The Washington Post · Rael Ombuor i Ed Ram

Nairobi. La guitarra ressona, les baquetes copegen un plat tremolós i el cantant de Rash brama al micròfon, tot electrificant l’aire de la nit. Després d’anys en la clandestinitat, la petita escena del rock i el heavy-metal a Kenya esclata, i bandes com Irony Destroyed, Last Year’s Tragedy o Rash miren de fer-se un lloc a les llistes d’èxits locals.

Tradicionalment, ben pocs africans han escoltat rock, diu Nick Wathi, un dels primers productors de rock al país. La seva reputació de rebel·lia i subversió es veu amb recel en una societat que valora la religió i el respecte als grans, afegeix. Però és justament això, que el va atraure: “Era la música del dimoni!”, diu rient.

Samuel Gakungu, bateria de Rash, es va iniciar en la música en un cor d’església. Explica que va arribar al rock perquè li parlava més profundament. “No hi havia estructura, no hi havia una manera correcta o incorrecta de fer les coses, només havia de ser jo mateix, sense judicis”, diu aquest venedor de cotxes de trenta-un anys. Fa onze anys, va conèixer els altres quatre membres de la banda per un amic, i plegats han creat èxits com “Darkness and Witchcraft” i “Do or Die”, que han atret una bona colla de seguidors joves i urbans, com més va més indignats amb l’autoritat.

Poques hores després d’explicar-nos la seva història, havien de pujar a l’escenari del principal festival de rock i heavy-metal de Nairobi: Undertow.

El públic balla durant l’actuació d’Irony Destroyed al concert de l’Undertow, a Nairobi. L’interès pel rock i el heavy-metal experimenta un ressorgiment a Kenya i altres parts d’Àfrica, mentre músics i seguidors exploren i desenvolupen el gènere. (Ed Ram per a The Washington Post.)

Fa deu anys, a les bandes de rock i heavy-metal a Kenya els podia passar que arribaven a concerts que s’havien anul·lat sense avisar-los. El públic era molt escàs. El tancament de l’única emissora de ràdio de rock del país, XFM, el 2019, i l’arribada de la covid el 2020 gairebé van asfixiar la presència d’aquest tipus de música. Però aleshores va arribar Undertow.

El primer concert d’Undertow, l’abril del 2022, va salvar moltes bandes en perill de desaparició oferint-los un escenari estable. Ara aquest esdeveniment trimestral, ja consolidat del tot, es fa al barri benestant de Westlands, conegut per la seva avinguda plena de clubs nocturns de neó, l’Electric Avenue. Hi han tocat la majoria de les setze bandes de rock comercial que hi ha a Kenya, segons el recompte de Wathi.

Però els músics kenyans encara tenen feines convencionals. Irony Destroyed, un grup de metalcore amb lletres combatives i baixos ressonants, és format per un advocat, un escriptor i un gestor de productes d’una empresa financera tecnològica.

Els sons trencats de Last Year’s Tragedy surten d’un estrateg publicitari, un dissenyador de producte, un gestor logístic i un periodista.

Exemplars vells de ‘Anna Karènina’, de Lev Tolstoi, i ‘L’educació sentimental’, de Gustave Flaubert, s’utilitzen per esmorteir el so de la bateria durant un assaig de Last Year’s Tragedy a l’apartament d’un membre de la banda. (Fotografia: Ed Ram per a The Washington Post.)

El temps d’assaig per a tots ells és escàs i valuós. En un assaig d’última hora abans de l’Undertow, el vocalista de Last Year’s Tragedy, David Mburu, Madman, caminava d’una banda a una altra d’un espai minúscul ple de cables, quasi ensopegant amb el pianista Rono Kipkulei i a punt de tombar el baixista Mahia Mutua. Un exemplar d’Anna Karènina, de Lev Tolstoi, esmorteïa els cops de bateria mentre polien “Of Villains and Heroes”, una cançó del seu primer disc, publicat l’any passat.

Irony Destroyed, per la seva banda, va haver d’afanyar-se a substituir el bateria Cyrus Kamau, que es va dislocar el braç en un accident de moto una setmana abans del concert. Kamau, amb una sola mà operativa, va haver d’entrenar el seu substitut, Larry Kim, després que tots dos acabessin la jornada laboral. “Comença amb un ascens suau, abaixa el to i torna a pujar”, li recomanava. Van assajar fins a mitjanit, quan la policia rondava pels carrers deserts i les darreres vibracions s’escampaven fins a l’únic venedor de te que quedava a l’entrada del carreró.

Mahia Mutua, Ruto Kipkulei K, David “Chizi” Mburu i Henry Bondi, de Last Year’s Tragedy, assagen a l’apartament d’un dels membres de la banda. (Fotografia d’Ed Ram per a The Washington Post.)

Algunes bandes han aconseguit d’entrar a plataformes de streaming com Spotify, que no els ha donat gaires ingressos, però sí més difusió. La cançó “47”, de Last Year’s Tragedy, ha esdevingut un himne entre la joventut kenyana, amb una lletra que denuncia els polítics del país:

“Aquests anomenats líders / Que es tanquen a les seves torres d’ivori / (Aquest cicle sense fi) / Robant i matant”, clama la banda. “Els veurem cremar tots!”

Anne Mwaura, de vint-i-nou anys, presenta el programa de rock The Fuse a Capital FM, que ja té uns tres milions d’oients en línia cada mes. Recorda l’època en què sempre sonaven les mateixes bandes, i diu que ara l’escena és molt més diversa, amb grups íntegrament femenins i bandes de rock cristià que arriben a les ones. “A Kenya el rock comença a ser un gènere per a tothom”, assegura. De fet, quan l’emissora va considerar de suspendre el programa van rebre prou missatges perquè els directius canviessin d’opinió.

Maximiliano Filardi, Samuel Mwangi i Komora Ayub toquen amb Rash a l’Undertow. (Fotografia: Ed Ramper a The Washington Post.)

El preu de les entrades de l’Undertow fa que el públic sigui, sobretot, de classe mitjana. Una entrada anticipada costa uns 1.000 xílings kenyans (menys de deu euros), i una mica més a la taquilla. Això equival a més de dos dies de salari per a molta gent.

Uns dos-cents assistents, alguns amb els ulls fortament maquillats i colls plens de tatxes, es lliuren als moviments de cap. Una tarotista llegeix mans al balcó, i una boira de fum de cigarret envolta el cambrer mentre serveix cervesa a dojo.

Margaret Nekesa, de vint-i-nou anys, i el seu marit, Dennis Mwangi, de trenta-tres, es van conèixer perquè Mwangi tenia un estudi casolà i tots dos havien estat en bandes locals. Ara tenen un fill d’un any –que s’ha quedat amb una mainadera–, però encara componen i toquen. Ja tenen set cançons del seu pròxim disc, crida Nekesa per fer-se escoltar per sobre de la música.

“Vinc d’una família molt estricta, una família militar… Havies de vestir d’una manera, d’aparèixer d’una manera concreta”, diu. “No hi havia espai per a explorar ni per a descobrir qui era. El rock em va donar tot això que em faltava.”

Les seves paraules queden ofegades quan Irony Destroyed irromp a l’escenari. Els músics, emmascarats, es llancen a tocar el seu senzill, “Najiskia Kuua Tena”, que vol dir: “Em sento amb ganes de matar una altra vegada”. Un líquid vermell sang raja de la boca de Preston Mado, Riot, vocalista convidat d’Irony Destroyed, mentre interpreten “Scholar of First Sin”, el tema més esperat del públic.

Més tard, Rash tocarà una versió de “Zombie”, de The Cranberries, un crit contra la brutalitat dels Troubles a Irlanda del Nord. Però la lletra ressona a Nairobi, on joves manifestants han estat disparats, segrestats i gasejats mentre protestaven contra la corrupció i la violència policial. Han cremat el parlament i s’han trobat cossos d’estudiants embolicats amb la bandera kenyana, surant en embassaments o traslladats pels carrers davant les càmeres. “Però veus, no sóc jo, no és la meva família”, brama el públic. “Al teu cap, al teu cap, lluiten…”

David “Chizi” Mburu, cantant de Last Year’s Tragedy, actuant a l’Undertow. (Fotografia: Ed Ram per a The Washington Post.)

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

D’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, fa gairebé vuitanta anys, un principi cardinal ha guiat la política alemanya, i ha unit de l’extrema esquerra als sectors més conservadors de la dreta: que cap partit polític, tal com resumí la setmana passada Olaf Scholz, “no faria causa comuna amb l’extrema dreta”, fos quina fos la circumstància i fos quin fos el motiu.

Durant les dècades en què l’extrema dreta fou una força marginal, relegada als confins de l’extraparlamentarisme, aquest compromís fou fàcil de complir. Però l’ascens de la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), que en poc més d’una dècada ha passat de no existir a ser segona força als sondatges, ha enterbolit les aigües del consens, i ha fet perillar de mort un cordó sanitari que havia semblat infranquejable durant molt de temps.

“Un dia històric per a Alemanya”

La discòrdia va començar dimecres de la setmana passada, el dia en què la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Friedrich Merz –clar favorit per a imposar-se a les eleccions generals del dia 23– presentà una moció al parlament per a restringir la immigració. El text de la moció, que no és vinculant, recull moltes propostes que, fins fa pocs anys, continuaven relegades als sectors més extremistes de la política alemanya: empresonar tots aquells immigrants a qui hagi caducat el permís per a continuar residint a Alemanya, instaurar controls a totes les fronteres del país i accelerar els processos de deportació, per exemple.

Que Merz estigui disposat a emprendre una línia dura en matèria d’immigració no és exactament una sorpresa. Fa una dècada, Alemanya es distingia de la resta d’Europa per la política de “portes obertes” amb què la cancellera Angela Merkel –predecessora de Merz al capdavant de la CDU– permeté l’entrada de milions de refugiats sirians, entre més grups. Ara el clima polític és molt i molt diferent: lluny de ser una proposta minoritària, la restricció de la immigració ha esdevingut una de les grans prioritats dels electors alemanys, fins i tot entre els votants dels socialdemòcrates i dels verds. La qüestió de la immigració, que ja es preveia cabdal en la campanya, ha estat catapultada al centre del debat polític arran de la successió d’atacs mortals atribuïts a refugiats que, aquestes darreres setmanes i mesos han sacsejat el país, concedint a Merz l’oportunitat perfecta per a agitar el ressentiment antiimmigració i, de retruc, donar impuls a la seva campanya.

Fins ara, el candidat democristià havia traçat un equilibri molt delicat amb la qüestió migratòria, adoptant gran part de la retòrica i el programa de la ultradreta però provant d’amagar-ne les afinitats. El candidat democristià ha arribat a defensar, fins i tot, que la relaxació de les restriccions migratòries ha estat un dels grans factors rere l’auge de la ultradreta, i que tan sols un règim migratori més estricte podrà aturar-ne l’avenç. “Si no gestionem adequadament [la immigració] en els anys vinents, correm el risc que Alemanya caigui en el populisme d’esquerres o de dretes“, resumí fa poc.

Dimecres de la setmana passada, finalment, la corda finalment es trencà. Merz, que fa tres mesos anuncià que mai no acceptaria “majories accidentals” amb l’AfD, es presentà al parlament amb una proposta de llei que ni els socialdemòcrates ni els verds estaven disposats a combregar. L’aritmètica parlamentària deixava la ultradreta com l’única força amb prou parlamentaris per a aprovar la proposta, i la CDU davant l’evidència del que estava a punt de passar, prengué una decisió inaudita: fer causa comuna amb la ultradreta. El parlament, per primera vegada a la història de l’Alemanya de post-guerra, havia aprovat una moció gràcies al suport de la ultradreta. La cap de l’AfD, Alice Weidel, celebrà a X com “un dia històric per a Alemanya” i “una victòria per a la democràcia”.

Merz no es fa enrere

La reacció, tant dins com fora de la CDU, no es va fer esperar. Angela Merkel, que va encadenar quatre legislatures seguides com a Cancellera d’Alemanya per la CDU, va sortir al pas de la polèmica i, sense pèls a la llengua, va condemnar l’aliança entre el partit i la ultradreta com a “errònia”, tot acusant Merz no haver estat a l’altura “d’una responsabilitat política molt gran“. Els socialdemòcrates i els verds, ensumant sang, aprofitaren l’ocasió per a reivindicar-se com els únics candidats compromesos a evitar la normalització de l’AfD en la política alemanya. “Aquest pecat original us perseguirà per sempre més”, etzibà un diputat socialdemòcrata a Merz durant la votació de la moció, abans de convidar-lo a “tancar plegats les portes de l’infern”. Dijous, l’endemà de la votació, milers de manifestants es concentraren davant de la seu de la CDU a Berlín per a protestar contra la moció, i els alts càrrecs del partit hagueren d’abandonar l’edifici amb antelació per a evitar possibles incidents.

Divendres, tan sols quaranta-vuit hores després de la primera votació, la crisi s’agreujà quan dotze diputats de la CDU, en un símptoma de les divisions que l’aliança amb la ultradreta ha fet aflorar al si del partit, s’abstingueren en la votació d’una segona moció sobre política migratòria, evitant-ne l’aprovació tot i el suport –novament– de l’AfD. Aquesta volta, qui aprofità l’avinentesa per a marcar perfil va ser Weidel. “Acabem de presenciar el desmantellament en directe de la candidatura de Friedrich Merz a la Cancelleria”, proclamà. “Tan sols l’Alternativa per Alemanya pot garantir un canvi de rumb en matèria de política migratòria i un canvi polític real en aquest país”.

Però ni la derrota parlamentària de divendres ni les protestes d’aquest cap de setmana, en què desenes de milers de manifestants –incloent-hi uns 160.000 tan sols a Berlín– han pres el carrer de les principals ciutats alemanyes per a protestar contra l’entesa entre la CDU i l’AfD, han empès Merz a canviar de postura.

Tot i descartar abans-d’ahir un hipotètic govern en minoria amb el suport de la ultradreta, tot reiterant que la CDU “no treballarà [amb l’AfD] ni abans ni després de les eleccions” i que la formació “és el nostre principal rival en aquesta campanya”, Merz reiterà que “és important que ens mantinguem ferms” en matèria de política migratòria, per molt que “se’ns hagi atacat i hi hagi hagut protestes contra la nostra estratègia”. “Una decisió correcta no esdevé incorrecta tan sols perquè la gent equivocada hi doni suport”, havia dit el dirigent democristià pocs dies abans.

Moltes possibilitats, poques sortides

Per disposat que Merz s’hagi mostrat a capejar-lo sense renunciar a la seva agenda, el temporal polític desfermat per la votació de la setmana passada ha deixat la CDU –i Alemanya sencera– en una posició política encara més incerta que no al començament de la campanya, que començà al desembre arran del col·lapse del govern de coalició tripartit i la moció de confiança contra el canceller Olaf Scholz.

Tot i mantenir-se com a primera força en els sondatges, la CDU ha anat perdent suport en els darrers mesos, maldant per a mantenir-se per sobre del 30% d’estimació de vot. El suport a l’AfD, mentrestant, ha anat augmentant gradualment al llarg dels darrers mesos, consolidant-se com a segona força i vorejant 20% d’estimació de vot: un sondatge publicat la setmana passada, de fet, situà la ultradreta a tan sols sis punts de diferència de la CDU.

L’esperança de Merz, i la raó que explica la seva decisió de mantenir-se ferm tot i la polèmica, és que mantenir una línia dura en matèria d’immigració l’ajudi a atreure el suport d’aquells votants que es debaten entre els conservadors i la ultradreta. L’experiència dels seus homòlegs europeus, tanmateix, sembla posar en dubte els fruits polítics d’aquesta triangulació: si els votants poden triar entre la ultradreta real i una ultradreta descafeïnada, la història suggereix que soldran decantar-se per la primera opció.

Més enllà de l’estratègia electoral, la crisi dels darrers dies ha restringit encara més les vies que Merz tindrà per a formar govern si el candidat de la CDU, tal com coincideixen a assenyalar els sondatges, s’imposa en els comicis d’aquest mes sense poder governar en solitari. L’opció més evident seria una aliança amb alguna de les forces de centre-esquerra, siguin els verds o els socialdemòcrates, però l’espiral de retrets desfermada per la crisi d’aquesta setmana –d’una escala i intensitat inusitades en la política alemanya– sembla haver complicat dramàticament qualsevol possible d’entesa entre la CDU i aquestes dues formacions. L’alternativa és governar amb la ultradreta, cosa que incompliria les promeses de Merz i enterraria definitivament un cordó sanitari que, durant dècades, ha estat una part integral de la identitat nacional alemanya. Sempre queda una tercera opció: governar en minoria amb el suport puntual de l’AfD, cosa que posaria en risc l’estabilitat d’Alemanya i, de retruc, d’Europa sencera. Els esdeveniments dels darrers dies, certament, recomanen prudència a l’hora de descartar aquesta possibilitat, amb independència què hagi promès Merz.