Una no es partidària de fer gaires comparatives històriques anacròniques, de jutjar el present amb criteris del passat, ni a la inversa, d’avaluar el passat segons criteris del present. Però hi ha excepcions i matisos ineludibles. Les reconsideracions i revisions sobre com la història –la historiografia, per ser precisos, el relat dels historiadors– exclou les cultures de les dones, de les ètnies que no són la blanca, de les diferències i opcions sexuals, de tot allò que no sigui occidental políticament parlant, del colonialisme, de la geopolítica dels estats i de tants aspectes més de la vida, són imprescindibles i estan basades en criteris del present ineludibles. Tot i així, tot i les semblances que el moment actual del món occidental viu, vivim, em resisteixo a dir-ne feixista. Hem de trobar les paraules pertinents i precises per qualificar i en conseqüència avaluar-lo en cada moment, cosa que implica al meu parer anàlisis basades en l’observació detinguda dels fenòmens polítics i socials i no fer servir qualsevol paraula comodí, signe tot sovint de mandra mental.

No estic en condicions de trobar la paraula que pugui definir el moment actual, no conec les dades polítiques i socials que deia per tal de fer bones anàlisis, ni les meves facultats m’ho permetrien. No tinc opinions per a tot, no sóc allò que els italians en diuen una tuttologa, una que sap i pot parlar de tot.

Sé alguna cosa d’història cultural i faig atenció bastant específica al món de l’art. I així és com va i resulta que una comparació s’estableix davant meu: l’art que els nazis van considerar ‘degenerat’ el 1937 i les disposicions del president Trump al seu país –d’aquella Amèrica ens continuen venint totes les coses de la cultura– contra l’art contemporani, que el seu cap carbassa considera que està dominat pels artistes d’opcions sexuals que a ell li repugnen: homosexuals i transgèneres. Falta un pèl perquè en digui art degenerat, com els nazis.

Degenerat: depravat, embrutit, abestiat, corromput. Pervertit, disbauxat, viciós, crapulós, dissolut, llibertí. Immoral, llicenciós, relaxat, incontinent.

Tot això van dir els nazis de l’art modern europeu. L’exposició es va celebrar el 1937 a Munic, organitzada pel pintor i polític del partit Adolf Ziegler. Durant vuit anys llargs els europeus, amb guerra o sense, no van tenir contacte amb els seus artistes del moment, alhora que els nazis requisaven obres d’aquests mateixos als col·leccionistes i marxants jueus. Llàstima que ja no està disponible a Filmin el documental El mercat de l’art en la França ocupada, de Vassili Silovic (2020). Ho van dir, degenerada, de tota la cultura moderna, cremant llibres.

Degenerat: depravat, embrutit, abestiat, corromput. Pervertit, disbauxat, viciós, crapulós, dissolut, llibertí. Immoral, llicenciós, relaxat, incontinent.

Tot això diu l’administració Trump del món cultural del país. En dos mesos s’ha proposat desmantellar el departament d’educació, pràcticament ha eliminat els programes d’investigació de la Universitat de Colúmbia a Nova York, ciutat que, com va passar en temps de la sida, és ara a l’ull de l’huracà trumpista. Ha clausurat agències culturals, entre elles l’Institut de Serveis de Museus i Biblioteques, així com el Fons Nacional per a les Arts. L’Aliança Americana de Museus, que agrupa un munt d’institucions i 35.000 treballadors, ha protestat: “Eliminar l’única agència dedicada a donar suport als museus soscava directament la voluntat del poble i amenaça el paper crític fonamental que tenen els museus en la societat nord-americana.”

Podem dir, de moment, que als anys trenta del segle passat pocs van poder, per no dir que ningú, alçar la veu pública en contra les accions nazis contra l’art i la cultura. Això fa una diferència, sí. De moment.

Acaba d’arribar a les llibreries una obra magna en dos volums amb estoig, publicada per Adesiara, que conté en més de mil cinc-centes pàgines Tots els contes de Hans Christian Andersen. Han estat traduïts per primera vegada de l’original danès al català per Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz. Un epíleg de Jordi Nopca en tanca l’edició. S’hi inclouen, així mateix, les il·lustracions de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frølich que figuraven a les edicions publicades en vida de l’autor.

Hans Christian Andersen (Ódense, 1805 ‒ Copenhaguen, 1875) és un dels escriptors més coneguts i celebrats a tot el món. Malgrat que, nascut en el si d’una família modesta, va viatjar a la capital danesa amb la intenció de convertir-se en actor i, més tard, en dramaturg i poeta, la fama mundial li va arribar pels seus contes excepcionals –i no gaire políticament correctes, per fortuna–, que, gairebé dos segles després d’haver estat creats, continuen fascinant els lectors de totes les edats. 

Mestre insuperable a l’hora d’harmonitzar les rondalles i el folklore nòrdics amb els aspectes més actuals del seu temps, tot amanit amb una certa concepció romàntica de la natura i del món, Andersen va entrar de ple dret en la història de la literatura amb aquesta magna obra. Quan hàgiu llegit aquests contes, ben segur que no arribareu a viure mai les sorprenents aventures o els incerts contratemps dels protagonistes, però potser sabreu aprofitar millor les meravelles de la vida.

Llegiu el conte “El convent enfonsat”, dins Tots els contes de Hans Christian Andersen (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla de l’obra:

“Després de gairebé deu anys de feina incansable, Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz han assolit una fita colossal en l’àmbit de les lletres d’aquest país, una fita que, segons el meu parer, ens fa un país una mica més normal: la traducció catalana, feta directament de la llengua original, de tots els contes de Hans Christian Andersen. I això no és pas poca cosa, perquè ocupen dos volums i més de 1.600 pàgines, tenint present que també s’hi han inclòs les precioses il·lustracions de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frølich que figuraven a les primeres edicions daneses de l’obra.

És cert que hi ha una llarga tradició anderseniana en català, però des de fa més d’un segle se n’han traduït normalment els mateixos contes —i, per tant, els que han esdevingut més coneguts—, que corresponen a un percentatge ínfim de tota la producció d’Andersen. A més, pel que sabem, fins ara totes les traduccions han estat indirectes, és a dir, els contes ens han arribat traduïts sobretot de l’anglès o el francès, i, per acabar-ho d’adobar, han estat sovint retallats, mutilats o edulcorats per fer-los més passables al públic infantil, al qual, teòricament, anaven destinats (dic ‘teòricament’ perquè un bon nombre d’aquests relats no tenen gaire res d’infantil, ni tampoc de ‘políticament correcte’). Ho assenyala molt encertadament l’escriptor i crític literari Jordi Nopca, andersenià fervent, que, en el substanciós epíleg que figura al final del segon volum, afirma: ‘Hi ha una operació, encara activa, d’amputar –o, si més no, atenuar– la foscor dels contes de fades per no entenebrir les ments dels joves lectors a qui, en principi, s’adrecen. Ha passat i continua passant en moltes de les adaptacions de l’obra, a estones lluminosa, però en molts trams també desassossegant, de Hans Christian Andersen. Per això és cabdal poder tornar als originals per apreciar-la en tots els seus vessants –també els que puguin ser discutibles per a una audiència contemporània.’

Ara, doncs, per primera vegada en podeu llegir en català el corpus sencer de contes, publicats entre el 1835 i el 1872, i deixar-vos fascinar (no serà gens difícil!) per la Reina de les Neus, la sireneta, l’intrèpid soldadet de plom, la fada del saüc, la princesa del pèsol, el príncep malvat i molts altres personatges que segur que encara no coneixeu, però que faríeu bé de no oblidar perquè són, tots ells, patrimoni universal de la humanitat. Sou vosaltres, lectors i lectores, qui en teniu l’última paraula.”
Jordi Raventós, editor d’Adesiara

Kafka també es va passejar entre el fang el dia 29 d’octubre de 2024. Ho sap bé Cristina Rodríguez, de seixanta-cinc anys, que va perdre el fill, Luis, de quaranta-cinc, quan tornava de la feina. Treballava a l’empresa de manteniment de carreteres que té la base al Rebollar, a Requena i el seu torn s’hauria d’haver acabat a les 15.00. Aquell dia, amb alerta roja, el seu cap li va dir que anara a fer una urgència. A 19.30 va trucar a sa mare per dir-li que estava enmig d’un gran embús i que arribaria tard.

Va ser la darrera vegada que van parlar. Ara, Cristina, amb ajuda de la seua neboda Izaskun, advocada, lluiten contra gegants per aconseguir que l’empresa on treballava Luis reconega que es va morir in itinere. Demanen el comunicat de l’accident i no els el donen. No els el poden donar perquè no existeix. L’empresa no va comunicar a la companyia d’assegurances que Luis es va morir tornant de la feina, amb un cotxe de l’empresa, atrapat per les aigües en el quilòmetre 322, a Xiva, en direcció a València. Sense aquest document no poden tramitar les indemnitzacions. No pararan, diuen, fins que en una del centenar de telefonades que fan algú els done el paper que necessiten. “No saben amb qui parlen, la meua tia no es cansarà, i si ella es cansa, hi serem nosaltres”, diu, la neboda.

—Què va passar el dia 29 d’octubre?
—Jo recorde haver parlat amb el meu fill a les 19.30 i em va contar que estava en un embús monumental, que estava esgotat, que arribaria a casa, es dutxaria i se n’aniria al llit. Que no volia ni sopar.

—Us va dir que hi havia molta aigua a la carretera?
—En cap moment no em va dir res de l’aigua. Només em va comentar que estava en un embús monumental i que estava molt cansat i que no li fes el sopar. Ell treballa de 7.00 a 15.00 i li vaig dir: “Què fas tan tard, encara allí?” I ell em va respondre que l’havien enviat a una emergència.

—Quan parlàreu amb Luis, no en sabíeu res, de les inundacions que ja hi havia?
—No ho sabia perquè m’estava traslladant a viure a casa seua. Estava de mudança i no havia vist la televisió en tot el dia. Com que a la Canyada, on vivíem, no plovia, jo no sabia absolutament res. A partir de les 20.00, quan el vam començar a cridar, el telèfon ja no l’agafava.

—Per tant, entre les 19.30 i les 20.00, creieu que és el moment que va faltar?
—Sí, perquè a partir de les vuit ja no vam poder parlar amb el meu fill. Sonava i ell no contestava.

—I a continuació, què va passar?
—L’endemà, el dia 30, a les 11.00 em crida una companya de feina del meu fill i em pregunta si sóc la mare de Luis. I jo dic: “Sí, digues, què passa?” I em respon: “Em pots passar amb ell?” I jo: “Perdó? El meu fill va anar a treballar ahir a les 5.00 i no ha vingut a dormir.” I ella em contesta: “Si el teu fill viu sol, com saps que no ha vingut a dormir?” I jo li vaig respondre que jo vivia amb ell perquè m’acabava de mudar. Feia dos dies. I llavors li vaig preguntar què passava. Ella em va respondre que havien trobat el cotxe amb un cop xicotet, amb el vidre trencat i que ell s’havia endut les pertinences i havia marxat. I encara em va dir que necessitaven parlar amb ell. Jo li vaig dir que no en tenia ni idea, i ella em va respondre que ja estaríem en contacte.

—Us va dir on havien trobat el cotxe?
—Vaig continuar trucant. Cada dues hores, i em va dir que no en sabien res, que segurament, amb tanta aigua i tanta cosa com hi havia hagut, estaria refugiat en algun lloc. Vaig tornar a preguntar pel cotxe, i em va repetir allò del cop xicotet i que no hi havia les seues coses. També em va dir que ja se l’havien emportat, el cotxe.

—A partir d’això, què feu?
—Les meues germanes van començar a telefonar a tot arreu. Cridaven al 112, per veure si en sabien res, a les gasolineres, i ningú ens donava cap resposta. També vam telefonar moltes voltes a l’empresa i deien que no en sabien res. L’endemà vaig tornar a telefonar i ja em van dir que no calia que hi anara, que ells buscaven el meu fill, que era la seua prioritat.

—On treballava el vostre fill?
—El meu fill treballa en la carretera. En una empresa de conservació de carreteres que té la base al Rebollar, Requena. És una UTE formada per dues empreses. Em vaig fer un fart de cridar al cap. I el cap no s’ha posat en contacte mai amb mi. Un mes després, em vaig armar de valor i li vaig tornar a telefonar. Li vaig demanar que per favor m’explicara tot el que havia passat. I ell em conta coses, jo calle i l’escolte.

—I què us conta?
—Em conta que el meu fill va acabar de treballar i es va quedar parlant en la base amb les companyes. I que a les 18.00, quan més aigua queia, va decidir de marxar.

—Us ho creieu?
—Coneixent el meu fill, no em crec aquesta versió. El meu fill sabia que jo estava de mudança. El meu fill sabia que s’havia de quedar amb la xiqueta. El meu fill no s’havia de quedar allí per parlar amb ningú. Mai, en vint anys que feia que treballava en l’empresa, ho havia fet. El meu fill acabava de treballar a les tres i arribava a casa a les quatre. Però com que el van enviar a una emergència, el meu fill no va arribar a casa. Em va dir: “Estem en alerta roja, m’han enviat a una emergència.” Jo sé que a l’empresa, a les 7.30 va arribar una alerta roja. I no els havien d’haver enviat a cap lloc. Al meu fill el van enviar a la guerra, sense armes.

—Amb aquestes companyes amb qui en teoria es va quedar Luis, heu parlat per mirar de saber què va passar?
—Els he demanat la documentació de l’accident del cotxe. Feia més d’un any que el meu fill anava a la feina i en tornava amb el cotxe de l’empresa. He demanat el comunicat de l’accident del cotxe, i el que m’han donat és el paper del lliurament del cotxe a l’empresa de lloguer. Intente parlar amb el cap d’ací i, en una de tantes voltes que li vaig telefonar, em va dir que no el molestara, que estava de vacances. I jo li vaig dir que tant m’era que estiguera de vacances, que jo necessite l’informe de l’accident del cotxe que duia el meu fill. Ell m’insistia que estava de vacances, i jo, que necessitava el paper per a fer els tràmits. Al final em va respondre: “Quin paper vol que li done si el seu fill no anava en el cotxe?”

—…
—[Silenci] Segurament anava volant. El meu fill anava amb el cotxe de l’empresa. Com que ací, a València, no em van fer cas, he trucat a l’altra part de l’UTE. L’únic que em fa cas és una persona molt amable que em diu que no em preocupe, que em busca els papers i me’ls envia. M’ha enviat papers necessaris, però continua faltant-me el comunicat de l’accident del cotxe. Ara sabem que ells no l’han comunicat a l’assegurança, l’accident, que no hi és aquest paper. La secretària em va enviar un missatge dient-me que no sabien que havien de comunicar l’accident i no ho van fer. Sense aquest comunicat, jo no puc informar el consorci perquè tots els papers van units.

—Als companys de Luis també els van dir que continuaren la jornada laboral eixa vesprada?
—Van treballar tots, però a l’hora de la veritat, ningú m’ajuda en res. Ningú m’ha telefonat per dir-me: “T’ajudaré.” Ningú. Ningú de l’empresa. Ningú.

—Això passa el 29, quan van trobar el cos del vostre fill?
—Ells deien que era la seua prioritat, però el meu fill té molta relació amb el món del futbol i té molts bons amics, i els amics van llogar dos cotxes alts i van anar a la zona on ens van dir que havien trobat el cotxe, al quilòmetre 322, Xiva-València. A 200 metres d’on diuen que van trobar el cotxe, van trobar el meu fill, completament nu, davall un arbre, amb una jaqueta reflectant que penjava d’un arbre, sense fang ni res. Quan vaig anar Madrid, vaig estar mirant per aquella zona, és la zona més baixa, però no vaig veure res. Per més que hi pense no m’ho puc creure.

—Els papers de l’autòpsia, els teniu?
—Sí, perquè me’ls va donar el jutjat de Requena. Diu que es va morir ofegat, amb fang a les vies respiratòries i que va ser una mort violenta.

—La motxilla que portava Luis, l’heu trobada?
—Únicament m’han donat la cartera del meu fill, tota plena de fang, però la motxilla que duia, amb tota la documentació, les bateries i tot, res. Ell treballava inspeccionant els ponts i tot el que passava per la carretera. Ja no havia d’estar en la carretera, ell anava inspeccionant. Feia més d’un any que havia ascendit a eixe treball, i estava content perquè deia que encara que no li hagueren canviat el contracte, no estava en perill damunt la carretera.

—Quants anys feia que treballava en aquesta empresa?
—Vint anys. Però cada quatre anys el contracte ix a subhasta i s’ho queda una empresa diferent, que assumeix els treballadors. Aquesta empresa està a punt de marxar. Em falta aquest paper i l’empresa està a punt de marxar. N’entrarà una de nova.

—L’empresa tenia cap assegurança per als treballadors?
—Sí. Tenen una assegurança de construcció obligatòria, que s’ha demanat, però em diuen que falta documentació. Han passat cinc mesos i falta documentació. No la faciliten. La que tinc és perquè l’ha facilitada l’altra part de l’UTE, no l’empresa. Crec que amaguen alguna cosa. Per què no m’ho donen?
—[Intervé Izascun, la neboda de Cristina que li dóna suport]: És que fins i tot han negat que hi haguera un cotxe. I llavors, què passa, que l’ha dut un helicòpter, allí? Com arriba ell allí, a un punt quilomètric de la A-3? Tenim fotografies de la furgoneta, i en tenim perquè ens les passen. Les persones que troben el meu cosí ens passen la foto del lloc on apareix.

—…
—Jo he parlat amb l’altra empresa de l’UTE i m’han dit que cinc dels seus treballadors, de Bunyol, han resultat afectats, han perdut els cotxes, les cases, i que ells els ho han pagat a fons perdut. I a mi ningú m’ha telefonat per dir-me: “l teu fill, què necessitava, què tenia?” Perquè el meu fill té una hipoteca i un cotxe que està pagant. A mi ningú m’ha preguntat si el cotxe s’està pagant, si la casa s’està pagant… Ningú m’ha preguntat absolutament res. L’altra part de l’empresa, sí que ho fa.

—Els companys de feina de Luis us faciliten la feina?
—Els companys, pense que no volen parlar per si són despatxats. No sé si els han dit alguna cosa o és qüestió d’ells. Jo no he parlat amb cap company que m’haja dit: “T’ajudaré, què necessites?” Ningú m’ha dit res. Ningú m’ha telefonat. Igual que el govern que diu que està telefonant a la gent. A mi ningú m’ha cridat, ni govern, ni Mazón, ni empresa. Ningú. L’únic que tinc, que estan amb mi, són la meua família. Ningú més.

—Esteu en una de les associacions de víctimes. Alguna altra es troba en un cas com el vostre?
—El meu fill va morir in itinere, els altres van morir a casa seua. Ell acabava d’eixir de treballar. Si haguera eixit a les tres, com li corresponia, o si no l’haguessen enviat a treballar amb alerta roja, el meu fill seria viu. El que no pot ser és que amb alerta roja envien les persones a treballar.

—Com era Luis?
—Era el major dels meus fills, de tres que en tinc. I era els meus peus i les meues mans. No puc dir una altra cosa. El meu fill venia cada dia a casa meua. Nosaltres vivíem a la Canyada, en una casa de tres plantes, i ja som grans i no podíem amb aquella casa, i ell va dir que anàssem a viure a sa casa fins que ens donaren aquest pis que havíem comprat. Vaig viure dos dies en casa del meu fill. No hi he pogut viure més. Vaig haver d’anar a casa de la meua germana fins que ens van donar aquesta casa, perquè jo no podia viure allí. Arribava la Setmana Santa, i el meu fill ens deia: “Que ja tinc el viatge, que marxem.” Arribava l’estiu i deia: “Anem de càmping, que la xiqueta vol càmping.” La xiqueta és la meua néta, que és la seua neboda. La xiqueta juga al futbol i ell era qui la duia a totes bandes. La xiqueta era la seua passió. I ara la xiqueta té una depressió enorme.

—Quants anys té?
—Dotze anys. Era com si fos son pare. Anava a tot arreu amb el seu oncle. I ara, de cop, li l’han llevat. A mi m’han llevat el meu fill, que el tenia cada dia amb mi, dinava amb mi, sopava amb mi. Els diumenges sempre anàvem junts.

—A banda el futbol, quines aficions tenia?
—Esports. Li agradava el pàdel. Tenia quaranta-cinc anys. Quan era jovenet jugava a futbol sala, després a pàdel, amb la xiqueta a futbol. Va tenir una lesió de genoll… Tot el que eren esports. Treballar i esport. Diuen que era molt bon treballador. L’empresa em deia que era treballador i complidor… Doncs, per ser així, bé que esteu complint vosaltres…

—Confieu en la justícia?
—Sí que confie en la justícia. Pense que la justícia prendrà cartes en l’assumpte contra l’empresa i contra tots els culpables.

—Per a vós, qui són els culpables?
—Per a mi, els primers, els de dalt. I els segons, l’empresa, perquè amb l’alerta roja no els podia enviar a treballar. Tot suposadament, és clar.

—Creieu que s’hauria d’haver enviat un avís més general i més prompte a la població perquè tothom sabera què passava?
—Exactament. Haurien d’haver avisat molt abans. Jo vaig rebre l’alerta a les 20.15 o 20.20… Jo em vaig quedar un poc així, perquè vaig dir-me: “Una alerta per què, si ací no plou gens.”

—Aneu a les manifestacions mensuals?
—No em sent amb forces per a anar-hi. Cada dia que passa em sent pitjor. Jo em feia la idea que el meu fill se n’havia anat de viatge, però és que cada dia és pitjor. Passen els mesos. Veus que estàs completament sola, que demanes els papers per poder presentar-los, ja que la xica del consorci m’ha cridat diverses vegades i m’ha demanat el paper: “Mou-te, per favor”, em diu, i veus que no te’ls donen, que piques a una porta, que piques a una altra i no et fan cas, perquè jo he cridat fins al cap dels caps de Madrid i no m’han volgut atendre. No m’ha agafat el telèfon. Vaig fer més de cinquanta trucades. Cridava i em penjaven, cridava i em penjaven, cridava i em penjaven. I a la trucada que en va fer cinquanta-una, me’l van agafar i em van dir que ja tenia els papers, que què més volia. I jo els vaig dir que no els tenia tots, que en tenia una part. Ells em van dir que ja m’havien donat tot el que podien, que no me’n podien donar cap més. I jo vaig insistir que em faltava el paper del comunicat de l’accident del cotxe que havien d’haver donat a l’assegurança. Em va dir que parlaria amb el cap. Encara espere que em criden. No volen parlar amb mi, i saben que no ho estan fent bé. Si ells no ho fan bé, jo hauré de veure com ho faig per obtenir aquest paper o, si no, que paguen ells la indemnització que havia de pagar l’assegurança. Si l’errada ha estat d’ells, ho hauran de pagar ells.

—Una de les coses que demanen les víctimes és la dimissió del president de la Generalitat, però s’aferra al càrrec. Quina opinió en teniu?
—Que ja hauria d’haver dimitit. En el primer moment. Ell ja no hauria d’estar allí. Però si els de dalt el mantenen… Des de Madrid haurien d’haver pres cartes en l’assumpte i no ho han fet.

—Esteu en contacte amb les víctimes, us serveix de res compartir el dolor?
—Elles ho passen tan malament com jo. Són germans, són pares. Ho passen malament. Veig els missatges, però preferesc no contestar. Vaig allà on em diuen. A les manifestacions no em veig preparada, no hi vaig. Però he anat a Madrid. He anat a les reunions que tenen…

—Esteu en tractament psicològic?
—He anat dues vegades al psicòleg. La primera volta, quan vaig anar a denunciar la desaparició del meu fill, una xica psicòloga em va prendre les dades i després em va cridar perquè anara al jutjat. Hi havia tres persones, i cada una m’anava preguntant sobre coses del meu fill, i per a mi, això és recordar i cada volta és pitjor. Quan vaig anar a la revisió del metge i em va veure malament i em va preguntar què em passava, li ho vaig explicar. Feia tres dies que havia enterrat el meu fill i em va enviar al psicòleg. En vaig eixir pitjor i vaig decidir de no anar-hi més. N’isc pitjor perquè tota l’estona em pregunten el mateix. El mateix, el mateix. A mi això no m’ajuda. De llavors ençà, prenc pastilles per a dormir. Jo no en prenia, de pastilles per a dormir.

—Quin és el vostre dia a dia?
—Duc la meua néta a l’escola, la recull, està federada i ha d’anar al futbol, encara que ara està lesionada. Gràcies a la xiqueta tirem endavant. La xiqueta viu amb nosaltres i gràcies a ella…

—Heu dit que no ho du gaire bé.
—Es fa la forta amb les amigues i a l’escola, però quan està sola sempre està capcota, i sempre recordant el seu tiet. Sempre el té a la boca.

—Voleu afegir alguna cosa?
—Que algú ajude les persones que passem per això, a totes les víctimes, que ens ajuden. Que ajuden les persones que necessitem documentació, que posen més ajuda a la jutgessa. Ajuda per a tots els que tenim una situació com aquesta.

 

En acabar l’entrevista, Izaskun ens dóna més detalls sobre la investigació que fan per intentar de saber què va passar realment. Sobre la informació que han recollit per quan decidisquen d’emprendre accions legals contra l’empresa.

“De nen només tenia això ficat al cap: ser pastor. Passen els anys i no em marxa.”  Així comença el tomb per la vida d’en Pep Serra, un dels disset pastors amb els quals Xavier Bayer i Pep Puig ens endinsen en les veus i els silencis d’un ofici vocacional, solitari i ple de saviesa. Ho fan amb el llibre Pastors i ramats (Cossetània i 3Cat), que, com el seu subtítol descriu, és el “retrat d’un ofici que desafia el pas del temps”.

Tot va començar la primavera del 2019, quan els autors se’n van anar a passar una tarda amb en Ton de cal Cucut, un pastor de la Llacuna que aleshores tenia noranta-sis anys. Hi van fer tertúlia sense cap guió. Senzillament, compartien unes hores de conversa. Però de seguida s’adonaren que tot el que aquell bon home els explicava, si ningú no ho recollia, desapareixeria quan marxés. I, sabent que a l’Alt Penedès hi havia ganes de tenir algun dia un museu dels pastors i la transhumància, perquè per aquelles terres passa el camí transhumant de la costa fins als Pirineus, Bayer i Puig s’engrescaren a anar recollint testimonis de pastors allà i en unes altres comarques. “Ens vam proposar de fer un arxiu d’enregistraments audiovisuals de tots els pastors que acompanyàvem durant unes hores. Pensàvem que passats quaranta o cinquanta anys, potser no en quedaria res, d’això, o costaria molt de saber”, explica Xavier Bayer.

Ell és fill de Vilafranca del Penedès, mestre d’escola rural i músic. Ha treballat en el camp de la recerca i la divulgació entorn de la natura i de la música tradicional, i ha realitzat un centenar de reportatges i documentaris de fauna i natura per a TV3, entre més. A banda, ha publicat una vintena de llibres sobre tradicions, música i natura a Catalunya. Pep Puig és fill de la Llacuna, i com a guionista i realitzador ha fet films de ficció, documentaris i programes de caràcter social i cultural per a televisió. Alguns dels seus treballs, com el documentari 440 hectàrees. La terra i el pagès, han rebut premis internacionals.

Plegats, de pastor en pastor, han anat atresorant bocins de saviesa, i encara en visiten. “Ho farem mentre tinguem corda i no se’ns acabin les ganes de continuar recollint la memòria d’aquest ofici mil·lenari en situació molt delicada”, exposa Pep Puig.

Els testimonis enregistrats, primer els van publicar en  format audiovisual, en la sèrie de quinze capítols de quinze minuts cadascun Pastors i ramats. Un món que se’n va, emesa pel Canal 33, i ara disponible a la plataforma 3Cat. Amb el mateix objectiu i títol, també van fer una exposició, i ara ha arribat el llibre que Cossetània, veient aquells testimonis en pantalla, els va demanar. “Al llibre, hi expliquem més coses, permet una explicació més ampla de tot, tant de la feina de pastor, com de la seva vivència o sentiment, i com veuen el món”, conta Xavier Bayer.

Després d’un feix d’hores compartides amb pastors –tal com ho expressen ells mateixos–, gràcies al llibre, ara tots podem fer amb ells aquest viatge a un món que se’n va. “I encara voldríem fer un documental que doni una visió de conjunt”, avança Puig.

Una manera de viure i de pensar

Al mateix temps que recullen la memòria oral, ajuden a divulgar la feina del pastor que treu el ramat a pasturar cada dia. “Quan perdem un pastor, tots hi sortim perdent”, diuen els autors. I Bayer ens ho argumenta: “Perdem una manera de viure i de treure un aprofitament de la terra, dels boscos i camps que no aprofita ningú. Perdem una cultura, una manera d’entendre la vida, també un llenguatge, perquè hi ha tota una pila de paraules, una riquesa lingüística que són pròpies d’aquest ofici. Perdem tradicions, i allò que sempre defensem: un aliment de proximitat, que puguem menjar productes fets molt a prop.” I aquí, Pep Puig aprofita per recordar un dels testimonis, Pere Espelt, un pastor amb ramat a la Cerdanya, que els va explicar que: “Quan la gent de la ciutat el veu amb les ovelles, sovint li diu que és una feina molt maca. I ell els interpel·la dient: Voleu ajudar el pastor? Mengeu carn de xai. No cal cada setmana, però menjar xai o cabrit del territori és una manera de donar un cop de mà. I és la carn més fresca, la més ben alimentada i que ha portat la millor vida possible, perquè aquests animals cada dia pasturen a l’exterior. Així es contribueix que el pastor tiri endavant.”

Pere Espelt

Saben que “la gent ha avorrit la carn de xai perquè, si ve de lluny, després de tot el viatge, arriben amb estrès i mareig a l’escorxador; però el xai d’aquí és el que ha mamat i va directe al plat”, diu Bayer.

I, quan els autors d’aquest llibre diuen “no ens podem permetre el luxe de perdre un ofici com aquest, de pastor”, ho fan extensiu a la pèrdua de “pescadors, pagesos, tot el sector primari lligat a la terra”. “No són el passat, són el futur”, diu Puig. I afegeix: “I nosaltres fem així la nostra petita aportació, intentem evitar que desaparegui aquest ofici, perquè és un aprenentatge de segles. Els pastors són un pou de saviesa. Tenen coneixements de meteorologia, de veterinària, saben quines són les plantes bones per al ramat i quines no, veuen venir el temps pel comportament dels animals, el ramat els indica quin temps farà demà o demà passat, atresoren una sèrie de coneixements que no ens podem permetre de perdre”, insisteixen. I, encara més, fan una feina vocacional, diuen. “Per això, si perdem un pastor, perdem molt més que quan algú deixa de fer una feina forçada.”

Els perfils

La major part dels pastors que fan conèixer al llibre són propietaris dels seus ramats. Tal com els han explicat, l’ofici és com més va més deficitari i els ramats que abans podien ser portats per tres o quatre pastors, ara els porta un sol pastor. Expliquen que, temps enrere, “amb el preu d’un xai, es feia la mesada d’un pastor, però ara, es necessita un xai cada dia per a pagar el pastor; per tant, o t’ho fas tot tu, o plegues.”

Carme Roig Rut Urrutia Gemma Clarena

En el llibre, també hi surten dones pastores, com Gemma Argençola, que treballa amb la seva parella. Ell porta les terres, el cultiu de civada, palla, el farratge per al ramat que ella cuida. Fan equip. Marina Vilalta, ja jubilada i prop del centenar d’anys –en tenia 94, quan la van conèixer–, encara pasturava el ramat pel Taga i altres cims del Ripollès. L’estiu del 2022, la Generalitat li va donar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva llarga dedicació a l’ofici.

Marina Vilalta

“Hi ha moltes dones que treballen a l’ombra i això ho hem volgut explicar una mica, perquè fins i tot algun pastor t’ho diu: qui és pastor? La dona al corral netejant els petits que neixen, no ho és? I la dona de pastor que és carnissera, una fórmula que permet que surti un bon preu de la carn, sense intermediaris. Potser a elles no els penjaríem el segell de pastora, però moltes vegades són el pal de paller en una explotació ramadera”, diuen els autors de Pastors i ramats.

Han farcit les 238 pàgines del llibre amb bocinets de vida, sense residu per a la reflexió. Hi trobem cançons i oracions, maneres de passar el temps construint flabiols o estris per al ramat, com els collars dels quals pengen els esquellots.

Ernest Sitjes Jordi Domenech Joan Picas

Xavier Bayer i Pep Puig han donat veu als qui, encara que no siguin gaire lluny, no es tenen presents. “Fa cinquanta anys competien per un tros de camp millor, però ara veuen que són quatre gats i que, si no van junts, malament. Alguns s’ajunten per comprar bales o maquinària i, sobretot, tenen molt de contacte”, explica Bayer.

“Cada trobada ha estat molt especial”, afirma Puig. “Aprens un munt de coses al costat dels pastors. Descobreixes que tots ells tenen una mirada pròpia, fa molt de temps que ho fan. Hem estat amb més de quaranta pastors i hem vist que cadascun d’ells té una relació molt específica amb el bestiar i amb la terra, i descobrir la seva capacitat de reflexió, la seva mirada i manera d’entendre la seva feina, és molt bonic. Tenen una forma d’expressar que, de vegades, és com si s’hagués perdut. Tinc la sensació que en la seva comunicació no hi ha especulació, que allò que et volen dir és el que et diuen, i tenen una mirada molt neta, directa, lligada a una relació tan especial amb la terra, que escoltant-los és com si fessis un salt en el temps, també”, desglossa Pep Puig.

Montserrat Farres Pep Divins Carles Surinach

Aquestes converses tan transparents han portat els autors també a fer les seves reflexions. “Ens hem perdut, amb tanta tecnologia en l’era digital. Amb la intel·ligència artificial no sabem ni què ens espera. Hem de tornar a recuperar el fil”, exposa Pep Puig. Considera que “som en un moment de transformació molt gran, amb una trencadissa d’oficis a la vista, oficis que necessitem”. “Sort en tenim dels immigrants, si d’on vénen han après un ofici, com els paletes romanesos, que treballen molt bé. Però, què fem nosaltres?”. Insisteix que “per molt tecnològic que sigui el futur, necessitem els aliments”. “Com més sobirania alimentària, més autosuficients serem a l’hora de fer-nos els aliments. Almenys, que una part siguem capaços de produir-la. Per això necessitem els pagesos i pescadors. Els hauríem d’acompanyar i facilitar-los les coses i no això que fem, amb tanta burocràcia.” Els deia un pastor: “Els preus, les normatives, t’escanyen, t’ofeguen amb tanta paperassa i tanta comèdia. Collons!, que jo m’he ficat de pastor per estar tranquil. Si hagués volgut fer papers, m’hauria ficat en una oficina.” Ho diu un dels seus entrevistats, però segurament ho podríem posar en veu de qualsevol pastor que, nevi, plogui o geli, acompanya les ovelles o cabres als prats i cims de muntanyes, a menjar sa, cada dia de l’any.

 

amb l'actuació del Duet Txic to Txic - Lloc: Ateneu Arenyenc

Trias Pastissers, un dels establiments més emblemàtics de Santa Coloma de Farners i col·laborador de Galetes Trias, ha guanyat el cinquè el concurs mundial de xuixos, que s’ha fet al parc de la Devesa de Girona.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pastisseria Trias (@triaspastissers)

Un jurat format per professionals ha triat entre vint-i-cinc propostes diferents de tot el país. Han valorat elements com ara el sabor del fregit i de la crema, la qualitat dels productes, la cocció tant per dins com per fora i la massa.

Així, la quarta generació de pastissers Trias, representada per Quim Trias, ha rebut el premi de mans del batlle de Girona, Lluc Salellas. Malgrat que l’establiment es va fundar el 1908, només fa sis mesos que fan aquest dolç.

L’any passat va guanyar el premi una pastisseria de Barcelona, Triomf, al Poblenou. En les edicions anteriors van guanyar la pastisseria Padrés de Banyoles; Pa Artesà del Vallès, de Santa Perpètua de Mogoda, i la pastisseria Juhé, de L’Escala.

Pastisseria Lis: els xuixos del Raval que tenen molts fidels

L’assemblea general de socis de la Plataforma per la Llengua ha aprovat les línies mestres per al 2025, entre les quals destaca treballar per millorar el prestigi de l’ús del català entre els més joves.

“Ni rastre de català”: la Plataforma per la Llengua passa comptes amb Piqué i la Kings League

Entre més accions concretes, s’ha proposat de treballar per fer efectiva la immersió a l’escola catalana, fer “créixer” projectes propis, com ara SAGA –saló del videojoc en català–, fomentar els referents en català des del nou canal de TikTok, i potenciar el projecte “El Mood”, de contingut per a joves del País Valencià.

A més, també pretenen de continuar amb la feina de sensibilitzar la societat per a fer créixer l’ús social del català, mobilitzar l’activisme lingüístic a tot el territori de parla catalana, augmentar la pressió per al reconeixement del català en l’àmbit internacional i promoure la llengua com a recurs i eina d’arrelament social i laboral.

A l’assemblea, que s’ha fet a l’Ateneu Barcelonès, els socis han donat també llum verda tant al pressupost com a la composició de la nova junta. Han estat ratificats els integrants que s’hi han incorporat l’últim any. És el cas de Marina Garcias, delegada a les Illes en substitució d’Ivan Solivellas; Josep Maria Recasens, coordinador de la comissió d’administracions públiques en substitució de Marina Garcias, i Tina Font, coordinadora de la comissió de Videojocs en substitució de Susana Pérez.

En el seu parlament, el president de l’entitat, Òscar Escuder, ha destacat que l’assemblea serveix per a assumir amb ganes i amb optimisme tots els embats que hagin de venir.

The day the music died amb Divinas - Lloc: Teatre Principal

Continuen els dubtes sobre si el congrés del Partit Popular del País Valencià finalment es farà. La cita és prevista el juliol, però segons que explica Europa Press, en el partit creuen que ara mateix toca centrar-se en la reconstrucció després de la gota freda i no obrir un debat sobre la continuïtat de Carlos Mazón, que es troba en plena crisi reputacional a causa del seu paper en la gestió de la tragèdia. Per això, han decidit d’ajornar-lo.

[VÍDEO] Mazón, novament escridassat a l’arribada d’un acte a València: “Te’n fots, de tots els valencians”

De fet, fonts del partit consideren que cal evitar en aquest moment l’obertura d’un debat orgànic dins la formació, perquè només generaria soroll, i confirmen que ara mateix no preveuen de fer-lo enguany. “Seria una frivolitat”, han conclòs les mateixes fonts.

El 3 de juliol de 2021, en plena pandèmia, Carlos Mazón va ser proclamat president del PP del País Valencià amb un 99,6% dels vots. En aquell moment, va comptar amb el suport de l’aleshores president del PP estatal, Pablo Casado.

A banda, militants del PP del País Valencià afins a l’ex-president de la Generalitat, Francisco Camps, han llançat un manifest en què demanen de fer el congrés ordinari el juliol, tal com marquen els estatuts, amb l’objectiu de reconstruir i reunificar el partit.

Paco Camps té un somni de futur: tornar al passat de les majories absolutes

El Palau d’Esports Catalunya de Tarragona serà la seu de la pròxima Copa de bàsquet dels equips femenins. Serà l’any vinent, en una data encara per determinar i que dependrà del calendari que elabori la FIBA, l’estament que regula el bàsquet mundial.

La presidenta de la federació espanyola de bàsquet, Elisa Aguilar; el conseller d’Esports de la Generalitat, Berni Álvarez; el batlle de Tarragona, Rubén Viñuales, i el president de la Federació Catalana de Bàsquet (FCBQ), Ferran Aril, han fet públic l’acord aquest migdia a Saragossa, la seu actual.

La Copa és un torneig amb molt d’arrelament en el bàsquet europeu. La juguen vuit equips que s’enfronten entre ells en eliminatòries a partit únic. Tots els duels de la competició es fan el mateix cap de setmana.

“Estem molt contents que la Copa torni a Catalunya nou anys després, després de la de Girona 2017. És una de les comunitats amb més tradició de bàsquet, amb clubs històrics, jugadores referents i la que té major nombre de llicències al nostre país”, ha assenyalat Aguilar.

Per la seva banda, el conseller Álvarez ha assegurat que “és una gran notícia que la Copa pugui celebrar-se a Catalunya, concretament a Tarragona, on hi ha hagut una aposta clara per albergar esdeveniments esportius”, i ha remarcat la voluntat de l’executiu de descentralitzar les grans competicions.

Així mateix, ha recordat que el govern va aprovar el desembre una subvenció de 700.000 euros per a doblar l’aforament del Palau d’Esports Catalunya, fins a una capacitat de vora 5.000 assistents.

Per la seva banda, Viñuales s’ha mostrat content que Tarragona s’hagi convertit en una capital esportiva de referència.

La secretària d’organització de Sumar, Lara Hernández, i el portaveu econòmic i diputat al congrés espanyol, Carlos Martín, encapçalen la llista oficialista a la direcció del partit. La vice-presidenta del govern espanyol Yolanda Díaz és la tercera de la llista i, per tant, si la militància opta per aquesta opció en l’assemblea del partit la setmana vinent, seguirà lligada a la direcció.

Crisi a Sumar: Elizabeth Duval abandona la direcció després d’una “reflexió profunda”

Díaz va decidir de plegar de coordinadora de la formació pels mals resultats de Sumar a les eleccions europees, en què tan sols han aconseguit tres eurodiputats i no han complert les expectatives. D’ençà de llavors, una executiva transitòria ha dirigit el partit.

En la candidatura figuren el nucli dur de Sumar com el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, en el quart lloc; la portaveu al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero, en cinquè lloc; o els secretaris d’estat Joaquín Pérez i Rosa Martínez.

Si la setmana vinent Hernández i Martín són escollits es convertiran en els nous coordinadors generals de Sumar, adoptant així un model de lideratge bicèfal.

Candidatura alternativa de les Illes

També s’ha presentat una altra candidatura alternativa a la direcció formada per setze integrants i encapçalada pels integrants de Sumar a les Illes, Concepción Matarín i Yanko Iván Morales.

Centenars d’usuaris de tren han sortit al carrer en nou ciutats del Principat per a protestar contra les contínues incidències i la manca d’inversió a la xarxa ferroviària del país, i també per a demanar un servei digne per als usuaris. La plataforma Dignitat a les Vies, amb el suport de vuit associacions d’usuaris més, ha convocat concentracions a Cardedeu (Vallès Oriental), la Garriga (Vallès Oriental), Lleida, Molins de Rei (Baix Llobregat) Barcelona, Segur de Calafell (Baix Penedès), Valls (Alt Camp), Tarragona i Tortosa (Baix Ebre). Les manifestacions han coincidit pràcticament amb un nou tall de circulació ferroviària, que afecta el tram entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès).

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou

La protesta de Tarragona ha estat la més multitudinària. Unes 500 persones han clamat contra l’acumulació d’incidències al servei de tren. “Hem arribat al límit de la nostra paciència”, han assenyalat la portaveu de Dignitat a les Vies, Anna Gómez. La marxa ha començat a l’estació i ha arribat a la sub-delegació del govern espanyol. “La nostra vida depèn d’un mitjà que hauria de ser el futur i s’ha convertit en una condemna”, ha lamentat la portaveu en un manifest al final de la protesta. Els usuaris han advertit que hi haurà noves mobilitzacions si no hi ha millores imminents.

També ha demanat a les administracions que posin els usuaris al centre a l’hora de prendre decisions sobre el servei.

 

“El que han de fer és posar l’usuari al centre. Això no està fallant per les obres, el sistema està col·lapsat.”

La plataforma Dignitat a les Vies reivindica la necessitat de posar solució a un problema que ha fet “tocar fons” els usuaris de Rodalies https://t.co/KM4laqEBQx pic.twitter.com/6QK2xifDlE

— 324.cat (@324cat) March 22, 2025

Decepció per les crítiques de l’ANC

Sobre les crítiques de l’ANC a la mobilització, Gómez ha dit a VilaWeb que està decebuda i dolguda. A més, ha explicat que hi va haver converses perquè totes dues manifestacions es donessin suport mútuament. També ha negat que el col·lectiu emblanqueixi els responsables del caos ferroviari i ha afirmat que és una entitat apartidista disposada a treballar amb tots els partits que vulguin contribuir a resoldre la situació.

A Lleida, una cinquantena de persones s’han concentrat davant l’estació i han exigit una nova freqüència d’Avant a primera hora, poder viatjar amb l’abonament en més trens TGV, abaratir els preus i acabar amb els retards i la manca d’informació. “Reivindiquem poder arribar a la feina a l’hora”, ha demanat Kevin Bruque, de la Plataforma Avant Catalunya. Segons que han dit els usuaris reunits, el servei de Rodalia no és una alternativa per a viatjar a Barcelona perquè creuen que el trajecte és massa llarg i poc fiable.

Usuaris aplegats a Lleida

A Tortosa, unes 150 persones s’han concentrat davant l’estació de Tortosa. Quatre usuaris de les línies R15 i R16 han llegit el manifest en el qual s’ha tornat a denunciar la desinversió històrica que pateix el servei i que és especialment greu a les línies que enllacen l’Ebre amb Tarragona i Barcelona. La portaveu de Trens Dignes Ebre i Priorat, Cinta Galiana, ha destacat la unió que les plataformes d’usuaris han mostrat amb aquestes mobilitzacions.

A banda, un centenar de persones han desafiat la pluja i s’han aplegat a l’estació de Molins de Rei. “Trens dignes per a tothom vol dir que volem trens puntuals i una estació accessible”, ha assenyalat Lluís Carrasco, integrant de la Plataforma de Promoció del Transport Públic (PTP). “A Molins de Rei fa cinc anys que tenim aturades unes obres per teòricament fer l’estació més accessible”, ha lamentat Carrasco.

Manifestació a Molins de Rei sota la pluja

Les protestes també s’han fet a Valls, Segur de Calafell (Baix Penedès), Cardedeu (Vallès Oriental) ila Garriga (Vallès Oriental), amb crits, consignes i protestes del mateix estil que la resta. A cap de les concentracions s’ha detectat cap incident amb els manifestants. A totes hi han assistit representants polítics d’uns quants partits.

A més, de Dignitat a les Vies, han col·laborat amb les protestes l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), Salvem la R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya, Perquè No Ens Fotin el Tren, Trens Dignes Ebre-Priorat, Ripollès Existeix, Defensem el Tren de l’Empordà i Propera Parada Valls.

La circulació de trens entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders s’ha restablert després de més de tres hores tallada per una incidència tècnica a l’estació del municipi del Baix Penedès. Això ha afectat les línies R14, R15, R16 i R17.

Per a superar el tall, Renfe ha establert un servei alternatiu per carretera. Els tècnics d’Adif han resolt l’avaria i han restablert el servei.

La incidència es produeix tot just el dia que la plataforma Dignitat a les Vies i vuit associacions d’usuaris més han convocat nou manifestacions arreu del Principat per a protestar contra el mal servei dels trens.

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne

L’estat d’Israel ha tornat a atacar el Líban. L’exèrcit israelià ha bombardat la localitat de Khiam, al sud del país. L’impacte dels projectils ha causat un mort i tres ferits pel cap baix, ha explicat l’agència de notícies nacional libanesa. Segons que han explicat les autoritats israelianes, l’atac ha anat dirigit contra objectius de l’Hesbol·là i en resposta al llançament de coets per part del partit-milícia xiïta. És el primer atac israelià transfronterer contra el Líban d’ençà del desembre i, per tant, posa en dubte la treva entre totes dues parts.

El cap de l’estat major de l’exèrcit d’Israel, el general Eyal Zamir, ha explicat que han interceptat cinc coets dirigits contra la ciutat de Metula. A més, ha avisat que respondran amb severitat a cada atac i ha recordat al govern libanès que té el deure de preservar l’alto-el-foc aconseguit el novembre entre Israel i les milícies de l’Hesbol·là.

Per la seva banda, el primer ministre del Líban, Nawaf Salam, ha fet una crida immediata a la calma i ha avisat que els atacs poden arrossegar el país a una “nova i devastadora guerra”. Per això, ha anunciat converses amb el ministre de Defensa del país, Michel Mansi, per a garantir que només l’estat libanès té l’autoritat sobre la guerra i la pau, en una referència vetllada a l’Hesbol·là.

L’acord entre l’estat d’Israel i l’Hesbol·là estableix que totes dues parts han de retirar els efectius del sud del Líban. No obstant això, l’exèrcit israelià no s’ha retirat completament i ha mantingut cinc llocs en territori del país veí, tot argumentant que les milícies encara romanen actives a la zona.

L’Hesbol·là nega haver atacat Israel

L’Hesbol·là ha negat qualsevol implicació en el llançament d’una salva de coets contra territori israelià aquesta matinada. Segons que han explicat tant a la cadena libanesa LBCI com a Aljazeera, així ho ha fet saber al president libanès, Joseph Aoun, i al primer ministre.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de l'Albert Garcia. Activitat recomanada per a joves i adults a partir de 14 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les multitudinàries protestes contra la detenció del batlle d’Istambul i membre del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per part de les autoritats turques han acabat amb 343 detinguts. Els manifestants han exigit la dimissió del president, Recep Tayyip Erdogan.

Malgrat la prohibició de manifestar-se, deu mil persones han sortit al carrer en ciutats com ara Istanbul, Ankara i Izmir. En les concentracions, s’han sentit crits de “Govern dimissió”, segons que informen els mitjans locals. Algunes d’aquestes protestes van ser dissoltes amb gasos lacrimògens.

El ministre de l’Interior turc, Ali Yerlikaya, ha dit que els noranta-set detinguts s’enfronten a càrrecs de delictes de resistència a l’acompliment de les seves funcions.

Ahir, el president turc va titllar les protestes de “terror al carrer” i va acusar el CHP d’aprofitar la investigació com a pretext per a portar el país al caos. “No tolerarem cap alteració de l’ordre públic. Així com abans no vam cedir davant el terror al carrer, ara no ens inclinarem davant el vandalisme”, va dir.

Les autoritats turques van detenir el batlle d’Istambul i integrant del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per haver “encapçalat una organització criminal” i altres delictes de corrupció, però també per haver ajudat, diuen, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que Ankara considera una organització terrorista.

La llegenda nord-americana de la boxa, George Foreman, s’ha mort a 76 anys. Ho ha confirmat la seva família. Va ser dues vegades campió del món dels pesos pesants i medalla d’or als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. A més, va combatre contra Muhammad Alí en un dels combats més recordats de tots els temps.

“Tenim el cor trencat. Amb profund dolor, anunciem el traspàs del nostre estimat George Edward Foreman, que va marxar pacíficament el 21 de març de 2025 envoltat dels seus éssers estimats”, ha anunciat la família.

Nascut el 10 de gener de 1949 a Marshall, a l’estat de Texas (Estats Units) és reconegut com un dels millors boxejadors de la història. Amb un rècord professional de 76 victòries –68 aconseguides per KO– i només cinc derrotes, es va destacar per la seva força i agressivitat al quadrilàter. Va començar la carrera professional el 1969, després de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de 1968 a Mèxic, on es va consolidar com una de les figures més prometedores de la boxa mundial.

El 1973, es va convertir en la principal figura mundial de la boxa després d’haver derrotat Joe Frazier en un combat a Kingston (Jamaica), en el qual va aconseguir el títol de campió mundial dels pesos pesants.

“The rumble in the jungle”

Tanmateix, el duel més recordat de Foreman és el que va combatre contra Muhammad Alí a Kinshasa (Zaire, actualment, República Democràtica del Congo), l’octubre del 1974. En aquest combat, conegut per “The rumble in the jungle”, va perdre el títol de campió del món.

Aquest combat és considerat un dels millors de la història de la boxa i un dels esdeveniments esportius més grans del segle XX. De fet, el documentari que se’n va fer, titulat When We Were Kings, va guanyar l’Oscar el 1997, un premi que van recollir tots dos esportistes plegats.

Després de la derrota, el 1977, es va retirar per dedicar-se a predicar. Ara bé, el 1987 va tornar a la boxa. Anys després, el 1995, a quaranta-cinc anys, va tornar a guanyar el títol de campió del món dels pesos pesants i es va convertir en el més veterà en guanyar-ho.

Finalment, es va tornar a retirar el 1997. Després, es va convertir en una icona de la publicitat. De fet, també és recordat per haver donat nom a una línia de graelles portàtils.

Avui, 22 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• “Escup a la cara dels nord-catalans”: indignació i estupor amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà
• Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne
• Diana Canals, batllessa de Verges: “No som una colònia, que ens deixin en pau”
• Un madrileny militant | Bots i barrals d’Ot Bou
• Bielorússia, l’aliat rus atrapat sota l’ombra allargada de Moscou
• Enric Majó: “Sempre penso que demà pot ser un bon dia”
• Vint mots que es diuen al País Valencià i que hauria de saber tothom
• Olga Federico: “La malaltia et dóna l’oportunitat de viure un amor molt absolut”
• El dia que Dalí va destrossar els aparadors on hi ha la Trump Tower

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Activitats per promoure la igualtat - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay