El president Mas, en perspectiva
El president Artur Mas va participar ahir en la comissió sobre l’operació Catalunya al congrés espanyol. Dels espiats amb el programari Pegasus, Mas fou el segon de tot el món i el primer català. I no tan sols això: un nou informe del laboratori Citizen Lab ha destapat també ara un autèntic acarnissament contra la seua persona, amb cinc anys d’intromissions i trenta-dues infeccions del seu mòbil amb el programari espia.
Aquest acarnissament tan exagerat, i alhora tan significatiu, posa en relleu dues coses. La primera que –siga quin siga el nivell a partir del qual es va engegar l’operació Catalunya– a l’estat espanyol li feia molta por Artur Mas. Por de la seua evolució ideològica, de l’autonomisme a l’independentisme, i de les accions que podia impulsar com a president de la Generalitat de Catalunya. I la segona –ja ho sabíem, això, però ara s’ha fet molt més clar–, que és molt poc sensat discutir que Artur Mas és una víctima de la repressió espanyola.
Però la participació del 129è president en la comissió del congrés espanyol ha demostrat, a més, el seu nivell polític i la seua capacitat d’enfrontar-se a contraris a les seues idees. El seu estil, en definitiva. I, vist allò que es va veure ahir, s’entén que li tinguessen por. Mas era un polític moderat, molt obsedit per les formes, ben connectat amb la dreta moderada europea, preocupat per articular discursos coherents i per preparar les coses tant com es podien preparar. El Llibre Blanc sobre la Transició Nacional, que ell va impulsar, continua essent una guia única i extraordinàriament vàlida sobre com ha de fer la independència Catalunya i quines decisions haurà de prendre la república catalana les setmanes i mesos posteriors a la separació d’Espanya. I crec que aquesta actitud, rigorosa i poc estrident, és allò que feia por el govern espanyol.
Mas no era independentista. Se’n va fer. Ep, com se’n va fer la majoria del país. I moltes vegades he pensat que, en realitat, el moment més fàcil per a fer la independència hauria estat després de la consulta del 9-N, l’any 2014. El moviment era fortíssim al carrer i encara verge, sense els vicis que ha acumulat després; el PSOE encara dubtava sobre què havia de fer –Miquel Iceta encara trobava normal de fer un referèndum–, Europa s’ho mirava amb molta curiositat, després del referèndum escocès i sense haver estat encara enverinada per la toxina espanyola i per la violència estatal. Mas ho va proposar en una conferència solemne, amb molt de detall, però Oriol Junqueras una setmana després va fer miques qualsevol possibilitat d’acomplir-ho aleshores. Evidentment, el Primer d’Octubre, quan Mas havia estat apartat per l’exigència de la CUP, però amb Carles Puigdemont en lloc seu, encara fórem en la pràctica molt més a prop d’aconseguir-ho. Però ja era tot molt més difícil.
És un fet que Artur Mas era i és un home de dretes. I que, a partir d’una visió molt conscient del seu marc ideològic, va ser el responsable principal d’unes retallades que ell encara avui presenta com a inevitables, però que van ferir profundament els serveis socials del país. I era un home de Convergència Democràtica, un partit que va tolerar la corrupció –cosa que no impedeix que, precisament contra ell, s’instrumentalitzassen campanyes que finalment s’ha demostrat que eren del tot falses.
No és pas qüestió, ho torne a dir, de mirar cap arrere; especialment perquè ja no s’hi pot fer res. El passat no torna. I avui no podem posar-nos ni tan sols mentalment en aquell moment. Però jo he de dir que, escoltant ahir Artur Mas, costava de no pensar quin actiu tan gran va perdre el moviment, tot el moviment, no tan sols aquest partit o aquell, bàsicament per les obsessions ideològiques de la nostra esquerra. O dels partits que representen –deixem-ho així– l’esquerra del nostre moviment.
Avís final: les ucronies, en qualsevol cas, són males de gestionar i ningú no pot saber què hauria passat si no hagués passat tot allò que va passar. Que conste.
PS1. Josep Nualart Casulleras explica avui tot això d’Artur Mas, a partir del seu vastíssim coneixement sobre l’operació Catalunya i el Pegasus: “Mas, el pacient zero de la causa general d’Espanya contra els independentistes”.
PS2. El 17 de maig es presentarà a Cervera el nou govern del Consell de la República. Hauran passat tres mesos de les eleccions que va guanyar Jordi Domingo. Ara com ara, no se’n saben els integrants, però sí alguns detalls que Pol Baraza explica en aquest article.
PS3. El govern espanyol ha adoptat una mesura insòlita sobre l’OPA de BBVA contra el Banc Sabadell: obrir una consulta pública. Jordi Goula en fa l’anàlisi: “Sánchez esvalota l’OPA hostil del BBVA al Sabadell”.
PS4. Sergi Unanue continua el seu apassionant viatge per l’Antàrtida. Avui ens explica com és viure al continent gelat. Un article que no us podeu deixar perdre.
PS5. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.
