Sis persones, entre els quals tres infants, han mort en estavellar-se un helicòpter turístic al riu Hudson, a l’altura del moll 40, a la ciutat de Nova York. Les causes de l’accident les investiga la Federal Aviation Administration (FAA). Les víctimes són una família de l’estat espanyol i el pilot. En imatges a les xarxes socials, es veu com l’helicòpter cau en picat a l’aigua.

Hudson River Helicopter crash @fox5ny @ABC7 @NBCNewYork @CBSNewYork @njdotcom @News12NJ @CNN @cnnbrk

Credit: Bruce Wall pic.twitter.com/CVy249wApx

— SangriaUltra (@xpertcommander) April 10, 2025

“Les sis víctimes han estat declarades mortes”, ha explicat el batlle de Nova York, Eric Adams, en una compareixença pública. Segons que ha revelat, quatre persones han mort a l’instant, mentre que dues víctimes han mort a l’hospital.

El vehicle sinistrat era un Bell 206, que ha volat uns setze minuts abans de caure a l’aigua. Segons ha detallat la cadena CNN, abans d’estavellar-se, l’helicòpter havia envoltat la icònica Estàtua de la Llibertat i després havia seguit el curs del riu Hudson en direcció al pont George Washington.

El consolat espanyol a Nova York ha explicat que es manté en contacte amb les autoritats nord-americanes per obtenir tota la informació disponible.

Ja fa trenta anys que el Vint-i-cinc d’Abril es va commemorar a Alacant, com enguany. El lema d’aquella convocatòria tenia rima i ha quedat gravada en pedra picada en la ment de molta gent: “Alacant és important”. Ara és una frase feta, un lloc comú. Enguany, Acció Cultural del País Valencià torna a convocar a Alacant la diada amb què commemora la desfeta d’Almansa. El lema també té molta intenció i bona cosa de reminiscències ovidianes: “Som a Alacant perquè volem”.

A Alacant, un militant de Fuerza Nueva va matar Miquel Grau la vigília del Nou d’Octubre del 1977. Un any abans, la policia havia mort a trets el jove sindicalista Teófilo del Valle durant una vaga del calçat.

Fa fa molts anys que el sud del país rep els atacs més furibunds de l’espanyolisme i de la dreta i l’extrema dreta. I fa molts anys que hi ha entitats, institucions, persones que treballen per cosir, per mantenir ferma la valencianitat tant de la ciutat com de tota l’àrea d’influència. Lluny de “donar un territori per perdut”, que potser seria més còmode, hi ha molta gent que treballa per demostrar que sense Alacant no es podria parlar de país sencer, sinó de país escapçat.

Un dels darrers atacs que ha rebut la ciutat d’Alacant ha estat la intenció reiterada de Vox de traure-la del registre de territoris de domini lingüístic català i posar-la, contra allò que diu l’estatut d’autonomia, a la llista del domini lingüístic castellà. Ho ha intentat tres vegades. Ell PP va estar-hi d’acord i únicament va desistir en veure la resposta ciutadana. Una resposta que fa unes setmanes es va tornar a repetir i que és una de les banderes que fan onejar la majoria de les persones amb qui hem parlat per fer aquest reportatge: els resultats de la consulta sobre la llengua base van tornar a demostrar que, sota tota l’escuma i tots els interessos polítics, hi ha una base resistent i resilient.

Cosir i cosir el país

“A l’hora d’erosionar la vertebració lingüística, cultural i nacional del país, la dreta sempre ha tingut clar que havia de començar pel sud, perquè és la baula més feble de la cadena. Però els resultats de la consulta lingüística de Rovira són molt bons, atesa la situació que tenim.” Qui parla és Josep Enric Escribano, president de l’entitat el Tempir, d’Elx, que dóna suport a la manifestació. Escribano i la seua entitat fa molts anys que formen part d’aquests fonaments inexpugnables. Sobre la consulta, és optimista i diu que ha fet surar una demanada d’ensenyament en català que sempre havia estat per damunt de l’oferta. “Això vol dir que hi ha partida per jugar.” Escribano fa molts anys que reivindica el sud com una part important del país. “La manifestació del 12 d’abril s’ha d’entendre per a reivindicar la veu del sud, i perquè no hi ha cap part del país que es puga donar per vençuda. I una tercera raó és fer front a l’embat que fa la dreta contra la valencianitat lingüística i cultural ací, al sud”, diu.

La professora de la Universitat d’Alacant, i membre electa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Mar Iglesias, considera que la vertebració encara està pendent. “Jo vaig ser a la manifestació del 1995 i Alacant és important, sí. És una manera de reivindicar el sud. Moltes voltes s’obliden que tenim zones completament valencianoparlants. Tenim la cultura, la llengua, les nostres arrels són valencianoparlants, són catalanes”, diu. Segons Iglesias, moltes voltes s’ha volgut amagar que el valencià a Alacant, al sud, és ben viu. “Vivim, pensem i treballem en valencià. A espais com la universitat, però també al carrer. Si dius ‘bon dia’, saps que hi haurà gent que et dirà ‘bon dia’. El problema és que encara s’ha de reivindicar aquesta visibilitat.”

“Malgrat totes les circumstàncies, nosaltres hem mantingut durant molt de temps la nostra valencianitat i, per això, ara volem tornar a visibilitzar aquesta peculiaritat de la nostra cultura. I a més de visibilitzar, volem vertebrar, perquè volem un país vertebrat de nord a sud, i unit en xarxes. Per això, aquesta punta del sud ha d’estar unida a la resta del territori”, diu Marinela Garcia, vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i cap de la secció d’Alacant de l’entitat. Garcia recorda el procés de substitució lingüística que ha sofert Alacant per motius diversos. “Fa trenta anys, vam tenir una manifestació i vam celebrar la diada ací, i ja tocava tornar-hi, per molts factors que fan pensar que ara és un bon moment per a recordar la valencianitat d’Alacant i de totes les terres del sud que ens envolten.”

El simbolisme de ser la capital del sud

“Alacant no és diferent d’altres ciutats del País Valencià. Fins i tot, en alguns nivells, no està gaire allunyada de les dinàmiques d’altres ciutats dels Països Catalans. Com a capital del sud, té un simbolisme i una referencialitat no només per a l’esquerra i per al valencianisme, sinó també per a la dreta, que la fa una ciutat simbòlica.” Ho afirma Aquiles Rubio, portaveu del Casal Popular el Tio Cuc. “És la capital del sud i a pesar de les dificultats, resisteix la identitat, resisteix la cultura. Però també és la ciutat de Carlos Mazón. Per tant, té una doble dimensió que la dota d’un simbolisme i d’una centralitat molt gran”, diu.

Segons Rubio, quan del nord estant se la dóna per perduda, la mirada potser és esbiaixada, perquè únicament s’observa en l’àmbit lingüístic. “És cert que a Alacant el valencià és una llengua minoritària, però no només la llengua conforma un poble, una identitat i un país i un territori. Hi ha elements culturals, econòmics, sociològics i de classe que també hi intervenen”, afirma. Quant a la fermesa en la defensa de tots aquests valors, Aquiles Rubio diu que hi ha una minoria cridanera, activa i militant i milers de persones que, en la pràctica quotidiana, vertebren Alacant amb el conjunt del País Valencià. “Potser no té la visibilitat que voldríem, però existeix i és la base per a fer i per a reconstruir.”

El professor i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, Jordi Antolí, situa la ciutat d’Alacant en el mateix estatus que altres ciutats grans del domini lingüístic. “Tot i que és cert que les dades demolingüístiques ens diuen que a la ciutat d’Alacant la presència del valencià com a llengua familiar és escassa, no ho és més que uns altres llocs del domini de la llengua catalana”, diu. Antolí, que fuig del paradigma de la província, sí que situa Alacant com a ciutat de referència d’una zona amb una densitat molt gran de població valencianoparlant, com ara, les Marines, l’Alcoià-Comtat, moltes localitats del Vinalopó, on la llengua resisteix amb molta vitalitat. “Pense en localitats com Crevillent, en moltes partides de la ciutat d’Elx o, fins i tot, en localitats del mateix camp d’Alacant. Alacant és important per ella mateixa, però també ho és perquè és el lloc d’anar a estudiar, a comprar o a relacionar-se amb l’administració. Perdre Alacant per a l’àmbit de la catalanitat o de la valencianitat també és perdre tot aquest referent”, diu.

Captura de la retransmissió en directe que TV3 va fer de la manifestació d'Alacant el 1995. Captura de la retransmissió en directe que TV3 va fer de la manifestació d'Alacant el 1995. Defensar la cultura, defensar la llengua

Anna Baeza és membre del grup de danses Salpassa del Campello i dissabte participarà, amb molts més grups de cultura popular, en la manifestació d’Alacant. “Sembla que al sud i a la ciutat d’Alacant no existeix la nostra cultura, la llengua, no existeix tot això que entre més coses defensem en la manifestació, i per això ho volem fer visible.” Baeza també recorda la manifestació del 1995 i pensa que hi ha algunes similituds. “Sembla que som en un punt que anem avançant, però hem de continuar reivindicant les mateixes coses que en aquell moment. Això té un punt positiu, perquè no han esborrat la nostra cultura, no han esborrat el nostre patrimoni, no han esborrat el sud, i ací ens teniu.” I Baeza recorre també a l’argument del resultat de la consulta per la llengua, que ha omplert d’energia totes aquestes entitats.

Qui més parla dels resultats, i qui més els sap, pràcticament centre per centre, és Ismael Vicedo, de la Cívica, Coordinadora Comarcal d’Escola Valenciana de l’Alacantí. Diu que és un goig que la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril es faça a Alacant i espera que tarden trenta anys més a fer-ne una altra. Està convençut de l’èxit i cita l’exemple de la Trobada d’Escoles en Valencià de la comarca de l’Alacantí feta el 28 i el 30 de març, que va ajuntar unes vuit mil persones. “Venim del procés de la campanya ‘Tria valencià’. Els poders fàctics deien que retrocediríem en l’ensenyament en valencià a la comarca, que ens arraconarien, i no ha estat així.”

Vicedo lamenta que el PP ha comprat tot el marc polític d’un Vox que únicament sap parlar contra els immigrants, contra la igualtat, contra els valors democràtics i contra la llengua. “El PP obri oficines antiavortament i antiocupació a Alacant, tot allò que puga crear controvèrsia, però quan rasquem en el teixit social ens trobem que hi ha un sentiment sobre la llengua, un discurs sobre la cultura. Que hi haja una mostra de força a Alacant és molt important perquè irradia tot el territori”, diu.

 

Ja és a les llibreries El vol de Guillem (Caliu Editorial), el conte il·lustrat que explica als més menuts la història de Guillem Agulló, el jove antifeixista de Burjassot (Horta Nord) assassinat l’any 1993 a mans d’uns feixistes. Escrit per Ricard Tàpera i il·lustrat per Helga Ambak, el llibre mostra la infància de Guillem i el seu pas a l’adolescència, fins al moment del seu vol. 

Burjassot homenatja Guillem Agulló en el 32è aniversari del seu assassinat

L’autor explica que la idea li va venir justament ara fa un any, anant cap a la concentració per Guillem que es fa cada 11 d’abril al seu poble. “Jo sempre em pregunte: quines coses m’haurien agradat que me’n contaren? I com ho contaria a les meues nebodes?”, diu. Així, va començar a imaginar-se com narraria als menuts la història de Guillem Agulló, i ho exposà a Betlem Agulló, la germana, que de seguida es va entusiasmar.

D’ençà del primer moment, la família Agulló va marcar una línia molt clara: no volien que hi aparegués el feixisme com a símbol. “No posarem el feixisme com una cosa important ací; el fet que volem contar és com l’odi s’emporta Guillem, com les idees agressives, radicals, extremistes, s’emporten persones que pensem en llibertat. Aleshores havia de ser simbòlic”, explica Betlem Agulló. De manera que una ombra obscura, seguida d’una tempesta, s’emporta Guillem, que acaba transformant-se en papallona.

“El tema de l’assassinat, tenint en compte que anava adreçat a un públic infantil, no volia que apareguera d’una manera traumàtica. El tema de la mort és una cosa que s’ha de parlar amb els xiquets, però l’assassinat podia ser una qüestió difícil de pair. Tàpera ha fet servir molta imaginació per tractar de l’assassinat sense parlar d’un assassinat i de la pèrdua d’un ésser estimat per una qüestió d’odi, i ho ha tractat superbé. Va trobar el simbolisme de què era allò que s’emportava Guillem sense parlar del feixisme explícitament. Però sí que queda clar que qui s’emporta Guillem és una cosa fosca, una cosa roïna, que era el que volíem transmetre”, continua.

La germana de Guillem ha escrit una carta adreçada als infants, però també als pares, que obri el conte. Parla de com era el seu germà i destaca la importància que la seua història es transmeta a les futures generacions, amb l’esperança com a bandera. A més, també posarà veu al llibre en un enregistrament que es publicarà més endavant. 

Un món ple de papallones

Després del film La mort de Guillem, volien donar al conte un aspecte més positiu. Per això van decidir de transformar la mort de Guillem en un vol, per a convertir-lo després en una papallona i tancar el cicle. “Xarrant amb Betlem, vaig dir que jo sí que volia que al conte hi apareguera la primavera com a estació, els colors, i va eixir la natació. Se’m va ocórrer l’estil de papallona i també volíem un animal que vertebrara el conte. En un principi, havíem pensat que fóra la gossa de Guillem, Laika, però no ens agradava. I quan vam veure això, primerament lligat a la natació, però també el potencial de l’animal, pels colors, pel que representava, i també pel vol, que implica una alliberació, ja teníem l’animal que buscàvem”, explica Tàpera.

I així, les papallones de colors s’han multiplicat recordant-nos els valors de Guillem: la justícia social, l’antiracisme, l’antifeixisme, la solidaritat i la defensa del territori i de la llengua. “Però també volem transmetre la transformació, com un fet que pot ser tràgic i dolorós, es pot convertir en tot el contrari, en un símbol de resistència, en un símbol que ens ha acompanyat tota la vida a moltes generacions. Preteníem que la història de Guillem arribara a un públic infantil, perquè fins ara no s’havia fet. I tot a partir de la victòria que implica haver convertit Guillem en un símbol. Ja no sols de Guillem i de la família, sinó també dels col·lectius i dels valors que defenem. Eixa és la força del conte”, reivindica Tàpera.

La potència de les imatges

Tàpera explica que, tant per a ell com per a la il·lustradora, ha estat tot un envit crear aquest conte. La família Agulló ha acompanyat el procés en tot moment, i Betlem explica com va ser la creació dels dibuixos amb Helga Ambak. “Ella em va demanar fotos de Guillem, de quan era menut. Al principi, no veia molt clar si els dibuixos serien més realistes o menys. Al final, ha trobat una mescla entre el dibuix i la realitat molt bonica, unes imatges que expressen molt. Se’ns posava la pell de gallina cada vegada que vèiem una de les imatges que feia. Em preguntava coses molt concretes sobre l’aspecte, i jo li deia: ‘Ui, aquest nas no és de Guillem’, ‘Els ulls els has encertat, però els llavis els tenia més grossets’. Anàvem modelant-lo fins que al final ha fet el dibuix que representa exactament Guillem”, diu.

El conte acaba amb una festa, amb una cançó escrita per Panxo i musicada per Marcos Úbeda, membres de Zoo, i que serà interpretada per infants. També es podrà escoltar més endavant. A més, anirà acompanyat de materials didàctics per a donar-li vida més enllà de les pàgines.

“La flama de Guillem no s’apaga”

Per a Betlem Agulló ha estat un altre homenatge al seu germà. “És una manera de fer-lo persona i de veure que Guillem també havia sigut un xiquet, havia sigut una persona com qualsevol de nosaltres, que anava a l’escola, que tenia il·lusions i que passejava amb la seua gossa pels camins de Burjassot. És una manera de personalitzar la víctima i d’empatitzar més amb el tot allò que va succeir”, diu.

I mostra l’agraïment de la família Agulló: “Una vegada més ens presenten projectes, idees, que en certa manera homenatgen Guillem i que no ixen de nosaltres, sinó que ixen de la societat. I és un projecte més dins d’un munt de coses que es fan, d’obertura de places, de carrers, de llibres, de pel·lícules… Per a nosaltres és un autèntic plaer i un goig veure que la flama de Guillem no s’apaga.”

Ricard Tàpera, autor del conte, i Betlem Agulló, germana de Guillem. Una col·lecció amb valors

El vol de Guillem s’inclou dins la col·lecció Xicalla de l’editorial Caliu, vinculada a la llibreria la Repartidora, amb la col·laboració del projecte Zoo Il·lustrat. L’objectiu és acostar els valors com ara la diversitat, la inclusió i la interculturalitat entre els més menuts. A més a més, enguany l’editorial compleix deu anys, i la col·lecció en fa cinc, amb la qual cosa la publicació d’aquest conte pren encara més significat.

Es presentarà diumenge, 13 d’abril, a Ca Bassot (Burjassot), i el 25 d’abril, Diada Nacional del País Valencià, a la Fira del Llibre de València.

De tot el que ha passat a Catalunya els últims vint-i-cinc anys, el més important és, de llarg, el creixement de sis a vuit milions d’habitants per la via de la immigració econòmica. Aquest fenomen ho ha transformat tot: l’educació, la sanitat, la llengua, el mercat laboral, el paisatge de barris i ciutats senceres. Un canvi tan profund hauria d’haver estat un tema cabdal a les campanyes electorals i hauria hagut de formar part de la discussió civil, però en canvi l’omertà als mitjans i a la política ha estat, fins fa poc, gairebé total. El missatge que ens va arribar des del poder és que parlar d’immigració et convertia en un racista, i aquesta tenalla antidemocràtica encara dura. Mireu, si no, el que ha passat aquesta setmana amb el debat sobre els lloguers. En els últims deu anys el país ha crescut de gairebé un milió d’habitants i no s’han acabat ni 100.000 habitatges i, tot i això, ningú no gosa esmentar-ho com a part del problema.

Les declaracions de la consellera Sílvia Paneque que aviat tindrem la Catalunya dels deu milions d’habitants s’ha rebut de la mateixa manera, amb un silenci gairebé unànime als mitjans (per sort a les xarxes sí que hi ha hagut força rebombori). El més gros és que la portaveu del govern ho dóna per fet, sense cap marge de discussió ciutadana. És al capdavall el pla econòmic del PSOE: fomentar una entrada constant de treballadors estrangers, i així maquillar el producte interior brut, pagar les pensions que es van prometre i mantenir un sistema econòmic obsolet. Aquest programa, que mai no s’ha fet explícit a les campanyes electorals, tindria unes conseqüències cabdals per a la nació.

He escrit tants articles sobre immigració a VilaWeb que tinc por de fer-me pesat, però hi tornaré. El model de fronteres obertes no és d’esquerres, sinó que és el que defensa la dreta neoliberal, que vol l’entrada constant de mà d’obra barata per enfonsar les condicions laborals dels autòctons –d’aquí ve que l’explosió demogràfica a Catalunya i a Espanya comencés durant la primera legislatura de José María Aznar. Aquest discurs el blanquegen una colla d’activistes d’esquerres que no competeixen laboralment amb els nouvinguts (professors d’universitat, periodistes, actors), però que ja els va bé que algú els netegi la casa per quatre duros o tenir un supermercat obert les vint-i-quatre hores.

Per a imposar aquest discurs neoliberal s’han fet unes quantes trampes, i la més important és dir que la immigració és un fenomen inevitable, i que no es pot fer res per a aturar-lo. És cert que tenim frontera amb el Mediterrani, però de fet els immigrants que poden haver travessat el mar no arriben al 7% dels nouvinguts. La gran majoria s’ha desplaçat per carretera o han travessat la frontera del Regne d’Espanya per l’aeroport de Barajas, i des de fa un quart de segle la política ha estat deixar entrar tothom. I això, cal repetir-ho, és una tria.

(Aquesta setmana hem llegit el cas lamentable d’una turista britànica que va ser detinguda als Estats Units, emmanillada i enviada a un centre de detenció d’immigrants. La història, però, va començar quan la noia va intentar entrar al Canadà per carretera amb un visat de turista, i les autoritats d’aquest país van considerar que en realitat hi anava a viure i a treballar. D’aquí ve que l’expulsessin de tornada als Estats Units, on va ser detinguda. Us imagineu això a Barajas? No, és clar. Espanya no només no comprova res, sinó que llavors obliga les altres administracions a empadronar aquests falsos turistes i a donar-los una targeta sanitària. L’al·licient per a emigrar a Espanya és ben clar.)

Darrerament sentim un altre argument a favor de l’arribada constant d’immigrants, i aquest sí que hauria d’indignar les esquerres que lluiten contra el colonialisme i l’explotació dels països rics. Es tracta de dir que la nostra natalitat és molt baixa, i per tant que necessitem rebre gent nova per a mantenir el nivell de vida. El problema és que la humanitat sencera està entrant en un hivern demogràfic, i aquesta dècada travessarem la taxa de reposició, que és d’uns 2,2 fills per dona. D’aquí a molt poc el bé més preuat de la societat seran precisament els nens i els joves, i els adolescents d’avui veuran com el nombre d’humans de la Terra decreix.

Per tant, com es pot justificar des de l’esquerra importar joves de Colòmbia (1,7 fills per dona), del Marroc (1,9) o de l’Equador (2), països que tenen el mateix problema de baixa fertilitat que nosaltres? Els que encara en tenen una d’alta són els del centre de l’Àfrica i alguns que es troben enmig d’una guerra, però aquests són precisament els que les nostres autoritats no volen, perquè costaria massa de mantenir-los. D’aquí ve també que els debats sobre el repartiment dels menors no acompanyats siguin pur teatre. A Espanya hi entren un milió d’immigrants l’any per Barajas, i el focus el posem sobre 4.500 menors que arriben amb barques precàries, els més fràgils de tot?

Durant vint-i-cinc anys la classe política i les elits econòmiques s’han unit per a expulsar la immigració del debat públic, una decisió que és profundament autoritària i que tracta els votants com a menors d’edat. La manca de reacció davant de les paraules de la consellera Paneque indica que a Catalunya les decisions transcendents encara les prenen uns quants factòtums –el PSC, el Cercle d’Economia– i que l’únic paper que deixen a la resta és pagar i callar. El que potser no veuen és que això funcionava fins fa cinc o deu anys, però ara s’està covant una fúria ciutadana immensa que un dia o altre explotarà.

El 25 d’abril, al Teatre Olympia de París, hi actuarà la cantant libanesa Elissa. És una noia jove, amb els cabells llargs, ulls foscos i mirada profunda, que barreja la música tradicional del seu país amb sonoritats modernes. Fa cinquanta anys, una noia semblant a l’Elissa també aterrava a París disposada a fer el seu primer Olympia. Es deia Maria del Mar Bonet i hi compartiria escenari amb Ovidi Montllor i Toti Soler. Primer els uns i després l’altra, s’entén, o viceversa, això no és del tot clar. Sigui com sigui, no era un 25 d’abril sinó un 27, dia de la Mare de Déu de Montserrat i aniversari de la cantant mallorquina, que aquell dia feia 28 anys.

Al número 28 del Boulevard des Capucines, a tocar del Palau Garnier, seu de l’Òpera de París, hi ha el Teatre Olympia, fundat el 1893 per un terrassenc de nom Josep Oller, que havia fet diners organitzant apostes de cavalls. A tot arreu del món hi ha catalans. L’Olympia encara és avui el temple musical pel qual ha de passar qualsevol artista que vulgui dir que ha conquerit la capital francesa. És una mena de ritu iniciàtic, en què el cantant entra dins el santuari i se submergeix en la llegenda d’un recinte mític. El mont Olimp, a la Grècia antiga, era la llar dels déus, un espai de grandesa, excel·lència i majestuositat.

Actuant a l’Olympia, Maria del Mar Bonet seguia les passes dels més grans: Bob Dylan, Leonard Cohen, Joan Baez, però també els Beatles i els Rolling Stones. O Raimon, que hi va actuar uns anys abans que ella, el 7 de juny de 1966. També Lluís Llach, el 21 de gener de 1973. O Paco Ibáñez, el 1969, que com tota la resta també hi va enregistrar un disc. El disc d’Ibáñez, per cert, va inspirar l’obra de teatre Olympia que Carlota Subirós va estrenar fa uns mesos al Lliure de Gràcia.

Maria del Mar Bonet també va enregistrar el seu concert a l’Olympia, i ara la discogràfica Produccions Blau de Mallorca ha decidit de reeditar-lo i remasteritzar-lo, incloent-hi la famosa cançó “Què volen aquesta gent?”, que en el seu dia era prohibida i actualment encara manté tot el sentit. El disc es podrà trobar en format vinil i digital a partir del 25 d’abril. L’efemèride també se celebra amb una sèrie de concerts commemoratius, començant pel d’avui, divendres, a l’Auditori de Barcelona, amb les entrades exhaurides, demà, a l’Auditori de Girona i, més endavant, a Palma, Xàtiva, Cambrils i Ciutadella.

Fotografia: ACN.

—Situem-nos: què significava exactament fer un Olympia per a un cantant? Era una cosa semblant a fer un Palau, o fer un Sant Jordi per als qui fan més soroll?
—L’Olympia era tota una llegenda! Era un teatre antic, força imponent, i tenia un director, Bruno Coquatrix, a qui agradava molt la chanson. Allà hi cantaven des d’Yves Montand fins a Brassens, passant per Léo Ferré o la Barbara. Jo hi vaig anar a sentir Montand i l’havien programat durant dos mesos. Era l’espai dels trobadors, els cantants, els poetes…

—I un dia us proposen d’actuar-hi.
—Sí, gràcies al Joan Molas, que es va morir fa uns dies, i la Núria Batalla, els meus mànagers. Vam tancar un cicle que es deia “Chansons en liberté”, que eren uns recitals que es feien al migdia. Ens van convidar a l’Ovidi, que hi va anar amb el gran Toti Soler, i a mi, que hi vaig anar amb cinc músics. Uns altres ja havien obert camí abans que nosaltres: Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Paco Ibáñez… Recordo que feia bon temps i que París era una festa, com diu el tòpic.

—Molts nervis?
—Moltíssims. Era ben ple. Va venir gent de tot arreu dels Països Catalans, de Mallorca, de València, de Barcelona. Hi havia Lluís Serrahima, promotor dels Setze Jutges. Hi havia Vicent Andrés Estellés. Fins i tot, hi havia gent de Madrid com José Luis Rubio o Carlos Tena. I no hi podia faltar Toni Catany, que va fer les fotografies que després van il·lustrar el disc.

—En una d’aquestes fotografies es veu Estellés que us dóna un llibre. Pot ser?
—Sí, me’l va presentar l’Ovidi i em va regalar un llibre que li havia publicat Edicions 62, un llibret petit, amb uns poemes curts, i n’hi havia alguns de dedicats a les Illes. Em va dir que per què no feia alguna cançó amb aquells poemes i d’aquí va néixer “Les illes”, que vaig incloure al disc Alenar. Em va agradar molt conèixer Estellés, era una persona adorable, un àngel magnífic.

—Teniu algun sistema per a fer-vos passar els nervis abans d’un concert, o ara ja no us cal?
—Sí que em cal, sí, abans i ara. Amb el temps i l’experiència en tens menys, però n’hi segueix havent. També aprens que abans de començar en tindràs i que amb la segona cançó ja estaràs millor.

—Per a aquest concert hi havia prou pressupost per a dormir en un hotel i aquesta mena de coses?
—No me’n recordo gaire, la veritat. Suposo que no devíem cobrar res, perquè fer un concert allà implicava moltes despeses. Però recordo que vam dormir en un hotel que era molt a prop del teatre perquè també hi havia la meva mare i l’hotel aquell era d’una amiga seva.

—Podem parlar d’un concert històric?
—Sí, no? Actuar a l’Olympia era una fita. També t’obria portes. A partir d’aleshores vaig actuar més a França, sobretot a París, a teatres i sales diversos. Però sort que el vam enregistrar! Si no, potser hauria passat més desapercebut.

—I ara heu decidit de reeditar-lo.
—En vaig parlar amb la gent de Blau, que són una gent magnífica, que encara creuen en l’art de fer discos, i els vaig dir que endavant, a condició que arregléssim algunes coses del disc original que va publicar Ariola. Gràcies a la tecnologia actual, incloent-hi la intel·ligència artificial, hem pogut separar les pistes originals i remesclar-les. El resultat és un so més net, que recupera instruments que quedaven massa amagats. La guitarra del Josep Maria Bardagí sovint no se sentia. Ara sí. I la meva veu a vegades era massa aguda. Ara no ho és tant.

—No hi heu afegit res de nou, no heu enregistrat cap veu ni cap instrument?
—L’única cosa que hem afegit és la cançó “Què volen aquesta gent?”, que en el seu dia vam deixar fora del disc perquè era prohibida i ens l’haurien censurat. Però com que la teníem enregistrada, ara l’hem afegida. Per la resta, no només no hem afegit res sinó que hem llevat alguna cosa, com els meus parlaments en francès, que eren directament horrorosos. Si algú els vol sentir, els trobarà al disc original.

—Per als concerts commemoratius que comenceu avui a Barcelona us acompanyeu d’una banda nova, un grup de músics mallorquins, o mallorquins adoptius, capitanejats per Toni Pastor. Com ho feu per tenir sempre tan bons músics?
—Això és intuïció. Intuïció i la sort de trobar-los pel camí. Sempre he tingut molta sort amb els músics que m’han acompanyat. Pensa que he treballat amb gent com Feliu Gasull o Javier Mas, que després em va deixar pel Leonard Cohen. Ara amb aquests músics que comencem nova etapa sóc molt feliç, perquè m’aporten unes sonoritats que fa temps que cercava.

Fotografia: ACN.

—Tinc la sensació que sou poc de mirar enrere, com feu ara amb els 50 anys de l’Olympia, i que més aviat us agraden els projectes nous. M’equivoco?
—És veritat, sí. Per això aquesta primavera i estiu anirem combinant els concerts de l’Olympia amb un altre recital nou que ja vam estrenar el mes de gener a Mallorca amb el Toni Pastor i companyia. I algunes de les cançons noves que he escrit també es podran escoltar divendres a Barcelona i dissabte a Girona.

—Cançons noves de trinca?
—Tres, sí. La primera es diu “L’arbre campaner” i és sobre un arbre que tinc al pati de casa meva a Mallorca, que és una mica verinós però desprèn un perfum exquisit. La segona es diu “Aigua blava” i va una mica en la línia de ”Enamorat i al·lota”. I la tercera es diu “Cançó dels disbarats” i està inspirada en una cançó menorquina que vaig aprendre de petita, molt surrealista, que m’agradava molt. En recordava l’inici i el final, i després de molt investigar, sense èxit, he decidit d’escriure jo mateixa la part del mig. Totes tres formaran part del meu pròxim disc.

—No soneu com si us haguéssiu de jubilar demà passat…
—Mentre canti en públic, faré discos. I mentre tingui salut, faré concerts i cantaré en públic. Sóc feliç fent música.

—Viure a Mallorca ajuda a tenir salut i ser feliç.
—Després de passar mitja vida a Barcelona, ara ja fa anys que vaig tornar a Mallorca i hi estic molt bé, sí. I, quan cal, vaig a Barcelona. També sóc feliç quan pinto, sempre duc paper i aquarel·les amb mi.

—Teniu concerts programats al Principat, les Illes i el País Valencià. Els Països Catalans són vius?
—I tant! Si truquen i contracten un concert, jo hi vaig encantada. També m’agradaria anar a París, eh? O a Madrid. Pensa que jo a Madrid hi cantava més en temps de Franco que no pas ara. És fort, eh? Per què abans sí i ara no? Perquè anàvem contra Franco? Jo sempre he dit que era Franco qui anava en contra meu i de la meva llengua, jo no anava en contra de ningú. I jo cantava en la meva llengua perquè és la meva ànima, igual com Brassens cantava en francès. No passa res. Vaig més a Tunísia i Egipte que no pas a Madrid.

—Una de les cançons que vau cantar a l’Olympia i que és al disc es diu “Abril” i parla de canvis meteorològics i de canvis polítics, oi?
—La història d’aquesta cançó és que vaig conèixer el portuguès Zeca Afonso a València, en un festival que es deia Los Pueblos Ibéricos, crec recordar. Vaig quedar impressionadíssima. Em va enamorar. Quan vaig sentir la seva veu cantant “Grândola, vila morena” durant la revolució dels clavells, em vaig emocionar molt i vaig escriure “Abril”. Jo vull cantar aquesta cançó, jo vull cantar-la amb tu, dic a “Abril”. Quan la vaig estrenar al Palau de la Música recordo que el públic va reaccionar, primer, amb un silenci especial, i després, amb un gran aplaudiment.

—Hi havia necessitat de canvis i no sé si han acabat d’arribar tal com s’esperaven…
—El 1975 hi havia la sensació que es podien canviar moltes coses, sí. La dictadura s’anava extingint, encara que lentament, i hi havia un ambient d’esperança. Però ara mateix no sóc gaire optimista. Si no fem cas dels científics i els experts, no sé si ens en sortirem. El clima és ben boig, amb inundacions i terratrèmols, vam tenir una pandèmia que no serà la darrera, destruïm els boscos… Confio més en els científics que en els polítics. Hem de tenir cura del món i de la gent que hi habita. I en lloc d’això, tenim un dictador nord-americà i un de rus que ens porten a la guerra. I sempre reben els mateixos: les dones, els infants, la gent gran, els més dèbils.

Amb la guerra comercial empresa amb el reguitzell d’aranzels imposats per Washington, aquesta setmana hem assistit al final oficial de la globalització, el procés històric impulsat pel capitalisme nord-americà per desregularitzar i expandir el lliure mercat arreu, que ha portat la deslocalització industrial, l’homogeneïtzació cultural i la pèrdua de sobirania –econòmica, alimentària, energètica…– entre més externalitats negatives d’un procés que ens van dir que posava fi a la idea d’història. Entrem en una nova etapa amb el pas canviat. Rendits a totes les influències foranes, mentre paradoxalment cultivem la malenconia i la insatisfacció, hem incorporat el Halloween i totes les tradicions anglosaxones amb una alegria inusitada, hem fet nostres les formes de vida de la subúrbia ianqui, que hem assumit en vuitanta anys de cinema i sèries més profitoses que la publicitat subliminar més maligna, hem incorporat a la nostra dieta les cuines d’arreu del món, no directament a partir del diàleg franc amb les cultures veïnes, sinó passades pel sedàs endolcidor i tecnicolor americà –dels tacos fins a la pizza, passant pel sushi– i hem transformat les nostres ciutats en malls al servei de les franquícies globals.

Ho vam dir no fa pas gaire: “Als carrers de Barcelona és més fàcil de trobar-hi un establiment amb cortines de drap i kanjis per a avís a navegants, d’on surt la fumerada del ramen, de minimalisme suec o vagament escandinau, o versions de sèrie B de la Little Italy novaiorquesa passada pel sedàs del cinema, que no pas els vells locals d’estovalles de quadres, brasa i porró. Hem arraconat les velles cases de menjar i les sales on els nostres avis van celebrar les grans ocasions, enamorats de la novetat i d’allò que hem vist a les xarxes i ens han suggerit els influenciadors. Tots podem recordar la primera vegada que vam tastar la sopa de miso, els tacos o el cebiche, i segur que som molts que llavors ja ens afaitàvem, però potser ja hem oblidat un escabetx, una bona escalivada –feta amb flama, no pas al forn– o un fricandó. Sort que l’escudella va restar com a menja de Nadal per excel·lència, l’estrany cas d’un plat de cada dia que va esdevenir de festa al segle XIX, perquè si no ja no se’n cantaria ni gall ni gallina.”

Un canvi d’època, no una època de canvi

I, ara, mentre l’amic americà se’n va i es tanca en ell mateix, nosaltres quedem com esmaperduts, amb un pam de nas. Ara que ens assemblàvem tant a ells, resulta que la història es fa present amb una ventada, mentre nosaltres no passem el rosari com la família Salina, protagonistes del Gattopardo del qual parlàvem la setmana passada, sinó que salivem per una hamburguesa mentre consumim capítol rere capítol la sèrie de moda que ens posa a disposició de la plataforma que toca. Per sort, contra aquest estat de coses, aplicat al seu negociat que és la gastronomia, el cuiner Jordi Vilà, de qui ja hem parlat en aquestes pàgines, ha reaccionat de manera contundent però irònica, que és la manera catalana de parlar de broma de les coses més serioses. I s’ha tret de la butxaca un manifest, en forma de Manual d’autodefensa, presentat en pòster, en samarreta i tassa, que vol remoure consciències i que serà disponible a les botigues Va de Cuina i als restaurants Vivanda i Alkímia i Alkostat. “Estem en un canvi d’època, no en una època de canvi. Estem veient coses que no ens podíem ni imaginar. I, davant d’aquesta incertesa i aquesta por davant del caire que agafa el món, crèiem que era important, amb un cert amor i humor, portar alegria. I fer-ho reivindicativament. Nosaltres diem que la cuina, en aquests canvis de temps, és una de les coses que ens diuen on som i qui som”, assegurava aquesta setmana Jordi Vilà, en la presentació del Manual. A partir d’una idea elaborada per l’escriptor Uri Kostat i ell mateix, i amb dibuixos de Joan Manuel, vol ser alhora crit d’alerta, manifest i celebració de la cuina catalana i de tot allò que ha aportat a la gastronomia.

Jordi Vilà –això és conegut de sobres– és una autèntica rara avis de la gastronomia catalana, amb unes idees molt clares cada vegada més ben perfilades, que l’allunyen de qualsevol idea de superficialitat i espectacle buit, i també de prendre de l’ofici la part més vistosa i menys compromesa. Com dèiem fa poques setmanes, Vilà parla i cuina clar i fuig, com gat escaldat, de la faramalla i el xau-xau gastronòmic –és l’únic restaurant que no llueix a la porta el rètol vermell de l’estrella Michelin, que ha anat revalidant de fa més de vint anys. Com la cuina catalana, la seva no és especialment instagramable, ni que es deixi portar per les modes. Algú dirà que Vilà fa política, aquell gran pecat de què fugen tant cuiners com futbolistes. Ell no aspira a tant. Tampoc no creu que sigui el seu paper, ni sigui pas tan important. Només és un cuiner. Un coi de cuiner –o una paraula més forta–, com diria el seu gran amic Oriol Rovira. Ara, també és conscient que tot és política. Del cafè que prenem al matí fins al programa que mirem ajaguts al sofà havent sopat. Tot són tries, més o menys conscients, que tenen unes conseqüències. Per això, el Manual d’autodefensa s’adreça a tots nosaltres, dels més gurmets o gormands fins als de la mera cuina de subsistència, i ens crida a l’acció. A plantar cara. Però no pas amb l’esperit dels catalans primer, sinó, com vol deixar clar, amb la idea que els catalans també. També en un entorn gastronòmic dominat per les etiquetes corresponents a l’estat nació, i on sovint els xefs han preferit presentar-se com a mediterranis, que no pas com a catalans. Per inconsciència, per desconeixement o per autoodi, hi ha molta feina a fer.

Els deures que cal fer

“La cuina russa és barrejada i manicomial. La cuina alemanya, en general, és a base d’evaporació. La cuina anglesa és el que ha d’ésser: una cuina de pirates, sumària, primitiva i sanguinolenta. De tota manera, els anglesos han trobat una cosa que està bé: el pernil amb ous ferrats. El novel·lista Paul Morand diu que França és el país on es parla de l’amor i es fa la cuina amb mantega. És, en efecte, una cuina que lliga les substàncies amb la mantega considerada com a comú denominador. A Catalunya la cuina és molt barrejada, i si els professors ens permetessin diríem que és una cuina eclèctica.” Ho escrivia, com ja hem dit i repetit, un jove Josep Pla al seu primeríssim article sobre cuina catalana, aparegut a La Publicidad i, posteriorment, aplegat al volum Coses vistes, del qual enguany celebrem el centenari. Definir la cuina catalana encara és una discussió bizantina. Que si el mar i muntanya, que si les quatre salses canòniques, que si la fusió i l’apropiació d’idees, que si la tradició i l’avantguarda… No acabaríem mai.

De moment, si seguim els consells de Vilà, podem començar per la defensa de la pasta, afirmant que les fàbriques de fideus del país daten del segle XVIII, i que els macarrons i els canelons són tan nostres com dels italians. Fer el tomb ramen, tot reivindicant la nostra escudella. Davant del cheesecake ianqui, fem un cop de mel i mató, de la crema, de la coca, del menjar blanc, del braç de gitano o dels carquinyolis. No oblidem el nostre umami, que són els sofregits o la melositat dels rostits. Siguem conscients, com d’una puntada de peu, que la cuina que cuinem, la que mengem, la que veiem, és la nostra cuina i no cap altra. Contraataquem com a primers cuiners que som tots i totes. Enorgullim-nos de l’esmorzar de forquilla. Reivindiquem la nostra tradició de receptaris, com el Sent Soví, que al segle XIV ja indicava formes d’escabetxar que riu-te’n del cebiche. I, per acabar, amb el knock-out final, expliquem a qui calgui que la cuina catalana és, justament, allò que cuinen i cuinem tots aquells –cuiners, però no tan sols– que s’arrelen a aquesta tradició. A qui ens exalta el nou, però també ens enamora el vell. Començant per aquí, desacomplexadament, ja tindríem molt de guanyat.

Susie Morgenstern ha fet 80 anys i ha escrit 160 llibres i m’agradaria que això fos suficient perquè totes les que em llegiu no solament sabéssiu de qui parlo, sinó que a més l’haguéssiu llegida. Però sé que no és així, i fins i tot sé que encara és, segons com, pitjor, i passa que moltes de vosaltres potser l’heu llegida i no ho sabeu, perquè abans quan llegíem literatura infantil i juvenil el que llegíem eren històries i sobretot en recordàvem el títol, poques vegades reteníem el nom de qui havia escrit aquelles novel·les. Susie Morgenstern estic segura que forma part de les beceroles lectores de moltes de vosaltres. Jo crec que és dels pocs noms d’autores que vaig arribar a retenir de petita, i és perquè hi ha un llibre seu que amb la perspectiva del temps puc dir que em va començar a canviar la vida: No hi ha dret!, que avui dia encara es continua publicant, i per sort encara amb les il·lustracions de Joma.

Doncs amb 160 llibres i 80 anys, Susie Morgenstern va aparèixer el penúltim dia de la Fira del Llibre Infantil de Bolonya per celebrar no solament el seu aniversari sinó també el premi Gran Ourse 2024 que li van donar a la Fira del Llibre Infantil de Montreuil la tardor passada, un guardó que vol destacar l’obra d’una autora o il·lustradora per la seva escriptura, la seva creativitat singular i per tenir un ressò al llarg del temps en la literatura infantil. Eren quarts de cinc de la tarda i al Cafè dels Il·lustradors de la fira tothom esperava amb ànsia l’aparició d’aquesta gran senyora de la literatura, una dona vital i generosa que té temps per a tothom, perquè els rellotges s’aturen quan ella apareix en escena amb les seves ulleres roses i els seus vestits acolorits i sobretot amb aquell somriure sincer i bonhomiós. Vaig atrevir-me a saludar-la i a agrair-li aquell llibre que em va començar a canviar la vida, i ella em va dedicar tota la seva atenció com si tinguéssim tota la tarda per a nosaltres. Després de saludar i parlar amb tothom que se li anava acostant, va pujar a la tarima i, en una conversa bilingüe en italià i francès, va parlar de la seva obra i de la seva trajectòria amb Beatrice Masini, en qualitat d’editora de Morgenstern, i Sylvie Vassallo i Nathalie Donikian, totes dues de la Fira de Montreuil.

“Pensava que després de fer-ne vuitanta, deixaria d’escriure i descansaria, però l’endemà de celebrar el meu aniversari em vaig llevar i vaig escriure”, va explicar. Diu que els llibreters de vegades la renyen, li diuen que publica massa, i ella els respon: “Què em suggereixes que faci per deixar d’escriure?”, i els ho deu dir amb aquest posat seu que no t’ho pots prendre pas malament. “Escric, escric i escric, és el que faig cada dia de la meva vida”, ens va explicar, i ens va confessar que era “bulímica” de llibres i de gent. Així que en acabar la xerrada, un altre cop va ser envoltada per tot d’admiradores que la volien saludar i ella va ser esplèndidament amable amb tothom.

Però a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya hi van passar moltes més coses… És un encontre mastodòntic que ja fa 62 anys que se celebra al recinte firal de la ciutat. És una fira per a professionals de l’edició d’arreu del món i enguany hi havia 1.577 expositors. No te n’adones i acabes caminant quilòmetres i quilòmetres i omplint-te les retines d’imatges, cobertes, il·lustracions, títols… No hi ha manera de viure-ho sense patir alguna mena de col·lapse en un moment o altre, en part per la fatiga però també per l’empatx. Explicat deu sonar exagerat, però s’ha de viure. Hi tornaria demà mateix, i mira que una setmana després encara n’arrossego el cansament, més mental que físic ara.

El 2 d’abril al matí es va fer l’acte d’entrega dels llibres d’autoria catalana del 2024 (una selecció feta des de l’IBBYcat, on he tingut la sort de formar part de la comissió de literatura juvenil) a la Internationale Jugendbibliothek de Munic, que és la responsable del catàleg White Ravens (que selecciona cada any les millors obres de la literatura per a infants i joves d’arreu del món). A l’estand de la biblioteca fundada per Jella Lepman (fundadora també de l’IBBY Internacional) no s’hi cabia i la majoria érem catalanes. Va ser un acte més simbòlic que altra cosa, però la il·lusió surava en l’ambient.

Van ser molts els grans noms que van passar per la fira bolonyesa: Daniel Pennac, Beatrice Allemagna, Davide Calì, Marie-Aude Murail, Sara Lundberg, Serge Bloch, Heena Baek, Andrea Antinori, Sydney Smith… I es van donar uns quants premis importants: l’escriptora francesa Marion Brunet va guanyar l’Astrid Lindgren; Nikolaus Heidelbach, l’Stregga infantil; i després hi va haver també els Bologna Ragazzi Awards –a banda de la important nominació de l’escriptora catalana Maite Carranza al premi Andersen 2026, que seria com el Nobel de la literatura infantil i juvenil. Vull destacar també la menció que va rebre la il·lustradora Marina Sáez pel seu còmic La finestra indiscreta, i també que els il·lustradors Joan Negrescolor i Anna Font van rebre un reconeixement per la seva feina, i que l’editorial Zahorí Books va ser nominada al premi de millor editorial europea, que finalment va guanyar la italiana Fatatrac.

Bolonya és una mena d’olla gegant d’energia i creativitat que ens deixa a totes marejades. S’hi celebren tantes coses en tan poc temps i tot és tan vistós i llaminer, que veus a tothom fent fotografies de llibres, no solament de les cobertes, sinó dels interiors, i fins i tot vídeos quan els llibres són desplegables o tenen algun afegit que demana moviment. Al principi no entenia aquest afany de capturar-ho tot amb la càmera del mòbil, però és que en aquesta fira l’allau d’imatges és inabastable i si ets editora i vols tornar cap a casa amb una idea del que has vist per poder triar què voldràs publicar, necessites tota mena de suports. Tothom anava carregat de catàlegs i cada cop eren més els quilòmetres caminats i els quilograms de paper carregats. Per sort, a la majoria d’estands t’oferien dolços, galetes, caramels, xocolata, i llavors el sucre t’acabava de transportar a un estat de cansament feliç i entusiasme inversemblant que et feia somriure amb més parts del cos de les que et calen per fer-ho.

Tornant cap a la ciutat després de tot un dia intensiu de fira, vaig voler saber com havia començat aquesta bogeria tan ben muntada i rumiada i tan important per al sector del llibre. El 4 d’abril de 1964, al Palazzo Re Enzo de Bolonya, al centre de la ciutat, on hi ha la Biblioteca Salaborsa, s’hi va celebrar la primera Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, amb 44 expositors. I no va ser fins al 1969 que es va traslladar al complex firal on es fa ara. Aquella primera fira va durar vuit dies, i ja s’hi van donar un parell de premis, un per a escriptors (il Torchio d’oro) i un per a il·lustradors (il Balanzone d’oro). L’any següent, el 1965, ja hi va haver 128 expositors, més del doble que el primer any, dels quals 104 eren estrangers. I des de llavors la fira ha anat creixent i cada cop acull més actes, exposicions, homenatges i lliuraments de premis importants del sector.

Aquest any, per exemple, el país convidat va ser Estònia (el 2017 ho van ser Catalunya i les Illes Balears), i hi va haver exposicions sobre l’obra de Bruno Munari, Joëlle Jolivet, Sydney Smith i Katsumi Komagata, entre molts altres, i s’ha de dir que tot i que ara se celebri en un complex al nord del centre històric, en realitat la fira s’escampa per tot Bolonya i hi ha exposicions i mostres a tots els espais de la ciutat.

La de Bolonya és una fira per a editorials i il·lustradors principalment, però tothom qui treballa al sector del llibre hi hauria d’anar si més no un cop a la vida per entendre’n l’abast, tant de la fira en si com de la literatura infantil i juvenil, que és la primera que llegim i que ens defineix molt més del que ens pensem, fins al punt que pot començar a canviar-nos una mica la vida ja des de ben petits. 

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre accentuació, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 24 d’abril, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre accents)

Les normes d’accentuació del català són força clares. Malgrat tot, han de bregar amb dos adversaris potents. El primer és que no coincideixen exactament amb les del castellà. Realment, hi ha molt poques diferències: no accentuem tots els mots aguts terminats en -n, sinó tan sols els terminats en -en i -in; així mateix, accentuem els aguts terminats en -s, però no si duen una consonant abans. El segon element que ens va en contra és que hi ha mots que tenen la síl·laba tònica en un punt diferent del castellà, cosa que origina confusions. Per això convé de practicar tant com es pugui. Si ho feu tot jugant, com us proposem en aquest nou Què Sé Jo, n’aprendreu sense adonar-vos-en.

La paradoxal decisió de 3Cat amb la pronunciació de “Zenit” 

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Accents dubtosos 

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El consum precoç de pornografia ha despertat alarma social aquests darrers anys. Hi ha un cert consens que els menors no n’haurien de mirar i que és urgent una educació sexual que abordi, entre més qüestions, aquesta. Ara, fora d’aquests acords hi ha propostes diferents sobre com encarar-ho i quins missatges cal donar als joves. A Despullant el Porno (Pol·len Edicions), les educadores sexuals Bruna Serra i Laura Arcarons fan una proposta per a acompanyar els adolescents força crítica amb alguns relats habituals, que consideren sensacionalistes i no del tot fidels a la realitat. De moment, han promogut una campanya de micromecenatge en què ofereixen exemplars del llibre en primícia, també per a centres educatius. En parlem amb elles, que combinen la teoria amb l’experiència acumulada a les aules.

Bruna Serra i Laura Arcarons (fotografia: Fabiola Pajares).

—Fa mesos vau respondre al documentari Generació Porno, i en part el llibre és una resposta a perspectives semblants sobre la qüestió. Per què?
—Laura Arcarons [L. A.]: Sovint els temes que tenen relació amb els joves i la sexualitat s’enfoquen de manera alarmista, reduccionista i homogeneïtzadora. No tots els adolescents s’acosten a la sexualitat d’aquesta manera, i l’únic problema en relació amb el sexe no és el porno. Hi ha manca d’educació sexual i les famílies no sempre tenen eines per a encarar-ho. No tot el que construeix l’imaginari sexual és la pornografia. Sèries, pel·lícules o anuncis parteixen d’un imaginari masclista i racista perquè l’estructura ho és. No podem demanar al porno que sigui una altra cosa que la reproducció d’aquest model. És hipòcrita centrar-se únicament aquí.
—Bruna Serra [B. S.]: El documental parlava del porno com si estigués aïllat en el buit. No hi havia un reconeixement que som en un context amb estructures de dominació i que les violències del porno responen a aquest context. I les joves miren porno perquè hi ha uns adults que el fan i que no el regulen.
—L. A.: Però el consum de porno no comença a vuit o deu anys, no és el que ens trobem a les aules.

“El consum de porno no comença a vuit o deu anys, no és el que ens trobem a les aules”

—Save The Children parla d’un consum que comença, de mitjana, a dotze anys.
—L. A.: Sí, és un bon estudi. Les dades són interessants i poden explicar-se de maneres diferents. Molts mitjans busquen la informació més problemàtica i morbosa per a tenir bons titulars i crear alarma. Això que s’ha dit alguna vegada dels vuit anys s’ha de contextualitzar: trobem alguns primers consums a vuit anys, i no sempre voluntaris. Però recorrent les aules del territori trobem que a primer d’ESO molts no han mirat mai porno. La dada dels vuit anys serveix per a alertar-nos: com és que tenen mòbil o ordinador tots sols? Però en cap cas per a criminalitzar-los ni donar missatges de l’estil “els joves d’avui són més violents, més masclistes”…
—B. S.: Molts ens diuen “Som la generació porno”. Quina etiqueta que els hem posat, que carreguen… Són moltes més coses i això no representa tothom.

Bruna Serra i Laura Arcarons (fotografia: Fabiola Pajares).

—Què us trobeu a les aules? 
—B. S.: Malgrat que no tots els joves miren porno, és un referent present. Esmenten vocabulari que creiem que ve de la pornografia, tot i que a vegades pot venir d’uns altres llocs. Per exemple, tenen consciència de l’squirt, la brollada, l’expulsió de líquid de la uretra. També un imaginari que té a veure amb assotar, agafar del coll, esgarrapar… Pot ser que hi hagi persones que s’excitin amb el dolor o la dominació, però els deixem clar que no tothom. Per tant, que cal pressuposar que no i, si es vol fer, s’ha de demanar, tenir una conversa. I que són coses que poden implicar riscs i que cal maduresa i confiança. També ens diuen això que cal ofegar-se amb les fel·lacions. Els diem que, en el sexe oral, cal que s’ho passin bé les dues persones.

Com és l’educació sexual avui? Una classe per dins

—Tot això a quines edats? 
—B. S.: Alumnes de tercer d’ESO, més o menys.
—L. A.: Però si el tema surt a sisè, en parlem. Ara, depèn molt de cada classe. A vegades ho pots dir a primer d’ESO i et miren estranyats i et diuen que no n’han vist. A primer i segon pots detectar que, esporàdicament, alguns n’han vist, però no és majoritari, ni de bon tros. També cal dir que coneixen el clítoris, i no perquè s’expliqui a biologia. Quan preguntes com es masturba una persona amb vulva, molts nois et fan el gest de tocar el clítoris. Fa un temps et deien “ficant-hi els dits!” Molts encara ho diuen, però també tenen el clítoris present. No volem blanquejar la pornografia, però això també hi és.

—Hi ha experts que asseguren que la relació entre pornografia i violència entre menors és comprovada.  
—B. S.: La violència sexual és un fenomen multifactorial. El porno hi pot influir, no volem menystenir-ne l’impacte, però volíem desfer la idea de “si mires porno, violaràs”. La meva generació ha mirat porno i no tothom ha comès agressions. Evidentment que hi influeix, però és un referent més. Estem acostumats a un cert nivell de violència en els videojocs o en la pornografia i per això és important treballar l’empatia. A les xarxes et desresponsabilitzes, però el que fas allà també ets tu.
—L. A.: La nostra proposta en cap cas no és no fer res, sinó que les coses es facin d’una altra manera. És un contingut pensat per a adults, no per a criatures, hi ha imatges explícites que no saben interpretar. Com més tard hi accedeixin, millor. I això té a veure amb la gestió de les pantalles, cal un pla de pantalles a casa i a l’escola. I després educació sexual, on no es parli tan sols de porno. Per què només és un taller? Des d’I3 ja descobreixen el seu cos i tenen curiositat, i cal començar a acompanyar-ho. Si hi ha un bon procés d’entendre com construïm relacions saludables donarem eines perquè quan vegin aquestes imatges ho facin críticament. I a partir de determinades edats, parlar de porno: què hi veiem, com s’hi representen els cossos, les dinàmiques, els rols de poder…

“Volíem desfer la idea de 'si mires porno, violaràs'”

—A vegades hi pot haver el risc d’avançar-nos?
—L. A.: Si en una aula esmento el porno, segons les reaccions, decideixo fins a on arribo. Si tinguéssim normalitzada la sexualitat no seria estrany parlar-ne. Molta gent es pregunta “quan poso el tema sobre la taula?” És clar, si no li has parlat mai de sexualitat pot fer impacte parlar de porno, però si fas escolta activa pots veure què en saben. Nosaltres els expliquem que és un producte pensat per a adults i que no té un objectiu d’aprenentatge, sinó d’excitació, que no pretén representar la sexualitat com a la realitat. I no cal entrar-hi més. Si en consumeixen, els preguntem què hi veuen, què s’assembla a la realitat i què és exagerat… Ampliem la informació amb el nivell de maduresa.
—B. S.: Encara que tinguis un primer d’ESO en què no n’han vist, la majoria n’han sentit parlar. Podem parlar-ne sense entrar en detalls perquè, quan hi topin, abans hagin sentit què és per part d’un referent adult.
—L. A.: I sense una mirada culpabilitzadora, que talla la possibilitat de diàleg.

—En part això no és resignar-se al fet que en miraran?  
—B. S.: No, són estratègies paral·leles. La funció del món educatiu és abordar la realitat. Això no vol dir que, paral·lelament, altres agents no s’hi impliquin. Tenim un debat pendent sobre la regulació, hi ha hagut uns primers intents, però és complicat.
—L. A.: Volem acompanyar-ho, no a partir de la culpa ni la prohibició. No farem que deixin de mirar porno gràcies a la culpa. Dir “això està malament, us pervertirà la sexualitat” no funciona amb adolescents, no els protegirà. Passa igualment amb les drogues. Amb les criatures sí que hi ha una funció protectora, però els adolescents ja no miren als adults així, no és una estratègia vàlida. Cal donar-los cert marge perquè puguin desenvolupar-se com a persones autònomes. Mirar la sexualitat des del plaer i aprenent a gestionar-ne els riscs.

Bruna Serra i Laura Arcarons (fotografia: Fabiola Pajares).

—Critiqueu aquesta mirada de “protegim els menors, però tant se val què facin els adults”. Al cap i a la fi, darrere de les grans plataformes de pornografia hi ha casos d’explotació sexual, violacions enregistrades… Cal més discurs crític? 
—B. S.: Sectors liberals tenen aquesta posició: a partir dels divuit cap regulació estatal, llibertat d’expressió… Tampoc no hi estem d’acord. Aquesta perspectiva crítica del consum la fem molt amb els joves. Els expliquem que es pengen vídeos sense verificació i que hi ha persones que no saben que els seus vídeos estan penjats. No es tracta de dir “no miris porno”, sinó de donar-los informació crítica. Igual que no diem “no et vesteixis així”, però sí que podem plantejar què hi ha darrere la moda presta (fast fashion).
—L. A.: Hem volgut deixar clara la crítica a la indústria, no volíem blanquejar-la.
—B. S.: Però a vegades es cau en reduccionismes. “En el porno mainstream tothom cobra fatal.” És més complex. I no neguem que hi ha casos d’explotació sexual, però és reduccionista relacionar el porno només amb això. Amb una visió abolicionista, qualsevol forma de pornografia és violència sexual, i nosaltres no ho entenem així.

“No es tracta de dir 'no miris porno', sinó de donar-los informació crítica”

—Quins altres missatges recomanaríeu de donar a fills o alumnes? El missatge de “el porno és ficció” funciona? 
—L. A.: Alguna vegada ens hem plantejat si, per exemple, el porno amateur és ficció. En qualsevol ficció hi ha coses que són reals. El que ho fa ficció no és que després allò puguis reproduir-ho o no. Hi ha decisions que es prenen abans, durant i després: la il·luminació, les pràctiques, els cossos que apareixeran, el punt de vista… Aquestes decisions fan que sigui una representació ficcionada d’una realitat. I, com que es busca l’excitació, es busca que sigui exagerat. Qui crida en el porno? Les noies. Sempre i molt. Qui pot cridar en la vida real? Tothom o ningú. Com són les vulves i els penis? Depilats, grossos. L’excitació és del 0 al 100, en el porno, però en realitat el cos té un altre ritme. I no s’hi veuen mètodes de protecció, normalment. Qui exerceix violència? Normalment l’home sobre la dona o entre homes.

—I això cal contrastar-ho amb la realitat.
—L. A.: Donar el missatge de “si des del primer moment intentes penetrar, no et sortirà com ho has vist” o “si agafes algú pel coll sense saber si l’excita, pot ser desagradable”. Al porno hi ha comunicació? No. No hi ha context, i les relacions humanes sí que en tenen. Si ningú els ha parlat de sexe i, a part del porno, a les pel·lícules no pornogràfiques també veuen un sexe amb penetració ràpida i orgasme simultani, interioritzen que no han de parlar i han de fer certes pràctiques.
—B. S.: I és important parlar dels riscs. Si sempre et masturbes mirant porno pot ser que al final t’acabis acostumant a un estímul fortíssim i que et costi excitar-te sense mirar-ne o fins i tot en una relació, perquè aquell imaginari no s’assembla a la realitat. És important veure si se’n fa un ús compulsiu. Et pregunten “si no, com em masturbo?” Amb la imaginació, experiències, literatura eròtica… Hi ha noies que llegeixen literatura romàntica amb sexe explícit, però també hi ha erotització de la violència, com a Culpables.

“Hi ha noies que llegeixen literatura romàntica amb sexe explícit, però també hi ha erotització de la violència”

—Volia acabar demanant-vos pel sexting, l’enviament digital d’imatges sexuals. Crec que s’han fet campanyes dirigides a adolescents força criminalitzadores. Què en penseu?
—L. A.: És una pràctica totalment legítima. Si els donem un dispositiu, també els donem la possibilitat que s’intercanviïn fotografies. Cal parlar de com en tenim cura, perquè és un enviament digital fora del nostre control. No enviar fotografies a desconeguts que no t’ho hagin demanat, procurar que no es vegi la cara o cap senyal característic teu i, si les reps, no difondre-les. Si arriben per algú altre, no obrir-les, eliminar-les. Sempre ho enfoquem des de la prohibició i els perills, però volen experimentar. Aquesta mena de tallers no els haurien de fer els Mossos, sinó entitats amb una altra mirada. Ens relacionem amb els joves a partir del control, la prohibició i la por o a partir de la informació, l’autocura i el plaer?
—B. S.: Fan aquesta pràctica igual que les persones adultes, com abans hi havia sexe telefònic, passa que a la xarxa hi ha riscs. Podem evitar que en tinguin alguns, però segurament s’equivocaran i també ens necessiten allà. Hem de posar-los límits i alertar-los, però també deixar-los prendre decisions. Si creuen que et decebran per alguna cosa que han fet, sentiran que no poden demanar-te ajuda, i això originarà més patiment.

Dins un videojoc eròtic immersiu: com és la pornografia d’Erika Lust?

Heus ací un dels espectacles més interessants de la nostra política: un govern que s’autodenomina d’esquerres i que, tanmateix, fa equilibris inversemblants per assemblar-se, com més va més, a una dreta moderada i assenyada. El president Illa –sempre amb el somriure discret i la corbata mai del tot ajustada– ha bastit un curiós palau a còpia de nomenaments en què, sota la bandera del PSC, s’arreceren antics convergents com si fos una mena d’arca de Noè ideològica. Espadaler i els demòcrata-cristians d’Unió fa ja una bona temporada, Sàmper i Bonvehí d’ençà de la formació de govern i ara, per a acabar-ho d’adobar, sembla que Albert Piñeira, ex-batlle del PDECat de Puigcerdà, podria ser l’encarregat de substituir aquell indigent intel·lectual que van col·locar, sense pensar-s’hi prou, a la Casa de Perpinyà.

No és cap novetat que el president Illa és un dels polítics més dretans de tots els socialistes. De fet, observat a una certa distància, el PSOE –i, per extensió, el PSC– és probablement el partit socialista europeu més acostat a la dreta. Socialistes, sí, però amb matisos, amb reserves, amb aquella mena de prudència que s’acaba convertint en un conservadorisme descolorit.

Hi he donat moltes voltes per a entendre per què passa això i crec que la qüestió rau en la fascinació per l’ordre, consubstancial a l’espanyolisme. És un fenomen curiós: hi ha partits que fan bona part del discurs sobre el canvi, la justícia social i la transformació, però acaben, tard o d’hora, sucumbint a l’encant de l’estabilitat. L’esquerra al poder –o això que anomenem esquerra, per entendre’ns– acaba molt sovint contraient un matrimoni de conveniència amb l’ordre, aquest concepte tan preuat pels conservadors de tots els temps. ERC també va jugar la mateixa carta nomenant conseller ni més ni menys que Carles Campuzano. I és que no hi ha res que espante més un governant–de dreta o d’esquerra– que el desordre. Fins i tot si el seu programa electoral promet precisament de sacsejar l’ordre establert.

El cas és que, a mesura que passen els anys, resulta cada volta més difícil de distingir un socialdemòcrata europeu d’un senyor de dreta moderada, civilitzada i europea. Les polítiques econòmiques dels uns i dels altres s’assemblen com dues gotes d’aigua; la política exterior, també; la visió de l’estat, de la nació i de les institucions, pràcticament idèntica. Tan sols resten algunes diferències –sovint més cosmètiques que no substancials– en qüestions relacionades amb les llibertats civils o amb el paper de l’Església. I l’espectacle. I els errors de la dreta que els permeten de fer el valent i semblar que són uns rojos, com ha passat amb aquesta cosa –inofensiva a efectes reals– de la regulació de lloguers. I, evidentment, l’entusiasme amb què les esquerres petites s’hi abracen, com ha corregut a fer la CUP, així que li ha semblat que li augmentaria el pedigrí, oblidant-se que el PSC és el 155.

La confusió, siga com siga, no és nova. Fa anys que la distinció entre dreta i esquerra s’ha tornat borrosa, imprecisa, gairebé insignificant. Els partits polítics han esdevingut gestories que aspiren a administrar el sistema amb més o menys eficàcia, però sense qüestionar-ne els fonaments. L’esquerra ha deixat de somniar mons alternatius i s’ha conformat a corregir els excessos més escandalosos del capitalisme i a presentar batalles culturals que sol perdre. I la dreta ha après a emprar un vocabulari que fa cinquanta anys hauria semblat revolucionari.

En el fons supose que tot plegat és una qüestió de perspectiva. Vist del punt de vista de la dreta, qualsevol reforma social sembla el preludi del caos; del punt de vista de l’esquerra, qualsevol concessió a l’ordre establert es veu com una traïció als principis. Però la realitat és que, quan entren al palau, tant els uns com els altres acaben fent polítiques molt semblants, amb petites variacions de to i d’èmfasi. Tan sols l’independentisme –que té l’obligació de trencar amb el que hi ha si vol ser res– ofereix una alternativa clara. Però a voltes els partits independentistes semblen oblidar-ho, també.

Amb el seu petit exèrcit d’ex-convergents, el president Illa no fa sinó confirmar aquesta tendència. El PSC sembla que ha descobert que, per governar amb comoditat, val més adoptar els tics i els vicis de la dreta tradicional: prudència pressupostària, respecte per les institucions, por del conflicte, amagar algú quan és polèmic, fer discursos tranquil·litzadors, mirar de fer veure que gestiona…

Al capdavall, sembla que han assumit que allò que compta no és canviar grans coses, sinó tenir el poder i conservar-lo. La resta són matisos, excuses, justificacions per a embolicar amb papers de coloraines una realitat que jo diria que és bastant més prosaica: tothom vol seure a la cadira més alta, i per això, quan hi arriba, fa mans i mànegues per no alçar-se’n mai més.

 

PS1. Com cada setmana, ací teniu el vídeo de La tertúlia proscrita.

PS2. Fa trenta anys de la commemoració del Vint-i-cinc d’Abril –dia de la batalla d’Almansa i, per tant, del començament de l’ocupació del nostre país– i enguany es farà a Alacant. Les comarques més meridionals, com es va veure en el referèndum sobre la llengua a l’escola, sostenen la lluita pel català i pel país d’una manera aferrissada, plantant cara a les amenaces permanents de l’espanyolisme. Per parlar-ne, VilaWeb ha volgut copsar l’opinió d’un grapat de persones que representen bé la societat civil i el valencianisme: “No han esborrat el sud i ací ens teniu“.

PS3. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i la seua solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

The Washington Post · Mary Ilyushina

La guerra aranzelària de Trump –ara suspesa durant un període provisional de noranta dies– ha afectat totes les grans economies del món, amb una excepció notable: Rússia.

Però els efectes indirectes de les polítiques de Trump han perjudicat Rússia tant o més que els aranzels: ha fet desplomar el preu del petroli –el principal suport de l’economia russa– i ha reduït el poder adquisitiu del Kremlin, que continua sense donar indicis clars d’estar disposat a negociar per posar fi a la guerra d’Ucraïna.

El cru dels Urals, la principal mescla petroliera que Rússia exporta, s’ha desplomat aquesta setmana a uns 52 dòlars per barril, el nivell més baix d’ençà del 2023 i vora un 30% per sota de la referència de 70 dòlars que el govern rus ha emprat a l’hora de calcular el pressupost del 2025. La caiguda reflecteix l’impacte en els mercats internacionals de petroli de l’entrada en vigor dels aranzels de Trump sobre les importacions xineses, i també la sorprenent decisió de l’OPEC+ d’augmentar la producció de petroli.

Les exportacions de petroli representen prop d’un 30% dels ingressos pressupostaris del país, i històricament han estat clau per a apuntalar la maquinària bèl·lica de Rússia. La caiguda del preu del petroli s’acosta a l’escenari de risc esbossat pel Banc Central rus per al 2025: que el país hagi d’enfrontar-se a un període prolongat de baix preu del cru que l’obligui a fer grans retallades pressupostàries.

“El principal canal d’influència [externa sobre l’economia russa] podria ser perfectament el preu del petroli. Si la guerra comercial continua, és probable que el comerç mundial se’n ressenti i que això, al seu torn, influenciï negativament l’economia mundial i la demanda d’energia”, declarà dimarts la cap del Banc Central rus, Elvira Nabiúl·lina, als parlamentaris del país.

En una sessió informativa aquesta setmana, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, descrigué la situació al mercat del petroli com a extremadament turbulenta, i afegí que Moscou treballava “per minimitzar les conseqüències de la crisi econòmica internacional” en l’economia russa.

La justificació de la Casa Blanca per haver exclòs Rússia de la llista d’aranzels del president ha anat canviant aquests darrers dies: en un primer moment, els representants del govern nord-americà van explicar que es devia a la voluntat de Washington de no entorpir les negociacions sobre la guerra d’Ucraïna; més tard, explicaren que es devia al fet que el comerç entre Rússia i els Estats Units és negligible d’ençà de l’esclat del conflicte.

A Rússia, els representants del govern i els mitjans de comunicació han respost amb ambivalència als aranzels de Trump: alguns experts han lloat el president nord-americà per haver torpedinat l’ordre econòmic internacional i perjudicat les grans economies europees; uns altres han advertit que Rússia pot acabar esdevenint una víctima col·lateral dels plans del president.

“Trump va sanejant l’economia russa”, explica Boris Titov, enviat de Putin per als negocis internacionals, en declaracions a The Washington Post. “D’una banda, els preus del petroli cauran, cosa que és negativa per als ingressos pressupostaris del govern i per al tipus de canvi del ruble. Però també és possible que la caiguda del petroli impulsi la reducció de la dependència de l’economia russa en la venda de matèries primeres”, assegura.

“L’absència d’aranzels és una oportunitat per a augmentar les exportacions i desenvolupar noves indústries, tant per al nostre mercat com per al mercat nord-americà”, afegeix. “Tots aquells que hagin de fer front a aranzels prohibitius, com ara els xinesos, vindran a nosaltres i invertiran en la producció a Rússia. Això ens permetrà de fer créixer l’economia alhora que la diversifiquem, un objectiu que fa temps que anhelem.”

Abans-d’ahir, Trump anuncià que augmentaria els aranzels sobre els productes xinesos a un 125%, tot i posar en pausa els imposts a les importacions de la resta de nacions.

La desacceleració de l’economia xinesa és una altra de les amenaces que assetgen l’economia russa. Aïllat d’Occident, Moscou ha anat enfortint aquests darrers anys els vincles econòmics amb Pequín, que ha esdevingut el principal importador de matèries primeres russes –incloent-hi petroli, gas, metalls i productes agrícoles.

“Rússia no té una cartera de clients gaire diversificada”, diu Janis Kluge, economista alemany especialitzat en Rússia. Això fa que Moscou sigui especialment vulnerable als canvis en la demanda xinesa, explica. I afegeix: “Ara és el moment en què realment podria treure una mica de profit a les sancions internacionals”, atès que les defenses habituals de Rússia –l’economia xinesa i el preu del petroli– han començat a trontollar.

Els aranzels de Trump van implementar-se en un moment en què els ingressos de Moscou per l’exportació de petroli i gas ja havien començat a caure –d’un 17% interanual al març– i l’economia russa havia començat a mostrar símptomes de feblesa. Un editorial publicat fa poc al diari rus Nezavíssimaia Gazeta constatà que Rússia es trobava “a mig camí entre el declivi i la recessió”.

El govern d’Ucraïna, per la seva banda, confia que la caiguda del preu del petroli posi bastons a les rodes de la maquinària de guerra de Moscou.

“Com més baixin els preus del petroli, menys diners tindran els russos per a finançar la guerra”, escrigué a les xarxes socials Andrí Iermak, cap de gabinet del president ucraïnès, Volodímir Zelenski.

La vulnerabilitat de Rússia a les fluctuacions del preu del petroli, segons que explica Kluge, dóna a Trump una via d’influència per a pressionar Moscou en les negociacions sobre Ucraïna.

“El preu del petroli, que s’ha mantingut relativament alt aquests darrers tres anys, ha estat una mena d’assegurança de vida per a Rússia, que ha pogut limitar l’impacte de les sancions occidentals”, explica l’economista. “Ara ens trobem davant una finestra d’oportunitat per a intensificar la pressió sobre l’economia russa, per molt accidental que aquesta finestra hagi estat”, diu.

Alexandra Prokopenko, ex-assessora del Banc Central rus i ara investigadora del Centre Carnegie per l’Euràsia i Rússia, defensa que la despesa militar seria el darrer apartat del pressupost que Moscou retallaria en cas d’haver-se d’ajustar el cinturó fiscal. Així i tot, Prokopenko afegeix que, si els preus del petroli no s’estabilitzen, Rússia es veurà obligada a revisar gran part de les seves despeses i ajustar el pressupost.

La disminució dels ingressos de les exportacions de petroli també podrien limitar el marge de maniobra del banc central rus per a reduir els tipus d’interès, que es mantenen en un estratosfèric 21%. A final de l’any passat, les tensions per la política de tipus van descloure en un enfrontament directe –i altament infreqüent a Rússia– entre l’elit econòmica i el banc central, al qual molts magnats han acusat d’haver mantingut els tipus d’interès excessivament alts durant massa temps.

Serguei Txemézov, director del conglomerat estatal d’armament rus Rostec, advertia l’any passat que, si es mantenien en els nivells actuals, els tipus d’interès abocarien la majoria de les seves empreses a la fallida. I afegia que Rússia podria veure’s obligada a reduir les exportacions d’armes si el Banc Central no rebaixava els tipus.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Voleu regalar un còmic aquest Sant Jordi? Com més va més editorials en publiquen en català, tant títols originals com traduccions, i per a tots els públics. És per això que hem preparat una selecció de deu còmics, d’estils gràfics i gèneres diversos, juvenils i adults, publicats el 2025.

Solanin

Inio Asano

Norma Editorial

 

Una de les obres més famoses de l’autor de manga Inio Asano arriba traduïda al català en una edició integral que agrupa tots els volums en una edició rústica. La Meiko i en Taneda, han d’enfrontar-se a una cruïlla on arriben tots els joves: continuen perseguint els seus somnis o ho deixen estar i cerquen una feina per a pagar el lloguer? Un còmic introspectiu i costumista que enamora.

Divendres cuscús. Alger 1993

Yacine Belahcene, Santi Eizaguirre i Cristina Bueno

Pol·len edicions

 

El músic i gestor cultural Yacine Belahcene ha traslladat la seva història a un còmic dibuixat per Cristina Bueno i coescrit per Santi Eizaguirre, músic com ell. Relata la infantesa de l’Aziz, un nen de mare catalana i pare algerià nascut els anys vuitanta i que ha d’encarar l’esclat de la guerra civil algeriana. Cada divendres va a casa de l’àvia a menjar cuscús, però n’hi haurà un que serà el darrer de tots.

Esqueixos

Toni Benages

Editorial Males herbes

 

Inspirat en l’esperit de publicacions de terror clàssiques com Tales from the crypt o Creepy, el dibuixant Toni Benages adapta al còmic relats d’Elisenda Solsona, Ferran Garcia, Eva Espinosa, Carme Torras i Roser Cabré-Verdiell. Cadascuna de les històries, que van del terror a la ciència-ficció distòpica i les llegendes, es presenta amb un estil gràfic diferent.

Mala olor

Nadia Hafid

Editorial Finestres

 

En una empresa on tot és perfecte –assoleix els objectius prevists i directius i treballadors estan contents—, apareix una pudor que s’estén pertot arreu. D’on deu venir? La hipocresia intrínseca del grup fa que tothom miri cap a una mateixa treballadora, una dona racialitzada i que, de retruc, s’esberlin les costures d’aquesta empresa aparentment perfecta. La manera de narrar aquesta història punyent i l’estil minimalista del dibuix la va fer guanyar el premi Finestres de còmic en català.

Atac als titans 8 (Edició integral)

Hajime Isayama

Norma Editorial

 

Norma Editorial continua publicant en català l’edició de col·leccionista d’Atac als titans, un dels millors mangues juvenils d’aquests darrers decennis per les múltiples capes que té. És una història ambientada en un món on la humanitat viu tancada muralles endins per protegir-se de titans gegants que devoren persones. Quan aquests monstres esbotzen la muralla, un jove anomenat Eren jura venjar-se’n i s’allista per lluitar contra ells. Però a mesura que avança la història, es descobreix que res no és com sembla: els titans amaguen un gran secret i la societat dins les muralles també. És una sèrie amb molta acció, tombs inesperats i dilemes morals sobre la llibertat, la guerra i la veritat. El volum 8 de la col·lecció, d’11 en total, inclou els números 22, 23 i 24 de l’edició senzilla.

Les tres reines

Magali Le Huche

Garbuix Books

 

Tres adolescents sense relació entre elles es troben que han guanyat el “concurs de botifarrons” de l’escola, una classificació ofensiva de les noies més lletges. Per circumstàncies diverses, es troben que han d’anar a la festa del 14 de juliol al palau de l’Elisi, a París, de manera que agafen les bicicletes i hi fan cap en una road trip carregada d’apoderament femení i amistat. Va guanyar el premi al millor còmic juvenil del Festival Internacional d’Angulema i el premi dels llibreters del Quebec en la categoria de millor obra estrangera.

Weimar. Temps incerts

Txuss Martin, Pau Pedragosa i Rafael Morata

Norma Editorial

 

En temps incerts com els que vivim, amb una creixent militarització europea i una guerra comercial mundial desfermada des dels Estats Units, és interessant de fer una mirada enrere i viure com es vivia a la República de Weimar, el règim polític alemany entre el final de l’imperi alemany per la derrota a la Primera Guerra Mundial i l’ascens d’Adolf Hitler al poder. L’exposició “Temps incerts: Alemanya entre guerres” al CaixaFòrum de Barcelona explica aquesta època amb una mirada multifactorial, i el dibuixant Rafael Morata l’ha convertida en una història en forma de còmic.

Quan moris serà per a mi

Michele Rech (Zerocalcare)

Pol·len Edicions

 

El dibuixant Zerocalcare, pseudònim de Michele Rech, es va fer mundialment conegut gràcies a les sèries d’animació per a adults de Netflix Strappare lungo i bordi (2021) i Questo mondo non mi renderà cattivo (2023), però la seva trajectòria en el món del còmic va molt més enllà. En aquesta nova història, Zerocalcare viatja amb el seu pare al poble de les Dolomites d’on prové la seva família. Una avinentesa perfecta per a conèixer millor el pare, però frustrada per la barrera que els significa parlar de coses profundes.

Li dèiem Bebeto

Javi Rey

Norma Editorial

 

Javi Rey, proclamat autor revelació del Saló Internacional del Còmic de Barcelona del 2017, explora la nostàlgia i el pas a l’edat adulta a partir de la història d’un grup de joves que juguen en un barri del Baix Llobregat i que sempre veuen, de lluny, un home més gran que ells com els observa. No en sabien el nom, però li deien Bebeto, i va esdevenir una constant més en el seu paisatge urbà.

Pítia dixit

Liv Strömquist

Editorial Finestres

 

De sempre, els humans han cercat consell en autoritats externes, adés l’oracle de Delfos, adés els influenciadors que ens venen consells per a viure millor. Ara, potser avui dia aquesta tendència s’ha convertit en una gran obsessió col·lectiva, i els venedors de fum tenen més canals que mai per a aprofitar-se de la nostra insatisfacció. Dotant-se d’un humor particular, Liv Strömquist analitza la fixació de la societat neoliberal per la cultura del benestar i l’autoajuda. Ha venut més de 10.000 exemplars a Suècia i és nominada com a millor obra al Festival Internacional d’Angulema d’enguany.

Un centenar de persones, segons els Mossos d’Esquadra, s’han manifestat aquesta tarda pels carrers de Lleida per mostrar el rebuig a les infiltracions policíaques en entitats de l’esquerra independentista d’arreu dels Països Catalans, i en especial, a la darrera infiltració destapada entre el teixit social, sindical i polític de la capital del Segrià.

L’acció ha donat el tret de sortida davant la seu del PSC i els manifestants han fet camí per l’eix comercial fins a arribar a la subdelegació del govern espanyol, on s’ha llegit un manifest per denunciar les infiltracions com una acció de tortura per part de l’estat espanyol.

La Casa Blanca ha aclarit que els aranzels a la Xina seran del 145%, enmig de la guerra comercial desfermada per Donald Trump que ahir va tenir un moment de respir quan el president nord-americà va anunciar una pausa de noranta dies a les tarifes més altes a la majoria de països. Després de quatre dies de caiguda de les borses, l’anunci va marcar un punt d’inflexió amb recuperacions destacades. S’indicava, però, que la pressió a la Xina es mantenia, amb un augment dels aranzels de fins al 125%. No quedava clar, però, si es mantindria el 20% ja aplicat per la crisi del fentanil, i avui la Casa Blanca ha confirmat que sí a mitjans del país. Així, les importacions xineses suportaran tarifes del 145%, una notícia que ha tornat a desplomar les borses.

La Casa Blanca ha fet pública l’ordre executiva modificada pel president dels EUA que imposava aranzels al producte xinès del 104% (un 84% addicional al 20% ja existent) i que ara eleva la càrrega tarifària fins al 145% (un 125% sobre el 20% inicial imposat a principis de març). El text el signava Donald Trump ahir i ha entrat en vigor avui. L’ordre, la mateixa que aprova la pausa de noranta dies als aranzels més alts a la majoria de països anunciada ahir per Trump després de quatre dies de caigudes a les borses mundials, no ha agradat als parquets nord-americans, que després d’haver obert en verd mantenint la recuperació mostrada després de l’anunci d’ahir, han tornat al color vermell amb pèrdues d’entre el 5 i el 6%.

Costos de transició

Aquesta tarda, el gabinet de Donald Trump ha celebrat una reunió en la qual el president nord-americà ha defensat les polítiques econòmiques que està aplicant, per bé que ha admès que hi haurà “costos de transició”. En paral·lel, la Comissió Europea (CE) continua mantenint converses amb dirigents d’arreu del món per estrènyer llaços comercials i apaivagar la pressió que puguin suposar els aranzels estatunidencs a les exportacions europees.

La presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, ha parlat per telèfon avui amb el primer ministre del Canadà, Mark Carney, amb què primer ministres neozelandès, Christopher Luxon, i amb el president dels Emirats Àrabs, Mohamed bin Zayed Al Nahyan. Von der Leyen i Bin Zayed han anunciat que han iniciat converses per aconseguir establir una zona de comerç lliure entre ambdós territoris, un acord que “enfortirà” les relacions entre la Unió Europea i els Emirats Àrabs i que “contribuirà” a la seva “prosperitat”.

Pel que fa a la conversa amb el primer ministre canadenc, Von der Leyen li ha mostrat el “compromís” europeu amb un comerç “obert i previsible”. També han parlat d’una cooperació “més profunda” en seguretat i defensa i del suport que ambdós territoris donen a Ucraïna. Finalment, Von der Leyen ha celebrat que la “societat Unió Europea – Nova Zelanda” creix “robusta” quan fa prop d’un any de l’acord de lliure comerç entre ambdós territoris signat el maig del 2024. La presidenta de la CE ha subratllat en la conversa amb Luxon la voluntat europea “d’aprofundir lligams”.

El Tribunal Suprem espanyol ja ha deixat anar l’expedient del president Carles Puigdemont, de Toni Comín i de Lluís Puig sobre l’amnistia. Amb un resultat previsible: la sala d’apel·lació del Suprem, integrada pels magistrats Vicente Magro, Susana Polo i Eduardo Porres, ha confirmat la rebel·lió judicial de Pablo Llarena (i de Manuel Machena, el director d’orquestra) quan els va denegar l’amnistia. Ha trigat deu mesos gairebé exactes: de l’11 de juny de l’any passat, quan va entrar en vigor la llei i Llarena ja la va desobeir refusant d’aixecar les ordres de detenció immediatament, fins aquest 10 d’abril. I ara –passat el tràmit obligat del recurs de nul·litat, que no té cap opció de prosperar– el cas dels exiliats anirà a parar a les mans de Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional. Ell i la majoria afí al PSOE que controla ara el ple del tribunal tindran la capacitat de modular el temps i la manera de validar l’amnistia de Puigdemont. I això pot voler dir, també, les opcions que el president torni més tard o més d’hora de l’exili en llibertat i sense cap risc de detenció.

La defensa dels exiliats, representada per Gonzalo Boye en el cas de Puigdemont i de Comín, i per Jaume Alonso-Cuevillas, en el cas de Lluís Puig, presentarà sengles recursos d’empara al Tribunal Constitucional, contra la decisió del Suprem de desobeir la llei d’amnistia.

En la resolució de la sala d’apel·lació es constata l’obstinació a no voler amnistiar unes persones que són clarament beneficiàries de la llei orgànica 1/2024 de 10 de juny. De la mateixa manera que Marchena i Llarena, els magistrats d’aquesta sala tornen a qüestionar la voluntat del legislador, per més clara que la deixés en l’exposició de motius de la llei. I insisteixen a dir que l’article 1.4, on hi ha la previsió de l’amnistia del delicte de malversació, amb l’excepció dels casos d’enriquiment patrimonial, és molt poc clar, mal redactat i obert a interpretació.

Encara que tinguin raó sobre la manca de claredat i concisió en la redacció d’aquest punt, que es podria haver redactat més bé, es veu clar que és l’excusa en què s’emparen per no amnistiar Puigdemont. Aquest és potser el gran motiu de la rebel·lió judicial contra l’amnistia: impedir que Puigdemont quedi net i pugui tornar en llibertat, que no passi per les seves mans. I per això s’empesquen aquestes excuses, que són contràries al sentit de la llei, a l’aplicació del principi in dubio pro reo (com recordava Ana Ferrer, la magistrada discrepant, en el seu vot particular contra Marchena) i al sentit comú.

Hi ha arguments a cabassos per a tombar aquesta resolució, i els exiliats els adduiran al TC. L’opció d’un retorn en llibertat implica que guanyin els recursos d’empara o, potser abans, que els aixequin cautelarment les ordres de detenció que tenen vigents. Caldrà anar veient quins passos farà el tribunal d’ara endavant. De moment, Conde-Pumpido n’ha donat alguna pista.

El president del TC ha volgut deixar clar, fa només quatre dies, que resoldran la constitucionalitat de la llei d’amnistia el mes de juny. Serà amb la resolució sobre el primer recurs contra la llei, el del Partit Popular. Serà una sentència “argumentada i fonamentada, estimant allò que sigui procedent i desestimant allò que no ho sigui”, va dir en un acte a Madrid. La majoria afí al PSOE va voler accelerar el ritme de resolució dels expedients sobre la llei d’amnistia, i a començament d’any va tenir totes les recusacions resoltes, de tal manera que va restar fora de les deliberacions el magistrat més hostil a l’independentisme, José María Macías. La balança es decantava, per sis vots a quatre, en favor de la majoria de magistrats que, a priori, veu constitucional la llei.

I ja han entrat en matèria. La decisió de començar a resoldre el recurs del PP i no la qüestió d’inconstitucionalitat del Tribunal Suprem (que hi exposava dubtes sobre un cas concret) permetrà al TC de tenir resolt el gruix de les objeccions jurídiques contra la llei. Perquè el recurs del PP és el que toca més aspectes i de caràcter més integral del conjunt de la llei. De manera que si això s’esdevingués el mes de juny hom pot pensar que aleshores podria, molt ràpidament, resoldre tots els altres recursos que hi ha pendents, siguin presentats per uns altres tribunals o per governs autonòmics. I també, possiblement, els recursos d’empara dels ex-presos polítics i dels exiliats.

La clau per al retorn en llibertat dels exiliats està en els recursos d’empara. Que el TC resolgui que la llei d’amnistia és plenament constitucional no garanteix de cap manera el retorn de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Perquè l’aplicació de la llei depèn del Suprem, que pot dir que, si bé la llei és constitucional d’acord amb la resolució del TC, no es pot aplicar als condemnats o perseguits per malversació. Perquè poden mantenir la interpretació aberrant segons la qual aquella pretesa malversació implicava un enriquiment patrimonial i que això és incompatible amb la literalitat de la llei d’amnistia.

La qüestió important és si el TC resol els recursos d’empara afirmant que el Suprem els ha vulnerat els drets fonamentals, com la tutela judicial efectiva, quan els ha denegat l’amnistia. Perquè aleshores, si la resolució fos prou clara i executiva, el Suprem estaria obligat a amnistiar-los. Però Marchena ja es va desar un roc a la faixa, i va advertir, en una interlocutòria del setembre de l’any passat, que si el Tribunal Constitucional acabés resolent que s’ha d’amnistiar els condemnats i els perseguits per la malversació atribuïda a l’1-O, es reservava el dret i l’opció de presentar una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

I si fes això l’aplicació efectiva de la llei restaria congelada un temps indeterminat, que seria més o menys llarg depenent de la possibilitat que els afectats presentessin una petició de mesures cautelars al Tribunal de Luxemburg. En tot cas, la previsió d’una amnistia de Puigdemont no seria a pas a curt termini.

Per escurçar-lo, Conde-Pumpido, que és afí al PSOE i té fil directe amb la Moncloa, té la paella pel mànec. Perquè podria aprofitar que resol el recurs del PP per resoldre, de cop i gairebé alhora, tots els altres, inclosos els recursos d’empara. Pot fer això, o bé decidir d’anar resolent expedient per expedient, dilatant-ne el temps de resolució, jugant amb les dates, espaiant-les, perquè té la capacitat de fer-ho, com a president; té el poder de fixar les prioritats en l’ordre del dia dels plens. I això, en aquesta causa, és un poder polític.

Aquesta constatació porta a una primera pregunta necessària per a saber quan podria tornar Puigdemont: quan li pot convenir més al PSOE que torni de l’exili, amnistiat i en llibertat? I una segona qüestió: Puigdemont tornaria de l’exili si el TC aixequés cautelarment l’ordre de detenció mentre no resol el fons del seu pròxim recurs d’empara? O esperaria a ser amnistiat, definitivament, per l’aparell judicial que fins ara s’ha declarat en rebel·lia?

a càrrec del Grup de Fonts i Mines d'aigua - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

La xarxa d’Escoles Europees impartirà el català als alumnes espanyols que ho sol·licitin després que la junta de governadors de l’organisme hagi adoptat la decisió pel compromís del govern espanyol a assumir totes les despeses derivades de la mesura. “El ministeri d’Exteriors i Unió Europea es felicita per la decisió adoptada pel Consell Superior de les Escoles Europees d’incloure el català com a matèria d’ensenyament en el seu sistema escolar. L’acord permetrà que aquells alumnes que ho desitgin puguin rebre ensenyament en català”, ha expressat el ministeri de José Manuel Albares en un comunicat.

Les Escoles Europees són una xarxa educativa creada per oferir educació multilingüe als fills dels treballadors de les institucions de la Unió Europea, de diplomàtics i de personal de l’OTAN. Funcionen com a escoles públiques amb un currículum harmonitzat entre els diferents països membres i ofereixen el Batxillerat Europeu, que dona accés a les universitats de tota la Unió Europea. Per poder tirar endavant la mesura, s’ha considerat el català com una “Altra Llengua Nacional” perquè pugui ser impartit com a assignatura per aquells alumnes que ho desitgin. Es tracta d’una opció que es dona a aquells països que tenen més d’un idioma en el seu currículum escolar encara que aquests no siguin llengües oficials de la UE.

Amb la decisió es dóna resposta a la petició feta pel govern espanyol. El febrer passat, Albares va enviar una carta al secretari general de les Escoles Europees, Andreas Beckmann, en què insistia en la voluntat de l’estat espanyol d’introduir progressivament el català com una “altra llengua nacional” espanyola que s’ofereix a aquests centres a partir del curs 2025-2026.

En la missiva, també recordava que, per implementar la mesura, no s’han de desviar recursos que la xarxa d’escoles té assignats a les seccions espanyoles perquè l’estat es compromet a “assumir tots els costos addicionals derivats de la inclusió del català al currículum”.