El bitllet senzill dels transports públics integrats de la rodalia de Barcelona comença aquesta setmana el traspàs progressiu al sistema de validació sense contacte T-mobilitat. És l’últim títol que fa el pas, la resta ja s’hi ha incorporat –entre els quals, la T-casual o la T-familiar.

Aquest títol no integrat, que ven directament cada operador de transport i que només permet de viatjar dins la seva pròpia xarxa, es començarà a vendre a les màquines d’autovenda en format T-mobilitat. Això vol dir que, tot i que el bitllet senzill no permet transbordaments entre operadors, es podrà carregar i validar en el mateix suport que ja s’empra per als títols integrats.

Com canvia la manera d’adquirir el bitllet senzill i fer-lo servir

Els usuaris hauran de tenir en compte alguns aspectes:

–Si ja disposen d’una targeta T-mobilitat, tant si és de cartó com de plàstic, hi podran carregar el bitllet senzill directament a les màquines d’autovenda.
–Si encara no en tenen cap, hauran de pagar un euro pel suport de cartó, que s’afegirà al preu habitual del bitllet senzill.
–Quan s’esgoti el viatge, la targeta es podrà conservar per recarregar-la més endavant amb nous bitllets senzills –també d’altres operadors– o amb títols com la T-casual o la T-familiar.

Primer, a Ferrocarrils

Aquesta mesura s’aplicarà de manera progressiva durant els mesos vinents. El primer operador que l’activa és Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que a partir d’avui ja incorpora el nou format en algunes estacions. El TRAM, TMB i Rodalia també preveuen de fer-ho durant aquest 2025.

Amb aquesta transició, es fa un pas més cap a la desaparició definitiva dels títols amb banda magnètica, que avui representen només un 25% de l’ús total i que acabaran essent substituïts pels suports sense contacte del sistema T-mobilitat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que condemnava l’espionatge amb el programari Pegasus, com és el cas del president Artur Mas. En la sessió de control al parlament, Junts li ha retret que havia estat “en silenci” després del pas de Mas per la comissió d’investigació de l’operació Catalunya del congrés espanyol. “Condemno rotundament tota acció il·legal no emparada per la llei i tot espionatge polític, i estic disposat a fer que s’arribi fins al final. I per això s’ha fet aquella comissió d’investigació. Condemno qualsevol espionatge polític, i estic disposat a col·laborar amb el que calgui”, ha dit Illa.

[VÍDEO] Mas assenyala Sánchez-Camacho: “Venia amb un somriure i per darrere passava llistes negres a Villarejo”

El president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, ha aprofitat el seu torn a la sessió de control per preguntar a Illa si pensava “condemnar el greu atac a la democràcia i als drets fonamentals” que representava l’espionatge amb Pegasus als quatre darrers presidents de la Generalitat “per part de governs del PP i del PSOE”. “Fa dos dies de la compareixença de Mas i vostè guarda silenci”, ha criticat, tot afegint que feia tard.

[VÍDEO] Un diputat de Vox perd els estreps amb Artur Mas en la comissió sobre l’operació Catalunya

A la seva resposta, el president ha volgut ser clar i també ha dit: “Cap govern del qual hagi format part ha espiat”. A més, ha volgut contradir que hagués estat callat respecte d’aquest tema. “No vaig tard. Qui em coneix sap què penso d’això. L’espionatge no és manera de fer política”, ha conclòs.

Junts, que no s’ha mostrat satisfet amb la resposta, i malgrat haver sentit la condemna que demanava, ha reclamat “menys silencis i més lideratge”.

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Javier Hernández ha començat els tràmits per a demanar al Parlament Europeu l’autorització per a procedir contra el diputat d’ultradreta Luis Pérez Fernández, conegut com a Alvise Pérez. Al mateix temps, li ha ofert que declari voluntàriament per la difusió d’una prova falsa de covid atribuïda al president Salvador Illa.

El magistrat ha acordat d’obrir diligències prèvies per investigar possibles delictes de falsedat i d’injúries que presumptament va cometre Pérez. Aquesta causa és una de les tres que ja té obertes al Suprem.

En la interlocutòria, el jutge assenyala que, com que és eurodiputat, cal sol·licitar al Parlament Europeu el suplicatori per poder-lo encausar formalment. Per això, comença els tràmits per a fer-ho. Ara bé, tal com estableix la llei d’enjudiciament criminal espanyola, li ofereix també la possibilitat de declarar voluntàriament davant el Suprem en garantia dels seus drets de defensa.

Té cinc dies per a manifestar si vol comparèixer abans que el Parlament Europeu pugui concedir l’autorització. Un cop respongui, el jutge adoptarà la decisió corresponent.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha comparegut al congrés espanyol per valorar l’apagada elèctrica de la setmana passada, i n’ha exonerat les energies renovables. Ha demanat temps perquè els experts determinin les causes exactes de la caiguda i ha advertit contra els discursos “apocalíptics” i “interessats” d’alguns partits, empreses i grups de pressió que, segons que ha dit, volen aprofitar l’incident per fer descarrilar la transició energètica i justificar una pròrroga de les centrals nuclears.

Apagada: la responsabilitat tomba cap a Red Eléctrica i l’estat espanyol, i els canvis que s’han de fer a la xarxa elèctrica

Sánchez ha dit que l’apagada va ser conseqüència d’una “concatenació d’anomalies” i ha explicat que la pèrdua de generació va començar al sud d’Espanya 19 segons abans de dues caigudes successives que van col·lapsar el sistema a les 12.33. Tot i això, ha destacat que el sistema va poder resistir les dues primeres i que la resposta institucional va ser ràpida i coordinada.

Ha xifrat l’impacte econòmic de l’apagada en 415 milions d’euros en vendes, però ha matisat que l’afectació ha estat “limitada”, perquè els dies posteriors es va compensar la caiguda del consum: “Més de tres quartes parts del consum perdut ja s’havien recuperat en dos o tres dies.” També ha destacat que hospitals, centres de salut, residències i escoles van poder continuar l’activitat, gràcies als sistemes autònoms i als protocols d’emergència.

El govern espanyol separa la investigació de l’apagada en dues àrees: sistema elèctric i ciberseguretat

Segons que ha dit, el Consell de Seguretat espanyol va actuar de manera diligent amb la col·laboració de totes les administracions, a les quals ha agraït la tasca. Ha reconegut que molts comerços van haver de tancar i que 116 trens es van quedar aturats, afectant 35.000 viatgers, alguns dels quals van rebre ajuda de veïns dels pobles a la vora. Tot i això, ha assenyalat que el trànsit aeri i naval va funcionar amb relativa normalitat i que hi va haver un 24% menys d’incidències de trànsit, malgrat l’apagada dels semàfors.

Segons Sánchez, en cinc hores ja s’havia restablert el subministrament en zones importants com Aragó, Catalunya, Extremadura i Andalusia, i a les sis del matí de dimarts ja es va recuperar el 99,5% del sistema.

Crítiques als discursos “catastrofistes” i defensa del model energètic

Sánchez ha criticat la dreta, els grups d’interès i les empreses amb participacions en centrals nuclears per intentar condicionar el debat energètic amb discursos “de sèrie de Netflix”. Ha contraposat aquestes visions “catastrofistes” amb la resposta de la societat espanyola, que ha dit que va actuar “amb unitat i responsabilitat”.

“Espanya és un país extraordinari i vull agrair als empresaris i als treballadors el compromís”, ha declarat. Ha dit que molts sectors i institucions es van mobilitzar de manera exemplar i ha remarcat que “molt poques societats haguessin respost millor que la nostra”.

El 60% dels ciutadans considera insuficient la informació del govern espanyol durant l’apagada

També ha criticat les veus que demanen una pròrroga del calendari de tancament de les nuclears amb l’argument que l’apagada posa en risc el sistema elèctric: “És paradoxal que els mateixos que ens acusen de falta de transparència portin dies donant solucions alineades amb els seus interessos econòmics.”

Promesa de transparència i retret a la “instrumentalització” política

Ha promès “absoluta transparència” en la investigació, que analitzarà 756 milions de dades. Ha insistit que cal temps i ha retret als partits i mitjans que “es precipitin” amb conclusions que, segons que ha dit, tenen un biaix ideològic. “No treballarem amb conclusions superficials ni interessades, sinó que arribarem al fons de la qüestió”, ha garantit.

També ha demanat als ciutadans que no caiguin en la “manipulació gegantesca” de vincular l’apagada amb les renovables, perquè no hi ha cap evidència que ho demostri. “No presenten dades ni proves, només pontifiquen, perquè han venut l’esperit crític a un bon pagador”, ha conclòs.

L’Associació de Damnificats per la DANA Horta Sud-València estudia de presentar una demanda per injúries i calúmnies contra el síndic de Vox a les Corts, José María Llanos, per haver-los acusat de “tenir interessos” o “estar controlats pels partits polítics”. En un comunicat, han informat que avui es reunirien per valorar les peticions que presentaran a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la possible interposició d’una demanda per la via civil contra Llanos.

Llanos va dir ahir, en una conferència de premsa: “Normalment, les associacions creades l’endemà d’una tragèdia com aquesta solen tenir interessos. És a dir, són persones manipulades pels partits polítics que volen traslladar el moviment del carrer a l’activitat política.”

Segons el comunicat, afirmar que l’entitat és controlada per partits polítics “demostra un gran desconeixement sobre l’associació mateixa, els seus actes, els seus membres, els seus orígens veïnals, i ni tan sols s’han llegit el comunicat de premsa explicatiu sobre la querella interposada per la nostra associació contra diverses administracions, en què es denuncien cinc delictes i s’assenyalen sis persones responsables de diferents administracions”.

“Són els nostres associats i associades, víctimes de la riuada del 29 d’octubre de 2024, els qui decidiran el rumb de la nostra associació, com sempre hem fet, i ho continuarem fent, per més que els pesi a algunes persones”, acaba.

Un jurat federal dels Estats Units ha ordenat que el fabricant de programari espia NSO Group pagui 167 milions de dòlars per haver piratejat els mòbils de mil persones mitjançant missatges de WhatsApp, en una sentència històrica que culmina sis anys de litigis.

El veredicte ha arribat al segon dia de deliberacions sobre els danys i perjudicis en un judici fet a Oakland, Califòrnia. Al desembre, la jutgessa Phyllis Hamilton ja havia donat la raó a WhatsApp en considerar que NSO, amb seu a Israel, havia violat la llei de frau i abús informàtic dels EUA i una normativa similar de Califòrnia mitjançant el seu programari Pegasus.

BREAKING: jury awards massive $167 million in punitive damages against spyware company NSO Group.

Precedent-setting win against the notorious #Pegasus spyware maker.

Congratulations to @WhatsApp on sticking this case through since 2019. Some thoughts 1/

— John Scott-Railton (@jsrailton) May 6, 2025

La indemnització ordenada és de 167.256.000 dòlars en concepte de danys punitius i 440.000 més per danys compensatoris, la multa més elevada mai imposada a la indústria del programari espia.

Tot i que Pegasus es ven als governs com una eina per combatre el terrorisme i el crim organitzat, nombroses investigacions han provat que s’ha emprat contra dirigents polítics, activistes pacífics i periodistes d’arreu del món.

“És un pas important per a la privadesa i la seguretat, la primera victòria contra l’ús de programari espia il·legal que amenaça tothom”, ha dit Meta, l’empresa matriu de WhatsApp.

Meta també ha destacat que la decisió del jurat és un advertiment clar per a la indústria del programari espia. L’empresa ha anunciat que, si arriba a cobrar la indemnització, la destinarà a organitzacions que defensen els drets digitals i que han estat claus per a detectar i analitzar els atacs.

NSO ha avançat que probablement presentarà un recurs contra la sentència. El seu portaveu, Gil Lanier, ha dit que continuen compromesos amb la seva missió de protegir la seguretat pública i que l’ús de Pegasus és només per part de governs legítims amb finalitats autoritzades.

Citizen Lab, una entitat sense ànim de lucre amb seu a Toronto que ha estat pionera a revelar els abusos de Pegasus, ha elogiat la persistència de WhatsApp en el litigi i el seu paper clau per notificar les víctimes dels atacs.

En la seva sentència de desembre, la jutgessa Hamilton ja havia declarat NSO responsable d’haver penetrat als sistemes de Meta mitjançant programari maliciós enviat a uns 1.400 telèfons, que pertanyien a funcionaris, periodistes, activistes i dissidents de desenes de països.

També va dictaminar que WhatsApp tenia dret a sancions addicionals per la negativa de NSO a lliurar el codi font durant el procés judicial, tot i que la multa per aquest fet encara s’ha de fixar.

Aquest cas és el primer en què han declarat davant la justícia nord-americana executius de NSO, que sempre havien evitat l’escrutini públic. La sentència és la més rellevant de totes les que s’han dictat en una indústria que està en el centre del debat global sobre vigilància estatal i llibertats individuals.

Els Estats Units ja havien sancionat NSO i altres empreses per operar contra els interessos nord-americans, però molts aliats dels EUA han trigat a seguir el mateix camí. Apple, per exemple, va retirar un litigi similar el setembre passat després que les autoritats israelianes confisquessin el codi font de NSO i aquesta admetés que ja no el podia produir.

NSO s’havia defensat al·legant que només ven programari als governs, que són qui decideixen a qui es dirigeixen els atacs, però els tribunals han rebutjat aquest argument. Els directius de l’empresa han reconegut que determinen com es fan els atacs segons el dispositiu i el programari de cada objectiu.

Pegasus ha aprofitat vulnerabilitats de seguretat de sistemes com WhatsApp i Apple per accedir als telèfons i capturar-hi fotografies, correus i missatges, fins i tot els que són xifrats de punta a punta. En alguns casos, aquests atacs no requereixen cap interacció de l’usuari i són pràcticament indetectables.

Segons les proves, NSO té uns 140 empleats dedicats a trobar maneres d’infiltrar-se en iPhones i telèfons Android. Un executiu va declarar que el seu programari s’havia inserit a través de sistemes operatius, aplicacions de missatgeria i navegadors.

Els advocats de NSO han afirmat que Pegasus té limitacions tècniques que impedeixen l’espionatge dins dels EUA i en telèfons amb números nord-americans ubicats a l’exterior. Però altres programes espia, tant d’empreses privades com d’agències estatals, no tenen aquests límits.

Durant el judici, es va demostrar que NSO va atacar repetidament WhatsApp entre el 2018 i el 2020, modificant les tècniques a mesura que l’aplicació de missatgeria les neutralitzava. Una d’aquestes modificacions va arribar quan la demanda ja era en curs, fet que reforçava l’acusació que NSO actuava de manera deliberada.

Meta va explicar al tribunal que havia gastat més de 400.000 dòlars en sous per gestionar l’amenaça de NSO. L’advocat de l’empresa israeliana, Joseph Akrotirianakis, ho va desestimar assegurant que aquells salaris s’haurien pagat igualment, i que el cas “només volia publicitat”.

“Facebook volia sortir als titulars defensant la privadesa dels usuaris, i demandar NSO era una manera fàcil d’aconseguir-ho”, va dir en els arguments finals. Així mateix, NSO va remarcar que Pegasus no havia tocat els servidors de WhatsApp. “No va executar cap codi, ni va esborrar, modificar o danyar cap dada”, va dir l’advocat.

Per aconseguir danys punitius sota la llei de Califòrnia, Meta havia de demostrar que NSO havia actuat amb opressió, frau o malícia. Per fer entendre al jurat l’impacte econòmic, WhatsApp va aportar dades que mostraven que NSO gastava uns 50 milions de dòlars anuals en recerca i desenvolupament.

El conseller delegat de NSO, Yaron Shohat, va testificar que l’empresa va perdre 12 milions de dòlars el 2024 i 9 milions el 2023, i que tindrà dificultats per pagar les indemnitzacions.

La Generalitat es personarà com acusació particular en el cas de les fundacions Cellex i Mir Puig que investiga els tres executors testamentaris de l’empresari químic i mecenes científic Pere Mir, segons ha avançat La Vanguardia i ha confirmat l’ACN.

La decisió arriba després que el Departament de Justícia assumís el control de les fundacions científiques Cellex i Mir Puig per mandat del jutjat d’instrucció 12 de Barcelona, que és qui investiga el cas d’aquestes dues entitats i quatre empreses que hi són associades.

La causa està oberta pels presumptes delictes d’administració deslleial i apropiació indeguda. Els tres executors testamentaris són l’oncòleg Josep Tabernero, Jordi Segarra i Juan Francisco Capellas.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La vaga de la companyia ferroviària francesa SNCF que s’allargarà fins diumenge 11 de maig, afectarà molt els trens regionals a Catalunya Nord, mentre que les línies de llarg recorregut, com el TGV Barcelona-Perpinyà-París, funcionaran amb normalitat.

La circulació dels trens de la línia liO Train (TER) es manté en més d’un 80%, combinant serveis ferroviaris i autobusos. Així i tot, en trajectes com Perpinyà-Cervera de la Marenda hi haurà més autobusos que no pas trens.

La SNCF ha informat que les línies entre Avinyó i Portbou poden patir alteracions. Ja ahir dimart, per exemple, només hi va haver un tren entre Perpinyà i Cervera, i quatre autobusos. En sentit invers, set autobusos i cap tren.

Per avui, dimecres 7 de maig, s’han previst quatre trajectes en autobús entre Perpinyà i Cervera (el primer a les 7.50 i el darrer a les 17.25) i un sol tren, que surt a les 18.55. En sentit contrari, hi haurà set autobusos (el primer a les 8.05 i el darrer a les 18.50), i un únic tren que surt de Cervera a les 6.27.

La SNCF recomana de consultar les afectacions abans de viatjar i recorda que la informació s’actualitza cada dia a les 17.00 al seu web, on es pot consultar l’estat de la circulació i les connexions disponibles.

Marta Izquierdo, fins ara regidora de Vox a l’ajuntament de Nàquera (Camp de Túria), ha sol·licitat el pas al grup de no adscrits, fet que deixa en minoria el govern municipal de Vox, l’únic del País Valencià presidit per aquesta formació.

La regidora va formalitzar el canvi aquest dilluns amb un escrit registrat a l’ajuntament. En el text, Izquierdo diu que “després d’una llarga reflexió”, ha decidit abandonar el grup perquè ja no s’hi sent representada: “Els meus principis ja no es veuen reflectits en les accions de Vox Nàquera.” També assegura que ha estat víctima d’un “aïllament progressiu” per part dels seus companys de partit.

Izquierdo, que gestionava àrees com ara Tradicions i Festes taurines, Caça, Medi ambient i Protocol, considera que la millor manera de defensar els seus valors “sense interferències ni pressions externes” és passar al grup de no adscrits. Mantindrà, però, l’acta de regidora. El canvi s’haurà de ratificar en el ple del mes de maig.

Des de les eleccions municipals de 2023, Vox i el PP governen Nàquera amb quatre i tres regidors, respectivament. L’oposició la formen el PSPV (amb tres regidors), UPDN (amb dos) i Compromís (amb un). Amb la marxa d’Izquierdo, el bloc de govern passa a tenir tan sols sis regidors enfront de sis de l’oposició, més la regidora no adscrita.

Aquest no és l’únic moviment intern que afecta Vox en municipis del País Valencià. Dilluns mateix, Guillermo Alonso, fins ara portaveu de Vox a l’ajuntament de Torrent (Horta Sud) i primer tinent de batllia, també va abandonar el partit i va passar al grup de no adscrits. Aquesta decisió també ha deixat el govern municipal en minoria, malgrat que la batllessa, Amparo Folgado (PP), ha promès estabilitat.

Divendres passat, dos dels tres regidors de Vox a l’ajuntament d’Almassora (Plana Alta), governat pel PP, també van anunciar que abandonaven el partit i passaven a ser no adscrits. En aquest cas, la batllessa, María Tormo, va dir que continuarien treballant amb estabilitat i va instar a resoldre les tensions internes de cada partit de portes endins.

A València, fa unes setmanes que Vox va readmetre al partit i al grup municipal els regidors Juanma Badenas i Cecilia Herrero, que al març havien deixat la formació i havien passat a no adscrits. Aquest retorn permet al PP conservar la majoria absoluta a l’executiu que presideix María José Catalá.

L’exèrcit de l’Índia ha llançat un atac contra el Pakistan, que les autoritats presenten com una represàlia per l’atac armat que el 22 d’abril va causar vint-i-sis morts –la majoria civils– en una zona turística de Caixmir, sota administració índia.

Segons el govern indi, els bombardeigs han afectat nou punts des d’on s’haurien planificat accions armades contra l’Índia. El comunicat oficial afirma que no s’han tocat instal·lacions militars i que ha estat una operació “precisa, mesurada i no escaladora”.

Tanmateix, el Pakistan ha reaccionat de manera contundent. El ministre de Defensa, Khawaja Asif, ha acusat l’Índia d’atacar població civil i ha advertit que hi haurà una resposta equivalent.

Fonts militars pakistaneses han explicat a la premsa que cinc punts han estat atacats: dos a l’est del país (Ahmedpur East i Muridke) i tres al Caixmir sota administració pakistanesa (Kotli, Bagh i Muzaffarabad). També han dit que cap avió indi no ha travessat l’espai aeri pakistanès.

El portaveu militar Ahmed Sharif Chaudhry ha remarcat que el Pakistan decidirà com i quan respondrà. I el ministre Asif ha afegit que, si l’Índia vol un enfrontament directe, “s’hi veuran les cares”.

Els atacs arriben després d’uns quants dies de tensió creixent. El 30 d’abril, el ministre d’Afers Estrangers de l’Índia, Subrahmanyam Jaishankar, va advertir el secretari d’estat dels EUA, Marco Rubio, que el Pakistan “pagarà un preu alt” per l’atac de Caixmir, que Nova Delhi vincula amb grups pakistanesos, acusació que Islamabad nega.

Analistes com Michael Kugelman, expert en Àsia Meridional, adverteixen que, malgrat que cap dels dos països no vol una guerra oberta, el risc ara és molt elevat, especialment per la possibilitat de càlculs erronis, tenint en compte que ambdós tenen armes nuclears.

El Barça no jugarà la final de Munic, però ha deixat una gran imatge en el partit de tornada de la semifinal de la Lliga de Campions.

L’equip de Hansi Flick ha remuntat un 2-0 en contra, i ha marcat el 2 a 3 quan només quedaven cinc minuts per acabar el partit, però ha acabat perdent al Giuseppe Meazza en el partit de tornada de les semifinals de la Copa d’Europa. Èric Garcia, Dani Olmo i Raphinha han estat els autors dels gols blau-grana.

L’Inter s’ha avançat al minut 21 de la primera part amb un gol de Lautaro Martínez, que ha aprofitat una errada en la sortida del Barça. Abans del descans, Hakan Çalhanoğlu ha transformat un penal per a ampliar la diferència. Inicialment, l’àrbitre Szymon Marciniak no havia assenyalat la infracció, però el VAR l’ha fet rectificar.

A la segona part, l’equip de Flick ha sortit amb embranzida i ha escurçat distàncies al minut 54, gràcies a Èric Garcia. Minuts després, al minut 60, Dani Olmo ha empatat el partit. Als minuts finals, Raphinha ha fet el que semblava que havia de ser el gol de la victòria i ha tocat, literalment, el cel del futbol. Però Acerbi ha tornat a empatar en el temps afegit i, ja a la pròrroga, amb tots dos equips esgotats i una forta pluja caient sobre Milà, Fratessi ha marcat el 4-3.

La Plataforma per la Llengua i el Consell de l’Advocacia Catalana (CICAC) han presentat la campanya “Defensem en català, defensem el català”, amb l’objectiu d’impulsar i normalitzar l’ús del català entre els professionals del dret. La iniciativa s’adreça especialment als advocats en actiu i als estudiants de dret, per fer valdre els drets lingüístics i demostrar que el català pot ser també llengua habitual als jutjats.

L’acte de presentació s’ha fet a la Sala de Columnes del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i hi han intervingut el president del CICAC, Joan Martínez; la vice-presidenta de Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, i la secretària per a l’Administració de Justícia del govern, Iolanda Aguilar. També hi han participat el president de la Comissió de Llengua del CICAC, David Casellas, i el diputat de la junta de govern de l’ICAB i membre de la comissió de justícia de la Plataforma per la Llengua, Frederic Munné.

Plana ha remarcat que la llengua pròpia hauria de ser la de l’ús normal en tots els àmbits de la societat i que, en el cas de la justícia, cal visibilitzar advocats que ja treballen habitualment en català. Segons que ha explicat, aquesta visibilització és clau per generar referents i trencar amb la idea que el català és inviable o marginal als jutjats. També ha destacat que cal encarar la situació amb valentia col·lectiva i compromís institucional. La campanya inclou vídeos a les xarxes socials amb advocats com ara Andreu Van den Eynde, Jordi Pina, Anaïs Franquesa, Marina Roig, Nàsser Aoukhiyad i Marina Pellín, que expliquen la seva experiència utilitzant el català en l’exercici professional. A més, vol interpel·lar directament els estudiants de dret, perquè s’ha detectat una manca d’ús del català a les facultats, fet que després repercuteix a la pràctica professional.

Només el 6% de les sentències són en català

La secretària de Justícia del govern, Iolanda Aguilar, ha denunciat la desconnexió entre l’ús social del català i l’ús judicial. Ha recordat que, malgrat que un 32% de la població s’expressa habitualment en català, solament entre un 6% i un 7% de les sentències són redactades en aquesta llengua. A més, el 80% de les sol·licituds per tramitar causes en català no són ateses, tot i que els ciutadans tenen el dret de fer-ho.

Aguilar ha atribuït aquesta situació a la inèrcia castellana del sistema judicial, a la manca de coneixement de la llengua entre jutges i fiscals –tot i que ha dit que hauria de ser una exigència– i a la centralització de l’administració, amb lleis, jurisprudència i documents de treball essencialment en castellà. Per això, ha defensat que l’ús del català ha de ser també una qüestió d’estatus jurídic i polític.

Els advocats joves fan menys ús del català

Segons una enquesta que Plataforma per la Llengua va publicar el 2022 entre els col·legis d’advocats del país, el 75% dels lletrats es relaciona habitualment en català, però solament el 36,6% l’utilitza per presentar escrits o intervenir a sala. El 45,8% fa sempre les intervencions orals en castellà i el 57,3% no presenta mai els escrits en català.

A més, la situació empitjora entre els professionals de quaranta anys o menys: tot i que un 64,2% són catalanoparlants habituals, solament un 27,9% fa servir la llengua en l’exercici professional. Per això, la campanya defensa que l’ús del català als serveis legals no sols és un dret, sinó també una millora de qualitat i una eina de sensibilització per fer valer els drets lingüístics.

Ahir vam saber que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) havia arxivat la demanda que havia presentat Javier Martínez contra Espanya per no haver investigat prou l’atemptat del 17-A. Els advocats de Martínez estudien de presentar un escrit de reconsideració al tribunal arran de les darreres informacions que s’han sabut a la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol. Arran de tot plegat, parlem amb Javier Martínez, el pare d’en Xavi, el nen que va ser assassinat aquell 17 d’agost a la Rambla de Barcelona. Aquests darrers anys s’ha convertit en la cara visible de les víctimes dels atemptats, la persona que ha parlat més clar a l’hora de reclamar que se sàpiga què va passar realment aquell dia. I, malgrat que ara s’ha tancat una possible porta per a arribar a saber la veritat, Martínez té clar que res no l’aturarà i que continuarà lluitant. “La negació del govern espanyol a l’hora de desclassificar els papers del 17-A significa alguna cosa”, diu.

—Com heu rebut l’arxivament del TEDH? Us l’esperàveu?
—La veritat és que sí, sobretot quan l’ABC va publicar que Es-Satti rebia 500 euros el mes del CNI. Com que és un diari de la Moncloa, diu que el govern espanyol pagava l’imam? Crec que el fet que es publiqués això fa la sensació que investiguen. Tot plegat penso que és perquè Europa no faci la seva investigació. Estic convençut que la jugada ha estat aquesta.

—Creieu que allò que va publicar l’ABC va ser una filtració intencionada del govern espanyol?
—No en tinc proves, però crec que sí. Que tot ho tenen molt ben estudiat, tot té un tempo. Al final ha coincidit la comissió d’investigació al congrés espanyol i la demanda a Europa. Nosaltres no la podíem presentar fins que no s’acabés el procediment judicial a l’estat espanyol. I, després, teníem el temps limitat per a presentar la demanda a Europa. Just en aquell moment també hi ha la comissió d’investigació. Mira que han tingut temps. Tot coincideix. Ells saben fer aquestes coses, no com nosaltres.

—I com us sentiu ara, després de tot plegat?
—Crec que tothom s’hauria de sentir malament perquè intentem esbrinar una cosa que en realitat ens pot ajudar a tots, no només a mi. Nosaltres ja hem perdut un fill. Molta gent ha perdut gent estimada. Hi ha gent que ha quedat ferida. Aquesta veritat que busquem nosaltres és perquè ningú passi tot allò que vam passar nosaltres. Si no arribem a saber la veritat, això pot tornar a passar. Tota aquesta negativa del govern espanyol a l’hora de desclassificar papers significa alguna cosa. Per què no s’haurien de desclassificar si no hi ha res a amagar? Però, perdona, em preguntaves com em sentia…

—Sí!
—Com quan vam començar a lluitar, al principi. Sabem que hi ha coses, però no les podem demostrar. Però nosaltres no ens aturarem, continuarem treballant. Les víctimes mereixem saber la veritat. Ens haurien d’haver explicat alguna cosa, si més no. Això que passava amb l’imam de Ripoll ho sabíem des del principi. Tothom sabia que l’imam treballava pel CNI, però sempre ens ho van negar. Volem saber qui el manava, qui ho pagava tot plegat… De veritat que és mort? Per què no li fem la prova de l’ADN d’una vegada per totes?

—Confieu que algun dia sabreu la veritat?
—Crec que ja la sabem. El problema és que no la podem demostrar. Nosaltres tenim clar per què van cometre aquest atemptat. La cosa és que no els interessa que se sàpiga, ho han d’amagar.

—Què voleu dir? 
—A ningú no li interessa la independència d’un país petit. Tots els països tenen algun territori que vol independitzar-se. A Europa no els interessa aquesta independència, perquè hi haurà molts més territoris que voldran seguir aquest camí.

—Cada vegada teniu més ràbia veient com actuen?
—No, ara ja sé com funciona tot plegat. Al principi no m’ho creia, ara ja sé que és el seu funcionament. El que faig és actuar com ho fan ells, però a la nostra manera. Miro de posar el dit a la nafra sempre que puc. També vigilant què expliquem, perquè també ens hem trobat que de vegades expliquem coses i després les utilitzen. Per exemple, ells han demanat ja unes quantes vegades de destruir les proves. Com que havíem presentat la denúncia a Europa els ho van denegar. A veure si ara ho tornen a demanar. Per què volen destruir les proves, si encara es fa una investigació al congrés? O les víctimes dels altres països també poden obrir alguna via a casa seva. Potser tampoc no estan d’acord amb el que han vist.

—Quins són els passos següents?
—El problema és que si explico els passos següents, ells ja els sabran. Només et diré una cosa ràpida. Les víctimes estrangeres encara tenen molt a dir. A més, els meus advocats estudien de presentar un escrit de reconsideració al Tribunal Europeu arran de la informació de la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol. Encara tenim molta feina per fer. Esperem que no torni a passar mai, però si tornés a passar, no vull que ningú se senti tan sol com ens hem sentit nosaltres.

—Com que heu estat la cara més visible, de vegades ha semblat que estàveu sol en la lluita. Hi ha més víctimes?
—I tant! No he estat mai sol! Però passa que jo he estat la figura visible, qui ha donat la cara. Hi ha molta gent darrere nostre i que m’ajuda. Estem a punt de presentar una associació que es diu “17-A, Volem Saber la Veritat”. Del Ministeri d’Interior es van posar en contacte amb mi, per preguntar-me com era que estàvem tan malament. Nosaltres els vam recordar que a Catalunya no hi havia cap oficina d’atenció a les víctimes. Fa molts anys que ho demanem, però no hi ha manera. L’any 2022, ho vam demanar el Parlament de Catalunya i va votar-hi a favor. Però som el 2025 i no s’ha fet. Aquesta oficina és essencial per a ajudar-nos amb tots els tràmits que hem de fer, per poder reclamar coses… Ens hi ha d’ajudar gent que en sàpiga. El ministeri ens va dir que ells no farien l’oficina, però que si fèiem l’associació ens ajudarien.

—Justament, ara fa dos anys la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) va haver de tancar per falta d’ajudes. Seria similar?
—No ben bé. La UAVAT va néixer de l’emergència d’aquell moment, era una unitat d’atenció. Però nosaltres necessitem una oficina que ens ajudi a fer tots els papers que encara fem, sigui per demanar ajuda o per reivindicar els drets que tenim com a víctimes. Tot plegat ho hem de gestionar amb el Ministeri d’Interior. I, és clar, nosaltres no en sabem. Necessitaríem algun expert que ens ajudés. A part, farem més coses. Perquè, com deia, no estic sol. Molta gent que m’ha ajudat fins ara formarà part de l’associació, com ara Robert Manrique, Jaume Alonso-Cuevillas, David Torrent, la meva filla Mireia, que també és psicòloga infantil… Hi ha molta gent disposada a ajuntar-se per fer alguna cosa per ajudar les víctimes. No com altres associacions, que no han fet res de res…

—El govern català no ha fet aquesta oficina malgrat que ha estat una reclamació de tots aquests anys… 
—Res, no ha fet res. El Parlament de Catalunya el maig del 2022 va aprovar de fer l’oficina d’atenció a víctimes de catàstrofes; ja m’és igual que no sigui específicament terrorisme. Van votar-hi a favor tots els partits. I res, ni s’han posat en contacte amb nosaltres… A l’Aragó hi ha una llei de terrorisme, hi ha una oficina d’atenció a les víctimes a l’Aragó. A Andalusia també. Les administracions atenen les víctimes, fan memorials, fan coses. Aquí, res… Ni memorial, ni ens truquen, ni fan res. I ho ha aprovat el parlament, eh?

—Confieu en la comissió d’investigació?
—Pensava que no en sortiria res, i ja n’han sortit més coses que no pensava. La meva compareixença havia d’haver estat de les últimes. Però la vam fer abans per deixar temps a desclassificar més papers i poder demanar a més gent que vagin a la comissió.

—Dieu que s’han aconseguit coses…
—Sí! Sabem que hi ha gent que ha mentit. Hi ha gent que ha dit que l’imam de Ripoll no va treballar mai per al CNI. I ara, després d’haver-ho publicat l’ABC sabem que va cobrar del CNI. Tota aquesta gent que ha mentit, tot i que una comissió no es pot mentir, tinc clar que els denunciaré i a veure què passa. Com he dit, continuaré lluitant per saber la veritat. A veure què farà la comissió d’investigació i el congrés de diputats. I depèn de què surti com a conclusió de la comissió, em pensaré si poso cap denúncia més. Perquè si la conclusió és que ha fallat l’estat, què hem de fer les víctimes? Denunciar l’estat, no? Per tant, sí, la comissió ha servit de moltes més coses que ells no pensaven.

—Després de la vostra participació en la comissió, algú del govern espanyol o d’un partit s’ha posat en contacte amb vós?
—No, no… Com sempre, no.

—I després de la informació que va publicar l’ABC, tampoc?
—No, no m’ha trucat ningú, no m’ha dit res ningú…

—Una decisió favorable del TEDH hauria forçat Espanya a explicar coses. Creieu que pot passar res que els obligui a desclassificar aquests documents? Creieu que pot haver-hi res que ho desencalli?
—Podria ser, si algun dels països implicats en l’atemptat forcés Espanya a explicar la veritat. Les víctimes dels altres països tenen el mateix dret de fer això que he fet jo. Ara, als seus països les lleis són diferents, i per tant les coses poden canviar.

Heu rebut un SMS de WhatsApp o una telefonada que ha acabat a la bústia de veu amb un codi de verificació i no ho heu demanat? Si la resposta és afirmativa, podríeu ser víctimes d’una nova estafa. Aquests darrers mesos, s’ha detectat un nou ciberatac per a robar comptes de WhatsApp sense que la víctima en sigui partícip directament.

L’Institut de Ciberseguretat espanyol (INCIBE) ha advertit d’aquesta pràctica que els estafadors fan servir per mitjà de la bústia de veu. L’objectiu és obtenir el control total del compte i suplantar la identitat de la víctima. D’aquesta manera, poden enganyar coneguts, amics i familiars i demanar-los, per exemple, diners.

Com actuen?

El cas que explica l’INCIBE és ben real: una dona adulta va rebre dues telefonades de números d’Alemanya i d’Anglaterra que no va respondre. Just després, va rebre un missatge de veu a la bústia on li facilitaven un codi de verificació d’inici de sessió de WhatsApp. També va veure que tenia una telefonada perduda a la bústia d’un altre número estranger. Quan se’n va adonar, havia perdut el compte de l’aplicació de missatgeria.

Segurament, els estafadors van arribar al seu número de telèfon per un altre atac a un amic de la víctima. El dia abans, relata l’afectada, ja havien fet servir aquest mètode amb ell.

Però, per què li havien pogut robar el compte amb un missatge a la bústia? Tot comença quan els ciberdelinqüents volen registrar el número de la víctima en un dispositiu diferent. En aquest moment, l’aplicació envia un codi de verificació per SMS o telefonada. Si la víctima no contesta, el codi s’enregistra a la bústia.

Com poden accedir a la meva bústia?

El principal problema de les bústies de veu és que moltes persones no hi tenen configurada una clau segura si hi volen accedir des d’un altre telèfon. Per tant, atacar-les no és gaire complicat. La clau acostuma a estar activada per defecte en totes les companyies amb un pin de fàcil accés: 0000, 1234…

Una vegada hackejat, els estafadors hi accedeixen des del seu dispositiu i aconsegueixen de robar el compte sense que la víctima hagi hagut d’interactuar en cap moment. Com que han obert una sessió des d’un altre lloc, la sessió de la víctima es tanca de manera automàtica.

I si ja m’han robat el compte? 

Des d’aquest punt, és habitual que demanin diners a amics o familiars o difonguin enllaços maliciosos per a cometre més estafes. Per això és important actuar de pressa. Una manera de recuperar el compte és tornar-se a registrar amb el vostre número de telèfon. Allà rebríeu un nou codi de sis dígits. Si és el cas, Passarà igual que ha passat quan el ciberdelinqüent l’ha introduït en el seu dispositiu: es tancarà el compte que era obert.

Ara bé, podria ser que l’estafador hagués activat la verificació en dos passos. D’aquesta manera, no hi podríeu accedir immediatament i hauríeu d’esperar fins a set dies per poder-hi accedir sense PIN. És a dir, una setmana sense recuperar el compte.

En cas d’haver perdut el mòbil, és important blocar la targeta SIM i revisar les sessions obertes des de WhatsApp Web per tancar accessos no autoritzats.

Engany per missatge directe

A banda d’entrar a la vostra bústia de veu, els estafadors també fan servir un altre mètode, que és el més comú: enganyar la víctima directament perquè comparteixi el codi de verificació que rep per SMS.

És a dir, l’estafador ha intentat d’accedir al vostre compte i rebeu el codi que envia WhatsApp directament per SMS. Com que no sabeu què passa, els delinqüents ho aprofiten per enviar un altre missatge que pot dir: “Hola, em sap greu. T’he enviat per error un codi de sis dígits per SMS. Me’l pots passar? És urgent.”

Si ho feu, doneu accés al vostre compte als estafadors. Per això l’INCIBE insisteix que no s’ha de compartir mai cap codi, ni amb amics ni familiars.

Què podeu fer si us han robat el compte?

En la mesura que sigui possible, avisar els vostres contactes perquè no caiguin en cap enganyifa. També posar-se en contacte amb WhatsApp, per mitjà del mail habilitat per a aquests casos (support@whatsapp.com) o del delegat de protecció de dades de l’aplicació. Si amb aquests passos no heu rebut resposta en un mes, podeu recórrer a l’Agència de Protecció de Dades per denunciar la falta d’atenció en aquest dret.

També s’haurien de reunir totes les proves possibles i presentar una denúncia a la policia.

Prevenció

En aquests casos, la millor eina és la prevenció. Per tant, per evitar que accedeixin a la vostra bústia de veu, és important posar-hi una clau segura i evitar sèries numèriques evidents o comunes. Si algú es posa en contacte demanant-vos un codi, no el compartiu i no accediu mai a cap mena de xantatge. En aquest cas, l’INCIBES diu que és millor tallar la comunicació.

Al WhatsApp, hi podeu activar la verificació en dos passos per fer més complicat l’accés als delinqüents. Necessitaran una clau addicional (que també ha de ser segura) cada vegada que es registri el compte en un nou dispositiu.

 

El conclave, el procés d’elecció del nou cap de l’Església Catòlica, comença avui. Un total de cent trenta-tres cardenals, el nombre més alt de la història, seran els encarregats d’elegir el successor del papa Francesc.

En primer lloc, a les deu del matí es farà una missa. Tots els cardenals, siguin electors o no, a més de bisbes, sacerdots i fins i tot laics hi poden assistir, i serà presidida pel degà del Col·legi Cardenalici, el cardenal Giovanni Battista Re. Més tard, després d’una oració a la Capella Paulina, els cardenals caminaran en processó solemne, juntament amb mestres de cerimònies, el cor i cantants, fins a la Capella Sixtina, tot entonant l’himne “Veni Creator Spiritus”. Això serà vers les 16.30.

Allà els cardenals hauran de prestar dos juraments: un de guardar secret sobre tots els detalls que envolten l’elecció del nou papa i de rebutjar qualsevol influència exterior, sota amenaça d’excomunió; i un altre, amb el compromís de complir fidelment amb el paper i les responsabilitats si són elegits papa.

Després d’aquests rituals, el mestre de les celebracions litúrgiques papals, Diego Giovanni Ravelli, dirà en veu alta “Extra omnes”, que significa “Tothom fora”. Aleshores es tancaran les portes de la Capella Sixtina i començarà el conclave. Mentre duri, els cardenals han de restar incomunicats de l’exterior, de manera que s’instal·laran dispositius d’interferència electrònica per evitar les escoltes i l’ús de wifi i mòbils.

Quan es votarà?

Els cardenals s’asseuen per ordre de rang. Habitualment, el degà del Col·legi Cardenalici ocupa la primera posició. Tanmateix, el cardenal Giovanni Battista Re té noranta-un any i no hi pot participar pel fet d’excedir els vuitanta anys. Aquesta elecció papal serà dirigida pel secretari d’estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin. Dels 252 cardenals, solament n’hi poden assistir 135 a causa d’aquest topall d’edat, i n’hi ha dos que han excusat l’assistència per malaltia. Un és el cardenal Cañizares, de manera que l’únic representant del país serà l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella.

Una vegada reunits es trien nou cardenals a l’atzar, tres dels quals esdevenen els escrutadors, que examinaran les butlletes de votació i les llegiran en veu alta; tres seran auditors i tres els encarregats de recollir, en cas d’haver-n’hi, els vots d’aquells cardenals malalts que restin a les seves estances durant el conclave.

El primer dia ja es fa una primera votació, anomenada de sondatge, que permet als presents de formar-se una radiografia sobre les preferències i el pes de cada corrent i veure quins són els cardenals amb més suport. El resultat és ara mateix una gran incògnita, perquè 110 cardenals dels 133 han estat nomenats pel papa Francesc i, per tant, voten per primera vegada en un conclave.

Perquè sigui elegit un nou papa, cal el suport de dos terços dels cardenals, és a dir, pel cap baix, 89 vots dels 133. De manera que no es preveu que en la primera votació n’hi pugui haver ja un de nou. A partir de demà es faran quatre votacions, dues al matí i dues al vespre, fins que no s’arribi a dos terços.

Deu termes que heu de dominar abans de l’elecció del nou papa

Al final del matí i al vespre es cremen les butlletes i anotacions fetes pels escrutadors i això fa que aparegui una fumata (‘fumera’) per la xemeneia instal·lada per a l’ocasió a la Capella Sixtina, que serveix per a anunciar el resultat a l’exterior. Si no s’ha elegit cap papa, el fum serà negre, però, quan hi hagi el successor de Francesc, la fumata sortirà blanca.

En la primera votació del matí, si no hi ha la majoria necessària, no hi ha fumata, sinó que es fa una vegada hagi acabat la segona del torn; i al vespre, igual. Es preveu que la del matí sigui cap a les dotze del migdia, i que tot seguit els cardenals vagin a dinar; i la segona, cap a les set del vespre. Si hi ha majoria en la primera votació de torn, aleshores sí que apareixeria abans.

Si, al cap de tretze votacions, encara no hi ha consens, hi haurà un dia de reflexió, d’oració i també de diàleg. Enguany, s’escauria en diumenge. Més enllà de la Capella Sixtina, a diferència de temps enrere, els cardenals també tenen accés al Col·legi Etíop i  la Casa de Santa Marta, on s’allotjava el papa Francesc, i on ara estan els participants en el conclave.

Les votacions continuarien dilluns amb set votacions en dos dies i, si encara no hi ha acord, novament hi hauria una pausa d’un dia. Tornaria a haver-hi set votacions en dos dies, un dia de pausa, i novament set dies. D’això en resultaria un total de trenta-quatre votacions, un fet que seria excepcional en temps moderns. Si s’arriba a aquest punt, hi hauria votacions solament amb els dos candidats que hagin obtingut més vots en la votació anterior, igualment amb el requisit d’obtenir dos terços dels vots.

Com són les votacions, pas a pas

Els cent trenta-tres cardenals cridats a triar el pontífex tindran una targeta rectangular que portarà escrit a la meitat superior “Eligo in Summum Pontificem” (‘Elegeixo com a Summe Pontífex’) i un espai per a escriure el nom de l’elegit a la meitat inferior. La targeta és feta d’una manera que es pugui doblegar en dues meitats.

Cada cardenal elector, després d’haver escrit i doblegat la seva butlleta, sostenint-la enlaire perquè sigui visible, l’ha de portar a l’altar, on hi ha els escrutadors, l’ha de dipositar en un plat que cobreix una urna de bronze i amb aquest plat l’ha d’introduir a l’urna. Tot seguit, s’inclina davant l’altar i torna al seient. Tècnicament, qualsevol home catòlic batejat pot ser elegit papa, però a la pràctica es tria un dels cardenals presents.

Una vegada han votat tots els cardenals, el primer escrutador sacseja l’urna i n’agafa un vot, l’obre, anota el nom de l’elegit i el passa; el segon escrutador comprova el nom i, el tercer, el llegeix en veu alta. Aquest les punxa amb una agulla al punt on hi ha el mot “Eligo” i les introdueix en un fil, perquè es conservin amb més seguretat.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: El conclave, les eleccions més estranyes i curioses que es fan

Els cardenals que no puguin anar a l’altar per incapacitat tindran l’ajuda de l’últim escrutador que s’hi acostarà perquè lliurin la papereta. I, portant-la de manera visible fins a l’altar, la introduirà. Si hi hagués cardenals malalts a les estances, hi anirien els encarregats d’anar a cercar aquests vots.

Una vegada acabada la lectura dels noms, els extrems del fil es lliguen amb un nus i les butlletes es dipositen en un recipient. Aleshores, es compten els vots i, després de comprovar-los i una vegada fetes les dues votacions del torn, es cremen a l’estufa.

Què passarà quan hi hagi fumata blanca?

Una vegada hi hagi prou consens, és cridat el mestre de les celebracions litúrgiques i el secretari del col·legi cardenalici, i es demana al nou elegit: “Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem?” (‘Accepteu la vostra elecció canònica com a Summe Pontífex?’). En cas d’una resposta afirmativa, afegirà: “Que nomine vis vocari?” (‘Com voleu que us anomenin?’). I el nou papa respondrà amb el seu nom pontifici. Després de l’acceptació, es cremaran les butlletes de vot, i a la plaça de Sant Pere es podrà veure la fumata blanca.

Aleshores, el nou pontífex es retira a la Sala de les Llàgrimes, és a dir, la sagristia de la Capella Sixtina, on s’abilla per primera vegada amb els ornaments papals amb què es presentarà a la multitud present a la plaça. Després de la pregària pel nou pontífex i de l’homenatge dels cardenals, s’entona el Te Deum que marca el final del conclave. El cardenal protodiaca, actualment Dominique Mamberti, serà l’encarregat de pronunciar, del balcó de Sant Pere estant, el famós “Habemus papam”, i aleshores el nou papa farà la primera aparició pública. I, si vol, farà el seu primer discurs i impartirà la benedicció urbi et orbi.

 

Quant poden trigar a elegir el papa?

En l’últim segle i mig els conclaves no han durat més de cinc dies. Antigament duraven setmanes i, en alguns casos, mesos o anys. L’elecció del papa del 1271 va durar tres anys, i a conseqüència d’allò, es va decidir de començar a fer les eleccions a porta tancada. El conclave del 1740 va durar mig any.

D’ençà de final del segle XIX, que s’ha elegit una dotzena de papes, de mitjana han durat tres dies i han calgut unes set votacions per decidir el nou pontífex. Benet XVI va ser triat després de quatre votacions i, en el cas del papa Francesc, a la cinquena.

Qui són els cardenals més ben situats?

El fet de necessitar dos terços dels vots fa que finalment no siguin elegits ni candidats molt conversadors ni molt progressistes, sinó un candidat de consens. Per això sovint els més populars o amb més possibilitats no són els elegits.

Aquests són els candidats més ben situats per a succeir el papa Francesc

Alguns dels que encapçalen les travesses són:

Pietro Parolin (Ciutat del Vaticà)

Com a secretari d’estat del Vaticà, Parolin, de setanta anys, ha estat el principal enviat diplomàtic del papa d’ençà del 2013 i és un dels cardenals amb més antiguitat. Va passar anys al servei diplomàtic de la Santa Seu, amb estades a Nigèria, Mèxic i Veneçuela. Els experts del Vaticà el descriuen Parolin com un home prudent i moderat, molt conegut al Col·legi de Cardenals. Segons la seva biografia vaticana, Parolin és expert en els afers de l’Orient Mitjà i l’Àsia i ha ajudat a reforçar els llaços diplomàtics de la Santa Seu amb llocs com ara el Vietnam, Israel i Mèxic. Francesc el va nomenar cardenal el 2014 i és membre del Consell de Cardenals de Francesc, un grup creat per assessorar sobre la governança de l’Església i la reforma de la Cúria Romana. Parolin va néixer en una petita província del nord d’Itàlia i va ser ordenat de sacerdot a vint-i-cinc anys. Va entrar al servei diplomàtic sis anys més tard i va passar relativament pocs anys en el ministeri parroquial.

Luis Antonio Gokim Tagle (Manila, Filipines)

Tagle, de 67 anys, és el pro-prefecte del Dicasteri per a l’Evangelització a les Filipines, una nació majoritàriament catòlica. És considerat molt alineat amb Francesc i, en algun moment, va ser-ne considerat l’“estel en ascens”, segons Meloni. Ha criticat la retòrica “dura i severa” que molts clergues catòlics empren per descriure membres de la comunitat LGBTIQ+, divorciats i mares solteres. Tagle va néixer a Manila; la seva mare és d’ascendència xinesa i el seu pare és tagal, segons la web oficial del Vaticà. El 1991, pocs anys després de ser ordenat de sacerdot a Manila, es va graduar amb un doctorat en teologia per la Universitat Catòlica d’Amèrica. Va ser nomenat cardenal el 2012 pel papa Benet XVI.

Matteo Maria Zuppi (Bolonya, Itàlia)

Matteo Maria Zuppi, de seixanta-nou anys, és l’arquebisbe de Bolonya. Francesc el va nomenar per encapçalar missions de pau a Rússia i Ucraïna i ha treballat amb la comunitat de Sant Egidi, un grup de catòlics laics dedicats als serveis socials. Nascut a Roma, Zuppi és el renebot del cardenal Carlo Confalonieri, un dels principals assessors del papa Pius XI a començament del segle XX. Després d’estudiar filosofia i teologia, Zuppi va ser ordenat de sacerdot el 1981 i va passar molts anys a parròquies de Roma. A principi dels anys noranta, va ajudar a facilitar negociacions de pau a Moçambic durant la guerra civil del país, segons la biografia de Sant Egidi. Francesc el va nomenar cardenal el 2019 i el va designar jutge del Tribunal Suprem de l’Estat de la Ciutat del Vaticà el 2023.

La paradoxa més gran de l’extrema dreta contemporània resideix precisament en la negació persistent que ho és. El fenomen no és nou, però s’ha aguditzat en aquesta Europa nostra, desorientada i temorosa, que no sap què fer per aturar-los. I aquests dies, a partir de la publicació en un altre diari d’un article –a parer meu, pintat massa a l’engròs– assistim, ara també al nostre país, a un autèntic espectacle en aquesta direcció.

El problema, és clar, no està tant en les definicions com en els continguts. La qüestió no és tant el nom com l’essència, no és tant la façana com l’estructura. Però, com apuntava Raymond Aron amb aquella lucidesa tan escèptica que tenia, l’extremisme modern no vol reconèixer-se com a tal perquè ha entès que el seu èxit depèn del seu camuflatge.

Aquesta aversió a reconèixer-se com allò que són, en realitat, té causes diverses i totes són substancials. D’una banda, hi ha el pes històric: després de l’experiència del franquisme, del feixisme i del nazisme, l’extrema dreta tragina un llast que en fa molt difícil l’acceptació social. Però, d’una altra banda –en això estic d’acord amb Aron i crec que és molt important–, hi ha l’estratègia política: presentar-se com a “alternativa raonable” resulta més eficaç que no exhibir impúdicament la naturalesa del propi pensament. És més digerible per al veïnat dir-los amb veu suau que cal controlar l’emigració, que no pas defensar a crits la deportació forçada de milions de persones –si cal, en vagons de tren i tot.

Tanmateix, no ens enganyem: aquesta negació, aquesta resistència a acceptar que ets allò que ets, no és innocent. És veritat que n’hi ha alguns, m’ho crec perquè els he vists de prop, que no són capaços d’analitzar-se fredament, de reconèixer en què s’han tornat humanament parlant. Però en essència tot plegat és una tàctica conscient, calculada, que pretén de normalitzar allò que mai no hauria de ser normal en una societat democràtica. El discurs de l’odi, camuflat sota tants eufemismes com es vulga, continua essent discurs de l’odi. La xenofòbia, per més que la maquilles, continua essent xenofòbia. Com l’autoritarisme, disfressat de “ordre”, continua essent autoritarisme.

L’extrema dreta contemporània ha après a utilitzar el llenguatge democràtic per subvertir la democràcia mateixa. Ha comprès que per destruir el sistema des de dins, primer cal semblar-ne –he dit semblar-ne– part. És la tàctica del cavall de Troia: presentar-se com un regal, com una solució màgica i indolora, tot i ser en realitat una amenaça.

De manera que hem arribat a un punt en què allò que resulta veritablement perillós en el nostre temps no és que existesca l’extrema dreta –que sempre ha existit i existirà–, sinó que aconseguesca de fer-se passar per una altra cosa. Que siga capaç de convèncer una part de la població que no són allò que són. Perquè quan un llop es disfressa d’ovella, el ramat sencer perilla. I el nostre ramat democràtic, massa sovint, sembla incapaç de distingir les dents sota la llana.

 

PS1. Avui comença el conclave. D’ençà de la mort del papa Francesc, aquest particular procés electoral ha estat en el punt de mira del nostre diari –i de tots els del món, de fet. Evidentment, continuarem informant detalladament de tot allò que hi puga passar, incloent-hi les anàlisis d’Anthony Faiola de Roma estant. Avui el nostre col·lega del Post ens explica un dels grans dubtes d’aquest conclave: si al cap de mig segle tornarà a haver-hi un papa italià o no: “Gairebé mig segle després, els italians confien tornar a veure un dels seus al capdavant de l’Església”.

PS2. Per les constants aparicions televisives, Damià Rodríguez –conegut artísticament per Lildami– és un dels músics i cantants més mediàtics del país. Ara publica disc i n’ha parlat, d’això i de moltes coses més, amb Emma Granyer: “Vull fer les coses arrelades a la meva terra”.

PS3. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

The Washington Post · Anthony Faiola, Stefano Pitrelli i Michelle Boorstein

Roma, Itàlia. En el conclave que designà el successor de Benet XVI, l’any 2013, el cardenal Angelo Scola, de Milà, era considerat el candidat amb més possibilitats de recuperar el papat per als italians. Finalment, però, Itàlia es va haver de conformar amb Francesc, un argentí descendent d’immigrants italians. Molts, tanmateix, no deixaren de delejar que un dels seus es tornés a asseure al tron de Sant Pere.

Ara, hi ha italians que gosen tornar a somniar.

El resultat del conclave papal que comença avui, en què participarà el grup de cardenals més nombrós i de la història, és impredictible. Itàlia és el país amb més cardenals que es consideren candidats al papat, cosa que augmenta les possibilitats d’una nació que ha donat a llum prop d’un 80% dels 266 papes que l’Església ha tingut en el curs de la història –tots, tanmateix, abans del 1978.

Aquesta volta, els italians estan esperançats però cautelosos, plenament conscients que l’elecció d’un papa italià podria resultar un pas en fals per a una Església que, aquests darrers anys, ha crescut sobretot al sud del planeta. D’una altra banda, Itàlia és el país amb més cardenals amb dret de vot, i els italians compleixen els requisits que els seus homòlegs internacionals consideren clau en temps d’inestabilitat, amb les guerres assolant el Llevant i Europa i el nacionalisme en auge per tot Occident.

Hom sol dir que qui entra en un conclave com a papa en surt com a cardenal. Sigui com sigui, el cardenal Pietro Parolin –el poderós secretari d’estat del Vaticà– i el cardenal Matteo Zuppi –emissari de Francesc a Rússia i Ucraïna, i arquebisbe de Bolonya– són entre els favorits al tron de Sant Pere. Parolin és considerat moderat, i Zuppi és de tarannà més progressista.

Un tercer aspirant, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, no ha defugit –en tant que patriarca llatí de Jerusalem– d’immiscir-se en el debat polític entorn el conflicte entre Israel i Palestina.

Pierbattista Pizzaballa (centre) a Betlem, Cisjordània, el desembre del 2023 (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Designar un italià com a nou papa té cert sentit pràctic. L’italià continua essent la lingua franca de la Ciutat del Vaticà: els documents i els actes de les reunions oficials, sense anar més lluny, es redacten en italià. Oficialment, el papa és també el bisbe de Roma i tradicionalment es dirigeix als fidels locals en la llengua de la ciutat. La manca de fluïdesa en italià, de fet, s’ha vist sovint com un punt en contra d’alguns dels candidats, com ara el congolès Fridolin Ambongo.

No obstant això, quan Benet es convertí en el primer papa en 600 anys a retirar-se, molts no dubtaren a assenyalar els italians com a responsables dels problemes del Vaticà. Les acusacions de corrupció i els escàndols contra el personal papal i la cúria romana, on els italians abunden, s’acumularen. Els cardenals italians es dividiren en rivalitats aferrissades.

Avui dia, aquesta mena de dinàmiques són relativament menys freqüents.

“Es podria dir que va haver-hi un problema al final del papat de Benet XVI amb els escàndols a la cúria romana, però crec que aquest problema ja s’ha superat i que un bon papa pot venir d’on sigui: naturalment, també d’Itàlia”, explica l’arquebisbe italià Bruno Forte en declaracions a The Washington Post.

Els italians van dominar el papat del 1523 al 1978, quan el polonès Joan Pau II va començar una ratxa de papes no italians que seguiren Benet XVI, alemany, i Francesc, argentí i primer papa llatinoamericà.

Inés San Martín –vice-presidenta de comunicacions de les Obres Missionals Pontifícies, una xarxa missionera dependent del papa– diu que l’elecció d’un papa italià seria tot un canvi de rumb de l’Església.

“Per a molts cardenals que no són d’Europa, tornar a triar un papa italià seria massa insular: seria confondre, una vegada més, la Santa Seu amb l’Església”, diu. “L’Església Catòlica no es pot reduir al Vaticà.”

El cor de l’Església, explicà, ja no és a Itàlia. “Si observem les xifres, la força [de l’Església] es troba a l’Àsia i l’Àfrica. Si observem els diners, la força no és a Itàlia, sinó als Estats Units i Alemanya. Per a la resta del món, un papa italià no seria un resultat necessàriament positiu.”

Els italians en discrepen.

Aquests darrers dies, els mitjans de comunicació italians han especulat amb certa cautela sobre les possibilitats dels aspirants italians.

“Tres papats després, la [solució] podria venir, en efecte, del nostre país”, escriu el diari italià La Stampa.

El cardenal Camillo Ruini, de 94 anys, ha declarat al Corriere della Sera: “El nou papa pot venir de qualsevol part del món, però normalment els italians tenen l’avantatge de ser menys influïts pels seus orígens, són més universalistes.”

Alguns asseguren que als candidats italians els manca el carisma de Francesc o, fins i tot, d’alguns altres aspirants actuals. N’és un exemple el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, que s’ha fet viral a les xarxes socials gràcies a un vídeo en què apareix cantant versos d’Imagine de John Lennon. Però Ruini, crític de Francesc, argumenta que l’argentí sofria d’un excés de personalitat, i que se centrà massa en els fidels de la perifèria de la fe catòlica.

“Francesc semblà afavorir aquells qui eren lluny en detriment d’aquells qui eren a prop”, ha explicat Ruini al diari.

En aquest conclave no hi haurà tants cardenals italians com en alguns altres. Però els italians continuaran essent el grup nacional més nombrós, amb un total de dinou membres amb dret de vot, que són els disset cardenals d’Itàlia i els dos cardenals italians que presten servei a l’estranger.

Això, tanmateix, no vol dir que aquests dinou cardenals formin un bloc unit.

Durant el conclave del 2013, per exemple, s’especulà que el cardenal Scola havia quedat sense possibilitats d’accedir al tron de Sant Pere per la seva amarga rivalitat amb un altre italià, Tarcisio Bertone, que més tard va ser processat pel Vaticà per corrupció. Aquesta vegada, tanmateix, Parolin i Zuppi tenen una relació cordial.

Els dinou cardenals italians del conclave es divideixen entre reformistes, moderats i tradicionalistes, i els observadors del Vaticà afirmen que és probable que anteposin les seves inclinacions religioses a la seva nacionalitat.

“Estaran tan dividits com ho han estat d’ençà de l’octubre del 1978”, explica Giovanni Maria Vian, ex-director del diari vaticà L’Osservatore Romano, en al·lusió al conclave en què s’elegí Joan Pau II com a papa.

El cardenal Pietro Parolin, durant la missa en memòria del papa Francesc del 30 d’abril proppassat (fotografia: Fabio Frustaci/Efe).

De tots els aspirants italians, Parolin és el més conegut i el favorit de William Hill, la mateixa agència d’apostes que situà Scola com a favorit l’any 2013.

Com a secretari d’estat de Francesc, Parolin, de setanta anys, exercí un paper semblant al d’un primer ministre; molts, de fet, el veien com el número dos del Vaticà. L’últim secretari d’estat vaticà a ser elevat a papa va ser Pius XII, que arribà al càrrec mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Alguns sostenen que l’inquietant panorama mundial –marcat per les guerres, la polarització política i l’ensulsiada de les aliances occidentals– pot afavorir Parolin.

D’un punt de vista pastoral, Parolin és considerat més centrista que no Francesc. Ha criticat, per exemple, la progressista Església alemanya per haver defensat l’ordenació de dones i la inclusió dels catòlics LGBTQ+. No obstant això, Parolin –que s’ha llaurat una certa reputació com a diplomàtic de seny– tampoc no forma part dels candidats conservadors que més alarmarien els progressistes de l’Església.

No obstant això, Parolin carrega certs llasts. És considerat l’arquitecte d’un acord secret del Vaticà amb Pequín, signat l’any 2018, que no s’ha arribat a fer mai públic, però que sembla que atorga al govern xinès el poder de triar els bisbes catòlics d’aquell país, subjectes al vet del Vaticà. L’acord ha estat àmpliament criticat als Estats Units i en més països. Parolin també va estar implicat en un cas de corrupció financera relacionat amb una operació immobiliària a Londres que involucrà un altre cardenal italià, Angelo Becciu, tot i que mai no ha estat formalment acusat.

La seva gran flaca, tanmateix, potser és el sentit d’estat. Diumenge passat, després del funeral de Francesc, Parolin es limità a llegir una homilia àrida en la missa que oficià per a 200.000 joves catòlics, sense oferir cap visió de futur.

En declaracions a The Washington Post, un alt funcionari del Vaticà considera significatiu que Parolin no hagi estat mai sacerdot d’una diòcesi. Parlant anònimament per poder revelar discussions internes del Vaticà, el funcionari fa que no amb el cap i afegeix: “No fa olor d’ovella, com hauria dit el papa Francesc.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb