Avui, 22 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Illa queda sotmès al desgast d’una negociació parlamentària peça a peça 
• A judici la primera manifestant post-sentència que no ha demanat l’amnistia 
• Si votes feixistes, tindràs el feixisme I Editorial de Vicent Partal 
• El congrés espanyol lliura el cap d’Ábalos al Suprem pel cas Koldo
• Martin Luther King Jr. i Maquiavel I Mail obert de Joan Ramon Resina  
• L’estat de l’art a Catalunya (2). El patrimoni I Mail obert de Joan M. Minguet   
• Fermin Muguruza: “M’han censurat i encausat, m’han intentat posar una bomba, però sóc aquí” 
• En les primeres hores com a president, Trump topa amb un oponent formidable: la legalitat 
• L’agent 111.129 de l’operació Catalunya, premiat pel govern de Sánchez amb una destinació daurada a l’Haia 
• Kneecap, el grup de hip-hop irlandès que no suporten els unionistes ni el Regne Unit i que ara triomfa al cinema 
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha autoritzat les forces de l’ordre federals a arrestar immigrants en situació irregular i fer operacions policíaques en llocs considerats compromesos, com ara esglésies, hospitals o col·legis. “Els delinqüents ja no es podran amagar en escoles i esglésies dels Estats Units per evitar de ser arrestats. L’administració Trump no posarà límits a les nostres valentes forces de l’ordre i espera que utilitzin el sentit comú”, han dit fonts del Departament de Seguretat Nacional, encapçalat pel secretari interí, Benjamine Huffman.

L’objectiu és “atrapar criminals estrangers, incloent-hi assassins i violadors, que hagin entrat il·legalment” als Estats Units. La nova administració també ha emès una segona directiva que inclou l’eliminació gradual dels programes que permeten als immigrants de Veneçuela, Nicaragua, Cuba o Haití d’entrar al país “per qüestions humanitàries”. Si bé no n’ha donat més detalls, el Departament de Seguretat Nacional ha subratllat que s’estudiarà “cas per cas”.

“L’administració Biden-Harris va abusar del programa humanitari per permetre indiscriminadament l’entrada al nostre país d’1,5 milions d’emigrants”, ha afegit. El Servei d’Immigració i Control de Duanes va establir el 2011 una política que impedia als agents de fer arrests en llocs delicats, si bé permetia les operacions policíaques en casos determinats, com una amenaça a la seguretat nacional, per qüestions de terrorisme o per risc imminent de mort o dany físic a persones o propietats.

Aquesta nova política de l’administració Trump pot fer créixer la por a les comunitats d’immigrants i fins i tot evitar que molts nens vagin a l’escola per possibles arrests. Les detencions es podrien fer fins i tot en casaments, funerals o manifestacions a què acudeixin persones en situació irregular, segons que va avançar la cadena NBC News el mes passat.

PIMEC ha posat el punt final a la celebració dels seus cinquanta anys. Per fer-ho, la patronal ha aplegat a la seva seu renovada set dels darrers vuit presidents de la Generalitat: Jordi Pujol, José Montilla, Artur Mas, Quim Torra, Pere Aragonès, així com Carles Puigdemont, que ha intervingut telemàticament, i també hi ha estat l’actual cap del govern, Salvador Illa. En els seus discursos, tots els presidents han lloat la trajectòria la patronal de les pimes i han coincidit a dir que és una “història d’èxit”.

“És un acte ple d’absolut simbolisme”, ha reiterat el president de PIMEC, Antoni Cañete, que en la seva intervenció ha anunciat que es presentarà a la reelecció com a principal dirigent de la patronal per a un segon mandat a les eleccions a la presidència que s’han de fer al febrer. De moment, la de Cañete és l’única candidatura presentada als comicis. El president ha reivindicat que aquests cinquanta anys d’història de PIMEC han estat extraordinaris, ha ressaltat la labor del seu antecessor, Josep González, i de la resta de presidents de PIMEC. Cañete ha reivindicat la “lleialtat institucional” de PIMECi la seva labor en favor del diàleg social, i ha justificat la seva disposició a repetir com a president de Pimec per seguir fent “activisme empresarial”.

Illa reconeix el rol fonamental de PIMEC

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha reconegut la labor de tots els seus predecessors per fer avançar Catalunya i per generar prosperitat, i ha assegurat que PIMEC també ha tingut paper fonamental en aquest últim aspecte. “Ara, a seguir endavant, PIMEC representant les pimes, i des de les institucions ajudant a generar prosperitat, i prosperitat compartida, que arribi al conjunt del país”, ha dit Illa, que ha afegit que el govern ha de preocupar-se per qüestions com l’aigua, l’energia i per retenir i captar talent, entre altres tasques.

El president Jordi Pujol, per la seva banda, ha ressaltat que “PIMEC ha tingut sempre una relació positiva” amb la Generalitat i ha ressaltat l’aposta permanent d’aquesta organització empresarial pel “diàleg constructiu”. “Contents a tota Catalunya de tenir a gent com vosaltres”, ha dit Pujol, que ha bromejat sobre el seu “estat de forma actual” -“Vaig molt fluixet”, ha comentat- i ha dit que ja no podia tancar els seus discursos amb finals tan vigorosos com els d’abans.

“Heu d’estar orgullosos de la vostra trajectòria”, ha dit per la seva banda el president José Montilla, que ha ressaltat la solidesa de PIMEC en els seus cinquanta anys d’història i ha demanat a aquesta patronal que ajudi a posar “sensatesa i moderació” a l’actual dinàmica política de “confrontació”.

Elogis unànimes dels presidents de la Generalitat

Per la seva banda, el president Artur Mas també s’ha sumat als elogis a la patronal PIMEC i ha dit que s’ha sentit com a la seva “casa” cada vegada que ha visitat a aquesta patronal. “Sou història viva d’aquest país i heu fet història, i molt bona història”, ha assegurat l’expresident Artur Mas, que ha assegurat que PIMEC va néixer en un context econòmic complicadíssim. Mas ha agraït a Pimec que ajudés el seu govern en la seva tasca de “desburocratitzar les administracions”.

“PIMEC també va obrir les portes a una millor contractació pública en la Generalitat per a les pimes”, ha assegurat Mas, que ha ressaltat la labor d’aquesta patronal també per renovar la formació professional a Catalunya.

El president Carles Puigdemont, que ha intervingut per videoconferència de Waterloo estant, ha assegurat que li agradaria haver estat presencialment en l’acte però que Catalunya no viu una situació de normalitat. Puigdemont ha ressaltat que la manera de fer de PIMEC és també la de Catalunya i que a “molts dels poders” de l’estat espanyol li agradaria simplement dialogar amb “pocs grans interlocutors”, però que les microempreses, petites i mitjanes empreses han estat unes “aliades incondicionals” de la prosperitat de Catalunya.

El president Quim Torra ha assegurat que el 2019, sota el seu mandat, es va aconseguir la paritat en la representació patronal a Catalunya, i ha ressaltat el compromís inequívoc de PIMEC amb el dret a decidir.

El president Pere Aragonès, per la seva banda, ha comentat que PIMEC és la història d’un “èxit col·lectiu” i ha ressaltat que aquesta patronal es va sumar al pacte nacional per la indústria. Davant dels discursos de decadència de Catalunya, ha cridat a “confiar” en l’economia catalana, que suposa fer-ho també en la petita i mitjana empresa.

L’acte ha reunit també al president del parlament, Josep Rull, al batlle de Barcelona, Jaume Collboni, a la consellera d’Economia, Alícia Romero, així com al conseller d’empresa, Miquel Sàmper.

Arriba a judici el cas de la Paula, una de les empresonades per les protestes post-sentència, que alhora s’havia querellat contra la policia per tortures. La jove, que s’enfronta a dos anys de presó per desordres públics, no va demanar l’amnistia. És la primera manifestant post-sentència que no ha volgut fer-ho. Segons que informa Alerta Solidària, que porta la seva defensa, ella considera que és “una argúcia de l’estat i la Generalitat per a espolsar-se les responsabilitats per tots els abusos comesos”. El jutge podria haver atorgat l’amnistia d’ofici, però de moment no ho ha fet. De fet, la llei diu que hauria de fer-ho si no és instada de part, però en la majoria dels casos no ha estat així.

Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària, ho ha explicat així a l’entrada dels jutjats: “Aquesta desproporció del cas, aquesta aberració, és la que avui arriba a judici. Paula ha insistit que no vol l’amnistia perquè considera que és una espècia de manta que taparà totes les vergonyes de l’estat. Nosaltres volem anar a judici. Ella hi va amb la cara ben alta: vol defensar la seva innocència, demanar la seva absolució i que aquest policia acabi pagant per les seves mentides.”

L’escrit de fiscalia, al qual ha tingut accés VilaWeb, acusa la Paula d’haver llançat pedres i objectes contundents cap a la comissaria de Via Laietana, “sense que consti que cap objecte arribés a impactar en cap agent, ni que causés el deteriorament concret de cap bé material”. Malgrat que no es van registrar danys, consideren que formava part del grup que impulsava els enfrontaments a la plaça d’Urquinaona aquell 18 d’octubre. És per això que, sense individualitzar ni concretar gaire la seva conducta, demanen per a ella dos anys de presó per un delicte de desordres públics amb l’agreujant d’instrument perillós.

Un agent de la policia espanyola també es va afegir a la causa, personat com a acusació particular, però finalment va ser-ne expulsat. Segons que informa Alerta Solidària, “va ser ferit al cap i va intentar culpar la Paula, malgrat que feia estona que ell mateix l’havia detinguda”. Aquest agent va personar-se en la causa de Tsunami Democràtic, a l’Audiència espanyola, per sostenir l’acusació de terrorisme, i està encausat en dos procediments per tortures: l’un, denunciat per la Paula, i l’altre, pel Guillem, el noi de la dessuadora carabassa estomacat per uns quants agents davant la comissaria.

Majoral, ha valorat l’agent com a “policia excepcional”, perquè ha participat “a tot arreu”: “Quan, en la causa del Tsunami Democràtic, a l’Audiència espanyola cap de les acusacions amb la fiscalia defensava la teoria del terrorisme, va aparèixer ell al moment processal oportú per a mantenir l’acusació de terrorisme. La causa es va mantenir a l’audiència espanyola gràcies a aquest policia. […] És un policia mentider.”

Guillem Padilla: “Vaig rebre bufetades i burles com ara ‘puto independentista de mierda’”

La Paula va fer públic que havia sofert maltractaments a la Via Laietana. La jove va presentar una denúncia per aquests fets contra agents de la policia espanyola, que sí que han sol·licitat l’amnistia, tot i que encara no els ha estat atorgada.

En una entrevista a VilaWeb, va explicar amb detall aquells episodis: “Em van posar de genolls contra la paret. Quan vaig sentir els crits dels meus companys i no podia fer-hi res, vaig plorar molt de la ràbia… Llavors va venir cap a mi un agent amb un cúter. L’anava obrint i tancant. Em va dir: ‘Què busques, amb això?’ Li vaig dir que no era meu. S’anava acostant. ‘No pararàs fins que no hi hagi un mort, oi?’ Jo li vaig repetir que no. Llavors el va deixar obert, es va acostar més a mi –tot i que el cúter no va arribar a tocar-me– i em va dir: ‘Si hi ha un mort, no serà del nostre bàndol.’” Com altres joves, la Paula va ser en presó preventiva durant deu dies, malgrat que la pena que li demanen finalment no implicaria un ingrés en un centre penitenciari. Si no se li atorgués l’amnistia i el procés arribés fins al final, la Paula podria reclamar per aquest empresonament irregular.

Paula, detinguda a Urquinaona: ‘Cops de puny, puntades de peu… A la Via Laietana van fer escorcolls a hòsties’

Les llums de les càmeres segueixen un home de vestit i corbata blau marí. Somriu amb esforç i diu alguna cosa entre dents. Un uixer entreobre una porta de fusta al final del passadís i la figura s’escola pel forat tot esquivant les preguntes dels periodistes, que repiquen sense destí entre les parets. És l’ex-ministre socialista José Luis Ábalos, que durant molts anys fou la mà dreta de Pedro Sánchez.

L’atenció mediàtica és perquè compareix a la comissió de l’estatut del diputat del congrés espanyol per tal d’evitar que li retirin la immunitat pel cas Koldo, en què s’investiguen comissions i males praxis en la compra de material sanitari. El jutge Leopoldo Puente creu que hi ha “prou indicis” de quatre delictes: integració en organització criminal, tràfic d’influències, suborn i malversació.

Més tard, amb la mirada perduda, Ábalos atén els mitjans amb la convicció que no hi ha res a fer. La immunitat està perduda. De totes maneres, diu que està satisfet perquè ha pogut aportar “una altra perspectiva sobre el cas”. “[Els membres de la comissió] s’han estranyat per l’aportació de proves i elements. No s’ho esperaven perquè, lamentablement, no s’ha parlat ni publicat res de tot això. S’han quedat molt estranyats que hi hagués unes altres informacions que fins ara havien estat ocultes, de manera interessada, és clar”, declara.

Entre preguntes, els ulls d’Ábalos miren els rostres dels periodistes, però és una cosa fugissera. De seguida es tornen a perdre en un horitzó que no existeix. “Cadascú ha de fer allò que ha de fer”, diu sobre els membres de la comissió abans d’esmentar la socialista María Montserrat García. “[El vot] no depèn d’ella. Això és una decisió del grup parlamentari i, fins i tot, va més enllà. Sigui com sigui, de la companya, n’he sentit tot el seu afecte”, lamenta.

Ábalos, satisfecho de haber aportado "otra perspectiva" a la comisión del Congreso que decidirá su suplicatorio https://t.co/sTApJamt2z pic.twitter.com/jfrg7Y1hQ5

— Europa Press TV (@europapress_tv) January 13, 2025

L’ex-ministre espanyol, condemnat a l’ostracisme del grup mixt, es mossega la llengua i defuig la picabaralla pública amb la cúpula del PSOE, especialment amb Pedro Sánchez. Fa unes passes i desapareix dins les entranyes del congrés. Tanmateix, és innegable que el trencament és total. Fa uns mesos, va acusar els socialistes de “deslleialtat absoluta” i va assegurar que d’ara endavant actuaria per lliure al congrés. En una entrevista abans d’acabar el 2024, va deixar aflorar novament el ressentiment.

L'exministre socialista José Luis Ábalos [@abalosmeco] alerta que el seu vot al Congrés, que sempre ha seguit el del PSOE, podria canviar després que s'hagi elaborat una autoria crítica amb la seva gestió #MatíCatRàdio https://t.co/M1e98WlDF1 pic.twitter.com/DrPwV4oVJ4

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) September 12, 2024

“Just no ho considero. Es va prendre una decisió ràpida [sobre l’expulsió], massa ràpida. Ells ho venen com un mèrit, però sóc una persona que creu en la seguretat jurídica, i això inclou l’estat de dret i el seu efecte en les organitzacions polítiques […] En el meu cas, hi ha hagut una actuació fora de la norma, i això és un mal missatge als qui donem la cara.”

Sense immunitat

L’endemà de comparèixer, la comissió de l’estatut del diputat va avalar la retirada de la immunitat d’Ábalos i va deixar el suplicatori en mans del ple del congrés, que es fa avui. Aquests darrers trenta-cinc anys, la cambra ha aprovat tots els suplicatoris. Això inclou casos com els de Laura Borràs, Alberto Rodríguez i Francesc Homs. El darrer que es va refusar va ser el 1988 contra el ministre d’Interior d’aleshores, José Barrionuevo.

El debat i la votació dels suplicatoris no és públic i es fa a porta tancada. Només se’n sap el resultat. És previsible que Ábalos demani d’intervenir per explicar-se davant els altres diputats. Encara que el vot és secret, el suplicatori prosperarà amb una gran majoria. En comissió es va aprovar per unanimitat.

Posteriorment, la presidenta del congrés, Francina Armengol, traslladarà l’acord a l’autoritat judicial, és a dir, al Tribunal Suprem, i l’advertirà de l’obligació de comunicar les resolucions i sentències que es dictin i afectin personalment el diputat.

La teranyina del cas Koldo

En mans del jutge instructor Leopoldo Puente hi ha determinar l’abast del cas Koldo –oficialment, cas Delorme–, que té uns quants investigats però tres peces clau: el comissionista Víctor de Aldama –també investigat per un frau de més de 180 milions d’euros en hidrocarburs; l’antiga mà dreta d’Ábalos, Koldo García; i l’ex-ministre. La denúncia inicial, feta pel PP de Madrid el 2022 a la fiscalia, assenyalava sis contractes milionaris per la compra de material sanitari en plena pandèmia.

Gomina, Ferraris i comissions: Víctor de Aldama, l’home que fa perdre la son a Pedro Sánchez 

A la tardor, la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va assegurar que el cervell de la trama i comissionista, Víctor de Aldama, s’havia aprofitat de la relació amb Ábalos i el seu assessor, Koldo García, per aconseguir l’adjudicació dels contractes –més de 50 milions d’euros–, però també per influir en el rescat d’Air Europa. Segons l’UCO, De Aldama es vantava de la relació amb Ábalos i de la influència que tenia en el govern espanyol. En aquest sentit, consideren que tenia a sou García –uns 10.000 euros mensuals– en canvi d’informació privilegiada i accés a alts càrrecs.

L’informe de la Guàrdia Civil detalla que “els pagaments en efectiu van anar acompanyats d’altres contraprestacions també per a Ábalos”, en referència a un xalet de 600.000 euros a la Línia de la Concepción (Andalusia) i un pis de lloguer per a l’amant (més de 80.000 euros).

En una declaració al Suprem, el comissionista va anar més enllà i va assegurar que s’havien pagat entre 3,5 milions i 4 d’euros en comissions per l’adjudicació d’obres públiques quan Ábalos era ministre. Unes comissions que, segons ell, s’havia repartit amb García. De totes maneres, encara no ha aportat cap document que ho provi. Tampoc no ha provat un suposat pagament de 15.000 euros al secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán.

Segons De Aldama, la trama implica directament Pedro Sánchez i més ministres, tot i que no n’hi ha cap d’investigat. “En aquest moment, qualsevol cosa que em pugui passar a mi o a la meva família apuntarà el govern del president, és obvi. Entenc que ara no em passarà res, però coneixent els personatges, m’hauré de cuidar molt”, va dir en una entrevista a la COPE, en què també va assegurar que Sánchez ho consultava tot a Ábalos.

A començament d’any, en una declaració voluntària al Suprem, Ábalos va negar haver cobrat comissions il·legals en canvi de favors o contractes públics. Així mateix, es va comprometre a lliurar al jutge instructor tota la documentació que ho acredités. “Crec que he fet prou aclariments, no ha quedat res al tinter. No hi va haver comissions, com he dit sempre”, va declarar.

Sobre la relació amb García, l’ex-ministre va dir que inicialment l’havia contractat com a conductor, tot i que a poc a poc es va convertir en un home de la seva màxima confiança. Un assistent personal, més que no pas un assessor. “Em cuidava”, va afegir. A més, va desvincular del cas Koldo la seva sortida del govern espanyol, l’estiu del 2021.

Ara, preguntat per quin motiu li va donar Pedro Sánchez, l’ex-ministre va contestar al jutge que no li havia donat cap motiu concret.

 

L’any 1994, el líder i activista en defensa de l’irlandès Gearóid Ó Cairealláin (Belfast, 1957) va voler homenatjar els catòlics irlandesos batejant el seu fill petit a Colin Glen Mass Rock, una gran roca situada al bosc de Colin Glen, al sud-oest de Belfast, on els catòlics irlandesos feien missa d’amagat, fugint de les prohibicions imposades pels anglesos protestants. Però allò que havia de ser un homenatge va acabar essent una persecució de l’exèrcit britànic, que va pensar-se que la celebració del bateig era, en realitat, un camp d’entrenament de l’IRA. Trenta anys més tard, el desembre de l’any passat, Gearóid Ó Cairealláin es va morir, a seixanta-set anys, i deixà un immens llegat en defensa de la llengua a la seva ciutat natal, amb un d’especialment important: que els seus fills creixessin amb el gaèlic irlandès com a primera llengua i amb un fort sentiment de pertinença a Irlanda, malgrat formar part del Regne Unit administrativament. És per això que quan Naoise Ó Cairealláin (Belfast, 1994) –fill petit de Gearóid Ó Cairealláin– va començar a fer música, va decidir d’emprar la seva llengua materna: el gaèlic.

Aquest fet anecdòtic –però alhora crucial– del bateig no tan sols va marcar el començament de la vida de Naoise Ó Cairealláin, sinó que també va servir per a il·lustrar el començament del film Kneecap, dirigit per l’anglès Rich Peppiatt i estrenat a la plataforma Filmin a l’estat espanyol i a Amazon Prime a l’estat francès. Narra amb una barreja d’autobiografia i ficció la creació i ascens de popularitat del grup homònim de hip-hop irlandès. El nom, que en anglès vol dir “ròtula”, és tota una declaració d’intencions, perquè també fa referència a l’acció amb què els membres de l’IRA castigaven els enemics: disparar al genoll o a la cama.

Un fragment del moment del bateig a Colin Glen Mass Rock del film 'Kneecap'. Fotografia real del bateig a Colin Glen Mass Rock de Naoise Ó Cairealláin, el 1994. L’irlandès, una llengua viva i actual

Naoise Ó Cairealláin, seguint els passos del seu pare, va crear un festival de música irlandesa. Allà va conèixer JJ Ó Dochartaigh (Derry, 1990), aleshores professor de secundària, i Liam Óg Ó hAnnaidh (Belfast, 1997). Plegats van crear Kneecap, una banda de hip-hop en gaèlic que ha demostrat que l’irlandès és una llengua viva i actual que, més enllà del folclorisme a què alguns volen cenyir-la, també pot servir per a parlar de drogues, sexe i precarietat, temes recurrents al hip-hop i al rap, i per a descriure la realitat d’aquests tres joves del Nord d’Irlanda. La primera cançó que van publicar va ser “C.E.A.R.T.A” –en gaèlic, “drets”– el 2017, i de mica en mica han aconseguit que més i més joves s’interessessin i aprenguessin irlandès, una llengua que tan sols tenen com a nadiua 70.000 persones. I, a més de portar una llengua minoritària dalt els escenaris, omplir sales de concert i tenir més de mig milió d’oients mensuals a Spotify, també han estat capaços de jugar amb la llengua i fer-la enginyosa. N’és un exemple la creació de noves paraules, com ara “snaois”, que vol dir cocaïna, o “capaillín”, que vol dir ketamina.

Ara la història de Móglaí Bap, DJ Próvaí i Mo Chara –els seus noms artístics– fa la volta al món gràcies a la popularitat del film que protagonitzen ells mateixos amb una gran virtuositat com a actors –tan sols van fer classes d’interpretació sis setmanes abans de rodar–, i que va aconseguir el premi del públic al festival de cinema Sundance de l’any passat; ha obtingut sis nominacions als premis BAFTA d’enguany; ha guanyat set premis BIFA, els premis de cinema independent britànics, entre els quals el premi a millor film independent britànic; i ha estat pre-seleccionat per a representar Irlanda als Oscar en les categories de millor film internacional i millor cançó, per “Sick In The Head”.

Populars pel film, la música… i les polèmiques

Fa tot just un any, el trio irlandès va anar a Provo (Utah, Estats Units) a presentar el film al Sundance. S’hi van presentar dalt d’un Land Rover de la PSNI, el cos policíac del Nord d’Irlanda, amb una pintada de color verd on es podia llegir “Kneecap” i portant torxes de fum dels colors de la bandera d’Irlanda. La imatge volia reproduir en viu el mural que prèviament havien encarregat a Falls Road, cor republicà de l’oest de Belfast, en què apareix un cotxe de la policia cremant-se i el text següent: “Nil fáilte roimh an RUC”, és a dir, “els RUC no són benvinguts”. El gest i el grafit van aixecar molta polseguera internacional. El grup fou durament criticat perquè per anomenar el PSNI feia servir les sigles RUC, que corresponen a les forces d’ocupació policíaques del Nord d’Irlanda abans del procés de pau.

Els membres de Kneecap arribant al festival de cinema Sundance, dalt d'un cotxe de la PSNI. Fotografia del mural que el grup irlandès va encarregar a Falls Road.

Precisament el fet de defensar la unió de la República d’Irlanda i criticar l’ocupació britànica al Nord d’Irlanda és allò que els ha fet ser al centre de més d’una controvèrsia política, com ara l’any passat, quan el govern britànic va retirar-los una beca artística de 15.000 euros tot adduint que no donarien suport a “persones que s’oposen al Regne Unit”. Una polèmica que va acabar essent favorable al grup musical, perquè l’alt tribunal de Belfast va donar-los la raó i va acusar d’il·legal l’acció del govern britànic. Fora dels tribunals, DJ Próvaí va assegurar als periodistes que allò mai no havia estat un cas sobre diners sinó sobre llibertat d’expressió, opinió que el grup va refermar i ampliar més tard en un comunicat: “No els agrada que ens oposem al domini britànic, no volen que creguem que Anglaterra no serveix a ningú d’Irlanda. […] No els agrada que ens oposem totalment a tot allò que representen, encarnats ara mateix pel seu armament per al genocidi a Gaza. Va ser una acció de tipus feixista, un intent de blocar l’art que no està d’acord amb les seves opinions, quan un cos independent havia pres una decisió. Els seus tribunals s’han decantat ara a favor de Kneecap, com sabíem que farien. Han provat silenciar-nos i han fracassat.”

Una altra polèmica en què es van trobar envoltats va ser quan la RTE, la radiotelevisió pública d’Irlanda, va censurar-los les cançons per referències abundants a les drogues i pel fet d’anomenar la policia RUC, el nom de l’antiga policia colonial britànica. I també quan, el 2019, van sortir escortats del seu concert pel personal de seguretat de la sala per haver fet càntics en contra del Regne Unit, com ara la cançó “Get Your Brits Out” (en català, “Fes que els teus britànics surtin”), en què parlen d’una hipotètica nit salvatge de diverses figures polítiques del DUP (el Partit Unionista Democràtic), com ara Arlene Foster, Jeffrey Donaldson i Christopher Stalford –“Christy” a la cançó. Foster ha aparegut més d’una vegada en polèmiques de Kneecap, com ara quan el 2019 va protagonitzar un dels cartells promocionals de la ronda de concerts del grup titulada “Farewell to the Union” (“Adeu a la unió”), en què sortia amb Boris Johnson lligats a un coet sobre una foguera.

A més, DJ Próvaí va ser acomiadat de l’institut on treballava el 2019 pel fet de ser membre del grup i per haver ensenyat les natges dalt l’escenari, on duia escrit amb retolador negre “Brits Out”.

Kneecap, doncs, és un grup de música que molesta especialment els unionistes britànics i el govern del Regne Unit, perquè ha demostrat ser molt més que un grup de nois de classe obrera vestits amb xandalls Adidas i Fred Perry que parlen de drogues i sexe a les seves cançons: són tres joves polititzats amb una consciència nacional, cultural i de classe que s’expressa amb un discurs valent i insubmís que ha aconseguit interpel·lar les noves generacions.

Ara podeu veure’n la història quasi real a Filmin, en una obra que ha estat comparada amb grans obres mestres del cinema, com Trainspotting (Danny Boyle, 1996) i que és, entre el tràfic de drogues i la precarietat, una defensa aferrissada de la llengua, com aquest petit –però gran– diàleg que s’hi amaga:

—La gent que escolta rap no parla irlandès.
—Dona’ls una raó.
—Per què?
—Perquè l’irlandès seria l’últim dodo atrapat darrere d’un vidre en un zoo. Es mira, però no es toca. Algú ha de trencar el vidre d’una vegada i alliberar el dodo perquè pugui viure.

Móglaí Bap ho resumeix de manera clara i lúcida en una entrevista a The Guardian, quan diu que la llengua ha de ser per a tothom. “Es tracta de la llengua i la cultura. No té sentit tenir una Irlanda unida si es tracta només d’economia. L’irlandès no és una llengua catòlica o republicana. Els protestants i els unionistes tenen tot el dret de tenir l’oportunitat d’aprendre’l.”

Hores després de la presa de possessió de Donald Trump, ben entrada la matinada als Països Catalans, el seguiment de les notícies per les televisions americanes, especialment de la CNN, va ser, per a mi, un moment definitori, impressionant. No solament en relació amb els EUA, sinó també en relació amb tot això que passa al nostre país.

La CNN ja no és com era, però va donar una autèntica lliçó de periodisme a mesura que els esdeveniments anaven avançant. Especialment a partir del moment que es va saber que Trump amnistiava tots els implicats en l’atac al Capitoli, incloent-hi aquells que van ser condemnats a penes de vint-i-tres anys de presó com a responsables de la violència que va causar cinc morts i centenars de ferits, entre els quals 174 policies.

Anderson Cooper, generalment impertorbable, va representar perfectament l’estupefacció creada per l’alliberament dels catorze dirigents de l’extrema dreta i més participants en l’assalt que havien estat condemnats per la justícia i ja eren a la presó. Abans de la presa de possessió, tant Trump com el Partit Republicà havien negat emfàticament que tinguessen pensat d’alliberar aquests presos. Mentien.

Cooper, concretament, va tenir un moment impagable quan van connectar amb el periodista Donie O’Sullivan a la porta de la presó on els ultres havien de ser alliberats. O’Sullivan va dir, com aquell qui no diu res, que acabava de parlar per telèfon amb Rachel Powell, una de les preses, i que li havia dit que així que la deixassen anar tenia previst d’acudir a un dels tres balls on Donald Trump s’havia de presentar aquella nit. La cara normalment hieràtica de Cooper era tot un poema, com podeu veure en el vídeo que hi ha en aquesta pàgina. Simplement –ho va explicar més tard en el transcurs del mateix programa–, no s’ho podia creure. No es podia creure que fos veritat.

Però ràpidament Cooper va donar pas –i li va demanar l’opinió– a Michael Fanone, un dels policies ferits el 2021 per la gent que Trump acabava d’alliberar. Fanone va perdre la consciència i va tenir un atac de cor després de ser atacat el 6 de gener per Daniel Rodríguez amb una pistola elèctrica a les escales del Capitoli, mentre cridava “Trump ha guanyat”. Rodríguez, de quaranta anys i condemnat per un tribunal a dotze anys i set mesos de presó, era un dels homes que Trump havia posat en llibertat minuts abans.

La reacció de Fanone, que podeu veure en un altre vídeo de la mateixa pàgina, és molt interessant, més enllà dels Estats Units i tot. Perquè quan li demanen si se sent traït per Donald Trump el policia respon que no, que a ell qui l’ha traït és el seu país, és la gent que ha portat Trump a la presidència. Tots els qui l’han votat, va dir, “sabien que vindria això” i tanmateix van intentar de trobar qualsevol excusa bona –l’economia, la guerra d’Ucraïna, la gestió pública…– per votar-lo. Malgrat tot.

I no era per desconeixement. En el llibre War, de Bob Woodward, hi ha un moment clau quan el general Mark Milley diu al periodista que Trump “és la persona més perillosa que hem vist mai: un feixista fins al moll de l’os“. Milley no és un qualsevol. En el moment de la conversa era el cap de l’Estat Major Conjunt, és a dir, l’oficial militar de més rang de l’exèrcit nord-americà. Woodward és conegut perquè quan publica una cita literal sempre té proves, sovint enregistraments. I per aquest motiu quan es va publicar el llibre, l’octubre passat, tothom, tots els diaris, totes les televisions, van parlar d’aquesta caracterització de Trump com a feixista. Ningú no podia dir que no havia estat avisat, i per persones amb credencials públiques.

La lliçó, per tant, és que si votes feixistes, per la raó que siga i fent servir l’argument o la raó que siga, tindràs el feixisme. I potser passaran coses que no t’agradaran ni a tu –molts republicans, per exemple, estan escandalitzats per l’alliberament dels assaltants del Capitoli. Aquest és el valor i la lliçó que, més enllà dels Estats Units, ens aporta a tots la reacció del policia Fanone a la pregunta d’Anderson Cooper.

I és una lliçó important, perquè quan es va publicar l’opinió del general Milley als Estats Units hi va haver una polèmica que es reprodueix ací, no per casualitat.

Molta gent va provar de desqualificar Milley i Woodward explicant, doctament i pontificant en tribunes públiques, que l’expressió “feixisme” tan sols es podia fer servir en referència a la Itàlia de Mussolini i que era un abús aplicar aquell qualificatiu, que, precisament, tothom entén. Era una maniobra ben tòpica, que veiem constantment ací. En anglès, se’n diu gaslighting i consisteix a utilitzar doctament eufemismes o termes alternatius –com ara “nacionalpopulistes” o semblants– per designar tal o tal força política i desviar, així, l’atenció pública de la naturalesa ideològica real, en una maniobra pensada per a fer-la més acceptable socialment.

És una tàctica, en definitiva, que té el propòsit de desconnectar un moviment com el de Trump –o, entre nosaltres, el Rassemblement National, Vox, Andorra Endavant o Aliança Catalana– de les connotacions històriques negatives que tota societat associa amb el feixisme, amagant que les pràctiques i discursos continuen reflectint els elements essencials d’aquesta ideologia. Es tracta d’enganyar l’opinió pública respecte de l’autèntica naturalesa d’aquests moviments fent servir noms i definicions primmirats, com una cortina de fum semàntica destinada a camuflar la continuïtat del feixisme amb una nova etiqueta que es vol més amable i digerible.

Però la qüestió és que si mai guanyen i es posen a signar ordres i decrets aleshores la cortina de fum desapareix, en qüestió de minuts i quan ja és massa tard per a tothom. I aquells votants que han trobat mil i una excuses per a no mirar el perill a la cara es troben que són qualificats, per la gent amb raó i amb raons, de culpables. Són assenyalats com els culpables. N’hauríem d’aprendre.

 

PS1. Divendres, Fermin Muguruza farà l’únic concret de la ronda de celebració dels quaranta anys als escenaris, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Clara Ardévol l’ha entrevistat: “M’han censurat i encausat, m’han intentat posar una bomba, però sóc aquí”.

PS2. Més música. El grup irlandès Kneecap va desfermar una autèntica revolució adoptant el gaèlic com a llengua de les seues cançons de hip-hop. Va arrencar a la part d’Irlanda encara ocupada pels britànics, però el moviment que va suscitar va somoure tot el país. I el món, d’alguna manera, com ho demostra el film acabat d’estrenar i que es pot veure a Filmin a l’estat espanyol i Amazon Prime a l’estat francès. Emma Granyer ens explica la història i la importància del grup en aquest article.

PS3. Avui arriba a judici el cas de la Paula, una de les empresonades per les protestes post-sentència i que s’encara a dos anys de presó perquè no ha volgut acceptar l’amnistia. Us ho expliquem en aquest article. 

PS4. Tot això, i molt més, us ho podem oferir amb accés obert i lliure gràcies a la generositat dels vint-i-cinc mil subscriptors de VilaWeb. Si encara no en sou, i us en podeu fer, us demanem que ens ajudeu clicant en aquesta pàgina.

El govern de Salvador Illa ha provat de llevar importància a la negativa definitiva d’ERC de negociar el pressupost d’enguany. La portaveu del govern, Sílvia Paneque, assumia ahir l’evidència, que no podran aprovar els comptes, i insistia que cercarien acords igualment amb Esquerra i els Comuns per a garantir que els plans del govern no quedessin compromesos. Necessitaran entendre’s amb els dos grups perquè la pròrroga pressupostària, les ampliacions de crèdit que siguin necessàries i les altres modificacions que es facin via decret prosperin al parlament. La majoria parlamentària de la investidura s’esberla en la primera prova d’estabilitat del govern, i Illa s’endinsa en uns mesos en què l’agonia negociadora es pot convertir en la tònica quotidiana.

El desmarcatge de la direcció d’Oriol Junqueras amb el pressupost no indica únicament que ERC prova de tallar una de les causes potencials de la fuita de vots, sinó que apunta la necessitat que hi perseverin perquè el tomb sigui creïble. La crisi del partit i el llarg procés congressual, que ha entrat en la segona fase i que passarà per una tercera fins que s’acabi totalment al juny, han condicionat totalment el paper dels republicans al parlament a curt termini. En canvi, la posició d’Esquerra ha estat diferent a Barcelona, on van arribar a un acord amb el PSC i, en aquest cas, si Jaume Collboni no té pressupost és per la manca d’acord amb Barcelona en Comú. El front de Madrid ha quedat totalment condicionat per la crisi entre Junts i el PSOE.

La pinça dels socis prioritaris

Mentre Paneque assumia en públic l’evidència, als faristols del parlament el portaveu dels Comuns, David Cid, mirava de pressionar l’executiu perquè complís el seu compromís d’aprovar, abans del 31 de gener, el decret per a sancionar els propietaris d’habitatges que superin de més d’un 30% el topall del lloguer i que cometin frau de llei amb el lloguer de temporada. El govern insisteix que complirà el compromís, però els Comuns provaven de collar-lo després d’haver constatat la lentitud en les negociacions. L’amenaça dels Comuns és passar a l’oposició si no s’entenen. Aquesta és la proposta amb què Jéssica Albiach ha supeditat les relacions amb els socialistes.

En canvi, sembla difícil –perquè el termini no s’haurà complert– que els Comuns s’acabin oposant al decret de necessitats financeres del sector públic en pròrroga pressupostària, que es votarà dimecres vinent al parlament. Però ERC no en garanteix la validació. Fonts del grup parlamentari assenyalaven que no havien decidit ni comunicat el seu posicionament. Per la seva banda, Junts alertava que, quan el govern havia aprovat aquest decret, ho havia fet amb la previsió que la pròrroga no seria tan llarga i que hi hauria uns nous comptes. Per això la portaveu parlamentària de Junts, Mònica Sales, assenyalava que votarien que es pogués tramitar com a projecte de llei. Junts provarà de treure suc del desgast potencial  d’Illa i va anunciar que es reunirien amb tots els sectors per presentar esmenes ajustades a les seves necessitats.

Vies alternatives perquè es compleixin els acords

Els moviments que pugui fer ERC els dies vinents seran clau per al govern. La paradoxa és que la setmana que ve, en el mateix ple en què Illa assumirà les dificultats per a comptar amb una majoria parlamentària estable, els tres partits de la investidura aprovaran la modificació de la llei, tramitada d’urgència, per a revertir les rebaixes fiscals que beneficiaven l’aposta empresarial pel macrocomplex turístic del Hard Rock, i que Esquerra i els Comuns esperen que empenyi els promotors a desistir del projecte. S’ha girat la truita.

El PSC, que va imposar de fora del govern a Pere Aragonès que defensés el Hard Rock, ja va assumir aquest canvi legislatiu com un dels peatges a pagar per la investidura. Va ser ERC qui va registrar una proposició de llei que en l’anterior mandat havien abanderat els Comuns. Illa volia incloure la iniciativa a la llei d’acompanyament del pressupost, però Esquerra i els Comuns la van desvincular perquè s’aprovés primer.

Malgrat això, els Comuns han centrat les seves demandes en l’habitatge, i ERC, en el finançament singular. Junqueras pretén que el govern d’Illa faci passos per a formalitzar l’acord d’investidura abans que no pas tornar a fer un vot de confiança al govern, cosa que li podria obrir una nova crisi interna enmig del congrés. El primer semestre d’enguany, segons el pacte, s’ha de detallar el model i formalitzar l’acord en la Comissió Bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol. El govern català i l’espanyol ja van anunciar que la comissió es reuniria aquest divendres a Barcelona, i el dia 28 es reunirà la Comissió d’Afers Econòmics i Fiscals, on es tracta específicament el finançament.

La consellera d’Economia, Alícia Romero, va explicar que mirarien d’avançar en la concreció del sistema i en l’augment de la recaptació dels imposts. Tanmateix, Romero admetia igualment la possibilitat d’incomplir el compromís adquirit amb ERC que l’Agència Tributària de Catalunya recapti l’IRPF l’any vinent. “No és impossible, però és complex. […] Segurament serà difícil que l’any que ve ho fem”, va dir en una entrevista a RTVE.

Els 4.000 milions que falten

Amb la consolidació de la pròrroga pressupostària com una realitat incòmoda, el govern reconeix que se li complica la gestió, però al mateix temps assegura que disposa de mecanismes eficients per a incorporar recursos i promoure les polítiques necessàries. Calculen d’incorporar a la pròrroga partides addicionals que podrien arribar als 4.000 milions amb suplements de crèdit que el parlament hauria de validar. “Podem continuar fent coses, tot i que no amb la mateixa agilitat”, reconeixia la consellera. Sigui com sigui, el govern haurà de trobar suports a la cambra perquè prosperin.

L’advertència que calien uns nous comptes per a materialitzar els acords de la investidura no ha estat suficient per a fer moure Esquerra. I com més peces hi hagi a negociar a partir d’ara, més oportunitats tindran ERC i els Comuns de fer-se valdre, i el desgast potencial per al govern serà més gran. Illa no ha aconseguit de tenir un pressupost el primer any de la legislatura. No és un obstacle que el faci pensar en la possibilitat d’un avançament electoral. De fet, ni tan sols ha arribat a presentar els comptes, vistes les dificultats de la negociació. Però el PSC queda condicionat per una precarietat parlamentària que li pot complicar l’agenda a partir d’ara.

Un dels fundadors de la modernitat, Niccolò Machiavelli, escrigué a El príncep: “Molts s’han imaginat repúbliques i principalitats que mai ningú no ha vist ni sabut que existissin de veritat; car hi ha tanta diferència entre com es viu i com s’hauria de viure, que qui deixa allò que es fa per allò que caldria fer aprèn més aviat la seva ruïna que no pas la seva preservació.”

De la república imaginària encara es discuteix qui n’ha de presidir el consell. Aquesta superfetació de la república avortada es gestà com a òrgan d’un hipotètic govern a l’exili. Però aquell govern, que havia de ser com la rèplica de la France Libre a la França de Vichy, no sobrevisqué a la declaració d’independència, car els seus membres es dividiren des del primer moment entre els qui marxaren i els qui es confiaren a la misericòrdia de la justícia espanyola.

Un govern empresonat en ple hauria fornit la imatge definitiva de la impotència i d’una injustícia més per a l’àlbum de cromos de la història nacional. Una repetició de la fotografia del president Companys i els seus consellers darrere reixes arran dels fets del 6 d’octubre. Un govern exiliat en ple hauria representat la legitimitat a l’exterior i cridat l’atenció a la il·legitimitat de la nova situació, com féu una Generalitat espectral però simbòlicament efectiva entre el 1939 i el 1976. L’una opció i l’altra eren defensables en la lògica de la derrota temporal. Però en lloc de refermar-se amb totes les conseqüències en una declaració d’independència que havia estat inconseqüent, els partits del “govern legítim” rivalitzaren en unes eleccions que s’havien negat a convocar quan podien i que ara acceptaven sota l’autoritat de l’article 155 de la constitució. Participant-hi, l’independentisme no sols amortitzava el govern destituït; en el mateix fet enterrava la república non nata. Foren, doncs, els partits mateixos, pugnant per recuperar espai i influència en la restauració autonòmica, els qui consignaren un possible govern a l’exili a la ineficàcia, si no ja a la il·legitimitat. El trencament es visualitzà quan el president del parlament impedí la restauració de l’status quo ante refusant d’investir el candidat guanyador. Amb aquest gest fongué qualsevol possibilitat d’articular el govern autonòmic amb l’exili. D’aquest trencament ja es podia deduir el fracàs del Consell de la República, però si calia més evidència, el parlament certificà la ruptura retirant la condició de diputat (i per tant l’aforament) al president Torra, l’enllaç governamental entre Barcelona i Brussel·les. La república nascuda entre himnes i vares d’alcaldes quedava consignada definitivament als llimbs dels reialmes imaginaris.

Maquiavel aspirava a recolzar la política en uns pilars més sòlids que la teoria heretada dels antics. Si la política clàssica es fundava en una concepció ideal de l’univers i una idealització de la figura humana, ell es proposava de presentar la realitat nua i de dir les coses com són i no com haurien de ser. La gent repeteix com una salmòdia que la política és l’art d’allò que és possible. Per a Maquiavel, la política és l’estudi no pas dels fins, possibles o impossibles, sinó dels mitjans. És doncs la ciència del poder. Si els antics confiaven en els oracles i veneraven la deessa Fortuna, els moderns podien aprendre a modificar les condicions naturals mitjançant l’observació freda i acurada de com s’obté el poder i com es perd. La novetat, ço és, la modernitat, consistia a procurar amb el propi esforç i habilitat –amb la virtù– allò que abans pertanyia a l’àmbit del desig o a la intervenció d’agents sobrenaturals. Políticament, ser modern consistia a perseguir amb càlcul i premeditació una empresa que abans es confiava a l’atzar o a la voluntat dels déus.

Fins a la Guerra Civil els catalans foren l’avantguarda de la modernitat a Espanya. Políticament, però, eren lluny de l’empirisme d’un Maquiavel o del realisme catastrofista d’un Hobbes. A la novel·la La febre d’or de Narcís Oller hi ha una frase reveladora del cofoisme català quan un personatge exclama eufòricament: “Diu, diu… que som els terços de Flandes!” Per molt que sembli mentida, a la història catalana hi ha aquests moments d’entusiasme. El 14 d’abril de 1931 en fou un. El primer d’octubre de 2017, un altre.

El català cada dia pren un bany de raó i en surt regalimant satisfacció. Amb la raó a favor seu, s’enlaira a una visió superior dels esdeveniments, convençut que al capdavall les coses s’arranjaran d’acord amb el seny i la república s’esdevindrà indefectiblement en les condicions més raonables. Parafrasejant una dita molt grapejada: la república serà progressista o no serà. Malgrat haver tingut per monarca el model del Príncep, els catalans mai no han après les lliçons de Maquiavel. Qui sí que l’entengué, i ben aviat, fou la monarquia espanyola. Durant “el procés” i fins ara mateix, l’estat ha seguit fil per randa les observacions de l’inventor de la teoria política.

La imaginació pot ser una fórmula de supervivència a curt termini, però no és cap refugi a termini mitjà. Es pot, per exemple, atiar la ficció d’un nou embat amb la relació entre Junqueras i Puigdemont pacificada, però cal molta ingenuïtat per a creure que es pot recuperar el temps perdut. Com si passejant-se en el cotxe del primer d’octubre —talment el tast d’una magdalena proustiana— poguessin recuperar el moment en què llançaren al món una declaració de salva.

Hom pot assumir l’expressió profètica de Martin Luther King en el discurs de recepció del premi Nobel de la pau: “El dret temporalment derrotat és més fort que el mal triomfant.” Però convé no oblidar que darrere aquestes paraules hi bategava una fe molt robusta i una voluntat insubornable amb un pla d’acció que incloïa acceptar el risc que es concretà el 4 d’abril de 1968 amb l’assassinat de King. Com altres líders que han deixat petja a la història, King sentia la força universal del dret (concretat als Estats Units dels anys seixanta en els drets civils) i s’hi orientava sense desviar-se’n, però era sensible en un grau molt alt a les relacions entre el poder i els fets, i als mètodes a seguir per a modificar-les. King era modern i practicava un maquiavel·lisme paradoxal.

Som un país satisfet del seu patrimoni. És una impressió que no tinc en altres llocs, o no amb aquest grau de cofoisme. Jo compararia la nostra estima pel patrimoni autòcton amb la que professen els francesos per la seva presumpta grandeur. El patrimoni cultural, a Catalunya, s’exhibeix com un valor que, juntament amb la llengua, sustenta un imaginari col·lectiu originari i exclusiu: (quasi) tot allò del passat conforma una riquesa patrimonial que, se’ns diu, ens pertany a tots. I ens explica com a societat.

Aquesta impressió es recolza, a més, en dades que podem comprovar, en primer lloc, a les webs institucionals. La Generalitat dedica una atenció especial al patrimoni i, més encara, al nostre patrimoni material i immaterial vinculat a la UNESCO. També les diputacions catalanes i molts ajuntaments consignen les seves riqueses artístiques i històriques, o totes dues coses ensems. És lògic que sigui així. El problema en tot cas no és el que hi ha, sinó com es gestiona el que hi ha i, d’una altra banda, les coses que s’han deixat perdre o que es mantenen sense rescatar i estudiar per falta de diners.

Tinc una altra impressió sobre aquesta afecció que els catalans professem cap al nostre patrimoni: de vegades som massa dogmàtics, ens agrada tenir uns referents molt clars. En la història de l’art, els catalans hem forjat una època ideal, o mítica: el període medieval. I uns estils: el romànic i el gòtic. Aquesta causa medievalista ja ve de la Renaixença, quan agafem una idea que recorre Europa: l’origen dels pobles es troba a l’edat mitjana. Després, el catalanisme noucentista ho acabarà de subratllar: tot i que Eugeni d’Ors s’obnubila per les troballes a les ruïnes d’Empúries, l’acció de govern de la Mancomunitat rescata les pintures romàniques del Pirineu. I envia un missatge clar: la història de l’art català comença allà. El problema d’aquest capficament col·lectiu és que hem menystingut, en art i en literatura, uns altres períodes, tendències o moments que són tan nostres com els estils medievals. Per exemple, el barroc, tan present en els nostres paisatges, especialment a la Catalunya nova. Fa uns quants mesos hi va haver dues persones que van reivindicar aquest barroc català: el filòleg Albert Rossich, arran de la celebració de l’Any del Rector de Vallfogona, Vicent Garcia; i la historiadora de l’art Maria Garganté, amb el seu llibre Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell editors). De fet, Garganté fa anys que estudia i divulga la importància del barroc català. Un dia vaig sentir-li una idea suggestiva que he pogut corroborar: al contrari del que es pot pensar, l’skyline del món rural català és fonamentalment barroc.

Hi ha moltes consideracions teòriques sobre el patrimoni. Fa poc Daniel Rico, company al Departament d’Art i Musicologia de la UAB, va publicar un llibre molt suggestiu: ¿Quién teme a Francisco Franco? Memoria, patrimonio, democràcia. (Anagrama). És un llibre curt, però d’una densitat admirable. El professor Rico, entre més coses, posa en qüestió la iconoclàstia que s’estén en les institucions polítiques governades per l’esquerra, o que són més a l’esquerra que la dreta nominativa (això ho dic jo). Aquesta iconoclàstia que fa que es treguin del carrer monuments del passat fets en memòria de personatges funestos de la història (l’esclavista Antonio López o el dictador Franco, entre més individus) i es desen en uns magatzems. Com si traient del carrer aquells monuments, o rastres visuals de tota mena, féssim taula rasa respecte al que signifiquen aquells personatges del poder antic.

Daniel Rico aporta un debat summament interessant sobre el patrimoni i la memòria. Sobre si només hem de deixar als carrers allò que és políticament correcte, segons les ideologies dels qui manen en un moment determinat, o cal deixar tots els rastres dels períodes històrics que han conformat una societat. Rico ens recorda que aquest debat ja el van tenir després de la Revolució Francesa, quan s’havien començat a destruir elements urbans que representaven la monarquia borbònica. L’Assemblea Constituent, tot i haver tallat el cap de Lluís XVI, va decidir de mantenir les riqueses dels Borbons (i conservar-les als museus) com a mesura didàctica, per saber allò que no havia de tornar.

Daniel Rico escriu que “hi ha mil maneres de fer memòria sense esborrar la història”. I aquí, com la majoria dels qui parlen sobre el patrimoni, oblida, ho sap però no ho diu, que la història dels qui no han tingut mai monuments commemoratius ja ha estat esborrada abans de començar, i la seva memòria no existeix. Efectivament, quan parlem de patrimoni, gairebé sempre parlem d’edificis, personatges i monuments que fan referència a les classes dirigents, als vencedors. El patrimoni de les classes populars ha estat foragitat dels carrers i dels museus. Tothom ho sap, però a mi m’agrada recordar-ho, perquè en això els catalans som com tots, ens agraden els farbalans nobiliaris de l’art del passat, no la memòria dels nostres avantpassats humils i treballadors.

A banda d’això, sobre la presència al carrer d’un seguit de monuments i no d’uns altres, al meu entendre cal atrevir-se a plantejar que la monumentalitat és en si mateixa retrògrada. El poeta Carles Hac Mor, més valent que jo, va arribar a dir que “la perfecció és feixista” i, potser en aquest cas, ens hauria dit que fer monuments als carrers és, també, una actitud feixista, encara que de vegades recordin personatges rupturistes. A Praga hi ha un museu del comunisme farcit de bustos i estàtues de Lenin, i de pintures i  d’objectes que s’estaven als centres d’administració soviètica. Els van treure del carrer, ho entenc, però la història de la Unió Soviètica no s’esborra per emmagatzemar tots aquells munts de signes artístics i històrics.

Un apunt final, en aquesta sèrie on no em puc permetre de divagar massa. Fins aquí m’he referit al patrimoni del passat. Però un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur. Per què és un problema? És una qüestió estrictament volumètrica: hi ha molts artistes que produeixen molta obra –massa artistes?, massa obra?, massa crítics i historiadors de l’art, també?– perquè es pugui conservar tota per al futur de la humanitat. Primer, no hi cap en tots els museus que hi ha ni en els que s’obrin en el futur; segon, el patrimoni d’avui ha de tenir una lectura prospectiva, ajudar a entendre la nostra època als que vindran, tal com el patrimoni del passat hauria d’explicar coses del que aleshores va ocórrer. Tercer, tampoc no cal omplir els carrers de les obres d’uns artistes que el poder afavoreix, solen ser sempre els mateixos. I és lògic que sigui així. No és cap tragèdia: mai no s’ha pogut conservar tota la producció artística del passat, ni de bon tros. I, aleshores, sorgeix una pregunta: com s’ha de decidir el que es preserva i el que no cal conservar?

Els mecanismes pels quals unes obres, antigues o contemporànies, han perviscut i han passat a formar part de col·leccions públiques o privades no parteixen de regles uniformes. Però les qüestions materials o econòmiques sempre s’han imposat al suposat valor estètic de l’art. Un exemple: tots (amb poques excepcions) els artistes que durant el segle XX van crear una fundació amb el seu nom tenien prou bona posició econòmica per a iniciar el procés, independentment de la vàlua del seu llegat. A les seves classes, Alexandre Cirici parlava d’un clàssic de la sociologia de l’art: el valor d’ús i el valor de canvi del producte artístic. I el que predomina és, d’una banda, l’origen nobiliari de l’art del passat i, d’una altra, el valor mercantil de l’art més nou.

Hi ha artistes que no han promogut una fundació amb el seu nom i que mereixen un reconeixement de cara al futur més enllà dels suports que han rebut en vida. I, viceversa, n’hi ha molts, d’artistes –o d’obres–, que no expliquen res de nou i són prescindibles. Això genera un dilema, és clar: quins criteris s’adopten per conservar unes obres i desestimar-ne unes altres? Un crític d’art català, Joan Merli, va dir fa molts anys que “triar és trair”. Però no triar, si és que tal cosa és possible, ens aboca a la impossibilitat de preservar-ho tot. I més encara si ens imposem la tasca d’esmenar l’oblit de les classes subalternes a què m’he referit abans. Per mi és evident que un signe distintiu d’unes societats democràtiques és salvaguardar i fer memòria de la manera de viure dels més humils. I això no es fa, òbviament, amb els mateixos criteris amb què s’han omplert els nostres museus: amb les decisions i els gustos dels més afavorits.

 

Nota al marge 1. Un amable lector, que va llegir el primer article d’aquesta sèrie, dedicat als museus, em va fer veure que la llista de museus registrats que mostra el Departament de Cultura de la Generalitat, i que jo citava i enllaçava, inclou molts buits –hi ha salts de numeració–, per la qual cosa en el nombre final de museus registrats que jo donava en falten, ni més ni menys, 78. El departament ho hauria de resoldre. I jo, abans de donar una dada per bona, corroborar-la. Demano perdó.

Fermin Muguruza (Irun, 1963) celebra enguany quaranta anys de trajectòria musical amb una ronda que passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona aquest divendres, 24 de gener. Després d’onze anys sense fer actuacions internacionals, el músic celebrarà el quarantè aniversari de la formació de la seva primera banda, Kortatu, en un concert multitudinari en què també repassarà més moments de la seva carrera. Serà el segon concert d’una ronda que començarà a Tenerife i recorrerà indrets d’Europa, Àsia i Amèrica. Parlem amb ell no tan sols d’aquesta ronda, que es preveu històrica, sinó també d’alguns dels moments més destacats de la seva carrera, de la repressió que sempre l’ha perseguit i de la situació política.

—Què n’hem d’esperar, del concert al Palau Sant Jordi? Repassareu la vostra carrera d’ençà de Kortatu fins als vostres àlbums tot sol, passant per Negu Gorriak.
—No tenia pensat de fer una gira, però la idea va sorgir després de l’anunci dels concerts a Bilbao. Novament, havia sofert una campanya de repressió: van encausar els membres de l’equip directiu de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor), acusats d’enaltiment del terrorisme per la pintada d’un mural que em feia un reconeixement. No era un atac directe contra mi, sinó contra la gent que em feia un reconeixement, i vam patir molt, es podien haver quedat sense feina. De la mateixa manera que hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats. És un avís per a navegants: “Si ets a prop seu, en pots patir les conseqüències.” El cas és que vaig dir que hi havíem de respondre amb més cultura.

“Hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats”

—Amb més concerts…
—Ho vaig dir sense pensar en cap concert, tot i que tenia la idea de celebrar els quaranta anys de la primera maqueta i el primer concert de Kortatu per a dir que hi som, encara, malgrat que no hi hagi el meu germà. Vaig anunciar, primer, un concert a Bilbao i es van exhaurir les entrades, i després, un segon concert, i igual, va ser molt emocionant. Llavors vaig veure que calia pensar maneres perquè tothom pogués gaudir d’aquests concerts el 2025. Ivan Altimira, de la CUP de Sant Andreu, em va dir que havíem de fer un Sant Jordi. Jo sóc andreuenc d’adopció, hi vaig aprendre el català i m’estimo molt el poble –no puc dir que és un barri– de Sant Andreu de Palomar. Un Sant Jordi no és qualsevol cosa, però no volia que ningú es quedés sense entrada i vam pensar que podríem fer-lo sense una gran productora.

—Ho heu aconseguit.
—Hi tindrem unes 14.000 persones i és una victòria de tots els moviments socials i de la gent que ha estat al voltant de la meva feina. Poder anar a un lloc que normalment no és per a gent com nosaltres, com el Sant Jordi, és una victòria. Ocuparem el Palau Sant Jordi i hi farem un concert amb tota la nostra reivindicació i des de la independència i l’autogestió. Catalunya és el meu segon país i poder tocar al Sant Jordi és molt gros, serà un aquelarre basco-català antifeixista i interseccional amb gent d’edats molt diferents. Hi ha gent que ens va començar a escoltar amb quaranta i que ara en té vuitanta, i gent jove que també ens segueix.

—De moment no és previst que toqueu a València. Per què?
—Igual que la Diputació d’Osca ha dit que no tocaré en cap festival a l’Aragó, la situació al País Valencià és complicada, no he trobat lloc per a fer-hi un concert, tot i que per a mi és un territori molt important. El 2007 ja no hi vaig poder tocar. El 2013 tampoc no vam passar per València. Amb el canvi de govern sí que hi vaig poder fer coses, però amb la tornada del feixisme a la Generalitat Valenciana ha estat impossible. Explorem la possibilitat d’anar a un festival a l’estiu, però encara no es pot assegurar. En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig, ja he tingut l’experiència que a última hora arribi una ordre del govern d’Extremadura, per exemple, que el prohibeix. Encara tenim aquesta tensió. Qui em diu que Ayuso no aturarà el concert de Madrid?

“En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig”

—Sempre que us han vetat ha estat al·legant els suposats vincles amb ETA.
—Sí. Hem de recordar que hi ha una persona presa per cantar: Pablo Hasel. Hi ha una sèrie de cantants que som molestos i ens volen destruir. Amb mi ho han intentat moltes vegades, el feixisme em va venir a posar una bomba a un concert a les Cotxeres de Sants el 2001, després d’haver celebrat la victòria en el procés judicial que vam tenir amb Galindo. Fa catorze anys que ETA va cessar la seva activitat, però si fas un mural sobre mi encara pots ser acusat d’enaltiment del terrorisme. Igual com van fer una campanya brutal contra l’actriu Itziar Ituño per haver cantat per donar-me suport en la recollida d’un premi.

—També va generar molta polèmica un concert vostre a la presó de Martutene. Com ho vau viure?
—Vox i totes les associacions de víctimes d’ultradreta també van fer aquesta campanya contra mi per haver cantat “Sarri, Sarri” a la presó de Martutene. No totes les víctimes tenen la mateixa sensibilitat, algunes han vingut al meu concert de Bilbao. Però aquestes associacions de la ultradreta aprofiten la condició de víctima per anar contra qualsevol iniciativa que no els agrada. El govern basc va dir que quedava prohibit un concert d’aquesta mena amb aquestes cançons. Doncs que ens passin la llista de les que es poden tocar…

Fotografia: ikorkotx.

—Heu esmentat “Sarri, Sarri”. Com va sorgir la idea de la cançó i quin significat creieu que té avui dia? Va ser escrita el 1985 arran de la fugida de la presó de Martutene, precisament, de Joseba Sarrionandia, Sarri, i Iñaki Pikabea, Piti.
—Vam tocar dins la presó de Martutene un mes abans d’aquesta fugida i no en sabíem res, però els presos ja la preparaven. Es van fugar el 7 de juliol, el dia de Sant Fermí! I no era qualsevol pres, era el nostre escriptor nacional, Joseba Sarrionandia, a qui un lehendakari socialista va donar el premi Euskadi de Literatura fa uns anys. Va ser una fugida musical, poètica, dins els bafles d’un concert. Quan ho vam saber vam pensar que havíem de fer una cançó sobre el tema. Vam agafar “Chatty Chatty”, de Toots & the Maytals, i la vam convertir en “Sarri, Sarri”.

—Com altres cançons, la vau fer en èuscar, llengua que vau haver d’aprendre per iniciativa pròpia.
—Sí, de fet, en aquell moment aprenia èuscar i vaig preguntar a la meva professora com podíem dir “hi ha una marxa de l’hòstia”, i em va dir “kriston martxa dabil”, una frase que es va fer popular. Al cap d’un temps la vam treure del repertori, fins el 2003, que ens van proposar de tocar-la en un concert a Madrid. Parlem del moment d’Aznar, del tancament d’Egunkaria, de la guerra d’Irac, del “Nunca mais”… Fernando León de Aranoa ens va comentar que no entenia com el PP no deia res dels nostres concerts. Va ser premonitori, després d’aquest concert ens els van anul·lar tots.

—Sempre heu format part del relat contrahegemònic. El rock radical basc ho era, en contrast amb la moguda madrilenya, per exemple.
—Els vuitanta dèiem que fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons. I és un relat que també hem celebrat, als nostres concerts sempre hi ha hagut una sensació de celebració de la vida, malgrat que la situació sigui desil·lusionant, una manera de dir “encara som aquí i podem lluitar”. El “Sarri, Sarri” és una excusa per a anar contra aquesta proposta. Si no, en trobarien una altra. Precisament perquè hem proposat un contrarelat, no els agrada. No els agrada res si és fora del seu relat. Però si pots omplir un Palau Sant Jordi o un WiZink amb aquest contrarelat, ho veuen perillós.

“Fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons”

—Com fer, com a músics, el contrarelat al moment d’auge reaccionari que vivim?
—Un dels objectius del poder sempre ha estat la desunió, i per això els nostres concerts són perillosos per a ells i empoderadors per a nosaltres. Si al Palau Sant Jordi la gent comença a cridar “els carrers seran sempre nostres”, això anirà en contra de la desunió creada. Ha de quedar clar que la gent està activa i que, si hi ha una espurna, el foc torna a ser al carrer. M’agradaria que servís com a catarsi col·lectiva, que es vegi que hi ha una massa crítica. Tenim Trump i Musk i som en un moment de neoliberalisme molt complicat que no sabem combatre des de l’esquerra, no sabem com contrarestar aquesta ofensiva mediàtica i de xarxes. Però no està tot perdut. Com diu Angela Davis, l’esperança és una disciplina, l’hem de treballar dia a dia. És molt difícil no ser pessimista, però jo sóc un pessimista actiu, no passiu.

—També sou pessimista actiu quant a la situació dels Països Catalans i del País Basc?
—Vaig tenir la sort de viure la tardor del 2017 a Sant Andreu, vaig defensar el col·legi i vaig anar a totes les manifestacions. Vaig ser el teloner d’Anna Gabriel i David Fernàndez en l’últim míting abans de l’1-O. El moment revolucionari del Primer d’Octubre ja és històric. Diuen “després ens van trair”, però hem de pensar que un estat, amb tota la seva força armada i d’intel·ligència, ens va dir “no votareu”, i la gent va respondre “votarem”. Recordo el moment de la gent cridant “hem votat”, i és històric. Tenim aquest moment, hem estat capaços d’arribar-hi. Va ser un acte de desobediència civil increïble, però encara no existeix cap pel·lícula de ficció sobre el tema! Al País Basc sabem molt bé com és la repressió i jo no tinc cap clau, només sé que sols el poble salva el poble, com hem vist al País Valencià. Hem de trobar noves maneres d’organitzar-nos i de dir que ho tornarem a fer. És important dir-ho perquè és una espècie d’amenaça. Al Sant Jordi vull fer aquest discurs: han passat quaranta anys, m’han censurat, m’han encausat, m’han intentat posar una bomba i sóc aquí, som aquí. És la nostra victòria i hem de celebrar-la per continuar la lluita.

 

Fermín Muguruza: “L’heroïna és una eina de la guerra bruta i no tan sols al País Basc”

La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, sabia d’un bon començament que encapçalaria un govern municipal dèbil. D’ençà del 2023 que ha tastat què implica governar en minoria. I un bon exemple per a calibrar-ho és el pressupost. L’any passat, la dirigent d’Aliança Catalana fou incapaç d’aprovar el del 2024. Tan sols hi van votar a favor els seus sis regidors. L’oposició, Junts, ERC, el PSC, la CUP i Som-hi Ripoll, el van fer fracassar. La història s’ha repetit.

Per segona vegada consecutiva, Orriols no ha aconseguit d’aprovar el pressupost. L’oposició l’hi va tornar a tombar ahir en un ple extraordinari pensat únicament per a votar el pressupost. L’any passat, va optar per prorrogar-lo. Però ara ha canviat d’estratègia i ha presentat una qüestió de confiança que es votarà dijous en un ple extraordinari.

Al ple d’ahir es va tornar a fer palès el malestar de l’oposició amb la manera com governa Orriols i les polítiques que impulsa. En el cas del pressupost, es queixen que hi ha hagut una manca total de transparència i de voluntat negociadora, i que no hi ha hagut gens d’interès a dialogar amb la resta de forces polítiques.

Voluntat d’entesa de tots els partits

VilaWeb ha parlat amb tots els partits de l’oposició i la diagnosi que fan és compartida. Assenyalen que Ripoll és blocada, que la ciutat ha perdut protagonisme, que Orriols se centra més aviat a enfortir el projecte polític que encapçala, que la situació política i social municipal s’ha degradat i que la gent reclama canvis.

Per tot plegat, els partits deixen clar que votaran contra la qüestió de confiança de dijous i consideren que aquesta vegada sí que seran capaços d’arribar a un acord per a apartar l’extrema dreta del govern municipal.

Els dos principals partits, Junts i ERC, s’han erigit en els negociadors principals. “Hem arribat a un punt màxim. No li podíem aprovar el pressupost. No podem deixar que continuï governant. A hores d’ara, tal com estem, l’efecte seria molt més perjudicial. Hem de ser conseqüents amb allò que fem i diem als plens”, assenyala Maria Soldevila, cap de files de Junts, que té tres regidors.

Chantal Pérez, d’ERC, diu que cal configurar una alternativa al govern actual i que en començaran a parlar amb la resta de partits dijous. “Allò que es faci, ha de tenir cara i ulls. Si dijous hi ha el vot de censura, començarem les negociacions”, afegeix. El PSC, amb dos regidors, té clara la seva posició. “Serem al costat de qualsevol alternativa a l’extrema dreta. Ho facilitarem, hi serem. En quins termes i condicions, no ho sabem. Però tenim clar que qualsevol alternativa a l’extrema dreta serà millor”, explica Enric Pérez, dirigent dels socialistes de Ripoll.

Segons la CUP, també amb dos regidors, la situació ha madurat ara que Orriols ha constatat que no té prou força i que l’única manera de continuar endavant és amb la qüestió de confiança. “Sempre hem estat onze contra sis. La novetat és que dues formacions volen assumir responsabilitat. El canvi és aquest i ara s’obre un escenari nou”, diu el regidor Dani Vilaseca. Malgrat aquesta nova situació política, Vilaseca es queixa que s’arriba tard: “D’oportunitats, n’hi ha hagut moltes. Hi havia majoria a l’oposició.”

Segons Joaquim Colomer, l’únic regidor del partit independent Som-hi Ripoll, Orriols ha constatat que no és capaç de gestionar amb “solvència” l’Ajuntament de Ripoll”. “No és una qüestió política, sinó de gestió. El nostre grup critica la manca de gestió de Ripoll en mans d’aquest govern”, afegeix Colomer.

Què se’n farà, de la batllia?

Segons la previsió, a Orriols li resten pocs dies a la batllia. Quan els partits de l’oposició hagin tombat la qüestió de confiança, tindran trenta dies per a presentar una moció de censura. Si no es presenta o no reïx, el pressupost s’aprovarà automàticament. Però aquesta possibilitat no la preveu absolutament ningú, a l’oposició. Ans al contrari: tenen clar que aquesta vegada les negociacions sí que arribaran a bon port.

L’any 2023, fruit de les eleccions municipals, els partits ja van engegar una ronda de negociacions per a barrar el pas a l’extrema dreta. Aleshores, ERC, el PSC i la CUP van presentar un acord sense Junts, que pocs dies després va anunciar que volia formar govern sense la CUP. No van arribar a cap mena d’acord. Al ple d’investidura, s’hi van presentar tres candidates: Sílvia Orriols, que va rebre el vot dels 6 regidors del partit; Chantal Pérez, d’ERC, amb 7 vots, i Manoli Vega, de Junts, que en va aconseguir 3. Com que cap candidat no va obtenir majoria absoluta, l’elegida fou Orriols, cap de la llista més votada a les eleccions.

Ara la situació ha canviat perquè la decisió de formar un nou govern no sorgeix d’uns resultats electorals, sinó d’haver constatat una gestió política, segons que expliquen els partits. I, a més, hi ha nous agents polítics, com ara Maria Soldevila, que exerceix de cap de llista de Junts en substitució de Manoli Vega, que va deixar el càrrec el setembre. “La intenció i voluntat de tots els grups és tirar endavant un govern fort per a Ripoll i enfortir la resta del mandat, deixar Ripoll en una posició correcta i minimitzar la polarització social i política que hi ha”, diu Soldevila.

Els partits de l’oposició encara no s’han reunit, però es veuran aviat i compartiran visions i fulls de ruta. Ara mateix, el nom que té més pes per a esdevenir nova batllessa és el de Chantal Pérez, d’ERC, atès que hi hagut canvis en les primeres posicions de Junts. Pérez diu que encara és aviat per arribar a conclusions i no ha detallat quina posició defensarà ERC.

Orriols en sortirà reforçada?

Orriols en sortirà reforçada, sigui quina sigui la situació? Els regidors reconeixen que aquesta pregunta ressona en el si dels partits i que causa malestar i incertesa. Consideren que tindrà un discurs bel·ligerant, com ara, que optarà pel victimisme i que els cordons sanitaris no són profitosos. De fet, segons Vilaseca, a Ripoll, des que govern Orriols, no s’ha pas aplicat i diu que el nou acord també l’ha de descartar.

A Vilaseca li fa la sensació que Ripoll s’ha convertit en un cas d’assaig i error per a l’extrema dreta. “Som el laboratori d’allò que pot passar en més viles i ciutats de Catalunya d’aquí a dos anys. L’extrema dreta fa un banc de proves a Ripoll. Toquen els temes i miren quins són els que es mouen”, diu. Segons ell, en aquesta situació, els partits s’han despertat tard en relació amb el fenomen de la ultradreta i “tothom ha anat despistat”.

Enric Pérez té coll avall que, passi què passi, Orriols ho aprofitarà per a guanyar protagonisme. “Ella pot sortir-ne reforçada, però hi ha una gran part de la població que demana que fem alguna cosa. És de molt mal diagnosticar”, diu. Segons ell, el primer error ja va ser permetre que el 2023 accedís a la batllia. Soldevila també reconeix que el moviment pot fer guanyar notorietat a Orriols, però diu que s’havia arribat a una situació límit: “Em feia més por que continués el mandat fins al final.”

Chantal Pérez explica que els ha tocat de viure un fenomen mundial i que no tenen cap manual per a fer-hi front. “Sempre hi ha pors, però sempre és millor actuar que lamentar no haver-ho fet”, diu. Per una altra banda, Colomer considera que el paper que ha pres Orriols és fruit d’una estratègia, és més encarada al partit i la posició amb vista a les eleccions catalanes. “Ella creu que està en un bon moment i ho vol aprofitar.” I afegeix: “Sap que si presenta la moció de confiança, la farem fora. Ella farà veure que no, però busca això.”

a càrrec de Oriol Izquierdo Llopis, escriptor, professor, gestor cultural - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

El consell executiu ha aprovat d’incorporar membres independents als òrgans col·legiats o consells d’administració de les entitats del sector públic de la Generalitat. Aquesta és una de les mesures que ja preveu l’estratègia de reforma i millora dels serveis públics de l’administració, i ara s’ha concretat quins seran els criteris per a escollir-los.

Es preveu d’incorporar-ne a gairebé noranta entitats del sector públic. Els nous membres hauran d’acreditar experiència laboral i absència de conflictes d’interessos. Segons el nou acord, les entitats que tinguin entre tres i deu membres de l’administració en tindran un d’independent; entre onze i vint, en tindran dos; i entre vint-i-un i trenta membres de l’administració, hi haurà tres membres independents. Aquests membres hauran d’acreditar experiència professional, absència de conflictes d’interessos i no tenir vincles laborals o professionals recents amb l’administració de la Generalitat. A més, també es tindrà en compte la paritat de gènere.

Els membres independents seran designats per a un únic mandat que tindrà la mateixa durada que el de la resta de membres i, en el cas que no estigui establert, per un període màxim de sis anys. La incorporació de membres independents s’ha de produir durant l’exercici 2025, tret dels casos en què sigui necessària l’aprovació d’una norma amb rang de llei per habilitar la seva designació.

L’acord afecta les entitats autònomes administratives i comercials, les de dret públic sotmeses a l’ordenament jurídic privat i les singulars; els consorcis amb participació majoritària de l’administració, les societats mercantils amb participació íntegra o majoritària de l’administració i les fundacions del sector públic. En canvi, en queden excloses entitats com l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, el CAC, l’Administració Tributària o les entitats en què incorporar nous perfils puguin generar una posició no majoritària de l’administració de la Generalitat.

El nou representant personal del copríncep francès, Patrice Faure, ha fet la primera visita oficial a Andorra d’ençà que va assumir el càrrec el 6 de desembre. Inicialment, la visita s’havia planificat per uns dies després de la seva presa de possessió, però va ser suspesa arran de la catàstrofe natural causada pel pas del cicló Chido per les Illes Mayotte. Faure va substituir Patrick Strzoda, que havia ocupat el càrrec durant set anys.

Faure ha estat rebut pel cap de govern, Xavier Espot, i ha signat el llibre d’honor. Posteriorment, Espot li ha lliurat el pin oficial. Més endavant, el síndic general, Carles Ensenyat, i la subsíndica general, Sandra Codina, l’han rebut també a la Casa de la Vall.

Rebem al representant personal del copríncep francès, Patrice Faure. En la seva primera visita oficial a Andorra tindrà l’oportunitat de conèixer les institucions andorranes i els representants polítics del país.#InstitucionsAndorra #CoprincipatAndorra pic.twitter.com/X3Cen24nq6

— Xavier Espot Zamora (@XavierEspot) January 20, 2025

Patrice Faure va ser nomenat cap de gabinet del president Emmanuel Macron. Abans, entre 2021 i 2023, havia ocupat el càrrec d’alt comissionat de l’estat francès a Nova Caledònia.

La Conselleria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya obrirà el 28 de gener les inscripcions per a les proves oficials d’obtenció dels certificats de català. Es faran exàmens per a tots els nivells, de l’A2 fins al C2.

Les inscripcions seran obertes fins el 5 de febrer, i els pagaments es podran fer fins el 6 de febrer, segons que ha informat la conselleria en un comunicat.

La llista provisional d’admesos i exclosos es publicarà el 19 de febrer; el període d’esmenes a la llista provisional, el 5 de març, i la llista definitiva, el 19 de març.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Audiència de Barcelona veu indicis per investigar l’ex-directora del CNI Paz Esteban per “sospita d’autoria criminal” en l’espionatge amb el programari Pegasus contra l’eurodiputada d’ERC Diana Riba i el president del grup d’ERC al Parlament de Catalunya, Josep M. Jové, segons han confirmat fonts de la defensa.

Esteban ja és investigada per l’espionatge contra el president Pere Aragonès, i ara se li obre un front judicial. En un principi, la titular del jutjat 20 de Barcelona de denegar la petició d’informació als serveis d’intel·ligència espanyols sobre la compra de Pegasus i sobre l’ús que es va fer contra Riba i contra Jové, però aquesta decisió ha estat esmenada per l’Audiència de Barcelona, que ha dit que ha de ser investigada.

El govern espanyol va destituir Paz Esteban al capdavant del CNI el maig del 2022, arran de la polèmica per l’espionatge amb Pegasus, que afecta més d’una cinquantena de dirigents independentistes. El juny del 2022, Aragonès es va querellar contra l’ex-directora del CNI i contra NSO, l’empresa israeliana propietària del sistema de ciberespionatge Pegasus. Inicialment, el jutge es va inhibir davant l’Audiència espanyola, a instàncies de la fiscalia, perquè considerava que aquest tribunal era el competent, tenint en compte que el president català és una alta institució de l’estat, però finalment també la va citar com a investigada.

 

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha visitat avui el nou edifici de consultes externes de l’Hospital Clínic de València al costat del conseller de Sanitat, Marciano Gómez.

Novament, en la seva arribada ha estat rebut amb crits de ciutadans que li recorden la seva gestió durant la gota freda, amb crits com ara “assassí”, “ves al Ventorro”, en referència al restaurant on va dinar el dia de la gota freda, o crits de dimissió.

Mazón no puede salir a la calle.

Hoy en el Hospital General de Valencia siguen pidiendo la dimisión del President del Ventorro. pic.twitter.com/7MSrOxZJyH

— Jose Muñoz (@JMLladro) January 21, 2025

Justament avui, més de 200 entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià es mobilitzaran el primer de febrer en una nova manifestació per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda. D’altra banda, el 29 de gener es faran actes en unes quantes localitats, entre les quals, Alacant, Alcoi i Burjassot.

Convoquen una nova manifestació a València el primer de febrer per a demanar la dimissió de Mazón