The Washington Post · Mahmoud Khalil

Són les tres de la matinada i jec sense poder adormir-me en una llitera a Jena, a Louisiana, lluny de la meva dona, Noor, que donarà a llum al nostre fill en dues setmanes. El so de la pluja, que es clava com si fossin agulles al sostre de metall, ensordeix els roncs de la setantena d’homes que es regiren en les dures estores d’aquest centre de detenció gestionat pel Servei de Control d’Immigració i Duanes dels Estats Units (ICE). Quins somien de retrobar-se amb les seves famílies? Quins temen en convertir-se en el següent “error administratiu” del govern de Trump?

Divendres de la setmana passada vaig seure davant un tribunal mentre el jutge d’immigració sentenciava que el govern pot deportar-me, tot i la meva condició de resident legal permanent als Estats Units i a pesar del fet que les acusacions que la Casa Blanca ha presentat contra mi manquen de fonament: gran part d’aquestes “proves”, de fet, han estat tretes directament de diaris sensacionalistes. Tanmateix, la decisió del jutge no implicarà la meva expulsió immediata dels Estats Units, perquè que el meu cas continua actiu en un altre tribunal.

Aquell mateix dia, hores abans de la vista, vaig repassar les cartes que els meus simpatitzants m’han enviat aquestes darreres setmanes. En els segells de dos sobres apareixia la bandera dels Estats Units: un segell deia “Llibertat per sempre més”; l’altre, “Justícia per sempre més”. Costa de no veure-hi una certa ironia, atesa la forma en què el govern ha retorçat la legislació migratòria per fer prevaldre la campanya de repressió contra casos com el meu. Penso en la velocitat vertiginosa amb què el meu cas es va tramitar i resoldre, tot ignorant els preceptes més bàsics de l’estat de dret. Però penso, també, en tots aquells amb qui estic tancat aquí; molts, fa mesos –o anys– que llangueixen a la presó en espera d’un judici amb garanties.

Durant la vista de divendres de la setmana passada, el govern afirmà que les meves creences, declaracions i activitats polítiques comprometen els interessos “imperiosos” de la Casa Blanca en matèria de política exterior. Com els milers d’estudiants amb qui vaig manifestar-me a la Universitat de Colúmbia –incloent-hi amics musulmans, jueus i cristians–, crec en la igualtat innata de tots els éssers humans. Crec en la dignitat humana. Crec en el dret del meu poble de mirar al cel sense témer que en caigui un míssil.

Per què protestar contra la matança indiscriminada, per part d’Israel, de milers de palestins innocents hauria de comportar la suspensió dels meus drets constitucionals?

Els meus advocats m’han explicat que existeix un precedent legal del 1944 que pot influir en el meu cas. Dies després, tot fent recerca en una biblioteca jurídica, vaig descobrir la història que s’ocultava rere aquesta abstracció jurídica. Mitsuye Endo, una ciutadana dels EUA empresonada durant la Segona Guerra Mundial pel sol fet de tenir arrels japoneses, desafià els seus captors i presentà el seu cas davant el Tribunal Suprem. La seva victòria als tribunals contribuí a l’alliberament de milers de persones que, com ella, havien estat injustament empresonades pel sol fet de ser d’origen japonès.

L’empresonament, durant la Segona Guerra Mundial, de 70.000 ciutadans dels EUA d’ascendència japonesa és un recordatori que la retòrica de la justícia i la llibertat amaga una realitat molt més crua: que els EUA han estat, massa sovint, una democràcia de conveniència. Els drets es concedeixen tan sols a aquells qui s’alineïn amb el poder. Per als pobres, per a la gent de color, per a aquells que resisteixen la injustícia, els drets no són més que paper mullat. La llibertat d’expressió, per exemple, sempre ha quedat en entredit quan el tema de conversa és Palestina. Així i tot, la repressió contra universitats i estudiants revela fins a quin punt la Casa Blanca tem que la idea de l’alliberament de Palestina esdevingui hegemònica als EUA. Com s’explica, si no, que els representants del govern de Trump no tan sols hagin provat de deportar-me, sinó que a més hagin enganyat deliberadament la gent sobre qui sóc i què defenso?

Agafo el meu exemplar de L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl. M’avergonyeix de comparar les condicions de la meva detenció en aquest centre de l’ICE amb la dels camps de concentració nazis, però alguns aspectes de l’experiència de Frankl ressonen de ple amb la meva experiència: no saber quin destí m’espera, veure la resignació i la derrota en els meus companys detinguts. Al llibre, Frankl escriu des de la perspectiva d’un psicòleg. Em pregunto si Hussam Abu Safiya –el reputat director d’hospital que les forces d’ocupació israelianes segrestaren a Gaza el 27 de desembre i que, segons el seu advocat, ha estat subjecte a pallisses, descàrregues elèctriques i un règim de confinament solitari d’aleshores ençà– voldrà escriure sobre el seu calvari des d’una perspectiva mèdica.

Són gairebé les quatre de la matinada. L’espetec dels trons ressona de fons. Unes files més enllà, un home abraça una ampolla d’aigua calenta dins un mitjó per escalfar-se. La catifa d’oració li fa de manta; les sabates, de coixí. Un altre detingut accedeix finalment a estirar-se a dormir, després de passar-se la nit resant. Explica que el van detenir mentre travessava la frontera amb la seva dona embarassada i que mai no ha vist el seu nadó, que ara té nou mesos. Intento de convèncer-me que aquest no serà el meu destí, encara que la sentència de la setmana passada ha fet que aquesta possibilitat sigui molt més plausible que no m’agradaria admetre.

Escric aquesta carta mentre surt el sol, amb l’esperança que la suspensió dels meus drets constitucionals faci veure als ciutadans dels EUA que els seus drets també estan en perill. Espero que els indigni de veure com un estat aterrit d’un públic autoconscient és capaç de reprimir un instint humà bàsic –protestar contra una massacre sense sentit– a cop de lleis obscures i propaganda racista. Espero que aquesta carta els faci entendre que una democràcia que tan sols funciona de manera selectiva –una democràcia de conveniència– no és una democràcia. Espero que els esperoni a actuar abans no sigui massa tard.

Mahmoud Khalil és un estudiant d’origen palestí que es graduà enguany del programa de màster de l’Escola d’Afers Internacionals i Públics (SIPA) de la Universitat de Colúmbia, a Nova York.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El sector crític de l’Assemblea envia una carta al Secretariat Nacional per a desmarcar-se de les acusacions que defensen la llista cívica, i acusa Lluís Llach, president de l’entitat, de no ser prou bel·ligerant amb els partits polítics.

La carta, signada per divuit membres de l’ANC (entre ells Josep Punga, que va ser el candidat dels crítics a la presidència de l’entitat), es queixen que, un any després de les eleccions del nou secretariat, encara no ha estat possible de “crear un ambient de treball unitari”, i assenyalen directament Llach, qui havia estat molt crític amb ells tot defensant, al principi, una llista cívica. Segons ells, aquest debat ja ha quedat enterrat, i per això demanen de no tornar-lo a obrir. “Avui, l’única persona que manté el debat de la llista cívica al si de l’Assemblea és el president Lluís Llach. Ningú més en parla ni tenim intenció de continuar parlant-ne dins de l’Assemblea. Encara més, la contínua apel·lació a la llista cívica ens sembla només una arma llancívola i una excusa per precisament no treballar per la unitat de l’Entitat”, diuen. I afegeixen: “Els socis ja van decidir i, per tant, estem d’acord amb el company Lluís Llach que qualsevol nou projecte polític s’ha d’impulsar des de fora de l’entitat deixant al marge l’Assemblea d’aquest.” És aquí quan els signants consideren que Llach no es mostra prou contrari amb els partits polítics, i per això anuncien que en el pròxim ple, que es farà el 10 de maig a Lleida (Segrià) presentaran una proposta de resolució que “sotmeti a votació la voluntat de mantenir una Assemblea independent de qualsevol actor polític, i sobirania per a definir la seva pròpia estratègia, compromesa amb la unilateralitat i la confrontació contra l’Estat”.

Josep Costa no és entre els signants de la carta actual. Quan VilaWeb li ha preguntat per què, Costa ha dit que no té necessitat de signar-la perquè mai no ha defensat la llista cívica, però que subscriu la resta del text.

De fet, en el tancament de l’anterior ple, que es va fer el 12 d’abril, ja hi va haver un moment de tensió entre el sector crític i Llach. Tal com va publicar El Món, Llach va enfrontar-se als seus adversaris perquè els acusava de ser els causants dels problemes dels darrers anys de l’entitat. Va ser llavors quan Josep Costa va criticar-li les formes i el contingut, que considerava “incompatible amb una organització democràtica”.

Podeu llegir la carta sencera ací:

Amb els passos del Natzarè, del Sant Crist, de la Verge Dolorosa i del Sant Sepulcre - Lloc: Recorregut, sortida des de la Plaça de l'Església

Els Bombers de la Generalitat han fet set rescats més avui i ja en són divuit en aquestes últimes hores. Ahir en van fer onze. Aquest matí, vora les 10.47, un helicòpter del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) ha ajudat a sortir una parella que feia barranquisme a Capçanes, al Priorat. Tots dos han resultat il·lesos. I a Sort, al Pallars Sobirà, els Bombers també han hagut d’enlairar l’helicòpter per un home de quaranta-sis anys i el seu fill de dotze que feien esquí de muntanya fora de pistes. Un ciclista accidentat a les 14.12 mentre feia una via verda a prop del gorg d’en valls de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) ha hagut de ser evacuat a l’Hospital Trueta de Girona amb consideració de ferit greu.

Un helicòpter ha hagut de rescatar un banyista de vint anys que s’havia luxat l’espatlla en llançar-se a la mar a la cala de l’Embarcador de Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà), a les 12.42. L’home ha estat traslladat a una ambulància del SEM situada en una zona de fàcil accés.

També ha calgut enlairar un helicòpter de rescat a les 13.51 per a accedir a una excursionista de cinquanta-cinc anys que s’havia torçat el turmell mentre feia la ruta de la cova del Tabac a Camarasa (Noguera). La dona ha estat traslladada a l’Hospital Comarcal del Pallars.

A Mura (Bages), els bombers han evacuat a peu amb una llitera un excursionista que s’ha fet mal als genolls després d’haver relliscat en un corriol que va a la Font del Formatget, en una zona que no era accessible amb els vehicles del cos. Els Bombers han rebut l’avís a les 12.27. L’home ha rebut atenció sanitària en una ambulància del SEM situada al poble més proper.

Al Massís de Montserrat, els agents del cos han cercat dues persones, de trenta-tres anys i vint-i-dos, que s’han desorientat al Bruc en direcció al refugi Vicent Barbé, després de rebre un avís a les 16.59.

Els Bombers han instat a seguir les recomanacions i informar-se de les previsions meteorològiques abans de sortir al medi natural.

Precisament, Protecció Civil ha activat la prealerta per inundacions i ha avisat que demà a primera hora hi ha previsió de pluges intenses, sobretot al centre i l’oest del país. “Precaució si us heu de desplaçar i en les activitats a l’aire lliure”, han demanat els serveis d’emergència.

Commemoració de la passió i mort de Jesús - Lloc: Església de Santa Maria

El cas de la noia de Portbou, que es va popularitzar arran del capítol que va dedicar-hi Crims en la tercera temporada, ha arribat a les pàgines del prestigiós diari britànic The Guardian, que li dedica un extens reportatge en què explica la història d’Evi Anna Rauter, l’estudiant italiana que amb només dinou anys va aparèixer penjada d’un pi de Portbou el 4 de setembre de 1990 i de qui encara no se sap què va passar exactament. Vint-i-tres hores abans havia estat amb la seva germana a Florència (Itàlia) sense mostrar cap mena de comportament fora de l’habitual. Encara que mai no s’hagi pogut demostrar si es va tractar d’un suïcidi o d’un assassinat, el fet que la seva família constatés que no estava depressiva ni tenia problemes greus, juntament amb les estranyes circumstàncies en què va ser trobada, no fan res més que engrandir la teoria que va ser un assassinat.

La difunta va ser enterrada en un nínxol NN (“sense nom”) al cementiri de Figueres, perquè no va ser possible d’identificar-la i va romandre en l’anonimat durant gairebé trenta-dos anys. L’abril del 2022, gràcies a una inesperada col·laboració entre periodistes de diferents països, finalment va poder ser identificada, el cas policíac es va reobrir i es va estendre a més països.

El diari recull fil per randa els fets que els catalans ja hem anat seguint aquests darrers anys arran de les actualitzacions del cas, i cita els periodistes catalans que n’han seguit el cas, com ara Carles Porta i Carles Cereijo, del Punt Avui.

L’última informació que es té sobre el cas és del desembre de l’any passat: l’Ajuntament de Figueres va impulsar un estudi sobre on podia ser el cos de la noia, mitjançant la informació dels responsables del cementiri i anàlisis de mapes de l’època, en què es podia distingir el forat de la fossa abans no la tanquessin. Rauter va ser treta del nínxol sense autorització del jutge i posada en una fossa comuna l’any 2001. Tanmateix, tal com explicava més tard True Crime Factory, productora de Crims, el cos de Rauter no es va trobar a la fossa comuna del cementiri de Figueres.

La investigació va començar arran de la petició de Cristina Rauter, la germana d’Evi, que volia recuperar el cos per poder-lo retornar al seu poble, Lana, al Tirol del Sud. Primer, va fer la demanda al jutjat d’instrucció de Figueres, que se’n va desentendre amb l’argument que el jutjat no era competent perquè no hi havia cap causa oberta sobre el cas.

Un home de seixanta-nou anys s’ha mort després de ser envestit avui per un toro durant les curses de braus de divendres Sant a Dosaigües (Foia de Bunyol). L’home havia quedat ferit greu, amb ferides en el tòrax i en una cuixa. També ha tingut un traumatisme cranioencefàlic que l’ha deixat en coma les últimes hores.

El Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) ha rebut l’avís a les 8.30. Fins al lloc dels fets s’ha desplaçat un helicòpter amb personal sanitari, que ha traslladat l’home a l’hospital de la Fe de València, on s’ha mort, segons que han informat fonts sanitàries.

El secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, ha advertit que abandonaran els esforços per a posar fi al conflicte entre Ucraïna i Rússia “d’aquí a uns dies” si no s’aconsegueix cap progrés. Ho ha dit en declaracions als periodistes abans de sortir de París, on havia tingut converses amb funcionaris europeus i ucraïnesos. L’avís de Rubio arriba una volta els Estats Units i Ucraïna han signat un “memoràndum d’intencions” per avançar en un acord sobre terres rares. Segons la vice-primera ministra i titular d’Economia del govern ucraïnès, Yulia Svyrydenko, el memoràndum “obre el camí per a un Acord d’Associació Econòmica i l’establiment del Fons d’Inversions per a la Reconstrucció d’Ucraïna”.

“Si no és possible d’acabar amb la guerra a Ucraïna, hem de continuar endavant”, ha manifestat Rubio, que ha afegit que en qüestió de pocs dies s’haurà de determinar si és factible d’acabar amb el conflicte que fa tres anys que s’allarga.

“Si no és possible, si hi estem tan lluny que això no passarà, crec que probablement el president està en un punt en què dirà que hem acabat”, ha alertat. En aquest context, el secretari d’Estat ha manifestat que no és la seva guerra: “No la vam començar. Els Estats Units han ajudat Ucraïna durant els últims tres anys i volem que s’acabi, però no és la nostra guerra”, ha conclòs.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TJSC) ha desestimat dos recursos promoguts per les entitats d’extrema dreta Asociación Reivindicativa de la Memoria Histórica Raíces i l’Asociación Cultural Despierta España contra la descatalogació del monument franquista que hi ha al riu Ebre a Tortosa (Baix Ebre). El novembre del 2020, la Comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre va aprovar definitivament la modificació del planejament urbanístic de Tortosa, que determinava que el monument deixava de ser un bé patrimonial protegit. Totes dues entitats van recórrer contra aquesta decisió bo i al·legant arbitrarietat i frau de llei perquè, entre més raons, consideraven que faltaven informes patrimonials, ambientals i econòmics, arguments que el TSJC ha rebutjat.

La sala contenciosa administrativa del TSJC va emetre la primera sentència el desembre de l’any passat i la segona el 15 de març d’enguany. Totes dues van en la mateixa línia. Quant a la necessitat d’informes de sostenibilitat econòmica, viabilitat econòmica, impacte de gènere i avaluació ambiental que reclamaven les entitats, el TSJC ha considerat que són “innecessaris” perquè no tenen “cap relació” ni tenen “la menor incidència en l’objecte de la modificació” urbanística. “No s’ha provat i és contrari a la lògica” la implicació d’aquests informes “en la retirada d’un element monumental enmig del curs d’un riu”, ha manifestat el TSJC. En canvi, el tribunal ha recordat que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) sí que va fer un informe que avalava el canvi promogut per l’Ajuntament de Tortosa al nou POUM.

Les entitats també reclamaven un informe d’un expert en patrimoni cultural, una petició que el TSJC ha assegurat que la llei no preveu. “Això no obstant, consta que hi ha un informe favorable emès pel Departament de Cultura de la Generalitat” signat per l’arquitecte dels Serveis Territorials, l’arqueòleg territorial i el cap de servei de Patrimoni Arquitectònic, ha etzibat el tribunal.

Respecte del possible frau de llei, el jutge recorda que el monument “no ha estat declarat bé cultural d’interès nacional ni consta al catàleg de béns culturals d’interès local”, sinó que “només consta de manera residual a l’inventari de patrimoni arquitectònic de Catalunya”, un fet que no comporta “cap nivell de protecció especial”. Així, el tribunal ha manifestat que en l’únic lloc on apareix com a element patrimonial és al catàleg del POUM i que, per tant, el nou POUM és el lloc adequat per a descatalogar-lo.

Almenys seixanta morts i centenars de ferits en un bombardament dels Estats Units contra els hutis del Iemen aquesta matinada, segons que informa el diari Al-Jazeera. Els atacs s’han fet sobre el port petrolier de Ras Isa, situat a Hodeida, controlat pels hutis.

El Comandament Central dels Estats Units (CENTCOM) ha informat que els atacs aeris tenien per objectiu tallar la font de combustible i d’ingressos dels hutis. “Avui, les forces dels Estats Units han pres mesures per eliminar aquesta font de combustible per als terroristes hutis amb suport de l’Iran”, ha declarat el CENTCOM en una publicació a les xarxes socials. “L’objectiu d’aquests atacs era d’afeblir la font de poder econòmic dels hutis”, afegeix.

Destruction of Houthi Controlled Ras Isa Fuel Port

The Houthis have continued to benefit economically and militarily from countries and companies that provide material support to a designated foreign terrorist organization. The Iran-backed Houthis use fuel to sustain their… pic.twitter.com/SRiELV4juk

— U.S. Central Command (@CENTCOM) April 17, 2025

Els hutis, com a reacció, han declarat que  l’atac al port Ras Isa “és un crim de guerra que no quedarà sense càstig” i han denunciat les excuses dels Estats Units sobre l’atac al port com a “falses i enganyoses”. “Aquest crim demostra una vegada més que l’enemic ataca deliberadament instal·lacions civils i els recursos del país”, lamenten les autoritats hutis a Sanà, capital del Iemen, en un comunicat recollit per la seva agència oficial, SABA, en el qual prometen de continuar amb les “operacions de suport, que han tingut una reeixida del 100% a impedir la navegació israeliana a la mar Roja.” “Reafirmem el dret legal del Iemen de defensar-se i responsabilitzem l’administració dels EUA de les conseqüències de l’escalada al mar Roig”, ha reblat el grup.

La fotoperiodista palestina de vint-i-cinc anys Fatima Hassouna i uns quants membres de la seva família van morir el dimecres en un nou bombardament de l’exèrcit d’Israel que va matar deu persones, segons que explica el diari L’Humanité. Hassouna, durant aquests mesos, ha estat documentant la devastació de la guerra a Gaza. El dia abans del bombardament, el 15 d’abril, ACID, una associació de directors de cinema que, d’ençà del 1992, fomenta la distribució cinematogràfica de films independents i el debat entre autors i públic, va anunciar la selecció a Canes del documentari de Sepideh Farsi, Put Your Soul on Your Hand and Walk, un film que és el resultat de l’intercanvi de vídeos durant un any entre la cineasta iraniana exiliada i la fotoperiodista de Gaza, en què Hassouna esdevé la principal protagonista.

La directora del documentari explicava això del film: “Aquest film és una finestra oberta gràcies al miracle d’una trobada amb la Fatem (Fatima Hassouna), que em va permetre de veure fragments de la massacre en curs de palestins. La Fatem es va convertir en els meus ulls a Gaza, i jo en un enllaç entre ella i el món exterior. Vam mantenir aquesta línia de vida durant gairebé un any. Els fragments de píxels i sons intercanviats entre nosaltres es van convertir en el film que teniu aquí.”

D’ençà del començament de la guerra, han mort 157 periodistes i treballadors de mitjans de comunicació. Aquesta mateixa matinada, han mort 24 civils palestins, cinc eren membres de la mateixa família, en un bombardament de l’exèrcit d’Israel al sud i nord de la franja de Gaza.

Fa un mes, Israel va decidir de manera unilateral de reprendre els atacs sobre Palestina tot al·legant una presumpta manca de voluntat d’Hamàs per a acceptar el pla dels EUA d’ampliar l’alto-el-foc i alliberar els ostatges, una volta van ser lliurats una trentena. D’aleshores ençà, Israel ha matat vora 1.700 persones, ha intensificat els atacs i ha imposat més blocatges al lliurament d’ajuda humanitària.

Desenes de persones s’han quedat atrapades durant més d’una hora aquesta matinada a l’estació de Castelldefels (Baix Llobregat). Són els passatgers de l’últim tren d’ahir que, cap a les 23.00, van haver de baixar del tren per unes obres programades al tram entre Sitges (Garraf) i Castelldefels. Els autobusos llançadora que estaven prevists a les 23.15 no van arribar. Els passatgers es van haver d’esperar a l’andana durant una hora fins que a les 0.15 va arribar un tren per portar-los fins a Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès). RENFE demana disculpes i assegura que estan investigant què va passar i per què no van arribar els busos llançadora prevists. Protecció Civil va emetre una prealerta del pla FERROCAT per acumulació de persones a l’andana.

Manel Aro, un dels passatgers afectats, ha explicat això aquest matí a RAC1: “D’ençà de fa uns mesos, els tres últims trens del dia que van de Barcelona en direcció a Vilanova i la Geltrú t’obliguen a fer el recorregut amb autobús a partir de Castelldefels.” I afegeix: “Ahir, com sempre, vam baixar a Castelldefels i, quan vam anar a buscar els autobusos, no hi havia ni autobusos ni treballadors. Quan vam tornar a l’estació de tren de Castelldefels, el guarda de seguretat ens va dir que no en sabia res. Vam esperar-nos més d’una hora sense cap notícia fins que van haver de venir els Mossos i la Policia Local de Castelldefels.”

En el cas d’Aro, ell va agafar el tren a l’estació del passeig de Gràcia (Barcelona) a les 22.49 i va arribar finalment a l’estació de Sitges a les 0.49, dues hores més tard. Un trajecte que, segons que diu ell, en cotxe es fa en trenta-cinc minuts. “Trigar dues hores de Barcelona a Sitges amb tren és habitual. No és pas la primera vegada que m’hi trobo”, ha dit. “I, tot plegat, sense cap mena d’informació per part de ningú”, ha conclòs.

Prealerta del pla #FERROCAT per acumulació de persones a l’andana de l’estació de Castelldefels per manca de transport alternatiu fins a Vilanova i la Geltrú

Recordem que la prealerta no implica activació del pla de #ProteccióCivil pic.twitter.com/lJhgTgZqqN

— Protecció civil (@emergenciescat) April 17, 2025

Després d’arribar a un acord amb el govern de Salvador Illa per a regular el lloguer de temporada i blindar l’habitatge protegit, la CUP reivindica que ha estat el PSC qui s’ha mogut de la posició inicial, i no pas ells. Així ho assegura la diputada Laure Vega en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), en què deixa clar que “ara mateix no hi ha cap via establerta de diàleg” amb l’executiu i que “no formen part dels socis”. Els anticapitalistes mantenen la predisposició per a nous pactes, sempre que sigui en els seus termes i sobre qüestions estructurals. Sobre una de les carpetes damunt la taula, el Pacte Nacional per la Llengua, Vega avisa que no acceptaran una entesa “que doni per bo allò que no és suficient”.

La diputada de la CUP i negociadora de l’acord amb el govern diu que ells no s’han hagut de moure en aquesta negociació, mentre que sí que hi ha hagut un moviment del PSC. En aquest sentit, assenyala que la seva proposta partia de regular el lloguer de temporada segons l’ús i no el temps; no continuar perdent l’HPO, i la necessitat d’un cos d’inspectors per a fer complir la legislació. “L’antipolítica i la desafecció també es basa a promoure lleis que mai no es compleixen”, justifica.

Quant a futures negociacions amb el govern després d’aquest primer acord, Laure Vega diu que hi ha predisposició des del començament de la legislatura. “Estem disposats a parlar. Nosaltres tenim unes propostes. No imposem un programa, però tampoc juguem políticament amb coses que no creiem que donaran solucions reals”, afirma.

“Tot el que nosaltres parlem amb el PSC ha de tenir un caràcter estructural i ha de servir per a avançar en termes de sobirania del país, que és el que hem fet amb tots els governs”, assenyala la diputada anticapitalista. Recorda que l’únics pressupost aprovat per la CUP va ser “a canvi d’un referèndum”, en referència al Primer d’Octubre. “Seria estrany que el PSC no ho tingués en compte. Evidentment, parlarem del que es plantegi, i ho farem sempre en els nostres termes”, conclou al respecte.

Ara bé, la negociadora cupaire aclareix que “ara mateix no hi ha cap via de diàleg establerta amb el govern”, tampoc sobre els decrets per al suplement de crèdit, que l’executiu ja ha començat a abordar amb els Comuns.

Vega situa aquest gir després del procés de Garbí, de refundació de la CUP, en què els anticapitalistes van aprovar una nova organització i una nova estratègia. “Es recupera una cosa que ja havia estat la CUP en altres moments: aquesta idea de ‘més pragmatisme’ no deixa de ser la CUP que va ser capaç de fer que hi hagués un referèndum”, insisteix.

Mig any de la “refundació” de la CUP: en què ha canviat?

El bloqueig del Pacte Nacional per la Llengua

Quant al Pacte Nacional per la Llengua, que en aquests moments es troba encallat per Junts i la CUP, la diputada de la CUP no tanca la porta a arribar a un acord, perquè creuen que “la batalla pel català és clau per al conjunt de la societat”. No obstant això, avisa que “signar un pacte que sigui menys seria donar per bo allò que no és suficient, i això ja es fa massa en política”. Afegeix que no estan interessats a “guanyar tres minutets de mitjans” a canvi d’un pacte devaluat.

La CUP es desmarca del Pacte Nacional per la Llengua i Junts se’n distancia

Vega veu en el plantejament actual del Pacte Nacional per la Llengua un intent d’estabilitzar una situació i no avançar. En aquest context, els anticapitalistes posen damunt la taula mesures del seu pla de xoc, com ara el blindatge de la immersió lingüística a les escoles o que les empreses “es facin càrrec de la formació de català” dels seus treballadors en horari laboral.

“Un bon acord per a la llengua seria aquell integral, que sigui capaç de plantejar el català com a forma d’accés a tota la vida a Catalunya. Si no, estàs deixant tota una part de la població constantment fora”, afirma la diputada de la CUP. En aquest sentit, considera que és una bona notícia la manifestació convocada el 23 d’abril,  Sant Jordi per la Llengua, a Barcelona, amb l’adhesió de més d’un centenar d’entitats.

Sant Jordi per la Llengua clama per recuperar la “Barcelona popular” i salvar el català

Avui, divendres 18 d’abril, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Mail Obert de Josep Sala i Cullell: A Tromsø n’estan farts, del turisme d’aurores boreals
• Mail Obert de Tina Vallès: Tot el que pot sostenir una vida
• Entrevista a Elisa Muxella: “És increïble la supèrbia i la manera d’actuar de les autoritats espanyoles”
• Illa fa posar la bandera espanyola a la façana de la Casa dels Canonges
• “És una barbaritat”: la guerra de Tebas contra la pirateria deixa milers de víctimes innocents
• La vostra pàgina web és una de les censurades per la lliga espanyola?
• Famílies de Sant Vicent del Raspeig denuncien que la conselleria no els respecta la línia en català
• Els reservistes israelians encapçalen la revolta contra l’estratègia de Netanyahu a Gaza
• Irene Solanich: ‘Si hem fet manifestacions per a afavorir el consum de productes locals, per què no ho fem amb la literatura?”
• Set recomanacions de llibres per a gent a qui no li agrada llegir
• Per què les vacances van tan bé per al cervell?

 

Diario Información:

La Vanguardia:

Le Indépendant:

Via Crucis del Divendres Sant, des de la Parròquia de Santa Maria al Convent dels Caputxins - Lloc: Sortida des de l'Església de Santa Maria

Marguerite Ann Johnson, a quinze anys, va ser la primera dona negra que va conduir un tramvia. Per fer-ho, va haver de mentir sobre la seva edat i experiència: “vaig posar una cara inexpressiva (un vell talent) i vaig escriure la faula de Marguerite Johnson, de dinou anys. […] Van fer-me anàlisis de sang, exàmens d’aptitud, proves de coordinació física i tests de Rorschach i, després, un bon dia, vaig ser la primera negra a qui contractaven als tramvies de San Francisco.” No volia ser la primera dona negra que conduïa un tramvia, necessitava diners per pagar-se els estudis de cant i dansa i a casa no la podien ajudar.

Uns anys després, visitaria fins a vint-i-dos països com a actriu i cantant de Porgy and Bess. També acabaria sent la primera dona negra que escrivia un guió cinematogràfic (Georgia, georgia, 1972), la primera dona negra que llegia en la presa de possessió d’un president dels Estats Units (Bill Clinton, 1993) i la primera dona negra a aparèixer en una moneda del país (American Women Quarters Program, 2022). El 1971 va actuar a la sèrie Roots (‘Arrels’), fent d’àvia de Kunta Kinte. El 1998 va dirigir la seva primera pel·lícula, Down in the Delta. Parlava sis idiomes. Va gravar discos. Va guanyar un Grammy. Va ser professora universitària. Va acabar acumulant cinquanta títols honorífics i sent una autora best-seller amb set volums autobiogràfics i escrivint i recitant poesia. També va ser periodista a Egipte i Ghana. Va ser amiga i companya de lluites de Malcolm X i col·laboradora de Martin Luther King. El seu primer llibre, que el va escriure perquè el seu amic James Baldwin, escriptor, l’hi va suggerir, va ser pioner en l’estil autobiogràfic el 1969: Jo sé per què canta l’ocell engabiat (traducció de Blanca Busquets, Angle i ICIP, 2023), va ser nominat al National Book Award del 1970 i considerat un dels cents llibres més influents als Estats Units segons la revista Time. I em deixo coses, però a grans trets us acabo de presentar l’escriptora Maya Angelou (1928-2014).

“Vaig conèixer Shakespeare i me’n vaig enamorar. Va ser el meu primer amor blanc”, escriu en el primer dels seus set volums autobiogràfics. Angelou descobreix la lectura quan més la necessita i és el seu refugi i la seva salvació de per vida, des de la “faula” que escriu per aconseguir la feina al tramvia fins a la poesia que li fa trencar amb els cinc anys de mudesa que es va imposar després de ser violada per la parella de sa mare a vuit anys. Estava convençuda que la seva veu era perillosa: “Havia de deixar de parlar. Vaig descobrir que, per aconseguir un silenci personal perfecte, l’únic que havia de fer era aferrar-me al so com una sangonera. Vaig començar a escoltar-ho tot.” I en aquell silenci autoimposat, “llegia més que mai i desitjava amb tota l’ànima haver nascut nen”.

Però Maya Angelou (llavors encara Marguerite) havia nascut nena, negra i pobra i “era horrible ser negra i no tenir el control de la meva vida. Era cruel ser jove i ja estar ensinistrada per romandre asseguda i escoltar en silenci les acusacions contra la meva raça sense tenir cap oportunitat de defensar-la”. Des de ben petita és conscient de la seva condició i això, en lloc de fer-la rendir, com la majoria dels adults que l’envolten, l’empeny a qüestionar-ho tot, començant per la fe i el conservadorisme de la comunitat negra del sud dels Estats Units en plena època de segregació, però també posant en dubte el paper de la dona i el dels joves. La Maya, que es diu així arran de l’apel·latiu afectuós amb què se li adreçava el seu germà Bailey (“Mya sister”), amb una memòria extraordinària, una imaginació infinita i una passió pels llibres que li encomana la senyora Bertha Flowers, se’n va a Califòrnia a viure amb una mare que gairebé no coneix i és a partir d’allà, després del silenci, la segregació, l’opressió…, que comença a ser la-primera-que fa un munt de coses. I llegint-la no dubto a pensar que va ser la literatura el que la va no solament salvar o acollir sinó també el que la va empènyer a fer tot el que va fer: “No trobaria a faltar la senyora Flowers, perquè m’havia donat la clau per convocar un geni que em serviria tota la vida: la lectura.”

La seva gent es debatia sovint entre la rendició i la resistència, i tot i que ella va triar sempre la segona opció, entenia o buscava entendre tot el que ocorria al seu voltant: “Amb quinze anys, la vida m’havia ensenyat de llarg que la rendició, arribat el moment, era tan honorable com la resistència, sobretot si no hi ha cap altra opció”. Però aquella mare gairebé desconeguda li diu que “la vida et donarà exactament el que tu hi posis”, i amb aquest consell i tota la saviesa ultraconservadora i catoliquíssima de l’àvia que els va pujar al seu germà i ella, es va construint la seva fortalesa de paraules per afrontar un món que ho té tot per donar-li l’esquena, “atrapada en el triple foc encreuat del prejudici masculí, l’il·lògic odi blanc i l’absència de poder negre”.

Llegir Jo sé per què canta l’ocell engabiat a quatre dies de Sant Jordi és agafar una embranzida inesperada de fe en la paraula. Imagino la seva vida explicada a les noies que avui dia carreguen un pes semblant. En aquest primer volum de les seves set novel·les autobiogràfiques, ens explica els seus primers setze anys i necessita 314 pàgines. El llibre acaba amb el naixement del seu primer i únic fill, a qui dedica el llibre: “Amb setze anys vaig carregar-me el pes de l’embaràs a les espatlles, un pes que em pertocava. He d’admetre que trontollava sota la càrrega. […] La vida era una cinta transportadora. Avançava sense que la perseguissin ni perseguint res, i el meu únic pensament era el de romandre dreta i mantenir el secret i, alhora, l’equilibri.”

Enlloc he llegit més ben reflectit el conflicte entre adolescents i adults que en aquest llibre d’Angelou, perquè encara que carreguis tots aquests pesos de gènere, raça, classe, també hi ha uns anys que ets adolescent, això no t’ho saltes, com tampoc et saltes la infantesa, encara que sembli que tothom es conxorxa per robar-te-la. “Pocs, si és que n’hi ha algun, sobreviuen a l’adolescència. La majoria se sotmet a la vaga però mortal pressió del conformisme adult. Resulta més fàcil morir i evitar els conflictes que mantenir una lluita permanent amb les forces superiors de la maduresa.”

Maya Angelou no escull rendir-se, fins i tot quan calla no es rendeix, i si amb setze anys de vida i tot just estrenant un dels molts seus la-primera-dona-negra-que ja ens il·lumina el camí amb tanta força i seguretat, què no ens podria regalar la lectura dels sis volums restants —Gather Together in My Name, Singin’ and Swingin’ and Gettin’ Merry Like Christmas, The Heart of a Woman, All God’s Children Need Traveling Shoes, A Song Flung Up to Heaven i Mom & Me & Mom— traduïts al català?

Maya Angelou se sol dir que va viure moltes vides, però en va viure una de sola i plena; dir que en van ser moltes és el recurs de qui no se sap omplir la seva, dir que en van ser moltes és treure-li mèrit per convertir-la en una anècdota, en una excepció, en un cas únic. I Angelou pot ser una sola vida plena que en provoqui moltes altres, invocada, llegida, adorada i imitada com ella invocava, llegia, adorava i imitava els poetes negres que la van sostenir: “Si fóssim un poble propens a revelar secrets, potser alçaríem monuments i ens sacrificaríem a la memòria dels nostres poetes, però l’esclavitud va guarir-nos d’aquesta feblesa. En tot cas, potser serà suficient dir que sobrevivim en la mesura exacta que són productius els nostres poetes.”

Coneixeu algú que no llegeix habitualment, però li heu de regalar un llibre per Sant Jordi 2025? Per acostar-los a la lectura, no cal començar amb grans històries o novel·les complexes, sinó que poden funcionar uns altres llibres més senzills, escrits per personatges propers i mediàtics o que explorin temes planers. Per facilitar-vos-en la tria, us recomanem deu llibres: algun de futbol, uns altres sobre programes de televisió, sobre crims reals…

Crema l’APM?

APM

Editorial: Ara Llibres

Qui no ha esclatat a riure més d’un cop mirant l’APM? Amb més de vint anys de trajectòria, el programa publica el llibre Crema l’APM?, un espai on els més nostàlgics i fanàtics podran submergir-se en l’univers i la història del programa. A part de molt d’humor, també hi trobareu jocs i moments icònics.

Generació 3XL

@3XLVibes

Editorial: Ara Llibres

‘Generació 3XL’: el llibre que viatja a la infantesa de milers de catalans

Els germans Jaume, Lluís i Xavi Cuartero han volgut recuperar moments i records únics que va donar-los el canal de dibuixos animats 3XL. Un llibre per a tots aquells millennials que van créixer amb el Super3 i el 3XL de fons cada tarda, que esmorzaven mirant Doraemon, dinaven amb Sakura, la caçadora de cartes, i passaven els vespres seguint les aventures de l’Inuyasha o intentant descobrir els misteris alhora que el detectiu Conan.

De la Garrotxa a Can Putades

Can Putades

Editorial: Cossetània

“Ens vam abandonar com a amigues, ho fèiem tot per la feina”

Núria Simon Asparó, Ona Jou Oliveras i Joana Cabratosa Pons, membres de Can Putades, expliquen la història que s’amaga rere el compte d’Instagram Can Putades, que ja acumula més de 113.000 seguidors. Aquestes tres joves garrotxines van començar penjant vídeos a les xarxes i ara ja són unes de les cares més visibles del canal SomEVA, que agrupa gran part de la comunitat de creadors GenZ en català, i de la comunitat internauta en català.

La xona d’or

Laura Fa i Marta Pontnou

Editorial: Rosa dels Vents

“Volem abolir la bretxa orgàsmica”

Marta Pontnou i Laura Fa tenen molt clar que, com a feministes, és igual si fan un assaig dens o un llibre humorístic, igualment rebran per tot arreu. Tant per tant, elles han triat el camí de l’humor, però sense renunciar a la pedagogia i a una sèrie de reflexions que poden ser útils per a tothom. A La xona d’or tracten amb ironia els diferents àmbits de la vida de les dones, especialment de les de la seva generació: amor, sexe, criança, feina…

No faré cap més llibre

Albert Om i Marina Rossell

Editorial: Univers

Marina Rossell es deixa retratar en la intimitat per Albert Om

L’any passat, Marina Rossell va fer setanta anys. Feia poc que havia superat un tumor intestinal maligne i, conscient que es trobava a l’etapa final de la seva vida, tal com ella reconeix sense embuts, va trucar a Albert Om per encarregar-li que li escrivís una biografia que es publica ara –que també fa cinquanta anys dalt els escenaris i que ho celebrarà amb un concert al Barnasants– amb el títol de No faré cap més llibre (Univers). Un llibre biogràfic que trenca tots els esquemes d’una biografia convencional.

L’hora de la veritat

Carles Porta

Editorial: la Campana

Quan Carles Porta explica un crim, tothom se l’escolta. Ara, a L’hora de la veritat, el periodista de true crime més cobejat de Catalunya publica una recopilació de set casos reals en què cadascun dels implicats en el crim viu un punt de no-retorn, un abans i un després. Tombs de guió, un matrimoni aparentment perfecte, un clan que capgira de dalt a baix tot un barri… Un Crims en estat pur.

El mètode Flick

Alexis Racionero

Editorial: Columna

Fa gairebé un any, l’arribada de Hansi Flick, l’actual entrenador del primer equip masculí del Barça, va revolucionar el vestidor i el joc del club fins al punt de “tornar la il·lusió” als culers. Com ho ha aconseguit? Què s’amaga rere el futbol de Flick? Alexis Racionero ho ha analitzat i ara ho explica a El mètode Flick, en què analitza la nova escola alemanya, les seves connexions amb el futbol total i el seu impacte al club blau-grana. A més, l’obra destaca vint-i-cinc claus del seu mètode que van més enllà de la tàctica i s’endinsen en valors com la disciplina, el respecte, la pressió alta i la importància de l’equip.

Els bombers de Mallorca han rescatat aquest migdia una escaladora de cinquanta-quatre anys ferida al peu a la zona del puig dels Tossals Verds, al terme municipal d’Escorca, en un dels quatre rescats de muntanya fets avui a la serra de Tramuntana. Cap dels accidents no ha estat greu.

Segons que han informat els bombers, la dona ha resultat ferida lleu quan una pedra que s’havia desprès li ha caigut a sobre. Per això, ha hagut de ser atesa pel Grup de Rescat de Muntanya d’Inca i pels bombers de Sóller, que l’han acompanyada fins a una ambulància.

El segon rescat ha estat cap a les 17.55, quan un home ha demanat ajuda perquè sospitava que la seva filla de tretze anys podia tenir un atac d’apendicitis. Eren al Salt dels Freus i fins allà s’hi han desplaçat els bombers.

Cap a les 18.15, bombers del parc de Calvià han començat el rescat de quatre excursionistes alemanys que s’havien desorientat al puig de Galatzó. Pocs minuts després, el Grup Especial de Rescat i Intervenció en Muntanya (GREIM) de la Guàrdia Civil espanyola també s’ha mobilitzat per assistir una dona amb una possible fractura de turmell al camí de les Fontanelles, a Valldemossa.

Commemoració del darrer sopar de Jesús - Lloc: Església de Santa Maria

No ha estat cap sorpresa. Els diners ja són una mica més barats a la zona euro. Aquest migdia, el Banc Central Europeu (BCE) materialitzava la setena baixada en el seu tipus de referència d’ençà del mes de juny de l’any passat. Del 2,5%, ha passat al 2,25%, un quart de punt menys, però s’ha decidit en un entorn molt diferent que no es podia esperar en la seva darrera reunió.

Certament, poques vegades en la seva història el BCE s’ha trobat amb un canvi d’escenari tan important, d’un Consell al següent, com ha passat avui. Fa tan sols un mes, les perspectives de creixement econòmic a la zona euro semblaven una mica més encoratjadores per a la resta del 2025, gràcies a l’optimisme generat per l’estímul fiscal decidit a Alemanya. En aquells moments, l’autoritat monetària, fins i tot, semblava disposada a fer una pausa en la seva trajectòria de flexibilització monetària prudent. Però no. Va arribar el “dia de l’alliberament” de Donald Trump i ara tot ha canviat.

I ha canviat de tal manera que aquest matí, abans de la reunió del BCE, els analistes financers estaven convençuts que hi hauria una nova retallada de 25 punts bàsics. I no tan sols això, sinó que miraven més enllà i esperaven les paraules de la presidenta, atès que el seu punt de mira es trasllada al juny i en quin serà el tipus que assenyalarà l’objectiu final de la política monetària relaxada. És a dir, quant més pot baixar.

De moment, ahir, la cosa es posava bé quan es va saber la dada definitiva de la inflació de la zona euro del mes de març. La raó és que la taxa interanual es va situar en el 2,2%, una dècima per sota del 2,3% del febrer, la qual cosa representa el nivell més baix d’augment dels preus a la zona d’ençà del novembre de l’any passat, i en el conjunt de la Unió Europea la taxa es va moderar al 2,5% interanual, des del 2,7% del mes anterior. Quant a la taxa d’inflació subjacent, que a més dels preus de l’energia també deixa fora del càlcul els aliments frescs, l’alcohol i el tabac, també es va moderar al 2,4%, enfront del 2,6%. Per aquesta via, doncs, la situació no oferia cap problema per a fer una retallada més.

Un altre espectador de primera línia aquest matí era l’Euríbor, que esperava la reunió del BCE amb una baixada de 0,028 punts diaris, fins al 2,104% que és la segona dada més baixa del mes i ja es mou en zona de mínims de l’any 2022. Amb el decreixement d’avui, la mitjana mensual durant aquest mes d’abril se situa en el 2,183%, la qual cosa representa un descens de 0,215 punts respecte de la del mes passat. Bona notícia per als hipotecats a tipus variable!

En el seu comunicat, el BCE destaca que la decisió de reduir el tipus d’interès es basa en la seva avaluació actualitzada de les perspectives d’inflació, de la dinàmica de la inflació subjacent i de la intensitat de la transmissió de la política monetària. Comenta que la inflació dels serveis també s’ha moderat notablement aquests darrers mesos. I apunta que la majoria dels indicadors de la inflació subjacent “suggereixen que la inflació s’estabilitzarà entorn de l’objectiu del consell de govern del 2% a mitjà termini de manera sostinguda”.

Fa èmfasi en el fet que el creixement dels salaris es va moderant, i que els beneficis esmorteeixen parcialment l’impacte de les seves pujades, encara elevades, sobre la inflació. I, encara que l’economia de la zona de l’euro ha acumulat una certa resiliència per a fer front a les pertorbacions mundials, no té cap dubte que les perspectives de creixement de l’activitat s’han deteriorat, a causa de l’augment de les tensions comercials.

Però la més esperada era la compareixença de Christine Lagarde, que ha evitat de qualificar de “guerra” això que considera únicament “tensions comercials”, encara que ha reconegut el perill de la inflació a l’alça que comporta. També ha reconegut que aquesta escalada era un gran perill a l’hora de frenar el creixement de l’economia.

Si bé creu que les perspectives d’inflació es mantenen controlades en l’objectiu del 2%, ha afegit que “la fragmentació de la cadena de subministrament global podria impulsar la inflació”, i que “la disrupció del comerç mundial augmenta la incertesa inflacionària”. I ha deixat anar una incògnita. “Ens enfrontem a un xoc de demanda negatiu. I també tinc la perspectiva d’una cosa molt més impactant”, ha avisat. A què es referia?

Finalment, s’ha mostrat molt cauta sobre el moment en què ens trobem arran dels aranzels de Trump. “No puc dir si ja hem assolit el pic de la incertesa. Les negociacions continuen i és difícil de predir què pot passar”, ha dit. “Hem d’estar preparats per a l’impredictible, ser àgils i dependre de les dades.” Preguntada pels periodistes, ha dit que havien “eliminat del comunicat l’efecte restrictiu de la política monetària”. I ha recalcat: “El tipus neutral és un concepte que només val per a un escenari sense nous xocs. Més que mai, hem de dependre de les dades fiables a causa de l’escenari actual tan incert.”

Després de les seves paraules, la conclusió a què arriben la majoria dels analistes és que hi haurà més retallades i que allò que va començar el juny de l’any passat com un intent molt mesurat del BCE de reduir gradualment el nivell de restricció de la política monetària, s’ha convertit, després del “dia de l’alliberament”, en una cursa cap als tipus d’interès neutrals, i que encara han de venir moltes coses més.

Cal assenyalar que ha tingut paraules amables per al seu col·lega nord-americà, el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, que ahir va tenir un dia molt complicat. No va tenir manies a l’hora d’assegurar que encara era massa d’hora per a prendre una decisió sobre els tipus d’interès, a causa de l’alt grau d’incertesa introduït pels aranzels del president dels Estats Units. “Continuarem monitorant acuradament les dades entrants, l’evolució de les perspectives i el balanç de riscs. És massa d’hora per a dir quin serà el camí apropiat per a la política monetària”, va dit Powell durant la seva intervenció en el Club Econòmic de Chicago.

Com era de preveure, les seves paraules no han agradat gens ni mica a Donald Trump, que aquest matí ha dit, en la seva xarxa social Truth: “Jerome Powell hauria d’haver abaixat els tipus d’interès, com el BCE, ja fa molt de temps, però sens dubte hauria d’abaixar-los ara. L’acomiadament de Powell no pot esperar!” Però no té tan fàcil de fer-lo fora com ha fet amb uns altres funcionaris, perquè el mandat de Powell al capdavant de la Fed és previst fins el maig del 2026. De totes maneres, no m’agradaria estar en la seva pell…