El dibuixant Javier Mariscal, conegut sobretot pel fet de ser el dissenyador del Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona, ha recollit el Premi Trajectòria 2025 de l’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, en el marc de la gala de cloenda del certamen. “Significa amor i reconeixement”, ha dit el dissenyador. Ha destacat que l’animació és el futur, malgrat que hi ha gent que pensa que és un cinema per a nens.

El 2012, Mariscal es va fer un lloc als Oscars amb el film Chico y Rita, la cinta dirigida per Fernando Trueba, que va ser nominada a l’apartat de Millor Pel·lícula d’Animació. Mariscal ha cobert una àmplia gamma de mitjans, que van des de la pintura i l’escultura al disseny d’interiors i paisatgisme. D’ençà de 1970 viu i treballa a Barcelona. El 1979 va crear el logotip Bar-Cel-Ona, amb el qual es va donar a conèixer.

Javier Mariscal: “Seria en un psiquiàtric si no hagués dibuixat tota la vida”

En el marc de la gala de cloenda de l’Animac, també s’han lliurat els premis del públic Petit Animac a Beurk! de Loïc Espughe, el premi Futur Talent per Antonio Lomas amb Cuando Llegue la Inundación, mentre que Beautiful men de Nicolas Keppens, ha estat reconegut amb el premi del públic Curts. També s’ha reconegut la tasca de les animadores Wendy Tillby i Amanda Forbis amb el Premi Honorífic, i l’artista, director i animador Gianluigi Toccafondo ha estat distingit amb el Premi Animation Master.

El 24 de febrer de 1875 es va fer el primer trajecte en tren entre Palma i Inca. Fa 150 anys de l’arribada del tren a l’illa, un projecte que posava la primera pedra al que hauria pogut ser una xarxa real de transport públic en un territori limitat com Mallorca. El tren era sinònim de modernitat, d’efectivitat. Ho va canviar tot.

Avui, 150 anys més tard de la inauguració de l’única línia que ha funcionat de manera ininterrompuda i que va contribuir a una transformació econòmica, social i cultural sense precedents, la realitat de la mobilitat és ben diferent. El cotxe privat ha envaït les carreteres i, llevat d’algunes poblacions que estan ben connectades amb la capital, optar pel transport públic no és una alternativa massa viable.

Però anem a pams. La locomotora Mallorca, la primera de totes, va fer camí per tenir un mapa de Mallorca interconnectat per les vies. El 1877, el tren arribava a La Pobla; el 1879, a Manacor; el 1897, a Felanitx; el 1912, a Sóller; el 1916, a Llucmajor; el 1917, a Santanyí, i el 1921, a Artà. La xarxa ocupava més de 280 quilòmetres de carril. És quan hi va haver la millor connexió en tota l’illa.

El tren de Llevant: la història d’un fracàs polític col·lectiu

La situació econòmica de Ferrocarrils de Mallorca no va ser fàcil a partir dels anys 30 i, sobretot, després de la guerra. La incorporació al grup espanyol de ferrocarrils (FEVE) va assegurar que es mantingués la companyia, a canvi d’eliminar el servei d’aquelles línies, cosa que va impedir de créixer més urbanísticament, i pensant en el model econòmic al qual es volien destinar les Illes: el turisme. L’opció del cotxe –el 1950 naixia Seat públicament– també va influir de manera notòria. Fins el 1994 no es van traspassar les competències a Serveis Ferroviaris de Mallorca. Una dècada abans, la xarxa que havia tingut 280 quilòmetres en passà a tenir quaranta-tres. Ara com ara, té 86,4 quilòmetres.

La mobilitat, avui

Avui el tren connecta Palma amb Inca, la Pobla i Manacor, a més de les dues línies de metro que connecten amb la Universitat de les Illes Balears i Marratxí. També hi ha el tren de Sóller i el tramvia, que es mantenen amb un ús turístic. Inca i els pobles per on es passa (Santa Maria, Alaró, Consell, Binissalem i Lloseta) són els que tenen una connexió més bona, amb freqüències de pas de deu minuts de dilluns a divendres. Els caps de setmana s’augmenta la freqüència a un tren cada mitja hora. 

El tren de Sóller en el seu pas per un dels ponts que travessa.

Però més enllà d’Inca, la freqüència de pas no és tan agradable. “Perd tot el dia per anar a fer feina”, comenta en Lluís, que s’ha de desplaçar diàriament de Palma a Manacor. Anar en tren és una odissea de temps, però, ara com ara, i amb la gratuïtat del transport, s’ha convertit en una alternativa per a salvar l’economia i no gastar en benzina, que torna a anar disparada de preu.

Per exemple, conta que el tren passa cada quaranta minuts. Com que entra a la feina a les 8.00, no pot agafar el tren que surt a les 6.50 i arriba a les 7.55, sinó que ha d’agafar el de les 6.10, que arriba a les 7.15. En total, dues hores i vint minuts des que surt de casa i entra a la feina. Si anés en cotxe, trigaria vora 45 minuts. “És un escàndol, almanco hi hauria d’haver més freqüències, si és que no es pot reduir el temps de recorregut.”

“Si tingués cotxe, l’agafaria”

A n’Aina, que es desplaça de la Pobla a Palma en tren perquè no té permís de conducció, li molesta especialment que les freqüències del cap de setmana siguin d’una hora. “Si tingués cotxe, l’agafaria. M’he d’organitzar segons l’horari del tren i no del que m’agradaria fer”, diu, i hi afegeix: “Entre setmana la freqüència no és molt més bona: passa un tren cada quaranta minuts, però només vaig a Palma un dia.”

Estació de tren d’Inca (fotografia: Martí Gelabert).

A Inca, na Catalina, una usuària jubilada que no vol conduir més, entra a l’estació on acaba de passar el tren. Li és igual, agafarà el següent. El que més odia és viatjar en hora punta: “No pots seure. La gent no és educada i poca gent et cedeix el seient. I si has d’anar dreta, hi ha moments que és molt angoixant.” Per això, intenta d’evitar-ho, ella que pot: “El tren va molt bé, en mitja hora som a Palma. I ara que és gratuït, més encara.” 

Els pobles oblidats: més de pressa a peu que en autobús

A pobles com ara Artà, prou allunyats de la capital, aquests mals de cap encara són més grans. El tren, que hi va existir, és ara només un fracàs polític col·lectiu. La línia es va aturar el 1977 i avui, per anar fins a Palma, s’han d’agafar dos busos i fer un recorregut d’una hora i tres quarts. En cotxe, una hora. 

Protesta a favor del tren de Llevant.

Però les connexions amb Palma són les més fàcils, tot i la durada dels trajectes i la manca de freqüències que puguin posar fre a l’ús intensiu del cotxe. No és estrany que al territori hi hagi més d’un vehicle per habitant, comptant els menors de divuit anys. Un exemple molt clar: de Can Picafort a Muro s’hi va més de pressa a peu que en autobús. La proposta de ruta que fa el TIB t’obliga a agafar dos busos i trigar una hora i trenta-nou minuts en arribar. A peu, hi ets cinc minuts abans. I només deu minuts en total si hi vas en cotxe.

Promeses

Després de múltiples promeses d’un govern i d’un altre, la darrera va venir l’octubre del 2024. La presidenta Marga Prohens anunciava el tren fins a Llucmajor. Vint-i-set quilòmetres més de xarxa viària i un 76% més d’usuaris. En total, 690 milions d’euros per a connectar Palma amb Llucmajor, passant per l’Aeroport de Son Sant Joan (en 11 minuts), l’Hospital de Son Llàtzer i l’Arenal, a més de connectar noves barriades de Palma amb la xarxa ferroviària. S’espera que les obres acabin el 2032. 

L’esquerra ja s’hi va oposar, atès que durant el govern d’Armengol ja es va projectar el tramvia. També una partida de trenta milions per al tren de Llevant. El PSIB va criticar llavors que amb els 690 milions que costaria es podria finançar el tramvia, el tren fins a Alcúdia i el tren de Llevant. Més enllà d’intencions, no hi ha res de l’actual govern per a executar, només l’espera de conèixer un estudi informatiu. I entre més promeses, també s’ha deixat anar la intenció de poder fer un servei de tren nocturn, que seria un desig exprés de la presidenta. 

Un tren a Menorca? I a Eivissa?

A Menorca, el tren gairebé va ser una realitat en els anys de màxima esplendor. Era el 1910, es van donar els permisos per a implantar-lo i, fins i tot, es va presentar en societat dos anys més tard. Pretenia de connectar el port de Maó, Alaior, es Mercadal, Ferreries i Ciutadella. Però la fallida econòmica d’aquells anys va comportar la fallida del projecte. El 2017, el president del PI en aquell moment, Jaume Font, va proposar la creació del tren que unís les dues ciutats principals menorquines. Tot va quedar en paper banyat.

A Eivissa, a la primera meitat del segle passat, el que existia era el tren de la sal, a les Salines. Més enllà d’això, fa deu anys el president del Consell, Vicent Torres, va proposar un tramvia que unís port i aeroport. No va reeixir, com tampoc va reeixir el 1975, fa cinquanta anys, quan una empresa espanyola va projectar tres línies de monoraïl les vies del qual no anirien per terra. Una línia uniria Eivissa amb Sant Antoni, una altra amb l’aeroport i una darrera connectaria la badia de Sant Antoni. Però el projecte, com tants més, també va acabar morint. 

Per què escric és un acurat recull d’articles, reportatges, assaigs i ressenyes literàries, rigorosament perfilat i contextualitzat per Pau Dito Tubau. En la tria dels texts i en l’ordre cronològic en què són editats, el lector es pot fer una idea ben clara de l’evolució de l’activista i l’escriptor. Es veu el trajecte ideològic i professional d’un home que avançava literàriament, en sintonia amb l’experiència pròpia i la dels seus contemporanis.

De les moltes coses que es poden extreure de la lectura del llibre, n’hi ha dues que, d’entrada, m’agradaria destacar. L’absoluta actualitat i vigència de les idees sobre l’ofici d’escriure i el paper del periodisme i la literatura en la societat. I com va anar perfeccionant la seva prosa a partir de les experiències que va viure. Ell i la seva escriptura evolucionen paral·lelament a la societat. Ell i la seva obra són una actitud ètica i combativa davant el món. Avui, més que mai, cal recuperar l’actitud Orwell.

A més, actualment George Orwell és un antídot i un exemple eficaç contra la lamentable literatura del jo, avui ja omnipresent, gràcies a l’esperit comercial d’alguns editors en qüestions de salut com el càncer, l’autoajuda, l’eutanàsia o l’Alzheimer. Aquesta tendència, i altres estratègies comercials de moda, complauen el poder perquè allunyen els lectors del debat ideològic i social i, per tant, del bon periodisme.

“Si no saps què escriure, escriu de tu”, sembla que sigui avui la norma. El periodisme d’investigació a fons i el periodisme ben escrit, ben documentat i reflexionat amb una intenció ferma d’incidència social i crítica als poders fàctics, cal cercar-lo amb lupa. Això porta la banalització i l’estupidesa generalitzades, amb la consegüent jivarització i simplificació del món, que és substituït per les vides mediocres de gent mediocre que esquiven les contradiccions i injustícies de la realitat per escriure i publicar banalitats pretensioses sobre ells mateixos.

Els joves que volen aprendre a escriure i a fer de periodista, farien bé de llegir Per què escric. Potser, també, els seus professors. Si els alumnes surten de les facultats sense saber escriure, podria ser que fos perquè els seus professors tampoc no en saben. Farien bé d’esforçar-se a reflexionar, aprendre i seguir els consells i les idees d’Orwell que, a parer meu, encara no han estat superades, sinó que han establert les bases de bona part del millor periodisme que s’ha fet després d’ell.

Orwell és l’antídot contra la literatura del jo. Si bé en els seus escrits sempre hi ha elements autobiogràfics, solen passar desapercebuts. Per què escric és ple d’exemples bons. Ell investiga la condició humana en el seu context social i polític, viu l’experiència personalment i la plasma amb precisió i sinceritat, sense esmentar sentiments, impressions ni divagacions pròpies. Radicalment, al contrari d’allò que actualment practiquen la majoria de joves que es creuen periodistes o escriptors. És més fàcil de parlar del càncer de l’àvia que no investigar a fons les mancances de la sanitat pública, sobretot si els qui retallen els ingressos de sanitat són de partits que financen la propaganda dels seus diaris.

Amb el fusell i la ploma

Orwell va ser un escriptor combatent i un combatent escriptor. Va estar al front de l’Ebre amb les milícies del POUM. D’aquí va néixer el seu Homenatge a Catalunya. També prengué part en la Segona Guerra Mundial com a corresponsal i membre de la Home Guard, una organització de defensa de rereguarda per a donar suport a l’exèrcit britànic. Totes dues experiències són molt ben reflectides en uns quants escrits del llibre.

Amb el fusell i amb la ploma, com a soldat i com a escriptor, va lluitar fermament tota la vida pel que creia que era just en la política i la societat i l’Europa dels seus temps. Segons que va dir al seu amic Henry Miller a París, abans de viatjar a Barcelona per allistar-se va venir a “matar feixistes perquè algú ho havia de fer”.

Aquella experiència va ser per a ell molt important, com a persona, com a activista polític i, sobretot, com a escriptor. Va orientar decisivament la seva prosa i el seu concepte de la missió d’un escriptor.  “La guerra d’Espanya i altres esdeveniments ocorreguts el 1936-37 van canviar les coses, i des de llavors vaig saber on em trobava. Cada línia de debò que he escrit des del 1936 ha estat escrita, directament o indirectament, contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic com jo l’entenc.” Per a ell va ser un fet històric crucial. “La història es va aturar l’any 1936”, digué Orwell a Arthur Koestler.

Podeu comprar el llibre “Per què escric” a la Botiga de VilaWeb

Ell com a escriptor creia que s’havia de viure l’experiència i després explicar-la. Que calia compartir com a persona les contradiccions i lluites socials i polítiques per actuar i escriure. Era un envit personal, intel·lectual, un deure cap als altres per mirar de canviar la injustícia social. Així ho va fer ja de bon començament, com mostra molt bé el llibre, introduint-se com un més en el món dels captaires i els hospicis, en les mines, entre els alcohòlics, petits delinqüents, etc.

I així ho va fer també anant al front, on ho va aprendre gairebé tot. L’odi al totalitarisme i l’estalinisme (Animal Farm i 1984) que tan bé havia conegut i patit personalment, es va afegir a l’odi als intel·lectuals i escriptors, sobretot els que es deien “d’esquerres”, que pontificaven sense coneixement de causa. Orwell lluitava contra el feixisme, l’estalinisme, tots els seus aduladors, però també contra els suposats intel·lectuals que parlaven per quedar bé i no comprometre’s.

Com molt bé cita Pau Dito Tubau a l’epíleg, en tornar a casa després de la guerra, la seva bel·ligerància contra els intel·lectuals, especialment els “d’esquerres”, va ser llegendària. Un dia li van demanar que respongués a una enquesta titulada “Els escriptors prenen partit sobre la guerra espanyola”. Ell va respondre. “Vol fer el favor de no enviar-me aquesta maleïda merda? És la segona o tercera vegada que la rebo. No sóc un dels marietes moderns, com Auden i Spender, vaig estar sis mesos combatent, tinc un forat de bala al cos i no vull dedicar-me a escriure rucades sobre la defensa de la democràcia…”

Ressenyes literàries

En el recull de texts d’aquest llibre, després dels articles i assaigs, es destaquen les ressenyes literàries. Molt interessants, perquè en analitzar escriptors i obres amb agudesa, percebem un retrat de la literatura i les diferents actituds dels escriptors i intel·lectuals del  seu temps. N’hi ha dels millors, i sempre és un plaer llegir l’opinió d’Orwell sobre Kipling, Dickens, London, Yeats, Twain, Koestler, Joyce o Miller, per exemple.

A l’assaig Dins del ventre de la balena (1940), per exemple, Orwell fa una lúcida anàlisi de diversos escriptors i estils destacats en el període d’entreguerres. Com en tots els seus assaigs crítics i ressenyes literàries, en la seva perspectiva hi ha un profund interès personal i professional pel fet d’escriure i per la política convulsa d’aquells temps. I pel lligam entre tots dos. Parteix de Tròpic de Càncer de Henry Miller, per esplaiar-se també sobre les intencions i l’estil de Joyce, Elliot, Yeats, Conolly, Whitman i més.

Entre les seves argumentades disquisicions, l’autor deixa anar veritats com una casa. Són idees ben diàfanes, essencials. Totes soles són prou motiu per a posar en dubte i desacreditar el treball de molts periodistes i escriptors actuals d’una certa fama. Dissortadament, aquests escriptors triomfants, que escriuen banalitats mediocres, més o menys enginyoses per entretenir el personal, tot esquivant qualsevol qüestió política i social que pugui molestar el poder, han estat lògicament elevats pel mateix poder a la categoria de model a seguir, fins i tot, en els àmbits de l’educació secundària i universitària.

La lectura del llibre ens permet de constatar que Orwell va estar sempre preocupat per investigar les contradiccions i abismes de la condició humana en els moments polítics i socials en què escrivia. I per perfeccionar progressivament el seu estil d’escriptura per tal de reflectir i transmetre amb màxima precisió, rigor i impacte les seves observacions i idees als lectors i a la societat. Ho va fer durant tota la seva carrera.

Diu Orwell, per exemple: “Un novel·lista no està obligat a escriure de manera directa sobre una història contemporània, però un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és per definició algú que perd el temps o que és curt de gambals.”

Segons ell, tant Joyce com Miller, sense fer explícit el context polític i històric de què es nodreixen les seves novel·les, l’acció i els personatges estan en perfecta sintonia amb els aires i preocupacions dels seus temps. Orwell explica la sensació en llegir-los que “hi ha un món en el temps i en l’espai en el qual tu i ell esteu junts”. Com si ho sabessin tot de tu i ho haguessin escrit per a tu. “Per un moment et desconnectes de la mentida i la simplificació, de l’estil estilitzat de teatre de marionetes de les ficcions habituals, fins i tot de les bones, i et sembla que bregues amb l’experiència humana que reconeixes tal com és”.

Troba que Henry Miller té una perspectiva molt semblant a la de Walt Whitman, sí, com alguns intel·lectuals van destacar, però d’efectes contraris. Hi ha una gran diferència per a ell essencial: Miller “et fa sentir”; en canvi, Whitman és de la mena d’escriptors que et diuen “el que has de sentir” en comptes de fer-t’ho sentir.

És un tema clau, penso jo, que diferencia el bon escriptor del mediocre. El que assimila, viu, i intervé escrivint en sintonia amb les contradiccions i els perills del seu temps, arriba a l’ànima dels lectors, a les preocupacions i injustícies que viuen. El que et diu el que has de sentir en comptes de fer-t’ho sentir, sermoneja.

A més, amb el temps, perilla de perdre interès per als seus lectors i, si acaba sostenint-se, és perquè té un nom que no molesta el poder ni els grans empresaris del negoci editorial, cada dia més conservador i orientat per conceptes i normes publicitàries pròpies del capitalisme neoliberal, més que no per valors culturals, socials i polítics.

El cas extrem d’aquesta plaga són avui dia les columnetes del karaoke d’opinadors que infesten tots els diaris cada dia dient-nos què hem de pensar, de dir i de fer. Ben al revés d’allò que s’esperaria d’un periodista o un escriptor fidel a l’ètica del seu ofici i de les seves idees.

Les sis normes d’Orwell

Entre les seves recomanacions, Orwell estableix un seguit de normes bàsiques, perquè, diu, sovint es pot dubtar de l’efecte d’una paraula o frase, i es necessiten normes en què es pugui confiar quan l’instint falla:

1. No utilitzeu mai una metàfora, un símil o una altra figura discursiva que estigueu acostumats a veure impresa.
2. No utilitzeu mai una paraula llarga on podeu emprar una paraula curta.
3. Si és possible eliminar una paraula elimineu-la.
4. No utilitzeu mai una forma passiva on podeu utilitzar l’activa.
5. No utilitzeu mai una frase estrangera, una paraula científica o una paraula d’argot si podeu pensar en un equivalent d’ús diari de la llengua.
6. Desestimeu  qualsevol d’aquestes normes si heu d’evitar dir una barbaritat.

El periodisme i l’escriptura avui

Fa quaranta anys que treballo de periodista i, durant la lectura d’aquest llibre, no he pogut evitar sovint compararacions amb el, per a mi, desolador panorama actual de l’ofici. Els periodistes no escriuen bé, no investiguen, no s’informen i opinen amb repel·lència sense prou coneixement, ni arguments sòlids i innovadors.

Per no saber, ni saben què s’ha explicat i investigat sobre els temes de què ells tracten avui. Es creuen que el món comença amb ells i, cosa pitjor, es creuen, amb una certa prepotència, que amb el poc que saben n’hi ha prou per a informar la societat. El nivell és tan baix, malauradament, com els nivells escolars catastròfics que hi ha en aquest país sobre càlcul matemàtic i comprensió lectora. Què ha passat aquests últims anys en aquest país per a arribar a aquest extrem?

Crec que la relació entre la constant aparició de noves editorials i diaris i revistes digitals és inversament proporcional a la qualitat del periodisme, la informació i la literatura que es publica. Un tema de reflexió cultural important que ens hauríem de plantejar com a periodistes i com a societat.

El periodisme i la literatura hi són per a aportar coneixement i informació sobre la realitat que ens envolta, conèixer els errors, les mancances, contradiccions, fraus, paranys i injustícies. La realitat no es captura, com diuen alguns pretensiosos professors i alumnes dels màsters de documentaris. La realitat s’investiga i es denuncia. Val a dir que aquests documentaris exquisits, que s’autoanomenen pomposament de creació, s’han fet un fart de filmar sobre qüestions absolutament habituals, com ara els pobles abandonats o les àvies amb Alzheimer. Són temes, és clar, que satisfan el poder polític i els inversors perquè no els creen cap mena de conflicte. El periodisme, per contra, si es fa bé, té l’obligació de provocar-lo.

Les tendències marcades aquests darrers anys, i ho sé per experiència, han anat originant deliberadament un menyspreu pel periodisme que ha acabat establint una subtil al·lèrgia a la paraula. Quan treballava a TV3 en programes culturals, o feia documentaris per a aquella televisió o alguna altra, jo no quadrava amb el catecisme que s’anava imposant. De la majoria dels meus treballs en deien “massa periodístics”, en to pejoratiu.

El periodisme els desagradava. Arrufaven el nas. També la cultura. Un dia un directiu de TV3 em va dir: “La paraula ‘cultura’ genera rebuig en la nostra audiència.”

Uns quants dels documentaris i reportatges històrics que vaig fer, calia contextualitzar-los mínimament amb la informació necessària. Si ells consideraven que la necessària era massa, em deien: “És que un documentari l’ha d’entendre un sord”; o “La gent ja està cansada d’imatges en blanc i negre.” El millor va ser un altre personatge directiu que em va dir un dia, en tornant d’un festival internacional de documentaris: “M’han dit que el que ara es ven molt són els d’animals, i que com més petits siguin, més vendes generen.”

És obvi que cap d’aquests directius de TV3, ni alguns altres, fins i tot alguns directors, no hauria passat de meritori a la consergeria de la BBC. Però aquí han arribat a ser directius. Amb el resultat i les conseqüències que tots podem apreciar. Són càrrecs polítics, triats pels polítics, que tenen por dels professionals.

Aquest odi a la paraula i al periodisme, paral·lelament a la dèria obsessiva per l’humor de festa major, la brometa per a tietes i la barroeria dels imitadors, han eliminat la televisió pública. És la meva opinió de periodista amb quaranta anys d’ofici. La decadència dels mitjans públics han marcat tendència també en la decadència del periodisme en els mitjans privats, escrits o audiovisuals. I potser, sembla, també en les universitats.

Tot això afavoreix la mentida i la propaganda, i oculta, com una cortina de fum, la corrupció i les estratègies de certs polítics per mantenir-se al poder. Cal tenir en compte que aquesta mena de polítics tenen sota les seves ordres milers de funcionaris de les empreses públiques, governs, ajuntaments, consells comarcals… Són els que els voten i els obeeixen. Entre les empreses públiques hi ha les televisions i ràdios. Les empreses privades depenen de les seves subvencions i la seva publicitat. Des de la dictadura, el periodisme no havia estat mai tan controlat i limitat com ara pel poder polític. Com mai els periodistes no havien estat tan cínics, analfabets i servils. No hi ha un periodisme referencial. Hi ha un periodisme reverencial. I el poder polític n’està encantat.

Els polítics tenen voluntat de manar, però, en el fons, allò que més em revolta és que tanta gent tingui voluntat d’obeir. És un tic que els deu venir d’èpoques passades. Sóc del parer, i ho he constatat aquests darrers anys d’observació periodística, que amb fe, somriures i karaoke mediàtic, eines que utilitza el poder quan vol entretenir o despistar els seus súbdits, no es construeixen moviments polítics i culturals. Són ingredients de celebració molt efectius per a espectacles populistes televisius, processons marianes o calçotades parroquials. Esdeveniments que, quan l’abús d’entusiasme i fe arriben a extrems aguts, solen acabar com el rosari de l’aurora.

Primer (I)

• “Encara hi ha partit”, diu el conseller de Política Lingüística, i un sociolingüista pel bilingüisme pren nota –en un diari espanyol– de la situació, que “el percentatge de joves que tenen el català com a llengua inicial és netament superior al percentatge corresponent de la població més gran”. No dirà, és clar, per quins set sous, o jocs de mans de l’optimisme metafísic bilingüe, a mesura que es facin grans, aquells joves aniran perdent el percentatge inicial “netament superior” i entraran a formar part del percentatge que haurà de demanar perdó per continuar utilitzant la llengua pròpia a la seva terra…
• No parlaran, és clar, de poder nacional, el conseller i el sociolingüista: no el troben a faltar.
• Seguidament, una ferma defensora (encara avui dia) de les polítiques de normalització lingüística del passat remot, afirma, en un altre lloc, que “cal multiplicar els espais de convivència en què catalanoparlants i persones que volen acabar sent-ho es relacionin i estableixin lligams a través d’interessos comuns”. ¿A què sona…? En efecte: al retorn al paternalisme, que ha tingut tant de rèdit lingüístic, en favor de la llengua políticament imposada, al llarg dels gairebé quaranta anys d’autonomisme. Fa poc, per cert, la filla de Francesc Candel deia, en un altre lloc, que calia plantejar “uns altres catalans” per als nouvinguts recents. No s’adona que la ingènua voluntat o la mirada neta del seu pare va ser ben aprofitada per legitimar, políticament i retorçadament, el pacte amb l’estat per allò que érem un “sol poble” i que era “català qui vivia i treballava a Catalunya”.
• No parlaran, és clar, de poder nacional, la defensora de la fallida normalització i l’optimista filla de Candel: no el troben a faltar.
• “Vaig aprendre català a escola, però no el necessito i l’he anat oblidant. Ara em costa molt parlar-lo. Vaig al cine i tinc amics aquí, però això ho faig en castellà”, diu, en un altre lloc, un xinès de vint-i-tres anys, veí del Fondo de Santa Coloma. Una servidora i la dona a qui estimo fa dies que ens escarrassem a parlar en català al Lee, un xinès que ha deixat una fruiteria, perquè diu que a Mercabarna fan patota amb les bàscules, i s’ha fet càrrec del bar de sota, que era a les mans d’una salada catalana de Gràcia i el seu bon jan de marit. Lee hi posa voluntat i simpatia, però, cada vegada cal partir gairebé de zero (“sei-tons”, “mus-clos”, “ta-llat”) perquè, al marge de la seva competència per a aprendre llengües, tothom se li adreça en castellà, mentre que la seva la mare ensenya el net de tres anys a dir “adiós” al personal.
• Nosaltres sabem que és per falta de poder nacional, però encara patim les inèrcies de la bona voluntat sociològica, sempre favorable per passiva al poder dominant.

Segon (II)

• Entretant, segons fonts del govern, sembla que la reunió Illa-Junqueras es va fer en un clima de “cordialitat”. Delegat de la metròpoli i vassall mesell encaixen com guants. I és que “som” a les portes d’una setmana clau per a les diferents comissions bilaterals, que abordaran afers rellevants en “matèria d’infrastructures i en matèria econòmica”, i cal escenificar la submissió colonial a l’arrogància metropolitana.
• També ens assabentem que la ministra de la Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha de presidir la comissió bilateral estat-Generalitat, que es reactivarà avui, 24 de febrer. Pel mateix preu, la mateixa senyora, dona forta del PSOE andalús, es posarà al capdavant de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, on es preveu la condonació d’una part del deute de Catalunya, amb els preceptius interessos, però no pas l’actualització de l’actual sistema de finançament autonòmic.
• Són on eren, aproximadament, quaranta-cinc anys enrere: el discurs oficial, abonat per l’encaixada “cordial” entre el president espanyolista de Catalunya i el president autonomista d’ERC, put a colònia sense perfum. Perquè Junqueras, nou Pujol sense Pujol, no té cap as a la màniga, com Pujol, que es posava Floïd genuí a les galtes després de cada afaitada matinal i autonomista.
• Última nota del dia. José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir a Suïssa amb el “líder de Junts”, Carles Puigdemont. La direcció federal del PSOE fa sonar la cítara: hi ha “bones sensacions”, no veuen Puigdemont “distant”, sinó “serè”. Si s’acaben les picabaralles entre els partits, l’executiu espanyol ja podria pensar en l’aprovació del pressupost del 2025. Llàstima de no disposar, per part nostra, d’un diari de la situació, perquè podríem saber de primera mà com s’hi va sentir Puigdemont (“sencer”, “exigent”, “resolutiu”?) en aquella entrevista amb l’emissari d’estat Zapatero, que va llançar Pasqual Maragall a la cuneta de la carretera estatutària.
• Sigui com vulgui, l’evolució de Carles Puigdemont, en el seu rol bifront com a president real de Junts (partit) i president in pectore exiliat (Catalunya), és digna d’una psicoanàlisi conscienciosa: cap poder real però escenificacions simbòliques a tentipotenti rere el teló. Que no tingui un atac d’esquizofrènia política. Ves que el dia del seu retorn (que sigui aviat, però no per Setmana Santa), després de tant reunir-se amb l’estat i de tant oblidar la gent del seu país, no ens vingui transvestit de Tarradellas i ens etzibi un altre “ja sóc aquí!”. Si això passava, seria bo que trobés un poble conscient que el poder nacional li pertany, lluny d’aquell a qui no van deixar ser un Primer d’Octubre.
• Pacificats? Normalitzats? ¡Amos, anda!

En una hora trista, entre l’esperança i el neguit i la ràbia i la consciència, i perquè som rics gràcies a una llengua que ens fa ser i estar; doler i voler; riure i plorar i besar i abraçar; i dir bon dia i bona nit, i mare i pare, i fill i filla, i àvia i néta, i avi i nét; i tu i jo, que som nosaltres, vosaltres i ells. Sense voluntat d’antologia, i amb molts etcèteres i punts suspensius, proclame, declame, dic i reclame:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.” “Mira que he corregut terres que he estat en Alfarrasí i en Atzeneta d’Albaida i en Palomar i ací.” El país de l’olivera, Plens de sol de bon matí. Tirant lo Blanc, Júlia, No emprenyeu el comissari, El llibre de les Bèsties, El Zoo d’en Pitus. Roc Casagran, Cesk Freixas. La mort de Guillem, Les vacances de Mara.

T’estime, t’estimo, t’estim amb la Gossa.

Ausiàs March, Isabel Clara Simó, Sor Isabel de Villena. Xènia, tens un whatsapp, Els Evangelis de Joan Francesc Mira, Nosaltres, els Valencians. Xavi Sarrià, Ja t’ho diré, Maria Carme Girau, Raimon. Te deix, amor, la mar com a penyora.

La Bressola, La Gavina, la Comarcal, l’Escola la Masia.

Mireia Vives, Pupil·les, Sandra Monfort, Maluks i Julieta. Joan Monleón, Maria Abradelo, Xelo Miralles. La Balaguera. Albena Teatre i Dagoll Dagom.

Camacuc, Cavall Fort, Les Tres Bessones, Bola de Drac.

Zoo, Oques grasses, La Gossa Sorda, Cactus i The Tyets. El llibre del Sent Soví.

Marifé, Carme Miquel i Mavi Dolz.

“M’aclame a tu mare de terra sola, arrape els teus genolls amb ungles brutes.” Jo confesso. “I tu, i sols tu, seràs allò que vas voler ser, seràs la tres voltes rebel, seràs un puny alçat al vent.” Mercè Rodoreda, Maria Beneyto. Gemma Pasqual.

Els pronoms febles, la c trencada, la ela geminada i el punt volat.

“L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna.”

Palmer, la Fúmiga. Albena Teatre, L’Alqueria Blanca, L’àvia i el foraster. Cabra Fotuda. El Feslloch, el Festivern i l’Aplec dels Ports. Pep de la Tona, Obrint Pas, Ovidi. El Tio Canya i L’avi Siset. Toni Mestre, Eliseu Climent i Josep Enric Escribano.

“Veles e vents han mos desigs complir facent camins dubtosos per la mar.” Xaloc, llebeig i migjorn, tramuntana i gregal.

Jo mai mai, Batiscafo Katiuscas, “Si véns em trobaràs ballant de puntes damunt aquesta roca.” Estiu. Marc Granell, Manolo Molins. Tessa, La Maria, Sau, Borja Penalba. La Flama, Utòpics, idealistes, ingenus.

Els accents oberts, la essa sonora, les vocals neutres. L’apitxat.

L’home manuscrit, Quina lenta agonia la dels ametllers perduts. Xavi Castillo i el Dolcet pal café. Marala, Bajoqueta Rock. Què vos passa Valencians? Al vent.

“I tu que et pensaves que havies perdut el somriure, arriba la llum i et sorprenen les ganes de viure.”

VilaWeb, El Temps, Serra d’Or.

Biel Mesquida, Núria Cadenes, Antònia Vicens i Ramon Guillem. Manel, el Diluvi, Suu i Anna Ferrer. Podríem fer-ho millor, l’oratge, Crims i la Companyia de teatre el Micalet. Xixo del Cabanyal. L’últim roder.

La xeix i els dígrafs.

Carxofa, xubec, al·lot, fillet, nin, nen, xiquet, blau, a poqueta nit, bajoqueta, safanòria, baqueta, aixa. Despús-ahir i despús-demà. I sempre. Guspira, espirall. Petó, besada amb pipius.

El Paraulògic, els Minimots i el Mot-li!

El Pi de Formentor, Ací em pariren i ací estic.

Les Rondalles d’Enric Valor i les d’en Jordi des Racó.

L’Alcover-Moll i el Ferrer Pastor.

Estellés.

Joan Fuster.

J.V. Foix, Aina Garcia-Carbó, Maria del Mar Bonet, Antònia Font. Josep Piera.

I punts suspensius, dels que suspenen, dels que aguanten i sostenen
un sistema cultural inabastable, una herència colossal que milers de joves i infants, que obrin els ulls a la vida i conjuguen tots els verbs en futur, només podran gaudir si diem sí al valencià.

Entrevistem el dramaturg i director de teatre Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) per parlar de L’aranya, l’obra d’Àngel Guimerà que ha adaptat i que fins el 9 de març es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) –després, farà ronda per moltes ciutats del país.

Amb molta destresa, Prat i Coll s’ha fet seva aquesta obra de Guimerà pels paral·lelismes que hi ha amb la seva vida, de manera que n’ha fet alguns canvis. L’original passa a Barcelona el 1908, però, per motius personals, l’ha reescrit i l’ha situat a Girona el 1968 per retratar, d’una manera molt costumista, gent com els seus pares que, des d’una botiga, van viure el franquisme i la manca de llibertats mentre esperaven un fill que no arribava. L’aranya és, doncs, el retrat d’una època en què els desigs més ocults lluiten constantment contra la pressió social.

—Ens citem a l’Institut del Teatre. Com està l’ambient a l’institut ara que ja fa un temps de les denúncies per assetjament i abús de poder?
—A les grans cases, els ambients sempre estan sacsejats. És difícil trobar l’equilibri, però l’estem buscant.

—Fa un parell d’anys, la que abans n’era la directora, Sílvia Ferrando, va dir que l’institut ja estava “net d’assetjament”. Vós, que en sou professor, ho veieu així, de dins estant?
—El tema està aparcat, en el sentit que va ser una polèmica que es va generar en un moment determinat sota unes circumstàncies, i ara n’hi ha unes altres. És a dir, jo no he canviat res, però sí que és veritat que la sensibilitat i la societat canvien i, per tant, la manera d’ensenyar teatre i la pedagogia, també. No faria escarafalls en res. En el fons, el teatre és compromís i comunicació.

—Parlem de L’Aranya: ara ja fa unes setmanes que és al TNC, i la rebuda que té és immensa. Us ho esperàveu?
—Estic realment sorprès. La idea era fer-los un regal als meus pares: aprofitar les circumstàncies i fer un bon espectacle, que és el que sempre he intentat.

—És una obra que engresca, també, a les generacions més joves.
—Això ens ha sorprès, perquè jo pensava que el públic jove no estava per aquesta mena de teatralitat. L’altre dia parlava amb una amiga que ja té les filles grans i em deia que elles veien molt els micromasclismes i els macromasclismes i, és clar, jo em fixava en unes altres coses, perquè el que volia era reflectir una època. En aquest sentit, veus molt com s’ha avançat en la qualitat de la mirada. Els meus pares, per exemple, no són males persones, però van viure el matrimoni així: que si s’havia d’obrir una llibreta [del banc], la mare no hi havia de tenir accés. I, és clar, això em pensava que apel·laria a la nostàlgia d’un seguit de gent d’una època que jo no he viscut –perquè situo l’obra entre el 1967 i el 1968, i jo sóc del 1975–, però sí que he tingut a prop, perquè ho tinc a casa, puc preguntar-ho. I, llavors, l’altra cosa per la qual estic sorprès és perquè veig que hi ha una invasió de ficció anglosaxona que des de fa molts anys els intèrprets d’aquest país tenen com a referent més que no pas la nostra pròpia tradició. Quan jugo amb els clàssics, jugo amb què vol dir un teatre amateur, què vol dir un tipus de declamació que s’adequa molt a com van ser escrits aquests textos que, en canvi, si li apliques una declamació anglesa, no funciona. I pensava que amb L’Aranya se’m menjarien, perquè hi ha cantarelles, etc., i, en canvi, ha estat tot el contrari.

—Podríeu desenvolupar una mica més això que comenteu de la invasió anglosaxona?
—La invasió anglosaxona ens ve per la ficció. És realment una invasió: el 99% de la ficció que consumim és anglosaxona. Ja no només per la llengua –que és tan vàlida com qualsevol altra–, sinó per la cultura que hi ha al darrere que et diu com has d’estimar, com odiar, qui són els enemics… Per exemple, ens estan familiaritzant amb la violència d’una manera que a mi em causa molt de dolor, i Europa no és això. Per a mi, Europa és l’empatia, la diversitat… Jo vull veure el Festival de Sanremo d’Itàlia, no la Superbowl.

—Vau veure Sanremo?
—Sí, per la RAI. Va guanyar l’Olly, amb una cançó que es diu “Balorda Nostalgia”. Ara me l’estic aprenent. És pura militància europea. En L’Aranya, si t’hi fixes, no hi ha res anglosaxó, tot és francès. Perquè, a part que era el Maig del 68, a la província de Girona, aquella època, la relació era amb França. Els meus pares no parlen francès, però els venien francesos a comprar. La nova cançó d’autor es fixava en Barbara, i per això a l’obra la Paula Malia canta “Poupée de Cire”, o van a Perpinyà a mirar pel·lícules marranes que no poden mirar aquí. La llibertat era al món francès, no a l’anglosaxó.

—Parlàveu del fet que aquesta obra volia ser un regal per als vostres pares. Els ha agradat, a ells?
—Sí! Els meus pares són de l’any 40, tots dos. Tenen vuitanta-quatre anys, ara en faran vuitanta-cinc. I, és clar, vaig posar-los els seus noms. Els protagonistes es diuen Miquel i Rosa per ells, les anècdotes de com es van conèixer, de la mili… Tot això és dels meus pares. Jo els deia: “Us agafarà alguna cosa, agafeu un desfibril·lador!”, perquè és clar, hi veien massa coses, allà! Però s’ho van prendre molt bé, perquè, a més, la companyia és molt gironina i els van anar a conèixer i hi ha hagut un retorn des de l’amor.

—La part personal de la vostra família hi és molt, fins i tot en la qüestió de la infertilitat, el tema principal d’aquesta obra.
—Sí, els meus pares van trigar vora deu anys a tenir descendència i, per tant, en tot el primer acte en Miquel i la Rosa no poden tenir fills i, en canvi, al seu entorn tot són fills, fills, fills i un pati d’escola –perquè els meus pares tenien la botiga al costat d’un col·legi. Jo això volia que m’ho expliquessin molt bé, perquè, és clar, jo ja els he conegut com a pares, però tota la pressió que van rebre… Abans, la gent es casava i els fills eren la manera d’oficialitzar el matrimoni.

—Teniu germans?
—Sí, un. Jo sóc el petit, el meu germà té dos anys més que jo. Ens portem pocs anys. En el cas de la meva mare era un problema de malformació d’úter. Avortava amb quatre mesos, cinc, sis, pobreta… A l’últim avortament, li van fer uns apanys. Van agafar molta por i van decidir que no ho provarien més, fins que un dia van dir una frase que es diu a l’obra: “Per a qui treballem, si no tenim fills?” Això és brutal, perquè són frases que ells van dir i que jo he transcrit i posat a l’obra.

—Ara les coses han canviat molt, hi ha moltes més facilitats per a ser pares, però, en certa manera, encara hi ha pressió per a tenir fills. Vull dir que encara se’n parla i es pregunta molt.
—Clar, jo els deia als meus pares: “Jo no vull tenir descendència.” Mai n’he tingut l’impuls, i l’obra va d’això. Per tant, m’havien d’ajudar moltíssim. Ho entenc, perquè ho he vist, però jo mai no he tingut aquesta necessitat de… La meva herència són els llibres, les obres de teatre, però no una criatura. I, encara més, estic en contra que la gent tingui criatures en el sentit que m’agradaria un model en què acollíssim més, que adoptéssim més. Aquesta cosa de: “És que ha de ser meu!” Això de la sang i la propietat…

—No poder tenir fills era una preocupació per a Àngel Guimerà. Vós, que l’heu llegit tant, hi veieu un patró en les seves obres? En parla molt, d’aquesta qüestió?
—El que queda més clar en Guimerà és, primer, la bondat i la maldat: què ens fa ser bons i què ens fa ser dolents, que és tot allò que està associat a la puresa –com el camp, la natura, la innocència– i allò que és urbà i que et porta a una degradació i perversió de l’esperit. A partir d’aquí, ho té tot a favor per a fer triangles amorosos, que hi són sempre.

—I segon?
—Després, el que es repeteix és el sadomasoquisme: “Si no pateixo l’amor, no visc l’amor.” Necessitar els dolors per a justificar l’enamorament. Clar, parlem d’una persona a qui no se li coneixen relacions. No es va casar, però, en canvi, quan descriu personatges ho fa amb un erotisme d’alt nivell. Com que a la seva època la simbologia –tot i que ja hi havia teatre simbolista– no podia ser explícita, ell comença a crear un codi pornogràfic per poder destil·lar en els personatges les seves pulsions amoroses. Després, això, ho agafa Lorca, però els ganivets que simbolitzen penetració són de Guimerà. La sang que simbolitza l’esperma, és de Guimerà. El vi, que és la sang i, per tant, l’esperma, és de Guimerà. Quan algú descodifiqui tot allò que es va repetint, es veurà que és pornografia pura. Hi ha una obra d’ell en vers meravellosa que es diu La boja, en què escorxen un conill i, és clar, quan ho tens clar, veus que és molt pervers, però és la seva manera de poder canalitzar tot el que reté. I crec que per això és brutal el que fan els intèrprets, perquè noten que són el riu que no podia ser ell en vida. A Guimerà sempre el descriuen com algú lent, més escoltador que parlador, calmat i que de seguida el van convertir en mite, i jo crec que aquest va ser el problema.

—Per què?
—Ho va petar molt en el moment en què es creava la Renaixença. Serafí Pitarra, per exemple, escrivia teatre amb el català que es parlava, però, en canvi, Guimerà, abans de la reforma Fabriana, ja volia connectar amb una llengua literària com podria ser la d’Henrik Ibsen –ell es fixava molt en les petites grans dramatúrgies– o, fins i tot, la russa o alemanya. Però fins aleshores era o l’espanyola o la francesa. I ell va dir: “Ostres, amb la nostra llengua podem arribar a aquest nivell, sense haver de baixar al nivell del poble.” I, és clar, fa pujar el nivell literari d’una manera molt bèstia –que ve de la seva poesia–, però alhora ha de ser versemblant, perquè els personatges no parlen de manera elevada. Guimerà crea un univers d’obres que el mitifiquen, perquè és el nostre. Quan té seixanta anys li fan una desfilada per la plaça de Catalunya! És viu, però ja han decidit que serà el mite. És una persona a qui se li ha mort el pare, el germà, la mare, i que decideix no casar-se i anar-se’n a viure amb el seu “metge de capçalera” que és en Pere Aldavert, amb qui està enterrat. Aldavert tenia dona i filles, però jo no sé què passava en aquella casa. En qualsevol cas, sí que tenim unes cartes d’amants de Guimerà que li sol·licita “que fa massa temps que no passa”. A més, ell vivia al carrer de Petritxol, i tenim uns famosíssims passejos als vespres “buscant inspiració” a la part baixa de la Rambla amb els mariners… Vull dir, només cal lligar caps.

—De l’homosexualitat de Guimerà, vós n’heu parlat molt obertament.
—N’he parlat molt precisament perquè m’és igual si és veritat o si és mentida, però el que no m’és igual és fer veure que no és possible. I, per a mi, és un 99% veritat per l’obra que llegeixo. Sempre ho dic: si llegeixo Lorca i Guimerà, s’assemblen molt, sempre estan enamorats de la persona que no toca. Mira Shakespeare, que era obertament bisexual: Romeu i Julieta és Mar i cel, i Guimerà té molt de referent a Shakespeare. En Guimerà hi ha aquesta pulsió de reprimir el seu amor i la seva capacitat d’estima, i ell és coetani a això. Xavier Albertiu, al llibre que va escriure amb Albert Arribas, diu que quan Guimerà va fer la primera declaració en català a l’Ateneu Barcelonès –fins llavors s’havia fet sempre en castellà–, es va crear una gran disbauxa. L’endemà, els diaris donaven aquesta notícia, però també que Oscar Wilde estava condemnat per sodomia. Ningú no dubta que Oscar Wilde fos homosexual, però va tenir dona i fills; vull dir que en aquella època, en la societat més moderna que era l’anglesa, totes les marietes d’Europa miraven què hi passava. I, és clar, deien: “Ostres, si a aquest li fan això, ni de conya ara jo trec la bandera de l’arc de Sant Martí”, no? Per tant, s’ha de contextualitzar. I allà on és més interessant és en la seva obra.

—L’Aranya i Mar i Cel són les úniques peces d’Àngel Guimerà que s’han interpretat per al centenari de la seva mort. No trobeu que potser hauríem pogut fer alguna altra cosa més?
—Va, encetem melons! Jo mai no he vist una política cultural clara. Com ens relacionem amb els nostres clàssics en el teatre? Donem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè ha tingut una molt bona literatura o perquè és de la nostra corda? La cosa meravellosa de Catalunya és que té poetes, dramaturgs i novel·listes que són de primeríssim nivell, i molts en proporció a la gent que els pot llegir, perquè qualsevol cultura voldria una Rodoreda, una Víctor Català i un Àngel Guimerà. Ara, si anem a cop de centenari, si som curts de mira… Moltes vegades és un problema d’imaginació, de vegades és un problema de diners, de vegades és un problema que tot no pot ser… A un dramaturg cal representar-lo per a veure si funciona o no dalt de l’escenari. Si resulta que tothom està d’acord en el fet que Guimerà és el nostre clàssic i que és el nostre Shakespeare, aleshores l’hem de fer més. No n’hi ha prou amb fer en Manelic. L’Aranya és una producció del 2025, no del 2024. Vull dir que no és del centenari, no ens equivoquem. L’hem feta perquè jo vaig dir que si havia de fer Guimerà, faria L’Aranya, però no perquè la comissió del centenari em donés cap vistiplau.

—…
—És el que deia: mai no he vist una política cultural clara. I això què vol dir? Que tampoc no veig uns objectius clars en institucions de país com ara el Teatre Nacional. Sí que és veritat que el Teatre Nacional té un contracte de programa que obliga a fer un mínim de clàssics, però hauria de ser d’un màxim. El TNC no pot fer-ho tot, però si una cosa ha de fer, peti qui peti, és recuperar patrimoni, generar-ne de nou i reivindicar els que ja estem perdent, perquè mentre busquem Guimerà, potser hi ha teatre dels anys 50, 60 o 70 que hauríem de recuperar. Això, per a mi, és al que hauria d’aspirar el TNC, a part de donar unes bones condicions: tenir bons sous, tenir setmanes d’assajos… Fer-ne d’això una professió. Però, és clar, anem a gustos. Fer-ho bé i al gust de tothom és molt difícil, però el teatre, per a mi, encara té aquella cosa de comunitat: jo no parlo a la gent de Suècia, parlo als que em vénen a veure. Jo no faig teatre universal, faig teatre local. Jo parlo a la meva polis, i la meva polis és aquesta. Que després resulta que el que fem és de qualitat universal? Només faltaria! Hi ha uns mínims, per això som professionals. És com algú que opera una fimosi, que ho ha de fer bé, no?

—En les adaptacions contemporànies dels clàssics sempre surt algú que defensa la versió original. Us hi heu trobat, amb aquesta versió de L’Aranya que situeu a Girona i seixanta anys després?
—Al teatre passa molt una cosa que és que hi ha gent que s’apropia d’allò que és i no és. Fa molts anys, per exemple, vaig muntar una cosa de Brossa. Com que no pertanyia a la idea de la Fundació Brossa, van carregar contra mi, perquè ells, Brossa, només l’entenien d’una manera. I després aquests són els que tenen els mitjans de comunicació per a poder dir que no estava bé. Quan vaig fer La Rambla de les floristes, vaig rebre cartes del TNC dient que havia fet un ultratge a Sagarra perquè vaig canviar el sexe del capellà i que ell això no ho hauria volgut mai. Quan vaig fer Els Jocs Florals de Canprosa, em van dir que no tenia res a veure amb Rusiñol… Al final dius: “Nois, jo faig teatre. Feu-ho vosaltres, si en sabeu tant.” Jo el que agafo és estimar-me la meva llengua, estimar-me el meu patrimoni, llegir-me’l, fer-me’l meu i, a partir d’aquí, oferir una mirada. Aquesta és la meva feina. Si saps que el que faré no t’agrada, llegeix-te el llibre i no em vinguis a veure. I, en el cas de L’Aranya, és una obra costumista. És una obra que ja no és Terra Baixa o Mar i cel, no és post-romàntica. A partir del 1900, Guimerà comença a escriure un teatre molt més realista, que no ha tingut tant de furor com les altres obres.

—Un dels fils conductors de l’obra són les cançons populars: comencem amb la “Mare de Déu, xiqueta”, però també hi ha “Tres pometes té el pomer” i “Ai, mare, aneu a Missa”, entre més. Per què vau decidir de posar-les?
—La primera, la de la Mare de Déu, surt al segon acte de l’obra original cantada com una cançó de bressol. Aquesta és una cançó que em cantaven, i com que jo feia un salt en el temps i passava del 1908 al 1968, necessitava explicar el que era el nacionalcatolicisme, i vaig pensar que aquesta cançó, que no deixa de ser religiosa, és una cançó de bressol, però que jo sempre he pensat en l’Anunciació. Quan l’arcàngel Gabriel va a una dona i li diu: “Tu seràs l’escollida i portaràs Déu al teu ventre”, no sé si li va demanar permís. Des de la meva sensibilitat és una violació, perquè jo no sé si aquella dona, amb catorze o quinze anys, vol ser la mare de Déu. Era una manera de dir sense dir el que passarà a l’obra. I, per una altra banda, quan nosaltres anàvem a coral, la meva mare deia: “Aquesta cançó la cantava la padrina.” Quan no hi havia dispositius es cantaven cançons populars. Llegint l’últim llibre d’Enric Casassas, que és una meravella, diu que els tres pols de la poesia catalana són Ausiàs March, Llull i les cançons populars, que són d’un nivell altíssim. Vaig mirar a la pàgina web del Càntut quines n’hi havia. Si hi eren, volia dir que realment eren populars i, per tant, les posava a l’obra. Posar les cançons és una manera d’activar la nostàlgia que et deia al principi.

—I quin significat els heu volgut donar?
—La de les pometes és perquè va retratant l’esterilitat: van caient pomes i, en conseqüència, oportunitats. És com el pas del temps. Quan vaig dirigir Els Jocs Florals de Canprosa, vaig trobar un petit text de Rusiñol que em va encantar per a fer d’introducció, que deia que si nosaltres no cantàvem les nostres cançons, no les cantaria ningú. En aquesta obra te n’adones: “Ostres, quant de temps feia que no cantava ‘Les nenes maques al dematí’?” Era una cançó que havíem cantat molt, i depèn de nosaltres cantar-la. És una mica això: amb quatre notes activar la memòria col·lectiva.

Darrerament, la nucleocràcia i tots els seus mercenaris intoxiquen l’opinió pública amb la cantarella que cal allargar la vida dels vells reactors nuclears que la criminal dictadura franquista va imposar a les terres de la península. A Catalunya i al País Valencià es va posant manifestament en evidència allò que el Caudillo deia (“atado y bien atado”): en engaltar-nos quatre reactors a Catalunya i un al País Valencià, avui podem constatar el significat real d’aquelles paraules.

Ja de bon començament, la tecnologia nuclear a les terres de la península va arribar per l’interès de la casta militar de disposar d’armament atòmic, tal com anaven desenvolupant altres països.

El setembre del 1948, una vegada consolidada la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, un grup de militars i científics es reuniren en el Laboratorio y Taller de Investigación del Estado Mayor de la Armada – LTIEMA per fer la Junta de Investigaciones Atómicas – JIA, un organisme sense personalitat jurídica (creat per Franco en un decret reservat) que posteriorment va ser camuflat sota una societat comercial (Estudios y Petentes  de Aleaciones Especiales – EPALE).

Tot el muntatge, dirigit per J. M. Otero de Navascués Enríquez de la Sota (contraalmirall-enginyer de l’armada), depenia directament del sots-secretari de Presidència, l’almirall Carrero Blanco, que decidí de crear la Junta de Energía Nuclear – JEN  (decret-llei de 22 d’octubre de 1951) per centralitzar la recerca i el desenvolupament de l’àmbit nuclear, amb l’objectiu d’obtenir combustible nuclear mitjançant la prospecció i explotació de jaciments uranífers espanyols.

Un segon objectiu, de caràcter molt reservat, era disposar d’un reactor experimental, que anomenarien JEN-1 (comprat a General Electric), que es va materialitzar l’any 1958 a la Moncloa, gràcies als acords amb el govern del EUA, dins el programa Àtoms per a la Pau, programa que va servir per a vendre a l’opinió pública que els reactors nuclears, a banda de servir per a irradiar U-238 i disposar de Pu-239 per a bombes atòmiques, podia servir per a escalfar aigua i fer vapor perquè un turboalternador generés electricitat. El reactor JEN-1 va permetre a la Junta de dissenyar dos reactors més a l’estat espanyol, l’Argos (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona) i l’Arbi (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Bilbao).

L’any 1963, Carrero Blanco va encarregar a la JEN un estudi de viabilitat per a construir la bomba atòmica, la redacció del qual va anar a càrrec de Guillermo Velarde (comandant de l’exercit de l’aire i catedràtic de física nuclear). La conclusió de l’estudi deia que Espanya podria tenir la bomba atòmica sempre que disposés d’un reactor capaç de produir plutoni. A final del 1964, el projecte ja s’havia enllestit (projecte Islero).

Es van construir tres reactors entre el 1968 i el 1970, un dels quals a Catalunya. Els altres dos, un a Almonacid de Zorita, Guadalajara, anomenat José Cabrera (1968-2006), i un altre a la Mancomunidad de Municipios del Valle de Tobalina, Burgos, anomenat Sta. María de Garoña (1971-2013).

El reactor Vandellòs I (480 MWe), a diferencia dels altres dos, era del tipus GCR-gas-cooled reactor (que utilitzava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i gas CO2 com a refrigerant). Va començar a construir-se l’any 1967 i començà a generar electricitat l’any 1972, fins que, disset anys després, l’incendi del 19 d’octubre de 1989 va forçar-ne l’aturada definitiva, després d’haver tingut fuites de C-14 (radioactiu) a l’atmosfera en el curs de l’accident i que mai no es van investigar. Com que era un reactor productor de plutoni, el combustible irradiat es retornava a França per extreure el Pu-239, en el famós “tren nuclear” que travessava Catalunya (passant per l’estació del passeig de Gràcia de Barcelona, fins que les denuncies dels grups antinuclears i les mobilitzacions veïnals forçaren que hi deixés de passar). Això va obligar a fer una nova línia de tren (el Papiol – Mollet), en què durant molt temps només hi va circular el “tren nuclear”, una vegada l’any, procedent de Vandellòs i amb destinació a França.

Cap d’aquests reactors no s’hauria pogut construir si no fos pel decret 175/1975, sobre règim de concert en el sector elèctric, on es preveien d’instal·lar 22.700 MW de potència nuclear (6.600 MW el 1975-1979, 7.100 MW el 1980-1982 i 9.000 MW el 1983-1985) i es donaven tot un reguitzell d’avantatges fiscals (exempció de llicència fiscal, aplicació de beneficis de suport fiscal a la inversió, llibertat d’amortització, expropiació forçosa de béns i drets, reducció fins al 95% dels imposts: de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost general sobre tràfic d’empreses, drets aranzelaris i impostos de compensació) a les empreses que construïssin els reactors.

A la figura següent es poden veure les alegres, desmesurades i irresponsables previsions de potència nuclear fetes pels Planes Eléctricos Nacionales (el de 1969 i el de 1972) i del Plan Energético Nacional (1975) fets pel franquisme, comparades amb la potència real.

Tot aquest disbarat planificador, combinat amb els retards en la durada de les obres i els augments en el valor de la divisa dòlar, va acabar afectant les empreses que es varen embolicar a construir reactors nuclears, perquè van haver de ser rescatades econòmicament per l’estat.

El PEN1983 va significar l’anomenada “aturada nuclear”. De totes les nuclears previstes solament n’acabaren funcionant una desena. I es paralitzaren set nuclears que ja es construïen: els dos reactors de Lemóniz, els dos de Valdecaballeros, i els dos de Trillo i Vandellòs II. Però finalment Trillo I i Vandellòs II acabaren salvant-se de l’aturada, es construïren i avui continuen funcionant.

Qui va ser ministre d’Indústria a partir del 1993, Juan Manuel Eguiagaray, ho va manifestar molt clarament: “El sector públic va haver de rescatar financerament les elèctriques, que s’havien embarcat en un procés d’inversió faraònic derivat d’una planificació delirant, en contradicció total amb les necessitats de la demanda.” I també va dir: “Els costs de la paralització, com el sanejament financer de les empreses, han recaigut en els consumidors durant llargs anys, mitjançant un recàrrec al rebut de la llum.”

Que avui hi hagi desmemoriats irresponsables que vulguin tirar enrere l’acord assolit entre el govern espanyol i les empreses propietàries dels reactors nuclears (Endesa, Iberdrola i Naturgy), perquè els reactors funcionin més de quaranta anys i menys de cinquanta, no és res més que voler la continuació del desgavell que començà a final dels seixanta i principi dels setanta en plena dictadura franquista. I el fet més preocupant de tot aquest soroll desinformatiu és que ningú no diu què ha significat la decisió del dictador d’imposar la tecnologia nuclear, no tan sols per al nostre país, sinó també per als països afectats per tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, de la mineria a la fabricació del combustible.

És convenient de recordar que les empreses propietàries dels reactors nuclears, i signants d’aquest acord amb la vice-primera ministra Teresa Ribera l’any 2019, fins ara no han adreçat cap petició de revisió.

Per tant, el debat que s’ha originat de manera sobtada i artificial, conduït pels partits hereus del franquisme, PP i VOX, tot presentant propostes de resolució tant al congrés de diputats de Madrid, com al Parlament de Catalunya, és fruit d’una campanya inicial per a escalfar l’opinió pública, i començar a preparar un hipotètic tauler d’escacs per a la partida nuclear, que el govern espanyol i els partits que li donen suport farien bé de ni tan sols seure a la taula de joc.

Tenint en compte que els, avui, quatre reactors operatius als Països Catalans funcionen d’ençà dels anys 80, es poden estimar les conseqüències ecològiques per disposar de les quantitats de combustible que han necessitat els reactors durant tots aquests anys.

Per a disposar del centenar de tones de combustible que cada recàrrega dels quatre reactors necessita, s’han hagut d’extreure gairebé 400.000 tones de mineral d’urani, i en tot el procés industrial, fins a obtenir el combustible, s’han generat tota mena de residus sòlids i líquids i s’han necessitat quantitats gens menyspreables d’energia fòssil i d’electricitat. I, una volta irradiat el combustible, aquest s’ha de guardar durant molts segles. I això, només per a poder funcionar un any!

Comptant l’electricitat produïda des que va començar a funcionar cadascun dels reactors fins a final del 2024 (1.210 TWh), es pot estimar la quantitat de combustible que s’ha necessitat (gairebé 4.000 tones), que en mineral d’urani vol dir que s’ha hagut d’extreure una quantitat gegantina de mineral (gairebé 15 milions de tones), tot deixant desenes de milions de tones de roques residuals. I a la fàbrica de concentrats, del mineral se n’han obtingut vora 34.000 tones de pastís groc (U3O8), bo i deixant 30 milions de tones de sòlids i líquids estèrils que contenen el 85% de tota la radioactivitat del mineral (tots els productes de la sèrie de desintegració de l’urani). A la planta de conversió, el pastís groc es va convertir en hexafluorur d’urani (UF6), gasós, per poder ser enriquit en l’isòtop U-235 a la planta d’enriquiment, on el producte residual (urani empobrit) se sol lliurar a la indústria armamentística per la duresa que té. I, finalment, a la planta de fabricació del combustible, l’hexafluorur d’urani enriquit s’ha convertit en les pastilles que conformem les barres del combustible de les centrals. En cadascuna d’aquestes etapes hi ha producció de residus líquids i sòlids.

Després de passar pel nucli dels reactors, el combustible irradiat s’ha de dipositar dins les piscines de refredament que hi ha a les centrals, i com que les piscines tenen superada la capacitat d’emmagatzematge, s’han hagut de fer tripijocs amb les autoritzacions administratives de les centrals, perquè al començament només estaven autoritzades per a generar energia, i ara, de facto, són magatzems de residus nuclears.

On s’hauran de guardar de manera segura, i durant segles, les gairebé 4.000 tones de combustible gastat, que contenen una gran varietat de productes altament radioactius: isòtops d’urani (238 i 235), de plutoni (239, 240, 241, 242), de neptuni, d’americi, de curi i més actínids, així com uns quants productes de fissió?

El plutoni-239 té un període de semidesintegració de 24.100 anys, el Pu-240, 6.560 anys, el Pu-241, 14,3 anys i el Pu-242, 373.300 anys, cosa que vol dir que han de passar aquests anys perquè perdin la meitat de la radioactivitat. I amb molt pocs kilograms de Pu-239 (8 kg) es pot fer una bomba atòmica. El combustible irradiat sol contenir un 0,6% de Pu-239 (un 0,9% si es compten tots els isòtops del Pu). Per tant, les gairebé 3.000 tones de combustible irradiat poden contenir 20 tones de Pu-239, prou material per a la fabricació de milers de bombes atòmiques.

I, per acabar d’adobar aquest joc dels disbarats, no es pot silenciar que els reactors en funcionament aboquen a l’aire i a l’aigua quantitats gens menyspreables de radioactivitat. En el cas dels quatre reactors en funcionament als Països Catalans, segons el CSN, l’any 2021 s’abocaren a la biosfera (aire i aigua) productes amb una radioactivitat de 71 bilions de becquerels (1.918,49 curies). I això, any rere any, des que van començar a funcionar. Si es quantifiquen les emissions d’ençà de la posada en funcionament dels quatre reactors, es pot veure que les quantitats de radioactivitat abocades a l’aire i a l’aigua arriben gairebé a 2.800 bilions de Bq (la radioactivitat equivalent a 75 kilograms de radi, que, de segur, hauran contribuït a l’enverinament radioactiu de la biosfera). Com han influït aquests abocaments a l’aire i al riu Ebre en la salut de les persones que viuen al voltant de les centrals nuclears? No es té constància que, a Catalunya, s’hagi fet cap estudi al respecte.

Què farà Catalunya amb tota aquesta porqueria radioactiva que el dictador ens ha llegat, amb el seu deliri de disposar de la bomba, tot imposant la nuclearització, i que, des que va morir, els governs que l’han seguit han continuat permetent, com si no passés res de res, bo i silenciant tot aquest joc dels disbarats criminal?

Predicar l’allargament de la vida dels reactors existents als Països Catalans i on sigui és permetre la continuació d’aquest joc dels disbarats criminal, a banda de demostrar nul·la solidaritat amb les persones afectades en tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, especialment en la mineria i en la concentració del mineral, però com que són lluny de casa, i no les veiem (o no les volem veure), ens volen fer empassar la cantarella que l’energia nuclear és una energia neta.

Voler mantenir funcionant els vells reactors nuclears no té un altre significat que voler continuar jugant al joc dels disbarats nuclears, i és hora de dir: JA N’HI HA PROU!

 

Pep Puig i Boix, doctor en enginyeria industrial
Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear

The Washington Post · Rachel Chason

D’una punta de l’Àfrica a l’altra –de l’oceà Atlàntic fins a la mar Roja– s’estén un rastre d’agitació política. El Sahel, abans un focus relativament secundari per a la causa gihadista, se n’ha convertit ara en l’epicentre mundial: d’ençà de la caiguda d’Estat Islàmic al Llevant, de fet, no hi ha hagut cap altra zona del planeta on els islamistes hagin acumulat tant de poder en tan poc temps.

Aquest auge de la violència extremista ha anat de bracet amb un retrocés excepcional de la democràcia a la regió, d’una magnitud incomparable amb els retrocessos viscuts en unes altres zones del món. D’ençà del 2020, els militars i senyors de la guerra vinculats a l’exèrcit han perpetrat ni més ni menys que vuit cops d’estat a la regió. Rere aquests cops d’estat hi ha hagut sovint un nexe comú: Rússia que, juntament amb Ucraïna, ha convertit aquesta part de l’Àfrica en l’escenari perfecte per a escenificar la seva croada geopolítica contra Occident.

Però mentre l’autoritarisme guanya força al Sahel i Moscou hi amplia la seva influència, els Estats Units han anat retirant-se de la regió de manera progressiva però sostinguda. Durant aquests anys, aquestes forces –poderoses i sovint altament violentes– han col·lidit en els conflictes que assolen la regió, de conseqüències imprevisibles i implicacions geopolítiques que amenacen d’anar molt més enllà dels límits geogràfics de la regió.

Les ambicions d’extremistes religiosos, dèspotes militars i mercenaris vinculats a Rússia conflueixen aquesta àmplia franja de l’interior de l’Àfrica, encaixonada entre el Sàhara, al nord, i la sabana, al sud. Cinc països de la regió (Guinea, Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan) estan governats per juntes militars; els mercenaris russos són presents en quatre d’aquests cinc països: Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan.

Aquests anys, els militants d’Al-Qaeda i d’Estat Islàmic han intensificat els atacs al Sahel, tot prenent el control de grans extensions de territori i estenent l’espiral de violència i inestabilitat a països veïns. Gairebé la meitat de totes les morts atribuïdes al terrorisme registrades l’any 2023 al món es van donar en aquesta regió, segons l’Índex Global de Terrorisme: tan sols a Burkina Faso, de fet, es registrà una quarta part del total mundial, equivalent a gairebé 30.000 morts. Entre el 2022 i el 2023, les morts vinculades al terrorisme al Sahel van augmentar vora un 40%.

Durant aquests quatre anys, els militars i els senyors de la guerra han perpetrat un seguit de cops d’estat als països de la regió, tot derrocant cadascun dels governs d’un cinturó de països que s’estén al llarg de 6.000 quilòmetres. Activistes, periodistes i polítics –alguns amb dècades d’experiència–, que creien construir un futur democràtic, han estat empresonats i exiliats, o bé han estat víctimes de desaparicions forçoses.

En un moment en què Putin lluita per restaurar la glòria imperial de Rússia, perduda d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica, els règims colpistes de la regió han anat obrint progressivament la porta als mercenaris russos, com bé ha passat fa poc al Níger i a Burkina Faso. En sis països africans, els soldats del grup mercenari Wagner –rebatejat amb el nom Africa Corps a la regió– lluiten contra els opositors del govern, vetllen per la seguretat dels dirigents colpistes, entrenen les forces locals i fan operacions de propaganda destinades a sembrar desconfiança contra els Estats Units i els seus aliats.

El govern dels EUA, per la seva banda, va retirar l’estiu passat 1.100 soldats del Níger, un país que acull la base de drons de la regió, construïda per Washington per més d’un centenar milions de dòlars. La retirada, exigida per la junta militar del Níger, va ser un cop dur per als esforços dels EUA per a contrarestar l’amenaça islamista i mantenir a ratlla la influència russa a la regió. En el passat, les tropes dels EUA eren molt sol·licitades en aquest país: ara, tanmateix, els règims colpistes del Sahel poden recórrer a uns altres actors –com ara els mercenaris russos– per protegir-se de la insurgència islamista.

L’expulsió dels soldats dels EUA forma part d’una campanya més àmplia per part de la junta del Níger, i d’una part significativa de la població nigerina, per a desempallegar-se de la influència d’Occident –i, en particular, de França, l’antiga potència colonial del país. L’exèrcit dels EUA havia ampliat la presència a la regió aquests vint anys, amb desplegaments significatius en tres països i missions més reduïdes en uns quants més. Ara una nova generació de dirigents defensa de restaurar la sobirania de la regió a còpia d’expulsar-ne els EUA. Washington va posar fi a la seva presència militar al Níger i el Txad a final de l’any passat; tres anys abans, el 2021, retirà els darrers soldats que mantenia a Mali.

Aquests països –que, tot i tenir un llarg historial de governs autocràtics i militars, van començar a abraçar la democràcia abans de l’onada de cops d’estat de fa poc– es troben entre els més pobres i menys desenvolupats del món. La població de la regió, amb gairebé dos terços per sota vint-i-cinc anys, creix a un ritme més de dues vegades més alt que no la resta del món i, fins i tot, que no la resta de l’Àfrica. Vora 400 milions de persones viuen al Sahel avui dia; a mitjan segle, es preveu que aquesta xifra augmenti fins a 700 milions.

La desesperació econòmica i la frustració per dècades de desgovern han adobat el terreny per al creixement de la insurgència gihadista i la consolidació de les juntes militars, un còctel tòxic que Rússia ha aprofitat per escampar la seva influència a la regió. Les repercussions d’aquestes turbulències ressonaran molt més enllà del Sahel.

Encara que els gihadistes es concentren ara a consolidar el seu poder al Sahel, la història de l’islamisme demostra com els militants solen utilitzar els bastions locals com a trampolí per a perpetrar atacs contra Occident i més objectius estrangers. La llibertat de maniobra que han aconseguit aquests extremistes al Sahel, afegida a la porositat de les fronteres a la regió i les facilitats a l’hora d’accedir als recursos naturals locals i controlar-los, els proporciona una base d’operacions altament avantatjosa.

És probable que Rússia tampoc no s’hagi donat per satisfeta amb els avenços que ha fet fins ara a la regió. Amb Putin decidit a continuar bastint una hegemonia alternativa a la d’Occident, la presència de mercenaris russos al Sahel l’acosta un pas més a l’objectiu de prendre el control de punts de suport estratègics, tant a la costa Atlàntica de l’Àfrica com al sud de la Mediterrània i la mar Roja, alhora que garanteix l’accés del seu país als recursos minerals –altament cobejats– de l’Àfrica.

En una mirada més àmplia, les turbulències geopolítiques en aquesta regió també guarden relació estreta amb dos debats que fa temps que es lliuren en paral·lel al Sud Global: si la democràcia liberal ha de rebutjar-se en favor d’un ordre polític autocràtic, per una banda, i si cal mantenir els vincles existents amb Occident o bé aprofundir les relacions amb unes altres potències mundials, per una altra banda. Cada cop d’estat que triomfa a la regió comporta, en aquest sentit, un pas més cap al nou ordre mundial que els dirigents militars del Sahel pregonen de manera tan entusiasta.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president del Consell Europeu, António Costa, ha anunciat que faran una cimera extraordinària el 6 de març per a abordar amb els 27 dirigents europeus la situació a Ucraïna i la necessitat de reforçar la defensa europea.

L’anunci arriba en un moment en què creix el temor dins la UE per un acord de pau ràpid entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin, sense tenir en compte la voluntat europea.

I have decided to convene a special European Council on 6 March.

We are living a defining moment for Ukraine and European security.

In my consultations with European leaders, I’ve heard a shared commitment to meet those challenges at EU level: strengthening European Defence…

— António Costa (@eucopresident) February 23, 2025

“Vivim un moment decisiu per a Ucraïna i per a la seguretat europea”, ha escrit Costa en un missatge a les xarxes socials en què ha anunciat aquest “Consell Europeu especial” després d’unes quantes setmanes de consultes bilaterals amb els caps d’estat i de govern europeus.

La cita a Brussel·les del 6 de març serà la primera ocasió en què els 27 dirigents abordaran la situació d’ençà que Trump i Putin es comprometessin, el 12 de febrer, a començar negociacions bilaterals “immediatament” per a posar fi a la guerra a Ucraïna.

Concert del nou disc de Blaumut - Lloc: Teatre Principal

Alemanya, l’estat més poblat i la principal economia de la Unió Europea, ha votat avui en unes eleccions crucials, que marcaran el rumb tant de la política interior com de les institucions europees. Els sondatges mostraven una situació semblant als publicats durant la campanya electoral, amb una CDU de Friedrich Merz que supera els dos-cents escons i té prou majoria pactant amb els socialdemòcrates. Els Verds, l’altra possible alternativa abans de la votació, ja s’han descartat com a socis de govern.

L’entrada de liberals i l’Aliança Sahra Wagenknech són la gran incògnita que podria modificar el repartiment d’escons i les majories, mentre que  l’extrema dreta pot ser la segona força. Seguiu ací les reaccions i el recompte electoral, que hauran de confirmar els resultats i les potencials aliances que es començaran a negociar de seguida.

Ací podeu veure l’última projecció d’escons:

La coalició conservadora de la CDU i els bavaresos del CSU han guanyat les eleccions alemanyes amb un 29% del vot i 211 escons dels 630 del parlament, segons les enquestes publicades una volta han tancat els col·legis electorals. Friedrich Merz esdevé ara el principal candidat a canceller.

La segona força pot ser el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), que pot aconseguir un 19,5% dels vots i 142 diputats, quan ara mateix en tenen 83. Tot i això, es preveu que s’apliqui un cordó sanitari contra la formació ultra. Els socialdemòcrates de l’SPD, que encapçalaven el govern fins ara, poden baixar fins al tercer lloc i tenir el suport del 16% de l’electorat i 116 escons, mentre que els Verds, també al govern, en poden tenir el 13,5% i 98 escons. Aquests dos partits són els que es considera que tenen més probabilitats de pactar un nou executiu amb la CDU. Ara començaran unes setmanes de negociació per a formar un govern de coalició, però, ara com ara, la CDU solament tindria majoria absoluta pactant amb els socialdemòcrates.

L’Esquerra millora resultats i pot obtenir 8,5%  vots i 62 diputats. En canvi, el Partit Liberal, a qui s’ha responsabilitzat de trencar el govern, pot quedar fora del parlament amb un 4,9% dels vots. L’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) –una escissió antiimmigració de l’Esquerra– també en pot quedar fora amb el 4,7%%. La minoria danesa del SSW podria fer-se amb un diputat.

Espectacle familiar de contes i paraules - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

L’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat que retardarà l’alliberament dels 602 presos palestins que havien de ser alliberats fins que quedi assegurat l’alliberament dels pròxims ostatges israelians “sense cerimònies humiliants”.

L’anunci arriba després que Hamàs alliberés ahir els sis ostatges que s’havien pactat per a l’últim intercanvi de la primera fase de l’alto el foc. D’aquesta manera, Israel incompleix la seva part del pacte d’intercanvi de presoners, acordat per a l’alto-el-foc vigent. Per això, Hamàs ha denunciat que el bloqueig d’Israel suposa una “flagrant violació” de l’acord d’alto-el-foc i alliberament d’ostatges.

El govern talibà de l’Afganistan ha permès la reobertura de l’única ràdio gestionada per dones al país, Radio Begum. Després de gairebé un mes, podran tornar a obrir perquè han acceptat les condicions que els imposen els talibans. També podrà tornar a emetre l’emissora Radio Jawanan, dirigida per joves, que també ha acceptat les imposicions del govern.

Els talibans havien suspès els dos mitjans en acusar-los de cooperar amb mitjans prohibits al país i abusar de les llicències d’emissió. Per això, el govern ha estat de restringir la llibertat informativa al país i d’esclafar els drets de les dones a l’educació i al treball.

El Comitè de Seguretat de Periodistes Afganesos (AJSC), un dels principals impulsors de la iniciativa per reprendre les transmissions de les dues emissores, ha acollit amb satisfacció la represa de les transmissions d’aquests mitjans.

Press Release: AJSC Welcomes Resumption of Begum and Jawanan Radio Stations’ Broadcast

Read more: https://t.co/H9fcQNiiy8 pic.twitter.com/S8zXhd1jf1

— AJSC (Afghan Journalists Safety Committee) (@ajsc_afg) February 23, 2025

El president d’Ucraïna, Volodimir Zelenski, diu que està disposat a dimitir a canvi d’obtenir la pau per a Ucraïna o que el país es pugui incorporar a l’OTAN.

“No tinc cap intenció d’aferrar-me al poder durant dècades”, ha declarat Zelenski en roda de premsa. “Estic disposat a dimitir si això significa la pau a Ucraïna, i també podria canviar el meu càrrec per l’entrada en l’OTAN”, ha afegit durant el fòrum Ucraïna: 2025.

Aquests comentaris de Zelenski, recollits per la cadena ucraïnesa 24tv, arriben just abans de la commemoració del tercer aniversari de la invasió russa del país, i després que Trump l’hagi acusat d’actuar com un dictador. “Demà probablement serà un punt d’inflexió”, ha declarat Zelenski abans de reivindicar que no hi haurà pau en el conflicte sense que Ucraïna sigui part integral de les negociacions: “Nosaltres no és que estiguem convidats a la taula: és que és la nostra taula”.

Al llarg del dia de cerimònies, el president d’Ucraïna rebrà a una desena de líders europeus amb els qui tractarà la situació actual de la guerra, marcada pels acostaments bilaterals entre els Estats Units i Rússia, que amenacen de deixar a Kíev i a Europa en segon pla.

Comencen unes falles agredolces, amb la catàstrofe de la gota freda que encara plana sobre moltes ciutats valencianes. La localitat de Cullera ha volgut mostrar la seva solidaritat. Així, el batlle, Jordi Mayor, ha anunciat que cremaran restes vegetals que van ser arrossegades fins a la platja arran del temporal de gota freda. “Aquest any, més que mai, necessitem renàixer, i d’allò que es crema, se’n gira full”, ha dit.

El crit unànime de “Ja estem a Falles” a la plaça Espanya i fins al final del carrer del Riu ha donat la benvinguda a aquesta festa. Amb la Crida, la localitat s’ha vestit de color, indumentària tradicional, germanor, foc i pólvora per omplir els carrers de festa, música i soroll.

La dana ha estat el fil conductor del discurs de les setze falleres més grans de totes les comissions falleres de Cullera. “Unió, fortalesa, resiliència, solidaritat, ajuda, reconstrucció i l’obligació de cuidar i protegir el planeta” han estat les paraules que han marcat la intervenció de les representants.

Defensa del català a les escoles

Mayor també ha clamat des del balcó la defensa de la llengua, en contra de l’anomenada llei Rovira i la consulta sobre la llengua base a les escoles que vol segregar el català. “Les Falles són la màxima expressió de la identitat de la cultura popular valenciana, una festa que només s’entén en valencià”, ha reivindicat. “També representen el millor que té el poble valencià: la nostra cultura, la nostra música i la nostra llengua, que no volem que ningú no ens toqui”, ha dit.

Agents de la policia nacional espanyola han desarticulat una organització criminal dedicada, presumptament, al tràfic de dones per a la seva explotació sexual en prostíbuls ubicats a Alacant, Elx i Oriola. S’estima que l’entramat hauria explotat més de 1.000 dones el darrer any.

Les víctimes, principalment d’origen sud-americà, eren enganyades des del deu país d’origen per arribar al país mitjançant falses ofertes de feina. En total, s’han alliberat 48 dones. També hi ha 48 detinguts: 46 a Alacant i altres dos a Múrcia, que han ingressat a la presó provisional. A més, s’han realitzat vuit registres domiciliaris a Alacant i s’ha clausurat tres prostíbuls.

La policia hi ha intervingut, entre altres objectes, vuit armes prohibides i més de 150.000 euros en efectiu, i s’han bloquejat 938.000 euros en comptes bancaris i ha immobilitzat 17 propietats immobiliàries amb un valor de 1.313.087 euros.

La policia espanyola ha detingut a Mislata (Horta Sud) dos joves de vint anys com a presumptes autors de les agressions violentes que van rebre tres afeccionats del Vila-real amb diversitat funcional fa una setmana, després del partit que va jugar el club contra el València. Una de les víctimes, que va tenir una fractura de mandíbula i la pèrdua d’una peça dental, va haver de ser intervingut quirúrgicament.

El jutjat de Mislata ha acusat els dos detinguts per un delicte de lesions i els ha deixat en llibertat amb càrrecs a l’espera de citació del jutjat de Vila-real. Els detinguts són dos ultres del València CF.

La lliga espanyola ha dit que es personarà com a acusació particular.

 

“El tema és prou transcendent i es mereix fer-ne un debat rigorós i a partir del mateix decidir.” El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció de Junts, a què ha tingut accés VilaWeb, en què els demana que no facin pronunciaments individuals ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes. El verificador internacional de la taula de Suïssa, Francisco Galindo Vélez, ha emès un comunicat on demana a Carles Puigdemont que consideri de retirar la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança, que és previst que es debati dimarts i es voti dimecres al congrés espanyol. Galindo assenyalava “la transcendència política” que pot tenir en les negociacions entre el PSOE i Junts el revés parlamentari que pot rebre Pedro Sánchez, atès que la iniciativa es pot aprovar amb els vots del PP i Vox. I això, tenint en compte la situació que es pot produir en les setmanes vinents amb els “temes més sensibles que s’han treballat”. Turull reconeix en el missatge que Galindo intenta d’evitar una ruptura i donar temps per a materialitzar qüestions que estan molt avançades. És a dir, el compliment d’alguns dels acords. Sobre la taula, hi ha el traspàs integral de les competències en immigració, el reconeixement del català com a llengua oficial a les institucions europees i l’aplicació d’una amnistia política a Puigdemont.

Junts preveu, així, de centrar la reunió de l’executiva de demà a decidir si retira o manté la proposta amb què Puigdemont va intentar de marcar un punt d’inflexió en les relacions amb el PSOE, quan havia passat un any de la investidura de Sánchez i s’acumulaven els incompliments. El moviment del verificador es va produir ahir, segons la data que apareix al comunicat. L’endemà, per tant, de la reunió de la taula de Suïssa, la dotzena que han fet les delegacions dels socialistes i de Junts. Galindo admet en el comunicat que “és un fet real que avui dia no s’han materialitzat alguns dels punts en què existeix acord polític entre les parts” i que això va motivar que Junts registrés al congrés la proposició no de llei. Fonts consultades per VilaWeb ja apuntaven aquests dies que s’havien produït avenços, però que no arribarien a fer-se públics a temps abans del debat sobre la qüestió de confiança. “Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar que frenaria aquests avenços”, apunta el verificador. Uns acords que, segons Galindo, la seva funció com a verificador li impedeix de revelar, però no de saber.

Després de la reunió de l’executiva de demà, es preveu que sigui el mateix Turull qui comparegui davant els mitjans de comunicació. Cal tenir en compte que Puigdemont s’ha mostrat partidari fins ara de seguir les recomanacions del verificador i que hi va confiar la resolució de la crisi que de fa unes setmanes, quan el PSOE refusava que la mesa del congrés admetés a tràmit la proposició no de llei. Una reunió urgent de la taula de Suïssa, que el mateix Puigdemont havia demanat, va contribuir a estovar més tard les posicions de tots dos partits. El PSOE i Junts van tornar a encarrilar la relació amb l’acord per a dividir el decret de mesures socials sobre les pensions i els ajuts al transport públic i l’acceptació dels socialistes d’admetre a tràmit la iniciativa sobre la qüestió de confiança.