Tragèdia a Washington. Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà. L’accident ha passat quan l’avió maniobrava per aterrar a l’aeroport Ronald Reagan de Washington. Els serveis d’emergència treballen al riu Potomac per rescatar supervivents i víctimes mortals.

Una càmera del Kennedy Center de Washington ha captat el moment de l’accident. En les imatges es veu com l’avió d’American Airlines és en ple descens per a aterrar i, de cop i volta, impacta amb un helicòpter que no es desvia de la seva trajectòria. Arran del xoc, els dos aparells esdevenen una bola de foc.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/ssstwitter.com_1738203842720.mp4

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un avió d’American Airlines amb una seixantena de passatgers ha xocat amb un helicòpter Black Hawk de l’exèrcit nord-americà quan s’acostava a l’aeroport Ronald Reagan de Washington, que ha suspès l’activitat. Els aparells han caigut a les aigües gèlides del riu Potomac. Els serveis d’emergència han organitzat una operació de salvament amb uns 300 efectius, tot i que hi ha poques esperances de trobar-hi supervivents. Els mitjans nord-americans informen que s’han recuperat uns quants cossos, però no hi ha un nombre confirmat de manera oficial.

Dins l’avió, que venia de Wichita (Kansas), hi havia els seixanta passatgers i quatre tripulants, i a l’helicòpter, que feia un vol de pràctiques, hi anaven tres militars. Una càmera del Kennedy Center ha captat del moment de l’accident. A les imatges es veu com l’avió prepara l’aterratge, quan l’helicòpter hi impacta de manera directa i els dos aparells esdevenen una bola de foc.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/ssstwitter.com_1738203842720.mp4

El cap dels bombers de Washington, John A. Donnelly, ha assegurat que l’operació de rescat és molt complexa i es pot allargar uns quants dies. “Les condicions allà fora són extremadament dures pels serveis d’emergència. L’aigua té una profunditat d’uns dos metres i mig, fa vent i hi ha trossos de gel. És perillós i complicat de treballar-hi”, ha dit.

Les autoritats no han informat sobre les identitats dels passatgers, però se sap que en l’avió viatjaven unes quantes figures del món del patinatge artístic nord-americà. “Resant per tots els del vol entre Wichita i Washington. Entre els passatgers hi havia patinadors i entrenadors”, ha piulat el patinador Luke Wang.

as we hold everybody on board in our thoughts, we will continue to wait for official information to be released.

— LUKE WANG (@lukeawang) January 30, 2025

La Casa Blanca ha emès un breu comunicat del president Donald Trump, que diu que ha estat informat “detalladament sobre el terrible accident”. Més tard, en un missatge a Truth Social, ha dit que l’accident s’hauria pogut evitar. “És una nit clara, els llums de l’avió brillaven; per què l’helicòpter no ha anat amunt, avall o ha girat?”, ha escrit.

 

 

El president Donald Trump ha assegurat que obrirà un centre de detenció d’immigrants irregulars a Guantánamo. Ho ha dit durant l’acte de signatura de la primera llei del seu mandat, una llei amb mesures contra la immigració irregulars que, entre més mesures, autoritza deportacions de presumptes delinqüents sense sentència ferma. “El camp té trenta mil llits i servirà per a retenir els pitjors criminals il·legals que amenacen la gent americana”, ha dit Trump. “Alguns són tan dolents que no ens refiem que els seus països els retinguin, perquè no volem que tornin”, ha afegit. “De manera que els enviarem a Guantánamo. Això doblarà la nostra capacitat immediatament”, ha indicat. “És un lloc dur per a escapar-se’n.”

Ha fet l’anunci durant la signatura de la llei Lake Riley, una llei que pren el nom d’una infermera de vint-i-dos anys assassinada, segons Trump, per immigrants il·legals pertanyents a una banda criminal. A l’acte també hi havia els familiars de la víctima, als quals Trump s’ha adreçat per assegurar-los que la seva filla “serà la responsable de salvar milers de vides d’americans”, enmig de nombroses acusacions contra la immigració il·legal com a responsable de molts casos similars al de Riley.

El president dels EUA també ha agraït la feina dels membres del seu equip i del congrés que han treballat perquè la llei es pogués aprovar. Entre ells ha felicitat la confirmada nova secretària del Departament d’Interior, Kristi Noem, de la qual ha dit que “és una dona, però és dura”, per afegir tot seguit: “No deixeu que aquest aspecte us enganyi. Aquesta dona és dura”. Prèviament a l’inici del discurs, Trump també ha volgut puntualitzar el que ha considerat “tergiversacions interessades dels mitjans” al voltant de la suposada oferta que ha fet al funcionariat del govern per deixar el seu lloc de treball abans del 7 de febrer a canvi de rebre el sou actual fins al setembre.

Trump ha assegurat que en cap cas han fet una oferta així, i que el que han fet és instar el funcionariat que fa teletreball a tornar als seus llocs abans d’aquella data. “Sabem que n’hi ha molts que no treballen totes les hores, i la seva productivitat és dubtosa. Per això els hem dit que el volem el 7 de febrer al seu lloc a la seva hora”. I ha afegit: “Si no tornen, els acomiadarem. I això contribuirà a aprimar el govern, que és un objectiu que han perseguit sense èxit els darrers deu presidents nord-americans”.

La Fed no fa cas al president

D’altra banda, aquest dimecres s’ha sabut que la Reserva Federal dels Estats Units ha decidit congelar el preu del diner en els tipus d’entre el 4,25% i el 4,5% de l’última revisió, i aturar així la corba a la baixa que havia iniciat fa tres revisions i que havien abaixat un punt la taxa entre el setembre i el desembre de l’any passat.

El gabinet de Jerome Powell, president de la Reserva, no ha atès, així, a les pressions exercides per Donald Trump en la primera reunió que manté des que el republicà ha tornat a arribar a la Casa Blanca. Trump havia advertit que els diners havia de continuar baixant de preu immediatament.

En quin punt es troba la relació entre el PSOE i Junts després de l’acord per a aprovar el decret social? Es podria dir que tots dos partits han evitat una escalada de la crisi i han guanyat una pròrroga: més temps. Un augment de la tensió hauria amenaçat la continuïtat de la legislatura perquè, encara que unes eleccions anticipades no entraven en els plans dels socialistes espanyols, el PSOE s’hauria trobat en una situació molt difícil de mantenir al congrés espanyol. Un trencament que hauria pogut ser definitiu va ser a punt de precipitar-se fa dues setmanes, quan els socialistes van anunciar que vetarien l’admissió a tràmit de la iniciativa de Junts sobre la qüestió de confiança a la mesa del parlament espanyol. La decisió d’ajornar la consideració de la tramitació, amb Sumar mirant de fer de frontissa per suavitzar la situació, va empènyer Carles Puigdemont a avançar per un camí alternatiu: reclamar una reunió urgent de la taula de Suïssa i anunciar que suspenien les negociacions sectorials amb el PSOE.

Quan feia quaranta-vuit hores que Puigdemont havia demanat públicament una convocatòria urgent i extraordinària de la taula amb mediació internacional, la delegació de Junts i el PSOE es van reunir, segons fonts de Junts, per repassar la llista d’incompliments dels acords adquirits prèviament. La reunió no fou a Suïssa, com era habitual, però va servir perquè es reprengués l’ordre del dia en què es basen les cites periòdiques mensuals. Es preveu que la següent serà al febrer.

La tensió que, segons fonts consultades, va regnar en la reunió amb el mecanisme de mediació es va reproduir després en la batalla política pel decret òmnibus, que el congrés va tombar. Al final, el trossejament del decret primigeni que, pocs dies abans, Sánchez refusava de negociar per parts, i l’entesa perquè la mesa de la cambra baixa tramités la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança, han donat més coll a tots dos partits: tenen si fa no fa un mes i mig per provar de resoldre la crisi de confiança que fa uns quants dies hauria pogut fer miques l’acord de Brussel·les.

Ara per ara, el PSOE i Junts han superat l’escull del decret perquè es puguin aprovar les principals mesures socials que incloïa l’òmnibus, com ara la revaloració de les pensions o l’ingrés mínim vital. Finalment, fins i tot el PP hi votarà a favor. I els socialistes espanyols han garantit a Puigdemont que la mesa tramitaria la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança. Això sí, Junts s’ha avingut a ampliar-ne la redacció per reforçar que és Pedro Sánchez l’únic que té la potestat de presentar-la. El text de la proposta diu així:  “El Congrés dels Diputats insta el president de govern espanyol a considerar l’oportunitat de plantejar una qüestió de confiança, d’acord amb la prerrogativa que li confereix la constitució, atenent el caràcter polític, sense vinculació jurídica, de la present iniciativa.” Junts ha rebaixat la contundència de l’anterior redacció, però considera que la modificació és tan sols tècnica i que no resta relleu polític a la repercussió d’un eventual debat parlamentari sobre l’estabilitat del govern. Sobretot perquè, en una situació com aquesta, el PSOE podria perdre la votació atès que el PP i Vox aprofitarien l’avinentesa per empènyer Sánchez a un punt de no-retorn aprofitant la crisi de confiança amb Junts.

La millor opció per al PSOE i Junts és no haver-hi d’arribar. A Junts tampoc no li interessa, perquè un trencament amb Sánchez li faria perdre la capacitat d’influència a Madrid i implicaria el fracàs de tota una estratègia. Ara mateix, amb Salvador Illa a la Generalitat, es manté com el front principal de l’acció política de Junts, amb Míriam Nogueras al capdavant. El temps que han guanyat fins que el partit de Puigdemont pugui utilitzar la quota que té per a incloure la proposició no de llei a l’ordre del dia del ple del congrés pot arribar, aproximadament, a un mes i mig. Dos mesos, a tot estirar, segons algunes fonts. Aquest és el termini en què Junts espera que el PSOE es mogui en algunes de les tres carpetes dels incompliments d’acords previs: el traspàs integral de les competències en immigració, l’oficialitat del català a les institucions europees i això que han anomenat l’amnistia política.

Fonts de Junts insisteixen que desencallar-los és, sobretot, una qüestió de voluntat política. En el cas de les competències en immigració, els esculls se centren en la gestió dels expedients d’expulsió, el control policíac de les fronteres, ports i aeroports per part dels Mossos d’Esquadra i l’expedició dels números d’identitat d’estranger (NIE). El partit de Puigdemont també veu a prop l’oficialitat del català a la Unió Europea perquè n’hi hauria prou que Sánchez desencallés per dalt el recel de dos estats membres: Itàlia i Suècia. L’amnistia política es desllorigaria amb una reunió entre el president espanyol i el president de Junts. Podria ser una reunió allunyada dels focus de les càmeres i sense cap compareixença posterior. Junts insisteix, tanmateix, que la desconfiança pels incompliments dels pactes previs no es resoldria tan sols amb una reunió que, a més, tindria el risc de ser percebuda solament com un simbolisme, si algun dels altres acords clau no es materialitza.

En la hipòtesi més favorable, Junts retiraria la iniciativa de la qüestió de confiança si veiés complerta la majoria dels pactes anteriors i Sánchez guanyaria aire i estabilitat per obrir negociacions sobre els objectius de dèficit i el pressupost. En tindria prou amb un pressupost per a allargar la legislatura fins on volgués, perquè podria recórrer a una pròrroga més còmoda a partir de llavors. El compàs d’espera actual, a més, no ha permès que la taula de Suïssa aprofundís en el moll de l’os de l’acord d’investidura, que Junts va vendre com un intent de resolució del greuge del sistema de finançament –amb una proposta basada en el concert econòmic– i, anant més enllà, de resolució del conflicte polític.

Mai com fins ara no havia entès què passa quan t’atreveixes a denunciar. Mai com fins ara no havia sentit com és de reparador que et diguin “jo sí que et crec”.

Tot va començar quan el passat 10 de gener, esgarrifada per les denúncies d’assetjaments i agressions sexuals de companyes periodistes que donaven suport a Ana Polo, vaig fer un piulet a X. No el busqueu, me’l van fer esborrar si no volia que recaiguessin sobre mi accions judicials per un possible delicte de calúmnies i contra l’honor. Amb nom i cognoms, explicava la situació d’assetjament d’un cap quan jo tenia 21 anys (ell, 43) i treballava a la redacció d’El Periódico amb un contracte d’estiu.

La retirada del piulet va provocar una segona onada de solidaritat i sororitat que em va enfortir per a tot allò que encara no sabia que havia de venir: el comunicat de suport al meu agressor per part d’algunes de les seves companyes.

L’escrit –que paradoxalment deia el nom de l’individu que jo vaig haver de retirar– em va sorprendre. El signaven companyes de professió a qui jo admirava quan vaig coincidir-hi en aquella redacció i continuo admirant com a bones professionals. Però he de reconèixer que era un escrit ajustat al que suposo que era la seva realitat: elles no van veure mai un comportament reprotxable, elogiaven les qualitats humanes i professionals del seu company i no citaven el meu nom.

Vaig pensar moltes coses. Que havien tingut molta sort. Que el fet que no ho hagis vist no vol dir que no hagi passat. Que moltes de les signants en el moment dels fets eren més grans (i suposo que madures) que jo, no tenien una relació jeràrquica com la meva ni un contracte eventual. Que en aquestes coses edat, situació laboral i relació de poder influeixen i molt. Que encara que jo no hagués ni vist ni patit una situació d’assetjament no dubtaria de qui diu que sí que l’ha sofert. Que molts i moltes ens hem trobat amb la sorpresa (i estupefacció, per què no dir-ho) que s’ha denunciat una persona per qui hauríem posat la mà al foc, però no per això dubtem de les víctimes.

Una mica més de mal em van fer els comentaris de companys que es van abonar al “era tan bon home”. I “era tan bon home” però avui no, fa set anys que es va morir. Aquí començava un nou bloc de crítiques, el fet de denunciar una persona morta que no es podia defensar. Independentment de quin sigui el moment en què estàs preparada per explicar-ho, els comentaris em van fer reviure el que havia sentit quan vaig llegir la notícia de la seva mort. Enmig de les lloes a la seva vàlua professional –res a dir– i del dolor per la seva sobtada desaparició –que continuo sense desitjar ni al meu pitjor enemic–, no em va semblar el moment d’infligir més dolor al seu cercle més íntim. I, per què no dir-ho, perquè encara no teníem el coixí d’una certa normalització de la denúncia pública.

Alguns articles van continuar defensant el seu amic i company, ara sí, referint-se amb nom i cognoms a la meva persona. Tot i dolorosos, perquè intrínsecament posaven de manifest, més que la sorpresa, la seguretat que jo no deia la veritat, eren impecables en el “jo no vaig veure res”, “a mi no em va passar”. Però alguns ja parlaven de “greu perjudici a la veritat” i, és clar, una es pregunta: quina veritat, la teva o la meva?

Però l’article de Josep Maria Ureta en què m’acusa de relat equívoc, inversemblant, fals i de traspassar una línia molt delicada (acusar sense proves), més enllà del greu que em sap perquè vénen d’una persona amb qui hem compartit redacció durant anys a TV3, només em provoquen una pregunta: i tu què en saps, de tot allò que passava en una redacció solitària quan només hi érem ell i jo? Solitària, sí, perquè jo era la noia esforçada que hi anava abans d’hora per tenir la feina tan ben feta com fos possible i ell es plantava a la redacció quan teòricament no li tocava. I poc il·luminada, sí, no en un sentit tenebrós sinó perquè encara no hi havia arribat prou gent. I més preguntes. Com t’atreveixes a dir-me mentidera? I per què t’estranya que jo ara denunciï uns fets que van passar fa quaranta anys enmig de denúncies més recents? Que potser també farem edatisme en això, ara que tinc 61 anys? Què no has entès encara?

En el seu article, el redactor Ureta diu que hauríem d’acotar el terme “agressió sexual” i que aquestes denúncies haurien d’anar acompanyades de proves i testimonis. Doncs mira, no. Jo, com tantes altres, no puc aportar ni una cosa ni una altra, la meva paraula contra la d’un mort, res a pelar. Ni denúncia ni piulet en el seu moment (era el 1984!).

No seré jo qui posi graus d’intensitat a l’assetjament, del més lleu al més violent, que cada any s’emporta la vida de tantes dones. Perquè ho vaig patir, sóc perfectament conscient de la sort que vaig tenir que aquest individu tingués un comportament no violent però sí inadequat, intimidador, molest i que em provocava angoixa. Aquell poc respecte pel meu espai vital, aquells moviments tan ben calculats perquè no pogués dir mai que m’havia fotut mà. Precisament, aquesta línia tan delicada és la que feia tan difícil la denúncia, juntament amb el fet de la immaduresa i d’un context social que no facilitava les coses.

Els fets, no sé si constitutius de delicte, haurien prescrit. I jo no continuaré aportant les “proves” que sembla que alguns necessiten perquè entraria en detalls de colors, llum i olors que em regiren. No faré la llista de les persones a qui he explicat aquella vivència al llarg de la meva vida. L’experiència d’aquests dies demostra amb quina facilitat volen invalidar el teu relat. Quina temptació més gran és continuar callant, que car que surt “complicar-se la vida”, que fàcil que és que et deslegitimin i et vulguin fer dubtar del teu propi record i de la teva experiència… Després s’estranyen que no hi hagi més denúncies!

Des de la zona de confort de no haver hagut de passar situacions infinitament més dures i violentes que moltes dones, des de la comoditat de tenir la complicitat de tantes companyes i companys, des de la tranquil·litat d’una edat i una trajectòria professional que no té cap necessitat de notorietat gratuïta, des de la fortuna de les dones que m’han compartit el seu Me Too, des de l’admiració per les valentes que han denunciat, gràcies a tothom que m’ha acompanyat en aquest camí.

Montse Armengou Martín

* Podeu rescatar en aquest apunt d’Instagram l’article que vaig escriure per a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, el març del 2022, en què denuncio situacions d’assetjament que, com tantes altres dones, he viscut en l’àmbit laboral i no laboral. 

 

Aquests dies que tant d’impacte ha tingut l’aparició de la intel·ligència artificial xinesa, la meua experiència personal m’ha recordat un tema de què fa temps que volia parlar: la importància enorme que la llengua catalana, la nostra, ja no siga únicament una llengua d’humans, dels humans.

DeepSeek, la màquina xinesa, parla un català raonable, bastant raonable. ChatGPT el parla i l’escriu encara millor i Claude.ai és increïble que bé que el parla. Són aquestes les tres màquines amb què tinc converses habituals en la llengua que els meus pares em van regalar. I he de dir que l’experiència, tant si és text escrit com si és conversa oral, és molt impressionant.

Però no estic segur que la nostra societat entenga el significat que té això. La gran victòria que això significa.

Ho diré d’una manera brutal i ja em disculpareu l’exabrupte. Però és que, per primera vegada d’ençà de les Homilies d’Organyà o el Llibre dels jutges –que ja decidiran els experts quin és el més antic–, tenim la supervivència del català completament assegurada. Absolutament. Perquè ja no depèn ni tan sols de les nostres peripècies biogràfiques. Fins i tot si tots els humans que parlem català ens moríssem demà, el català continuaria vivint en aquestes màquines que ja saben parlar-lo i que no tenen caducitat. I no en una o dues, sinó en totes. Vaig fer la prova de posar a parlar en català ChatGPT i Claude.ai, i fer-los mantenir una conversa entre tots dos, com a catalanoparlants tots dos, i el resultat em va deixar clavat en la cadira.

Ja sent, per endavant, les protestes vociferants dels qui diuen que això quin interès pot tenir; que de què ens serviria als catalans que les màquines parlassen català si cap humà no el parlàs. Som un país, ja ho deia Vicens Vives, de tot-o-resistes, i així ens va. Tenim l’obsessió pel tot o res. I tantes vegades hi ha passos entremig que ens haurien de fer botar de joia i ens farien la vida més agradable.

No es moriran de sobte tots els catalanoparlants, això ho sabem de sobres. Podrem ser més o menys, però les previsions més apocalíptiques i pessimistes se’n van un parell de segles enllà i, sincerament, qui sap com serà la societat no pas d’ací a un segle sinó d’ací a deu anys. I he dit la societat, però podria haver dit perfectament que vés a saber com serà la humanitat.

Que les màquines parlen català i en parlen amb naturalitat és una victòria de la cultura catalana i és una victòria enorme de la societat catalana. Perquè les màquines parlen moltes llengües, però encara no les parlen totes, ni parlen tan bé moltes altres com parlen el català. No us avorriré amb dades, ara, però tan sols voldria recordar que el govern francès el 2023 va fer una classificació de totes les llengües del món i va determinar que el català era la dotzena més influent, atenent, entre moltes altres coses, el nivell de desenvolupament tecnològic de la llengua. I això ara, amb aquest nou i enorme salt tecnològic que és la intel·ligència artificial, no solament s’ha mantingut, sinó que farà un gran salt endavant.

Això, que les grans màquines globals parlen perfectament el català, entenguen la cultura catalana, sàpiguen fer servir els continguts catalans i els posen amb naturalitat en el nostre dia a dia, no podem ni imaginar què significarà en el futur. Però serà bo. I el fet remarcable és que ja significa moltes coses avui; la més important, que no quedem ni quedarem, com a poble, com a cultura, com a nació, despenjats de la globalització.

Fa uns quants mesos un amic em va enviar una captura de pantalla de l’alarma que va rebre al seu mòbil, concretament l’11 de maig a les 4.18 de la matinada, hora de Tòquio. Era una alarma per terratrèmol enviada per l’eficaç agència meteorològica del Japó, que anava adreçada al propietari del mòbil: primer en un català perfectament normatiu i després en japonès. A Tòquio. Per què? Doncs perquè el mòbil era configurat en català –i vull recordar que ara mateix els iPhones funcionen tan sols en trenta-set llengües i el català n’és una– i perquè la intel·ligència artificial organitzava la resposta. Cap humà no va prendre la decisió d’enviar al meu amic un avís en català. Simplement, el món d’avui ja funciona amb aquesta naturalitat, que transcendeix la política i els usos i costums dels estats. I si no sabem veure la importància d’això, fins a quin punt és transcendental que el català ja no siga exclusivament una llengua d’humans, parlada per humans i prou, és que tenim un problema d’autoestima realment gros.

 

PS1. Arnau Lleonart ha provat a fons DeepSeek i en aquest article en compara el rendiment amb el de ChatGPT: “Per què prefereixo, ara com ara, continuar fent servir ChatGPT abans que DeepSeek”.

PS2. La periodista Montse Armengou va denunciar públicament un cap seu, de quan ella era jove, que la va assetjar sexualment. L’home és mort i ella ara ha hagut d’aguantar unes reaccions difícils d’entendre, que respon amb aquest article: “Assetjament: i tu què saps què passava?”.

PS3. El pacte entre Junts i el PSOE sobre les pensions i més qüestions que el govern espanyol havia inclòs en el famós decret òmnibus ha dut una pausa en la tensió entre tots dos partits. Però és una pausa que té un termini de –a tot estirar– dos mesos, el màxim que hauria de tardar a fer-se efectiva la qüestió de confiança al parlament espanyol. Odei A-Etxearte ens explica en aquest article què pot passar durant aquest temps i quins són els tres temes que podrien fer variar significativament les relacions entre aquests dos partits.

PS4. Van mal dades als mitjans públics valencians. El PP i Vox continuen amb la seua obsessió de controlar-los i tallar les ales a una televisió, sobretot, que ha fet molt bé el tractament de la gota freda –cosa que ha incomodat, per tant, el govern. Ahir es va nomenar director general Paco Aura, un personatge conegut, amb una polèmica trajectòria, que Esperança Camps retrata en aquest article: “À Punt es disfressa de Canal 9”.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1990) és una jove escriptora que ha començat amb bon peu. És un d’aquells inicis literaris que fan goig, en què passen coses importants sense esperar-les. El 2020, en plena pandèmia, Pujadas es va presentar al premi Documenta amb un recull de contes que va titular Els desperfectes, com el conte que l’encapçala. Va guanyar el premi, ex aequo amb Laia Viñas i el seu Les closques, i tots dos llibres els va publicar l’Altra Editorial. Els desperfectes també va ser reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona. D’aleshores ençà, el llibre ha anat trobant lectors i actualment ja té quatre edicions. A més, aquest estiu, el primer conte del llibre ha estat traduït a l’anglès i publicat a la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker. Laia Pujadas s’ha convertit en el primer escriptor català que publica a The New Yorker. I amb aquesta aura nova que li ha donat la revista americana, ara s’estrena en l’àmbit de la novel·la amb La intrusa, també a l’Altra Editorial.

S’escau el fet divertit que al darrer conte del llibre Els desperfectes, titulat “Retrospectiva”, Pujadas ja prefigura aquesta nova novel·la: a partir d’una paròdia futurista, la narradora del conte, autora d’un bloc de crítica literària, repassa l’obra d’una escriptora fins el 2043. Diu que debuta el 2021 amb un recull de contes i després escriu: “L’any 2025 publica Crònica d’un viatge endins, una novel·la curta basada en una dona que, esperonada per les opinions dels altres i amb l’objectiu de pal·liar un cert malestar, decideix emprendre un viatge cap a l’interior del seu cos. Hi troba geografies, persones, països inhòspits. [I, etc].” 

Irene Pujadas Pujadas, que treballa a Angle Editorial, és una de les impulsores de la revista Branca (amb Júlia Bacardit, Roser Bastida, Ada Bruguera i Irene Selvaggi) i ha col·laborat amb mitjans com ara el diari Ara, Núvol, la Llança i la Lectora.

—Abans d’entrar en La intrusa, parleu-me de la traducció del primer conte d’Els desperfectes i la publicació a The New Yorker, com també del vincle que hi ha entre l’últim conte d’Els desperfectes i la novel·la, que crea uns vasos comunicants.
—Quan vaig escriure els contes d’Els desperfectes no tenia cap intenció concreta, més enllà de fer els contes que volia fer. De fet, quan els vaig presentar al premi Documenta només tenia clar que, si no guanyava, els treballaria més i escriuria la novel·la que ara ha acabat essent La intrusa. Per a mi va ser tot una mica inesperat. Ja sé que sona naïf i a vegades fins i tot de falsa modèstia, però realment vaig fer el que volia fer, que crec que això passa amb les primeres obres, quan encara no hi ha hagut una possibilitat real de publicar, i vas a la teva, vas a cegues també, fent realment allò que vols. Que això en la segona obra crec que també passa, però hi ha un punt…

—…de responsabilitat afegida?
—Hi ha una miqueta més de por, diria. Has de protegir aquesta part de fer realment allò que vols, perquè ja coneixes més la gent que et llegirà i això has de mirar que no t’influeixi gens i puguis ser lliure amb allò que escrius, sense pensar en el fet que es publicarà.

Podeu comprar La intrusa d’Irene Pujadas a la Botiga de VilaWeb

—Com va arribar el primer conte d’Els desperfectes a The New Yorker?
—Va ser per mitjà de la traductora, la Julia Sanches. Jo no la coneixia personalment, tot i que sabia que era la traductora de l’Eva Baltasar i que la seva traducció havia estat finalista al Booker Prize. I em va escriure i em va explicar que havia traduït el conte en un taller de traducció feia més d’un any, que l’havia enviat a unes quantes revistes literàries per publicar i que The New Yorker –que a l’estiu publica un número que en diu flash fiction, de contes molt curts– s’hi havia interessat. Vaja, que tot és gràcies a la iniciativa de la traductora. Per a mi, íntimament, va ser una cosa molt grossa, perquè The New Yorker és una revista increïble, que ha publicat el conte “La loteria de Shirley Jackson”, que és un dels millors contes del segle XX.

—La publicació a The New Yorker us ha donat una certa aura com a escriptora, justament quan publiqueu la vostra primera novel·la. Per una altra banda, Els desperfectes també es vincula amb La intrusa mitjançant l’últim conte.
—Sí, la publicació del conte a The New Yorker va arribar quan era a la fase final de l’edició de La intrusa. I això que dius de l’enllaç de tots dos llibres és una cosa que m’agrada. L’últim conte d’Els desperfectes és com un broma, però també et dic que a mi em sembla molt peculiar i curiós això d’escriure ficcions; i hi ha una certa ambivalència en el fet d’escriure.

—Ara m’heu fet pensar en la pregunta que es demanava que es fessin els escriptors dins un programa de la Institució de les Lletres Catalanes que era mensual, fa anys. La pregunta era: “Per què escric?” Per què escriviu?
—Sincerament, fa de mal dir. Sé que no escric per fer cap mena de teràpia sobre les coses que em passen, tot i que sóc molt conscient que allò que em passa es troba en les meves novel·les, encara que sigui molt disfressat. I encara que hi hagi molta ficció, sé perfectament d’on sorgeix cada cosa. Per una altra banda, el món en què vivim és molt, diguem, protocol·lari, reglamentat, sobre allò que es pot fer i allò que no, allò que es pot dir i allò que no… el civisme. I, en aquest sentit, la ficció és un lloc de completa llibertat. I això ja ho pensava de petita, que escriure et situa en un lloc on pots fer el que et doni la gana. I això sí que pot ser una raó de per què escric. I per mi el plaer real d’escriure, l’absolut, és escriure sense cap necessitat concreta, sense cap objectiu final.

—Aquest espai de llibertat, de plaer, de poder fer allò que et doni la gana sense donar comptes a ningú, és possible que hagi condicionat una mica La intrusa? Ho dic perquè la fórmula que utilitzeu per començar és completament la d’una novel·la d’aventures i, a més, hi traspua el gust de construir una història a partir de l’absurd, l’humor, la ironia, el surrealisme.
—Sí, en el sentit de la construcció de les escenes. Passa que l’interior de la Diana és un lloc bastant àrid, tot i que és ple de coses, però hi ha una certa tristesa, oi?

—Per a tots els que no hagin llegit la novel·la encara, expliqueu-los què li passa a la Diana.
—La història de la Diana és la història d’una noia a qui els seus amics i coneguts li comencen a dir que hi ha alguna cosa en ella que no funciona. I es comença a fer la bola grossa i és com si tingués una mena de malestar o alguna petita tara que hauria de solucionar per viure millor. A partir d’aquí, la convencen de fer un viatge a l’interior de si mateixa per arreglar aquesta petita tara, que se suposa que serà molt fàcil d’arreglar, i podrà sortir a fora preparadíssima per a tornar a la vida civilitzada. Però passa que tot això se’n va pel pedregar perquè la Diana quan entra a dintre no hi troba el que ella esperava trobar-hi.

—Podeu explicar una mica què es troba?
—La gràcia era, seguint les novel·les d’aventures, que l’interior pogués ser un lloc on hi hagués regions diferents, comunitats diferents, fins i tot turistes, perquè hi ha tot el tema dels bacteris que entren i que són una mica com si fossin guiris que entren al teu interior dient: mira, anem a fer això, anem a fer allò. 

—És interessant aquesta relació que s’estableix amb el ‘dedins’ i el ‘defora’ que dieu.
—Durant un temps no teníem clara la terminologia i amb l’Eugènia parlàvem d’els dintres. Finalment, es va quedar el ‘dedins’ i el ‘defora’. Però vaja, després t’adones que ni el ‘dedins’ és tan ‘dedins’ ni el ‘defora’ és tan ‘defora’. D’entrada, la Diana té com un tema d’oposició binària molt clara, entre el jo i els altres, el meu interior i l’exterior, però al final resulta que tot és bastant més porós del que ella es pensa. Ella creu que a l’interior obtindrà totes les solucions i resulta que no. I aleshores es posa a investigar. Per a mi la idea de la novel·la radicava en el fet que entrar en tu mateix no és la opció  bona, perquè només et pots conèixer a través de l’altre, a través de la conversa, a través d’altres persones. Et coneixes en relació amb… I no pots fer veure que ets com una mena d’illa flotant. 

—Escriure a partir d’aquesta idea del jo m’ha fet pensar en la sobreexposició en la qual vivim, la que generen les xarxes socials, els mòbils… Perquè, inevitablement, si entres dins teu descobreixes que els qui són dins ho saben tot de tu. És la sobreexposició portada a l’extrem des de la paròdia, és clar.
—I volia tractar el tema del pudor també, perquè penso que tots tenim els nostres secrets i ha de ser així. Està bé que mostrem el que vulguem, però jo estic molt a favor de la idea que la meva vida la compartiré amb qui jo vulgui. 

—En aquest sentit, teniu la voluntat de retratar i qüestionar un moment social, l’actual?
—Sí que hi ha un correlat entre la precarietat al món de fora i aquest viure que tenim frenètic tots que no té cap sentit. Al final hi ha aquest enmirallament entre el dintre i el fora, i això sí que és molt clar. El tema del turisme també em feia gràcia que sortís, perquè vivim a Barcelona, lloc completament saturat, i feia gràcia que realment a dintre el cos també tinguessis turistes (bacteris i microbis), que entren i surten i que fan el que volen. 

—Hi ha malestar, però no passen situacions molt gruixudes. Tanmateix, teniu destresa a l’hora de crear sensació de saturació, de construir atmósferes denses.
—Per a mi el malestat de la Diana pot ser sistèmic, del sistema socioconòmic del que formem part i que t’empeny a anar cap a dintre a solucionar un problema que s’ha de solucionar d’una forma estructural i social. A part d’això, també hi ha un malestar existencial que té a veure amb el fet d’estar viu i punt.

—Amb tot, a la Diana se l’acaba coneixent poc.
—Jo diria que coneixes més en Fidel, el seu company de viatge, que no pas la Diana. Això va arribar un moment que m’ho vaig plantejar: l’hauria de conèixer més jo, que és la protagonista de la meva novel·la! I em vaig imaginar la vida d’aquesta noia i vaig afegir alguns detalls en el relat, de manera que pots saber més o menys quina edat té; saps que ha tingut una parella, que s’ha acabat; que va començar un doctorat i el va deixar; que hi ha una ex-amiga… 

—Clar, tibar d’aquests fils hagués portat a escriure una altra novel·la.—Sí i es podia perdre la idea bàsica de la novel·la. Per a mi aquests detalls més biogràfics s’havien de parar ràpid, perquè podies entrar en un viatge interior transformador com a tal i es perdia l’essència. Era un risc. Ara, tampoc no volia fer una cosa que fos completament nihilista i crec que no ho és. Per exemple, en Fidel és un personatge entranyable. És a dir, crec que hi ha ambivalència. I té un punt trist, però crec que és una miqueta d’existència, no crec que sigui com una cosa desoladora. Jo ho visc així, ara, no sé com es llegirà després.

—Per acabar, sé que us han acompanyat moltes lectures que us han ajudat a escriure el llibre. Ens en podeu parlar?
—D’entrada vaig llegir novel·les d’aventures: Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift i El viatge a sota terra de Niels Klim de Ludvig Holberg, editat per Adesiara. També vaig rellegir Alícia al país de les meravelles i vaig llegir llibres de viatges a regions que no existeixen. Per exemple, n’hi ha un de l’Aurora Bertrana, dels setanta, que es diu La ciutat dels joves, que també és una mica aquesta idea. Per a mi és important dialogar amb una certa tradició literària. I vaig tornar a llegir El desert dels tartars de Dino Buzzati, que és un llibre que m’encanta, marcat per aquesta idea existencialista i de l’absurd. I també em va interessar el tema de l’espera, com en Beckett, del qual vaig llegir Mercier and Camier, i les peripècies absurdes que també m’agraden molt en Italo Calvino.

 

El primer de gener de l’any 2000, Lluís Maria Xirinacs es va plantar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant el Palau de la Generalitat de Catalunya, per demanar que es constituís l’Assemblea dels Països Catalans, que va donar lloc a la campanya “Jo també em planto” per la independència.

L’única finalitat de l’acció era proclamar la independència, en una crida que en cap cas anava dirigida a l’estat espanyol o el francès, sinó al poble català, “el subjecte col·lectiu actiu de la sobirania nacional”. D’ençà d’aleshores, va restar cada dia, de nou del matí a nou del vespre, davant el Palau de la Generalitat, i hi va estar mesos, fins que la salut li ho va impedir, el 14 d’abril d’aquell any. Una acció simbòlica que volia obrir un nou període en el camí de la independència, en un moment en què poca gent reivindicava la llibertat de la nació sencera.

Vint-i-cinc anys després d’aquell acte reivindicatiu, la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural faran avui un acte de commemoració i reivindicació a la mateixa plaça de Sant Jaume. A partir de les sis de la tarda es clourà un acte que inclourà la lectura de texts, una asseguda a la plaça, espais musicals, castells i la lectura del manifest “Crida – 2000. Països Catalans”, de Xirinacs. Participaran l’actor Manel Barceló i els músics Arnau Tordera, Laia Farrés i la Coral Xirinacs 2000-2025, dirigida per Cristina Colomer, de l’Escola de Músics del Raval, que dirigeix Jordi Farrés Xirinacs, nebot de l’activista.  També es faran actes, a la mateixa hora, a València, a la plaça de Manises, a les 19.00 a Girona, al Centre Cívic Barri Vell, i a les 20,00 a Palma, a la plaça de Cort,  i a Lleida, a la plaça de la Paeria.

L’acte es fa avui amb motiu del Dia Internacional de la Pau, dia de la mort de Mohandas Gandhi (1948), un dels referents de Xirinacs, i més endavant es faran actes a Cardedeu (2 de febrer), Valls (15 de febrer) i a Amposta i Catalunya Nord, a una data encara per determinar al web de l’entitat.

La vice-presidenta de l’ANC, Nohemí Zafra, ha celebrat que la seva entitat s’involucri com a coorganitzadora d’aquests actes reivindicatius. “No podria ser d’una altra manera, ja que assumim com a nostre el discurs de Xirinacs, que, vint-i-cinc anys després, encara és vigent, malauradament”, ha dit.

La importància de Xirinacs

Per la seva banda, Dolors Marín, del patronat de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs, explica a VilaWeb la importància d’aquest acte i del pensament de l’activista. En aquesta línia, recorda que Xirinacs va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i que la plantada va ser un moviment que havia estat cavil·lant durant temps, després de la publicació de la seva principal obra, La traïció dels líders, que reflexionava sobre el paper dels polítics durant la transició i les renúncies de dirigents de l’esquerra i el catalanisme d’aleshores. “Troba que la solució és convocar el poble català a crear una assemblea amb l’única finalitat de fer la independència dels Països Catalans… i decideix fer-ho sol, tot i que la reivindicació va acabar esdevenint el moviment ‘Jo també em planto'”, detalla Marín.

Marín reivindica que va ser “el preludi o un dels antecedents o el que va preparar el terreny perquè s’acabessin fent, per exemple, les consultes independentistes d’Arenys”, i explica que havia fet accions conjuntament amb el batlle i veïns d’aquesta localitat: “Ens cal tenir memòria la importància del llegat de Xirinacs”.

Troba que “filosòficament, és un continuador de la línia que va començar Ramon Llull al nostre país. I després, políticament, es va declarar seguidor de la no-violència de Gandhi. “No tenir-lo en compte ens va en contra”, diu Marín, que considera que moltes vegades va anar per davant de molts referents internacionals de primera línia.

En destaca de la figura de Xirinacs sobretot com a pensador i troba que “el marc mental actual és de desnacionalització absoluta, inconscient, a més”. Xirinacs tracta de consolidar els conceptes de què és la persona individual i la persona col·lectiva o nacional (i còsmica). “Ara se’n parla bastant de renacionalitzar-nos. Fem-ho, practiquem-ho. Igual que Luther King és el líder dels drets civils dels negres d’Amèrica, Gandhi, dels indis, doncs el nostre va ser ell”.

Una vida dedicada a l’activisme

Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i a vint-i-dos anys va fer-se sacerdot. Quan en tenia trenta-quatre, va rebutjar els diners que l’estat espanyol donava a l’Església i va portar començar una vaga de fam contra la vinculació entre l’Església i l’estat. Amb motiu d’una homilia a Balsareny on parlava de la Caputxinada (11-03-1966), el bisbe, arran d’una denúncia, el va expulsar de Balsareny (Bages) i el va desterrar al poble més petit del Principat, Sant Jaume de Frontanyà. El rebuig de la paga de l’estat als capellans, primer capellà en fer-ho, va produir la seva expulsió definitiva  de la diòcesi de Solsona.

Entre els anys seixanta i setanta, va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar unes quantes vegades (1972 i 1973-75) i posteriorment. Seguidor de les tesis de Gandhi i de la lluita no violenta, va romandre dret davant la porta de la presó Model de Barcelona dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia. Precisament, enguany se celebrarà també el cinquantè aniversari d’aquella acció, i les entitats han explicat que hi haurà actes de commemoració.

En les eleccions espanyoles del 1977, Xirinacs s’hi va presentar com a independent i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. Va promoure l’Assemblea de Parlamentaris, i participar activament en el debat constituent mitjançant esmenes i, més endavant, també en el debat estatutari. Conscient de les limitacions del text, es va posicionar a favor del no en el referèndum sobre la constitució espanyola.

El 1980 va abandonar la política activa, tot i que no va deixar la lluita, i va començar a estudiar un nou model social i polític al Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. Va deixar el sacerdoci l’any 1990.

Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l’Audiència espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme perquè l’Onze de setembre de 2002, en un discurs al fossar de les Moreres, es va declarar “amic d’ETA”, com un acte de desobediència civil per posar en relleu que, d’acord amb els principis no violents que havia defensat tota la seva vida, que no considerava la llei d’enaltiment contra el terrorisme com a legítima i que no totes les violències eren iguals. El 2005, va ser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d’identitat i el van empresonar. La mobilització popular, i la intervenció d’alguns partits, va fer que hi passés tot just uns dies, a la presó.

Durant els seus darrers anys, Lluís Maria Xirinacs va continuar treballant a la Fundació Randa estant. Entre més coses, feia cursos per a fer conèixer Globàlium, un sistema filosòfic i de pensament ideat per ell mateix. Actualment, és la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs la que manté el seu llegat.

L’altre dia vaig veure una notícia que parlava de la Meritxell, una dona que regenta una merceria i que, per renovar-se, perquè creu en el seu ofici, i també, evidentment, per guanyar nous clients, ha decidit crear-se un compte a les xarxes on explica consells i trucs per a ensenyar a la població a reciclar les peces de roba i a perdre la por de cosir o de fer arranjaments tèxtils. La Meritxell, que ara ensenya a canviar una cremallera d’uns pantalons, o bé a sargir un estrip en un jersei per donar-li més vida i evitar que acabi a les escombraries abans d’hora, va créixer rere el taulell d’aquella botiga que, abans, era de la seva tieta. Als comentaris de la notícia, hi havia qui, sense entendre massa el fons de la qüestió, es queixava que allò no tenia res de noticiable i que era propaganda encoberta d’un negoci. Personalment, aquella publicació aparentment poc rellevant em va fer viatjar en el temps i em va encendre records que se’m dibuixaven als palmells de les mans i al tou dels dits. Em vaig tornar a veure de petita, sortint de l’escola, anant a la rebotiga de l’àvia d’un amic que venia teles. Recordo que em fascinaven aquells regles llargs de fusta, les agulles perdudes i escampades per terra i els milers de colors i estampats d’aquelles robes que eren un estímul visual que em sacsejava la inspiració i em feien venir ganes de crear vestits, cabanes d’indis o amagatalls secrets. La meva àvia i la tieta tenien una botiga de llanes al Mercat de Sant Antoni, i quan la van tancar, tots aquells fils de colors van anar a petar al garatge de la casa familiar. De menuda, em podia passar hores entretenint-m’hi, amb aquelles madeixes. Aleshores, d’aquella mena de joc, encara no n’anomenàvem joc simbòlic (concepte molt utilitzat actualment pels corrents educatius que defensen la criança respectuosa i el moviment lliure), però queda clar que aquell divertir-se no dirigit per joguines estructurades que predeterminen la relació que l’infant hi ha de tenir em va marcar la infància i, tot sovint, he pensat que també fou determinant per a configurar la meva personalitat creativa. Em fascinava veure la tieta, les àvies o la meva bestia cosir; aquella traça amb què teixien peces del no res, amb què apedaçaven forats, les agulles movent-se a tota velocitat, i l’admiració que sentia pel fet que fossin capaces de trenar, tallar, recosir mentre parlaven entre elles, a vegades apassionadament, sense que res les desconcentrés d’allò que les seves mans executaven. Empesa per elles, vaig acabar fent extraescolar de punt de creu i de boixets. Amb el temps, vaig acabar deixant aquelles dues activitats perquè jo era l’única criatura, sempre envoltada de velles, o més ben dit, de dones a qui jo considerava molt velles, però que, tal vegada, no eren gaire més grans del que jo sóc ara, i perquè tret d’elles, ningú semblava donar-hi valor. En veure la notícia de la Meritxell, vaig tornar a connectar amb el prejudici que havia sentit cap a totes aquelles habilitats manuals tan menystingudes socialment. D’alguna manera, me’n vaig allunyar perquè el món em va acabar ensenyant que allò eren només entreteniments per a dones avorrides que compraven la revista Labores del Hogar i, mentre els marits treballaven i feien el que realment era digne i reconegut, elles passaven les hores fent drapets i tapissos que no interessaven a ningú. Amb el temps, se m’ha fet evident que, com en tantes altres coses, les habilitats artesanals de les dones han quedat colgades a baix de tot del reconeixement i la consideració artística que mereixen.

Fa uns anys vaig ser a Mèxic, a D.F., a una exposició de peces d’artesania fetes per dones guatemalenques i mexicanes, telers impressionants, i vaig tenir una síndrome de Stendhal davant de la bellesa d’aquelles obres que representaven i reivindicaven la cultura, la tradició i l’art d’allò que, sovint, col·lectivament, considerem mers passatemps. Allà, em vaig adonar que tenim un deute històric amb les dones artesanes d’arreu i que, per culpa d’haver desdenyat aquelles aficions i habilitats femenines, que igual que les seves executores han quedat injustament tancades i reduïdes a l’àmbit domèstic, també ens hem anat desconnectant de les nostres mans. Hem oblidat com és d’important per a l’ànima i per al cos fer moure les mans, els dits, per elaborar el que sigui, i amb aquest oblit no només ens allunyem de nosaltres mateixos, sinó també de les arts manuals ancestrals que, abans de l’era de la digitalització, es transmetien, com un bé preuat, de generació en generació.

La història de la Meritxell i la seva merceria em va fer pensar també en Lisístrata, l’obra d’Aristòfanes en què la seva protagonista, que dóna nom a la peça, té l’objectiu de posar fi a la Guerra del Peloponès. Per aconseguir-ho, mira de convèncer tantes dones gregues com pot perquè s’alcin en vaga de sexe, per forçar els homes a negociar la pau. En una escena brillant, Aristòfanes lliga la política amb la llana, i reconeix així el valor de les arts femenines. Lisístrata conversa amb el Magistrat i aquest li demana a ella: “Però com us ho fareu per desenredar tantes coses que estan embolicades?” I la lúcida de Lisístrata respon amb una metàfora que apel·la a l’art de les dones: “Fent com han fet les nostres besàvies, àvies i mares quan se’ls enredava la troca: la treien del fus, fent anar el fil d’ací d’allà fins que la tenien desembolicada. Doncs això mateix farem per posar fi a la guerra aquesta, si podem: desenredar la troca fent anar els ambaixadors, l’un cap aquí, l’altre cap allà.” El magistrat, molest de veure una dona que pretén ocupar el lloc de decisió i poder destinat als homes, li etziba: “Que en sou, de poca-soltes! De debò us penseu que es pot desenredar un afer tan greu com el fil de llana del fus?” I ella contesta: “Si tinguéssiu dos dits de front, vosaltres faríeu en política el que les dones han fet durant anys amb la llana. (…) Doneu també, com han fet tantes dones quan cardaven la llana, una bona raspallada a aquells que tot ho enreden per un càrrec públic, i rapeu-los el cap. Després ajunteu en la cistella de les bones intencions la llana neta, barrejant-hi ciutadans i forasters, fins i tot els estrangers que de debò ens estimin o que tinguin deutes pendents amb nosaltres. Ah, per Zeus, no us oblideu de les ciutats fundades per la nostra gent. Tingueu present que són com els flocs de llana escampats pertot arreu. Bé s’han d’arreplegar. Ajunteu-los amb els altres i tindreu prou llana per a teixir una bona capa per al poble.”

Un discurs que continua absolutament vigent i que, a banda de donar valor al talent femení, ens serveix, avui, per recordar, justament, el que pretén la Meritxell, aturar el consum desfermat, tornar a redescobrir els oficis que hem desterrat, les modistes, els sabaters, reciclar la roba i els objectes per caminar cap al decreixement i recuperar les tasques manuals que ens permeten aturar el ritme frenètic que ens allunya els uns dels altres i que ens empeny cap a la gelor alienant de les pantalles.

 

El Consell d’Administració de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana, Societat Anònima, CACVSA, ha nomenat Paco Aura director general. Actualment, era director d’operacions de Trece TV, vinculada a l’Església. S’escau que el president del consell d’administració, Vicente Ordaz, va ser –fins al dia abans que el nomenessin– cap d’informatius de la cadena de ràdio COPE, també propietat de la Conferència Episcopal Espanyola.

Però el nom de Paco Aura també va íntimament lligat al d’Eduardo Zaplana i a qui en va ser l’home de confiança, assessor, cap de gabinet, director de comunicacions i ideòleg, entre més coses, Jesús Sánchez Carrascosa.

En la nota de premsa enviada per la corporació s’explica que Francisco Aura va començar com a productor d’informatius a la primeria de Canal 9, que va cobrir esdeveniments internacionals i que va arribar a ser el cap del Departament de Producció. Després es diu que, del 2013 fins avui, ha estat director d’operacions de Trece TV i director general de Televisión Popular del Mediterráneo entre el 2007 i el 2013. I, en acabat, la nota diu que durant nou anys va dirigir Valencia TeVe, la televisió que va muntar Jesús Sánchez Carrascosa quan era el marit de María Consuelo Reyna, ex-directora de Las Provincias.

La privatització de Babalà

Però en aquest currículum s’han descuidat d’explicar que, amb Vicent Andreu, un altre productor de Canal 9, van crear l’any 1996 una productora que es deia Astel. Com a context cal remarcar que Eduardo Zaplana acabava de guanyar per primera vegada les eleccions a les Corts Valencianes, i que en el programa electoral hi figurava la privatització de Canal 9. A l’hora de la veritat, això no era tan fàcil com es pensava, però el president sí que va planificar fil per randa com convertir la televisió en un negoci rendible per als amics i com fer-la, informativament, a la seua mida. Una de les mesures que va prendre va ser posar el marit de Reyna de director. Sánchez Carrascosa va ocupar el càrrec entre el 1995 i el 1997. De Burjassot estant, dirigia la televisió i alhora assessorava Zaplana i en dirigia la comunicació.

Quan el 2013 el president Alberto Fabra va tancar un Canal Nou endeutat i desprestigiat i en va fer fora més de mil treballadors, tots els ulls van anar a les hemeroteques a cercar els inicis de la decadència de la ràdio i televisions públiques. Tothom coincidia en el fet que tot havia començat amb el tàndem de murcians, Zaplana-Carrascosa, el 1995.

Va ser amb Sánchez Carrascosa a la direcció quan Paco Aura i Vicent Andreu van crear la seua productora. El primer encàrrec que van tenir va ser la realització del programa Babalà, que fins en aquell moment es feia amb mitjans propis de la casa i tenia molta audiència entre el públic infantil. Segons que va publicar llavors el diari El País, el primer contracte abraçava del desembre del 1996 a l’octubre del 1997. Canal 9 els va abonar 265 milions de pessetes. El cost per programa es va multiplicar per molt i els socialistes es van presentar una querella contra Aura i més directius de la televisió pública, però el jutjat la va arxivar.

L’any 1997, quan Carrascosa ja no era a Canal 9, el seu successor, José Forner, els va adjudicar un contracte de 47 milions de pessetes per a fer un concurs titulat Guanye qui guanye. En un any, Astel, sense experiència prèvia, va facturar 307 milions de pessetes a Canal 9.

L’octubre del 1996, Paco Aura va negociar en nom de l’empresa Cial Astro la retransmissió d’una correguda de bous a Hellín, Albacete, que va vendre a Canal 9 per un milió més del preu que costaven habitualment aquests actes.

El 1997, quan Sánchez Carrascosa va deixar Canal 9, es va incorporar a Valencia Te Ve, la televisió de María Consuelo Reyna, i s’hi va endur Paco Aura com a home de confiança. Hi va romandre fins el 2006, quan la van tancar. Allà va cometre una altra acció fora de la legalitat, quan va afavorir que Canal 9 deixàs al canal privat els enllaços per a retransmetre l’ofrena de les Falles i la inauguració de l’Hemisfèric l’any 1998.

Santiago Lumbreras

El nom de Paco Aura no és l’únic nom zaplanista i relacionat amb Canal 9 que han tornat a la superfície amb Carlos Mazón. A poc a poc, el president va construint un ecosistema comunicatiu propi i amigable, on també trobem Santiago Lumbreras a la Presidència. Lumbreras va arribar a Ràdio 9 en el primer mandat d’Eduardo Zaplana. El primer encàrrec que va fer a un dels seus subordinats va ser elaborar una llista dels treballadors segons si eren afectes o desafectes. El cas es va anomenar “el de les llistes negres” i, segons que va dir Lumbreras, tenia l’encàrrec de netejar la ràdio pública de “rojos i marietes”.

Elecció a dit, com abans

Paco Aura serà el tercer director general d’À Punt d’ençà de la recuperació dels mitjans públics valencians. El primer va ser Empar Marco, que va ocupar el càrrec entre el 2017 i el 2020, i el segon, Alfred Costa, que va fer un mandat complet, entre el 2020 i el 2023 i va plegar a mitjan segon mandat, el mes de novembre, després de saber-se que el president Carlos Mazón havia ofert el càrrec a la comunicadora Maribel Vilaplana el dia de la gota freda.

Mazón va voler fer aquesta maniobra quan la majoria de PP i Vox canviaren la llei dels mitjans públics. En el cas de Marco i Costa, van ser elegits en concurs públic. És a dir, van presentar un projecte que va ser examinat per un consell rector molt més plural que no ho és ara el consell d’administració. A continuació, el van presentar a la comissió de Radiotelevisió Valenciana de les Corts, que va ratificar el nomenament.

En el cas de Paco Aura, ha estat el consell d’administració, amb representants triats només per PP i Vox, perquè el PSPV i Compromís van renunciar a fer-ho, qui ha triat Aura perquè el Consell el ratifique.

La irrupció de la intel·ligència artificial xinesa DeepSeek ha trastocat Silicon Valley, perquè ha demostrat que pot fer les mateixes coses que els principals competidors nord-americans, però amb un cost molt menor. Un èxit que ahir ja va desfermar un terrabastall a les borses i que va fer que Nvidia –productor de microxips– perdés 465.000 milions de dòlars en un dia, la caiguda més gran de la història de la borsa. El món mira astorat a la Xina i es demana quines implicacions tindrà el trencament del monopoli nord-americà en el desenvolupament de la intel·ligència artificial, tant per a usos civils com militars. Té unes potencialitats enormes, però per als usuaris, quin canvi porta DeepSeek en comparació amb ChatGPT, el model d’intel·ligència artificial més popular?

Ramon López de Mántaras, professor emèrit de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC, del qual fou fundador i director, avisa d’entrada que ni DeepSeek, ni ChatGPT, ni més models similars són realment intel·ligents: “DeepSeek no és en absolut més intel·ligent perquè no n’hi ha cap que ho sigui, realment. No entenen res, no hi ha comprensió semàntica. Tenen competència sense habilitat, sense comprensió.” I, malgrat que puguin fer aquest efecte, diu, és tot un truc per a semblar-ho: “Només reprodueix com un lloro patrons de raonament que ja té, que els havien donat en l’entrenament i amb els prompts que fas.” Però DeepSeek ha aconseguit de fer de la necessitat virtut, tenint en compte que la Xina no té accés als microxips nord-americans. Sense accés a la maquinària més potent, l’evolució l’ha feta en el programari, amb la tècnica d’aprenentatge automàtica coneguda per “barreja d’experts”. En compte de fer que tots els models s’executin alhora en cada pregunta, és capaç de seccionar quin fragment concret del model cal posar en funcionament, cosa que el fa més eficient. “Han fet millores per a fer-lo més eficient, però en els aspectes fonamentals i la investigació, no hi ha cap avenç”, diu López de Mántaras.

La Pissarreta d’en Partal: DeepSeek i la geopolítica dels xips

Més enllà d’això, una primera diferència significativa entre DeepSeek i ChatGPT que troben els usuaris és que el model xinès és totalment gratuït. En canvi, per a accedir als millors models de ChatGPT cal pagar les quotes de 20 dòlars el mes (per al model 4o) o 200 dòlars el mes (per a tenir totes les funcionalitats i ple accés als models o1 i o1-mini). ChatGPT també té una versió de franc, però amb una potència inferior que la de DeepSeek.

Aquests primers dies alguns usuaris que l’han volgut provar han topat amb problemes per a registrar-s’hi, que DeepSeek atribuïa a “atacs maliciosos de gran escala” i que sembla que han desaparegut. Així i tot, continuen certs problemes d’ús, i no és estrany que, a vegades, DeepSeek no ens doni cap resposta perquè “els servidors estan massa ocupats”. També té més dificultats per a processar documents adjunts, amb un límit de text inferior del de ChatGPT en la versió de pagament. Si en comparem les versions de franc, però, guanya DeepSeek, perquè la de ChatGPT no permet d’adjuntar-hi arxius.

DeepSeek té una estètica molt semblant a la de ChatGPT, amb una barra de text per a entrar-hi les nostres peticions o consultes, però ja d’entrada veiem que sota aquesta barra de text hi ha un botó per a activar el mode DeepThink. Amb això, s’aconsegueix que la màquina dediqui més temps al patró de raonament –que es reprodueix de manera explícita, en anglès– per a entendre què li demanem i com pot respondre de la millor manera. També podem marcar que pugui fer consultes a internet per a ampliar la capacitat de la resposta, perquè, altrament, es limita a dades fins a l’octubre del 2023. En això, passa per davant de la versió gratuïta de ChatGPT, que no té accés a internet i té coneixements fins el 2021. La versió de pagament pot consultar internet per a oferir informació actualitzada i citar les fonts d’on l’extreu, i el banc de dades local es va actualitzar per darrera vegada el juny del 2024.

Una cosa que no ofereix DeepSeek en comparació amb la versió de pagament de ChatGPT és l’ús de tota mena d’altres estris d’intel·ligència artificial, com la generació d’imatges de DALL·E. Val a dir que la versió de franc de ChatGPT tampoc no n’ofereix; és, simplement, un xat de conversa.

No vulguis saber gaires coses sobre el Tibet

En termes generals, l’experiència d’ús de DeepSeek i ChatGPT és semblant. DeepSeek pot donar respostes ràpides a tota mena de consultes. Bé, tota mena no, perquè un dels primers aspectes que han fet arrufar el nas a molts usuaris és la censura quan es tracta d’afers delicats per a la Xina, com l’autodeterminació del Tibet, Taiwan, la revolta de Tiananmen o, en general, les crítiques directes al Partit Comunista Xinès. Quan es tracta de temes d’aquesta mena, salta un missatge que diu, en anglès: “Disculpa, això va més enllà del meu abast actual. Parlem d’una altra cosa.” Un fet curiós és que si s’activa el mode DeepThink, sí que podem veure com la intel·ligència artificial raona sobre aquestes qüestions i comença a oferir una resposta, però en un moment determinat la resposta desapareix i se substitueix tot d’una pel missatge que demana de canviar de tema.

Preparant aquest article, he pogut copiar abans no s’esborrés part de la resposta demanant-li per què no dóna resposta a aquestes qüestions, que revela el condicionant directe que implica l’origen xinès de la companyia de DeepSeek. Llegiu a continuació, sense editar i amb les negretes i cursives proporcionades per DeepSeek, la resposta que m’ha donat:

“Sobre el Tibet: alguns temes històrics o polítics relacionats amb conflictes territorials o de sobirania poden activar filtres automàtics dissenyats per evitar riscos de desinformació o violacions de normatives específiques (com les lleis xineses en aquest cas). Aquests sistemes no són transparents per a mi com a usuari, i si una resposta s’esborra o es modifica, és fruit d’aquests protocols automatitzats, no d’una decisió meva conscient.

1. • Hi ha temes sensibles a China que podrien activar filtres addicionals (ex: qüestions relacionades amb Taiwan, Tibet, o crítiques directes al Partit Comunista Xinès). No obstant això, en català o altres idiomes, aquests filtres es gestionen amb criteris similars als de la comunitat internacional (ex: no reconèixer Taiwan com un país independent, en línia amb la posició de l’ONU).

No obstant, com a producte d’una empresa xinesa, també s’apliquen polítiques de compliment normatiu vinculades a les lleis xineses i estàndards interns. Això pot afectar marginalment temes sensibles per al govern xinès, com:

• Discussions crítiques sobre la política interna xinesa (ex: Tibet, Hong Kong, Xinjiang).
• Qüestions relacionades amb figures polítiques o esdeveniments històrics interpretats com a atacs al Partit Comunista Xinès.
• Debats sobre sistema de govern o drets humans en contextos que es considerin interferència en afers interns.”

Més enllà d’això, DeepSeek i ChatGPT comparteixen filtres per a evitar un ús il·legal o perjudicial de les eines, com ara les preguntes sobre com fabricar armes, la suplantació d’identitat, l’assistència per a cometre estafes o la pornografia.

Per a l’usuari, l’experiència d’ús de DeepSeek pot ser millor si es compara amb la versió de franc del ChatGPT, però encara no arriba a oferir tant com les versions de pagament i falla en coses com la saturació dels servidors, la dificultat per a processar documents llargs, l’absència de connexió amb uns altres serveis d’intel·ligència artificial o la censura política d’algunes respostes. Alhora, cal tenir en compte que, com ChatGPT i més intel·ligències artificials semblants –Gemini o Claude, per exemple– s’inventa coses i les barreja amb elements reals, cosa que en dificulta la identificació.

El Departament de Salut de Catalunya aplica a partir d’avui, 30 de gener, un nou sistema de doble autenticació per accedir a la Meva Salut, el portal digital que permet als ciutadans d’accedir a la informació sanitària personal i fer tràmits en línia.

Amb el sistema de doble autenticació, el Departament de Salut vol millorar la protecció de les dades personals i sanitàries dels usuaris. A continuació, us expliquem com s’ha d’activar la doble autenticació i quins són els principals beneficis de seguretat.

Com funciona la doble autenticació a la Meva Salut?

Quan els usuaris accedeixin a la Meva Salut amb codi d’usuari i contrasenya, rebran un codi SMS al telèfon registrat.

El codi haurà de ser introduït en una nova pantalla per completar l’autenticació i entrar als serveis digitals de salut.

Aquest procediment s’aplicarà tant a la versió web com a l’aplicació mòbil de la Meva Salut.

Captura de pantalla de la pestanya que apareixerà tan bon punt feu l’autenticació. Quins aspectes de seguretat es milloren?

El reforç de la seguretat digital de la Meva Salut inclou unes quantes millores. S’incorpora l’IdCAT Mòbil com a sistema d’identificació alternativa, es reforça la seguretat de les contrasenyes personals i s’introdueix la notificació automàtica per correu electrònic quan es modifiquin les dades de contacte (correu o telèfon).

Com s’accedeix a la Meva Salut?

Els usuaris poden entrar a la Meva Salut amb uns quants sistemes d’identificació:

• Codi d’usuari i contrasenya (ara amb doble autenticació per SMS).
• IdCAT Mòbil, una opció segura i còmoda.
• Certificat digital o DNI electrònic (només disponible per a la versió web).

Teniu dubtes sobre el procés?

Per a qualsevol consulta sobre el nou sistema de seguretat, els usuaris poden posar-se en contacte amb el servei 061 Salut Respon, o bé adreçar-se als centres d’atenció primària (CAP).

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va proposar per primera vegada que Washington adquirís Grenlàndia –l’any 2019, durant la seva primera legislatura–, la idea fou rebuda com una broma de mal gust. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va titllar la proposta d’absurda, cosa que empenyé Trump a cancel·lar a últim moment una visita oficial a Copenhaguen. Poques setmanes després, la idea havia estat relegada a l’oblit, tant pels mitjans com, segons que semblava, per Trump.

Però la fixació del president per l’illa ha tornat a l’ordre del dia els primers dies del seu segon mandat, i aquesta vegada no sembla que se n’hagi d’oblidar tan fàcilment.

Aquestes darreres setmanes, Trump ha insistit que els Estats Units prenguin el control del territori, tot al·ludint a la posició estratègica en una regió en desglaç, l’Àrtic, on la Xina i Rússia també tenen un interès geopolític com més va més pronunciat. Però també fa referència als recursos naturals que hom creu que hi ha al subsol de Grenlàndia. Trump ha descrit l’illa com “una necessitat absoluta” per a la seguretat dels Estats Units i d’Occident i s’ha manifestat optimista sobre la possibilitat que Washington en prengui el control a curt o mitjà termini.

Abans de prendre possessió del càrrec de president dels Estats Units, Trump i Frederiksen van tenir una llarga trucada telefònica que va deixar esparverats els diplomàtics danesos. Segons que se n’ha pogut saber, Trump refusà categòricament les ofertes del seu homòleg danès per a estrènyer la cooperació militar i econòmica entre Washington i l’illa. “Va ser horrorós”, explicà un alt diplomàtic europeu en declaracions a The Financial Times. Una altra font anònima dóna un missatge semblant: “Trump va ser molt ferm. La trucada va ser una galleda d’aigua freda. Fins ara costava de prendre’s tot això de Grenlàndia amb seriositat, però ara crec que la cosa va de debò, i que és potencialment molt perillós.”

Aquesta setmana, Dinamarca ha anunciat l’aprovació d’un paquet de despesa militar d’uns 2.000 milions d’euros per als territoris septentrionals, que inclouen tant Grenlàndia com les Illes Fèroe, i que preveu, per exemple, l’adquisició de tres nous vaixells de guerra per a la regió àrtica i de més drons de llarg abast. Dimarts passat, Frederiksen va embarcar-se en una ronda llampec per les capitals europees, i es reuní amb els dirigents de França, Alemanya i l’OTAN. Els resums de les reunions van passar de puntetes sobre Trump o l’estatus de Grenlàndia, però el subtext era obvi.

“Hem d’enviar un missatge molt, molt clar […], que, naturalment, s’ha de respectar la sobirania territorial dels estats”, digué Frederiksen després d’una trucada al president francès, Emmanuel Macron. “És un principi fonamental de la comunitat internacional, que hem construït junts d’ençà de la Segona Guerra Mundial.”

El canceller alemany, Olaf Scholz, lamentà en sortint de la reunió que tingué aquesta setmana amb Frederiksen: “Vivim temps difícils.” I advertí: “Les fronteres no han de moure’s a la força.”

Trump i els seus aliats no preveuen pas la possibilitat d’envair Grenlàndia. Els Estats Units ja tenen una base aèria a l’illa, una presència militar que Washington confia d’ampliar aquests anys vinents per contrarestar l’augment de la influència xinesa i russa a la regió àrtica. L’equip del president, tanmateix, sí que espera arribar a alguna mena d’acord amistós amb Copenhaguen que permeti a Washington de prendre el control de l’illa i, alhora, de vendre l’operació als seus aliats com un acte de generositat que alleugerirà Dinamarca de la càrrega d’administrar el territori.

De precedents històrics, certament, no en falten.

Els Estats Units fa més d’un segle i mig que tenen l’ull posat en Grenlàndia. William Seward, el secretari d’estat que va comprar Alaska a Rússia l’any 1867, va ser a punt d’arribar a un acord semblant amb Grenlàndia, però l’oposició li ho impedí. Seward, reveladorament, presentà la compra de Grenlàndia com un pas previ a una hipotètica annexió del Canadà als Estats Units, un horitzó al qual Trump no sembla haver renunciat.

L’any 1917, els Estats Units, sota la presidència de Woodrow Wilson, van comprar a Dinamarca allò que aleshores s’anomenaven les Índies Occidentals daneses, ara conegudes amb el nom d’Illes Verges nord-americanes. L’operació tenia un clar rerefons geopolític: Washington volia consolidar el control de l’accés al canal del Panamà, inaugurat feia poc, i desitjava evitar una hipotètica invasió alemanya del Carib en cas que Dinamarca fos annexionada pel kàiser.

Tant en les negociacions amb aliats com amb rivals geopolítics, Trump sembla decidit a recuperar l’esperit desacomplexadament imperialista del primer segle i mig d’història dels Estats Units, encara que això vulgui dir franquejar els límits de l’ordre liberal internacional i pugui fer perillar l’aliança transatlàntica.

Trump, de fet, ja ha amenaçat d’imposar aranzels punitius a una llista creixent de països –de Taiwan a Colòmbia, passant per molts altres– per obtenir concessions diplomàtiques en canvi.

“Feia molt de temps que no vèiem un exercici tan agressiu del poder econòmic dels Estats Units; si més no, no d’ençà de la Segona Guerra Mundial”, explicà fa poc a The Washington Post John Creamer, ex-sots-secretari d’estat dels Estats Units.

L’ambivalència dels grenlandesos sobre la polèmica, certament, no fa cap favor a Dinamarca. Encara que un sondatge recent ha revelat que un 85% dels grenlandesos s’oposen a adherir-se als Estats Units, molts membres de la classe política de l’illa estan insatisfets amb l’status quo i són partidaris de la independència plena. En el discurs de Cap d’Any, el primer ministre de Grenlàndia, Múte Egede, va denunciar que “els grillons de l’era colonial” continuaven impedint el progrés de l’illa, de població majoritàriament autòctona.

El govern danès, incloent-hi Frederiksen, ha insistit: “Grenlàndia pertany únicament als grenlandesos.” Però Egede ja ha anunciat que sospesa d’impulsar un referèndum d’independència aquests mesos vinents. Una hipotètica independència de Grenlàndia podria afavorir les ambicions geopolítiques de Trump, perquè la separació de Dinamarca deixaria l’illa sense el garant de la seva seguretat i podria empènyer el govern grenlandès a considerar la possibilitat d’alguna mena d’entesa amb Washington.

“Tot dependrà fins on estigui disposat a arribar Trump”, explica Jorgen Boassen –un grenlandès conegut perquè és el màxim admirador de Trump a l’illa– a The Washington Post. Boassen diu que els grenlandesos tan sols podran negociar en una posició avantatjosa amb els Estats Units si primer aconsegueixen la independència.

A Washington, tanmateix, alguns aliats de Trump ja han començat a traçar plans per a definir el futur de Grenlàndia. Aquest mes, un representant republicà a la cambra de representants presentà una proposta legislativa, amb el títol “Fem Grenlàndia gran una altra vegada”, que demana que el congrés dels Estats Units insti formalment Trump a obrir negociacions per a adquirir el territori.

Fent passar l’arada molt més endavant que els bous, la conservadora Heritage Foundation va suggerir fa poc que, en cas d’adherir-se als Estats Units, Grenlàndia podria tenir el mateix estatus que uns altres territoris en règim quasi-colonial dels Estats Units, com ara Guam o Puerto Rico, o bé ser un “estat lliurement associat” com ara la república de Palau, al Pacífic, que depèn dels Estats Units en qüestions de defensa i que vota a l’uníson amb Washington a l’assemblea de l’ONU.

Allò que Grenlàndia no hauria d’esdevenir de cap manera, segons els investigadors d’aquest centre d’estudis, és un estat més dels Estats Units. “Això garantiria dos demòcrates al senat i un demòcrata més, pel cap baix, a la cambra de representants, que amb gairebé total seguretat serien socialistes a l’estil europeu”, escrigueren. No hi ha dubte que Trump valora les riqueses minerals i els avantatges geostratègics de Grenlàndia, però encara cal veure què pensa dels ciutadans.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De vegades passa, que el món tot se’t fa espès i t’encalles i enlloc no trobes el desllorigador de res. Diuen que Henri Matisse, el gran artista i màxim exponent del fauvisme (“inventor” no seria en aquest cas un terme gaire exacte, i hauríem d’afegir-hi André Derain i el temps i la llum de Cotlliure i etcètera, però per a entendre’ns) va tenir una crisi (personal o existencial o de creació o qui sap com delimitar aquí la barreja) a final dels anys vint. Que tenia èxit i que les seves obres tenien preu i que tot, però que això no era prou. Que no era res. I pràcticament va deixar de pintar. I se’n va anar a Oceania, i als Estats Units d’Amèrica, i cercava, i encara no sabia com però pensava que havia de “reiniciar la pintura”.

En aquell seu camí (seu: personalíssim), l’observació (directa, reflexiva, immersiva) de l’obra d’un artista que transitava sendes ben diferents hi va tenir un pes important. Potser “definitiu” esdevindria aquí una expressió massa agosarada, i els absoluts, en art, solen ser temeraris i inexactes. Posem-hi un “cabdal”? Millor, segurament: un pes cabdal.

Joan Miró.

Vint-i-dos anys més jove que ell.

El 1930, quan Henri Matisse i la seva angoixa viatgen a Tahití i als EUA i a les Antilles, un dels fills, Pierre, marxant d’art, coneix Joan Miró. A final d’any li organitza la primera exposició nord-americana. A Nova York. El 1934, signen contracte per a la distribució de les obres de Miró als EUA. Matisse pare veu les obres que Miró exposa a París; Matisse fill les escampa oceà enllà. En aquell temps, quan el pintor francès escriu a Pierre, li diu que continua amb ansietat, amb pànic. Cerca solució i no en troba. “Desgasto el meu esperit lluitant com un ofegat, i no em veig capaç de treballar així.”

Parlen d’art, de diners, de coses de família. I de Miró. Henri Matisse té dubtes. Demana a Pierre que mostri a Joan Miró els seus treballs. El seu criteri li importa. Més que això, li demana, tot seguit: que li deixi dos quadres de Miró. Que els hi faci arribar. “Jo pagaré l’embalatge i les despeses d’enviament, per descomptat.” Ni vint dies no han transcorregut, que escriu una altra carta per a insistir-hi, impacient. Els necessita: “Estic esperant els teus Miró que deus haver oblidat.” I quan, passats vint dies més, per fi els té, una altra: “A la teva mare li han semblat molt excessius. M’han interessat molt des del punt de vista del color i de les relacions –matèria–; estic molt content de tenir-los per poder-hi tornar de tant en tant.” Molts molts, aquí.

I allò, anar-hi tornant, ho va poder fer durant anys, perquè se sap que Matisse va retenir fins el 1945 aquelles “Tres dones” mironianes sobre fons blau (ah, el color! Ah, els blaus de l’un i de l’altre amb tants de matisos sempre!). Per “poder-hi tornar de tant en tant”: la necessitat. Com la de rellegir un clàssic. Potser a fragments. Un tast. Un aire. Respirar-lo. Només que, en aquest cas, és l’artista de més edat, l’artista consagrat, qui se submergeix en l’obra del jove: “Perquè el que fa m’interessa com a manifestació d’una generació posterior a la meva.”

Joan Miró, és clar, ja seguia amb atenció Henri Matisse. Des dels primers contactes amb la seva obra, a cavall dels anys vint, fins a l’obsessió escrita als quaderns d’esbossos i d’apunts i d’estímuls on deixava constància, a començament dels quaranta trasbalsats de guerra pertot, que volia crear obres “que recordin les teles de Matisse, però més brutals”. Miró saluda l’esperit fauve i vol sumar-hi fúria, Matisse observa la peculiar força surreal.

I hi ha aquest reconeixement mutu. Que no és còpia ni seguiment, sinó això altre: reconeixement. D’anada i tornada i viceversa. Sense prejudicis generacionals (dels anteriors cap als nous o dels nous cap als anteriors). Sense edatisme, que en diríem ara. Dos artistes tan diferents i moguts alhora per una mateixa pruïja indescriptible. Creen en aquell moment esclatant en què es qüestiona la pintura, diguem-ne, tradicional, des de les mil línies que sorgeixen de l’anomenat postimpressionisme: Matisse reinventa la pintura; Miró, més radical, diu que l’assassina.

Creen i creen i creen, i fins i tot quan no poden pensen a crear. Creen de manera diferent, són diferents, d’espais diferents i de temps diferents, però es coneixen i, sobretot, es reconeixen i es tornen estímul l’un per a l’altre. Que no nega la discrepància o, fins i tot, la crítica, aquest reconeixement (i ara penso en Joan Miró referint-se a les “empipadores odalisques tan cotitzades en el mercat” que produïa Matisse després de la Primera Guerra Mundial i que després van formar part de la seva crisi creativa), però que és, per sobre de tot, reconeixement. En el fons i en la pruïja i en la cerca, també. “Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes: deixar-se guiar per la mà”, explicava Miró a Lluís Permanyer, el 1978, en parlar del dibuix, per exemple. Aquesta connexió per sobre de la mera influència.

No puc dir que, per a mi, és la millor exposició del 2025 perquè amb prou feines hem començat l’any i perquè jo què sé què passarà, però, per a mi, és la millor exposició del 2025 (“MiróMatisse. Més enllà de les imatges”, a Barcelona, a la Fundació Miró, encara durarà cosa d’una setmana més). Per les obres que conté, és clar (el colpidor davallament de la creu traçat en negre sobre rajols blancs per Matisse, el cap, magnètic de textures, i el punt vermell, que pinta Miró: si les hagués d’anar enunciant, ni que fos de memòria, no acabaríem), però també per la relació (humana, artística) que ens explica. Perquè una exposició també és la petjada que deixa, i la d’aquesta és fonda.

Heus aquí un vell i un jove reconeixent-se. Que això de vegades passa. De vegades, però no sovint.

De vegades, com un senyal de grandesa.

El president Salvador Illa no ha començat el mandat amb gaire marge. La seva minoria –la més exigua d’ençà del 1980, exceptuant la del president Pere Aragonès– li ha mostrat els límits de seguida. Abans d’acabar el mes de gener ja ha deixat estar el pressupost del 2025, que de fet volia que entrés en vigor per Cap d’Any. Els socis d’investidura, ERC i els Comuns, semblen encara més febles que no pas el PSC, però hi posen condicions. Sobretot els republicans, que exigeixen al president que compleixi els pactes. Illa els promet una vegada i una altra que els “honorarà”, però, a efectes pràctics, té grans dificultats per a fer-ho. Ara com ara, la majoria de concessions han estat gests. La primera pedra d’un compliment ha estat la formalització d’una petició al govern espanyol perquè comenci els tràmits per al traspàs de la línia R1 de Rodalia.

Fins ara, el govern d’Illa s’ha limitat a reprendre les iniciatives de l’executiu anterior: ho pot vendre com una mostra de bona voluntat i, així, s’assegura de no perdre votacions més endavant. Ha passat amb l’aprovació de l’avantprojecte de llei de memòria democràtica, que conserva íntegrament el text que el govern d’Aragonès va aprovar l’any passat; el projecte de llei per a l’eradicació de l’amiant a Catalunya, que Aragonès havia presentat com una mesura pionera; l’estatut dels municipis rurals, una històrica reivindicació del municipalisme que el govern d’Esquerra havia atès finalment; la modificació de les lleis de comerç, serveis i fires per a regular les “botigues fosques”; el projecte de llei dels instruments de provisió del sistema públic de serveis socials, també impulsada pels republicans; i el projecte de llei de l’economia social i solidària, un text de consens treballat durant cinc anys amb el tercer sector.

Tot plegat és problemàtic per a Illa: un president que s’estrena ha de demostrar un segell propi. En aquestes circumstàncies –sense pressupost i amb una agenda legislativa que no és la pròpia–, el primer president socialista en catorze anys ha decidit de concentrar-se en les qüestions formals i procedimentals. L’estil Illa té tres branques: unes noves dinàmiques de treball per als funcionaris i els alts càrrecs; la mimesi dels quadres del PSC amb les institucions; i un control molt rígid de la política comunicativa.

Les noves dinàmiques

En temps de despolitització expressa, un dels grans projectes d’Illa és la reforma de l’administració, comandada pel conseller de Presidència, Albert Dalmau, que en va parlar com “un canvi cultural que demana el país”. Tots dos volen transmetre la sensació que han començat a sacsejar les coses, però els primers passos no han estat fàcils. El 9 de gener, el govern va ordenar l’eliminació del teletreball entre els subdirectors generals i llocs assimilats orgànicament, amb l’argument que no és compatible amb la responsabilitat que tenen. La mesura va causar un gran terrabastall. Al cap d’uns quants dies, més de dos-cents funcionaris, la majoria subdirectors generals, van signar un manifest en què criticaven la decisió. La presencialitat sembla una obsessió particular d’Illa fins als detalls més cridaners: segons que expliquen a VilaWeb fonts parlamentàries, els dies que hi ha ple al parlament, per exemple, el president fa obrir a les set del matí la porta del davant –fins ara, a aquella hora, només s’obria la del darrere per a l’entrada de mercaderies.

Illa ha estat traçut a l’hora de fitxar o mantenir perfils que no són del PSC per a càrrecs molt concrets. Treballa a consciència per escenificar transversalitat i una tecnificació dels alts càrrecs. La setmana passada, el consell executiu va aprovar nous criteris per a incorporar membres independents als òrgans col·legiats o consells d’administració de les entitats públiques. Llevat de casos comptats, hauran de representar almenys un 10% d’aquests ens. És part del pla de la reforma de l’administració que impulsa Dalmau. Tanmateix, el govern, opacament, va modificar la relació de llocs de feina de dos-cents seixanta càrrecs per a facilitar que hi poguessin accedir funcionaris del món local i per a beneficiar-ne la lliure designació. La meitat dels nous alts càrrecs del sottogoverno prové del món local, i Illa s’ha nodrit especialment de batlles i càrrecs locals per a estructurar el seu entorn.

Els espais de decisió estratègica i de definició de les línies mestres del govern, és clar, també són en mans del pinyol socialista en què confia el president, per més que al govern hi hagi uns quants càrrecs que van més enllà del partit. El 20 de desembre, va reunir tots els directors generals i secretaris del govern en les primeres Jornades Directives de la Generalitat d’enguany, que van servir per a explicar-los el pla de govern i l’estratègia que té al cap el president i, és clar, preparar-los per aplicar-les. L’eslògan de la seva intervenció, que va durar tres quarts, reproduïa l’eslògan del PSC per a les eleccions, “Unir i servir”, actualitzat: “Unir per progressar, servir per transformar”. La intenció és de repetir-les de manera regular durant la legislatura.

Hi ha un altre element que eclipsa el paper dels fitxatges tècnics: la política comunicativa, molt eixuta i especialment controlada pel Palau de la Generalitat. La major part de l’equip de comunicació del president ja l’acompanyava durant l’etapa com a primer secretari del PSC o en el temps que fou ministre de Sanitat espanyol. Ara aquest equip domina el discurs de manera transversal. Els consellers concedeixen comptades entrevistes als mitjans i s’allunyen molt poc del missatge que Illa va filant cada dia. El relat és vertical, i amb una extraordinària contenció, sense pretensions ni idees ambicioses. En paraules de Dalmau: “Gestionar és la cosa més revolucionària que pot fer un govern.”

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El noi de vint-i-sis anys que va morir ahir electrocutat per la catenària de l’alta velocitat a l’estació de Lleida s’havia enfilat dalt el tren des de l’andana, després d’haver entrat al recinte esquivant els controls de seguretat, segons que han explicat a l’ACN fonts dels Mossos d’Esquadra.

Aquesta és la principal hipòtesi amb què treballen els investigadors de la policia catalana, que veuen menys probable que la víctima i l’altre noi que l’acompanyava, de vint-i-tres anys, haguessin saltat al tren des de la passera elevada que travessa les vies, tal com va dir ahir Adif.

Tot apunta que, durant la tarda, els dos joves ja havien intentat dues vegades d’accedir a trens d’alta velocitat que anaven a Barcelona. Finalment, sembla que van aconseguir de saltar els controls i arribar fins a un tren Alvia aturat a la via 2. El comboi cobria el trajecte entre la Corunya i Barcelona, i duia 185 passatgers a bord.

Cap a les 20.20, un dels nois es va enfilar dalt el tren i, en entrar en contacte amb la catenària, va rebre una forta descàrrega elèctrica, cosa va original un incendi, i va morir. L’altre noi en va sortir il·lès, però el van traslladar a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb un atac d’ansietat.

La incidència va obligar a tallar la tensió a tota l’estació i va afectar tots els trens de llarga i mitjana distància que s’havien d’aturar a Lleida. Cap a les 10.40, Adif i Renfe van informar que s’havia restablert la tensió a la catenària i que els trens podien tornar a circular.

Els Mossos continuen elaborant l’atestat de l’incident, que traslladaran a l’autoritat judicial a partir de la declaració dels testimonis i les imatges de les càmeres de seguretat.

El govern espanyol ha pactat amb els sindicats una pujada del salari mínim interprofessional (SMI) de 50 euros mensuals, que significa un augment del 4,4%. Així, l’import mensual se situa en els 1.184 euros. En total, l’increment anual serà de 700 euros. Ho ha anunciat la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz. “El diàleg social funciona, és l’eina per a donar bones notícies i avui fem un pas endavant amb una bona notícia”, ha dit.

La patronal no s’ha afegit a l’acord perquè s’allunya del topall del 3% d’increment proposat pels empresaris. La mesura s’aprovarà al consell de ministres de manera imminent.

L’acord també inclou el compromís del govern espanyol que, en el termini de dos mesos, es constituirà una taula de diàleg social que tindrà l’objectiu de desplegar íntegrament la directiva de salaris mínims europeus. D’aquesta manera, es busca incorporar a la legislació el mandat que l’SMI arribi a ser el 60% del salari mitjà.

Finalment, Díaz ha anunciat la implementació de campanyes específiques de la inspecció de treball per garantir que l’increment dels sous més baixos arribi a les empreses.