Avui, 19 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Els deliris espanyolistes per imposar el castellà després de la consulta de la llengua
• RENFE sospesa de plegar veles a l’estat francès: traves o mala gestió?
• Quan la pau és l’excusa bonica per a justificar la guerra I Editorial de Vicent Partal
• Una família de Mataró, en perill de desnonament malgrat l’Alzheimer de la mare
• El resistible ascens de Donald Trump I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• En el món de la cultura també hi ha enemics I Mail obert de Joan Minguet 
• La carn de porc, l’arma secreta de la Xina per a guanyar la guerra comercial a Trump
• Toni Cruanyes: “M’he adonat fins a quin punt en som, d’ignorants, els homes respecte del món de les dones”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

El Congrés de Cultura Catalana, fet entre el 1975 i el 1977, va ser una mobilització popular per a posar les bases del model cultural i polític que es pretenia de construir després de la mort de Franco. Es va posar sobre la taula, com no s’havia fet mai, un discurs per a reimaginar, redefinir i modernitzar la cultura del catalanisme, amb debats com ara el del paper públic de la llengua, la salvaguarda del patrimoni natural i l’ecologia, el model econòmic, el disseny sanitari i el paper de la immigració, en un país que no era el mateix que el que tenien al cap els catalanistes que havien resistit els primers anys del franquisme.

El Congrés de Cultura Catalana o quan el país es va pensar a si mateix

No se’n limitava pas l’abast al Principat, sinó que explícitament tenia per àmbit tots els Països Catalans, amb activitats i presència del País Valencià a Catalunya Nord i d’Andorra a les Illes. Ara, cinquanta anys més tard, es farà un acte d’homenatge per reivindicar-ne el llegat i obrir una nova etapa de reflexió col·lectiva sobre els envits culturals, socials i nacionals del present i del futur. Serà al Saló del Tinell de Barcelona, dijous a les 19.00.

Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat

En aquest acte, que serà conduït per la periodista valenciana Violeta Tena, es farà un homenatge a figures que van tenir un paper destacat en l’històric Congrés de Cultura Catalana, representades a l’escenari per Rafael Ribó, Anna Balletbò, Dolors Bramon i Sebastià Serra. I també comptarà amb una intervenció del president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro, i l’actuació de Maria Hein, que representa el relleu generacional en la música en català.

Es preveu l’assistència de representants institucionals de diverses sensibilitats polítiques, tant en l’àmbit municipal com en el nacional, a més de figures destacades del món cultural i responsables d’entitats.

Cap al Nou Congrés de Cultura Catalana

A la segona part de l’acte, Esteve Plantada, director del Nou Congrés de Cultura Catalana, exposarà el sentit i els objectius d’aquesta etapa, que vol recollir l’esperit de transformació que va marcar el congrés original. Tot seguit, es presentarà el cartell oficial del nou congrés, creat pels artistes Frederic Amat i Perejaume, i es clourà amb la lectura de “la Crida”, un manifest que reivindica la necessitat d’una nova reflexió col·lectiva per a encarar els grans desafiaments actuals.

Plantada explica: “Des de l’històric Congrés de Cultura Catalana, el país ha canviat molt. Ara som en un context de crisi global en què, més que mai, hem de reflexionar a fons sobre qui som i qui volem ser. Per això proposem un projecte ambiciós i de progrés, una gran àgora arreu dels Països Catalans per buscar aquestes respostes.” Tot seguint l’esperit transformador del Congrés de Cultura Catalana de fa cinc decennis, ara es vol impulsar un nou procés que reculli aquell esperit transformador i adaptar-lo als temps actuals, per donar resposta a qüestions com la crisi climàtica, la diversitat social, la preservació de la llengua, el model educatiu i el paper de la cultura en la construcció d’un futur compartit. Un espai de trobada i debat, en què s’esbossin nous horitzons i lideratges amb l’objectiu de construir un full de ruta per als cinquanta anys que vénen.

“Som un apunt en un full d’Excel, res més que això.” Fa temps que l’Eduard i la seva família viuen amb l’angoixa que els puguin fer fora de casa. Una espasa de Dàmocles especialment amenaçadora d’ençà que, fa un any, la seva parella, la Regina, va ser diagnosticada d’Alzheimer. El fons voltor que no els vol renovar el contracte ha fet cas omís dels requeriments de la Generalitat per a recollir l’informe de vulnerabilitat que acredita, entre més, com pot ser de perjudicial per a ella un canvi de residència, i de moment la família espera amb escepticisme, però encara amb un bri d’esperança, una resolució judicial. El desnonament s’havia d’executar el 7 d’abril, però s’ajornarà fins que el jutge no decideixi sobre el cas.

Una història que comença amb la crisi del 2008

Eduard Farinyes, de seixanta-tres anys, i la seva parella, de cinquanta-vuit, van comprar el pis on viuen ara al barri el Palau de Mataró el 2002, quan la seva filla era molt petita. Entre més, l’Eduard ha treballat com a fotògraf i informàtic i la Regina com a maquetista. Van poder pagar la hipoteca amb normalitat fins el 2012, quan van començar a notar les conseqüències de la crisi del 2008. “Entre el preu de les hipoteques i coses que fas mal fetes, vam acabar en una situació molt complicada i vam pactar amb el Banc Sabadell una dació en pagament, que en aquell moment era, de facto, un lloguer social. Hi va haver un any que vaig pagar el 10% dels ingressos, 83 euros el mes. Això va ser gràcies a una llei progressista que va acabar tombant el Tribunal Constitucional. Llavors, la propietat, que en aquell moment era Solvia, va respirar tranquil·la i vam tornar al que havíem pactat amb la PAH: 345 euros, que amb pujades van acabar essent 362 euros. Fins fa poc, la llei deia que, pel que fa al lloguer social, els grans tenidors estaven obligats a renovar el contracte, com a mínim, una vegada. Jo no demanaria més que això, però com el Constitucional també ho ha tombat, no hi estan obligats, i és per això que no esperem un final feliç.” L’Eduard es refereix a una sentència del passat mes d’octubre que anul·la part de la llei catalana d’habitatge del 2022 i que tomba l’obligació dels propietaris d’oferir lloguer social. La possibilitat de negociar-lo ni s’ha posat sobre la taula, en aquest cas.

Eduard Farinyes, al balcó de casa. Fotografia: Albert Salamé. Eduard Farinyes, al balcó de casa. Fotografia: Albert Salamé. 4.000 euros en canvi de deixar el pis

La història es va reactivar el 2021, quan la família va rebre trucades de Solvia, que encara tenia la propietat del pis, advertint-los que el contracte s’acabava aquell mateix any. Però el contracte no acabava fins el 2023. Llavors hi va haver un canvi de propietat i Solvia va passar a ser l’entitat administradora dels actius, i la gran majoria va quedar en mans del fons voltor Cerberus, i una altra part, en mans de Promontoria Real State Coliseum, una immobiliària amb participació de Cerberus. “Quan se’ns acaba el contracte el 2023, deixen de passar-me el rebut del lloguer, tot i que hi ha una carta de Solvia que ens diu que ells continuaran pagant la renda. Nosaltres no devíem ni un cèntim, vam pagar fins l’últim dia”, explica l’Eduard.

Avui dia, a més, la seva situació econòmica continua essent complicada. Com a desocupats de llarga durada, la parella passa el mes amb 960 euros i l’ajut de la seva filla, que també viu al pis i treballa mitja jornada en una escola bressol. Les dificultats encara es van fer més notòries fa un any, quan la Regina va ser diagnosticada d’Alzheimer, de moment, en grau moderat, però amb una deficiència cognitiva severa. “La medicació és cara, gairebé 130 euros mensuals, i jo no puc treballar perquè he de cuidar-la a ella. Podria fer mitja jornada, però és molt difícil trobar feina a la meva edat i, a més, cada cop que marxo de casa ho faig amb angoixa. Tinc por de la malaltia i encara no ho he assumit.”

L'Eduard repassa els papers del procés. Fotografia: Albert Salamé. L'Eduard repassa els papers del procés. Fotografia: Albert Salamé.

Amb el canvi de propietat, a l’Eduard li van comunicar que Promontoria era el nou titular del pis, i que Solvia s’encarregava d’administrar-ho. “Vaig rebre moltes trucades i whatsapps. Verbalment, m’oferien diners per a anar-me’n, no m’ho deien per escrit. Primer, em donaven 6.000 euros, després 5.000, després 4.000… L’última vegada sí que ha estat una oferta per escrit, amb la meva advocada. A mi, 4.000 euros no em solucionen res. Passa que amb 4.000 euros, a Rocafonda, el barri del costat, compres les claus d’un pis il·legal d’alguna màfia i ajornes dos anys el problema. Però nosaltres estem en una altra situació. No m’agrada la paraula, però es pot dir que som una família ortodoxa. No hem rebentat cap porta per entrar, fa vint-i-quatre anys que vivim entre aquestes parets. Em van oferir de comprar el pis, però evidentment no podem.”

Un canvi demolidor per a una persona amb Alzheimer

El punt més preocupant de la situació d’aquesta família és el diagnòstic d’Alzheimer de la Regina, perquè el canvi d’entorn a què estarien forçats en cas de ser desnonats podria ser demolidor per a ella. Dos informes mèdics, a què ha tingut accés VilaWeb, diuen que no és gens recomanable de canviar-la d’entorn. “La meva parella encara pot sortir a comprar i coneix les botigues. Vull aprofitar-ho, perquè arribarà un moment en què no podrà. Però mentre pugui, que en gaudeixi! Treure’ns això és ensorrar-nos, condemnar-nos a l’ostracisme i a l’exclusió social”, afegeix l’Eduard, emocionat. “Jo podria canviar-me de casa i faria amics on fos, però ella i la seva vida? Com es relacionarà amb un nou entorn? Les cares d’aquest entorn les coneix. No recorda els noms dels carrers, però sap anar fins a l’ajuntament i quedar amb les seves amigues. Elles l’acompanyen i jo estic tranquil. En un altre lloc no voldrà sortir perquè tindrà por. S’enclaustrarà i això l’anul·larà. Encara té molt per gaudir, està en una fase moderada. Jo vull per a ella un entorn controlable, i també conservar la nostra vida i records. Malgrat els buits de memòria, és conscient de la situació, l’angoixa i l’entristeix.”

L’Eduard i la Regina. (Fotografia: Albert Salamé.)

L’Eduard també denuncia que el fons voltor hagi fet cas omís unes quantes vegades de l’existència d’un informe de vulnerabilitat, i que fins i tot volguessin interrogar la Regina. “Hem presentat tots els papers que acrediten la nostra situació, però la propietat no els ha recollit, no van recollir l’informe de vulnerabilitat que ells mateixos van demanar. Tot plegat es va tancar amb un expedient sancionador, però són sancions que els fan pessigolles. Van decidir de continuar la denúncia per finalització de contracte. Tampoc no es van presentar al judici –només l’advocat, però ningú de la propietat– i la jutgessa va dir que s’enfrontaven a una possible sanció.”

Sense sentiment de culpabilitat

Ara per ara, la situació és als llimbs, tot esperant una resolució judicial. Si es vol executar el desnonament, es posarà damunt la taula l’informe de vulnerabilitat i la jutgessa tindrà la potestat d’aturar-lo fins que l’ajuntament no doni una alternativa; si més no, aturar-lo durant uns mesos.

L’Eduard ha considerat la possibilitat de plantar cara en el moment del desnonament, però la situació de la seva parella li genera dubtes, perquè una situació així podria angoixar-la i perjudicar-la més. “M’ho plantejaré quan arribi. De moment, vull menjar-me el meló tallet a tallet, perquè si no m’ennuego. Intento mantenir la compostura, però hi ha moments en què no puc. És dur. És tota una vida que se’n va a la merda. La meva filla ha crescut aquí i és del barri, i a nosaltres ens coneix tothom. Tenir un sostre és garant de la pau social. Si t’ho prenen cada cinc anys no fas arrels, no crees comunitat. És un model que ens extingeix com a poble. Si això no se soluciona, serà una bomba de rellotgeria i passaran coses que no ens agradaran, com les de Salt.” A més, alerta del problema dels pisos buits per a l’especulació en mans de fons voltor. Segons l’INE, l’11,57% dels habitatges a Mataró no són d’ús residencial. Hi ha 1.899 habitatges buits, 1.096 que s’utilitzen menys d’un mes l’any i 3.134 que són d’ús esporàdic.

Amb tot, defensa de passar a l’acció amb vagues de lloguers o grans mobilitzacions, deixar enrere el sentiment de culpabilitat i que les persones en situacions similars no se’n vagin de casa en silenci. “Et volen fer creure que és culpa teva. Segur que he fet coses malament, com tothom, però no sóc culpable d’això. Jo no em nego a pagar un lloguer, però hauria de ser un lloguer adequat per a la meva situació. Es vulnera el dret a l’habitatge per un interès econòmic. Per l’interès d’un grup que no sap ni on ets i que té el despatx a la Cinquena Avinguda. Els salta un avís vermell, veuen que poden vendre i nosaltres no som més que aquell apunt en un Excel. Hem de posar el focus en qui fa saltar l’avís vermell per guanyar més diners, no en qui fan fora de casa.”

L'Eduard, la Regina i el seu gos, el Milo. Fotografia: Albert Salamé. L'Eduard passeja pel barri d'El Palau. Fotografia: Albert Salamé.

The Washington Post · Christian Shepherd

Pequín, Xina. Als xinesos els encanta el porc. L’any passat van consumir ells sols una mica més de la meitat de la producció mundial. La secció dedicada a la carn de porc de Xinfadi, el mercat majorista més gran de Pequín, és tan gran que ocupa tot l’edifici.

La carn de porc està tan arrelada a la cultura, la cuina i la llengua xineses, que el caràcter xinès per a les paraules “llar” i “família” és un porc sota una teulada, i la paraula per a carn –rou– sovint s’empra com a sinònim de la carn de porc en concret. Garantir el subministrament d’aquesta carn és tan important, políticament parlant, que el Partit Comunista Xinès fins i tot gestiona una “reserva estratègica de carn de porc” per pal·liar qualsevol possible problema de proveïment en temps d’escassetat.

A primera vista, per tant, podria sorprendre que Pequín hagi imposat un aranzel d’un 10% a les importacions de carn de porc nord-americana en resposta a la guerra comercial que Trump ha declarat a la Xina.

Atès que la Xina no importa –ni de bon tros– tant com exporta als Estats Units, Pequín ha hagut d’empescar-se maneres de pressionar Trump sense imposar grans costs a l’economia xinesa.

Els aranzels sobre les importacions agrícoles provinents dels Estats Units són una part crucial d’aquesta estratègia de pressió. El govern xinès ha imposat aranzels entre un 10% i un 15% sobre els 21.000 milions de dòlars d’importacions nord-americanes a la Xina, incloent-hi la carn de porc, el pollastre, la soja i més béns agrícoles produïts majoritàriament en àrees rurals dels Estats Units que van votar Trump en les darreres eleccions, incloent-hi els estats d’Iowa, Carolina del Nord i Missouri. La Xina fou el tercer principal importador de carn de porc nord-americana l’any passat, tan sols superat pel Japó i per Mèxic.

Però tot i la predilecció nacional per la carn de porc, els aranzels sobre la carn de porc nord-americana difícilment causaran gaires maldecaps als xinesos, atesa la reducció progressiva de la dependència xinesa en les importacions de carn de porc nord-americana.

Els 1.100 milions de dòlars en carn de porc que la Xina va importar als Estats Units l’any passat representaren tan sols un 7% de les importacions totals de carn de poc, i un 0,1% del subministrament total de carn de porc al país.

Els carnissers de Xinfadi rebutgen la possibilitat que els aranzels els perjudiquin el negoci. “Tan sols venem carn de porc d’origen xinès”, explica Zhang Haifu. “Les intrigues i tensions comercials no tenen res a veure amb nosaltres.”

A la secció de carn de porc del mercat, un gran tauler electrònic penja al costat de l’entrada en què apareixen els preus dels 1.795 porcs disponibles avui: el quilo es ven a prop d’1,80 euros. Al costat del preu, una segona columna indica l’origen de cadascun dels porcs dins la Xina.

Del porc, ací, també se n’aprofita tot. Les orelles, la tripa, les potes i altres parts solen considerar-se menges a la Xina, cosa que crea un mercat considerable per a les importacions procedents de països on no solen valorar-se les vísceres, com és el cas dels Estats Units. Prop d’un 25% de les vísceres de porc importades a la Xina, de fet, procedeixen dels Estats Units.

“Cap altre mercat alternatiu pot acostar-se al preu que paguen els compradors xinesos [per les vísceres]”, resumia fa poc la Federació d’Exportacions de Carn dels Estats Units.

Les autoritats xineses, per la seva banda, confien que els ramaders de països com el Brasil i Espanya estaran disposats a redirigir els seus excedents al mercat de porc més gran del planeta.

D’ençà de la guerra comercial del primer mandat de Trump, Pequín ha treballat incansablement per reduir la dependència de l’economia xinesa en les importacions de productes agrícoles nord-americans. Una de les mesures clau d’aquest programa ha estat l’impuls a la producció nacional de la carn de porc, que ara representa un 97% del mercat xinès.

Aquesta campanya per l’autosuficiència va fer un pas enrere amb el brot de pesta porcina del 2018, que va ocasionar que les importacions de poc nord-americà s’enfilessin fins a nivells de rècord l’any 2020.

D’aleshores ençà, les petites granges en què se solien criar la majoria dels porcs a la Xina han donat pas, a instàncies de Pequín, a estructures gegantines de múltiples pisos que la premsa xinesa ha batejat com a “hotels porcins”.

Aquests darrers anys, la Xina també ha començat a diversificar les fonts d’importació de carn de porc i de pinso. El primer carregament de porcs russos va arribar al país l’any passat entre una gran expectació mediàtica, per bé que la carn de porc russa representa tan sols una petita part de les importacions totals a la Xina.

“Aquests darrers dos anys, l’oferta nacional s’ha mantingut relativament estable, i la competitivitat dels nostres productes ha millorat”, explica Zhu Zengyong, investigador de l’Acadèmia Xinesa de Ciències Agrícoles.

Amb les importacions de porc provinents del Brasil, l’estat espanyol i més països, n’hi hauria d’haver prou per a satisfer la demanda, diu Zhu, fins i tot en cas d’una guerra comercial amb els Estats Units. “Si Trump manté aquesta estratègia [aranzelària] a llarg termini, veig difícil que la carn de porc nord-americana continuï essent competitiva a la Xina”, afegeix.

Però això no vol dir, necessàriament, que els productors de carn de porc xinesos hagin de sortir airosos d’una guerra comercial prolongada entre Washington i Pequín. Els experts, en aquest sentit, adverteixen que les tensions comercials podrien fer augmentar el cost del pinso i causar una incertesa generalitzada en els mercats de porc internacionals, cosa que podria fer que la carn de porc xinesa, eventualment, també s’acabés encarint.

Tot i que la Xina no depèn en excés de la carn de porc nord-americana, la situació en el cas de la soja és completament diferent: els Estats Units són l’origen de prop d’un 35% del subministrament total de soja a la Xina, on aquest llegum s’empra principalment per a produir pinsos i oli de cuinar. Aquests darrers mesos, les empreses xineses s’han dedicat a emmagatzemar soja i a signar contractes de compra de llarga durada per protegir-se de possibles aranzels.

Encara que els costos reals dels aranzels trigaran a notar-se, la guerra comercial podria acabar encarint el preu de la carn de porc xinesa. Sigui com sigui, els consumidors rarament solen relacionar les fluctuacions en el preu de la carn amb la imposició d’aranzels concrets. Ho explica Jack Zhang, professor adjunt de la Universitat de Kansas que ha estudiat els efectes de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina.

Per a l’anèmica economia del país, un repunt de la d’inflació no seria necessàriament dolent, segons que assenyalen els analistes. Els preus de la carn de porc s’han mantingut obstinadament baixos aquests darrers mesos –a excepció de les vacances de l’Any Nou Lunar, en què les famílies xineses es reuneixen per compartir àpats on sol abundar la carn.

Però a molts fabricants i exportadors els preocupa que la guerra comercial amb els Estats Units s’estengui i enfonsi encara més el consum privat al país.

Les famílies xineses ja es mostraven poc disposades a gastar abans i tot que Trump imposés nous aranzels als productes del país. En aquest sentit, el nou “pla d’acció especial per a impulsar el consum” de Pequín arriba en un moment en què l’economia malda per aconseguir l’objectiu anual de creixement marcat pel govern, de prop d’un 5%.

És un matí de març, i hi ha pocs clients a la “gran nevera de Pequín”, el nom amb què es coneix popularment el supermercat majorista que obrí l’any passat al sud-est de Pequín.

El magatzem té tot allò que una família xinesa pot necessitar per a un banquet: sacs d’espècies i xili, oli de cuina en bidons enormes, un hangar amb alcohol i tes de tota mena.

Dins, els venedors lamenten que –amb guerra comercial o sense– la gent simplement ja no gasta com abans. “Per ací ja no passa ningú”, diu Cui Yawei, que regenta una paradeta d’aperitius al magatzem.

“Quan sona el telèfon, alguns esperen que a l’altra banda de la línia hi hagi el seu enamorat. Jo, en canvi, espero que sigui un client”, escriu Cui en el compte de la seva botiga al portal xinès WeChat. I afegeix: “No em pregunteu si hi sóc o no hi sóc. Jo no descanso mai. Us respondré més de pressa que la vostra parella.”

Pei-Lin Wu, de Taipei estant, i Lyric Li, de Seül estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’operadora espanyola RENFE té dificultats a l’estat francès, i aviat podria prendre mesures dràstiques. Fa més de tres anys que batalla per arribar a París, però els endarreriments s’han encadenat i no preveu d’aconseguir-ho abans del 2029. Les rutes transfrontereres fins a la capital francesa són considerades les més rendibles –si no les úniques–, però, per culpa dels retards, sembla que la companyia sospesa de renunciar a totes les operacions a l’estat francès.

Fins fa pocs anys no hi havia conflicte ferroviari i el repartiment era clar. RENFE i l’operadora francesa SNCF tenien una societat conjunta i, en els trajectes, cada companyia gestionava els serveis dins l’estat corresponen, sense necessitat de fer transbord. L’aliança va funcionar entre el 2001 i el desembre del 2022, però hi hagué un punt d’inflexió amb la liberalització del transport ferroviari de gran velocitat a la Unió Europea, aprovada el desembre del 2020. D’ençà d’aleshores, qualsevol operador pot demanar l’autorització per a fer circular trens amb les mateixes condicions que les de l’operadora que monopolitzava els trajectes.

Això va fer que, gairebé immediatament, SNCF, amb la seva filial Ouigo, passés a competir a l’estat espanyol contra el seu antic aliat, tot explotant la ruta entre Barcelona i Madrid d’ençà de maig del 2021.

Els endarreriments a l’estat francès

La tardor del 2021 el consell d’administració de RENFE va aprovar d’obrir una delegació a París i començar a competir amb la seva ex-aliada. Però, així com ADIF, l’administrador d’infrastructures ferroviàries espanyoles, va habilitar ràpidament els trens d’SNCF, les autoritats franceses solament han permès que els trens de RENFE arribin a Marsella i Lió, però no pas a París.

Això ha originat una crisi diplomàtica entre tots dos estats. Raquel Sánchez, ministra de Transports espanyola fins al novembre del 2023, va enviar pel cap baix dues cartes als seus homòlegs francesos, i una altra a la comissària de Transports europea, Adina Vălean, en què lamentava el desenvolupament del procés d’autorització i denunciava la “manca d’implicació de certes administracions ferroviàries d’uns altres estats membres” en el projecte europeu de creació d’un espai ferroviari comú.

El gener del 2023, el qui aleshores era ministre de Transport francès, Clément Beaune, es va comprometre a agilitar el procés de certificació i facilitar a RENFE d’encarregar-se de la ruta entre Lió i París abans d’acabar aquell any. A la primeria, l’objectiu de la companyia espanyola era activar la ruta abans dels Jocs Olímpics de París, però la tramitació es va anar complicant.

Més recentment, el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha denunciat entrebancs de les autoritats franceses. “França fa mans i mànigues per evitar un veritable procés de liberalització del seu mercat.” Alhora, la crisi política de l’estat francès dificultava la comunicació. “El diàleg amb França és molt difícil. He conegut quatre ministres de Transports l’últim any!”, va dir Puente.

Per una altra banda, la directora general d’Estratègia Global de RENFE Operadora, Paloma Baena, va dir fa poques setmanes al senat francès que els nous operadors mereixien “accedir al mercat en condicions adequades, sense entrebancs per la posició dominant” de SNCF. Si la vinculació entre ADIF i RENFE no és tan forta, a l’estat francès hi ha SNCF Voyageurs, que és un operador ferroviari, amb suport de l’estat, i després hi ha SNCF Réseau, el gestor de la infrastructura que ha d’habilitar la resta d’operadors. Són dues empreses germanes i això fa que l’estat francès sigui molt més proteccionista.

Traves o mala gestió?

RENFE va presentar fa tres anys una proposta tècnica per a la ruta fins a París, però la  SNCF encara no li ha donat els permisos i homologacions necessaris, tot i que, en teoria, el procés de certificació havia de durar mig any i prou.

És cert que el període d’homologació dels trens de gran velocitat a l’estat francès és un dels més llargs d’Europa, però el fet és que la italiana Trenitalia sí que va aconseguir ja fa temps l’homologació per explotar la ruta fins a París. Primer, el desembre del 2021, impulsant la connexió de París amb Milà; i a partir del 15 de juny d’enguany, és previst que posi en funcionament un servei entre París i Marsella, que competirà directament amb SNCF.

En canvi, la companyia espanyola es troba estancada. Ara com ara ofereix les línies Lió-Barcelona i Marsella-Madrid i, en teoria, el mes vinent ha de començar a oferir servei en la línia Barcelona-Tolosa, però tot pot variar si finalment RENFE fa un canvi estratègic. Entre els entrebancs per a arribar fins a París, més enllà de la política proteccionista de les autoritats franceses, els trens de la companyia espanyola han suscitat dubtes seriosos.

De primer, es va provar d’homologar en aquesta ruta entre Lió i París els trens de la sèrie 100F, del fabricant francès Alstom. L’operador espanyol havia optat per renovar aquests trens del 1992, però SNCF Réseau ho va refusar, adduint que eren incompatibles amb la tecnologia existent en aquesta línia. Tot i que aquests trens sí que circulen per Occitània, el problema és que la línia París-Lió es remunta als anys setanta i els trens no tindrien els sistemes tècnics necessaris per a operar aquest tram.

RENFE ha hagut de repensar el projecte i ha fet una nova proposta amb trens Avril, de la sèrie 106 de Talgo, que ja s’empren a l’estat espanyol. Tanmateix, aquests trens, tot i ser més moderns i adaptats per a circular per les amplades de via dels estats francès i espanyol, han tingut dificultats i encara no han estat homologats en cap altre estat europeu.

També tenen problemes informàtics, són sorollosos i han tingut massa incidències. De fet, els dos primers mesos de funcionament, el 2024, es van registrar 479 incidències, una mitjana de sis cada dia. El més greu fou quan cinc-cents passatgers van romandre atrapats dues hores en un túnel de Madrid. Les dificultats tècniques van fer que RENFE exigís una compensació econòmica a Talgo. Ho va denunciar el ministre espanyol a les xarxes socials.

El de ayer es el incidente que colma el vaso. Trenes estrenados el 21 de mayo, que están dando infinidad de problemas que sufren los usuarios y deterioran la imagen del servicio. “Renfe exige compensaciones económicas a Talgo por los continuos fallos en sus trenes” pic.twitter.com/wPF6DIg0h3

— Oscar Puente (@oscar_puente_) August 6, 2024

Al mateix temps es va denunciar un endarreriment d’anys en el lliurament a RENFE dels nous trens que haurien de circular per l’estat francès. Es calcula que no es rebrà l’aprovació per a arribar a París, pel cap baix, fins a final del 2028. A continuació caldria formar els conductors per a circular amb aquells trens per aquella línia concreta. Així, doncs, les estimacions més optimistes són que RENFE no podria arribar a París fins el 2029.

Per a acabar-ho d’adobar, també hi ha traves en el manteniment d’aquests trens. Si l’estat espanyol ha adaptat els tallers als nous operadors, Talgo, el fabricant de l’Avril, s’ha trobat que el taller que la SNCF ha posat la seva disposició no ofereix equipament per a tasques bàsiques de manteniment, i això l’obliga a fer les reparacions i la posada a punt a Barcelona.

L’estat francès, l’últim obstacle en el camí dels trens nocturns cap a Barcelona

Les traves de l’estat francès ja havien causat endarreriments en projectes anteriors, com ara en el de trens nocturns. En aquest cas s’hi afegeix una gestió dubtosa, que ha fet que s’ajornessin els plans més que no pas els dels seus homòlegs italians.

Que l’estat espanyol sortís de la xarxa ferroviària francesa podria significar un punt d’inflexió i un toc d’atenció a les autoritats europees sobre les barreres que encara imperen en el sector ferroviari, però sobretot hi hauria una reculada en el nombre de connexions, que perjudicaria els catalans de banda i banda de la frontera administrativa.

Quan falta un mes perquè es complexin cent dies de rodatge de la seva presidència, Donald Trump ha tingut prou temps per a deixar clar que aquesta vegada va de debò. Frustrat per no haver pogut desenvolupar la seva agenda en la primera legislatura, ara ha decidit d’aplicar-la des del primer dia. Extorquint a tort i a dret, ha aconseguit d’imposar una rara unanimitat als rengles republicans. Les coaccions són virolades: des de donar suport als opositors dels diputats republicans a les diverses eleccions estatals fins a amenaçar de mort els polítics díscols i les seves famílies. Una piulada de Trump és una instigació per als seus fidels. D’aquí ve la gravetat de retirar les escortes de polítics que l’han criticat o simplement se n’han distanciat, i el cinisme de negar qualsevol responsabilitat si els passés res. En situació de risc per l’hostilitat declarada de Trump es troben l’ex-conseller de seguretat nacional John Bolton, l’ex-secretari d’estat Mike Pompeo i el seu ajudant Brian Hook, tots membres del primer govern Trump i tots amenaçats per l’Iran. En situació semblant hi ha Anthony Fauci, l’expert en malalties infeccioses que dirigí la sanitat pública durant la pandèmia. Sovint en desacord amb les idees del president sobre com contenir la infecció, Fauci rebé amenaces de mort per les decisions sobre l’aïllament, l’ús de les màscares i la vaccinació, i encara avui és objecte de la ira de molts republicans. Quan van demanar a Trump si se sentiria responsable en cas de passar-li res a Fauci, va respondre que no, i afegí que aquestes persones podien pagar-se una escorta privada, que és precisament el que han hagut de fer.

Immediatament després de prendre possessió de la presidència, Trump escometé l’operació que Steve Bannon anomena pedantment “desconstrucció de l’estat administratiu” i Elon Musk, amb menys eufemisme, designa amb la serra mecànica alçada com la llança d’un bàrbar en peu de guerra. Malgrat el caos que provoquen les ordres i contraordres en matèria d’aranzels i acomiadament de funcionaris, Trump segueix fil per randa el Projecte 2025, un pla de transformació del govern concebut per la conservadora Heritage Foundation. L’objectiu és retenir el poder prou temps per a modificar els Estats Units de manera irreversible. L’oportunitat que donen a Trump les majories republicanes a les dues cambres explica el ritme vertiginós de la legislació mitjançant decrets, aquí anomenats ordres executives. Trump vol accelerar la transformació bandejant el congrés, tot i disposar de majoria més que suficient a la cambra baixa i d’una majoria exigua al senat. 

Governant a cop de decret, revela la pretensió d’arrabassar poder al legislatiu per acostar-se a la monarquia, en el sentit original de govern d’una sola persona. Per a arribar a aquest ideal cal fer una lectura molt esbiaixada de la constitució i violentar la voluntat dels fundadors, que prengueren precaucions contra l’admissió del principi monàrquic a la nova democràcia. Per a assegurar-se interpretacions complaents de la constitució, Trump ja havia farcit el Tribunal Suprem de jutges conservadors, els quals li van regalar la immunitat, una subtracció de responsabilitat al més alt nivell fins ara impensable en una democràcia. De cop i volta, el president quedava per damunt de la llei en tot allò que faci i desfaci en matèria de govern. Amb la immunitat a la butxaca, Trump farà mans i mànigues per concórrer inconstitucionalment a una tercera legislatura, i una vegada més serà el Tribunal Suprem, amb majoria conservadora, que tindrà la darrera paraula. Aquest ascendent sobre el poder judicial és especialment greu, perquè de la mateixa manera que Trump pot comprar representants i senadors amb favors o atemorir-los amb amenaces, també pot corrompre els jutges, com ja és el cas de Clarence Thomas i Samuel Alito, o esporuguir-los, com en el cas d’Amy Coney Barrett. El proppassat dia 5, Barrett, que acostuma a fer costat al grup conservador, va votar contra la petició del govern de congelar d’urgència l’ajuda internacional. I de cop i volta es convertí en blanc de les ires del moviment MAGA. Pocs dies després, la seva germana rebia una amenaça de bomba.

En els rengles de l’oficialitat, dins el Partit Republicà mateix; en la majoria dels funcionaris acomiadats, que sols gosen parlar des de l’anonimat; en els directius i propietaris d’empresa, temorosos dels aranzels que perjudicarien els seus negocis; en els rectors d’universitat, que tenen por de perdre milions de dòlars de finançament; en governadors d’estats que podrien perdre ajuda federal o trobar-se al davant un candidat patrocinat amb els diners de Musk; en un amplíssim espectre de les institucions responsables de la marxa de la societat s’ha instal·lat un silenci arraulit, un posat de veure-les venir resignadament, amb l’esperança que el malson passi com més aviat millor.

No és casualitat que el referent històric de Trump sigui Andrew Jackson, el president populista que fou el primer de governar amb el suport del grup que s’anomenava “Partit Democràtic”. Jackson era un desaprensiu. Va violar prop d’un centenar de tractats amb les tribus índies per prendre’ls la terra. L’expansionisme de Jackson ressona en les bravates de Trump d’annexionar el Canadà i Grenlàndia. Trump podria haver-se inspirat en l’Acta d’Expulsió dels indis a l’oest del riu Mississippí per a les seves ordres d’expulsió massiva d’immigrants.

El president ha engegat un blitzkrieg legislatiu per desorientar l’oposició. Els atacs a l’estructura de l’estat són tan ràpids que fins ara han paralitzat els demòcrates i no pas pocs republicans. Sense cap càrrec electiu, Musk s’enfronta als pocs ministres de Trump que gosen contradir-lo i amb prou feines reprimeixen el malestar. Com en un maridatge de Goebbels amb Krupp, Musk combina el poder econòmic amb el propagandístic. Els departaments on entra com un elefant en una botiga de porcellana són estructures bàsiques de l’equilibri social i la diplomàcia. Tanmateix, programes sencers són delmats o clausurats. Institucions clau per a l’administració de justícia, la seguretat i la salut, com el Departament de Justícia, els Centres per al Control i Prevenció de Malalties, l’FBI, la CIA, el Departament d’Educació i Hisenda han estat escapçades i sotmeses al caprici de Trump. Un exemple de com posa les institucions al seu servei és la venjança contra els cinc mil treballadors de l’FBI que s’havien encarregat d’investigar els assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021.

Més ominosa que la destrossa en si és la intenció de Trump de romandre en el poder més enllà de la legislatura. No podem fer-nos il·lusions sobre això, perquè hi ha el precedent de l’intent del gener del 2021, quan el president provà de subvertir la democràcia per tal de continuar al poder. Aquesta vegada no hi haurà un vice-president per a rebutjar l’ordre de no certificar la victòria del rival. No s’ha comentat prou que en plena campanya de les passades eleccions, Trump demanà a la gent que anés a votar aquella vegada, que ja no hi hauria de tornar. Ho deia perquè era la seva darrera candidatura o perquè pensava abolir les eleccions? L’ambigüitat roman. 

De moment, Musk i Trump (i no sabria ben bé en quin ordre de rellevància) proven d’exercir unes atribucions que la constitució no els atorga. El finançament de les agències federals, que centra l’activitat del “Departament d’Eficiència del govern” de Musk, no recau en l’executiu sinó en el congrés. Trump actua com si no hi hagués jurisprudència ni tradició legislativa ni una constitució que fixa els límits de la presidència, talment com si l’estat d’excepció que s’esforça a crear –per exemple, invocant l’Acta d’Enemics Estrangers, una llei del segle XVIII pensada per a temps de guerra, a fi d’expulsar milions de persones expeditivament– legitimés uns poders desmesurats i tendencialment absoluts. De moment, l’estratègia li funciona. Els demòcrates en minoria, dividits per l’estratègia i sense líder visible, estan desorientats i sense cap més recurs que mirar d’alentir les escomeses als jutjats. Però fins i tot aquest recurs és una font d’angoixa. Alguns es pregunten què passarà si el govern es nega a acatar les decisions judicials que no vagin en el seu sentit, o si les acata però les interpreta a favor seu. A diferència dels tribunals espanyols, els dels Estats Units no tenen capacitat executiva, no hi ha policia judicial. Si el govern fes cas omís de les sentències desfavorables, a la pràctica hauria desaparegut l’estat de dret. Sense necessitat d’arribar a aital crisi definitiva de la democràcia, encara que Trump perdi uns quants processos, sols pel fet de tenir assegurada la majoria de les sentències del Tribunal Suprem ja podrà ampliar els seus poders estrebant la constitució fins a límits impensats i canviar així la naturalesa del càrrec i, doncs, la forma del govern.

Són temps excepcionals que demanen, una vegada més, sortir de la zona de confort i implicar-se en defensa dels drets. Qui deia que les mobilitzacions per les causes elementals s’havien deixat enrere, com a curiositats històriques? Que eren guanyades per sempre amb el sacrifici d’unes generacions que hom recorda en blanc i negre, com una pel·lícula d’època que hom mira amb desgana a l’aula de classe? La democràcia no és cap estat permanent, els drets no són òrgans naturals que s’hereten amb la resta de les facultats físiques, com el color dels ulls o la mida de les orelles. Cada tant, cal tornar a guanyar-los sota pena de perdre’ls una temporada llarga.

L’adoració irracional de la pau s’ha convertit en un dels dogmes més perillosos del nostre temps. Aquest culte cec a “la pau a qualsevol preu” negligeix una veritat fonamental acreditada per la història: no tota pau és justa, ni tota pau és digna, ni tota pau és útil. Quan elevem la pau a la categoria d’absolut moral oblidem que pot esdevenir l’arma més eficaç dels opressors.

La història és implacable a l’hora de mostrar-nos aquesta perversió. Els famosos “acords de pau” de Munic del 1938 no van ser sinó una rendició vergonyosa davant Hitler. Chamberlain va tornar a Londres proclamant als quatre vents “pau per al nostre temps”, mentre lliurava Txecoslovàquia a la barbàrie nazi, en realitat per a res. Un any després, Europa s’enfonsava en l’abisme perquè la pau sense justícia no és pau, és en tot cas la consolidació de la injustícia sota un nom respectable.

Hannah Arendt ho va advertir fa molts anys, amb una aguda clarividència, quan ens va fer avinent que l’ordre i l’estabilitat podien ser simplement el resultat d’una repressió efectiva –cosa que els catalans hem comprovat una vegada i una altra en la pròpia pell. O és que no perpetuem i justifiquem la violència quan proposem de bastir la pau precisament sobre els fruits d’aquesta?

Ahir aquesta hipocresia es va manifestar amb una cruesa especial. Profundament irritant. Perquè quan Donald Trump i Vladímir Putin declaren junts que la guerra d’Ucraïna “no hauria d’haver començat mai”, converteixen la noció de pau en un sarcasme insultant que passa per alt una cosa tan elemental i bàsica com qui va atacar i qui es defensa. I, paral·lelament, el retorn dels atacs d’Israel a Gaza, just el mateix dia, no fan res més que deixar clar que els discursos sobre la pau en mans de personatges com Trump són, per damunt de qualsevol altra consideració, un parany destinat a consolidar els guanys aconseguits prèviament amb la violència.

No s’hi val a fer trampes al solitari: quan la comunitat internacional demana “contenció” mentre les bombes cauen sobre escoles i hospitals a Gaza, som davant la perversió completa del concepte de pau. I quan es pressiona Ucraïna perquè accepte de cedir el seu territori legítim en nom d’una “solució pacífica”, acceptem i consagrem el principi que la violència i l’agressió són el camí per a obtenir guanys territorials al segle XXI. És a dir, allò que Putin volia imposar quan envaí la nació ucraïnesa.

 

PS1. El novembre del 2023 vaig anar a Ucraïna per comprovar de primera mà què hi passava. Avui voldria recuperar especialment un dels articles que vaig publicar, on descrivia què vaig veure amb els meus ulls a Iahidne, Borodianka i Butxa: “L’horror, la mort, la guerra i un grafit de Banksy”.

PS2. En aquest món global on vivim hi ha notícies que poden tenir vincles sorprenents. Catalunya és un gran exportador de productes derivats del porc a la Xina. I, precisament, el porc s’ha convertit en una peça clau de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, conflicte en què la producció provinent de l’estat espanyol té un paper central. En parlem en aquest reportatge signat per Christian Shepherd a Pequín.

PS3. El resultat favorable al català en la consulta sobre la llengua base a les escoles valencianes cou molt al PP i els seus satèl·lits. I n’és la prova més fefaent que Escuela de Todos haja denunciat setanta-vuit ajuntaments al Síndic de Greuges adduint una presumpta vulneració de la neutralitat institucional, alhora que Hablamos Español medita de demanar l’anul·lació de la consulta. Aquest reportatge repassa els deliris espanyolistes per imposar el castellà, després d’haver fracassat en el gran intent.

PS4. El geògraf Jaume Casañas, que també ha estat batlle de Cunit (Baix Penedès), exposa un problema greu de Catalunya: així com l’àrea metropolitana de Barcelona es va consolidant, la resta del país és completament desestructurada i sense ordre. És un enfocament que cal escoltar, perquè hi ha en joc l’ànima del país. Ell i Ot Bou n’han parlat en aquest nou episodi del pòdcast Santa Eulàlia.

PS5. Molta gent ja escolta VilaWeb, en compte de llegir-lo, gràcies a la funció automàtica de veu. Els subscriptors del diari, a més, poden crear llistes d’escolta per fer-se un diari parlat a la carta. Comproveu-ho.

El periodista Toni Cruanyes i Plana (Canet de Mar, Maresme, 1974) pot ser considerat l’autor mediàtic per excel·lència de Catalunya. D’ençà del 2014 edita i presenta el Telenotícies vespre de TV3, l’espai informatiu més vist i influent de la televisió pública. Com diu ell, entra a les cases de molts catalans a l’hora de sopar. Aquesta popularitat l’entoma com un fet positiu per la seva carrera d’escriptor, iniciada amb uns quants títols d’assaig de política internacional –foguejat com a corresponsal internacional, va guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig l’any 2012, amb Un antídot contra l’extrema dreta– i amb texts com Un dels nostres, una reflexió sobre les identitats a partir de l’experiència del procés independentista, que podia ser interpretat també com una mena de memòries professionals, i que va fer un tomb amb La vall de la llum, premi Josep Pla 2022. En aquest darrer llibre mirava de pagar el deute contret amb la memòria del seu avi, mort durant la covid-19. Ara acaba de publicar La dona del segle (Editorial Columna), un llibre on posa la lupa en les dones de la seva família, a partir de la besàvia, l’àvia i la tia, i les decisions i desafiaments a què es va encarar.

—Voldria començar per la portada del llibre. A La vall de la llum, Maria Becana, que anomenaven justament la dona del segle perquè era nascuda l’any 1900, hi apareixia tallada, amb el marit i el fill, que eren els protagonistes, en primer pla. En canvi, ara ocupa tota sola la portada.
—En el llibre anterior, la història de la dona forta de la família va ser esborrada pel protagonista, que era el meu avi. Tenia el deute contret per l’Alzheimer de l’avi i la seva mort durant la covid-19, la sensació que allò no havia acabat bé i que calia reprendre la seva memòria. Però ja llavors em vaig adonar que el pilar de la família havia estat la seva mare, la meva besàvia. Aquesta va ser, d’alguna manera, la gènesi del llibre que ha sortit ara. A través d’ella i les altres dones de la família, he descobert un món nou, pràcticament.

—Dones que havien restat fora de focus.
—Durant segles, els homes hem tingut sempre el protagonisme, perquè érem els encarregats de la feina, els negocis, la vida pública, el nom i l’aparença de la família cap enfora. Però, en realitat, les dones, en molts casos –i en els episodis històrics del segle XX, n’hi ha hagut alguns de determinants–, han estat les més fortes de tota la família.

—A les pàgines de La dona del segle us demaneu com parlar de les dones. Fins i tot, si és lícit que us poseu en la seva pell o parleu per elles.
—En ple segle XXI té sentit que un home escrigui un llibre posant-se a la pell de dones del segle XX? Sincerament, crec que no. Però passa que aquesta és la història de la meva besàvia, de la meva àvia i la meva tia. Per escriure-la, he necessitat ajuda perquè m’he adonat fins a quin punt en som, d’ignorants, els homes respecte del món de les dones. Sobre allò que van haver de patir o les feines que van haver de fer, o les coses que realment eren importants i que nosaltres donàvem per fetes. De coses domèstiques fins a prendre decisions realment importants i afrontar les dificultats en absència del marit i els fills, o de manera subjacent, perquè aquests no ho havien fet.

—De l’avi Antoni Cruanyes en teníeu molta documentació, però de la seva mare, la seva dona i la seva filla, en teníeu?
—Una de les dificultats de fer històries sobre dones és que no hi ha documents, o n’hi ha molt pocs. El seu àmbit d’actuació era la vida privada, la vida dintre de les famílies. Si no eres una dona rica o especialment heroica en la teva actitud pública, passaves desapercebuda. Tenim fotografies i documents que sempre van vinculats als homes: als marits, als fills, als pares… No és fàcil d’explicar la història d’una àvia o d’una besàvia aparentment corrent. Allò que les fa extraordinàries és quan descobreixes la realitat de la vida que van viure.

—Us heu hagut d’allunyar del record mitificat de l’àvia dolça amb els néts, sacrificada per la família, gran cuinera…
—El meu record de la besàvia, que vaig conèixer, igual que de la meva àvia o de totes les meves ties, és un record endolcit de quan m’acotxaven per anar a dormir, em cantaven una cançó de bressol, el menjar boníssim que mai no farà ningú tan bé com l’àvia… Però la nostàlgia és una trampa. Les nostres àvies, en realitat, van ser alguna cosa més que àvies. El més important de la seva vida no va ser fer d’àvia. La nostàlgia funciona fàcilment, ens arriba pels sentiments i la pell, però no és una bona idea per a saber què els va passar, a les dones del segle XX.

—Maria Becana és filla d’immigrants aragonesos i arriba a Canet de Mar per amor.
—És una dona valenta i intrèpida, s’enamora bojament del meu besavi i al cap de pocs mesos es casen. Deixa la família a Barcelona i se’n va la Vall de la Llum, que és Canet de Mar, i comença una vida que nosaltres, endolcint-la, hem cregut sempre que va ser plàcida, però en què va patir enganys. Es va enamorar d’un home molt atractiu, poderós, que dominava el seu entorn, però es va trobar amb la situació real que va ser ella qui va haver d’agafar les regnes de la casa i l’empresa, per fer front als deutes de joc del marit, que van causar problemes seriosos a la família. Quan ve la guerra encara hi ha problemes més greus i és la que els ha de resoldre.

—El seu desig és ser mare i ho va ser gràcies a l’adopció, que ja era el tema del primer llibre.
—Al primer llibre, de manera per part meva, però sincera, vaig centrar-me en la relació entre l’avi i el pare. Una relació que és causada per l’adopció i per aquesta sensació del fill que està en deute amb el pare adoptiu. Però quan grates, t’adones que no és ben bé així. T’adones que va ser la mare la que el va anar a buscar, fins i tot en contra de la voluntat inicial del marit, a la Casa de la Maternitat, dels anys 1917-1920. La història d’aquesta dona que converteix un nen de l’orfenat, amb tot l’estigma que això tenia llavors, en un home de profit, mereixia ser explicada.

—Hi ha una maternitat frustrada en el Celestino, el nen de Robres – el poble dels Monegres d’on provenia la família–, que s’afilla.
—Tenim tendència a parlar de les nostres famílies pensant en el llinatge central de l’arbre genealògic, i inconscientment havíem esborrat una part de la família que venia de la immigració i s’havia empeltat amb la família de Canet. Aquesta part de la família venia dels Monegres, i a final del segle XIX es va instal·lar a Barcelona fugint de la crisi de la fil·loxera. Van deixar Robres, Sabiñánigo, tot de pobles que van quedar pràcticament deserts, per instal·lar-se a Catalunya. Si parlem en termes d’ara, la casa de la besàvia es va convertir en un “pis pastera”, on venien famílies de Robres a Canet, que tenien algun vincle llunyà amb els Becana, i que hi passaven una temporada fins que eren capaços de trobar una feina i una casa. A Canet hi ha cinc o sis famílies, que no som parents, però que ens uneix un vincle comú de Robres.

Podeu comprar ‘La dona del segle’ a la Botiga de VilaWeb

—Teresa Masvidal és filla d’un hereu de pagès, apartat de l’herència perquè només té noies.
—Penso que la meva àvia, de petita, devia maleir el fet de no haver nascut noi perquè hauria volgut dir que ells s’haurien pogut quedar a la casa familiar i heretar les terres. No va ser així, això va causar problemes familiars i, sobretot, una injustícia que va viure en primera persona, pel fet de ser dona. A més, el retrocés que hi va haver amb el franquisme, va ser molt acusat respecte del que s’havia viscut abans de la guerra, i la meva àvia va patir o va viure, va naturalitzar, aquest retrocés sobre els drets de les dones.

—Sogra i jove viuen les conseqüències de la guerra, l’una adulta i mare de família i l’altra com a nena.
—En això m’he trobat les discrepàncies entre els homes i les dones de la família. El meu avi quan explicava la guerra semblava una aventura. En canvi, l’experiència de la meva àvia és ben diferent. El seu pare es va haver d’amagar, les tres filles i la mare van quedar soles, va haver d’aprendre a fer anar l’escopeta… I, acabada la guerra, a Canet, com a molts pobles de la zona, quan van arribar els feixistes italians i els franquistes, esperant la desfilada de la Victòria, hi va haver violacions de noies.

—Si el gran moment de la vida de la Maria és quan va a la Maternitat a cercar el seu fill, el de la Teresa és quan es casa… embarassada.
—La meva àvia va prendre l’única decisió que podia prendre, que era casar-se amb el meu avi, perquè estic segur que n’estava enamorada. Les cartes d’amor que es dedicaven són molt evidents. L’embaràs no va ser desitjat en aquell moment, però formava part dels seus plans de futur. Ara, quedar embarassada abans del que tocava era molt malvist, i tampoc no hi havia cap altra alternativa que abandonar la casa familiar i anar-se’n a una nova casa, la de la família del marit. La vida que li va tocar de viure va ser la de les processons i les festes religioses, que eren els únics actes públics permesos, sempre al voltant d’un sant o un altre.

—Expliqueu una violència sexual ritualitzada en festes de carnaval, per exemple.
—És una de les coses que m’ha xocat més. Veure de manera crua que algunes dones eren víctimes de tota mena d’agressions amb l’objectiu de la diversió i de la disbauxa, i que això era naturalitzat, permès socialment. No se’n parlava als butlletins oficials ni a la premsa, però ara és el moment de centrar-hi l’atenció.

—La Victòria Cruanyes és una noia que s’acaba allunyant de Canet per fer la seva vida. El seu moment és quan se’n va a treballar a Barcelona.
—És la generació que va viure el Maig del 68, el final del franquisme, l’obertura que va significar el món de l’escoltisme, que comptava amb l’aval de l’Església del concili Vaticà II i, per tant, que els pares hi deixessin anar als fills i aquests descobrissin la solidaritat, l’amor, però també que transversal és el masclisme. Una generació és hereva de l’anterior, que alhora és hereva d’una altra.

—En un moment del llibre, parlant amb el vostre pare, penseu si els homes no hi surten massa malparats.
—La revisió històrica d’un punt de vista de gènere i feminista és obligatòria. No podem fer una altra cosa. La gran pregunta és què hem de fer els homes. Com hem de revisar el paper dels homes en la història. El meu pare em serveix de fil argumental, i ell i jo som els únics que hi sortim, al llibre. Tota la resta són secundaris. Hem fet una descoberta conjunta. No es tracta de buscar culpables, no es tracta de dir que les dones ho van passar malament i que els homes tenen la culpa de tot, però sí de prendre consciència d’alguns privilegis que nosaltres donàvem per fets.

—Teniu un fill i una filla. Pensàveu en les diferències que un i altre hauran d’enfrontar per aquest fet?
—Encara ara la diferència entre els nois i les noies, els homes i les dones, continua sent important, però sí que haig de dir que, mirant enrere, crec que la igualtat és més a la vora ara que no fa un segle.

—Alhora, cada vegada hi ha un sector més gran d’homes que enyoren aquest món privilegiat d’abans, i tenen molta influència entre les noves generacions.
—Si d’alguna cosa pot servir el llibre és perquè el llegeixin homes amb els ulls nets, amb voluntat de veure què va passar amb les nostres àvies, amb les nostres mares fora d’aquest rol d’àvies o de mares. Què van fer, què van aconseguir, a quin preu…

—Aquest llibre no deixa de ser una mena de reportatge allargassat…
—No em veig més que fent periodisme amb retrovisor, mirant enrere. Mirar enrere és més fàcil a l’hora de jutjar, perquè en el periodisme actual és molt difícil de tenir perspectiva històrica dels fets que s’esdevenen. La història diu tant sobre allò que expliques com dels ulls que ho miren i el moment en què ho mirem.

—Sou responsable del TN vespre, no us falta projecció pública. Per què escriviu?
—Sincerament, perquè el brogit diari necessita moments de calma i de profunditat que aquest “a corre-cuita” de les notícies no em permet de tenir. Vull aprofundir en temes importants. Els meus llibres potser tenen forma de novel·la, però en realitat són assajos, revisions històriques, reflexions sobre com és la societat. En aquest, concretament, com eren les dones. I, mirant enrere, descriure la realitat actual d’homes i dones.

—És inevitable que us considerin un autor mediàtic?
—No pot ser de cap més manera. Surto a la televisió cada dia, pot ser que la majoria de gent arribi als meus llibres per mitjà del meu personatge a la televisió. M’ho agafo bé, no passa res.

—Però us agradaria que el lector arribés als vostres llibres deixant de banda la vostra popularitat televisiva?
—Estaria bé. Però això també té avantatges. Segurament perquè formo part de l’imaginari de molta gent, que em veuen tot sopant cada dia, poden sentir més tendresa o més interès cap a la meva família. I, per tant, el que vull explicar arriba més. M’ho agafo pel cantó positiu.

—Fa més de deu anys que presenteu el principal informatiu de TV3. En aquests anys ha passat de tot.
—El món s’ha mogut, Catalunya també, i nosaltres ens hem mogut al ritme dels temps. M’agrada molt l’actualitat, viure el món, saber què passa i per què passa. Això em fascina. I, justament per això, a mesura que el temps m’ho permeti i els lectors vulguin, cada dos o tres anys m’agradaria pair bé una història i explicar-la amb una mica de profunditat. Pot ser un bon exercici que revertirà en la millor comprensió de les notícies de cada dia.

—En aquesta dècada, us heu sentit a l’ull de l’huracà, amb tothom fixant-se en el que dieu i com ho dieu i fent conjectures?
—Hem passat anys de tots colors, políticament i no només, i el Telenotícies és l’instrument de comunicació de referència més potent. I, com que som els més vistos, també som els més criticats. Fa molts anys que faig periodisme i no crec que hagi de demostrar res. Ens juguem la credibilitat cada dia, però en el llarg termini crec, honestament, que hem explicat el que ha passat, no el que ens hauria agradat que passés. Estem a disposició de Catalunya i de la ciutadania per a oferir-los una cosa que cada vegada és més cara, més rara, més difícil de trobar, que és explicar què passa i prou. Sense omplir-ho d’opinió, sense punts de vista molt marcats. Tothom en té un, però els periodistes hem d’intentar espolsar-nos-els per explicar-ho com nosaltres ho hem vist.

Toni Cruanyes, periodista (fotografia: Enric Galli).

—La vostra família ha tingut relació amb la política. Alguns hi van patir, com el vostre besavi, i alguns altres, com el vostre avi o el vostre marit mateix, s’hi han dedicat.  
—És curiós, perquè la generació que va viure la guerra i la postguerra durant el franquisme, va créixer amb el consell de “no et signifiquis mai, amaga’t en la mesura que sigui possible, que ningú no et vegi massa”. Aquest pòsit té alguna cosa a veure amb la meva educació. Així i tot, malgrat que la família hi ha tingut relació, el periodisme és la meva àrea de coneixement i és on em sento més segur de mi mateix i on crec que puc ser útil.

—I us n’heu sentit víctima?
—En cap cas. La gent ens critica tant si parlem del Barça com si parlem de l’Espanyol, si parlem dels israelians com dels palestins, si dels partits independentistes o de Salvador Illa o Pedro Sánchez. La crítica és inherent a una feina important com la de presentar el Telenotícies vespre. Benvinguda sigui, perquè voldrà dir que ens miren i ens veuen com una referència.

Fa anys, abans de la pandèmia, vaig anar a la inauguració d’una exposició que tenia lloc en una galeria d’art. Hi exposava un artista l’obra del qual em sembla interessant, fill d’un filòsof que va ser important en la meva formació. El galerista, de molt bon tracte, és l’únic que em va ajudar quan vaig fer una exposició sobre Miró a l’IVAM. I, de cop, enmig de la inauguració, entra per la porta Manuel Valls, quan bregava per ser alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. I, és clar, el galerista va anar cap allà; l’artista va fer cara de “quin remei!”. Jo vaig tenir clar que havia de marxar rabent d’aquell local: Manuel Valls era –és– un enemic, per més quadres que comprés. Perquè, per més interès per l’art que tingui, la seva ideologia reaccionària i xenòfoba és als antípodes de la meva.

Començo per aquesta anècdota, no pas per jutjar el galerista i l’artista. Ho prometo, no podria jutjar-los perquè jo, en la meva feina, també he hagut de claudicar més d’una vegada davant de gent que, indubtablement, són a l’altra banda del món que vull i que m’imagino. Potser, de jove, vaig equivocar-me estudiant història de l’art, ho he pensat més d’una vegada. Però almenys sóc conscient que no hi ha cap diferència entre el món social i el món cultural, les trinxeres són les mateixes. A pesar que molts col·legues del sector de les arts es moguin amb entusiasme en els ambients de l’opulència, com si arribés a ser veritat que la cultura és neutral. (El primer senyal de la no-neutralitat és que l’opulència dels rics gairebé mai no es trasllada al camp de la cultura, que viu en una precarietat generalitzada.) Quan a les classes expresso aquesta idea, que si ells, els alumnes –i elles, és clar, sempre aquest llenguatge exclusiu– es mobilitzen per un món millor, han de tenir clar que en els ambients de les arts també hi ha enemics, sovint fan cara d’espant. Si la paraula “enemic” cou massa, poseu-hi “contrincant”, “adversari”. Són els altres, els qui no formen part de les trinxeres que reclamen l’igualitarisme en tots els àmbits de la societat.

Hi ha molta gent, més de la que els altres volen i diuen, que lluita per l’igualitarisme social i econòmic: per una educació i una sanitat públiques de qualitat, pel dret real a l’habitatge dels qui tenen menys, per les conquestes de les dones en la seva antiquíssima i obligada prosternació, per la defensa de la llengua catalana com a idioma d’ús, entre més, i més. I l’estranyesa –o l’enuig– m’assalta quan molta d’aquesta gent compromesa acudeix al món de la cultura (museus, concerts, festivals, programacions teatrals, el Liceu, editorials dels rics…) sense cap reivindicació, fent veure que tot va bé, emblanquint la inqüestionable realitat que, en el nostre sector, no tots som iguals: hi ha, com en la resta de l’estructura social, patrons i treballadors, cabdills i pelacanyes. En resum, que a mi no em fa por fer servir expressions que ara no són considerades de bon gust, que en el món de l’art també hi ha rics i pobres, explotadors i explotats, per més que ens dediquem a un mateix camp. Hauríem de negar desobedientment la suposada bondat dels filantrops que dediquen una part de les seves riqueses a la cultura. No ho fan pas per filantropia, ho fan per cobdícia i aparença, han vingut a servir-se dels obrers de la cultura, no a l’inrevés, amb les excepcions que vulgueu exposar, que només serviran per a fer bona la regla general.

Tot això ve perquè fa uns quants dies que la gent –o una gent– del Raval de Barcelona protesta per l’ampliació del MACBA. I, entre més arguments, exposen que la col·lecció del museu és privada, cosa que és certa en un bon percentatge, perquè depèn de la Fundació MACBA, aquesta agrupació de rics que Pasqual Maragall va permetre que tingués un paper insòlit en el funcionament de l’equipament. I des d’aleshores que la cosa no ha canviat gens, cap consistori de la capital no s’ha enfrontat a aquesta intromissió dels diners privats en un equipament públic. I, davant de les protestes d’una part del barri, aquella gent a qui mai no han fet sentir seu el museu, què ha dit el món de la cultura. D’una banda, he vist per les xarxes respostes inaudites, menystenint les protestes, ridiculitzant els veïns i les seves raons, com si la cultura (l’ampliació d’un museu) estigués per sobre de tot, fos neutral, i ens poguéssim aliar amb… l’enemic, efectivament.

D’una altra banda, i no pot ser casualitat, el diari del comte de Godó (que és membre del patronat de la Fundació MACBA) fa pocs dies va publicar un reportatge sobre la presidenta de la fundació, Ainhoa Grandes. Més que una entrevista (em sap greu dir-ho per l’autora, una bona periodista que conec de fa anys), es tracta d’una ensabonada en què una dona rica parla desbocadament dels seus problemes des de l’opulència, des d’una posició social privilegiada. És des d’aquests privilegis que ens ensenya que, per a ella, l’art no és més que posició social i glamur. Ja em perdonareu, no posaré l’enllaç de l’entrevista, que no cal divulgar les andròmines de l’altre bàndol, la més grossa de les quals és parlar amb orgull d’un premi d’art que ha impulsat, dotat amb vuitanta mil euros. Grandes diu que vol competir amb els millors premis internacionals. Per què? Per la seva pròpia condició, per afavorir els seus i fer-se valer, perquè la veritat és que a ella el teixit artístic del país se li’n fot. I els veïns del Raval encara menys. Vuitanta mil patacons! Us imagineu què podria fer una comunitat d’artistes amb aquesta quantitat?

La història de l’art que estudiem i venerem obedientment és el relat del poder, dels artistes als quals els qui tenien el poder encarregaven obres. I la cosa ha variat, però no del tot. Hi ha museus que tenen patronats formats, no pas de per artistes, pensadors, veïns (sí, veïns), sinó per gent adinerada, només pel fet que són rics, res més. Hi ha festivals de música o museus finançats per bancs que, amb això, volen amagar que, en la seva funció principal, enriqueixen els rics i empobreixen els pobres amb mecanismes perversos. Hi ha personatges de la cultura que treballen per al poder, i surten a la televisió pública, mentre els qui treballen a peu d’obra malviuen, o sobreviuen.
Al món de la cultura hi ha enemics, encara que s’amaguin i facin veure que són els nostres col·legues. Són els mateixos enemics sobre els quals protestem (els qui ho fan, és clar) per aconseguir una societat millor, més igualitària, veritablement democràtica. Una societat en què la cultura també sigui igualitària i democràtica.

El ple del congrés espanyol ha aprovat la tramitació d’una proposició de llei del PSOE que preveu de reduir la taxa màxima d’alcohol en sang permesa en la conducció de 0,5 grams per litre a 0,2, així com prohibir la difusió de la ubicació dels controls policials a les xarxes socials.

La iniciativa s’ha aprovat amb l’únic vot en contra de Vox i l’abstenció del PP. Aquesta proposició modifica el text de la Llei sobre Trànsit, Circulació de Vehicles de Motor i Seguretat Viària, i segons els socialistes, no té un enfocament repressiu, sinó que cerca garantir la seguretat viària i la integritat física dels ciutadans, drets reconeguts per la Constitució.

El text incorpora un nou paràgraf a l’article 76 de la llei, que considera infracció greu conduir amb una taxa d’alcohol superior a 0,1 mil·ligrams per litre d’aire expirat o 0,2 grams per litre en sang, i preveu multes de 1.000 euros per a les infraccions que superin el llindar permès.

Segons l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, el 33% dels conductors morts en accidents de trànsit tenien alcohol en sang, així com el 29% dels vianants morts. A més, l’any 2023 es van registrar 50.071 condemnes per conducció sota els efectes de l’alcohol.

Alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres

Un canvi amb el suport d’experts i víctimes de sinistres viaris

El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ja havia anunciat aquesta reforma el setembre, afirmant que la “societat espanyola està madura” per acceptar aquest canvi, atenent la petició d’associacions de víctimes de la “violència viària”. L’associació Automobilistes Europeus Associats va valorar positivament la mesura i va expressar el seu suport a una reducció encara més gran, fins a la taxa 0,0.

A més, la proposta afegeix un nou apartat a l’article 13 que prohibeix la difusió de qualsevol informació sobre la ubicació dels controls policials d’alcohol i drogues, sigui per mitjans públics o privats.

El Partit Popular del País Valencià s’ha trobat obligat a eliminar un piulet que feia referència a l’ex-secretari de Seguretat i Emergències de la Generalitat Valenciana, Emilio Argüeso, que, juntament amb l’ex-consellera Salomé Pradas, ha estat citat com a investigat per la catàstrofe de la gota freda.

El piulet feia ressò d’una notícia de La Razón en què s’explica que Argüeso ha dit que el 112 no havia enviat cap comunicació al CECOPI. Sense voler-ho, han revelat que hi havia hagut una presumpta negligència. Perquè, en realitat, Argüeso era el màxim responsable de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE), un organisme que s’encarrega, precisament, d’elaborar els protocols operatius del CECOPI i el 112.

Sí, el @ppcv ha esborrat el tuit. Per què?

En 2017 es crea l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències AVSRE.

L’AVSRE s’encarrega d’elaborar els protocols operatius del Centre de Coordinació d'Emergències i del 112.

Qui dirigia l’AVSRE el 29O? Argüeso. pic.twitter.com/n92vHOHrcY

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) March 18, 2025

Entre les funcions de l’AVSRE, hi ha: “desenvolupar i coordinar la política i els programes en matèria de protecció civil i gestió d’emergències segons les directrius emanades del Consell de la Generalitat”; i “elaborar el Pla territorial d’emergència de la Comunitat Valenciana, els plans especials, els procediments d’actuació i els protocols operatius del Centre de Coordinació d’Emergències i del 112 Comunitat Valenciana, en l’àmbit de la Comunitat Valenciana”.

Policia i ex-dirigent de Ciutadans: qui és Emilio Argüeso, el polèmic cap d’Emergències de la Generalitat desaparegut durant la gota freda?

Argüeso al·lega indefensió

Arran de l’encausament, Argüeso ha al·legat indefensió. José María Bueno, l’advocat de l’ex-secretari d’Emergències, diu que el seu client té la voluntat de col·laborar, però que en la interlocutòria d’encausament no s’expressen els motius, els fets, els indicis, les situacions ni les omissions que posen el seu client en la situació d’investigat. En sis pàgines, el lletrat pretén separar completament els fets del 29 d’octubre de l’actuació del número dos de Salomé Pradas.

Diu que la interlocutòria té una part en què s’enumeren les querelles que s’han presentat en la causa, però que l’única cosa que es diu d’Argüeso és que és secretari de Seguretat i Emergències. “En tot cas, ser secretari autonòmic i suposat número dos d’una conselleria no és cap delicte, per això suposem que hi ha més raons per a citar-lo com a imputat que la jutgessa ha obviat.”

El Departament d’Empresa i Treball ha aprovat el calendari de festes laborals per a l’any 2026 a Catalunya. En total, hi haurà dotze dies festius oficials, als quals cada municipi podrà afegir dues festes locals.

Aquest calendari ha estat validat pels agents socials i econòmics més representatius (CCOO, UGT, FOMENT i PIMEC) dins el Consell de Relacions Laborals.

Dies festius a Catalunya el 2026

• 1 de gener (dijous) – Any Nou
• 6 de gener (dimarts) – Reis
• 3 d’abril (divendres) – Divendres Sant
• 6 d’abril (dilluns) – Dilluns de Pasqua
• 1 de maig (divendres) – Dia del Treball
• 24 de juny (dimecres) – Sant Joan
• 15 d’agost (dissabte) – Assumpció de la Mare de Déu
• 11 de setembre (divendres) – Diada Nacional de Catalunya
• 12 d’octubre (dilluns) – Dia de la Hispanitat
• 8 de desembre (dimarts) – Immaculada Concepció
• 25 de desembre (divendres) – Nadal
• 26 de desembre (dissabte) – Sant Esteve

Quins són els millors dies per a fer pont?

El calendari laboral del 2026 presenta unes quantes oportunitats per fer ponts i gaudir de caps de setmana llargs:

• Gener: l’1 de gener (dijous) permet fer un pont amb el divendres 2.
• Abril: la Setmana Santa serà del 3 al 6 d’abril (divendres a dilluns), ideal per a unes petites vacances.
• Maig: l’1 de maig cau en divendres, perfecte per a un cap de setmana llarg.
• Setembre: la Diada de Catalunya (11 de setembre) serà divendres, és a dir, que hi haurà un altre cap de setmana llarg.
• Octubre: el 12 d’octubre serà dilluns, cosa que permet un pont de tres dies.
• Desembre: hi ha dues opcions clares: el 8 de desembre (dimarts) permet de fer pont amb dilluns 7, i Nadal cau en divendres i també permet de fer un altre cap de setmana llarg.

Festivitat especial a la Vall d’Aran

A la Vall d’Aran, la festivitat de Sant Esteve (26 de desembre) serà substituïda per la Festa d’Aran (17 de juny, dimecres).

Més del 80% de les persones amb síndrome de Down tenen alguna alteració del son. Especialment, apnea obstructiva. Això pot alterar la seva qualitat de vida i, fins i tot, accelerar processos neurodegeneratius, com l’Alzheimer. 

Ho apunta un estudi de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que remarca que aquesta mena de problemes sovint estan “infradiagnosticats”. Si els trastorns del son no es diagnostiquen i es tracten a temps, poden tenir “conseqüències greus”, indica la doctora Sandra Giménez, neurofisiòloga clínica especialista en medicina del son i investigadora del grup de recerca de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau. 

Els símptomes, entre els quals, despertars nocturns o apnees, poden ser difícils de reconèixer i les conseqüències, com ara, somnolència diürna, poden ser malinterpretades per les famílies com una part natural de l’envelliment.

L’estudi destaca que, a la manca de detecció precoç, també s’hi afegeix el pensament que no toleraran el tractament ni presentaran cap benefici per la condició de discapacitat. Ara bé, han comprovat la “viabilitat i efectivitat” del tractament en persones amb síndrome de Down amb un dispositiu de pressió positiva contínua en vies respiratòries amb la mateixa efectivitat que en la població general.

Estudi amb seguiment a llarg termini

Per avaluar millor la relació entre els trastorns del son i el desenvolupament de l’Alzheimer en persones amb síndrome de Down, la Unitat Alzheimer-Down de Sant Pau, en col·laboració amb la Universitat de Nova York, fa un estudi que inclou proves avançades, com la polisomnografia i el monitoratge de la temperatura central, mitjançant una càpsula especial. 

Aquesta tècnica permet d’analitzar les fluctuacions de la temperatura corporal i la seva relació amb el ritme circadiari, factor clau en la qualitat del son. Els investigadors sospiten que les alteracions en aquest ritme podrien influir en el risc de desenvolupar Alzheimer.

L’estudi també permetrà de fer un seguiment a llarg termini als pacients i veure com els canvis en el son poden influir en la seva evolució cognitiva, cosa que també permetrà d’identificar estratègies preventives. Així, la investigació pretén que es puguin establir protocols de detecció precoç i tractament dels trastorns del son en persones amb síndrome de Down. La recerca preveu reclutar 60 participants per fer un seguiment a llarg termini dels biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer i l’Hospital de Sant Pau fa una crida a participar-hi per contribuir al coneixement científic.

Les organitzacions de la Cimera Social de l’Aigua demanen prudència al govern i als màxims responsables de la gestió de l’aigua de Catalunya, a més de revisar el pla de sequera, després de l’anunci de la reducció de les limitacions per sequera a deu àrees de Catalunya d’aquest matí.

Recorden que l’estat dels embassaments és un 29% per sota de la mitjana de fa deu anys, i alerten que l’escassetat d’aigua, com més va més crònica, no es pot gestionar amb mesures pensades per a episodis puntuals. També es mostren preocupades pel pla del govern per a afrontar la sequera i desvincular-se de la pluviometria. Denuncien que es planifiquen inversions en dessalinització i regeneració “a cop d’anunci” que preveuen un 50% més d’aigua de la necessària.

Manca de transparència

Les entitats ecologistes al·leguen que durant els anys de sequera no s’han publicat dades de consum i estalvi d’aigua del sector agrícola, ramader o industrial. “Ens falta la meitat del dibuix, és a dir, les dades de consum del sector agrícola, ramader i industrial, i sense aquestes dades, és impossible planificar amb rigor”, lamenten. A les portes d’una nova temporada turística, exigeixen saber el consum que representa aquesta activitat econòmica a escala catalana i municipal. També reclamen que es publiquin periòdicament les dades del transvasament del Ter a Barcelona per tal de fer seguiment dels Acords de la Taula del Ter.

Sílvia Paneque, consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica; Josep Lluís Armenter, director de l’Agència Catalana de l’Aigua; i Concha Zorrilla, directora General de Transició Hídrica, han promès a les entitats ecologistes que revisaran el pla especial de sequera i que posaran en marxa els consells de conca, que han de servir com a eina de participació en la gestió de l’aigua dins del marc del pla de gestió de conques internes. El govern també s’ha compromès a estudiar la derogació del transvasament del Siurana al Riudecanyes un cop implantada la regeneració de Reus, tal com els han demanat els ecologistes. D’aquesta manera, es podria retornar l’aigua del Siurana al Priorat.

El jutge instructor ha decretat presó provisional per corrupció i organització criminal per a quatre representants de l’empresa tecnològica xinesa Huawei per presumptes suborns a eurodiputats.

El magistrat ha pres aquesta decisió després dels escorcolls de dijous a la seu de l’empresa a Brussel·les durant la investigació d’un possible cas de corrupció. El Parlament Europeu va decidir l’endemà de prohibir l’entrada als seus edificis als representants de la companyia. Hi ha una cinquena persona que ha estat sortit en llibertat tot i que és investigada per emblanquiment de capitals. Ahir, hi va haver més escorcolls a les oficines de l’eurocambra a Brussel·les.

Informacions periodístiques assenyalen una quinzena d’eurodiputats i ex-eurodiputats en les investigacions per suborns. Segons la fiscalia belga, la corrupció s’hauria comès “de manera regular i molt discreta” del 2021 fins a l’actualitat, amb regals i suborns en canvi d’un tracte de favor en decisions de l’eurocambra. A més, la Comissió Europea ha donat instruccions de suspendre tots els contactes amb Huawei.

Els escorcolls i detencions de dijous formaven part d’una investigació dels serveis d’intel·ligència belgues, que analitzen les operacions de Huawei, especialment, com la Xina utilitza actors no estatals per avançar en els seus interessos a Europa. Segons la plataforma d’investigació Follow The Money, els investigadors sospiten que els grups de pressió de Huawei poden haver subornat els eurodiputats amb entrades de futbol, ​​regals i viatges de luxe a la Xina.

L’objectiu d’aquestes activitats de pressió seria contrarestar els intents dels Estats Units per excloure les companyies de telecomunicacions xineses de mercats sensibles, i també provar que els mercats europeus s’obrissin a aquestes empreses.

L’escàndol del Catargate

El desembre del 2022 va esclatar la trama de suborns de Catar i el Marroc, que esquitxà unes quantes personalitats del Parlament Europeu. En aquest cas, la policia va engegar una investigació per a esclarir les pressions que efectuaven Catar i el Marroc a eurodiputats i més càrrecs a fi de guanyar influència en la presa de decisions polítiques i econòmiques a la institució europea.

La vice-presidenta del Parlament Europeu, Eva Kailí, del Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), fou detinguda per pertinença a una organització criminal, corrupció i emblanquiment de capitals en el marc de la investigació. També hi va haver tres persones més en presó preventiva per haver format part, presumptament, d’una organització criminal de corrupció i emblanquiment de capital que fa mesos que, en nom d’un país del Golf, provava d’influir en la presa de decisions econòmiques i polítiques de l’eurocambra. Són Francesco Giorgi, assessor de l’eurocambra i parella de Kailí; l’italià Pier Antonio Panzeri, diputat al Parlament Europeu del 2004 al 2019 amb el grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i considerat el cap de la trama de corrupció; i Niccolò Figà-Talamanca, secretari general de l’ONG No Peace Without Justice.

Kailí fou destituïda l’endemà de l’escàndol per una àmplia majoria. En total, es van fer vint registres: dinou en oficines i habitatges i la seu del Parlament Europeu a Brussel·les.

El president rus, Vladímir Putin, ha acordat d’aturar durant trenta dies els atacs a les infrastructures energètiques d’Ucraïna durant una conversa telefònica amb el seu homòleg nord-americà, Donald Trump.

Tots dos coincideixen que “el camí cap a la pau començarà amb un alto-el-foc en matèria d’energia i infrastructura”. I han pactat d’impulsar negociacions tècniques sobre l’aplicació d’un alto-el-foc marítim a la mar Negra, un alto-el-foc total i, finalment, una pau permanent.

El Kremlin ha confirmat també que intercanviarà 175 presoners de guerra amb Ucraïna com a part de l’acord. Segons un comunicat del govern rus, l’intercanvi es durà a terme demà. Rússia també traslladarà “com a gest de bona voluntat” a 23 soldats ucraïnesos greument ferits hospitalitzats en instal·lacions mèdiques russes.

“Aquestes negociacions començaran immediatament al Llevant”, ha difós la Casa Blanca en un comunicat. De fet, tots dos dirigents han coincidit que el conflicte no hauria d’haver començat mai i que “hauria d’haver acabat fa molt de temps amb esforços de pau sincers i de bona fe”.

En la conversa també han tractat de la necessitat d’aturar la proliferació d’armes estratègiques i han coincidit en el fet que la millora de la relació entre tots dos tenia “avantatges enormes”. Això inclouria acords econòmics una vegada hagi acabat la guerra.

La Guàrdia Civil haurà de continuar desant als seus magatzems les restes d’explosius que es van recollir com a prova dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Fa més de quatre anys que es va acabar el judici, però la Guàrdia Civil encara té tota mena de proves que vol treure’s de sobre, com ara, ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, targetes SIM, targetes i llapis de memòria, càmeres de fotografies, a més de documentació, elements per a fabricar explosius, vídeos i banderes d’Estat Islàmic i més objectes. Ha demanat permís més d’una volta per a desfer-se’n, però fins ara no se n’han sortit. Ara l’Audiència espanyola ha tornat a prohibir-li que destrueixi cap explosiu relacionat amb els atemptats.

El pare del nen assassinat el 17-A alliçona la portaveu de Vox: “Els catalans érem víctimes de tercera”

Ha estat determinant la demanda presentada al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) presentada per Javier Martínez Espínola, el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat a la Rambla de Barcelona, que al·lega que l’estat espanyol va incomplir les seves obligacions d’investigar efectivament les circumstàncies de l’atac. A més, no hi havia cap de les parts personades al judici que hi estigués d’acord: tant la fiscalia com l’Ajuntament de Barcelona i els pares del nen mort havien demanat que continués tot desat als magatzems de la Guàrdia Civil. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat d’aquestes víctimes, ha celebrat la decisió judicial.

Denegada la destrucció dels explosius !https://t.co/X6dSHa5tSG pic.twitter.com/Bkj2nXAoq8

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) March 18, 2025

Fins ara, de totes les proves del judici del 17-A només s’ha destruït un cotxe, model SEAT Ibiza.

Enric Hernández reconeix que no té proves que es contrastés la nota del 17-A

a càrrec de Muntsa Lamúa Cassou, presidenta d'AFOPA (Agrupació d'Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya) - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Una mirada des de l´equitat i la no discriminació - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay