Fa uns dies escrivia en aquest mateix article editorial que les eleccions al Consell de la República podien ser una oportunitat per a reviure aquesta institució que he defensat des de la seua fundació que és fonamental per al procés d’independència, però que després de ser potinejada en tots els terrenys ha quedat reduïda a un reflex pàl·lid del que esperàvem que fos.

Després de veure la campanya electoral que està desenvolupant-se i d’aguantar totes les polèmiques paral·leles que s’han creat, avui només puc dir, però, que sent vergonya aliena. Com a periodista, com a observador i analista, com a ciutadà, com a independentista, però sobretot com a simple afiliat al Consell, un entre tants.

Ja no s’entén, d’entrada, com és que ens hem posat ací. El president Puigdemont va decidir que el seu projecte era el seu partit polític i va abandonar de la nit al matí el consell, l’organisme que li havia donat aixopluc en els moments més difícils i delicats de la seua trajectòria en l’exili. Desencadenant així una autèntica guerra interna que ha posat de relleu totes les misèries imaginables.

Toni Comín va decidir aleshores que volia ser el president del Consell. Malgrat les moltes polèmiques que arrosegava la seua figura ja des de fa uns quants anys -i he de reconèixer ací persones com Júlia Taurinyà que van posar el dit en la nafra dels seus defectes molt abans que ningú.

Contra ell, que tenia la representació diguem-ne política de la institució, s’ha alçat el que en podríem dir el sottogoverno del govern, la gent que ha maniobrat sempre per a mantenir la institució sota control, marcant el seu rumb polític al marge i si calia en contra de la democràcia directa -com va quedar demostrat en el lamentable episodi de la dissolució manu militari de l’Assemblea de Representants.

En realitat controlar el Consell avui és controlar un nom i poc més. No hi ha diners, no hi ha treballadors, no hi ha res més que una marca encara miraculosament respectada per molta gent que seguim creient en el país i en la revolució de l’octubre del 17. Per això mateix sorprèn, però, veure l’acarnissament en la batalla que estem vegent i el cainisme desplegat a tomba oberta en les xarxes i els mitjans de comunicació -filtracions, filtracions i més filtracions incloses, per cert, a la premsa més enemiga del Consell.

La meua opinió personal -i vull remarcar que no té cap més valor que això ni cap més importància que la d’una opinió com la que puga tenir qualsevol lector d’aquest diari- és que Toni Comín simplement no està ara en condicions de portar el Consell. 

Però aquesta cacera a l’home que s’ha desfermat en contra d’ell em sembla molt poc edificant, gens republicana. Sobretot perquè crec que no es pot oblidar així com així que ell és un exiliat i que si està vivint en les difícils circumstàncies personals que està vivint i que tenen l’afectació sobre ell que tenen no és precisament per voluntat pròpia.

No dic amb això que els exiliats per ser exiliats -o els presos en el seu moment- tinguen drets que els altres no tenim. Però sí que dic que tampoc és negligible el fet que ho són.

I per això convidar-lo a que es retire, com ha fet Jordi Domingo, o emetre un comunicat alentant ben poc dissimuladament a que algú l’impugne, com ha fet la peculiar junta gestora que regeix el Consell, em semblen gestos molt poc edificants. La denúncia feta contra ell per un assistent, amb independència de la idoneïtat del moment, és tota una altra cosa. Aquest és un tema molt seriós, que no pot quedar en un no res. I caldrà prendre mesures si els fets s’aclareixen i són com sembla que són. Però, també, fer servir aquesta denúncia ara i interessadament com a benzina explosiva en la campanya a la presidència pot ser que li faça un favor a un candidat concret, però li fa molt de mal al projecte. Ja em direu qui caram tindrà  interès en el Consell enmig d’un ambient així de tòxic.

Les eleccions, de fet, ja eren molt problemàtiques d’entrada. I reclamaven per això mateix molta cura, delicadesa i precisió. Si el consell ja no té treballadors qui fa funcionar la màquina electoral? La junta gestora, que s’ha posicionat de manera bastant clara contra un dels candidats? I quina credibilitat té això? O com és que han deixat presentar-se a qualsevol persona, sense ni tan sols demanar un nombre mínim d’avals? El Consell és conscient que hi ha diversos candidats que són allò que col·loquialment es coneix com a frikies i que la seua presència i acceptació com a candidats legítims no fa cap favor al projecte? 

Fins i tot el desenvolupament de la pròpia campanya. Com és que ahir es fa un debat organitzat per Comín a Catalunya Nord, el dia que no pot anar-hi Jordi Domingo, però s’afirma que l’organitza un consell de la Catalunya Nord de l’existència del qual sembla que ningú no en sabia res a la Catalunya Nord? Com és que es permet això?

Tot plegat, o aquesta és la meua opinió, és una pena. Fa anys que vaig escriure que l’eufòria del període de temps que va anar del 2012 al 2019 ens va fer molt de mal com a moviment. Perquè anàvem tan sobrats, era tan evident que teníem el país en les nostres mans, que molta gent no va adonar-se’n que la idea de la independència -com ens recordaven aquests dies els quebequesos- és inbatible, però que per realitzar-la cal humiltat, cal empatia, cal col·laboració, cal responsabilitat, cal acords, cal positivisme, cal companyonia, cal deixar de costat  els interessos personals o de bàndol, cal humanisme, cal pietat -també-, cal molta generositat i molt pocs interessos, cal pensar en allò col·lectiu i no en allò privatiu. 

 

 

PS1. Em permetran que els recomane una entrevista que ja hem publicat aquest cap de setmana, però crec que és realment important. És la que Oriol Bäbler ha fet a dos dels docents de l’institut el Palau, que van ser perseguits judicialment i linxats mediàticament després de l’1-O i la trobaran ací. 

PS2. Aquest diumenge, en pujar de València a Barcelona en tren, m’he adonat que ha desaparegut el quiosc en l’estació de Sorolla. Simplement ja no podem comprar diaris, ni revistes, ni llibres. M’ha semblat un altre senyal evident de la gran crisi que està matant lentament els mitjans en tot el món. I he pensat, per això, que avui havia d’aprofitar aquest espai per a donar les gràcies més emocionades als milers de subscriptors d’aquest diari, que, contràriament, ens demostren que una part de la societat no concep la vida sense els mitjans i li importa que existim i puguem fer la nostra feina. I també per a demanar que ens ajuden als qui es pensen que això no va amb ells, clicant ací per a fer-se subscriptors o per a fer una donació única. Abans que no siga massa tard per a tots.

PS3. Una de les raons essencials per a seguir lluitant pel periodisme és el nostre treball de contrapés del poder. I en aquest sentit també aquest cap de setmana hem sabut que el nostre col·lega i amic Francesco Cancellato, director de Fanpage.it, ha estat espiat amb el software israelià Parangon, molt probablement a les ordres del govern italià. Fanpage.it va destapar, entre més coses, l’escàndol de l’exaltació del feixisme per part de les joventuts del partit de Meloni, que vàrem publicar també ací a VilaWeb en la traducció catalana.  Fanpage.it forma part d’un grup informal de diaris europeus que hem creat conjuntament ja fa anys i del qual participa activament VilaWeb en el qual s’inclouen també i entre més Mediapart a l’estat francès, Denník N a Eslovàquia o The Kyiv Independent a Ucraïna.

PS4. L’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat. N’ha parlat amb Esperança Camps en aquesta entrevista: “El nou govern té una set de venjança cap al professorat” 

PS5. L’aparició, ara fa una setmana, de DeepSeek ha provocat una autèntica revolució. Com que és en codi obert tot d’experts s’han llençat a mirar les seues entranyes i avui el professor de la Universitat Politècnica de València Jordi Linares Pellicer ens destaca un aspecte tan excitant com inquietant: i si la màquina raona com un humà? Llegiu-ho.

En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.

Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.

I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de  fortuna  popular  tan  considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.

Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.

N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.

I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.

Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.

En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.

Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.

I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de  fortuna  popular  tan  considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.

Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.

N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.

I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.

Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.

Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.

—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.

—Parleu de desconstruir el desig. És possible? 
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.

Allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat

—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.

—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.

—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.

La penetració no està dissenyada per a ser la via fàcil de plaer per a tothom

—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.

—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.

No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d'ebullició sexual

—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.

Podeu comprar Confidències de Elena Crespi i Asensio a la Botiga de VilaWeb

—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.

Puc tenir un orgasme pensant que he de contestar mil correus, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran

—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…

—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.

—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.

Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot

—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.  
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.

—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.

Una dona molt connectada amb la seva sexualitat pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.

Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.

—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.

—Parleu de desconstruir el desig. És possible? 
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.

Allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat

—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.

—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.

—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.

La penetració no està dissenyada per a ser la via fàcil de plaer per a tothom

—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.

—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.

No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d'ebullició sexual

—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.

Podeu comprar Confidències de Elena Crespi i Asensio a la Botiga de VilaWeb

—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.

Puc tenir un orgasme pensant que he de contestar mil correus, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran

—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…

—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.

—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.

Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot

—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.  
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.

—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.

Una dona molt connectada amb la seva sexualitat pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha fet una crida a tots els estudiants per tal que buidin les aules dimarts, com a gest de suport per tal d’evitar el desnonament previst per a la Casa Orsola a la matinada: “Fem crida a les estudiants a buidar les aules el dimarts per resistir a l’enèsim embat capitalista. Gràcies a l’autoorganització de la classe treballadora vam aturar el primer llançament, el segon també l’aturarem. Ni la repressió judicial ni policial ens aturaran, Barcelona és i serà per les veïnes.”

El Sindicat de Llogateres ha convocat una nova concentració dilluns a les nou del vespre, a la qual també se sumarà el SEPC. Divendres era previst el desnonament d’un veí que viu a la Casa Orsola, a l’Eixample Esquerre barceloní, però la pressió popular va aconseguir que s’ajornés. La comitiva judicial va concloure que no podia executar el desnonament “davant la impossibilitat de dur-la a terme en condicions de seguretat”, segons fonts del TSJC.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de SEPC Nacional (@sepc_nacional)

Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols”

Gerard Piqué, el màxim accionista del club de futbol Andorra, ha carregat contra el govern per les males condicions del camp. Després de l’empat del club contra l’Ourense, ha criticat l’estat de la gespa i ha advertit que no poden continuar jugant així. “Les condicions d’avui són una vergonya perquè ahir s’hi va jugar a rugbi”, ha dit.

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el manteniment, l’herba natural, la calefacció… I avui juguem en un camp on és impossible fer tres passades seguides. Això no pot seguir així”, ha etzibat. Bàsicament, Piqué es queixa que ha pagat un munt de reformes perquè al camp s’hi puguin jugar partits de futbol de 2a divisió, però que, en canvi, l’utilitzen per a uns altres esports.

Amb tot, ha enviat un missatge contundent: “Si el govern no ens dóna una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem.”

Piqué hoy en rdp en Andorra: “Si el govern no ens dona una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem”

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el…

— Gerard Romero (@gerardromero) February 2, 2025

Gerard Piqué, el màxim accionista del club de futbol Andorra, ha carregat contra el govern per les males condicions del camp. Després de l’empat del club contra l’Ourense, ha criticat l’estat de la gespa i ha advertit que no poden continuar jugant així. “Les condicions d’avui són una vergonya perquè ahir s’hi va jugar a rugbi”, ha dit.

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el manteniment, l’herba natural, la calefacció… I avui juguem en un camp on és impossible fer tres passades seguides. Això no pot seguir així”, ha etzibat. Bàsicament, Piqué es queixa que ha pagat un munt de reformes perquè al camp s’hi puguin jugar partits de futbol de 2a divisió, però que, en canvi, l’utilitzen per a uns altres esports.

Amb tot, ha enviat un missatge contundent: “Si el govern no ens dóna una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem.”

Piqué hoy en rdp en Andorra: “Si el govern no ens dona una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem”

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el…

— Gerard Romero (@gerardromero) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, s’ha mort a 51 anys, segons que ha anunciat en un comunicat el grup. Feina un any que Lloret havia anunciat que tenia càncer, tot i que li van diagnosticar el març del 2022 i algunes vegades no havia estat als concerts de la banda. Tenia càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.

“El nostre company, el nostre amic de l’ànima, el nostre germà gran, el magnífic músic, la persona exemplar, amb qui vam emprendre l’aventura de Mishima, s’ha mort aquesta tarda. Plorem amb la seva dona i amb els seus fills, pares i família, amics i coneguts. Descansa en pau, amic meu estimat. Per sempre en el més profund dels nostres cors. Gràcies per la música. Gràcies per la vida”, es pot llegir al comunicat que han publicat a Facebook.

Lloret va ser codirector del Festival PopArb d’Arbúcies i, d’ençà del 2011, i director artístic del Mercat de Música Viva de Vic durant catorze anys. Va fundar Mishima el 1999 juntament amb David Carabén i Christian Aloy, i durant la seva trajectòria com a teclista el grup va publicar deu discs i va fer centenars de concerts. Són un dels grans grups de pop català del primer quart de segle.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha recordat la figura de Lloret a través de X. Ha dit que la seva aportació a la música catalana ha estat essencial.

Ens ha deixat Marc Lloret de @MishimaBCN i, durant 14 edicions, director artístic del @MercatMusicaVic a més d’impulsor del PopArb d’Arbúcies. La seva aportació a la música catalana ha estat essencial. El meu condol a la família i amics. pic.twitter.com/bGt4CBzgwU

— Sònia Hernández (@shalmodovar) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, anuncia públicament que té càncer

El teclista de Mishima, Marc Lloret, s’ha mort a 51 anys, segons que ha anunciat en un comunicat el grup. Feina un any que Lloret havia anunciat que tenia càncer, tot i que li van diagnosticar el març del 2022 i algunes vegades no havia estat als concerts de la banda. Tenia càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.

“El nostre company, el nostre amic de l’ànima, el nostre germà gran, el magnífic músic, la persona exemplar, amb qui vam emprendre l’aventura de Mishima, s’ha mort aquesta tarda. Plorem amb la seva dona i amb els seus fills, pares i família, amics i coneguts. Descansa en pau, amic meu estimat. Per sempre en el més profund dels nostres cors. Gràcies per la música. Gràcies per la vida”, es pot llegir al comunicat que han publicat a Facebook.

Lloret va ser codirector del Festival PopArb d’Arbúcies i, d’ençà del 2011, i director artístic del Mercat de Música Viva de Vic durant catorze anys. Va fundar Mishima el 1999 juntament amb David Carabén i Christian Aloy, i durant la seva trajectòria com a teclista el grup va publicar deu discs i va fer centenars de concerts. Són un dels grans grups de pop català del primer quart de segle.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha recordat la figura de Lloret a través de X. Ha dit que la seva aportació a la música catalana ha estat essencial.

Ens ha deixat Marc Lloret de @MishimaBCN i, durant 14 edicions, director artístic del @MercatMusicaVic a més d’impulsor del PopArb d’Arbúcies. La seva aportació a la música catalana ha estat essencial. El meu condol a la família i amics. pic.twitter.com/bGt4CBzgwU

— Sònia Hernández (@shalmodovar) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, anuncia públicament que té càncer

El Centru de Canet de Mar - Lloc: Teatre dels Seràfics

Set joves, alguns dels quals menors, van apallissar un jove divendres a la nit en una zona de lleure de València. “No van dir ni una paraula. Em van començar a pegar i a cridar dient maricón“, explica Samuel, la víctima de l’agressió homòfoba, que ha fet una denúncia davant la justícia.

Els fets van ocórrer quan en Samuel i els seus amics van sortir d’una discoteca: “De sobte vaig notar un colp molt fort al cap”, explica a À Punt. “Em van començar a pegar patades, punyades, entre els set que eren”, descriu. En Samuel va denunciar l’agressió a la xarxa X, on assenyala les polítiques del PP i Vox com a còmplices indirectes per haver normalitzat els discursos d’odi.

“Segunda paliza en el año a grito de “maricon”. Solamente salí de fiesta con mis amigos, sola y exclusivamente por salir de un local de ambiente me han pegado una paliza gracias a @ppopular y @vox_es por normalizar el discurso de odio hacia la mujer y los homosexuales”. Palabras… pic.twitter.com/TNZZmcVo8c

— Damián López (@Dammian_tkd) February 1, 2025

Els cossos de seguretat van aparèixer en plena agressió, i uns quants agressors van fugir. Ara per ara, hi ha tres persones detingudes, una menor d’edat, i les autoritats cerquen els altres quatre agressors.

Set joves, alguns dels quals menors, van apallissar un jove divendres a la nit en una zona de lleure de València. “No van dir ni una paraula. Em van començar a pegar i a cridar dient maricón“, explica Samuel, la víctima de l’agressió homòfoba, que ha fet una denúncia davant la justícia.

Els fets van ocórrer quan en Samuel i els seus amics van sortir d’una discoteca: “De sobte vaig notar un colp molt fort al cap”, explica a À Punt. “Em van començar a pegar patades, punyades, entre els set que eren”, descriu. En Samuel va denunciar l’agressió a la xarxa X, on assenyala les polítiques del PP i Vox com a còmplices indirectes per haver normalitzat els discursos d’odi.

“Segunda paliza en el año a grito de “maricon”. Solamente salí de fiesta con mis amigos, sola y exclusivamente por salir de un local de ambiente me han pegado una paliza gracias a @ppopular y @vox_es por normalizar el discurso de odio hacia la mujer y los homosexuales”. Palabras… pic.twitter.com/TNZZmcVo8c

— Damián López (@Dammian_tkd) February 1, 2025

Els cossos de seguretat van aparèixer en plena agressió, i uns quants agressors van fugir. Ara per ara, hi ha tres persones detingudes, una menor d’edat, i les autoritats cerquen els altres quatre agressors.

El debat entre candidats a la presidència del Consell de la República ha esquivat la polèmica desencadenada aquests dies per les denúncies d’assetjament sexual i laboral contra Toni Comín, que s’ha presentat per a encapçalar aquest espai.

El debat s’ha fet al cinema René Vautier-Espace Gavroche, del municipi d’Elna. Entre el 8 i el 12 de febrer, els associats de l’entitat participaran en la votació telemàtica per elegir candidat a la presidència del Consell de la República.

Esquiven les acusacions contra Comín

A la denúncia d’assetjament sexual i laboral, se li afegeix la que el raper Valtònyc, el seu company d’exili, va fer contra Comín. El va acusar d’haver-se apropiat indegudament de donacions al Consell de la República. Tanmateix, cap d’aquestes qüestions no ha estat motiu de discussió al debat, on, a més de Comín, han participat Jordi Castellà, Montserrat Duran i, per videoconferència, Antoni Walter Castelló. Jordi Domingo ha declinat d’assistir a l’acte.

En un moment del debat, un dels assistents, en el torn de preguntes, s’ha fet ressò d’aquestes denúncies contra Comín. Tanmateix, els quatre candidats presents han coincidit a posar per davant la “presumpció d’innocència” de Comín i no parlar d’aquests assumptes.

Qui és qui a la cursa per a presidir el Consell de la República?

Castellà ha subratllat que cal respectar la presumpció d’innocència i la presumpció d’honorabilitat, mentre no es demostri la contrària. Duran ha explicat que fa la seva campanya com si no hagués sortit ni una sola lletra als mitjans, i Walter Castelló ha recalcat que sobre “aquestes acusacions, si no es demostren, val més tancar la boca”. Comín ha agraït les respostes dels seus tres rivals a la presidència del Consell de la República i ha reconegut que hi ha moments en què ho ha passat malament, tot i que diu que, com més l’ataquen de manera injusta i desgraciada, més ganes té de lluitar. “Si algú vol combatre la meva candidatura, està en el seu dret de combatre-la, però amb joc net. El que no pot ser és intentar tombar un candidat amb joc brut”, ha protestat.

Conscient que, a més, un auditor va denunciar despeses injustificades per valor de 15.530 euros fetes per Comín, ha considerat “imprescindible” garantir la “transparència en la gestió financera” de l’entitat.

Què pot passar ara amb la denúncia per assetjament sexual i laboral contra Toni Comín?

Els sindicats de CCOO i la UGT han sortit al carrer per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’increment de les pensions i les bonificacions al transport públic. “Amb els nostres drets no s’hi juga. No es pot tenir milions de persones amb l’ai al cor pendents de l’atzucac polític ni prendre per ostatges els drets socials de la ciutadania”, ha assenyalat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.

“No volem que els drets de la gent es deixin a l’atzar i a mercè del pim-pam polític”, ha afegit el secretari general d’UGT de Catalunya, Camil Ros. Tots dos sindicats han anunciat una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Els sindicats van fer una crida a manifestar-se quan el congrés dels diputats espanyol va tombar el decret òmnibus, i, malgrat l’acord al qual van arribar Junts i el PSOE, han mantingut la convocatòria. Hi ha hagut manifestacions a tot el país.

Els sindicats de CCOO i la UGT han sortit al carrer per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’increment de les pensions i les bonificacions al transport públic. “Amb els nostres drets no s’hi juga. No es pot tenir milions de persones amb l’ai al cor pendents de l’atzucac polític ni prendre per ostatges els drets socials de la ciutadania”, ha assenyalat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.

“No volem que els drets de la gent es deixin a l’atzar i a mercè del pim-pam polític”, ha afegit el secretari general d’UGT de Catalunya, Camil Ros. Tots dos sindicats han anunciat una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Els sindicats van fer una crida a manifestar-se quan el congrés dels diputats espanyol va tombar el decret òmnibus, i, malgrat l’acord al qual van arribar Junts i el PSOE, han mantingut la convocatòria. Hi ha hagut manifestacions a tot el país.

La presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, ha volgut mantenir la cordialitat després de la imposició d’aranzels per part de Trump a Mèxic. Ha dit que el seu país no vol la confrontació, i ha proposat al president nord-americà de treballar de manera conjunta en cas que l’interès dels EUA sigui el de combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència: “No és amb aranzels com es resolen els problemes”, ha dit.

Així, ha rebutjat “la calúmnia que fa la Casa Blanca al govern de Mèxic de tenir aliances amb organitzacions criminals”, i qualsevol intenció d’ingerència al seu territori. Sheinbaum ha proposat a Trump la conformació d’una taula de treball conjunta amb els seus millors equips de seguretat i salut pública, tot insistint que només parlant i dialogant es podrà solucionar la situació. “Res per la força; tot per la raó i el dret”, ha postil·lat.

“Mèxic no vol confrontació. Partim de la col·laboració entre països veïns. Mèxic no només no vol que el fentanil arribi als Estats Units, sinó enlloc. Per això, si els Estats Units volen combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència, hem de treballar conjuntament de manera integral, però sempre sota els principis de responsabilitat compartida, confiança mútua, col·laboració i sobretot, respecte a la sobirania, que no és negociable. Coordinació sí; subordinació, no”, ha sentenciat en un comunicat publicat a X.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a l’ex-president Artur Mas arran de les declaracions que es van fer públiques ahir, en què va dir que Junts podria parlar amb Aliança Catalana sense necessitat de teixir aliances conjuntes. “Els consells són sempre benvinguts, però la política de pactes i relació amb la resta de partits polítics la decideixen els òrgans de direcció de Junts”, ha etzibat Turull durant una visita a la Fira de la Candelera de Molins de Rei.

Turull ha afegit que el partit no pensa apartar-se de la línia actual amb l’únic objectiu de servir més i més bé els ciutadans. Durant la visita, Turull també ha insistit que cal que el PSOE ompli el cistell de compromisos si vol refer ponts.

En aquest sentit, el dirigent de Junts ha recordat que la relació amb els socialistes no s’ha perdut mai i espera que en les setmanes vinents es pugui encarrilar a mesura que el PSOE concreti els seus compromisos amb Catalunya. Turull ha fet referència a la situació del català a Europa i a les competències en immigració.

Turull també ha demanat als socialistes que concretin quin és el seu relat sobre la relació amb Catalunya i retreu al president de la Generalitat, Salvador Illa, que digui que ja no hi ha conflicte. “Si el relat és aquest, a nosaltres ja no ens necessiten per a res”, ha avisat.

També ha fet referència a la moció de confiança al president espanyol, Pedro Sánchez, per alertar que no ha de ser negativa. Turull ha recordat que a Catalunya en va sorgir l’1-O de la moció de confiança a Puigdemont.

Quant al pressupost de l’estat espanyol, Turull ha volgut separar-ho d’aquesta negociació i s’ha mostrat contundent: “Fins que no s’acrediti que han complert el pressupost del 2024 no entrarem a discutir el del 2025”. En aquest sentit, Turull demana de no barrejar-hi unes altres qüestions.

El XV Congrés del PSPV ha aprovat la nova executiva amb el 81% dels vots, un punt més que l’òrgan de govern que va donar suport a Diana Morant en la primera etapa com a secretària general. La nova estructura de direcció dels socialistes valencians ha rebut 326 suports sobre 403 vots emesos, d’un cens de 440. El comitè nacional ha tirat endavant amb el 84,62%, la comissió nacional d’ètica amb el 84,01%, i el comitè federal, amb el 83,87%.

José María Ángel, delegat del govern espanyol al País Valencià per a fer front a les conseqüències de la gota freda, serà el nou president de l’executiva del PSPV. El batlle de Cullera (Ribera Baixa), substitueix Alejandro Soler, que és encara secretari general del partit a la demarcació d’Alacant.

De la nova executiva de Diana Morant desapareix Carlos Fernández Bielsa, batlle de Mislata, que ara fa un any optava a ser secretari general. Un pacte auspiciat per la direcció federal del PSOE el va fer desistir a canvi de ser vice-secretari general. Les relacions entre Morant i Fernández Bielsa han estat molt tenses aquests mesos. El batlle de Mislata optarà d’ací a unes setmanes a continuar ostentant la secretaria general de la demarcació de València, encara que Morant malda perquè hi haja una candidatura alternativa.

Jordi Mayor, el batlle de Cullera, assumirà el càrrec de portaveu, en substitució de Rubén Alfaro, batlle d’Elda (Vinalopó Mitjà). Mayor forma part de la generació de batlles joves que van assumir el càrrec el 2015, com Diana Morant, que va ser batllessa de Gandia. En el context de la gota freda, Mayor va explicar que la vesprada del 29 d’octubre va rebre una trucada estranya del president Carlos Mazón que no es va interessar per l’estat del riu.

L’actual presidenta del Consell de batlles i batllesses, Tania Baños, que és batllessa de la Vall d’Uixó, ocuparà la sots-secretaria primera i la secretaria d’Agenda Urbana, i l’actual secretari d’Organització, Vicent Mascarrell, tindrà la sots-secretaria segona i la secretaria d’Organització.

José Antonio Amat, persona de confiança de l’actual secretari general del PSPV d’Alacant, Alejandro Soler, serà el vice-secretari tercer i el secretari de Política Municipal.

A la part final del congrés, ha aparegut el ministre espanyol de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, que ha fet un discurs molt dur contra Mazón. L’ha titllat d'”irresponsable absolut”, perquè diu que no compleix amb els mínims estàndards que se’ls han d’exigir a qualsevol governant, i ha denunciat que estigui disposat a romandre en el poder pesi qui pesi. “On és la dignitat de Carlos Mazón?”, s’ha preguntat, per tot seguit lamentar que l’eslògan ‘Que et voti Txapote’ a València ha costat vides.

A banda, a la part final del congrés s’han vist imatges de l’esclat de la gota freda, i s’han sentit crits de “Mazón dimissió” entre els assistents, entre els quals hi havia Ximo Puig.

Morant és ratificada com a cap del PSPV i ja mira a la Generalitat