Elena Crespi: “La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la qualitativa”
Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.
—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.
—Parleu de desconstruir el desig. És possible?
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.
—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.
—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.
—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.
—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.
—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.
—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.
—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.
—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…
—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.
—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.
—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.
—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.
—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.
