El president d’Argentina, Javier Milei, ha promocionat a les xarxes socials la criptomoneda $LIBRA i ha hagut de fer marxa enrere arran de les denúncies d’estafa. En poques hores, l’actiu digital ha multiplicat el seu valor i ha mogut milions de dòlars, però finalment s’ha desplomat. Arran d’això, Milei ha esborrat el seu piulet promocional i n’ha publicat un de disculpa.

“L’Argentina lliberal creix! Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina finançant les petites empreses i els emprenedors argentins. El món vol invertir a Argentina”, deia el piulet original.

Què és $LIBRA?

L’actiu digital, representat amb la sigla $LIBRA, ha estat assenyalat ràpidament per economistes com una possible estafa, atès que el 80% dels actius estaven concentrats en només cinc moneders digitals.

De fet, $LIBRA no és una criptomoneda tradicional, sinó un memecoin, un terme que fa referència a una criptomoneda creada com una broma o una tendència d’internet. És a dir, no té cap suport en l’economia real, fet que alimenta la possibilitat d’estafa.

La marxa enrere de Milei

En un segon piulet, Milei ha aclarit que no té cap vinculació amb el projecte i que després d’analitzar-ne els detalls ha decidit de retirar-li el suport. Tanmateix, les crítiques de la indústria de les criptomonedes han estat contundents, tot alertant sobre la centralització i els riscos d’aquest criptoactiu.

Hace unas horas publiqué un tweet, como tantas otras infinitas veces, apoyando un supuesto emprendimiento privado del que obviamente no tengo vinculación alguna.

No estaba interiorizado de los pormenores del proyecto y luego de haberme interiorizado decidí no seguir dándole…

— Javier Milei (@JMilei) February 15, 2025

Per exemple, una empresa popular que visualitza les relacions i els fluxos de capital entre diferents adreces de criptomonedes, Bubblemaps, ho ha dit: “Un altre mem presidencial. El 82% de $LIBRA es manté en un clúster. No es comparteix la tokenomia –l’estructura econòmica darrere d’un testimoni–: comercieu amb precaució”

 

S’acumulen les proves que demostren la negligència del Consell durant l’emergència de la gota freda, tot i que el president Carlos Mazón fa mans i mànigues per espolsar-se’n la responsabilitat. Un nou vídeo demostra que la Generalitat era la responsable de vigilar els barrancs, com ara el de Torrent –també conegut com a rambla del Poio–, que van arrasar bona part de l’Horta Sud.

Els bombers que mesuraven el barranc de Torrent denuncien que els van ordenar de tornar a la base 

En les imatges, publicades per Eldiario.es, el subdirector d’Emergències, Jorge Suárez, reconeix a un periodista d’À Punt –a les 15.10 del 29 d’octubre– que “en aquests moments estem fent seguiment de tots els barrancs”. I afegeix: “Ja hem fet tot el que és el riu Magre, com el barranc del Poio. És molt important insistir, és una situació greu en què hem d’evitar qualsevol trànsit i evitar qualsevol zona pròxima a un barranc.”

Ara fa uns mesos, es va saber que la Generalitat va retirar l’equip de mesurament del barranc de Torrent en ple esclat de la gota freda. A les 13.00, un grup de bombers forestals de Bunyol (Foia de Bunyol) es va desplegar a Xiva per a fer seguiment del barranc, on van mesurar un creixement de 80 centímetres. Dues hores després, el Consorci Provincial de Bombers de València els va ordenar de tornar a la base.

En les hores posteriors, quan la gota freda s’intensificava, els bombers forestals no van ser mobilitzats. A les 19.30 van rebre l’ordre d’anar cap a casa, però van decidir per iniciativa pròpia de participar en els operatius de rescat. “Si Emergències no ens hagués retirat, podríem haver avisat sobre la crescuda”, va explicar un bomber.

En aquella vesprada, Carlos Mazón no va arribar al Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) fins després de les 19.00 perquè, segons ell, tenia “un dinar de treball” a El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana. Posteriorment, per intentar de justificar la seva negligència ha declarat que sempre va estar comunicat i ha provat de culpar l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) de transmetre informació errònia.

La Confederació del Xúquer diu a la jutgessa que la Generalitat tenia dades de l’augment del barranc de Torrent a les 18.10

D’una altra banda, arran d’un requeriment judicial, el president ha assegurat que la decisió d’alertar la població mitjançant els mòbils –a les 20.11, quan la tragèdia era irreversible– va ser del comitè de direcció del CECOPI, format per la consellera de Justícia i Interior d’aleshores, Salomé Pradas, i la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre 

Les autoritats penitenciàries israelianes han començat a excarcerar els 369 presos palestins inclosos en el sisè intercanvi per ostatges del moviment islamista Hamàs.

Nou dels presos palestins ja han arribat a la ciutat cisjordana de Ramal·lah, i tres més han estat transferits a Jerusalem Est.

La Mitja Lluna Roja Palestina ha avisat que quatre dels presos alliberats a Cisjordània havien estat traslladats immediatament a un centre mèdic arran de “la gravetat de les seves condicions de salut” sota captivitat israeliana.

Del total de presos alliberats, 333 van ser detinguts per Israel després de l’atac de les milícies palestines el 7 d’octubre de 2023, que va causar prop de 1.200 morts en territori israelià i va marcar el començament de la guerra de Gaza.

El grup parlamentari de Compromís a les Corts ha demanat al Consell que “esclarisca” la compatibilitat de Nuria Montes, ex-consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, amb els càrrecs de responsabilitat que ocupa actualment a la patronal hotelera Hosbec, que considera una “porta giratòria de legalitat dubtosa”.

“El poble valencià ens hem de preguntar si és ètic políticament i democràticament que el PP permeta a la senyora Montes aprofitar-se dels seus càrrecs d’una manera tan descarada”, ha assenyalat el diputat de Compromís, Vicent Granel, en un comunicat.

Granel ha expressat la seua preocupació per la possibilitat que Montes ocupe càrrecs en una patronal relacionada amb el sector turístic després d’haver estat responsable de l’àrea durant la seua etapa al Consell. 

Segons indica, la llei 8/2016, de 28 d’octubre, de la Generalitat, d’incompatibilitats i conflictes d’interessos de persones amb càrrecs públics no electes, considera incompatible ocupar llocs en societats amb les quals s’hagen signat convenis o acords en àmbits relacionats amb les competències exercides.

Granel reivindica que “la transparència i la responsabilitat política són més importants que mai”

a càrrec de  Carlos Gonzàlez. Adreçada especialment als joves. Edat de 14 fins a 99 anys... - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Avui, 15 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Domingo: “No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa”  
• Alerta a glorificar la desinformació, que amb això hi perdem tots I Editorial de Vicent Partal
• “Ningú no hauria de viure en aquesta situació”: els veïns de Vallcarca podrien ser expulsats de les barraques 
• Alemanya més enllà de la ultradreta: què marca la campanya electoral i qui governarà? 
• L’esquelet de Junts I Anàlisi d’Ot Bou 
• Mazón, el govern agnotologista i els saraus de la ciència I Article de Jesús I. Català Gorgues 
• Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors” 
• Renascut a Somàlia després d’anys d’insignificança, Estat Islàmic amenaça ara la resta del món 
• “Fins ací va arribar la ‘riuà’”: els taulells que sembren de memòria els pobles afectats per la gota freda 
• La preposició ‘de’ partitiva: un tret genuí que no podem perdre 
• La pobresa, enquistada en la nostra societat I Anàlisi de Jordi Badia

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Parada Bus davant C.C. Calisay

This week, Jordi Domingo won the election for the presidency of the Council of the Catalan Republic with 65% of the votes. He secured a decisive result compared to the other candidates after a turbulent campaign. He will not be officially proclaimed in office until next week. However, we take advantage of the opportunity to speak with him for a moment in his law office to understand what his first objectives will be as the new president of the Council. He admits that he is concerned about the economic and organizational situation he will find in the institution. That is why he explains that his first priority is to conduct an in-depth assessment of the Council’s current reality to dissect the challenges ahead. However, he remains confident that, once analyzed, these issues should be resolved within a few months.

For now, Domingo does not wish to reveal the names of the individuals who will form the new government, except for Jordi Castellà, with whom he struck a last-minute deal during the campaign to join forces in his candidacy. He states that he wants highly talented individuals with international recognition to be part of his government, which will play a crucial role in the internationalization of the Catalan Republic.

—65% of voters supported you. Did you expect this result?
—Not at all. It’s a huge responsibility, but also a great incentive. I thought that if only a thousand people voted, for instance, we wouldn’t stand a chance. I believed the race would be decided between Toni Comín and Montserrat Duran, and that we weren’t even in the conversation. As voter participation increased, I started to believe we had a chance. But the sheer number of votes—almost 66% in favor—was a figure I never could have predicted.

—How do you interpret this result?
—It marks an important turning point, and I hope to be up to the challenge. It means that, despite the reputational damage the Council has suffered and the widespread disillusionment—not only with the Council but with political parties and the country’s political action in general—people have not abandoned their vision of an independent nation. Suddenly, many people turned out to vote.

—Do you already have the names of those who will join your government?
—We are working on it. I’ve always said I want internationally recognized individuals. Right now, we have ideas, but no formal confirmations. I can’t announce the government just yet. However, we are putting together a strong sub-government and an advisory council, and we are further along in that process. But I don’t want to rush anything. We will make an effort throughout the entire term to involve as many highly qualified and internationally recognized individuals as possible.

—When will the new government be announced?
—I expect it will be by the end of February or early March.

—What kind of profiles are you looking for?
—I am speaking with highly talented and well-respected individuals in their fields. The Council of the Catalan Republic is not in the best shape right now—it lacks prestige, and we are in a crisis, an economic emergency. All of this makes it difficult to attract people. However, we are working to bring in individuals who are both highly skilled and willing to contribute to the cause. I am convinced we will succeed.

—Will there be members from previous governments?
—For now, no, but I’m not ruling it out.

—Do you want to add anything else?
—We have a tremendous opportunity to rebuild the Council of the Republic. If we take advantage of it—and I say this to everyone who stood in line to vote on October 1st—if we seize this moment, nothing will stop us. We must make the Council strong enough to represent and preserve the legacy of September and October 2017. This is what the Council should be: powerful both externally and internally. And now we have a chance to make it happen. Despite the current difficulties—the financial struggles and past controversies—when elections were called, people turned out in large numbers to vote. They expressed themselves with absolute clarity. This strengthens us, but it also places a great responsibility on our shoulders. The message is clear: “We will hold you accountable.” And I welcome that. We are ready to take on this challenge, but we need the support of those who voted for us and also those who didn’t. Now is the moment. We cannot sit idly by for another two years waiting to see what happens. No, the time is now. If we fail to seize this opportunity, we will regret it forever.

Air Transport Auxiliary Museum and Archive
18 Park Street, Maidenhead, Anglaterra
Mapa a Google

Al Regne Unit, la participació de les forces armades britàniques en la Segona Guerra Mundial ha estat àmpliament estudiada de tots els prismes imaginables. Per això va suscitar força interès el llibre que va publicar el setembre de 2024 l’escriptor Séan F Scullion al voltant d’una qüestió encara prou desconeguda: la incorporació de republicans que fugien de la repressió franquista a les files britàniques per lluitar contra el nazisme. A Churchill’s Spaniards, l’autor explica el periple de més d’un miler de republicans, molts dels quals catalans, que per múltiples vies es van poder incorporar a les forces armades de sa majestat. L’estudi de Scullion, de fet, s’inspira en títol i contingut en un llibre anterior de referència a casa nostra, Els catalans de Churchill, publicat pel periodista Daniel Arasa i Favà el 1989.

De tots els noms que apareixen als llibres d’Arasa i de Scullion vinculats al servei del primer ministre britànic els anys de la gran conflagració mundial, n’hi va haver un que va planar per damunt dels altres: el del barceloní Josep Maria Carreras i Dexeus (1906-1982). Pioner de l’aviació catalana a la dècada de 1920, arran de la victòria dels rebels a la guerra del 1936-1939 es va haver d’exiliar amb la seva dona, la també aviadora Mari Pepa Colomer, a Anglaterra, on es va convertir, entre moltes més coses, en un dels pilots de capçalera d’alguns dels vols clau de Winston Churchill durant el període bèl·lic.

Fill de Rosa Dexeus Font (germana del metge Santiago Dexeus) i de l’advocat i historiador Ricard Carreras Valls (d’ascendència reusenca), de jove va estudiar al Col·legi Alemany de Barcelona, on va aprendre l’alemany, el francès i l’anglès i va començar a mostrar interès per una disciplina que, justament, s’havia obert camí poc abans del seu naixement, l’aviació. A setze anys ja era soci de la Penya de l’Aire, fundada el 1923 pel pioner de l’aeronàutica catalana, Josep Canudas i Busquets (1894-1975); l’estiu del 1927 ja tenia el títol de pilot d’aviació civil a la butxaca; i el febrer del 1933 ja va obtenir la llicència de pilot comercial. Amb la República, la trajectòria de Carreras fou encara més meteòrica: a banda traslladar puntualment el president Francesc Macià, el 1935 fou nomenat director de la Cooperativa de Treball Aeri i va completar la primera volta aèria a la península ibèrica en 15 hores i 19 minuts, tal com titulava La Vanguardia a la portada del 18 de juny d’aquell any.

Andreu Pujol del Pozo, en un article extens sobre la relació de Carreras amb Reus publicat a la revista Lo Nunci el 2013, també subratllava molt el vol que va protagonitzar el gener del 1936 fins a Guinea Equatorial. En el “gran vol de l’aviació catalana”, com el va qualificar Josep Canudas, fou acompanyat pel mecànic Llorenç Fornés i la parella formada per Joan Jové i Teresa Ràfols, que s’havia casat a Barcelona i tornava a les seves possessions guineanes. “Van fer escales tècniques a Alacant i a Orà, Béchar, Reggane i al mig del desert del Sàhara, com Saint-Exupéry –detallava Pujol a l’article–. A Bata, l’aterratge va ser un gran esdeveniment, després de 5.800 quilòmetres de vol sense incidències.”

Mig any després, amb el cop d’estat del general Franco, fou mobilitzat com la resta de pilots civils per reforçar l’esquadra aèria de l’exèrcit republicà. A més d’instructor de l’Escola de Pilots Militars de la Generalitat, va participar en bombardaments amb sistemes rudimentaris i en nombrosos vols secrets per la península i Europa –la majoria, de nit– transportant la cúpula militar i política espanyola. De fet, fou el pilot elegit per traslladar la delegació republicana que va assistir als funerals del cap de govern de Turquia, Kemal Atatürk, a Ànkara el novembre del 1938, malgrat el perill evident que representava l’aviació militar de Mussolini. Algunes fonts inclouen en el seu historial vols fora del radar per a enviar or a França i, ja cap al final de la guerra, per a transportar per aire nombrosos republicans cap a Tolosa de Llenguadoc.

A la ciutat occitana, de fet, van aterrar Carreras i Colomer a la primeria del mes de febrer de 1939 i es van casar davant un vell amic, Josep Canudas. A l’exili, la jove parella d’aviadors, en compte de mirar de volar cap a Amèrica, va preferir de provar sort a Anglaterra, on Carreras va jugar una carta amagada: el 1935, en una escala a Madrid, havia ajudat a resoldre l’avaria d’un avió que transportava una comissió del govern britànic, amb Lord Forbes i Lord Beaverbook a bord. La jugada li va sortir bé, atès que va passar a treballar de pilot personal de l’empresari i editor canadenc William Maxwell Aitken (1879-1964), lord Beaverbrook, nomenat poc després per Churchill ministre d’Aviació i Producció Aeronàutica britànic.

Sota els seus auspicis, arran de la declaració de guerra a Alemanya Carreras va entrar ràpidament a formar part del gros de pilots de la RAF, dins la branca de l’Air Transport Auxiliary (ATA), amb l’encàrrec de transportar centenars de caces (Spitfire, Hurricane, Corsair, Mustang…) i tota mena de bimotors de bombardament i quadrimotors a la rereguarda, a més d’instruir  centenars de pilots anglesos com els que van participar, per exemple, en els bombardaments de càstig a Alemanya o bé en la invasió d’Europa a partir del 1944. En aquesta activitat aèria frenètica, es va destacar sobretot portant hidroavions en el pont aeri entre els EUA i Anglaterra en plena guerra: segons el llibre José María Carreras Dexeus. Un aviador catalán excepcional (2015), dels 406 aparells Catalina i els 560 Sunderland, en va pilotar personalment 82 i 97, respectivament, el 20% del total.

La gran experiència de vol i l’habilitat demostrada van convertir el jove aviador barceloní en un dels pilots habituals del primer ministre del país. Malgrat que per raons de secretisme majoritàriament no consten en els seus llibres de vol, es dóna per fet que va portar Winston Churchill en conferències importants dels aliats durant la guerra, com ara a la del Caire (novembre de 1943), amb la presència del president nord-americà, Franklin Roosevelt, i el xinès, Chiang Kai-shek, i a la de Teheran (a la darreria de 1943), on les potències aliades van pactar el desembarcament de Normandia per a l’any següent. També se sol relacionar el seu nom amb el vol que va portar el primer ministre britànic a la conferència de Ialta (Crimea) el febrer del 1945, per a analitzar amb Roosevelt i Stalin el futur d’Alemanya i el Japó. I el 6 d’agost de 1945, amb la guerra al Pacífic a les acaballes, va portar de Potsdam a Anglaterra la delegació britànica.

La clausura de l’ATA, el mateix any 1945, el va empènyer a treballar de pilot comercial a l’Argentina i l’Uruguai fins el 1948, quan l’aviació britànica el va tornar a contractar per cobrir el pont aeri de Berlín i posteriorment, ja integrat als RAF Auxiliary Services, va rebre missions a Aden, Alemanya, França i Singapur. D’ençà del 1955, ja desvinculat del terreny militar, va exercir de pilot en unes quantes companyies de transport de passatgers britàniques, que no van dubtar a homenatjar-lo com es mereixia quan es va jubilar, el 1975. A més de l’homenatge dels companys, Carreras també va rebre el 1953 la condecoració més alta a què podien aspirar els pilots de l’ATA, la de Membre de l’Orde de l’Imperi Britànic (MBE).

I una mica més: Malgrat que va viure molts anys a Anglaterra, Jep Carreras es va morir d’un atac de cor el 20 d’agost de 1982 a Salou, a l’apartament que tenia de feia anys amb Mari Pepa Colomer, i fou enterrat a Reus per la vinculació familiar que hi mantenia. Per això el Centre d’Amics de Reus, a través de la revista Lo Nunci el 2013, llançava una petició: “Josep Maria Carreras i Dexeus no es mereix ser oblidat. Va ser i actuar com un autèntic reusenc i no ho era, i va ser enterrat a casa nostra i, per si no n’hi havia prou, la seva esposa, aviadora com ell, morta a Anglaterra bastants anys després, va voler reposar amb ell a la nostra ciutat. Demanem als qui ara van al davant que considerin el nostre prec i enriqueixin amb el seu nom l’índex de carrers ciutadans. Ell va ajudar i col·laborar moltíssim que el Camp d’Aviació de Reus sigui encara més conegut a moltes parts del món. Forma part de la memòria històrica de Reus.” El prec fou escoltat i d’ençà de 2014 una plaça del Mas Carpa li ret homenatge. De fet, sembla que és l’únic pilot de l’ATA que té un espai públic dedicat al món.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Josep Carreras i Dexeus (fotografia: Arxiu Carreras-Colomer / Pere Ribalta). La conferència de Ialta del 1945. Jep Carreras durant els anys de servei a l'ATA. Foto: ATA Museum Fotografia de membres de l'ATA en un aeròdrom anglès. Foto: ATA Musem

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Aquesta setmana, Jordi Domingo ha guanyat les eleccions a la presidència del Consell de la República, amb el 65% dels vots. Ha obtingut uns resultats molt clars, en comparació amb la resta de candidats, després d’una campanya molt convulsa. No serà fins la setmana que ve que Jordi Domingo serà proclamat oficialment en el càrrec. Però aprofitem que ens atén un moment al seu despatx d’advocats per mirar d’entendre quins seran els seus primers objectius com a nou president del Consell. Reconeix que li preocupa saber la situació econòmica i organitzativa que es trobarà en la institució. Per això explica que la primera cosa que vol fer és un radiografia de la realitat del Consell, per tal de disseccionar la tragèdia. Encara que confia que aquesta qüestió, una volta analitzada, s’hauria de poder resoldre fàcilment en poc mesos.

De moment, Domingo no vol dir cap nom de les persones que formaran el nou govern, més enllà de Jordi Castellà, amb qui va arribar a un pacte en l’últim minut de la campanya per a unir-se en la seva candidatura. Diu que vol que persones amb un gran talent i amb reconeixement internacional formin part del seu govern, que haurà de tenir un gran paper en la feina d’internacionalització de la república catalana.

—El 65% dels votants us ha donat suport. Us ho esperàveu?
—No, gens ni mica. És una gran responsabilitat, i alhora un incentiu. Pensava que si votaven mil persones, per dir alguna cosa, no hi teníem res a fer. Era una qüestió que es resoldria entre Toni Comín i Montserrat Duran, i nosaltres no hi érem convidats. A mesura que s’incrementava la participació, creia que començàvem a tenir possibilitats. Però la quantitat ingent de vots, aquest gairebé 66% de votants a favor, era una xifra que no hauria pronosticat mai de la vida.

—Així, doncs, com valoreu aquest resultat?
—Hi ha un punt d’inflexió important, que espero saber correspondre. Vol dir que, malgrat el dany reputacional que hi havia hagut en el Consell i el desencís de la gent, ja no tan sols en el Consell, sinó en els partits polítics, l’acció política del país, que arrossegàvem de fa molt de temps, no han abandonat en absolut la seva idea de la nació independent, i de sobte vota i vota molta gent.

—Hi ha qui diu la contrària.
—Un 9% o un 10% és poca cosa en termes generals. Però si ens fixem, per exemple, en Òmnium, en les eleccions de l’última junta directiva van votar 7.000 persones i escaig. El full de ruta de l’ANC, el van votar dues mil persones i escaig. Nosaltres, pràcticament, ens vam quedar a uns quatre-cents vots de les últimes eleccions per la presidència del Consell de la República. Per tant, la votació de la gent que es vol implicar ha estat massiva. Quan parlo del punt d’inflexió, crec que la votació és un toc d’atenció. Ens diuen: “Prou, som-hi, fem foc nou, intentem tirar endavant, evidentment us estarem vigilant, estarem amatents a vosaltres, us hem donat una responsabilitat important”. Jo, de fet, a la campanya he demanat als votants que no oblidin mai de posar-me l’alè al clatell.

—Tot just després de saber els resultats, la candidatura de Duran va fer un comunicat en què us assenyalava. Deia que la vostra campanya havia estat plena d’irregularitats i abusos. I Comín també va fer un comunicat en què demana una auditoria de les eleccions. Torna a haver-hi sospites sobre la taula.
—És una llàstima. Si algú diu que hi ha irregularitats i abusos, que els posin en evidència, que els diguin.

—Val a dir que a VilaWeb hem demanat a Duran que ens digués quines irregularitats hi havia hagut, i no hem obtingut resposta.
—Amb això n’hi hauria d’haver prou per a dir “tallem-ho”, no? Home, fem molt de mal a la institució. En l’entrevista que vam fer fa unes setmanes, et vaig dir que de vegades el país no ens estimem prou les institucions. I és veritat. Això és una demostració. És lamentable. Em sap greu per la institució, no per mi. Jo tinc una edat, i tinc una acumulació de coses en la vida que fan que això em preocupi poc. Tinc la consciència molt tranquil·la, sé que no he fet cap mena d’irregularitat. En tot cas, espero que els qui diuen que hi ha hagut irregularitats i abusos els expliquin i els posin en evidència, perquè, si més no, ens donen possibilitats de defensa. Dir que hi ha hagut irregularitats i abusos i no dir quins, no dóna ni aquesta possibilitat, més enllà de la negativa absoluta, que la faig. No hi ha hagut cap irregularitat ni cap abús. Ni un.

—Vós vau formar part de la sindicatura del Consell en eleccions anteriors. Per tant, ho coneixeu bé. Creieu que van fer bé la seva feina, ara que també són qüestionats?
—Van fer una feina impecable. Com bé heu recordat, jo vaig ser el primer president de la sindicatura electoral. Atès que s’havia de fer tot el procés d’aprovació de reglaments i després de l’Assemblea de Representants, i estrenàvem el vot digital, vaig voler estar molt segur que no em venien bou per bèstia grossa. Vaig voler que els tècnics m’expliquessin què era el blockchain, com funcionava i quines garanties tenia que no es podia fer res que no quedés reflectit degudament i, per tant, que si es feia res irregular, quedés perfectament reflectit. I m’ho van mostrar fil per randa. Tothom va quedar molt convençut que era un sistema inviolable des del punt de vista tecnològic. Des de llavors, el Consell ha utilitzat aquell sistema. Si no hi va haver dubtes en la resta d’eleccions, no entenc que ara sí que n’hi hagi. A més, em consta que s’ha fet una auditoria de tot el procés. Així m’ho va comunicar la junta electoral, arran, precisament, d’una pregunta de Toni Comín. Per tant, no tinc cap dubte que tot s’ha fet correctament.

—Malgrat tot, continueu oferint la mà a la resta de candidats?
—Absolutament. El dia que vam saber els resultats, vaig escriure un WhatsApp tant a Montserrat Duran com a Toni Comín, oferint-los la mà. Els vaig proposar una reunió immediata, quan ells volguessin. Duran em va respondre de seguida, amb tota la cortesia, dient-me que en parlaria amb el seu grup, perquè la seva era una candidatura col·lectiva. Li vaig agrair profundament la resposta. De Toni Comín, no en tinc una resposta tan agradable, però mantinc la mà oberta i espero que tard o d’hora reconsideri aquesta situació.

—Per tant, entenc que no els heu ofert de formar part del govern.
—La vida fa moltes voltes, però en aquests moments diria que no és lògic; sobretot, amb uns resultats electorals tan clars. Ara, tinc la mà oberta a l’hora de sumar alguna de les seves iniciatives.

—Teniu els noms que us acompanyaran en aquest govern?
—Hi estem treballant. Sempre he dit que volia gent reconeguda a escala internacional. En aquests moments jo diria que idees sí que en tenim, però formalitzacions concretes, no. Ara mateix, no puc anunciar un govern. Sí que puc dir és que treballem per un sottogovern potent, i també un consell assessor. Això ho tenim més avançat. Però no em vull precipitar a dir res. Farem un esforç, no ara i prou, sinó durant tota la legislatura, perquè el màxim nombre de gent reconeguda a escala internacional tingui la voluntat i la generositat de participar en el govern del Consell de la República.

—Quan ho podrem saber?
—Calculo que serà a final de febrer, començament de març.

—Quin perfil tindrà la gent del Consell?
—En aquests moments, parlo amb gent d’un gran talent. Gent molt preparada en el seu camp, i que alhora tenen un reconeixement internacional. No és el millor moment per al Consell de la República, precisament per aquesta manca de prestigi, som en una situació crítica, en una situació d’economia de guerra… Tot plegat fa que la gent no vingui a trucar a la porta per entrar el govern. Caldrà fer un esforç, però treballarem perquè hi hagi gent molt preparada i disposada a treballar pel país. N’estic convençut.

—Hi haurà gent d’anteriors governs?
—De moment, no, però no ho descarto.

—En l’anterior entrevista, vau dir que era dolent per al Consell que Junts hagués preponderat a la institució. En aquesta campanya, al final qui us ha donat suport ha estat gent de Junts o el seu entorn. Costa, que gent que no sigui de Junts s’impliqui en el Consell?
—Sí, costa, però n’hi ha. A mi m’ha vingut a veure gent d’Esquerra Republicana i gent de la CUP. I, fins i tot, una persona del partit socialista. Que s’impliquin després en tasques de govern, encara els costa més. Perquè venim d’una època en què, dissortadament, va entrar en crisi la idea transversal del govern que inicialment s’havia plantejat en el Consell de la República. Va haver-hi una sèrie de grups polítics que van abandonar, i fins i tot institucions que van abandonar el govern, i va quedar bàsicament en mans de Junts. Aquí hi ha una corresponsabilitat, és a dir, molta gent diu que la culpa és de Junts, que va… I jo hi estic conforme, no podem repetir aquest esquema. Per això he dit que els partits hi han de ser tots o no n’hi ha d’haver cap. És a dir, no val que n’hi hagi un o n’hi hagi dos, perquè automàticament els altres diuen que és una eina, que és una joguina que depèn d’aquell partit o d’aquell altre. No ens interessa aquest joc, no ens interessa aquest paradigma. L’hem de canviar.

—Esperàveu més suport públic?
—No va ser en cap moment una obsessió en la campanya. És veritat que vaig demanar un parell o tres de persones, però em vaig adonar que no era el moment. Quan em vaig presentar a les eleccions a la Cambra amb Eines de País, molta gent ens va donar suport. Tot plegat va fer un caldo de cultiu que ens va ajudar a fer bullir l’olla durant la campanya electoral. I, inicialment, vaig pensar en aquesta possibilitat, però de seguida em vaig adonar que la gent estava molt decebuda, molt poc predisposada i amb poques ganes de donar la cara per ningú.

—El nom que sí que sabem que formarà part del govern és el de Jordi Castellà, després de l’acord que vau anunciar. Serà l’encarregat de l’àrea internacional. Ell ha estat molt clar quan ha parlat de la via guineana i de fer una petició formal a les Nacions Unides. Compartiu aquest projecte?
—Quan vam arribar a l’acord, jo li vaig dir que nosaltres no posàvem mai bastons a les rodes de cap iniciativa que pogués ser productiva per al país i per a la independència. Ell ens va explicar què era la via guineana, jo vaig preferir que canviéssim el plantejament i féssim més el de les Nacions Unides. Em sembla més real, avui dia. A més, la via Nacions Unides lligava amb el que m’havien dit a mi al Parlament Europeu, quan hi vaig anar a presentar la constitució catalana que vam impulsar amb Constituïm. Em van dir que no ens oblidéssim mai que no eren pas ells, els qui ens havien de reconèixer com estat, sinó les Nacions Unides. I, per tant, m’ho crec i ho comparteixo. Ho farem. Però això no vol dir que no mantinguem també tot un ventall de portes que no siguin incompatibles. I ell també hi està d’acord. Picarem a totes les portes que sigui possible per internacionalitzar el conflicte d’Espanya i Catalunya i, sobretot, per obtenir passos que ens permetin d’avançar cap a la independència.

—Castellà també ha dit que s’havia de traslladar la seu a Suïssa…
—Bé, això és una opinió seva que jo respecto i que serà debatuda en el seu dia, en el si del Consell, segur, però que dependrà molt de la situació econòmica que tingui el Consell i de les necessitats i de les possibilitats que tinguem, sense cap mena de dubte. Ens hem d’esperar a poder parlar de tot això amb les xifres davant.

—Encara no heu tingut accés als comptes?
—No, i em preocupa, però també entenc que no me’ls hagin volgut donar fins que no quedés nomenat president. I entenc que és lògic i natural, per la prudència i la discreció que han de tenir els membres de la junta gestora en aquest camp.

—Dieu que us preocupa?
—Sí, és la primera cosa que he de saber. I no tan sols els comptes de la realitat que hi ha econòmicament parlant, sinó quin és el compte d’explotació que avui s’aplica i quins són els ingressos potencials que es poden preveure d’una manera segura. Espero que puguem créixer, que tinguem més aportacions i donacions. Millorar la situació econòmica és imprescindible. Però, certament, per a mi avui encara és un bon interrogant.

—Sí que se’n saben coses, perquè les hem publicades alguns mitjans. Per exemple, creieu que cal repensar com està organitzat el Consell de la República?
—Absolutament. Només entrar s’haurà de fer una auditoria. Vull fer una radiografia de la realitat. Disseccionar la tragèdia, el problema. Com a advocat, quan ve qualsevol client, la primera cosa que li dic és aquesta, cal disseccionar la realitat objectiva i com la veu vostè. I a partir d’aquí ja decidirem els desideràtums i qui camí seguim per arribar-hi. Però primer cal agafar el bisturí i disseccionar. A partir d’aquí, posem els peus a terra i propulsem-nos cap al futur.

—Aquests dies, durant la campanya, s’ha posat sobre la taula la qüestió de si calia que el Consell continués pagant coses als exiliats.
—Als exiliats no els podem deixar de banda. El Consell va néixer amb aquest motiu. No els deixarem caure en la ignomínia. Ara, és clar, també tenim els recursos que tenim i hem de saber-los, i hem de saber quines prioritats tenim i quins costos representen. En aquests moments, no puc dir res concret, perquè a més a més seria gratuït. No puc dir que no pagaré la Casa de la República. Em semblaria absurd. Crec que no toca, sincerament. Ara, hem d’ajustar-nos a la realitat econòmica que hi hagi, hem de saber establir prioritats correctes, hem de saber posar negre sobre blanc, el camí que s’ha de seguir en un sentit o en un altre. Però no oblidem una cosa, el Consell de la República, el de fora, ha d’existir ineludiblement, si més no, fins que no hi hagi independència. I ha de ser fort i potent, perquè ha de ser l’aixopluc de l’independentisme. I mentre no tinguem independència, és evident que els independentistes catalans seran represaliats. El president Puigdemont i els consellers Comín i Puig segur que tornaran tard o d’hora. Això espero. Però una vegada retornats ells al país per l’amnistia, si no tenim independència, continuarà havent-hi represaliats. I a aquests represaliats se’ls haurà d’atendre. Se’ls haurà de donar assistència jurídica, aixopluc i tots els mitjans necessaris perquè trobin feina, o per allò que calgui. No podem perdre de vista que el Consell a fora ha de tenir una capacitat extraordinària, més enllà que es pugui convertir en referent de l’independentisme català.

—Fins ara, els tres exiliats han tingut una relació molt directa. Quina relació han de tenir a partir d’ara?
—Tota aquella que la seva generositat els doni. No han de tenir presència activa en el govern. Ara no ens podem permetre el luxe de perdre les seves capacitats, la feina feta durant aquests anys en benefici del país i del Consell de la República. Ho hauríem de poder aprofitar.

IN ENGLISH | Jordi Domingo: “We can’t wait another two years for something to happen.

—Us heu pogut reunir amb la junta gestora?
—No, encara no. Però tan bon punt jo tingui la proclamació definitiva, m’hauré de reunir amb tots els sectors, tant interns com externs. I, internament, el primer serà la junta gestora, perquè són ells que m’han d’explicar la situació interna. Després, a part de reunir-me amb els altres candidats, també vull reunir l’Assemblea Territorial, vull demanar-ne la convocatòria immediata. I vull parlar amb les institucions en aquell país, però també vull parlar amb antics membres del govern, amb gent del Diplocat, amb gent que d’alguna manera ens pot facilitar una comprensió més gran i ràpida de la situació política del Consell de la República.

—I amb els membres de Cat Global?
—També, evidentment, només faltaria. Primer és escoltar la gent que ho va idear, que ho va fer. Es va fer per una sèrie de consideracions jurídiques i polítiques, s’han de conèixer bé els perquès i, a partir d’aquí, parlar amb aquesta gent, sí.

—Potser algú que llegeix no ho sap: el Consell de la República té darrere una associació belga, que és Cat Global, i també una a Catalunya, que és l’Associació Cultural República Global.
—Sí, tot això s’ha de posar damunt la taula, i veure exactament quina és la situació jurídica i els perquè, sobretot per què es prenen aquestes decisions. Quan abans parlava de la dissecció de la tragèdia, és això, cal disseccionar-ho tot i veure quina és la situació. La presa de consciència i de decisió de què és el millor o el pitjor, això és de ràpida resolució. No necessitem sis mesos per a estudiar el problema. Parlem de decisions jurídiques i polítiques i econòmiques que són fàcils d’entendre, de comprendre i de valorar-ne els pros i els contres. Tot plegat s’ha d’analitzar amb la màxima pulcritud i serenor. Sé que hi ha hagut molts marramaus des d’aquest punt de vista i, amb tota l’honestedat del món, s’ha de poder posar damunt la taula, visualitzar-ho, i a partir de llavors prendre les decisions.

—Les primeres decisions, quines haurien de ser?
—Com ara dèiem, és essencial entendre la situació de la institució. Ara poc podem fer fins que ens proclamin definitivament. Una de les primeres mesures serà convocar l’Assemblea Territorial. Vull parlar com més aviat millor amb els consells locals. Vull que l’Assemblea Territorial, que avui és la representativa de tots ells, em digui el què, el com… Cal que fem una reflexió sana, honesta, entre tots plegats, de dir on som i cap on volem anar. I a partir d’aquí, tindrem moltes altres reunions, però aquesta primera reunió s’ha de fer i com més aviat millor. També vull parlar com més aviat millor amb les institucions del país, més enllà del president Puigdemont i dels altres candidats. I això no vol dir amb els partits polítics, que també, però hem de parlar sobretot amb les institucions independentistes, amb l’ANC, Òmnium, la Intersindical, l’AMI i la Plataforma per la Llengua. Cal obrir un espai important per a endreçar el país, saber què fa a cadascú i com ens podem donar suport, no trepitjar-nos innecessàriament. Hem de trobar vies d’acord.

—Voleu afegir res més?
—Tenim una gran oportunitat d’aixecar el Consell de la República. I si la sabem aprofitar –i amb això m’adreço a la gent de casa, a la gent que va ser l’1 d’octubre als col·legis electorals–, si la sabem aprofitar, no ens aturarà ningú. Nosaltres hem de donar al Consell de la República prou fortalesa perquè sigui la institució del país que representi i sigui dipositària de tots els fets del setembre i l’octubre del 2017. Això és el que ha de ser el Consell de la República. Amb una gran potència fora i dins. I ara en tenim l’oportunitat. Ara, malgrat el que dèiem abans, la penúria de la situació, alguns fets lamentables que hi ha hagut i que han anat minant una mica el prestigi, de sobte, es convoquen eleccions i surt un munt de gent de sota les pedres. Surt un munt de gent que vota. I que s’expressa amb una claredat absoluta. Això ens reforça, els qui hem guanyat les eleccions. Però alhora ens dóna una gran responsabilitat i ens interpel·la directament. Ens diu, “us posarem l’alè el clatell”, cosa que jo també he demanat durant la campanya. “Us posarem l’alè al clatell i vosaltres heu de fer el que nosaltres creiem que el país necessita”. I estem disposats a agafar aquest repte, però necessitem l’ajut d’aquesta gent i de molta més que no ens han votat, molts més que s’han quedat a casa, molts més que encara no estan convençuts que el Consell de la República ha de ser el que ha de ser. Però ara és l’oportunitat. No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa. No, no, és ara. Ara és quan tenim aquesta oportunitat. Aprofitem-la. Perquè, si no, ens en penedirem sempre.

L’agnotologia és un corrent d’estudis dins la història i la sociologia de la ciència que ha pres molta volada els darrers anys. Quasi en oposició especular a la tradicional epistemologia, o estudi sobre el coneixement, l’agnotologia malda per fer un acostament racional i crític a la ignorància. Els estudis agnotològics, doncs, tracten d’entendre com les institucions, les corporacions i les persones (especialment les més poderoses) fan un ús conscient de la ignorància en raó de diferents interessos.

Recentment, Tirant Editorial ha publicat un llibre amb el títol Agnotologías. Saberes e ignorancias en la España del siglo XX. Coordinat per investigadors de València i Barcelona, el volum arreplega una interessant col·lecció d’estudis de cas, amb exemples d’ocultacions deliberades a la ciutadania, tergiversacions dels discursos científics amb la intenció de generar falses polèmiques i menyspreus conscients de línies de recerca. En un segle amb una presència tan conspícua dels règims dictatorials, amb especial esment del franquisme, hi apareixen episodis com la bomba de Palomares, la (des)educació sexual, els controls ideològics al CSIC o les xarxes de poder que amagaven informació important sobre els plaguicides.

Però les pràctiques agnotològiques no són patrimoni d’autoritarismes i totalitarismes, i també sovintegen com a disfuncions greus en els sistemes democràtics; el cas Ardystil, d’infausta memòria a les comarques del Comtat i l’Alcoià, o les recents embranzides del negacionisme del canvi climàtic, en són bons exemples.

Avui, els valencians estem regits per un govern agnotologista. Que el president Mazón és un ignorant substantiu, i cofoi de ser-ho, és cosa ben coneguda. Però Mazón no és només això, perquè fa de la ignorància una orientació estructurada i activa de les seues polítiques. Quan es menyspreen les recomanacions dels geògrafs, els ambientòlegs i els especialistes en biodiversitat sota l’excusa de combatre un pretès “fanatisme ecològic”, sense cap altra idea que derogar diverses lleis proteccionistes, no es tracta d’ignorància, sinó d’una utilització de la ignorància al servei d’una acció política. Quan s’escampen dubtes sobre el quefer i la qualificació científica i tècnica d’algunes agències públiques responsables de les alertes i seguiment de les situacions meteorològiques i hidrològiques d’alt risc, no es tracta d’ignorància, sinó d’estimular la ignorància per a generar sospites alternatives i distraure el focus sobre les responsabilitats, de nou polítiques, de qui governa. Quan es fa el cul gros a partits polítics i corrents d’opinió obertament negacionistes de la ciència en un joc transaccional amb l’objectiu de conquerir el poder, no es tracta d’ignorància, sinó de considerar i legitimar la ignorància en els processos polítics de pacte i aliança que basteixen les governabilitats.

Mazón i els seus consellers i conselleres han adoptat i naturalitzat la ignorància en la seua acció política. Em consta que molts membres i alts càrrecs del govern de Mazón estan molt lluny de ser uns ignorants com el seu president. Però són igualment uns agnotologistes. I davant d’açò, que la Generalitat Valenciana commemore aquesta setmana el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència és bufar en caldo gelat. Com greu ha estat la participació de Mazón ens els actes de lliurament dels premis Rei Jaume I. Potser hauríem d’haver demanat al corresponent patronat que fes fora –contra tota esperança– el president de la Generalitat de la seua presidència institucional. El cas és que, en una ocasió tan solemne per a la comunitat científica i les persones guardonades (per cert, i lamentablement, tots homes enguany, cosa que ha valgut una sonora protesta), el mateix personatge que insulta a tort i a dret el personal científic i les seues institucions, s’ha fet una rentada de mans i cara per llevar-se de sobre el polsim apegalós de la seua ideologia agnotològica.

No dirà, òbviament, que eixos premis han reconegut de fa molts anys –i també ara– les trajectòries de nombrosos especialistes en el canvi climàtic que ell pretén debel·lar amb les armes de la ignorància. La seua presència, a més d’ignominiosa, rebaixarà el lliurament dels premis a la condició d’un simple sarau de la ciència. Ai, si es prengués el coneixement amb la mateixa seriositat que la ignorància! Tanmateix, ell mai no llegirà Fuster ni l’apotegma que presideix la capçalera de VilaWeb.

A les parets de l’Horta Sud han aparegut, com llavors de memòria, uns taulells que recorden fins on va arribar l’aigua el passat 29 d’octubre per la gota freda. Amb la frase “Fins ací va arribar la riuà”, l’autor, Michael Barros, s’ha inspirat en els taulells de la ciutat de València, que recorden fins on va arribar l’aigua el 14 d’octubre del 1957, i en els de Tous, que indiquen el nivell de la pantanada del 20 d’octubre de 1982.

D’origen equatorià, va arribar ací de menut i actualment resideix a Sedaví, però també sent com a seus els pobles veïns Alfafar i Benetússer –tots a tocar d’una vorera a una altra. Recorda especialment una frase que li va dir el seu oncle abans de venir: “Has de conèixer la història de la terra que trepitges per poder entendre la seua gent.” Barros va agafar eixes paraules com a bandera i es va interessar pels orígens de la ciutat de València. Tenia certa fixació pels carrers del centre, on hi ha els taulells.

Dos o tres dies després dels aiguats, la idea ja li rondava pel cap. Però els primers dies no hi havia temps per a la creació, perquè la situació era catastròfica. Els crits i els sorolls d’aquella nit, en què els minuts es van convertir en hores eternes, van ser una de les coses que més el van impactar. “Hi havia un xaval que veia la seua mare aferrada a un arbre i no parava de cridar ‘mamà, aguanta’. Senties ‘ajuda’, i de sobte aquest ‘ajuda’ s’apagava, tot era foscor”, recorda. Després, aquells crits també van quedar reflectits en una il·lustració.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Michael Barros (@maikecu)

A tot això, s’hi va afegir la sensació d’abandonament que va tenir l’endemà. A la matinada, el seu pare li va dir que havien de dormir. “Demà segur que veurem algú que ens explicarà què cal fer, açò és Espanya, estan molt preparats”, li va dir. “Jo visc en un principal, i la sensació de baixar i no veure ni un militar, policia, algú que ens diguera, almenys, ‘torneu a casa’, va ser desolador. Jo no havia sentit mai eixa sensació d’abandonament absolut”, diu.

Com molta gent, les primeres setmanes només tenia espai per al fang i l’ajuda. Passat un mes, va aconseguir de tornar a seure davant l’ordinador i materialitzar aquella idea. Casualment, tenia una caixa amb noranta-vuit taulells, i els va fer tots. S’hi poden veure les diferents tonalitats marrons del fang. Fa l’ullet als voluntaris, amb la representació de la passarel·la ja coneguda com a Pont de la Solidaritat, i la frase “Sols el poble salva el poble”. També hi ha representat el barranc i, baix de tot, la senyera, amb el marró més fosc de tots. Primer, els repartia a peu per Benetússer a comerços coneguts i gent propera. Quan un amic li va aconseguir una bicicleta, va arribar a més pobles de l’Horta Sud, com ara, Paiporta, Picanya, Massanassa… Al Parc Alcosa, a Alfafar, confessa que va tardar més d’un mes a poder anar-hi, perquè era massa dur veure que els seus records de joventut ja no existien.

Gràcies al boca-orella, els taulells de Barros van començar a ser coneguts i, amb el ressò dels mitjans de comunicació, li han arribat comandes de pobles afectats d’unes altres comarques. Ja n’ha repartit gairebé set-cents, i calcula que, segurament, la setmana que ve arribarà a mil. Com que no es pot desplaçar amb bici a tots aquests llocs, ha establert un punt de recollida al quiosc el Redolí de Benetússer. Així, diu, convida la gent que vaja a conèixer els pobles de l’Horta Sud i, a més, és una manera de fomentar el comerç local. Tot i que al principi els regalava, molta gent li feia donatius perquè en pogués fer més. Ara els ven a cinc euros, un preu simbòlic que només cobreix les despeses dels materials. Feia pocs mesos que s’havia fet autònom i començava a ser conegut per la zona, però amb les inundacions ha perdut tots els seus clients.

Hortunas, la pedania de Requena on el riu Magre va devorar cases senceres

“Açò no s’ha d’oblidar”

L’objectiu final que hi ha darrere els taulells és que no s’oblide mai què va passar el 29 d’octubre de 2024, que es recorde sempre. Barros diu que la gent ha entès perfectament el concepte sense la necessitat d’haver d’explicar-lo. Fins i tot, hi ha hagut gent que ha perdut casa seua i li ha dit que, quan la reconstruesquen, hi posaran el taulell. I celebra que els afectats ho vegen com un símbol de resiliència i d’empoderament.

“Espere que, amb els anys, es convertisca en una excusa per a parlar i reflexionar, per a contar tant les coses bones com les dolentes. Que genere memòria històrica, que continue latent allò que va ocórrer i que no torne a ocórrer. Perquè ni a mi, ni als que som d’ací, ens agradaria mudar-nos o viure amb la preocupació que torne a passar. Llavors, esperem que es prenguen les mesures necessàries, que deixen de costat els conflictes i que treballen amb la gent, que és la cosa important, al cap i a la fi, si un s’implica en política és per treballar per la gent, no pels interessos d’uns altres”, acaba Barros.

Fotografia cedida per Michael Barros.

Observeu aquestes frases:

—Es van inundar 845 locals. Avui dia, hi ha 831 nets i 14 pendents.
—Troben un home mort i un ferit a Badalona.

En totes dues ens hi falta la preposició de abans dels adjectius:

—831 de nets
—14 de pendents
—un de ferit

En aquests casos diem que la preposició de és partitiva, que vol dir –tal com ens explica la gramàtica– que és usada en contexts de quantificació, en què s’expressa una part indeterminada d’un tot. En general, ací la preposició de s’associa amb la presència del pronom feble en. Això ho podem comprovar en la primera frase, en què també falta aquest pronom:

—Segons la Generalitat, n’hi ha 831 de nets i 14 de pendents.

Quan l’hem d’emprar, aquest de partitiu? En tots aquests casos:

1. Quan movem una part de l’oració al començament o al final:

—No ens cal aigua. → D’aigua, no ens en cal.
—Voleu bosses? → De bosses, en voleu?
—Veig pocs núvols. → En veig pocs, de núvols.

2. Quan precedeix un complement constituït per un adjectiu o un possessiu d’un nom que ha estat substituït pel pronom en:

—Quan vulgueu cafè, ací en trobareu de molt bo.
—Haurem de triar bé els llibres, perquè n’hi ha de teus i de meus.

3. Quan volem evitar la repetició d’un nom:

—Volen que toquem dues peces clàssiques i una de moderna

4. En construccions exclamatives introduïdes per com, si i que:

—Si en farà, de bestieses!

5. En una negació parcial, amb no pas:

—Vaig veure actors de tot arreu, però no pas de portuguesos.

Aquest ús de la preposició de era molt arrelat en la major part de parlars catalans, però d’uns quants anys ençà la influència del castellà el fa trontollar.

 

Hi ha una saviesa popular que sembla que floreix particularment. És aquella que, entre emoticona i emoticona, desgrana les més intricades teories sobre com funciona realment el món. En aquests espais íntims que hi ha també a la xarxa, qualsevol pot ser un Sherlock Holmes improvisat, un detectiu que, armat tan sols amb retalls de notícies reenviades i fragments de vídeos viralitzats, resol amb una facilitat esbalaïdora els enigmes de la humanitat més complexos.

Vivim temps estranys, en què la desconfiança envers els mitjans tradicionals s’ha convertit en una espècie de virtut social. El desprestigi del periodisme professional –desprestigi col·lectivament merescut per anys d’errors i servilismes diversos– ha obert la porta a una paradoxa molt perillosa: la glorificació de la desinformació com a forma superior de coneixement. “Pensa per tu mateix”, diuen, com si pensar per un mateix autoritzàs qui practica aquesta tècnica a rebutjar sistemàticament qualsevol font d’informació contrastada.

El periodisme no es pot permetre el luxe de l’especulació gratuïta. Els fets no deixen d’existir encara que els ignorem. I encara menys s’ho pot permetre quan el periodista ha d’informar sobre un fet que contradiu i incomoda les seues conviccions polítiques, religioses, socials, culturals o el que siga. És llavors quan més esforç hem de posar a demostrar que practiquem l’ofici.

I el contrast de les fonts és la columna vertebral del periodisme rigorós. No n’hi ha prou –ni és cap argument suficient– de dir que com que A podria haver provocat B, i possiblement B va causar C, per tant, A és el responsable últim i directe d’allò que fa Z. Les connexions circumstancials són com els castells de cartes: impressionants a primera vista, però extremadament fràgils quan les examinem de prop. I una font eterna de perill.

Per això, en aquesta època és molt preocupant no tan sols la proliferació de teories conspiratives, sinó l’orgull amb què es rebutja el coneixement expert i el treball esmerçat a adquirir-lo. Hi ha una certa arrogància en el fet de presumir d’ignorància, com si el fet de no saber res sobre un tema et col·locàs en una posició privilegiada per a opinar-ne. I així ens trobem dia sí dia també que la nova aristocràcia del desconeixement es vanta de no estar “contaminada” per l’educació formal o l’experiència professional. Com si la ignorància fos una forma superior d’il·luminació.

Però la ignorància, lluny de ser alliberadora, és una presó de parets invisibles. El fanàtic, convençut que ha trobat la veritat absoluta en la pròpia limitació, barra el pas a qualsevol possibilitat d’aprenentatge. I la suposada llibertat que ofereix el rebuig del coneixement és, en realitat, una forma subtil d’esclavitud intel·lectual. El fanàtic, paradoxalment, és el menys lliure de tots, perquè està encadenat a les seues certeses inamovibles.

La veritable llibertat intel·lectual rau precisament en la capacitat de dubtar, de qüestionar, d’examinar les proves i, sobretot, de canviar d’opinió quan els fets ho demanen. Combinada amb el coneixement de la matèria, coneixement que, com es deia popularment abans, reclama colzes, hores i hores de treball.

El sentit comú –aquesta facultat, paradoxalment, tan poc comuna– ens diu que com més extraordinària és una afirmació, més extraordinàries han de ser les proves que la sustenten. Carl Sagan ho va expressar magníficament: “Afirmacions simples requereixen proves simples, afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries.” Si em demanen què és allò que lluu al cel no cal perdre temps: la lluna. Si em demanen com és que és allí i lluu de nit i no cau sobre la terra, ni canvia d’òrbita, aleshores hauran de seure perquè la resposta no pot durar menys d’una hora. No podem explicar la complexitat del món, ni de res de tot allò que hi passa, amb simples coincidències elevades a la categoria de proves. Passar per alt això i glorificar la simple deducció basada en la voluntat va contra tota la història de la humanitat. Fent això, no hem progressat com a espècie, sinó a l’inrevés.

Reconec, això sí, que les teories conspiratives tenen un encant innegable: ofereixen explicacions simples per a fenòmens complexos, donen sentit al caos, identifiquen clarament –tant si ho són de debò com si no– els “dolents” (això és molt més important que no sembla) i, sobretot, fan sentir especial aquell qui les creu, com si formàs part d’una elit que té el privilegi de conèixer “la veritat oculta”. Però, com va dir una vegada –si no vaig errat, perquè el cite de memòria– Umberto Eco, la característica principal dels paranoics no és que inventen connexions interessants, sinó que tan sols accepten una de totes les connexions possibles, i s’hi reclouen eternament.

El periodisme, especialment el periodisme i encara més en aquest món que vivim, té l’obligació de resistir aquesta temptació. Encara que això signifique nedar contra corrent en una època en què la veritat sembla haver-se convertit en una qüestió d’opinió més –ja ens van fer un bon gol canviant la paraula “mentida” per la construcció fake news, ja…  La nostra tasca –i ho lamente molt si a alguns lectors això no els agrada– no és confirmar prejudicis, ni narrar coses que hem sentit en alguna cantonada anònima, ni alimentar la por. La nostra tasca és treballar per cercar la veritat, per més incòmoda i esquiva que siga. Sabent, com sabem de sobres, que tan sols podem aspirar a acostar-nos-hi. I que la veritat, a diferència de les teories conspiratives, no és mai simple i massa sovint és incòmoda.

Aquesta explicació d’avui ve al cas d’algunes reaccions que crec que són molt extemporànies i fora de lloc d’alguns lectors concrets al meu editorial d’ahir sobre el CNI i els atemptats del 2017. Si dic coses que no agrada sentir o que no permeten determinades campanyetes no és per a molestar ni empipar, ni, encara menys, significa que faça cap favor a l’enemic. És perquè estic fermament convençut que, amb la ignorància, una batalla com la que tenim contra Espanya i França no es guanya. Ans al contrari: així hi perdem tots.

Ah, a propòsit: no pot haver-hi un bon diari sense bons lectors. Una part de responsabilitat, doncs, també la teniu vosaltres.

 

PS1. Jordi Domingo ha estat votat aquesta setmana president del Consell de la República. Avui publiquem la primera entrevista que ha donat després de la seua elecció: “No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa”.

PS2. Avui també us oferim un reportatge especial de The Washington Post sobre el renaixement de l’anomenat Estat Islàmic a Somàlia. El text de Katharine Houreld i les fotografies de Carolyn Van Houten que l’acompanyen són un treball excepcional fet sobre el terreny en unes condicions especialment difícils: Renascut a Somàlia després d’anys d’insignificança, Estat Islàmic amenaça ara la resta del món

PS3. Els barris de barraques de Barcelona formen part de la història de la ciutat d’ençà del 1870 i per increïble que puga semblar, ara tornen a conseqüència de la crisi econòmica i d’habitatge. És el cas d’alguns veïns del barri de Vallcarca, que viuen en barraques d’ençà de fa una dècada, aprofitant alguns dels solars d’edificis enderrocats del barri i que ara són amenaçats amb l’expulsió. Emma Granyer ha parlat amb ells i ens ofereix aquest reportatge: “Ningú no hauria de viure en aquesta situació”: els veïns de Vallcarca podrien ser expulsats de les barraques, sense alternativa”.

PS4. El compromís de qualitat de VilaWeb s’assenta sobre la generositat d’uns lectors que, sense haver de pagar obligatòriament per llegir-nos, ens paguen voluntàriament per fer possible aquest diari. Us demanem, als qui encara no en sou subscriptors, que ens ajudeu clicant ací.

The Washington Post · Katharine Houreld

Balidhidin, Somàlia. El cos del combatent d’Estat Islàmic, cobert de sang resseca pel sol, continua dalt del turó. No gaire lluny, una filera de soldats somalis baixa per la muntanya en direcció a una cova bunqueritzada, que marca l’obertura simbòlica d’un nou front en la lluita mundial contra el grup terrorista.

Aquests darrers anys, la branca somali d’Estat Islàmic ha esdevingut el centre operatiu i financer del grup, segons que expliquen representants el Comandament dels Estats Units a l’Àfrica (Africom). Les autoritats somalis estimen que el grup compta amb un miler de combatents –gran part dels quals, estrangers– al país, una força formidable que amenaça ara objectius occidentals. El grup també s’ha convertit en una font clau de finançament per a filials d’Estat Islàmic a tot el món, segons l’ONU.

Però la lluita per contenir l’amenaça creixent d’Estat Islàmic ha recaigut, fins ara, exclusivament en les forces de Puntlàndia –una regió semiautònoma que forma part d’un dels països més pobres i febles del món. Tot i que la lluita contra el grup ací repercuteix a la resta del món, els països occidentals s’han desentès fins ara de la crisi de Puntlàndia, cosa que ha aplanat el camí a Estat Islàmic per reagrupar-se i recuperar forces.

Soldats de les forces de Puntlàndia en una cova ocupada fins fa poc pels soldats d’Estat Islàmic (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

Un mes després de l’ofensiva més gran que Puntlàndia ha desplegat mai contra el grup, les autoritats de la regió asseguren haver reconquerit uns cinquanta llocs de comandament d’Estat Islàmic i haver-ne assassinat més de 150 combatents, gairebé tots estrangers. Tanmateix, les baixes entre les forces de la regió no han fet sinó augmentar, i alguns dels responsables de les forces de Puntlàndia es pregunten quant de temps més podran continuar lluitant.

Els periodistes de The Washington Post han recorregut el camp de batalla a Puntlàndia, tot visitant les coves d’Estat Islàmic descobertes fa poc per les autoritats; han parlat amb desertors empresonats, que asseguren que van ser obligats a unir-se al grup contra la seva voluntat; han entrevistat funcionaris somalis i nord-americans; també han revisat drons, vídeos i més proves de l’activitat del grup obtingudes per les forces de Puntlàndia. El resultat és l’intent més complet que s’ha publicat fins ara per a entendre com Estat Islàmic ha estat capaç de reagrupar-se ací durant la darrera dècada, després de perdre l’autoproclamat califat al Llevant.

Soldats de les forces de Puntlàndia tornen amb cotxe a la seva base (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

El primer de febrer, Trump va ordenar el primer atac aeri de la seva segona legislatura com a president dels Estats Units. Va ser, precisament, una operació contra alts comandaments d’Estat Islàmic al nord de Somàlia. El nou govern dels Estats Units, tanmateix, continua sense detallar els seus plans per al país; en declaracions a The Washington Post, representants d’Africom també refusen de donar-ne detalls.

Tot i que Washington ha apuntalat el govern somali durant dècades, Somàlia continua essent un estat fallit. Les divisions polítiques hi han dificultat considerablement la lluita contra el grup de combat al-Xabab –afí a Al-Qaida– al sud de Somàlia, i ara també amenacen de permetre que Estat Islàmic es consolidi al nord.

Efectius de les forces de Puntlàndia, durant una expedició de reconeixement (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

L’Estat Islàmic de Somàlia va separar-se d’al-Xabab el 2015; el seu cap, Abdulqadir Mumin, és ara el califa mundial del grup, segons l’exèrcit nord-americà. A diferència d’al-Xabab, Estat Islàmic no s’ha centrat a conquerir territori a Somàlia: el grup té aspiracions més potents.

Originàriament, la branca somali d’Estat Islàmic rebia diners de les branques de l’Irac i de Síria. Però aviat els combatents somalis van començar a trobar fonts d’ingressos pròpies, i recaptaren milions de dòlars cada any a còpia d’extorquir les empreses locals: si algun empresari es negava a pagar, el grup en bombardava les propietats.

En poc temps, la branca somali esdevingué el centre financer d’Estat Islàmic, tot enviant diners a combatents en països tan allunyats entre si com Turquia i Sud-àfrica.

Un home seu sobre els estralls d’un atac perpetrat per Estat Islàmic per Cap d’Any a Puntlàndia (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

A mesura que s’ha anat consolidant financerament, l’Estat Islàmic de Somàlia també s’ha anat convertint en una força de combat més sofisticada, capaç de desplegar drons suïcides i franctiradors a llarga distància sobre el terreny de batalla. L’any passat, els seus combatents van derrotar Al-Xabab després de més d’un any de cruentes batalles, en una fita estratègica que amplià enormement el territori sota control del grup a Puntlàndia.

L’ofensiva militar de les forces de la regió, preparada durant mesos i llançada finalment el 2 de gener, es va ajornar mentre Puntlàndia mirava d’assegurar el suport dels seus socis internacionals, incloent-hi els Estats Units. Però la transició política a Washington va entorpir les negociacions, segons que expliquen funcionaris de seguretat de la regió, i l’ordre de Trump d’aturar l’ajut financer a l’estranger ha complicat les coses encara més.

Un representant d’Africom explica que el Pentàgon ha supervisat l’operació, però que no hi ha proporcionat cap suport. Puntlàndia tampoc no rep ajut de l’estat somali, l’única autoritat que roman en contacte permanent amb Africom.

Els combatents estrangers, omnipresents

A les presons de Puntlàndia hi ha detinguts més d’una dotzena d’homes que afirmen haver estat enganyats per a unir-se a Estat Islàmic. Molts d’aquests testimonis –com el d’un iemenita que diu que va ser capturat durant un intent fallit de plantar una bomba en un control policíac a la ciutat portuària de Bosaso, un parell de nits abans– senzillament no quadren.

“Em van acorralar durant una baralla amb navalles”, es limita a dir, tot i les ferides de metralla que presenta a la cara i les proves confiscades que té davant seu: una pistola, petits explosius improvisats i una constel·lació de targetes SIM provinents de països com l’Oman i d’Aràbia Saudita.

Proves recuperades al front per les forces de Puntlàndia (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

Al seu costat seuen sis homes marroquins que diuen que van ser reclutats l’any 2023 a la ciutat de Fes, al Marroc. Tots ells expliquen una història molt elaborada que inclou un llarg viatge amb cotxe per múltiples països, un vol a Addis Abeba i un viatge a peu per la frontera entre Etiòpia i Somàlia. Expliquen que van travessar les muntanyes de la frontera a peu durant dies, sovint en companyia d’homes provinents de països com l’Aràbia Saudita, Tunísia, el Sudan i Etiòpia.

Els sis homes juren que van viatjar a Somàlia amb la promesa d’aconseguir feina, i que van sorprendre’s quan, en arribar-hi, van veure’s envoltats d’homes armats. Expliquen que els combatents van conduir-los fins a una gran cova, que funcionava com a zona de recepció, abans de dividir-los en grups més petits. La majoria dels instructors anaven emmascarats, asseguren, però no semblaven somalis.

Una bomba improvisada recuperada del front per les forces de Puntlàndia (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post). Granades recuperades del front que pertanyien a soldats de l'Estat Islàmic (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

“Ens entrenem amb Kalàixnikovs, en un grup d’unes trenta persones: algerians, marroquins, tunisians, somalis i palestins”, explica un dels marroquins, que parla amb la condició d’anonimat –com altres presoners– per temor a represàlies.

“Ens feien treballar com a esclaus, excavant coves i portant aigua d’ací cap allà”, diu un tercer presoner. “Ens parlaven del gihad, però estàvem massa cansats per a parar l’orella, ni tan sols”, afegeix.

Els marroquins asseguren que van ser reclutats tant per internet com en persona. Tots tenen formació professional: un era propietari d’un negoci d’instal·lacions elèctriques; un altre venia telèfons i arreglava cotxes. També hi ha un fuster, un advocat i un ramader. Tots ells expliquen que han aconseguit escapar dels combatents del grup i s’han lliurat a les autoritats locals, un relat que els funcionaris de seguretat de Puntlàndia corroboren.

“El primer dia ens van deixar molt clares les normes: res de parlar, res de telèfons, res de colors brillants per a evitar els drons”, diu un dels homes.

Els socis internacionals, els grans absents

El 2020, mesos després d’haver perdut la seva darrera possessió territorial al Llevant, Estat Islàmic va reestructurar les seves operacions a l’Àfrica, i va posar les filials de Moçambic i la República Democràtica del Congo –dos grups responsables de massacrar milers de civils– sota el control de la filial somali.

L’empresonament, l’any 2021, d’un financer d’Estat Islàmic resident a Mogadiscio va revelar una transferència de 400.000 dòlars de Puntlàndia a Uganda, Sud-àfrica i el Congo. La filial també ha enviat fons de Sud-àfrica estant a Moçambic, els Emirats Àrabs Units, Tanzània, Moçambic i Kenya, segons una investigació de la Fundació Bridgeway, un think-tank amb seu a Texas.

Convertit en l’epicentre d’una xarxa financera d’abast mundial, Estat Islàmic a Somàlia ha aconseguit de bastir un imperi en un dels indrets més inhòspits del món. Sobre el terreny, a Puntlàndia, un oficial somali assenyala les marques de les rodes dels camions sobre els camins de terra.

Soldats de les forces de Puntlàndia sobre el terreny (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

“Aquesta carretera d’aquí no porta enlloc que no sigui una altra base d’Estat Islàmic”, diu. I afegeix: “La van construir ells mateixos”.

L’alt comandament de les forces de Puntlàndia assegura que ha concentrat tots els seus esforços en la lluita contra Estat Islàmic a la regió, però que continua necessitant ajuda dels aliats.

Ningú no vol soldats estrangers sobre el terreny, però els inhibidors de drons, els detectors de bombes i els equips de visió nocturna ajudarien molt, explica el general Abdirahman Mohamed Jama, cap de les Forces de Policia Marítima de Puntlàndia. “Ahir vam trobar-nos deu mines improvisades en la nostra ruta”, explica.

Els ciutadans, fins ara, han fet costat a l’exèrcit, però als funcionaris de seguretat els preocupa que l’opinió pública canviï si continua havent-hi morts.

Puntlàndia tan sols disposa d’un helicòpter mèdic amb capacitat per a dues persones, i els oficials creuen que els combats amb Estat Islàmic esdevindran molt més cruents a mesura que les seves forces s’endinsin en el territori en què es creu que el grup té la majoria de les seves bases.

Un soldat de les forces de Puntlàndia, hospitalitzat després d’haver estat ferit al front (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post).

“Fa mesos que parlem amb els nord-americans sobre aquesta ofensiva –sobre suport aeri, subministraments mèdics, intercanvi d’intel·ligència, subministraments militars–, però res d’això s’ha acabat materialitzant”, diu Mubarak. “Hem perdut molts més efectius que no el que hauríem perdut si ens haguéssim mobilitzat abans”, afegeix.

Els Emirats Àrabs Units han subministrat material militar i han fet un parell d’atacs aeris a Puntlàndia. Els veïns regionals han donat petites quantitats de material. Però amb això no n’hi ha prou, ni de bon tros, segons que explica el president de Puntlàndia, Said Abdullahi Deni. El mandatari parla amb els periodistes de The Washington Post de l’aeroport estant, on un grup de soldats ferits són enviats a l’estranger per rebre tractament mèdic.

“Això és una guerra global, i ens han deixat tots sols”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els barris de barraques de Barcelona formen part de la història de la ciutat d’ençà del 1870, pel cap baix. Montjuïc, el Carmel, Collserola, Floridablanca, el turó de la Rovira… De llocs on hi ha hagut assentaments n’hi ha uns quants. La crisi econòmica i d’habitatge actual aboca molta a gent a tornar al barraquisme, com és el cas d’alguns veïns del barri de Vallcarca, que viuen en barraques d’ençà de fa una dècada, aprofitant alguns dels solars d’edificis enderrocats del barri. Així i tot, darrerament viuen amb l’amenaça que els facin fora: l’Ajuntament de Barcelona vol fer una inspecció tècnica de les barraques abans del 22 de febrer, que podria implicar un desallotjament immediat dels veïns, sense oferir-los cap alternativa. Ara com ara, les dues vegades que tècnics de l’ajuntament hi han anat per a fer la inspecció, no hi han pogut entrar. Fonts del consistori confirmaven que no s’havien pogut fer les inspeccions previstes perquè veïns i manifestants no havien permès als tècnics municipals d’accedir a l’espai. Entitats del barri, com el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, Som Barri, Assemblea Llibertària Heura Negra i, fins i tot, les associacions de pares de les escoles i instituts del barri, demanen que no els facin fora si no tenen un lloc on puguin anar a viure. Els veïns de les barraques de Vallcarca, la major part de la comunitat gitana romanesa, miren de dur una vida normal, enmig de les amenaces de desallotjament, i també entre la defensa i el recel d’alguns veïns.

Edificis enderrocats, solars ocupats

El 14 de juliol de 1976, la Comissió Provincial d’Urbanisme de Barcelona –ja dissolta– va aprovar l’anomenat PGM-76, el pla general metropolità. En aquell moment era una llei considerada de gran innovació pel que feia a planificació urbanística, i integrava els vint-i-set municipis que aleshores formaven part de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona (EMMB). Al barri de Vallcarca, al nord del districte de Gràcia de Barcelona, aquest pla no va arribar mai a executar-se, i la degradació del barri va obligar a presentar un pla renovat: el 2002, el nou pla considerava que s’havia d’enderrocar el nucli antic de Vallcarca i construir una carretera que unís el centre de la ciutat amb Collserola. Així doncs, es van començar a enderrocar i expropiar cases del barri, i van créixer enormement les adquisicions de parcel·les urbanitzables per part de constructores. Però amb la crisi del 2008 les operacions es van aturar i van deixar molts solars abandonats i descampats, que ara, amb la crisi econòmica que s’arrossega de fa anys, han estat aprofitats per veïns que no saben on anar a viure perquè no es poden pagar un lloguer. Actualment, el preu mitjà del lloguer a Barcelona és de 1.193 euros el mes.

Una de les veïnes de Vallcarca que viu en una barraca d’aquests solars és la Florina, gitana romanesa de quaranta-dos anys que en fa divuit que va venir a Barcelona de Brășeu, Romania. Ara en fa quatre que viu en aquest solar al costat esquerre de la Fusteria de Vallcarca, espai comunitari situat al carrer de l’Argentera, sota el viaducte de Vallcarca. Actualment, aquest solar és ocupat per unes vint barraques, i hi viuen quinze persones. Al costat dret de la Fusteria, hi ha un altre solar amb una desena més de persones. Segons dades de l’ajuntament que va avançar fa pocs mesos Catalunya Ràdio, a Barcelona hi ha tres-centes persones que viuen en seixanta assentaments, tot i que membres del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca creuen que n’hi ha moltes més i que és una tendència que va a l’alça. En Manu, membre del sindicat del barri, explica: “L’altre dia, a l’assemblea, va venir una veïna d’uns seixanta anys a explicar-nos que la volien desnonar, i ens preguntava si podia anar a viure a les barraques.” I adverteix: “No és només una cosa d’immigrants.” La Florina ens diu això mateix minuts més tard: “Cada vegada hi ha més gent no sap on anar i ens demanen si poden venir aquí. I són catalans, eh?” La Florina és, en certa manera, víctima d’aquests enderrocaments al barri: tres de les finques on ha viscut han estat enderrocades. Precisament, el solar on viu ara és on va viure quan va arribar a Catalunya. Compartia pis amb més dones romaneses i vivien al pis de dalt de casa d’un matrimoni. Al cap d’uns quants anys, quan va morir aquell matrimoni, no els van renovar el contracte de lloguer. Segons que explica, la filla dels propietaris va arribar a un acord amb l’ajuntament perquè enderroqués la finca. Després d’aquesta casa, va passar per dues més, també enderrocades.

El dia a dia a les barraques

La Florina obre el tancat que ressegueix el perímetre de l’assentament –fet de tanques de metall– i ensenya com es distribueixen les barraques, fetes de fusta, tendals de plàstic, xapes de metall i materials diversos. Quan ens convida a passar a casa seva, una barraca que amb prou feines arriba a quinze metres quadrats, explica que quan va arribar a Barcelona el 2007, acompanyada de la seva germana, la Ramona, de trenta-cinc anys, va venir a treballar de dona de neteja. De Romania estant, una empresa els cercava la feina i les ajudava a trobar pis. Explica que, per sort –i a diferència dels veïns marroquins de l’assentament– formen part de la Unió Europea i no han de patir pels permisos de residència i que, en certa manera, això els ho facilita una mica tot plegat. Els veïns marroquins que viuen a les barraques del costat són ex-tutelats que es van trobar sense pis quan van fer divuit anys, tots en situació irregular i, per tant, amb doble dificultat per a trobar feina i pagar-se un lloguer.

La Florina a la seva barraca (fotografia: Albert Salamé). La Florina i la Ramona a la barraca de la Florina (fotografia: Albert Salamé). La Florina i la Ramona dins l'assentament (fotografia: Albert Salamé).

Tot i que a l’assentament de la Florina hi viuen vint persones, n’hi ha setanta que hi treballen. Per a guanyar una mica de diners, la majoria recullen ferralla del carrer i la venen, però la retribució econòmica que reben és molt minsa: entre dos-cents euros i tres-cents cada mes. La Florina explica que el preu normal de la ferralla és de vint-i-cinc cèntims el quilo, però que ells el venen per vint perquè no és ferralla nova. A final de mes, si han pogut recollir una tona de ferralla, poden arribar a guanyar una mica més de tres-cents euros. A les set del matí, la majoria dels veïns de l’assentament ja són fora al carrer cercant-ne. Mentre hi som, hi ha un entrar i sortir de veïns que vénen a deixar la ferralla que han trobat i la classifiquen segons el material. Un dels joves ha pogut trobar una roda nova per a canviar la que tenia rebentada a la seva furgoneta. Com que no pot pagar-se el mecànic, se l’ha reparat ell mateix, cercant entre material abandonat. Ara, amb la roda canviada, podrà anar més lluny a cercar ferralla.

La Florina, a més, explica que té una ajuda econòmica de sis-cents euros mensuals per baixa laboral, però que no en fa prou per poder viure tota sola de lloguer. “Què faig, amb sis-cents euros el mes? No puc fer res, i encara menys pagar un lloguer”, exclama. Els darrers mesos ha fet diverses entrevistes de feina per a treballar de personal de neteja, però encara no ha aconseguit de trobar-ne.

Quant al menjar, la Florina i la Ramona comenten que, com que no tenen fogons, normalment mengen coses fredes que ja vinguin preparades, o pa amb embotit. Si mai volen cuinar alguna cosa més elaborada amb foc, demanen a amics o veïns que els deixin la cuina. “Potser fem un àpat d’aquests calents una vegada o dues la setmana. No és habitual”, relaten.

Tampoc no tenen dutxes, tot i que la gent de la Fusteria valoren de construir-ne unes a l’edifici perquè puguin anar-hi. Per a dutxar-se, doncs, també van a cases de familiars, amics o veïns. La Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep, de la plaça de Lesseps, també els deixa les instal·lacions per a poder-se anar a dutxar i tenir cura de la higiene personal. Així i tot, a l’assentament hi ha un punt d’aigua potable que els facilita la Fusteria.

La Florina (fotografia: Albert Salamé). La Florina, la Ramona i la seva neboda Sidonia (fotografia: Albert Salamé). “Un barri fet per la gent”

Mentre la Florina ens explica la vida del dia a dia a les barraques, insisteix a dir que “aquest barri l’ha fet la gent, no l’ajuntament”. Es queixa que fa molt temps que l’ajuntament els fa promeses: “Arreglarem això, arreglarem allò… i no fa res ningú. Tot el que s’ha fet al barri ho han fet els veïns, com la parada de l’autobús. L’has vista? Vols que te l’ensenyi?” Mentre m’acompanya a veure la parada de l’autobús número 87, feta de fusta reciclada, també demana si he vist El 47, perquè li recorda molt això que passa també a Vallcarca. “Vaig veure la pel·lícula quan la van projectar aquí a la Fusteria. Al cinema fa molt que no hi vaig!” Abans que hi hagués la parada, els veïns s’havien d’esperar al mig del carrer. “I, quan plovia, sota la pluja.” Just darrere de la parada, hi ha un hort i una font, també creats pels veïns en solars abandonats després dels enderrocaments.

Una altra prova de “l’esperit reivindicatiu i combatiu” del barri, en paraules d’Ester Murillo, membre de l’AFA de l’escola Montseny de Vallcarca, són les mostres de suport que han rebut els veïns de les barraques des de les associacions de pares d’escoles i instituts del barri. En un comunicat emès recentment, l’AFA de l’escola Montseny, la del Turó del Cargol, la de l’escola la Farigola, l’escola Baldiri Reixach, l’escola Rius i Taulet i l’institut de Vallcarca dient que no tolerarien cap desnonament sense una solució per als veïns. “Aquests veïns són persones amb drets i dignitat. Els discriminen per gitanos i per pobres”, diuen en el comunicat.

Murillo, que té dues filles –una a cinquè de primària i una altra que ja va a l’institut–, explica a VilaWeb que les associacions de pares s’han mobilitzat perquè molts dels qui viuen en aquestes barraques tenen implicacions directes amb les escoles. “Són les nostres veïnes, però també són àvies, tietes, germanes o familiars de nens de l’escola. Algun menor, fins i tot, ha viscut en aquestes barraques. Les famílies que tenim sentit de justícia social ens mobilitzem perquè no els facin fora de casa i perquè, en aquests casos, les lleis de protecció a l’infant no es compleixen. Els deixen totalment abandonats. És un exercici de cinisme de l’ajuntament.”

Però l’assentament de barraques a Vallcarca també incòmoda una gran part dels veïns del barri, que consideren que tenir persones vivint en aquestes condicions no és digne. N’és un exemple un jove que passa amb un Seat Ibiza de color vermell i, per la finestra, deixa anar un “Fora, ocupes!” mentre fa la botifarra.

N’és un altre cas el d’en Guillem, un senyor gran que, quan ens veu, deixa anar un “això és una vergonya” prou alt perquè el sentim. Tot i que la conversa esdevé una confrontació immediata, de seguida la Florina, en Manu i l’Ona, també del sindicat, proven de convèncer-lo que aquesta situació “no la vol ningú”. “Ningú no vol viure en una barraca, però què hem de fer si no sabem on anar, si no ens podem pagar un lloguer?” Després d’uns quants minuts discutint, uns i altres troben un punt en comú: ningú no hauria de viure en aquesta situació. “És una situació que no desitjo a ningú”, etziba la Florina, que, malgrat tot, es mostra esperançada en un futur perquè no li queda cap més opció. “No vull pensar en un futur, però no sé quant de temps més podré aguantar en aquesta situació. N’estic molt farta.”

Veïns de Vallcarca s'aturen a discutir quan veuen els veïns de les barraques (fotografia: Albert Salamé). Veïns de Vallcarca s'aturen a discutir quan veuen els veïns de les barraques (fotografia: Albert Salamé).

Amb tot plegat, tant l’Ona com en Manu coincideixen a dir que desallotjar els veïns de les barraques sense oferir-los una alternativa no resoldrà el problema d’arrel, perquè s’aniran a instal·lar a un altre lloc. “El que no volen, el que els fa vergonya, és la pobresa i que siguin gitanos”, diuen. Dilluns, membres del sindicat del barri i algunes de les veïnes dels assentaments, assistiran a la Trobada de Blocs en Lluita que ha organitzat el Sindicat de Llogateres de Barcelona davant de la Casa Orsola.

Tot i que Murillo explica que, alguna vegada, algun alumne de l’escola ha viscut a les barraques, la Florina i els veïns que hi viuen ara insisteixen a dir que, actualment, no hi ha cap menor d’edat vivint-hi. Aquest ha estat un dels fets més problemàtics darrerament, atès que arran d’aquesta informació, han rebut constantment visites dels serveis socials, segons que diu la Florina. Que ara no hi hagi cap menor vivint a les barraques ha estat gràcies al Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, que ha facilitat pisos a les famílies amb criatures petites. Són pisos de l’Ajuntament de Barcelona que quedaven buits i que a partir del 2016 el sindicat va ocupar per a poder oferir allotjament a famílies amb persones dependents o en situacions vulnerables. En un d’aquests pisos hi viuen els fills de la Florina, de vint-i-tres anys i vint-i-sis. Un d’ells fa poc que ha tornat a ser pare, i la Florina s’acomiada de nosaltres per a poder-lo anar a veure. Abans d’anar-se’n, s’abraça a en Manu i li deixa anar: “Si vosaltres lluiteu per nosaltres, com us ho podem tornar?”

Manu i Florina (fotografia: Albert Salamé).

Aquests darrers anys, Junts per Catalunya ha fet maniobres polítiques de gran envergadura que semblaven indicar un objectiu: la recuperació del poder autonòmic. Anar-se’n del govern l’octubre del 2022, encara que llavors fos una decisió criticada pels mandarins convergents, va servir per a deslliurar-se del desgast que després ha fet miques Esquerra. El novembre del 2023, el “compromís històric” del president Carles Puigdemont amb els socialistes –la rectificació, el pacte amb Madrid– tornava a convertir l’espai en un peó de la política espanyola. La cirereta d’aquest pastís fou la presentació de Puigdemont com a candidat autonòmic el 12 de maig de l’any passat. Ara, de cadascuna d’aquestes decisions, tan sols en resta l’esquelet, la idea més essencial: Junts no governa la Generalitat; són un actor influent però normalitzat en la política espanyola; i Puigdemont és diputat al parlament, però res més. El cos té força per a sobreviure però no per a viure.

La cosa esperable, sobretot a partir del “compromís històric”, era que Junts s’endrecés i comencés a treballar coordinadament, amb una estratègia coherent, per a disputar la Generalitat al president Salvador Illa d’aquí a tres anys i mig. Avui no sembla que hi hagi cap treball coordinat, més enllà del tancament de files al voltant d’un Puigdemont pràcticament mut. L’oposició a la Ciutadella, en mans d’Albert Batet i de Mònica Sales, és una mena de soroll blanc, sense substància; l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, en mans de Jordi Martí, ha estat fins ara invisible i no hi ha candidat al forn per al 2027. En l’absència estranya de Puigdemont i en les aigües estancades de la Catalunya del PSC, l’únic membre de Junts que es fa escoltar és Míriam Nogueras, i ho fa a Madrid. És un símptoma que l’estratègia de Junts no podrà agafar consistència del tot fins que el perdó de Puigdemont no estigui confirmat, i això encara depèn dels equilibris castellans.

Mentrestant, Puigdemont i la branca més convergent de Junts van eliminant les noses que poden entrebancar l’obtenció d’aquest perdó. La campanya ridícula i lamentable per a substituir Puigdemont com a president del Consell de la República no ha estat cap casualitat: el teatre i el joc brut eren la representació de la renúncia definitiva que l’exili pugui ser un terreny políticament fèrtil. Ha costat, arribar fins aquí: Puigdemont tenia tanta força, si ho volia, que renunciar-hi ha requerit molta degradació. Un dia, el president volia convertir aquest òrgan que ha deixat podrir en una Generalitat a l’exili, o s’ho creia, i, aquests dies, el silenci del líder mentre el seu pinyol s’esbudellava en públic era un indici lamentable de fins a quin punt se’l volia treure de sobre. El Consell ja era un invent maltractat pels mateixos que se’l van inventar i ben escurat de contingut, però les denúncies contra Toni Comín han estat l’excusa més fàcil per a deixar-lo estar del tot.

L’altra nosa, la idea que Junts fos un espai més transversal que Convergència i vinculat políticament al Primer d’Octubre, també es va morint de mica en mica. Una mostra d’aquesta setmana ha estat la caiguda trista de la presidenta Laura Borràs –expulsada diplomàticament de la presidència del partit pels mateixos companys que, ara, s’hi solidaritzen per la vergonyosa sentència del Suprem espanyol. Borràs també era amortitzada –en gran part per les seves pròpies decisions–, però l’han deixada tota sola i amb prou feines té assegurat el càrrec que li van prometre, de presidenta d’una fundació. Aquest abandonament també té una lectura política: Puigdemont no ha deixat florir res al seu voltant –potser per això, també, la selecció de Batet– i els fitxatges que sostenien, retòricament, una línia independentista més dura –com el president Quim Torra, per exemple– van servir només com un feix de llenya perquè el foc no s’apagués en les hores més fredes de la ressaca. Ara ja se’n pot prescindir del tot.

En efecte, Junts no serà capaç de prendre cap rumb congruent fins que el perdó de Puigdemont no estigui confirmat. La qüestió és si, quan ho estigui, el prendrà. De moment ha provat tres rutes paral·leles i en totes tres s’ha quedat a mig camí. La primera, el somni d’esdevenir una mena de casa gran de l’independentisme, s’ha anat marcint a mesura que els convergents en reconquerien les estructures orgàniques i que els independents hi perdien pes. La segona, la resurrecció de Convergència que demanava el president Jordi Pujol a Castellterçol, també ha tocat sostre de seguida: els qui s’ho creien en un sentit més pur, com Jaume Giró o Xavier Trias, han caigut pel camí, i la reconciliació de Puigdemont amb Foment del Treball i amb el poder econòmic barceloní ha perdut transcendència ara que Illa també fa de convergent. La tercera via, que consistia a passar tots alhora la pilota a Puigdemont i esperar què feia, també ha quedat en via morta quan fins i tot els seus aliats més pròxims s’han adonat que té pànic de xutar.

La idea profunda de Convergència era el control del pacte autonòmic, però l’autonomia s’ha reinstaurat per mitjà del virregnat dels socialistes, sense el mateix vincle emocional que la base social de Junts hi tenia abans del procés. Ara Junts té un problema triple. Primer, que se li han esgotat els tres camins que ha intentat de transitar d’ençà del 2017. Segon, la fuita sentimental d’una part de la vella guàrdia –escriptors, acadèmics, petits i mitjans empresaris de comarques– que, a poc a poc, s’acosta cap a Aliança Catalana. I tercer, la pèrdua de la capacitat de regenerar quadres: la irrellevància de l’antiga pedrera que era la JNC ho exemplifica molt bé. A més a més, en la història de l’organització política i de l’estratègia electoral del catalanisme hi ha un patró que es repeteix: una inversió molt gran de substància grisa en espais minoritaris. A molt petita escala, és això que s’observa ara amb Alhora i altres nuclis culturals. L’esquelet de Junts continuarà disputant el poder autonòmic per inèrcia, però els òrgans, la carn, la sang han començat a cercar un altre cos on residir. Ha començat el concurs públic per a ser-ne l’amfitrió.

 

 

Després d’una dilatada carrera d’actor, el polifacètic Roger Coma (Barcelona, 1976) s’atreveix ara amb els monòlegs a No ho hauria de fer, un espectacle d’humor que interpreta a El Molino de Barcelona i que té com a punt de partida un discurs en un enterrament.

Parlem amb Coma sobre aquesta nova aventura i la seva relació amb l’humor, però també sobre més àmbits de la vida: la seva trajectòria, la sèrie Com si fos ahir, la preocupació pel català i els projectes teatrals en què treballa.

—Vau estrenar l’espectacle al Cruïlla Comedy. Com va ser defensar un text còmic fet per un mateix?
—És un text a mig camí entre el monòleg còmic i el teatre. No és un reguitzell de temes com una llista de supermercat, sinó que tot serveix a una causa última, a una narrativa. A més, hi ha un component de teatralitat, un artifici dramatúrgic i una estructura artificial ben definida que fa que m’hi senti còmode i no enganyant ningú.

—Com sorgeix la idea?
—És una cosa que ja feia temps que volia fer, però l’Oriol de Balanzó n’és el culpable. El germen sorgeix a la pandèmia, però es va quedar allà perquè treballo bastant i no tinc gaire temps. Em calia una mena de pistola al clatell. I ell me l’hi ha posat i li ho agraeixo.

—Necessitàveu una empenta?
—Crec que només treballo sota pressió, com tanta gent. Els autoencàrrecs són ideals, però has de ser d’una matèria gairebé paranormal perquè et funcionin si no hi ha una necessitat alimentària. O tens vint anys i necessitat de demostrar qui ets, o en aquesta edat meva, que frego els cinquanta, la vida ja és prou interessant per a no haver-te de tancar en una habitació buscant idees…

—El punt de partida del monòleg és un discurs en un enterrament. Per què?
—Exerceix de metàfora de totes les coses protocol·làries que hem de fer a la vida, que no volem. En definitiva, el 99% de les coses. Passa molt en la meva feina, que arriba per encàrrec. Sovint un text no et commou, però has de fer que commogui artificiosament. Així, agafant l’excusa d’un difunt amb qui no tens cap vinculació emocional, faig la metàfora que a la vida tot és com sortir a un escenari a fer el que sigui. Com aquell somni tan recurrent en els actors de trobar-te en un escenari sense text, sense saber-te el paper i sense haver assajat; i haver de salvar la situació.

—Això us ha passat mai a la vida real?
—Sí. Els blancs a l’escenari passen. L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors. Això és allò que el fa més interessant per a l’espectador i allò que el diferencia de l’audiovisual. Aquest pànic. Veure que són trapezistes sense xarxa i saber que es poden estampar en qualsevol moment. En canvi, el monòleg còmic (stand-up comedy) és diferent. Et permet de ser més tu. No està tan construït, no és tan artificial. Les idees no apareixen d’una manera tan dictatorial.

—Fent una comparació, el teatre seria una partitura de Mozart, que ha de sonar perfectament afinada, i la comèdia seria el jazz, que té una base, però deixa fluir la improvisació?
—Ho dius molt bé. L’espectador de stand-up demana això, que siguis molt genuí. O que els ho facis creure. En canvi, en el teatre hi ha la distància terapèutica i simbòlica d’encarnar un personatge. Aleshores, en el monòleg transito entre els dos mars. Hi ha parts més mecanitzades i parts en què em permeto fluir, malgrat que em fa molta por. Però ho forço d’una manera acotada i dins d’unes normes per a no prendre mal. Crec que si una cosa et fa por, hi has d’anar. Ho passo bastant malament fent el monòleg.

—Heu dit en unes quantes entrevistes que la majoria d’actors sou tímids. En la comèdia també passa?
—En el món de la comèdia sobretot hi ha gent profundament trista. És un vehicle de superació. Si prems permanentment l’hormona del riure és perquè hi ha un dèficit. Si vas a buscar-ho és perquè en vas coix, no?

—Aquests darrers temps, molts humoristes han tingut dificultats amb els anomenats límits de l’humor. Us heu censurat en aquest espectacle?
—Tota l’estona ens censurem i juguem amb aquests límits. De fet, els límits són el material amb què es construeix l’humor. Què t’atreveixes a dir i què no. Els límits poden no ser un col·lectiu, poden ser la teva família, la parella o pots ser tu mateix. En aquesta transgressió, en aquest guanyar una llibertat que no era permesa, és on hi ha la vibració de l’humor que nota la gent. Crec que els límits se’ls posa un mateix, malgrat que n’hi hagi de socialment acceptats.

—En quins referents humorístics us heu fixat per a construir el monòleg?
—Sabia que em faries aquesta pregunta i realment no tinc resposta. Tinc referents de tot arreu. Al capdavall, som un cúmul de gent. M’agrada molt el Nanni Moretti perquè m’agrada l’humor que no té una vocació d’acudit. És a dir, gaudeixo molt dels acudits de l’Eugenio, però gaudeixo encara més quan la situació arriba a un punt tan incòmode o distòpic que fa esclatar una riallada. Per exemple, Carlo Padial em sembla un geni perquè aconsegueix un efecte hilarant de nerviosisme en l’espectador… per pur desconcert! És un humor que deixa un pòsit. Hi ha humor que et fa plorar de riure, però després surt del teu cos. M’interessa l’humor que et col·loca en un lloc desequilibrador.

—Malgrat no haver-vos-hi dedicat mai professionalment fins ara, la comèdia ha format part de la vostra vida?
—Sempre he fet molta broma, sempre m’ha fet molt pudor parlar de veritat. He anat afinant la manera de construir una vida paral·lela, irònica, per dir les veritats però sense comprometre’m. D’aquesta manera, no se’t pot inculpar perquè no has dit allò que volies dir, però sí que se t’ha entès. Això ho he entrenat tota la vida. L’humor ha estat un vehicle sanador en molts moments de necessitat que sempre m’ha acompanyat.

—Els catalans fem servir l’humor per a dir les coses que no ens atrevim a dir?
—Clarament, sobretot en una societat tan reprimida com la nostra, en la qual fa tant pudor dir les coses pel seu nom, mostrar els sentiments sense fer-ho genèricament o adjectivant-los. Aquí el sentiment és impúdic, gairebé és un insult mostrar-te tal com ets. Ho trobo molt bonic. Per tant, l’humor és una de les poques vies que tenim per a ser nosaltres mateixos.

—En la vostra carrera, heu alternat papers humorístics amb papers dramàtics sense gaires problemes. Per què?
—Si hi penso massa, em penedeixo de moltes coses que he fet. Ara, si em poso molt planer i vitalista, penso que he fet allò que la vida m’ha demanat que fes. La vida m’ha posat davant un plat de llentilles i me l’he menjat. Moltes vegades he renunciat a tenir una mirada massa artística sobre mi mateix. He treballat l’ego i m’he dit a mi mateix: “No ets Francis Bacon!” Però després he tingut moments de dir-me: “Ets el maleït Francis Bacon!” He anat graduant aquesta balança. Cal saber-li demanar a cada cosa allò que et pot donar. Per exemple, si autoprodueixo les meves sèries, ho he de fer per les ganes que tinc de fer-les. No puc pretendre guanyar-hi diners. Si faig la sèrie de la tarda de TV3, que és fantàstica i parla de la quotidianitat d’una manera molt transversal i per a tothom, no puc pretendre sublimar-hi la necessitat de fer un treball introspectiu brutal.

—Creieu que moltes frustracions artístiques deriven de no saber fer això que dieu?
—Correcte. Quan ets jove costa. Et venç l’ànsia o l’autoengany. Llavors, vas tirant i arriba un moment en què ja és massa tard. Ja no pots construir-te un personatge perquè ja has fet massa coses. S’ha construït un personatge públic de tu mateix que no has pogut o no has volgut controlar.

—Fa temps que dieu que la situació del català us preocupa molt. Què us fa patir concretament?
—La suplantació idiomàtica. La capacitat que tinc per a expressar-me en català a Barcelona és mínima. També em fa patir veure que els meus fills van a futbol i que es construeixen un univers únicament en castellà. Em fa patir moltíssim, em causa com un dolor físic.

—Per això treballeu en català?
—Més que mai, em ressona molt ser honest i ser fidel, retornar una petita part a la cultura que m’ha fet créixer i que m’ha donat moltes coses. He rebut una educació en català de primer nivell i m’honora i em fa sentir bé aquesta sensació de donar quelcom a canvi. Em sento honest fent el text en català. En un altre moment, potser per necessitat, també ho faré en castellà. Després hi ha la gent que et diu: “Si ho fessis en castellà tindries uns cinc-cents milions de clients possibles.” I el bar d’un poble, que només té cinquanta-dos clients potencials? Hi ha cap indignitat en això? Hi ha una certa impudícia en aquesta mena de somni americà que diu que has d’arribar al màxim de tu mateix. Per exemple, si TV3 comença a fer coses en castellà per satisfer a tothom, serà un error tràgic. Hi ha algunes coses que no poden estar al servei de la democràcia o dels números. Cada cultura necessita una protecció.

—Malgrat la crisi general del català, en el camp de l’humor hi ha hagut brots verds. El Cruïlla Comedy n’és un bon exemple, però també s’han creat espais com la Sotana. A TV3 l’humor també funciona molt bé. Per què hi ha aquest contrast?
—La comèdia demana que la veu sigui molt personal i punyent. A més, la gent és molt crispada i la comèdia és un bon espai per a relaxar aquesta crispació. Objectivament, hi ha hagut una certa estratègia, però crec que la comèdia funciona perquè té una veu molt personal i la gent s’hi sent reflectida. A més, és un espai de denúncia.

—Ja fa anys que formeu part del repartiment de Com si fos ahir, la sèrie d’havent dinat de TV3. Com n’expliqueu l’èxit?
—Tenim molts bons guionistes. En el cas del Com si fos ahir hi ha un equip de guió molt bo i molt acurat. És un material que es fa per ser consumit de pressa i té un múscul que ve de molts anys enrere. Alhora, malgrat pretendre ser transversal, és punxeguda en molts moments. Les trames que es toquen i les històries estan molt ben construïdes. El guió és la base, l’audiovisual és guió. Un bon actor amb mals guions fa poca feina.

—A més de Com si fos ahir, abans ja havien triomfat la Riera o El cor de la ciutat. Per què funciona tan bé aquest format de ficció a casa nostra?
—Expliquen el nostre entorn i la gent se sent molt interpel·lada. I això ho proporciona el guió.

—Aquest cap de setmana estreneu una obra de teatre, Un menú tancat, de Jordi Casanovas, dirigida per Llàtzer Garcia. Què en podem esperar?
—Són tres homes que, cadascú a la seva manera, intenten desconstruir-se, estovar-se i vincular-se emocionalment entre ells. La vocació és explicar-ho de manera irònica i que pugui ser entesa per molta gent que ve al teatre encara amb unes cuirasses del segle XX. Tot plegat, jugant amb un espai tòxic, la cuina professional, que té uns mecanismes molt musculars. Les mares cuinaven per a alimentar els fills i els fills han agafat aquesta herència per donar una via d’expressió a l’ego d’una manera molt vigorèxica. És una comèdia que se’n va cap al drama i acaba de manera bastant amarga. Una mena de ciència-ficció emocional, si això existeix.

El cap de setmana vinent hi ha unes eleccions fonamentals per a la Unió Europea, les generals a Alemanya, és a dir, les de l’estat més gran i influent del bloc i que acostuma a marcar el rumb de les institucions i les polítiques europees. La convocatòria ha tingut lloc arran de la caiguda del govern de coalició, format pel Partit Socialdemòcrata (SDP), el Partit Demòcrata Lliure (FDP) i els Verds, i encapçalat per Olaf Scholz, i ara tot fa preveure que el gran triomfador de la jornada i nou canceller serà el conservador Friedrich Merz, de la CDU.

El partit de Scholz, l’SPD, segons totes les enquestes, rebria una forta patacada i passaria de ser primera força, amb un 26% dels vots, a tenir-ne solament el 15%, un percentatge similar al que s’estima que ara obtindran els Verds. L’aliança de centre-dreta entre la CDU i el bavarès CSU es troba còmodament en primer lloc amb un 30% dels suports, mentre que Alternativa per Alemanya (AfD) duplicaria els resultats de fa quatre anys i seria el segon partit més gran del parlament, amb un 20% dels vots.

Sigui quin sigui el resultat, tot just després de la votació començaran unes setmanes o mesos de negociació per a aconseguir una majoria sòlida. Els quatre partits abans esmentats són els que es dóna per fet que formaran part del nou parlament, i les aliances postelectorals dependran, en bona part, de quants puguin accedir finalment a la cambra, atès que tant l’Esquerra com l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) –una escissió d’aquests primers– i els liberals voregen el 5% del vot, la barrera electoral per a poder entrar en el repartiment d’escons.

Merz sense rival

L’executiu alemany es va trencar el mes de novembre, després de desacords continus, per la negativa del cap dels liberals, Christian Lindner, d’endeutar-se per finançar noves inversions. D’ençà de la crisi econòmica del 2008, la constitució alemanya estipula que el dèficit no pot superar el 0,35% del PIB, malgrat que el deute del país és relativament baix, del 60% del PIB, molt per sota de la resta de grans economies.

De fet, segons les enquestes, la majoria d’alemanys considera que un dels principals problemes que hi ha actualment és la manca d’inversions en tota mena d’infrastructures, com ara de transport, energia –arran del tancament de totes les centrals nuclears–, habitatge, educació, salut i, fins i tot, de l’exèrcit alemany. Però aquí la gran qüestió, i el punt de discrepància entre partits, és com aconseguir aquest finançament extra.

Tant els Verds com l’SPD són partidaris de modificar l’article 115 de la constitució i reformar el topall de deute, mentre que Merz s’hi oposa i, a més, diu que vol abaixar els imposts. En canvi, proposa de gestionar millor els ingressos existents: revisar els ajuts socials, limitar l’arribada de refugiats, aprimar l’administració i la burocràcia i reactivar l’economia. Les mesures es poden considerar insuficients, pel cap baix, tenint en compte que les perspectives són que l’economia romangui estancada durant els anys vinents.

De fet, s’ha acusat Merz de populista i de trencar amb el tarannà responsable del partit i, tot i que és previst que guanyi les eleccions, tampoc és especialment ben valorat, sobretot entre dones i joves. Tot i això, té com a punt a favor de ser vist com un bon orador i, sobretot, un gestor solvent, i això es contraposa a les lluites internes recurrents i a la imatge de desgavell administratiu de l’actual govern de coalició, en un moment de crisi econòmica al país i d’enrocament de posicions en la política internacional. Aquests factors, principalment, són els que han posat una catifa vermella al retorn de la CDU.

Un viratge a la dreta

La victòria dels conservadors també ocasionarà moviments geoestratègics a Europa, perquè la sortida de Scholz deixarà els socialdemòcrates encara més debilitats, que, dels vint-i-set estats de la Unió Europea, solament tenen com a caps de govern el maltès Robert Abela, la danesa Mette Frederiksen i l’espanyol Pedro Sánchez. Així que s’imposa un tomb a la dreta en el continent, i no solament per la victòria de Merz, sinó també perquè es preveu que la principal alternativa sigui ara la ultradreta.

El debat sobre el cordó sanitari sacseja la campanya de les eleccions alemanyes

El discurs s’ha radicalitzat, amb AfD en ple creixement, encoratjats també pel suport d’Elon Musk. Han posat la immigració al centre del debat, tot vinculant-la amb la delinqüència, alhora que posen en qüestió el projecte europeu i promouen la no-intervenció a Ucraïna. De fet, la crítica a la immigració també ha arribat a l’esquerra, i aquesta qüestió és la que més diferencia el partit BSW, amb un discurs molt dur, i l’Esquerra.

També trobem que una part dels votants s’ha adherit a les proclames antiestablishment, promogudes per l’extrema dreta, que consideren que la manca d’inversió en energia i noves tecnologies i l’estancament econòmic que viu el país és, en part, culpa de les polítiques ambientals de polítics “elitistes”.

Segons les enquestes, la majoria d’electors aniran a les urnes desanimats i sense gaires expectatives, i un dels principals incentius per a votar l’esquerra és aturar l’extrema dreta. En referència a això, les acusacions són creuades: mentre Scholz diu que no es pot confiar que Merz no pacti amb l’extrema dreta, el conservador culpa les polítiques de Scholz d’haver-ne impulsat l’ascens.

Tot i que històricament hi havia hagut un cordó sanitari ferm a l’AfD, el 29 de gener la CDU va presentar un pla per a endurir les polítiques d’asil i de control de fronteres, que es va aprovar gràcies als vots de l’extrema dreta, fet que va desencadenar tot d’acusacions d’haver trencat aquest vet. L’ex-cancellera Angela Merkel mateixa ha criticat el seu partit i ha demanat de resoldre la qüestió dels refugiats de manera europea i no amb fronteres interiors.

La immigració ha esdevingut un dels grans temes de campanya, oimés amb l’atropellament múltiple a Munic de dijous. La majoria d’alemanys són partidaris d’acollir menys refugiats i la resposta dels partits, fins i tot dels socialdemòcrates, ha estat d’endurit el to. De fet, Scholz es vanta d’haver augmentat les deportacions d’un 70% i ha assegurat que mantindria una “línia dura”.

Merz promet que no pactarà amb l’extrema dreta i Scholz defensa la seva “línia dura” en migració

En l’àmbit internacional, també trobem que s’imposa un escenari de tensió, en el qual, més que pedagogia, es demana dirigents robustos i disposats a dur a terme accions contundents. I és que l’arribada de Donald Trump als EUA ha fet trontollar els forts llaços entre EUA i Europa, que s’aboquen a una guerra comercial, mentre el món es veu encara marcat per les guerres d’Ucraïna i Gaza. Justament, aquest cap de setmana, es fa la Conferència de Seguretat de Munic, que reuneix una seixantena de caps d’estat i de govern, militars i experts, en el fòrum de política de seguretat més important del món. Sobre això, Trump ja ha marcat el to que pot haver-hi en les relacions: “Vam ser estafats per les nacions europees, tant en l’àmbit comercial com en el de l’OTAN.”

Qui formarà el govern?

Tot i guanyar les eleccions, la CDU difícilment obtindrà la majoria absoluta. De fet, no hi ha hagut mai cap partit que hagi obtingut la majoria absoluta d’ençà de la reunificació alemanya.

L’FDP, l’històric partit frontissa i soci històric dels conservadors, que podria quedar fora del parlament, ha estat refusat per Merz com a possible soci de coalició. De fet, el conservador hi ha abocat un discurs molt dur. Diu que “votar l’FDP és al final tirar un vot”, que haurien de quedar fora i que el vot útil és optar pels conservadors.

Les opcions de govern dependran de quantes formacions aconsegueixen d’obtenir representació. Òbviament, com menys hi entrin, millor per a la CDU, tenint en compte que les formacions que es troben al llindar són les d’esquerra. Sobre això, Merz ha assegurat que no col·laborarien “mai” amb l’AfD i, per tant, qualsevol fórmula requerirà una coalició, o acords puntuals, amb els socialdemòcrates o amb els Verds. Amb aquests partits, hi mantenen una competència electoral dura, però guarden les formes i eviten que això afecti possibles futures negociacions. De fet, en el congrés de la CSU a Munic, Merz va dir que l’SPD i els ecologistes eren “partits força raonables a l’hora de prendre decisions correctes”.

Tot i que l’acord sembla complicat, els Verds tenen un discurs més de centre i liberal que no pas l’Esquerra o els referents que hi pugui haver a l’estat francès o espanyol, on les formacions ecologistes es vinculen més a opcions netament d’esquerres. De fet, conservadors i verds ja governen plegats en uns quants estats, com ara el Rin del Nord-Westfàlia, Schleswig-Holstein i Baden-Württemberg.

Scholz ja ha avançat que ell no serà mai el número dos d’un govern encapçalat per Merz i que el seu partit s’estima més passar a l’oposició que no pas ser el soci minoritari, com va passar durant tres mandats dels quatre que va exercir Merkel com a cancellera federal. Si bé els Verds semblen més ben situats, si es compleixen els pronòstics electorals, Scholz podria ser fulminat al capdavant del partit i es tornaria a obrir un ventall ampli d’acords electorals.