Una fotografia de Samar Abu Elouf a un infant gazià que va perdre els braços en un bombardament israelià ha estat reconeguda com la fotografia de l’any 2025 pel prestigiós certamen World Press Photo. Mahmoud Ajjour, de nou anys, viu a Catar refugiat pels atacs d’israel a Gaza.

Segons que explica World Press Photo, quan la família d’en Ajjour fugia d’un atac israelià a Ciutat de Gaza, el març del 2024, ell va girar cua per cridar als altres que correguessin. Un cop d’artilleria li va arrabassar un braç i li va mutilar l’altre. Ara, viu amb la família a Doha, Catar, on ha rebut tractament mèdic i ha començat a aprendre a utilitzar els peus per a jugar amb el telèfon, escriure i obrir portes.

Tot i això, encara necessita ajuda per a activitats quotidianes com ara menjar o vestir-se. Voldria aconseguir unes pròtesis i viure com qualsevol altre infant.

Fotografia: Samar Abu Elouf / The New York Times.

A Doha, viu al mateix complex d’apartaments que la fotoperiodista Samar Abu Elouf, també de Gaza, evacuada el desembre del 2023. Ha establert vincles amb moltes de les famílies que hi han estat traslladades i documenta el testimoni dels pocs ferits greus que han pogut sortir per rebre tractament.

És una fotoperiodista autodidacta que documenta la vida quotidiana i l’impacte del conflicte a Gaza des del 2010. Ha treballat amb mitjans internacionals com The New York Times, Reuters, NZZ i Middle East Eye.

L’impacte de la guerra en els infants

Els infants són un dels col·lectius més afectats per la guerra. Segons l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA), a final del 2024 Gaza tenia més menors amputats per càpita que cap altre lloc del món. Des dels primers mesos del conflicte, Catar –que ha apostat per reforçar el seu sistema sanitari– ha impulsat acords per a evacuar ferits greus.

El març del 2025 ja s’havien evacuat més de 7.000 pacients, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), però n’hi havia almenys 11.000 més que encara esperaven ser traslladats.

A banda, les autoritats sanitàries del territori informen que desenes de milers de persones han estat assassinades i més de 100.000 han estat ferides. L’ofensiva militar ha devastat el sistema de salut, que amb prou feines pot donar resposta a l’emergència: segons dades de l’OMS, al març només 21 dels 36 hospitals de Gaza eren parcialment operatius.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat la prohibició d’utilitzar cigarretes electròniques a les platges de Barcelona. La resolució, que accepta parcialment un recurs de l’Associació Ex-fumadors, considera que l’ajuntament no té competències per a regular l’ús d’aquests dispositius.

El tribunal entén que l’ordenança del juliol del 2022 vulnera la normativa espanyola, que diferencia entre cigarretes tradicionals i electròniques. Per això, declara nul·les les disposicions municipals que prohibeixen el consum de les electròniques a la platja.

El govern espanyol prohibeix les cigarretes electròniques de gusts

Fonts del consistori han confirmat a l’ACN que la sentència només afecta aquesta part de la normativa i que no caldrà canviar l’ordenança. Això vol dir que continua en vigor la prohibició de fumar cigarretes convencionals tant a la sorra com al mar.

La normativa del 2022 estableix que no es poden “consumir productes de tabac o dispositius susceptibles d’alliberament de nicotina” a la platja. Amb la sentència, només resta vigent la part relativa al tabac tradicional.

En canvi, el consum de tabac a les guinguetes de temporada continua permès, tal com ja preveia l’ordenança.

Quan es va aprovar, l’ajuntament va justificar la prohibició com una mesura per a reduir la contaminació a les platges i protegir la salut pública, especialment dels menors. L’ajuntament també remarcava que el consum de tabac a les platges podia perjudicar la convivència.

Amb aquesta sentència, però, els dispositius electrònics tornen a quedar permesos a la platja, mentre que la restricció sobre el tabac tradicional es manté intacta.

Les reserves d’aigua de les conques internes de Catalunya continuen millorant. Avui, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), arriben al 66,6% de la capacitat total, amb 463 hectòmetres cúbics acumulats. Un increment respecte del 65,7% de dimarts, cosa que confirma una tendència a l’alça.

Aquest augment progressiu és especialment important en el context de sequera que ha afectat el país aquests darrers anys. Ara, amb les darreres pluges i l’efecte de les mesures de gestió, els embassaments més grans tornen a omplir-se a bon ritme.

El govern ratifica la retirada de les restriccions per la sequera a més de sis milions de persones

El Ter-Llobregat, per sobre del 67%

Els embassaments del sistema Ter-Llobregat, que abasteixen Barcelona, l’àrea metropolitana i les comarques gironines, són al 67,4%. Hi ha acumulats 412,8 hectòmetres cúbics, mentre que dimarts passat eren 406,8 (66,4%). Aquest sistema és clau per a gairebé cinc milions de persones.

La situació també ha millorat en altres grans embassaments:

• Foix: 98,8%
• Sant Ponç: 80%
• Sau: 70,4%
• Susqueda: 51,8%
• La Baells: 97,9%
• La Llosa del Cavall: 61%
• Darnius-Boadella: 66,1%
• Riudecanyes: 56,9%
• Siurana: només un 25%, encara lluny dels nivells òptims

El pantà de Sau atreu visitants encuriosits pel repunt de les reserves d’aigua

Una millora que cal consolidar

Tot i les bones dades, els experts avisen que cal mantenir la prudència. El nivell de les reserves és encara inferior al d’anys normals abans de la sequera. A més, alguns embassaments, com el de Siurana, mostren que hi ha zones que no s’han recuperat prou.

El Departament de Salut ha anunciat el final de la temporada epidèmica de virus respiratoris a Catalunya. L’hivern ha estat marcat per una incidència global moderada, menys ingressos hospitalaris i una millora de les cobertures vaccinals, especialment entre els infants. El virus de la grip ha estat el més circulant, mentre que la transmissió del virus de la covid (SARS-COV2) i del virus respiratori sincicial (VRS) s’ha mantingut baixa i estable durant tota la temporada.

La campanya de vaccinació va començar el 23 de setembre amb els primers grups de risc –residents en geriàtrics, majors de 80 anys i dones embarassades– i es va estendre a partir del 14 d’octubre a la resta de col·lectius recomanats. La immunització contra el VRS es va començar a administrar als nadons nascuts a partir del març del 2024. Ara, amb les dades d’incidència ja estabilitzades per sota del llindar basal, Salut tanca oficialment la temporada.

Robert Güerri: “Enguany és pitjor tenir la grip que la covid”

Una circulació vírica moderada i més tardana

La temporada va començar a principi de novembre i va arribar al pic d’incidència a començament de febrer, amb 1.054 casos per cada 100.000 habitants. Des de la primera setmana de març, els casos han anat disminuint, i la setmana del 7 d’abril ja eren per sota del llindar basal, amb una taxa de 512,6 casos per cada 100.000 habitants.

Dels tres virus principals, la grip ha estat el més actiu. Va assolir una incidència màxima de 555 casos per cada 100.000 habitants a final de gener, quatre setmanes més tard que la temporada anterior, quan el pic es va situar a començament de gener amb 358 casos. La taxa mitjana d’incidència d’aquesta temporada ha estat de 43,1 casos per cada 100.000 habitants, ja per sota del llindar epidèmic.

En canvi, el SARS-COV2 s’ha mantingut en tot moment en nivells basals, amb una incidència actual de 15,2 casos per cada 100.000 habitants. Tampoc no s’hi ha detectat cap pic epidèmic. El VRS va començar a circular a l’octubre i va arribar al pic a final de desembre, amb una incidència màxima de 105 casos, inferior a la de la temporada anterior. També ha baixat la incidència de bronquiolitis en nadons.

Manel Cervantes: “Si tens tos i febre, queda’t a casa; no calen tantes proves, fem servir el sentit comú”

Descens d’ingressos i menys casos greus

La incidència baixa ha tingut un impacte directe en la pressió hospitalària. El 8 de gener es va registrar el pic màxim d’ingressos setmanals en llits convencionals: 571 persones ingressades per infeccions respiratòries, un 33% menys que els 854 casos de la temporada passada. A les Unitats de Cures Intensives, el màxim es va assolir el 5 de gener, amb 59 nous ingressos setmanals, en contrast amb els 90 del 31 de desembre del 2024.

Els ingressos causats per la grip han estat el 51% dels de la temporada anterior, els provocats pel SARS-COV2 el 10% i els associats al VRS el 83%. En conjunt, el descens d’ingressos s’ha notat especialment en la grip i la covid, mentre que el VRS ha mantingut un cert impacte, però inferior al de l’any anterior.

Segons que destaca Salut, la menor gravetat de la temporada pot atribuir-se a dos factors: d’una banda, les soques del virus de la grip han coincidit amb les que conté el vaccí d’enguany; de l’altra, la immunització contra el VRS ha estat determinant per a protegir els nadons i evitar complicacions com la bronquiolitis greu.

Milloren les cobertures vaccinals infantils

Durant la campanya, s’han administrat més d’1,4 milions de dosis de vaccí contra la grip i més de 950.000 dosis contra la covid. La cobertura de vaccinació entre els més grans de 80 anys ha estat del 66%, i del 47% entre els majors de 60 anys. Aquestes dades són similars a les de la temporada passada i, en alguns casos, fins i tot superiors a les de l’etapa anterior a la pandèmia.

Una dada destacada ha estat la millora de la vaccinació infantil. En infants d’entre 0 i 59 mesos, la cobertura contra la grip ha pujat fins al 35,8%, 7,6 punts per damunt de la temporada anterior (28,2%). En el cas del VRS, el 92% dels nadons han estat immunitzats, una millora clara respecte del 82% de l’any passat.

Una campanya amb resultats positius que Salut vol repetir

La vaccinació contra la grip, la covid i el VRS és l’eina més efectiva per a evitar contagis, reduir complicacions i disminuir la transmissió comunitària. Amb els resultats d’aquesta temporada, Salut fa una valoració positiva i preveu de continuar reforçant la cobertura en els col·lectius més vulnerables i en la població infantil.

The Washington Post · Joel Achenbach

L’atmosfera d’un planeta llunyà mostra indicis de molècules que, a la Terra, només s’associen a activitat biològica, cosa que podria ser un senyal de vida en un món que es creu que conté aigua, segons un informe publicat ahir, basat en observacions del telescopi espacial James Webb de la NASA.

L’article, revisat i publicat a The Astrophysical Journal Letters, exposa més preguntes que no pas respostes, admet moltes incerteses i no afirma pas que s’hagi descobert vida fora de la Terra —una cosa que no s’ha detectat mai de manera concloent. Tanmateix, els autors sostenen que han trobat la prova més bona fins ara d’una possible “biosignatura” en un planeta fora del sistema solar.

El planeta, anomenat K2-18b, és a 124 anys llum, i orbita una nana vermella. Observacions anteriors indicaven que la seva atmosfera podria correspondre a un oceà global. La molècula que diuen que han detectat és el sulfur de dimetil (DMS), produït a la Terra per la descomposició del fitoplàncton marí i altres microbis, i que no té cap altra font coneguda. Els astrònoms volen observar el planeta més a fons per comprovar si la molècula és realment present.

L’autor principal de l’article, Nikku Madhusudhan, astrofísic de la Universitat de Cambridge, ha insistit reiteradament als periodistes que siguin prudents a l’hora de descriure aquesta recerca. Tot i això, ha fet afirmacions força contundents.

Aquesta possible detecció d’una biosignatura “podria ser una de les fites més importants de la història de la ciència”, ha dit.

“És la primera vegada que la humanitat observa molècules biosignatura —potencials biosignatures, que a la Terra ho són— a l’atmosfera d’un planeta situat a la zona habitable”, ha afegit. Aquesta zona —coneguda com a zona de Goldilocks— és a la distància justa d’una estrella perquè l’aigua pugui romandre en estat líquid a la superfície del planeta.

K2-18b, que forma part de la Via Làctia, no es pot veure com un objecte aïllat amb cap telescopi. Però té una òrbita favorable: passa davant la seva estrella tal com es veu de la Terra estant. Aquests trànsits redueixen lleument la llum de l’estel, i així s’han descobert molts exoplanetes. A més, alteren l’espectre de la llum de l’estrella en patrons que, observats amb instruments tan potents com els del Webb, poden revelar la composició de l’atmosfera planetària.

El 2023, Madhusudhan i el seu equip van anunciar que dos instruments del Webb havien detectat diòxid de carboni i metà a l’atmosfera de K2-18b, i també indicis de DMS. L’abril passat, van tornar a observar el planeta durant vuit hores més amb l’instrument de mitjan infraroig del Webb. Les dades resultants han reforçat la seva confiança que hi ha DMS o una molècula gairebé idèntica —com ara el disulfur de dimetil (DMDS)— o fins i tot totes dues.

L’article qualifica el descobriment de “pas important en la cerca de senyals de vida en exoplanetes”, però afegeix que caldrà “un esforç comunitari dedicat en múltiples direccions —observacional, teòrica i experimental—” per confirmar-lo.

En un comunicat, la Universitat de Cambridge ha afirmat: “Tot i que podria haver-hi un procés químic desconegut que generi aquestes molècules a l’atmosfera de K2-18b, els resultats són fins ara la prova més sòlida que potser hi ha vida en un planeta fora del sistema solar.”

Encara que futures observacions reforcin la presència de DMS a K2-18b, la comunitat científica necessitarà moltes més proves per considerar-la realment una biosignatura i no pas un senyal d’origen abiòtic. Al capdavall, basar el descobriment històric de vida alienígena en una molècula detectada a 729 bilions de quilòmetres és arriscat.

El telescopi Webb és una col·laboració internacional entre la NASA i les agències espacials europea i canadenca, però cap de les institucions no ha demanat que es donin a conèixer aquestes dades, cosa que indica que volen més evidències sòlides abans de fer cap afirmació sobre vida alienígena.

La NASA no ha comentat directament l’article, però ha emès un comunicat sobre la cerca de biosignatures amb el Webb.

Trobar “biosignatures —o gasos que només produeix la vida— és un repte per al Webb: calen desenes o centenars d’hores d’observació per a un sol planeta, els resultats poden no ser concloents a causa de l’evolució de l’estel i de l’atmosfera planetària amb el temps, i els planetes que pot percebre el Webb orbiten estrelles relativament inhòspites”, diu el comunicat.

“La descoberta de vida en altres punts de l’univers serà també un procés, i la detecció d’una sola possible biosignatura no constituirà per si sola una descoberta de vida”, afegeix.

La cerca de vida extraterrestre ha tingut molts falsos positius. Al començament del segle XX, l’astrònom Percival Lowell va assegurar que Mart estava travessat per canals. El 1976, un experiment del mòdul Viking de la NASA va mostrar indicis prometedors d’activitat microbiana, però altres proves indicaven que la superfície era estèril. Els informes d’ovnis, habituals en mitjans poc rigorosos i fins i tot en algunes audiències parlamentàries, topen sempre amb la prova del mètode científic.

Els astrònoms que estudien K2-18b hauran de respondre tres preguntes bàsiques abans no puguin convèncer la comunitat científica que han descobert una biosignatura, segons que ha dit per correu electrònic l’astrofísica Sara Seager, una de les principals expertes en exoplanetes: “El senyal és real? S’atribueix correctament al gas proposat o podria haver estat causat per altres gasos? El gas pot haver estat produït sense vida?”

Fins i tot si es resolen satisfactòriament les dues primeres preguntes, ha dit, la tercera “potser no es resoldrà mai completament amb les dades limitades que ofereixen els exoplanetes”.

La seva conclusió: “Encara no és una biosignatura, però és un bon estímul per afinar els nostres mètodes i expectatives.”

Madhusudhan ha dit als periodistes que hi ha una gran quantitat de DMS a K2-18b i que no es coneix cap mecanisme químic capaç de produir-ne tantes quantitats si no és per mitjà de processos biològics.

“O bé estem davant un procés químic que no havíem vist mai… O bé estem observant els primers indicis d’activitat biològica fora de la Terra”, ha dit Mans Holmberg, coautor de l’informe i investigador postdoctoral a l’Institut del Telescopi Espacial.

Al sistema solar, podria haver-hi vida en indrets amagats, com ara sota la superfície de Mart o a les llunes gelades de Júpiter o Saturn. La nau Europa Clipper de la NASA es va enlairar a l’octubre en una missió de diversos anys per estudiar la lluna Europa, que es creu que conté un oceà subterrani amb tanta aigua com tots els oceans de la Terra plegats.

La vida aprofita elements comuns a l’univers. Els planetes són abundants, i les estrelles poden cremar durant milers de milions d’anys, com a fonts d’energia fiables. L’univers podria ser especialment propici per a la vida.

Els primers planetes fora del sistema solar es van descobrir fa només trenta anys, i des d’aleshores se n’han identificat milers.

K2-18b va ser descobert per primera vegada l’any 2015 pel telescopi espacial Kepler de la NASA. Orbita la seva estrella, una nana vermella relativament freda, en tan sols 33 dies. El diàmetre del planeta és dues vegades i mitja més gran que el de la Terra.

La seva òrbita el situa a una setena part de la distància entre la Terra i el Sol, dins la zona habitable del seu sistema planetari. Segons les observacions del Webb, tindria una atmosfera rica en hidrogen i un oceà líquid molt més profund que qualsevol de la Terra, ha explicat Holmberg. 

Aquests planetes s’anomenen mons “hiceànics”, un acrònim de “hidrogen” i “oceà”. “Tot aquest sistema és molt aliè. No tenim res semblant al sistema solar”, ha dit Holmberg.

El seu equip espera disposar de més temps d’observació amb el Webb per reforçar la hipòtesi que la detecció de DMS és real.

Més enllà de saber si hi ha vida a K2-18b, la pregunta especulativa és quina mena de vida podria haver-hi. A la Terra, la vida va restar unicel·lular durant milers de milions d’anys abans no aparegués res tan complex com una cloïssa. K2-18b té uns 2.400 milions d’anys.

Emily Mitchell, biòloga de la Universitat de Cambridge que no ha participat en l’article, però col·labora amb l’equip, ha dit que K2-18b és més càlid que la Terra i que l’evolució de la vida podria haver-hi estat més ràpida. Això no vol dir que hi hagi peixos, crancs o taurons, però podria tenir microbis relativament complexos, ha afegit.

“És molt, molt especulatiu”, ha dit Mitchell. “Però els nostres models serien compatibles amb la presència de fitoplàncton complex.”

La cerca de biosignatures continuarà essent una empresa plena d’ambigüitats. Les descobertes definitives poden semblar unicorns.

“No hi haurà mai una sola biosignatura amb què tothom digui: sí, hi estem tots d’acord, definitivament és vida”, ha dit Mitchell. “Qualsevol senyal sempre serà objecte de debat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquesta Setmana Santa troba les millors ofertes a Arenys! - Lloc: Altre (ho explico més avall)

La Casa Blanca ha advertit la Xina que podria aplicar-li aranzels fins al 245% a conseqüència de les represàlies en la guerra comercial encetada pels Estats Units. Ho diu una circular informativa publicada per l’oficina presidencial de Donald Trump, en què es detalla la magnitud de les mesures econòmiques preses.

Els aranzels de Trump amenacen un dels grans pilars del comerç en línia mundial: els detallistes xinesos

L’ordre executiva, signada ahir mateix, pretén analitzar els riscs per a la seguretat dels EUA derivats de la dependència del subministrament exterior de minerals fonamentals i els seus derivats –com ara les terres rares–, que majoritàriament són controlats per la Xina.

Segons el document, la decisió forma part d’una estratègia més àmplia de l’administració Trump per a rectificar la política comercial del país. Afegeix que, gràcies a aquestes mesures, “més de setanta-cinc països ja s’han posat en contacte per negociar nous acords comercials”, després de l’anunci de Trump, el 9 d’abril, una pausa parcial dels aranzels.

“Com a resultat, els aranzels més elevats s’han suspès temporalment durant les negociacions, excepte en el cas de la Xina, que ha respost amb represàlies”, diu la circular.

La Guàrdia Civil va rescatar dilluns disset excursionistes catalans atrapats a la cara sud del Cerro de los Machos, a 3.300 metres d’altitud, situat al terme municipal de Capileira, a les Alpujarras de Granada. Són tres monitors d’entre dinou i vint-i-un anys i catorze joves més d’entre quinze i divuit, que pertanyen a un club excursionista de la zona de Barcelona.

Segons que ha explicat el cos policíac, tots anaven ben equipats i feien l’activitat amb el coneixement dels pares i dels responsables del club, però els monitors no tenien cap titulació en la matèria ni experiència en alta muntanya. La policia va rebre l’avís del rescat a les set de la tarda. El vent i la poca llum de l’ocàs va fer necessari cinc viatges per rescatar tot el grup.

Els joves feien una ruta per la cara sud del Cerro de los Machos i pretenien passar la nit al refugi de la Carihuela, però el cansament i les inclemències del temps van forçar el grup a avisar els serveis de rescat. Llavors, els serveis d’emergència van enviar a la zona un helicòpter amb dos especialistes del grup de rescat.  Van ser necessaris cinc vols per rescatar tot el grup fins al Puerto Molina de Capileira, en una operació que es va allargar durant dues hores.

Des del Puerto Molina, els excursionistes van baixar a peu fins a la Hoya del Portillo, i des d’allà van ser evacuats fins al poble de Capileira.

Els éssers humans ens enfrontem a una revolució tecnològica sense precedents. Malgrat que la tecnologia ens ha acompanyat d’ençà del començament de la humanitat, el ritme accelerat amb què es desenvolupa no té comparació en la història i implica possibles conseqüències adverses per a la nostra salut mental.

Això és especialment important en les tecnologies de la informació i la comunicació, que s’han infiltrat fins al moll de l’os de la societat i han transformat irreversiblement la manera com ens relacionem i ens entenem a nosaltres mateixos. Atès que les necessitats d’afiliació i pertinença són comunes a tothom, ens podem preguntar si un ús abusiu podria tenir un impacte greu en la vida psíquica.

Ansietat, ciberassetjament i lapsus de memòria

Entre els problemes associats a l’abús de les noves tecnologies, l’ansietat és el que ha despertat més interès, especialment en l’adolescència, que és l’edat en què sol aparèixer.

Quan l’ansietat i les noves tecnologies conviuen, es genera un cicle perillós. D’una banda, els símptomes fan augmentar el temps dedicat a les xarxes socials o a internet, fins a convertir-se en una estratègia passiva per a encarar els problemes. D’una altra, l’ús abusiu prepara el terreny per a l’aparició de l’ansietat clínica.

A més, l’omnipresència d’internet en les nostres relacions suscita preocupacions més enllà de la seguretat i la confidencialitat. Per exemple, la irrupció de sistemes d’assetjament difícils de detectar i de controlar –ciberassetjament– i el deteriorament cognitiu derivat del consum incontrolat de contingut irrellevant.

Quant al ciberassetjament, a mesura que els joves avancen en el sistema educatiu augmenta el risc de ser víctimes d’humiliacions, amenaces en línia, difusió de rumors i més agressions que poden tenir ressonàncies fins i tot més greus que l’assetjament tradicional. Per què? Essencialment, per la capacitat d’estendre’s més enllà dels límits físics del centre educatiu i de reforçar-se cruelment i de manera anònima mitjançant els “m’agrada” de les xarxes.

D’una altra banda, com més va més autors coincideixen amb l’estudi que parla d’allò que s’anomena brain rot –‘podridura cerebral’. És un declivi cognitiu vinculat a l’accés en massa a continguts poc exigents del punt de vista intel·lectual, com ara vídeos curts i irrellevants. S’expressa en lapsus de memòria, problemes de concentració i empobriment del pensament, malgrat que encara no se’n saben les conseqüències a llarg termini.

Miratges de perfecció

Si aquestes tecnologies causen problemes emocionals és, primer de tot, pel fet que cada usuari d’internet tria curosament què vol mostrar i què no sobre la seva vida. És molt habitual de trobar-hi miratges de perfecció, el reflex acrític dels quals ens retorna una imatge distorsionada. Això fa que ens qüestionem tothora de per què no som tan feliços com els altres semblen ser, cosa que incideix profundament en l’autoestima.

S’hi afegeix la por de la desconnexió que sorgeix quan provem de reduir l’ús de les tecnologies, coneguda amb la sigla en anglès FOMO –Fear of Missing Out, ‘por de restar fora’. Els qui en sofreixen senten la necessitat imperiosa de mantenir-se al dia de tot allò que passa al seu voltant, que s’observa sobretot a les xarxes socials i aplicacions de missatgeria instantània. A conseqüència d’això, augmenta el temps esmerçat en aquestes plataformes. I això s’associa a una escassa satisfacció amb la vida.

En aquesta mateixa línia, s’ha estudiat l’impacte emocional associat a l’opció d’eliminar continguts –com ara esborrar missatges o imatges– en aplicacions com WhatsApp, cosa que n’impedeix la consulta o la revisió. És el concepte innovador de Being Out of the Loop –‘restar al marge dels plans’–, que s’ha relacionat amb una autoestima baixa, un empitjorament de l’estat d’ànim i una erosió del sentiment de pertinença.

Finalment, cal esmentar la nomofòbia, un terme utilitzat per a descriure les sensacions de malestar que emergeixen quan s’ha desenvolupat dependència d’aquestes formes de tecnologia –semblantment a les addiccions clàssiques a substàncies. L’evidència científica l’associa al deteriorament de la vida acadèmica; és un factor de risc important en el fracàs escolar i en l’aparició de trastorns d’ansietat.

Un horari estricte per a fer ús del mòbil

L’abús de les tecnologies és un problema comú i ens pot afectar a tots, independentment de l’edat i de l’enginy que creguem tenir. Afortunadament, també hi ha mesures que ajuden a reduir-ne el risc.

La primera és el control del temps, integrant de manera natural a la nostra rutina moments d’esbarjo allunyats del món digital. Delimitar els moments dedicats a l’ús de les tecnologies, seguir un horari estricte i blocar les notificacions, pot ser útil. Tanmateix, cal reconèixer que costa complir-ho, ja que no som conscients de les inèrcies que ens porten a consultar constantment el mòbil o l’ordinador.

La pràctica de meditació i relaxació també s’ha mostrat eficaç per alleujar el malestar natural que sorgirà durant aquest canvi d’hàbits d’oci i comunicació. A més, és essencial repetir-nos que no cal romandre connectats tot el temps per no perdre oportunitats i que potser val la pena cercar-les més enllà de les pantalles.

Per acabar, si res del que hem comentat no funciona, podria ser útil consultar un professional de la salut mental. Lluny de ser un senyal de feblesa, pot oferir-nos eines amb què fer front a aquest repte.

Joaquín Mateu Mollá és doctor en psicologia clínica i director del màster en gerontologia i atenció centrada en la persona de la Universitat Internacional de València. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

D’ençà del temps de l’imperi romà que es repeteix cíclicament allò que la història dels pobles es pot escriure a través del mapa de carreteres. I qui diu carreteres, diu ferrocarrils. Encara més: nosaltres podem dir que la història dels pobles es pot escriure precisament a través de les absències de ferrocarrils. Perquè, ben mirat, tan revelador és allò que es construeix com allò que es deixa per construir.

La notícia m’ha arribat sense sorprendre’m gens: el ministre espanyol Óscar Puente –aquest que deien que era el substitut de Pedro Sánchez– ha inaugurat a so de bombo, platerets i una mica massa de retòrica un tram de gran velocitat ferroviària entre Càceres i Plasència. Càceres, ciutat noble i antiga, amb 96.000 habitants. Plasència, vila episcopal, amb 40.000 ànimes mal comptades. Dues ciutats que, entre totes dues, sumen una població que cabria en alguns barris de València. I, no cal ni dir-ho, de Barcelona.

No tinc cap raó per a oposar-me que Extremadura tinga bones comunicacions. De cap manera. No es tracta d’això. Conec prou bé el gust amarg de pertànyer a una “regió” marginada i això em fa ser empàtic amb totes. Es tracta, més aviat, de reflexionar sobre la lògica –o, més ben dit, sobre la manca absoluta de lògica– que determina les prioritats de l’estat espanyol en matèria d’infrastructura.

Perquè és evident que no parlem d’una lògica econòmica, ni de negoci ni de res que es puga considerar economia. Ni tan sols d’una lògica que tinga al cap la competitivitat de l’estat. Qualsevol manual universitari –fins i tot el més elemental o estrafolari– aconsellaria d’invertir prioritàriament en l’eix Barcelona-València, que no endebades concentra una bona part de la població, més del 40% del PIB del conjunt de l’estat espanyol i la meitat del trànsit total de mercaderies.

Per tant, avui i ací, sí que cal qüestionar-se: com és possible que la gran velocitat ferroviària connecte abans Càceres amb Plasència, que no pas València o Alacant amb Barcelona, o València amb Alacant i tot? Perquè, dit amb tot el respecte del món, connectar Càceres amb Plasència és l’equivalent a connectar amb gran velocitat directa Sant Cugat del Vallès i Burjassot.

La comparança fa evident, crec, que en aquesta absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles.

En algun paper que ara no recorde vaig llegir que quan Felip V va abolir els furs –del Regne de València i del Principat de Catalunya– va envoltar-se d’experts en la governació “d’estats difícils”. I que aquests li van aconsellar de seguida que separàs tant com pogués els regnes que havíem estat part de la corona catalana i ho centralitzàs tot. Per allà corria el peculiar Jean Orry, seigneur de La Chapelle-Godefroy, que va posar en solfa les finances del nou estat nascut de l’ocupació. També aquell mòrbid cardenal italià, Giulio Alberoni, amb qui Orry acabà barallant-se i que va arribar a fer de primer ministre i tot abans d’acabar tan malament com es pot acabar en aquesta vida. I sobretot José Patiño, un “espanyol molt espanyol” de Milà –que en realitat es deia Giuseppe Patino– i que les cròniques consideren el màxim inspirador dels decrets de Nova Planta i totes les barbaritats que van venir a continuació.

Els segles han passat. Tot s’ha mogut molt. Però heus ací que la prevenció continua. I, de fet, l’única diferència que jo hi sé veure és que els encarregats de mantenir-la tres segles després ara són de l’altiplà: un senyor nascut a Valladolid, de nom Óscar, i un altre de Madrid que li diuen Pedro i que expliquen que té com a gran virtut somriure molt.

 

PS1. La cerca de fragments de meteorits s’ha convertit en un passatemps popular i una oportunitat de negoci al Sàhara, on aquestes roques són especialment fàcils de detectar. Us ho expliquem en aquest sensacional reportatge des de Bir Moghrein, a Mauritània: Als racons més remots del Sàhara, s’encomana la febre pels meteorits

PS2. Quan comença l’abril, en aquest país ens enfilem en una espiral d’excitació llibresca… Ho diu Núria Cadenes en la seua columna setmanal i ho diu per explicar-nos que els llibres són, per ells mateixos i per com condicionen el nostre cervell, una excel·lent proposta política: Celebració política del llibre

PS3. El conegut pastisser Christian Escribà té moltes coses a explicar-nos sobre la mona de Pasqua. I una proposta: que tinga denominació d’origen pròpia. L’ha entrevistat Joan Safont: “Amb la mona no hauria de passar com el pa, que la gent l’acaba comprant a la benzinera”

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o bé no ens mereixem de ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

Belén López (Masies de Voltregà, 1976) va ser elegida la setmana passada secretària general de Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya. És la primera dona que ocupa aquest càrrec en l’organització. L’assumeix després d’haver exercit de secretària general del sindicat a les comarques gironines. És docent de formació professional i es va afiliar a CCOO el 2002. Hi ha exercit responsabilitats en els àmbits de joventut, formació, comunicació, igualtat i assessorament. Viu a Girona i, per tant, a cavall de trens de mitjana distància i alta velocitat. Té tres fills i vol que es visibilitzi, encara que això marqui una diferència amb anteriors secretaris generals homes, que no se sabia si en tenien o no. Abandera un sindicalisme feminista que reivindica, entre més, el reconeixement de les cures.

—Què significa, per a vós i el sindicat, ser la primera dona secretària general?
—Per a mi, és un gran orgull i una responsabilitat continuar la lluita de moltes dones. No és que faci poc que hi som, al sindicat, hi som des de l’inici. Dones que han lluitat perquè les nostres reivindicacions no quedessin diluïdes o oblidades en l’articulació del sindicat. Crec que és el colofó final d’una feina que hem fet moltes dones durant molts anys. Les dones del sindicalisme hi són: amb moltes responsabilitats, en molts llocs. Ho vull viure amb una certa normalitat. Entenc el feminisme com l’altra cara del sindicalisme. En aquest cas, per la lluita per la igualtat de gènere, que sempre ha estat un valor nuclear.

—CCOO tampoc s’ha deslliurat del masclisme que hi ha a la societat?
—Ha tingut estructures molt patriarcals, directament, en la seva pròpia configuració. No ha estat una organització aliena a l’estructura masclista patriarcal de la societat. Des de fora, hi ha molt la percepció que en l’espai sindical gestionem molt el conflicte, i aquest no és el lloc que se’ns ha atribuït a les dones. Al contrari, a les dones sempre se’ns deia: heu d’estar calladetes, no us fiqueu en embolics, estigueu quietetes. I el sindicalisme era el contrari. Però no és això, únicament. El sindicalisme també és fer propostes, construir, fer comunitat, moltes altres coses.

—Camil Ros, de la UGT, deia l’altre dia: “Hi ha vida sindical més enllà de l’àrea metropolitana.” Quina mena de canvi pot representar, que la cúpula de CCOO surti del centralisme barceloní?
—Hi ha reivindicacions que són universals del gènere humà, que hi són a tot arreu, i n’hi ha d’altres més específiques dels entorns: si és més rural o més urbà. Jo crec que això aporta una mirada de la pluralitat territorial de Catalunya. De vegades, sembla que Barcelona ho centrifuga una mica tot, i quan véns d’altres espais també hi ha altres realitats laborals, precarietats que aquí de vegades no es veuen. Fins i tot, pot ser una forma d’entendre el sindicalisme des d’un espai més confederal, més compartit. Quan hi ha més recursos, és fàcil compartimentar les coses. En els llocs petits, de les mancances en fas virtuts. Has de ser més polifacètic, fer més coses, atendre realitats més diverses des de l’espai sindical.

—Vau néixer i créixer en una colònia industrial. De quina manera us ha marcat en la trajectòria vital i professional?
—És una colònia, que es va fer als anys cinquanta, d’una foneria de coure a les Masies de Voltregà. La majoria de la gent que hi va arribar –per no dir el 90%– era de dos pobles de Galícia. Jo, fins que no vaig anar a l’escola, no vaig parlar català. Parlava gallec. És el que parlava al carrer, amb els amics, amb els pares i amb tothom. D’allà no vaig assumir les reivindicacions laborals com una cosa fonamental. Les colònies desincentivaven la mobilització. La casa era de l’empresari, com la botiga, els equips de futbol… Anar-hi en contra implicava perdre-ho tot. Volien desarticular la reivindicació laboral. Però sí que hi vaig assumir el sentiment de comunitat, de solidaritat. On no arribava un, hi arribava un altre. Quan arribava una família nova, l’acollíem. Ho vaig viure d’una manera molt inconscient i m’ha marcat molt la trajectòria.

—Per tant, els vostres pares no estaven vinculats a la lluita sindical. Tampoc militaven en partits polítics?
—No.

—D’on us ve el vincle amb el sindicalisme, doncs?
—De molt jove vaig tenir sempre moltes inquietuds sobre l’organització del món en què vivia. Per això també vaig estudiar ciències polítiques. Els meus pares deien: què és això que faràs? Tothom estudiava coses més pràctiques i jo tenia aquest neguit per entendre el món, col·laborar-hi i ajudar a construir un món millor, molt més just i igualitari. A la colònia no hi havia aquest esperit reivindicatiu, però vivies d’una manera molt natural les injustícies. Quan hi havia expedients de regulació d’ocupació, els problemes a la fàbrica… La meva mare treballava en una empresa tèxtil i, quan es va reconvertir, molta gent va perdre la feina i es va quedar en situacions molt precàries. Tot això em removia molt, i de molt jove sempre he fet voluntariat i he participat d’aquests espais. El sindical és el que acollia més bé les meves reivindicacions.

—Per què vau fer el pas per a esdevenir la secretària general de CCOO?
—La veritat és que no m’ho havia plantejat. Però van venir unes quantes persones amb un cert pes en l’organització i m’ho van demanar. Vaig veure que hi havia un cert consens. És curiós. No sé fins a quin punt una dona hauria fet aquest pas sense un consens ampli… Les quotes que es van establir ja fa molts anys en el sindicat generen condicions de possibilitat perquè les dones decidim de fer un pas endavant i arribem als llocs perquè tenim realment darrere una trajectòria que ens avala, no pel simple fet de ser dones. Però sense aquesta condició de possibilitat és molt difícil. Em van encoratjar i vaig decidir de fer el pas.

—Quin és el vostre projecte per als anys que vénen?
—Per a mi és molt important aportar una visió feminista. El sindicat es va declarar feminista el 2021 i ho hem treballat d’una manera intensiva. Es demostra en el fet que l’increment de l’afiliació i dels delegats aquests últims anys ha estat amb les dones. Vull que les reivindicacions de les dones trobin un espai nuclear en la nostra organització. Aquí situo d’una manera molt important el tema de les cures, la importància de fer un pacte nacional de cures i articular un sistema nacional. També recullo la tradició de les reivindicacions sindicals. Hi ha el canvi del model productiu. Ha de ser una reindustrialització verda, ecològica, amb una aposta per les energies renovables. Jo, que vinc de les comarques gironines, m’he fet un fart de demanar un canvi que no es basi en un model de negoci com el turisme, que és molt intensiu en mà d’obra i que competeix en costos salarials. Hem d’anar cap a un altre model productiu molt més industrial, on l’avantatge competitiu sigui l’energia renovable barata, i que generi llocs de treball de més qualificació. Per nosaltres serà fonamental, d’una banda, la defensa de les condicions laborals, com sempre ha estat, i d’una altra, aprofundir en els drets de ciutadania. Aquí també hi ha el tema de l’habitatge (importantíssim), l’educació i la sanitat.

—Parleu del reconeixement de la feina de cures. Social o salarial?
—Tots dos, perquè van lligats. No es retribueix allò que no es reconeix socialment. S’ha de garantir que les persones que necessiten cures les puguin rebre de l’espai públic i col·lectiu. Que no sigui en un espai mercantilista, com passa ara, que qui se les pot pagar, les paga, i qui no, s’espavila. Ha de ser a partir d’un sistema nacional de cures, com ho és el sistema nacional d’educació o de sanitat. Se n’ha de garantir l’accés, la universalitat, la gratuïtat i que els professionals que les proveeixen, majoritàriament dones, ho facin amb condicions salarials i laborals dignes. Ara no passa, hi ha uns nivells de precarietat absolutament brutals a la geriatria, als serveis socials, a l’atenció a la dependència… És insostenible. Ens ho hem de plantejar com a societat. Després, hi ha les altres cures dins l’espai domèstic.

—Què n’hem de fer?
—Les hem de poder repartir entre homes i dones, que no sigui només una atribució nostra. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat. Els homes han de començar a incorporar-se a aquestes feines de cures i les empreses n’han de pagar la part que els toca. Les empreses, cada matí, tenen treballadors que arriben alimentats, cuidats emocionalment, formats, i això té un cost. I qui l’està pagant? Majoritàriament, les dones. Si volem ser una mica més generosos, direm que les famílies. Però som les dones. Això vol dir que, en la negociació col·lectiva, s’ha de parlar d’una manera més intensa de la reducció de la jornada sense reducció de salari, de permisos retribuïts i d’organització del treball. A les empreses se’ls posen els pèls de punta. Diuen que l’organització del treball és potestat de l’empresa i no deixen entrar els treballadors i treballadores a parlar-ne. Crec que és hora que ho facin.

—Parleu de mantenir la productivitat en menys hores?
—Els increments de productivitat que hi ha hagut els últims quaranta anys són brutals, i ja no dic de beneficis. Els treballadors i treballadores hem estat protagonistes i n’hem de tenir algun retorn: treballar menys hores perquè la productivitat ho permet. Per exemple, la tecnologia no hi té res a veure. El temps que perdies per a enviar un fax o fer una trucada! Avui fas un e-mail o un whatsapp. Els nivells de productivitat han crescut exponencialment. No hi ha arguments econòmics per a no fer aquesta reducció de jornada.

—Les 37,5 hores que promou el govern espanyol són suficients?
—El nostre horitzó és avançar cap a una reducció més gran. Això ens ha de permetre de compatibilitzar-ho amb la resta de la vida i incloure-hi el temps de les cures. Plantegem un horitzó cap a les 32 hores setmanals.

—Les patronals estan en contra de les 37,5 hores. Al·leguen dificultats d’implementar-les organitzativament.
—Estem oberts a veure les dificultats que hi hagi sector per sector. Es fa un paraigua i hi ha una negociació col·lectiva que ho ha d’anar aterrant sector per sector. Però no pot ser que adaptar-se vulgui dir no complir-lo. Estem oberts a negociar perquè es faci de la millor manera. No compartim aquestes crides a l’apocalipsi. La pujada del salari mínim interprofessional també havia de ser la ruïna de l’economia. No ha estat així. La reforma laboral i l’increment de la contractació indefinida havia de significar l’hecatombe mundial i tampoc ha passat. La reducció de jornada tampoc no implicarà que l’economia se’n vagi en orris. No fem catastrofismes. Posem-hi xifres, rigor, veiem quins problemes hi ha de veritat damunt la taula i parlem-ne. El problema és que aquí hi ha molta batalla ideològica i ells van perdent. Els fets demostren que els dogmes neoliberals que defensaven no són reals i no s’han complert. I ara n’hi ha un altre que caurà, que és aquest.

—Quan la reducció de la jornada es debati al congrés espanyol, hi ha la possibilitat que s’introdueixin esmenes a la llei per a ajudar econòmicament les empreses a ajustar les jornades. Hi esteu a favor?
—Tot allò que sigui complementar qualsevol externalitat, demostrada i contrastada amb dades… Però no podem regar amb recursos a dojo partint d’opinions. Situem problemes concrets, i estem oberts a millorar i negociar tot allò que calgui.

—En el primer discurs que vau fer com a secretària general també vau parlar de redistribuir recursos i poder.
—Redistribuir recursos vol dir com repartim la riquesa que generem entre tots. Hi ha la via dels salaris, que és la clàssica i l’origen de ser del sindicat. La reducció de la jornada també és repartiment de riquesa. N’hi ha un altre, que és molt important, que és el dels imposts per a l’estat del benestar, per a garantir uns drets mínims per a tothom. Reivindiquem una necessitat de reforma del sistema fiscal, que sigui realment progressiu i suficient. Que qui més té, més pagui. No pot ser que siguin les rendes del treball les que sustenten el sistema majoritàriament, i no les rendes del capital. Hem de gravar plusvàlues, patrimoni i tot allò que, en comparació amb la renda del treball, no té el mateix tipus impositiu. I ha de ser suficient per a fer efectius els drets que conquerim. A la constitució, el dret a l’habitatge no és efectiu. Calen recursos. Una altra cosa és el control de preus. L’habitatge és un exemple clar. Perquè jo puc negociar un increment de salaris d’un 40%, per exemple, però si l’habitatge puja d’un 80%, això que m’ha costat tant de guanyar on va a parar? A les butxaques dels rendistes. A butxaques dels qui especulen amb coses que són un dret bàsic. I el repartiment del poder és garantir el sistema democràtic que tenim.

—Aprofundim en l’habitatge. N’hi ha prou, amb la regulació del lloguer de temporada i per habitacions?
—No. És una mesura important, la reclamàvem de feia molt de temps. A Girona, vam presentar un estudi de la situació habitacional fa uns mesos. El problema no és de falta d’habitatge. N’hi ha el doble que no pas les persones que hi vivim. És d’usos. És molt important el control d’usos, s’ha de ser més ambiciós en aquest sentit. També s’ha de tenir en compte cada realitat territorial. Com mobilitzem l’habitatge buit? Es poden utilitzar figures fiscals per treure habitatge al mercat i construir un parc públic de lloguer. S’han de prendre moltes mesures per a garantir aquest dret.

—Què penseu dels 50.000 pisos que ha promès Salvador Illa?
—Va en el bon camí, però no n’hi ha prou. Preparem un estudi on situarem amb molta rigorositat quina és la necessitat d’habitatge a les diferents demarcacions de Catalunya. Un altre tema és com això es fa amb celeritat. Sabem que hi ha dificultats amb l’adquisició del sòl, amb tota la qüestió burocràtica… La Generalitat ha de fer un pas endavant per agilitar-ho.

—Com valoreu la resposta del govern espanyol als aranzels, malgrat la incertesa de com acabaran finalment?
—Pensem que va en la bona línia, sobretot, perquè s’ha començat a treballar des de l’inici en l’àmbit del consell del diàleg social. És molt important, perquè l’anterior crisi ens ha demostrat que totes aquelles coses que s’han concertat amb els agents econòmics i socials han anat en la línia del que realment necessitaven l’economia i els treballadors. Hi ha molta incertesa. Diem que tot això s’ha de monitorar i que no es pot regar amb recursos excessius. Hem de veure amb dades quina afectació hi haurà i posar-hi els recursos necessaris perquè l’economia i l’ocupació no se’n ressentin, i perquè la gent no perdi poder adquisitiu si tornem a entrar en l’escalada inflacionista. L’escut social, com es va fer en l’anterior crisi, és l’exemple de com s’han de fer les coses.

—Feu la mateixa valoració dels 1.500 que el govern català diu que mobilitzarà, sobretot, amb crèdits?
—Sí, en la mateixa línia.

—I el caos de Rodalia?
—El traspàs és indispensable. Tot allò que sigui incrementar l’autogovern i les competències de Catalunya implica la proximitat de la gestió, i és més eficiència per a nosaltres. S’ha de combinar amb el manteniment de la garantia de les condicions laborals. La situació actual és fruit de força dècades de no fer una inversió necessària. S’hi ha de posar tots els recursos, també perquè la població de Catalunya ja és de 8 milions i cada cop hi ha més gent que utilitza el transport públic. Pel que fa a la mobilitat, Rodalia és una cosa. També proposem la integració tarifària de tot Catalunya. A la gent de fora de l’àrea metropolitana ens afecta molt. I hauríem de veure com les empreses assumeixen una part d’aquest cost; si hem de tornar a parlar d’algunes línies d’autobusos que paguin les empreses, per exemple. Perquè els beneficis se’ls queden ells, i les externalitats les paguem tots, i la mobilitat també és una externalitat.

—En el traspàs de Rodalia, el dret a la mobilitat dels treballadors s’ha garantit ara amb l’adscripció de la nova operadora a Renfe. En realitat no deixa el problema per resoldre?
—Hem de veure com evolucionen les coses. Veure si Catalunya disposa de tota la infrastructura necessària, com es va dotant el govern de la Generalitat. Són tensions que haurem d’anar combinant i haurem d’anar gestionant, i garantir les condicions laborals de les plantilles. Sempre hem defensat tot l’increment de les competències.

—L’extrema dreta també creix electoralment entre la classe treballadora.
—La desigualtat i la manca d’horitzons és el dissolvent més gran de la democràcia. Tenim unes dades econòmiques molt bones, però són macroeconòmiques, i hi ha una cara B de precarietat molt important, de gent que treballa i no arriba a final de mes, que no es pot comprar un pis, que no té un horitzó clar. I amb aquestes incerteses, busca solucions fàcils. L’extrema dreta presenta caps de turc: l’immigrant, la dona o el feminisme. I presenta velles jerarquies, velles formes de funcionar, i receptes fàcils a problemes molt més complexos. La millor manera de contrarestar aquests discursos és garantir les condicions materials de la gent. Amb aquesta amenaça real a la democràcia, apel·lo a les esquerres: han de tenir altura de mires per deixar-se d’estratègies polítiques i buscar solucions als problemes reals de la gent, perquè són el millor antídot contra els discursos reaccionaris.

—Com a sindicat, feu autocrítica? Podeu ser percebuts com una peça del sistema que no els ajuda a prosperar.
—L’extrema dreta té un interès claríssim d’eliminar i erosionar tant les institucions democràtiques com les organitzacions d’intermediació, que són els sindicats, els partits polítics, les associacions de veïns, tot allò que crea comunitat. Perquè és una manera de diluir el discurs de l’un contra l’altre. Ens ataquen directament, i segurament també hem de fer autocrítica. Segurament, tampoc no hem arribat a donar resposta als espais més precaritzats. És on ens costa més d’organitzar. A la gent jove li costava molt organitzar-se al sindicat perquè estava en una situació molt precària. Quan entra la reforma laboral i comencen a tenir contractes indefinits, creix molt la gent jove afiliada. Tenim més de 8.000 joves de menys de trenta anys afiliats. Hem de redoblar els esforços als espais més precaritzats.

—Entre els immigrants també?
—És una de les polítiques clau del pròxim mandat. La classe treballadora és com més va més diversa per l’origen. Ja tenim molta gent migrant a les estructures i a les llistes, però la representació no és similar a la que tenen en la població assalariada. Hi volem treballar perquè volem ser un reflex fidel de la classe treballadora catalana actual, com ho vam ser als anys seixanta i setanta. Vam presentar un estudi de la Fundació Cipriano Garcia que parlava dels altres catalans, fent referència a Paco Candel, que deia que, en l’àmbit educatiu, la situació és més semblant a les d’aquí, però els espais que ocupen en el mercat de treball són els més precaris. I no hi ha raons objectives: no tenen una formació més dolenta. És, purament, discriminació.

 

Que no és només política, que és una celebració dels sentits, dels sentiments, de l’ànima o l’esperit per a qui hi cregui, del conjunt que ens fa humans conscients, actius i plens. Que no és només política però que també és política.

Quan comença l’abril, en aquest país ens enfilem en una espiral d’excitació llibresca. Ara mateix, mentre escric, l’espiral, que comença amb un ritme pausat, una novetat per aquí, una entrevista per allà, que comença pausada però que es nota perquè apujar lleugerament el grau de les notícies que tenen relació amb els llibres ja fa soroll atès que, de normal (diguem-ne “normal”), és tot tan minso i tan relegat als racons que qualsevol cosa dispara enlaire els percentatges, ara mateix, deia, l’espiral té proporcions considerables, i se m’endú.

Que ja m’agrada, val a dir. I que si som a tocar de Sant Jordi, que és el zenit de tot plegat, i la remolinada ens omple el cap i el cor i els dits de llibres, doncs benvingut sigui el terbolí: parlarem de llibres. Breument, condensadament i, potser, devotament. Per a celebrar-los.

Els llibres com a objecte i com a símbol també. Els llibres per la forma i pel que signifiquen. Els llibres pel que ens aporten: atenció, organització del pensament, comprensió de raonaments llargs, aprofundiment, reflexió crítica.

Que aviat és dit. I que sempre és necessari però que ara, potser gosaria dir, ara, més.

Ara que les noves formes d’autoritarisme imperialoide malden per fer-nos viure en un món de consignes superposades (primes totes elles com un tel de ceba), d’aquiescències acrítiques i eslògans imposats per repetició i acumulació a brams, els llibres, precisament, això que els llibres signifiquen, aquest moment de seure i llegir, la mica de calma necessària per a submergir-te a les aigües de la novel·la i comprendre’n l’univers, interpretar-lo, per deixar-te seduir a cada impacte d’un conte, omplir-ne els silencis o mantenir-los com són, per estremir-te en la força d’un ram de versos i sentir-t’hi dit, per veure com l’horitzó se t’amplia en un assaig raonat i tenir ganes de resoldre aleshores nous interrogants, o matisos, o el que sigui, tot això i més que ens ofereixen els llibres esdevé altament necessari; irrenunciable; imprescindible.

(I ara obro parèntesi per aclarir que evidentment també hi ha xurros en forma de llibre: forma part de la cultura llibresca anar aprenent, segons gustos o interessos de cadascú, a distingir el gra de la palla. Aquesta és la gràcia, també: guanyar capacitat pròpia de discerniment.)

Fa temps, Steve Bannon, aquell personatge ultra que va dirigir la primera campanya de Donald Trump, va resumir en un eslògan l’estratègia de comunicació que practiquen els agitadors de l’extrema dreta global: “inundar la zona”, és a dir, abassegar amb una riuada de declaracions i anuncis i amenaces i propòsits i campanyes i pronunciaments i escenificacions i nomenaments i de tot. De tot i contínuament i imprevisiblement i contradictòriament. Per generar tothora una aclaparadora (i paralitzant) sensació de confusió. Quan els oponents polítics s’espardalitzen per un anunci i proven una resposta, ja n’hi ha quatre més que els plouen al cim a poalades, i perden la iniciativa i la visió de conjunt, provant sempre de rebatre o de respondre la riuada d’escuma que ho cobreix tot, i enduts per la premeditada reducció a la immediatesa.

Que, a sobre, és una reducció en la qual és tan fàcil de caure! És la mirada que ens queda embambada davant del continu estímul de titulars, l’un darrere de l’altre i ofegat pel següent, notícies (o fets qualssevol convertits en notícia i entreteniment) com borumballa inconnexa sense anàlisi ni explicació i substituïdes ràpidament per més notícies que segueixen en tot idèntic patró. Una imatge, una frase, un paràgraf i llisca a la següent, una imatge, una frase, un paràgraf i llisca a la següent. El món reduït a la bromera que salta en un mar agitat. Com si el món fos això. Com si no hi hagués, sota l’escuma dels dies, la immensitat pregona de les aigües; i els peixos i els crustacis i els mamífers i tota mena de pòlips i de mol·luscs i les algues i la vida que no s’acaba i les prades i les muntanyes i els abismes insondables.

En fi, que no vull dir que els llibres ens salvaran el món, però en el fons sí que va una mica per aquí. Perquè el nostre cervell s’emmotlla als estímuls que li oferim. No és que se’ns torni ruc, és que se’ns despista, se’ns dispersa: tants documents oberts alhora, tants salts de l’un a l’altre que mig espigolem en diagonal, tants estímuls paral·lels, pestanyes pendents, missatges que ens arriben i que reclamen lectures ràpides i respostes a l’instant, si pot ser amb frases curtes, fàcils de llegir, les subordinades són un embull, la complexitat un destorb, sí o no, blanc o negre, or o plata i passa al següent, i al següent, i al següent. El cervell se’ns descentra i viu així desaforat en la immediatesa, en la superfície d’un scroll infinit i sense forma. Que això també compta: la forma. Expliquen els experts que quan llegim en un llibre el cervell s’hi orienta amb facilitat: hi ha els límits, començament i final i un text que no hem d’anar movent com fem a la pantalla. I podem centrar l’atenció en la lectura. Perquè és que llegir, comprendre, pensar en necessiten, d’atenció. Fixar a la memòria el que hem llegit, analitzar-ho críticament. Eines imprescindibles, costums que no hem de deixar de practicar. L’escriptura permet un llenguatge complex que es pot sospesar i assimilar amb la lectura: aquest exercici imprescindible que oferim al nostre cervell (i al cor, posem-hi també, metafòricament, el cor). Perquè el món és millor quan baixen la simplificació, la doctrina i la retòrica i creixen l’assumpció de la complexitat, el coneixement i la capacitat de raonar. Perfecte, no, ja ho sabem, però sí millor.

I tot plegat, perquè arriba Sant Jordi. I perquè és la festa més bonica que hi ha: l’antídot contra la barbàrie i el desig que si mai ens pregunten qui som puguem continuar responent, amb aquella naturalitat i com qui no vol la cosa, que ah, ves, som el país que celebra l’amor regalant-se roses i llibres. Això ens hem inventat, nosaltres. Això fem: l’amor i el coneixement.

The Washington Post · Rachel Chason, Guy Peterson, Ely Cheikh Mohamed Vadel i Wilson McMakin

Bir Moghrein, Mauritània. És possible que hàgiu vist un meteorit alguna vegada, encara que no ho sapigueu.

Els científics calculen que prop de 45.000 quilos de matèria meteorítica travessen l’atmosfera terrestre cada dia. La gran majoria entra en combustió quan travessa el cel i crea els estels fugaços.

Entre els pocs rocs espacials que cauen a la Terra, la major part acaben anant a parar a l’oceà. La resta sovint passen desapercebuts i es barregen amb altres pedres.

Babana Mohàmmed, un comerciant de meteorits, inspecciona una pedra a Nouakchott, la capital de Mauritània, aquest gener (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Però al desert de Mauritània, els pastors han après què han de cercar: roques amb una superfície remarcablement fosca, anomenada escorça de fusió. Els meteorits cauen amb la mateixa freqüència a tot el món, però són especialment fàcils de detectar en llocs com aquest, on contrasten amb la immensitat ocre del Sàhara.

Trobar aquestes roques rares s’ha convertit en un passatemps popular i, alhora, en una oportunitat de negoci en tota regla.

Vista de Bir Moghrein, un poble aïllat del Sàhara maurità, on el comerç de meteorits ha fet fortuna (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

El viatge amb cotxe de la capital mauritana fins a aquest punt remot del Sàhara sol durar unes divuit hores, pel cap baix, la meitat a través de pistes de sorra sense senyalitzar. La majoria dels habitants d’ací són pastors nòmades que passen part de l’any travessant el desert amb animals. Pocs tenen connexió d’internet.

El 2011, els pastors nòmades del país veí del Marroc veieren una gran bola de foc que travessava el cel nocturn. Els científics confirmaren més tard que un gran meteorit marcià, que anomenaren Tissint, havia tocat terra en aquella zona. Les restes del meteorit, que segons els investigadors podria contenir proves de l’existència d’aigua a Mart, es repartiren entre museus, col·leccionistes i institucions de recerca.

La descoberta atragué l’atenció de tota la regió. La veu no trigà a córrer fins i tot als racons més aïllats de Mauritània. La febre havia començat.

Mohàmmed Bagouma, pastor, explica a The Washington Post que fa prop d’una dècada que va començar a escodrinyar la sorra del desert en cerca de meteorits.

Bagouma inspecciona una roca trobada a terra (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

“Se’m feia estrany”, diu Bagouma, que ara guarda a la part de davant del seu cotxe un joc de prismàtics i la col·lecció de roques espacials que ha anat trobant durant els anys. “Sempre havíem pensat que aquestes roques no servien de res”, afegeix.

Bagouma i el seu fill no treuen els ulls de terra quan travessen el desert amb camell. El pastor explica que en tots aquests anys tan sols ha trobat una pedra, però que no perd l’esperança: una vegada, un altre pastor local va trobar un meteorit tan valuós que amb els diners que va guanyar va poder traslladar-se amb la família a la ciutat.

Després de trobar-les, Bagouma porta les pedres a Lamine Henoun, l’expert local.

Henoun inspecciona, amb l’ajuda d’una lupa, una de les pedres trobades per Bagouma (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Henoun, un guàrdia de seguretat que va estudiar literatura a la universitat i parla uns quants idiomes, ha desenvolupat un coneixement enciclopèdic sobre els meteorits. Els més comuns són les condrites, que procedeixen del cinturó d’asteroides. Els més rars i valuosos procedeixen de Mart i la Lluna.

“Aquesta és molt bona”, diu Henoun a Bagouma mentre estudia una de les pedres que li ha dut el pastor.

Bagouma mostra quatre pedres trobades al desert que sospita que són d’origen meteorític (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

D’una petita bossa, Henoun en treu una lupa i una banda magnètica. La majoria dels meteorits contenen ferro-níquel, un aliatge que atreu els imants i que no es troba en les roques terrestres. Acosta la tira a la pedra més prometedora i fa que no amb el cap, pres per la decepció. No hi ha magnetisme, explica.

“La major part de la cerca és qüestió de sort”, afirma.

Els pastors, diu, li porten roques cada dia; tan sols una o dues de les desenes que rep cada mes tenen algun valor econòmic. Quan Henoun creu que ha trobat alguna pedra de valor, en penja les fotografies a Facebook i TikTok amb l’esperança de cridar l’atenció dels col·leccionistes.

Bagouma (esquerra) parla amb Henoun (centre) sobre les pedres que li ha dut (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

La xifra més alta que ha guanyat amb una sola venda, explica, han estat 55 dòlars, cosa que equival, si fa no fa, al seu sou mensual.

“El secret fosc dels meteorits és que la gent pobra d’ací no se’n beneficia”, afirma.

Bagouma, en una fotografia amb el seu fill petit a Bir Moghrein, aquest gener (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Ahmedou Xeikh Abba és l’excepció a aquesta norma. Aquest imam, de trenta-sis anys, diu que no havia pensat mai gaire en les roques espacials fins que, el 2023, sortí a la recerca d’or, a prop de la frontera amb Algèria.

En una pausa per a fumar, recorda, una pedra molt més fosca que no la resta li cridà l’atenció. “Dins de la pedra hi havia molts colors diferents. Sabia que podia ser el senyal d’un meteorit”, diu.

Vista de la Via Làctia als afores de Bir Moghrein, aquest gener (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Abba en publicà les fotografies a Facebook, i les respostes no es van fer esperar. Va acabar venent el roc per 2.500 dòlars a un comprador del Marroc, que sospitava que era un meteorit lunar.

Després d’analitzar-la, l’home li va comunicar una notícia descoratjadora: no era més que una simple roca. Tanmateix, Abba ja havia repartit els diners entre la seva família i s’havia endut els seus fills de vacances.

“Tothom sap que el risc forma part d’aquest negoci”, diu, tot arronsant-se d’espatlles.

Venedors de meteorits a Nouakchott, la capital de Mauritània (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Un grup d’homes de mitjana edat, que s’anomenen comerciants de meteorits, seuen tot xerrant a la vorera d’una carretera a Nouakchott. Quan veuen arribar els periodistes, no dubten a treure el munt de pedres que duen a sobre.

Hama Sidi Otaman, que explica que es dedica a cercar meteorits d’ençà del 2011, somriu mentre mostra els seus exemplars.

Una de les roques que té davant es ven. El preu? Ni més ni menys que 64.000 dòlars. Però és un bon negoci, assegura.

Hama Sidi Othaman mostra un dels rocs que assegura que prové d’un meteorit (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

“Aquesta ve de la Lluna, sens dubte”, diu amb orgull.

Eli Xeikh Mohàmmed Navee és el president de l’associació d’astronomia de Mauritània i, segons que assegura, l’únic doctor en ciències planetàries del país.

A Mauritània, explica Navee, s’han identificat sis possibles cràters de meteorits, dos dels quals han estat confirmats pels experts i degudament registrats al banc de dades internacional Earth Impact Database.

Robert Ward, col·leccionista de meteorits dels Estats Units, forma part del col·lectiu creixent d’entusiastes que, aquests darrers anys, ha ajudat a impulsar el comerç de meteorits mundial. Explica que alguns dels seus millors exemplars procedeixen del nord d’Àfrica, incloent-hi Mauritània.

Un grup de camells pastura als afores de Bir Moghrein, aquest gener (fotografia: Guy Peterson/The Washington Post).

Sospita que hi ha tresors similars escampats pels paratges del sud-oest dels Estats Units. Però hi ha una diferència crucial entre un país i un altre: “Ací tothom passa el dia davant el televisor. Allí, la gent surt a cercar meteorits dia sí i dia també.”

Encara que Mauritània no tingui cap museu que aculli els meteorits, ni tampoc cap mercat degudament regulat, Navee defensa que el seu país té un avantatge clar en el sector del comerç de meteorits: “Els nòmades són els millors col·leccionistes del món”, diu.

I els meteorits trobats al país, assegura, tenen molt a ensenyar-nos sobre l’univers, i sobre el lloc que la humanitat hi ocupa.

“El futur ve de l’espai”, sentencia Navee.

McMakin informa de Dakar estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ens acostem a la pastisseria Escribà de la Gran Via de les Corts Catalanes barcelonina, pocs dies abans de Dilluns de Pasqua, quan toca que els padrins portin la mona als fillols. L’aparador d’aquest establiment centenari, fundat el 1906 per Mateu Serra Capell i continuat avui pels seus descendents directes, el presideix una gran mona que homenatja la cuina catalana, amb motiu de la declaració com a regió mundial de la gastronomia. Vinyes i oliveres, ampolles d’oli i vi, botifarres, gambes i arrossos, bolets, sardines, fuets i arrossos, tot fet de sucre o de xocolata, s’entrellacen en una construcció de somni que fa que els vianants s’aturin davant els vidres de la pastisseria. Hem vingut a parlar amb Christian Escribà Tholoniat (Barcelona, 1962) de mones, del paper de la pastisseria en la gastronomia catalana i de la trajectòria i vivències d’algú que ha estat comparat amb el seu gran amic Ferran Adrià, per la creativitat i l’inconformisme de les seves idees.

—Som a la pastisseria Escribà, pocs dies abans de Dilluns de Pasqua. Què s’hi respira: nervis, tensió, il·lusió?
—Un còctel de tot plegat. Hi ha moments de tot. De molta alegria, de molta tensió per poder arribar a temps a fer tot allò que se’ns demana, fins i tot, d’estrès. Ara estem tranquils, però aquests dies en qualsevol moment arriba una onada de clients, tots a la vegada, que a botiga s’han d’atendre amb agilitat. Hi ha un temor, també, de no equivocar-te i donar un Pokémon a qui havia encarregat una pilota del Barça. Diguéssim que és una època moguda.

—Aquest és un dels grans moments del calendari pastisser?
—La mona és la joia de la pastisseria catalana, i la mona gran d’aparador seria la joia de la gastronomia catalana. Les petites mones artesanes són petites joies. M’agradaria que l’any vinent s’aconseguís tenir una denominació d’origen protegida per la mona. Com que enguany hem fet una mona dedicada a la regió mundial de la gastronomia, vaig treure un llistat de totes les DOP i vaig pensar, per què la mona catalana no està protegida, si és tan arrelada en la nostra tradició i és tan nostra?

—Una DOP exigeix uns paràmetres i uns criteris. Què és per a vós una mona?
—Hi ha una part molt important que és l’artesania. Caldria limitar molt la denominació d’origen, perquè el segell només es pogués posar en aquelles fetes i venudes per artesans pastissers. No hauria de passar com el pa, que la gent l’acaba comprant a la benzinera. Després, proposaria que el producte, en aquest cas la xocolata, fos de proximitat. Si resulta que una de les millors xocolates del món es fabrica a Vic, Chocovic.

—El calendari festiu català és molt ric en postres per a cadascuna de les dates assenyalades.
—Sí, tot i que se n’han perdut unes quantes pel camí. La gent de la meva edat o més gran segur que recorda el martell de Sant Eloi, el volant de Sant Cristòfol, les tisores de Santa Llúcia… Pastisseria d’un temps en què els gremis tenien un pes important dins el comerç, però tot això s’ha anat diluint. La mare de totes aquestes pastes eren els tortells de massapà dels diumenges, que també s’han perdut. Pel camí hem perdut una sèrie de tradicions, que, si no tornen, haurien reinventar-se, si més no. Per exemple, les mones no haurien de ser a les pastisseries i prou, sinó a tot arreu. Se n’haurien de poder trobar als hotels, als restaurants, a les botigues de roba, a tota mena de comerços, i que, una vegada exposades, es poguessin sortejar d’entre la clientela. Seria una manera de mantenir viva la tradició.

—Sou fill i nét de pastissers. Recordeu la vostra primera mona?
—El meu avui era el meu padrí, i la primera mona que em va fer va ser un camp de futbol. També recordo la primera mona que vaig fer jo. Devia tenir vuit anys. Era un castell. La feia amb el meu pare i el meu avi al costat, i quan era a punt de posar l’últim merlet i se’m va desmuntar tota!

—Antoni Escribà, el vostre pare, va ser un autèntic revolucionari i virtuós de la pastisseria. De quina manera us ha pesat la figura a l’hora de dedicar-vos a l’ofici?
—Pensa que sóc fill d’Antoni Escribà, a qui anomenaven el Mozart de la xocolata, i nét per via materna d’Étienne Tholoniat, el rei del sucre francès. Així doncs, quan vaig començar la pressió era brutal, molt i molt gran. Després ja vaig anar agafant el meu camí, la meva experiència, es va anar diluint aquesta pressió que sentia al principi. En aquell moment, sents que tothom et jutja, perquè les expectatives són les que són. Pel meu pare no em sentia jutjat, ni pressionat; potser més aviat per la banda de fora, però sobretot és una pressió que et poses tu mateix.

—Vau estar temptat de fer el vostre camí en una altra professió?
—No he tingut mai la temptació de dedicar-me a una altra cosa. Al final, volent o no, he creat el meu món. Contra un món que se m’oferia que no m’entusiasmava, vaig veure que amb els materials que feia servir cada dia podia crear un món propi. I això m’ha donat molt bon resultat.

—Ara Christian Escribà és un nom per ell sol. Encara noteu el pes del cognom?
—L’any vinent farem cent vint anys de negoci familiar. Som cinc generacions. Però aconseguir-ho és difícil, és dur i t’ho has de guanyar cada dia, a partir del matí, quan et lleves. No hi ha res fàcil.

—Però sí que sou conegut per dret propi, no pas per les creacions o idees del pare o l’avi.
—Ja fa uns quants anys que he pogut crear la meva imatge, la meva marca, perquè hi ha coses molt associades a allò que he creat, com ara les broquetes. Quan algú veu un pastís amb broquetes ja sap que és de l’Escribà.

—Potser també és propi de vós aquesta idea que no hi ha res impossible, que sempre hi ha alguna cosa encara més difícil per a aconseguir…
—Fa una trentena d’anys que vam començar a personalitzar els pastissos de celebració. Cada pastisseria tradicional té la seva línia i gamma de productes, però nosaltres ens hem especialitzat a fer un pastís per a cada persona en concret, sigui una celebració empresarial, un casament, un aniversari, o perquè has aprovat la carrera o t’has tret el carnet de conduir. Fem que el pastís sigui alguna cosa més que unes postres. Que sigui un obsequi que et fem, sabent les teves aficions, els teus records, mirant de tocar-te la fibra.

—I quan ve algú amb una idea molt esbojarrada?
—A vegades pot ser un estímul, però a vegades pot ser un maldecap. Fins ara, tot el que ens han demanat, tot el que ens han proposat, ho hem pogut fer: des d’una cascada de xocolata de vuit metres i mig d’alçada, amb dos mil quilos de xocolata caient en tres salts diferents, fins a un elefant de cinc metres d’alçada. O bé, agafar un espai buit de vuit mil metres quadrats a Singapur i convertir-lo en un món dolç. O fer coses tan petites com un anell de caramel o un festuc que et menges amb la closca i tot. Toquem la pastisseria en 360 graus, i he de dir que això ho podem fer gràcies a un equip d’especialistes. Començant per la meva dona, la Patricia Schmidt, que és especialista en flors de sucre, fetes a mà. Si tu agafes una flor de la Patricia i una de veritat i les poses a la distància d’un braç, no sabries qui és quina.

—Es diu que el vostre pare va començar a fer croissants de mantega per amor a la vostra mare. Vós què heu fet per amor?
—Per amor, m’agradaria haver fet moltes més coses de les que he arribat a fer. Però, pràcticament, quan em llevo, la meva missió és fer les coses per amor. Per amor a la Patrícia, al meu fill, a l’equip, als clients, als proveïdors… A tothom. Intento que aquest sigui el significat de la meva existència i la raó de ser de tot el dia.

—Sou conegut pel vostre bon humor, però què us fa perdre el somriure?
—A banda les pressions econòmiques i les situacions crítiques que cada generació ha viscut, personalment tinc una ment addicta. Una ment addicta és aquella que normalment es pot enganxar a una cosa que en principi no serà bona. Passa que a còpia d’estar en bones mans i de fer, no tan sols un tractament sinó un treball personal intern molt, molt disciplinat, també quant a la part espiritual, pots superar-ho, quan has tocat fons.

—De quina manera us ha ajudat el budisme?
—Diria que avui el budisme és la columna vertebral de la meva vida. Estem molt enganxats a la vida material, però en el budisme connectes amb la part interior, la part invisible, on hi ha realment l’essència. La felicitat és conseqüència de tenir una ment en pau, una ment tranquil·la. I la primera cosa que s’ha d’aconseguir és estar en pau amb tu mateix, en pau amb els altres. A partir d’aquí, arriba la felicitat duradora, la de veritat. La resta, són anestèsies temporals. Ara faig més classes de meditació que de pastisseria.

—Dèieu que cada generació ha hagut de superar entrebancs. Vós també. Quina relació teniu amb els errors?
—Molt bona, perquè els errors són sempre oportunitats. Has de mirar de no tornar a cometre’ls, per allò de no topar dues vegades amb la mateixa pedra, t’hi has d’esforçar. Però quan hi ha un error has d’agafar l’equip i revisar què ha passat. Aprendre’n. Amb l’inventor Pep Torres vam crear el miscake, un pastís per a celebrar els errors.

—Quin valor hi doneu, a la família, vós que sou la quarta generació d’aquest negoci, treballeu amb la vostra dona i el vostre fill ja en forma part, com a cinquena generació?
—Els negocis familiars tenen pros i contres. També els que fas amb socis. En els negocis familiars es poden confondre les tasques i obligacions de cadascú amb el lligam familiar. Cal anar amb molta cura i aturar a temps les coses abans no s’enroquin o es gangrenin. Té molts avantatges, però també inconvenients.

—Amb el vostre germà Joan, propietari del Xiringuito de l’Escribà, us vau separar a temps?
—Amb en Joan ens portem divuit mesos. Si jo tinc seixanta-dos anys, ell en té seixanta-un, i en fa dotze que vam decidir de separar-nos abans que la cosa empitjorés. Ara fa dos anys que ens hem retrobat. És una qüestió de paciència, d’empatitzar amb l’altre, de deixar que el temps posi les coses a lloc.

—El vostre fill Pol serà jutjat com a fill de Christian Escribà?
—No li serà gens fàcil. No tant per ser el fill de Christian Escribà com perquè ell ha de fer el propi camí, independentment del que hagi fet jo. Es tracta de ser feliç, no de ser famós, ni ser més que ningú. Li serà difícil perquè el compromís i la implicació de les noves generacions ha canviat absolutament. I això em preocupa molt.

—En el seu cas, com va sorgir la vocació? Us va dir un bon dia: “Pare, vull ser pastisser”?
—No, però des que tenia sis anys que m’acompanyava quan treia els pastissos en casaments o esdeveniments. I, de manera natural, des que va acabar l’escola, es va interessar per la pastisseria. S’ha format amb l’Albert Adrià, amb en Nando Jubany, amb en Carles Gaig, en cuines; i a Bernachon, de Lió, o Alain Chartier, a la Bretanya, en pastisseries; i des de fa tres anys porta l’obrador i la producció d’Escribà.

—Així doncs, penseu a fer una passa al costat?
—Ara som en una transició, i les transicions tenen la seva història. Has de fer el pas, però hi ha una experiència que també compta. No tinc clar cap on va la pastisseria del futur. Alguns amics em diuen que m’he d’especialitzar, i, en canvi, cada vegada tinc més idees. Sempre porto unes quantes idees en dansa. Quan una perd gas, en trec una de nova. Ara mateix tinc sis idees importants de futurs projectes. El pas al costat vindria per aquí: deixar el dia a dia de l’Escribà més tradicional per centrar-me en projectes nous.

—Aprofitant que heu dedicat la gran mona de l’aparador d’Escribà a Catalunya com a regió mundial de la Gastronomia, us volia demanar quin ha estat el vostre paper en la revolució gastronòmica del país aquests darrers trenta anys…
—El meu millor amic ha estat Ferran Adrià, a qui vaig tenir la sort de conèixer el 1986 o 1987. He tingut la sort de viure aquest procés al costat d’un prodigi com ell. El Ferran no es pot considerar un cuiner o un creatiu, només. És un visionari. Els passos que ha fet ens han descol·locat a tots, però ha acabat tenint raó. Per exemple, a qui se li pot ocórrer de tancar un restaurant quan és dalt de tot?  No ho havia fet mai ningú. Ser al costat de gent com ell, dels germans Roca, de Carme Ruscalleda, etc., ha estat molt enriquidor. I la meva participació en tot plegat ha estat per la meva part creativa, inconformista… Que em qüestionés si les coses no es podien fer d’una manera diferent, si un pastís sempre havia de ser rodó i servir-se a taula, o, en canvi, podia ser una paret, o explotar, o sortir voltant o, com acabo de crear fa un mes, servit directament a la mà. A vegades hi ha divertiments, a vegades atreviments que potser no porten enlloc, però t’obren la porta cap a una altra banda.

—Us han anomenat el Ferran Adrià de la pastisseria…
—Després de tants anys de treure’m de sobre la pressió del meu pare, no vull posar-me la pressió d’en Ferran Adrià. Comparar-me amb Ferran Adrià és fora de lloc.

—Els cuiners han sortit de les cuines i són personalitats destacades, influents, reconegudes… Encara falta perquè els pastissers surtin de l’obrador i siguin reconeguts de la mateixa manera?
—A la gastronomia catalana la part dolça i la pastisseria té molt de pes, però no hem sabut vendre-ho ni reconèixer-ho. De fet, un dels projectes que tinc va en aquest sentit. Si no ho hem fet és per culpa nostra, que no hem sabut fer valer la màgia de la pastisseria.

—I doncs?
—Les circumstàncies ens han portat dies molt difícils de sobreviure. I quan passa això, et tanques en el teu petit món.

—Quins serien els grans noms de la pastisseria catalana?
—Tenim una quantitat tan alta de talent, jove i no tan jove, que s’ha d’aprofitar. Tenim d’un Enric Rovira fins a Oriol Balaguer, passant per Lluc Cruselles, Jordi Roca i Albert Adrià, que és un cas com el seu germà i que va passar una temporada d’aprenent aquí. Pel que fa a pastisseries històriques, només aquí, a Barcelona, tens Canal, Brunells, la Colmena, Mauri, Sacha, Nacha, l’Atelier i moltes més que em sabria greu deixar-me. La qualitat de la pastisseria d’aquesta ciutat és extraordinària. Si tu mires el nombre d’habitants i les pastisseries que hi ha, comparat amb altres ciutats, veuràs que tenim el dream team. Hem d’unir-los i projectar aquesta força. Tinc idees per a aconseguir-ho.

Per milers de catalans, l’esmorzar es feia sempre amb Doraemon a la pantalla, el migdia era sinònim de les insolències de Shin-Chan i les deduccions d’El detectiu Conan, i l’hora de berenar anava lligada a les cançons d’obertura de Sakura, la caçadora de cartes, La màgica Do-Re-Mi, Sailor Moon i Inuyasha. Una vivència compartida per infants i joves i que ara queda recollida al llibre Generació 3XL. Una porta màgica al passat! (Ara Llibres), que acaba d’arribar a les llibreries. L’han escrit els tres germans Cuartero –Xavier, Lluís i Jaume–, que també són els impulsors del compte d’Instagram @3XLvibes, amb més de seixanta mil seguidors.

El llibre repassa quatre dècades de televisió infantil i juvenil en català. De l’arribada de l’anime als anys vuitanta (amb èxits com Dr. Slump o El capità Harlock) fins ara, passant pel naixement de fenòmens com el Super3, el K3 i el 3XL, i l’època fosca per la desaparició del 3XL. Però no és història i prou: també té entrevistes, passatemps, curiositats i un repàs a la cultura pop catalana. Generació 3XL ens ofereix una oportunitat única per a mirar enrere i preguntar-nos què va perdre la societat catalana quan el 3XL va desaparèixer.

“És una nostàlgia positiva”

“Ha funcionat molt bé perquè és una cosa molt intergeneracional, més que no sembla. Són gairebé quatre dècades en què no hi havia xarxes socials i, pràcticament, tot el que teníem a l’abast eren uns dibuixos a la televisió”, diu Lluís Cuartero. És un llibre nostàlgic, però de “nostàlgia positiva”, afegeix Jaume Cuartero. “No és tant enyorar excessivament un passat que sembla que va ser millor com reviure una època que ens va agradar i ens va marcar.”

L’origen de tot aquest projecte, la pàgina d’Instagram, és curiós. “Neix d’un dia de pandèmia a casa meva, avorrit. Em vaig adonar que hi havia un buit de contingut relacionat amb l’època del K3 i el 3XL, i se’m va acudir de crear un perfil amb imatges d’animes en català que pogués agradar a la gent i que el compartís”, diu en Jaume.

Ara bé, malgrat que sabia que als seus germans els podria interessar, no els va dir res fins que un dia de Nadal va sentir com ho comentaven entre ells. “Qui el deu haver fet? Bé, doncs he estat jo. I els va fer molta gràcia”, recorda ara. A partir d’aquell moment, els altres dos germans es van incorporar al projecte i van ajudar a fer-lo créixer.

D’Instagram a les llibreries

Després d’això, amb una comunitat forta, van idear productes relacionats per a vendre’ls, com ara, calendaris i jocs de cartes, productes generalistes però visualment bonics i evocadors d’aquella època. Això, inevitablement, els conduïa a fer un llibre, però els aturava la inexperiència del sector editorial i van aparcar la idea fins que va aparèixer Ara Llibres. “La seva proposta va ser exactament allò que havíem comentat tantes vegades: parlar de curiositats, jocs, karaokes i, fins i tot, entrevistes a gent del món del Super3 i del 3XL”, diu en Lluís.

Han parlat, entre més, amb Anna Casas, intèrpret de la Ruïnosa Gratandós, dobladors com Marc Zanni (Son Goku, Ranma, Hiroshi –pare de Shin Chan–, i tants altres) i Anna Orra (Doraemon i Masao, amic de Shin Chan) i amb la cantant Inés Moraleda, que va cançons d’obertura com les de 10+2, Hattori el ninja i Candy Candy.

Anna Casas: “Quan feia de Ruïnosa, vaig acabar farta que la gent opinés sobre el meu cos”

Homenatge a la cultura pop catalana

De fet, Generació 3XL no es limita al 3XL, a la televisió juvenil o l’anime en català, sinó que és tot un homenatge a la cultura pop catalana d’una època concreta. Té una part d’història organitzada per etapes –anys vuitanta, noranta i dos mil–, explicacions concretes de fenòmens clau com Bola de drac, el Club Super3 o l’impacte de la cultura japonesa a Catalunya, qüestionaris que fan esprémer el cap per recordar les respostes, o passatemps com una sopa de lletres d’insults que feia servir en Vegeta de Bola de drac.

S’hi expliquen anècdotes com el cop que Duran i Lleida va criticar Bola de drac dient era massa violenta i el parlament va aprovar una llei que obligava TV3  eliminar les sèries amb contingut violent de les franges infantils, cosa que va fer moure-la de franja horària. Que ni tan sols els actors de doblatge de Bobobo eren capaços de seguir la trama per l’absurditat del seu humor. O que El detectiu Conan va ser doblada en tres formes dialectals diferents del català –central, valencià i balear– per TV3, Canal9 i IB3, i que, de fet, el català és la segona llengua del món amb més episodis doblats del Detectiu Conan, només després del japonès. Tot un fenomen.

L’ombra del tancament del 3XL

Una manera de veure la importància que va tenir l’emissió d’una programació infantil i juvenil en català tan cuidada és fixar-se en el forat que va deixar quan va desaparèixer. El 2012, arran de les retallades de pressupost per la crisi econòmica, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va tancar el jove canal 3XL –no era tan sols un espai televisiu, sinó una referència de la cultura pop catalana i una plataforma clau per al doblatge en català– i va desinvertir sobre manera en la programació del Super3.

Això, prou significatiu en si mateix, va coincidir amb un canvi de paradigma global dels hàbits de consum audiovisual dels joves –amb l’aparició de les xarxes socials i les plataformes de televisió a la carta com Netflix–, que va contribuir a una davallada enorme de l’ús social del català entre els joves, que encara patim.

“Hi ha tota una generació que ha crescut sense veure Doraemon en català”, lamenta Jaume. “Ara juguen amb el gorrocóptero, no amb el casquet volador.” Aquesta absència de referents audiovisuals en català té conseqüències clares en l’ús social de la llengua. Segons les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, el 2007 el català era la llengua principal del 43% dels joves, i el 2023 ho era tan sols del 25%.

L’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, segons la nova EULP

L’entrada dels dibuixos en català a cases castellanoparlants

“El 3XL va fer una feina importantíssima per a la normalització del català en el jovent, en un moment que internet encara era força justet i tothom mirava les mateixes sèries”, diu en Jaume. No destaca tan sols les sèries d’animació, sinó també les ficcions de gran qualitat doblades en català, com Nip/Tuck, Breaking Bad, Skins, Turc per a principiants o Misfits.

“Quan érem petits, teníem un entorn força castellanoparlant, però tothom mirava els animes en català i al pati es jugava en català”, afegeix en Lluís. Una capacitat d’atracció cap a la llengua catalana que encara es nota al perfil de @3XLvibes, on molts dels comentaris que reben són de seguidors castellanoparlants que miraven les sèries en català. “És gent castellanoparlant que no volen que els toquis el seu anime en català. Un exemple de la bona feina que es va fer.”

La importància del doblatge en català

Tots dos germans remarquen la importància de la indústria del doblatge a Catalunya, i de fet és un element central del llibre, i molts dels dobladors que hi apareixen entrevistats expliquen la força que va tenir, que molts estudis van haver de tancar per les retallades de la CCMA, i que ara sembla que la cosa millora. “Però és que més avall tampoc es pot arribar”, diu Marc Zanni, que a més de fer d’actor de doblatge n’ha dirigit molts. “Ara sembla que es veu una llum esperançadora per al futur. Hi ha hagut una davallada en la producció tècnica i sobretot artística, a conseqüència d’una sèrie de factors”, afegeix.

Zanni esmenta la manca de conveni laboral, una homologació perquè els estudis puguin treballar que potencia la part econòmica per davant de la tècnica o la interpretativa, o “la poca exigència per part de TV3 de la realització dels seus productes, més preocupats per dir una paraula correcta, lingüísticament parlant, que per una bona interpretació, o si més no acceptable”.

Jaume Cuartero mateix és doblador. Ha doblat personatges d’animes com Naruto, My hero acadamia, Haikyu!! o Inazuma Eleven, però també de films com Barbie, Blue Beetle o Avatar: el sentit de l’aigua. Ara forma part del doblatge de Bola de drac: Súper, que s’estrenarà els mesos vinents en català.

El film de ‘Haikyu!’ es podrà veure en català arran de les protestes de seguidors

Què en queda, avui, d’aquell esperit?

Deu anys després del fatídic tancament del 3XL i la retallada al Super3, la CCMA va rellançar el canal infantil amb un replantejament de model, imatge i programació, molt més orientat al món digital. I l’any següent va ser el torn de la franja juvenil amb EVA, un nou espai que prescindeix del tot de l’espai a la televisió tradicional i ho fia tot a les xarxes socials, YouTube i la plataforma 3Cat.

Laia Servera: “El context del nou SX3 és molt hostil, però hi deixarem la pell”

Ara bé, EVA dista molt de ser allò que era el 3XL. Si abans l’opció central era la ficció estrangera doblada –tant d’animació com amb actors–, ara gairebé tots els continguts són programes d’entreteniment o vídeos curts conduïts per influenciadors catalans. Sí que han arribat noves sèries d’anime –com Yona, Inazuma Eleven, Haikyu!!, o Steins Gate–, però la majoria s’han de cercar a l’espai infantil del SX3, no pas al juvenil, i tampoc no són les darreres novetats del mercat.

Fa uns mesos, 3Cat va recuperar Bola de drac amb un gran èxit de reproduccions, i va obrir alhora un debat sobre si no valdria més la pena d’emetre títols més actuals. “S’hauria de tendir més cap aquí que no pas als nostàlgics, perquè el públic que hem de tenir en compte és el jovent actual i els qui miren Atac als titans i altres sèries”, diu en Jaume, que reconeix que no és fàcil, perquè els drets d’antena s’han encarit moltíssim i hi ha actors globals, com Netflix o Crunchyroll, amb molt més pressupost per a competir-hi.

Què hi fan creadors de contingut en castellà a EVA (3Cat)?

Un llibre per a recordar, però també per a mirar al futur

Generació 3XL és un homenatge a una època que ja no existeix. No com un lament per allò que es va perdre, sinó com un record dolç de la infantesa. Alhora, interpel·la directament el present: el català pot tornar a tenir un espai viu, compartit i potent per als joves?

Mentrestant, els germans Cuartero continuaran mantenint viva la pàgina @3XLvibes i pensant nous productes per a mirar enrere. “La idea és fer-ho créixer més. Tenim algunes idees, però hem d’acabar de treballar-les”, acaba en Lluís.

 

El papa Francesc encara la festivitat de la Pasqua després d’unes setmanes complicades pel seu estat de salut. A vuitanta-vuit anys, va haver de ser ingressat a l’hospital Agostino Gemelli de Roma arran d’una bronquitis, que després va derivar en una pneumònia bilateral. Passades sis setmanes d’incertesa, el 23 de març va rebre l’alta mèdica hospitalària i va continuar la recuperació a la residència de Santa Marta del Vaticà. Malgrat això, continua en estat delicat i per això la Santa Seu ja ha anunciat que no presidirà les celebracions litúrgiques de Dijous i Divendres Sant, després d’haver renunciat a fer l’homilia tradicional del Diumenge de Rams.

Les incògnites sobre el futur del papa Francesc es multipliquen, després de dues setmanes ingressat

Ara, el Vaticà no descarta que assisteixi a algun dels oficis del Tridu Pasqual, que commemoren la passió, la mort i la resurrecció de Jesús, tal com va fer de sorpresa al final d’una missa pel Jubileu de l’Església Catòlica.

L’oficina de premsa de la Santa Seu assegura que la recuperació del pontífex avança diàriament, sobretot quant a mobilitat, respiració i veu. En relació amb això, explica que ja necessita tan sols oxigen d’alt flux esporàdicament i amb finalitats terapèutiques i que pot prescindir de les cànules nasals durant intervals com més va més llargs. A més, diu que ja fa reunions de feina amb alguns superiors de la cúria, fa exercicis específics per a millorar l’ús de la veu i ha treballat en els texts meditatius del Via Crucis del Divendres Sant.

La salut delicada del pontífex contrasta amb l’activitat papal. Aquests darrers dies, Francesc ha sorprès amb la signatura d’uns quants decrets que han cridat l’atenció dels analistes vaticans.

Dissolució del Sodalicio per pràctiques sectàries

Dilluns, en un gest inèdit, va signar la dissolució del grup religiós Sodalici de Vida Cristiana (SVC), conegut també per Sodalicio, per pràctiques sectàries abusives. L’SVC, que tenia una presència forta a l’Amèrica del Sud i els Estats Units, havia rebut moltes denúncies de pederàstia, abusos sexuals i emblanquiment de capitals. És la primera vegada que el Vaticà dissol completament una branca de l’església.

Les acusacions han estat admeses pel grup en un comunicat: “Reiterem el nostre sincer perdó pels maltractaments i abusos comesos a la nostra comunitat.” Igualment, els integrants han acatat la decisió papal “amb dol i obediència”.

En el decret de dissolució, el papa va exigir que fossin lliurats tots els béns per a indemnitzar les víctimes. Luis Fernando Figari, que va fundar l’SVC a la dècada del 1970 al Perú, ja va ser expulsat de l’Església l’agost de l’any passat, arran de les acusacions reiterades de violència física, psicològica i sexual, en alguns casos exercida contra menors.

L’SVC era una institució de l’Església Catòlica reconeguda canònicament del 1997 ençà, com a societat de vida apostòlica laical de dret pontifici. Depenia eclesiàsticament de la Santa Seu i promovia una espiritualitat conservadora i una disciplina interna molt rigorosa, especialment entre els joves. Amb el temps, aquesta rigidesa i el carisma autoritari del fundador van facilitar les situacions d’abús.

Una investigació amb segell català

La investigació eclesiàstica que ha acabat amb la dissolució de la secta ha estat obra del prelat tortosí Jordi Bertomeu. Segons que va avançar RAC1, va documentar per encàrrec del pontífex desenes de casos que demostraven els abusos comesos.

Ara s’encarregarà de supervisar-ne la dissolució definitiva i el rescabalament de les víctimes a partir dels seus béns.

Obre el camí a la beatificació d’Antoni Gaudí

Dilluns mateix, el papa Francesc també va signar el decret que reconeix les “virtuts heroiques” de l’arquitecte Antoni Gaudí, conegut com a “arquitecte de Déu” per la seva obra a la Sagrada Família de Barcelona.

Aquest reconeixement és el primer pas de Gaudí cap a la beatificació i li fa rebre el títol de “venerable serf de Déu”, que s’atorga a aquells a qui l’Església reconeix haver viscut les virtuts cristianes de manera exemplar.

Aquest procés de beatificació va començar fa més de vint anys i ha estat impulsat per l’Associació Canònica Pro Canonització d’Antoni Gaudí, presidida pel cardenal Joan Josep Omella i copresidida per l’actual rector de la Sagrada Família, Josep Maria Turull. La canonització d’una persona consta de tres etapes: primer es declara venerable, després beata i, finalment, santa.

L’entitat, que pretén que es beatifiqui Antoni Gaudí el 2026, quan es compliran cent anys de la seva mort, va presentar el 2023 allò que es coneix per positio, que argumenta la causa de la beatificació. En el text, en van destacar la devoció religiosa i l’estil arquitectònic, carregat de simbolisme cristià.

Canvis en la formació diplomàtica vaticana

Dimecres, el papa també va signar la renovació de l’Acadèmia Eclesiàstica Pontifícia (coneguda per l’Accademia), l’institut que de fa més de tres segles forma els futurs representants diplomàtics del Vaticà.

Entre les novetats més destacades, el centre passa a tenir la capacitat d’atorgar graus acadèmics de màster i doctorat en diplomàcia. Aquests estudis inclouran disciplines com el dret, la història, la política, l’economia i les llengües, amb una atenció especial a les connexions amb la cultura, la societat i l’evangelització.

El febrer del 2020, el papa ja va introduir un canvi important en el programa de formació de l’Accademia: es va establir l’obligació de fer un any de servei missioner a esglésies de l’Àsia, de l’Àfrica o de l’Amèrica Llatina. Aquesta mesura pretenia, segons que va dir, obrir la mirada dels futurs diplomàtics.

Rumor sobre una possible retirada

La recent crisi de salut del papa ha disparat les especulacions públiques i privades sobre si el pontífex s’hauria de jubilar, rumors provinents tant de dins de l’Església com de fora.

A la seva autobiografia, el papa reflexiona obertament sobre la vida després d’una hipotètica retirada, seguint els passos del seu predecessor Benet XVI. Però, en el mateix llibre, aclareix que tan sols ho farà en cas que tingui problemes de salut extremadament greus.

Segons alguns analistes vaticans, les ordres signades pel pontífex aquesta setmana han servit per a esvair aquests rumors, però alguns altres les han interpretades com la voluntat de culminar la seva obra abans de decidir definitivament sobre el futur.

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, us hem fet una llista de quinze reculls de contes i relats tant d’autors catalans com d’estrangers. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen primeres edicions, com ara, En carn i ossos, de Núria Cadenes, o Elefants, de Toni Güell; recopilacions de tots els contes, com Tots els contes de Hans Christian Andersen i també obra premiada, com Elefants, de Toni Güell, premi Mercè Rodoreda 2025, o Un gat negre al jardí, d’Irene Zurrón, premi Documenta 2024. Tampoc no hi falten recuperacions editorials com Ocellets, d’Anaïs Nin, o Tres novel·les analògiques, que agrupa tres novel·les que Sergi Pàmies va publicar els anys noranta.

L’exprés nocturn i altres relats

Joan Adell

Editorial: Documenta Balear

32è premi Joan Marquès Arbona de Narrativa Vall de Sòller 2024

Aquest recull d’onze relats que publica Joan Adell ens situen al 1975, a les acaballes del règim franquista. Alguns dels protagonistes de la història viatgen dalt un tren exprés que els porta de París a Barcelona, sense saber si han agafat el tren en la direcció correcta o no. Uns altres –cinc joves antifranquistes–, aquella mateixa nit, esperen a Espanya a ser afusellats. En onze històries breus, Adell aconsegueix de retratar alguns vicis i virtuts de la burgesia catalana i espanyola d’aquella època.

Tots els contes

Hans Christian Andersen

Traducció: Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz

Editorial: Adesiara

Hans Christian Andersen és un dels autors danesos més destacats. És conegut sobretot pels contes infantils, inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, tots creats amb gran imaginació i sensibilitat. Ara Adesiara en publica una obra magna en dos volums amb estoig que conté, en més de mil cinc-centes pàgines, Tots els contes de Hans Christian Andersen. Han estat traduïts per primera vegada de l’original danès al català per Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz.

En carn i ossos

Núria Cadenes

Editorial: Ara Llibres

“Les coses més bèsties d’aquest llibre, no me les he inventades”

La carrera literària de l’escriptora i periodista Núria Cadenes i Alabèrnia li ha fet ocupar un lloc destacat en les lletres catalanes actuals. Per als lectors de VilaWeb, és una signatura coneguda pels seus articles d’opinió setmanals. Fins ara, ens havia acostumat a la novel·la, amb publicacions com El cel de les oques, Tiberi Cèsar i Temps obert. Ara arriba a les llibreries amb un recull de dotze contes basats en fets reals. En una entrevista a VilaWeb comentava que no li havia estat gens difícil, passar de novel·la a conte. Deia: “A vegades, la vida se’m fa conte. Algú m’explica una història, llegeixo alguna cosa, i ho veig d’aquesta forma. A banda, m’agraden els contes. Llegir-los, també.”

Elefants

Toni Güell

Editorial: Empúries

Premi Mercè Rodoreda 2025

“La imaginació una mica desfermada és imprescindible i saludable”

El periodista Toni Güell fa més d’una dècada que treballa al departament d’opinió del diari Ara. Estar en contacte constant amb l’actualitat –sovint, una actualitat fatalista, tal com ell mateix destaca– l’ha dut a escriure contes amb un punt de fantasia i surrealisme que obren la porta a la possibilitat d’arribar a un món millor o, si més no, més esperançador que no pas l’actual. Ho fa amb la figura de l’elefant, que apareix en els vuit contes del seu debut literari i que dóna títol al llibre, guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2024 d’Òmnium Cultural. Els qui llegiu Elefants (Empúries) hi trobareu pinzellades d’humor, realitat, sàtira i surrealisme que us transportaran, en certs moments, en situacions tan reals i impossibles com la vida mateixa.

Una nit qualsevol

Miquel López Crespí

Editorial: Lleonard Muntaner

Miquel López Crespí ha publicat una seixantena d’obres entre poesia, narrativa, assaig i teatre. Enguany publica Una nit qualsevol, un llibre de relats que, entre cartes, cròniques, converses i monòlegs, ens transporta a l’Europa de mitjan segle XX, en plena Segona Guerra Mundial.

Onnagata i altres contes

Yukio Mishima

Traducció: Albert Nolla

Editorial: Edicions del Cràter

Yukio Mishima va ser un dels dramaturgs i escriptors contemporanis japonesos més ben importants. Va destacar especialment per les seves novel·les i els temes que tractava –l’homosexualitat, la relació amb el cos o la preocupació pel rumb del seu país o els ideals dels joves–, tot i que els seus relats sovint també han estat exemple d’un gran domini lingüístic. A Onnagata i altres contes se’n recullen alguns dels més rellevants.

Ocellets

Anaïs Nin

Traducció: Anna Carreras

Editorial: Ela Geminada

Ocellets és una de les obres d’Anaïs Nin que van ser publicades pòstumament. Publicada originalment el 1979, l’autora crea un trencaclosques en què explora de manera descarnada desigs, fantasies i trobades sexuals en diversos escenaris. La mateixa editorial, Ela Geminada, també ha publicat Delta de Venus, un recull de quinze contes eròtics de la mateixa autora.

Tres novel·les analògiques

Sergi Pàmies

Editorial: Quaderns Crema

“Escric sense saber ben bé què serà, si una novel·la o un conte”

L’editorial Quaderns Crema publica en un sol volum les tres novel·les que va escriure i publicar Sergi Pàmies als anys noranta, amb el títol Tres novel·les analògiques: La primera pedra (1990), L’instint (1992) i Sentimental (1995). Fa trenta anys de la darrera, i l’editora, Sandra Ollo, i l’autor han decidit de recuperar-les per donar-los una segona vida.

Tan lluny de casa

Sergi Purcet

Editorial: Sembra Llibres

Sergi Purcet, conegut per ser la meitat del projecte els Book Hunters –en català, “caçador de llibres”–, va debutar al sector editorial el 2015 amb la novel·la La noia de la pluja. Tan lluny de casa és un recull de narracions que aborda temes quotidians i, alhora, s’endinsa en les relacions personals amb personatges que s’enfronten a canvis, pèrdues i descobertes.

La dolçor de viure

Joan Todó

Editorial: laBreu

Joan Todó recull onze contes a La dolçor de viure, que publica laBreu. És el tercer llibre de relats que publica, després d‘A butxacades (2011) i Lladres (2016). Aquesta vegada, dedicat a la quotidianitat, a la gent, a les relacions humanes. Així doncs, hi trobarem un pare que coneix el xicot de la seva filla, o un fill que torna a casa els pares després d’una temporada fora o un noi que va cada dia a la feina pel mateix camí, però també malalties, morts, alegries… 

Les ferides del món

Vicent Usó

Editorial: Bromera

Vicent Usó recull setze contes a Les ferides del món, un llibre fet a partir de relats que l’autor ha escrit al llarg dels anys i que ara ha volgut agrupar perquè tenen un mateix fil conductor: comparteixen la seva idea “de la literatura com una eina per a explorar les imperfeccions del món que ens envolta”, tal com comenta l’autor en una entrevista al Punt Avui.

Les rondalles de sa Pobla

Caterina Valriu

Editorial: Lleonard Muntaner

Premi Alexandre Ballester d’assaig 2024

L’escriptora Caterina Valriu, coneguda popularment com a Catalina Contacontes, ha publicat aquest llibre, guanyador del premi que atorga l’Ajuntament de sa Pobla cada any, per reivindicar i fer conèixer el llegat de narradors anònims que van deixar rondalles que són de patrimoni cultural. Les rondalles de sa Pobla també són un exemple de domini lingüístic. A part de les rondalles, el llibre inclou comentaris i anàlisis de Valriu.

Tens la força de les coses

Marta Vives

Editorial: Ara Llibres

“Com seria conèixer la nostra mare a l’edat que tenim ara?”

Després de debutar el 2022 amb Diguem-ne amor, la periodista i escriptora Marta Vives torna a les llibreries amb Tens la força de les coses (Ara Llibres), un títol on s’endinsa en quatre històries poderoses d’amistat femenina. Els relats, basats en experiències reals que les protagonistes han explicat a l’autora, presenten diferents vivències travessades per alegries, tristeses, amors, enganys i situacions límit. Tot plegat permet a Vives posar el focus en l’amistat “trobada”. “Volia explorar el terreny d’una amistat que no es tria ni es busca, que simplement apareix i s’acaba convertint en imprescindible a la vida d’una persona”, explica l’autora en una entrevista a l’ACN.

La balada dels ocells de muntanya

Can Xue

Traducció: Eulàlia Jardí

Editorial: la Gata Maula

Una gata maula especialitzada en traduccions

La balada dels ocells de muntanya és un recull de tretze narracions de l’escriptora xinesa Can Xue, considerada una de les escriptores més destacades de l’avantguarda xinesa, que aplega tretze narracions escrites entre el 1985 i el 2010, un període d’opressió política que es traspua entre les pàgines del llibre. El col·laborador de VilaWeb Josep Isern en parlava així en un article: “L’estratègia narrativa de Can Xue –que el 2024 va encapçalar la llista de la candidatura al premi Nobel de literatura– no és gens convencional i els relats que escriu admeten uns quants nivells de lectura, bé per la irracionalitat d’algunes situacions, bé per la volguda ambigüitat dels personatges que circulen per les seves històries.”

Un gat negre al jardí

Irene Zurrón

Editorial: l’Altra

El jurat del premi Documenta 2024 va valorar el llibre d’Irene Zurrón per “l’estil depurat, que flueix perfectament bé, la llengua espremuda i expressiva, la voluntat de dir sense ensenyar-ho tot, i la melangia –que impregna tots els contes– d’uns personatges femenins que acaben la joventut i encara no han trobat el seu lloc al món, que estimen dones i també estimen homes, però sempre amb una certa distància, com si es giressin cap endins”. Els relats d’Un gat negre al jardí exploren temes com la solitud, la intimitat i les relacions personals.

L’Ajuntament de Barcelona protegirà els bars i restaurants històrics. La Comissió d’Economia i Hisenda ha aprovat per unanimitat una moció presentada per ERC perquè el govern municipal permeti adequar les llicències d’activitat d’aquests establiments.

L’objectiu és garantir que aquests locals emblemàtics i singulars puguin mantenir l’activitat i assegurar la continuïtat i el relleu generacional. El portaveu adjunt d’ERC, Jordi Coronas, ha assenyalat la contradicció que causen normatives que, d’una banda, assenyalen el “valor intangible i inqüestionable” d’aquests locals, mentre que de l’altra “els deixen en un buit legal i amenacen de fer-los desaparèixer pel fet de no adaptar-s’hi”. La proposició aprovada ara té l’objectiu d’evitar aquesta contradicció.

En aquesta contradicció apareixen locals centenaris que operen sense llicència de restaurant o d’altres que han d’eliminar elements històrics per imperatiu de la normativa, com ara marquesines o terrasses. La moció planteja que a tots els locals de restauració emblemàtics o singulars de la ciutat se’ls reconegui la trajectòria i puguin seguir duent a terme l’activitat.

Coronas ha subratllat que si bé cal fer complir la normativa, aquesta és susceptible de preveure excepcions o bé adaptar-se i respectar la realitat històrica de la ciutat. I ha afegit que a més de vetllar per la seguretat jurídica d’aquests establiments, també cal fer un seguiment acurat per garantir-ne la continuïtat i el relleu generacional, “ja que són part de l’essència de Barcelona”.

El portaveu adjunt d’ERC ha considerat que aquest “tracte diferenciat” hauria d’anar més enllà dels dos-cents establiments emblemàtics que ja estan catalogats a la capital catalana. En aquest sentit, ha advocat per crear un registres d’establiments singulars.