El president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat una ordre executiva per a desclassificar arxius relacionats amb els assassinats de l’ex-president John F. Kennedy i el seu germà, l’advocat Robert F. Kennedy, a més de Martin Luther King. “Les seves famílies i el poble nord-americà mereixen transparència i veritat. Perquè és d’interès nacional que es publiquin sense demora, finalment, tots els registres relacionats amb aquests assassinats”, diu l’ordre executiva signada per Trump.

El mandatari ha subratllat que “l’ocultació contínua d’informació” dels arxius relacionats amb l’assassinat de John F. Kennedy “no és coherent amb l’interès públic”. “La publicació d’aquests registres s’ha fet esperar de fa molt de temps”, ha afegit.

En un termini de quinze dies, el director de la Intel·ligència Nacional i el fiscal general hauran de presentar un pla al president per a la divulgació total i completa dels registres relacionats amb l’assassinat del president John F. Kennedy. Així mateix, l’ordre executiva insta les autoritats pertinents a presentar un pla en un termini de quaranta-cinc dies per a la divulgació completa dels registres sobre els assassinats de Robert F. Kennedy i el reverend Martin Luther King. “Tot i que cap llei del congrés no gestiona la divulgació d’informació relativa als assassinats del senador Robert F. Kennedy i el reverend Martin Luther King, he determinat que la publicació […] és d’interès públic”, ha afegit.

L’advocat i senador Robert F. Kennedy va ser tirotejat el 1968 a la cuina d’un hotel de Los Angeles durant un acte de campanya en què celebrava la victòria a les eleccions primàries del Partit Demòcrata a la cursa cap a la presidència dels Estats Units. No feia ni cinc anys que havien assassinat el seu germà, el president John F. Kennedy, a quaranta-sis anys, el 22 de novembre de 1963, a la ciutat de Dallas, a Texas.

Per una altra banda, l’activista de drets civils nord-americà Martin Luther King, guardonat amb el premi Nobel de la pau el 1964, va ser assassinat el 4 d’abril de 1968 mentre preparava una manifestació en suport del sindicat dels escombriaires negres de Memphis.

El consell d’administració de l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona es reunirà de manera extraordinària demà per aprovar mantenir la pròrroga de la subvenció del 20% als abonaments bonificats del transport públic després de la derogació del decret òmnibus, segons ha avançat El Periódico i ha pogut confirmar l’ACN. En canvi, quedarà fora el 30% de la subvenció restant que aportava l’estat i permetia arribar fins al 50% en total. Avui al vespre, l’ATM va anunciar que seguiria aplicant el 20% i que es retiraria el 30% quan el govern espanyol comuniqués la derogació de les bonificacions incloses en el decret que va decaure ahir. Amb tot, és previst que la T-Usual passi de 22 a 35,2 euros i la T-Jove de 44 a 70,4 euros.

Aquest matí, el BOE ja ha publicat la derogació del decret 9/2024, conegut com a decret òmnibus. Durant la jornada d’avui, els usuaris encara han comprat els abonaments amb la bonificació del 50%, sense aplicar la retirada del 30%, ja que és un tràmit que abans ha d’aprovar el consell d’administració de l’ATM, consorci format per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB i l’Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU).

El 31 d’octubre de 2024 va ocórrer un miratge que va durar pocs segons: una abraçada aparentment sincera –tan sincera com poden ser les abraçades entre dos polítics– de Carlos Mazón a Pedro Sánchez en el Centre d’Emergències de l’Eliana. Milers de valencians vivien astorats el pitjor drama de les seues vides i la major part del mal encara no s’havia descobert. En aquest context, Mazón, abillat amb l’armilla roja, va regalar les orelles de Sánchez: “Vull agrair molt especialment la presència i l’atenció del president, estimat president, gràcies per venir tan aviat i pel contacte que des del començament per WhatsApp…” La cita continua amb frases més o menys coherents dites per un Carlos Mazón noquejat.

Aquell dia, amb la xifra de víctimes sense tancar, amb el fang corrent a lloure, el president espanyol va ser ràpid a aterrar a València, directe de l’Índia, pràcticament. Va presidir una reunió del CECOPI i va dir unes quantes paraules compungides. Un parell de dies després, va tornar. És aquell diumenge 3 de novembre, a Paiporta, quan tant ell com l’estat, entès com a sistema, es van endur un ensurt que anava molt més enllà del bastó amb què el van amenaçar, o del parabrisa trencat del seu vehicle. El fang va arribar al nucli de la terra d’aquest sistema que és l’estat espanyol, als reis Felipe i Letizia.

Reunió interministerial amb els batlles

Ha deixat passar vuitanta-un dies i ahir Sánchez va aterrar a València, es va posar la jaqueta de l’home d’estat, de president responsable i es va fer acompanyar de deu ministres i d’altres càrrecs per fer-hi una reunió intergovernamental. A les fotografies apareixen ben estrets al voltant d’una taula quadrada al Palau del Temple. Els convidats van ser els vint-i-vuit batlles, de tots els colors polítics, dels pobles que, prop de tres mesos després, continuen en la fase 2 d’emergència després de la gota freda. Això vol dir que tenen desenes d’ascensors avariats, que hi ha garatges negats, escoles inservibles, un percentatge molt gran de comerços tancats o sense perspectiva d’obrir, els polígons industrials que funcionen a mig gas, descampats encara amb cotxes destrossats, llars d’avis tancades, carrers intransitables o clavegueres que encara s’embussen… És a dir, la vida aturada, encara. Això és el nivell 2 d’emergència. Molts d’aquests vint-i-vuit pobles compleixen la majoria dels requisits, uns altres, només alguns.

Dos representants del PP, dos del PSPV i un de Compromís van tenir l’oportunitat d’explicar-li la cruesa de la situació i de la precarietat en què encara viuen. Pedro Sánchez no hi ha posat els peus, encara. I, pel que va dir després, no té cap intenció de fer-ho. Sí que tenia preparat l’anunci de més ajuts directes als ajuntaments per a contribuir a les reparacions.

Ahir Pedro Sánchez no va fer com Feijóo, que només es va reunir amb els seus correligionaris, va fer la compareixença en el claustre del Palau del Temple, sense plasma i va admetre tres preguntes dels periodistes. Però la gran diferència entre Sánchez i Feijóo és que el cap de l’executiu espanyol sí que té el talonari i el BOE per a fer efectius els ajuts que ha promès. Aquell pla de 12.000 milions en deu anys que va anunciar dilluns el gallec és virtual. O platònic.

Moments complicats

Pedro Sánchez i Carlos Mazón viuen moments polítics molt complicats. Una mena de viacrucis que, tot i no ser comparables, els empeny a córrer cap endavant sense saber on s’acaba el camí, o ni tan sols si hi ha camí. Carlos Mazón va fer una deixadesa de funcions absoluta com a president de la Generalitat el dia dels aiguats. Milers de persones li han demanat pels carrers que dimitesca. Vaja on vaja és escridassat. Com un peix fora de l’aigua, boqueja cercant una mica d’aire. Tan sols alguns membres del seu partit li mantenen oberta la vàlvula de l’oxigen, però li’l racionen. Mazón parla d’ajuts directes, de diners, d’esforços, de solidaritat. I visita polígons, ponts i descampats.

Pedro Sánchez viu al caire i és el trapezista, el domador, l’il·lusionista, l’equilibrista i l’escapista d’un circ de cinc pistes. Un tafur a la Rambla que fa mans i mànegues per a romandre al càrrec de president del govern espanyol.

Mazón ha trobat en la confrontació amb el govern espanyol la taula de salvació. I Sánchez li ha donat molts arguments que li són útils, com aquesta absència incomprensible dels pobles, dels funerals, o la manca de reunions entre la Generalitat i l’estat, que haurien de ser normals i habituals. L’excusa que donen a Madrid i que ahir va tornar a exhibir Sánchez és que el govern espanyol és present al País Valencià de manera permanent amb la delegada Pilar Bernabé i amb tot de ministres que sí que vénen un dia sí i un altre també. I amb els 16.000 milions d’euros mobilitzats per a ajudar els damnificats. “Ara és el moment de la gestió, de tirar endavant les ajudes. […] Vindré quan calga i estaré encantat de reunir-me amb el senyor Mazón”, va dir.

Però fa mesos que Sánchez i Mazón no es miren ni es parlen, i ahir, que semblava que els vents els eren favorables per a reunir-se, tampoc no va poder ser. Carlos Mazón, que ha canviat el posat d’apesarat pel de fatxenda de sempre, ha passat dos dies de glòria a Madrid, al certamen que més s’estimen els dirigents del PP i que, de passada, més maldecaps judicials els ha dut: la fira del turisme Fitur. El president ha gaudit com un xiquet amb les ulleres de realitat virtual, fent-se autofotografies amb tothom i rebent una nova i efusiva abraçada de Feijóo. Jugava a casa i ningú no el va escridassar.

Un bo perquè els damnificats puguen viatjar

I com que la vida a vegades ofereix imatges capricioses, pràcticament en el mateix minut que Pedro Sánchez anunciava que l’estat espanyol pagaria el 100% de les despeses, i no el 50% com havia anunciat, per a refer els equipaments públics municipals i el cicle integral de l’aigua de tots els pobles afectats, el president Mazón anunciava un bo de viatge de tres-cents euros per a gastar-lo fent turisme pel País Valencià. La idea és que se’n puguen servir els afectats per la gota freda. “Qualsevol persona amb un codi postal d’un dels pobles danyats podrà demanar-lo”, va dir. Per tant, qualsevol que haja perdut la casa o el cotxe, o un familiar, o no té cobertes les necessitats bàsiques, potser no té una nevera, però podrà rebre una ajuda per a anar a fer turisme. El president Mazón utilitza les víctimes de la gota freda per afavorir els empresaris hotelers.

The Washington Post · Frances Vinall

Ahir, dijous, va entrar en vigor a Tailàndia la llei que legalitza el matrimoni entre persones del mateix sexe, i es va desfermar una onada d’eufòria i de celebracions arreu del país.

Els tailandesos hi respongueren tot provant de batre el rècord de registres matrimonials entre parelles del mateix sexe en un sol dia. Tantes parelles van presentar-se a l’acte de registres matrimonials al centre comercial Siam Paragon, a la capital del país, que els organitzadors van haver de restringir-hi l’entrada a les parelles que havien demanat hora. Aquesta cerimònia es repetí també en més ciutats tailandeses, com ara Phuket o bé Chiang Mai.

Owen Zhu, un agent immobiliari xinès que resideix a Bangkok, explica a The Washington Post que se sentí “profundament commogut i animat” de presenciar, durant tot el dia d’ahir, que més de tres-centes parelles del mateix sexe es casaven al Siam Paragon. Zhu parla de casos com ara una parella de dones d’uns setanta anys que, segons que li explicaren, feia més de tres dècades que esperaven l’oportunitat de casar-se.

“Ja era hora”, diu. “Aquesta fita ens fa molt feliços a mi i als meus amics gais, i em dóna esperances que, algun dia, es pugui repetir en més parts de l’Àsia”, afegeix.

Fins i tot el primer ministre tailandès, Paetongtarn Shinawatra, havia instat les parelles homosexuals a presentar-se al registre per a casar-se el mateix dia d’entrada en vigor de la llei. Srettha Thavisin, que era primer ministre quan la llei s’aprovà al parlament l’any passat, va dir ahir que la jornada “romandria per sempre en la memòria de molts tailandesos”.

“Us felicito de tot cor pel vostre amor”, afegí.

Però Tailàndia és un cas atípic a la regió, i el matrimoni entre persones del mateix sexe continua sense ser legal a la majoria de l’Àsia.

Què passa a Tailàndia?

L’any passat, en una decisió històrica, el parlament tailandès va aprovar la llei d’igualtat matrimonial. El text reformula la definició legal de matrimoni –que fins ara era “una parella formada per un home i una dona”– a “una parella formada per dos individus”, substituint també els termes “marit i muller” pel de “cònjuges”. A banda, la llei també amplia els drets relatius al matrimoni, l’adopció de nens, el consentiment per a l’assistència sanitària i l’herència.

Chanatip Tatiyakaroonwong, investigador de la divisió tailandesa d’Amnistia Internacional, declarà en el moment de l’aprovació que la llei suposava tota una fita per al moviment LGBTQ del país, i agraí a activistes, diputats i organitzacions de la societat civil la seva “feina incansable” per a assegurar-ne l’aprovació.

Tailàndia fa anys que s’anuncia a si mateixa com a destinació turística per al col·lectiu LGBTQ, amb eslògans promocionals com ara el “Sigues lliure”.

En quins altres països de l’Àsia és legal el matrimoni homosexual?

Taiwan és l’únic país de la regió amb un règim legal que no distingeix els matrimonis heterosexuals dels homosexuals. El parlament de l’illa legalitzà els matrimonis del mateix sexe l’any 2019, dos anys després de la sentència del Tribunal Suprem que determinà que no reconèixer el matrimoni entre persones del mateix sexe era inconstitucional.

Al Nepal, una ordre judicial provisional va ordenar al govern, l’any 2023, que permetés que els matrimonis entre persones del mateix sexe –i entre persones del “tercer gènere”– poguessin registrar-se legalment, tot i que en un directori diferent del dels matrimonis heterosexuals. La legislació nepalesa, tanmateix, continua sense reconèixer formalment el matrimoni entre persones del mateix sexe, segons que han denunciat grups com ara Human Rights Watch. Tampoc no és clar quina consideració reben les parelles homosexuals en uns altres àmbits de la llei, com ara la fusió de patrimonis o bé el divorci, segons que assenyala el Centre de Drets Humans d’Oxfam.

Quin futur es preveu per als drets LGBTQ a l’Àsia?

Tot i que la legalitat del matrimoni homosexual és vista molt lluny encara a la gran majoria del continent, hi ha més països asiàtics que aquests darrers anys han fet passos cap a l’ampliació dels drets LGBTQ.

Israel, per exemple, reconeix els matrimonis entre persones del mateix sexe registrats a l’estranger, i l’exèrcit israelià ha estès el permís per dol a les parelles del mateix sexe d’un soldat caigut. Hong Kong va ampliar fa poc els drets de les parelles del mateix sexe en matèria d’herència i habitatge i l’Índia els ha ampliats en l’àmbit de les prestacions socials.

Singapur va despenalitzar els actes homosexuals el 2022, tot derogant una llei de l’era britànica que roman en el codi penal d’algunes altres antigues colònies.

Un seguit de sondatges, publicats el 2023 pel Pew Research Center, mostraren que poc més de la meitat dels ciutadans de dotze dels principals països de l’Àsia donaven suport a la legalització del matrimoni homosexual. El Japó va ser el país on es registrà una taxa de suport més alta i Indonèsia fou el menys favorable a la legalització.

Per a molts asiàtics LGBTQ, tanmateix, encara s’ha de recórrer un llarg camí. Els actes homosexuals continuen essent delicte en una vintena països asiàtics, amb càstigs que poden arribar a la pena de mort.

Quina és la situació del matrimoni homosexual a escala mundial?

Més de trenta jurisdiccions del món reconeixen legalment el matrimoni entre persones del mateix sexe. La majoria són a l’Europa septentrional i occidental, i també a l’Amèrica del Sud i del Nord –incloent-hi el Brasil, Colòmbia, l’Argentina i els Estats Units. Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica també l’han legalitzat. Tots han seguit l’exemple dels Països Baixos, que el 2001 fou el primer país a reconèixer legalment el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Lyric Li ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Joan Delort (Barcelona, 1957) ha dedicat més de mitja vida a treballar en qüestions de seguretat i emergències. Va fer-se guàrdia urbà de Barcelona el 1979 i va entrar a la Generalitat de Catalunya el 1997 amb el conseller Xavier Pomés, que el va nomenar subdirector de les policies locals. D’aleshores ençà, ha ocupat més càrrecs vinculats al Departament d’Interior. Ha estat director de Trànsit, secretari de Seguretat Pública, director de Protecció Civil, director del 112 i director general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. També fou gerent de l’àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat a Barcelona amb Xavier Trias i cap de la policia de Girona amb Quim Nadal.

Delort és l’home del Departament d’Interior. Se’l coneix com si fos casa seva. Ha treballat amb consellers de Convergència, el PSC, ICV, Junts i ERC. Ha sobreviscut a molts governs perquè sempre ha anat per lliure. En definitiva, és el clar exemple d’un alt càrrec que és fitxat per la saviesa i l’expertesa, i no pas pel color de la solapa. Conversem amb Delort una setmana després d’haver-se jubilat oficialment. Parlem de “batalletes” a Interior, dels canvis de governs, dels Mossos, dels bombers, dels dilemes de l’esquerra amb la seguretat i del País Valencià.

—Què volia ser Joan Delort de gran?
—Depèn de l’edat. A la universitat, havia de ser arquitecte. Primer vaig fer el boicot a la selectivitat, el primer any era molt rojeras. En compte d’arquitectura, em vaig apuntar a aparelladors. Vaig fer primer i segon, i a tercer em dedicava a fer la revolució. Delegat de curs i totes aquestes coses. El meu pare es va morir molt jove i després em vaig dedicar a treballar. Quan vaig tornar del servei militar, el 79, l’empresa on treballava va abaixar la persiana i em vaig quedar sense feina. Aleshores, un familiar em va dir que l’Ajuntament de Barcelona havia convocat places per a guàrdia urbà. “Què dius, ara!”, li vaig dir. I mira, vaig fer les proves i em van seleccionar. En aquells moments, no eren ni contractes laborals, ni funcionaris, ni interins. Era una circumstància molt estrambòtica, pensa que no feia ni un any de les eleccions democràtiques.

—Sense voler-ho, us heu acabat convertint en un arquitecte de seguretat i emergències.
—He viscut fonaments, plantes baixes, entresols, principals, primers, àtics. Això va ser el vuitanta, però la primera aterrada com a cap d’un servei de policia, encara que fos petit, va ser a Barberà del Vallès ara farà quaranta-quatre anys.

—Com es veu la vida arribats a la jubilació? Us continuaran trucant?
—Molt bé. Abans, recordo que la gent deia “m’han jubilat”, com si fos un gran drama. “M’han castigat, perquè m’han jubilat”. Ara no conec ningú que ho digui. Més aviat, és al contrari: “Finalment, m’he pogut jubilar”. I no estic gens d’acord amb l’edatisme que s’ha instal·lat socialment, la càrrega aquesta del jubilat que sembla que estigui inactiu. Hi ha unes altres maneres de dir-ho, com ara, que he deixat d’anar a treballar. Però espero que no em continuïn trucant. Una cosa és que em truqui algú preguntant alguna cosa, o per fer un cafè o per dinar, que ja saps que et volen comentar alguna cosa. Hi ha molta gent que em pregunta si faré coses. Ep, no en vull fer que em portin obligacions.

—Alguna anècdota que pugueu explicar?
—No especialment. T’ho dic d’una altra manera. Si tu em fas una pregunta, sabràs ràpidament si faig l’anguila. A vegades, si m’agafes amb la sang calenta, em preguntes coses i salto. Com amb tot això que ha passat a València, que m’indigna. Durant quaranta anys, he tingut experiències de tots els colors i a cada hora del dia. No fa res em van dir que havia de fer un anecdotari. De quaranta anys? Em deixaria moltes coses i seria injust, perquè només hi posaria allò que em vingués al cap.

—Ara que heu tret el tema, parlem del País Valencià. Heu estat molt crític amb Mazón. Heu dit que s’havia de portar als tribunals.
—No ho sé si es farà, vist com està el pati en les grans institucions que formen part de l’estat espanyol. Observant-ho a distància, i fent una mica l’aproximació de la quota que poc o molt puc conèixer, allà, més per omissió que per acció, s’han assolit unes irresponsabilitats que han tingut unes conseqüències gravíssimes. Si això no té cap conseqüència, no sé què hauria de passar. Avui dia, amb les polítiques, es fuig d’estudi amb una esportivitat, i aquí no passa res. Som un país on no hi ha gaire gent acostumada a assumir responsabilitats polítiques. Recordo, per exemple, el ministre valencià Asunción, que quan li va petar tot el tema de la Guàrdia Civil (la fugida de Luis Roldán, ex-director del cos) va dimitir. Casos d’aquests es poden comptar amb els dits de la mà. Però, a més, em faig una altra pregunta. Si això hagués passat a casa nostra, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, un conseller hauria aguantat el tipus amb el discurs que ells fan? O el president? Crec que no. La pressió política i social faria insostenible i irrespirable que continués. I allà, per què passa? Per què no passa res? I com acabarà judicialment, perquè hi haurà demandes, segur.

—Ja n’hi ha unes quantes.
—Els fets són greus i amb resultats de mort i, per tant, s’han d’investigar bé. No sé com acabarà tot plegat. Fer justícia seria anar a eleccions i que tornés a decidir el poble valencià. I què decidirà? Aquesta és l’altra. S’han dit moltes mentides que són evidents. Qui punyetes pretenen enredar? Salomé Pradas en deia una rere una altra. I ho deia perquè no en tenia ni punyetera idea. No només va haver-hi responsabilitats polítiques. Per sota dels responsables polítics hi ha posicions politècniques, d’alta responsabilitat tècnica, però també polítiques. Aquí, per acció o per omissió, també s’han fet o deixat de fer o s’han dit certes coses. Aquí ens ho escoltàvem i no ens ho podíem creure. Això del País Valencià és una molt mala praxi en la gestió d’una emergència. Que s’ensenyi i s’estudiï a les escoles de gestió pública.

—Durant el Botànic hi havia molt bona relació entre els serveis d’emergència del País Valencià i Catalunya. Com heu notat l’entrada del PP i Vox?
—Ara mateix, et coneixes, però no hi ha relació. Abans n’hi havia molta. En els incendis del 2022 i 2023, recordo que el secretari em va trucar demanant-me si li podia enviar dos AVAS, que són avionetes. I preguntant si ens sobrava algun helicòpter. Home, sobrar, no és que ens sobrin res. Em deia que estaven desbordats, que els incendis eren molt forts. I què fèiem? Mirar si ens feien falta a nosaltres. I, a més, rascarem una mica i us podrem enviar els helicòpters. I si vols, també t’enviarem un equip del GRAE. Però sense anuncis. Som veïns, ens necessiten, i si els podem ajudar, ho fem. En aquesta ocasió, igual com altres serveis de bombers, vam picar a la porta per si hi havíem d’anar. “No, no cal, gràcies”, deien. No m’ho podia creure, i a més veient el desori, un desastre, una catàstrofe. I vinga, els tornàvem a trucar. I que no. No ho entenia. Al final, potser per pesats, no ens ho va dir la Generalitat Valenciana, ens ho va dir el Consorci Provincial de Bombers de València.

—Què voleu dir? Que si fos per la Generalitat Valenciana, els Bombers de Catalunya no haurien trepitjat mai el terreny?
—Correcte.

—És cert que us vau veure obligats a fer recular un helicòpter dels GRAE perquè la Generalitat Valenciana s’hi va negar?
—Sí. El vam aturar a Móra d’Ebre. Allà, esperant, mitja volta i cap a casa perquè ens deien que no calia. Això va ser dimecres, l’endemà de la catàstrofe.

—Per què no volien la vostra ajuda? Per una qüestió política?
—No, perquè no en tenen ni punyetera idea. Perquè són una colla d’incompetents. Segurament, els va sobrepassar tot plegat. Perquè, des del moment abans del primer moment, no sabien on collons eren. És molt patètic, molt. Hi havia qui deia que era per qüestions polítiques. En canvi, la Comunitat de Madrid va agafar i sense avisar ningú va començar a enviar-hi gent, perquè ho va fer per dalt. Aquella bona dona li devia dir, “escolta, t’envio el que faci falta”.

—Tots dos, del PP.
—Però quan tu baixes al nivell que és estrictament operacional, tothom anava molt sobrepassat. Que els canviïn, que hi posin algú altre d’aquest “negoci”. Va haver-hi inassistència en l’àmbit polític, però també van ser molt fluixes les direccions tècniques. I a més, també es va poder veure el sistema de compartimentació de la gestió de les emergències. La Generalitat Valenciana té Protecció Civil, les províncies tenen els bombers. A Catalunya, som dels únics que, tret de la ciutat de Barcelona i l’Aran, tenim un únic cos. Això ens dóna una capacitat de desplegament de recursos i d’especialització i de coneixement que els altres no tenen. Els anteriors equips de direcció política o politècnica valencians ens miraven i ens deien que tant de bo poguessin començar a virar cap a un model similar al nostre, però que no seria fàcil per temes polítics. En la gestió de les emergències, la classe política hauria de ser capaç, intel·lectualment, políticament i socialment, de veure que hi ha coses en què el nivell de discussió ha de quedar limitat. Són serveis públics d’alta criticitat que han de ser presents pel bé públic.

—A Catalunya, heu treballat amb consellers de molts partits. Com us ho heu fet?
—Ho hauríeu de demanar a ells. Jo era allà tranquil·lament, com quan els tomàquets prenen el sol. No vaig voler ser subdirector de no sé què, però em va anar molt bé. I estic molt agraït a Xavier Pomés. Després va pensar que ho podria fer bé a Trànsit. Això va ser a final del 2000, precisament a l’aperitiu de Nadal que fèiem al Departament d’Interior. Llavors anàvem amb uns mòbils Ericsson, d’aquests desplegables amb una petita antena. El duia a la butxaca de l’americana. “Bé, i això, no ho apagaràs, oi? Ho tindràs encès, oi?”, em va dir en Pomés. Li vaig dir que sí, per si de cas, i no hi vaig donar més importància. Tornant amb tren, em va trucar una de les seves secretàries dient-me que el conseller em volia veure el 27 de desembre al seu despatx, a dos quarts de deu. En arribar-hi, em va fer seure i em va dir que ja n’havia parlat amb el president Pujol. I em va dir: “Que sàpigues que amb el govern de les deu et nomenarem director del Servei Català de Trànsit”. Això t’ho trobes. Quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència, jo ja havia fet les capses a Trànsit perquè el meu propòsit era tornar en un nivell de gestió interna a la delegació de Girona. Aquell dissabte, quan va prendre possessió, em van dir que em buscaven Quim Nadal i Montserrat Tura. Em va trucar la Tura i em va dir que havia de parlar amb mi. Vam quedar l’endemà, li interessava saber com ho veia tot. Li vaig dir que ja havia fet les capses i que volia tornar a Girona. De tot el que em va mostrar, m’anava marcant amb un cercle els Mossos. Es va fer tard i li vaig dir que, com a màxim, podria estirar dos anys a Trànsit. Es va comprometre a tornar-me a trucar l’endemà. I ho va fer. “De tot allò que em vas explicar, hi ha una cosa que no m’havies comentat, que hi ha la possibilitat que hi hagi un secretari de Seguretat”, em va dir. Ja n’havia parlat amb el president i em va dir que al govern de les quatre em nomenarien.

—Us ho han anat imposant.
—I això va continuar amb el segon tripartit. Tura va anar a Justícia i em va dir si l’acompanyava. Aquest “negoci” no era el meu. Saura es va moure, i quatre anys més. Quan finalment va guanyar Artur Mas, el 2010, va entrar Felip Puig. Li vaig fer el traspàs directament a ell, el 29 de desembre de 2010. Em deia que jo feia molts anys que hi era (a Interior), que havien passat tantes coses… Li vaig dir que ja m’havia acomiadat dels comissaris, dels alts comandaments de Mossos, de tothom. I es va quedar relaxat. Amb les eleccions municipals del 2011 a Barcelona, Quim Forn em va dir de parlar. I Felip Puig demanant-me si ja havia acceptat el que em proposaven per Barcelona. A mi ningú no m’havia dit res. Aquell mateix dia, em trucava Forn. I quatre anys de gerent. Va estar molt bé, l’època de l’Ajuntament de Barcelona. Si una cosa van fer molt bé Trias i Forn va ser armar un equip gerencial prescindint d’etiquetes que era molt potent. Fins que hi va haver les eleccions municipals del 2015. No tenia ganes de continuar amb Ada Colau. Vaig cessar el mateix dia que feien fora l’alcalde i vaig tornar al Departament d’Interior. Un cop van nomenar Jordi Jané conseller, em va trucar dient que havíem de parlar. I aleshores, em va proposar de ser director de Protecció Civil.

—I si Colau us hagués vingut a buscar?
—No, ja havia dit que me n’anava, que tornaria per on havia vingut el dia que plegués Trias. Era la nit i el dia, el blanc i el negre. Com et vols quedar dirigint una gerència on s’han passat els darrers mesos dient de tot a la Guàrdia Urbana. Que torturava i assassinava, gairebé. I em consta que alguna regidora del primer equip Colau, quan ja li faltava molt poc temps per a plegar, deia que “quina gran equivocació, la nostra, amb la Guàrdia Urbana”.

—Esteu d’acord quan es diu que l’esquerra no té discurs rígid en seguretat?
—En té poc. I li costa articular de manera coherent entre el predicat i el practicat. Un dels problemes és que vulguem fer grans predicats, que sonen bé, discursivament. O sense pensar en la conseqüència. I no volen assumir que hi ha moments en què la contradicció l’has de resoldre. Perquè per més que pretenguis dir o fer, la realitat s’acaba imposant. I ho has d’assumir. Una altra cosa és com fa les coses la policia, però n’ha de fer de determinades. I la mostra és que, fins i tot els Mossos, aquests darrers deu anys, han practicat l’assaig i error cada dos per tres. El principi rector sempre ha estat la intervenció menys agressiva i violenta possible, la que respecti més els drets individuals i col·lectius, però alhora també que defensi la legalitat vigent. Això es pot fer en moltes situacions. Però no pots anar dient que el món és bo i després, quan passen coses, dir “pobres desgraciats, pobres no sé què”. Si hi ha una il·legalitat, la policia no ho pot deixar passar. A les esquerres, aquest tema ha fet tensionar molt les costures. Vells comunistes, gent dels anys setanta, deien que la gent de més d’ordre eren els d’esquerra. Perquè l’ordre és bàsic i imprescindible per al benestar de la comunitat. Però és una percepció d’un ordre diferent, perquè tu l’orientes al benefici de la comunitat. La policia serveix l’estat per aplicar les lleis, o serveix la ciutadania sota les ordres del govern? Això parteix d’un punt radicalment diferent. S’ha de posar per damunt de tot l’interès el dret ciutadà, però, òbviament, sota les ordres del govern escollit democràticament.

—Partits com la CUP defensen la dissolució de la BRIMO. Què en penseu?
—Què vol dir? Li hem de canviar el nom? O no n’hi ha d’haver? Si no n’hi ha, que algú m’expliqui, quan hi hagi desordres públics, qui els pararà els peus. Puc entrar amb la dialèctica de com han de ser les intervencions i els límits, perquè és veritat que hi ha models diferents. Al despatx tenia un ampli ventall d’imatges i vídeos d’intervencions de la policia alemanya. Els tiraven de tot. Coets, i pam, pum. De cops de porra, n’hi havia ben pocs. Uns n’eren mil, i els del casc, dos mil. Això no es pot fer aquí, perquè no som prou i s’ha d’estudiar la manera en què s’atenua el conflicte. Quan es diu de dissoldre la BRIMO, es pot plantejar des de dues òptiques: que són una colla de malfactors que fan de tot i més, o bé que no s’està d’acord que hi hagi unitats especialitzades d’ordre públic. En la primera, si tenen alguna cosa a dir, que vagin els tribunals. I si s’ha de passar el cotó o donar un calbot a algú, doncs que li fotin. I si resulta que se’n van per la segona, claríssimament, no és que en discrepi, és que a més, quina bajanada.

—Però alguna vegada heu pensat a reestructurar-la?
—Això, sense fer soroll, ja es fa. Canvis de comandaments, les estratègies, les tàctiques. Amb més o menys èxit. Els mitjans de comunicació us heu de fer gaire ressò, ara, de conflictes de caràcter social al carrer? Poquíssims, els podeu comptar amb els dits d’una mà. Parlo de conflictes com els que teníem els 2007-2010 en l’època de Joan Saura. Ara passem una època més tranquil·la i això permet que la policia no sigui vista d’una manera tan dura. El desallotjament de la Ruïna, per exemple, va ser exquisit. Hi havia ordres de desallotjament i es va fer la intervenció menys lesiva. Les intervencions de la policia han d’anar per aquí. No com el Cinema Princesa, a principi del vuitanta, a la Via Laietana, que va ser una batalla campal.

—Us incomoda el paper de la policia en els desnonaments? Hi ha un buit?
—Hi estic d’acord. La policia acaba tenint la responsabilitat d’execució. La resolució judicial va directament a la policia, li diu que ho faci, i no s’hi pot negar. Pot dir que no ha pogut, que hi havia molta gent i era complicat. Això, a un jutge, no li ho pots dir gaires vegades. Et dirà que hi posis més recursos, que el mareges. Em pregunto: de tots els qui han intervingut, ningú del sector públic, que en són molts, ningú ha estat capaç de corregir la situació per evitar que finalment uns que van de blau rebin un manament judicial i procedeixin? Després diuen que els serveis socials s’ho van mirar bé, el jutge i els d’habitatge no sé què. La Ruïna és una cosa, però n’hi ha unes quantes, de senyores de vuitanta anys. I el filtre no l’ha de passar la policia. Sé de policies que s’exalten quan saben que han d’anar a treure una família que, a més, té un nano de sis mesos. “I ningú ha estat capaç de resoldre aquesta situació, que hi hem d’anar nosaltres a treure’ls?”, aquesta conversa entre policies s’ha produït més d’una vegada.

—La multireincidència és un altre tema delicat. Com s’hi ha de respondre?
—Les normes penals, en alguns casos, no s’ajusten a la realitat delinqüencial. I, a més, hi ha la sacsejada social que comporten determinades activitats criminals. L’alt nivell d’intensitat acaba causant un desori entre la mateixa ciutadania, i aquí s’ha d’intervenir per contenir-ho. Això no ho podrà resoldre la policia tota sola. Amb els carteristes del metro, hi ha hagut jutges que, forçant el codi penal, els van fer allunyar dels metros. Les coses han de ser molt clares. No en el sentit punitiu, però, si no, es creen illes d’impunitat. És com les presons. Deien: “A Espanya estan molt bé, que vagin a les franceses, que ningú no hi vol anar.” Probablement, una presó francesa no s’ajusta al propòsit constitucional de la cinquena república. Les d’aquí, sí. I que hi vagi qui hi hagi d’anar. Hi ha coses que no funcionen, com els menors d’edat no acompanyats. Fan divuit anys i, si no tenen nacionalitat, ni permís de residència, i no poden treballar, estan al carrer. Han quedat fora de la xarxa d’aixopluc social. I què fan?

—Delinquir?
—Ah! I aquí la gent s’exalta. S’ha de resoldre, això, perquè bé que els donem una targeta sanitària. A més, els hem tingut fins i tot amb la possibilitat de fer formació prèvia als divuit. I quan passa tot això, els xutem, cap al carrer! On és el problema? Menys predicar i més accions efectives. La meva filla gran treballa en un institut. Ella és professora d’anglès, però també fa aula d’acollida amb nouvinguts. I diu que és un escàndol. Veu que hi ha gent espavilada i que s’esforça, però que els xutarem en un tres i no res. I on viuen? Amb qui viuen? Què fan? Què fem amb tots aquests xavals? La gent diu que estem envoltats, parlen de les barcasses. El gruix de la immigració il·legal no és pas aquest. Es fa una demagògia…

—Els Mossos han quedat tocats d’ençà del 2017, amb l’atemptat i el referèndum?
—Sí, ara van remuntant. La policia de la Generalitat va ser objecte públic d’escarni. Va ser sotmesa a un microscopi electrònic; els comandaments i els caps, processats amb el judici de l’Audiència Nacional. I, a més, un altre element, que tot això cau en una època… És com si la direcció d’aquest diari la canviessin cada divuit mesos o vint-i-quatre, i tots els periodistes marejats. Un servei públic s’ha de preservar. Si de cas, s’han de corregir els objectius. O, a tot estirar, el color de l’uniforme. Però el servei públic, perquè serveix el públic sota les ordres del govern, l’has de preservar perquè pugui dur a terme la seva finalitat.

—Com es va viure el 155 a Interior?
—El 155 és l’expressió d’allò que no hauria de passar mai en democràcia, que és una intervenció política de qui en té competències. Quan s’aplica, el Ministeri d’Interior col·loca un alt funcionari de l’estat (Joan Antoni Puigserver), que casualment coneixia d’èpoques pretèrites. Mallorquí, un tipus exquisit, sensat, que després ha continuat al govern socialista. Tenia una cura exquisida per tractar-nos bé, es notava. Només els faltava dir: “Això ens sap molt de greu, procurarem que no hàgiu de patir.” El ministre era una altra guerra. Però, internament, no ho vam viure malament. Podíem anar més autònomament, perquè no el teníem contínuament aquí. Però és veritat que la gent del partit a Madrid tenia ganes que passessin coses. Va ser una situació ben estranya, perquè es donava aquesta gran paradoxa. Un exemple: a començament del 2018, era a Protecció Civil. Els del Servei Meteorològic em van avisar que arribaria una nevada. Vaig trucar a Puigserver i li ho vaig explicar. Li vaig dir que podíem avisar, i quan passés, menjar-nos-ho. O podíem fer una acció preventiva, que era parar els camions. Ens vam reunir amb secretaris i vam dir que això s’havia d’imposar a tots els camions. Temps després, un conseller em va dir que havíem estat molt valents. Això, amb un conseller, no ho hauríem fet.

—El vostre darrer càrrec ha estat director dels bombers. Alguna assignatura pendent?
—Ara estan molt ben orientats. El govern, després de molts anys d’inadmissió, ha posat molts recursos i estan molt ben orientats i planificats. Amb recursos humans, hi ha molts més bombers. En aquests moments, n’hi ha vora tres mil, i fins el 2028 n’entraran tres mil tres-cents, o més. El ritme d’incorporació de vehicles nous, en un règim de propietat, ja és un fet. A més, la capacitat pressupostària de la direcció general ha crescut exponencialment. I es fan parcs, que costen molts milions.

Fa anys que crec en els viatges en el temps. Quan era petita i els parents d’Amèrica ens visitaven, hauria posat la mà al foc que venien del futur. Els sentia parlar de les virtuts del lloc on vivien –tot i ser europeus– i no entenia que ho conjuguessin tot en temps present, tot allò sonava tan marcià. Ens ho venien com a privilegis i ho entomàvem com a excentricitats. Veia com als adults se’ls activava el dimoniet de l’enveja i jo, en canvi, innocent però ja descreguda, escoltava amb els cinc sentits en guàrdia i l’afany de versemblança en estat d’alerta. 

Recordo que els parents d’Amèrica telefonaven en ple hivern i ens parlaven dels centímetres de neu que hi havia al seu carrer. Vivien en cases idíl·liques amb jardins verds. Vint centímetres, deien, i jo treia el regle de la motxilla i me’l col·locava paral·lel a la cama i feia el gest d’enfonsar el peu en una neu imaginària que només coneixia per via telefònica. Trucaven a hores estranyes i el primer que feien era demanar quina hora era a casa nostra, per subratllar de bon començament una diferència horària que jo pensava, secretament, que corroborava la meva teoria del viatge en el temps. 

Per Nadal, sempre ens enviaven fotografies perquè veiéssim com el celebraven, i cada cop hi havia més cares desconegudes als retrats de família, tots calçats només amb mitjons, vestits amb xandalls enormes i plens de lletres, amb un arbre de Nadal falcat per una muntanya de regals perfectament cúbics com els dels dibuixos animats.

I quan venien, arribaven carregats, ens duien coses que creien que aquí no teníem i ningú es preocupava de dir-los que o bé sí que en teníem o bé no ens calien. Samarretes d’universitats americanes? No, aquí no en teníem, però és que tampoc teníem universitats americanes, per què n’havíem de tenir samarretes? A les petites de casa ens duien sempre piles de roba originalíssima que si ens la posàvem per anar a l’escola totes les converses giraven al voltant d’aquelles mudes. Deies que allò venia d’Amèrica i era com dir futur. 

Durant un temps, a més, vam acollir uns estudiants americans a casa. Els recordo enormes. Vivien a l’entresolat de casa, els vam muntar un dormitori i els vam tenir a dispesa potser un mes o potser més –a mi se’m va fer curt, als pares, etern. Havien vingut a aprendre castellà. Jo pensava, aquí? Per què? I per què el volen aprendre? Són americans, saben anglès, tenen poders! Eren dos nois, amics d’un cosí meu. Forts, rossos, musculats, absolutament monolingües. Recordo l’olor que feien. Recordo que pensava que el sabó a Amèrica era diferent. Sortien al carrer descalços perquè vivíem en un poble de la costa. La casa se’ns va tornar petita amb aquells dos gegants del futur a dins. 

Jo era petita, tenia massa imaginació, pescava les converses adultes a mitges i en acabat n’omplia els buits com em semblava. Amèrica era un lloc idíl·lic dins del meu cap. En lloc de coloms o rates, allà tenien esquirols i fins i tot mofetes. Els ho envejava tot. Ho recordo tot ara i no em sembla gens ridícul, era el missatge que em donaven tots plegats, els adults que venien i els que els rebien. Quan ets petita les expectatives solen ser colossals en general i després la vida ja s’ocupa de fer-te-les a mida, que normalment vol dir reduir-les, encara que sigui regatejant. 

Les sobretaules amb les visites americanes eren monòlegs amb accent de Kentucky, descripcions i narracions plenes d’imatges que només havia vist a les pel·lícules. Jo em preguntava: però per què vénen aquí? Si jo visqués a Amèrica, no en marxaria mai! Si algun cop se m’acudia mig insinuar que per què no érem nosaltres els qui els fèiem una visita a ells, allà en aquell món perfecte on vivien, els pares de seguida arrufaven el nas i desplegaven un ventall infinit d’excuses disfressades de raons per fer-me veure que era impossible. Vaig aprendre a desxifrar silencis gràcies als parents d’Amèrica. Els pares vivien arrelats al present, viatjar al futur no entrava als seus plans, si després n’havien de tornar; aquesta era la meva interpretació dels fets.

Ara alguns d’aquells adults ja no hi són i els que érem petits som grans i no ens venem sopars de duros els uns als altres, parlem de feina, de diners, de família i els nostres problemes s’assemblen tant que a les sobretaules acabem parlant de ficcions perquè hem vist més o menys les mateixes pel·lícules i sèries, per exemple, i per fugir ja no ens serveix cap Amèrica. Ara només els sento físicament lluny i aquella visió fabulosa d’un país del futur queda en el record. 

Amèrica, aquella Amèrica que deia, era els Estats Units, només els Estats Units. Escric “només” i hi vull posar molt de pes, en aquestes cinc lletres. No era tot mentida, era ficció, ficció per sobreviure. Els esquirols són rates, les mofetes fan pudor, la neu està sobrevalorada i en realitat és més grisa que blanca. Que aquí siguin les tres de la tarda quan allà són les nou ens va quedar fixat per sempre l’11 de setembre de fa vint-i-quatre anys. No m’havia encaixat mai el descobriment d’Amèrica de Colom i companyia amb el que vivíem a casa cada cop que rebíem aquelles visites. Forçava la imaginació fins a límits impensables per entendre aquella Amèrica que era idíl·lica però que l’havíem descobert… nosaltres?

Deu fer quaranta anys d’aquella Amèrica del futur, ara tot és present, i el present el veus, no l’imagines, no hi ha ficció que el disfressi. No sé quina deu ser la promesa de futur dels que ara són petits, si en tenen cap. Hauria de ser un altre planeta. Ha passat un quart del segle XXI, avui ho pensava, i sí que seguim vivint pendents del que passa allà, aquesta setmana s’ha fet evident més que cap altra, però si hi veiem cap futur, és de tot menys idíl·lic, i sap greu, no per Amèrica, sinó pels que s’ho miren des d’una infantesa àvida d’altres mons possibles i impossibles.

Ara Amèrica és una amenaça, som molt lluny de dir “Això és Amèrica!” amb to de disbauxa ni de parlar de “fer les Amèriques” com a projecte que anuncia riqueses i èxits a mans plenes. La llengua atresora molts altres vestigis de realitats desaparegudes, això rai. Ara Amèrica és un termòmetre que ens diu que si allà bullen aquí bullirem, perquè si tenim tots els mateixos problemes i veiem les mateixes pel·lícules, és perquè ni els nens poden imaginar cap futur que passi per aquest planeta. Fa tant de sentit que les ficcions que més triomfin siguin fugides en el temps, distopies i aventures intergalàctiques i derivats. No n’hi ha prou, ara, de travessar l’Atlàntic per somiar un altre món possible.

Cinc anys després de treure els peus de la presó de dones de Wad-Ras, on havia passat deu dies segrestada preventivament per l’estat espanyol, el passat dimecres 22 de gener, la Paula encarava el que semblava que havia de ser el final del seu malson particular. Com tants joves independentistes, l’octubre del 2019 va sortir a manifestar-se en contra de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que enviava els líders del Procés a la presó. La Paula, però, va tenir la mala sort d’entrar a refugiar-se en el portal equivocat, mentre riuades de gent fugien amunt i avall pels carrers del centre de Barcelona, esquivant la violència rabiosa de les forces i cossos de seguretat de l’estat. D’aquell portal, la Paula, en va sortir emmanillada. I, sense ni tan sols haver pogut obrir la boca, ja li havia caigut a sobre una trama policial i judicial per a engarjolar-la i fer-ne un exemple per a tota la població. La fabricació del seu cas implicaria –a banda de tortures i abusos a la infame comissaria de Via Laietana– acusacions tan estrafolàries com llançar bombes, àcid, destrals i motoserres contra agents de la policia nacional. La fiscalia va fer la seva part i va demanar per a ella fins a quinze anys de presó. La Paula, aquell 18 d’octubre de 2019, tenia 23 anys.

Cinc anys després de la detenció, el 22 de gener de 2025, dos minuts després d’haver començat el judici en el qual, per fi, la defensa podria demanar l’absolució i iniciar el procés per a denunciar l’estat, la policia i tots els actors implicats en aquest intent de destruir la Paula i fer-ne un exemple, la fiscalia va demanar la suspensió del judici per sol·licitar a la jutgessa que obligués la Paula a acollir-se a l’amnistia que els líders del procés van pactar amb l’estat. Que s’arxivés el cas, que tots féssim com si no hagués passat, com si les acusacions no fossin falses. Com si la Paula no existís.

Cares d’estupefacció entre els coneguts, amics, familiars i lletrats de la Paula presents a la sala. Tothom va entendre de seguida que la fiscal demanava a la jutgessa que negués a la Paula el dret de defensa: li impedia demostrar la seva innocència i exigir a l’estat espanyol les reparacions que li pertocarien. Dit d’una altra manera: la fiscal i la jutgessa miraven d’amnistiar-se l’una a l’altra, aprofitant que la vida de la Paula estava en joc. La jutgessa va decidir de suspendre la vista per prendre una decisió més endavant.

Les cares de complicitat entre elles, jutgessa i fiscal, eren el revers de les cares d’ira i impotència de la Paula i de la Norma, la seva advocada. La complicitat entre jutgessa i fiscal, tota plena de somriures de conill, que feia inevitable pensar que hi havia hagut un pacte previ i que la celebració interrompuda del judici havia estat una nova forma de desgast de recursos i de tortura psicològica. L’assumpció de fons era que la Paula era com els líders del Procés, i que collant i desgastant, la domesticarien. (No ho és.)

—Demanes que s’arxivi la causa aplicant l’amnistia perquè has decidit retirar els càrrecs de desordes públics, ara que ja no li demaneu quinze anys de presó per terrorista, sinó dos per desordes? —va preguntar l’advocada de la Paula a la fiscal.
–No. Fins on jo sé, els desordres públics continuen essent delicte —va respondre la fiscal, a la defensiva.
—Aleshores, m’estàs negant el dret fonamental i legítim a defensa —va respondre-li la Norma.
Silenci.
—O sigui, que esteu negant a la meva acusada de tenir les degudes garanties procedimentals sobre les quals s’aixeca tot l’estat de dret? És això, el que em dieu? —va concloure l’advocada d’Alerta Solidària.

Aquest intercanvi revela que la fiscal pretenia que la Paula s’acollís a l’amnistia i acceptés així que era cert que era responsable del delicte de desordres públics. I aquest és el motiu exacte pel qual la Paula no es vol acollir a cap perdó de cap mena: perquè ella no és culpable. I perquè vol poder-ho demostrar i vol poder demostrar també que l’estat s’ha inventat una acusació per a ficar-la a la presó i perseguir-la cinc anys. La fiscalia podria retirar l’acusació, però no ho fa perquè seria admetre que la policia i el sistema judicial han mentit. O podria córrer el risc d’un judici en què, a la llarga, l’estat té les de perdre. Per això miren d’obligar-la a demanar l’amnistia: és l’únic que els soluciona el problema fent-lo desaparèixer.

Resultat final: la fiscal procedirà a fer la petició al fiscal general de l’estat i, quan hi hagi resposta, la jutgessa valorarà si la defensa de la Paula té dret de defensar-se o si directament arxiva el cas perquè totes les parts de l’entramat judicial i administratiu l’obliguen a acceptar l’amnistia.

Però, poden obligar ningú acollir-se a l’amnistia? La resposta és que no ho sabem encara, no hi ha jurisprudència sobre l’abast d’aquesta llei d’amnistia feta expressament per a la pacificació dels polítics catalans. Per això és una llei plena d’incongruències i punts cecs, deixats a l’arbitrarietat de jutges i polítics, de manera que esdevé un instrument més per a protegir l’estat, collar els polítics i extorquir les paules. Aquest cas és història viva del dret constitucional, em va dir en Jesús Rodríguez a la porta de la sala. Però en realitat és la continuació de la història política d’Espanya. Espanya no desescala mai, no recula mai, no perdona mai. Ara fa servir l’amnistia per extorquir perquè no pot fer servir l’exèrcit amb tanta liberalitat i els nostres polítics hi han col·laborat perquè mai no han pensat a fer-hi res més.

A l’altra cara de la moneda, hi ha el policia que es va inventar l’acusació de la Paula, que és l’única prova del cas. És un policia nacional ara ja pre-jubliat, abans de fer cinquanta anys, amb un diagnòstic de trastorns del son i estrès postraumàtic. El clàssic agent que s’ha contradit en diverses declaracions, incloses, és clar, en les investigacions on l’acusat era ell, per tortura i abusos. Un home, per descomptat, condecorat pel Ministeri d’Interior, que ara ha demanat de ser amnistiat.

Però la Paula ha decidit dir que no. Que ni a l’estat ni als policies nacionals no els sortirà tan barat haver torturat centenars de joves independentistes, haver-los enviat a presó preventiva i haver mantingut acusacions fabricades durant anys. La Paula ha decidit que la llei d’amnistia pactada entre processistes i Pedro Sánchez per amnistiar centenars de policies nacionals i garantir els interessos de Junts i Esquerra ja se la poden confitar entre ells. Que ella arribarà, primer, al Suprem i, en acabat, a Estrasburg. La Paula ha decidit que el seu dret de defensa és més important que continuar sostenint la mentida que ha permès que l’estat espanyol es rentés la cara amb les llàgrimes dels líders polítics que demanaven, si us plau, que els reintegressin al sistema, després d’haver llençat la gent als lleons.

Fins avui, encara no hi ha hagut cap cas similar d’un acusat que hagi estat obligat a acceptar l’amnistia. No sabem què pot passar. Sí que sabem que el 25 de gener, al jutjat número 8 de Barcelona, l’estat continuava premiant els policies nacionals que havien torturat la Paula i la Xènia, el Dren, el David i tants altres a Via Laietana. Sabem que continuava protegint els jutges que els havien enviat a presó preventiva –alguns d’ells, amb atestats fabricats pels Mossos d’Esquadra i amb la Generalitat personada com a acusació particular. I sabem que hi havia la Paula dient no, i que sobre aquest no, s’hi pot alçar un futur. Vet aquí la feblesa de l’estat i dels seus col·laboradors amnistiats.

 

Maria Rovira, coneguda professionalment com a Oye Sherman, és un dels noms propis de l’audiovisual català. Rovira va començar a guanyar influència a les xarxes a mitjan dècada passada, en part gràcies a la videosèrie de culte Es busca Oye Sherman, i d’aleshores ençà ha anat encadenant etapes com a guionista i presentadora a la ràdio i la televisió, amb participacions en programes com ara Estat de Gràcia, de Catalunya Ràdio, La nit dels Òscars, de TV3, i el pòdcast Oye Polo, de Ràdio Primavera Sound, que copresentava fins l’estiu passat juntament amb Ana Polo. Actualment, treballa al programa Està passant, de 3Cat, i col·labora a Les dones i els dies, de Catalunya Ràdio, una feina que compagina amb monòlegs ocasionals al Cruïlla Comèdia i a l’antic Soterrani, el col·lectiu que ha fet ressuscitar el monòleg en català.

Però, en alguns racons d’internet, Rovira és potser més cèlebre per una faceta completament desvinculada de l’humor o la radiodifusió: la seva dèria pel Paraulògic, retransmesa ocasionalment en piulets càustics a l’antic Twitter que catalitzen les esperances –i frustracions– de les desenes de milers d’usuaris que es trenquen el cap diàriament, sovint en va, per completar el joc. Rovira, participarà demà com a convidada especial en la gran final de la segona Lliga del Paraulògic a Barcelona, presentada per Pau Vidal (si hi voleu assistir, ompliu aquest formulari). En aquesta entrevista de la seva relació amb el joc, repassa els seus greuges amb el DIEC i comenta un dels grans motius de discòrdia entre la comunitat “paraulològica”: si consultar el diccionari és fer trampa o no.

—Pere Orga, el programador del joc, us ha assenyalat com la gran responsable de l’èxit del Paraulògic. Quina és la vostra història personal amb el Paraulògic?
—Un dia, asseguda al sofà, la meva mare em va ensenyar el joc a què jugaven ella i les seves amigues. “Que ja hi jugues, a això?”, em va preguntar. I no, no hi jugava. Se’m van posar els ulls com mandarines. A partir d’aleshores, vaig començar a jugar-hi cada dia i a penjar les meves experiències amb el joc a Twitter. Va haver-hi una febre general, i d’aleshores ençà hi he continuat jugant, tot i que amb algun període de desconnexió. En quedem menys, però ens mantenim fidels. Som la resistència –o, si més no, el col·lectiu de gent que no ha trobat una droga millor.

—Una vegada vau penjar a Twitter la fotografia d’un quadre de la presa de la Bastilla per protestar contra la decisió de no incloure la paraula “aplatanar” al Paraulògic d’aquell dia. Com ha afectat el joc la vostra relació amb el DIEC?
—He descobert que ni “tieta”, ni “morreig” ni “xapata” estan acceptats. Abans entrava al DIEC per informar-me, ara el poso en qüestió si no em fa guanyar al Paraulògic. Sigui com sigui, també té moltes sorpreses positives: nyerra vol dir mandra, un crui és una clivella, una farnaca és una llebre jove; la definició oficial de dallò és “daixonses”. M’hi podria entretenir tot el dia.

—Hi ha puristes que consideren trampa consultar les pistes o el diccionari a l’hora de jugar al Paraulògic. On us situeu, en aquest debat aferrissat?
—És clar que no ho considero trampa. De fet, considero el meu dret constitucional a consultar les pistes o el diccionari quan jugo al Paraulògic, i sovint no me’n surto ni així. Per totes les hores que hi he dedicat, i que hi dedico, sóc molt dolenta. Això que em passa a mi és passió amateur, pura i destil·lada. Confesso que, fins i tot, he visitat el compte Pistes Paraulògic, on els feligresos s’ajuden, a vegades, de manera directíssima.

—Teniu alguna superstició, a l’hora de jugar al Paraulògic?
—Començo per les paraules curtes i vaig passant a les més llargues, tot esprement cada paraula i derivant-la fins on sigui lingüísticament possible. Però si veig el tuti salto de pressa perquè no em fugi: tampoc no cal arriscar.

—Canviaríeu res, del joc? Si poguéssiu afegir-hi una funcionalitat, quina seria?
—M’encantaria que es poguessin jugar partides multijugador: copies l’enllaç, el passes a algú i hi jugueu junts. I que poguessin sumar-s’hi més persones. Jo tinc una “amiga de Paraulògic” –l’Andrea Kruithof, del pòdcast Greuges pendents– amb qui compartim les paraules del dia. És més bona que jo, ho admeto: qui sortiria guanyant amb el mode multijugador, clarament, seria jo.

—Sou d’aquestes persones que espera que sigui la mitjanit per començar el Paraulògic de l’endemà, o dormiu sense remordiments?
—Depèn de la son que tingui. Si avanço molt a la nit, és que tinc problemes per a adormir-me i que ja no sé què fer. Normalment, prefereixo esperar a l’endemà: si al matí ja me’l trobo mig fet, em sento una mica com si algú m’hagués rosegat la galeta, per molt que aquest “algú” sigui jo mateixa.

—I ja que hi som: fins a quin punt us esguerra el dia, no ser capaç de trobar tots els tutis?
—No me l’esguerra en absolut! I encara rai: si no, no podria viure, perquè no aconsegueixo trobar-los tots gairebé mai. He hagut de baixar molt el llistó de l’expectativa perquè el meu amor propi no en surti gaire perjudicat.

—Demà sereu la convidada especial a la gran final del Paraulògic, en què setanta-un participants es disputaran l’honor de ser coronats com un dels tres millors jugadors del país. Si us hi fessin competir, en quina posició creieu que quedaríeu?
—Tranquil·lament, en última posició: de fet, ni tan sols m’hi vaig classificar. Hi insisteixo: això que faig jo amb el Paraulògic és amor i patxanga, no pas excel·lència.

—Sou guionista i còmica: per a bé o per a mal, treballeu amb paraules. Creieu que la feina us ajuda, a l’hora de fer el Paraulògic? I a la inversa: us ajuda el Paraulògic a fer la feina?
—El Paraulògic m’ajuda a jugar i conèixer més bé la llengua catalana, que, al cap i a la fi, és la meva eina de treball. També és cert que m’ajuda a interrompre’m mentre treballo, tot i que si no existís el Paraulògic trobaria qualsevol altra excusa per a parar de treballar: seria capaç de posar-me a canviar el parquet, si calgués. El balanç final, per tant, és positiu.

—La vostra ex-companya de pòdcast, Ana Polo, va fer públic aquest mes que va ser víctima d’una relació abusiva amb Quim Morales quan ell era el seu cap a RAC1. Fins a quin punt continuen sense ser espais segurs per a les dones, les redaccions dels mitjans? Què ha canviat els darrers anys, i què cal que canviï encara?
—En una societat patriarcal, els espais 100% segurs per a les dones pràcticament no existeixen, i les redaccions dels mitjans no en són una excepció. Per la precarietat del sector i la manca d’oportunitats que tenen les dones respecte dels companys de professió masculins –penso en el fenomen “noia del programa”, en el perfil majoritàriament masculí de la figura del cap de programa–, l’abús de poder hi és especialment nociu. Gràcies a testimonis com el de l’Ana, es genera una reacció en cadena de veus que s’alcen i que donen, en conjunt, una perspectiva més realista de què implica el sector per a una dona jove. Posen el focus en conductes que fins ara no es consideraven abús, o que fins i tot estaven normalitzades, cosa que dificultava que la víctima s’identifiqués com a tal o que ho assenyalés públicament, perquè la reacció de la societat a aquests casos era directament hostil. Avui dia hi ha més consciència feminista: les víctimes poden entendre que ho són, i la societat pot acollir-ne el testimoni. Així i tot, casos com el de Saül Gordillo, i tants més, han evidenciat que encara falta consciència feminista en aquells que són en llocs de poder –i també en el periodisme generalista, que va fer un paperot indignant amb Mar Bermúdez, un testimoni que va significar un punt d’inflexió crucial. Que la por i la vergonya canviïn de bàndol és una feina col·lectiva que requereix canvis estructurals.

—Treballeu com a guionista a 3Cat, col·laboreu en programes radiofònics i fa poc heu obert un bloc personal. Teniu algun projecte nou entre mans?
—Ara afegiré dates al meu espectacle de monòleg, i tinc alguna coseta més entre mans que serà revelada en el moment oportú [riu malèvolament].

—Acabem amb una confessió: heu aconseguit arribar mai al cèlebre paó?
—Diria que una vegada… i amb ajuda. La qüestió important no és l’objectiu (el paó), sinó el camí (distreure els dimonis interns amb malabars de parauletes).

Ompliu aquest formulari si voleu assistir de públic a la gran final de la segona Lliga del Paraulògic

Antoni Puigverd ha publicat un llibre que no és ben bé un llibre de gastronomia. O potser sí. La taula, els gusts, les elaboracions, les tradicions, els records relacionats amb la cuina hi sobreabunden, i un té la sensació que de les 443 pàgines del volum, n’hauria pogut sortir un llibret només dedicat al menjar. Una actualització –necessària, d’una altra banda– d’El que hem menjat planià. Puigverd no és un sibarita, i més aviat prescriu una certa alerta cap a l’hedonisme que ha convertit la gastronomia en la preocupació intel·lectual més preciosa dels comensals més refinats. Aquesta mena de cinisme que ens condemna a demostrar sempre ser el més entès en vins o en les darreres novetats en la restauració, deslligant-nos negligentment de qualsevol altra preocupació, no deixa de ser un signe de decadència, de nihilisme o de fugida als paradisos artificials, com porta al paroxisme parlant de Michel Houellebecq, els personatges del qual “són nàufrags intel·ligents: en tornar de la feina, sols a casa, s’adonen que no saben què volen. De vegades s’aturen a pensar una mica, i no es troben res a dins. Per emplenar el buit, copulen sense parar. Per emplenar el buit, mengen. El menjar –prou que ho sabem– és la nova filosofia. Un dinar porta a un sopar. Un coit porta a un altre coit.”

Que no sigui un refistolat connaisseur, que ompli les pàgines de referències als vins que ha tastat, als restaurants –pràcticament no n’hi ha, tot i que ell ha estat un dels membres destacats de la colla del Motel de Figueres, la penya que s’hi ha reunit ininterrompudament cada primer divendres de mes amb un sanedrí de comensals format per Miquel Berga, Salvador Sunyer, Albert Rossich i Josep Maria Fonalleras, presidit des del cel per qui en va ser el consiliari, mossèn Modest Prats– que ha freqüentat, als xefs que ha conegut, no vol dir que no doni una importància primordial al fet cultural d’alimentar-nos. Al fet de fer-ho en la intimitat i col·lectivament, al fet d’enyorar uns sabors i traspassar uns coneixements. A tota la cultura que sovint falta en l’esnobisme “gastro”. A més, per demostrar que Ocell de bosc (Libros de Vanguardia) és i no és un llibre sobre gastronomia, tenim la prova irrefutable dels títols de cada capítol: “Els fastuosos antipasti de la Carbonara”, “Carta casolana”, “Menús de temporada”, “Vins i licors”, “Selfies i sandvitxos”, “Dulcis in fundo”, “Dinars o cafès (no sempre) de compromís”, “Petits fours: vocabulari de sobretaula”, “Bufar en caldo gelat”, “El txoko” i “En cinc temps”.

La veritat d’una tomata

Catedràtic d’institut allunyat de fa dècades de les aules, periodista, articulista d’opinió, durant molts anys editorialista i tertulià, d’un quant temps ençà, forçat, o no, per les circumstàncies i un present com més va més pertorbador i frenètic, Puigverd s’ha anat replegant cap a una literatura a cavall del dietarisme, l’aforisme, el memorialisme i l’evocació, com ja havia fet a La finestra discreta. Una literatura planiana, seria fàcil de posar-hi aquest adjectiu, ja que comparteix amb el de Llofriu una mateixa geografia, que no busca imitar ni caricaturitzar el mestre, sinó només el model. Des del seu pis de l’Eixample de Girona, malauradament tan diferent del barceloní, deixant-se perdre pel Baix Empordà cap a la Bisbal natal, d’on brollen els records, banyant-se a Aiguablava, trescant per una Roma on ha tornat repetidament, hi trobem un escriptor que congrega els difunts –els pares, l’àvia, l’oncle Lluís, els amics desapareguts abans d’hora… “No idealitzaré el passat, ple de dificultats, pobresa i ignomínia; però no sé celebrar el present”, confessa– i el futur, encarnat en els néts, Lluc i Pau, per a qui preparar uns macarrons que ells judiquen com “els millors del món”. Després de donar-nos-en la recepta, per si volem provar-ho nosaltres, suposem que mentre els nanos endrapen la menja, l’avi afegeix tota una declaració: “Dues són les virtuts dels macarrons. Que són tan bons com fàcils de fer; i que els ingredients són tant saborosos com senzills: la farina de la pasta, l’oli i les hortalisses del sofregit, les parts modestes de vedella i de porc. Als antípodes de la cuina sofisticada, aquests ingredients transporten una saviesa de segles. La dolcesa de la vida, ve a dir Epicur, no depèn dels millors vins i viandes, sinó de la lucidesa amb què apartem del nostre desig els condicionaments que no ens deixen fruir del que tenim i que, a més, tendeixen a fer-nos pair.” També l’escriptor i amic Vicenç Pagès Jordà, evocat amb emotivitat mesurada en el seu furor per llegir i escriure, es rendia a la pasta cuinada per Puigverd.

L’escriptor Antoni Puigverd (arxiu).

En les pàgines de Puigverd, l’ensaladilla pot ser el motor, la magdalena proustiana que traslladi l’autor als seus dies llunyans del postfranquisme –el dictador acaba de ser enterrat, tot just– en què aquell jove estudiant de Lletres que acabava d’implicar-se políticament en la fundació de Convergència Socialista, va fer el servei militar a la ciutat andalusa de Jerez de la Frontera, on va conèixer el món de l’antifranquisme i la cultura del sud de la península. O un tomàquet de temporada, una senzilla tomata d’estiu, que esdevé una mena de taula de salvació davant la incertesa que ha ocasionat el naufragi de les grans idees, i la liquidació –o liquació, segons Zygmunt Bauman– de la modernitat: “El tomàquet és un bastió de la veritat. No suporta el relativisme actual. Gràcies a l’aire condicionat podem gelar-nos en plena canícula. Gràcies als hivernacles podem menjar síndria a l’hivern. Gràcies als robots prescindim de les persones. Hem substituït el sexe pels ordinadors. De fet, la cultura queer, tan influent, sosté que la sexualitat no té res a veure amb la natura sinó només amb la cultura. Les fake news han suplantat els fets reals. Tot és tan relatiu que fins la distinció entre veritat i falsedat ha desaparegut: la postveritat, sota l’imperi de la qual vivim, no té res a veure amb la clàssica mentida (que negava i, per tant, reconeixia en el fons l’existència de la seva veritat).” I afegeix: “L’únic que no es rendeix a l’artifici i a la postveritat és el tomàquet: horrible a l’hivern; boníssim a l’estiu. La veritat ha mort com a valor moral, polític o periodístic. Però resisteix als horts. Madura sota el sol d’estiu, enfilant-se per les tomateres.”

Dinars polítics i l’amistat trencada

Òbviament, al llibre no es podien obviar els dinars o cafès propiciats pels polítics i on es deixen portar els periodistes, aquells espais de confidència, d’off the record impublicable, de xafarderia o de seducció, entre els uns i els altres. Per exemple, assistim als dinars amb Mariano Rajoy i Soraya Sáez de Santamaria, però també a la coneixença tardana amb Jordi Pujol. O a la col·laboració, amb un punt d’amargant, amb Pasqual Maragall, en els anys de cap de l’oposició, en un moment com el de la presentació de la moció de censura destinada al fracàs de l’any 2001, en què el factor gastronòmic va ser determinant per a la mala actuació de qui arribaria a la presidència l’any 2003. Però, sobretot, les pàgines que interessaran més els qui encara tenen inoculat el virus de la política són aquelles en què parla de Carles Puigdemont, amb qui va coincidir al diari el Punt, i amb qui van acabar travant una relació molt semblant a l’amistat. Tot i venir de mons ideològics distants i tenir alguns anys de diferència, els unia l’interès i preocupació per la llengua i el fonament catòlic familiar. Els episodis del 2017, en què es van retrobar, en posicions i moments diferents dels quals ofereix algunes primícies, els van acabar allunyant, trencant, fet que més que ressentiment –un sentiment o un motor sobre el qual torna durant tot el volum– li causa un malestar sincer. Una tristesa que ressona. En el fons, m’agradaria pensar que encara hi ha un plat de macarrons pendent amb aquell que una vegada, tal com relata Puigverd, es va definir, precisament, com un “ocell de bosc”, apassionat però poc obedient. “No el busqueu en un estol, no el tanqueu en una gàbia.”

El sainet, aquest peculiar gènere dramàtic curt, corrosiu i popular, té una gran prèdica a València. Ara ja no ho sé, però quan era xicotet els sainets eren gairebé l’única cosa que veies representada en un envelat, i noms com els d’Escalante o Bernat i Baldoví formaven part de la cultura normal. El sainet solia fer una descripció ferotge dels personatges, normalment molt estripada, però que arrancava el somriure o la rialla fàcil. Era particularment cruel amb els personatges que representaven la capa més baixa de la societat, que ben sovint hi apareixen retratats com uns autèntics extravagants.

Però el sainet aconseguia d’arribar a la gent. I frases, escenes i arguments circulaven de boca a orella entre la gent del poble, que acabava integrant-les en el dia a dia. I així naixien, directament del text o d’interpretacions paral·leles, expressions que esdevenien ràpidament populars. Una d’aquestes frases –que tanmateix alguns atribueixen a un capità moro d’Alcoi en festes– ha estat el popularíssim “Xe! Això ho pague jo!” –expressió popularitzada per Xavi Castillo, però que per a ser entesa com cal s’ha de pronunciar amb una veu contundent, amarada si pot ser d’un glopet de cassalla o cafè-licor mentre traus la panxa –si és prominent, millor– cap enfora i dónes un colp de braç de dalt a baix, com si efectivament soltasses algun quinzet sobre la taula.

L’escena –ho lamente, però aquestes coses del subconscient no es poden evitar– em va venir al cap ahir en veure l’actuació de Pedro Sánchez a València. El president del govern espanyol va reunir els batlles de la zona afectada per la gota freda i, passant per alt que hi ha una institució que es diu Generalitat Valenciana, va anunciar que ell ho pagava tot: el 100% del cost de les reparacions dels béns municipals malmesos.

El president del govern espanyol és un fanfarró professional i tots, per desgràcia, hem de suportar-ho. No és un home seriós. No es pren seriosament el càrrec que té. Una persona que el coneix molt i molt bé me’l va definir un dia com un addicte a l’adrenalina, algú que viu tan sols pel joc del risc, especialment del risc personal, sense mostrar gens d’interès real per la governació dels afers públics ni per la comunitat, per la població, que veu com a peons dels seus jocs i prou. Quan s’ho passa més bé, em va explicar, és durant la campanya electoral o preparant-la, quan s’ha de dedicar a mossegar els oponents.

Ara Sánchez, acorralat més que mai, sembla que no té cap més ocupació que provar d’enfonsar tant com puga els seus adversaris polítics, probablement pensant que haurà de convocar eleccions algun dia d’aquests, si les coses continuen com fins ara. Però, fins i tot en els sainets, la cosa de fer la ziga-zaga com un boig i de pensar-se que pots fer befa de tot i de tothom cada dia té límits.

I en aquest cas n’hi ha tres de ben evidents.

Primer: ha tardat vuitanta-un dies a venir. Vuitanta-un. Ara ho paga tot –que els valencians, per experiència pròpia, sabem de sobres que això és una mentida–, però per què no ho pagava el 12 de gener? O el 21 de desembre? O el 14 de novembre? Com és que tarda vuitanta-un dies a dir que ho pagarà tot? Vuitanta-un dies durant els quals les instal·lacions que ara ell diu que repararà s’han podrit, en molts casos, sense remei? Quin interès el mou ara? Perquè si el mogués l’interès d’ajudar hauria d’explicar-nos en què pensava els vuitanta dies anteriors, no?

Segon: la Generalitat per a ell no existeix. Ni tan sols ha convidat per cortesia ningú de la Generalitat a participar en la reunió. Ha vingut el madrileny ric i panxacontent a fer-se fotos dient que ho pagaria tot, i a rebre els aplaudiments del paisanatge captiu. Caram! Això ja ho va fer Franco el 57 i va ser més creatiu i tot. El dictador va adoptar València com una filla en una de les astracanades més insòlites de les maleïdes quatre dècades de dictadura. I els diaris cridant plens de joia que ara érem “fills de Franco” i que això ens salvaria. I sabeu què va passar? Que els valencians ens vam passar la vida pagant un segell extra del pla sud per cada carta o postal que enviàvem i vam acabar pagant nosaltres això que l’home providencial de Madrid deia que pagaria ell. Ep!, i ara acabarà passant això, també. Una situació colonial ni s’improvisa ni es canvia d’avui per a demà. Però, en aquest cas, la burla encara és més grossa.

(Ja comprendreu que jo no mouré ni un dit per defensar el president de la Generalitat Valenciana, però alçaré la veu per a dir que és intolerable que Sánchez no convide la presidència de la Generalitat, no a la reunió, sinó ni tan sols a prendre cafè, ni que siga. I espere que s’entenga la distinció entre el president i la presidència. Qui es pensa que és, aquest home?)

I tercer. Les trampetes de Sánchez cansen molt. Ahir en parlàvem. Aquest home tan sols està pendent dels titulars dels diaris i de les campanyetes que orquestra. I seria capaç de vendre sa mare per provocar això que els moderns en diuen un frame, per caracteritzar a favor seu qualsevol altre. I això no és seriós.

Una decisió política seriosa, per exemple, hauria estat fa vuitanta dies anul·lar el deute de la Generalitat Valenciana. Deute completament il·legítim, però d’això no toca parlar-ne avui. Sabeu per què? Perquè de cada quatre euros que gasta la Generalitat un se’n va a Madrid, al calaix de Pedro Sánchez, en concepte de deute. Avui també. I fa deu dies també. I en fa trenta també. I en fa vuitanta també. La mesura –simplíssima i neta i que depèn tan sols d’ell– hauria permès ja fa vuitanta dies a la Generalitat Valenciana d’augmentar d’una quarta part la capacitat de despesa. Solament depenia de la signatura de Pedro Sánchez. I, tenint en compte que hospitals, escoles, la majoria de carreteres i tantes i tantes coses més depenen de l’autonomia, no hauria estat precisament poca cosa i hauria tingut un impacte monumental. Ho diré d’una manera més política: si tant ens volen ajudar, no estaria bé que començassen deixant d’espoliar?

És clar que, aleshores, com farien els senyorets de Madrid l’esceneta del “Xe! Això ho pague jo!”? I com tornarien a la cort amb els seus periodistes, tots damunt l’AVE i cofois de ser tan bona gent?

Calle ja, perquè és que rebentaria…

 

PS1. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita. Una tertúlia especial, amb la participació també de Marta Roqueta i Antonio Baños: “El xarneguisme, més enllà de la polèmica”. Molt interessant.

PS2. Aquest dissabte es fa a Barcelona la gran final de la segona Lliga del Paraulògic, al Teatre Poliorama, a les dotze. La podreu seguir en directe en vídeo per VilaWeb. Hi haurà moltes sorpreses i participacions especials, una de les quals la de Maria Rovira, coneguda professionalment per Oye Sherman. La guionista i humorista l’hem entrevistada ací, però no tan sols per parlar del Paraulògic.

PS3. Joan Delort ha dedicat més de mitja vida a treballar en qüestions de seguretat i emergències. És una de les grans figures de la història dels Mossos d’Esquadra, en què va sobreviure a tot de canvis de govern. I ara que ja s’ha jubilat parla de moltes coses i molt interessants, amb Pol Baraza, en aquesta entrevista.

Un jutge federal dels Estats Units ha blocat temporalment l’ordre executiva del president dels EUA, Donald Trump, per posar fi a la ciutadania automàtica als nadons nascuts en sòl nord-americà. En una audiència celebrada tres dies després d’haver assumit Trump el càrrec i emetés la seva ordre executiva, un jutge del Tribunal de Districte Federal ha fet costat, almenys de moment, a quatre estats que van sol·licitar l’anul·lació de l’ordre per vulnerar la constitució, que regula la nacionalitat, segons informen mitjans dels Estats Units.

En les primeres hores com a president, Trump topa amb un oponent formidable: la legalitat

El jutge John C. Coughenour ha resolt a favor del recurs conjunt presentat pels estats de Washington, Arizona, Illinois i Oregon, en què s’exposa que l’esmena 14 de la carta magna és la que regeix la ciutadania nord-americana. “Aquesta és una ordre flagrantment inconstitucional”, diu el jutge. En el recurs, també s’exposava que Trump estaria negant drets i beneficis a a més de cent cinquanta mil nens nascuts cada any i deixaria alguns d’ells apàtrides.

El decret, que havia d’entrar en vigor el 19 de febrer, excloïa automàticament de la ciutadania aquelles persones les mares de les quals no estiguin legalment als Estats Units de forma permanent i els pares de les quals no siguin ciutadans nord-americans ni residents legals permanents.

Dimarts es van saber dues notícies del Banc Sabadell d’una importància cabdal. La primera era estrictament financera. Les cotitzacions d’ambdues entitats havien anat fluctuant d’ençà del mes de maig, quan el BBVA va llançar l’OPA. Del 30% dels guanys promesos amb el bescanvi d’accions a l’accionista del Sabadell, per primera vegada en tots aquests mesos la truita s’havia girat. És a dir, un accionista del Sabadell que avui anés a l’OPA amb les condicions proposades hi perdria diners. Alguns analistes formulen dues possibles interpretacions en la situació actual. D’una banda, el mercat podria considerar que el Banc Sabadell té més bones perspectives que el BBVA i, d’una altra banda, s’obriria la possibilitat que el BBVA millorés la seva oferta en l’OPA, una opció que fins ara han negat els directius de l’entitat basca. El fet, ras i curt, és que, financerament, l’OPA del BBVA en les condicions d’avui no interessa gens a l’accionista del Sabadell.

Però la bomba va arribar al vespre, quan es va saber que el Sabadell havia decidit de tornar a casa, després de ratificar-ho un consell extraordinari d’urgència convocat ahir a la tarda. La notícia va córrer com un regueró de pólvora i van començar els comentaris de tota mena. Certament, ahir, a la seu de Sant Cugat del Vallès, el Consell va ratificar ràpidament la tornada a casa, amb un ordre del dia que contenia un sol punt. La seu, doncs, tornava a la plaça de Sant Roc, a la ciutat on va néixer l’entitat.

En el curt període que hi ha hagut entre dimarts al vespre i dimecres a la tarda, tothom va voler dir-hi la seva, amb més o menys fortuna, per mirar d’explicar la decisió. Alguns polítics i empresaris valencians estaven preocupats, perquè encara els ressonava a les orelles allò que Oliu digué abans de la junta de l’abril del 2018: “El banc ha eixit enfortit amb el canvi de seu a Alacant.” I sis anys després, el 2024, en el mateix acte, assegurava: “Tornar a Catalunya per a nosaltres no és damunt la taula ni sota la taula. Tenim el domicili social a Alacant i les seus corporatives repartides per tota la geografia espanyola. Vam venir a Alacant com a reacció a la reacció dels clients i estem molt bé aquí.” A quins clients es referia? Als mateixos pels quals ara torna a la capital vallesana?

Ràpidament, el president de la Confederació Empresarial Valenciana, Salvador Navarro, deixava ben clar: “Aquesta decisió, encara que legítima, no ens agrada, i implica un desafiament per a la nostra economia.” Confesso que no sé a quin desafiament es referia. “És una poalada d’aigua freda, perquè nosaltres hem fet costat al Sabadell des del primer minut”, manifestava, preocupat, Carles Baño, president de la Cambra de Comerç d’Alacant. Però el que semblava més empipat era el batlle d’Alacant, Luis Barcala, qui deia: “Algú del banc haurà d’explicar bé a què obeeix aquesta operació i quins interessos prevalen en aquests moments per sobre dels clients i de la plantilla del Sabadell.” Què hi té a veure la plantilla i els clients, senyor batlle?, dic jo.

Però la declaració que més gràcia em va fer va ser la de la portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, que va dir que el trasllat del domicili social del Banc Sabadell a Catalunya era una de les primeres conseqüències de “la negligència que ha tingut el Partit Popular”, encapçalat per Carlos Mazón, “en la gestió de la gota freda de València”. Què hi té a veure la gota freda, senyora Micó? Freda, freda…

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, en canvi, va afinar molt més el tret amb els seus comentaris. Va manifestar, a Fitur, a Madrid: “Inevitablement, aquesta operació és dins el context d’una situació de feblesa i d’una situació d’OPA que hi ha en aquest moment.” I va afegir: “Entenc que el Sabadell, o potser no ho entenc, però crec que és evident que s’ha decidit a fer algun gest a qui corresponga.” Raonament complicat, oi?

Sap que el suport de Madrid a l’operació és totalment negatiu, com no ha deixat de manifestar El govern espanyol des de bon començament. Sense anar més lluny, ahir, a Davos, en una entrevista a Bloomberg, el president Pedro Sánchez posava sobre la taula tot de qüestions que considera importants a l’hora de permetre o no la integració dels dos bancs, adreçant-se directament a la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC): “Hem de considerar diferents aspectes; com és sabut, a Espanya tenim un gran nombre de pimes, i, en aquest sentit, hem de considerar la importància de la cohesió social i la cohesió territorial.”

El ministre d’Economia, Comerç i Empresa espanyol, Carlos Cuerpo, era molt més explícit davant els micròfons d’Onda Cero: “Té molt sentit la tornada de Banc Sabadell a Catalunya, atès el procés de ‘normalització’ que s’ha produït en aquesta comunitat aquests anys, després de la crisi política pel procés el 2017. Jo ho interpreto, és clar, com una operació de sentit comú i també que animi les empreses que van prendre la decisió de sortir de Catalunya a prendre ara la decisió natural de tornar.” Recordem que ja ho han fet Aigües de Barcelona i Ciments Molins, però el Sabadell és la peça més grossa de l’Íbex i la més valuosa. I vet aquí el missatge clau de tot això, la “normalització del país”, una vegada el “perill independentista” diuen que ja no existeix –i tot gràcies al PSOE.

Segons aquest raonament, la política va fer fugir el Banc Sabadell i la política també el fa tornar. Si bé els colors que motiven l’un pas i l’altre són diferents. Però les finances sembla que no hi entenen, en colors. Cal recordar que va ser la primera gran empresa que va traslladar la seu fora de Catalunya, tan sols quatre dies després del referèndum del primer d’octubre de 2017. Llavors va justificar el moviment adduint la incertesa i per a garantir que quedaria cobert sota el paraigua del Banc Central Europeu en cas d’independència. Deien que volien protegir els interessos dels accionistes i dels seus clients. El fet és que el Banc Sabadell va ser la primera empresa de l’Íbex-35 que va traslladar la seu, afavorit pel decret del govern de Rajoy, que va facilitar l’anomenada “fuita d’empreses”, promoguda i atiada pel govern del PP a Madrid, per crear por i ansietat entre els ciutadans catalans, aparentant que tot s’enfonsava.

Fem memòria de la brutal campanya mediàtica sobre el nombre d’empreses que cada dia “se n’anaven” de Catalunya, amb grans titulars, als mitjans espanyols i catalans. No deien que eren tan sols les seus, que es traslladaven. Calia mostrar a tot l’estat la desbandada que hi havia a Catalunya per la por de l’independentisme. Un feix d’empreses es van prestar al joc i el Sabadell va ser de les primeres. Algunes amb una por real i algunes altres, amb mala fe i ganes de col·laborar entusiàsticament amb la posició de Madrid.

Bé, fins ara hem vist reaccions del País Valencià i Madrid. I a Catalunya, com s’ha vist? El president Illa, també a Fitur, aquest matí comentava que aquesta tornada confirma que “anem pel bon camí”. I afegia: “El bon camí és el camí del bon govern, el de l’estabilitat institucional i el de la seguretat jurídica.” Destacava també “el camí de la confiança, de mirar endavant i apostar pel futur com un dels motius que hauria fet possible el retorn de Sabadell a la seva ciutat natal”. És prou clara la intencionalitat, sense anomenar l’objectiu?

El diputat Gabriel Rufián tocava ahir el viu, quan qualificà simplement de “anecdòtic” el trasllat i considerava que, amb Salvador Illa com a president de la Generalitat, “al PSOE li convé de vendre una suposada normalitat”. Als antípodes hi havia el president del Foment, Josep Sánchez Llibre, que va insistir en el fet que era “una gran notícia per a Catalunya i per a l’economia catalana, que permetrà que la comunitat recuperi el lideratge econòmic al llarg de 2025”. No crec, sincerament, que n’hi hagi per a tant. El president de la PIMEC, Antoni Cañete, també ho veia com un fet positiu, però potser amb un gram menys d’exageració que el seu col·lega. Va assegurar que el retorn del banc “enfortirà el teixit empresarial i econòmic català i generarà noves oportunitats”.

I, com és lògic, els protagonistes de veritat, els accionistes del Sabadell, també hi han dit la seva. En un comunicat d’aquest matí, l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell diu: “La tornada a casa és oportuna, encertada i una clara declaració d’intencions. Es tracta d’un pas natural que reforça el compromís del Sabadell amb els seus orígens i amb el seu paper com a entitat financera de referència a tot Espanya. Com a entitat independent, té molt a aportar al conjunt del teixit productiu i a tota la societat en general. Com hem anat alertant des de fa temps, l’OPA no genera valor, el destrueix.” És molt clar què diuen i volen, però no sé si la seva retòrica és totalment fidel a la realitat. Ara, el president Oliu ho deu haver agraït.

I els altres grans protagonistes, els del BBVA, han dit allò que havien de dir: gairebé res. Ahir van mostrar respecte a la decisió del Banc Sabadell de retornar a Catalunya la seu social, però assegurant que no canviava res respecte de l’OPA llançada pel banc basc ni sobre les bondats de l’operació.

En definitiva, personalment em sembla una jugada de dues bandes en què el govern del PSOE fa un pas més en la campanya sobre la “normalització” de Catalunya, amb la tornada del banc, i el Sabadell s’assegura la posició favorable del govern espanyol en la seva independència, contra l’OPA del BBVA. Una posició que Sánchez pot fer valer davant la CNMC, insistint a recomanar més restriccions a l’operació, per exemple, atesa la singularitat del mercat financer que està en qüestió.

I, ara que acabo la Píndola, m’adono que pràcticament no he parlat de l’OPA financera, llevat del primer paràgraf. Potser perquè la part econòmica de la jugada d’ahir és molt menys important que no la política. Continua havent-hi analistes que creuen que l’OPA anirà endavant, però jo, humilment, penso que no, d’ençà del primer dia. I com més coses passen, més refermo l’opinió inicial. De debò algú pot pensar que el BBVA s’endurà un banc que ara diu que es torna a sentir molt català, en uns moments en què es tracta de vendre “normalitat” i “tranquil·litat” a Catalunya pel govern de Madrid? Jo, no. Tenen eines per a evitar l’operació de sobres…

El consell d’administració de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana SA (CACVSA), la nova societat mercantil de la radiotelevisió pública valenciana, ha proposat el periodista Vicente Ordaz, fins ara cap d’informatius de la Cope al País Valencià, com nou president de l’empresa pública.  À Punt.

La proposta d’Ordaz s’ha decidit per unanimitat. El nomenament serà aprovat previsiblement pel ple del Consell el dimarts 28, informa la radiotelevisió pública. Així s’ha acordat aquest avui a la tarda a la primera reunió de constitució de la corporació a les instal·lacions d’À Punt a Burjassot.

A aquesta cita han acudit els vuit membres que formen part del consell d’administració, que gestionarà directament À Punt durant els cinc anys vinents. Els consellers són Vicente Ordaz, Alfonso Gil, Pilar Caro, Rosalía Mayor, Mª José Arambul, Susana Pérez, Julio Utrilla i Gonzalo Romero.

Andorra va rebre 9.646.656 de visitants l’any passat, un 3% més que el 2023, segons dades publicades pel departament d’Estadística. Això és una xifra cent-onze vegades superior a la de residents. El mes de desembre el nombre de visitants va ser de 824.694 visitants, un 4,5% més que el mateix mes de l’any anterior.

L’increment de visitants s’ha traduït també en una pujada de l’entrada vehicles per les fronteres d’un 2,2%. Pel que fa als tipus d’allotjaments, 856.716 turistes van fer nit a hotels, gairebé 151.000 a habitatges d’amics o familiars, 117.882 a habitatges d’ús turístic i 95.650 a apartaments turístics.

A més, gairebé la meitat dels visitants han anat a Andorra a comprar, un 22,4% ho ha fet per a practicar esport i un 8,3% per passejar per la muntanya.

Una investigació amb participació del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) i del CREAF (Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals) ha identificat que el sud d’Europa és una de les regions que més triguen a recuperar-se dels incendis i les sequeres extremes. L’estudi constata tres factors clau que determinen la recuperació: la disponibilitat d’aigua, la radiació solar i l’alta biodiversitat. Segons els resultats, els boscos tenen més necessitat d’aigua després d’una sequera o un incendi, però la resiliència empitjora si la radiació solar és alta i hi ha poca varietat d’espècies. Per contra, l’alta biodiversitat en regions tropicals actua com a assegurança de vida i facilita que els ecosistemes es recuperin.

L’estudi, liderat pel professor de la Universitat de Utah (EUA) Meng Lui i publicat a ‘Nature Climate Change’, analitza dades satel·litàries de més de tres dècades a tot el món i conclou que els ecosistemes més vulnerables es troben a les regions més seques i àrides del planeta. A part del sud d’Europa, les regions amb més dificultat de recuperació són algunes zones de l’oest d’Amèrica del Nord, Euràsia central, Austràlia o Àfrica meridional. En concret, l’estudi ha analitzat dades del 1982 al 2018 recollides pel Global Land Surface Satellite. Són dades que permeten saber quanta llum absorbeixen les plantes, o de quina manera condicions com la temperatura i la humitat n’afecten el creixement. Els investigadors destaquen que això permet d’obtenir una imatge global detallada del creixement de la vegetació al planeta al llarg del temps. També han fet servir models d’aprenentatge automàtic per analitzar com canvia la sensibilitat de la vegetació a la falta d’aigua.

Un altre dels aspectes destacats pels responsables de la recerca és el paper de la biodiversitat per mitigar l’impacte de les sequeres i els incendis. “Les dades mostren que la biodiversitat és una assegurança de vida a les àrees humides i que, com més divers és un ecosistema, més resilient és”, afirma Meng Liu. Això podria ser perquè, en un ecosistema divers, hi ha molta varietat d’espècies i, durant períodes de sequera o després d’incendis, les més resistents són les que perduren, ajudant així que un ecosistema es recuperi.

En canvi, a les àrees més seques, amb menor biodiversitat, les plantes ja es troben a prop dels seus límits hídrics, cosa que les fa més vulnerables tant a la sequera com al foc. Aquestes regions també experimenten alta radiació solar, cosa que augmenta les temperatures i fa que l’aigua s’evapori més, “empitjorant els efectes d’aquestes pertorbacions”, comenta William Anderegg, investigador de la Universitat de Utah i coautor de l’estudi.

Segons els investigadors, els ecosistemes triguen normalment al voltant de quatre o cinc anys a recuperar-se d’una pertorbació, temps de marge suficient abans que passi la següent sequera o incendi. Tot i això, adverteixen que la creixent freqüència i intensitat d’aquests esdeveniments posa en risc aquesta capacitat i limita cada vegada més el temps disponible per regenerar-se, especialment a les zones més àrides del planeta.

El president dels Estats Units, Donald Trump, s’ha presentat al Fòrum Econòmic Mundial amb una agenda de desregulació i rebaixes fiscals, que ha anunciat com “la retallada d’impostos més gran en la història dels Estats Units”, tot assegurant que impulsarà el creixement econòmic i servirà per atraure la producció d’empreses al país, mentre que les que produeixin fora s’enfrontaran a aranzels.

Trump ha afegit que inclourà retallades d’impostos per als treballadors i als productors i fabricants del país. “El meu missatge a totes les empreses del món és molt simple. Vinguin a fabricar els seus productes als Estats Units i els aplicarem uns dels impostos més baixos de qualsevol nació de la Terra”, ha resumit Trump.

Així mateix, Trump ha anunciat la que ha presentat com la “major campanya de desregulació de la història”, cosa que transformarà el país en “el millor lloc a la Terra” per a crear llocs de treball, construir fàbriques o fer créixer una empresa. D’altra banda, ha presumit d’haver posat fi al “increïblement malbaratador” ‘Green New Deal’, a què s’ha referit com a ‘Green New Scam’ (la Nova Estafa Verda), incloent-hi les regulacions relacionades amb els vehicles elèctrics.

“Els Estats Units tenen la quantitat més gran de petroli i gas de qualsevol país del món, i l’utilitzarem”, ha promès, amb la idea que això reduirà el cost de béns i serveis, a més de convertir els Estats Units en una superpotència manufacturera i la capital mundial de la intel·ligència artificial i la criptografia.

Sobre això, a més de les decisions sobre energia a escala nacional, Trump ha anunciat que té intenció de demanar a l’Aràbia Saudita i a l’OPEP que redueixin el preu del petroli. “L’han de reduir”, ha afirmat.  A parer seu, si el preu baixés, no només s’aconseguiria que la guerra entre Rússia i Ucraïna acabés “immediatament”, sinó que ha indicat que, amb la baixada dels preus del petroli, exigirà que els tipus d’interès baixin immediatament.

El futbolista del Reial Madrid Vinicius Jr. ha ratificat davant la jutgessa que va patir insults racistes en el partit contra el Barça disputat la temporada passada a l’estadi de Montjuïc. A més, ha demanat que continuï la investigació judicial contra dos afeccionats del FC Barcelona.

Balde denuncia que ha rebut insults racistes a l’estadi del Getafe

Segons que han informat fonts judicials a l’agència Efe, ha comparegut breument i per videoconferència des del despatx del seu advocat a Madrid. En aquest procediment ja havien comparegut davant la jutgessa els dos afeccionats que els Mossos d’Esquadra van identificar com a autors dels crits.

La jutgessa, Carmen García, va oferir a Vinicius Jr. de personar-se com a perjudicat en la causa, que es va obrir arran de l’atestat que van confeccionar els Mossos d’Esquadra pels càntics i insults racistes proferits contra el futbolista l’octubre del 2023. Els enregistraments de les càmeres de l’estadi i la declaració d’un testimoni van permetre d’identificar com a autors a tres afeccionats del Barça, un d’ells menor d’edat que haurà de ser investigat en la jurisdicció corresponent. Els investigats van negar els fets.

A la causa també s’hi han personat la fiscalia de delictes d’odi de Barcelona, la lliga de futbol i el Reial Madrid, acusacions a les quals se suma també l’exercida pel mateix jugador.

Aquesta no és l’única causa penal oberta pels insults rebuts en el camp pel jugador madridista. El passat mes de juny, tres afeccionats del València van ser condemnats a vuit mesos de presó per un delicte contra la integritat moral amb agreujant d’odi pels insults racistes que van dirigir al futbolista el 21 de maig del 2023 al camp del Mestalla.

A càrrec de l'Eva González. Activitat recomanada per a infants d'1 a 3 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El senat francès ha aprovat el projecte de pressupost de l’estat pel 2025. Els comptes han rebut 217 vots a favor i 105 en contra. Els socialistes francesos hi han votat en contra. Ara, el projecte passarà per una comissió mixta, formada per set senadors i set diputats i, posteriorment, haurà de ser aprovat també per l’Assemblea francesa, que ja el va rebutjar en una ocasió.

De fet, aquest pressupost el va començar a elaborar l’ex-primer ministre Michel Barnier abans de la moció de censura que va derivar en la destitució. Ara, l’ha reprès François Bayrou.

Vox no s’ha sortit amb la seva i no ha aconseguit que investiguin l’advocat Gonzalo Boye per haver ajudat Carles Puigdemont a aparèixer a Barcelona i tornar a marxar a l’exili l’agost de l’any passat. El partit ultradretà va presentar una querella pels delictes d’omissió del deure a perseguir delictes, el d’encobriment, el de desobediència i denegació d’auxili a l’autoritat i el de prevaricació, que apuntaven contra els responsables de l’operatiu dels Mossos d’Esquadra, “qualsevol que, per comissió o omissió, hagués col·laborat a impedir-ne la detenció” i contra Boye. Finalment, però, la jutgessa d’instrucció Maria Antonia Coscolla ha dit que no hi ha base per a cursar la querella i l’ha arxivada.

Trapero veu una traïció que un mosso ajudés Puigdemont i l’aparta del seu lloc de feina

A la interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, la jutgessa recorda que les querelles només es poden dirigir contra persones concretes, de manera que no es pot acceptar una querella contra els responsables de l’operatiu dels Mossos o contra qualsevol persona que hagués col·laborat amb Puigdemont, massa genèrics per a complir el requisit legal. Tampoc no veu que hi hagi cap motiu per a investigar Boye, perquè el fet de ser o haver estat l’advocat de Puigdemont no es pot considerar una conducta delictiva.

“No hi ha ni una sola dada al procediment que permeti deduir que hi ha indicis que aquest lletrat participés en els fets que s’investiguen aquí”, diu la jutgessa. I continua: “No existeix ni una sola referència a la causa que apunti en aquesta direcció. En cap cas es pot afirmar indiciàriament i pretendre atribuir la condició d’investigat al Sr. Boye pel sol fet de ser o haver estat l’advocat del Sr. Puigdemont; i això, per si mateix, no permet afirmar sense més ni més que sigui penalment responsable com a partícip dels il·lícits descrits a la querella.” La jutgessa és molt contundent contra la pretensió d’investigar un advocat, i diu que és “manifestament improcedent” encausar algú pel fet que defensi “un investigat que fuig de l’acció de la justícia”. “Això ens portaria a l’absurd de poder encausar qualsevol lletrat o advocat que tingui un client que eludeixi el compliment d’una ordre judicial de recerca, captura o detenció”, conclou.

Més enllà d’aquesta rebregada, i que ja de per si seria prou per a desestimar la querella, la jutgessa repassa punt per punt per què tampoc no se li podria imputar cap dels delictes que Vox li atribueix. Del delicte d’omissió del deure a perseguir delictes, diu que no té sentit perquè és un delicte previst per a autoritats i funcionaris públics, i Boye és un ciutadà particular. Del delicte d’encobriment, diu que només es pot aplicar a un particular si el delicte a encobrir són uns en concret, entre els quals no figuren la desobediència i la malversació, pels quals el Suprem investiga Puigdemont. Passa el mateix amb els delictes de denegació d’auxili a l’autoritat i el de prevaricació administrativa, que només es pot aplicar als funcionaris o, en aquest segon, a les autoritats. En tot cas, Boye no és cap de les dues coses.

Per tot plegat, la jutgessa no admet a tràmit la querella de Vox i arxiva totes les diligències i actuacions.