions d’euros, un augment de 8 milions respecte als 625 milions del 2023, segons la comptabilitat internacional. El benefici després d’impostos amb el mètode de comptabilitat espanyola és de 522 milions, un 5% per sota dels guanys de 548 milions registrats llavors pel menor ús de crèdits fiscals per les pèrdues d’anys anteriors.

A més, el volum de negoci també tanca l’any en un rècord històric de 14.530 milions d’euros, un 0,2% més que el 2023, quan van ser 14.333 milions. En conferència de premsa de resultats, SEAT va destacar que l’exercici financer havia sigut “rècord” en un context molt difícil i va lamentar que el creixement econòmic lent, l’auge de la competència i la lenta absorció de vehicles elèctrics havien “impactat als marges” del grup.

Durant l’any passat, SEAT va entregar 558.169 cotxes, per sobre dels 519.175 de l’any anterior (+7,5%). CUPRA continua batent rècords, amb 248.123 vendes, un 7,5% més, i SEAT recuperant el ritme amb 310.046 cotxes entregats (+7,5%). 

La sala penal del Tribunal Suprem espanyol ha refusat la querella de l’ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa contra la magistrada Maria Eugènia Alegret, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per haver-lo fet detenir de manera il·legal i injustificada el 27 d’octubre de 2021 perquè el mes anterior no s’havia presentat a declarar quan fou citat en la instrucció de la causa per desobediència al Tribunal Constitucional, en què finalment fou absolt.

El tribunal refusa l’acusació de prevaricació i d’un delicte contra la inviolabilitat parlamentària per “irrellevància penal manifesta” i assegura que la querella no conté “cap fet que pugui merèixer retret legal i que, per tant, justifiqui l’obertura d’un procés penal d’investigació” i que la no-compareixença sense causa permet al jutge d’acordar la detenció.

Costa denunciava que havia estat detingut de manera arbitrària i argumentava que la detenció havia estat “completament inútil i supèrflua”, no havia “aportat cap benefici a la instrucció de la causa” ni havia contribuït “a salvaguardar la finalitat del procés o els drets de les parts”. Sobre això, deia que la detenció “no tenia cap finalitat legítima, ni era idònia, ni era necessària ni era proporcionada en sentit estricte”. Exposava que és “absolutament desproporcionat privar un investigat de la seva llibertat, encara que només sigui unes hores” pel fet de no comparèixer personalment a declarar en una causa penal, i que té el dret fonamental de no fer-ho. Més encara, tenint en compte que ja va comparèixer i va prendre coneixement de les actuacions, que té un advocat exercint-ne la defensa i que està a disposició del tribunal”.

Abans d’arribar aquí, Costa va haver de passar pel jutjat d’instrucció 20 de Barcelona, on va interposar inicialment la denúncia contra Alegret, poc després d’aquella detenció. Però la jutgessa d’aquest tribunal va desestimar la querella tot dient que calia presentar-la al Suprem perquè s’adreçava contra una magistrada del TSJC. L’Audiència de Barcelona va corregir aquell arxivament i va exigir a la jutgessa que obrís una investigació. Però la fiscalia hi va recórrer, i la causa va anar a parar al Tribunal Suprem, concretament a les mans del jutge instructor Pablo Llarena. Finalment, la sala penal del Suprem es va declarar competent quan s’obria la via d’acabar al  Tribunal Europeu dels Drets Humans.

El Tribunal Penal de París ha declarat culpable el batlle de Perpinyà, Louis Aliot, de malversació de fons de la Unió Europea per haver pagat assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit, juntament amb la màxima dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, i altres dirigents de Rassemblement National.

Aliot i Le Pen, condemnats a presó i inhabilitació per malversació de fons

En el cas d’Aliot, ha estat condemnat a divuit mesos de presó, tres anys d’inhabilitació, una multa de 8.000 euros i a portar un braçalet electrònic. A diferència de Le Pen, la inhabilitació no serà d’aplicació immediata per “preservar la llibertat dels electors que han triat el seu batlle”. Així, doncs, com afecta la condemna a la batllia de Perpinyà?

En primer terme, hi haurà una situació insòlita, perquè el batlle haurà de portar un braçalet electrònic per haver malversat. Després, tot dependrà si Aliot continua el recorregut judicial. Si accepta la condemna, serà inhabilitat i haurà de deixar el càrrec, una opció ara com ara remota. Però si es presenta un recurs al tribunal de cassació, és a dir, en segona instància, la inhabilitació serà suspesa, mantindrà el càrrec de batlle de Perpinyà i, si el judici d’apel·lació es fa després del març del 2026, es podrà presentar novament a les eleccions municipals i aspirar a un segon mandat com a batlle.

Qui substituiria Aliot?

En el cas que no apel·li o que la sentència en segona instància arribi abans de març del 2026, i sigui condemnatòria, no es podrà presentar a les eleccions municipals. Ací es preveu que comenci una pugna dins el partit.

Aliot havia elegit Patricia Fourquet, actualment batllessa de districte de Perpinyà est, com a substituta de batlle en cas d’inhabilitació, per uns mesos, en cas que la inhabilitació fos d’aplicació immediata. Aquesta decisió era vista com un moviment per a posar al capdavant del govern de Perpinyà un regidor de la màxima confiança que no tenia ambició de rivalitzar-hi i que, per tant, i a diferència d’alguns dirigents de més pes, en un principi no li voldria disputar el lloc quan l’actual batlle pugui tornar a la política.

Però, si no es tracta solament d’uns mesos, i inclou tot el següent mandat, abans de les eleccions o just després, podria haver-hi una forta pugna dins del partit, amb dirigents ben situats com ara Charles Pons, actualment primer tinent de batlle i número dos del consistori, que assumiria en un primer moment de manera interina el càrrec, el regidor de Cultura, André Bonet, o també el de Comerç, Frédéric Guillaumon, que podrien entendre que els ha arribat el seu moment de provar d’encapçalar el partit a Perpinyà.

La condemna contra la màxima dirigent de Rassemblement National, Marine Le Pen, que no li permetrà de presentar-se a les eleccions presidencials del 2027, ha causat un daltabaix a la política francesa.

El govern rus i dirigents de l’extrema dreta política europea han criticat la condemna de presó i inhabilitació contra la dirigent de la ultradreta francesa. També hi han reaccionat rivals polítics, a una decisió que pot marcar el futur de la política institucional.

L’escriptora Maite Carranza (Barcelona, 1958) serà candidata al premi Hans Christian Andersen 2026, el guardó literari internacional més prestigiós en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. L’anunci s’ha fet públic en la conferència de premsa en l’International Board on Books for Young People (IBBY), que ha tingut lloc durant la Fira del Llibre de Bolonya, el certamen de referència on es reuneix tota la comunitat internacional. El Hans Christian Andersen, sovint considerat el Nobel de la literatura infantil i juvenil”, l’atorga l’IBBY d’ençà del 1956 i és la distinció internacional més alta atorgada als autors de llibres infantils i juvenils.

Concedit cada dos anys, el premi reconeix la trajectòria d’un escriptor i d’un il·lustrador les obres dels quals han fet una contribució important i duradora a la literatura infantil i juvenil. El gener de 2026 es donarà a conèixer la llista dels sis autors i sis il·lustradors finalistes i a la Fira de Bolonya; l’abril del 2026, es coneixeran els dos autors guanyadors en cada una de les categories. El lliurament dels Premis es realitzarà en el marc del congrés internacional de l’IBBY a Ottawa, l’agost d’aquell mateix any.

Amb més de setanta llibres publicats i traduïts a trenta-tres idiomes, Maite Carranza ha estat guardonada amb més d’una vintena de premis, incloent-hi el Premi de la Crítica en tres ocasions, el Premi Nacional de Literatura Juvenil o el Premi Cervantes Chico a tota la seva trajectòria. Pionera en la literatura fantàstica al país i l’estat espanyol, destaca la trilogia La guerra de les bruixes.