Si alguna cosa ha demostrat Salvador Illa durant els mesos que fa que ocupa el càrrec és que no té cap altre projecte per a Catalunya que l’espanyolització de la vida pública, la construcció d’una ficció, una façana de país on el conflicte nacional sembla haver desaparegut de manera miraculosa.

Aquesta és la seua faena i cal ser conscients que, en realitat, és una faena per a la qual no necessita ni govern ni parlament. Ni pressupost. Ni reivindicacions. Ni negociacions. Ni diàlegs amb ningú.

Per a fer això que fa i allò que realment li importa, Salvador Illa en té prou amb el regal que li va fer Esquerra Republicana: la presidència de la Generalitat. Perquè un president, encara que no puga governar, pot fer gests i dibuixar amb aquests gests una imatge de país. I és a això que es dedica l’home. A posar banderes espanyoles on no n’hi havia hagudes mai, a mirar de transformar Sant Jordi en una cosa irrecognoscible on la llengua no és sinó una anècdota marginal, a promoure i exaltar com si fossen persones honorables personatges de la fila moral de Javier Cercas, o a ensabonar les empreses editores d’El Periódico i La Razón –que, en recompensa per les monstruoses mentides i conspiracions que es van inventar durant anys de militància espanyolista i antiperiodística, ara reben de les seues mans ni més ni menys que la Creu de Sant Jordi.

Hi havia una certa curiositat per a saber, per a comprovar, si Salvador Illa, una volta assumit el càrrec de president de la Generalitat, moderaria el seu nacionalisme espanyol, històricament descarat. Però, vist això que hem vist aquests dies, ara ja és clar que no.

Serà prudent, deien alguns, confonent el tarannà del personatge. Però no ho és; no és ni tan sols discret. Ni ho serà. I per tant tots haurem d’aguantar una provocació rere una altra durant setmanes i mesos. Perquè ha vingut a fer això, però també perquè Illa no pot fer sinó això que fa. No pot fer política. No pot fer política perquè té solament vots per a ser president, però no en té ni per a fer pressupost ni per a estabilitzar el seu govern. I no pot fer política, sobretot, perquè per a resoldre els problemes que preocupen els ciutadans de Catalunya –de l’habitatge a Rodalia, per a dir-ne dos– no hi ha cap més camí que enfrontar-se a Espanya. Perquè Espanya n’és l’origen i la causa, dels problemes. I això, enfrontar-se a la seua nació, és una cosa que no farà mai. De cap manera.

Hi ha, tanmateix, una variable que ni Illa ni els seus assessors tenen en compte: la gent. Perquè els gests poden aparentar molt, però la realitat és que la societat catalana continua viva i activa malgrat tots els intents de domesticar-la. I perquè la incomoditat contra tant de desvergonyiment presidencial augmenta i es fa com més va més palesa –exactament a mesura que es van acumulant els gests, i sempre en la mateixa direcció.

La manifestació d’ahir també fou una prova d’això. Feia molts anys que la gent no es manifestava per Sant Jordi i ahir els organitzadors es van trobar sorpresos per la magnitud i pel component clarament jove –pur relleu generacional– de la mobilització.

És lògic: bona part de l’independentisme es troba, raonablement, desorientada i molt enutjada per la facilitat amb què es deixa el camí lliure a Salvador Illa perquè projecte una imatge irreal, manipulada, de Catalunya. Però contra això hi ha una sola resposta: denunciar-lo al carrer, perquè una volta li han regalat la presidència ell no la deixarà voluntàriament. Si ho puc dir d’aquesta manera, el País Valencià –amb la contundència i la persistència de les manifestacions contra Mazón– ens ensenya el camí: Illa dimissió. I no aturar-nos fins a aconseguir-la.

Bloomberg · Carolina Gonzalez i Philip Sanders

L’escriptori de Victor Espinosa, assessor econòmic del candidat a la presidència de Xile Johannes Kaiser, és presidit per una petita figura de Javier Milei, motoserra en mà. I les afinitats no acaben aquí: el seu pla per a Xile és tan radical o més que les polítiques llibertàries del president argentí.

Espinosa assegura que seria capaç d’aconseguir un superàvit pressupostari el primer mes de mandat tot i reduir els imposts de societats, suprimir el gravamen sobre les herències i eliminar l’impost sobre les plusvàlues, més enllà de retallar regulacions a tort i a dret. I, per si amb tot això no n’hi hagués prou, també privatitzaria el productor de coure més important del món, Codelco, i la resta de companyies estatals de Xile. És ambiciós, si més no.

El manifest pot semblar un exercici de pensament màgic, especialment, atesa l’estabilitat econòmica de Xile en comparació amb l’Argentina, però Kaiser –youtuber i diputat a la cambra baixa del parlament xilè– ha anat escalant fins a la segona posició en els sondatges electorals. No obstant això, és poc probable que aconsegueixi reunir la majoria que necessitaria per a aprovar polítiques tan radicals, per la qual cosa ha instruït el seu equip d’assessors perquè estudiïn quins canvis legals podrien aprovar-se sense passar pel parlament –amb decrets presidencials, per exemple– i quins necessitarien el suport de la cambra.

“No podem perdre ni un segon”, diu Espinosa en una entrevista feta a la Universidad del Desarrollo, on és professor. “Fa més d’una dècada que esperem: una dècada d’estancament econòmic. La qualitat de vida de la majoria de la gent ha caigut. La gent ja no pot esperar més.”

L’assessor explica que vol que les reformes del seu manifest siguin permanents. L’objectiu, diu, és modificar la constitució per impedir que futurs governs tornin a apujar els imposts o crear-ne de nous els cinquanta anys vinents, per la qual cosa caldria augmentar la xifra mínima de diputats que calen per a aprovar una reforma constitucional, segons la legislació xilena.

Però Kaiser i Espinosa tenen un gran problema. Xile no és l’Argentina, on Milei va poder convèncer els votants que tan sols un canvi radical de rumb podia posar fi a dècades de caos i declivi econòmic.

El país ha registrat un creixement econòmic mitjà de gairebé un 3% aquests darrers quinze anys, una taxa d’inflació anual del 4% –aproximadament, la mateixa que sol registrar-se a l’Argentina cada mes– i un dels nivells d’endeutament més baixos del món, equivalent a poc més d’un 42% del PIB.

Però, per Espinosa, Xile va en la direcció equivocada, i necessita canviar de rumb amb urgència. L’assessor assegura que els augments d’imposts i de les regulacions han perjudicat l’economia del país, que aquesta darrera dècada ha caigut de la trenta-unena posició a la quaranta-quatrena en el rànquing de competitivitat global de l’International Institute for Management Development.

“Per a prosperar, un país ha de tenir una economia de mercat en què les institucions fomentin l’educació, l’emprenedoria i l’acumulació de capital tecnològic”, assegura.

Mina de coure de Codelco a prop de Calama, Xile. La indústria del coure ha estat un dels grans motors del creixement econòmic del país els darrers anys (fotografia: Cristobal Olivares/Bloomberg).

L’eix central del programa d’Espinosa és una retallada en massa de la despesa pública, incloent-hi la reducció de la xifra de ministeris, dels vint-i-cinc actuals a tan sols nou. Les carteres d’Energia, Mineria, Medi Ambient, Agricultura, Pesca i Empresa passarien a dependre del Ministeri d’Economia, en aquest pla.

Espinosa també proposa d’acomiadar milers de treballadors públics contractats pel govern actual, que no serien substituïts. Espinosa diu que els funcionaris més veterans rebran amb entusiasme l’acomiadament dels seus col·legues, que assegura que són més ben pagats tot i tenir menys experiència.

En paral·lel a la reducció de la despesa, l’assessor vol abaixar l’impost sobre les grans empreses d’un 27% a un 20%, i el de les pimes d’un 25% a un 12,5%. L’objectiu de Kaiser i el seu equip és anar rebaixant ambdós imposts fins a un nivell final 15% i un 10%, respectivament, al final de la legislatura.

Després de quatre anys de govern Kaiser, “tindrem un país que creixerà dues vegades més de pressa que no en la darrera dècada”, diu Espinosa. “Si tenim en compte els canvis de la nostra reforma fiscal, el creixement potencial del PIB podria pujar fins a un 4,6%”, afegeix.

Espinosa també preveu de privatitzar totes les empreses estatals –incloent-hi la principal productora de coure, Codelco– mitjançant la venda d’una participació d’un 51%. Abans, reduirà el consell d’administració de totes aquestes companyies de nou membres a cinc.

Els diners de la venda de Codelco, a més dels ingressos derivats de l’extracció de coure, es destinaran a augmentar la pensió mínima.

Espinosa reconeix que aquest canvi hauria de passar pel parlament xilè, però explica que hi ha unes altres reformes que poden aprovar-se per decret executiu. “Són potestat del president”, diu sobre els decrets executius. “Si uns altres presidents no han volgut fer-los servir, és cosa seva.”

L’ús dels decrets executius significaria un trencament frontal amb l’estratègia de consens que els successius governs del país han seguit d’ençà de la restauració de la democràcia, l’any 1990. El darrer president que va recórrer regularment als decrets executius com a eina de govern fou Salvador Allende, el govern del qual fou derrocat en el cop d’estat militar del 1973.

Hi ha, si més no, una concessió que Espinosa està disposat a fer a la realitat econòmica de Xile: no abolir el Banc Central, tal com Milei ha proposat a l’Argentina.

L’assessor també admet que no espera de convertir-se en ministre de Finances, ni tan sols en el supòsit que Kaiser guanyi les eleccions presidencials. La primera volta dels comicis serà el 16 del novembre, i la segona –si cal– serà el 14 de desembre. “Sóc on sóc per una qüestió de convicció”, sentencia Espinosa.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les defenses dels exiliats enllesteixen l’artilleria jurídica per a la darrera batalla legal perquè se’ls acabi aplicant la llei d’amnistia. Fins ara, el Tribunal Suprem els l’ha denegada, tant el magistrat instructor, Pablo Llarena, com els tres magistrats de la sala d’apel·lació on el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig van presentar recurs. Aquests dies vinents, alguns d’ells presentaran al Suprem el recurs de nul·litat contra aquesta decisió, un darrer tràmit abans de presentar el recurs al Tribunal Constitucional, on ara mateix hi ha una majoria de magistrats favorable, en principi, a aplicar-los la llei d’amnistia. Totes les mirades es fixen, doncs, en el TC, que és qui tothom pensa que tindrà la darrera paraula. Però fa poc hi va haver un avís per a navegants del jutge Llarena, quan va advertir que el Suprem podria arribar a fer cas omís de què digués el TC perquè els recursos d’empara no tenien “cap mena de recorregut.” Però la defensa de Puigdemont i Comín pensa a traçar un recorregut que sí que sigui transitable: que el TC prengui al Suprem la capacitat de decidir sobre l’amnistia en aquests casos.

Llarena afirma que, ja que li correspon a ell d’interpretar i d’aplicar la llei d’amnistia en aquests casos, ell interpreta que la llei no cobreix el delicte de malversació vinculat a l’1-O i que atribueix a Puigdemont, Comín i Puig; i afegeix que el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, que això és potestat dels tribunals ordinaris. Ho deia ara fa una setmana en una conferència a Granada: “El TC, a l’hora d’analitzar si hem interpretat correctament una llei, ja ha dit que a ells no els corresponia de substituir la interpretació dels tribunals ordinaris per una altra que a ells el sembli bé.”

De fet, l’advocat de Puigdemont i Comín, Gonzalo Boye, fa temps que tem que aquesta interpretació sigui majoritària dins el Tribunal Constitucional, que la subscriguin fins i tot magistrats del sector anomenat progressista: que considerin que no tenen res a dir sobre un recurs d’empara que es queixa d’una mala aplicació de la llei d’amnistia, d’una interpretació esbiaixada del jutge Llarena. Perquè l’aplicació de les lleis correspon als tribunals ordinaris i no és pas competència del Constitucional.

Per això Boye té al cap de presentar un recurs d’empara que no permeti d’utilitzar aquest argument i que sí que tingui recorregut, contràriament a allò que afirma Llarena. Perquè no denunciarà al Tribunal Constitucional una vulneració de drets per una mala aplicació de la llei d’amnistia, sinó pel fet mateix d’atribuir-se la competència per a aplicar-la. És a dir, denunciarà la vulneració del dret del jutge predeterminat per la llei. Perquè ara Puigdemont –i també Lluís Puig– és diputat al Parlament de Catalunya, i no pas eurodiputat, i és aforat, per tant, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Fins ara, el Suprem havia defensat que era el tribunal competent per a processar i jutjar Puigdemont amb l’argument que era eurodiputat. Però fa gairebé un any que la situació ha canviat, també per a Toni Comín, que ara mateix no té reconeguda la condició de membre del Parlament Europeu. En el seu cas, Boye demana que sigui l’Audiència de Barcelona el tribunal que decideixi si li aplica la llei d’amnistia, de la mateixa manera que va acabar resolent els expedients de Meritxell Serret i Anna Gabriel quan van tornar de l’exili i es van posar en mans de la justícia espanyola.

Aquest argument, el Suprem no l’ha acceptat. Els magistrats Vicente Magro, Susana Polo i Eduardo Porres afirmaven en la seva resolució del 10 d’abril proppassat que “els fets investigats i indiciàriament constitutius de malversació de diners públics van tenir lloc en part fora de Catalunya, de manera que, d’acord amb l’article 57.2 de l’estatut d’autonomia, no hi ha cap raó per a qüestionar la competència d’aquest tribunal”. Aquest article de l’estatut diu que en les causes fora de Catalunya, la responsabilitat penal contra els diputats al parlament és exigible davant la sala penal del Suprem.

Vet ací el cavall de batalla de Boye, el de la competència. Perquè pensa que si el pot guanyar al Constitucional, i està convençut que sí, Llarena no tindrà cap marge de maniobra i es veurà forçat a traslladar la causa al TSJC. I aquest tribunal pot aplicar la llei d’amnistia d’una manera molt diferent de com ho ha fet fins ara el Suprem, i en són un precedent els casos de l’ex-conseller Miquel Buch i del sergent dels Mossos Lluís Escolà, amnistiats després d’haver estat condemnats per malversació i prevaricació.

Un cop s’hagin presentat els recursos d’empara, el Tribunal Constitucional espanyol pot tardar uns quants mesos a resoldre’ls, segurament a la tardor. Abans, però, s’haurà de pronunciar sobre la petició de mesures cautelars que les defenses dels exiliats presentaran conjuntament amb el recurs d’empara; el TC haurà de decidir si els aixeca les ordres de detenció mentre no resol el fons dels recursos interposats. I aquesta decisió sí que podria arribar abans, entre el juny i el juliol vinent.

Ara, tant si el recurs d’empara és plantejat d’una manera com d’una altra, Llarena haurà de prendre una decisió quan el TC s’hi hagi pronunciat. Boye vol que no tingui cap marge per continuar desobeint; perquè el Suprem ja ha avisat que si el TC dictamina que la llei d’amnistia és constitucional i que els exiliats han de ser amnistiats de la malversació per la qual se’ls persegueix, no hi estarà d’acord i presentarà un recurs al Tribunal de Justícia de la UE. Com a mínim, per dilatar més l’aplicació de l’amnistia.

Però fins on pot allargar la desobediència de la llei, el Suprem? La qüestió serà si aquest tribunal té una resolució taxativa del Tribunal Constitucional perquè traslladi la causa al TSJC, i tampoc no en fa cabal. Serà una prova de foc. Però encara hi ha un altre factor a tenir en compte: el Tribunal Europeu dels Drets Humans enllesteix la sentència sobre les demandes dels ex-presoners polítics per la sentència contra l’1-O, i un dels arguments és el de la vulneració del dret del jutge predeterminat per llei. La sentència probablement es farà pública enguany, i si acaba anul·lant la condemna dictada per Manuel Marchena per la vulneració d’aquest dret, el Suprem no tindrà cap més remei que assumir-ho.

 

 

El Consell, amb Carlos Mazón i Vox, continua demostrant una accentuada animadversió contra els mitjans de comunicació públics. Ara fa un any van anunciar una llei que en capgirava l’estructura jurídica i la composició interna. En retallava la representació ciutadana i en deixava a criteri de la majoria de les Corts l’elecció del director general. Ara ja no cal fer un concurs públic per a nomenar-lo, per exemple. Fa uns quants dies, la nova direcció va deixar sense efecte el consell de redacció. També s’han anunciat programes de bous i ja s’emeten continguts en què el castellà és la primera opció.

Ara, qui ataca les bases i la fortalesa de la corporació és el Consell per mitjà de la Conselleria de Cultura, dirigida per José Antonio Rovira. Una ordre de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) de la setmana passada estableix que els documentalistes de la ràdio i la televisió públiques valencianes deixen d’analitzar i arxivar els continguts d’À Punt i se centren únicament en la digitalització del material de l’antiga Canal 9. D’aquesta manera, tot el material que produeixen els informatius, avui mateix, ja no entraran dins el sistema de l’arxiu documental més gran del País Valencià.

Això significa que tampoc no es fa préstec d’imatges. Com que el sistema és digitalitzat, els redactors poden fer cerques ràpides i trobar les imatges pel seu compte, però quan siguen imatges més complicades de trobar, que requeresquen cerques més fines i concretes, ja no podran demanar als companys de documentació que els ho facen. Ho tenen prohibit. D’aquests canvis, alguns membres de la redacció se n’assabentaren ahir, quan una de les operadores va baixar a acomiadar-se dels companys.

L’interès de la Conselleria de Cultura pel desmantellament s’ha fet ben evident amb el trasllat de set treballadors dels quinze que hi havia a arxius diversos de l’IVC.

Una situació derivada del tancament de Canal 9

La situació del servei de documentació d’À Punt és peculiar perquè naix del tancament de Canal 9 ordenat pel president Alberto Fabra, del PP, l’any 2013. En aquell moment, el comitè d’empresa d’RTVV va pressionar perquè els vint-i-tres treballadors de l’arxiu no entrassen dins l’ERO d’extinció decretat pel Consell i ratificat per les Corts. L’argument era que s’havia de preservar el patrimoni audiovisual que representava la memòria del País Valencià d’ençà del començament de les emissions de Canal 9, l’any 1989.

Com que l’empresa RTVV es va extingir, el 2015 els treballadors i el contingut de l’arxiu els va assumir l’Institut Valencià de Cultura. Mentre els mitjans públics van romandre tancats, els documentalistes van continuar la tasca, començada el 2007, de digitalitzar tot l’arxiu de Canal 9 que era en formats diferents.

Ni l’arxiu ni els documentalistes s’han mogut mai de les instal·lacions de Burjassot. Eren un auxiliar administratiu, dos operadors d’equips, una tècnica electrònica i dinou documentalistes. Durant el període que no va haver-hi emissions es va jubilar una persona i en aquests darrers temps, se n’han jubilades dues més, entre les quals la cap del servei.

Una sola documentalista

Amb la posada en funcionament d’À Punt es va crear una única plaça de documentalista. D’ençà del 2018 ha compartit el mateix sistema informàtic i el mateix sistema d’edició, però en compte d’instal·lar-se físicament en el departament de documentació té un lloc en la redacció. D’ençà que l’IVC ha donat instruccions als seus treballadors de no fer cap servei per a À Punt, aquesta treballadora ha anat a Burjassot cada dia, inclosos tots els festius de la Setmana Santa.

Un conveni caducat

Quan es va aprovar la creació d’À Punt, es va signar un conveni entre la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i l’Institut Valencià de Cultura perquè els nous mitjans tinguessen accés a tot el fons documental i perquè els treballadors del servei compaginassen les tasques de continuar digitalitzant el fons antic a la vegada que s’arxivava i es documentava amb normalitat tota la producció d’À Punt. Aquest conveni va caducar l’any 2022.

Val a dir que, quant als continguts, no hi ha hagut cap tall en la línia temporal. Fins i tot, abans de començar les emissions d’À Punt, van arribar a l’arxiu paquets d’imatges d’esdeveniments succeïts durant els anys de fosa en negre. La majoria venien de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) i del servei de premsa de Presidència de la Generalitat. Per exemple, les imatges de la victòria electoral del Botànic del 2015, l’abdicació del rei espanyol Juan Carlos i algunes festes de les falles són en aquest arxiu tot i que no hi havia mitjans públics.

Situació laboral complicada

Hi ha encara un altre element d’origen laboral que complica les relacions entre À Punt i l’IVC. Set treballadors de l’antic servei de Canal 9 es trobaven en situació de frau de llei quan es va imposar l’ERO. Els tribunals els van donar la raó i van passar a ser indefinits no fixos. Fa uns quants mesos van participar en el procés d’estabilització de plantilles i van consolidar la plaça ja com a treballadors de l’IVC.

Ara, l’Institut Valencià de Cultura els reclama perquè vagen a treballar als centres on tenen fons documental, com ara l’Arxiu Fílmic de Paterna o el Centre de Documentació audiovisual situat a Benimaclet. Alhora, ordena als que han romàs a Burjassot que no analitzen els nous materials.

El valor patrimonial de l’arxiu, en perill

Això compromet molt tant el funcionament normal de la ràdio i la televisió com la preservació íntegra i sense cap interrupció d’un arxiu amb imatges i sons d’aquests darrers trenta-sis anys, a banda les adquisicions de drets de més fonts documentals que Canal 9 va fer abans de començar a emetre, com ara imatges de victòries històriques del València.

Un exemple que posen els treballadors consultats per VilaWeb és tot allò que s’emet sobre la mort del papa Francesc. Si al desembre es vol elaborar el tradicional resum informatiu de l’any, serà impossible perquè en el sistema no hi haurà les imatges del trasllat del fèretre ni les enregistrades al Vaticà per l’equip d’enviats especials. Tampoc no es podran incloure en el resum de l’any les imatges de la manifestació prevista per al 28 d’abril per a demanar la dimissió de Carlos Mazón, o la romeria de la Santa Faç que es farà el primer de maig a Alacant.

À Punt té interès a resoldre-ho i l’IVC no respon

De la direcció d’À Punt han dit a VilaWeb que fa més d’un any que treballen per a resoldre aquesta anomalia. De fet, segons que han dit, l’ex-director general, Alfred Costa, va tenir negociacions tant amb l’Institut Valencià de Cultura com amb la Presidència de la Generalitat. Amb aquestes converses s’ha aconseguit guanyar temps i que s’endarrerís la partida dels set documentalistes. Les fonts consultades han reconegut que la situació és molt compromesa i que ignoren per què no s’ha renovat el conveni.

VilaWeb també s’ha posat en contacte amb l’IVC per a saber de primera mà la intenció del director, Álvaro López Jamar, que no ha volgut fer declaracions. Segons que han dit, no hi ha cap solució definitiva, no hi ha res tancat. Ens han dit també que, a partir de l’estabilització dels set treballadors que ara se n’aniran de Burjassot, els necessiten per a prestar els seus serveis a l’Institut Valencià de Cultura.

L’arxiu audiovisual valencià

L’any 2018 es va crear el Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana. En una de les disposicions finals de la llei es diu: “Es crea l’Arxiu Audiovisual de la Comunitat Valenciana per a coordinar els arxius i els fons audiovisuals de la Generalitat i les seues institucions, en especial els arxius de l’Institut Valencià de Cultura i els de la Radiotelevisió Valenciana, SAU, en liquidació, com també d’aquelles institucions públiques o privades que vulguen adherir-s’hi.”

Aquesta seria, segons un membre del Consell de l’Audiovisual, la solució per a salvaguardar el patrimoni de l’arxiu de la ràdio i televisions públiques. Perquè siga possible, cal una voluntat política que no detecta en aquest Consell. Remarca també un problema legal que sembla complicat de resoldre. Segons la llei del Consell de l’Audiovisual, tots els seus treballadors han de ser funcionaris, però els documentalistes que vénen de l’antiga Canal 9 són personal laboral o laboral indefinit, cosa que faria impossible aquesta transició.

Fa anys que el riu de la Sénia s’ha convertit en l’oceà Atlàntic, en la gran massa d’aigua imaginària que fragmenta la literatura catalana, que la desvirtua, que la invisibilitza. El mur político-cultural que representa aquest riuet verdosenc i dormilec entre Vinaròs i Alcanar hauria de passar als annals de les fronteres ridícules d’Europa –d’aquella ridiculesa que té el poder d’establir o definir identitats majors, hegemòniques, de mapamundi ferm. L’Espanya de les autonomies ha estat el cavall de Troia democràtic per al triomf d’un nacionalisme espanyol uniformador, excloent, en bona part ètnic, un èxit que ni la violència de la dictadura franquista havia assolit.

El riu de la Sénia és l’emblema d’una colonització reeixida, una marca banal que no separa un territori exterior, de forasters que “amenacen” la integritat d’un país, sinó una ciutadania interior, de ciutadans que, perquè es pensen dins una realitat innegable –formada d’història, fets presents i voluntat de ser–, fan trontollar l’estructura simbòlica d’un estat. Aquesta muralla s’ha construït de manera innòcua, sense alçar polseguera, com si ja fos un fet consumat. I l’han alçada no tan sols aquells que combreguen amb l’statu quo espanyol –els partits polítics majoritaris, PSOE i PP, els mitjans de comunicació més influents, les organitzacions empresarials i sindicals, aquestes en contra inclús dels seus interessos. També el catalanisme i el valencianisme –i, ai, l’independentisme que els uneix en les seues versions nacionals radicals– s’han avingut a col·laborar amb aquesta fronterització, o s’hi han acomodat conscientment o inconscient, bé per una visió política de curt termini, de batalla electoral fonamentada en la por, bé per una ceguesa que els fa insensibles a una hegemonia que els vol anorrear. I la cirera del pastís: des de dins de l’ecosistema literari català –també per curtterminisme, per desídia o per l’acceptació d’un estatus cultural minoritzat, indolent, que menja molles a gust davant l’amputació de les seues possibilitats de creixença– s’ha permès i assumit que el riu de la Sénia siga una mar grossa.

Per a comprovar-ho no hi ha res com un dia de Sant Jordi, o qualsevol època de l’any en què s’elaboren llistes de novetats literàries. Per als centres mediàtics i culturals de Barcelona els llibres en català escrits o publicats per valencians –com també, és clar, els que procedeixen de les Illes Balears– no existeixen, o bé existeixen de manera col·lateral, com a quota o com un apèndix exòtic. El dia de Sant Jordi –que és la festa del llibre en general però també, com esbomben els mitjans catalans, del llibre en català– es fa palesa de manera roent la fragmentació del camp literari català, on sembla que els valencians tenen poc a aportar. Cal dir que a alguns escriptors valencians no els importa formar part d’una fauna exòtica, sempre que puguen degustar la glòria d’un dia –i tant fa que la resta de l’any vegeten en el pur ostracisme. Comprovar, per exemple, que en les llistes de les novetats d’assaig hi entren manuals d’humor, d’autoajuda, o altres frivolitats populistes, abans que llibres d’assaig seriosos –d’aquells que enriqueixen la cultura de fons– publicats a València o Mallorca, és tastar en vida la nostra mort literària.

Sovint ens queixem, amb raó, que Espanya ens considera una rèmora, una anècdota prescindible o un apunt folklòric de la seua veritable cultura –que no ho som ja?, que no és aquesta la missió ben complerta de l’estat de les autonomies? Sovint ens victimitzem davant la maquinària arrasadora de l’espanyolitat. Però en el desplegament de les nostres flors i violes, en el reconeixement i exposició del nostre potencial cultural, no hi deixem entrar ni totes les roses ni tota la música del país –dels nostres països. Quan la literatura catalana siga una desllavassada extensió de regnes de taifa oferts a la conquista final –i cada dia s’assembla més a aquesta estructura feble i decadent– podran dir de nosaltres que ens hem ofegat en un got d’aigua. En els arxius de la cultura europea deu haver-hi poques literatures amb tan poques ganes de menjar-se el món com la nostra. Per al lent i exhaust riu de la Sénia deu ser tot un mèrit esdevenir un exemple petaner de la inconeguda Història de l’Oblit.

ERC ha situat com a assessors a la Diputació de Barcelona dos càrrecs orgànics rellevants de l’executiva nacional: el vice-secretari general de Comunicació i portaveu adjunt del partit, Isaac Albert, i la vice-secretària general de Polítiques Sectorials, Norma Pujol. Albert és, des del 17 de març, assessor de l’àrea de Bon Govern, Assistència Local i Cohesió Territorial i, Pujol, assessora de l’àrea de Feminismes i Igualtat des de la mateixa data, tal com es pot constatar al llistat de personal eventual publicat per l’ens supramunicipal. En total, set membres de l’actual executiva d’Esquerra tenen càrrecs d’assessor a la diputació en les àrees que el partit va assumir amb el pacte subscrit amb el PSC i els Comuns per entrar-ne al govern. Els altres cinc membres de la direcció d’Esquerra, tanmateix, van ser nomenats abans del darrer congrés del partit.

És el cas d’Oriol López, secretari general adjunt d’ERC. Des de juliol del 2023, López és assessor de la vice-presidència segona, que encapçala el republicà Dionís Guiteras, batlle de Moià. Arés Tubau, secretària general adjunta i responsable de Feminismes i LGBTI+ d’ERC, és assessora de l’Àrea de Comerç, Consum i Salut Pública, des del novembre de 2023. Pau Morales, vice-secretari general d’Organització, Finances i Lluita Antirepressiva d’ERC, és assessor de l’Àrea de Comerç, Consum i Salut Pública des del maig de l’any passat. Des de juliol de 2023, Santi Valls, vice-secretari general de Municipalismes del partit, és assessor de la vice-presidència cinquena, que té al capdavant Raquel Albiol, regidora d’ERC a Cornellà de Llobregat. Kènia Domènech, secretària d’Afiliació d’ERC, és assessora de l’àrea de Feminismes i Igualtat des del setembre del 2023.

ERC va entrar al govern de la Diputació de Barcelona, amb el PSC i els Comuns, el juliol de 2023. La batllessa de Sant Boi de Llobregat, Lluïsa Moret, ja n’havia estat elegida presidenta amb els vots del PSC, els comuns, Tot per Terrassa i els dos diputats que es van desmarcar de Junts (el batlle d’Igualada, Marc Castells, i el batlle de Torrelles de Foix, Sergi Vallès). ERC va anunciar l’acord uns dies després de les eleccions espanyoles i va assumir quatre àrees executives i dues vice-presidències. Es tracta de les tres àrees esmentades on alts dirigents del partit estan contractats com a assessors (Bon Govern, Assistència Local i Cohesió Territorial; Feminismes i Igualtat i Comerç, Consum i Salut Pública) i de la d’Educació.

Fonts d’ERC assenyalen que les responsabilitats que tenen aquests membres a l’executiva d’ERC no són remunerades i les compaginen amb el seu exercici laboral, en aquest cas com a assessors, tenint en compte que tenen trajectòries polítiques prèvies en l’àmbit municipal. Albert va ser membre de la junta de govern i diputat delegat de Comerç de la diputació entre el 2015 i el 2019, mentre era regidor de Terrassa. Va entrar en el ple municipal, de fet, el 2007, i en dos mandats va exercir de tinent de batlle. El gener de 2023 va ser nomenat president de l’empresa pública Centrals i Infraestructures per a la Mobilitat i les Activitats Logístiques SAU (CIMALSA). Pujol va ser diputada al congrés espanyol del 2019 al 2023, regidora de l’Ajuntament de Flix (2015-2023) i portaveu del govern municipal.

La direcció d’Oriol Junqueras no és l’única que té càrrecs polítics contractats com a personal eventual a la Diputació de Barcelona. El PSC també hi té Jonatan Martínez, secretari de Formació i adjunt a la secretaria d’Organització del partit. És assessor de l’àrea de Presidència. Tanmateix, la contractació com a assessors a la diputació no és una pràctica generalitzada al més alt nivell dels partits, atès que molts membres de les direccions nacionals acostumen a ser càrrecs electes o exerceixen càrrecs polítics sectorials en institucions on governen.

La setmana passada, la diputació va incorporar com a assessor de l’àrea de Presidència Tolo Moya, l’ex-director de comunicació d’ERC que va ser acomiadat el juliol del 2024 arran del polèmic cas dels cartells contra els germans Maragall. Moya va ser exonerat per l’anomenada Comissió de la Veritat del partit, tot i que no va ser esmentat explícitament per Joan Tardà, que va relatar les conclusions de la investigació interna durant el congrés del març.

“On és Manuel Baixauli?”, demana un home a Manuel Baixauli. Vol que li signi un exemplar de Cavall, atleta, ocell, novel·la amb què guanyà el premi Òmnium a la millor novel·la del 2024, un guardó que, segons l’autor, li ha permès d’allargar les vendes durant l’any, fins al dia d’avui. Són quarts de sis i l’autor ha passat tot el dia amunt i avall de Barcelona, signant. Després d’aquestes, encara haurà de passar per dues parades més: la d’Òmnium i la de la llibreria Laie. Baixauli comparteix taula amb Irene Pujadas, que signa a un ritme frenètic tant exemplars de la seva darrera novel·la, La intrusa, com del recull de contes Els desperfectes, primer llibre que va publicar i que ja va aconseguir que el seu nom ressonés internacionalment –fins i tot el The New Yorker va publicar-li un conte–, i Arià Paco, guanyador del premi Anagrama de novel·la per Teoria del joc. Més avall hi ha la parada de la Segona Perifèria, que, entre títols com El meu país estimat, Anna K. i Cançons en bell llemosí (1987-2020), regalen punts de llibres fets a mà pels fills de l’editor, Miquel Adam. Som a la cantonada del carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya i el bullici comença a ser atabalador.

Crònica de Pol Baraza: Un Sant Jordi combatiu que vol salvar el català de tots els dracs

El Sant Jordi a Barcelona és tan impressionant com aclaparador, i molts planifiquem la ruta pel centre evitant el forat negre que absorbeix tothom qui hi passa, perquè sortir-ne esdevé tota una odissea: la casa Batlló. “I mira que avui és dia feiner, eh?”, sento que comenten darrere meu. Sí, és dia feiner i, així i tot, aquest torna a ser un Sant Jordi de rècord. Sembla que, de fa un parell d’anys, aquesta festivitat ja no tingui aturador. Aquest vespre mateix, la Cambra del Llibre de Catalunya ha anunciat que, segons les dades provisionals del Gremi de Llibreters, s’han superat els 26 milions d’euros facturats i s’ha arribat als dos milions d’exemplars de llibres venuts. Cada any se superen les expectatives, cada any es bat el rècord, cada any hi ha més assistència, cada any hi ha més parades, cada any es venen més llibres, cada any es factura més, cada any s’amplien espais per evitar aglomeracions, cada any… Fins quan?

Barcelona comença Sant Jordi amb la panxa plena

Sense adonar-me’n, he quedat atrapada, anxovada, asfixiada i absorbida pel forat negre, i trigo ben bé deu minuts a sortir-ne. Quan per fi puc tornar a agafar una mica d’aire, continuo la ruta baixant pel passeig de Gràcia en direcció a la plaça de Catalunya. Saludo Núria Cadenes, que amb un somriure ample em confessa que està molt emocionada de poder tornar a viure aquesta diada a Barcelona i de poder signar al costat d’autores que admira, com Maria Barbal. Veig Roser Capdevila dedicant llibres de les Tres Bessones amb “tres petons i tres abraçades”; l’editora Maria Sempere, de les Hores, em comenta que de fa una hora que no poden fer servir el datàfon perquè hi ha tanta gent que no van les dades mòbils. Em diu: “Fem tant com podem. Hi ha gent que va a buscar diners als caixers, gent que prova de fer-nos Bizum… Ens adaptem com podem.” A les sis en punt Sergi Pàmies s’aixeca de la cadira de la parada de Quaderns Crema, on signa Tres novel·les analògiques, però un senyor aconsegueix ser més ràpid que ell i li planta un exemplar davant dels nassos. “Va, firmem l’últim?”, deixa anar Pàmies mentre es deixa caure lentament altre cop a la cadira. Xavier Sala i Martín acumula un bon grapat de lectors que carreguen sota el braç el seu darrer llibre, Entre el paradís i l’apocalipsi, perquè els el dediqui. Dues senyores que fan cua m’expliquen que no es deixen perdre “cap, però cap” dels llibres que publica l’economista. També han comprat La senyora del segle de Toni Cruanyes perquè, “és clar, és que ho fa tot tan bé, en Cruanyes…”. De fet, tant Sala i Martín com Cruanyes han estat entre els llibres més venuts de no-ficció, juntament amb La passada a l’espai de Manel Vidal.

Xavier Bosch també va enfeinat dedicant la novel·la Diagonal Manhattan, que ha estat de les més venudes segons la llista provisional que ha publicat la Cambra del Llibre, compartint podi amb La catastròfica visita al zoo, de Joël Dicker, i Cor Fort, de Sílvia Soler. Cal no perdre de vista, però, que Sant Jordi és molt més que aquesta llista que, tal com el Gremi de Llibreters insisteix a dir, solament representa el 5% del total de les vendes del dia.

De fons, els Amics de les Arts, que enguany celebren vint anys de trajectòria, canten “L’home que treballa fent de gos” que es barreja entre el so de botzines de cotxe tocant el clàxon. “A qui se li acut de passar pel centre amb cotxe un dia com avui?”, exclama indignada una senyora a la seva parella. Vull acostar-me a escoltar els Amics, però és impossible, han restat enterrats sota una munió de braços alçats que aguanten mòbils que enregistren. Si més no, al matí he pogut sentir la nova cançó que ha presentat avui en directe a Catalunya Ràdio la Ludwig Band en una actuació al passeig de Gràcia.

Quan vull travessar el carrer, la vista em duu a una samarreta de color rosa pastel que porta una noia, amb unes lletres vermelles al pit que diuen: “Vols ser el meu Jordi Pujol?” No acabo d’entendre la broma, però em sembla una samarreta bastant oportuna tenint en compte que fa una setmana que es va estrenar Parenostre als cinemes. Ara, no tractava sobre la tragèdia i caiguda de la família Pujol?

Finalment arribo a l’altre costat de carrer. La llibreria Ona és plena de gom a gom. Aquest matí Iolanda Batallé m’explicava que estava molt contenta perquè té la sensació que Sant Jordi cada volta és menys un sol dia de vendes i que s’allarga durant tot el mes d’abril. Una cosa que, segons que diu, també passa amb la campanya de Nadal, que s’eixampla pel novembre i el gener. Mentre saludava efusivament Eva Comas-Arnal, autora de Mercè i Joan, Batallé també remarcava la bona salut del sector literari a Barcelona, amb una illa literària que comença a formar-se a l’Eixample dret de la ciutat, com molt bé va explicar ahir a VilaWeb en un extens reportatge Montserrat Serra. Una xarxa que s’enforteix i beneficia el sector.

Una mica més amunt, hi ha aplegades les editorials del País Valencià i les Illes: la Breu, Edicions del Bruc, Lleonard Muntaner… Aquests darrers confirmen que, enguany, ja a partir de primera hora del matí, es notava molt més moviment que els altres anys. Entre els seus llibres, han tingut una tirada especial els dos primers llibres del Wonderland Quartet, de Joyce Carol Oates, Un jardí de delícies terrenals i Gent de diners. De la Breu, un dels llibres més venuts és la novetat editorial La dolçor de viure, el recull de contes que acaba de publicar Joan Todó i que tan ben acollit ha estat per la crítica. Tornant cap al Raval, recordo que ahir el director de teatre Ferran Utzet va anunciar que obriria una petita llibreria de teatre al barri, que l’anomenaria Jàssera. Les obres del local encara no s’han acabat, però Utzet ha volgut fer-hi una jornada de portes obertes bo i aprofitant el dia d’avui. Pel camí, em perdo entre la gent que va cap a la plaça de la Universitat, on a les 19.00 comença la manifestació de Sant Jordi per la Llengua per reivindicar els drets lingüístics i l’ús públic del català. Avui és un dia de rosa, de llibres i de dracs, però també de cultura, de país i de llengua. Fa un poc menys d’un mes s’aixecaven claus per a protestar pel dret a l’habitatge, i avui s’aixequen roses per la llengua.

Una diada amb consciència de llengua

La defensa i la reivindicació del català, però, no s’ha fet palès només aquesta tarda a la manifestació. Al matí, VilaWeb ha sortit al carrer per parlar amb gent i demanar què significa la diada de Sant Jordi. La identitat nacional, la llengua i la consciència de comprar llibres en català i d’autors catalans han estat presents en moltes de les respostes. “[Sant Jordi] és per a celebrar la literatura, sobretot la literatura catalana, perquè és una diada dels Països Catalans”, deia una noia. I afegia: “Reivindicar el llibre en català, que puguem llegir en català i que es tradueixi en català. És un dia perfecte justament per a això.” “Celebrem la llengua catalana, la literatura catalana, que és fantàstica, que és plena d’obres maquíssimes”, deia una altra. “Home, per mi és la Diada de Catalunya”, responien també. Al capdavall, Sant Jordi és això: celebrar la cultura del país.

Al final del dia, quan llibreries i editorials van plegant la paradeta, rellegeixo el piulet d’un usuari de Bluesky. Diu: “Avui voldria tenir un altre cop catorze anys, voltar tot el sant dia per la ciutat i esperar que fosquegi, moment en què les roses van a un euro, per comprar-ne una per la mare.” Si pel camí de tornada a casa en trobo, en compraré un parell per a regalar-les-hi.

El Gremi de Llibreters i la Cambra del Llibre de Catalunya –que aplega els gremis i associacions d’editors, llibreters, distribuïdors i de la comunicació gràfica– han publicat aquest vespre la llista dels llibres més venuts, fins a les sis, de la diada de Sant Jordi. Les xifres encara no són oficials, però sí que reflecteixen les tendències de vendes de la jornada. Demà es publicarà una primera llista de títols provisionals i les dades definitives se sabran la setmana vinent.

Crònica | Barcelona comença Sant Jordi amb la panxa plena

Entre els títols més venuts, hi ha Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch (Columna), que encapçala la classificació dels llibres de ficció, i Entre el paradís i l’apocalipsi, de Xavier Sala i Martín (Rosa dels Vents), que ha estat el més venut de no-ficció. De la parada estant, Xavier Bosch ha mostrat el seu agraïment “infinit” als lectors després d’haver-se anunciat que el seu és un dels més venuts. “La gent m’ha tornat a fer confiança”, ha assegurat en declaracions a l’ACN.  “Agraïment infinit als lectors per comprar tantes històries que escric sol a casa durant dos anys”, ha manifestat. Per la seva banda, Sala i Martín ha assegurat que el rànquing dels més venuts li és igual i que el que li ha encantat és poder interaccionar amb centenars de lectors.

Quant al conjunt de vendes, segons les dades provisionals del gremi, enguany s’ha establert un nou rècord: més de dos milions d’exemplars venuts i 26 milions d’euros facturats. Els títols que formen part de la llista dels més venuts tan sols representen un 5% del total dels llibres que s’han venut avui.

Aquestes són les llistes provisionals de llibres més venuts:

Ficció

–Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch (Columna)
–La catastròfica visita al zoo, de Joël Dicker (la Campana)
–Cor Fort, de Sílvia Soler (Univers)
–Aquest tros de vida, d’Estel Solé (Columna)
–Somiàvem una illa, de Roc Casagran (Univers Llibres)

David Bueno i Estel Solé. No-ficció

–Entre el paradís i l’apocalipsi, de Xavier Sala i Martín (Rosa dels Vents)
–La passada a l’espai, de Manel Vidal (Destino)
–La dona del segle, de Toni Cruanyes (Columna)
–L’art de ser humans, de David Bueno (Destino), La memòria dels catalans, de Borja de Riquer (Edicions 62), Crims 4 – L’hora de la veritat, de Carles Porta (La Campana) i La fugida, de Maika Navarro i Paco Marco (Columna).

Manel Vidal: “No vull asfixiar el meu pare”

Literatura infantil i juvenil

–Titó. Excursió a la llegenda de Sant Jordi, de Cristina Jiménez Carbó (Estrella Polar)
–La llegenda de Sant Jordi, d’Emma Martínez (Estrella Polar)
–Ens tractem bé, de Lucía Serrano (Beascoa), Quina història més bèstia, Minimoni!, de Rocío Bonilla (Animallibres), Em dic Goa 6 – Quin drama, Goa, de Míriam Tirado (B de blok).

Què simbolitzen els colors de les roses per Sant Jordi i com triar la més adequada

a càrrec de la Cobla La Moreneta - Lloc: Riera davant el mercat municipal

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha criticat novament el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, per no voler reconèixer Crimea com a russa i li ha retret que, si volia conservar la península, hi hauria d’haver lluitat fa onze anys, quan va ser annexionada per Moscou “sense ni un sol tret”, tal com ha escrit a Truth Social, la seva xarxa social.

El reconeixement de Crimea com a territori rus s’ha tornat un dels aspectes centrals de l’acord de pau que impulsa Trump i, sobre això, el president nord-americà ha dit que les afirmacions de Zelenski eren “molt perjudicials per a les negociacions de pau amb Rússia” i l’ha acusat de prolongar la guerra innecessàriament. “No tinc res a veure amb Rússia, però tinc molt a veure amb voler salvar, de mitjana, cinc mil soldats russos i ucraïnesos cada setmana que moren sense cap motiu”, ha dit.

De fet, ha afegit que Ucraïna “pot tenir la pau o pot lluitar durant tres anys més abans de perdre tot el país”, i ha afegit: “Som molt a prop d’un acord però l’home ‘sense cartes per jugar’ ara, finalment, hauria de fer-ho.”

Avui s’estrena la segona temporada d’Andor, una preqüela de Star Wars: Rogue One, ambientada cinc anys abans dels esdeveniments del film i que segueix el personatge de Cassian Andor. La primera temporada es va enregistrar durant la pandèmia de la covid i va ser filmada íntegrament al Regne Unit, però a la temporada que s’emet a partir d’avui a Disney+ hi trobem alguns escenaris emblemàtics de casa nostra.

Chandrila, el planeta natal de Mon Mothma, dirigent de l’Aliança Rebel, havia estat citat moltes vegades, però no s’havia representat mai visualment. Aquesta regió muntanyosa és realment Montserrat, que es pot veure clarament a la sèrie.

El castell de Xàtiva, amb les muralles clarament visibles i ambientat en el món de Star Wars, també apareix en uns quants episodis. De la mateixa manera, s’hi veu la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.

La segona temporada d’Andor és protagonitzada per Diego Luna, Stellan Skarsgård, Genevieve O’Reilly, Denise Gough, Kyle Soller, Adria Arjona, Faye Marsay, Varada Sethu, Elizabeth Dulau, Alan Tudyk, Ben Mendelsohn i Forest Whitaker. Tony Gilroy és el creador de la sèrie.

Lloc: Porxada del Mercat municipal

Lloc: Per la Riera del pati del Calisay fins al Mercat Municipal

Un nou estudi científic publicat a la revista Nature apunta a una hipòtesi inquietant: certes infeccions bacterianes durant la infantesa podrien deixar empremtes permanents en l’ADN que, dècades després, afavoririen l’aparició del càncer colorectal en persones joves. El treball, encapçalat per la Universitat de Califòrnia a San Diego i fet amb dades de més de nou-cents pacients d’onze països, identifica una toxina bacteriana com a possible factor desencadenant.

L’estudi se centra en la colibactina, un compost produït per algunes soques d’Escherichia coli, un bacteri comú que viu a l’intestí humà. Aquesta toxina és capaç d’alterar l’ADN i, segons els investigadors, deixa un rastre molecular distintiu –una mena de “signatura genètica”– que es pot identificar en les cèl·lules tumorals dels pacients amb càncer colorectal d’aparició precoç.

Una empremta que comença de ben petits

L’equip encapçalat per Ludmil Alexandrov, professor del Centre de Bioenginyeria de la UC San Diego, ha comparat els genomes de 981 tumors de còlon i recte, corresponents a pacients de menys de 40 anys i a pacients de més de 70. El resultat ha estat clar: les mutacions associades a la colibactina són 3,3 vegades més freqüents en els tumors dels pacients més joves.

Aquestes mutacions es poden interpretar, segons els autors, com una mena d’arxiu històric del qual ha viscut la cèl·lula. “Són un registre del passat –explica Alexandrov–, i indiquen que l’exposició a la colibactina durant la infantesa pot ser un dels principals desencadenants del càncer colorectal en adults joves.”

De fet, els investigadors han arribat a temporitzar l’origen d’aquestes mutacions: tot apunta que van aparèixer en els primers deu anys de vida dels pacients, molt abans que el tumor fos detectable. Això significa que el procés de transformació cel·lular pot començar dècades abans no es manifestin els primers símptomes.

Una malaltia que creix entre joves

Durant dècades, el càncer colorectal s’ha considerat una malaltia pròpia de la gent gran. Però aquesta visió ha canviat. Segons dades recents, la incidència entre menors de cinquanta anys ha crescut dràsticament en vint-i-set països, pel cap baix, i es calcula que s’ha duplicat cada dècada aquests darrers vint anys. Si la tendència continua, es preveu que l’any 2030 sigui la principal causa de mort per càncer entre adults joves.

Aquesta realitat és especialment desconcertant perquè molts dels pacients diagnosticats a edats primerenques no tenen antecedents familiars ni els factors de risc habituals, com ara l’obesitat o la hipertensió. Per això, la comunitat científica fa anys que cerca explicacions alternatives, com l’impacte de l’entorn o de la microbiota intestinal.

Amb aquest nou estudi, es fa un pas endavant en aquesta recerca, perquè aporta una associació directa entre un agent microbià i un patró concret de mutacions genètiques.

D’on prové la colibactina?

La colibactina la produeixen certes variants d’E. coli que tenen un grup concret de gens i que poden colonitzar l’intestí humà sense causar símptomes. Encara no se sap bé per què aquests bacteris s’instal·len en uns individus i no en uns altres, ni quines condicions afavoreixen que produeixin la toxina.

El doctor Marcos Díaz-Gay, un dels autors del treball i actualment investigador al Centre Espanyol de Recerca Oncològica de Madrid, assenyala que l’exposició podria tenir lloc en les primeres interaccions amb l’entorn, durant la lactància, a l’escola o en contextos familiars. “Sabem que el microbioma s’estableix en gran part els primers anys de vida, i que això pot tenir conseqüències a llarg termini”, diu.

Un dels objectius ara és entendre per què alguns països presenten més mutacions associades al colibactin que no pas uns altres. L’estudi revela una presència especialment alta d’aquestes alteracions en mostres provinents de l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, Rússia i Tailàndia, cosa que fa pensar en possibles exposicions ambientals específiques.

Implicacions per a la detecció i la prevenció

Els autors insisteixen que encara no es pot parlar de causalitat. Tot i que les dades mostren una forta correlació, calen més estudis per a comprovar que l’exposició a la colibactina és una causa directa de la malaltia.

Amb tot, les implicacions són clares. Si es confirma la relació, això obriria la porta a noves estratègies de prevenció i de diagnòstic precoç. Per exemple, mitjançant l’anàlisi de mostres de femta es podrien detectar signatures genètiques relacionades amb la colibactina abans no apareguessin els tumors.

També s’estudien vies per a eliminar les soques bacterianes perilloses mitjançant probiòtics específics. Això podria ser una manera senzilla i segura de reduir el risc en infants exposats.

Una nova manera de pensar el càncer

Alexandrov, que també és vice-director del Centre de Medicina Espacial i Condicionament Cel·lular de la UC San Diego, destaca el valor d’aquest enfocament. El seu equip forma part del projecte internacional Mutographs, finançat per Cancer Research UK, que es dedica a identificar les signatures mutacionals que deixen les exposicions ambientals o microbianes en els cossos humans.

“Comencem a entendre que molts càncers poden tenir l’origen en exposicions primerenques. Això vol dir que caldria repensar com, quan i a qui fem les proves de detecció, i fins i tot, quines polítiques de salut pública establim per a evitar aquests riscos invisibles”, diu.

Aquest canvi de paradigma pot ser especialment important en una època en què els canvis ambientals, dietètics i socials són molt ràpids. L’impacte de l’entorn en el microbioma i en la salut cel·lular pot ser molt més profund del que es pensava fins ara.

Perspectives de futur

L’estudi s’emmarca en una tendència creixent en la recerca biomèdica: la de mirar el genoma com un registre viu del nostre passat biològic. Entendre les petjades que hi deixen bacteris, tòxics o hàbits de vida pot ser clau per anticipar, prevenir i tractar el càncer.

Amb nous projectes en marxa, com ara, l’expansió de l’estudi a noves regions i l’exploració de possibles vaccins o tractaments microbians, els investigadors esperen de poder avançar cap a una medicina més predictiva i personalitzada.

Lloc: Sala polivalent '1 d'octubre' del C.C.Calisay

L’Ajuntament de Xàtiva ha informat de l’inici dels treballs d’exhumació de la fossa 177 del Cementiri de Paterna (Horta Nord), on es preveu de trobar les restes dels veïns Vicente Martínez Miralles i Vicente Mateu Murillo, afusellats el 31 d’octubre de 1942. Aquest projecte ha pogut portar a terme arran de la subvenció atorgada per la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València, que ha aportat un import total de 20.100 euros.

Vicente Martínez Miralles, ferroviari, va ser afusellat a quaranta anys i Vicente Mateu Murillo, ferrer de professió i membre de la CNT, a trenta-set anys, i totes les dades apunten que les seves restes podrien estar ubicades en aquesta localització. Es tracta d’un projecte pluriennal dividit en dues fases: la primera consisteix en la gestió d’autoritzacions, gestions administratives i redacció dels documents pertinents i del projecte d’intervenció, així com els treballs de camp consistents en la localització, l’excavació i l’exhumació de les possibles restes trobades.

Els treballs d’aquesta primera fase han estat adjudicats a l’Associació Científica Arqueoantre, especialitzada en aquest tipus de feines, per un import total de 12.053 euros. La segona fase, l’inici de la qual es preveu a partir del setembre, consistirà en els treballs de postexcavació i identificació, en què es duran a terme, entre d’altres, tasques de laboratori per a l’anàlisi genètica de les restes.

“Des de l’Ajuntament de Xàtiva, recolzant les voluntats familiars, continuem amb les polítiques de recuperació de la memòria malgrat els vents en contra, perquè pensem que és un deure humanitari col·lectiu i una eina per guanyar dignitat com a societat”, ha expressat el regidor de Memòria Democràtica, Alfred Boluda.

Una recerca encapçalada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha trobat evidències que les dones de l’edat de bronze, fa més de tres mil cinc-cents anys, ja carregaven diàriament grans pesos sobre els seus caps, una activitat que va causar modificacions en el seu esquelet. L’estudi s’ha publicat a la revista científica ‘Journal of Anthropological Archaeology’ i, segons el comunicat de la UAB, ha tingut l’objectiu de “comprendre de quina manera el treball quotidià va modelar el cos i com es van distribuir els treballs de càrrega entre homes i dones”. En aquesta recerca han participat arqueòlegs de la UAB, de la Universitat de Leiden (Països Baixos), de la Universitat de Duisburg-Essen (Alemanya) i de la Universitat de Califòrnia (Estats Units).

Els científics han investigat trenta esquelets humans, catorze de dones i setze d’homes, de l’antic regne de Núbia (actual Sudan), en què han detectat que, mentre que el desgast ossi dels homes està sobretot en la part de l’esquena i els braços, a les dones han observat modificacions esquelètiques a les vèrtebres cervicals i en parts del crani. Aquestes diferències, indiquen els investigadors, podrien ser fruit que els homes transportaven les seves càrregues sobre les seves espatlles mentre que les dones ho feien sobre els seus caps.

“Es tracta d’un estil de vida tan habitual com ignorat en la història escrita”, afirma el coautor de l’estudi Jared Carballo (UAB), que també reivindica el paper del cos humà com un “arxiu biològic d’experiències viscudes”. Sobre això, els investigadors apunten que els ossos i el seu desgast no solament són resultat de l’envelliment, sinó que poden ser interpretats des de l’antropologia per determinar alguns comportaments i fenòmens de les societats antigues.

L’històric col·legi Sagrat Cor de Gavà, amb més de cent anys de trajectòria, tancarà portes al final d’aquest curs. Així ho ha comunicat la direcció del centre al Departament d’Educació pels problemes econòmics que arrossega d’ençà de fa anys. L’ajuntament i Educació han acordat treballar plegats per donar suport i acompanyament a les famílies per reubicar els dos-cents trenta alumnes i assegurar la seva escolarització “amb les màximes garanties”. Amb aquest objectiu, a partir d’aquest dijous i fins al 29 d’abril s’habilitarà un punt d’informació personalitzada per poder fer la preinscripció fora de termini. El consistori, que lamenta el tancament, recorda que l’oferta educativa existent a Gavà és suficient i de qualitat per poder acollir tots els alumnes.

El col·legi Sagrat Cor i el Departament d’Educació ja estan coordinant la informació que es farà arribar a totes les famílies, amb tots els detalls necessaris per demanar cita i aclarir qualsevol dubte. El punt d’informació estarà ubicat en dependències municipals i comptarà amb personal tècnic de la Inspecció del Departament d’Educació i de l’Oficina Municipal d’Escolarització (OME) de l’Ajuntament de Gavà.

El fiscal general de l’estat de Minnesota, Keith Ellison, ha demandat l’administració del president nord-americà, Donald Trump, per evitar la imposició d’una ordre executiva que permet a les agències federals de negar fons als centres educatius que autoritzin que atletes transgènere juguin en equips femenins. Ellison, que ha confirmat la mesura, ha dit que l’objectiu era evitar que passi com a l’estat de Maine, on les autoritats locals han hagut de recórrer a la justícia per frenar la polèmica ordre en plena disputa per la llei antidiscriminació –anomenada Article IX– sobre la participació d’aquests estudiants a les lligues dels instituts.

“Minnesota ha presentat aquesta demanda per aturar Trump i la seva administració i evitar que assetgi nens vulnerables en aquest estat”, ha puntualitzat durant una compareixença de premsa en què ha confirmat que la demanda va dirigida al mateix Trump i el seu fiscal general, Pam Bondi, que va amenaçar la setmana passada amb prendre mesures contra Minnesota i Califòrnia. A la demanda, Minnesota sol·licita que les ordres de Trump sobre aquest assumpte –així com les amenaces abocades pel Departament de Justícia– siguin considerades inconstitucionals. Sobre això, Ellison ha recalcat que aquestes mesures suposen una violació de la separació de poders i soscaven les decisions legislatives del Congrés, segons informacions recollides per la cadena CNN.

La Llei de Drets Humans de l’estat protegeix els drets de la població transgènere d’ençà del 1993. A més, l’any 2023, el governador demòcrata, Tim Walz, va signar una llei per convertir la regió en un “refugi” per als menors transgènere procedents d’altres estats.

La fiscalia espanyola ha demanat que s’amnistiïn prop de quaranta ex-alts càrrecs del govern de Carles Puigdemont i empresaris encausats per l’organització del referèndum d’independència del Primer d’Octubre i l’acció exterior de la Generalitat. La petició arriba després de gairebé un any d’aturada per discrepàncies sobre les competències judicials.

En canvi, exclou de la petició d’amnistia dues despeses que considera desvinculades del referèndum: una auditoria i un servei de neteja contractats pel Diplocat. Per aquest motiu, demana de portar a judici Albert Royo, llavors secretari general del Diplocat, i Rosa Clavell, interventora el 2017, únicament per aquests contractes. En canvi, la defensa dels encausats argumenta que totes les actuacions s’han d’emmarcar en l’organització del referèndum i, per tant, s’han d’amnistiar.

A l’escrit, al qual ha tingut accés EFE, la fiscalia argumenta que les actuacions per al finançament i l’organització del referèndum han de ser cobertes per la llei d’amnistia, i s’excusa dient que s’ha de fer així, es comparteixin o no les motivacions sobiranistes. En aquest sentit, defensa que les causes obertes contra ells, amb delictes com ara prevaricació, falsedat documental, desobediència i malversació, han de ser arxivades.

La fiscalia defensa també que s’ha d’aplicar l’amnistia al delicte de malversació, contradient el criteri del Tribunal Suprem espanyol, que s’hi ha mostrat reticent. El fiscal argumenta que, si s’exclogués aquest delicte, es deixaria “buit de contingut” el sentit de la llei aprovada al congrés espanyol.