Compte enrere per a presentar la moció de censura contra la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana. Els partits de l’oposició fa setmanes que es reuneixen per a teixir una alternativa sòlida i hi tornaran aquest vespre. La reunió d’avui, que probablement serà la darrera, servirà per a tancar els detalls de la moció i definir com es constituirà el nou govern municipal. Els partits tenen previst d’anunciar tots els detalls sobre la moció a final de setmana.

La data límit per a presentar la moció és dilluns, 24 de febrer. Una volta registrada, el ple per a votar-la es convocarà deu dies hàbils després. Fonts dels partits municipals diuen a VilaWeb que ara mateix no hi ha cap acord tancat, malgrat les especulacions que han sorgit aquests darrers dies. Junts per Catalunya i ERC, amb tres regidors cadascun, són les formacions que han centrat les reunions. També hi participa el PSC (2 regidors), la CUP (2) i la candidatura independent Som-hi Ripoll (1).

L’oposició acaba de definir el govern municipal

Fonts dels partits asseguren que la moció de censura reeixirà i que apartaran l’extrema dreta de la batllia, que governa amb sis regidors. L’oposició suma onze regidors i tan sols els en cal nou per a aprovar-la. Tot amb tot, expliquen que encara hi ha totes les possibilitats obertes.

D’entrada, s’ha d’acabar de precisar qui serà el nou batlle i si hi haurà més partits, a part de Junts i ERC, que formin part del govern. Això implica determinar quin paper adoptaran el PSC, la CUP i Som-hi, acabar de repartir les regidories i saber el suport polític que tindran durant els dos anys mandat que resten. La Cadena Ser va explicar ahir que el PSC entraria en el govern municipal. Ara, fonts municipals del PSC asseguren a VilaWeb que això encara no és confirmat.

Els partits de l’oposició han tingut voluntat d’entesa d’un bon començament i van engegar la maquinària de la negociació tan bon punt Orriols va perdre la moció de confiança, el 23 de gener. L’oposició justifica la moció de censura dient que Ripoll es troba blocada, que la ciutat ha perdut protagonisme, que Orriols ha fet servir la batllia com un instrument per a enfortir el projecte nacional d’Aliança Catalana i que la situació política i social del municipi s’ha degradat i hi cal un canvi.

En les negociacions, hi sobrevola una altra pregunta: Orriols en sortirà reforçada, sigui quina sigui la situació? És una qüestió que causa incertesa i un cert malestar. En el ple del 23 de gener, la batllessa va adoptar un to punyent i victimista, dient que els partits no defensen Ripoll, sinó que tenen com a objectiu atacar Aliança Catalana. I considerà que el govern que en sortirà no serà pas legítim. Això mateix ho va dir ahir en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, on també qualificà de cop d’estat el pacte entre l’oposició per a fer un govern alternatiu.

L’oposició defensa que la situació és diferent del 2023

Els partits ja van negociar sense èxit el 2023 barrar el pas a Orriols. Aleshores, tot feia pensar que l’acord entre l’oposició reeixiria, però no va ser així. ERC, el PSC i la CUP van presentar un acord sense Junts, que pocs dies després va anunciar que volia formar govern sense la CUP. I no van arribar a cap mena d’acord.

Al ple d’investidura del 2023, s’hi van presentar tres candidates: Sílvia Orriols, que va rebre el vot dels 6 regidors del partit; Chantal Pérez, d’ERC, amb 7 vots, i Manoli Vega, de Junts, que en va aconseguir 3. Com que cap candidat no va obtenir majoria absoluta, l’elegida fou Orriols, cap de la llista més votada a les eleccions.

L’oposició ara defensa que la situació ha canviat perquè la decisió de formar un nou govern sorgeix d’haver constatat una gestió política. Els partits consideren que aquesta vegada, a diferència del 2023, la negociació ha estat més discreta i no hi ha hagut tanta pressió mediàtica ni política.

La llar d’infants El Cau, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, avui no ha obert les portes. Les famílies han rebut un correu electrònic aquest mateix matí informant-les que havien de tancar de manera imprevista, segons que han explicat fonts del Consorci d’Educació de Barcelona.

Segons que ha avançat Betevé, la direcció del centre, que és privat, ha comunicat el tancament sense previ avís, però algunes famílies sospiten que és per l’impagament del lloguer del local els darrers dos anys.

El Consorci d’Educació ha aclarit que no té competències en aquest cas perquè es tracta d’un centre privat. Tanmateix, ha dit que facilitarà a la titularitat d’El Cau la informació sobre altres escoles bressol de la zona i les places vacants disponibles, perquè les famílies afectades tinguin alternatives.

L’ex-vice-batlle de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) Cristian Alcázar i l’ex-regidor i ex-primer secretari del PSC al municipi Cristóbal Plaza han acceptat una condemna de nou mesos de presó per apropiació indeguda, per haver simulat l’acomiadament de Plaza.

Avui s’havia de fer el primer judici per les presumptes irregularitats al Consell Esportiu d’Hospitalet, però finalment els dos acusats han arribat a un acord amb la fiscalia –que inicialment demanava quatre anys i mig de presó– i amb l’acusació popular, exercida pels Comuns. Amb l’acord, han acceptat la condemna de nou mesos de presó pels delictes d’apropiació indeguda i contra la seguretat social.

La fiscalia i els Comuns han aplicat l’atenuant de reparació del dany, atès que els dos acusats han retornat els 47.147 euros cobrats de manera fraudulenta i 6.486,96 euros més, corresponents a la prestació de desocupació percebuda indegudament per Plaza. L’acord també preveu que la pena de presó sigui suspesa durant dos anys, sempre que no reincideixin en aquest període.

Famílies pel Valencià ha fet una crida a les famílies perquè participen de les diferents concentracions convocades aquest dissabte per la Plataforma en Defensa d l’Ensenyament Públic a favor de la llengua en la consulta, amb el lema “Tria Valencià”. Seran a la plaça Major de Castelló a les 11.30, a la plaça de la Mare de Déu de València a les 18.00, i a la plaça Sèneca d’Alacant a les 19.30.

L’associació considera que és important demostrar també en els carrers el suport al català que es veu dia rere dia als centres educatius amb les nombroses xerrades organitzades arreu de les comarques valencianes, amb les paradetes informatives, a les xarxes socials o amb les concentracions del professorat de cada dijous.

“S’ha de seguir reclamant en els carrers el dret que tenen els i les xiquetes valencianes, independentment de quina siga la seua llengua materna, de poder conèixer i aprendre el valencià a l’escola”, han dit. Un dret que consideren que el desenvolupament de la llei Rovira posa en perill.

“És una il·legalitat com una casa”: els sindicats, en lluita contra la consulta sobre la llengua

La por de la conselleria

La Conselleria d’Educació va enviar ahir un formulari a les direccions dels centres educatius, tant públics com concertats, amb una sèrie de preguntes relatives a les accions que s’han de fer abans de la consulta: publicitat de l’ordre, lliurament dels censos a les famílies, verificació de les dades dels representants de l’alumnat, etc.

“El rebuig a la consulta és tan gran entre la comunitat educativa que la conselleria no es refia que les direccions dels centres educatius estiguen aplicant l’ordre i duent a terme les accions previstes abans de la consulta. Per això han enviat el formulari als centres, un fet insòlit, ja que no és gens habitual que la conselleria envie formularis per comprovar que els centres educatius estan aplicant les lleis. La conselleria té molta por a la comunitat educativa”, ha dit l’STEPV en un comunicat.

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

Segons que informen, les direccions dels centres estan molt molestes amb aquest formular de control i amb la sobrecàrrega burocràtica que implica fer la consulta. Han de lliurar la documentació a cada una de les famílies individualment, elaborar censos, revisar les reclamacions, preparar espais perquè les famílies puguen votar, etc. “I ara, contestar enquestes absurdes i indignants per part de la Conselleria d’Educació”, lamenten. Després d’estudiar en profunditat la normativa, el sindicat ha avançat que presentarà un recurs contra l’ordre de la consulta en els pròxims dies.

Mocions als ajuntaments

Per part seua, el PSPV ha presentat mocions en tots els ajuntaments per a defensar el català i exigir al Consell la retirada immediata de la consulta sobre la llengua base. Per al secretari d’Educació socialista, Miguel Soler, “posa en perill la cohesió educativa i lingüística de la Comunitat Valenciana” i introdueix “un criteri partidista i emocional en l’elecció de la llengua, menyspreant els criteris pedagògics i el paper dels consells escolars”.

En la moció també es reclama el restabliment del paper dels consells escolars com a òrgans competents per a definir els projectes lingüístics dels centres, es denuncia “la falta de garanties democràtiques en el procés de consulta” i s’exigeix a la Generalitat que prioritze “els problemes reals del sistema educatiu”, destinant recursos a l’increment i estabilitat del professorat, a la millora d’infrastructures i a la reducció de ràtios.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

Jordi Domingo ha estat proclamat oficialment president del Consell de la República, ara que la sindicatura electoral ha refusat les al·legacions que van presentar Montserrat Duran i Toni Comín, que van quedar segona i tercer a les eleccions a la presidència. En un comunicat als afiliats, al qual ha tingut accés VilaWeb, la junta gestora fa pública la proclamació de Domingo i s’hi posa a disposició per a fer el traspàs de la gestió del Consell i l’acompanyament en la transició. Fins que el traspàs de poder s’hagi fet efectiu, la junta gestora continuarà en funcions.

Jordi Domingo: “No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa”

A més, la junta gestora reitera que les setmanes vinents presentarà un informe de gestió, que inclourà el pla d’amortització del deute existent a data novembre del 2024, una auditoria tecnològica –que inclourà el sistema de votacions i el procés electoral –i finalment l’auditoria comptable de l’exercici 2024.

Abans de proclamar la victòria de Domingo, la sindicatura electoral del Consell ha hagut de resoldre les al·legacions dels altres candidats. Duran va denunciar que el procés electoral no s’havia regulat adequadament i demanava que la sindicatura explicités la seva actuació segons el codi electoral; i Comín hi afegia que el procés electoral no havia estat imparcial per manca de neutralitat dels responsables i que hi havia hagut problemes tecnològics amb la votació. A més, exposava el dubte de si es podrien haver emès alguns vots sense que els electors en fossin conscients i criticava que no hi hagués interventors designats per les candidatures en l’obertura de l’urna digital, tal com van acordar els candidats abans de les eleccions. Sobre aquest darrer punt, la sindicatura diu que van demanar formalment a les candidatures si ratificaven l’acord, però que només van rebre una resposta afirmativa de Duran.

L’escó de Comín, en el canvi de rasant

A banda, la sindicatura va refusar les reclamacions amb l’argument que l’auditoria tecnològica del procés electoral ja s’havia presentat –amb un resultat favorable a la netedat de la votació– i que el sistema emprat es basava en tecnologies verificables i segures. A més, diuen que el procés electoral ha seguit les garanties establertes i el codi del Consell i que no s’ha acreditat cap frau ni manipulació.

Així doncs, i una volta Jordi Domingo ha acceptat el càrrec, la sindicatura electoral el proclama definitivament president del Consell de la República.

El col·lectiu Foc Nou, que aplega una part dels crítics amb la direcció d’Oriol Junqueras, ha registrat un reguitzell d’esmenes a les ponències que ERC debat per a la segona part del congrés. Foc Nou ha presentat el seu pla per la independència com una esmena a la totalitat a la ponència estratègica, que fixava l’horitzó del 2031 com el moment per a assolir una majoria social suficient per a afrontar un referèndum, sense posar-hi data. El sector que encapçalen Helena Solà, Alfred Bosch i Gabriel Fernàndez proposa un full de ruta per a aconseguir la independència en cinc anys a partir d’una acció política en cinc fronts: el flanc polític, el cívic, el cultural i nacional, l’internacional i l’espanyol. Foc Nou ha elaborat les seves esmenes en tres comissions que han aprovat els documents de manera assembleària. Quant als estatuts del partit, han concretat algunes de les esmenes que ja havien anunciat, com ara, la incompatibilitat que les persones que ocupen la presidència i la secretaria general d’ERC puguin exercir càrrecs públics ni durant el mandat ni durant els tres anys següents a ocupar-lo. Aquest darrer incís els diferencia d’una altra esmena en la mateixa línia que també ha registrat Nova Esquerra Nacional. Foc Nou també proposa una limitació de dos càrrecs i acotar realment a dotze anys el termini màxim per a ocupar-los.

Entre les vint-i-una esmenes que han fet a la reforma dels estatuts, proposen igualment crear corrents interns, que cada militant pugui avalar més d’una candidatura a la direcció, invertir l’ordre dels congressos perquè primer es debati l’estratègia i després s’escullin els càrrecs orgànics, l’activació de la delegació de vot dels militants i l’actualització del codi ètic.

Foc Nou també defensarà internament sis esmenes a la ponència política. Reivindica la nació com una condició indispensable perquè el partit tingui una mirada progressista i denuncia el dèficit fiscal dels Països Catalans. A més, assenyala la necessitat que es faci autocrítica dels errors comesos a partir del 3 d’octubre de 2017, que es reconegui el caràcter imprescindible de la mobilització social, i que es refacin les aliances amb els partits independentistes, sobiranistes i republicans per preparar un nou embat, des d’una posició de lideratge en la unitat estratègica. Per intentar revertir la davallada electoral d’ERC, apel·len a la recuperació de la “identitat” i “l’autenticitat” del partit després dels pactes amb els socialistes. Quant al sistema de finançament, reclamen de superar el model de finançament singular amb una hisenda pròpia i plena autonomia financera per a Catalunya. Les esmenes han de rebre a partir d’ara el suport de les assemblees territorials i sectorials per arribar a la fase de negociació amb els redactors de les ponències. Si no tanquessin cap acord amb la direcció, arribarien vives al plenari del 15 i 16 de març, quan s’aprovaran els documents definitius.

Aquest matí s’han posat a la venda les entrades per a assistir als espectacles del final d’El búnquer confidencial, tal com han explicat avui en directe a El matí de Catalunya Ràdio els tres presentadors del programa, Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell.

Durant una setmana al juliol i una altra al setembre –i un total de vint-i-una funcions–, es podrà veure l’espectacle Les biografies que no sentiràs enlloc més al Teatre Tívoli de Barcelona, un recull d’onze biografies que només es poden narrar en la clandestinitat i intimitat d’un teatre. Entre aquestes biografies, hi ha la de Maradona, Froilán, Franco, Joan Carles I, Hitler, Ossama bin Laden, Vladímir Putin, Lluís Companys, Montserrat Caballé, Lady Di i Fèlix Millet.

L’espectacle serà el comiat definitiu del programa de Catalunya Ràdio, després de cinc temporades. Quan van començar la temporada, ja van anunciar que aquesta seria la darrera. De fet, en el vídeo que van penjar la setmana passada ho deixaven clar: “És un comiat. No és com aquells que diuen ‘Rigoberta Bandini es retira’, i al cap d’un mes ja tornava a tocar. No, això és de veritat.”

EL COMIAT. Aquest dimarts a les 10:00 al matí de @CatalunyaRadio pic.twitter.com/4xvbx5KzKY

— Peyu (@enpeyu) February 16, 2025

Les entrades poden comprar-se a la web del Corral o bé al del mateix Teatre Tívoli.

El president de l’Argentina, Javier Milei, ha intentat de desmarcar-se de l’escàndol de la criptomoneda fraudulenta $LIBRA. Aquest cap de setmana, va fer una crida pública a invertir-hi, però la moneda va resultar que, en realitat, era una meme coin (una broma d’internet) i no tenia cap suport econòmic real. “Jo no la vaig promocionar, només la vaig difondre”, ha dit Milei en una entrevista a la cadena de televisió argentina TodoNoticias, i ha remarcat que els qui hi van participar ho van fer “voluntàriament”. “Si vas al casino i perds diners, quin és el problema?”, ha preguntat. Ha afegit que, “per voler ajudar un argentí”, s’ha “endut una plantofada”. “És un problema entre privats, perquè l’estat no hi té cap paper, que això quedi clar”, ha dit.

 

Milei va animar els seus seguidors a X i Instagram a invertir en $LIBRA, compartint l’enllaç d’un projecte que, suposadament, havia de finançar pimes a l’Argentina. “El missatge estava plantejat en aquest sentit: difondre que aquest projecte era per ajudar argentins que volen fer projectes i no tenen accés a finançament”, ha justificat. Més tard, Milei va acabar esborrant el missatge, i ara diu que ho va fer “per la quantitat de comentaris negatius”. “En aquell context, com que es generava soroll, davant el dubte, vaig decidir apartar-me”, ha explicat.

Més de cent denúncies contra Milei per presumpta estafa amb la criptomoneda fraudulenta

El president de l’Argentina ha negat que hi hagi 44.000 afectats que hagin perdut els diners en la criptomoneda. “La majoria eren bots. A tot estirar, són 5.000 persones”, ha afirmat. També ha dit que la probabilitat que hi hagués argentins entre els damnificats era “molt remota”. “No crec que hi hagi més de cinc argentins afectats. La majoria són nord-americans i xinesos”, ha dit, i ha afegit que “són persones molt especialitzades en aquest àmbit” i que “era difícil participar en aquest esdeveniment sense estar-hi molt ficat”.

El principal grup opositor argentí, Unió per la Pàtria, ha anunciat que presentaria una sol·licitud d’obertura d’un judici polític contra Milei, a qui atribueixen l’estafa. Han denunciat que és un “escàndol sense precedents”. Fins ara, el govern argentí havia evitat de pronunciar-se, tret de la ministra de Seguretat, Patricia Bullrich, que ha defensat Milei i ha assegurat que calia una maniobra per a “intentar fer-lo caure”.

Les delegacions de primer nivell dels Estats Units i Rússia, desplaçades a Riad, la capital de l’Aràbia Saudita, han començat la reunió amb l’objectiu formal d’abordar les relacions bilaterals. Ara bé, a ningú no se li escapa que el tema més important que hi ha sobre la taula és la guerra d’Ucraïna, que va començar ara farà tres anys.

Ha arribat l’hora d’un exèrcit europeu?

La delegació nord-americana és encapçalada pel secretari d’Estat, Marco Rubio, i inclou l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Mike Waltz, i l’enviat especial de Donald Trump per a l’Orient Mitjà, Steve Witkoff. Per part russa, la delegació l’encapçala el ministre d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov, acompanyat de Iuri Uxakov, assessor de Putin, i Kiril Dimitriev, cap del fons sobirà de Rússia.

Dmitri Peskov, portaveu del Kremlin, va dir ahir que la reunió tenia com a objectiu “restablir completament el complex de relacions entre Rússia i els Estats Units”, i també “preparar possibles negociacions sobre un acord per a Ucraïna i organitzar una trobada entre Putin i Trump”. També va indicar que es podria parlar de la situació a l’Orient Mitjà.

Apartada per Washington i Moscou, Europa malda per influir en les negociacions de pau a Ucraïna

Per la seva banda, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha rebutjat qualsevol acord sobre Ucraïna sense la participació del seu govern. “Ucraïna no ho acceptarà. No en sabia res i considera que qualsevol negociació sobre Ucraïna sense Ucraïna no tindrà resultats”, ha declarat avui des dels Emirats Àrabs Units. “No podem reconèixer cap acord sobre nosaltres sense nosaltres, i no els reconeixerem”, ha afegit.

Fernando Sainz Merino, el comissari de la policia espanyola que va dirigir l’operació d’infiltració policíaca a ETA retratada al film La infiltrada, va ser denunciat per tortures a tres militants independentistes catalans el 1980, segons que ha revelat el diari Gara. Al film, reconegut als premis Goya com a millor film (ex aequo amb El 47), no apareix el nom del policia, però ha estat identificat per El Mundo, cosa que ha servit per a recordar-ne les tortures a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

La comissaria de la Via Laietana, la desmemòria del govern espanyol

Els denunciants, Xavier Barberá, Antoni Massagué i Ferran Jabardo, eren militants de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i van ser detinguts en relació amb l’atemptat contra l’industrial José María Bultó. Arran de les tortures es van autoinculpar per l’atemptat, una declaració que després no van ratificar davant del jutge a l’Audiència espanyola.

La seva denúncia per les tortures va obrir un procés judicial a un jutjat de Barcelona, que els va permetre d’identificar Sainz Merino, conegut com l’Inhumà, en una roda de reconeixement. El cas va arribar fins al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, i es va convertir en el primer que va dur Espanya a la justícia europea acusada d’haver vulnerat el Conveni dels drets humans. Tot i que no es va arribar a jutjar les tortures, el tribunal va donar la raó als independentistes pel que fa a la vulneració del dret a un judici just. De fet, quan es va repetir el judici el 1993, l’Audiència espanyola els va absoldre perquè sense aquella autoinculpació aconseguida amb tortures, no es va poder provar que fessin l’atemptat.

Pep Cruanyes: “Marlaska treballa per amagar la repressió política i les tortures”

Després de la seva etapa a Catalunya, Sainz Merino va ser destinat al País Basc, on va dirigir la policia espanyola a Guipúscoa entre el 1992 i el 1999. Segons un informe de l’Institut Basc de Criminologia, durant aquest període es van documentar més de dos-cents casos de tortures per part de la policia espanyola al País Basc, amb una especial concentració a Guipúscoa.

La identificació del comissari ha sortit a la llum després de l’èxit de La infiltrada als Premis Goya. Durant la cerimònia, la productora María Luisa Gutiérrez va voler compartir el premi a millor film amb els policies que, segons ella, “van arriscar la seva vida sobretot per defensar els principis de la democràcia”. Al film, el personatge de Sainz Merino, interpretat per Luis Tosar, apareix com un policia compromès que rebutja mètodes il·legals i prioritza la seguretat dels seus agents.

El comissari, actualment jubilat, havia concedit algunes entrevistes relacionades amb la pel·lícula sota pseudònims i ocultant el seu rostre, fins que el diari El Mundo ha revelat la seva identitat. Recentment, en un pòdcast d’El Correo, ha defensat que el sobrenom de l’Inhumà només feia referència a la seva dedicació laboral sense descans.

El canceller alemany i candidat a la reelecció, el socialdemòcrata Olaf Scholz, i el candidat de la Unió Democristiana (CDU), Friedrich Merz, han descartat que puguin formar un mateix govern, independentment dels resultats de les eleccions que es faran diumenge. “Això és una cosa que tots dos veiem improbable”, ha dit Merz, preguntat per la qüestió a la cadena estatal ARD, durant un debat en què Scholz ha respost: “Quan [Merz] té raó, té raó”. I ha afegit: “Jo ho veig igual. Jo vull continuar essent canceller, ell vol arribar-hi, i els votants decidiran”.

Ho han dit en un debat televisat en què també han participat Robert Habeck, dels Verds, i Alice Weidel, d’Alternativa per Alemanya (AfD). Els candidats han respost en directe les preguntes del públic sobre temes com l’economia, el sistema de pensions, la política exterior i la immigració.

Scholz ha defensat l’augment de les pensions i dels salaris, i ha defensat la necessitat de limitar els preus dels nous lloguers. Així mateix, ha criticat la ingerència del vice-president dels Estats Units, JD Vance, en la campanya alemanya, arran del qüestionament de la llibertat i la qualitat democràtica a Europa que va fer de Munic estant.

Per la seva banda, Merz ha anunciat que eliminarà el subsidi per a qui pugui treballar i no ho faci, tot argumentant que, sense aquesta mesura, el canvi econòmic no serà possible. A més, ha defensat l’obertura tecnològica i la innovació davant d’un excés de regulació per combatre el canvi climàtic. L’ecologista Habeck ha replicat que aquesta obertura tecnològica és una quimera que ataca els objectius climàtics. Ha promès que mantindrà les condicions actuals, sense un augment de les quantitats percebudes, perquè el sistema ja està molt tensionat.

Weidel, de la ultradreta, ha admès que Alemanya necessita “immigració qualificada”, però ha insistit a diferenciar entre immigració per a cobrir llocs de feina i immigració per asil. “Els il·legals ja no són benvinguts al nostre país, els expulsarem”, ha dit.

D’ençà del novembre del 2024, quan Scholz va dissoldre el parlament i va convocar eleccions, el suport als conservadors s’ha mantingut estable. Segons la darrera mitjana de sondejos de Bloomberg, la CDU de Merz obtindria el 30% dels vots, seguida de Weidel amb el 20%. Per darrere, els socialdemòcrates (SPD) es quedarien amb un 15% i els Verds amb un 13%.

Metrovalència recupera avui la freqüència habitual dels trens, que havia estat reduïda arran dels danys causats per la gota freda a estacions, vies i altres infraestructures de la xarxa. Les línies 1, procedents de Bétera i Seminari, i 2, des de Llíria i Paterna, recuperen cinc parades de metro: Jesús, Patraix, Safranar, Sant Isidre i València Sud. En aquestes mateixes línies es recupera la freqüència habitual.

Els trens de les línies que passen per València Sud des de Castelló, en el cas de la 1, i des de Torrent Avinguda, en el de la 2 i la 7, encara no hi podran arribar perquè continuen les tasques de recuperació de les vies i infraestructures, però a partir d’avui s’ha obert la nova parada de València Sud i, per tant, des d’allà en surt un nou servei d’autobús llançadora. Ara, des de l’estació de Valencià Sud s’han habilitat autobusos llançadora que continuaran el trajecte fins a Picanya o Paiporta. Els que vagin fins a Torrent, tenen per alternativa de transport agafar l’autobús a l’estació de Safranar, fins a Torrent. Els autobusos de Picanya i Paiporta arribaran a l’aparcament de l’estació, mentre que els de Torrent es dirigiran a l’estació de Safranar i els de Picassent i la Ribera, a l’antiga estació de Jesús.

La setmana passa, el conseller de Medi Ambient, Infraestructures i Territori, Vicente Martínez Mus, va explicar durant una visita a l’estació de València Sud que preveuen que “abans de l’estiu” la xarxa de Metrovalència torni a ser operativa al complet, un cop resolts els danys de la gota freda. Martínez Mus va dir que aquest és el primer pas de la fase definitiva de la recuperació de la xarxa de metro i tramvia. “Amb això, recuperem el cent per cent de la freqüència habitual, que encara no estava restablerta”, va afegir, tot indicant que, a partir d’avui, es recuperaran les freqüències de 15 minuts.

Amb l’arribada de les línies 1, 2 i 7 a València Sud, els recorreguts de la 1 i la 2 s’amplien en cinc estacions, ja que fins ara només arribaven a plaça d’Espanya, i el de la 7 en una, perquè fins ara acabava a Sant Isidre.

Amb la recuperació del servei a València Sud, Metrovalència tindrà 127 estacions i parades operatives, en espera d’incorporar les 20 del tram Paiporta-Castelló. Fins ara, FGV ha adjudicat 38 contractes d’emergència per un total de 113 milions d’euros per reconstruir les infraestructures danyades per la gota freda.

El moviment pel dret de l’habitatge, amb el Sindicat de Llogateres al capdavant, ha convocat manifestacions descentralitzades el 5 d’abril per a demanar rebaixes en el preu del lloguer i que l’habitatge no sigui una eina d’especulació. La manifestació de Barcelona començarà a les 18.00 a la plaça d’Espanya, amb l’arribada de columnes des de diferents punts de Catalunya, però també es convocarà en altres ciutats del país i de l’estat espanyol.

Els preus de luxe ofeguen el mercat d’habitatge a les Illes: ja no es fan pisos assequibles

Els convocants es marquen un objectiu clar: una rebaixa dels preus dels lloguers d’un 50%. “En un context de preus en constant pujada, aconseguir una reducció radical suposaria un cop directe al negoci que han muntat amb les nostres cases, i per tant un pas decisiu en la consolidació de l’habitatge com a un dret”, diuen.

A més, també demanen que es facin contractes de lloguer indefinits, que es recuperin habitatges buits, turístics i lloguers de temporada i que s’ofereixin com a lloguers residencials, que es prohibeixi la compra especulativa i que augmenti el parc públic d’habitatge a partir dels domicilis propietat de la SAREB i d’expropiacions. “El model actual d’habitatge de protecció oficial cerca d’assegurar el benefici de promotors privats amb diners públics. Necessitem un model que elimini els requisits d’ingressos mínims, ajusti els preus segons els ingressos dels nuclis familiars i creï un sistema 100% públic i de lloguer a perpetuïtat”, diuen.

El moviment per l’habitatge fa un pas endavant: neix la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya

Per tal de preparar les manifestacions, les setmanes vinents els sindicats de llogateres intensificaran la feina als barris i els blocs de grans propietaris amb la idea de reforçar l’organització dels llogaters i de fer créixer els conflictes contra els grans propietaris. En aquest sentit, assenyalen les vagues de lloguer com un camí en aquesta estratègia.

El Sindicat de Llogateres fa una crida a teixir aliances i estendre “l’efecte casa Orsola” a tot Barcelona

El Departament d’Educació vol que el curs vinent –el 2025/2026– comenci encara més aviat. Segons que ha avançat la cadena SER i ha confirmat VilaWeb de fonts sindicals, ha proposat que els alumnes d’infantil, primària i secundària obligatòria comencin dilluns 8 de setembre. La data encara no és definitiva i avui es tractarà en una reunió de la mesa sindical.

És, doncs, un dia abans que la data d’inici del curs vigent, que va començar el 9 de setembre. Els alumnes de batxillerat i FP, en canvi, van començar el 12 de setembre, després de la Diada.

La proposta del departament suposaria que els docents tinguessin una setmana laborable, de l’1 al 5 de setembre, per a preparar el començament de curs abans no arribin els alumnes.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Nova Esquerra Nacional (NEN), el sector d’ERC que encapçalen Xavier Godàs i Alba Camps, promou una esmena als estatuts del partit que impediria que Oriol Junqueras tornés a optar a presidir-lo. Esquerra va modificar els estatuts el 2019 –amb Junqueras a la presó i la secretària general d’aleshores, Marta Rovira, a l’exili– perquè el màxim de dotze anys en el càrrec no computés mentre durés la repressió. L’anomenat sector rovirista, que vol articular-se com a corrent intern i influir en el partit, vol fer ara més restrictius els articles que regulen la renovació de càrrecs. Uns quants preceptes estableixen que les presidències i secretaries generals es poden reelegir ininterrompudament fins a un màxim de dotze anys. NEN pretén suprimir “ininterrompudament” perquè computin tots els anys en l’exercici del càrrec, al marge de si s’han exercit de manera seguida o no. Junqueras va deixar la presidència del partit el 9 de juny de l’any passat i va ser reelegit al desembre. La reforma de NEN pretén que no hi hagi marge interpretatiu als estatuts perquè Junqueras, si ho pretengués, pogués posar el comptador a zero.

D’una altra banda, el mateix article estableix la suspensió del termini màxim de dotze anys quan “no hagin pogut desenvolupar plenament les seves funcions a conseqüència de la repressió política”. El sector de Godàs i Camps també vol eliminar el mot “plenament”. Una de les discussions que van tenir els afins a Rovira i els afins a Junqueras va centrar-se en si el president d’ERC havia pogut exercir o no el càrrec a la presó. Junqueras en va sortir amb els indults el 2021, però manté la pena d’inhabilitació. Els promotors de l’esmena consideren que la inhabilitació no és cap impediment per a exercir el càrrec orgànic, de manera que els anys d’exercici sí que haurien de comptar durant la inhabilitació i Junqueras superaria els dotze anys en aquest mandat, descomptant-hi els tres anys i mig que va ser a la presó. Fos com fos, seria la comissió de garanties que hauria de dirimir els dubtes interpretatius dels estatuts en cas d’un hipotètic conflicte.

Com ja havia anunciat, i explicava Godàs en aquesta entrevista a VilaWeb, NEN demana que els qui tinguin la presidència i la secretaria general d’ERC no puguin ocupar càrrecs institucionals durant el mandat. La proposta inclou una disposició addicional perquè aquesta incompatibilitat entri en vigor després del congrés. És a dir, que, encara que s’aprovés, no s’aplicaria fins a la renovació de l’executiva actual, de manera que no afectaria immediatament Junqueras ni la secretària general d’Esquerra, Elisenda Alamany. A més, quant a la paritat, NEN defensa que la presidència i la secretaria general puguin ser ocupades per dues dones i que hi pugui haver més dones que no pas homes en el còmput global de les candidatures a la direcció.

NEN proposa que els sectors del partit es puguin constituir com a corrents de debat, una condició que no existeix als estatuts. L’única figura que s’hi assembla és la de les entitats d’ERC, la constitució de les quals ha de ser avalada per l’executiva del partit. Aquesta és la via amb què el conseller nacional Joan Tardà ha demanat de formar Àgora Republicana, amb l’objectiu d’empènyer ERC cap a l’esquerra i obrir-la a sobiranistes no independentistes. La iniciativa del sector de Camps i Godàs és que es reconeguin les agrupacions de militants que comparteixen una “determinada sensibilitat ideològica, programàtica o estratègica” dins ERC i que tinguin el suport d’un 3% dels militants. La seva finalitat principal seria promoure el debat intern i “enriquir la pluralitat d’idees” en tant que organitzacions internes que no podrien prendre decisions contràries a les resolucions ni a les preses de posició del partit. També tindrien un representant al consell nacional, el màxim òrgan de decisió entre congressos.

NEN ha presentat més esmenes a les ponències estratègica i política, que hauran de passar el filtre de les assemblees territorials i sectorials per arribar al congrés. Les que tinguin prou suport de les bases podran ser negociades abans amb la direcció i les que es mantinguin vives són les que arribaran al plenari de mitjan març. En relació amb el full de ruta estratègic, NEN defensa que es recuperin les aliances sobiranistes amb partits i entitats en una estratègia nacional pel referèndum d’autodeterminació, que inclogui una agenda que concreti la capacitat de mobilització i la coordinació institucional a les cambres legislatives i als ajuntaments. Per a aquest sector, és important de coordinar l’acció al congrés espanyol, al senat i al Parlament Europeu. A més, assenyalen la necessitat de treballar amb les forces sobiranistes del País Basc i Galícia per “destronar la monarquia espanyola”. Creuen que un canvi de règim espanyol cap a una república obriria la porta a la sobirania dels catalans. NEN insisteix a proposar igualment la convocatòria d’una conferència de les esquerres sobiranistes i independentistes la tardor d’enguany per compartir l’estratègia política amb més forces emmarcades en l’esquerra nacional i acordar-ne una de conjunta per a les eleccions municipals del 2027.

NEN també vol que la ponència política detalli el sistema de finançament singular pactat amb el PSC i s’eliminin les referències al consorci tributari paritari regulat a l’estatut, i que la direcció va dir que esmenaria perquè no hi hagi dubtes que és l’Agència Tributària de Catalunya que hauria de recaptar tots els imposts. NEN, a més, vol que ERC faci explícit que no facilitarà cap acord amb Aliança Catalana ni amb Vox, ni tampoc pactarà amb cap força que hi cerqui acords. Consideren que la normalització de l’extrema dreta i de la dreta extrema fa avançar els postulats del feixisme i provoca una regressió de drets. “ERC a cap nivell, institucional ni activament ni passivament, ni directament ni indirectament, donarà suport a partits, forces i agrupacions polítiques situades a l’extrema dreta”, volen afegir a la proposta de ponència feta per l’equip redactor. NEN, finalment, vol incloure el laïcisme en els valors definitoris del republicanisme democràtic.

Un vol de Delta Air Lines procedent de Minnesota, als EUA, ha tingut un accident aparatós durant el seu aterratge a l’aeroport internacional Pearson de Toronto, al Canadà. Les condicions de l’oratge eren de molt vent i es pot veure un aeroport nevat.

Hi viatjaven una vuitantena de passatgers, i s’han reportat vuit ferits, un dels quals greu, i, malgrat l’espectacularitat de l’incident, cap víctima mortal. L’avió ha quedat capgirat i sense ales tal com han pogut gravar alguns dels evacuats:

BREAKING: Another US flight has crashed under President Trump!

Delta CRJ-900 Operated by Endeavor Air Crashes at Toronto Pearson Airport

A Delta Airlines CRJ-900 jet, operated by Endeavor Air, has crashed and overturned upon landing at Toronto Pearson Airport with numerous… pic.twitter.com/xvW4uJsbrE

— Ed Krassenstein (@EdKrassen) February 17, 2025

Toronto Pearson is aware of an incident upon landing involving a Delta Airlines plane arriving from Minneapolis. Emergency teams are responding. All passengers and crew are accounted for.

— Toronto Pearson (@TorontoPearson) February 17, 2025

Vas pel carrer i els veus: colles de nois en aquella edat –o en aquella hora– que encara no van barrejats amb noies; gallets i presumits, els cabells tallats pel mateix patró, el mòbil més horitzontal que no vertical, tan fraternals com digitals, i tan castellans, ja, i t’ho demanes: seran d’aquests o dels altres? Perquè la tendència és clara, cada sondatge supera l’anterior; l’últim, el de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Catalunya (ICPS), apunta el màxim històric d’un terç dels nois entre 18 i 25 anys que es considera pròxim a les idees de la dreta o l’extrema dreta, tres vegades més que les noies de la mateixa franja d’edat; posa-hi al paquet que sis de cada deu són contraris al feminisme, i vora quatre de cada deu no veuria amb mals ulls una dictadura, i al final has de pensar: aquests nanos amb qui et creues, de quins seran, d’aquí a tres o quatre anys?

L’enquesta de l’ICPS és com les proves PISA de la nostra societat futura, quan encara ressona l’eco d’aquell CEO que fa un any va fer coincidir tots els titulars: “El 54 % dels nois de 16 a 24 anys troben que el moviment feminista ha anat massa lluny”. Certament, la pregunta podia haver estat més afortunada, però les respostes tampoc no tenien complicació: molt d’acord, bastant d’acord, en desacord o molt en desacord. Tota la demoscòpia va en el mateix sentit: els nois menors de 24 anys són més conservadors, més antifeministes –amb caigudes de fins a 20 punts en un any!–, més contraris a la immigració, més escèptics sobre el canvi climàtic, més favorables a l’autoritarisme, més espanyolistes, valguin totes les redundàncies, que els seus predecessors: en definitiva, són els vells més jóvens de la història recent del nostre país.

De la mateixa manera, un sondatge darrere l’altre revela que, a les franges d’edat més baixes, la distància entre la manera de veure el món per part d’ells i elles s’eixampla, i que la mena de discordances que tradicionalment hi havia entre generacions, ara afloren entre gèneres. Els experts assenyalen l’efecte de les xarxes que consumeixen des d’edats molt tendres: els influenciadors que els són referents pertanyen a bombolles que no s’entrecreuen, i els interessos se’ls bifurquen beneïts per la personalització algorísmica dels continguts. Al final, cada grup percep unes amenaces diferents sobre la pròpia realitat, a vegades fins i tot contradictòries, perquè la realitat percebuda també ho és, de contradictòria, per no dir directament contrària.

Com a dona i com a catalana, sempre he trobat similituds pel que fa a les experiències relatives als drets de l’una condició i l’altra; per això, com tantes senyores que em consta que ho viuen igual, estic aprenent a bufetades que no podem donar mai cap avenç per descomptat. Les que vam ser jóvens als anys noranta, vam començar a albirar un tomb palmari entre els hòmens amb qui ens ajuntàvem i els que ens havien criat. Com passava també amb la llengua, hi havia molta fenya a fer i molta en curs, però la cosa semblava encarrilada, i estàvem convençudes que d’allà al futur només podíem anar endavant. No sé en quin moment vam badar que, trenta anys més tard –qui vulgui que pensi també en el català–, els fills d’aquells hòmens que prometien, els plançons dels pares entregats i guais, van pel camí de ser més retrògrads fins i tot que els seus avis, i no veus la manera ni el forat per a revertir-ho, perquè no són ells, és que és tot.

Com amb la llengua, no vam arribar ni a guanyar, que ja hem començat a perdre. Ara mateix, si el món gira cap a una banda, no és precisament en el sentit de l’impuls que manifesten les noies a les enquestes, sinó en la línia ideològica dels jóvens seguidors de xarlatans cryptobros, gamers ultres i fauna misògina diversa, i als quals no els barrufa la democràcia, que també deuen trobar que ha arribat massa lluny. Mini-Musks, mini-Trumps, mini-Putins que alguns analistes dispensen parcialment al·ludint a la precarietat de la seua generació, a la frustració pel present i la falta d’expectatives de futur, com si les noies no s’enfrontessin a aquests desencisos comuns. Tanta història i tanta civilització per al final no aprendre re, per tornar –a nivell macro i a nivell micro– a la predilecció per la mà dura i la bomba i la doctrina de la testosterona. Entre els mocosos petits i els grans, n’hi ha per a tirar el barret al foc.

Diu que dues notícies juntes s’entenen més bé, i cada vegada que l’actualitat ens dóna dades sobre la desdemocratització del planter masculí penso en aquests estudis que comencen a sortir sobre l’anomenat “dèficit masculí”, que vol dir la manca d’hòmens amb estudis superiors i valors feministes per a tanta dona hetero de les mateixes característiques. Una tendència complementària amb la falta de sortida dels hòmens més masclistes i amb una formació més baixa, i també amb el combo del nombre creixent de noies jóvens que obren la porta –la de l’armari o la del rebedor– a la bisexualitat, una obertura que els nostres nois, estadísticament, es guarden molt més de confessar. I què té a veure la gimnàstica amb la magnèsia? Doncs que els nanos i nanes dels estudis sociològics, en una hora o altra es trobaran al mercat.

Sabem que els últims anys les societats ens estem microfragmentant en les anomenades tribus digitals, identitats que ja no es basen en tradicions comunes i contextos culturals compartits. I allò que dèiem: els consensos mínims i democràtics s’estan diluint abans fins i tot d’haver assolit cap democràcia plena, ho sabem com a catalans, ho sabem com a dones, ho sabem com a ciutadans del món, i no em puc imaginar com casarem –és una manera de parlar– antidemòcrates i demòcrates si aquests valors també acaben dividits per gèneres. Haurem d’estar atents a l’evolució d’aquest bony maligne a les enquestes, però de moment és fàcil d’augurar que les senyores del futur no passaran pels embuts del passat. Sap greu per elles, perquè ara havia de ser el seu moment i no hi ha manera de tenir un segle descansat, però si la unió encara fa la força i l’últim que hem de perdre és l’esperança, haurem de confiar també en els nois de la corda igualitària, que tots sumats elles i ells, encara són més que tots aquests joves dictadorets.

Tayssir Azouz és membre de la junta directiva d’Òmnium Cultural i viu a Catalunya d’ençà de fa quinze anys. Nascut a Tunísia, parla sis llengües i ha viscut, entre més, als Estats Units, el Japó, Israel i Catalunya Nord. També és traductor i fundador de LionPhrase, una empresa de serveis multilingües, i graduat, entre més, en estudis catalans i transfronterers i en traducció i interpretació per la Universitat de Perpinyà. Malgrat aquesta trajectòria vital tan plena i professionalment completa, i malgrat haver-se acostat al català per l’àmbit acadèmic, explica que, en el fons, va aprendre la llengua per amor, a partir d’una relació de parella. L’idioma, diu, és la millor manera de conèixer en profunditat les persones, i, sobretot la societat on es viu. Parlem amb ell sobre la seva història i sobre la darrera campanya d’Òmnium Cultural per a fomentar el català entre els nous parlants. La campanya recorda que tothom que viu, estudia o treballa a Catalunya hauria de poder accedir al català, però que avui això encara no passa.

—Quins objectius cerqueu amb la campanya d’Òmnium “Volem més català”?
—Sensibilitzar tots els agents socials concernits pel que fa a l’aprenentatge del català. La idea és reflexionar i trobar solucions per a atendre la demanda existent per a aprendre la llengua i fer valdre el dret dels nous parlants d’aprendre-la. Això concerneix les institucions, però també els ciutadans i el món de l’empresa. El sector privat també hi ha de ser sensible, perquè juga a favor seu i de la societat. Allà on el sector públic mostra mancances, el sector privat ha de posar-s’hi davant.

—Les quatre potes de la campanya són el sector públic, el sector privat, l’àmbit educatiu i els ciutadans. On creieu que hi ha més resistències?
—Tothom ha d’assumir el seu rol amb la responsabilitat que implica. En el cas dels ciutadans, la millor manera de fer perdurar la llengua és una cosa tan senzilla com parlar-la sense complexos. I apel·lo també als parlants nadius: que no canviïn la llengua quan algú fa un esforç per aprendre-la, amb la dificultat que implica. S’ha d’entomar com un repte col·lectiu. Un idioma és un element de cohesió social i d’emancipació socioeconòmica. El sector privat ha d’entendre que tenir més parlants de català és una oportunitat, tant per a desenvolupar la seva activitat com per tenir accés a talent i perspectives diferents. Cada nou parlant té la seva pròpia trajectòria i uns potencials enormes, i aquí el món privat hi té un incentiu.

—Heu demanat als parlants nadius que no canviïn de llengua als nouvinguts. Com n’explicaríeu la importància?
—Tunísia és el meu país d’origen i vaig aprendre català a la Universitat de Perpinyà. Vaig començar l’aprenentatge en un vessant molt acadèmic, però realment allò que va marcar la diferència van ser les meves amistats, el contacte amb la gent. En el meu cas, era el contacte amb gent de la Garrotxa, un entorn molt diferent del de Barcelona. Quan encara no dominava l’idioma, continuaven parlant-me en català. Això va reforçar la meva confiança i convicció de voler emancipar-me i crear relacions profundes. També reforça l’autoestima dels propis parlants: veure gent esforçant-se dóna esperança. I cal lligar l’aprenentatge del català amb l’emancipació socioeconòmica amb incentius.

—Com es mostren aquests incentius? La noció del català com a eina per a progressar socialment era més clara abans que no pas ara.
—Havent-hi viscut, sempre dic que Catalunya Nord és el nostre mirall. El català hi desapareix perquè durant segles les institucions franceses han fet una política d’anul·lació, basada en el fet de lligar l’ús d’una llengua –el francès– a l’emancipació social i econòmica. En el seu cas, era per eliminar diferències, el concepte de nació a França es basa en això. El català no té un estat fort darrere, no tenim aquesta capacitat d’acció, però sí que hem de trobar fórmules per a crear incentius. Això requereix acceptar la realitat per voler canviar-la, sense por d’entrar en àmbits que poden semblar hostils. També hi ha prou històries de persones per a il·lustrar i inspirar, i les empreses han d’entendre que això no és només l’adquisició d’una eina comunicativa, sinó un procés transformador. Jo, com a emprenedor, com a lingüista, tinc una empresa de serveis multilingües i ofereixo solucions en diferents idiomes. Visc aquí i no puc obviar aquest fet i viure com si el meu mercat només fos fora. És important valorar on crees riquesa i demostrar que el català val igual que qualsevol altre idioma.

—I com veieu el paper de l’administració?
—Ha de garantir el dret dels nouvinguts d’aprendre català i atendre a una demanda creixent. Hi ha limitacions, moltes relacionades amb temes legals, d’arrelament, d’accés… Però la Generalitat té competències en l’arrelament, i el fet d’aprendre la llengua s’ha d’entendre com un incentiu molt gran per a enfortir l’expedient de qui vol viure aquí. I hi ha la qüestió dels cursos. Hi ha gent a Girona que vol aprendre català i que no pot accedir-hi per temes diversos –manca d’oferta, problemes d’horaris…– i acaben buscant un tutor privat. A banda del problema de la manca de places, em pregunto com és que no hi ha cap iniciativa privada que intenti d’atendre aquesta necessitat? També tenim un problema molt greu amb la docència. Molts joves no volen estudiar filologia catalana perquè creuen que no serveix per a res. No hi veuen l’incentiu, però cal fer-los-el veure, o crear noves oportunitats. He estudiat filologia catalana i en moltes classes estava sol! Amb uns professors excel·lents…

—Sou de Tunísia, però heu viscut en uns quants països i parleu sis idiomes. Com us vau topar amb el català?
—Sóc de Tunísia, però vaig viure tretze anys als Estats Units. Fins als cinc anys, vaig estar exposat a tres idiomes: anglès, francès i àrab tunisià. Això m’ha ajudat molt a l’aprenentatge d’altres llengües. Encoratjo molt les persones amb mainada a exposar-los a diferents idiomes, perquè hi ha un guany cognitiu molt important. I el català el vaig acabar aprenent en una relació amorosa.

—L’amor, a vegades, també és un incentiu per aprendre català.
—No n’hi ha cap de més transformador! [Riu.] Quan volem connectar amb la gent necessitem expressar-nos plenament i viure l’experiència de l’altre de la manera més profunda possible, que és aprendre el seu llenguatge. Això en l’àmbit col·lectiu funciona igual: la relació amb el teu cap, amb el teu company de feina… Totes les relacions ho requereixen, si volen ser realment genuïnes i arribar a la seva plenitud. Jo volia parlar amb els seus pares de manera plena! Això es va estendre a tota la meva experiència a Catalunya, una decisió que ha afectat la resta de la meva vida.

—Vau passar per Catalunya Nord i després pel Principat. Com va ser l’experiència al nord? Ensenyàveu català a la mainada.
—Mentre aprofundia en el meu coneixement de català en l’àmbit acadèmic i de conversa, introduïa el català a les escoles públiques franceses, a través d’intervencions. Em va fer pensar sobre quines eren les millors maneres de fer-los entendre com un idioma pot transformar la teva vida i obrir-te possibilitats que potser no veus al principi.

—Igual que coneixes del tot la persona si en coneixes la llengua, també passa amb el lloc on vius. Què en penseu, d’això que es diu a vegades que “és igual quina llengua parlem, les llengües només serveixen per a comunicar-se”?
—No són tan sols una eina de comunicació, són una eina de desenvolupament personal. Afecten totes les facetes de la vida, les decisions que prens i les possibilitats que tens. Tens capacitat d’aprofundir en la societat on vius. Aquest és el missatge que hem de comunicar en totes les esferes possibles.

—Quan vau començar a aprendre català, quins van ser els principals entrebancs que us vau trobar?
—Els reptes que m’he trobat tenen més a veure amb el fet de ser jutjat per l’aparença, l’accent… Elements externs que fan que els parlants decideixin de canviar al castellà. Des de la meva perspectiva, ho rebo com un missatge de “no formes part d’aquesta comunitat”, i és molt contraproduent. Si la gent vol que el català visqui, no ha de tenir prejudicis sobre les persones i incentivar-les a formar part d’aquesta comunitat.

—Malgrat parlar català perfectament, encara us passa que us canvien de llengua?
—Encara em passa, però la meva actitud és no cedir, no canviar de llengua i ser fidel a mi mateix. Però, sobretot, quan ets en un entorn socioeconòmic més precari, és molt més fàcil cedir. Per això cal un esforç per totes dues bandes, una obertura cap al nouvingut que és enriquidora.

—Heu parlat del missatge que s’envia als nouvinguts quan no se’ls parla en la llengua pròpia del país (“no formes part de la meva comunitat”). En el vostre cas, aquestes situacions s’han barrejat amb altres formes de racisme pel fet de venir de Tunísia?
—Sí, i és un estigma contraproduent per al progrés del català, tot i que intento no enfocar-me gaire en aquests prejudicis. La meva experiència és suficient per a demostrar que participo en la societat catalana activament. No cal donar més importància als missatges islamòfobs o xenòfobs. La millor manera que no afectin és predicar amb l’exemple.

—Amb l’auge de l’extrema dreta, sembla que en alguns casos s’hagi trencat aquest consens que el centre de la integració és el català, com si un musulmà no pogués ser-ho.
—Això toca un tema més profund, que és l’acceptació dels altres i de la seva llibertat religiosa. Totes les creences o maneres de veure el món parteixen de la nostra humanitat. No hem de crear murs, sinó trobar allò que ens uneix. Totes les diferències són una riquesa que ens ha d’ajudar a sumar i entendre. Un musulmà pot parlar català, com qualsevol altre idioma, i és tan català com la resta. L’idioma és un factor de cohesió social que ens permet de créixer col·lectivament.