Avui, 20 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística? 
• Un certificat clamorós d’emergència lingüística I Anàlisi d’Ot Bou 
• Només són derrotats els qui es deixen derrotar I Editorial de Vicent Partal 
• Les formes i el fons de María José Català I Mail obert de Núria Cadenes 
• Carlos Mazón i Salomé Pradas, cada volta més assenyalats I Anàlisi d’Esperança Camps 
• Mariló Gradolí: “Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, eren a casa complint l’alerta roja per pluges”
• El judici a Lluís Puig per Sixena comença sense la seva presència, tampoc telemàtica   
• El canvi climàtic amenaça de deixar el Pacífic sense un dels seus recursos més preuats: la tonyina
• Lluita de poder al Vaticà per a substituir el papa: qui mana mentre Francesc és a l’hospital? 
• Johan Jenny Ehrenberg: “Si no aturem la dreta, ens trobarem que hem de tornar a anar a cal psiquiatre” 
• Sergi Pàmies: “Escric sense saber ben bé què serà, si una novel·la o un conte”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Excursió - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Art - Lloc: Altre (ho explico més avall)

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, va presentar ahir la nova publicació de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya i el Departament de Política Lingüística. És el sondatge de més magnitud que es fa al país sobre el coneixement i l’ús de la llengua. Les noves dades són un crit d’alarma. Menys d’un terç dels catalans fan servir el català habitualment. La llengua perd parlants en totes les situacions: a casa, amb els amics, a la feina, amb els companys d’estudi, amb els veïns, quan comprem i quan anem a cal metge. L’any 2023 el feia servir habitualment un 32,6% de la població, una baixada important respecte del 2018, quan l’emprava un 36,1%, però encara més significativa respecte de fa vint anys, quan era la llengua habitual del 46% de la població.

Amb motiu de la publicació d’aquestes noves dades, VilaWeb s’ha posat en contacte amb Xavier Antich, Jordi Badia, Ester Baiget, Gabriel Bibiloni, Òscar Escuder, Júlia Ojeda, Màrius Serra i Pau Vidal, tots amb un paper clau en la defensa del català.

“El repte que tenim és d’universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català a tothom. Hem d’incorporar tota aquesta gent a la llengua”

Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
És interessant que, en termes absoluts, el nombre de persones que utilitzen el català en més del 50% de les interaccions del seu dia a dia es manté de manera força estable com a llengua principal en termes absoluts al llarg del temps. En canvi, augmenta de manera significativa el nombre de persones que arriben al país però no tenen contacte habitual amb el català. Això ens assenyala que el repte que tenim per als propers anys és d’universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català a tothom. Hem d’incorporar tota aquesta gent a la llengua.

2. Hi ha cap dada positiva?
Es constata el gran interès de la població per a aprendre o millorar el català. I això és molt positiu: encara continua havent-hi més de dos milions de persones que manifesten voler fer-ho i, d’aquestes, 900.000 són d’origen estranger. De fet, aquest darrer grup és el que més creix en interès a aprendre o millorar el català en termes absoluts. Davant d’aquestes dades, se’ns obre un repte molt ambiciós que és el de respondre com a país a aquesta demanda, posant els recursos necessaris perquè puguin aprendre’l i començar-lo a utilitzar.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Si la dada positiva és que hi ha interès a aprendre i millorar el català, l’altra cara de la moneda és que no hi ha prou oferta. Cal que el govern augmenti el nombre de places de cursos de català i que en millori la distribució territorial i els horaris, per adaptar-ho a la demanda de cada territori. Fins ara, les propostes d’increment de places que s’ha posat sobre la taula són insuficients. Hem de tenir molta més ambició per a respondre a aquesta demanda i posar fi a les llistes d’espera.

“Em sorprèn que un sociolingüista de prestigi com el conseller Vila consideri que el català encara no ha entrat en un procés de substitució”

Jordi Badia, filòleg i cap d’estil de VilaWeb

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
Pràcticament cap, perquè parant l’orella pel carrer ja t’adones que el català pateix. Vist amb perspectiva, potser ens ha de sorprendre que encara siguem vius. Segurament, allò que més em sorprèn és que un sociolingüista de prestigi com el conseller Vila consideri que el català encara no ha entrat en un procés de substitució. No sóc especialista en la matèria, però que en vint anys els qui parlen més català que castellà (o català i prou) hagin baixat tant (del 40,6% al 31,6% a casa, o del 42,7% al 30,4% als grans comerços), no vol dir que la llengua es va fonent? Si no és un procés de substitució lingüística, què és?

2. Hi ha cap dada positiva?
Evidentment, la bona notícia és aquest gruix tan immens (més de dos milions) de ciutadans interessats a aprendre o millorar la llengua. M. Carme Junyent no deixava mai de recordar-ho: allò que fa del català una llengua “rara” és que, no tenint un estat al darrere, encara guanyi parlants. Falten professors per a atendre’ls, i això és un problema. Però el pitjor problema és que nosaltres, els catalanoparlants, quan ens hi adrecem en castellà els privem d’allò que ells demanen: poder aprendre la llengua del país.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta
En l’àmbit dels governs dels Països Catalans, ajuntaments, consells comarcals, etc., cal un pla de xoc. En general, els treballadors d’organismes públics o subvencionats han de saber català i l’han d’emprar com a llengua inicial; això vol dir metges, infermers, mestres, policies, monitors de menjador, conductors d’autobús, entrenadors d’esports…, amb inspeccions (sobretot a ensenyament i sanitat) per a assegurar que es compleix. A l’ensenyament, específicament, cal aplicar les mesures proposades pel Consell Lingüístic Assessor (que la Generalitat té desades en un calaix). I en l’àmbit personal o social, cal conscienciació: hem de parlar català sempre, tant si l’interlocutor el parla com si no. I l’hem d’exigir a tot arreu on siguem clients: volem viure en català.

 

“Si els catalanoparlants parlem la nostra llengua amb tothom i arreu fem que la llengua sigui viva i sigui necessària”

Ester Baiget, sociolingüista. Professora del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres (UdL)

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
Les dades que més m’han cridat l’atenció són el gran retrocés del català com a llengua habitual i llengua d’identificació. Aquests paràmetres són molt importants pel que fa a la vitalitat de la llengua. Em preocupa molt la caiguda de l’ús del català entre els joves, que són els que l’han de transmetre en el futur. També és molt preocupant que el Departament de Política Lingüística negui que estem en un procés de substitució lingüística, si les dades que presenten i els estudis que es fan sobre l’ús del català ho mostren ben clarament.

De fet, hi ha un fenomen preocupant que potser explica en part la caiguda del català com a llengua d’ús habitual i llengua d’identificació entre el jovent, que és allò que Joan M. Serra anomena els “fills interruptors”, és a dir, fills de catalanoparlants a qui els pares han transmès la llengua, però que parlen majoritàriament en castellà amb els germans i companys d’escola o de feina perquè s’identifiquen amb el castellà com a llengua que els uneix a la societat i projecta la seva identitat al món, especialment a les xarxes socials.

2. Hi ha cap dada positiva?
La dada positiva és que hi ha dos milions de persones interessades a aprendre el català o millorar-ne els coneixements. Això mostra que hi ha una actitud d’entendre que el català és necessari per a formar part de la nostra comunitat. És a dir, que en veuen el valor instrumental, però també el valor simbòlic i tenen voluntat d’aprendre’n.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Les mesures que caldria prendre són mantenir el català arreu, tothora i amb tothom per part dels catalanoparlants i ser conscients dels nostres drets lingüístics. Si els catalanoparlants parlem la nostra llengua amb tothom i arreu fem que la llengua estigui viva i sigui necessària, i donem oportunitats a les persones que aprenen el català. Si defensem el nostre dret de ser atesos en català en tots els àmbits socials col·laborem en el procés de normalització, que sembla força estancat. També cal que l’administrador faci una política lingüística valenta, que presenti la situació tal com és i que procuri que hi hagi prou cursos de català per a satisfer la demanda actual.

“El català pot acabar essent una llengua molt prestigiosa però sense ús”

Gabriel Bibiloni, sociolingüista

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
No m’ha sorprès res. No hi ha cap salt abrupte, sinó una evolució que segueix una línia que s’avé amb l’evolució política, social i econòmica del país. La clau de tot és la substitució demogràfica, que fa que l’espanyol sigui com més va més present en tots els dominis. La gran massa dels nouvinguts, vinguts ara o fa temps, parlant molt en general, no tenen necessitat de parlar català, i els catalans d’origen, que han adquirit un domini de l’espanyol totalment natiu, també en general, no veuen cap problema d’usar amb al·lòfons o desconeguts una llengua que perceben com a neutra, útil i que no els ocasionarà cap problema. I la bolla es fa grossa. Que a les grans àrees urbanes hi hagi molts de joves catalanoparlants que entre ells parlin espanyol sense fer-ne cap problema és una conseqüència de tot això i és preocupant.

2. Hi ha cap dada positiva?
Una dada positiva és el fet que la competència en català és alta. Un 80% dels residents a la comunitat autònoma de Catalunya saben parlar català i més del 90% l’entenen. Si aquestes dades són certes, això fa possible que ens puguem adreçar a qualsevol persona amb un alt percentatge de probabilitats que ens entengui i, per tant, puguem fer servir el català quasi sempre, que no vol dir que puguem viure en català. Imaginem com seria de diferent si la comprensió oral del català fos del 30% o del 20%. Molt més lluny seríem de la possibilitat de poder viure en la nostra llengua. Però la competència no és l’ús. L’enquesta mostra que el català és una llengua que se sap molt però que tendeix a parlar-se menys. Si aquesta tendència continua, pot acabar essent una llengua molt prestigiosa però sense ús.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
La clau és que perquè hi hagi ús social ple del català, aquest ha de ser una llengua necessària. Ara ho és de manera molt limitada, perquè fora de certs col·lectius (ensenyants, funcionaris) es pot treballar i viure aquí desentenent-se totalment del català. L’objectiu ha de ser fer-lo llengua necessària, especialment per al mercat laboral. Cal fer front al discurs del bilingüisme feliç, que diu que aquí hi ha dues llengües i cadascú parla la que vol i no passa res. En el seu lloc cal promoure el discurs de la integració. El català només avançarà (o deixarà de recular) si hi ha integració dels nouvinguts, cosa incompatible amb el discurs del bilingüisme feliç. Les institucions autonòmiques podrien ser més actives en el canvi de les condicions sociolingüístiques, i els ho hem d’exigir, però hem de ser conscients que la solució real no pot venir d’unes autonomies magres dins un estat poderós i hostil de natura. Ens cal prendre consciència que el català només tindrà normalitat si hi ha un estat que el defensi.

 

“Els joves són essencials”

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua 

1. Quina dada és la que us ha cridat més l’atenció de l’enquesta?
Te’n diré tres, però ràpides. Baixem en parlants habituals, baixem en identificació i baixem en interès per a aprendre català. Vol dir que la situació global està pitjor. Seria el resum. I això, traduït a concepte, vol dir que estem en emergència lingüística i no ens en sortim. I cada vegada una miqueta més emergents.

2. Hi ha cap dada positiva?
Continuem tenint unes dades de comprensió que sí que volten el 93%-94%; en un país normal seria del 99%, però és el que s’aproxima més a un país normal, com a dada positiva; i, si ens volem conformar amb les dades de coneixement passiu, les dades de saber-lo parlar i llegir no baixen. Som en el 80% i el 65%, respectivament. No sé si això és ben bé positiu. Hi ha dades que no sé si surten a l’enquesta, en què la gent valora la llengua en algun aspecte. D’aquestes sí que n’hi ha moltes de positives: al voltant del 60% de castellanoparlants a favor de la immersió –i més del 80% dels catalanoparlants–; més d’un 80% de catalanoparlants a favor de l’oficialitat a Europa; el 70% de la població a favor que en els comerços es faci servir el català. Però no sé si això hi surt… Al final això és el que veiem a la societat: que no hi ha una gran hostilitat contra la llengua. Però quan ja ets en una baixada, si no hi poses remei, continues baixant. I som en una baixada. Ha estat així pels quaranta anys de franquisme, i en els cinquanta anys que han vingut després tampoc no ho hem capgirat del tot.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Tornem a allò de sempre. Els joves són essencials. Per tant, ensenyament i tots els tipus de lleure, digital i clàssic, són bàsics. Si fas la classe en català i després, en molts barris, el català no el tornes a sentir fins l’endemà a l’escola, és molt complicat. Si resulta que, potser no a casa, però fas l’entrenament de futbol en català, o vas a teatre en català, etcètera, ja veus que no és només l’avorrida classe de matemàtiques o d’història, sinó que l’entrenador de futbol parla en català i hi ha quatre nois més de l’equip que també. Això ja té una utilitat i fa que incorporis la llengua sense cap trauma. Es tracta de fer-ho amb normalitat, però en català. I després hi ha un altre àmbit que és molt important (que en tenim les competències, que tenim la llei, i que fa 27 anys que no l’apliquem), que és la sanitat. L’altre dia el doctor Padrós, el president del Col·legi de Metges, deia que el 54% dels metges que es col·legien nous són extracomunitaris. O s’hi posa remei perquè sàpiguen català, o cada vegada empitjorarem. Vam presentar al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, fa una mica més d’un any, una enquesta que deia que el 13% dels metges de Catalunya no entenien el català. Això és un de cada set o vuit. O hi posem remei o a la següent enquesta que facin seran el 16% o el 17%. El percentatge anirà creixent. Tenim una llei, però no l’apliquem. Nosaltres tenim el servei de queixes i denúncies, i de les denúncies que rebem corresponents a l’àmbit autonòmic, el 90% són referents a sanitat. És un tema que preocupa la gent.

“Hi ha símptomes de substitució lingüística, i em sembla escandalós que el conseller ho negui”

Júlia Ojeda, doctora en literatura catalana i professora a la Facultat d’Educació de la UB

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
La primera dada que m’ha cridat l’atenció, que crec que és la dada que s’ha de comentar, és la del 32,6% d’ús habitual de la llengua catalana. Suposa una caiguda de gairebé quatre punts. És una enquesta realitzada el 2023. Per tant, tot indica que si la pressió demogràfica, que era una de les qüestions que es comentava, s’ha mantingut, aquest 32% segurament avui és més baix. És una dada que no té en compte qüestions que escapen a l’estadística pura, com que pot haver-hi població no censada o població que no té accés a l’enquesta. És una dada que s’ha d’agafar amb moltes pinces i que per mi, si fos 30 o 32, seria exactament el mateix. Parlem d’un terç, que és clarament una dada de minorització. M’ha semblat escandalós que quan li ho han preguntat al conseller, ha negat que fos una dada que hagués de ser llegida en termes de minorització. Ha citat Fishman i ha dit que no es pot parlar de la substitució lingüística perquè les cadenes de transmissió entre progenitors i fills es manté. Però hi ha més símptomes de substitució lingüística, com per exemple que els fills d’aquests mateixos progenitors sí que canvien la llengua amb els seus companys d’escola o a la universitat. La substitució lingüística no es produeix només per un factor, n’hi ha diversos.

I hi ha hagut una segona reacció que a mi m’ha al·lucinat: l’increment dels 267.000 nous parlants en termes d’evolució històrica i en nombres absoluts del 2003 al 2023. És una cosa una mica tramposa: parlar de l’evolució de la llengua des del 2003 al 2023 per no dir directament que estem en un context d’espanyolització total i de bilingüisme total. El bilingüisme és un estadi previ a la substitució. Per una altra banda, sobre aquests eufemismes de l’evolució de la llengua i sobre aquesta dada de nombres absoluts de l’increment de catalanoparlants, Enric Gomà ha fet un tweet en què ha dit que del 2018 al 2023 hem perdut 100.000 catalanoparlants. Aleshores, si del 2018 al 2023 n’hem perdut 100.000, d’aquests 267.000 que Vila deia que havíem incrementat, són la meitat, en realitat. Tota l’estona donen dades maquillades que no responen a la realitat.

S’han centrat en la dada dels parlants secundaris de català, que són castellanoparlants que, a vegades, parlen català. Aquest “a vegades”, quina freqüència és? És que és delirant! Parlem del castellanoparlant de l’Hospitalet o de Santa Coloma, que parla català per dir “quiero pa amb tomàquet”? Se’ns estan cardant a la cara. Estic emprenyadíssima, ens estan mentint…  El conseller Vila s’ha posat el barret de sociolingüista amb unes dades i amb uns símptomes que ha negat després com a polític. No ha fet la feina que havia de fer com a polític, que era dir que són dades preocupants. I ens ha mentit. Ens ha dit que ara cal anar a treballar amb aquesta massa de parlants potencials perquè veiem que hi ha un increment dels que parlen bilingüe. Què vol dir que parlen bilingüe? Ningú no parla bilingüe! Tu o parles català o parles castellà, i de tant en tant utilitzes alguna altra llengua, que pot ser el castellà, pot ser l’italià, pot ser el romanès o pot ser l’urdú. Però no hi ha parlants bilingües; això és un principi de sociolingüística bàsica. Els parlants són els que trien la llengua d’acord amb el context. Aquesta massa poblacional que diuen que s’ha de treballar de catalanoparlants secundaris, és un deliri total. Demanaria la dimissió del conseller. M’imaginava que sortirien amb un paquet de propostes. Quines han estat les propostes? Ampliació de cursos de català. Amb quins professors? Ampliarem cursos per a tenir professors d’Albacete amb un C2 de català que estaran cobrint la demanda de professors de català. O si no, què farem? Ampliarem les ràtios dels professionals que ara tenim formats perquè el nivell pedagògic de l’aula sigui lamentable i no puguin assumir i agafin baixes massivament. És delirant.

2. Hi ha cap dada positiva?
Del 2000 endavant, hi ha masses poblacionals d’algunes regions concretes que són molt receptives a l’aprenentatge de la llengua. L’enquesta parla en alguns casos d’algunes llengües secundàries –l’italià, l’anglès…–, però s’ha fet molt èmfasi en el fet que l’enquesta és també resultat de la pressió migratòria en termes lingüístics, que això és una mica adobar el terreny a l’extrema dreta, perquè ara la cosa serà: “És clar, com que ha vingut tanta immigració, creixem en nombres absoluts perquè som més poblacionalment, però la davallada de l’ús és proporcional.” Hi ha comunitats migrants, com per exemple marroquins, subsaharians i de l’Àsia central, que són en general, molt més receptives a aprendre la llengua que els espanyols dels 50 i els 60 i que els llatinoamericans.

Per tant, per mi els catalanoparlants potencials són subsaharians, marroquins, senegalesos, o gent del Nepal i del Panjab. També els xinesos. En canvi, la conselleria ha sortit a fer una defensa dels catalanoparlants secundaris o castellanoparlants que de cop i volta se senten bilingües. Va home, va! Si els castellanoparlants són els més resistents!

Pensava que retenien l’enquesta perquè sortirien amb propostes una mica més dignes. Però sortir a dir que hem de mantenir el català… El conseller ens diu el que hem de fer nosaltres? És molt greu! Passar la responsabilitat a la ciutadania ja ho fan les associacions, Òmnium, la Plataforma, l’Ateneu Barcelonès, Mantinc el Català… Però un conseller assumeix la responsabilitat i, si no, dimiteix.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
La primera és que necessitem un canvi de 180 graus en el model escolar. Sóc partidària del model de doble xarxa immersiva. El sistema d’immersió és un fracàs absolut. Em sembla ridícul i cínic que proposin millorar les condicions del sistema escolar quan saps que això fa vint anys que no funciona. I quan tens, a més, una sentència al 25% del castellà a punt de sortir. Ens hem d’endurir amb el model de doble xarxa. Aquest 32% que som l’hem de mantenir, perquè si no ens morirem per sempre.

Caldria un enduriment de la política lingüística a l’andorrana: sancionem comerços, periodistes de la televisió pública que facin servir castellà… Excepte en el camp educatiu, perquè l’enduriment de la política lingüística en aquest camp és reactiu. Per això crec que el sistema immersiu de doble xarxa ha de ser un sistema que blindi la immersió de veritat, no la que tenim ara, que és espanyolitzadora.

“S’ha d’aplicar un sistema de sancions lingüístiques”

Màrius Serra, escriptor i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

1-Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
Una dada que m’ha cridat l’atenció és que hi hagi un superior percentatge de parlants que afirmen llegir el català, 84% sobre el total. Això m’ha cridat l’atenció, tot i que té una certa lògica. Després, aquest petit embolic entre els números, d’entendre’ns, percentuals i les xifres de números absoluts, em recorda molt totes les discussions entre els vots i els escons. Jo crec que hem de donar més valor als percentatges, perquè no en tinc prou que hi hagi més parlants en números absoluts si després, percentualment, el percentatge baixa. M’ha cridat l’atenció aquesta doble comptabilitat, que ja entenc que és, diguem, pertinent, però no hem de perdre la vista que el que compta és el percentatge.

2-Hi ha cap dada positiva?
Tot depèn sempre del punt de vista. Però hi ha una dada en concret que m’ha semblat molt positiva. La gent que parlava amb els avis, amb els pares i, fins i tot, amb la parella en català era un percentatge inferior entre el 26% i el 28%, del que parlava amb els fills en català, que passava a un 35%. Això em sembla una dada clau, tot i que fixa’t en quins percentatges ens movem. No n’hi ha per a tirar coets, però positiva ho és. El que seria dramàtic és que això estigués invertit.

3-Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Bàsicament s’han de prendre mesures més rigoroses que les que s’han pres fins ara i, concretament, s’ha d’aplicar un sistema de sancions lingüístiques. Sense que això sigui cap tabú com ha estat fins ara. Es parla en tots els àmbits –medi ambient, ara mateix en l’habitatge, en tantes altres coses– del tipus de reglament amb una part sancionadora, i en la qüestió de la llengua sempre s’abaixa el to i es parla només de wishful thinking, de ser bones persones. Jo crec que calen mesures més eficaces, bàsicament tan senzill com que a l’administració pública, si tu hi vols una feina, has de demostrar el teu domini de català, el teu nivell de català. I en els estudis, si tu vols un títol, sigui quin sigui, que es fa aquí, has de tenir un nivell de català. És a dir, no parlo d’anar posant multes a les botigues, parlo d’un tipus de mesures més rigoroses en aquests termes que són a l’abast de qualsevol govern. Bàsicament és aplicar la llei. Però deixar de parlar en el sentit més efervescent i passar a uns fets. Aquesta enquesta és clarament un bany de realitat, perquè les dades són les que són, i la resta són interpretacions i maneres de veure. Però les dades no són bones. Per tant, si de debò creiem en la promoció de la llengua, cal aplicar mesures amb fermesa.

“S’ha de deixar de negar el conflicte. Si volem que el català avanci, el castellà ha de retrocedir. S’ha d’explicar la veritat a la gent”

Pau Vidal, filòleg i traductor

1. Quines dades us han cridat més l’atenció?
T’he de dir que a mi els resultats d’aquesta enquesta no m’han sorprès gens. Em semblen lògics i esperables. Estàvem de merda fins al coll i ara estem de merda una mica més amunt de la barbeta i anirà pujant. Tots els factors que tenim sobre la taula quadren amb aquest resultat. No hi ha res d’estrany en això. A més, no s’ha esmentat prou, ho hem d’inserir en el moment de globalització que vivim. M’ha cridat l’atenció, per exemple, l’augment de parlants que es declaren fills de cases bilingües, perquè en els dos casos en què això s’aplica són més del doble. Això és una mena d’aberració sociolingüística, que està promoguda pel discurs del bilingüisme. És com la cosa de la multiplicació dels gèneres a conseqüència de la propaganda woke. També m’ha cridat l’atenció aquesta famosa xifra del 80% que representa que el saben parlar. És curiós perquè aquest percentatge es manté inamovible des de fa anys i panys. Però això implica que hi ha més d’un 40% que tot i saber-lo parlar, teòricament no el fa servir mai o pràcticament mai. Llavors, jo crec que aquest és un dels gats per llebre que ens donen en totes les enquestes d’ús. Segons com és la pregunta: “vostè sap català?” “Sí, sé català perquè l’entenc.” Llavors el compten en els que el saben parlar. Però jo estic segur que aquesta és una de les més tramposes. Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció, i que és la mare dels ous, és el fet que dels nascuts a l’estranger només el 4% té el català com a llengua habitual. I la dada següent encara és més curiosa: diu que dels nascuts a Espanya només el 10% té el català com a llengua habitual. Jo crec que aquestes dues dades pràcticament ho sintetitzen tot perquè ho contenen tot. És a dir, aquesta idea que la immigració no es catalanitza lingüísticament i, per tant, no es catalanitza. Però que la immigració castellana han fet moltes trampes, especialment els descendents, o sigui, segones i terceres generacions, sobretot, moltes trampes, perquè en realitat hi ha una enorme, una gran part d’immigració espanyola que tampoc no s’ha catalanitzat i ho fan servir sempre com a instrument per replicar les queixes autòctones. Per a mi el problema més gros és el de la covardia dels catalanoparlants. És a dir, bona part de la culpa que només hi hagi un 4% de forasters que tinguin el català com a llengua habitual és dels catalans. Que no els obliguen, que no els forcen, és a dir, que no els hi parlen, vaja.

2. Hi ha cap dada positiva?
Una dada positiva són els mantenidors, la gent que manté la llengua. Si ho hem comptat bé, són 340.000. Saber que de 2,2 milions de compatriotes, que són catalanoparlants, n’hi ha 340.000 –més o menys un 15%– de gent prou patriota per complicar-se la vida fent el mateix que faig jo, que és defensar la llengua a cada moment del dia, a mi això em dóna una certa esperança. Perquè si tu em dius: 350.000 persones, a quina comarca cabem? A la Segarra. Ens tanquem a la Segarra. Signo ara mateix. A l’Urgell, doncs vinga, cap a l’Urgell i la resta ja s’ho faran. Perquè en cada enquesta d’ús el que veig és que el nostre és un poble de gent covarda. Això em crea molt de rebuig cap als meus compatriotes.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Ser més valents amb els règims sancionadors, obligar les empreses a tenir plans lingüístics i que s’apliquin, fer-ne el seguiment… Però per damunt d’això una mesura que s’hauria de prendre és que el govern abandoni definitivament el discurs sobre el bilingüisme de color de rosa que és una mentida que tota la comunitat científica sap. Però aquí, fins i tot, ara, que tenim un conseller que sap com funcionen les coses, fins i tot ara, això no es vol trencar ni explicar. Aquests resultats que teniu davant del nas es deuen en molt bona part a haver-nos mentit amb les suposades virtuts del bilingüisme. Hem de dir a la parròquia: “Sapigueu que perquè una llengua avanci una altra ha de retrocedir.” Per tant, si volem que la nostra avanci, el castellà ha de retrocedir. S’ha d’explicar la veritat a la gent perquè entengui que vivim en el conflicte. Dit d’una altra manera, s’ha de deixar de negar el conflicte. Fa cinquanta anys que ens expliquen que el món és xupi guai, però en canvi estem de merda fins al coll, i és evident que en algun lloc no s’ha fet bé, no? I és molt clar el que no s’ha fet bé: no és veritat que hi ha un món xupi guai. Per tant, si la gent vol rebaixar la merda i que ens arribi només fins al melic ha d’entendre que el món no és com era, sinó que hi ha un conflicte i que anirà creixent. Això seria el més positiu que es podria fer ara mateix i aquests resultats són transparents. La trampa que ens han fet i, que continuen fent, és la d’exigir-nos tolerància i empatia cap a les generacions més pobres que van venir d’Espanya i que això suposadament els va impedir d’aprendre la llengua. Això es fa servir com a xantatge i ho repetiran amb la integració de la gent de fora d’Europa. Es repetirà i s’allargarà fins que en comptes de ser el 32% siguem el 3,2%. Per tant, cal combatre molt aquest discurs perquè és trampós. És un discurs, precisament d’amagar el problema. En conseqüència, molt poca tolerància cap a aquest discurs d’una mica d’aquell de l’autobús, del 47.

Ja fa més de set anys que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres de Sixena, però el tema encara continua viu. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) jutjarà aquest matí Lluís Puig, acusat de desobediència per no haver lliurat a l’Aragó els béns del Monestir de Sixena quan era conseller de Cultura. Tot plegat, abans que s’emetés una sentència judicial ferma sobre què calia fer amb les obres. Finalment, segons que ha pogut confirmar VilaWeb, l’actual diputat de Junts al parlament no podrà comparèixer al judici, tampoc telemàticament.

El judici, que pot allargar-se dos dies, arriba després d’haver estat suspès al novembre. Segons que ha explicat Puig en una entrevista al Món, la fiscalia belga no el podia localitzar perquè al començament del procés judicial el tribunal d’Osca no li va preguntar pel seu domicili, cosa que posteriorment va ocasionar algunes dificultats. Puig també ha explicat que no compareixeria de manera telemàtica perquè la justícia belga considerava que no es podien garantir els seus drets en una videoconferència que s’hauria de fer, precisament, de Bèlgica estant. De totes maneres, el judici no se suspendrà, perquè la llei d’enjudiciament criminal preveu que els delictes lleus es puguin jutjar sense la presència de l’acusat, que en aquest cas serà representat per l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas. De totes maneres, la seva defensa en demana la suspensió, perquè considera que vulnera els seus drets el fet que no pugui declarar.

Dos anys d’inhabilitació

La fiscalia demana per a Puig una condemna de dos anys d’inhabilitació i 5.940 euros de multa per un delicte de desobediència, i argumenta que no va fer cabal de l’ordre judicial perquè la Generalitat retornés al Monestir de Sixena obres d’art dipositades al Museu de Lleida. Demana la mateixa pena per a l’ex-conseller de Cultura Santi Vila, encara que la seva causa l’ha assumida un jutjat ordinari perquè no és aforat com Puig. Vila ha demanat que li apliquin l’amnistia perquè considera que els fets estan vinculats al procés. De fet, la seva defensa ha demanat o bé l’absolució o bé l’amnistia, en cas que s’imposi la tesi acusatòria, perquè una condemna podria implicar reconèixer allò com un “primer assaig de la independència” i de desobediència a l’autoritat judicial espanyola.

La sorprenent petició d’amnistia de Santi Vila pel cas de Sixena

Vila declararà al judici com a testimoni i com a coacusat –que implica que no està obligat a dir la veritat, com sí que ho estan sempre els testimonis–, i serà jutjat en una data encara indeterminada. A més, Vila és acusat d’usurpació d’atribucions judicials. En el seu cas, la fiscalia considera que va ser notificat per traslladar a Sixena obres del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del Museu de Lleida, i que va traslladar les peces del primer museu, però no les del segon. Segons la fiscalia, Vila s’hi va negar i, posteriorment, això es va notificar a Puig, que tampoc no va lliurar els béns.

La fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, que exerceix l’acusació particular, sostenen que tant Vila com, posteriorment, Puig –que el va rellevar en el càrrec– van obstaculitzar la decisió del jutjat de primera instància i instrucció número 1 d’Osca que ordenava el trasllat d’obres d’art del MNAC al Monestir de Sixena. També sol·liciten una indemnització a la Diputació General de l’Aragó per a compensar els diners que es van destinar per al trasllat de les obres.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”

L’estat de salut del papa Francesc es considera “complex” i els metges preveuen que romandrà en tractament a l’Hospital Gemelli de Roma entre vint dies i trenta, llevat que es trobi la manera de traslladar-lo a la Casa de Santa Marta i tractar-lo allà. Però aquesta opció és poc probable, atès que el papa té vuitanta-vuit anys i qualsevol trasllat podria complicar el seu estat de salut.

El papa no exerceix cap activitat de govern, però la maquinària del Vaticà no es pot aturar. Hi ha massa obligacions polítiques, administratives i pastorals, massa responsabilitats vinculades a la direcció de més de mil milions de catòlics a tot el món. La Santa Seu no preveu cap període d’inactivitat i, per a situacions com aquesta, hi ha una cadena de comandament establerta en les normes internes.

Aquests dies, la gestió de l’Església hauria de recaure en el cardenal irlandès Kevin Joseph Farrell, nomenat camarlenc pel papa Francesc el 2019. Farrell té la tasca d’administrar la sede vacante, gestionant els béns i els drets temporals de la Santa Seu. Hi ha uns quants documents vaticans que defineixen clarament el paper del camarlenc en cas de mort del pontífex, però aquestes mateixes normes també s’apliquen en cas d’impediment temporal o permanent del papa.

Tanmateix, les qüestions polítiques continuen sota el control del secretari d’estat, el cardenal italià Pietro Parolin, que fa funcions de primer ministre del Vaticà. Es diu que, a banda dels membres de la família pontifícia i dels ajudants de cambra del papa, Parolin és l’únic alt prelat que té permís per a visitar-lo a la seva habitació del Gemelli sempre que calgui, fet que demostra el seu gran pes polític dins el Vaticà.

El papa Francesc té un cercle reduït de col·laboradors de confiança, els mateixos que avui prenen decisions amb ell o, fins i tot, en el seu nom. De fet, un cardenal crític amb Francesc, l’alemany Gerhard Müller, que Francesc va destituir fa anys com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va escriure el 2023 en un llibre que el papa estava envoltat “d’una mena de cercle màgic que orbita al voltant de Santa Marta format per persones sense preparació teològica”. Entre aquests, hi ha el cardenal polonès Konrad Krajewski, almoiner pontifici, un home en qui Francesc té una confiança gairebé cega.

Històricament, quan un papa ha estat greument malalt, les estructures de poder han experimentat alteracions. Sor Pascalina Lehnert va tenir una influència enorme sobre Pius XII, després d’haver estat la seva col·laboradora més estreta durant quaranta anys. Quan Joan Pau II es trobava molt malalt, en els mesos previs a la seva mort, era sabut que les decisions més importants no les prenia cap cardenal, sinó el seu secretari particular, el futur cardenal Stanisław Dziwisz. Ara per ara, Francesc continua lúcid, però no és clar quines maniobres de poder i reajustaments hi haurà al Vaticà si el seu estat empitjora.

 

Es pot canviar de gènere en dos moments històrics diferents? Johan Jenny Ehrenberg (Suècia, 1957) és una famosa periodista i emprenedora sueca que aquests dies volta per Catalunya per presentar l’exposició “Free, història d’un canvi de gènere” a Barcelona i, a partir de demà, al festival de fotografia FineArt d’Igualada. La particularitat de la seva història neix de la recuperació d’unes fotos de l’any 1983, quan va sortir de l’armari i va haver de fer-se enrere per la violència de què fou objecte.  A prop dels setanta, ha decidit, ara sí, no tan sols acceptar-se definitivament com a dona trans, sinó sortir al món a explicar una història de resiliència de més de quaranta anys. Les fotografies de Hatte Stiwenius del 1983 es combinen amb les noves imatges de Håkan Elofsson del 2023. “Sí, he canviat de gènere, però aquesta no és la història, això ja ho han fet moltes persones abans i després del meu canvi, el 1983. La història d’avui parla de la victòria contra l’odi i la por, d’una esquerra que ha tornat a decebre, d’un feminisme que no va superar la prova i de feixistes que tenen tanta por que criden fort”, diu. De fet, les fotografies del 1983 van romandre ocultes a casa del fotògraf fins a la seva mort, quan els seus descendents les van trobar i ho van fer saber a Ehrenberg. “Odio de debò aquestes fotos. No les vaig publicar, no les mirava, em feia por el fracàs. Em feia por la veritat”, deia. “L’any 1983 tenia vint-i-cinc anys. Jove i bella. M’agrada el sexe. És fàcil vestir-se bé. Cintura estreta. Em diuen fastigosa. Revolucionària. L’any 2023. 65 anys. Vella i amb calvície. No hi sento bé. Tinc panxa. Artrosi a les mans. Probablement aviat seré impotent. Revolucionària igualment.”

"Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg (fotografia: Hatte Stiwenius). L'exposició "Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg, a Barcelona (fotografia: Enric Galli). "Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg (fotografia: Hatte Stiwenius). "Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg (fotografia: Hatte Stiwenius).

—Vau ser a Catalunya fa uns quants anys, en plena lluita als carrers per la independència. Potser hi havia alguna relació entre el fet de voler ser lliures com a país i com a persones.
—Són dos temes polítics molt importants. La discussió per mi és essencial. Si la gent d’un lloc vol ser una nació o vol ser lliure, no hi ha res a discutir, haurien de tenir el dret de decidir. Quan tu atures aquestes pulsions, tens tota aquesta escalada de reaccions, tens la crescuda dels nacionalismes que poden ser bons, però també poden ser molt dolents. Passa això mateix amb tots els canvis d’identitat, també pel que fa al gènere. Quan vols fer un canvi d’identitat et trobes amb totes les resistències. Al cap i a la fi, parlem de ser allò que vols ser i viure la vida que vols viure. A Suècia nosaltres vivim l’opressió dels samis, dels lapons, al nord.  Si ho demanes a molts suecs et diran: “Són massa pocs per a ser una nació!” Grenlàndia té 50.000 habitants i tenen el dret d’autodeterminació! Encara que siguin una minoria tenen el dret de decidir. La identitat hauria de ser un tema important per a les esquerres.

—Molta gent diu que les esquerres ara són massa identitàries.
—Les esquerres que no parlen de la identitat no són esquerres, són moviments conservadors. El tema trans no és un tema de rics. En tots els àmbits de la societat i totes les cultures hi ha persones trans. Hi ha alguns grups socials com les dones i les persones LGBTIQ+ que han estat oprimides bona part de la història. És clar que en països que no tenen un estat del benestar i unes polítiques LGBTIQ+ és una qüestió de diners. Així com les esquerres estan d’acord en el fet que totes les dones tenen dret i sobirania sobre el seu cos i tenen el dret d’igualtat, jo dic exactament això mateix sobre les persones trans.

—Quin moment viu el col·lectiu LGBTIQ+ a Suècia?
—La situació ha canviat molt d’ençà dels anys vuitanta, quan vaig fer-me aquestes fotos i vaig fer la primera transició. El gran canvi és que la gent ja no té por. Evidentment que continua havent-hi idiotes que no ho entenen. També hi ha la típica gent a qui no els interessa perquè creuen que no és cosa seva, però respecten els drets de les persones LGBTIQ+. Ara tens el dret de canviar el gènere de la teva targeta sanitària sense intervenció del govern ni dels metges. Simplement, tens el dret de viure en la identitat que vulguis. Ara pugen els moviments reaccionaris a tot Europa, com Trump als Estats Units. La gran decepció és que els meus herois de l’esquerra, els dirigents d’alguns partits, van sortir i van dir un home és un home, atureu això, els homes no han d’anar als lavabos de les dones a violar-les! És tan estúpid pensar això…

—Com us relacioneu amb el moviment feminista?
—El moviment feminista és la més gran revolució pacifista que ha viscut la humanitat. Ara mateix el moviment està dividit, és cert. N’hi ha un de més conservador que vol defensar els drets de les dones dient que les persones trans no són dones de veritat, que són identitats falses. Això és greu, perquè: i les noies jovenetes que volen ser nois? Qui les ajuda? Els joves trans són persones encara molt vulnerables i si no tenen la sort de tenir famílies que els comprenguin poden patir molt. El moviment feminista els hauria de donar suport. Jo crec, com deia Simone de Beauvoir en relació amb les dones, que no es neix trans, sinó que s’hi arriba. Hi ha persones que pensen que un trans és un error de la natura, però ser trans és una qüestió política. Jo no sóc una dona, però tampoc no vull ser un home. I per mi és important mostrar que sóc una persona trans. A França no vaig poder comprar un tiquet de tren si no posava que era home o dona!

Johan Jenny Ehrenberg, sobre l'exposició "Free, història d'un canvi de gènere", a Barcelona (fotografia: Enric Galli). Johan Jenny Ehrenberg, sobre l'exposició "Free, història d'un canvi de gènere", a Barcelona (fotografia: Enric Galli). Johan Jenny Ehrenberg, sobre l'exposició "Free, història d'un canvi de gènere", a Barcelona (fotografia: Enric Galli).

—Com vau viure la infantesa? Creieu que molts dels nostres comportaments adults tenen l’origen en aquesta etapa?
—He de dir que no crec gaire en aquesta teoria que tot es forma a la infantesa. Sí que és veritat que vaig ser forçat a ser un noiet fort perquè havia de defensar el meu germà, que era un any més gran però més dèbil. Jo jugava a futbol i era fort. Però la meva mare es va adonar que li desapareixia la seva roba i li tornava bruta a l’armari. Jo me n’anava al bosc i em vestia de dona. Però ella no va dir mai res! Tenia sis fills i no va dir mai res, però ho sabia. De fet, quan jo vaig sortir de l’armari, l’any 1983, a ella la va aterrir! I em deia: no ho facis! Vivíem al nord de Suècia, en un poble, en un ambient bastant humil. Quan me’n vaig anar de casa i vaig arribar a Estocolm ho vaig començar a entendre. Va ser el moment que vaig començar a militar en partits d’esquerra. Per aquella època vaig conèixer una noia. Jo no sabia que era trans. Crec que vaig saber-ho quan vaig veure les fotografies de Christer Strömholm de les dones trans de Les nuits de place Blanche a París. Quan les vaig veure vaig pensar: “Això és el que jo sóc! Jo hauria de ser aquí. No parlo francès, però hauria de viure aquí.”

—En aquella època ja éreu una persona coneguda?
—Sí, jo era l’esperança de l’esquerra i ja havia creat una revista que era la més innovadora i divertida del moment.

—Ja us havíeu fet com a periodista o com a polític?
—No hi he sabut veure mai la diferència [riu]. No vaig cursar mai estudis de periodisme, però sempre he escrit articles. I he escrit trenta llibres! Per a mi, la millor manera d’explicar les coses, sempre ha estat escriure-les.

—I com va ser el moment de fer-vos aquestes fotos?
—Van ser fetes durant sis mesos. En aquell moment el meu objectiu era ser una dona, no una dona trans. Amb aquestes fotos volíem mostrar que un home podia ser una dona. Però molt aviat em vaig adonar que no era tan fàcil. Perquè quan no tens suport al voltant és difícil. I crec que aquest és el trauma més gran de les persones trans, és pensar que no som mai prou. Que el nostre cos no és mai prou bo. És cert que hi ha persones trans a qui no es nota gens que ho son, però és una minoria. El terratrèmol que va ocasionar aquell fet va ser molt més gran que no m’esperava. Vaig ser insultat, apallissat, víctima d’abusos! Vaig veure que no podria agafar el metro mai més, que si continuava així la meva vida es trobaria completament limitada. De manera que vaig tornar a l’armari.

—Vau decidir de tornar a l’armari?
—No podia elegir. En aquell moment, el moviment gai i feminista anava en contra dels trans. Els partits d’esquerra anaven en contra dels trans. Hi havia un petit moviment trans totalment amagat. Hi havia històries de trans als mitjans, però eren tractades de manera sensacionalista i com un freak show. En aquell moment havia de ser una víctima, no podia ser un trans orgullós.

—Qui ha fet la selecció de les fotografies de “Free”?
—L’hem feta amb Tere Guix, la comissària catalana, perquè volem que aquestes fotografies connectin amb la realitat de cada país i contribueixin al debat. M’agrada crear imatges que impactin. Per exemple, la fotografia que enceta la seqüència mostra un cos nu, una cara de dona amb un cos d’home. Observar que no hi ha una continuïtat és un gest polític. Són fotografies que mostren el fet trans directament. En canvi, quan ens fixem en les fotografies vestida de dona, apreciem més la bellesa de la roba que no el fet trans.

—Tere Guix m’ha dit que quan camineu pel carrer, els homes us miren amb por.
—Sí. Els homes se senten incòmodes. Molts homes no són conscients de qui són. Les dones m’entenen, em saluden, són còmplices. Abans, l’any 1983, els homes s’enfadaven. Ara no s’enfaden, més aviat es mostren tímids. Quan em veuen, primer em miren l’entrecuix, i després als ulls, però no m’aguanten la mirada. Tot és al seu cap!

"Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg (fotografia: Hatte Stiwenius). L'exposició "Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg, a Barcelona (fotografia: Enric Galli). "Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg (fotografia: Hatte Stiwenius). "Free, història d'un canvi de gènere", de Johan Jenny Ehrenberg (fotografia: Hatte Stiwenius).

—En un futur creieu que l’armari ja no existirà?
—L’objectiu hauria de ser fer caure tots els armaris. Avui dia encara ens hem de definir. Sóc gai, sóc lesbiana. Però tu no ets totalment lesbiana! Tots som en una zona grisa. Jo puc estimar una dona, però no cal dir que sóc una dona trans lesbiana o que sóc heterosexual. No cal jugar tant amb les paraules! No necessito una definició. Quan jo practico sexe amb una persona, no tinc gènere. Solament miro de tenir-hi contacte i connectar-hi. Quan dic que sóc trans és tan sols una qüestió política.

—Què en penseu de la pujada de l’extrema dreta?
—Hi ha un moviment feixista a tot el món. Un moviment de les oligarquies que vol destruir tots els acords de comerç, tots els drets socials i de les dones. Utilitzen fets culturals per promoure les seves idees. A Suècia hi ha el mateix debat. A Suècia els drag-queens llegeixen contes als infants a les biblioteques i ho volen prohibir. Si no aturem la dreta, tornarem a ser persones malaltes que han d’anar a cal psiquiatre.

—”Ets tan fastigosa, tan fastigosa, tan fastigosa. Ets una malaltia que no hauria d’existir”, us deien l’any 1983. “Gràcies per ser-hi i atrevir-t’hi. Tens tot el meu suport”, us diuen ara. És curiós com han canviat els comentaris en quaranta anys.
—Aquest canvi és gràcies al moviment feminista i LGBTIQ+. Per això la gent ja no té por. Als anys vuitanta hi havia molta por. Tu no ets un home real o no ets una dona real. Les coses han canviat, però ara tot això perilla perquè els partits d’esquerra i els verds estan perdent l’agenda política! Si guanya Le Pen, les persones LGBTIQ+ perdran drets. Les primeres decisions que es prendran seran aquestes! Si tu a l’escola dius que et cridin Jenny i no Johan, la professora t’haurà de dir Johan. Això ja passa als Estats Units! I si la professora s’hi nega podrà anar a la presó. També els pares i mares que donin suport a la transició dels seus fills podran ser jutjats per l’estat. Igualment, Meloni va eliminar el dret de les mares lesbianes de posar els seus cognoms als fills.

—Les vostres fotografies mostren una energia desbordant. Creieu que les revolucions han de ser alegres?
—No tindrem revolucions sense gent jove. I la gent jove ha de viure en bones condicions, han de ser lliures. Jo dono molt de suport a la gent jove, als moviments del carrer.

—Us sentiu forta ara?
—Sí. Crec que em sento millor que fa dos anys o tres, quan encara no havia sortit de l’armari. Ara dic que sóc trans, diguin què diguin. A més, sóc la propietària d’unes quantes empreses i tots els meus treballadors saben que sóc trans. Crec que sóc una líder millor. És cert que amb aquestes exposicions sembla que tot el dia parli de mi: jo, jo, jo… Però és perquè utilitzo la meva història per una qüestió política. Quan em llevo al matí i veig el vell Johan al mirall i una hora després agafo el taxi com a Jenny em sento orgullosa i feliç. I crec que si jo sóc feliç seré un líder millor. Ara he posat molts miralls a l’oficina i així em puc anar mirant [riu]. I diuen: “Per què hi ha tants miralls ara?”

—Gràcies per tot això que feu.
—Mira, aquí hi ha una foto amb una nena petita que em mira. Doncs jo sóc aquesta nena petita que fa: “Uau!” Jo puc dir que sóc feliç, però també estic espantada perquè estic malalta.

—Malalta?
—Tinc un càncer. Fa quinze anys que el tinc. No tinc cap símptoma, de moment. Però tinc por, és clar. Hem de viure el moment.

Johan-Jenny Ehrenberg, sobre l'exposició 'FREE, història d'un canvi de gènere', a Barcelona (Fotografia: Enric Galli). Johan-Jenny Ehrenberg, sobre l'exposició 'FREE, història d'un canvi de gènere', a Barcelona (Fotografia: Enric Galli). Johan-Jenny Ehrenberg, sobre l'exposició 'FREE, història d'un canvi de gènere', a Barcelona (Fotografia: Enric Galli).

Ahir no va ser un bon dia per al president Carlos Mazón. Per a la consellera destituïda, Salomé Pradas, tampoc. A mesura que la magistrada del jutjat de primera instància i instrucció número 3 de Catarroja emet actes amb preguntes concretes, s’estreny el cercle entorn dels màxims responsables de la pre-emergència i de l’emergència de la gota freda del 29 d’octubre. L’ex-consellera de Justícia era la directora del pla especial d’inundacions i li corresponia el comandament únic. I Mazón, el responsable últim de totes les decisions.

Ahir el president, que malda per omplir l’agenda d’actes que li permeten de viure en una realitat paral·lela, es va prestar a les preguntes de la premsa, i quan li van demanar què respondria quan li diguessin si era cert que entre els cinc i les vuit i deu cap autoritat, a banda de les que hi van ser des del principi, no va anar al CECOPI, Mazón va dir que respectava molt la justícia i que, per tant, no podia respondre, per bé que en tenia moltes ganes.

Ahir el diari La Vanguardia ja havia publicat les versions de dos tècnics d’emergències que relataven la indecisió de la consellera Salomé Pradas. Això podria respondre una de les preguntes que fa a Emergències la jutgessa Ruiz Tobarra: “Per què es va tardar tant a enviar l’alerta als mòbils?” A continuació, la jutgessa diu que moltes de les morts s’haurien pogut evitar. Parla de “palmària absència d’avisos” i escriu que, així, els ciutadans no van poder prendre cap mesura per protegir-se. I encara va més enllà i parla de “l’evitabilitat de l’aclaparador nombre de morts”.

Mariló Gradolí: “Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, eren a casa complint l’alerta roja per pluges”

Nervis al CECOPI

Segons el diari, a les sis de la vesprada els tècnics van aconsellar que la consellera enviàs l’alarma, però ella va voler esperar que arribàs Carlos Mazón que va estar tota la vesprada desaparegut. I, segons que sembla, a Pradas li costava molt que agafàs al telèfon. A desgrat d’això, a les sis de la vesprada Utiel i Xiva, aigües amunt del barranc de Torrent, ja s’havien negat. Ja hi havia víctimes mortals.

Dies després de la gota freda, la consellera destituïda, Salomé Pradas, va dir que no es va enviar l’alarma perquè cap tècnic no ho va considerar necessari. Qui sí que va considerar necessari enviar l’alerta va ser el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, que, segons els testimonis recollits per Televisió Espanyola, va dir: “Envieu ja d’una puta vegada l’alerta.”

Els testimonis citats dibuixen una consellera sobrepassada pels esdeveniments que no va voler prendre cap decisió sense la presència del president Mazón. Aquests dubtes de la consellera i la incompareixença del president van formar un còctel explosiu.

Mentre això passava al CECOPI i la consellera esperava l’arribada de Mazón, es va desconnectar la pantalla de videoconferència amb què la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, seguia la reunió. Quan es va tornar a connectar, ella diu que ja hi va veure Mazón i que va ser llavors quan es va donar l’ordre d’enviar l’alerta.

La reacció de Mompó, a les sis, coincideix amb les informacions sobre el desembassament d’aigua del pantà de Forata i la situació d’emergència perquè hi havia perill que es desbutzàs.

L’absència de Mazón va retardar l’alarma

En vista d’aquests testimonis, es pot deduir que el president Mazón no va arribar al CECOPI fins a les 19.30. L’alerta es va enviar a les 20.11 perquè hi havia dificultats tècniques, dubtes sobre la redacció i més inconvenients que anaven endarrerint-ne l’enviament. Quan va arribar als mòbils, molta gent ja era morta, i alguns altres feien tant com podien per evitar de ser arrossegats per les aigües i el fang.

La pregunta directa de la jutgessa sobre la presència d’alguna autoritat en el CECOPI apunta a Carlos Mazón i incomoda el Consell. La vice-presidenta i portaveu, Susana Camarero, es va negar dimarts a dir què respondrien a una cosa tan concreta i va esmerçar molts minuts a girar l’argument per a demanar per què l’AEMET havia errat en les prediccions i més preguntes sobre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

D’ençà del dia de la tragèdia, el president de la Generalitat ha refusat de donar cap explicació, per bé que diu i rediu que sempre ha respost a tot allò que li han demanat. A banda de canviar de versió sobre el dinar, on va ser, amb qui i quin caràcter tenia, Presidència s’ha negat a lliurar el full del servei del cotxe oficial del president per veure quins trajectes va fer aquell dia, o la factura de la companyia telefònica per a saber amb qui va parlar aquella vesprada.

Totes les mentides del president

L’única telefonada de què es té constància és la que féu al batlle de Cullera, i en cap moment no va ser per a parlar de la situació meteorològica ni del daltabaix que ja s’esdevenia en certes comarques. La petició la va fer a les Corts el grup parlamentari socialista. Santiago Lumbreras, que és un dels tres assessors que no han abandonat el president d’ençà d’aquell dia, i també és secretari de Transparència, no va voler donar la llista. L’excusa fou que la companyia telefònica fa una factura bimestral global sense especificar ni les trucades fetes ni les rebudes. Amb tot, ahir va transcendir que els contractes signats diuen que les factures han de donar informació desglossada del registre de les telefonades per a tenir un detall tant del tràfic com de la facturació de cada línia de la Generalitat. Segons el contracte, la companyia ha de dir si es fa o es rep una telefonada, quin n’és l’origen o la destinació, la durada i l’hora de començament i de final de la comunicació.

Mazón va dir una vola, a les portes del centre d’emergències, que ell sempre havia estat al cas de què ocorria i va fer un gest amb el dit petit i el polze simulant un telèfon. Però no s’ha pogut saber mai amb qui va parlar aquella vesprada. O si estava incomunicat, perquè també s’ha dit que al reservat on va dinar no hi havia cobertura per a mòbil.

Amb tot això damunt els papers i a les tertúlies, el president s’enfronta avui a una nova sessió de control i, a continuació, a la votació de la proposició no de llei sobre la seua dimissió presentada per Compromís. Del debat d’ahir de vesprada, s’ha de deduir que el resultat serà favorable al president.

L’editorial Quaderns Crema ha aplegat en un volum les tres novel·les que va escriure i publicar Sergi Pàmies a la dècada de 1990, amb el títol Tres novel·les analògiques: La primera pedra (1990), L’instint (1992) i Sentimental (1995). Fa trenta anys de la darrera, i l’editora, Sandra Ollo, i l’autor han decidit de recuperar-les per posar-les a l’abast d’un públic ampli que o bé no les coneix o bé no recorda que Pàmies també havia escrit novel·les, a més de contes. “És un experiment. És com aquells músics que publiquen un disc de grans èxits. És com un recopilatori.”

El volum té un atractiu propi, que és la introducció, que signa Pàmies, i que es llegeix com un conte. Perquè més enllà d’explicar curiositats sobre cada novel·la, ressegueix la seva trajectòria personal i juga a la comparativa entre el fet d’escriure una novel·la, que diu que és “possessiva, gelosa, egocèntrica i que abdueix fins al punt de no poder-ne desconnectar”, i el conte, que és “promiscu, llibertí, que esperona tant a l’aventura com a l’experiment”.

Amb aquestes característiques, Sergi Pàmies relata que arran de la seva paternitat, per una qüestió de temps, va veure clar que hauria d’abandonar la novel·la. I així va ser fins que els fills van fer els divuit anys; aleshores, i acabat de separar, va veure el terreny adobat per tornar-hi. Però aleshores la novel·la que li va sortir va ser fallida. La va destruir i va continuar amb els contes. D’això fa dotze anys. Curiosament, d’aquell fracàs, en va sortir un dels llibres de contes més reeixits de la seva carrera literària, L’art de portar gavardina, on hi ha un conte que parla del seu pare, que és un dels millors que ha escrit.

Sergi Pàmies, en conferència de premsa, ha explicat, arran de rellegir les novel·les, exercici que és una manera de mirar-se al mirall i de tenir una mirada retrospectiva: “M’he reconegut més amb l’escriptor que amb la persona. Perquè de jove era un home molt estricte, em posava moltes normes: no posar massa adjectius, no posar adverbis, no parlar mai de la família de manera explícita, que tot allò que fos biogràfic fos encobert, clandestí, que ningú pogués identificar-ho… I tot això és precisament el que he deixat de fer en els últims trenta anys, perquè m’he deixat anar. El que passa és que perds perjudicis i guanyes llibertat. Parlo de l’estil. Amb les idees, potser no.” I explica que es posava totes aquestes normes perquè tenia la voluntat d’amagar-se: “Però vaig deixar de fer-ho, vaig deixar d’amagar-me. Per això em costa reconèixer aquella persona jove que jo era. En canvi, pel que fa a l’estil, a les inquietuds literàries, la tria dels personatges, dels ambients, és molt semblant a les que puc fer ara amb els contes que no són biogràfics. Aquest sentiment de llibertat fa que gaudeixis més de l’escriptura. I el que guanyes amb els anys és una cosa molt estimulant, que és l’ofici. Perds vanitat, et situes en un marc més humil, no vols ser transgressor, no refregues res a ningú, fas una cosa més personal, més íntima. En els últims llibres de contes, hi ha una devoció per l’ofici. Però per assolir l’ofici necessites que hi hagi vocació, i en aquestes novel·les veus la vocació, tot i que també hi veus les imperfeccions.”

Pàmies recorda que la dècada dels noranta va ser un bon moment per a la creació: “Era un moment de gran llibertat creativa, a tot arreu (en cinema, música, a la ciutat mateix), era una època relativament pacífica, pròspera. Era un bon moment per a ser jove.” Precisament, parlant dels joves escriptors d’ara, creu que són ben diferents dels joves dels anys noranta (ell és jurat del premi Llibres Anagrama de Novel·la i ha premiat moltes obres de joves escriptors i ho coneix bé): “El tipus d’ambició literària que jo feia servir per escriure aquestes tres novel·les no em sembla que tingui res a veure amb la dels joves escriptors d’ara. Hi veig un component d’angoixa que jo no tenia. Aquesta és una gran diferència. Tenen una angoixa existencial que jo no tenia. Al revés. Als anys noranta jo era un jove que treballava en una oficina i a les tardes escrivia. La primera pedra la vaig escriure així. I m’ho passava molt bé. Era una època més hedonista, et guanyaves bé la vida, jo tenia un pis i no l’havia de compartir, per exemple. Això sí que ho noto molt. Una de les coses que observo en els textos que llegeixo dels joves de tot arreu és que apareix molt sovint o bé un trauma o bé l’angoixa. I jo no tenia cap de les dues coses. El trauma, perquè ja m’ocupava jo de dissimular-lo, i l’angoixa, perquè no hi era. Aleshores no anaves enlloc amb l’angoixa, i ara, per contra, és un factor de cohesió, de coneixement, fins i tot emocional, de relació. L’angoixa és gairebé una moneda, és un codi de relació. Perquè té a veure amb l’època. L’angoixa és un mètode de supervivència, avui, per als joves. A la dècada del 1990 no passava.”

Durant la trobada amb la premsa i amb aquesta mirada retrospectiva, Pàmies també ha parlat de Jaume Vallcorba, de Quim Monzó i de com va arribar a Quaderns Crema: “En Quim Monzó tenia els meus contes i els va enviar al Jaume Vallcorba i al Xavier Folch. I tots dos em van trucar el mateix dia i em van dir que volien parlar amb mi. I aleshores jo vaig prendre la decisió de no anar a veure en Folch, perquè era ideològicament afí a tota la meva família, no només a la meva mare, sobretot a mon pare. I vaig pensar que amb un senyor de dretes ben educat, a qui li agradava l’òpera, que vestia de Toni Miró, que tenia Quaderns Crema, editorial de la qual jo era molt fan, sempre m’aniria millor, que n’aprendria moltes més coses que no pas si me n’anava amb els comunistes de sempre, que ja me’ls coneixia i sabia com anava la cosa. Però es va donar aquesta casualitat, perquè si en Folch m’hagués  trucat una setmana abans… I amb en Jaume Vallcorba vaig trobar que la mateixa vocació que jo tenia com a escriptor ell la tenia com a editor. Parlo del 1986, una mica abans de la dècada dels noranta.”

I va continuar: “De fet, jo vaig començar a escriure contes perquè la meva afició a escriure venia de l’admiració que tenia per contistes com Cortázar, Ribeiro, Calders, Monzó… Era una època en què el conte havia deixat de ser una plataforma d’aprenentatge prèvia, cosa que era més pròpia d’editors però que en Monzó va dinamitar. Perquè dels llibres de contes d’en Monzó se’n van arribar a vendre 130.000 exemplars en dos anys.” I també va parlar de la influència de Quim Monzó en aquella Barcelona dels noranta i que va començar a final dels anys setanta: “Monzó va fer dues coses importants. Per una banda, renova la llengua agafant models com Pere Calders i Jordi Sarsanedas. I després, també a través de Quaderns Crema, troba un públic que no hi era i que era jove, amb unes inquietuds, uns gustos, menys polititzat, menys esclau de la tradició, menys resistencialista. Això, per als qui veníem darrere volia dir que en Monzó era una mica com un germà gran, que t’obre camí. Monzó va fer aquesta feina: va renovar un model de llengua que no existia i el va acompanyar d’un públic. I els qui vam venir darrere ja ho vam tenir fet. I una de les coses que ens ha passat a la Sandra i a mi en relació amb Quaderns Crema és que hem perdut en Jaume i hem perdut en Quim. I això es nota en la interpretació d’un esperit que ells es van inventar.”

Així i tot, en la introducció del llibre Sergi Pàmies acaba dient: “Admeto que tot i aquest procés de mirar-me al mirall com a novel·lista (i de no reconèixer-me) m’ha obert les ganes de tornar-hi.” Això fa pensar que potser aquest volum, Tres novel·les analògiques, no sigui una operació de recuperar un fons literari, sinó que sigui una operació diferent: la de preparar el lector per a una nova novel·la de Sergi Pàmies, per al retorn del Pàmies novel·lista. Ell ni ho afirma ni ho nega. De fet, preguntat si tornava a escriure una novel·la, ho diu ben clar: “Escric sense saber ben bé què serà, si serà una novel·la o un conte. A vegades sé claríssimament que escric un conte i el desig és que em surti una novel·la. Perquè això passa. A vegades una idea aparentment menor es converteixi en un monstre i en surt una novel·la.”

Les anàlisis de sang que han fet en les darreres hores al papa Francesc mostren una millora lleu de la seva salut, especialment dels índexs inflamatoris. Així n’ha informat el Vaticà en l’informe de tarda que actualitza l’estat del pontífex, ingressat d’ençà del 14 de febrer a l’hospital Gemelli de Roma a causa d’una pneumònia bilateral.

“Les condicions clíniques del Sant Pare són estables”, afirma el comunicat de la Santa Seu. El mateix comunicat explica que Francesc ha rebut aquesta tarda la visita de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, amb la qual ha mantingut una reunió privada de vint minuts.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat el vet imposat per l’Ajuntament de Barcelona al projecte del museu Hermitage durant el govern d’Ada Colau, segons que ha avançat El País i han confirmat fonts de la promotora a Europa Press.

A preguntes d’Europa Press, Hermitage Barcelona ha expressat la seva satisfacció per la sentència i ha dit que estudiaria les pròximes fases del procés. Han recordat que aquest procediment el va engegar l’ajuntament i han subratllat que mantenien la voluntat de trobar solucions. La resolució del TSJC revoca una sentència anterior del jutjat contenciós administratiu 4 de Barcelona, que havia desestimat la suspensió cautelar sol·licitada per la societat promotora.

La primera tinenta de batllia de Barcelona, Laia Bonet, ha anunciat que l’ajuntament presentarà un recurs de cassació contra la decisió del TSJC d’anul·lar el vet a la franquícia de l’Hermitage al Port de Barcelona. “Més enllà d’aquest projecte en concret, aquesta sentència posa en dubte la capacitat de l’ajuntament per a incidir en les decisions que pren el Port”, ha dit Bonet en declaracions a la premsa aquesta tarda. Ha defensat que el consistori hauria de tenir “tota la legitimitat per a tenir un paper protagonista” en aquesta mena de decisions, sempre amb una voluntat de consens.

L’ajuntament va presentar un recurs el 2021 contra el Port de Barcelona per haver concedit, el 26 de maig, la concessió del solar de la Nova Bocana als promotors de l’Hermitage Barcelona. Els promotors han argumentat que el solar de la Nova Bocana on es preveu construir el museu és propietat del Port de Barcelona i que “el consistori vulneraria les competències de l’autoritat portuària en intentar imposar el seu vet a la construcció del centre cultural”.

Carlos Mazón no era a les Corts quan Joan Baldoví ha presentat la proposició no de llei amb tot d’arguments per a demanar a tots els diputats de la cambra si s’havia de demanar la dimissió del president del Consell. No hi era ni ell, ni cap membre del seu govern. La mesa de les Corts ha fet el ronso tant com ha pogut per posar-la en un ordre del dia, perquè Compromís la va presentar per registre el 20 de desembre. Però l’atzar ha volgut que s’haja fet quan ja ha quedat clar que la jutgessa de primera instància i instrucció de Catarroja ha assumit la tasca d’investigar què va passar perquè es moriren 227 persones el 29 d’octubre. Quan la jutgessa ja ha dit que l’enviament d’una alarma hauria salvat vides. Quan ha demanat si Carlos Mazón era al CECOPI a mitjan vesprada. Quan ha dit en una interlocutòria que el text de l’alarma, a banda d’arribar tard, no era correcte. Tot això ha sobrevolat damunt l’hemicicle quan ha començat el debat.

Votació secreta

La votació de la moció es farà demà, després de la sessió control al president.
La intenció de Compromís, amb aquesta proposició no de llei, era obligar els 99 diputats a retratar-se dient si el president Mazón havia de dimitir. Per això havia demanat que la votació fos nominal, per crida de cada diputat. Però Vox ho ha impedit. El grup de la ultradreta ha presentat un escrit a la mesa per a demanar que la votació es faça de manera electrònica. L’argument que ha posat per escrit és que és per a estalviar temps, però en les declaracions que ha fet als passadissos, el síndic José Maria Llanos no s’ha amagat de dir que amb aquest recurs ha volgut impedir la fotografia a Compromís. “Baldoví no tindrà el circ”, ha dit. El síndic de Compromís ha respost, també als passadissos, que això que havia fet Vox era un acte de covardia propi de qui havia d’amagar alguna cosa.

Aquesta petició de Vox ha estat molt protagonista del debat perquè Baldoví ha acusat el partit ultra de fer la feina bruta al PP, que, segons que ha dit, s’avergonyeix de dir en veu alta que dóna suport al president del Ventorro.

Mariló Gradolí: “Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, eren a casa complint l’alerta roja per pluges”

L’aspresa i la mala educació de Vox

El to del debat ha estat aspre, amb molts trets de mala educació, crits i assenyalaments amb el dit, per part del PP, però sobretot per part de Vox, que ha recuperat la diputada per Alacant Ana Vega. Vega, que va ser síndica la legislatura passada, ha tornat a demostrar que el seu parlamentarisme es basa, únicament, en l’amenaça velada i en la mala educació, en les paraules gruixudes i una pretesa retranca amplament aplaudida pels seus companys de bancada. Tot plegat, ha estat un debat que s’ha situat molt lluny d’allò que, probablement, esperen les famílies de les 227 víctimes de la gota freda, que, per a l’oposició, pràcticament no han existit.

El decàleg de Joan Baldoví: 227 raons

En el plantejament inicial, Joan Baldoví ha demanat als diputats que, abans de votar, pensessen en els valencians i no en els interessos del seu partit. Entre els motius per a demanar la dimissió de Carlos Mazón, el síndic de Compromís ha fet una llista de deu, que són 227, com les víctimes.

“És culpable de no enviar a temps una alerta que hauria salvat vides, és culpable de no ser on tocava, se n’anà de dinarot en comptes de prendre decisions que haurien salvat vides. I no ho dic jo. Ho diu una jutgessa.”

En l’enumeració de motius, Baldoví ha recordat que Mazón va menystenir la rectora de la Universitat de València que va anul·lar les classes el dia abans; què no sabem què va fer entre les cinc i dos quarts de vuit de la vesprada del dia 29; que quan encara hi havia gent viva atrapada en els vehicles no va mobilitzar tots els recursos… “Per la seua negligència, es van denegar ofertes d’ajuda d’altres territoris. Fins a vint-i-sis. Encara no ha demanat el nivell màxim d’emergència perquè no vol assumir el comandament legal o perquè vol escapar de la seua responsabilitat davant la justícia”, ha dit.

Baldoví ha qualificat el president Mazón de mentider compulsiu, d’addicte a les mentides. “És un obstacle a la recuperació. No pensa treballar per als valencians i només pensa a salvar-se ell. Només reparteix contractes de la dana a empreses condemnades per la corrupció del PP”, ha dit.

El síndic de Compromís ha demanat als diputats que demà, a l’hora de votar, es pregunten si deixarien els seus fills o la gent que estimen en mans el senyor Mazón. De la bancada del PP s’han sentit molts “sí” en to burleta.

Mazón ja ha perdut la votació

El síndic socialista, José Muñoz, ha anunciat que el seu partit votarà a favor de la moció: “Serem en el lloc bo de la història”, ha dit, i alhora reconeixia que el resultat de la votació seria irrellevant en termes numèrics. “En termes polítics, sí que serà rellevant, perquè hi ha grups polítics que es retrataran. Si aquestes Corts, amb 227 morts, no són capaces de votar a favor de la dimissió, aquells que ho facen en contra hauran d’aguantar el pes de la història per sostenir el pitjor president de la Generalitat de la història.”

Sempre amb crits i sorolls dels diputats de la dreta i la ultradreta, Muñoz ha dit que Mazón havia perdut aquesta votació en el moment que Vox havia demanat que fos secreta. “Vox ho ha fet per ells, pel PP, perquè no es volen retratar.” Segons els socialistes, la pregunta no és si Mazón ha de dimitir o no, sinó quan dimitirà.

El diputat del PP, José Juan Zaplana, ha encès el ventilador. Ha fet la primera intervenció acusant Baldoví de voler traure rèdit polític de la tragèdia i de fer el ridícul, per demanar on era el president de la confederació Hidrogràfica del Xúquer, o amb qui va dinar Teresa Ribera, que era ministra i era a Brussel·les. En la darrera intervenció, ha comparat la gestió de la gota freda amb la de la covid i ha acusat de mala gestió el Botànic, del qual Compromís feia part.

Un president irresponsable

En la darrera intervenció, Joan Baldoví ha assumit allò de què l’havien acusat tant Vox com el PP: que el maig del 2023, els votants el van enviar a l’oposició. “Nosaltres som a l’oposició, però al senyor Mazón no el van votar perquè el pitjor dia estiguera cinc hores desaparegut. No el van votar perquè no diguera on va estar eixa vesprada. No el van votar perquè mentira. No el van votar perquè manipulara els àudios d’una treballadora d’AEMET. No el van votar perquè tinguera els bombers forestals en les cotxeres i no ajudant la gent. Han guanyat les eleccions, però ja han vist en quines mans estem”, ha dit, i ha repetit que no deixaria la gent que estima en mans de Mazón, a qui ha tornat a qualificar d’irresponsable.

Mentre aquest debat tenia lloc a les Corts, els mitjans de comunicació no deixaven de publicar informacions sobre què va passar aquella vesprada del 29 d’octubre en el CECOPI, sense evitar els exabruptes que es van dir en la reunió d’emergències.

El secretari de Mobilitat, Manel Nadal, ha anunciat que les Autoritats del Transport Metropolità (ATM) crearan un títol propi que serà interoperable amb altres sistemes de transport públic de l’estat espanyol. “Això ho acordarem amb el govern espanyol i volem que ens el financiï”, ha explicat Nadal durant la seva compareixença a la Comissió de Territori del parlament.

Així queden els preus al transport públic una volta aprovat el nou decret social

Fa pocs mesos, el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, va dir que el govern espanyol estudiava d’implantar un sistema de transport únic per a tot l’estat i abandonar progressivament la política de bonificacions aplicada aquests darrers anys. Nadal ha garantit que les ATM crearan títols propis que es podran utilitzar per viatjar a la resta de l’estat espanyol, una qüestió que la Generalitat negociarà amb el govern espanyol.

Nadal ha dit que a partir de l’estiu desapareixerà l’abonament gratuït de Rodalia, se substituirà per una tarifa plana de 20 euros al mes. A més, la Generalitat augmentarà la seva aportació als bitllets bonificats del 20% al 30%, just quan el govern espanyol la reduirà del 30% al 20%. El secretari ha dit que els recursos són “limitats” i ha defensat que cal rebaixar progressivament les bonificacions i anar augmentant el servei per evitar un “col·lapse permanent”.

Ha dit que les bonificacions “han estat útils”, però que han generat un “efecte complex” perquè han fet augmentar molt la demanda del servei. En aquest sentit, ha explicat que entre el 2023 i el 2024 el nombre de viatgers ha crescut entre un 30% i un 40%, i que aquest increment es deu també a altres factors, com ara el fet que molts joves no es treuen el carnet de conduir.

Segons Nadal, no es poden mantenir les bonificacions al mateix temps que es reclama un increment del servei. Per això, proposa una reducció “gradual”, oferint alhora alternatives als ciutadans, com ara una millora dels preus del transport públic després d’haver culminat la integració tarifària enguany i la integració tecnològica l’any vinent.

Finalment, Nadal ha defensat que l’ATM actualitzés almenys l’IPC en les tarifes d’aquest any i ha dit que no fer-ho hauria suposat una pèrdua de recursos de 30 milions d’euros, especialment després d’haver mantingut els preus congelats entre el 2018 i el 2023.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat l’oficialitat del català a les institucions europees i s’ha mostrat esperançat que “els esforços actuals i un treball rigorós del govern espanyol” donin fruits. Illa ha fet una conferència al Col·legi d’Europa, a Bruges (Bèlgica), en què ha reivindicat una Europa plural que “incorpori tots els nivells de l’administració i de la societat civil” i que faci de la diversitat cultural i lingüística la seva força. “Això és apostar per una Europa dinàmica, innovadora i solidària, capaç d’interactuar amb els territoris i la ciutadania, que estigui al costat de la gent i del teixit social i empresarial”, ha dit. Illa serà a Bèlgica durant dos dies en un viatge oficial.

L’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, segons la nova EULP

En resposta a preguntes dels estudiants del Col·legi d’Europa, ha dit que hi ha vint milions d’espanyols que viuen en territoris on el català, el basc o el gallec són llengües oficials, de manera que “no parlem d’un grup d’un o dos milions de persones”. També ha explicat que ha tractat aquesta qüestió amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, i que vol parlar-ne amb el president del Consell Europeu, António Costa.

A l’hora d’avaluar les dificultats que hi ha fins a l’oficialitat, Illa ha tret pit que ara es permeten al congrés espanyol, de manera que aquest obstacle ha caigut. “Podria reforçar els sentiments europeistes del poble català, del basc i del gallec. Sabem que no és fàcil ni es resoldrà en una reunió, en una setmana o en un mes, però hi estem compromesos i persistirem”, ha insistit.

Àgora Republicana, el sector d’ERC que encapçala Joan Tardà, ha mogut fitxa en el debat intern que viu el partit en la segona part del congrés. El col·lectiu ha registrat unes quantes esmenes que defensarà a partir de demà en les assemblees territorials i sectorials, el primer filtre que han de passar per intentar que prosperin. Àgora Republicana promou una reforma dels estatuts per a obrir el partit a sobiranistes no independentistes. “Pretenem afirmar-nos com el partit polític que agrupa persones independentistes i sobiranistes compromeses, unes i altres en règim d’igualtat, en l’anhel compartit de la conquesta de l’exercici del dret a l’autodeterminació per fer realitat la construcció i proclamació de la República Catalana”, diuen en un comunicat.

Els de Tardà també proposen que el president o presidenta del partit es converteixi automàticament en el candidat a la Generalitat, un automatisme que ara no es produeix per la possibilitat que hi hagi una pugna en unes primàries, si bé ha estat l’opció més tradicional. Aquest precepte lligaria amb la voluntat d’Oriol Junqueras de ser candidat tot i que la seva inhabilitació li ho impedeix. D’altra banda, però, demanen limitar l’acumulació de càrrecs institucionals i orgànics amb l’objectiu de permetre que els “càrrecs electes es puguin dedicar de ple a la seva feina institucional, alliberant-los de responsabilitats orgàniques del partit”. Defensen igualment que la majoria de càrrecs institucionals supralocals es renovin, com a màxim, cada dotze anys.

Pel que fa als pactes amb altres partits, el sector de Tardà proposa prioritzar aliances que defugin “qualsevol proposta de coalició electoral unitària fonamentada en un independentisme nacionalista excloent, interclassista i identitari”, en una referència a Junts, i que en canvi contribueixin a formar un “bloc del republicanisme sobiranista d’esquerres, capaç d’assolir la República Catalana amb l’exercici efectiu del dret a decidir”. És a dir, perquè ERC faci un gir definitiu que accentuï l’eix ideològic. També assenyalen la necessitat de mantenir relacions amb tots els actors d’esquerres “combinant la confrontació i la col·laboració” que faci possible el compliment dels pactes tancats i “es mantingui el tarannà democratitzador” i la “defensa de les classes populars” per part d’ERC.

En la mateixa línia, emplacen el PSC a impulsar la Convenció Nacional per la Resolució del Conflicte Polític, que formava part del pacte d’ERC i els socialistes catalans per la investidura de Salvador Illa, i se superin així els vetos creuats del procés d’independència.

Àgora Republicana també proposa la creació i la regulació dels corrents “de cultura política” dins d’ERC, una figura que per ara no existeix i que també plantegen incloure als estatuts –amb diferències– altres sectors del partit, com Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. El col·lectiu planteja igualment que es reservin llocs a les llistes per a candidats d’origen immigrant, de la mateixa manera que el partit va promoure la paritat amb les llistes cremallera, per promoure’n la presència i participació política.

Els infermers de Catalunya poden indicar i autoritzar tractaments farmacològics per a deixar de fumar d’ençà del 9 de desembre, gràcies a un nou protocol. Fins el 31 de gener, 2.355 professionals van fer, almenys, una indicació de tractament per al tabac a 7.637 persones. Amb aquesta nova competència, es vol facilitar l’accés als medicaments per a deixar de fumar, reforçar l’autonomia dels infermers i incrementar l’eficiència del sistema sanitari. El protocol no tan sols autoritza la prescripció, sinó que formalitza i potencia la tasca que ja feien les infermeres en l’acompanyament de les persones que volen deixar el tabac, com la vareniclina i la citisiniclina.

Aquest enfocament integral inclou intervencions educatives i de suport conductual, monitoratge del tractament i seguiment personalitzat per millorar l’adherència terapèutica. També preveu la prevenció i detecció d’efectes adversos.

El protocol ha estat elaborat i aprovat pel Programa d’Harmonització Farmacoterapèutica del Servei Català de la Salut, en coordinació amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya i les xarxes d’Atenció Primària i d’Hospitals Sense Fum. També hi han participat la Gerència de Cures Infermeres del Servei Català de la Salut i diverses entitats sanitàries, com la Unitat de Coordinació i Estratègia del Medicament (UCEM) de l’Institut Català de la Salut (ICS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i institucions com el Consorci d’Oncologia i Badalona Serveis Assistencials (BSA), entre d’altres.