Heus ací un dels espectacles més interessants de la nostra política: un govern que s’autodenomina d’esquerres i que, tanmateix, fa equilibris inversemblants per assemblar-se, com més va més, a una dreta moderada i assenyada. El president Illa –sempre amb el somriure discret i la corbata mai del tot ajustada– ha bastit un curiós palau a còpia de nomenaments en què, sota la bandera del PSC, s’arreceren antics convergents com si fos una mena d’arca de Noè ideològica. Espadaler i els demòcrata-cristians d’Unió fa ja una bona temporada, Sàmper i Bonvehí d’ençà de la formació de govern i ara, per a acabar-ho d’adobar, sembla que Albert Piñeira, ex-batlle del PDECat de Puigcerdà, podria ser l’encarregat de substituir aquell indigent intel·lectual que van col·locar, sense pensar-s’hi prou, a la Casa de Perpinyà.

No és cap novetat que el president Illa és un dels polítics més dretans de tots els socialistes. De fet, observat a una certa distància, el PSOE –i, per extensió, el PSC– és probablement el partit socialista europeu més acostat a la dreta. Socialistes, sí, però amb matisos, amb reserves, amb aquella mena de prudència que s’acaba convertint en un conservadorisme descolorit.

Hi he donat moltes voltes per a entendre per què passa això i crec que la qüestió rau en la fascinació per l’ordre, consubstancial a l’espanyolisme. És un fenomen curiós: hi ha partits que fan bona part del discurs sobre el canvi, la justícia social i la transformació, però acaben, tard o d’hora, sucumbint a l’encant de l’estabilitat. L’esquerra al poder –o això que anomenem esquerra, per entendre’ns– acaba molt sovint contraient un matrimoni de conveniència amb l’ordre, aquest concepte tan preuat pels conservadors de tots els temps. ERC també va jugar la mateixa carta nomenant conseller ni més ni menys que Carles Campuzano. I és que no hi ha res que espante més un governant–de dreta o d’esquerra– que el desordre. Fins i tot si el seu programa electoral promet precisament de sacsejar l’ordre establert.

El cas és que, a mesura que passen els anys, resulta cada volta més difícil de distingir un socialdemòcrata europeu d’un senyor de dreta moderada, civilitzada i europea. Les polítiques econòmiques dels uns i dels altres s’assemblen com dues gotes d’aigua; la política exterior, també; la visió de l’estat, de la nació i de les institucions, pràcticament idèntica. Tan sols resten algunes diferències –sovint més cosmètiques que no substancials– en qüestions relacionades amb les llibertats civils o amb el paper de l’Església. I l’espectacle. I els errors de la dreta que els permeten de fer el valent i semblar que són uns rojos, com ha passat amb aquesta cosa –inofensiva a efectes reals– de la regulació de lloguers. I, evidentment, l’entusiasme amb què les esquerres petites s’hi abracen, com ha corregut a fer la CUP, així que li ha semblat que li augmentaria el pedigrí, oblidant-se que el PSC és el 155.

La confusió, siga com siga, no és nova. Fa anys que la distinció entre dreta i esquerra s’ha tornat borrosa, imprecisa, gairebé insignificant. Els partits polítics han esdevingut gestories que aspiren a administrar el sistema amb més o menys eficàcia, però sense qüestionar-ne els fonaments. L’esquerra ha deixat de somniar mons alternatius i s’ha conformat a corregir els excessos més escandalosos del capitalisme i a presentar batalles culturals que sol perdre. I la dreta ha après a emprar un vocabulari que fa cinquanta anys hauria semblat revolucionari.

En el fons supose que tot plegat és una qüestió de perspectiva. Vist del punt de vista de la dreta, qualsevol reforma social sembla el preludi del caos; del punt de vista de l’esquerra, qualsevol concessió a l’ordre establert es veu com una traïció als principis. Però la realitat és que, quan entren al palau, tant els uns com els altres acaben fent polítiques molt semblants, amb petites variacions de to i d’èmfasi. Tan sols l’independentisme –que té l’obligació de trencar amb el que hi ha si vol ser res– ofereix una alternativa clara. Però a voltes els partits independentistes semblen oblidar-ho, també.

Amb el seu petit exèrcit d’ex-convergents, el president Illa no fa sinó confirmar aquesta tendència. El PSC sembla que ha descobert que, per governar amb comoditat, val més adoptar els tics i els vicis de la dreta tradicional: prudència pressupostària, respecte per les institucions, por del conflicte, amagar algú quan és polèmic, fer discursos tranquil·litzadors, mirar de fer veure que gestiona…

Al capdavall, sembla que han assumit que allò que compta no és canviar grans coses, sinó tenir el poder i conservar-lo. La resta són matisos, excuses, justificacions per a embolicar amb papers de coloraines una realitat que jo diria que és bastant més prosaica: tothom vol seure a la cadira més alta, i per això, quan hi arriba, fa mans i mànegues per no alçar-se’n mai més.

 

PS1. Com cada setmana, ací teniu el vídeo de La tertúlia proscrita.

PS2. Fa trenta anys de la commemoració del Vint-i-cinc d’Abril –dia de la batalla d’Almansa i, per tant, del començament de l’ocupació del nostre país– i enguany es farà a Alacant. Les comarques més meridionals, com es va veure en el referèndum sobre la llengua a l’escola, sostenen la lluita pel català i pel país d’una manera aferrissada, plantant cara a les amenaces permanents de l’espanyolisme. Per parlar-ne, VilaWeb ha volgut copsar l’opinió d’un grapat de persones que representen bé la societat civil i el valencianisme: “No han esborrat el sud i ací ens teniu“.

PS3. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i la seua solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

The Washington Post · Mary Ilyushina

La guerra aranzelària de Trump –ara suspesa durant un període provisional de noranta dies– ha afectat totes les grans economies del món, amb una excepció notable: Rússia.

Però els efectes indirectes de les polítiques de Trump han perjudicat Rússia tant o més que els aranzels: ha fet desplomar el preu del petroli –el principal suport de l’economia russa– i ha reduït el poder adquisitiu del Kremlin, que continua sense donar indicis clars d’estar disposat a negociar per posar fi a la guerra d’Ucraïna.

El cru dels Urals, la principal mescla petroliera que Rússia exporta, s’ha desplomat aquesta setmana a uns 52 dòlars per barril, el nivell més baix d’ençà del 2023 i vora un 30% per sota de la referència de 70 dòlars que el govern rus ha emprat a l’hora de calcular el pressupost del 2025. La caiguda reflecteix l’impacte en els mercats internacionals de petroli de l’entrada en vigor dels aranzels de Trump sobre les importacions xineses, i també la sorprenent decisió de l’OPEC+ d’augmentar la producció de petroli.

Les exportacions de petroli representen prop d’un 30% dels ingressos pressupostaris del país, i històricament han estat clau per a apuntalar la maquinària bèl·lica de Rússia. La caiguda del preu del petroli s’acosta a l’escenari de risc esbossat pel Banc Central rus per al 2025: que el país hagi d’enfrontar-se a un període prolongat de baix preu del cru que l’obligui a fer grans retallades pressupostàries.

“El principal canal d’influència [externa sobre l’economia russa] podria ser perfectament el preu del petroli. Si la guerra comercial continua, és probable que el comerç mundial se’n ressenti i que això, al seu torn, influenciï negativament l’economia mundial i la demanda d’energia”, declarà dimarts la cap del Banc Central rus, Elvira Nabiúl·lina, als parlamentaris del país.

En una sessió informativa aquesta setmana, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, descrigué la situació al mercat del petroli com a extremadament turbulenta, i afegí que Moscou treballava “per minimitzar les conseqüències de la crisi econòmica internacional” en l’economia russa.

La justificació de la Casa Blanca per haver exclòs Rússia de la llista d’aranzels del president ha anat canviant aquests darrers dies: en un primer moment, els representants del govern nord-americà van explicar que es devia a la voluntat de Washington de no entorpir les negociacions sobre la guerra d’Ucraïna; més tard, explicaren que es devia al fet que el comerç entre Rússia i els Estats Units és negligible d’ençà de l’esclat del conflicte.

A Rússia, els representants del govern i els mitjans de comunicació han respost amb ambivalència als aranzels de Trump: alguns experts han lloat el president nord-americà per haver torpedinat l’ordre econòmic internacional i perjudicat les grans economies europees; uns altres han advertit que Rússia pot acabar esdevenint una víctima col·lateral dels plans del president.

“Trump va sanejant l’economia russa”, explica Boris Titov, enviat de Putin per als negocis internacionals, en declaracions a The Washington Post. “D’una banda, els preus del petroli cauran, cosa que és negativa per als ingressos pressupostaris del govern i per al tipus de canvi del ruble. Però també és possible que la caiguda del petroli impulsi la reducció de la dependència de l’economia russa en la venda de matèries primeres”, assegura.

“L’absència d’aranzels és una oportunitat per a augmentar les exportacions i desenvolupar noves indústries, tant per al nostre mercat com per al mercat nord-americà”, afegeix. “Tots aquells que hagin de fer front a aranzels prohibitius, com ara els xinesos, vindran a nosaltres i invertiran en la producció a Rússia. Això ens permetrà de fer créixer l’economia alhora que la diversifiquem, un objectiu que fa temps que anhelem.”

Abans-d’ahir, Trump anuncià que augmentaria els aranzels sobre els productes xinesos a un 125%, tot i posar en pausa els imposts a les importacions de la resta de nacions.

La desacceleració de l’economia xinesa és una altra de les amenaces que assetgen l’economia russa. Aïllat d’Occident, Moscou ha anat enfortint aquests darrers anys els vincles econòmics amb Pequín, que ha esdevingut el principal importador de matèries primeres russes –incloent-hi petroli, gas, metalls i productes agrícoles.

“Rússia no té una cartera de clients gaire diversificada”, diu Janis Kluge, economista alemany especialitzat en Rússia. Això fa que Moscou sigui especialment vulnerable als canvis en la demanda xinesa, explica. I afegeix: “Ara és el moment en què realment podria treure una mica de profit a les sancions internacionals”, atès que les defenses habituals de Rússia –l’economia xinesa i el preu del petroli– han començat a trontollar.

Els aranzels de Trump van implementar-se en un moment en què els ingressos de Moscou per l’exportació de petroli i gas ja havien començat a caure –d’un 17% interanual al març– i l’economia russa havia començat a mostrar símptomes de feblesa. Un editorial publicat fa poc al diari rus Nezavíssimaia Gazeta constatà que Rússia es trobava “a mig camí entre el declivi i la recessió”.

El govern d’Ucraïna, per la seva banda, confia que la caiguda del preu del petroli posi bastons a les rodes de la maquinària de guerra de Moscou.

“Com més baixin els preus del petroli, menys diners tindran els russos per a finançar la guerra”, escrigué a les xarxes socials Andrí Iermak, cap de gabinet del president ucraïnès, Volodímir Zelenski.

La vulnerabilitat de Rússia a les fluctuacions del preu del petroli, segons que explica Kluge, dóna a Trump una via d’influència per a pressionar Moscou en les negociacions sobre Ucraïna.

“El preu del petroli, que s’ha mantingut relativament alt aquests darrers tres anys, ha estat una mena d’assegurança de vida per a Rússia, que ha pogut limitar l’impacte de les sancions occidentals”, explica l’economista. “Ara ens trobem davant una finestra d’oportunitat per a intensificar la pressió sobre l’economia russa, per molt accidental que aquesta finestra hagi estat”, diu.

Alexandra Prokopenko, ex-assessora del Banc Central rus i ara investigadora del Centre Carnegie per l’Euràsia i Rússia, defensa que la despesa militar seria el darrer apartat del pressupost que Moscou retallaria en cas d’haver-se d’ajustar el cinturó fiscal. Així i tot, Prokopenko afegeix que, si els preus del petroli no s’estabilitzen, Rússia es veurà obligada a revisar gran part de les seves despeses i ajustar el pressupost.

La disminució dels ingressos de les exportacions de petroli també podrien limitar el marge de maniobra del banc central rus per a reduir els tipus d’interès, que es mantenen en un estratosfèric 21%. A final de l’any passat, les tensions per la política de tipus van descloure en un enfrontament directe –i altament infreqüent a Rússia– entre l’elit econòmica i el banc central, al qual molts magnats han acusat d’haver mantingut els tipus d’interès excessivament alts durant massa temps.

Serguei Txemézov, director del conglomerat estatal d’armament rus Rostec, advertia l’any passat que, si es mantenien en els nivells actuals, els tipus d’interès abocarien la majoria de les seves empreses a la fallida. I afegia que Rússia podria veure’s obligada a reduir les exportacions d’armes si el Banc Central no rebaixava els tipus.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Voleu regalar un còmic aquest Sant Jordi? Com més va més editorials en publiquen en català, tant títols originals com traduccions, i per a tots els públics. És per això que hem preparat una selecció de deu còmics, d’estils gràfics i gèneres diversos, juvenils i adults, publicats el 2025.

Solanin

Inio Asano

Norma Editorial

 

Una de les obres més famoses de l’autor de manga Inio Asano arriba traduïda al català en una edició integral que agrupa tots els volums en una edició rústica. La Meiko i en Taneda, han d’enfrontar-se a una cruïlla on arriben tots els joves: continuen perseguint els seus somnis o ho deixen estar i cerquen una feina per a pagar el lloguer? Un còmic introspectiu i costumista que enamora.

Divendres cuscús. Alger 1993

Yacine Belahcene, Santi Eizaguirre i Cristina Bueno

Pol·len edicions

 

El músic i gestor cultural Yacine Belahcene ha traslladat la seva història a un còmic dibuixat per Cristina Bueno i coescrit per Santi Eizaguirre, músic com ell. Relata la infantesa de l’Aziz, un nen de mare catalana i pare algerià nascut els anys vuitanta i que ha d’encarar l’esclat de la guerra civil algeriana. Cada divendres va a casa de l’àvia a menjar cuscús, però n’hi haurà un que serà el darrer de tots.

Esqueixos

Toni Benages

Editorial Males herbes

 

Inspirat en l’esperit de publicacions de terror clàssiques com Tales from the crypt o Creepy, el dibuixant Toni Benages adapta al còmic relats d’Elisenda Solsona, Ferran Garcia, Eva Espinosa, Carme Torras i Roser Cabré-Verdiell. Cadascuna de les històries, que van del terror a la ciència-ficció distòpica i les llegendes, es presenta amb un estil gràfic diferent.

Mala olor

Nadia Hafid

Editorial Finestres

 

En una empresa on tot és perfecte –assoleix els objectius prevists i directius i treballadors estan contents—, apareix una pudor que s’estén pertot arreu. D’on deu venir? La hipocresia intrínseca del grup fa que tothom miri cap a una mateixa treballadora, una dona racialitzada i que, de retruc, s’esberlin les costures d’aquesta empresa aparentment perfecta. La manera de narrar aquesta història punyent i l’estil minimalista del dibuix la va fer guanyar el premi Finestres de còmic en català.

Atac als titans 8 (Edició integral)

Hajime Isayama

Norma Editorial

 

Norma Editorial continua publicant en català l’edició de col·leccionista d’Atac als titans, un dels millors mangues juvenils d’aquests darrers decennis per les múltiples capes que té. És una història ambientada en un món on la humanitat viu tancada muralles endins per protegir-se de titans gegants que devoren persones. Quan aquests monstres esbotzen la muralla, un jove anomenat Eren jura venjar-se’n i s’allista per lluitar contra ells. Però a mesura que avança la història, es descobreix que res no és com sembla: els titans amaguen un gran secret i la societat dins les muralles també. És una sèrie amb molta acció, tombs inesperats i dilemes morals sobre la llibertat, la guerra i la veritat. El volum 8 de la col·lecció, d’11 en total, inclou els números 22, 23 i 24 de l’edició senzilla.

Les tres reines

Magali Le Huche

Garbuix Books

 

Tres adolescents sense relació entre elles es troben que han guanyat el “concurs de botifarrons” de l’escola, una classificació ofensiva de les noies més lletges. Per circumstàncies diverses, es troben que han d’anar a la festa del 14 de juliol al palau de l’Elisi, a París, de manera que agafen les bicicletes i hi fan cap en una road trip carregada d’apoderament femení i amistat. Va guanyar el premi al millor còmic juvenil del Festival Internacional d’Angulema i el premi dels llibreters del Quebec en la categoria de millor obra estrangera.

Weimar. Temps incerts

Txuss Martin, Pau Pedragosa i Rafael Morata

Norma Editorial

 

En temps incerts com els que vivim, amb una creixent militarització europea i una guerra comercial mundial desfermada des dels Estats Units, és interessant de fer una mirada enrere i viure com es vivia a la República de Weimar, el règim polític alemany entre el final de l’imperi alemany per la derrota a la Primera Guerra Mundial i l’ascens d’Adolf Hitler al poder. L’exposició “Temps incerts: Alemanya entre guerres” al CaixaFòrum de Barcelona explica aquesta època amb una mirada multifactorial, i el dibuixant Rafael Morata l’ha convertida en una història en forma de còmic.

Quan moris serà per a mi

Michele Rech (Zerocalcare)

Pol·len Edicions

 

El dibuixant Zerocalcare, pseudònim de Michele Rech, es va fer mundialment conegut gràcies a les sèries d’animació per a adults de Netflix Strappare lungo i bordi (2021) i Questo mondo non mi renderà cattivo (2023), però la seva trajectòria en el món del còmic va molt més enllà. En aquesta nova història, Zerocalcare viatja amb el seu pare al poble de les Dolomites d’on prové la seva família. Una avinentesa perfecta per a conèixer millor el pare, però frustrada per la barrera que els significa parlar de coses profundes.

Li dèiem Bebeto

Javi Rey

Norma Editorial

 

Javi Rey, proclamat autor revelació del Saló Internacional del Còmic de Barcelona del 2017, explora la nostàlgia i el pas a l’edat adulta a partir de la història d’un grup de joves que juguen en un barri del Baix Llobregat i que sempre veuen, de lluny, un home més gran que ells com els observa. No en sabien el nom, però li deien Bebeto, i va esdevenir una constant més en el seu paisatge urbà.

Pítia dixit

Liv Strömquist

Editorial Finestres

 

De sempre, els humans han cercat consell en autoritats externes, adés l’oracle de Delfos, adés els influenciadors que ens venen consells per a viure millor. Ara, potser avui dia aquesta tendència s’ha convertit en una gran obsessió col·lectiva, i els venedors de fum tenen més canals que mai per a aprofitar-se de la nostra insatisfacció. Dotant-se d’un humor particular, Liv Strömquist analitza la fixació de la societat neoliberal per la cultura del benestar i l’autoajuda. Ha venut més de 10.000 exemplars a Suècia i és nominada com a millor obra al Festival Internacional d’Angulema d’enguany.

Un centenar de persones, segons els Mossos d’Esquadra, s’han manifestat aquesta tarda pels carrers de Lleida per mostrar el rebuig a les infiltracions policíaques en entitats de l’esquerra independentista d’arreu dels Països Catalans, i en especial, a la darrera infiltració destapada entre el teixit social, sindical i polític de la capital del Segrià.

L’acció ha donat el tret de sortida davant la seu del PSC i els manifestants han fet camí per l’eix comercial fins a arribar a la subdelegació del govern espanyol, on s’ha llegit un manifest per denunciar les infiltracions com una acció de tortura per part de l’estat espanyol.

La Casa Blanca ha aclarit que els aranzels a la Xina seran del 145%, enmig de la guerra comercial desfermada per Donald Trump que ahir va tenir un moment de respir quan el president nord-americà va anunciar una pausa de noranta dies a les tarifes més altes a la majoria de països. Després de quatre dies de caiguda de les borses, l’anunci va marcar un punt d’inflexió amb recuperacions destacades. S’indicava, però, que la pressió a la Xina es mantenia, amb un augment dels aranzels de fins al 125%. No quedava clar, però, si es mantindria el 20% ja aplicat per la crisi del fentanil, i avui la Casa Blanca ha confirmat que sí a mitjans del país. Així, les importacions xineses suportaran tarifes del 145%, una notícia que ha tornat a desplomar les borses.

La Casa Blanca ha fet pública l’ordre executiva modificada pel president dels EUA que imposava aranzels al producte xinès del 104% (un 84% addicional al 20% ja existent) i que ara eleva la càrrega tarifària fins al 145% (un 125% sobre el 20% inicial imposat a principis de març). El text el signava Donald Trump ahir i ha entrat en vigor avui. L’ordre, la mateixa que aprova la pausa de noranta dies als aranzels més alts a la majoria de països anunciada ahir per Trump després de quatre dies de caigudes a les borses mundials, no ha agradat als parquets nord-americans, que després d’haver obert en verd mantenint la recuperació mostrada després de l’anunci d’ahir, han tornat al color vermell amb pèrdues d’entre el 5 i el 6%.

Costos de transició

Aquesta tarda, el gabinet de Donald Trump ha celebrat una reunió en la qual el president nord-americà ha defensat les polítiques econòmiques que està aplicant, per bé que ha admès que hi haurà “costos de transició”. En paral·lel, la Comissió Europea (CE) continua mantenint converses amb dirigents d’arreu del món per estrènyer llaços comercials i apaivagar la pressió que puguin suposar els aranzels estatunidencs a les exportacions europees.

La presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, ha parlat per telèfon avui amb el primer ministre del Canadà, Mark Carney, amb què primer ministres neozelandès, Christopher Luxon, i amb el president dels Emirats Àrabs, Mohamed bin Zayed Al Nahyan. Von der Leyen i Bin Zayed han anunciat que han iniciat converses per aconseguir establir una zona de comerç lliure entre ambdós territoris, un acord que “enfortirà” les relacions entre la Unió Europea i els Emirats Àrabs i que “contribuirà” a la seva “prosperitat”.

Pel que fa a la conversa amb el primer ministre canadenc, Von der Leyen li ha mostrat el “compromís” europeu amb un comerç “obert i previsible”. També han parlat d’una cooperació “més profunda” en seguretat i defensa i del suport que ambdós territoris donen a Ucraïna. Finalment, Von der Leyen ha celebrat que la “societat Unió Europea – Nova Zelanda” creix “robusta” quan fa prop d’un any de l’acord de lliure comerç entre ambdós territoris signat el maig del 2024. La presidenta de la CE ha subratllat en la conversa amb Luxon la voluntat europea “d’aprofundir lligams”.

El Tribunal Suprem espanyol ja ha deixat anar l’expedient del president Carles Puigdemont, de Toni Comín i de Lluís Puig sobre l’amnistia. Amb un resultat previsible: la sala d’apel·lació del Suprem, integrada pels magistrats Vicente Magro, Susana Polo i Eduardo Porres, ha confirmat la rebel·lió judicial de Pablo Llarena (i de Manuel Machena, el director d’orquestra) quan els va denegar l’amnistia. Ha trigat deu mesos gairebé exactes: de l’11 de juny de l’any passat, quan va entrar en vigor la llei i Llarena ja la va desobeir refusant d’aixecar les ordres de detenció immediatament, fins aquest 10 d’abril. I ara –passat el tràmit obligat del recurs de nul·litat, que no té cap opció de prosperar– el cas dels exiliats anirà a parar a les mans de Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional. Ell i la majoria afí al PSOE que controla ara el ple del tribunal tindran la capacitat de modular el temps i la manera de validar l’amnistia de Puigdemont. I això pot voler dir, també, les opcions que el president torni més tard o més d’hora de l’exili en llibertat i sense cap risc de detenció.

La defensa dels exiliats, representada per Gonzalo Boye en el cas de Puigdemont i de Comín, i per Jaume Alonso-Cuevillas, en el cas de Lluís Puig, presentarà sengles recursos d’empara al Tribunal Constitucional, contra la decisió del Suprem de desobeir la llei d’amnistia.

En la resolució de la sala d’apel·lació es constata l’obstinació a no voler amnistiar unes persones que són clarament beneficiàries de la llei orgànica 1/2024 de 10 de juny. De la mateixa manera que Marchena i Llarena, els magistrats d’aquesta sala tornen a qüestionar la voluntat del legislador, per més clara que la deixés en l’exposició de motius de la llei. I insisteixen a dir que l’article 1.4, on hi ha la previsió de l’amnistia del delicte de malversació, amb l’excepció dels casos d’enriquiment patrimonial, és molt poc clar, mal redactat i obert a interpretació.

Encara que tinguin raó sobre la manca de claredat i concisió en la redacció d’aquest punt, que es podria haver redactat més bé, es veu clar que és l’excusa en què s’emparen per no amnistiar Puigdemont. Aquest és potser el gran motiu de la rebel·lió judicial contra l’amnistia: impedir que Puigdemont quedi net i pugui tornar en llibertat, que no passi per les seves mans. I per això s’empesquen aquestes excuses, que són contràries al sentit de la llei, a l’aplicació del principi in dubio pro reo (com recordava Ana Ferrer, la magistrada discrepant, en el seu vot particular contra Marchena) i al sentit comú.

Hi ha arguments a cabassos per a tombar aquesta resolució, i els exiliats els adduiran al TC. L’opció d’un retorn en llibertat implica que guanyin els recursos d’empara o, potser abans, que els aixequin cautelarment les ordres de detenció que tenen vigents. Caldrà anar veient quins passos farà el tribunal d’ara endavant. De moment, Conde-Pumpido n’ha donat alguna pista.

El president del TC ha volgut deixar clar, fa només quatre dies, que resoldran la constitucionalitat de la llei d’amnistia el mes de juny. Serà amb la resolució sobre el primer recurs contra la llei, el del Partit Popular. Serà una sentència “argumentada i fonamentada, estimant allò que sigui procedent i desestimant allò que no ho sigui”, va dir en un acte a Madrid. La majoria afí al PSOE va voler accelerar el ritme de resolució dels expedients sobre la llei d’amnistia, i a començament d’any va tenir totes les recusacions resoltes, de tal manera que va restar fora de les deliberacions el magistrat més hostil a l’independentisme, José María Macías. La balança es decantava, per sis vots a quatre, en favor de la majoria de magistrats que, a priori, veu constitucional la llei.

I ja han entrat en matèria. La decisió de començar a resoldre el recurs del PP i no la qüestió d’inconstitucionalitat del Tribunal Suprem (que hi exposava dubtes sobre un cas concret) permetrà al TC de tenir resolt el gruix de les objeccions jurídiques contra la llei. Perquè el recurs del PP és el que toca més aspectes i de caràcter més integral del conjunt de la llei. De manera que si això s’esdevingués el mes de juny hom pot pensar que aleshores podria, molt ràpidament, resoldre tots els altres recursos que hi ha pendents, siguin presentats per uns altres tribunals o per governs autonòmics. I també, possiblement, els recursos d’empara dels ex-presos polítics i dels exiliats.

La clau per al retorn en llibertat dels exiliats està en els recursos d’empara. Que el TC resolgui que la llei d’amnistia és plenament constitucional no garanteix de cap manera el retorn de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Perquè l’aplicació de la llei depèn del Suprem, que pot dir que, si bé la llei és constitucional d’acord amb la resolució del TC, no es pot aplicar als condemnats o perseguits per malversació. Perquè poden mantenir la interpretació aberrant segons la qual aquella pretesa malversació implicava un enriquiment patrimonial i que això és incompatible amb la literalitat de la llei d’amnistia.

La qüestió important és si el TC resol els recursos d’empara afirmant que el Suprem els ha vulnerat els drets fonamentals, com la tutela judicial efectiva, quan els ha denegat l’amnistia. Perquè aleshores, si la resolució fos prou clara i executiva, el Suprem estaria obligat a amnistiar-los. Però Marchena ja es va desar un roc a la faixa, i va advertir, en una interlocutòria del setembre de l’any passat, que si el Tribunal Constitucional acabés resolent que s’ha d’amnistiar els condemnats i els perseguits per la malversació atribuïda a l’1-O, es reservava el dret i l’opció de presentar una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

I si fes això l’aplicació efectiva de la llei restaria congelada un temps indeterminat, que seria més o menys llarg depenent de la possibilitat que els afectats presentessin una petició de mesures cautelars al Tribunal de Luxemburg. En tot cas, la previsió d’una amnistia de Puigdemont no seria a pas a curt termini.

Per escurçar-lo, Conde-Pumpido, que és afí al PSOE i té fil directe amb la Moncloa, té la paella pel mànec. Perquè podria aprofitar que resol el recurs del PP per resoldre, de cop i gairebé alhora, tots els altres, inclosos els recursos d’empara. Pot fer això, o bé decidir d’anar resolent expedient per expedient, dilatant-ne el temps de resolució, jugant amb les dates, espaiant-les, perquè té la capacitat de fer-ho, com a president; té el poder de fixar les prioritats en l’ordre del dia dels plens. I això, en aquesta causa, és un poder polític.

Aquesta constatació porta a una primera pregunta necessària per a saber quan podria tornar Puigdemont: quan li pot convenir més al PSOE que torni de l’exili, amnistiat i en llibertat? I una segona qüestió: Puigdemont tornaria de l’exili si el TC aixequés cautelarment l’ordre de detenció mentre no resol el fons del seu pròxim recurs d’empara? O esperaria a ser amnistiat, definitivament, per l’aparell judicial que fins ara s’ha declarat en rebel·lia?

a càrrec del Grup de Fonts i Mines d'aigua - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

La xarxa d’Escoles Europees impartirà el català als alumnes espanyols que ho sol·licitin després que la junta de governadors de l’organisme hagi adoptat la decisió pel compromís del govern espanyol a assumir totes les despeses derivades de la mesura. “El ministeri d’Exteriors i Unió Europea es felicita per la decisió adoptada pel Consell Superior de les Escoles Europees d’incloure el català com a matèria d’ensenyament en el seu sistema escolar. L’acord permetrà que aquells alumnes que ho desitgin puguin rebre ensenyament en català”, ha expressat el ministeri de José Manuel Albares en un comunicat.

Les Escoles Europees són una xarxa educativa creada per oferir educació multilingüe als fills dels treballadors de les institucions de la Unió Europea, de diplomàtics i de personal de l’OTAN. Funcionen com a escoles públiques amb un currículum harmonitzat entre els diferents països membres i ofereixen el Batxillerat Europeu, que dona accés a les universitats de tota la Unió Europea. Per poder tirar endavant la mesura, s’ha considerat el català com una “Altra Llengua Nacional” perquè pugui ser impartit com a assignatura per aquells alumnes que ho desitgin. Es tracta d’una opció que es dona a aquells països que tenen més d’un idioma en el seu currículum escolar encara que aquests no siguin llengües oficials de la UE.

Amb la decisió es dóna resposta a la petició feta pel govern espanyol. El febrer passat, Albares va enviar una carta al secretari general de les Escoles Europees, Andreas Beckmann, en què insistia en la voluntat de l’estat espanyol d’introduir progressivament el català com una “altra llengua nacional” espanyola que s’ofereix a aquests centres a partir del curs 2025-2026.

En la missiva, també recordava que, per implementar la mesura, no s’han de desviar recursos que la xarxa d’escoles té assignats a les seccions espanyoles perquè l’estat es compromet a “assumir tots els costos addicionals derivats de la inclusió del català al currículum”.

L’exdirector de l’Institut de Toxicologia i Ciències Forenses espanyol, Antonio Alonso, ha remès un escrit a la fiscalia en què adverteix que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que absol Dani Alves d’agressió sexual conté un error científic que pot haver dut a una conclusió equivocada, segons El País. Alonso ha enviat l’escrit al ministeri públic a títol particular, tal com ha confirmat l’ACN. Alves va ser condemnat a 4,5 anys de presó pel jutjat de primera instància però el TSJC el va absoldre. Un dels motius, el que Alonso considera erroni, és que va donar per fet que mostres d’ADN trobades a la boca de la noia provenien del penis del jugador, cosa que donava pes a la hipòtesi de la relació consentida.

Per què el TSJC ha absolt Alves? Les claus d’una sentència que sacseja el cas

Alonso ha enviat l’escrit a la fiscal en cap de Barcelona, Neus Pujal, i al fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, tot plegat després que la fiscalia anunciés a principis d’abril que recorrerà contra la sentència que absol l’ex-jugador del Barça. La sentència inclou altres arguments segons els quals el testimoni de la dona no té prou pes per emetre una sentència condemnatòria, però Alonso adverteix que també hi té un paper destacat el fet de trobar l’ADN d’Alves a la boca de la jove.

Ella va declarar que no havia practicat cap fel·lació a l’ex-esportista, i ell, en canvi, va assegurar que sí. La procedència de l’ADN, doncs, dóna suport a una de les dues versions. A parer d’Alonso, en cap cas podia provenir del penis del jugador, entre altres coses, perquè la concentració d’ADN que es va trobar a les mostres preses de la boca de la jove eren molt petites. La primera sentència va considerar, precisament, que no es podia determinar l’origen d’aquest ADN, que també podria provenir d’un petó o d’haver compartit un got o una cigarreta. El TSJC, en canvi, sí que considera que les mostres provenen del penis del jugador, un fet que Alonso considera que no es pot acreditar.

El col·lectiu Sant Jordi per la Llengua ja ho té tot preparat per a la gran manifestació del 23 d’abril, que començarà a les 19.00 a la plaça de la Universitat de Barcelona. Amb el lema “Per un futur en català, recuperem la Barcelona popular”, el col·lectiu fa una crida a sortir al carrer deixant de banda el discurs victimista i optant per un de positiu i reivindicatiu. “Que serveixi per a fer pujar l’autoestima com a poble i alhora per a empoderar-nos i canviar els usos lingüístics, i fent reivindicacions a les institucions”, ha explicat Núria Alcaraz, portaveu de l’entitat, durant la presentació.

La manifestació és pensada per denunciar l’estat del català i exigir a les institucions, especialment l’Ajuntament de Barcelona, que impulsi accions per a revertir la situació. Alcaraz considera que convé recuperar la “Barcelona popular” perquè “el model de ciutat perjudica enormement la llengua catalana”. En aquest sentit, retreuen que és una ciutat enfocada al turisme i als macroesdeveniments, que no té en compte que el català és una llengua minoritzada i que sempre hi ha més presència del castellà i l’anglès.

Alcaraz també ha esmentat més qüestions que caldria tractar. “Les condicions de vida de la gent són imprescindibles per a abordar el futur del català. També és imprescindible tenir un habitatge digne per a arrelar a la ciutat. Les condicions de vida en l’àmbit laboral tenen vincle en l’aprenentatge de la llengua catalana. Reivindiquem el dret de viure en català, i d’aprendre la llengua catalana”, ha dit.

Barcelona no serà l’única ciutat que es mobilitzarà el 23 d’abril. Ara per ara, a Girona també s’ha preparat una manifestació amb els mateixos objectius. Organitzada per la Taula per la Independència, la mobilització començarà a les 19.00 a la plaça de la Independència i acabarà a la plaça de Catalunya, on es llegirà el mateix manifest que a Barcelona.

A Barcelona, la manifestació començarà a la plaça d’Universitat, baixarà pel carrer de Pelai, per Via Laietana i acabarà a la plaça de Sant Jaume. Hi haurà intervencions de participants de la primera manifestació que es va fer per la llengua, l’any 1985, i que fou brutalment reprimida per la policia espanyola, i hi haurà intervencions explicant les reclamacions que fan i també actuacions musicals.

Adrià Font i Núria Alcaraz, en un moment de la presentació (fotografia: ACN / Nico Tomás). Una desena de reclamacions a l’Ajuntament de Barcelona

Adrià Font, l’altre portaveu de l’organització, ha explicat que demanen a les institucions i a l’ajuntament valentia i recursos per a defensar i garantir la llengua en tots els àmbits de la vida, com ara, el comerç, la salut i l’esport. També un acompanyament lingüístic dels nouvinguts i campanyes de supervisió i denúncia de les discriminacions.

El col·lectiu ha preparat deu mesures dirigides a l’Ajuntament de Barcelona a fi de combatre l’emergència lingüística i reforçar l’ús del català en tots els àmbits municipals. Demanen que es constitueixi una regidoria específica de política lingüística, com ja passa a la Generalitat de Catalunya, i també que es garanteixi la presència preeminent del català en els actes oficials, les comunicacions institucionals i els serveis municipals, tant directes com subcontractats.

També exigeixen d’incloure clàusules i requisits lingüístics en la contractació pública i en les subvencions culturals, per tal d’afavorir el català. En l’àmbit educatiu, defensen el model d’immersió i proposen mesures contra la segregació lingüística als centres.

El col·lectiu demana de reforçar l’aprenentatge i l’acollida lingüística per a nouvinguts, augmentar el finançament del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, i impulsar campanyes de sensibilització, especialment entre els joves. També demana d’impulsar accions de sensibilització, supervisió i, si cal, denúncia per a protegir els drets lingüístics en àmbits com el comerç, la salut i altres serveis públics, i per combatre els casos creixents de discriminació.

Tres quilòmetres seguits de llibres i roses: com serà el Sant Jordi 2025 a Barcelona?

Queixes pel model de ciutat i per la manca de polítiques valentes

El manifest de Sant Jordi per la Llengua commemora els fets del vespre de la diada de Sant Jordi de l’any 1985, quan la policia espanyola va carregar brutalment contra una manifestació en defensa del català a la Rambla de Barcelona. Aquella actuació repressiva va acabar amb manifestants, paradistes i vianants ferits, i nombroses destrosses.

Quaranta anys més tard, el text denuncia que la situació de la llengua catalana no ha fet sinó agreujar-se. “El català viu un retrocés històric sense precedents. A cada any que passa, avança el procés de minorització lingüística, i segons les enquestes, avui dia només un 32% dels seus habitants la utilitza habitualment”, recorden. I es queixen que viure plenament en català ha esdevingut utòpic al comerç, la sanitat, l’ensenyament, el cinema o la justícia, mentre la llengua ha esdevingut el quart motiu de discriminació a Barcelona.

El manifest assenyala com a factors clau de la regressió de la llengua el model econòmic basat en el turisme massiu i l’especulació immobiliària, que gentrifica els barris i debilita la cultura local. També critiquen la Barcelona “de postal” creada pels grans esdeveniments, que ha esdevingut, segons el manifest, una “poderosa màquina de trinxar la cultura i la llengua” i una aliada de la política d’assimilació lingüística promoguda per l’estat espanyol. Aquest procés, segons que denuncien, condemna Barcelona a esdevenir una ciutat sense ànima. “La desnacionalització de la capital és el símbol d’un procés que s’estén arreu del Principat i dels Països Catalans”, diuen.

Els autors reivindiquen el valor profund del català, més enllà d’una eina de comunicació. “Explica allò que ens defineix com a poble, ens iguala i ens fa més forts. El català ens singularitza davant del món, i si Barcelona és capital, és en tant que capital d’un país amb una cultura i llengua pròpies. El català ens dota de resiliència col·lectiva davant dels reptes i amenaces d’un món cada cop més globalitzat, hostil i atomitzant”, recull el manifest.

Sant Jordi per la Llengua assenyala que aquesta situació crítica de la llengua es veu agreujada per la manca de polítiques valentes de les institucions. Per això, exigeixen mesures concretes, entre les quals, promoure l’ús del català en tots els àmbits, perseguir les discriminacions lingüístiques i destinar tots els recursos necessaris a garantir l’accés a l’aprenentatge de la llengua.

“Perquè estimem i volem fer valdre la Barcelona que ens ha vist créixer o la que ens ha acollit. La de les festes majors, els mercats de barri i la vida associativa de les entitats. Aquella que esdevé universal per la seva particularitat més genuïna, sense haver de renunciar-hi. La Barcelona de la cultura popular, la de la cultura en català”, diu el manifest.

Un moment de la presentació de la manifestació (fotografia: Martí Nogués). Qui forma part de Sant Jordi per la Llengua?

Sant Jordi per la Llengua és una iniciativa popular que neix a partir de la inquietud de joves vinculats al teixit associatiu de Barcelona preocupats pel català, que van arribar a la conclusió que calia portar les reivindicacions per la llengua als carrers de la ciutat i vincular-les a més lluites socials.

El grup té el suport de més d’un centenar d’entitats de la societat civil, entre les quals, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el Sindicat de Llogateres, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, la Crida LGTBI, el Consell Nacional de Joventut de Catalunya i els principals sindicats d’educació, com USTEC, Intersindical, CGT Ensenyament, COS i el SEPC.

a càrrec de Clara Gavaldà. Activitat recomanada per a infants d'1 a 3 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La setmana del llibre en català a Mallorca està en perill. Avui, el ple del Consell de Mallorca ha suspès la subvenció de 95.000 euros al Gremi de Llibreters per la falta d’entesa entre el PP i l’oposició. “Sense l’aprovació urgent de la subvenció, es veuran greument compromeses activitats tan rellevants com la Fira del Llibre i la setmana del llibre en català, amb les greus repercussions que pot tenir per a editors, escriptors, llibreters i tot el sector cultural”, ha advertit el Gremi en saber la notícia.

El grup socialista havia proposat de dur al ple de la setmana vinent la mateixa proposta, però incrementant la partida a 190.000 euros. Més per Mallorca també s’havia mostrat obert a aprovar la subvenció si s’incrementava el pressupost. De fet, el Gremi de Llibreters ha dit que la quantia dels darrers anys no ha anat de la mà de la pujada de preus i, per tant, consideren que la partida també ha d’incrementar.

“No hi ha hagut cap mena d’agraïment a l’oposició, ni una telefonada per reunir-nos i teixir conjuntament les polítiques culturals”, ha dit el portaveu socialista, Joan Ferrer. Un fet necessari, a parer seu, per “l’actitud contrària” de Vox amb la llengua catalana. “Es pensen que governen tots sols a Cultura, però saben que ens necessiten per a aprovar el que és més ideològic”, ha dit Ferrer.

El portaveu de Més, Jaume Alzamora, ha criticat al PP de “provocar el vot en contra” de l’oposició per la falta de voluntat d’arribar a acords.

Els aranzels del president nord-americà, Donald Trump, sobre les importacions xineses són pel cap baix del 145%. Això inclou tant una taxa del 125% que cobreix els drets “recíprocs” com les taxes imposades a la Xina per represàlies contra els impostos d’importació dels EUA, segons una nota de la Casa Blanca. També inclou una taxa del 20% imposada per Trump a principi d’any pel suposat tràfic de fentanil.

Les divuit hores que han fet canviar d’opinió Trump sobre la guerra comercial

Els durs aranzels nord-americans a la segona economia més gran del món segueixen una escalada de guerra comercial que han fet trontollar els mercats financers mundials. El desplegament dels aranzels de Trump s’ha vist marcat per la confusió sobre les taxes que s’imposen a diferents països; el president nord-americà va ajornar ahir bona part dels aranzels tot i intensificar les accions contra Pequín.

El primer ministre francès, François Bayrou, ha acceptat de comparèixer el 14 de maig vinent davant la comissió d’investigació de l’Assemblea francesa que examina els presumptes abusos sexuals comesos durant dècades al col·legi religiós Notre-Dame de Bétharram, a la ciutat de Pau, de la qual és batlle d’ençà del 2014.

La comissió investiga les agressions físiques i sexuals que diversos ex-alumnes han atribuït a sis sacerdots de la institució. Segons que han declarat, els fets es remunten a les dècades dels setanta, vuitanta i noranta i haurien estat silenciats durant anys. L’escàndol va esclatar fa poques setmanes, quan les primeres víctimes van començar a fer públiques les seves denúncies. “Va ser una autèntica nit del malson”, ha dit un dels afectats.

Bayrou, que també va ser ministre d’Educació entre el 1993 i el 1997, ha estat assenyalat per una part de l’oposició com a responsable d’haver encobert durant anys aquests fets. Els diputats que dirigeixen la comissió han explicat que la citació és oficial i que el primer ministre ha accedit a declarar-hi, tal com ell mateix havia promès que faria si es formalitzava la convocatòria. Amb tot, Bayrou ha negat rotundament haver estat al corrent dels abusos. “No conec cap d’aquests protagonistes, i la meva esposa tampoc”, ha declarat reiteradament. També ha insistit que, si mai hagués sabut res, hauria actuat immediatament.

Malgrat aquestes afirmacions, els grups parlamentaris de l’oposició han intensificat les crides perquè dimiteixi, i l’acusen d’haver encobert deliberadament els delictes. Li retreuen especialment que durant el seu mandat com a ministre no actués contra els responsables, tenint en compte que els fets van ocórrer en el període en què ell dirigia el ministeri. La cadena BFM TV ha recollit algunes informacions segons les quals Bayrou podria haver estat informat parcialment dels fets, però de moment no hi ha cap prova concloent sobre això. La comissió parlamentària pretén aclarir si, com sostenen alguns dels antics alumnes, hi va haver una voluntat institucional de silenciar els abusos.

La compareixença de Bayrou és un dels moments clau de la investigació, que continua prenent declaracions i reunint testimonis per a determinar les responsabilitats polítiques, administratives i institucionals d’un cas que ha sacsejat profundament l’opinió pública francesa.

El canvi d’opinió de l’Ajuntament de Tarragona sobre l’emplaçament de la futura estació intermodal del Camp de Tarragona ha sacsejat el Grup Impulsor de l’Àrea Metropolitana de Tarragona. El consens entre les ciutats definia que l’equipament ferroviari s’havia de situar al terme de Vila-seca, a prop de l’aeroport de Reus, però Tarragona ara la reclama al seu municipi, a l’Horta Gran. A causa d’això, l’Ajuntament de Vila-seca ha comunicat a la Diputació de Tarragona que abandonava la seva participació en tots els grups de treball actualment existents “fins que no es recuperi el clima de confiança i de generositat del moment inicial”. La diputació i l’Ajuntament de Reus reclamen també de mantenir el pacte inicial.

“El que fem des de Tarragona a escala tècnica és una reserva d’espai al nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal per poder situar una estació intermodal a l’Horta Gran. Tarragona impulsa l’Àrea Metropolitana, però també té sobirania urbanística per redefinir les infrastructures amb l’elaboració del nou POUM”, ha manifestat el batlle de Tarragona, Rubén Viñuales. El batlle tarragoní diu que aquesta estació “no és a l’aeroport, sinó al mig del no-res” i que això reprodueix “el mateix error de l’estació del Camp de Tarragona”. “Fa dinou anys que patim una estació en un lloc on no hi ha el gruix de la població, per tant, com a Àrea Metropolitana no podem tornar a cometre aquest error”, ha insistit.

Sembla que el consistori tarragoní ha presentat la proposta de l’Horta Gran a la Generalitat i al ministeri espanyol, cosa que no s’ha rebut bé a Vila-seca, que ha valorat que el nou projecte de Tarragona afectava “el consens tècnic i polític creat a tot el territori sobre les infrastructures ferroviàries del Camp de Tarragona i que són un dels pilars claus de la futura Àrea Metropolitana”. Amb tot, han considerat que el Grup Impulsor i les sessions de treball –als quals ara deixen d’assistir– han de “portar a un verdader debat i en profunditat tant dels objectius com dels beneficis per tot el territori amb una mirada estratègica i a llarg termini”.

Més reaccions

La polèmica ha fet que reaccionessin tant la diputació com l’Ajuntament de Reus. Des de l’ens supramunicipal no s’ha valorat la ubicació de l’estació intermodal en si mateixa, sinó que la seva presidenta, Noemí Llauradó, ha remarcat que el Grup Impulsor de l’Àrea Metropolitana està format per vuit municipis i que tots ells “són plenament sobirans de prendre les seves decisions, siguin les que siguin”. Alhora, ha afegit: “la confiança i el consens són valors fonamentals” pel grup. En ocasions anteriors Llauradó sí que ha expressat el seu suport al fet que Vila-seca aculli l’estació intermodal.

Finalment, la batllessa de Reus, Sandra Guaita, ha defensat que la infrastructura ferroviària es faci a Vila-seca, ja que “és un projecte treballat i consensuat amb el territori, pactat amb el govern de la Generalitat i de l’estat”, que encara “els darrers passos de tramitació” i que s’ha de començar a construir “el 2026”. “La mobilitat del territori s’ha de dibuixar amb lleialtat, mirada àmplia, generosa i visió de territori”, ha expressat. “El camí encetat per impulsar una Àrea Metropolitana i per redactar una estratègia i un pla d’acció territorial amb dimensió metropolitana és el correcte i el que reclama la ciutadania i els principals agents socials i econòmics locals”, ha dit.

La salut, més a prop del que penses - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay, Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay i Espai Jove

L’ex-parella de Koldo García, Patricia U., ha comparegut a la comissió d’investigació del senat espanyol amb unes ulleres de sol i un mocador que li cobria el cap i part del rostre, i s’ha acollit al dret de no declarar, al·legant la seva condició d’investigada en el procediment judicial.

“Tal com he comunicat prèviament per mitjà de la meva advocada, m’acullo al dret de no declarar, atès que els fets que s’investiguen en aquesta comissió són idèntics als que s’investiguen en un procediment judicial en què sóc investigada”, ha dit al començament de la comissió d’investigació.

La senadora d’UPN, María del Mar Caballero, ha demanat a la mesa de la comissió si realment es tractava de Patricia U.: “Perquè em sorprèn que es pugui comparèixer disfressada o tapada de manera que no es pugui saber qui és la persona que compareix.”

Arran d’això, Eloy Suárez ha acceptat de suspendre la sessió perquè la lletrada de la comissió consultés una qüestió. Quan s’ha reprès, el president ha dit que Patricia U. havia estat identificada en el moment d’entrar al senat espanyol: “Ens hem de creure que és ella.”

“Jo discrepo que es pugui comparèixer d’aquesta manera en una comissió que recull la constitució espanyola com una comissió d’investigació de caràcter públic. El DNI es pot presentar en entrar, però, independentment d’això, així no es pot presentar ningú en cap acte d’aquesta mena”, ha denunciat.

La casa de moda italiana Prada ha anunciat l’adquisició del 100% de Versace per un valor de 1.250 milions d’euros. L’operació, segons que ha detallat la mateixa marca en un comunicat, s’ha fet “sense efectiu ni deutes” i serà tancada a la segona meitat del 2025, una vegada obtingudes totes les aprovacions reguladores necessàries. La firma pertanyia fins ara al grup Capri Holdings, que també ha validat la venda mitjançant el seu consell d’administració. Prada ha explicat que la quantitat definitiva que es pagarà serà ajustada en funció del capital circulant i la posició financera neta de Versace en el moment del tancament. També s’hi inclouran “pèrdues fiscals significatives que poden traslladar-se a l’exercici següent” i determinats costos vinculats amb la transacció, que assumiran Capri Holdings.

El president i director executiu del grup Prada, Patrizio Bertelli, ha celebrat la incorporació de la firma fundada per Gianni Versace. “Ens plau de donar la benvinguda a Versace al grup Prada i obrir un nou capítol per a una marca amb la qual compartim un compromís inqüestionable amb la creativitat, la cura pel producte i un patrimoni cultural sòlid”, ha dit. Bertelli ha remarcat que Prada se sent “preparada i ben posicionada” per a escriure una nova etapa en la història de Versace, tot aprofitant els valors del grup i “continuant amb confiança i determinació rigorosa”.

Versace conservarà el seu estil distintiu

La firma adquirida continuarà mantenint el seu “ADN creatiu i la seva autenticitat cultural”, segons que ha garantit Prada, que diu que en reforçarà la projecció internacional gràcies a la plataforma del grup. Aquesta aportarà a Versace coneixement industrial, experiència en la gestió de botigues i processos operatius consolidats. Malgrat les dificultats del sector de la moda de luxe, Prada ha aconseguit de mantenir-se solvent, mentre que Versace ha arrossegat pèrdues econòmiques significatives en els darrers anys.

El febrer passat, davant la possibilitat de la compra, Prada ja havia començat a analitzar els comptes de Versace per a estudiar-ne l’estat i les perspectives. Ara, amb l’acord ja anunciat oficialment, la transacció entra en la fase final, tot esperant els tràmits habituals de control i supervisió. L’absorció de Versace representa un moviment estratègic destacat dins el món de la moda de luxe, en un moment d’inestabilitat i transformacions. Prada ho entoma amb voluntat de reforçar-ne el llegat i ampliar-ne l’impacte global.

L’Ajuntament de Barcelona continua el procés de dissolució del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona dins el Museu d’Història de la ciutat. El nou director de l’equipament, Carles García Hermosilla, diu que la idea és que l’exposició permanent funcioni com una prèvia de l’accés al jaciment i hi hagi un fil de continuïtat entre les dues propostes. Desapareix el concepte de centre de cultura i memòria, “però no del cor i línies de treball” del museu, segons que ha defensat el director.

Com a exemple d’això, ha explicat que la pròxima exposició del museu serà sobre el moviment estudiantil antifranquista amb motiu dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco. “Crèiem que calia un paradigma de fusió”, ha dit sobre el procés per a integrar el Born a la xarxa del Museu d’Història de Barcelona. A parer seu, el Born esdevé un espai central dins el museu i no s’hi incorpora com un espai més, sinó que ocupa un paper destacat tant per les seves infraestructures.

A més, Carles García ha assegurat que exploraran formats audiovisuals que permetin als visitants un itinerari des d’una dimensió més vivencial. El recorregut acabarà amb una sortida per la llibreria dels serveis editorials de Barcelona, que es traslladarà al Born. Segons que ha dit Garcia, la voluntat és que l’itinerari que passa pel jaciment es pugui fer sense necessitat d’una visita guiada, però ha afegit que ho han d’estudiar.

Avui ha estat la presentació de la nova etapa del centre, que perd entitat pròpia i s’integra definitivament al Museu d’Història de Barcelona. Per això també abandona l’acrònim MUHBA. “Ens sembla més fàcil de reconèixer i explicar a la ciutadania”, ha dit García. La imatge ja es pot veure a la façana del Born i, segons ha dit ell, continuen treballant perquè es vagi estenent a la resta d’equipaments de la xarxa del museu.

Entre les novetats, ha destacat la recuperació de la sala Casanova com a espai per a exposicions temporals, amb la voluntat de renovar els continguts i facilitar un diàleg constant amb la ciutadania. “Hem pensat que calia conservar-la com a gran sala d’exposicions temporals del museu”, ha dit.

També s’hi incorporen dues noves instal·lacions: la renovació de la Balconada, amb nous plafons que contextualitzen l’espai urbà de la Barcelona del segle XVIII, i l’Espai Mercat, que explica la història del mercat del Born i la seva relació amb el parc de la Ciutadella.

A més, el Born acollirà una exposició permanent estructurada en tres àmbits. La sala Villarroel presentarà una nova versió de l’exposició “La Barcelona de 1700, de les pedres a les persones”, centrada en el context social, econòmic i institucional de la ciutat entre 1519 i 1717. A continuació, la visita s’endinsarà al jaciment arqueològic, que permetrà una lectura “més viva i accessible” del passat urbà, una dimensió més “vivencial” segons el director del museu. Finalment, la sala Castellví acollirà una instal·lació audiovisual i interactiva sobre la Barcelona del final de l’època moderna i l’inici de la contemporània. “Ens ho imaginem com un sol museu, un sol projecte que comença per un extrem i té un fil de continuïtat”, ha assegurat.

L’objectiu és que el públic pugui gaudir d’una primera mostra de la nova versió del museu entre finals d’enguany i principis de l’any vinent.

Amnistia Internacional ha acusat la Generalitat Valenciana d’haver gestionat de manera negligent la gota freda que va causar la mort de 227 persones. En un informe publicat avui, sis mesos després del desastre, l’organització de drets humans denuncia que les autoritats valencianes van vulnerar greument el dret de la vida, de la integritat física i de la informació, i que la manca de coordinació institucional va tenir conseqüències devastadores, especialment per als col·lectius més vulnerables. També alerta dels efectes nocius que tingué la desinformació i fa catorze recomanacions per a garantir que no es tornin a repetir fets d’aquesta mena.

Nou informe #JustíciaDANA: denunciem com autoritats de la Generalitat valenciana van vulnerar dret a la vida i integritat física, i van posar en risc milers de persones per no haver-los ofert informació accessible i a temps https://t.co/jE0e98W5qX

— Amnistia Internacional Catalunya (@AmnistiaCAT) April 10, 2025

L’informe, titulat “Tinc malsons en què sona aquesta alarma”, atribueix la responsabilitat principal a la Generalitat, que era qui tenia encomanada la direcció de l’emergència, però també assenyala mancances greus del govern espanyol i dels ajuntaments. La falta d’un enfocament centrat en els drets humans i la no-participació de les víctimes en les fases de resposta i recuperació han agreujat una situació que, segons Amnistia Internacional, era en part evitable.

Com es pot ser tan mala persona? | Editorial de Vicent Partal

Amnistia denuncia que milers de persones van rebre l’alerta d’emergència quan ja es trobaven en situació de risc extrem i que aquesta manca d’informació oportuna i accessible va tenir conseqüències tràgiques. L’organització recorda que el dret de la informació és una obligació de l’estat reconeguda pel Tribunal Europeu de Drets Humans, que estableix que els governs han de prevenir riscos per a la vida mitjançant avisos adequats. “Les persones amb qui hem parlat coincideixen a assenyalar la desprotecció i el desemparament en què es van trobar abans, durant i després de la gota freda”, explica Daniel Canales, autor de l’informe. “Cal una rendició de comptes mitjançant investigacions exhaustives que garanteixin veritat, justícia i reparació a les víctimes.”

Testimonis que revelen un sistema fallit

L’informe recull nombrosos testimonis que exposen la magnitud del desastre. José Manuel, veí d’Alfafar (Horta Sud), relata que va haver de passar sis hores enfilar-se a un semàfor per evitar de morir ofegat, mentre son germà va morir quan provava de rescatar una dona atrapada dins un cotxe. Meri, de Catarroja, va trigar deu dies a localitzar el cos de son pare, Felipe, gràcies a l’ajuda de voluntaris: “He sentit la solitud més absoluta en el pitjor moment. És molt dolorós perdre un pare, però també és molt dur adonar-te del sistema on vius.”

Marta, de Picanya, va trobar el cos de son pare pel seu compte, amb el suport de familiars i voluntàries, i gràcies a una pista que algú havia publicat a les xarxes socials. “Per la no presa de decisions, el meu pare avui és mort”, lamenta.

Segons l’informe, la Generalitat no tan sols va trigar a activar les alertes, sinó que tampoc no va assumir plenament les responsabilitats que li atribueix la llei de protecció civil, ni tan sols quan l’emergència ja s’havia desbordat. El president Carlos Mazón no va encapçalar de manera directa la gestió de la crisi, tot i la magnitud dels fets.

Quant al govern espanyol, Amnistia considera que hauria pogut assumir la direcció de l’emergència, ja que va afectar més d’una comunitat autònoma. La llei estatal li permet d’intervenir per iniciativa pròpia en aquests casos, però no ho va fer. El Ministeri d’Interior espanyol va al·legar que no havia rebut cap sol·licitud formal per part del govern valencià, de manera que tota la responsabilitat va recaure sobre aquest. A escala local, Amnistia ha constatat que ajuntaments com els de Paiporta, Catarroja, Picanya, Massanassa, Alfafar i Benetússer tampoc no van rebre informació o directrius clares durant les primeres hores. A més, la manca de personal tècnic en protecció civil en molts municipis va dificultar encara més una resposta eficaç.

L’organització denuncia que la manca de coordinació entre administracions va persistir durant els primers dies després de la catàstrofe. Moltes ajudes van arribar tard, i sovint van dependre de la solidaritat local i l’autoorganització ciutadana. Alfafar, per exemple, va romandre tres dies aïllat. Benetússer va denunciar una situació de caos. Paiporta lamenta haver quedat fora del circuit d’actuació del Lloc de Comandament Avançat. I Massanassa i Picanya van assenyalar la manca de coordinació entre institucions.

A tot això, s’hi afegeix la denúncia que el procés de recuperació tampoc no ha tingut un enfocament basat en drets humans. Les persones afectades no han pogut participar de manera significativa en la presa de decisions i moltes s’han sentit novament desemparades. “No hi havia gens d’informació. A partir del sisè dia van arribar missatges sobre protecció higiènica, però tothom feia dies que es movia pel fang sense cap mena de mesura”, diu Meri.

Gairebé la meitat de les víctimes mortals tenien més de setanta-un anys, moltes vivien soles o en habitatges baixos. Persones amb mobilitat reduïda o amb discapacitats van patir greus dificultats. És el cas d’en Carlos, un home gran de Picanya que vivia en un habitatge de protecció oficial adaptat i que va sobreviure gràcies a un veí. La majoria dels seus veïns van morir. Carlos va ser allotjat en una residència durant tres mesos com a “no resident”, cosa que li impedia accedir a serveis mèdics. “Era com si no fóssim amos de les nostres vides”, diu la seva filla Katrin. També el cas de Teresa, veïna de Paiporta, és significatiu. Va quedar-se durant hores amb son pare, de vuitanta-set anys i el maluc trencat, dins de casa, amb l’aigua que els arribava fins a dalt. “Estava convençuda que no en sortiríem vius.”

Catorze recomanacions per a evitar que torni a passar

L’informe acaba amb catorze recomanacions per a les autoritats valencianes, espanyoles i municipals. En destaquen tres:

– Revisar i modernitzar el sistema d’alertes d’emergència i garantir-ne l’ús efectiu.
– Incorporar les víctimes i comunitats afectades en tots els processos de presa de decisions.
– Impulsar formació escolar i ciutadana sobre autoprotecció i resposta a emergències.

Amb aquestes propostes, Amnistia Internacional aspira a evitar que en una catàstrofe com la gota freda es tornin a violar drets tan fonamentals com el de la vida, la seguretat i la informació.