Els darrers informes sobre la situació de la llengua catalana han fet revifar manifests i decàlegs impulsats fa un temps per alguns col·lectius. Docents.cat en va promoure un el gener del 2024, anomenat “Decàleg de mínims per a la matèria de Llengua Catalana i Literatura”, que aquests dies ha tornat a circular amb força per grups de WhatsApp i per les xarxes socials. Més de cinc mil docents i 4.400 no-docents ja han signat el decàleg, sens dubte una xifra considerable de gent i un aval important que ha obtingut el col·lectiu, que el mes que ve es reunirà amb el Departament d’Educació. Demanen que el català sigui el pal de paller als centres educatius, que es revisi la titulació que es dóna als alumnes i que torni la tercera hora de llengua i literatura al batxillerat, entre més mesures.

Gemma Gómez, portaveu de Docents.cat, explica: “El decàleg fa un any que el vàrem donar a conèixer i en els darrers temps hem fet noves accions, com promoure que els docents no es prestin voluntaris per a ser correctors de les proves de català de selectivitat. També hem expressat el nostre malestar pels canvis que es volen implementar també a ciències. I fa molt de temps que batallem, juntament amb els professors de castellà, per la reintroducció de la tercera hora de català i de castellà eliminada fa molts anys del batxillerat.” És a dir, que el col·lectiu no ha mogut especialment el decàleg, però les circumstàncies del país fan la feina i ha tornat a circular amb força.

Gemma Gómez recorda que d’ençà que van fer el decàleg, s’han reunit dues vegades amb el departament, però va ser en un moment complicat, perquè amb les eleccions tot va canviar i encara no s’han trobat amb els nous responsables de la conselleria que encapçala Esther Niubó, que algunes fonts apunten que no veuria malament la reintroducció de la tercera hora de llengua i literatura als batxillerats.

Un any abans de la publicació dels darrers estudis sobre la llengua catalana, els docents ja advertien: “Davant l’emergència lingüística que pateix la vitalitat del català als centres educatius i al país en general, els docents de Llengua Catalana i Literatura hem elaborat un decàleg de mínims que ha de contribuir a revertir l’actual nivell de coneixement i d’ús social del català, amb la convicció que s’ha de retornar el prestigi a la nostra matèria en les etapes educatives de l’ESO i del batxillerat.” I afegien: “El català, llengua pròpia de Catalunya, no pot quedar relegat a l’àmbit academicista de la matèria de llengua catalana, sinó que ha de ser habitual tant en els centres educatius com en totes les esferes socials: normalitzar-lo a l’escola és normalitzar-lo al carrer. Totes les institucions públiques, des de la Generalitat fins a les diputacions i els ajuntaments, han d’actuar amb fermesa per millorar-ne l’ús.”

Títol de B2 i C1 només amb notable a ESO i batxillerat

Un dels aspectes importants que defensa el col·lectiu té a veure directament amb la titulació i l’acreditació del coneixement del català. En aquests moments, quan s’acaba l’ESO, els alumnes surten amb un títol que acredita el C1 de català, cosa que és totalment falsa. El col·lectiu proposa que a quart d’ESO hi hagi una certificació d’un nivell B2 “si s’obté en la matèria una nota igual o superior a l’assoliment notable”, i d’un C1 a batxillerat amb una nota igual o superior a 7. És a dir, que proposa una revisió dels requisits per a obtenir de manera directa un títol que ara molta gent té però que no es correspon amb la realitat.

“Quan es va instaurar l’ESO, se sabia que això era la crònica d’una mort anunciada. Tenim més de trenta alumnes de diferents nivells en una sola aula i no els podem ensenyar a escriure bé perquè moriríem enterrats en correccions. No podem fer una atenció personalitzada com toca i el que es fa és impartir un nivell ínfim i, així, anar passant. Les possibilitats d’ensenyar llengua d’una manera atractiva són molt poques, i per això cal revisar les equivalències dels títols. A més a més, tenim una crisi molt gran de les humanitats i una manca molt gran de professors de català. Arran del nostre decàleg, es va fer una mica de publicitat de la carrera de filologia catalana, però els alumnes a quart fan optatives de ciències molt atractives i, és clar, si poden, se’n van a fer el batxillerat científic. Nosaltres no podem fer que la llengua sigui atractiva i això ens juga molt en contra”, explica Gómez.

Que ningú no canviï de llengua

El col·lectiu també assegurava al decàleg: “La docència de Llengua Catalana i Literatura no és a l’abast de tothom. El professional competent per impartir la matèria, també el de l’aula d’acollida, és el graduat en Filologia Catalana. Davant de la falta evident de titulats, el professorat encarregat de dur a terme aquesta tasca hauria d’acreditar un C2, provenir d’un grau d’estudis lingüístics o literaris i cursar una formació adient que li ha d’oferir el departament per tal que l’ajudi a desenvolupar aquesta activitat docent.” La manca de professorat continua, i sens dubte serà un dels problemes que es posarà sobre la taula a la reunió del mes que ve. No n’hi ha prou de fer publicitat de la carrera, sinó que cal, sobretot, exigir titulacions als mestres que imparteixen aquestes assignatures. Però el col·lectiu Docents.cat també recorda que “el català és la llengua de referència i d’aprenentatge del sistema educatiu; per tant, tota la comunitat educativa ha d’emprar-lo i no canviar de llengua: professorat, PAS, conferenciants, monitors de lleure, animadors, etc. El departament ha de deixar de presentar el català com a atractiu i assegurar que sigui necessari”. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels grans cavalls de batalla actuals, amb molts centres amb professors que canvien de llengua sense problema vulnerant totes les normatives i amb un gran nombre de monitors de l’hora de menjador que encara ho fan de manera més habitual.

El document també demana que es reforci la utilitat de l’aula d’acollida. “L’alumne nouvingut ha d’adquirir el coneixement i l’ús de la llengua que li garanteixin un mínim desenvolupament autònom en català en tots els àmbits, dins i fora del centre escolar. Cal que segueixi un programa intensiu graduable durant el curs i que compti amb el suport de tota la comunitat educativa”, i que es promoguin mesures per   revalorar els estudis de llengua catalana i literatura. I afegeixi: “Cal fer accions decidides a favor de les matèries de llengua catalana i literatura: oferir optatives especialment a 4t d’ESO per tenir l’oportunitat de despertar la vocació literària i lingüística, fomentar campanyes dels estudis de Filologia Catalana adreçades als joves, sobretot, de setze i disset anys.”

Al departament o a palau?

Segons Gemma Gómez, tot el que es demana és molt evident. El mèrit principal que té el decàleg és que els docents es van ajuntar, el van redactar i el van promoure i fer córrer. “De totes maneres, qualsevol docent en actiu els hauria pogut escriure tot sol”. D’esperances en la nova reunió amb el departament, n’hi ha alguna, però la situació no és especialment engrescadora. Gómez recorda: “D’acord, tenim un govern que ha instaurat un conseller de Política Lingüística, però aquest govern va votar en seu parlamentària a favor d’aplicar el 25% de les classes en castellà i ha dit que faria allò que digués Madrid. Nosaltres ni tan sols sabem amb qui ens reunirem, si amb el número dos o tres del departament. A més, serà a la seu del departament, mentre que la consellera Niubó va rebre en persona els defensors del bilingüisme al Palau de la Generalitat.  Ens hem de preguntar, per a què han posat el conseller, per a netejar la imatge?”

Sigui com sigui, aquesta reunió amb els docents arribarà amb un document amb més de nou mil signatures com a aval de la posició dels docents que reclamen que el català sigui el pal de paller sobre el qual orbita tot el sistema educatiu, que es facin més hores de llengua i literatura al batxillerat i que els títols no es regalin. Atesa l’emergència lingüística que constaten els informes, què imperarà més, la posició del conseller Vila i Moreno i les pressions que puguin exercir els socis de govern, o el descrèdit d’un departament que ara dirigeix Niubó però en el qual fa anys que ERC ha consentit que la llengua catalana hagi anat en retrocés?

 

És molt comú confondre la inflexibilitat amb el coratge. La tenacitat ha estat sovint un atribut dels éssers que Hegel anomenà “individus històrico-mundials” (Welthistorische Menschen), personatges sobre els quals la història sembla pivotar en moments crítics. Per un miratge de la distància moral, la tossuderia pot semblar un atribut dels capdavanters del canvi històric.  D’on ve aquest prejudici a favor de la contumàcia? Per què ens sedueix més el qui aguanta impertèrrit un error que no pas el qui el reconeix i l’esmena? Per què es considera viril sostenir l’error i un signe de flaquesa retractar-se. Si l’experiència mostra que els vanitosos i els narcisistes són els qui més s’entossen en un patró desencertat, per què es valora més el presumit que es recrea en la pròpia suficiència que no pas el qui amb modèstia accepta el correctiu de la realitat? Una resposta rau en la importància evolutiva que els guies resoluts han tingut per a la supervivència del clan o la tribu. Un Moisès conduint un estol de fugitius afamats pel desert necessita proclamar una llei amb tota la convicció i severitat que és capaç d’infondre-li per a impedir que la gent es dispersi anant darrere els ídols de poblacions alienes. La tenacitat és un tret essencial dels líders militars, tant dels qui condueixen el seu poble a la victòria com dels qui l’arrosseguen al desastre, i tot sovint dels qui el porten a totes dues destinacions. Napoleó i Hitler són exemples coneguts de tothom, però l’estrateg més gran de la història, Anníbal, després d’infligir als romans la gran derrota a Cannes, també acabà perdent bous i esquelles. Quan això arriba, l’entestament sembla més una maledicció que no pas cap ventura. 

El progrés de la humanitat ve d’una altra mena de determinació: la dels cercadors de la veritat. Són individus d’una rara espècie, que no s’entesten a defensar l’opinió a peu i a cavall, sinó que fan mans i mànigues per a falsar-la, en el sentit que donà Popper a la cientificitat del coneixement. El cataclisme social en què estem immergits prové d’una tirada a conculcar la veritat que podríem batejar d’heroisme de la mentida. En aquest segle, la visió futurista d’Orwell que “el partit et demanà que rebutgessis l’evidència dels teus ulls i les teves orelles” s’ha acomplert amb escreix. A l’univers paral·lel de les xarxes socials no hi ha res a validar amb ulls i orelles, cap possibilitat de confrontar les teories conspiratives amb els fets. En l’atmosfera enrarida de la virtualitat, els internautes es desprenen del requisit de credibilitat com d’un enfarfec per a capbussar-se a lloure en la credulitat. D’aquest espai caòtic en sortí una galàxia de trolls que ha adobat el terreny per al fenomen Donald Trump. Com la gran majoria de polítics, els presidents anteriors enganyaven per a atènyer determinats objectius i procuraven tapar l’engany. La novetat amb Trump és que s’hi esplaia, mentint fins i tot innecessàriament i a la vista de tothom. Trump es rabeja en la mentida, en gaudeix sense vergonya. Esborrant la frontera entre la veritat i la mentida aboleix el sentit de realitat i desmantella l’existència de fets públics, és a dir, de veritats compartides que ningú no s’atrevia a qüestionar. El buidatge dels fonaments epistèmics de l’esfera pública era el preludi de l’atac a les institucions en una campanya de demolició de l’estat que s’estén a la constitució, clau de volta de la democràcia.

L’abisme entre l’engany ruborós i la cínica negació dels fets no l’han cavat únicament els conservadors. El radicalisme de l’esquerra liberal hi ha contribuït alegrement. Si hom vol fer-se una idea de l’ambient sufocant de les universitats americanes les darreres dècades i no té esma de repassar els nombrosos llibres i articles sobre la guerra cultural, pot llegir La taca humana, la colpidora novel·la de Philip Roth, un dels millors testimonis de la societat americana del darrer terç del segle passat.

Això que alguns anomenen “postveritat” té unes arrels, diguem-ne filosòfiques, en l’assalt postmodern a la veritat. L’escepticisme respecte del significat popularitzà l’estranya noció que tot és interpretable i tota interpretació val tant com qualsevol altra. A l’àmbit de la creació literària jugar amb els fets no té gran importància, perquè els autors sempre han tingut butlla poètica. Ara, els crítics, que no n’haurien de tenir, se la van autoatorgar afirmant que la seva feina era tan creativa com la dels autors. Que no hi havia cap diferència categòrica perquè, al cap i a la fi, tot és écriture. Tanmateix, circumscrita al cercle esnob i minoritari de la teoria literària, la pretensió resultava intranscendent. El problema aparegué quan l’écriture s’estengué a àmbits de més projecció social, com el dret i la història, en què la interpretació és secundària a l’establiment dels fets. Ara, en el clima d’irresponsabilitat generat per la idea d’una textualitat universal, per la idea que tot és text, els fets s’aprimaren perillosament. Un historiador postmodern com Hayden White, autor d’un parell de llibres valuosos per a l’anàlisi retòrica del discurs historiogràfic, tingué l’audàcia de negar l’existència dels fets. En sóc testimoni, perquè vaig sentir-li-ho en una conferència al Zentrum für Literaturforschung de Berlín l’any 1995. Referint-se sarcàsticament als historiadors que creuen en els “fets”, White donà un cop de mà a la taula per a reblar el sentit material dels “fets” conjecturats pels seus ingenus col·legues. Pensar que l’historiador pot aïllar fets en estat pur és una ingenuïtat, però predicar que són efectes del discurs i que s’han d’agafar amb pinces retòriques és obrir un portell molt gran a l’escepticisme i al nihilisme.

Si els fets són un trompe-l’oeil del discurs, efectes inestables i infinitament opinables del llenguatge, amb quin criteri distingiríem la veritat de la falsedat? El menyspreu pels fets i la liquidació del pensament liberal per la radicalitat postmoderna degradà la credibilitat dels arguments moderats amb improperis contra el “positivisme”, el “sentit comú” i “l’humanisme”. Uns altres hi afegiren la denúncia de prejudicis intrínsecs a la condició de la persona basant-se en el gènere, l’origen familiar o el color de la pell, considerats com a inductors d’ideologies opressores. La guerra cultural sense quarter i sovint sense prendre presoners adobà el terreny a una contraofensiva en què l’arma més perillosa és el menyspreu absolut no sols dels arguments sinó dels fets. La gran ironia de la campanya de supressió de l’opinió i de cancel·lació dels dissidents, coneguda com a correcció política, és que incubà una reacció en què l’autocensura és inexistent i la imatge del món pot capgirar-se en qualsevol moment amb total impunitat, perquè, com passa a la distopia d’Orwell, el compromís amb la veritat és inexistent i per tant tampoc no existeix la responsabilitat. 

El carnestoltes, també anomenat carnaval, és una de les festes més esperades de l’any, un esclat de color, música i disbauxa que transforma pobles i ciutats. Desfilades espectaculars, rues plenes de creativitat i tradicions centenàries converteixen aquests dies en una celebració única per a tots els públics. Al país, se’n fan a molts indrets. Us en proposem una desena de ben destacats i amb les dates que no us podeu deixar perdre.

Alacant: del 27 de febrer al 9 de març

El carnaval d’Alacant ve carregat de moltes activitats. El 27 de febrer, la festa començarà amb la decoració de l’espai de carnaval, de 12.00 a 18.00, seguit del correfoc. El 28 de febrer, a la plaça del Carme, es farà el pregó, seguit d’un concert fins a la matinada. El gran dia serà el primer de març, amb el “dissabte rambler”. A la rambla de Méndez Núñez, el carnestoltes infantil es farà entre les 17.00 i les 20.00 i hi haurà activitats com pinta-cares, màgia i manualitats. A la nit, a partir de les 22.00, serà el torn del carnestoltes adult, amb festa fins a les 4.00. A més, a la plaça del Carme, també s’hi faran activitats de carnestoltes infantil de 18.00 a 22.00, una batucada de 19.00 a 20.00 i un concert de 22.30 a 04.30.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del carnestoltes d’Alacant (fotografia: Ajuntament d’Alacant). Barcelona: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Barcelona omple la ciutat de diversió i tradició. La celebració comença aquest dijous, 27 de febrer, amb la reina Belluga, que enguany arriba al barri de Sants amb els gegants del Carnaval i la clàssica Taronjada, una batalla festiva de confeti taronja.

El Dijous Gras dóna el tret de sortida a tota mena activitats, com ara, degustacions de coca de llardons i concursos de truites. Els barris de Barcelona s’omplen de rues de disfresses, balls de màscares, concerts i tallers, que converteixen cada racó de la ciutat en una festa oberta a tothom. La celebració culmina el Dimecres de Cendra, amb l’enterrament de la sardina, una cerimònia que dóna pas a la Vella Quaresma. Hi ha activitats per a totes les edats.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del tradicional Arribo, que dóna el tret de sortida al carnestoltes a la ciutat de Barcelona. Pego: del 21 de febrer al 8 de març

El carnestoltes de Pego (Marina Alta) és el més multitudinari del País Valencià. De fet, s’hi pot arribar a quintuplicar la població, aquests dies. Començà el 21 de febrer amb el pregó, a càrrec de Sergi Miralles. El 22 de febrer, es va fer la baixada del riu Bullent, una cursa de barques fetes amb materials reciclables. L’1 de març, hi haurà una gran desfilada pels carrers amb més de dos-cents artistes, seguit d’una festa amb DJ. També hi haurà una desfilada infantil al matí. El 8 de març es tancarà el carnaval amb la Pinyata, un ritual de comiat de les festes, i, finalment, amb un correfoc.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del carnaval de Pego. Platja d’Aro: del 22 de febrer al 5 de març

El carnaval de Platja d’Aro (Baix Empordà) és un dels més importants de la Costa Brava. Les activitats van començar dissabte, 22 de febrer, amb el sopar de colles i la presentació de les disfresses. Els dies següents inclouen cercaviles infantils, un sopar popular, una arrossada i un gran ball.

Dijous, 27, es farà el pregó dels reis Carnestoltes i una arrossada, i divendres, 28, una festa infantil amb xocolatada. Dissabte, dia 1, hi haurà el plat fort: la gran rua de carnestoltes, amb concurs de carrosses i comparses. Diumenge, 2 de març, hi haurà jocs gegants i la rua de colles locals. El carnestoltes clourà dimecres vinent, el 5 de març, amb l’enterrament de la sardina i una sardinada popular.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Una de les figurants de la gran rua de carnestoltes de Platja d’Aro. Reus: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Reus (Baix Camp) omplirà la ciutat de festa i diversió del 27 de febrer al 5 de març, amb la tradicional visita de sa majestat el rei Carnestoltes. Durant una setmana, els carrers s’ompliran de música, color i esdeveniments per a tots els públics.

La festa començarà el Dijous Gras, amb la rebuda del rei Carnestoltes acompanyat del ball de diables, el pregó i la degustació de botifarra d’ou i coca de llardons. L’endemà, divendres de carnaval, serà el torn del ball del Moc, pensat per als més petits, i del carnestoltes, una cercavila amb versions satíriques de cançons populars. Dissabte es farà la rua de lluïment, la gran desfilada de carrosses i comparses, seguida del ball de Mascarots a la nit. Diumenge, la festa continuarà amb la rua matinal, el ball vermut i la multitudinària batalla del confeti.

Dimarts, 4 de març, serà el moment de la vetlla del Carnestoltes i la seva emotiva rua mortuòria, que donarà pas, l’endemà, al Dimecres de Cendra, amb l’enterrament del rei Carnestoltes i l’arribada de la Vella Quaresma, que posarà fi a la setmana de la disbauxa.

Podeu consultar-ne el programa complet.

 

Imatge d’arxiu del carnestoltes de Reus. Sitges: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Sitges (Garraf) va començar el 22 de febrer i s’allargarà fins el 5 de març, amb actes destacats com la presentació de la reina del Carnaval, que es va fer dissabte passat, i l’arribada de sa majestat Carnestoltes, demà, dijous. La festa culminarà el 5 de març, Dimecres de Cendra, amb l’enterrament de sa majestat el rei Carnestoltes.

Les rues principals seran diumenge, 2 de març, amb la rua infantil (12.00), i la rua de la disbauxa (19.30). Dimarts, 4 de març, hi haurà una altra rua infantil (12.00) i la rua de l’extermini (21.00). A més de les desfilades, el programa inclou concursos, xatonades, concerts, visites escolars, el Ball del Fardo i la cursa de llits disfressats.

Poude consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu d’una colla del carnaval de Sitges durant la rua de l’extermini. Solsona: del 21 de febrer al 5 de març

El carnaval de Solsona, amb més de 300 anys de tradició gegantera, destaca pels gegants bojos, que colpegen els qui s’acosten. La festa va començar el 21 de febrer amb l’entrega de bojos i concerts, i va continuar el 22 amb la posada de bates i la nit electrònica. Aquest dijous, 27 de febrer, arriba sa majestat el rei Carnestoltes, que és proclamat en cercaviles i balls. El 2 de març es fa la baixada de Carnestoltes, i el 3 se celebra el carnaval infantil. El 4 de març hi ha correfoc i ball de disfresses, i el 5, la festa acaba amb la cremada de Carnestoltes.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del carnaval infantil. Torelló: del 15 de febrer al 5 de març

El carnaval de Torelló (Osona) és un dels més originals i importants del país. El tret de sortida fou el 15 de febrer, amb l’encesa del Falatell i la proclamació de sa majestat el rei Carnestoltes. La festa comença el Dijous Gras amb el tradicional Pullassu, una cercavila lúdico-sexo-festiva protagonitzada per gegants, nans i bestiari amb característiques inusuals, que es fa pels carrers de la vila. Divendres es farà la nit de Senyoretes i Homenots amb pregó, concurs de disfresses i concert. El plat fort serà dissabte, 1 de març, que és quan es fa la rua de carnaval, que recorrerà els carrers amb carrosses espectaculars.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu del Pullassu. Vilanova i la Geltrú: del 27 de febrer al 5 de març

El carnaval de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha esdevingut especialment popular gràcies a les comparses, unes danses que agrupen parelles amb vestimentes tradicionals i que desfilen per tot el poble. Un carnaval que té 250 anys d’història. La festa combina tradició i creativitat amb actes com la Merengada, la xatonada popular, l’Arribo i desfilades satíriques. Els personatges icònics, com el Moixó Foguer i el Vidalot, aporten un toc humorístic i cerimonial. El diumenge de comparses, amb la desfilada de les comparses locals i la música de la Turuta, l’himne del carnaval de Vilanova, és el dia més destacat.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu d’un moment de la Merengada de les festes del carnaval de Vilanova i la Geltrú. El Villar: del 27 de febrer al 2 de març

El carnaval del Villar (Serrans) ha estat declarat Festa d’Interès Turístic i ha esdevingut el festival més important de la contrada d’ençà que els veïns van recuperar aquesta festivitat l’any 1981. La festa comença dijous amb la crema de la Morca, un símbol de carn que vetllen, cremen i soterren, com a prèvia al que succeirà dissabte a gran escala. Divendres, es farà la desfilada de les botargues, en què la gent, tapada i inflada amb teles blanques, es dedica a provocar els assistents. Dissabte es farà la gran desfilada i la festa acabarà amb l’enterrament de la Morca, una figura humorística.

Podeu consultar-ne el programa complet.

Imatge d’arxiu d’un moment del carnaval del Villar.

No és nou –i és ben trist haver-ho de repetir–, això de tenir compatriotes que fan professió d’odi contra la pròpia llengua. A casa nostra aquests personatges constitueixen una espècie peculiar i ben catalogada que té una genealogia extensa i accidentada i que ara mateix són els qui promouen l’aberrant consulta a les famílies valencianes, que va començar ahir, sobre quina llengua cal fer servir a l’escola.

I quin acudit més “genial” aquest! Del nivell de demanar als pares si els xiquets han de fer matemàtiques o si és millor que les deixen a banda. Equivalent a proposar que es vote si les classes d’història s’han de basar en les configuracions astrals. O com si algú tingués la pensada de recuperar aquella cosa còmica –dic còmica per definir-ho d’alguna manera– de la “frenologia educativa” i pretengués obligar les escoles a classificar els estudiants segons les protuberàncies cranials i no segons les coses que saben. I, bromes a banda, és actuar com si l’escola no tingués també una funció de cohesió social i de transmissió cultural, més enllà de les preferències individuals dels qui l’atenen o de les seues famílies. Com si les llengües fossen mercaderies que es poden triar al supermercat segons el capritx del consumidor. O com si a Madrid, i ací hi ha la mare dels ous, algú s’atrevís a anar a preguntar al veïnat si el castellà ha de ser la llengua de les aules o no.

El conflicte, aparentment, és sobre la llengua. Una altra vegada. Però en realitat, i com sempre, va més enllà, va molt més enllà. Perquè al capdavall és un conflicte entre la ignorància i el coneixement, entre el provincianisme i la universalitat, entre la submissió i la dignitat. I també, també una batalla claríssima entre dos models de país: el dels qui volen, dels qui volem, un País Valencià orgullós de si mateix, connectat amb la seua història, conscient del marc cultural i nacional, on encaixa amb naturalitat i obert al món amb la seguretat de saber qui és; i el dels qui prefereixen ser una trista província dòcil, amnèsica, agenollada, allò tan patètic del “per a ofrenar…”.

Per això pense que en un dia com avui és bo de remarcar que no estem sols en aquesta batalla. Ni els valencians ni el conjunt dels catalans. Ser-ne conscients. Perquè allò que és local és universal i, simplement, es mostra de maneres diferents en cada terra. Així, doncs, el conflicte que tenim obert en cada escola del País Valencià aquesta setmana és igualment la batalla entre l’evolució i el creacionisme a les escoles dels Estats Units. O el conflicte amb l’antiintel·lectualisme i la negació científica sobre la desforestació amazònica al Brasil. És el “culte a la ignorància” i l’abandonament de la tradició intel·lectual de Rússia o la regressió educativa i la imposició d’un fanàtic i poc creïble tradicionalisme a Turquia, per posar-ne uns quants exemples que crec que més o menys tothom coneix.

Ho hem d’entendre, això, perquè ens ajudarà a ser més forts: la humanitat es divideix nítidament entre dos pols. O s’accepta el coneixement, la ciència, la raó, o s’abraça l’obscurantisme. I que ningú no s’enganye: en aquesta batalla fonamental, no hi ha terme mitjà. No n’hi ha hagut mai. Des que el primer homínid va decidir d’investigar com encendre una torxa en compte de limitar-se a témer el foc, aquesta divisió ha estat la constant més persistent de la nostra espècie. Un professor de prehistòria que vaig tenir a la Universitat de València sostenia la tesi –fascinant– que aquesta era la veritable guerra civil de la humanitat, el conflicte que subjau en tots els altres: d’una banda, els qui volen entendre; d’una altra, els qui prefereixen creure. D’una banda, els qui accepten la incomoditat feixuga del dubte; d’una altra, els qui s’aferren a la comoditat de les certeses immutables. D’una banda, els qui segueixen preguntes fins allà on els duguen; d’una altra, els qui segueixen persones fins allà on els duguen.

De manera que, lluitant pel català a l’escola –us propose que avui siguem orgullosament conscients d’això i ens en felicitem–, no lluitem tan sols pel català. Ni per l’escola tan sols.

 

PS1. El president Mazón viu cada dia més acorralat per les seues mentides. Ahir el Consell va reconèixer a la jutgessa de Catarroja que no era al CECOPI quan es va enviar l’alarma, i això vol dir que va mentir a les Corts. Però no són tan sols les contradiccions. Mazón ha de carregar, i carregarà sempre, amb els morts que va matar i amb la ràbia de les seues famílies. Avui Esperança Camps ens ofereix aquesta entrevista impressionant a Dolores Ruiz, que fa posar els pèls de punta i que cal llegir i difondre: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”.

PS2. Jordi Goula és un dels analistes econòmics més ben reputats del país. I per això molt esperàvem la seua anàlisi sobre la darrera maniobra del govern espanyol, pactada amb ERC. El títol ja ho diu tot (“L’enganyifa de la quitança del deute“), però el text no deixa espai per a cap dubte: “No era escrit enlloc que hi hagués ‘cafè per a tothom’, ni que la tassa que ens ha tocat tornés a ser la més petita, enmig d’insults i mentides. Potser ja hi hauríem d’estar acostumats. Però costa. I emprenya.” Demolidor.

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

La recent aprovació de la llei de “llibertat educativa” al País Valencià no és tan sols un atac frontal a la normalització del valencià a les aules, sinó que també vulnera principis pedagògics fonamentals i posa en perill la cohesió social. Lluny de garantir drets o millorar la qualitat de l’ensenyament, aquesta normativa és una maniobra política disfressada de llibertat, que promou desigualtats i condemna la llengua pròpia a una posició cada vegada més residual.

Aquest canvi normatiu trenca amb dècades de consens en matèria d’educació plurilingüe. La llei deixa en mans de les famílies l’elecció de la llengua vehicular, mitjançant una consulta. En teoria, això pot semblar un mecanisme democràtic, però en realitat és una estratègia per a diluir la presència del valencià en moltes escoles. En municipis de predomini castellà, aquesta normativa facilita l’eliminació total del valencià de l’ensenyament, mentre que en zones valencianoparlants es creen mecanismes de segregació que limiten la continuïtat de l’ensenyament en la llengua pròpia. A les zones on el valencià ja té poca presència, serà quasi inevitable que desaparega a les aules, i deixarà milers d’alumnes sense l’oportunitat real d’aprendre’l i usar-lo.

Un informe de la Universitat de València ho diu ben clar: aquesta llei “restringeix la llibertat lingüística efectiva”. No assegura el dret de tots els alumnes a saber i dominar les dues llengües oficials, sinó que converteix el valencià en una opció secundària, condicionada pel context social i la pressió política. La realitat és que la llibertat d’elecció no és neutral quan una llengua es troba en una situació de minorització: sense protecció activa, l’elecció majoritària sempre afavorirà la llengua dominant.

L’objectiu real d’aquesta normativa no és garantir drets, sinó imposar una visió esbiaixada de l’educació que afavoreix la regressió del valencià a les escoles. Com en moltes altres lleis educatives amb rerefons ideològic, es fa servir una terminologia aparentment neutral –llibertat, elecció, adequació individual– per amagar-ne els efectes reals. Però les conseqüències són evidents: la segregació lingüística, la pèrdua de competències en valencià i una fractura educativa cada vegada més accentuada.

El sistema educatiu no pot convertir-se en una eina de fragmentació social. L’objectiu de l’escola no és simplement respectar les decisions individuals, sinó garantir que tots els alumnes tinguen les mateixes oportunitats. Aquesta llei, en canvi, estableix mecanismes que afavoreixen la desigualtat de competències lingüístiques i restringeixen el dret de molts estudiants a tindre un domini efectiu del valencià.

Si realment es vol defensar la llibertat i el plurilingüisme, la llei hauria d’establir mecanismes clars per a garantir que tots els alumnes, independentment de la seua procedència, reben una educació que assegure la plena competència en valencià. Però no ho fa. No regula cap nivell mínim de competència lingüística, no estableix mesures de protecció del valencià i no preveu estratègies per a corregir el desequilibri entre les llengües oficials. És una llei que permet als centres de desentendre’s de l’ensenyament del valencià sense cap conseqüència.

La llei de “llibertat educativa” no tan sols ha estat rebutjada per entitats científiques i pedagògiques, sinó que el procés d’aprovació ha estat marcat per la manca de diàleg i l’autoritarisme. El tràmit d’audiència pública es va dur a terme durant les vacances de Nadal, amb un termini de només deu dies naturals. Així i tot, s’hi van presentar més de 4.000 al·legacions. L’administració les va desestimar totes amb un informe de valoració de poc més d’una pàgina.

Aquesta manera d’actuar demostra que la llei no pretén resoldre problemes educatius ni millorar l’ensenyament, sinó imposar una agenda ideològica que perjudica la normalització del valencià i la igualtat lingüística. L’educació no pot ser un camp de batalla polític, però aquesta llei la converteix en una eina de confrontació, instrumentalitzant la llengua com una qüestió de trinxeres en lloc de protegir-la com un dret col·lectiu.

L’èxit de l’educació plurilingüe es mesura per la capacitat de corregir les desigualtats. La nova llei estableix un pla d’ús de les llengües que actua en sentit contrari: elimina la protecció del valencià, desfà els avenços en l’aprenentatge equilibrat de les llengües oficials i redueix el paper dels docents en la seua aplicació. En definitiva, regula el desús del valencià.

L’escola ha de ser un espai d’integració, on tots els alumnes tinguen l’oportunitat de desenvolupar-se plenament i sense condicionants polítics. La llei de “llibertat educativa” posa en perill aquest principi i, per tant, mereix una resposta contundent de la comunitat educativa, les famílies i la societat en general.

Si no es reverteix aquesta normativa, el valencià perdrà presència a les escoles, la desigualtat lingüística s’accentuarà i les futures generacions d’alumnes no tindran garantit el dret a una educació en la seua llengua. La defensa d’un sistema educatiu just i equilibrat no és una opció: és una necessitat urgent.

És el moment d’actuar per garantir que el valencià continue sent una llengua viva i present en l’ensenyament. Perquè la llengua és un dret, no una opció a debat. I els drets no es voten. Es garanteixen.

Dijous al matí hi havia convocada una concentració de víctimes de la gota freda a les portes de les Corts Valencianes. Pancartes, crits i molt de dolor. A les vuit, una hora abans de començar, una dona tota vestida de negre, que sostenia un cartell amb tres fotografies, s’havia assegut als graons que voregen la porta principal del Palau dels Borja. Els agents de la seguretat de la cambra li van demanar que s’alçàs i es posàs amb la resta de manifestants. Ella va dir que no, que era allà pel marit i pels dos fills, i que no es mouria. Els agents ho van intentar unes quantes voltes, però Dolores Ruiz, aquesta andalusa de setanta anys, va romandre allà, asseguda, abraçada a la pena i a les fotos dels seus.

Feia una setmana que ens havíem trobat a Picanya, amb Dolores, per fer aquesta entrevista, on el col·lectiu de víctimes va organitzar un homenatge molt emotiu. Malgrat la fragilitat que aparenta, té una força interior que l’ajuda a alçar-se del llit cada dia. Fa una vesprada rúfola, i ens asseiem en uns bancs de pedra molt a prop del pont metàl·lic, de construcció militar, que substitueix una de les passarel·les que el barranc es va endur el 29 d’octubre. Abans, a les sis de la vesprada, s’havia endut, de la casa de camp on vivien a Xiva, Emeterio Mora, el marit de Dolores, i Jesús Andrés i Javier, els dos fills, de 46 anys i 42. Els tres gossos de la família també van perir. Dolores té un altre fill, amb qui passa el tràngol i demana, com tanta gent, la dimissió de Carlos Mazón.

—On éreu el dia de la barrancada?
—Tinc un pis a Xirivella, però d’ençà del 2002 vivíem al camp, a Xiva. Només baixava a Xirivella per anar a metges i a mirar la bústia. Érem a casa nostra.

—Què va passar?
—Al matí havia plogut un poc, però una cosa normal, com altres vegades. De vesprada, al voltant de les sis, el meu fill petit va sortir fora de la casa a veure com estava l’aigua i a veure què passava, i al cap d’una estona va entrar amb molta pressa. I ens va dir: “Anem-nos-en d’ací ràpidament, que baixa molta aigua i no se sap per on.” I jo dic: “Què dius?” I ell: “Que sí, que sí, anem-nos-en.” El meu fill va haver d’empènyer la porta perquè l’aigua ja era molt amunt. I llavors, em va pujar a l’ampit de la finestra de la dreta. Després va apujar son pare al meu costat i el gosset xicotet que duia el meu home. Volíem eixir per anar a casa de la meua germana, però ja no vam poder. Ell es va quedar amb nosaltres i el seu gos. I l’altre fill va eixir després, amb el gos, a l’altra finestra que hi ha al costat. Ell va subjectar el gos i ell, amb els peus en terra. Baixava tantíssima aigua que el meu home deia: “Jesús, baixa el gos i puja tu.” [Plora.] I el meu fill va fer cas al meu marit i, en baixar-lo, el gos, se n’anà amb el corrent de l’aigua. I el meu fill el va voler anar a agafar. El meu home, quan va veure que el seu fill se n’anava, va pegar un crit esquinçador, i l’altre fill va anar a ajudar el seu germà. L’un darrere l’altre.

—…
—L’un darrere l’altre, i el meu home, en veure que se n’anaven els dos fills, també se n’anà darrere d’ells perquè no podia aguantar dalt de la finestra. No tenia força, no tenia alè, no tenia més que pena de veure que els fills havien desaparegut [plora]. I se n’anà darrere. Un darrere l’altre, en un instant.

—I vós?
—Vaig perdre la parla, ho vaig perdre tot. Vaig estar enganxada en la finestra moltes hores.

—Qui us va recollir?
—No em va recollir ningú. La meua germana vivia al costat, al pis de dalt, i ja era de nit. Vaig estar moltes hores allí. No et puc dir quantes hores, però potser eren les deu. Quan els va passar això al meu marit i als meus fills, era de dia. Era de dia quan se n’anaren. I jo em vaig quedar allí i es va fer de nit. Baixava molta aigua. I quan em va semblar que es reduïa, vaig intentar baixar de la finestra per anar a casa de la meua germana. Ella il·luminava amb una llanterna, però no em podia veure. Estava tot molt fosc i no podia veure res.

—…
—No vam tenir temps de pujar. A ella li va entrar aigua, però com que té el pis de dalt, no li va passar res. Vaig intentar baixar i l’aigua encara era massa alta per a mi. Com que hi havia molts ganxos, vaig provar de tornar a pujar, com vaig poder, una altra vegada. Quan el nivell va baixar més i no duia tanta força, com vaig poder, vaig anar a casa de la meua germana. No sé com vaig poder arribar-hi. Entre ella i el meu cunyat em van pujar per l’escala perquè jo no podia. No tenia ni forces ni res. I un fred, que tenia [plora]. Tremolava tota. Els meus fills se n’havien anat, el meu marit. No pot ser això.

—Com esteu ara?
—Cada dia pitjor. Perquè jo els volia recollir per a enterrar-los tots tres juts, i ara que els tinc enterrats, cada dia estic pitjor. Pitjor!

—Quants dies vàreu tardar a recuperar els cossos?
—Allà van passar dos dies sense aparèixer ningú. Hi havia un veí que va baixar per veure què ens passava. I va saber que jo havia perdut tres persones. Eixe home, l’endemà va veure la Guàrdia Civil a la gasolinera i els va dir que vingueren pel nostre camí, que en la darrera casa, que era la nostra, jo havia perdut tres familiars. Llavors, van venir i ens van dir que posàrem una denúncia per la desaparició.

—La casa com va quedar?
—Tanta sort que no van caure els murs, però es va perdre tot el que hi havia. Fins i tot va entrar el tronc d’un arbre enorme per la finestra del menjador. No sé com aquest tronc va poder entrar a la casa.

—La casa és a prop del barranc?
—És a prop. I per això vaig pensar que ens havia passat únicament a nosaltres.

—Quan us adonàreu que era una cosa tan grossa, això que havia passat?
—Quan vaig pujar a la casa del meu germà, que té un xalet un poc més amunt, i va encendre la tele. Jo pensava que érem nosaltres sols. I després vaig dir: com havien de venir a socórrer-nos a nosaltres, amb tot el que havia passat a Picanya i pertot arreu? Em va fer una sensació… Mira, ja no sóc jo sola.

—Teniu un tercer fill, ell no era a casa eixe dia?
—El diumenge vam dinar tots junts, amb el nét i tot. El meu fill Juan Carlos feia l’aniversari el dia 1 i el meu havia estat el dia 28. Gràcies al meu fill, i a la gent que l’ajuda, vam poder fer tots els papers i totes les gestions. A ell li telefonava la Guàrdia Civil cada volta que apareixia un cos. Primer va aparèixer el meu major, el dia 8, per la rotonda de Xest. El dia 9 van trobar el meu marit per Riba-roja, i el meu petit el van trobar el dia 11 a Paiporta.

—Esteu en tractament psicològic?
—L’ajuda del psicòleg la tinc al centre on va el meu fill, però la metgessa de capçalera em va enviar a psiquiatria i a la psicòloga. Però li vaig dir que deixara temps, perquè jo no podia, de cop, anar al psicòleg, fer els papers… Estic saturada. No tenia temps de pensar en el que m’havia passat. I, a més, em van netejar la casa, però és que jo a la casa tenia moltes coses importants i com que no era allà, s’ho van endur tot. Però ja no m’importa, la casa. Vivíem allí, hi tenia molt de paper important, hi tenia molts records, moltes coses dels meus fills i del meu marit.

 

—Hi heu tornat, a la casa?
—He pujat dues vegades al camp, perquè no hi ha llum, està tot fet un desastre. Però no hi tornaré. No té sentit, amb tot el que hi he viscut, que va ser un infern. De nit em desperte pensant en ells. Pensant en què em va passar aquella vesprada. Els meus fills, en la flor de la vida, amb 46 anys, i 42.

—No havíeu vist que el barranc venia ple durant el dia?
—Altres anys ha plogut i potser se n’ha eixit un poc, però això que va passar aquesta vegada… mai de la vida. No havia vist tantíssima aigua que pujava i pujava. El meu fill em va posar en la paret on parava l’aigua, què em feia? Com un ventall, i jo em banyava molt, però de ple no em venia. S’acostava el que duia l’aigua, però no agafava la força que va agafar on era el meu fill major.

—Ara sou molt activa en el col·lectiu. Aneu on siga a protestar contra la gestió de l’emergència.
—Gràcies a la meua germana, que em va donar el telèfon de més persones. Allò que em va passar no va ser normal. Hi ha hagut quatre manifestacions, jo només he anat a la darrera, a les altres no estava per a anar-hi.

—Com us vàreu sentir, amb tota la gent que hi havia?
—Mirava, no parlava. Només portava el meu cartell amb els meus fills i el meu home. Tenia la boca tancada. Tota la gent que hi havia m’emocionava. Però jo me’n recordava d’ells, dels meus fills, del meu marit, per a demanar justícia.

—No us voleu significar políticament, però penseu que algú hauria de pagar per tot això que ha passat?
—Sí. I jo sóc conscient que diuen moltes mentides, es donen la culpa els uns als altres. També estic desenganyada perquè s’allunyen dels problemes. Ningú no té culpa de res.

—Confieu que hi haurà un bon judici?
—Jo sí. Però pense que els jutges actuen segons de quin partit són. Jo no vull saber-ho, perquè no m’he trobat mai en una situació així, però tinc esperança que hi haja justícia.

—La Generalitat diu que hi ha hagut un contacte permanent amb les víctimes.
—Li ho conte ja, i així no me n’oblide?

—Digueu.
—Em van convidar al funeral de la catedral, perquè a Xirivella no hi ha hagut un funeral com el nostre. Tres, de la mateixa família. Va venir molta gent. Els amics dels meus fills, de l’escola. L’església era plena. L’Ajuntament de Xirivella em va fer una corona. Som veïnes amb l’alcaldessa, ens coneix de tota la vida. Però del senyor que mana a la Comunitat Valenciana, no en dic ni el nom. El dia del funeral a València, tots els polítics eren davant meu. Jo era a la primera fila. Vaig anar-hi a les tres de la vesprada per ser a la primera fila. I quan va acabar la missa, vaig anar de cara al president a dir-li què havia perdut gràcies a les errades que va tenir. Hi havia la ministra María Jesús Montero al costat, que es va acostar un poquet per a escoltar-nos. Li vaig dir: “Vostè sap què he perdut? El millor de la meua vida. El meu marit, cinquanta-dos anys junts. Tota la vida. I els meus dos fills, un amb 46 i l’altre amb 42 i un fill. Això he perdut en la meua vida pels errors que s’han comès.” No li vaig dir res més que “pels errors que s’han comès”. Amb aquestes paraules. Ningú em va aturar.

—Us va mirar als ulls?
—Em demanava perdó: “Ho sent, ho sent, ho sent”, deia, però jo em vaig girar i vaig marxar. Sembla que la Mare de Déu em va donar forces per a adreçar-me a ell. Ningú em va fer cap fotografia. I com que per a aquest senyor som números, no som persones, si haguera tingut interès, informació n’hi ha molta. Poden saber la meua vida, on visc, i totes aquestes coses. Si haguera tingut interès, s’hauria posat en contacte amb mi. També poden saber que són tres morts. Però ningú no s’ha posat en contacte amb mi ni m’ha preguntat ni res de res. Ningú. I són tres persones. Amb el rei em vaig afonar. Em va agafar la mà. Em vaig enfonsar. El president de Mercadona també em va donar el condol. Però Mazón, mira, ara he dit Mazón, és un nombre més per a mi.

—Ara que ja han passat quatre mesos, si poguésseu tornar a parlar amb Mazón, que li diríeu?
—Li ho vaig dir així. I ningú em va parar. El meu fill es va quedar paralitzat. El tenia davant meu. Més li diria, perquè aquell dia era a la catedral, i només li vaig dir què havia perdut. En una catedral no li podia dir res més. A més, no sóc persona de muntar sidrals, ni res. Molta gent duia fotos; jo, aquell dia, no. Aquest cartell el vaig fer després i l’home de la impremta que m’ho va fer no em va voler ni cobrar. La gent ajuda molt.

—Voleu parlar del vostre marit?
—Era molt treballador. La casa la van fer entre el meu marit i els meus fills. Primer era maquinista de màquines excavadores, treballava per a SEDESA, de Xirivella, dels Cotino. L’apreciaven molt. I com que a vegades tenia feines per fora, es va cansar i es va fer taxista. Va fer deu anys de taxista. I al final, el trànsit era complicat i va voler tornar a la mateixa empresa. Li van tornar a donar feina de seguida. Mira si l’apreciaven. Fins que es va jubilar.

—Continueu veient el vostre nét de set anys?
—Sí.

—I entén què ha passat?
—Sí. L’angelet quan ve a casa em pregunta per què l’aigua s’ha endut el papa i l’oncle Jesús i el iaio? Jo li dic que perquè així ho ha volgut el Senyor, i que són al cel, amb els gossets. Mira si el meu fill estimava els gossos que els volia salvar i se n’anà darrere el seu gos.

—Veieu la televisió?
—Les notícies, sí. A les set del matí ja tinc la valenciana per a saber què diuen.

—Què penseu quan veieu les notícies?
—A vegades… Una vegada vaig dir en la plataforma, de bona gana li hauria retorçut el coll, quan diu aquestes mentides. Em va sortir així, jo no estic acostumada a aquestes coses ni a dir coses lletges. Me’n vaig penedir, perquè sóc creient i no pense en aquestes coses.

—Creieu en Déu?
—Sí. Tinc fe i sé que m’ajuda en moltes coses.

—A vegades, els no creients pensem: com pot ser que Déu existesca i permeta que passen aquestes coses?
—Jo també li ho vaig preguntar, quan em vaig quedar allí enganxada, que em feien mal els braços, els tenia plens de blaus, perquè a la finestra no m’hi podia agafar molt bé, tenia fred i estava banyada. I jo li deia: Senyor, què m’heu fet? Per què m’ho heu fet? Aquesta era la pregunta que jo em feia.

—Al vostre col·lectiu diuen que no són morts, que són assassinats.
—Ho va dir Rosa [Rosa Maria Álvarez], molt ben dit. És un assassinat. La gent és humana i no vol matar, però si hi hagueren posat remei, això no hauria passat. Això és el que entenc. Si hagueren avisat la gent… I després, el president d’ací no volia que la gent entrara a ajudar-nos. Allí no va venir ningú, si no és perquè aquella persona va veure els guàrdies civils…

—Voleu afegir res més?
—Jo vull justícia. Les persones que ho hagen fet, que paguen. Perquè els que treballen en eixos llocs hi són per a cuidar les persones que no en sabem. Perquè jo no en sé, d’aquestes coses, però els que són allí n’han de saber. I com és possible que l’un per l’altre no hagen sabut fer res. Perquè si ens avisen amb temps, no ens passa el que ens va passar. Si ens haguessen avisat, passant per allí o per telèfon… Als meus fills no els va sonar el telèfon ni l’alarma perquè se n’anaren d’allí. L’alarma la van donar molt de temps després. A les sis de la vesprada, els meus fills i jo érem damunt la finestra. I a les sis i mitja ja se n’havien anat tots tres i els gossos. Així que aquesta és la meua vida. Aquesta mort i els meus fills, que eren tan forts. Qui havia de pensar que l’aigua els arrossegaria? Demanaré ajuda psicològica, perquè la tinc pendent. Quan ho tinga tot arreglat, agafaré la cita perquè no estic bé. M’adorm perquè acabe el dia rendida, però quan em desperte pense: per què no són amb mi? Me’n recorde d’ells i de les seues cares [plora]. El meu fill, que no podrà gaudir del seu xiquet. Molta gent morta que no és perquè foren en mal lloc, és perquè no els van avisar. Si ens hagueren avisat, no hi hauria tots aquests morts, perquè ací, a Picanya, també hi ha hagut morts, i mira si hi ha lloc perquè passe l’aigua. Hem viscut a la casa de Xiva des del 2002 i no ha passat mai. Ha sigut una tragèdia per culpa dels que no van avisar.

Dolores Ruiz, asseguda a la porta de les Corts

Carlos Mazón sent al clatell l’alè de la jutgessa de Catarroja que investiga les 227 morts i els ferits greus a causa de la gota freda del 29 d’octubre. I, per deslliurar-se’n, no ha dubtat a canviar d’estratègia i de relat. Fins i tot s’arrisca políticament a passar com el president que va abandonar els valencians en un dels pitjors dies de la seua història, per a protegir-se judicialment. Així, afirmant que ell no era al CECOPI, s’allunya del centre de decisions i, per tant, de la responsabilitat pel retard en el llançament de l’alerta a la població. Tota la responsabilitat recau en l’ex-consellera Salomé Pradas, titular d’Emergències que, en aquell moment, era la màxima autoritat de la Generalitat, que és la institució competent en emergències. I, com es va entestar a dir la vice-presidenta Susana Camarero, en la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Missatges a la jutgessa de Catarroja: Mazón és innocent

La interlocutòria de la setmana passada de la magistrada Nuria Ruiz Tobarra, en què demanava a la Generalitat que informàs si cap autoritat havia anat al CECOPI entre les 17.00, hora en què es va constituir, i les 20.11, hora en què es va enviar l’alerta en massa als mòbils, fou un punt d’inflexió en l’estratègia i en la política comunicativa de la Presidència de la Generalitat. L’equip del president, com tots els ciutadans, va entendre que la magistrada volia saber si l’alarma s’havia enviat tan tard, massa tard, segons que va escriure ella mateixa, perquè els membres d’emergències esperaven l’arribada del president. Quina persona havia pres la decisió d’enviar l’alarma, vol saber la jutgessa. La diana sobre l’esquena del president començava a dibuixar-se. En una resposta anterior, l’equip de Mazón havia provat de carregar tota la responsabilitat sobre l’ex-consellera Salomé Pradas. També es va saber que durant la vesprada va haver-hi molts dubtes sobre com i quan enviar aquesta alarma.

A partir d’això, l’equip de presidència ha començat una cursa desesperada per a reescriure la història. Encara que això implique entrar en contradiccions amb versions anteriors. D’ençà de dilluns s’ha activat una coreografia dissenyada aparentment per desviar l’atenció de la magistrada del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja.

Primera fase: un dilluns a l’Hotel Ritz de Madrid

La primera fase de la campanya de neteja d’imatge, i d’intent de fixar una veritat jurídica favorable, l’encapçalà dilluns Mazón mateix, en la conferència de l’Hotel Ritz. Enmig d’un relat carregat de bombes de profunditat contra el govern espanyol, va deixar anar que no era cert que la vesprada del 29 d’octubre estigués incomunicat. “Vaig fer quinze o setze telefonades”, va dir. I després les anà enumerant. Per si no havia quedat clar, l’equip de comunicació del president va fer arribar als mitjans una llista amb l’hora i l’interlocutor.

Són converses molt curtes amb unes quantes persones del seu equip. Sobretot, va parlar amb la consellera Salomé Pradas, que era al CECOPI. Recordem que Mazón, segons la versió de Presidència, assaboria un àpat al restaurant El Ventorro de València. La darrera comunicació amb Salomé Pradas, segons la llista facilitada per la Presidència, va ser a les 19.43. Ja es podia deduir, per tant, que a eixa hora, el president no era al CECOPI.

Això entra en contradicció amb allò que Carlos Mazón havia dit a la compareixença a les Corts Valencianes del 15 de novembre, quan va assegurar que havia pres la decisió d’anar al Centre d’Emergències de l’Eliana quan li havien comunicat que hi havia un perill de trencament de la presa de Forata, a Iàtova. Aquest anunci es va fer, aproximadament a les sis de la vesprada. Quan li van retraure com és que va arribar a les 19.30 a l’Eliana, el president va dir que aquell dia feia molt mal oratge i que hi havia molt de trànsit i que el viatge havia estat molt complicat. Entre el Palau de la Generalitat i el centre d’emergència hi ha vint quilòmetres de distància i el trajecte es pot fer en mitja hora en condicions de trànsit normal.

Entrar en aquesta contradicció és un dany col·lateral que políticament pot suportar i esquivar si s’assoleix el bé major de desviar la mirada de la jutgessa.

Segona fase: la col·laboració de Vicent Mompó

El segon pas d’aquest ball per a reescriure els fets l’ha fet avui el president de la Diputació de València, Vicent Mompó. Ell sí que era al CECOPI ja de bon començament. Mompó ha estat subjecte d’uns quants episodis per exculpar totalment Carlos Mazón. Per exemple, quan va dir al programa de televisió Salvados que sí que havia parlat amb Mazón, però que no ho podia demostrar perquè cada dia esborrava la llista de telefonades del mòbil. Dies després, Presidència va dir que la conversa s’havia fet per WhatsApp.

La setmana passada es va saber que Mompó havia protagonitzat un moment de tensió quan havia exclamat: “Envieu l’alarma d’una puta vegada”, a causa de la indecisió de Salomé Pradas. Ell no ho va desmentir i va semblar una filtració interessada del PP per a desviar l’atenció cap al capteniment de l’ex-consellera i exculpar Mazón.

Però la jugada mestra l’ha fet avui, quan, en la primera sessió de la comissió d’investigació de la gota freda de la Diputació de València, Mompó ha deixat anar que el president Mazón no era al CECOPI quan es va enviar el missatge. Preparava el camí per a la bomba que la Presidència de la Generalitat amollaria hores més tard.

Tercera fase: Mazón no hi era

A mitjan vesprada, la Presidència va confirmar allò que Mompó havia dit hores abans: que el president no era a l’Eliana quan es va enviar l’alerta, que, segons la jutgessa, va arribar massa tard per a les víctimes. No hi era. I per a dir-ho van utilitzar una muntanya de paperassa –cosa que la titular del número 3 de Catarroja ja va dir que no volia– i de cintes de vídeo, per a demostrar que Mazón no havia arribat al CECOPI abans de les 20.11.

Segons la informació de la premsa, no diuen a quina hora va arribar, ni tampoc on era el president des que va acabar de dinar fins que va comparèixer davant les càmeres d’À Punt amb el rostre desencaixat, i sense gens d’informació, pocs minuts després de les 21.30.

Quarta fase: atac per terra, mar i aire contra la delegada del govern espanyol

Potser de manera calculada, ahir, dilluns, es va convocar la conferència de premsa de després del Consell per a avui a les vuit del vespre. Després de la tirallonga habitual d’acords i decrets, la vice-presidenta portaveu, Susana Camarero, ha canviat el patracol de papers disposada a disparar trets a dojo contra la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Camarero no ha respost ni a quina hora havia arribat el president Mazón al CECOPI, ni on havia estat tota la vesprada. Tampoc no ha volgut dir si la consellera Salomé Pradas li havia consultat cap detall sobre la tramesa de l’alarma als mòbils. Al contrari, ha dit que amb la resposta de la Presidència a la jutgessa s’acaba “un dels capítols més vergonyosos de la història d’aquesta tragèdia de la dana”. I ha afegit: “Durant mesos, el govern [espanyol] i el Partit Socialista han dit que el president estava incomunicat i que l’havien esperat per a enviar l’alarma. Ara es demostra que és mentida. Ara es demostra que Pilar Bernabé va mentir la setmana passada quan va dir que havia vist Mazón al CECOPI quan es va llançar l’alerta.”

I a partir d’ací ha començat a llegir titulars de premsa amb declaracions de Bernabé sobre la presència de Mazón al CECOPI. Fins i tot ha demanat als periodistes presents si no se sentien enganyats per la delegada, i ha suggerit que li fessen les preguntes a ella.

Susana Camarero ha volgut establir dues veritats tot esperant que la jutgessa de Catarroja en prengués nota: que el missatge s’havia enviat a les 20.11 i que el president no hi era perquè no hi havia de ser, perquè no fa part del CECOPI. I que, per tant, no el van esperar. La coda, també en veu ferma perquè el missatge arribàs alt i clar al jutjat: “Pilar Bernabé sí que hi era.”

A continuació, la portaveu ha fet un sermó que també duia preparat, per insistir en la victimització del president. “Hem viscut quatre mesos en què l’han acusat d’assassí perquè estava incomunicat…”

La vice-presidenta portaveu ha insistit a dir que el president havia arribat, “sens dubte”, després d’enviar el missatge.

Sobre què s’ha de pensar d’un president que no és al lloc de la presa de decisions en un dels pitjors dies de la història del país, no n’ha volgut dir res. Sobre l’afirmació del president en seu parlamentària dient que havia arribat poc després de les set a l’Eliana, tampoc, perquè, com ha dit i repetit, l’única veritat és que no van esperar Mazón per a enviar el missatge, i que ell va arribar després de ser enviat.

Quan li han demanat per què havien tardat quatre mesos a dir-ho, ha dit que això era mentida, que no havien tardat quatre mesos. Tampoc no ha acceptat que fins ahir el president havia refusat de donar la llista de telefonades d’aquella vesprada. Que ho fes a Madrid i no a les Corts o en una compareixença al palau, tampoc no té gens d’importància, a parer de Camarero, que ha reiterat que l’única veritat és que Mazón no hi era, i que Pilar Bernabé sí.

 

L’editorial Afers, editorial valenciana de referència dirigida per l’historiador Vicent Olmos, ha guanyat el premi Martí Gasull i Roig de la Plataforma per la Llengua, que pretén de reconèixer la trajectòria i les accions que han fet persones i entitats en la defensa i la promoció de la llengua catalana.

Al llarg dels seus més de quaranta anys d’història Afers ha dut a terme una continuada tasca de contribució a la recerca i el pensament universals des d’una visió progressista i democràtica a través de les seves col·leccions de llibres d’estudis, assaig, biografies i narrativa, així com amb les seves revistes periòdiques: Afers. Fulls de recerca i pensament i Mirmanda: revista de cultura.

L’editorial, que ha estat un exemple de compromís ferm amb l’edició en llengua catalana des del País Valencià, va ser afectada per la gota freda, tal com explicava el mateix Olmos a VilaWeb.

“He vist passar gent amb pernils, hi ha saquejos i de tot”: l’editor Vicent Olmos explica la situació a Catarroja

En el seu discurs, Olmos ha recordat que fa quaranta anys no era gens fàcil crear una editorial al País Valencià, però ha assegurat que una colla de gent jove va decidir tirar endavant per estima al país, la llengua i la cultura catalana. També ha confessat que no esperava guanyar el premi: “Tenia dubtes que la gent que llegeix llibres, vota al Tiktok i en aquestes coses. Però aquest premi vol dir, que no només hi ha un jurat que ens ha proposat, i del qual li estem molt agraïts, sinó que també hi ha molta gent que ens estima i està amb nosaltres”.

Els altres dos finalistes han estat Ce Trencada, el projecte comunitari de voluntaris digitals que tradueix videojocs perquè tothom pugui jugar-hi en català, i Téntol, espai radiofònic i televisiu d’entreteniment i divulgació sobre el patrimoni lingüístic de les Illes Balears a IB3. El guanyador del dotzè premi Martí Gasull i Roig s’ha escollit per mitjà d’una votació popular.

Hi ha hagut més premis. La drag queen Jèssica Pulla ha rebut el premi Martí Gasull i Roig a la innovació. La Plataforma per la Llengua ha explicat que el premi a la innovació tenia una dotació econòmica de dos mil euros i que volia reconèixer la tasca d’aquesta transformista, que contribueix a normalitzar el català a les xarxes socials i en els referents del col·lectiu LGBT. Pulla ha donat les gràcies a Plataforma per valorar la seva trajectòria, i ha volgut afegir: “Sobretot per valorar molt que les travestis i tot allò que surt dels marges també és cultura i història viva del país”.

L’editor i promotor cultural Eliseu Climent ha rebut el premi especial del jurat dels premis Martí Gasull i Roig. El jurat ha volgut reconèixer la seva extensa trajectòria d’ençà dels anys cinquanta, amb Joan Fuster com a mestre, fins als nostres dies, sempre amb el propòsit d’enfortir la llengua als Països Catalans. La vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, ha entregat el guardó, que l’ha recollit Jan Brugueras en nom de Climent. 

La defensa de l’ex-vice.president del parlament Josep Costa ha presentat un recurs d’apel·lació contra la interlocutòria del Jutjat d’Instrucció 29 de Barcelona que amnistiava el mosso antiavalots que el va agredir mentre participava en una manifestació contra la Cimera franco-espanyola el 19 de gener de 2023 a Barcelona.

En el recurs, al qual ha tingut accés VilaWeb, Costa argumenta que en el moment de dictar-se aquesta interlocutòria, no s’havia resolt un recurs d’apel·lació presentat per l’investigat contra una altra interlocutòria que, al seu torn, posava fi a la instrucció i en la qual es discutia si hi havia “afectació a la integritat moral o als drets cívics del denunciant”.

En l’escrit, la defensa de Costa també diu que el fet d’agredir un ciutadà pacífic mentre exercia els seus drets fonamentals, com el dret d’expressió i de manifestació, pugui quedar inclòs en els actes susceptibles de ser amnistiats respon “a una interpretació absurda o injustificadament extensiva de la literalitat de la llei”.

També argumenta que, en democràcia, cap policia pot tenir el mandat d’impedir o reprimir l’exercici pacífic dels drets fonamentals i que el fet de fer-ho pot constituir un delicte contra la integritat moral, recollit en el Codi Penal i exclòs dels delictes amnistiables. “Es determina concretament que l’amnistia i altres mesures de clemència no poden afavorir la impunitat de les vulneracions dels drets fonamentals”, conclou.

Quin enrenou! Ahir, la ministra d’Hisenda espanyola, Maria Jesús Montero, va fer pública la proposta de condonació de deute. Finalment, allò que havia de ser una quitança del deute català s’ha acabat convertint en un veritable festival de reduccions, propi del “cafè per a tots” al qual estem acostumats de fa molts decennis. La polseguera ha estat important, com era d’esperar, per motius diferents. El que jo penso del deute català, ja ho vaig explicar en la píndola del 10 de gener, “Un deute vergonyós, pervers i injust”, i no hi entraré més. Ara cal parlar dels diners que “perdona” l’estat espanyol a les comunitats autònomes, que és el resultat d’una fórmula complicada que han cuinat al ministeri.

A Catalunya, els qui van pactar la quitança, ERC i PSC –per a permetre la investidura de Pedro Sánchez–, deuen estar contents per l’acompliment del pacte, i a la resta de l’estat, hi ha de tot, des dels habituals improperis a Catalunya, aprofitant qualsevol excusa, fins als silencis de les comunitats del PSOE que se’n veuen beneficiades, sense ni tan sols haver-ho demanat. Una vegada més, Catalunya haurà fet un favor a la majoria de comunitats autònomes i, com sempre, li serà reconegut amb insults i mentides.

La proposta de condonació de deute que ha fet la ministra d’Hisenda és fruit de la complexa fórmula de càlcul esmentada, que beneficia més uns que uns altres, però que, segons l’explicació que va fer, “tots han d’estar molt contents”. En la presentació, la vice-presidenta primera espanyola va destacar: “La condonació de part del deute autonòmic és coherent amb la política de suport a les comunitats autònomes que el govern progressista ha brindat des del primer dia, per a garantir prou recursos a les comunitats per a prestar serveis públics de qualitat, en contextos molt complexos com una pandèmia o l’impacte de la guerra d’Ucraïna.”

Tot això que diu no és veritat, però ja ho ha dit i formarà part del relat oficial. Ho sap perfectament, com també sap que el finançament, que és la mare de tots els mals, està caducat d’ençà del 2014 i ningú ha posat fil a l’agulla per a esmenar-lo, mentre de Catalunya es van escapant milers de milions cada any. “La mesura beneficiarà totes les comunitats autònomes, tinguin deute amb l’estat o no en tinguin”, va insistir Montero, la qual cosa implica que l’estat espanyol assumirà, en uns certs casos, el deute comunitari amb tercers. “No es penalitza les comunitats autònomes que van poder i van voler sortir als mercats”, va concloure.

Compte amb aquestes frases. No he vist que ningú ho destaqui, però resulta que l’única comunitat que no té deute amb el FLA és, precisament, la de Madrid. En canvi, la senyora Ayuso no va dubtar a etzibar: “Sánchez ha decidit de pactar amb els qui van enfonsant Catalunya, condonar-se els deutes entre ells i repartir-los entre les altres comunitats autònomes, com si els deutes es poguessin evaporar i com si ens pertanyessin només a uns quants.” No va dir que, amb el repartiment proposat, li toquen més de 8.600 milions d’euros de condonació. Perquè la Comunitat de Madrid no té deute amb el FLA, però sí amb altres institucions –préstecs i valors– per gairebé 37.000 milions d’euros. És a dir, gràcies al suport d’ERC a Sánchez, li redueixen el deute d’un 25%. I, a més, pot dir les bestieses que vulgui contra Catalunya.

Recordem que el FLA es va crear en la gran crisi financera i de deute per evitar que fessin fallida les autonomies que no aconseguien de finançar-se pels seus propis mitjans, perquè es trobaven en una situació molt delicada (els mercats no els prestaven diners perquè tenien un nivell de deute i dèficit disparats, per por que incorreguessin en un impagament). El deute de les comunitats autònomes amb el FLA és de 208.638 milions d’euros (setembre de 2024), segons el Banc d’Espanya, i amb les xifres de la ministra, es fa una condonació global del 40%.

Ara bé, cal matisar que aquests 83.252 milions d’euros de deute no desapareixen, sinó que es traslladen de lloc en els comptes globals. És a dir, que passa a assumir-los l’estat espanyol –els assumeixen tots els ciutadans de l’estat– perquè les comunitats de règim comú puguin alliberar els recursos que dediquen a pagar aquest deute (només en interessos, diuen al ministeri, s’estalviaran uns 7.000 milions d’euros). Això, Feijóo ho ha explicat força bé. Ell ha parlat de “trampa”. Ha vingut a dir que el deute que té un murcià fins ara ja no el tindrà demà com a murcià, sinó com a espanyol… però el tindrà. És cert que canviaran una mica les càrregues, segons la importància relativa de les condonacions a cada comunitat, però en el fons és això.

D’acord amb el repartiment de la proposta facilitada pel Ministeri d’Hisenda, si s’aprova la iniciativa, l’estat espanyol assumirà 18.791 milions de deute d’Andalusia, per 17.104 de Catalunya, 11.210 del País Valencià i 8.644 de Madrid. Fixem-nos que, de les quatre comunitats més beneficiades per la proposta en termes absoluts, tres són governades pel PP.

Però Feijóo ja va avançar que votarien en contra d’aquesta mesura en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. El motiu? Ho considera un “pagament” als independentistes perquè Pedro Sánchez continuï al capdavant del govern. “Els presidents autonòmics del PP votaran que no a la desigualtat, al fet que es premiï la mala gestió, als privilegis i a la compra de la presidència del govern amb pagament en efectiu dels diners de tots els espanyols als independentistes”, va dir. Aquí ja desbarra…

Els seus barons sembla que estan tots d’acord amb la decisió presa a la seu central. L’extremenya María Guardiola i l’esmentada Isabel Díaz Ayuso, que ahir eren juntes en una reunió, quan va saltar la notícia, van dir que es negaven a “pagar els dispendis dels separatistes catalans” per continuar “engreixant la legislatura”. El govern de la Regió de Múrcia, per la seva banda, ho considera “una ofensa i un nou tracte de privilegi cap a Catalunya”, malgrat que el deute li baixa d’un 26%.

Andalusia i el País Valencià, dos dels territoris més beneficiats en xifres globals, també s’hi oposen. El govern de Carlos Mazón ho veu un “insult”, i l’andalús ho titlla de “oferta parany”, perquè l’única cosa que es persegueix és fer un “vestit a mida” per a Catalunya i que el “paguin” la resta de comunitats. Una altra bestiesa per a guardar…

De moment, tot el que he llegit i sentit ve explicat segons els valors absoluts. Segons aquest punt de vista, Catalunya seria la segona comunitat més beneficiada, el País Valencià, la tercera i les Illes, la cinquena per la cua, amb 1.741 milions. Però hi ha unes altres formes de mesurar-ho, més afinades. Per exemple, quin percentatge representa la xifra de la proposta ministerial sobre el deute de cada comunitat. I aquí les coses canvien molt. Si ho calculem sobre el deute total de cada comunitat, Catalunya surt amb un 20% de condonació, el País Valencià, amb un 19%, i les Illes, amb un 20%.

I vet aquí on salta la sorpresa. Resulta que els Països Catalans són les tres comunitats amb una menor reducció relativa sobre el seu deute total! És a dir, les menys beneficiades, també en percentatge de minoració dels interessos a pagar. Comencem veient que la suma de totes les condonacions a les comunitats autònomes sobre el seu deute total és del 25%. Doncs, bé, la més beneficiada és Canàries, amb un 50%, seguida d’Andalusia, amb un 47%, Astúries, amb un 37%, Galícia, amb un 33%, Extremadura, amb un 31% i Castella-la Manxa, amb un 30%. Per cert, a Madrid li baixa d’un 23%, tres punts més que a Catalunya. Una carambola curiosa, no?

No sé si això prosperarà, però les coses que intueixo no m’agraden. Ara Montero portarà la seva proposta al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), que es farà demà, dimecres. Ja hem vist que les comunitats governades pel PP ja han dit que hi votarien en contra, encara que la seva posició és irrellevant, en aquest cas. La raó és que el vot d’Hisenda té un pes del 50% a l’hora de prendre la decisió. En conseqüència, amb el suport d’un sol territori (Catalunya, Astúries o Castella-la Manxa, per exemple) n’hi haurà prou per a aprovar aquest tràmit.

Després, hi haurà reunions bilaterals tècniques amb cada comunitat autònoma prèvies a l’aprovació de la llei en el consell de ministres i, en segona volta, després del tràmit consultiu preceptiu. El govern espanyol remetrà llavors el text al congrés, on haurà de ser aprovat per majoria absoluta. La previsió de l’executiu és que aquest procés culmini a final d’any, tret que el tràmit parlamentari es dilati més que no es preveu.

I així acaba (o comença la part final) del pacte d’ERC i PSC per a condonar el 20% del deute català (que és el 22% si el càlcul es fa sobre el deute al FLA). El govern espanyol ha complert el pacte. Res a dir, doncs. Ara bé, no era escrit enlloc que hi hagués “cafè per a tots”, ni que la tassa que ens ha tocat tornés a ser la més petita, enmig d’insults i mentides. Potser ja hi hauríem d’estar acostumats. Però costa. I emprenya.

 

La Comissió d’Investigació dels Atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils al congrés espanyol ha aprovat a petició de Junts sol·licitar al govern espanyol que es desclassifiquin més documents del CNI al voltant de l’imam Abdelbaki es-Satti, presumpte cervell dels atacs.

El partit vol aclarir els fets esdevinguts prèviament als atemptats, i per això demana que es desclassifiquin els registres del telèfon mòbil que el CNI va donar a Es-Satti després de sortir de la presó de Castelló l’abril del 2014, els informes de seguiment a l’imam entre aquell mes i el desembre del 2015 o transcripcions de les entrevistes tingudes per agents de la policia espanyola amb ell, ja a la mesquita de Ripoll.

Hi ha més documentació que Junts demana que es desclassifiqui, com ara la que està relacionada amb un ingrés d’Es-Satti a l’hospital Joan XXIII de Tarragona l’any 2014, durant el qual va ser visitat pels Mossos d’Esquadra, segons l’informe manuscrit que el mateix imam va elaborar mentre estava a la presó.

Un altre document que es demana és la nota que el CNI va facilitar a les Forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol els dies posteriors als atemptats. Una nota que, segons Junts, resumia el que se sabia de l’imam i contenia un informe de la radicalització que havia experimentat a la presó de Castelló, elaborat per Institucions Penitenciàries.

A banda, Junts demana la documentació que acrediti, si és el cas, que el CNI va demanar que Es-Satti fos testimoni protegit en l’anomenada Operació Xacal que instruïa el jutge Baltasar Garzón. Segons el partit de Carles Puigdemont, altres testimonis d’aquest cas van declarar que l’imam formava part del grup d’estrets col·laboradors del gihadista Mohammad Mrabet Fhasi, i que va conviure amb Bilal Belgacem, autor d’un atemptat suïcida contra tropes italianes a l’Iraq l’any 2003.

La Guàrdia Civil va elaborar, segons Junts, un informe que va aportar a Garzón dins d’aquest mateix judici en què es descartava la vinculació d’Es-Satti amb la cèl·lula gihadista de Mrabet, informe que el partit també demana que es desclassifiqui.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no havia arribat al Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) a les 20.11, l’hora en què es va enviar l’alerta per la gota freda el 29 d’octubre, segons la resposta que ha enviat el Consell a la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que investiga la causa.

La versió es contradiu amb relats anteriors. En la compareixença del 15 de novembre, el president Mazón va excusar el retard d’arribar al CECOPI dient que hi havia molt de trànsit i va fixar l’hora d’arribada a les 19.30. Ahir, amb la difusió d’una llista de trucades, es va saber que, pel capbaix, va arribar-hi a les 19.43, que és l’hora en què va parlar amb l’ex-consellera Salomé Pradas que era a l’Eliana.

En la resposta del Consell al requeriment de la titular del jutjat 3 de Catarroja, que instrueix la causa sobre la gestió de la gota freda, la Generalitat indica que les úniques autoritats que van accedir al CECOPI entre les 16.00 i les 20.11 van ser el president de la Diputació, Vicent Mompó, i el diputat de Medi Ambient, Prevenció de Riscs i Desenvolupament Rural, Avelino Mascarell.

La jutgessa havia preguntat al Consell expressament que informés sobre si hi havia cap més autoritat present. La resposta es basa en els enregistraments de les càmeres de seguretat de l’edifici on es fan les reunions del CECOPI. D’acord amb això, i una vegada fet el visionament de les imatges preses per diferents càmeres del sistema de videovigilància, el dia 29 d’octubre de 2024, entre les 16.00 i les 20.11, i d’acord amb la certificació emesa pel funcionari responsable de seguretat, fan constatar l’entrada de l’edifici del president de la Diputació i el de Desenvolupament Rural, de la qual s’infereix que Mazón no va arribar pas durant aquesta franja horària.

Propostes d'accions a emprendre per resoldre mancances i millorar l'entorn naural de les platges i  elfons marí - Lloc: Centre Cultural Calisay

Grífols ha anunciat que nomenarà l’ex-ministra de Transport de Finlàndia Anne-Catherine Berner nova presidenta no executiva, en substitució de Thomas Glanzmann, que ha decidit de no presentar-se a la reelecció a la pròxima junta general d’accionistes. Berner forma part del consell d’administració d’ençà de l’any passat i presideix el Comitè de Nomenaments i Retribucions de Grífols.

Anne-Catherine Berner forma part d’uns quants consells d’administració a Suècia, Alemanya i Suïssa, i presideix el consell de la Fundació per a l’Hospital Infantil de Traumatologia i la Institució Nadija a Hèlsinki. Va ser ministra de Transports de Finlàndia entre el 2015 i el 2019 i també presidenta i consellera delegada de l’empresa familiar finlandesa Vallila Interior.

Berner ha mostrat la seva satisfacció pel nomenament i ha assegurat que esperava de “col·laborar estretament amb Thomas durant els mesos vinents com a part de la transició”, i també amb la resta del consell d’administració.

a càrrec de Francesc José María Sánchez, advocat - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

L’ex-diputat de Podem Alberto Rodríguez ha reclamat al congrés espanyol una indemnització de 134.000 euros per la retirada del seu escó, després d’haver estat condemnat per haver agredit un policia durant una manifestació el 2014 a La Laguna (Tenerife). Segons la reclamació de Rodríguez, aquesta quantitat correspondria al sou que va deixar de percebre d’ençà del novembre del 2021, quan li va ser retirada la condició de diputat, fins que va ser dissolta la legislatura, el maig del 2023.

En un informe de l’assessoria jurídica del congrés, al qual ha tingut accés Efe, els lletrats assenyalen que l’òrgan competent per conèixer la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada per Rodríguez és el Consell de Ministres. Per això, els lletrats apunten a la possibilitat que la mesa inadmeti a tràmit aquesta sol·licitud de l’ex-diputat “per falta de competència”, un assumpte que abordarà aquest òrgan avui.

El Tribunal Suprem va condemnar Rodríguez un mes i quinze dies de presó, que va substituir per una multa i una pena accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu de quaranta-cinc dies.

Per això, la presidenta del congrés, Meritxell Batet, va retirar l’octubre del 2021 l’escó a Rodríguez en virtut de la sentència, que implicava la pèrdua de la condició de diputat, fet que va recórrer l’afectat davant el Tribunal Constitucional. Aquest tribunal el gener del 2024 el recurs contra la sentència que el va condemnar i li va atorgar l’empara, amb els set vots de la majoria progressista davant dels quatre en contra de la minoria conservadora, i va anul·lar la condemna d’inhabilitació.

Un estudi de l’IRB Barcelona ha revelat que les mateixes mutacions genètiques poden donar lloc a leucèmies molt diferents, cosa que també fa diferent la progressió de la malaltia i la resposta a la teràpia. Aquestes diferències poden explicar per què no totes les cèl·lules mare de la sang responen de la mateixa manera quan adquireixen una mutació i que l’estat previ de la cèl·lula influeix en el desenvolupament del càncer. L’estudi, finançat per la Fundació Cris contra el càncer i encapçalat per l’investigador ICREA Alejo Rodríguez-Fraticelli, s’ha publicat a la revista Cell Stem Cell.

Les leucèmies mieloides es troben entre els càncers de la sang més agressius i presenten taxes de supervivència baixes. Avui dia, als pacients amb leucèmia se’ls fa una anàlisi genètica per saber quines mutacions tenen i així poder escollir el millor tractament per a ells. Tot i això, fins i tot entre aquells pacients que presenten la mateixa mutació, la progressió de la malaltia i la resposta a la teràpia poden ser molt diferents. En concret, els científics han identificat dos tipus cel·lulars, un més “fort” i uns altres més “sensibles” als estímuls inflamatoris. Aquesta característica prèvia influeix en la forma en què evoluciona la malaltia després d’adquirir les mutacions als oncogens. “En incorporar mutacions, ambdós estats cel·lulars poden derivar en leucèmia, però amb propietats biològiques diferents, que responen de manera diferent a la teràpia”, explica Rodríguez-Fraticelli.

El descobriment suposa un pas endavant en la comprensió de la gran varietat que hi ha en aquest tipus de càncers i subratlla la importància d’analitzar l’estat cel·lular previ a la mutació. Per poder fer aquesta investigació, l’equip va desenvolupar una tècnica anomenada STRACK (de l’anglès Simultaneous Tracking of Recombinase Activation and Clonal Kinetics). Amb la tècnica STRACK es fan servir codis de barres genètics per rastrejar cada cèl·lula i registrar-ne el comportament abans i després de la mutació. “Aquesta estratègia ha permès, per primera vegada, vincular l’estat inicial de cada cèl·lula amb les característiques canceroses posteriors”, expliquen Indranil Singh i el Daniel Fernández Pérez, primers autors de l’estudi.

A més, l’ús de models d’estudi de ratolí ha permès estudiar aquest procés en un entorn fisiològic complet, i amb característiques genètiques controlades, cosa que reforça la rellevància de les descobertes.

Avançant cap a teràpies més personalitzades

Les conclusions d’aquest treball suggereixen que, almenys en el cas de les leucèmies, no n’hi ha prou amb identificar la mutació genètica per decidir el millor tractament. L’estat previ de les cèl·lules, que pot incloure la seva reacció davant inflamacions repetides o canvis epigenètics, resulta determinant a l’hora de predir el tipus de tumor i la seva reacció als fàrmacs. Això podria estendre’s a altres càncers, ja que les cèl·lules a diferents teixits també acumulen “records” d’inflamació o altres danys, cosa que afectaria el seu comportament. Conèixer aquests factors, a més de la mutació, ajudaria a desenvolupar tractaments encara més personalitzats i estratègies preventives que se centrin a evitar hàbits que predisposin al desenvolupament de les variants més agressives de la malaltia.

L’empresa d’exploració marítima Ocean Infinity ha desplegat els seus bucs de recerca per a cercar el Boeing 777 que va desaparèixer dels radars el 8 de març de 2014 amb dues-centes trenta-nou persones a bord.

Ho ha explicat el ministre de Transports de Malàisia, Anthony Loke, que ha elogiat el voluntarisme de l’empresa. El mes de desembre, el govern va acceptar la proposta d’Ocean Infinity de reprendre la cerca en una nova zona de quinze mil quilòmetres quadrats al sud de l’oceà Índic. Les autoritats no han negociat la duració de la missió.

La recerca dirigida per Austràlia ara fa uns anys va cobrir uns cent vint mil quilòmetres a l’oceà Índic, però pràcticament no en van trobar cap indici. El vol recorria la distància entre Kuala Lumpur i Pequín.

En Fañch, un infant de la vila bretona d’An Oriant (en francès, Lorient), podrà mantenir la titlla que duu la ena del nom. Els registres civils francesos han vetat històricament de posar als noms i cognoms els signes distintius de les llengües minoritzades de l’estat francès, com ara la ‘ñ’ del bretó o els accents propis del català, com els de noms com Llívia, Lluís, Núria o Júlia. Però ara una sala civil del jutjat d’An Oriant s’ha pronunciat a favor de la titlla en el nom Fañch, que havia estat rebutjat per la fiscalia d’An Oriant.

El nen, nascut el juny del 2023, va ser inscrit com a Fañch i la seva inscripció va ser validada pel batlle d’An Oriant, Fabrice Loher, però el mes de setembre del mateix any la fiscalia el va fer retirar, tot adduint una circular del 2014 que no preveia l’ús d’aquest signe diacrític. La fiscalia d’Angers havia demanat al jutge de família que ordenés la retirada del nom Fañch de l’acta de naixement i “que donés al nen un altre nom amb l’acord dels pares o, si no podia ser, sense el seu acord”.

Setze anys de lluita per a posar el nom de Caín al seu fill

Els pares van decidir de mantenir aquest primer nom, en homenatge a un avantpassat del nadó, i  portar l’afer als jutjats. Van apel·lar la decisió i va començar així el procés legal, que avui ha acabat amb una sentència judicial. Tanmateix, la fiscalia considera “molt probable” l’apel·lació.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca