El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha dit avui que la trajectòria i formació de l’ex-consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, la feia apropiada per al càrrec. “El seu currículum era homologable i, fins i tot, més important, per exemple, del que va tenir l’anterior consellera, Gabriela Bravo.”

Pradas va declarar divendres davant la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa per la gestió de la gota freda que el seu càrrec en Emergències era purament institucional i que no tenia cap mena de formació en aquesta matèria. A continuació, va descarregar tota la responsabilitat en els tècnics.

Mazón, que és el responsable dels nomenaments dels seus consellers, ha dit que sempre era molt escrupolós en el procés. “Siga com siga, sí que puc dir que, com a consellera de Justícia i Interior, el fet de ser una experta en justícia, que ha estat advocada en exercici, professora fins i tot a la universitat, acompanyada per un equip d’especialistes en emergències, la fa ta apropiada com qualsevol altre de les anteriors”. I ha tornat a esmentar la socialista Gabriela Bravo, que va ostentar el càrrec amb el govern del Botànic. Bravo és fiscal, i entre 2008 i 2013 va ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol.

Mediapro deixarà de produir audiovisualment la lliga espanyola de futbol. La patronal ha anunciat aquest matí que Host Broadcast Services (HBS) i Telefònica assumiran la producció dels partits de primera i segona divisió els pròxims cinc anys. La decisió l’ha pres l’òrgan de control de la gestió de drets audiovisuals de la lliga, que ha ratificat el que havien decidit els executius de la competició.

Inicialment, el grup audiovisual ha dit en un comunicat que la decisió de la lliga “és sorprenent”, atès que considera que la seva oferta econòmica i tècnica era la millor entre totes les presentades. “Econòmicament, és l’oferta més barata per a la lliga i per als clubs i tècnicament millora ostensiblement els mateixos requisits establerts per la competició. És inaudit que la lliga s’hagi decantat per una oferta més cara i per un proveïdor suís que no disposa ni d’un sol mitjà tècnic a l’estat espanyol ni té cap experiència en la producció televisiva d’una competició com la Lliga que es desplega al llarg de tota una temporada. Per tant, els criteris aplicats per a l’adjudicació no poden obeir a motius tècnics ni econòmics”, ha expressat. Ara bé, minuts després ha anul·lat el comunicat.

Host Broadcast Services és una companyia multinacional establerta a Suïssa que ja té experiència en el sector. De fet, ha produït competicions futbolístiques com la Lliga de Campions o l’Eurocopa de seleccions.

La productora catalana Mediapro era la sòcia preferent en el sector audiovisual de la patronal del futbol espanyol d’ençà del 2015. En l’exercici del 2023, això va suposar uns ingressos de 81,2 milions d’euros, és a dir, el 20% del negoci generat.

En canvi, Mediapro continuarà gestionant el videoarbitratge del futbol espanyol, com a mínim, fins a l’any 2028.

El català és la llengua majoritària de consum al Principat solament en espectacles escènics i de ràdio, mentre que en la televisió, la música, els concerts, els llibres i el cinema s’imposa el castellà, segons dades de l’Enquesta de Participació Cultural 2024. L’estudi detalla que el darrer espectacle vist pel 56% del públic era en català, i que el 70% dels oients de ràdio la sintonitzen en català.

A l’altre extrem, solament un 5% dels darrers videojocs a què van jugar els enquestats era en català, i és baix el percentatge de darrers llibres llegits en català (26%) i de films vistos al cinema (26%). Sobre això, cal tenir en compte que hi ha menys oferta de català en alguns d’aquests àmbits. Així, tot i que un 26% de la població ha vist el darrer film en català al cinema, solament representen un 10% de l’oferta que hi ha a les sales. I, de fet, trobem que un 6,4% dels enquestats afirmen que directament no van al cinema per manca d’oferta en català.

“Fita històrica?”: dels deu espectacles de teatre més vists a Barcelona tan sols tres són en català

Més enllà de si és el primer idioma de consum, el català té una presència important en molts àmbits culturals: la ràdio (on és el majoritari, amb un 70% d’oients recents); els lectors de revistes (un 61% en català) i de diaris (60%); el consum recent de televisió i audiovisuals (58%) i el món dels espectacles (on com s’ha dit, també el percentatge és superior al de castellà, el 58% envers el 46%).

En la comparativa entre llengües, solament la ràdio i els espectacles són territoris dominats pel català. En la resta, el castellà és la llengua dominant, tal com mostra l’enquesta amb dades de l’any passat. Per exemple, sobre les llengües de consum de la televisió i plataformes, prop del 58% diu haver vist continguts en català, mentre que en castellà el percentatge s’enfila fins al 85%.

I encara hi ha més diferència en l’àmbit d’internet, on els qui afirmen que fan “tots els usos” en castellà són el 85%, i solament un 48% els qui ho fan en català. Si se cenyeix la pregunta a l’àmbit dels creadors de continguts i influenciadors, d’entrada, més d’un 40% de la població no consumeix aquesta mena de contingut. I entre els que sí, solament l’1,7% en veuen “només en català”, i un 3,4% “més en català que en castellà”, mentre un 15% ho fan “només en castellà” i un 17% “més en castellà que en català”.

60% de lectors recents de diaris i revistes en català, i 26% de llibres

En l’àmbit de la lectura, tant llibres com revistes i premsa, també mana el castellà, tot i que amb menys distància que en l’audiovisual. De fet, hi ha un 60% dels enquestats que han fet un consum recent (ahir) de diaris i revistes en català (per un 71% i un 80%, respectivament, en castellà). Preguntats sobre l’idioma del darrer llibre que han llegit, solament el 26% respon el català, mentre un 64% indica el castellà.

Poc català en l’àmbit dels videojocs i el cinema

Després dels llibres, els altres dos àmbits on el consum recent de productes en català és més baix és el cinema i, molt especialment, els videojocs. En el cas del primer, només el 26% dels enquestats declaren haver vist el darrer film als cinemes en versió catalana, mentre un 76% han vist films en castellà. Pel que fa als videojocs, es fa evident el domini del món anglosaxó i castellanoparlant, ja que gairebé un terç diuen que el darrer joc al qual han jugat era en anglès, la meitat en castellà i un petit 6%, en català.

Música enregistrada i concerts

També en el terreny musical el català va per darrere del castellà. Passa tant amb la música enregistrada com amb la música en directe. De fet, en l’assistència a concerts, la meitat exacta dels enquestats respon que el darrer concert al qual han anat va ser d’un grup que cantava en castellà, un 37%, en català, i un altre 30%, en anglès. Pel que fa a l’escolta de música, poc més del 40% han declarat haver escoltat música en català en el dia d’ahir, per un 74% que ho han fet en castellà, i un 68%, en anglès.

Els usos culturals més i menys habituals

Al marge de llengües, sobre els àmbits de la cultura amb més participació i menys, l’associacionisme cultural repeteix a la cua de les activitats amb més seguiment, amb tan sols un 14% dels enquestats. A l’altre extrem hi ha la televisió i els continguts audiovisuals amb gairebé un ple (96%), tot i que l’enquesta del 2023 el percentatge s’havia enfilat encara més amunt, fins al 99% dels enquestats.

Internet i l’escolta de música són respectivament el segon i tercers hàbits culturals més estesos, amb més del 85% de la població com a consumidors habituals. D’altra banda, més de la meitat de la població llegeix llibres (62%), escolta la ràdio (59%), va a exposicions (52%) i llegeix revistes (50%), segons l’enquesta.

Per sota d’aquest llindar se situen els assistents a concerts (45%), lectors de diaris (43%), espectadors de cinema (43%), jugadors de videojocs (43%), usuaris de biblioteques (42%), espectadors d’arts escèniques (32%).

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, del Partit Popular, ha arribat a la Ciutat de la Justícia a les 12.15 per a declarar com a testimoni davant la jutgessa de Catarroja. Als periodistes que l’esperaven els ha dit que venia a declarar la veritat i a contar tot el que va veure aquell dia. Ell va participar presencialment en la reunió del CECOPI i va intentar de col·laborar amb els municipis afectats per la pluja torrencial.

Mompó, en veient que es tardava massa a enviar l’alarma a la població, va fer una exclamació per a demanar celeritat. “Envieu el missatge d’una puta volta”, va dir.

Quan li han demanat sobre les dificultats amb el telèfon mòbil que, segons Pilar Bernabé, va tenir el president Carlos Mazón, Mompó ha dit que aquell dia tothom en va tenir. “En el 112 hi havia molts problemes de connexió per a tothom”, ha dit.

Bernabé a Salomé Pradas: “Demana’m l’UME, per favor!”

Vicent Mompó ha dit que ningú no li ha demanat la factura del telèfon, i que si li la demanen, la lliurarà. Sobre la retirada a les tres de la vesprada dels bombers que observaven l’evolució del barranc de Torrent, ha dit que no en té constància.

L’ex-cap de bombers, Josep Miquel Basset, va dir en la comissió d’investigació de la diputació, en presència de Vicent Mompó, que havia retirat els efectius de vigilància perquè el nivell baixava i era hora de dinar. Això va indignar els agents forestals. Dies després, Basset va demanar disculpes.

Avui declaren davant la jutgessa de Catarroja la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. Segons que han filtrat persones presents en la declaració, la delegada del govern al País Valencià, Bernabé ha dit a la jutgessa que va oferir a l’ex-consellera Salomé Pradas la mobilització de la Unitat Militar d’Emergències de l’exèrcit espanyol (UME) a les 12.23 del dimarts 29 d’octubre de 2024. Aquest primer contacte el va fer arran de la desaparició d’un camioner en la comarca de la Ribera. A les 14.33 van tornar a parlar i, segons que ha dit Bernabé, va dir a l’ex-consellera: “Demana’m l’UME, per favor.” Emergències no en va demanar el desplegament fins passades les tres. També ha relatat que la primera petició que la delegació va rebre contenia errades i que Emergències va tornar a enviar el formulari.

Dies després de la gota freda, Salomé Pradas va negar que la delegada del govern espanyol oferís la Unitat Militar d’Emergències per a treballar en les inundacions.

Bernabé ha començat a declarar davant la jutgessa a les 9.41. Duia tot de notes i papers i ha explicat les seues actuacions durant la riuada. A més, li ha lliurat una llista amb totes les trucades que va fer. Algunes defenses s’han queixat que pogués consultar els papers i ella ha dit que, per exemple, la llista de telefonades li serveix d’agenda per a saber què feia en cada moment aquell dia.

No es va parlar del barranc de Torrent

El fiscal ha preguntat a Pilar Bernabé si en la reunió del CECOPI es va parlar de la situació del barranc de Torrent. La delegada del govern espanyol ha dit que l’augment del cabal de la rambla es va tranmetre a partir de les 18.43, i que en aquell moment no estaven connectats al CECOPI. Ha reconegut que ningú en aquella reunió va fer cap referència al barranc a pesar que hi havia una alerta hidrològica d’ençà de les dotze del migdia. Va ser en la conversa amb la batllessa de Paiporta que va saber què passava.

La desconnexió telemàtica

Del primer moment, es va informar que la delegada del govern espanyol havia participat en el CECOPI telemàticament. Aquest fet va ser criticat a bastament pel Consell com a resposta a les crítiques per l’absència de Carlos Mazón. En la declaració com a testimoni, Bernabé ha dit que pensava que quan la van desconnectar de la reunió era perquè els responsables del Consell havien de redactar el missatge d’alerta a la població i que va pensar que el text inclouria una recomanació perquè la gent pujàs a llocs elevats.

Una de les altres afirmacions de Pilar Bernabé que s’han fet públiques és que, abans de reconnectar-se, ja havia vist les imatges de la caiguda del pont de Picanya. També ha dit que durant aquesta pausa ja havia parlat amb uns quants batlles, i que la batllessa de Paiporta li havia dit que hi havia gent ofegant-se. Ha dit que Pradas li va respondre que això passava en més municipis. Per això, ha afirmat, en aquell moment va demanar que el missatge d’alerta no fos únicament per a les zones que podrien resultar afectades per un possible trencament de la presa de Forata, sinó per a tota la demarcació de València.

Proposta d’evacuació

Segons la delegada del govern espanyol, quan els tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) van advertir d’un possible trencament de l’embassament de Forata, que regula el riu Magre, l’ex-consellera Salomé Pradas va proposar que s’evacuassen les poblacions de la comarca de la Ribera més exposades. Els tècnics li van dir que això volia dir milers de persones i que implicava un risc vital.

Segons que s’ha sabut, Bernabé ha declarat que va demanar al president de la CHX, Miguel Polo, que avisàs els batlles d’aquella zona.

El telèfon espatllat de Carlos Mazón

Fonts presents en la declaració han dit que Pilar Bernabé ha afirmat que havia parlat amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, després de l’enviament de l’alarma a la població. Segons que ha dit, el president li va trucar amb un telèfon que no era el seu perquè, segons que va dir, el seu s’havia espatllat. Mazón va dir a Bernabé que sabia que la vice-presidenta primera i la vice-presidenta tercera del govern espanyol volien parlar amb ell, i li va demanar que els transmetés que totes dues administracions estaven coordinades.

Telefonades al 112

Pilar Bernabé ha dit davant la jutgessa i la resta de parts que a les cinc de la vesprada va saber que la sala del 112 rebia telefonades d’alerta sobre la situació del barranc de Torrent (conegut per barranc del Poio).

Ganes de col·laborar

Abans d’entrar al jutjat, Pilar Bernabé ha dit als periodistes que tenia ganes de col·laborar amb la justícia.

“Vinc amb l’ànim de col·laborar amb la justícia, que crec que és la millor manera de contribuir a la pau de moltíssimes persones que han patit tant durant tots aquests mesos, especialment els familiars de les víctimes mortals. Intentaré de respondre a totes les preguntes que em facen per a col·laborar amb la justícia, amb sa senyoria i amb totes les persones que em pregunten avui”, ha dit abans d’entrar. I ha anunciat que en acabar la declaració tornarà a comparèixer.

La declaració de Bernabé serà fonamental perquè ella és membre nat del CECOPI i, a més, és la representant de l’estat, del qual depenen tant AEMET com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que són les dues agències en el punt de mira del Consell de Carlos Mazón.

Quant al president de la Diputació de València, Vicent Mompó, és previst que comence a declarar a dos quarts d’una del migdia. Mompó no és membre del CECOPI, però va anar al Centre d’Emergències de l’Eliana per a seguir de prop els efectes de la gota freda.

Avui declaren davant la jutgessa de Catarroja la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. Segons que han filtrat persones presents en la declaració, la delegada del govern al País Valencià, Bernabé ha dit a la jutgessa que va oferir a l’ex-consellera Salomé Pradas la mobilització de la Unitat Militar d’Emergències de l’exèrcit espanyol (UME) a les 12.23 del dimarts 29 d’octubre de 2024. Aquest primer contacte el va fer arran de la desaparició d’un camioner en la comarca de la Ribera. A les 14.33 van tornar a parlar i, segons que ha dit Bernabé, va dir a l’ex-consellera: “Demana’m l’UME, per favor.” Emergències no en va demanar el desplegament fins passades les tres. També ha relatat que la primera petició que la delegació va rebre contenia errades i que Emergències va tornar a enviar el formulari.

Dies després de la gota freda, Salomé Pradas va negar que la delegada del govern espanyol oferís la Unitat Militar d’Emergències per a treballar en les inundacions.

Bernabé ha començat a declarar davant la jutgessa a les 9.41. Duia tot de notes i papers i ha explicat les seues actuacions durant la riuada. A més, li ha lliurat una llista amb totes les trucades que va fer. Algunes defenses s’han queixat que pogués consultar els papers i ella ha dit que, per exemple, la llista de telefonades li serveix d’agenda per a saber què feia en cada moment aquell dia.

No es va parlar del barranc de Torrent

El fiscal ha preguntat a Pilar Bernabé si en la reunió del CECOPI es va parlar de la situació del barranc de Torrent. La delegada del govern espanyol ha dit que l’augment del cabal de la rambla es va tranmetre a partir de les 18.43, i que en aquell moment no estaven connectats al CECOPI. Ha reconegut que ningú en aquella reunió va fer cap referència al barranc a pesar que hi havia una alerta hidrològica d’ençà de les dotze del migdia. Va ser en la conversa amb la batllessa de Paiporta que va saber què passava.

La desconnexió telemàtica

Del primer moment, es va informar que la delegada del govern espanyol havia participat en el CECOPI telemàticament. Aquest fet va ser criticat a bastament pel Consell com a resposta a les crítiques per l’absència de Carlos Mazón. En la declaració com a testimoni, Bernabé ha dit que pensava que quan la van desconnectar de la reunió era perquè els responsables del Consell havien de redactar el missatge d’alerta a la població i que va pensar que el text inclouria una recomanació perquè la gent pujàs a llocs elevats.

Una de les altres afirmacions de Pilar Bernabé que s’han fet públiques és que, abans de reconnectar-se, ja havia vist les imatges de la caiguda del pont de Picanya. També ha dit que durant aquesta pausa ja havia parlat amb uns quants batlles, i que la batllessa de Paiporta li havia dit que hi havia gent ofegant-se. Ha dit que Pradas li va respondre que això passava en més municipis. Per això, ha afirmat, en aquell moment va demanar que el missatge d’alerta no fos únicament per a les zones que podrien resultar afectades per un possible trencament de la presa de Forata, sinó per a tota la demarcació de València.

Proposta d’evacuació

Segons la delegada del govern espanyol, quan els tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) van advertir d’un possible trencament de l’embassament de Forata, que regula el riu Magre, l’ex-consellera Salomé Pradas va proposar que s’evacuassen les poblacions de la comarca de la Ribera més exposades. Els tècnics li van dir que això volia dir milers de persones i que implicava un risc vital.

Segons que s’ha sabut, Bernabé ha declarat que va demanar al president de la CHX, Miguel Polo, que avisàs els batlles d’aquella zona.

El telèfon espatllat de Carlos Mazón

Fonts presents en la declaració han dit que Pilar Bernabé ha afirmat que havia parlat amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, després de l’enviament de l’alarma a la població. Segons que ha dit, el president li va trucar amb un telèfon que no era el seu perquè, segons que va dir, el seu s’havia espatllat. Mazón va dir a Bernabé que sabia que la vice-presidenta primera i la vice-presidenta tercera del govern espanyol volien parlar amb ell, i li va demanar que els transmetés que totes dues administracions estaven coordinades.

Telefonades al 112

Pilar Bernabé ha dit davant la jutgessa i la resta de parts que a les cinc de la vesprada va saber que la sala del 112 rebia telefonades d’alerta sobre la situació del barranc de Torrent (conegut per barranc del Poio).

Ganes de col·laborar

Abans d’entrar al jutjat, Pilar Bernabé ha dit als periodistes que tenia ganes de col·laborar amb la justícia.

“Vinc amb l’ànim de col·laborar amb la justícia, que crec que és la millor manera de contribuir a la pau de moltíssimes persones que han patit tant durant tots aquests mesos, especialment els familiars de les víctimes mortals. Intentaré de respondre a totes les preguntes que em facen per a col·laborar amb la justícia, amb sa senyoria i amb totes les persones que em pregunten avui”, ha dit abans d’entrar. I ha anunciat que en acabar la declaració tornarà a comparèixer.

La declaració de Bernabé serà fonamental perquè ella és membre nat del CECOPI i, a més, és la representant de l’estat, del qual depenen tant AEMET com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que són les dues agències en el punt de mira del Consell de Carlos Mazón.

Quant al president de la Diputació de València, Vicent Mompó, és previst que comence a declarar a dos quarts d’una del migdia. Mompó no és membre del CECOPI, però va anar al Centre d’Emergències de l’Eliana per a seguir de prop els efectes de la gota freda.

Avui declaren davant la jutgessa de Catarroja la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. Tots dos ho fan com a testimoni com a part de la instrucció per a aclarir la gestió de l’emergència per la gota freda del 29 d’octubre del 2024 que van causar 228 víctimes mortals.

Bernabé ha arribat a les nou en punt del matí a la Ciutat de la Justícia i, a diferència de què va passar divendres passat amb els encausats Salomé Pradas i Emilio Argüeso, s’ha aturat a fer declaracions davant la munió de periodistes que l’esperaven. Amb tot, les paraules de Bernabé han sigut molt genèriques i han tingut a veure amb el respecte i la col·laboració amb la justícia.

“Vinc amb ganes i amb l’ànim de col·laborar amb la justícia, que crec que és la millor manera de contribuir a la pau de moltíssimes persones que han patit tant durant tots aquests mesos, especialment els familiars de les víctimes mortals. Intentaré de respondre a totes les preguntes que em facen per a col·laborar amb la justícia, amb sa senyoria i amb totes les persones que em pregunten avui”, ha dit abans d’entrar i ha anunciat que en acabar la declaració tornarà a comparèixer.

El dia que els valencians van saber que les emergències eren en mans d’una incompetent

La declaració de Bernabé serà fonamental perquè ella és membre nata del CECOPI i a més, és la representant de l’estat de qui depenen tant AEMET com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que són les dues agències en el punt de mira del Consell de Carlos Mazón.

Quant al president de la Diputació de València, Vicent Mompó, està previst que comence a declarar a dos quarts d’una del migdia. Mompó no és membre del CECOPI, però va anar al Centre d’Emergències de l’Eliana per a seguir de prop les incidències provocades per la gota freda.

L’actual president de l’Equador i candidat conservador, Daniel Noboa, ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials amb més d’onze punts percentuals de diferència sobre la seva rival, la candidata ‘correista’ Luisa González, segons que ha informat el Consell Nacional Electoral (CNE).

Noboa, que es presentava amb les sigles del partit Acció Democràtica Nacional (ADN), ha obtingut el 55,85% dels vots, mentre que la dirigent del Moviment Revolució Ciutadana (RC) —que comptava amb el suport d’uns quants partits progressistes— s’ha quedat en el 44,15%.

La presidenta del CNE, Diana Atamaint, ha dit en una conferència de premsa que amb “més del 90%” de les actes escrutades “es marca una tendència irreversible en els resultats de la segona volta”. “L’autoritat electoral considera que el binomi guanyador correspon a la llista d’Acció Democràtica Nacional (ADN), format per Daniel Noboa Azín i María José Pinto”, ha anunciat.

Atamaint, que ha traslladat la “sincera felicitació” del CNE “a qui s’ha fet mereixedor de la confiança del poble equatorià”, ha destacat el “desenvolupament pacífic, transparent i ordenat d’aquest procés, en què la participació ciutadana ha estat exemplar”.

L’actual president de l’Equador i candidat conservador, Daniel Noboa, ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials amb més d’onze punts percentuals de diferència sobre la seva rival, la candidata ‘correista’ Luisa González, segons que ha informat el Consell Nacional Electoral (CNE).

Noboa, que es presentava amb les sigles del partit Acció Democràtica Nacional (ADN), ha obtingut el 55,85% dels vots, mentre que la dirigent del Moviment Revolució Ciutadana (RC) —que comptava amb el suport d’uns quants partits progressistes— s’ha quedat en el 44,15%.

La presidenta del CNE, Diana Atamaint, ha dit en una conferència de premsa que amb “més del 90%” de les actes escrutades “es marca una tendència irreversible en els resultats de la segona volta”. “L’autoritat electoral considera que el binomi guanyador correspon a la llista d’Acció Democràtica Nacional (ADN), format per Daniel Noboa Azín i María José Pinto”, ha anunciat.

Atamaint, que ha traslladat la “sincera felicitació” del CNE “a qui s’ha fet mereixedor de la confiança del poble equatorià”, ha destacat el “desenvolupament pacífic, transparent i ordenat d’aquest procés, en què la participació ciutadana ha estat exemplar”.

New York Helicopter Tours, la companyia propietària de l’helicòpter turístic involucrat en l’accident mortal d’una família de Barcelona, deixarà de treballar “immediatament”, segons que ha avançat l’Administració Federal d’Aviació (FAA) nord-americana. “La companyia involucrada en l’accident mortal al riu Hudson a començament d’aquesta setmana, cessarà les operacions immediatament”, diu el missatge publicat a la xarxa social X per la FAA.

FAA Statement⁰⁰New York Helicopter Tours — the company involved in the deadly crash on the Hudson earlier this week — is shutting down their operations immediately.⁰ ⁰We will continue to support @NTSB’s investigation. Additionally, the FAA will be launching an immediate…

— The FAA (@FAANews) April 14, 2025

El missatge afegeix que l’organisme federal continuarà donant suport a la investigació que fa la Junta Nacional de la Seguretat en el Transport (NTSB) i que, a més, “emprendrà immediatament una revisió de la llicència i l’historial de seguretat de l’operador turístic” que gestionava l’helicòpter accidentat.

Poques hores abans d’aquesta suspensió de New York Helicopter, el dirigent de la minoria demòcrata al senat, Chuck Schumer, en una conferència de premsa, va demanar a la FAA que retirés el certificat d’operació a la companyia immediatament, adduint que treballava “amb garanties de seguretat mínimes”.

Schumer va remarcar que l’aeronau tenia vint-i-un anys d’antiguitat i que la companyia “potser prioritzava els seus beneficis per sobre de les persones”.

 

Avui, 14 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Setze espiats més a l’estat espanyol amb Pegasus tot aprofitant un forat a WhatsApp
• S’ha mort Mario Vargas Llosa, gran escriptor, premi Nobel i polític reaccionari 
• Però Zapatero ja ho sap, això I Editorial de Vicent Partal
• El precedent basc del retorn clandestí i fugaç d’un president, mig segle abans de Puigdemont
• Víctor Recort: “Continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal no pateixin” 
• La incompetència confessa de Pradas segella i rubrica la negligència de Mazón I Mail obert d’Esperança Camps 
• Quasi-conte per Sant Jordi I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Miquel Àngel Pradilla: “El determinisme fatalista no ajuda a revitalitzar la llengua” 
• “És una oportunitat”: el pla d’aquesta petita nació del Carib per a convertir en energia i adob una plaga d’algues
• George Foreman, el silenci i la fúria d’un rei dels pesos pesants 
• Matar en català: 23 novel·les negres per a aquest Sant Jordi 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 14 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Setze espiats més a l’estat espanyol amb Pegasus tot aprofitant un forat a WhatsApp
• S’ha mort Mario Vargas Llosa, gran escriptor, premi Nobel i polític reaccionari 
• Però Zapatero ja ho sap, això I Editorial de Vicent Partal
• El precedent basc del retorn clandestí i fugaç d’un president, mig segle abans de Puigdemont
• Víctor Recort: “Continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal no pateixin” 
• La incompetència confessa de Pradas segella i rubrica la negligència de Mazón I Mail obert d’Esperança Camps 
• Quasi-conte per Sant Jordi I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Miquel Àngel Pradilla: “El determinisme fatalista no ajuda a revitalitzar la llengua” 
• “És una oportunitat”: el pla d’aquesta petita nació del Carib per a convertir en energia i adob una plaga d’algues
• George Foreman, el silenci i la fúria d’un rei dels pesos pesants 
• Matar en català: 23 novel·les negres per a aquest Sant Jordi 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquesta matinada s’ha mort a Lima, a vuitanta-nou anys, l’escriptor peruà nacionalitzat espanyol i més tard dominicà Mario Vargas Llosa. Vargas Llosa va obtenir el premi Nobel de literatura l’any 2010 i és considerat un dels grans escriptors de la segona meitat del segle XX. Va rebre el reconeixement del gran públic a la dècada dels anys seixanta, gràcies a títols com La ciudad y los perros i Conversación en la catedral.

Vargas Llosa va viure a Barcelona entre el 1970 i el 1974. S’hi havia traslladat de Londres estant, tal com li havia demanat la seva agent literària, Carme Balcells. De Barcelona estant, va contribuir al boom de la novel·la llatinoamericana, juntament amb escriptors com ara Julio Cortázar, Carlos Fuentes i Gabriel García Márquez, també resident a la ciutat en aquella època.

Durant l’estada als Països Catalans, es va declarar un gran admirador de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, llibre que va contribuir a popularitzar a tot el món i sobre el qual va publicar uns quants assaigs recollits en el volum Carta de batalla por Tirant lo Blanc. Vargas Llosa considerava el Tirant com una de les grans novel·les de la història, a l’altura de Madame Bovary, Guerra i pau i Moby Dick.

De jove, com la major part d’escriptors llatinoamericans, va simpatitzar amb el comunisme i amb la revolució cubana, però a la dècada dels vuitanta va emprendre un canvi cap a posicions neoliberals primer i profundament reaccionàries més tard.

Va ser especialment virulent contra el procés d’independència de Catalunya, i el 2019 arribà a l’extrem d’abandonar el PEN Club internacional, que agrupa escriptors de tot el món. La raó fou la crítica d’aquesta organització a Espanya per la repressió contra el govern de la Generalitat i el moviment independentista. Abans havia estat un dels primers intel·lectuals a manifestar-se públicament contra la normalització del català i en favor de la supremacia del castellà als Països Catalans.

L’any 1990 va fracassar en l’intent de ser president del Perú, quan va perdre les eleccions, que guanyà Alberto Fujimori. El 2021, quan va ser convidat a ingressar a l’Acadèmia Francesa, escriptors i intel·lectuals van signar un manifest en contra, i el van qualificar d’exponent global de l’extrema dreta.

El 16 de juliol de 2024, dia de la Mare de Déu del Carme, la patrona de la gent de la mar, era un dia xafogós a València. La crisi del Consell de la Generalitat, causada per l’eixida fulminant de Vox, havia passat ja el punt d’ebullició i Carlos Mazón remava perquè semblara que no passava res, que les aigües eren calmes. Una crisi curta. Els uns se’n van i els altres hi entren, un automatisme institucional, una cerimònia en l’edifici administratiu Nou d’Octubre amb les famílies i els equips dels consellers. Ja està.

En aquell context, Elisa Núñez, que era la consellera de Justícia i d’Emergències de Vox, va dir unes paraules de comiat. Ella no volia marxar d’aquell Consell que, més que cap altra cosa, havia estat un grup d’amics per a ella, però Abascal havia abaixat el polze i castigava el PP a governar en minoria. A la seua substituta, Salomé Pradas, Núñez li va dir amb la veu entretallada: “Tinc la certesa que, amb tu, la conselleria està en les millors mans.” Pradas, que deixava Medi Ambient, va dir que, tot acceptant la cartera, assumia com a desafiaments fonamentals “modernitzar la justícia i assolir que el servei d’Emergències i extinció d’incendis siga tan efectiu com siga possible, dotant-los de les eines necessàries”.

Divendres, aquestes paraules rebotaven per les parets de vidre de la Ciutat de la Justícia de València, quan l’ex-consellera Pradas confessava, entre llàgrimes i sanglots, que ella no estava preparada, que no tenia cap experiència en matèria d’Emergències, que el seu càrrec institucional i que tot el pes del departament requeia sobre els tècnics. Que ella era una professora de Dret Mercantil. Que no en sabia res.

Un parell de dies abans de la declaració com a investigada en la fase d’instrucció, el seu cercle personal havia filtrat als mitjans de comunicació que, d’ençà de la tragèdia, Pradas està desolada, que viu un viacrucis personal, que s’ha aïllat en un pis i que, anímicament, està molt tocada.

A desgrat que aquest entorn havia anunciat que diria tota la veritat, que col·laboraria amb la justícia perquè se sabera tot, Pradas va arribar al jutjat envoltada de càmeres, escridassada per les víctimes i protegida per les preguntes del seu advocat. Una capa impermeable de qüestions amb una única intencionalitat: espolsar-se les culpes. Ni tan sols va voler aparentar aquesta col·laboració amb la justícia responent l’interrogatori que la jutgessa s’havia preparat. Només va contestar al seu advocat, l’ex-magistrat Eduardo de Urbano, que havia preparat l’interrogatori per fer que, amb les respostes, Pradas descarregara totes les responsabilitats en els tècnics.

No és nova, aquesta mostra de desconeixement. En les hores immediatament posteriors a la gota freda, Salomé Pradas va tenir un atac de sinceritat en dir en unes declaracions a la televisió pública, À Punt, que no en sabia res de l’existència del sistema EsAlert, que va ser un tècnic qui li ho va dir [Jorge Suárez, el sots-director d’Emergències, segons que s’ha sabut després]. Quan va rebre un munt de crítiques per aquestes declaracions, l’ex-consellera va voler rectificar tot dient que l’havíem entès malament, que no havia dit allò que tot el món havia sentit que deia. Divendres, en presència de la jutgessa Ruiz Tobarra, del fiscal i dels advocats de les diferents acusacions populars i particulars, va deixar clar que aquelles paraules que li van sortir de tan endins van ser l’única veritat que es va dir durant la gestió de les primeres hores dels efectes devastadors de la gota freda. Eren l’evidència revelada: la responsable d’Emergències era una incompetent confessa en emergències.

Una altra cosa, que en realitat és la primera, que va voler fer Pradas va ser alliberar de tota sospita i de tota acusació i de tota culpa l’encara president de la Generalitat, Carlos Mazón. Va dir que no el van esperar per enviar el missatge d’alerta i va fer més afirmacions amb la intenció d’exculpar-lo de l’absència del CECOPI durant les hores crítiques de la vesprada. Per què hi havia de ser el president de la Generalitat al Centre d’Emergències el dia que al País Valencià s’esdevenia l’emergència més mortal que es recorda?

Però la jugada no li va eixir gaire redona, a Salomé Pradas, perquè declarant-se indocumentada i incompetent destapava la inanitat, la neciesa i la negligència de Carlos Mazón a l’hora de nomenar els seus consellers. El de Carlos Mazón és el pecat original, l’origen de tots els mals. És el president de la Generalitat qui tria i nomena els membres del seu Consell. Ell va triar Salomé Pradas Ten com a consellera de Justícia i Interior bo i sabent que això incloïa la gestió de les emergències. En el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana del 12 de juliol de 2024 apareix el decret de nomenament amb la signatura de Carlos Mazón Guixot.

Durant tota la legislatura, Carlos Mazón ha presumit d’haver elegit el “govern dels millors”. Aquesta frase tan suada és una herència del PP d’Aznar i tots els caps dels executius la repeteixen una volta i una altra encara que saben que han nomenat persones indocumentades, ignorants de les matèries que gestionen perquè són afiliats al partit, perquè els han de pagar un favor, perquè ocupen una quota o dirigeixen una família o un sector, perquè els saben fidels i mai no els deixaran venuts… Hi ha mil maneres per a justificar un nomenament racionalment incomprensible.

Quan els nomenats s’equivoquen, sempre els queda l’opció de disparar cap avall, cap als tècnics del departament. I això és el que va fer, davant la jutgessa, Salomé Pradas: disparar contra els tècnics que, segons que va dir, tenien entre tots més de cent anys d’experiència en la gestió d’Emergències. Per tant, per què s’hauria d’haver preocupat ella de saber què gestionava? Per què hauria de saber ella que hi havia un sistema per a avisar la població amb una carpeta plena de missatges ja preparats per segons quina fos l’emergència de què s’havia d’avisar…? Per què havia de saber Salomé Pradas que si plou a la capçalera d’un riu o un barranc, les aigües baixaran tot cercant una desembocadura siga a la mar, siga a l’Albufera? Per què havia de saber ella que les emergències van de recursos, de materials, d’efectius, de comunicacions… però també i, sobretot, de vides humanes en risc en cas d’incendi o d’inundació? Una professora de Dret Mercantil no ha de saber que si l’aigua arriba a dos metres i mig d’alçada dins una planta baixa, els habitants s’ofegaran?

Una professora de Dret Mercantil, ni tan sols està obligada a donar la cara davant les víctimes i els damnificats que esperen a les portes del jutjat que isca de la declaració i té dret de fugir, amagada i covarda, protegida per la policia, per una porta de darrere.

El 16 de juliol de 2024, dia de la Mare de Déu del Carme, la patrona de la gent de la mar, era un dia xafogós a València. La crisi del Consell de la Generalitat, causada per l’eixida fulminant de Vox, havia passat ja el punt d’ebullició i Carlos Mazón remava perquè semblara que no passava res, que les aigües eren calmes. Una crisi curta. Els uns se’n van i els altres hi entren, un automatisme institucional, una cerimònia en l’edifici administratiu Nou d’Octubre amb les famílies i els equips dels consellers. Ja està.

En aquell context, Elisa Núñez, que era la consellera de Justícia i d’Emergències de Vox, va dir unes paraules de comiat. Ella no volia marxar d’aquell Consell que, més que cap altra cosa, havia estat un grup d’amics per a ella, però Abascal havia abaixat el polze i castigava el PP a governar en minoria. A la seua substituta, Salomé Pradas, Núñez li va dir amb la veu entretallada: “Tinc la certesa que, amb tu, la conselleria està en les millors mans.” Pradas, que deixava Medi Ambient, va dir que, tot acceptant la cartera, assumia com a desafiaments fonamentals “modernitzar la justícia i assolir que el servei d’Emergències i extinció d’incendis siga tan efectiu com siga possible, dotant-los de les eines necessàries”.

Divendres, aquestes paraules rebotaven per les parets de vidre de la Ciutat de la Justícia de València, quan l’ex-consellera Pradas confessava, entre llàgrimes i sanglots, que ella no estava preparada, que no tenia cap experiència en matèria d’Emergències, que el seu càrrec institucional i que tot el pes del departament requeia sobre els tècnics. Que ella era una professora de Dret Mercantil. Que no en sabia res.

Un parell de dies abans de la declaració com a investigada en la fase d’instrucció, el seu cercle personal havia filtrat als mitjans de comunicació que, d’ençà de la tragèdia, Pradas està desolada, que viu un viacrucis personal, que s’ha aïllat en un pis i que, anímicament, està molt tocada.

A desgrat que aquest entorn havia anunciat que diria tota la veritat, que col·laboraria amb la justícia perquè se sabera tot, Pradas va arribar al jutjat envoltada de càmeres, escridassada per les víctimes i protegida per les preguntes del seu advocat. Una capa impermeable de qüestions amb una única intencionalitat: espolsar-se les culpes. Ni tan sols va voler aparentar aquesta col·laboració amb la justícia responent l’interrogatori que la jutgessa s’havia preparat. Només va contestar al seu advocat, l’ex-magistrat Eduardo de Urbano, que havia preparat l’interrogatori per fer que, amb les respostes, Pradas descarregara totes les responsabilitats en els tècnics.

No és nova, aquesta mostra de desconeixement. En les hores immediatament posteriors a la gota freda, Salomé Pradas va tenir un atac de sinceritat en dir en unes declaracions a la televisió pública, À Punt, que no en sabia res de l’existència del sistema EsAlert, que va ser un tècnic qui li ho va dir [Jorge Suárez, el sots-director d’Emergències, segons que s’ha sabut després]. Quan va rebre un munt de crítiques per aquestes declaracions, l’ex-consellera va voler rectificar tot dient que l’havíem entès malament, que no havia dit allò que tot el món havia sentit que deia. Divendres, en presència de la jutgessa Ruiz Tobarra, del fiscal i dels advocats de les diferents acusacions populars i particulars, va deixar clar que aquelles paraules que li van sortir de tan endins van ser l’única veritat que es va dir durant la gestió de les primeres hores dels efectes devastadors de la gota freda. Eren l’evidència revelada: la responsable d’Emergències era una incompetent confessa en emergències.

Una altra cosa, que en realitat és la primera, que va voler fer Pradas va ser alliberar de tota sospita i de tota acusació i de tota culpa l’encara president de la Generalitat, Carlos Mazón. Va dir que no el van esperar per enviar el missatge d’alerta i va fer més afirmacions amb la intenció d’exculpar-lo de l’absència del CECOPI durant les hores crítiques de la vesprada. Per què hi havia de ser el president de la Generalitat al Centre d’Emergències el dia que al País Valencià s’esdevenia l’emergència més mortal que es recorda?

Però la jugada no li va eixir gaire redona, a Salomé Pradas, perquè declarant-se indocumentada i incompetent destapava la inanitat, la neciesa i la negligència de Carlos Mazón a l’hora de nomenar els seus consellers. El de Carlos Mazón és el pecat original, l’origen de tots els mals. És el president de la Generalitat qui tria i nomena els membres del seu Consell. Ell va triar Salomé Pradas Ten com a consellera de Justícia i Interior bo i sabent que això incloïa la gestió de les emergències. En el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana del 12 de juliol de 2024 apareix el decret de nomenament amb la signatura de Carlos Mazón Guixot.

Durant tota la legislatura, Carlos Mazón ha presumit d’haver elegit el “govern dels millors”. Aquesta frase tan suada és una herència del PP d’Aznar i tots els caps dels executius la repeteixen una volta i una altra encara que saben que han nomenat persones indocumentades, ignorants de les matèries que gestionen perquè són afiliats al partit, perquè els han de pagar un favor, perquè ocupen una quota o dirigeixen una família o un sector, perquè els saben fidels i mai no els deixaran venuts… Hi ha mil maneres per a justificar un nomenament racionalment incomprensible.

Quan els nomenats s’equivoquen, sempre els queda l’opció de disparar cap avall, cap als tècnics del departament. I això és el que va fer, davant la jutgessa, Salomé Pradas: disparar contra els tècnics que, segons que va dir, tenien entre tots més de cent anys d’experiència en la gestió d’Emergències. Per tant, per què s’hauria d’haver preocupat ella de saber què gestionava? Per què hauria de saber ella que hi havia un sistema per a avisar la població amb una carpeta plena de missatges ja preparats per segons quina fos l’emergència de què s’havia d’avisar…? Per què havia de saber Salomé Pradas que si plou a la capçalera d’un riu o un barranc, les aigües baixaran tot cercant una desembocadura siga a la mar, siga a l’Albufera? Per què havia de saber ella que les emergències van de recursos, de materials, d’efectius, de comunicacions… però també i, sobretot, de vides humanes en risc en cas d’incendi o d’inundació? Una professora de Dret Mercantil no ha de saber que si l’aigua arriba a dos metres i mig d’alçada dins una planta baixa, els habitants s’ofegaran?

Una professora de Dret Mercantil, ni tan sols està obligada a donar la cara davant les víctimes i els damnificats que esperen a les portes del jutjat que isca de la declaració i té dret de fugir, amagada i covarda, protegida per la policia, per una porta de darrere.

Segons que ens explica el diari La Razón –i la tria del mitjà ja és significativa–, l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha fet unes declaracions dignes de figurar en una antologia del cinisme polític espanyol –antologia on ell ja té de fa temps una participació destacada. Zapatero, que fa pocs dies va reconèixer que és ell qui negocia a Suïssa amb el president Puigdemont, diu al diari madrileny que cal reconèixer la nació catalana –ho diu ara, com si fos una revelació tardana–, però afegeix de seguida que aquest reconeixement no s’ha de votar en referèndum, “perquè una qüestió política complexa no es resol amb un sí o amb un no”.

Aquesta és bona. Segons aquest criteri, deu haver-hi uns “assumptes complexos” que els votants –incapaços, segons que es veu, d’entendre’ls– no han de poder decidir. I qui ho determina, quins són aquests assumptes? Ell, és clar. O qui mane a la Moncloa en cada moment. Però alerta: què no va ser Zapatero mateix qui va pactar un estatut que va ser esbudellat pel PSOE al congrés i pel Tribunal Constitucional després, i que resulta que sí que es va sotmetre a referèndum? I que no es va sotmetre a referèndum també la constitució espanyola? Que no eren assumptes complexos aquests dos?

En realitat, això ho sabem tots, tot plegat no és sinó l’ensarronada de sempre: la democràcia és perfectament aplicable, sempre que els resultats siguen favorables als seus interessos. I quan no ho són, aleshores apareixen tot d’inconvenients tècnics, objeccions procedimentals, teories estrafolàries… Vaja, les “complexitats” de què parlava ahir aquest home. La coherència no és el seu fort, com s’ha demostrat a bastament. Però la hipocresia, en canvi, és extraordinària.

L’argument zapaterià de la “complexitat” que impedeix un referèndum és senzillament una excusa per a no afrontar la realitat. És una manera de pensar cap enrere –comences amb la conclusió desitjada i després ja treballes per trobar arguments que la justifiquen. Però les qüestions polítiques fonamentals sempre han estat “complexes”, i és exactament per això que exigeixen respostes clares i directes de la ciutadania –o sí o no. Però no cal ni anar tan lluny: per ventura el senyor Zapatero, a les eleccions generals, no demana un “sí” per al seu partit i per al seu programa, malgrat que contenen propostes d’una enorme complexitat conceptual?

No hi donem més voltes: el recel de Rodríguez Zapatero al referèndum d’autodeterminació no té res a veure amb la “complexitat” de l’assumpte, sinó amb la por del resultat. Si Zapatero tingués la seguretat que en un referèndum sobre la independència de Catalunya guanyava el “no”, el convocaria demà mateix –o diria a Pedro Sánchez que el convocàs. Però passa que no ho veu clar, i per això prefereix eludir la consulta.

Perquè una cosa és la propaganda i una altra cosa són els fets. I Zapatero sap, perquè ho sap de sobres, que un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya –en el supòsit increïble que mai s’arribàs a acordar amb l’estat– el guanyaria el sí. Amb una enorme facilitat. Car l’aparent moment baix de l’independentisme no és un canvi de corrent de fons ni cap tornada convençuda a l’autonomia, sinó una simple reacció conjuntural que té a veure més que res amb la por per la violència exercida per Espanya i amb la decepció, momentània, per no haver trobat encara la manera de fer real el projecte.

 

PS1. Allò que realment em té encuriosit, en aquest cas, és per quin motiu, després de tants mesos, Zapatero ha canviat d’estratègia, ha reconegut que ell és el líder de la part espanyola en les negociacions de Suïssa i, tal com comencem a veure, s’ha posat a xarrar a tort i dret.

PS2. I mentre les paraules van omplint el forat de la política, els fets continuen essent greus. Ara s’ha sabut que hi havia setze espiats més amb el programa Pegasus. Als Estats Units, en el context d’una investigació judicial, s’ha detectat que a setze persones els havien espiat el telèfon mòbil amb el programari Pegasus entre l’abril i el maig del 2019, tot i que encara no se’n sap la identitat. Ho explica Josep Casulleras: “Detecten setze espiats més a l’estat espanyol amb Pegasus tot aprofitant un forat de WhatsApp”.

PS3. El catedràtic de sociolingüística Miquel Àngel Pradilla acaba de publicar un llibre en què explica que les comarques centrals dels Països Catalans formen una comunitat lingüística que es pot convertir en garant de la llengua i també en evidència de la continuïtat del català entre el País Valencià i el Principat. I diu moltes més coses en aquesta entrevista que li ha fet Anna Zaera. Per exemple, una en què estic especialment d’acord: que el determinisme fatalista –això de dir que tot s’ha perdut i que no hi ha res a fer– no ajuda a revitalitzar la llengua; que als conscients potser els ajuda a fer créixer una mica més la seua ràbia i a convertir-la en acció, però, en canvi, als dos terços de la població que no tenen el català com a llengua inicial tan sols els referma que no paga la pena de fer cap esforç.

PS4. Avui fa una setmana us anunciàvem un nou projecte de VilaWeb, la publicació d’una col·lecció de quatre llibres periodístics cada any, fruit de les investigacions i el treball de la redacció. Si voleu donar suport a aquesta nova iniciativa del diari, la millor manera és apuntar-vos, en aquesta pàgina, per a rebre la col·lecció a casa, a mesura que vagen apareixent els volums.

L’any 1999, la guionista Gail Simone encunyà el concepte “dones dins de neveres” per referir-se a la tendència de moltes trames de còmics de superherois a consignar els personatges femenins a tragèdies de tota mena –assassinats, agressions sexuals, etcètera– com a pretext per a desenvolupar històries protagonitzades exclusivament per homes i centrades íntegrament en les seves tribulacions.

Partint d’un punt molt semblant, Els crits –la novel·la amb què l’escriptor i periodista Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) ha guanyat ex aequo el quaranta-cinquè premi Documenta– ressegueix els intents de tres velles glòries de la telebrossa de desfer-se del cos d’una jove que un d’ells ha assassinat, en un rampell, poques hores abans. Però seria injust d’encaixonar la novel·la dins el gènere del thriller, de la mateixa manera que seria injust d’acusar Recort –que, fins i tot, es permet el luxe d’invocar Simone a mitja novel·la– de caure en les dinàmiques de gènere dels còmics de superherois. Amb una prosa mordaç i un estil molt observacional, a mig camí entre la narrativa i la columna d’opinió, Els crits (l’Altra) ofereix un retrat implacable de la decadència moral i cultural d’una generació sencera d’homes, bo i deixant a la vista les costures d’un model de masculinitat amb què la posteritat no serà generosa. Res no se salva de la mirada càustica de Recort, per a qui el transcurs de la trama ràpidament esdevé una excusa per a tractar les qüestions fonamentals: de l’amor a la paternitat, passant per la mortalitat i la pobresa espiritual d’un món addicte a les pantalles. En parlem amb l’autor, col·laborador habitual en mitjans com ara El Nacional i El País, que debutà en la narrativa catalana amb la novel·la Pont Aeri (Empúries, 2022) i també ha escrit, amb el pseudònim Víctor Parkas, el recull de relats Game Boy (Caballo de Troya, 2019).

Víctor Recort (dreta) ha compartit el premi Documenta 2024 amb Irene Zurrón (esquerra).

—Els crits és una novel·la escrita en català, però un dels personatges principals, en Coco, parla gairebé íntegrament en castellà. Què voleu explorar, com a autor, amb aquesta diglòssia?
—Efectivament, és pura diglòssia. Això és el que volia transmetre amb els diàlegs indirectes: les frases del Coco solen començar en castellà quan la novel·la les posa en boca de l’Eloi, el protagonista, però tot sovint acaben en català. Això ho fem molt sovint tots, quan parlem: acabem apropiant-nos de la llengua d’aquell a qui ens referim. A part d’això hi ha, també, la qüestió que els tres protagonistes principals són ex-tertulians d’un programa de televisió de començament dels 2000, on tothom cridava molt i tothom la deia molt grossa. Jo m’imaginava aquell programa com un lloc on convivia gent del món català amb convidats castellanoparlants. Moltes tertúlies que s’emeten a l’estat espanyol, per exemple, s’enregistren a Catalunya, i molta gent m’ha explicat que sovint hi ha aquesta mena de diglòssia en què els convidats, que s’han passat tota la tertúlia parlant en castellà, canvien al català quan el programa va a publicitat. L’objectiu de tenir un personatge que parla en castellà era, precisament, explicitar aquesta diglòssia que viu el país: no vull reivindicar-la ni fer un al·legat a favor del xarneguisme i de tota aquesta mena de jocs polítics, en què no tinc gens d’interès.

—Vau debutar amb Game boy, un recull de relats escrit en castellà. Tanmateix, d’aleshores ençà tan sols heu publicat en català.
—Abans de publicar Game Boy havia fet una trajectòria com a articulista en castellà en diversos mitjans. Quan em van encarregar aquell llibre, que devia ser cap al 2017, jo venia de fer un canvi de xip força gros en la qüestió nacional. Vinc d’una família castellanoparlant: només un dels meus avis parlava català. Tot el meu univers era espanyol i castellanoparlant, però quan va començar el procés d’alliberament nacional –que al final no ho va ser– se’m va girar el cap. Fins i tot, escrivint Game Boy ho vaig notar: hi ha qui me n’ha dit que és un llibre català escrit en castellà. Aquest moment va coincidir, també, amb el naixement del meu primer fill, a qui vaig decidir educar en català i a qui sempre he procurat de protegir l’espai lingüístic. Em semblava incoherent, per exemple, procurar que totes les pel·lícules que veu el meu fill estiguin doblades al català, però, al mateix temps, que jo continués escrivint en castellà i contribuís a exercir pressió sobre el sistema cultural català, a ocupar-ne l’espai. Va ser un rampell: Game Boy va tenir un ressò important, i jo ja havia estat socialitzat com a escriptor en castellà. Però no podia publicar un llibre com Game Boy, que parla de com els homes han de deixar d’ocupar espais, i alhora continuar ocupant, com a escriptor en castellà, l’espai de la literatura catalana. No podia no posar el poc talent que tinc en un projecte literari a favor de la llengua del país.

—Tots tres personatges del llibre encarnen, de manera més conscient o menys, un cert model de masculinitat molt tronat, decididament anacrònic, latent en l’amistat que els uneix.
—Si fas un llibre protagonitzat per tres homes, en el fons, també estàs parlant de masculinitat, diguis què en diguis. Però el fet que sigui, dels tres, el columnista d’opinió qui expliqui la història, em servia precisament per a problematitzar i reflexionar sobre certes coses sense paternalisme, que és una cosa que com a lector (i escriptor) em fa molta mandra. Volia que el llibre no fos només un thriller a l’ús, on els personatges han d’amagar el cos d’una noia i prou, sinó que l’acte d’amagar el cos d’aquesta noia desplegués un seguit de temàtiques: que el lector veiés que no és només el fet d’estar amagant el cos d’una noia, que és important, sinó també el fet que la noia sigui 30 anys més jove que ells, que estiguin amagant el cos per protegir la reputació d’un d’ells, etcètera. El feminisme ha posat sobre la taula certes qüestions que han esdevingut grans consensos en els darrers anys, però continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal –que han agredit altra gent, que han abusat d’altra gent– no pateixin: que continuïn essent respectables, que continuïn tenint una columna o bé col·laborant amb no sé qui.

—El protagonista i narrador, en aquest sentit, habita una mena de terra de ningú: voldria creure’s desconstruït, però, alhora, continua ancorat a una masculinitat molt caduca.
—El que m’interessava explorar dels personatges d’aquesta novel·la són les ferides que arrosseguen, i com això els condiciona. D’això n’hem parlat molt amb l’Eugènia Broggi, l’editora de l’Altra: ella em deia sovint que havia creat un protagonista a qui li tocaria ser més obertament masclista i més obertament homòfob, però que a vegades mostra una sensibilitat que no li pertocaria. És una persona que té molt clars els límits de què és tolerable i què no, però que això no li impedeix de travessar-los de manera plenament conscient.

—Aquesta masculinitat es manifesta, sovint, en forma de por: cap als sentiments propis, cap als vincles amb uns altres homes, cap a la paternitat i la família.
—Sens dubte, tenen moltes pors. La paraula vincle, aquí, és fonamental: tots tres són pares, però sempre que es refereixen als seus fills, al llarg del llibre, s’hi refereixen a través d’objectes: de gronxadors, de regals de Nadal, etcètera. Però sobre la cosa fonda, sobre la vinculació a una altra persona de per vida, els costa molt de parlar. Ara hi ha molta literatura que parla del vincle sentimental, però a mi m’interessen més els vincles dels quals no pots fugir: dels fills, dels germans, de les relacions que no es negocien. Hem parlat molt del poliamor, de l’anarquia relacional i de tota la pesca. Però potser hauríem de començar a parlar més de la família, de la fondària dels vincles que tu estableixes amb el teu fill, amb el teu germà, amb la teva àvia: és un terreny molt fèrtil.

—Posats a parlar de vincles, una de les tries estilístiques més cridaneres de la novel·la és l’absència de noms propis femenins: el narrador es refereix a totes les dones que hi apareixen segons la relació que hi té.
—L’objectiu de batejar els personatges masculins –el Milà, l’Eloi, el Coco–, però no pas els femenins –”la nena tomàquet”, “la mare dels meus fills”– era palesar aquesta misogínia ambiental que no es fa explícita en el llibre a l’hora de narrar-lo, però que hi és: tant és com es digui la nena tomàquet o la mare dels fills de l’Eloi, perquè al final no són sinó personatges del teatre que ell es fa d’ell mateix. Per això parlo d’aquest concepte de “dones dins de neveres”, per a palesar que la noia que han matat, a ulls dels personatges principals de la novel·la, només els serveix com excusa narrativa per a avançar, per a tirar cap endavant. Tant és, el nom: el que és important per a aquests homes són les ferides que arrosseguen, i la manera com van gestionant-les al llarg de la nit.

—La novel·la també conté, de manera més aviat implícita, una certa crítica generacional: el retrat d’uns homes que no han volgut deixar pas, tot i que fa temps que se’ls ha covat l’arròs.
—Oi tant. És la generació tap, que diu en Sala i Cullell. Al sistema de mitjans audiovisuals tot això és molt clar, és diàfan. Molts mitjans han deixat de ser plataformes de difusió massiva, però continuen essent llocs de poder que s’han de mantenir i ocupar. Més enllà de l’enfocament generacional, tanmateix, a mi m’interessa molt aquesta dimensió crepuscular dels personatges, aquesta idea d’aprofundir en personatges que es troben en un punt de la vida en què ja ho han perdut tot. Mira les columnes d’opinió de l’Eloi, per exemple, que fan referència a un passat en què ell era més jove, tenia més energia i tenia una vida més feliç i endreçada. A Pont Aeri, l’exercici era el mateix: agafar personatges que van ser famosos fa vint anys i portar-los al present per veure com s’ho maneguen ara, com gestionen ara el fet de no ser famosos. En certa manera, tota la feina que els personatges principals fan per desfer-se del cadàver de la noia i ocultar el crim és potser més una qüestió d’ego, de protegir la seva reputació com a figures públiques, més que no pas de voler eludir de la llei.

—Els protagonistes de la novel·la viuen a l’ombra de l’èxit que van aconseguir fa dècades, com a presentadors d’un late night molt passat de voltes. Tenen una nostàlgia molt profunda pels vells temps, però també per la constatació que l’ecosistema audiovisual d’aquest país ja no és capaç de deixar la mateixa empremta que deixava abans.
—Això és una fixació molt meva: cada cop ens costa més connectar els uns amb els altres, cada cop ens costa més aconseguir una certa continuïtat audiovisual col·lectiva. Hem arribat a un punt en què el nivell de continguts és tan atròfic, tan hiperbòlic, que cadascú està en la seva parcel·la mirant la seva merda, i això ens allunya cada cop més els uns dels altres. És una cosa que em preocupa i en què penso molt, i crec que té una traducció política clara: mira, per exemple, tota aquesta gent que s’abstrau en la seva cambra d’eco particular i pren decisions sobre qui vota d’acord amb continguts absolutament dirigits i esbombats per xarxes socials concretes. També em preocupa molt com aquesta atomització ens impedeix formar un imaginari comú, un seguit de referents col·lectius.

—En quin sentit?
—No sé si la raó per la qual encara parlem de Plats Bruts és perquè és boníssima, que ho és. Crec que encara parlem de Plats Bruts perquè ja no és possible que un fenomen així torni a passar. Tota aquesta desconnexió, aquesta incapacitat de crear referents comuns, m’amoïna molt. La quantitat oferta que se’ns ha menjat, com també s’ha menjat la possibilitat de generar imaginaris col·lectius. I si no tens un imaginari col·lectiu, passa això: que cadascú de nosaltres vivim en planetes diferents, per molt que puguem compartir edifici.

—Formalment, la novel·la destaca per com intercala la trama amb les diferents versions d’una columna que el protagonista ha de lliurar l’endemà. Què us permet d’explorar, com a escriptor, aquesta estructura tan particular?
—D’una banda, els articles em permeten d’oxigenar una mica la trama, de separar la narració dels moments més reflexius. D’una altra, però, m’interessava que les columnes que van apareixent a la novel·la no fossin la mena de columnes que l’Eloi publica, sinó la mena de columnes que l’Eloi voldria publicar: columnes que revelen una sensibilitat que ell amaga a l’hora de socialitzar-se, en què mostra les ferides de manera més evident. Perquè crec que això passa molt, en aquest país: hi ha molta gent que la diu sempre grossa i que sempre sap com es fan les coses, però que quan la coneixes una mica i grates sota la superfície, veus totes aquestes ferides que arrosseguen i de les quals no parlen mai.

—Els tres protagonistes principals de la novel·la es guanyen la vida, en un grau o un altre, a còpia d’opinar. Per què aquesta fixació en la figura del tertulià?
—Crec que té molt a veure amb com està estructurat i organitzat aquest país: aquests espais de poder que són els mitjans i les tertúlies també són, molt sovint, les platges on moltes personalitats van a morir. Tothom vol estar a la tertúlia amb el Basté, tothom vol estar a la tertúlia amb l’Ustrell: són pols de poder que tothom vol ocupar. La figura del columnista, de l’opinador, també és una figura que m’interessa molt, i volia explorar com seria escriure un llibre des d’aquesta perspectiva: des de la perspectiva d’una persona que té moltes idees i moltes ganes d’expressar un discurs, però que molts cops no hi ha reflexionat prou. En la narrativa catalana, i diria que en la narrativa en l’estrangera, no he estat capaç de trobar un llibre vehiculat per aquesta veu: la d’una persona que es guanya la vida a còpia de fer de bocamoll professional, de dir-la grossa –i com més grossa la diguis millor, perquè més lectors acumules.