(Crec que ja has sentit tot això abans, ara ho sentiràs més.)

Agaf un llibre amb les dues mans.

Me’l pos davant la vista.

Començ l’acte complex, difícil, esforçat i bellíssim de la lectura.

Tot d’una hi ha un reconeixement.

Una enrampada d’una intel·ligència que excita la meva intel·ligència.

Un text que desperta la meva capacitat de raonament i d’anàlisi molt més gran i més aguda que la que pensam d’ordinari: és el moment de la intel·lecció.

Quasi simultàniament hi ha un impacte, un cervelltrèmol que em treu de la letargia, de l’endormiscament; que m’arrabassa de la torpor emocional en què em trobava immers, que em colpeja sense remei.

“Un llibre ha de ser la destral que trenca el mar glaçat que portam dedins”, em deia amb tota l’ànima l’amic i mestre Franz Kafka.

És el moment de la sensibilitat.

El fet d’aprehendre l’escrit unint sensació i intel·lecció, quan la intel·ligència no es limita a percebre ni a raonar per separat, sinó que capta allò material de l’escriptura de manera immediata és la demostració que allò és marbre verbal, música de les esferes, literatura imperible, inesgotable i immortal.

Són molt males de dir les encarnacions gustoses d’aquest misteri que anomenam escriptura, d’aquests mots que perduren a través dels segles.

Són molt males de dir les feines i els treballs, els carnets de notes i les documentacions, els sabers de tota casta que són l’energia de les il·luminacions de les frases perfectes, quan l’escriptor cerca el miracle d’aferrar-se pel cos de la llengua i que els mots es posin a espirejar i a flamejar.

Són molt males de dir les paraules viscudes per tots els discursos però que no es deixen fer per cap, que se’n foten de tots, aquells que agafa l’escriptor de veres quan s’apodera d’una mala fi de llenguatges exògens, de savieses no literàries i els premsa com si fossin fruita i en guarda algunes gotes per llençar-los després.

Són males de dir aquestes potències de concentració i de llum en les frases que basteix l’orfebre de les lletres, aquesta irradiació extraordinària que ix dels mots, aquesta manera de presentar les coses amb una simplicitat límpida i una mestria tècnica perfecta en què la forma és allà com la calor del forn.

Són males dir aquestes planes brillants, intolerables i belles, aquestes festes de la descripció, de la inscripció, que anima l’escrit, les onades d’imatges dibuixades per les arquitectures lletreres, la manera d’arruïnar silenciosament la frase perfecta, una proliferació de buit ple d’harmònics aclaparadors, les visions que neixen de la substància, de la matèria mateixa d’aquella alquímia dels mots i converteixen el gust de la lectura en acte.

Tenc ulls per veure-hi, tenc mans per obrir el llibre i orelles per sentir cop en sec alguna cosa desconeguda, que sembla que parli des de tota l’eternitat: la matèria literària bategant que no s’atura mai d’alenar.

Res no m’emociona tant com el miracle de llegir.

I amb aquesta feina de lectura concentrada i d’atenció en punt, d’esforç continu davant les dificultats, els meandres, els paranys i les proves que l’autor em dóna ben a posta i d’aprenentatge continu que no atur mai, potser arribaré a l’èxtasi d’entrar en literatura i llançar-me a l’abisme d’un vici pervers i infernal que puc donar testimoniatge que és un dels oxígens que em fa viure.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXVIII.mp3

Un escrit a les xarxes socials es va convertir en un crit d’alerta compartit entre els veterinaris. “Ahir vam perdre una altra companya de professió per suïcidi. La tercera veterinària que conec des que ha començat l’any. Tres persones, tres vides, tres vocacions trencades per un dolor silenciat”, va denunciar fa uns dies a Instagram Manel López Béjar, degà de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona. És una realitat molt desconeguda però colpidora: la professió veterinària és una de les que té unes taxes de suïcidi més altes del món. Hi ha uns quants estudis internacionals que ho quantifiquen. Són els professionals de l’àmbit sanitari amb més risc de suïcidi: 1,6 vegades superior al de la població general i, en el cas de les dones, 2,4 vegades més. “És un dolor amagat”, reconeix López Béjar en declaracions a VilaWeb.

El sector veterinari és petit i li costa fer-se escoltar, malgrat la seva funció social imprescindible. “La gent pensa que és bucòlic, idíl·lic, treballar amb animals. Però darrere hi ha una exigència professional, una fatiga per compassió, i moltes vegades afrontes decisions dures: has de fer una eutanàsia quan encara faries alguna altra cosa, però el tutor no s’anima a fer-ho, normalment, per qüestions econòmiques”, apunta el degà de la UAB.

La proximitat amb la mort i medicaments letals

Els veterinaris tracten constantment amb la mort. A l’hora de practicar l’eutanàsia, viuen situacions de forta càrrega emocional, encara que sigui per estalviar el dolor als animals quan no hi ha res més a fer. Les comparteixen amb molta empatia amb les famílies o ajuden els animals a morir sols quan la persona responsable no es veu capaç d’afrontar un moment tan dur. La repetició de la mort animal pot condicionar també la percepció de la vida humana. En un determinat moment de crisi, pot facilitar la deducció de l’argument que la mort és preferible al patiment. A més, són professionals que tenen un accés fàcil a substàncies letals. Un estudi dels Centres de Control de les Malalties i Prevenció dels Estats Units (CDC) del 2019 va determinar que el suïcidi amb fàrmacs havia estat la principal causa de mort entre els veterinaris, especialment, el pentobarbital. “Tenim les drogues a l’abast, i les habilitats. L’entorn és complicat”, admet López Bejar.

El preu de les cures

Als Països Catalans, ja fa anys que hi ha més gossos que no pas infants. Hi ha parelles que, en absència de fills, adopten un gos o tenen gats. Gent gran que combat la solitud amb la seva companyia. Veïns que aprofiten els passeigs diaris del gos per socialitzar en comunitat i trenquen la barrera de l’anonimat de les grans ciutats. En la majoria de llars, els animals són tractats com a persones, com un membre més de la família. Però la cura mèdica dels animals pertany a l’àmbit privat i comporta despeses importants que no sempre es poden –o volen– assumir, i això afegeix tensió a les consultes.

Els ciutadans sovint troben cara l’atenció mèdica dels animals, probablement perquè és difícil comparar-la amb l’alt cost de l’atenció sanitària a les persones coberta pel sistema públic. El preu dels tractaments determina sovint la presa de decisions dels propietaris de les bèsties, que en poden demanar l’eutanàsia tot i que encara hi hagi tractaments mèdics a fer, contravenint el criteri mèdic i la vocació dels professionals de preservar-ne la vida. De vegades, els tutors no poden pagar cirurgies o altres cures i els professionals afronten la difícil situació de veure’s mèdicament capaços d’ajudar-los però incapaços de fer-ho sense els recursos necessaris.

Els serveis veterinaris, a més, no tenen l’IVA reduït: es graven amb el 21%. Com apunta López Béjart, “cada vegada els animals de companyia tenen més una funció de medicina preventiva per a l’espècie humana, perquè hi busquem un suport emocional”. Però no se’ls aplica l’IVA sanitari. Una alternativa encara minoritària són les assegurances sanitàries. A l’estat espanyol, segons López Béjar, es calcula que només un 3% dels gossos en tenen, mentre que en uns altres països, com Anglaterra, el percentatge puja fins al 35%. A les consultes, poden aflorar tensions pel preu dels tractaments i, en qualsevol cas, són un condicionant constant en l’avaluació de les cures. És una càrrega afegida a les llargues jornades laborals, marcades també per les urgències i les guàrdies nocturnes o en caps de setmana i festius.

D’altra banda, els veterinaris poden patir l’aïllament social i professional quan exerceixen l’ofici en consultes petites. A tot aquest desgast potencial, s’hi afegeixen els sous baixos. El degà de Veterinària de la UAB explica que, després de cinc anys de graduar-se, els guanys dels veterinaris estan per sota de la mitjana, són d’uns 25.000 euros bruts l’any. “Hi ha molts professionals formats aquí que se’n van a l’estranger a treballar: a Anglaterra, França, Suècia, perquè els sous són més dignes. I al final, hi ha manca de veterinaris. El sector d’animals de companyia, el clínic, el sector d’animals de producció, l’administració, necessiten més veterinaris i no són capaços de retenir aquest talent que es forma molt bé i està molt ben valorat”, assenyala. Un 20% dels graduats acaba treballant, al cap de cinc anys, a l’estranger.

L’esgotament laboral crònic

Tots aquests condicionants causen estrès, fatiga i ansietat. Són factors de risc arrelats en la professió que poden portar els veterinaris a una situació d’esgotament laboral crònic, l’anomenat burnout. A escala mundial, fa més de deu anys que va començar una campanya que va ressorgint en forma d’acrònim compartit a les xarxes socials: NOMV (No One More Vet, “Cap veterinari més”). Aquesta mobilització va començar el 2014, després del suïcidi de la reconeguda veterinària i etòloga Sophia Yin. Alguns veterinaris usen l’acrònim reivindicatiu, per exemple, a LinkedIn. Però continua essent una realitat poc coneguda per l’opinió pública.

El Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC), la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Fundació Galatea van impulsar un programa pioner per promoure el benestar emocional de l’alumnat (fotografia: UAB).

“Podem preguntar-nos: què estem fent davant d’aquesta realitat? S’ha impulsat cap llei, decret, pla, programa o anàlisi per a entendre aquesta problemàtica i aportar-hi solucions?”, demanava retòricament el degà de Veterinària de la UAB en el seu escrit. La resposta és un no en relació amb l’administració. La Fundació Galatea, creada el 2001 pel Consell de Col·legis de Mèdics de Catalunya, en col·laboració amb el Col·legi de Veterinaris, sí que ofereix atenció i ajuda als veterinaris amb problemes de salut mental i addiccions. A més, d’ençà de l’any passat, aquesta fundació, el Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya i la facultat de Veterinària de la UAB van posar en marxa un projecte pioner per a millorar el benestar emocional dels alumnes i treballar per a un desenvolupament saludable i de qualitat en l’àmbit professional. Els estudiants universitaris sofreixen com més va més patologies com l’esgotament laboral. Segons López Bejar, una enquesta i una prova psicològica que van fer als estudiants apuntava a un 11% d’ideació de suïcidi i a gairebé un 40% d’esgotament crònic, a més de situacions elevades de depressió i ansietat. Amb la diagnosi feta, apliquen noves mesures a l’entorn i en els plans docents per a millorar la situació.

Malestar pel decret de medicaments veterinaris

A més, es manté latent un enfrontament entre el sector veterinari i el govern espanyol per l’entrada en vigor del decret llei de medicaments veterinaris, que imposa restriccions als professionals en l’administració dels medicaments. La nova normativa afegeix més tensió i dificultats a les consultes. En situacions d’urgència, alenteix la capacitat de reacció mèdica i pot fer perillar la vida dels animals. Perquè obliga els veterinaris, per exemple, a fer cultius previs abans d’aplicar un tractament mèdic encara que la gravetat del pacient exigeixi una resposta urgent, i prohibeix la venda directa de medicaments a les consultes, una potestat que facilita les cures quan s’han de començar en festiu i la majoria de farmàcies són tancades. I ho fa, a més, amb l’amenaça de sancions. López Béjar denuncia que no s’hagi escoltat prou els veterinaris: “Quan la professió, petita, es mobilitza, requereix una resposta més acompanyada”, lamenta.

“On és, l’humanisme dels nostres dirigents? On és, la comprensió cap a una professió que estima la vida, que cuida, que acompanya?”, preguntava el degà de Veterinària de la UAB en l’escrit amb què va llançar l’alerta per aquesta realitat tan poc coneguda. “No podem permetre que el dolor s’instal·li a la nostra professió com una ombra invisible, sense una vertadera voluntat de canvi”, concloïa.

 

Mentre escric aquestes ratlles l’ONU anuncia que 14.000 nadons de Gaza són en perill de mort. Quan aquestes ratlles es publiquin potser el planeta ja n’ha quedat lliure i assumit la mortaldat. Dic planeta per dir nosaltres. La fam, la set, la manca de medicaments i d’atenció mèdica com a armes de guerra conformen la vida a Gaza sense compassió, en mode espectacle obscè, d’imatges terrorífiques i a la vegada dissuasives. Un dels pitjors efectes morals contemporanis de guerres i genocidis és la profanació de la paraula i l’acció mentre ens ho mirem per la tele i pel mòbil. Les imatges de la tele i el mòbil no són agents contra la barbàrie.

“Quan m’assec a la meva taula per escriure un article, sé que tinc una xarxa de paraules que, en una hora, aconseguirà atrapar el tema entre les seves malles”, escriu Virginia Woolf en els seus diaris a propòsit de la feina de periodista que va exercir durant anys. De vegades passa, sí. Però un segle després que ella ho escrivís, sovint no és així. No n’hi ha prou amb una hora ni un dia ni un mes ni un any, no en el meu cas. Ni cada barbàrie és igual, cada barbàrie necessita paraules pròpies, netes, lliures de rutina, condescendència i desgast.

La xarxa de paraules per a parlar de Gaza no està gaire disponible, té forats per tots cantons. El desànim col·lectiu ha romput la xarxa, s’ha encastat en el cor i l’ànima de la resposta cívica, ha esdevingut indiferència i desànim individual. La condició de civilitzats que considerem connatural a la nostra graciosa aparició en nàixer en aquesta part del món fa figa però tant ens fa, no importa. Qualsevol reflexió corre el perill de ser girada del revés. Però afrontar les coses és la feina.

Per sort les paraules tenen vida pròpia. Pel filat esquinçat de Gaza n’arriben dues: por i vergonya. Com és que no responem a la massacre fins a omplir els carrers com hem fet contra la guerra a Irac i per aconseguir la independència? Com és que no s’omplen els carrers europeus? Tampoc no ho fem per Ucraïna ni per tants altres llocs del planeta destrossats. Per por i per vergonya, diu la malla foradada. Por entre els joves, vergonya dels més grans.

Les condicions d’habitatge, feina i futur de les generacions joves –ara s’és jove fins als quaranta– hi han instal·lat la por, en elles. Si no pots llogar (comprar, quina broma dir-ho) un pis en bones condicions de lloguer i, encara que fos així, has de canviar d’adreça cada cinc anys, poc que pots fer ni mantenir la xarxa urbana i humana del veïnatge, tan important com la xarxa de paraules disponibles per a parlar-ne i canviar-ho. Si en el millor dels casos no tens més que feines mal pagades, incertes i sense protecció sindical ni sentit de classe ni convenis laborals ni saps què guanya el del costat, el temor de perdre el poc que tens domina el teu món. Si el futur és punk, inexistent, encara més. Una altra mena de massacre, sense guerra ni genocidi de manual ni consciència, es perpetra contra les generacions joves, les atemoreix. No exagero, la realitat mana.

Anem per la vergonya. La vergonya de les generacions més grans que tenen la vida resolta, insinua la malla rompuda. Vergonya respecte del món vital desemparat que filles i fills reben d’herència social. Una vida resolta, certament, per a la gran majoria, gràcies a les accions polítiques i lluites col·lectives de quan eren joves. Accions que han quedat fora de la memòria col·lectiva i no són considerades herències ni llegats: millores salarials, petites empreses artesanals i comercials, condicions de treball, igualtat salarial, accés al treball, llibertat d’expressió sindical, llibertat d’oposició política a l’estat de coses, a la dictadura i als seus romanents. Aporten presència al carrer en defensa de Gaza, en nombre reduït però constant del record de la protesta i la insubmissió que els ha fet i donat consciència. Val més això que res, però no del tot.

Les protestes que s’han fet escoltar i han contribuït a somoure l’estat de coses són les dels joves, des que van irrompre en l’escena pública vers el 1965, que ara protagonitzen a l’Iran i a Sèrbia i aquí pel dret de l’habitatge. Si al país no s’alcen per Gaza perquè els cau lluny, poc ressò tindran les minses protestes dels grans contra el genocidi de la població gaziana. Són minses les protestes al meu entendre per la vergonya davant l’aterrida por dels joves que els grans es creuen obligats a dur clavada al cor. Però cada generació ha de lliurar les seves batalles. Per i per a si mateixa, pel país i pel món. La xarxa està foradada però encara clama.

Mentre escric aquestes ratlles l’ONU anuncia que 14.000 nadons de Gaza són en perill de mort. Quan aquestes ratlles es publiquin potser el planeta ja n’ha quedat lliure i assumit la mortaldat. Dic planeta per dir nosaltres. La fam, la set, la manca de medicaments i d’atenció mèdica com a armes de guerra conformen la vida a Gaza sense compassió, en mode espectacle obscè, d’imatges terrorífiques i a la vegada dissuasives. Un dels pitjors efectes morals contemporanis de guerres i genocidis és la profanació de la paraula i l’acció mentre ens ho mirem per la tele i pel mòbil. Les imatges de la tele i el mòbil no són agents contra la barbàrie.

“Quan m’assec a la meva taula per escriure un article, sé que tinc una xarxa de paraules que, en una hora, aconseguirà atrapar el tema entre les seves malles”, escriu Virginia Woolf en els seus diaris a propòsit de la feina de periodista que va exercir durant anys. De vegades passa, sí. Però un segle després que ella ho escrivís, sovint no és així. No n’hi ha prou amb una hora ni un dia ni un mes ni un any, no en el meu cas. Ni cada barbàrie és igual, cada barbàrie necessita paraules pròpies, netes, lliures de rutina, condescendència i desgast.

La xarxa de paraules per a parlar de Gaza no està gaire disponible, té forats per tots cantons. El desànim col·lectiu ha romput la xarxa, s’ha encastat en el cor i l’ànima de la resposta cívica, ha esdevingut indiferència i desànim individual. La condició de civilitzats que considerem connatural a la nostra graciosa aparició en nàixer en aquesta part del món fa figa però tant ens fa, no importa. Qualsevol reflexió corre el perill de ser girada del revés. Però afrontar les coses és la feina.

Per sort les paraules tenen vida pròpia. Pel filat esquinçat de Gaza n’arriben dues: por i vergonya. Com és que no responem a la massacre fins a omplir els carrers com hem fet contra la guerra a Irac i per aconseguir la independència? Com és que no s’omplen els carrers europeus? Tampoc no ho fem per Ucraïna ni per tants altres llocs del planeta destrossats. Per por i per vergonya, diu la malla foradada. Por entre els joves, vergonya dels més grans.

Les condicions d’habitatge, feina i futur de les generacions joves –ara s’és jove fins als quaranta– hi han instal·lat la por, en elles. Si no pots llogar (comprar, quina broma dir-ho) un pis en bones condicions de lloguer i, encara que fos així, has de canviar d’adreça cada cinc anys, poc que pots fer ni mantenir la xarxa urbana i humana del veïnatge, tan important com la xarxa de paraules disponibles per a parlar-ne i canviar-ho. Si en el millor dels casos no tens més que feines mal pagades, incertes i sense protecció sindical ni sentit de classe ni convenis laborals ni saps què guanya el del costat, el temor de perdre el poc que tens domina el teu món. Si el futur és punk, inexistent, encara més. Una altra mena de massacre, sense guerra ni genocidi de manual ni consciència, es perpetra contra les generacions joves, les atemoreix. No exagero, la realitat mana.

Anem per la vergonya. La vergonya de les generacions més grans que tenen la vida resolta, insinua la malla rompuda. Vergonya respecte del món vital desemparat que filles i fills reben d’herència social. Una vida resolta, certament, per a la gran majoria, gràcies a les accions polítiques i lluites col·lectives de quan eren joves. Accions que han quedat fora de la memòria col·lectiva i no són considerades herències ni llegats: millores salarials, petites empreses artesanals i comercials, condicions de treball, igualtat salarial, accés al treball, llibertat d’expressió sindical, llibertat d’oposició política a l’estat de coses, a la dictadura i als seus romanents. Aporten presència al carrer en defensa de Gaza, en nombre reduït però constant del record de la protesta i la insubmissió que els ha fet i donat consciència. Val més això que res, però no del tot.

Les protestes que s’han fet escoltar i han contribuït a somoure l’estat de coses són les dels joves, des que van irrompre en l’escena pública vers el 1965, que ara protagonitzen a l’Iran i a Sèrbia i aquí pel dret de l’habitatge. Si al país no s’alcen per Gaza perquè els cau lluny, poc ressò tindran les minses protestes dels grans contra el genocidi de la població gaziana. Són minses les protestes al meu entendre per la vergonya davant l’aterrida por dels joves que els grans es creuen obligats a dur clavada al cor. Però cada generació ha de lliurar les seves batalles. Per i per a si mateixa, pel país i pel món. La xarxa està foradada però encara clama.

The Washington Post · Victoria Craw

La Unió Europea i el Regne Unit van adoptar dimarts noves sancions contra la “flota fantasma” de Rússia, amb l’objectiu de tallar una font de finançament de la guerra d’Ucraïna. L’alleujament de les sancions occidentals és un dels objectius del president rus, Vladímir Putin, en la negociació per a posar fi a la guerra. L’última mesura, que la UE descriu com el “paquet més gran de la història dirigit a la flota fantasma de Putin”, s’ha dissenyat per augmentar la pressió sobre Putin perquè es comprometi a un alto-el-foc i tallar el finançament de la maquinària de guerra del Kremlin.

Però, què és la flota fantasma i com funciona? Això és el que cal saber-ne.

Què és la flota fantasma de Rússia i quina dimensió té?

La flota a l’ombra de Rússia, també coneguda com a flota “fosca” o “fantasma”, fa referència a vaixells que transporten càrregues sancionades per tot el món amb embarcacions envellides i mal mantingudes, oculten els seus moviments i empren “banderes de conveniència” de països amb regulacions laxes, com ara el Panamà i Libèria. Els detalls de propietat i registre són opacs, i molts es poden rastrejar fins a empreses pantalla emplaçades en llocs com les Seychelles i els Emirats Àrabs Units.

Les “flotes fantasma” fa temps que s’usen per transportar mercaderies sancionades per països com l’Iran i Corea del Nord. Rússia en va intensificar l’ús després de la imposició d’un límit de preus a les exportacions de petroli per part del G-7, el setembre del 2022, per a blocar el finançament de la guerra del Kremlin contra Ucraïna.

La naturalesa extraoficial d’aquesta flota fa difícil de calcular quants vaixells hi són implicats. Robin Brooks, expert en economia internacionals i desenvolupament a la Brookings Institution, que ha seguit de prop el creixement de la flota, va escriure en un article el mes d’abril en què explicava que contenia 343 bucs, tot i que va assenyalar que la xifra real probablement era molt més gran. Unes altres estimacions situen la xifra en més de mil embarcacions. Eitvydas Bajarunas, un diplomàtic lituà del Centre d’Anàlisi de Polítiques Europees, creu que Rússia fa servir uns 1.300 vaixells crítics per al transport del seu petroli sancionat. Un informe del Congrés dels Estats Units del 2024 sobre el mercat dels petroliers estima que, dels gairebé 7.500 petroliers que operen arreu del món, més de 1.600 han transportat petroli sancionat.

Per què preocupa Europa?

A més de soscavar les sancions, se sospita que la flota fantasma de Rússia ha dut a terme operacions de sabotatge, especialment a la mar Bàltica –una mar poc profunda connectada amb cables submarins que enllacen els estats del nord d’Europa–, per on passa regularment aproximadament el 50% de la flota fantasma.

Un seguit d’incidents a principi d’any va posar en alerta les autoritats europees. En un discurs al gener, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, va esmentar danys a cables que connectaven Lituània i Suècia, un altre entre Alemanya i Finlàndia, i més recentment, cables que unien Estònia i Finlàndia. Va indicar que, tot i que encara s’investigava, hi havia motius per a una “preocupació greu”.

Les agències d’intel·ligència dels EUA i Europa creuen que els danys poden ser conseqüència d’accidents marítims comesos per tripulacions inexpertes en vaixells mal mantinguts. Tanmateix, els responsables de seguretat europeus diuen que encaixen en un patró més ampli de sabotatge i guerra híbrida per part de Rússia per sembrar la divisió a Europa, cosa que Rússia nega.

Katja Bego, investigadora sènior del programa de seguretat internacional de Chatham House, diu que no hi ha consens internacional, però que el patró repetit i la naturalesa específica d’aquests incidents fan molt difícil de negar que hi ha hagut joc brut. Bajarunas hi coincideix i diu que la freqüència dels incidents apunta a “alguna cosa que va més enllà” dels accidents. “La guerra que tant temem ja ha començat per part de Rússia”, diu.

Què fan les darreres sancions?

Les últimes sancions de la UE i el Regne Unit s’afegeixen a un conjunt de mesures ja imposades contra desenes de vaixells, persones i empreses vinculades a la flota fantasma de Rússia. La UE ha dit que el seu dissetè paquet de sancions duplicaria el nombre de vaixells afectats per la prohibició d’entrada a ports i de rebre serveis, cosa que elevarà el total a 342 embarcacions. El Regne Unit també ha anunciat un nou paquet de 100 sancions que apunten als sectors militar, energètic i financer de Rússia –incloent-ne 18 de centrades en la flota fantasma– i ha dit que treballaria amb més estats per reforçar el límit de preu del petroli rus.

“Les accions de Rússia i aquells que l’ajuden tindran conseqüències greus. Com més persisteixi amb la seva guerra il·legal i brutal, més dura serà la nostra resposta”, va dir dimarts Kaja Kallas, alta representant de la UE per als Afers Estrangers i Política de Seguretat. Les sancions són una mesura semblant a la del Departament del Tresor dels Estats Units al gener, sota el govern de Biden, que va anunciar sancions contra cent vuitanta-tres embarcacions.

Aquell mateix mes, els aliats de l’OTAN van fer el Baltic Sentry, un exercici conjunt amb patrulles d’avions, fragates i drons navals, i van dir que la xarxa de vaixells russos representava “una amenaça particular per a la seguretat marítima i ambiental a la regió de la mar Bàltica i a escala internacional”.

Tindrà cap efecte sobre les negociacions d’alto-el-foc?

Els avenços envers un alto-el-foc semblen haver-se estancat aquesta setmana, després d’una trucada telefònica entre Putin i el president dels EUA, Donald Trump, que ha desactivat un intent de pressionar Rússia perquè accepti un alto-el-foc immediat, i els Estats Units s’han mantingut al marge de les noves sancions europees.

Els crítics han acusat la UE d’actuar amb lentitud, en part per la pressió d’interessos europeus, inclosos magnats del transport marítim de Grècia que han venut embarcacions a Rússia. Tanmateix, Brooks diu que les sancions han estat efectives contra la xarxa, especialment quan s’han superposat les mesures dels EUA, la UE i el Regne Unit. “Putin vol que penseu que les sancions occidentals no funcionen. No és veritat!”, va dir en una publicació a les xarxes socials a l’abril, en què comparava els volums d’exportació de petroli d’enguany amb els de l’any passat. Va dir que l’activitat dels vaixells afectats per les sancions dels EUA havia baixat d’un 85%, i la dels que rebien sancions conjuntes EUA-Regne Unit-UE havia davallat d’un 93%.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va dir dimarts en una publicació a Telegram que calia una pressió occidental ferma i coordinada per a fer que Rússia aturés la guerra. “És evident que Rússia prova de guanyar temps per continuar la guerra i l’ocupació. Treballem amb els nostres socis per pressionar els russos perquè es comportin de manera diferent”, va escriure. “Les sancions són importants, i estic agraït a tots aquells que les fan més tangibles per als responsables de la guerra.”

Bego diu que la flota ha estat un bot salvavides important per a Rússia sota les sancions i que té un funcionament arriscat i costós de mantenir: “El Kremlin se n’alegraria si ja no hagués de dependre d’aquesta xarxa.” Però Bajarunas diu que preveu que els suposats atacs de sabotatge continuaran, fins i tot si s’arriba a un acord d’alto-el-foc. “La política de Putin és portar el caos a Occident. I continua”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Bufa la tramuntana quan arribem a Cala Montjoi, a Roses (Alt Empordà). Ens ha citat allà, on tothom diu que fa trenta anys hi va niar una revolució gastronòmica que no deixaria cap límit per explorar, avui convertit en el Bulli 1846, un museu que recull el llegat del mític restaurant, i que satisfà tant els mitòmans que volen tafanejar la sala, com els especialistes que volen descobrir el procés creatiu que va batejar com a Sàpiens. Quan arribem ens espera, amable i disponible per a tot allò que li demanem, però sense perdre ni un segon. Ferran Adrià Acosta (l’Hospitalet de Llobregat, 1962) s’asseu a la terrassa del que va ser tants anys el seu restaurant, i com que ens trobem amb ell l’endemà d’haver-se proclamat campió de lliga el Barça, la conversa comença parlant de futbol.

—Avui és un dia gran. Els culers estem supercontents, perquè al final el futbol és emoció. Quan algú diu que pot plorar per un sopar, per un plat, ho comparo amb l’emoció que et pot produir un gol. El més bonic del futbol és que és pura emoció, és de les qüestions més emocionants que hi ha. És veritat, que a la majoria ens agrada quan juga el nostre equip. Veure un bon partit agrada, però no tant que sigui d’un altre equip.

—De fet, la vostra primera vocació era ser futbolista.
—Com la de molts nens de l’època. Volia ser Johan Cruyff, va ser l’únic ídol que he tingut, i vaig tenir la sort que va venir al Bulli, ens vam conèixer. No érem els millors amics però sí que teníem molt bona relació i vaig poder sopar quatre o cinc vegades amb ell. Era un tipus extraordinari.

—Parlàveu de l’emoció, però heu descobert alguna mena de vincle entre la creativitat futbolística i la creativitat culinària?
—Sobre el tema de la creativitat, sempre dic que és molt polièdrica i complexa. I cada professió i disciplina és diferent. Sí que hi ha un tema important, que és el talent; és fonamental per a tot això. I el talent creatiu, el pots entrenar, pots tenir tantes experiències com vulguis, però si no el tens, no faràs res. I al futbol igual. O tens un talent creatiu o no funciona. És vital tenir talent.

—En el vostre cas, teniu més talent per a la cuina que pel futbol?
—Bé, no ho sabia. Un dels fets importants de la meva carrera, i la del meu germà, és que no som vocacionals. I això ha marcat tota la nostra carrera. No vam tenir un mestre, sinó que vam tenir moltes referències. El fet de no tenir un mestre ens va fer qüestionar-ho tot. Una de les coses més importants quan et dediques a crear és qüestionar-t’ho tot, i nosaltres ho hem fet. Va ser fonamental per a la nostra carrera.

—Sense vocació ni mestres, quin paper ha tingut l’atzar en la vostra vida?
—Si quan arribo a la mili, no hi arriba a ser en Fermí Puig, avui no seria aquí. Si quan arribo aquí, en Jean-Paul Vinay no se’n va a Barcelona a muntar el seu restaurant, jo no seria aquí… Vull dir, era el lloc adequat en el moment oportú, però vaig tenir la sort de cara. Hi havia una possibilitat entre un milió que el Fermí, que ja treballava aquí, fes la mili amb mi a Cartagena.

—Aviat farà un any que ens va deixar. Què en recordeu?
—Tinc pocs amics i un era ell. Era generós, afectuós, divertit, culte, ho tenia tot. Vaig plorar molt quan ens va deixar. En Fermí és una de les persones que més cito, quan he d’explicar la meva vida. Perquè, com deia, sense ell, avui no seria aquí.

—Una altra persona clau en la vostra vida que ja no hi és Juli Soler, l’altre 50% del Bulli.
—Era com un matrimoni, en tots els sentits. Un geni. Per als qui el van conèixer, era com Groucho Marx. No sabies mai si parlava seriosament o de conya. Era brillant. Recordo rebre la gent aquí al Bulli amb una samarreta dels Rolling Stones, en aquella època en què encara es podia fumar. I ja teníem tres estrelles. Això és inconcebible ara, no? En Juli Soler va crear el concepte de la informalitat en el servei de luxe. Sens dubte.

—Plegats vau convertir un restaurant en alguna cosa més. Potser una experiència artística, com va ser en el cas de la Documenta de Kassel?
—El tema de l’art sempre és complex, però el Bulli era alguna cosa més que anar a menjar i prou. Hi ha molt pocs restaurant al món, n’hi ha algun, que et serveixin per a qüestionar-te moltes coses, com la bellesa, la provocació, l’amor… El Bulli, a part de menjar bé, i això cadascú ho decidia, t’aportava moltes coses.

—Vau ser pioners en moltes coses que després es van estendre a tot arreu.
—El més important del Bulli és que vam demostrar que després de quatre-cents anys de monopoli, es podia fer alta cuina sense ser francès ni ser a França. I això va servir perquè més tard molts països al món ho fessin. Ha servit per a dir, si ells van poder, nosaltres podem. Pot semblar molt simple, però és fonamental. Ara es parla de l’alta cuina peruana, l’alta cuina mexicana, l’alta cuina danesa… Això era impensable abans del Bulli.

—Quan vós comenceu, la cuina francesa fa dècades que marca el temps amb la Nouvelle Cuisine.
—Els tinc un respecte brutal, perquè ens tenen molts anys d’avantatge. Però és veritat que no tenen el monopoli. Si agafes les llistes de què tothom parla en el món de la gastronomia, és evident que hi ha més països a banda de França, creativament.

—Això ho vau fer aquí, a Cala Montjoi, a dues hores de Barcelona, unes quantes hores més de París… No pas en una gran ciutat, sinó en un racó de Roses, a tocar del cap de Creus.
—La gastronomia va molt lligada al turisme gastronòmic. La Michelin neix com a guia de viatges. Per tant, no era estrany que hi hagués un bon restaurant fora de la gran ciutat. Ara, és veritat que aquí estem en un parc natural, això és el paradís, i va marcar molt la nostra trajectòria. Quan vaig venir a treballar, tancàvem a l’hivern perquè no venia ningú. Després ho vam continuar fent, i això va significar tenir temps. Temps per a pensar, per a reinventar-te. Aquí estaves tranquil, era gairebé una atmosfera monacal, i va ser fonamental. Avui dia, amb el món de les xarxes social, un fenomen com el de Bulli segurament que no hauria pogut passar. Aquí vam tenir tranquil·litat per a pair.

—…
—Pensa que vam estar amb el Juli, del 1984 fins al 1998 guanyant un sou. Érem propietaris i teníem un restaurant que ja era important, però només guanyàvem un sou. Ara seria impensable que li diguis algú que tingui paciència i estigui catorze anys guanyant un sou. Són les circumstàncies de l’època. Sempre t’has d’adaptar a allò que hi ha. No d’anar explicant historietes de l’any de la picor, sinó adaptar-te al temps que t’ha tocat toca viure. Com vam fer nosaltres. Ara, per exemple, amb el tema de les hores de treball. Ja tocava fer vuit hores com tothom. Per què n’havíem de fer més?

—Vau eliminar ben d’hora el menjar a la carta, vau popularitzar els aperitius…
—El segon tema que vam posar sobre la taula és aquest: el menú de gustació llarg i estret. Els menús degustació existien a França, d’uns quants plats, però una de les missions del Bulli era explorar els límits. I, al final, vam donar quaranta-quatre elaboracions en dues hores i quaranta-cinc minuts. Fa no sé quants anys que sento que el menú degustació és mort. És la ximpleria més gran del món! Els grans restaurants del món, tots tenen menú degustació.

—Hi ha cap alternativa?
—Pots servir a la carta. Però, quan tu fas quilòmetres, viatges, vas una vegada a la vida a aquell restaurant, vols morir. És una metàfora, és clar… Però, si parles d’una persona que va cada setmana dues vegades al restaurant, és una altra cosa. D’una altra banda, aquests clients són comptats. Quatre gats.

—Vam fer la pregunta al vostre germà Albert, i ens va admetre que el menú degustació era un mal menor.
—Oblida’t del terme menú degustació, el que vius és una festa. I també deixes fer al cuiner creatiu. De fet, quan vaig a menjar cuina tradicional i som quatre o cinc persones, no deixo de fer un menú degustació: ho comparteixo tot i ho faig tot per picar. Vaig anar a l’Hispània fa dos mesos i vam dinar meravellosament. Érem quatre persones i vam tastar catorze coses. Si tu tastes catorze coses molt bones, normalment és més interessant que triar una cosa per a cadascú.

—Parlàveu de l’experiència del Bulli. Teníeu llista d’espera d’un any…
—Era una bogeria. Ara sembla divertit explicar-ho, però et prometo que llavors era estúpid. Teníem dos milions de persones que volien venir, i hi havia situacions tragicòmiques. Hem de tenir en compte que llavors no hi havia plataforma de reserves. Havies de trucar o enviar un correu…

—Abans heu dit que l’objectiu del Bulli era anar més enllà, trobar els límits. En aquest cas, d’un ofici que tenia dos-cents d’història, pel cap baix.
—La missió que teníem era buscar els límits físicament i mental. Vam explorar, vam tirar endavant noves elaboracions, i això servia per a obrir camins. El més important és que ho compartíem, i hi havia gent que agafava conceptes que nosaltres havíem creat i els desenvolupava. A vegades més bé que nosaltres. Nosaltres també vam desenvolupar un concepte que és que cada any ho fèiem tot de bell nou. Així vam arribar a les 1.846 receptes. Era una bogeria. La pressió creativa és molt dura.

—Parleu de pressió. Crear és amargar-te la vida?
—No aconseguir el que busques és molt dur. Una de les qüestions que ens va determinar és que tot era molt naïf al principi. Avui dia, amb tota la informació que hi ha, la gent jove es col·loca i aprèn de seguida les regles del joc. Nosaltres no en teníem ni idea, de les regles del joc. Com ens podíem pensar que un restaurant aquí perdut es podria convertir en el que es va convertir?

—Ara es parla dels trenta anys de la revolució gastronòmica que va començar aquí.
—A mitjans dels noranta ens vam ajuntar uns quants cuiners i vam fer una revolució. Quan sortim a la portada del New York Times, vol dir que allò ho veuen els directors de diaris de tot el món. De Croàcia a Seül.

—Sobre aquesta revolució, hi ha debat sobre el nom que se li ha de posar.
—Es va parlar de la Cuina Tecno-emocional o de la Nova Nouvelle Cuisine. Tant és, ara. Però un dels errors que hem tingut és que no pots vendre una cosa sense tenir un nom. Això ho hem pagat, perquè és inconcebible voler vendre sense un nom consensuat.

—Quin nom li hauríeu posat vós?
—No li puc posar cap nom, ara!

—Revolució bullianana, per exemple?
—No funciona com a marca.

—Què vol dir bullinià?
—Ser bullinià és més una manera de viure i entendre la vida, en què els valors són importants. El respecte, l’honestedat, l’agraïment, la generositat, ja no dic la humilitat i la normalitat. Més enllà de la cuina. I també el risc i la llibertat. Per nosaltres era important la llibertat i el risc. D’una manera o d’una altra, molts professionals que van passar per aquí van agafar alguna d’aquestes qüestions i ara n’hi ha fills i néts, de tot això.

—Tercera i quarta generació de bullinians, ja. De quin us sentiu més orgullós?
—No puc triar! De tots. Em considero un més. Important, si tu vols amb el Juli i l’Albert. Però el més bonic és estimar tots els fills per igual. L’Eduard, l’Oriol i el Mateu del Disfrutar… és increïble el que han fet.

—Podríeu estar una setmana continuada dinant i sopant a casa de bullinians?
—O més. Hi ha unes setanta o vuitanta estrelles Michelin de bullinians.

—Fa dos anys obríeu el Bulli 1846 com a museu. Quin balanç en feu?
—Estem molt contents. La gent se’n va molt emocionada i el més important és que la majoria quan surt diu que no s’imaginava què hi havia darrere. Aquest museu serveix per a fer entendre que la cuina creativa al màxim nivell, quan es fa de manera seriosa, és molt més complexa que no sembla. Com que cuinem cada dia, dinem cada dia, ens sembla fàcil, però són coses molt diferents.

—Farà quinze anys que vau tancar el Bulli.
—Va ser una de les millors decisions de la meva vida. Estic molt content d’haver tancat perquè les èpoques creatives tenen una caducitat. Vam arribar a un nivell on era molt forçat continuar. Si donéssim un menú del 2010, del Bulli, tu vindries aquí i et sorprendries, encara estaria obert. Però això no anava amb la nostra filosofia. La nostra filosofia era no parar de fer coses noves i fins aquí vam arribar.

—Sempre hi ha el perill de la decadència, de l’estancament?
—És que tothom arriba a la decadència. Te’n pots escapar de la mateixa manera que nosaltres. Nosaltres ens en vam escapar molt bé. Quan érem a dalt.

—Creieu que deixarem mai de parlar del Bulli?
—No, perquè és un canvi de paradigma. Dels canvis de paradigma no se’n deixa de parlar mai. És una de les fites quan es parla de la cuina occidental.

—Us penediu de res a la vostra vida?
—Una de les meves filosofies és que, del que no puguis canviar, no te’n preocupis. No tinc fills, en podia haver tingut, o podia haver continuat obert cinc anys més el Bulli. Però és que no en puc canviar res!

—Ni tampoc de no haver tancat la polèmica amb Santi Santamaria, que tantes ferides va deixar?
—Ara em sembla de mal gust parlar d’aquest tema, quan ell és mort. Prefereixo recordar quan érem amics, perquè vam ser-ho molt. La història és molt complexa. A veure si algun dia algú fa un llibre i explica exactament què va passar, i quin paper hi van jugar França i Itàlia. Ningú ho ha pogut aclarir.

—Sembla que quan la cuina catalana era a dalt de tot va sortir el gen de la divisió.
—Si fem una mica d’humor, a nosaltres ens va fer sortir a tot el món. Tenint en compte que el Bulli era en el moment de màxima plenitud, va ser una gran publicitat.

—Amb la vostra generació, la cuina i els cuiners van canviar de percepció. Vau passar a esdevenir referències.
—A escala de país, la gent estava orgullosa de tot el que passava. Vam ser una referència cultural de Catalunya. És indiscutible.

—Sou els culpables que la canalla vulgui ser cuinera?
—Alguns, sí, però després quan veuen com funciona el restaurant, ja no ho tenen tan clar. Però hi ha una certa lògica en tot plegat, de gaudir de la gastronomia, que no trobo gens estranya.

—També vau dignificar l’ofici, vau treure el cuiner del lloc fosc d’on no sortia mai.
—Això sí que ja ho havien fet a França Bocuse, Guérard, etc. Nosaltres ho vam extrapolar aquí. Això ha canviat moltíssim i encara canviarà més. La gent jove té una cultura increïble, té uns valors diferents. La generació actual està més ben preparada que nosaltres. Una altra cosa és el talent creatiu, que es té o no es té. Però, pel que fa a preparació, els joves ens superen de llarg.

—Una diferència d’abans i ara és la influència de les xarxes socials.
—Llavors hi havia els blocs, però Instagram ha canviat les regles del joc dins el tema creatiu. En la creativitat, la sorpresa és fonamental. I ara és molt difícil no saber què passa, què es fa. Això li treu una mica de màgia, però professionalment m’encanta, perquè sé què passa a tots els restaurants creatius del món.

—Però no heu deixat de viatjar i d’anar a restaurants, oi?
—Sí, però trio més. Ara amb les fotos ja veig si és més creatiu o menys, o en la cuina tradicional, si és ben fet o no.

—Dieu que les noves generacions estan més ben formades, així i tot, tenen la mateixa ambició d’arribar a trobar els límits, de qüestionar-ho tot…?
—Hi ha algú. Tanmateix, és cert que s’ha arribat a un nivell que és difícil anar més enllà. A la gent que arrisca al màxim nivell, els qui arrisquen en tot, se’ls ha de fer un monument, perquè la majoria es fotrà una trompada. Dono suport en tot als qui s’arrisquen, perquè la majoria no hi arribaran.

—Heu deixat algun moment de pensar en cuina, en creativitat?
—Ara no tinc la pressió, però em qüestiono més com es pot millorar el sistema creatiu, què és la cuina i com podem explicar-la i ajudar la gent que crea.

—Sobre què és cuinar, hi heu pensat i n’heu escrit.
—Després de sis anys, ara més o menys tinc clar què és. Però no m’ho preguntis perquè són mil pàgines… Fa dos milions i mig d’any que ho fem. Poques activitats, excepte les estrictament fisiològiques i reproductives, han fet estudiar, pensar, reflexionar tant…

—Tot plegat us ha fet pensar en com serà la cuina d’ací a deu, vint o trenta anys?
—El més preocupant és com de poc es cuina a casa. Això és molt greu i em preocupa, perquè no sé quina solució hi ha. Menjar, la gent continuarà menjat, però cuinar? La gent o no té temps o prefereix dedicar el temps a una altra cosa i la indústria agroalimentària agafarà una gran volada. En gastronomia, anirem evolucionant, descobrint noves cultures importants. La següent que vindrà serà la xinesa. Poca gent coneix de veritat la Xina. I, després hi ha una cosa que han començat a fer a Enigma i que és que et pregunten si vols que el plat te l’expliquin abans o en acabat. Si l’expliquen posteriorment, és una altra manera de menjar. T’obliga a qüestionar-te, a preguntar-te, canvia l’experiència.

—Us volia demanar per la gestió dels restaurants. És una de les vostres obsessions, oi?
—És vital. Tu pots anar a un restaurant i estar content perquè un menú de set plats i postres t’ha costat quaranta euros. Però al cap de cinc mesos aquell restaurant és tancat. Perquè amb aquest preu és impossible, per a qualsevol persona que sàpiga de números.

—Potser hem posat molt d’èmfasi en la part cultural, creativa, de la gastronomia, i poc en la qüestió del negoci.
—No tenim educació de gestió empresarial i financera, i hauria de ser obligatòria. Igual que l’educació en salut i nutrició. Hem de parlar d’aquests temes, perquè les dades són demolidores. Cada restaurant tancat és un drama. Si tu agafes una guia de Barcelona de fa vint anys, la majoria són tancats.

—Us volia demanar per Catalunya, regió mundial de la gastronomia. Ens ha costat vendre’ns?
—No som fantàstics de vendre, és cert. Ens ha faltat una marca. Però això hauria de ser el principi per a entendre la importància de la comunicació de cara al futur. No és el mateix ara que fa vint anys, hi ha molta competència, però continuem sent una potència important.

—I més enllà de la cuina creativa, com veieu la cuina tradicional?
—És vital i és vital fer costat a la gent que vulgui fer-la. Al jove que vulgui fer cuina tradicional ortodoxa, sense elements creatius, perquè llavors ja és una altra cosa, se li ha de fer costat. Faria una estratègia de donar suport a qui volgués fer aquesta cuina tradicional ortodoxa.

—Quins serien per vós els plats que algú que vingués de fora hauria de conèixer de la cuina catalana tradicional i ortodoxa, com dieu?
—A mi em fascinen molt els entrants: el xató, l’escalivada, l’esqueixada, el pa amb tomàquet…

—Us demanen molt de consell?
—Procuro ajudar tant com puc.

—Us considereu oracle, profeta, mestre…?
—Es tracta de compartir. La paraula és compartir. Nosaltres ho hem fet.

—Us ha recat no rebre suport per a la vostra universitat i haver-la de fer a Madrid?
—Sí, però no tinc cap problema, no estic enfadat. Sempre intento ajudar allà on em demanen. Segurament farem alguna cosa a Catalunya.

—A l’Hospitalet de Llobregat, potser?
—L’Hospitalet o Barcelona són el mateix. El meu carrer separava l’un i l’altre. No en puc dir res, però l’educació de cara al futur és molt important.

—On sopareu avui?
—Avui, a casa.

amb el Duet Mar i Cel - Lloc: Ateneu Arenyenc

Famílies immigrants han denunciat que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) els ha llevat la tutela dels fills “per no tenir papers i per ser pobres”. Ho han explicat en una assemblea de damnificats que s’ha fet avui a Barcelona i que han impulsat entitats com ara Papers i Drets per a Tots i el Sindicat de Treballadores de la Llar. Norma Falconi, una de les portaveus d’aquests col·lectius, ha dit que feia anys que lluitaven sense èxit perquè els petits tornessin a casa: “Volem elaborar una estratègia per a fer sentir la nostra veu i que se’ns escolti”, ha indicat Falconi, que ha dit que la preocupació s’havia agreujat després del cas d’agressió sexual a una menor tutelada.

En una assemblea a porta tancada que s’ha fet al Centre de Cultura de les Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona, les famílies han intercanviat les seves experiències amb l’objectiu de poder dissenyar una estratègia conjunta que els permeti avançar i aconseguir que les escoltin. “Només volem que els nostres fills puguin viure amb la seva família i tenir l’afecte que qualsevol nen o nena necessita”, ha explicat Falconi.

Ha dit que les informacions que havien aparegut als mitjans de comunicació aquestes darreres setmanes havien encès totes les alarmes entre el col·lectiu i ha expressat la seva preocupació pel risc d’escapoliments dels centres i pel cas de la petita de dotze anys que va rebre agressions sexuals quan estava sota la tutela de la DGAIA. “No volem aquest final per als nostres fills. A nosaltres ens sembla que posar una nena de dotze anys amb un home de més de cinquanta i que ha resultat ser pedòfil demostra que no hi ha gaire ordre”, ha etzibat.

Ha recordat que l’any 2023 el Síndic de Greuges va fer públic l’informe La desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i l’adolescència, en què va demanar un suport més intensiu a les famílies en risc per reduir la institucionalització dels infants. “Cap menor no està enlloc més bé que amb la seva família, per molt pobre que sigui”, ha dit Falconi, que ha acusat la DGAIA de vulnerar els drets humans.

Ha considerat que els governs català i espanyol haurien d’ajudar aquesta gent i atendre les seves demandes per evitar, per exemple, situacions irregulars sobrevingudes perquè no tenen contracte. Ha afegit que hi havia fórmules perquè els nens romanguessin a casa a condició que tinguessin els mínims imprescindibles per a garantir el seu benestar. “S’omplen la boca dient que ens troben en l’estat del benestar, però sembla que no existeix per a les persones migrants”, ha lamentat.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

Alhora, ha criticat que moltes d’aquestes retirades de custòdia s’haguessin fet de manera cautelar, abans no es disposés de l’informe pertinent i d’acord amb denúncies rebudes per part de gent pròxima, com ara els professors de l’escola dels menors i els veïns. “Creiem que es treballa amb massa subjectivitat”, ha valorat.

Ha revelat la majoria de les famílies no havien pogut recuperar els seus fills malgrat disposar d’una sentència judicial favorable perquè la DGAIA havia recorregut contra la decisió del jutge. “Ells tenen millors advocats”, ha comentat, i ha dit que el 16% dels infants tutelats no tornava mai a casa.

En aquesta línia, ha criticat que el president de la Generalitat hagués anunciat aquesta setmana una reforma de la DGAIA i ha advertit al cap de l’executiu català que la primera passa que calia donar era tornar tots els nens “segrestats” a les seves famílies. “No estan en un centre perquè visquessin al carrer o haguessin abusat d’ells, sinó que hi són perquè les seves famílies són pobres i migrants.”

Acusa la DGAIA de no cuidar bé del seu fill

Per la seva banda, Ruslana, una mare d’origen ucraïnès que ha participat en l’assemblea, ha explicat que havia perdut la custòdia del seu fill ara fa sis anys quan el menor tenia nou anys. Ha explicat que la família paterna del petit l’havia acusada de no cuidar bé el nen i que basant-se en “informes falsos”, la DGAIA va acabar fent-se càrrec del nen i internant-lo en un centre.

La dona ha dit que ha provat de recuperar-ne la tutela moltes vegades i recorrent a la via judicial, però ha explicat que havia estat impossible. A més, ha denunciat que al llarg d’aquests anys el seu fill no havia estat ben cuidat. “L’han medicat amb drogues psiquiàtriques”, ha afirmat Ruslana, que ha indicat que actualment el tractaven per un presumpte TDAH.

Alhora, ha avisat que el noi no estava ben controlat i que fumava i bevia de feia temps. “El meu fill ha perdut dotze quilos en els darrers anys”, ha assenyalat la mare.

“Si hi ha algun problema amb un nen cal ajudar la família, si hi ha precarietat econòmica cal fer-li costat perquè aquest fet no pot ser una causa suficient per a separar-los”, ha opinat la dona, que ha criticat que titllessin molts pares de delinqüents quan no era així. “Hi ha molts pares i mares que realment estimen els seus fills”, ha acabat.

Aquest vespre, l’equip femení de l’Arsenal s’ha proclamat campió de la Lliga de Campiones, la segona que guanya. Ha estat una final disputada contra el Barça a Lisboa. L’equip català arribava al partit com a favorit, però finalment ha acabat guanyant l’Arsenal gràcies al gol al minut setanta-quatre de Stina Blackstenius.

Una de les imatges que ha deixat la celebració de les campiones ha estat la d’una senyera. Per què? El grup anglès enguany té en plantilla a dues jugadores catalanes: Laia Codina, de Campllong, i Mariona Caldentey, de Felanitx. Totes dues havien estat jugadores del Barça: la primera, del 2017 al 2023 (tot i que del 2021 al 2022 va estar cedida a l’AC Milan), i la segona, del 2014 al 2024. Codina ha estat la responsable de fer onejar la senyera per celebrar el premi, i immortalitzar aquest moment.

En declaracions posteriors, Codina s’ha mostrat molt feliç de guanyar, encara que ha confessat que tenia emocions estranyes, perquè les seves rivals d’avui no deixaven de ser les seves amigues. “Veure-les plorar no és agradable”.

El Barça no ha aconseguit la quarta Lliga de Campiones, que ha disputat contra l’Arsenal a l’estadi José Alvalade de Lisboa. Aquesta ha estat la cinquena final que jugaven, i la quarta consecutiva. L’objectiu era aconseguir la quarta copa de la Lliga de Campiones, però el gol de la jugadora de l’equip anglès Stina Blackstenius al minut setanta-quatre ha fet impossible d’assolir una altra fita històrica. Aquesta és la segona Lliga de Campiones de l’Arsenal, l’altra la va guanyar la temporada 2006-2007.

Les blau-grana arribaven al partit com a grans favorites després d’haver encadenat les darreres dues Champions i d’haver-se proclamat també campiones de la lliga espanyola d’enguany, però finalment el segon equip de la lliga anglesa ha aconseguit d’imposar-se a l’equip de Pere Romeu.

Entre les jugadores de l’Arsenal, hi havia una vella coneguda: Mariona Caldentey. La mallorquina va deixar el Barça la temporada passada després d’una dècada defensant els colors blau-grana. Amb el Barça va aixecar vint-i-cinc títols, entre els quals, cinc lligues espanyoles i tres lligues de campiones.

 

[VÍDEO] El polèmic gest masclista de Figo abans de la final de Lisboa

El jurat de la secció oficial del 78è Festival de Canes ha decidit de premiar la coproducció catalana Sirât, d’Oliver Laxe, amb el premi del jurat del festival, el tercer premi. Un premi que ha donat ex aequo amb el film alemany Sound of falling, de Mascha Schilinski. Sirât, protagonitzat per Sergi López, va ser molt aclamat tant pel públic com per la crítica el dia de l’estrena. El film narra el viatge sense límits d’un pare i el seu fill per a trobar la filla en una festa rave a les muntanyes del Marroc.

Aquest no és l’únic premi que s’ha endut el film. També ha estat guardonat amb el premi de l’Associació Francesa dels Cinemes d’Art i Assaig, i ahir es va fer públic que s’havia endut el guardó a millor banda sonora, que atorguen periodistes de cinema francesos i internacionals, a més de la distinció Palm Dog del gran jurat a la Pipa i la Lupita, els dos gossos que interpreten el que surt a la cinta. Avui també s’ha sabut que la firma Neon ha comprat els drets de distribució als Estats Units.

La cineasta Carla Simón, que ha presentat Romería al festival, no ha rebut cap premi. El film, que tanca la trilogia que va començar amb Estiu 1993 i Alcarràs –Ós d’Or a la Berlinale del 2022– per parlar dels seus orígens i la memòria familiar, va ser, malgrat tot, molt aclamat per la crítica i el públic, que van destacar-ne la capacitat de capturar l’imperceptible i de commoure.

La Palma d’Or se l’ha enduta Un simple accident, de Jafar Panahi.

El Grand Prix, el premi de plata, se l’ha endut la noruega Sentimental value, de Joachim Trier. El dia que es va presentar el film, va obtenir una ovació de dinou minuts seguits.

Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

Lloc: Teatre Seràfics

Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

La xarxa social X, abans anomenada Twitter, ha caigut a escala mundial, cosa que dificulta l’accés a la plataforma. La incidència, que ha començat cap a les 14.00, impedeix de carregar alguns missatges o fer-ne de nous. Divendres al vespre ja hi va haver un problema al centre de dades de X que va impedir l’accés a alguns usuaris i retards en les notificacions. La plataforma encara no ha dit res sobre la incidència d’avui.

La Federació Llull, que integra l’Obra Cultural Balear (OCB), Acció Cultural del País Valencià i Òmnium Cultural, ha fet avui un emotiu homenatge a Josep Maria Llompart en el marc de l’Any Llompart. L’esdeveniment s’ha fet a Ca n’Alcover, seu de l’OCB, i ha estat una oportunitat per a recordar i celebrar la figura de Llompart com a referent en la creació literària i en la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Josep Maria Llompart, un dels intel·lectuals més importants del segle XX, va destacar com a poeta, assagista, activista cultural, crític literari, editor i traductor, i va tenir un paper destacat en la vida cívica i cultural de les Illes Balears. President de l’Obra Cultural Balear del 1976 al 1983, també va presidir l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1982 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural, i amb la Creu de Sant Jordi i, el 1990, es va convertir en el primer president de la Federació Llull.

“Llompart va transformar cada paraula en una declaració d’amor a la seva terra”

A l’homenatge hi han participat Antoni Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear i de la Federació Llull; Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, i Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural. Durant la cerimònia, els representants de les tres entitats han destacat la importància de Llompart com una de les figures més significatives de la llengua i la cultura catalanes.

Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi”

Llabrés ha dit: “Josep Maria Llompart és, per a nosaltres, molt més que una figura cultural: és una consciència viva, un referent cívic i nacional, i un dels pensadors que focalitzaren la mirada en la vertebració dels territoris de parla catalana contemporanis. Som aquí per a refermar una idea que Llompart no va abandonar mai: que la nació lingüística i cultural és una i sencera i que només avançarem si ho feim plegats, com avui, amb les tres grans entitats de país unides per la cultura i la llengua catalanes.”

Oliver ha destacat: “Josep Maria Llompart va ser president i impulsor de la Federació Llull. Fer-li un homenatge ara és mantindre el seu llegat. És un personatge molt vinculat a la seva època de la mateixa manera que Sanchis Guarner i més. En el seu vessant creatiu és un referent cultural de primer ordre.”

Editorial de Vicent Partal | Aquell home valent que va defensar el català a crits a la plaça Major de Palma

El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha assenyalat: “Aquest homenatge a Josep Maria Llompart és molt més que un acte de memòria. És un acte de justícia. Llompart és una veu imprescindible del mosaic poètic dels Països Catalans. Una veu que va fer de la paraula un acte de resistència, de bellesa i d’identitat. I és per això que és cabdal que coneguem i reconeguem aquells que han fet art amb la nostra llengua, perquè només així podrem construir un imaginari compartit que ens cohesioni i ens enforteixi com a poble.”

La jornada s’ha completat amb la ruta literària La ciutat d’un adolescent de casa bona. Geografia urbana de Josep Maria Llompart, conduïda per Joan Carles Palos, membre de la Junta Directiva de l’OCB. Una passejada que ha permès conèixer de primera mà alguns dels espais més significatius de la vida de Llompart. També s’ha pogut gaudir de l’espectacle Bateguen Atzavares, una proposta de Jansky que rellegeix una selecció de poemes de Josep Maria Llompart amb especial atenció als que incorporen o remeten a altres llenguatges de la natura. Amb aquest acte, la Federació Llull celebra un any dedicat a la memòria i difusió de Josep Maria Llompart, referent cívic i literari de la llengua i la cultura catalanes.

El Tribunal Constitucional espanyol va desestimar ahir el recurs contra el decret llei del govern balear que elimina l’exigència de coneixements de català per a treballar al sistema públic de salut de les Illes. El recurs, promogut per l’Obra Cultural Balear, el van presentar més de cinquanta diputats del PSOE i de Sumar, que argumentaven que la norma vulnerava l’article 86 de la constitució espanyola i el 49 de l’Estatut d’Autonomia. Però avui l’OCB ha emès un comunicat per aclarir la interpretació del pronunciament del TC. Segons l’entitat, el TC encara no s’ha pronunciat sobre el fons del recurs, sinó únicament sobre un aspecte formal: si era possible regular aquesta matèria mitjançant un decret llei o no.

El president de l’OCB, Antoni Llabrés, ha aclarit que la resolució del TC feia referència al primer recurs presentat per l’entitat per mitjà de cinquanta diputats del PSOE i Sumar contra el decret llei 5/2023. Però aquesta norma ja és derogada per la llei 7/2024, després d’un error legislatiu en què el PP erròniament va votar a favor de 34 esmenes de Vox. Per tant, el recurs ha perdut l’objecte. Així i tot, el govern va aprovar ràpidament un nou decret, el DL 5/2024, per a recuperar el text original, i contra el qual ja s’ha interposat un segon recurs que es començarà a tramitar dimarts. Així doncs, Llabrés ha insistit que la sentència actual no entrava a valorar els tres motius substantius d’inconstitucionalitat proposats pel recurs, sinó que es limitava a resoldre si era possible regular aquesta matèria per decret llei.

Alhora, el comunicat de l’OCB diu: “El TC dóna per bons els arguments del govern sobre les raons d’urgència, basant-se en uns informes ficticis que emetia automàticament el servei de salut a la legislatura anterior, en què s’eximia de català els professionals de la sanitat per una suposada mancança d’aquests professionals.”

Segons el mateix comunicat, l’OCB va poder demostrar que aquests informes no es corresponien amb la realitat, atès que en el procés d’estabilització de professionals sanitaris, més de dues mil places convocades amb l’exigència de coneixements de català, es presentaren més candidats lingüísticament capacitats que places ofertes i, recentment, una vegada acabat aquest procés, s’ha vist que no hi havia places de sanitaris desertes per raons de llengua. L’OCB ja ho va fer públic fa uns dies: de les 1.277 places d’infermeria no n’hi ha cap de deserta, i aviat l’entitat farà públiques les dades amb relació als metges.

Avui es fa la vintena Bressolada, la festa de les escoles i col·legis la Bressola. La jornada ha arrencat a les deu del matí i durarà fins a les sis de la tarda al parc de l’estany de Sant Esteve del Monestir (Rosselló).

Aquest aplec anual pretén de reunir en un mateix espai els alumnes de tots els centres, les famílies, els equips de les escoles i els socis i amics de la Bressola, i alhora reivindicar la tasca de l’associació de desenvolupar la llengua i la cultura catalanes a Catalunya Nord. La festa és oberta a tothom, i de moment es calcula que s’hi han aplegat unes 1.500 persones.

Enguany, el lema de la Bressolada és “Pas trist amb el Twist” i fa referència al projecte de l’any de totes les escoles i col·legis de la Bressola “Les arts escèniques” i a Oliver Twist, protagonista de l’espectacle que ha interpretat la mainada aquest matí.

La Bressolada ha començat amb els parlaments del batlle de Sant Esteve del Monestir, Robert Vila; el president dels Amics de la Bressola, Geoffroy Lourdou; i el president de la Bressola, Guillem Nivet. Després, ha fet el pregó Daniela Grau, militant nord-catalana. Una vegada acabats els discursos, la jornada ha continuat amb l’espectacle Oliver Twist. Els alumnes de les escoles i col·legis han treballat nou cançons sobre l’obra de Charles Dickens, i n’han fet una adaptació lliure, amb la traducció del mestre i músic Francesc Bitlloch.

A mig matí hi ha hagut l’actuació dels Castellers del Riberal i els Sorollosos d’Aire Nou de Bao. A les 14.00, els alumnes dels col·legis proposaran jocs tradicionals a tota la mainada present i, a les 15.30, es farà l’espectacle Màgia Xixaraxera, de la companyia Xaxi Espectacles. Per acabar la festa, cap a les 16.30, l’artista Ramon Gual oferirà el seu repertori de danses i cançons.

Durant tota la jornada hi ha una mostra d’entitats nord-catalanes i es pot degustar el vi especial Bressolada 2025. El vi negre i el vi blanc d’enguany provenen de les vinyes Domaine Les Boneres Mas St. Jude de Corbera, dos vins del país.

La zona dels Alps Marítims, a la Provença, s’ha quedat sense llum aquest matí per la caiguda d’una línia d’alta tensió. Segons les primeres conclusions de la investigació, confirmades al diari Le Figaro pel batlle de Canes, David Lisnard, un incendi presumptament intencionat ha afectat la central elèctrica de Saint-Cassien, i per això la zona ha quedat sense electricitat. El subministrament ja s’ha restablert a tota la zona afectada: 160.000 cases de municipis de la Provença, els Alps i la Costa Blava, segons que ha informat la companyia elèctrica RTE.

Depuis 10h, une #coupure d’#électricité touche la commune de @villecannes et les communes alentours et prive 160 000 foyers d’alimentation électrique. Les équipes RTE et Enedis sont en cours d’intervention pour rétablir le courant dans les meilleurs délais. RTE présente ses…

— RTE en Méditerranée (@RTE_med) May 24, 2025

L’apagada també ha afectat el Festival de Canes, encara que l’organització de seguida ha informat que la gala de clausura, que es farà avui a les 18.40 i on es donarà el palmarès, es faria amb normalitat.

Batlles i regidors d’una seixantena de pobles del Principat i Catalunya Nord s’han reunit a Campllong (Gironès) en la quarta trobada de municipis sense fronteres. Organitzada per l’associació cultural Angelets de la Terra, té l’objectiu de teixir vincles per esborrar la frontera mental.

El president d’Angelets de la Terra, Ramon Faura, ha explicat que en anys anteriors s’havia aconseguit que la gent es conegués i començar projectes d’intercanvi. Una d’aquestes relacions és la que s’ha consolidat entre Bàscara (Alt Empordà) i Pesillà de la Ribera (Rosselló), que comparteixen programació cultural. El batlle de Bàscara, Narcís Saurina, diu que les trobades són molt interessants per a recuperar la relació entre pobles germans.