La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha anunciat unes quantes mesures per a augmentar la seguretat a l’autopista AP-7, arran de l’augment de la sinistralitat en aquesta via en les darreres hores.

Amplien la denúncia per la inseguretat de la AP-7 després dels recents episodis d’accidents i talls

Concretament, ha dit que s’implementaria la velocitat variable en un tram d’uns 150 quilòmetres entre Maçanet de la Selva i el Vendrell. També ha anunciat que es farien obres de millora en carrils complementaris i d’incorporació, s’hi instal·larien sis nous radars i s’hi farien més controls. A més, s’ha mostrat partidària que hi hagués més presència dels mossos en els controls a les carreteres.

En la mateixa línia, ha anunciat que hi hauria “campanyes segmentades per diferents col·lectius i nous cicles formatius per a conductors professionals”.

Finalment, ha explicat que s’introduiria un nou sistema predictiu d’accidents basat en tecnologia d’intel·ligència artificial. “Volem anticipar-nos als accidents que hi pugui haver”, ha manifestat del Vendrell estant, on ha participat en la junta de seguretat local.

L’ex-ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz ha comparegut en la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre l’operació Catalunya, la guerra bruta del seu executiu contra l’independentisme. Fernández Díaz ha negat “rotundament” que hi hagués cap estratègia dissenyada, amb actes il·legals, per a posar fi al procés i ha assegurat que no tenia “cap dubte” que era “un invent” arran d’una declaració davant un tribunal de l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo.

A més, ha negat que ell ordenés espiar cap adversari polític, ni independentistes catalans ni de Podem. “Li puc assegurar que durant el meu mandat al ministeri jo no vaig sentir mai parlar d’operació Catalunya, mai”, ha defensat.  I sobre l’espionatge, ha dit: “En cas que fos veritat, jo aquesta ordre no la vaig donar. Quin interès polític podria tenir?”, s’ha demanat, i ha afegit que si cap policia havia fet cap pràctica il·legal, que responguessin ells.

La dirigent de Podem Ione Belarra ha dit que Fernández Díaz havia mentit dues vegades, en la policia patriòtica i el cas Kitchen. Va negar que tenia relació amb l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo, i posteriorment van sortir uns àudios a El País en què es revelava que s’havien reunit durant més d’una hora amb Villarejo i el cap de tota la trama, Eugenio Pino. I que organitzaven una estratègia sobre quan presentar una denúncia contra la família Pujol i davant de quin jutge.

[VÍDEO] Jorge Fernández Díaz: “M. Rajoy suposo que és Mariano Rajoy”

Fernández Díaz ha dit que havia saludat Villarejo un parell de vegades en actes institucions i que els àudios filtrats de les converses amb Villarejo per a presentar denúncies contra la família Pujol amb connivència de l’Audiència espanyol estaven “manipulats”. “No cal arribar a la intel·ligència artificial per saber les meravelles que es poden fer amb uns àudios”, ha dit.

Fernández Díaz ha volgut explicar els àudios en què conversava amb el director de l’Oficina Antifrau d’aleshores, Daniel de Alfonso, i en què ell deia: “La fiscalia t’ho afina”. Segons que ha dit, no és veritat que ell i De Alfonso conspiressin “per destruir el sistema sanitari català”, com es va dir aleshores, i que no deia “t’ho afina” sinó “en fi”. “Els convido que demanin a la comissaria general de policia científica el dictamen que va fer per a acreditar que aquelles cintes estaven manipulades”, ha dit, i ha defensat que no conspirava pas “per destruir el sistema sanitari català” sinó que parlava “d’un cas de corrupció” per una denúncia de la CUP sobre corrupció al sistema sanitari català.

El document, que es considera l’inici de l’operació Catalunya, recull com Fernández Díaz diu que negarà fins i tot sota tortura que la reunió hagi existit. Segons el ministre, “potser aquest àudio era d’una altra reunió”, i defensa “la transcripció judicial diu que no hi ha proves” de la comissió de cap delicte.

Podeu recuperar tot seguit la compareixença a la comissió d’investigació:

El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià ha refusat de suspendre cautelarment l’execució de l’acord del consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) que aprovava el projecte d’ampliació nord del port de València. D’aquesta manera, ha desestimat la petició presentada el 27 de gener per Acció Ecologista-Agró. Fa un any, ja va fer igual amb la de l’entitat Per l’Horta.

Sense entrar en el fons de la qüestió, argumenta que la petició es basa exclusivament en un dictamen pericial que ha estat discutit per l’administració demandada i que el tribunal haurà de valorar una vegada s’hagin fet els aclariments ja plantejats i contrastant-lo amb la resta de proves.

Els magistrats remarquen la “complexitat indubtable” del cas, exemplificada pel cost de l’obra, amb un pressupost base superior als 660 milions d’euros. A més, afirmen que la valoració del dictamen pericial s’haurà de fer més endavant, però que en relació amb la conveniència de la suspensió cautelar, o no, aquest informe aporta poc o gens a la sala perquè tracta qüestions de fons.

Finalment, destaquen les conseqüències econòmiques que tindria una suspensió cautelar del projecte, a partir d’un informe tècnic signat pel cap de domini públic de l’autoritat portuària.

El consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) va aprovar el plec que recull les condicions jurídiques i econòmiques per a licitar les obres de l’ampliació nord del port de València el 22 de desembre de 2023. El govern espanyol destinarà 656,7 milions d’euros (xifra sense IVA) a una operació total público-privada de més de 1.600 milions d’euros. Construiran una terminal de 5 milions de TEU de capacitat, que amplien els 7,5 milions de TEU que ja té el port de València ara mateix.

La fiscalia ha demanat al jutjat de Barcelona que investiga l’espionatge amb Pegasus contra l’ex-eurodiputat d’ERC Jordi Solé que insti el govern espanyol a autoritzar la declaració com a imputada de l’ex-directora del CNI Paz Esteban. Concretament, ha demanat que li permetin de revelar informació reservada dels serveis secrets.

Avenç decisiu en el Catalangate: encausats tres directius de NSO en el cas Van den Eynde

El jutjat d’instrucció 24 de Barcelona va citar-la com a investigada per a aclarir el paper dels serveis secrets en l’espionatge del Catalangate. Esteban, investigada en tres causes judicials diferents pels atacs contra mòbils d’ERC amb Pegasus, ja va declarar com imputada davant el jutge que indaga l’ex-president català Pere Aragonès. En aquella compareixença, va evitar donar informació sobre l’assumpte escudant-se en què la llei de secrets oficials li impedeix de fer-ho.

Ara, en l’informe, el fiscal de delictes informàtics, Roberto Valverde, sol·licita a la magistrada que expedeixi un nou suplicatori al consell de ministres espanyols per a “habilitar” la declaració d’Esteban com a investigada. A més, argumenta que l’Audiència de Barcelona ha defensat “taxativament” la necessitat d’imputar-la pel Catalangate.

Segons que diu el fiscal, la declaració d’Esteban ha de ser autoritzada expressament pel consell de ministres, perquè no solament és reservada la informació que el CNI classifica com a secreta, sinó també aquelles dades que poden conduir “indirectament” a saber les seves activitats, organització, estructura interna, mitjans i procediments, personal, instal·lacions, bases i centres de dades.

La jutgessa instructora ja va demanar la desclassificació de la informació relativa a l’ús de Pegasus en el mòbil de Solé, així com en el telèfon d’Andreu Van Den Eynde, advocat del dirigent d’ERC Oriol Junqueras. El govern va respondre que no li constava que fossin espiats pel CNI.

En opinió del fiscal, la desclassificació que va demanar la magistrada no cobreix de cap manera la declaració d’Esteban, que continua obligada pel secret que afecta les activitats del CNI, i per això creu necessari dirigir un nou suplicatori al govern per a permetre que l’ex-directora sigui interrogada “sense incórrer en l’incompliment de l’obligació imposada per la llei”.

A més de la causa oberta per l’espionatge a Aragonès, en la qual ja va declarar com investigada, l’Audiència de Barcelona ha ordenat imputar a Esteban en altres dos procediments oberts per l’espionatge amb Pegasus: el de Solé i el dels diputats republicans Josep Maria Jové i Diana Riba.

L’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, que compareix avui en la comissió d’investigació de l’operació Catalunya del congrés espanyol, ha assenyalat que l’ex-president Mariano Rajoy era la persona que hi havia darrere de “M. Rajoy“, el nom que apareix en la comptabilitat B del Partit Popular (PP) dels papers de Luis Bárcenas. Fernández Díaz és la primera personalitat del PP que ho reconeix.

“M.Rajoy suposo que és Mariano Rajoy”, ha dit Fernández Díaz en resposta a una pregunta a la secretària general de Podem, Ione Belarra. Belarra, aprofitant que Fernández Díaz ha publicat recentment un llibre sobre aparicions marianes –anomenat El tiempo de María–, li ha demanat si podia “aclarir l’aparició mariana de M. Rajoy que apareix als papers de Bárcenas”. Rajoy ha evitat de parlar-ne en la seva compareixença, que s’ha fet abans de la de Fernández.

Rajoy ho nega tot | Crònica de les evasives de l’ex-president del govern espanyol 

“Si em pregunta qui és M. Rajoy, no cal ser doctor en ciències polítiques”, li ha respost Fernández Díaz. Belarra s’ha mostrat sorpresa per la resposta: “Això penso jo, però ningú no ho reconeix. Me n’alegro que ho reconegui algú del PP”. Fernández Díaz ha insistit: “Si la pregunta simplement és si crec que M. Rajoy es refereix a Mariano Rajoy, raonablement, penso això”.

El nom de M. Rajoy apareix en els anomenats papers de Bárcenas, una sèrie de documents manuscrits per l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, en els quals es detallen pagaments en negre a dirigents del partit provinents d’una caixa B finançada per donacions d’empreses.

Segons aquests documents, M. Rajoy hauria rebut uns quants pagaments en sobres durant els anys en què Mariano Rajoy era ministre i posteriorment dirigents del PP. Tot i això, l’ex-president espanyol sempre ha negat qualsevol vinculació amb aquests fets i mai s’ha pogut provar jurídicament que fos ell qui apareixia en els papers.

Mariano Rajoy no sabia res de l’operació Catalunya. No té res a veure amb la creació de proves falses per a desacreditar els dirigents independentistes. No va ordenar que el seu ministre d’Interior i mà dreta durant gran part de la seva carrera política, Jorge Fernández Díaz, maquinés per filtrar informes falsos a mitjans de comunicació, ni tan sols ho sabia. No va facilitar que el seu cap de gabinet, Jorge Moragas, convertís la xicota de Jordi Pujol Ferrussola en una confident per mirar de treure draps bruts sobre la família Pujol. I no va amenaçar els dirigents de la Banca Privada d’Andorra (BPA) ni el govern andorrà perquè li donessin informació bancària sobre polítics independentistes, ni va fer caure el banc perquè no ho van fer. Aquest és el relat que ha volgut vendre en la seva compareixença a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya, que es fa al congrés espanyol.

Rajoy era un dels noms destacats de la llista de compareixents, però no hi ha hagut cap sorpresa i no s’ha mogut del guió que segueix de fa anys, negant-ho tot. Darrerament, no és habitual poder escoltar en públic qui va ser president del govern espanyol entre el 2011 i el 2018, tot i que fa poques setmanes va presentar el seu llibre en un espai amable com El Hormiguero. Sabedor que l’audiència d’avui no seria tan amable, hi ha arribat acompanyat d’una quinzena de diputats del PP que l’aplaudien amb cops a la taula i escridassaven els altres diputats quan el collaven, i ha exhibit el seu to característic, un equilibrisme entre les evasives i la retranca gallega marca de la casa. Malgrat la pressió, Rajoy ha sostingut la tesi de la ignorància i la negació dels fets, i no ha tingut problemes per a sortir a l’atac contra els diputats que més l’irritaven, com Gabriel Rufián, a qui ha titllat d’irresponsable per, suposadament, haver empès Puigdemont a proclamar la independència amb l’històric piulet de “les 155 monedes de plata”. O el socialista Manuel Arribas, que l’ha tret de polleguera fins al punt que Rajoy li ha contestat que era “un maleducat, ofensiu i mentider”. “Representa que jo he de saber què feien 100.000 policies, i l’actual president del govern no sabia què feia el seu ministre de Transports, que a més era el segon del Partit Socialista. Expliqui això i deixi d’insultar-me”, li ha dit.

“No tinc cap coneixement de l’existència d’una denominada operació Catalunya.” “No tinc coneixement de cap trama parapolicíaca ni de les presumptes irregularitats que s’investiguen.” “No em va arribar cap nota informativa de Fernández-Díaz sobre la iniciativa de posar en marxa una activitat delictiva.” “No recordo que Fernández Díaz em digués que es reuniria amb el senyor Pujol.” “Aquesta senyora que ha citat [Victòria Álvarez] no sé ni qui és.” “Mai he conegut l’informe PISA [acrònim de Pablo Iglesias Societat Anònima, sobre un suposat finançament irregular de Podem], que no és ni un informe oficial ni va signat per ningú.” “No puc convertir-me en un comentarista d’allò que fan o no fan els altres, encara menys, d’esdeveniments que no em consten.” Rajoy ho ha negat tot, i ha explicitat que ell duia preparats uns temes –per què es va reunir amb el cap de govern andorrà Toni Martí i què n’opina de la comissió rogatòria que va demanar la jutgessa andorrana que l’ha encausat–, i ha demanat que li preguntessin sobre això. Fins i tot, s’ha permès treure el seu darrer llibre per a recordar alguns episodis del seu mandat, com ara una reunió amb Puigdemont per a reclamar-li la convocatòria d’un referèndum d’independència. Segons Rajoy, ell ja li va dir que no hi havia cap possibilitat que autoritzés un referèndum, i Puigdemont li hauria contestat que ja ho sabia, perquè a més no tindria poder per a fer-ho.

Rajoy ha donat el tomb al concepte “operació Catalunya” i ha dit que, en tot cas, l’operació que hi va haver va ser el procés d’independència: “No hi ha hagut cap operació Catalunya, més enllà del fet que uns dirigents polítics que van acabar condemnats, que van fer moltes coses. Aquesta és l’operació Catalunya, és l’intent de liquidar una nació amb cinc segles d’història.” En un mateix sentit, ha dit que el seu paper davant de l’Operació Catalunya va ser desarticular-la políticament amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, i ha venut que ell va intentar evitar-ne l’aplicació fins al final, però que no li va quedar cap més opció: “Vaig fer tots els intents perquè no es declarés la independència, perquè si la declarava havia de posar en marxa l’article 155 de la constitució espanyola. Si no ho hagués fet, hauria estat un irresponsable.”

Rajoy ha jugat a fer-se l’orni, i ha recordat les múltiples investigacions judicials que havien afectat el PP per a desacreditar l’existència de la policia patriòtica. “Si és una policia del PP, que malament la fem anar”, ha dit. També ha dit que, d’investigacions judicials per corrupció a Catalunya, n’hi havia hagut sempre, i que no es podien atribuir a la mà del PP des del govern espanyol.

Què feia Rajoy a Andorra?

Mariano Rajoy i els seus ministres Cristobal Montoro i Jorge Fernández Díaz estan encausats a Andorra per un delicte contra la sobirania nacional, arran de les pressions als responsables de la BPA per a aconseguir els suposats comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i la família Pujol, amb l’amenaça del tancament del banc andorrà i de la seva filial espanyola, Banco Madrid, cosa que finalment es va produir. Aquest estiu, l’Audiència de Madrid va negar l’ajut judicial que li va demanar la justícia andorrana en forma de comissió rogatòria, amb l’argument que no concretava una exposició dels fets i ni oferia una descripció individualitzada dels fets atribuïts a cada querellat. I ha estat aquesta resposta judicial espanyola la que ha fet servir Rajoy per, un cop més, fer veure que allò no era cosa seva. “Aquella querella ha estat liquidada”, ha dit.

Rajoy ha posat en qüestió la legitimitat de la querella pel fet que s’hagués presentat el 2019, quatre anys després dels fets, i que l’hagués presentada l’Institut de Drets Humans d’Andorra, que ha relacionat amb l’independentisme català. I també ha negat qualsevol amenaça, i ha justificat la relació estreta del seu govern amb l’andorrà no pas per a extorquir-los, sinó amb la voluntat d’ajudar-los a treure’s la llufa de ser un paradís fiscal.

“L’objectiu del meu viatge a Andorra va ser signar un conveni per a evitar la doble imposició i lluitar contra el frau fiscal”, ha dit sobre la visita que hi va fer el 2015, la primera de la història d’un president del govern espanyol. “L’origen va ser un sopar a Madrid amb el cap de govern d’Andorra, perquè Andorra tenia interès que es deixés de dir que era un paradís fiscal. Vam signar acords similars amb altres estats”, s’ha justificat. Ja llavors, el viatge va despertar moltes suspicàcies sobre la possible relació amb el cas Pujol, i l’esfondrament posterior de la BPA no li juga a favor. Tot i això, també ha negat haver tingut cap relació amb el lliurament d’informació bancària falsa a les autoritats dels EUA, que van intervenir la BPA i en van provocar el col·lapse. “En aquella època, jo ni sabia què era el FinCEN”, ha dit sobre l’organisme nord-americà, i ha negat que fos possible que “per un paper que els pugui enviar un policia espanyol li donin tota la credibilitat”.

Final agre i una hora més tard del que era previst

Rajoy ha anat esquivant amb prou habilitat les preguntes dels diputats, però la intervenció del socialista Manuel Arribas l’ha enervat profundament i l’ha fet sortir a l’atac amb acusacions sobre la suposada corrupció del govern de Pedro Sánchez. La darrera intervenció pertocava al PP, en veu de Rafael Hernando, el seu escuder al congrés espanyol durant la presidència, que li ha fet un massatge públic i li ha permès de justificar-se i lloar el seu llegat. Però quan ha acabat, Rajoy encara ha tingut temps de recordar-se dels socialistes i li ha retret que hagin “perdut la dignitat, que és l’última cosa que algú pot perdre”, en paraules seves.

La intervenció de Rajoy s’ha allargat més del previst, fins al punt que ha mogut la compareixença del seu ministre Fernández Díaz, que estava citat a les 13.00 i no ha començat a parlar fins a les 14.30.

El president d’Egipte, Abdel Fattah al-Sisi, assegura que hi ha consens entre els països àrabs sobre el pla de reconstrucció per a Gaza. Després d’una cimera de la Lliga Àrab al Caire, Al-Sisi ha defensat en un missatge a X que el seu pla permetria “als palestins quedar-se a la seva terra sense desplaçaments”, en contraposició al pla del president dels Estats Units, Donald Trump, de convertir Gaza en una “ribera del Pròxim Orient”. 

Al-Sisi espera de negociar amb Trump la reconstrucció de la franja i arribar a una “solució justa de la qüestió palestina” i “l’estabilitat a la regió”.

Segons que informen mitjans àrabs, el pla egipci preveu una primera fase que implicaria desminar la franja, proporcionar uns 200.000 habitatges prefabricats temporals per allotjar 1,5 milions de palestins i restaurar uns 60.000 habitatges parcialment destruïts per acollir unes 360.000 persones més. 

La segona fase seria més llarga i es dedicaria a la construcció d’infrastructures essencials.

El Caire calcula que aquesta reconstrucció costarà uns 53.000 milions de dòlars i durarà uns cinc anys. També preveu un fons sota supervisió internacional per a gestionar els ajuts.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha reiterat davant el congrés nord-americà la seva voluntat de controlar el canal de Panamà i Grenlàndia. “Necessitem Grenlàndia. Crec que ho aconseguirem. D’una manera o una altra, ho aconseguirem”, ha dit en el seu primer discurs davant el senat i la cambra de representants en el seu segon mandat.

Durant la intervenció, el dirigent nord-americà ha dit que respectava el dret de l’illa –ara com ara dependent de Dinamarca–, però ha afegit que li “donaria la benvinguda” per raons de seguretat nacional i per “fer-los rics”. “Treballem amb totes les parts implicades per mirar d’aconseguir-ho”, ha reiterat. Novament, ha insistit que volia “recuperar” el canal de Panamà i ha elogiat Marco Rubio, que encapçala el Departament d’Estat: “Bona sort, Marco”, ha dit Trump, que n’ha fet broma dient: “Ara ja sabem qui culpar si alguna cosa va malament”, tot i que ha afegit que Rubio faria “una feina fantàstica”.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

Trump ha justificat la imposició d’aranzels a uns altres països, i els ha justificat dient que tornarien “a fer rics els Estats Units”. “Les noves taxes tenen com a objectiu fer que els Estats Units tornin a ser rics i grans. Això ja passa, i passarà força de pressa”, ha declarat, tot i que ha admès que ocasionaran “algunes pertorbacions petites”. “No ens importen. No seran gaires”, ha promès. Ha admès que hi podia “haver un petit període d’ajustament” per l’aplicació d’aranzels als productes agrícoles estrangers i ha demanat paciència als agricultors nord-americans. També ha demanat que no es consumeixin productes estrangers perquè “poden ser molt bruts i repugnants quan arriben, i perjudiquen els nostres agricultors”.

Aquestes declaracions arriben després de l’entrada en vigor d’aranzels del 25% a Mèxic i el Canadà, i de l’increment dels aranzels a la Xina del 10% al 20%. Aquests dos darrers països han anunciat represàlies, i Trump ha contraatacat dient que els imposaria aranzels recíprocs. “Uns altres països han fet servir aranzels en contra nostra durant dècades, i ara ens toca a nosaltres. És recíproc, d’anada i tornada. Allò que ens imposin com a impost, ho gravarem”, ha dit, incloent-hi ací la Unió Europea.

“El país ha deixat de ser woke“

Trump ha celebrat que els Estats Units havien “deixat de ser woke” –una desqualificació conservadora contra els activistes en favor de la igualtat i els drets cívics–, i ha presumit de les seves polítiques contra la diversitat i la inclusió, la immigració irregular i les retallades en despesa pública.

Ha destacat que havia prohibit que els homes competissin “en esports femenins” –en referència a l’exclusió de les dones trans–, que havia impulsat mesures perquè “només hi hagi dos sexes” i que protegia els menors eliminant “el suport a la ideologia de gènere i d’equitat radical”. A més, ha demanat al congrés que criminalitzi les operacions d’afirmació de gènere en menors: “Vull que el congrés aprovi una llei que prohibeixi i penalitzi permanentment els canvis de sexe en nens i posi fi per sempre a la mentida que qualsevol nen pot estar atrapat en un cos equivocat”.

En un discurs d’una hora i quaranta minuts, ha destacat les ordres executives que havia signat fins ara i ha indicat al congrés com havia d’implementar la seva agenda legislativa. Ha demanat retalls fiscals per a “tothom”, finançar l’escut antimíssils Cúpula Daurada i derogar la llei de Joe Biden que destina 52.700 milions de dòlars als semiconductors.

D’altra banda, ha elogiat la tasca d’Elon Musk al capdavant del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), n’ha destacat “l’ofensiva sense precedents” contra els estrangers en situació irregular i ha promès: “Redescobrirem el poder imparable de l’esperit nord-americà”. “Compatriotes nord-americans, prepareu-vos per a un futur increïble, perquè l’era daurada dels Estats Units tot just comença. Serà com mai s’ha vist. Gràcies, que Déu us beneeixi i que Déu beneeixi els Estats Units”, ha clos, ovacionat pels republicans.

La línia R3 entre Puigcerdà i Ribes de Freser (Ripollès) continua tallada arran del xoc d’un tren amb una pedra de grans dimensions. La companyia ofereix un servei de bus entre aquestes dues poblacions mentre duren les tasques per a retirar el comboi.

L’incident va passar ahir a les 19.14. Al tren sinistrat, hi viatjaven 16 persones que van ser traslladades a un altre comboi a l’estació de Ribes i van ser ateses pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que hi va desplaçar quatre dotacions.

Dues persones en estat menys greu van ser traslladades a l’Hospital de Campdevànol i l’Hospital Josep Trueta de Girona i una tercera va rebre l’alta in situ.

Sis dotacions dels bombers van desplaçar-se fins a la zona i van ajudar en les tasques de transbordament del passatge. També van intervenir-hi quatre patrulles dels Mossos.

Protecció Civil ha desactivat aquesta nit l’alerta del pla de protecció civil de Catalunya (PROCICAT) per emergències en el transport de viatgers per ferrocarril (FERROCAT) que havia activat arran de l’accident.

Fi alerta #FERROCAT

Establert transport alternatiu per carretera a la R3 entre Planoles i Ribes de Freser@bomberscat ha col•laborat en el transbordament del passatge i @semgencat ha atès 3 persones, una donada d'alta al lloc i dues traslladades en estat menys greu pic.twitter.com/bsbSztdqNy

— Protecció civil (@emergenciescat) March 4, 2025

L’abast de l’espionatge policíac als moviments socials i independentista és incert. La Directa destapa avui un nou cas d’infiltració d’una agent de la policia espanyola. Entre el 2018 i el 2020, B. A. G va fer servir el nom fals de Belén Hammad Gómez –també disposava d’un DNI fals– per immiscir-se en les activitats de la Comunitat Palestina de Catalunya, la Coalició Prou Complicitat amb Israel, el Casal Popular 3 Voltes Rebel (Nou Barris) i l’organització independentista Endavant.

La tardor del 2019, arran de la sentència contra el procés, B. A. G. es va involucrar en les protestes del Tsunami Democràtic. Va anar a les convocatòries a l’aeroport de Barcelona, el Pertús i el Camp Nou. Així mateix, segons alguns testimonis, també va tenir un paper destacat en l’anomenada batalla d’Urquinaona.

B. A. G. es presentava com la filla d’una mare madrilenya i un pare de Gaza, tot i que no va donar mai cap més detall sobre la seva família. Segons ella, havia arribat a Barcelona per motius laboral –una feina de comercial– i deia que vivia en un pis de lloguer a l’Hospitalet de Llobregat. 

La infiltració va començar l’octubre del 2018, quan B. A. G. va entrar en contacte amb la presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, Natàlia Abu-Sharar. Es va implicar en les activitats de l’entitat i en va arribar a administrar el compte de Twitter, ara X, i el correu electrònic. De totes maneres, això només va ser un primer pas, B. A. G. va aprofitar la comunitat per ampliar la seva xarxa i arribar a uns altres col·lectius, com ara el Casal Popular 3 Voltes Rebel i Endavant.

B. A. G. formava part de la 32a promoció de l’Escola de la Policia espanyola a Àvila –una promoció anterior als altres quatre infiltrats destapats per la Directa– i va jurar la bandera el juny de 2018, poc abans de començar la seva activitat. A final del 2020, al·legant un canvi de feina i problemes familiars, se’n va anar de Barcelona, tot i que va mantenir alguns contactes telefònics fins el 2023.

Condemnen l’espionatge

Unes quantes entitats, com Endavant, el Casal Tres Voltes Rebel de Nou Barris, la Comunitat Palestina de Catalunya, han protestat per aquest nou “atac” policíac en els moviments socials i polítics catalans. L’han considerat una “herència franquista” i han lamentat que aquest espionatge, com el de Pegasus, s’empari en la llei franquista de secrets oficials.

Luca Gervasoni, membre de Novact, ha criticat les infiltracions i ha avisat que creen “incertesa i inseguretat” per a totes les persones que volen participar en els moviments socials. Ha demanat als responsables polítics que desenvolupin “mecanismes efectius de control policial i transparència” dels cossos i forces de seguretat i ha advertit que “la llei franquista de secrets policials no pot continuar emparant el secretisme d’operacions que afecten de ple els drets fonamentals de la ciutadania”.

Els representants de les entitats han assegurat, però, que aquest nou cas no els farà tancar-se més en ells mateixos, sinó que hi combatran i respondran amb “més lluita i més autoorganització”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El març del 2022, el director general del New Zealand Team i màxim responsable de la Copa Amèrica de vela, Gran Dalton, va anunciar que Barcelona havia estat nominada seu de la trenta-setena edició de la competició. A l’acte, també hi eren el president de la Generalitat d’aleshores, Pere Aragonès, i l’ex-batllessa de la ciutat Ada Colau. Malgrat que els precedents a València els anys 2007 i 2010 indicaven al contrari, l’esdeveniment es va promocionar com un impuls a l’economia barcelonina i catalana.

El govern de Collboni flirteja ara amb els jocs olímpics: “Sigui per al 2036, el 2040 o el 2044”

De fet, el juny del 2023, la Universitat Pompeu Fabra va publicar un informe encarregat per la Fundació Barcelona Capital Nàutica, l’organització que agrupa les administracions que s’han encarregat d’organitzar la copa –la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el govern espanyol, el Port de Barcelona, la Cambra de Comerç i Barcelona Global–, en què s’anunciaven a so de bombo i platerets xifres d’impacte econòmic, com ara un augment de l’activitat productiva de 1.239 milions d’euros, la creació de 18.876 llocs de feina i l’arribada de 2,5 milions de visites a la ciutat.

Ara, mesos després d’acabar-se la competició, un altre estudi encarregat per la mateixa fundació, en aquest cas elaborat per la Universitat de Barcelona, constata que l’impacte econòmic final ha estat inferior al previst. Concretament, la contribució de la copa al PIB català ha estat de 1.034 milions d’euros, un 16,5% menys del que s’havia projectat.

Quant a la creació d’ocupació, un altre dels grans arguments emprats per a justificar el desembarcament de la Copa Amèrica a la ciutat, l’informe diu que la competició ha contribuït a crear-ne 12.872, 6.004 menys dels prevists.

Mazón diu que farà tot el possible per recuperar la Copa Amèrica a València: “No em rendiré”

Fracàs en el nombre d’assistents

La competició també ha fet figa en nombre d’assistents. Si els organitzadors esperaven 2,5 milions de visites, la xifra final ha estat de tan sols d’1,8 milions, un 28% menys de les que s’havien planificat. A més, hi compten les dels membres dels equips participants, els familiars, els periodistes acreditats i els voluntaris que hi han col·laborat durant els dos mesos de durada fent tasques diverses.

Per una altra banda, aquest concepte de visites ha originat força controvèrsia. La Directa va destapar que el sistema emprat per comptar-les no distingia entre els que realment assistien a les regates i els que simplement passejaven per l’indret. Per això, els autors de l’estudi –Jordi Suriñach, Esther Vayá, Rosina Moreno, José Ramón García i Javier Romaní– reconeixen que la xifra de visites és molt allunyada de la d’assistents real, atès que una mateixa persona podria haver estat comptada unes quantes vegades si va anar a uns quants punts de visualització de les regates un mateix dia o va repetir la visita més d’un dia.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Mig buit: la Copa Amèrica a Barcelona desperta poc interès

Per aquest motiu, malgrat que parteixen d’una xifra total de 2.717.150 registres d’assistència en els punts de seguiment, els responsables de l’estudi sotmeten la xifra a un procés de correcció i finalment compten 1,8 milions de visites i menys de mig milió d’assistents únics (460.819).

Un públic majoritàriament estranger i casual

Quant al perfil del públic de la Copa Amèrica, el document assenyala que gairebé dues terceres parts eren estrangers (65,9%), i que només una cinquena part eren barcelonins (20,6%). A més, entre els assistents estrangers, més de la meitat (el 56,3%) van assegurar que el motiu de la seva visita a Barcelona no era presenciar la competició de vela.

Una altra dada que il·lustra la desconnexió dels barcelonins respecte de l’esdeveniment és que sols el 17,8% dels residents van indicar en l’enquesta que tenien plans per a assistir a les regates de la Copa Amèrica o a alguna de les activitats esportives o culturals relacionades. A més, el percentatge de residents enquestats que consideren que la competició ha estat poc beneficiosa o gens per a la ciutat (40,5%) és lleugerament superior al dels qui pensen que ho ha estat força o molt (39,2%). Per contra, el percentatge dels qui creuen que l’efecte ha tingut efectes econòmics positius (41,6%) és superior al dels qui pensen que no (38,7%).

Lluny de ser un dels esdeveniments esportius més vists

Una altra cantarella que es va sentir durant la promoció de la Copa Amèrica de vela era que es tractava del tercer esdeveniment esportiu més vist del món. Ara, malgrat que la competició de Barcelona ha estat la més vista de la història, els 91,95 milions de visualitzacions comptabilitzats per la prestigiosa agència Nielsen s’allunya de cites esportives com els jocs olímpics d’estiu, el mundial de futbol, la Volta Ciclista a França o fins i tot un partit de futbol entre Barça i Madrid.

Els Comuns, els més crítics amb la competició

Els Comuns, que governaven la ciutat en el moment que es va acordar l’organització de l’esdeveniment, han estat els més durs a l’hora de valorar l’informe. Segons la portaveu Janet Sanz, l’estudi confirma “que totes les dades estaven inflades”.

Creu que les dades publicades confirmen les sospites que tenien: “Més enllà de si l’esdeveniment havia de venir o no, hi havia d’haver un lideratge públic perquè no ens costés un ronyó i a sobre no tingués impacte per a la ciutadania. Ara fa falta més que mai l’auditoria que posi llum a aquestes inversions.”

Per una altra banda, el portaveu de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, diu que l’informe retrata “llums i ombres” de la competició. A més, també reclama l’auditoria definitiva per a posar “llum a la foscor”.

El portaveu d’ERC, Jordi Castellana, lamenta que l’informe no mostri cap llegat per a la ciutat ni en l’àmbit industrial, ni en el de la innovació ni en l’esportiu. I considera efímer l’impacte de la competició a la ciutat.

Finalment, el portaveu del PP, Daniel Sirera, destaca el gran benefici econòmic que, a parer seu, ha tingut la copa. Alhora, lamenta que Jaume Collboni no hagi aconseguit de mantenir la prova, segons ell per manca d’ambició. En aquest sentit, ha destacat la facturació de 1.740 milions d’euros i els beneficis que l’informe diu que l’esdeveniment ha generat a tots els sectors econòmics implicats.

Colau reconeix ara l’error de la Copa Amèrica: “Havíem d’haver investigat més”

Marta Pontnou (1980) i Laura Fa (1974) tenen molt clar que, com a feminista, és igual si fas un assaig dens o un llibre humorístic, igualment rebràs per tot arreu. Tant per tant, elles han triat el camí de l’humor, però sense renunciar a la pedagogia i a una sèrie de reflexions que poden ser útils per a tothom. A La xona d’or (Rosa dels Vents), aborden amb ironia els diversos àmbits de la vida de les dones, especialment de les de la seva generació: amor, sexe, criança, feina… Ja avisen d’entrada que no és un llibre per als qui s’ofenen fàcilment: hi fan una crítica àcida al patriarcat sense estar-se per a gaires romanços. Parlem amb l’estilista i la periodista del cor sobre el llibre i sobre la filosofia de vida que han desenvolupat aquests darrers anys. No pas gràcies al pas del temps, sinó a l’aprenentatge que els ha donat el fet de fer xarxa amb altres dones.

—Què és la xona d’or i com us ha canviat la vida tenir-ne una? 
—Marta Pontnou [M. P.]: És un guardó simbòlic que ens hem inventat i que premia el que aconseguim gràcies a les amigues, a la lluita feminista, a les coses que aprenem…
—Laura Fa [L. F.]: L’aprenentatge vital com a senyores. Analitzem com ens pesa la llosa del patriarcat en diferents àmbits i expliquem com traiem la xona d’or per a superar els entrebancs que ens trobem.

—Qui es mereix la xona d’or?
—M. P.: Núria Feliu i altres dones que han obert camí.
—L. F.: Les amigues de què parlem al llibre també són candidates a rebre-la. O, si més no, saben la teoria. Nosaltres tenim la teoria molt apamada, però la pràctica ens costa. I bé, a en Marc Giró també la hi donaríem. Adorem la Moreneta i el Marc Giró…
—M. P.: I a en Raül Balam. També té la nostra xona.

—Per què, sobretot, Núria Feliu?
—M. P.: Va ser precursora del moviment 4B, molt de moda a Corea del Sud: va fer ostentació de no tenir parella, de no haver volgut tenir fills i d’haver-se dedicat a cantar i no a fer allò que se n’esperava. I va promocionar la llengua i la cultura catalanes.
—L. F.: Hi ha un seguit de dones que són referents feministes sense que sabessin què era el feminisme. Un exemple de les Espanyes: Rocío Jurado cantava “Ja no sento res quan ho faig amb tu.” En aquella època! Amb aquells homes que creien que només amb el seu penis es podia sentir de tot. Doncs la nostra és la Núria Feliu.

“Núria Feliu va fer ostentació de no tenir parella, de no haver volgut tenir fills”

—També dieu que era precursora del Living apart Together. Què és i per què ho defenseu?
—L. F.: Estem molt a favor que, arribat a un cert punt, cada membre de la parella visqui a casa seva. A en Guardiola no li ha acabat de funcionar…
—M. P.: Però li ha funcionat prou anys.
—L. F.: És una part de la xona d’or que no practiquem; vivim amb els senyors amb qui estem, tot i que jo passo dos o tres dies a Madrid cada setmana.
—M. P.: Però ens agradaria que les nostres filles ho fessin, és la llibertat de veritat.
—L. F.: Hi ha estudis que diuen que el 30% de les dones joves preferiran ser solteres. Perquè no volen conviure amb ningú. Però també pots estar amb algú i que cadascú visqui a casa seva. Venim de generacions en què les mares quedaven ofegades per la família i lluitem contra això.

—Critiqueu aquesta tendència de buscar parelles a les amigues solteres.
—M. P.: Sí, com si la raó d’existir requerís tenir una mitja taronja…
—L. F.: Algunes vénen de relacions desastroses i es volen tornar a emmerdar, però altres ja tenen clar que no.

—Amb l’edat això s’aprèn?
—M. P.: No, ens fotem de cap amb la mateixa pedra. És més aviat un tema d’aprenentatge personal, de xonisme d’or.
—L. F.: Hi ha gent que no sap estar sola, i tenen molt d’èxit les aplicacions en què trobes senyors que són restes de sèrie, que no els vol ningú, ni als Encants Vells…
—M. P.: I l’amiga et diu “és guapo”. Tens l’oxitocina disparada perquè acabes de tenir sexe, però no ho és…
—L. F.: Al llibre pensem molt des de la comunitat d’amigues. Una manera de mantenir-nos controlades és aïllar-nos. Tenir una xarxa d’amigues que et protegeixi, t’ajudi, et diverteixi i empatitzi amb tu és la clau de la felicitat i la llibertat.

—Desdramatitzeu el divorci. Què us sembla la frase “ara la gent ja no aguanta res”?
—M. P.: Cal aguantar? Encara es veu el divorci com un fracàs. Nosaltres donem una xona d’or a una amiga per haver-se tret de sobre una persona que li xuclava la sang, els diners, la vitalitat…
—L. F.: No fem drames. “M’he divorciat!” “Doncs enhorabona, ara tindrem més temps!” Les dones amb custòdia compartida són les més felices que hem vist.
—M. P.: Tenen una setmana o cap de setmana que són lliures.
—L. F.: A nosaltres ens va en contra, que encara estimem les nostres parelles… [Riu.]

“Les dones amb custòdia compartida són les més felices que hem vist”

—No hi creieu gens, en l’amor per a tota la vida?
—M. P.: No, però fa vint anys que estic amb una persona que m’acompanya en el viatge.
—L. F.: Jo, trenta! Nosaltres parlem de totes les opcions de relacions, no vol dir que totes siguin les nostres.
—M. P.: No crec en l’amor per a tota la vida perquè a la vida hi ha molts moments, però nosaltres tenim senyors que valen la pena… Que fem apologia dels divorcis no vol dir que estiguem divorciades. I no donem lliçons, és un tractat d’humor.

—El feminisme ha fet una crítica necessària a l’amor romàntic, però frases com ara “l’amor no és per a tota la vida” no són, a vegades, tan essencialistes com la idea de “l’amor és per a tota la vida”? No és com l’amistat, que potser dura per sempre, potser no?
—L. F.: Amb l’amor romàntic passa que, com que qui més qui menys ha patit una mica, et fa poruc. Tant de bo sigui per sempre, amb els senyors amb qui estem, però si no, no s’acaba la vida. De jove estàs convençuda que serà per sempre, però amb el temps et tornes més realista.
—M. P.: No volem anar d’il·luses. En l’amor hi ha merdes, com a tot arreu.

Marta Pontnou. Fotografia: Albert Salamé Marta Pontnou. Fotografia: Albert Salamé

—Tracteu un tema importantíssim: evitar de traspassar als fills l’obsessió amb el cos i les dietes. Què aconsellaríeu?
—M. P.: Que pares i mares no parlin dels seus cossos i dels seus suposats defectes davant les criatures. Aquest autoodi de “mira quina panxa m’ha sortit!”
—L. F.: O dir a la parella “això em fa molt de cul!” davant les criatures.
—M. P.: Les criatures veuen les mares precioses i no es plantegen si estan grasses. Si la veuen dir-se aquestes coses, es queden amb el missatge de “això és un cos imperfecte”, “això és cel·lulitis”… I després poden arribar els trastorns alimentaris.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘La xona d’or’, de Marta Pontnou i Laura Fa

—Sou una generació molt més conscienciada en aquest aspecte?
—L. F.: No tothom, però molt més que els nostres pares. A vegades les mateixes criatures et veuen mirar-te i et diuen “estàs bé, eh?”, perquè veuen que som una generació trillada amb això.
—M. P.: I està bé evitar comentaris com ara “sopo només un iogurt, que m’he fotut un fart”, “dilluns comencem dieta!”, “hem de sortir a cremar”… No t’has fotut un fart, simplement n’has gaudit. Canviar el llenguatge. Millor “soparé lleuger perquè estic plena” que “per a no engreixar-me”. I no dir coses a una criatura com ara “posa’t això, que t’estilitzarà”.

—Com a feministes, com viviu les contradiccions amb la pressió estètica?
—M. P.: Si no la tinguéssim, ens llevaríem, ens rentaríem la cara i, com Mark Zuckerberg, aniríem sempre amb la mateixa samarreta i pantalons. Maquillar-te és pressió estètica? Posar-te bòtox? On és el límit? Te’l poses tu.
—L. F.: És com el mòbil. Esculls lliurement tenir-ne, però creus que realment ets lliure d’escollir-ho? Si no en tens, ets un outsider. Ara, és veritat que pots controlar què mires. Amb l’estètica, igual: dins d’on et porta l’estructura, pots pensar què fas. Ara totes les noies porten el mateix tipus de roba, amb cossos molt diversos. Això fa anys era impensable, crec que són més fortes, malgrat les xarxes. Jo no era grassa, però igualment recordo una adolescència en què m’intentava tapar.
—M. P.: Jo vaig patir grassofòbia i ara miro les fotografies i no estava grassa…

Laura Fa. Fotografia: Albert Salamé Laura Fa. Fotografia: Albert Salamé

—Parlem de sexe. Expliqueu la història d’un home que no entenia per què la vostra amiga es tocava el clítoris mentre la penetrava. Encara estem així?
—L. F.: Sí… Ens agradaria dir el nom de l’home, però no podem. Hauria d’existir un TripAdvisor d’aquestes coses. Som una generació que hem fingit orgasmes.
—M. P.: El més fort és que ells se’ls han cregut, i ara explica’ls que no! Tu pregunta a qualsevol home: “T’han fingit algun orgasme?” Et diu que no.
—L. F.: I totes n’hem fingit! No surten els comptes… Un amic ens va explicar que havia fet sexe a la platja i ho pintava com una cosa meravellosa.
—M. P.: Meravellós per a ell!

“Som una generació que hem fingit orgasmes”

—És maco, però no és còmode…
—L. F.: Hem de baixar la sexualitat a la realitat, cosa que aconseguim molt gràcies a les converses amb amigues. Tenim amigues que no han tingut orgasmes fins als cinquanta.
—M. P.: A una li vam regalar el Satisfyer i li vam dir que, cada dia, deu minuts.
—L. F.: Ens han fet creure coses que ja no colen: que som menys sexuals, que tenim menys necessitat de sexe…
—M. P.: Que hi ha dones frígides… Hi ha algun home frígid?
—L. F.: I ara ens volen fer creure que masturbar-nos molt és dolent. Tu et pots fer les palles que vulguis, però ara resulta que jo no em puc masturbar…
—M. P.: Criminalitzen el Satisfyer: “És que el cos s’hi acostuma”, “hem de connectar amb el nostre plaer”. Has vist algun home que, abans de fer-se una palla, digui “connectaré amb el meu plaer”? Ara que hem democratitzat els orgasmes, hem de tornar a això. Mira, no tinc temps…

—També és habitual això de “no cal centrar-se tant en l’orgasme, en una relació, cal centrar-se a gaudir del procés i, si no hi ha orgasme, no passa res”. Què en penseu, tenint en compte que estatísticament les dones tenen menys orgasmes, en les relacions heterosexuals?  
—M. P.: No hi estem d’acord. Primer, els orgasmes. Les carícies, les abraçades… No. Volem com ells, un orgasme i marxar. Volem abolir la bretxa orgàsmica.
—L. F.: Ja no ens hi posem si no hem de tenir un orgasme. S’ha acabat l’Obra Social la Caixa. Per què David Broncano, quan pregunta quantes relacions has tingut últimament, no pregunta quants orgasmes? Potser les sexòlogues ens porten la contrària, però nosaltres volem la igualtat també en això. Hi ha senyores de vuitanta anys que potser han descobert la vida sexual ara, i això és molt trist. Esperem que no els passi a les nostres criatures, tot i que això ha canviat molt.
—M. P.: Ara no preguntem a les criatures “tens xicot?”, sinó “t’agrada algú?” I amb això ja hem guanyat molt.

“Ja no ens hi posem si no hem de tenir un orgasme. S'ha acabat l'Obra Social la Caixa”

—Us ha dut gaires problemes, parlar tan obertament de sexe?
—L. F.: Molt d’odi. Hi ha homes que, en comptes d’escoltar-ho, ho rebutgen.
—M. P.: Si fas un tractat de feminisme seriós, ni se’l llegeixen. Però si el fas des de l’humor, tampoc.
—L. F.: I és un llibre que els homes haurien de llegir! A elles els fa riure, però per a ells pot ser com un llibre de text.
—M. P.: Hauria de ser una lectura obligatòria al batxillerat. Mercè Rodoreda i La xona d’or.

1.
La llengua catalana està en perill. Hi estem tots d’acord?

No, tots no hi estan d’acord. O hi estan d’acord i se n’alegren, ja els sembla bé que mori una llengua que detesten, que titllen de minoritària, que acusen de no servir per a res. Aquells a qui tant els fot el futur del català són aquells que diuen que no cal salvar les llengües, que allò que importa són les persones. Però només ho apliquen al català. Això ho deien els líders de Ciutadans (Rivera, Arrimadas…), perquè sempre buscaven arguments per a sostenir la seva estultícia: perquè estult és aquell que s’inventa una realitat falsa per al seu benefici polític.

Dels qui detesten el català (en totes les formes dialectals, es diguin com es diguin), n’hi ha, pel cap baix, de dues menes: a) els monolingües, els qui només saben espanyol, i es pensen que amb això poden anar pel món. Pobrets! Si viatges una mica a l’estranger, comproves que als museus, als rètols públics, a les informacions de seguretat, etcètera, el castellà és de segona categoria. El parla moltíssima més gent que el català, evidentment, però es té poc en compte a França, Alemanya, els Estats Units d’Amèrica… b) els qui saben idiomes i, per tant, saben que dominar altres llengües et situa en un estadi de comprensió del món més elevat, independentment de si els idiomes que has après són parlats per molta gent o per poca. No sé quina de les dues tipologies demostra més ignorància i còlera mal digerida.

2.
Carles Riba va escriure uns versos a les Elegies de Bierville que, aquella gent, si llegissin poesia catalana, haurien pogut fer servir per als seus propòsits: “Els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls.”

Sempre m’ha agradat aquesta sentència. Les Elegies foren escrites entre el 1939 i el 1942, és a dir, després de la victòria del feixisme espanyol (amb què van col·laborar tants burgesos catalans, no ho oblidéssim pas), quan havia començat la persecució de la llengua catalana. No conec la interpretació que n’ha fet la història de la literatura, d’aquesta frase, si és que s’hi ha aturat mai. Però a mi em serveix per a recordar que hi ha moments en què, per a comunicar-se, no pots exigir a l’altre (sense coneixe’l de res) el mateix que et molesta quan tu ets en un sistema idiomàtic advers i ningú no t’entén.

No sé si és veritat una anècdota que em van explicar fa molts anys. Que Pompeu Fabra, un dia en què algú anava a travessar un carrer i, per l’altra banda, arribava un tramvia, va cridar “Oju!” (Si és una anècdota apòcrifa, demano excuses.)

3.
Això de la llengua catalana té més arestes. No sempre l’enemic és l’altre. Recordo amb vergonya per als altres quan Rosalia, la cantant catalana, va publicar una cançó en el nostre idioma: “Fucking money man” o “La milionària”. I, de cop, va emergir una ràbia digna de millor causa perquè en un moment de la cançó diu “cumpleanys” i no “aniversari”. Dic que vaig sentir vergonya, i ràbia també, perquè tots els qui van voler ferir Rosalia i es van erigir en filòlegs de luxe, no havien dit mai res dels errors que, per exemple, contenen tantes cançons dels Manel (i que ells mateixos admetien en els seus discos per alliberar la il·lustre correctora que els advertia de les seves patinades). 

Vull dir amb això que, en el fanatisme, cal ser paradoxalment democràtic. I si cerques la puresa lèxica en el món de les indústries culturals, un objectiu quixotesc, aleshores recomano equitat. Si exigeixes que un grup canti en català i només en català, no pots fer excepcions; si vols correcció lingüística en una cançó melòdica, com si fos un poema clàssic, persegueix els qui no t’agraden, però abans i tot els qui admires.

4.
Continuo amb això dels fanatismes. La llengua depèn de qui la parla, no és neutral. Parlar català no evidencia cap posició ideològica. En això, percebo i m’atreveixo a dir que hi ha massa confusions. Quantes famílies que parlaven a casa el català durant els anys del franquisme (entre les quals, la meva) ho feien amb naturalitat i, alhora, com a reivindicació democràtica.

Però, ara, l’alcaldessa de Ripoll fa servir la llengua catalana per a emetre un discurs xenòfob que faria avergonyir els meus pares. 

De vegades, sentir-se català i voler un estat nou és molt difícil. Perquè no tots volem el mateix. Jo no sóc d’aquells que volen un passaport nou i res més, que ja els va bé continuar amb el sistema com està ara. Un exemple: l’empresa Petrolis Independents serà independentista, però el petroli és petroli, i embruta el món tant si s’anuncia en una llengua com en una altra. Doncs amb el català passa igual, en vull la pervivència i la irradiació, però que no sigui per a difondre ideals contraris a l’igualitarisme.

5.
Jo no sé si l’ús i la salut de la llengua catalana ha de recaure en nosaltres, en els individus, un a un, parlant en català amb tothom encara que hi hagi moments que notes que aquest acte individual no serveix de res. Com quan reculls la teva brossa disciplinadament per a reciclar i, des de la finestra de casa, veus la fumera que deixen anar les fàbriques.

El problema sempre penja de la nostra deficiència: som un país –uns països– sense poder real. Depenem d’Espanya i de França. I aquells no ens ho fan fàcil. No podem acudir al metge amb la certesa que ens atendran en la nostra llengua, al govern espanyol tant se li’n fot (i als nostres governs també, tant si són presidits per Mazón, per Illa o pels anteriors). No podem anar a la justícia brandant el català perquè correm el risc de ser declarats culpables de qualsevol cosa. No podem portar els nostres fills a un institut públic amb la confiança que cursaran els estudis en català, almenys bona part en català (els meus fills, a Cornellà de Llobregat, feien el català en català i poca cosa més). No podem veure cinema català perquè ens l’endinyen en castellà i, impúdicament, diuen que és cinema català…

6.
Al capdavall, tot penja del mateix: l’economia. La llengua catalana no juga en contra dels qui arriben aquí per treballar fugint de la pobresa; juga en contra de la pobresa i de les desigualtats que genera el capitalisme. I al sistema capitalista, incloent-hi les empreses catalanes, els importa una merda la llengua dels seus treballadors i la dels seus clients. ¡Que estamos en España, coño!

 

Fa pocs mesos vaig saber que Ramon Solsona preparava un nou llibre per a Sant Jordi i me’n vaig alegrar perquè les coses que escriu Solsona gairebé mai no em deixen indiferent. Més cap aquí vaig saber, a més a més, que el tema del llibre eren els seus records d’infantesa al barri barceloní de Gràcia –més concretament, la zona compresa entre la plaça de Lesseps i la plaça del Nord, amb els Lluïsos i la Salle– i el meu interès va augmentar per una raó molt personal: Ramon Solsona va néixer el 7 de febrer de 1950; és a dir, cinc setmanes abans de la meva arribada al món, i, tot i que les infanteses respectives varen transcórrer per escenaris diferents –el meu barri era el d’en Terenci: la Ronda i el carrer de Ponent–, Solsona ha anat deixant durant la seva obra prou pistes per a fer-me pensar que compartim un bon gruix de records comuns, una educació sentimental molt similar.

Normals, a pesar de tot

Una educació sentimental l’apoteosi de la qual és, sens dubte, aquest deliciós i aromàtic El carrer de la xocolata que acaba de publicar Edicions Proa. Per començar, la dedicatòria és inequívoca: “A la nostra generació. A pesar de tot, hem sortit bastant normals”, paraules que evoquen de seguida aquell “amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres?” que Serrat cantava a “Temps era temps”. 

El carrer de Bellver va del Torrent de l’Olla fins a Verdi i el 1950 era un carrer amb olor. De xocolata, més concretament, perquè a la cantonada hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo i que el 1945, amb el nom de Nutrexpa, va posar en circulació el popularíssim Cola Cao. Precisament allí, en aquest “carrer de la xocolata”, és on va anar a viure la família Solsona-Sancho i els seus quatre fills: l’Assumpta, en Ramon, en Carles i en Pep, nascuts entre 1949 i 1953. És el temps d’una Barcelona que a poc a poc s’allunyava dels moments més sinistres de la postguerra, un temps de vida als barris plena de complicitat amb els veïns, amb les botigues, amb el món de fantasia de les cançons i els concursos de la ràdio i amb l’aprenentatge, al carrer i als patis, dels primers rituals de comunicació i socialització.

Solsona evoca el temps del Seat 600, de les llibretes d’estalvis i de les lletres de canvi, de la ràdio de Taxi Key i En busca del culpable, del Teatro invisible i, sobretot, de Tambor, el conte per als infants de cada migdia poc abans de l’hora del dinar i de tornar a l’escola. També recorda el primer televisor, el magnetòfon Ingra i les motos Sanglas amb sidecar, el cinema del dissabte –sessió contínua amb sopar fred familiar a les fosques dintre de la sala–, la missa del diumenge –mantellina, dejuni i abstinència–, la Croada del Rosari en Família del Pare Peyton (“La família que reza unida, permanece unida”) pels carrers de Barcelona, el Domund i el paper de plata per als negrets de l’Àfrica, els penellons, els teleclubs i els Premis a la Natalitat, aquell inefable “Boleto Verde” que cada setmana repartia diners amb el lema “El abstemio no tiene premio”, les mitges de niló –popularment “nàilon”, molt cobejades perquè no s’hi feien carreres–, les visites al Tibidabo amb un TBO escapçat en una punta de regal per als més joves, el respecte als avis, el paper subaltern de la dona –i les nenes: elles anaven a costura, els nens a estudi– i un munt de records i històries més que configuren un retrat en blanc i negre molt fidel de com era el país aleshores. O, si més no, de com era la vida als barris de Barcelona.

Llenguatge i sentit de l’humor

La cura pel llenguatge i el sentit de l’humor, dos atributs que caracteritzen tota l’obra de Ramon Solsona, també és present a les pàgines d’El carrer de la xocolata. Amb una mirada amable, l’autor deplora alguns usos moderns que no milloren el que s’havia dit sempre: ficar (per posar), parafernàlia (per faramalla), banda (per conjunt), interlocutar (per parlar), pícnic (per fontada), ictus (per atac de feridura), fleca (per forn) o tribut (per record i homenatge) i més.

També recupera expressions “d’abans” –d’aquelles que fan enfadar el corrector automàtic de l’ordinador–, com, per exemple, ser un Jaimito, tenir relacions, declarar-se i demanar la mà de la noia estimada, ser un malandando, fer un ingrés a la Caixa d’oros o tenir palica. I mots com manguera, mansana, els hermanos, borrador, merendero, fiambrera, passillo, recados o tocineria.

També hi trobem una pila de marques comercials que ara són ja arqueologia, com l’Oftalmol Cusí, amb el got de vidre fosc que s’adaptava a la forma de l’ull per a fer-ne les cures, el joc del Palé, succedani del Monopoly, ambientat en els carrers de Madrid, l’Arena Diamante, una terra d’escudella un pèl més sofisticada que en els anuncis pregonava estar “al servicio de la mujer espanyola”, o, parlant de succedanis, la Zarzaparrilla 1001, que venia a ser la Coca Cola dels pobres.

És evident que El carrer de la xocolata no sorgeix com un bolet en el trajecte literari de Ramon Solsona. Per aquestes planes hi trobem reminiscències d’aquell deliciós narrador en primera persona de L’home de la maleta que va guanyar el premi Sant Jordi de Novel·la del 2010, de les Marques que marquen (Pòrtic, 2015) i de les col·laboracions que durant unes quantes temporades va fer en programes de ràdio com La paraula del dia i Entre paraules, encaminades a popularitzar paraules catalanes poc o mal conegudes.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘El carrer de la xocolata’, de Ramon Solsona

Àlbum de fotografies

Arribat en aquest punt, no se m’escapa que algú pot pensar que El carrer de la xocolata és com aquells àlbums de fotografies en blanc i negre i vores irregulars de la nostra infantesa que, en principi, fan gràcia als de la família, als amics de llarg recorregut i a poca gent més. Entenc la reticència però no la comparteixo, sobretot després de llegir el capítol final, titulat “Una selfie de família”, en què Ramon Solsona fa una sèrie de consideracions tan vàlides per als qui ara circulem per la setantena com per als qui encara viuen l’adolescència. A la vista d’una fotografia dels pares amb els tres fills (el quart ja s’havia posat en camí), comença explicant-nos que “sense memòria no ets res” i tot seguit reivindica la necessitat d’agafar la nostra gent gran i d’estirar-los la llengua per prendre nota de les seves vivències. Gràcies a això Solsona va tenir accés a alguns records colpidors de son pare que no havia explicat mai, com el plat amb trenta-tres cigrons que algú li va donar quan, exhaust i afamat, es batia en retirada al final de la guerra. Trenta-tres cigrons, ni un més ni un menys, que aquell home va portar tota la vida clavats al cervell.

Cap al final d’aquest esplèndid capítol, Solsona hi torna: “Les vivències i els records són una munició literària de primera. Algunes anècdotes i situacions que aplego aquí les he fet servir en les meves novel·les convenientment reelaborades. La llista és llarga, però no té cap interès; la diferència és que ara em venia de gust compartir vivències i records reals, sense desfigurar-los.”

Tan senzill i tan complicat com això.

Tan potent com la memòria mentre no ens abandona.

Les negociacions a Suïssa entre Junts i el PSOE pel traspàs de les competències en matèria d’immigració van topar un parell de vegades amb obstacles que semblaven insalvables. L’un provenia de la reticència del Ministeri d’Interior espanyol a deixar anar l’expedició del NIE i de la targeta associada. Però el més difícil de tots va ser el derivat de la presència dels Mossos d’Esquadra a les fronteres, incloent-hi ports i aeroports. La posició espanyola era intransigent: argumentava que no es podia pactar perquè en cap estat de la Unió Europea no es donava una situació com aquella. La sorpresa va arribar quan a Madrid van descobrir que sí que hi havia un cas i que podia servir de precedent: Baviera.

El land alemany de Baviera, oficialment conegut com a República Lliure de Baviera, és l’estat més meridional dels setze que formen actualment Alemanya i la zona del país amb una personalitat política i històrica més diferenciada. Va ser un regne independent fins el 1871 i encara avui conserva un sistema polític amb característiques pròpies. Per exemple, la CDU no actua a Baviera allà on actua la CSU, que mantenen un pacte federal per a presentar-se a les eleccions alemanyes i governar juntes, com ho tornaran a fer ara després de la darrera victòria electoral. També és el land més gran d’Alemanya, amb prop de tretze milions d’habitants, i té frontera directa amb Àustria i amb la República Txeca. Per aquest motiu té una unitat pròpia de policia de fronteres, única en l’estructura policial alemanya, que ha estat fonamental per a fer possible l’acord assolit entre Junts i el PSOE.

La policia de fronteres de Baviera, la Bayerische Grenzpolizei, és una unitat policial especialitzada dedicada a tasques de vigilància fronterera i lluita contra la immigració il·legal i la delinqüència transfronterera. És un cos integrat en la policia regional bavaresa (Landespolizei) però amb competències específiques que s’apliquen a les zones a prop de la frontera estatal, i que es va posar en funcionament, en el seu format actual, el primer de juliol de 2018.

La Bayerische Grenzpolizei forma part de la policia del land de Baviera i es compon d’una direcció central amb seu a Passau (prop de la frontera amb Àustria) i diverses unitats regionals. La seva estructura inclou una direcció, nou inspeccions de policia de fronteres, quatre estacions de policia de fronteres i sis grups policials dedicats a aquestes funcions. Actualment, disposa d’un miler d’agents, la missió principal dels quals és reforçar la vigilància i control en els punts fronterers i àrees limítrofes de Baviera, tot complementant la tasca de la policia federal alemanya.

Això implica que la policia fronterera bavaresa controla tot el trànsit transfronterer als aeroports i aeròdroms de Baviera, amb la sola excepció del de Munic. És el cas dels aeroports de Nuremberg i de Memmingen, on els agents bavaresos fan els controls d’entrada i sortida de viatgers de països de fora de l’espai Schengen igual com ho faria la policia federal.

D’una altra banda, la policia de fronteres de Baviera també desenvolupa les tasques de vigilància mòbil en la franja fronterera, anomenades a Alemanya schleierfahndung. Consisteixen en controls policials aleatoris i flexibles en un radi de fins a 30 quilòmetres terra endins des de la línia de frontera, a més de carreteres i vies de gran trànsit internacional i estacions de transport públic internacional. Aquests operatius cerquen detectar entrades il·legals, xarxes de tràfic de persones, contraban i uns altres delictes transfronterers.

Finalment, la policia de fronteres de Baviera també pot fer controls directament a la frontera terrestre amb Àustria de manera independent però coordinada amb la policia federal. D’ençà del juliol del 2018, i especialment arran de la reintroducció temporal de controls fronterers interns aprovada pel govern federal en èpoques de crisi migratòria, els agents bavaresos han fet controls en diversos punts de la frontera austro-bavaresa amb el vist-i-plau previ de les autoritats federals.

Ara bé, quan en un control d’aquesta mena es detecta una persona en situació irregular que requereixi mesures d’estrangeria (per exemple, denegar l’entrada al país o tramitar una sol·licitud d’asil), aleshores la policia bavaresa té l’obligació de traspassar immediatament el cas a la Bundespolizei, la policia federal alemanya, perquè apliqui les lleis d’immigració corresponents.

Mapa de les zones on actua la policia de fronteres de Baviera.

La creació i funcionament de la policia de fronteres de Baviera es fonamenta en la legislació pròpia bavaresa i en un seguit d’acords amb el govern federal alemany.

El juliol del 2018, el govern bavarès aprovà una modificació de la llei d’organització policial de Baviera per a formalitzar l’establiment de la policia de fronteres, com a part de la policia autonòmica, i li assignà les funcions de vigilància fronterera i persecució de delictes a la frontera definides a la llei de funcions de policia de Baviera.

Tanmateix, atès que la constitució alemanya atribueix a la federació la competència exclusiva en matèria de control de fronteres nacionals, el govern bavarès va subscriure un acord administratiu amb el Ministeri Federal de l’Interior que permet i legalitza del tot la col·laboració de la policia del land en determinats controls fronterers. Aquest acord i la “benedicció” del Ministeri d’Interior alemany van ser imprescindibles per a posar en marxa la unitat, perquè sense coordinació federal Baviera no podia assumir per si sola les atribucions de vigilància d’una frontera internacional.

Tot i això, els límits legals de l’autoritat bavaresa van ser objecte d’anàlisi jurídica i controvèrsia immediatament després. Un informe encarregat pel grup parlamentari dels Verds el 2018 ja apuntava que el disseny legal del cos vulnerava el repartiment competencial establert a la constitució alemanya, en la mesura que atribuïa a un organisme autonòmic funcions pròpies del control de fronteres estatal. En essència, es criticava que la creació d’una “policia de fronteres paral·lela” a la federal podia contradir la llei fonamental i l’ordre constitucional federal, que exigeix una assignació clara de competències entre federació i lands.

Aquest debat va culminar als tribunals i l’any 2020, el Tribunal Constitucional de Baviera va dictaminar sobre la legalitat de la policia de fronteres de Baviera arran d’un recurs presentat per l’oposició. En la sentència, el tribunal va avalar parcialment l’existència de la unitat, però en va retallar algunes atribucions: va considerar legítim que el land creés una unitat policial especial, però va declarar inconstitucional que aquesta unitat assumís facultats estrictament frontereres que són competència exclusiva federal. En paraules dels jutges, la protecció de fronteres és una funció reservada en exclusiva a l’estat central, però actuacions com la vigilància mòbil (schleierfahndung) en zona fronterera sí que entren dins les competències policials ordinàries d’un estat federat.

Políticament, la reintroducció de la policia de fronteres de Baviera el 2018 –al final de la guerra, Baviera ja havia tingut una policia de frontera pròpia sota control dels Estats Units– es va emmarcar en un context polític marcat pel debat migratori i les tensions entre governs estatal i regionals sobre la seguretat fronterera. La iniciativa va ser impulsada pel govern bavarès presidit per Markus Söder (Unió Social Cristiana, CSU) poc abans de les eleccions de la tardor del 2018.

Baviera, governada tradicionalment per la conservadora CSU, havia viscut de prop l’arribada en massa de refugiats els anys 2015 i 2016 per la ruta dels Balcans i Àustria, i els dirigents bavaresos van reclamar mesures més dures per a controlar les entrades al país. Söder, en assumir el càrrec de Ministerpräsident, va anunciar la creació d’aquest cos com a part d’un paquet de polítiques destinades a reforçar la seguretat, amb què recuperava la idea d’una força policial fronterera pròpia, reminiscent de l’antiga policia de fronteres bavaresa que havia existit del 1946 al 1998 i que en el passat havia actuat en coordinació amb el desaparegut Cos Federal de Guàrdies de Frontera.

Cal remarcar que la figura d’una policia de fronteres que no sigui estatal, com la de Baviera, és insòlita en el context internacional contemporani. A Alemanya, cap més estat federat disposa d’un cos específic dedicat al control de fronteres; la tasca correspon exclusivament a la policia federal alemanya a tot el territori, i únicament Baviera, de manera excepcional, ha volgut crear una unitat pròpia per a actuar en aquest àmbit. Tot i això, dirigents d’altres regions, com la CDU a l’estat de Brandenburg, han arribat a proposar de “importar” el model bavarès i establir una policia fronterera regional, però aquestes idees no s’han materialitzat fins avui. I en la resta d’estats europeus, no hi ha cap cas comparable al de Baviera, al qual s’afegirà ara Catalunya si s’acaba aprovant la llei orgànica pactada entre Junts i el PSOE.

 

The Washington Post · Karishma Mehrotra i Anant Gupta

Parsauni, Índia. L’esperança era que el creixement de l’economia nacional elevaria el nivell de vida de les zones rurals del país. La realitat ha estat molt diferent: els homes se n’han hagut d’anar a la ciutat a guanyar-se la vida com poden, les dones han hagut de romandre al camp.

Sobre el paper, l’economia índia va com oli en un llum. A la pràctica, tanmateix,  les oportunitats per a les famílies més desfavorides són com més va més escasses, de manera que els homes de les zones rurals són obligats a anar-se’n en cerca de magres salaris en ciutats llunyanes, mentre les dones continuen treballant al camp. És una escletxa de gènere creixent que, segons els economistes, ha implicat una “dècada perduda” per a milions de persones.

Gairebé la meitat de la població índia treballa al camp. Aquesta proporció havia anat caient progressivament d’ençà dels anys noranta, però tornà a augmentar durant la pandèmia i s’ha mantingut estable els anys següents, a mesura que l’agricultura ha esdevingut un sector cada volta més feminitzat.

Geetanjali Devi, de vint-i-set anys, és llicenciada en història, però dedica a gestionar la granja de la seva família a l’estat indi de Bihar, prop de la frontera amb el Nepal. El seu marit, com la majoria dels homes del seu poble, passa la major part de l’any treballant com a obrer a l’estat meridional de Kerala, a més d’un miler de quilòmetres de distància, per un sou d’uns vuit dòlars diaris.

La Geetanjali (dreta) i la seva cunyada, la Karishma (esquerra), travessen un camp de canya de sucre (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

“Ens les enginyem per sortir-nos-en sense els homes”, explica Geetanjali.

La seva cunyada, Karishma Devi –de qui el marit també ha anat fora a treballar– hi assenteix. “Provem de no pensar-hi gaire, així no els trobem tant a faltar –diu–. Si no els deixem marxar, com se suposa que hem de guanyar diners?”

Aquesta tendència creixent cap a la separació de les parelles per motius laborals evidencia un problema més profund per a l’economia índia.

“Calen polítiques perquè la gent pugui deixar l’agricultura i fer la transició cap a ocupacions més ben remunerades”, explica Amrita Datta, professora de l’Institut Indi de Tecnologia de Hyderabad. “Però estem encallats en el mateix model de sempre”, afegeix.

La Geetanjali i el seu fill Ashish, de quatre anys (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post). “Perdem el temps”

Fa poc que les carreteres que condueixen a Parsauni han estat asfaltades, gràcies a una ambiciosa campanya del govern per a millorar les infrastructures rurals. Però, més enllà del fum que emana dels petits forns de maons, en aquests verals no s’hi veu cap indici d’activitat industrial.

Segons els economistes, fins i tot les micrompreses –que fins fa poc havien estat un motor d’ocupació a les zones rurals– han començat a desaparèixer, i han empès els residents cap a l’agricultura de subsistència.

“Ens farem vells sense haver pogut sortir d’aquesta granja”, es lamenta Geetanjali mentre camina amb la Karishma pels camps de canya de sucre que hi ha darrere casa seva. “L’única cosa que fem és passar l’estona, perdre el temps.”

La Karishma diu que pràcticament no menja d’ençà que el seu marit se n’anà cap a Kerala el 2022, i recorda que els seus dos fills solien plorar-ne l’absència tota l’estona. Quan es va posar malalta, recorda, va haver de trucar a un veí perquè li anés a comprar un medicament.

Dones de Parsauni treballant en un camp de canya de sucre (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

Les telefonades diàries amb el seu marit no li serveixen de consol. La Karishma diu que aquest matí ja ha parlat un moment amb el seu marit, però que les converses sovint li semblen impersonals: comparteix habitació amb uns quants homes més que poden sentir tot allò que diu, explica, i això el cohibeix.

“Si estiguéssim junts, ens ho explicaríem tot”, assegura.

Després de pelar les tiges de les canyes de sucre dels seus camps, ambdues dones expliquen que hauran de contractar temporers perquè les carreguin en camions i les duguin als molins –una feina que, fins fa poc, solien fer els seus marits.

Creixement sense ocupació

Durant dècades, el percentatge dels treballadors indis ocupats en l’agricultura s’havia anat reduint: si el 1994 era d’un 65%, el 2018 havia baixat fins a un 44%. Aquesta tendència va començar a capgirar-se el 2019 i s’accelerà durant la pandèmia, a mesura que tancaven les fàbriques en zones urbanes i milions de treballadors immigrants es trobaven obligats a tornar als pobles d’origen.

L’economia índia s’ha recuperat de l’impacte de la pandèmia, però l’ocupació no. El resultat d’això és que la proporció d’indis que treballen al camp roman per sobre dels nivells pre-pandèmics, i que l’escletxa de gènere al sector no ha fet sinó augmentar.

Dos terços de les treballadores índies treballen en granges, segons les darreres xifres del govern, una proporció que es redueix a un terç en el cas dels homes. Moltes d’aquestes treballadores, com ara la Geetanjali, han estat les primeres dones de la seva família d’anar a la universitat.

“Volen treballar, però no hi ha feina –explica l’economista indi Santosh Mehrotra–. Es dediquen a l’agricultura perquè continuen vivint al poble, i no tenen cap més remei”.

Un grup d’homes espera un tren en direcció a la ciutat, on confien a trobar feina (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

Els marits que emigren a les ciutats no solen trobar feina assalariada, i sovint s’han de conformar amb ocupacions irregulars o informals, com ara de venedor ambulant o peó de la construcció. Guanyen més diners que no guanyarien al camp, però no prou per a poder-se assentar a les ciutats on han emigrat i reagrupar-hi la família.

La indústria manufacturera –considerada durant molt de temps una via clau per a la mobilitat econòmica al país– va decréixer per primera vegada a la història de l’Índia l’any 2017, segons que explica Mehrotra, i d’aleshores ençà no s’ha pogut recuperar del tot.

Les conseqüències de l’estagnació de la indústria han estat molt dures per a milions d’indis, que han vist caure la seva renda per capita per sota de la de països com ara Hondures: més de la meitat dels indis en edat activa, de fet, no troben feina assalariada.

Fins ara, el govern indi ha provat d’encarar el problema a còpia d’augmentar els programes d’ajuda. Segons els experts, tanmateix, això ha fet ben poc per a resoldre els problemes estructurals de l’economia nacional.

El marit de la Geetanjali, el Rambali, treballa de peó de la construcció a la ciutat de Dhamaura (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post). La vida més enllà del poble

A Parsauni, mentrestant, la xarxa elèctrica torna a fallar. La família seu a les fosques, al voltant d’un foc. Rambali Kumar, el marit de Geetanjali, ha tornat al poble després d’un any d’absència. El seu fill de quatre anys, l’Ashish, seu al seu costat.

La Karishma sospira. “La Meena és a qui més bé li ha anat tot”, explica en al·lusió a una altra cunyada seva, que es va traslladar amb el seu marit a Delhi i ara treballa de cuinera i dona de la neteja per a famílies de classe mitjana. La Karishma explica que la Meena sovint els envia fotografies d’indrets icònics de la ciutat, com ara el Fort Vermell i la Porta de l’Índia, que els ofereixen una petita finestra a la vida més enllà del poble.

“Diu que no ens adonem de la dificultat de viure a la ciutat”, explica Geetanjali. “Però almenys estan junts, ella i el seu marit. Poden compartir les alegries i les penes.”

L’endemà, Rambali carrega fardells de canya de sucre en camions: amb cada càrrega, explica, guanya uns tres dòlars. Aviat tornarà a Kerala, on cobrarà un sou més alt. L’home, que no va acabar el batxillerat, explica que ara prova d’estalviar per pagar l’educació al seu fill. “És car, però continuaré treballant –diu–. No vull que sigui pagès.”

En Kumar agafa en braços el seu fill, l’Ashish, durant una visita a Parsauni (fotografia: Saumya Khandelwal/The Washington Post).

Quan tornen a casa, la Karishma i la Geetanjali estan més animades. “Els nostres marits potser no són els més agraciats –diu Geetanjali–. Però són de cor pur: no beuen mai ni es fiquen en baralles.”

Així i tot, la vida matrimonial –marcada per separacions prolongades–no és fàcil. “Ara fem broma, però en el fons continuem molt tristes –diu la Geetanjali–. Vivim a mig camí: no estem del tot ací, i tampoc no estem allà”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb