La setmana passada, com va informar Assumpció Maresma en l’edició del dia 13 d’aquest diari, el pare Manel Gasch, abat de Montserrat, va dir en una reunió amb un acte promogut per La Vanguardia que “ara a Montserrat li toca aquest paper d’acompanyar, de parlar amb tothom i d’escoltar tothom [tenint en compte que] en la història pot haver tingut un paper més essencial en la política perquè feia de substitutiu en una societat on no hi havia la possibilitat d’expressar-se democràticament, i ara la societat catalana pot expressar-se democràticament gairebé cada any i crec que a Montserrat li toca retirar-se d’aquest paper de protecció que va tenir els anys seixanta i setanta”. Així, doncs, els tres milions de persones que van votar el Primer d’Octubre per la independència de Catalunya i al cap de dos dies van fer una vaga general en protesta contra la brutalitat policial espanyola; o el país sencer, greument amenaçat la nit d’aquell 3 d’octubre d’infaust record pel discurs del rei dels espanyols, que va enfonsar tots els ponts de diàleg amb una mostra implacable d’absolutisme borbònic; o els líders polítics i socials condemnats, empresonats, o exiliats, per haver permès al seu poble exercir un dret tan democràtic com expressar a les urnes, en ple dia, les seves aspiracions nacionals; o, en fi, tots els represaliats per haver protestat pacíficament al llarg de vuit anys de repressió selectiva, ja ens podem acomiadar del refugi polític i moral de Montserrat, si no ens avenim a acotar el cap davant el règim imperant, com succeirà al recinte del monestir el pròxim dia 23 (vigília de la Festa Nacional dels Països Catalans, per a més inri), on seran solemnement rebuts els botxins del nostre poble i els col·laboracionistes ocasionals. (Per cert, aquests dies farà quatre llargs anys de l’empresonament del raper Pablo Hasel pel greu delicte d’usar la llibertat d’expressió per cantar veritats sabudes i publicades sobre la corrupció del pare del rei que ha de trepitjar Montserrat.)

A través de les seves paraules, el pare abat no és que renunciï a fer de Montserrat un “substitutiu” de la política, sinó que, ras i curt, ens diu la mena de “política” que cal fer. Com diu el meu company Antoni M. Gavarró, “el mot que enllaça el discurs de l’abat amb el 155 és tothom. No és pas casual, i no és mai innocent políticament, perquè esborra aparentment jerarquies i diferències. Tothom difumina la legitimitat dins la legalitat, i tot dins la fe respectable, que és matèria abacial. En homenatge a l’acte d’ahir a Via Laietana 43 [seu de tortures i vexacions de la jefatura nacional de policia espanyola a Barcelona], cal dir amb la humilitat que ens guia, que no pots abraçar les víctimes amb els botxins. I que és d’un cinisme èticament reprovable usar tothom quan els instruments de tortura i vexació estan en ple rendiment”.

Les paraules del pare abat causen tristor no pas perquè s’alineen amb la raó d’estat contra l’expressió legítima de la nació que Montserrat ha contribuït a fer encenent una espelma al déu de la cultura pròpia –ara i sempre amenaçada–, sinó perquè n’encenen una altra a un diable que el mateix poble extingirà en el camí de treure’s de sobre el pes mort de la història dins Espanya. Ja no som en els temps de les gracioses concessions per part dels que voldrien anorrear el país, sinó en els de l’alliberament nacional a través de la independència. És obvi que no cal donar lliçons d’història a Montserrat: la seva pròpia existència és la manifestació fefaent que ha superat tota mena de canvis fins al dia d’avui. La pregunta a fer, però, seria si els valors que l’han mantinguda han canviat de signe i, en conseqüència, si l’antiga aliança entre església nacional i classes populars catalanes ha caducat en nom d’una realpolitik adequada als temps que corren per a garantir la tranquil·litat dels poderosos –la “pacificació” de Catalunya. Perquè Montserrat no és pas una ermita al desert o dalt de la muntanya, sinó el recordatori constant de com s’articulen històricament forces de dalt i de baix per forjar culturalment una nació –Verdaguer és la demostració de la fèrtil barreja. Amb la política de l’abat, però, Montserrat corre el risc d’esdevenir una basílica d’ombres igual que la Sagrada Família és ja un temple de mercaders. Potser els vents de l’Església tornen a bufar en contra del poble –protagonista, en última instància, de la història–, però, sense aquest poble, Montserrat serà com un arbre sense saba.

I si ens endinsem en el laberint de la política, caldrà dir humilment al pare abat que, si un poble només pot expressar-se democràticament en els termes imposats per la voluntat d’anorreament –per molt legal que sigui–, d’un estat aliè, potser que parléssim de democràcia atorgada, i no pas de la capacitat de decidir lliurement i democràticament de quina manera pot expressar una nació la seva voluntat de governar-se al nivell de qualsevol poble lliure.

Un dia –llunyà en el temps, però no pas en tant que exemple de tremp moral–, el pare Escarré va saber rectificar oportunament per convertir en un fet polític la seva posició contra la dictadura franquista. Cert, eren temps que el poble patia directament una repressió sense embuts, però no és menys cert que la patia en la justa mesura amb què s’alçava –allà on podia i tant com podia– contra un règim despietat. Creuen el pare abat i la seva comunitat que el procés democràtic d’autodeterminació de Catalunya, obert a partir del 2006 i culminat, en la seva primera fase, l’octubre del 2017, no legitima la raó del poble català enfront d’un règim que conté, i encara gosa exhibir, sense rubor les pitjors xacres i podridures d’una dictadura franquista emblanquinada com els sepulcres fariseus? En podríem fer un llistat, ara i aquí, però qui vulgui en tindrà prou llegint els editorials d’aquest mateix diari, seguint la deriva prevaricadora dels jutges espanyols segons qui jutgin, comprovant com es dicta qui mereix ser amnistiat o no, o esfullant les biografies dels personatges que formen la trama corrupta dels partits del règim.

Respectat pare abat: sou a temps de rectificar en nom de la justícia, la història i l’ètica que han bastit els ponts a travessar de dalt a baix i de baix a dalt entre la muntanya i el pla. Ho demanem per raons ètiques i polítiques, però, sobretot, perquè no voldríem que la sòlida baula creada secularment es vegi malmesa per una innecessària prova de fatiga que pugui esberlar-ne la delicada traça.

Entretant, en senyal de modest testimoni de protesta, penso fer-li arribar pel conducte reglamentari la serreta del premi de la Crítica Serra d’Or de Literatura que em va ser lliurada, en presència de vostè, el proppassat 4 d’abril –les dues anteriors, dels anys 2007 i 2011, respectivament, les conservaré per respecte al pare Massot, que no crec que es trobés còmode en una semblant conjuntura.

Bloomberg · Patricia Laya i Andreina Itriago

Una onada d’atacs terroristes a Colòmbia ha fet revifar els fantasmes dels foscs anys noranta, en què els càrtels i les guerrilles convertiren aquest país andí en un dels més violents del món.

La xifra de segrests amb finalitats d’extorsió s’ha multiplicat per més de dos enguany, i els assassinats de membres de les forces armades han augmentat d’un 195%. Els càrtels, fins fa pocs confinats a zones remotes, s’han infiltrat en àrees que solien considerar-se segures, on extorsionen empresaris i escampen el pànic entre la població.

Tot això, abans de l’atac més brutal contra una figura política d’alt rang que s’ha vist al país en dècades.

Els dies posteriors a l’atac contra l’aspirant a la presidència Miguel Uribe, al qual un adolescent disparà dos trets al cap a Bogotà dissabte passat no l’altre, vint-i-quatre atacs pel cap baix –principalment amb explosius– han sacsejat el sud-oest del país i han deixat almenys set morts i molts ferits.

A la regió del Catatumbo, prop de la frontera amb Veneçuela, els enfrontaments entre guerrilles rivals han causat sis morts, pel cap baix. L’escalada forma part d’un conflicte territorial més ampli que ha desplaçat més de seixanta-cinc mil ciutadans d’ençà del gener.

“Dol tornar a sentir l’angoixa i la impotència que causen aquests actes de violència”, diu Consuelo Ramírez, advocada de quaranta-vuit anys, que era una nena quan el candidat presidencial Luis Carlos Galán fou assassinat, l’any 1989. “Reviure aquesta sensació és molt, molt difícil”.

A final dels vuitanta i durant els noranta, Colòmbia visqué una era de violència sense precedents marcada per atacs contra figures polítiques, infrastructures i civils. Al cor del conflicte hi havia poderosos càrtels de la droga com ara el de Medellín, encapçalat pel capo Pablo Escobar, que declarà la guerra a l’estat per eludir l’extradició als Estats Units. Aquella època es caracteritzà per atacs amb bombes, segrests i assassinats de candidats polítics com ara Galán, Bernardo Jaramillo i Carlos Pizarro.

La resposta erràtica del president Gustavo Petro a la crisi no ha ajudat a aplacar els ànims de la població. En el discurs en què adreçà l’atac contra Uribe, que s’endarrerí més d’una hora, el president no aconseguí de projectar una imatge de control de la situació. Petro, que digué frases com ara “la vida és un riu”, divagà fins prop de la mitjanit, tot citant Hegel, Freud i l’herència libanesa de la mare de la víctima.

D’aleshores ençà, Petro ha publicat un seguit de piulets confusos a X que barregen informació sobre els atacs i crítiques als seus rivals polítics, a qui acusa d’instrumentalitzar els crims per fer descarrilar la seva agenda legislativa.

“No està a l’altura de les circumstàncies en un moment en què els colombians temen tornar als pitjors anys de la violència”, assenyala Geoff Ramsey, investigador sènior de l’Atlantic Council, un think tank amb seu a Washington. “Passa l’estona a les xarxes socials, reaccionant a les notícies més com un espectador que no pas com un cap d’estat. La realitat és que les febleses de Petro a l’hora de governar perjudiquen com més va més la situació de seguretat al país”, explica.

Les guerrilles i els narcotraficants han aprofitat la relativa falta de pressió militar per part del govern de Petro, que d’ençà que arribà a la presidència l’any 2022 ha cercat una “pau total” mitjançant negociacions amb diversos grups del país. Fins ara, les converses no s’han traduït en avenços significatius en matèria de pau.

Amb Petro com a president, explica Ramsey, l’exèrcit colombià sovint s’ha vist subjecte a instruccions confuses o bé contradictòries. “En algunes zones negocien [amb els grups armats], en unes altres els tracten com a bel·ligerants en el conflicte”, afegeix.

Un 40% dels colombians considera que la inseguretat i el narcotràfic són els problemes més greus del país, segons un sondatge d’AtlasIntel per a Bloomberg News. El mes passat, prop d’un 42% dels colombians declarà que creia que era molt probable que els atacs o els intents d’assassinat relacionats amb els grups criminals augmentessin.

Menys d’un any abans de les eleccions del maig vinent, la cursa presidencial continua molt oberta, sense que cap candidat destaqui sobre la resta. La mitjana ponderada de sondatges del mitjà colombià La Silla Vacía situa Gustavo Bolívar, aliat de Petro, lleugerament per davant amb un 11,7% de suport, seguit de prop per la periodista Vicky Dávila i per Sergio Fajardo, ex-batlle de Medellín. Així i tot, un 15% dels votants diu que votarà en blanc o no es decantarà per cap candidat, un fet que evidencia la frustració generalitzada de la població i la inestabilitat del panorama electoral.

Un dels riscs que preocupa més els analistes és la possibilitat que els grups armats sabotin els comicis. Sergio Guzmán –director de Colombia Risk Analysis, una consultora de riscs amb seu a Bogotà– preveu que les eleccions seran “sagnants”. Sobre això, explica que garantir la seguretat de mil vuit-cents candidats, especialment en les zones rurals que el govern no controla per complet, supera les capacitats de l’estat colombià.

Però el risc més gran, diu, “és que els grups il·legals controlin de facto quins candidats poden fer campanya en quines parts del país”. I afegeix: “Podríem trobar-nos en una situació semblant a la de Mèxic, on els narcotraficants poden influir, en essència, en el resultat de les eleccions.” Cap grup no ha reivindicat l’autoria de l’atac contra Uribe, ni tampoc dels atacs amb bomba d’aquests darrers dies.

El ministre d’Interior colombià, Armando Benedetti, declarà la setmana passada que les proves preliminars mostraven que tant el tiroteig com els atacs amb bomba podien estar relacionats, i que possiblement podien ser obra d’Iván Mordisco, un ex-comandant de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) que rebutjà l’acord de pau del 2016 i tornà a la lluita armada.

L’empitjorament de la seguretat a Colòmbia coincideix amb un moment delicat per a les finances del país. La setmana passada, el Ministeri d’Hisenda anuncià que el govern abandonaria els límits de despesa, cosa que ha fet augmentar l’escepticisme dels inversors sobre la prudència fiscal d’un Petro que encara el seu últim any de mandat. El dèficit de Colòmbia s’enfilà a un 6,8% l’any passat, i molts economistes preveuen que augmenti fins a més d’un 7% a final d’any.

Les dificultats polítiques al país han repercutit negativament en els actius colombians, i el peso ha perdut prop d’un 1,6% aquests darrers dies, el pitjor rendiment de cap divisa de mercat emergent. La prima de risc del país, mentrestant, s’ha ampliat d’ençà de començament d’any, quan a molts països de la regió s’ha reduït.

Mentrestant, la violència continua. Dimarts de la setmana passada, un cotxe bomba esclatà prop de l’ajuntament de la petita localitat de Patía, a la província de Cauca, en va trencar les finestres i va deixar els carrers circumdants plens de vidres i runa.

Aquell mateix dia, a la mateixa província, un autobús esclatà i destruí la comissaria local de Villa Rica. Un policia morí i quatre més foren ferits, segons que informaren els mitjans de comunicació locals.

Dimecres de la setmana passada, un grup d’homes armats obrí foc contra una comissaria de policia al poble de Valdivia, a la província d’Antioquía, van assassinar un policia i en van ferir uns quants més.

“Feia uns trenta-cinc anys que no vèiem una situació així de complexa”, explica Néstor Fernández, un advocat que resa per la vida d’Uribe davant l’hospital on està ingressat. “Recorda les èpoques de més violència”, afegeix.

Nicolle Yapur i Stephen Wicary han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La vintena de membres del patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) són convocats avui a una reunió extraordinària i transcendental per a decidir el futur de les pintures murals de Sixena, d’un valor patrimonial excepcional. El patronat, que és principal òrgan de govern del museu, i en què hi ha representants de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri de Cultura espanyol, ha d’acordar quina resposta donarà a la sentència del Tribunal Suprem del 28 de maig proppassat que obliga a traslladar-les forçosament a l’Aragó. El termini de vint dies hàbils per a executar la sentència acaba la setmana vinent, i avui el patronat ha de dir si –tal com han insistit el president Salvador Illa i el ministre Ernest Urtasun– s’ha de complir i executar o, al contrari, és impossible d’executar sense malmetre de manera irremeiable aquest patrimoni artístic.

El president Illa es va afanyar a dir, amb la sentència acabada de publicar, que “el marc de la sentència és el que és”, que no tenia cap intenció “d’obstruir-ne” l’aplicació, que calia veure com es podia fer sense malmetre les pintures i que, en tot cas, era el MNAC qui hi havia de decidir “com i en quins termes” s’havia de complir la sentència. És el mateix discurs que ha mantingut el ministre Urtasun, que aquesta setmana passada deia: “Les sentències s’han de respectar i s’han de complir, i són els tècnics i el patronat del MNAC que hauran de decidir com s’executa.”

Però aquest missatge de l’obligació indiscutible d’executar la sentència del Tribunal Suprem, que no té en compte cap criteri tècnic de conservació de les pintures i que solament entra a valorar i a resoldre tot allò que té a veure amb qüestions processals i de propietat, topa frontalment amb els advertiments dels principals experts nacionals i internacionals. Perquè tots ells diuen que, si el conjunt de les pintures es trasllada, es farà malbé. En va parlar fa uns quants anys Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina.

I més recentment en parlava Rosa Gasol, una de les principals expertes del país en les pintures murals de Sixena. Gasol va declarar en el judici, en qualitat d’experta, tal com recordava en aquesta entrevista de VilaWeb: “Al judici, hi havia qui deia: els murals s’han de tornar a arrencar. Jo ho vaig repetir tres vegades al judici: no es poden arrencar les pintures una altra vegada perquè et quedaràs sense res. La pintura no es pot separar de la tela, ni la tela de la fusta. I després del judici, els aragonesos deien que els pèrits no havíem dit mai que el trasllat fos impossible. Vaig estar-me una hora testificant. Ens van tergiversar completament, a banda que en la sentència surt poquíssim, l’argumentació tècnica. Les consideracions de l’estat de conservació per ells no són importants. Com ara amb la sentència del Suprem.”

És per arguments com aquests que l’execució de la sentència vulneraria no solament la llei de patrimoni catalana i l’espanyola, sinó també l’article 46 de la constitució, segons el qual “els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren, tinguin el règim jurídic i la titularitat que tinguin”. De manera que la sentència és impossible d’executar. Vet ací un argument que podria fer valer el MNAC davant el jutjat, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb. En dret civil –no és pas insòlit– hi ha sentències que no es poden executar. I hi ha un precedent molt clar en aquesta línia, el del Teatre Romà de Sagunt, quan a mitjan anys noranta el govern valencià va convèncer el Suprem de la impossibilitat d’executar una sentència ferma perquè hi hauria un perjudici irreparable per la preservació d’aquest patrimoni artístic.

Si el MNAC ho plantegés així, si respongués que no pot executar la sentència el jutge de primera instància 2 d’Osca, podria obrir un incident d’execució de sentència, en què la Generalitat exposaria tots els arguments i les proves pericials (les quals, per una altra banda, totes les instàncies judicials espanyoles per on ha passat el litigi han menystingut) que acreditessin que, efectivament, el trasllat d’aquestes pintures les malmetria de manera irremeiable. La llei preveu que, aleshores, es podria substituir el trasllat de les pintures per una indemnització econòmica en favor de qui la sentència del Suprem en considera els propietaris legítims. Però faltaria veure què resoldria el jutjat d’Osca, i quins arguments contraris a aquesta opció presentarien, previsiblement, el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena.

Hi ha, doncs, un marge jurídic per a mirar d’impedir aquest trasllat, malgrat la sentència, però fins ara cap de les administracions que integren el consorci del MNAC ni tan sols ha apuntat aquesta possibilitat. O unes altres opcions jurídiques, com ara la possibilitat de presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració de la tutela judicial efectiva, perquè tant el MNAC com la Generalitat no van poder aportar tota la documentació necessària. Són unes opcions que han d’haver examinat els serveis jurídics de la Generalitat i els del MNAC, que avui presentaran les seves conclusions als membres del patronat.

I amb aquesta informació sobre les opcions jurídiques disponibles, i amb la que ja fa molt temps que tenen i saben sobre el risc d’un trasllat d’aquestes característiques, han de prendre una decisió, que es farà pública a migdia mitjançant un comunicat. No es preveu cap compareixença. El patronat podrà arribar a un acord per unanimitat o per majoria. Hi votaran tots els qui en formen part, començant pel president, l’empresari i dissenyador Joan Oliveras; els tres vice-presidents (un per cada administració que hi és representada), que són la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, la segona tinenta de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Eugènia Gay, i el secretari d’estat de Cultura espanyol, Jordi Martí. També hi ha el director del museu, Pepe Serra, que podrà intervenir en la reunió per exposar els seus arguments, però que no té vot. Sí que en tenen la vintena de vocals: Ángeles Albert, Pere Almeda, Tatxo Benet, Joaquim Borràs, Josep Maria Carreté, Jordi Carulla, Laura Cendrós, Carles Colomer, Elisa Durán, María José Salvador, Magda Gassó, Cristina Lagé, Francesc Xavier Marcé, Rosa Martínez, Pau Relat, Elisenda Rius, Elisa Ros, Joan Manuel Tresserras, Ana Vallès i Rafael Villaseca.

El Teatre Romà de Sagunt, construït el segle I dC a la falda del castell de la ciutat, és un dels monuments més antics i emblemàtics del País Valencià. Però també ha estat el centre d’una de les polèmiques patrimonials més llargues i significatives d’aquestes darreres dècades. La restauració que s’hi va fer entre el 1985 i el 1993, amb criteris moderns i intervencionistes, va dividir el món acadèmic i va causar una batalla judicial que va acabar amb una sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordenava desfer-la, però que no es va executar mai.

Aquest fet, aparentment excepcional, podria esdevenir avui un precedent jurídic de primer ordre per a un altre conflicte de gran transcendència política i patrimonial: el dels béns del monestir de Sixena. Perquè el cas de Sagunt va demostrar que, encara que hi hagi una sentència ferma, l’execució es pot aturar si es prova que danyarà el patrimoni que, en teoria, es vol protegir.

Una rehabilitació pionera i polèmica

Quan el govern del PSPV-PSOE, presidit per Joan Lerma, va encarregar la restauració del Teatre Romà a l’arquitecte italià Giorgio Grassi i al valencià Manuel Portaceli, tenia l’objectiu de recuperar-ne l’ús com a escenari. El teatre, excavació rere excavació, havia estat desfigurat i fragmentat. L’actuació proposada pretenia reconstruir una part substancial de la graderia amb ciment blanc i pedra artificial, i reconfigurar l’escenari segons una visió crítica de la seva evolució històrica.

La proposta va aixecar una tempesta de crítiques entre arqueòlegs i historiadors de l’art. Alguns denunciaven que la reconstrucció trencava la regla bàsica de la reversibilitat en intervencions patrimonials. Uns altres lamentaven que el nou disseny envaís i tapés restes originals. Però la Generalitat i l’Ajuntament de Sagunt, també en mans socialistes, defensaven que la recuperació era modèlica, i el Ministeri de Cultura espanyol la va avalar. El 1987, l’obra va rebre fins i tot el premi de Restauració de l’arquitectura espanyola.

Una denúncia, una sentència i una paradoxa

El 1991, un diputat valencià del PP, Jesús Marco Molines, va presentar una denúncia contra el projecte al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. L’argument era que la restauració havia vulnerat la llei de patrimoni històric espanyola del 1985. El tribunal li va donar la raó el 1993 i va ordenar la reversió de les obres. Quatre anys més tard, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar la decisió: calia desfer la intervenció i retornar el teatre al seu estat anterior, tal com establia la sentència confirmada el maig del 1997.

Tanmateix, aquesta ordre judicial no es va complir mai. El govern valencià mateix –amb el suport de la societat civil local– va argumentar que l’execució literal de la sentència seria encara més destructiva per al monument. Desmuntar les graderies reconstruïdes hauria implicat retirar grans blocs de ciment i pedra i, possiblement, danyar els pocs elements originals conservats. En aquesta situació, la Generalitat va demanar la no-execució de la resolució judicial, que finalment va ser acceptada pel tribunal.

La paradoxa, doncs, és evident: Marco Molines va guanyar la causa, judicialment li van donar la raó, però no es va aplicar mai la solució que ell volia. I el Teatre Romà continua avui tal com el van deixar els arquitectes Grassi i Portaceli, convertit en escenari de festivals i en icona del debat sobre els límits de la restauració patrimonial.

Un precedent per al cas Sixena

Aquest desenllaç podria tenir ara efectes legals significatius sobre el cas dels béns artístics de Sixena. Malgrat que els tribunals espanyols han dictaminat que calia enviar a l’Aragó les peces del MNAC, moltes veus del món museístic i patrimonial s’hi han oposat. Les obres, molt delicades, podrien malmetre’s molt en el trasllat o en una hipotètica reubicació al monestir, que no reuneix les condicions ambientals ni de conservació necessàries.

En aquest context, el cas del Teatre Romà de Sagunt pot servir clarament de referència jurídica: una sentència, encara que ferma, pot no executar-se si aplicar-la implica un dany patrimonial més gran. Ho va demostrar el Suprem espanyol amb Sagunt. I això pot invocar-se ara per aturar el trasllat forçat d’unes pintures murals de gran valor històric que, una vegada desplaçats, podrien degradar-se o perdre’s.

Al voltant d’un centenar de persones han hagut de ser evacuades del cremallera de la Vall de Núria, entre les estacions de Queralbs i Ribes de Freser (Ripollès), per una avaria. Arran de l’incident, s’ha tallat la circulació entre aquestes dues estacions, i els evacuats han continuat el camí cap a Núria en un altre tren, segons que ha informat Protecció Civil. Per fer seguiment de la incidència, han activat una pre-alerta del pla FERROCAT.

Es manté el tall de circulació al cremallera @ValldeNuria entre les estacions de Queralbs i Ribes de Freser

Les persones evacuades (un centenar) han seguit cap a Núria en un altre tren https://t.co/Gh8o9HpJPo

— Protecció civil (@emergenciescat) June 15, 2025

Equips d’emergències cerquen d’ençà de primera hora de la tarda un home de trenta-cinc anys que ha desaparegut mentre es banyava al riu Túria, entre les localitats de Manises (Horta Sud) i Paterna (Horta Nord), en una zona coneguda com a Assut de la Séquia de Tormos.

El Consorci de Bombers de València ha rebut l’avís de la desaparició d’aquest jove poc abans de les 17.30, i al lloc s’ha desplaçat un dispositiu de bombers de Paterna, un sergent, un oficial i un coordinador forestal del consorci.

També col·laboren en la recerca agents del Grup de Rescat Especialitzat en Altura (GERA), amb un helicòpter V-990 del consorci amb metge, i una unitat de bombers forestals de la Generalitat. A més, la policia espanyola ha desplaçat un dron per ajudar en la localització del jove desaparegut, segons que ha indicat el Centre de Coordinació d’Emergències.

Dos homes han mort a l’aigua, un altre ha estat evacuat en estat crític, una dona està greu i deu persones més han estat rescatades a les platges del Principat aquest cap de setmana, en què ha començat oficialment la temporada de bany. Fonts de Protecció Civil i de Bombers de la Generalitat han informat d’aquests successos registrats aquestes darreres quaranta-vuit hores i han demanat a la ciutadania molta prudència, atès el mal estat de la mar.

La primera víctima mortal va ser rescatada de la mar ahir, passada la una del migdia, davant de Tarragona, on es va avisar els serveis d’emergència de l’aparició d’un cos flotant a l’aigua i enganxat a una boia. Al lloc es van dirigir efectius dels Mossos i la Guàrdia Civil, que van rescatar el cos d’un home de cinquanta anys.

Cap a les tres de la tarda d’ahir, els serveis d’emergències van rescatar en una platja de Llançà (Alt Empordà) el cos d’un home de seixanta-vuit anys que havia mort ofegat. Al lloc es van desplaçar dues ambulàncies i un helicòpter del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), però els sanitaris no van poder fer res per salvar-lo.

Poc abans, cap a la una del migdia, tècnics també del SEM van evacuar en estat crític de la platja de la Pineda, a Vila-seca (Tarragonès), un home de vuitanta-tres anys, que va ser rescatat inconscient de l’aigua.

La mala mar que hi ha avui la costa de Tarragona ha portat al rescat d’onze persones més, entre les quals una dona en estat greu i inconscient, que s’havia refugiat a les roques entre la cala Romana i la de Capellans.

Set persones agafades a roques tot esperant el rescat

Set persones més han estat rescatades aquest matí de la cala Romana, on s’han refugiat agafant-se a les pedres, quan han comprovat que no podien tornar a la platja i eren arrossegades pel corrent mar endins.

Un altre home que es banyava a la cala de l’Arrabassada de Tarragona i que no podia tornar a la platja ha estat rescatat, al seu torn, amb una moto nàutica de la Creu Roja. Dos nois més que eren a l’aigua a Tarragona i que tenien problemes per a tornar a terra han estat trets de l’aigua i embarcats en una nau de Salvament Marítim.

Avui ha començat oficialment la temporada de bany, que s’allargarà fins al 15 de setembre. Això fa que moltes platges ja disposin de servei de vigilància, però encara manca en algunes localitats, atès que hi ha municipis que no l’instal·len fins Sant Joan. Ahir mateix tres homes van morir ofegats i un quart va ser traslladat a l’hospital en estat greu en platges del País Valencià i les Illes.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Port

Milers de persones han sortit avui als principals carrers de Palma en una manifestació que ha estat convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida, de manera coordinada amb diferents ciutats del sud d’Europa, per denunciar la turistificació de les Illes. Simultàniament, s’ha fet una altra manifestació a Eivissa, convocada per la plataforma Canviem el Rumb.

En declaracions als mitjans de comunicació, el portaveu de Menys Turisme, Més Vida, Jaume Pujol, ha explicat que la mobilització d’avui era pel dret d’una vida digna, perquè calia parar la turistificació, decréixer turísticament i posar límits.

Fa menys d’un any de la darrera manifestació que va convocar la plataforma per aquest motiu, el 21 de juliol de 2024, i denuncien que el govern no ha fet cabal de les peticions formulades pels qui aquesta jornada han tornat a sortir als carrers.

El portaveu ha lamentat que l’única cosa que havia fet el govern en aquests mesos havia estat un pacte i una taula per la sostenibilitat que, a parer seu, ha estat un fracàs perquè tots els moviments socials i entitats l’havien abandonada. “És una farsa”, ha conclòs.

“Que es deixin d’aquests pactes i s’asseguin a parlar, que escoltin les demandes d’aquesta plataforma i tota la gent que ha sortit aquesta jornada als carrers de Palma, procedents de tots els pobles de Mallorca”, ha reclamat.

Aquest migdia, també s’ha fet una manifestació a Barcelona en el mateix marc, en què hi ha hagut alguns moments tensos.

Les autoritats índies han elevat avui la xifra de morts per l’accident de l’avió d’Air India a 274 després d’haver confirmat la mort de 33 persones més que es trobaven just en el lloc on l’aparell va estavellar-se. L’avió duia 242 persones a bord, de les quals només n’ha sobreviscut una. El ministre de Salut de l’estat de Gujarat, Rushikesh Patel, ha confirmat el nou balanç en una conferència de premsa davant els mitjans del país.

D’una altra banda, els especialistes ja estan immersos en les tasques d’identificació de l’ADN dels morts. Molts dels morts de terra eren estudiants d’un col·legi mèdic situat just en el trajecte en picat de l’avió.

El vol AI171 d’Air India, que viatjava d’Ahmedabad, a l’oest de l’Índia, a Londres, es va estavellar dijous tan sols deu minuts després d’haver-se enlairat. La companyia ha confirmat que hi havia a l’aparell 230 passatgers –169 indis, 53 britànics, 7 portuguesos i 1 canadenc–, a més de 12 tripulants.

El superintendent adjunt de l’hospital civil d’Ahmedabad, Rajnish Patel, ha confirmat, de moment, coincidències d’ADN de quaranta-set morts. Les seves famílies ja han estat informades i un total provisional de vint-i-quatre cossos han estat lliurats als seus familiars.

“Vaig veure l’oportunitat d’escapar i ho vaig fer”: l’home que va sobreviure a l’accident en què van morir 241 passatgers

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

L’empresari Miquel Suqué Mateu, que dirigia el Grup Peralada al costat dels seus germans Javier i Isabel, s’ha mort avui a seixanta-tres anys. Aquest grup empresarial agrupa negocis de vi, hotels, restaurants, automoció, museus, festivals musicals i casinos. La notícia ha estat avançada pel diari La Vanguardia.

Suqué era president de Casinos Grup Peralada i assumia també la gestió dels hotels del grup. Formava part de la quarta generació familiar de l’empresa. També va impulsar un vehicle elèctric d’alta gamma de la marca Hispano-Suiza.

Miquel Suqué era nét de Miquel Mateu, batlle franquista de Barcelona entre el 1939 i el 1945. La seva mare, Carme Mateu, va ser presidenta de l’Associació Cultural del Castell de Peralada i la impulsora del Festival Internacional de Música de Peralada. La família Suqué Mateu també és propietària del castell de Peralada.

La capella ardent s’obrirà demà de 12.00 a 15.00 al tanatori ronda de Dalt de Barcelona i la cerimònia de comiat es farà just després, al mateix lloc.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha demanat a Pedro Sánchez que comparegués aquesta setmana al congrés espanyol. “Sánchez ha d’estar al congrés, que deixi de resistir-se a la democràcia, que comparegui i anunciï les decisions voluntàriament o forçarem la votació dimarts i a veure què diuen els seus socis. Que votin que sí al fet que comparegui, al fet que ens digui quan se’n va, que ho deixi clar. I ací veurem qui vol ajudar-lo i qui no, i qui vol ajudar-lo perquè se’n vagi”, ha dit a la clausura d’un acte del seu partit a Màlaga.

Feijóo considera que el perdó de Sánchez pels informes de l’UCO “és un insult als espanyols” i li exigeix que doni la cara. “Cal dir-ho alt i clar, que expliquin el que saben, que retornin el que han robat i que deixin pas a la democràcia, que confessin, que paguin i que dimiteixin”, ha recalcat.

El dirigent popular s’ha dirigit als socis de Sánchez, a qui ha dit que se’ls acabava el temps de les “excuses”. “Si continuen al costat de Sánchez ja no solament seran els seus socis, seran els seus còmplices i els seus encobridors”, ha dit. Durant l’acte, el públic assistent ha corejat unes quantes vegades el càntic “Sánchez, dimissió”.

“Això no ho havíem vist mai en política, perquè això afecta el president de la nació. No hi ha ni un sol president del govern espanyol en els últims cinquanta anys que estigui com està Sánchez. Ningú, ni tan sols del seu partit. Set anys de mentides, de corrupció sanchista, han fet malbé el partit socialista”, ha dit.

Feijóo ha insistit que Sánchez ho sabia i va mirar cap a un altre costat, i l’ha acusat de mentider. “La constitució diu que el govern és responsable solidàriament de la seva gestió. Així que tots són part de tot, i cauran tots. El partit, Sánchez i el seu govern. Que es lliurin a la voluntat democràtica dels espanyols, que no fugin cap endavant perquè no hi ha fugida possible. Estan acorralats per les seves mentides, per la seva corrupció i sobretot per un poble que vol recuperar la seva dignitat”, ha dit.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Plaça de l'Església

L’any 2010, quatre nois de Pego van decidir de muntar un grup de música. Com expliquen ells mateixos, eren joves crescuts en temps d’incertesa enmig dels paisatges de la Marina Alta i havien après a guanyar aquesta incertesa a cop de cançons. Tenien el referent de la Gossa Sorda, pegolins també, i ganes de menjar-se el món amb les seves guitarres, el baix i la bateria. Fins ací, res d’extraordinari. Somniar és a l’abast de tothom. Però vet ací que amb el temps i una tralla, o molta tralla, Carles Caselles, Pau Camps, Josep Bolu i Miquel Àlvarez, posteriorment substituït per Marc Miralles, van fer realitat el somni i van aconseguir això tan difícil de definir que és l’èxit.

Encara que costi de creure, per alguns l’èxit és fitxar per una multinacional i traslladar-se a Miami. O arribar a dalt de tot dels 40 Principales. O fer prou diners per a poder pagar tots els vicis i que encara te’n restin per a comprar un Ferrari i anar a jugar a un camp de golf com el que volen fer a Pego. Ahir justament hi va haver una manifestació en contra al poble convocada per l’entitat Guaitem la Terra. Coneixent-los una mica, no sembla que cap d’aquestes tres siguin les vares de mesurar l’èxit dels Smoking Souls. Ells sempre han anat a la contra, metralleta i cafè, i no s’han venut mai a ningú. Més aviat, com deia Caselles en una entrevista recent en aquest mateix diari, són feliços perquè saben que les seves cançons han passat a formar part de la vida de moltes persones, arreu del país i més enllà. L’èxit, o almenys una part, és passar de tocar en pubs i tuguris a fer-ho en grans sales i festivals multitudinaris, amb el públic corejant totes i cadascuna de les lletres. Connectar i deixar un rastre de llum.

3, 2, 1, concert.

Deixar de cantar i que centenars de veus facin que la cançó continuï el seu camí deu ser el somni de qualsevol cantant. Passa a molts concerts, però no a tots. Anit, a la Trilladora de Pego, sí. Aquest va ser l’espai triat per al quart i últim concert de comiat, després dels dos de Barcelona i el de Madrid. Ací es va fer també fa un parell d’anys el concert solidari amb els catorze antifeixistes encausats de Pego. Com indica el seu nom, antigament a la Trilladora s’hi separava el gra de la palla, en aquest cas, l’arròs. Quan a quarts de dotze va sonar “Soledat”, la primera cançó del concert, va quedar ben clar que música i emocions anirien ben barrejades i serien difícils de trillar. La calor humana substituïa la xafogor que havia fet durant el dia i milers de persones iniciaven l’últim ball.

Carles Caselles (Smoking Souls): “Hi ha hagut sang i moltíssimes llàgrimes, però ha sigut un viatge increïble”

Música i emocions, l’eterna força. Per als de dalt de l’escenari, les emocions implícites d’haver-se passat quinze anys vivint plegats una aventura molt intensa, un projecte de vida que no oblidaran mai, compartint assaigs, cinc discs, hotels, proves de so, centenars de concerts i milers de quilòmetres. Per al públic, prendre consciència que aquest era l’últim, que no hi haurà més “Murs”, ni “Referents”, ni “Alcohol i sal” en directe, que a partir d’ara aquests esmolats riffs de guitarra ja solament sonaran enllaunats, al cotxe o al menjador de casa. Aquestes i moltes cançons més van sonar ahir. Especialment emotiva va ser “Metralleta i cafè”, amb David Fernàndez introduint i tancant la cançó al crit de “No passaran!”.

Convidats especials per a un concert especial, des de les gallegues Anxela i Violeta, de Bala, fins a Xavi Sarrià, passant per Àlex Seguí de la Gossa Sorda, Esteve Tortosa d’Auxili i alguns dels integrants de Mafalda. També hi són Anna Millo, Laura del Pino i Núria Pino, les tres coristes que els han acompanyat en aquesta ronda de comiat i que tenen la felicitat escrita a la cara. Crits de “Mazón dimissió”. Estelades entre el públic i banderes palestines dalt l’escenari. La gent té set i les barres estan col·lapsades. Després de “Passatgers del món” i “Immortals” en format acústic, per a oferir una treva, sonen “L’últim ball”, “La revolta” i “Flors i finals”. Encarem la recta final i Caselles aprofita per fer un agraïment personalitzat, un per un, a tots els companys de viatge i de trinxera d’aquests quinze anys. Destil·la sinceritat i humanitat. També alguna llàgrima d’emoció quan parla dels qui van creure en ells al principi, quan tot és més difícil i menys lluminós.

Arriba la traca final i ja se sap que al País Valencià no escatimen en pólvora: “Eterna força”, “140k”, “Fera”, “Volves de neu”, “Nit salvatge”, “Trinxera” i “Adeu”, una rere l’altra. Ara sí, punt final. Res ni ningú dura eternament, tampoc els grups de música. Fa una dècada van plegar amb pocs anys de diferència Obrint Pas, la Gossa Sorda, Orxata Sound System i Aspencat, quatre pilars de la música en català. I la vida va continuar. I en van sortir de nous, com Zoo, que també semblava imprescindible i l’any passat va dir-nos adeu. Segur que uns altres agafaran el relleu de Smoking Souls i ens emocionaran amb noves cançons. Potser Quinto serà la baula de la continuïtat, un grup de Pego encapçalat per un jove Josep Quinto, que va créixer al so de les cançons dels Smoking com Caselles ho va fer amb les de la Gossa Sorda.

Ahir, mentre el públic es perdia en la nit de Pego, ressonava en l’ambient imaginari aquest fragment de “L’espenta”, una de les primeres cançons del grup: “Donar-li impuls a l’esperança, mitjançant melodies que ressonen, que sonen per remoure emocions i despertar la vida, agafem-nos de la mà i deixem la ciutat, ens queden motius per a continuar, junts trobarem la manera d’espentar el vent i riure de nou…” Amb el concert d’anit s’acaba un combat d’amor, com deien les teles del costat de l’escenari, perquè hi ha combats que es guanyen abans de començar-los però que no poden durar eternament. Cal acabar per poder tornar a començar. Per tornar a carregar les bateries. Per no perdre ni malmetre el que s’ha construït, amistats incloses. A més, qui no vol morir a casa, acompanyat dels qui més estima? Les trinxeres hi són, i vindran més cançons i hi haurà més balls.

3, 2, 1… silenci.