El meu article quinzenal del dimarts l’acostumo a escriure el dilluns al migdia. Quan m’hi poso, ja fa una estona que ha començat la gran apagada. De fet, l’escric sense saber si el podré compartir amb vosaltres. El portàtil funciona i indica que amb el 82% de bateria em queden 6 hores i 20 minuts d’autonomia. Per aquesta banda anem bé. Però no tinc internet, ni amb wifi ni sense, i sense internet no el podré enviar ni penjar a l’editora. Sense accedir a la xarxa, tampoc no puc escriure sobre Gal·les ni la gran manifestació independentista que van organitzar dissabte, tal com era la meva intenció inicial.

Quan a quarts d’una ha marxat l’electricitat, he anat a mirar el quadre elèctric de casa, com deuen haver fet milers de ciutadans. Els ploms, com dèiem quan jo era petit. Individualistes com som, sempre pensem que el problema serà nostre i prou. Però no ha saltat cap tecla ni botó i, per tant, aquest cop deu ser un problema de tot el carrer o fins i tot del barri. Per inèrcia obro la porta del carrer, però el fet que els fanals estiguin apagats aporta poca informació quan som al pic del migdia. Veig el botiguer de la cantonada que també és al carrer i que comenta amb un veí que aquest cop la cosa va grossa i diu que afecta tot Espanya, on intueixo que també situa Catalunya, i també esmenta Portugal, França i Alemanya.

M’atanso una mica incrèdul al mòbil per mesurar l’abast geogràfic real de l’apagada i comprovo amb cert disgust que s’ha convertit en un estri inútil! No puc mirar les xarxes, ni enviar missatges, ni fer trucades… A veure, que tot això no va amb electricitat, que les ones aquestes que ens fregeixen el cervell cada nit mentre dormim al costat dels maleïts aparells no tenen dret de deixar-nos penjats! Tantes gigues i 5G i definició de pantalla per acabar enyorant el telèfon fix que fa anys que ja no tenim. L’únic senyal de vida que em dóna el mòbil durant hores és una trucada que diu que és de Vodafone i que per 21 mòdics euros m’ofereix l’opció de fer funcionar el mòbil fins i tot en un dia com avui. Els dic que no gràcies i em quedo amb el dubte de si el gàngster era un gàngster oficial de Vodafone o anava per lliure.

D’acord, anem a buscar una ràdio que vagi amb piles al calaix dels estris electrònics desfasats i abandonats, a veure si encara en trobo alguna. Doncs sí, hi ha una fantàstica ràdio de plàstic de color blau i vermell, que no és del Barça sinó d’una emissora que es deia Ona Catalana. Visca el Barça i visca Ona Catalana! Ara només cal anar a comprar piles per fer-la funcionar. Les botigues del barri són totes a les fosques, és clar. Els carrers, plens de gent, algunes persones carregades amb garrafes d’aigua. Encara no veig ningú amb paper de vàter. Ja he trobat les meves piles, però els datàfons no funcionen i només es pot pagar en efectiu. Diners en efectiu? Una altra antigalla! Vés fins a l’oficina bancària és propera per comprovar que els caixers automàtics, òbviament, tampoc no funcionen.

Entre sirenes de cotxes de policia que van amunt i avall i semàfors apagats, torno cap a casa amb les piles a la butxaca i un petit deute a un basar asiàtic que saldaré tan aviat com pugui si això no s’acaba convertint en la fi del món. Si es converteix en la fi del món, espero que aquest deute no sigui un dels elements decisius a l’hora de decantar entre cel i infern. Un veí es baralla amb la porta del garatge, deu fer dies que un comandament a distància li feia la feina. Un cop a casa, dues incògnites resoltes de cop: l’aparell de ràdio funciona i les emissores emeten en directe. Per un moment m’havia fet por de trobar-me música militar.

Ah, quin gran invent, la ràdio! Alguna emissora punxa música com si res, però la majoria fan programes informatius especials amb aquella vocació de servei que només la ràdio pot oferir en moments de crisi. A Port Aventura ja han rescatat tothom que era dalt les atraccions. Bé. A les estacions de metro i de tren, operacions d’evacuació en marxa i centenars o milers de passatgers caminant per les vies i els túnels per poder tornar a terra ferma. Ai. Només a Girona hi ha 39 avisos de persones atrapades en ascensors. Ui. Als hospitals, després d’estar un minut a les fosques, hi continua l’activitat gràcies als grups electrògens. Uf. No puc deixar de pensar en el cirurgià que durant aquell minut s’ha quedat amb un òrgan a la mà sense saber gaire què fer-ne.

Arriben les primeres recomanacions dels diferents gabinets de crisi que es reuneixen a tort i a dret. No truqueu al 112 si no és per a una emergència. No aneu a les estacions de metro i de tren. Eviteu desplaçaments. No aneu a les escoles a buscar les criatures. Sobreviuran una estona sense llum i, si la mestra està inspirada, encara en sortiran un parell de projectes pedagògics, d’aquesta aventura. També aprenem coses. Com ara, que alguns semàfors tenen bateria i per això no estan apagats. Encara. O que l’aeroport de Barcelona funciona amb aparent normalitat perquè té més que generadors: té dues petites centrals elèctriques autònomes. O que és normal que a la zona de la indústria química de Tarragona hi hagi flames enceses perquè han de cremar no sé quin excedent.

Tot plegat té un cert to apocalíptic, amb reminiscències de la darrera situació excepcional que vam patir, la pandèmia. Ciutats paralitzades i caos generalitzat. El transport ferroviari aturat. Gent incomunicada. Un cop més, comprovem que som vulnerables. Un cop més, comprovem que en l’era digital no som res quan els sistemes digitals deixen de funcionar. Encara bo que ja no fa fred d’hivern. Encara bo que no es farà fosc fins tard. L’economia tindrà pèrdues milionàries, això sí. A la ràdio comencen a parlar de possibles causes, un cop sembla que l’origen del drama se situa a la Red Eléctrica de España, on si no. Que si una oscil·lació excessiva. Que si un ciberatac. Que si un fenomen atmosfèric o una variació sobtada de la temperatura. A mi, això, ara mateix, no em preocupa. Jo necessito una mica d’internet per a poder enviar l’article. Crec que vaig a veure el meu amic del basar asiàtic a veure si m’ofereix una solució.

La caiguda total del sistema elèctric a la península ibèrica ens va portar ahir, durant unes quantes hores, a viure una situació tan inesperada com angoixant. La dependència de la nostra societat de l’electricitat i les telecomunicacions és tan gran que sembla que no puguem viure si fallen; sobretot, si fallen totes al mateix temps. Tot, o gairebé tot, es va aturar.

I és en aquest context de gravíssima disrupció de la vida ciutadana que cal demanar-se –que tenim l’obligació de demanar-nos en veu alta, com ja fa tota la premsa internacional– com és possible que tinga lloc una apagada com aquesta. Com pot passar una cosa així, d’aquestes dimensions, i que dure tantes hores?

Simplement, és intolerable. Siga quina en siga la causa. Els governs i les empreses elèctriques han intentat, des del primer moment, de situar això que va passar ahir com un fenomen completament extraordinari, imprevisible, que ningú no es podia esperar i que la gent hauria d’aguantar estoicament. Però aquesta és una manera massa evident d’espolsar-se responsabilitats concretes. Responsabilitats concretes sobre allò que ha passat i no hauria d’haver passat mai. I, també, sobre el silenci clamorós i irritant que va presidir ahir la comunicació institucional: comparèixer quatre hores després per dir que no se sap res del que passa és una vergonya, sense pal·liatius –en un contrast clar, per cert, amb l’eficaç comunicació activada des del primer minut pel govern portuguès.

Calen explicacions. Explicacions exhaustives, que tranquil·litzen els ciutadans. I que siguen contrastables. Perquè, si no és així, hauríem d’assumir —siga quina siga la causa de l’apagada— que això que ahir es va presentar com un fet extraordinari és, en realitat, una feblesa estructural molt greu, amb causes per a estirar i que es pot repetir en qualsevol moment.

Una de les peces clau del funcionament d’una democràcia –segurament, la principal– és que la societat funcione. Que la gent puga viure amb una tranquil·litat raonable. Tan simple com això. Que la gent puga fer la seua vida sense témer que el cel li caiga damunt, de sobte i en qüestió de minuts. I els estats, i els governs, tenen l’obligació d’assegurar que això siga així. Inexcusablement.

No ens serveix, doncs, aquest recurs a l’excepcionalitat –aquesta mena d’excepcionalitat fatídica que ens han volgut vendre i que nosaltres hauríem d’acceptar dòcilment. Perquè no és acceptable que, en una societat moderna i avançada que depèn de l’energia i la tecnologia, fallen de manera tan clamorosa i afecten tan greument la vida ciutadana. No és acceptable la ineficàcia demostrada pel sistema. La incapacitat d’assegurar el confort dels ciutadans no té cap disculpa possible. I, per tant, calen explicacions molt a fons i, en tot cas, plans seriosos per a assegurar que no torne a passar un incident com aquest.

Qualsevol altra cosa només la podrem considerar una presa de pèl.

PS1. Com va passar a gairebé tot el país, ahir, els periodistes de VilaWeb van haver de fer mans i mànigues per mantenir viu el diari en tot moment. El fet que a les Illes hi hagués corrent i internet va fer possible des del primer minut que continuàssem informant gràcies als nostres companys que treballen de Menorca i Mallorca estant. La resta, de seguida, es van organitzar i, refugiant-se en hotels i en altres llocs que tenien la connectivitat assegurada, van poder oferir un retrat acurat de tot allò que anava passant, complementat per les cròniques a peu de carrer. A tots ells, avui, els vull donar les gràcies en públic per aquest esforç.

L’any comença al mercat laboral català amb el peu canviat, segons que hem sabut amb l’enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre del 2025. A grans trets, hi ha 47.000 desocupats més que no pas el trimestre anterior i 5.000 ocupats menys. Per la seva banda, els actius, la gent en edat de treballar que ha decidit de posar-se a cercar feina, han augmentat de 42.000. És a dir, hi ha hagut moltes persones que han entrat de cop al mercat i no han trobat feina, perquè no els ha pogut absorbir. Això fa que la taxa de desocupació pugi un punt (és molt en un sol trimestre) a Catalunya i passi del 7,9% al 8,9%. Val a dir que ha crescut més que la de l’estat espanyol, que ha passat del 10,6% a l’11,4%, i que ja no som –com era habitual temps enrere– una de les comunitats amb una taxa més baixa, i ens col·loquem en vuitena posició, darrere de Navarra, el País Basc, Cantàbria, Aragó, Castella i Lleó, Galícia i La Rioja.

L’explicació del que ha passat és relativament simple, a la vista de les xifres de l’INE i l’Idescat. Cal dir que la població a Catalunya aquest trimestre ha crescut molt poc, de 7.000 persones, de les quals 17.000 tenen nacionalitat espanyola, mentre que se n’han anat 10.000 de nacionalitat estrangera. Per tant, és important assenyalar que no és que hi hagi hagut una gran entrada de persones de l’exterior de l’estat, ans al contrari.

Dit això, sí que cal destacar que les persones que han decidit de posar-se a treballar han estat moltes. Representen 40 de cada 100 que ho han fet a tot l’estat. No és una dada habitual, ni de bon tros. I això ha pressionat el nostre mercat. Ara bé, ací les diferències sí que són importants entre ciutadans de l’estat espanyol i de fora. De l’estat, n’han entrat uns 2.000, al mercat laboral, mentre que de fora, n’han entrat 40.000, una xifra espectacular, que representa un creixement trimestral del 4,5%, cosa totalment inusual.

Malauradament, és una enquesta quantitativa i no podem saber quin ha estat el motiu de la decisió dels enquestats. Ara bé, se’m fa molt estrany que en un trimestre en què 10.000 estrangers decideixen d’anar-se’n de Catalunya, 40.000 dels qui es queden i estaven inactius decideixin que volen treballar. Però no puc aportar res més sobre això, perquè no en sabem res més enllà de les xifres, ni si la fiabilitat és del 100%. I ho qüestiono perquè el trimestre anterior els estrangers que volien treballar van baixar de 14.000 persones. Hi insisteixo, se’m fa estrany.

De totes maneres, seguint el camí de l’EPA, són els estrangers els qui han ocupat els llocs de feina el quart trimestre. De fet, en total, se n’han perdut 5.000, però resulten d’una pèrdua de llocs ocupats per ciutadans de l’estat (-36.000) i uns guanys dels de fora de 31.000. És obvi que no són els mateixos, sinó el resultat d’una diferència entre volums; quins llocs deuen ser els que han perdut els ciutadans de l’estat?

Encara que no disposo de la dada per a Catalunya, m’ha sorprès que, en el conjunt de l’estat espanyol, la pèrdua d’ocupats s’hagi concentrat en el sector públic (-92.000), mentre que en el privat s’ha mantingut al mateix nivell que el trimestre passat. Ha passat igual a Catalunya, i per això tots els qui perden ocupació són de l’estat? En referència a aquest fet, a escala estatal, Valentín Bote, director de Randstad Research, comentava aquest matí que era una dada “peculiar”, i destacava que la caiguda s’havia “mesurat pràcticament en exclusiva al sector públic”, cosa que considerava “molt estranya” en comparació amb el que ha passat els primers trimestres d’anys anteriors.

Quant als desocupats, la xifra ha crescut molt de pressa, de 47.000 persones, que representa un 14%. Això, en un sol trimestre, és una barbaritat. D’aquests, 38.000 són de l’estat espanyol i 9.000, de fora.

L’EPA torna a evidenciar un deteriorament de l’ocupació durant els tres primers mesos de l’any per la fi de molts contractes de reforç després de la campanya de Nadal, però la xifra em sembla exagerada. A tot l’estat també ha pujat molt, de 193.700 persones, però amb menys intensitat, un 7%. Quant al ritme interanual, continua baixant, però amb menys intensitat: a Catalunya, d’un 4,96% i a tot l’estat espanyol, d’un 6,34%.

La PIMEC ha fet una valoració de l’EPA en què ha lamentat que Catalunya encapçalés el creixement de la desocupació a tot l’estat espanyol i que, juntament amb la pèrdua d’ocupació, això perpetués els problemes i dèficits estructurals del nostre mercat de treball. Ho ha expressat el secretari general de l’entitat, Josep Ginesta, en referència al fet que Catalunya té 376.400 desocupats, mentre empreses de diferents sectors continuen amb dificultats per a cobrir determinats llocs de feina. “Som davant la pèrdua més important d’ocupació des del 2013, tant en l’àmbit català com en l’estatal”, ha manifestat. En aquest sentit, ha afegit que el creixement de la desocupació s’explicava pels símptomes d’alentiment progressiu que evidenciaven aquests darrers trimestres, i també per les incerteses que planaven sobre l’àmbit econòmic internacional.

En definitiva, les diferències interanuals, amb la desacceleració de la baixada de la desocupació i el manteniment d’un creixement minso de l’ocupació (1,77%) són indicadors que l’activitat pot haver tingut un lleuger sotrac, que, per altra banda, és habitual els primers trimestres. Continuo pensant que el fort creixement d’actius estrangers i l’espectacular (probable) baixada de treballadors del sector públic, ambdós de difícil explicació, són les claus dels resultats finals de l’EPA per a Catalunya.

 

La desolació més profunda és companya íntima del silenci. I això és el que hi havia a primera hora del matí del dimecres 30 d’octubre de 2024 als carrers de les localitats afectades per la gota freda. Silenci i desolació. Només se sentia l’aigua espessa que encara corria per alguns carrers, i plors ofegats. Durant moltes hores, dins fins i tot, els habitants d’aquells pobles van estar sols amb el seu silenci, amb el seu dolor i amb els seus morts.

I quan el silenci es va trencar, la desolació es va fer més gran, més ampla i més fonda. Quan els mitjans de comunicació vam començar a difondre imatges que il·lustraven una tragèdia que semblava inabastable i inacabable, testimonis de veïns que es feien creus que el terreny que xafaven fos el seu poble, el seu carrer o el seu negoci. A partir d’aquell moment, el món sencer va saber què havia passat. L’arribada dels voluntaris i la lenta aparició dels equips de rescat, de bombers, de neteja, van convertir aquells carrers adolorits en un brogit i un anar i tornar de gent que maldava per ajudar.

Tantes ferides obertes

D’això avui ja fa mig any, i encara hi ha molts rastres que no s’han pogut esborrar, moltes coses per refer, i moltes ferides per tancar. Les recialles de la destrossa encara són als centenars d’ascensors que no s’han pogut arreglar i en el rostre de les persones que no poden eixir al carrer perquè tenen la mobilitat reduïda, per exemple. I és en la humitat que continua habitant moltes plantes baixes o en els camps de conreu, que encara són inaccessibles i, és clau, improductius.

El camp, el gran oblidat, mig any més tard: “Haurem d’esperar cinc anys o sis a tornar a produir com abans”

Però, malgrat aquestes petjades tan presents, en aquests sis mesos hi ha un altre silenci que s’ha trencat de manera definitiva: el del carrer i el de les víctimes, que persisteixen a demanar responsabilitats polítiques i penals al president de la Generalitat. La negligència i l’abandonament amb què Carlos Mazón va abordar les alertes que anunciaven pluges torrencials sobre llocs concrets del País Valencià, queda, cada dia que passa, més demostrada.

Presidència, els seus assessors, treballen i maquinen cada dia noves explicacions per a preservar el president, per a guanyar això que en diuen el relat. Però sempre dura poc, perquè, en aparèixer una nova informació o una providència de la jutgessa que instrueix el cas, ràpidament queda esmicolat com un sucre esponjat. No hi ha prou bastida per a aguantar les mentides.

[RECULL FOTOGRÀFIC] El rastre de la destrucció encara és dins les cases de Paiporta, mig any més tard

La jutgessa desmunta l’estratègia de Mazón

La magistrada del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja, Núria Ruiz Tobarra, destaca per la rapidesa amb què treballa, per l’empatia amb què tracta les víctimes, i per la claredat amb què s’expressa en les interlocutòries i resolucions. Enmig de la desolació i del menysteniment institucional, les víctimes han trobat una mena de bàlsam en veure com afaiçona la investigació i la fa avançar.

Quan es va fer càrrec de la causa, va descriure què havia passat el 29 d’octubre com un “episodi dantesc, un infern real de destrucció, mort i foscor”. A poc a poc, ha apamat els fets i ha descrit el comportament dels responsables d’Emergències de la Generalitat com de “inactivitat gravíssima” i “passivitat evident”. Ruiz Tobarra cerca el nexe causal entre els esdeveniments d’aquell dia i les morts i les lesions i apunta l’existència d’una “absència palmària d’avisos a la població que no va poder prendre mesures per a protegir-se”. El 24 de febrer va escriure que els morts desconeixien absolutament la situació i s’havien quedat en les plantes baixes, havien baixat als garatges o, senzillament, havien quedat atrapats en el carrer o en els cotxes.

En la interlocutòria del 10 de març, que justificava l’encausament de l’ex-consellera Salomé Pradas i el seu número dos, el secretari d’emergències, Emilio Argüeso, rebutjava l’apagada informativa amb què el Consell es tapa per traslladar la responsabilitat de la manca de decisions al govern espanyol.

La jutgessa pren declaració a totes les víctimes, les escolta i els dóna conhort, però també ha citat a declarar els encausats i desenes de testimonis. A més, unes quantes vegades ha convidat el president Mazón a declarar voluntàriament. Per la condició d’aforat que ostenta, ella no el pot citar. Mazón, que sempre diu que té ganes de col·laborar amb la justícia, també diu que no anirà voluntàriament al jutjat de Catarroja.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

Les declaracions de Pradas i d’Argüeso van servir per a mirar d’exculpar el president, per a insistir a culpar el govern espanyol per mitjà d’agències estatals, com ara AEMET o la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i per a intentar demostrar que no van facilitar la informació que necessitaven per a prendre les mesures de protecció a la població. En una interlocutòria posterior, la jutgessa va arribar a dir que semblava que a la reunió del CECOPI ningú tingués telèfons mòbils, que estiguessen aïllats en una bambolla on no entrava la informació de l’exterior. També va criticar que Argüeso no sabés llegir la informació que li arribava de la CHX, o no sabés interpretar la que es podia consultar telemàticament sobre l’augment del cabal del barranc de Torrent.

Resistir a lloms de Vox

Mig any després del fang, Carlos Mazón continua essent president de la Generalitat gràcies a la respiració assistida del partit d’ultradreta Vox i a la tolerància del Partit Popular espanyol, que el manté en el càrrec, potser amb l’esperança que se socarre tot sol. Els de Santiago Abascal li han aprovat el pressupost i eviten que prospere qualsevol iniciativa de l’oposició. El preserven, li fan copets a l’esquena en les sessions de control de les Corts i li asseguren que no ha de patir per la seua continuïtat al càrrec. El president i tot el PP valencià han pagat gustosos el peatge necessari: esclafar la cultura i creació en català, escanyar, manipular i castellanitzar els mitjans públics de televisió, laminar tant com siga possible l’ensenyament del català a les aules, renunciar al Pacte Verd Europeu i combregar amb el terraplanisme climàtic… Aquest és el preu que sabem fins ara que els valencians pagaran perquè Mazón tinga pressupost. Però això no vol dir que les exigències augmenten de to a mesura que passen els mesos o la pressió social i judicial siga més forta.

El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per a arrapar uns quants dies més com a aforat

Mazón continua essent president, però viu pres dins les quatre parets del Palau de la Generalitat. Quan ix ho fa de manera molt controlada, a llocs on se suposa que hi ha gent amiga, però, així i tot, l’escridassen. Li va passar a Alacant i a Oriola, que, teòricament, és territori favorable. El crit de “Mazón, dimissió” s’ha escampat per tot el país i, per bé que no es trau de la boca el mot “reconstrucció”, la sensació que fa és que ni tan sols ell es creu això que diu.

Un president amagat

Carlos Mazón i el seu equip també han evitat tant com han pogut de comparèixer davant les Corts. Fins el 15 de novembre no va anar-hi a retre comptes de la seua actuació el dia de la gota freda. Tot el Consell s’havia vestit de dol rigorós, l’ambient era molt tens, a l’hemicicle, però amb les primeres paraules i la manera de dirigir-se als diputats, que és dirigir-se a la ciutadania, ja es va veure que el president no tenia cap intenció de demanar perdó a les víctimes i als damnificats, i que tampoc no assumiria cap responsabilitat. Mazón portava centenars de folis que va llegir amb el posat d’un funcionari que té ganes d’acabar un tràmit desagradable.

Amb aquell discurs, es van detectar els fonaments de l’estratègia de culpar el govern espanyol de la mala gestió. Concretament, contra les agències estatals AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. A partir d’ací, el “relat” de Mazón i de tot el consell, especialment de la número dos, Susana Camarero, ha estat aquest: “Apagada informativa”, “Ningú va avisar que el Poio anava ple”…

En les rèpliques, els partits de l’oposició van ser molt durs amb el president. Li van retraure l’absència, li van demanar explicacions. On era, què feia, per què no havia anat al CECOPI? En una de les intervencions, Joan Baldoví li va dir: “Aquest patracol de papers no l’ha escrit el seu gabinet, sinó els seus advocats.” Efectivament, cada paraula estava perfectament mesurada per traure el president de la zona de presa de decisions aquell dia. Eximir-lo de qualsevol responsabilitat. En el banc del govern, la consellera Salomé Pradas amb prou feines podia contenir les llàgrimes. Sabia que li quedaven poques hores en el càrrec i sabia que el president que la va nomenar giraria cap a ella el càrrec de la responsabilitat i la deixaria caure.

El PP espanyol, de moment, el sosté, però l’amaga tant com pot. Un exemple és que, malgrat que actua com a amfitrió al congrés del PP europeu que es fa avui i demà a València, el seu nom ni hi apareix.

Emergències de les Illes ha informat que l’arxipèlag pateix de manera intermitent en els sistemes de telecomunicacions arran de l’apagada a la península. Els problemes afecten sobretot la xarxa de telefonia mòbil. “Des d’Emergències recomanam tractar d’establir les connexions via cable o wifi”, assenyalen en un piulet, en el qual recorden que el telèfon 112 només és per trucades d’emergència.

Les Illes Balears estan patint de manera intermitent problemes en els sistemes de telecomunicacions derivats de la fallada elèctrica a la península.

Els problemes afecten sobretot a la xarxa de telefonia mòbil i des d’Emergències recomanam tractar d’establir les connexions via… pic.twitter.com/0SRL3kg2aw

— Emergències 112 Illes Balears (@Emergencies_112) April 28, 2025

Cal assenyalar que les Illes són una de les parts del país amb menys afectacions per l’apagada arran del seu sistema elèctric, que està connectat a la península d’ençà de 2012, però funciona de manera independent.

Fenomen atmosfèric, ciberatac, errors de connexió, problemes amb les renovables: totes les causes possibles de la gran apagada 

Parat amb quatre intermitents en un costat de l’avinguda de Roma amb Vilamarí, a Barcelona, un camió de transport de l’empresa Marcelina Herranz, té posada Catalunya Ràdio a tot drap, les finestres abaixades i la porta dreta, que dóna a la vorera, oberta de bat a bat. Al voltant s’hi aplega una desena de persones que escolten què es diu en directe sobre l’última hora que afecta gairebé de manera generalitzada tota la península ibèrica i països com França, Itàlia i Alemanya: l’apagada del subministrament elèctric que ha deixat milions de persones incomunicades i a les fosques durant hores.

Daniel Moreno, el transportista que condueix el camió i que vesteix una armilla vermella de conjunt amb el color corporatiu, està esperant per a poder descarregar mercaderia al Consum que hi ha a pocs metres. El supermercat, però, no atén comandes ni permet l’accés a cap client. Com tota la ciutat, també s’han quedat a les fosques i sense electricitat, per això els preocupa especialment la secció de congelats.

Són quarts de tres del migdia i fa dues hores que mitja Europa ha quedat paralitzada. “Informació oficial d’Endesa: diuen que ‘d’aquí poc’ es restablirà el servei elèctric a l’àrea metropolitana de Barcelona”, diu la veueta que surt de la ràdio del camió. “D’aquí poc, d’aquí poc… Ja ho veurem, això. Tant ens hi podem estar tres hores com deu”, comenta Moreno. Quan escrivim la crònica són les set de la tarda i tot just comença a restablir-se parcialment el servei a la ciutat. Moreno, diu, ha volgut encendre la ràdio per a tothom, “perquè almenys tinguin com informar-se”, per a fer servei públic, al capdavall.

Al fons de l’avinguda de Roma s’alça l’estació de Sants. A fora, hi ha centenars de persones que han estat evacuades tant de dins de l’estació com de dins de trens i metros a causa de l’apagada. Esperen, però no saben ben bé a què. Als accessos principals i, fins i tot, a les sortides d’emergència, hi ha Mossos d’Esquadra que barren el pas. No es pot entrar a l’estació, solament sortir-ne. La façana és envoltada per una desena de furgons. L’interior fa mitja basarda: l’edifici és pràcticament buit i tot ha quedat a les fosques. A fora hi fa un sol espatarrant i la majoria aprofiten les poques ombres que hi ha per arrecerar-s’hi. D’altres, en canvi, aprofiten per estirar-se a terra i parar el sol. Els qui no corren a buscar un taxi –i fer una cua de mínim una hora per aconseguir-ne un–, intenten de trucar a algú que els vingui a buscar. D’altres, busquen quina és la millor opció per a tornar a casa. Però no és tan fàcil: la majoria no tenen cobertura ni línia mòbil, ni tampoc no porten efectiu a sobre per a poder pagar el trajecte en taxi, atès que els datàfons no funcionen. Un viatge de l’estació a l’Aeroport del Prat pot costar com a mínim trenta euros. Un viatge fins a Granollers, per exemple, cent cinquanta.

Els qui han quedat més penjats són els que viuen fora de Barcelona i els turistes. És el cas del grup d’amics d’en Jack. Fa tres dies van venir de viatge des dels Estats Units i avui tenien previst de volar fins a Madrid, on volien estar-se quatre dies més. Un cop a l’aeroport, però, han perdut el vol i han decidit d’anar-hi amb AVE. “Acabàvem de comprar els bitllets de tren per marxar avui mateix, i ens hem quedat aquí tirats. No sabem què passa, estem cardats.” Com ells, hi ha gent que no s’ha assabentat del que ha passat. Quan se’ls informava que era una afectació generalitzada a bona part de la península i Europa, quedaven atònits. “M’ho dius de debò? Però què és, un atac informàtic?”.

De tant en tant, guardes de seguretat de l’estació obren manualment les portes per a deixar sortir passatgers que arrosseguen maletes de rodes i motxilles amb cara de pomes agres i acalorats: després d’una hora tancats al tren sense aire ni cap mena d’informació per fi poden respiraven aire fresc. És el cas de la Maite i el seu home José. Havien agafat el tren a Sants per anar cap a Sant Celoni i, al cap de pocs minuts d’iniciar el trajecte, el comboi ha quedat aturat al mig de la vida. Primer els han dit que era un problema de subministrament d’electricitat “i que no patissin perquè ja ho tenien controlat”, però han anat passant els minuts, i ningú els deia res. Al cap d’una hora de tenir-los tancats, “i amb gent amb clars atacs d’ansietat”, han obert les portes del tren (també manualment) i els han fet tornar a peu, seguint les vies, a l’estació de Sants. Al mateix tren hi viatjava l’Ester, entrenadora d’un grup de dansa que venien de competir de Vigo. S’ha quedat sola amb les deu menors al càrrec. Algunes de les noies poden trucar als pares perquè vinguin a buscar-les, però d’altres no. “Si us plau, truqueu a les altres famílies per informar-los si podeu”, diu l’Estern mentre parla amb algun dels pares del grup.

La Salma és una estudiant de dret de la Universitat de Barcelona. Avui, com cada dilluns, ha agafat el tren des de Blanes per anar fins a la facultat, però no ha pogut tornar. “Estic sola i no puc trucar ni enviar missatges a ningú. No sé com tornaré a casa”, explicava angoixada.

La Pilar i la Maite són dues companyes de feina que havien d’agafar el TGV per anar a una formació a Madrid. Compartien tren amb la Carla, una noia de Cadis que ha vingut a passar uns dies a Barcelona. Abans que quedés sense cobertura, ha pogut parlar un moment amb la seva parella, que li ha dit que allà tampoc no tenien llum ni electricitat.

Tot i la paciència de la majoria dels passatgers, molts es fan insistents amb els Mossos. “Podeu explicar-nos què està passant, si us plau?”, demanen, però la policia fa estona que no dóna cap informació més de la que ja tenim: “Hi ha hagut una apagada general i hem hagut d’evacuar a tothom per seguretat. No sabem res més, de moment.” RENFE i Adif tampoc no han dit res al respecte.

Gent gran, dones embarassades, nens petits, gossos amb transportadors, gent amb cadira de rodes… Tothom ha quedat afectat, però sempre hi ha qui és més vulnerable. No hi havia cap servei d’emergències per atendre’ls si passés res. De fet, un senyor gran ha ensopegat amb un esglaó i ha caigut a terra. S’ha fet una ferida al front, que li sagnava. Els Mossos no els han deixat entrar als lavabos de l’estació per a netejar-s’hi amb aigua i un, encara ha tingut la barrada de dir-l’hi: “Encara sort que no és gaire gros, no sagnes gaire.”

La gent xerra i es dóna conversa no només per ajudar-se i donar-se suport, també per a entretenir-se i saber que, en el fons, tots passen per la mateixa situació. Alguns aprofiten per a devorar llibres, d’altres per escoltar música. Comença a fer-se tard i alguns aprofiten per anar a buscar-se alguna cosa per a menjar. A prop hi ha un supermercat, i molts tornen amb barres de pa, pa Bimbo, embotit, amanides i aigua, molta aigua. Els més previsors aprofiten per anar a demanar habitació als hotels més propers de l’estació, però o bé ja són plens, o bé no poden acollir més hostes perquè també pateixen l’apagada.

Tornant a peu cap a la redacció (agafar qualsevol taxi o autobús es fa impossible perquè va ple), dos repartidors de menjar han decidit de posar-se dues armilles grogues i fer-se voluntaris per a controlar el trànsit en un punt de carrer de Calàbria. Molts carrers de la ciutat han quedat sense llums i el trànsit comença a ser un caos. Tot i no tenir cap autoritat urbana, per dir-ho d’alguna manera, conductors i vianants els fan cas. No duen xiulets, però en fan prou amb les indicacions que donen amb els braços.

Baixant pel carrer de Villarroel, tot sembla tenir un cert aspecte de normalitat si no fos perquè molts locals ja comencen a abaixar persianes. Només queden oberts supermercats petits i bars. Les terrasses són plenes a vessar. Al Raval, una perruqueria del carrer Ferlandina ha aprofitat per treure les cadires a fora i tallar els cabells al carrer. La perruquera de l’altra costat de via, ha tret la cadira, però, en compte de tallar cabells, aprofita per llegir sota el sol. La gent ha sortit al carrer i, malgrat tot, que vol dir malgrat la sensació d’estar al marge del col·lapse, l’ambient pren un aire fins i tot romàntic. Però sempre hi ha algú que acaba petant la bombolla: “Has vist Dia zero, a Netflix?”, pregunta la dependenta d’una botiga a un dels guardes de seguretat mentre fumen plegats un cigarret.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que la recuperació del sistema elèctric no era “una operació senzilla” i ha demanat prudència per a les hores vinents. “És una situació que no té precedents […] La recuperació es va fent de manera progressiva”, ha declarat, després de la reunió del comitè de crisi.

“Continuarem treballant al màxim perquè la jornada de demà es pugui afrontar amb normalitat”, ha afegit. El president ha defensat que els serveis d’emergència havien funcionat i ha explicat que hi hauria dues reunions més del comitè de crisi, una a les deu de la nit i una altra a primera hora del matí de demà.

Fenomen atmosfèric, ciberatac, errors de connexió, problemes amb les renovables: totes les causes possibles de la gran apagada 

Illa també ha demanat “rigor i calma”, tenint en compte la situació d’emergència, i ha ressaltat que 1,2 milions d’usuaris ja havien recuperat el subministrament elèctric. Així mateix, ha destacat que els sistemes alternatius havien funcionat correctament en zones crítiques, com era el cas dels hospitals i les residències.

“Els grans hospitals han recuperat gairebé el 100% del subministrament i funcionen sense incidències. Només han hagut de suspendre activitat no urgent”, ha declarat.

La xarxa ferroviària, la més afectada

L’apagada ha deixat la xarxa ferroviària sense servei. “És la que més ha patit”, ha dit el president, que ha explicat que a les nou del vespre encara hi havia cinc trens en evacuació o en procés de ser evacuats. Tanmateix, no ha pogut detallar quants passatgers hi havia. Segons TV3, un miler.

Illa també ha informat d’un centenar d’operacions de rescats en ascensors. “Ja no queda ningú atrapat”, ha garantit, després de dir que el 112 havia rebut 6.643 trucades, el doble de l’habitual.

València es despertava assolellada i preparada per a acollir la festivitat del seu patró, Sant Vicent Ferrer. La Fira del Llibre encarava el dia festiu amb optimisme, i la gent gaudia del sol i les compres. Cap a les 12.30, ens disposàvem a comprar un parell de llibres en una de les casetes de la fira, i els llibreters tenien problemes amb el sistema: “Ha caigut la llum i la wifi.” Pensaven que era només cosa seua, però totes les casetes s’havien quedat sense llum. De seguida ens adonem que no era només un problema de la fira, sinó generalitzat a tot arreu. 

Ens acostem a l’estació del metro d’Alameda, que era amb les comportes obertes i buida de gent. Els autobusos anaven de gom a gom, i decidim de tornar a casa a peu. Els semàfors tampoc no funcionen i la policia local ordena el trànsit en alguns punts, però en uns altres domina el caos. Fins i tot s’han viscut moments tensos entre conductors i vianants, amb crits i retrets. La situació en algunes altres estacions del metro, com ara Túria i l’avinguda del Cid, completament a les fosques, evocaven una pel·lícula de terror, amb algun metro fantasma aturat a les vies. Han hagut de passar unes quantes hores fins que les han tancades. Un treballador del metro ens confirma que han hagut d’evacuar la gent dels combois de metro. En un dels pocs supermercats que hi havia oberts avui, la cua arribava fins a la cantonada, i la gent es congregava als balcons. Imatges que recordaven als primers moments de la pandèmia.

Estació del metro de l'Avinguda del Cid. Estació del metro de Túria. Estació del metro d'Àngel Guimerà, tancada.

Comprem quatre coses en una verdureria que no necessiten ser cuinades. Mengem una amanida ràpida i tornem a eixir al carrer. La major part dels restaurants han tancat, i alguns bars i forns venen les poques coses que els queden fetes. Hi ha turistes desconcertats que busquen alguna cosa per a menjar. “Venem el que tenim fet. He venut gairebé totes les empanades. Però no es pot fer cafè i la beguda s’escalfa. El problema seran les cambres. Amb tot, la terrassa és plena”, assenyala una cambrera. Alguns clients entren i pregunten si es pot pagar amb targeta. La resposta, evidentment, és negativa. Als basars, la gent demana ràdios per a poder informar-se. També bateries externes. Però amb poca sort.

A l’estació del Nord, una multitud esperava alguna informació davant les portes tancades.  Empar i Josep havien vingut aquest matí des d’Ontinyent (Vall d’Albaida) perquè tenien classe de teatre. El lloc on tenien reserva per a dinar era tancat perquè no podien servir la gent. Han trobat un altre lloc, però no han pogut pagar perquè no funcionava el datàfon i tampoc no tenien prou diners en efectiu. El responsable del lloc els ha donat el rebut i els ha apuntat el telèfon perquè li feren un bizum quan fora possible. “Hem dinat i no hem pagat. Han sigut molt bones persones, que han confiat en nosaltres”, diu Empar. A més, a la vesprada, anaven a la manifestació que hi havia convocada contra el president Carlos Mazón, coincidint amb els sis mesos de la gota freda. Però ningú no sabia si es faria, o no es faria. 

“L’estació està tancada, no en sabem res. Ens han dit que en sis hores es pot solucionar, però tampoc tenim informació perquè estem incomunicats, no podem connectar amb ningú. La situació ens crea eixa sensació d’incertesa, com els primers dies de la pandèmia, que no sabies què anava a passar”, continua Empar. El cotxe, l’havien deixat a Xàtiva, i depenien completament del tren. “Ha sigut una apagada com de sèrie televisiva, com aquestes que fan ara sobre el col·lapse. Però la gent està molt tranquil·la, perquè no sabem realment el que passa. Falta informació”, afig Josep. 

Salut, Sara i Aitana venien de passar el cap de setmana a Mora de Rubielos, i tornaven als seus pobles, Sueca (Ribera Baixa) i Algemesí (Ribera Alta). “Ens hem acostat a preguntar a un xic i ens ha dit que fins a demà res, que ací no hi havia cap solució. Tenim pis a València i ens hi podem quedar, però estem preocupades pels nostres pares perquè no saben res de nosaltres”, diuen. Un grup d’homes grans també raonava alegrement a les portes de l’estació. “Hem vingut a veure Sant Vicent, i resulta que Sant Vicent ens ha llevat la llum”, diu Ramon amb humor. Venien de Meliana (Horta Nord), Vila Real (Plana Baixa) i Alacant. “Ací estem plantats, i ja veurem el que fem. Ha estat un Sant Vicent que serà sonat a València”, diu Juan. Lamentaven que no els havien donat cap mena d’informació a l’estació. 

La manifestació contra Mazón, suspesa

El principal dubte que planava sobre bona part de la gent era si la setena manifestació contra el president Mazón continuaria endavant. La policia espanyola no en sabia res, i la gent començava a acudir a la plaça de l’Ajuntament. Les entitats convocants de la manifestació —que en són més de dues-centes— no s’havien pogut comunicar entre elles a causa de la caiguda de les comunicacions i no havien pogut prendre cap decisió. No obstant això, la delegació del govern espanyol, finalment, ha prohibit les manifestacions per la situació d’emergència.

“Delegació del govern espanyol ha intentat contactar amb nosaltres i ha sigut impossible. Finalment hem pogut contactar per a anunciar que, efectivament, anàvem a desconvocar la manifestació per la situació que hi ha de manca de transport i que s’està suspenent tot. Nosaltres també, per responsabilitat, hem decidit de desconvocar la manifestació. En principi, es manté tot el que tenim previst per a demà. Mentre no hi haja ordre contrària, demanem a tothom que puga traslladar-se a vindre a València, al pont de l’Assut, a manifestar-se en contra de la presència del PP europeu mentre sopen pràcticament a la mateixa hora que s’ofegaven centenars de persones al País Valencià ara fa mig any”, ha dit Marc Candela, membre de la comissió de Mazón Dimissió. 

Per responsabilitat, Acció Cultural del País Valencià també ha recomanat que no es facen desplaçaments, que se seguisquen les recomanacions de les autoritats i que no s’utilitze el mòbil per a res que no siga una emergència. “Si les manifestacions es fan per a denunciar una negligència per part de les autoritats i una falta de presa de decisions en moments crítics, nosaltres no podem cometre eixa mateixa negligència. Els serveis d’emergència, en aquests moments, han d’estar ocupats atenent la ciutadania”, ha dit Anna Oliver, presidenta d’ACPV i coportaveu de la plataforma Mazón Dimissió. 

Per part seua, Gonçal Bravo, responsable d’acció sindical de COS l’Horta, també ha recordat que es manté la concentració de demà davant el congrés del PP europeu, on també es presentarà l’Acord Social Valencià. “Fem una crida a participar de la concentració, ara amb més motius encara, per a continuar amb la crida de la dimissió del Consell i l’empresonament de Carlos Mazón. I també per la convocatòria de vaga general del pròxim 29 de maig”, ha dit. 

Finalment, Ana Mar Bueno, coportaveu de la plataforma Mazón Dimissió, ha anunciat amb un megàfon la suspensió de la manifestació. “Companys i companyes, en un exercici de responsabilitat, se suspèn la manifestació d’avui per a demanar la dimissió de Mazón. No vos oblideu que demà hi ha una convocatòria a les 18.30 al pont de l’Assut, al costat de la Ciutat de les Arts i les Ciències, per a protestar i continuar demanant la dimissió de Mazón davant el congrés del PP europeu. Demà vos volem allà a totes i tots per a fer molt de soroll. Tot el que no hem pogut fer avui, el farem demà”, ha dit. Tot seguit, un home ha protestat: “venim de la Ribera, ja vos val.” Després, els crits de “Mazón dimissió” s’han apoderat de la plaça. 

L’apagada elèctrica que ha afectat tota la península ibèrica d’ençà de les 12.33 ha causat situacions totalment excepcionals. Mentre els comerços no podien cobrar als clients i els semàfors deixaven de funcionar, milers de persones sortien a passejar al carrer o escoltaven col·lectivament ràdios de piles per saber què passava. El servei ferroviari ha deixat de funcionar, i l’únic transport públic disponible eren els autobusos, que no era capaç d’absorbir l’alta demanda. I als supermercats, ha tornat l’impuls de supervivència de la pandèmia de la covid i molts ciutadans hi han arreplegat grans quantitats de productes de primera necessitat, com ara, menjar en conserva i paper higiènic.

La causa del col·lapse de les xarxes elèctriques de la península ibèrica no és clara. Els governs i les empreses s’han mostrat extremadament prudents a l’hora d’explicar què havia passat, i han prioritzat la possibilitat d’un estrany fenomen atmosfèric. Tanmateix, els experts suggereixen diverses raons per a explicar les apagades, incloent-hi fallades d’equipament, un possible ciberatac, el paper de les energies renovables i les condicions meteorològiques.

Aquestes són algunes de les principals teories sobre què podria haver fallat:

Un error en el cablejat
L’Agència de Ciberseguretat de la Unió Europea (UE) ha suggerit que una fallada tècnica o en el cablejat podria tenir a veure amb l’inici del fenomen. Les conclusions preliminars de l’Agència de la Unió Europea per a la Ciberseguretat (ENISA) s’allunyen d’un atac cibernètic i apunten “a un problema tècnic o de cablejat”.

En un primer moment també s’ha parlat de la possibilitat que un incendi al nord de les Alberes hagués afectat la connexió elèctrica entre l’estat francès i l’espanyol i això hagués causat la fallida.

Un possible ciberatac
Des del primer moment, ha flotat la hipòtesi d’un ciberatac. L’Agència de Ciberseguretat INCIBE d’Espanya i el govern espanyol, en un primer moment, no ho han descartat, tot i que el president espanyol ha demanat que no s’especulés amb aquesta possibilitat. El Centre Nacional de Ciberseguretat de Portugal també ha dit que no hi havia indicis que l’apagada hagués estat causada per un atac cibernètic.

La hipòtesi que vincula l’apagada a un possible ciberatac es basa només en l’experiència d’atacs a Ucraïna per part de Rússia, que han aconseguit repetidament de tombar la xarxa elèctrica d’aquest país, i en els repetits avisos dels serveis d’intel·ligència occidentals sobre un possible atac d’aquestes característiques. Aquests darrers mesos, a més, s’ha detectat un gran augment dels ciberatacs russos a l’estat espanyol.

Problemes amb les energies renovables
La manca de vent d’aquests darrers dies també podria ser un factor determinant en les apagades, segons alguns experts. L’estat espanyol té una de les proporcions més altes d’energia renovable d’Europa, aportant prop del 56% de l’electricitat total. Més de la meitat d’aquesta energia renovable prové del vent; la resta, de la solar i altres fonts. Això vol dir que el subministrament elèctric espanyol depèn com més va més del clima, i especialment del vent. Un vent que, aquestes darreres vint-i-quatre hores, ha estat pràcticament inexistent i ha fet que l’estat espanyol depengués totalment de l’energia solar i de centrals tèrmiques antigues alimentades amb gas.

El sistema meteorològic que ha deixat l’estat espanyol sense vent també afecta la resta d’Europa occidental: el Regne Unit, Alemanya, els Països Baixos, entre més,  han pres mesures amb fonts alternatives d’electricitat mentre els seus molins de vent resten aturats.

Un fenomen atmosfèric estrany
La hipòtesi que el govern espanyol i portuguès consideren més probable és una “vibració atmosfèrica induïda”, un estrany fenomen causat per variacions extremes de temperatura que hauria generat oscil·lacions anòmales en línies de molt alta tensió (400 kV), tot desencadenant errades de sincronització entre sistemes elèctrics de la xarxa europea interconnectada.

Finalment, es recull la possibilitat d’una combinació fatal, d’unes coincidències poc habituals. L’enorme quantitat de demanda transmesa entre països i per cables d’interconnexió –especialment en un moment de baix rendiment eòlic i renovable– podria ser suficient, segons que apunten alguns experts, per a desestabilitzar les xarxes i la transmissió elèctrica. En aquest context, la gran quantitat d’energia solar de què depenen les xarxes ibèriques podria haver creat un context més vulnerable a fallades o ciberatacs. Els generadors amb parts giratòries, com els de gas, carbó o hidroelèctrics, creen això que s’anomena a “inèrcia”, que ajuda a mantenir l’estabilitat de la freqüència de la xarxa. Els panells solars, en canvi, no generen aquesta inèrcia, i ja se saben problemes relacionats amb la baixa inèrcia a la xarxa ibèrica. Cap a les deu del matí, unes dues hores abans dels talls de subministrament, gairebé el 60% de l’energia de l’estat espanyol provenia de plantes solars, segons dades oficials.

L’apagada elèctrica d’avui, la més important de la història del país i de la península ibèrica, ha paralitzat del tot l’activitat econòmica i social als Països Catalans i ha deixat milions de ciutadans a la mercè dels capricis d’un servei elèctric que, a gran part del país, continua sense haver-se restaurat després de més de sis hores d’incidències. Això n’ha dit la premsa internacional:

A Brussel·les, Politico parla de “dos països a les fosques” per una “mega apagada” i posa el focus en la manca de connexió entre la xarxa elèctrica de la península i la de la resta del continent. “Espanya i Portugal tenen una xarxa elèctrica altament integrada que funciona com una ‘illa energètica’ i es connecta amb la resta d’Europa a través d’una petita xifra de connexions transfrontereres amb França”. I afegeix: “La Comissió Europa ha demanat, durant anys, que es reforcés la integració dels sistemes elèctrics de tots dos països, però tot i que Madrid, Lisboa i París s’han mostrat receptius a aquestes demandes, fins ara hi ha hagut pocs avenços en aquest àmbit.”

A Londres, The Guardian informa d’una “apagada en massa” i remarca que ningú se n’ha salvat: “El transport públic, els caixers automàtics i els serveis de telefonia i connexió a internet han estat afectats i l’operador elèctric culpa l’oscil·lació tèrmica de l’incident.” En un altre article, constata que l’apagada “ha desfermat el caos per a milions de persones” i destaca que encara no se’n saben les causes.

Un altre mitjà britànic, la BBC, relata escenes de la vida sense electricitat arreu de Portugal i l’estat espanyol: conductors que cerquen a la desesperada benzineres obertes, professors obligats a fer classe a les fosques i un gran caos viari a Lisboa, on els agents de policia han hagut de recórrer als xiulets i els senyals per gestionar el trànsit, en absència de semàfors.

A l’estat francès, el diari Le Monde parla de “pànic als carrers d’Espanya”, i relata: “[Hi ha] una cacofonia de botzines, xiulets i sirenes als carrers, mentre la policia prova de posar ordre i els oficinistes s’amunteguen als carrers, després d’haver vist com els seus ordinadors han esdevingut inutilitzables.”

Die Zeit, a Alemanya, es demana: “Com pot ser que un país sencer es quedi sense electricitat?” I remarca que el subministrament elèctric, a les zones afectades, es recuperarà “de manera gradual”.

The New York Times, per la seva banda, informa d’una “apagada de primer ordre” que ha fet aturat trens, aeroports i més infrastructures fonamentals, cosa que ha causat disrupcions de tota mena a la península. I afegeix que els representants dels operadors de la xarxa elèctrica, tant a Portugal com a l’estat espanyol, no han respost a les preguntes dels seus periodistes sobre les causes de l’apagada, ni tampoc sobre el temps que és previst que l’incident s’allargui.

The Washington Post també parla d’una “apagada en massa” i destaca que tant l’estat espanyol com el francès ja van experimentar una gran apagada el juliol del 2021, però que aquell incident no durà més d’una hora. També explica que, en el passat, Europa n’ha registrat a causa d’incidències tècniques, llamps i danys en els cables.

Al Brasil, el diari Folha de São Paulo parla “d’una apagada de grans proporcions” que ha generat caos en el transport públic, el sistema de salut i la indústria de l’estat espanyol i Portugal. “Més de sis hores després, l’electricitat ha tornat tan sols en algunes regions d’aquests països”, afegeix.

Ha estat un espetec. Tot fos. Llavors, la desorientació. Com si el món quedés inconscient un instant i, a poc a poc, obrís els ulls, un punt atordit. Després, com l’Alba i en Dídac del Mecanoscrit del segon origen quan surten de l’aigua, una certa estranyesa…

Al carrer de Joaquim Costa, al Raval de Barcelona, molts botiguers són a la porta de les botigues, mirant fixament el mòbil, per comprovar que no hi ha cobertura. Molts ulls miren inútilment la llum blanca de la pantalla, que no els informa de res. Encara no fa deu minuts que se n’ha anat la llum i que els mòbils s’han quedat sense cobertura, però tothom s’afanya a cercar explicacions. A la porta dels comerços més grans hi ha grupets de treballadors que han sortit a treure el nas i la fan petar. És una imatge, després ho veuré, que s’estén per tot Barcelona. Petites rotllanes de tertúlia al carrer amb veïns o companys de feina.

Les primeres informacions són confuses. Uns nois indis d’una botiga de queviures especulen que és culpa d’unes obres que fan al carrer. Uns metres enllà, un parell d’electricistes els contradiuen. A un d’ells li ha arribat que fins a Sant Adrià de Besòs tot és aturat. “Deu haver estat el Florentino, que s’ha emprenyat…”, fa broma l’altre. “Deu ser això.” Uns transportistes passegen amb un somriure. “Si no arriben les comunicacions pel servidor, no podrem fer res. Som totalment dependents d’allò que ens vagi dient l’empresa i, de moment, no ens hi podem posar en contacte”, m’expliquen. Hauran de plegar quan acabin de lliurar els quatre paquets que encara duen a sobre.

A la recepció del CAP Raval Nord hi ha una certa paràlisi. No els ve de nou, que les coses fallin, perquè fa molts anys que es queixen que tenen uns equipaments i un sistema informàtic deficient, però això ja és una altra cosa. De moment, han d’anar ajornant visites. Una mare paquistanesa ve amb un cotxet a veure un fisioterapeuta. Els ascensors no funcionen i hi tornarà un altre dia. Una senyora gran, que camina amb una crossa, també es queda amb un pam de nas. Té visita amb la cardiòloga, però ni pot pujar escales ni funciona la màquina per a fer-li l’electrocardiograma. El marit, preocupat, explica que han de tornar a peu. Un infermer diu que li deixaran una cadira de rodes i fa seure la senyora. “Descansi una estona, mentrestant…” Ja comencen a arribar noves, per la ràdio de piles, que l’apagada és d’abast internacional. “Ai, el conclave, tots tancadets a la Capella Sixtina!”, s’exclama un senyor que també fa cua.

A la sortida, tres agents de la Guàrdia Urbana comenten que, gràcies al sistema de ràdio interna, poden continuar treballant. Estan quiets, xerrant. Al costat, uns operaris reposen. Un d’ells, repenjat a la paret, amb l’armilla i el casc encara posats, llegeix un llibre: Amb ulls de romànic, de Joan Pau Inarejos. El Pantocràtor, a la portada, aguanta la mirada penetrant. Un senyor que passeja un gos es mira els treballadors d’una botiga electrònica i els diu: “És la guerra!”, i se’n va fent un somriure sorneguer. Tot té un aire curiós, de temps suspès.

L’astorament es pot resseguir porta a porta. Un massatgista xinès diu que té una mica de cobertura si alça una mica el mòbil, però no pot fer trucades. A la xarcuteria del costat han pogut entrar un moment a la pàgina web del 3/24 i s’han assabentat que afecta França i Portugal. Els frigorífics no funcionen i pateixen pel producte. “Mira, mira”, em diu, mentre assenyala dos autobusos que pugen per la ronda de Sant Pere: “Els autobusos van pleníssims.” Té raó. Les parades dels autobusos que es veuen en filera per la ronda de la Universitat són com formiguers. A la parada del metro d’Universitat hi ha una munió atapeïda a les escales. N’hi ha que venien amb metro i els han desallotjats. Uns treballadors acaben de tancar i barrar l’estació i hi entren neguitosos. Els semàfors de la plaça no funcionen. Als rostres dels conductors, dins els cotxes, s’hi veu un cert neguit. Els qui tenen la pell més fina fan tocar el clàxon de seguida. Mentre avanço, penso, potser un xic ingènuament, que s’imposa una mena d’ordre natural autoregulat. Quan acabo de travessar, passa un autobús. Els locals més grans comencen a abaixar persianes.

El metro tancat a la plaça de la Universitat (fotografia: Ot Bou).

Els desconeguts es demanen ajuda. A la plaça de Catalunya, explico a una turista com anar a peu fins a Sants. L’acompanyen dos fills pre-adolescents que no fan cara de tenir gens d’interès ni en Barcelona ni en la fi del món. “A caminar, nens.” És un dels punts més caòtics de la ciutat. L’estació de trens de Rodalia és tancada. Els busos van tan plens que n’hi ha un amb el rètol: “No admet passatgers.” Se senten sirenes. El xiulet d’un policia que ordena el trànsit. A la Gran Via la botzina va molt barata.

L’estació de la plaça de Catalunya, fora de servei (fotografia: Ot Bou).

Rambla amunt, la imatge continuen essent els estols de treballadors que prenen l’ombra a la porta de la feina. A l’estanc hi ha una cua de ca l’ample. Hi ha força gent que mira el mòbil i prova i prova de telefonar, sense èxit. La manca de connexió facilita una certa simpatia col·lectiva. “Que et funciona?”, demano a una dona que té el mòbil a l’orella, al meu costat. “I ara, i ara. És a tot arreu, eh? A Itàlia també, m’acaben de dir. Però no ho puc comprovar, és clar…” Miro d’agafar una bicicleta, però quan sóc a punt d’escanejar el codi, una noia m’atura: “No! Te la deixa agafar, però no la podràs tornar. Perdona, eh? És que a un amic meu li ha passat”, em diu. Hi renuncio.

De moment, tot té un punt de trivial. “Hem d’aprendre a anar pel món sense el mòbil, tia”, diu una noia a una altra. “Totalment.” Els turistes que ja tenien taula en aquestes terrasses de la Rambla que, de fet, només poblen ells, van fent com si res. Uns nois fan de castellers amb la “Danza Kuduro” de fons. Si pares l’orella, tothom parla del mateix, però ningú no sap ben bé què passa. Dins una oficina de la Caixa, una noia endrapa torradetes de blat de moro. A la porta d’una perfumeria, una treballadora explica a unes turistes japoneses on han d’anar. Tothom fa les mateixes preguntes –generalment, en castellà, per cert–, però ningú no té res a dir ni a explicar. Al peu d’un semàfor hi ha dos nois que han trobat cobertura. “Perdoneu, per curiositat, que teniu internet?”, els diu una senyora. “N’he tingut durant trenta segons, per això no ens movem d’aquí.”

La feina a mitges d’uns paletes (fotografia: Ot Bou).

Quan ja fa una hora de l’apagada, a l’Oficina de Documentació d’Estrangeria del Ministeri d’Interior espanyol, al carrer de Mallorca, m’expliquen que hi ha gent atrapada a l’ascensor. No tenen manera d’alliberar-los. A l’entrada, s’hi ha anat fent una cua molt llarga. Un policia molt content que li demanin si sap res em diu que els han donat ordres de continuar al lloc de feina malgrat tot “perquè no regni l’anarquia”.

Al restaurant Ponsa, al carrer d’Enric Granados, el cap de sala va amunt i avall una mica atrafegat, salvant el servei com pot. La fosca del restaurant s’aguanta amb uns quants fanalets. Poden servir perquè tenen cuina de carbó, però no poden fer res més. Per tot l’Eixample, les terrasses són un submon viu.

A la Diagonal no hi cap un ou. El col·lapse del metro i del tren, i els autobusos massa carregats, han fet que molta gent vagi a peu. Allí veig, per primera vegada, gent que tragina garrafes d’aigua. Una dona amb una bossa de Louis Vuitton i que sembla la seva filla en porten dues cadascuna: “Nena, qualsevol que ens vegi fent això…” Una noia se separa dels seus companys i diu que els avisarà amb senyals de fum quan arribi a casa. Al carrer de Londres se sent de fons la xerinola del pati d’una escola, feliç i aliè. És l’hora de dinar.

A l’Hospital Clínic m’hi esperava un punt més de caos, però hi ha una tranquil·litat espessa. Unes infermeres, a la porta, m’expliquen que de moment s’han activat els generadors. L’activitat ha pogut continuar amb normalitat, però ningú no sap explicar quant de temps resistiran. Els han enviat un correu que els demana que no acabin el torn fins que no arribin els relleus. El pati interior fa, certament, una pudor de cremat. A l’entrada de l’hospital hi ha una cua molt llarga, ben bé d’una trentena de persones, que fan cua en un caixer intern, gris i descolorit. L’únic que deu funcionar en un radi força extens. Les sales d’espera es van omplint d’espavilats que treballen amb els portàtils, perquè hi tenen wifi, gràcies als generadors, que desprenen una pudor com de cremat al pati interior. Caço al vol les paraules d’una metgessa que, tot i això, mira de coordinar amb uns companys com continuar fent unes proves que depenen d’uns ordinadors que no funcionen. A la planta més baixa, els lavabos són a les fosques.

L’entrada, plena de gent esperant un taxi (fotografia: Ot Bou). Els generadors, vists del pati interior estant (fotografia: Ot Bou). La cua del caixer (fotografia: Ot Bou).

Al restaurant Disfrutar han fet allò que han pogut. Han comprat molt de gel de seguida i procuraran obrir els congeladors tan poc com puguin perquè no perdin capacitat de refredar. Van fent a còpia de fogonets. Han rebut totes les reserves igualment i els atenen amb espelmes a les taules. Les espelmes són el producte més venut a tots els basars orientals on m’aturo. En un, una senyora fa autocrítica: “Tant que ens en rèiem, del kit de supervivència…” La imatge de les garrafes d’aigua, que m’havia sorprès una mica més amunt, es generalitza. En una botiga d’informàtica demano una bateria portàtil que ja vingui carregada. El dependent em diu que sí, però que només puc pagar amb efectiu… No en duc prou. Li deixo el carnet de premsa i li prometo que passaré demà. Fa els ulls grossos. Mentre hi sóc, entren potser cinc o sis persones diferents a demanar si encara tenen ràdios de piles. S’han esgotat fa estona. A la següent botiga informàtica, tampoc. La gent compra bateries, però, de ràdios, ja no n’hi ha. I a la següent, si fa no fa igual. La noia que hi ha davant meu, a la cua, ho viu amb una mica de vergonya: “És que sóc estudiant de periodisme i avui m’he adonat que no tenia cap ràdio… Molt malament”, em diu. “Ai, i, perdona, però saps amb quina freqüència sintonitzo RAC1 i Catalunya Ràdio?”

A quarts de quatre la immensa majoria de comerços ja han tancat. N’hi ha que resisteixen com el poblat gal de l’Astèrix. El kebab Bishmillah, de Joaquim Costa, resisteix amb una franja de llum taronja que escalfa la carn. “Només tenim pollastre…”

A mesura que s’allarga la crisi, tot es fa més tens. Sembla que hi ha una mica més d’angoixa en la mirada dels vianants. La incertesa. Les especulacions. Si fes fred, si plogués, si hagués passat de nit. Si s’allarga més que no ens han dit, com la pandèmia… La fragilitat.

A les 18.02, el president espanyol, Pedro Sánchez, compareix per primera vegada. Encara no se sap per què ha passat, tot plegat.

Un trist caixer fora de servei (fotografia: Ot Bou).

Tornen l’efectiu, la ràdio i comprar per si de cas: així han viscut els comerços l’apagada

Forces Elèctriques d’Andorra (FEDA), l’entitat pública importadora, generadora, distribuïdora i comercialitzadora d’energia elèctrica a Andorra, ha explicat en un comunicat que l’apagada elèctrica a la península ibèrica tan sols havia durat deu segons al Principiat, el temps que han tardat a canviar tot el proveïment d’electricitat des de l’estat francès.

Segons que explica, a les 12.33, quan ha començat el tall, una part del subministrament elèctric andorrà –les Estacions Transformadores i Repartidores de la Margineda i d’Encamp– venia de l’estat espanyol. “L’incident ha generat la manca de tensió pel costat espanyol i això ha fet que s’activés l’automatisme que deriva l’alimentació cap al costat francès”, diu FEDA. Gràcies a això, deu segons després han recuperat completament el subministrament elèctric a tot Andorra.

El tall momentani de subministrament s’ha produït a les zones alimentades des de les estacions de la Margineda i d’Encamp, mentre que Canillo, el Pas de la Casa, Ordino, la Massana i una part d’Encamp, no s’han vist afectats.

D’ençà de les 12.33, tot el subministrament elèctric del país prové de l’estat francès. “Gràcies a la capacitat de la línia d’alta tensió de FEDA, es permet garantir amb normalitat tota la demanda elèctrica d’Andorra sense cap alteració”, assegura la companyia.

Durant el dia, el subministrament s’ha mantingut amb total normalitat, i el despatx elèctric de FEDA ha estat en contacte amb els subministradors elèctrics de l’estat espanyol i del francès per seguir la situació. Segons que afirmen, l’operador francès, RTE, ha descartat el perill de contagi de l’incident espanyol cap a l’estat francès.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha comparegut per primer cop cinc hores després del començament de la gran apagada elèctrica i ha dit que encara no tenen informació concloent sobre els motius que l’han provocada. Per això, ha demanat que no es faci circular informació al respecte no contrastada. “Ja en sabrem les causes, no descartem cap hipòtesi“, ha dit. Ara com ara, però, ha dit que el més important és recuperar l’electricitat arreu de la península. Segons que ha dit, el govern espanyol està en contacte amb els socis europeus i de l’OTAN, amb el rei espanyol Felipe VI i amb els grups parlamentaris.

Sánchez ha demanat calma als ciutadans i ha dit que les forces i cossos de seguretat han augmentat la presència al carrer, però ha remarcat que no hi ha problemes d’inseguretat. També ha dit que el sistema hospitalari funciona correctament malgrat la dificultat i que els generadors tenen una autonomia llarga.

“El més important és seguir les recomanacions”, ha dit, i ha demanat de reduir al mínim els desplaçaments i seguir només la informació oficial. En especial, ha demanat d’evitar la informació d’origen de dubtosa procedència. “Sabem que aquestes crisis donen lloc a boles”, ha dit.

També, ha demanat de fer un ús responsable del telèfon mòbil: “Passarem unes hores crítiques fins que recuperem totalment l’electricitat. Hem de fer trucades breus i fem servir només el telèfon d’emergències quan sigui realment necessari.”

Segons que ha dit, el trànsit portuari funciona sense incidències, però s’ha reduït d’un 20% per a garantir la seguretat dels vols. En canvi, ha dit que el trànsit ferroviari s’ha interromput i que el servei de llarga i de mitjana distància no es recuperarà avui. Tanmateix, ha dit que treballen perquè el servei de Rodalia es recuperi avui mateix.

Els caixers de moltes entitats bancàries tenen problemes per funcionar, però ha dit que els sistemes de pagament dels comerços i la banca electrònica funcionen amb normalitat.

Diu el tòpic que qualsevol crisi és alhora una oportunitat. Potser per això al basar del número 50 del carrer de Joaquim Costa de Barcelona el propietari col·loca les espelmes i els paquets de piles sobre el taulell. “Em pots pagar amb targeta, però haurà de ser ràpidament perquè em queda molt poca bateria”, diu l’Ahmed. En canvi, amb les ràdios no hi ha hagut tanta sort: “Fa una estona que n’he venut l’última.” D’ençà que se n’ha anat la llum a tot el país, el degoteig de clients ha estat constant, i aquesta mena de productes, els més sol·licitats. De transistors, de fet, ja no n’hi ha enlloc.

Per què les Illes s’han salvat de l’apagada elèctrica?

Malgrat que la incidència hagi frenat bona part de l’activitat, el vici no s’atura. A l’estanc del carrer de Pelai hi ha cua per a comprar cigarretes. “No sé si podré carregar la cigarreta electrònica, així que he vingut a comprar-ne de clàssiques per si de cas”, explica en Jordi amb cara de resignació. Ara, aquí només accepten el pagament en metàl·lic. Com que la màquina enregistradora tampoc no funciona, la dependenta fa els comptes a mà i els apunta en un paper.

A l’establiment The Body Shop del mateix carrer tampoc no poden abaixar la persiana perquè és elèctrica. Com a alternativa, col·loquen cinta aïllant per fora a la porta de vidre. “És l’únic que podem fer ara mateix. Toca esperar que recuperem el servei o que arribi el cap i decideixi”, explica l’Anna, una de les treballadores, preocupada perquè no se’n pot anar.

A pocs metres, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull s’han suspès les classes i alguns alumnes han aprofitat per prendre el sol alegrement. Al costat, a la pista de bàsquet del carrer de Valldonzella, una desena de joves continuen llançant la pilota a la cistella. Tot plegat, una escena estranya, com si no passés res.

Red Eléctrica informa que es comença a recuperar tensió al nord i sud de la península

Uns carrers més amunt la situació no és gaire diferent. Certa tranquil·litat i alegria es combinen amb el caos dels semàfors apagats i els vianants que passen quan poden, matusserament. Caos de busos abarrotats i de taxistes enfadats. De gels fonent-se als parterres de davant dels bars, però també d’establiments en funcionament, a les fosques, amb gent agafant tranquil·lament el menú del dia o una pasteta per a emportar-se. Això sí, tot en efectiu, que els datàfons han resistit ben poc. “Això ha estat Trump!”, “Això ha estat Putin”, “Un ciberatac?”, els cercles de treballadors especulen amb certa despreocupació davant les botigues. En molts casos, gent que, amb l’oficina inhàbil i fins a nova ordre, aprofita per fer petar la xerrada.

Respecte dels establiments, alguns dels més grans han tingut més sort que les botigues de queviures, però també han notat les conseqüències de l’apagada. Al Mercadona del Mercat del Ninot, per exemple, han pogut reprendre l’activitat ràpidament gràcies als generadors. Això sí, a mig gas, amb els refrigeradors ben tapats. L’Aldi del carrer dels Tallers, en canvi, no permet que es passi de la porta.

Poc d’una hora després de l’apagada, el supermercat és ple i el paper higiènic s’exhaureix. Els carros són plens de productes bàsics com ara pa, pasta i arròs i hi ha una gran cua al menjar preparat, però ningú no diu haver-hi anat a causa de l’apagada, sinó que asseguren ser-hi per casualitat, perquè ja tenien previst passar a comprar. “Visc en un pis d’estudiants i havíem d’omplir la nevera després de la Setmana Santa. El meu pare m’ha dit que comprés el més bàsic, com si vingués l’apocalipsi”, explica la Itziar. “Agafarem aigua, pasta i tot el que no siga per a cuinar, perquè si agafem coses per a cuinar, malament!”, comenta el Genís. “Tenim la mateixa sensació que amb la covid.” A una senyora, aquest ambient atrafegat del supermercat l’ha angoixada una mica. “Estava tranquil·la, però m’estic posant nerviosa aquí!”

Però uns quants metres més avall el petit comerciant espera amb resignació, i la porta mig tancada. “Hem continuat venent en efectiu, però no sabem quant podrem aguantar i el que més ens preocupa és el menjar congelat”, explica la Lorena, de la botiga de queviures mexicans Wuakal. En una perfumeria de la vora, la situació també és complicada: havien de consultar el preu de molts productes amb l’ordinador, i no han tingut més remei que deixar de despatxar.

De moment, els hotels són el gran oasi de wifi i llum en una Barcelona que continua apagada. A Acevi Hotels, del carrer de Villarroel, expliquen que tenen generadors preparats per a aquests moments. Això sí, no saben pas quantes hores resistiran. Quantes hores, quan falta, quan s’acabarà és, encara, la gran incògnita.

a càrrec d'Alejo Valdearena - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les més de dues-centes entitats que havien convocat la setena manifestació contra Carlos Mazón per la seua mala gestió de l’emergència durant la gota freda, han decidit de desconvocar-la. L’apagada elèctrica general està provocant molts problemes de mobilitat i de tota mena i, per coherència, les entitats han decidit que tots els esforços de protecció civil i d’emergències s’han de centrar a ajudar la població.

Com que les comunicacions telefòniques estan molt afectades, alguns representants de les entitats sí que han anat a la plaça de l’Ajuntament de València per a avisar personalment a les persones que s’han interessat per la situació. Anna Oliver, presidenta d’ACPV, una de les entitats convocants ha demanat responsabilitat. “Des d’Acció Cultural del País Valencià recomanem que no es facen desplaçaments, que no s’utilitze el mòbil per a res que no siga una emergència. Si les manifestacions es fan per a denunciar una negligència per part de les autoritats i una falta de presa de decisions en moments crítics, nosaltres no podem cometre aquesta mateixa negligència”.

Marc Candela, de la Intersindical, ha dit que quan han pogut contactar amb la delegació del govern espanyol, els han anunciat, com a organitzadors, que desconvocaven la mobilització. A desgrat d’això, els convocants mantenen la protesta prevista per a demà en coincidència amb la celebració del congrés del Partit Popular Europeu.

L’apagada que hi ha hagut a bona part del país no ha afectat les Illes, que en cap moment han tingut dificultats de subministrament. Tot i que no se saben les causes del tall, la confecció del sistema elèctric aïllat n’ha salvat les Illes. Això és perquè el subministrament de llum prové de sistemes elèctrics que no han estat alterats per l’incident.

Una apagada deixa tota la península Ibèrica a les fosques

Segons Red Eléctrica, el sistema elèctric balear és unificat, atès que totes les illes tenen enllaços que les mantenen connectades entre si. A la vegada, és connectat amb la península Ibèrica mitjançant un enllaç submarí posat en servei el 2012. Les operacions es fan al centre de control de les Illes, a Mallorca. La clau és que existeix una xarxa interna que ha evitat l’apagada. Aquesta xarxa és dividida en dos sistemes principals: Mallorca-Menorca i Eivissa-Formentera.

Segons les dades del març, l’enllaç submarí amb la península va contribuir a cobrir el 24,9% de la demanda elèctrica a les Illes. Per tant, la dependència directa de la península és més reduïda. La majoria de l’energia es produeix a les Illes mateix, a les centrals tèrmiques de Mallorca, Menorca i Eivissa.

Normalment, aquests sistemes tenen menys opcions de resposta en casos de necessitat. És a dir, si l’avaria fos a l’arxipèlag, atès que la connexió amb la península no podria garantir el 100% de la demanda. Tanmateix, en aquesta situació, aquesta circumstància hi ha jugat a favor.

Els detalls de la connexió

La connexió submarina de les Illes amb la península té 237 quilòmetres de longitud i és composta realment per tres cables. Pot resistir condicions extremes de profunditat fins de 1.485 metres, segons Red Eléctrica. La infrastructura té dues estacions convertidores: Morvedre 400 kV, a Sagunt i Santa Ponça 220kv (Mallorca). Transformen el corrent altern en corrent continu i a la inversa.

En principi, les Illes s’havien de connectar amb un nou enllaç amb la península per tirar endavant el procés de descarbonització i evitar dificultats de subministrament. Si bé havia d’estar enllestit el 2026, no s’espera que entri en funcionament fins el 2030, pel cap baix.

El govern diu que tenen prou potència elèctrica

Avui el govern ha confirmat que les Illes tenien prou potència elèctrica per a abastir-se amb el subministrament de les centrals tèrmiques disponibles.

El director general d’Economia Circular, Transició Energètica i Canvi Climàtic, Diego Viu, ha dit que també havien activat l’índex de gravetat 0 del pla territorial de Protecció Civil, que és un nivell de pre-alerta i vigilància. Diu que l’han activat per “precaució”.

“A les Balears, els procediments de seguretat obliguen a tenir prou potència sense connectar a la xarxa perquè, arran de qualsevol emergència, es pugui connectar i suplir la falta de subministrament”, ha dit Viu. Les Illes poden atendre una demanda de 800 MW, però tenen capacitat per a generar-ne prou més.

El que sí que han notat les Illes són algunes caigudes del sistema de telecomunicacions de manera esporàdica.

El responsable d’operacions de Red Eléctrica, que ha fet una compareixença, noha volgut confirmar que l’apagada generalitzada siga fruit d’un ciberatac. L’únic que ha dit Eduardo Prieto és que el motiu de la caiguda ha estat una forta oscil·lació dels fluxos de potència a les xarxes elèctriques. Això, ha dit, ha provocat la desconnexió dels sistemes elèctrics de la resta d’Europa. Uns minuts abans, la companyia elèctrica portuguesa, REN, ha fet públic un comunicat en el qual s’afirma que un incendi a la cara nord de les Alberes, a la muntanya Alaric, hauria pogut ser la causa de l’apagada, perquè hauria afectat les línies d’alta tensió que connecten amb la península.

L’apagada a tota la península ibérica ha començat a partir de dos quarts de d’una del migdia. S’ha produit el que s’anmena un zero. A hores d’ara encara no s’han pogut determinar les causes, però, segons els simulacres que l’empresa havia fet en previsió d’un cas com aquest, el restabliment complet del servei pot tardar entre sis i deu hores.

Segons que ha explicat Prieto, s’ha començat el procés de reposició pels extrems de les fronteres espanyoles, però no serà fins que la tensió arribi als nòduls elèctrics de la xarxa, no podran portar l’electricitat a les cases.

Segons Prieto, aquesta caiguda general és un fet excepcional i extraordinari que no havia passat mai.

Ja hi ha data d’inici per al conclave que elegirà nou papa després de la mort de Francesc. Serà el 7 de maig, segons ha anunciat el Vaticà.

Els cardinals presents a Roma han pres la decisió avui mateix. Cal recordar que el conclave se celebra a la Capella Sixtina, que romandrà tancada als visitants durant els dies que s’allargui.