Albert Adrià Acosa (l’Hospitalet de Llobregat, 1969) va encapçalar, amb el seu germà Ferran Adrià, la gran revolució gastronòmica del Bulli, el mític restaurant de Roses, on va entrar a treballar quan tenia setze anys i on, en un primer moment, es va centrar en la pastisseria. Després passar al departament d’R+D i, amb Oriol Castro, es va encarregar de dissenyar el menú anual del restaurant. L’any 2010, amb els germans Iglesias, va engegar el Barri, un projecte que aplegava uns quants restaurants entorn del Paral·lel i el Poble-sec de Barcelona, i que es van trobar obligats a tancar per la pandèmia. El 2022 va obrir l’Enigma, el seu restaurant, amb un disseny arquitectònic espectacular, que, després de tot de canvis conceptuals, encara el futur com una herència destil·lada de l’avantguarda i la creativitat d’allò que va significar el Bulli. Parlem amb ell, aprofitant que fa trenta anys que les guies peninsulars i internacionals es van posar d’acord a assenyalar la revolució que es forjava a la cala Montjoi.

—Volia demanar-vos quan havia estat l’última vegada que us havien preguntat pel Bulli, però és fàcil, perquè n’acabeu de parlar a Madrid Fusión.
—És difícil de separar la meva trajectòria del Bulli. Són vint-i-tres anys de la meva vida que hi vaig dedicar en cos i ànima. I, com li passa a tothom que hi ha treballat, no n’he marxat mai, del Bulli. Una part de la meva ànima hi és, encara.

—Creieu que en deixarem de parlar mai, del Bulli, o, per contra, com més temps passi més en parlarem?
—El llegat de la teva feina es veu amb la repercussió que té en el curs del temps. El Bulli continua vigent i la revolució que s’hi va començar és real. Només cal veure què es fa dins el panorama gastronòmic actual, en què l’empremta del Bulli és molt present.

—El Bulli va tancar el 2011, però és viu en molts cuiners que en continueu el llegat.
—Els cuiners, per una banda, en mantenen viu l’esperit. Nosaltres, la Bulli Foundation…

—I, per una altra banda, el vostre germà va tancar el restaurant, però no ha deixat de barrinar…
—No para, ara més que mai.

—Personalment, que és us ha marcat més de l’experiència del Bulli?
—Jo hi vaig entrar el 25 de març de 1985, encara era un nen. Vaig tenir la sort de viure al restaurant, i això em va marcar molt. Perquè viure la natura d’aquella manera és difícil d’entendre avui. En aquella primera època es van assentar les bases d’allò que va ser el Bulli després. Si mires els documentals que es van fer, Història d’un somni, es veu perfectament com parla i com és la gent que hi va treballar del 1985 al 1995, fins a la publicació de Sabors del Mediterrani. Del 95 endavant és diferent, com és diferent el restaurant. Et fas una idea de com el restaurant modulava la gent i com la gent també modulava el restaurant.

—Us hem d’imaginar llevant-vos cada dia a la cala Montjoi…
—La cosa pitjor era anar-te’n a dormir. És a dir, feia més por anar a dormir que despertar-te. No hi havia llum i la foscor era total. Vivia en una caravana sense vidres, sense pany a la porta. I a vegades havia de sortir a buscar aigua al mig de la nit. Ara, amb el temps, ho considero divertit, però llavors no feia gens de gràcia.

—L’any 2011, quan tanca el Bulli, heu passat de ser un noi de setze anys a ser un professional adult que ja té els projectes propis.
—En Ferran sempre havia dit que a cinquanta anys es retiraria. Amb en Juli Soler ho havia donat tot. Però nosaltres també. I, és clar, quan el 2008 em diuen que al cap de tres anys tanquen la barraca, jo ho aprofito per anar-me’n. El 2009 sóc pare. Ens fèiem grans, començàvem a tenir fills i, com li havia dit a en Ferran, és millor menjar-se la bèstia abans no se’ns mengi ella a nosaltres. Amb el pas el temps es veu que aquella decisió va ser una gran idea: tancar en el millor moment de la seva carrera.

—I comenceu a volar tot sol. Però fins a quin punt ha estat un pes o una sort que sempre us presentin com el germà de Ferran Adrià?
—És una sort. Els germans petits, també en l’àmbit familiar, sempre som els petits, i això és normal. Ara, no som Albert Adrià i Ferran Adrià, som els germans Adrià.
És diferent.

—Quina diferència hi ha?
—En aquesta revolució sempre vaig acompanyar el meu germà. Era al seu costat. Vaig cometre l’error dues vegades –ell diu que van ser tres– de dir-li que no volia ser soci del Bulli. Potser m’ho he guanyat, això de no ser recordats com els germans Adrià. Però n’he après molt, de les equivocacions. La vida és així.

—En algun moment vau tenir la necessitat de distanciar-vos-en, de fer el vostre camí?
—Internament, sempre pensava que sí, que algun dia havia d’agafar el comandament del meu vaixell i obrir alguna cosa, sense saber ben bé què. Perquè jo era cuiner i pastisser. I a la vegada era el director creatiu del Bulli. M’encarregava, amb l’Oriol Castro principalment, de proveir d’idees el restaurant. I, ves com passen les coses. Celebrava el cinquè aniversari del meu fill al Rías de Galícia, i Juan Carlos Iglesias em diu: “Mira, tinc un local que m’han ofert a la cantonada del Paral·lel.” I vam obrir un restaurant, el Tickets, que va ser preciós mentre va durar, però no tot és per sempre. Vam crear el Barri, i ara he reprès des d’un altre punt de vista, perquè crec que la pandèmia ens ha ensenyat molt, l’Enigma.

—Parlàvem del Tickets, que molta gent enyora. De tot el grup el Barri –Bodega 1900, Pakta, Hoja Santa, Niño Viejo…, que va tancar arran de la pandèmia. Sou nostàlgic?
—No. Gens. Entenc que la gent enyori el Tickets i la Bodega, que tenia una clientela bàsicament d’aquí. Senzillament, vaig intentar expressar-me amb la meva feina i, sense voler, obrir diferents camins. El Tickets va socialitzar l’alta cuina. Estimava la família, la gent gran, els nens, les taules grans… Això no passa en un lloc de menú degustació, no passa aquí a l’Enigma. La Bodega va revisar el receptari català tradicional, les tapes, sense sortir-se’n. No hi havia wasabi, no hi havia tatakis ni gyozes de cua de bou.  Vam fer una feina molt seriosa. Després vaig veure que hi havia les noves cuines, que hi havia un forat en aquest àmbit. Vaig obrir un dels primers nikkeis, i ara n’hi ha un a cada cantonada. I amb en Paco Méndez vam obrir Niño Viejo i Hoja Santa. Pel meu fill, la cuina mexicana i peruana són una opció més per triar. I, finalment, la vaig cagar amb aquest [l’Enigma].

—….
—En el bon sentit, perquè crec que ja n’hi havia prou. Va sortir aquest edifici, aquesta planta, i vaig dir que volia tenir un restaurant propi. Aquest és meu, només. La pandèmia s’ho va endur tot, com ja saps, i la veritat és que em va costar molt tornar. A cinquanta anys, penses que ja has fet molt i tornar a posar-te la jaqueta es fa difícil. Durant la pandèmia vaig descobrir com era la vida d’una persona normal, que no es dedicava en cos i ànima, del matí a la nit, de dilluns a diumenge, a treballar. I em va costar molt tornar, com deia.

—Com vau arrencar?
—Vaig prometre a la família que no tornaria a casa de matinada, i vaig començar obrint només a migdia. Vam començar sense menú degustació i no em sortien els comptes. Vam començar a fer tardes, que en dèiem “afternoon drink”. A les cinc de la tarda, la gent que acabava de dinar se n’anava i venia gent nova, fins a quarts de deu del vespre. Però al final vam haver de triar una de les dues fórmules. La nostra opció preferida era aquesta, però el públic volia el menú degustació de sempre.

—Hi ha alternativa al menú degustació dins l’alta cuina?
—Per mi és un mal menor. No sóc partidari de fer un menú degustació, perquè és complex, però a l’hora d’explicar una història i de donar a conèixer la teva cuina és necessari. Passa que limita les visites al restaurant. Al Tickets podies anar-hi un cop el mes, si l’economia t’ho permetia, però aquí vindràs, màxim, dos cops l’any. Hi treballem seixanta persones per a quaranta clients diaris.

—Us surt a compte?
—Surt a compte perquè n’hem après. Fem els comptes molt bé. Sabem que un restaurant és un negoci, i el punt de partida és aquest, els comptes. I, després, sobre això, construïm. Gràcies a això, i a la confiança dels clients, els comptes surten, però no per a fer salts d’alegria.

—La pandèmia us va afectar el negoci, però com la vau viure personalment?
—Estava bloquejat. Ara me n’adono. El que sabia era que em mereixia una mica de descans, de repòs, i agafar aire. Tampoc no tenia pressa. Quan es van acabar els ERTO i la covid se n’havia anat és quan vaig dir: posem-nos el davantal i tornem a arrencar.

—I torneu a cuinar?
—Torno a cuinar. Al principi també vaig anar a mig gas, però un dia recordo perfectament que vaig llevar-me i vaig pensar que això no portava enlloc. Aquí tenim la capacitat, l’experiència, i hem d’anar a totes. Sabia que necessitava tres anys –i ara ja n’han passat dos i mig– per donar a l’Enigma la idea del que hauria pogut ser el Bulli. Òbviament, no som els mateixos, no tinc la capacitat –i això és important, perquè amb diners pagues la creativitat, l’equip, el temps…– però treballem molt seriosament. Cap on ens durà? No ho sé. Quant duraré? Tampoc no ho sé.

—Fèieu referència als diners. És una qüestió a què solem donar poca importància quan parlem amb cuiners. La gastronomia és moltes coses –cultura, alimentació, etc.– però també és un negoci.
—Hi ha qui ven entrepans de dos euros i té un jet privat, i jo que venc un menú de dos-cents vint euros no tinc ni cotxe! Vull dir, entre el negoci i la realitat hi ha un gran marge.

—Heu dit una cosa interessant: la creativitat es paga amb diners.
—Nosaltres al Bulli vam començar destinant una part dels diners al taller i vam enviar dues persones que no treballessin al restaurant, que érem l’Oriol i jo, a Barcelona. Això té un cost, sumat al lloc, al menjar, inversions diferents, col·laboracions amb més professionals, com dissenyadors industrials, químics, gràfics… i no te n’adones i el compte mensual va pujant i pujant. I, per tant, entre el somni, les coses que vols fer, i la realitat, les que pots fer, hi ha una distància. Al Bulli tancàvem sis mesos. Aquí només puc tancar un mes. I ara tenim una cosa que no teníem llavors, que són les xarxes socials. El poder de la informació, del coneixement que es transmet d’una manera immediata. El 1985, per saber què feien Pierre Gaignaire o Michel Bras, havia d’anar al restaurant amb una càmera, comprar la carta i el llibre, fer les fotos, revelar-les… Jo ara puc buscar receptes xineses gràcies a YouTube. Però són una arma de doble tall.

—Què defineix el nou Albert Adrià?
—No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar. No canvio menús, canvio plats segons temporada. Entra producte, entra un nou plat. Ara per exemple, faig una terrina de col, tòfona i foie gras del 1991, revisant la recepta. Un dels plats que vaig fer al Bulli era el flam de foie gras, però com que no tenia els coneixements ni la tecnologia, mires la recepta i no s’aguanta. M’agrada revisar el receptari i jugar amb la tradició.  Aquesta llibertat de no haver de preocupar-me per res. De ser feliç i cuinar bé. I això ho aconsegueixo quan estic tranquil.

—Com heu viscut la fama?
—L’altre dia parlàvem amb l’Alberto Chicote d’aquests joves de dinou i vint anys que corrien per allà Madrid Fusión, i ell em deia: “No volen ser cuiners, volen ser com tu.” Pensen que estaran tot el dia en congressos, que la gent els demanarà fotos. Però entre aquesta percepció i la realitat hi ha un punt mitjà. I el punt mitjà és que em passo tres-cents dies l’any tancat al restaurant. Ni fama ni punyetes. Nosaltres ens obliguem a recordar-nos-ho constantment. Per ser un gran cuiner has de treballar moltes hores, però també has de llegir, has d’aprendre, has de cuinar, has de tallar-te… Quan vaig començar, més aviat m’amagava de dir que era cuiner als amics dels amics!

—Dèieu que l’Enigma necessita tres anys. En fa dos i mig que feu canvis i heu tingut dubtes que heu anat explicant. És inusual, perquè sovint més aviat s’amaguen o es minimitzen els fracassos…
—Sempre m’ha agradat pujar a un escenari o tenir la possibilitat de comunicar a algú la meva feina i ser honest, dir que m’he equivocat. Perquè és que l’èxit és darrere la cortina de l’error. Potser em vaig equivocar triant RCR per fer l’interiorisme d’aquest restaurant, però resulta que vam obrir i al cap de cinc mesos van guanyar el Pritzker. Al final el global és el que guanya. Positiu o negatiu? Positiu? Tens ple, fas un nom i si pots guanyes diners. Negatiu? Tanques. Aquesta és una altra: dediquem una setmana a celebrar l’obertura d’un restaurant i a la defunció el temps d’un cafè.

—Com us imagineu el futur de l’Enigma?
—Primer de tot, hem d’intentar que sigui ple cada vespre, com pràcticament hem aconseguit. Aquesta confiança per a mi és fonamental, perquè sense el client no té cap sentit res. Hem d’oferir al client el que espera de nosaltres. El cognom Adrià és sinònim de creativitat i d’oferir alguna cosa diferent, ni millor ni pitjor. Hem de continuar aquesta línia. Assentar més els pilars del projecte, que no hi hagi dubtes. El reconeixement arriba d’una manera o d’una altra. Però el primer reconeixement és que el client ompli i això s’aconsegueix amb el boca-orella.

—Parlàveu del reconeixement. Tothom tenia coll avall que obtindríeu una o dues estrelles més a la darrera gala i us en vau anar sense cap nova estrella. Com ho vau viure?
—No em puc preocupar pel que no puc canviar. Respecto moltíssim la Guia Michelin.
És una empresa privada que té una filosofia i una manera d’entendre la gastronomia.
L’única cosa que puc fer és treballar cada dia. Cada dia, cada dia, cada dia.

—Teniu un fill. Voldríeu que es dediqués a l’hostaleria?
—Acaba de fer divuit anys i l’encanta. Però que el seu oncle sigui Ferran Adrià i el seu pare Albert Adrià serà una cosa que portarà sempre a sobre. Ara se’n va estudiar direcció d’empreses i gastronomia, i que faci el que vulgui. Jo, sobretot, el que li he ensenyat és a menjar, no l’he disfressat de cuiner. La primera cosa per a començar a cuinar és saber menjar.

—Com les veieu, les noves generacions de cuiners?
—Molt preparades, tècnicament i amb coneixement. Mentalment, tinc dubtes. Perquè t’ha de seguir l’equip, has de convertir-te en un líder. Per una altra banda, crec que els restaurants gastronòmics haurien de quedar com un reducte, un poble de l’Astèrix. I trobar unes altres fórmules, potser més basades en el producte. Tot i que la cuina de producte, ben feta, és molt complicada.

Albert Adrià Acosa (l’Hospitalet de Llobregat, 1969) va encapçalar, amb el seu germà Ferran Adrià, la gran revolució gastronòmica del Bulli, el mític restaurant de Roses, on va entrar a treballar quan tenia setze anys i on, en un primer moment, es va centrar en la pastisseria. Després passar al departament d’R+D i, amb Oriol Castro, es va encarregar de dissenyar el menú anual del restaurant. L’any 2010, amb els germans Iglesias, va engegar el Barri, un projecte que aplegava uns quants restaurants entorn del Paral·lel i el Poble-sec de Barcelona, i que es van trobar obligats a tancar per la pandèmia. El 2022 va obrir l’Enigma, el seu restaurant, amb un disseny arquitectònic espectacular, que, després de tot de canvis conceptuals, encara el futur com una herència destil·lada de l’avantguarda i la creativitat d’allò que va significar el Bulli. Parlem amb ell, aprofitant que fa trenta anys que les guies peninsulars i internacionals es van posar d’acord a assenyalar la revolució que es forjava a la cala Montjoi.

—Volia demanar-vos quan havia estat l’última vegada que us havien preguntat pel Bulli, però és fàcil, perquè n’acabeu de parlar a Madrid Fusión.
—És difícil de separar la meva trajectòria del Bulli. Són vint-i-tres anys de la meva vida que hi vaig dedicar en cos i ànima. I, com li passa a tothom que hi ha treballat, no n’he marxat mai, del Bulli. Una part de la meva ànima hi és, encara.

—Creieu que en deixarem de parlar mai, del Bulli, o, per contra, com més temps passi més en parlarem?
—El llegat de la teva feina es veu amb la repercussió que té en el curs del temps. El Bulli continua vigent i la revolució que s’hi va començar és real. Només cal veure què es fa dins el panorama gastronòmic actual, en què l’empremta del Bulli és molt present.

—El Bulli va tancar el 2011, però és viu en molts cuiners que en continueu el llegat.
—Els cuiners, per una banda, en mantenen viu l’esperit. Nosaltres, la Bulli Foundation…

—I, per una altra banda, el vostre germà va tancar el restaurant, però no ha deixat de barrinar…
—No para, ara més que mai.

—Personalment, que és us ha marcat més de l’experiència del Bulli?
—Jo hi vaig entrar el 25 de març de 1985, encara era un nen. Vaig tenir la sort de viure al restaurant, i això em va marcar molt. Perquè viure la natura d’aquella manera és difícil d’entendre avui. En aquella primera època es van assentar les bases d’allò que va ser el Bulli després. Si mires els documentals que es van fer, Història d’un somni, es veu perfectament com parla i com és la gent que hi va treballar del 1985 al 1995, fins a la publicació de Sabors del Mediterrani. Del 95 endavant és diferent, com és diferent el restaurant. Et fas una idea de com el restaurant modulava la gent i com la gent també modulava el restaurant.

—Us hem d’imaginar llevant-vos cada dia a la cala Montjoi…
—La cosa pitjor era anar-te’n a dormir. És a dir, feia més por anar a dormir que despertar-te. No hi havia llum i la foscor era total. Vivia en una caravana sense vidres, sense pany a la porta. I a vegades havia de sortir a buscar aigua al mig de la nit. Ara, amb el temps, ho considero divertit, però llavors no feia gens de gràcia.

—L’any 2011, quan tanca el Bulli, heu passat de ser un noi de setze anys a ser un professional adult que ja té els projectes propis.
—En Ferran sempre havia dit que a cinquanta anys es retiraria. Amb en Juli Soler ho havia donat tot. Però nosaltres també. I, és clar, quan el 2008 em diuen que al cap de tres anys tanquen la barraca, jo ho aprofito per anar-me’n. El 2009 sóc pare. Ens fèiem grans, començàvem a tenir fills i, com li havia dit a en Ferran, és millor menjar-se la bèstia abans no se’ns mengi ella a nosaltres. Amb el pas el temps es veu que aquella decisió va ser una gran idea: tancar en el millor moment de la seva carrera.

—I comenceu a volar tot sol. Però fins a quin punt ha estat un pes o una sort que sempre us presentin com el germà de Ferran Adrià?
—És una sort. Els germans petits, també en l’àmbit familiar, sempre som els petits, i això és normal. Ara, no som Albert Adrià i Ferran Adrià, som els germans Adrià.
És diferent.

—Quina diferència hi ha?
—En aquesta revolució sempre vaig acompanyar el meu germà. Era al seu costat. Vaig cometre l’error dues vegades –ell diu que van ser tres– de dir-li que no volia ser soci del Bulli. Potser m’ho he guanyat, això de no ser recordats com els germans Adrià. Però n’he après molt, de les equivocacions. La vida és així.

—En algun moment vau tenir la necessitat de distanciar-vos-en, de fer el vostre camí?
—Internament, sempre pensava que sí, que algun dia havia d’agafar el comandament del meu vaixell i obrir alguna cosa, sense saber ben bé què. Perquè jo era cuiner i pastisser. I a la vegada era el director creatiu del Bulli. M’encarregava, amb l’Oriol Castro principalment, de proveir d’idees el restaurant. I, ves com passen les coses. Celebrava el cinquè aniversari del meu fill al Rías de Galícia, i Juan Carlos Iglesias em diu: “Mira, tinc un local que m’han ofert a la cantonada del Paral·lel.” I vam obrir un restaurant, el Tickets, que va ser preciós mentre va durar, però no tot és per sempre. Vam crear el Barri, i ara he reprès des d’un altre punt de vista, perquè crec que la pandèmia ens ha ensenyat molt, l’Enigma.

—Parlàvem del Tickets, que molta gent enyora. De tot el grup el Barri –Bodega 1900, Pakta, Hoja Santa, Niño Viejo…, que va tancar arran de la pandèmia. Sou nostàlgic?
—No. Gens. Entenc que la gent enyori el Tickets i la Bodega, que tenia una clientela bàsicament d’aquí. Senzillament, vaig intentar expressar-me amb la meva feina i, sense voler, obrir diferents camins. El Tickets va socialitzar l’alta cuina. Estimava la família, la gent gran, els nens, les taules grans… Això no passa en un lloc de menú degustació, no passa aquí a l’Enigma. La Bodega va revisar el receptari català tradicional, les tapes, sense sortir-se’n. No hi havia wasabi, no hi havia tatakis ni gyozes de cua de bou.  Vam fer una feina molt seriosa. Després vaig veure que hi havia les noves cuines, que hi havia un forat en aquest àmbit. Vaig obrir un dels primers nikkeis, i ara n’hi ha un a cada cantonada. I amb en Paco Méndez vam obrir Niño Viejo i Hoja Santa. Pel meu fill, la cuina mexicana i peruana són una opció més per triar. I, finalment, la vaig cagar amb aquest [l’Enigma].

—….
—En el bon sentit, perquè crec que ja n’hi havia prou. Va sortir aquest edifici, aquesta planta, i vaig dir que volia tenir un restaurant propi. Aquest és meu, només. La pandèmia s’ho va endur tot, com ja saps, i la veritat és que em va costar molt tornar. A cinquanta anys, penses que ja has fet molt i tornar a posar-te la jaqueta es fa difícil. Durant la pandèmia vaig descobrir com era la vida d’una persona normal, que no es dedicava en cos i ànima, del matí a la nit, de dilluns a diumenge, a treballar. I em va costar molt tornar, com deia.

—Com vau arrencar?
—Vaig prometre a la família que no tornaria a casa de matinada, i vaig començar obrint només a migdia. Vam començar sense menú degustació i no em sortien els comptes. Vam començar a fer tardes, que en dèiem “afternoon drink”. A les cinc de la tarda, la gent que acabava de dinar se n’anava i venia gent nova, fins a quarts de deu del vespre. Però al final vam haver de triar una de les dues fórmules. La nostra opció preferida era aquesta, però el públic volia el menú degustació de sempre.

—Hi ha alternativa al menú degustació dins l’alta cuina?
—Per mi és un mal menor. No sóc partidari de fer un menú degustació, perquè és complex, però a l’hora d’explicar una història i de donar a conèixer la teva cuina és necessari. Passa que limita les visites al restaurant. Al Tickets podies anar-hi un cop el mes, si l’economia t’ho permetia, però aquí vindràs, màxim, dos cops l’any. Hi treballem seixanta persones per a quaranta clients diaris.

—Us surt a compte?
—Surt a compte perquè n’hem après. Fem els comptes molt bé. Sabem que un restaurant és un negoci, i el punt de partida és aquest, els comptes. I, després, sobre això, construïm. Gràcies a això, i a la confiança dels clients, els comptes surten, però no per a fer salts d’alegria.

—La pandèmia us va afectar el negoci, però com la vau viure personalment?
—Estava bloquejat. Ara me n’adono. El que sabia era que em mereixia una mica de descans, de repòs, i agafar aire. Tampoc no tenia pressa. Quan es van acabar els ERTO i la covid se n’havia anat és quan vaig dir: posem-nos el davantal i tornem a arrencar.

—I torneu a cuinar?
—Torno a cuinar. Al principi també vaig anar a mig gas, però un dia recordo perfectament que vaig llevar-me i vaig pensar que això no portava enlloc. Aquí tenim la capacitat, l’experiència, i hem d’anar a totes. Sabia que necessitava tres anys –i ara ja n’han passat dos i mig– per donar a l’Enigma la idea del que hauria pogut ser el Bulli. Òbviament, no som els mateixos, no tinc la capacitat –i això és important, perquè amb diners pagues la creativitat, l’equip, el temps…– però treballem molt seriosament. Cap on ens durà? No ho sé. Quant duraré? Tampoc no ho sé.

—Fèieu referència als diners. És una qüestió a què solem donar poca importància quan parlem amb cuiners. La gastronomia és moltes coses –cultura, alimentació, etc.– però també és un negoci.
—Hi ha qui ven entrepans de dos euros i té un jet privat, i jo que venc un menú de dos-cents vint euros no tinc ni cotxe! Vull dir, entre el negoci i la realitat hi ha un gran marge.

—Heu dit una cosa interessant: la creativitat es paga amb diners.
—Nosaltres al Bulli vam començar destinant una part dels diners al taller i vam enviar dues persones que no treballessin al restaurant, que érem l’Oriol i jo, a Barcelona. Això té un cost, sumat al lloc, al menjar, inversions diferents, col·laboracions amb més professionals, com dissenyadors industrials, químics, gràfics… i no te n’adones i el compte mensual va pujant i pujant. I, per tant, entre el somni, les coses que vols fer, i la realitat, les que pots fer, hi ha una distància. Al Bulli tancàvem sis mesos. Aquí només puc tancar un mes. I ara tenim una cosa que no teníem llavors, que són les xarxes socials. El poder de la informació, del coneixement que es transmet d’una manera immediata. El 1985, per saber què feien Pierre Gaignaire o Michel Bras, havia d’anar al restaurant amb una càmera, comprar la carta i el llibre, fer les fotos, revelar-les… Jo ara puc buscar receptes xineses gràcies a YouTube. Però són una arma de doble tall.

—Què defineix el nou Albert Adrià?
—No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar. No canvio menús, canvio plats segons temporada. Entra producte, entra un nou plat. Ara per exemple, faig una terrina de col, tòfona i foie gras del 1991, revisant la recepta. Un dels plats que vaig fer al Bulli era el flam de foie gras, però com que no tenia els coneixements ni la tecnologia, mires la recepta i no s’aguanta. M’agrada revisar el receptari i jugar amb la tradició.  Aquesta llibertat de no haver de preocupar-me per res. De ser feliç i cuinar bé. I això ho aconsegueixo quan estic tranquil.

—Com heu viscut la fama?
—L’altre dia parlàvem amb l’Alberto Chicote d’aquests joves de dinou i vint anys que corrien per allà Madrid Fusión, i ell em deia: “No volen ser cuiners, volen ser com tu.” Pensen que estaran tot el dia en congressos, que la gent els demanarà fotos. Però entre aquesta percepció i la realitat hi ha un punt mitjà. I el punt mitjà és que em passo tres-cents dies l’any tancat al restaurant. Ni fama ni punyetes. Nosaltres ens obliguem a recordar-nos-ho constantment. Per ser un gran cuiner has de treballar moltes hores, però també has de llegir, has d’aprendre, has de cuinar, has de tallar-te… Quan vaig començar, més aviat m’amagava de dir que era cuiner als amics dels amics!

—Dèieu que l’Enigma necessita tres anys. En fa dos i mig que feu canvis i heu tingut dubtes que heu anat explicant. És inusual, perquè sovint més aviat s’amaguen o es minimitzen els fracassos…
—Sempre m’ha agradat pujar a un escenari o tenir la possibilitat de comunicar a algú la meva feina i ser honest, dir que m’he equivocat. Perquè és que l’èxit és darrere la cortina de l’error. Potser em vaig equivocar triant RCR per fer l’interiorisme d’aquest restaurant, però resulta que vam obrir i al cap de cinc mesos van guanyar el Pritzker. Al final el global és el que guanya. Positiu o negatiu? Positiu? Tens ple, fas un nom i si pots guanyes diners. Negatiu? Tanques. Aquesta és una altra: dediquem una setmana a celebrar l’obertura d’un restaurant i a la defunció el temps d’un cafè.

—Com us imagineu el futur de l’Enigma?
—Primer de tot, hem d’intentar que sigui ple cada vespre, com pràcticament hem aconseguit. Aquesta confiança per a mi és fonamental, perquè sense el client no té cap sentit res. Hem d’oferir al client el que espera de nosaltres. El cognom Adrià és sinònim de creativitat i d’oferir alguna cosa diferent, ni millor ni pitjor. Hem de continuar aquesta línia. Assentar més els pilars del projecte, que no hi hagi dubtes. El reconeixement arriba d’una manera o d’una altra. Però el primer reconeixement és que el client ompli i això s’aconsegueix amb el boca-orella.

—Parlàveu del reconeixement. Tothom tenia coll avall que obtindríeu una o dues estrelles més a la darrera gala i us en vau anar sense cap nova estrella. Com ho vau viure?
—No em puc preocupar pel que no puc canviar. Respecto moltíssim la Guia Michelin.
És una empresa privada que té una filosofia i una manera d’entendre la gastronomia.
L’única cosa que puc fer és treballar cada dia. Cada dia, cada dia, cada dia.

—Teniu un fill. Voldríeu que es dediqués a l’hostaleria?
—Acaba de fer divuit anys i l’encanta. Però que el seu oncle sigui Ferran Adrià i el seu pare Albert Adrià serà una cosa que portarà sempre a sobre. Ara se’n va estudiar direcció d’empreses i gastronomia, i que faci el que vulgui. Jo, sobretot, el que li he ensenyat és a menjar, no l’he disfressat de cuiner. La primera cosa per a començar a cuinar és saber menjar.

—Com les veieu, les noves generacions de cuiners?
—Molt preparades, tècnicament i amb coneixement. Mentalment, tinc dubtes. Perquè t’ha de seguir l’equip, has de convertir-te en un líder. Per una altra banda, crec que els restaurants gastronòmics haurien de quedar com un reducte, un poble de l’Astèrix. I trobar unes altres fórmules, potser més basades en el producte. Tot i que la cuina de producte, ben feta, és molt complicada.

Xavier Godàs va ser el candidat de Nova Esquerra Nacional a presidir ERC i, en aquesta entrevista, exerceix de portaveu d’aquest espai polític, com ell el defineix. El seu sector no tan sols continua actiu al partit sinó que es mobilitzarà en el debat d’esmenes a les ponències que es debatran internament fins al congrés de mitjan març. Godàs és crític amb la direcció d’Oriol Junqueras i Elisenda Alamany. Creu que ERC dóna estabilitat al PSC encara que no negociï el pressupost, assegura que l’organització no es recús i avisa que Junqueras té les mans lligades per la repressió. Godàs està convençut que és inevitable que hi hagi un canvi al partit, encara que no s’hagi fet en aquest congrés.

—NEN ja no és una candidatura. Us constituireu d’alguna manera?
—Nova Esquerra Nacional és un espai polític d’Esquerra Republicana. Perviu a partir d’afinitats segons el programa que vam presentar en el seu moment i de la contribució que volem fer a Esquerra a partir de les tesis que hem anat proposant durant tot aquest temps.

—Quina valoració feu d’aquests primers mesos de la presidència d’Oriol Junqueras?
—Es fa allò que es preveia: anar fent. En campanya vam dir que amb el PSC i el PSOE s’havien de cobrar factures, que vol dir bàsicament que has d’entrar en l’arena política i treure rèdit de tot allò que s’ha acordat. L’actual direcció diu que serà molt dura amb el PSC aquí i, en canvi, està molt adaptada a les necessitats del PSOE al conjunt de l’estat. És a dir, opta per una posició de suport permanent al Partit Socialista. Descric uns fets, no els jutjo. Donar suport al PSOE d’una manera sistemàtica implica donar suport al conjunt de la política de relacions amb el PSC a Catalunya. Teníem la tesi inicial que la direcció mantindria un plantejament de partit que pretén agradar a tothom, una política que se centra en el curt termini, que no té horitzó estratègic i no proposa reptes que eren propis d’ERC en termes d’objectius finalistes. Sap greu dir-ho d’aquesta manera. No genera il·lusió ni tan sols en la base de suport.

—ERC s’ha negat a negociar el pressupost d’Illa. Com ho interpreteu?
—Vam dir que havíem de ser exigents. Però parlem de política en sentit estricte i no de desitjos només. No pots dir que no hi haurà pressupost el 2025 perquè el PSC ha de respondre als acords d’investidura. Això sempre genera un element de temps que no s’ha de menystenir: alguns acords triguen més a arribar no perquè hi hagi mala voluntat, sinó perquè és impossible que vagin ràpid. Han de passar altres coses. D’entrada, que hi hagi canvis legislatius molt importants al congrés dels diputats. No hi haurà pressupost, però s’aprovaran les ampliacions de crèdit. Per tant, la governabilitat aquí és la qüestió clau. Si la governabilitat es garanteix per la via d’acords fora del que seria la negociació de pressupost, la conseqüència és que es mantindrà. Cal preveure que es donarà suport als elements centrals de governabilitat del PSC a Catalunya. Sóc partidari d’entrar en el fang.

—Què vol dir entrar en el fang?
—Doncs que no has de deixar cap porta tancada a avançar. He estat alcalde, hem hagut de fer pressupostos i els hem hagut de negociar. M’han fet suar la cansalada.

—ERC hauria d’haver intentat de negociar-los?
—Cal clarificar aquesta política general d’ERC en relació amb Catalunya i amb l’estat. Costa d’entendre que a Catalunya siguis tan exigent pel que fa al govern d’Illa, siguis molt poc exigent pel que fa al govern de Collboni quan dónes suport a un pressupost al qual l’alcalde diu que no en donarà curs, i que al congrés dels diputats, cada vegada que hi ha alguna mena de conflicte –com en el cas del decret òmnibus– la intervenció d’ERC per la via del senyor Rufián sigui gairebé de fer de govern del PSOE. És difícil d’entendre.

—Voleu dir que la negativa a negociar amb el PSC és més aviat cosmètica?
—Em sembla que té un recorregut estètic, bàsicament. Hi havia un company vostre que em feia una reflexió: quan tu dius que d’això, ni parlar-ne, surts de la foto. Tothom juga les seves cartes, tothom està en l’arena de la relació i de la negociació. Quina és l’estratègia que justifica una relació, una negociació, o fins i tot el fet evident que a vegades t’has de plantar? I el resultat final de la situació actual és que, malgrat que hi ha una confrontació superficial, diríem, amb el govern d’Illa, molt centrada en el pressupost del 2025, el còmput general que fa ERC, des del punt de vista més aviat de l’opinió pública, és tombar-se al partit socialista.

—Teniu contacte amb Oriol Junqueras o amb la direcció d’ERC?
—Jo, particularment, no.

—Us estranya no tenir-ne?
—Jo en tindria. Guanyar un congrés vol dir que la direcció és legítima, només faltaria, i que, per tant, és qui ha de tirar endavant ERC. Però més enllà d’això, el fet de guanyar un congrés i sistemàticament dir que som un sol partit, i que hem de tenir una sola veu, que ja no hi ha candidatures, i que no hi hagi cap altre moviment en relació amb les altres candidatures que no sigui el que veiem habitualment a la premsa, no funciona, i segueix una lògica militaritzada d’una organització política democràtica. Perquè ERC no és un bloc monolític en aquest moment. Això és una virtut, més que un defecte, i el que cal és intentar d’integrar discrepàncies, afrontar el conflicte amb els altres espais per tirar endavant el partit. Això no ha passat i no crec que passi.

—El partit no es recús?
—Sincerament, crec que no. Que la direcció actual fa les seves trobades territorials i que mira de parlar amb tothom? És clar, només faltaria. És molt important que ho facin. Però no es pot dir que s’hagi recosit o que es recusi. Perquè per a recosir, ja que som un partit polític, has de poder parlar amb l’altre que discrepa de tu políticament. De què? De política, de model de partit, d’estratègia, de casos concrets, de què fem i què no fem en relació amb el pressupost, i de qualsevol altra qüestió important per ser útils a la societat catalana. Enfocar un diàleg amb qui discrepa és recosir. Dir que som un sol partit, que hem de tenir una sola veu i que s’ha acabat el temps de les candidatures, no.

—Us van proposar de formar part de les comissions de les ponències del congrés…
—Potser és una perspectiva una mica clàssica de la política. Però si tu vols tenir contacte amb l’altre, no li dius que has muntat una comissió i a veure si et faria gràcia de participar-hi: una persona per comissió quan n’hi ha quinze. Nosaltres vam aconseguir el 42,2%, i anàvem a contracorrent. Abans quedes i dius: com ho fem això? Quina comissió muntem amb la resta de candidatures?

—Presentareu una esmena perquè la presidència i la secretaria general no puguin ser càrrecs institucionals. En realitat, és una esmena a la direcció actual?
—No. Estem convençuts que un partit que pretén l’emancipació social i l’alliberament nacional ha d’estar autocentrat. L’organització política com a tal és molt important, ha de poder perviure en moments d’auge i de crisi. Per tant, les responsabilitats institucionals, que en volem, no han de supeditar la capacitat de l’organització per a marcar una línia. S’ha dit moltes vegades que volem fer com els bascs. No és que ho tinguin en l’ADN, és que segurament el conflicte basc els ha portat a dissenyar organitzacions polítiques potents. A Catalunya ens diuen, d’una manera poc científica, que tendim més al lideratge messiànic. Doncs és un problema. Si anem seriosament a aconseguir els objectius, hem de tenir organitzacions polítiques potents, igual que una societat civil autònoma, la capacitat de mobilització que havíem tingut i la capacitat institucional. Que l’actual president és Oriol Junqueras? Que l’actual secretària general és Elisenda Alamany? Sí, però podria ser un altre i diríem el mateix. I podem parlar de quan s’implementa, però és una proposta sincera, i és política. No tenim interès a parlar de les agendes personals de cadascú. ERC ha d’encarrilar d’una vegada un debat a fons sobre model de partit i sobre l’estratègia política en el camp de l’esquerra d’alliberament nacional.

—Estaríeu disposats a negociar un temps de carència perquè s’apliqués?
—Per a parlar de model partit, estem completament oberts. Treballarem aquesta setmana, perquè és una esmena anunciadíssima i la que més ha interessat. És important tenir una organització política centrada en si mateixa, capacitada per a elaborar estratègia política, tenir un capital humà important que la faci créixer, i això vol dir que la presidència i la secretaria general s’han de dedicar al partit. L’esmena als estatuts que altres plantegen perquè la presidència del partit sigui automàticament la candidatura a la presidència de la Generalitat és un error garrafal, perquè disminueix l’organització, i impossibilita que qualsevol militant d’ERC tingui la possibilitat de concórrer a unes primàries.

—En una de les ponències es parla d’una conferència nacional sobiranista. Hi veieu reflectida la proposta que vau fer en aquesta línia?
—He pogut fer una primera lectura de la ponència estratègica i no, no és la nostra. Nosaltres dèiem: una conferència de les esquerres independentistes i sobiranistes. I el nostre objectiu és contribuir decisivament a reorganitzar l’espai de l’esquerra nacional, que és hegemònicament independentista, i contribuir al procés d’alliberament nacional. S’ha constatat, històricament parlant, i no fa pas tant, que des d’aquest espai es podia créixer. Volem ser un partit gran, centrat en l’esquerra nacional, no un partit que per a fer-se gran ha de saltar el perímetre de l’esquerra nacional i anar a pescar en un àmbit en què sóc tan català com espanyol, etc. Això si volem ser nació i exercir l’autodeterminació. Si no ho volem, tot i que ho declarem, parlem d’una altra cosa: d’un partit que es converteix en una gestora d’agendes personals. Per tant, és als antípodes de ser el partit republicà que hem de mantenir de cara al futur.

—També es preveu el 2031 com l’any per a aconseguir una majoria social i institucional, però no es fixa data per a cap referèndum ni embat.
—Qui discreparà del fet que el 2031 siguem més? No, ningú. Ja hi estic d’acord. Crec que ens falta mètode. Al conjunt de l’independentisme, no només a ERC. Sabem que per a arribar a exercir el dret d’autodeterminació hem de ser una majoria social que pugui arribar a guanyar un referèndum i abans d’això que el posi damunt la taula. Això vol dir confrontar perquè es faci inevitable com a sortida per resoldre un conflicte. Confrontar, no resoldre el conflicte. Hem de fer crònic el conflicte fins que no hi hagi una solució. Com hi arribem és molt més important que la data. L’àmbit municipal torna a ser clau, com el 1931. És el lloc on la institucionalitat i la capacitat contra-hegemònica de la mobilització és més important, on es pot trenar molt més. I perquè és la trama institucional republicana més gran que podem arribar a tenir. No ens podem passar tota la dècada dels 30 especulant. El 2031 hi ha unes eleccions municipals. Si el 2035, per posar una data, no hem arribat a generar la possibilitat fàctica de fer un assalt de sobirania, el país en sortirà malament. Som més dèbils que no ho érem fa deu anys. La nació, com a tal, és més dèbil. S’ha de tornar a construir nació. No podem posar dates, però la dècada dels 30 ha de ser determinant.

—ERC ha eliminat les referències a un pacte de claredat.
—Tot això, la veritat, és molt poc important. Quan tens la capacitat d’exercir l’autodeterminació s’ha de buscar la fórmula. El que està clar és que vivim en un marc geopolític on és realment complicat pensar que pots imposar-la per la via insurreccional. Perquè el marc geopolític és la Unió Europea, l’estat espanyol i el francès no en són la perifèria. Val la pena que tinguem una afinitat estratègica amb altres processos d’alliberament nacional: el basc, el gallec, l’escocès, la reunificació d’Irlanda. Hi ha una doble dimensió: la capacitat d’implantació territorial que tens i la capacitat d’aliança amb uns altres processos d’alliberament nacional en el marc de la UE. Ho tenim francament difícil. Però si només especulem i fem discursos i diem que hem de ser més, però no diem com, llavors ho tindrem encara més difícil. En el marc de l’estat espanyol hem de concertar. Mentrestant, hem de prendre com a objectiu la monarquia: una crisi de sistema permet obrir portes a l’alliberament.

—Esteu en contra de la modificació de l’article 2 dels estatuts per obrir ERC a no independentistes. Què significaria per a vosaltres que s’aprovés?
—No s’aprovarà perquè l’actual direcció ja no planteja aquesta possibilitat. I jo no crec que la militància d’ERC estigui per fer aquests passos. Joan Tardà té tota la legitimitat del món per a plantejar una esmena en aquest sentit i afavorir el debat polític. És possible fer créixer l’opció sobiranista i d’esquerres sense recórrer a aquestes fórmules. Si no, hauria estat impossible arribar on ho hem fet.

—Una part d’Esquerra se’n sentiria fora, si tirés endavant?
—Sí, és clar que passaria. La militància d’ERC déu n’hi do el que ha assumit. Ha assumit el conflicte del 2017, la repressió, el canvi d’estratègia… Perquè el 2017 havíem de tocar la lluna i no la vam tocar. Ha hagut d’aguantar una davallada important, la desorientació… I ara una part important d’aquesta militància ha dit que continuï la mateixa trajectòria. D’acord. Ara, no crec que estigui per massa més alegries. Hi ha una cosa evident: ara hi haurà el congrés del març, i les eleccions del 2027. Però ERC, allò que hauria pogut fer bé fins el 14 de desembre, ho haurà de tornar a fer més endavant.

—Creieu que el canvi s’acabarà fent?
—Si no hi ha un canvi, l’esquerra sucursalista del PSOE mantindrà les posicions de poder i les augmentarà i, en l’àmbit nacional, l’extrema dreta creixerà. Per tant, l’espai de progrés nacional de l’esquerra disminuirà encara més. I, en general, l’àmbit sobiranista també declinarà encara més. No és creïble per a la ciutadania en general, no dic ja per a les militàncies, que són una altra història, que qui comandi aquesta etapa sigui qui va arribar fins el 2017. La repressió marca. Tens les mans lligades, faràs el mateix de sempre.

—Creieu que Oriol Junqueras té les mans lligades?
—Crec que l’independentisme en general té les mans lligades per no haver entès que hi hauria d’haver hagut l’entesa per a una pista d’aterratge, quan la repressió s’ha plantejat només des de la perspectiva humanitària s’ha anat despolititzant. ERC s’ha hagut de concentrar en la qüestió antirepressiva i ho va haver de fer des d’un primer moment sobretot des del punt de vista humanitari, tot i que les declaracions fossin unes altres. Això tenalla les organitzacions polítiques i fa que la repressió, si es personalitza, generi una dinàmica infernal en què la repressió acaba explicant que qui era al davant ha de continuar-hi, sigui com sigui, fins que això no s’acabi, per molt que les coses no vagin bé. Això li ha passat al conjunt de l’independentisme. El dia que la repressió deixi de ser una llosa per a actius tan importants com Oriol Junqueras i el president Puigdemont, llavors ja no hi haurà excusa.

—Teniu algunes coincidències amb Foc Nou. Preveieu d’arribar a alguna mena d’entesa per a defensar-les?
—Estem oberts a parlar amb tothom amb qui coincidim. Però nosaltres pretenem anar fent via en el debat polític. És bo per a ERC i el país.

—Vau ser molt crítics amb la Comissió de la Veritat. Què n’espereu, ara que ja funciona?
—Com a militant de base, estic a l’expectativa de quin serà el resultat de la Comissió de la Veritat, que ara és la comissió de les suposades estructures paral·leles. Tot aquest tema s’ha portat molt malament. Ha estat una arma llancívola en tota la campanya. Acusaven NEN de tenir components que havien promogut aquestes estructures paral·leles. La meva hipòtesi, ara parlo com a Xavier, és que és una gran comèdia. I, a mi, les comèdies, en política, no m’agraden. Si acaba amb un document ecumènic que digui que han passat coses i que no tornaran a passar, crec que a la militància no li agradarà. Detecto que la militància està una miqueta fins al capdamunt d’aquests temes. Perquè se n’ha especulat molt, massa, durant massa temps.

—Més endavant hi haurà els congressos territorials. Hi presentareu candidatures?
—Aquesta qüestió ens interessa pel que fa al debat polític, al partit i a l’estratègia, no per a adquirir quotes d’influència, perquè tindrem un conseller nacional més o un secretari general de no sé quina federació comarcal. Perquè això, sense una línia política, no vol dir res. Ho veurem en cada cas, però no seguim la consigna que no es pot discrepar i que, per tant, no hi pot haver més d’una candidatura. Només faltaria que, en aquest punt, fos un gran anatema que hi hagués prou discrepància perquè algú intentés una candidatura alternativa. I tant que sí. Endavant, si això és possible. En cada cas, actuarem en conseqüència amb allò que decidim amb la gent que a cada lloc milita.

—Una última pregunta. En la llarga campanya interna es va parlar molt d’una purga. S’han mantingut la majoria dels càrrecs, amb algunes excepcions, com ara la de Marta Vilalta al grup parlamentari. Com veieu la situació?
—La paraula purga, com la Comissió de la Veritat, em remet a una cosa estalinista. Volia dir, bàsicament, que t’enviaven al gulag i et treien de circulació. És una paraula molt grossa. Què passa, en realitat? Hi ha una versió més postmoderna de la purga: tu mantens la teva posició, però et trec funcions. Cal veure si cadascú amb la posició ratificada per la direcció té les mateixes funcions i projecció pública.

—I creieu que no?
—Jo crec que no, com a observador exterior. Em sembla que és evident que no.

La Mary ha crescut a l’Anglaterra del segle XVIII, a l’ombra dels seus germans, ignorada per la família fins que es mor la mare i el pare l’obliga a casar-se amb un home a qui no estima. I malgrat tot, ella ha aconseguit de fer-se un caràcter amable i solidari, sempre disposada a ajudar qui més ho necessita. Com l’Ann, una amiga sense possibles i de salut fràgil. Quan el marit de la Mary marxa a París per negocis, elles dues ho aprofiten per a viatjar a Lisboa. Confien que el canvi d’aires els anirà bé. S’instal·len en un sanatori luxós, on coneixen en Henry. Però l’Ann empitjora i es mor, i la Mary decideix de tornar a Londres per donar la notícia a la mare de la finada i es queda amb ella per ajudar-la en el que pugui. Al cap d’un temps, torna en Henry. I aviat torna el marit… Mary, una ficció, de Mary Wollstonecraft, novel·la traduïda per Esther Tallada i publicada per Cal Carré, arribarà a les llibreries la setmana entrant.

Llegiu un fragment de Mary, una ficció, de Mary Wollstonecraft (Cal Carré).

Antònia Carré-Pons, responsable de l’editorial Cal Carré, explica als lectors de VilaWeb:

“Publicar aquesta novel·la de Mary Wollstonecraft (1759-1797) és un motiu de satisfacció doble. Primer, perquè l’autora és molt coneguda per haver estat una pionera del feminisme (i perquè és la mare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein), però no ho és tant com a novel·lista. Va escriure dues novel·les que demostren que és una escriptora autèntica, amb molta capacitat per a crear vius personatges, idees i emocions. I totes dues novel·les les hem publicades a Cal Carré: Maria o el món contra les dones va ser la primera, el 2023, i ara publiquem Mary, una ficció. El segon motiu de satisfacció és que és la primera vegada que es tradueixen al català aquestes dues novel·les i que Esther Tallada fa brillar la prosa de Wollstonecraft com es mereix. Llegir-la és gaudir-ne i també patir-la, perquè la història dramàtica que explica ens arrossega des de la primera pàgina fins a l’última. A Mary, una ficció, per exemple, hi ha una tempesta durant un viatge en vaixell que és colpidora, memorable.

Un aspecte que crida l’atenció de les novel·les de Wollstonecraft és la insistència en el nom propi: ella es diu Mary i les dues novel·les que ha escrit són protagonitzades per una Mary i una Maria. Hem de pensar que una autora de la talla de Wollstonecraft no té prou imaginació a l’hora de triar un nom per als seus personatges? Per descomptat que no. Estic convençuda que la tria és voluntària i que Wollstonecraft vol deixar ben clares dues coses: que els seus personatges femenins tenen trets autobiogràfics rellevants i que vol establir una línia de continuïtat entre totes dues novel·les. Al capdavall, i per a resumir, el que fa amb les seves obres de ficció és donar forma literària a les idees feministes que defensa a la Vindicació dels drets de la dona i a més assaigs: les noies tenen dret de rebre una educació igual que els nois, tenen dret de poder guanyar-se la vida amb el seu treball, tenen dret de triar lliurement la persona amb qui es volen casar, si és que decideixen de fer-ho.

Escrita abans que la Vindicació dels drets de la dona (1792), Mary, una ficció (1788) és una novel·la de finals tràgics que rebutja els models femenins que la societat del segle XVIII oferia. Wollstonecraft va eixamplar els anhels de llibertat de la Revolució Francesa també per a les dones i ens va explicar la sororitat abans que aquesta tingués nom. La Mary és una heroïna apassionada que precedeix Jane Eyre. Llegim-les i reivindiquem-les, perquè la societat que deixa de lluitar pels seus drets està condemnada a perdre’ls.”

amb Bigl´Emband - Lloc: Ateneu Arenyenc

Els Mossos d’Esquadra han detingut quatre persones per un tiroteig des d’un cotxe a Vilafranca del Penedès. Fonts policíaques han explicat a l’ACN que els arrestats, que acumulen una trentena d’antecedents, van ser interceptats a Reus una volta la policia va ser alertada que els autors del tiroteig havien fugit en cotxe des del Penedès cap al Camp de Tarragona. Són investigats per delictes de lesions i tinença il·lícita d’armes.

Segons el diari digital El Caso, els detinguts van aturar ahir a la tarda el cotxe a l’avinguda de Tarragona de Vilafranca i van obrir foc contra un home, a qui van ferir.

Els Mossos van localitzar el cotxe amb quatre persones a dins a l’avinguda del Comerç de Reus i van arrestar-ne inicialment un dels ocupants, un noi de vint anys amb dos antecedents, perquè tenia una ordre de detenció prèvia.

Cap al vespre, després de fer més indagacions, van acabar detenint els altres tres homes que viatjaven al vehicle: un de cinquanta anys amb quatre antecedents i dos joves de vint-i-quatre anys amb dinou antecedents i vuit, respectivament.

La Federació Llull ha tancat l’Any Estellés amb un homenatge emotiu a Vicent Andrés Estellés al seu Burjassot natal (Horta). Les entitats han reivindicat la figura del poeta i el seu llegat per “continuar defensant i promovent el català, que és la llengua pròpia i el nervi de la nació”.

La Federació Llull –integrada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, amb el suport de la Plataforma Cent d’Estellés– ha organitzat un acte a la plaça de l’Ajuntament, on hi ha l’estàtua d’Estellés.

A l’acte han assistit la presidenta d’ACPV, Anna Oliver; el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, i el president de l’Obra Cultural Balear i de la Federació Llull, Antoni Llabrés. També hi ha participat part de la família

Durant l’homenatge, els representants de totes tres entitats han destacat la importància d’Estellés com a “referent literari” i n’han elogiat l’obra com “un llegat fonamental per a la cultura en català”.

L’acte ha inclòs una ofrena simbòlica de llibres, que pretenia representar “la transmissió de la literatura i la cultura com a patrimoni col·lectiu”. Així mateix, l’actor Francesc Anyó ha recitat fragments de l’obra d’Estellés.

La presidenta d’ACPV ha advertit de “la necessitat de revertir la mala situació” i la “posició de risc” del català, segons els indicadors sobre l’ús de la llengua als territoris de parla catalana. “Malgrat això, el que patim són situacions d’atac des dels governs centralistes i d’extrema dreta, i des del sistema judicial, que retalla les polítiques educatives i l’exercici dels drets lingüístics”, ha lamentat.

“Per a fer front a aquesta realitat, l’aliança entre les entitats que treballem pel país i la llengua és més necessària que mai. Cal fomentar-ne l’ús entre nous parlants, joves i en àmbits com el lleure. Com el poeta de Burjassot, fomentarem l’ús de la llengua per tota la terra i el mar”, ha reivindicat.

El portaveu del PP a l’ajuntament de València i responsable d’Emergències, Juan Carlos Caballero, ha anunciat que els veïns dels edificis números 7 i 9 del carrer del Pintor Benedito, afectats per l’incendi en un bingo, poden accedir als seus habitatges de manera esglaonada, encara que es recomana de “no passar-hi la nit” arran dels problemes en els baixants i la manca de serveis d’aigua potable i gas.

Així ho ha indicat el regidor, en declaracions als mitjans, després de la reunió que els Bombers de València han tingut amb els veïns dels immobles. Igualment, ha assenyalat que els afectats “podran accedir-hi amb un bomber, que donarà el vist-i-plau perquè l’habitatge estigui en condicions per a entrar-hi”.

“Ara mateix ja hem confirmat als veïns que l’estructura, com ja els havíem avançat aquest matí, no presenta problemes greus i, per tant, no s’ha vist compromesa per l’incendi”, ha remarcat Caballero, alhora que ha afegit que les inspeccions “han demostrat que les finques estan en condicions per a poder-hi tornar”.

En aquest sentit, ha subratllat que “una vegada es faci la revisió que l’habitatge està en condicions, el veí ja hi podrà entrar i sortir-ne lliurement”. En el cas que hi hagi fum en algun domicili, els bombers “ventilaran l’habitatge amb uns ventiladors fins que quedi en condicions d’habitabilitat”.

El regidor d’Emergències ha destacat que “es recomana als veïns que aquesta nit, si és possible, no dormin a casa” perquè “encara hi ha dos inconvenients”: “Un, el subministrament de gas, que continua tallat, i dos, el subministrament d’aigua i els baixants.”

El president de l’ANC, Lluís Llach, ha fet un enfilall de piulets sobre l’acció de protesta de Josep Costa, que ha abandonat amb més secretaris la reunió del secretariat nacional. “Expresso el meu enuig per les manifestacions públiques del secretari nacional Josep Costa, que contravenen el reglament intern”, ha escrit.

En un piulet, l’ex-vice-president del parlament ha criticat “la gestió despòtica i antireglamentària” de la direcció, que avui ha tornat a ajornar la votació per a elegir el substitut de Sílvia Ventura com a secretària.

“Em pertoca, i ho faig de grat, afirmar que cap dels setanta membres del secretariat, tinguin el pensament que tinguin, no mereix qualificatius relacionats amb despotisme, frau reglamentari o ‘potinejadors'”, ha afegit Llach.

D'altra banda em pertoca, i ho faig de grat, afirmar que cap dels setanta membres del Secretariat Nacional de l'Assemblea, tingui el pensament que tingui, mereix qualificatius relacionats amb despotisme, frau reglamentari o “potinejadors”.
Sense res més a dir-hi.
Visca l'ANC.

— Lluís Llach (@lluis_llach) February 8, 2025

El primer tinent de batlle de Rubí, Víctor García (PSC), s’ha disculpat en una carta després de negar la unitat de la llengua en el ple municipal. En una intervenció sobre una moció de suport a la Bressola, va dir que el català, el valencià i el mallorquí són llengües diferents i va assegurar que una regidora d’Alternativa Unitat Popular (AUP) tenia una “visió proto-imperialista”.

[VÍDEO] Recuperen declaracions catalanòfobes del regidor del PSC de Rubí: “Qui assegura que es parli castellà?” 

Llegiu la carta íntegra del dirigent del PSC:

“Benvolgudes, benvolguts,

Sóc Víctor García, regidor de Rubí.

Escric aquestes paraules des de l’àmbit personal, més enllà del comunicat que ja s’ha fet com a PSC Rubí, sobre la meva intervenció al ple del 30 de gener i, per tant, de forma pública faig el retorn a les informacions i opinions aparegudes, si tenen en consideració la seva publicació:

Les meves paraules al ple no van ser en absolut encertades: la primera part és fruit de la bona relació que tinc amb la companya regidora i que de vegades ens porta tenir una dialèctica hiperbòlica i contextualitzada a la situació, però que no aporta res positiu per la meva part. La segona part, la que ha causat més enrenou, és un altre desencert, ja que volia referir-me –amb molt poca fortuna– a les varietats dialectals. De fet, quan vaig veure que ni era l’objecte del debat ni me’n sortia, vaig voler tallar el tema. La qüestió: evidentment, tot és català, filològicament, i en tots els aspectes que es considerin, amb les seves varietats diatòpiques, per cert, molt riques al català. De fet, no és el meu àmbit d’actuació ni d’investigació. Puc dir que, tot i amb una mica de vergonya, desconeixia fins i tot si existia un debat sobre aquesta qüestió, i fins i tot el terme ‘blaveros’, que mai havia escoltat. Per tant, agraeixo les indicacions que alguns, des del vostre propi diari, m’han pogut donar sobre el tema. No és, ja ho he dit, el meu àmbit i no serè jo qui vulgui provocar un debat que no existeix.

Sóc nascut a Sant Boi de Llobregat, i en conseqüència català: aquí he treballat sempre i aquí tinc tota la meva família. M’estimo el meu país, els seus costums i la seva llengua. De fet, tinc el nivell C2 (no sense esforç, he de dir!) Gaudeixo de l’Esbart dansaire de Rubí, dels pastorets i de totes les activitats culturals (moltes) que desenvolupem al nostre municipi.

Com diu el molt honorable president Illa, crec que la llengua catalana és el centre de gravitació de l’educació a Catalunya, om podem gaudir de dues llengües, o més. Tinc –tenim– la sort i la capacitat de poder llegir a Góngora, Martorell i Carbó.

Finalment, vull demanar les més sinceres excuses a tothom que es va sentir ofès o ferit: mai ha sigut la meva intenció. He après. Des de Rubí continuarem impulsant, com ja fem, polítiques per impulsar i protegir la llengua i fer-la més forta.

Salutacions cordials, Víctor García.”

La formació de Vox a Salou ha expulsat la regidora Josefa Aguirre tot al·legant “la pèrdua total de confiança en la seva tasca, la manca de compromís amb les obligacions municipals i la seva desvinculació total de Vox”.

Desde el Grupo Municipal de VOX en #Salou hemos decidido expulsar a Josefa Aguirre.

Como cargos públicos, debemos cumplir con nuestras obligaciones y actuar con coherencia.

Si no perteneces a VOX, no puedes representarlo.https://t.co/pG0EC5agA2

— Paul Daniel Axinte (@paulsito) February 7, 2025

En un comunicat, la formació d’ultradreta ha assegurat que Aguirre va donar-se de baixa com a afiliada mig any enrere i li ha reclamat el lliurament de l’acta municipal. Aguirre s’ha defensat en una carta en què afirma que ha abandonat el partit perquè l’han “silenciada i apartada de qualsevol decisió política” durant un any.

Alhora, la regidora ha carregat contra el partit per fer “política destructiva” al municipi. Per tot plegat, ha anunciat que passa a formar part del grup de no adscrits al consistori.

D’aquesta manera, Vox Salou passa de tenir tres regidors al ple a tenir-ne dos.

Una activista de l’organització feminista Femen ha interromput la convenció de l’extrema dreta a Madrid. La manifestant ha cridat: “Al feixisme, ni un pas més”, amb els pits descoberts, mentre intervenia el dirigent del Partit Popular Conservador d’Estònia, Martin Helme.

Este ha sido el momento en el que una activista de Femen con el pecho descubierto ha irrumpido en la cumbre Patriotas, presidida por Abascal, y ha sido rápidamente desalojada por la seguridad del evento https://t.co/nxKqOWJyLc pic.twitter.com/ACBJ96eu62

— Europa Press (@europapress) February 8, 2025

El servei de seguretat s’ha emportat la dona, que més tard ha estat identificada per la policia espanyola. L’activista no ha estat detinguda, segons fonts policíaques, però els agents l’han denunciada.

Una activista de Femen, que iba con los pechos al descubierto, interrumpe la cumbre de Patriotas que preside Abascal al grito de "al fascismo ni un paso más" https://t.co/lPGFy2Dhal pic.twitter.com/QgDrcuvVVb

— Europa Press (@europapress) February 8, 2025

A la cimera de Patriotes hi havia 2.000 afiliats, a banda els principals dirigents de l’extrema dreta europea.

L’extrema dreta europea pro-Trump, reunida a Madrid a la cimera de Patriots.eu, s’ha conjurat per fer realitat el que han qualificat de “reconquesta” d’Europa. Matteo Salvini, Viktor Orbán, Marine Le Pen i Santiago Abascal, entre més dirigents, han lloat el president nord-americà i han carregat contra la “burocràcia i la corrupció” de Brussel·les. Tots han defensat una Europa cristiana basada en la identitat i els valors i han clamat contra la immigració, l’agenda mediambiental i les anomenades “polítiques woke” i de gènere. Abascal ha volgut introduir la clau espanyola amb un discurs en què ha afirmat que mentre Sánchez està amb Maduro i Hamàs i Feijóo amb Von der Leyen, Vox està amb el futur d’Europa i del món.

Els constants “visques” a Espanya per part del públic han estat el preludi d’aquesta cimera del tercer grup del Parlament Europeu, Patriots, que aglutina una vintena de formacions i es fixa com a objectiu desballestar les institucions comunitàries per recuperar “la identitat” d’Europa.

El començament de la cita només s’ha interromput breument a causa de la presència d’una activista de Femen amb el lema escrit al tors “Make Europe Antifascist Again”. Ha estat xiulada i expulsada de l’acte en pocs segons.

Tots els dirigents que han pres la paraula han lloat el “missatge d’esperança” de Donald Trump, i han contraposat el seu valor al dels “buròcrates de Brussel·les”.

“Ara som mainstream“

Abascal ha fet bandera de la nova aliança de les ultradretes europees amb Trump. “No és per casualitat, no és un càlcul. Estem vinculats per llaços molt estrets, i ens uneix l’amor a les nostres pàtries, la defensa de les nostres fronteres i contra el globalisme.”

Amb la victòria de Trump, ha dit Marine Le Pen, el món ha canviat mentre Europa continua amb una política energètica i migratòria “desastrosa”. Trump, ha afirmat, “no només és alternança, sinó que representa un canvi mundial”, mentre que la Unió Europea “no fa política, fa moral”.

Seguint el rastre de Trump, Matteo Salvini ha advertit que és el moment de dir prou, i ha defensat el desmantellament de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i ha carregat contra el Tribunal Penal Internacional (TPI) per perseguir Netanyahu.

I Orbán ha recordat que després de la victòria de Trump, les forces de la ultradreta ja no són els “heretges”, sinó “el mainstream“. “Deien que som el passat, i ara som el futur”, ha sentenciat.

“Reconquesta”

Tots han fet una crida també a la “reconquesta” d’Europa, dels seus “valors” i de “la seva identitat”. Per a aconseguir-ho, segons que han afirmat, cal posar punt final a la immigració “massiva”, que han vinculat a la delinqüència i la inseguretat.

Abascal s’ha congratulat pel discurs sobre la “reconquesta”, ha fet bandera de l'”herència cristiana”, i ha promès que, com aleshores, Espanya està “disposada a tornar a ser el mur d’Europa contra l’islamisme”.

Orbán també s’ha agafat a la crida a la “reconquesta” i ha recordat que Hongria avui és “el laboratori de la política conservadora” perquè fa “quinze anys que construeix una Hongria lliure, conservadora i cristiana”.

A més de Le Pen, Orban, Salvini i Abascal, en aquesta cimera hi han intervingut Martín Helme (Estònia), Afroditi Latinopoulou (Grècia), Krzysztof Bosak (Polònia), André Ventura (Portugal), Andrej Babis (República Txeca) i Geert Wilders (Països Baixos).

El conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha assenyalat que s’ha de treballar per a “millorar els canals d’informació” a l’hora de comunicar incidències viàries com la d’ahir a la AP-7, que va causar afectacions a centenars de conductors durant més de catorze hores. L’accident mortal registrat a primera hora del matí va comportar cues i col·lapses de circulació a les vies adjacents.

Dalmau ha remarcat que cal treballar des del Servei Català de Trànsit, el Servei d’Emergències i Mossos d’Esquadra per a evitar que es torni a repetir una situació com aquesta. Alhora, ha explicat que el futur d’aquest tram a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant –amb només dos carrils per sentit– continua damunt la taula.

Lloc: Plaça de l'Església

Visita guiada: Museu Episcopal, Catedral de Sant Pere i Ruta literària pel casc antic - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El vice-president de Junts i ex-portaveu del govern del Consell de la República, Antoni Castellà, ha dit aquesta nit que tant ell com el president Carles Puigdemont van demanar a Toni Comín que no presentés candidatura per a presidir el Consell. Així ho ha revelat en un piulet a X en què ha respost el darrer missatge de campanya de Comín, poques hores abans de començar les votacions en aquestes eleccions. 

Castellà li ha retret que en el missatge utilitzés un vídeo amb imatges de Puigdemont i d’ell mateix, de l’acte multitudinari a Perpinyà el 29 de febrer del 2020. “Saps que està fora de lloc utilitzar la meva imatge i menys la del president Puigdemont. Et vàrem demanar que no et presentessis. Ara és el moment de fer un relleu al Consell i de passar el testimoni a algú independent, una nova etapa pel moment d’emergència que viu el país”, ha piulat Castellà.

Benvolgut Toni ,
Saps que està fora de lloc utilitzar la meva imatge i menys la del President KRL , et vàrem demanar que no et presentessis . Ara és el moment de fer un relleu al Consell i passar el testimoni a algú independent , una nova etapa pel moment d’emergència que… https://t.co/FWoDKQh6Ag

— Antoni Castellà #Lleials1O (@CastellaToni) February 7, 2025

 

El nou president del Consell de la República rellevarà en el càrrec Puigdemont, que se’n va apartar després d’haver estat elegit president de Junts per Catalunya.

Puigdemont s’ha mantingut completament al marge de les darreres polèmiques relacionades amb la gestió de Comín i durant tota la campanya ha evitat de posicionar-se per cap candidat, amb la voluntat de romandre neutral.

Toni Comín és un dels quatre candidats que opten a la presidència del Consell de la República, juntament amb Jordi Domingo, que ha rebut a darrera hora el suport d’un altre dels candidats fins ara, Jordi Castellà; Montserrat Duran i Antoni Walter Castelló. El procés de votació s’obre aquest dissabte, 8 de febrer, a les 9.00 i es tancarà el 12 de febrer a les 9.00.

The Washington Post · Joseph Menn

El govern britànic ha exigit secretament a Apple que creï un mecanisme perquè els serveis d’intel·ligència puguin esquivar el sistema d’encriptació de la companyia i accedir al contingut que qualsevol usuari hagi pujat a iCloud, el servei d’emmagatzematge al núvol d’Apple.

L’ordre, emesa en secret el mes passat i no revelada fins avui per The Washington Post, exigeix que la companyia permeti al govern britànic d’accedir de manera general a qualsevol contingut xifrat. És, per tant, una petició que no té precedents coneguts en les grans democràcies del planeta: fins ara, les grans democràcies occidentals tan sols havien demanat a la companyia que els permetés l’accés als continguts xifrats d’un compte específic en ocasions puntuals, no pas a qualsevol compte i com a condició general.

Si s’acabés aplicant, l’ordre representaria una derrota significativa per a empreses tecnològiques com Apple, que durant dècades han lluitat contra la interferència governamental en la privacitat dels seus usuaris. Ho asseguren fonts familiaritzades amb l’ordre, que accedeixen a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per a poder tractar qüestions confidencials. La llei també exigeix que Apple permeti als serveis d’intel·ligència britànics l’accés als continguts xifrats dels usuaris de qualsevol país, no tan sols els del Regne Unit.

El Ministeri d’Interior britànic ha lliurat a Apple un document en què li ordena que li permeti d’accedir als continguts xifrats dels seus usuaris en virtut de la llei dels poders d’investigació britànica, aprovada l’any 2016, que autoritza les forces de seguretat britàniques a obligar les empreses tecnològiques a cooperar amb el govern a l’hora d’investigar usuaris o recollir-ne proves. La llei també tipifica com a delicte que les tecnològiques revelin que el govern els ha demanat d’accedir als continguts xifrats d’un compte o més. Apple ha declinat de fer declaracions sobre el cas a The Washington Post.

La companyia pot apel·lar a les ordres d’accés del govern britànic davant un comitè tècnic secret, que s’encarregarà de sospesar si la sol·licitud és proporcional a les necessitats del govern. Tanmateix, la llei no permet a Apple de congelar el compliment d’una ordre d’accés mentre l’apel·lació es tramita.

El març de l’any passat, poc després que Apple fos advertida que aviat podria rebre un requeriment d’aquesta mena, un representant de l’empresa va declarar davant el parlament britànic: “No hi ha cap raó per la qual el [govern] del Regne Unit hgi de tenir potestat per a decidir en nom dels ciutadans del món si poden beneficiar-se, o no, dels avantatges de seguretat que es deriven del xifratge d’extrem a extrem.”

En declaracions a The Washington Post, un portaveu del Ministeri d’Interior britànic es nega a aclarir si el govern ja ha presentat una petició a Apple, en virtut de la llei, perquè li permeti d’accedir als continguts dels seus usuaris: “No fem declaracions sobre qüestions operatives, com ara confirmar o negar l’existència d’aquestes peticions”, explica.

El govern de Joe Biden, ara ja ex-president dels Estats Units, va seguir el cas d’ençà que el Regne Unit va notificar per primera vegada a l’empresa que podria exigir-li accés als comptes dels seus usuaris, un requeriment que Apple es va negar a complir. No queda clar si Washington va presentar objeccions a la llei britànica. I representants del govern de Donald Trump es neguen a aclarir la posició del nou govern nord-americà sobre el cas.

Una de les persones familiaritzades amb la situació, que treballa com a assessor en qüestions de xifratge i seguretats als Estats Units, explica que la llei també prohibiria a Apple d’anunciar als seus usuaris que el seu xifratge proporciona una protecció total de la interferència externa, un dels grans reclams dels dispositius de la companyia. L’home considera xocant que el govern del Regne Unit demani ajuda a Apple per a espiar usuaris no britànics sense el coneixement dels governs respectius.

Apple va començar a oferir el seu servei de protecció avançada de dades –que permet únicament a l’usuari d’accedir als continguts que hagi penjat al núvol, no pas a la companyia– l’any 2022. La companyia ja havia provat d’oferir el servei anys abans, durant la primera legislatura de Trump, però l’FBI s’hi oposà, i el president nord-americà atacà la companyia per no cooperar amb la justícia a l’hora d’investigar “assassins, traficants de drogues, i altres criminals violents”.

El servei, que l’usuari ha d’activar de manera expressa tant als dispositius mòbils com als ordinadors de la companyia, ofereix una capa de protecció afegida contra la pirateria informàtica i contra l’espionatge extern.

Els governs de tot el món s’han queixat sovint de l’ús creixent de l’encriptació en els dispositius mòbils, que dificulta que els serveis d’intel·ligència puguin accedir-hi.

El Regne Unit i l’FBI, en particular, han dit que el xifratge facilita que criminals, com terroristes i pederastes, eludeixin la justícia. Però empreses tecnològiques com Apple insisteixen en el dret a la privacitat dels seus usuaris, i argumenten que relaxar la implementació dels sistemes de xifratge podria deixar els usuaris a mercè dels abusos de règims autoritaris.

Apple ha fet de la privacitat un dels seus grans reclams durant anys, i particularment d’ençà del 2016, quan va aconseguir d’impedir a la intel·ligència nord-americana que accedís als continguts de l’iPhone d’un atacant mort a Califòrnia. Però, aquests darrers anys, la companyia ha provat de traçar un equilibri entre les demandes de privacitat dels seus usuaris i les exigències dels Estats Units en matèria de seguretat, cosa que sovint li ha comportat crítiques dels defensors del dret de la privacitat i els experts en seguretat.

Un altre gran blanc per a la intel·ligència britànica seria Google, que d’ençà del 2018 xifra per defecte les còpies de seguretat de tots els seus telèfons Android. El portaveu de Google, Ed Fernández, es nega a aclarir si algun govern ha provat d’accedir-hi, però dóna entenent que no seria factible d’un punt de vista tècnic. “Google no pot accedir a les dades de còpia de seguretat xifrades dels dispositius Android, fins i tot amb un requeriment legal”, diu.

Meta també xifra els missatges de WhatsApp per defecte. Un portaveu de la companyia es nega a aclarir si la companyia ha rebut requeriments d’accés del govern britànic, però reitera el compromís de la companyia amb la transparència i la privacitat dels usuaris.

La batalla sobre la privacitat que es lliura al Regne Unit no és del tot nova. El 2022, les autoritats britàniques van condemnar els plans d’Apple per a implementar un sistema reforçat xifratge per a l’emmagatzematge de continguts al núvol. “No podem permetre que el xifratge d’extrem a extrem dificulti atrapar els autors de delictes extremadament greus”, va dir un portaveu del govern britànic al diari The Guardian.

Durant un debat en el parlament britànic sobre la llei dels poders d’investigació, el març de l’any passat, els representants d’Apple van advertir que la legislació entraria en conflicte amb una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que estipulava que qualsevol llei que obligués les empreses a produir còpies de comunicacions xifrades d’extrem a extrem violava el dret europeu a la intimitat.

Als Estats Units, les dècades de queixes dels serveis d’intel·ligència sobre el xifratge de missatges han quedat qüestionades arran de l’atac informàtic en massa de presumptes agents del govern xinès, que van penetrar en els servidors de les principals empreses de comunicacions del país i van espiar-ne els usuaris a discreció. Al desembre, en una compareixença conjunta sobre el cas amb responsables de l’FBI, un funcionari del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units va instar els nord-americans a no confiar en la privacitat dels serveis telefònics estàndards i a emprar serveis de xifratge d’extrem a extrem sempre que fos possible.

També aquest mes, les autoritats nord-americanes han publicat un seguit de bones pràctiques perquè els usuaris es protegeixin dels presumptes casos d’espionatge xinès. Una d’aquestes recomanacions és “assegurar-se que el trànsit [de missatges] sigui xifrat d’extrem a extrem”.

Els governs del Canadà, Nova Zelanda i Austràlia han secundat el full de ruta. El govern britànic, per la seva banda, s’ha negat a secundar-lo.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El petó forçat que Luis Rubiales va fer a Jenni Hermoso després que la selecció espanyola de futbol femení guanyés el Mundial va encendre uns quants debats paral·lels: sobre el masclisme, sobre l’abús de poder, sobre la impunitat i la connivència entre alguns homes en certes esferes… I, d’ençà que el cas es va judicialitzar, també s’ha debatut fins a quin punt un petó no consentit es pot etiquetar d’agressió sexual, amb les conseqüències penals que això pot implicar.

En aquest sentit, la justícia és clara: el Tribunal Suprem espanyol va sentenciar, al juny, que un petó no consentit era un delicte contra la llibertat sexual. I no ho feia emparant-se únicament en l’anomenada llei del “només sí és sí”, perquè aquests fets ja eren punibles amb la llei anterior. Sí que és veritat que la nova noció de consentiment introduïda per la llei de llibertat sexual ha modificat, en part, la manera de veure aquesta mena de fets.

La jurisprudència del Suprem

La sentència del Suprem, que crea jurisprudència, era la confirmació d’una condemna imposada per l’Audiència de Sevilla a un agent que havia fet un petó a una detinguda sense el seu consentiment. Va ser condemnat a un any i nou mesos de presó per un delicte d’abús sexual –que ara seria d’agressió sexual– amb un agreujant i un atenuant. El Suprem va considerar que la conducta havia implicat “un contacte corporal no consentit i amb significació sexual” i que, a més, l’agent s’havia aprofitat de la seva situació.

També afegia que no calia pas un “no” de la víctima, sinó que l’absència de consentiment –exprés o tàcit– ja era prou per a considerar-ho una agressió sexual, tenint en compte el context en què es rebia el petó, per part d’una persona amb qui no era habitual tenir aquest contacte físic. En casos com aquest, deia la sentència, la situació de superioritat d’una de les parts fa encara més vulnerable l’altra persona. I afegia que el cas seria diferent si les persones tinguessin un vincle personal en què aquesta situació fos normalitzada.

El paper de la llei de llibertat sexual

Hi ha una part de l’opinió pública que defensa que aquesta mena de conductes no haurien de ser punibles penalment, o com a mínim que no s’haurien de penar amb penes de presó, malgrat que les penes en aquests casos acostumen a ser molt baixes. En els delictes contra la llibertat sexual, com a norma general, si no hi ha violència o intimidació, les peticions de pena poden anar entre un any i quatre, i les penes per als petons no consentits no són mai en la franja alta. En determinats casos es pot acordar una multa, però no pas quan els fets succeeixen dins una relació de superioritat.

Popularment, s’ha relacionat amb la llei de llibertat sexual el fet que situacions com aquesta es puguin judicialitzar. Però la realitat és que ja era possible de fer-ho anteriorment. “Pel que fa al cas Rubiales, les darreres reformes no han canviat de manera significativa. Les últimes dècades s’han dictat condemnes per petons o tocaments no consentits”, assenyala el magistrat Joaquim Bosch. De fet, aquest cas de Sevilla era anterior a la llei de llibertat sexual, i la primera sentència ja era condemnatòria. “Únicament ha canviat la terminologia: abans la conducta era qualificada amb el nom d’abús sexual; ara la mateixa conducta s’anomena agressió sexual.”

Per tant, la legislació no s’ha tornat més punitiva, no és que s’hagi inclòs una conducta que abans no es penava. “De fet, el marc de la pena mínima va baixar, i per això hi va haver rebaixes de condemnes en alguns casos”, explica l’advocada especialitzada en violències masclistes Sònia Ricondo. Amb la nova llei, totes les conductes que abans eren catalogades d’agressió sexual o d’abús sexual passaven a ser d’agressió sexual, per evitar casos com el de la Manada, en què es va entendre que, com que, suposadament, no hi havia hagut violència ni intimidació, allò no es podia considerar una agressió sexual.

Ara bé, aquest canvi no ha significat que, ara que totes aquestes conductes s’anomenen igual, es penin de la mateixa manera o es considerin similars. Malgrat que s’utilitzi el concepte paraigua de “agressió sexual”, evidentment, un petó no consentit no és una violació, i la llei en fa les diferències de pena corresponents. Totes les agressions sexuals, siguin més greus o menys, es penen de manera diferent segons els agreujants –violència, intimidació…– o els atenuants. Això respon sobretot a un motiu, el de posar el consentiment al centre: totes aquestes conductes es poden agrupar sota un sol concepte perquè tenen en comú la manca de consentiment, i no pas l’existència, o no, de violència, per exemple.

La influència del consentiment afirmatiu

Ara bé, malgrat que la legislació anterior ja preveia –i condemnava– els petons no consentits, Ricondo assenyala que la interpretació que es feia del consentiment uns anys enrere en podia fer més difícil l’aplicació. De fet, la sentència del Suprem sí que fa èmfasi en aquesta nova noció. “En aquest sentit, crec que això sí que ha significat un canvi. Crec que el nou paradigma del consentiment afirmatiu ha ajudat al fet que conductes com el petó no consentit es puguin denunciar i pugui haver-hi recorregut judicial. Hem passat d’un consentiment que necessitàvem que fos negatiu –la víctima havia de dir o gesticular un “no”– a exigir un consentiment afirmatiu, no necessàriament de paraula”.

Luis Rubiales, el Cid Campeador de l’antifeminisme

Malgrat que amb la llei anterior ja hi havia sentències que feien una bona lectura del consentiment –com ara, la sentència definitiva sobre la Manada, la que va corregir la primera–, hi havia espai perquè els jutges interpretessin que, si la víctima no s’havia resistit o no havia dit que no, allò era un sí. Sense tenir en compte els casos en què no es pot dir que no. Això, en el cas dels petons pot ser més complex, però casos com el de Rubiales –un petó de sorpresa, sense temps per a reaccionar i en un context en què és difícil retreure res i en què no hi havia un acostament previ que fes plausible un petó a la boca– pot fer més evident que no s’ha buscat cap “sí”; és a dir, no s’ha buscat una situació en què la dona estigués predisposada que allò passés.

Convé judicialitzar aquestes conductes?

Més enllà de fins a quin punt la nova llei pot haver representat un canvi en casos com el de Rubiales, també hi ha un debat social sobre si aquestes agressions més petites haurien de ser judicialitzades, i si no és contraproduent fer-ho. També sobre si tots els petons tenen significació sexual, o no. “No hauríem d’acceptar que una dona puga rebre un petó als llavis sense el seu consentiment”, opina Bosch. En aquests casos, les penes habitualment són inferiors als dos anys de presó, i hi ha suspensions de condemna. L’efecte és especialment simbòlic. “Si la voluntat de la víctima és denunciar, crec que no hem de qüestionar-la, la via que vulgui agafar és correcta”, afegeix Ricondo. “No hem de carregar-los el codi penal perquè no són les qui el legislen. No totes les violències es regulen al codi penal i les que es regulen es graduen en funció de la proporcionalitat i la gravetat de la conducta”.

Bosch també recorda que, precisament, la majoria de les violències sexuals ja queden fora del sistema judicial, a causa de la infradenúncia. “Els estudis criminològics diuen que prop del 90% dels delictes contra la llibertat sexual no es denuncien i no arriben mai als jutjats. Històricament, hi ha una minimització de les agressions contra les dones. Cal donar més suport institucional a les víctimes. En línies generals, em sembla correcta la resposta penal.”

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”