Quan un polític considera que la realitat és allò que ell desitja –i no allò que té sota els ulls–, és molt difícil que no es precipite en el desastre. És el cas del president Illa, que ha volgut decretar l’acabament del procés independentista amb la mateixa ingenuïtat amb què els monarques absolutistes creien que llur voluntat era prou per a canviar el curs de la història. “L’estat sóc jo”, deia Lluís XIV, i potser s’ho creia; “El procés s’ha acabat”, diu ara Illa, i potser també s’ho creu.

Tanmateix, la realitat és molt tossuda, i rarament es deixa empresonar en les gàbies conceptuals que elaboren els polítics. Mentre el molt honorable president proclama la fi d’una etapa, resulta que la qüestió nacional continua emergint per totes les escletxes, com l’aigua que s’escola pels clevills d’un mur mal construït. Primer va ser aquell regidor socialista, amb declaracions incendiàries contra la llengua catalana. Després, la polèmica entorn del nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà –amb tots els ex-directors exigint-ne ahir la destitució, per damunt de diferències partidistes. I sempre, naturalment, l’etern i irresoluble –mentre no abandonem Espanya– problema de Rodalia –aquesta metàfora ferroviària del nostre vassallatge, prova monumental de l’espoliació i la discriminació.

Una de les característiques més sorprenents de l’actual govern de la Generalitat és la insensibilitat del president i el seu entorn envers la catalanitat, la seua ignorància profunda del país. Trepitgen la terra com qui camina per un terreny desconegut, sense mapa ni brúixola, tot ignorant –o volent ignorar– que sota els peus bull el magma que va esclatar l’octubre del 2017. Fa la sensació que el president vol caminar sobre la superfície d’un volcà tot proclamant als quatre vents que s’ha acabat l’activitat sísmica, i, simultàniament, sent les vibracions en les sabates i l’olor de cremat que en desprenen les soles.

No cal que ens enganyem: d’ençà del Primer d’Octubre, la política catalana –però també l’espanyola– es redueixen a una sola dicotomia: qui vol despertar el volcà i qui vol apagar-lo. El president Illa pertany clarament al segon grup, però amb una particularitat funesta, sobretot perquè ha anat a parar on ha anat a parar: no sap la naturalesa del foc que pretén extingir, el perquè. No li ha interessat mai i això no s’improvisa. En definitiva, ell era dels de Societat Civil Catalana i per a aquest personal, la catalanitat, la pura i simple catalanitat més bàsica, era una nosa a extingir.

Per això Illa sembla operar amb l’esperança que, si acluca els ulls davant el problema nacional, aquest s’esvanirà per art d’encantament. És una estratègia que recorda aquella cosa de l’estruç que, en amagar el cap sota terra, creu fer-se invisible als depredadors. Però els depredadors encara hi som –barallats, trists, decebuts, qualsevol cosa que vulgueu– i els problemes estructurals de la relació Catalunya-Espanya també. Ara has de frenar un regidor que diu allò que no toca, ara has d’encarar-te amb un xiquet que no sap ni on treballa ni entén el significat de la paraula Catalunya, ara has de fer veure que si els trens van malament no és pas per culpa d’Espanya, ara has d’anar a Madrid a dir que tot va bé, i causar la irritació dels qui pateixen el dia a dia…

És veritat que Illa, paradoxalment, gaudeix d’una certa tranquil·litat parlamentària, no perquè haja resolt cap problema, sinó perquè l’oposició sembla més entretinguda a barallar-se que no pas en la confrontació amb l’estat. Però que no s’equivoque: aquesta pau és tan volàtil com enganyosa, precisament perquè no depèn dels partits.

I la prova és que l’impacte de les polèmiques recents demostra –també als partits– que la via natural del catalanisme és, i serà sempre, d’assenyalar i denunciar les contradiccions d’un estat, l’espanyol, que continua sense entendre Catalunya i que no l’entendrà mai. De manera que cada nou incident lingüístic, cada nova decisió centralitzadora, cada nova infrastructura no executada, serà un clau més en el taüt de la normalitat que Illa pretén vendre. Perquè no hi ha res més anormal que fingir normalitat quan ets enmig d’una anomalia –tan anomalia, ara mateix, que no tenim ni un estatut votat com diu la constitució espanyola que s’ha de votar. Poca broma.

No tinc cap intenció d’explicar coses òbvies i menys encara al president, però potser el president Illa entendria millor on és si fos conscient que la història recent de Catalunya, tot allò que va passar a partir del 2010, no és una simple divergència d’opinions, típica d’una democràcia, sinó una ferida oberta, duríssima, violenta, que requereix molt més que paraules conciliadores i gests simbòlics. El procés independentista no ha sorgit del no-res, sinó d’una acumulació secular de greuges i frustracions que no es poden resoldre de cap altra manera que amb un estat en forma de república. I pretendre que tot plegat s’ha dissolt com un terròs de sucre només perquè ens han pegat, ens han tancat, ens han exiliat, ens han espiat, ens han fet infiltracions i ens han jutjat, entre més coses, és no entendre res de res.

El problema fonamental d’Illa i el seu govern no és tant la seua posició política espanyolista –legítima, és clar, tan legítima com discutible–, com la seua incapacitat de llegir correctament el batec del país que presideix i de ser conscient del moment històric en què la carambola propiciada per Esquerra Republicana l’ha situat.

Perquè aquest país –tant si ell ho vol veure com si no– continua bullint de ràbia sota una aparença formal de calma i desencís. En el dia a dia. Els partits independentistes potser es barallen, però el sentiment de greuge persisteix en la majoria de la població. No té una expressió política cohesionada, això és cert, però Illa i els seus cometen un error capital si confonen la fragmentació i el desencís amb la desaparició.

Entre més coses perquè Braudel ens va explicar allò que la Història, amb majúscula, té una paciència infinita, però no deixa mai la feina per acabar. De manera que la cosa més probable és que, quan es faça balanç d’aquesta desafortunada legislatura actual, la pretensió d’Illa d’haver normalitzat Catalunya només puga ser explicada com una il·lusió, com un capítol més en la llarga cronologia de la incomprensió espanyola sobre el que som els Països Catalans, la nació de les cinc valls.

 

PS1. Aquests darrers mesos unes quantes persones de l’òrbita de Junts han entrat en consells d’administració i òrgans de decisió d’empreses i institucions espanyoles, d’allà on es cou el poder. Però hi ha una característica que crida l’atenció de la maniobra. Normalment a aquests llocs s’envia elefants en la retirada, però Junts hi envia gent molt crítica amb les infrastructures a què ara tindran accés des de dins. Caldrà seguir aquest moviment, sobre el qual us parlem avui en aquest reportatge.

PS2. La cantant d’Oliva Maria Bertomeu, coneguda artísticament per la Maria, ha publicat el segon disc, el primer de llarga durada. Laura Escartí ha parlat en aquesta entrevista amb l’artista que transforma la música tradicional valenciana de l’arrel a l’avantguarda.

PS3. Arran del film Algérie, sections armes spéciales, hi ha un abans i un després de dimensions històriques en el relat oficial imposat per l’estat francès sobre la guerra d’Algèria. L’emissió d’aquest documentari ha estat sorprenentment desprogramada del canal France5 amb arguments poc consistents, cosa que ha ocasionat una polèmica important entre historiadors, intel·lectuals, acadèmics i periodistes perquè per primera vegada s’hi mostren proves de l’ús per part de França d’armes químiques a la guerra d’Algèria. Xavier Montanyà en parla amb tot detall en el seu article de cada dilluns.

PS4. Els subscriptors de VilaWeb ho són, bàsicament, per a donar suport al diari i permetre l’existència d’una veu nacional dels Països Catalans, com és la nostra. Això no obstant, la subscripció inclou tot de serveis i avantatges (navegar sense publicitat, comentar les notícies, llegir el diari el dia abans, descomptes en la botiga, etcètera) que podeu conèixer millor en aquesta pàgina. Si encara no en sou subscriptors, podeu aprofitar-ho per fer-vos-en.

D’ençà de fa uns mesos tenc el costum de cercar, de tant en tant, al mòbil la foto de com era jo fa un any. Dia per dia, si puc. Em serveix per a veure que just fa un any vaig deixar de posar-me els turbants que havien emmascarat l’alopècia o que, en veritat, l’havien proclamada als quatre vents. L’estiu passat, quan era a Menorca i ja tenia cabells, i m’agradava que em regalimessin quan sortia de la mar, cercava com tenia el cap, posem per cas, el 15 d’agost del 2023. El tenia pelat, és clar, però d’aquell estiu en record l’abisme i els interrogants, no la calvície.

Quan em van dir càncer, vaig desestimar de totes totes posar-me una perruca. Una setmana abans de la primera químio, amb la meva filla, vam trobar una web especialitzada en “productes oncològics”, on venien tota mena de turbants i mocadors i tot un bé de Déu d’adminicles de bellesa per a dones amb càncer. Dos dies després ja teníem quatre turbants a casa. Al cap de dues setmanes d’aquella primera sessió vaig demanar a en Jesús que em passés la maquineta d’arranar-se. Feia dies que per casa corrien boles de cabells com aquelles que roden pels carrers deserts a les pel·lícules de l’oest amb banda sonora xiulada.

Quan vaig quedar calba em vaig adonar d’un tic que es veu que he tingut tota la vida. Per adormir-me m’agaf un floc de cabells i hi vaig jugant amb els dits caragolant-lo descaragolant-lo. L’estiu del 2023, només quan intentava fer-ho i no trobava res, recordava la calvície. Ara que ja torn a tenir cabells, continuï jugant amb un floc quan pos el cap damunt el coixí. Record que durant uns mesos feia aquell gest al buit i en comptes de pèl em tocava la clepsa, i llavors, l’estiu del 2023 se m’apareix com un passi ràpid de diapositives d’aquell abisme calorós i dissimulat on vaig viure. Ara, encara, abans de tancar els ulls, torna el vertigen, però el contacte dels dits amb els cabells el calmen.

Un dia, a l’autobús, una filleta d’uns cinc o sis anys no podia evitar de mirar-me. Jo li somreia i li feia alguna carassa, no sabia què més fer. Finalment, la criatura va demanar a sa mare, en veu prou alta perquè ho sentís jo i la resta de companys de viatge: “Aquesta senyora du el gorro perquè s’ha de morir?” A mi em va fer riure, però la seva mare no sabia com excusar la petita. Jo li vaig dir que és clar que no em moriria i vam riure.

La setmana passada, un parell de dies abans de Sant Josep, vaig tornar a mirar un any enrere amb les fotografies del mòbil i en vaig trobar una de falles del 2024 amb els cabells que no feien més de dos dits de llargs. Com que eren massa blancs, la meva filla em va aplicar un “bany de color” amb un producte que va comprar del supermercat. La fotografia de després és la que il·lustra aquest Mail Obert: els quatre turbants nets i estesos per a guardar-los.

D’ençà d’aquell dia, els meus cabells han passat per diferents fases. La primera va ser un caragolament rinxolat que jo mai havia tingut. Després es van semblar a la tofa estufada que exhibeix Javier Milei. Ara són llargs i un poc rebulls, més gruixats que abans, grisos ja ho eren. I són anàrquics i tan difícils de pentinar que la meva filla m’ha comprat un raspall especial i una planxa.

La perruquera, quan em veu, em diu que ja és hora de tallar-los per donar-los una forma concreta i professional. Jo li dic que esperi, que els deixem créixer salvatges, que veurem com evolucionen i cap on van. I mentre li dic, pens que aquests cabells són nous de trinca, que tenen poc més d’un any de vida, que fa un any no els tenia, i que és ben curiós, que quan era calba perquè m’estava guarint del càncer, no els donava gens d’importància, que a casa en fèiem broma i parlàvem de la magnífica estructura del meu crani i etcètera, i ara que els he recuperats, que en puc agafar un floc per adormir-me, faig passar la perruquera amb cançons i li dic que potser me’ls tallaré d’ací a un parell de setmanes. O quatre. O abans de Sant Joan. O qui sap quan?

La setmana passada, enmig de la polèmica sobre el mal funcionament de Rodalia, es va saber que l’economista Eduard Gràcia, impulsor de la campanya de l’Assemblea Nacional Catalana de protesta pel mal funcionament dels trens a Catalunya, s’incorporava ni més ni menys que al consell d’administració de Renfe. 

Ho feia a proposta de Junts, tot i no ser-ne militant, en el marc d’un seguit de nomenaments que fonts d’aquest partit defineixen com a necessaris per a poder tenir una imatge clara de la realitat espanyola i del poder de l’estat. 

D’aquesta manera, aquestes setmanes militants i gent pròxima a Junts, però també professionals independentistes amb perfils reconeguts, s’han anat incorporant als consells d’administració i les entitats rectores de grans empreses i institucions espanyoles, en el marc del desbloqueig de les converses iniciades amb el PSOE arran de la investidura de Pedro Sánchez.

Un crític radical de Renfe

Gràcia no se n’amaga pas. L’any 2022 va publicar amb la Fundació Vincles el llibre Bastons a les rodes, en què destapava els interessos polítics per a no fer el corredor mediterrani entre València i Barcelona. (El llibre es pot descarregar en pdf ací).

El volum és un detallat repàs de l’absurditat del desplegament ferroviari espanyol del qual l’autor diu que s’entén només “sota el prisma d’un Estat que té com a prioritat reforçar la dependència econòmica, política i cultural de la perifèria respecte del nucli dur de l’Estat contra un mercat que estira en la direcció contrària”, i està farcit de dades i anècdotes que demostren que la concepció radial de Renfe respon a un disseny polític nacionalista espanyol, que, fins i tot, accepta el sacrifici de l’economia per tal de mantenir dividits els Països Catalans.

En la mateixa línia, en aquesta entrevista publicada a VilaWeb el gener, Eduard Gràcia, que és membre de FERRMED, va explicar el caos de Rodalia i va confessar que cada vegada que explica a l’estranger el que l’estat espanyol està fent a Catalunya “causa una certa impressió”.

Eduard Gràcia és el darrer, per ara, d’una llista de nomenaments que va començar el desembre Miquel Calçada, quan va entrar a formar part del consell d’administració de RTVE. En aquella ocasió, van entrar al mateix temps ell, en nom de Junts, i Sergi Sol, en nom d’Esquerra Republicana, en un moviment doble que no s’ha repetit després.

Un processat per rebel·lió

Aquestes setmanes s’ha accelerat l’entrada sobretot de persones pròximes a Junts, o proposades per aquest partit, en uns quants llocs de poder de l’estat espanyol, tots ells amb un perfil poc amable cap als interessos del govern espanyol i crític amb les polítiques que fan.

Aquest és el cas, per exemple, de Pere Soler, conseller d’ençà de fa unes setmanes de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC), un dels grans organismes reguladors de l’estat espanyol. Soler va ser director general dels Mossos d’Esquadra durant la tardor del referèndum, i per això va ser jutjat per un delicte de rebel·lió a l’Audiència espanyola al costat del major Josep Lluís Trapero. El seu nomenament ha estat vist com una reivindicació política per part d’un sector del poder de Madrid, que s’agafa al paper dels Mossos durant el referèndum del Primer d’Octubre per qüestionar la lleialtat del nomenament.

També és aquest el cas de l’economista Ramon Tremosa. L’ex-eurodiputat va ser un dels economistes més actius en la denúncia de l’espoli al començament del procés; Quim Torra el va nomenar conseller d’Empresa i Coneixement i ara era regidor a l’Ajuntament de Barcelona en l’equip que va formar Xavier Trias. Tremosa ha treballat durant anys les implicacions de la política aeroportuària a AENA i, igual que en el cas d’Eduard Gràcia, Tremosa ha estat molt crític amb les seves polítiques i decisions, bo i arribant a comparar el funcionament actual de la política d’aeroports amb el del franquisme.

Un últim cas, per ara, seria el d’Elena Massot, que s’ha incorporat també fa poc com a consellera independent d’Enagás. Massot està llicenciada en administració i empreses per l’Institut Químic de Sarrià (IQS) i en dret per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és membre fundadora de FemCat i ha estat presidenta d’aquesta fundació d’empresaris obertament sobiranistes, així com vice-presidenta de l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) i membre de la fundació Grup 7 de dones empresàries. En aquest consell, Massot es trobarà el president José Montilla i l’ex-ministre espanyol de Foment José Blanco, tots dos nomenats pel PSOE, però sense cap experiència empresarial.

En el passat, els partits catalans havien situat de manera regular militants i gent propera en llocs de poder de l’estat espanyol. CiU havia situat, per exemple, uns quants vocals al Consell General del Poder Judicial, com ara Lluís Pascual Estivill i Alfons López Tena i, fins i tot, al Constitucional, on Carles Viver i Pi-Sunyer va arribar a ser-ne vice-president. ERC, per la seva banda, havia posat personalitats com ara el cineasta Francesc Bellmunt com a conseller de RTVE i el professor Marcel Coderch a la Comissió Nacional de l’Energia. I, fins i tot, tots dos partits havien arribat a pactar l’entrada de Guillem López Casasnovas com a conseller al Banc d’Espanya. Actualment, es consideren pròxims a ERC el professor Josep Maria Salas, conseller en la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, i l’economista Jordi Pons, autor amb Ramon Tremosa del llibre L’espoli fiscal, una asfíxia premeditada, que és d’ençà de l’any passat conseller del Banc d’Espanya, càrrec nomenament contra el qual es va oposar amb contundèncua la ministra Nadia Calviño.

Arran del film Algérie, sections armes spéciales, hi ha un abans i un després de dimensions històriques en el relat oficial imposat per l’estat francès sobre la guerra d’Algèria. L’emissió ha estat desprogramada del canal France5 amb arguments poc consistents, cosa que ha ocasionat una polèmica important entre historiadors, intel·lectuals, acadèmics i periodistes. Tot i això, de moment, es pot veure a la web de la cadena.

El mateix dia que se’n va anul·lar l’emissió televisiva, el diari oficial algerià El Moudjahid afirmava en portada que havia esclatat un gran escàndol, amb el titular: “França menysté la llibertat i silencia un documentari que revela els seus crims”. Tot seguit, les cadenes públiques algerianes van emetre el documentari, que ja circulava per internet, i també l’havia emès una televisió suïssa. Per la societat algeriana, que ja ho sabia, és una restitució de la veritat negada, una necessitat de reconeixement dels perjudicis de la guerra colonial.

La cadena pública Canal Algèrie va organitzar un debat amb destacats especialistes algerians i els directors del film, per telèfon o videoconferència. Entre moltes coses, es va remarcar que, seixanta anys després, els efectes del gas encara eren presents en alguns indrets. Hi ha coves perilloses. De moment, és incalculable el nombre d’afectats durant tots aquests anys de càncers, malformacions i unes altres malalties de la pell i dels pulmons.

Per contra, el corrent revisionista francès, com més va més actiu i fort, atiat per l’extrema dreta lepenista i uns altres grupuscles, els colonialistes, els negacionistes del genocidi israelià a Gaza, i els descendents de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS, per les sigles en francès), combat públicament la veritat amb tota mena d’atacs i desqualificacions. Els grans mitjans censuren i manipulen. Els intel·lectuals i especialistes que prenen la paraula públicament per restablir la veritat són, automàticament, denigrats pels corrents de l’extrema dreta. Hi ha intents de deslegitimació del combat d’alliberament del FLN i temptatives de reescriure la història. És com si es volgués prohibir la paraula “massacre”. Molts francesos no en saben res i són fàcilment manipulables.

En el debat de Canal Algèrie es va afirmar que, en aquest cas, es posava en marxa la mateixa maquinària que a final de febrer va fer dimitir de l’emissora de ràdio RTL el prestigiós periodista Jean-Michel Aphatie.

El passat 25 de febrer, a RTL, el periodista va comparar les massacres comeses per França en la conquesta d’Algèria el segle XIX amb la dels nazis a Oradour-sur-Glane, amb aquestes paraules: “Cada any, a França, commemorem el que va passar a Oradour-sur-Glane, és a dir, la massacre de tot un poble. Però nosaltres en vam fer centenars a Algèria. És que no en tenim consciència?”

El film de Claire Billet i el doctor en història Christophe Lafaye, de la Universitat Aix-Marsella, no opina ni compara, demostra inapel·lablement, amb proves factuals i materials, que França, entre el 1956 i el 1962, durant la guerra per la independència d’Algèria, va fer un ús en massa i generalitzat de gasos i armes químiques bàrbars i letals contra el poble algerià i els combatents del FLN, prohibits per la Convenció de Ginebra d’ençà del 1925.

Careta del documentari (©Solent Production).

Fins ara, teníem notícia de la repressió sanguinària dels francesos contra els algerians, les massacres, tortures, violacions i execucions extrajudicials. Ara, quan han passat més de seixanta anys, apareix una altra veritat irrefutable: França seria responsable de crims contra la humanitat a Algèria i d’haver blocat i silenciat la informació oficial sobre la qüestió. Les responsabilitats són d’alt nivell. L’estat major, el ministre de Defensa i el ministre d’Interior, que aleshores era el cínic i camaleònic François Mitterrand. Són definitives unes imatges d’ell en una compareixença de premsa durant la guerra en què garantia “utilitzar tota la força”.

L’any 1925, a Ginebra, França va signar l’acord perquè centenars de milers dels seus soldats havien sofert les conseqüències de les armes químiques alemanyes en els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un detall molt important: l’acord en prohibia l’ús, però la fabricació quedava autoritzada perquè les grans potències eren obertes a una guerra amb armes químiques. La Gran Bretanya, els EUA, l’URSS i França, amb el suport d’Alemanya, tenien amplis programes d’investigació i fabricació d’armes químiques.

Ara sabem que, enmig d’un gran secretisme, França les va llançar en massa durant anys contra el poble algerià. Això no va impedir que perdés la guerra i hagués de concedir la independència a l’ex-colònia. Després va ser molt discreta. Va silenciar el tema i va ocultar la informació oficial comprometedora. Fins avui.

Aquesta investigació, que tot just comença, sense dubte afectarà les relacions franco-algerianes, ara molt deteriorades, sobretot, d’ençà que l’ex-metròpoli va acceptar la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. A la taula de negociació entre els dos països, s’afegeix una qüestió nova i greu als greuges i ressentiments històrics, ja importants.

Una investigació llarga i pacient 

L’historiador Christophe Lafaye fa molts anys que investiga l’ús d’armes químiques a Algèria. Ha estudiat en els arxius totes les capses de documents relatives a la qüestió. Alguns documents els ha pogut desclassificar, la majoria, no. Totes les seves demandes de més informació als arxius oficials i militars francesos topaven amb una hermètica barrera infranquejable. Unes traves i un silenci espès imposats en secret per l’anomenada raó d’estat.

La investigació aporta documentació oficial inèdita (fotografia: Solent Production).

L’excusa oficial per a impedir l’accés a la informació era: “Segons el codi de patrimoni resultant de la llei del 2008, aquests elements compleixen el règim d’arxius incomunicables a perpetuïtat”, amb el pretext que serien susceptibles de “conduir a la difusió d’informació” que permetria “el disseny, fabricació, ús o localització d’armes nuclears, biològiques, químiques o qualsevol altra” que tingués “efectes destructius directes o indirectes similars”.

L’excusa es desmunta per si mateixa, perquè als arxius militars no hi ha informació científica ni tècnica, sinó simplement històrica i de les operacions militars. També hi ha qui ha esmentat que en els acords de Ginebra del 1925 es prohibia l’ús d’armes químiques, tret del cas que l’enemic n’hagués fet ús. Tampoc és creïble en absolut que el FLN pogués tenir accés a aquestes armes, ni de bon tros. Era una guerra de pobres. Els algerians tenien un armament considerablement inferior al dels francesos. Atacaven en grups guerrillers, aprofitant els seus coneixements del terreny a la Cabília i el massís de l’Aurès, al nord del país.

Un dels avantatges dels combatents del FLN era la geografia. En aquestes muntanyes hi ha infinitat de coves, algunes de gran profunditat, amb diferents espais i amagatalls, tant per a refugiar-hi combatents i població civil de les viles dels voltants com per a convertir-les en magatzems d’avituallament, dipòsits d’armes o infermeries. Com fer-los fora dels seus caus? Llençant-hi armes químiques per matar-los o expulsar-los.

És espectacular de veure en el documentari el mapa del nord Algèria i tots els punts on l’exèrcit francès va establir unitats de forces especials especialitzades en armes químiques. Christophe Lafaye i Claire Billet hi han pogut identificar 440 coves gasejades, d’un total entre 8.000 i 10.000, segons que s’ha deduït dels pocs documents oficials que s’han pogut contrastar i ampliar fent recerca en arxius d’ultramar, i a partir de testimonis i documents de molts algerians que han col·laborat en la recerca i la filmació del documentari: supervivents, historiadors, ex-combatents i, també, alguns soldats francesos que, amb els anys, no han volgut obeir la llei del silenci oficial. Les cartes, els mapes, les fotografies i els diaris personals dels soldats han estat molt clarificadors d’alguns fets i la manera d’actuar francesa.

Fotografies dels àlbums dels ex-soldats francesos (fotografia: Solent Production).

Segons les proves trobades en el decurs de la seva investigació, Christophe Lafaye documenta que l’ús d’aquests gasos letals es va començar a posar en pràctica el 1956 de manera experimental. L’any següent va començar-ne l’ús generalitzat a tot Algèria amb la creació de les Brigades d’Armes Especials (BAS) i 119 equips de coves, cadascuna amb trenta-vuit homes.

Un dels caps militars clau en la planificació de tota l’operació va ser el general Raoul Salam, que, després de la independència l’any 1962, va capitanejar els grups terroristes d’extrema dreta que actuaven sota la cobertura de l’OAS. Van intentar de matar De Gaulle dues vegades. L’Espanya de Franco era per a ells un refugi segur. Els unia l’africanisme colonial. Amb els anys, molts dels seus seguidors van acabar essent mercenaris disposats a treballar amb totes les policies i màfies que els paguessin bé.

Els documents militars que l’historiador mostra en el documentari proven, tal com afirma ell, que era “una política pensada, reflexionada, experimentada i generalitzada”. Es detalla que el gas verinós que llançaven a les coves per les portes o per les escletxes de les muntanyes era CN2D, un còctel mortal de derivats del cianur i l’arsènic.

Els algerians, desprevinguts, es trobaven de sobte envoltats per un fum negre espès que anava envaint les coves. No veien res. No entenien res. Respirar-lo els causava tos, vòmits, cremor als pulmons i, finalment, en qüestió de pocs minuts, la mort per asfíxia o atac de cor. Així van morir, com rates, molts milers de vilatans i combatents. Les xifres definitives no s’han establert perquè el 95% encara s’ha d’investigar.

Segons uns quants testimonis d’algerians supervivents dels gasos a les coves, era un fum negre, sentien com si els llancessin a la cara un grapat de sorra. La gent tossia, cridava, plorava, vomitava i, al final, moria. Quan l’endemà podien anar a rescatar els cadàvers dels seus familiars, l’escena que hi trobaven era dantesca: dins les coves hi havia una massa de cossos recaragolats, molts d’ells irrecognoscibles si no era per la roba, si en quedava. Els cadàvers estaven inflats i eren de color blau.

Després de llançar els gasos, els soldats s’introduïen per les escletxes per explorar les coves (fotografia: Solent Production). Testimonis d’algerians supervivents i soldats francesos

Entre els testimonis d’algerians supervivents o descendents de les víctimes, hi ha homes com Mohammed Ben Slimane Laabaci. Ell era un nen que va poder fugir d’una cova on van morir dos-cents cinquanta vilatans al massís de l’Aurès. “L’endemà de l’atac, vaig tornar a la muntanya amb ma mare. D’amagat, vam veure els francesos traient cadàvers. Eren irrecognoscibles. Completament blaus. Els cossos inflats […] Totes les dones ploraven a les cases. Les senties si passaves caminant pel carrer. Tothom havia perdut algun familiar. Era com un film d’horror. Els morts es van quedar allà fins a la independència, quan les autoritats van anar amb els vilatans per enterrar-los en un mateix cementiri memorial.”

Ould Zaouache Latamen, ex-combatent del FLN, explica que els francesos utilitzaven tota mena d’armament: gas, avions, helicòpters, morters, bombes… “Va ser terrible. Nosaltres ho vèiem tot de la muntanya estant. Quan baixàvem als pobles a buscar provisions, les dones, que ens ajudaven molt, ens ho explicaven. Van patir molt. Avui encara no ho podem explicar tot”, confessa. “Hi ha tantes coses horribles que és inimaginable.”

També són molt il·lustratius, per contrast, els testimonis dels soldats francesos de les Unitats Especials que han acceptat de ser entrevistats. Ells aporten veracitat i experiència pròpia als documents oficials i complementen la versió de les víctimes.

“Sabíem que eren armes prohibides per la Convenció de Ginebra, però a nosaltres no ens explicaven res”, diu Jacques Huré, que conserva el diari personal d’un company en què s’explica detalladament, hora per hora, com actuava un escamot gasificador.

Jean Vidalenc conserva algunes fotografies personals que no li van ser confiscades i avui són proves dels fets. “No vaig saber mai la composició del gas… També ens afectava a nosaltres. Ens en vam queixar i ens van donar uniformes i màscares protectores.” Ell va ser condecorat per la Secció. Després de la guerra, es va imposar un mutisme total sobre la qüestió que, malgrat tot, sempre ha estat present en la memòria dels soldats. “No he dormit ni un sol dia, d’ençà de llavors, sense pensar en la guerra d’Algèria.”

Armanda Casanova era prim i àgil. L’anomenaven el “rata” perquè era dels qui penetraven a les coves per les escletxes de la muntanya per explorar la situació després del llançament de gasos. A la seva unitat feien dues operacions o tres de gasificació el mes. Ell va passar dos anys i tres mesos a la Secció. Encara avui sent l’olor del gas i dels morts. Alguna vegada va arribar a passar sis hores explorant una cova sense respirar aire pur. Una vegada es va intoxicar i el van hospitalitzar durant un mes.

Operació de les seccions especials (fotografia: Solent Production). L’acord secret del general De Gaulle

Hi ha dues aportacions del film que ens situen en el context actual i històric. A mitjans de segle XIX, quan França conqueria Algèria, l’exèrcit francès ja havia posat en pràctica la tècnica d’intoxicar les coves amb fum per desallotjar els algerians dels seus amagatalls.

I quan es van negociar els acords d’Evian (1962) per a la independència, De Gaulle va aconseguir de mantenir en secret un detall important: França va poder mantenir a Algèria unes bases al desert del Sàhara per a experimentar-hi i fabricar-hi armes químiques, després destinades, també, a proves d’armes nuclears i biològiques. No se sap quins efectes sobre la natura, els animals i els humans han tingut aquests experiments. Van ser operatives fins el 1984.

Pòster del documentari (fotografia: Solent Production).

Les delegacions d’Ucraïna i els Estats Units han començat les negociacions de pau a Riad, segons que ha informat el ministre de Defensa ucraïnès, Rustem Umerov. “Hem començat una reunió amb l’equip nord-americà a Riad. Complim l’encàrrec del president d’Ucraïna per aconseguir una pau digna per al nostre estat i garantir-ne la seguretat”, ha escrit Umerov a Telegram.

Segons que ha explicat, les converses, de caràcter tècnic, se centren en propostes per a garantir la seguretat de les instal·lacions energètiques i de les infrastructures. “Avui treballem un seguit de qüestions tècniques complexes: la nostra delegació inclou especialistes en energia i representants militars de la marina i l’aviació”, ha dit. A la reunió d’avui també hi han assistit el comandant en cap de les forces armades ucraïneses, Oleksandr Sirski; el cap de l’estat major, Andrii Hnatov; i uns quants assessors del president, Volodímir Zelenski.

Després d’aquesta trobada, hi ha prevista una reunió entre representants dels Estats Units i de Rússia. La delegació russa ja ha arribat a Riad i s’haurà de reunir amb la dels EUA demà al matí, segons que ha explicat Grigori Karasin, president de la comissió d’afers exteriors del senat rus, que n’és membre. També en forma part l’assessor del Servei de Seguretat Federal rus, Serguei Beseda.

El portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, ha advertit que aquestes converses “no seran fàcils”, en una entrevista a la televisió pública russa VGTRK. Segons ell, s’hi tractarà la seguretat del trànsit marítim al mar Negre. “El president Vladímir Putin ha accedit a renovar l’anomenada iniciativa del mar Negre”, ha dit, en referència a l’acord que va permetre l’exportació de gra ucraïnès durant un any a canvi d’aixecar restriccions als productes agraris russos. Peskov ha lamentat que Rússia se’n retirés perquè Moscou va complir la seva part, però “l’altra part no va complir mai les seves obligacions”. Amb tot, ha remarcat el “nou to de pau i cooperació mútua beneficiosa” de l’administració nord-americana.

Washington i Moscou ja es van reunir per primera vegada el febrer, també a l’Aràbia Saudita, per tractar la crisi a Ucraïna, però sense la presència de Kíiv, cosa que va despertar recel per les intencions de totes dues potències.

El 10 de març, el president Zelenski va visitar l’Aràbia Saudita i es va reunir amb el príncep hereu, Mohammed bin Salman. Després de la trobada, va anunciar que una delegació ucraïnesa es quedaria al país per negociar. L’endemà mateix, les delegacions d’Ucraïna i els Estats Units van començar els contactes a la ciutat de Jedda, d’on van sortir uns quants acords, com ara la proposta de fer una pausa de trenta dies en els atacs contra instal·lacions del sector energètic.

El nou primer ministre del Canadà, Mark Carney, ha anunciat avui la convocatòria d’eleccions anticipades. Ho ha fet en una compareixença a Ottawa, tot just una setmana després d’haver accedit al càrrec arran de la renúncia de Justin Trudeau i d’haver guanyat per una majoria molt àmplia la votació per a encapçalar el Partit Liberal.

Els comicis es faran el 28 d’abril i Carney haurà d’afrontar el desafiament de mantenir el govern liberal. La política comercial i internacional del president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, pot beneficiar electoralment els liberals, que han respost als aranzels imposats pels Estats Units amb taxes equivalents a les importacions d’aquest país.

El Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, ha informat que 50.021 persones han mort a causa de l’ofensiva israeliana que va començar l’octubre del 2023. Segons aquestes dades, hi ha també 113.274 ferits.

Uns quants organismes internacionals consideren que l’ofensiva podria constituir un genocidi, motiu pel qual s’ha obert una causa al Tribunal Internacional de Justícia. Mentrestant, l’exèrcit israelià ha reprès els atacs contra Gaza, manté el desplaçament forçat de palestins a Cisjordània i continua bombardant el sud del Líban. L’alto-el -foc que havia permès l’intercanvi d’ostatges entre Hamàs i Israel es va trencar a començament de març.

Antics directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà han denunciat que les declaracions del seu director actual, Christopher Daniel Person, posen en perill la missió de la delegació i menystenen la catalanitat de la zona. A més, n’han demanat la destitució.

Un intrús a Perpinyà- Editorial Vicent Partal 

Person, nomenat a l’octubre va dir al Parlament de Catalunya que el territori on residia no l’anomenava “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”, i que solament existia “Pirineus Orientals” per al departament i “Occitània” per a la regió. Així mateix, Person va arribar a dir que el català, a Catalunya Nord, s’havia “perdut” i que no es parlava.

Els ex-directors consideren que aquestes afirmacions contradiuen la raó de ser de la Casa, creada el 2003 per fomentar la llengua i cultura catalanes, enfortir la cooperació i mantenir els vincles entre catalans del nord i del sud. Recorden que, malgrat la separació política arran del Tractat dels Pirineus del 1659, els lligams culturals i socials s’han mantingut vius.

“Escup a la cara dels nord-catalans”: indignació i estupor amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà

Consideren que l’actual responsable no té ni el coneixement del país ni el sentit de la diplomàcia per exercir el càrrec, i demanen al president Salvador Illa que designi una nova persona que mantingui viu el projecte fundacional de la delegació. “Sota la disfressa d’una suposada ‘neutralitat institucional’, l’arrogància i la ignorància del Sr. Person malmeten la tasca acomplerta pels successius governs catalans des de la creació de la delegació a la Catalunya del Nord i posen en perill la credibilitat guanyada al llarg dels darrers vint anys i, per tant, la continuïtat de la institució”, diuen.

Els signants d’aquesta carta són Enric Pujol i Casademont, Jordi Fernández-Cuadrench, Joan Gaubí, Josep Puigbert i Punset i Alfons Quera i Carré.

Podeu llegir el comunicat sencer ací:

L’economista francès Jean Monet, considerat un dels pares d’Europa, deia que “les fronteres són les cicatrius de la Història”. La nostra cicatriu, la cicatriu dels catalans, té poc més de 360 anys.El 7 de novembre del 1659, el Tractat dels Pirineus entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys a canvi de l’annexió per part de la Corona francesa del Comtat del Rosselló, amb el Conflent i el Vallespir, i d’una part de la Cerdanya, amb el Capcir. Des d’aquest moment, el territori nord-est de Catalunya deixava d’estar sota l’autoritat secular de les Corts Catalanes, a qui la monarquia hispànica, contravenint les Constitucions de Catalunya, no havia consultat, ni tan sols notificat, l’acord amb França. Malgrat la separació politicoadministrativa, la frontera no ha aconseguit trencar les relacions socials, econòmiques i culturals entre els catalans de les dues bandes de la ratlla, durant els darrers segles.

A partir de l’1 de gener de 1986, els catalans del nord i els del sud ens vam retrobar al si de la Unió Europea. En aquest nou context, el 5 de setembre de 2003, el Govern de Catalunya va inaugurar la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, la seva oficina de representació a la Catalunya del Nord. Des de la seva fundació, de la mà de la desapareguda Maryse Olivé, primera directora, les principals missions de la Casa de la Generalitat a Perpinyà són la dinamització de les relacions institucionals amb la Catalunya del Nord, la promoció de l’ús social de la llengua catalana al territori nord-català i el desenvolupament de la cooperació transfronterera en tots els àmbits, per la qual cosa acompanya les iniciatives de caire transfronterer de les institucions, les empreses, les entitats i, en definitiva, de la ciutadania d’un costat i altre de la ratlla, amb un especial interès per enfortir els lligams entre l’anomenat “Espai Català Transfronterer”, que abraça les comarques nord-catalanes i les gironines.

Gràcies a les complicitats establertes amb el teixit institucional, socioeconòmic i cultural local, la Casa de la Generalitat a Perpinyà ha sabut guanyar-se el respecte, l’afecte i la confiança de la societat nord-catalana, en els seus més de vint anys d’existència.

Les polèmiques que s’han succeït a la Casa de la Generalitat a Perpinyà des del nomenament del nou director, Christopher Daniel Person, el passat mes d’octubre, i lesexplicacions donades per aquest en la seva compareixença en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament,el proppassat dijous 20 de març, negant-se, per exemple, a utilitzar el terme “Catalunya del Nord”, plenament arrelat al territori i correntment usat per les institucions nord-catalanes, o afirmant que “la llengua catalana no es parla” en les comarques nord-catalanes, han generat una gran indignació i rebuig entre representants polítics i socials al nord i al sud de Catalunya. No només contravenen la política i les missions fundacionals de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la raó mateixa per la qual va ser creada aquesta delegació, sinó que també suposen ungreu menyspreuals catalans del Nord i del Sud. Sota la disfressa d’una suposada “neutralitat institucional”, l’arrogància i la ignorància del Sr. Personmalmeten la tasca acomplerta pels successius governs catalans des de la creació de la delegació a la Catalunya del Nord i posen en perill la credibilitat guanyada al llarg dels darrers vint anys i, per tant, la continuïtat de la institució.

Per tot això, els sotasignats, com antics directors de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, demanem al President de la Generalitat, Molt Honorable Sr. Salvador Illa, que la delegació a la Catalunya del Nord continuï desenvolupant les missions per a les quals va ser fundada: la promoció de la llengua i la cultura catalanes i l’enfortiment de les relacions entre nord i sud-catalans, a través del sentiment de catalanitat que ens agermana, i que posi al capdavant de l’equip de professionals que hi treballen una persona que reuneixi els coneixementsdel país i el sentit de la diplomàcia imprescindibles per a dur a terme amb eficiència aquesta tasca, capacitatsde les quals l’actual director, en els pocs mesos que porta en el càrrec, ha demostrat a bastament estar mancat.

 

Esquerra Republicana ha registrat una proposició no de llei perquè el congrés espanyol insti el govern a aprovar una legislació específica que reguli l’ús de programaris espia com Pegasus. Volen que la norma garanteixi el respecte als drets fonamentals i fixi criteris clars de legalitat, necessitat i proporcionalitat. ERC reclama que se’n prohibeixi l’ús contra periodistes, advocats, defensors dels drets humans i càrrecs electes, tret de casos excepcionals i justificats.

També exigeix que s’informi obligatòriament les persones afectades quan acabi la investigació, excepte si ho impedeixen raons de seguretat nacional, i que es destrueixi de seguida la informació no rellevant. El diputat Francesc-Marc Álvaro Vidal ha recordat que casos com el Catalangate han generat “preocupació internacional” i “indignació generalitzada”, i que per això cal regular l’ús d’aquestes eines.

ERC també demana d’obrir un debat parlamentari i social sobre l’impacte del programari espia en la democràcia i els drets fonamentals, i vol que aquests compromisos es comuniquin a la Comissió de Venècia, al Parlament Europeu i a la Comissió Europea.

El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, ha anunciat avui que pateix un càncer i que serà intervingut quirúrgicament a final d’abril. Aquesta intervenció l’obligarà a deixar temporalment la política activa.

“És operable”, ha dit. Ha afegit que afronta la malaltia “amb optimisme i la fermesa que tot anirà bé”. Torres ha fet aquest anunci durant el congrés insular del PSOE de Gran Canària, que s’ha fet aquest cap de setmana a Las Palmas.

Torres ha estat fins ara la figura del govern espanyol encarregada de negociar amb Junts en matèria d’immigració i també d’interlocutar amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, a les comissions bilaterals.

Des de finals de desembre han desaparegut almenys sis barcasses que es dirigien a les Illes, amb 85 immigrants a bord. Aquesta sembla ser la causa de l’arribada d’una quinzena de cossos a les costes de l’arxipèlag durant el 2025, segons que han informat el col·lectiu Caminando Fronteras i la Creu Roja, després d’haver rebut diferents notificacions sobre embarcacions que van sortir d’Algèria en direcció a les Illes però mai no van arribar a terra ferma.

Els cossos han estat localitzats principalment a Formentera i Mallorca, sovint en estat avançat de descomposició. Els primers van aparèixer la primera setmana de gener a Es Cavall d’en Borràs i a Llucmajor. Al març el degoteig ha estat constant, amb cossos trobats a Capdepera, Formentera, Deià i Palma.

La Creu Roja sospita que alguns dels migrants podrien haver desaparegut de dues embarcacions sortides d’Algèria a mitjan febrer. Una d’aquestes va salpar d’Aïn Taya amb 24 persones i només en van rescatar 19 prop d’Eivissa, segons testimonis. L’altra, amb 22 persones, va sortir de Boumerdés i no va arribar mai.

Caminando Fronteras denuncia la manca de resposta i recursos per part dels serveis de rescat i demana millores urgents per a evitar més morts. La identificació dels cossos continua en curs, sota tutela judicial, i les autoritats intenten localitzar-ne les famílies d’origen.

Familiars i amics han recordat aquest matí les víctimes del vol GWI 9525 de Germanwings en el desè aniversari del sinistre, que es compleix demà. En un acte a la T2 de l’Aeroport del Prat han fet una ofrena floral davant el monòlit i la placa commemorativa situats davant el mural de Miró. També han llegit un escrit i han fet un minut de silenci per recordar els seus éssers estimats, morts fa deu anys en el tràgic sinistre ocorregut el 24 de març del 2015 als Alps francesos.

Entre les autoritats presents hi havia el president de la Generalitat, Salvador Illa; el president del parlament, Josep Rull, i Artur Mas, que era president en el moment de la tragèdia. L’acte l’ha convocat l’Associació d’Afectats del vol GWI 9525 als Alps. La presidenta, Lourdes Bonet, ha dit que, malgrat hagin passat deu anys, la llum de les persones que van morir mai no s’apagarà. “Recordar-nos ens alleuja, però també ens provoca llàgrimes”, ha afegit.

L’associació, formada per 46 famílies, es va constituir per esclarir les causes del sinistre, exigir responsabilitats i impulsar canvis legislatius per evitar noves tragèdies d’aquesta mena. Bonet ha dedicat part del seu parlament a repassar la feina feta, i ha assegurat que han treballat “amb fermesa i dedicació” per assolir els objectius.

El papa Francesc ha sortit aquest migdia de l’hospital Gemelli de Roma després d’haver-hi estat ingressat durant 37 dies per una doble pneumònia. Des del balcó del centre hospitalari, en el moment de l’Àngelus, ha dit “Gràcies a tothom.”

El pontífex, hospitalitzat des del 14 de febrer, ha estat traslladat a la residència de Santa Marta, dins del Vaticà, on haurà de reposar almenys dos mesos. Segons han informat els metges, el papa es troba en condicions clíniques estables, però la recuperació serà llarga i requerirà tractament farmacològic i, si escau, assistència respiratòria.

Els trens circulen amb retards que poden superar els 30 minuts a la línia R15 de Rodalia per una incidència a la infraestructura entre Riudecanyes (Baix Camp) i Marçà-Falset (Priorat), segons que ha informat Renfe. Tècnics d’Adif treballen per resoldre l’avaria.

Ahir ja hi va haver una altra incidència que va interrompre la circulació entre Torredembarra (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) per un problema en un desviament, amb afectacions a les línies R14, R15, R16 i R17. Es va habilitar un servei alternatiu per carretera i la circulació es va restablir a les 16.30.

 

Només un 7% de les denúncies per vulneració dels drets lingüístics dels consumidors presentades entre el 2012 i el 2024 han acabat en sanció. Segons dades de l’Agència Catalana del Consum (ACC) analitzades per l’ACN, s’han imposat multes en 367 de les 5.406 denúncies tramitades per l’ACC i pel Departament de Política Lingüística, una seixantena de les quals no eren per motius lingüístics. L’import mitjà de les sancions és de 2.240 euros, sobretot per incompliments relatius a informacions de caràcter fix i invitacions a comprar.

Entre el 2023 i el 2024, les queixes i denúncies per discriminació del català es van disparar: 3.000 expedients, gairebé la meitat de tots els registrats d’ençà del 2012. Un expedient de cada tres són per rètols i cartells. Les dades, obtingudes amb una petició de transparència, recullen 341 sancions (algunes resolen unes quantes denúncies contra una mateixa empresa). Tres multes de cada deu (29,9%) són per no incloure el català en informacions de caràcter fix, com ara rètols del comerç, cartells als aparadors i la senyalització de l’horari comercial. Una quarta part (25,5%) són per no fer servir el català en invitacions a comprar, com ara les cartes dels restaurants. Les vulneracions en matèria d’etiquetatge són el 3,5% de les sancions, i la resta fan referència a manuals d’instruccions, documentació contractual, atenció i més qüestions. En un 20% dels casos, la multa es deu a motius no lingüístics.

Sancions de 10.000 euros

Les sancions més altes han estat de 10.000 euros, una quantitat imposada en dotze ocasions. En conjunt, consten imports en 293 procediments, que sumen 685.901 euros, amb una mitjana de 2.340 euros per multa. En total, s’han obert 396 expedients sancionadors, i la majoria han acabat en multes (341), però 37 encara són en tramitació i en 18 casos se n’ha dictat el sobreseïment. Les queixes i denúncies que acaben en sancions són una minoria: menys d’una de cada deu.

Gairebé la meitat dels expedients acaben arxivats

Dels 6.145 expedients que l’ACC i Política Lingüística van obrir entre el 2012 i l’11 de desembre de 2024, gairebé la meitat (47,8%) han acabat arxivats. Els motius són diversos: la manca d’infracció, la rectificació voluntària de l’empresa, entre més. En un 20,6% dels casos, la incidència s’incorpora a futures inspeccions i en un 10,2% es trasllada a un organisme extern.

Les denúncies es disparen d’ençà del 2023

Les vulneracions dels drets lingüístics dels catalanoparlants en l’àmbit del comerç van augmentar a partir del 2023, amb més de 2.000 casos aquell any i 1.250 més el 2024. Aquests expedients representen més de la meitat de tots els oberts d’ençà del 2012. El 2022 va ser un any amb xifres altes, amb 666 expedients, una quantitat que no es veia d’ençà del 2012 (732).

Del conjunt, es poden distingir 5.406 denúncies, 710 queixes i 29 comunicacions. Les queixes no poden acabar en sancions, car només deixen constància d’un tracte incorrecte que no implica vulneració de drets.

La restauració encapçala el rànquing de sectors denunciats

La restauració és el sector amb més denúncies, amb més de 600 el 2024. El segueixen les perruqueries i centres d’estètica (6,1% dels casos), el comerç al detall i centres comercials (26%), gimnasos (20%), supermercats (18%), hotels (15%) i assegurances (14%). Més d’un 36% de les queixes fan referència a informacions comercials de caràcter fix; un 20%, a l’atenció al client; un 15%, a invitacions a comprar, i un altre 15%, a la documentació contractual. Un 5% denuncien l’absència del català en l’etiquetatge.

Les sancions no sempre coincideixen amb el motiu original de la queixa. A vegades hi ha unes quantes multes per vulneracions lingüístiques, o per uns altres motius, no sempre denunciats d’entrada.

Un miler d’empreses denunciades el 2024

D’ençà del 2012, més de 4.300 empreses han estat objecte de queixa o denúncia. Gairebé 600 acumulen més d’una denúncia, una vintena en tenen més de deu i una empresa sola n’acumula 41. El 2024, s’han denunciat un miler d’empreses, una en té 18. Quant als denunciants, el 2024 n’hi ha hagut 377. D’aquests, 90 han presentat més d’una queixa o denúncia i acumulen el 76% dels expedients. Dues persones han presentat 181 i 159 denúncies, respectivament.

El 90,4% dels expedients del 2024 corresponen a empreses amb seu a Catalunya i el 10% restant, a l’estat espanyol, sobretot a Madrid (61%). Però no sempre queda clar si es refereix a la seu oficial o al lloc on s’ha produït l’atenció.

Dels expedients catalans, el 78,7% són a la demarcació de Barcelona, el 12% a Tarragona, el 6% a Girona i el 3,2% a Lleida. S’han registrat expedients en 141 municipis, amb gairebé la meitat (46%) localitzats a Barcelona ciutat. Segueixen Sabadell (58%), Tarragona (55%), Madrid (43%), l’Hospitalet de Llobregat (28%) i Lleida (26%). L’ACC rep la majoria de queixes i denúncies, també les tramitades des d’uns altres organismes. El 2024, el 92% dels expedients van ser de l’ACC, i un 7%, del Departament de Política Lingüística.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no ha assistit aquest matí a la romeria de les Canyes de les festes de la Magdalena de Castelló per tal d’evitar les protestes que en demanen la dimissió per la mala gestió de la gota freda. Mazón tampoc no va assistir a la Crida de les Falles de València ni a les ‘mascletàs’.

La ministra de Ciència, Innovació i Universitats del govern espanyol, Diana Morant, ha aprofitat l’absència de Mazón per criticar-lo amb duresa i ha denunciat que és una “anomalia democràtica” que no pugui sortir al carrer “perquè el seu poble no el suporta”. Ho ha dit abans de participar en la romeria. Segons Morant, fa mesos que es viu aquesta situació: “Un president que no ha estat a l’altura, que ha abandonat el seu poble en les pitjors circumstàncies.” Per això, diu, “el seu poble ja no pot més”.

Ahir van començar les festes de la Magdalena, una de les celebracions més emblemàtiques de Castelló de la Plana. I, tal com va passar amb les Falles de València, durant la festa també hi ha hagut moments de reivindicació. Concretament, per a expressar la indignació i demanar la dimissió de Mazón. De fet, instants després d’acabar la primera ‘mascletà’ que donava el tret de sortida, desenes d’assistents van cridar “Mazón dimissió”. A més, van desplegar una gran pancarta, al balcó d’un dels edificis, que també demanava la dimissió del president.

Un tribunal turc ha decretat presó provisional per a Ekrem Imamoglu, batlle d’Istambul i un dels principals rivals polítics del president Recep Tayyip Erdogan. Imamoglu és investigat per corrupció i per presumptes vincles amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que el govern turc considera una organització terrorista.

El batlle fou detingut dimecres i ha estat sota custòdia d’aleshores ençà. A fora, milers de manifestants han omplert els carrers de les principals ciutats del país per denunciar el que, segons el mateix Imamoglu, és una persecució política impulsada pel president Erdogan. Tamnateix, Erdogan ha negat cap ingerència en el cas i ha defensat la independència del poder judicial.

Avui, 23 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Cristina Rodríguez: “Van enviar el meu fill a una emergència en plena alerta roja, i no va arribar a casa”
• La nova vida de Sergi Sabrià: en mans d’un empresari que titllava els independentistes de nazis
• Art degenerat, diu Trump | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLIX): Evocacions
• La superbateria de BYD, l’adeu definitiu als vehicles de combustió?
• Fenomen astronòmic: els anells de Saturn deixen de ser visibles avui
• Els ultranacionalistes russos, l’últim escull per a la pau d’Ucraïna
• Àngels Gonyalons: “Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, no m’interessa”
• No hi ha forners joves: l’ofici té data de caducitat?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

A partir d’avui, els anells de Saturn ja no seran visibles de la Terra estant. Aquesta desaparició, que ja és segur que serà una de les notícies de l’any, en realitat és un efecte òptic. La forma plana i prima dels anells permet que desapareguin de la vista cada pocs anys a causa de les posicions tant de Saturn com de la Terra en les seves òrbites al voltant del Sol. Segons que han calculat els astrònoms, el fenomen passa cada 13,7 anys i 15,7. La darrera vegada que va passar va ser el 2009 i la següent es calcula que serà el 2038.

Ja fa anys que la visibilitat de Saturn de la Terra estant va minvant, i no serà fins l’any 2032 que tornaran a ser visibles els anells amb la màxima esplendor. Els anells de Saturn són una de les formacions més espectaculars del nostre univers conegut i, probablement, la que fa més temps que ha alimentat tota mena de teories i invencions.

Els astrònoms creuen que Saturn va acumular els anells tard i els manté en una mena d’equilibri precari, tot atrapant-los entre l’atracció de la gravetat del planeta i la velocitat orbital pròpia dels anells, que tendeix a projectar-los cap al buit de l’espai.

Els anells, formats per milers de milions de petites peces de gel i roca cobertes de pols còsmica, s’estenen fins a 300.000 quilòmetres del planeta, però estan sorprenentment junts entre si. L’espai més gran, conegut per la divisió de Cassini, té només 4.000 quilòmetres d’amplada.

Algun dia, els anells de Saturn desapareixeran per sempre. La gravetat els atrau cap al planeta en forma de pluja polsosa i partícules de gel, i hom calcula que el procés trigarà 300 milions d’anys a eliminar completament el sistema d’anells.

La representació de Saturn en qualsevol descripció del sistema solar sempre és especialment cridanera per aquest anell que envolta el planeta i que li dóna una aparença tan peculiar i única.

S’ha mort l’actor i director de teatre Xavier Serrat a 78 anys. El seu paper més conegut va ser a la sèrie La granja, de TV3, en què feia el paper de Joan, el cap de la família protagonista. És un projecte molt recordat perquè va ser la primera telenovel·la de TV3. Va ser creada per Joaquim Maria Puyal, i la va escriure Jaume Cabré. La sèrie servia com a pròleg per al programa de debat La vida en un xip.

Serrat també va participar en més sèries de TV3, com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà i Estació d’enllaç. La seva trajectòria professional també inclou films, com ara La plaça del Diamant, i desenes d’obres de teatre i programes de ràdio.

Va cursar els estudis d’interpretació, art dramàtic i cant a la Universitat de Roma, amb Vittorio Gassman, i també a la Universitat de París. Va començar fent cinema infantil en català a les escoles, on ensenyaven català de manera privada.

La seva trajectòria passa pel Teatre-Cabaret La Cova del Drac, i la participació en la companyia de teatre La Cubana, fins que es fa més conegut pel públic en general amb el personatge Joan a La granja. També va treballar molts anys fent doblatge.