Quina diferència, quan parlen els batlles
Dijous l’ANC del Vallès Oriental em va convidar a la Garriga a moderar una taula rodona sobre el municipalisme i el procés d’independència. En la taula rodona els organitzadors havien convidat el batlle de Manresa, Marc Aloy (ERC); la batllessa de la Garriga, Meritxell Budó (Junts), també en condició de presidenta de l’Associació de Municipis de Catalunya; el batlle de Girona Lluc Salellas (CUP-Guanyem Girona); i el senador, ex-batlle de l’Ametlla de Mar i president de l’AMI Jordi Gaseni (ERC).
Ja s’ha dit mil voltes, i encara caldrà repetir-ho mil més, que la política municipal és ara mateix l’única política de debò que sembla que queda. La resta fa temps que se’ns presenta massa sovint amb jocs de mans i paraules inflades que s’esvaeixen en l’aire parlamentari com globus de fira. Els batlles es mantenen encara com els únics polítics que han de donar la cara inexcusablement davant els seus votants cada matí, quan ixen a comprar el pa al forn o quan van a prendre el rutinari cafè de mig matí.
No és cap casualitat, això, no passa perquè sí. Ho marquen les condicions. La proximitat física imposa unes regles del joc que no tenen res a veure amb les abstraccions aparatosament ideològiques dels partits nacionals. Quan un veí t’atura pel carrer per exclamar-se de l’estat del clavegueram, posem per cas, tant se val si el polític és un liberal keynesià o un marxista-leninista: el problema és ben concret i demana solucions concretes en què els catecismes són una variable menor. Els polítics “professionals”, els que viuen en la bombolla dels parlaments, es poden permetre, ells sí, el luxe de fer volar coloms i convertir la discussió per una paraula en una batalla èpica. Els batlles rarament ho poden fer, això. No dic que no importe el color, és clar que importa, però al nivell de baix no tot és el color i, sobretot, el color no ho és tot.
La paradoxa és evident: com més “alt” és el càrrec polític, més lluny està de la gent i més es pot permetre d’instal·lar-se en una distància confortable. Els batlles, en canvi, no tenen més remei que ser pragmàtics i cercar acords, perquè la pressió del carrer no perdona. Qualsevol persona que haja tingut un familiar batlle o fins i tot regidor ho sap. Els altres poden arrecerar-se en despatxos climatitzats i jugar a fer política “d’altura”. Els polítics del primer esglaó, el municipal, en canvi, van al descobert tot el dia.
No és, tampoc, que els batlles siguen més bones persones que els consellers o els parlamentaris –que també en aquest gremi hi ha de tot!–, però el dia a dia els obliga a ser més realistes. Escolten més, dialoguen més, pacten més amb més gent diferent, no viuen tan obsessionats per l’estètica i pel què diran. Perquè quan has de gestionar els problemes concrets d’una comunitat concreta, les grans teories, llevat dels grans afers que al final no acaben depenent mai de l’ens local, es fonen com la neu al sol. I em demane si potser no és això, aquesta experiència, allò que justament necessitem: no tanta teoria i més pràctica. No tants retrets i més diàleg.
De fet, dijous, sentint-los parlar, de partits diferents i de tradicions diferents, quan va arribar el torn de les preguntes del personal no vaig poder estar-me de fer-n’hi entrar una de meua. Els vaig dir que no veia possible un diàleg com aquell, amb aquell to i aquella complicitat, entre els seus presidents o secretaris generals. I, sorprenentment, no tan sols el públic sinó també tots ells van estar-hi d’acord. I se’n van plànyer. Perquè tots veuen clar que no es pot avançar cap a la independència sense recuperar la unitat.
Tots van adaptar també aquesta constatació que fa tothom que les coses, per tornar a arrencar, han d’anar de baix cap amunt. La van adaptar perquè van explicitar que als municipis –malgrat els pactes poc comprensibles amb el PSC que els esquitxaven gairebé tots– hi ha un espai per a reconstruir la confiança i per a donar resposta a aquest malestar de l’independentisme que tothom els retreu, cada volta que ixen al carrer.
I no es van limitar a parlar en abstracte. Lluc Salellas hi va anunciar la voluntat de convocar a Girona una gran assemblea nacional d’electes independentistes per mirar d’impulsar dinàmiques noves de consens en el moviment. Com ell mateix va explicar, sembla que les raons d’aquesta iniciativa cauen pel propi pes: Girona és la ciutat més gran on hi ha un govern independentista. Hi governen plegats –no pas sense dificultats, però funcionant bé– la CUP, Junts i ERC. És la ciutat del president encara a l’exili, amb qui el batlle manté una relació de respecte institucional i solidaritat dissortadament poc habitual ja avui. I encapçala la demarcació més rotundament independentista, més clarament separatista del país.
Esperarem notícies, doncs, però ara com ara vull remarcar el format del diàleg, la capacitat d’interlocució i la mirada oberta que tots aquests batlles, tan diversos, van saber aplicar dijous a la Garriga. I, evidentment, la capacitat de l’ANC de congregar-los i fer possible un acte com aquest, amb una sala plena, ben plena, de gent.
PS1. Avui us oferim una entrevista llarga i molt interessant que publica també el diari Berria amb el president basc. La meua col·lega directora, Amagoia Mujika Tolaretxipi, ha encarat el president Imanol Pradales els grans temes d’actualitat, en un moment en què al País Basc s’insinua un nou salt endavant en les reivindicacions nacionals, amb un acostament entre tots els partits abertzales: “Ara és el moment: aprofitem-lo”
PS2. Els sindicats valencians s’han afegit a la demanda de suspensió de la polèmica consulta sobre la llengua a l’escola que el conseller d’Educació sembla disposat a dur a terme contra tot i contra tothom. Laura Escartí ha parlat amb les principals forces sindicals valencianes, que ho veuen molt clar: “‘És una il·legalitat com una casa’: els sindicats, en lluita contra la consulta sobre la llengua”.
PS3. L’efecte Villalpando és una recerca de Frederic Perers sobre els castellanismes que en el curs de deu segles s’han instal·lat –i una part, imposat– en la llengua catalana, i avui ja són normatius. En els llibres es veu com l’espanyol, la llengua dominant, ha anat entrant i instal·lant-se en la llengua catalana. La recerca conté més de quatre-cents mots i té la particularitat que són ordenats per segles, a partir de la primera datació trobada. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Amb la guerra de Successió no va canviar tan sols la història del país, sinó la història de la llengua”.
PS4. Al “Joc de miralls”, Xavier Montanyà ens parla avui d’un personatge, per desgràcia, massa desconegut: Josep Carbonell, una figura clau a la Catalunya dels anys vint i trenta, com a intel·lectual, humanista i pioner de l’occitanisme, pensador nacionalista i activista polític i cultural.
PS5. De fa trenta anys, gràcies al suport de milers de subscriptors, hem pogut fer periodisme independent i professional de manera regular. Ara s’acosta una nova era i necessitem molts més subscriptors per a poder encarar-la amb garanties. Ajudeu-nos, ajudeu VilaWeb, clicant en aquesta pàgina.
