La paradoxa és tan vella com la literatura mateixa: com pot un esperit sensible –perquè crear bona literatura exigeix sempre tenir una sensibilitat personal molt gran– contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa? O a l’inrevés, si ho preferiu: com pot un cervell anquilosat en posicions d’extrema dreta i enverinat per l’odi produir de manera simultània pàgines brillants, àgils i profundes? No vull embolicar-me gaire ni ser especialment dogmàtic, però la cosa té intriga, com a mínim, per a mi.

El cas de Vargas Llosa, acabat de traspassar, és potser el més escandalós dels darrers temps: un escriptor que comença la seua vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com qui més, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell. Camins inversos als que la lògica –o, si més no, la tradició d’una certa lògica humanística– faria esperar.

És cert que no estava sol, ni era l’únic: T.S. Eliot, Knut Hamsun, Ezra Pound, Céline, Borges, Gabriele D’Annunzio mateix… La llista és tan llarga com incòmoda. Tots ells, grans entre els grans de la lletra impresa, tots ells –al mateix temps– uns nans morals, si més no, segons la meua escala de valors.

La incapacitat per entendre aquest fenomen m’ha perseguit tota la vida i m’ha obsessionat. Jo vaig fer uns mesos de servei militar a Rabassa, a Alacant, especialment soporífers. Hi havia una biblioteca minúscula, dins la caserna, i hi vaig passar moltes hores matant l’avorriment d’unes vesprades inacabables sense res a fer. Entre els pocs llibres –al costat d’uns quants tractats d’artilleria que em vaig llegir, desesperat per la quantitat d’hores mortes–, hi havia un parell de llibres de Borges que jo em negava, militantment, a fullejar. Era l’època més dura de les sanguinàries dictadures militars al con sud americà i jo no podia suportar la idea, ni tan sols, de llegir res que hagués eixit de la ploma d’un home que defensava explícitament i obertament els assassinats i els assassins, la repressió brutal, l’ús de la tortura, el règim militar.

Però va arribar un dia, quan ja no em quedava ni tan sols cap d’aquells estúpids tractats d’artilleria per llegir, que no vaig tenir cap més remei que agafar els llibres de Borges. I no em reca gens de dir que em van trasbalsar. Em recorde a mi mateix, ajocat contra un mur de la caserna, plorant d’emoció després d’haver llegit Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto. Però desesperat, al mateix temps, interrogant-me en veu alta com era possible que un home capaç d’imaginar l’Aleph —aquell punt de l’espai que conté tots els punts i representa la tensió entre l’universal i el particular— fos al mateix temps un ésser incapaç de veure la misèria evident i el reduccionisme extrem de les dictadures que aplaudia en públic? Digueu-me curt o obtús, però ni me’n sabia avenir aleshores, ni me’n sé avenir encara avui.

No tinc, per tant, cap resposta al dilema. Però això no m’impedeix, en canvi, constatar que l’exemple d’aquestes vides –la de Mario Vargas Llosa, concretament avui–, al final ens encara a tots a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones. Que aquesta és potser una de les il·lusions romàntiques que tots tenim més arrelades i que hauríem d’anar abandonant, per reconèixer –com va dir algú que ara mateix lamente no recordar qui era– que la bellesa és amoral i que en això rau, precisament, el seu poder i el seu perill. Tot alhora.

 

PS1. L’Assemblea Nacional Catalana viu des de fa temps complicacions orgàniques importants. Ara, segons que explica Arnau Lleonart en aquest article, el darrer intent de rebaixar la tensió interna s’ha fet miques. Evidentment cadascú té dret a defensar el que crega convenient, però crec que en algun moment d’aquesta batalla interna fóra bo que tothom tingués clar que una trencadissa de l’ANC seria un desastre total pel país.

PS2. L’Enquesta de Participació Cultural, elaborada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aprofundeix en els hàbits de la població en l’àmbit de la cultura, per a escatir, per exemple, en quines activitats –o de quina mena– consumeixen, però també dedica un apartat, preocupant, als usos lingüístics, que Alex Solano analitza en aquest article.

PS3. L’escriptor Ramon Solsona ha fet memòria de la seua infantesa al llibre El carrer de la xocolata. Joan Safont ha parlat amb ell i ha eixit aquesta entrevista: “Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets”

PS4. Molts lectors d’aquest diari són seguidors dels viatges de Sergi Unanue i de la seua manera de narrar territoris poc coneguts o difícils d’arribar-hi. Avui ens sorprèn encara més amb la que és la primera crònica d’un viatge apassionant a l’Antàrtida. La narració i les fotografies que ens ofereix del seu pas per aquell continent tan ignorat paguen molt la pena: Viatge a l’últim continent verge: l’Antàrtida

L’escriptor Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) va néixer al carrer de Bellver de Gràcia, conegut per l’olor de xocolata de la fàbrica Nederland, on es produïa el Colacao. Escriptor, poeta satíric amb el pseudònim de lo Gaiter del Besós, guanyador del premi Sant Jordi amb L’home de la maleta, col·laborador de mitjans de comunicació, guionista de sèries de televisió i, fins i tot, autor de l’himne del centenari del Futbol Club Barcelona, ara fa memòria de la seva infantesa a El carrer de la xocolata (Proa). El llibre aplega els records compartits amb els seus germans i que evoquen la vida menestral de la vila, els canvis introduïts per la societat de consum i aquell omnipresent franquisme que mirava d’adoctrinar infants i joves. Una evocació que tots els nascuts als anys cinquanta podran fer seva. Ens trobem amb Solsona a la llibreria la Memòria, a la plaça de la Vila de Gràcia, per parlar-ne.

—El carrer de la xocolata són unes memòries d’infantesa no tan sols de Ramon Solsona, sinó també d’Assumpta, Carles i Pep Solsona.
—Sí, senyor. Són escrites en primera persona del singular, perquè hi ha moltes reflexions meves, però d’altres les dic en primera persona del plural. No jugava pas sol al pati i la família era de tots quatre.

—Com ha estat el mètode d’escriptura?
—En dues parts. Feia temps que anotava anècdotes, situacions, coses que a vegades havia fet servir en novel·les, com és lògic. Però, un dia, vaig reunir els meus germans, els vaig donar una llibreta i els vaig dir que anessin apuntant tot allò que recordessin de la infantesa. No calia que ho expliquessin, només que escrivissin “arrencar cebes”, ja sabria de què parlaven. Després, vaig recollir les llibretes, vaig fer una llista bastant llarga de coses que em deien, i els la vaig tornar corregida, com feien els mestres d’abans, amb llapis vermell i en castellà i amb nota. Ens ho vam passar molt bé. Ens vam trobar unes quantes vegades, perquè del primer esborrany a la llista definitiva hi ha grans diferències.

—I diferències entre els germans grans i els germans petits.
—En general, els records són comuns i compartits, però hi ha discrepàncies, hi ha controvèrsies sobre si això no va anar així, sobre si això li va passar a l’un o a l’altre… Però en un clima molt agradable.

—I entre la vostra germana i els nois?
—En aquell moment potser no n’érem conscients, però, òbviament, hi havia una gran diferència i sobretot ara, a l’hora d’escriure, encara no he notat més. Els esculls que va tenir la meva germana per a estudiar, sobretot, no els vam tenir nosaltres. Ara està jubilada, però va fer oposicions a càtedra de belles arts i va fer una carrera magnífica. M’explicava que quan tenia quatre anys, estàvem jugant i la mare li va donar un drap perquè tragués la pols. Quan ella va preguntar per què, li va dir que perquè era una nena. A les nenes se les ensenyava a cosir i a resar a la Mare de Déu i, de la seva classe, només ella va estudiar carrera i una altra va fer batxillerat elemental.

—Dediqueu el llibre a la vostra generació, els nascuts als cinquanta, en ple franquisme, dels quals dieu que heu sortit força bé, força normals.
—És un miracle de la vida. Per una banda, teníem el franquisme aquell que, si bé de petit et rebota molt, va entrant. Cantàvem “prietas las filas, recias, marciales…”. Per una altra, hi havia una alimentació deficient, una sanitat que tot just començava a vacunar. Hi havia la pòlio, que feia estralls, en aquell moment. Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets.

—El carrer de Bellver de Gràcia estava marcat per la fàbrica del Colacao.
—Ara fa molts anys que no hi és, però hi ha gent que sabia on vivia i em deia que sabia que era prop de casa quan notava l’olor de xocolata.

—Vau arribar a avorrir-la, l’olor de xocolata?
—És que ni la notàvem! Saps aquella gent que viu al costat d’una estació de tren i passen trens tota la nit i no els senten? Doncs a nosaltres ens passava igual.

—Demaneu una placa per a alguns veïns de l’edifici on vivíeu, com la família Sendrós o la senyora Anita.
—Ara diria una paraula molt desgastada, com és entranyable, però és que són records molt bonics. Els nens, de tots els temps i de tots els llocs, noten de seguida la gent que és afable, la gent que és afectuosa, i la gent que és aspra o que no té sintonia amb els nens. I quan tu has estat tractat així, mantens una gran estima per ells.

—Els veïns es presentaven a les cases per qualsevol cosa. No hi havia, potser, aquest individualisme tan gran que vivim actualment…
—Insisteixo a dir que Gràcia no era diferent de qualsevol altre lloc. Les cases, fins i tot a l’Eixample, que no és gaire poble, eren una mica de tothom. I els nens, sobretot els nens, també. Aquell exèrcit de criatures anàvem d’una casa a una altra amb molta naturalitat. Jo mateix havia fet amistat amb els veïns d’amics, perquè jugàvem junts.

—Fins i tot recordeu el cas d’un veí que va venir a consultar-vos un dubte lingüístic…
—L’Adolfo, pronunciat amb u final. Va venir un dia i ens diu, “vosaltres que sou gent instruïda, arena i sorra són dues paraules catalanes?”. Ell era paleta i feia morter amb calç i sorra. I també hi havia el cas de les injeccions, que eren un autèntic servei comunitari. Quan calia, anaves a casa d’algú que sabia posar injeccions.

—Gràcia era més vila o més barri?
—Llavors era molt vila. Hi vaig néixer el 1950 i en vaig marxar el 1973, però l’àvia Ventureta, quan hi va anar a viure, des del terrat veia el mar. És a dir, que Gràcia tot just s’urbanitzava. Al meu temps, conservava un aire molt de poble, que encara ho havia estat més quan el pare era petit. Era un barri de Barcelona, però els barris de Barcelona eren tots molt iguals. En canvi, n’hi ha uns quants que tenien un accent més marcat d’antiga vila: Sant Andreu, Hostafrancs, Sant Antoni, i Gràcia, per exemple. A Gràcia, com en altres llocs, baixàvem a Barcelona.

—Descriviu la vostra família com a catòlica, integèrrima, però no integrista.
—L’integrisme és aquesta Església del morro fort, repatània. En canvi, a casa eren molt oberts, van viure molt intensament el Concili Vaticà II. Això sí, venien d’una tradició catòlica practicant per les quatre bandes de la família. Tant els avis paterns com els materns eren de seguir les devocions, els preceptes, les misses… Però una cosa era la vivència familiar de la religió i una altra, aquell nacionalcatolicisme embafador, castellà, que no et deixava respirar. Insuportable.

—La família de la mare provenia del carlisme, i ella mateixa havia estat de la Federació de Joves Cristians (FJC), fejocista.
—Sempre va mantenir l’esperit dels fejocistes, i d’Unió Democràtica, molt associada a la FJC. De la Unió de Carrasco i Formiguera, que ella havia conegut. Era un catalanisme catòlic, molt independentista, molt patriòtic, molt abrandat.

—I, per tant, van viure un esquinçament important amb la guerra i la violència anticlerical, no?
—He volgut explicar les coses tal com van ser. Nosaltres, els fills d’aquella generació, per entendre’ns, som d’esquerres o tenim una visió predominantment d’esquerres. I anem a favor de tot allò que era en aquell moment el republicanisme, el catalanisme, l’antifeixisme. Però va haver-hi una revolució sagnant, sagnant, una rereguarda criminal que ha estat molt amagada en la història, perquè hi ha hagut un interès de no mirar gaire els disparats que es van fer. I a casa, que no es poguessin tenir imatges, resar el rosari, batejar una criatura o casar-se per l’església, que els capellans els matessin com conills… havia marcat molt.

—La família era molt prototípica de l’època. El pare comercial amb unes quantes feines, treballant moltes hores, i la mare, mestressa de casa. D’alguna manera és un retrat gairebé d’un barceloní tipus de l’època.
—No és l’autobiografia d’un escriptor, sinó d’un nen de Barcelona. Un nen d’una família treballadora o menestral amb quatre fills, que no era gens estrany en un moment de natalitat disparada. Per tant, és un retrat molt estàndard, molt de l’època.

—Vau tenir l’oportunitat, amb els germans, de tornar a entrar a la casa familiar, on ara viuen els Sariola-Vallribera i, de fet, hi treballa Martí Sales.
—Em sap greu no haver-lo conegut i, de fet, ho vaig saber després, que treballava al “quarto d’allà baix”, com en dèiem nosaltres, una caseta al fons del jardí. No només és renebot de Joan Sales, sinó que és entreparent de la meva tia Mercè Sales, dona del meu oncle Carles, que també té casa a Vall-clara, com tots els Sales.

—Parleu dels espais de la casa, dels objectes, del contingut de la farmaciola, de l’habitació dels mals endreços, que en dèieu el quarto fosc, dels objectes quotidians que marquen època…
—D’objectes i de marques, que és una dèria meva, perquè toca molt la llengua. Hi ha coses que s’incorporen a la llengua. Per exemple, de l’insecticida Flit en va sorgir el verb flitar, incorporat totalment a la llengua quotidiana. I les marques també estan molt associades al comerç i a la vida quotidiana. La meva mare ens havia rentat a nosaltres amb Homo, un dels primers sabons per a rentadora. A partir dels anys seixanta, comença a haver-hi una millora del nivell de vida general, i aquesta classe menestral comença a ser una mica classe mitjana. Per exemple, tota la gent de la meva edat recorda de manera molt viva quan va entrar el primer televisor a casa, quan va entrar el paper de vàter, quan van entrar els primers electrodomèstics…

—L’escola era en castellà, però al pati es parlava en català. Era una mica a l’inrevés que ara…
—A Joan Veny, a qui m’uneix una gran amistat i admiració, una vegada li explicava que al pati, quan algú tocava la pilota amb les mans, dèiem “jems”. Com una evolució de l’anglès hands al castellà “hens”, i nosaltres el vam catalanitzar espontàniament. Va quedar molt parat. Encara que l’escola fos en castellà, el pati era lliure.

—M’ha sorprès que no us deixessin jugar al carrer!
—De cap manera. Per dos motius. Un és que jugar al carrer fa trinxeraire. I trinxeraire era una paraula que es deia molt. Encara recordo llunyanament jugar a trencar fanals del carrer a cops de pedra. Sembla una cosa inaudita, però els nens que jugaven al carrer eren bastant assilvestrats. I, per altra banda, hi havia un trànsit relatiu, de cotxes i carros.

—A l’escola és on es veu el franquisme. Especialment, a l’escola pública on vau anar.
—Tenia amics que anaven als “hermanos”, on els van embafar d’exercicis espirituals, resos, novenes… Ara, quan vam anar al Rius i Taulet, vam aprendre tota una sèrie d’himnes falangistes que no cantaré ara perquè no em dóna la gana. A l’Institut Menéndez y Pelayo no ens feien cantar el “Cara al sol”, però ja el duia après de l’escola, i ens feien hissar la bandera amb l’himne nacional. En general, hi havia més presència de l’aparell feixista, però menys del nacionalcatolicisme de les escoles religioses. No ens portaven a confessar, ni fèiem el primer divendres de mes.

—De l’escriptura, m’ha fet riure l’ús d’anglicismes de manera irònica.
—Tinc un lingüista d’ofici o de guàrdia, digues-l’hi com vulguis, i vulguis que no, en qüestions de llenguatge, m’hi fixo. Volia veure com havia anat canviant la llengua, com s’havien incorporat paraules que no calen, anglicismes, o tecnicismes absurds. No deixa de ser una història de la normalització a peu pla. Aleshores, dèiem pasillo i vacacions tranquil·lament. A la meva família, l’avi es deia Carles, el meu germà Carles, i el meu cosí també. A tots els dèiem Carlos.

—Era una llengua més genuïna?
—El català popular era riquíssim. Que tenia barbarismes? I tant! Però era ric, plàstic, creatiu, amb una fraseologia absolutament genuïna. Em dol quan la gent gran diu que no sap parlar català, perquè no el va aprendre a l’escola i se’ls va acomplexar perquè deien basura i buzón, quan en realitat tenien una riquesa genuïna i popular. Per exemple, el d’ençà, jo l’he viscut com una cosa viva, i ara es fa servir un des que de laboratori, que no he dit mai.

—Les coses comencen a canviar quan apareix el 600?
—Abans del 600 va haver-hi uns microcotxes, un dels quals era el famós Biscúter. Els Vilalta tenien un Biscúter familiar, que sembla una contradicció de termes. El pare va estar a punt de comprar un Goggomobil, que era un microcotxe alemany, i el recordo al menjador amb tot de prospectes i papers, fent comptes. Llavors tot es comprava amb lletres, a terminis… I al final es va comprar el 600, que va canviar-ho tot i va posar fi als microcotxes. Però, no només això, sinó que va canviar moltes coses: la mobilitat, la sociologia… A partir de llavors, es va poder sortir, encara que fos ficant-nos els quatre germans darrere el cotxe com sardines en llauna.

—Els pares es tornen domingueros.
—No hi ha una paraula equivalent en català. I és el diumenge perquè el dissabte era un dia laborable i lectiu a les escoles al matí. Fins l’any 1970, quan es va aprovar la llei general d’educació, i es va considerar que el dissabte no havia de ser lectiu, per fer esport, per fer activitats, no es va començar a generalitzar la idea de cap de setmana. Abans, la gent només tenia el diumenge per a sortir amb el 600, parar al costat de la carretera amb taules de càmping i passar-hi el dia.

—També parleu del món del lleure: les revetlles i les festes populars…
—Llavors no hi havia discoteques, tot just va començar el San Carlos Club, amb els Sírex. A casa per Sant Joan fèiem una festassa, amb paperets i garlandes, petards, bengales.

—Era normal que els avis visquessin a casa, oi?
—Els avis vivien i morien a casa. Recordo l’àvia de cos present a casa, perquè això dels tanatoris no existia. Muntaven un cadafal, uns ciris i es vetllaven a casa.

—Un altre canvi rellevant va ser la televisió.
—Som d’una generació pre-televisiva, i això marca… Llegíem tebeos. La coberta del llibre és molt bonica. És una foto de l’Eugeni Forcano de l’any 1962 i podríem ser nosaltres. Tots hi llegeixen tebeos. Som d’una època que jugàvem molt al pati, als jocs tradicionals, als Juegos Reunidos, al Palé, llegíem el TBO i el Pulgarcito. La televisió va obligar a recompondre els menjadors. La ràdio havia estat un senyor moble, però quan apareix el transistor, la ràdio portàtil fa nosa. Llavors, la majestat va ser l’aparell de televisió amb les antenes de banyes, les tauletes de fòrmica amb rodetes. El gran boom de la televisió va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola, que era espanyola. Les botigues de televisors els tenien tots engegats i la gent s’arraïmava als aparadors per mirar una cosa tan nova. Tot i ser una tele de pega i mastega, va trasbalsar-ho tot. Com havíem fet amb la ràdio, que tota la família ens reuníem per escoltar el conte de Tambor, patrocinat per La Casa de las Mantas, amb guió d’Armando Matías Guiu i que tota la meva generació recorda, vam traslladar la devoció a la tele, que només era una.

—De mica en mica, amb els esplais, els Lluïsos, els cinefòrums i la Nova Cançó, us aneu desvetllant.
—L’institut marca un canvi. El franquisme no ha aconseguit atrapar-nos, i passem a ser actius d’una majoria silenciosa en ebullició. Qualsevol acte cultural es converteix en una reivindicació de llibertat. Especialment, la Nova Cançó o el Grup de Folk, que tenien la capacitat d’encendre una espurna de la qual semblava que havia de sortir la revolució immediatament.

—L’intent del franquisme d’espanyolitzar-vos va fracassar, doncs?
—Havia de fracassar per força, perquè era tan ridícul, tan impostat. Ara bé, encara que ara faci riure tot això, explicar un acudit de Franco dins de casa, això es feia en veu baixa, amb por. La sensació de terror que el franquisme entrava a tot arreu, que podies ser detingut arbitràriament i ho podies passar malament, estava tan arrelat, que fa entendre el silenci de molta gent, que no vol recordar episodis ni vivències de la guerra i la postguerra, les represàlies. Tot allò era viu.

—Aquest és un llibre amable, però tracta una època que d’amable no ho era gens.
—He volgut que fos amè, perquè ara està de moda que les memòries siguin agres, que treguin la roba bruta de casa, de tothom. Volia que fossin una lectura amena, agradable. Excepte el franquisme, perquè aquí sí que tenia unes quantes coses pendents per ajustar comptes. I no me les he guardades.

 

The Washington Post · Rick Noack

Istambul, Turquia. Tres setmanes després de la detenció de la figura més destacada de l’oposició turca, els enfrontaments als carrers entre els manifestants i la policia han començat a remetre. Però els joves turcs, el gran motor del moviment, han promès de continuar resistint.

Després de gairebé 2.000 detencions en les manifestacions de les darreres setmanes, els joves activistes han adaptat les seves tàctiques al nou moment polític: han inundat les xarxes socials de missatges de protesta, han boicotat empreses que consideren vinculades al govern i, fins i tot, s’han negat a fer els exàmens finals.

Aquests joves pertanyen a una generació que tan sols ha conegut el govern de Recep Tayyip Erdogan, a qui els crítics acusen d’haver afeblit la independència dels mitjans de comunicació i la societat –i també els seus oponents polítics– durant més de dues dècades al poder. La majoria dels joves turcs no es fan il·lusions sobre les possibilitats d’aconseguir canvis immediats a l’statu quo. Però després d’anys d’immobilisme polític, alguns diuen que les protestes, si més no, els han ajudat a imaginar un futur diferent.

“Per primera vegada, ja no em sento desesperançat”, diu en Baris, un estudiant d’història de 23 anys. Com altres joves que apareixen en aquest reportatge, en Baris parla amb la condició de ser identificat tan sols amb el seu nom de pila per por de ser detingut.

L’estudiant va afegir-se a les protestes el 19 de març, dia en què Ekrem Imamoglu –batlle d’Istambul i principal rival polític d’Erdogan– va ser detingut acusat de corrupció i terrorisme. Imamoglu, que roman a la presó, nega els càrrecs de què l’acusen. I alguns grups de defensa dels drets humans consideren que és una detenció política.

La magnitud i força de les protestes impulsades pels joves ha sorprès fins i tot els analistes més veterans de la política turca. “Pocs de nosaltres esperàvem que aquesta generació faria una cosa així”, diu Gonul Tol, investigador de l’Institut d’Orient Mitjà.

Molts turcs, diu Tol, van desconnectar de la política el 2013 arran de la campanya de repressió del govern contra les protestes del Parc Gezi, que van començar en oposició a un projecte de desenvolupament urbà però que van acabar canalitzant un descontentament més ampli amb el govern. Després de sobreviure a un intent de cop d’estat l’any 2016, Erdogan va refermar el control sobre la societat i la política de Turquia: va silenciar periodistes dissidents, va detenir diputats de l’oposició i va purgar acadèmics. D’aleshores ençà, les protestes contra el govern han estat esporàdiques, fins i tot, durant uns anys en què la inflació al país s’ha enfilat i en què el descontentament popular amb el govern s’ha aprofundit.

“Les protestes als carrers m’han fet obrir els ulls”, diu l’Esin, de 23 anys, que explica que la seva família dóna suport a Erdogan i no sap que ella ha participat en les manifestacions.

“La gent n’està farta: del govern, de viure així i de despertar-se amb notícies horribles gairebé cada dia”, diu Nazli Eylul Ozdemir, de 33 anys, els vídeos sobre les protestes de la qual s’han fet virals a les xarxes socials.

L’esclat espontani d’ira augura un nou capítol en la història del país, segons que expliquen els analistes, en què els joves se senten com més va més empoderats per a alçar la veu en públic contra el govern.

Soner Cagaptay, director del Programa de Recerca sobre Turquia del Washington Institute, explica que les protestes exemplifiquen el problema demogràfic del govern d’Erdogan, que registra cotes de suport més baixes entre les generacions més joves.

Una coalició ben àmplia

Tot i haver estat encapçalades pel Partit Republicà del Poble (CHP) d’Imamoglu, el principal partit de l’oposició a Turquia, les protestes han atret un sector ampli de la societat turca. Fins i tot, nacionalistes d’extrema dreta i kurds –dos grups que rarament coincideixen políticament– s’hi han afegit, i han substituït les pancartes partidistes per banderes turques.

Amb el pas dels anys, el govern ha anat alienant tots i cadascun dels diferents grups polítics del país. Ho explica així Rumeysa Camdereli, fundadora de l’Associació de Dones Havle, una organització feminista musulmana. Umit Ozdag, cap del Partit de la Victòria, d’extrema dreta i anti-immigració, fou empresonat aquest gener; l’ex-cap del partit pro-kurd, Selahattin Demirtas, és a la presó d’ençà del 2016.

Camdereli explica que li preocupa el caràcter nacionalista d’alguns dels càntics que se senten als carrers, però que també l’encoratja veure com els turcs han deixat de banda les diferències ideològiques per fer front comú contra el govern. A diferència de protestes anteriors, assegura, aquest moviment “realment reflecteix la diversitat del poble turc”.

Els aliats d’Erdogan neguen que la joventut del país s’hagi girat d’esquena al partit del president, l’AKP. Ahmet Fethan Baykoc, diputat del partit, reivindica que l’AKP ha rebaixat a divuit anys l’edat mínima dels candidats polítics, un canvi que considera que “ha donat als joves veu i vot en l’avantguarda de la política i l’activitat parlamentària”.

Però als campus universitaris el descontentament amb el govern és com més va més evident. Aquests darrers anys, estudiants de tot l’espectre polític s’han oposat al nomenament de rectors universitaris considerats lleials al president. Sovint, aquesta oposició ha pres forma de boicots o concentracions multitudinàries.

Quan Imamoglu fou detingut, el mes passat, aquestes xarxes estudiantils van dur als carrers del país les protestes amb què durant anys s’havien manifestat als campus del país. La força dels estudiants va agafar per sorpresa el govern mateix, que sovint havia provat de presentar les protestes universitàries com un moviment marginal.

L’escala de les mobilitzacions es deu, en bona part, a la gran popularitat que té Imamoglu entre l’electorat turc. El batlle d’Istambul és l’únic rival capaç de plantar cara a Erdogan, segons que explica el politòleg Mert Arslanalp. Així i tot, afegeix, les protestes “responen més a la voluntat de defensar els romanents de la democràcia turca que no pas de visibilitzar el suport a Imamoglu”.

Fins ara, explica Arlanalp, hi havia “una certa creença que l’oposició, algun dia, podria guanyar”. La detenció d’Imamoglu sembla haver fet canviar de parer molts turcs. “Ha estat l’últim clau al taüt”, diu.

Mà de ferro

La resposta del govern a les protestes ha fet recordar a molts turcs la campanya de repressió contra el moviment de protesta de Gezi. “No podeu obstruir el curs de la justícia”, digué Erdogan la setmana passada als manifestants, a qui acusà de terrorisme.

A diferència del 2013, l’economia turca es troba en una situació desesperada, cosa que ha fet trontollar la base de suport d’Erdogan. D’ençà de la sorprenent victòria d’Imamoglu en les eleccions municipals d’Istambul del 2019, l’AKP ha estat derrotat en unes altres eleccions locals d’alt perfil: ara la mà de ferro del govern contra els manifestants podria fer escampar aquest moviment anti-govern per la resta país.

Mentrestant, les autoritats turques no han sabut explicar per què alguns manifestants han estat empresonats en seccions generalment reservades per a presos d’alt risc. Molts dels detinguts, en edat universitària, han estat empresonats per càrrecs que no comporten penes de presó en el codi penal turc: encara que fossin declarats culpables, segons que han explicat els advocats, el govern hauria de deixar-los en llibertat immediatament.

Sinan Sayin explica a The Washington Post que la seva filla Irem, de 21 anys, va ser detinguda per la policia poc després de separar-se de la seva família durant una protesta. Acusada de violar la llei turca de manifestacions, la Irem no va ser posada en llibertat fins dijous passat, després de més de dues setmanes a la presó.

“Tothom sap que aquestes detencions són completament arbitràries”, digué Sayin en un concert fet dimarts de la setmana passada a Istambul, sota una forta presència policial, per a exigir l’alliberament dels manifestants que continuaven en presó preventiva, la majoria dels quals foren alliberats entre dijous i divendres. Molts assistents van tapar-se la cara amb màscares o mocadors per por de ser identificats per les autoritats.

Un futur incert

Erdogan ha treballat, durant dècades, per llaurar-se una reputació d’home fort, i ha consolidat una coalició electoral que inclou conservadors religiosos, votants de classe treballadora, populistes, nacionalistes i elits empresarials alineades amb l’estat.

El president turc continua presentant-se a si mateix com un defensor dels valors islàmics que ha millorat la situació dels grups desafavorits i que ha modernitzat Turquia. Els seus partidaris coincideixen a assenyalar-lo com la figura clau rere els grans projectes d’infrastructures que s’han construït aquests darrers anys al país, incloent-hi nous aeroports, autopistes i línies de TGV.

Però les pràctiques financeres del govern, contràries a l’ortodòxia econòmica, han empès l’economia del país al caire de l’abisme. La taxa d’inflació anual arribà a un pic d’un 86% a final del 2022, i avui dia continua vorejant el 40%.

L’augment dels lloguers, paral·lelament, ha expulsat més i més famílies del centre de les grans ciutats del país, mentre que els graduats universitaris tenen com més va més dificultats per trobar feina en els seus àmbits d’especialització.

Erdogan ha trencat la creença que l’educació es tradueix en èxit, segons que explica Bahadir Ozgur, columnista econòmic resident a Istambul. “La gent amb estudis universitaris abandona el país perquè no hi veu cap futur”, diu.

Els joves manifestants, per la seva banda, han emprès un moviment de boicot contra cadenes de cafeteries, canals de televisió, marques de cotxes i altres empreses percebudes com a pròximes al govern.

En Berat, de 21 anys, regenta una de les cafeteries que han estat víctimes d’aquest boicot a Istambul. Fa costat als clients que no hi assisteixen, però diu que no té més remei que continuar-hi treballant, si més no, ara com ara. “Costa molt, trobar una feina decent”, afirma.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’Enquesta de Participació Cultural, elaborada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aprofundeix en els hàbits de la població en l’àmbit de la cultura, per a escatir, per exemple, en quines activitats –o de quina mena– consumeixen.

Un dels apartats de l’enquesta són els hàbits lingüístics de la població en el món de cultura, però també en molts més. Una primera diferència evident és la qüestió de poder emprar la llengua que es considera com a pròpia sempre que es vol. Un 44,2% dels qui consideren el català la seva llengua afirmen que no el poden emprar sempre a Catalunya; entre els que tenen el castellà solament ho diuen l’11%. És a dir, una proporció d’1 a 4. I això malgrat que un 95% dels habitants assegura que entén el català.

Semblantment, l’enquesta revela que un 29,4% dels qui tenen el català com a llengua habitual ha viscut alguna situació “que li ha generat malestar o incomoditat” pel fet d’haver-lo emprat; entre els qui tenen el castellà com a llengua habitual ho diuen un 16,2%.

Les diferències en l’àmbit cultural

Quan es pregunta als enquestats sobre els hàbits lingüístics en l’àmbit de la cultura, trobem uns comportaments clarament diferenciats. Entre els qui consideren que la seva llengua és el català, la majoria consumeixen habitualment tant continguts en català com també en castellà, gairebé al mateix nivell. Un 81% visualitza continguts audiovisuals en català i un 73% en castellà; de la mateixa manera, un 68% escolta música en català i un 64% en castellà.

Solament trenca aquesta tendència la ràdio, en què el català és clarament majoritari entre els qui tenen el català per llengua pròpia, i tan sols un 26% consumeix continguts en castellà. Tampoc no la compleix el cinema, en què la majoria dels qui tenen el català com a llengua consumeixen films en castellà, tot i que en gran part és perquè tan sols un film de cada deu dels que es projecten a les sales de cinema té versió catalana, i molt sovint en les pitjors franges horàries.

En canvi, entre els qui tenen el castellà com a llengua pròpia, la dinàmica és molt diferent. Com es pot comprovar en el gràfic interactiu, la gran majoria del contingut que consumeixen són en castellà, i el català hi és molt menys present. A diferència dels qui tenen el català com a llengua pròpia, amb un consum més equilibrat, solament un 24% dels qui tenen la llengua castellana com a pròpia escolten música en català i un 9% llegeixen llibres en aquesta llengua. L’únic àmbit on trobem una presència important del català és a la ràdio, en què un 46% consumeix també ràdio en català, tot i que a un nivell força més baix que no pas la ràdio en castellà (76%).

Això, a grans trets, significa que els qui tenen el català com a llengua pròpia fan servir habitualment, gairebé indistintament, totes dues llengües; i els qui hi tenen el castellà donen prioritat gairebé exclusiva al castellà. Això també fa que, encara que els grups lingüístics puguin ser semblants segons l’enquesta, el castellà es consumeixi en total molt més que no pas el català.

El contrast encara és més gran si observem els més joves, els que tenen entre catorze anys i vint-i-quatre. Així com els qui tenen el castellà com a llengua d’identificació fan un ús semblant a la resta de generacions, els joves que diuen que la seva llengua és el català encara empren més el castellà. En molts àmbits culturals fan un ús del català menor que no pas el castellà, inclosa la televisió i continguts audiovisuals, internet, música o llibres i, òbviament, el cinema.

Un comportament que s’estén a tots els àmbits

L’actitud en l’àmbit de la cultura no és excepcional, sinó que succeeix en molts altres. En aquesta enquesta se’n tracten uns quants, com ara quedar amb els amics, fer servir el mòbil o parlar amb els companys o els clients a la feina: també trobem que és molt diferent el comportament segons si la llengua pròpia és el català o el castellà.

Menys de la meitat dels qui tenen el català com a llengua pròpia empren exclusivament el català en algun dels àmbits de la seva vida. Sigui en un bar o restaurant (44%), amb els amics (43%), o quan van a comprar en botigues (43%) o grans establiments (37%). En canvi, més de la meitat de la població que té el castellà com a llengua pròpia la pot fer servir exclusivament sense haver de fer mai ús del català. L’únic àmbit on menys de la meitat diu que mai no fa servir el català és amb clients de la feina, on el 40% diu que parla sempre en castellà.

L’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, segons la nova EULP

En aquesta línia, algunes altres enquestes, com la sociopolítica del CEO del mes de novembre, mostren aquesta mateixa actitud entre els catalanoparlants. Un 52% es mostrava d’acord sobre el fet que “hi ha situacions en què prefereixo parlar en català però acabo parlant en castellà per evitar problemes”; és a dir, més de la meitat de catalans, però solament un 22% dels que tenen el castellà com a llengua.

De la mateixa manera, un 36% dels enquestats que tenen el català com a llengua pròpia reconeixen que la majoria de vegades no els atenen en la seva llengua. Sobre això, la majoria dels qui tenen el català com a llengua materna prefereixen parlar en castellà quan se’ls interpel·la en aquesta llengua (62%), una tendència que s’accentua entre els joves que tenen entre 16 anys i 34.

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos la tria, us hem fet una llista de deu clàssics de la literatura universal i catalana. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen, entre més, Persuasió, de Jane Austen, Orestea, d’Èsquil, i L’edat de la innocència, d’Edith Wharton. Així i tot, no hi falten clàssics catalans, com la publicació d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, que ha fet l’editorial Barcino, o Ocells de fang, de Santiago Rusiñol, que publica la nova editorial gironina Cap de Brot. Tampoc no hi podia faltar la reedició que ha fet l’editorial Bromera de La dona forta, amb motiu de l’any Maria Beneyto.

Chéri

Colette

Traducció: Teresa Florit Selma

Editorial: LaBreu

Publicada l’any 1920, Chéri és una novel·la que va tenir un èxit immediat. En el llibre, Colette explora les subtileses de l’amor i la passió per mitjà de la complexa relació entre la Léa de Lonval, una demi-mondaine que voreja els cinquanta anys, i en Chéri, un jove atractiu fill d’una amiga seva. Tot plegat ambientat a la Belle Époque de París.

Orestea

Èsquil

Traducció: Eloi Creus i Miquel Desclot

Editorial: La Casa dels Clàssics

L’Orestea és una trilogia d’obres dramàtiques de la Grècia antiga escrita per Èsquil, dramaturg grec predecessor de Sòfocles i Eurípides i considerat el creador de la tragèdia grega. Orestea és una obra important i transcendental perquè és l’única obra que es conserva del teatre grec antic. A més, és el darrer volum de les Tragèdies d’Èsquil que ha editat La Casa dels Clàssics, formades per Agamèmnon, Les Coèfores i Les Eumènides.

Persuasió

Jane Austen

Traducció: Maria Rossich

Editorial: Viena

Els experts consideren Persuasió la gran novel·la de maduresa de Jane Austen. Va publicar-se pocs mesos després de la seva mort, el 1817. En aquesta obra, Austen ens presenta Anne Elliot, una dona de vint-i-nou anys que reconsidera un amor de joventut que en el seu moment va rebutjar. Un llibre, doncs, que parla d’amor i de segones oportunitats.

La dona forta

Maria Beneyto

Editorial: Bromera

Per a commemorar l’any Maria Beneyto, l’editorial Bromera ha reeditat l’obra més popular de l’autora, La dona forta, publicada per primera vegada el 1967. Segons l’editorial, Beneyto és una de les autores més brillants de les lletres valencianes. En aquesta obra, l’autora ens situa en un ambient burgès on un grup de dones desafien les convencions d’una societat marcada per la repressió i el control franquista.

Els sots feréstecs

Raimon Casellas

Editorial: Barcino

Els sots feréstecs, publicada el 1901, és considerada la primera novel·la modernista i la que marca l’inici d’una de les èpoques més brillants de la narrativa catalana: el modernisme literari català. És una de les grans novel·les de començament del segle XX i un clàssic indiscutible de la literatura catalana. Mitjançant la història de mossèn Llàtzer, un capellà exiliat en una zona de muntanya, Casellas ens ofereix una societat canviant ambientada al tombant dels segles XIX i XX, marcada pel conflicte entre individu i societat, entre tradició i progrés.

Nicholas Nicleby

Charles Dickens

Traducció: Carles Llorach-Freixes

Editorial: Adesiara

Després de la ruïna i la mort del seu pare, en Nicholas Nickleby, un jove íntegre i despert, ha de procurar de mantenir la germana i la mare en uns temps difícils. A partir de la seva incorporació com a mestre en una escola rural, en Nicholas s’haurà d’enfrontar amb el seu oncle Ralph, un usurer despietat que maldarà per destruir-lo, a ell i la seva germana. Aquesta va ser la tercera novel·la de Dickens, publicada en fulletó de 1838 a 1839.

Vi de solitud

Irène Némirovsky

Traducció: Anna Casassas

Editorial: Cal Carré

Vi de solitud és considerada l’obra més autobiogràfica d’Irène Némirovsky, i tracta de la seva vida d’ençà que era una nena de vuit anys fins a la majoria d’edat. Allò que al principi sembla un retrat costumista d’una família burgesa és, en realitat, una història punyent de rebuig i repulsió de la protagonista cap a la seva família i, molt especialment, la seva mare. Tot plegat, Némirovsky ho ambienta de manera excel·lent en una Europa grisa durant la primera meitat del segle XX.

Ocells de fang

Santiago Rusiñol

Editorial: Cap de Brot

Ocells de fang, publicada per primera vegada el 1905, és un recull de relats tragicòmics protagonitzats per personatges ingenus que lluiten contra la realitat per trobar-hi el seu lloc. Podria ser a la selecció de relats i contes, però el fet que Rusiñol sigui una de les figures més importants del modernisme literari català fa que sigui inevitable considerar-lo un clàssic de les lletres catalanes.

L’edat de la innocència

Edith Wharton

Traducció: Marta Pera Cucurell

Editorial: Viena

En la dècada del 1870, un advocat jove i brillant anomenat Newland Archer es compromet amb la senyoreta May Welland, una noieta dolça i ingènua que ha estat educada per ser l’esposa perfecta. El matrimoni és previst per al cap de dos anys, però la relació de la parella trontolla amb l’aparició d’una cosina de la May, l’Ellen Olenska, una dona de trenta anys atractiva, independent i poc convencional que torna a Amèrica fugint d’un matrimoni amb un comte polonès. En aquest llibre, Wharton narra de manera excepcional un triangle amorós ambientat a la Nova York de l’edat daurada.

Mary, una ficció

Autor

Traducció: Esther Tallada

Editorial: Cal Carré

Fa poques setmanes, Antònia Carré-Pons, responsable de l’editorial Cal Carré, explicava això a VilaWeb: “Publicar aquesta novel·la de Mary Wollstonecraft (1759-1797) és un motiu de satisfacció doble. Primer, perquè l’autora és molt coneguda per haver estat una pionera del feminisme (i perquè és la mare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein), però no ho és tant com a novel·lista.” Escrita abans que la Vindicació dels drets de la dona (1792), Mary, una ficció (1788) és una novel·la de finals tràgics que rebutja els models femenins que la societat del segle XVIII oferia.

La jornada d’ahir va ser maratoniana a la Ciutat de la Justícia, però molt més tranquil·la que no la de divendres, quan van declarar com a investigats l’ex-consellera Salomé Pradas i el secretari d’Emergències, Emilio Argüeso. A les portes dels jutjats no hi havia cap concentració de víctimes i tant Bernabé com Mompó es van aturar a fer declaracions prèvies a l’interrogatori. A més, la policia espanyola havia disposat una mena de cordó de seguretat que divendres no hi era i tot va semblar molt més ordenat.

El caràcter de les compareixences també va ser molt diferent. Pradas i Argüeso són encausats i Pilar Bernabé i Vicent Mompó, testimonis, encara que els advocats d’un parell d’acusacions afins a Vox van demanar de paraula a la jutgessa que els canviàs de condició. La magistrada els va dir que ho demanassen per escrit, però els va recordar que ella ja ho havia desestimat una volta.

Pradas es va presentar a la defensiva davant la jutgessa, disposada a respondre únicament les preguntes del seu advocat. Ni tan sols va tenir la deferència de respondre a la magistrada per a poder dir després que respectava el procediment judicial. L’estratègia va ser la que ja s’havia insinuat uns dies abans: abocar la responsabilitat damunt els tècnics d’emergències i damunt la delegada del govern espanyol, repetint allò de la direcció col·legiada de l’emergència.

Una declaració de set hores

L’interrogatori a Pilar Bernabé va durar pràcticament set hores. Ella declarava com a testimoni i, per tant, tenia l’obligació de dir la veritat i de respondre a totes les parts.

En eixir del jutjat va tornar a parlar amb la premsa i, després de repassar algunes de les respostes que havien transcendit, va passar a l’atac: “El principal problema que podem destacar de tot això és que el CECOPI es va fer tard. Si s’haguera fet aquell mateix matí, probablement haurien canviat moltíssimes coses. Per a mi, aquesta és una qüestió capital en aquest procés. Si s’hagueren anticipat com havien de fer-ho, aquells que havien de protegir les vides dels valencians i les valencianes dins les seues competències, que és la Generalitat Valenciana, probablement hauria canviat moltíssim”, va dir.

“Demana’m l’UME, per favor!”

Tot i que en aquesta fase de la instrucció les declaracions són a porta tancada, les parts personades en van filtrant fragments de manera interessada, pràcticament a l’acte.

La primera qüestió que va cridar l’atenció va ser la de l’oferiment del desplegament de l’UME que Pilar Bernabé va fer a les 12.23 a Salomé Pradas. I també va sorprendre la insistència de Pradas a dir que no. Fins que finalment Emergències va enviar la sol·licitud per escrit, i com que tenia errades la van haver de rectificar i tornar a enviar. Això va fer que fins prop de les quatre els militars no s’activassen per començar a actuar a la Ribera, on hi havia hagut els primers problemes.

Bernabé ho havia dit en el primer moment, però Pradas ho va negar durant dies, fins que el 7 de novembre, TVE va emetre un fragment brut de càmera on se sent com l’ex-consellera comenta a un dels seus col·laboradors aquest oferiment.

Bernabé a l’ex-consellera Pradas: “Demana’m l’UME, per favor”! Ningú no va parlar del barranc de Torrent

Entre les comunicacions que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va enviar aquella vesprada, a les 18.43 va entrar un avís d’augment de cabal del barranc, però el CECOPI s’havia interromput. Cap dels qui vigilaven l’emergència no va aixecar la veu per a dir-ho.

El primer moment en què al CECOPI es va parlar de la barrancada a l’Horta Sud va ser a les set i cinc de la vesprada. Es reprenia la reunió telemàtica després de la desconnexió al Centre d’Emergències de l’Eliana. Bernabé va dir que acabava de parlar amb la batllessa de Paiporta que li havia dit que al seu poble la gent s’ofegava. Va dir que com que ella insistia molt en Paiporta, l’ex-consellera Salomé Pradas li va respondre que això mateix que ella contava passava en més municipis. “Qualsevol persona que hi havia en el CECOPI ho podrà afirmar”, va dir.

Amb tot, la delegada del govern espanyol va dir que l’alerta en el barranc de Torrent es va activar perquè la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va llançar un avís de nivell de cabal. “L’alerta hidrològica duu aparellades unes obligacions per part de la Generalitat que és que amb els seus mitjans o amb els que demane ha de vigilar els cursos dels rius i barrancs. L’alerta hidrològica es va activar a les 12.20 i la Generalitat hauria d’haver vigilat, com diu el pla d’inundacions. Després hem sabut que a les tres de la vesprada van enviar els bombers a casa”, ha dit.

A aquesta part de la declaració de Pilar Bernabé s’ha aferrat el Partit Popular per dir que fa sis mesos que els socialistes menteixen sobre la informació proporcionada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

240 telefonades en vint-i-quatre hores

Pilar Bernabé va lliurar a la jutgessa una llista amb totes les telefonades que va fer o va rebre entre el dia 29 a les vuit del matí i el dia 30 a les 8 del matí. En total, són 240, però entre aquestes comunicacions no hi ha la que va tenir amb el president de la Generalitat després del llançament de l’alarma a la població. Bernabé va dir que havien parlat per WhatsApp amb un telèfon que no era el del president, que li va dir que el seu tenia problemes. “Com que no el tenia entre els meus contactes no em va quedar registrat i no és a la llista que he donat a la jutgessa.”

La defensa de Salomé Pradas

Durant la declaració de divendres, algunes de les preguntes del lletrat de l’ex-consellera Salomé Pradas van ser dirigides perquè la resposta fos que la direcció de l’emergència era compartida amb la delegada del govern. Ahir, segons algunes fonts, l’advocat va voler anar pel mateix camí i va voler que Bernabé assumís aquesta codirecció. En eixir del jutjat, la delegada del govern espanyol va llevar importància a aquest intent. “No han incidit gaire en això perquè és una cosa bastant evident, que és que hi ha un comandament únic, i que el comandament únic és de la Generalitat, i a la sala tothom ho tenia clar, o aquesta és la impressió que m’ha fet a mi”, va dir.

Carlos Mazón ja opina sobre el procés judicial

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha vist un brinet d’esperança i s’ha aferrat al ferro roent d’aquesta afirmació de Bernabé sobre les informacions del barranc de Torrent. Ahir li va faltar temps per a fer una piulada dient: “Fa sis mesos que ho neguen”, i ha enllaçat una notícia del diari El Mundo que titulava: “La delegada del govern admet a la jutgessa que es va assabentar del desbordament de Poio per una batllessa, perquè la CHX no en va informar.” Mazón ha trencat així la seua actitud presumptament institucional de no valorar el procediment judicial. Fins ara no havia volgut comentar cap resolució ni interlocutòria de la jutgessa, ni tan sols el dia que la seua ex-consellera fou encausada.

Sobre la declaració de Salomé Pradas de divendres passat no va voler-ne comentar res, tampoc, però ahir es va defensar d’aquells que el responsabilitzen d’haver nomenat una persona incompetent per a gestionar les emergències i va dir que el currículum de Pradas per ser consellera de Justícia i Interior era comparable amb el de Gabriela Bravo, que va ser consellera amb el govern del Botànic “i ningú no va posar en dubte la seua capacitat”, ha afegit. L’any 2019, quan una gota freda va negar tot el Baix Segura, Bravo va convocar el CECOPI dos dies abans i quan van començar la pluja l’UME ja s’havia desplegat sobre el terreny. Així i tot, va haver-hi sis víctimes mortals.

El dia que els valencians van saber que les emergències eren en mans d’una incompetent Una nova data per a Vicent Mompó

La llargària de la declaració de Pilar Bernabé i el cansament d’alguns advocats va fer que la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra decidís de suspendre l’interrogatori al president de la Diputació de València, Vicent Mompó, que va esperar el seu torn endebades, durant sis hores.

La consellera d’Economia i Finances del govern de la Generalitat, Alícia Romero, ha dit que espera que la modificació de la fiscalitat del Hard Rock no faci desistir les inversions previstes en el projecte.

Un informe del govern avala que es pot aturar el Hard Rock sense pagar indemnitzacions

En aquest sentit, ha explicat que són els inversors que han de decidir si, amb la nova fiscalitat, “els continua interessant d’apostar-hi o d’invertir-hi”. També ha recordat que el PSC sempre ha donat suport al projecte i ha lamentat que no tinguin majoria absoluta per decidir: “No tenim setanta diputats al parlament, en tenim quaranta-dos”, ha dit. “Nosaltres sempre hem estat a favor d’aquest projecte, i així ho hem defensat en moltes ocasions. Em sembla que és necessari per a desestacionalitzar el turisme”, ha insistit.

Per a la consellera, el projecte complementaria l’oferta turística de Port Aventura, espai que ha definit com un gran motor turístic del territori.

Romero defensa el Hard Rock: “No és tan sols un casino i hi ha molts elements positius del turisme de negocis”

Al gener, el parlament va aprovar amb els vots favorables d’ERC, la CUP, els Comuns i el PSC la supressió dels privilegis fiscals aprovats el 2014 i que permetien que els macrocomplexos com el Hard Rock paguessin només un 10% d’imposts sobre els ingressos provinents del joc, i no un 55% com li pertocaria. Aquest va ser un dels acords que els socialistes van subscriure amb els dos grups per a la investidura de Salvador Illa.

La gent del govern espanyol sembla que s’ha emprenyat. I per això ha volgut intervenir immediatament. El Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible assegurava ahir que les dades de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE, Hisenda) que es van saber abans-d’ahir –de les quals ens vam fer ressò a VilaWeb (“Sánchez condemna Catalunya a la cua de l’execució pressupostària“)–, es feien servir “de manera esbiaixada” i subratllava que Catalunya havia estat la primera comunitat en inversió durant el 2024 complet. Ho van manifestar a l’agència EFE fonts del ministeri, després de fer-se públic, també dissabte, que l’informe de la IGAE indicava que l’estat havia invertit a la Comunitat de Madrid, la primera meitat de 2024, un 52% més que a Catalunya (694,3 milions enfront de 456,6), cosa que va aixecar dures crítiques dels partits independentistes.

“Són dades incompletes, d’un semestre i prou”, i el segon semestre sempre creixen les xifres (això és veritat), van insistir les mateixes fonts. A més, van detallar que Catalunya havia estat la primera comunitat en inversió, amb 1.227,8 milions d’euros executats el desembre del 2024, un 27,7% més que el 2023. Madrid, en canvi, deien, havia tancat el 2024 amb 967 milions d’euros executats, un 27,1% menys que el 2023, sempre segons les fonts esmentades, que insisteixen a EFE que són dades del Ministeri de Transports espanyol.

Quina manera més estranya d’anunciar que Catalunya és la primera comunitat a rebre inversió pública a tot l’estat! Encara em sorprèn més que aquesta inversió hagi baixat a Madrid, respecte de l’any anterior. No sé quines fonts té el ministeri que esmenta l’agència, però fins que no vegi les dades oficials de l’IGAE aquest avançament el posaré a la nevera, perquè, hi insisteixo, em costa molt de creure que a Madrid hagi baixat la inversió i trobo molt rara la manera de fer-ho públic.

Ho dic perquè, de sempre, a la capital de l’estat entenen la xarxa ferroviària espanyola com a radial (la mateixa de les carreteres), a partir del quilòmetre zero. Hi ha un exemple ben recent que em sembla prou clar, per si encara no en tinguéssim prou. Resulta que avui, 14 d’abril, fa trenta-tres anys de la inauguració de la primera línia de gran velocitat a l’estat espanyol, la Madrid-Sevilla. “La posada en servei d’aquesta línia va significar un salt sense precedents en el ferrocarril i la mobilitat del nostre país”, deia aquest matí a EFE el president del gestor de la infrastructura ferroviària, ADIF, Luis Pedro Marco de la Peña. “La gran velocitat fa una contribució fonamental a la cohesió i la vertebració territorial, perquè uneix més de mig centenar de localitats espanyoles”, afegeix. La idea de cohesió que es té a Madrid, evidentment, és la radial. És a dir, mirar que de la capital espanyola a la perifèria les distàncies siguin les menors possibles.

La raó és que el quilòmetre zero és més que un simple punt de referència; és un símbol històric que marca el començament de totes les carreteres radials a Espanya. I, encara que pugui semblar curiós, és situat en un lloc emblemàtic, en una cèntrica plaça de Madrid, concretament, en una llosa de pedra a la Puerta del Sol, en què es pot llegir: “Origen de les carreteres radials.” I de la xarxa ferroviària, i de la gran velocitat…

Marco diu: “Les connexions que s’han succeït amb els anys defineixen un dels atributs que distingeixen la xarxa d’alta velocitat a Espanya: una marcada reducció dels temps de viatge, fins a aconseguir que les distàncies es mesurin en temps, i no en quilòmetres.” Es descuida de remarcar que parla de Madrid, és clar. Que no hi hagi gran velocitat entre Barcelona i València, per a posar un exemple, no entra en la seva reflexió.

I què ha posat tan nerviosos la gent de Madrid? Doncs recordem que dissabte la notícia era que Catalunya tornava a ocupar el darrer lloc en execució pressupostària de l’estat espanyol. Durant el primer semestre del 2024 només es van gastar 456 milions d’euros dels més de 2.300 pressupostats, és a dir, tan sols un 20%, segons dades a què havien tingut accés TV3 i Catalunya Ràdio. La xifra contrasta amb la mitjana d’execució estatal (34%) i és molt inferior a la de comunitats comparables, com ara Madrid, on l’execució supera el 57%.

Aquesta última frase és el que els ha fet emprenyar, que es digui que Madrid supera Catalunya! I no sé per què. Bé, suposo que perquè fa emprenyar gent d’aquí que han pactat amb ells i això no els interessa, en aquests moments. El fet és que ha estat així cada any, per què el 2024 havia de ser diferent? La manera com s’han difós les dades –una barreja de xifres absolutes i de creixement relatiu, i de fonts diferents– fa de molt mal comparar-les. Però si la xifra que indiquen per a Madrid ha baixat durant tot l’any d’un -27% i el primer trimestre pujava d’un 57%, què ha passat el segon? Doncs que la inversió realitzada hauria estat només el 40% de la del primer semestre. No em quadra en absolut. No diuen al govern que la inversió del segon semestre sempre és superior a la del primer? Em grinyolen massa les xifres, per això les poso a la nevera.

Les dades que no han negat a Madrid són les avançades del primer semestre. I aquestes no ens haurien de sorprendre, encara que emprenyin molt. No podem passar per alt l’anàlisi que feia l’ACN el 19 de març sobre les inversions a Catalunya a llarg termini. La conclusió a què arribava era diàfana: “Catalunya és la cinquena comunitat per la cua de l’estat en inversions territorialitzades de RENFE, ADIF i ADIF-Alta Velocitat que s’han acabat duent a terme.”

Segons les dades analitzades d’execució pressupostària del Ministeri d’Hisenda espanyol entre el 2015 i el primer semestre del 2022 –tota la sèrie històrica feta pública–, durant aquest període es van projectar inversions per valor de 6.194 milions d’euros a Catalunya vinculades a les tres empreses ferroviàries. Però la despesa real fou de 2.171 milions d’euros el mateix període, un 35,1% del total, per sota de la mitjana espanyola (41%). En tot el període analitzat i amb alts i baixos, depenent de l’any, el percentatge de compliment no tan sols és més baix que la mitjana estatal, sinó que és deu punts inferior al de la Comunitat de Madrid (45,8%).

Quant a RENFE, l’operadora del servei de Rodalia, l’execució fou del 42,2% entre el 2015 i el primer semestre del 2022, deu punts per sota de la mitjana espanyola i molt lluny del grau de compliment de la Comunitat de Madrid (67,8%). De fet, les inversions previstes en territori català eren les més abundants de l’estat espanyol, però al final la regió de la capital d’Espanya va superar Catalunya en la despesa real. Andalusia (55,7%), el País Valencià (51,7%) i el País Basc (66,3%) també van acabar amb un grau de compliment més gran.

La història és la que és. I cada any es repeteix. Ho acabem de veure. Per això dubto de la veracitat de la filtració a EFE per part del Ministeri de Transports, sobre les dades referides a Catalunya per a tot l’any 2024. Veig massa diferència amb les del primer semestre, també filtrades de manera curiosa, però no desmentides posteriorment per les mateixes fonts ministerials, que simplement han apuntat que durant el segon semestre tot havia canviat molt. Com ja he raonat, em sembla que hauria canviat massa i tot…

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Els grups parlamentaris d’ERC, la CUP, els Comuns i el PSC han demanat que el projecte de llei d’urbanisme i habitatge es tramiti pel procediment d’urgència extraordinària, segons que determina l’article 107.4 del reglament del parlament.

Dimecres passat, el ple de la cambra catalana va convalidar el decret del govern després d’un acord d’última hora segellat per aquests grups amb l’executiu català per regular el lloguer de temporada i d’habitacions.

El decret es va convalidar per ser tramitat com a projecte de llei, de manera que es puguin introduir en el text els canvis pactats: la regulació del lloguer de temporada i d’habitacions, així com altres mesures en matèria d’habitatge com la pròrroga de la protecció oficial en pisos amb aquesta condició situats en zones declarades tensionades.

Just quan al president Carles Puigdemont i als consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig se’ls obre finalment la porta del Tribunal Constitucional espanyol perquè se’ls apliqui la llei d’amnistia, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena surt a dir que això no els servirà de res; que els recursos d’empara que preparen les defenses dels exiliats “no tindran recorregut”, perquè la darrera paraula la tenen ells, els jutges del Suprem. Llarena va fer divendres passat a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Granada una intervenció pública inèdita, per la claredat i la desimboltura, en un acte organitzat pel Col·legi d’Advocats de Granada, en què tancava la porta a la possibilitat que el Tribunal Constitucional pogués corregir la seva decisió de no amnistiar Puigdemont. 

Puigdemont ja és a les mans de Cándido Conde-Pumpido

El president del TC, Cándido Conde Pumpido, ha anunciat fa poc que el mes de juny resoldran el recurs d’inconstitucionalitat de la llei d’amnistia presentat pel Partit Popular, perquè és el que toca més aspectes de la llei. I això ha desencadenat les especulacions sobre la resolució immediata de tots els altres recursos que hi ha pendents sobre la llei, inclosos els recursos d’empara que van presentar els ex-presos polítics condemnats per malversació, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, i els que presentaran Puigdemont, Comín i Puig. 

Llarena surt a frenar-ho, i avisa d’allò que ja fa temps molts juristes sospitaven i temien: com que el Suprem és qui ha d’aplicar efectivament l’amnistia en aquests casos, tot arxivant-los, es reserva el dret de fer allò que li plagui, digui què digui el Tribunal Constitucional. Llarena ho deixa explicat en gairebé cinc minuts d’una franquesa esborronadora: “I ara plantegen que, ja que el Suprem s’hi ha pronunciat, es recori en empara al Tribunal Constitucional. Això diuen els sotmesos al procediment. Però aquí ens trobem entre juristes, i tothom ho sap. Què correspon al TC? Doncs interpretar la constitucionalitat d’una llei […].  Aquesta és la seva funció. Decidir l’àmbit l’aplicació d’una llei no correspon al TC, no li toca, això correspon als tribunals ordinaris, en últim terme, al Tribunal Suprem. Però no al TC. O sigui que jo he proclamat que no tenia el convenciment personal que no té cap mena de recorregut cap recurs d’empara que es pugui presentar davant del TC.”

Però Llarena no ho deixa aquí. Perquè hom li pot dir que bé que es pot recórrer al TC contra una aplicació aberrant d’una llei, com seria el cas, amb la vulneració de drets fonamentals com el de la seguretat jurídica. Però Llarena diu que no, que la llei és ben clara quan, en l’article 1.4, diu que els condemnats o perseguits per malversació no poden ser amnistiats quan hi ha hagut un enriquiment personal de tipus patrimonial. Aquesta interpretació mateixa és una vulneració de la seguretat jurídica i del principi de legalitat, al·leguen els afectats, però Llarena diu que no; no haver-ho escrit així a la llei. Mala sort, si ho vau haver de referenciar així per ajustar-vos als principis de persecució dels delictes de malversació en la directiva europea contra la corrupció. 

Perquè la interpretació de les lleis correspon als jutges, i Llarena utilitza aquest argument com un pretext que porta fins a l’extrem de la desobediència de la llei, quan la llei d’amnistia és ben clara en l’exposició de motius, i quan dels fets de l’1-O no es pot concloure que de cap manera hi hagués un ànim d’enriquiment personal de tipus patrimonial. “Aquesta interpretació del Tribunal Suprem és contrària a la seguretat jurídica?”, es demana. “Si seguim la doctrina del TC, en absolut”, respon de seguida ell mateix. “Perquè el TC, a l’hora d’analitzar si hem interpretat correctament una llei, ja ha dit que a ells no els corresponia de substituir la interpretació dels tribunals ordinaris per una altra que a ells el sembli bé.”

De fet, tota la conferència de Llarena sobre la llei d’amnistia desprèn un aire d’inseguretat jurídica que estaborneix. “Què diu el TC sobre les exigències de seguretat jurídica?”, continua Llarena. “La nostra interpretació s’ajusta completament al contingut semàntic de la llei. I diu el TC que la interpretació del jutge ha de ser previsible.” Aquí fa una pausa breu i agafa el got d’aigua. “La interpretació del Tribunal Suprem és objectivament imprevisible? No.” I fa el glop d’aigua. “Jo crec que tot al contrari.” I efectivament, el problema de la no-aplicació de l’amnistia als dirigents de l’1-O per part del Suprem és que era tremendament previsible. 

Ací podeu veure la conferència íntegra de Llarena:

Nou pas del govern hongarès cap a l’autoritarisme. El parlament d’Hongria ha aprovat una esmena a la constitució que permet al govern de prohibir actes públics organitzats per comunitats LGBT. La proposta, presentada per la coalició del govern encapçalada per Viktor Orbán, ha estat aprovada per 136 vots a favor, 21 en contra i 6 abstencions. A més, l’esmena reconeix únicament el gènere masculí i femení. Aquest pas es veu com un moviment per a negar les identitats de gènere o de sexe.

Hongria es retira del Tribunal Penal Internacional en plena visita de Benjamin Netanyahu

La llei preveu multes i l’ús de tecnologies de reconeixement facial per a identificar els participants.

Abans de la votació, diputats de l’oposició i manifestants han provat de blocar l’entrada del garatge del parlament perquè els diputats del partit de govern no hi poguessin entrar. La policia ha retirat físicament els manifestants, que s’havien lligat els uns amb els altres amb brides.

L’esmena regularitza la prohibició d’actes públics LGBT, com ara, la popular marxa de l’orgull, que cada any aplega milers de persones a la capital, Budapest. A més, estableix que el dret dels infants al desenvolupament moral, físic i espiritual preval sobre qualsevol altre dret fonamental, excepte el dret a la vida, inclòs el dret de reunió pacífica. “Això no és protecció de la infància, això és feixisme”, han denunciat els organitzadors de la desfilada de l’orgull a Budapest.

El juny del 2021, Hongria ja va aprovar una polèmica llei de “protecció a la infància” que limitava l’accés de menors a continguts que “promocionessin i mostressin” persones transsexuals i homosexuals, cosa que afectava el comerç electrònic, l’educació i l’audiovisual. La Comissió Europea ha portat aquesta llei al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per resoldre si viola els drets fonamentals. Mentrestant, aquest nou pas pretén de negar el dret d’assemblea de les persones LGBT.

“Donaria els vint minuts al company Josep Pagès perquè no m’agrada perdre el temps.” Així ha començat el torn de preguntes de la diputada Pilar Vallugera a l’ex-ministre Cristóbal Montoro a la comissió de l’operació Catalunya. “Ens pren el pèl sistemàticament. Em sento profundament incòmoda amb aquesta compareixença. Li faré preguntes molt, molt i molt concretes i, si pot, se cenyeix a la resposta. I si no, em diu que no vol contestar, que ja m’ho han dit quaranta vegades”, ha continuat arran de les evasives.

Seguidament, la diputada ha començat l’interrogatori preguntant per les filtracions de dades del Ministeri d’Hisenda que servien per a farcir els informes apòcrifs i sense signar de les clavegueres de l’estat contra dirigents independentistes. Ara, quan l’ex-ministre ha obert la boca —”senyora”—, Vallugera ha rebentat contra el seu to.

—Pilar Vallugera [P. V.]: Senyora, no. O senyoria o diputada. Però no em digui senyora.
—Cristóbal Montoro [C. M.]: Jo sóc el senyor Montoro i vostè…
—P. V.: Jo no li he dit mai senyor a vostè, ni he dit senyor a cap diputat. Faci el favor. Com vulgui, diputada, senyoria, vostè…
—C. M.: Vostè. Això sí, però senyora és ofensiu…
—P. V.: Amb el to que fa servir sí. Absolutament ofensiu. Com ofensiva és la seva compareixença.
—C. M.: A veure. Jo no arribo ni a entendre què és el que diuen…
—P. V.: I això és l’edat?
—C. M.: A veure…
—P. V.: O són les ganes d’entendre?
—C. M.: No ho puc entendre.

Durant l’interrogatori, Vallugera i Montoro han tingut més enganxades en què la diputada ha fet notar de manera visible la seva disconformitat. “No se’n rigui a la meva cara” i “no em prengui el pèl”, són algunes de les expressions que ha proferit arran de les veuetes i menyspreus de l’ex-ministre. Arran de la intervenció i dissolució de la Banca Privada d’Andorra (BPA), la diputada li ha demanat si estava al corrent de les maniobres de les clavegueres per enfonsar l’entitat.

—C. M.: És increïble. Una cosa… Vostè s’ho creu, de veritat?
—P. V.: Absolutament. Em pot mirar als ulls i dir que no és veritat alguna d’aquestes parts?
—C. M.: A veure. La miro als ulls i la miro a cinc centímetres.
—P. V.: Doncs ja m’aixecaré i ho farem a cinc centímetres perquè n’estic absolutament convençuda.
—C. M.: És absurd.
—P. V.: Estic absolutament segura que van fer servir l’estat. Completament segura.
—C. M.: A veure. Per Déu, de veritat?
—P. V.: He acabat l’interrogatori.

Una avaria en la tensió de la catenària ha causat incidències ferroviàries generalitzades a la Rodalia de València. Ara com ara, els trens circulen per una única via a la línia 1, entre les estacions de Benifaió (Ribera Alta) i València Nord, i a la línia 2 entre Silla (Horta Sud) i València Nord. Els usuaris han de fer transbords entre trens a l’estació de Silla per a continuar el seu recorregut.

A més, les línies 3 i 6 també circulen per via única entre València Nord i la Font de Sant Lluís.

El servei de Rodalia ha advertit els usuaris que la incidència causarà endarreriments, detencions i supressions.

La jutgessa de Catarroja ha ajornat la declaració com a testimoni del president de la Diputació de València, Vicent Mompó, prevista per a avui. El motiu de la suspensió ha estat la llargada de l’interrogatori a la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, que ha començat a les 9.43 del matí i ha durat gairebé set hores.

La condició de testimoni de Bernabé l’obliga a dir la veritat i a respondre les preguntes de la jutgessa i de totes les parts.

A Mompó l’havien citat a les dotze del migdia i ha arribat a la Ciutat de la Justícia uns minuts abans.

Ara la jutgessa que instrueix la causa per la gestió de la gota freda haurà de fixar una nova data per a la declaració de Mompó.

Bernabé a l’esconsellera Pradas: “Demana’m l’UME, per favor!”

Sessió tensa de la comissió d’investigació de l’operació Catalunya. L’ex-ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro s’ha indignat amb les preguntes del diputat de Junts Josep Pagès. “M’aixeco i me’n vaig. Vostè em respecta? Vostè em respecta? Però què és, això? M’ofèn”, ha dit abans de la intervenció del president de l’òrgan, Arnau Ramírez, que ha demanat calma al compareixent i fet una crida a rebaixar el to.

La primera enganxada ha tingut lloc quan Pagès li ha preguntat si mantenia l’afirmació que no s’havia destinat ni un euro públic a l’organització del referèndum de l’1-O. “Jo no sé amb quins diners es van pagar aquelles urnes dels xinesos, ni la manutenció de Puigdemont. Però sé que no és amb diners públics”, va dir quan era ministre, l’abril del 2018.

“Jo he comparegut al Suprem per parlar de la situació de control [de les finances de la Generalitat]”, ha dit Montoro, que ha estat interromput pel diputat. “S’hi van destinar diners públics o no?”, ha insistit unes quantes vegades. “La malversació va existir perquè està sentenciada”, ha respost l’ex-ministre.

Montoro ha provat d’aclarir que l’afirmació del 2018 volia dir que no s’havien fet servir diners del Fons de Liquidació Autonòmica (FLA) per muntar l’1-O. “Devien provenir d’altres fonts”, ha afegit. Pagès ha repreguntat si els controls d’Hisenda van fallar el 2017. “És clar, completament. De 34.000 milions, la malversació va ser de cinc milions”, li ha respost.

“Ho vaig intentar amb aquell control”, ha continuat, abans de ser interromput per Pagès, que li ha reclamat com es va detectar la suposada desviació. “Deixi’m acabar”, ha dit Montoro, que ha detallat que l’advocada de l’estat Carmen Tejera va ser la responsable de provar com es va cometre la malversació, tot i el control d’Hisenda.

L’interrogatori, posteriorment, ha derivat cap a la branca andorrana de l’operació Catalunya, cosa que ha fet perdre els estreps a l’ex-ministre. El diputat ha demanat per què membres del govern de Rajoy es van reunir entre 2012 i 2015 una trentena de vegades amb els seus homòlegs andorrans. “Per què aquest interès?”, ha dit.

“Per Andorra i per Espanya”, ha respost Montoro. “Li sembla poc el conveni [per evitar la doble imposició]?”, ha afegit. Pagès ha insistit unes quantes vegades i, arran de les evasives de l’ex-ministre, l’ha tallat. “Perdoni, ja m’ha respost. Una altra pregunta. Vostè és aquí perquè l’hem citat”, li ha etzibat, mentre Montoro feia escarafalls.

“Faci callar el senyor diputat”, ha dit l’ex-ministre al president de la comissió. “Si no, m’aixeco i me’n vaig. Vostè em respecta? Vostè em respecta? Però què és, això?”, ha cridat, mentre Pagès li insistia que respongués a les preguntes. “Vostè no defineix les meves respostes. Home, és que m’ofèn.”

“L’operació Catalunya va ser el rescat de Catalunya”

En la intervenció inicial, Montoro ha canviat de guió i no s’ha agafat al relat d’altres dirigents del PP, que en la comissió han dit que l’autèntica operació Catalunya va ser el “cop d’estat” de l’1-O. En aquest sentit, ha assegurat que l’operació Catalunya va ser la intervenció que va fer ell de les finances de la Generalitat. Una intervenció que va començar el 2015 —a través del FLA— i es va acabar de completar el 2017, quan el pressupost de la Generalitat va quedar “en mans del govern espanyol gairebé vuit mesos […] Cada factura passava pel filtre d’Hisenda”.

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha informat que la circulació de la línia 1 del metro és interrompuda entre les estacions de Universitat i la Sagrera. Ho ha anunciat en un comunicat difós a la xarxa X i recollit per l’agència Europa Press. Segons TMB, el servei es manté amb normalitat entre l’Hospital de Bellvitge i Universitat, i també entre la Sagrera i Fondo. De moment, es desconeix el motiu d’aquest tall parcial de la línia.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha dit avui que la trajectòria i formació de l’ex-consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, la feia apropiada per al càrrec. “El seu currículum era homologable i, fins i tot, més important, per exemple, del que va tenir l’anterior consellera, Gabriela Bravo.”

Pradas va declarar divendres davant la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa per la gestió de la gota freda que el seu càrrec en Emergències era purament institucional i que no tenia cap mena de formació en aquesta matèria. A continuació, va descarregar tota la responsabilitat en els tècnics.

Mazón, que és el responsable dels nomenaments dels seus consellers, ha dit que sempre era molt escrupolós en el procés. “Siga com siga, sí que puc dir que, com a consellera de Justícia i Interior, el fet de ser una experta en justícia, que ha estat advocada en exercici, professora fins i tot a la universitat, acompanyada per un equip d’especialistes en emergències, la fa ta apropiada com qualsevol altre de les anteriors”. I ha tornat a esmentar la socialista Gabriela Bravo, que va ostentar el càrrec amb el govern del Botànic. Bravo és fiscal, i entre 2008 i 2013 va ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol.

Mediapro deixarà de produir audiovisualment la lliga espanyola de futbol. La patronal ha anunciat aquest matí que Host Broadcast Services (HBS) i Telefònica assumiran la producció dels partits de primera i segona divisió els pròxims cinc anys. La decisió l’ha pres l’òrgan de control de la gestió de drets audiovisuals de la lliga, que ha ratificat el que havien decidit els executius de la competició.

Inicialment, el grup audiovisual ha dit en un comunicat que la decisió de la lliga “és sorprenent”, atès que considera que la seva oferta econòmica i tècnica era la millor entre totes les presentades. “Econòmicament, és l’oferta més barata per a la lliga i per als clubs i tècnicament millora ostensiblement els mateixos requisits establerts per la competició. És inaudit que la lliga s’hagi decantat per una oferta més cara i per un proveïdor suís que no disposa ni d’un sol mitjà tècnic a l’estat espanyol ni té cap experiència en la producció televisiva d’una competició com la Lliga que es desplega al llarg de tota una temporada. Per tant, els criteris aplicats per a l’adjudicació no poden obeir a motius tècnics ni econòmics”, ha expressat. Ara bé, minuts després ha anul·lat el comunicat.

Host Broadcast Services és una companyia multinacional establerta a Suïssa que ja té experiència en el sector. De fet, ha produït competicions futbolístiques com la Lliga de Campions o l’Eurocopa de seleccions.

La productora catalana Mediapro era la sòcia preferent en el sector audiovisual de la patronal del futbol espanyol d’ençà del 2015. En l’exercici del 2023, això va suposar uns ingressos de 81,2 milions d’euros, és a dir, el 20% del negoci generat.

En canvi, Mediapro continuarà gestionant el videoarbitratge del futbol espanyol, com a mínim, fins a l’any 2028.

El català és la llengua majoritària de consum al Principat solament en espectacles escènics i de ràdio, mentre que en la televisió, la música, els concerts, els llibres i el cinema s’imposa el castellà, segons dades de l’Enquesta de Participació Cultural 2024. L’estudi detalla que el darrer espectacle vist pel 56% del públic era en català, i que el 70% dels oients de ràdio la sintonitzen en català.

A l’altre extrem, solament un 5% dels darrers videojocs a què van jugar els enquestats era en català, i és baix el percentatge de darrers llibres llegits en català (26%) i de films vistos al cinema (26%). Sobre això, cal tenir en compte que hi ha menys oferta de català en alguns d’aquests àmbits. Així, tot i que un 26% de la població ha vist el darrer film en català al cinema, solament representen un 10% de l’oferta que hi ha a les sales. I, de fet, trobem que un 6,4% dels enquestats afirmen que directament no van al cinema per manca d’oferta en català.

“Fita històrica?”: dels deu espectacles de teatre més vists a Barcelona tan sols tres són en català

Més enllà de si és el primer idioma de consum, el català té una presència important en molts àmbits culturals: la ràdio (on és el majoritari, amb un 70% d’oients recents); els lectors de revistes (un 61% en català) i de diaris (60%); el consum recent de televisió i audiovisuals (58%) i el món dels espectacles (on com s’ha dit, també el percentatge és superior al de castellà, el 58% envers el 46%).

En la comparativa entre llengües, solament la ràdio i els espectacles són territoris dominats pel català. En la resta, el castellà és la llengua dominant, tal com mostra l’enquesta amb dades de l’any passat. Per exemple, sobre les llengües de consum de la televisió i plataformes, prop del 58% diu haver vist continguts en català, mentre que en castellà el percentatge s’enfila fins al 85%.

I encara hi ha més diferència en l’àmbit d’internet, on els qui afirmen que fan “tots els usos” en castellà són el 85%, i solament un 48% els qui ho fan en català. Si se cenyeix la pregunta a l’àmbit dels creadors de continguts i influenciadors, d’entrada, més d’un 40% de la població no consumeix aquesta mena de contingut. I entre els que sí, solament l’1,7% en veuen “només en català”, i un 3,4% “més en català que en castellà”, mentre un 15% ho fan “només en castellà” i un 17% “més en castellà que en català”.

60% de lectors recents de diaris i revistes en català, i 26% de llibres

En l’àmbit de la lectura, tant llibres com revistes i premsa, també mana el castellà, tot i que amb menys distància que en l’audiovisual. De fet, hi ha un 60% dels enquestats que han fet un consum recent (ahir) de diaris i revistes en català (per un 71% i un 80%, respectivament, en castellà). Preguntats sobre l’idioma del darrer llibre que han llegit, solament el 26% respon el català, mentre un 64% indica el castellà.

Poc català en l’àmbit dels videojocs i el cinema

Després dels llibres, els altres dos àmbits on el consum recent de productes en català és més baix és el cinema i, molt especialment, els videojocs. En el cas del primer, només el 26% dels enquestats declaren haver vist el darrer film als cinemes en versió catalana, mentre un 76% han vist films en castellà. Pel que fa als videojocs, es fa evident el domini del món anglosaxó i castellanoparlant, ja que gairebé un terç diuen que el darrer joc al qual han jugat era en anglès, la meitat en castellà i un petit 6%, en català.

Música enregistrada i concerts

També en el terreny musical el català va per darrere del castellà. Passa tant amb la música enregistrada com amb la música en directe. De fet, en l’assistència a concerts, la meitat exacta dels enquestats respon que el darrer concert al qual han anat va ser d’un grup que cantava en castellà, un 37%, en català, i un altre 30%, en anglès. Pel que fa a l’escolta de música, poc més del 40% han declarat haver escoltat música en català en el dia d’ahir, per un 74% que ho han fet en castellà, i un 68%, en anglès.

Els usos culturals més i menys habituals

Al marge de llengües, sobre els àmbits de la cultura amb més participació i menys, l’associacionisme cultural repeteix a la cua de les activitats amb més seguiment, amb tan sols un 14% dels enquestats. A l’altre extrem hi ha la televisió i els continguts audiovisuals amb gairebé un ple (96%), tot i que l’enquesta del 2023 el percentatge s’havia enfilat encara més amunt, fins al 99% dels enquestats.

Internet i l’escolta de música són respectivament el segon i tercers hàbits culturals més estesos, amb més del 85% de la població com a consumidors habituals. D’altra banda, més de la meitat de la població llegeix llibres (62%), escolta la ràdio (59%), va a exposicions (52%) i llegeix revistes (50%), segons l’enquesta.

Per sota d’aquest llindar se situen els assistents a concerts (45%), lectors de diaris (43%), espectadors de cinema (43%), jugadors de videojocs (43%), usuaris de biblioteques (42%), espectadors d’arts escèniques (32%).