Els Amics de les Arts fan vint anys. Per celebrar-ho, el grup integrat per Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué publiquen 20 anys d’Amics, un àlbum en què revisiten vint èxits de la trajectòria acompanyats de vint artistes convidats. Hi han participat, entre més, Santi Balmes, Lluís Gavaldà, Judit Nedderman, Tomeu Penya, Joan Dausà, Sergio Dalma, Sidonie, Andrea Motis, Figa Flawas i The Tyets. Tots plegats han deixat la seva petjada en el disc en forma de veus i arranjaments musicals.

Figa Flawas: “Som conscients que qualsevol dia les coses ens poden anar malament”

La tarda de Sant Jordi visiten la redacció de VilaWeb per culminar una diada plena de compromisos. Durant la conversa, s’alternen a l’hora de respondre amb la mateixa compenetració i naturalitat que ho fan quan canten sobre l’escenari.

—Estreneu disc per Sant Jordi, un dia a priori reservat als llibres. Per què?
—Dani Alegret [D. A.]: Ho havíem pensat moltes vegades, però no ho havíem acabat de dur a terme.
—Ferran Piqué [F. P.]: Molta gent ens ha recomanat de no publicar el disc per Sant Jordi, però nosaltres sempre hem pensat que és el millor dia de l’any! Una jornada en què la cultura i, concretament, els llibres surten al carrer. Ara que també som una discogràfica i que ens ho maneguem tot nosaltres, ho hem pogut complir.

—Per celebrar els vint anys de carrera, heu fet un disc en què reinterpreteu vint èxits en col·laboració amb vint artistes. Com va sorgir la idea?
—Joan Enric Barceló [J. E. B.]: La intenció era fer una festa i convidar-hi amics. I quan et conviden a una festa, normalment preguntes què hi has de dur. Si una coca, el cava o el que sigui. Doncs aquí, igual, molts d’aquests artistes convidats ens van demanar de reinterpretar una cançó. Per exemple, la Pegatina va elegir “Ja no ens passa” i hi va voler afegir uns vents i un acordió. En canvi, en Lluís Gavaldà va voler cantar “No ho entens” sobre la base original. Els Figa Flawas van refer “Carnaval” de zero i la van encarar des d’un angle totalment diferent. En definitiva, cada convidat ha triat la petjada que volia deixar en la discografia dels Amics de les Arts.
—D. A.: Hem de dir que, quan vam comentar la idea, això de fer vint cançons pels vint anys amb vint convidats sonava molt bé i tenia molt sentit… Però no érem conscients de la feinada que era. Però ara estem convençuts que ha valgut la pena, quadrar totes aquestes agendes, perquè hem recollit molt amor.
—F. P.: Ha costat tant, que gairebé l’hem de treure per al vint-i-unè aniversari!

—Habitualment, moltes d’aquestes col·laboracions es fan a distància, però heu optat per treballar plegats a l’estudi. Això ha marcat la diferència?
—F. P.: No ho enteníem d’una altra manera. La gràcia del projecte també era fer-nos el regal de dedicar temps i espai a estar amb la gent que admirem i amb qui hem compartit molts anys de carrera musical. Cada artista treballa d’una manera diferent i aquesta experiència ens ha servit per a aprendre molt. No té res a veure com entra en un estudi el Santi Balmes que els Figa Flawas. Ho fan amb una energia diferent, amb idees diferents i ataquen els problemes i la música de manera també diferents. Per això aquests aprenentatges han estat el millor regal que ens enduem d’aquest disc dels vint anys.

Ferran Piqué. Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Ferran Piqué. Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Ferran Piqué. Els Amics de les Arts 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Entre els convidats, hi ha artistes de tot el país i també una barreja entre projectes consolidats o veterans, com Sopa de Cabra o Sidonie, i altres generacions més joves, com The Tyets o els Figa Flawas que ara esmentàveu. Ha estat intencionadament?
—D. A.: Ha estat tot força natural. Amb els artistes més joves, com per exemple els Figa Flawas, hem connectat i hem acabat construint una certa amistat arran d’haver-nos trobat compartint camerinos. En canvi, a l’Alba Careta li ho vam proposar perquè l’admirem artísticament i la idea de tenir una cançó versionada en format jazz també ens semblava curiosa. Tot ha sorgit orgànicament, fruit del que ens venia de gust. No hi ha hagut cap artifici de cap mena. És cert que hi ha algú que no coneixíem directament, com el Sergio Dalma, tot i que teníem vincle amb ell perquè havíem fet una broma mítica en els concerts sobre ell…
—F. P.: Teníem un vincle amb ell sense que ho sabés!
—D. A.: O en Tomeu Penya, que tampoc el coneixíem personalment, i ha estat una sort poder-hi treballar-.

—Aquesta versió de “Tothom es separa” amb Tomeu Penya ha sorprès molt. Com es va gestar?
—J. E. B.: Tot ve d’un joc intern que tenim. Quan fem una cançó, a vegades ens agrada jugar a cantar-la amb la veu d’un altre artista famós. I en Tomeu Penya té una manera de cantar que és molt imitable. Per això, vam pensar que seria divertit que jugués amb nosaltres. I de seguida ens va dir que sí. A més, va ser molt divertit perquè ens va demanar que li enviéssim tot de manera totalment analògica. El CD en un sobre i la lletra que havia de cantar impresa en un paper. Quan ho va rebre, ens va respondre amb una adreça i una cita, com si fos una cosa secreta.

—Per tant, en aquest cas, el mite encaixa amb la realitat.
—J. E. B.: Té la seva part enigmàtica, però alhora és un paio molt proper. De seguida va començar a explicar anècdotes d’aquí i d’allà, va venir amb un amic seu que li fa les veus en els concerts, ens va explicar que després tenia un dinar…
—D. A.: És que Tomeu Penya cantava en català a Mallorca quan ningú ho feia. Poca gent l’ubica tant en aquest passat més reivindicatiu, però el té!
—F. P.: En aquest sentit, és un referent.

—Tinc entès que sou bons amics també fora de l’escenari. Com heu gestionat aquestes dues dècades de convivència gairebé ininterrompuda?
—J. E. B.: Érem molt bons amics quan vam començar, però ara ja no! [Riuen]
—F. P.: No hi ha hagut mai cap drama. Cap moment en què ens hàgim plantejat plegar. Alhora, és evident que, com passa en qualsevol relació, no tot sempre són flors i violes. Ara, personalment, tinc clar que la feina és el que més m’agrada i que els meus companys em fan millor. Per tant, si el meu objectiu és fer música i explicar històries en cançons, la millor manera és fer-ho acompanyat de la gent que considero que són els millors i que m’estimen. A més, són els qui poden dir-me si m’equivoco en algun lloc o, al contrari, si he de posar-me més amb una cosa que em surt bé. En aquest sentit, crec que tenim aquesta honestedat de dir-nos les coses que pensem que cal en una relació, i encara més en una relació de tres. Sabem quan hem de cedir i sabem quan hem de remar.
—J. E. B.: No es pot dir millor!

Els Amics de les Arts. (D'esquerra a dreta: Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué ) 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Els Amics de les Arts. (D'esquerra a dreta: Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué ) 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—El grup es va formar fa vint anys arran de la convivència en un pis del carrer de Muntaner de Barcelona. Què en recordeu, d’aquella època?
—J. E. B.: Molta brutícia… Molta carmanyola!
—F. P.: Fets per la teva mare!
—J. E. B.: La meva mare em preparava moltes carmanyoles i tothom en menjava. Era una cosa magnífica, perquè els alimentàvem a tots.
—D. A.: Magnífica per a nosaltres!
—J. E. B.: Diguéssim que la resta del pis no estava tan ben proveïda… Però, seriosament, era una època d’explosió total. En el meu cas, venir d’un poble a Barcelona… Compartir pis ens va canviar la vida. Van ser anys molt intensos i molt macos. De fet, encara avui quan passo per on teníem el pis, a l’encreuament de Muntaner amb la Travessera de Gràcia, no puc evitar de somriure perquè hi vam viure coses molt maques.
—D. A.: Penso que hauríem d’haver fet més cançons! No sé què passa quan ets jove, però sempre perds el temps. I no n’ets conscient, que després no en tindràs tant!
—J. E. B.: Quan ets jove el temps també passa de forma diferent. Quan et fas grans i tens fills, t’adones que és molt valuós…

—El canvi més visible en aquestes dues dècades és que vau començar essent quatre i ara sou tres.
—D. A.: Hòstia! [Fingint sorpresa mentre mira als costats com si faltes algú]

—Com van gestionar la sortida d’Eduard Costa el 2018?
—F. P.: El grup neix perquè som quatre amics que tenim una idea i unes inquietuds comunes i volem fer un tipus de cançons i remar cap a un lloc concret. És molt difícil que això aguanti tota la vida. Arriba un moment que l’Eduard té unes inquietuds diferents i comença a veure que vol explicar un altre tipus de coses i fer-ho d’una altra manera. Nosaltres, com a amics, vam fer dues coses: primer, abraçar-li la idea, encoratjar-lo i desitjar-li molta sort. I, després, li vam dir que havia de valorar el fet que havíem tingut èxit i això és molt estrany. I bé, sabem que continua fent coses i li desitgem sempre el millor.

—Va ser difícil comunicar-ho?
—F. P.: Ho vam explicar tal com va ser. Tampoc ens vam plantejar de fer-ne màrqueting. No ha estat mai la nostra manera de ser. Sempre ens ha funcionat ser honestos amb la gent.
—D. A.: El més difícil de la gestió va ser repartir-nos les lletres una altra vegada! Recordo ser en ple concert i pensar, ara què cantem cadascú?

[VÍDEOS] Els Amics de les Arts acomiaden Eduard Costa amb un emotiu concert simfònic

—En aquests vint anys, com heu evolucionat a l’hora de treballar plegats?
—D. A.: Amb el temps hem après a delegar millor les feines. Al principi, tots volíem fer-ho tot i tot plegat acabava essent una mena de competició. Ara hem après que està bé que cadascú tingui la seva responsabilitat: el Ferran amb la producció, els sons dels sintetitzadors, les línies electròniques, el Joan Enric amb les lletres i jo amb els arranjaments musicals més clàssics i també vocals. Sabem que tothom pot opinar de tot, però així treballem de manera paral·lela.
—J. E. B.: A mesura que et fas gran i entres a l’estudi moltes vegades, entens que el que tens al cap és només un punt de partida. Molts cops hi entràvem amb massa idees fixes i volíem 50.000 coses en cada cançó. Hem descobert que, un cop comences a enregistrar, la cançó es va escrivint sola i, a vegades, vol anar cap a uns altres llocs i val la pena tenir certa flexibilitat.
—F. P.: Ho deia el mític productor Quincy Jones en un documental: sempre has de deixar un espai perquè Déu entri a l’estudi. No pots anar amb una idea massa tancada, sempre s’ha de deixar un espai perquè aparegui la màgia.

Dani Alegret. Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg) Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Avui hi ha organitzada una manifestació a Barcelona en favor del català. Com a exponents de la cultura i la música en català, com valoreu el moment de la llengua?
—D. A.: Amb preocupació.
—J. E. B.: Ens preocupa que els joves no adoptin el català com a llengua i la nostra manera de lluitar-hi és continuar fent cançons. Fer-les en català, la llengua que estimem i en què parlem als nostres fills. Penso que cadascú ha de fer una militància absolutament individual. Es poden fer polítiques per a atacar segments concrets de població i canviar coses, però el més important és mantenir-te en el català i fer-lo servir. Tenim idees per a fer sèries, films, cançons, musicals… I sempre amb la nostra llengua com a punt de partida. Quan nosaltres vam començar, els Figa Flawas devien tenir deu anys i van veure que es podia fer música en català i per això ara ho fan. Així que ho continuarem fent perquè d’aquí a deu anys més, quan aparegui una nova fornada que ja ens redueixi a uns autèntics dinosaures de la música, treballin també en català.

—De fet, heu adoptat aquest paper de padrins de grups emergents. Sense anar més lluny, vau col·laborar amb The Tyets quan encara no eren el grup d’èxit que són ara.
—J. E. B.: Sí, i ens fa molt contents. Vam anar al concert final de la seva anterior gira i un integrant del seu equip ens ho va agrair. Ho vam fer d’una manera totalment altruista. Recordo que la cançó ens va agradar molt i ràpidament vam veure que eren gent que volien fer coses divertides, però no ens imaginàvem que ho petarien com ho han fet! Només volíem fer una cosa divertida, que estigués bé i que tingués un sentit.
—D. A.: Sempre hem intentat abraçar coses artístiques només pel fet que ens han agradat. Al disc hi ha la cançó “Apunto Shakespeare” amb Amulet i O-erra, que són dos grups de Mallorca que ara mateix no són gaire coneguts, però que segurament ho arribaran a ser. Hem volgut col·laborar amb ells simplement perquè la versió que ens van enviar fa uns anys era tan bonica que, tot i que no tinguessin aquest grau de fama que tenen la resta d’artistes del disc, els volíem incloure. Com a artista, has de fer aquestes coses perquè el teu compromís no és únicament amb la indústria, sinó també amb l’art. Evidentment, no vull ser fals, i és cert que també col·laborem amb artistes reconeguts, però, sempre que podem, intentem mirar cap als costats.

Els Amics de les Arts. 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

—Ara que parleu de la indústria, les dinàmiques de consum musical han canviat molt en aquests vint anys. Sembla que ara és el moment de fer cançons curtes i enganxifoses, amb coreografies que funcionin a xarxes com TikTok. Com viviu aquesta transformació?
—J. E. B.: M’agrada molt el teu matís. Has dit enganxifoses perquè soni més pejoratiu… Una cosa que no farem mai serà perseguir res. Aquests canvis comunicatius, els veiem, i n’agafem les coses que ens interessen i les provem al nostre terreny, però no ens veig fent segons quines coses per una qüestió generacional. Bé, les coreografies no les veig per un tema de motricitat i coordinació…
—D. A.: És absurd, que els cànons de la indústria imposin als artistes i compositors una restricció temporal com aquesta. Et llences pedres a la teva teulada! Fets com que la tornada hagi d’arribar en els primers trenta segons d’una cançó no et permet desenvolupar segons quines coses… Nosaltres no ho encarem així!
—F. P.: A vegades, les limitacions poden tenir un vessant positiu, perquè posen reptes a l’artista. Antigament, els singles tenien una durada determinada, i quan van aparèixer els LP, de cop i volta, van arribar també els àlbums conceptuals amb cançons de vuit o deu minuts. Ara, crec que aquesta limitació que imposa TikTok és anar una mica massa enllà. Al final, parlem de visualitzacions de deu segons, això no són cançons. Si fer-ne una implica emocionar algú, deu segons són tan breus que no pots fer ni els preliminars.

—Després de l’èxit de Pares normals teniu a l’horitzó la producció d’un altre musical. Com va la cosa?
—J. E. B.: Com ho saps, això? [Riu.]
—D. A.: Tenim una idea que ens agrada moltíssim. És el musical natural que algun dia havíem de fer. De fet, tenim escrites tres o quatre cançons, tenim el guió estructurat, però ja vam aprendre amb Pares normals que cal anar molt a poc a poc amb els musicals, perquè és molta feina i una gran inversió econòmica. Els musicals no ens serviran per a viure, però per a això ja tenim les nostres cançons i els nostres concerts.

—Un cop complerts i celebrats els vint anys, us queda corda?
—D. A.: Ens ho passem molt bé fent el que fem. Som tres ments inquietes que ens hem trobat i gaudim molt creant. Tenim aquesta gran sort i la volem aprofitar. Si algun dia aquesta màgia se’n va, pararem. Per sort, crec que tenim amics per molt de temps!
—J. E. B.: Per vint anys més!

Els Amics de les Arts. (D’esquerra a dreta: Ferran Piqué, Dani Alegret, Joan Enric Barceló ) 23/04/25 (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

El Cine París de Solsona ha tornat a obrir avui després d’haver estat tancat d’ençà del 2020, quan la pandèmia en va obligar la clausura. Cinc anys més tard, la ciutat recupera una de les sales més emblemàtiques gràcies a la implicació d’una xarxa de voluntaris que gestionaran íntegrament el funcionament del cinema.

La reobertura s’ha fet amb la projecció de Casablanca, un clàssic del 1942 que, amb la cèlebre frase “Sempre ens quedarà París”, ha estat una tria molt simbòlica. La sessió ha aplegat 250 persones en una platea amb capacitat per a 489. Demà, es projectarà Wolfgang, de Javier Ruiz Caldera, basat en la novel·la homònima de Laia Aguilar, i abans de la sessió hi haurà una conversa amb l’equip de producció.

Martí Abella, president de l’Associació d’Amigues i Amics del Cine París, ha expressat a l’ACN la gran emoció que es viu a Solsona: “És un equipament molt important per a la ciutat.” També ha remarcat que prioritzaran la projecció de films catalans i en català sempre que sigui possible.

Un model de gestió amb vocació d’extensió

El projecte ha estat possible gràcies a un acord entre la propietat del cinema i l’Ajuntament de Solsona, que assumirà la meitat del lloguer (15.000 euros anuals). L’altra meitat serà a càrrec de l’associació gestora, que ja compta amb 150 voluntaris i 320 socis. La iniciativa, basada en la implicació ciutadana, preveu que els voluntaris s’encarreguin de la venda d’entrades i crispetes, la gestió del bar i la projecció dels films, per a la qual han rebut formació específica.

Martí Abella ha expressat la voluntat que aquest model pugui servir d’exemple per a més poblacions: “Som una proposta nova i creiem que pot servir a altres llocs. Catalunya està plena de bons cinemes que han hagut de tancar.”

Un dia d’emoció i orgull per a la ciutat

L’ambient avui era de gran emoció. Ignasi Ferràs ho ha resumit amb entusiasme: “És un dia de celebració molt important. En un moment en què els cinemes tanquen, obrir-ne un a Solsona és tot un orgull.” Maria Claret ha recordat que durant aquests cinc anys els veïns havien de desplaçar-se a ciutats com ara Manresa per a veure cinema, cosa que, sovint, desanimava molta gent.

Joan Parcerisa n’ha descrit l’obertura com una “festa molt gran”, i Núria Lorente, voluntària del projecte, ha explicat que la reobertura li fa especial il·lusió: “Quan va tancar, em va fer molta llàstima i volia fer tot el possible perquè això funcionés.”

El FC Barcelona ha guanyat la copa en un partit disputat a Sevilla, que ha acabat amb  un 3 a 2, que reflecteix la igualtat que hi ha hagut al camp.

El partit va començar bé per al Barça amb un gran gol de Pedri el minut 28, després d’una gran jugada de Lamine Yamal. Durant la primera part, els blau-grana van dominar completament el partit, però no van ser capaços de marcar un segon gol, malgrat que van tenir moltes oportunitats.

Això ho va pagar en la segona part quan Mbappé va empatar amb un gol de falta el minut 70. Més tard, Tchoumeni va avançar l’equip espanyol en el minut 77 i va desencadenar l’eufòria dels seus afeccionats, que havien arribat a Sevilla capcots.

Quan les coses semblava que es posaven molt malament, Ferran va empatar amb un gran gol el minut 83. Més tard, el minut 96, el Madrid va fer un penal sobre Rapinha que l’àrbitre va xiular en un primer moment, però que va tirar enrere, enmig d’una forta polèmica, després de la revisió del VAR.

Finalment, en la segona part de la pròrroga Koundé va marcar el gol definitiu que va desfermar l’alegria dels afeccionats culers i una reacció violenta i agressiva de la banqueta del Madrid, que va acabar el partit intentant d’agredir l’àrbitre i protestant contra tot.

Gir de guió a la federació d’Esquerra Republicana a Barcelona. La candidatura crítica amb Oriol Junqueras, encapçalada per Creu Camacho, presidenta d’ERC a l’Eixample, ha guanyat les eleccions. El resultat ha estat molt ajustat.

La candidatura de Camacho, que aplega els suports dels sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou, ha aconseguit 338 vots, el 49,6% del suport. Eva Baró, afí al president del partit i que aspirava a revalidar el càrrec, ha perdut. Ha aconseguit 324 vots, el 47,5% del suport. Avui els afiliats d’ERC eren cridats a les urnes. Els resultats s’han sabut a les 20.00. Hi ha vint afiliats que han votat en blanc.

Camacho havia denunciat una manca de democràcia interna perquè la direcció de la federació d’ERC a Barcelona va ajornar sense data el congrés de l’any passat en què els militants havien de ser informats sobre el pre-acord per a entrar al govern de Jaume Collboni i votar si hi entraven o no.

La candidata a la presidència d’ERC Eva Baró en una atenció als mitjans després de votar (fotografia: ACN).

Baró, en canvi, és afí a la direcció nacional, i ha presentat la seva llista com la unió entre les dues candidatures que es van batre a les urnes en l’anterior congrés barceloní, el 2023. Tot apuntava que el resultat seria ajustat, com va passar fa dos anys, quan Baró va guanyar la candidatura a Patrícia Gomà per només 23 vots.

Baró es presentava com a garant de la unitat i demana de girar full a les disputes internes per a sumar esforços per a les eleccions del 2027, la primera prova de foc a les urnes que tindrà el partit després del llarg procés congressual que ha ressituat Junqueras a la cúpula.

La federació de Barcelona era l’únic territori on els crítics havien articulat una alternativa a l’hegemonia de la direcció actual, encapçalada per Junqueras i Elisenda Alamany. La capital catalana ha tingut tradicionalment dinàmiques pròpies dins ERC, i una influència clau perquè és la que té més afiliats.

Barcelona ha inaugurat avui el nou parc de les Glòries, un nou pulmó verd amb 30.000 metres quadrats de zones verdes i d’esbarjo, després de més de vint anys d’obres. Els veïns del voltant han celebrat la inauguració amb entusiasme. “És una meravella”, ha dit Rosa Molina a l’ACN, bo i recordant que ha viscut quatre remodelacions de la zona. Tot i lamentar que s’hagi trigat tant i que els seus fills ja siguin grans, ha assegurat que ara el gaudirà amb els seus néts.

Una altra veïna, l’Esther, que ha assistit a la festa amb el seu fill de set anys, ha dit que “és una passada tenir aquest espai al costat de casa”. El seu fill ha gaudit especialment del nou Mirador i de la Clariana, que ja existia.

La inauguració, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona, ha omplert el parc d’activitats durant tot el dia. Hi ha hagut espectacles de màgia, contacontes, concerts, tallers i una xocolatada, amb actuacions musicals del grup Ambauka, Todos los gatos son pardos i una ballada de swing, repartides entre l’Umbracle i l’Àgora Berta Càceres.

Veïns com ara en Jordi i en David també s’hi han apropat amb les seves famílies. En Jordi ha jugat a bàsquet amb el seu fill a les tres cistelles noves instal·lades i ha dit que “ja era hora” que s’inaugurés un espai d’aquestes característiques. En David ha celebrat que aquest “centre neuràlgic” de Barcelona s’hagi convertit finalment en una gran zona verda i ha assegurat que hi tornarà amb els seus fills.

Crítiques per la manca d’equipaments de barri

Malgrat la celebració, les associacions veïnals del Fort Pienc, la Sagrada Família, el Clot-Camp de l’Arpa i el Poblenou han recordat aquesta setmana que continuen pendents molts dels equipaments compromesos. Denuncien que no s’han complert la major part dels acords inclosos en el Compromís per Glòries, signat pel PSC.

Els veïns critiquen la manca d’informació i la lentitud en el desplegament dels projectes. Recorden que, mentre es destinaven grans inversions a equipaments de ciutat, com ara el DHUB i els Encants Vells, els equipaments de barri prevists han quedat en un segon terme. Segons que denuncien, no s’ha arribat a fer ni una tercera part del que es va prometre, i exigeixen més celeritat perquè el parc s’acabi fins al carrer del Consell de Cent i es construeixin els habitatges públics de lloguer prevists.

Petita mostra de treballs coreogràfics - Lloc: Plaça de l'Església

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha condemnat avui els atacs russos contra objectius civils a Ucraïna i ha tornat a presentar la possibilitat d’aplicar sancions noves a Moscou.

Ho ha dit en el vol de retorn als Estats Units després d’assistir al funeral del papa Francesc a Roma, on ha tingut la primera trobada presencial amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, d’ençà de la forta discussió del febrer.

Trump ha dit que el president rus, Vladímir Putin, “no té cap motiu per a bombardar zones civils, ciutats i pobles d’Ucraïna amb míssils”. Dijous ja havia demanat públicament a Putin que aturés els bombardaments, arran d’un atac a Kíev que va causar una dotzena de morts.

Trump es reuneix amb Zelenski a Roma poc abans del funeral del papa Francesc

A més, ha advertit que estudia de tornar a imposar sancions, fins i tot sancions bancàries i sancions secundàries: “Potser caldrà tractar Putin d’una altra manera.” Trump ha dit que està cansat de la situació, que ha atribuït als seus predecessors demòcrates, Barack Obama i Joe Biden: “Només intento de netejar el desastre que em van deixar, i quin desastre”, ha dit en un missatge publicat a la seva plataforma Truth Social. “S’hi mor massa gent”, ha lamentat.

Ahir, l’enviat de Trump per a Rússia i l’Orient Mitjà, Steve Witkoff, es va reunir amb Putin per explorar opcions per a posar fi a la guerra d’Ucraïna. Segons que ha informat el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, el president rus ha reiterat que està disposat a reprendre el procés de negociacions amb Ucraïna sense condicions prèvies, segons que recull l’agència TASS.

Un ciclista britànic de quaranta anys s’ha mort avui durant la prova cicloturista Mallorca 312 OK Mobility, segons que ha confirmat l’organització. L’esportista ha tingut un accident greu mentre feia el recorregut i, tot i la ràpida intervenció dels serveis d’emergència, ha arribat sense vida a l’hospital.

Segons que ha informat l’organització, el participant s’ha desplomat damunt la bicicleta mentre competia a les carreteres de l’illa. “Des de Mallorca 312 OK Mobility lamentam profundament comunicar aquesta pèrdua”, han expressat en un comunicat, en què també han expressat el condol a la família i els amics del ciclista i els han ofert tot el suport necessari en aquests moments difícils.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Mallorca 312 OK Mobility (@mallorca312)

Com a mostra de respecte, s’han introduït canvis en el programa d’avui, que inclourà un acte en memòria del participant durant la cerimònia de lliurament de trofeus, que s’adaptarà a les circumstàncies. L’organització ha demanat el màxim respecte envers el participant, la seva família i tots els implicats.

Lloc: Riera zona nova coberta

Almenys 516 persones han resultat ferides per una explosió enorme que ha sacsat avui el port iranià de Bandar Abbas, al sud del país, segons que ha informat la mitjana oficial de la república islàmica, IRNA.

Segons que ha explicat un portaveu de l’Organització d’Emergències iraniana, Babak Yektaparast, els serveis d’emergència han respost amb rapidesa i han traslladat 516 ferits als hospitals. Fins ara, s’han mobilitzat quinze ambulàncies i quatre autobusos medicalitzats per transportar els ferits.

Fotografia: EFE/EPA/IRIB. Fotografia: EFE/EPA/Mohammad Rasoul . Fotografia: EFE/EPA/Mohammad Rasoul .

A massive explosion, possibly caused by ammonium nitrate the same highly-explosive chemical which caused the Beirut explosion in 2020, has rocked the port of Bandar Abbas this morning in Southern Iran. Iranian media is reporting over 400 injures, while the death toll is still… pic.twitter.com/TrVkR70Zzy

— OSINTdefender (@sentdefender) April 26, 2025

Els pacients han estat ingressats a l’Hospital Shahid Mohammadi, l’Hospital Sayyid al Shuhada, l’Hospital Hazrat Sahib al Zaman, l’Hospital Jatam al Anbiya i l’Hospital dels Màrtirs del Golf Pèrsic. A més, s’han habilitat noranta llits als hospitals de la ciutat de Shiraz per si fos necessari de traslladar-hi més ferits.

Les autoritats portuàries iranianes investiguen les causes de l’explosió. La delegació de duanes del port ha apuntat que l’origen podria ser un incendi en un magatzem de productes químics, que hauria desencadenat una reacció en cadena amb altres dipòsits de materials inflamables.

Les imatges difoses pels mitjans oficials iranians mostren una columna de fum de centenars de metres d’altura, amb una desena d’ambulàncies desplegades a la zona. Quatre equips de resposta ràpida de la Mitja Lluna Roja també han estat mobilitzats per actuar sobre el terreny.

Lloc: Església de Santa Maria

Iron kids - Lloc: Platja Picòrdia

La mort de Pere Sampol ha commocionat la política i la societat civil de les Illes, que han expressat de manera unànime i de seguida el seu condol i pesar.

MÉS per Mallorca ha afirmat que “el nostre estimat amic, company i referent Pere Sampol ens ha deixat un llegat impagable de compromís amb el nostre país. Una lluita que ell ens ensenyà triple: per la cultura, la llengua i l’alliberament nacional, per la justícia social i pel territori i el medi ambient. Perquè per ell una cosa no tenia sentit sense l’altra, perquè al final la seva lluita, la nostra lluita, és la de la vida digna per a tothom. I així va contribuir a fer una Mallorca i unes Illes Balears millors des de pràcticament totes les responsabilitats institucionals. Haurem d’aprendre a seguir endavant sense ell. Un poc més orfes, però amb el pas ferm del seu exemple; com va fer ell: sempre més enllà. T’enyorarem molt, Pere. Que la terra et sigui lleu.

També el coordinador de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha dit a través de la xarxa X que els ecosobiranistes avui se senten “una mica més orfes, com a moviment, com a partit i com a país”.

“Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb la seva mestria continuarem endavant, sempre més enllà. Gràcies per tantíssim, Pere”, ha afegit.

Avui som un poc més orfes. Com a moviment, com a partit, com a país. El company, amic i referent Pere Sampol ens ha deixat. Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb el seu mestratge seguirem endavant, sempre més enllà.

Gràcies per tantíssim, Pere.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) April 25, 2025

Per la seva banda el diputat de MÉS, Vicenç Vidal, ha remarcat que Sampol fou “un gran referent del mallorquinisme” i ha assegurat que, sense ell, les Illes serien “una altra cosa molt pitjor”.

“Va obrir camins que mai no s’havien transitat. Aquests anys a Madrid l’he tengut i el tenc molt present. Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina!”, ha exclamat.

En Pere Sampol és mort.

Gran referent del mallorquinisme. Sense ell aquest país seria una altra cosa molt pitjor. Ell obrí camins que mai haviem transitat. Aquests anys a Madrid ho he tengut i ho tenc ben present.

Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina! pic.twitter.com/f4nmFDk61Z

— Vicenç Vidal Matas (@vidalmatas14) April 25, 2025

La presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha destacat que Sampol formava part d’una generació de polítics “valents” que conduïren les Illes “cap al progrés”, i que “indicaren el camí cap a un país compromès amb la seva cultura, la seva terra i la seva gent”.

Armengol, també secretària general del PSIB, ha ressaltat que el més important que va ensenyar fou “el valor de l’honestedat en la política”.

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha admès que ha rebut amb “pesar” la notícia de la mort del polític, a qui ha definit com un “servidor públic compromès” amb la defensa de les Illes.

L’ex-secretari general del PSM i MÉS Gabriel Barceló ha dit que és “en xoc” per la notícia, i ha recordat que Sampol fou “un dels seus mestres polítics”, de manera que “mai no se li podrà agrair tot el que va fer pel PSM i per les Illes”.

Finalment, el portaveu de MÉS per Mallorca al Consell de Mallorca, Jaume Alzamora, ha remarcat que la mort de Sampol “deixa un referent polític i un pare ideològic per a molts”, i ha afegit que el millor homenatge serà “continuar la seva lluita”.

Obra Cultural Balear ha lamentat la mort de Sampol, de qui ha recordat que va ser fundador de l’Obra al seu poble Montuïri i “referent del mallorquinisme polític”.

La mort de Pere Sampol ha commocionat la política i la societat civil de les Illes, que han expressat de manera unànime i de seguida el seu condol i pesar.

MÉS per Mallorca ha afirmat que “el nostre estimat amic, company i referent Pere Sampol ens ha deixat un llegat impagable de compromís amb el nostre país. Una lluita que ell ens ensenyà triple: per la cultura, la llengua i l’alliberament nacional, per la justícia social i pel territori i el medi ambient. Perquè per ell una cosa no tenia sentit sense l’altra, perquè al final la seva lluita, la nostra lluita, és la de la vida digna per a tothom. I així va contribuir a fer una Mallorca i unes Illes Balears millors des de pràcticament totes les responsabilitats institucionals. Haurem d’aprendre a seguir endavant sense ell. Un poc més orfes, però amb el pas ferm del seu exemple; com va fer ell: sempre més enllà. T’enyorarem molt, Pere. Que la terra et sigui lleu.

També el coordinador de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha dit a través de la xarxa X que els ecosobiranistes avui se senten “una mica més orfes, com a moviment, com a partit i com a país”.

“Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb la seva mestria continuarem endavant, sempre més enllà. Gràcies per tantíssim, Pere”, ha afegit.

Avui som un poc més orfes. Com a moviment, com a partit, com a país. El company, amic i referent Pere Sampol ens ha deixat. Avui tot es fa difícil, però precisament per ell i amb el seu mestratge seguirem endavant, sempre més enllà.

Gràcies per tantíssim, Pere.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) April 25, 2025

Per la seva banda el diputat de MÉS, Vicenç Vidal, ha remarcat que Sampol fou “un gran referent del mallorquinisme” i ha assegurat que, sense ell, les Illes serien “una altra cosa molt pitjor”.

“Va obrir camins que mai no s’havien transitat. Aquests anys a Madrid l’he tengut i el tenc molt present. Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina!”, ha exclamat.

En Pere Sampol és mort.

Gran referent del mallorquinisme. Sense ell aquest país seria una altra cosa molt pitjor. Ell obrí camins que mai haviem transitat. Aquests anys a Madrid ho he tengut i ho tenc ben present.

Visca el PSM i visca l’esquerra sobiranista mallorquina! pic.twitter.com/f4nmFDk61Z

— Vicenç Vidal Matas (@vidalmatas14) April 25, 2025

La presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha destacat que Sampol formava part d’una generació de polítics “valents” que conduïren les Illes “cap al progrés”, i que “indicaren el camí cap a un país compromès amb la seva cultura, la seva terra i la seva gent”.

Armengol, també secretària general del PSIB, ha ressaltat que el més important que va ensenyar fou “el valor de l’honestedat en la política”.

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha admès que ha rebut amb “pesar” la notícia de la mort del polític, a qui ha definit com un “servidor públic compromès” amb la defensa de les Illes.

L’ex-secretari general del PSM i MÉS Gabriel Barceló ha dit que és “en xoc” per la notícia, i ha recordat que Sampol fou “un dels seus mestres polítics”, de manera que “mai no se li podrà agrair tot el que va fer pel PSM i per les Illes”.

Finalment, el portaveu de MÉS per Mallorca al Consell de Mallorca, Jaume Alzamora, ha remarcat que la mort de Sampol “deixa un referent polític i un pare ideològic per a molts”, i ha afegit que el millor homenatge serà “continuar la seva lluita”.

Obra Cultural Balear ha lamentat la mort de Sampol, de qui ha recordat que va ser fundador de l’Obra al seu poble Montuïri i “referent del mallorquinisme polític”.

Aquest divendres s’ha mort Pere Sampol (Montuïri, 16 de setembre de 1951), que va ser vicepresident del Govern, senador i diputat al Parlament de les Illes Balears. La seva és la mort d’un dels principals noms de la història del nacionalisme a les illes i d’un activista i intel·lectual que ha marcat els Països Catalans durant les darreres dècades.

Sampol a militar durant el franquisme al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i a partir de 1976 al Partit Socialista de Mallorca (PSM) partit del qual fou president i diputat i portaveu del grup parlamentari del PSM al Parlament de les Illes Balears. Durant la legislatura 1995-1999 fou conseller del Consell de Mallorca i durant la següent legislatura (1999-2003) fou vicepresident del Govern i Conseller d’Economia, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears en l’anomenat Pacte de Progrés.

El juliol del 2007, arran del pacte subscrit entre PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina per governar les institucions, fou designat senador a Madrid pel Parlament de les Illes Balears i s’integrà al grup mixt. Sampol va ser el candidat al congrés dels diputats de la candidatura nacionalista Unitat a les eleccions generals del 2008, sent nomenat senador autonòmic fins al 2011, quan deixà la primera línia de la política.

Més enllà de la seva activitat política oficial, Sampol va tenir una gran activitat intel·lectual sent una de les referències del mallorquinisme arreu dels Països Catalans. Va publicar diversos llibres i va participar en tot de conferència i jornades.

• Entrevista amb Pere Sampol: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista’ (2019)
• Entrevista amb Pere Sampol: “Si Catalunya se’n surt, tindrem una esperança” (2013)
• Vídeo. Entrevista a Pere Sampol en ocasió de les eleccions de 2008

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània s’ha anat omplint aquesta tarda de personalitats del món de la cultura per a una cita ineludible: els primers premis ACPV 25 d’Abril. Enguany, Acció Cultural del País Valencià ha organitzat per primera volta aquests guardons per a reconèixer les trajectòries individuals i col·lectives en defensa de la llengua, la cultura i la identitat del país. En aquest primer certamen, l’entitat ha reconegut Eliseu Climent i Escola Valenciana.

“Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu.” Així començava l’acte, amb la cançó “Lladres” d’Al Tall, interpretada pel Cor de l’Eliana (Camp de Túria). Una cançó que dibuixa allò que els valencians commemorem avui, Vint-i-cinc d’Abril.

Violeta Tena, periodista del Temps, ha estat l’encarregada de conduir l’acte, i ha començat recordant la importància de l’entitat Acció Cultural del País Valencià. Ha recordat que va nàixer el 1971 amb l’objectiu de promocionar la llengua i la cultura pròpies, i la consciència civil que se’n deriva. I també per a reivindicar les dones, els homes i les institucions que treballen i han treballat per fer-ho possible.

Guardó col·lectiu a Escola Valenciana

Carme Agulló, presidenta de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana del IEC, ha fet la lloança a Escola Valenciana, guardonada amb el premi col·lectiu. Ha fet un repàs per tots els moviments educatius, des de les reivindicacions als anys setanta dels estudiants de magisteri per a rebre classes en català, fins als moviments per la renovació pedagògica. Ha destacat que Escola Valenciana era una entitat cívica que naixia des de baix, amb un moviment que replegava tot un seguit de col·lectius de tota la comunitat educativa. “Des que es va fundar, ha desenvolupat una actitud decidida i constant per la normalització lingüística”, ha dit.

També ha posat al centre les Trobades, les quals ha definit com “l’expressió de l’autèntic esperit d’Escola Valenciana”. “El present torna a ser difícil, continuar la lluita per normalitzar l’ús del valencià en tots els àmbits socials, en especial l’educatiu, per defensar, protegir i fer créixer el patrimoni cultural i lingüístic valencià, per aconseguir una escola pública i de qualitat, renovadora, bilingües i inclusiva, no és fàcil en un moment en què defensar tot açò és lluitar contra corrent. Però mirem el futur amb esperança. Escola Valenciana sempre ha estat sinònim d’il·lusió, d’imaginació i de passió. Si estimem i lluitem per la nostra terra i la nostra llengua, amb la passió que sempre hi hem posat, continuarem endavant”, ha dit.

Josepa Costa, vice-secretària d’ACPV, ha lliurat el guardó a Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana. Usó ha fet una reivindicació del nacionalisme valencià en un dia com avui, “una diada que simbolitza la diada d’un poble que mai no s’ha resignat a veure arraconada la seua llengua i ha trobat en l’educació, en la cultura i en el compromís cívic, el camí per a avançar.”

S’ha referit a ACPV com una entitat germana, i un referent històric. “Que reconega la nostra tasca és una mostra de gratitud a una lluita compartida, una trajectòria teixida braç a braç des de fa dècades, per fer del valencià una llengua viva, present i estimada”, ha dit. La presidenta d’Escola Valenciana ha assenyalat la gestió de la gota freda del Consell, i ha criticat la consulta sobre la llengua base a les escoles. “L’actual govern valencià pretén de fer un canvi cultural i social gravíssim, un retrocés en la societat valenciana, que amenaça l’escola en valencià i posa en risc l’ús del valencià com a llengua vehicular, essencial per a la cohesió social i la normalització lingüística”, ha apuntat.

Per acabar, ha fet una crida a la manifestació de dilluns per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón, i ha dedicat el guardó a totes les persones que feien escola cada dia. “No renunciarem a cap dels nostres objectius, continuarem treballant perquè el valencià siga llengua de futur, de cohesió i d’estima. Continuarem teixint xarxes vertebrant el país, enfortint una societat més lliure, més justa, més arrelada al territori”, ha dit.

Guardó individual a Eliseu Climent

El primer premi ACPV 25 d’Abril a la trajectòria individual ha estat per a Eliseu Climent, un dels fundadors d’Acció Cultural del País Valencià i figura clau del nacionalisme valencià. Agustí Cerdà, ex-president d’Esquerra Republicana del País Valencià, ha lloat la figura de Climent. Ha recordat com “les ments més brillants de la nostra terra es van ajuntar per fer-nos llum”, amb Eliseu Climent com a punt d’intersecció. “És la peça clau de tot aquest entramat nacional que fa que les coses es facen, que tot es puga fer. És aquella personalitat tossuda i rebel que converteix les idees i els projectes en accions i realitats”, ha dit.

Ha destacat que era “un referent ineludible” i també ha esmentat Rosa Raga. Emocionat, ha donat les gràcies per haver viscut el segle d’Eliseu. “No és només un homenot, Eliseu és un gegant a les espatlles del qual caminaran les generacions del nostre poble fins a assolir la plena llibertat de la nostra pàtria completa”, ha acabat.

La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha lliurat el premi a Eliseu Climent, que ha mostrat un especial agraïment a l’entitat, de la qual va ser fundador i president. “En tots aquests anys, per dir-ho d’alguna manera, he escurat una quantitat gran de plats, i quan escures plats, sempre acabes trencant-ne algun. A tots aquells que he pogut ofendre o decebre, els demane que m’accepten les meues sinceres disculpes. He fet pel país allò que les nostres forces ens han permès i, així i tot, tinc la convicció que no és prou. Encara queda molt per fer, i tot serà possible. Endavant”, ha dit. En aquest moment, tot el públic s’ha aixecat per aplaudir-lo.

Per tancar l’acte, la presidenta d’ACPV ha fet un recopilatori de tots els premis 25 d’Abril que es lliuren per tot el país, i ha explicat que els guardons de l’entitat tenien l’objectiu de “reconèixer el treball cívic i nacional” de la gent amb qui feien camí. “Estem de celebració, i tots vosaltres sou obrers i obreres de la democràcia”, ha dit. I ha apuntat les conseqüències de tenir un govern d’extrema dreta i espanyolista. “Més enllà de resistir, cal organitzar la protesta i fer la proposta”, ha dit, tot fent una crida a la unitat i posar fi al “foc amic”.

“En aquest país nostre, tot el que fem és política. Els premis d’avui materialitzen la voluntat de compartir, de construir conjuntament, reconèixer que cadascú de nosaltres som sols una baula d’un llarg llinatge que continuarà més enllà de nosaltres. I eixa és la grandesa de les entitats, que ens perviuen. Avui, el País Valencià seria un altre sense Eliseu, i afegiria que seria pitjor. Però també estic convençuda que ho és per haver treballat braç a braç amb molta gent. Des de Fuster a Vicent Martínez Sancho, Joan Francesc Mira, les discussions serien eternes. Però l’objectiu comú, clar, i per damunt de les diferències. Cadascú a la seua manera, amb mirades diferents, amb accions diverses, però que res ens desvie de l’objectiu comú: la llengua, la cultura i el país”, ha dit.

Per tancar l’acte, el Cor de l’Eliana, que ja havia interpretat alguns dels himnes dels Països Catalans, com ara, “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach i una versió pròpia de “Els amants”, de Vicent Andrés Estellés, ha cantat la “Muixeranga” amb una lletra de Feliu Ventura. I amb tot el públic dempeus i emocionat, els assistents han passat a gaudir del vi d’honor.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània s’ha anat omplint aquesta tarda de personalitats del món de la cultura per a una cita ineludible: els primers premis ACPV 25 d’Abril. Enguany, Acció Cultural del País Valencià ha organitzat per primera volta aquests guardons per a reconèixer les trajectòries individuals i col·lectives en defensa de la llengua, la cultura i la identitat del país. En aquest primer certamen, l’entitat ha reconegut Eliseu Climent i Escola Valenciana.

“Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu.” Així començava l’acte, amb la cançó “Lladres” d’Al Tall, interpretada pel Cor de l’Eliana (Camp de Túria). Una cançó que dibuixa allò que els valencians commemorem avui, Vint-i-cinc d’Abril.

Violeta Tena, periodista del Temps, ha estat l’encarregada de conduir l’acte, i ha començat recordant la importància de l’entitat Acció Cultural del País Valencià. Ha recordat que va nàixer el 1971 amb l’objectiu de promocionar la llengua i la cultura pròpies, i la consciència civil que se’n deriva. I també per a reivindicar les dones, els homes i les institucions que treballen i han treballat per fer-ho possible.

Guardó col·lectiu a Escola Valenciana

Carme Agulló, presidenta de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana del IEC, ha fet la lloança a Escola Valenciana, guardonada amb el premi col·lectiu. Ha fet un repàs per tots els moviments educatius, des de les reivindicacions als anys setanta dels estudiants de magisteri per a rebre classes en català, fins als moviments per la renovació pedagògica. Ha destacat que Escola Valenciana era una entitat cívica que naixia des de baix, amb un moviment que replegava tot un seguit de col·lectius de tota la comunitat educativa. “Des que es va fundar, ha desenvolupat una actitud decidida i constant per la normalització lingüística”, ha dit.

També ha posat al centre les Trobades, les quals ha definit com “l’expressió de l’autèntic esperit d’Escola Valenciana”. “El present torna a ser difícil, continuar la lluita per normalitzar l’ús del valencià en tots els àmbits socials, en especial l’educatiu, per defensar, protegir i fer créixer el patrimoni cultural i lingüístic valencià, per aconseguir una escola pública i de qualitat, renovadora, bilingües i inclusiva, no és fàcil en un moment en què defensar tot açò és lluitar contra corrent. Però mirem el futur amb esperança. Escola Valenciana sempre ha estat sinònim d’il·lusió, d’imaginació i de passió. Si estimem i lluitem per la nostra terra i la nostra llengua, amb la passió que sempre hi hem posat, continuarem endavant”, ha dit.

Josepa Costa, vice-secretària d’ACPV, ha lliurat el guardó a Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana. Usó ha fet una reivindicació del nacionalisme valencià en un dia com avui, “una diada que simbolitza la diada d’un poble que mai no s’ha resignat a veure arraconada la seua llengua i ha trobat en l’educació, en la cultura i en el compromís cívic, el camí per a avançar.”

S’ha referit a ACPV com una entitat germana, i un referent històric. “Que reconega la nostra tasca és una mostra de gratitud a una lluita compartida, una trajectòria teixida braç a braç des de fa dècades, per fer del valencià una llengua viva, present i estimada”, ha dit. La presidenta d’Escola Valenciana ha assenyalat la gestió de la gota freda del Consell, i ha criticat la consulta sobre la llengua base a les escoles. “L’actual govern valencià pretén de fer un canvi cultural i social gravíssim, un retrocés en la societat valenciana, que amenaça l’escola en valencià i posa en risc l’ús del valencià com a llengua vehicular, essencial per a la cohesió social i la normalització lingüística”, ha apuntat.

Per acabar, ha fet una crida a la manifestació de dilluns per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón, i ha dedicat el guardó a totes les persones que feien escola cada dia. “No renunciarem a cap dels nostres objectius, continuarem treballant perquè el valencià siga llengua de futur, de cohesió i d’estima. Continuarem teixint xarxes vertebrant el país, enfortint una societat més lliure, més justa, més arrelada al territori”, ha dit.

Guardó individual a Eliseu Climent

El primer premi ACPV 25 d’Abril a la trajectòria individual ha estat per a Eliseu Climent, un dels fundadors d’Acció Cultural del País Valencià i figura clau del nacionalisme valencià. Agustí Cerdà, ex-president d’Esquerra Republicana del País Valencià, ha lloat la figura de Climent. Ha recordat com “les ments més brillants de la nostra terra es van ajuntar per fer-nos llum”, amb Eliseu Climent com a punt d’intersecció. “És la peça clau de tot aquest entramat nacional que fa que les coses es facen, que tot es puga fer. És aquella personalitat tossuda i rebel que converteix les idees i els projectes en accions i realitats”, ha dit.

Ha destacat que era “un referent ineludible” i també ha esmentat Rosa Raga. Emocionat, ha donat les gràcies per haver viscut el segle d’Eliseu. “No és només un homenot, Eliseu és un gegant a les espatlles del qual caminaran les generacions del nostre poble fins a assolir la plena llibertat de la nostra pàtria completa”, ha acabat.

La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha lliurat el premi a Eliseu Climent, que ha mostrat un especial agraïment a l’entitat, de la qual va ser fundador i president. “En tots aquests anys, per dir-ho d’alguna manera, he escurat una quantitat gran de plats, i quan escures plats, sempre acabes trencant-ne algun. A tots aquells que he pogut ofendre o decebre, els demane que m’accepten les meues sinceres disculpes. He fet pel país allò que les nostres forces ens han permès i, així i tot, tinc la convicció que no és prou. Encara queda molt per fer, i tot serà possible. Endavant”, ha dit. En aquest moment, tot el públic s’ha aixecat per aplaudir-lo.

Per tancar l’acte, la presidenta d’ACPV ha fet un recopilatori de tots els premis 25 d’Abril que es lliuren per tot el país, i ha explicat que els guardons de l’entitat tenien l’objectiu de “reconèixer el treball cívic i nacional” de la gent amb qui feien camí. “Estem de celebració, i tots vosaltres sou obrers i obreres de la democràcia”, ha dit. I ha apuntat les conseqüències de tenir un govern d’extrema dreta i espanyolista. “Més enllà de resistir, cal organitzar la protesta i fer la proposta”, ha dit, tot fent una crida a la unitat i posar fi al “foc amic”.

“En aquest país nostre, tot el que fem és política. Els premis d’avui materialitzen la voluntat de compartir, de construir conjuntament, reconèixer que cadascú de nosaltres som sols una baula d’un llarg llinatge que continuarà més enllà de nosaltres. I eixa és la grandesa de les entitats, que ens perviuen. Avui, el País Valencià seria un altre sense Eliseu, i afegiria que seria pitjor. Però també estic convençuda que ho és per haver treballat braç a braç amb molta gent. Des de Fuster a Vicent Martínez Sancho, Joan Francesc Mira, les discussions serien eternes. Però l’objectiu comú, clar, i per damunt de les diferències. Cadascú a la seua manera, amb mirades diferents, amb accions diverses, però que res ens desvie de l’objectiu comú: la llengua, la cultura i el país”, ha dit.

Per tancar l’acte, el Cor de l’Eliana, que ja havia interpretat alguns dels himnes dels Països Catalans, com ara, “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach i una versió pròpia de “Els amants”, de Vicent Andrés Estellés, ha cantat la “Muixeranga” amb una lletra de Feliu Ventura. I amb tot el públic dempeus i emocionat, els assistents han passat a gaudir del vi d’honor.

 

Abadia d’Emmaús
Vyšehradská 320/49, Praga, Txèquia
Mapa a Google

La veneració de la Moreneta, que aquest diumenge surt excepcionalment en processó per a celebrar el mil·lenari de l’abadia de Montserrat, va rebre un impuls important amb l’adscripció del monestir a la congregació benedictina de Valladolid, per voluntat de Ferran el Catòlic, el 1493. La difusió de Nostra Senyora de Montserrat pels nous territoris americans fou molt notable, amb mostres tan evidents com ara el Santuario de Monserrate de Bogotà (Colòmbia), la Basílica Menor Nuestra Madre de Monserrate a Montecristi (Equador), la Basílica de Nuestra Señora de la Monserrate a Hormigueros (Puerto Rico), el Santuário de Nossa Senhora do Monte Serrat a Santos (Brasil) i el Santuario de Nuestra Señora de Montserrat a Santiago (Xile), a més del barri de Montserrat a Buenos Aires i l’illa caribenca del mateix nom, batejada per Cristòfor Colom el 1493 i amb domini d’internet propi (.ms).

Però l’expansió de la imatge i l’advocació de la Moreneta també fou important per Europa, amb nombroses fundacions a nom de la Mare de Déu de Montserrat durant els segles XVI i XVII, com ara la importantíssima església de Santa Maria de Montserrat a Roma i el monestir de Montserrat a Viena. Hi té molt a veure, en tot plegat, la veneració que hi van professar un bon grapat de reis de l’antic continent, de Carles V a Lluís XIV, passant per Manuel de Portugal, Francesc I de França i els emperadors Maximilià II i Ferran III (1608-1657). Aquest últim, arxiduc d’Àustria, rei d’Hongria i rei de Bohèmia, va ajudar a expandir la fama del monestir a l’actual Txèquia, gràcies sobretot al casament amb la princesa castellana Maria Anna d’Àustria (1631-1646), filla de Felip III i molt devota de la Moreneta.

Fruit d’aquell matrimoni, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic lliurà l’any 1635 l’antiga abadia d’Emmaús de Praga als benedictins de Montserrat, com a expressió d’agraïment arran de la victòria sobre els suecs a la batalla de Nordlingen. Els monjos montserratins arribaren a Praga, encapçalats per l’abat Benet Peñalosa (confessor àulic de la reina Maria Anna), el 15 d’abril de 1636, i van convertir el monestir en el principal centre benedictí del Regne de Bohèmia fins el 1871. Durant quasi dos segles i mig, doncs, els monjos i abats de Montserrat van revifar l’abadia després de les guerres hussites, van refer-la i redecorar-la amb estil barroc i van estendre l’advocació de la Moreneta al Regne de Bohèmia fins a convertir-lo en l’únic país del món –fora de les penínsules ibèrica i itàlica– on el nom i el culte de Montserrat es va estendre a més llocs.

La marca que van deixar tant a Praga com a l’actual Txèquia, la va estudiar en profunditat l’historiador i hispanista txec Pavel Štěpánek en un article publicat el 2006 al butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. L’expert explica que els monjos montserratins “hi portaren una còpia de l’estàtua de la Moreneta i donaren a Emmaús el seu nou escut, una muntanya tallada per la serra, fins avui encastat dins la muralla exterior de l’església monàstica”. També van aixecar un retaule consagrat a Nostra Senyora de Montserrat i “foren pintades l’any 1734 un nombre d’escenes, sobretot la Verge de Montserrat al tron, acompanyada de les figures de Ferran II i III […] a més d’escenes de vida del fundador de l’orde, sant Benet, i pintures del rei ostrogot Tòtila”.

La majoria d’elements ornamentals i de molts espais arquitectònics del temple d’Emmaús a Praga, també conegut amb el nom de Na Slovanech, van quedar molt malmesos arran del bombardament aliat sobre la ciutat del 1945. Miraculosament, se’n va salvar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que després d’un temps a l’església de Sant Ignasi de Praga (una capella de la qual és dedicada a sant Francesc de Borja), torna a ésser exposada al monestir.

Tal com explica Štěpánek, de Praga la devoció per la Moreneta es va difondre durant els segles XVII i XVIII per més llocs de Bohèmia i fins i tot de la veïna Moràvia. El cas més paradigmàtic i curiós és el d’Albert de Wallenstein, un dels grans generals de la guerra dels Trenta Anys, que el 1623 va prometre, abans de la batalla de Lützen, que en cas de victòria edificaria al seu castell de Bezděz (a una setantena de quilòmetres al nord de la capital txeca) un nou monestir inspirat en idea i forma en el gran santuari català. “Fins i tot en aquest Montserrat txec havia d’ésser imitat no tan sols qualsevol element constructiu del model català, sinó també la famosa schola dels cantadors. Però el projecte no es realitzà, perquè Wallenstein fou assassinat.”

No obstant això, dos anys després de la mort del gran duc, l’emperador Ferran donà Bezděz al monestir dels benedictins d’Emmaús, que en van prendre possessió el 1666 transportant solemnement una imatge de la Mare de Déu de Montserrat fins a la capella del castell. A partir de llavors, el santuari esdevingué un lloc de pelegrinatge important, amb una biblioteca destacable. L’estàtua de la Moreneta, derivada de la de Praga, es conservà afortunadament després de l’abolició del monestir (el 1785) a l’església de Sant Bartomeu a Doksy, on ha restat fins ara.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Imatge de la Moreneta a Praga. Castell de Bezděz. Foto: Wikipedia L'església de Sant Bartomeu a Doksy. Foto: Wikipedia

 

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Aquest cap de setmana se celebra la festivitat del Mil·lenari de Montserrat amb uns quants actes i símbols, i amb la processó inèdita de la Moreneta al centre. Demà, la talla romànica de la verge sortirà en processó per primera vegada aquest segle. La darrera va ser el 1997, en el cinquantenari de la seva entronització. Llavors, més de 10.000 persones van omplir l’esplanada del santuari. Tot plegat serà en una festivitat que també tindrà actes litúrgics, música i un espectacle de drons. La celebració es fa amb motiu de la Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, coincidint amb els mil anys de la fundació del monestir.

Un espectacle de drons

Els actes més destacats es faran diumenge, però durant el dia d’avui també n’hi ha alguns de prevists. El gruix d’actes començarà avui a les 17.00, amb un concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès a la plaça de Santa Maria. L’orquestra oferirà l’espectacle especial “Un Mil·lenari de pel·lícula”, amb les bandes sonores més destacades de la història del cinema.

A les 18.45 es farà el cant de la Salve montserratina, i a les 21.00 es farà la vetlla de Santa Maria, amb cants i pregàries del Llibre vermell de Montserrat, un còdex del 1399 que destaca pel cançoner montserratí. A les 22.00 es farà la missa de la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat, amb l’ofrena de les llànties votives i la recepció de l’oli de les llànties.

Acabada la missa, es farà l’espectacle de drons “1.000”, que ja es va veure als actes d’inauguració del Mil·lenari al setembre. La nit es clourà amb una ballada de sardanes amb la Cobla Ciutat de Granollers.

La processó, diumenge al matí

Per a la processó, aquesta vegada la imatge de la verge serà col·locada en un baiard de 1916 que ha estat restaurat. Quan sigui a la plaça, restarà sota el tàlem utilitzat el 1947. La processó començarà a les 10.30 i tindrà un protocol rigorós. El rector del santuari, Joan M. Mayol, retirarà la imatge del tron i la lliurarà a l’abat Manel Gasch Hurios. L’abat la conduirà fins a l’entrada del cambril, on el prior, Jordi Puigdevall, i el subprior, Bernat Juliol, la portaran fins a l’altar major de la basílica de Santa Maria.

El recorregut serà dividit en dos trams. En el primer, de la basílica fins a l’atri, la portarà la Schola Cantorum de l’Escolania de Montserrat. En el segon, fins a l’altar, la duran els monjos benedictins. A la missa, hi participaran totes les corals vinculades a l’entorn montserratí: l’Escolania, la Schola Cantorum i la Capella de Música de Montserrat. Un dels elements més vistosos serà la decoració floral, a càrrec de la Federació Catalana de Catifaires, que guarnirà part de la plaça de Santa Maria. Quan acabi la missa, es farà un ball de sardanes i, a la nit, la segona part del concert “Un Mil·lenari de pel·lícula”.

Dispositiu especial

El Servei Català de Trànsit ha organitzat un dispositiu amb els Mossos d’Esquadra, que destinaran efectius de trànsit, ordre públic i seguretat ciutadana a la zona. A la C-55, a l’altura de Monistrol, hi haurà plafons informatius per a comunicar incidències i possibles retencions. Es recomana d’utilitzar el transport públic per evitar col·lapses i problemes d’aparcament, ja que es preveu una gran afluència de visitants. Més de 5.000 persones ja han reservat plaça per a assistir als actes. Totes les cadires estan reservades, però qui ho vulgui podrà veure els actes dempeus.

Una celebració que s’allargarà fins al desembre

Els actes per a celebrar els mil anys de la fundació del monestir de Montserrat van començar el setembre del 2024 i acabaran el desembre d’enguany. Els actes de Solemnitat de la Mare de Déu han estat precedits pel concert de Rams del dissabte 12 d’abril, i aquesta solemnitat musical es clourà el primer de maig, amb el sisè concert del Festival de Música del Mil·lenari. Segons que detallen a la web de la festivitat, el Parsifal de Richard Wagner visitarà la basílica i la muntanya que el van inspirar. Es comptarà amb els cantants Nikolai Schukoff, Albert Dohmen i José Antonio López, i la participació de l’Escolania de Montserrat, la Schola Cantorum, el Cor d’Antics Escolans de Montserrat i la JONC, sota la direcció del mestre Josep Pons.

 

La mort del papa Francesc reobre el conflicte entre les dues ànimes de l’església per a traçar el rumb d’una institució mil·lenària amb uns ritmes molt allunyats de la vida mundana. Qui serà el pròxim papa? És la gran pregunta sense resposta. “Es fan moltes travesses amb el papa, però els periodistes normalment la caguem”, adverteix el periodista i escriptor Vicenç Lozano (Vic, 1956), que ha estat corresponsal a Roma i és un expert en afers vaticans.

Lozano defensa el caràcter revolucionari i trencador del papat de Francesc, tot i que no hagi pogut culminar algunes reformes. “Fer canvis radicals necessita temps i Francesc no n’ha tingut”, detalla, i destaca que els sectors més reaccionaris de l’església –amb el suport d’actors ultres del món de la política– han fet mans i mànigues per boicotar el pontificat. Una conxorxa que, a parer seu, encara no s’ha acabat: “Hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave.”

—Com valoreu el pontificat de dotze anys del papa Francesc?
—Ha estat un pontificat de sorpreses en molts aspectes. Des del minut zero del 13 de març de 2013, quan va ser nomenat papa, vam veure que era un papa diferent. Francesc ha canviat el to de l’església en molts sentits, ha canviat l’aspecte monàrquic que tenia el pontificat, l’ha convertit en una cosa més planera, més terrenal. Ho veiem aquests dies amb el seu testament espiritual, com vol ser enterrat i on vol ser enterrat, que això és molt important: fora del Vaticà, de les grans basíliques de Roma, a Santa Maria la Major, en una tomba senzilla i un taüt senzill.

—Què voleu dir amb “pontificat de sorpreses”?
—En el sentit que ha intentat de fer reformes profundes i toca temes tabú dins l’Església Catòlica. És veritat que moltes de les reformes no s’han acabat encara, diguem que han de brotar, però cal pensar que els temps de l’església són temps molt més lents que els de l’exterior dels murs vaticans. L’església ha tingut sempre un tarannà conservador al llarg dels segles i trencar molts tabús de manera radical era molt i molt difícil.

—…
—Quan entro als murs vaticans llenço el rellotge perquè no serveix per a res. Allà van d’una altra manera, van molt més lents. Francesc ha provat de posar els rellotges en marxa per adaptar l’església al segle XXI, després dels pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI. Ara, la revolució no és immediata. Parlem d’una església universal, no només d’una església europea, en una Europa més laica, on hi ha hagut progressos socials i culturals. Hi ha moltes diferències amb la resta de continents.

—I com ho va viure, això?
—Quan ell va arribar al Vaticà era un outsider total. No controlava ni els mecanismes, ni la burocràcia del Vaticà. No ho entenia. Li va costar molts anys d’entendre-ho. Moltes vegades va intentar el pacte entre els dos sectors de l’església, el més tradicionalista i el més radicalment reformista.

—I bé…
—Els últims quatre anys o cinc es va adonar que això era impossible. I ara feia uns dos anys que tirava pel dret. Veia que tot això s’alentia d’una manera extraordinària. De fet, ha viscut una guerra, una guerra brutal.

—Com ha estat, aquesta guerra que descriviu en els vostres llibres?
—El seu pontificat ha estat una guerra des del primer moment. El sector més conservador i tradicionalista s’ha oposat de manera bel·ligerant als seus plans i, fins i tot, s’ha unit amb l’extrema dreta internacional per organitzar un complot contra Francesc. Li han posat bastons a les rodes de manera constant. Han provat de desprestigiar-lo, l’han acusat de ser l’anticrist, un heretge i un comunista. Ho va provar, però es va adonar que era impossible conciliar les dues ànimes de l’església. Aquest papa molestava.

—Què molestava?
—Que prediqués la justícia social i critiqués el capitalisme salvatge i especulatiu, que crea grans bosses de pobresa al món. També per les crítiques que feia a les polítiques migratòries de personatges com Donald Trump, Viktor Orbán, Matteo Salvini i Giorgia Meloni. Polítiques que, en definitiva, van en contra dels principis de l’Evangeli, diguem-ho clar. Les dues columnes troncals del seu pontificat han estat el retorn als principis de l’Evangeli i recuperar allò que es va aprovar, ara fa seixanta anys, al Concili Vaticà Segon, del qual no queda pràcticament res.

—Res?
—Es volia una església més col·legiada, més oberta, més participativa, més democràtica… D’això, no en queda pràcticament res. El papa ho ha intentat de recuperar.

—Ha decebut en alguna cosa, el seu papat?
—Jo no parlaria de decepció. Com he dit, els temps de l’església són molt diferents dels nostres. Ara, hi ha reformes que s’han quedat a mig camí. Per exemple, ha donat un paper important a la dona. Ara governen dicasteris o ministeris importants de l’església. Tenen un paper fonamental, però no ha aconseguit d’avançar amb el sacerdoci, tal com li demanaven molts sectors. Però ho ha posat sobre la taula i això és molt important. Igual com ha posat sobre la taula uns altres temes tabú, com el del celibat, és a dir, la possibilitat que els sacerdots es puguin casar, com passa amb unes altres congregacions cristianes. O les noves famílies del segle XXI. Les famílies ja no són un home i una dona amb fills, sinó que hi ha diversos tipus de famílies, això inclou els homosexuals i la possibilitat d’adoptar fills. Aquests temes aterrien a l’Església.

—Com el valoreu en termes de política internacional?
—Francesc ha estat el primer papa ecologista de la història. Ha lluitat contra el canvi climàtic i ha estat una figura clau per a tancar acords geopolítics crucials, com ara, els Acords de París pel clima. Durant el seu mandat, també ha intentat de fer la pau i ha aconseguit coses, com ara, la represa de relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units i el desarmament de la guerrilla de Colòmbia. També ha intentat de conciliar en el conflicte d’Israel amb Palestina i va provar de fer la pau a Ucraïna, però Vladímir Putin sempre es va negar a negociar res. Amb això va tenir un fracàs que se’l va sentir com a propi.

—Com sobreviurà el llegat del papa Francesc als embats dels sectors més reaccionaris?
—El nou papa tindrà el seu poder, com sabeu, és un poder total, un poder absolut. Té poder sobre l’executiu, el judicial i també sobre les lleis, el legislatiu, i pot fer i desfer. Depèn del tarannà que tingui el nou papa. Si és conservador, evidentment farà recular moltes coses. Si és un papa en la línia de Francesc, intentarà d’aprofundir en les reformes que ha fet. Veig molt difícil que el nou papa sigui conservador o reformista. Ho veig molt difícil.

—Serà un papa de transició?
—Sí, aquesta és l’aposta més realista. Tenint en compte el context geopolític i dins el Vaticà. El fet que Francesc hagi col·locat un 80% del Col·legi de Cardenals no vol dir que el successor sigui reformista o de la seva corda. No és un grup homogeni. Jo opto per pensar que el nou papa serà una figura que defensarà que l’església tingui una veu pròpia en aquest moment d’incertesa, d’un món canviant, on hi ha derives neoconservadores i neofeixistes avalades per la Casa Blanca. El nou papa hauria de ser de la línia diplomàtica, i aquesta figura és Pietro Parolin, l’actual secretari d’estat.

—Com és Parolin?
—Va ser nomenat secretari d’estat pel papa Francesc el 2013. És un personatge que ha estat a favor de les seves reformes, però tampoc no les ha defensades d’una manera visceral en públic. Té un peu també en el sector més conservador i, per tant, té la possibilitat de conciliar i de ser un candidat que no seria malvist per cap dels dos sectors. Ara, no n’acontentaria cap, tampoc. Un papa de transició, tot pendent de temps més bons. Un papa amb veu pròpia per a defensar els principis de l’Evangeli, però que no s’enfronti directament amb els poders emergents.

—Un papa parallamps…
—És el perfil que veig més factible. Més que no pas un progressista absolut o un ultraconservador absolut. Un home com Parolin allunyaria aquest perill de cisma que hi ha per part de l’església nord-americana, que és un dels nuclis econòmics que sosté el Vaticà. Al Vaticà no li interessa gens que hi hagi aquest cisma, i tampoc no li interessa que n’hi hagi un de progressista alemany. L’església alemanya ha anat molt més enllà en les reformes de Francesc i el sobrepassava per l’esquerra. Ni un cisma, ni l’altre. Una església unida.

—…
—Jo no tinc cap bola de vidre. Sóc periodista i em remeto a allò que veig i que he copsat parlant amb cardenals conservadors i progressistes.

—Què us han dit?
—He detectat la necessitat que no hi hagi aquest enfrontament radical i, per tant, que hi ha d’haver un candidat que sigui un figura de conciliació de les dues ànimes. Ara, cal trobar i elegir la persona. Segurament, ni ens la podem imaginar, però podria anar en aquesta línia diplomàtica. Moltes vegades, s’elegeix un cardenal molt vell perquè la transició sigui breu i, d’altres vegades, s’elegeix un candidat aparentment dèbil i així els dos sectors creuen que el poden manipular.

—Creuen?
—A vegades també hi ha sorpreses, com va passar amb Joan Pau I. Semblava que era una figura dèbil, però en el seu breu pontificat va deixar clar que no. Veurem què passarà. Jo no ho sé i tot és molt complex.

—Amb quants cardenals heu parlat?
—Tinc contacte amb una quinzena de cardenals amb dret de vot. Bastants més, si comptem els vells, els de més de vuitanta anys.

—El papat de Francesc hauria estat més revolucionari si els papats de Joan XXIII o Joan Pau I haguessin durat més?
—Sense cap mena de dubte. Joan XXIII va significar un trencament en una època absolutament diferent de l’actual. Va representar la gran esperança de canvis a l’església, és a dir, de reformes per a adaptar l’església al segle XX. Per la seva banda, Joan Pau I va morir al cap de 33 dies de pontificat… Als meus llibres explico què va passar. Era un home que també tenia un esperit reformador. Es pensaven que havien elegit un papa dèbil, i era un papa que volia sacsar el Vaticà. Volia reformar la banca vaticana, com ha fet Francesc, que l’ha treta de la llista de paradisos fiscals. Joan Pau I volia fer reformes profundes, però va acabar com va acabar. Fer canvis radicals necessita temps i Francesc no n’ha tingut.

—Aquests dies les travesses treuen fum amb tota mena de nom de papables…
—Tots aquests noms ara són hipòtesis, noms que poden arribar a ser grans electors, és a dir, els dos cardenals que representen les dues ales de l’església. Un podria ser el cardenal reformista Luis Antonio Tagle, mentre que pels conservadors m’inclino per Gerhard Müller, l’ex-prefecte de la Doctrina de la Fe. Veurem què passa. No crec que Raymond Burke arribi a aquest estadi. És molt més radical i amic de Donald Trump. De totes maneres, no m’atreveixo a dir què passarà.

—Aquestes dues primeres candidatures són, en certa manera, posicions de màxims i s’acaben cremant. Llavors què?
—Ells dos acabaran caient a favor d’un tercer, d’un quart, d’un cinquè… D’un tapat que pugui sortir elegit. Ara es parla més de perfils que no pas de noms. Les congregacions, les reunions prèvies a les tancades a la Capella Sixtina, analitzen què necessita ara l’església. Evidentment, uns diuen que necessita un cardenal ultraconservador, que vagi amb la doctrina… Els altres diuen que necessiten un reformista com Francesc. Jo crec que no serà ni una cosa ni una altra. I això serà una decepció per a molta gent, però també una manera de donar temps perquè en un futur el pèndol de l’Església es posi a lloc.

—Quins altres noms veu amb força?
—Es fan moltes travesses, però els periodistes normalment la caguem i ens equivoquem. Però, per una banda, el cardenal italià Matteo Zuppi, de la comunitat de Sant Egidi, és una persona que sempre ha intentat de construir ponts de diàleg en tota mena de conflictes i és molt proper als pobres. Per una altra, hi ha un candidat del qual es parla molt poc, que és Péter Erdő, que és un cardenal hongarès radicalment ultraconservador i pròxim a Orbán.

—Com ens hem d’imaginar les negociacions en el conclave?
—Hi ha moltes pressions exteriors. Si heu vist la pel·lícula Conclave, veureu què passa dins la Capella Sixtina. Ara, té un defecte molt greu, a parer meu, que és el que explico al llibre, Vaticangate, que són les pressions exteriors. És a dir, com l’església nord-americana s’aboca en aquest conclave perquè sap que té possibilitats de treure un cardenal ultraconservador afí a les polítiques del Trump. L’església alemanya també té potencial i els italians miren de recuperar un pontificat que no tenen d’ençà de Joan Pau II. Tot això, per exemple, són pressions exteriors.

—A Vatincagate parleu d’un complot contra el papa…
—No sóc amant de les teories de la conspiració, però he investigat aquest complot i hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave. Aquest projecte, anomenat Red Hat Report, fa deu anys que dura i ara se’n comencen a distribuir els dossiers entre els cardenals. Uns dossiers que treuen els cadàvers de l’armari dels candidats: abusos de poder econòmic, corrupció, abusos sexuals, etc. En la confecció d’aquests dossiers hi ha col·laborat molta gent a títol personal, però hi ha membres de la CIA, de l’FBI, del CNI espanyol i d’altres serveis secrets europeus. En el focus hi ha, sobretot, els cardenals més progressistes. Manipulant aquests dossiers, que ja són en mans dels electors, es vol eliminar rivals. Això és xantatge.

—I mentrestant, grups d’extrema dreta fa dies que promouen a les xarxes socials figures ultraconservadores com Raymond Burke i Robert Sarah.

—No deixa de ser una campanya electoral. Els grups d’extrema dreta internacional en saben molt, d’ordir aquesta mena de campanyes, i ho hem vist recentment en eleccions democràtiques. Volen situar aquests personatges a les travesses i donar-los cert avantatge. Parlem de grups amb un potencial econòmic i d’influència molt gran. Controlen grans empreses i mitjans de comunicació i, per si no n’hi hagués prou, compten amb la col·laboració de xarxes socials, com ara X, d’Elon Musk.

—Teòricament, si no hi ha acord, els cardenals s’han d’aïllar a Santa Marta.
—És una idea molt romàntica, però la realitat l’ha atropellat. Durant el conclave, hi ha inhibidors de mòbils a tot el Vaticà. De fet, ho patim els periodistes perquè a la plaça de Sant Pere no hi ha manera de tenir senyal. Ara, qui vol pot. A Santa Marta, que és on es retiren, hi ha wifi i poden fer el que volen. Tradicionalment, hi havia fins i tot criats dels cardenals que passaven informacions entre l’interior i l’exterior. Ara ja no cal, perquè hi ha nous mitjans per a fer-ho. Dit això, quan es tanquen a la Capella Sixtina, últimament, els cardenals ja tenen uns candidats bastant clars. Hi ha un pla A, un pla B, un pla C, un pla D… I l’últim pla és el de buscar consens. Als dos blocs els falten vots per a imposar-se.

—Quin paper hi tenen els cardenals de més de vuitanta anys?
—Són influenciadors. Malgrat que són dinosaures, són influenciadors i poden inclinar certs cardenals cap a un costat o un altre.

—Creieu que el cardenal Angelo Becciu, condemnat per malversació, podrà participar en el conclave?
—Li van retirar els drets cardenalicis. Hauria de ser el pròxim papa, qui el restituís.

—Està convençut que pot participar del conclave.
—Legalment, hi ha subterfugis, hi ha llacunes amb el dret canònic que podrien permetre, en un moment donat, que pogués participar. Però, en principi, si ha estat el mateix papa qui t’ha apartat, sembla difícil… Potser el cardenal degà del Col·legi de Cardenals, Giovanni Battista Re, o el cardenal camarlenc, Kevin Joseph Farrell, el podrien ajudar, però ho veig molt difícil. Va tenir un cas de corrupció enorme. Va comprar un immoble a Londres per valor de centenars de milions d’euros amb la intenció d’especular. I a sobre, els fons de la compra havien de ser per a ajudar els pobres.

—Això pot afectar d’alguna manera les aspiracions de Parolin, tenint en compte que Becciu dirigia la secció d’Afers Generals de la Secretaria d’Estat?
—No ho crec. Pietro Parolin té la capacitat camaleònica de sortir-se’n de tot i, quan dic de tot, vull dir de tot. És un personatge que fa prevaldre la diplomàcia. Procura avenir-se amb tothom i, així, després pot fer el que vol.