“He après a prioritzar d’una altra manera, però també a prioritzar-me a mi”. El mes d’abril, l’ex-vice-presidenta del Consell i diputada de Compromís Aitana Mas va fer públic que tenia càncer de pit. Després de passar per la quimioteràpia, la cirurgia i la radioteràpia, i en ple tractament d’immunoteràpia, diu que està preparada per a tornar a les Corts. Seran unes Corts diferents de les que va deixar fa uns quants mesos. Després del 29 d’octubre res no és igual. Ella també és diferent, segons que diu en aquesta entrevista que vam fer dimarts a Alacant. L’atzar que guia les agendes va fer que la trobada coincidís amb el Dia Mundial de la Lluita Contra el Càncer.

Assegudes a la sala d’actes de l’acollidora llibreria Pynchon, Mas s’obri a parlar de sentiments, de por i d’esperança. Té una mica de fred i demana un got de Colacao calent que no tocarà fins que no acabem de parlar. Malgrat la duresa del tractament, aquests mesos no ha perdut el to alegre i reivindicatiu de la seua expressió. Parla i gesticula per a accentuar i subratllar tot allò que diu. Ho fa a consciència. Sap que aquesta entrevista, com tantes que ha fet i que farà, és una finestra oberta per a parlar del càncer, amb totes sis lletres i l’accent. Sense amagar res, sense giragonses ni edulcorants lingüístics. El càncer és una malaltia molt comuna i ningú no és millor ni pitjor perquè s’haja guarit o perquè s’haja mort, diu. En un moment determinat ens regala el titular que encapçala l’entrevista, arran del dilema de parlar-ne o no en termes bèl·lics.

Ja amb el micròfon apagat, i mentre posa pacient per a les fotografies, comentem la importància de l’empatia i el tracte dels oncòlegs amb els seus pacients. Parla d’abraçades i de llàgrimes compartides amb el seu metge, i de la confiança que li professa.

—Com esteu?
—Bé. Estic molt bé. Continue el tractament i tinc efectes secundaris però són menors. A poc a poc em sent amb més força i vaig eixint del pou.

—Avui [Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer] molta gent té la malaltia present,  però també hi ha algú que rebrà un diagnòstic. Com el vàreu viure eixe dia?
—Era el dia de la Santa Faç. Férem la romeria i vaig arribar a casa a l’hora de dinar. El meu marit treballa a Alacant i tenia festa. Quan dinàvem em va telefonar la radiòloga. I, és clar, ja despenges el telèfon, una setmana després d’haver-te fet la biòpsia… Ho vaig veure clar.

—En la publicació que féreu, dèieu que feia anys que esperàveu el càncer. Per què? Quina mena de càncer teníeu?
—Perquè tenia molts bonyets en el pit. El primer me’l vaig notar a divuit anys. Després vaig estar molts anys que no em trobava res, però el 2019 o 2020, va començar a ser molt recurrent. Cada any, cada mig any. L’any que vaig ser vice-presidenta del Consell, em feren dues biòpsies, perquè tenia un tipus de pit que no es deixa veure en les proves radiològiques. Aleshores, per a mi, una mamografia, una ressonància, un contrast, no és concloent. Sempre acabava en la biòpsia. De fet, la que finalment eixí positiva era la sisena que em feia en quatre anys. M’ho esperava. Tenia un pressentiment.

—En eixe moment teníeu dos fills molt menudets, el petit era un nadó de mesos. Imagine que el primer pensament va ser per a ells.
—Sí. El xicotet tenia cinc mesos i el major, dos anys. En eixe moment només penses en ells. I en tu, egoistament, perquè dius: no els podré veure créixer? És possible que no supere la malaltia i que no els veja en els seus primers dies de moltes coses? Eixe dijous a migdia, quan em cridaren, va ser dur. Després vaig adonar-me que no podia controlar-ho, que no depenia de mi, i que ho faria tan fàcil com fora possible per a tots. També per als xiquets. Igualment, vaig decidir de no anticipar-me als fets. L’endemà, quan vaig parlar amb l’oncòleg, li vaig demanar el full de ruta. M’ho explicà i em va tranquil·litzar amb una frase: “De moment, fins que tinguem els resultats del PET-TAC, tens un càncer curable i no és un tractament pal·liatiu. Per tant, intentem tirar endavant.” I així ha estat.

—Heu pensat molt en la mort, aquests mesos?
—No. Hi he pensat de tant en tant, molt esporàdicament, quan m’he trobat malament. Però durant el procés de la quimioteràpia he tingut molts dies en què no he pensat en el càncer. I això em sorprenia. Però és que quan em trobava bé, em trobava tan bé! Quan em van donar el diagnòstic no em trobava malament. No tenia res. Anava al gimnàs, tenia els xiquets, seguia el seu ritme. De fet, a mi em va salvar el bagatge que tenia per a saber on m’havia de palpar per veure si tenia res.

—Una de les decisions que vau prendre de seguida va ser fer-ho públic. Per què?
—És molt respectable la gent que no vol fer-ho públic. No vull edulcorar res, però a mi m’ajudava dir-ho en veu alta. Dir la paraula “càncer” per a mi era important. A més, també volia controlar la informació. Jo visc en un poble on ens coneixem tots, sóc una persona coneguda, i sé com funcionen les coses. Comences amb “Aitana té càncer” i el joc del telèfon trencat fa que s’acabe dient que li queden tres dies de vida. Volia protegir la meua família. També em semblava una oportunitat per a canalitzar els meus sentiments. Igual que en les xarxes contes la vida política o la faena, volia també poder contar com em sentia.

—Parleu del llenguatge i de controlar la informació, de dir la paraula “càncer”. Hi ha una certa tendència a parlar-ne en termes bèl·lics. Tal persona ha guanyat la batalla contra el càncer, tal persona l’ha perduda. Hi esteu d’acord?
—No he parlat en eixos termes. Lluitar sí que s’expressa més, però no depèn de mi. Una de les lliçons, té a veure amb el fet que jo sempre he intentat anticipar-me al que havia de passar, controlar-ho tot. El càncer m’ha desmuntat tot això. No depèn ni tan sols del fet que jo somriga o que estiga contenta. Depèn de la medicina i dels avanços mèdics, de res més. Crec que si s’ha de parlar de lluita, evidentment, ha de ser amb un somriure, almenys en els moments en què et trobes bé. Perquè jo, quan em trobava malament, ni tenia ganes de somriure ni de res. Plorava o estava en el llit i dient: “Per favor, que això passe, que acabarà amb mi. Entenc que la gent que utilitza eixe llenguatge no coneix el càncer en primera persona. En les primeres publicacions que vaig fer hi havia gent que en els comentaris es contestaven entre ells: no parles en eixos termes, deien. Crec que ningú no s’ha parat a pensar si algú se sent guanyador o perdedor d’un càncer. Jo considere que una persona que s’ha mort de càncer ha contribuït a fer que jo avui siga viva. I ha guanyat, en certa manera. Per tant, no hi ha guanyadors ni perdedors de cap batalla.

—Us tracteu el càncer en la sanitat pública. Com funciona?
—M’he tractat en la sanitat pública gestionada per una empresa privada. Això vol dir haver vist que sí, que hi ha una atenció prioritària als malalts oncològics, no em puc imaginar una altra cosa. Però he vist els oncòlegs desbordats. He vist urgències sense poder atendre com toca, i crec que això no pot passar. En general, a la sanitat pública falta molt de personal, he vist que no es cobreixen les baixes i això fa que les sales d’espera de l’hospital de dia de les consultes dels oncòlegs estiguen abarrotades. No pots ni respirar. Crec que tenim un greu problema estructural en la sanitat que s’accentua en llocs com l’Hospital del Vinalopó, de gestió privada, i on sempre hi ha hagut un dèficit de personal. Tornem a tenir una assignatura pendent en l’atenció sanitària. Hi ha governs que poden ser més sensibles a eixa atenció i governs als quals ja els van bé aquestes saturacions per a tenir l’excusa de poder derivar encara més a la privada.

—Un dels llocs comuns entre la gent que ha tingut un càncer és que la malaltia els canvia la vida. Alguns se la prenen d’una altra manera, o amb més calma. És el vostre cas?
—M’han canviat les prioritats. Pensava que em canviaria més la vida. Sents la gent dir això, però la vida és la mateixa. Continue tenint dos fills, continue tenint una hipoteca, continue tenint unes obligacions, però a mi m’ha canviat la manera de ser. Crec que comence a ser menys controladora, relativitze més. Sempre he sigut molt racional, i crec que ara ho sóc més. No tot el pas per un càncer superat és motivacional… També eres molt més conscient de la teua vulnerabilitat. Jo abans d’aquell dijous a les dues del migdia tenia molts problemes, i a les tres només en tenia un. I això sí que ha canviat. La por que tinc és que si va tot bé, tot anirà tornant al mateix lloc. Oblidem massa prompte certes coses.

—Mostreu fotografies de l’abans i el després, de l’operació. Ho feu amb la intenció d’encoratjar les altres dones?
—Totalment, però també per a fer pedagogia amb la gent que no està malalta. M’he trobat amb companyes que no han volgut eixir al carrer sense cabells o sense un gorro o una perruca. Algunes altres que necessiten, en certa manera, amagar que no tenen un pit. Jo he intentat que la gent veiés de manera natural el meu trànsit pel càncer. No tinc cabells perquè em faig un tractament que em cura i n’és un dels efectes, però no passa res. No vull sentir-me menys dona perquè no tinga cabells o perquè no tinga un pit. En aquest cas, un pit i mig, perquè l’altre també me’l llevaren. Hi ha moltes pressions de molts llocs. Recorde que tres o quatre dies després d’operar-me jo anava amb els drenatges i volia eixir al carrer, i ma mare em deia: “Però que no se’t vegen.” Què passa? Tinc tres drenatges que pengen del meu cos, tres tubs on es veu que corre la sang o les restes de l’operació. Vaig eixir amb cadira de rodes perquè necessitava aire pur. A mi no em fa vergonya. Mai no me n’ha fet ni m’he sentit menys que ningú perquè intente superar una malaltia que té o tindrà una persona de cada tres. Jo no era una cosa rara. Recorde el 2 de juliol, el dia del meu aniversari, que vaig venir a Alacant per a dinar amb el meu marit per a celebrar-ho i anava sense “un pèl de ximple”, amb el meu vestit llarg, els meus tacons, per Maisonave, l’avinguda principal, supercontenta, acabava de fer trenta-quatre anys. I la gent em mirava amb cara de, ai pobreta… I quan vaig arribar a dinar li vaig dir al meu marit: “No sé si celebre el meu aniversari o la meua mort.” Per això parle de fer pedagogia. Perquè la gent entenga que hi ha molta empenta i molta força darrere una persona que intenta curar-se. Acompanyem-la amb una mirada positiva, va, que pots, en comptes de “ai, pobreta”.

—Els vostres fills com viuen el procés?
—Per al menut va ser molt traumàtic quan em vaig rapar els cabells. Em mirava i em feia carassetes, com si a sa mare li faltara alguna cosa. A Aimar, el major, li vaig donar la màquina d’afaitar perquè me la passara, i ell estava supercontent. I li feia un poc d’impressió, però férem bromes perquè se sentira còmode. I em desagradava que la gent em mirava pel carrer amb eixa cara perquè no volia que li transmeteren el contrari del que jo li expressava.

—Durant aquest procés, heu rebut cap sorpresa en bé o en mal del món polític?
—Sí. Per a mi, el contacte de la gent ha estat important. En algun moment trobes a faltar algú que creus que t’hauria d’escriure i no ho fa, però hi ha hagut moltes més persones que no m’esperava i que sí que m’han escrit o han estat pendents de mi, que no al contrari. Eixe afecte, eixa estima, que facen eixe seguiment de saber com evoluciones a mi m’ha omplert molt. Això vol dir que has deixat una xicoteta empremta en moltes persones i que volen que estigues bé. M’ha passat amb companys de la política de diversos partits, amb periodistes i també amb funcionaris de la Generalitat que han treballat amb mi i que se n’han preocupat.

—Un dia anàreu al ple de les Corts i la presidenta va demanar un aplaudiment per a vós. Va ser un moment d’unanimitat difícil de veure en la política valenciana.
—Sí, i va durar molt poc. Els cinc minuts de l’aplaudiment. Quan van començar a debatre una altra volta, va ser un desastre. Però jo crec que aquestes qüestions ens han de fer veure que en les coses importants estem molt més d’acord i molt més units. I no vull fer un discurs que podem posar-nos d’acord i tot això. Evidentment, ens podem posar d’acord en qüestions bàsiques, però òbviament, cadascú té una ideologia i una manera d’encarar-les. Per a tots és important la sanitat pública? Sí, ho és, però hi ha qui vol una sanitat pública 100% i qui vol fer negoci amb les empreses privades a través de la sanitat pública. Són dos models molt diferents. Però podem debatre de manera tranquil·la sobre això. Sí, aquell moment el vaig viure intentat reprimir-me les llàgrimes, perquè va ser un viatge molt complicat pels efectes de la químio.

—Per què anàreu a eixe ple, hi havia res important?
—No hi havia res! Vaig voler anar-hi perquè jo pensava que amb la quimioteràpia no n’hi hauria per a tant. Me la posaren un dilluns, jo estava bé, dimarts estava bé, dimecres em notava rara, però estava bé, i dijous vaig dir: per què no? I vaig dir al meu marit: “Agafem el cotxe que marxem a València i els dies que em trobe bé hi aniré i ja està.” [Riu] Això és no tenir l’experiència del trànsit per la quimioteràpia. Ja no hi vaig tornar més, perquè no estava ni per a eixir de ma casa.

—Ara hi tornareu prompte. Sereu la mateixa Aitana Mas d’abans?
—No. De cap manera!

—Per què?
—Hi tornaré molt a poc a poc. L’Aitana d’abans hi hauria tornat com si no passara res, però sí que passa. Passen moltes coses. I necessite no normalitzar l’ambient que hi ha. No he estat capaç de seguir un ple sencer de casa estant quan he estat en tractament, i no sé si estic preparada per a aguantar certes coses. Parle de la tensió. Torne ara sense haver acabat el tractament, molt conscient de les meues vulnerabilitats i de les meues necessitats. He après a prioritzar d’una altra manera, però també a prioritzar-me a mi i la meua salut mental. He tingut un trànsit per aquesta malaltia més o menys positiu, però necessite assimilar. I també necessite escalonar: per mi, pels meus fills. Jo ara sóc incapaç de seguir el ritme que portava a la vice-presidència, per exemple. Ara, per exemple, l’esport és el meu salvavides, i no prioritzaré una reunió a la meua hora de gimnàs perquè fent esport reduesc la possibilitat de tenir metàstasi.

—A més, les Corts on tornareu ara no són les mateixes de quan vàreu marxar. El 29 d’octubre va trencar alguna cosa que sembla impossible de cosir.
—És un ambient igual que el que s’ha de respirar en molts pobles de València.

—En la distància física, com heu viscut la gota freda?
—Fatal! Imagina, jo vaig començar la radioteràpia el 30 d’octubre. T’ho explique i se’m posen els pèls de punta. Jo pensava: I la gent que té càncer i és en sa casa fugint del fang? O la gent que demà ha d’anar a fer químio i no té manera d’arribar a l’hospital? I potser no sap ni si la seua família és viva. Primer vaig empatitzar amb les persones que estaven com jo, i amb la crueltat de la situació. En veure com es vivien aquells dies i la resposta del govern, ja hi vaig empatitzar des d’un altre punt de vista. Jo tenia clar que no em volia incorporar a la política fins que no acabara el tractament, i passara l’estiu i em trobara amb més forces, però vaig decidir que hi tornaria abans. Perquè la gestió ha estat tan nefasta, tan poc diligent… És que no sé ni com dir-ho. A mi em va remoure per dins. I em va activar políticament. Vaig tornar a fer clic i potser em va tornar eixa energia i eixa il·lusió per a tornar al parlament i poder ajudar a intentar refer tots els ponts que s’han dinamitat. Sobretot pel que fa a la relació entre política i ciutadania. Crec que acaba d’esclatar la confiança en la política, i això em fa molta por i molta pena i m’agradaria poder contribuir a reconstruir eixa relació.

—Les sessions de control al Consell a les Corts, són molt dures perquè es veu que no n’hi ha cap, de pont. Sembla una patida de ping-pong, i en algun lloc hi ha 227 persones mortes. A moments que sembla que no existeixen.
—És que jo encara no entenc ni em cap en el cap la manera d’actuar de Mazón. No l’entenc! En el ple de gener, Mazón tornava a ser el mateix del 28 d’octubre. En el to burlesc, fatxenda, amb una superioritat moral que no sé d’on ix. Com pot ser que després d’haver-la cagat d’una manera monumental tingues encara la poca humilitat o la molta vergonya de voler establir càtedra amb burles, amb rialletes? Hauries de tenir el cap baix de terra! Hauries d’estar en ta casa! Però si tens la poca dignitat de quedar-te, tingues la molta dignitat de respectar les víctimes, les famílies, les persones que ho han passat malament. És que ho han perdut tot, no? Crec que eixa manera d’actuar és impròpia d’un president de la Generalitat. Per a mi l’invalida com a president de la Generalitat. L’invalida allò que fera aquell dia, que no és el que ens ha contat, i l’invaliden les actuacions que ha fet després.

—I en vista d’això, els ciutadans responen amb manifestacions multitudinàries, però això sembla que no afecta gens el president.
—Què més ha de passar? Va anunciar que després de la reconstrucció, si no ho feia bé, se n’aniria, però això quina excusa és? La reconstrucció no eixirà bé. Això ja li ho dic ara. Però no pot eixir bé des d’una perspectiva neoliberal tradicional que té el Partit Popular actual. Amb la connivència de Vox. A les Corts s’hauria de parlar de la reconstrucció que volem. Si hi havia un barranc i una casa al costat, la reconstrucció no pot ser tornar a construir eixa casa. Això no és la política. La política ha d’anar molt més enllà. La política és preguntar-se què hi feia allí una casa? No podem cometre els mateixos errors. Per què la política, per què el president Mazón, per què el PP, no vol parlar del rerefons d’un episodi com el que hem patit, que és el canvi climàtic i és la vulnerabilitat que tenim com a població. Això es repetirà. Només fa cinc anys que vam tenir la del Baix Segura. Jo sóc a casa i no puc veure eixes sessions de control perquè m’agafe al sofà i dic: “Per què no ho diu ningú?” Ningú planteja un debat molt més ampli.

—Us veig en forma.
—[Riu] Bé. En tinc ganes.

—No us ha passat pel cap deixar la política?
—No, ara no. Al principi sí que ho vaig pensar. No deixar la política, sinó pensar si podria tornar algun dia a les Corts. Potser no pensava tant en la mort, que em preguntaves abans, però sí que pensava, quines coses potser no tornaràs a fer.

—Heu llegit molt sobre la vostra malaltia, heu fet allò de buscar a internet?
—No. Mai! Ho vaig fer una volta i vaig dir: prou. M’ho va recomanar l’oncòleg. Em va dir: cada volta que tingues una pregunta em pots escriure. Vine, en parlem, però no ho busques per internet. I jo també necessitava tenir eixa fe cega en el meu oncòleg. Confiava en ell plenament per moltes raons, també per la part més humana. A l’oncòleg li deia: Ara què toca? Químio? Sis sessions? Sis sessions. Anem pas a pas… Jo he tingut un càncer de mama ocult i les proves radiològiques no m’han servit de res, no hem vist mai el tumor, no l’hem vist mai. L’únic moment que vaig buscar per internet és quan vaig anar a operar-me, per la incertesa. Vaig buscar el tema de llevar-me el pit. Vaig decidir finalment llevar-me’ls tots dos. I veure imatges de dones amb el pit tallat a mi em va ajudar. Per això jo també vaig decidir de publicar la meua foto, perquè crec que veure casos tangibles, reals, t’ajuda moltíssim el dia que t’has de mirar i dir: aquesta sóc jo ara. Com tantes altres que he vist.

—Teniu una mena de comunitat de dones de la quimioteràpia?
—Tenim un grup i seguim l’evolució de totes. Jo n’he eixit molt més ràpida que elles dues. Som persones que ens entenem, que passem pel mateix tràngol, que ens fem costat, que els dies durs hi som. I els dies que són més durs, si una demana: no em digueu res, la respectem. I ara comence a fer un altre grup que és el de l’esport. El de les dones que hem tingut un càncer i que intentem eixir-ne i que intentem guanyar la massa muscular que és la que ens garanteixen que ajudarà a millorar futurs pronòstics. A mi m’ajuda moltíssim. Jo he tingut molt d’humor negre durant la malaltia. He tingut companys de les Corts, com Carles Esteve, que em deia: “Per favor, Aitana, ja està bé.” I jo li deia: “És que a mi m’ajuda.” Amb les meues companyes hem fet les mateixes bromes. Hem jugat a cartes en l’hospital de dia, hem intentat passar les hores mortes, i ens fèiem la vida tan senzilla com fos possible.

—Voleu afegir-hi res?
—Potser a les persones que estan malaltes de càncer a les comarques d’Alacant els pot venir bé de saber que hi ha la fundació UAPO, que és un lloc on poden anar a entrenar-se, per exemple. Jo hi vaig i em va molt bé. Crec que a la sanitat hi ha una mancança a l’hora de tractar el càncer holísticament. En referesc a la psicologia, la fisioteràpia, l’entrenament, la nutrició. Convide tot el món, amb càncer o sense, a unir-se a la fundació perquè els pacients puguen continuar anant-hi. Espere que s’aprove a les Corts una iniciativa d’algú que vulga presentar-la que puguem tenir eixa atenció en la sanitat pública.

Conferència a càrrec de l'Escriptora i Historiadora:  Assumpta Montellà Carlos - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

a càrrec de Pere-Andreu Jariod Ventura, divulgador musical - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

El propietari de la Casa Orsola, Albert Ollé, considera que “s’ha imposat la responsabilitat, el sentit comú i el respecte” amb la compra de la finca per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Hàbitat3, que s’ha anunciat avui mateix. Diu que són els elements indispensables per a dialogar i assolir acords i per a garantir els drets de tothom o una bona convivència cada dia. “Aquests elements, que per a mi són els valors que han guiat la meva trajectòria, no han estat sempre presents durant els darrers tres anys amb la Casa Orsola”, ha afegit Ollé en un comunicat, en què critica el Sindicat de Llogateres i l’acusa de no voler arribar a cap acord: “La voluntat de l’entitat no ha passat mai per assolir cap acord i trobar solucions per a cada un dels veïns.” I afegeix: “Això és el que amaguen darrere la seva màscara: la imposició com a finalitat i la violència com a estratègia”.

“El conflicte no s’ha acabat”: el Sindicat de Llogateres convoca el 17 de febrer una trobada de les altres Orsola

Hores després que l’Ajuntament de Barcelona anunciés l’acord per a la compra de l’edifici per 9,2 milions d’euros, juntament amb Hàbitat 3, Ollé ha defensat que el tarannà que la propietat de l’edifici ha estat “allargar la mà, dialogar i buscar solucions amb totes aquelles persones que així ho han manifestat i que ho han fet des del respecte”.

L’Ajuntament de Barcelona i Hàbitat3 compren la Casa Orsola per 9,2 milions: “Cap veí no se n’haurà d’anar”

En el comunicat, el propietari de la Casa Orsola ha ironitzat que ara es parli de la seva empresa com un grup empresarial i que fins fa quatre dies se’l qualifiqués de “fons voltor” sense escrúpols amb l’únic objectiu de difamar i sense cap predisposició a buscar solucions. “Durant aquests anys ha quedat clar que, quan no tens arguments que defensin la teva posició, l’estratègia de l’insult i de la mentida és la sortida fàcil, fins que el temps posa les coses al seu lloc i fa caure la màscara”, afegeix.

D’altra banda, Ollé afirma que serà defensant el dret que “totes les empreses d’aquest país tenen a desenvolupar la seva activitat” i lamenta que s’ha posat en risc el dret a la propietat privada. “Sempre hem complert amb els nostres deures i exigim que els poders públics garanteixin també els nostres drets”, reclama.

Junts, ERC i els Comuns critiquen Collboni per la compra de la Casa Orsola

El propietari de Casa Orsola finalitza el comunicat mostrant el seu agraïment al síndic de greuges per ser capaç de posar-se en el lloc de totes les parts implicades, i a la tinent d’alcalde Laia Bonet, de qui ha dit que l’acord no hauria estat possible sense ella. “Trobar una solució que fos positiva per a totes les parts era el que cercàvem des del primer dia i celebrem que, malgrat la irresponsabilitat d’alguns, els qui ens havíem de posar d’acord, ho hàgim fet”, assenyala.

Els catalans posen una nota de 4,8 sobre 10 a la gestió de la Generalitat durant el 2024. La pregunta de l’enquesta del centre d’Estudis d’Opinió (CEO) no fa distinció entre el govern de Pere Aragonès (ERC), que va durar fins el 10 agost, i l’actual executiu presidit per Salvador Illa (PSC). Quant a la valoració del govern espanyol, els catalans abaixen la nota fins al 4,1. La valoració dels ajuntaments propis és la més alta, amb un 5,3 de mitjana, mentre que la Comissió Europea obté un 4,5.

Per àmbits, els més ben valorats de la Generalitat són la promoció de la cultura i la llengua catalana (5,6), tot i que és la que més recula en la valoració; el transport públic i infrastructures (5,2); i la sanitat pública (5,2). En canvi, els àmbits amb pitjors notes són les relacions Catalunya-Espanya (4,2) i la seguretat de la ciutadania (4,2).

Els simpatitzants del PSC (5,8) i d’ERC (5,7) són els que valoren amb notes més altes la gestió de la Generalitat en l’últim any, i amb els Comuns (5,0) són els únics que l’aproven.

Els simpatitzants de Junts i ERC suspenen el govern de Sánchez

Pel que fa a la valoració del govern espanyol, els simpatitzants del PSC (6) i dels Comuns (5,4) són els que donen notes més altes a l’executiu de coalició entre aquests dos partits. I, en canvi, els simpatitzants dels socis d’investidura de Sánchez suspenen la gestió del govern espanyol durant el 2024: els de Junts posen un 3,4 i els d’ERC un 4,3. Tenint en compte les franges d’edat, la nota de valoració del govern espanyol és especialment baixa (3,9) entre els joves de 25 anys a 34. En canvi, els joves de 16 anys a 24 són els que valoren millor la gestió de la Generalitat, amb un 5,2. A l’altra cara de la moneda hi ha els enquestats d’entre 50 anys i 64, que posen la pitjor nota a la Generalitat amb un 4,5.

En l’àmbit dels ajuntaments, hi ha algunes diferències en les valoracions sobre el govern municipal propi segons la grandària del municipi. Els més petits de 2.000 habitants són els millors valorats amb un 5,6 i, per contra, els més grans d’un milió d’habitants són els pitjors valorats amb un 5,1. Els simpatitzants del PSC són els que posen millor nota als governs municipals, un 6, seguits dels simpatitzants del PP, que donen un 5,9. En relació amb la valoració de la gestió de la Comissió Europea, que obté un 4,5 de mitjana, els simpatitzants del PSC (5,8) són els que li donen una nota més alta, seguits dels del PP (5,4).

L’enquesta s’ha fet a gairebé dues mil persones i es va realitzar entre el 25 d’octubre i el 13 de desembre de 2024.

El govern britànic ha anunciat que enderrocarà la Torre Grenfell, gairebé vuit anys després de l’incendi que va matar setanta-dues persones i va desencadenar una enorme crisi política al si del govern, aleshores amb Theresa May com a primera ministra, per la pèssima construcció d’aquest edifici d’habitatges socials que va acabar accelerant la propagació de les flames.

Les famílies i dels supervivents van denunciar un estat de marginació absolut i un menyspreu total cap a les seves vides. Una fallada elèctrica d’un refrigerador passada la mitjanit del 14 de juny de 2017 va provocar un incendi de tal calibre que més de dos-cents cinquanta bombers van trigar vint-i-quatre hores solament a controlar les flames. Ara, el govern britànic ha confirmat finalment el que organitzacions de supervivents ja van avançar dimecres passat, en una decisió molt criticada pel grup més destacat de familiars de víctimes, Grenfell United, que advocava per la preservació de l’edifici – cobert ara per una lona amb el missatge “Sempre als nostres cors” – per recordar la tragèdia.

Grenfell United ha assenyalat en particular la vice-primera ministra i secretària d’Estat d’Habitatge, Angela Rayner, a qui acusen d'”ignorar les veus dels dolents sobre el futur de la tomba dels seus éssers estimats”; un comportament “tant vergonyós com imperdonable”. El procés trigarà uns dos anys en paral·lel a la investigació en curs per depurar responsabilitats per la tragèdia. Les indagacions no acabaran, com a mínim, fins a final del 2026.

En el comunicat, el govern britànic es declara conscient que l’existència de l’edifici és “un assumpte molt personal per a les persones afectades” i ha defensat que la vice-primera ministra “ha prioritzat el compromís amb la comunitat d’ençà del seu nomenament al juliol”, però també ha indicat que les converses amb les famílies han deixat clar que “no hi ha un consens sobre el que hauria de passar amb la Torre”. Grenfell United havia criticat també prèviament una aura de secretisme a les converses entre Reyner i les famílies. “Reyner es va negar a confirmar amb quants dolents i supervivents havia parlat durant una ronda de consultes que solament va durar quatre setmanes”, ha lamentat l’organització.

Carlos Mazón ha tornat a presentar-se com a víctima davant la premsa i ha acusat el govern espanyol d’haver emprès una campanya de mentides i d’insults contra ell. Ha estat a Alacant, després de la inauguració d’un congrés d’intel·ligència artificial.

Després d’uns minuts en què el president s’ha esplaiat explicant les mentides que a parer seu s’havien escampat per a fer caure el Consell, i després de reiterar que el govern espanyol no va transmetre la informació sobre la gravetat de les inundacions que eren a punt d’esdevenir-se, ha intentat d’acabar la compareixença. Però un periodista li ha preguntat: “Vostè què feia durant aquestes tres hores, perquè vostè parla de lluitar per la veritat, però vostè encara no ha demostrat què feia durant aquelles tres hores”. Mazón li ha respost en to fatxenda: “Qui li ha dit a vostè això?

Quan el periodista li ha dit que no ho havia demostrat i que s’havien donat diverses versions sobre el dinar, el president li ha preguntat qui deia això i ha entrat en un diàleg amb el periodista que, finalment, li ha preguntat: “Què feia vostè la vesprada de la gota freda? Mazón ha respost: “Estar puntualment informat de tot el que ocorria”. A continuació ha tornat a dir que ell sí que estava informat de tot i va anar al CECOPI, cosa que no va fer la delegada del govern espanyol en un to cada volta més irat i enervat, i també nerviós. Mazón també ha explicat que va mantenir l’agenda perquè la previsió del govern espanyol estava equivocada. Després d’això, Mazón se n’ha anat deixant en l’aire les preguntes que els periodistes encara volien fer-li.

El conflicte de la Casa Orsola de Barcelona sembla que arriba a un final, després de setmanes de mobilitzacions i protestes ciutadanes per a evitar el primer intent de desnonament de la finca –que ha obligat a ajornar-lo dues vegades– i després de tres anys de lluita veïnal per a evitar que els facin fora de casa, arran de la compra de la finca pel fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, el 2021. Així doncs, després d’un llarg torcebraç entre la propietat i els veïns –sempre amb el suport del Sindicat de Llogateres–, s’ha fet pública la compra de la finca per part de l’Ajuntament de Barcelona i Hàbitat3 per un valor de 9,2 milions d’euros –un 30% inferior del preu de mercat mitjà actual de l’eixample. El 2021, Ollé va adquirir-la per 6,5 milions. El síndic de greuges de Barcelona ha actuat com a mediador entre totes les parts. L’operació implica la suspensió immediata de desnonament que hi havia previst pel 18 de febrer i que els pisos de l’edifici passaran a ser de lloguer assequible.

Junts, ERC i els Comuns critiquen Collboni per la compra de la Casa Orsola 

Fórmula col·laborativa

La compra s’ha efectuat amb una fórmula social i col·laborativa impulsada per Hàbitat3, en què l’ajuntament n’adquireix el 48,6% i l’entitat el 51,4% restant. En total, l’ajuntament ha pagat 4,8 milions d’euros, i l’entitat 4,3. Els espais que es queda l’ajuntament tenen més valor que els d’Hàbitat3, tot i que és menys superfície, per això l’aportació econòmica de l’ajuntament és major.

En declaracions a mitjans, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, conjuntament amb la presidenta d’Hàbitat3, Carme Trilla, ha qualificat la compra de Casa Orsola com una operació pionera i extraordinària amb la qual “Barcelona llança un missatge”.

En total, l’ajuntament adquireix disset pisos de la finca –incloent els baixos, on hi ha els locals comercials–, mentre que Hàbitat3 adquireix el soterrani i els set habitatges amb contracte indefinit. “Convertirem tota la finca en habitatges de lloguer assequible”, ha dit el batlle mentre celebrava l’operació conjunta amb Hàbitat3.

La Casa Orsola té un total de 26 habitatges habitables i 4 locals comercials. Actualment, a la finca hi ha 7 habitatges amb contracte de lloguer indefinit, 7 de lloguer de temporada, 5 amb contracte de lloguer vigent, 5 més en procés de demanda o procediment judicial i 2 de buits. Amb l’operació, es podrà posar a disposició del parc públic d’habitatge un total de 9 pisos: els dos buits i els set de lloguer de temporada un cop finalitzin els seus contractes. La resta de contractes de lloguer vigents es mantindran o es formalitzaran de nou d’acord amb la legislació d’arrendaments urbans valorant cadascun dels casos. “Cap llogater haurà de marxar de Casa Orsola”, ha afirmat amb contundència Collboni.

Sobre la situació de comprar altres “possibles Casa Orsola”, Collboni ha assegurat que s’ha de mirar cas per cas, i ha insistit en què cal canviar les regles del joc de l’habitatge a la ciutat. “S’ha de mirar cada cas, entre altres coses perquè els recursos públics són limitats. El que necessitem són noves regles del joc, eines que canviïn les regles per aturar l’escalada de preus de lloguer i la gentrificació, que expulsen els veïns. Per això cal una millor regulació”, ha dit fent referència a l’aplicació a la ciutat de la regulació del preu del lloguer, la suspensió de llicències de pisos turístics el 2028 perquè tornarien ser pisos residencials i la intenció de regular el lloguer de temporada.

Alhora, Collboni ha volgut posar èmfasi en el fet que la compra de Casa Orsola no l’ha fet l’ajuntament sinó “la ciutat”, com també ha volgut emfatitzar-ho Trilla. La presidenta de la fundació, ha explicat, a més, que des d’Hàbitat3 no podien assumir la compra total de la finca, per això ha celebrat la compra conjunta i la col·laboració entre el sector públic i privat, un model que “ha de ser l’embrió d’un model de fer i que s’ha de replicar per a garantir el dret a l’habitatge.” Així i tot, Trilla ha reconegut que aquesta, tot i ser una fórmula innovadora, “no és una fórmula màgica”. “És una línia de futur amb la que hem de treballar i que és habitual a altres països.” Quan s’ha preguntat a Trilla què se’n farà dels veïns de l’edifici que no siguin vulnerables econòmicament, Trilla ha respost taxativa tot afirmant que, el que han valorat des de la fundació ha estat la “vulnerabilitat residencial” que sí que pateixen els veïns de Casa Orsola. “No s’han valorat els ingressos sinó el risc de perdre l’habitatge”, ha dit. Segons Trilla, la solució d’una compra social és “òptima” per tots els actors implicats, tant veïns com ajuntament i també perquè és una aposta per “defensar l’arrelament a la ciutat i lluitar contra la gentrificació”.

En el seu torn, David Bondia, del síndic de greuges de Barcelona, ha afirmat que ha parlat “amb totes les parts”, inclosos els veïns de Casa Orsola i el Sindicat de Llogateres, tot i que avui mateix, Carme Arcarazo, la portaveu del sindicat, ha assegurat en declaracions a TV3 que l’entitat i els veïns han quedat al marge de les negociacions. Així i tot, Bondia ha volgut treure múscul d’haver aconseguir la solució al problema i ha dit que “no canviaria res del procés de mediació”.

La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, ha valorat aqueset matí la compra com “una victòria”: “El cas de la Casa Orsola ens demostra que, quan uns veïns, en lloc de marxar en silenci s’organitzen, es queden a casa, fan soroll, van amb el Sindicat i es planten, poden guanyar”, ha declarat als Matins de TV3. També ha considerat una bona notícia que Casa Orsola esdevingui habitatge social, tot i que ha instat a Trilla i Collboni de no instrumentalitzar la compra de la finca per derogar la mesura del 30% d’habitatge protegit en les noves promocions. “Fa temps que sabem que el partit socialista, de la mà de Carme Trilla, és desballestar el 30%, una mesura que obliga a, que quan u inversor comprar un bloc a l’eixample i fa una gran rehabilitació, està obligat a destinar el 30% a habitatge protegit.”

La compra de Casa Orsola va posar-se sobre la taula la setmana passada després que la gran mobilització ciutadana impedís el segon intent de desnonament de Josep Torrent, veí de la finca, i es posés una nova data pel 18 de febrer. El mateix dia, Ollé va emetre un comunicat en què insinuava que estava disposat a vendre-la, després de “rebre tota mena d’insults i atacs” pel conflicte obert que manté d’ençà de fa tres anys amb els veïns.

Una incidència a la infrastructura entre Sants i Plaça de Catalunya obliga a circular per via única en aquest tram i això afecta la circulació de les línies R1, R3 i R4, que acumulen retards i funcionen fora del seu horari, segons que ha informat Rodalia. Per no augmentar els retards s’ha reduït l’oferta al túnel de plaça Catalunya. Tant a la R1, com la R3 i la R4 circulen dos trens per hora i sentit. A més, el temps de viatge s’incrementarà quan els combois passin pel túnel de plaça de Catalunya. Tècnics d’Adif treballen per solucionar la incidència.

Derivat d’aquesta incidència, també es veu afectada la R7 i només circula un tren per hora i sentit. Rodalia recorda que les estacions de Badalona i el Clot disposen d’enllaços amb el metro, i a Sant Adrià amb Trambaix.

L’Ajuntament de Barcelona i Hàbitat 3 han comprat la Casa Orsola, símbol de la lluita veïnal contra l’especulació amb l’habitatge. La finca era propietat de l’empresa Lioness Inversiones SLU, d’Albert Ollé Bartolomé. En conferència de premsa, el batlle Jaume Collboni ha confirmat que la compra es fa per 9,2 milions d’euros —el consistori aportarà el 49% i la resta la fundació— i ha garantit que els llogaters no n’hauran de marxar. En aquest sentit, ha detallat que Hàbitat 3 gestionarà la finca amb la voluntat de fer lloguer social i assequible. “És una solució innovadora i excepcional”, ha afegit. Segons Collboni, el preu de la compra és un 30% per sota del valor de mercat d’una finca a l’Eixample.

El Sindicat de Llogateres, en un comunicat, ha lamentat la xifra de la compra, tenint en compte que el 2021 va pagar 6 milions. La portaveu Carme Arcarazo ha afirmat que els veïns i l’entitat han restat al marge de les negociacions.

El Sindicat de Llogateres exhibeix múscul en la festa per l’ajornament del desnonament de la Casa Orsola I Crònica de Pere Millan

“Aquest acord opac no només emblanqueix el negoci de l’especulació, sinó que es fa de la mà de Carme Trilla, amb qui Jaume Collboni vol desmantellar la mesura del 30%. Mentre es fan la foto amb la Casa Orsola, estan treballant per eliminar una de les poques eines que frenen l’especulació i protegeixen el dret a l’habitatge a la ciutat de Barcelona”, afegeix el sindicat.

D’una altra banda, el grup municipal d’ERC ha informat que el 2021 el govern d’Ada Colau –en coalició amb el PSC– va refusar de comprar la finca utilitzant el dret de tempteig i retracte per 6,5 milions d’euros. En la conferència de premsa, Collboni ha dit que en aquell moment no hi havia cap pis buit, mentre que ara n’hi ha vuit.

Aquestes darreres setmanes, la Casa Orsola ha estat notícia perquè la mobilització ciutadana, encapçalada pel Sindicat de Llogateres, ha impedit dos intents de desnonament d’en Josep, un dels veïns. Arran d’això, el propietari va publicar un comunicat en què insinuava que estava disposat a vendre-la.

En la conferència de premsa també hi han participat la presidenta del patronat d’Hàbitat 3, Carme Trilla, la primera tinent de batlle, Laia Bonet; el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia; i el comissionat d’Habitatge, Joan Ramon Riera.

Què és Hàbitat 3?

Hàbitat 3 és una entitat del tercer sector que es dedica a gestionar habitatge social en col·laboració amb l’administració pública i entitats socials. N’és director general Albert Ferré. El patronat l’encapçala Carme Trilla com a presidenta i Enric Arqués com a vice-president.

L’origen del conflicte

El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU va comprar l’edifici de la Casa Orsola tot sencer i no va voler renovar els contractes dels llogaters que hi vivien. Els volia fer fora per a fer-hi pisos de lloguer de temporada a un preu que quadruplica l’actual: de 700 euros a 2.800.

La Casa Orsola comprèn un total de vint-i-set pisos: cinc tenen el contracte de lloguer vençut; vuit tenen lloguer indefinit i, per tant, els llogaters no poden ser-ne acomiadats; sis, tenen lloguer residencial vigent –alguns, a punt d’acabar-se i, per tant, passarien a estar en la mateixa situació que el primer grup–; i set ja són de lloguer temporal. Hi ha un pis buit perquè fa pocs mesos se’n va morir la llogatera.

“Si dues persones que un dia es van estimar tant s’asseuen a la vora d’un riu sense posar-se d’acord en la direcció del corrent, com és possible arribar a explicar la història d’un poble, d’una guerra, d’una revolució?”, escriu Joana Bértholo (Lisboa, 1982) en la primera novel·la que li publiquen en català, i que és l’última que ha publicat en portuguès, La història de Roma (traducció de Núria Busquet Molist, Godall Edicions, 2024). 

“Les imatges més veritables són les que menteixen”, diu Bértholo gairebé a l’inici, i em ve al cap la Jean Rhys que s’ho inventava tot i que era, segons Vivian Gornick, “tan dura i honesta en l’escriptura com feble i covarda en la vida”. Però Bértholo accepta la imperfecció inevitable d’escriure, l’accepta en la ficció, vull dir. Ella escriu sobre una escriptora, és l’escriptora qui parla des d’un jo que va amunt i avall en el temps i teixeix tot de línies temporals que acaben bastint una teranyina de records que s’han anat desfent i allunyant del que va passar per tornar-se, com ella diu, “llegendes” o “mites personals”. “La veritat és dels qui no estimen”, es lamenta la Joana narradora, i a poc a poc anem intuint aquesta preocupació per fer encaixar el que va passar, el que ella recorda i el que recorda aquell “ell” que és empaitat, passejat, perdut, trobat, estimat i, en bona part del llibre, mut. 

Pot semblar que aquesta Joana novel·lada es qüestioni “només” l’amor, mentre viatja i es perd (“el viatge sempre serà la millor de les meves males decisions”), pot semblar que la història d’aquesta Roma que no ha sigut sigui la història d’una no-maternitat, però la negació va més enllà de tenir parella o descendència: “Els amics tenen mapes del futur que a mi no se’m van entregar.” La Joana narrada sent que se li ha negat, o s’ha negat ella mateixa, una vida que els altres sí que tenen, i això l’empeny a fer quilòmetres i buscar, i a mirar d’entendre aquesta negació i acceptar-la perquè no és cap imposició sinó una tria, però és una tria que no va pel camí traçat d’entrada. I hi ha un dol pel que no s’ha viscut, sense penediment, però dol de tota manera: “El temps no fa més fàcil la tasca de posar paraules en lloc de la incomprensió. El dol no es deixa escriure.”

La història de Roma és la d’un dol, doncs, o de més d’un, perquè hi ha el del que no s’ha viscut. “L’energia que hauria d’haver nodrit l’experiència ara nodreix la vida no viscuda. La vida no viscuda no és una bèstia immòbil. La vida no viscuda és un animaló molt rabiós, que fa difícil la supervivència”, escriu Gornick a La fi de la novel·la d’amor (traducció de Martí Sales Sariola, L’Altra, 2022). 

La història de Roma és una novel·la d’amor fragmentada, explicada des d’un altre temps que el viscut, recordada i inventada sense saber què és què, empaitada i negada, exhaurida, exagerada i desequilibrada. No hi ha escriptura terapèutica en Bértholo, cal aclarir-ho per si de cas, és una escriptura pensada, rumiada, treballada, però que és més taca que línia, més impressió que expressió, còmplice amb qui llegeix, i exigent també, i que utilitza tots els recursos de la llengua i de l’estil per construir una novel·la que es podria reescriure infinitament, i no perquè li calgui, sinó perquè se sent viva encara. “Al capdavall, què és sinó una reescriptura constant, la vida de l’escriptor?”, diu també Gornick. 

I si reescrius una història d’amor, si la reescrius a més des d’aquest dol que no es deixa escriure, la història queda inevitablement amb costures massa tibades i d’altres de descosides, algun estrip, algun brodat realment bonic, un altre potser de massa recarregat. La teva història, d’amor o del que sigui, no és res més que la teva història, ningú altre la pot explicar com tu, encara que l’hagi viscuda igual, perquè no l’ha viscuda igual, perquè la vida no viscuda no és solament el que has decidit no fer, les negatives que has anat assumint o entomant mentre vivies, és també la vida de l’altre, de qui l’ha viscuda amb tu, la història d’amor (o del que sigui), però des d’ell, no des de tu i, per tant, no com tu, i aquesta vida no viscuda perquè no és teva també hi és en el dol, sobretot si com a La història de Roma hi ha una retrobada i hi ha un intent de posar en comú el que es va viure, com si hagués de coincidir. I és clar que no coincideix. No coincideix ni tan sols la necessitat de narrar-la. I el dol més gros és aquesta “incompatibilitat dels nostres records”. 

“Avui, crec, l’amor com a metàfora és un acte de nostàlgia, no de descoberta”, així acaba Vivian Gornick el seu llibre La fi de la novel·la d’amor i és ben bé que Joana Bértholo ha escrit sent conscient d’aquesta nostàlgia, insisteixo que de doble sentit: del que va passar i del que no va passar, enyorant sobretot el que no va passar, o el que va passar d’una altra manera de com ho recorda ella. I és veritat, Joana, si és impossible escriure les dues versions (si només n’hi ha dues) d’una història d’amor, com escrivim tota la resta? Aquesta pregunta es queda. 

“El meu amic Pere Inglada, que ho sap tot, em deia no fa gaire que la cuina catalana es bat en retirada. És exacte. Els llibres clàssics de culinària i de la gastronomia francesa eren plens de fórmules i de plats catalans, els quals eren molt celebrats i estimats per totes les persones de gust. Ara es troba molt de tard en tard, sobre les cartes dels restaurants, l’ofrena d’un plat català, i això és una desgràcia. És una desgràcia per a nosaltres i sobretot és una desgràcia per als estrangers que no saben ni podran saber mai el que s’han perdut.” Si obviéssim la referència precisa i directa al dibuixant Pere Ynglada i Sallent, un català cosmopolita que va néixer a Santiago de Cuba, va créixer a Nova York, es va formar a Barcelona i va viure mitja vida a París, aquest fragment podia passar per un article d’avui. Per l’enèsima lamentació sobre la desaparició de la cuina catalana, de la globalització dels nostres restaurants o de la pèrdua d’una tradició que es desfà com un bolado. La gràcia és que aquestes frases van ser escrites fa exactament cent anys i, com calia esperar, per Josep Pla. Són al seu primer llibre, Coses vistes, del qual enguany s’escau el centenari, tot i que prèviament ja havien aparegut a les pàgines del diari la Publicitat.

Pioner en tantes coses, Pla va ser un dels primers articulistes que va portar la qüestió de la cuina catalana a les portades dels diaris. Un altre periodista, Ferran Agulló, que sovint usava el pseudònim de Pol a les pàgines de la Veu de Catalunya, va escriure un volum de títol inequívoc, Llibre de la cuina catalana, al pròleg del qual deixava clar: “Catalunya, com té una llengua, un dret, uns costums, una història pròpia i un ideal polític, té una cuina. Hi ha regions, nacionalitats, pobles que tenen un plat especial, característic, però no una cuina. Catalunya la té, i té més encara: té un gran poder d’assimilació de plats d’altres cuines com la francesa i la italiana: fa seus els plats d’aquelles cuines i els modifica segons el seu estil i el seu gust.” Per a l’home que, a més, va batejar la Costa Brava, “la cuina catalana és, essencialment, senzilla; no és cara i és fàcil. És, demés, nacional, ço que vol dir que empra, per a sos plats, elements propis, tant en els aliments com en els condiments”.

Fet i fet, però, som al cap del carrer que ens assenyalava Pla fa deu dècades. Als carrers de Barcelona és més fàcil de trobar-hi un establiment amb cortines de drap i kanjis per avís a navegants, d’on surt la fumerada del ramen, de minimalisme suec o vagament escandinau, o versions de sèrie B de la Little Italy novaiorquesa passada pel sedàs del cinema, que no pas els vells locals d’estovalles de quadres, brasa i porró. Hem arraconat les velles cases de menjar i les sales on els nostres avis van celebrar les grans ocasions, enamorats de la novetat i del que hem vist a les xarxes i ens han suggerit els influenciadors. Tots podem recordar la primera vegada que vam tastar la sopa de miso, els tacos o el cebitxe, i segur que som molts que llavors ja ens afaitàvem, però potser ja hem oblidat un escabetx, una bona escalivada –feta amb flama, no pas al forn– o un fricandó. Sort que l’escudella va restar com a menja de Nadal per excel·lència, l’estrany cas d’un plat de cada dia que va esdevenir de festa al segle XIX, perquè si no ja no se’n cantaria ni gall ni gallina.

Un cuiner compromès

Doncs, contra aquest panorama tan poc falaguer, cal saludar la valentia de Jordi Vilà, que acaba de presentar el seu menú degustació anomenat “La taula de la cuina catalana”, com a proposta gastronòmica única del restaurant Alkímia. I ho farem amb les vint-i-una canonades que el poeta i diplomàtic Josep Carner va recomanar per donar la benvinguda a Coses vistes. En el país dels brams d’ase que no pugen al cel, l’home que ja es va proposar la guerra de guerrilles contra el ramen, amb l’escudella per a portar a casa o menjar pel camí als seus locals de menjar cuinat, ha fet un pas més en el seu compromís amb la cuina i el país. Ens ho deia en una entrevista, la cuina catalana és la que sent, aquella de què mai no ha fugit, el terreny on s’ha trobat sempre còmode: “Per mi la premissa és, dins la cuina catalana, agafar un producte, seleccionar-lo, veure què em demana, no què vull fer-ne jo, què el pot acompanyar, i fer-ho amb una elaboració immediata, fresca. Aquest exercici ens ajuda a simplificar els plats, anar-los despullant d’elements.”

Escudella de mar, del restaurant Alkímia.

Vilà parla clar i cuina clar. Fuig, com gat escaldat, de la faramalla i el xau-xau gastronòmic –ens fa veure que és l’únic restaurant que no llueix a la porta el rètol vermell de l’estrella Michelin, que ha anat revalidant de fa més de vint anys. Com la cuina catalana, la seva no és especialment instagramable, ni que es deixi portar per les modes. “Tota aquesta cuina del tataki i tot plegat, no hi estic en contra, insisteixo, però, home, aquí, amb el que tenim, per què hem de repetir models? Si som un país que tenim de tot i que dóna per a fer un receptari molt ric: la cuina del bacallà, del porc, dels bolets”, comentava fa poc més d’un any. Llavors ja barrinava el canvi que aquests dies presenta en societat.

Cuina catalana en sis serveis

El menú, de sis serveis, és dividit en entrants, escudella, la mar, el tros, temporada de caça i postres. Comença amb panadó de ceba amb tàperes i olives negres, coca de recapte amb escalivada, el seu nigiri català –que no és amb arròs, sinó amb el nostrat pa amb tomàquet– de seitó i anxova i cor de carxofa amb musclos en escabetx. Continua amb el brou i la carn d’olla del mar, una d’aquestes genialitats que sembla mentida que, com diu Vilà, ningú no les hagués fetes abans. Si ja ho havia provat amb l’escudella de caça, ara hi torna canviant tota la carn per peix i marisc, amb el regust del fonoll que l’agermana mediterràniament amb la bullabessa occitana, sense deixar-se pel camí la pilota. Els cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa catalana ofereixen productes de temporada, com el calamarsó amb rovell d’ou i rostit de galanga, el calamar combinat amb la garota i les cocotxes –lleugeres i gens molestes a la saviesa basca– amb mongetes del ganxet. El tros és potser el servei més essencial, més icònic, on no falten els pèsols del Maresme amb patata, ben cuits, no pas crus, que s’agermanen a l’excel·lència de la mongeta i patata d’Al kostat; un altre fruit d’hivern com el calçot amb romesco de tòfona, trompetes i pinyons, i la meravella del milfulls de col i tòfona amb formatge. Per anar acabant, encara heu de guardar forces per a la caça, també un altre dels fruits efímers dels mesos de fred. En aquest cas, mar i muntanya de llebre à la Royal i calamar de potera, dos plats d’aquells que es fan amb els interiors de la bèstia; ànec collverd amb pebrot escalivat, foia amb taronja i, encara va sortir de la cuina una becada. Les postres són canòniques, com tota la proposta: coca de llardons, bunyol i crema.

Panadó i coca de recapta del menú ‘La taula de la cuina catalana’, a l’Alkímia.

“El dia que algú a Barcelona es decideixi a posar un restaurant català, que respecti la cuina i els drets i l’estómac dels clients, es farà milionari en un tres i no res, i es podrà fer un panteó d’una grandiositat salomònica”, acabava dient Pla. M’estranyaria molt que el propòsit de Vilà fos comptar bitllets, ni esdevenir el més ric del cementiri, però el pressupòsit inicial –respectar la cuina, els drets i l’estómac dels clients amb un receptari netament català– de segur que el compleix amb escreix. Ara només cal que els qui s’exclamen per l’evaporació del pot de les essències omplin el principal de la casa Moritz, i no deixin escapar aquest menú. Ja faríem molt si hi hagués cua per tastar-lo.

L’extrema dreta es troba ara mateix exultant, després de la victòria de Donald Trump. El nou president nord-americà ha començat el mandat amb un discurs agressiu contra la immigració, la intervenció estatal i les polítiques feministes i LGBT. Tot això va com anell al dit a l’extrema dreta europea, que prova d’emular-lo i aprofitar la manera com ha capitalitzat el debat. De fet, Alternativa per Alemanya (AfD) ha esdevingut la gran protagonista de les eleccions alemanyes, que es faran el 23 de febrer, en bona part pel suport i ressò d’Elon Musk, la persona més rica de la història, amb una fortuna personal que supera el PIB de setanta estats.

El debat sobre el cordó sanitari sacseja la campanya de les eleccions alemanyes

Demà comença a Madrid, a l’Hotel Madrid Marriott Auditorium, una trobada del grup Patriotes per Europa, del qual formen part l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, l’italià Matteo Salvini i el neerlandès Geert Wilders, i sota presidència de l’espanyol Santiago Abascal. Format el novembre a París, el grup és la tercera força del Parlament Europeu, arran d’una reconfiguració de les aliances després de les eleccions europees de l’any passat. Quatre d’aquests partits van ser els més votats en els respectius estats en aquestes eleccions: el de Le Pen, el d’Orbán, i també el de Herbert Kickl a Àustria i el d’Andrej Babiš a la República Txeca.

La cimera porta el títol de “Tornem a fer gran Europa” (“Make Europe great again”), tot un gest de complicitat amb la campanya de Trump, “Make America great again”. Si bé el lema ja va ser emprat l’any passat per Orbán, ha guanyat un protagonisme especial arran de la tornada del magnat americà a la Casa Blanca, i de les campanyes fetes per Musk a Alemanya, al Regne Unit contra el primer ministre, Keir Starmer, i a Itàlia en favor de la primera ministra, Giorgia Meloni.

Multimilionaris al govern del món que governen per als multimilionaris al govern del món | Mail obert de Núria Cadenes

De fet, es considera que Musk és un dels impulsors indirectes d’aquest esdeveniment, atès que fa mesos que ha posat la seva atenció a Europa. Sovint intervé en la política europea, i després d’entrevistar en directe al seu canal de X Alice Weidel, cap de l’AfD, que ara s’investiga si va ser il·legal, ha proposat que es canviï el nom del canal de la Mànega per “canal de George Washington”, tal com Trump va proposar de canviar el nom del golf de Mèxic pel de “golf d’Amèrica”.

Sobre això, el multimilionari manté un enfrontament amb les institucions europees, que investiguen si els algorismes de X fan prevaldre els comentaris de Musk per sobre dels de la resta i com es gestionen les notícies falses i els continguts il·legals a les xarxes socials. La Comissió Europea, fins i tot, ha amenaçat de tancar la xarxa social prèvia autorització judicial si no col·labora, de manera que també té un interès personal a promoure la ultradreta i debilitar els partits que governen actualment.

People of Europe:

Join the MEGA movement!

Make Europe Great Again!!

— Elon Musk (@elonmusk) February 1, 2025

Els partits d’extrema dreta es troben a Madrid per traçar una estratègia comuna per als mesos vinents, per trencar el domini que tenen el Partit Popular Europeu i els socialdemòcrates a escala europea. Si bé ara solament hi ha Orbán com a governant d’un estat, n’hi ha uns quants que tenen unes bones perspectives. El Partit de la Llibertat (FPÖ) té l’encàrrec de negociar una coalició governamental a Àustria, amb Kickl a punt d’esdevenir canceller; Rassemblement National encapçala les enquestes de les presidencials franceses del 2027, i el txec ANO 2011 es prepara per guanyar les de l’octubre d’enguany. Això, juntament amb els bons resultats d’unes altres formacions d’ultradreta, com Fratelli d’Italia, o la de Robert Fico a Eslovàquia, pot capgirar el mapa electoral europeu en poc temps.

“Espanya i Europa necessiten un canvi de 180 graus en les seves polítiques i Vox està disposada a encapçalar aquest canvi”, deia el portaveu de Vox, José Antonio Fúster. Sobre això, fa temps que el partit espanyol promou la unió de tota l’extrema dreta europea en un “supergrup”, juntament amb l’Europa de les Nacions Sobiranes, que encapçala AfD, i els Conservadors i Reformistes Europeus, presidits per Meloni. Tots tres grups tenen 187 eurodiputats, cinquanta més que els socialdemòcrates  i solament un menys que el Partit Popular Europeu. De fet, també hi ha alguns eurodiputats d’extrema dreta sense adscripció, com, per exemple, els dos de S. O. S. Romania, els cinc del partit de Fico o Alvise Pérez.

Sobre això, Fúster explicava que el pilar bàsic d’aquesta estratègia consistiria a posar l’accent en la retòrica contra la immigració i “preservar la identitat europea”, que contraposen al “consens” de populars i socialistes que governen a Brussel·les d’ençà de fa una dècada, als quals acusen també de practicar el “fanatisme climàtic”. També se serveixen d’un discurs victimista envers els tribunals i quan topen amb la legalitat, com ara en els processos judicials que hi ha oberts contra Meloni, Le Pen o Salvini que corrupció o haver-se saltat les lleis en matèria d’immigració.

Un context favorable a Vox

Aquests darrers mesos, Vox ha estat marcat per les desavinences internes i desercions, com ara les de Macarena Olona, Rocío Monasterio i Iván Espinosa de los Monteros. Tanmateix, el partit sembla que millora les expectatives, en gran part gràcies al context internacional. Les enquestes al congrés espanyol preveuen que seria un partit indispensable si el PP vol tenir-hi majoria, amb vora d’un 15% dels vots i més de quaranta escons. Alhora, seria el partit més votat entre els menors de trenta-cinc anys.

Abascal ara prova de fer ressaltar la seva imatge internacional i anar de bracet dels dirigents ultradretans més populars. Ja va ser l’únic dirigent espanyol que va ser convidat a la presa de possessió de Trump i a final de febrer participarà en la Conferència Política d’Acció Conservadora, la cimera conservadora més important del món i un important grup de pressió al país. És previst que hi assisteixi també Trump i el president argentí, Javier Milei. De fet, també es va formant una nova extrema dreta a l’Amèrica Llatina, amb qui els uneix l’aliança Foro Madrid, i que compta amb polítics amb possibilitats de governar, com ara José Antonio Kast a Xile i Jair Bolsonaro al Brasil.

Ara, després d’haver treballat per esdevenir president dels Patriotes, Abascal és el principal impulsor d’aquesta cimera que vol seguir les petjades de Trump. Fa pocs mesos, a l’estiu, ja va trencar les aliances amb el PP al País Valencià i a les Illes, i tot fa pensar que, com ja ha passat als EUA, s’intensificarà cada vegada més la confrontació política o social i això marcarà l’agenda i el debat polític.

“Durant la crisi financera els pobres idiotes van pagar tot el rescat, i a ells no els va rescatar ningú. Van perdre tot el patrimoni, un dels escàndols més grans de la història d’aquest país. Cap dels estafadors i delinqüents que van provocar-ho van ser considerats responsables, em refereixo a les companyies auditores, els despatxos d’advocats, les elits. Llavors es va encendre una metxa que va explotar la matinada del 9 de novembre del 2016 amb el president Trump. Va ser la venjança dels oblidats.”

“Tot l’ordre internacional de postguerra, basat en regles, se sosté sobre les espatlles de la gent humil, de la classe treballadora i la classe mitjana. El sistema depèn dels impostos que paguen, del que cotitzen, però ells no en treuen beneficis. Els capitalistes sempre intenten reduir els salaris, i ara ho fan de dues maneres. Permeten la immigració il·legal a la frontera, la qual cosa fa baixar els salaris dels treballadors menys qualificats, i també estafen el sistema amb tot un programa de visats. Porten serfs que cobren un terç o la meitat i fan tot el que els manen, i així s’asseguren que no han de pagar graduats nord-americans.”

“Obama va anar a Silicon Valley i va fer un tracte amb ells. L’acord era el següent: us permetrem de convertir-vos en la gent més rica de la història del món. Us deixarem ser monopolis, i per això tenim Google, i Facebook, i Amazon destruint les petites empreses. I el Departament de Justícia durant deu o dotze anys mirarà cap a una altra banda. Però aquí teniu el pacte: ens heu de convertir en un poder tecnològic dominant que ens dugui a una hegemonia que no sigui qüestionada. I què hem vist? El Partit Comunista Xinès va crear TikTok, que és molt més potent que totes les plataformes d’aquests nois juntes, per la naturalesa addictiva i el mal que pot contenir. I ara som en el moment Sputnik.”

Aquests tres paràgrafs són petits fragments d’una entrevista que es va publicar fa poc en un mitjà dels Estats Units. Abans de revelar-ne l’origen, us proposo un joc. Qui creieu que parla, una persona de dretes o d’esquerres? Potser fa de mal dir, perquè defensa la classe treballadora, però també ataca la immigració, i això no encaixa en cap dels paràmetres de les últimes dècades. El més fàcil, per tant, és col·locar-hi una etiqueta: és un discurs populista.

La setmana passada un sagaç subscriptor em va retreure que sovint faig servir una “tercera persona vaporosa” (“ens han dit”, “ens han deixat”) i que no aclareixo de qui parlo. La resposta és ben senzilla: els guardians del consens. Ahir mateix Vicent Partal parlava de la finestra d’Overton –el rang d’idees que es poden considerar acceptables en el discurs públic i polític–, i des del final de la Guerra Freda aquesta finestra ha estat minúscula. Les elits econòmiques, amb l’ajuda d’uns polítics servils, d’un món acadèmic venut i d’uns mitjans de comunicació còmplices, van formar un consens tecnocràtic al marge de la voluntat democràtica dels ciutadans: neoliberalisme, globalització, erosió dels drets laborals, privatització dels serveis públics en nom de l’eficiència, exaltació de la identitat individual, abandonament del conflicte de classe. Tot allò que quedava fora del consens era automàticament populista –és a dir, que emanava d’un poble analfabet i ignorant que no sap què li convé.

La paraula “populisme” surt al titular de l’entrevista que citava: “‘Broligarchs’ vs. Populism”. L’entrevistat és Steve Bannon (1953), cap de la primera campanya presidencial de Donald Trump, i considerat per molts l’estrateg que va detectar el potencial polític de l’empresari immobiliari. Bannon coneix bé les elits americanes: va treballar al banc d’inversions Goldman Sachs i va ser productor de Hollywood, però el 2007 va fundar Breitbart, un mitjà de dretes molt discutit. L’any passat es va passar quatre mesos a la presó per haver-se negat a declarar al congrés dels Estats Units, i ara lidera la facció republicana que lluita contra la influència dels oligarques tecnològics, sobretot perquè aquests volen mantenir el model d’immigració i d’erosió de les condicions laborals de la classe treballadora americana.

Ara bé, el més interessant és que l’entrevista es va publicar al New York Times, un dels organismes més importants en la creació i propagació del consens posterior al 1990. Fa només un any trobar Bannon a les pàgines del diari hauria estat impensable, però el tomb dels darrers mesos ha estat espectacular. Si fa una dècada Angela Merkel era el far d’Occident, ara hauria de demanar perdó per una gestió nefasta que ha destruït el model alemany. Després de dir-nos el 2020 que vincular la covid i la Xina era racista, el mitjà admet que la pandèmia molt probablement va començar al laboratori de Wuhan. També hi hem llegit que “l’era de la diversitat” a Hollywood ha estat un fiasco que no ha aportat gairebé res, i el mes passat vam viure la sortida poc amistosa d’un dels columnistes estrella, Paul Krugman. El Nobel d’economia es va passar tota la presidència de Biden lloant-ne la política econòmica, sense entendre que les dades macroeconòmiques (el PIB o la borsa) no són gens importants per a les famílies si l’economia domèstica (inflació, precarietat) és desastrosa. M’agradaria saber quan és l’última vegada que Krugman va anar a un supermercat.

El món ha canviat i l’etiqueta letal de “populista” no desgasta ningú, perquè les elits que l’assignaven estan totalment desacreditades. La informació circula per altres canals, el rang d’opinions acceptables s’amplia, i voler contenir la fúria ciutadana fent proclames moralistes ja no serveix de res –i encara menys si els alliçonadors són polítics al servei dels oligarques o activistes subvencionats. Els responsables del New York Times han entès que rere la victòria de Trump hi ha un trencament que no es pot ignorar, i que donar veu a gent com Bannon és imprescindible per a entendre el fenomen i (encara que sembli una heretgia) trobar idees comunes. Més tard o més d’hora, l’esquerra occidental haurà d’expulsar el seu elitisme ferotge i tornar a abraçar els pilars que mai no hauria d’haver abandonat, començant per la lluita de classes. Com sempre que hi ha un canvi de gran abast, la llista de guanyadors i perdedors serà llarga, però aquest trencament dels dics ideològics hauria de ser una oportunitat per a enfortir la democràcia. Al cap i a la fi, aquest és l’origen del terme: el govern del poble.

Toni Comín, que ha estat vice-president del Consell de la República d’ençà que es va fundar, es presenta a les eleccions de l’entitat per a presidir-la. Es va haver d’exiliar a Bèlgica el 2017 i és eurodiputat d’ençà del 2019. El seu pas pel Parlament Europeu ha estat sempre condicionat per les traves judicials de la Junta Electoral d’Espanya, que no volia que exercís com a eurodiputat sense jurar la constitució d’aquell país.

A VilaWeb, també hem publicat entrevistes a la resta d’aspirants a presidir el Consell: Montserrat Duran, Jordi Castellà i Jordi Domingo.

—Per què creieu que hauríeu de ser el pròxim president del Consell de la República?
—Per tres raons. Perquè crec que en aquesta nova etapa ens hem de centrar molt en l’acció internacional, i la meva condició d’eurodiputat crec que suma més que no pas resta de cara a aquest objectiu. Perquè crec que l’exili ha estat i continua essent una font de legitimitat per al Consell. I perquè crec que en un moment de canvi com el que viu el Consell –després de la sortida del president Puigdemont– és imprescindible que al capdavant hi hagi algú amb experiència, que el conegui a fons i el conegui bé. El foc nou té el risc de causar un incendi, que deixaria el Consell calcinat.

—Quines seran les tres primeres accions que fareu si esdeveniu president?
—A banda de nomenar el govern, les meves tres primeres accions com a nou president serien: proposar una trobada immediata amb l’Assemblea territorial, per construir el consens amb els consells locals sobre les prioritats del Consell en la nova etapa; iniciar l’elaboració del Pla d’Acció Exterior, centrat a explicar a la comunitat internacional que el nostre dret a l’autodeterminació és emparat en el marc legal de les Nacions Unides; preparar la convocatòria de les eleccions a l’Assemblea Legislativa (de Legislació Republicana), que té com a funció anticipar la legislació bàsica de la Catalunya independent, sota el lema “Preparar la República”.

—Quina ha de ser la funció principal del Consell de la República en el context polític actual?
—La funció principal del Consell ha de ser coherent amb la seva missió, que com sabem és preservar el mandat de l’1-O i crear les condicions per a la seva plena materialització. La República estarà plenament constituïda quan les seves institucions controlin el territori i quan sigui reconeguda internacionalment. Les funcions del Consell han de servir aquests dos objectius. Així doncs, cal ampliar i enfortir la xarxa diplomàtica del Consell, per tal d’avançar en el camí dels reconeixements internacionals. I cal que els consells locals aportin el seu coneixement, la seva expertesa i la seva experiència, per tal d’avançar en el control del territori.

—Com creieu que s’ha de fer la independència? I quin paper hi ha de tenir el Consell?
—La independència –entesa com a reconeixement internacional de la República i control del territori per part de les seves institucions– es pot fer de diferents maneres. La que més ens agradaria a tots: que l’estat espanyol es vegi forçat a reconèixer el mandat de l’1-O. L’altra: que es vegi forçat a acceptar un nou referèndum d’independència i a respectar-ne el resultat. En tots dos escenaris, la pressió internacional és necessària. Però molt més necessària, imprescindible, és la mobilització a l’interior –en forma de desbordament pacífic i democràtic. Aquesta mobilització a l’interior passa per les institucions: cal recuperar la majoria electoral independentista al Parlament de Catalunya. Però passa també i molt principalment pel carrer i per la societat civil. El document “Preparem-nos” –elaborat per l’anterior govern del Consell– donava algunes pistes molt útils en aquest sentit.

—El Consell parteix d’una situació delicada. Què fareu per millorar-ne la reputació? Cal millorar la transparència?
—El Consell, des que va néixer, ha estat víctima de l’ofensiva de tots aquells que preferirien que desaparegués. La transparència és un imperatiu prioritari i ineludible, ara i abans. Per descomptat. Per això, en el seu moment, vaig maldar perquè es constituís la comissió mixta entre l’Assemblea Territorial i el govern per al control de les finances del Consell –prevista al codi general– i per això al nostre programa electoral proposem que aquesta comissió es reuneixi de manera continuada –com a mínim, cada dos mesos. I per això proposem també la creació d’un síndic de comptes que sigui, entre altres coses, l’encarregat de triar els proveïdors del Consell.

—A què s’han de destinar els diners recaptats pel Consell de la República? S’hi ha d’incloure la Casa de la República i les despeses del president a l’exili i la resta d’exiliats?
—Al principi de l’exili, amb el president Puigdemont vam creure que era millor separar els circuits financers del Consell de la República i de la Casa de la República, i així ho vam indicar. Encara la tardor del 2023 vam ratificar aquesta instrucció. Tanmateix, no m’oposaré mai a integrar aquests dos circuits financers –i que per tant, com dieu a la pregunta, el Consell assumeixi les despeses de la Casa–, donant per descomptat que això ho ha de decidir el govern del Consell, que té la legitimitat per a fer-ho, i que aquesta decisió s’ha de prendre amb total transparència.

—El Consell va néixer amb la idea de l’Assemblea de Representants, però ara no existeix. S’ha de recuperar? Per què?
—L’Assemblea de Representants va ser substituïda per dues assemblees especialitzades en funcions més específiques. D’una banda, l’Assemblea Territorial, que aplega representants de tots els consells locals actius i dels consells territorials del conjunt dels Països Catalans, i que és la representació de tots els inscrits del Consell en els diferents territoris. I l’Assemblea de Legislació Republicana, que té per funció preparar la legislació bàsica i pensar les bigues mestres de la futura República. És una evolució fruit de l’experiència, que vol millorar el funcionament del Consell i dels seus òrgans, aprenent les lliçons de la trajectòria prèvia. Crec que l’experiència de l’Assemblea Territorial, d’ençà que es va constituir, ha estat francament positiva i demostra que aquesta transformació de l’Assemblea de Representants en dues assemblees especialitzades va ser un encert.

—Quin paper han de tenir els consells locals?
—Els Consells Locals són l’ànima i el motor del Consell. Sense consells locals, no hi ha Consell. Però cal que l’acció que facin sigui útil i eficaç. Els consells locals són els primers que ho reclamen. Per això, al nostre programa hem fet nostra la seva proposta de treballar en tres àmbits prioritaris: el consum estratègic, per desconnectar-nos de les grans empreses de l’Íbex-35; el desenvolupament de la Identitat Digital Republicana, l’embrió del cens de la República, seguint l’exemple del Consell d’Estònia; i la defensa de la llengua, de l’ús social i institucional. Són tres vies intel·ligents per a confrontar-nos de manera pacífica amb l’estat i per a defensar la nació. Si volem que l’activisme de la base que el Consell ha d’impulsar sigui realment útil i eficaç, cal orientar-lo a aquesta confrontació amb l’estat.

—On éreu el Primer d’Octubre?
—La matinada anterior a l’1-O vaig anar al col·legi electoral on jo havia de votar l’endemà –que a més era aleshores l’escola de la meva filla, l’Escola Projecte de Barcelona– per preparar amb els altres pares de l’escola el pla per a garantir l’arribada i la protecció de les urnes. A primera hora vaig tornar al col·legi electoral i vaig ajudar els responsables del dispositiu electoral a gestionar la votació, mentre no es va activar el cens universal. A mig matí, vaig assistir a l’arribada d’un escamot d’un centenar de policies nacionals, que van entrar amb gran violència a l’escola, cosa que va escandalitzar tots els nostres fills que passaven la jornada allà, amb l’objectiu de requisar les urnes. Van fracassar. Les que es van endur eren buides. Les urnes amb les paperetes no les van trobar, perquè el pla dissenyat la nit anterior va funcionar a la perfecció. Hi ha moltes imatges –molt èpiques però també molt traumàtiques– de la irrupció de tota aquella munió de policies al nostre col·legi electoral, amb tants ciutadans, els veïns del meu barri de tota la vida, intentant barrar-los l’entrada de manera pacífica i desarmada. Després vaig saber que aquell dispositiu policial l’havien enviat a tots els col·legis de Barcelona on tenien constància que hi havia membres del govern de la Generalitat. A la tarda vaig ser informat que en Roger Espanyol havia estat greument ferit d’un ull i, en tant que conseller de Salut, vaig anar a l’Hospital de Sant Pau a parlar amb els metges per saber com avançava la intervenció quirúrgica i intentar donar una mica de suport a la seva família. Al vespre, vaig anar a un altre hospital, el de la Vall d’Hebron, on hi havia ingressada la meva mare, per anar-la a buscar i acompanyar-la a votar abans no tanquessin les meses electorals. De tornada a l’Escola Projecte, em vaig voler esperar fins a saber el recompte dels resultats del nostre col·legi. Per això vaig ser l’últim dels consellers a arribar al Palau de la Generalitat. El president i el vice-president em van amonestar –amablement– perquè quan vaig arribar tot el govern estava reunit esperant-me perquè ens fos comunicat el resultat provisional de la votació. Seguidament, ja de nit, vaig sortir amb la resta del govern per acompanyar el president Puigdemont en la declaració institucional en què va anunciar la victòria del sí al referèndum.

—El 14 d’octubre de 2019, vau anar a l’aeroport?
—El 14 d’octubre de 2019 era a l’exili, a Bèlgica. Però, des de la distància, vaig seguir l’acció del Tsunami Democràtic a l’aeroport en temps real, des del principi fins que va acabar. Durant la jornada, vaig estar en contacte amb moltíssimes de les persones que van participar en aquella acció.

—Quin és el vostre primer referent polític?
—El meu pare, Alfonso Comín, intel·lectual i polític compromès en la lluita antifranquista des de la seva joventut, i un dels principals referents dels “cristians pel socialisme” a Catalunya, a la resta de l’estat i a Europa.

—De quin color és la vostra estelada?
—Durant aquests anys, me n’han regalat tantes, de tantes mides i de tantes menes, que en tinc dels dos colors (estrella vermella amb fons groc, estrella blanca amb fons blau).

—Heu considerat en cap moment de deixar de ser soci del Consell?
—No, mai.

The Washington Post · Adam Taylor i Louisa Loveluck

La proposta del president dels Estats Units, Donald Trump, de “prendre el control” de Gaza i desplaçar els palestins que hi viuen a uns altres territoris ha fet saltar les alarmes a l’ONU i més organitzacions internacionals, que s’han afanyat a alertar que el pla violaria de manera flagrant la legislació internacional.

“Qualsevol desplaçament forçós de persones equival, a efectes pràctics, a una neteja ètnica”, deia abans-d’ahir a la premsa Stéphane Dujarric, portaveu de l’ONU.

En declaracions en una conferència de premsa amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, Trump va defensar dimarts que els Estats Units havien d’adoptar una “visió a llarg termini” sobre “la propietat” de Gaza, i va proposar de traslladar-ne els residents a “les terres bones, fresques i boniques” d’un altre país amb el pretext d’emprendre la reconstrucció del territori sota la custòdia del govern nord-americà. Trump no va especificar si la proposta preveia el trasllat forçós dels 2,2 milions de palestins que viuen a Gaza, molts dels quals ja han anunciat que no se n’aniran voluntàriament de l’enclavament  –ni tan sols després de gairebé setze mesos de guerra i destrucció.

Què s’entén per “neteja ètnica”?

L’acte de desplaçar civils per la força és prohibit segons les Convencions de Ginebra, els textos fundacionals del dret internacional humanitari que estipulen com s’han de tractar els civils durant conflictes armats.

Les Convencions de Ginebra originals, que daten del 1949, estipulen que els “trasllats forçosos en massa” de civils “són prohibits, sigui quin en sigui el motiu”. El 1977, els protocols es van actualitzar, i s’hi va afegir la següent clàusula: “No es forçarà els civils a abandonar el seu territori per motius relacionats amb el conflicte.”

El text de les convencions preveu algunes excepcions a aquesta norma. Les potències ocupants, per exemple, poden ordenar als civils que es desplacin si la seva seguretat perilla, o si hi ha motius de pes, militarment parlant, perquè es desplacin. Les Convencions de Ginebra originals estipulen que els civils no han de ser traslladats mai fora del seu territori, tret dels casos en què qualsevol altra opció sigui “inviable”.

Tant els Estats Units com Israel són signants de les convencions.

El concepte de “neteja ètnica” es va començar a fer servir en la premsa internacional als anys noranta, originalment com a terme per a designar els casos de desplaçament en massa que havien tingut lloc durant la caiguda de Iugoslàvia. El 1993, un grup d’experts de l’ONU va definir formalment el terme com “la pràctica de convertir una zona en ètnicament homogènia mitjançant l’ús de la força o la coacció per expulsar-ne persones de determinats grups”.

La neteja ètnica no és, estrictament parlant, un delicte específic en el dret internacional. Però els experts coincideixen que, en general, els actes que s’engloben en el concepte de “neteja ètnica” són considerats delicte en la legislació internacional.

En una carta publicada el 1993 sobre el cas específic de Iugoslàvia, els experts de l’ONU van afirmar que la neteja ètnica era contrària al dret internacional, i que els actes de neteja ètnica podien constituir crims de guerra.

Com s’aplica la legislació internacional sobre neteja ètnica?

Marc Weller, professor titular de dret internacional a la Universitat de Cambridge, afirma que el desplaçament forçós es considera un crim contra la humanitat i que, en aquests moments, el Tribunal Penal Internacional (TPI) investiga un cas que tracta, precisament, la qüestió del desplaçament forçós.

“El Tribunal Penal Internacional de l’Haia investiga la junta militar de Myanmar exactament per aquest presumpte delicte contra el poble rohingya, gran part del qual ha estat obligat forçosament a desplaçar-se cap al país veí de Bangladeix”, explica.

Ni els Estats Units ni Israel són signataris de l’Estatut de Roma, l’acord internacional que va donar lloc a la creació del TPI, que preveu l’empresonament de persones per crims contra la legislació internacional –com ara, el genocidi, els crims de lesa humanitat i els crims de guerra. No obstant això, els territoris palestins es van adherir al TPI l’any 2015, un fet que el tribunal considera que li atorga jurisdicció sobre qualsevol delicte comès allà, fins i tot, a Gaza.

L’any passat, el TPI va emetre ordres de detenció contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i Yoav Gallant, ex-ministre de Defensa d’Israel, i també contra uns quants dirigents d’Hamàs. L’ordre exigia als cent vint-i-cinc països que formaven part de l’Estatut de Roma que fessin les detencions si els era possible: per exemple, en cas que algun dels afectats per les ordres trepitgés el seu territori.

Durant el seu primer mandat com a president dels Estats Units, el govern de Trump va imposar sancions selectives contra alguns dels alts càrrecs del tribunal.

Els delictes de dret internacional poden ser jutjats tant en l’àmbit nacional com en l’àmbit internacional. El màxim tribunal de l’ONU, el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) dirimeix disputes jurídiques internacionals entre estats, però els governs tenen la potestat de rebutjar-ne les decisions. Ara, el TIJ no jutja crims de guerra. El Consell de Seguretat de l’ONU pot votar per fer complir les sentències del tribunal, però aquest compliment sempre romandrà subjecte al vet dels cinc membres permanents del consell: el Regne Unit, la Xina, França, Rússia i els Estats Units.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Jordi Domingo, advocat i ex-cònsol major del Consolat del Mar, es presenta per presidir el Consell de la República. Domingo és un advocat amb una trajectòria professional de més de quaranta-set anys en els àmbits del dret civil, mercantil i processal. Es va graduar a la Universitat de Barcelona i és membre del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) d’ençà del 1975. Domingo es presenta a les eleccions amb tres eixos: transparència, consens i territori.

A VilaWeb, també hem publicat entrevistes a la resta d’aspirants a presidir el Consell: Montserrat Duran, Jordi Castellà i Toni Comín.

—Per què creieu que hauríeu de ser el pròxim president del Consell de la República?
—El Consell de la República és l’única institució que deriva directament de la declaració d’independència i del Primer d’Octubre. Deixar perdre aquesta institució seria una indignitat per al país. Compto amb més de cinquanta anys d’experiència en l’àmbit jurídic i una trajectòria indiscutible de ferm compromís amb la nació catalana i amb la defensa dels drets humans. He viscut a la clandestinitat durant el franquisme i vaig ser un dels molts represaliats. He treballat activament, en clau de país, en l’elaboració conjunta de la constitució catalana (com a portaveu de Constituïm); en la creació de la Coordinadora de l’Advocació Catalana, de la qual vaig ser el president (per a garantir defensa jurídica gratuïta als represaliats de l’1-O); en el Debat Constituent; en la presidència de la Sindicatura Electoral del Consell de la República i com a Cònsol Major del Consolat de Mar (la institució que representa l’aportació més important de Catalunya a la història de la humanitat). No he viscut mai de la política i, per la meva experiència personal i col·lectiva, em considero preparat per liderar el Consell cap a una nova etapa de transparència, consens i basada en l’arrelament i l’escolta activa cap al territori. Sempre he estat una persona de consens que escolta i que assumeix la crítica constructiva com un enriquiment del tot imprescindible. Tinc un equip divers que representa les diferents sensibilitats de l’independentisme, tot relligant l’interior amb l’exili. El suport explícit del conseller Lluís Puig és cabdal en aquest sentit. El Consell per la República ha de ser una eina per a recuperar la unitat de l’independentisme. I no parlo de la dels partits, que ja s’ho faran. Parlo la de la gent que el Primer d’Octubre no dubtàvem quin era el nostre objectiu, sense preguntar-nos d’on veníem o qui votàvem.

—Quines seran les tres primeres accions que fareu si esdeveniu president?
—El primer que faré és parlar amb la resta de candidats. Com a persona de consens, voldré saber què podem incorporar o sumar dels seus respectius programes per a enfortir la institució. Al mateix temps, demanaré la convocatòria de l’Assemblea Territorial per escoltar tots els consells locals. Sigui com sigui, ens caldrà treballar en tres àmbits. El primer, restablir la confiança i la transparència. Cal implementar mecanismes de transparència efectius en la gestió, política i econòmica, del Consell per recuperar la credibilitat davant els ciutadans. El Consell només pot tenir zones d’opacitat o clandestinitat en allò que afecti directament la seguretat de la institució davant un estat clarament en contra. També hem d’enfortir els consells locals, tot reconeixent-los com el que són (i han de ser), l’ànima i l’essència del Consell de la República. I hem de fomentar el consens transversal i treballar per integrar totes les sensibilitats de l’independentisme, promovent la unitat i la col·laboració entre els diferents espais per a avançar cap a la independència. La unitat de la societat civil és fonamental i no ha de dependre de les dinàmiques i interessos dels partits polítics. Els partits polítics faran el que considerin adient (i els criticarem sempre que toqui), però les bases independentistes hem de mantenir un objectiu comú i una acció coordinada. Per això és indispensable fer un conveni amb les institucions o associacions independentistes del país per a establir quina feina ha de fer cadascú i en quines ens hem de donar el suport explícit.

—Quina ha de ser la funció principal del Consell de la República en el context polític actual?
—No podem oblidar que el Consell de la República ha de tenir una doble estructura forta i consolidada. A l’interior, amb els consells locals i tot allò que comporten. A l’exterior, com a aixopluc transversal, i quarter d’hivern, de totes les sensibilitats de l’independentisme i com a referent nacional. Mentre no tinguem la independència, necessitem una estructura exterior potent. Més enllà de l’amnistia de fireta que avui tenim, l’independentisme català sempre serà perseguit per l’estat i hem d’estar preparats. D’altra banda, el Consell de la República, com a única institució derivada directament de l’1-O, ha de ser el veritable referent internacional de les aspiracions de la nació catalana. El Consell de la República ha de ser l’eix de coordinació del moviment independentista, tant a escala nacional com internacional, i actuar com a espai de confluència i estratègia compartida. És una eina essencial per a construir estructures d’estat a l’exili i impulsar accions al marge de la legislació espanyola, aprofitant aquest avantatge per avançar sense limitacions imposades. Alhora, ha de revifar la flama independentista, reforçar el compromís col·lectiu i preparar el camí per a la instauració efectiva de la república catalana. Tot això requereix, entre més, reforçar i promoure la “identitat republicana”, tot creant peça a peça un cens català i fent accions que promoguin la desconnexió.

—⁠Com creieu que s’ha de fer la independència? I quin paper hi ha de tenir el Consell?
—La independència de Catalunya ha de basar-se en tres pilars fonamentals. En primer lloc, cal consolidar una majoria social favorable a la independència. Això implica revertir la passivitat actual de la gent desencisada pels partits i la seva acció política i ampliar la base de suport, convèncer sectors encara dubtosos i garantir que el projecte independentista sigui transversal i inclusiu. En segon lloc, és clau assolir un control efectiu del territori. Hem de poder exercir una sobirania real sobre el país. Hem de demostrar al món que som capaços de controlar el nostre propi territori, tot fent surar una realitat molt diferent de la que els explica l’estat. Finalment, la internacionalització del procés és essencial per a obtenir reconeixement i suport extern. Catalunya ha d’establir aliances amb altres estats i organitzacions internacionals, i generar tota la pressió imprescindible perquè la comunitat internacional accepti i legitimi el procés d’independència. No podem desaprofitar cap de les vies que ens puguin ajudar en el reconeixement internacional. I no podem oblidar, de cap de les maneres, que el veritable reconeixement ha de venir de les Nacions Unides.

—El Consell parteix d’una situació delicada. Què fareu per millorar-ne la reputació?
—És fonamental augmentar la transparència en totes les seves actuacions i garantir un funcionament obert i eficient. Això vol dir una gestió econòmica clara, una comunicació fluida amb els ciutadans i l’establiment de mecanismes de rendició de comptes que evitin opacitat i malfiances. Només així podrem recuperar la confiança i el prestigi d’aquesta institució com a eina útil per a la independència. Activarem, d’una vegada, la Comissió de Seguiment dels Comptes de l’Assemblea Territorial, de la qual formen part membres de consells locals. I activarem la pràctica periòdica d’auditories que permetin de garantir el bon ús dels recursos. Aquestes mesures són imprescindibles per a assegurar un Consell més sòlid, eficient i arrelat a la base independentista.

—A què s’han de destinar els diners recaptats pel Consell de la República? S’hi ha d’incloure la Casa de la República i les despeses del president a l’exili i la resta d’exiliats?
—Han de destinar-se a enfortir tres eixos fonamentals: la construcció de la república, l’acció internacional i la consolidació del propi Consell. En aquest context, l’austeritat i el voluntariat han de tenir un paper tan rellevant o més que les aportacions econòmiques. El suport als exiliats és una qüestió a part, i essencial, mentre aquesta situació perduri. Cal convertir-se en una eina fonamental per a impulsar, juntament amb les entitats del país, una sòlida estructura antirepressiva que garanteixi el manteniment i la defensa dels exiliats, tant presents com futurs.

—El Consell va néixer amb la idea de l’Assemblea de Representants, però ara no existeix. S’ha de recuperar? Per què?
—Cal fer molta feina abans. De què serviria recuperar l’Assemblea de Representants, avui i ara? Actualment, comptem amb una Assemblea Territorial on hi ha representats tots els consells locals i àmbits territorials de la nació catalana. En tot cas, hem de potenciar aquest espai, que és el que trepitja i coneix el territori. Ja vindrà el moment, que vindrà, en què ens hàgim de plantejar seriosament la recuperació efectiva d’una Assemblea de Representants.

—Quin paper han de tenir els consells locals?
—Si he insistit tant que els consells locals són l’ànima i essència del Consell, és per dues raons: sense els consells locals, avui el Consell de la República no seria més que un munt de papers, codis i retalls de diari. I sense els consells locals, la construcció de la república que volem seria una tasca impossible. Per això, cal impulsar-ne de nous per tot el país, o nació catalana, amb una estructura clara que defineixi les seves competències i el seu encaix amb les organitzacions territorials de les grans entitats del país. Un cop establert aquest repartiment de funcions, serà imprescindible crear estructures estables de coordinació al territori per garantir-ne l’eficàcia i la cohesió.

—⁠On éreu el Primer d’Octubre?
—Vaig ser tot el dia acompanyant observadors internacionals per diferents col·legis electorals. A primera hora de la tarda, ja vam quedar-nos al col·legi de la Vila Olímpica, on vam assistir al tancament d’urnes, recompte de vots i proclamació de resultats.

—El 14 d’octubre de 2019, vau anar a l’aeroport?
—Hi vam anar caminant un grup d’advocats i familiars.

—Quin és el vostre primer referent polític?
—El Che Guevara.

—De quin color és la vostra estelada?
—Blava, però sense donar-li una significació especial.

—Heu considerat en cap moment de deixar de ser soci del Consell?
—Mai.

 

El Partit Popular ha recorregut avui contra l’escrit del Tribunal Constitucional (TC) espanyol que estén la recusació del magistrat català José María Macías al recurs d’inconstitucionalitat presentat pel partit contra la llei d’amnistia.

El PP demana que s’anul·li la decisió i ho considera un “atropellament del dret” de les parts a un “procés just i equitatiu”. El recurs de súplica considera que el TC ha vulnerat el dret dels populars a fer al·legacions sobre la recusació com a part implicada al procés. També afirma que no s’han respectat els principis de “contradicció i igualtat d’armes”, un fet, segons el PP, ha generat indefensió.

Segons el partit, el TC ha prescindit de forma “total i absoluta” del procediment legal en estendre a totes les causes la decisió d’apartar Macias “sense donar audiència a les parts en la resta de processos, que són almenys 21”.

“No restarem quiets davant del que entenem com una vulneració dels nostres drets fonamentals reconeguts i garantits a la Constitució espanyola”, han afirmat fonts del PP.

Hem acabat el mes de gener que, tradicionalment, ha estat costerut per a les famílies, per culpa de les despeses extraordinàries fetes durant les festes de Nadal. Per això m’ha semblat interessant de fer una aproximació a allò que ha estat el gener d’enguany, d’una manera ràpida i d’acord amb les poques dades que ens donen els avanços de dades –imperfectes i parcials– en alguns camps de l’economia. Ara com ara, en tenim algunes sobre consum, preus, activitat empresarial i mercat laboral. Vegem-ho.

En relació amb el consum, sembla que no ha anat pas malament, segons dues dades: l’indicador de Comertia i les matriculacions de cotxes. El primer, que s’ha fet públic avui, ens diu que el conjunt de sectors d’activitat i establiments adherits a l’associació té una mitjana de creixement del 7,7% durant el mes de gener, respecte del mateix mes de l’any anterior. Més concretament, hi ha un 53% de les empreses que no arriba a la mitjana de creixement i un 47% que la supera. És un augment important, perquè és la segona mitjana de creixement més alta de tota la sèrie interanual i perquè ultrapassa amb escreix les previsions que havien fet els empresaris el mes passat, que era una mica superior al 3%.

Parlo amb Elisabet Vilalta, directora general de Comertia, que em reafirma la dada i em comenta que la temporada de rebaixes ha anat força bé. “Els establiments han anat posant a la venda els productes, segons els estocs que tenien.” De totes maneres, destaca que els augments de vendes han estat diferents, segons els sectors. “El d’automoció, de llarg, ha estat el millor, amb un creixement del 20%; i l’alimentació bàsica i el lleure i cultura, per damunt del 12%.” Amb xifres menors, la resta, però tots amb registres positius. M’explica també que els ànims dels membres associats són bons, “però amb molta prudència, perquè no veuen clar el futur, sobretot què pot passar amb els aranzels i com els poden afectar, un fet que és a les mans de les decisions que prengui el president Trump.”

El cas dels cotxes concorda amb les dades que dilluns feia públiques, que indicaven que les vendes a Catalunya havien pujat gairebé d’un 6%. Félix García, director de comunicació i màrqueting d’ANFAC, deia: “El mercat ha arrencat amb una bona xifra el mes de gener i amb un notable creixement, gràcies, en part, a l’empenta de les compres de les famílies i de les empreses. Les companyies de lloguer cauen al gener atès que al desembre van duplicar les vendes i tenen temps per a aprovisionar nous vehicles, perquè Setmana Santa és a l’abril.” Vet aquí que els cotxes, doncs, han donat una empenta d’importància, durant el gener.

Quant a l’IPC, ja hem vist que l’indicador avançat en situa la variació anual en el 3% al gener, dues dècimes més que al desembre. Per tant, no és positiu, però, segons l’INE, aquesta evolució és deguda, principalment, a l’augment dels preus dels carburants, en contrast amb la baixada del gener del 2024. També, encara que no tant, als preus de l’electricitat, que pugen més que ara fa un any. Per això, l’aspecte positiu és que la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) disminueix de dues dècimes, fins al 2,4%. Cal pensar, també, que l’efecte base (sobre la variació mensual de l’any passat) pot anar a favor els mesos vinents, perquè el febrer del 2024 l’IPC general va pujar d’un 0,4% i, sobretot, perquè l’any passat el març i l’abril van ser molt inflacionaris, amb creixements del 0,8% i 0,7%, respectivament, per la qual cosa és ben probable que aviat l’IPC abaixi la taxa de variació.

Quant a l’activitat empresarial, ahir vam saber l’opinió dels directors de compres, amb l’índex PMI. I el resultat no és, ni bon tros, dolent. Si bé és cert que mostra un cert alentiment, el corresponent a l’estat espanyol continua al capdavant dels quatre grans estats de la zona euro. Segons la nota feta pública, “el creixement del sector privat espanyol es va alentir al gener, cosa que reflecteix una desacceleració notable en l’expansió del sector manufacturer i increments més febles de l’activitat en el sector serveis. No obstant això, el ritme de creixement, en general, es va mantenir còmodament per sobre de la tendència”. I afegeix: “Malgrat que les noves comandes rebudes pel sector industrial van pujar a un ritme més lent, els serveis van augmentar i així, accelerar el ritme de creixement de les noves comandes del sector privat total, fins al nivell més alt des del novembre del 2021.”

De totes maneres, crec que, de tot allò que diuen els directors de compres, la part més important és la referida a Alemanya. “Una de les raons clau de la petita recuperació més generalitzada de tota la zona euro va ser Alemanya, que va registrar el seu millor resultat mensual d’ençà del maig del 2024.” No cal dir que això influeix en el clima empresarial de tota la resta de la zona. “Al gener –diu– les empreses de la zona euro van considerar el futur amb més optimisme. La recuperació del sentiment positiu va significar que les expectatives de creixement que reflecteix l’enquesta fossin les més sòlides d’ençà del juliol del 2024.” Això és un bri de llum, en una zona avui presidida pel pessimisme. Sens dubte, aquest continua essent el punt feble d’Europa, que cal seguir dia a dia, sobretot, a partir de les decisions que es prenguin a l’altra banda de l’Atlàntic.

I, finalment, resta el mercat laboral, de què ens fèiem ressò a la Píndola d’abans-d’ahir. Els resultats del gener van ser negatius, a causa de la caiguda –més forta que no és habitual un mes de gener– de les afiliacions a la Seguretat Social, un fenomen que es va manifestar, amb una mica més d’intensitat, a la resta de l’estat espanyol. Però no se’n poden avançar gaires conclusions –dins una tendència a l’alentiment que ja es va notant de fa mesos– per la idiosincràsia especial del gener. Caldrà veure com evoluciona els mesos vinents i estar ben atents.

I, com a cloenda positiva, val a dir que durant el mes ha estat una certa sorpresa comprovar que algunes institucions han fet un pas, que va ser corrent durant l’any passat: s’ha revisat a l’alça el creixement del PIB previst per a enguany. L’AIReF va començar apujant tres dècimes la previsió anterior, fins al 2,5%. Després, Funcas, que sintetitza el parer de 19 serveis d’estudis de l’estat espanyol, ha augmentat, d’una dècima, fins al 2,4%. En aquest cas, cal destacar que 6 institucions de les 10 van decidir d’apujar-lo en comparació amb la valoració de dos mesos enrere. I un detall que no hauria de passar per alt és que 9 van apujar la previsió de creixement del consum privat, amb una mitjana de dues dècimes, fins al 2,5%. El govern espanyol, a més, s’ha apuntat a la revisió del PIB, i ha apujat la previsió de dues dècimes, fins al 2,6%.

Aquesta és, doncs, una primera aproximació al gener costerut que, si aquests indicadors no ens enganyen, no sembla que ho hagi estat tant.