El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha fet un discurs a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans després de la signatura del Pacte Nacional per la Llengua per part d’entitats i organitzacions de la societat civil, a més del PSC, ERC i els Comuns, però amb l’absència de Junts i la CUP. Illa ha dit que era un gran PAS “per als catalans i les catalanes”, ha citat Pompeu Fabra i Ovidi Montllor, ha reconegut l’impuls al pacte que va fer el president Pere Aragonès el 2021 i ha reconegut la feina del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. El discurs que ha pronunciat tenia algunes correccions de darrera hora, que són normals i habituals; però el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, n’ha captat unes quantes, en un moment concret del discurs, que són significatives.

En la fotografia que publiquem en aquest article es poden veure, parcialment, dos fulls del discurs d’Illa, amb algunes correccions fetes a mà sobre la darrera versió, impresa, que es disposava a llegir en l’acte d’avui. Hi afegeix un esment especial al conseller Vila, quan agraeix la tasca que ha fet possible el pacte. Però crida l’atenció la següent esmena: en un moment del discurs, diu que el pacte té les portes obertes a qui s’hi vulgui unir. I tenia pensat, i escrit, d’afegir-hi tot seguit que “mai és tard si la dita és bona”, una traducció literal al català d’una expressió castissa castellana. Però finalment, al darrer moment, algú li ho ha fet veure i l’ha ratllada amb el retolador.

Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

I tot seguit, una altra supressió, de dues frases que havia previst de dir, però que finalment decideix d’estalviar-se: “La nostra llengua, però, no pot esperar més. No som ingenus ni conformistes. Requereix que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme.” Tot això, finalment, Salvador Illa s’ha estimat més de no dir-ho.

Podeu veure ací el discurs de Salvador Illa, íntegre:

ERC ha defensat que el Pacte Nacional per la Llengua és “política estructural”. Durant l’atenció als mitjans posterior a la signatura, el portaveu adjunt del grup parlamentari, Jordi Albert, ha afirmat que el pacte també enforteix Catalunya per afrontar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre el 25% del castellà. Des de l’Institut d’Estudis Catalans, ha reiterat que l’acord dóna “més fortalesa i millors garanties” de cara a “entrebancs”, com ara les ingerències judicials. A més, ha advertit que la política lingüística la marca la societat, i no els tribunals, i ha demanat noves adhesions al pacte.

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua 

La portaveu del grup parlamentari de Junts, Mònica Sales, ha dit que el Pacte Nacional per la Llengua que el govern signa amb PSC, ERC, Comuns i entitats “grinyola” si Junts no en forma part. En una conferència de premsa al parlament ha criticat que no s’hagin respectat dues línies vermelles fixades per la seva formació: esperar la sentència del 25% a l’escola i l’oficialitat del català a Europa.

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua 

Sales ha defensat que no poden formar part de l’acord en aquestes condicions i ha acusat el govern de “falta de compromís” amb la llengua. També ha dit que el pacte és fruit d’un tripartit. De totes maneres, Junts està disposat a negociar-hi quan hi hagi sentència sobre el català a l’escola per poder-hi incloure mesures.

“És evident que la realitat és diferent si hi ha una sentència contrària o favorable i que ens cal saber com l’afrontarà el govern i si acatarà la sentència i es refugiarà en un pacte nacional que no preveu un pacte de país contra la ingerència a l’escola”, ha dit.

A més, ha dit que hi ha una “raó de fons” per a no signar el pacte, que és que el govern menysté sistemàticament la llengua catalana. Per Sales, l’actitud de l’executiu els causa “una absoluta desconfiança” i reclama al govern que “rectifiqui la seva lleialtat” al català. Entre les qüestions que ha retret a l’executiu hi ha les intervencions recurrents en castellà en actes oficials, al parlament i a les xarxes socials.

Precisament per això, la dirigent de Junts ha dit que el pacte s’havia tancat en fals i que la seva formació no en serà còmplice.

Sobre el fet que entre els signants del pacte hi hagi entitats com la Plataforma per la Llengua o Òmnium Cultural, Sales ha dit: “Respectem la seva decisió igual que volem que respectin la nostra.”

La diputada de la CUP Laia Estrada ha dit que el Pacte Nacional per la Llengua “neix sense ambició” i és “una eina de propaganda al servei del PSC”. Ho ha assegurat en una conferència de premsa des del parlament, on ha garantit que si algunes de les mesures arriben a la cambra les debatran i valoraran, però que consideren que la signatura d’aquest dimarts “és una escenificació i una rentada de cara”. Els anticapitalistes defensen que “el principal enemic que té el català és l’estat espanyol” i que “no té sentit fer un pacte de la seva mà per ajustar-lo a la seva legalitat”. “Que l’única llengua obligatòria sigui el castellà”, ha advertit Estrada, relega el català a un ús anecdòtic.

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua 

També creu que el pacte hauria d’abordar el model econòmic de Catalunya, que ha definit com a “taverna o pati d’esbarjo d’Europa”. Segons la diputada, la precarietat laboral que provoca el sistema actual i l’augment del preu de l’habitatge comporta l’expulsió de veïns i la seva substitució per “expats i guiris”, estrangers sense arrelament.

Alhora, ha assenyalat l’àmbit educatiu com a clau per protegir la llengua catalana i ha lamentat que el document que han signat el govern, partits i entitats no inclogui mesures com el reforç de les plantilles, la reducció de ràtios a les aules, l’increment de les inspeccions o canvis en l’acreditació de les competències lingüístiques. Tot plegat mentre s’està a l’espera del que el Tribunal Constitucional dictamini sobre l’aplicació d’hores lectives en castellà.

La CUP –tampoc no ho ha fet Junts– ha rebutjat signar el Pacte Nacional per la Llengua, però ha respectat que s’hi hagin adherit entitats com Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua. “Entenem que, per a elles, disposar d’un compromís del govern per implementar mesures que fa molt de temps que s’haurien d’haver implementat és molt important”, ha considerat, especialment per fer front a la “negligència dels darrers anys”.

Tot i això, ha subratllat que hi ha organitzacions que han mostrat la seva desconfiança envers aquest document.

El govern ha presentat, finalment, el Pacte Nacional per la Llengua, un document molt esperat que exposa les noves línies mestres de la política lingüística fins al 2030. El pacte, reclamat de fa anys per les entitats i proposat, d’entrada, pel govern de Pere Aragonès, preveu una inversió anual de més de 200 milions d’euros. Hi ha tres àmbits que l’acaparen de manera molt clara –sense comptar-hi la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: 79 milions es destinaran a fer més aules d’acollida a les escoles i instituts. Se’n repartiran 73 més en subvencions i ajuts (57 per a iniciatives i empreses culturals, i 16 per a mitjans de comunicació). I 52 milions serviran per a “rellançar” el Consorci per la Normalització Lingüística, que s’ha de consolidar com la peça central de la formació d’adults.

Consulteu ací el text integral del Pacte Nacional per la Llengua

El pacte, en canvi, és menys ambiciós en quatre àmbits en què les entitats demanen de fer reformes estructurals: el model educatiu, el món laboral, el sistema sanitari i l’administració de la justícia. El document fa diagnòstics molt durs sobre la situació de la llengua en aquests àmbits, però no en concreta l’aplicació. En l’àmbit educatiu es proposa de “renovar a fons el model lingüístic escolar” i es compromet a impulsar la immersió lingüística, que reivindica com un model d’èxit malgrat que n’assumeix incompliments. Quant a mesures concretes, apunta que cal millorar la formació continuada dels mestres sobre la immersió, però no especifica com garantirà que la immersió es compleix, ni amb quins indicadors ho mesurarà, ni què farà el govern si el Tribunal Constitucional espanyol imposa definitivament el 25% de castellà en la sentència que ha d’emetre aviat.

El text també constata que els pacients catalanoparlants tenen problemes reiterats per a rebre atenció mèdica en la seva llengua. A fi de resoldre-ho, proposa de garantir el compliment del requisit de coneixement del català –tot i que no en concreta el nivell, ni de quina manera es comprovarà. Com en la formació continuada dels mestres, en aquest cas proposa destinar 500.000 euros a una formació de suport als professionals sanitaris que no han nascut a Catalunya –que ara com ara són més de dos terços del total–, però també estímuls perquè hi hagi més metges autòctons. Les propostes són més limitades en l’àmbit judicial, en què el pacte posa damunt la taula que hi hagi beques per a més professionals catalans i diu que sol·licitarà al congrés espanyol una modificació de la llei orgànica del poder judicial perquè, per a servir al Principat, calgui acreditar coneixement del català.

L’apartat del món laboral és un dels més limitats. El document recorda que “la legislació deixa clara l’existència del dret d’opció lingüística de les persones consumidores i la subjecció de les empreses al deure de disponibilitat lingüística”. També constata que l’atenció en català “es veu sovint limitada per la manca de competència en català per part dels treballadors”, però addueix que la Generalitat no té capacitat coercitiva per a forçar-ne l’ús preferent per part dels treballadors –com passa a Andorra– perquè suposaria de confrontar la posició del Constitucional espanyol, que va sentenciar en contra de “la imposició d’obligacions individuals de tipus lingüístics als treballadors”. La recepta triada, doncs, és de fer més promoció de la llengua als centres de treball amb fórmules com per exemple els convenis. Les mesures en aquest àmbit no superen els 335.000 euros.

En la resta d’àmbits, la dotació pressupostària és força més minsa que no les intencions declarades, i moltes de les mesures s’atribueixen a “costos interns” indefinits de les administracions que les hauran de desenvolupar. El text, per exemple, identifica la pressió de les revolucions tecnològiques com un gran desafiament per al català, i diu que “els recursos digitals i audiovisuals disponibles en català haurien de poder contrarestar” aquesta pressió per a ser competitius davant del castellà. Tanmateix, tan sols preveu una dotació de 851.000 euros en l’apartat de proveïment de la infrastructura digital; i hi haurà tot just un milió per a repartir en subvencions per a incorporar el català en productes tecnològics.

Les crítiques al pacte, tot just nascut

Malgrat l’ambició original de fer-lo un punt d’inflexió, el pacte ha nascut coix i ha suscitat molts dubtes sobre la consistència que tindrà l’aplicació. Al parlament el subscriuen, de moment, el PSC, ERC, els Comuns, però se n’han desmarcat el principal partit de l’oposició, Junts, i la CUP. L’argument que comparteixen aquests dos partits per desmarcar-se’n és que l’acord esquiva la resposta a un dels principals envits que haurà d’encarar el català a curt o mitjà termini: l’esperada sentència del Constitucional sobre la llei i el decret que el PSC, ERC, Junts i els Comuns van acordar durant la legislatura anterior per mirar d’evitar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. El govern d’Illa ha respost que no decidirà què fer fins que la sentència no sigui pública. Junts ha dit que, en funció de la resposta, renegociarà el pacte.

El document, en canvi, té el suport del gruix de les entitats, cambres i sindicats: la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, la Fundació .cat, Comissions Obreres, el Consell General de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, Foment del Treball, la Intersindical, la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya, la Unió de Pagesos, la Unió General de Treballadors, la Unió Sindical Obrera de Catalunya, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciència de Catalunya, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya, la Federació Catalana de Municipis i la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.

Així i tot, moltes d’aquestes entitats signants s’exclamen que encara no s’han aclarit prou els mecanismes per a garantir el compliment de moltes propostes, i es comprometen a fer una tasca de fiscalització. Aquests darrers dies, mentre el pacte acabava de sortir del forn, corria el terme “sí crític”, és a dir, suport com a punt de partida, però recel amb les ambigüitats.

Òmnium, per exemple, ha lamentat que la dotació sigui insuficient. La Plataforma per la Llengua ha comunicat la seva posició “crítica amb diverses propostes per la seva manca d’ambició i recursos”. Consideren que els objectius són adequats en aspectes com el món laboral o l’adolescència i la infància, “però els pressupostos són clarament insuficients”. Quant a la immersió, veuen amb escepticisme allò que diu el govern perquè no ho acompanyen ni de mesures ni d’indicadors per a complir els objectius fixats de vetllar perquè el català sigui la llengua vehicular. La Intersindical ha dit que hi veu mancances i que, per tant, farà un seguiment exhaustiu de l’aplicació de les mesures al món laboral.

El Pacte Nacional per la Llengua neix coix: per què no el signen Junts i la CUP?

Els dubtes i les incerteses sobre el desplegament

Per a desplegar el pacte, caldrà que s’aprovi un pla general de política lingüística 2025-2030; cada any se n’actualitzarà la xifra, que no podrà ser mai més baixa de 200 milions. A partir de l’any vinent, el govern haurà de respondre cada any sobre el grau de compliment del pacte davant el parlament i el Consell Social de la Llengua, un òrgan pensat per a fiscalitzar el pacte. La indefinició, a més a més, va acompanyada d’un avís entre línies als preàmbuls en què la Generalitat relativitza el seu paper: diu que assumirà tanta feina com li pertoca, però que, “en tant que projecte de país, el pacte depassa en molts terrenys el perímetre de la Generalitat i interpel·la directament les altres administracions i el conjunt de la societat civil”. És a dir: la feina no és tan sols del govern.

Un dels compromisos polítics més significatius és simbòlic: la Generalitat, incloent-hi el govern, es compromet a “garantir que el català sigui sempre la llengua d’ús institucional i corporatiu normal del govern”. De fet, això havia estat una norma tàcita però rígida d’ençà del 1980 –exceptuant-ne la repetició d’algunes respostes en castellà en conferències de premsa–, però el president Salvador Illa l’ha trencada per primera vegada en seu parlamentària, on, en comptades ocasions, ha fet servir el castellà. El govern també es compromet a continuar defensant l’oficialitat a la Unió Europea. 

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua

Aquest migdia s’ha signat el Pacte Nacional per la Llengua en un acte a l’Institut d’Estudis Catalans. El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, han presidit la signatura d’un compromís pel català que estableix una estratègia en àmbits diversos fins el 2030. Illa ja dit que el document marcava nou objectius, com ara guanyar 600.000 parlants, i preveu un pressupost de 255 milions d’euros per enguany.

“Avui és un gran dia per als catalans i les catalanes”, ha dit Illa, que en el discurs ha citat Pompeu Fabra i Ovidi Montllor. “El català és patrimoni de tots, però també és patrimoni universal. […] El català és de tots i ens necessita a tots. El pacte és una invitació oberta i permanent a sumar”, ha afegit. També ha remarcat el paper del president Pere Aragonès, com a instigador del pacte el 2021. I ha assegurat que ara toca “portar el pacte del paper al carrer” perquè el català continuï essent la columna vertebral de la nació.

El pacte ha estat subscrit pel PSC, ERC i els Comuns, juntament amb entitats com Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, el CIEMEN i la Fundació .cat. Algunes d’aquestes organitzacions han fet comunicats i han assenyalat que donen suport al pacte, però n’han remarcat algunes mancances i s’han compromès a fiscalitzar-ne l’aplicació.

La USTEC-STEs denuncia que el govern no l’ha tingut en compte per al Pacte Nacional per la Llengua 

Ni Junts per Catalunya ni la CUP no han signat el document. Ambdues formacions argumenten que el pacte esquiva la resposta a un dels principals envits que haurà d’encarar el català a curt o mitjà termini: l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. El PSC –que manté la porta oberta a més adhesions al pacte– ja ha deixat clar que complirà allò que dicti el tribunal.

Entre els signants del pacte també hi ha l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciència de Catalunya, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya, la Federació Catalana de Municipis, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Comissions Obreres, el Consell General de les Cambres de Comerç, Foment del Treball i la Intersindical.

Esbroncada d’un periodista sordmut a la portaveu del govern perquè el Pacte Nacional per la Llengua no inclou la llengua de signes

À Punt ha nomenat Josep Magraner Duart nou director d’informatius. Amb una trajectòria de més de vint-i-cinc anys en el món de la comunicació i ex-alt càrrec de l’època més fosca de Canal 9, Magraner assumeix el càrrec en substitució d’Ivan Esteve —un dels responsables de la cobertura de la gota freda—, que recuperarà la posició de cap de redacció.

Magraner és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid. Ha treballat tant en mitjans com en comunicació corporativa. A Canal 9, on va començar com a redactor d’informatius el 1989, va ocupar càrrecs de fins al 2014.

Va ser cap d’informació comarcal (1993-1995), subdirector en funcions dels informatius del migdia i la nit, i posteriorment director de diverses edicions d’informatius, incloent-hi els caps de setmana.

Entre 2001 i 2005, va dirigir els informatius especials, i del 2006 al 2014 va ser director de retransmissions, programes i informatius especials.

En l’àmbit de la comunicació institucional, ha estat director de comunicació de l’EMT de València des del 2014, al final de l’últim mandat de Rita Barbará. També ha estat coordinador dels clubs de lectura d’Àmbito Cultural d’El Corte Inglés a València i Castelló.

Amb la destitució d’Esteve i l’entrada de Magraner, el Consell continua la purga dins d’À Punt després de la bona cobertura informativa de la gota freda —la cadena va batre rècords d’audiència—, que va palesar la negligència i la inoperància de les autoritats.

i els alumnes del cicle superior de les escoles Joan Maragall, Sinera i Presentació - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’actor Gérard Depardieu ha estat declarat culpable d’haver agredit sexualment dues treballadores durant la filmació de Les volets verts (“Les persianes verdes”), feta a París el setembre del 2021. Concretament, ha estat condemnat a divuit mesos de presó, que no haurà de complir perquè la pena ha estat suspès, tal com havia demanat la fiscalia. Depardieu, de 76 anys i amb més de dos-cents títols a la seva filmografia, esdevé la figura de més renom del cinema francès condemnada per agressió sexual d’ençà que esclatà el moviment #MeToo.

La sentència es refereix a dos fets diferents. El primer afecta una decoradora de 54 anys, identificada com a Amélie, que va denunciar que l’actor l’havia immobilitzada entre les cames mentre feia una trucada relacionada amb la decoració del film. Segons el seu testimoni, Depardieu la va atrapar amb força, li va palpar els pits, el pubis i els glutis, i li va dir frases de contingut sexual explícit, tot mostrant una actitud agressiva i vexatòria. “Recordo la seva mirada esbojarrada i l’expressió de plaer quan s’adonà que tenia por”, va explicar.

La segona víctima és una ajudant de direcció de 34 anys, encarregada d’acompanyar Depardieu del camerino al plató. La dona va declarar que l’actor li havia tocat els pits i els glutis, com a mínim, tres vegades, una de les quals en una escena nocturna en un carreró, i una altra a l’interior d’un apartament on filmaven. “Vaig dir que no. Tenia por”, va manifestar. També ha denunciat que Depardieu feia comentaris sexuals constants al plató i mantenia una actitud intimidatòria.

L’actor no s’ha presentat al tribunal per saber el veredicte. Durant el procés, ha negat totes les acusacions i ha acusat la premsa d’orquestrar una campanya en contra seva. També ha criticat el moviment #MeToo i les dones que, arran d’aquestes denúncies, van protestar durant una ronda de concerts que ell feia. “Aquest moviment es convertirà en terror”, va arribar a dir.

L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ha denunciat la plataforma Ticketmaster a la Subdirecció General d’Inspecció i Procediment Sancionat del Ministeri de Consum espanyol pel “cobrament irregular i abusiu” en les entrades dels concerts de Bad Bunny a Barcelona i Madrid. Segons que ha detallat en un comunicat, la companyia afegeix “fins a tres conceptes diferents” que acaben triplicant el cost inicial.

D’aquesta manera, l’associació assenyala que, per una entrada a un preu de 79,50 euros, un usuari n’acaba pagant 269. L’OCU precisa que 3,30 euros són en concepte de donació, 36,50 per despeses de gestió i 150 per càrrec VIP addicional. Considera que aquestes despeses “no són transparents” ni “reemborsables”.

L’OCU explica que aquests preus no són iguals per a tothom, sinó “dinàmics”, perquè varien “en funció del mercat”. L’entitat de consumidors critica que “ningú esclareixi quins factors influeixen exactament en el preu final, quan i com”. Per això, insta Consum a impulsar una normativa que eviti abusos en l’aplicació d’aquests imports flexibles.

La policia metropolitana de Londres ha detingut un home de 21 anys com a sospitós d’haver causat uns quants incendis amb “la intenció de posar vides en perill”. Els fets afecten immobles relacionats amb el primer ministre britànic, Keir Starmer.

La detenció s’ha fet de matinada, poques hores després que els bombers apaguessin un foc al domicili privat de Starmer a Kentish Town, al nord de Londres. El jove roman sota custòdia policíaca mentre continua la investigació.

Aquest no ha estat l’únic incendi vinculat al primer ministre en els darrers dies. Diumenge, els serveis d’emergència van haver d’actuar en un altre habitatge, situat a Islington, on hi ha un edifici d’apartaments que també manté vincles amb Starmer. En aquest cas, els bombers van evacuar una persona amb seguretat per una escala interior, segons que ha informat el cos de bombers de Londres.

Les autoritats també analitzen un incendi d’un vehicle que va passar dijous passat de matinada al mateix carrer de Kentish Town. La policia considera sospitós aquest foc i investiga si pot tenir alguna connexió amb els altres dos.

Cap dels incidents no ha causat ferits, tot i que s’han registrat danys materials. En el cas del domicili de Kentish Town, el foc va començar cap a la una de la matinada i va ser controlat en vint minuts, amb afectacions a l’entrada de l’edifici.

Tot i que la residència oficial de Starmer és a Downing Street, la successió de fets ha disparat totes les alarmes. La unitat antiterrorista de la policia ha assumit la investigació i no es descarta cap hipòtesi.

La Intersindical dóna suport al Pacte Nacional per la Llengua, però adverteix que en farà un seguiment exhaustiu i que serà especialment vigilant en l’aplicació de les mesures al món del treball. Segons l’organització, cal assegurar que el català deixi de ser “una simple declaració d’intencions” i esdevingui llengua vehicular en tots els àmbits, també el laboral.

El sindicat independentista i de classe considera que el pacte pot ser útil per a posar el català al centre de les polítiques públiques i aturar el procés accelerat de minorització. En aquest sentit, subratlla la importància d’haver aconseguit un consens ampli entorn d’un diagnòstic compartit: “És cabdal per a fer passes que n’aturin el deteriorament alarmant i la pèrdua d’ús social.”

Llengua de feina

La Intersindical remarca que, en el món laboral, la situació del català ha empitjorat en els darrers anys i que calen mesures estructurals per a revertir-ho. Considera que la dotació pressupostària prevista pel govern és insuficient, però hauria de servir d’impuls perquè les parts implicades –administracions, sindicats i patronals– es comprometin a garantir que el català no resti desconnectat del món del treball.

En aquesta línia, exigeix que es deixi de considerar el català com una qüestió decorativa i que s’hi incorpori dins la negociació col·lectiva. Així mateix, proposa cursos gratuïts dins l’horari laboral, materials i comunicacions habituals en català, i una presència real i quotidiana de la llengua en les relacions laborals i interprofessionals.

Fiscalització

El sindicat ha expressat la voluntat que les mesures previstes al pacte siguin més ambicioses i efectives, i ha anunciat que fiscalitzarà l’aplicació del document en tots els àmbits previstos. “Calen compromisos ferms, no només declaracions”, ha subratllat.

Finalment, fa una crida a tota la classe treballadora dels Països Catalans a defensar el dret de viure plenament en català, “a la feina, al carrer i a tot arreu”.

Òmnium Cultural dóna suport al Pacte Nacional per la Llengua, tot i que admet que no pot considerar-se complet mentre no obtingui el suport de formacions com Junts i la CUP. En un comunicat, l’organització assegura que cal anar més enllà i garantir que aquest acord “tingui traducció política” i serveixi per a impulsar una política lingüística ambiciosa i transversal.

“El pacte neix del parlament i de la societat civil, i hauria de transcendir governs i legislatures”, recorda Òmnium, que subratlla que s’hi ha implicat des del primer moment. Tanmateix, considera que l’actual situació d’emergència lingüística exigeix una resposta més ferma: “Necessitem grans majories per deixar de gestionar la situació de la llengua amb pedaços.”

Compromisos ferms, però dotacions insuficients

L’entitat també adverteix que, tot i que el pacte estableix compromisos en àmbits com l’audiovisual, l’educació, la sanitat, l’entorn digital i l’economia, les mesures que s’han anunciat fins ara són insuficients. “La dotació pressupostària no és a l’altura dels objectius del pacte i caldrà revisar-la”, afirmen.

Per aquest motiu, Òmnium es compromet a fer-ne un seguiment exhaustiu i a fiscalitzar-ne l’aplicació. A més, assenyala que la plena normalització del català no admet més dilacions i que cal una actuació “coordinada i de país” per garantir-ne l’ús normal i la condició de llengua de cohesió, pertinença i oportunitats per a tothom.

Defensa de l’escola catalana

Pel que fa a l’ensenyament, Òmnium afirma que el text del pacte “diu nítidament” que estableix que el català ha de continuar essent la llengua vehicular del sistema educatiu. L’entitat insisteix que aquest punt és clau i adverteix que qualsevol intent de desmuntar el model d’escola catalana o d’acceptar la ingerència judicial per imposar el castellà suposaria un incompliment greu de l’acord.

Reforçar el catalanisme polític

Finalment, l’organització es posa a disposició del conjunt del catalanisme democràtic per reforçar els consensos nacionals i recorda que continuarà exigint compromisos ferms, sigui quin sigui el color del govern. “Treballarem sempre per la llengua i per enfortir els pilars de la nostra nació”, conclou el comunicat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Una persona ha mort després de ser atropellada a la Villena (Alt Vinalopó) per un tren Intercity que feia el trajecte València-Cartagena, en travessar per un pas no autoritzat, segons que han confirmat a Europa Press fonts de RENFE.

Fonts de la Guàrdia Civil han explicat a Europa Press que l’avís ha entrat al 112 a les 17.00, i que el cos s’ha retirat a les 19.00.

Per part seva, RENFE ha indicat que l’atropellament ha afectat cinc trens. Per això, ha activat un pla alternatiu amb autobusos per als trens de mitjana distància. La circulació s’ha reprès a les 19.15.

La veu dels afectats per la gota feda del 29 d’octubre arriba finalment a la Unió Europea.  Tres de les associacions més representatives, l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’octubre del 2024, l’Associació de Damnificats per la Dana Horta Sud-València i l’Associació Víctimes Mortals DANA 29-O, seran rebudes avui per bona part dels màxims dirigents de la Unió Europea, més de mig any després de la catàstrofe que va deixar 228 víctimes mortals.

La primera reunió que es va acordar va ser amb la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, amb qui van tancar la trobada mentre la dirigent era al congrés que el Partit Popular Europeu va fer a la Fira de València a final d’abril. Les trobades d’avui són el primer contacte de les associacions de víctimes amb les institucions europees.

“Hem de tindre veu”: les víctimes de la gota freda recorden al PP europeu la negligència de Mazón

La reunió amb Von der Leyen començarà a les 11.00. Després, a les 13.00, les tres associacions es reuniran amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. Abans, de bon matí, a les 8.30, els rebrà la presidenta del Comitè de les Regions, la socialista hongaresa Kata Tüttö. Ella mateixa es reunirà demà amb el president de la Mancomunitat de l’Horta Sud, José F. Cabanes, batlle de Sedaví, per tractar sobre els perjudicis de la gota freda en aquesta comarca.

També hi haurà una reunió amb la vice-presidenta executiva de la Comissió Europea per a la Transició Neta, Justa i Competitiva i ex-vice-presidenta del govern espanyol, Teresa Ribera. En aquest cas, primer parlarà amb una associació i després amb les altres dues, per motius d’agenda; i també hi haurà contactes amb eurodiputats que han mostrat interès en les reivindicacions de les entitats.

Finalment, a les 14.00, aquestes tres associacions faran una compareixença conjunta per a valorar la jornada. També presentaran les reivindicacions que han portat de manera unida.

Les reivindicacions de les associacions

El president de  l’Associació de Damnificats per la Dana Horta Sud-València, Christian Lesaec, la primera que es va constituir i que agrupa més afectats, un total de 530, explicava a Efe que van a Brussel·les “expectants i esperançats” i que esperen trobar-hi, pel cap baix, “empatia i proximitat”.

La presidenta de l’Associació Víctimes Mortals Dana 29-O, Rosa Álvarez, diu que ser rebuts a Brussel·les és un gran pas, en comparació amb el “menyspreu” rebut pel PP a València i a Madrid, i que hi van amb expectatives però amb cautela. Agraeix als dirigents europeus que els escoltin i ha afegit que els farien arribar que no hi va haver prevenció. La presidenta d’aquesta associació, que té 260 persones, també exposarà el nul reconeixement rebut per part de la Generalitat.

Per una altra banda, la presidenta de l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’octubre del 2024, Mariló Gradolí, destaca que a Europa hi hagi interès per escoltar-los, cosa que no ha passat, diu, al Consell i afegeix que totes tres entitats van a una per a denunciar la “nefasta gestió” del Consell i per a explicar que s’haurien salvat vides si l’alerta s’hagués enviat abans.

Malgrat que les entitats tenen reivindicacions pròpies, els vuit representants de les associacions que ahir ja van viatjar a Brussel·les han elaborat una llista de reivindicacions comunes, com ara la necessitat d’aplicar un sistema d’alertes europeu i la necessitat de crear protocols d’assistència mútua urgent entre tots els estats membres per a quan hi hagi un nou desastre. També defensaran la necessitat de reconstruir de manera immediata les infrastructures danyades, com ara els barrancs, perquè la població tem que hi pugui haver noves riuades. Alhora, demanen ajudes per a la reparació d’ascensors i la regulació del cost de les reparacions, perquè asseguren que s’han trobat amb pressuposts abusius.

No a València i el boicot del PP

La Comissió Europea va anunciar a final de març un pagament anticipat a l’estat espanyol de cent milions d’euros a càrrec del Fons de Solidaritat de la UE per ajudar en la recuperació. És el màxim permès en aquest fons de manera avançada, mentre s’avalua la sol·licitud oficial que ha presentat l’estat espanyol. Més tard, la Comissió farà una proposta sobre l’import que es concedirà, que pot ser de 4.404 milions d’euros.

Tot i la petició d’aquestes entitats, la presidenta Von der Leyen va evitar de reunir-se amb les víctimes mentre es feia el congrés del Partit Popular Europeu a València, i va dir que els rebria a la capital europea per dedicar-los “el temps necessari”.

La decisió de Von der Leyen i també de Metsola, totes dues del PPE, contrasta amb el comportament del PP valencià i l’europeu. A la comissió de Peticions Ciutadanes, amb Dolors Montserrat, vice-presidenta, com a màxima representant del PPE, van denegar el mes de març la compareixença de les associacions davant el Parlament Europeu per a exposar les greus deficiències en la gestió de la gota freda. Sobre això, l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’octubre del 2024, explicava: “L’associació lamenta i denuncia la negativa del PP europeu, que, alineat amb la ultradreta europea, prohibeix que les víctimes expliquem la situació que hem patit i demanen més ajudes per al nostre territori.”

En aquesta línia, el síndic de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví, diu: “És una vergonya que les víctimes hagen d’anar a Europa perquè algú les escolte”, mentre el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i el seu Consell encara no les ha rebut, sis mesos després de la catàstrofe. “És una vergonya que ací en la seua terra aquesta comissió encara no haja començat els seus treballs”, deia ahir Baldoví.

Hi ha una editorial nova (Veles i Vents) que ha tingut el gran encert de començar publicant la traducció al català d’un dels llibres de David Abulafia, La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana de 1200 a 1500.

Aquest gran historiador anglès –actualment professor emèrit d’història de la Mediterrània a la Universitat de Cambridge– és un savi dotat d’un coneixement monumental i del qual admire particularment la manera com sap evadir-se del presentisme, per a poder llegir el passat sense les interferències derivades de la situació que vivim avui.

L’admire des que vaig llegir amb un autèntic delit la seua obra The Great Sea (La gran mar, una història de la Mediterrània i dels mediterranis), un volum impressionant de prop de mil pàgines on desplega majestuosament tot el seu extraordinari coneixement sobre allò que hem estat i això que som la gent que vivim en aquestes ribes.

Abulafia és un dels historiadors més destacats de la Mediterrània gràcies, precisament, a una extraordinària capacitat de transcendir les fronteres modernes i reconstruir els complexos patrons d’interacció entre cultures marítimes en el curs dels segles. Excel·leix precisament a l’hora d’interpretar les realitats històriques sense projectar-hi les concepcions estatals contemporànies. I, en relació amb això, la seua anàlisi dels catalans és particularment il·lustrativa i important, perquè ens presenta no com a simples predecessors d’una nació moderna, sinó com uns dels agents fonamentals de la història –sense nosaltres, arriba a dir, no es pot explicar la mediterraneïtat.

El tractament que Abulafia fa de l’expansió catalana medieval revela clarament la seua metodologia distintiva. Destaca que el Casal de Barcelona i els mercaders catalans van crear durant aquells segles un sistema de relacions comercials i diplomàtiques que anava de València a Constantinoble i s’estenia per tres continents. I para especial atenció a figures imprescindibles com Jaume I i Pere el Gran, però també s’endinsa en les comunitats de mercaders catalans de ciutats com ara Palerm, Nàpols, Bugia, Tunis i Alexandria, il·lustrant com van participar activament en la construcció d’un espai mediterrani interconnectat, amb una identitat marítima pròpia que transcendia els límits de les nacions modernes.

En narrant l’existència d’aquest “món català“, Abulafia ens presenta amb detall, per exemple, una Catalunya de la qual Sardenya formava part indiscutiblement –les Illes eren Eivissa, Mallorca, Menorca, Formentera i Sardenya–, el paper, sovint tan malinterpretat, dels catalans a Atenes o l’existència dels funduqs escampats per tota la costa sud, espais urbans que arribaven a ser barris sencers en les grans ciutats àrabs on els mercaders catalans tenien magatzems, hostals, botigues i representants polítics reconeguts per les autoritats locals.

He dit abans que Abulafia excel·leix precisament interpretant les realitats històriques sense projectar-hi les concepcions estatals contemporànies. I d’ací ve que llegir la nostra història a través dels seus ulls siga un exercici simplement alliberador. Per això m’alegre tant que ara es pose a les mans dels lectors catalanoparlants un llibre seu, com aquest que ens proposa Veles i Vents, centrat en la gran batalla per Sicília entre el Casal de Barcelona –Abulafia avisa unes quantes voltes del poc rigor científic del concepte “Aragó”– i la Casa d’Anjou.

Llegir Abulafia és una alenada d’aire fresc enfront dels discursos reduccionistes i nacionalment motivats que pretenen encaixonar la catalanitat en els marges estrets de la trista actualitat autonòmica i en la geografia empetitida de les quatre províncies que Espanya i França diuen que són Catalunya. Guiats per ell, es fa indiscutible que el marc on s’insereix la catalanitat no ha de ser necessàriament l’espanyol, ni tan sols l’ibèric.

Perquè el seu treball, sobretot, ens convida a reconèixer-nos en un passat més ampli i complex, en què Catalunya va ser protagonista destacada i no dependent, subordinada. I repensar-nos a partir d’aquesta perspectiva històrica més profunda ens permet d’entendre clarament que la nostra identitat no és subsidiària de cap altra, sinó fruit d’una trajectòria pròpia i singular que s’ha desenvolupat en diàleg amb la Mediterrània i amb Europa –les seues apreciacions sobre la relació entre catalans i occitans mereixerien un altre article, encara.

Per això recuperar aquest coneixement, reconèixer què va ser i com va influir al món aquell “imperi català” tan peculiar i tan impressionant vist amb ulls d’avui no és solament un exercici acadèmic ni, encara menys, un acte de nostàlgia. És agafar amb les mans una eina fonamental per a comprendre qui som realment nosaltres. Condició imprescindible –diguen què diguen els xarlatans– per a decidir què volem ser demà.

 

PS1. Avui el tripartit PSC-ERC-Comuns signarà un pacte per la llengua que volen presentar com a pacte nacional, però que, com explica en aquest article Pol Baraza, ni ho és ni ho pot ser. Sense la signatura ni de Junts ni de la CUP, i malgrat la sorprenent signatura d’Òmnium i la Plataforma per la Llengua, un pacte no es pot definir com a nacional sense faltar a la mínima decència intel·lectual si Junts, el principal partit de l’oposició, i la CUP no el signen. I per què no el signen ho explica en aquest article Odei A.-Etxearte: “El Pacte Nacional per la Llengua neix coix: per què no el signen Junts i la CUP?”.

PS2. Quim Lázaro ha lliurat quaranta anys de la seua vida a l’ensenyament, tot i que diu que d’aquesta vocació no te’n desentens mai. Ara és el vice-president de RELLA, associació de mestres i professors jubilats i hem volgut parlar amb ell sobre la situació de l’ensenyament al país. Com comprovareu, no es mossega la llengua: “Hi ha professors de la Facultat de Magisteri que no han entrat mai en una aula”.

PS3. Aquests dies el món ha viscut una tensió molt important per l’enfrontament entre l’Índia i el Paquistan; cal recordar-ho: dues potències nuclears. Vivian Ho i Gaya Gupta ens expliquen que la partició del domini colonial indi ha deixat aquest rastre de violència tan perillós: “La decisió de fa gairebé vuit decennis que explica el conflicte actual al Caixmir entre l’Índia i el Paquistan”.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquest o si no ens mereixem ser un país normal. Subscriviu-vos-hi ací.

Un nen negre agafat de la mà del seu pare observa amb uns ulls com a taronges com se li acosta un senyor d’una certa edat amb la mà oberta. El nen duu un nas vermell de pallasso i el senyor tot just algunes restes de pintura a la cara i el coll. Fa una estona que s’ha acabat la funció de dissabte al Circ Cric del Montseny i el nen, que amb prou feines aixeca quatre pams de terra, no acaba d’estar segur que aquell senyor sigui el clown que tant l’ha fet riure dins l’envelat. “Hola, ara sóc un pallasso vestit de persona”, diu al nen quan finalment encaixen les mans.

Aquest pallasso vestit de persona és Tortell Poltrona, amo i senyor del Circ Cric, un petit oasi enmig del gran oasi que és el parc natural del Montseny. Com que tots els pallassos són una mica anarquistes, això d’amo i senyor ell no ho diria mai. Ell s’autoanomena cap de manteniment, però el fet és que cada dia es lleva amb el so dels ocells i del rierol que passa allà a la vora, i segur que això contribueix a la seva bona salut, física i mental. El 7 d’abril va fer setanta anys, però com que també hi suma els nous mesos que va ser dins la panxa de la mare, ha fet càlculs i diu que el seu moment zero coincideix amb el txupinazo de les festes de Sant Fermí del 1955.

Puntualment, amb l’arribada del bon temps, el Circ Cric treu la pols de les lones dels envelats i inaugura festival. Enguany és el quinzè. La programació és variada i inclou espectacles de circ de tota mena, concerts, activitats diverses i passejades per la natura. Nosaltres hem vist Que bèstia!, una expressió molt tortelliana que també utilitzava l’enyorat Monti. Els tres protagonistes són Tortell Poltrona (Jaume Mateu), la senyoreta Titat (que és la seva dona, Montserrat Trias) i en Bobas (que quan es vesteix de persona es diu Boris Ribas). És una hora llarga de rialles, pròpies i alienes, des que surten a saludar el públic, o intentar saludar-lo, fins que se n’acomiaden. El fil conductor és la música; i el vestuari, preciós, és dels anys seixanta, de la famosa nissaga dels Germans Martini.

Un cop acabat l’espectacle, quan el públic ja se n’ha anat feliç cap a casa i els gossos de la filla, Luara, campen igualment feliços, seiem en una taula i xerrem una estona. Fer riure la gent és de les feines més boniques que hi ha? Diu que, tret que et facin papa, sí, perquè et permet de passejar-te per la vida d’una manera extraordinària. Totes les societats i totes les cultures tenen un personatge que fa riure, des del primer, que apareix criptografiat a la piràmide de Tebas i tenia la funció d’entretenir el faraó, passant pels bufons reials, fins a l’actualitat. Johnny Melville, un dels grans, deia que els pallassos són escultors d’emocions. Poltrona diu que per això els infants són el millor públic, perquè senten i expliquen les emocions sense cap filtre. Amb l’adolescència la cosa ja s’espatlla, perquè no ens mostrem com realment som, sinó com volem fer entendre als altres que som.

A setanta anys, Tortell Poltrona encara se’n va a fer ronda pels Pirineus amb caravana, com l’estiu passat, o participa en expedicions de Pallassos sense Fronteres, o s’estira a terra a mig espectacle per fer un boca a boca a una mosca morta. Algun pensament de jubilar-se? Diu que s’estima més jubilar números que no jubilar-se ell. El número de les cadires, per exemple, ja no el fa, perquè la columna vertebral es queixava massa. Ara concentra l’art del clown en les mirades, en els gestos, i diu que li agrada perquè com més va més s’acosta a aquells pallassos que sempre ha admirat, com Popov, Grock i Dimitri. O com Jango Edwards, que en el tram final de la seva vida i la seva carrera també va rebaixar les revolucions i es va convertir en un pallasso igualment revolucionari però més tranquil, potser més madur.

“Jubilar-me? De moment, no. Què faria millor que això que faig? Fer conferències no m’agrada. Seure al sofà tot el dia no podria. A més, jo m’ho passo molt bé. Jo veig la gent, les cares de la gent, mentre actuem. Els veig com xalen i són feliços. Poder donar felicitat, regalar felicitat, és bastant diví. I quan ho trasllades a un camp de refugiats de l’Àfrica, del Sudan, o del Líban, o de Myanmar, és brutal. Saps que aquelles persones no s’oblidaran mai de tu i que durant una estona els hauràs ajudat a gaudir de la vida, enmig dels horrors de les guerres. Poder fer això és una droga. Droga dura.”

Parlant de com està i com funciona el món, Tortell Poltrona confessa que cada dia li fa més vergonya sentir-se de la nostra espècie i que la seva manera de reaccionar és treure’s la son de les orelles i estar més actiu que mai. Amb una seixantena de missions de Pallassos sense Fronteres a les espatlles, poder transmetre una mica d’esperança i bon humor als qui més ho necessiten s’ha convertit en un objectiu vital. Diu que, enmig de tanta cultura banal de l’esport o cultura musical patrocinada, cal reivindicar la cultura entesa com aquell art capaç de modificar les persones positivament. Com la cuina de les àvies. Com els espectacles del Circ Cric, hi afegeixo jo. Aneu-hi, que riureu, i riure és de les coses més sanes que es poden fer a la vida, a banda de fer la respiració artificial a una mosca morta.

El debat sobre el turisme a l’últim continent verge de la Terra és latent i necessari. Any rere any, el nombre de visitants recreatius ha augmentat fins a arribar a xifres rècord. Però la mena de turisme i l’impacte que té en l’ecosistema continuen essent un gran misteri per a la majoria de la població. Per entendre-ho millor, tres dones que treballen en el sector turístic a l’Antàrtida han volgut explicar la seva experiència en el continent més intacte del planeta.

L’any passat s’hi van registrar un total de 122.000 turistes, la xifra més alta de la història. Cal tenir en compte que viatjar a l’Antàrtida havia estat impossible fins fa pocs anys. A començament dels noranta, per exemple, la quantitat de turistes que van visitar-la era amb prou feines de pocs milers anuals.

Cada any més turistes visiten l’Antàrtida.

Avui la manera més habitual de visitar l’Antàrtida és amb un creuer. Més del 99% dels turistes prenen aquesta opció, perquè és la més còmoda i la més barata, si bé continua essent un viatge especialment car.

Cecilia Lorenzo és una guia turística argentina que ha treballat en un d’aquests vaixells. Per ella, amant de la naturalesa i ferma defensora de la necessitat de protegir-la, treballar en un gran vaixell que portava turistes a l’Antàrtida li presentava un dilema intern. “Al principi em costava molt, perquè venia de portar grups petits i de cop estava amb centenars de persones. Vaig tenir una espècie de xoc”, assegura. Això no obstant, allò que va veure al vaixell la va fer canviar d’opinió. La resta de membres de la tripulació també volien protegir l’Antàrtida i se l’estimaven. El turisme que feien també era respectuós i amb valors nobles. “Això em va donar tranquil·litat, perquè no era un lloc que volgués sentir envaït.”

Cecilia Lorenzo sempre havia volgut treballar a l’Antàrtida.

El funcionament d’aquestes embarcacions és molt diferent de la dels creuers convencionals que arriben als ports mediterranis. Allà no hi ha pista de ball ni piscines amb tobogans. En comptes d’això, hi troben laboratoris i auditoris on es fan conferències sobre la ciència i l’Antàrtida, per exemple. Cecilia Lorenzo va accedir al seu lloc de feina com a experta en història. Als vaixells on treballa, pràcticament a totes hores hi ha programada alguna activitat per a aprendre més de l’Antàrtida i el seu context.

“El primer pas per a treballar ací és que has d’estimar això que fas i el lloc que visites”, explica. “Tothom ha de vetllar per protegir l’Antàrtida. Fins i tot el capità, que no solament ha de vetllar per la seguretat de tots els qui van a bord, sinó que també ha de tenir cura del lloc per on va. Nosaltres fins i tot tenim gent que treballa específicament en bioseguretat, per exemple.”

Unes cabines telefòniques en un campament antàrtic.

La possibilitat de portar espècies invasores és un dels grans riscs del turisme a l’Antàrtida. L’arribada d’una llavor de regions àrtiques o alpines, que creix en unes condicions similars, podria originar un gran desequilibri en un ecosistema tan fràgil i aïllat com el d’aquest continent. Per aquest motiu, tots els operadors turístics que treballen a l’Antàrtida obliguen els clients a passar les peces de roba i motxilles per unes aspiradores, i també a emprar unes botes especials de goma que es netegen minuciosament després de cada desembarcament al continent.

És una de les mesures impulsades per l’Associació d’Operadors Turístics de l’Antàrtida (IAATO), un organisme que va néixer després de la signatura del protocol de Madrid, el 1991, amb la intenció de regular el sector turístic del continent. D’aleshores ençà, han elaborat un munt de normes i controls per mitigar al màxim l’impacte d’aquestes activitats a la regió, tal com vaig poder comprovar passant una nit acampant a l’Antàrtida.

Els creuers són el mitjà de transport més emprat per visitar l’Antàrtida.

Una de les normes més destacades és la necessitat de no deixar res enrere: ni deixalles ni residus orgànics, per exemple. També és limitat el nombre de persones que pot desembarcar alhora. El màxim és un centenar i sempre hi ha d’haver una proporció d’un guia per cada vint turistes. Així mateix, es regula, per exemple, la distància de seguretat que s’ha de deixar amb cada animal per no interferir en la seva vida. Totes aquestes regulacions s’expliquen en formacions obligatòries en els creuers. “Aquesta és la manera de poder continuar treballant i que la gent pugui continuar gaudint d’aquest indret. A més, treballem molt per fer arribar aquest missatge al turista i perquè, si són allà, ha de ser amb aquestes regles i condicions. I la veritat és que ho respecten fàcilment”, diu Lorenzo.

Allà on bufi el vent

Això sí, no tothom pot desembarcar a l’Antàrtida. Els vaixells que tenen capacitat per a més de cinc-centes persones no ho poden fer. Són els anomenats creuers panoràmics, embarcacions que tan sols transiten per la costa del continent per veure’n els paisatges i la vida animal, però sense sortir de coberta. Dels 120.000 visitants totals de l’any passat, més de 43.000 no van trepitjar terra ferma. Tot amb tot, aquests viatges continuen tenint un impacte clar en l’ecosistema per la crema de combustible d’aquests grans vaixells.

Uns turistes gaudeixen de les vistes de l’Antàrtida d’un creuer estant.

Aquest és un dels aspectes que més preocupa Paula Gonzalvo, una viatgera castellonenca més coneguda a les xarxes socials com a Allende Los Mares. Va començar les seves aventures nàutiques fent autostop de vaixells el 2014, i ara dirigeix expedicions a l’Antàrtida, entre moltes altres coses. “No entenc com poden deixar que augmentin tant els creuers si l’empremta de carboni és altíssima”, insisteix. “En canvi, no es fomenten alternatives com els velers, amb una empremta nul·la o quasi nul·la, comparada amb el cost que impliquen els creuers. I les regulacions van molt en contra d’un vaixell veler perquè no deixa tants diners com un creuer, com sempre.”

Enguany ha anat a l’Antàrtida per cinquena vegada, sempre amb aquest mitjà de transport. Després d’anar-hi per primera vegada com a tripulant, va veure l’oportunitat de crear un programa únicament per a navegants. “És un taller en què la gent participa en tots els papers de bord, és col·laboratiu, de manera que se senten part de la tripulació, no se senten passatgers.”

Paula Gonzalvo ha navegat cinc vegades a l’Antàrtida.

Ara, navegar fins a l’Antàrtida no és gens fàcil. S’ha de travessar el passatge de Drake, considerat el més perillós del món. Amb veler, és una travessada que es fa en quatre o cinc dies. “És molt dur, molt dur, perquè les onades són grans i la gent es mareja molt, vomita molt i arriben molt cansats, però després la satisfacció d’haver arribat amb veler és molt gran.”

A diferència dels creuers, que reserven els llocs on fondejaran i desembarcaran, els velers resten subjectes a les condicions meteorològiques, literalment on bufi el vent, cosa que els dóna més flexibilitat a l’hora de moure’s pel continent. Tot amb tot, les empreses turístiques amb velers també són regulades per la IAATO.

Paula Gonzalvo ha encapçalat un viatge amb cinc dones enguany.

Fent broma, la Paula explica que ells han identificat una nova espècie a l’Antàrtida: els pingüimans. “De cop, veus una filera de persones totes vestides iguals, i són moltíssimes persones en un desembarcament. Encara que sigui regulat a un màxim de cent, és moltíssim. Nosaltres som a tot estirar deu o dotze, no gaires més.”

Aquesta alternativa, sols a l’abast dels més aventurers, ha despertat crítiques d’alguns científics que asseguren que, com que són expedicions menys controlades que la dels creuers, pot haver-hi més negligències com ara desembarcar en zones protegides, o acostar-se més del compte a alguns animals. Així i tot, és innegable que és una opció molt menys contaminant que la de grans vaixells propulsats amb combustibles fòssils.

Uns turistes fan fotografies en una excursió amb llanxa.

De fet, un estudi publicat a la revista Nature Communications exposa una realitat oculta de l’impacte de l’home a l’Antàrtida. Si bé a ull nu no es veu cap mena de rastre més enllà de les bases científiques, hi ha un component que, segons aquest article, afecta directament l’ecosistema. És el sutge, unes diminutes partícules del fum que es produeixen quan motors de vehicles o generadors cremen combustible. Aquest element acaba reposant sobre la neu, fet que en redueix la reflectivitat i hi augmenta el desglaç. Si bé en termes absoluts aquestes emissions no són gaire importants, l’efecte directe que té en aquest ecosistema polar pot ser notable, perquè pot accelerar el retrocés del gel i alterar condicions ambientals molt específiques.

Una dada curiosa d’aquest estudi és que hi ha un col·lectiu que contamina més que no els turistes. Segons l’article, els científics produeixen més partícules de sutge per cap, perquè fan servir vehicles per moure’s pel continent i generadors per a tenir electricitat a les bases.

Una màquina acosta neu neta per descongelar-la i tenir aigua líquida.

Turisme interior

El turisme es concentra en gran part en un punt molt concret del continent, a la península antàrtica, per la proximitat amb l’Amèrica del Sud i perquè és un lloc amb una gran biodiversitat. En l’escala global de l’Antàrtida, és una regió molt petita. Així i tot, és difícil que un creuer es trobi amb una altra embarcació en els pocs dies que navega per aquestes aigües. Però, més enllà del turisme de navegació, hi ha uns pocs centenars de persones que opten per una altra opció: visitar l’interior de l’Antàrtida.

La manera de fer-ho és volar amb avió i instal·lar-se en alguns dels pocs campaments que hi ha al continent. Belén Zanino va treballar-hi del 2016 al 2018. A partir d’allà s’organitzaven activitats com ara alpinisme en alguna de les muntanyes de la zona, esquí per la regió o visites del pol sud, on ella estava sovint. Aquestes operacions turístiques també són regulades per la IAATO.

Belén Zanino ha treballat durant tres campanyes en campaments de l’interior de l’Antàrtida.

“De deixalles, no en quedava absolutament gens”, diu aquesta professora d’educació física argentina. “L’única cosa que deixàvem era un pou amb aigües grises, les que fèiem servir per rentar-nos la cara o la vaixella. Tot era molt controlat i reglamentat i l’empresa ho complia.” La seva experiència als campaments, austera i limitada, contrastava amb la que es trobava a la base científica americana Amundsen-Scott. “Veníem amb aquesta cura extrema de cada gota d’aigua, de separar sòlids i líquids quan anàvem als lavabos secs… Entràvem a la base i vèiem com els lavabos tenien cadena, et rentaves les mans amb aigua calenta i sabó… Tenien un nivell de vida molt més estàndard. Darrere la base hi havia muntanyes i muntanyes de deixalles dels anys d’operació. Les empreses que fan turisme són regulades, però les bases tenen les seves maneres de fer particulars.”

Les normes de la IAATO s’apliquen tan sols a les activitats turístiques. Les bases científiques tenen més llibertat, tot i que les seves operacions són molt menys multitudinàries i els objectius no són l’oci i la recreació, sinó que tenen fins científics d’interès universal.

Turistes i treballadors sopen plegats per Nadal.

La necessitat d’actualitzar-se

Les tres aventureres coincideixen a dir que està bé que se cerquin més regulacions al turisme. “Allà on va l’ésser humà, hi deixa empremta”, diu la Belén, “i en general, les nostres empremtes solen trencar, modificar i canviar. Crec que està bé que tot sigui reglamentat i que aquestes normes es compleixin per intentar que l’impacte sigui el mínim possible. Jo he vist carregar barrils plens de pipí, barrils plens de caca, i tornar-los al continent. A mi m’agradava que l’empresa treballés de manera bastant responsable.”

La Paula, en canvi, va un pas més enllà i proposa que es pugui reproduir a l’Antàrtida allò que hi ha a les Galápagos, que té un marc regulador específic i estricte que limita molt el turisme que hi pot anar i les zones habilitades per a rebre impacte de l’home. “Han aplicat unes normes que fan que la vida d’allà –no per nosaltres, sinó pels que hi estaven abans–, la fauna i la flora, sigui una vida molt agradable, on puguin viure amb naturalitat sense tanta presència del turisme. Per això és un bon exemple, el de les Galápagos, i crec que haurien d’aplicar normes com aquesta”, diu. Tot amb tot, és conscient que les condicions polítiques del continent ho fan molt complicat. “El problema principal és que no hi ha cap país, al darrere de l’Antàrtida, sinó el Tractat Antàrtic. És una pena que es massifiqui, però alhora és natural. Ho fem a tots els racons del món.”

Molt pocs turistes arriben a l’Antàrtida amb avió, a diferència dels científics.

El maig passat, a l’Índia, es va fer la 46a reunió consultiva del Tractat Antàrtic i es va mencionar la necessitat de millorar la gestió del turisme ara que es produïa aquest boom. Institucions com la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura van advertir que la normativa vigent podria ser insuficient per a mitigar l’impacte d’aquestes activitats, que podien malmetre llocs sensibles, alterar rutes de navegació animal o pertorbar la vida salvatge. A conseqüència de possibles efectes com aquests, les parts del tractat van acordar d’emprendre un procés per a desenvolupar un marc regulador més sever i contemporani.

Aquest és el punt més important per a la Cecilia Lázaro. Segons la guia de Patagònia, “cal revisar la normativa a l’inici de cada temporada” per abordar els problemes a temps. Ara, per exemple, ja hi ha regulació sobre el vol de drons recreatius (s’ha prohibit completament l’ús d’aquests dispositius excepte quan són per a fins científics autoritzats). Però a ella la preocupen nous aspectes com ara el contingut que comparteixen a les xarxes socials els turistes, que poden no respectar l’entorn per tenir més visualitzacions, o l’ús de les càmeres 360 amb mànecs llargs. “No és per a impedir que s’utilitzin, sinó per a fer que no afecti el lloc que visitem.”

Uns turistes fan servir unes motos de neu per desplaçar-se.

“El turisme és un organisme viu, conformat per persones amb coneixements o cultures diversos. Crec que el que vindrà d’aquí a poc és la qüestió de la combustió. Que tots els vaixells que arriben a l’Antàrtida hagin de limitar-se a una certa combustió”, vaticina la Cecilia. Actualment, alguns creuers ja han començat a incorporar motors híbrids que ajuden a reduir molt la contaminació, i sembla que és una tendència en auge. Ara, és una inversió costosa.

“Com respon una empresa a aquestes situacions? Què és més important? Tenir més diners i omplir un vaixell? Vendre més viatges? Fer-se viral? O anar pel costat del respecte?”, reflexiona. Per ella, el turisme al món ja va canviant. “A mi m’agrada veure que ja arriba a l’Amèrica del Sud el turisme regeneratiu. Ja no parlem de sostenibilitat. Parlem de regenerar.”

Un partit de futbol a l’interior de l’Antàrtida.

Gent com Rasik Ravindra, l’ex-director del programa antàrtic de l’Índia, creu que, si es planifica amb cura, el turisme pot servir per a educar el públic sobre els canvis ambientals de la regió i que això pot ajudar a generar suport per protegir-la. Probablement, aquesta idea de crear ambaixadors de la causa antàrtica amb cada nou visitant que rep el continent és la cosa més semblant a un turisme regeneratiu a l’Antàrtida.