Joan de Sagarra i Devesa s’ha mort a vuitanta-sis anys. Va ser una de les grans plomes del periodisme barceloní de la segona meitat del segle XX. Les seves cròniques barcelonines al Tele/eXpres dels anys setanta, les seves crítiques teatrals al diari El País dels vuitanta i noranta i també els articles memorialístics en el mateix diari i les columnes a La Vanguardia, a més dels articles d’opinió escrits en català a la revista El Temps dels anys noranta, van construir un nou periodisme cultural, d’altura, al nostre país. Era un periodisme cultural punxegut, sentimental, narratiu, irònic, ple de mala bava també, peces entre el periodisme i la literatura.

Nascut a París el 1938, era fill del poeta Josep Maria de Sagarra, de qui va heretar el pes del cognom, però també la possibilitat de viure un ambient artístic a l’abast de pocs. De petit ja va entrar en contacte amb personatges com el dramaturg Ionesco, l’escultor Giacometti i l’escriptor Sartre, entre molts més. Aquest ambient artístic i intel·lectual del París de la infantesa, la seva curiositat i el seu talent natural, a més de la formació a l’Institut d’Estudis Teatrals de la Sorbona, li van aportar una vasta cultura. Segurament el seu lloc era París, però el seu pare es va morir el 1962 i, fill únic com era, va tornar a Barcelona, on tenia la mare, Mercè Devesa, també dona de gran cultura, que el reclamava.

A Barcelona, es va dedicar plenament al periodisme. La seva rutina era esmorzar al matí amb la lectura de sis diaris d’arreu d’Europa. Estava connectat i ben informat. Això el feia ben diferent de la majoria dels periodistes de l’època. Tot i que els anys seixanta i setanta van ser una època fructífera per al periodisme català i Sagarra va tenir una gran amistat amb periodistes com Ramon Barnils, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. A migdia, solia fer l’aperitiu en una de les bones terrasses de la ciutat, amb el seu got de Jameson; i a la nit, després d’haver escrit l’article, la crònica o la crítica teatral, se n’anava al Boccaccio i acabava de matinada en companyia de Juan Marsé, José Agustín Goytisolo o Jaime Gil de Biedma.

Precisament va ser ell que va popularitzar el terme Gauche divine, per referir-se al grup d’intel·lectuals i artistes progressistes de famílies de la burgesia i una part de pijos que habitaven el Boccaccio, terme que va fer fortuna cultural i social a la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Sagarra n’era un retratista incisiu. Més tard, a l’època de la Catalunya convergent i la Barcelona socialista, també va ser d’ell la popularització del terme cultureta.

Per veure la llibertat, frescor, naturalitat i crítica amb què escrivia, es poden llegir les cròniques digitalitzades que Joan de Sagarra va escriure a la revista El Temps, primer a la dècada dels noranta, i després en una segona època ja començat el segle XXI. Destaquem en especial la peça que va escriure amb motiu de la mort del cantant Ovidi Montllor, un dels seus bons amics: “Dissabte 11 de març, a les Corts”.

Joan de Sagarra va deixar pocs llibres publicats. Deia que tenia mala sort amb els editors. Però sí que va aplegar les seves cròniques del diari Tele/eXpres a Las rumbas de Joan de Sagarra (Kairós, 1971), volum reeditat per Libros de La Vanguardia amb motiu dels cinquanta anys de la publicació. També es van publicar els articles de caràcter memorialístic que va escriure al diari El País, La horma de mi sombrero (Alfaguara, 1997).

En el decurs de la seva trajectòria, tot i ser un personatge incòmode per al poder i amb fama merescuda d’enfant terrible, va rebre uns quants reconeixements: el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1998), el títol d’Oficial de les Arts i les Lletres (2006), el Premi Nacional de Periodisme i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2008).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

L’organització més gran dels Estats Units de suport a víctimes d’abusos sexuals comesos per capellans, la Xarxa de Supervivents dels Maltractats per Sacerdots (SNAP), va presentar una denúncia al Vaticà contra el cardenal Robert Prevost el 25 de març. L’acusaven d’haver encobert casos d’abusos sexuals comesos per capellans mentre era responsable diocesà. Quaranta-quatre dies més tard, Prevost ha estat elegit papa, amb el nom de Lleó XIV.

Shaun Dougherty, president del consell directiu de SNAP, era ahir en un hotel de Roma quan Lleó XIV va aparèixer al balcó de la basílica de Sant Pere. Segons que ha dit, la seva reacció va ser d’estupefacció: “És absolutament xocant que hagin elegit un papa de qui públicament se sap que ha encobert abusos sexuals a infants.”

SNAP va presentar sis denúncies al Vaticà al març contra uns quants cardenals que, a parer seu, han tingut un paper especialment greu a l’hora d’encobrir agressions sexuals infantils. Entre aquests hi havia Prevost.

En una carta de cinc pàgines adreçada a alts càrrecs del Vaticà, Dougherty i més dirigents de SNAP acusaven Prevost d’haver permès que capellans acusats d’agredir infants continuessin oficiant sense obrir cap investigació ni alertar-ne les autoritats civils. Segons que asseguren, també va ocultar proves essencials en els informes que va enviar a Roma, cosa que potser va fer que el Vaticà tanqués els casos.

The Washington Post · Anumita Kaur

El papa Lleó XIV, que va passar-se dues dècades treballant en una de les zones més pobres del Perú, sembla seguir el patró establert per Francesc, el seu predecessor: un “papa del poble”, amb voluntat d’acostament als col·lectius més marginats de la societat.

El pontífex, nascut a Xicago, és el primer nord-americà a dirigir l’Església Catòlica. Encara que la seva posició en algunes de les qüestions més controvertides de l’església continuen sense ser prou clares, Lleó XIV ha donat senyals de voler mantenir una certa continuïtat amb el seu predecessor, que com a pontífex desafià les convencions i obrí la porta del Vaticà als immigrants i els pobres, tot provant de construir una església inclusiva.

“El bisbe no ha de ser un petit príncep assegut en el seu tron, sinó que és algú cridat a ser autènticament humil, a romandre prop d’aquells a qui serveix, a caminar i patir al seu costat, a cercar maneres de viure més plenament el missatge de l’Evangeli entre els fidels”, digué en una entrevista, l’octubre passat.

Heus ací tot allò que sabem de les opinions de Lleó XIV en qüestions polítiques i socials.

Comparteix les opinions de Francesc sobre el paper de les dones a l’església

L’opinió del nou papa sobre el paper de les dones a l’església sembla coincidir amb la del seu predecessor Francesc.

Com a pontífex, Bergoglio va fer més passos per a incorporar les dones al lideratge de l’església que qualsevol papa anterior. També establí comissions per a estudiar la possibilitat que les dones poguessin exercir com a diaques.

Francesc recorregué repetidament al cardenal Prevost, que s’encarregà de supervisar la reforma –considerada transgressora– que afegí tres dones al grup d’electors que decideix quins bisbes poden presentar-se com a candidats al pontificat. Francesc, tanmateix, mantingué límits clars a la presència de dones a la jerarquia de l’Església Catòlica, tot reafirmant unes quantes vegades que la doctrina eclesiàstica prohibeix l’ordenació de les dones com a sacerdots.

Lleó XIV ha expressat reserves molt semblants sobre el paper de la dona a l’Església. L’any 2023, durant una conferència de premsa al Vaticà, digué: “Les dones poden aportar molt a la vida de l’Església, en molts àmbits diferents.” I reconegué que l’església havia estat lenta a l’hora d’expandir les atribucions de les dones. No obstant això, ha rebutjat la idea que l’ordenació de dones pugui resoldre els problemes de representació o igualtat a l’església: “‘Clericalitzar’ les dones no resol necessàriament un problema, sinó que pot crear-ne un de nou.”

Votant del Partit Republicà

En relació amb la política electoral nord-americana, els registres mostren que Lleó XIV votà a les primàries del Partit Republicà a l’estat d’Illinois els anys 2012, 2014 i 2016.

El nou papa també ha participat qui-sap-les vegades en les eleccions presidencials dels Estats Units: el novembre passat, sense anar més lluny, votà per correu en les eleccions que enfrontaren Donald Trump i Kamala Harris.

Té també el passaport peruà

El nou papa va treballar durant una dècada a Trujillo, al Perú, i més endavant va ser nomenat bisbe de Chiclayo, una altra ciutat peruana, càrrec que va exercir del 2014 al 2023. Prevost també té passaport peruà i és ciutadà d’aquell país d’ençà del 2015.

En una entrevista a Vatican News poc després d’assumir la prefectura del dicasteri per als bisbes, Prevost va dir: “Encara em considero un missioner. La meva vocació, com la de tot cristià, és ser missioner, anunciar l’Evangeli allà on sigui.”

Publicacions crítiques amb el govern de Donald Trump

El perfil de X del papa Lleó XIV conté una gran varietat de publicacions, en bona part amb continguts habituals del catolicisme. Tanmateix, de vegades ha fet incursions en afers polítics.

Al febrer va compartir una publicació del National Catholic Reporter, tot repetint-ne el titular: “JD Vance s’equivoca: Jesús no ens demana que classifiquem l’amor pels altres.” L’article responia a unes declaracions del vice-president nord-americà en una entrevista a Fox News, en què defensava que els cristians han d’estimar primer els més pròxims abans que la gent dels altres països.

La seva publicació més recent és, de fet, un repiulet d’un comentarista catòlic que critica el president Donald Trump i el president salvadorenc Nayib Bukele per haver-se rigut de l’expulsió de Kilmar Abrego Garcia. L’enllaç remet a un article del Catholic Standard, en què el bisbe Evelio Menjivar interpel·la els fidels: “No us inquieta la consciència? Com podeu callar?”

Favorable a les mesures per a combatre la crisi climàtica

Com a cardenal, Lleó XIV instà la societat “a passar de les paraules als fets” a l’hora de lluitar contra la crisi climàtica. “El domini sobre la natura no hauria d’arribar mai a ser tirànic”, va dir. I defensà “una relació de reciprocitat” amb el medi.

Francesc va abordar de ple la crisi climàtica: escrigué extensament sobre el canvi climàtic, acollí cimeres ambientals i es reuní amb activistes climàtics, polítics i fins i tot executius de companyies petrolieres.

Possibles divergències amb Francesc en la qüestió LGBTQ+

Com a papa, Francesc féu certs progressos en l’acostament de l’església a la comunitat LGBTQ+. “Si algú és gai i cerca al Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per a jutjar-lo?”, es va demanar.

Com a bisbe de Chiclayo, al Perú, Lleó s’oposà a una iniciativa del govern per a incloure l’educació de gènere al currículum escolar, segons que ha informat The New York Times. “La promoció de la ideologia de gènere és confusa, perquè vol crear gèneres que no existeixen”, declarà aleshores als mitjans peruans.

En un discurs pronunciat el 2012 davant un grup de bisbes, assegurà que els mitjans de comunicació i la cultura popular occidental “promouen la simpatia cap a creences i pràctiques que es troben en desacord amb l’Evangeli”, incloent-hi “l’estil de vida homosexual” i les “famílies alternatives compostes per parelles del mateix sexe i els seus fills adoptats”.

Preocupat pels drets dels immigrants

Jesús León Ángeles, coordinador d’un grup catòlic peruà que coneix Lleó d’ençà del 2018, ha explicat a l’agència Reuters que el nou papa ha mostrat una preocupació especial per la situació dels immigrants veneçolans al Perú. “És una persona a qui li agrada ajudar”, diu.

Francesc va expressar sovint compassió pels immigrants i s’erigí en defensor dels seus drets mentre fou papa. Rentà els peus dels immigrants àrabs que cercaven asil a Europa, implicà els dirigents polítics dels Estats Units perquè acceptessin l’entrada d’immigrants i, aquest gener, titllà de desgràcia els plans del govern Trump per a deportar milions d’immigrants indocumentats.

Anthony Faiola, Michelle Boorstein, Stefano Pitrelli, Razzan Nakhlawi, Aaron Schaffer, María Luisa Paúl, Emily Wax-Thibodeaux, Gaya Gupta i Rachel Hatzipanagos han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

VilaWeb ha començat a València les celebracions del trentè aniversari del diari, amb una exposició titulada “De l’11-M a Mazón: 30 anys contra la desinformació”. La mostra, que es podrà veure fins el 18 de juliol a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, té dues ales que representen ben bé l’esperit de VilaWeb, el diari fundat per Assumpció Maresma i Vicent Partal.

Els amics, a pesar de la pluja

El vestíbul de l’Octubre CCC era ple a vessar de subscriptors, lectors, polítics i gent de la cultura. Tots han desafiat una tempesta extemporània que ha convertit en negra nit la vesprada d’aquest dijous de maig. Tots volien celebrar l’aniversari del diari i saludar-ne l’editora, Assumpció Maresma, i el director, Vicent Partal. Les primeres paraules les ha dites, com a benvinguda, Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, amfitriona del local i amfitriona també de la redacció a València.

 

Anna Oliver, presidenta d'Acció Cultural i Àfrica Ramírez Diverses de les víctimes de la gota freda Toni Royo, Manel Carceller (Plataforma per la Llengua) i Anna Oliver Vicent Partal amb Joan Ribó Joan Ribó i Enric Morera Marc Candela, de la Intersindical Joanot Escrivà i Joan Escrivà, de Camacuc Vicent Partal amb Josep Guia Juli Peretó i Pep Romany Coincidències felices

L’editora del diari, Assumpció Maresma, ha recordat el dia que va conèixer Eliseu Climent a Barcelona. L’editor i activista cultural li va demanar que organitzàs una conferència de premsa pels repetidors de TV3 al País Valencià. A partir d’allò, un altre fet atzarós, el que va fer que Maresma i Partal coincidissen en la revista el Temps impulsada per Climent. Assumpció Maresma en va esdevenir directora, la primera d’un mitjà de comunicació als Països Catalans. I és en aquest marc, en el del país sencer, que ha inscrit la trajectòria de VilaWeb. “Si em pregunten si m’agrada el sud del meu país, sé de què em parlen –ha dit–. És molt important començar la celebració de l’aniversari del diari a València perquè en certa manera es pot dir que VilaWeb naix a València i informar sobre la nació sencera és una de les bases de la columna vertebral del diari.” L’editora ha donat les gràcies a tothom qui ha fet possible VilaWeb aquests trenta anys, perquè un dels seus valors és sumar. I ha recordat el paper de molta gent, especialment Josep Albinyana i Mar Iglesias, que, amb les edicions locals d’Ontinyent i Alacant, van fer més fort el projecte. L’editora també ha recordat que l’aniversari se celebra amb la creació de VilaWeb Llibres. El primer volum, Tres dies d’agost, eixirà el 20 de maig i és obra del cap de redacció Josep Nualart Casulleras.

Un papa anti-Trump i trenta anys més de VilaWeb

Vicent Partal, el director, ha fet de periodista: ha anunciat el nom del papa Lleó XIV i n’ha explicat els primers trets que se n’han sabut. Nord-americà, anti-Trump, matemàtic i amb una llarga carrera com a missioner a l’Amèrica Llatina. Quatre trets a partir dels quals es pot bastir una crònica, que aquest és el nostre ofici. Partal contempla aquest aniversari sense gens de nostàlgia perquè, ha dit, està segur que hi ha diari per a trenta anys més. “No sabem com serà, tampoc no sabem com serà d’ací a cinc anys, però les bases de VilaWeb són fortes, els fonaments aguantaran”, ha dit, convençut i amb un somriure, abans d’explicar la importància del periodisme, del bon periodisme, del periodisme de combat per a combatre la desinformació.

Anna Oliver Assumpció Maresma, editora de VilaWeb Polítics, periodistes, subscriptors, lectors…

Entre els assistents, el senador Enric Morera, l’ex-batlle de València Joan Ribó, les escriptores i col·laboradores de VilaWeb Gemma Pasqual i Núria Cadenes, el poeta Lluís Roda, els sindicalistes Beatriu Cardona i Marc Candela, el dirigent històric de l’independentisme Josep Guia, el científic Juli Peretó, l’editor de Bromera, Marc Senabre, l’editora Àfrica Ramírez, el dirigent d’Escola Valenciana Àngel Martí, els artífexs de Camacuc, Joan Escrivà, pare i fill, el membre electe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Mar Iglesias, durant molts anys responsable de VilaWeb Alacant, els membres de l’Institut d’Estudis Catalans Sandra Montserrat i Josep Martínez Pérez, el delegat de la Plataforma per la Llengua Manel Carceller, la presidenta de l’escola Gavina, Sandra Cuevas, la periodista i ex-directora general d’À Punt Empar Marco… I molts subscriptors i lectors.

La contundència de Dolores Ruiz

I familiars de les víctimes de la gota freda. Dolores Ruiz, que ha aturat el món quan s’ha posat a parlar, ha explicat la seua història, senzilla i crua, amb paraules plenes de dignitat. Senzilla: abans de les sis érem dalt la finestra. Senzilla: ningú no ens va avisar de res. Senzilla: l’aigua es va endur els meus fills, el meu marit, la meua vida. Diu que s’expressa malament, però la seua claredat és cristal·lina. Només els aplaudiments els assistents han trencat el vel de silenci que ha causat la seua intervenció.

Dolores havia arribat molt prompte a l’Octubre. Sola ha baixat a veure l’exposició i s’ha posat davant el mur que Albert Planas, el dissenyador de la mostra, ha concebut com el lloc de l’homenatge. Allà ha vist un fragment de la seua entrevista i de les de Toñi, Rosa Maria, Cristina, Encarna i Saray. I, en silenci, li han caigut unes llàgrimes. “No vull plorar”, diu, i explica que la setmana vinent se n’anirà a Brussel·les amb més representants de les tres associacions de víctimes que han demanat d’entrevistar-se amb la presidenta de la comissió, Ursula von der Leyen. Serà la primera volta que anirà amb avió.

Dolores Ruiz amb Assumpció Maresma La intervenció de Dolores Ruiz Familiars de víctimes de la gota freda amb l'editora de VilaWeb Familiars de víctimes de la gota freda Amb els familiars de les víctimes El record d’Elvira i Eli

També hi havia Ernesto Martínez, avui sense la cadireta motoritzada amb què encapçala moltes manifestacions. Ell va perdre la seua germana, Elvira; i Eli, filla d’Elvira, és una de les tres persones que continuen desaparegudes. Dolguts amb la Generalitat, que diu que els enganya, que es riuen d’ells, i agraïts amb la gent que els escolta, dediquen la vida a fer que tothom recorde què va passar el 29 d’octubre. Els periodistes tenim l’obligació moral d’escoltar-los, de donar-los veu, de defensar-los de polítics sense escrúpols que són capaços de dir que les associacions de víctimes són associacions de gent interessada.

Amb Ernesto ha arribat Soraya, que va perdre la parella, camioner, a Bunyol, i a poc a poc comença a eixir i a parlar i a contar la seua història. A enfrontar-se amb la nova vida. Venia de Madrid, el seu home, no va trobar les carreteres tallades i va poder avançar. L’aigua va arrossegar el camió de quaranta tones passades les deu del vespre.

El record d’una criatura d’onze anys

Michael Barros i la seua xicota, Tiffany, que és de Benetússer, no coneixien VilaWeb abans de la barrancada. Barros, que viu en un quart pis, ha tret tota la ràbia fent rajoles amb la inscripció, “Fins ací va arribar la riuà”. Tiffany viu amb la pena de no haver pogut salvar la vida d’una xiqueta d’onze anys. La corda amb què la pujaven al pis de dalt es va trencar i l’aigua se la va endur. Tiffany i els seus veïns van salvar molta gent aquell vespre que ningú els va avisar que venia l’aigua, però tenen l’espina de la xiqueta xinesa, filla dels propietaris del bar que sí que van poder sobreviure. Han arribat a València amb tren, enmig de la tempesta, desafiant la por que encara els causa per tot allò que evoca.

Són les històries de la gent com ells les que omplen el diari i que, com ha dit el director, posen les bases perquè dure trenta anys més.

L’exposició

L’exposició és una repassada de la història de VilaWeb. A la redacció de Barcelona hi seuen Ramon Barnils, que va ser el gran mestre de periodisme de Partal i Maresma, Albert Camus, Anna Politkóvskaia, Katherine Graham, Oriana Fallaci, Julian Assange, Edward Snowden. Dècades de periodisme en lletres majúscules, sense estridències. i damunt la taula, dues referències: la revista el Temps i el diari Libération.

Hi ha uns quants mapes amb els quals es pot llegir el país i una sorprenent línia de temps que permet de veure que VilaWeb ha estat testimoni del naixement de productes tecnològics que a vegades sembla que han existit sempre, com ara Gmail, Facebook, Twitter o Netflix. Els primers lectors de VilaWeb no podien llegir-lo amb un iPhone perquè encara no s’havia inventat. El sistema de videoconferències Skype, que tan útil va ser durant la pandèmia i que ens sembla tan imprescindible, ha tingut una vida molt més curta que VilaWeb, perquè va nàixer l’any 2002 i es va morir l’altre dia. I així es pot anar jugant amb la línia del temps. Hi ha, a més, unes quantes fites fonamentals, com la del 2009, quan es va obrir la redacció del carrer de Ferlandina, al barri del Raval de Barcelona, i l’any 2020, en plena crisi de la pandèmia, quan es va obrir la seu de València.

Els visitants podran veure també una de les famoses pissarretes de Vicent Partal i caure en la temptació de jugar al Paraulògic en una de les pantalles que hi ha a la mostra.

Joves d'Acció Cultural Joanot Escrivà i Joan Escrivà Enric Morera amb Sandra Montserrat i Josep Martínez Pérez Lluís Roda i Marc Senabre Vicent Partal explica l'exposició Gemma Pasqual (El Micalet) i Anna Oliver

El lema de l’exposició és el “Trenta anys lluitant contra la desinformació”, i en un dels murs de la sala es poden veure exemples de la importància de contrastar i de no empassar-se els relats oficials. El més determinant de tot va ser l’intent d’intoxicació, assumit per molts mitjans, del govern de José María Aznar en els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, aquell “ha estat ETA” que encara ressona en la memòria de molta gent. I un gest que descriu la visió de país sencer, de diari autocentrat: el dia que VilaWeb va estar vint-i-quatre hores tancat en protesta pel tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià.

Joan Fuster dóna la benvinguda als visitants en la segona ala de l’exposició. Allà el veiem, quasi de cos sencer amb una de les frases que el van fer famós i que és a la capçalera de VilaWeb: “No faces de la teua ignorància un argument.” Una altra frase per a tallar en pedra i per a gravar-nos a foc, els periodistes.

Aquesta ala és tota dedicada a la gota freda. Hi ha imatges d’impacte del dia de la barrancada i dels dies que van venir després. Vídeos amb testimonis i fotografies. Hi ha imatges de les manifestacions multitudinàries que, mes rere mes, demanen la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. I hi ha, per a qui vulga fotografiar-s’hi, la pancarta roja amb un Mazón cap per avall que les ha encapçalades totes. Molts dels visitants a la inauguració s’hi han fotografiat i han cridat el lema “Mazón dimissió!”

D’ençà de l’entrada de Vox i Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, l’intent d’impedir la projecció de discursos d’odi –sobretot racistes i islamòfobs– s’ha convertit en un maldecap per a la mesa de la cambra i la majoria de grups que els combaten. El president Josep Rull va començar la legislatura provant de tallar-los a l’hemicicle, però AC difonia els vídeos dels enfrontaments a les xarxes socials per treure’n rèdit polític. L’intent es girava en contra del propòsit que perseguia Rull, com un bumerang. Una vegada descartada per la majoria dels grups una reforma immediata del reglament per mirar d’impedir-los o sancionar-los, si més no ara per ara, l’última via que ha assenyalat el president de la cambra és d’analitzar posteriorment, a la comissió de l’estatut dels diputats, si aquests discursos traspassen línies vermelles com a possibles incompliments del codi de conducta a què s’han d’ajustar els diputats.

Així ho va comunicar Rull als grups i ho va verbalitzar públicament al ple el 26 de març, quan Sílvia Orriols va tornar a criticar la diputada d’ERC Najat Driouech Ben Moussa pel fet de portar vel. La va acusar de normalitzar la misogínia i el fonamentalisme islàmic en un punt de l’ordre del dia que no hi tenia res veure. El parlament avaluarà si Orriols va vulnerar el codi de conducta en la comissió de l’estatut dels diputats perquè Esquerra ho va demanar a la mesa. ERC està convençuda que la dirigent d’AC actua amb ànim de persecució a Driouech i hi personifica l’atac a un col·lectiu i a una religió. No obstant això, els lletrats del parlament ja van advertir de les dificultats per a aturar l’espiral dels discursos discriminatoris.

Un informe dels serveis jurídics, encarregat per la mesa, va assenyalar la complexitat de limitar-los d’acord amb l’ordenament espanyol i europeu per la protecció que hi tenen el dret de llibertat d’expressió, més encara en seu parlamentària. “Planteja dubtes jurídics, des del punt de vista de l’exercici de la llibertat d’expressió en un parlament, que la noció del ‘discurs d’odi’ pugui ser utilitzada i ser fonament per impedir l’expressió d’idees polítiques o socials pel mer fet de fer referència a persones o grups socials determinats quan no resulta clar i evident que el discurs o el llenguatge utilitzats incorporin elements suficients per ser considerats com una incitació o promoció de l’hostilitat i la discriminació”, diu l’informe, a què ha tingut accés VilaWeb per una petició d’informació d’acord amb la llei de transparència. El lletrat que el va elaborar, Antoni Bayona, hi remarca aquests dubtes encara que les idees que s’exposin siguin considerades per uns altres partits com a incompatibles amb els principis i els valors recollits a la constitució espanyola.

És així, conclou l’informe, atès que de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Tribunal Constitucional espanyol es desprèn que, perquè el discurs d’odi pugui actuar com a límit a la llibertat d’expressió en seu parlamentària és necessari que se’n pugui “deduir raonablement” que es pretén incitar, promoure o justificar la violència, la xenofòbia, la discriminació i l’hostilitat contra persones o grups, especialment de les minories i els grups socials més vulnerables. El document, que aborda “la naturalesa, abast i límits de les mesures d’ordre establertes pels articles 233 i 239 del reglament”, veu més clara la limitació dels discursos quan continguin expressions difamatòries, injurioses o humiliants per a aquestes persones o grups i es desprengui del context, del to i de les intencions identificables de l’orador.

En el polèmic ple del març, el president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové, va intervenir per subratllar que allò que havia fet Orriols era un “insult directe i un atac a la dignitat” a Driouech. Jové va exigir una rectificació immediata i l’empara de la mesa. La diputada d’AC va respondre llavors que hi ha ex-musulmanes que afirmen que el vel és el símbol del fonamentalisme islàmic i que era “una opinió com qualsevol altra”. Serà la comissió de l’estatut dels diputats que haurà d’analitzar si Orriols va vulnerar, en set intervencions diferents, l’article setè del codi de conducta. Aquest precepte obliga els parlamentaris a mantenir una “conducta respectuosa” amb els altres diputats i amb els ciutadans, també pel que fa al principi d’igualtat sense discriminació per raó de gènere, orientació sexual, creences, ideologia, origen o condició social, ètnia, llengua o qualsevol altra.

La via del codi de conducta s’ajusta a les recomanacions dels lletrats. L’informe va apuntar que avaluar-ne l’incompliment podia ser una via per a contrarestar els discursos d’odi, tot i que admetia igualment que les mesures d’ordre per a limitar aquests discursos es recullen en uns termes molt generals que admeten marges d’interpretació, i això mateix passa amb el reglament. No obstant això, el document assenyala que el codi de conducta pot ser una eina de “relativa utilitat” en aquests casos. Recorda que no té rang de llei, a diferència del reglament, i això és una feblesa a l’hora de topar amb un dret fonamental com la llibertat d’expressió. Per això assenyala la possibilitat de reformar el reglament de la cambra o d’actualitzar el codi de conducta i donar-li rang de llei, per exemple, incorporant-lo al reglament com un annex. Una manera de combatre aquests discursos d’odi seria incloure’ls de manera més explícita en els paràmetres per determinar quan s’utilitza un llenguatge ofensiu, perquè són la clau de volta de les crides a l’ordre i les mesures per a garantir-lo dins el parlament.

“Sembla evident que les regles d’ordre de què disposa el parlament són limitades per resoldre un problema que s’ha fet present en el dia a dia del funcionament del parlament, la qual cosa situa el seu president (i les presidències de les comissions) en una situació de tensió constant i l’exposa a una crítica bidireccional per la forma en què aplica o deixa d’aplicar les regles d’ordre”, admet l’informe. Els serveis jurídics reconeixen que és un àmbit que admet un marge ampli de discrecionalitat política i que una anàlisi jurídica difícilment pot oferir solucions concretes i precises.

L’intent d’evitar els discursos racistes, xenòfobs o contraris a la defensa dels drets humans al parlament no serà exempt de travetes dels partits que s’hi oposen. Vox ja va registrar una sol·licitud perquè la comissió de l’estatut dels diputats decideixi també si la diputada de la CUP Laure Vega va incomplir el codi fent referència a una piulada de l’humorista Manuel Vidal sobre els Mossos d’Esquadra en una altra intervenció al ple.

El PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP també van promoure el mes passat la creació d’una comissió d’estudi sobre el feixisme, el racisme i els discursos d’odi que encara no ha començat a funcionar.

Coincidint amb la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril va engegar Lo Pregó de la Franja, un nou diari digital en català centrat a informar sobre les comarques de la Franja, la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Els seus impulsors són Marcel Pena, Josep Mesalles, Jose Ramon Noguero i Àngel Soro, tots lligats als moviments lingüístics i culturals, que ja publicaven articles d’opinió sobre el territori. De moment, el diari també es pot seguir per les xarxes socials, a Twitter i Facebook.

Cobrir un buit informatiu

El mitjà neix per cobrir el buit informatiu que sofreixen les comarques de la Franja en l’ecosistema de mitjans. “Existix Temps de Franja des de fa molts anys, però és bimensual, i també Matarranya Media i Ràdio Matarranya, però en general la resta de mitjans comarcals són en castellà”, explica Marcel Pena, periodista de Naiz i un dels impulsors. “Volem normalitzar l’ús de la llengua en el periodisme, compaginant notícies del dia a dia amb columnes d’opinió, a la secció ‘L’altaveu’, i reportatges, a la secció ‘Lo reportatge’. Fer-ho en català ens sembla la cosa més normal del món.” Entre els opinadors, destaquen l’activista Francesc Ricart, el mestre i investigador Quim Gibert o el geògraf i escriptor Joaquim Torrent.

Marcel Pena, un dels impulsors del projecte.

Així doncs, el projecte reivindica la necessitat d’un periodisme fet a la Franja i per a la seva gent, amb la llengua catalana com a eix vertebrador i vehicle de cohesió. Això sí, Lo Pregó de la Franja destaca que el català no en serà l’única qüestió. “Normalment, la Franja apareix als mitjans de Catalunya i Aragó per temes lingüístics, i volíem escapar una mica d’això”, afegeix Pena. “A la Franja tenim un equip que és campió d’Europa de la seva categoria, l’Esneca Fraga d’hoquei femení, per exemple. Volem normalitzar la nostra situació com a territori, passen més coses a part de la llengua. Com a territori d’extraradi d’un cantó i l’altre, molt rural i amb municipis petits, acostuma a estar silenciat.”

Diversitat de continguts

L’aposta per la diversitat de continguts del punt de vista de la Franja quedava clara en l’editorial del 23 d’abril: “Al llarg del territori tenim expressions culturals, tradicions, festes i música que van més enllà de l’àmbit local. Lo Pregó de la Franja vol donar-les a conèixer totes i apropar-les a les altres comarques de la Franja.” De moment, han donat veu a temes tan diferents com la celebració de la diada de Sant Jordi, la història dels franjolins que van ser als camps nazis, les afectacions ambientals dels canons contra la calamarsa o el Dia de la Faldeta de Fraga.

En definitiva, el mitjà es proposa de tractar qüestions que afecten de manera transversal la Franja: de problemes d’infrastructures i transport públic fins a l’envelliment de la població, la precarització del sector agrari, la pressió turística o el retrocés en l’ús social del català.

A més, el nom del diari, Lo Pregó de la Franja, també vol mostrar un arrelament a la terra. “Aquí es pregona: quan es mor algú o s’ha perdut un animal. Lo pregó és un tema molt arrelat als nostres llocs. Una expressió comunicativa i alhora popular”, conclou el periodista.

 

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre herbes medicinals.. Hi podreu jugar fins el 22 de maig, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre herbes remeieres)

Diumenge, dia 11 de maig, és Sant Ponç, festivitat del patró dels herbolaris i dels apicultors. Amb motiu d’aquesta festa, a Barcelona es fa una fira dedicada a les herbes remeieres. És una fira antiga, que va arrencar al segle XVI, i que actualment té les parades al carrer de l’Hospital, al Raval.

Els Països Catalans són rics en herbes medicinals, que de temps molt reculats es cullen i es tracten, bé assecant-les, bé macerant-les, bé fermentant-les… Se’n poden fer infusions, decoccions, tintures, ungüents, vaporitzacions… Tota aquesta tradició ha deixat, per exemple, mots diversos per a una mateixa herba, refranys i, sobretot, un vast coneixement sobre les propietats de cada herba. Amb el joc que us presentem, en podreu aprendre una mica.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Hi ha debat sobre quan s’estengué i popularitzà el mot “entrepà”. S’havia escampat la idea, més o menys certa, més o menys llegendària, que havia estat l’escriptor Joan Oliver, dit Pere Quart com a poeta, insigne membre de la Colla de Sabadell, qui l’havia posat en circulació. Tornat de l’exili l’any 1948, desapareguda la vella esplendor burgesa en què havia nascut –i de la qual s’havia fotut a cor què vols–, va treballar durant anys a preu fet, traduint una munió de clàssics de la literatura universal, escrivint obres de teatre i essent conscient que la policia el vigilava de prop, car no deixava de ser un roig i, especialment, un separatista perillós. A més, com confessava al seu amic i company d’exili Xavier Benguerel, l’obsedia l’evidència que el català es parlava pitjor que mai. Per exemple, s’havia fet corrent de parlar del “bocadillo”, a l’hora de demanar un sandvitx, la invenció del cuiner de John Montagu, IV comte de Sandwich, per a fer compatible la gana amb la passió pel joc de les cartes del seu senyor, considerat irònicament la millor contribució de la Gran Bretanya a la gastronomia internacional. L’escriptor Carles Soldevila, que no solament va veure i viure el pas de la llum de gas a la llum elèctrica, escriu a les seves memòries –precisament anomenades així– l’impacte d’aquella nova menja: “El sandvitx –invenció d’un lord d’aquest nom– ha estat el filaberquí que ha començat a foradar el mur de les tradicions gastronòmiques. Ha avesat els barcelonins a menjar a peu dret, al carrer, al teatre, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, infringint una colla de regles que els nostres avis tenien per sagrades. Potser per això aquells primers sandvitxos ens varen fer tanta il·lusió; tenien en el fons del fons un regust de fruita prohibida.”

Oriol Fernández Massaneda, Quim Crespo i Lucas Urmeneta, els tres socis del Bar Bocata. De l’entrepà al Bocata

Resulta, doncs, que Pere Quart va rebre el premi Ausiàs March del 1959 per Vacances pagades, i hagué d’anar a recollir el guardó –i les pessetes que l’acompanyaven. Viatjà a Gandia amb el poeta José Agustín Goytisolo, amb el cotxe d’aquest. Els acompanyaven sengles esposes. De manera que s’aturen en un bar i, en demanar un sandvitx, la mestressa els digué “Aixina, què hi voldran entre pans?”, una expressió tan genuïna i autèntica, que Oliver prengué i popularitzà, i s’arribà a creure el pare d’aquell terme que avui recullen tots els diccionaris. La qüestió és que, segons que sembla, l’ús del terme ja era arrelat al País Valencià i, fins i tot, l’havien fet servir abans escriptors del Principat com Manuel de Pedrolo o Jordi Sarsanedas. Fos com fos, el mot “entrepà”, que va entusiasmar l’Oliver, va fer fortuna per designar allò que en altres contrades en deien “badall”, “clotxa”, “cantell”, “pa i mescla” o “rua”. Qualsevol cosa posada entre dues llesques o un crostó de pa, i que serveix d’àpat ràpid. El bocadillo, però, mai no fou del tot desterrat –com sí que anàrem polint el “sello”, el “busson”, la “bassura”, etc.– i, sobretot, s’ha fet un lloc un mot castellà amb una història també ben curiosa: el “bocata”. Una paraula que també sembla tenir pare, en aquest cas el dibuixant madrileny Antonio Fraguas de Pablo, Forges, fill de gallec i catalana, que va posar en circulació el terme en un dels seus coneguts dibuixos a la premsa.

Sigui com sigui, Bar Bocata precisament és el nom que va suggerir un amic comú a Quim Crespo i Oriol Fernández Massaneda, dos banyolins de 33 i 34 anys respectivament, per a l’establiment que van obrir el gener de l’any 2024. Inquiets, amb el neguit de fer coses, i amb experiència, tant a l’hoteleria com al màrqueting, amics des que anaven plegats a la llar d’infants, estaven decidits a obrir un local a Barcelona. Havien temptejat el terreny a la Costa Brava, amb una guingueta de temporada, però estaven determinats a provar sort al cap i casal. Per a aconseguir-ho, van visitar més de cent locals, van obrir unes quantes negociacions, però un pressupost que no s’acabava d’ajustar al nivell de les seves il·lusions els impedia d’acomplir el seu somni. Fins que van trobar el local de la Travessera de Gràcia número 86, entre el carrer de Balmes i la Via Augusta, on ja hi havia hagut algun altre bar que no havia acabat de rutllar. Per al disseny es van posar en mans d’Oriol Gallart, que es va encarregar de donar personalitat a un espai de dos ambients, amb un gran taulell que li dóna el caràcter desimbolt, caòtic, alegre, elegant i inclusiu que els seus impulsors li han volgut imprimir, i que simbolitza el quadre de Marc Coderch que presideix la sala.

Els Quatre Gats de la nova generació de creadors de contingut en català

Però l’ambició inicial no era tan sols d’obrir un bar-restaurant, com van aconseguir el gener del 2024, sinó també ajudar a crear un teixit amb el món social i cultural de la ciutat. Fer el paper que havien fet alguns establiments rutilants de la ciutat, aplegant artistes, escriptors, creadors i gent que marca tendència: dels Quatre Gats, obert per Pere Romeu –que va voler traslladar a la ciutat l’esperit dels locals parisencs com Le Chat Noir, i que va convertir el cafè del carrer de Montsió en el gresol del modernisme, l’avantguarda i la bohèmia de la ciutat– al Bar Universal, al carrer de Marià Cubí –on l’any 1984 l’editorial Quaderns Crema va celebrar els primers cinc anys, i un nonagenari J. V. Foix, un dels autors de la casa més estimats per Jaume Vallcorba, va prendre la paraula per proclamar “Visca el brogit i el ball!”. El mateix desig, fer brogit, que mou l’Oriol i en Quim, que no tenen cap mirament a proclamar-se desacomplexadament independentistes i del Barça, lluny del prudent apoliticisme del gremi. La seva passió culer la traslladen a les vetllades de futbol i bona teca que organitzen en un altre espai, i on es diu que assisteix sovint la cantant Mushkaa, que ha arrossegat la seva coneguda família al restaurant. De fet, no és pas l’únic vincle amb el món dels famosos i el futbol del Bar Bocata, que, com explicava el Que no surti d’aquí fa setmanes, també havia acollit la parella formada per l’ex-defensa del Barça Gerard Piqué i Clara Chía. Juliana Canet mateix, una de les tres conductores del programa, també n’és habitual, i va celebrar el seu darrer aniversari en aquest local, punt de trobada del qui és qui de la generació Z catalana. De Can Putades als Socis.

Però, més enllà d’aquest espai de trobada d’influenciadors, periodistes, comunicadors, músics i esportistes, Bar Bocata s’ha fet un lloc gràcies a la seva proposta gastronòmica. La distingida Guia Macarfi ja l’ha anomenat el “place to be” de la ciutat. La cuina és el territori del tercer soci del restaurant, el cuiner Lucas Urmeneta, de la mateixa generació que els seus impulsors, i amb experiència en uns quants restaurants del país. El plat estrella del Bar Bocata és el pinxo de truita de patates i ceba, un plat familiar d’origen i aparença senzilla, però que, com més va, més presideix els menús dels restaurants. De la barra en surten cada dia desenes de racions. Però no solament de truita viu l’home, sinó que també ofereixen plats cridats a ser llegendaris, com els macarrons, el cap i pota o la truita oberta de bacallà, que rivalitza directament amb la de patates en les preferències de la clientela, o l’entrepà de botifarra banyolina DosErres. Obrint de dos quarts de nou fins a dos quarts d’una, del primer cafè fins a la darrera copa de vi, a migdia el Bocata també ofereix un plat del dia que inclou un plat complet de cullera arrelat a la tradició catalana, amb pa, beguda i postres, per 15,50 euros, que varia cada dia, amb macarrons cada dilluns i canelons el divendres. Per sopar, cal reserva, sovint amb setmanes a l’avançada. Tot un succés per a un establiment que no arriba a l’any i mig. Un èxit, però, que no impedeix als dos amics impulsors de cavil·lar nous projectes. Ara per ara, no en deixen anar ni una paraula.

Quan faig les classes de geografia a l’institut, la majoria dels coneixements que treballem són els mateixos que quan jo estudiava. El concepte d’erosió no ha canviat, ni els factors de localització de les indústries, ni tampoc el moviment de les plaques tectòniques o la importància del paisatge a la nostra identitat (ja veieu que a geografia no ensenyem les capitals). I, encara que alguns no ho vulguin entendre, la idea de canvi climàtic també és força antiga. El mecanisme que l’explica, l’efecte hivernacle, es va descobrir al segle XIX.

Alguns altres capítols els hem hagut de revisar de dalt a baix, i el millor exemple és el que parla de demografia. Moltes de les idees que circulaven fa unes dècades, com ara el creixement continuat i exponencial de la població, han quedat enterrades per la davallada espectacular de la fertilitat –mesurada en la mitjana de fills per dona– arreu del planeta. Si no hi ha cap tomb, i no sembla que sigui possible, els meus alumnes veuran com el nombre d’humans decreix.

Per entendre la magnitud del canvi d’uns anys ençà, al Regne Unit o a França van haver de passar uns vuitanta anys perquè la fertilitat caigués de sis a dos fills per dona. A l’Iran ho han aconseguit en quinze. Al Brasil la fertilitat era de 5,68 fa seixanta anys, de 3,47 en fa quaranta, i va baixar per sota de 2 el 2004 (ara és d’1,63). Les xifres del Marroc: 6,93 el 1965, 4,96 el 1985 i al voltant de 2 enguany. L’Índia ha passat de gairebé 6 a 2 en aquests seixanta anys. Els únics països amb una fertilitat alta són tots al centre del continent africà, menys algunes nacions asiàtiques en conflicte (l’Afganistan, el Iemen).

La humanitat sencera potser ja es troba per sota de la taxa de reemplaçament poblacional, i si encara no ha creuat aquesta frontera ho farà aquesta dècada. El nombre d’humans encara creixerà perquè en alguns països hi ha molts joves, però passada una generació s’estabilitzarà, i llavors començarà a decréixer. Davant d’això, poca cosa hi podem fer. Malgrat els moviments pro-natalitat que comencen a sorgir, no hi ha cap exemple d’un país al món que hagi caigut per sota de la taxa de reemplaçament i llavors l’hagi recuperada, i quan alguns han aplicat noves mesures per ajudar les mares (permisos, bonificacions) potser hi ha hagut un repunt, però sempre de durada curta. Els únics escenaris que podrien canviar la tendència ens duen a especular amb teocràcies, apocalipsis o El conte de la serventa.

Malgrat l’evidència de l’envit que tenim al davant, molts polítics, economistes i acadèmics encara veuen el creixement infinit com a única via dins del capitalisme. Més gent, més immigrants, més turistes, més cotxes i carreteres (és el model econòmic suïcida que impulsa el PSOE amb l’entusiasme de les elits castellanes). Ara bé, els canvis tecnològics recents ens indiquen que ben aviat no faran falta tants treballadors per a produir el mateix. La Xina ha perdut població durant tres anys seguits (l’any passat la reducció va ser d’1,39 milions), i amb menys joves que volen fer feines manuals ha invertit de manera decidida en la robòtica per impulsar la productivitat. Aquesta setmana llegíem al New York Times que els xinesos ja tenen més robots de fàbrica per cada 10.000 treballadors de la indústria manufacturera que qualsevol altre país excepte Corea del Sud o Singapur (i molts més que Europa o els Estats Units), i que per la baixada dels preus ja estan entrant als petits tallers.

Mentrestant, tenim a sobre la revolució de l’anomenada intel·ligència artificial, que ja trinxa molts sectors del mercat laboral. Deixeu-me fer una previsió agosarada: d’aquí a cinc anys tots els funcionaris passapapers –els que es dediquen a les rutines burocràtiques, com comprovar documents, gestionar taxes o omplir Excels– seran completament innecessaris (i dic que la previsió és agosarada perquè cinc anys em semblen molts). Què en farem d’aquesta gent amb plaça fixa i que aviat serà obsoleta? Les retallades a l’administració americana que han impulsat Donald Trump i Elon Musk eren pensades per a aquest escenari, encara que les hagin executades de manera pèssima.

Ben aviat un dels béns més escassos i preuats seran els joves, i suposo que l’esquerra entendrà que robar-los als països més pobres serà una nova forma de colonialisme. Com que ja sóc quarantí, tinc ben clar que de gran em cuidarà un robot, perquè no podrà ser que tinguem els treballadors de vint o trenta anys cuidant vells. D’altra banda, així el trasto que s’ocuparà de les meves nafres parlarà català, o sigui que no ho veig tan malament.

Jordi Casas i Bedós (Sabadell, Vallès Occidental, 1954) és el president de l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell, que encara una OPA hostil del BBVA. Casas fa mesos que recorre la península fent campanya perquè els accionistes refusin l’oferta. Sosté que no és prou bona per a ells i que, a més a més, delmaria el teixit productiu de Catalunya. En aquesta entrevista exposa els seus arguments, opina sobre les darreres decisions de la Competència espanyola i del govern espanyol, i declara que té l’esperança que l’OPA fracassarà, perquè el Banc Sabadell va millorant resultats. Ahir mateix, dia de l’entrevista, l’entitat va anunciar que havia tingut un benefici net de 489 milions el primer trimestre d’enguany, cosa que representa un increment d’un 58,6% anual.

Per què l’OPA del BBVA al Banc Sabadell és perjudicial per a les pimes i els ciutadans?

—Encara hi ha partit?
—Crec que sí. Avui és un bon dia per a veure-ho. El Banc Sabadell ha publicat els resultats del primer trimestre i són molt bons. Puja significativament a la borsa. De fet, jo crec que hi ha hagut partit des del primer moment, perquè l’OPA està mal plantejada.

—Per què?
—El BBVA, abans de presentar l’OPA, hauria d’haver previst que l’evolució que duia el Banc Sabadell els últims tres anys era francament bona. És més: era el valor que pujava més en borsa de tota la Unió Europea. Hauria d’haver previst que el procés de l’OPA no seria curt i que, durant aquest procés, el Sabadell progressaria. No ho van preveure i s’han trobat que, a mitja OPA, l’oferta de preu que fan és inferior al valor real.

—I per què creieu que no ho van preveure?
—Per excés. S’han cregut massa importants. El BBVA té un problema estructural. Tenen un model de banc global, com el Santander, però el Santander ha fet les inversions pel món amb més prudència, i no està exposat en països de risc. El BBVA té un problema amb Turquia i, sobretot, un de molt seriós amb Mèxic, que representa el 54% del seu benefici. Per això van fer un càlcul molt senzill: “Necessitem que l’economia protegida pel Banc Central Europeu pesi més en el nostre balanç: doncs comprem barat el Banc Sabadell.”

—Perquè el Banc Sabadell té els negocis a la Unió Europea.
—Exacte. Tret de la part de Londres, però que, avui, després d’uns petits problemes al començament, ja reporta molt de benefici. El cas és que, si el BBVA vol resoldre el problema estructural perquè depèn de països de risc i vol estar sota el paraigua europeu, ho ha de fer pagant allò que val. Han pretès de comprar barat i així no van enlloc. Una OPA hostil, a més, té moltes possibilitats de fracassar, perquè això no es fa, al món financer. S’ha de créixer d’una altra manera; el Sabadell n’és un exemple, d’això.

—Ho podeu explicar?
—El Sabadell és un banc fundat dins el Gremi de Fabricants de Sabadell, l’any 1559. El 1881, els industrials tèxtils de Sabadell importaven molta llana de l’Argentina. Van fer el banc per garantir-ne el subministrament, no per fer negoci financer. El Sabadell té mentalitat de petita i mitjana empresa perquè el van fundar uns industrials que pensaven, justament, en les seves empreses, no per guanyar-hi diners. El 1954, Ferran Casablancas, que era un revolucionari i tenia una visió més global, va fer el primer edifici per al banc, que va sortir del Gremi. A partir del 1965, el Sabadell va començar a créixer per Catalunya i per Espanya. I ho va fer comprant bancs tranquils on implementava el seu model. El Sabadell veu l’economia com la veiem a Catalunya: bàsicament, una economia industrial. Això fa que, per convicció, petites i mitjanes empreses del conjunt d’Espanya acceptin la seva manera de fer. És una mentalitat que genera confiança.

—Però han canviat coses importants. Avui, el 51% dels accionistes són grans fons d’inversió. Tot i aquesta tradició, els petits accionistes realment tindran poder per a decantar la balança?
—Sovint, es fa una equació falsa: els fons d’inversió aniran amb el BBVA. No és veritat. N’hi ha tres que ja han dit públicament que continuaran al Sabadell. Un d’ells, el primer accionista. D’aquest 51%, ja n’hem de restar un percentatge. En segon lloc, el petit accionista, el minoritari, coincideix en un percentatge molt elevat amb petits empresaris o botiguers o autònoms que són clients del banc. No tan sols han conduït els seus estalvis en forma d’accions, sinó que, a més a més, són clients. Aquesta simbiosi funciona molt bé i la fidelització és molt alta. El Sabadell és el banc de referència de molts empresaris i això ens fa ser optimistes. I hi ha una altra qüestió: en aquest moment, ningú no faria l’operació, ni els fons ni ningú. Ningú no faria un intercanvi d’accions, com proposa el BBVA, per perdre-hi un 7%. No té cap sentit. El BBVA hauria de millorar molt l’oferta.

—Què feu per a convèncer els petits accionistes que rebutgin l’oferta?
—Tinc l’honor de presidir la fundació que el Gremi va crear fa uns anys per a preservar el seu patrimoni, dedicada exclusivament a defensar la indústria. Quan va sortir l’OPA ens vam reunir i vam dir: “Hi hem de fer alguna cosa, perquè som els hereus dels fundadors del banc.” De fet, tenim accionistes que les seves famílies ja ho eren des del primer dia. Vam fer una associació de minoritaris i hem parlat amb accionistes de tot Espanya. A Catalunya, la fidelització és absoluta. Ens ha sorprès molt que també n’hi ha molta en llocs com Galícia, on totes les cambres de comerç s’oposen a la fusió. A Astúries, Guipúscoa, tota la conca mediterrània, sobretot al País Valencià i Múrcia. A tot arreu passa igual: clients i accionistes.

—I què us diu, aquesta gent?
—En general, hem trobat un rebuig a la manera com el BBVA ha tractat l’accionista del Sabadell. “Aquesta gent ens ofenen perquè ens tracten com si fóssim ximples.” Ens trobàvem anuncis per la televisió i pels carrers on hi havia la ficció que un accionista del BBVA parlava amb un del Sabadell. Escolti, però si no hem dialogat mai! Si vostès ens han vingut a fer-nos fora sense miraments.

—No ha tingut efecte, doncs, la campanya publicitària.
—Al contrari: ha cohesionat més. Parlen de diàleg i no n’han volgut fer mai, i, a més a més, no ens paguen el valor d’allò que tenim. La campanya del BBVA ha incrementat la fidelització dels accionistes del Sabadell. Mireu: a Catalunya hem de ser més conscients que la nostra activitat econòmica té una valoració alta en el conjunt de l’estat. M’ha sorprès, per exemple, el nivell de prestigi que té el Sabadell a Madrid. Agafeu un taxi a Madrid i tindreu el 80% de possibilitats que el datàfon sigui del Sabadell. Ha penetrat molt. El Sabadell, com CaixaBank, té prestigi i la gent hi confia.

—Als clients de fora de Catalunya què els dieu, a banda que l’intercanvi d’accions no surt a compte?
—Els argumentem que seria una llàstima que una història d’èxit com la del Banc Sabadell, referent de les petites empreses, desaparegués de cop. Les empreses es financen normalment amb dos o tres bancs. Imagineu-vos que teniu una companyia que es finança amb un milió d’euros amb el BBVA i un milió amb el Sabadell. Si el BBVA absorbeix el Sabadell, doneu per perdut el finançament del Sabadell. Si voleu tornar a tenir dos milions, les condicions que us posarà el BBVA seran més dures, perquè el crèdit s’encarirà. És evident. Tothom és conscient que hi surt perdent. Espanya ja té un nivell de concentració bancària molt important, i si treus de circulació el banc més penetrat en la petita i mitjana empresa, és evident que el preu s’encarirà.

—…
—Per als ciutadans, si fa no fa igual. Si aneu al mercat i només hi ha una parada de fruita, pagareu allò que us digui el fruiter. Si n’hi ha cinc, pagareu el més barat. Això ho entén tothom. Com menys oferta de crèdit, més car. El model de banc del Sabadell cohesiona socialment perquè dóna accés al crèdit a gent amb un volum de negoci petit que, en aquest banc, troba sintonia perquè és la cultura del banc.

—Què us va semblar la resolució de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC)?
—És més dura que no diu la gent. Posa condicions al BBVA que no són fàcils. Passa que les va pactar amb el BBVA. El test de mercat es va fer quan la resolució ja estava escrita. El document és fet amb una metodologia segurament antiga, però molt dialogada amb el BBVA. No s’ha tingut en compte la resta. Ens hi vam voler personar setanta entitats de tota mena –cambres de comerç, patronals, sindicats, la nostra associació–, però la CNMC ens ho va negar a tots, sense més explicacions. La meva opinió personal és que van fer-ho per blindar-se, perquè no hi hagués filtracions, però es van equivocar. Si la llei permet un tràmit d’audiència, no pot ser que se n’exclogui els accionistes més antics del Sabadell, o una patronal que representa el teixit productiu o uns sindicats que representen treballadors d’empreses que es financen amb aquest banc. Han tingut una visió massa centralista.

—Us va sorprendre el vot favorable de Pere Soler, conseller a proposta de Junts?
—Si em permeteu una mica de broma: el senyor Soler és de Terrassa, què en podíem esperar? Seriosament: la cosa més sorprenent és la duresa amb què Junts es va posicionar en contra de l’OPA després de la resolució de la CNMC. Aleshores, el seu representant, què hi va a fer, allà? Ho han d’explicar bé. Ara, evidentment em va sorprendre, sí.

—I l’anunci de Pedro Sánchez que obriria un procés de diàleg?
—Això té una doble lectura. Per una banda, no tinc clar com anirà, en el futur, haver establert el precedent de fer una consulta per a una qüestió així. Crea un precedent complicat. Per una altra, en aquest cas, ho agraeixo perquè em permet de donar la meva opinió, que no ha estat escoltada. No sóc gens intervencionista, però protegir empreses estratègiques i fonamentals en un país és l’obligació del govern d’un país. De fet, ja tenim un problema amb l’Íbex perquè, de totes les empreses que hi ha, els accionistes més importants són estrangers. No és capital espanyol. Recentment, hem vist que el govern espanyol s’ha oposat que Talgo fos comprat per una empresa estrangera, cosa que em sembla bé. Tal com va intervenir a Talgo, aquí també podria fer-ho per interès general.

—Creieu que, amb la consulta, el govern espanyol prepara el terreny en algun sentit?
—El ministre Carlos Cuerpo sempre ha dit que no era partidari de la fusió perquè limitava la competència. Sempre ha dit que volia estudiar els llocs on la fusió provocaria concentració. Del punt de vista català, encara cal afegir-hi una altra reivindicació: vull que Catalunya tingui un banc català, i el Sabadell és la història bancària més bonica i més important del país. Però no és únicament Catalunya, que aixeca la veu contra l’OPA, ho fan tots els territoris on el Sabadell té implantació, i la causa conjunta és l’impacte social que tindria la seva desaparició. Aquest és l’element important, per això el govern espanyol sempre s’hi ha oposat. La consulta, en aquest sentit, em sembla un senyal positiu.

—El retorn de la seu a Catalunya va formar part de l’estratègia defensiva del senyor Josep Oliu?
—Per al banc va ser molt difícil la decisió de marxar. Els va costar molt. Probablement, és la decisió més dura que han hagut de prendre en tota la seva història, perquè se n’anaven d’allà on havien nascut. Va ser una decisió molt dura i obligada. Imagineu-vos que, per por de perdre la protecció del Banc Central Europeu, els fons d’inversió de què parlàvem abans se’n van. Imagineu-vos que els bons del Banc de Sabadell que es belluguen per Londres perden valor. Quan han tornat? Quan aquí hi ha hagut realment la certesa que no tornarem a fer un procés.

—Va influir en el desenllaç del procés, la decisió.
—No va ser una decisió contra l’independentisme, no hi va tenir res a veure. Es va crear una situació que feia dubtar els inversors de perdre la protecció europea si la independència anava endavant. El banc se’n va haver d’anar per protegir el seu capital. Avui és clar que no hi haurà un altre procés. No vol dir que les idees de l’independentisme no continuïn: la gent té llibertat de pensar el que vulgui i el banc no s’hi fica. Ara, la garantia que el procés no es tornarà a fer te la donen els qui el van liderar, que defensen allò que volen, però que no volen forçar la màquina com ho van fer llavors. En tot cas, interpretar que se’n va anar per causa independentista i que torna perquè els independentistes ja no governen és excessivament simple. No és tant per l’efecte del president Illa com perquè ha quedat clar que les coses s’han de fer tranquil·lament.

Com serà la consulta sobre l’OPA del BBVA al Sabadell?

—Ho deia perquè esmenteu com un argument el fet que el Banc Sabadell és un banc de país. Hi ha catalans que no ho veuen així; que, més enllà, del suport a les petites i mitjanes empreses, viuen com una contradicció haver de defensar les mateixes coses que el senyor Oliu, que en el moment determinant va remar amb l’estat espanyol.
—Com podeu imaginar, tinc molts amics en el món independentista, molts. Vaig ser diputat per CiU a Madrid durant molts anys. D’aquest tema n’he parlat en moltes tertúlies i sobretaules, molta estona, i no ho veig així. Sempre hi ha algú que interpreta les coses emocionalment, però, pel que jo he palpat, aquest sentiment no hi és.

—Penseu que l’OPA és una iniciativa exclusiva del BBVA, o que a l’estat hi ha algú més a qui interessa?
—A Madrid hi ha hagut alguna entitat que parla de respectar la llibertat de mercat. És una manera de defensar el BBVA, però no he vist que obertament el defensi ningú. La llibertat de mercat, en països democràtics, implica que hi hagi organismes reguladors que vigilen que no hi hagi situacions d’abús. L’error de l’OPA hostil no agrada a ningú perquè desestabilitza el sector financer. El BBVA insisteix molt que com més gros és un banc, més rendible. No és veritat: que ho demanin a Banca March, a Bankinter o a Unicaja, bancs petits i molt rendibles. Es tracta de saber quin model de negoci vols tenir i de ser eficient. El BBVA no ho ha sabut fer, perquè té una dependència del risc molt gran.

—Si l’OPA hostil va endavant, quines conseqüències us imagineu?
—El petit i mitjà empresari, el botiguer, hi sortirà perdent molt. Crèdit més car voldrà dir que les empreses tindran més dificultat per a funcionar. Potser vol dir baixades de salari. I del punt de vista de país, perdre un banc a Catalunya seria molt mala notícia. L’arrelament del banc a Catalunya és molt important. No fa cap il·lusió que la història bancària més reeixida de Catalunya hagi de desaparèixer abruptament per la mala gestió d’uns altres senyors.

—I per als accionistes?
—Posem per cas que demà el BBVA ofereix tres euros per acció. Rebutjar això és difícil. Vendríem a contracor, però si paguen un preu que és un guany hauríem de vendre, perquè, si no, tindríem un problema de futur complicat. Però seria la venda que faria amb més disgust del món. Espero no haver-ho de fer.

—I si no prospera?
—Tot continuarà tranquil, com fins ara, i Catalunya mantindrà una quota de poder important. El BBVA hauria de saber com sortir de l’embolic on s’ha ficat tot sol. No és possible gestionar una OPA pitjor de com ho ha fet el BBVA. I ells ho saben. Ho saben.

The Washington Post · Rachel Chason, Rael Ombuor, Abiodun Jamiu i Andrei Popoviciu

Dakar, Senegal. El papa Francesc va atendre els pobres a Kenya i va besar els peus dels governants del Sudan del Sud en una crida a la pau. Va instar cristians i musulmans a reconciliar-se a la República Centreafricana, i va condemnar l’explotació dels recursos naturals a la República Democràtica del Congo. També va elevar molts dels líders eclesiàstics africans que contribuiran a triar el seu successor i, de retruc, a donar forma al futur de l’església.

Durant els dotze anys de papat de Francesc, la xifra de catòlics a l’Àfrica augmentà de 176 milions a 281 milions, segons les estatístiques del Vaticà, en un moment en què l’assistència a missa en unes altres parts del món s’estancava o es reduïa. Avui, un de cada cinc catòlics al món viu al continent africà.

“L’Àfrica és ara l’esperança de l’església: la llavor de la fe brota ací amb molta més força que no pas en el món occidental”, diu Stephen Anaedu, rector del nord-oest de Nigèria. “Abans venien missioners occidentals blancs a ensenyar-nos religió. Ara, els africans evangelitzaran el món.”

El Congo té la xifra de catòlics batejats més gran del món, amb gairebé 55 milions, seguit de Nigèria, amb 35 milions. L’Àfrica i l’Àsia són les úniques regions on la xifra de sacerdots ha crescut aquests darrers anys, segons el Vaticà.

Johnstone Kpilaakaa, un escriptor de 25 anys i catòlic practicant de la ciutat nigeriana de Jos, assegura que els joves africans fa temps que “configuren activament” el futur de l’església, sovint de maneres inesperades: centenars de joves nigerians, per exemple, es reuneixen diàriament a X per resar plegats el rosari. El catolicisme a Nigèria, diu, es caracteritza per ser especialment “intensiu”: un estudi de la Universitat de Georgetown demostrà que un 94% dels catòlics del país assisteixen a missa una vegada la setmana, pel cap baix.

“Cap ací és on es dirigeix l’església: no cap a una relació unidireccional en què l’Àfrica es limita a rebre, sinó cap a una relació recíproca en què l’Àfrica contribueix espiritualment, intel·lectualment i profèticament”.

En un reflex dels canvis demogràfics en el si l’església, Francesc nomenà un grup de cardenals històricament divers durant el seu mandat: 18 dels 135 cardenals amb dret de vot al conclave d’aquesta setmana procedeixen de l’Àfrica, cosa que havia suscitat especulacions –que finalment no s’han fet realitat– sobre la possibilitat que s’elegís un pontífex africà per primera vegada en la història moderna.

Però el fet que el nou papa no sigui africà no implica que el continent no sigui cridat a exercir un paper fonamental a l’hora de determinar el rumb de la fe durant els anys vinents. L’església a l’Àfrica tendeix a ser substancialment més conservadora que no en altres parts del món, i els dirigents religiosos del continent han topat obertament amb Francesc aquests darrers anys, sobretot perquè el pontífex obrí la porta a les benediccions de parelles homosexuals.

En resposta a la decisió del papa, els caps catòlics africans publicaren una carta oberta en què anunciaren que a les esglésies del continent no s’oferirien benediccions a parelles homosexuals, que titllaven de “contràries a la voluntat de Déu” i “intrínsecament desordenades”. La carta fou signada per l’arquebisbe de Kinshasa, Fridolin Ambongo Besungu, que alguns analistes havien situat a les travesses per a succeir Francesc. Altres cardenals africans que s’havien considerat candidats amb cara i ulls al papat eren el cardenal ghanès Peter Turkson, que va exercir d’assessor de Francesc en qüestions relatives al canvi climàtic i que era considerat més progressista que no Ambongo, i el cardenal Robert Sarah, un conservador aferrissat de Guinea que va instar l’església a mantenir-se fidel a la tradició.

Anaedu, nigerià, explica que l’enfocament occidental en el progressisme i “aquesta idea de viure en llibertat costi què costi”, fins i tot en qüestions relatives al matrimoni homosexual i l’avortament, han estat “catastròfics per a l’església.”

Una qüestió encara més punxeguda per als líders eclesiàstics africans és com tractar els matrimonis polígams. La doctrina catòlica estableix que el matrimoni ha de ser entre un home i una dona, però en algunes parts de l’Àfrica –fins i tot en zones de majoria catòlica– continua essent comú que un home es casi amb més d’una dona.

En relació amb això, Mbanude confia que els cardenals elegiran un papa “obert a la discussió i capaç de guiar l’església a través de les zones grises”.

Paulinus I. Odozor, sacerdot i professor de la Universitat de Notre Dame, als Estats Units, explica que en les reunions prèvies al conclave, molts caps eclesiàstics han posat èmfasi en la importància de la claredat en la doctrina de l’església, fins i tot, en qüestions com les benediccions a les parelles homosexuals.

La qüestió és clau per a molts líders africans, afegeix Odozor, que creuen fermament que “la doctrina no ha de diluir-se”. Però Odozor no creu que els cardenals africans hagin de votar necessàriament en bloc al conclave, i assenyala que hi ha molts factors que influiran en la decisió final.

Andreas Mac Mabior, analista polític del Sudan del Sud i director del cor de l’arxidiòcesi de Juba, explica que Francesc fou un papa que generà una gran adoració al continent, al marge de les seves diferències doctrinals amb l’església africana, perquè mostra una preocupació genuïna pels oprimits i els oblidats.

Francesc visità l’Àfrica cinc vegades durant el seu pontificat, en un seguit de viatges amb què parlà amb franquesa sobre el llegat nociu del colonialisme, criticà l’afany de lucre de les elits econòmiques, advocà pels drets dels immigrants i intervingué directament en alguns dels conflictes més intractables de l’Àfrica.

Fins i tot, en les seves darreres setmanes com a papa, assenyala Mabior, Francesc va escriure als dirigents del conflicte del Sudan del Sud per instar-los a rebaixar les tensions que han fet reviscolar els fantasmes de la guerra al país.

“Sabíem que duia el Sudan del Sud al cor”, diu Mabior, que va conèixer Francesc durant la visita del pontífex al país, l’any 2023. “Ens va fer sentir que formàvem part de la família de Déu.”

Mary Killeen, una monja keniana, recorda que Francesc provà de visitar un dels barris més empobrits de Nairobi durant la seva visita a Kenya, l’any 2015, i com se’n sentí, de decebut, el pontífex quan la logística l’obligà a visitar una altra part de la ciutat. També recorda la ira amb què reaccionà quan veié que alguns diputats havien ocupat seients reservats per als vilatans.

“Els va renyar i els va dir: ‘He vingut a reunir-me amb els pobres! Demà, vostès, els diputats, tindran el seu dia’. Ens va fer sentir importants”, relata.

Entre el públic que va assistir a la lectura de la missa de Francesc a Kenya hi havia un anglicà homosexual de 32 anys. Tan sols dos anys abans, Francesc havia dit: “Si una persona és homosexual i cerca Déu i té bona voluntat, qui sóc jo per a jutjar-la?”

L’home, que aleshores estudiava a la Facultat de Teologia, diu que aquelles paraules van donar-li “un bri d’esperança”. El jove accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anònim, perquè tem per la seva seguretat a Kenya, un país on els actes homosexuals són penalitzats, com en moltes altres nacions africanes.

Però escoltar Francesc, diu, li va donar esperança en el futur, “cosa que no sempre he tingut”. I afegeix: “Em va mostrar que podia ser honest amb mi mateix… i alhora aferrar-me a la meva fe.”

Ombuor informa de Nairobi estant; Jamiu, d’Abuja estant, i Popoviciu, del Sudan estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A Espanya s’ha creat un clima de por i intimidació totalment impropi d’un país democràtic. Aquesta frase és una de les més destacades d’un informe ampli i molt documentat fet per l’empresa d’advocats britànica Amsterdam & Partners i que aquests dies ha causat un autèntic terratrèmol a Madrid.

És un document de 88 pàgines que, en la seua edició anglesa, es titula “Els carteristes d’hisenda” i que ha estat elaborat per Robert Amsterdam, un dels propietaris de l’empresa, advocat internacional en múltiples causes relacionades amb els drets humans, i per Christopher John Wales ex-assessor en matèria fiscal dels primers ministres laboristes britànics Tony Blair i Gordon Brown.

Dimarts, van presentar l’informe a Madrid i van anunciar que havien començat accions legals en diverses jurisdiccions, incloent-hi l’espanyola i l’europea, acusant la hisenda espanyola de perseguir persones “amb avaluacions fiscals injustes” per motius que no es poden interpretar sinó com un càstig polític o un caprici.

L’anàlisi denuncia el clima de por “incompatible amb una democràcia” generat per hisenda i la utilització d’hisenda en campanyes motivades políticament. Centren la qüestió –perquè és el tema que els interessa a ells– en l’aplicació de l’anomenada llei Beckham, però ho emmarquen en un comportament de la hisenda espanyola, que afirmen que comet “violacions sistemàtiques de l’estat de dret”.

Entre les crítiques a l’estructura de la hisenda espanyola, els autors de l’estudi inclouen que ha de respectar la presumpció d’innocència dels ciutadans –cosa que ara no fa–, que ha de posar fi a la pràctica que els inspectors siguen anònims i, sobretot, que ha d’abolir la política per la qual els inspectors cobren més diners com més gent acusen –l’agència fiscal espanyola ha reaccionat a aquesta acusació dient que no era certa.

Darrere de tot això, hi ha, sobretot, més d’un centenar de britànics que asseguren que hisenda els ha perseguit de manera fraudulenta i abusiva i violant les lleis espanyoles.

Novament, només podem dir que això a nosaltres no ens estranya.

Tots sabem que d’ençà que ha començat el procés, la hisenda espanyola ha estat una part important de la xarxa de terror que s’ha volgut estendre sobre la societat. Els empresaris sobiranistes, o els escriptors catalans, fins i tot aquells que simplement es definirien com a catalanistes, saben bé de què parle. De com han patit inspeccions inopinades que, fins i tot, algunes vegades han anat acompanyades de comentaris sobre el posicionament polític respecte de la independència i la conveniència de deixar-ho estar. Així que ja està bé que la cosa es pose sobre la taula, la pose qui la pose.

En el fons, el tema és el mateix que amb la policia, amb la justícia, amb els interventors d’ajuntaments i amb tantes i tantes coses: l’estat espanyol no funciona amb els estàndards d’un estat democràtic, no respecta la manera de fer dels estats democràtics.

I no ho fa perquè té una taca de base, que no es pot netejar sense un trencament directe i clar com el que en el nostre país van representar les lleis de transició a la independència aprovades pel parlament de Catalunya el setembre del 2017. Una taca que és el seu origen i la forma en què s’ha reproduït. Aquest estat es retrotreu al 18 de juliol de 1936, aquesta –el cop d’estat de l’exèrcit franquista– és la seua credencial i el seu argument de legitimitat, allargat i emblanquit pels pactes de la transició. I d’ací plora la criatura. Mentre no es trenque amb això, mentre no es porgue i s’elimine el deep state hereu dels vicis de la dictadura i mentre no s’establisquen no tan sols regles democràtiques sinó també costums democràtics, la vida de la gent normal i corrent no es podrà desenvolupar amb naturalitat i amb la seguretat jurídica necessària per a saber-se tractats correctament.

I com que aquesta reforma és impossible dins Espanya, per això cal fer la independència. També.

 

PS1. La Santa Seu finalment té un nou papa i, com era previsible, ha enviat un missatge potent centrat en allò que representa Donald Trump, però també en els conceptes més reaccionaris de l’església encapçalats per JD Vance, el seu vice-president. L’elecció de Lleó XIV significarà segurament un pas endavant en la línia del papa Francesc (no és gens anecdòtic l’elecció del nom, una tradició que expliquem en aquest article). Lleó XIV sembla compartir molts dels principis de Francesc, tot i que, tal i com explíquem en aquest article, sembla més conservador en temes socials i d’identitat que el papa anterior. Siga com siga, en un moment geopolític tan important, és una clara presa de posició en favor de la visió més social de les que es concentraven en el conclave. Tindrem temps de parlar-ne.

PS2. Ahir va ser un dia molt especial per a tots els qui fem VilaWeb, per la inauguració a València dels actes del trenta aniversari del diari. Ho podeu llegir en aquesta crònica d’Esperança Camps.

Vols escriure una novel·la de misteri. Has de llegir novel·les de misteri? Sí. Les has de llegir perquè per saber com és una novel·la de misteri n’has d’haver llegit abans, si no, com saps que vols escriure una novel·la de misteri? I és veritat que ja en deus haver llegit unes quantes abans de dir “vull escriure una novel·la de misteri”, però llavors les llegies i prou; ara les llegiràs volent escriure una novel·la de misteri i la teva lectura serà diferent. I aquesta lectura més conscient, més atenta, és necessària? Has de llegir novel·les de misteri abans de posar-t’hi, doncs? Per què? Per saber com estan fetes i anar sobre segur? També pots llegir per descartar. Vas veient tot el que ja s’ha fet i assumeixes que allò ja no ho faràs. 

“Llegir novel·les de misteri és essencial. Em sembla un consell ridícul. La pitjor cosa que podria fer una persona és omplir-se el cap amb les maneres de fer dels altres.” Això ho escriu a mitja novel·la de misteri (?) Ottessa Moshfegh, a La mort a les seves mans (traducció d’Alba Dedeu, Angle Editorial, 2021). Que és una novel·la de misteri m’ho trec de la màniga perquè aquest llibre és difícil de classificar. El que és clar és que o bé Moshfegh ha escrit sense tenir en compte les novel·les de misteri que s’havien escrit fins ara o bé les ha llegides per descartar. El que ha fet segur és escriure sense tenir present el que ha llegit, o tenint-ho present perquè hi sigui absent, i el resultat es pot dir que és esborronador, esborronador en el sentit que li dóna Mark Fisher al seu assaig The Weird and the Eerie, que es pot llegir en castellà gràcies a la traductora Núria Molines i l’editorial Alpha Decay (Lo raro y lo espeluznante): “El que és esborronador té a veure amb les qüestions metafísiques més fonamentals que es poden plantejar; preguntes relacionades amb l’existència i la no existència: ‘Per què hi ha alguna cosa quan no hi hauria d’haver res? Per què no hi ha res quan hi hauria d’haver alguna cosa?’ Els ulls cecs dels morts, els ulls fugits dels amnèsics provoquen una sensació esborronadora, de la mateixa manera que un poble abandonat o un cercle de roques.”

Moshfegh planteja un punt de partida esborronador a partir d’una absència que a poc a poc es va convertint en una absència d’absència o una presència d’absència o alguna cosa més enrevessada que s’ha de llegir perquè no es pot dir o perquè ningú no la pot dir com ho fa Moshfegh. Tot arrenca quan una dona gran que viu sola amb el seu gos en una cabana on s’acaba de traslladar després d’enviudar surt a passejar pel bosc i troba una nota: “Es deia Magda. Ningú no sabrà mai qui l’ha morta. No he estat jo. Aquí hi ha el seu cadàver.” Però no hi ha cap cadàver ni sota la nota, ni al costat, ni enlloc. A partir d’aquí, què se suposa que hem de buscar? El cadàver, l’assassí o l’autor de la nota? 

“Sortir del que és corrent, aquesta fugida més enllà dels confins d’allò que normalment considerem realitat és el que, d’alguna manera, explica l’atractiu particular que té el que és esborronador”, escriu Fisher, i ho escriu quatre anys abans de la novel·la de Moshfegh, per això ella no surt en la tria d’escriptors, músics i cineastes de què se serveix l’autor per explicar aquests dos conceptes, el de rar i el d’esborronador. Sí que hi són Lovecraft, H. G. Wells, Borges, The Fall, Tim Powers, Fassbinder, Philip K. Dick i David Lynch per explicar el primer concepte, i Daphne du Maurier, Christopher Priest, M. R. James, Eno, Nigel Kneale, Alan Garner, Margaret Atwood, Jonathan Glazer, Kubrick, Tarkovski, Nolan i Joan Linsay per al segon concepte. Ottessa Moshfegh amb La mort a les seves mans podria fer escriure a Mark Fisher un nou assaig, penso en llegir-los alhora. 

Ens esborrona la falta d’absència o la falta de presència, diu Fisher: “el que ens esborrona implica necessàriament formes d’especulació o suspens que no són un tret essencial del que és rar”, “rere totes les manifestacions esborronadores, l’enigma central és el problema de qui o què realitza l’acció”, i és sobre això que gira la novel·la de Moshfegh, sobre aquest què o qui enfocat en tres misteris: el cadàver, l’assassí i l’emissor de la nota. I qui fa aquesta indagació? Una dona gran i sola amb el seu gos i el seu dol i el bosc que té davant de la cabana. La novel·la s’escriu a partir d’aquí. 

“Sí, una escriptora necessita un cert sentit de la direcció, una mica de saviesa i coneixements sobre la novel·la que escriu. Si no és així, l’únic que fa és matar el temps, gargotejar coses per honorar el seu espai mental. A mi em semblava que fer això era força humiliant, en realitat; un indici d’arrogància i de vanitat. Però vaig pensar que la feina d’escriptora consistia, en efecte, a menystenir la importància dels miracles d’aquesta Terra, a aïllar una sola pregunta del misteri infinit de la vida i respondre-la ploriquejant”: això ho diu la dona gran que indaga a La mort a les seves mans, ho escriu Ottessa Moshfegh i ho fa dir al seu personatge, ho diu Ottessa Moshfegh i després continua llançant la Vesta Gul, la seva protagonista, de setanta-dos anys, a indagar, indagar cap enfora i cap endins, a indagar en absència i en presència, i a esborronar el lector que resisteixi aquesta narració que posa la imaginació al servei de l’angoixa i de la por o la por al servei de la imaginació i l’angoixa o el que sigui que fa que Moshfegh sigui esborronadora a la manera que diu Fisher, perquè per a ella “no hi ha res que sigui tan seriós” com la imaginació. 

“Escriure una novel·la de misteri era una tasca creativa, no era un procés planificat. Si saps com acaba la història, quin sentit té escriure-la?”: llegint La mort a les seves mans et pots arribar a creure aquesta afirmació del personatge de Vesta Gul, d’Ottessa Moshfegh, te la pots arribar a creure perquè Vesta Gul sí que no sap com acaba la novel·la però l’autora sí, l’autora ho sap i et diu que no ho sap perquè el joc d’absència i presència arriba fins a l’estil, fins a la veu, fins a tots els racons d’aquest llibre que es llegeix com qui observa com es fa una cosa per primer cop, una cosa que encara no té nom perquè primer ha d’existir i després ja la batejarem. Moshfegh inventa a partir del que no hi és, escriu a partir de llegir i descartar i escriu perquè descartis quan la llegeixis, perquè descartis que tens entre mans una novel·la de misteri, perquè això que fa ella encara no té nom, o sí: té el nom d’ella.

The Washington Post · Kelsey Ables, Vivian Ho i Amaya Verde

El cardenal Robert Prevost fou presentat amb el nom de Lleó XIV quan aparegué, ahir al vespre, al balcó de la basílica de Sant Pere com a nou papa. La tria del nom no és gens anecdòtica, sinó que pot indicar com serà l’Església Catòlica sota el seu pontificat.

Decantant-se pel nom de Lleó, el 267è papa s’uneix a un grup de tretze papes més que també han elegit aquest nom. Els altres Lleons van ser reformadors: n’és un exemple Lleó XIII, triat el 1878. La seva encíclica Rerum novarum tractà sobre la dignitat humana i la dignitat del treballador, segons el reverend Christopher Robinson, membre de la facultat d’estudis religiosos de la Universitat DePaul, als Estats Units.

“En triar el nom de Lleó XIV, [el papa] demostra que està compromès amb la doctrina social de l’església que va fer fundacional el seu predecessor, Lleó XIII”, explica el reverend Thomas Reese, sacerdot nord-americà i expert sobre el Vaticà.

Els papes fa segles que trien el nom. El darrer pontífex fou el primer de triar el nom de Francesc, però molts –incloent-hi el nou papa, Lleó XIV– s’han decantat pels mateixos noms, generalment en homenatge a pontífexs anteriors que voldrien emular. Hi ha hagut molts Joans: vint-i-un papes, pel cap baix, han fet servir aquest nom; si es compten els dos Joan Pau, la xifra s’enfila a vint-i-tres.

Altres noms comuns entre els papes són Gregori (setze), Benet (quinze) i Climent (catorze). Encara que no són reconeguts oficialment per l’església, els antipapes –aquells qui s’oposaven a l’elecció del papa i es proclamaven el cap legítim de l’Església Catòlica– han influït ocasionalment en la numeració dels noms papals posteriors: n’és un exemple Benet XVI, el predecessor de Francesc, que compartí nom amb catorze papes, no pas quinze, atès que Benet X fou un antipapa. L’existència dels antipapes també explica per què hi ha hagut vint-i-un Joans però cap Joan XX, o bé perquè hi ha hagut vuit Bonifacis però cap Bonifaci VII.

El predecessor de Lleó XIV, el cardenal Jorge Mario Bergoglio, trià el nom de Francesc, en homenatge a Sant Francesc d’Assís. “L’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i protegeix la creació”, digué als periodistes l’any 2013, poc després d’haver estat elegit. El nom triat per l’argentí encaixava amb la seva visió de l’església: “M’agradaria una església pobra i per als pobres”, digué aleshores.

Durant els primers segles d’existència del catolicisme, els papes simplement feien servir el seu nom de baptisme. Això va fer que els noms d’alguns dels pontífexs d’aquella era –com ara el del papa Simplici– puguin sonar lleugerament irreverents avui dia. Joan II, tanmateix, trencà el precedent quan fou elegit papa, l’any 533, tot optant per fer-se dir Joan en compte de fer servir el seu nom de bateig, Mercuri, probablement per a evitar associacions amb el déu pagà romà. Ho explica així Vanessa Corcoran, especialista en història religiosa medieval de la Universitat de Georgetown, als Estats Units. El papa Dionís, que regnà entre el 259 i el 268, no sembla que considerés necessari distanciar-se del déu grec del vi i la disbauxa: en aquella època, Dionís era un nom comú.

Calgué esperar fins a final del segle X perquè la pràctica de triar un nom papal esdevingués habitual, amb les excepcions d’Adrià VI, l’any 1522, i Marcel II, l’any 1555, que optaren per mantenir els noms amb què havien estat batejats. Del total de 264 papes, 129 han triat un nom nou quan han ascendit al tron de Sant Pere.

D’ençà del papa Joan XII hi ha hagut dotze Innocencis (el primer papa Innocenci va ocupar el tron de Sant Pere entre el 401 i el 417), set Urbans (el primer va regnar entre el 222 i el 230) i sis Lleons (abans que l’elecció d’un nom papal es convertís en una pràctica habitual hi havia hagut set Lleons més).

Entre final del segle XVIII i mitjan segle XIX va haver-hi una onada de Pius. Aquestes darreres dècades, els papes han tendit a gravitar cap als noms de Joan i Pau. L’any 1978, el cardenal polonès Karol Wojtyla trià el nom de Joan Pau II en honor del seu predecessor Joan Pau, mort després de trenta-tres dies de pontificat. Joan Pau I fou el primer pontífex a triar un nom compost.

A excepció de Joan Pau I, que es decantà per un nom inèdit com a nom compost, Francesc fou el primer pontífex a triar un nom papal no emprat prèviament d’ençà del papa Landó, l’any 913.

Una vegada elegit com a cap de l’Església Catòlica, el nou pontífex tria el seu nom papal. Sovint el trien segons les seves aspiracions per a l’església. Igualment com Francesc, el cardenal alemany Joseph Ratzinger adoptà el nom de Benet XVI l’any 2005, d’acord amb una visió específica per al seu pontificat: posar el seu ministeri “al servei de la reconciliació i l’harmonia entre els pobles” en homenatge a Benet XV, que encapçalà l’església durant la Primera Guerra Mundial.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Mig miler de persones s’han manifestat aquesta tarda a Vallcarca, a Barcelona, per protestar contra el desallotjament de l’assentament de barraques que l’Ajuntament ha executat aquest matí.

La mobilització, encapçalada per una pancarta amb el lema “Solucions socials, no policials”, ha recorregut els carrers del barri amb consignes com “Collboni, racista” i “Vallcarca per viure”.

En el marc de la protesta, un grup de manifestants ha provat d’ocupar un edifici buit de tres plantes al número 34 de l’avinguda de la República Argentina. L’immoble, que es troba tapiat amb totxos i ciment, ha estat l’escenari d’una acció simbòlica per denunciar l’existència d’habitatges desocupats mentre moltes persones viuen en situació precària.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

“No sé on anirem ni què farem”: veïns expulsats de Vallcarca denuncien la manca d’alternativa residencial

La portaveu de l’entitat veïnal Som Barri, Aran Llivina, ha lamentat que després de “dos anys de demanar el reallotjament de les persones que viuen a les barraques”, el desnonament s’hagi fet sense avís previ i sense solució pactada amb la gent de l’assentament.

Segons Llivina, es tracta de persones que estan “fora del mercat de l’habitatge”, i ha denunciat que amb l’actuació d’aquest matí “el que s’ha fet és traslladar el problema”, possiblement cap a altres municipis amb ajuntaments “amb menys recursos” per afrontar-lo.

També ha criticat que “es tenen diners per fer desallotjaments cada dia” però no per “oferir solucions” a aquelles persones que estan “excloses” del mercat immobiliari. Per això, ha conclòs que el PSC té “clar” el model de ciutat que vol, i que en aquest “els pobres no hi caben”.

L’entitat ha acusat el PSC de “governar pels rics” i “no estar a l’altura” per fer front a la realitat del barraquisme. Alhora, Llivina ha remarcat que Som Barri està “d’acord amb el fet que no hi ha d’haver barraques”, però s’oposa a “treure les persones que es troben en aquesta situació sense alternativa”.

Robert Francis Prevost, de seixanta-nou anys, ha estat elegit nou papa de l’Església Catòlica. Ha adoptat el nom de Lleó XIV i els cardenals l’han elegit després de dos dies de conclave.

Amb aquesta elecció, l’església obre ara un nou capítol sota la guia d’un home amb una destacada trajectòria missionera, pastoral i doctrinal, que uneix les seves arrels nord-americanes amb una profunda experiència llatinoamericana. Lleó XIV era president de la Pontifícia Comissió per a l’Amèrica Llatina i és considerat un candidat de consens entre progressistes i conservadors. A Roma, se’l coneix com el latin yankee.

Nascut a Xicago el 14 de setembre de 1955, Prevost va créixer dins l’orde de Sant Agustí, amb la qual va començar la seva vida religiosa el 1977. Els mitjans locals han informat que el seu pare, d’ascendència francesa i italiana, era un educador que servia l’església com a catequista i que la seva mare, d’ascendència espanyola, era bibliotecària. Prevost parla anglès, castellà, portuguès, italià i francès amb fluïdesa.

Va fer els vots solemnes el 1981 i va ser ordenat de sacerdot a Roma el 19 de juny de 1982. Format com a doctor en dret canònic a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d’Aquino, va combinar l’estudi amb l’acció pastoral al Perú, on va passar més d’una dècada com a missioner, rector de seminari i jutge eclesiàstic.

Anti-Trump i crític amb els abusos a l’església, malgrat les acusacions

Recentment, s’ha parlat sobre el coneixement que tenia Robert Francis Prevost dels casos d’abusos sexuals durant el seu mandat com a bisbe de Chiclayo. Dos sacerdots van ser acusats d’abusar de tres nenes, i la Xarxa de Supervivents d’Abusos per Part de Sacerdots (SNAP) ha denunciat enguany que Prevost no va obrir una investigació adequada i que va enviar informació insuficient a Roma. Tanmateix, el Vaticà ha negat qualsevol actuació incorrecta per part seva.

Sobre aquests temes, en una entrevista al diari La República quan encara exercia com a màxim responsable de la diòcesi peruana, Prevost va assegurar que la institució “rebutja l’encobriment i el secretisme” i va reconèixer el mal profund que causa. “Hem d’ajudar les persones que han patit per una mala actuació”, va declarar. També va instar els fidels a denunciar qualsevol cas d’abús, especialment si implica sacerdots, i va criticar actituds del passat que fomentaven el silenci: “Moltes vegades es deia ‘calla i no parlis’; això no es pot demanar. Si algú ha estat víctima, que vingui i ho denunciï, per actuar pel bé de la persona, de la comunitat i de l’església.”

Fins ara, el nou papa no ha fet declaracions públiques directes contra Donald Trump, però sí que ha compartit algunes publicacions a X que critiquen tant el president Trump com el vice-president JD Vance. Durant la pandèmia, es va oposar als negacionistes i es va solidaritzar amb la mort de George Floyd.

[VÍDEO EN DIRECTE] Robert Francis Prevost és el nou papa, Lleó XIV

Elegit cardenal el setembre del 2023

La capacitat de lideratge el va portar a ser elegit prior general de l’orde de Sant Agustí (2001-2013), i després va ser nomenat bisbe de Chiclayo (Perú), el 2015. Com a prelat, va destacar per la proximitat a les comunitats locals i per la promoció de l’educació i la cultura, a més de participar activament en la Conferència Episcopal del Perú i Càritas Perú.

El 30 de gener de 2023 el papa Francesc li va confiar la prefectura del Dicasteri per als Bisbes, una de les responsabilitats més delicades del govern eclesiàstic. En aquest càrrec, Prevost va tenir un paper central en el nomenament i l’acompanyament de pastors d’arreu del món. El 30 de setembre de 2023, el papa Francesc el va crear cardenal i el va assignar com a cardenal diaca de Santa Monica degli Agostiniani, església romana vinculada al seu orde.

Compromís amb la doctrina social

Amb l’elecció com a papa, Robert Francis Prevost es converteix en el primer papa dels Estats Units i en un dels pocs pontífexs procedents d’una congregació religiosa en temps moderns. El seu nom, Lleó XIV, evoca la figura de Lleó XIII, conegut pel seu compromís amb la doctrina social de l’església.

Tot i una trajectòria marcada per l’esperança i la renovació, el nou papa hereta també desafiaments, com la continuïtat de la lluita contra els abusos dins l’Església Catòlica.

L’evolució del PIB català el primer trimestre del 2025 mostra un creixement interanual del 3,2%, segons l’estimació avançada avui per l’Institut d’Estatística de Catalunya (Idescat), la qual cosa vol dir que se situa quatre dècimes per sobre de la variació experimentada per l’economia espanyola en el mateix període. Per la seva banda, la Unió Europea (UE) registra un creixement de l’1,4% el primer trimestre de l’any. Això vol dir que continuem creixent més de pressa que a tot l’estat espanyol i que a la UE. Dit això, cal assenyalar que el creixement interanual català presenta un alentiment de set dècimes respecte del registrat el quart trimestre del 2024 (3,9%).

Aquesta desacceleració queda registrada també en els principals sectors d’activitat, malgrat mantenir unes taxes prou elevades. Els serveis, per exemple, registren una taxa de variació interanual del 3,6%, sis dècimes inferior a la del quart trimestre del 2024 (4,2%). Segons els indicadors d’activitat del sector, les branques que més han contribuït a aquest creixement són l’hoteleria i la restauració, els serveis d’emmagatzematge, el comerç al detall i els serveis de venda i reparació de vehicles.

En el cas de la indústria, assoleix una taxa interanual de l’1,9%, un punt i una dècima menys que el trimestre anterior (3,0%). Les branques que més han contribuït al creixement industrial, segons els indicadors de producció, són la indústria farmacèutica i l’energètica. Finalment, l’activitat de la construcció (3,0%) és inferior en cinc dècimes a la del darrer trimestre (3,5%) i l’agricultura registra una variació interanual del 2,6%, dos punts per sota de la del trimestre anterior (4,6%).

Aquestes dades de creixement interanual, cal considerar-les molt positives, atès l’entorn internacional actual, però, en canvi, no m’acaben de quadrar les referides a l’augment intertrimestral (sobre el trimestre anterior). Resulta que l’avanç de l’Idescat apunta un minso 0,1%, mentre que els creixements dels dos trimestres passats eren del 0,9% cadascun. Em sembla una desacceleració molt brusca en un sol trimestre. Segons l’avanç, són els serveis i la construcció els que creixen tan sols d’un 0,1%; i la indústria, a un ritme del 0,7%, que és molt positiu. Costa d’entendre què pot haver passat amb el creixement tan mínim dels serveis, que representen gairebé el 75% del valor afegit català i són cabdals en el PIB global.

Faig una consulta a l’Idescat i em contesten: “A les dades publicades es pot observar que hi ha disparitat en les taxes intertrimestrals de les diferents branques d’activitat. I són els serveis i la construcció els principals responsables d’aquest resultat. D’altra banda, s’ha de recordar el caràcter provisional dels avanços del PIB trimestral, ja que es basen en informació incompleta del trimestre que s’actualitzarà el 16 de juny en la versió definitiva, amb tota la informació dels indicadors completa.” Esperarem, doncs.

Un altre avanç del creixement de l’economia catalana el proporciona l’AIReF, que el calcula segons el creixement que ha tingut l’economia a tot l’estat espanyol i en fa un “repartiment” autonòmic posterior, mitjançant un model propi. Doncs bé, les dades que li surten per a Catalunya són d’un creixement interanual del 2,9% i un intertrimestral del 0,5%. En una primera apreciació, semblen més lògiques, però no aporten cap detall concret en què basar una anàlisi. Senzillament, és una flaire. Evidentment, els mètodes de càlcul d’ambdues fonts són molt diferents. Però, malgrat tot, em semblen unes diferències excessives.

La conclusió provisional, doncs, és que encara creixem al voltant del 3% interanual, la qual cosa és molt positiva, si bé amb una desacceleració clara. Precisament, abans-d’ahir, la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar el seu informe de conjuntura, en què estimava un creixement per a tot l’any del 2,7% a l’economia catalana. En el càlcul, s’apuntava que no s’havia tingut en compte el possible efecte compensatori de les polítiques públiques previstes de suport al teixit empresarial i tampoc els possibles impactes econòmics de l’apagada del dia 28 d’abril. I destacava que “la resiliència del consum i el bon comportament de la inversió” mantenien “el creixement, tot i la incertesa sobre l’impacte de la política aranzelària dels EUA”.

Parlo amb el director del gabinet d’estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira, que em comenta que l’anàlisi específica que han fet sobre les conseqüències dels nous aranzels de Trump els porta a estimar “una reducció del PIB català de 1.055 milions d’euros, és a dir, unes 3 dècimes del PIB, a causa d’unes exportacions menors”. I aclareix que “aquest impacte es tradueix en una reducció del valor total de les exportacions de les empreses catalanes als EUA, tant d’aquelles que exporten directament a aquell país (impacte directe), com també de les que ho fan indirectament (impacte indirecte), és a dir, que exporten components i altres béns intermedis que entren en la cadena de valor d’altres empreses estrangeres, i que, al seu torn, s’exporten als EUA”. Aquests darrers, els indirectes, “generen els impactes negatius més importants”, afegeix.

Encara que s’estima una contribució menor del sector exterior per aquest motiu, principalment, em destaca que “Catalunya ha mostrat un bon comportament excepcional de les exportacions de béns els primers dos mesos de l’any, en contrast amb la caiguda registrada a altres països europeus”. “No tinc dades per a demostrar-ho, però hi podria haver influït un efecte anticipació, en funció del temor als nous aranzels”, diu.

Respecte del creixement de l’economia apunta que “els factors principals que impulsaran el creixement els trimestres vinents seran el consum privat i la inversió, gràcies al vigor del mercat laboral, la reducció dels tipus d’interès, l’energia més barata i el desplegament creixent dels fons Next Generation EU”. Amb l’evolució d’aquests factors, la previsió de la mitjana anual de la taxa de desocupació que han calculat es redueix fins al 8,5% l’any 2025. I Rovira conclou que “el dinamisme de l’ocupació, amb un augment del 2,0% el 2025, juntament amb el descens de l’atur i el descens dels tipus d’interès, haurien de traduir-se en un consum privat resilient”. Esperem que el camí que apunta sigui l’encertat en els mesos vinents. Els interrogants principals vénen de l’altre costat de l’Atlàntic.

 

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat un acord comercial amb el Regne Unit en una conferència de premsa al Despatx Oval. El pacte, que encara no és definitiu, preveu rebaixes substancials d’aranzels i més accés recíproc als mercats. Tot plegat s’ha fet públic avui, coincidint amb el 80è aniversari del Dia de la Victòria a Europa.

D’acord amb Downing Street, el govern britànic ha accedit a obrir el mercat a productes estatunidencs com la vedella, l’etanol, cereals i maquinària industrial, en resposta a l’augment aranzelari impulsat per Washington. A canvi, els EUA rebaixaran del 27,5% al 10% els aranzels als cotxes britànics –per a un màxim de 100.000 vehicles, pràcticament totes les exportacions del 2023– i eliminaran del tot els aranzels a l’acer.

Tant Trump com el primer ministre britànic, Keir Starmer, han qualificat el pacte d’històric. El president ha insistit reiteradament que és un acord “enorme” i ha destacat que ha estat possible “ràpidament” perquè el Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea. “Sense el Brexit no haurien pogut fer l’acord”, ha dit. Alhora, ha reiterat la voluntat d’arribar a un acord similar amb Brussel·les.

Per via telefònica, Starmer ha participat en l’anunci i ha assegurat que el pacte impulsarà el comerç, protegirà i crearà llocs de feina i obrirà mercats. Posteriorment, ha fet una conferència de premsa a West Midlands.

El secretari de Comerç estatunidenc, Howard Lutnick, ha avançat que el Regne Unit comprarà avions Boeing per valor de 10.000 milions de dòlars. A més, Trump ha explicat que el pacte també inclou un “alineament” del Regne Unit amb la “seguretat econòmica” dels EUA.

Segons que ha informat Downing Street, l’acord preveu una quota de 13.000 tones de vedella britànica exempta d’aranzels. L’executiu laborista ha garantit que no s’afebliran els estàndards de qualitat alimentària.

Un context de guerra aranzelària

L’acord s’emmarca en la guerra comercial que manté Trump amb uns quants socis econòmics. El 2 d’abril va anunciar aranzels elevats per al Japó (24%), l’Índia (26%) i els 27 estats de la Unió Europea (20%). Les tensions generades van afectar el mercat de bons i el president va optar per suspendre durant noranta dies les pujades més altes, tot obrint una ronda de contactes amb desenes de governs.

Actualment, els EUA mantenen un aranzel del 25% a les importacions d’automòbils, acer i alumini, i un del 10% a la gran majoria de productes. El Regne Unit se n’ha deslliurat en part, però l’aranzel del 25% als cotxes ha perjudicat notablement les exportacions britàniques.

Trump també ha pressionat Starmer perquè retiri la taxa als serveis digitals que paguen grans plataformes i xarxes socials. D’acord amb la premsa britànica, Londres hauria ofert rebaixes aranzelàries al pollastre i altres carns com a moneda de canvi.

Una relació comercial desequilibrada

El volum de comerç de béns i serveis entre els EUA i el Regne Unit s’enfila fins als 314.600 milions de lliures anuals. El Regne Unit exporta molt més (196.300 milions de lliures) que no pas importa (118.300 milions). Els automòbils encapçalen les exportacions de béns britànics, seguits dels productes farmacèutics. En canvi, els EUA hi exporten principalment petroli, maquinària i, en menor mesura, productes farmacèutics.

Amb tot, les exportacions de serveis són encara més importants per al Regne Unit: el 2023 van sumar 137.000 milions de lliures, més del doble que les de béns. Tot i que no s’hi apliquen aranzels, molts serveis depenen de la venda de productes físics.

Sense acord de lliure comerç a l’horitzó

Després de sortir de la Unió Europea, el Regne Unit va començar a negociar nous pactes comercials. El govern de Keir Starmer té prioritat per als acords amb països del Golf, l’Índia, Israel, Corea del Sud, Suïssa i Turquia. Segons un informe de la Cambra dels Comuns del desembre passat, un acord de lliure comerç amb els EUA no forma part dels plans immediats.

Durant l’administració Biden, hi va haver cinc rondes de negociació per un pacte de lliure comerç, però les converses van quedar aturades el 2020. Segons els britànics, el president demòcrata va prioritzar l’agenda interna i va deixar en segon pla els acords comercials.