“A Pietralata, per educació, no hi havia ningú que sentís pietat dels vius, imagineu-vos què collons sentien pels morts.” Aquesta frase de Pasolini defineix el sentiment moral de les veus anònimes de jovenets marginals, mig delinqüents, mig trinxeraires, futura carn de presó, que protagonitzen la novel·la Xavals de carrer, publicat per l’Agulla Daurada, en traducció de Joan Casas. Una crònica lluminosa, vital, descarnada i realista de la vida marginal als suburbis romans enrunats després de la Segona Guerra Mundial.

Es pot considerar la peça inaugural del neorealisme italià, l’embrió que conté moltes de les idees i preocupacions intel·lectuals que l’autor va anar desenvolupant durant la seva vida en literatura, cinema i assaig. És un jove Pasolini de trenta-tres anys en estat pur, de mirada esmolada i denúncia implacable, alhora que poètica i d’una gran bellesa plàstica. Una descripció gairebé documental, cinematogràfica, dels territoris suburbials més feréstecs de la Roma arrasada per la guerra. De fet, Roma és potser la gran protagonista.

La mirada de Pasolini, com si fos una càmera que vagués amb absoluta llibertat per aquells territoris destruïts, ens interpel·la i ens descriu escenes i flaixos de paisatges que avui ja solament existeixen en la memòria, en les fotos antigues o en els films i documentaris de postguerra. El detallisme de l’escriptor, com un entomòleg o un etnògraf, ens il·lumina un món on sobreviu una humanitat desheretada i condemnada. Però lliure i independent de tot un altre món que li és aliè.

L’escriptor desenruna el paisatge metafòricament perquè, després dels anys de l’horror i la mort de la guerra, els lectors puguin tornar a posar noms als carrers, a les tavernes, als nois del barri, les seves famílies i els seus pobres i petits habitatges compartits, on viuen gairebé amuntegats, nens, joves i adults.

És preciós com descriu la vida al Tíber, d’aigua bruta, nois desvagats, pescadors despistats i putes de marge. Un espai captat en el precís instant en què vivia un plàcid i trist abandó, abans del trànsit que imposaria l’urbanisme capitalista i el consumisme. Un món a la inòpia, com a la inòpia viuen els protagonistes de la mala vida romana, entre la infantesa i la joventut: “De l’edat heroica i amoral a l’edat que ja és prosaica i immoral.”

Pasolini i els xavals de carrer.

Entre la runa d’un passat imperial, superat l’horror del feixisme, la repressió i la mort, aquests nois viuen en suspens en un món a la vegada ingenu i amoral, no exempt de violència i maldat. Però, en el fons, sempre tenyit de companyonia, ganes de viure i de gaudir l’instant amb totes les forces. No tenen mestres ni profetes, ni models a seguir. Són lliures. No tenen pràcticament res, excepte les lliçons de supervivència que els dóna el carrer i una bondat natural, espontània, encara no ensinistrada ni modelada per la religió ni per la política i la cultura.

Viuen en un estadi social previ al consumisme i a la televisió, amb les seves armes de reeducació i control, que ell, amb tanta lucidesa, va denunciar tota la vida. En una entrevista d’Arturo Gismonde del 1958, titulada “Neocapitalisme televisiu”, recollida a Todos estamos en peligro (Editorial Trotta, 2018), Pasolini afirmava sobre la influència de la televisió en la cultura i la vida de la gent:

“Quan escrivia la meva primera novel·la, Xavals de carrer (Ragazzi di vita), la televisió encara no havia entrat en funcionament. Encara més: moltes coses que avui omplen la vida dels joves, i dels pobres en general, no existien. No existien les màquines de milió, ni els futbolins, ni les travesses, ni els patufets, ni les fascinants fotonovel·les. Aquell cine que els productors destinen a un públic de pobres encara no s’havia consolidat, o almenys no en la mesura actual. L’existència dels xavals de carrer, del punt de vista de les diversions, era esquàlida i buida. Avui, per contra, la societat no ofereix feina al jove, però sí infinites formes d’oblidar el present i de no pensar en el futur.”

Els protagonistes de Xavals de carrer viuen, en definitiva, absolutament al marge de tot. De la cultura estàndard, de la vida escolar, dels projectes de futur, de les expectatives socials i individuals. No les tenen i, a més a més, les ignoren. No les poden ni imaginar. Viuen amb un cert optimisme innat com nàufrags en una mena de paradís perdut, violent, devastat, on els cal reinventar-se i improvisar cada dia les coordenades del seu món.

Entre la misèria dels habitatges, la runa dels vells edificis, els marges humits i enfangats, els solars podrits d’escombraries o les maresmes, els peixos i les putes del Tíber, existeixen i viuen allunyats de les il·lusions de les classes altes i mitjanes o de les normes de l’estat i de l’església catòlica. Les ignoren. Les desconeixen. Com també les aspiracions dels sectors socials obreristes més compromesos i militants.

Són uns adolescents abocats a delinquir per viure ells i les seves famílies: planegen petits furts, venen ferralla, roben les tapes de les clavegueres, saquegen els horts, es juguen els pocs calers que tenen en timbes de cartes, beuen vi si tenen quatre quartos, es banyen despullats al Tíber, comparteixen putes a les casetes de bany de la platja d’Ostia i, de tant en tant, quan s’ho poden permetre, baixen al centre de Roma per ampliar el radi d’acció vital i picaresc de les seves aventures i malifetes.

En aquest petit univers tan ben descrit, amb tot detall, apareixen algunes escenes de la realitat més ritual i costumista, com ara processons religioses, funerals i festivitats diverses, totes de signe catòlic. Són com la irrupció de l’absurd i el surreal en la vida del suburbi. Representacions esperpèntiques, entre dramàtiques i còmiques, que denoten una viva paradoxa: la desconnexió del ritual amb el real i, a la vegada, la permanència d’un catolicisme popular molt arrelat en les mentalitats dels pobres, sobretot, en les generacions de més edat.

Pier Paolo Pasolini es va atrevir a mostrar en detall, amb una mirada fina i sensible, la vida miserable i dura dels suburbis romans. I les ànimes en pena, i en joia, innocents i salvatges dels nois dels ravals. Sense filtres morals ni estètics. Sense apriorismes ni moral. Publicant Xavals de carrer, Pasolini, malgrat ell, va ser objecte d’un dels primers escàndols i persecucions judicials de la seva vida. Així començà una aventura de denúncia i polèmica cultural i social que el definí com un intel·lectual important, premonitori i profètic del segle XX.

De fet, moltes de les seves crítiques al capitalisme, al comunisme, al catolicisme, al consumisme desfermat, a la submissió dels intel·lectuals i la cultura al poder, o la destrucció ecològica del planeta, són avui plenament vigents. En alguns casos, com a motiu de polèmica; en alguns altres, com a profecia més o menys polèmica, però sempre valenta, lúcida, sòlida.

Xavals de carrer va ser objecte d’atacs tant des de l’esquerra com des de la dreta. La van denunciar als tribunals per obscena i la justícia italiana la va segrestar. Un any després, en el procés judicial, Pasolini va ser absolt i el segrest de l’obra va restar sense efecte. Aquesta fou una de les moltes batalles judicials que l’autor va haver d’encarar a la seva vida. La primera.

Accatone (1961)

En aquells anys, Pasolini va explorar el món dels desheretats dels suburbis en unes quantes novel·les que el motivaren a escriure i filmar Accatone (1961). La protagonitza un singular personatge que fa de proxeneta i malviu als suburbis amb els seus amics desvagats, més inclinats a la vida tavernària que no a la vida laboral. Quan la dona amb qui viu, obligada a fer de prostituta per mantenir-lo a ell, és detinguda i empresonada, ell resta desemparat en la misèria. Per sobreviure, arriba a demanar ajuda a la seva ex-dona, que havia abandonat feia molts anys.

Escena de ‘Accatone’ (1961).

Pur neorealisme cinematogràfic, que té un precedent evident en Xavals de carrer i més novel·les, com Una vida violenta que va escriure per aquella època. Com en les obres anteriors, els protagonistes són proxenetes, carteristes, lladres i més éssers de “mala vida”. L’escriptor ens els mostra tal com són, sense fer cap judici de valor. Senzillament, passava que els seus “defectes” responien a una escala de valors pròpia, ben diferent de l’escala de valors burgesa. L’obra va ser un xoc per als benestants, mentre que a molts altres els personatges els arribaven a semblar simpàtics. La polèmica era servida, igual que havia passat amb Xavals de carrer.

En un article titulat “El meu Accatone a televisió després del genocidi”, del 8 d’octubre de 1975 al Corriere della Sera, recollit a Cartas Luteranas (Editorial Trotta, 1997), l’escriptor afirmava que l’any 1961 el film havia originat per primera vegada a Itàlia fenòmens explícits de “racisme”, una ferotge “persecució” contra ell i contra l’actor que, com tots ells, no era professional, sinó un noi marginal de la barriada.

‘Accattone’, l’actor no professional Franco Citti i el director.

És molt interessant la seva reflexió, i més encara llegida avui, en plena onada de ressorgiment del neofeixisme a Itàlia.

“El 1961 els burgesos veien en el subproletariat el mal, exactament igual que els racistes americans el veien en l’univers negre. Llavors els subproletaris eren ‘negres’ a tots els efectes. La seva ‘cultura’ –una ‘cultura particularista’ en el marc d’una cultura més vasta, al seu torn ‘particularista’, com era la cultura pagesa meridional– donava als subproletaris romans no solament uns originals trets psicològics sinó també uns trets físics propis. Creava veritablement una ‘raça’. L’espectador d’avui pot comprovar-ho veient els protagonistes d’Accatone. Cap no era actor, ho repeteixo per enèsima vegada. Cadascú era realment cadascú. La seva realitat es representava a través de la realitat. Aquells ‘cossos’ eren així, tant en la vida com en la pantalla.”

En realitat, però, l’any 1961, segons ell, “quan es va estrenar Accatone cap burgès no sabia exactament què era ni com vivia el subproletariat urbà i, en especial, el romà; i el 1975, any en què Accatone s’emet per televisió, cap burgès no sap encara què va ser aquell subproletariat i què és el subproletariat avui”.

Una passejada amb Fellini per les barriades

Pasolini va seguir de prop l’evolució dels suburbis romans i els seus habitants per analitzar, entre més coses, els efectes del capitalisme i el consumisme en l’orientació i el progrés de la societat italiana. Era un dels seus temes d’estudi i reflexió. En una entrevista de l’any 1971, recollida en el llibre esmentat abans, feia una confidència íntima a l’entrevistador, A. Arbassino: “Feia molt temps que no passava pels carrers de les barriades romanes. L’altre dia vaig passar-hi amb cotxe, amb Fellini, per casualitat. Saps que gairebé em vaig posar a plorar? El barri de Tiburtino era allà davant els meus ulls, idèntic a com era fa deu anys, com en els temps per a mi llunyans –i conclusos– en què vaig escriure Xavals de carrer. Maleïts siguin! Parlen de benestar i pretenen que se’n parli com d’un fet científicament provat, real, bategant i ferotgement actual. Qui no ho admet està passat de moda, desqualificat. Saps què em sembla Itàlia? Un tuguri els propietaris del qual han aconseguit comprar-se un televisor, i els veïns, en veure l’antena, diuen –com enunciant l’apartat d’una llei–: Són rics! Estan bé!”

Jugant a futbol amb els nois del carrer. El transgressor controlat és ben al contrari de l’heretge

En els moments inicials d’incertesa i desconcert durant la pandèmia, em vaig submergir en els llibres i els films de Pier Paolo Pasolini. Vaig publicar aquí l’article “Tots estem en perill” que, aquells dies, va ser força llegit. Ara, en repassar-lo, no em puc estar de repetir, per acabar aquest text, les paraules que vaig escriure fa cinc anys. El mateix sentiment o la mateixa reflexió de fa cinc anys em retorna ara després de llegir Xavals de carrer.

Aleshores vaig escriure: “Llegint els escrits de Pasolini, pensant en la seva marginació i allò que avui coneixem per intel·lectuals, crec que, com deia ell, ells també estan absorbits pel consumisme de la indústria cultural i mediàtica, al servei dels interessos del poder que els és més proper.

Recordo una frase de Pierre Bourdieu sobre el món intel·lectual. ‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les regles del joc fent d’aquest joc amb les regles del joc un homenatge suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de l’heretge.’

Potser ja és arribada l’hora, finalment i per necessitat, d’estalviar-se el soroll  mediàtic dels transgressors controlats per escoltar atentament les paraules dels heretges en respectuós silenci.”

El portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, ha explicat avui que no hi ha cap ordre del president rus, Vladímir Putin, per a una pròrroga de la treva de trenta hores que expira a les 0.00 de demà.

“No hi ha hagut cap altra ordre”, ha afirmat Peskov en una conferència de premsa quan ha respost a una pregunta sobre si l’alto-el-foc unilateral pot ampliar-se, segons que informa la televisió pública russa RBC.

Putin va anunciar una treva humanitària de trenta hores a partir de les 18.00 del 19 d’abril fins a aquesta mitjanit que ha tingut com a conseqüència un descens de l’activitat militar, malgrat que totes dues parts s’han acusat mútuament de trencar l’alto-el-foc.

Ucraïna ha manifestat la voluntat de complir amb reciprocitat aquesta treva i, fins i tot, ha proposat de prorrogar-la trenta dies per donar marge a mesures de confiança que permetin d’avançar cap a una solució del conflicte.

Per la seva banda, el president dels Estats Units, Donald Trump, espera que Ucraïna i Rússia aconsegueixin arribar a un acord aquesta setmana. Aquestes declaracions arriben tot just dos dies després que el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, advertís que l’administració de Trump podria abandonar els esforços per assolir un acord entre les parts si els involucrats no demostren estar compromeses.

Revolta Pagesa ha protestat aquesta tarda amb marxes lentes a la C-16 al Berguedà, la C-14 a la Conca de Barberà i la C-55 al Solsonès, tot coincidint amb l’operació tornada de Setmana Santa. Agricultors i ramaders volen fer un toc d’atenció al govern pels incompliments amb el sector. “Fa dies i mesos que dialoguem amb la Generalitat. A principis de febrer es van pactar divuit punts a Cervera i no s’ha avançat gens ni mica”, ha lamentat Montse Centellas, de Revolta Pagesa, en declaracions a l’ACN. “I la gota que ha fet vessar el got és que un pagament que es van comprometre a fer el 30 de març ja s’ha ajornat dues vegades i ara diuen que es farà el 15 de maig”, ha continuat Centellas.

“Se salten la seva normativa. L’únic que volem és que la Generalitat compleixi els acords”, ha insistit Centelles. Al Berguedà, una desena de vehicles –entre turismes i remolcs– han sortit en marxa lenta des de Bagà en direcció a Manresa. Ha estat vora les 17.00 i uns quants portaven pancartes de Revolta Pagesa. Han circulat per la C-16 sense interrompre la circulació, però han obligat a la resta de vehicles a reduir la velocitat. Dues hores més tard, a Sallent, han acabat la protesta. I a Solsona, la protesta de Revolta Pagesa ha recorregut la C-55 en direcció a Cardona. Una vintena de vehicles s’han sumat a la marxa lenta –principalment tractors– a una velocitat mitjana de vint quilòmetres per hora, cosa que ha obligat la resta d’usuaris a reduir la marxa.

Una desena de tractors a la C-14 al Camp de Tarragona

Al Camp de Tarragona, una desena de tractors han participat en la marxa lenta organitzada pel Gremi de la Pagesia a la C-14, amb confluència amb la N-420. El punt de trobada ha estat Solivella, a la Conca de Barberà, on ramaders i agricultors de la comarca s’han concentrat poc abans de les 18.00. Si bé l’acció coincideix amb l’operació tornada de Setmana Santa, la circulació no s’ha aturat del tot en cap moment. “La marxa no serà molt lenta perquè no volem generar molta problemàtica a la societat, però sí que volem ser visibles”, ha apuntat Eduard Escolà, representant del Gremi de la Pagesia a la zona.

Així, a velocitat de tractor i en columnes separades, els pagesos han recorregut la C-14 des de Solivella cap a Montblanc, per tornar més tard al punt de partida i enfilar cap a Belltall, en un recorregut de dues hores de durada. Tot plegat, amb l’objectiu de denunciar que els acords signats amb el govern el febrer no s’han complert del tot. “Al final, el que es vol aconseguir és donar un toc d’atenció. Sabem que la conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca hi posa tota la voluntat i esforç del món; molts d’aquests acords que vam signar no depenen tan sols d’ells i el que volem és que la resta de conselleries donin suport a la nostra, perquè creiem que és un sector primordial per al país”, ha conclòs Escolà.

Ucraïna i Rússia s’acusen mútuament de violar la treva de trenta hores per la Pasqua ortodoxa. El Kremlin ha recriminat el govern de Kíev d’haver atacat de nit i amb drons les seves posicions al Donetsk i a la península de Crimea. Els atacs de Kíev també han tingut per objectiu les regions frontereres russes de Briansk, Kursk i Belgorod, amb víctimes entre la població civil i desperfectes de consideració a la infrastructura civil, segons el Ministeri de Defensa rus. Per la seva banda, Zelenski ha fet balanç a les 16.00 i ha parlat d’una jornada amb 46 assalts russos i 901 bombardaments, 448 amb armament pesant. “També s’han documentat més de 400 casos d’ús de drons FPV per part de les forces russes. El nivell més alt de combat rus aquesta Setmana Santa és en la direcció de Pokrovsk”, ha precisat Zelenski en un missatge a X. “Les paraules de Putin sobre un alto-el-foc s’ha mostrat buides a les regions de Kursk, Siversk i Donetsk”, ha criticat el president ucraïnès.

“A Toretsk, malauradament, les nostres tropes van caure en una emboscada russa i uns quants militars han estat assassinats. Els soldats russos responsables d’això seran eliminats”, ha afegit Zelenski, que assenyala que l’exèrcit ucraïnès actua i ho continuarà fent “d’una manera totalment simètrica”. “Aquesta Setmana Santa ha demostrat clarament que l’única font d’aquesta guerra és Rússia. Estem preparats per a avançar cap a un alto-el-foc complet i incondicional d’almenys trenta dies, però fins ara no hi ha hagut cap resposta per part de Rússia”, ha lamentat Zelenski. “La situació a la primera línia de combat demostra que cal pressionar Moscou i fer una supervisió real del seu exèrcit per establir un alto-el-foc honest”, ha conclòs.

Un noi de disset anys s’ha mort ofegat avui a la platja de Coma-Ruga (Vendrell). El 112 ha rebut l’avís quan faltaven tres minuts per a les dues del migdia. Segons que han informat els Bombers de la Generalitat, el jove es banyava amb tres amics més, però no ha sortit de l’aigua. Els Bombers han activat un dispositiu de recerca amb dotze dotacions. Els helicòpters dels Bombers i de Salvament Marítim han localitzat el cos cap a les 15.15. Efectius dels Bombers l’han rescatat i li han fet maniobres de reanimació, però el noi ha perdut la vida. En el moment dels fets, hi havia mala mar.

Els Bombers han activat una unitat del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) per aire i una altra de submarinistes, i vehicles de suport i de comandament per terra. En el dispositiu de recerca també han participat unitats dels Mossos d’Esquadra, del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i de Salvament Marítim. El SEM ha activat dos comandaments, dos equips de psicòlegs i cinc unitats terrestres. Els Mossos s’han fet càrrec de la investigació.

Un adolescent ha mort ofegat a Coma-ruga (avís 13.57h @112). Hem activat immediatament un dispositiu amb 12 dotacions #bomberscat (unitat #GRAE i #GRAESub, helicòpter, vehicles suport i comandament).

L’hem rescatat i, malgrat les maniobres de reanimació, ha perdut la vida.

— Bombers (@bomberscat) April 20, 2025

El PNB ha celebrat avui a la plaça Barria de Bilbao el primer Aberri Eguna amb Aitor Esteban com a president de l’EBB (Euskadi Buru Batzar) i Imanol Pradales com a president basc. Amb el lema “Euskadi gara. Mundialak gara!” (Som Euskadi. Som mundials!), el president de la formació jeltzale ha assegurat que “un país es fa a poc a poc, va evolucionant i millorant” i que “en aquest país hem millorat molt”.

“Qui ha aconseguit la prevalença dels convenis bascs sobre els estatals? El PNB. Qui ha aconseguit la transferència de ferrocarrils i la de trànsit per a Navarra? El PNB. I la substitució de la Guàrdia Civil espanyola per l’Ertzaintza en ports i aeroports? El PNB”, reivindicava Esteban que, en total, ha citat catorze mesures que el partit ha aconseguit i que ha utilitzat per criticar l’esquerra abertzale. Per exemple, també ha ressaltat que ha estat el PNB qui “ha aconseguit que la selecció nacional basca de pilota competeixi en torneigs oficials internacionals” i que la llengua basca “s’estableixi com a requisit en el contingent de les vacants de l’administració de justícia” al País Basc. “Així doncs, que no ens diguin a nosaltres què és l’ambició nacional”, ha deixat anar Esteban per defensar les fites aconseguides i treure múscul pel llegat del partit en el “patriotisme basc”.

“Aquest partit ha demostrat la seva ambició nacional dia a dia, any a any, d’ençà de fa més de quaranta anys, d’ençà de fa cent trenta anys, caminant cap endavant i sense posar bastons a les rodes”, ha dit. També ha recordat que han sabut resistir a aquells que volien “sotmetre’ls” segle rere segle, “els jacobins de França” i els “fervents unitaristes d’Espanya, de tots els colors”. “Franco va creure que ens havia guanyat, però aquí estem, drets. Nosaltres hem estat els veritables vencedors”, ha dit. També ha afegit que el PNB sempre treballarà per la construcció nacional amb accions que van “més enllà de les paraules”, tot ampliant i enfortint l’autogovern basc, i ha recordat que Euskadi està format per set territoris: els del País Basc, els de Navarra i els d’Iparralde.

A més, Esteban ha fet una crida als militants del partit a “celebrar que tenim un país bonic anomenat Euskadi”, però ha volgut recordar que “a l’altre costat d’aquest dia ple d’alegria, també hi ha foscor, al món”. En aquest sentit, ha afirmat que hi ha hagut moments molt més difícils que els d’ara, però que, així i tot, “seguim i seguirem, amb la nostra llengua i la nostra identitat nacional. No ho dubtin”.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Milers de persones, 15.000 segons els convocants i 9.000 segons la delegació del govern espanyol, han participat avui a Pamplona en la manifestació organitzada per EH Bildu amb motiu de l’Aberri Eguna –el dia de la pàtria basca–, amb el lema “Askatasunaren nazioa gara” (Som la nació de la llibertat).

La mobilització ha començat poc després de les 12.10 a la plaça d’Europa, on s’ha anat reunint gent amb banderes de Navarra, banderes basques i alguna estelada. Han encapçalat la marxa els joaldunak, que han fet sonar els esquellots durant tot el recorregut.

Just al darrere hi havia la pancarta amb el lema “Askatasunaren nazioa gara”, portada per membres de la mesa política d’EH Bildu, entre els quals el secretari general, Arnaldo Otegi; els portaveus de la coalició als parlaments navarrès i basc, Laura Aznal i Pello Otxandiano, i el batlle de Pamplona, Joseba Asiron.

La marxa ha enfilat l’avinguda de Baiona fins a la plaça d’Antoniutti, amb els laterals plens de gent que s’hi ha anat afegint. A Antoniutti havien instal·lat un escenari on, sota la pluja, s’ha fet un acte polític amb intervencions d’Arnaldo Otegi i Joseba Asiron.

La força aèria del Regne Unit ha confirmat que aquesta setmana ha desplegat tres vegades les patrulles aèries per interceptar aeronaus russes que s’apropaven a l’espai aeri de l’OTAN des de l’enclavament rus de Kaliningrad.

La RAF ha corroborat en un comunicat la informació avançada pel diari The Telegraph i ha precisat que dos avions de combat Typhoon “van ser enviats tres vegades”, dues dimarts i una dijous, des de la base aèria de Malbork, a Polònia.

És la primera vegada que la RAF entra en acció en el marc de l’operació “Chessman” (Escaquista), una nova missió de l’OTAN per a reforçar les defenses aèries d’Europa. Els avions, que formen part d’una flota de sis aparells, van ser enviats a Polònia fa només tres setmanes com a part d’una operació de defensa conjunta amb la força aèria sueca.

El primer desplegament fou dimarts, quan l’OTAN va activar dues vegades els Typhoon: primer, per interceptar i identificar un Ilyushin Il-20M quan sortia de l’espai aeri de Kaliningrad, i més tard, aquell mateix dia, per interceptar dos avions SU-30MKI que també sortien del mateix espai aeri.

Dijous, dos Typhoon es van enlairar per tercera vegada per interceptar i identificar una aeronau desconeguda a prop de l’espai aeri de l’OTAN, damunt la mar Bàltica. Finalment, es va saber que era un Ilyushin Il-20M, conegut pel nom en clau de l’OTAN Coot-A, un aparell de vigilància i reconeixement d’intel·ligència de senyals electrònics i comunicacions.

Aquest aparell “no es comunicava”, segons un portaveu de l’Ala Expedicionària 140 de la RAF, “per això els avions van optar per interceptar-lo i seguir-ne la ruta per protegir el trànsit civil de la zona”.

Fonts de The Telegraph indiquen que l’oficina del primer ministre del Regne Unit “farà servir aquests incidents per demostrar l’amenaça russa creixent” a les fronteres de l’espai aeri de l’OTAN.

Rússia encara no ha fet cap comunicat sobre aquestes aproximacions.

Vora setanta passatgers del cremallera de la Vall de Núria (Ripollès) han quedat atrapats en un túnel a causa d’una avaria i han hagut de ser evacuats. Protecció Civil ha anunciat el tall de circulació a les 10.39 i la situació de prealerta del pla FERROCAT. Fonts dels serveis d’emergències han indicat que en poca estona s’ha pogut fer el transbordament dels viatgers a un comboi que s’ha aturat al costat de l’afectat.

Una hora més tard, a les 11.33, s’ha restablert el servei i s’ha desactivat la prealerta. Es tracta de la segona incidència en dos dies en aquest mitjà de transport operat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). Dissabte al matí, es va haver de tallar el servei perquè un comboi va tenir una avaria entre Queralbs i Núria.

Les autoritats de l‘illa de la Reunió han alertat que són al límit a causa de l’epidèmia de virus chikungunya que ha deixat, d’ençà de començament d’any, més de 33.000 contagiats i sis morts.

Aquesta malaltia es contagia amb la picada de mosquit i es manifesta amb febre alta. També causa un fort dolor de les articulacions, que pot incapacitar-les i, fins i tot, cronificar-se. Segons el Ministeri de Salut francès, tots sis morts tenien més de setanta anys i ja tenien problemes previs de salut. No obstant això, l’epidèmia es propaga sense control. El director de l’Agència Regional de Salut, Gérard Cotellon, alerta que pot haver-hi vora cent mil contagiats.

“Els epidemiòlegs havien previst el pic epidèmic a mitjan abril, i ja hi som”, ha avisat el director general de l’Hospital Universitari de la Reunió, Lionel Calenge, en declaracions a l’emissora RMC. Calenge ha avisat que els centres hospitalaris de l’illa fa setmanes que reben entre trenta pacients i quaranta el dia, i que l’ocupació de llits és de més del 95%.

El papa Francesc ha pogut participar finalment en la cerimònia de benedicció “Urbi et Orbi” del diumenge de Pasqua. El pontífex ha comparegut al balcó del Vaticà en cadira de rodes i encara convalescent, en ple procés de recuperació de la greu malaltia respiratòria que ha tingut. Només ha saludat i ha fet la benedicció final als 35.000 fidels que omplien la plaça de Sant Pere. “Bona Pasqua”, ha dit en arribar. El missatge papal l’ha llegit un cardenal. La benedicció ha expressat, com és habitual, la preocupació pels diferents pobles i països víctimes de la violència de les guerres i els desastres naturals, i ha demanat l’alto-el-foc a Gaza, l’alliberament dels ostatges i que “s’ajudi a la gent que té fam i aspira a un futur en pau”. Hi ha hagut una menció expressa al conflicte àrab-israelià i al patiment de les comunitats cristianes de Palestina i d’Israel, i als pobles israelià i palestí, en general.

Aquesta ha estat una de les poques aparicions del pontífex en les activitats d’aquesta Setmana Santa, juntament amb una breu aparició el Diumenge de Rams, i també la visita habitual a un centre penitenciari per saludar els reclusos.

Tot i que la seva participació en la benedicció “Urbi et Orbi” estava inclosa en el llibret de missa de Pasqua, l’estat de salut de Francesc i la previsió de pluja han fet que fos una incògnita fins a última hora.

En acabat, el pontífex ha tornat a prendre la paraula per fer la breu benedicció final a tots els presents, tot fent el gest de la creu.

Avui a les 12.00 ha començat l’operació tornada de Setmana Santa. Trànsit preveu que tornin vora 580.000 vehicles cap a l’àrea metropolitana de Barcelona entre avui i demà. Ara mateix, la AP-7 acumula més de 70 quilòmetres de retencions en uns quants trams. Destaquen els tretze quilòmetres d’aturades entre Llinars del Vallès i Montornès del Vallès; els sis quilòmetres a Sant Celoni (al tram nord); els deu quilòmetres de circulació lenta entre l’Aldea i l’Ampolla; i els vuit quilòmetres a Banyeres del Penedès (al tram sud). També hi ha cinc quilòmetres i mig de cua a Castellví de la Marca; 5 més al Vendrell; quatre a Vilafranca del Penedès i 4 més a Altafulla.

La C-16 és l’altra via amb més complicacions a la xarxa viària i suma uns quinze quilòmetres de congestió en dos trams a Bagà i Cercs, segons el Servei Català de Trànsit (SCT).

Fins a les 22.00, i demà de 10.00 a 22.00, s’obriran carrils addicionals per evitar grans congestions, segons que ha informat aquest matí Ramon Lamiel, director de Trànsit, a RAC1. Lamiel també ha explicat que els Mossos d’Esquadra van interposar dues-centes sancions a vehicles pesants que no van complir les restriccions de circulació durant l’operació sortida de Setmana Santa. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha explicat que tot i que la major part dels camioners van respectar la norma, els efectius de la divisió de trànsit de la policia catalana van fer estacionar molts vehicles en àrees de servei i platges de peatges. Respecte de l’operació tornada, ha dit que començarà avui al migdia i s’allargarà fins a la mitjanit de demà. Alhora, ha indicat que Trànsit preveu que el pic de retencions d’avui sigui vora les 19.00. Així mateix, ha dit que demà la circulació viària començarà a ser intensa a partir de les 13.00. A més, creu que aquests episodis es repetiran a la tarda, a partir de les 17.00 i fins el vespre.

“Demanem a tots els conductors molta prudència i que planifiquin bé el viatge abans de sortir, que s’informin sobre l’estat del trànsit i que facin una conducció responsable”, ha remarcat. Tot plegat, després de l’accident múltiple d’avui a Vilablareix que ha deixat set ferits i una víctima mortal.

Un mort i set ferits a la AP-7 perquè un cotxe n’ha envestit sis més a Vilablareix

Solemnitat de la Resurrecció del Senyor - Lloc: Església de Santa Maria

L’actor Kevin Costner s’ha convertit en el fenomen viral de Setmana Santa, però no pas pels seus dots artístics. Qui ha captat l’atenció de les xarxes socials ha estat el seu gos llaurador, Bobby, que ha fet mans i mànigues perquè el seu amo li reomplís el plat de menjar. Una “discussió” entre l’actor –guanyador de dos premis Oscar per Ballant amb llops– i l’animal plena de tendresa, cares de pena i gotes d’humor. “Tens gana? Ho sé, però estic intentat de treballar. T’he donat menjar fa només quaranta-cinc minuts”, diu Costner, que acaba cedint. “Vols un petit snack?” El vídeo acumula més de sis milions de visualitzacions en poques hores.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Kevin Costner (@kevincostner)

La cuinera i restauradora Montse Guillén s’ha mort a setanta-nou anys, a Barcelona. Guillén va ser una pionera en el món de la restauració, i a principi dels anys vuitanta va fundar un restaurant, l’icònic MG, al carrer de Tusset de Barcelona. Pocs anys més tard, va fer el salt a Nova York, on va fundar, juntament amb la seva parella i artista Antoni Miralda, un restaurant de tapes i cuina catalana que va batejar El Internacional, al baix Manhattan. El restaurant va ser molt popular i va convertir-se en una parada habitual de tota mena de personalitats de la cultura nord-americana. Anys més tard, va obrir més restaurants a Miami. Ja a Catalunya, aquests darrers anys, va impulsar el projecte Food Cultura, una ONG dedicada a l’exploració culinària.

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos la tria, us hem fet una llista de vint-i-cinc novel·les d’autors catalans. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen llibres amb reconeixements literaris com el premi Ramon Llull, el Documenta o el Sant Jordi, però també autors consagrats i alguns altres que apareixen a les llistes de llibres més venuts.

Peripècies

Maria Barbal

Columna

“La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire”

Maria Barbal és considerada una de les veus indiscutibles de la literatura catalana contemporània. Ha escrit una quinzena de novel·les, una desena de novel·les infantil i juvenils, i una obra de teatre. Potser per això, després de tantes obres i quaranta anys de trajectòria (fites que li han valgut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2021), ara publica una immersió en les ombres de la creació literària i els desafiaments emocionals de l’ofici d’escriptor. A Peripècies, Barbal desgrana com ha estat la seva vida d’escriptora i la personal. Dues vides que, tal com diu en una entrevista a VilaWeb, a vegades costa que es trobin. “La vida familiar i la vida d’escriptor també pot crear dificultats. De vegades poden ser xiques, de vegades poden ser immenses i que et col·lapsin, que et facin sentir culpa. Com si visquessis dues vides que sí que es poden trobar, però no es troben gaire. D’alguna manera hi ha una tensió.”

Que morin els fills dels altres

Roser Cabré-Verdiell

Males Herbes

Amb una imaginació i creativitat desbordant i un gran domini lingüístic, Rosa Cabré-Verdiell ens presenta Que morin els fills dels altres, una novel·la protagonitzada per la Rebeca, una dona que es trasllada a Ocata amb la seva família. De seguida es fan amics de la família del davant, però, a poc a poc, les pors, les sospites i les inseguretats de la Rebeca cap als seus veïns, vius i morts, i el seu entorn, s’aniran enterbolint fins a vorejar la paranoia. Cabré-Verdiell descabdella la família, el desig i els límits del sentit comú a la recerca del poder propi. Amb aquest llibre, l’autora demostra que és una de les veus narratives de ficció més interessants del panorama actual català.

La gran família

Antònia Carré-Pons

Club Editor

“M’ha costat molt reconèixer en públic que sóc filla de carnissers”

Hi ha qui defineix aquesta nova novel·la d’Antònia Carré-Pons com “una auca del senyor Esteve moderna”. A La gran família, Carré-Pons aborda la diferència entre dues germanes: la Rateta i la Sió, filles d’una cansaladeria. Un tema que, segons que va afirmar Carré-Pons fa unes setmanes als mitjans, sempre li ha cridat molt l’atenció. “M’ha intrigat sempre, dues germanes que neixen al mateix lloc, amb els mateixos pares i que, en canvi, tinguin trajectòries tan diferents”, deia l’autora als mitjans. En la primera part del llibre, igual que en l’última, l’autora construeix la novel·la amb fragments de records d’infantesa –alguns d’autobiogràfics, perquè els pares de l’autora també tenien una carnisseria. En la part central, l’autora fa un canvi de to i reflexiona sobre qüestions familiars. D’una manera senzilla i natural, Carré-Pons tracta temes profunds i transcendents.

Somiàvem una illa

Roc Casagran

Univers

Premi Sant Jordi 2024

“Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot”

Roc Casagran publica Somiàvem una illa (Univers), novel·la que li va valdre el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. L’anterior novel·la, L’amor fora de mapa, l’havia publicada el 2016, però aquests nou anys no s’ha estat pas de braços plegats: ha publicat poemaris, contes infantils i ha estat pare de dues criatures, a més de fer de professor de secundària a l’institut escola Sant Nicolau de Sabadell. En aquesta novel·la, Casagran ens presenta la Carla, una noia que decideix d’obrir-se en canal amb la seva parella després d’haver-se aïllat en ella mateixa durant temps, com si fos una illa solitària, sense cap arxipèlag on aferrar-se. Amb una prosa àgil i lúcida, Casagran aconsegueix de fer un exercici complex i bonic com és el de relacions vuit illes reals amb el món de la Carla. “En el fons, en el meu cap, la novel·la es pot llegir com si fossin vuit contes: cada conte parla d’una illa i, a més, la novel·la en parla d’una altra, que és la de la Carla, la protagonista”, comentava Casagran en una entrevista.

La casa de les tres xemeneies

Andreu Claret

Columna

La Barcelona dels seixanta de bracet amb Andreu Claret

Andreu Claret publica un nou llibre després de l’èxit aclaparador que va ser París érem nosaltres, obra que va valdre-li el premi Ramon Llull de les lletres catalanes i va ser un gran èxit entre el públic i la crítica. Moltes de les novel·les de Claret s’ambienten en la guerra del 1936-1939 –de fet, té una trilogia dedicada en aquest moment de la història–, però ara ha decidit de situar-nos a la dècada dels anys seixanta per parlar-nos d’en Ramon, un adolescent de divuit anys nascut a l’exili que arriba en una Barcelona que comença a obrir-se camí després de la postguerra. Entre la modernitat que es desperta, Claret també ens recorda la riuada del 62, que va devastar barris de barraques sencers i va destapar desigualtats i corrupció.

Si una família

Alba Dalmau

Angle

“Me’n faig creus, que la maternitat sigui tan individual, estàs molt sol amb la criatura”

Alba Dalmau publica la seva quarta novel·la per posar sobre la taula les incògnites sobre les relacions familiars. A Si una família pregunta al lector què és la família, quines formes pot adoptar i quines alternatives al vincle de sang pot haver-hi, i ho fa amb la història de la Paloma, una dona de trenta-vuit anys, hostessa de vol, a qui li canvia completament la vida quan es queda embarassada estant soltera i amb els pares a l’altra punta del món. L’ampli ventall de relacions i sentiments que exposa l’autora en aquesta obra és molt proper al que ja va plantejar a Amor i no (Angle, 21), on qüestionava les etiquetes i el tòpics en l’amor. En una entrevista recent a VilaWeb, l’autora diu: “La família, per mi, és qualsevol vincle que facis fruit de les cures, de l’afecte. No necessàriament va lligat a cap mena d’etiqueta ni a una obligació forta, sinó que la família és la que tu decideixes”.

Un veí ben estrany

Joan Esculies

Edicions 1984

“Sovint s’assenyala els joves perquè es deixen temptar per l’extrema dreta, però quin món han rebut?”

Malgrat que els lectors coneixen Joan Esculies per les seves publicacions de no-ficció (és historiador i biògraf del president Josep Tarradellas, del polític socialista Ernest Lluch o de l’editor Josep Fornas; articulista de La Vanguardia i analista d’actualitat), Esculies també té alguna novel·la i algun recull de contes publicats, com L’ocell de la pluja (premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002) o Tràilers (premi Mercè Rodoreda 2005). Després de molts anys, torna a la ficció amb Un veí ben estrany, una novel·la en què presenta un món actual amb una precisió quirúrgica que descriu una societat dividida i frustrada en un context d’auge de populismes antiimmigració. “El tema que volia obrir amb la novel·la és que estem acostumats a parlar molt de la immigració de portes endins, però no hi ha el mateix discurs de portes enfora”, deia Esculies en una entrevista a VilaWeb.

Sau

Ferran Garcia

Males Herbes

Sau és un dels títols literaris que va irrompre amb força a començament d’any. L’autor, Ferran Garcia, aterrava al gener a les llibreries amb una nova novel·la després de celebrar el gran èxit que va ser Guilleries: premi Maria Àngels Anglada; millor obra original en català del Festival 42 de gèneres fantàstics, i finalista a la millor novel·la de l’any d’Òmnium i al premi Finestres. El desafiament era immens, però l’ha superat amb escreix. Amb Sau, Garcia ens entrellaça dues històries: d’una banda, ens situa a principi del segle XX, moment en què la família Sala de Bruc torna a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea; però no viatgen pas sols: amb ells, porten dues esclaves i un fantasma. D’una altra banda, ens situa a final de segle al poble de Sant Romà de Sau, a punt de ser negat per l’aigua del pantà. Entre memòries, records i salts en el temps, Ferran Garcia torna a demostrar la força de la seva narrativa. Ramon Mas, editor de Males Herbes, ho explicava així en un avançament editorial: “Amb Sau, Garcia es consolida amb una força aclaparadora, alhora que conclou el díptic crepuscular començat amb Guilleries. Ambientada entre les colònies catalanes a Guinea i la plana de Vic de la primera meitat del segle XX, es tracta de la novel·la més lluminosa de l’autor, i potser també la més ambiciosa.”

Nusos entre els dits

Leila Kadra

Raig Verd

La iraniana Leila Kasra ha decidit de publicar la seva opera prima en català, Nusos entre els dits. El 1981, va emigrar de l’Iran cap als Estats Units i, d’ençà de llavors, ha viscut en uns quants països europeus, fins que fa deu anys va establir-se definitivament a Barcelona, on ja havia viscut una temporada uns anys abans. El fet de viure a l’estranger va obligar-la a comunicar-se amb familiars i amics amb cartes, amb l’escriptura, i a aprendre a adaptar-se a noves cultures. Potser per això ha decidit d’emprar el tema de la identitat en la seva novel·la, on ens presenta l’Anaïs, una noia que és expulsada de Suïssa, el país on viu, i es veu obligada a retornar forçadament al seu país, l’Iran. Per evitar-ho, l’Anaïs accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Amb aquest llibre, Kasra ofereix un debut sorprenent quant a estructura, profunditat dels personatges i, sobretot, riquesa lingüística, i demostra el seu interès per aprendre llengües noves i aprofundir en diverses cultures.

Potser no hi va haver mai primavera

Vicenç Lozano

Proa

“El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”

Vicenç Lozano aconsegueix d’arraconar el periodisme per un moment per a acostar-se a la novel·la. Potser no hi va haver mai primavera és el seu debut literari, una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia. Lozano aconsegueix fer un retrat força realista de l’època. Per fer-ho, ha hagut d’entrevistar un bon grapat de gent: persones grans que aleshores eren nens, historiadors, professors universitaris, etc. Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana o el fet que un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial són algunes de les anècdotes reals que trobarem a les pàgines d’aquesta novel·la. “Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica”, explica en una entrevista a VilaWeb.

Maripasoula

Blanca Llum Vidal

Club Editor

Blanca Llum vidal és una de les poetesses contemporànies més reconegudes al nostre país. De fet, el seu darrer poemari, Tan bonica i tirana (Proa) va ser premiat amb el premi Carles Riba de poesia 2024. Així doncs, tot i que el públic la coneix sobretot pels seus poemaris –ja en té gairebé una desena de publicats–, ara publica una novel·la amb Club Editor, editorial que ja va publicar-li el seu primer llibre de prosa, La princesa sou vós (2022), un llibre que va ser molt aclamat per la crítica. A Maripasoula, però hi trobem una història ben diferent. Aquesta vegada, l’autora s’allunya de l’amor i ens endinsa en un viatge improvisat per la selva amazònica en què ens descriu, en forma de crònica, un món desconegut que es mira per primer cop. “Potser viatjar és un forat: recórrer el perímetre, ser una mica com ell, imaginar què hi ha a dins, mirar molt, escoltar amb intenció, precipitar-se a l’enigma amb la basarda que fa i amb el desig de saber, de cavalcar, de mirar, de respirar a l’altra banda i de caminar diferent. O potser són els núvols que passen de Baudelaire: moviment d’aire net, transparència, la condensació d’allò que existia dispers, una bellesa que no es pot atrapar”, reflexiona al llibre Llum Vidal.

El blau al meu costat

Eva Moreno

Bromera

Premi Ciutat d’Alzira de novel·la 2024

La història de les àvies d’Eva Moreno, Càndida i Alina, va servir d’inspiració i punt de partida de la història que ha acabat essent El blau al meu costat: la primera, l’àvia paterna, va morir durant la guerra de 1936-1939 quan avortava, i no se’n va saber mai més res. De l’àvia materna, en canvi, n’ha pogut saber moltes més coses perquè va deixar escrits tres volums de dietaris que va dedicar a la seva filla, la mare de Moreno. Així doncs, a partir del silenci i del testimoni escrit de les àvies, Moreno ha desenvolupat una història que comença a l’estany de Banyoles (Pla de l’Estany) i acaba a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. És la història de l’Elisa, una noia que lluita constantment per trobar la seva identitat i les seves arrels després de la desaparició de la seva mare, en una ciutat grisa marcada pel règim franquista. En aquest periple, l’Elisa descobreix el poder de la música i la mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu origen. El blau al meu costat va valdre-li el premi Ciutat d’Alzira de novel·la.

A l’altra banda de la por

Marta Orriols

Proa

“Sóc una persona absolutament insegura”

Marta Orriols, una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts d’aquests darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por (Edicions Proa), una novel·la que narra la història de la Joana, la responsable de l’àrea de restauració i conservació preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –figura inspirada en Carme Ramells–, una dona de quaranta anys i escaig, separada i amb dos fills adolescents, que neda entre les incerteses i inquietuds de la vida. A l’altra banda de la por explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món. El més sorprenent és que, en aquest llibre, el lector coneixarà una nova Marta Orriols, que aquesta vegada ha decidit de capbussar-se, també, en un relat que tempteja l’enjòlit.

Teoria del joc

Arià Paco

Anagrama

Premi Anagrama de novel·la 2025

“Fa deu anys tots crèiem en el poliamor, ara ja només queden els convençuts”

El filòsof Arià Paco ha publicat tres novel·les, i totes tres han estat premiades. Va debutar amb Mentir a les mosques (UAB, 2020), obra que li va valdre el Premi Valldaura-Memorial Pere Calders de novel·la. El 2022 va publicar Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), premi Roc Boronat. I enguany ha estat guardonat amb el premi Anagrama per Teoria del joc, un llibre en què Paco exposa temes com el desig heterosexual, el sexe d’uns homes que han crescut durant la quarta onada feminista i la culpa per tenir certes fantasies sexuals. És un llibre que crearà debat i potser fins i tot obrirà la llauna d’una conversa que Paco ha cercat sense acabar de trobar-la mai. En una entrevista a VilaWeb, ho explica així: “No en tinc ni idea, si els homes viuen la culpa masculina d’aquesta mateixa manera o si ho viuen d’una manera molt diferent –amb odi, ràbia, amb felicitat–, si per ells és una cosa divertidíssima i sense problemes, perquè és una conversa que no existeix gaire. Jo la vaig buscant, aquesta conversa, però no la trobo del tot.”

L’home de la casa

Enric Pardo

La Magrana

Després de deu anys de silenci editorial, Enric Pardo torna a la ficció amb L’home de la casa (la Magrana). Primer el vam conèixer amb Totes les noies fan petons amb els ulls tancats (Rosa dels Vents, 2012), que va ser un gran èxit de vendes, i poc després va publicar Primera temporada (Reservoir Books,  2014). Ara torna per acostar-nos al seu món íntim i personal. A L’home de la casa, narrada en primera persona, ens endinsem en una història familiar que relata com els pares del protagonista han estat els primers a estrenar la llei del divorci al poble. Un viatge per la mirada de l’Enric (no és casualitat que el protagonista comparteixi nom amb l’autor) que vol ser, alhora, un homenatge literari a la seva mare.

El cos invisible

Núria Perpinyà

La Magrana

L’obra de Núria Perpinyà és una barreja de reflexions intel·lectuals i d’ironia, amb un estil únic. El cos invisible, la seva darrera novel·la, no és pas cap excepció. Aquesta vegada, l’autora ha escollit l’interior d’un cos humà com a escenari on desenvolupar la història. La protagonitza l’Ubis Q10, un enzim que reparteix energia i que s’endinsa en un món fascinant i en un viatge perillós per la sang ple d’aventures, en el curs del qual trobarem les sirenes, l’Hades i el Polifem que ens habiten. Tenint tot això en compte, doncs, no és d’estranyar que l’obra es compari amb l’Odissea d’Homer i els viatges d’Ulisses de Joyce. Amb una prosa delirant, descobrirem personatges com la mà esquerra i dreta, enfrontades entre si, o uns pulmons de fumador que ja no donen més de si. En una entrevista al diari Ara, Perpinyà explicava que hi apareixien molts versos de Carles Riba perquè va descobrir l’obra d’Homer amb la seva traducció.

La intrusa

Irene Pujadas

L’Altra

“Escriure et situa en un lloc on pots fer el que et doni la gana”

La intrusa ha estat un dels llibres més esperats de l’any. Pujadas va seduir-nos ara fa quatre anys amb el recull de contes Els desperfectes, editat també per l’Altra, llibre que li va valdre el premi Documenta de narrativa catalana 2020 i el premi Ciutat de Barcelona 2021. Aleshores, ja va demostrar que era capaç de combinar una prosa humorística i feréstega que va cridar l’atenció del sector literari internacional, com The New Yorker. Ara torna amb La intrusa, la seva primera novel·la, que Tina Vallès va resumir tan bé en un Mail Obert recent: “Pujadas, amb la imaginació en una mà, l’humor a l’altra i l’esperit crític entre les dents, s’endinsa en una ficció que té la mida d’un cos humà, però acaba sent incommensurable.” En el llibre, Pujades ens presenta la Diana, una noia que s’anima a emprendre un viatge cap al seu món interior.

Els crits

Víctor Recort

L’Altra

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit…

Els crits és el premi Documenta 2024, ex aequo amb Un gat negre al jardí, d’Irene Zurrón. Per això també és una de les novel·les més esperades de l’any. Els crits ha sorprès els primers lectors perquè desdibuixa la línia entre literatura, crònica social, columna d’opinió i assaig. De fet, Recort mateix va definir-la, en una entrevista a Núvol, com “una columna d’opinió allargassada amb fets que fan avançar la trama”. Per la seva banda, el jurat del premi Documenta en va destacar “la lucidesa amarada de recança, el retrat de la decadència d’un tipus de masculinitat i d’una manera d’entendre l’entreteniment, el sentit de l’humor estripat i que alhora desprèn una certa tristesa, i el ritme agilíssim de la trama”. En la seva primera novel·la en català –no és la llengua materna de l’autor–, Recort narra com tres ex-estrelles de la teleporqueria han de desfer-se del cadàver d’una noia jove, amant d’un d’ells, que ha matat i col·locat amb poca traça dins una nevera.

Jo era un noi

Fer Rivas

Angle

“La masculinitat és una promesa a què arriben molt pocs”

Aquest debut literari és, ara per ara, un dels més aplaudits de l’any. Jo era un noi, escrita per la directora, dramaturga i ara escriptora Fer Rivas, és una novel·la dificilíssima de catalogar sense caure en simplificacions. Es podria dir que és una novel·la sobre transició de gènere, però seria inexacte. Es podria dir que és una novel·la sobre consciència de classe, però seria incomplet. Es podria dir que és autobiogràfic, però seria imprecís. Jo era un noi és una novel·la amb tantes capes i tan complexa, que és difícil de resumir. Això no obstant, ho provem: Fer Rivas arrenca la novel·la amb l’enterrament del seu pare, amb qui mai va tenir una relació gaire profunda i que serveix de fil conductor per a explicar una infància i adolescència complicada. El trànsit de gènere que va fer es barreja amb altres passatges de la seva vida, sovint crus i molt dolorosos.

El passatge

Maria Carme Roca

Comanegra

Premi Santa Eulàlia 2025

Maria Carme Roca aterra a les llibreries amb una novel·la sobre el barri de Sant Pere de Barcelona que va valdre-li el premi Santa Eulàlia de novel·la d’enguany. La novel·la, titulada El passatge, és la història d’una nena de família humil del barri de Sant Pere. És marcada per la importància de dos passatges paral·lels: el passatge d’en Cirici (avui, passatge de les Manufactures) i el passatge de Sert, i per la relació d’amor i amistat entre la Regina i Josep Maria Sert, el gran pintor i muralista de la primera meitat del segle XX. L’acció d’El passatge arrenca a la Barcelona de final del segle XIX. Les muralles ja han estat enderrocades, i la ciutat pren un nou paisatge amb la construcció de l’Eixample. Farcida de fàbriques tèxtils, Barcelona s’omple de treballadors i de moviment. També la cultura viu un renaixement, cada vegada amb més activitat i noms destacats. A la novel·la, Roca demostra tenir un gran coneixement dels carrers i la història del barri de Sant Pere, per on ha confessat haver passejat molt amb els seus pares. De fet, el jurat va valorar-ne, entre moltes coses, el treball minuciós de documentació històrica, amb un arc temporal tan ampli com rellevant (de final del segle XIX fins al 1949).

Anna K.

Martí Rosselló

Reedició

La Segona Perifèria

Anna K. el posem a la llista de novetats en català tot i que, en realitat, va publicar-se per primera vegada el 2000 amb el segell de Quaderns Crema, editorial on l’autor, Martí Rosselló, també va publicar la seva segona i darrera novel·la, Parelles de tres. Anna K. és una novel·la escrita durant onze anys (del 1986 al 1997), i que en la seva primera publicació ja va crear impacte. El 2018, la col·laboradora de VilaWeb Tina Vallès, per exemple, recordava així l’obra: “Rellegir Anna K. ara que la novel·la fa divuit anys em feia por. Por perquè la novel·la em va fer un fort impacte quan la vaig llegir com aquell qui diu acabada de sortir d’impremta, perquè no imaginava que dins d’aquell home tranquil, pacífic, fins i tot abúlic, hi hagués tot aquell món.” Precisament, Vallès també ha estat autora de l’epíleg de la reedició d’ara, impossible de resumir en quatre línies. És una molt bona notícia, doncs, que vint-i-cinc anys després de la seva primera publicació, i quinze després de la mort de l’autor, Anna K. arribi novament a totes les llibreries del país. 

Els eviterns

Anna Salomé

Austrohongaresa de Vapor

Després d’uns anys de pausa, l’editorial valenciana Austrohongaresa de Vapors reprèn l’activitat amb l’edició d’Els eviterns, d’Anna Salomé. Tota una declaració d’intencions per a demostrar l’aposta pel risc i la qualitat de les publicacions. A Els eviterns, Salomé combina recursos de la ciència-ficció amb tres narratius que remeten a la literatura russa i centreeuropea. L’autora ubica l’acció de l’obra en un futur no gaire llunyà, descrit amb trets distòpics, on la gent gran anormalment longeva són internats en geriàtrics estatals, atesos per delinqüents de diversa procedència i formació, que hi redimeixen així les seves condemnes. Un incident tant inesperat com tràgic capgirarà la rutina del centre i traurà a la llum una realitat fins aleshores inimaginable.

Aquest tros de vida

Estel Solé

Columna

Premi Ramon Llull 2025

“M’exploto d’una manera salvatge”

Fa solament dos mesos que l’autora recollia emocionada el Ramon Llull, un dels premis literaris més importants del país, per l’obra Aquest tros de vida. Feia vuit anys que Solé no publicava una novel·la. En aquesta obra, parla de la fragilitat i la resiliència humana, una realitat que darrerament ha viscut de prop Solé, que fins i tot va arribar a afirmar que el 2024 havia estat el pitjor any de la seva vida. La història podria resumir-se en la vida d’una científica que malda per conciliar les fites laborals amb la criança i que, en un moment de desfeta personal, decideix de fer un viatge inesperat que la portarà a conviure amb tres desconeguts amb qui es plantejarà dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor. Però la novel·la de Solé va molt més enllà: parla de la relació entre mares i filles, parla de la precarietat que travessa tantes capes de la societat, dels dols, de com afrontem la vida, d’amor, de replantejaments vitals… Aquest tros de vida conté, en realitat, tots els elements d’una vida sencera.

Cor fort

Sílvia Soler

Univers

“La mort del meu pare em va desestabilitzar moltíssim, perquè havia tingut una infància molt feliç”

Sílvia Soler publica Cor fort (Univers). D’ençà que va veure la llum a començament de març, s’ha mantingut en la llista de llibres de ficció en llengua catalana més venuts, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi. Aquesta vegada, Sílvia Soler retrata el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, que ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història, en què moltes vegades s’ha vist obligada a fer “el cor fort”. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa. “Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer Tereses. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals”, explicava Soler en una entrevista a VilaWeb.

La cadira de l’artista indòmit

Ester Vizcarra

Edicions del Bullent

Malgrat que la llista no inclou novetats d’abans del 2025, amb La cadira de l’artista indòmit, d’Ester Vizcarra, fem una excepció per uns quants motius: es va publicar l’octubre del 2024, pocs dies abans de la gota freda i, tal com va passar amb moltes de les novetats editorials d’aquell moment, la publicació no va tenir el ressò que la novel·la mereixia. A més, l’editorial Bullent, de Picanya, va ser una de les més afectades per les inundacions. Amb aquesta selecció, doncs, volem donar una segona vida al viatge d’en Manuel, un artista de l’Alcoi dels anys seixanta que abandona la ciutat natal per anar a Barcelona, València, Madrid, Las Palmas de Gran Canaria i Nova York i desenvolupar-se artísticament.

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els models de llenguatge extensos (MLE) han canviat dràsticament la indústria de les tecnologies del llenguatge. La irrupció de DeepSeek el mes de gener va fer palesa la cursa tecnològica per a dominar el sector i va posar el focus no només en l’interès per a desenvolupar models més potents, sinó també en la necessitat de fer-ho de manera més econòmica. Més enllà de totes les ramificacions geopolítiques que això comporta, aquesta cursa acaba alimentant una dinàmica que ve de fa anys: l’arraconament de la majoria de llengües a favor d’un grup reduït i, sobretot, de l’anglès.

El panorama actual és poc encoratjador. Per exemple, en l’àmbit de la traducció automàtica, Google Translate, el traductor de referència, ara com ara només ofereix 249 llengües, una quantitat ínfima si tenim en compte que se’n parlen més de sis mil a tot el món. D’aquestes 249, el biaix europeu és força evident: hi trobem el frisó, el latgalià i el manx, llengües minoritzades dels Països Baixos, Letònia i el Regne Unit, respectivament; però no el gilbertès, llengua oficial de Kiribati, o el ngambai, una de les llengües majoritàries del Txad amb més d’un milió de parlants. El biaix encara es fa més evident si tenim en compte que el traductor ofereix dues varietats de portuguès –el portuguès de Portugal i el portuguès del Brasil– i de francès –estàndard i quebequès. I és que el factor principal que determina que els parlants d’una llengua tinguin accés a tecnologies lingüístiques és el seu poder econòmic, com bé demostra aquest estudi.  

Ampliar la cobertura lingüística no és pas senzill. D’una banda, tenim els algoritmes, que, com ja explicava en un article anterior, sovint assumeixen característiques lingüístiques pròpies de llengües europees, però no sempre generalitzables a unes altres llengües. De l’altra, tenim les dades, és a dir, tot el material lingüístic que es fa servir per entrenar primer i calibrar després els MLE. L’entrenament es fa, sobretot, amb dades extretes d’internet, després d’haver pentinat pàgines web, xarxes socials, etc. Deixant les qüestions d’autoria a banda, aquest procés té una mancança evident: segons les estimacions de Statista gairebé el 50% del contingut web és en anglès, seguit de l’espanyol amb un 6%. Si agafem les vint-i-cinc llengües amb més parlants com a llengua inicial, n’hi ha deu, totes parlades a l’Àsia, que no arriben ni al 0,5% de contingut en línia: el bengalí, el gujarati, l’hindi, el javanès, el marathi, el paixtu, el panjabi, el tàmil, el telugu i l’urdú. Sí que superen el llindar del 0,5%, tot i tenir molts menys parlants de mitjana, l’hongarès, el neerlandès, el polonès, el romanès, el suec, el txec i l’ucraïnès. Totes parlades a Europa.       

Amb els textos extrets d’internet, doncs, no n’hi ha prou; necessitem més dades. Una alternativa són els corpus paral·lels, és a dir, col·leccions en què el mateix text s’ha traduït manualment a diverses llengües. N’és un bon exemple la Declaració Universal dels Drets Humans, que està disponible en més de cinc-centes llengües. El problema és que la declaració és un text força curt –en català no arriba ni a dues mil paraules– i amb un sol text fem poca cosa. El corpus paral·lel més gran de tots és la Bíblia, traduïda a més de mil cinc-centes llengües. Aquí el problema és una mica diferent: és un text amb un contingut allunyat de la realitat social actual i un vocabulari poc adaptat al món contemporani. A més, l’abast geogràfic és irregular i es limita als països dels quals als missioners encara no els han fet fora.       

L’alternativa més viable per a compensar aquest desequilibri de material lingüístic disponible és la creació de més textos manualment, textos de bona qualitat i en més llengües. I aquí tornem a topar amb la realitat: quan es contracten treballadors fora dels països occidentals no sol ser per redactar textos en les seves llengües, sinó per anotar dades per a la calibració de models existents i, per tant, en les llengües que els models ja dominen. Aquest procés, conegut com a aprenentatge de reforç a partir de la retroalimentació humana (RLHF per les sigles en anglès) referma la dinàmica original, tot arraconant les llengües que no formen part del grup privilegiat. No és estrany, doncs, que hi hagi comunitats que reaccionin amb certa desconfiança o recança quan són contactades per a proporcionar material lingüístic en les seves llengües. I és que el mercat de dades per a la intel·ligència artificial cada cop és més vist com una nova forma de colonització moderna, en què els que hi guanyen són sempre els mateixos. 

Així, doncs, el panorama per a la diversitat lingüística en el món de les tecnologies del llenguatge ha canviat poc. Els parlants que no van poder apostar per una presència en línia de les seves llengües han quedat arraconats i amb poques opcions d’atrapar les llengües que, mentrestant, han anat fent via. Tot i que es comencen a moure coses a Google i Meta, de moment s’han hagut de conformar amb iniciatives individuals o que organitzacions com ara la UNESCO puguin fer una mica de pressió. Si han tingut la sort, i la desgràcia, d’haver estat colonitzats primer per l’Església, potser tindran un text llarg per a construir alguna cosa. Al final, la tecnologia acaba creant un món digital amb les mateixes penes i les mateixes glòries.   

Albert Ventayol és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).