Hi ha moments en la història intel·lectual d’una tradició política en què la desesperació es fa massa evident. És el cas del darrer informe de la Fundació Jean Jaurès –el vell bastió teòric del Partit Socialista francès–, que la setmana passada va presentar a so de bombo i platerets allò que es pensa que és un descobriment: la “tercera esquerra” o “esquerra postsocietal“. Llegit el voluminós treball, però –que podeu descarregar–, apareix una criatura conceptual que en realitat diu més sobre la crisi existencial dels seus progenitors que no de les veritables i urgents alternatives de l’esquerra europea.

L’informe identifica amb solemnitat acadèmica allò que qualsevol observador atent ja havia detectat feia temps: que l’esquerra s’enfonsa a Europa perquè ha abandonat les classes populars, perquè ha acceptat acríticament un neoliberalisme econòmic que va buidar de contingut les promeses redistributives i per l’elitisme urbà, el dúmping econòmic i la disbauxa que ha creat i afavorit, sobretot per alimentar la vida del sottogoverno i dels polítics professionals –en definitiva, del seu grup d’elit.

I el relat que construeixen els de la Jaurès és el d’una caiguda: de la socialdemocràcia clàssica fins a Terra Nova, que va teoritzar el 2011 aquella “nova coalició electoral” que abandonava deliberadament el “vell bloc obrer” per abraçar joves amb diploma i ambició, dones i minories ètniques i emigrants com a ànima d’allò que havia de ser “la segona esquerra”.

L’estratègia va resultar un desastre, que ens ha portat al punt on som, però ara la solució màgica que ens ofereixen –aquesta “tercera esquerra”– no crec que funcione tampoc. Els socialistes francesos cerquen una síntesi impossible entre “autoritat estatal” i “ambició social”, entre seguretat i redistribució, entre republicanisme laic i estat del benestar. Però, en essència, no proposen sinó recuperar la classe treballadora com a subjecte polític –sense demanar-se si encara existeix com a tal–, adoptar posicions més dures –autoritàries i tot– en l’àmbit de la immigració i la seguretat, rebutjar el multiculturalisme i intensificar les polítiques socials redistributives, però no a partir de la justícia sinó del suborn social. Tanmateix, la proposta amaga algunes contradiccions que l’informe sembla incapaç de reconèixer.

La primera és un determinisme de classe que avui em sembla anacrònic i que assumeix l’existència d’una “classe treballadora” homogènia amb interessos clars i definits, per bé que la realitat és que les estructures de classe s’han fragmentat fins a esdevenir irrecognoscibles. La generalització dels treballs precaris, l’economia de plataformes, el teletreball i això que en diuen la gig economy –l’economia dels treballs esporàdics, freelance o per projectes…– han creat noves formes de subordinació i explotació que, simplement, no encaixen en les categories clàssiques. Avui, per exemple, pots tenir feina i ser pobre. I com més va més difícil és tenir casa. I sempre et disputen el mercat gent que està per sota teu i en condicions pitjors. És un panorama molt allunyat dels anys de la postguerra mundial.

Així mateix, la seua proposta de “regular la immigració per protegir l’estat del benestar” implica una enorme miopia política, car ignora o no vol veure que les migracions contemporànies responen a crisis estructurals –guerres, canvi climàtic, col·lapse estatal, pobresa extrema, explotació…– que no es poden resoldre ni es resoldran amb polítiques nacionals més restrictives, ni tancant Europa com una ciutadella blanca. La seua proposta, en realitat, és massa temorosa del ressò que aconsegueix l’extrema dreta i que eludeix les responsabilitats històriques i presents d’Europa en la generació d’aquests fluxos migratoris –com si poguesses tancar la porta i ja està, després d’haver incendiat la casa del veí. I que passa per alt, a més, que és precisament la desregulació brutal de l’economia i la descomposició de la classe obrera tradicional que fomenta l’emigració, perquè Europa necessita tanta i tanta mà d’obra barata i poc qualificada, que ja no la pot trobar a dins.

Però encara em sembla més greu la falsa dicotomia que estableixen entre lluites “materials” i “culturals” –en què s’interpreta que fins i tot inclouen el feminisme o la lluita LGBTI–, com si fossen mons paral·lels que no es toquen mai. I, francament, tornem-hi: la música que entonen els socialistes francesos sona més a una resposta poruga a la defensa del masclisme que fa l’extrema dreta que a res més.

La idealització que l’informe fa del model danès de Mette Frederiksen és particularment reveladora. Presenten com a innovació revolucionària allò que és, simplement, populisme socialdemòcrata amb tocs clarament xenòfobs i reaccionaris. Una estratègia que pot tenir èxit electoral a curt termini, si allò que cerca és tan sols frenar els ultres, però que alimenta i legitima les bases ideològiques de l’extrema dreta com un bumerang que torna per ferir qui el va llançar. És tragicòmic, i trist, veure que a Europa creix una esquerra que, per por de perdre vots, acaba legitimant els arguments dels seus grans adversaris històrics.

I per si no n’hi hagués prou, l’informe passa per alt, amb una ceguesa que esparvera, elements clau del panorama contemporani. La dimensió europea, per exemple. Avui no pots parlar de França –o de Croàcia, o de Suècia, o de què siga– sense parlar d’Europa. O el canvi climàtic, que, tot i esmentar-lo de passada, no integren realment com a factor que transforma radicalment les condicions de la política contemporània –segurament perquè també és un dels temes tabú que l’extrema dreta ha sabut rendibilitzar. O les noves formes d’explotació i repressió que emergeixen de la digitalització desregulada, de la financerització o de l’economia de la vigilància, i que creen formes de dominació que requereixen respostes que van molt més enllà de la socialdemocràcia clàssica.

Anecdòticament, la cosa ja és de traca i mocador quan parlen d’Espanya i presenten Pedro Sánchez poc menys que com un heroi i una gran esperança –l’informe es va publicar la setmana passada, ja amb l’escàndol de corrupció ben viu, però el devien haver acabat fa molt de temps. I no hi ha ni una ratlla dedicada a analitzar la revolta democràtica catalana, la més potent revolta popular que ha vist Europa aquests darrers decennis, i el seu perquè.

La “tercera esquerra”, vista així, sembla més que res una operació de nostàlgia disfressada de futur. La recuperació idealitzada d’un passat que probablement no va existir mai amb la forma romàntica amb què el recorden ells. Perquè l’època daurada de la socialdemocràcia es basava en unes condicions històriques específiques –guerra freda, creixement econòmic, estat nació fort, demografia favorable– que ja no existeixen i que no tornaran mai.

I per tot plegat el resum és trist: si al final l’esquerra europea es pensa que farà res amb aquestes idees, va ben servida. Europa necessita una esquerra de la majoria, una revolució de les classes mitjanes, que es confronte amb l’autoritarisme, l’elitisme polític, el poder desbocat i insultant de les grans empreses, la degradació dels principis i la destrucció dels mínims socials i econòmics dignes que qualsevol ciutadà té, o hauria de tenir, el dret de reclamar. I precisament és això que –per desgràcia, a parer meu– no es veu per enlloc.

 

PS1. D’ací a una setmana, dimarts 15, seré a Londres per a participar en un sopar-tertúlia organitzat per Catalans UK. Si hi sou i voleu participar-hi hauríeu d’enviar un correu avui o demà a info@catalansuk.com, que a mitjan setmana ha de tancar el nombre de participants.

PS2. La setmana passada es va presentar a Terrassa el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, amb un testimoni excepcional, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull. Per l’interès que va tenir, hem transcrit les parts essencials d’aquesta conversa: “Pensàvem d’acollir el president al meu despatx petit, tancar les portes i preservar-lo”.

PS3. El vice-president segon i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social de la Generalitat Valenciana, el peculiar tinent general en la reserva Francisco José Gan Pampols, ja té ganes de pronunciar el tòpic “missió complerta”, serrar les dents, fer xocar els talons i plegar del càrrec. El seu pas pel govern valencià haurà estat un d’aquells episodis difícils d’entendre que Esperança Camps resumeix en aquest article.

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de tot mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb.

Dijous, 10 de juliol, a les 19.00, a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, al carrer de la Canuda, 6, es farà la presentació a Barcelona del llibre Els morts de Mazón, de la periodista i cap de redacció de VilaWeb, Esperança Camps. Serà un acte amb la presència de l’autora i de l’editora del diari, Txell Partal, i amb el testimoni valuós i excepcional de tres familiars de víctimes: Dolores Ruiz, Núria Aracil i Rosa Maria Álvarez, que es desplaçaran expressament a Barcelona per participar-hi.

Els morts de Mazón és el primer gran llibre sobre la tragèdia que va viure el País Valencià el 29 d’octubre de 2024, arran del temporal que va causar 228 víctimes mortals, desenes de ferits greus i danys materials encara no quantificats. Camps reconstrueix aquell dia amb una visió cronològica dels fets, una anàlisi política documentada i els relats en primera persona de set familiars afectats. El resultat és un llibre colpidor i necessari, que posa nom i veu a les víctimes i exposa fil per randa la cadena de negligències del govern de Carlos Mazón.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”

El llibre comença amb una pàgina d’homenatge a les víctimes, en què es reprodueixen tots els noms de les persones que hi van perdre la vida. Després s’hi poden llegir els testimonis de persones com Dolores Ruiz, que va perdre el marit i els dos fills a Xiva; Núria Aracil, que va perdre el xicot a la Torre; i Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare a Catarroja. Són veus què retraten què va passar aquell dia, però també com se senten avui: desemparades, menystingudes i decidides a no callar.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Esperança Camps hi combina la precisió periodística amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. Vicent Partal ho diu al pròleg: “No ha defugit la crítica política –necessària, urgent i que tan sols començarà a escampar el dia que Carlos Mazón dimitesca–, però tampoc no ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia i ha donat veu a qui la va sofrir.”

La presentació forma part de la ronda d’actes que acompanya la publicació del llibre, que ja s’ha presentat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i a la llibreria la Moixeranga de Paiporta. Per assistir a la presentació de Barcelona, cal enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat indicant el nom de la persona assistent i, si escau, l’acompanyant. Les places es confirmaran per ordre de recepció fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

Els morts de Mazón és el segon títol de la col·lecció Llibres de VilaWeb, nascuda enguany coincidint amb els trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir per subscripció anual per 68 euros, o bé a un preu reduït de 64 euros per als subscriptors del diari. En el moment de fer la subscripció, es reben tots els llibres publicats fins aleshores. A més del llibre de Camps i Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, enguany es publicaran dos volums més: Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, i Entendre els mapes, de Vicent Partal.

Podeu comprar Els morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb.

Guateke de Festa Major - Lloc: Pati del Xifré

Una explosió durant l’espectacle Interferència 02, programat en el marc del festival Grec de Barcelona, ha deixat tres persones ferides lleus aquest diumenge a la nit a l’Arc de Triomf. Segons que ha confirmat l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), l’incident s’ha produït quan un dels elements pirotècnics va esclatar fora del perímetre de seguretat.

Les tres persones afectades formaven part del públic i van haver de rebre atenció mèdica allà mateix. Tot i que les ferides no van ser greus, l’Ajuntament de Barcelona diu que s’ha posat en contacte amb les víctimes i que fa seguiment de la seva evolució. Fonts municipals asseguren que la instal·lació complia els requisits exigits per a espectacles d’aquesta mena. Tanmateix, arran dels fets, el consistori ha activat una revisió interna per aclarir les causes de l’explosió i garantir que no hi hagi cap altra disfunció tècnica o de seguretat.

L’espectacle Interferència 02, de caràcter experimental, es representava en la seva segona funció. El festival Grec, organitzat pel mateix ICUB, és una de les principals cites culturals de l’estiu a Barcelona i inclou una programació àmplia que combina teatre, dansa, música i espectacles de carrer.

Fa tot just una setmana, Joan Marquilles treballava a Barcelona quan va rebre una trucada dels seus pares. L’informaven que hi havia un incendi a Coscó (Noguera). La terra que fa set generacions que treballa la seva família perillava. Marquilles no en va dubtar ni un minut: va deixar allò que feia i va pujar corrents cap a Coscó a ajudar-los. A la Masia Rovira, com es diu la seva casa pairal, hi havia els seus pares, de vuitanta-dos anys, i dues persones que tenen llogada l’antiga casa dels masovers. Entre tots, veient que el foc s’acostava, van remullar les terres per mirar de frenar-lo. “Vam començar amb mànegues, però hi va haver un moment que se’n va anar la llum. Llavors ho vam continuar remullant amb galledes d’aigua. Érem a l’epicentre del foc, ben bé al mig de l’incendi.”

[VÍDEO] Un pagès sorprès per l’incendi: “M’hauria pogut cremar tranquil·lament, va sortir foc per tot arreu”

Però l’incendi va anar avançant i va haver-hi un moment que van haver d’entrar dins la masia. “Pateixes perquè veus que el foc s’acosta. Saps que són cases antigues, de pedra, i que a dins no hi pot arribar, però pateixes. La meva mare va tenir un atac d’angoixa seriós. Li costava de respirar. Per nosaltres, darrere cada tros de la terra hi ha un record familiar. Pot semblar una ximpleria, però ma mare veia cremar el bosc i s’angoixava perquè es cremava allà on jo havia jugat de petit. Es cremen records, una part de la nostra vida. Et sents molt impotent.”

Per sort, la feina feta va funcionar i la casa, la granja i els cavalls van poder escapar-se del foc. “Hem pogut salvar la zona de més a la vora de la casa. I tenim la sort que ja havíem segat. Havíem acabat quatre dies o cinc abans de l’incendi. De manera que no hi havia cereal al camp. Però, més enllà de la casa i el voltant de la piscina, tot ha quedat calcinat. El paisatge és desolador”, ens explica Marquilles.

Sentint-lo parlar, veus clarament com s’estima aquella terra, que fa tants anys que la seva família treballa. “Ara fa just quinze anys que ens va tocar de viure un altre incendi. Igual que ara, aquella vegada vam poder salvar la casa, però els camps i els boscos es van cremar. Hem tardat uns quants anys a poder tornar-hi a veure verd. Però aquest incendi ha estat pitjor. Era més virulent. Dubto que aquesta vegada la regeneració sigui tan ràpida. Calculo que els quinze anys vinents seran complicats.”

Al dolor per la pèrdua de les terres, s’hi ha afegit més sentiments, com la ràbia i la impotència. “Ens hem sentit molt sols. Els bombers no ens van visitar fins divendres, tres dies després de l’incendi, i perquè ens vam queixar que no havia passat ningú. Dijous va venir un comandament i van mirar l’estat de la zona. Però fins divendres no va venir un camió amb aigua per apagar un femer que encara cremava, i algunes soques que encara fumejaven.”

Marquilles deixa clar que no és pas cap crítica als bombers, perquè considera que van fer tant com van poder i més. “En realitat quan ens vam sentir pitjor va ser dimarts a la nit, després de l’incendi. Vam veure arribar una patrulla dels Mossos d’Esquadra. Van arribar davant la masia, però no van ni baixar, no ens van dir res. Van mirar i van girar cua. Ens va saber molt de greu. Ens va semblar una falta d’empatia brutal. No els preocupava com estàvem?”

Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

“Sembla que les masies no existim. Suposo que, com que la cartografia no diu que és un nucli urbà, no vénen. Els comandaments veuen als mapes nuclis urbans i se’n van a pobles abandonats com el que tenim darrere casa nostra, com ara Maravella i Claret. Allà, on no hi viu ningú, dimarts hi havia bombers. A casa, no. Hi ha una falta de coneixença del territori. Vénen bombers de molts llocs i no coneixen el territori. I aquí, o et coneixes la zona o és molt difícil d’accedir-hi.”

Marquilles ens explica que fa quinze anys va passar una cosa semblant. “Aquella vegada van venir els bombers, però eren tres nois que s’havien perdut. Buscaven un poble abandonat i van arribar a la masia. És a dir, no venien aquí, s’ho van trobar. Mira si coneixen poc el territori, que fa quinze anys ens van obligar a posar un hidrant; doncs, l’hem de mantenir nosaltres. Nosaltres paguem el dipòsit d’aigua i vigilem que sempre sigui ple. És un punt on els bombers es podrien connectar, però no saben ni que existeixi.”

Quan li demano si després de l’incendi hi veu futur, en la terra, ho veu clar: “No tenim alternativa. Hem de tornar a començar. Però no només nosaltres, eh? Tots els pagesos de la zona tornarem a començar. Estem indignats, però tots hi tornarem. Tornarem a conrear els nostres jardins que són les nostres terres. Estem molt enfadats i molt indignats amb el tracte rebut; ara, continuarem aixecant el cap i treballant. Segurament, enguany en les tertúlies de les festes majors parlarem de la indignació que sentim i de la injustícia de tot plegat; tanmateix, després tornarem a agafar els tractors i a conrear les terres. Ningú, absolutament ningú, que porti un vestit i una corbata no s’estima més la terra que els que la treballem. Hi ha gent que perquè porta vestit i corbata es creu amb l’autoritat moral de dir-nos com s’ha de fer la feina que han fet tots els nostres avantpassats. Si creuen que amb tota aquesta burocràcia ens ajuden i fan que les coses vagin millor, s’equivoquen. No és operatiu. Si ha augmentat la massa forestal a Catalunya no és perquè siguem un país molt ecològic. És perquè hi ha un abandonament de les terres. Algun càrrec polític hauria de pensar bé per què la gent deixa les terres.”

I afegeix encara: “Els meus jardins eren bruts perquè no em deixen tallar la llenya. És a dir, si a l’hivern veig que allà hi ha massa, massa forestal, i vull tallar llenya, no ho puc fer. He de demanar tants permisos, he de donar tantes explicacions… Al final acabes no fent-ho. Però no és que no ho faci jo, és que no ho fa ningú. Perquè al final per nosaltres també és més fàcil encendre la calefacció que no pas tallar la llenya i fer anar la llar de foc. Avui dia ja és una cosa nostàlgica, i encara més si ens ho fan tan complicat. Crec que tot això no passaria si ens deixessin tenir més cura d’aquests espais. Per això els nostres avantpassats ho feien. No és casual.”

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) ha informat la jutgessa de Catarroja que investiga la gestió de la gota freda que el punt de control del barranc de Torrent a Massanassa (Horta Sud) presenta limitacions tècniques i operatives que en fan inviable l’ús per al seguiment de crescudes. L’informe, sol·licitat per la magistrada, indica que el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH) només hi registra el nivell de l’aigua, però no el cabal ni la precipitació.

L’estació és operativa de fa anys, però no compleix els requisits mínims per a detectar o emetre alertes hidrològiques, segons que diu l’informe de la CHX. L’organisme remarca que la seva localització –al tram final de la conca– no permet d’anticipar crescudes que puguin posar en risc la població aigües avall, ni genera informació útil per a la Protecció Civil. A més, no disposa de pluviòmetre.

L’informe adverteix que no és un sistema de predicció, sinó d’observació, i que el retard de vint o trenta minuts entre la captació de les dades i la seva presentació impedeix d’utilitzar com a eina d’alerta per a municipis com Catarroja o Massanassa mateix.

Durant el temporal, el sensor va registrar un nivell màxim de 5,271 metres a les 19.35, després d’haver començat el dia amb -0,001 metres. L’ascens va començar cap a les 18.20 i es va interrompre amb una fallada tècnica a partir de les 19.40.

Alarmes al riu Magre

Pel que fa al riu Magre, la CHX explica que el SAIH transmet dades de pluja i cabal als serveis d’emergència per a la gestió d’inundacions. El sistema envia avisos automàtics per correu electrònic quan se superen determinats llindars de precipitació: més de trenta litres per metre quadrat en una hora o cinquanta litres en quatre hores, segons que diu el Pla Especial d’Inundacions de la Generalitat Valenciana.

Els avisos de cabal, a diferència dels de pluja, han de ser validats manualment pels tècnics del centre de control i després són enviats als serveis d’emergència. Aquest procés pot trigar entre 10 i 15 minuts.

El dia del temporal, el SAIH va enviar vuitanta-quatre correus electrònics automàtics sobre superacions de llindars de pluja en punts de la conca del Magre, entre les 6.04 i les 23.40. També va trametre disset correus d’alerta per cabals elevats: dos des de Requena, nou des de l’embassament de Forata, dos de Macastre (Foia de Bunyol) i quatre de Guadassuar (Ribera Alta).

amb els Acordionistes i panderetes del Coro - Lloc: Riera zona nova coberta

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, ha anunciat que ha ordenat a l’exèrcit que construeixi una “ciutat humanitària” al sud de Gaza amb l’objectiu concentrar-hi uns 600.000 palestins. La zona estarà situada a Rafah, prop del corredor de Morag, i serà sota control militar israelià.

Katz ha detallat que, en una primera fase, el camp acollirà desplaçats palestins d’Al Mawasi i d’altres punts de la franja. Per accedir-hi, caldrà registrar-se i superar un procés d’investigació per impedir l’entrada de membres d’Hamàs. Un cop dins, no es permetrà de sortir-ne, excepte per emigrar fora de Gaza, segons que ha explicat el ministre.

El pla també inclou que les zones estaran custodiades per tropes israelianes des d’una certa distància i gestionades per organismes internacionals. Hi haurà quatre punts de distribució d’ajuda. Tanmateix, cap agència internacional amb presència consolidada a Gaza no ha confirmat la participació en aquest projecte. De fet, la Fundació Humanitària de Gaza –l’única que col·labora a hores d’ara amb l’exèrcit israelià– s’ha desvinculat completament del projecte. “La GHF no té previst ni aplicarà cap zona humanitària de trànsit ara ni en el futur”, ha dit en un comunicat. També ha desmentit l’autenticitat del document atribuït a la fundació per alguns mitjans.

Katz ha remarcat que l’objectiu final és fomentar que la població palestina abandoni voluntàriament Gaza. Ha insistit que aquestes zones no seran governades per Israel, però ha subratllat que la iniciativa s’ha de complir. En cas d’acord amb Hamàs per a l’alliberament d’ostatges i una treva de seixanta dies, la construcció de la ciutat començaria durant aquest període.

Mentrestant, Israel assegura que ja controla el 70% del territori de Gaza. El projecte ha estat àmpliament criticat per organitzacions de drets humans, que consideren que equival a una política de desplaçament forçat.

Si us parlo d’empreses com Reddo, Moneyman, Cashper, Vivus, Wandoo… probablement no les coneixereu. Són empreses de què es parla poc i que es dediquen a una de les activitats més antigues de la història: deixar diners a uns tipus d’interès que fan esgarrifar. Són els moderns usurers, en forma d’operadores de concessió de minicrèdits amb dues característiques principals: són quantitats petites de diners i amb terminis de venciment molt curts. Un exemple: et deixo 300 euros avui i me’n tornes 500 d’aquí a dos mesos. Em cobren un 66% en tan sols seixanta dies, que significa una TAE del 2.000% i un TIN del 400% (vegeu nota al final el text). Evidentment, n’hi ha que cobren una mica menys i n’hi ha que cobren encara més.

La setmana passada, l’Associació d’Usuaris Financers (ASUFIN), presentava el sisè Baròmetre de Minicrèdits, que analitza per sisè any consecutiu l’evolució d’aquest mercat del qual se sap tan poc. Cal dir que no n’hi ha dades oficials de cap mena. L’opacitat és total. Les conclusions a què arriba l’informe, per a mi, són més que preocupants.

L’estudi diu: “El mercat dels minicrèdits sembla consolidat, a l’ombra d’una petició més gran de préstecs, alhora que continua operant d’una manera molt independent. Aprofita la situació actual de més demanda per a augmentar els seus tipus d’interès, especialment en els trams més utilitzats, de 30 i 60 dies.”

Alhora, “augmenta terminis i imports per adequar-se a una demanda que cerca quantitats com més va més grans. Amb tot, en el cas dels minicrèdits és evident que, amb més quantitat, cal ampliar el factor termini, atès que s’encara el pagament d’un deute més gran. Per això és normal que les tres variables –més costs, més termini i més import– vagin sempre de bracet”.

És un món fosc, molt fosc, en què s’aplica la usura sense miraments. I sense que ningú hi faci res. Parlo amb l’autor de l’informe, l’economista Antonio Luis Gallardo, que l’ha fet conjuntament amb el servei d’estudis d’ASUFIN, per a saber una mica més d’aquest submon tan real com desconegut. Li demano de seguida qui són els usuaris d’aquestes operadores. “Són consumidors que es troben expulsats del mercat formal de finançament d’entitats regulades, bancs i establiments financers de crèdit (EFC)”, em respon.

És, doncs, un segment de mercat a la base de la piràmide de les rendes, ple de gent que no pot oferir cap garantia i que demana quantitats petites per raons diverses: acabar de passar el mes, una necessitat inesperada… sempre de l’òptica de persones amb nivell de vida molt baix… que no són pas poques, certament.

Segons l’informe, les característiques principals que defineixen els minicrèdits són una quantitat baixa i un termini de devolució curt. La fórmula més usual, de 300 euros a trenta dies, ha estat la més repetida durant els anys, per bé que ha anat incorporant alguns canvis, sigui oferint terminis i especialment imports superiors per a clients antics que hagin retornat els seus préstecs en termini i forma o, en general, per a tothom.

“Respecte de la quantia havíem detectat especialment un creixement entre el 2022 i el 2023, amb una aturada i un lleuger descens l’any passat. Però el 2025, possiblement aprofitant la bonança del mercat de préstecs, torna a pujar”, em comenta Gallardo.

Un aspecte que m’interessa és el límit màxim d’aquests minicrèdits. Doncs, l’import màxim mitjà ha pujat el 2025: ha passat de 908 euros a 990. Aquesta xifra, que ja s’acosta a 1.000 euros, sembla una resposta a una necessitat creixent de quantitats superiors per part del consumidor. Si la quantitat puja, lògicament pugen també els terminis màxims, que passen de 40,5 dies de mitjana el 2024 a 45,8 el 2025.

Gallardo m’explica que la importància dels minicrèdits es multiplica si observem què ha passat aquests darrers anys. “Ja no és un producte nou per al consumidor, i fa dècades que és entre nosaltres, de manera que té unes característiques i uns desavantatges més coneguts. Per això ha canviat la manera de comercialitzar-se.” Els anuncis que en fan a la televisió són bastant marginals, esporàdics i solament d’empreses capdavanteres. Per contra, la manera preponderant de comercialitzar-se és per internet, intentant captar un públic més jove.

M’explica quins són els mètodes per a captar clients. Em diu que utilitzen sobretot una tàctica. “El fet és que, de les 10 empreses analitzades, 8 ofereixen el primer préstec amb l’etiqueta ‘gratis’, havent de retornar el capital prestat i prou. Aquest és el principal reclam per a captar clients.” Ho he comprovat personalment entrant a la web d’alguna de les empreses.

Hi ha un fet curiós. Em diu que una primera hipòtesi que tornen a corroborar enguany és que el comportament dels tipus d’interès dels minicrèdits és independent del del mercat. En un moment en què els tipus dels préstecs baixen (el tipus mitjà ponderat dels préstecs al consum a Espanya segons el Banc d’Espanya ha passat del 7,78% el març del 2024 al 7,05% el 2025), els minicrèdits pugen. És a dir, viuen en un món propi, que té la seva dinàmica. El cost dels minicrèdits més comuns, els que ofereixen 300 euros a trenta dies, puja del 3.278,60% TAE al 3.417,40% TAE. Aquesta pujada deixa el cost mitjà molt a prop del màxim de 3.478,30% del 2021, any en què, a conseqüència de la pandèmia, els préstecs més usuals es contractaven per a necessitats que es poden endevinar fàcilment… i de les quals van treure profit uns quants prestadors.

Una de les queixes principals del sector d’aquests operadors financers és que, per l’estructura de producte, quantitats petites i terminis de devolució curts, la TAE no és la millor mesura de comparació. Potser tenen raó i caldria aplicar el TIN, per la qual cosa parlaríem de tipus més ajustats, al voltant del 400%. A mi em sembla usura, igualment, o, si voleu parlar clar, una estafa amb totes les lletres, a gent que difícilment pot protestar.

No cal dir que el risc principal dels minicrèdits és l’impagament. És evident que el client que està disposat a pagar els costs elevats per impagament ho fa generalment per una necessitat de diners que no pot cobrir per unes altres vies. Per això, si hi afegim la variable dels terminis curts, el problema de possibles impagaments es dispara, i més amb uns costs addicionals molt alts.

Aquestes penalitzacions es mantenen, habitualment, entorn de l’1% diari, i no s’han relaxat amb la baixada dels tipus d’interès, encara que, en alguns casos, s’autoimposen alguns límits. Per exemple, que no es cobra un sobrecost que sigui dues vegades més alt que el préstec. Passat el límit del termini sense pagar, les operadores venen la cartera d’impagats, a un preu més baix, a empreses que es dediquen només a cobrar.

La pregunta obligada és per què es permet tota aquesta barbaritat? Gallardo em diu: “Perquè les operadores tenen total impunitat per a actuar: amb la normativa actual, els consumidors han d’acudir als tribunals si volen aconseguir que es declari abusiu l’interès que paguen. I és clar que, per les quantitats de què parlem i pels nivells de renda dels clients, no té sentit pagar un advocat per a fer la denúncia. A més, les empreses que concedeixen aquests microcrèdits i préstecs ràpids no són entitats de crèdit i no es troben subjectes a la supervisió del Banc d’Espanya, ni tenen una activitat sotmesa a cap regulació.” ASUFIN i més organitzacions de consumidors veuen que cal regular-ho i demanen, amb urgència, una normativa reguladora.

Gallardo m’explica que en un primer moment havien pensat de crear una figura nova, però que en realitat no cal, perquè són regulades per les EFC i si s’encabissin a dins això s’acabaria. “Es podria permetre una prima de risc addicional, en aquests casos, però el marc legal ja és regulat. No seria tan complicat.”

PS. En el context financer, TIN i TAE són sigles que es refereixen a dos tipus de taxes d’interès utilitzades en préstecs i més productes financers. El TIN (tipus d’interès nominal) és l’interès bàsic que s’aplica al capital prestat, sense incloure-hi comissions ni despeses addicionals. La TAE (taxa anual equivalent) és un indicador més complet que inclou el TIN i totes les despeses i comissions associades al préstec, expressades com un percentatge anual. Serveixen per a comparar ofertes diferents. La TAE és més útil per a avaluar el cost real i el TIN pot servir de punt de referència inicial.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que imposarà uns aranzels del 25% a totes les importacions que vinguin del Japó i de Corea del Sud. A més, ha remarcat que, si hi responen amb nous impostos, hi haurà represàlies. Diu que si adopten aranzels a tall de represàlia, hi sumarà un 25% a la xifra que fixin pel seu compte.

“Lamentablement, la nostra relació ha estat lluny de ser recíproca. A partir de l’1 d’agost, cobrarem al Japó un aranzel de només el 25% sobre tots i cadascun dels productes japonesos enviats als Estats Units, sense incloure els aranzels sectorials”, explica la carta remesa al govern nipó i compartida per Trump. En el comunicat, que ha enviat amb les mateixes paraules exactes a Corea del Sud, assegura que el 25% és “molt menys” del necessari per a eliminar el dèficit comercial que tenen amb els països.

A més, ha instat tant el Japó com Corea del Sud a obrir els seus mercats, que considera que estan tancats, així com a eliminar les seves “barreres aranzelàries, no aranzelàries, regulatòries i comercials.”

A banda, la carta anima les empreses de les dues nacions a invertir dins de les fronteres dels Estats Units, tot recordant-los que els productes fabricats allà no estaran penalitzats amb aranzels. Si ho fa, la Casa Blanca ha promès facilitats burocràtiques i tramitacions accelerades d’expedients.

El sindicat de policia ultra JUPOL ha denunciat que deu agents destinats a Mallorca per protegir els integrants de la casa reial espanyola han estat expulsats de l’hotel en el qual s’allotjaven perquè se’ls han acabat les dietes per pagar-lo.

Els policies formen part d’una brigada de València i han estat traslladats a les Illes per reforçar el dispositiu de seguretat del monarca espanyol, Felipe VI, i la seva família, que passen les vacances al palau de Marivent. Encara s’hi han d’estar set dies més, però a hores d’ara no tenen garantit cap indret per a dormir.

El sindicat ha titllat la situació d’intolerable i ha acusat la direcció de la policia espanyola de negligent i de tractar els agents com a treballadors de segona. A més, han lamentat que les dietes concedides als policies no es corresponen amb el cost real de la vida, especialment a les Illes durant la temporada turística.

El parlament de les Illes ha aprovat la polèmica llei de projectes residencials estratègics (PRE), impulsada pel govern de Marga Prohens, amb el suport de Vox. La norma permet de liberalitzar més sòl a les Illes per a fer habitatge. El conseller d’Habitatge, Territori i Mobilitat, José Luis Mateo, l’ha defensat assegurant que és necessària per a donar una resposta contundent a la manca d’habitatge.

Dos anys de Prohens: un govern asfixiant al caire d’una resposta social que faci bullir el carrer

El text regula una nova figura urbanística que permetrà desblocar sòl urbà, rústic i urbanitzable als municipis de més de 10.000 habitants –un total de vint-i-cinc a tot l’arxipèlag–, i agilitar-ne la tramitació amb procediments exprés. El conseller ha assegurat que els terminis es reduiran dels més de deu anys actuals a un període d’entre divuit i vint-i-quatre mesos.

Tanmateix, els grups d’esquerra n’han criticat durament la tramitació i han anunciat que presentaran un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració de drets parlamentaris. PSIB, Més per Mallorca i Més per Menorca han reiterat la petició de suspendre la sessió per presumptes irregularitats en el procediment.

En la seva intervenció, Mateo ha dit que cal construir més habitatges i més ràpidament per garantir habitatge als residents a les Illes. Per contra, l’oposició ha assegurat que la llei afavorirà els promotors immobiliaris i els especuladors, a més de posar en perill espais protegits com la Serra de Tramuntana.

Els projectes hauran de destinar el 50% de l’edificabilitat a habitatge protegit –tant de promoció pública com de preu limitat– i el 15% de l’aprofitament urbanístic al municipi corresponent. També es preveu que el 30% dels habitatges de preu limitat s’adrecin a joves de menys de 35 anys, i fins al 10% a treballadors públics, en municipis amb més de 20.000 habitants.

Aquesta llei amplia l’abast del decret llei anterior, gràcies a l’acord amb Vox per a garantir-ne la tramitació parlamentària. Permetrà desenvolupar projectes a municipis com ara Inca, Manacor, Santa Eulària o Sant Josep, a més de Palma.

Més de tres-centes persones s’han concentrat davant el parlament per protestar contra la nova llei. La manifestació ha estat convocada pel GOB Mallorca, la Federació d’Associacions de Veïns de Palma i uns quants col·lectius socials més.

Espai per la mainada de jocs populars - Lloc: Balcó del Xifré

El nou batlle de Paiporta (Horta Sud), Vicent Císcar (PSPV), ha proposat al president de la Generalitat, Carlos Mazón, la construcció d’un centre d’emergències al municipi per a garantir la resposta a futures catàstrofes com la gota freda que el 29 d’octubre va danyar greument la localitat. Segons que ha explicat, Mazón ha dit que el govern n’estudiaria la viabilitat.

Císcar, que va assumir la batllia divendres passat després de la renúncia de Maribel Albalat per motius de salut, ha remarcat que l’objectiu del nou equipament seria assegurar una estructura autosuficient amb serveis essencials com ara la policia, protecció civil i una base del SAMU. “Quan vinga una catàstrofe, no pot tornar a passar el que va passar: que no teníem ni comunicacions, ni llum, ni res”, ha dit. En declaracions als mitjans després d’haver-se reunit amb Mazón al Palau de la Generalitat, el batlle ha explicat que l’edifici proposat també hauria de servir de via de seguretat i evacuació, en una zona clau com Paiporta, al bell mig de l’Horta Sud. Ha deixat clar que el projecte encara era en una fase embrionària i que caldria planificar-lo, redactar-lo, incloure’l al pressupost i executar-lo: “No és un edifici que estarà acabat d’ací a tres mesos, però l’important és que comencem.”

Durant la reunió, el batlle també ha traslladat a Mazón més prioritats per al municipi. D’una banda, ha demanat de millorar l’accés sud a Paiporta, concretament, la carretera d’Albal, que va ser l’única via de sortida no inundada durant la gota freda. D’una altra, ha insistit en la necessitat d’accelerar la reconstrucció de l’institut la Sénia, greument afectat pels aiguats, i ha dit que solament faltava a un “detall tècnic” per a poder licitar-ne les obres.

Un equip de l’Institut de Recerca Sant Pau ha identificat un marcador en sang que pot predir la progressió clínica de la malaltia d’Alzheimer fins i tot en fases molt primerenques, quan encara no n’hi ha cap símptoma evident. L’estudi, publicat a la revista Neurology, confirma que el biomarcador p-tau217 en plasma és una eina precisa i accessible per al diagnòstic i seguiment de les demències, i reforça el paper creixent de les proves de sang com a alternativa a tècniques més invasives.

La recerca s’ha dut a terme en el marc de la cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration) i inclou dades de 731 participants amb deteriorament cognitiu i sense, que han estat seguits durant una mitjana de deu anys. Els resultats mostren que els nivells d’aquesta forma específica de la proteïna tau –directament associada a processos neurodegeneratius– no solament s’associen a la presència d’Alzheimer, sinó que també anticipen el ritme del deteriorament i la progressió cap a fases avançades, com ara la demència.

“El marcador té un potencial enorme com a eina clínica”, explica el doctor Ignacio Illán, investigador del grup de neurobiologia de les demències i neuròleg de l’Hospital de Sant Pau. “No només identifica amb precisió la malaltia d’Alzheimer, sinó que també permet d’estimar la seva velocitat de progressió, un aspecte clau per a prendre decisions terapèutiques.” La neuropsicòloga Judit Selma-González, primera autora de l’estudi, destaca que la p-tau217 pot detectar individus sense símptomes aparents però amb un risc alt de desenvolupar la malaltia a curt termini o mitjà: “Això ens pot ajudar a seleccionar més bé els pacients candidats a participar en assaigs clínics de tractaments que modifiquen l’evolució de la malaltia.”

Una prova senzilla i accessible

Fins ara, els biomarcadors més fiables requerien proves invasives com ara la punció lumbar –per a extreure líquid cefalorraquidi– o tècniques costoses com ara la tomografia per emissió de positrons (PET). La possibilitat d’emprar una anàlisi de sang com a alternativa no invasiva obre la porta a una generalització del diagnòstic precoç en consultes habituals de memòria.

Segons els investigadors, els nivells de p-tau217 augmenten de manera progressiva a mesura que avança la malaltia, de la fase pre-clínica fins a la demència. A més, es relacionen amb un risc més alt de deteriorament cognitiu mesurat amb proves estandarditzades, com ara el Mini-Mental State Examination. El marcador ha demostrat fins i tot una capacitat de predicció més gran que uns altres indicadors ja consolidats, com ara la p-tau181 en líquid cefalorraquidi.

Aquest avenç arriba en un moment clau, amb l’aprovació de tractaments biològics nous com els anticossos antiamiloides, que tenen eficàcia limitada a les fases primerenques de la malaltia. Poder accedir a una prova de sang que en determini l’estadi i en permeti el seguiment és, segons Illán, un pas fonamental cap a una medicina més personalitzada i precisa. “A la consulta de memòria, tenir accés a aquesta informació mitjançant una analítica sanguínia obre possibilitats que fins ara estaven reservades a centres altament especialitzats”, conclou.

El comitè federal del PSOE s’ha convertit en un xoc obert entre dues ànimes del partit: la que qüestiona obertament el lideratge de Pedro Sánchez i la que el defensa aferrissadament. En una reunió marcada pel cas de corrupció que implica l’ex-ministre José Luis Ábalos i l’ex-secretari d’Organització Santos Cerdán –ara empresonat–, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, i el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, han fet les intervencions més dures i antagòniques, segons que explica El País.

Salazar renuncia al nou càrrec al PSOE arran de les acusacions de comportaments inadequats amb dones

García-Page, una de les veus crítiques habituals amb la direcció de Sánchez, ha denunciat que el partit travessa el moment més crític del punt de vista orgànic i ha posat en dubte la resistència del president espanyol. “Cal pensar en el futur del PSOE. I resistir, per molt valent que sigui, pot ser cavar un forat més fondo”, ha dit. Ha arribat a suggerir que Sánchez s’hauria de sotmetre a una qüestió de confiança o, fins i tot, convocar eleccions si no podia garantir la majoria parlamentària.

Los audios del Comité Federal del PSOE | Page: “Aguantar no deja de ser cavar más un agujero”; Puente: “Le pido, no, le exijo al secretario general que siga” https://t.co/T4W4ctPUIS pic.twitter.com/8egozmzEDb

— EL PAÍS (@el_pais) July 7, 2025

L’enfrontament ha esclatat quan Puente ha demanat la paraula i ha criticat amb contundència Page. “Ni practico la hipocresia ni la suporto”, ha dit, mirant-lo directament. Ha retret al president manxec que acusés la direcció de tenir un peu a la presó i, alhora, els felicités al començament de la reunió. També l’ha acusat de cercar l’altaveu mediàtic en mitjans conservadors per a desgastar Sánchez, i ha considerat “ofensiu” que digués que aquesta és la crisi més greu que ha viscut el partit. “Jo he vist ministres condemnats i directors de la Guàrdia Civil fugits. I ningú no va demanar aleshores responsabilitats al secretari general”, ha reblat.

Page, que havia estat dels primers a intervenir, ha demanat poder replicar, però la mesa li ha negat la paraula perquè no s’havien previst torns de rèplica. Una negativa que ha tensat encara més l’ambient, i que alguns assistents han interpretat com un senyal del pes orgànic de Puente dins l’actual estructura del partit.

Durant la seva intervenció, Puente també ha posat en dubte que Page digués tot allò “amb dolor” i ha insinuat que si tenia informació que no s’havia fet pública, l’hauria de compartir amb la resta per lleialtat al partit. Ha rematat el discurs reivindicant la unitat del PSOE i advertint que ningú no era per damunt de les sigles. I ho ha dit en un to que alguns barons han considerat gairebé d’advertiment intern. Amb un to més distès, ha tancat amb una concessió irònica: “Excepte Abel Caballero”, ha dit, i ha arrancat riures a la sala.

Aquest enfrontament ha eclipsat la resta de les intervencions i ha deixat en segon pla la candidatura de María Jesús Montero a les eleccions andaluses i les mostres de suport majoritàries al president espanyol. Més enllà dels arrengleraments previsibles, la jornada ha fet palesa una fractura latent entre sectors del partit que defensen una continuïtat sense fissures i aquells que creuen que la crisi actual exigeix una sacsejada a fons. En aquest últim grup, segons que detalla El Mundo, també s’hi han afegit membres de les federacions d’Astúries i Castella i Lleó.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

No pas menys de vuitanta persones han mort a causa de les inundacions causades pel desbordament del riu Guadalupe, a Texas (EUA), segons que han informat les autoritats locals. Els danys més greus s’han concentrat al comtat de Kerr, on s’han trobat 68 cossos, 28 dels quals corresponen a menors d’edat.

Segons que ha informat l’oficina del xèrif del comtat, dels cadàvers recuperats, encara n’hi ha divuit d’adults i deu de nens pendents d’identificació. A més, encara són desapareguts deu campistes i un monitor del campament cristià Camp Mystic. Segons que ha explicat el seu nét a les xarxes socials, el director del centre, Dick Eastland, ha mort mentre provava de salvar alguns dels menors.

Les tasques de recerca i salvament continuen, amb centenars d’agents, efectius de suport i unitats especialitzades –aèries, aquàtiques i canines– desplegades per tota la zona afectada. Les autoritats han alertat d’una nova crescuda al riu Johnson, després de la pluja d’ahir a la tarda, que pot fer augmentar entre trenta centímetres i seixanta el cabal del riu Guadalupe quan arribi a la localitat d’Ingram, deu quilòmetres més amunt de Kerrville.

A les víctimes de Kerr s’hi afegeix almenys una dotzena de morts més repartits entre els comtats de Travis, Burnet, Kendal, Tom Green i Williamson, segons que ha recollit la cadena CNN.

Vista la magnitud de la tragèdia, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que visitaria les zones més afectades “probablement divendres”. “Ho hauria fet avui, però només faríem que nosa”, ha declarat. “Hem preferit deixar passar una mica de temps.”

La secretària de Seguretat Nacional, Kristi Noem, ha reiterat el compromís del govern per a desplegar tots els recursos federals necessaris a fi de localitzar els desapareguts, ajudar les famílies i recuperar els cossos de les víctimes com més aviat millor.

amb l'Orquestra Selvatana - Lloc: Riera zona nova coberta

Quan vaig saber que Benet Salellas defensava Santos Cerdán em va petar el cap. Petar, explotar, digueu-ne com vulgueu. El sentiment de no entendre res va ser instantani. Un sotrac. En aquest present que vivim, en què tot el que és simbòlic gairebé és tan important o més que els fets reals, no em sembla que es pugui passar per alt la significació que té Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i advocat de Jordi Cuixart en el judici contra el procés, contra els dirigents independentistes. Al meu cervell se li van fondre els ploms quan la informació nova va xocar amb la vella, emmagatzemada durant anys.

I no es tracta de parlar de si tothom té dret de defensa. És obvi, com també és de consens que els advocats no defensen ni innocents ni culpables, sinó que el seu ofici és com el d’un metge davant un malalt. El desconcert, el mal d’ulls no ve motivat per aquestes qüestions, com tampoc per la llibertat que té Salellas de defensar qui li doni la gana. Parlo d’una altra cosa, i he vist que no m’ha passat només a mi, sinó que som molts que en saber-ho vam tenir aquest barrabum interior. I que en veure la foto vam decidir de girar cap a una altra banda, per l’angúnia que ens feia. Aquell paisatge, aquella vestimenta beix de fil i cenyida era una imatge viscuda, però amb unes emocions bastant diferents.

La CUP es va afanyar a dir que en Salellas gran, en Benet, ja no era del partit. En va ser diputat del 2015 al 2017. Llavors tenia trenta-vuit anys, ara en té deu més, gairebé quaranta-vuit. Era aquell moment culminant de la CUP, quan va aconseguir deu diputats. Anava acompanyat d’Anna Gabriel, Antonio Baños, Ramon Usall, Sergi Saladié, Josep M. Busqueta, Gabriela Serra, Albert Botran, Eulàlia Reguant i Julià de Jòdar.

Sembla que la majoria, després de tenir aquesta sensació d’incomoditat o de malestar, es pregunta per què ho fa, això. I aquí, al meu entendre, és on l’espifiem. Qualsevol resposta ens deixaria trasbalsats: de l’argument prou estúpid que el seu pare ja va defensar els segrestadors de la farmacèutica d’Olot, al de dir que ho fa perquè domina la lawfare i això és una oportunitat única.

Per mi, la qüestió no és per què ho fa o ho deixa de fer –això forma part del seu àmbit privat–, sinó el trànsit de qui fa política cap a unes altres zones, encara que sigui un professional. El compromís polític i cívic respecte del país no és de posar i treure, implica moltes més coses, sobretot un compromís amb la comunitat. No tant en el sentit de coherència o de congruència, com en el sentit literal de què implica el compromís.

Si ets indepe pots ballar amb qui vulguis, però no pas cobrar de qui durant anys ha estat i encara és el teu contrincant. Cobrar és diferent de ballar. Si ets indepe s’espera que siguis autocentrat i no barregis els problemes del país del costat amb els teus. És una cosa molt i molt bàsica: no som espanyols.