Ball de Carnaval/Concurs de disfresses amb el Duet Xanadú - Lloc: Ateneu Arenyenc

La manifestació de València s’ha acabat amb la lectura d’un manifest que descriu la situació dramàtica viscuda per la ciutadania durant la catàstrofe de la gota freda, amb veïns aferrant-se a branques per salvar la vida i vehicles arrossegats per l’aigua enmig de la foscor. Els col·lectius i entitats signants subratllen que aquests fets no són accidents, sinó conseqüència de decisions negligents.

En aquest sentit, critiquen que la mala gestió de la Generalitat només va ser pal·liada per l’acció de la població civil organitzada. Per això, consideren imprescindible la constitució de comitès locals d’emergència i reconstrucció en tots els municipis afectats per la gota freda.

El vídeo que capta la magnitud de la manifestació contra Mazón 

Aquests comitès han d’incloure la participació d’associacions, esglésies, petits negocis, empreses locals, personal de col·legis i centres de salut, entre més entitats, com ara els ajuntaments. La seva funció principal ha de ser d’actuar com a interlocutors amb les diferents institucions, elaborar plans de mesures d’emergència i coordinar les actuacions de reconstrucció en cada municipi.

El manifest destaca que la primera mesura de la reconstrucció ha de ser salvar vides i atendre les persones afectades en els àmbits econòmic, físic i psicològic. Subratllen que només amb la participació activa i amb poder de decisió de la població és possible una reconstrucció efectiva, bo i utilitzant l’economia social i local com a base.

Finalment, alerten que sense el teixit social no hi ha reconstrucció, sinó corrupció, i fan una crida a la unitat i la resistència col·lectiva per a superar la situació sense deixar ningú enrere. “Amb Mazón no hi ha reconstrucció. Mazón dimissió”, conclou.

València no s’encongeix i, quatre mesos després de la gota freda, la ciutadania continua omplint els carrers contra la negligència del president Carlos Mazón, que va costar la vida a 227 persones. Avui, milers de persones han clamat la dimissió del cap del Consell, que està més discutit que mai. “Mazón dimissió”, “Assassí” i “El president, a Picassent”, han estat els lemes que més han ressonat.

Mazón s’amaga en una ‘mascletà’ marcada per les protestes 

Un vídeo enregistrat per Eva Mañez mostra la magnitud de la mobilització.

Mazon Dimisión pic.twitter.com/V2X7su8DTw

— Eva Mañez (@eva_manez) March 1, 2025

El papa Francesc no té febre i continua estable, segons que ha informat el Vaticà en un comunicat, en què detalla que el pontífex ha alternat “ventilació mecànica no invasiva amb llargs períodes d’oxigenoteràpia d’alt flux, tot tenint sempre una bona resposta a l’intercanvi gasós”.

Avui, el papa ja no ha presentat broncoespasmes, a diferència d’ahir, quan va tenir una crisi aïllada que va desembocar en un episodi de vòmits amb inhalació i “un empitjorament sobtat de l’afecció respiratòria”.

En el comunicat, el Vaticà destaca que “les condicions clíniques del Sant Pare s’han mantingut estables” i també els “paràmetres hemodinàmics”.

El pontífex continua rebent tractament per una pneumònia bilateral a l’Hospital Gemelli de Roma. Va ser ingressat el 14 de febrer arran d’una infecció del tracte respiratori.

Els Mossos d’Esquadra han detingut la conductora d’un vehicle com a presumpta causant de l’accident mortal que ha obligat a tallar la C-16 a Cercs (Berguedà). Segons que ha informat el Servei Català de Trànsit, la passatgera d’un cotxe ha mort arran del xoc frontal.

La víctima és una dona de 59 anys i veïna de Barcelona. Amb aquesta víctima, ja són 23 les persones que han perdut la vida a les carreteres del Principat en els dos primers mesos de l’any.

Arran del sinistre s’han activat cinc patrulles dels Mossos d’Esquadra, quatre dotacions dels Bombers de la Generalitat i quatre unitats i l’helicòpter medicalitzat del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

Balla i gaudeix de la Festa - Lloc: Plaça de l'Església

València ha retronat per cinquena vegada amb una manifestació multitudinària contra el president Carlos Mazón arran de la mala gestió de la gota freda, que ara fa quatre mesos va llevar la vida a 227 persones. La marxa s’ha acabat a la Porta de la Mar, on s’ha fet la lectura d’un manifest que reclama la creació de comitès locals d’emergència i reconstrucció a cada municipi afectat. “Amb Mazón no hi ha reconstrucció”, conclou.

Les víctimes han estat les grans protagonistes de la mobilització. El centre de la ciutat s’ha omplert d’imatges dels rostres dels desapareguts, que han estat ovacionats de manera espontània. Els manifestants no han pogut contenir la indignació i han clamat la dimissió del president. Segons la delegació del govern espanyol, en total hi han assistit 30.000 persones.

El vídeo que capta la magnitud de la manifestació contra Mazón 

La majoria dels càntics han estat contra Mazón, que aquesta setmana ha fet un nou exercici de cinisme quan ha canviat la seva versió del 29 d’octubre. “Assassí” i “El president, a Picassent”, han ressonat arreu. Aquest matí, el dirigent ha suspès tota l’agenda i no ha fet cap acte. Ni ell ni cap membre del Consell no han anat al balcó de l’Ajuntament de València a veure la ‘mascletà’. De fet, la celebració s’ha reconvertit en una protesta contra la negligència del govern.

Mazón s’amaga en una ‘mascletà’ marcada per les protestes 

El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha qualificat de desafortunada la discussió entre Donald Trump i Volodímir Zelenski al despatx oval. En aquest sentit, ha insistit que cal que s’arregli la relació entre tots dos dirigents. “Ja he parlat dues vegades per telèfon amb el president Zelenski. Li he dit que hem de mantenir-nos units: els Estats Units, Ucraïna i Europa, per portar Ucraïna cap a una pau duradora”, ha dit en declaracions a la BBC.

Zelenski, després de la discussió a crits amb Trump: “Cal entendre la posició d’Ucraïna” 

Quan li han demanat pel contingut de la conversa amb Zelenski, Rutte ha evitat de donar-ne detalls, però ha remarcat la importància de reconèixer el suport dels EUA. “Li he dit clarament que cal respectar allò que ha fet Trump fins ara per Ucraïna”, en referència als míssils antitancs Javelin subministrats pels EUA.

Un assessor de Trump es mofa del patiment de l’ambaixadora ucraïnesa al despatx oval

Rutte ha deixat clar que, sense l’ajuda nord-americana, Ucraïna “no tindria cap opció”. “Trump mereix reconeixement per allò que ha fet”, ha afegit.

“Trump està compromès amb la pau a Ucraïna”

El dirigent de l’OTAN ha assegurat que Trump vol una pau duradora a Ucraïna, però ha subratllat que exigeix més despesa militar als socis europeus i al Canadà. “Dijous vaig parlar mitja hora per telèfon amb Trump. Som amics. Hem treballat junts durant anys. Sé que està compromès amb la pau a Ucraïna i amb l’OTAN. Però, evidentment, espera que els socis europeus i el Canadà gastin més i augmentin la producció de defensa. I té raó en això”, ha dit.

Rutte ha insistit en la necessitat que Zelenski restauri la seva relació amb Trump i amb la cúpula política dels EUA. “Ahir vaig parlar d’això amb Zelenski i també amb Keir Starmer. Avui mateix es reuniran, i demà hi haurà una reunió important a Londres”, ha avançat.

Quant a un possible acord de pau, Rutte ha indicat que serà clau que els països europeus garanteixin la seguretat d’Ucraïna. “Quan es tanqui l’acord, serà essencial que molts països europeus ajudin a garantir que la pau sigui estable i que Rússia no la torni a posar en perill”, ha conclòs.

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, ha enviat una segona carta pressionant a les famílies perquè participin en la consulta de llengua base a les escoles. “No obliden que la llengua base que s’assignarà als diferents grups de col·legis i instituts s’establirà en funció del que voten les famílies”, diu la missiva.

La consulta va començar aquesta setmana i ha estat marcada pels problemes tècnics que impedien, entre més coses, de seleccionar l’opció de català mitjançant el mòbil. Unes incidències que Rovira ha menystingut, tot i la indignació de sindicats i famílies. La votació s’acabarà el dimarts a les 14.00.

Carta que ens acaba d'enviar la Conselleria sobre la consulta. Alguna cosa em fa pensar que no els està eixint bé. pic.twitter.com/Wo3XzFPsNF

— Zahia (@ZahiaGC) March 1, 2025

La segona carta de Rovira no ha estat ben rebuda i Famílies pel Valencià ha demanat de respondre amb un text que denuncia que la consulta era innecessària. “La conselleria s’ha obsessionat a realitzar una consulta que no té ni cap ni peus, que provocarà un caos organitzatiu als centres i que l’únic que busca és arraconar el valencià”, afegeix.

“Menys cartes i més solucions!

A l’atenció del senyor conseller José Antonio Rovira,

Hui hem rebut la segona carta dirigida a les famílies que estem convocades a la consulta sobre la llengua base, la qual ens recorda la importància de participar-hi. Sincerament, no calien estes cartes, senyor conseller, perquè esta consulta no s’haguera hagut de dur a terme si tingueren un mínim de respecte cap a la llengua pròpia que, per altra banda, les nostres lleis els obliguen a defensar i promocionar. Tot i això, en estos moments haguérem preferit que des de la Conselleria que vosté dirigeix s’haguera informat adequadament sobre el procediment de la consulta quan pertocava (hi ha preguntes freqüents que heu publicat a la web quan el procés participatiu ja estava en marxa); es donaren solucions a les famílies que no estan podent participar de la consulta tot i que les seues dades són correctes i es trobaven en el cens; s’acceptara el dret a rectificació que li ha demanat la comunitat educativa per tal que les famílies puguem esmenar qualsevol de les errades comeses tal com marca la jurisprudència del Tribunal Suprem… En definitiva, haguérem preferit que, en compte de cartes informatives, la Conselleria haguera donat solucions efectives a tots estos problemes.

La Conselleria s’ha obsessionat a realitzar una consulta que no té ni cap ni peus, que provocarà un caos organitzatiu als centres i que l’únic que busca és arraconar el valencià de les aules i aprofundir en la segregació de l’alumnat, atacant els pilars bàsics de l’ensenyament públic. A més a més, per assolir estos objectius menyspreables heu practicat una censura sense precedents, heu amenaçat els centres educatius i heu intentat que la consulta passara desapercebuda donant la mínima informació possible i, quan ho heu fet, l’heu donada tard i malament.

Per tant, li demanem que faça cas als experts i deixe l’elecció de la llengua en mans dels qui en saben.

Esperem (tot i que no hi confiem) la seua rectificació.”

Per Carnaval... qualsevol disfressa val! - Lloc: Riera, des del carrer Montserrat fins a la Plaça de l'Església

Renfe ha anunciat “retards generalitzats” i cancel·lacions de trens a les línies R2 sud i R4 de Rodalia per conflictivitat laboral. A les 12.45, la companyia informa de 42 trens suprimits, demores de 30 minuts de mitjana en ambdues línies i la suspensió del reforç previst aquesta nit entre Sitges i Barcelona arran de la celebració del Carnaval. “Des de primera hora del matí d’aquest dissabte, les línies R2 sud i R4 tenen retards generalitzats i freqüències de pas alterades per un conflicte amb el sindicat de maquinistes”, ha reconegut Renfe, que recorda que les centrals sindicals han anunciat mobilitzacions en protesta pel traspàs de Rodalia.

“Aquesta situació també afecta la provisió de trens a tallers i tindrà repercussions en la programació del servei en dies laborables, sobre les quals Renfe informarà en les pròximes hores”, ha continuat la companyia. “A més, a causa d’aquesta situació laboral, s’ha hagut de suspendre el reforç programat entre Sitges i Barcelona per aquesta nit de Carnestoltes”, ha puntualitzat.

“Haurem d’incrementar el diàleg i mantenir la fermesa”

El secretari de Mobilitat i Infraestructures, Manel Nadal, ha confirmat que el reforç de trens a la R2 sud amb motiu del Carnaval “difícilment es podran fer per motius laborals”. “Renfe treballa per minimitzar les afectacions, però segurament es produiran aglomeracions”, ha apuntat Nadal en un missatge a X. “Haurem d’incrementar el diàleg i mantenir la fermesa”, ha afegit.

Els reforços de trens a la R2 Sud amb motiu del carnaval, difícilment es podran fer, per motius laborals.
Segurament es produiran aglomeracions.
Renfe treballa per minimitzar les afectacions.
Haurem d'incrementar el diàleg i mantenir la fermesa

— Manel Nadal Farreras (@manelnadal63) March 1, 2025

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no ha anat al balcó de l’Ajuntament de València per evitar una escridassada durant la ‘mascletà’. Els representants del PP, a part de la batllessa María José Catalá, han estat l’eurodiputat Esteban González Pons i el portaveu Borja Sémper.

Mazón s’amaga en una ‘mascletà’ marcada per les protestes 

Ambdós han fugit dels mitjans de comunicació per no haver de fer declaracions sobre la situació política de Mazón, que com més va més acorralat està. “Deixen passar a les falleres”, ha dit González Pons, en un intent de treure ferro a la fugida. “Bon dia. Gràcies. Hem d’anar…”, ha dit Sémper, visiblement incòmode.

MOMENTAZO LAMENTABLE

González Pons y Borja Semper huyen de los medios de comunicación

Vienen a burlarse de los valencianos en Fallas, en el Ayuntamiento de Valencia gracias a #MariaCoché pic.twitter.com/KcyB9EZ3ct

— Rosa Dominguez Gomez (@rosadg_) March 1, 2025

La primera ‘mascletà‘ ha estat marcada per les protestes contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Avui, quan fa quatre mesos de la tragèdia que va llevar la vida a 227 persones, grups de ciutadans han fet crides contra el dirigent, com ara “Mazón dimissió”, “Assassí” i “El president, a Picassent”. També s’han desplegat pancartes i cartells amb lemes com ara “20.11, ni oblit, ni perdó”, en referència a l’hora en què es va enviar l’alarma per la riuada.

Cap membre del Consell no s’ha deixat veure al balcó de l’ajuntament per evitar una imatge vergonyosa i una gran escridassada. Ara fa un any, Mazón sí que va participar en la primera ‘mascletà’. Al balcó hi havia la batllessa, María José Catalá; la secretària general del PSPV, Diana Morant; i la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Precisament Morant, en declaracions als mitjans, ha matisat l’amenaça d’una moció de censura a les Corts Valencianes i ha tornat a reclamar al president del PP, Alberto Núñez Feijóo, que mogui els fils i faci fora a Mazón. “El PP té una obligació amb els valencians”, ha dit, abans d’assegurar que el president és “tòxic”.

La ‘mascletà’, que corria perill per la pluja, finalment ha començat puntual i ha anat a càrrec de la pirotècnia Peñarroja de la Vall d’Uixó. Aquesta vesprada, a les 18.00, hi ha convocada la cinquena gran manifestació en contra de Mazón i la mala gestió de l’emergència de la gota freda. Eixirà de la cantonada del carrer de Colom amb el carrer de Russafa i acabarà a la Porta de la Mar.

crea el teu ninot - Lloc: Plaça de l'Església

Taller per perdre la por a dibuixar in situ - Lloc: Museu Marès de les Puntes

a càrrec de Gemma Tomàs - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Vaticà ha informat que el papa Francesc ha dormit bé i ha passat la primera part del matí descansant. “Després d’una nit tranquil·la, el papa descansa”, diu el breu comunicat de l’oficina de premsa de la Santa Seu.

En un comunicat anterior, emès ahir al vespre, havia indicat que l’estat respiratori del pontífex s’havia agreujat arran d’un broncoespasme aïllat. Immediatament, li van administrar ventilació mecànica no invasiva.

El papa ha respost de manera favorable al tractament. Tanmateix, caldran entre 24 hores i 48 per a avaluar l’estat clínic del papa després del broncoespasme.

El pontífex continua rebent tractament per una pneumònia bilateral a l’Hospital Gemelli de Roma. Va ser ingressat el 14 de febrer arran d’una infecció del tracte respiratori.

El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) ha declarat un alto-el-foc amb Turquia “per a facilitar el camí” cap el restabliment de la pau i cap al desarmament, una volta el seu dirigent empresonat, Abdul·là Öcalan, instés el grup a deixar les armes i dissoldre’s, després de gairebé quatre dècades de lluita armada.

“En aquest context, declarem un alto-el-foc efectiu a partir d’avui amb la finalitat d’aplanar el camí per a fer efectiva la crida del dirigent Apo [apel·latiu afectuós que fan servir els kurds per referir-se a Öcalan] a la pau i a una societat democràtica”, ha assenyalat el grup en un comunicat.

En aquest context, el comitè executiu del PKK, qualificat de “grup terrorista” per Ankara, ha afirmat que “comença un nou procés històric” i que la crida d’Öcalan “il·lumina el camí per a totes les forces de la llibertat i la democràcia”.

“Estem d’acord amb el contingut de la convocatòria tal com és, manifestem que la complirem i la implantarem”, ha sostingut el PKK.

“La responsabilitat recau sobre nosaltres”

El missatge d’Öcalan ha estat qualificat per l’organització d’importància històrica: “És clar que amb aquesta crida comença un nou procés històric al Kurdistan i al Llevant.”

“Sobre aquesta base, la responsabilitat recau sobre tots nosaltres; tothom ha d’assumir la seva responsabilitat i complir els seus deures”, han manifestat, tot precisant que, perquè el procés pugui reeixir, “la política democràtica i el fonament jurídic també han de ser adequats”.

Així mateix, el PKK ha recalcat que “per a aconseguir la implantació reeixida de la crida a la pau i la democratització de Turquia i del Llevant, el dirigent Öcalan ha de poder viure i treballar lliurement, bo i establint relacions sense restriccions”. “S’espera que les autoritats pertinents facilitin aquestes condicions”, han insistit.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Tal com explicava a començament d’any a la seva columna de VilaWeb, per Estel Solé el 2024 va ser un dels pitjors anys de la seva vida. Però quan va escriure aquell article no esperava que, al cap de poc, viuria un dels moments de més èxit professional de la seva vida. Que li donarien el premi Ramon Llull per la seva segona novel·la, Aquest tros de vida.

Aquesta setmana, en què la novel·la ha arribat finalment a les llibreries, ens hem trobat amb Estel Solé per parlar del llibre, i també de la seva vida. Parlem com de vegades costa assumir els èxits, i encara més quan escrius una novel·la en un moment complicat. Explica que la novel·la l’ha escrita en bars i llocs insòlits perquè sovint no tenia temps. Entre la maternitat i les feines que havia de fer per a portar diners a casa, havia d’esgarrapar hores per escriure. A més, Solé confessa que venia d’uns mesos de molta foscor, i que li ha costat assumir aquest èxit professional. “Crec que el premi és una prova per a demostrar-me que no he fracassat.”

—El 2017, quan us vaig entrevistar, us vaig preguntar pel futur i em vau dir: “Tinc moltes ganes de continuar escrivint. El què és la gran pregunta. Crec que em sorprendré a mi mateixa. Parlem d’aquí a un any.” Han passat vuit anys.
—[Riu]. És veritat, han passat vuit anys des de la meva darrera novel·la. Estava a punt de tenir un fill, estava embarassada. Ara tinc un fill i una filla. I fixa’t que és fort, perquè malgrat que la meva psicòloga diu que cada setmana de la meva vida és un any, jo tinc la sensació que no he fet res, no sé si ve de la síndrome de la impostora. I, en canvi, pel mig, entre més coses, he estat tres anys llargs, gairebé quatre, escrivint aquesta novel·la.

—Sou de processos lents?
—Sí, però, bàsicament, perquè no tinc un compte bancari que em permeti fer el que m’agradaria, que és llevar-me, fer una mica d’exercici, menjar una mica i asseure’m a escriure. Això és l’ideal. Però necessito fer mil feines més per a sobreviure. He d’escriure quan puc. Concretament, aquesta novel·la ha estat molt més pensada que la primera, que va ser escrita molt més a raig. L’he pensada molt, i he anat donant molts tombs. L’he estructurada dins el meu cap molt abans de posar-me a escriure. Ho feia mentre anava al supermercat o bressolava la meva filla. Em va costar molt trobar els moments per a posar-m’hi de veritat. No havia tingut mai el contingut d’un projecte creatiu literari tant de temps al cap abans de baixar-lo a les paraules escrites. Sabia que volia escriure, tant hi feia el temps que em requerís. He patit moltíssim, perquè evidentment sempre voldries que les condicions per a escriure fossin tan bones com tu les tens dins del teu cap.

—Tracta moltes coses, aquesta novel·la… Parleu de maternitat, però també de la mort, de fer-se gran…
—Quan escrius una novel·la hi ha un moment que has de fer una sinopsi i explicar de què tracta. A mi no m’agrada, crec que és posar tanques al camp. Al final, qui et diu de què tracta són els lectors. Ara, evidentment, puc parlar de les coses que passen dins la novel·la. Parlem de la relació entre mares i filles. Hi ha les vides travessades per la precarietat. Hi ha un dol. Hi ha la manera com afrontem la vida, però alhora com afrontem la mort, com decidim morir i què fem amb la vida. Hi ha com són les relacions amb els desconeguts. Hi ha la síndrome de la impostora o una dona lluitant per tirar endavant amb la maternitat alhora que es pregunta si és possible avui dia ser mare i ser ambiciosa laboralment. Parlo també de les relacions de parella, i com els homes s’impliquen actualment en la criança, malgrat ser d’esquerres i suposadament feministes. També surt una història d’amor a la tercera edat o un replantejament vital.

—Parlem d’algun d’aquests temes: de la precarietat.
—Sempre explico que semblo erudita, perquè faig moltes coses. No és una cosa que decidís un dia. A mi m’arriben les feines i la majoria de vegades decideixo d’acceptar-les. Intento posar la meva veu a totes les coses que faig, però m’exploto d’una manera salvatge. Això ens ha marcat absolutament, a la meva generació. No treballes com vols, treballes com pots, robant temps al temps, explotant-te, sentint una culpa terrible tota l’estona de no ser prou bona professionalment. I si t’aboques massa a la feina, en el cas de les mares, sents que no ets prou bona mare. O que no dediques prou temps als amics. Ens han venut el fet laboral simplement per poder exercir un dret bàsic com és poder pagar un habitatge i les despeses del dia a dia. Volia parlar d’aquesta precarietat. Encara que em feia mandra fer una cosa autobiogràfica. No volia parlar de la precarietat a la cultura, perquè es viu en molts àmbits. Així que he decidit parlar de la precarietat a la ciència. Com pot ser que els investigadors del nostre país, en l’àmbit que sigui, cobrin els sous miserables que cobren?

—Dieu que feu moltes feines, i que no totes us agraden. Què és el que més us agrada? Escriure novel·les o obres teatrals?
—Jo voldria viure d’escriure. A VilaWeb vaig descobrir un gènere que no coneixia i que m’encanta. Després hi ha la novel·la, que també ha estat un procés d’aprenentatge brutal. Fa uns anys, el món editorial va fer una aposta per mi que no m’esperava. És una d’aquelles portes que s’obren i n’estic molt agraïda. Però voldria que apostés per mi el món teatral, de la dramatúrgia. Realment, és la veu que crec que em surt més directe. Les altres hi són, però jo voldria viure de la dramatúrgia. Fa set anys que tinc una obra escrita, però la vull dirigir jo, i m’he topat amb la desconfiança del sector.

—I què ha passat amb l’obra?
—Vull dirigir-la. És una història de tres generacions de dones, amb la Mercè Sampietro de protagonista. Vaig escriure el personatge pensant en ella. Tinc un repartiment que no hauria pogut somiar mai. Tossudament, vull dirigir-la jo, però m’he trobat amb la desconfiança del sector. I com diu un personatge de la novel·la: “A vegades, l’única dignitat que ens queda és dir que no.” Jo prefereixo que aquesta obra no s’estreni que no pas cedir la direcció a qualsevol persona, o acceptar de tenir un home al meu costat per tenir la confiança del sector. Ara, estic convençuda que algun dia veurà la llum.

—Aquests darrers anys heu fet d’ajudant de direcció d’obres de teatre, això no crea confiances?
—Suposo que una part de mi ha acceptat aquestes feines que m’ofereixen perquè tenia ganes de dirigir aquesta obra i vaig pensar, si no confien en tu, comencem des de baix. A mi no em cauen els anells, i m’arremango per fer qualsevol cosa. A més, han estat experiències meravelloses. Davant d’un no professional, també està bé tenir una humilitat i reflexionar en què pots millorar. Mira, quan feia l’últim projecte, anava una hora abans als assajos i escrivia Aquest tros de vida. És fort, perquè aquesta novel·la ha estat escrita a molts bars. De fet, m’hauria agradat que al final del llibre sortís una llista de tots els llocs on l’he escrit.

—No deu ser fàcil escriure en un bar.
—Escriure als bars és una prova d’aquesta precarietat. Visc amb l’ordinador a sobre i, per tant, encara que només siguin deu minuts, els aprofito. He escrit mentre esperava a l’agència tributària per justificar les coses que em reclamava Hisenda. A més, els bars són una prova per a saber si sóc realment dins la història. No necessito el gran despatx, que no el tinc. Si treballes al bar, i pots fer desaparèixer el món, encara que esclati la guerra, crec que és un senyal que ets dins de la novel·la.

—Entenc que aquesta manera d’escriure també té a veure amb la maternitat… En el llibre surt com moltes dones, quan són mares, tenen un dilema entre continuar progressant laboralment i no sentir-se culpable per no ser present a casa.
—M’ha torturat moltíssim, aquest tema. Moltes vegades he pensat: “Tinc dret, ara que sóc mare, a continuar tenint una vocació, uns somnis i unes ambicions?” Primera, perquè una dona ambiciosa és malvista. Se suposa que no n’hem de tenir, d’ambicions, que no ens hem de sentir gaire poderoses. El meu gran turment és que a mi m’agrada la criança, m’agrada moltíssim, no sóc una mare empedreïda, però m’agrada la meva vida, i tinc objectius professionals. Vaig ser mare molt jove i, d’alguna manera, vaig arraconar una mica la vida professional que començava a despuntar. He tingut un debat intern molt gros sobre això. Sovint em preguntava: “T’estàs complicant la vida, Estel? Si ja has estat mare, per què no ets una persona a qui tant li fa la feina o que no té ambicions professionals?” La vida seria molt més fàcil. I d’alguna manera aquest és el missatge social que se’ns continua donant. Per més que el feminisme lluiti i que avancem en moltes coses, continuem essent uns àngels de la llar.

—En el llibre també parleu del paper dels homes…
—Aquest és un altre gran tema. Quants homes han dit a la seva parella: “Tu has estat mare, t’has retirat del mercat laboral, de la teva pròpia vida, per gestar, per criar, ara, passats uns anys, em retiro jo”? Quants homes diuen a la seva dona “ara avança tu laboralment”? Quants homes d’esquerres, amb pensament feminista, estan disposats a renunciar als seus privilegis i dir “jo també sóc al zenit a la meva carrera i, malgrat que en vull més, ara li toca a ella”. Això passa molt poques vegades. La realitat és que les dones continuem fent les tasques de criança i domèstiques, en la majoria dels casos, amb una autoexigència molt dura imposada pel sistema alhora que intentem ser excelses a les nostres vides laborals. I això és per parar boges.

—En el llibre, també surt un altre tema relacionat amb la maternitat, que és el dol gestacional…
—Si, surt en la novel·la encara que no tracta sobre això, només és un punt de partida. Crec que és interessant que sigui així, perquè és la realitat que viuen les dones. En cap cas hi ha una baixa establerta quan hi ha un dol perinatal. La vida de les dones continua, i això queda colgat ben de pressa, que és una mica el que li passa a la protagonista. Per això volia que fos només un punt de partida i que es veiés com la vida continua, com si perdre un fill no fos important, no tingués conseqüències.

—Es nota que ho heu viscut en primera persona. Per exemple, en cap cas feu referència explícita a la violència obstètrica, però tal com ho expliqueu el lector la pot reconèixer…
—Quan pensava què volia explicar en aquesta nova novel·la, em venien dues idees. Una era una experiència molt concreta que vaig viure relacionada amb el dol perinatal. Una vegada que em van fer una biòpsia quan vaig perdre una criatura. Aquesta novel·la és una ficció. Ara, aquesta experiència sí que l’he poguda narrada com ho he fet perquè l’he viscuda. L’he escrita aguantant el plor. És una història que em va descarnar quan la vaig viure. I no només pel fet de tenir unes tisores dins el cos per a treure’m una part d’una criatura morta que duia dins, sinó per la distància i la fredor i la manca d’empatia entre la doctora que em practicava aquella biòpsia i jo. Em va glaçar la pell. Com pot ser que no se’ns ofereixi cridar i plorar. Ens estan arrencant una criatura del ventre i en cap moment hi ha una mica d’empatia.

—On éreu quan vau saber que havíeu guanyat el premi Ramon Llull?
—Sopant en un restaurant, regal d’uns amics pel meu aniversari. De fet, hi ha un vídeo del moment. Eren les dotze de la nit. No sé per què el jurat no es reuneix al migdia. Havia begut, crec que dels nervis de pensar si em trucaven. I tot plegat va fer que hi hagués una manca d’assimilar la realitat, que crec que encara em dura ara. Els meus amics saben que m’està costant molt assimilar tot això, i que tinc un rau-rau dins, perquè vinc de molt avall, de molta foscor. És molt difícil passar de tanta foscor a tenir els focus damunt de cop, i que em diguin que ara la festa és per a mi. He lluitat molt, aquests quatre anys per aquest llibre, i ara hi ha un premi, i l’he d’assumir. M’ho he de creure. Em costa molt, creure en els èxits.

—És aquest sentiment d’impostora…
—Suposo… Jo anava fent la novel·la mentre la vida m’empenyia, i anaven passant coses al voltant. Jo anava saltant pedres i pujava muntanyes. I aleshores arriba el premi, i costa de creure. El cos no s’ho creu perquè continuaria saltant pedres. El meu dia és fer i no parar. En algun moment, hauré de respirar i creure’m que he guanyat el Ramon Llull.

—Amb qui vau pensar?
—[Respira i s’emociona] Vinc d’un divorci, i d’alguna manera aquesta novel·la té un punt de profecia autocomplerta. Ho he sabut després. Em passa a vegades, això, quan escric. Per això, més que pensar en algú penso com de dur ha estat per a mi de cop assumir un divorci. No és gens fàcil. Penso com m’ha costat convertir-me en una mare amb les seves criatures que tira endavant tota sola. Com m’ha costat aquest any trobar pis. He fet tres trasllats. Com m’he de creure el Ramon Llull, si aquest llibre ha estat colgat per totes aquestes coses? Les il·lusions havien quedat colgades per moltes dificultats. Per tant, vaig pensar que si algú havia considerat que jo havia fracassat, perquè jo ho he pensat a vegades, també perquè m’ho han dit en algun moment, crec que el premi és una prova per a demostrar-me, sobretot a mi mateixa, que no ha estat així.

—Ara m’ha vingut al cap el primer article que vau escriure enguany a VilaWeb. Dèieu que deixàveu enrere el pitjor any de la vostra vida, i que no sabíeu ben bé quins propòsits teníeu per al nou any…
—[Riu] Vaig escriure aquest article l’1 de gener, amb aquesta mirada de trànsit entre anys, tenint molt clar la sensació que deixava enrere un any molt dur. Però també sabent que la vida et fa anar per on vol. Passa que els pessimistes com jo, quan fem projeccions, ho fem en negatiu. I me n’havia oblidat completament, que tenia presentada una novel·la al Ramon Llull. Només pensava en les roques que ens posaria davant aquest 2025 i si seria capaç d’afrontar-les. No pensava en les coses bones. M’havia oblidat del premi. Sobrevivia, i aquesta il·lusió havia quedat soterrada. Jo vinc d’una guerra. I ara em sento en la postguerra.

—I ara que ja s’ha publicat, què us fa il·lusió d’aquest procés?
—Em sembla molt fort que els lectors vagin a una llibreria a comprar el meu llibre i se’l llegeixin. A mi em continua semblant una mena de proesa, que algú vulgui llegir una cosa que jo he escrit, que hi dediqui els seus diners i temps. La gran recompensa és tenir uns lectors que vénen i t’expliquen les coses que els ha passat amb la novel·la. Els lectors són els que completen la història.

—I us fan por les crítiques?
—Ho visc malament. Sóc una persona que viu malament la mirada externa. Ja em passava a l’escola. Sóc carn de psicòleg des de petita. Però és una cosa que he treballat molt, i he après a gestionar-ho. D’altra banda, també està bé la crítica. Sempre dic que vull la veritat encara que sigui crua. Passa que jo no puc donar-li més importància que la que té, a una opinió externa, i encara menys si és una persona que ho fa a les xarxes des de l’anonimat, com passa moltes vegades. Per mi, l’antídot de superar les crítiques és dir: tu, Estel, has fet això amb el màxim rigor, la màxima honestedat, treballant i deixant-hi la pell i baixant als teus fons, i el millor que tu podies? Sí. A partir d’aquí, també he après a dir: no us agrada? Doncs, escolta, aquí hi ha els mocadors i eixugueu-vos les llàgrimes.

—Pensava que anàveu a dir que l’antídot és escriure cada setmana articles a VilaWeb i que us critiquin… [Riem.]
—També! Certament, hi ha un fenomen paranormal. Hi ha uns senyors que sempre critiquen els meus articles de feminisme, però continuen venint cada setmana a llegir-los. Crec que hauríem de muntar una trobada i fer un debat. Crec que ens hauríem de conèixer. Sempre crec que hi ha més coses que ens acosten que no pas que ens separen.

Compreu a la Botiga de VilaWeb el llibre Aquest tros de vida