Un consorci d’inversors encapçalat pel multimilionari Elon Musk ha presentat una oferta de 97.400 milions de dòlars per adquirir OpenAI, l’empresa pionera en intel·ligència artificial i propietària de ChatGPT.

OpenAI serà una empresa amb ànim de lucre i Elon Musk maniobra per impedir-ho

Aquesta oferta intensifica l’enfrontament entre Musk i Sam Altman, CEO d’OpenAI, sobre el futur de la companyia. Musk, cofundador d’OpenAI el 2015, va abandonar l’empresa posteriorment i va fundar la seva pròpia companyia d’IA, xAI el 2023. “És hora que OpenAI torni a ser la força oberta i centrada en la seguretat que alguna vegada va ser”, ha firmat Musk en un comunicat.

OpenAI, actualment una organització sense ànim de lucre, es troba en procés de transició cap a un model de negoci amb finalitats lucratives, cosa que segons la companyia és necessari per assegurar el capital necessari per a desenvolupar els millors models d’intel·ligència artificial. L’any passat Musk va presentar una demanda contra OpenAI i Altman en un tribunal federal per a impedir que es convertís en una companyia amb ànim de lucre, al·legant que els fundadors de la companyia s’havien desviat de la missió original de desenvolupar IA per a benefici de la humanitat.

El RCD Espanyol ha denunciat que, durant el partit a la Ciutat Esportiva Dani Jarque contra el FC Barcelona, la jugadora blaugrana Mapi León, enmig d’un forcejament amb la futbolista Daniela Caracas, va fer un gest que vulnerava la intimitat de la seva jugadora.

L’Espanyol denuncia que Mapi León va tocar els genitals d’una de les seves jugadores

Ara, la jugadora del Barça ha fet un comunicat en el qual nega les acusacions i diu que “en cap moment vaig vulnerar, ni vaig tenir la intenció de vulnerar, la intimitat de la meva companya de professió Daniela Caracas”. Sobre això, explica que, després d’haver xocat la jugadora de l’Espanyol contra ella “intencionadament”, li toca la cama i li pregunta “què et passa”. Però que en cap cas li toca “la zona íntima” i afirma que va en contra dels seus principis.

Al mateix temps afirma en el comunicat que “condemno l’assetjament que segons sembla sofreix la Daniela a les xarxes socials i que res tenen a veure amb mi i li mostro el meu més sincer suport”. Considera que “s’ha generat un soroll i una polèmica al voltant del meu nom que solament cerca de danyar la meva imatge” i que hi ha hagut actes manipulats “per a altres objectius que es fan evidents en la setmana en la qual ens trobem”, tot coincidint en el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales, i que ara mateix es troba “molt disgustada i decebuda, i per això em reservo el dret d’emprendre accions legals contra qui pretengui aprofitar l’avinentesa per a perjudicar-me i continuar difamant amb proves infundades”.

DECLARACIÓ DE LA NOSTRA
JUGADORA MARÍA PILAR LEÓN pic.twitter.com/IuVhdJNfB5

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) February 10, 2025

L’Escola Vedruna Àngels és un model de moltes coses. Ara és també referència pel seu pes històric a la ciutat. És un dels pocs centres educatius que poden teixir un fil històric amb Barcelona. Aquest mes comencen la commemoració dels 150 anys de l’escola a la plaça dels Àngels. Una història què és molt més llarga, tal com s’explica a l’exposició que ha organitzat el centre, coordinada per les mestres Mònica Berdalet i Antònia Cortina, amb qui parlem d’aquesta passat emblemàtic, però també d’un present ple d’activitat i de transformació. Quan entres a l’escola tens la sensació que tothom hi treballa per fer la vida més fàcil a l’altre. És impressionant. Totes dues mestres es defineixen com a mestres de vocació, que estimen la feina que fan: “Nosaltres ens dediquem a posar llavors, però moltes vegades no veiem el fruit fins que els nois vénen a veure’ns quan són grans i ens expliquen què fan.”

Aquesta escola és coneguda per la gran tasca educativa que fa. Sap treure bons resultats enmig de la complexitat de tenir alumnes de trenta nacionalitats diferents i aconseguir que el català sigui la llengua del centre. Quan els demanem què creuen que afavoreix aquest èxit diuen rotundament totes dues que és l’equip: “La clau de l’escola és treballar en equip. Si no ho féssim així no podríem fer res de tot això que fem. El nostre dia a dia és ple de reptes i de moltes necessitats que hem de cobrir. Si no treballéssim en equip no aconseguiríem el que aconseguim. Tenim un claustre molt cohesionat i sobretot ens donem suport els uns als altres. A més, som una escola inquieta, que ens agrada formar-nos i fem més hores de formació de les que toquen. Ens agrada molt la innovació i quan veiem qualsevol cosa que creiem que pot ser bona per als nostres alumnes ens hi tirem de cap. I no és una cosa individual d’un mestre, sinó del claustre en general. I això fa que cobrim tots aquests reptes diaris.”

Quan els demanem si el barri és un handicap, ens responen amb convenciment que si el barri ha canviat l’escola també: “L’escola sempre ha intentat anar al mateix ritme de canvi que el barri per encaixar en les seves necessitats. Si al barri hi ha aquestes nacionalitats, a la nostra escola hi ha aquestes nacionalitats. Ens hem adaptat a la realitat del barri. Quan diem que Vedruna Àngels és una escola totalment integrada al barri, no diem res d’especial, som una escola més. Fem el mateix servei que qualsevol escola pública de veïna. A Ciutat Vella treballar en xarxa és important i fa molts anys que ho fem. Si no ho féssim no arribaríem a tot arreu on hem d’arribar. La diversitat és un punt clau de la nostra escola. No fem res més que acollir la diversitat i conviure-hi. Sempre diem que per a Vedruna Àngels aquesta diversitat és una gran riquesa, perquè ens ajuda a obrir-nos al món, i això és important. Però també els fem veure que aquí viuen obertura. La nostra mirada de concepte educatiu no és la de famílies d’altres països, però també els fem veure que si són aquí s’han d’adaptar a on són.”

La conversa amb les dues mestres ens porta a parlar de com treballen l’arrelament: “Nosaltres potenciem el català i volem transmetre les nostres tradicions a totes aquestes famílies que vénen de diversos llocs del món. Volem que aprenguin a estimar, com nosaltres, la nostra llengua, les nostres tradicions. De fàcil, no ho és. Anys enrere, era més fàcil perquè feien molt d’esforç per aprendre el català, sobretot, o el castellà. Ara no fan aquest esforç perquè tenen tant coixí al voltant que ja se senten acollits per les seves comunitats o per les seves famílies, que fa temps que viuen aquí. I això és una dificultat. A l’escola parlem català, però la gran majoria només el parla aquí. A casa seva no el parlen. Això és una dificultat afegida que ens trobem.  Però hi insistim, i tots el saben i el parlen aquí. Per millorar aquesta situació fem classes de català per a les famílies, però costa molt que vinguin.”

 

L’exposició, que ocupa una aula que hi ha al costat del pati, quan s’acaben les classes s’omple de famílies que ressegueixen els plafons on s’explica la història de l’escola: “Volem mostrar a les famílies que la Vedruna Àngels no és una escola d’ara, sinó una escola que es remunta a fa cent cinquanta anys, i que si tiréssim més enrere trobaríem la Casa d’Infants Orfes, que és del 1370. Per tant, és un dels pocs llocs de Barcelona que més de 600 anys després continua, d’alguna manera, al mateix lloc, sense haver-se traslladat, fent un servei que té un vincle amb el passat.” L’exposició també lliga la història de l’escola amb la història del país, i prova d’explicar els fets més destacats d’una manera didàctica perquè els visitants els relacionin. L’edifici escolar ha travessat uns quants tràngols. Un dels més recents, i més traumàtics, a la dècada dels noranta, va ser l’enderrocament d’una part de l’edifici per a emplaçar-hi el MACBA.

L’escola que és casa

Vedruna Àngels és una escola que enganxa, ens diu Mònica Berdalet, mentre matisa: “O t’enganxa i veus que és el teu lloc amb tot el que comporta, o ja veus de seguida que no i te’n vas. Els mestres que treballen en aquesta escola tenim molt clar on treballem, per a qui treballem i en quines condicions treballem. Si hem de fer qualsevol cosa, no hi escatimem cinc minuts, ens hi aboquem.” Segurament això es fonamenta en els valors de l’escola, que són molt presents a l’exposició i que Antònia Cortina relata amb detall i convenciment: “Són vuit paraules que diuen tot el que volem transmetre. Hi ha la paraula barri, perquè som una escola arrelada al barri. Hi ha la paraula acompanyament, perquè l’escola acompanya. Hi ha el treball en equip, perquè és molt important per a nosaltres. Hi ha la sostenibilitat perquè la defensem: cada any fem la Festa de la Terra, que és una festa molt arrelada a l’escola i on treballem uns valors de cara a un món millor i un món que hem de cuidar entre tots. Hi ha la paraula diversitat, que és compartir; la diversitat ens dóna aquesta riquesa tan característica de la nostra escola. Hi ha la paraula valors, perquè evidentment som una escola religiosa i això va lligat amb tot el que fem i totes les coses que van passant durant l’any. Hi ha la innovació, perquè som una escola inquieta que sempre cerquem la millor manera d’arribar als infants, i és quan l’escola és aprenentatge. I evidentment hi ha l’última paraula, que és casa, quan l’escola és família. Perquè som una gran família, som una escola petita, ens coneixem tots, estem… I això, som una família bonica. Som una família de 360 en aquests moments. L’any 39 eren 3, que també surt de l’exposició en forma de boletes de colors, però ara 360.

Matrícula viva, vacances transoceàniques i dol migratori

Quan ha començat la conversa i els hem dit que potser enregistraríem vint minuts els ha semblat que era molt. Fa gairebé mitja hora que parlem i no ens aturaríem, perquè en la conversa transcendim la història i ens plantem de ple en el present. El seu present, que ens explica situacions noves que els de fora gairebé no coneixem: “La relació amb les famílies a vegades és difícil perquè treballen moltes hores i amb horaris complicats. Tenen moltes dificultats: potser per a arribar a final de mes, potser per a pagar una sortida, potser perquè han de canviar de barri i no volen canviar d’escola… Intentem veure’ls a tots com a mínim una vegada l’any i si pot ser més, més. A la sortida, a les cinc de la tarda, intentem ser-hi presents i visibles perquè se’ns puguin acostar i preguntar el que els faci falta. Abans parlàvem d’equip i aquí també es nota. Hi ha una part de la feina d’acollida en què té molta importància la secretaria i la porteria perquè han de saber escoltar i ho fan.”

Un altre repte que tenen a l’escola és la matrícula viva. Això vol dir que constantment hi arriben alumnes nous i en pleguen. Les dificultats que crea això, segons que diuen, és gran: “Quan tens el grup cohesionat i més o menys funciona, de cop i volta pot ser que un infant se’n vagi o que n’arribi un altre. O que se’n vagi per un mes o per dos mesos i torni a venir.” Sense ganes d’exagerar el seu paper, diuen que passa a totes les escoles del Raval. En diuen vacances transoceàniques i generalment passen en aquesta època de l’any. En tenen exemples a dojo, nens que fan els deures al Paquistan o a l’Argentina i es connecten amb l’ordinador amb la mestra per no perdre el fil de les classes. “A la classe ara mateix, per exemple, tinc una nena que farà tres mesos que està al Paquistan i, és clar, quan torni ja veurem com tornarà –ens explica Mònica Berdalet, que afegeix més detalls alliçonadors d’un món normal per a moltes escoles i que molts adults ignorem. Hi ha qui torna i s’enganxa de seguida i hi ha qui té més dificultats. Amb els més grans, per exemple, jo que tinc cinquè i sisè, hi puc contactar si tenen ordinador. Es connecten i em diuen: “Mònica, què he de fer?” O “Veig que has penjat una cosa, o que ens has enviat aquest correu, què vol dir?” En canvi, hi ha famílies que estan més desconnectades. Hi ha qui demana una carpeta amb fulls perquè com a mínim poden anar fent operacions, o un llibre de lectura. Altres no diuen res.”

Una altra situació freqüent és el dol migratori, molt punyent. En pateixen sobretot els alumnes que arriben sense saber la llengua ni tenir cap coneixement de què es trobaran aquí: “Com més grans vénen a l’escola, més dificultats tenen. I no és tan sols per l’idioma. Aquests alumnes que arriben d’aquesta manera també fan un trencament efectiu. Molts tenen dotze o tretze anys i els seus pares els van deixar vivint amb algun familiar, potser els avis. Quan els pares els reclamen per venir aquí trenquen el vincle efectiu amb els qui els havien criat i fet de pare o mare encara que no ho fossin. Ens trobem nens que potser al seu país eren alumnes bons i brillants i que de cop i volta són aquí, no saben l’idioma i fins que no el dominen tenen unes grans dificultats. Els han promès que vindran a Occident i que això serà Eurodisney, i quan veuen la realitat… N’hi ha que vénen enganyats: els diuen que només hi estaran un mes i tornaran. I no tornen. Es queden aquí. També passa el cas contrari. Hi ha nenes sud-americanes que se sorprenen que es pugui anar pel carrer sense perill. Ens expliquen que els han matat una amiga a trets, al carrer, i aquí els impressiona que puguem anar pel carrer i no passa res. Són coses que t’impacten.”

Per resoldre situacions d’aquesta mena també treballen en equip i, com que no saben tants idiomes com es parlen a l’escola, fan pinya amb els alumnes més grans perquè els ajudin a rebre els més petits, que els primers dies no entenen res i se senten totalment estranys: “Tenim la sort de tenir tantes nacionalitats que sempre trobem un alumne que sap parlar la llengua del nen petit que acaba d’arribar i li tradueix allò que li expliquem perquè es tranquil·litzi. Els més petits, a vegades no els preparen per a venir a l’escola. No fan l’adaptació que hem fet nosaltres amb els nostres fills. Ni tot això. Els nens es troben aquí de cop i volta i no coneixen ningú, no ens entenen. La gran obsessió d’aquests nens és cercar una porta o algun lloc per a sortir, per a marxar. És una cosa en què també treballem molt amb les famílies, perquè expliquin als nens què faran, que els diguin que vindran a buscar-los, que no els enganyin. Això és una cosa que és difícil i que ens costa. I és en aquest moment, quan si veiem un infant molt desesperat, anem a buscar algú que sabem que parla la seva llengua, que li expliqui que la mama o el papa vindrà després i que no es quedarà aquí. Això el tranquil·litza automàticament.

Una exigència per al futur

Acabem la conversa amb Mònica Berdalet i Antònia Cortina, mestres veteranes de l’escola. També arriba Eduard Riudavets, el director, que ve a saludar-nos. Ell, el dia de la celebració oficial al MACBA, va fer un discurs en què mirava cap al futur i feia una clara demanda als responsables polítics: “Tot i el soroll d’obres que ens espera els anys vinents a la plaça, a la llarga gaudirem de noves instal·lacions i espais que faran l’entorn més dotat i més tranquil. Exigim, però al Districte i als polítics i representants que lluitin i vetllin per fer un barri més segur, més net, menys hostil, on nens i nenes puguin jugar a les places, gaudir tranquil·lament d’una de les millors biblioteques de la ciutat sense tenir por d’anar pel carrer; i on els nostres veïns i veïnes no decantin la balança de dur els seus fills i filles a escola fora del barri tot i que creguin fermament en la nostra proposta educativa.”

Em comentava Sònia Moll en aquesta entrevista la sorpresa que li havia causat instal·lar-se els últims anys en un poble, després de tota la vida a la ciutat, i comprovar algunes aficions locals com la caça, els esmorzars eterns dels homes caçadors, els gossos que lladren tancats durant tot l’any en gàbies. El seu astorament em va sorprendre i em va tocar fort perquè jo he conviscut tota la vida amb escenes així i les tinc tan integrades que m’ha costat anys d’aplicar-hi distància i esperit crític.

Hi ha pràctiques tan vinculades a la nostra particular socialització, i socialitzar vol dir allò tan bonic de trobar-se i compartir i sentir-se acompanyat i riure i plorar i saludar, i que vinguin al teu enterrament, que costa destriar-ne el gra de la palla. I precisament, vet aquí, la gran trampa sempre. Aconseguir destil·lar allò que sí d’allò que no, en un corrent indestriable, sense perdre la vida i els records bonics pel camí, sense renunciar a allò que per sort o per desgràcia ets.

Jo no puc mentir i dir que això de caçar, torejar, els correbous, beure cigalons i fumar puros, no ho havia pensat mai en termes de masculinitat. M’ha passat pel cap sovint. Mon pare, sent de poble, no ha participat gaire en el gran gruix de les coses masculines, en els saraus  de mascles, a anar a fer la partida de cartes havent dinat i altres reunions més o menys inofensives. Hi va haver èpoques que hauria desitjat que hi anés, per no ser diferent també en això. Ja en tenia prou amb els meus dilemes identitaris, i les meues desorientacions afectives, per a, també, tenir un pare que no se socialitzava com tocava. Que no feia això tan normal de sortir el cap de setmana amb uniforme militar de camuflatge, i l’escopeta penjada a l’esquena i tornar amb un enfilall de conills penjant. No tenir un pare de veu greu, que donés cops forts a la taula i a l’espatlla, assegut amb les cames obertes remenant les cireres. Recordo amb estima la veïna que tocava el timbre cap al tard, sense voler molestar, per portar-te gentilment un plat de tords, tendres moixonets desplomats, com a obsequi de la jornada. Ja vinc jo perquè el dallonses està cansat de tot el dia. I aquell que et deia, tot ufanós, que tenia un porc senglar al congelador, i que havia fet seixanta quilos de rovellons i te’ls exhibia, animals i vegetals, com trofeu del seu dia. Recordo també quan passejàvem amb bicicleta pels camins fora del poble i fabulàvem sobre com s’havia pogut construir una casa a l’interior d’un garrofer, amb totes les estances domèstiques, i torres de guaita incloses. Allà, una mica allunyats de tot, els homes es trobaven per menjar-se el botí juntets i arreglar el món, i parlar de política, entre puros i pipes de pam. A l’estiu, la socialització es traslladava a la plaça de bous i als berenars de truites i botifarres. I els nois, quan començaven a tenir barbeta, sortien a la plaça amb samarretes de mànigues retallades, i corrien darrere el brau cridant-lo amb sons guturals, de la gola a les cavernes, perquè l’animal s’acostés i ells poder esquivar, amb velocitat, l’envestida. I pels carrers, a l’asfalt roent del juliol, estirant la corda del capllaçat, centenars més de xicolets trotant com un exèrcit, i el dissabte de festes calant-li foc a les banyes i fent-lo córrer il·luminant la nit a cop de pas-doble. Hi ha tantes coses, tants records bonics en aquestes escenes… Passa una mica com amb els pares i les mares, que els estimes encara que a mesura que vas creixent en descobreixes les misèries i renuncies, o no, a remuntar-te a l’inici del pecat original, perquè potser hi arribaràs o no caldria.

Els homes als pobles han cultivat maneres de socialitzar-se que encara que sembli estrany continuen. L’home que es posa en duel amb l’animal, l’home que presumeix d’arriscar-se més que el veí, de posar el seu cos al límit. Batejos socials, maneres de dirigir la conducta, que no impliquen tan sols maltractament animal, encara que això sol ja seria prou greu. El problema és que no va sol i hi té una estreta relació. La força, el poder, la supremacia. I podríem continuar estirant el fil i arribar a les mans als collons de Rubiales, i a la ultradreta, a Le Pen, a Orbán, a Salvini, Trump o Netanyahu. A l’extermini perquè jo sóc més fort que tu. La socialització masculina es basa a no tenir por, premiar la determinació, el domini de les emocions, que no et tremoli el pols per fer el que toca. I sobretot, demostrar-ho. La masculinitat, com dirien les teòriques del gènere, és performativa. La socialització masculina és un fet relacional, que també busca l’aplaudiment. El lideratge de saber-se mascle alfa és saber-ho representar a cara descoberta. I si no mireu com gaudeix Trump anunciant el que diu que vol fer. Encara hi ha alcaldes que es guanyen la confiança del veïnat perquè són els més destres a demostrar virilitat. Aquell jove que accelera amb la moto quan passa per davant o posa el motor del cotxe a mil revolucions per impressionar també exerceix una violència que no és tan lluny del cop de puny o dels petons no consentits. Si ho fa és perquè en alguns entorns encara el premien i l’adrenalina és una substància addictiva. La virilitat, i això passa tant al poble com a la ciutat, és un valor a l’alça.

L’altre dia llegia que en molts pobles de Catalunya les discoteques han deixat pas als gimnasos. Si en un moment determinat tal poble o tal altre va tenir vuitanta pubs ara tenen vuitanta gimnasos. Els temples del wellness on circulen alegrement les hormones, les proteïnes sintètiques i les exhibicions de bíceps. Espais on s’intercanvien comentaris, on es xerra mentre s’aixequen amb les cames unes quantes planxes de pes. Jo no tinc gaire experiència en la qüestió, què hi farem, però sempre m’ha semblat curiós anar-hi amb cotxe o amb metro i allà, vinga a fer taules d’exercicis, a suar, a córrer davant una pantalla virtual mentre camines per una urbanització de Kansas City. I aquells punys ben tancats per treure múscul davant l’espill, que et retorna la imatge que vols veure o no, i alguns entrenadors que et colpegen al pit per fer-te sortir la bèstia que portes dins, perquè tu pots, i no surrender i força fins a la victòria.

Mentre escric això escolto de fons la cançó que ma mare canta a ma filla, en una altra estança de la casa. Ho sento bé?  “El lleó no em fa por; pam i pipa, pam i pipa; el lleó no em fa por, perquè soc bon caçador.” I no em puc creure que això passi al mateix temps. Que el cançoner català s’hagi alineat amb la masculinitat i la defensi i la celebri amb pam i pipa, pam i pipa. Just avui. Que això passi mentre escric aquest article que en un principi havia titulat Caçadors, emboladors, gimnasos i altres mites, em reafirma que aquest havia de ser el tema d’avui. Mites. Sembla clar que continuem transmetent-los sense que siguem, a voltes, prou conscients de què fem i de les terribles conseqüències que té.

Fa poques setmanes, el 31 de gener, sortia a la llum un nou cas d’espionatge en massa d’autoritats estatals. Meta alertava que centenars de dispositius de periodistes i activistes havien estat infectats per un programa de l’empresa Paragon Solutions mitjançant la coneguda plataforma de missatgeria WhatsApp –de la seva propietat– i titllava l’incident de greu.

L’escàndol s’havia destapat gràcies a la col·laboració de l’empresa de Mark Zuckerberg amb Citizen Lab, que ja va descobrir el Catalangate, l’espionatge contra seixanta-cinc dirigents independentistes fet amb Pegasus. Tot i que WhatsApp ja ha resolt la vulnerabilitat, no ha pogut identificar qui hi havia concretament darrere l’atac informàtic. Tampoc no ha facilitat informació sobre els infectats concrets i s’ha limitat a avisar les víctimes privadament.

Sí que s’ha revelat que l’espionatge il·legal compromet activistes i periodistes d’un total de catorze estats de la Unió Europea, concretament d’Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Grècia, Itàlia, Letònia, Lituània, els Països Baixos, Portugal, Suècia, Txèquia, Xipre i l’estat espanyol. En relació amb això, és important de destacar que per a poder contractar el programari espia cal complir dos requisits: el primer, ser una agència estatal, perquè la comercialització es destina solament a governs; i el segon, que aquests han de ser aliats dels Estats d’Units d’Amèrica, és a dir, que exclou, per exemple, la Xina i Rússia. Ras i curt, hi ha usuaris de WhatsApp de l’estat espanyol infectats i solament el pot emprar un govern o organismes vinculats.

Concretament, el programa espia s’anomena Graphite, del fabricant israelià de programari d’intrusió Paragon Solutions, creat per l’ex-primer ministre Ehud Barak i que ara és propietat d’un fons amb seu als Estats Units. Quan un telèfon és infectat, els operadors del programari espia poden accedir-hi completament, llegir-ne missatges enviats en aplicacions xifrades com WhatsApp i Signal, i espiar més dades personals. L’anunci de Meta al·legava que Paragon havia robat dades dels seus usuaris mitjançant una tècnica sofisticada coneguda per piratatge de “clic zero”. Això significa que envia un fitxer maliciós al telèfon de la víctima i aquesta no cal que premi cap enllaç ni descarregui res per ser infectat.

El cas esclata a Itàlia

El 31 de gener, el mateix dia que Meta anunciava aquest espionatge en massa, sortia a la llum el primer nom d’un espiat: el periodista Francesco Cancellato, director del diari italià Fanpage. Fa mig any, el diari va destapar que les joventuts de Fratelli d’Italia, el partit ultradretà de la primera ministra Giorgia Meloni, feien crides al feixisme i càntics en favor de Mussolini i Hitler davant diputats i eurodiputats, que no tan sols ho toleraven, sinó que ho encoratjaven.

Cancellato es va mostrar sorprès per la intrusió, però no va voler assenyalar ningú per l’espionatge il·legal fins que el seu diari no va fer una investigació pròpia. Dies més tard, també a Itàlia, va aparèixer el nom de més espiats: Luca Casarini, fundador i cap de missió de Mediterranea Saving Humans, una organització similar a Open Arms; i Beppe Caccia, l’armador de la mateixa ONG. Al mateix temps es revelava que havia estat espiat un activista libi que resideix a Suècia, Husam El Gomati, que s’havia dedicat a informar sobre els vincles entre el govern italià i els guardacostes libis per impedir que els immigrants travessessin la mar Mediterrània. El Gomati diu que ara tem per la seguretat i confidencialitat de les seves fonts. Malgrat que hi ha desenes de casos més, no se’n saben més noms, de manera que encara no s’ha revelat la identitat dels activistes o periodistes de l’estat espanyol, tot i saber-se que n’hi ha.

La resposta del govern italià, dimecres passat al vespre, en un comunicat, va ser dir aquesta: “La Presidència del Consell exclou que periodistes i activistes hagin estat sotmesos al control dels serveis d’intel·ligència i, per tant, del govern.” Amb tot, afegia que s’havien posat en contacte amb WhatsApp per demanar sobre l’afer i que Meta havia facilitat la llista de països on s’havia fet l’espionatge i concretava que a Itàlia hi havia set persones implicades.

Però l’endemà The Guardian publicava –i ho confirmava Haaretz– que Paragon havia cancel·lat els contractes que tenia amb Itàlia, i el motiu era la violació de les condicions del servei i del marc ètic previs pels acords. En resum, el govern italià tenia contractat el programa espia i, a parer de l’empresa, no havia complert les normes ètiques obligatòries. Concretament, el programa Graphite havia estat contractat per dos organismes: una agència de policia i una altra d’intel·ligència. Tots dos són públics i sota control governamental, perquè aquesta és la condició amb què Paragon ven el programari. En canvi, el govern italià continua negant haver utilitzat el programari per a la vigilància de periodistes i activistes i ha anunciat que aquests serveis estatals deixaran d’usar-lo.

Hi ha dues hipòtesis que guanyen força. Una és que el govern de Meloni sigui darrere o hagi avalat l’espionatge contra periodistes i activistes que no els eren afins, si més no pel que fa als implicats a Itàlia. I una altra, que alguna branca de la policia o dels serveis d’intel·ligència actués “fora de control”, en línia amb els interessos del govern, però per iniciativa pròpia. De moment no se sap, però tant l’una com l’altra es preveu que porti a un fort escàndol polític.

Un afer d’àmbit europeu

La qüestió ha fet ràpidament el salt a la política institucional. L’oposició ha demanat, en preguntes parlamentàries, que el govern els faciliti informació. I fins i tot ja ha arribat al Parlament Europeu.

L’ex-primer ministre italià i senador, Matteo Renzi, ha dit: “Tan sols que la meitat del que sentim sigui veritat, uns quants caps hauran de rodar aviat a les institucions italianes.” En la mateixa línia, el diputat Stefano Graziano, del Partit Democràtic, el principal de l’oposició, ha dit: “Volem una informació urgent de Meloni i dels ministres competents: som davant una situació molt greu, s’espien ciutadans lliures. Per què Paragon, propietària del programari espia utilitzat per vigilar Francesco Cancellato, Luca Casarini i més persones, ha estripat el contracte amb Itàlia? Això vol dir que abans-d’ahir hi havia relacions!”

Per una altra banda, el diputat Angelo Bonelli, de l’Aliança Verds i Esquerra, deia que el programari s’havia fet servir contra els qui s’encarreguen de la informació i dels drets humans: “No pot ser casualitat que entre els vigilats hi hagués un periodista d’un mitjà que va indagar sobre el partit de Meloni i dos membres d’una ONG implicada en el rescat d’immigrants.” I va afegir. “Qui va autoritzar aquesta vigilància? Amb quina finalitat? La primera ministra, de qui depèn l’ús de Paragon, ha de respondre immediatament.”

En l’àmbit europeu, la Comissió Europea s’ha limitat a dir que és responsabilitat de les autoritats de cada estat, que espera que verifiquin aquestes acusacions. El portaveu d’Interior de la Comissió Europea, Markus Lammert, va dir en una compareixença de premsa: “En general, qualsevol intent d’accedir il·legalment a les dades dels ciutadans, inclosos periodistes i opositors polítics, és inacceptable, si es confirma.”

Els eurodiputats del Partit Democràtic, el Moviment 5 Estels i l’Aliança Verds i Esquerra ja han presentat una sol·licitud oficial davant la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, per a demanar que es creï una comissió d’investigació al Parlament Europeu sobre l’ús del programari espia Graphite.

Ara com ara, el cas solament ha esclatat a Itàlia, on hi ha tan sols set espiats de prop d’un centenar. Això fa preveure que aviat s’obriran crisis noves en més indrets. El cas, que s’equipara als espiats amb el programa Pegasus o Predator, assenyala als estats i al perill que implica l’espionatge de les mateixes institucions per a la democràcia i els drets humans.

De malson increïble qualifica Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana, la convocatòria de la consulta sobre la llengua base que ahir va sortir publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. No per esperada, la convocatòria ha deixat de remoure la comunitat educativa i les entitats que lluiten per la llengua.

La consulta es farà de manera telemàtica, finalment, entre el 25 de febrer i el 4 de març, després de l’ajornament per la catàstrofe de la gota freda. Tot i que els sindicats, les organitzacions de mares i pares, partits polítics i més entitats ha demanat al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, que paralitze la consulta i l’aplicació de la llei de segregació lingüística –dita de “llibertat educativa”–, el Consell està disposat a aplicar-la. Això, malgrat els informes i estudis d’experts que ho desaconsellen per qüestions purament pedagògiques.

—Finalment, i malgrat tots els problemes en el sistema educatiu causats per la gota freda, el conseller Rovira ha publicat l’ordre de la consulta sobre la llengua base.
—Aquesta persona està obsessionada i va a la seua.

—Què passarà si en un centre les famílies no trien l’ensenyament en català?
—Amb la nova llei, si la tria de les famílies és el castellà, el valencià es reduirà a un 25%, malgrat que tota la comunitat científica i pedagògica diu que, per tenir un mínim de competència, es necessita un 50% d’exposició de la llengua minoritzada, que, en aquest cas és la nostra, el català.

—Hi ha cap possibilitat judicial d’impedir que es faça la consulta?
—Sincerament, ho veig difícil. Si no és que el recurs d’inconstitucionalitat que va presentar Compromís dóna els primers resultats, ho veig complicat. Escola Valenciana, a mitjan octubre, va presentar un recurs perquè mentre no es resolguera el recurs del constitucional, s’aturaren les convalidacions, però no ho vam aconseguir. Fa quinze dies, hi havia 53.000 convalidacions demanades. Una barbaritat. Jo sóc pessimista en eixe sentit.

—Escola Valenciana convoca les famílies perquè participen en la consulta?
—Sí. Hem enviat les dates a tots els centres educatius perquè ho puguen transmetre a les famílies. Nosaltres animem a la participació, perquè no participar pot causar més problemes que no pas fer-ho. És important que les famílies voten. Si no ho fan, la decisió la prendran els equips directius. Ni aquesta llei ni aquesta consulta no tenen cap motivació pedagògica. Per exemple, els criteris que hi ha en cas d’empat són els mateixos que s’apliquen en l’admissió, quan es fa la matrícula. Continuem a disposició de les comunitats educatives amb tot el material que hi ha al nostre web, i els podem resoldre qualsevol dubte. Tenim el professorat que pot respondre, en l’àmbit científic, a preguntes molt concretes. Sonia Terrero, presidenta de la COVAPA, diu que escampem mentides i que practiquem la hispanofòbia. Però això no és cert. Veiem que l’administració pública fa una contraprogramació per acabar substituint la nostra llengua. Nosaltres tenim el deure d’informar les famílies dels avantatges de ser bilingües en un territori que té un bilingüisme natural.

—El secretari autonòmic, Daniel McEvoy, fa tota la contrària, sembla.
—La setmana passada, el senyor McEvoy Bravo va participar en una xerrada a Alacant convidat per Hablamos Español. Nosaltres la vam seguir en directe i vull denunciar que ell diu que, com a administració, té l’obligació de ser asèptic i imparcial, però va a xerrades d’aquest tipus i no a unes altres. Literalment, va dir: “A nosaltres, tant ens fa què trien, si trien una cosa o una altra. L’únic que volem és que tinguen llibertat per a fer-ho” [traduït del castellà]. És tot un despropòsit darrere un altre.

—Aquest senyor diu això, però la setmana passada vam saber que la conselleria havia obligat uns centres de la Safor a retirar cartells que demanaven el vot pel català.
—D’ençà que vam començar a fer xerrades informatives, alguns equips directius han rebut telefonades en què se’ls recordava que ells eren l’administració i havien de mantenir la neutralitat. La llei 4/2021 de la funció pública, en l’article 1.69, diu que fer difusió de conceptes tipus pedagògics, xerrades, en els centres educatius no constitueixen cap falta disciplinària. Per tant, animàrem els equips directius que en el moment que reberen aquesta pressió telefònica ho demanaren per escrit. I així ho fan alguns equips directius. Uns altres han utilitzat eixa pressió que han rebut de la inspecció educativa per no implicar-se directament. Però el més fort va ser això de la Safor demanant la retirada dels cartells. Ells poden demanar-ho, però l’equip directiu pot decidir deixar-los. Moltes vegades, els cartells els han posats les famílies i no diuen res més que “Tria el valencià, que és una llengua d’oportunitats”. No diuen res contra el castellà. D’ençà que va eixir l’ordre, hi ha l’obligació de l’administració d’informar les famílies, però no ho fan. Ho fem entitats com la nostra.

—McEvoy continua parlant de llibertat.
—Nosaltres, com a entitat, no estem per aquest concepte de llibertat neoliberal. Per nosaltres, la justícia social, la igualtat d’oportunitats i el benestar col·lectiu del nostre alumnat és més important que eixa llibertat. Ara bé, tampoc no som faves. Sabem que darrere d’aquesta absurditat pedagògica hi ha, des del moment que el senyor Rovira va xafar la conselleria, una motivació ideològica. Ho poden disfressar com vulguen.

—Escola Valenciana facilita que els consells escolars aproven mocions per a demanar de continuar amb el mateix model que fins ara.
—Nosaltres hem fet un model de carta en què el consell escolar del centre educatiu o el consell escolar municipal de la població poden manifestar que no volen disminuir el percentatge de valencià que tenen ara, amb la llei de plurilingüisme. Ho vam fer perquè alguns professors es trobaven molt sols a l’hora de donar la seua opinió en una reunió de pares, per exemple. Si és el consell escolar qui ho demana, eixos professors tenen un suport, fins i tot, davant les telefonades de la inspecció.

—Totes les entitats que esteu en contra de la consulta parleu de dificultats serioses a partir dels resultats. Podeu posar-nos algun exemple de problemes que poden sorgir?
—N’hi ha moltíssims. Per exemple, l’alumnat de sisè de primària ara triarà el que vulga, però l’any vinent, quan faça primer d’ESO, ja veurem què es troba. Parlen de llibertat educativa perquè és com si ja tingueren clar que el resultat serà favorable al castellà, però, i la resta de drets? Què passa si en un centre hi ha cinquanta alumnes en dos grups, i trenta-set famílies trien una llengua? No faran tres grups i no en poden tenir trenta-set  en un grup perquè la ràtio és de vint-i-cinc. Per tant, les famílies han de tenir clar que la paraula llibertat no els garanteix que allò que trien siga allò que cursaran els seus fills. Encara més. Cada any s’ha de fer una nova votació. Què passa amb els alumnes repetidors? Pot ser que l’any que repetesquen no els puguen respectar la tria feta.

—És tot molt complicat!
—Hi ha tants serrells i tantes coses no resoltes i no escrites que tot és molt perillós. Molt. Us en diré una altra. Amb el sistema de línies, si tenies un grup de la línia i un que no ho era, i un dels dos grups tenia una dinàmica de funcionament a classe que no era bona, no podies fer res per intentar revertir la situació, perquè no podies desfer eixos grups. Ara tornarà a passar això. També serà complex en el cas dels alumnes amb necessitats educatives. Imagina que n’hi ha quatre, i tots quatre han triat una llengua, no els pots repartir en dos grups, per exemple. La gent que som en els centres veiem que no han tingut en compte aspectes pedagògics. Com a entitat, com a Escola Valenciana, veiem clar que la conselleria persegueix l’únic lloc on, entre cometes, estava assegurat l’ensenyament en valencià.

—Feu xerrades informatives amb les famílies. Què els expliqueu?
—N’hem fetes més d’un centenar a tot el País Valencià amb l’únic objectiu que les famílies sàpiguen els avantatges de triar el valencià si volen que les criatures acaben tenint competència lingüística en les dues llengües. Creiem en la immersió lingüística, però també pensem que és la nostra obligació dir-los que, si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües. Algunes xerrades les fem amb la Plataforma per l’Ensenyament Públic, que forma part de FAMPA València. Els expliquem també què passa si no voten o si el pare i la mare tenen una opinió diferent.

—I els dubtes de les famílies, quins són?
—El que em preocupa és que el 90% del públic que ve a aquestes xerrades ja té clara l’opció de triar el valencià. La majoria volen saber coses, com ara, si es mantindrà el programa Xarxa Llibres o què passarà després de la votació segons els percentatges que isquen. També tenim famílies de persones immigrants que diuen que tenen clar que el bilingüisme és bo, però que ells no poden ajudar els fills. Nosaltres els expliquem que en el País Valencià, d’ençà del 1983, la immersió lingüística amb les línies i el plurilingüisme, tenim experiència i els nostres són programes d’èxit. Els diem que estiguen tranquils i que donen el vist-i-plau a continuar amb el sistema. Però el que em preocupa és tota la gent que no s’informa i que es deixa portar per les vísceres i tot el vocabulari de l’adoctrinament i la hispanofòbia que utilitza gent com Hablamos Español. Estic molt, molt preocupada. No deixarem de fer xerrades fins a la vigília de la consulta.

—La consulta es farà de manera telemàtica per la plataforma Ítaca. Té totes les garanties que no se’n poden adulterar els resultats?
—No tenen aquesta garantia, no. La consulta es farà telemàticament, i els centres han d’habilitar un espai per a les famílies que no tenen la possibilitat de votar des de casa, però estic d’acord que hi ha una opacitat increïble. Hi ha opacitat en el procés, però fixa’t que després trauran les llistes. Per tant, no em canse de dir que ja fa anys que les comunitats educatives no vivim el tema lingüístic com un problema. Ja fa anys que ho superàrem. Ara en tenim uns altres. Qüestions de salut mental, les xarxes, el bullying, actituds feixistes d’adolescents, hi ha molts temes que hem de tractar, i això no era un problema. Però ara, quan traguen les llistes, els resultats es faran públics, per tant, totes les famílies sabran què ha votat l’altra família. I això, ens agrade o no, durà problemes. Tornarà a alimentar eixos prejudicis lingüístics. Aquesta administració ha tornat a posar això en el centre del sistema educatiu quan no calia. I, sobretot, perquè obvia les seues obligacions. L’obligació de l’administració és fer polítiques per a fomentar la llengua minoritzada i fa just el contrari.

—La data en què es farà la consulta tindrà implicacions en l’organització dels centres del curs vinent?
—Ara en febrer haurien d’haver tret l’ordre per l’admissió als centres educatius. L’any passat, que era el seu primer any, ja no van fer-ho quan tocava i van culpar-ne el Botànic i un tema informàtic. Ja demostraren com en podien arribar a ser, d’ineptes. Però l’any passat tornàrem al districte únic, que és una mesura totalment segregadora. I sí que hi incidirà, perquè els projectes educatius que tenim als centres, a part del projecte lingüístic, tots els projectes que s’aproven als consells escolars s’endarreriran. Una família que matricula un alumne en un centre nou, si té dos dits de seny, vol saber els projectes educatius d’eixe centre. Ara el professorat estem tacant el curs. Quan isca aquesta votació haurem de tornar a modificar el projecte lingüístic de centre amb els resultats que hagen eixit, i tots els projectes que se’n deriven, aprovats anteriorment, que tenen moltes vegades vehiculada la llengua. Hi ha una faenassa increïble de tot el professorat a partir d’ara. A més, normalment, a final de març és quan els centres educatius públics obren les portes perquè les famílies puguen visitar-los i veure’n les instal·lacions, els projectes. Ara haurem d’obrir les portes, però tot això no ho tindrem resolt.

—Heu parlat de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). La llei de segregació lingüística i la consulta són el retrocés més gran que s’ha fet mai en qüestió educativa?
—No n’hi ha cap de més greu, per això confie moltíssim en aquest recurs d’inconstitucionalitat, perquè hi ha uns divuit articles d’aquesta llei, parle de memòria, que no respecten lleis d’ordre superior, com ara la LUEV o l’estatut d’autonomia. Però també de la llei orgànica d’educació actual. Passen per alt tota una sèrie d’articles que garantien eixa cooficialitat de les dues llengües. Nosaltres confiem moltíssim en el recurs.

—Intensificareu les mobilitzacions, a partir d’ara?
—Sí. Ja fem les de cada dijous, i concretarem més protestes per fer visible l’oposició a això que proposa la conselleria.

—Voleu afegir res?
—Això és com un malson increïble. Es van presentar unes al·legacions: tenen obligació de respondre-hi i no han respost. Han passat per alt sense escrúpols tot allò que els ciutadans tenim al nostre abast per a intentar d’aquesta llei, que no té ni cap ni peus. Demanem a les famílies que, per favor, s’informen, que vagen a votar. Hi ha una setmana per a votar, que no ho deixen de fer. I desitge que tothom tinga una miqueta de seny, perquè això sí que serà una bona bufetada per a l’ensenyament i per a la nostra llengua.

 

“Tots vam ser estrangers en algun moment, la terra no ens pertany i només ens acompanya durant un temps.” Aquestes paraules de Clara Segura en rebre el premi Goya per la seua actuació al film El 47 han tornat a organitzar un enrenou mediàtic i polític, tal com ja va passar amb les referències a “xarnego” d’Eduard Sola en replegar el premi Gaudí per “La casa en flames”.

Que en siguen dos de seguits demostra que és evident que assistim a una batalla cultural aprofitant les pel·lícules. Allò que va passar al final del franquisme s’intenta reinterpretar ara amb una manipulació que no per habitual ha de passar alt. I un film que tracta d’una manera molt positiva la relació entre catalans d’origen i catalans nouvinguts hi ha qui intenta, tanmateix, aprofitar-lo per insistir en la desqualificació, tòpica, del nacionalisme català. Per deslegitimar-lo.

Segura ha dit les seues paraules fent referència, clarament, nítidament, a les dificultats que experimenten els qui arriben avui a Europa i que són perseguides o marginades pel seu origen. No hi tinc cap problema, ben al contrari, per a compartir-les en aquest context. Però tots hem vist com molts dels qui les han repetides després i les han aplaudides amb entusiasme les han volgudes fer servir per afegir-les al bagul ja ben ple de les crítiques al catalanisme.

De manera que cal aclarir una vegada més les coses, els conceptes.

El concepte de terra, en el model social i de pensament català, és fonamental. El catalanisme cultural i polític, en el curs de la història, ha defensat sempre que la terra no és una propietat privada, però que tampoc no és un espai sense subjecte polític: és un territori que pertany a la comunitat que hi viu i que té la voluntat de gestionar-lo de manera sobirana, com una nació.

El catalanisme, per aquesta raó, sempre ha rebutjat la idea que els drets sobre un territori siguen arbitraris o accidentals. Que duren una temporada i prou. Perquè els Països Catalans som allò que som perquè som una comunitat humana amb una història mil·lenària de vinculació a un territori que, sí, és el nostre territori. No som una construcció política artificial ni una invenció moderna.

I per això la permanència durant el segles de l’expressió “Visca la terra!” és paradigmàtica .”Visca la terra!” té un significat que va més enllà del simple crit d’exaltació perquè condensa –en una acció refinadíssima de màrqueting avant la lettre– la identitat nacional, l’arrelament territorial, la resistència política i la sobirania popular.

A diferència de consignes patriòtiques que en uns altres països enalteixen els reis o l’estat, “Visca la terra!” és un crit sobiranista i popular que no fa referència a una autoritat imposada que està per damunt de la població, sinó a un poble arrelat al seu territori. I connecta d’aquesta manera amb la llarga tradició republicana del nostre país, que sempre ha defensat que el poder emana de la gent.

La terra, doncs, del punt de vista del catalanisme, és el lloc concret sobre el qual el nostre poble –no qualsevol poble, sinó el nostre– ha defensat la llibertat, ha de defensar la llibertat. I és per això que entenem que la terra, la nostra terra, ens pertany.

Històricament, és obvi que hi ha una gran diferència entre com s’entén la terra al nostre país i com s’entén a Espanya. Entre nosaltres, el sistema que se n’ha dit de pagesia propietària ha fomentat l’arrelament popular al territori. A Espanya, en canvi, els grans latifundis han estat sempre en mans d’oligarquies o nobles i la terra s’ha identificat com una cosa que els pertany a ells i no pas a tots, com un bé a robar als moros primer o als indígenes americans després. A Espanya la terra és sobretot una eina cabdal de control social i de desigualtat.

I és possible –no n’acabe d’estar segur, d’això que diré ara, però és possible– que aquesta percepció tan diferent, unida a l’ensarronada presumptament postnacionalista dels nacionalistes espanyols, siga en l’origen de l’entusiasme amb què han celebrat la frase objecte d’aquest article. Ja s’ho faran ells, amb la seua ignorància atàvica, però en qualsevol cas nosaltres hem de vigilar molt de no caure en els seus paranys, ni deixar passar els seus eslògans i manipulacions com si res.

 

PS1. El Consell acaba de convocar la desastrosa consulta sobre la llengua base de l’ensenyament, obsessió de l’extrema dreta antivalenciana. Ara vénen uns dies d’una intensa mobilització per a evitar-ne els efectes nefasts. Per aquesta raó Esperança Camps ha parlat amb la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”.

PS2. Mentre els uns intenten acorralar la llengua, cada dia tenim exemples de gent que la fa seua. Avui us oferim una entrevista molt interessant de Martí Gelabert a Mahécor Mbengue, un historiador nascut al Senegal que va arribar amb barca a Europa, va acabar anant a parar a Mallorca i, com ell mateix explica, “Tot d’una vaig saber que la via era xerrar català i integrar-se”

PS3. Un nou escàndol d’espionatge il·legal torna a esquitxar Espanya. L’explica Alexandre Solano, en aquest article.

The Washington Post · Sabrina Rodriguez i Reshma Kirpalani

Doral, Florida, Estats Units. Ronald Bellorin va decidir de fugir cap als Estats Units durant la primera legislatura Trump, convençut que el president protegiria els veneçolans que s’havien convertit, com ell, en el blanc d’un règim autoritari.

Ara a aquest professor universitari li preocupa que el govern de Trump el deporti al seu país d’origen. D’ençà de la presa de possessió del president, el Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units ha cancel·lat l’estatus de protecció temporal concedit a milers de veneçolans arribats al país aquests darrers anys. El permís de treball de Bellorin als Estats Units caduca a l’abril, i a partir del setembre ja podria ser legalment deportat.

“Avui sento el mateix que vaig sentir a Veneçuela: que vindran i se m’enduran a un lloc del qual no podré escapar”, explica amb llàgrimes als ulls. “És terrible sentir-se així ací, als Estats Units.” Fa una pausa per asserenar-se, i afegeix: “Pensava que ací estaríem segurs.”

La decisió de suspendre l’estatus de protecció temporal (TPS) de centenars de milers de veneçolans ha escampat la por, la confusió i la indignació en aquest suburbi de Miami, que es coneix informalment com “Doralçuela”. Ací, els veneçolans van ser un dels grups que va fer campanya de manera més fervent per Trump. Molts veneçolans –fins i tot els qui no tenen dret de vot– han assistit a actes de campanya de Trump, n’han penjat material electoral als jardins de casa seva o bé hi han donat suport a les xarxes. A tots els unia un convenciment: que, com a president dels Estats Units, Trump prioritzaria la defenestració del govern de Nicolás Maduro.

Molts veneçolans han rebut la decisió de Trump sobre els TPS com una traïció en tota regla. “La comunitat veneçolana va oferir tot el seu suport al president Trump”, explica John de la Vega, un advocat d’immigració veneçolà-americà. “No vaig pensar mai que això acabaria així”, afegeix.

Potser no hi ha un indret, en tots els Estats Units, on la petjada de la immigració veneçolana sigui tan evident com a Doral. A les classes de la ciutat abunden els alumnes nascuts a Veneçuela, o bé de pares veneçolans. Molts restaurants familiars que van tancar a Caracas han reobert als centres comercials de la ciutat. Empresaris, advocats i metges han refet les respectives carreres professionals ací, tot convertint aquest suburbi en una de les comunitats de l’àrea metropolitana de Miami que més ha crescut els darrers anys.

La ciutat també acull un camp de golf i un complex turístic de Trump, i el president sovint va visitar Doral durant el seu primer mandat –també durant la campanya electoral, la tardor passada– per reunir-se amb representants de la comunitat veneçolana i reivindicar els seus esforços per a combatre el règim de Maduro.

Doral, on vora un 40% dels residents tenen arrels veneçolanes, és un cas paradigmàtic de l’afinitat creixent entre els votants llatinoamericans i Trump. El president va perdre la ciutat en les eleccions del 2016, i la va guanyar per ben poc quatre anys després. Però, en les eleccions del novembre passat, Trump va obtenir ni més ni menys que un 62% del vot a la ciutat, tot superant Kamala Harris per vint-i-cinc punts percentuals.

Andrea Gabriela Rangel Walther, de 29 anys, és un dels votants que van confiar en Trump amb l’esperança que el president protegiria els veneçolans de la deportació. Explica que la immensa majoria dels seus amics i familiars van fer costat a Trump a les eleccions –incloent-hi el seu pare, que ara podria ser expulsat del país.

A Andrea Gabriela Rangel Walther (centre), d’origen veneçolà i resident a Miami, li preocupa que el govern de Trump deporti els seus pares a Veneçuela (fotografia: Reshma Kirpalani/The Washington Post).

Rangel Walther era plenament conscient que Trump havia promès de deportar els immigrants que cometessin delictes, com ara, els membres de la banda veneçolana Tren de Aragua, i hi estava d’acord. Però no esperava que Trump confondria aquests criminals amb veneçolans corrents, com els seus pares o el seu germà petit. “Ha estat a Doral, ha estat a Miami. Sap que tots els veneçolans no són Tren de Aragua”, diu.

Rangel Walther explica que el seu marit, ciutadà nord-americà d’origen veneçolà, va votar Harris a les darreres eleccions, i que ara retreu al seu pare que fes costat a Trump. “El meu marit sovint etziba al meu pare: ‘Tu volies votar Trump, i ara mira’l’.”

Tot i la decisió de cancel·lar el TPS de milers de veneçolans, Rangel Walther explica que el seu pare continua donant suport al president. “Diu que Trump fa allò que creu que és bo per al seu país, que [els veneçolans] hem envaït la seva terra i que ell simplement la defensa”, diu.

Els seus pares, explica, demanaran asil polític, un procés que no havien encetat fins ara perquè sol ser altament costós. L’esperança de Rangel Walther és que la tramitació d’una petició d’asil polític els permeti de romandre als Estats Units fins que ella aconsegueixi la ciutadania nord-americana, previsiblement l’any vinent, i així pugui provar de reclamar-los.

La família Rangel Walther, en una fotografia de la setmana passada (fotografia: Reshma Kirpalani/The Washington Post).

En un moment de la conversa amb Rangel Walther se sent, de fons, un home que lamenta que Trump s’hagi girat d’esquena a una comunitat que li ha donat tant de suport. “És més fals que un bitllet de mil dòlars”, lamenta.

“Ho veus?”, diu Rangel Walther. “Tothom està en xoc.”

Els advocats d’immigració de la ciutat, incloent-hi De la Vega mateix, expliquen que d’ençà de la presa de possessió de Trump han rebut allaus i allaus de trucades i correus electrònics d’immigrants nerviosos. Alguns d’aquests immigrants són pares que pregunten si continuava essent segur anar a la feina o portar els fills a l’escola. Uns altres pregunten si han de demanar asil per a continuar residint als Estats Units, i si hi ha el perill de ser deportats.

Com molts dels seus veïns, De la Vega també es mostra sorprès per la decisió de Trump de rescindir l’estatut de protecció temporal als veneçolans. Es calcula que uns 600.000 dels seus compatriotes s’han beneficiat del TPS, cosa que converteix els veneçolans en el grup més beneficiat per l’estatut, amb escreix. Durant la seva presidència, Biden va ampliar el programa dues vegades, el 2021 i el 2023.

L’estupor de De la Vega va donar pas a la ira quan va llegir els arguments amb què la secretària de Seguretat Nacional dels Estats Units, Kristi L. Noem, justificava la rescissió –per exemple, que els veneçolans ja no necessitaven la protecció del govern nord-americà perquè al seu país d’origen hi havia hagut “millores notables en diferents àmbits, entre els quals, l’economia, la salut pública i la seguretat”.

“Trump sap què passa a Veneçuela, i per tant ha de ser conscient que aquest argumentari és completament inconsistent amb la realitat”, diu. En aquest sentit, l’advocat adverteix que el canvi de postura del president tindrà conseqüències a les urnes. Molts beneficiaris del TPS tenen familiars que són ciutadans nord-americans de ple dret i que, en conseqüència, poden votar a les eleccions. Sense anar més lluny, De la Vega diu que la decisió sobre el TPS influirà en el sentit del seu vot a les eleccions de mitjan mandat, previstes per al 2026, i també en les pròximes eleccions presidencials. “Hi ha molta gent ací que es pregunta: com pot ser que nosaltres donéssim el vot a Trump i ara ens ho compensi d’aquesta manera?”.

Bellorin repassa el seu expedient d’immigració a casa seva, a Doral (fotografia: Reshma Kirpalani/The Washington Post).

Bellorin, el professor universitari que va fugir de Veneçuela l’any 2018, diu que no va voler abandonar mai el seu país natal. Li encantava ensenyar tecnologia electrònica a la universitat, i no podia imaginar-se una vida lluny de Puerto La Cruz, una ciutat portuària idíl·lica envoltada de platges. Encara que durant anys s’havia manifestat en contra del govern del país, explica que no va sentir que la seva vida perillava fins que Nicolás Maduro va arribar a la presidència i va empoderar les bandes favorables al règim perquè perseguissin l’oposició.

Bellorin va sol·licitar asil polític tan bon punt va arribar a Miami. És un procés que pot dilatar-se anys, per això el 2021 va demanar l’estatus de protecció temporal. El govern nord-americà va denegar-li la sol·licitud d’asil l’any 2023, tot al·legant que, si bé el seu testimoni era creïble, els esdeveniments que descrivia no eren “prou greus per a elevar-se a la categoria de persecució política”, segons consta en els documents judicials que comparteix amb The Washington Post.

Bellorin medita ara de contractar un advocat perquè l’ajudi amb el seu cas, i explica que escriurà una petició als representants del seu districte per demanar-los ajuda. Sigui com sigui, explica que no està segur de quines opcions li queden. Les amenaces que van empènyer-lo a fugir del seu país, diu, persisteixen. El professor obre el telèfon i repassa publicacions a les xarxes socials de companys de professió desapareguts o detinguts pel règim.

“No sé què fer”, sospira Bellorin. “Però sé que tornar a Veneçuela no és una opció.”

Dan Keating ha contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Un estudi encapçalat per l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), amb la participació de l’Institut Botànic de Barcelona (IBB), ha descobert una espècie de mosca blava les larves de la qual arriben a formar part de les colònies dels tèrmits recol·lectors.

Les seves larves no només aconsegueixen de colar-se en colònies de tèrmits recol·lectors, sinó que també han desenvolupat una “màscara de tèrmit” i una olor indetectable per als seus amfitrions, enganyant-los fins al punt de rebre atencions i, possiblement, menjar.

Aquesta sorprenent troballa ha estat a l’Anti-Atlas, al sud del Marroc, on els investigadors van trobar per casualitat tres larves mai vistes dins d’un termiter. Mitjançant microscòpia electrònica, van observar que aquestes larves tenen uns tentacles que imiten a la perfecció les antenes dels tèrmits, cosa que els permet de comunicar-se amb ells sense aixecar sospites.

A més de la seva disfressa morfològica, aquestes larves han après a fabricar la mateixa olor química de la colònia que ocupen, fent impossible que els tèrmits detectin l’intrús. “És com si anessin amb un perfum personalitzat per passar desapercebudes”, explica Roger Vila, l’investigador de l’IBE que ha liderat l’estudi.

El misteri d’aquestes larves s’intensifica encara més, ja que l’equip no ha aconseguit de descobrir què mengen ni què passa quan completen el seu cicle vital, ja que totes les larves van morir abans de metamorfosar-se. “És possible que necessitin alguna cosa del termiter que no vam poder replicar al laboratori”, apunta Vila.

Amb aquest descobriment, els científics han identificat un nou cas d’evolució d’integració social. L’estudi suggereix que la nova espècie de mosca, pertanyent al gènere Rhyncomya, ha evolucionat ràpidament per aconseguir aquest estil de vida digne d’un mestre de l’espionatge.

Avui s’ha reprès el macrojudici a l’Audiència espanyola a mig centenar d’acusats per narcotràfic i emblanquiment de diners de l’anomenada operació Mito. La fiscalia hi acusa també l’advocat Gonzalo Boye, a qui demana nou anys i nou mesos de presó. Després d’una suspensió desconcertant del judici per part del president del tribunal, el magistrat Félix Guevara, ara fa dues setmanes, el judici s’ha reprès amb les declaracions dels pèrits policíacs, que han estat determinants per a desactivar una de les principals proves de càrrec contra Boye. Perquè han confirmat allò que ja indicava la prova pericial aportada per la defensa de l’advocat segons la qual les dades de geolocalització dels dispositius mòbils desmenteixen que el principal acusat, José Manuel Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco, es reunís mai al despatx de Boye entre el febrer i el juny del 2017. 

Segons l’acusació exercida per la fiscalia, Prado Bugallo i uns altres acusats, Manuel González Rubio, i Manuel Puentes Saavedra, es van reunir al despatx de l’advocat per a preparar una estratègia per a recuperar uns diners que suposadament provenien de la droga i que van intervenir a González Rubio a l’aeroport de Madrid. Aquest empresari, client del despatx de Boye a Madrid, va demanar a l’advocat de recuperar aquells diners, prop de nou-cents mil euros, que duia a Colòmbia per a invertir per a la seva empresa de seguretat. 

Per això, va aportar uns contractes de compra-venda de lletres de canvi per a justificar l’origen dels diners. Segons la fiscalia, Boye va participar en la trama falsificant aquells documents per a emmascarar que els diners provenien del narcotràfic, i per això situava els altres acusats en unes reunions al despatx de l’advocat. Però els pèrits de la policia espanyola han hagut de reconèixer en el judici que les dades del telèfon de Prado Bugallo no el situen pas al despatx en cap data pròxima a les que indica l’acusació. 

I han reconegut també que la inactivitat de González Rubio, de qui eren els diners intervinguts,  entre el 14 i el 22 de febrer del 2017 (quan hauria d’haver-se reunit amb Boye, segons l’acusació), era compatible amb el fet que estigués fora de l’estat espanyol. I això és compatible amb una altra informació aportada per Boye en aquest judici: que, segons el registre migratori de Colòmbia, González Rubio va ser en aquest país entre el 10 i el 22 de febrer, de manera que no va poder ser present a la reunió de què parlava la fiscalia. 

I pel que fa a l’altre acusa que hauria participat en aquella reunió, Manuel Puentes Saavedra (el qui va acabar declarant voluntàriament quan era en presó preventiva per a incriminar Boye a canvi de sortir en llibertat), les dades de geolocalització del seu mòbil el situen en una “zona d’influència” a 1,8 quilòmetres del despatx de Boye, i han reconegut que no es pot pas concloure que estigués físicament al seu despatx. 

Fins ara els principals testimonis contra Boye en el judici no han reeixit a incriminar-lo en el delicte d’emblanquiment de diners del narcotràfic, i la defensa ha pogut fer valer proves importants sobre la voluntat d’incriminar-lo. 

El judici enfila ara la recta final, amb tres setmanes seguides amb sessions de dilluns a dijous, de manera que la previsió del tribunal és que, a final d’aquest mes de febrer, Félix Guevara el deixi vist per a sentència. 

Hamàs ha ajornat indefinidament l’alliberament d’ostatges previst dissabte perquè considera que l’estat d’Israel no compleix els compromisos subscrits en l’acord d’alto-el-foc.

Ho ha anunciat avui el portaveu del moviment islamista palestí, Abu Obaida, que ha acusat les autoritats israelianes de paralitzar el retorn dels desplaçats del nord de Gaza, de continuar atacant població civil i d’obstaculitzar l’entrada d’ajuda humanitària.

Israel paralitza el retorn de la població civil al nord de Gaza després d’acusar Hamàs d’incomplir part de l’acord

Alhora, Hamàs ha subratllat el compromís amb l’acord en vigor, però condiciona les accions futures al fet que Israel també el compleixi, raó per la qual no contempla efectuar cap nou alliberament d’ostatges.

Dissabte passat, va alliberar tres ostatges israelians més en el cinquè intercanvi de presoners d’ençà de l’alto-el-foc. Els ostatges eren Or Levi, Eli Sharabi i Ohad Ben Ami, tres homes de 34, 52 i 56 anys, segrestats durant els atacs del 7 d’octubre de 2023 que van desencadenar l’ofensiva israeliana contra Gaza i la guerra regional posterior. Posteriorment a aquest alliberament, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va prometre que les imatges dels ostatges en què apareixen amb un aspecte demacrat no quedarien sense resposta.

Avui s’ha presentat Revoltes de la Terra, un nou moviment ecologista que neix de la confluència de desenes d’organitzacions ja existents amb la voluntat de fer un pas endavant en l’àmbit de les mobilitzacions. Tal com va avançar VilaWeb, els impulsors es van trobar el 25 de gener al Prat de Llobregat per acabar de definir-ne la presentació, que finalment s’ha fet avui, després de dos anys de treballs previs.

“Des del combat contra el turisme a Mallorca als parcs eòlics de Castelló, passant per la MAT de Girona i el Pirineu que atura els Jocs Olímpics o els camps de golf de la Marina Alta. Lluitem a Ponent contra les macrogranges, al Camp de Tarragona contra l’extractivisme energètic i la condemna a ser zona de sacrifici”, reivindiquen en un manifest de presentació. “Territoris diversos que compartim una història, una tradició de lluita i una llengua. Ho fem aquí sabent-nos part i solidaritzant-nos amb les lluites de tot arreu”, afegeixen.

La voluntat de Revoltes per la Terra és superar alguns dels problemes recurrents de les organitzacions ecologistes, com ara, l’atomització en moltes lluites locals i petites, que sovint tendien a articular-se en l’àmbit jurídic, amb recursos per a mirar d’aturar projectes perjudicials per al medi. En canvi, es vol fer convergir aquestes lluites locals en un moviment ampli i amb molta potència comunicativa per a aconseguir sumar adhesions.

“Ens organitzem prenent com a referència l’articulació històrica de lluites col·lectives que, aquí i arreu, han confrontat i confronten les arrels, els impactes i les conseqüències del mal entès ‘progrés del nord global'”, diu també el manifest. El text també avança quins seran els seus objectius: “Volem acabar amb la destrucció sistemàtica de la vida, amb les indústries ecocides i l’artificialització de la terra.” Revoltes de la terra neix sota la inspiració de referents de desobediència civil com els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre, en l’original en francès), un moviment ecologista aparegut el 2021 a l’estat francès que combina les protestes festives en què participen infants i gent gran amb accions de sabotatge per a inutilitzar maquinària per a infrastructures contra el medi, que causen pèrdues de milions d’euros.

De fet, al manifest diuen que el moviment no es limitarà a un únic tipus de mobilització, sinó que serà permeable i amb múltiples expressions. “En complicitat amb aquesta resistència teixim estratègies diverses i complementàries: investigació i denúncia, ocupacions, organització d’espais de trobada, blocatges físics, desmantellaments”, diuen. També promouran la creació “d’infrastructures populars, tant de resistència com d’alternativa al desenvolupisme”, tot cercant “una rereguarda de cures que garanteixi el benestar de totes i la participació de col·lectius massa sovint menystinguts”.

“La situació requereix actuar d’una vegada, aquí i ara. Som Revoltes de la Terra, som la terra que es revolta”, acaben.

El govern espanyol regularitzarà 25.000 migrants perquè tinguin accés als ajuts per la gota freda, que va matar 227 persones el passat 29 d’octubre, segons que ha avançat El País. La mesura s’aprovarà demà al consell de ministres espanyol i forma part del paquet d’ajuts en què també s’inclouen pròrrogues i la concessió de permisos dels immigrants que vivien o treballaven en la zona afectada, segons que explica el mateix diari –una mesura que, fins ara, només beneficiava els que es trobaven en situació regular. La regularització, que concedirà permisos de residència i feina d’un any als afectats i als seus familiars propers, beneficiarà 25.000 persones. Les mesures s’haurien d’haver aprovat a final d’any, però hi havia ministeris que hi estaven en contra, i finalment, gràcies a la pressió dels sindicats, ha prosperat.

De fet, en un reportatge a VilaWeb a final de novembre, alguns testimonis denunciaven un tracte “racista i colonial” i, en definitiva, una discriminació institucional. Finalment, es donarà una autorització de residència “per circumstàncies excepcionals sobrevingudes” que podran sol·licitar els estrangers empadronats o que ja tinguin hora per a fer-ho en alguns dels municipis afectats d’ençà del 29 d’octubre, uns seixanta-nou en total, especialment de les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, els Serrans, el Camp de Túria, l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa.

També podran optar per a sol·licitar aquests ajuts els cònjuges, els fills menors d’edat del sol·licitant o de la parella i els fills adults amb alguna discapacitat que en limiti l’autonomia. En el cas dels familiars estrangers de víctimes mortals per la gota freda, l’autorització tindrà una vigència de cinc anys.

D’aquesta manera, el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions d’Espanya, que dirigeix Elma Saiz, vol donar una solució als ciutadans estrangers que no han pogut renovar el seu permís de residència i treball a conseqüència de les inundacions. “Estem estudiant des de l’absolut rigor jurídic amb moltíssima sensibilitat i aviat donarem a conèixer les mesures que adoptarem, però sempre des de la seguretat jurídica”, va avançar la ministra Saiz el 29 de gener després de participar en el ple del Consell Econòmic i Social (CES).

Segons entitats socials del País Valencià, actualment, tant les ajudes del govern espanyol com les de la Generalitat exigeixen disposar de DNI o NIE, a més d’altres requisits –com un contracte de treball o de lloguer, o compte bancari–, que “exclouen aproximadament a 40.000 veïns de les zones afectades que es troben en situació administrativa irregular, un dels col·lectius amb major desprotecció social”.

Moderada per Teresa Verdura - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La drag queen Jèssica Pulla ha rebut el premi Martí Gasull i Roig a la innovació, un guardó que rebrà el 25 de febrer al Teatre Poliorama de Barcelona, en una gala que durà per lema ‘Teixim una terra de mots infinits’. La Plataforma per la Llengua ha explicat que el premi a la innovació tenia una dotació econòmica de dos mil euros i que volia reconèixer la tasca d’aquesta transformista, que contribueix a normalitzar el català a les xarxes socials i en els referents del col·lectiu LGBT.

Jessica Pulla: “Sóc la nova Marta Ferrusola amb cames de Laura Borràs, però jo no sóc corrupta”

Nascuda a Valls l’any 1998, Jèssica Pulla és interpretada per l’actor Joan Gabàs, que es va formar a l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. Amb les actuacions en directe i  les publicacions a les xarxes socials, la drag queen ofereix un imaginari cultural en català a partir d’icones musicals i televisives, entre les quals, les cantants Núria Feliu, Guillermina Motta, les Teresines, la periodista Helena Garcia Melero, el musical Mar i cel, de Dagoll Dagom, o el Tomàtic del Club Súper 3.

Amb gairebé cinc mil seguidors a Instagram i més de mil tres-cents a TikTok, Pulla és una transformista pionera en el drag en català que anima les transformistes catalanoparlants a fer els espectacles en la seva llengua. Tot i l’excepcionalitat dels espectacles drag en català, Pulla reivindica algunes precedents: sobretot les drags valencianes, especialment Choriza May, Ferrxn i Pam Demia. Al seu torn, Pulla també comença a generar tendència i ja té drags que s’hi inspiren com per exemple, la urgellenca Ofèlia Drags. Per al jurat del premi a la innovació, cal enfortir la presència del català a les diverses realitats de la societat catalana i és especialment important fer-lo créixer en els espais de lleure. En aquest sentit, el premi a Jèssica Pulla “ha de servir per visibilitzar artistes com ella i per reivindicar que el català es pot fer servir en tots els àmbits”.

Enguany, el jurat ha estat format per la dirigent del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya Carla Andreu, la periodista Mariola Dinarès, la cantant Natàlia Pons, la periodista Laia Servera, l’humorista Fran Tudela, Cabrafotuda, i el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder.

L’església barroca de Sant Sever de Barcelona ha reobert oficialment avui, després de cinc anys de restauració. Construït entre el 1699 i el 1704 al cor del Gòtic, és un temple molt singular perquè va sobreviure de manera excepcional “a episodis revolucionaris i bèl·lics com cap altre conjunt del barroc barceloní”, segons que recull l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Durant la guerra del 1936-1939, va quedar sota la protecció dels Mossos d’Esquadra, ja que es troba just al costat de la Catedral i del Palau de la Generalitat. La feina per a rescatar l’església de la situació de deteriorament en què es trobava han costat 1.921.000 euros, la majoria aportats per la Catedral de Barcelona i dos-cents mil euros pel Departament de Cultura.

“És pràcticament el (conjunt) barroc més important que queda a Barcelona”, ha recalcat Santiago Bueno, degà de la Catedral de Barcelona, abans de l’acte oficial per inaugurar la restauració de l’església, que va ser obra de l’arquitecte Jaume Arnaudies i continuada pel seu successor, Joan Fiter. En aquest temple, les arts s’integren “en un tot en pro de la teatralitat i l’ostentació característiques del Barroc”, destaquen des de Departament de Cultura, en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El ‘gran teatre del món’ que propugnava el Barroc.

Les autoritats que han participat en l’acte, entre les quals el batlle de la ciutat, Jaume Collboni, han coincidit a destacar la “joia del barroc” que representa aquest temple. “És un dels símbols del patrimoni barroc català”, ha afirmat la consellera de Cultura, Sònia Hernández, que ha intervingut per part de la Generalitat juntament amb el titular de Justícia, Ramon Espadaler. Aquesta església situada al carrer de Sant Sever, just darrere el Palau de la Generalitat, va quedar a recer dels aldarulls a la ciutat del segle XX. Durant la Guerra Civil, va ser una de les quatre esglésies de Ciutat Vella que no va cremar.

“Quan comença la Guerra Civil i la situació queda descontrolada, la Generalitat veu que no pot protegir-ho tot i decideix protegir la part que pensen que és més important i més significativa, la Catedral. Com que aquest temple està al costat i també de la mateixa Generalitat, va entrar dins aquest conjunt protegit”, ha assenyalat Bueno. Ara bé, l’església s’ha hagut de tancar en els darrers anys pel mal estat de la coberta i diversos elements arquitectònics afectats per la contaminació i una plaga de tèrmits. Feia pràcticament un segle que no s’hi feia cap intervenció i s’havia anat deteriorant fins al punt que el seu estat era “impresentable”, ha reconegut Bueno, que ha recordat que les humitats pujaven per les parets, el guix saltava i la il·luminació també estava en molt mal estat.

Durant aquests cinc anys, una cinquantena de professionals han treballat en la restauració per retornar l’esplendor al temple en una de les intervencions més importants en la recuperació del patrimoni cultural de Catalunya. Les obres havien començat el 2019 i després de la interrupció per la covid-19, a finals del 2020 es va reprendre la primera fase, centrada a consolidar l’edifici contigu, la façana principal i la coberta. En la segona fase, s’ha restaurat l’interior del temple. Un dels treballs més destacats ha estat la restauració del retaule major, ple de pols i humitats amb despreniment de la pintura. L’equip de conservació va constatar que tot el conjunt havia estat repintat. Amb una tècnica delicada i complexa, s’han retornat els colors més vius i les línies més fines a les imatges de Sant Sever i la Mare de Déu.

“Quan retires la pols i la brutícia, veiem que a sota hi ha una zona repintada i això és el més delicat: com treure aquesta capa sense malmetre la inferior, a la vegada que vas recuperant la policromia original, que és riquíssima”, ha explicat la conservadora de la Catedral de Barcelona, Ana Ordóñez. En aquesta fase també es va descobrir a la sota coberta de l’església un conjunt de bigues de fusta amb restes de policromia que podrien datar-se del segle XIV. Es van utilitzar al segle XIX per reparar part de l’estructura.

També s’ha intervingut en les claus volta del sostre i les tribunes de fusta amb plata colrada de l’escultor Jeroni Escarabatxeres, així com en els esgrafiats de la façana interior d’aquest mateix autor. També s’ha restaurat el moble de l’orgue de Josep Boscà (1721) i s’han renovat el parquet i la instal·lació elèctrica.   “És una església molt petiteta, al voltant de dos-cents metres quadrats, però pel mestratge dels que la van construir, amb unes proporcions boníssimes, juntament amb els esgrafiats i el fulgurant retaule de Pere Costa, envoltat de pintures d’Antoni Viladomat, és un lloc gairebé màgic, on perds la sensació de les dimensions”, ha ressaltat l’arquitecte responsable de la restauració, Joan Claudi Minguell.

L’església tindrà jornades de portes obertes els dies 11, 13 i 15 de febrer perquè els ciutadans que vulguin puguin conèixer-la o retrobar-s’hi. La idea és recuperar-hi els casaments i altres celebracions.

El jutjat penal 3 de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha presentat una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a determinar si la llei d’amnistia aprovada el juny de 2024 és compatible amb el dret comunitari.

La petició sorgeix arran del cas d’un home acusat de desobediència per haver-se  negat a retirar un llaç groc mentre exercia de vocal en una mesa electoral durant les eleccions generals de novembre de 2019.

Segons la resolució judicial, a la qual ha tingut accés VilaWeb, el magistrat, Javier Alonso, posa en dubte la compatibilitat de la llei d’amnistia amb els principis d’igualtat i no-discriminació establerts en el dret europeu. Concretament, es qüestiona si aquesta norma afavoreix exclusivament determinats actes amb motivacions ideològiques vinculades al procés independentista català, excloent altres situacions similars amb motivacions diferents.

En la resolució, el jutge assenyala que el Ministeri Fiscal espanyol, en les seves al·legacions, va argumentar que el dret de la Unió Europea no preveu mecanismes d’amnistia i que la norma aprovada pel congrés espanyol no contravé la legislació comunitària. Tot i això, el jutge considera que la llei podria ser discriminatòria i contrariar principis fonamentals com la separació de poders i la prohibició de l’abús de dret.

Nou preguntes dirigides al TJUE

La qüestió pre-judicial planteja nou preguntes al TJUE, centrades en l’impacte de la llei d’amnistia sobre la igualtat davant la llei, la seva justificació en termes d’interès general i la seva relació amb acords polítics previs per assegurar suports parlamentaris.

Entre les preguntes, el jutge demana si aquesta norma vulnera els principis d’igualtat i no discriminació en limitar l’amnistia a actes comesos amb una intenció ideològica concreta, excloent d’altres persones en situacions similars. També es qüestiona si és legítim justificar aquest tracte diferenciat amb conceptes genèrics com “interès general”, “convivència” o “progrés”.

El jutge també demana si una llei d’amnistia pot ser compatible amb el dret de la UE si el seu objectiu principal és assegurar el suport parlamentari necessari per a la investidura d’un candidat. En aquest sentit, es pregunta si és acceptable que partits polítics que en poden resultar beneficiats hagin participat en la seva aprovació, la qual cosa podria constituir una forma d’autoamnistia.

D’altra banda, es posa en dubte la legalitat de la norma des de la perspectiva de la separació de poders. El jutge assenyala que la constitució espanyola prohibeix els indults generals i es qüestiona si la llei podria estar erosionant l’estat de dret en absència d’una habilitació constitucional explícita.

Finalment, es planteja si l’amnistia vulnera els valors de justícia i la prohibició de l’abús de dret, especialment si es considera que ha estat promoguda en un context de pactes polítics per obtenir avantatges electorals i personals. Per tot això, el jutjat demana al TJUE que avaluï si aquesta norma s’ajusta als fonaments jurídics de la Unió Europea.

Amb la remissió de la qüestió pre-judicial, el procés judicial queda suspès fins que el TJUE es pronunciï sobre aquestes qüestions. Aquesta decisió podria tenir un gran impacte en l’aplicació de la llei d’amnistia i obrir la porta a una revisió més àmplia de la seva constitucionalitat i conformitat amb el dret europeu.

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publica avui l’ordre que regula les dates i el procediment de la consulta sobre la llengua base als centres educatius valencians. El diputat responsable de Compromís, responsable de temes d’educació, Gerard Fullana, ha reiterat que la consulta no té res a veure amb la llibertat educativa. Ha dit també que una de les conseqüències d’aquesta consulta serà que una bona part de l’alumnat quede exonerat d’aprendre una de les llengües oficials, que seran, diu, les famílies que trien l’ensenyament en català.

La conselleria d’educació havia planejat de fer la consulta el mes de novembre passat, però les conseqüències dramàtiques de la gota freda van obligar a ajornar-la. Amb tot, el conseller ha persistit en la necessitat d’aplicar la llei anomenada de llibertat educativa, i Rovira preveia de fer-la a finals de gener. Finalment, serà a finals de febrer, “Aquesta ordre s’ha tret a correcuita, es votarà la primera setmana de març i això dificultarà molt la matrícula als centres educatius. El que es pretén és que es parle d’una altra cosa, que no es parle de les responsabilitats de gestió de la gota freda, i que no es parle de l’incompliment de la sentència del TSJCV que obliga la conselleria a incorporar 1.900 docents als centres”, ha dit Fullana, que ha acusat el conseller José Antonio Rovira de despistar amb una batalla lingüística al cor de l’educació.

La comunitat educativa, en pau de guerra contra la consulta per la llengua

Una agenda d’ultradreta

El responsable d’educació del PSPV, José Luís Lorenz ha qualificat la llei ideològicament ultraconservadora. “La consulta és un atac contra la llengua que identifica el poble valencià. El govern de Carlos Mazón no governa ara amb la ultradreta, però aplica una agenda d’ultradreta atacant el valencià”

Lorenz coincideix amb Fulla a dir que el resultat de l’aplicació de la llei serà que els infants no tindran competència lingüística en les dues llengües oficials. “Els directors ens han transmès que a l’hora de fer els grups, els criteris pedagògics ja no es poden tenir en compte perquè ara primarà l’elecció d’una llengua per damunt de l’elecció pedagògica”, ha dit.

La Comissió Europea ha avisat el president dels Estats Units, Donald Trump, que no hi ha cap justificació per a imposar aranzels a les exportacions d’acer i alumini de la Unió Europea, i ha dit que respondrà a qualsevol mesura “injustificada” que pugui perjudicar els interessos europeus. És la primera reacció de Brussel·les a l’anunci de Trump d’ahir, en què va expressar la seva intenció de gravar amb un 25% totes les importacions d’acer i alumini als Estats Units. Tot i això, la Comissió Europea matisa que no ha rebut cap notificació oficial que confirmi que la producció de la UE serà penalitzada.

“No respondrem a anuncis generals sense detalls ni aclariments per escrit. La Unió Europea no veu cap justificació per a la imposició d’aranzels sobre les seves exportacions”, ha indicat l’executiu comunitari en un comunicat.

El govern francès assegura que la UE respondrà als aranzels que imposi Trump

El text també subratlla que la UE actuarà per a protegir els interessos de les empreses, els treballadors i els consumidors europeus davant qualsevol mesura arbitrària. A més, recalca que la imposició d’aranzels seria il·legal i econòmicament contraproduent, especialment tenint en compte les cadenes de producció profundament integrades entre la UE i els Estats Units a través del comerç i la inversió transatlàntics.

La Comissió Europea, que representa els vint-i-set en matèria comercial, recorda que els aranzels són, essencialment, impostos i que, si els imposa, l’administració de Trump gravarà els seus propis ciutadans, encareix els costos per a les empreses i alimenta la inflació. Finalment, l’executiu comunitari alerta que els aranzels generen incertesa econòmica i pertorben l’eficiència i la integració dels mercats globals.

La Generalitat de Catalunya invertirà 150 milions d’euros en la instal·lació de 9.000 punts de recàrrega per a vehicles elèctrics fins al 2030. A més, l’Institut Català de Finances (ICF) habilitarà préstecs per valor de 440 milions d’euros en condicions favorables perquè autònoms, microempreses i pimes puguin adquirir cotxes o furgonetes elèctrics.

Aquestes mesures formen part del pla d’impuls del vehicle elèctric per al període 2025-2030, que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha presentat avui a Ca l’Alier, a Barcelona. El full de ruta busca donar un impuls als vehicles electrificats, incloent-hi tant els elèctrics purs com els híbrids endollables. “A partir d’avui trepitgem l’accelerador de la mobilitat elèctrica”, ha dit Illa.

El govern es proposa mobilitzar 1.400 milions d’euros en aquest període, combinant recursos públics i privats. Tot i això, no ha concretat quina part aportaran les administracions ni com es distribuiran aquests diners entre inversions i ajudes.  Actualment, Catalunya té uns 9.000 punts de recàrrega d’accés públic, el 20% del total de l’estat espanyol. L’objectiu és duplicar aquesta xifra abans del 2030 i accelerar el desplegament d’estacions de càrrega ràpida i ultraràpida. L’empresa pública Energètica assumirà aquesta tasca i preveu que uns 5.000 punts donin servei a la flota de vehicles de la Generalitat, mentre que els 4.000 restants s’instal·laran en edificis públics i podran ser utilitzats tant per treballadors públics com per ciutadans.

A més, el govern analitzarà la xarxa viària per detectar mancances en la infraestructura de recàrrega i estudia instal·lar carregadors per a autobusos elèctrics. Segons els seus càlculs, per complir els objectius de la Unió Europea, Catalunya necessitaria 45.000 punts de recàrrega el 2030, cinc vegades més que ara.

Préstecs i subvencions per fomentar el vehicle elèctric

A partir del 2026, l’ICF posarà en marxa una línia de préstecs per valor de 200 milions d’euros en condicions favorables perquè autònoms i microempreses puguin comprar vehicles elèctrics de fins a 60.000 euros, amb un termini de devolució de sis anys.

A més, destinarà 240 milions a una altra línia de préstecs amb interessos més baixos que els del mercat per a empreses que vulguin renovar les seves flotes amb vehicles elèctrics. També s’atorgaran subvencions directes per a la compra de vehicles i la instal·lació de punts de recàrrega, inclosos els de particulars.

150.000 vehicles i 30.000 motocicletes en cinc anys

El govern aspira a matricular 150.000 vehicles elèctrics i 30.000 motocicletes elèctriques en els pròxims cinc anys, un increment notable respecte dels 83.000 vehicles d’aquest tipus que actualment hi ha a Catalunya, on circulen 5,7 milions de vehicles en total.

Actualment, els cotxes elèctrics representen el 14,3% de les matriculacions a Catalunya, per sobre de la mitjana espanyola però lluny del 40% que fixa la UE com a objectiu per al 2030. Per això, el govern es proposa “triplicar el ritme de penetració del vehicle elèctric” per acostar-se a la mitjana europea.

El sector de l’automoció és clau a Catalunya, que concentra el 22% de les empreses del sector de l’estat espanyol i té la planta més gran del país, la de Seat a Martorell. Per això, el govern veu imprescindible impulsar el vehicle elèctric, tenint en compte que el transport genera un 32% de les emissions contaminants a Catalunya.

Segons Illa, l’expansió del vehicle elèctric comportarà “ciutats més amables i menys contaminades, més salut i menys malalties”, a més de reduir la dependència energètica d’Europa.

90% de la flota de la Generalitat electrificada

El pla preveu que el 90% de la flota de vehicles de la Generalitat sigui elèctrica o híbrida endollable en quatre anys. També es vol limitar gradualment la circulació de motocicletes de combustió.

A banda d’aquestes mesures, el govern està pendent del nou pla Moves i estudia implementar incentius fiscals per a la compra de vehicles elèctrics, tot i que encara no ha concretat quins serien.