En quatre anys i vuit mesos, 1,3 milions de persones –el 90% jueus– van ser assassinats al camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau. Situat al sud de l’actual Polònia, va ser un dels epicentres de l’horror que es va viure durant l’Holocaust. Charlotte Delbo, supervivent i membre de la resistència francesa, deia a Cap de nosaltres tornarà que Auschwitz va ser pitjor que l’infern. En una línia semblant, Primo Levi, jueu antifeixista i supervivent de l’Holocaust, s’expressava així: “Hi ha Auschwitz, per tant, no pot existir Déu.” Avui, 27 de gener, se celebren vuitanta anys de l’alliberament d’aquell camp de concentració i extermini per part de les tropes soviètiques. 

Sobre Auschwitz se n’ha escrit i debatut molt, però encara plana una pregunta sobre tots nosaltres: què en va quedar, de l’ésser humà, a Auschwitz? I, encara més: n’hem après alguna cosa? Joan Albert Vicens (Barcelona, 1960), que ha estat catedràtic de filosofia a secundària i professor de la Facultat de Filosofia a la Universitat Ramon Llull, acaba de publicar Humans a Auschwitz, un recull de quatre veus que, amb diferents punts de vista, proven de respondre aquestes preguntes. El seu objectiu no és reconstruir la veritat d’Auschwitz, sinó entendre com sobreviu la condició humana en una situació límit i extrema com aquella. Hi llegim els testimonis colpidors de Primo Levi, Robert Antelme i Etty Hillesum –presos en camps nazis; els dos primers, supervivents, i la tercera, assassinada a Auschwitz– i de Franz Stangl, comandant dels camps d’extermini de Sobibor i Treblinka. Les seves veus, que ens arriben mitjançant els seus escrits o, en el cas de Stangl, de l’entrevista que va concedir de la presó estant a la periodista Gita Sereny, demostren la doble cara de la vida: el bé i el mal, l’humà i l’inhumà, la força i la feblesa, la fe i la desesperació. I que, per damunt de tot, la humanitat s’entossudeix a resistir.

Mentre que preparàvem l’entrevista a Joan Albert Vicens per a parlar del seu llibre, van venir a participar en un col·loqui de VilaWeb dos subscriptors que, tot xerrant, van compartint-nos les històries dels seus familiars, que van ser deportats a camps de concentració nazis. La Teresa Sala i en Fèlix Arias són dos testimonis que ens acosten a la magnitud d’aquella desgràcia, i que constaten com és de viva la ferida de l’Holocaust, i com crema ara encara, vuitanta anys després. Les seves veus complementen el relat d’Humans a Auschwitz.

Dos testimonis catalans per a entendre l’Holocaust 

El pare de Fèlix Arias era jueu, encara que ho va amagar sovint. Era un escut que es va construir davant la discriminació que havia rebut històricament el seu poble i, en especial, davant el trauma sorgit de la història dels seus avis, assassinats a Auschwitz: David Zimmermann, nascut a París, i Elisa Zimmermann, nascuda a Cahul. A començament de la Segona Guerra Mundial, van aconseguir de viure amb una certa tranquil·litat a la capital francesa, però aviat tot es va complicar, perquè els mateixos francesos van començar a delatar els jueus. Va ser pels volts del 1942 que la parella es va separar definitivament. L’Elisa va ser enviada a un camp d’internament del nord-est de París, a la ciutat de Drancy; i en David a un de Tolosa. No es van tornar a veure mai més. Els van fer pujar a un tren i els van enviar cap a Auschwitz: ella, el 1942, i, ell, el 1944. Allí, hi van morir de seguida que van entrar. Eren grans, tenien 63 i 71 anys respectivament, i, per tant, van ser enviats directament a les càmeres de gas. 

Familia Arias Zimmermann, 1919-1920. A baix a la dreta, Elisa Zimmermann i David Zimmermann (fotografia cedida per Fèlix Arias, el seu besnét).

La sort d’en Joaquim Sala va ser diferent: el pare de Teresa Sala va ser un català republicà supervivent de Mathausen. Hi va entrar el 1940, a 25 anys, essent dels primers a ingressar en un camp de concentració: era el pres número 3172. Tres anys més tard, el van deportar a Ebensee, un camp annex a Mathausen de nova creació, on els nazis els obligaven a construir uns túnels immensos a les muntanyes, amb un clima i unes condicions terribles. Era un camp on van morir moltíssims catalans i espanyols republicans. Però, gairebé com un miracle, en Joaquim va aconseguir de mantenir-se amb vida durant tot aquell temps, fins el 5 de maig de 1945, quan el camp va ser finalment alliberat per l’exèrcit dels Estats Units. “El meu pare explicava que passava una fam horrible. Es va dedicar a treballar a la pedrera, els feien pujar pedres que pesaven molts quilos. Ell es va especialitzar a afilar i esmolar pedres, i, com que tothom en volia, el cobrien entre tots.” Teresa diu que el seu pare assegurava que havia salvat la vida perquè era baixet: “Tots els que van sobreviure eren curts de talla. Quan veien arribar un que era alt, sabien que no resistiria.” 

Joaquim Sala Prat amb l’equip d’hoquei L’Harmonia de Terrassa abans de la guerra del 36-39. Joaquim és al davant, estirat al terra (fotografia cedida per Teresa Sala, la seva filla). La persistència de la humanitat

“Quan a unes persones les sotmets a aquestes circumstàncies extremes, a un procés de deshumanització radical, què queda d’elles? Què queda de l’humà, a Auschwitz?”, es pregunta Vicens al llibre. El professor explica que el procés de deshumanització era ideat no tan sols per a les víctimes, sinó també per als botxins. El nazisme deshumanitzava les víctimes per poder-les eliminar amb menys mala consciència, tot reduint-les a la categoria d’animals, però els botxins havien de ser també deshumanitzats. De fet, Heinrich Himmler, cap dels SS, els demanava que fossin “sobrehumanament inhumans”. 

Fèlix Arias afirma que als seus besavis els van deshumanitzar completament, pel simple fet de ser jueus: “Tot racisme consisteix a deshumanitzar, a convertir en una cosa no humana a una persona, perquè pertany a un grup determinat”, explica. Al seu torn, Teresa recorda les paraules del seu pare: “Els porcs menjaven més bé que les persones.” Joaquim era espavilat i va empescar-se-les per guardar-se el menjar que els donaven als porcs, i així tenir més aliment per a sobreviure, que després repartia amb els seus companys. També el va ajudar el fet que hi havia un oficial que, a canvi que li netegés l’apartament, li donava una ració extra de menjar, que ell després també repartia. Anys després, Teresa recorda com alguns supervivents de Mathausen venien fins a la seva casa de Terrassa per a agrair al seu pare que els hagués alimentat: “Gràcies, ens vas salvar”, deien. Aquest comportament evidencia una reflexió que feia Primo Levi al seu pas per Auschwitz, i que Vicens plasma al llibre: “Hi ha algunes persones que salven la humanitat. En aquesta selva, en aquesta guerra de tots contra tots, algunes persones demostren que es pot ser d’una manera diferent.” 

De totes maneres, les reflexions de Robert Antelme, membre de la resistència francesa que va sobreviure als camps de concentració, ressalten un altre aspecte de l’obstinació humana: el fet de tenir un cos és també una prova de la humanitat. No cal un comportament heroic per a demostrar que mantenim la nostra essència humana en un context tan roí. Continuar respirant, fos com fos, ja era una victòria davant el nazisme: “Fins i tot les persones que estaven en les condicions més extremes, és a dir, que estaven ja pràcticament a les portes de la mort, i que s’esforçaven a resistir un dia més, en un esforç que era purament biològic, purament corporal, afirmaven així la seva vida humana i es negaven a acceptar la condemna que els nazis havien dictat contra ells”, explica Vicens.

En aquest sentit, la tesi del llibre vol ser esperançadora: “Sempre hi ha alguna cosa en la realitat humana que fa resistir la voluntat de destruir-la. Tu pots organitzar un camp d’extermini i eliminar cada dia milers de persones. Però fins i tot en aquest cas, l’ésser humà és indestructible.” I afegeix: “No pots agafar una persona i convertir-la en un no-ésser humà. El que destrueixes és un ésser humà fins al darrer moment. Per tant, no aconsegueixes mai l’objectiu de convertir un ésser humà en una altra cosa que no sigui un ésser humà. Fins i tot un mort és un ésser humà mort; i les SS l’hauran de treure del barracó, i s’hauran de sotmetre al seu cos, a la seva corporalitat.” 

Les cicatrius d’un infern com aquell, però, no s’obliden. “El pare s’anava a dormir tardíssim i es llevava a les 5.00. No podia dormir, tenia malsons constants. El dia de Nadal estava trist, s’esbravava si sortien certs temes de conversa. No li agradava parlar-ne, perquè ens intentava protegir. Estava traumatitzat, però el gran tresor que ens va donar és que va mantenir la dignitat”, recorda Teresa. Antifeixista convençut, Joaquim va escriure aquesta frase en un xalet dels Alps francesos, poc després de ser alliberat, mentre es recuperava del que havia patit durant cinc anys: “Qui confon tolerància i feblesa, confon també despotisme i força.” Una reflexió que, d’alguna manera, s’entronca amb el pensament de Levi i Antelme, també supervivents de l’Holocaust: “Tenien tots els motius per odiar. Els havien fet una gran mala passada, estaven davant de criminals extraordinaris; per tant, la resposta hauria de ser odiar-los. I, en canvi, no ho fan. I això prova la tesi de llibre: la humanitat resisteix”, diu Vicens. 

Material cedit per Teresa Sala.

“És impossible d’apagar aquesta flameta de llibertat, de capacitat de reconèixer l’altre, de no negar la humanitat de l’altre, fins i tot entre aquells que han passat per aquestes circumstàncies”, afegeix Vicens, tot recordant el pensament d’Hillesum: “Ella explica que, si nosaltres odiem l’alemany, si els tractem com a no-persones, els estem donant la raó. Perquè han muntat tota la seva empresa criminal sobre el pressupòsit que hi ha gent que són persones i hi ha d’altres que no ho són. I que les que no són persones mereixen ser odiades i eliminades. Si nosaltres simplement el que fem és canviar el punt de vista i dir que les no-persones són ells, que ells són uns bèsties, uns animals criminals, estem entrant en la seva mateixa lògica. Per tant, d’alguna manera, vèncer el nazisme suposa reconèixer que els nazis són humans”, destaca Vicens. 

“Pot tornar a passar”

Vicens fa una reflexió interessant: afirma que tots estem més a prop de semblar-nos a un oficial de les SS que no pas a ser víctimes en un camp de concentració. Perquè tots podem ser còmplices, d’una manera o una altra, de les empreses polítiques i agressives que porten la gent als camps de concentració. I es fixa en l’actualitat: diu que el que va passar, pot tornar a passar. I, de fet, creu que ja comença a passar. “Auschwitz no era simplement un camp de concentració, on arribava la gent i se l’eliminava, sinó que era un sistema polític, administratiu, econòmic, militar, cultural, molt complex, que començava per estigmatitzar grups sencers de persones, classificar-les en grups, alguns dels quals mereixien ser odiats, i eren catalogats com a enemics de la nació. Després eren estigmatitzats, marginats, exclosos, deportats i assassinats. El que ens hem de preguntar és: ara, en quina fase estem? Perquè comencem una altra vegada a catalogar persones com a perilloses socialment. Passa als Estats Units amb Trump. Si ets immigrant il·legal, ets un criminal, un violador, un assassí, un narcotraficant, un dement. I, per tant, sense discussió, has de ser deportat, perquè ets un enemic. Per tant, nosaltres estem fent aquest camí”, reflexiona.  

Vicens destaca una frase de Primo Levi: “Quan fas del ‘tot estranger és enemic’ la premissa d’un raonament, la conclusió sempre és Auschwitz”, i diu: “Potser avui no muntarem un camp d’extermini, però muntarem un camp de deportació. De fet, ja hem creat camps de deportació fora de la Unió Europea. Ho hem fet a Lesbos, a Turquia, on hem enviat milions de persones en unes condicions lamentables perquè es podreixin durant anys, perquè no els volíem aquí.”

Els supervivents deien que Auschwitz era una línia que no s’havia de traspassar mai més, però és part d’una memòria col·lectiva que sembla que té els anticossos afeblits: “La memòria no serveix simplement per a recordar el passat, sinó per a construir el futur. Els malalts d’Alzheimer no és que no tinguin records, és que no tenen plans, no tenen projectes. Els records són per tenir-los, evidentment, però l’important és utilitzar-los com a material de construcció del futur, per a elaborar projectes humans, acceptables, humanitzants. Si no és per això, la memòria no serveix per a res”, afirma Vicens. 

Per això no se’n refia d’aquells que celebren commoguts l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz mentre aplaudeixen la creació de camps de deportació a Turquia. “De què serveix la memòria en aquests casos?”, es pregunta. També aprofita per qüestionar el model relacional i social que impera avui dia, atiat per unes xarxes socials que, segons que opina, no ens fan cap bé: “Nosaltres ens posem a la pell de les víctimes, som capaços de fer aquest exercici d’empatia? Crec que no. Quan els altres t’arriben a través de pantalles, és molt difícil de posar-te en el seu lloc.”  

En Joaquim Sala, quan va tornar a viure a Catalunya, no es va sentir una víctima reconeguda. Tenia la sensació de ser un marginat, recorda la Teresa. Malauradament, l’exercici de reparació i el reconeixement de les víctimes del règim nazi va topar amb la dictadura franquista a casa nostra. Però Teresa té llàgrimes als ulls quan parla del seu pare, perquè recorda com va ser un bri d’esperança per a molts companys amb qui va compartir penúries al camp de concentració. I així, el seu testimoni, com el de tants altres, ha de servir no només per a recordar, sinó també per a reivindicar la lluita antifeixista i de resistència dels qui van plantar cara a un infern com aquell: “A casa, sabem detectar els feixistes. És l’ensenyament que ens ha quedat”, diu amb orgull. 

Pocs dies després de rebre el premi Nobel de Literatura, Albert Camus va escriure una carta breu i plena d’afecte i al seu mestre, Louis Germain: “Sense vós, sense la mà afectuosa que vós vau allargar al nen pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, no hauria passat res de tot això.” “Tot això” és, és clar, no només el premi Nobel, sinó tota la seua carrera literària, tota la seua vida d’home compromès i de combat. Estem acostumats a llegir i sentir històries de carreres reeixides que tenen com a origen la sensibilitat i la saviesa d’un mestre que va saber veure en un infant alguna cosa que, ben conreada, donaria fruits interessants. També coneixem casos en sentit contrari. La madre Ascensión, per exemple, quan jo feia sisè d’EGB, va convocar els meus pares a una reunió per dir-los que ja em podien traure de l’escola i posar-me a fer sabates perquè mai no arribaria a res més. Antoni Febrer, el meu professor de ciències a l’institut, m’empenyia a escriure contes amb les cèl·lules o la circulació de la sang com a protagonistes per a apujar una nota que curtejava, i Joan F. López Casasnovas no es cansava de dir-me que no m’aturés mai d’escriure.

En el cas d’Albert Camus, el professor Germain va fer mans i mànigues perquè el “noiet”, com li diu, entrés en el programa de beques, i aquest fill d’una família pobra entre els pobres, aquella mare sorda, aquella àvia menorquina, autoritària i analfabeta, aquella puntera metàl·lica a les botes per a impedir-li de jugar a futbol, la seua gran passió…, pogués continuar estudiant i li pogués succeir “tot això” tan extraordinari.

En una carta que el senyor Germain va escriure uns anys més tard a Camus, li explicava que si el pedagog vol fer bé la seua feina, no ha de negligir cap ocasió de conèixer els seus alumnes: “Una resposta, un gest, una actitud són altament reveladors.” Això fan els bons mestres quan poden ser-ho, quan els donen l’oportunitat de dedicar-se a l’ofici, a fixar-se en aquestes actituds altament reveladores dels alumnes.

Dissabte, a La Nit d’Escola Valenciana, el poeta Marc Granell, que va ser un dels guardonats, va fer un discurs carregat de profunditat i d’humanisme. Entre més coses va dir als mestres que en un món en marxa triomfal cap a l’abisme –aquesta expressió només pot ser obra d’un gran poeta–, no hi ha un ofici més imprescindible que el seu. “Sou l’esperança. Amb gent com vosaltres no podran amb nosaltres.” Hi havia molts mestres a la sala, centenars. La majoria, veterans, amb molts anys d’experiència, encara que també n’hi havia de joves. Uns i altres van entomar les paraules de Granell amb reverència i tot d’aplaudiments. L’agraïment de Marc Granell va alleugerir durant uns moments la feixuguesa d’una motxilla carregada amb destorbs pesants que potser no els toca de carregar íntegrament. Els mestres, els professors, viuen dies molt difícils; probablement, la tensió constant a què és sotmès el seu ofici i la manera com són tractats per les autoritats educatives fan que siguin els anys més durs d’ençà de fa dècades.

Em ressonen les paraules de Josep Chaqués quan ens explicava l’any passat com tants mestres de la seua generació van lluitar per posar en marxa un sistema educatiu democràtic, obert, nou, en català… Els ulls li lluïen quan contava com van implicar les famílies perquè sense la seua complicitat res d’allò no seria possible, i com gaudien fent-ho perquè sabien, com sabia el mestre de Camus, que havien de posar tot el que tenien i més a favor de les criatures que tenien a les aules.

I com va lluitar, de manera incansable, Marifé Arroyo per aprendre català per poder ensenyar a uns xiquets que li deien “bon dia”… I, com ells, tants i tants mestres anònims com els que hi havia dissabte a Benimodo o com els que ja no hi són.

La feixuguesa de la motxilla que ara traginen els professors té a veure amb el fet que el Consell els menysté i els assetja de manera sistemàtica. Els castiga amb qüestions organitzatives com ara el desori dels concursos generals de trasllats, la composició de les plantilles docents, la incertesa dels interins, la cobertura de vacants…

Després de la gota freda del 29 d’octubre, la conselleria d’Educació va deixar absolutament abandonats els mestres que veien, indefensos, com desenes d’escoles i instituts van ser arrasades pel fang i milers d’infants s’havien de quedar a casa dies i setmanes. Astorats, veien com passava el temps i ningú no feia res per intentar de tornar la normalitat als centres. I només amb les seues mans i les de les famílies van poder començar a netejar, bo i posant en risc, moltes vegades, la salut. El conseller Rovira es va permetre el luxe indecent d’assenyalar-los com a malfaeners quan es van negar a obrir els centres si no els en certificaven l’estat de seguretat i salubritat.

I mentre tot això succeïa, Rovira continuava passant la piconadora legislativa per accelerar, tant sí com no, el procediment per a fer aquesta consulta sobre l’elecció de la llengua base amb què amenaça el català d’ençà del primer dia de legislatura. En comptes de treballar perquè els mestres puguin fer la feina d’educar, en comptes de crear entorns favorables perquè les generacions més joves adquireixin eines per a entomar els desafiaments de tota mena amb què els amenaça el futur, Rovira causa un desori a la conselleria.

No s’han fet públiques les dates, no se sap ben bé com anirà tot, però la consulta es farà. Peti qui peti. Però això no és casual. Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana, deia dissabte: “Ens trobem davant d’una desorganització premeditada i deliberada per acabar d’arraconar la nostra llengua, minoritzada i necessitada de protecció i d’impuls per la recuperació del seu ús.” Després afegia que per a fer front a tot això cal fer reviscolar un moviment ciutadà crític. Les mestres que tenia al meu voltant a l’auditori de Benimodo feien que sí amb el cap. La sensació que vaig tenir és que van carregar les piles, en acabat van riure mentre es feien fotos amb els col·legues, amb els polítics assistents i amb antics companys de centre que ja s’han jubilat. No sé amb quin ànim aniran avui, dilluns, a les aules, si seran capaços, malgrat tots aquests entrebancs, d’observar amb atenció el capteniment dels seus alumnes. Si a aquella xica que es posa en un racó i les matemàtiques no li van bé, però sempre du un llibre de fantasia gòtica a la motxilla, la podran ajudar, allargant-li una mà afectuosa, com va fer el senyor Germain.

Craig Jackson Calhoun is an American sociologist considered one of the world’s leading authorities on nationalism, who is currently the University Professor of Social Sciences at Arizona State University. He served as the director of the London School of Economics from September 2012 to September 2016, when he became the first President of the Nicolas Berggruen Institute. Previously, he was the President of the Social Science Research Council and a professor at the Faculty of Social Sciences at New York University, where he also directed its Institute for Public Knowledge.
Calhoun is a strong advocate for applying social science to address issues of public concern and was in Barcelona last week, invited by the Fundació Josep Irla to deliver the inaugural lecture for the academic year, coinciding with Donald Trump’s inauguration as President of the United States.

–What does the election of Donald Trump tell us about the United States as a nation?
–The most important thing is that there had already been a degeneration of American democracy. The history of democracy is not just a formal system with a checklist: a free press, elections, and other elements. It’s a process, a movement of increasing popular rule and participation. The US started with very little democracy and it had a historical story of increasing democracy – that was partly true history and partly national myth. What has happened in the last 50 years is that the country has been divided in many ways. Americans have been divided. Inequality was partly organised regionally, so that whole communities were divided from each other, whole parts of the country. It wasn’t just spread everywhere as class, and it wasn’t experienced as class division because it was experienced as regional. So workers experienced deindustrialisation, but other people experienced an improvement in their living standards. And throughout this period, the liberal centrist Democrats and Republicans, both political classes, more or less ignored the people who felt displaced or harmed.

–Does this elite neglect explain Trump’s rise?
–Most elites continued to believe that the country was moving forward. But many others, especially non-elites, but also some of the elites, came to believe that America was broken, that it was damaged.

–So the answer is yes.
–Not just that: It is the level of inequality in the country and also the way it has been organised. And it’s the end of social mobility.

–The well-known theme we know here as the “social lift”.
–Throughout most of American history, a defining characteristic of the US was that if you were not well off, you could hope that your children would be better off. This started to falter in the 1970s and came to an end with the century. And then the financial crisis and other things make it worse, the pandemic makes it worse, and all of that prepares the way for the rise of the far right and the election of Trump.

–Do people really believe that Trump is a solution to this?
–Some people believe Trump has a solution, but many people, more people, believe the country is broken and they have been betrayed by the old elites. And so, even if they’re not sure Trump has a solution, they think: The country’s broken anyway; let’s give him a chance.

-But this is extremely dangerous.
– Extremely dangerous, yes. People think that since the system is broken, we need strong leadership. We need our country to have a sense that we need stronger leadership, and we need to be confronted with the weaknesses of the conventional political system. And Trump is one of the big beneficiaries of that.

-Does this mean that this election goes beyond the candidate, that we will have Trumpism for some time?
-He has already said that he would like to run for re-election, even though he cannot. But in any case, the challenge for the Trump right in the near future is to sort out the fact that on the one hand it has a lot of billionaire backers – let’s say the oligarchs of America – and on the other hand it has backers who are poorer people who are angry about corporate capitalism. They both support Trump because they’re angry at the same old leaders, but they now have different worldviews and agendas. The future will depend on whether they can find common ground.

-Musk vs. Bannon?
-Yes. Look at the fight between Elon Musk and Steve Bannon. Steve Bannon is part of the international far right, but that’s very different from Elon Musk, the billionaire from South Africa who leads U.S. technology companies. There’s a coalition, but a big gulf exists between them.

-The human factor complicates things; dealing with Elon Musk shouldn’t be easy.
-Should not be easy. No. And my best guess is that Elon Musk will not remain closely integrated. It is difficult to have two charismatic leaders at the same time.

-Does authoritarianism unite them? Take that image of Trump signing a bunch of executive orders – are those consistent with the Constitution or not…
–Absolutely crazy thing. Some of them that clashed with the constitutional order and that really were not… Will be in the courts for years. But this idea of Trump as somebody who says I want this, I’m going to get this no matter what the Constitution says, that’s not authoritarianism. So I would make a distinction between, if you will, personal power and more organized authority.

-Go ahead
–I think we have both. That’s not to say that we don’t have authoritarianism, but it’s the difference between the dictatorial power of the individual head of state and the existence of a somewhat authoritarian system. It’s a question. And that’s a question for Trump, because if he has been authoritarian in his first term, he hasn’t been a very effective authoritarian. He was too chaotic. He was not able to build the kind of staff that would carry out his authority. It depends on having a number of others. This time he may be much more organized and effective, in my view and in the view of other people, but it remains to be seen.

-Do you think there will be limits?
–He’s not going to be able to do whatever he wants; it’s a lot more complicated than that. That’s why I distinguished this from a more authoritarian regime. Inside the U.S. and outside, this complete unilateralism is going to be challenged. First of all, every one of these things is going to have a cost, and he doesn’t anticipate the cost. He can take the Panama Canal, but it’s not that easy: taking the Panama Canal is going to have major repercussions. It will cost economically, it will cost militarily. It will provoke China. It will create big problems with all Latin American countries… And that’s the price. I think his personal desire to rule by decree will ultimately be self-defeating for him, although it may do a lot in the short term.

-The problem is that, given the current state of affairs, an impulsive or uncontrolled action could trigger a war with unpredictable consequences in a world that seems far from stable.
-I agree. I think we have achieved a certain stabilization of the world in the past. Stabilization doesn’t mean perfection or anything like that, but stabilization of the world. And especially the stabilization of the great power relationships in this world. First during the Cold War, but then even after the Cold War, it was maintained as a world of nation-states with a strong belief in the idea of sovereign nation-states. Although it did not work perfectly or gain universal respect, it was generally possible to believe in the stabilization of that world. But now I think that world is dead. What will be the new regime? I’ll give you my answer, but I have no power, so it’s not a very important answer.

–I do care.
–The chaos of a world war is a possibility, but that’s an incredible level of destruction, and my guess is that the major powers who have the capacity to wage that war will refrain from doing so. So it will be a multilateral world. China is not going to be powerful enough to dominate. I don’t think China is going to be the new hegemonic power. China just doesn’t have the capacity to do that right now. Will there be three, will there be five, will there be ten big countries? How will it be structured? It will not be one country, one vote in the United Nations General Assembly, where the vote of Liechtenstein is the same as the vote of the People’s Republic of China. Of course, there may be some lip service to that, but it is a great power project. And there are already several potential superpowers. Brazil? Iran? India? Turkey?

–You are one of the world’s leading experts on nationalism, and you have always maintained that it is almost impossible to define what nationalism is, because it depends on each moment, each actor, and each circumstance. It is clear that the nationalism that is on the rise is the worst kind – the one that has historically been the most dangerous. Do you think there is still room for other types of nationalism in these circumstances?
—Great question. The places, including Catalonia, where the national project has been tied to significant ideas of social progress and trying to build a better country, are they just doomed? I hope not, and I don’t believe so. But what is the place? I think the place is first from a within and a focus on improving social conditions in countries. And to the extent that the nationalism is not just about aggression against other countries. It may be very hard but I think there has to also be a focus on building solidarity inside countries. And number two, I think that the nationalism of countries that are not contenders for hegemonic global power is important. There are countries that are not on that list of possible superpowers who may not be able to militarily rival those countries, but who can work to build their country. So I could assert that the most successful nationalists in recent years are Norwegians and Singaporeans, neither one of which had any agenda of global power. But they built effective internal relations, and they developed relatively clear strategic views of the world outside and how they would relate to it, play a role, benefit, and so forth.

–But in a world where brute force prevails, everything becomes much more complicated. At the event you held in Barcelona with the Fundació Irla, you said that your hopes are in Catalonia, in Barcelona. But you said this while sitting next to a Catalan political leader, Raül Romeva, who has been imprisoned by Spain for more than three years simply for defending his political ideas. Under these conditions, is there room for alternatives?
-Obviously, this is not good and it limits the chances for good realizations of Catalan visions. But it is instructive and clarifying.

–May I have a personal question at the end: Are you optimistic about your country?
–Less than I have been for most of my life. I am optimistic by nature, and I prefer to commit myself to hope. Hope is not quite the same as optimism. And I’m much less optimistic, but I still think it’s more likely that we will survive, that American democracy will survive the Trump disaster. But I am not confident.

The Washington Post · Amanda Coletta

Toronto, Canadà. Un ex-banquer central que ha arribat a ser comparat amb George Clooney, i que va guanyar-se elogis per haver redreçat el rumb de l’economia del Canadà durant la crisi financera del 2008. L’autora d’un boom de vendes de The New York Times que, de jove, va captar l’atenció dels espies del KGB. La primera dona a donar a llum mentre ocupava un càrrec al govern canadenc.

Aquests són tres dels candidats que opten a reemplaçar el primer ministre Justin Trudeau, que a començament d’aquest mes va cedir a la pressió dels seus companys i va anunciar que dimitirà una volta la seva formació, el Partit Liberal, en triï un successor.

El candidat que agafi el testimoni de Trudeau esdevindrà primer ministre del Canadà i encapçalarà els liberals en unes eleccions que s’han de fer l’octubre, però que poden arribar abans i tot.

Uns quants ministres de renom de l’executiu de Trudeau han optat per no presentar-se a les primàries, tot centrant-se a coordinar la resposta del govern a l’amenaça –comercial i política– que la tornada de Trump a la Casa Blanca implica per al Canadà.

Això és tot allò que us cal saber dels candidats amb més números per a substituir Trudeau.

Chrystia Freeland
Freeland, vella aliada de Trudeau, partí peres amb el primer ministre el mes passat (fotografia: EFE).

Chrystia Freeland, de cinquanta-sis anys, és una ex-periodista que va cobrir la caiguda de l’URSS i les seqüeles del col·lapse del règim soviètic. Nascuda a la província canadenca d’Alberta al si d’una família d’ascendència ucraïnesa, Freeland –que de jove va estudiar a Harvard i a Oxford– va cridar l’atenció del KGB durant els seus viatges a través Ucraïna durant els anys vuitanta. L’agència fins i tot li posà un nom en clau: Frida.

En el seu moment, el fitxatge de Freeland per al govern va ser vist com una victòria política significativa per a Trudeau. Freeland va despertar admiració a causa del seu rol com a ministra d’Afers Exteriors canadenca durant el difícil procés de renegociació de l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) en la primera legislatura de Trump.

Trudeau també va encarregar a Freeland la feina d’encapçalar la resposta del govern canadenc a la pandèmia, tot nomenant-la vice-primera ministra –una distinció que els primers ministres del país atorguen ocasionalment als membres més destacats dels seus governs respectius. Freeland, de fet, sovint ha estat anomenada “ministra de tot” per la premsa canadenca, en referència a l’abast de la responsabilitat i la influència que ha tingut al govern de Trudeau. La seva gestió com a ministra de finances, tanmateix, no ha estat exempta de detractors.

En un article d’opinió publicat el 1991 al diari Toronto Star, Freeland va escriure que estava “avergonyida i irada” per la política “vacil·lant” del Canadà envers Ucraïna. Unes quantes dècades més tard, Freeland exercí un rol fonamental en la reconfiguració d’aquesta política, tot empenyent els aliats occidentals a imposar sancions al banc central rus després de la invasió d’Ucraïna.

Trudeau destituí Freeland del càrrec de ministra de finances el mes passat, tot relegant-la a un rol de menys importància en el govern –una decisió a què Freeland respongué amb la dimissió. En una carta oberta que atià la revolta interna contra el primer ministre, Freeland manifestà desacord amb Trudeau en matèria de política fiscal, tot acusant-lo de no haver fet prou per a preparar el país per a l’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units.

En el vídeo en què anuncià la seva candidatura a les primàries liberals, Freeland es presentà com a “negociadora implacable”, tot posicionant-se com la persona més adient per a encapçalar l’estira-i-arronsa d’unes hipotètiques negociacions comercials amb Trump, que ha amenaçat d’imposar grans aranzels als productes canadencs.

“Donald Trump i els seus amics multimilionaris creuen que poden fer allò que vulguin amb nosaltres”, diu Freeland al vídeo. “Trump creu que estem en venda, que pot prendre allò que no és seu. No ho permetrem.”

Mark Carney
Juntament amb Freeland, Mark Carney és el candidat més ben posicionat a les primàries dels liberals (fotografia: EFE).

L’especulació sobre si Mark Carney podria entrar algun dia en la política liberal l’ha seguit durant més d’una dècada. Nascut en un petit poble de l’inhòspit nord-oest del Canadà, la seva carrera com a banquer d’inversió de Goldman Sachs l’ha dut a Nova York, Toronto i Tòquio.

Carney, antic governador del Banc del Canadà i el primer estranger a dirigir el Banc d’Anglaterra, va ser molt lloat per la seva gestió durant la crisi financera del 2008. No té experiència formal en la política, però mai no s’ha mossegat la llengua a l’hora d’expressar una opinió sobre qüestions polítiques: durant la seva etapa al Banc d’Anglaterra, per exemple, va advertir sobre les conseqüències negatives del Brexit per a l’economia britànica.

L’ex-banquer, de cinquanta-nou anys, exerceix ara com a enviat especial de l’ONU sobre acció climàtica. L’any passat també fou nomenat assessor econòmic especial dels liberals.

Tanmateix, durant la campanya de les primàries Carney ha intentat de fer-se passar per una persona aliena a la direcció del partit, tot criticant amb duresa la gestió econòmica del govern de Trudeau.

“Sé que no sóc l’únic liberal del Canadà que creu que el primer ministre i el seu equip han obviat els problemes econòmics d’aquest país massa sovint”, digué en l’acte de presentació de la seva campanya. “No em desviaré de l’objectiu”, prometé.

Karina Gould

Karina Gould, de trenta-set anys, és la candidata més jove de les primàries, i també la ministra més jove de la història del país. És la cap de la Cambra dels Comuns, cosa que la fa responsable les negociacions amb la cambra baixa del parlament.

Gould també ha estat la primera membre d’un govern canadenc a tenir un fill mentre era al càrrec. Abans del seu càrrec a la Cambra dels Comuns, Gould va servir com a ministra d’institucions democràtiques de Trudeau. S’ha presentat a si mateixa com a representant d’una “nova generació de dirigents” disposada a “defensar el país dels pinxos que ens amenacen”.

Pierre Poilievre

El guanyador de les primàries liberals serà el nou primer ministre canadenc, tot i que és altament probable que tingui un mandat ben curt.

Immediatament després de dimitir, Trudeau optà per suspendre el parlament fins el 24 de març, una decisió controvertida que dóna temps als liberals per a fer les seves primàries i, alhora, congela els intents de l’oposició per a sotmetre l’executiu a una moció de confiança.

Però l’oposició tindrà l’oportunitat de fer caure el govern no gaire més tard que comenci la nova sessió al parlament, cosa que desencadenaria noves eleccions i deixaria el successor de Trudeau amb una finestra temporal molt petita per a tancar l’escletxa de vint punts que separa als sondatges els liberals dels conservadors, encapçalats per Pierre Poilievre.

Els conservadors canadencs van triar Poilievre com a president l’any 2022, després de tres derrotes electorals consecutives. Poilievre, de quaranta-cinc anys, és un populista d’extrema dreta versat en les arts de les xarxes socials, que destaca per tenir un estil retòric pugilístic que aconseguí la fita d’omplir sales i atraure multituds durant les primàries conservadores.

Poilievre guanyà aquelles eleccions tot erigint-se en assot de les polítiques identitàries i el wokisme. Fa poc, Poilievre va ser entrevistat per Jordan Peterson, que s’autoproclama “professor contra la correcció política”.

Tot i carregar sovint contra l’establishment polític, Poilievre no ha fet carrera fora de la política professional. Una de les seves grans armes llancívoles contra els liberals és l’augment del cost de la vida, un greuge sovint sublimat en eslògans curts i memorables.

El 2013, l’agència de notícies The Canadian Press va descriure Poilievre com una figura semblant a Pete Campbell, personatge de la cèlebre sèrie televisiva Mad Men. “És la mena de persona que a tothom li agrada odiar: jove, conservador, ambiciós i fabulosament altiu.” La qüestió, ara, és si aquest estil particular aconseguirà convèncer l’electorat canadenc.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dimecres, 22 de gener. Una servidora ha d’anar amb tren fins a Sils, car m’ha fallat el xofer voluntari(sta) que m’havia de portar a Santa Coloma de Farners per fer-hi una xerrada als socis de l’Assemblea Nacional Catalana. A Rodalia de Catalunya donen dues opcions de tren des de l’Arc de Triomf de Barcelona: R1 a les 17.12 i les 17.42, amb transbord al Clot a R11 a les 17.25 i les 17.55, per a arribar, respectivament, a les 18.26 i les 18.49 a Sils. Com que la xerrada és a dos quarts de vuit, em decideixo per la primera opció.

Sóc a l’estació d’Arc de Triomf a les 16.50, hi van circulant trens per l’andana 1, direcció Manresa, Maçanet-Massanes, Blanes, vaig llegint les estacions de pas respectives a la pantalla, cap no anuncia Sils. Són les 17.15, veig que no arribaré a temps de fer cap transbord al Clot a les 17.25, pujo al primer R1 que hi passa, direcció Arenys. Baixo al Clot a les 17.20, pujo les escales d’enllaç entre andanes, arribo a la 2, on s’anuncien els trens que van cap a Portbou. A les 17.25, la pantalla anuncia que el tren va amb nou minuts de retard. Els bancs on seu la gent per anar amunt o avall són talment la sala d’espera de l’infern dels pobres. Passen els nou minuts anunciats, passen dos combois de la R2, i a la pantalla la R11 de Portbou, que hauria de portar-me a Sils, ha caigut al lloc sisè o setè i ja no sortirà a les 17.25, sinó a les 17.55. S’han menjat d’una mossegada la meva primera opció. Per tant, m’hauré d’esperar mitja hora a l’infern dels resignats de tota casta, color de pell, vestit o condició. La pobra gent. No hi ha remor, ni queixes, ni tensions: la vida quotidiana, la rutina diària hi regna. Si a algú li bull la sang, si està enquimerat, s’ho guarda al pap i mira el mòbil. Aviso els de Santa Coloma que arribaré mitja hora després del que teníem previst a l’estació de Sils. Recordo sengles viatges a Terrassa (destinació Matadepera) i Sabadell, en els Ferrocarrils de la Generalitat, amb idèntica missió que a Sils. No menys aiguabarreig (mare arrossegant nens amb accents de col·legi concertat, noia discutint pel mòbil amb el seu company de vida per acabar preguntant-li què voldrà per sopar), ni menys mixtura de races i vestits, però puntualitat britànica. Serà cosa del seny català o de l’atzar favorable.

Passen els minuts, la R11 puja uns quants rengles a la pantalla, i tornen a anunciar els nou minuts de rigor que falten perquè hi arribi. Però, de sobte, quan encara no havien passat dos minuts, hi fa l’entrada un comboi que porta el rètol il·luminat de Portbou a la màquina i he de precipitar-me a l’últim vagó per no perdre el tren. El vagó és ple de gent, cap seient lliure, passatgers i passatgeres asseguts a terra. Un ciclista plega la seva màquina de color verd poma, ell seu al peu de la porta, davant per davant d’una noia amb trena que només mira el mòbil i que, al llarg del recorregut, només alçarà el cap quan el tren s’aturi, s’obrin les portes, i els que entren o surten hagin d’evitar de trepitjar-la. Vora meu, un noi grassot està eixancarrat a terra i ocupa la meitat de l’espai que correspondria al meu cos virtual, amb què he de viatjar de costat fermament aferrat a la barra de sobre. A mig camí, una ànima caritativa mestissa s’aixecarà per oferir-me el seient, que no puc acceptar per raons morals i de respecte amb mi mateix. Una dona prima ens contempla amb vocació d’investigadora social o de mestretites; molt abans de Sils, ja estarà asseguda al peu de la porta oposada al ciclista i a la noia de la trena, traurà una llibreta d’apunts de la bossa, acabarà, capcota, passant-se les mans pel cap, i anirà menjant fruita seca d’una bosseta de plàstic. Hom també sembla tenir vocació d’investigador social o de mestretites.

Al cap d’una hora d’observació, de moviments rotatoris per a evitar torticolis i rampes, i de rumiar el contingut i el to de la xerrada a fer, arribem a Sils, passo a fregar de la dona asseguda al peu de la porta, evito dos gegantassos negres amb granotes verdes i trepitjo l’andana de Sils. Arribem a un quart de vuit a la biblioteca Joan Vinyoli, es dissol el grup de lectura arrecerat sota sengles cartells amb escrits cal·ligràfics de Vinyoli i Espriu (nascut a Santa Coloma de Farners), i tot transcorre i s’acaba de la manera més convenient.

Em porten de nou a Sils a tres quarts de nou i puc agafar el penúltim tren cap a l’Arc de Triomf a les 21.15, puntualíssim, netíssim, i sense rastre d’humanitat abandonada per la incúria dels poders públics espanyols.

Recordo l’admiració pels trens francesos de la meva joventut, els Intercity britànics dels anys vuitanta. I el desori a Praga, pel camí de Budapest, arran de la caiguda del mur de Berlín.

Si fem caure el mur espanyol dels trens, potser recuperarem un sentit de servei públic, s’acabarà el desori i no caldrà fer articles com aquest. Si és que Adif encara ens ha deixat res de profit…

La psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar (Molina de Segura, Múrcia, 1958) va detectar el fenomen en el seu consultori. Amb els anys, observava, cada vegada més perplexa, l’augment de la incapacitat dels seus pacients per a explicar-se, per dir d’on prové el seu malestar i elaborar un relat sobre ells mateixos, per intentar de relacionar els seus símptomes amb la seva biografia. Ho consultà amb més col·legues i tots havien experimentat allò mateix els darrers anys. Era una tendència creixent, paral·lela a l’omnipresència del món digital, com més va més important. Tenien paraules, sí, però havien perdut la capacitat d’usar-les elaborant un relat biogràfic. López Mondéjar estudia a fons aquest problema a Sin relato, premi Anagrama d’assaig 2024.

En l’assaig anterior, Invulnerables e invertebrados (Anagrama, 2022), ja havia desenvolupat el concepte “homes i dones buits”, éssers amb una gran manca de profunditat reflexiva causada pel sistema social i laboral que, com a solució, fomenta encara més l’anul·lació del pensament. Les plataformes i xarxes socials són la clau d’aquest procés de deshumanització. “L’absència sistemàtica i progressiva de la capacitat de traslladar al llenguatge les nostres experiències ens buida, precisament, d’aquestes experiències, ens uniformitza i ens converteix en analfabets afectius, en ciutadans acrítics i individualistes”, reflexiona l’autora.

Dit de manera gràfica: els algorismes et buiden per dins per col·locar-te els seus productes, siguin comercials, ideològics o d’entreteniment. Se substitueix el pensament i el coneixement individual pel consum d’informació sense contrastar. S’anul·la així el pensament crític, se simplifica el discurs, s’homogeneïtzen les masses i s’atrofia el pensament i la capacitat d’explicar-se autònomament.

D’aquesta manera es van formant persones sense subjectivitat o identitat pròpia. En conseqüència, més influïbles per propostes com les idees extremistes i populistes, religioses o polítiques, gihadistes o neofeixistes; les negacionistes (antivaccins, contra el canvi climàtic, etc.), o les teories conspiranoiques promogudes per les xarxes socials. Les idees de la Il·lustració han entrat en decadència a causa de l’expansió digital que, majoritàriament, actua al marge del coneixement i la raó. Fins i tot, observa ella, ha disminuït la nostra capacitat de conversar i, per tant, de pensar i d’imaginar.

D’observar la incapacitat dels seus pacients per a explicar-se, l’autora va passar a emprendre un intens i rigorós treball d’investigació cultural per a estudiar i definir l’abast del fenomen en la societat actual. Per això, la seva reflexió profunda i diversa poua en fonts de la filosofia, de la sociologia i de la psicoanàlisi. Dels temps de Walter Benjamin, als anys trenta, en què alguns pensadors com ell van començar a detectar aquest problema, aleshores incipient, fins als més joves analistes crítics del món digital, passant per Paul Ricœur, Hannah Arendt i Günther Anders. Amb constants referències a la literatura i al cinema, o als estereotips reals o ficticis de Kaspar Hauser, Madame Bovary i el Quixot.

Tots som mimètics com el Quixot, ve a dir l’autora, que imitava els herois de les novel·les de cavalleria, o com Emma Bovary, que es comportava com les heroïnes de les novel·les que llegia. “El problema –escriu Lola López– és qui són avui els nostres models, quins ideals mouen la societat de la informació; i crec que un, mal que ens pesi a molts, és la ignorància. Donald Trump és el paradigma d’aquest símptoma social, que fa uns quants anys vaig batejar amb el nom de ‘estultofília’ o ‘passió per la ignorància’.”

Dels pacients als grans pensadors

D’entrada, Lola López  fonamenta les bases del seu estudi en l’observació clínica personal, amb exemples de pacients seus o dels seus col·legues, a qui també interroga sovint sobre les qüestions que l’inquieten i, òbviament, en l’evolució científica de la psicologia i la psicoanàlisi en l’estudi de la ment i el caràcter dels individus. Però, a més, aquest assaig és molt ric en observacions reveladores i exemples extrets de la vida actual i de la cultura en totes les seves manifestacions (literatura, cinema, televisió…) com el marc en què es desenvolupen i transcorren les nostres vides.

Lola López Mondéjar Foto © Isabel Wagemann

La reflexió sociològica i històrica la porta també, per exemple, a aprofundir en les arrels del nazisme o el gihadisme i la capacitat que tenen d’aconseguir una adhesió cega, fanàtica i multitudinària. Però també, a provar de dibuixar el mapa del present social i cultural amb el foment de la ignorància i l’orgull per la incultura entre els joves, o de l’aviciadura i els capricis dels infants, un estadi que els pares, per pur narcisisme emocional, allarguen cada dia més; o el fenomen del gran mercat de llibres, cursets i mètodes diversos d’autoajuda i salut; o el fet, com més va més estès entre els joves, de parlar molt per no dir res, o no escoltar, no reflexionar, inventar personalitats virtuals que acaben essent per a ells més reals que la seva vida, imitar els influenciadors, youtubers i tiktokers, la precarietat laboral i d’habitatge, l’ecoansietat, la indefinició de gènere, el convenciment que, facin què facin, no canviarà res, etc.

Si l’individualisme neoliberal i el món digital ens allunyen d’allò que consideràvem la condició humana, som, per tant, avui, menys humans?, arriba a preguntar-se l’autora, que és molt severa i exigent en el seu diagnòstic.

L’obsolescència de l’home, segons Günther Anders

Un dels pensadors més citats a l’assaig és el filòsof jueu-alemany Günther Anders (1902-1992). Del seu llibre L’obsolescència de l’home II (1980), l’autora n’extreu una llarga cita inicial molt lluminosa, en què, en resum, diu que per a apagar qualsevol revolta la violència hitleriana ja és obsoleta. N’hi ha prou de crear un condicionament col·lectiu tan poderós que elimini de les ments la paraula “revolta”. “Un individu inculte té solament un horitzó de pensament limitat i, com més se’n limiti el pensament a preocupacions mediocres, menys pot rebel·lar-se. Per tant, hem d’aconseguir que l’accés al coneixement sigui cada vegada més difícil i elitista.”

Cal recórrer a la persuasió, no a la violència directa, diu Anders. La televisió difondrà espectacles emocionals i instintius en massa. La sexualitat passarà al primer pla com a tranquil·litzant social. Es fomentarà la lleugeresa; que l’eufòria de la publicitat esdevingui norma de la felicitat humana i model de llibertat. L’home massa haurà de ser tractat com un vedell, que cal vigilar, com el ramat. Tot allò que adormi la seva lucidesa és socialment bo. Tot allò que la desperti ha de ser ridiculitzat, sufocat, combatut. Qualsevol doctrina que desafiï el sistema ha de ser designada com a subversiva i terrorista, i els qui hi donen suport han de ser tractats com a tals.

Són paraules d’una clarividència profètica exemplar, com les del seu col·lega Walter Benjamin que, l’any 1933 a Experiència i pobresa, ja va detectar en els seus contemporanis l’atròfia narrativa: “Qui troba avui gent capaç de narrar com cal? Potser els moribunds diuen avui paraules perdurables que es transmeten com un anell de generació en generació?”

Dels grans relats a l’storytelling

Segons l’investigador francès Christian Salmon hi ha hagut tres grans crisis narratives lligades a la desproporció entre els mitjans humans i els instruments mecànics. A la Gran Guerra, a la Segona Guerra Mundial i, la tercera, d’ençà de la fi de la guerra freda fins a la universalització d’internet. Per aquest autor, els grans relats de la història que transmetien saviesa i experiència, d’Homer a Shakespeare, han estat substituïts pels storytelling (‘narradors d’històries’), que omplen la realitat de relats artificials, anecdòtics, que propicien l’enfrontament i fan perdre la confiança en el llenguatge.

Els storytelling han estat importants en les campanyes electorals de Reagan, Clinton, Sarkozy i Ségolène Royal. Després, amb l’expansió de les grans plataformes digitals, arriba l’era de l’enfrontament i l’ascens de Donald Trump. Es configura un nou concepte de veritat. Apareixen noves bombolles informatives que seleccionen (o inventen) la informació d’acord amb les opinions dels usuaris, sense contrastar res, que seria l’exercici mínim i imprescindible de rigor periodístic. La veritat i la mentida es confonen. La batalla de Twitter substitueix l’storytelling, les pulsions s’imposen sobre el diàleg, hi ha una absència de relat, gairebé un “fàstic per la paraula”.

L’informe del 2023 de Reporters sense Fronteres adverteix que es difuminen les fronteres entre la veritat i la mentida, allò que és real i allò que és artificial, els fets i les fake news, i això fa perilla el dret d’informació. Hi ha mentides difoses fins i tot per l’autoritat. L’autora cita l’exemple de la mentida que Hamàs havia decapitat quaranta criatures, confirmada per Joe Biden, que va arribar a afirmar haver-ne vist fotos, fins que la Casa Blanca va haver de desautoritzar-lo i negar la informació.

Una vegada més, és admirable la intel·ligent i precoç visió de futur de Günther Anders, que l’any 1959 escrivia: “Els aparells ens lleven la parla; per això ens transformem en menors d’edat i en subordinats.”

L’oblit de l’humà universal

La psicoanalista Lola López afirma que, com si fos l’exposició a un entorn traumàtic, l’espai digital produeix la fragmentació del món de la vida. Hi ha bombolles digitals pensades perquè els usuaris només consumeixin continguts que reafirmen els seus prejudicis i creences. Són comunitats tancades, que propicien la polarització del pensament, l’adhesió fanàtica i l’odi al contrari o, simplement, als que són fora de la bombolla.

Potser ja som ciborgs tecnològics

A més, com subratlla l’autora, cada vegada la precarietat laboral desdenya més les necessitats humanes universals de descans, sostre i transcendència. Els drets humans reculen. L’esclavatge, per exemple, encara vigent en països d’Àsia i Àfrica, ha tornat a Occident, amb contractes porqueria i falsos autònoms, com passa en empreses com Delivery o Globo. La lluita per a aconseguir condicions de treball i de vida més humanes ha disminuït a causa del liberalisme i la deriva identitària propiciada pel neoliberalisme. La solidaritat de classe es dilueix perquè es fragmenten les reivindicacions en col·lectius cada vegada més petits.

Som cíborgs tecnològics, híbrids humano-tecnològics. Combinem estratègies neuronals, corporals i tecnològiques. Els aparells ja són part del nostre cos. Perdre’ls és com una mutilació que ens causa angoixa perquè quan desapareixen també desapareix una part de la nostra memòria i de la nostra identitat. La condició digital ens modifica en profunditat i no precisament en la direcció prevista, conclou l’assaig.

Per l’autora, la qüestió seria, citant Freud: com podem construir sobre tanta incertesa planetària un temps en què “passat, present i futur siguin com les perles d’un collaret enfilat pel desig”?

Posar al centre la vulnerabilitat de l’humà

La revolució industrial, el capitalisme verd, la revolució digital i tecnològica s’han fet i es fan amb una absoluta improvisació, conclou l’autora; és a dir, sense tenir en compte els factors materials i personals que cal respectar per no malmetre la nostra fràgil condició humana. Cal tornar als conceptes de llibertat i dignitat humana, afirmen alguns pensadors.

Cal reivindicar el nostre caràcter d’éssers espirituals, dotats d’una consciència immaterial que les ciències naturals no arriben a explicar del tot, exposa. S’ha de revalorar l’empatia i la compassió, la fricció i el contacte entre individus i el retorn a la imaginació narrativa que anem perdent. Convé reivindicar les humanitats, avui marginades de l’educació general. Com afirmava el professor italià Nuccio Ordine, l’art i la literatura ensenyen a imaginar la situació d’uns altres éssers humans, a generar empatia i compassió. La democràcia, si manca empatia als ciutadans, engendrarà marginació i desigualtat.

Ara fa aproximadament un mes que Elon Musk va desencadenar una campanya furibunda contra el primer ministre britànic a propòsit d’allò que l’home més ric de la història de la humanitat presentava com una situació horripilant. Segons ell, el govern britànic i l’esquerra en general encobrien políticament la violació en massa de xiquetes a les mans de grups de paquistanesos –supose que tots ho deveu recordar. I els periodistes i la premsa en general, tots i sense distincions, n’érem còmplices, perquè no en parlàvem i amagàvem informació als nostres lectors i censuràvem. Tot era una enorme manipulació, com tantes i tantes vegades.

Doncs bé, ha passat tan sols un mes, trenta dies, d’aquella alarma i ara resulta que no en parla ningú ja.

No en parla Elon Musk, que té joguines noves i més divertides per a entretenir-se. Ni en parlen ja tots aquells altaveus de l’extrema dreta que van eixir com un sol home copant les xarxes socials per insultar-nos, als periodistes, mirant de presentar-nos com uns pervertits i interessats, disposats a fer qualsevol cosa per enganyar els ciutadans i viure de la rifeta i de les subvencions. I ja no en parla, evidentment i en conseqüència, aquella gent normal i corrent que, en molts casos de bona fe, es va alarmar moltíssim perquè es va arribar a creure que aquella barbaritat que li explicaven era certa.

La història concreta, la manipulació que es feia dels fets, ja la vam radiografiar. Jo vaig fer aquells dies aquesta Pissarreta, per exemple, en què explicava de quina manera més barroera Musk manipulava fets esdevinguts en el passat per atacar el primer ministre britànic i  per mirar de desacreditar el periodisme, una nosa evident per al seu projecte d’establir règims autoritaris a Europa.

En aquella Pissarreta explicava els fets constatables, manipulats per la campanya, però també denunciava aquesta tàctica de Musk, i en general de l’extrema dreta, que consisteix a causar angoixa, a partir de temes extrems, en bona part de la població. Angoixa física. Angoixa real. L’angoixa que ells després utilitzaran per trencar les nostres societats, esberlant tots els acords socials amb la intenció de confrontar-nos violentament entre nosaltres –ara encara d’una manera verbal, però, quan toque, d’una manera física també.

Recuperaré a continuació unes quantes frases a l’atzar i, sense fixar-me ni en qui en són els autors –no sabem ni tan sols si són persones reals, en molts casos. Però aquesta és una mostra petita de la classe de comentaris violents i de piulades ofensives que vam haver de veure proliferar ara fa un mes. I els recupere perquè crec que llegir-los en el silenci absolut que envolta avui aquella polèmica ja desapareguda és una gran lliçó. Tant per als qui els van escriure sense aturar-se a pensar ni un moment com per als qui els vam llegir.

“Aquesta barbaritat [milers de violacions i abusos sexuals] que els mitjans i polítics woke han amagat durant més de vint anys farà esclatar el Regne Unit.” “Al·lucino que cap mitjà no faci seguiment de les violacions a Regne Unit.” “800.000 denúncies per abusos sexuals (BBC) i aquí ens n’hem d’assabentar per Twitter. On són els periodistes?” “Els mitjans de la Corpo Catalana s’han proposat aconseguir el rècord mundial de temps sense dir res sobre el cas superbèstia de les violacions a menors del Regne Unit.” “Deixeu-me felicitar VilaWeb per la gran lliçó de periodisme que suposa no dir absolutament res sobre la violació sistemàtica i organitzada de 250.000 nenes durant 50 anys al Regne Unit.” “Els mitjans són menyspreables, hauríem de cremar les redaccions amb els periodistes dins.” “En comptes de publicar la notícia de milers de nenes violades al Regne Unit durant anys per paquistanesos, què fan? Uns ho menystenen i uns altres, com El País, acusen Musk.” “És la notícia més greu dels darrers anys a Europa i aquests gossos no saben fer res més que amagar-la.” “Hi ha una part de la població que us informeu a TV3 i RAC1 i teniu el cervell tan rentat que esgarrifa i tot.” “Els violadors en tenen la culpa, però i la culpa dels periodistes que censuren aquesta informació mentre avui milers i milers de nenes continuen essent violades? A la presó haurien d’anar tots.” “Deixarem que violen les nostres filles abans de prendre mesures contundents contra aquesta xusma i contra la premsa col·laboradora?”

El relat –he volgut refrescar la memòria del to que s’emprava per si de cas ja no ho recordàveu– se’ns presentava ara fa un mes amb un to apocalíptic, immediat i d’una urgència inajornable: semblava que el món s’havia d’acabar aquell mateix dia i que el Regne Unit esclataria. Hi havia qui parlava de milions de xiquetes violades, sense ni aturar-se a reflexionar sobre la barbaritat estatística que expressava.

Segons els manipuladors, tots havíem de deixar qualsevol tema que féssem per concentrar-nos a publicar i escampar la seua propaganda. Perquè si no ho publicàvem, si no els seguíem el joc, aleshores resulta que no era que professionalment haguéssem arribat a la conclusió que no tenia sentit ni importància, que no tenia trellat publicar-ho, sinó que de sobte resulta que ens havíem convertit tots, per art de màgia i d’avui per demà, en censors –aquesta brama que som uns censors és la nova moda ultra.

Però el temps passa implacablement i el fet, duríssim i impossible d’amagar avui, és que un mes després ningú no en parla. Literalment. Ningú no en diu res ja. I que tota aquesta gent que pretenia fer-nos creure que la manipulació de Musk era la notícia més important en dècades a Europa, aquells qui s’atrevien a acusar-nos de censura i manipulació perquè no els seguíem el ball, aquells qui s’atrevien a qüestionar des del seu partidisme polític la nostra professionalitat, resulta que un mes després s’han oblidat completament de la historieta. Desvergonyidament.

Al Regne Unit, per això, aquest cap de setmana ningú no s’hi ha referit. S’ha parlat d’una tempesta enorme a Irlanda, de l’expansió, polèmica, de l’aeroport de Heathrow, de tres o quatre assassinats i successos escabrosos i dels incidents en un partit entre el Manchester United i el Rangers. Ah!, i d’unes declaracions de Donald Trump de dissabte sobre el primer ministre Starmer –aquell que fa un mes era el dimoni amb banyes i cua, violador multicultural i woke globalista– de qui ha dit que “és una persona molt decent i fins ara ha fet una feina molt bona.”

Mentrestant, però –i aquesta és la mare dels ous–, Elon Musk, tot cofoi ell, participava en un acte electoral de l’AfD, el partit de l’extrema dreta alemanya –un partit que, diguem-ho tot, ha vist créixer aquest cap de setmana les mobilitzacions convocades pels partits democràtics que els impedeixen obertament de fer campanya amb les seues paradetes al carrer.

Alerta, doncs amb tot allò que llegiu.

Però alerta, sobretot, amb allò que us fan a molts i amb els monstres en què us volen convertir.

 

PS1. Divendres vaig tenir la sort d’entrevistar Craig Calhoun, un dels pensadors sobre el nacionalisme més reconeguts del món, que era a Barcelona convidat per la Fundació Irla. N’ha eixit aquesta entrevista: “Trump no podrà fer tot el que vulgui”.

PS2. Un terratrèmol a l’epicentre de la justícia espanyola. Dimecres, el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, s’asseurà al banc dels acusats per declarar davant un jutge. L’han encausat per un delicte de revelació de secrets. Ot Bou, en aquest article, trau l’entrellat d’aquest cas, que també té implicacions en la resolució de la llei d’amnistia.

PS3. Avui fa vuitanta anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau. Alba Tebar ha parlat amb el professor Joan Albert Vicens i amb dos familiars de persones que hi van ser mortes o detingudes, Teresa Sala i Fèlix Arias. Tots reflexionen sobre què hi va passar i l’impacte en la condició humana: “Auschwitz, 80 anys després: ‘Pot tornar a passar’”.

PS4. Comença el compte enrere per al desallotjament de Casa Orsola i Emma Granyer ha parlat amb un dels veïns, per escoltar el seu raonament: “Quan vaig arribar-hi, pensava que seria per sempre”.

PS5. Eva Bach (Manresa, Bages, 1963) és pedagoga, mestra i un dels pioners en la introducció de l’educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a casa nostra. Clara Ardévol ha parlat amb ella, en aquest article, arran de la publicació del seu llibre Disbarats emocionals: ja n’hi ha prou!

Aquesta setmana arriba a les llibreries l’obra Adeu, Martha, d’Ingke Brodersen (Comanegra), coincidint amb els 80 anys de l’alliberament del camp d’extermini nazi d’Auschwitz. L’assaig ressegueix els destins dels habitants d’un “edifici jueu”, per narrar els plans urbanístics de Hitler previs a les deportacions massives.

L’obra explica que entre totes les vergonyes de l’horror nazi, n’hi ha una que ha passat força desapercebuda: la “concentració” d’alemanys d’origen jueu en les anomenades Judenhäuser, abans de les deportacions massives. A Siegfried Kurt Jacob li van expropiar l’edifici que tenia al barri bavarès de Berlín per encaixonar-hi jueus provinents d’unes altres cases que el règim cedia a dit als seus protegits.

Molts anys després, passada la catàstrofe, la historiadora i editora Ingke Brodersen s’instal·la en un apartament al quart pis d’aquest mateix edifici sense saber res de les històries de la Martha, la Clara i la Bertha, que hi van viure un temps a la força abans de ser deportades a Theresienstadt, Treblinka i Auschwitz. Quan es va assabentar del que amagava el seu “edifici jueu”, l’autora va començar una investigació per recuperar les històries de totes tres i de la resta d’habitants del bloc. Narrant aquestes vides, pinta un fresc de l’assassina maquinària nacionalsocialista que colpeix i esgarrifa.

Llegiu un fragment d’Adeu, Martha, d’Ingke Brodersen (Comanegra).

L’editor Jordi Puig ens parla de l’obra i del que representa en el moment present:

“Aquest llibre cau, per una alineació de casualitats gens calculada, en una cruïlla d’efemèrides i actualitat que li donen més sentit encara. Primer, el vuitantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz; amb això n’hi hauria prou per atendre un dels llibres més importants que s’han escrit darrerament sobre la Xoà. Una ressenya del Frankfurter Allgemeine que la situava en aquest altar ens va posar en alerta sobre aquest assaig, que va sortir publicat originalment fa un parell d’anys i es va traduir al català abans que a cap altra llengua del món. Podríem dir que el llibre de Brodersen és la biografia d’un edifici durant els anys de màxima bogeria antisemita, que per extensió i de manera exemplar serveix d’història del nazisme i de la gestió de la culpa que van fer els alemanys després de la derrota de Hitler. A Comanegra treballem cada dia en un edifici marcat també per la persecució nazi (amb la prou sabuda connivència del feixisme espanyol). N’hem fet un llibre, evidentment. La història de la Fàbrica Lehmann ens vinculava indirectament a la història que explica Brodersen, i un cop vam llegir el llibre vam veure que, a banda de la profunda tasca d’investigació sobre un aspecte poc abordat de les maquinacions nacionalsocialistes, l’autora obre el focus i porta la reflexió a terrenys que ens representen: penso sobretot en l’al·lèrgia al racisme (l’autora estableix paral·lelismes interessants amb el seu treball de voluntària durant molts anys amb els refugiats del segle XXI) i la febre pels llibres (es fa evident que la professió de Brodersen ha estat sobretot la d’editora). La investigació és la pedra troncal del llibre, el seu diferencial, i aquests excursos li donen un relleu d’humanitat decisiu.

A Alemanya es troben en plena campanya electoral, i probablement en la campanya més bruta que han viscut en termes de memòria democràtica des de l’alliberament. L’Alemanya que havia despertat tanta enveja als catalans pel seu procés de reparació (un procés que Brodersen s’encarrega de deixar-nos clar que tampoc no va ser angèlic) i per la seva mà ferma contra la banalització o l’enaltiment del feixisme, aquesta Alemanya també trontolla. ‘Hitler era comunista’ i estira, que ve peix. Val a dir que nosaltres, vivint un cinquantè aniversari de la mort de Franco que es presenta tan llastimós i de tan baixa estofa, tenim marge per continuar sentint enveja dels alemanys; si més no pels de la generació i la corda de l’autora, que no es van voler empassar que l’arquitecte del Führer s’acabés venent com un ciutadà modèlic. Adeu, Martha ens fa rumiar més del que prevèiem sobre el nostre present, en definitiva.”
Jordi Puig, editor de Comanegra

Craig Jackson Calhoun és un sociòleg nord-americà considerat una de les màximes autoritats mundials en nacionalisme, que actualment és catedràtic de Ciències Socials a la Universitat Estatal d’Arizona. En català l’editorial Afers ha publicat dos dels seus llibres: Nacionalisme i Hans Kohn i la idea del nacionalisme.

Va exercir com a director de la London School of Economics del setembre del 2012 al setembre del 2016, quan es va convertir en el primer president de l’Institut Nicolas Berggruen. Abans havia estat president del Consell de Recerca en Ciències Socials i professor a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Nova York, on també va dirigir el seu Institut per al Coneixement Públic.

Calhoun és un ferm defensor de l’aplicació de les ciències socials per abordar qüestions d’interès públic i va ser a Barcelona la setmana passada, convidat per la Fundació Josep Irla, per impartir la lliçó inaugural del curs acadèmic 2024-2025 [vídeo], bo i coincidint amb la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units.

—Què ens diu l’elecció de Donald Trump sobre els Estats Units com a nació?
—La qüestió més important és que ja hi havia hagut una degeneració de la democràcia nord-americana. La història de la democràcia no és només un sistema formal amb una llista de requisits: una premsa lliure, eleccions i més elements. És un procés, un moviment cap a un govern popular i una participació com més va més grans. Els Estats Units van començar amb molt poca democràcia, però tenien una història d’augment progressiu de la democràcia, una història que era en part real i en part un mite nacional. Durant els darrers cinquanta anys, el país s’ha dividit de moltes maneres. La desigualtat s’ha organitzat parcialment per regions, de manera que comunitats senceres han estat separades entre si, parts senceres del país. No es va distribuir arreu com una divisió de classe i, per això, no es va experimentar com una divisió de classe, sinó com una divisió regional. Així, mentre molts treballadors van experimentar la desindustrialització, n’hi va haver que van veure com els millorava el nivell de vida. Durant aquest període, tant els demòcrates com els republicans, tots dos sectors polítics, van ignorar en gran manera les persones que se sentien desplaçades o perjudicades.

—Aquest menyspreu de les elits explica l’ascens de Trump?
—Moltes elits continuaven creient que el país avançava. Però molts altres, especialment no elits, tot i que també algunes elits, van arribar a creure que els Estats Units estaven trencats, que estaven danyats.

—Per tant, la resposta és sí?
—Però no és només això. És el grau de desigualtat del país i també la manera com s’ha organitzat. A més, és el final de la mobilitat social.

—El tema conegut aquí com “ascensor social”.
—Durant la major part de la història nord-americana, una característica definidora dels Estats Units era que, si no tenies una bona situació econòmica, podies tenir l’esperança que els teus fills estarien millor. Això va començar a trontollar als anys 70 i es va consolidar el segle XXI. Després, la crisi financera i més esdeveniments ho van empitjorar, la pandèmia ho va empitjorar tot més encara, i tot això va preparar el camí per a l’ascens de l’extrema dreta i l’elecció de Trump.

—La gent realment creu que Trump és la solució?
—Algunes persones creuen que Trump té una solució, però moltes més creuen que el país està trencat i que han estat traïdes per les antigues elits. Per tant, fins i tot si no estan segurs que Trump tingui una solució, pensen: el país ja està trencat, almenys li donarem una oportunitat.

—Però això és extremadament perillós.
—Sí, extremadament perillós. La gent creu que, com que el sistema està trencat, necessitem un lideratge fort i cal que afrontem les debilitats del sistema polític convencional. Trump n’és un dels grans beneficiaris.

—Voleu dir, doncs, que aquestes eleccions van més enllà del candidat, que tindrem trumpisme durant un temps?
—Ell ja ha dit que li agradaria presentar-se a la reelecció, encara que no pugui. Però, en qualsevol cas, el desafiament per a la dreta trumpista en el futur immediat serà resoldre el fet que, d’una banda, té molts suports de multimilionaris –podríem dir, dels oligarques dels Estats Units–, i, d’una altra banda, té partidaris pobres, que estan emprenyats bàsicament amb el capitalisme corporatiu. Tots dos grups donen suport a Trump perquè estan irats amb els mateixos antics dirigents, però tenen visions del món i agendes diferents. El futur dependrà de si poden trobar un terreny comú.

—Musk contra Bannon?
—Sí. Mireu la disputa entre Elon Musk i Steve Bannon. Steve Bannon és part de l’extrema dreta internacional, i és molt diferent d’Elon Musk, el multimilionari de Sud-àfrica que dirigeix empreses tecnològiques nord-americanes. Hi ha una coalició, on ara són tots, però també hi ha una gran escletxa entre ells.

—I el factor humà ho complica encara més; tractar amb Elon Musk no deu ser fàcil.
—No ha de ser fàcil, no. I la meuva millor conjectura és que Elon Musk no romandrà molt integrat en el cercle de poder. És difícil tenir dos personatges carismàtics alhora.

—Els uneix l’autoritarisme? Penseu en aquella imatge de Trump signant un munt d’ordres executives: són consistents amb la Constitució o no?
—És una cosa del tot esbojarrada. Algunes d’aquestes ordres xocaven amb l’ordre constitucional i realment no ho eren… Estaran als tribunals durant anys. Però aquesta idea de Trump com algú que diu: “Jo vull això i ho aconseguiré, no importa què digui la Constitució”, cal no confondre-la amb l’existència d’un estat autoritari. Jo faria una distinció entre, diguem-ne, el poder personal i una autoritat més organitzada.

—Continueu.
—No dic que no tinguem autoritarisme, però hi ha una diferència entre el poder dictatorial del cap d’estat individual i l’existència d’un sistema autoritari. Trump, si ha estat autoritari en el seu primer mandat, no ha estat un autoritari gaire efectiu. Era massa caòtic. No va ser capaç de construir l’equip necessari per a consolidar la seva autoritat. Això depèn de tenir un cert nombre de persones més. Aquesta vegada podria ser molt més organitzat i efectiu, en la meva opinió i en la de més persones, però caldrà veure-ho.

—Vós creieu que toparà amb límits?
—Trump no podrà fer tot el que vulgui; és molt més complicat que això. Per això distingeixo la seva presidència d’un règim autoritari. Dins i fora dels Estats Units, aquest unilateralisme de Trump serà desafiat. Cadascuna d’aquestes accions que ell pretén de fer té un cost, i ell no n’anticipa el cost. Pot prendre el canal de Panamà, però no és fàcil: prendre el canal de Panamà tindrà grans repercussions. Costarà econòmicament, costarà militarment. Provocarà la Xina. Crearà grans problemes amb tots els països llatinoamericans… I aquest és el preu a pagar. Crec que el seu desig personal de governar per decret acabarà essent contraproduent per a ell, encara que pugui fer-ho molt a curt termini.

—El problema és que, donades les circumstàncies actuals, una acció impulsiva o incontrolada podria desencadenar una guerra amb conseqüències imprevisibles en un món que sembla lluny d’estar estabilitzat.
—Hi estic d’acord. Crec que en el passat vam aconseguir una certa estabilització del món. L’estabilització no significa perfecció o res de semblant, però hi havia una estabilització del món. I especialment de les relacions de les grans potències en aquest món. Primer, durant la Guerra Freda, però després, fins i tot després d’aquesta, es va mantenir un món d’estats sobirans amb una forta creença en la idea dels estats sobirans. Tot i que no va funcionar perfectament ni va guanyar el respecte universal, era, en general, possible de creure en l’estabilització d’aquest món. Però ara crec que aquest món nascut de la Segona Guerra Mundial és mort. Quin serà el nou règim? Us donaré la meva resposta, però jo no tinc cap poder, per tant, no és una resposta gaire important.

—A mi m’importa.
—El caos que implicaria una guerra mundial és una possibilitat, però comportaria un grau de destrucció increïble, i la meva suposició és que les grans potències que tenen la capacitat per a fer aquesta guerra se n’abstindran. Per tant, crec que anem cap a un món multilateral. La Xina no serà prou poderosa per a dominar. No crec que la Xina sigui la nova potència hegemònica. La Xina no té la capacitat de ser-ho ara mateix. Hi haurà tres grans potències, cinc o deu? Com serà estructurat aquest nou sistema? Segurament no serà un país, un vot a l’Assemblea General de les Nacions Unides, on el vot de Liechtenstein valgui el mateix que el de la República Popular de la Xina. És clar que es farà alguna menció a això, però bàsicament serà un projecte de grans potències. I ja hi ha possibles superpotències a l’horitzó: el Brasil? L’Iran? L’Índia? Turquia?

—Sou una de les màximes autoritats mundials en nacionalisme i sempre heu dit que és gairebé impossible definir què és el nacionalisme, perquè depèn de cada moment, cada actor i cada circumstància. És evident que el nacionalisme que està en auge és n’és el pitjor: el que ha estat històricament més perillós. Creieu que encara hi ha lloc per a uns altres nacionalismes en aquestes circumstàncies?
—Gran pregunta. Aquells llocs, incloent-hi Catalunya, on el projecte nacional s’ha vinculat a idees significatives de progrés social i a intentar construir un país millor, estan condemnats? Espero que no, i no ho crec. Crec que aquests nacionalismes hauran de posar el focus a millorar les condicions socials dels seus països. Pot ser molt difícil, però crec que cal posar el focus en la solidaritat interna dels països. I, en segon lloc, crec que el nacionalisme de països que no són contendents per al poder global hegemònic serà important. Hi ha països que no estan en aquesta llista de possibles superpotències, que potser no poden rivalitzar-hi militarment, però que poden treballar per construir el seu país. Mireu: els nacionalistes més reeixits dels darrers anys són els noruecs i els singapuresos, cap dels quals no té cap agenda de poder global. Però han construït relacions internes efectives i han desenvolupat visions estratègiques clares sobre el món exterior i sobre com s’hi relacionen, quin paper han de jugar, quin profit en poden treure…

—Però en un món on prevaldrà la força bruta, tot es complica molt més. En l’acte a la Fundació Irla vau dir que les vostres esperances són a Catalunya, a Barcelona. Però ho vau dir assegut al costat d’un polític català, Raül Romeva, que ha estat empresonat per Espanya durant més de tres anys simplement per haver defensat les seves idees polítiques. En aquestes condicions, hi ha lloc per a alternatives nacionalistes democràtiques?
—Òbviament, això no és bo i limita les possibilitats d’aconseguir les aspiracions catalanes. Però també és instructiu i aclaridor.

—Puc fer-vos una pregunta personal per acabar? Sou optimista sobre el vostre país?
—Menys que durant la major part de la meva vida. Sóc optimista per naturalesa i prefereixo comprometre’m amb l’esperança. L’esperança no és exactament el mateix que l’optimisme. I ara sóc molt menys optimista, però encara crec que és més probable que sobrevisquem, que la democràcia nord-americana sobrevisqui al desastre de Trump. Però no n’estic segur.

 

IN ENGLISH: Craig Calhoun: “Donald Trump won’t be able to do whatever he wants”

Eva Bach (Manresa, 1963) és pedagoga, mestra i una de les pioneres en la introducció de l’educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a casa nostra. Després de tota una carrera dedicada a divulgar i formar sobre el tema, ara publica Disbarats emocionals: ja n’hi ha prou! (Plataforma Editorial), un llibre en què alerta que som en un moment delicat quant a la divulgació sobre salut mental, emocions i psicologia. Diu que, en part, és per les xarxes socials, però que no en són l’única causa ni l’únic altaveu. Assenyala unes quantes maneres errònies de fer aquesta divulgació i, alhora, desmenteix mites i cantarelles d’autoajuda que estem cansats de sentir. Parlem de tot plegat amb ella i acabem l’entrevista amb una qüestió relacionada que darrerament ha aixecat força polseguera: l’educació emocional a les escoles.

—Som en un moment en què es parla més que mai d’emocions, però alhora s’ha registrat un gran augment dels problemes de salut mental. Com ho valoreu?
—L’adjectiu “emocional” és a tot arreu. Se’n parla molt, però amb una visió tan simple, distorsionada, restringida i a vegades plena de confusions i disbarats, que és normal que els problemes incrementin, sense oblidar que han augmentat a partir de la pandèmia, que va fer emergir coses que en la vida normal podíem mantenir a ratlla. Pel que fa als joves, hi ha hagut una mancança a l’hora d’ajudar-los a situar de manera saludable tot això.

“L'adjectiu 'emocional' és a tot arreu”

—Parlar-ne tant sembla positiu, però pot ser que hagi perjudicat d’alguna manera?
—El tema ha esclatat enmig d’un caos en què es poden dir coses que són errònies. Les xarxes ho posen fàcil. No dic que en siguin la causa, però sí que ho amplifiquen. Qualsevol pot parlar d’educació emocional sense titulació ni expertesa. És com si en una autoescola els professors no tinguessin el carnet, no coneguessin el codi de circulació i fessin les classes amb vídeos de TikTok. Que et diguessin “gas a fons sempre!”, “conduir és només qüestió d’actitud”, “vés per les carreteres de la vida i, encara que vinguin revolts, no t’aturis”. Aquests missatges i actituds els podem trobar a les xarxes.

—També una divulgació ben feta.
—Sí. Es barregen les males pràctiques i les bones i no sabem a qui fer cas. No abordarem bé certs problemes si diem coses com ara “per canviar una emoció has de posar-hi la seva contrària”. No pots dir a un deprimit que rigui, això no té cap base!

—Repasseu dotze maneres completament desencaminades de divulgar sobre les emocions. Quines en destacaríeu?
—Per exemple, parlar-ne només del punt de vista de la prevenció. Si només ens centrem en la prevenció, perdem el potencial humanitzador, de resiliència, d’empatia, d’assertivitat, que podem trobar quan hem fet el procés de transformació cap a les emocions lúcides, aquelles en què ja hi ha hagut una elaboració per part de la persona, un procés d’aprenentatge a partir d’allò que sent, que a vegades és primari i impulsiu. No hem de fer prevenció i prou, també proacció i provenció.

—Critiqueu també la filosofia Mr. Wonderful.
—Aquesta idea que, si no estem bé emocionalment, és perquè no sabem mirar les coses bé. Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, no li soluciones el problema, la culpes i, a més, ets cruel, desatens un malestar que té, d’alguna manera la deixes sola i li dius que ha d’espavilar-se.

“Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, desatens un malestar que té”

—Una altra metodologia equivocada és la del fast food.
—Volem receptes ràpides, que ens cuinin des de fora la solució als problemes emocionals, però necessiten cocció lenta, interna i personalitzada. No hi ha lleis per a tothom. Volem que ens ho solucionin ràpidament i, si no, una pastilla. El consum creix de manera alarmant…

—Entre totes les metodologies errònies, assenyaleu sobretot la de l’influenciador.
—És un aparador que aglutina el pitjor de totes. És una xerrameca incessant, un circ interminable, sovint amb una exacerbació del jo, com diu José Ramón Ubieto. També s’hi poden trobar continguts bons, però moltes vegades és pura autopromoció i exhibicionisme. Tenim la sensació que hem de penjar coses cada dia perquè els nostres seguidors ens necessiten. No devem ser nosaltres, els qui necessitem els seguidors? Això substitueix la reflexió pausada, la lectura i la formació presencial. Escoles que abans organitzaven formacions per a famílies ara ja no les fan perquè no hi van…

—A les xarxes es barregen influenciadors que parlen d’emocions sense ser psicòlegs i que sovint comparteixen amb detall els seus problemes personals amb altres perfils, com ara, els de psicòlegs que divulguen sobre la seva feina. Com separem el gra de la palla?
—Cal rigorositat i fonament. Tornant a la metàfora de l’autoescola, és com si el professor sense carnet et parlés dels accidents que ha tingut i com l’han fet més savi en la conducció sense la necessitat d’aprendre a conduir. Aquí hi ha un perill, i per això estaria bé fixar-nos en la trajectòria i la titulació de la persona, o si cita autors de diferents àmbits i corrents.

—Al llibre esmenteu l’emotional washing. Què és?
—És com el greenwashing, la rentada de cara que es fa amb l’ecologisme, però amb les emocions. Em trobo gent que em diu “fa molt que fem educació emocional”, “tenim en compte la intel·ligència emocional”, i després responen molestos, ofesos o amb ràbia quan els contradiuen. Hi ha empreses que diuen que són responsables amb les emocions i l’única cosa que fan és una xerrada puntual. O potser fan un taller en què la gent es despulla emocionalment i després això es fa servir per fer xantatges.

“L''emotional washing' és com el 'greenwashing', la rentada de cara que es fa amb l'ecologisme, però amb les emocions”

—També desmentiu uns quants discursos sobre les emocions. Per exemple: “Totes les emocions són fruit de pensaments. Canvia la manera de pensar i canviaràs què sents”.
—La visió cognitiva i racionalista de “canvia el pensament i canviaràs l’emoció” a vegades funciona, però, igual que les emocions, la raó pot ser lúcida o pot desvariejar. Moltes vegades, primer és l’emoció i després el pensament. Els nadons experimenten emocions abans de poder raonar. Jean Liedloff diu que allò que l’infant sent quan encara no és capaç de pensar influirà decisivament en les coses que pensi quan en sigui capaç. Les experiències primerenques, els primers vincles i l’atenció, deixen una empremta. A vegades és d’autoestima i resiliència i a vegades són ferides. Després farem coses per a protegir aquestes ferides que tenim, però de manera inconscient. Com que no tenim la capacitat de raonar, això es grava de manera no verbal.

—Heu estat una de les pioneres de l’educació emocional al país. Aquest tema s’ha introduït bé a les escoles?
—N’hi ha que ho fan bé i n’hi ha que no. Les que ho fan bé són aquestes en què el responsable d’introduir-ho ha fet un procés personal. Jo vaig sortir de l’escola el 1994, precisament, perquè vaig voler fer aquest procés. Vaig detectar una sèrie de mancances a conseqüència de les mancances adultes. Hi ha problemes que són els naturals de cada etapa psicoevolutiva; són normals i ineludibles, fins i tot necessaris. Però també hi ha problemes que són resultat de la manca de capacitat adulta per donar respostes als problemes naturals del creixement. Llavors es cronifiquen.

—Imaginem-nos una aula qualsevol. Quin podria ser un d’aquests problemes?
—Imaginem-nos una criatura que fa qualsevol cosa inapropiada o disfuncional. En comptes de tenir en compte que està aprenent, que no ho sap, que no ha pogut desenvolupar formes adequades d’expressar allò que vol, li posem una etiqueta, ens enfadem, ferim la seva autoestima, la invalidem, la desacreditem, comencem una confrontació… Aquesta mena de sortides de to les veia sovint en companys mestres. Això ens impedia de veure les necessitats de l’alumne i que pogués confiar en nosaltres per acompanyar-lo. Són problemes que continuen.

—Alguns mestres us contestarien que són professors, no pas psicòlegs.
—És evident que no ho som, a l’aula no hem de fer teràpia ni psicologia personalitzada. No et correspon fer teràpia a l’infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva. Això implica intentar connectar amb allò que et transmet. Quan l’educació emocional es fa bé és perquè, a banda d’una formació específica, hi ha també un procés personal de creixement i aprenentatge sostingut en el temps. L’educació emocional no és tant qüestió de currículums o programes com d’actituds i estils de comunicació i relació. Si en la relació hi ha un vincle sa, fas educació emocional encara que no facis cap activitat específica.

“Com a mestre no et correspon fer teràpia a l'infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva”

—Estaríeu en contra d’una educació emocional més “curricular”, d’espais en què específicament es parli del tema?
—No hi estic en contra perquè hi ha programes ben dissenyats, però si falla la part relacional, la nostra actitud, no funcionarà. L’empatia no es desenvolupa amb programes sobre empatia. Sobretot, si els fan persones no empàtiques en contextos no empàtics. En canvi, una persona empàtica, encara que no t’organitzi cap activitat concreta, et farà una bona transmissió emocional.

—S’apliquen alguns mètodes que no funcionen.
—Sí. Imagina’t que quan arribes a casa cada dia has de respondre com et sents i il·lustrar-ho amb una emoticona. Hem passat de preguntar “què has fet a l’escola?” a preguntar “com t’has sentit avui?” Però és el mateix! Es converteix en una rutina, no diu res. La qüestió important és que estiguis alerta per captar coses i poder parlar-ne amb l’infant, que sàpiga que hi ets. Educació emocional no és preguntar-li cada dia com se sent. Això és un martiri i una intromissió.

—Hi ha veus molt crítiques amb l’educació emocional amb uns quants arguments: que no hi ha prou recursos per a estar pendent d’això, que fan que els infants estiguin més pendents del seu ego, que pot sobreprotegir-los, que malgrat tot els problemes de salut mental han crescut… Què en penseu?
—Com dèiem al principi, és clar que tindrem més problemes que mai si ho fem malament, si entenem l’educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència o com haver de fer cas tot el dia de què sentim… Hem passat de censurar i reprimir les emocions a convertir-les en déus, i a vegades hem de fer el contrari del que ens diuen. Potser no tenim ganes de fer una cosa, però l’hem de fer. Ho hem confós tot i és normal que hi hagi veus que diguin que això ens fa fràgils i que perjudica el saber, la resiliència i el compromís social. La bona educació emocional se centra a transformar la persona i que pugui fer alguna cosa útil per a l’entorn.

“És clar que tindrem més problemes que mai si entenem l'educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència”

—I no es tracta que els nens siguin feliços tota l’estona.
—No, en absolut. L’objectiu principal no és la felicitat, sinó la salut. Orientar-los cap a la salut, en aquest cas emocional, quan la felicitat faci pujada i també quan se’ls faci miques. Hi ha felicitats que no són sanes, com la de “no aprenc res perquè no sóc feliç aprenent”. El coneixement és imprescindible, ineludible.

—Com resumiríeu, doncs, la importància de l’educació emocional?
—El procés sostingut de creixement emocional no ens estalvia el dolor, però ens pot salvar del trastorn. Hi ha avaluacions que confirmen que només és eficaç si té persistència en el temps, no pas amb accions puntuals, i també que hi ha una relació estreta entre emocions i salut mental. Si durant la infantesa hi ha traumes derivats de diverses situacions, però també negligència o desatenció adulta, es triplica el risc de trastorn mental. Sabent-ho, com voleu que no ens importi? Em preocupa molt més la nostra limitada intel·ligència emocional que no pas aquesta intel·ligència artificial que tant ens inquieta.

Un terratrèmol a l’epicentre de la justícia espanyola. Dimecres, el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, s’asseurà al banc dels acusats per declarar davant un jutge. L’han encausat per un delicte de revelació de secrets. El jutge, Ángel Hurtado, molt pròxim al poderós Manuel Marchena, l’acusa d’haver filtrat un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta madrilenya, reconeixia que havia comès frau fiscal i li demanava un acord. Era, és clar, informació confidencial sobre un ciutadà ras, que una volta filtrada a la premsa i difosa pels socialistes a l’Assemblea de Madrid, s’instrumentalitzà políticament. García Ortiz nega que ho fes ell, i addueix que el correu fou enviat a una direcció genèrica de la secció de delictes econòmics on tenen accés més de dotze fiscals i quatre funcionaris.

El jutge Hurtado, de la sala segona del Suprem, ha posat tota la carn a la graella de la investigació. Va demanar a la Guàrdia Civil que escorcollés el despatx de García Ortiz i, després, que en requisés el telèfon, l’ordinador i les contrasenyes dels serveis de missatgeria i de les xarxes socials. Calia rastrejar pam a pam tots els missatges del període en què es va produir la filtració, però no hi van reeixir. “Cap missatge que pertanyi a qualsevol classe d’aplicació de missatgeria instantània en el període analitzat”, van dir aleshores els agents. La Guàrdia Civil va comunicar al jutge que sospitava que el fiscal general es va canviar el telèfon set dies després d’obrir la investigació. La setmana passada, el jutge va manar a Whatsapp i a Google que li aportessin la informació recuperada dels comptes del fiscal durant les dates. 

Complidor o responsable d’un “nou Watergate”

Tothom hi fica cullerada, políticament. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, valedor de García Ortiz, l’ha defensat malgrat l’encausament perquè considera que “ha fet la seva feina, el que havia de fer: perseguir el delinqüent i combatre la desinformació i la mentida”. Els socialistes miren de capgirar la situació bo i adduint que el focus hauria de fixar-se en Ayuso, que podria haver-se beneficiat personalment dels diners defraudats pel seu home. El PP hi respon que tot plegat va ser un muntatge de Sánchez per a desgastar Ayuso, i que l’encausament del fiscal ho demostra. La presidenta madrilenya ha parlat del cas com el Watergate espanyol, “una operació d’estat que ha ordit el president del govern i el seu entorn contra un adversari polític”, incloent-hi García Ortiz. Alberto Núñez Feijóo li dóna suport.

El Suprem investiga també si hi va col·laborar la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, que declararà l’endemà de García Ortiz, i si la filtració era, com diu Ayuso, una operació ideada i coordinada pel govern espanyol. El novembre, Sánchez va deixar caure qui fins aleshores era secretari general del PSOE madrileny, Juan Lobato. Lobato, que havia fet servir el correu en seu parlamentària, va lliurar al jutge el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb uns missatges que va bescanviar amb una assessora de la Moncloa, Pilar Sánchez Acera. Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals va tenir accés l’Agència Catalana de Notícies, Acera va comunicar a Lobato que es publicaria la informació als mitjans al cap d’una estona. Una hora més tard, li va enviar un enllaç de la notícia a El Plural acompanyada del text: “Ja està.”

Una batalla més fonda: l’amnistia

Tanmateix, la del politiqueig és tan sols una cara del cas, molt incompleta. De fet, es tracta d’una crisi sense precedents en la història moderna de la magistratura espanyola. El Suprem, que la constitució espanyola reconeix com “l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres” –llevat del constitucional–, vol el cap del principal defensor “de la legalitat, els drets dels ciutadans i l’interès públic”. És un xoc frontal entre dues branques essencials del sistema judicial que, en realitat, trasllada als tribunals un xoc frontal entre les dues grans famílies polítiques espanyoles –els conservadors i els progressistes (o liberal-fusionistes)–, que es remunta al juny del 2018 pels pactes de Sánchez amb l’independentisme, i desbocat, sobretot, per la llei d’amnistia. Immerses en aquest xoc, totes dues desautoritzen ara actors centrals de la justícia espanyola que durant el procés van coincidir a defensar.

Els dos bàndols que es barallen en el cas de García Ortiz són, gens casualment, dos bàndols gairebé idèntics quant a l’amnistia. Per una banda, el mateix fiscal general de l’estat, a qui la part conservadora de la magistratura considera un servent de Sánchez, va demanar als fiscals del judici del procés que apliquessin l’amnistia als presos pels delictes de què no havien estat indultats. Els fiscals s’hi van negar, i a més a més van oposar-se a la retirada de les ordres de detenció contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig, que, evidentment, el jutge Pablo Llarena no va retirar. La revolta va provocar una junta de fiscals de sala en què García Ortiz va aconseguir d’apartar-los i situar la seva número 2 com a encarregada de l’aplicació de l’amnistia, però la guerra encara és oberta.

El segon enfrontament és entre el jutge Hurtado i l’advocacia general de l’estat, que depèn directament del Ministeri de Presidència i Justícia espanyol, dirigit per Félix Bolaños, un dels arquitectes de la llei d’amnistia. L’advocacia general s’encarrega precisament de defensar García Ortiz i sosté que el jutge actua de manera irregular perquè “omet elements de rellevància essencial” fins al punt d’acorralar el fiscal general “en una situació d’indefensió”. Hurtado, per la seva banda, forma part de la sala segona del Suprem –on hi ha, també, Marchena, Llarena i Carmen Lamela– i té poc renom com a jutge imparcial. Va ser el president del tribunal que va condemnar el PP per finançament irregular en el cas Gürtel, però ell es va negar a signar-la i va emetre un vot particular perquè no veia relació entre el partit i la trama de corrupció. Durant el judici, a més a més, es va esforçar de valent per impedir que l’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy, hagués de declarar.

L’ombra de la parcialitat també afecta el fiscal

La disputa entre el Tribunal Suprem i el fiscal García Ortiz ve de lluny. La sala del contenciós-administratiu del tribunal –una de diferent que no l’encausa ara– va condemnar García Ortiz per “desviació de poder”, atès que va ascendir la seva antecessora, Dolores Delgado –ex-ministra socialista–, per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit. El nomenament de Delgado com a fiscal de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica fou anul·lat. Quan Sánchez el va renovar com a fiscal general malgrat aquesta sentència, el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament. El traspàs directe de Delgado del govern a la fiscalia general ja causà enrenou el febrer de 2020, i el sector conservador va interpretar García Ortiz com el continuador de la interferència.

Aquest divendres està previst el desnonament d’en Josep, veí de la Casa Orsola de Barcelona, un edifici situat a la cruïlla entre el carrer de Calàbria i el del Consell de Cent, al barri de l’Eixample Esquerre. Serà el primer intent de desnonament que es farà de la finca, perquè els altres que hi ha hagut programats sempre s’han acabat suspenent. En Josep, igual que la majoria dels veïns del bloc, resisteix d’ençà de fa tres anys, moment en què se li va acabar el contracte. El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i va voler fer fora els inquilins bo i aprofitant el projecte de la superilla, que li permetria de triplicar el preu del lloguer i fer-ne de temporada. Així doncs, quan el 2021 se li va acabar el contracte a en Josep, l’empresa no va voler renovar-l’hi. En lloc de marxar i cercar un altre pis –concepte anomenat “desnonament invisible“–, en Josep va presentar-se al Sindicat de Llogateres, organització que, d’ençà d’aleshores, l’ha acompanyat i li ha donat suport en la lluita i resistència per a quedar-se a casa seva.

Una lluita veïnal pel dret a l’habitatge

A Casa Orsola hi ha vint-i-set pisos: cinc estan en la mateixa situació que en Josep, amb el contracte de lloguer vençut; vuit, en lloguer indefinit i, per tant, no en poden fer fora els inquilins; sis, en lloguer residencial vigent –alguns, a punt d’acabar-se i, per tant, passarien a estar a la mateixa situació que en Josep– i set que ja són de lloguer temporal, però que d’aquí poc passaran a ser-ne vuit, perquè fa uns mesos va morir-se la inquilina d’un dels pisos. Tinguin el contracte que tinguin, la majoria dels veïns de Casa Orsola s’han unit per lluitar conjuntament contra l’especulació immobiliària i la gentrificació, perquè no els facin fora i per aconseguir una negociació col·lectiva perquè Albert Ollé els renovi els contractes. Per tot això, s’han convertit en un símbol de lluita i resistència veïnal a Barcelona, una ciutat que concentra 10.294 habitatges amb llicència turística, segons les dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona corresponents al segon trimestre del 2024 –una xifra que no para de créixer i a què cal sumar-li la de pisos turístics il·legals i, per tant, no registrats–, i on el preu del lloguer bat rècords històrics any rere any. Actualment, el preu mitjà del lloguer a Barcelona se situa en 1.193 euros el mes.

A la manifestació del 23 de novembre convocada pel Sindicat de Llogateres en què demanaven, entre moltes més coses, que s’abaixessin els preus dels lloguers i que va aconseguir d’aplegar més de 170.000 persones, Enric Aragonès, un dels portaveus del Sindicat, va pronunciar un discurs on emfatitzava la importància de visibilitzar la lluita de Casa Orsola. Deia: “Els deien que havien de marxar de casa tant sí com no, que no hi havia res a fer. Fa tres anys que els ho diuen, però continuen aquí. Prenguem-ne exemple.” Fa poc, Aragonès ho ha reafirmat en declaracions a VilaWeb: “Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat.” La història d’en Josep és, per tant, la història de molts: segons les últimes dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en els sis primers mesos del 2024 es van produir 1.428 desnonaments només a Barcelona, la majoria vinculats a pisos de lloguer.

Condemnats a la temporalitat i la inestabilitat

En Josep, tot i haver nascut i crescut a Salt (Gironès), va anar a viure a Barcelona quan tenia divuit anys, i d’ençà del curs 2001/2002 que viu a Casa Orsola. Al començament compartia pis i, entre tots, pagaven sis-cents euros. El 2015, va quedar buit un pis de l’edifici i va aprofitar per anar-hi a viure sol. Amb l’antic propietari van acordar un lloguer de sis-cents euros mensuals durant set anys, fins el 2022. En aquests vint-i-dos anys que ha viscut a l’Eixample Esquerre de Barcelona, a en Josep no només li han apujat el lloguer –ara paga set-cents euros–, sinó que també ha pogut veure com ha canviat la tipologia de veïns del barri i de l’edifici. “Hi ha menys mainada, perquè una família no pot canviar de casa cada cinc o set anys.”

La legislació actual especifica que la durada del lloguer és, com a mínim, de cinc anys si el llogater és persona física, i set anys si és persona jurídica. Una forquilla temporal que condemna a la inestabilitat endèmica als llogaters. “Ara parlem de contractes temporals, com si no ho fossin també els de cinc o set anys. Abans teníem contractes indefinits!”, critica Aragonès. De fet, els lloguers temporals de Casa Orsola oscil·len entre un mes i onze mesos, i valen entre 2.100 i 2.800 euros el mes, una xifra que triplica els lloguers actuals dels veïns. Per això, tal com relata en Josep, els inquilins dels pisos de lloguer temporal de l’edifici no són famílies sinó més aviat expatriats “que consumeixen Glovo i Amazon i que no demanaran mai una ensalada russa i callos al bar”, fet que ha obligat també a canviar el tipus de comerç del barri.

Un any abans que se li acabés el contracte a en Josep, l’octubre del 2021, Lioness Inversiones SLU va comprar l’edifici. Passades dues setmanes o tres, enviaven burofaxos als veïns als quals els faltava poc per al venciment del contracte, per avisar-los que no els el renovarien i que, per tant, havien de marxar. “Vam adonar-nos que érem uns quants veïns en la mateixa situació”, explica en Josep. I afegeix: “Vam decidir anar a una assemblea del Sindicat de Llogateres per explicar la nostra situació, i vam adonar-nos que això és el modus operandi dels fons voltor i els grans tenidors.” Aquells que hi tenien alternativa, van acabar marxant. Els que no, van quedar-se seguint una estratègia: no marxar de casa i continuar pagant el lloguer mensualment, un preu que oscil·la entre set-cents euros i nou-cents. D’aquesta manera, volen instar al propietari a negociar i acordar un nou contracte.

Malgrat tot, en aquests tres anys la resposta per part del propietari sempre ha estat negativa, segons que explica el portaveu del Sindicat: “S’han fet accions per a visibilitzar el conflicte i ens hem dirigit a la propietat perquè s’assegui a negociar. I, de fet, moltes persones els ho han estat demanant, fins i tot l’Ajuntament de Barcelona. Però de la mateixa manera que nosaltres hem agafat la Casa Orsola com a símbol del que passa en aquesta ciutat –l’augment de preus, la inestabilitat que implica viure de lloguer, el frau dels lloguers de temporada per a saltar-se la regulació de preus i les operacions especulatives–, també ho ha fet la patronal”, narra Aragonès, que recorda quan, el novembre del 2022, la propietat va fer una conferència de premsa amb Foment del Treball després d’un acte de suport en defensa dels veïns del bloc. “Cadascú ha exhibit els suports que té”, indica.

El primer de Casa Orsola, però no l’únic

“A mi m’ha tocat ser el primer a ser desnonat perquè sóc el primer a qui li va vèncer el contracte i, per tempos judicials, el meu procediment ha acabat abans, però això és un problema col·lectiu.” En Josep, en una conversa amb VilaWeb, insisteix a dir que el seu cas no és un problema individual sinó un exemple simptomàtic de la situació del lloguer a la ciutat i al país. “Ens expulsen de tota la ciutat i ens condemnen a ser nòmades. Quan vaig arribar a Casa Orsola, pensava que seria per sempre, que em jubilaria aquí. Pensava que sent bona persona i pagant el lloguer ja n’hi havia prou, però no ha estat així. El meu cas ha tingut molta repercussió, però cada setmana hi ha persones desnonades i les administracions no fan res.” En Josep és professor de matemàtiques en un institut, i no té una situació vulnerable econòmicament, per això vol conscienciar la gent que la inestabilitat i la precarietat de viure de lloguer pot afectar qualsevol persona o família en qualsevol moment. “Et sents vulnerable, insegur. El sistema no està ben dissenyat.” En Josep no té fills, però troba important de destacar que en el 70% dels desnonaments hi ha menors implicats.

Ara resten quatre dies per al desnonament i en Josep assegura que, si ho aconsegueixen, no sap què farà. “No, no tinc pla B. Després del 31 no sé què ve”, apunta. Així i tot, es mostra emocionat amb la solidaritat i el suport de tanta gent que li ha comunicat que el dia 31 anirà a Casa Orsola a defensar-lo. “M’emociona molt, però també em carrega una certa responsabilitat perquè surti bé. Ara, també demostra ser un reflex del que pateix la societat. La gent empatitza amb el meu cas perquè, per exemple, el 40% dels veïns de l’Eixample també viuen de lloguer. Tothom qui viu de lloguer pateix per quan se’ls acabi, per saber si els el renovaran o no”, reflexiona.

Malgrat tot, Aragonès posa èmfasi en el fet que la lluita d’aquests tres anys dels veïns de Casa Orsola ja han estat una victòria. Diu: “Fa tres anys que guanyem, perquè aquests pisos ja serien de lloguer de temporada amb el preu triplicat si en Josep, en Ton i tants altres haguessin marxat.” I afegeix: “Però, en canvi, han decidit quedar-se a canvi de molta lluita, resistència i dignitat.”

Marató de resistència

El Sindicat de Llogateres, amb el suport de centenars d’organitzacions, va anunciar la setmana passada en una conferència de premsa el pla per a aturar el desnonament d’en Josep: una marató de resistència que començarà aquest dijous a partir de les 18.30 i que durarà fins que no s’aturi el desnonament, previst per a divendres a les 10.30.

La marató de defensa de Casa Orsola començarà el dia 30 amb un acte massiu a les portes de la finca on participaran artistes com ara La Ludwig Band i més personalitats en representació de les entitats i organitzacions que hi donen suport. La marató continuarà amb més activitats que s’aniran anunciant durant la setmana, i el dia 31 s’ha convocat una concentració multitudinària a les 9.00 per aturar el desnonament.

En Josep, durant la conferència de premsa de la setmana passada, davant la Casa Orsola.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat la imposició “urgent” d’aranzels del 25% als productes colombians perquè el país s’ha negat a acceptar l’aterratge d’avions amb deportats a bord. Trump ha anunciat la represàlia a la seva xarxa social, Truth Social, on també ha detallat que incrementarà la tarifa al 50% la setmana que ve.

A banda d’aquesta mesura, ha decidit de prohibir l’accés als Estats Units de tots els càrrecs de l’administració colombiana “i tots els aliats”; que els revoca els visats a ells i a tots els membres del govern colombià, les seves famílies i membres del partit del president Gustavo Petro, Colòmbia Humana; un increment de les inspeccions als ciutadans i mercaderies procedents de Colòmbia que entrin als Estats Units, així com restriccions de moviment de capital.

Trump ha assegurat que això “només és el principi” i ha acusat el govern colombià de “violar les seves obligacions legals” pel que fa a l’acceptació de “criminals”. “La negativa de Petro ha posat en risc la seguretat nacional i la seguretat pública dels EUA”, ha argumentat.

Aleksandr Lukaixenko, l’actual president de Bielorússia, ha guanyat les eleccions del país amb el 87% dels vots, segons que han avançat els sondatges oficials. La Unió Europa havia rebutjat aquestes eleccions perquè hi ha hagut una forta repressió dels drets humans i una limitació de l’oposició política manipulant el procés electoral a favor seu, amb l’oposició bielorussa silenciada o a l’exili.

“M’és absolutament igual si la Unió Europea reconeix aquestes eleccions o no. L’única cosa que m’importa que les reconeguin els bielorussos”, ha declarat Lukaixenko en una conferència de premsa.

Amb tot, ha reiterat la voluntat de dialogar amb Brussel·les, malgrat que les autoritats europees han denunciat com una “farsa” aquestes eleccions i consideren que el país és vassall de Rússia i còmplice de la guerra contra Ucraïna.

Companyia Gats de Barcelona - Lloc: Teatre dels Seràfics

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha aixecat la suspensió al subministrament de 3.500 bombes pesants nord-americanes (superiors a 900 quilos de pes) a Israel que va declarar el maig de l’any passat el seu predecessor, Joe Biden, com una mesura de pressió per a un alto-el-foc en la guerra de Llevant, aconseguit finalment el 15 de gener.

“Les alliberarem avui. [Israel] les espera des de fa molt de temps i les hem emmagatzemat molt de temps també”, ha dit Trump en declaracions als mitjans nord-americans. Trump va esgrimir la seva raó dient que “Israel les ha comprades”.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha agraït al seu homòleg la decisió. “Gràcies, president Trump, per complir la seva promesa de donar a Israel les eines que necessita per a defensar-se, enfrontar-se als nostres enemics comuns i assegurar un futur de pau i prosperitat”, ha fet saber el mandatari en un missatge publicat a X.

El ministre d’Exteriors d’Israel, Gideon Saar, també ha comparegut en xarxes socials per agrair a Trump aquesta decisió. “Gràcies, president Trump, per una altra mostra de lideratge en alliberar l’enviament crucial de material de defensa a Israel. La regió està més segura quan Israel té el que necessita per a defensar-se”, ha dit.

La Gran Festa de la Calçotada de Valls (Alt Camp) ha encetat la celebració de la Regió Mundial de la Gastronomia de Catalunya amb el repartiment de cent mil calçots. La mostra de coure calçots, el concurs de menjar-ne o el de cultivadors han atret al voltant de 40.000 persones a la ciutat, segons l’Ajuntament de Valls.

Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé.

El president de la Cambra de Comerç de Valls, Josep M. Rovira, confia que aquest reconeixement internacionalitzi més tot el que envolta la ceba dolça. Un reconeixement que també veu positivament la IGP Calçot de Valls, que commemora trenta anys amb sensacions esperançadores pel que fa al sector i a la collita d’enguany, en què esperen superar els divuit milions d’unitats.

La capital de l’Alt Camp ha aplegat milers de persones pel nucli antic, que ha tornat a ser un punt de trobada per als amants dels calçots. Segons la Cambra de Comerç de Valls, s’han repartit unes 3.600 degustacions de lots de calçotada, una xifra similar a l’any anterior. Ara bé, Rovira ha subratllat la voluntat de mantenir aquestes dades de públic i no pas incrementar-lo. “Ens agradaria pensar que no hem de créixer més, sinó fer-ho més bé”, ha indicat.

Paral·lelament, enguany la festa ha estat l’encarregada d’encetar la celebració de la Regió Mundial de la Gastronomia de Catalunya, un reconeixement que, segons Rovira, serà un “punt d’inflexió” per tot el que envolta la calçotada. Entre altres propostes, està previst que se celebri una calçotada a Montserrat, una calçotada simultània internacional, un fòrum de la calçotada i un simposi de cuina dedicada a aquest plat. Es tracta d’una iniciativa amb què preveuen internacionalitzar encara més el producte i l’àpat.

És una visió compartida amb els productors, que veuen en el reconeixement una revaloració dels productes de proximitat. “Tot allò que serveixi per fer arribar el treball i els calçots arreu és fantàstic”, ha remarcat Dalmaci Clofent, president de la IGP Calçot de Valls. Pel que fa a la collita d’enguany, Clofent s’ha mostrat optimista per superar els divuits milions d’unitats de l’any passat, en un moment en què el calçot es ven al públic a un preu d’entre divuit i vint cèntims, un valor “raonable”. Tot plegat, permet veure amb esperança el futur de la IGP, just en el moment en què la denominació commemora trenta anys d’història.

Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. El guanyador

Un dels plats forts de la jornada ha arribat al migdia, amb el concurs de menjar calçots celebrat a la plaça del Pati de Valls. Dinou homes i una dona han competit per intentar endrapar-ne el màxim en tres quarts d’hora. El barceloní Adrià Wegrzyn ha tornat a sobresortir i s’ha coronat com a guanyador del certamen, després d’ingerir 195 calçots amb un pes de 3,275 quilograms. “Els primers vint minuts molt bé, però després es fa més dur, fa pujada”, ha afirmat. Acompanyat per familiars i amics, s’ha mostrat satisfet de la fita, que ha apuntat que celebraria amb un dinar de carn a la brasa.

Wegrzyn és un dels habituals d’aquest concurs, on participa d’ençà del 2002. L’actual normativa impedeix que el guanyador es pugui presentar a la següent convocatòria, de manera que caldrà esperar com a mínim fins al 2027 per a tornar a veure aquest barceloní en acció. De fet, ha insistit que en un futur, quan els seus fills ja siguin majors d’edat, li agradaria que fossin ells qui el desbanquessin com a campió.

Adrià Rabadà quanya el concurs de la Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé.

 

El Ministeri de Salut del Líban ha acusat Israel de matar vint-i-un civils i un militar, i de ferir gairebé un centenar de persones més en atacs dirigits contra comunitats que intentaven tornar a les seves llars al sud del país. L’alto-el-foc pactat el 27 de novembre amb les milícies de Hezbol·là viu un moment crític, atès que l’exèrcit israelià no ha complert el termini estipulat de seixanta dies per a la retirada de les forces a la regió meridional del país, que expirava avui.

El balanç del ministeri apunta catorze civils morts en localitats com ara Aitaroun, Blida, Mais al-Jabal i Houla. L’exèrcit libanès, que en teoria havia de reassumir les competències de seguretat després de la retirada israeliana, ha denunciat que “l’enemic israelià prossegueix l’agressió contra els ciutadans, tot causant més màrtirs i ferits, i negant-se a respectar l’acord d’alto-el-foc i a retirar-se dels territoris libanesos”.

La setmana passada, per part seva, Benjamin Netanyahu va dir que Israel hi romandria per ara perquè l’exèrcit libanès encara no estava preparat per a fer complir l’acord. L’exèrcit libanès també ha confirmat la mort d’un militar a la carretera entre les localitats de Marwahin i Tir “com a resultat dels trets de l’enemic israelià en el context dels seus continus atacs contra ciutadans i personal de l’exèrcit en les zones frontereres del sud”.

El portal de notícies Kataeb, afí a Hezbol·là, ha confirmat l’existència de manifestacions en les tres poblacions esmentades, on uns quants concentrats, alguns amb banderes del partit-milícia xiïta, intentaven trencar els controls encara en vigor de l’exèrcit israelià que els impedien de tornar a casa. Per contra, l’exèrcit libanès sí que ha pogut entrar en localitats com ara Maroun al-Ras, on efectivament s’han retirat les forces israelianes, per supervisar la tornada de la població.

El president del Líban, Joseph Aoun, va tractar la situació ahir amb el seu homòleg francès, Emmanuel Macron, qui al costat dels Estats Units ha fet una crida a la preservació del cessament d’hostilitats entre Hezbol·là i Israel, que ha reiterat la seva intenció d’adherir-se als termes de l’acord, però ha justificat que els seixanta dies esmentats eren més aviat una data aproximada i oberta a una pròrroga.

Aoun s’ha dirigit avui a la població per implorar paciència: “Estem davant un dia de victòria per al Líban, per a la nostra justícia, per a la nostra sobirania i la nostra unitat nacional, però al mateix temps que comparteixo aquesta alegria, vull demanar-vos autocontenció i que dipositeu la vostra confiança en les Forces Armades Libaneses, que garantiran la vostra tornada segura casa.”

El primer ministre sortint del Líban i principal autoritat del país durant el conflicte, Nayib Mikati, ha exigit que “els països que van patrocinar l’acord d’alto-el-foc”, amb els Estats Units al capdavant, assumeixin “la seva responsabilitat per dissuadir aquesta agressió i que obliguin l’enemic israelià a retirar-se dels territoris que ocupa”.

Les paraules de l’ONU

Poc després de saber-se les morts dels civils libanesos, l’ONU i la seva missió de pau al Líban, la Força Interna de les Nacions Unides pel Líban (FINUL), han emès un comunicat conjunt en el qual lamenten que els terminis prevists en l’anomenat Enteniment de Novembre no s’hagin complert. Així mateix, han avisat la població que encara no hi ha les condicions necessàries per a la tornada segura dels ciutadans a les seves poblacions al llarg de la Línia Blava, a la frontera amb Israel.

“Demanem, per tant, a les comunitats desplaçades, que tenen un llarg camí per a recórrer, per a recuperar-se i reconstruir-se, que actuïn amb cautela”, han sol·licitat la coordinadora especial de Nacions Unides per al Líban, Jeanine Hennis-Plasschaert, i el comandant de la FINUL, Aroldo Lázaro.

Tots dos sol·liciten de manera urgent un compromís renovat de totes les parts amb tot el que està en joc avui al país, sobretot tenint en compte els assoliments obtinguts fins al moment durant l’alto-el-foc en la zona, començant amb la reducció de la violència i seguint amb la designació d’un nou govern al Líban que ha posat fi a mesos de crisi política i podria facilitar l’estabilització de la zona.

Lloc: Museu Marès de les Puntes

Anem a Can Jalpí - Lloc: Sortida des del Casal Popular Norai (D´Avall 20)