Elon Musk ha criticat públicament el projecte de reforma fiscal impulsat pel president dels Estats Units, Donald Trump. En una entrevista a la CBS, que s’emetrà diumenge, diu que se sent “decebut” i que aquestes mesures poden comprometre les retallades al sector públic que promou el Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), que ell mateix encapçala. “Francament, em va decebre veure el projecte de llei de despeses, que incrementa el dèficit pressupostari”, diu en un avançament de l’entrevista.

La setmana passada, l’administració Trump va aconseguir d’aprovar per la mínima a la Cambra de Representants un projecte de llei que combina rebaixes d’imposts amb un augment de la despesa en defensa. La iniciativa es va aprovar amb 215 vots a favor i 214 en contra, amb el vot en contra inesperat de dos congressistes republicans dissidents.

El text amplia les rebaixes fiscals imposades el 2017 durant el primer mandat de Trump i afegeix noves exempcions, a més d’incrementar la dotació pressupostària per aplicar una política migratòria més agressiva. Per compensar l’augment de despesa, el pla proposa de retallar programes socials i d’assistència sanitària.

Musk, que havia mostrat sintonia amb Trump en el seu retorn a la Casa Blanca, ha anat desvinculant-se progressivament tant de la política com de la seva tasca al capdavant del DOGE, un organisme molt qüestionat que, durant les primeres setmanes d’activitat, va acomiadar milers de treballadors i va reduir iniciatives com ara l’ajuda exterior del govern nord-americà.

A l’abril, després d’una caiguda de més del 71% en els beneficis de la seva empresa Tesla, Musk va anunciar que limitaria la seva tasca com a assessor del govern.

La CGT ha convocat una manifestació el dijous 5 de juny a Perpinyà per a reclamar la revocació de la reforma de les pensions, que ha elevat l’edat de jubilació dels 62 anys als 64. La protesta, segons que informa l’Indépendant, començarà a les 10.30 a la plaça de Catalunya i acabarà davant la prefectura. Coincidirà amb el debat a l’Assemblea francesa sobre el manteniment d’aquesta mesura, que el sindicat rebutja frontalment: “64 anys continua essent massa”, insisteixen.

Julien Berthélémy, secretari general de la CGT del departament, diu que “la política actual no va en favor del món del treball” i que la mobilització és necessària per a reclamar també augments salarials i millors condicions laborals. “La nostra preocupació és el benestar dels treballadors”, afegeix.

Una de les reivindicacions destacades és la defensa dels serveis públics, que, segons denuncien els sindicats, pateixen una privatització creixent. Els bombers denuncien que la lògica de mercat posa en risc la qualitat del servei i critiquen que es pugui arribar a una situació en què “sigui una persona de 64 anys qui hagi de fer un rescat”. Els treballadors hospitalaris, per la seva banda, qualifiquen la situació de “catastròfica”, amb acomiadaments de personal “esgotat i ferit per unes condicions de treball inacceptables”. Els treballadors ferroviaris, per la seva part, reclamen un estatut únic i expressen la seva inquietud per l’obertura del sector a interessos privats: “Estan venent el servei públic als capitals”, adverteixen.

La manifestació del 5 de juny vol ser un toc d’alerta davant la degradació dels drets laborals i socials. La CGT reclama l’adopció de plans d’emergència que garanteixin la continuïtat i qualitat dels serveis públics.

El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat de tornar a l’Aragó les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, que actualment són al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). D’aquesta manera, avala la sentència de l’Audiència d’Osca, que ja ordenava que es restituïssin les pintures i refusa tots els recursos presentats.

Mestre Campà denuncia que hi pot haver danys irreversibles en el trasllat de les pintures de Sixena

El conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau, ha demanat prudència per la sentència, i ha dit que la voluntat del govern era prioritzar la integritat i la bona conservació de les pintures. “No prendrem cap decisió que pugui perjudicar el manteniment i la integritat d’aquestes pintures”, ha afirmat. A més, ha recordat que hi ha molts experts que ja s’han pronunciat advertint dels riscos d’un eventual trasllat dels frescos a l’Aragó.

En la mateixa línia s’ha expressat la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, que ha comparegut per dir que la prioritat del govern era la preservació del patrimoni i ha demanat de mantenir la prudència fins que no haguessin pogut llegir bé la sentència del Suprem.

Per la seva banda, el president Carles Puigdemont ha considerat que era un despropòsit tornar les pintures murals. “És una sentència que no es pot executar sense posar les pintures en un risc molt alt de destrucció. Tots els experts d’arreu del món ho adverteixen”, ha sostingut en un missatge a X.

És una sentència que no es pot executar sense posar les pintures en un risc molt alt de destrucció. Tots els experts d'arreu del món ho adverteixen. És un despropòsit. https://t.co/NnQwAXYiFw

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 28, 2025

El conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts al Parlament, Lluís Puig, ha alertat del deteriorament que poden sofrir les pintures durant el trasllat. “Es provocaran uns danys irreversibles a una part del patrimoni cultural català d’un valor incalculable”, ha dit en una entrevista a Tv3. A més, ha lamentat que el cas hagi estat “polititzat des dels inicis”.

L’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell ha dit que estava indignada pels atacs “sistemàtics i constants” de la justícia espanyola contra Catalunya. A més, ha fet una crida a defensar el MNAC per impedir aquesta “barbaritat cultural”.

Estic indignada pels atacs sistemàtics i constants de la justícia espanyola contra Catalunya. Tothom davant del MNAC per impedir aquesta barbaritat cultural. https://t.co/kCrtigW2iW

— Carme Forcadell Lluís (@ForcadellCarme) May 28, 2025

El professor d’Història de l’art a la Universitat de Lleida i la Universitat Oberta de Catalunya, Albert Velasco, ha lamentat que el tribunal no hagi tingut en compte cap consideració tècnica a l’hora de decidir. “En calent: la sentència del Suprem sobre les pintures de Sixena no és només una derrota de la Generalitat i el MNAC, és una derrota de la història de l’art com disciplina acadèmica i científica. Ni una sola consideració tècnica a la sentència. Només propietat i qüestions processals”, ha escrit en un missatge a X.

En calent: la sentència del Suprem sobre les pintures d Sixena no és només una derrota d la Generalitat i el MNAC, és una derrota d la història de l'art com disciplina acadèmica i científica. Ni una sola consideració tècnica a la sentència. Només propietat i qüestions processals. pic.twitter.com/6gRyI4YKkq

— Albert Velasco (@velasc_alberto) May 28, 2025

El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat de tornar a l’Aragó les pintures de la sala capitular del ministeri de Sixena, que actualment són exhibides al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Així, per ordre del tribunal, els murals hauran de ser traslladats de nou a la sala capitular del monestir de Sixena.

El Suprem ha avalat la sentència inicial de l’Audiència d’Osca, que ja ordenava que es restituïssin les pintures a Sixena, i ha refusat tots els recursos presentats. Tant la primera resolució com aquesta passen de puntetes sobre una qüestió tan transcendental com és el mal que es pot fer a les pintures si es tornen a traslladar per a integrar-les al primer emplaçament. En aquest sentit, malgrat que tots els pèrits que van prendre part en el judici van desaconsellar l’operació, la titular del jutjat de primera instància d’Osca va concloure que el risc era inexistent.

Una de les veus més autoritzades en aquest àmbit, el restaurador de la Capella Sixtina Gianluigi Colalucci, va declarar en una conversa amb el Punt Avui que recomanava de no moure més les pintures. “Seria ideal que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible de moure-les, tècnicament parlant”, va assegurar. A més, ho va justificar amb arguments tècnics: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final.”

En la mateixa línia, va advertir de les possibles conseqüències d’intentar una operació tècnicament tan complicada: “En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible. I més tenint en compte que els murs de la sala capitular del monestir podrien no estar en bones condicions: s’han canviat molts materials, podrien estar humits… Per això és millor no moure res.”

A més, el restaurador italià va recomanar de mantenir les pintures originals al MNAC i va proposar d’instal·lar Sixena una reproducció.

Els experts coincideixen que la situació ideal de tota pintura és que es conservi en el lloc original on es va pintar. Tanmateix, les pintures romàniques que es conserven al MNAC, entre les quals les de Sixena, ja no són del seu lloc d’origen, sinó que formen part d’un conjunt i d’un context, i tècnicament es troben conservades en unes condicions ambientals òptimes i en un suport sobre tela i fusta que ja implica que siguin una altra cosa.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha dit a la Kenésset, el parlament israelià, que Mohamed Sinwar, cap actual d’Hamàs a Gaza, havia estat mort en un bombardament de l’exèrcit israelià. De moment, Hamàs no ha confirmat la mort del seu dirigent.

Segons Netanyahu, Sinwar hauria assumit el comandament d’Hamàs a la Franja després de la mort del seu germà, Yahya Sinwar, l’octubre del 2024. Aquest darrer era considerat el principal cervell dels atacs del 7 d’octubre de 2023, que van causar la mort d’unes 1.200 persones i el segrest d’unes 250 més.

 

El novembre del 2005, a París, la UNESCO va distingir la Patum de Berga dins el catàleg del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Feia anys que hi anaven al darrere, i la proclamació va anar seguida d’una gran celebració, amb la interpretació del ball de l’Àliga a la plaça de Sant Pere i la sortida del tabal pels carrers de Berga. Un esclat d’alegria que contrastava amb la darrera Patum celebrada, tacada de sang per l’assassinat d’un jove berguedà, Josep Maria Isanta. D’aquella trista nit, n’han fet vint anys aquesta matinada.

A partir de les converses amb un grapat de joves que aquella nit eren a Berga, els fets provats judicialment i el minutatge policíac que es va fer públic, VilaWeb ha reconstruït com van succeir uns fets que van fer estremir Catalunya sencera. En una època que els atacs neonazis a minories, grups d’esquerres i independentistes no quedaven tan lluny, la gratuïtat d’aquella horda heterogènia i aparentment despolititzada no s’entenia. Què buscaven? Per què una vintena de joves, alguns amb navalles i punys americans, van sortir a buscar brega d’una manera tan grotescament organitzada sense cap provocació prèvia? Quan van sortir de casa, ja pensaven que matarien o va ser cosa de la incandescència del moment? L’episodi tràgic va donar pas a un esclat d’indignació per la resposta lenta dels Mossos d’Esquadra, que aquella nit no hi tenien una patrulla destinada com altres vegades, i el debat públic es va enverinar per una confrontació entre el paper de la policia i els veïns independentistes i anarquistes que organitzaven la festa. Per aquells fets, es van condemnar nou majors d’edat a penes de presó entre 43 anys i 25, i set menors, a un internament en règim tancat entre 3 anys i 7. Els mossos encara van detenir un altre menor, però tenia menys de 14 anys i es va deslliurar de retre comptes amb la justícia. Malgrat les penes exemplars per als coautors de la mort d’Isanta i els intents d’assassinat a tres nois més, els condemnats ja han complert condemna o han pogut sortir de la presó gràcies a permisos penitenciaris.

La batalla campal es va dissoldre pocs minuts abans de la una de la matinada amb l’arribada de les patrulles dels Mossos d’Esquadra, però la nit havia començat a tòrcer-se hores abans, a quarts d’onze de la nit. Divendres de Patum sol ser el dia de menys intensitat, entre les cercaviles amb salts de Patum i Tirabols de dimecres i dissabte i la Patum de lluïment i la Patum completa de dijous i diumenge, és quan s’hi fa la Patum infantil. De feia anys, els col·lectius socials i polítics berguedans omplien aquella nit més fluixa amb un concert, que aquella nit havia programat els grups locals The Ajos Porros Band, Kolumna Metralla i Dementes. A banda, és habitual que la gent volti pel passeig de la Indústria, on s’instal·la una fira. Els concerts es feien en un escenari a la rotonda que hi ha a l’avinguda del Canal Industrial, perpendicular al passeig de la Indústria, de manera que tot quedava allà mateix.

Davant la rotonda de l’avinguda del Canal Industrial hi havia l’escenari de barraques. A la part posterior és on van començar a agredir els participants.

La Patum és una de les festes populars més massificades del nostre país, i el 2005 ja atreia gent de tot arreu. Tres joves de Lleida, que feia ben poc que havien aparcat el cotxe i començaven a voltar per Berga, es van convertir, sense saber-ho, en els primers objectius d’una violència que va anar creixent amb el pas de les hores. Havien estat passejant entre les atraccions de la fira i van fer cap als concerts. Rere l’escenari, hi havia un grup d’unes quinze persones que tocaven la guitarra improvisadament i mantenien una actitud provocativa contra aquell que s’hi acostava. Sense percebre-hi cap amenaça, els tres lleidatans s’hi van acostar i, sense avís previ, van començar a rebre pedrades. Espantats, van fugir cap a la fira i allà van enganxar-ne un d’ells, en Joel: el van encerclar i el van apallissar al costat de l’atracció de la bruixa. “Avui dia encara no sé què va passar, només sé que ens van fotre una tonyina que Déu n’hi do”, recorda ara en conversa amb aquest diari. “Potser es van fixar en nosaltres perquè els meus companys anaven una mica punkies, i un d’ells portava els cabells lila. No ho sé, de veritat.”

El van fer caure a terra i van desfermar contra ell una pluja de cops de puny, puntades de peu i fuetades de cinturó. Un amic seu va aconseguir de trencar el cercle i apartar-lo, i tots dos van fugir corrents mentre els cridaven que no eren de Berga i que se n’anessin. Salvats, però sense telèfon mòbil per a localitzar el tercer amic, que havia quedat enrere, van tornar-hi a buscar-lo. Van poder reunir-se tots tres, però poc després va tornar a aparèixer la mateixa colla i, aquesta vegada, qui va rebre va ser el noi que havia ajudat en Joel, a qui també van fer caure a terra i van colpejar. Després d’un bon grapat d’impactes, i per la intervenció d’unes altres persones que eren allà, els agressors el van deixar i se’n van anar. Els mossos van rebre el primer avís de la nit a les 00.28, i la trucada ja avisava que un dels de la colla dels agressors duia una navalla. Una patrulla amb sis agents va circular per la zona de la fira, però el grup agressor ja s’havia dissolt i no van veure res.

“Vam sortir d’allà acollonits i vam tornar a Lleida”, recorda en Joel, que explica que els va costar de trobar el cotxe aparcat pel nerviosisme i perquè no coneixien Berga. Un cop a casa, van anar al llit i van mirar d’oblidar aquella mala experiència. L’endemà no va veure la notícia que informava d’un assassinat i múltiples ferits de diferent consideració, i no va saber com s’havia complicat la nit fins que va rebre a casa una visita dels Mossos d’Esquadra, que volien escoltar el qui havien tingut un informe de lesions aquella nit de Patum.

Una brutalitat coordinada i metòdica

Mentrestant, a la zona de barraques ja s’havia acabat el primer concert de la nit i començava el segon. Segons que expliquen els testimonis, aquell grup d’una quinzena de persones que havia estat buscant brega s’havia fet gros i ja eren una vintena llarga. El que no havia acabat era l’actitud. El gruix tornava a situar-se darrere l’escenari, però alguns d’ells rondaven per l’entorn de manera hostil. Fins i tot, n’hi havia un que obria i tancava una navalla papallona amb actitud desafiant. “El primer contacte amb ells va ser quan pujaven l’avinguda i van passar pel mig del nostre grup, donant empentes i trepitjant les coses que havíem deixat a terra”, recorda en Marçal, un jove de Sabadell que anava habitualment a la Patum. Aquell any, s’havia ajuntat una bona colla de sabadellencs, molts d’ells vinculats als moviments socials de la ciutat vallesana. Alguns ja eren a Berga de feia hores, i uns altres hi havien pujat tan bon punt havien sortit de la feina i van arribar que pràcticament ja es feia fosc.

“Va començar com una nit normal de Patum. Fas una volta, vas a la fira una mica, compres una mica de barreja, i cap al concert”, recorda en Pau, un altre integrant de la colla. El concert, diu, era força tranquil i encara no hi havia gaire gent, però de mica en mica es va anar omplint. Ell i en Marçal eren a les primeres files, però la colla de Sabadell, esfilagarsada, es repartia aquí i allà. Quan feia ben poc que havia començat la segona actuació, van veure, de lluny, com al lateral posterior de l’escenari havia començat una baralla i algú agafava del coll el seu amic Isma. Van córrer a socórrer-lo, però van topar amb una organització violenta que es repetiria en les múltiples agressions que se succeirien aquella nit. Unes vuit persones havien encerclat l’Isma, que era a terra, i li propinaven una allau de trompades; i un altre grup feia una muralla per evitar que ningú pogués ajudar-lo. Un mètode de cercles concèntrics de la salvatgia que, d’alguna manera, dos amics van poder trencar. I llavors, la fúria es va dirigir contra un d’aquests nois que l’havien auxiliat, en Carles. “Anaven tots a l’una a pegar algú en concret, i la resta els cobria perquè no el poguessis ajudar. I si algú ho aconseguia, era el següent de rebre”, recorda en Pau. Quan van saltar a ajudar en Carles, les plantofades van anar contra ell i en Marçal. “Vaig rebre una pluja de cops i em van picar amb un puny americà. Em van intentar tirar a terra, però vaig tenir sort i vaig poder escapar-me’n i vaig marxar carrer amunt”, diu en Marçal.

Tres dels integrants de la colla de Sabadell van quedar per parlar amb VilaWeb al casal Can Capablanca, espai de trobada dels moviments socials de la ciutat. No van voler mostrar les cares per por de represàlies dels condemnats, ja en llibertat. Tres dels integrants de la colla de Sabadell van quedar per parlar amb VilaWeb al casal Can Capablanca, espai de trobada dels moviments socials de la ciutat. No van voler mostrar les cares per por de represàlies dels condemnats, ja en llibertat. Tres dels integrants de la colla de Sabadell van quedar per parlar amb VilaWeb al casal Can Capablanca, espai de trobada dels moviments socials de la ciutat. No van voler mostrar les cares per por de represàlies dels condemnats, ja en llibertat.

Qui no va tenir tanta sort va ser en Xavi, un altre noi de la colla, que va sortir-ne apunyalat. Va sortir corrents rere en Carles i en Marçal, però el van atrapar, el van acorralar i el van fer anar a terra a cops. “M’aixafaven les mans perquè no em pogués aixecar”, recorda. En un moment donat, un dels implicats va ordenar a un dels menors que tragués la navalla. “Va ser llavors quan em van fotre les punyalades, però ni me’n vaig adonar, suposo que per l’adrenalina.” Una punyalada va anar al pòmul, però el tall no va ser profund, i una altra a l’esquena, que per sort va xocar amb la columna vertebral i va impedir que li foradés òrgans com el pulmó o el ronyó. El van rescatar dos amics, en Jordi –que va rebre un cop del mateix menor d’edat que havia apunyalat en Xavi– i en David, que va recollir-lo de terra. “Anava ple de sang. Li vaig treure la samarreta i li vaig posar la meva dessuadora”, rememora.

Jordi Isanta, un jove berguedà de divuit anys, era a les primeres files del concert quan la música es va interrompre pel gran enrenou que hi havia rere de l’escenari. Va aixecar el cap i va veure-hi la seva xicota de llavors i el seu germà, Josep Maria Isanta, i s’hi va llançar. Va demanar a un dels promotors de la batussa que marxessin i va clavar un cop de puny a algú que pegava el seu germà, i algú altre el va engrapar per darrere i van començar a apallissar-lo. En Josep Maria va saltar a protegir el seu germà petit, que va escapar. “Després vam marxar cap a un cantó, els altres cap a un altre i vaig perdre’l de vista. Ja no el vaig veure més”, recorda en Jordi.

Jordi Isanta recorda com van matar el seu germà al mateix punt on es feien els concerts.

Segons que detalla la sentència, els nou majors d’edat condemnats i alguns dels menors el van envoltar i li van clavar cops de puny i puntades de peu. Va mirar d’escapar, però el van atrapar prop d’un cotxe aparcat al costat del carrer del general Manso. Quan va ser un altre cop a terra, li van clavar tres punyalades: una a l’esquena i dues més al cor, que li van causar la mort. Abans, encara va poder fugir per uns carrers amb l’ajuda de dos companys mentre els agressors se centraven en un amic seu, en Jordi. Tal com havien fet amb les altres víctimes, el van encerclar i esbatussar, i un cop a terra van apunyalar-lo al tòrax. La navalla hauria pogut anar al pulmó o el fetge, però la fulla va xocar amb les costelles i es va salvar. Els atacants continuaven clavant-li cops, fins que la seva xicota i un altre amic van aconseguir d’enretirar-lo. Mentre l’arrossegaven, encara el van apunyalar dos cops més al gluti dret. La seva xicota, la Laura, també va rebre, i a aquest altre amic el van empaitar i va anar a terra prop d’on havien ferit mortalment Isanta. Entre puntades de peu i cops de puny, a ell també el van intentar d’apunyalar, però una noia va posar-se enmig i ho va impedir. A més, la sentència també recull que un dels menors implicats va agafar la mà al seu company per a impedir-ho.

En aquell moment, a les 00.56, segons el minutatge policíac, va arribar la primera patrulla dels Mossos d’Esquadra amb les sirenes en marxa i els agressors van fugir pels carrers. Un minut després, va arribar una altra patrulla, i després, més. La policia fou rebuda amb indignació per l’estona que havia trigat a arribar, i ells es van posar en contacte amb els serveis mèdics d’emergències per coordinar-se i donar més detalls d’on intervenir.

Qui era aquella gent?

Un dels dubtes que desperta tota aquesta història és qui era aquella vintena llarga d’individus, amb un bon grapat de menors d’edat, que van tenyir la Patum de sang amb una fúria indiscriminada. Malgrat que la violència es va dirigir contra una festa marcadament d’esquerres i independentista, ràpidament es va descartar la motivació per odi polític i es va atribuir a delinqüents comuns. Quinze dels divuit detinguts estaven empadronats a Berga, i vuit havien nascut a Catalunya. Dos més eren marroquins, un de la República Dominicana, tres equatorians, dos polonesos –que no van ser condemnats– i dos més de nacionalitat espanyola, però de fora de Catalunya.

No els vinculava un origen comú, sinó la marginalitat social i el contacte amb la delinqüència. De fet, vuit d’ells tenien antecedents policíacs per robatoris, consum i tràfic de drogues, danys a la via pública i baralles. En total, es comptaven trenta detencions prèvies. “Tothom sabia qui eren”, diu Jordi Isanta, que els defineix com a “gent problemàtica” coneguda per la delinqüència comuna.

Quan les llàgrimes apaguen el foc | Article de Francesc Ribera ‘Titot’ després de l’assassinat d’Isanta

Un d’ells destacava per sobre de la resta. “Hi va haver un personatge que primer no hi era i s’hi va afegir més tard. Tenia els cabells grisos i tothom el va identificar”, recorda en Marçal. Parla de Santiago Sánchez Pachón, que en el moment dels fets tenia trenta-cinc anys i ja havia passat per la presó i era un delinqüent reincident conegut per la policia, amb múltiples delictes vinculats a drogues, furts i agressions a agents. De fet, la nit anterior havia estat detingut perquè, quan uns agents dels Mossos el van identificar per fumar un porro al carrer, van veure que tenia vigent una ordre de detenció per un delicte vinculat a les drogues a Cadis. Tot i això, va sortir en llibertat el mateix dia, unes hores abans de l’agressió grupal. Sánchez Pachón fou condemnat a 25 anys i mig de presó, molt per sota de la pena dels altres homicides, perquè li van aplicar un eximent per una alteració psíquica. No va complir tota la condemna perquè es va morir a la presó dels Lledoners el 2011, sis anys després del crim, per una sobredosi d’heroïna.

L’Isanta es mor i Berga esclata contra els Mossos

Malferit, Josep Maria Isanta va poder fugir amb l’ajuda de dos amics pel carrer del General Manso i va pujar el carrer de Lluís Millet. Anaven cap a la plaça de Viladomat, on se sol instal·lar el centre de salut durant la Patum, però no hi va arribar. Quan eren a prop, a la cruïlla amb el carrer de la Verge de la Salut, va caure desplomat. Un dels amics va córrer a cercar ajuda, i en aquell impàs va aparèixer en Marçal, de la colla de Sabadell, que havia acompanyat en Carles al centre sanitari. “Estava ferit, amb molt poca energia, estirat, sagnant. No tenia coneixements de primers auxilis, una noia li aguantava una samarreta a la ferida i jo intentava parlar amb ell perquè es mantingués conscient”, recorda. A crits, demanaven als veïns que truquessin a una ambulància, i de mica en mica va anar arribant més gent. Finalment, una ambulància se’l va endur a l’hospital de Berga, on se’n va registrar la mort a la 1.42.

Isanta es va desplomar al carrer de Lluís Millet, a la cruïlla amb el carrer de la Verge de la Salut. Allà on va caure, una placa recorda com era Isanta.

“Recordo quan van sortir a dir que s’havia mort. Aquells crits els recordaré tota la vida, és el que m’ha quedat més”, diu en David, que a la sala d’espera de l’hospital va coincidir amb familiars i amics d’Isanta. Aquell hospital es va anar omplint de ferits i acompanyants que, com podien, hi anaven arribant. Dies més tard va ser molt polèmic el conflicte entre en Marçal, que havia carregat la furgoneta de ferits, i uns mossos que feien un control d’alcoholèmia i que el van aturar a mig camí fins a l’hospital. “Portava la samarreta plena de sang, era molt fàcil veure que estava ferit. Li vaig dir al policia que anàvem a l’hospital pel que havia passat, però va treure l’aparell per fer el control i em va contestar que seria un momentet”, explica en Marçal, que recorda amb especial ràbia aquella expressió. El van fer baixar del vehicle i el van fer bufar. “No sé si vaig donar positiu o no, però en qualsevol cas em va dir que continués i vaig arribar a l’hospital”, diu.

Dies més tard, la consellera d’Interior, Montserrat Tura, va comparèixer al parlament per donar explicacions de tota l’operació dels Mossos d’Esquadra –molt criticada– i es va referir específicament a l’episodi del control d’alcoholèmia. “Sé que s’ha dit que alguns ferits que anaven a l’hospital els van aturar per fer controls d’alcoholèmia. I en realitat els controls d’alcoholèmia van esdevenir controls de tancament de la ciutat, per tal que els agressors no poguessin fugir. I els controls requereixen, efectivament, poder mirar qui hi ha a dintre i si algú correspon o no correspon a la descripció.”

La compareixença de Tura volia donar resposta a una indignació molt gran a Berga pel paper dels Mossos d’Esquadra, que es va considerar que no havien estat a l’altura de les circumstàncies. “Va ser una negligència. No és que no fessin res, és que no hi eren. Ni a l’hospital de campanya, on són sempre, tampoc no hi eren”, diu Jordi Isanta. L’endemà de l’assassinat es van suspendre els actes de la Patum, però diumenge es van reprendre amb la Patum de lluïment i Patum completa. La plaça de Sant Pere es va omplir de crespons negres, i les autoritats, amb el president Pasqual Maragall al capdavant, van ser xiulades mentre es mostraven pancartes amb el lema “Mossos, on éreu?”. La pressió també es va adreçar als jutjats perquè no deixessin en llibertat els detinguts, i l’enterrament, dos dies després, es va convertir en una catarsi de la indignació col·lectiva.

La redacció de VilaWeb del 2005 va seguir la indignació popular d’aquells dies amb un bloc titulat “Els fets de Berga”

“Recordo molt bé en Josep Maria Isanta, com recordo tots els assassinats que vaig viure com a responsable d’Interior. Un funcionament perfecte de la policia hauria de fer que no hi hagués assassinats, però en el món real, malauradament, passen coses”, contesta Tura a la petició de valoracions que li fa VilaWeb. Recorda que va ser molt transparent amb l’actuació policíaca, molt més que amb alguns altres casos d’assassinats, i que al parlament va arribar a donar el minutatge policíac. En aquella compareixença va negar cap deixadesa de funcions dels Mossos i va destacar la ràpida intervenció a l’hora de detenir els implicats. A més, va apuntar a la responsabilitat dels organitzadors de la festa perquè no formava part del programa oficial i no havien previst assistència sanitària ni servei d’ordre en coordinació amb la policia. De fet, va criticar que els grups organitzadors haguessin criticat la presència policíaca en el passat.

A l’hora de parlar del món associatiu de Berga, Tura va aixecar molta polseguera amb la següent frase: “Crida certament l’atenció […] el fet que en una ciutat que té poc més de 16.000 habitants hi hagi 4 centres d’ideologia anarquista i 3 d’ideologia independentista radical. És a dir, 7 centres des dels quals alguns dels seus membres –alguns, intentaré sempre dir “alguns” i no generalitzar– han demostrat actituds radicals, i han actuat conjuntament […] amb aquests sectors que tenen altres interessos per estar en contra de la policia i que han participat en aquesta agressió quan es tracta de desprestigiar el cos de la policia de la Generalitat i també altres institucions públiques, com pot ser el mateix ajuntament d’aquella població.”

“Ens va indignar moltíssim”, diu ara Jordi Isanta, que hi veu un to despectiu i culpabilitzador de les víctimes per l’agressió. En declaracions a VilaWeb, Tura ho limita a una “anàlisi de context” i defensa que parlava d’estatística. “No volia ser despectiva en cap moment. Es descrivia un context i es descrivien uns convocants d’una Patum alternativa que no constava en el programa oficial”, diu.

Anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va condemnar el Departament d’Interior a pagar 110.475 euros a la família de Josep Maria Isanta perquè va considerar que hi havia hagut errors del dispositiu policíac i dels serveis telefònics d’emergències que van afavorir el crim. Tura va criticar llavors la sentència, i manté ara la crítica perquè diu que no recull el paper de la Junta de Seguretat ni té en compte la policia local o la responsabilitat dels organitzadors. Així i tot, diu que celebra que finalment servís perquè Interior pogués pagar la responsabilitat patrimonial que reclamava la família.

El pare d'Isanta va fer un bust del seu fill mort, que va col·locar a la rotonda on es feien els concerts pel desè aniversari de l'assassinat. El pare d'Isanta va fer un bust del seu fill mort, que va col·locar a la rotonda on es feien els concerts pel desè aniversari de l'assassinat. Una jutgessa controvertida

Com que entre els detinguts hi havia menors d’edat i majors d’edat, els fets es van haver de jutjar dues vegades. La primera condemna que va arribar va ser la dels menors: sis van ser condemnats per la mort d’Isanta, i un altre per desordres públics, per haver participat en l’aldarull però no en l’homicidi. Els menors de setze anys en el moment dels fets van ser condemnats a tres anys d’internament i dos més de llibertat vigilada, i els majors de setze, a set anys d’internament i tres de llibertat vigilada.

El judici a la resta d’acusats va començar un any més tard, dos anys després dels fets, i va estar especialment marcat pel paper de la jutgessa, Ana Ingelmo, que va mostrar un caràcter inflexible i dur, tant amb els acusats com amb les víctimes i els testimonis. Ingelmo ja havia fet sentències polèmiques, com una del 1997 per la violació d’un home a la seva esposa, condemnat a dos anys de presó i no a deu, com demanava el fiscal, perquè eren un matrimoni. O una altra per la violació a una noia de tretze anys per part d’un policia local, que també va merèixer un càstig menor (sis anys de presó) perquè la víctima “presentava un cert comportament llibertí” i perquè el policia no va disparar la pistola amb la qual la va amenaçar.

Ja de bon començament, es va convertir en la protagonista del judici als assassins d’Isanta quan va dir a un testimoni –en David, de la colla de Sabadell– que havia de declarar en castellà, i no en català. “Vaig demanar de declarar abans perquè tenia un bitllet d’avió i em va dir que no podia parlar en català perquè hi havia acusats que no ho entendrien”, rememora. La jutgessa li va oferir de declarar un altre dia amb un intèrpret, però en David va acabar declarant en castellà per no perdre els bitllets. “No em vaig poder expressar tan bé com hauria volgut”, lamenta. Per aquells fets, l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va denunciar la jutgessa, però el Consell General del Poder Judicial la va avalar i va dir que no era una falta de desconsideració al testimoni. Més tard, en el mateix judici, va menystenir les amenaces a alguns testimonis rebudes per part de familiars dels acusats, i va dir que allò no formava part dels fets jutjats i que presentessin una denúncia a la policia.

Un record difícil

Enguany, dues dècades després de l’assassinat d’Isanta, Berga ha previst actes d’homenatge al jove. L’espai dels concerts passarà a dir-se Barraques de Patum Josep Maria Isanta i avui s’inaugurarà un mural de l’artista Roc Black Block amb el rostre del jove berguedà. A més, divendres es repetirà pràcticament el mateix concert d’aquella nit, amb The Ajos Porros Band, Kolumna Metralla i els berguedans Esperit de Vi, en compte de Dementes. “Qui el va conèixer, el recordarà sempre amb un somriure a la boca. Tot el que podia, t’ho donava”, diu Jordi Isanta del seu germà, que descriu com algú “molt intel·ligent, curiós i humil”.

Isanta explica que, amb el pas dels anys, si bé ho recorda amb dolor, ha tancat ferides per mirar endavant. No ha deixat de participar en la Patum, i de fet ara és el cap de colla dels Nans Nous, una de les comparses de la festa, en què també participava el seu germà. Tanmateix, algunes altres víctimes que han parlat amb VilaWeb per a reconstruir aquesta història expliquen que els han quedat seqüeles psicològiques compatibles amb un trastorn d’estrès posttraumàtic. Alguns han evitat durant anys les aglomeracions, i de fet n’hi ha que no han tornat més a Berga.

A Jordi Isanta, una de les coses que més li costen és coincidir amb alguns dels condemnats a Berga, perquè hi van tornar quan van sortir en llibertat. “Quan vas a comprar el pa i te’ls trobes, et fa molta gràcia. Cagondeu. Ells fan vida normal, tenen família i feina, i el meu germà no tornarà mai més. És el que realment sap greu”, diu.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El consell d’administració de Redeia, on el govern espanyol controla el 20% de l’accionariat, ha aprovat d’incorporar diversos perfils amb vinculació política.

En concret, es proposa el nomenament com a conseller d’Albert Castellanos, ex-secretari d’Empresa i Competitivitat i ex-secretari general d’Economia i Hisenda per Esquerra Republicana (ERC), i d’Arancha González Laya, ex-ministra d’Afers Estrangers socialista.

Així mateix, també es proposen els noms de Natalia Fabra i José Maria Abad, segons la informació remesa a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV).

En la junta, no es preveu cap punt de l’ordre del dia sobre la presidència de Redeia, que ocupa Beatriz Corredor.

El secretari de l’Interior del govern espanyol durant la presidència de Mariano Rajoy, Francisco Martínez, ha estat detingut avui per la policia en el marc d’una causa secreta que instrueix l’Audiència espanyola.

En el marc de l’operatiu policíac desenvolupat avui hi ha hagut tres detencions més a banda de la de Martínez, entre elles la del hacker José Luis Huertas, conegut com a Alcasec, i la del youtuber Álvaro Martín, resident a Andorra, on ha estat detingut.  S’investiguen presumptes delictes d’emblanquiment de capitals, descobriment i revelació de secrets i apoderament i cessió de dades reservades. Els detinguts s’haurien dedicat presumptament a l’exfiltració de dades d’entitats públiques i privades amb què després comercialitzaven i emblanquien els beneficis.

Hi ha hagut diferents entrades i escorcolls a domicilis tant de Madrid com d’Andorra. És previst que almenys tres dels detinguts passin a disposició judicial el dijous. Pel que fa a la persona detinguda a Andorra, les autoritats espanyoles hauran de demanar-ne l’extradició.

El parlament ha commemorat avui els 100 anys del naixement del periodista i escriptor Paco Candel, autor de ‘Els altres catalans’, entre altres obres centrades en el fet migratori. Justament aquesta qüestió ha centrat els discursos institucionals, amb el president de la cambra, Josep Rull, reclamant rebel·lar-se contra els qui atien l’odi als immigrants. “Si aquest relat penetra i preval, Catalunya simplement deixa d’existir”, ha alertat. En la mateixa línia, la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha defensat que cal “vetllar per conservar el model d’acollida” i combatre els discursos d’odi. L’acte d’homenatge ha estat impulsat per la Fundació Paco Candel, Òmnium Cultural i l’Ateneu Barcelonès.

En el seu discurs de clausura, Josep Rull ha assegurat que “Candel va ser clau en la interpretació del fet migratori”, una interpretació que ha considerat vigent al segle XXI. “Paco Candel es rebel·laria amb rotunditat davant d’allò que alguns veiem i sentit”, ha afegit, fent una crida a “ser legataris” de l’escriptor i periodista. “Ens hem de rebel·lar contra aquells qui diuen que aquesta mai serà la terra dels seus fills”, ha insistit el president del Parlament, que ha conclòs: “Si aquest relat penetra, si aquest relat preval, Catalunya simplement deixa d’existir”.

Per la seva part, la consellera Mònica Martínez Bravo ha reivindicat la visió del catalanisme i de les polítiques públiques que va tenir Candel. “Això ha fet que Catalunya hagi estat un model d’acollida, que catalans siguem tots”, ha sostingut la titular de Drets Socials, que ha reclamat “fer front als discursos d’odi”.

L’acte de commemoració, conduït per la periodista Laura Aznar, ha comptat amb intervencions de Gal·la Cortadellas, vice-presidenta de la Fundació Paco Candel; Xavier Antich, president d’Òmnium, i Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès. També hi ha hagut una taula rodona amb el periodista Marc Andreu, la politòloga Eunice Romero i la directora de ‘La Marina’, Yohani Limpias.

Entre els assistents, hi havia els presidents de la Generalitat Jordi Pujol i José Montilla, que també han elogiat la figura de Candel en un vídeo projectat a l’auditori del parlament.

Fa uns quants dies que es va estrenar una pel·lícula important al Festival DocsBarcelona. Em sap greu admetre que, probablement, no l’hauria anat a veure si no fos que conec la seva directora, Isabel Andrés Pontí. I ara veig que, com en aquell poema meravellós d’Enric Casasses, hauria estat terrible, terrible, terrible que me l’hagués perduda. Feu-me cas: si veieu programada la pel·lícula en un dels vostres cinemes de referència, aneu-hi. Altrament, quan la passin per TV3, seieu a la cadira de casa, pensant que us hi quedareu enganxats fins al final de tot.

No, la pel·lícula no és de misteri, ni de por. Però si sou persones sensitives, us quedareu absorbits per la força tràgica del relat. Malgrat tractar-se d’un documentari. O, precisament, perquè es tracta d’un documentari. Em refereixo a La fibra sensible. El film parteix de la mort del pare de la directora, la Isabel. Una mort causada per un càncer molt agressiu, el mesotelioma que va tenir en estat letàrgic durant molts anys fins que se li va presentar amb virulència. I el va matar. I quina en va ser la causa? Que de jove havia treballat a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès, només durant vuit mesos, fent d’aprenent; aleshores en Josep Andrés en tenia quinze, però amb aquells vuit mesos n’hi va haver prou perquè el mal se li arrapés al cos i se li acabés despertant molts anys més tard.

Un cas aïllat? En absolut. Si llegiu l’entrada que la Viquipèdia dedica o l’asbest, veureu que la causa de la mort d’en Josep, i la de tantes altres persones afectades al llarg dels anys, va ser l’amiant, l’asbest, un mineral que es troba a la terra i que a partir dels anys seixanta es va comercialitzar a l’estat espanyol amb el nom d’Uralita, unes construccions de fibrociment que han causat milers de morts. I que encara en causaran, per la resistència residual i latent de l’asbest, als països que ja n’han prohibit l’ús; en aquesta mateixa entrada de l’enciclopèdia en línia s’explica la llarga vida d’aquest mineral d’alta volatilitat, la qual cosa fa que en puguis inhalar les fibres invisibles un cop extretes del terra. No cal dir que als països on encara no s’ha prohibit l’ús del fibrociment, la mort per aquests casos seran abundants i persistents.

No és, insisteixo, una pel·lícula de ciència-ficció. És la crua realitat, que Isabel Andrés ens fa conèixer amb la duresa dels fets: els empresaris que van impulsar a Europa l’ús del fibrociment farcit d’asbest (a Bèlgica, a Itàlia, la Uralita de Cerdanyola…) han causat moltes morts. Però no se’n volen fer càrrec i fan servir els estratagemes del sistema per a deixar les víctimes sense protecció. Ho sabem: les lleis són una cosa; la justícia, una altra. En el transcurs de la pel·lícula veiem un seguit de personatges que són entrevistats, que expliquen les seves vivències, les seves lluites. I uns quants dels qui intervenen davant la càmera ara ja són morts, perquè les seqüeles de l’amiant són devastadores, i molt ràpides, un cop s’han manifestat.

Tinc la impressió que ens anem acostumant a les barbaritats, a les injustícies. Ep! Això no és pas una qüestió de dretes i d’esquerres. Mentre veia el documentari La fibra sensible, pensava que el sistema capitalista no és igualitari,  pretén que els rics guanyin diners a costa dels pobres; ho podeu expressar d’altres maneres, però la cosa és aquesta. Però des d’una perspectiva humanitària, és insensat que el sistema no es faci càrrec dels seus errors. Si van fer servir un material que mata per a enriquir-se, haurien de destinar una part de les seves riqueses a compensar les seves maquinacions perverses. I la democràcia (la política, la jurisprudència, la policia…), els hi hauria d’obligar. O no?… Sí, teniu raó, m’he equivocat: sí que és una cosa de dretes i d’esquerres. I tant!

Imatge extreta del documentari ‘La fibra sensible’.

Un comentari final sobre la pel·lícula. Isabel Andrés construeix una pel·lícula en primera persona. No se n’amaga. No fa veure, com els documentaris no, que fan servir veus en off professionals, que el coneixement que divulga és científic. La Isabel ens parla des de bon començament. Necessita explicar-nos –explicar-se– per què el seu pare va morir tan precipitadament just quan gaudia de la seva jubilació. Es pregunta i ens pregunta per què aquells vuit mesos en què Josep Andrés, de jove, va fer d’aprenent a la fàbrica Uralita el van condemnar amb un destí fatal, talment com si fos una tragèdia grega on el protagonista, faci el que faci, sap que acabarà amb la condemnació.

De vegades, la literatura del jo, en aquest cas, el cinema del jo, m’afarta. Moltes vegades parteix d’una premissa del tot egòtica: a l’artista li ha passat una cosa. I ell pensa que, encara que aquella cosa no és original (fixeu-vos en  la infinitud de poemes d’amor que s’han escrit al llarg de la història), en sabrà treure profit, sense distanciament, sense modèstia. Vaig tenir la sensació que la Isabel abusava d’aquest to tan personal, que sortia massa en pantalla, en tants plans de recurs, en tants contraplans. Passats els dies m’he qüestionat a mi mateix i he entrat en un debat personal. Potser la força de la pel·lícula rau, precisament, en aquesta inviolable vocació d’explicar el seu drama, la mort del pare, i, a partir d’aquí, anar estenent la xarxa a tot un seguit de personatges (no us perdeu la serenor indignada de la dona i l’home italians que lluiten contra la injustícia) que et van clavant a la cadira, que et deixen sense alè.

De fet, a la seva pel·lícula anterior, Generació Pegaso, ja usava aquest to personal; una mica més distant, però. Allà també hi surt el seu pare i tots els seus companys de la fàbrica Pegaso amb qui van mobilitzar-se en temps de lluites obreres i de reivindicacions democràtiques. Allà, Josep Andrés parla de les seves vivències d’aquell moment. Poc es podia pensar, ni els espectadors tampoc, que anys després seria el protagonista absent de la crònica d’un assassinat empresarial. Una crònica cinematogràfica que malda per fer justícia. Quina missió tan digna per a l’art.

Bloomberg · Soo-Hyang Choi

Gairebé mig any després de la pitjor crisi política que hi ha hagut a Corea del Sud durant decennis, finalment s’elegirà el successor del president Yoon Suk-yeol. Yoon fou destituït després de declarar la llei marcial a començament de desembre passat, una decisió que molts analistes coincidiren a caracteritzar de cop d’estat fallit.

Les eleccions del 3 de juny es presenten com un punt d’inflexió que aprofundirà les divisions que fa anys que afligeixen el país o, alternativament, aportarà un cert grau d’estabilitat a la política i els mercats de Corea del Sud després de mesos de caos. El buit polític deixat per la destitució de Yoon ha fet minvar la confiança dels consumidors i les empreses en la salut de l’economia sud-coreana, que retrocedí el primer trimestre de l’any, fins i tot abans que entressin en vigor els aranzels de Trump, particularment perjudicials per a una potència exportadora com Corea del Sud.

Per què hi ha eleccions ara?

Les eleccions es van convocar una volta el Tribunal Suprem de Corea del Sud confirmà, el 4 d’abril passat, la destitució de Yoon: la llei sud-coreana estipula que les votacions s’han de convocar en els seixanta dies posteriors a la destitució del president. Al desembre, Yoon sorprengué el món declarant la llei marcial per primera vegada d’ençà de l’arribada de la democràcia al país, ara fa quatre dècades. La declaració –un intent de superar el blocatge legislatiu al parlament, controlat per l’oposició– fou revocada en qüestió d’hores pels diputats del parlament, que la impugnaren.

Qui són els principals candidats?

Els dos principals candidats que competeixen per la presidència són el progressista Lee Jae-myung –l’ex-cap del Partit Democràtic, el principal partit de l’oposició– i el conservador Kim Moon-soo, del Partit del Poder Popular (PPP). Encara que les carreres polítiques d’ambdós han pres direccions divergents, tant Lee com Kim es començaren a fer un nom de ben joves, com a activistes sindicals. Kim fou empresonat per encapçalar un moviment pro-democràtic a la dècada dels vuitanta, quan a Corea del Sud encara governava un règim militar.

Lee, de seixanta anys, perdé contra Yoon per un marge molt estret en les darreres eleccions presidencials, l’any 2022, però aconseguí una majoria parlamentària que li ha permès de frustrar l’agenda política de Yoon durant la legislatura.

Lee Jae-myung és el favorit dels sondatges (fotografia: Seong Joon Cho/Bloomberg).

Després de la destitució de Yoon, Kim guanyà el suport de les bases del PPP per a presentar-se com a candidat en substitució del candidat elegit per la direcció del partit, de caràcter més centrista. Oposar-se a la destitució de Yoon ha ajudat Kim a guanyar-se la simpatia d’alguns sectors conservadors, però per a guanyar les presidencials li caldrà alguna cosa més que convèncer el nucli dur del partit. El PPP, que fa temps que prova d’ampliar la seva base de suport, ha crescut en els sondatges després del primer debat televisiu i de la partida de Yoon del partit.

Un altre dels candidats a les eleccions és Lee Jun-seok, de quaranta anys, ex-cap del PPP que ara es presenta per un partit nou: el Partit Reformista, de dretes, que amenaça de dividir el vot conservador. Lee, molt més crític amb el llegat polític de Yoon que no pas Kim, fins ara s’ha negat a aliar-s’hi.

Què defensa cada candidat?

Tot i perfilar-se com un candidat aferrissadament progressista en cicles electorals anteriors, Lee Jae-myung ha anat gravitant cap al centre d’ençà dels darrers comicis, tot desdient-se –o bé aigualint-les– de propostes com ara la introducció d’una renda universal.

Així i tot, un govern de Lee probablement augmentaria la despesa social i la inversió pública en intel·ligència artificial; també es preveu que prengui mesures per a evitar la concentració de la propietat industrial. Ha proposat d’escurçar la legislatura presidencial dels cinc anys actuals a quatre, com també de permetre que el president pugui ocupar el càrrec durant dues legislatures, en compte d’una.

Kim es presenta a si mateix com el candidat més favorable per a les empreses. I ha promès de continuar relaxant la regulació sobre l’activitat econòmica i de fer costat a les petites i mitjanes empreses. Kim també proposa d’augmentar el límit de legislatures presidencials d’una a dues, de quatre anys cadascuna.

Kim Moon-soo, candidat del PPP (fotografia: SeongJoon Cho/Bloomberg).

Lee Jun-seok provarà de seduir els votants a còpia d’insistir en la idea que ha sabut marcar distàncies amb Yoon, cosa que la direcció del partit no ha sabut fer. Lee defensa d’augmentar el suport a la investigació científica, desregular l’economia i rebaixar el salari mínim a alguns treballadors estrangers.

Qui té més possibilitats de guanyar?

Lee Jae-myung és considerat el favorit clar, tot i que l’avantatge que té sobre Kim s’ha anat reduint en els últims sondatges.

En un sondatge de Gallup Korea entre el 20 i el 22 de maig, Lee comptà amb el suport de prop d’un 45% dels enquestats –un descens de 6 punts respecte de la setmana anterior–, mentre que el suport a Kim augmentà de 7 punts, fins a un 36%. El suport a Lee Jun-seok també augmentà de 2 punts, fins a un 10%, la xifra més alta ara com ara.

Si Lee Jun-seok o Kim abandonen la cursa electoral, el candidat conservador restant podria igualar Lee Jae-myung als sondatges –o fins i tot guanyar les eleccions– si aconsegueix captar els vots del seu rival sortint. Ambdós candidats conservadors han insistit, fins ara, que no abandonaran la cursa. En eleccions anteriors, molts candidats s’han retirat a mitjan campanya tot i haver promès que no ho farien.

Lee Jun-seok, el candidat del Partit Reformista, és tercer als sondatges, lluny de Lee Jae-myung i de Kim (fotografia: SeongJoon Cho/Bloomberg). Què és allò que més preocupa els votants sud-coreans?

El nou president sud-coreà haurà d’esbrinar com enfortir les relacions de seguretat amb Tòquio i Washington, en un moment en què el president dels Estats Units, Donald Trump, ha renegat dels acords de defensa signats pels seus predecessors. Atesa la tendència dels presidents sud-coreans a refusar els avenços diplomàtics dels seus predecessors, tanmateix, les relacions amb el Japó –que milloraren substancialment sota el mandat de Yoon– són les que probablement perillen més.

Lee, així i tot, no sembla tan disposat a refredar relacions amb el Japó com abans, per bé que és possible que torni a adoptar una posició més conciliadora respecte de Pyongyang –un patró que ja s’ha reproduït en unes altres ocasions en què un progressista ha agafat el testimoni de la presidència a un conservador.

Si guanya Kim Moon-soo, és previsible que continuï la línia dura de Yoon respecte de Corea del Nord i, alhora, que reforci els vincles trilaterals amb el Japó i els Estats Units. El candidat conservador també ha parlat de la necessitat de cercar acords de seguretat nuclear mútua, semblants als de l’OTAN.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’absolutisme en l’opinió és símptoma d’autoritarisme en la conducta. I encara que sigui a favor de la democràcia, el dogma no deixa de ser dogmàtic. Com deia Bertrand Russell, l’essència del liberalisme no rau en l’opinió que es defensa sinó en com es defensa. Un liberal opina amb reserves, conscient que noves evidències poden fer-lo canviar d’opinió. A la Unió Soviètica, el dogmatisme oficial condemnava a mort membres absolutament addictes quan algun esdeveniment geopolític o simplement un tomb estratègic del partit els convertia en “contrarevolucionaris”. El liberalisme no sols tolera sinó que encoratja a revisar l’opinió a la llum de nous fets. Si es retreu a algú que hagi canviat d’opinió perquè opinava de manera diferent en unes altres circumstàncies, es frustra la intenció del debat, que és o hauria de ser l’imperatiu d’ajustar l’argument a la informació assequible. Benvingut sigui canviar d’opinió quan el canvi no implica bescanviar un dogma per un altre sinó respectar la interinitat del pensament en espera d’informació actualitzada.

De la mateixa manera que no hi ha cap glòria en un “jo ja ho havia dit” quan els esdeveniments fan bona una intuïció anticipada, tampoc no hi ha deshonra quan refuten (o senzillament alteren) una anàlisi prèvia. Per això, no “fèiem tard” els qui durant el 2024 corregíem la perspectiva a mesura que els objectius d’Israel a Gaza sobrepassaven la legítima resposta a la brutal provocació d’Hamàs i esdevenien un atac franc contra la població civil de la franja. En un moment determinat es féu evident que el rescat dels ostatges passava a segon terme i no era sinó el pretext per a allargar una guerra de desgast de la població en conjunt. Més que corregir l’opinió inicial, basada en l’obligació d’un estat de defensar els seus ciutadans contra el terrorisme, l’ampliàvem. Perquè tot i considerar criminal l’actual govern d’Israel i condemnar sense embuts la matança indiscriminada, la destrucció d’hospitals i la decisió d’afamar els palestins per expulsar-los de les ruïnes de Gaza, no trobo cap raó per a no discordar dels qui des del principi aprofitaren la guerra per a repudiar l’existència d’Israel. I encara més dels qui, amb el pretext de vindicar el patiment del poble palestí, protagonitzen o justifiquen (ni que sigui en el secret de la consciència) accions antisemites com l’assassinat la setmana passada de Yaron Lischinsky i Sarah Milgrim quan sortien d’un acte al Museu Jueu de Washington.

La qüestió del què es resol tota sola a mesura que es precipiten els fets que estaven en estat de suspensió a les ideologies. En la dialèctica entre liberalisme i absolutisme allò que compta és el com. I el procediment triat (si és que realment hi ha una tria i no determinació d’acord amb el tarannà) depèn de la seguretat existencial de qui expressa l’opinió. El fanatisme és intransigent perquè se sent amenaçat en els seus principis, sovint adoptats sota pressió autoritària o ambiental. Acostuma a ser idealista i insisteix en els principis abstractes amb menyspreu dels fets concrets. Car els fets són ambivalents, equívocs i polièdrics, i lluny d’avalar opinions categòriques inviten a expressar-les amb matisos i reserves. Els cordons sanitaris poden aïllar opinions i fins i tot teories científiques un temps, però cap cordó sanitari no pot aïllar els fets. Oposar un fanatisme a un altre sol dur al desastre, com passa a l’Orient Mitjà, una regió especialment exposada als fanatismes religiosos i on els intents de secularització, assajats a l’Iran, a Turquia i Egipte, i d’instauració del liberalisme, com a Israel, fomenten el ressorgiment de l’integrisme. El fanàtic és extremista perquè està convençut no sols de la justícia de la causa sinó també de la victòria. I és cert que el fanatisme augmenta la bel·licositat perquè lleva els escrúpols, però el triomf, si arriba, acostuma a durar poc, perquè suscita l’hostilitat d’aquells que voldria coaccionar i d’uns altres que no aprecien la conducta immoderada. S’ha vist amb les primeres manifestacions palestines contra la tirania d’Hamàs i el rebuig de la política de Netanyahu per una part molt conspícua dels israelians, que exigeixen de posar fi a una guerra que desacredita l’estat d’Israel i en compromet l’estatus d’única democràcia a l’Orient Mitjà.  

El dogmatisme jueu és tan detestable com el dogmatisme musulmà, com ho són les expressions dogmàtiques en favor o en contra dels dogmes respectius. Tan execrables són les represàlies de Donald Trump a la Universitat Harvard per haver refusat, entre més coses, de divulgar els noms dels estudiants que van participar en les manifestacions pro-palestines, com ho fou la suspensió per la Universitat de Barcelona de la col·laboració amb les universitats d’Israel, o més recentment el tancament de l’oficina comercial del govern català a Tel-Aviv com a inútil mesura de pressió al govern de Netanyahu. Potser els fanàtics que han impulsat aquestes mesures haurien aplaudit que tres quarts de segle enrere les democràcies haguessin blocat les relacions amb les universitats catalanes a causa del franquisme i que Barcelona hagués estat vetada com a “ciutat de fires i congressos” i privada del cordó umbilical amb Europa.

El dogmatisme és el despotisme de l’opinió. Demana actes de fe mentre fuig del pensament curós, amarat d’escepticisme, per estalviar-se l’esforç de persuadir racionalment. Per això s’abilla amb la lletra de la moral i s’esgola contra els heretges. Rarament baixa del púlpit a l’arena de l’argumentació, sinó que trona per damunt dels caps dels congregants. En lloc d’invitar socràticament a comprendre els problemes, alimenta l’odi amb l’excusa de l’odi que combat. Actuant d’aquesta manera no deixa cap altre camí a la resolució dels conflictes que la violència com a mètode de provada eficàcia per a empedreir-los. La decisió definitiva que promet aquest camí fressat sempre ha estat enganyosa. Els conflictes resolts per la força retenen l’essència del problema, que resta somort esperant que madurin les condicions per a un nou esclat. A la història no hi ha victòries definitives i la cosa més sensata és procurar allargar els interregnes de pau i convivència en lloc d’atiar trasbalsos amb bones intencions que no se sap mai quin infern empedraran.  

 

El català continuarà sense ser llengua oficial de la Unió Europea i deu milions d’europeus restarem oficialment muts. Ahir set estats membres dels vint-i-set van manifestar recel sobre l’oficialitat i, com que la decisió s’ha d’adoptar per unanimitat, Espanya va decidir de retirar la votació de l’ordre del dia. Un ajornament més d’aquesta promesa que va ser la condició imposada per Junts per a votar a favor de Francina Armengol com a presidenta del congrés espanyol ja fa gairebé dos anys.

L’episodi té moltes lectures possibles, tant en clau catalana com espanyola i europea. Però permeteu-me de ser directe i clar: precisament per evitar situacions com aquesta vam fer el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència.

Molts deveu recordar que els primers anys del procés independentista es va popularitzar el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Sense entrar ara a discutir si convindria a una Catalunya independent formar part de la UE, sembla evident que una part important de la població catalana considerava aleshores –i supose que continua considerant– que el futur de la nostra societat demana de participar com a europeus de ple dret en les decisions que es prenen a Brussel·les. I raonava, encertadament, que l’única manera era constituint un estat propi, separant-nos d’Espanya. La decisió d’ahir els dóna la raó.

No hi ha discussió possible: el català seria llengua oficial de la Unió Europea si Catalunya hagués consolidat la independència proclamada el 2017 i li haguessen obert la porta de la Unió. De fet, si mai Andorra s’incorpora a la UE, el català hi passarà a ser llengua oficial sense cap dubte. Perquè, contràriament a allò que diuen les matemàtiques, 80.000 persones són més importants que no deu milions. A condició, exclusivament, que aquestes 80.000 tinguen un estat propi.

Els lectors habituals d’aquesta columna deuen recordar, espere, la meua desconfiança endèmica vers el PSOE. No m’empassaré, per tant, avui, el seu discurs respecte de l’oficialitat del català ni em refiaré mai de la seua suposada bondat. Però, dit això i en vista dels resultats, he de reconèixer que aquesta vegada els socialistes espanyols s’han esforçat com mai a defensar la meua llengua –siga per interès propi o, més aviat, perquè Junts els amenaça seriosament i en necessiten els vots.

Però si reconeixem això, hem de preguntar-nos immediatament com és que, tot i tenir aquesta vegada el govern espanyol a favor, un expedient jurídic impecable, una majoria clara de països interessats i una condicionalitat feta a mida i ben pactada, la iniciativa tampoc no dóna resultat. Com és que els catalans tornem a ser marginats?

La resposta és òbvia i cau pel seu pes: com que no tenim un estat propi, els catalans simplement no tenim ni veu ni política pròpia i, per tant, restarem sotmesos sempre als vaivens de la política domèstica de l’estat on el vent de la història ens ha situat. No tindrem mai cap possibilitat de defensar els nostres interessos ni de fer acció política real mentre no siguem un estat. La cosa és tan dura i inapel·lable com això.

Ahir els polítics catalans i una part dels espanyols es van dedicar a acusar el PP de ser el culpable del fracàs del projecte. Molt segurament que el PP s’ha mogut per fer-lo fracassar. N’estic segur. Però que ningú no s’enganye: això és secundari. Completament secundari.

El tema clau és que, encadenats a Espanya, sempre dependrem d’un PP o d’un altre. Perquè sols comptarem com una minoria a instrumentalitzar segons la necessitat que tinguen dels vots. O és que no és perfectament plausible imaginar una situació capgirada en què el PP tingués interès a fer del català llengua oficial a Europa i on el PSOE, per conveniències electorals, maniobràs agressivament en contra? El PSOE, quan li ha convingut, i tant que ha anat contra el català. Per posar-ne solament un exemple, ja no recordem que van ser els socialistes que van perseguir i clausurar la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià?

La votació d’ahir i tot l’espectacle que l’envolta posa en relleu, doncs, el fracàs anunciat de qualsevol via que no siga la del Primer d’Octubre. I per tant ens crida i ens convida a una reflexió serena, però dura. Podem continuar fent veure que hi ha un camí al futur dels Països Catalans que passa per Espanya. Podem creure’ns que pactant amb l’un partit o amb l’altre aconseguirem millores de fons que consoliden la nostra societat. Podem somniar que hi haurà un dia que passarà no sé què que no ha passat mai. Però la realitat és tossuda: a la Unió Europea i al món comptes tan sols si ets un estat independent. I tan sols si comptes al món pots fer política de debò i satisfer les necessitats de la ciutadania. La resta són bufes de pato, si em permeteu el localisme.

Evidentment –i ja ho entenc, això–, hi ha qui, després de la violència espanyola, té por. I hi ha qui creu que no hi ha manera de guanyar, malgrat que és evident que vam guanyar. Hi ha els covards. I els aprofitats. Hi ha els rancuniosos que voldrien perdre-ho tot per a dir que ells ja ho sabien i que tenien raó. I els tòxics que no els guarirem mai. Hi ha els qui tenen interessos ocults i agendes pròpies massa gruixudes. Hi ha els qui es barallarien amb ells mateixos. Però, per a tots, i per a la nació, avui tinc una notícia: l’únic camí transitable és el del Primer d’Octubre, rematant-lo. No cal trencar-s’hi el cap…

 

PS1. Doncs, sí. Han estat capaços de fer-ho. Avui fa un mes de la gran apagada que vam viure al sud continental i encara és l’hora que algú done una explicació sobre què va passar. Aquell dia Pedro Sánchez, tot gallet, exigia informes i amenaçava a tort i dret, però ni informes, ni res. No sabem encara què va passar de veritat, ningú no té ni idea de per què va passar i, per tant, quan ens diuen que no tornarà a passar ja podem calçar-nos. Ens ho explica Alexandre Solano: “Un mes de l’apagada elèctrica: causes encara desconegudes i la investigació sota secret“.

PS2. El periodista Genís Sinca ha publicat la primera i única biografia de Francesc Candel, una ampliació substancial d’un text que ja havia publicat el 2008. D’ací a pocs dies farà cent anys del naixement d’aquell valencià del Racó d’Ademús, autor d’Els altres catalans. I per parlar-ne Ot Bou ha fet aquesta entrevista: “Molt pocs països tenen un personatge com Candel”.

PS3. Ahir vam presentar a Amposta el primer llibre de VilaWeb, Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. Aquest acte inaugura una llarga llista de presentacions –dijous mateix a Girona– que recorreran tots els Països Catalans per presentar el volum, però sobretot per presentar el concepte i la necessitat de la col·lecció: quatre llibres d’actualitat periodística cada any, que necessiten lectors que la vulguen afermar i fer-la possible, fent-se’n socis. Si ens voleu ajudar a aconseguir-ho, podeu anar a aquesta pàgina.

L’any 2000, la Federació Catalana de Futbol (FCF) va celebrar el centenari amb una golejada per 5-0 contra la selecció de Lituània, en un partit amistós que es va jugar al Camp Nou davant 48.000 espectadors. En aquell equip hi jugaven futbolistes de l’altura de Pep Guardiola, Xavi Hernández, Sergio González i Jordi Cruyff. Avui, vint-i-cinc anys més tard, la federació commemorarà el 125è aniversari en un partit contra Costa Rica que es jugarà a l’Estadi Johan Cruyff, a la ciutat esportiva del Barça, un recinte amb capacitat per a tan sols 6.000 persones. El partit serà a les 19.00 i es podrà veure per TV3.

La selecció catalana de futbol presenta una samarreta amb la Creu de Sant Jordi

El poder de convocatòria de les seleccions ha disminuït, quant a públic i també entre els jugadors. En aquesta darrera llista elaborada per Gerard López sorprenen les baixes de jugadors com Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Òscar Mingueza i Marc Cucurella –que dissabte s’incorporen a la selecció espanyola per jugar la fase final de la lliga de les seleccions de la UEFA– i alguns altres que tampoc no han estat convocats pels compromisos de l’espanyola com Gerard Moreno, Alejandro Balde i Hèctor Fort.

La convocatòria de la selecció catalana no inclou les principals estrelles

En la selecció femenina, la tendència és similar. Diumenge s’enfrontarà contra Xile també a l’Estadi Johan Cruyff i, tal com va passar la temporada passada, cap de les dues guanyadores de les darreres quatre Pilotes d’Or –Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas– no ha entrat en la convocatòria de Xavi Llorenç perquè són convocades per la selecció espanyola.

Per a Sergi Blázquez, assessor jurídic de la Plataforma pro-Seleccions Esportives Catalanes, aquestes absències són conseqüència de la mala planificació de la federació. “Abans jugàvem pels volts de Nadal i era complicat pels descansos. Ara es juga quan s’ha acabat la temporada i tothom fa vacances o juga amb les altres seleccions. Però si es fa una estratègia ben planificada i es parla amb els clubs i amb els futbolistes i es pressiona una mica, els jugadors acaben venint”, diu. “Independentment de les polèmiques, és gent nascuda aquí, tots parlen català i sabem que els faria molta gràcia anar a jugar amb Catalunya. Però has de crear un ambient favorable perquè passi, i això no es fa”, afegeix.

[VÍDEO] Aitana Bonmatí: “L’odi no és contra la llengua, sinó contra tot el que ve darrere”

“Som en el pitjor moment”

Com més va, més lluny semblen els anys en què la selecció jugava contra combinats potents com el Brasil de Ronaldinho i Ronaldo o l’Argentina de Messi. Aquests duels despertaven una resposta social multitudinària i posaven la selecció catalana a l’aparador de l’esport mundial. “Atrèiem 80.000 o 90.000 persones al Camp Nou en una època en què totes les condicions anaven en contra, amb un govern espanyol radicalment en contra”, relata Blázquez.

En canvi, ara, amb una de les generacions de futbolistes catalans més potents de les darreres èpoques i, segons que explica Blázquez, un govern espanyol menys bel·ligerant, la situació és radicalment diferent. “Malgrat que, en teoria, tot bufa favorablement, som en el pitjor moment. A més, els afeccionats i les ganes hi són, però si organitzes un partit contra Costa Rica que apareix com un bolet i del qual ningú no parla passa això que passa. Sembla que la federació l’organitzi a contracor.”

El reconeixement de la Federació Basca de Pilota possibilita l’oficialitat de les seleccions catalanes

Blázquez considera que el moment actual respon a una qüestió política, perquè la federació, malgrat ser una entitat privada, depèn econòmicament de les institucions públiques. “Si la política i els actors implicats van alineats, es pot avançar. Si el govern diu que no s’hi ha de donar importància o, directament, que no toca, com va dir el conseller d’Esports, la federació no es posarà en un compromís”, explica. I afegeix que, en el cas del futbol, la determinació per a tenir una selecció potent o per a demanar l’oficialitat encara és més complicada, perquè la federació catalana va molt lligada a l’espanyola. De fet, Joan Soteras, que n’és el president, és alhora vice-president de l’espanyola.

El president de la FCF i vice-president de la RFEF, Joan Soteras. Les darreres eleccions a la presidència, sota sospita

La crisi de les seleccions catalanes arriba en un moment d’inestabilitat institucional. Divendres passat, vuit integrants de l’equip directiu de la FCF es van acollir al dret de no declarar davant el jutjat d’instrucció número 2 de Sabadell que els investiga per manipular les eleccions de l’entitat del 2023. Soteras, que també hi era citat, no s’hi va presentar al·legant un problema mèdic.

El jutge els investiga per dos delictes continuats de falsedat en document públic i privat i administració deslleial. També han declarat tres presidents d’equips de futbol que han explicat que els havien falsificat la signatura per afavorir la candidatura de Soteras a la presidència.

L’acusació popular, representada pel despatx d’advocats Vosseler, assegura que hi ha proves que demostren la falsificació de signatures per a afavorir la candidatura de Soteras. L’advocat Dani Salvador va explicar que, d’acord amb un informe dels Mossos d’Esquadra elaborat després d’escorcollar-ne la seu, hi ha indicis d’un pla organitzat de falsificació de signatures de presidents i secretaris de clubs amb l’objectiu d’elaborar actes notarials fraudulentes per poder votar treballadors de la mateixa federació en favor de la continuïtat de Soteras. Segons que va dir, les actes van ser encarregades a una notaria de Sabadell utilitzant fotocòpies i documents extrets dels bancs de dades federatius i vulnerant, doncs, la llei de protecció de dades.

El jutge també investiga un possible finançament irregular de la campanya electoral, amb indicis que les actes notarials van ser cobertes per un contractista de la FCF mitjançant una empresa vinculada a un assessor extern de la candidatura, a partir d’un sistema de triangulació d’empreses i condonació d’un patrocini.

Primera victòria judicial

Dilluns, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va refusar el recurs de Juanjo Isern, un altre dels candidats a les eleccions a la presidència de la FCF, que denunciava irregularitats en el procés electoral.

Isern al·legava que la junta de Soteras havia estat setze dies –del 12 al 29 de gener de 2023– ocupant il·legítimament el càrrec i que havien fet campanya electoral aprofitant aquesta presumpta posició de domini. La secció cinquena del TSJC ho ha refusat i ha dit que Soteras va complir tots els requisits que estableix l’estatut de l’entitat per a ser proclamat candidat. Això implica un aval per a la presidència de Soteras, que podrà acabar el mandat fins al 2027.

Sobre això, el sots-secretari de la FCF, Sergi Garrido, va assegurar que es tancava un capítol en l’ens federatiu: “Aquesta decisió ratifica el mandat de Joan Soteras i de la seva junta directiva pels dos anys que queden de mandat.”

A més, va demanar a l’ex-candidat que respectés la decisió de la justícia ordinària i que deixés treballar en pau la junta directiva actual.

El periodista Genís Sinca (Manresa, 1970) ha publicat la primera i única biografia de Francesc Candel, Candel (Comanegra), una ampliació d’un text que ja havia publicat el 2008, La providència es diu Paco (la Magrana). Sinca va conèixer Candel l’any 2000, quan el mite per qui s’havia fascinat a la facultat ja era un home gran que, assegut al sofà de casa, l’atenia amb sabatilles i acaronant un gat. Malgrat les resistències inicials, Candel va acabar acceptant que n’escrivís una biografia. Aquest llibre n’és el resultat: un text amè, que t’arrossega fàcilment, i que no és tan sols la vida del personatge, sinó la història del barraquisme i d’una ciutat que es va transformar de dalt a baix.

Sinca ens rep a casa seva, a Sabadell, i critica que el periodisme vagi perdent l’hàbit de desplaçar-se, de moure’s. “Cal trepitjar més el carrer!”, amolla. És un dels grans aprenentatges que diu que va obtenir de Candel, que li agradaria que fos més llegit. Parla del seu biografiat amb entusiasme, afecte i una admiració fonda. L’entrevistem bo i coincidint amb el centenari del naixement de l’autor d’Els altres catalans, que es commemora el 31 de maig.

—Per què us va interessar, en primer lloc, Paco Candel?
—De molt petit, a casa, ja veia Els altres catalans sempre en un lloc preponderant. M’impactava molt la imatge de la portada de les primeres edicions. A la facultat de periodisme me’l vaig llegir i em vaig enamorar de la manera que tenia Candel d’explicar les històries i refregir-les, i de com, per a fer una crònica, tenia en compte tants punts de vista com era capaç. No intervenia de manera reductiva ni amplificava certes opinions que li donaven, sinó que exposava, amb el seu estil, aparentment superficial, amb naturalitat, un fenomen que se’n deia el problema migratori, que ningú no havia sabut explicar. Aquella manera de resoldre narrativament l’assaig se’m feia molt atractiva, em semblava intel·ligent i exemplar.

—Quan el vau anar a conèixer, què esperàveu entendre?
—El vaig anar a conèixer perquè volia escriure. Volia conèixer un escriptor, veure quina cara feia un autor, com vivia.

—L’interès no era ideològic?
—Si avui encara parlem de Candel és perquè era un gran escriptor. Si després es va convertir en un exemple de com explicar socialment un fenomen, perfecte, però en parlem perquè escrivia d’una manera especial i efectiva. Si no n’entenem la base literària, no entendrem posteriorment la seva influència sociològica. Candel sap explicar, i per això va vendre tants llibres: la gent l’entenia. Mai no assenta càtedra, quan escriu: va fent amb una gran modèstia i de sobte diu, “ara potser m’embolico, tornem a començar”. Aquesta humilitat literària li dóna força. Per això va ser tan potent un llibre per a catalans traduït del castellà, en ple franquisme, amb moltes dificultats, censurat, amb tants impediments com et puguis imaginar. El concepte dels “altres catalans” era tan bo que va travessar qualsevol problema.

—Candel, de petit, va viure el barraquisme i la precarietat de la seva família sense cap drama. Potser això va ajudar-lo en aquesta espontaneïtat en l’escriptura.
—Amb tots aquests grans autors o personatges és molt fàcil caure en tòpics. Aquí n’hi ha molts, de tòpics. El xarnego, la barraca, “que malament que ens ho vam passar”. Ell va ser feliç passant la infància en la seva barraca i la recordava molt positivament. De fet, més que no pas de la gana que passessin els seus pares o tiets, explicava molt la importància de la cohesió familiar i dels immigrants que s’havien establert a la falda de Montjuïc. Aquesta cohesió va fer una força immensa perquè aquest nou grup, els altres catalans, es donessin veu i s’aclimatessin. Tant és així, que es va produir un miracle: tothom deia que era impossible que un nen de Montjuïc com Candel es guanyés la vida escrivint i acabés essent un personatge conegut.

—Hi ha una anècdota amb el seu pare, justament…
—Molt bona. Candel rep la influència d’una matèria primera humana molt efectiva. Als anys quaranta, els Candel s’havien anat fent una família coneguda a Can Tunis. Vivien a la parròquia del Port i el pare de Candel n’era el sagristà. Allà hi coincidien mossèn Jaume Cuspinera, l’Elies Ortiz, que gestionava com portar l’aigua corrent al barri, la mestra Pepita Casanellas, que hi feia classes, i el doctor Ribas, de qui en deien “el metge dels pobres”. Era un pediatre de la zona alta de Barcelona que, a les nits, cansat de com el franquisme entenia el cristianisme, ell, que era un home molt devot, es posava les katiuskes i baixava a la falda de Montjuïc a ajudar els barraquistes. Donava assistència a molta gent que no havia vist mai cap metge, i el pare de Candel li va donar un petit espai a la parròquia.

—Però un dia se’n va cansar…
—Un dia se’n va cansar i va dir: “No pot ser, no puc continuar atenent nens a la parròquia, necessito un dispensari”. Va trucar al seu cosí, l’arquitecte Manuel Ribas, que també baixava de Montjuïc per posar-s’hi. Un dia, se li va acostar un senyor i li va dir: “Voldria demanar-li que, en aquest dispensari, hi fes una habitació per al meu fill.” “Per al seu fill? Per què la vol?” I el senyor que li contesta: “És que el meu fill escriu, i com que a la parròquia hi fem tantes coses, s’ha convertit en un lloc molt difícil per a trobar-hi la tranquil·litat.” Evidentment, l’arquitecte li va respondre dues coses: que no podia fer una habitació en un dispensari, i que era impossible que un nen se’n sortís, allà, escrivint.

—I aquell nen va escriure més de cinquanta llibres.
—Quan vaig explicar aquesta anècdota al Paco, se’m va posar a plorar. No sabia que el seu pare havia demanat una habitació per a ell. Jo li demanava que em deixés escriure la seva biografia, i aleshores em va dir: “Escolta, fes la meva biografia, però no parlis de mi. Parla de tota aquesta gent gràcies a la qual vaig convertir-me en escriptor.”

—De fet, el llibre és una biografia però també la història d’uns barris, del barraquisme, i de la transformació d’una part de la ciutat.
—Sí. És una història molt interessant. En realitat, allò era el graner de Barcelona: s’hi feien les millors síndries, els millors tomàquets i la millor carxofa. El Prat de Llobregat encara té la millor carxofa del món, amb permís de Benicarló. Tot aquell barri de Can Tunis, de pescadors, inicialment un barri tranquil, de sobte es va veure envaït per gent que arribava de tot arreu d’Espanya. Es va transformar i s’hi van crear molts nuclis petits: Can Tunis, el Polvorí, la Nostra Senyora de Port, que és on hi havia la parròquia, els habitatges de la Seat, Santiveri. Petites perdigonades, com en deia Candel, que avui s’han convertit en la Zona Franca i en la Marina del Prat Vermell.

—Candel observava aquesta transformació amb els seus propis ulls.
—Ell havia arribat l’any 27 i, per tant, n’era un espectador molt privilegiat. Per això ho explicava de manera tan efectiva. En tenia el coneixement, i veia com el seu propi grup migratori creixia i es transformava. Així va néixer Els altres catalans.

—És molt interessant com ell mateix insistia en la diferència entre la Catalunya que es va trobar la seva família quan va arribar i la Catalunya ja dominada pel franquisme.
—Aquesta és la gran pregunta. Aquest és el gran avantatge biogràfic de Candel. Ell encara havia pogut beure, pedagògicament, de les ensenyances de la república. Va anar molt pocs mesos a l’escola, però ja va poder tastar l’avantatge d’haver tingut bons professors, gent que li havia fet estimar la lectura, la cultura, l’art, la pintura… De ben petit, abans de la guerra, ja va poder beure d’aquesta font, una font rica, que el va immunitzar contra moltíssimes coses i que li va injectar dins una voluntat artística.

—Hi ha un moment en què us diu que la primera vegada que es va sentir part de Catalunya va ser a l’escola republicana.
—Sí, la qüestió de l’escola és molt important per a Candel, pels mestres que va tenir. Per exemple, a la parròquia, Pepita Casanellas, una pedagoga que es va carregar a l’esquena l’escolarització de desenes i desenes de criatures del barri de Porta. Tenia la dèria de convocar els pares quan les nenes feien dotze anys i dir-los: “Si us plau, no me la tragueu de classe”, perquè, si no, se n’anaven a fer de minyones a la part alta de Barcelona. Moltes encara se’n recorden. Com el doctor Ribas, que no tenia cap necessitat de baixar a la Zona Franca. Metges, professors, escriptors, capellans. Candel va rebre l’exemple d’aquesta gent. Per això entenia la integració, o, com en deia ell, l’aclimatació a Catalunya. A Madrid no hi ha hagut cap Candel.

—Per què? Quina és la diferència?
—Que aquí hi ha una força interna del país que permet aquesta mena de reptes humans. Era molt difícil, el que va passar aquí. Milers i milers i milers d’immigrants. No tan sols a la falda de Montjuïc. Agafem aquest exemple perquè hi viva Candel, però això s’estén del Somorrostro fins on vulguis, a qualsevol barri de Catalunya.

—No sé si exagero, però hi ha un moment que…
—…és que és molt fàcil, exagerar, amb Candel! Fixeu-vos-hi, Catalunya és rara de collons, eh? És una cosa tremenda. Un dels llibres més importants que hem tingut al segle XX, Els altres catalans, és escrit per un autor nouvingut, en castellà, i quan es publica per primera vegada, el 23 d’abril de 1964, té un èxit tan absolut, inesperadament, que el concepte encara arriba als nostres dies. Som ben estranys, eh? El traductor, Ramon Folch i Camarasa, que en va fer una traducció meravellosa, absolutament literària, ho deia al pròleg de les primeres edicions, que es pensava que això no tindria cap mena d’èxit. I en va tenir. I ell, que només volia escriure, es va convertir en la veu dels sense-veu. Fins al punt que l’any 1977, quan Josep Benet i Alexandre Cirici van fer l’Entesa dels Catalans, necessitaven algú popular, el van anar a buscar i van treure 1.263.000 vots per al senat. Rècord absolut.

—Ell mateix estava sorprès del seu èxit.
—En qualsevol altre país l’haurien pogut proposar com a premi Nobel i hauria estat perfectament factible. Per què? Perquè és un premi que normalment es dóna a algú que ha assumit una manera nova d’explicar les coses. Candel n’explica una de molt difícil de manera efectiva i pionera. Sota el franquisme, Candel, per primera vegada, parla amb pèls i senyals de la necessitat de millorar la situació dels obrers. Títol: Ser obrero no es ninguna ganga. Quin títol! Quan publica Donde la ciudad cambia su nombre, els veïns de les Cases Barates el van a buscar per atonyinar-lo, perquè ell n’ha publicat noms i cognoms! Hi ha un llibre que es diu La nova pobresa en què va posant tots els exemples que troba de la nova immigració. És una cosa meravellosa. Una feina excel·lent de treball de camp. Això que avui dia no es fa en periodisme. Treball de camp. Candel és únic. És un cas únic, tremendament oblidat; un exemple de fer periodisme i de coherència literària. Molt pocs països tenen un personatge així.

—Per què no va voler que Els altres catalans es publiqués amb el títol de “Nosaltres, els immigrants”, tal com proposava Max Cahner?
—Per una qüestió de concepte. Això és molt important. “Nosaltres, els immigrants” era un encàrrec de catalans cap a una cosa diguem-ne pintoresca que havia vingut de la resta de l’estat espanyol. I ell diu: “No. M’heu vingut a buscar per un article que he escrit a la revista La Jirafa titulat ‘Los otros catalanes’.” Aquell article, de dues mil paraules, és el pinyol que després esdevindrà el llibre. Cahner li encarrega una mena de Nosaltres, els valencians, que ha estat tot un èxit, però amb els immigrants. I Candel diu que no. La cosa important és que l’immigrant aporta la seva visió del fenomen, des de dins, i fa prevaler la visió que també són catalans. I no s’equivoca. Vaticina la Catalunya del futur, impossible d’entendre sense els Rodríguez, els Pérez, els Álvarez…

—Què penseu que en diria, Candel, del fet que encara avui hi hagi qui reivindica una mena d’identitat xarnega?
—La paraula “xarnego” va fer un viatge espectacular. No té el mateix sentit ofensiu que tenia abans. Em sembla que és una discussió superada.

—Què en vau pensar, de la polèmica als premis Gaudí, vós que heu llegit tant Candel?
—Va ser un discurs molt bonic, on reportava el dolor dels seus avis. Però els meus també van ser molt pobres i també s’ho van passar molt malament, i eren catalans i no eren xarnegos, per dir-ho així. Entenc molt bé el dolor d’aquella reivindicació i l’hem d’acceptar i entendre, perquè aquesta gent s’ho va passar molt malament. Aquelles dones van fregar molts terres per poder donar l’oportunitat als seus néts de ser directors de cinema, però avui la paraula “xarnego” ja no és reivindicable, ja no té sentit.

—De les tesis de Candel, n’extraieu aquesta conclusió, que cal enterrar el concepte?
—És que es va acabar enterrant tot sol, amb la pròpia aclimatació. Hi va haver un president de la Generalitat d’origen cordovès, naturalment. El poble català és molt obert, culturalment obertíssim. Tan obert que la capital mundial de la literatura en castellà és a Barcelona. Aquí, hi continua havent una manera de fer i una potència cultural molt atractiva que permet de fer moltes coses.

—Per què va ser tan frustrant, el pas per la política de Candel, com a regidor del PSUC a l’Hospitalet de Llobregat i com a senador?
—Perquè no era un polític. La política no té la mateixa netedat que tenia Candel. Totes les jugades i els estratagemes que ell veia no els entenia, perquè ell no ho hauria fet mai, tot allò. Després va fer un llibre fantàstic, molt divertit, Un Ayuntamiento llamado Ellos, que tothom hauria de llegit. Ho estripa tot.

—Per què diríeu que les seves tesis van ser reivindicades des del president Jordi Pujol fins al PSUC?
—Avant la lettre, Candel s’inventa una paraula que després s’ha fet servir molt: la transversalitat. Candel és transversal de veritat. Tothom se’l vol apropiar, però ningú no pot. Ja ho entenc, que se’l vulgui apropiar Pujol, o Carod-Rovira, però ningú no pot, perquè no és de ningú, és de tothom. Llegeix alguna cosa dins nostre que gairebé no es pot explicar però que sabem que és nostra. És gairebé impossible trobar algú a Catalunya que no tingui alguna connexió amb andalusos o amb gallecs o amb extremenys.

—Un espai polític que sempre parlava en nom de la immigració espanyola i, en canvi, no va reivindicar mai Candel era Ciutadans.
—On és, avui, Ciutadans? No hi és. I Els altres catalans encara hi és. Per què parlem de Candel, ara mateix? Perquè el concepte és molt potent. Hi ha una història molt interessant per explicar. I Ciutadans no ho era, d’interessant. Era agressiu, era maleducat, era poc sa. I la gent no és ximple. Poden vendre la moto durant uns anys, però no arriba gaire lluny. Aquí [assenyala el llibre], hi ha un missatge de dolor, molt net, de gent que va haver de pencar molt per sortir-se’n. I és un missatge que connecta amb molta gent d’aquí, com el meu avi, que es va deixar l’esquena al taxi, i que també va haver de fer molt. Cadascú té el seu passat treballador.

—Amb la diversificació de la immigració que ha rebut Catalunya, sobretot a partir del 2000, fins a quin punt diríeu que les tesis del Candel són aplicables al present?
—Del tot. No parlem de Messi, parlem de la gent que ve aquí perquè es troba econòmicament necessitada. Si demanaves això a Candel, et deia: “Escolti, sigui conscient de la sort que té vostè. Quan t’has de traslladar de país per necessitat, no és cap caprici.” La qüestió cultural és complicada; hi ha cultures molt diferents, que costa molt que s’assemblin, evidentment. Però Candel continua vigent per tres conceptes: respecte, dignitat i empatia. Els autòctons han d’exigir respecte als qui arriben, i els qui arriben, als autòctons. Cal entendre molt bé la dignitat de l’altre, la tradició amb què arriba aquí, i el respecte cap a la teva. I cal fer una gran feina d’empatia. El món digital no ens hi ajuda gens: l’empatia s’ha de fer al carrer. Nosaltres hem d’entendre qui són i ells han d’entendre on han arribat. Cal treball de camp. Amb l’empatia, es desactiven els factors més agressius i tot plegat es va aclimatant. No pots posar murs i fronteres i negacions, perquè se t’acaba girant en contra.

—Albert Botran va escriure un article en què reivindicava les tesis candelianes però deia que el seu punt feble havia estat de no preveure el conflicte lingüístic i la minorització del català. Hi esteu d’acord?
—Bé, en part, sí. El tema de la llengua sempre és molt complicat. Després de moltes centúries, el català continua existint. Cada època té la seva manera de reivindicar-lo. És un moment difícil per al català, però sempre ha superat aquests moments. Penso que també ho farà ara. No en tinc la fórmula secreta, però en aquella època també era molt difícil. La massa immigratòria de castellans cap a Catalunya va ser immensa. I, en canvi, molts d’aquells van acabar parlant català. De vegades, n’hi ha que reivindiquen una catalanitat i no ho fan en català. Penso en Eduardo Mendoza o el mateix Candel. No en tinc la fórmula, jo, però em sembla que hi ha molta actualitat en el missatge de Candel.

—Ho deia perquè m’interessa saber si li feu alguna crítica.
—N’hi faig una de literària, en el sentit de les figures femenines de la seva obra, per exemple. Malgrat tot, em continua semblant un exemple. Candel encara funciona.

Un mes després de l’apagada que va deixar a les fosques els habitants de la península ibèrica, encara hi ha més incògnites que no pas certeses. Pocs minuts després de les 12.30, la major part dels Països Catalans –llevat de les Illes, Catalunya Nord i Andorra– van quedar sense electricitat i, posteriorment, sense telecomunicacions; una apagada que va afectar també Portugal, l’estat espanyol i el País Basc sota administració espanyola.

L’apagada va començar, de sobte, a les 12.32 del dilluns 28 d’abril. En aquell moment hi va haver un incident a la xarxa elèctrica espanyola que fou detectat a l’estat francès. No se sap encara què va provocar aquest incident, si va fallar una central, una substació o una línia elèctrica, ni per quin motiu va caure. Aquesta primera fallada de generació es va poder compensar amb uns altres recursos, però, un segon i mig més tard del primer incident, n’hi va haver un altre, novament de naturalesa indeterminada. El segon incident va ser prou important perquè la interconnexió amb l’estat francès s’aturés automàticament.

Al cap de cinc segons del primer incident, hi hagué el tercer, definitiu. Com que el primer havia deixat el gestor de la xarxa elèctrica sense recursos immediats per a reaccionar, amb la freqüència completament descontrolada, es van desconnectar, de cop i per seguretat, centrals de producció amb un valor de potència de 15 GW, el 60% de la producció. A Andorra, l’apagada va durar solament deu segons, perquè el proveïment d’electricitat es va canviar i es va agafar de l’estat francès.

Sí que se sap que la primera fallada es va detectar a Granada, la segona a Badajoz i la tercera a Sevilla. Els mecanismes de seguretat de Red Eléctrica Espanyola, segons que expliquen, es van activar, però no van evitar l’apagada total. Aquesta caiguda abrupta va desencadenar un procés en cascada, i zones senceres es van desconnectar per sobretensió.

Més enllà de l’origen de les incidències, hi ha una altra qüestió: per què no van funcionar els mecanismes de control de fallades que aïllen les zones geogràfiques on hi ha problemes, de manera que no es propaguin a la resta. El resultat va ser que cinquanta milions de persones van quedar sense electricitat. I, alhora, els semàfors van deixar de funcionar, els serveis de metro de Barcelona, València i més ciutats es van suspendre completament i milers de ciutadans van restar atrapats en trens i ascensors.

Segons que han explicat el govern espanyol i Red Eléctrica, no fou pas un incident únic, sinó un conjunt d’anomalies sense precedents. Es descarten problemes de cobertura, manca de reserva o fallades en l’entramat de la xarxa.

El restabliment del servei va ser lent i progressiu. A Catalunya, les primeres àrees a recuperar el subministrament van ser les comarques del Gironès, Osona i el Vallès Oriental, cap a les 14.40. A l’àrea metropolitana de Barcelona el servei va començar a tornar més tard. Al País Valencià, la recuperació no va començar fins a les 18.30. A les sis del matí de l’endemà, dimarts 29 d’abril, el govern espanyol no va anunciar que s’havia recuperat el 99,16% de la demanda elèctrica de tot l’estat.

Sense indicis de ciberatac, però la investigació continua

Les causes continuen sense aclarir-se i la investigació judicial i tècnica segueix el seu curs. La previsió és que trigarem força a temps a saber-ho. La Xarxa Europea de Gestors de Xarxes de Transport d’Electricitat (ENTSO-E) ha impulsat una investigació, en aplicació de la legislació europea, que exigeix l’anàlisi d’incidents “excepcionals i greus”, amb la voluntat que l’informe definitiu es publiqui el setembre de l’any vinent.

Les autoritats fins ara han ofert explicacions vagues i sovint contradictòries, cosa que ha afavorit que sorgissin tota mena d’especulacions. La possibilitat d’un ciberatac –una de les primeres hipòtesis– ha estat descartada per la ministra de Transició Ecològica espanyola, Sara Aagesen, i Red Eléctrica espanyola. Tanmateix, el jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama manté oberta la investigació per un possible sabotatge informàtic i ha prorrogat el secret de sumari durant un mes més.

El jutge ja ha rebut els informes de Red Eléctrica i del Centre Criptològic espanyol, a més d’un primer informe de la Comissaria d’Informació de la policia espanyola. La investigació es va obrir d’ofici l’endemà mateix del dia dels fets, com a suposat delicte de terrorisme previst a l’article 573 del codi penal espanyol, que inclou els atacs informàtics contra serveis essencials.

En aquesta línia, el dia de l’apagada l’exèrcit espanyol es va desplegar per protegir instal·lacions militars importants. Concretament, VilaWeb va contrastar que s’havien desplegat unitats del canoner blindat sobre rodes Centauro B1 a la rodalia de la base Jaume I de Bétera (Camp de Túria), on hi ha el quarter general de desplegament ràpid de l’OTAN a l’estat espanyol.

Divergències entre Red Eléctrica i les elèctriques privades

L’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica (AELEC), que agrupa grans elèctriques com Iberdrola, Endesa i EDP, ha reclamat ara, un mes després de l’incident, més claredat, coherència i transparència sobre l’apagada del 28 d’abril. La patronal demana una “explicació tècnica rigorosa” i lamenta que el sector i els ciutadans continuïn sense saber què va passar. L’AELEC remarca que cap de les seves associades no va identificar “errors” en les instal·lacions el dia de l’apagada. “Les dades clau d’un sistema elèctric que pertany a tots els ciutadans no haurien de ser confidencials”, diu.

Alhora, demanen que la investigació inclogui les oscil·lacions extremes de tensió observades aquell matí i en dies anteriors. Posen d’exemple les desconnexions automàtiques a la refineria de Cartagena i a línies d’alta velocitat d’ADIF. Red Eléctrica, en canvi, diu que els paràmetres de tensió eren dins els marges legals i que no hi ha cap prova que aquestes oscil·lacions tinguin relació amb l’apagada. També subratlla que cada dia té una configuració diferent de xarxa, per la qual cosa no es pot establir una correlació automàtica.

Apagada: la responsabilitat tomba cap a Red Eléctrica i l’estat espanyol, i els canvis que s’han de fer a la xarxa elèctrica

Red Eléctrica de España ha assenyalat que la causa fou “una oscil·lació molt forta del flux de potència de xarxes”, però no especifica l’origen de l’anomalia. La ministra de Medi Ambient i Energia de Portugal, Maria da Graça Carvalho, va dir a començament de mes que l’apagada no havia estat pas causada per les energies renovables, sinó per la gestió espanyola del sistema i de la xarxa elèctrica. “Estic convençuda que l’origen no està en la tecnologia, sinó en el sistema”, va dir.

L’afer ha arribat també al parlament espanyol. El president Pedro Sánchez i la ministra Sara Aagesen han comparegut al congrés i al senat, on han rebut retrets per manca d’informació concreta. El govern addueix que la complexitat tècnica obliga a analitzar milers de milions de dades abans de poder fer afirmacions sòlides. El senat ja ha aprovat una comissió d’investigació, i el congrés en debat dues propostes –una del PSOE i Sumar, i una altra del PP– que podrien culminar en una altra comissió la setmana vinent.

La selectivitat 2025 no serà com les anteriors. S’implementarà un nou model d’exàmens que pretenen de donar menys importància a la qüestió memorística i més a la competencial. A més, hi haurà un únic model d’exàmens, a diferència d’anys anteriors. Repassem els canvis que hi haurà en la selectivitat d’enguany i, a continuació, us oferim els nous models d’exàmens que han distribuït els governs de  Catalunya, el País Valencià i les Illes perquè pugueu practicar abans de les proves.

Què canvia en aquesta selectivitat? Menys memòria i més reflexió

Les preguntes memorístiques perdran pes, i, en canvi, en guanyaran les que posin a prova els coneixements competencials o més pràctics dels alumnes. Les preguntes no memorístiques seran de resposta obligada i representaran un mínim del 20% del pes de la totalitat de la prova. Per resoldre els anomenats exercicis competencials, l’alumne haurà de relacionar els seus coneixements i demostrar pensament crític, capacitat de reflexió i maduresa.

Un únic model d’examen

Per a cada matèria, hi haurà una sola opció d’examen, perquè els alumnes no podran descartar temari. Ara bé, cada examen tindrà diferents apartats i cadascun oferirà la possibilitat de triar entre diverses preguntes o tasques. Aquestes preguntes podran respondre’s amb una resposta tancada, semiconstruïda o oberta. La puntuació assignada a aquests dos darrers tipus de pregunta tindrà més pes i arribarà, com a mínim, al 70%.

Més importància de la llengua

Es donarà un pes important a la coherència, la cohesió, la correcció gramatical, lèxica i ortogràfica i la presentació als exàmens. A més, en el cas de les proves específiques de les llengües oficials, com el català i el castellà, els errors lingüístics es podran penalitzar amb dos punts menys.

Quant a les llengües estrangeres, com l’anglès, el francès, l’alemany o l’italià, es podrà descomptar fins a un punt i mig, i, a la resta de matèries, els erros lingüístics restaran fins a un punt.

Els alumnes que aquest curs facin la selectivitat a les Illes tindran menys penalització si cometen faltes d’ortografia quan escriuen en català que no pas si s’equivoquen escrivint en castellà. La comissió organitzadora de les proves d’accés a la universitat ha aprovat que cada falta d’ortografia que es faci a l’examen de llengua catalana descomptarà 0,125 punts; en canvi, seran més exigents amb la netedat del llenguatge a l’examen de llengua castellana, i en aquest cas, es descomptarà 0,25 punts per cada falta.

Nous models d’exàmens de selectivitat a Catalunya

Podeu consultar els nous models d’exàmens que ha proporcionat el canal Universitats, per matèria:

• Llengua catalana i literatura 
• Llengua castellana i literatura 
• Matemàtiques
• Matemàtiques aplicades a les llengües socials 
• Literatura castellana
• Literatura catalana 
• Geografia
• Història 
• Història de la filosofia 
• Història de l’art
• Història de la música i la dansa 
• Anglès
• Francès
• Alemany
• Italià
• Biologia 
• Física
• Química
• Dibuix tècnic
• Dibuix artístic
• Anàlisi musical
• Arts escèniques 
• Ciències generals 
• Cor i tècnica vocal 
• Dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i el disseny
• Disseny
• Fonaments artístics
• Funcionament de l’empresa i disseny de models de negoci
• Geologia i ciències ambientals 
• Literatura dramàtica
• Llengua i cultura gregues 
• Llengua i cultura llatines 
• Moviments culturals i artístics 
• Tècniques d’expressió grafico-plàstiques
• Tecnologia i enginyeria 

Nous models d’exàmens de selectivitat al País Valencià

Podeu consultar tot seguit els nous models d’exàmens que ha proporcionat la Generalitat:

• Llengua i literatura catalana 
• Llengua i literatura castellana 
• Matemàtiques
• Matemàtiques aplicades a les ciències socials
• Biologia 
• Geografia
• Geologia i ciències ambientals 
• Ciències generals 
• Dibuix tècnic 
• Dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i el disseny 
• Disseny
• Dibuix artístic
• Empresa i disseny de models de negocis 
• Física
• Química 
• Fonaments artístics 
• Història d’Espanya 
• Història de la filosofia
• Història de l’art
• Anglès
• Francès
• Italià
• Alemany
• Tècniques d’expressió gràfico-plàstica
• Tecnologia i enginyeria 
• Moviments culturals i artístics
• Literatura dramàtica
• Llatí
• Grec
• Història de la música i la dansa 
• Fonaments artístics
• Empresa i disseny de models de negoci 
• Cor i tècnica vocal
• Arts escèniques 
• Anàlisi musical 

Nous models d’exàmens de selectivitat a les Illes

La Universitat de les Illes Balears ha facilitat uns documents amb orientacions sobre com pot ser l’apartat competencial, i ha publicat també alguns models d’exàmens, tot i que no de totes les assignatures. Podeu consultar-los tot seguit:

• Història d’Espanya 
• Història de la filosofia 
• Llengua catalana i literatura 
• Llengua castellana i literatura 
• Matemàtiques 
• Matemàtiques aplicades a les ciències socials 
• Anglès
• Alemany
• Francès
• Italià
• Anàlisi musical 
• Arts escèniques 
• Biologia 
• Química
• Física
• Ciències generals 
• Geografia
• Geologia i ciències ambientals
• Cor i tècnica vocal 
• Dibuix artístic
• Dibuix tècnic 
• Dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i el disseny 
• Disseny 
• Empresa i disseny de model de negoci 
• Fonaments artístics 
• Grec
• Història de l’art 
• Història de la música i la dansa 
• Literatura dramàtica 
• Llatí
• Moviments culturals i artístics 
• Tècniques d’expressió gràfico-plàstica
• Tecnologia i enginyeria