L’abandonament institucional que van sofrir els pobles afectats per la gota freda del 29 d’octubre va fer que la població s’organitzàs i donàs resposta a l’emergència. Un dels principals exemples d’aquesta organització col·lectiva es va veure al barri d’Orba, també conegut com a Parc Alcosa, d’Alfafar (Horta Sud). Allà, la Koordinadora de Kol·lectius del Parc Alcosa va muntar un supermercat popular, autogestionat i gratuït, que encara és la sustentació de moltes famílies. No tan sols del barri, sinó també dels pobles veïns. D’aquesta iniciativa, va sorgir el primer Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció (CLER), que pretenia d’involucrar la població civil en la presa de decisions sobre l’anomenada reconstrucció dels pobles afectats. I, per tant, de les seues pròpies vides.

El mes de gener, el comitè del Parc Alcosa va fer una assemblea oberta per a llançar la proposta a la resta dels municipis, amb la gent dels quals havia establert contacte per mitjà del supermercat popular. D’aquesta manera, van sembrar la llavor de la faena i el suport mutus, que es va estendre per tot l’Horta Sud, i que a poc a poc arriba a més comarques, com ara, la Ribera Alta i els Serrans. Actualment, hi ha catorze comitès, que van a ritmes diferents i que treballen de manera autònoma –però coordinada–, segons els problemes i les necessitats de cada municipi, amb comissions de treball concretes.

“Vam intentar de coordinar les accions d’emergència, però també de reconstrucció. I, com nosaltres ho entenem, no seria tant reconstrucció com desconstrucció. No reconstruir allò vell, sinó construir de nou, i d’una altra manera diferent, per no caure en les conseqüències del que va significar la gota freda. Va ser amb les accions pràctiques de resposta a la situació que es donava per l’abandonament institucional. Nosaltres ho hem anomenat l’alarma zero. L’alarma de sols el poble salva el poble, però el poble organitzat. I eixa alarma que nosaltres vam posar en marxa és la que va crear la situació que fa possible els comitès locals”, diu Toni Valero, membre del comitè del Parc Alcosa d’Alfafar.

“Ens han fet sentir reconfortats”: les víctimes de la gota freda denuncien al cor d’Europa el menysteniment de Mazón

El municipalisme com a àmbit de treball

A partir d’ací, cada comitè té els problemes particulars de cada poble, i té el seu propi interlocutor, que és l’ajuntament en qüestió. En el Parc Alcosa, per exemple, la primera tasca que van fer va ser un diagnòstic de la situació. És a dir, localitzar on hi havia els principals problemes, i quines eren les primeres coses que s’havien d’arreglar. Un dels problemes més importants era el fang que encara hi ha en més de 160 habitatges. Van fer un estudi per a saber què caldria fer per a solucionar-ho, i quant costaria.

D’una altra banda, hi ha els ascensors que encara no funcionen. “Si no canvien la mirada, no té solució. Si pensem que la qüestió dels ascensors és un problema dels veïns de la finca, això és impossible de solucionar ací. Parlem d’un barri on la meitat de la gent viu amb ingressos per sota del llindar de la pobresa, on hi ha més d’un 30% d’atur. Una cosa tan important com els ascensors no es pot dir que és una cosa particular o dels propietaris de les finques. Ací hi ha un problema social, i s’ha de fer una intervenció des d’aquesta perspectiva”, apunta.

Un altre dels problemes que travessa el Parc Alcosa, però també més pobles, és l’escola. A hores d’ara, cal enderrocar l’edifici i construir-lo de nou, però els diuen que no estarà enllestit fins el 2029. Mentrestant, posaran barracons lluny del barri, als afores del poble. “Això són situacions que nosaltres no podem acceptar”, lamenta. Amb tot, en aquestes zones més empobrides i on es concentra la població amb més risc d’exclusió social ja sofrien abandonament. La gota freda no ha fet sinó agreujar la situació. Ara com ara, han signat una declaració institucional amb l’Ajuntament d’Alfafar pel qual s’estableix la taula per a la reconstrucció, en què es reconeix la participació dels comitès. No obstant això, de moment, només han fet una reunió. Uns altres municipis, com és el cas de Catarroja i Massanassa, també han signat una declaració institucional amb els seus ajuntaments.

Òscar Llago, del comitè de Massanassa, explica que volen que la gent s’involucre i participe directament. Per exemple, hi haurà qui tinga interès perquè l’escola dels seus fills torne a funcionar amb normalitat; llavors, es podrà implicar en la comissió d’educació. I així, en diferents àmbits. Volen establir taules tècniques que siguen espais vinculants entre l’ajuntament i els comitès, que estan acompanyats per gent experta. “Volem transformar la realitat i superar-la. I, per a superar la realitat, has de comptar amb tots els actors que formen part d’una societat”, diu.

Quant a la reconstrucció urbana, tenen clar que calen zones verdes que absorbesquen l’aigua d’una altra possible avinguda. “Necessitem una reconstrucció que no torne a asfaltar. Hi ha molts ajuntaments que van asfaltant, i sabem que això és fer que, en la següent dana, hi haja morts. Si no alces l’asfalt, el formigó, generes una mena de lògiques que fan que es reproduïsquen els errors”, diu. En aquest sentit, Rut Moyano, del comitè de Benetússer, denuncia que durant aquests mesos s’ha asfaltat una de les dues úniques places del poble que encara tenien terra, i que s’ha aprovat d’asfaltar un solar per fer-hi un aparcament.

“Exigim que la reconstrucció no consistisca a fer com si no haguera passat res i a tornar al model que teníem abans. No és un problema d’una casuística concreta que tinga el nostre poble, és un problema de model, en què es prioritza un benefici econòmic per davant de la seguretat de les persones, on es prioritza l’asfalt respecte del verd. Volem insistir que, més que construir, cal desconstruir. Venen ací i ens imposen un model de reconstrucció en què et reconstrueixen d’alguna manera també la teua vida. Nosaltres hem de tindre veu tant sí com no sobre com volem que es reconstruïsquen les nostres vides. I no volem que siga com abans, perquè és més que evident que no ha funcionat i que això empitjorarà. El context d’emergència climàtica és el que és, i continuarà, i empitjorarà”, diu. També demana que els ajuntaments de la comarca tinguen una visió més global i que actuen conjuntament.

Per part seua, el comitè de València –que inclou les pedanies de la Torre, el Forn d’Alcedo i Castellar-Oliveral– denuncia la gestió de la gota freda de la batllessa María José Catalá i el fet que no els deixen participar en les reunions. “Començant per l’assignació dels fons europeus, que els han demanat primer per a la ciutat, i no per a les poblacions afectades. És tot molt més lent del que ens imaginàvem i ens han venut fum. A més, és que no hi ha una reconstrucció pròpiament dita. La denúncia és clara”, diu Norman Ortells, portaveu del comitè. I assenyala que, per exemple, la biblioteca i el centre de serveis socials que els van prometre a la Torre encara són tancats.

El Consell, forçat a rectificar l’atac contra víctimes de la gota freda

Necessitats diferents

A Sot de Xera (Serrans), a l’interior i amb uns tres-cents habitants, les necessitats tenen poc a veure amb les de l’Horta Sud. La seua principal preocupació és recuperar el riu, que “és el cor del poble”. Ara com ara, el comitè té una dotzena de persones, i han fet, sobretot, treballs de voluntariat per a netejar la zona del riu de ferros, bigues i deixalles. “El riu divideix el poble en dos i és el lloc on tothom passeja, és un lloc per a connectar-te amb tot. La gent s’estima moltíssim el riu. Va ser un colp fort, perquè va desaparèixer tota la zona verda, tota la vegetació que hi havia de ribera va desaparèixer tot absolutament. Llavors els treballs es van centrar, sobretot, en la neteja, perquè era molt dolorós veure el riu d’aquella manera”,  explica un membre del comitè, que s’estima més de no dir el seu nom. A més, va desaparèixer el 60% de les hortes, i les tasques també s’han centrat a recuperar-les, igual com les séquies.

Malgrat tota la faena feta –no tan sols ara, sinó els deu primers dies després de la gota freda, que van ser els mateixos veïns els qui van recuperar la llum i l’aigua–, lamenten que, tot i que al principi l’ajuntament els va obrir les portes, a poc a poc, els han deixat de banda. “Hem intentat en tot moment que l’ajuntament ens inclogués en les reunions amb tècnics, en les reunions importants, per poder participar-hi, però no ho hem aconseguit. Hem estat el primer poble que hem tingut la sort de posar-se en contacte amb l’ajuntament molt ràpidament i començar a treballar, però al final ens hem trobat que a l’ajuntament, realment, li fem nosa, i no ha comptat amb nosaltres en moltíssimes coses que veiem que fan. No han respectat ni valorat tota la faena que hem fet, i ens hem desgastat molt”, lamenta.

Van presentar una declaració institucional perquè es reconegués el comitè com un actor més en les decisions de reconstrucció del poble, i avui tenen una reunió amb el consistori per saber la seua resposta.

La reconstrucció no és possible amb Mazón

Tot i que els CLER es defineixen com a apartidistes, no són apolítics, i també fan accions d’aquest vessant. En aquest sentit, van impulsar l’Acord Social Valencià, que es va presentar el 29 d’abril al pont de l’Assut de l’Or, quan feia sis mesos de la gota freda. I el primer objectiu que té aquest acord és fer fora el president Carlos Mazón. “Per a nosaltres, Mazón i el seu Consell són el principal obstacle per a la reparació i la reconstrucció. I, per tant, no ens plantegem que en cap moment puguen ser interlocutors vàlids de res. Aquesta gent se n’ha d’anar”, expressa amb contundència Rut Moyano.

Assenyalen que, a més de la gestió negligent de l’emergència de la gota freda, ha continuat legislant contra els pobles afectats, per exemple, modificant la llei de l’Horta perquè es puga construir en zones inundables. “En els pobles no hi ha solució si hi ha aquesta figura. Amb Mazón no hi ha ni veritat, ni justícia, ni reparació. Ni hi ha possibilitat d’eixir de la situació en què ens trobem. Constantment hi ha mentides, mentida rere mentida, manipulació rere manipulació. Volen continuar ofegant-nos, literalment. No és possible el diàleg amb algú que et pressiona i et tracta d’aquesta manera. Hi ha qui diu que cal fer noves eleccions, que s’ha de cremar la figura de Mazón per si sola. Això no se’ns pot dir, a la gent que fa sis mesos que necessitem que ja no se’ns torne a ofegar. La urgència és suprema”, apunta Òscar Llago.

Toni Valero també ho té clar, i assegura que totes les actuacions que cal fer als pobles són “absolutament inabordables mentre hi ha la figura de Mazón i el seu Consell impedint qualsevol forma de reconstrucció”. En aquest sentit, els comitès són una part activa en les manifestacions que es fan cada mes per a demanar la dimissió del president. Amb tot, Llago recorda: “Les manifestacions són una part important, però la base de tot i el secret és organitzar-se en el dia a dia. Si no hi ha suport mutu, no podem avançar.”

 

The Washington Post · Gaya Gupta i Andrew Jeong

Gaza sencera es troba en risc crític de fam, i es preveu que la situació empitjori aquests mesos vinents, segons que declarà abans-d’ahir la principal autoritat mundial en matèria d’emergències alimentàries. L’advertiment arriba en un moment en què Israel manté el blocatge sobre l’enclavament, una mesura que tant les organitzacions humanitàries com l’ONU han condemnat enèrgicament.

La iniciativa per la Classificació Integrada de les Fases de Seguretat Alimentària (IPC, per les sigles en anglès) fa més d’un any que adverteix del risc d’inseguretat alimentària catastròfica a l’enclavament, però la potestat de declarar oficialment una fam correspon a les autoritats governamentals o a uns altres organismes internacionals.

Què passa amb l’ajut alimentari a Gaza?

Fa més de dos mesos que Israel imposa un blocatge a l’entrada d’ajut humanitari a Gaza amb l’objectiu de pressionar Hamàs perquè alliberi els ostatges israelians que romanen a l’enclavament. Les organitzacions humanitàries i l’ONU han demanat a Israel que posi fi al blocatge, que tant els experts jurídics com els grups de drets humans alerten que vulnera el dret internacional.

D’ençà que començà el conflicte, el 7 d’octubre de 2023, els enviaments diaris d’aliments i ajuda han estat molt inferiors als 500 camions de subministraments que es calcula que calen diàriament per a satisfer les necessitats bàsiques dels dos milions d’habitants de l’enclavament. Els preus dels aliments a Gaza s’han enfilat considerablement d’ençà de l’any passat, segons l’informe de l’IPC, cosa que ha obligat moltes famílies a rebuscar entre les deixalles a la recerca de qualsevol aliment comestible.

La desesperació també ha fet que es cometessin uns quants saqueigs aquestes darreres setmanes, sobretot, en bancs d’aliments i menjadors socials.

Hi ha fam a Gaza?

Tot i que encara no s’ha declarat formalment, els funcionaris de l’ONU asseguren que la fam a Gaza és imminent.

De cada cinc habitants de Gaza, un s’enfronta a la inanició, segons l’informe de maig de l’IPC, i un 12% de la població de l’enclavament, pel cap baix, viu en condicions d’inseguretat alimentària catastròfica. L’IPC ha exigit l’obertura immediata de l’enclavament a l’entrada d’ajuda humanitària.

Els portaveus del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, han denegat reiteradament la validesa les conclusions de l’IPC, insisteixen que no hi ha hagut mai fam a Gaza i atribueixen l’escassetat d’aliments a Hamàs. Les organitzacions humanitàries neguen les afirmacions d’Israel.

Gaza, un cas a part

Les circumstàncies a Gaza difereixen de les d’algunes crisis alimentàries anteriors: en aquest cas, sí que es disposa de prou ajut humanitari per a evitar una crisi alimentària immediata, segons que diuen les organitzacions humanitàries, però Israel n’ha blocat l’entrada a l’enclavament. Fins i tot, quan el govern israelià permeté breument l’entrada d’ajut a Gaza, a començament d’any, les organitzacions humanitàries tingueren dificultats per a fer arribar l’ajut a algunes parts de l’enclavament, atesos els impediments logístics causats per les operacions militars israelianes i els saqueigs de la població local.

“El problema és que la fam és, en última instància, una qüestió política; de la mateixa manera que ho és la resposta humanitària a la fam. Que s’acabaria, la crisi humanitària, si declaréssim oficialment que a Gaza hi ha fam? Doncs, no. La guerra és la causa de la fam: mentre la guerra continuï, la crisi també continuarà”, diu Tylor Brand, professor adjunt d’Estudis sobre el Llevant al Trinity College de Dublín.

A què ens referim, quan parlem de “fam”?

L’IPC empra un sistema de cinc nivells per a classificar les fases de la crisi alimentària en un territori. En el tercer i quart nivell, que corresponen a les fases de “crisis” i “emergència”, les famílies s’enfronten a nivells de desnutrició greus. En la fase cinquena, la de “catàstrofe”, les famílies s’enfronten a una escassetat extrema d’aliments i hi ha el perill que morin de fam.

L’escala considera que una zona pateix fam quan un 20% de les llars, pel cap baix, s’enfronten a una escassetat extrema d’aliments; un 30% dels infants, pel cap baix, sofreixen desnutrició aguda, i dues persones de cada deu mil moren cada dia per inanició absoluta, o bé per malalties causades per l’escassetat alimentàries.

“L’ús d’una definició consensuada [del concepte de fam] és un avenç relativament recent. Abans de la dècada del 2000, no teníem una definició tècnica de la fam”, explica en un correu electrònic Paul Howe, director del Centre Internacional Feinstein de la Universitat Tufts, als Estats Units, i antic treballador del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

“El temor que la manca d’una definició consensuada endarrerís la resposta humanitària, dificultés la priorització de recursos en diferents contexts i compliqués els esforços per a impedir futures fams impulsà la creació de l’escala de l’IPC”, explica Howe.

La declaració de fam, que recau en el govern local o el màxim responsable de l’ONU a la zona, no comporta obligacions vinculants per a l’ONU o els seus estats membres, però sol considerar-se una crida a l’acció de la comunitat humanitària, i sol actuar com a detonant per a l’enviament d’ajut. No queda clar sobre qui recauria la potestat de declarar oficialment una fam a Gaza, però alguns representants del govern nord-americà i de l’ONU ja han dit que en algunes zones de l’enclavament es viuen condicions de fam.

L’IPC ha declarat la fam quatre vegades d’ençà del 2004: A Somàlia, l’any 2011; al Sudan del Sud, l’any 2017 i l’any 2020, i al Sudan, l’any passat. En aquests casos, la declaració oficial de fam ajudà a conscienciar la comunitat internacional de la gravetat de la crisi, i n’impulsà les donacions. En els dos mesos posteriors a la declaració de fam a Somàlia, per exemple, la comunitat internacional hi envià més ajut humanitari que no pas en tot l’any anterior.

Tanmateix, els experts remarquen que els països i les organitzacions internacionals no haurien d’esperar a una declaració oficial per posar fil a l’agulla. El fet que no s’hagi declarat oficialment una fam en una zona, diuen, no significa necessàriament que la gent que hi viu no pateixi inanició o nivells d’inseguretat alimentària extrems.

“Si esperem que es confirmi oficialment la fam ja serà massa tard”, escrivia aquesta setmana a les xarxes socials Cindy McCain, directora del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

Quines altres vegades s’ha declarat oficialment la fam?

La primera declaració de fam de l’ONU seguint els criteris de l’IPC fou a Somàlia, el juliol del 2011. Pel cap baix, 250.000 persones –la meitat de les quals menors de cinc anys– van morir en la crisi: en algunes zones del país, les morts diàries de menors de cinc anys van arribar a superar les 6 per cada 10.000.

El febrer del 2017, l’ONU declarà un segon episodi de fam al Sudan del Sud, i afirmà que unes 100.000 persones s’enfrontaven a condicions d’inanició. La fam al Sudan es declarà oficialment l’agost del 2024, enmig de la brutal guerra civil del país.

Però la crisi alimentària més mortífera de la història moderna va tenir lloc a la Xina entre el 1959 i el 1961: segons els càlculs del govern xinès, uns vint milions de persones moriren en l’episodi.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquests darrers decennis, el menjar ha estat com mai al centre d’atenció de les societats occidentals. Els programes de cuina i alimentació, els viatges de turisme gastronòmic, la publicitat sobre aliments i els comptes en xarxes socials centrats en composició d’aliments i pèrdua de pes han proliferat fins a fer-se omnipresents i esdevenir una veritable plaga.

En un context com aquest, és lògic que augmentin els trastorns de la conducta alimentària. Cada vegada més gent en sofreix algun, tant per excés com per defecte.

La sobreinformació nutricional pot fer molt de mal

La permarèxia és un d’aquests trastorns per excés de control sobre el procés alimentari i les conseqüències sobre el pes corporal. El concepte s’aplica a la gent en un estat permanent de preocupació obsessiva per l’alimentació i el pes corporal, i els afecta la qualitat de vida.

Aquest trastorn és degut a la sobreinformació nutricional i a la inundació de dades sobre alimentació, no sempre contrastats, en què nedem els ciutadans occidentals. També es nodreix de la cultura de la imatge i la proliferació d’aquests missatges en les xarxes socials. Vist així, la permarèxia és un trastorn amb una arrel profunda en la cultura vital del segle XXI.

Els qui pateixen de permarèxia mantenen una preocupació constant per aconseguir un estat físic òptim, cosa que els pot menar a desenvolupar un enfocament disfuncional de l’activitat física i la nutrició, amb hàbits alimentaris extremadament restrictius i un excés d’exercici físic. A vegades és difícil de diferenciar de trastorns com la vigorèxia o l’anorèxia nerviosa, amb els quals comparteix moltes de les manifestacions.

Comptar calories compulsivament

Aquest trastorn es caracteritza específicament per l’obsessió per fer dietes per a aprimar-se i comptar calories de manera compulsiva. Els afectats poden experimentar una profunda insatisfacció amb la seva imatge corporal i la necessitat constant de millorar l’aparença física, la qual cosa sovint s’exacerba per les pressions socials i els cànons de bellesa dominants.

Encara que no sigui recollida en el DSM-5, el compendi internacional on es cataloguen les malalties neuropsiquiàtriques, la permarèxia es classifica com un trastorn de la conducta alimentària no específic. A més, es considera l’avantsala de patologies de la conducta alimentària com ara l’anorèxia nerviosa o la bulímia.

Les manifestacions més característiques de la permarèxia són obsessionar-se per la quantitat de calories que es consumeixen, analitzar les etiquetes nutricionals abans d’adquirir qualsevol producte i restringir la quantitat i el tipus d’aliments que s’ingereixen. És cert que alguns d’aquests símptomes no són específics i es poden presentar aïlladament en persones sense patologia. No obstant això, és característic que el qui té permarèxia presenti totes aquestes manifestacions de manera obsessiva.

Saltar d’una dieta a una altra

Un altre patró característic és el canvi del tipus de dieta més de tres vegades en un període menor a quatre mesos o sis i fer “dietes miracle” que prometen de perdre pes amb rapidesa.

Seguir constantment dietes restrictives pot limitar el consum d’aliments que aportin nutrients bàsics com ara proteïnes i vitamines, necessàries per a un estat funcional adequat. No obstant això, el fet que habitualment els permarèctics presentin un pes ideal per a la seva salut sol dificultar-ne o retardar-ne el diagnòstic.

L’etiopatogènia –és a dir, la manera com els possibles elements causals es combinen per a causar una alteració funcional o malaltia– de la permarèxia és multifactorial, com en tots els trastorns de la conducta alimentària. En general, els factors que predisposen a tenir-ne es poden agrupar així:

• Factors psicològics. Sovint, els qui hi estan predisposats presenten autoestima baixa, trastorns d’ansietat i obsessió i tendència a la depressió. La necessitat de domini sobre l’alimentació pot aparèixer com un mecanisme de control d’emocions o situacions d’estrès.
• Factors biològics. Alguns estudis indiquen que hi ha condicionants genètics que augmenten la predisposició a desenvolupar trastorns alimentaris. Això explicaria les diferències individuals en el processament cerebral dels mecanismes de recompensa i de sacietat que determinen el comportament alimentari.
• Factors socials. La difusió d’imatges idealitzades en les xarxes socials i la publicitat, juntament amb la pressió per a complir els estàndards de bellesa, pot portar a una constant comparació i autocrítica que origini un estat d’ansietat. Molts joves senten que el seu valor depèn de la seva aparença i això determina l’obsessió pel control del pes.

Risc de desnutrició, problemes càrdio-vasculars i ansietat

La permarèxia pot afectar molts aspectes de l’individu: de la salut física a la mental i les relacions interpersonals, amb importants conseqüències per a la seva qualitat de vida. Com molts altres trastorns de la conducta alimentària, l’obsessió per l’alimentació i les dietes restrictives poden portar a desnutrició, alteracions metabòliques i problemes gastrointestinals i càrdio-vasculars. L’ansietat, la depressió i l’aïllament social són comuns entre els qui sofreixen permarèxia.

Tractar-la pot ser molt complicat i demana un enfocament multidisciplinari. Això inclou teràpia cognitivo-conductual, que s’ha demostrat que és un dels tractaments més efectius, perquè permet de modificar els patrons de percepció disfuncional i, doncs, promoure una relació més saludable amb el menjar i la imatge corporal.

Així mateix, és imprescindible l’assessorament nutricional. L’orientació d’un nutricionista especialitzat pot ajudar a desenvolupar un enfocament equilibrat de l’alimentació i considerar els aliments no sols per les calories que aporten, promovent hàbits alimentaris saludables.

Finalment, una bona xarxa de suport amb familiars, amics o grups de suport pot ser determinant per a recuperar-se d’aquest trastorn tan complex.

Federico Mallo Ferrer és catedràtic de fisiologia i endocrinologia de la Universitat de Vigo i Patricia Pérez Castro és facultativa especialista en endocrinologia al Servei de Salut Gallec (SERGAS).

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Cada any, a començament de juny, milers d’estudiants s’examinen de les proves de selectivitat per accedir a la universitat. Enguany hi haurà algunes novetats als exàmens de les PAU respecte dels anys anteriors. Per exemple, serà un model únic i no s’hi podrà descartar temari. A continuació, us oferim una guia amb tota la informació sobre el calendari de la selectivitat 2025, els horaris de les proves i la data en què se’n sabran els resultats.

Les incògnites sobre com serà la nova selectivitat sacsen el món educatiu

Quins dies es fan els exàmens de selectivitat 2025?

A Catalunya, els exàmens ordinaris seran els dies 11, 12 i 13 de juny.

Tant a les Illes com al País Valencià, els exàmens de la convocatòria ordinària seran una setmana abans, el 3, 4, i 5 de juny (també es podria fer algun examen el dia 6 de juny en cas que se superposessin dos exàmens en el mateix horari).

Ara, la situació excepcional viscuda al País Valencià a causa de la gota freda ha fet que s’acceptés una altra possible convocatòria oficial d’exàmens per als alumnes afectats, que es podran presentar del 1r al 4 de juliol a la primera convocatòria ordinària.

“Ha estat una batalla esgotadora”: la selectivitat revela els maldecaps dels alumnes amb covid persistent

A quina hora hi ha cada examen de les PAU? 

El Canal Universitats de Catalunya ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova. Són aquests:  

Dimecres 11 de juny 

• 9.00 a 10.30: llengua castellana i literatura
• 12.00 a 13.30: llengua estrangera
• 15.00 a 16.30: cor i tècnica vocal / física / fonaments artístics / geografia / geologia i ciències ambientals / literatura dramàtica

Dijous 12 de juny 

• 9.00 a 10.30: història / història de la filosofia
• 12.00 a 13.30: anàlisi musical / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny / ciències generals / llengua i cultura llatines / matemàtiques
• 15.00 a 16.30: dibuix tècnic / història de l’art / història de la música i de la dansa / literatura castellana / química / tècniques d’expressió gràfico-plàstica

Divendres 13 de juny 

• 9.00 a 10.30: llengua catalana i literatura
• 12.00 a 13.30: arts escèniques / dibuix artístic / llengua i cultura gregues / matemàtiques aplicades a les ciències socials / moviments culturals i artístics
• 15.00 a 16.30: biologia / disseny / funcionament de l’empresa i disseny de models de negoci / literatura catalana / tecnologia i enginyeria

La selectivitat de les Illes permetrà de fer més faltes d’ortografia en català que en castellà

La Universitat de les Illes Balears (UIB) ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimarts 3 de juny 

• 9.00 a 10.30: llengua castellana i literatura 
• 11.30 a 13.00: història d’Espanya 
• 15.15 a 16.45: geografia / química 
• 17.30 a 19.00: anàlisi musical / dibuix tècnic / geologia i ciències ambientals / llatí / tècniques d’expressió gràfico-plàstiques

Dimecres 4 de juny 

• 9.00 a 10.30:  història de la música i de la dansa / matemàtiques aplicades a les ciències socials / moviments culturals i artístics
• 11.30 a 13.00: llengua catalana i literatura 
• 15.15 a 16.45: història de la filosofia 
• 17.30 a 19.00: biologia  /disseny / història de l’art / literatura dramàtica / tecnologia i enginyeria 

Dijous 5 de juny 

• 9.00 a 10.30:  arts escèniques / ciències generals / fonaments artístics / grec / matemàtiques
• 11.30 a 13.00: anglès 
• 15.15 a 16.45: dibuix artístic / física / alemany / francès / italià / portuguès
• 17.30 a 19.00: cor i tècnica vocal / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny / empresa i disseny de models de negoci

La gota freda obre un interrogant a segon de batxillerat: hi haurà nova selectivitat?

La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana ja ha fet públics les dates i els horaris de cada prova:

Dimarts 3 de juny / 1r de juliol 

• 9.30 a 11.00: llengua castellana i literatura
• 11.45 a 13.15: història de la filosofia 
• 15.30 a 17.00: biologia / empresa i disseny de models de negocis / tecnologia i enginyeria / història de la música i de la dansa 
• 17.45 a 19.15: física / història de l’art / cor i tècnica vocal / disseny

Dimecres 4 de juny / 2 de juliol 

• 9.30 a 11.00: llengua estrangera (anglès, francès, alemany, italià)
• 11.45 a 13.15: història d’Espanya
• 15.30 a 17.00: química / literatura / moviments culturals i artístics / geografia / dibuix plàstic aplicat a les arts plàstiques i al disseny
• 17.45 a 19.15: dibuix tècnic / grec / tècniques d’expressió gràfico-plàstica / geologia i ciències ambientals 

Dijous 5 de juny / 3 de juliol 

• 9.30 a 11.00: llengua catalana i literatura
• 11.45 a 13.15:  dibuix artístic / arts escèniques / anàlisi musical / matemàtiques / matemàtiques aplicades a les ciències socials / llatí / ciències generals 

Es reserva tota la vesprada de dijous per a la resolució de tots els encavalcaments que hi pugui haver, tot i que també se’n podrien fer l’endemà, divendres, al matí. 

‘Cuit’ o ‘cogut’? Aprovaríeu la part de gramàtica de l’examen de català de la selectivitat?

Quan surten les notes de les PAU?

A Catalunya, els resultats de la convocatòria ordinària de les PAU es publicaran el 25 de juny i, després del període de revisió, es publicaran els resultats definitius el 8 de juliol. A les Illes, els resultats provisionals es publicaran l’11 de juny i, després de les revisions, es publicaran els resultats definitius el 21 de juny. Al País Valencià, les notes es publicaran el 8 de juliol, i l’assignació de places universitàries serà l’11 de juliol.

Selectivitat 2025: què canviarà al model d’exàmens?

Quan és la convocatòria extraordinària de selectivitat 2025?

Els alumnes que no superin la selectivitat 2025 tindran una segona oportunitat. En el cas de Catalunya, la convocatòria extraordinària es farà el 3, 4 i 5 de setembre 

A les Illes, la convocatòria extraordinària serà els dies 1r, 2 i 3 de juliol.

Al País Valencià, i tenint en compte l’excepcionalitat de la gota freda, els alumnes tindran dues convocatòries extraordinàries: del 1r al 4 de juliol, o bé del 22 al 24 de juliol (en cas que els alumnes hagin elegit de presentar-se a la convocatòria ordinària del 1r al 4 de juliol). És a dir, s’escaurà que, del 1r al 4 de juliol, alguns alumnes faran les proves ordinàries de selectivitat (la primera vegada que s’hi presenten) i alguns altres les extraordinàries (si s’havien presentat a les ordinàries al 3, 4 i 5 de juny).

Correccions de la selectivitat 2024: tots els exàmens de les PAU a Catalunya i el País Valencià

Quin dia surten les notes de tall?

La nota de tall és la qualificació més baixa amb què es pot accedir a un grau o titulació concrets. Cada any varia segons l’oferta de places i la demanda dels estudiants. El procés d’adjudicació es fa d’acord amb la nota obtinguda als exàmens. Per a configurar aquest document, cal esperar a la correcció definitiva de totes les proves i encara no s’ha fet pública la data en què es podrà consultar. Orientativament, podeu veure les notes de tall de l’any passat del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Com es calcula la nota d’admissió?

A partir del moment que es comuniquin les notes, cada estudiant podrà calcular la seva nota. Cal tenir en compte la nota mitjana de batxillerat, que computa un 60% de la nota final –sobre 10 punts–, i la nota obtinguda a la fase general, que en representa el 40%. A més, els qui s’hagin examinat de la fase específica podran afegir-hi quatre punts més i arribar a un màxim de catorze. Podeu calcular la nota de tall en aquest simulador.

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Acabo aquesta sèrie sobre l’estat de l’art a Catalunya (és evident: sobre com veig jo l’estat de l’art a Catalunya), amb el que tal vegada hauria hagut de ser el primer. Perquè les coses, si no són pensades, queden sotmeses a l’atzar d’aquest fenomen tan manipulable que són els gustos i les opinions viscerals. Sobre això hi ha força debats. Hi ha qui diu –i sembla lògic expressar-ho així– que sense la pràctica artística no hi ha art, no hi ha sistema artístic. N’hi ha que sabem que, tot i la inqüestionable veritat d’aquest raonament, la història ens demostra que tot penja d’un fil conceptual: què entenem per art avui; l’art és un concepte modern i atribuïm artisticitat a objectes, construccions i pintures (les esglésies romàniques i les seves pintures, per exemple) que no es van fer en el marc del que avui entenem com a cosa artística. Per tant, és important saber fins a quin punt som capaços d’alliberar-nos de totes les herències que arrosseguem de dècades i dècades de concepcions nobiliàries de l’art. I, justament, per a desfer els nusos d’aquest fil conceptual, el pensament és imprescindible. Un pensament necessàriament insubmís, és clar. Perquè, posem per cas, si t’embadaleixes acríticament amb la corrua de cardenals ornamentats amb ors i vermells, casaques, birretes o mitres que hem vist aquests dies passats, no hi ha res a fer.

L’art sense artistes és impossible, tret que deixem en suspensió les idees que tenim sobre l’art i sobre els artistes que hem heretat; una herència que hem acceptat amb docilitat. Aquesta suspensió, ni que sigui fugaç, pot obrir relats nous en què totes les figures (tots els actuants) del món de la cultura siguin posats en qüestió, començant pel qui escriu això, és obvi. Al segle XIX i començament del XX, hi ha tot un seguit de pensadors vinculats per aproximació a l’anarquisme que, davant de l’estreta relació de l’art hegemònic amb el poder (els encàrrecs, les compres, les decoracions…), diuen que els artistes només poden existir gràcies a tot un seguit de treballadors que fan feines hostils perquè ells puguin practicar un ofici decoratiu, inútil, el de l’art. Això Tolstoi ho explicava meravellosament aplicant-ho a l’òpera, aquell lloc on els rics anaven –van?– a veure un espectacle que només era –és?– propici gràcies a uns obrers anònims que eren explotats perquè ells poguessin fruir de la ficció. 

I ara? Al meu entendre, un dels problemes menys evidents que arrossega el món de l’art a Catalunya és la manca de coixí teòric amb què es treballa. Quan estudiava, entre final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, això ja passava; aleshores es respirava en l’ambient la importància de l’estructuralisme, de la semiologia. Però al departament d’art d’això no ens en parlaven, eren uns formalistes empedreïts (encara n’és ple el món: aquells que pensen que les formes són importants per elles mateixes, vatua l’olla!). I els qui ens volíem dedicar a allò que és contemporani fèiem tant com podíem per assabentar-nos de les portes que obria aquell pensament nou. Anys més tard, quan vaig ser professor de la matèria, vaig entendre que el coixí teòric no és imprescindible només per a acarar els estudis visuals sobre la contemporaneïtat; quan analitzes el passat, des de les pintures rupestres fins a l’art d’època medieval, posem-los de casos, has de tenir patrons per a evitar convertir-te en un mer descriptor, en una mena de guia cacofònic per a turistes.

He escrit fa un moment que la manca de coixí teòric en el sector artístic (crec que es pot aplicar a tots els llenguatges de la cultura) és poc evident. I els problemes poc evidents són probablement els més perillosos, estructuralment parlant. Necessitem pensar l’art d’avui per a no permetre que el món de la cultura sigui, encara, un paradís d’irregularitats, injustícies i desigualtats. Llevat que hi hagi pensadors que ja hi estiguin d’acord, amb la situació. I aleshores callaran. El pensament sobre el món de l’art no és desvinculat de la ideologia, de la política. Això és un dels consensos que hem heretat, però cal dir-ho ben fort: la bellesa no et condueix a la llibertat. Ho va dir Friedrich Schiller en la segona de les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795), però la llibertat –i la bellesa– de què parlava aquell home era la del privilegi de la classe social que havia posat fi a l’antic règim monàrquic. D’aleshores ençà que la llibertat és segrestada pel poder econòmic i pels seus administradors. I el món de la cultura, inversemblantment, no se n’adona. Un exemple actual: el Departament de Cultura de la Generalitat  acaba de fotre fora el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Jusèp Boya, que els darrers anys havia aconseguit una renovació del museu, i de la disciplina. Però això, la valoració de la seva trajectòria professional, és irrellevant, de fet. El fet important és que fa tota la pinta que la consellera de Cultura ha exercit un poder despòtic. I, de moment, els museòlegs callen. I la gent de la cultura calla o, pitjor, en fa llenya per cremar. I tot això perquè, entre més coses, som un país sense tradició crítica que sigui capaç d’enfrontar-se al poder, no per reclamar beneficis propis, sinó per fer que la cultura es posi al servei de la societat.

Encara més: els qui ens dediquem a reflexionar sobre el món de l’art d’avui, a la universitat, als papers, a la societat civil, hem de procurar tendir a la coherència. Fa dues setmanes, l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) va celebrar la quaranta-unena edició dels seus premis anuals, tota una proesa en aquests temps que corren. El seu president, en un discurs notable, va remarcar la precarietat en què viu la professió, només un 30% dels afiliats poden viure (o malviure) de la seva feina. És per això que no vaig entendre que un dels premis d’enguany es concedís a un projecte que es va presentar sota el paraigua de Maniesta. Per més interessant –o no– que fos aquell projecte, si convius amb la precarietat, i la denuncies públicament, però després confraternitzes amb l’enemic, no saps per on agafar-ho. Sí, la Manifesta i els poders democràtics que la van importar formen part de l’enemic. I que els membres de l’ACCA la votin per majoria, i la junta directiva de l’entitat no ho eviti prèviament, fa entendre que la precarietat que denuncies no deixa de ser retòrica.

Un pensament crític, teòric o estètic sense coherència és una espifiada de les grosses. Entenc que una part de la filosofia es dediqui a preguntar-se, com ha fet des de temps immemorials, sobre les arrels metafísiques de la creació. Però si només pensem l’art en relació amb l’individu acabem formant part dels qui, quan entren en una sala d’exposicions s’acluquen d’ulls a tots els engranatges polítics que han fet possible que el poder gens democràtic es camufli sota les aparences del món de la cultura. Fa uns quants dies era a Madrid, i vaig entrar al Palau de Llíria, la residència de la Casa d’Alba a Madrid. Tot farcit de retrats, objectes i decoracions pròpies d’una família de terratinents, amb poders lligats a l’antiga noblesa. I, entremig de tot allò, l’artista portuguesa Joana Vasconcelos havia acceptat de participar en aquella ostentació maliciosa amb les seves obres. En aquell mateix moment, vaig pensar que aquella artista havia traït conceptualment (que aquest text tracta de pensar) tot allò que hauria de ser l’art d’avui: no confraternitzar amb aquells estaments que fan de la nostra societat un indret on les llibertats d’uns pocs valen més que la de tots nosaltres.

El Pacte Nacional per la Llengua ha causat decepció per “la manca d’ambició” que n’ha denunciat, per exemple, la Plataforma per la Llengua, o perquè “la dotació és insuficient” per a aplicar les mesures, tal com considera Òmnium Cultural, malgrat que totes dues hi han signat a favor perquè ho consideren un bon punt de partida. Tanmateix, independentment de les propostes, el text presenta un extens diagnòstic introductori que conté consideracions molt dures sobre l’estat de la llengua i les fonts de pressió que la constrenyen. Tan dures, de fet, que resulta molt cridaner que no vagin acompanyades, ni de bon tros, de les mesures proporcionals. El text és impulsat i avalat pel conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que havia estat catedràtic de sociolingüística a la Universitat de Barcelona, i ofereix una lectura de la realitat del país que va molt més enllà d’on sol arribar el president Salvador Illa i, més en general, el PSC.

Insisteix especialment en la qüestió demogràfica com un dels grans desafiaments a què s’ha d’afrontar la llengua catalana. És un aspecte que el conseller Vila emfasitza sovint. Ho féu ja en la presentació de l’última Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, que acreditava una davallada molt seriosa en l’ús habitual del català, per sota del 33% per primera vegada. Aquell dia, en la introducció, Vila va assegurar-se que s’esmentessin un devessall de dades demogràfiques per a contextualitzar bé la davallada. Per exemple, que gairebé dos terços dels residents a Catalunya han nascut fora o tenen un progenitor o dos nascuts fora, o que, d’ençà del 2003, any de la primera enquesta, la població nascuda a Catalunya ha augmentat d’un 12% i, en canvi, la nascuda a l’estranger ha crescut d’un 184%. Ara, el text del pacte encara va més enllà.

Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

El document constata que aquests darrers decennis hi ha hagut canvis estructurals en l’estructura de l’economia catalana. “La globalització, el creixement del turisme i la internacionalització dels centres universitaris i de recerca han augmentat el valor simbòlic i instrumental de les llengües franques internacionals” com el castellà o l’anglès, diu. Entre línies, s’hi sobreentén una crítica: ha estat una decisió política. El text recorda: “El model socioeconòmic i social que tria cada societat és a la base de la seva evolució sociolingüística.” I, tot seguit, s’esforça a remarcar que les condicions de Catalunya són d’una gran excepcionalitat demogràfica arreu d’occident:

“Si es comparen les xifres de persones nascudes a l’estranger residents a Catalunya amb les dels països de l’OCDE, l’any 2023 Catalunya, amb un 22,5%, s’ubicava entre els cinc països amb més immigració, entre Austràlia i Àustria. Ara bé, aquesta comparació subestima les necessitats de tipus lingüístic, perquè obvia que, pel que fa al coneixement de llengües, la població de la resta de l’Estat espanyol que arriba molt majoritàriament tampoc no sap català. Si es comptabilitza tota la població nascuda fora de Catalunya prescindint de la seva nacionalitat, Catalunya, amb un 37,1% de persones nascudes fora del seu territori, queda en segona posició, darrere d’un microestat com Luxemburg i a certa distància de Suïssa, Austràlia i de la resta de països.”

Al creixement de la immigració, segons que s’extreu del text, cal afegir-hi quatre aspectes determinants. El primer, “els intensos fluxos de població flotant que visiten Catalunya, una potència turística de primer ordre que atreu anualment milions de visitants”. El pacte reconeix que el turisme té un impacte molt significatiu en “el paisatge lingüístic de la vida quotidiana”.  El segon, que l’indicador conjuntural de fecunditat de Catalunya és el més baix (1,11) de tota la Unió Europea, només per sobre de Malta (1,08). El tercer és que als països amb molta immigració la feina és un dels principals entorns per a aprendre la llengua del país d’acollida, però aquí, això, de moment, no funciona: l’últim any en què se’n té registre específic, el 2018, tan sols havien après català mitjançant formacions laborals el 2,6% dels nascuts a la resta de l’estat espanyol i un 1,3% dels nascuts a fora. I el quart, és clar, és que “els processos d’aprenentatge i ús del català es veuen profundament condicionats pel fet que es produeixen en un context de minorització de la llengua pròpia del territori”. La qüestió, tanmateix, és que el pacte no preveu mesures ambicioses ni en turisme ni en natalitat, i les mesures proposades en l’àmbit laboral no superen els 335.000 euros de pressupost previst.

El pacte considera que cal posar “un focus fonamental” en aquests fluxos migratoris, però, després d’aquesta exposició, no proposa –ni tan sols insinua– que calgui canviar les polítiques migratòries. El govern i les entitats s’alineen en la posició que la immigració no és cap problema, sinó que cal millorar els mecanismes d’integració. En presentar l’última enquesta, Vila va remarcar que s’hi havia detectat que hi havia 900.000 parlants nascuts a l’estranger, 900.000 nascuts a Catalunya i 230.000 nascuts a l’estranger que tenen interès a aprendre català o a millorar-ne el coneixement. L’enquesta no especificava què volia dir “tenir interès”, però, en fred, aquestes xifres voldrien dir que dos milions de persones volen més català. Per això, una de les mesures centrals del pacte és el “rellançament del Consorci per la Normalització Lingüística”, que, amb una inversió de 52 milions d’euros, s’ha de convertir en el centre neuràlgic de la formació lingüística d’adults, sobretot nouvinguts.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

El desafiament és de prou envergadura perquè el pacte expliciti, en aquest punt, l’objectiu més ambiciós: incorporar, fins al 2030, prop de 600.000 parlants més de català –cosa que vol dir guanyar-ne 100.000 cada any fins llavors; més del doble de la xifra de coneixedors que va guanyar el català entre el 2018 i el 2023. La raó d’aquesta xifra tan elevada és que, segons el document, “per aturar i corregir les tendències negatives que afecten el català, un dels factors clau és aconseguir que el nombre de persones capaces de parlar-lo creixi més de pressa que la població total, de manera que es vagi reduint el percentatge de gent que encara no sap català”. Dit encara amb més claredat: “El creixement de parlants ha de ser també superior al creixement migratori.” En absència de mesures legals que acompanyin l’acord, la lògica de gairebé totes les mesures per a aconseguir la fita es basa en el foment o la promoció. El govern ha concretat més tard que “això no requereix lleis, sinó polítiques i recursos”.

Fins i tot en cas que s’assolís aquest increment dificilíssim d’imaginar, el pacte admet que no n’hi hauria prou. El document incorpora l’admissió de més realitats que sovint resten sota la catifa. En l’apartat que afecta el paper de les institucions, el text admet que en l’administració “alguns sectors del personal de les administracions públiques i dels serveis concertats tenen un coneixement del català i dels drets lingüístics insuficient per a acomplir adequadament les seves tasques” i, per una altra banda, que “la normativa lingüística en els terrenys que són de competència de la Generalitat no sempre es compleix”. En l’apartat de la justícia, reconeix que la majoria de funcionaris no són nascuts al Principat i que depenen del govern espanyol, i això fa que “el personal de l’administració de justícia no té prou incentius per aprendre el català ni per utilitzar-lo en el seu àmbit laboral”.

En l’aspecte sanitari, també hi ha assumpcions importants. Diu el text: “Ja fa dècades que, davant de la manca de professionals autòctons, el sistema de salut català està contractant personal d’origen forà. L’any 2022, només un 29% dels nous metges i metgesses col·legiats a la província de Barcelona eren nascuts a Catalunya, un 17% eren nascuts a la resta de l’Estat i un 54% eren nascuts a l’estranger. Una part d’aquests professionals es poden haver format a Catalunya, però un percentatge molt elevat s’han format fora del país i sovint arriben a Catalunya sense cap noció de català.” Admet una realitat feridora: “Haver-se format a Catalunya no garanteix, a hores d’ara, competència en català.” Consegüentment, el pacte parla de fer “una aposta de país” per a “retenir talent sanitari”.

En tot cas, el model educatiu és el punt en què finalment es reconeixen les disfuncions del sistema potser de manera més clara. Poquíssims texts signats per les institucions –i per un equip de govern com el PSC– han inclòs una autocrítica tan seriosa com la d’aquest pacte en la mala aplicació de la immersió. “Cal reconèixer que hi ha sectors del sistema educatiu que no sols no s’han arribat a impartir en català de manera majoritària, sinó que ni tan sols estan dotant l’alumnat d’una competència suficient en aquesta llengua”, diu el text. Sobretot, en la formació professional. També admet que calen canvis de fons, perquè “diversos estudis han constatat un retrocés en l’ús del català com a llengua vehicular”.

La radiografia encara transgredeix més. Convé de llegir aquest fragment sencer:

“Una part d’aquest retrocés es deu a un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model, en bona mesura com a conseqüència de la manca de formació específica en metodologies d’immersió i gestió del multilingüisme a l’aula i a l’entorn escolar entre les noves generacions de docents. Aquesta mancança s’ha produït en un moment de transformació pedagògica en què el sistema escolar està evolucionant cap a models d’aprenentatge més horitzontals. Així, en comptes de fomentar l’ús interpersonal del català, les noves dinàmiques sembla que estan fomentant hàbits minoritzadors de la llengua de l’entorn escolar, fins i tot dins l’aula. La revolució tecnològica i la intel·ligència artificial constitueixen igualment un desafiament de primer ordre per a les pràctiques docents en un context de llengua minoritzada, perquè la manca de continguts digitals en llengua catalana complica enormement l’aprenentatge del català i en català, i fomenta els prejudicis de l’alumnat que resulten perjudicials per a l’aprenentatge, l’apreciació i l’ús de la llengua. Finalment, l’arribada contínua d’alumnes d’arreu del món i la nova configuració sociodemogràfica de molts centres –molt més diversa, canviant i sovint segregada– presenta nous reptes quantitatius i qualitatius per a la gestió lingüística escolar.”

Malauradament, el pacte no reïx a fer-se digne de la contundència de fragments com aquest. Es proposa de “renovar a fons el model lingüístic escolar”, però no diu com farà complir la immersió que reconeix que s’incompleix. Tot i que el text reconeix que el problema és estructural, el pacte, en lloc de precisar cap gran reforma, concreta essencialment una inversió de 79 milions per a fer més aules d’acollida i una de 13 milions per a millorar la presència del català a les extraescolars. Els tres partits que signen el pacte, a més a més, són els responsables –sumant-hi Junts, que no l’ha signat– d’haver aprovat l’acord que admetia per primera vegada el castellà com a “llengua d’ús curricular i educatiu”.

El pacte, doncs, fa un retrat cru que esbocina tabús pel que fa a la llengua, i convindria que la gravetat i les conseqüències d’aquesta radiografia no acabessin confoses en la grisor burocràtica dels informes, on sembla que restaran si no hi ha canvis de gran abast. El problema és que el cercle d’aquesta anàlisi no s’acaba de tancar sense els silencis que encara resten, les qüestions punxegudes que el pacte no acaba d’abordar. No hi ha una part d’estudi específica sobre la desigualtat –malgrat mencions escadusseres a la precarietat laboral de certs sectors i les dificultats que això implica. No hi ha, tampoc, cap pretensió d’acompanyar el pacte amb iniciatives legals, ni cap explicitació valenta del conflicte nacional que, evidentment, travessa la qüestió lingüística –tot just un esment a “una indesitjable judicialització de les dinàmiques escolars” i un reclam tímid a la col·laboració de l’estat.

I finalment, és clar, el pacte no aborda seriosament una cosa que Vila sí que havia reconegut abans de ser conseller: que, perquè l’ús del català creixi, el castellà ha de retrocedir. “Hem de garantir funcions exclusives per al català al seu territori”, va dir fa quatre anys en una entrevista a VilaWeb. Avui, la portaveu del govern, la consellera Sílvia Paneque, ha dit que el Pacte Nacional per la Llengua no farà recular el castellà: “La protecció d’una llengua en cap cas no ha d’anar en detriment d’una altra”, ha dit.

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua

L’ex-president uruguaià José Mujica s’ha mort avui as vuitanta-nou anys. L’abril de l’any passat va comunicar que tenia càncer d’esòfag i fa sols uns mesos va explicar que se li havia estès pel cos i havia demanat que el deixessin morir tranquil. El seu cas era complex, ja que sofria una malaltia immunològica d’ençà de feia vint anys que li afectava els ronyons i això dificultava de poder sotmetre’s a cirurgia o quimioteràpia.

José Mujica: ‘S’ha tornat a demostrar que l’òrgan humà més sensible no és el cor sinó la butxaca’

Nascut el 1935, president de la República entre el 2010 i el 2015, la seva figura va despertar l’interès mundial pel seu estil de vida humil i senzill i per haver renunciat al seu sou presidencial i destinar el 90% del seu salari a causes benèfiques.L’ex-president uruguaià va ser un guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) d’ençà de la dècada dels seixanta i va estar reclòs quinze anys en condicions inhumanes.

Fins als seus darrers dies va viure a la seva finca, als afores de Montevideo. L’ex-mandatari havia dit que mentre pogués continuaria militant i ocupat amb les seves verdures i gallines.

La mort l’ha anunciat l’actual president del país i deixeble de la seva política, Yamandú Orsi: “Amb profund dolor comuniquem que s’ha mort el nostre company Pepe Mujica. President, militant, referent i conductor. T’estranyarem molt Vell estimat. Gràcies per tot allò que ens vas donar i pel teu profund amor pel teu poble”.

Con profundo dolor comunicamos que falleció nuestro compañero Pepe Mujica. Presidente, militante, referente y conductor. Te vamos a extrañar mucho Viejo querido. Gracias por todo lo que nos diste y por tu profundo amor por tu pueblo.

— Yamandú Orsi (@OrsiYamandu) May 13, 2025

Xavier Solà deixarà de presentar La nit dels ignorants al final d’aquesta temporada. Ho ha anunciat ell mateix a La tarda de Catalunya Ràdio, tot dient que “ha arribat el moment de deixar pas a altres professionals”.

L’emblemàtic programa de preguntes i respostes, en antena d’ençà del 1987, continuarà la temporada vinent amb una nova veu encara per anunciar. El relleu es farà efectiu al setembre i tot indica que Catalunya Ràdio cercarà un nou presentador a partir d’una promoció interna. L’emissora encara no ha fet oficial qui prendrà el testimoni d’un programa que va ser ideat originalment per Carles Cuní i que Solà conduïa d’ençà del 2010.

“El programa és viu i la ràdio és ben viva. La vida continua”, ha dit Solà, després d’haver estat quinze anys sent la veu del programa i haver consolidat un espai únic a la graella radiofònica catalana.

La junta militar de Mali, encapçalada pel coronel Assimi Goïta, ha decretat la dissolució de tots els partits polítics i organitzacions de caràcter polític al país. La decisió ha estat anunciada pel ministre de Reformes Polítiques, Mamani Nassiré, després del Consell de Ministres fet avui.  Aquest moviment representa una escalada autoritària del règim militar, instaurat després dels cops d’estat del 2020 i 2021, i arriba en un moment d’intensa repressió política, amb protestes de l’oposició contra la concentració de poder i la manca de garanties democràtiques. La mesura, que inclou sancions en cas d’incompliment, s’aplica en un context en què el pluralisme polític ja era greument limitat.

La decisió ha estat precedida per l’aprovació de la revocació de la llei de partits polítics per part del Consell Nacional de Transició (CNT), dominat per membres designats per la mateixa junta. En la votació, cent trenta membres hi van votar a favor i només dos s’hi van oposar.

La dissolució total de l’activitat política institucional ha estat una de les recomanacions de la conferència nacional organitzada pel règim a final d’abril, que va ser boicotejada per gran part de l’oposició i de la societat civil. Aquella conferència també proposava d’atorgar a Goïta un mandat presidencial de cinc anys i d’endurir els requisits per a la fundació de nous partits, un fet que reforça els senyals que el règim militar pretén de perpetuar-se al poder, malgrat els compromisos internacionals adquirits de transitar cap a un govern civil.

D’ençà del seu accés al poder, Goïta ha anat marginant progressivament les veus crítiques i ha ajornat sine die les eleccions. Paral·lelament, ha trencat les relacions amb els estats occidentals, especialment amb l’estat francès, i ha anat aproximant-se a Rússia. Aquest acostament ha estat acompanyat de la sortida de Mali de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO), conjuntament amb les altres dues juntes militars de la regió: Burkina Faso i Níger. Tots tres països han creat la denominada Aliança dels Estats del Sahel (AES).

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que el seu govern eliminarà les sancions imposades a Síria amb l’objectiu de “donar-los l’oportunitat de ser grans”, en un nou marc estratègic que inclourà contactes diplomàtics al més alt nivell. Ho ha anunciat en un discurs a un fòrum econòmic a Riad, en què ha repassat la situació geopolítica del Llevant.

Trump ha avançat que aquesta mateixa setmana el secretari d’Estat, Marco Rubio, es reunirà a Turquia amb el ministre d’Afers Estrangers sirià, Asaad al Shaibani. La proposta, aplaudida pel públic assistent, representa un gir notable respecte de l’aïllament internacional del règim sirià.

Durant la intervenció, Trump ha contraposat la seva política exterior a la del seu predecessor, Joe Biden, a qui ha acusat de “feblesa extrema” i “incompetència absoluta”. Segons ell, Biden ha “encoratjat règims com l’iranià” mentre aquests “es reien d’ell”. Ha insistit que si ell hagués estat encara a la Casa Blanca, la guerra d’Ucraïna no hauria esclatat i Hamàs no hauria executat els atacs del 7 d’octubre de 2023.

Tot i criticar l’Iran, ha afirmat que el seu govern manté obert un nou procés de diàleg amb Teheran i que espera de poder arribar a alguna mena d’acord per a impedir que obtingui armes nuclears. Ha instat els dirigents iranians a acceptar “la branca d’olivera” que els ofereix, perquè, si no ho fan, s’exposaran a una “pressió màxima” en forma de sancions més severes.

Trump ha carregat contra l’Iran per considerar-lo un actor “destructiu” a la regió i l’ha acusat de finançar el terrorisme i alimentar les guerres mitjançant aliances amb grups com Hamàs, l’Hesbol·là i els rebels houthis. “Els països àrabs treballen per estabilitzar la regió i impulsar el comerç global, però els líders iranians roben al seu poble per pagar massacres a l’estranger”, ha dit.

També ha defensat que els Estats Units no tindran “cap pietat” amb qui intenti perjudicar els seus interessos o els dels seus aliats. Com a exemple, ha citat els atacs dels houthis, que haurien cessat després de bombardeigs militars nord-americans.

L’elogi a l’Aràbia Saudita i els Acords d’Abraham

En la mateixa intervenció, Trump ha reivindicat els Acords d’Abraham, que van normalitzar les relacions entre Israel i diversos països àrabs, i ha expressat confiança que l’Aràbia Saudita s’hi afegirà, “en el moment oportú”.

Ha elogiat el camí polític i econòmic emprès per Riad i ha qualificat el príncep hereu, Mohamed bin Salman, com un “gran home”. Trump ha anunciat que han signat un acord d’inversió bilateral valorat en 600.000 milions de dòlars (uns 538.500 milions d’euros).

La Federació Catalana de Futbol fa enguany cent vint-i-cinc anys i, per celebrar-ho, ha presentat una nova equipació commemorativa d’edició limitada, amb una màniga amb els colors de la senyera i la Creu de Sant Jordi al pit. Avui, l’entitat ha anunciat que la nova samarreta s’estrenaria en els partits que la selecció masculina jugarà contra Costa Rica i la femenina contra Xile. Ho ha fet amb Lamine Yamal com a gran protagonista.

Lamine Yamal encara no ha debutat amb la selecció catalana absoluta, però ha estat un habitual en les convocatòries de les seleccions de futbol base. S’espera que el mataroní sigui el gran reclam de la convocatòria de Gerard López.

En la presentació, també hi ha participat Bojan Krkic, segon màxim golejador històric de la selecció amb set gols en vuit partits.

Tots dos partits es jugaran a l’estadi Johan Cruyff, a la Ciutat Esportiva del FC Barcelona de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). La masculina jugarà contra Costa Rica el 28 de maig, i la femenina, contra Xile l’1 de juny.

El Consell ha aprovat avui la destitució d’Alberto Martín Moratilla com a director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, un càrrec que ocupava d’ençà del començament de la legislatura. La vice-presidenta i portaveu del Consell, Susana Camarero, ha dit que la destitució era a petició de Martín mateix, perquè es troba en un procés de promoció interna dins el Consorci de Bombers d’Alacant i ha de reincorporar-se per prendre possessió d’una plaça d’oficial.

Martín Moratilla és el darrer alt càrrec d’Emergències, sota direcció de Salomé Pradas, que quedava encara al govern i, de fet, ha estat criticat per les explicacions que ha donat de la gestió durant la gota freda. En un informe va afirmar que la reunió del CECOPI en plena catàstrofe s’havia aturat sense avisar la resta per a fer un “treball exclusivament presencial”, unes explicacions que la jutgessa de Catarroja ha titllat d’absurdes.

Malgrat el relleu, Martín no abandonarà l’àmbit de les emergències: serà nomenat aviat coordinador dels serveis de prevenció, extinció d’incendis i salvament (SPEIS), una vegada ja hagi pres possessió de la plaça en el consorci de bombers, una direcció general de nova creació. La vice-presidenta ha defensat la necessitat d’aquesta nova figura per a “millorar la resposta i coordinar l’actuació” dels cossos d’extinció d’incendis, i ha agraït a Martín “els serveis prestats”.

Un coronel de l’exèrcit, nou director d’Emergències

El Consell ha aprovat també el nomenament del coronel de l’exèrcit espanyol Vicente León Zafra com a nou director general d’Emergències. Fins ara, era director del Museu Històric Militar de València.

León Zafra també va ser el cap de l’esquadró d’helicòpters que va intervenir en l’illot deshabitat de Perejil (Leila, en àrab), a uns dos-cents metres de la costa africana i a uns vuit quilòmetres al nord-oest de Ceuta, quan l’11 de juliol de 2002 es van establir allà uns quants soldats marroquins.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha reestructurat el govern municipal amb un decret que fa que Raquel Gil, fins ara regidora de Promoció Econòmica, passi a ser cinquena tinent de batllia amb un pes polític considerable, tot dirigint les àrees de serveis socials, promoció econòmica, treball, feminismes i memòria democràtica.

Aquesta nova tinença s’afegeix a les ja existents, encapçalades per Laia Bonet (primera tinenta de batllia), Maria Eugènia Gay (segona), Albert Batlle (tercera) i Jordi Valls (quarta), que mantenen les seves responsabilitats. Tanmateix, hi ha un canvi significatiu: les competències d’habitatge, fins ara en mans de Bonet, passen a dependre de Valls, que ja gestionava altres àrees econòmiques i urbanístiques. Amb aquest canvi, l’habitatge s’articula amb la resta de polítiques de desenvolupament urbanístic i econòmic.

La PIMEC ha canviat els seus estatuts per permetre un tercer mandat al capdavant de la patronal. Així ho ha aprovat avui l’assemblea general, segons ha explicat el seu president, Antoni Cañete, en una compareixença de premsa. El màxim dirigent de l’organització ha insistit a dir que els mandats continuen “limitats” i la fórmula utilitzada seria un “2+1”, de manera que el tercer és tan sols en “circumstàncies excepcionals”, que l’assemblea general hauria d’avalar amb una majoria de dos terços.

Cañete ha remarcat que els canvis en la limitació de mandats s’han fet després d’una “reflexió important” interna, on han conclòs que les dinàmiques que es produïen en el segon mandat creaven un problema, sobretot “d’eficàcia”. El president de PIMEC ha explicat que han analitzat el que fan la resta d’agents socials, que la majoria permeten tres legislatures, i la fórmula del “2+1” és la que fa servir CCOO. “No sóc partidari de no posar límits als mandats, els canvis són sempre bons per a les entitats”, ha afirmat.

Malgrat que tot just enceta la seva segona legislatura, preguntat per si optarà a la reelecció, Cañete ha defensat que “dependrà de moltes circumstàncies, personals i exògenes”. “La meva voluntat és fer efectiu aquest mandat”, ha afirmat.

Una missió d’eurodiputats del comitè especial del Parlament Europeu sobre la crisi de l’habitatge visitarà Barcelona el 27, 28 i 30 de maig. L’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha explicat que Barcelona serà la primera ciutat que visitaran. L’objectiu és elaborar un informe que reculli les necessitats que hi ha al país en matèria d’habitatge. “Volem afrontar aquesta complexitat”, ha dit, que ha matisat que no és el mateix la política que cal en un territori de “població buidada” o en zones “estressades” com l’àrea metropolitana.

Riba ho ha apuntat des de Brussel·les al costat de la presidenta del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Elisenda Alamany, que ha reivindicat “l’Europa dels pobles” i ha defensat que cal que la gent pugui viure als municipis.

En aquest sentit, ha demanat també que els fons europeus tinguin en compte la veu de les ciutats. Alamany és a Brussel·les juntament amb altres regidors i batlles republicans que també s’hi ha desplaçat per mantenir reunions amb responsables del comitè i altres institucions. “Venim aquí perquè creiem en l’Europa dels pobles, sempre hem dit que Europa és l’articulació d’un munt de ciutats i municipis que donen sentit al projecte europeu”, ha apuntat.

La presidenta del grup municipal d’ERC a Barcelona ha demanat que tots aquells fons destinats a rehabilitació urbana i habitatge assequible tinguin en compte la veu de les ciutats, municipis i regions. “No existeix projecte europeu que centralitzi i aboqui tots els recursos perquè els gestionin els estats”, ha advertit.

Precisament, aquesta setmana el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, té previst de presentar a Brussel·les les propostes del grup “Mayors for Housing” per al pla europeu d’habitatge assequible i explicarà el Dictamen d’Habitatge del Comitè de les Regions.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, afronta una nova prova judicial per l’opacitat en les negociacions amb les farmacèutiques sobre els vaccins contra la covid. El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) es pronunciarà demà sobre el recurs de The New York Times per la negativa de la institució a revelar els missatges de text intercanviats entre Von der Leyen i Albert Bourla, director general de Pfizer entre el 2021 i el 2022.

La Comissió Europea va denegar la sol·licitud al·legant que no disposava dels documents i el diari ha reclamat al tribunal que anul·li la decisió. Ara el tribunal decidirà si, pel fet d’haver-se negat a publicar el contingut, s’ha incomplert les normes de transparència. La decisió no solament tindrà implicacions importants sobre com els funcionaris europeus gestionen allò que es negocia a porta tancada, sinó que també pot representar una taca en la gestió de Von der Leyen, que va començar el primer de desembre, en un moment en el qual prova de mantenir la rellevància davant uns estats que com més va més volen intervenir en qüestions financeres o de fronteres.

El TGUE haurà de dir si els missatges de text s’han de classificar com a documents i, per tant, si són aptes per a ser publicats en nom de la transparència. Activistes i col·lectius diuen que els missatges s’han de tractar com qualsevol altre mitjà de comunicació oficial quan tracta d’elaboració de polítiques, mentre que la Comissió diu que no ha de ser així. Una vegada s’hi pronunciï el tribunal, les parts encara podran recórrer en darrera instància al Tribunal de Justícia de la UE.

Els missatges de la discòrdia

L’existència dels missatges es va revelar en una entrevista a The New York Times l’abril del 2021, on Bourla va descriure els seus intercanvis com un foment d’una “profunda confiança” i una facilitació de la negociació d’un acord substancial sobre vaccins. Aquest acord, de maig del 2021, que es va ampliar arran dels incompliments d’AstraZeneca, implicava que la UE es comprometés a comprar fins a 1.800 milions de dosis del vaccí de Pfizer contra la covid.

Preguntat pel contingut d’aquests missatges, l’executiu comunitari va dir que s’havien esborrat. A començament del 2023, The New York Times va portar als tribunals de la UE el cas, conegut com a Pfizergate. El diari acusa l’executiu de Von der Leyen de vulnerar les regles sobre l’accés públic als documents de les institucions europees i vulnerar el dret de la informació. Brussel·les argumenta que ha estat “incapaç de trobar” els missatges. En canvi, el diari diu que no els va registrar de la manera que marca el reglament europeu sobre l’accés a documents públics i, per tant, creu que els va descartar “il·legalment”.

Com a part del cas, el tribunal va fer una vista a Luxemburg al novembre. La gran sala del tribunal va manifestar el seu escepticisme sobre la negativa de la Comissió a publicar els missatges de text. Els jutges van mostrar-se molestos perquè els representants de la Comissió no van poder explicar com es decidia què era important i què no. Després de més de tres hores de debat, els jutges van criticar durament les respostes i l’actitud de la Comissió a la sol·licitud de The New York Times, així que tot sembla que apunta cap a una sentència en contra de la gestió de Von der Leyen.

Sobre això, la Defensora del Poble de la Unió Europea, Emily O’Reilly, va demanar a la Comissió Europea transparència en el cas d’aquests missatges de text SMS. També va reclamar una actualització de la llei que marca quines comunicacions s’han de conservar per incloure-hi els missatges de text que són “importants”. “Quan es tracta del dret a l’accés públic de documents de la UE, és el contingut, i no el dispositiu o la forma, allò que compta. Si un missatge de text està relacionat amb polítiques o decisions de la UE, s’hauria de tractar com un document de la UE”, va dir O’Reilly el gener del 2022.

La pressió sobre Von der Leyen per la compra de vaccins no acaba aquí. De fet, la Fiscalia Europea, encarregada d’investigar delictes financers greus contra els interessos financers de la UE, ha confirmat que havia investigat la Comissió sobre la seva gestió de les adquisicions de vaccins.

a càrrec de Laura Rubirola Sala, productora executiva de cinema i televisió - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Lloc: Sala Gran d'entitats del C.C. Calisay