Estic preocupat pels meus alumnes, i abans no em passava
Us confesso que d’un any ençà sóc molt pesat, i que si us trobo pel carrer i m’expliqueu que treballeu a l’ensenyament secundari és probable que us interrogui sobre els vostres alumnes. Fa un parell de cursos que veig que hi ha hagut un canvi sobtat, una ruptura, i no en sé ni la causa ni la solució. Diria que va començar a afectar els nascuts el 2006, però tampoc no n’estic segur.
Els que som a la trinxera educativa parlem sovint dels problemes dels joves, però llavors sempre surt algú a dir-nos que som uns exagerats, que l’adolescència és un temps de reptes i dificultats, i que al final tot anirà bé. En realitat l’època en què et toca anar a l’institut marca molt, i és molt diferent haver fet la secundària mentre l’heroïna feia estralls, durant l’optimisme clintonià dels noranta, o en ple ensorrament col·lectiu per la crisi financera. I ara, malgrat el confort provocat per l’abaratiment de l’oci, som en un moment difícil.
Si hagués de buscar un tret que definís la generació dels meus alumnes, diria que la clau és l’absència gairebé total de referents comuns. L’aparició dels mitjans de masses del segle XX va fer que es poguessin propagar amb facilitat modes i tendències culturals, i podem fer l’exercici de mencionar una dècada i de seguida pensarem en una colla de pel·lícules, cançons, llibres i personatges que van marcar la majoria de la gent. Ara, en canvi, la influència els arriba en un dispositiu personal –ja no van al cinema ni miren la televisió, actes que poden ser col·lectius– i la tria de continguts la fa l’algoritme, i per tant és individual. Més enllà d’algun mem que s’escampa durant uns dies i es desintegra sense deixar rastre, potser l’únic referent més o menys ampli que queda és el futbol. I tanmateix mai no havia vist tanta uniformització estètica, sobretot entre els nois.
Fins aquí res a dir, és un canvi cultural i cada generació en viu algun. La ruptura que menciono és una altra, i al nord se’ns manifesta d’una manera força evident: l’enfonsament de la capacitat de socialització de molts joves. A l’institut ho hem vist d’una manera molt crua. Els costa fer nous amics, i en lloc de crear un grup mantenen les relacions que van establir a les etapes educatives anteriors. La separació entre nois i noies és total, una barrera tan gegantina que fa que a les pauses busquin llocs diferents a l’edifici (a la cantina on dinen no hi ha ni una sola taula barrejada). N’hi ha molts que no saben tenir una conversa informal, però el fet més greu és que qualsevol situació nova els provoca un gran estrès, fins a arribar a l’angoixa. I són precisament en el moment de la vida en què els cal aprendre a enfrontar-se al món sense el paraigua dels adults.
Els mestres també hem viscut –alguns diran que hem patit– la multiplicació de les situacions especials. Fa una dècada calia parar atenció a un o dos alumnes en un grup de trenta. Ara potser n’hi ha deu o dotze que tenen algun trastorn (el TDAH sembla omnipresent), pateixen dislèxia, o els han diagnosticat alguna dificultat, o s’absenten de manera crònica. Hi ha quatre hipòtesis quan mirem d’explicar el perquè: avui es documenten situacions que abans existien però romanien invisibles; ens arriben alumnes que unes dècades enrere s’haurien quedat pel camí; hi ha un excés de diagnòstics de trastorns psíquics; o bé aquests trastorns han augmentat. Si trieu i remeneu, trobareu bibliografia que defensa qualsevol de les quatre idees. Evidentment, cada cas individual té un origen que segur que preocupa els pares, però és l’acumulació de casos allò que ens fa reaccionar.
Què els passa als adolescents d’avui? Per què arreu del món s’han disparat les depressions i les angoixes, i molts presenten aquesta manca de socialització? L’explicació que ha circulat és l’efecte de la pandèmia, però aquí al nord les escoles van estar tancades durant poques setmanes, i mai no hi va haver confinaments ni vam portar màscara mentre fèiem classe. Cal per tant mirar cap al mòbil, i hi ha molts joves que parlen d’una ruptura: una vida innocent abans que els donessin el trasto (que evidentment desitjaven), i una complexitat infinita que han d’aprendre a gestionar d’un dia per l’altre, sense ajuda d’uns adults ignorants, ni les eines que et dóna la maduresa. Una paraula fora de lloc et pot dur a l’ostracisme social o a rebre un atac massiu, i no és estrany que molts es refugiïn en la paràlisi. Mentrestant l’algoritme et proveirà d’un confort que pot ser tòxic.
Una altra escola de pensament diu que els ho hem fet massa fàcil o, més ben dit, que hem eliminat molts dels reptes de la infantesa, i per tant els hem robat molts dels moments en què havien de prendre sols una petita decisió. Hem buscat sempre que no s’avorrissin –de fet, hem convertit la primària en un joc–, i davant d’un conflicte no els hem dit que havien de callar i fer el que tocava, sinó que els hem empès a explorar les emocions. I potser m’equivoco, però puc intuir quins dels meus alumnes menjaven a taula amb una pantalla i quins havien de seguir les converses dels adults.
Tot i això, el gran problema que detecto no són els anys d’institut, sinó el que vindrà després, perquè no estan aprenent les eines que necessitaran. Els amics que són professors d’universitat ja em parlen de situacions extremes, estudiants que s’angoixen si han de parlar amb ells, o que són incapaços de sortir de l’habitació i anar a classe. Una amiga que treballa en una gran multinacional tecnològica m’ho deia fa poc: “Quan hem de contractar algú de menys de vint-i-cinc anys ja ens posem a tremolar.” El tòpic als Estats Units és de presentar-se a l’entrevista de feina amb un dels pares.
Potser sóc jo el que vaig equivocat i de fet no passa res. Alguns em diuen que m’he fet gran, però per què no estava preocupat pels meus alumnes fa quatre o vuit anys i ara sí? La ruptura la veu molta gent. Avui em sap greu, però acabaré l’article sense donar-vos cap resposta.
