El periodisme és una activitat que es dilata o s’encongeix segons les circumstàncies. I ara les circumstàncies demanen que fem un altre pas endavant editant també llibres. En paper.

La nostra activitat amb el diari digital ha situat VilaWeb en una posició de referència en el panorama comunicatiu català, que no discuteix ningú. Però aquesta posició, alhora, ens obliga a no adormir-nos ni un minut i a treballar sempre pensant què més podem fer per correspondre a la generositat dels nostres vint-i-cinc mil subscriptors i dels centenars de milers de lectors que cada dia entren al nostre diari o ens segueixen per les xarxes socials.

I, en la reflexió que fem sobre això, hem constatat que els diaris digitals també tenim uns límits. El principal, la pressa. Tot es fa, es desfà, s’escriu i es transforma a una velocitat sideral. Tan gran que a voltes temem que la informació ràpida puga matar la reflexió lenta.

No som nosaltres sols que tenim aquest dubte. A tot el món circula ara aquest fenomen que els anglòfons en diuen longform journalism, una etiqueta que amaga una cosa ben senzilla: el periodisme que necessita espai per a respirar, per a desenvolupar-se, per a explicar històries complexes que no caben en un titular o en tres paràgrafs i que no s’haurien de consumir en minuts. Un periodisme –tan necessari com ho és l’última hora i la reacció ràpida– que té, emperò, un sentit diferent: vol aprofundir, investigar, contextualitzar. Un periodisme que no té por tampoc de ser literatura, i bona literatura, sense deixar de ser periodisme.

Ho hem vist, n’hem pres nota, ho hem constatat, ho hem estudiat i ens hem decidit a actuar: mentre la tecnologia ens empenyia cap a la velocitat, alguns lectors reclamaven cada vegada d’una manera més insistent just la contrària. I així han sorgit arreu del món iniciatives que posen l’èmfasi en el periodisme llarg i pausat, en les investigacions que poden durar mesos, en els texts extensos que esperen ser assaborits. No parle tan solament de capçaleres mítiques com The New Yorker o The Atlantic als Estats Units, sinó també de mitjans digitals que, decididament, es decanten pel format llarg. Aquests darrers anys, a tot Europa, hem vist com aquests mitjans s’anaven consolidant, com anaven fidelitzant les audiències, com en creixia el prestigi. Alguns dels diaris amb què VilaWeb manté de fa temps una relació permanent de treball i col·laboració –com és, especialment en aquest aspecte, el Denník N d’Eslovàquia– han estat models inspiradors per a nosaltres, que han ajudat molt a definir la nostra estratègia.

Hem entès, per això, que hi ha molts lectors disposats a dedicar temps a una lectura que els enriqueix, que els fa pensar, que els descobreix aspectes de la realitat que el periodisme ràpid no arriba a mostrar. VilaWeb ja funciona en part per això, i és això també que ha passat amb les revistes que s’han aferrat a aquest model als Estats Units, on la crisi dels mitjans és especialment virulenta. O amb diaris europeus que també formen part d’aquest entorn de col·laboració establert per VilaWeb –com és el cas de Mediapart a l’estat francès–, que han demostrat que el periodisme d’investigació, el periodisme que demana temps i espai, és un periodisme necessari i essencial.

I és això que volem fer amb la col·lecció de llibres que anunciem avui: guanyar temps i anar a fons. Al costat del temps voraç d’internet –en què estem segurs que VilaWeb continuarà essent una gran referència durant dècades–, us proposem ara també el temps pausat i reflexiu del paper. Per aquesta raó, en aquest projecte concret, canviem i passem de la pantalla al paper. El llibre no és únicament un suport: és una manera de llegir, una manera de relacionar-se amb la informació. El llibre demana atenció, concentració, temps. Allò que, paradoxalment, necessitem més per a entendre aquest món tan convuls i ràpid en què vivim.

Farem quatre llibres l’any. I els dos primers, Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, i Els morts de Mazón, d’Esperança Camps, ja marquen un camí de què els lectors podran fruir al maig i al juny. Són dos llibres extraordinaris, fruit de molts mesos de treball i constància, de moltes entrevistes i investigacions, de moltes comprovacions, de molta feina de compilació de dades que ofereixen llum sobre dos dies –el del retorn del president Puigdemont a Barcelona i el de la gota freda a les comarques valencianes– que han marcat el nostre país i que encara reclamen investigació i dedicació, aclariment periodístic.

Avui, precisament, ja us oferim un tast del llibre de Josep Nualart Casulleras, amb una exclusiva molt treballada: contra la versió que ha circulat fins ara, estem en condicions d’afirmar i documentar que els Mossos no van intentar de detenir el president Puigdemont en el cotxe amb què se’n va anar de l’Arc de Triomf ni el van perseguir durant el recorregut que en els seus informes afirmen haver-ho fet. Nualart Casulleras ha pogut parlar amb els únics testimonis presencials dels fets i, en el llibre, ha pogut reconstruir minut a minut i metre a metre tot allò que va passar. És, crec, un exemple magnífic de com farem periodisme d’ara endavant, també amb la publicació dels llibres.

I el sistema que farem servir per a sostenir i fer gran aquesta editorial serà el de sempre: la subscripció. Tothom podrà comprar-los d’un en un, si s’estima més fer-ho així. Però l’experiència ens diu que la subscripció, el compromís d’un grup de lectors, és l’única garantia real d’independència i continuïtat. La garantia, fins ara, de tenir un diari independent que enguany ja farà trenta anys; la garantia de tenir una editorial independent que aspirem que també en faça molts.

La història del periodisme d’alguna manera és la història dels seus suports: del paper al digital, i ara –algú pot pensar que això és un curiós viatge de tornada– del digital al paper. Però no és cap contradicció: És un enriquiment. És la constatació que el bon periodisme pot viure –i ha de viure– en formats diversos, adaptant-se a les necessitats de cada història i a la voluntat de cada lector. Cercant, com sempre hem cercat a VilaWeb, que el nostre treball siga una manera honrada de servir la societat i de contribuir a la construcció nacional dels Països Catalans.

 

PS. Si voleu ajudar-nos a construir aquesta nova editorial de llibres podeu anar a aquesta pàgina i subscriure-us-hi, per rebre a casa els quatre llibres que apareixen al maig, al juny, al setembre i al novembre. Si voleu simplement comprar el llibre de Josep Nualart Casulleras, podeu fer el pre-registre de la vostra compra a la Botiga de VilaWeb.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és una de les escriptores més prolífiques i estimades del país. És historiadora i filòloga catalana i d’ençà del 1997 ha fet de l’escriptura la seva forma de vida, amb una setantena de llibres publicats, tant per als més petits de casa, com per a joves i adults. Quan es dedica a escriure per a grans té una fal·lera per la novel·la històrica, tot i que sovint també ha emprat la història com a recurs quan escriu per als més menuts. Ha viatjat a múltiples èpoques i espais, però Barcelona i l’època romana han estat alguns dels més sovintejats. Ara acaba de publicar El passatge, amb Comanegra, obra guanyadora del premi Santa Eulàlia. Atresora més guardons, com ara el Prudenci Bertrana de novel·la, el Barcanova de literatura juvenil, el Nèstor Luján de novel·la històrica, el Joaquim Ruyra de literatura juvenil… En aquesta ocasió situa la novel·la a cavall dels segles XIX i XX, amb protagonisme essencial per al passatge de les Manufactures i el barri de Sant Pere de Barcelona. I de la Regina, és clar.

—Quan va néixer la idea de convertir el passatge de les Manufactures en l’escenari d’una novel·la?
—La idea ve de molt lluny. Vaig néixer al barri Gòtic i el barri de Sant Pere només estava separat del meu per la Via Laietana, per tant, tot aquest espai i el passatge estaven arrelats a mi, formen part dels meus records. Un dia, parlant amb uns amics, que sí que passaven sovint pel passatge, es van remoure aquests records i em vaig interessar per l’espai per a fer-ne una novel·la, perquè és un espai molt novel·lesc, únic i poc conegut i volia explicar aquest indret.

—És un passatge molt diferent dels que podem trobar, per exemple, a l’Eixample, que solen ser a l’aire lliure.
—Sí, és peculiar. El passatge de les Manufactures –o d’en Cirici, que és qui el va construir–, i també el de Sert, són molt diferents dels de les altres zones de Barcelona, que són molt més semblants a aquells que es feren a París el segle XIX i que són molt més plans. Aquí hi ha un desnivell important, que se salva amb les escales, i només es pot recórrer a peu. A més, té dos espais oberts, dos celoberts, i en el seu moment estava ple de petites botigues, la qual cosa li donava un aire molt particular.

—I ara?
—És sobretot un lloc de pas. Hi ha un Urban, d’una cadena hotelera, que l’ha reformat molt bé. Ara és sobretot una via de pas. El passatge sempre havia estat una drecera que comunicava la Barcelona vella amb la nova, o a l’inrevés, amb comerços minúsculs oberts. Els oficis estan perduts, queda un restaurant tocant al carrer de Sant Pere més Alt, però és molt bonic i està molt ben cuidat, amb les portes de ferro –les autèntiques són més endins, per qüestions de seguretat–, però a dalt, a la pedra, es poden veure les inicials J i C, de Joan Cirici, que és qui va crear aquest passatge.

—Abans comunicava la Barcelona nova amb la vella, ara podríem dir que comunica la globalització comercial xinesa amb el turisme de masses?
—Doncs mira, ara ja vivim una nova evolució, perquè moltes de les botigues de xinesos a l’engròs del carrer de Trafalgar s’estan substituint per galeries d’art. És una prova que tot evoluciona i ara ja no hi ha tanta botiga d’estil, diguem-ne, dubtós.

—La novel·la és protagonitzada sobretot per la Regina, un personatge femení ben ferm. Com el vau crear?
—A mi m’agraden molt els personatges potents i, en aquest cas, he creat una dona que neix el segle XIX, en una època en què a una dona li costava molt sortir de les quatre parets de casa i els carrers més propers. La Regina és una dona molt vital, amb moltes ganes d’aprendre, i aquesta curiositat l’ajuda a créixer. Evidentment, té moltes dificultats i se’n sap sortir i va creixent, i la seva evolució és positiva i forjada a força de voluntat. La Regina viu alguns moments i tràngols terribles. Queda òrfena de mare, però amb el pare i, sobretot, amb l’avi Andreu troba la seva fortalesa.

—Un avi que encara tracta el barri de quarter…
—És que encara hi ha gent gran que ho fa, això de dir-li quarter al barri. De fet, el barri de Sant Pere manté l’essència romana de la ciutat, amb la idea de fer un carrer principal i després dividir-lo en quarters. La zona dels oficis i dels comerços és molt antiga, no d’època romana, és clar, però el passatge de les Manufactures és una mostra de com era Barcelona abans, un seguit de turons que es combinaven amb els aiguamolls. Les escales que pugen i baixen són una mostra de la geologia de la contrada.

—Tot i que la novel·la és històrica, heu viatjat a una època molt recent, per ser vós…
—És cert, però el passatge neix el 1878 i tampoc no podia anar molt més enrere. A més a més, m’interessava en Josep Maria Sert com a personatge. La Regina és ficció, però en Sert és real i l’obra s’estructura sobre aquests dos personatges. Sert neix el 1874 i la Regina la vaig fer néixer el 1878. Estava interessada en aquesta època i cap endavant, que és quan el passatge té vida pròpia.

—És una època en què encara queden alguns vestigis d’antics oficis a la ciutat, com ara les trementinaires…
—Sí, la Rita i la seva filla Llúcia ara no serien prou creïbles, però el segle XIX i en gran part del XX, aquestes dones que sabien de la natura i havien heretat els coneixements passant-los de mares a filles, feien un gran servei a la societat, eren guaridores, tenien alguna psicologia especial que els permetia veure una mica més enllà, res de l’altre món, són persones capaces d’entendre la vida més enllà del que poden veure-hi els ulls. És com un esport que, si practiques, cada vegada el fas millor. La part perversa és la Pilar, que és un personatge equivocat, la madrastra de la Regina. A mesura que avança el llibre el podem entendre, però no ha sabut positivar les situacions i és dolenta. Podria haver estat bona gent, però és dolenta.

—Un dels ascensors socials de la Regina és la cultura i, sobretot, el teatre.
—És que en aquella època ho era, un ascensor social. La Regina té el teatre a mà perquè el veu al Centre de Sant Pere Apòstol, que va existir i va tenir molta continuïtat. Aquest teatre amateur és també una de les seves principals entrades a la lectura. Després, aprofita el fet que Margarida Xirgu sigui veïna, que el Ramon de la farmàcia, el seu amic, també en sigui un gran aficionat… Sí, el teatre i la cultura l’ajuden a créixer, són el seu ascensor.

—Ara seria impensable…
—En aquell moment era poca la gent que podia accedir a la cultura, era quelcom a l’abast, sobretot, de les classes benestants, i per tant quelcom molt idolatrat. Les persones que hi anaven tenien valor i prestigi. Ara la cosa és molt diferent.

—Heu optat per una primera persona i una focalització molt centrada en la Regina, per què aquesta elecció?
—M’agraden les històries explicades en primera persona i et diré allò tan amanit que es diu que la mateixa novel·la em demanava que l’expliqués així, que em calia que tot s’expliqués des del punt de vista subjectiu de la Regina, que pot estar equivocat, sí, però que és el seu.

—També hi ha un element que es va repetint, que és que ella defineix molts dels altres personatges en una sola frase carregada d’adjectius.
—Això va sortir de manera natural, sense buscar-ho al principi, però quan ja n’havia col·locat unes quantes vaig veure que m’agradava i funcionava i ho vaig anar buscant una mica més, però sense forçar. Em va agradar aquest joc que comença per casualitat i és una manera d’acabar definint el personatge.

—Heu guanyat el premi Santa Eulàlia de novel·la barcelonina, el teníeu al cap?
—D’ençà que vaig veure la primera convocatòria, que va guanyar Lluís-Anton Baulenas, vaig creure que era un premi molt interessant, i més dedicat a Santa Eulàlia, la copatrona de la ciutat. Com que a mi m’agrada molt escriure sobre Barcelona, vaig pensar que algun dia m’hi havia de presentar, que era una bona oportunitat.

—Sou una de les escriptores més constants de novel·la històrica del país, un gènere que agrada molt als lectors, però sovint menystingut per una certa crítica i una bona part de la intel·lectualitat nostrada.
—És quelcom que no he acabat d’entendre, no sé d’on surt aquest prejudici contra la novel·la històrica en un país on hi ha molt desconeixement de la història. Suposo que és allò de “com que no ho conec, no li dono valor”. Puc entendre que hi hagi gent que hagi quedat decebuda amb qui no té rigor, perquè queda clar que el novel·lista pot prendre llicències, però ha de ser coherent amb allò que fa. El cert, però, és que als lectors els agrada molt aquest gènere i a mi mateixa m’agrada molt llegir-lo i fer-lo, sobretot perquè em permet saber coses que d’una altra manera potser no sabria. La novel·la històrica és una porta d’entrada fantàstica a molts temes, a partir dels quals pots remenar per adquirir-ne més coneixement. Per això he inclòs la bibliografia al final, per convidar el lector a endinsar-s’hi si li ve de gust.

—Potser és que encara fa por, la història?
—La nostra segur que sí, perquè no ens l’han ensenyada per les circumstàncies polítiques que hem viscut. La nostra història, l’he coneguda de gran. A l’escola, quan s’acabava l’imperi romà anaves de pet als Reis Catòlics, aquells deu segles les monges ho liquidaven dient “tiempos oscuros”. La novel·la històrica ens permet omplir aquest buit que hi ha hagut tants anys sobre la nostra història, que ha estat la gran desconeguda. Això em va motivar a aprendre coses per després poder transmetre-les.

Amb motiu de la celebració dels trenta anys de VilaWeb, el diari estrena una nova iniciativa que consisteix en la publicació d’una col·lecció de llibres periodístics. Cada any publicarem quatre llibres, un per trimestre, amb investigacions a fons fetes per la redacció del diari o continguts relacionats.

Aquesta és una nova oportunitat per a fons en l’anàlisi de la realitat dels Països Catalans, en un moment en què la precipitació informativa passa per alt massa sovint les anàlisis de fons. Ho farem tot complint amb els principis de rigor professional, independència i compromís amb la nació i la societat que caracteritzen VilaWeb.

La col·lecció de llibres es podrà adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu de 68 euros l’any. Aquelles persones que ja siguin subscriptores també del diari tindran un preu especial de subscripció a la col·lecció anual completa per 64 euros l’any. En tots dos casos, l’enviament dels llibres a casa serà gratuït.

Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, és el primer títol de la col·lecció, que enguany inclourà tres títols més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, i Entendre els mapes, de Vicent Partal. 

Tres dies d’agost és la crònica més acurada i exacta dels fets del 8 d’agost de 2024 i de com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida del president Puigdemont en ocasió de la sessió d’investidura. Nualart Casulleras ha treballat durant mesos, bo i parlant amb tot de testimonis, per reconstruir tres dies que van marcar la història de Catalunya.

Els morts de Mazón relata la tràgica jornada del 29 d’octubre de 2024 en què la gota freda va devastar unes quantes comarques valencianes mentre el govern del president Mazón es desentenia de les seves obligacions. La gota freda i la mala gestió que se’n va fer van causar 227 morts. Camps ha entrevistat familiars de les víctimes i ha resseguit l’activitat del president aquell dia, tot dibuixant un retrat molt precís d’unes hores que han canviat la realitat del País Valencià.

Contra el silenci i la impunitat apareix en el moment en què el govern espanyol intenta de resignificar els cinquanta anys de la mort, al llit, del dictador Francisco Franco.  Montanyà revisa amb els seus articles el pes del franquisme encara avui i les maneres en què perviu en l’actual sistema polític, bo i raonant que no hi ha hagut el trencament que calia amb el passat.

A Entendre els mapes, finalment, Vicent Partal parteix de l’experiència de La Pissarreta per explicar de manera amena, però rigorosa, als lectors les claus per a llegir i interpretar els mapes i aplicar aquest coneixement per a entendre millor la societat.

Us podeu subscriure a VilaWeb Llibres clicant ací i rebre’ls a casa per correu, o bé podeu reservar ja individualment Tres dies d’agost clicant ací.

Els Mossos d’Esquadra no van arribar a empaitar mai el cotxe blanc amb què el president Carles Puigdemont se’n va anar de l’Arc de Triomf el dia de la seva tornada de l’exili, el 8 d’agost de l’any passat. L’únic agent de la Comissaria General d’Informació que va veure com pujava a l’Honda HRV des de la part posterior de l’escenari, acompanyat del secretari general de Junts, Jordi Turull, el va seguir tan sols durant un centenar de metres. No fou una persecució de dos quilòmetres corrent per carrers de la ciutat fins que el va perdre en un semàfor a tocar del passeig de la Circumval·lació, tal com va afirmar el comissari en cap, Eduard Sallent, i tal com afirmaven els Mossos en l’informe que van enviar al Tribunal Suprem espanyol al cap d’uns quants dies.

Aquest relat oficial és desmentit per la investigació que recull el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció de VilaWeb, que es publicarà el 20 de maig. El llibre és el primer títol de la nova col·lecció de llibres de VilaWeb, que veu la llum amb motiu del trentè aniversari del diari.

Mitjançant el testimoni directe de diversos protagonistes dels fets, tots inèdits fins ara, el llibre reconstrueix amb precisió la sortida de Puigdemont de l’escenari després d’haver-hi fet un discurs de cinc minuts: com fou l’entrada al cotxe i què va passar durant el curt seguiment que en va fer l’agent. Al contrari de la versió oficial, aquell mosso va arribar fins al cotxe de seguida, al primer semàfor que es van trobar, que s’acabava de posar vermell. Va restar quiet al costat del cotxe on anava el president mentre va continuar aturat, provant de comunicar la matrícula i el model de l’automòbil per telèfon. Però no els va cridar l’alto, ni els va fer baixar. No els va dir res. Amb el semàfor verd, el cotxe va engegar, però l’agent ja no els va seguir més.

En la tensa conferència de premsa de l’endemà, el 9 d’agost, Eduard Sallent va parlar així de la presumpta persecució del cotxe blanc que duia Puigdemont i Turull: “S’inicia aquesta persecució en què es corre darrere del vehicle, i a [passeig de la] Circumval·lació amb [el carrer de] Ramon Trias [Fargas], hi ha una fase semafòrica que, dissortadament, canvia, i no tenim la possibilitat de poder detenir el vehicle. No és una excusa, però certament et separen de vegades dos metres l’una cosa de l’altra, i aquí va anar molt justa la capacitat que va tenir la Comissaria General d’Informació de poder interceptar el vehicle.” El llibre desmenteix rotundament aquesta versió.

La investigació va més enllà, i reconstrueix, pas a pas, com es va preparar el pla de la tornada del president Puigdemont, com ho va fer per arribar d’incògnit a Barcelona i romandre-hi sense ser detectat durant dos dies, com va poder esquivar la detenció malgrat el dispositiu policíac Gàbia i com es va activar, de manera improvisada i sota una enorme pressió, un dispositiu de sortida que el dugués novament cap a l’exili. El llibre també revela detalls de totes les reunions preparatòries i de la gran tensió política que hi va haver, entre bastidors, quan es precipitava el retorn del 8 d’agost.

Una nova col·lecció de llibres de VilaWeb

Tres dies d’agost és el primer títol de la nova col·lecció de llibres de VilaWeb, que veu la llum amb motiu del trentè aniversari del diari i que enguany inclourà tres títols més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà; i Entendre els mapes, de Vicent Partal.

VilaWeb publicarà cada any quatre llibres en paper, un per trimestre, que ja es poden adquirir en format de subscripció anual per 68 euros –o per 64 euros si sou subscriptors del diari. Els llibres arribaran als subscriptors de la col·lecció a casa, amb tramesa gratuïta.

Us podeu subscriure a VilaWeb Llibres i rebre’ls a casa per correu, o bé podeu reservar individualment Tres dies d’agost, clicant en aquest enllaç.

L’ex-president brasiler Jair Bolsonaro ha encapçalat una manifestació a São Paulo per a demanar l’amnistia per als assaltants dels tres poders públics a Brasília, el 8 de gener de 2023, quan feia poc que Bolsonaro havia abandonat el poder i se n’havia anat del país. Bolsonaro mateix està pendent de judici al Tribunal Suprem del Brasil, acusat d’haver encapçalat un complot per a fer un cop d’estat.

L’ex-mandatari, que va governar del 2019 al 2022, és acusat per la fiscalia d’haver provat d’obtenir el suport de les forces armades per impedir la presa de possessió del seu successor, Lula da Silva, després de les eleccions de l’octubre del 2022. En cas de ser declarat culpable, Bolsonaro podria ser condemnat a quaranta anys de presó. Però ell es declara innocent i diu que és víctima d’una persecució política.

Fotografia: EFE/Isaac Fontana. Fotografia: EFE/Isaac Fontana. Fotografia: EFE/Isaac Fontana.

“La presència del poble a l’avinguda Paulista serà un termòmetre per a l’amnistia”, va dir aquesta setmana a la ràdio AuriVerde Brasil, afí a la seva ideologia. Fa setmanes que Bolsonaro reclama que el congrés aprovi una amnistia per als més de cinc-cents condemnats per l’episodi del gener del 2023. Els condemnats, molts per delictes greus com ara temptativa de cop d’estat i abolició violenta de l’estat democràtic de dret, compleixen llargues penes de presó. Tanmateix, l’espai parlamentari bolsonarista no té prou suport per a fer avançar una proposta d’amnistia.

Ara fa un mes, Bolsonaro ja va encapçalar una altra manifestació a Rio de Janeiro amb el mateix objectiu. En aquell cas, segons les dades del Monitor del Debat Polític de la Universitat de São Paulo, hi van assistir unes divuit mil persones.

A setanta anys i inhabilitat per a presentar-se a les eleccions fins el 2030, Bolsonaro manté la voluntat de tornar a ser candidat el 2026, malgrat que encara l’embolcallen unes quantes causes judicials.

Un estudiant de vint-i-tres anys ha rebut una fotografia seva mentre conversava amb dos regidors de l’oposició de Perpinyà, a la sortida del ple municipal de divendres passat, 4 d’abril. La imatge, enviada l’endemà des d’un compte anònim d’una xarxa social, sembla extreta d’una càmera de videovigilància de la ciutat. El jove ha presentat una pre-denúncia per vulneració del dret d’imatge i trencament del secret professional, segons que ha confirmat a L’Indépendant.

Els regidors en qüestió, el cap de l’oposició Bruno Nougayrède, dels Republicans, i Christine Gavalda (antiga regidora del partit ultradretà Rassemblement National, de qui es va separar), han denunciat els fets i han manifestat indignació. “Amb quin objectiu s’han extret aquestes imatges i s’han enviat? Per intimidar aquest ciutadà compromès? Per fer-li entendre que és vigilat si parla amb l’oposició?”, s’han preguntat. També han reclamat que volen saber qui ha accedit a les imatges i han insinuat que l’han fet “manifestament de manera il·legal”.

Segons el mateix diari, l’estudiant dóna suport a la candidatura de Nougayrède a les municipals del 2026. Tots dos regidors han tramès una carta oficial al batlle, Louis Aliot, per exigir una investigació interna immediata que permeti d’identificar els responsables d’aquest abús inacceptable i il·legal, segons que titllen els fets.

L’ajuntament ha reaccionat per mitjà del director de la policia municipal, Philippe Rouch, que ha declarat que els fets li semblen “totalment inadmissibles”. Ha afegit que tant ell com el batlle estaven “indignats” i que ja s’ha obert una investigació interna. També ha informat que ja havia alertat Aliot durant el mateix ple municipal d’unes irregularitats que podrien estar relacionades amb aquest incident. Finalment, ha assegurat que demà posarà els fets en coneixement de la fiscalia i aplicarà l’article 40 del codi penal francès, que obliga els funcionaris públics a comunicar al ministeri fiscal qualsevol delicte del qual tinguin coneixement.

amb la Companyia Yepa - Lloc: Teatre Principal

Miquel Gelabert continuarà al capdavant de l’STEI Intersindical. Ha estat reelegit secretari general en el congrés del sindicat, fet entre divendres i dissabte a Inca (Mallorca). Durant el congrés, també s’ha aprovat una ponència en què es defensa que l’acció sindical ha de ser una eina de transformació social, sobretot en un context marcat per l’escalada bèl·lica, l’emergència ambiental i l’augment de les desigualtats.

Gelabert ocupa el càrrec de secretari general d’ençà del 2016. A la nova comissió executiva, l’acompanyen Maria Camps, com a secretària territorial de Menorca; Ricard Santafé, de les Pitiüses; Francisco X. Alomar, d’organització i finances; Catalina Segura, com a vocal d’organització i finances; Maria Antònia Noguera, de formació; Lluís Segura, d’ensenyament públic; Vicenç Garcia, com a vocal d’ensenyament públic; Ramon Mondéjar, d’ensenyament privat concertat; Sandra Serra, com a vocal d’ensenyament privat concertat; Manuel Ramírez, de sanitat; Catalina Salom, com a vocal de sanitat; Mateu Moyà, d’administració autonòmica; Maria Antònia Ramis, d’administració local; Camí Vic, com a vocal d’administració local; Montserrat Nadal, de comunicació; Francesc Ramis, de moviments socials; Aina Maria Perelló, de feminismes; Carles Cabrera, de normalització lingüística; Maria Antònia Perelló, d’afiliació; i Jaume Pons, del sector privat.

El congrés també ha aprovat resolucions de suport a les dones dels Països Catalans, de reconeixement a Tomàs Martínez, per la pau i contra el rearmament, i a favor de l’Acampallengua 2025.

Carles Puigdemont ha reconegut que no són temps fàcils, i que algunes dificultats “vénen de casa, de la família independentista”. Amb tot, ha reclamat de “mantenir la posició” i ha insistit que cal ser-hi “sempre, quan les coses van bé i quan van malament”. El president de Junts ha intervingut per vídeo en el congrés nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), que s’ha fet aquest cap de setmana a Lloret de Mar (Selva).

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha replicat al president de la Generalitat, Salvador Illa, que “no es pot girar full” perquè “a la pàgina següent hi ha la mateixa Espanya”. “No podem parlar de normalitat mentre hi hagi exiliats”, ha afegit, fent referència a Puigdemont i a més membres del seu partit. En el congrés, fet a l’hotel l’Azure, Turull ha remarcat les absències rellevants: “Jo no hauria de ser aquí parlant-vos, hi hauria d’haver el president Carles Puigdemont”, ha dit. I ha afegit: “Per tant, la feina no s’ha acabat.” També ha esmentat l’absència de Lluís Puig i Toni Comín, exiliats com ell mateix.

Segons Turull, “cal deixar de tenir un estat en contra, perquè el que volem és tenir-ne un de propi”. Per això ha instat els assistents a persistir en la lluita per la independència i ha avisat que si es defalleix, “guanyaran aquells que volen una Catalunya empetitida, adormida i servil; una Catalunya empobrida, desnacionalitzada i molt espanyola”. I s’ha adreçat al govern de Salvador Illa: “A aquests que defensen això, que ara són al Palau de la Generalitat, els dic des d’aquí que no se’n sortiran.” Ha tornat a posar l’accent en la manca de normalitat: “L’Espanya aquella en què els trens no funcionen i fastiguegen la gent, on ens espolien i no ens deixen recursos.” Ha dit que mentre això continuï passant, no es pot parlar de normalitat ni es pot girar full.

Des de la pantalla, Puigdemont ha insistit que lamentava no poder ser-hi físicament: “El dret diu que hi hauria de ser”, ha dit en referència a la llei d’amnistia. I ha afegit que “ningú no hauria d’haver estat ni un sol dia a la presó, ningú hauria hagut de comparèixer davant de cap jutge espanyol, per fer allò que els ciutadans de Catalunya ens han demanat que féssim”.

Ha acabat amb un missatge d’ànim a la militància i a tot el moviment independentista. “Sé que no són temps fàcils, i a vegades les dificultats vénen de la família independentista, però hem d’aguantar la posició”, ha insistit. “S’hi ha de ser sempre, quan les coses van bé i quan van malament.”

Familiars i amics de les víctimes del sinistre del vol GWI9525 de Germanwings han homenatjat avui els 150 passatgers morts fa deu anys, quan el copilot va estavellar l’avió contra una muntanya dels Alps francesos. L’acte s’ha fet a Montserrat i ha estat organitzat per l’associació d’afectats.

Desenes de persones han participat en una missa amb una ofrena floral a la Mare de Déu, durant la qual ha intervingut l’abat de Montserrat, Manel Gasch. Més tard, s’ha inaugurat formalment una placa commemorativa al camí de Sant Miquel. Els actes han acabat amb un dinar privat.

Fa uns dies, tot coincidint amb l’aniversari exacte de la tragèdia, ja s’havia fet una cerimònia a Le Vernet (Alps de l’Alta Provença), a prop del lloc de l’impacte. Hi van assistir 360 persones, entre familiars, autoritats espanyoles, franceses i alemanyes, i membres de la direcció de Lufthansa, propietària de la ja desapareguda Germanwings. A les 10.41, hora exacta del sinistre, es va fer un minut de silenci.

Els fets van sacsejar el sector aeronàutic europeu i van obrir un debat sobre el control de la salut mental dels pilots. Arran del desastre, es van introduir alguns canvis en la legislació. A l’estat espanyol, d’ençà del 2022, un metge pot informar directament una empresa si diagnostica una afecció que pot afectar l’exercici professional d’un treballador, com ara un pilot. Amb tot, l’associació d’afectats demana més mesures de seguretat, de compliment obligatori a escala europea.

La ultradreta francesa no ha aconseguit d’omplir el centre de París en suport a la seva dirigent, Marine Le Pen, inhabilitada per malversació de fons. Havia convocat una concentració a la plaça de Vauban de París, a prop del Palau Nacional dels Invàlids, per reivindicar-se davant la condemna, però amb prou feines ha aplegat 8.000 persones, segons la policia francesa, tal com publica el diari Libération. De fet, periodistes del diari francès diuen que la concentració tan sols ocupa un quart de l’espai disponible. De l’escenari estant, el president de Rassemblement National (RN), Jordan Bardella, ha dit que n’eren 10.000, una xifra també baixa tenint en compte que Le Pen encapçala els sondatges de les eleccions presidencials.

« Vous êtes plus de 10 000 » vient d’oser Bardella devant une place plus que clairsemée. Un cadre croisé : « c’est chaud, heureusement les vidéos des télés donnent l’impression qu’il y a du monde mais s’ils font un plan aérien on est mort ». Heureusement que les TV jouent le jeu pic.twitter.com/Xk7b9l9m1P

— Nicolas Massol (@nicolasmassol1) April 6, 2025

Jordan Bardella, el jove ultradretà que podria assaltar el poder en nom de Le Pen

El primer a parlar ha estat Louis Aliot, batlle de Perpinyà i vice-president del partit ultradretà, també condemnat. Ha carregat durament contra la justícia i ha dit que la condemna de Le Pen és un cas de persecució. Segons ell, no s’ha desviat cap fons públic ni s’ha causat cap perjudici al Parlament Europeu, una institució que ha acusat de complicitat amb la sentència i d’haver falsificat documents.

Després, Bardella ha dit que la condemna a Le Pen és un atac directe contra la democràcia perquè la vol eliminar políticament. Alhora, però, ha dit que el seu partit no ataca tot el poder judicial ni qüestiona la independència de la justícia. “Mai no exercirem cap mena de pressió o coacció contra la democràcia. Ara bé, sempre ens indignarem davant les pressions que exerceixen algunes organitzacions contra la voluntat popular”, ha dit. A més, ha dit que l’RN no farà cap pas enrere i que està determinat a no recular en la seva proposta política.

Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat.

Finalment, ha aparegut Le Pen, que ha agraït el suport dels seus seguidors i s’ha mostrat favorable al que considera “un esclat popular formidable en defensa de la democràcia i del dret”. “M’és impossible d’amagar l’emoció de veure-us aquí i al nostre costat a tots els departaments. Gràcies per ser-hi, defensant allò que aquesta decisió ha trepitjat i que estimo per damunt de tot: el meu poble, el meu país i el meu honor”, ha dit. I ha afegit: “Que tothom estigui tranquil: no penso cedir.”

Gautier Sabrià: “Tothom se centra en Le Pen i ningú no es fixa que Aliot se’n surt molt bé, de tot això”

Ha criticat “el joc pervers” de la persecució dels opositors i la criminalització dels adversaris polítics. Segons ella, l’objectiu final és arruïnar els partits de l’oposició i mantenir el poder “mentre s’arrossega el país cap al caos”. “Ara resulta que m’han d’eliminar de la vida democràtica en nom d’un presumpte desordre públic democràtic, un concepte inventat expressament per a l’ocasió”, ha dit, i ha afegit que la seva condemna ha menystingut l’estat de dret i que a França hi ha diferents categories de ciutadans.

Contramanifestació de l’esquerra

En oposició, la França Insubmisa i els Ecologistes s’han manifestat en contra de la mobilització de suport a Le Pen. Manuel Bompard, secretari general de la França Insubmisa, ha dit que la manifestació és un desafiament a “l’extrema dreta, que ataca la democràcia i l’estat de dret”, per les crítiques al sistema judicial. Segons mitjans francesos, aquesta tensió ha posat en perill la seguretat personal dels magistrats que van dictar la condemna als dirigents d’RN, també el batlle de Perpinyà, Louis Aliot.

“Aquesta és una oportunitat per demostrar que, quan l’extrema dreta ensenya el seu rostre real, Rassemblement National és un partit violent i perillós que amenaça els jutges”, ha dit Bompard al començament de la convocatòria. “Rassemblement National és un partit perillós”, ha insistit. “Perillós per a la democràcia, perillós per a l’estat de dret i, quan ataca totes dues coses, el poble no pot quedar-se sense respondre.”

Fotografia: FE/EPA/Sadak Souici. Fotografia: FE/EPA/Sadak Souici. Fotografia: FE/EPA/Sadak Souici. Fotografia: FE/EPA/Sadak Souici. Fotografia: FE/EPA/Sadak Souici. Fotografia: FE/EPA/Sadak Souici.

Al matí, l’ex-primer ministre Gabriel Attal, secretari general de Renaixença, el partit d’Emmanuel Macron, ha defensat la inhabilitació de Le Pen i ha dit que l’extrema dreta ataca els jutges i les institucions. “Aquí no desqualificarem mai una decisió judicial. Mai no direm que hi ha jutges vermells, jutges blancs o jutges roses”, ha dit en una taula rodona amb l’actual primer ministre, François Bayrou, i Édouard Philippe, també ex-primer ministre. “Hem de preservar aquest compromís amb la moralització de la vida política i amb les nostres institucions, justament ara que són qüestionades per l’extrema dreta, que avui es reuneix per atacar els jutges i les institucions”, ha dit Attal.

L’any 1991, l’actual president dels EUA, Donald Trump, tenia 45 anys i era una figura mediàtica destacada pels seus negocis immobiliaris. Aquell any va ser un moment complicat per a ell: les seves inversions en casinos, sobretot el Taj Mahal Casino, el van portar a la ruïna comercial i gairebé personal, i va haver de cedir part de les seves propietats per reestructurar el deute. A més, aquell mateix any va començar el procés de divorci amb la seva esposa, Ivana Trump. Malgrat tot això, Trump fou l’escollit per a presentar en societat en Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, que es van fer a Barcelona. Ho va fer en un acte públic a Nova York, tal com va recollir l’informatiu de TV3 en unes imatges que ara s’han fet virals perquè les han compartit l’arxiu de TV3 i Catalunya Ràdio.

Presentació de la mascota olímpica Cobi a Nova York, el juny de 1991. Sabeu quin famós en va fer la presentació? Sí, sí… qui us imagineu pic.twitter.com/9R3iRZvxbh

— Arxiu TV3 CatRàdio (@ArxiuTV3CR) April 6, 2025

Un gran Cobi inflable es va presentar a la terrassa de l’Hotel Plaza de Nova York, un dels llocs més cèntrics de Manhattan. Trump, vestit amb una corbata blau-grana, va fer de mestre de cerimònies, acompanyat de membres de la cambra de comerç espanyola a Nova York i va expressar el suport a l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona.

A la crònica de TV3, el corresponsal Joan Nogués va presentar Trump com “un milionari famós i conegut de les revistes del cor” i va recordar els problemes econòmics que llavors tenia el magnat. “Trump és el propietari, diuen, que ha arruïnat l’Hotel Plaza i altres casinos i apartaments, i del 40% del pont aeri entre Boston, Washington i Nova York. Alguns diners li deuen quedar, perquè per a divorciar-se d’Ivana Trump ha hagut de pagar recentment uns 2.000 milions de pessetes”, deia la notícia.

Irene Montero, ara eurodiputada i antiga ministra espanyola d’Igualtat, ha acceptat la proposta de Podem de ser candidata a les eleccions espanyoles. Li ha demanat la secretària general del partit, Ione Belarra, en un acte de Podem amb el lema “Per la pau i contra el règim de guerra”, amb el qual el partit ha volgut escenificar el rebuig a l’augment en la despesa militar. L’objectiu, ha dit Belarra, és que no sigui candidata només de Podem, sinó de tots els sectors polítics contraris a la guerra. Ahir, el fundador i ex-secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ja va dir en una entrevista a l’Ara que creia que Montero havia d’encapçalar la llista electoral: “Estic convençut que serà la candidata de Podem i de la resta de formacions que vulguin acompanyar Podem.”

“És el moment de comprometre’s. Us demano avui que assumiu amb mi la tasca d’aixecar una candidatura de pau, d’esperança i de més drets”, ha dit Montero, tot remarcant que, ara mateix, defensar la pau és la feina més important. “Quan defensem la pau, defensem un altre món possible”, ha afegit, i ha demanat a Sánchez que no autoritzi “aquest robatori de 2.000 milions a les famílies espanyoles” per lliurar-los al complex militar.

Montero ja va ser candidata de Podem a les eleccions europees de l’any passat i va aconseguir plantar cara a Sumar, amb qui havien trencat mesos enrere, i Podem va aconseguir només un eurodiputat menys. A Catalunya, de fet, Montero va rebre més vots que Jaume Asens, candidat dels Comuns i número 2 de la llista de Sumar.

Si no hi ha cap avançament electoral, les següents votacions espanyoles seran el 2027.

Un submarinista s’ha mort ofegat a la platja del Regueral de Cambrils (Baix Camp). Els serveis d’emergència han rebut l’avís poc després de les 9.00 –a les 09.07– que alertava de la desaparició d’una persona a l’aigua, a tocar del port de Cambrils.

Hi han intervingut els Bombers de la Generalitat, salvament marítim, la policia local, la Guàrdia Civil i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). El cos del submarinista s’ha trobat de pressa, però ja sense senyals de vida. Els efectius del SEM han intentat de reanimar-lo, però ha estat en va. La Guàrdia Civil s’ha fet càrrec de la investigació.

El papa Francesc ha reaparegut en públic per primera vegada d’ençà que va sortir de l’hospital ara fa dues setmanes, on va estar ingressat més de cinc setmanes per una pneumònia doble. Ha aparegut en cadira de rodes a la plaça de Sant Pere del Vaticà, cap al migdia, al final d’una missa pel Jubileu de l’Església catòlica, en una sortida no anunciada prèviament.

Francesc, de vuitanta-vuit anys, havia estat fora de la vista pública d’ençà del 23 de març, quan va fer un breu parlament abans de deixar l’hospital Gemelli de Roma, on havia estat ingressat més d’un mes per la crisi de salut més greu en els seus dotze anys de pontificat.

Avui ha aparegut davant l’altar principal i ha saludat els fidels amb la mà. Ha parlat breument amb una veu molt feble, mentre respirava amb l’ajut d’una cànula nasal. “Bon diumenge a tothom”, ha dit. “Moltes gràcies.”

Viva il Papa!

Long live Pope Francis! pic.twitter.com/gma4OE0GIo

— Father Manuel Dorantes (@TweetingPriest) April 6, 2025

La Generalitat ha localitzat a les Illes Columbretes (Plana Alta) més de trenta monedes sense encunyar que, segons tots els indicis, pertanyien a un taller de falsificació actiu a la fi del segle XVII. És una troballa inèdita en aquest indret protegit del litoral de Castelló, que podria confirmar la presència –o almenys el pas– de pirates per l’arxipèlag. El secretari de Medi Ambient i Territori, Raúl Mérida, ha dit que la troballa “reforça la teoria de la presència o pas de pirateria a l’illa”. Fins ara, no es tenia constància d’assentaments humans a les Columbretes abans del segle XIX, quan s’hi construí el far.

Les 33 peces es van trobar l’any passat durant uns treballs de manteniment als antics canals de recollida d’aigua de pluja, que conduïen fins a una cisterna. Un dels treballadors de la brigada de la reserva natural, amb coneixements de numismàtica i arqueologia, va detectar un fragment metàl·lic verdós. La seva experiència li va permetre d’identificar-lo com un tros de bronze o coure tallat amb cisalla.

A partir d’ací, va començar a recollir-ne més: fragments de barres i retalls metàl·lics, alguns de mil·limètrics, fins que va localitzar un primer cospell, és a dir, un disc metàl·lic destinat a encunyar-hi una moneda. Finalment, en va trobar una trentena, tots acumulats en una mateixa zona, prop del cementeri de l’illa.

Mostra de les monedes sense encunyar recollides a les Columbretes.

El descobriment fou comunicat al Museu de Belles Arts de Castelló, on l’arqueòleg Arturo Oliver Foix en confirmà la importància. Segons que va explicar, tot apunta a un petit taller de falsificació actiu el segle XVI o XVII. El museu en traslladà l’estudi a la Universitat de València, que va verificar que, tot i que cap de les peces no era encunyada, totes estaven preparades per a ser-ho. I que, malgrat la informació limitada que ofereixen, les peces avalen la hipòtesi d’un lloc de falsificació a les Columbretes a la fi del segle XVII.

El director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Josep Lluís Armenter, ha vist com a positiu l’aixecament de les restriccions per sequera i ha assegurat que les reserves actuals permeten de no fer cap pas enrere almenys durant els pròxims cinc mesos o sis. “Volem ser prudents, tenim reserves del 64% a les conques internes i els aqüífers es recuperen, però encara no som en una situació totalment de normalitat”, ha dit en una entrevista a El Suplement de Catalunya Ràdio.

Segons Armenter, encara es pot recollir una mica més d’aigua abans no acabi la primavera, sobretot el maig. L’aixecament de les limitacions al sistema Ter-Llobregat –ha dit– és una “notícia molt benvinguda” que permet de fer coses com ara omplir piscines i tornar a fer funcionar les fonts de Montjuïc, a Barcelona. Tot i això, ha insistit a demanar prudència i ha dit que les dessalinitzadores continuaran treballant gairebé al màxim rendiment.

Per una altra banda, Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) continua en situació d’alerta per decisió pròpia, però Armenter creu que aviat assolirà els nivells dels municipis veïns.

Una dona gran s’ha mort a causa d’una deflagració de gas butà a casa seva, a Cambrils (Baix Camp). Cinc dotacions dels Bombers de la Generalitat s’han desplaçat fins a l’habitatge sinistrat, on no han trobat foc ni fum, però sí una concentració elevada de monòxid de carboni. A l’interior, hi han trobat una dona de més de noranta anys i l’han traslladada a l’exterior, on ha estat atesa pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Els sanitaris n’han intentat la reanimació sense èxit, i n’han certificat la mort.

Com a mesura preventiva, s’ha desallotjat una desena de persones d’habitatges pròxims.Segons que han informat els Bombers, l’habitatge afectat, d’una planta baixa i un primer pis, ha quedat malmès per una deflagració de gas. Tot i això, no hi ha hagut danys estructurals i només ha afectat els subministraments bàsics.

En el dispositiu també hi han participat efectius de la policia local i quatre patrulles dels Mossos d’Esquadra, que s’han fet càrrec de la investigació per esclarir les causes de la deflagració i de les tasques judicials per a l’aixecament del cos.

amb les cobles Jovenívola de Sabadell i Contemporània - Lloc: Espai de la Gruta de Lurdes

L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha explicat en una entrevista a La Vanguardia que participa en les negociacions a Suïssa entre el PSOE i Junts. “Sí, a hores d’ara crec que ja ho puc admetre”, reconeix. Diu que són converses “molt sensibles, que exigeixen molta discreció”, però que hi ha com a fil conductor el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya, un dels punts dels pactes de Brussel·les, que va desembocar en la investidura de Pedro Sánchez. Zapatero reconeix que “aquest compromís s’ha de traduir en polítiques, en fites, en realitzacions visibles”, i avança que en la segona meitat del 2025 se’n veuran “concrecions”. Ara bé, ja avisa que el procés va per llarg: “És una tasca que va més enllà, l’haurem d’afrontar també el 2026, el 2027… És una feina que pot arribar a la legislatura vinent.”

En concret, Zapatero parla de “passos en la delegació de competències”, com les d’immigració. “La delegació de competències formaria part d’un enfocament federal, sense arribar a l’administració única que proposava Manuel Fraga els anys noranta. Ningú no recorda que Fraga va arribar a proposar que Galícia, Catalunya i el País Basc tinguessin administració única?”, diu en referència al llibre del 1993 en el qual el fundador del PP va proposar que els governs d’aquests territoris tinguessin l’administració única, excepte per a les qüestions que la constitució espanyola considera matèries exclusives de l’estat espanyol: hisenda, seguretat social, interior, justícia, defensa i afers estrangers.

“Cal explorar al màxim el desplegament de l’autonomia catalana com a via per a superar allò que va passar, i vèncer els prejudicis que encara hi pugui haver després dels fets del procés”, continua Zapatero, que esmenta explícitament “la llengua catalana i de la seva promoció a les institucions europees”. “Desfem un camí i intentem construir-ne un de nou”, afegeix. Diu que la presidència de Salvador Illa és “molt positiva” i “un moment de calma”, però esperona a anar més enllà i abordar “les qüestions de fons”.

Zapatero, a més, defensa públicament Carles Puigdemont: “Hem parlat molt aquests darrers mesos. I li diré més: crec que entre tots dos s’ha forjat una relació de confiança, potser una mica més que una relació de confiança. No s’ha de menystenir Puigdemont, ni políticament ni intel·lectual.”