La borsa europea recupera l’alè després de dies de turbulències i pèrdues milionàries. A primera hora, els principal índex tenen números verds. L’FTSE 100 ha obert la sessió amb un augment de l’1,2%, és a dir, puja gairebé un centenar de punts fins als 7.799.

La tendència és similar al CAC francès, que creix un 1,8%, i al DAX alemany, que ho fa un 1.3%. Per la seva, la borsa espanyola —Ibex-35— i la borsa italiana —FTSE MIB— pugen, però de manera menys pronunciada. Un 0,8% i un 0,7%, respectivament.

El repunt borsari es produeix malgrat l’estira-i-arronsa entre els EUA i la Xina, que s’ha desafiat públicament amb noves tandes d’aranzels. En aquest sentit, el president nord-americà, Donald Trump, ha dit que estudia gravar els productes xinesos amb aranzels addicionals del 50% (en total sumarien 104%).

Després d’unes quantes jornades negres, la borsa asiàtica també ha retornat als números verds. Els principals índexs del Japó han repuntat més d’un 6%, mentre que a Hong Kong i a la Xina les accions han pujat per la intervenció dels fons estatals, que han adquirit actius, i per la promesa del banc central xinès de concedir préstecs per a estabilitzar el mercat. 

La Generalitat Valenciana ha demanat a la jutgessa de Catarroja, que investiga la gestió de l’emergència de la gota freda, de ser part en la causa. D’aquesta manera, el Consell podrà tenir accés a tot el procediment, tenint en compte que pot haver de fer front a responsabilitats civils subsidiàries. Així ho han confirmat a l’agència EFE fonts del govern valencià, després que la informació s’ha avançat a Vozpópuli. 

Ara caldrà que la titular del jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja decideixi si accepta la petició de la Generalitat en aquesta investigació per les 228 morts que hi hagué després de les inundacions d’aquell 29 d’octubre.

La Generalitat vol personar-se en la causa “perquè vol participar en el procés judicial i ser-hi present des del primer moment per garantir la defensa dels interessos dels valencians, i perquè hi ha dos ex-alts càrrecs investigats i, si s’escau, se’n podrien derivar responsabilitats de tipus civil”, segons que han assenyalat des de Presidència.

Aquests dos ex-alts càrrecs del govern valencià, Salomé Pradas –aleshores consellera de Justícia i Interior– i Emilio Argüeso –el seu número dos a Emergències– han estat citats a declarar aquest divendres com a investigats en aquesta causa.

La companyia de biotecnologia Colossal Biosciences ha anunciat que ha “desextingit” el llop terrible (Aenocyon dirus), una espècie desapareguda fa més de 10.000 anys. L’empresa ha informat que han nascut tres cadells modificats genèticament, fruit d’un procés que combina tècniques d’edició genètica amb embrions implantats en gosses mastisses. Els animals, batejats amb els noms de Ròmul, Rem i Khaleesi, són considerats, segons la companyia, els primers exemplars vius d’aquesta espècie des de la pre-història.

We’re Colossal Biosciences, the de-extinction company responsible for bringing back the first animals from extinction. Our dire wolf pups, Romulus and Remus, were born on October 1, 2024. Watch these pups grow up on our YouTube channel. Link in bio.

These two wolves were… pic.twitter.com/hbk1wFQ3lf

— Colossal Biosciences® (@colossal) April 7, 2025

El projecte s’ha basat en l’anàlisi del genoma complet del llop terrible, obtingut a partir de restes òssies de dues mostres: una dent de fa 13.000 anys i un fragment d’os de l’orella de fa 72.000 anys. Un cop reconstruït el genoma, l’equip científic de Colossal ha modificat cèl·lules de llop gris per introduir-hi 20 canvis en 14 gens clau —un procés que genera dubtes que es pugui considerar com a “desextinció”—, per tal de replicar les característiques genètiques del llop terrible. Després de desenvolupar 45 òvuls modificats, se’n van crear embrions que van ser implantats en dues gosses mestisses, de les quals han nascut els tres cadells.

El llop terrible era un cànid de grans dimensions que habitava bona part del continent americà durant el Plistocè. Podia arribar als 100 quilos i es caracteritzava per una constitució robusta, un musell llarg i mandíbules capaces de trencar ossos. Es creu que ocupava un nínxol ecològic similar al de les hienes, combinant la depredació amb la carronya. L’espècie es va extingir fa uns 10.000 anys arran dels canvis climàtics i la desaparició de les grans preses que l’alimentaven.

L’operació forma part del programa de “desextinció” de Colossal Biosciences, que també treballa en la reaparició del mamut llanut i el tigre de Tasmània. L’empresa defensa que aquestes recuperacions poden ajudar a restaurar ecosistemes degradats i fer front a la pèrdua de biodiversitat. Tanmateix, l’anunci ha obert un debat entre científics i especialistes, que en qüestionen les implicacions ètiques i ecològiques. Alerten que la introducció d’espècies extingides pot alterar els ecosistemes actuals i que els “animals ressuscitats” podrien tenir dificultats per adaptar-s’hi.

Malgrat les crítiques, Colossal considera que el projecte del llop terrible marca un abans i un després en la ciència genètica i obre noves possibilitats per a la conservació. L’empresa encara no ha precisat quan ni on preveu de reintroduir aquests animals al medi natural. Mentrestant, els tres cadells romanen en observació en un entorn controlat i seran objecte d’un seguiment científic estricte.

La companyia de biotecnologia Colossal Biosciences ha anunciat que ha “desextingit” el llop terrible (Aenocyon dirus), una espècie desapareguda fa més de 10.000 anys. L’empresa ha informat que han nascut tres cadells modificats genèticament, fruit d’un procés que combina tècniques d’edició genètica amb embrions implantats en gosses mastisses. Els animals, batejats amb els noms de Ròmul, Rem i Khaleesi, són considerats, segons la companyia, els primers exemplars vius d’aquesta espècie des de la pre-història.

We’re Colossal Biosciences, the de-extinction company responsible for bringing back the first animals from extinction. Our dire wolf pups, Romulus and Remus, were born on October 1, 2024. Watch these pups grow up on our YouTube channel. Link in bio.

These two wolves were… pic.twitter.com/hbk1wFQ3lf

— Colossal Biosciences® (@colossal) April 7, 2025

El projecte s’ha basat en l’anàlisi del genoma complet del llop terrible, obtingut a partir de restes òssies de dues mostres: una dent de fa 13.000 anys i un fragment d’os de l’orella de fa 72.000 anys. Un cop reconstruït el genoma, l’equip científic de Colossal ha modificat cèl·lules de llop gris per introduir-hi 20 canvis en 14 gens clau —un procés que genera dubtes que es pugui considerar com a “desextinció”—, per tal de replicar les característiques genètiques del llop terrible. Després de desenvolupar 45 òvuls modificats, se’n van crear embrions que van ser implantats en dues gosses mestisses, de les quals han nascut els tres cadells.

El llop terrible era un cànid de grans dimensions que habitava bona part del continent americà durant el Plistocè. Podia arribar als 100 quilos i es caracteritzava per una constitució robusta, un musell llarg i mandíbules capaces de trencar ossos. Es creu que ocupava un nínxol ecològic similar al de les hienes, combinant la depredació amb la carronya. L’espècie es va extingir fa uns 10.000 anys arran dels canvis climàtics i la desaparició de les grans preses que l’alimentaven.

L’operació forma part del programa de “desextinció” de Colossal Biosciences, que també treballa en la reaparició del mamut llanut i el tigre de Tasmània. L’empresa defensa que aquestes recuperacions poden ajudar a restaurar ecosistemes degradats i fer front a la pèrdua de biodiversitat. Tanmateix, l’anunci ha obert un debat entre científics i especialistes, que en qüestionen les implicacions ètiques i ecològiques. Alerten que la introducció d’espècies extingides pot alterar els ecosistemes actuals i que els “animals ressuscitats” podrien tenir dificultats per adaptar-s’hi.

Malgrat les crítiques, Colossal considera que el projecte del llop terrible marca un abans i un després en la ciència genètica i obre noves possibilitats per a la conservació. L’empresa encara no ha precisat quan ni on preveu de reintroduir aquests animals al medi natural. Mentrestant, els tres cadells romanen en observació en un entorn controlat i seran objecte d’un seguiment científic estricte.

Les borses asiàtiques han tornat a pujar avui després d’unes pèrdues històriques. El Japó ha encapçalat aquest repunt, enmig de l’expectativa que serà un interlocutor prioritari en les converses comercials amb els Estats Units. Els bons del tresor nord-americà han recuperat part del terreny perdut en la forta caiguda de dilluns.

Els principals índexs del Japó han repuntat més d’un 6%, i també han pujat els futurs de les borses nord-americanes i europees. A Hong Kong i a la Xina les accions han pujat per la intervenció dels fons estatals, que han adquirit actius, i per la promesa del banc central xinès de concedir préstecs per a estabilitzar el mercat. El petroli també s’ha encarit, i l’or ha registrat la primera pujada en quatre dies. El dòlar, en canvi, ha perdut valor respecte dels principals rivals.

La volatilitat s’ha enfilat de manera significativa, amb una pèrdua de deu bilions de dòlars en el valor total de les accions al món, després que els Estats Units anunciessin una nova tanda d’aranzels. Els temors d’una recessió global i d’una escalada en la guerra comercial han deixat els inversors aferrats a qualsevol senyal d’alleujament. De moment, però, el president Donald Trump ha amenaçat de tornar a augmentar els aranzels a la Xina en un 50%, encara que també ha deixat entreveure la possibilitat d’algunes negociacions.

“Encara és massa d’hora per a dir que hem girat full, sobretot perquè Trump continua insinuant nous aranzels contra la Xina”, ha dit Tim Waterer, analista en cap de mercats a KCM Trade. “Hi ha molts factors en moviment i la recessió encara és una possibilitat mentre els EUA continuïn jugant fort amb els aranzels.”

Les accions japoneses han reaccionat a l’anunci de Trump que assignarà dos membres del seu gabinet per a començar converses bilaterals amb el primer ministre japonès, Shigeru Ishiba. El Japó sembla que tindrà prioritat sobre la resta de socis comercials dels EUA en aquestes negociacions, cosa que posa Tòquio al capdavant d’una llarga cua de països que volen que es retirin els nous gravàmens.

Trump va fer dilluns una allau de comentaris sobre els aranzels que planeja d’imposar als socis comercials arreu del món, però no va aclarir gaire què espera a canvi de rebaixar-los, ni s’hi pensa concedir cap mena d’alleujament.

“No crec que hàgim avançat gaire pel que fa a saber com evolucionarà aquesta negociació comercial”, ha dit Peter S. Kim, estrateg en cap d’inversió de KB Securities. “Els mercats han quedat molt sorpresos per la intensitat i l’escala de la guerra comercial, i per com s’ha convertit en una arma.”

Avui la Xina ha criticat durament els EUA per l’amenaça d’augmentar els aranzels i ha advertit que prendrà represàlies si Washington ho fa efectiu. “L’amenaça nord-americana d’escalar els aranzels contra la Xina és un error damunt d’un altre error, i una vegada més deixa al descobert el caràcter de xantatge dels EUA”, ha dit el Ministeri de Comerç xinès. “Si els EUA s’entesten a anar pel seu compte, la Xina lluitarà fins al final.”

Mentrestant, i com a indici que Pequín es prepara per a una llarga tensió comercial, els fons estatals han promès d’adquirir accions i fons cotitzats locals. El banc central també ha anunciat que oferirà suport a un fons sobirà si cal, per a salvaguardar l’estabilitat dels mercats de capitals. A més, ha permès un debilitament addicional del iuan fixant un nou tipus de referència inferior.

A Taiwan, en canvi, la situació continua empitjorant. L’índex de referència ha caigut avui fins a un 5,4%, el nivell més baix dels darrers catorze mesos, a contracorrent de la resta de mercats asiàtics. La pressió venedora continua després que dilluns més de nou-centes empreses arribessin al límit de caiguda permesa.

Pel que fa al mercat de deute, dilluns els bons nord-americans van perdre part del guany de la setmana passada –el més gran des de l’agost–, amb un augment de 19 punts bàsics en la rendibilitat del bo a deu anys, en un moviment impulsat per la venda de posicions rendibles per a compensar pèrdues en renda variable. Avui, però, la rendibilitat ha tornat a baixar quatre punts.

“El moviment d’ahir a la nit respon més a la voluntat de reduir riscos i assegurar beneficis en aquelles operacions que són en positiu, per tal de cobrir pèrdues en altres actius com les accions”, ha explicat Damien McColough, cap d’anàlisi de renda fixa a Westpac Banking Corp.

Les apostes dels operadors sobre la magnitud de la rebaixa de tipus d’interès als EUA per part de la Reserva Federal oscil·len dia rere dia. Ara per ara, el mercat de derivats reflecteix almenys tres rebaixes durant l’any, la primera de les quals ja es dona per feta al juny. Alguns grans executius financers han començat a criticar obertament la política aranzelària de Trump, entre els quals el multimilionari Ken Griffin, que l’ha qualificada d'”error de política enorme”.

A Àsia, l’índex MSCI Àsia-Pacífic ha pujat avui fins a un 2,6%, després d’haver-se desplomat ahir un 8,7%, la pitjor caiguda registrada fins ara. Dilluns, el seu índex de força relativa de catorze dies va baixar per sota del llindar dels 30 punts, un senyal que molts inversors interpreten com a excés de sobrevenda.

“El mercat comença a trobar un suport temporal, que podria precedir una nova prova a la baixa abans no s’estabilitzi”, ha dit Rajeev De Mello, gestor global de renda variable de Gama Asset Management. “Els inversors esperen que Trump cedeixi. La pressió perquè expliqui quin és l’objectiu final augmenta, tant des del sector financer com de l’opinió pública. No voldrà rendir-se massa de pressa, però som a prop.”

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El govern de la Generalitat s’ha reunit avui amb els grups parlamentaris per exposar-los el pla per respondre als aranzels que Donald Trump ha imposat a gairebé tots els productes elaborats a la Unió Europea. Hi ha convidat tots els grups parlamentaris menys Vox i Aliança Catalana. Per part de l’executiu, hi han participat el conseller de la Presidència, Albert Dalmau; la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero; i el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper.

El govern d’Illa preveu de mobilitzar 1.500 milions d’euros per mitigar l’efecte dels aranzels de Trump

En la reunió, el govern ha exposat la resposta a la imposició d’aranzels d’un mínim del 10% per part dels EUA pràcticament a tots els productes que arriben al país. Aquest matí el president de la Generalitat s’ha reunit amb el Consell del Diàleg Social de Catalunya i amb el Consell General de Cambres i els ha explicat el pla per a fer front a la guerra aranzelària. Segons Illa, el pla és “flexible, viu i obert” per a poder avançar-se als esdeveniments. Després de les reunions, ha demanat “serenitat, unitat, confiança i determinació”.

El pla d’Illa preveu de mobilitzar 1.500 milions d’euros per respondre a la crisi dels aranzels. Inclou 300 milions per a activar línies d’ajuts del pressupost ordinari de la Generalitat, 900 milions en préstecs i crèdits vehiculats per l’ICF, 150 milions per a fons d’inversió, 130 per a assessorament a la internacionalització i 200 per a promoció de productes catalans a mercats estratègics.

El govern recorda que la guerra comercial de Trump afecta els 4.351,4 milions d’euros de les exportacions catalanes als EUA i les 3.161 empreses exportadores regulars. Aquestes xifres equivalen al 4,3% de les vendes de Catalunya a l’estranger i el 17,2% de les empreses exportadores.

Només faltava Trump afegint llenya al foc dels mercats financers aquest matí. Com si els nervis no fossin ja a flor de pell. El cas és que un amenaçador president ha afirmat que els Estats Units imposarà un aranzel addicional del 50% sobre els productes xinesos si la Xina no rescindeix el seu recent augment aranzelari del 34% abans del 8 d’abril de 2025. Aquest ultimàtum segueix els aranzels de represàlia de la Xina i més pràctiques comercials que Trump ha qualificat d’abusives. I ha anat més enllà dient que qualsevol país que prengui represàlies contra els EUA amb aranzels addicionals s’hauria d’encarar amb aranzels immediats i substancialment més alts per part dels EUA.

Per tenir una mica d’idea de com estan els nervis, n’hi ha prou de veure la sessió d’avui a la borsa americana. A l’obertura, el Dow Jones i el Nasdaq han caigut de més d’un -4%. Menys d’una hora després de començar les negociacions, el rumor que els EUA farien una pausa de noranta dies per a l’aplicació dels aranzels, excepte a la Xina, ha originat un important rebot que ha portat aquests índexs a pujar entre un 2% i un 4%. El rumor ha estat desmentit ràpidament per la Casa Blanca, i això novament ha empès cap a les pèrdues, si bé amb no tanta força. Quan escric aquesta Píndola, el Dow Jones ha baixat una mica més de l’1%.

Hem de pensar que allò que facin les borses europees va totalment lligat a allò que pugui passar als EUA. Tot depèn de què es cou allà. Trump ha tornat a insistir al president de la Reserva Federal, Jerome Powell, que abaixi els tipus d’interès. Però, ara com ara, Powell no ha donat senyals de voler cedir. En realitat, afronta un moment molt complicat. Per una banda, té les pressions presidencials per a abaixar-los, perquè vol pagar menys interessos per l’elevat deute del país. Per una altra, veu que la inflació pujarà amb els aranzels, cosa que el frena a tirar-los cap avall. Veurem com acaba una reunió que ha organitzat Powell aquesta tarda amb la junta de governadors de la Fed, enmig d’una cridòria general.

El fet és que comencen a aparèixer inversors importants que s’han cansat de perdre milions i alcen la veu. L’impacte en les borses dels aranzels de Trump no ha agradat gens ni mica a molts “peixos grossos” de Wall Street, ni tan sols a uns quants que fins fa poc eren els seus defensors més acèrrims. El director general de JP Morgan, per exemple, ha assenyalat en la carta anual als accionistes que els aranzels impulsaran la inflació i afeixugaran una economia que ja s’anava desaccelerant. “És probable que vegem resultats inflacionistes, no sols en els béns importats, sinó en els preus interns, a mesura que augmentin els costos dels articles i la demanda de productes nacionals.” I no és pas l’únic. La llista de milionaris que demanen a Trump que posi fre als aranzels va creixent. Tanmateix, no sembla que el facin canviar de parer.

A les borses de l’estat espanyol, les coses han anat malament, sobretot avui, que sembla que les americanes anaven una mica més relaxades. Un altre -5% a l’Íbex, que ja arrossega un -12% en tres sessions. Aquests dies tot ha baixat. Ni un sol valor no ha tancat en verd. Reben especialment els bancs. De dijous ençà, el Sabadell ha perdut un -17%; CaixaBank, un -18%; el BBVA, un -15%…

La raó cal cercar-la en dos fets principals. Per una banda, és cert que havien pujat molt aquests darrers mesos, però hi ha la por de què pugui fer el BCE. És a dir, que pugui abaixar els tipus més que no voldria, si tota la història dels aranzels acaba castigant molt els estats europeus. Recordem que Alemanya, el pes pesant de l’economia de la UE, va tancar el 2024 amb recessió. Si passés això, el negoci dels bancs es trobaria afectat, perquè els faria trontollar els marges.

Però pensem que el caos s’estén més enllà de les borses. En les matèries primeres, el petroli ha tornat a baixar, perquè els analistes adverteixen que l’escalada dels aranzels amb les disputes comercials podria conduir a una desacceleració del creixement global, també en l’àmbit industrial, amb menys consum, cosa que encoratjaria una caiguda de preus més forta i una desacceleració industrial; alhora es deprimiria encara més el consum de petroli, i això podria fer baixar encara més els preus. Avui el barril de Brent ha cedit un 2,7%, fins a 63,81 dòlars, que és el preu més baix de l’abril del 2021 ençà.

Aquests dies vinents seran importants. Veurem què fa la Comissió Europea. De moment, a Brussel·les han semblat mostrar la intenció de negociar amb els EUA, si bé el president Trump ha estat poc inclinat al diàleg durant el cap de setmana. Amb tot, les informacions, i els rumors, no deixen de succeir-se, com hem vist avui. A la xarxa X, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha publicat avui: “Europa està a punt per a negociar amb els EUA. Hem ofert aranzels zero per zero per als béns industrials. Perquè sempre estem disposats a un bon acord. Però també estem preparats per a respondre amb contramesures. I per a protegir-nos dels efectes indirectes de la desviació del comerç.” Esperar i veure, que diuen els anglesos.

Només faltava Trump afegint llenya al foc dels mercats financers aquest matí. Com si els nervis no fossin ja a flor de pell. El cas és que un amenaçador president ha afirmat que els Estats Units imposarà un aranzel addicional del 50% sobre els productes xinesos si la Xina no rescindeix el seu recent augment aranzelari del 34% abans del 8 d’abril de 2025. Aquest ultimàtum segueix els aranzels de represàlia de la Xina i més pràctiques comercials que Trump ha qualificat d’abusives. I ha anat més enllà dient que qualsevol país que prengui represàlies contra els EUA amb aranzels addicionals s’hauria d’encarar amb aranzels immediats i substancialment més alts per part dels EUA.

Per tenir una mica d’idea de com estan els nervis, n’hi ha prou de veure la sessió d’avui a la borsa americana. A l’obertura, el Dow Jones i el Nasdaq han caigut de més d’un -4%. Menys d’una hora després de començar les negociacions, el rumor que els EUA farien una pausa de noranta dies per a l’aplicació dels aranzels, excepte a la Xina, ha originat un important rebot que ha portat aquests índexs a pujar entre un 2% i un 4%. El rumor ha estat desmentit ràpidament per la Casa Blanca, i això novament ha empès cap a les pèrdues, si bé amb no tanta força. Quan escric aquesta Píndola, el Dow Jones ha baixat una mica més de l’1%.

Hem de pensar que allò que facin les borses europees va totalment lligat a allò que pugui passar als EUA. Tot depèn de què es cou allà. Trump ha tornat a insistir al president de la Reserva Federal, Jerome Powell, que abaixi els tipus d’interès. Però, ara com ara, Powell no ha donat senyals de voler cedir. En realitat, afronta un moment molt complicat. Per una banda, té les pressions presidencials per a abaixar-los, perquè vol pagar menys interessos per l’elevat deute del país. Per una altra, veu que la inflació pujarà amb els aranzels, cosa que el frena a tirar-los cap avall. Veurem com acaba una reunió que ha organitzat Powell aquesta tarda amb la junta de governadors de la Fed, enmig d’una cridòria general.

El fet és que comencen a aparèixer inversors importants que s’han cansat de perdre milions i alcen la veu. L’impacte en les borses dels aranzels de Trump no ha agradat gens ni mica a molts “peixos grossos” de Wall Street, ni tan sols a uns quants que fins fa poc eren els seus defensors més acèrrims. El director general de JP Morgan, per exemple, ha assenyalat en la carta anual als accionistes que els aranzels impulsaran la inflació i afeixugaran una economia que ja s’anava desaccelerant. “És probable que vegem resultats inflacionistes, no sols en els béns importats, sinó en els preus interns, a mesura que augmentin els costos dels articles i la demanda de productes nacionals.” I no és pas l’únic. La llista de milionaris que demanen a Trump que posi fre als aranzels va creixent. Tanmateix, no sembla que el facin canviar de parer.

A les borses de l’estat espanyol, les coses han anat malament, sobretot avui, que sembla que les americanes anaven una mica més relaxades. Un altre -5% a l’Íbex, que ja arrossega un -12% en tres sessions. Aquests dies tot ha baixat. Ni un sol valor no ha tancat en verd. Reben especialment els bancs. De dijous ençà, el Sabadell ha perdut un -17%; CaixaBank, un -18%; el BBVA, un -15%…

La raó cal cercar-la en dos fets principals. Per una banda, és cert que havien pujat molt aquests darrers mesos, però hi ha la por de què pugui fer el BCE. És a dir, que pugui abaixar els tipus més que no voldria, si tota la història dels aranzels acaba castigant molt els estats europeus. Recordem que Alemanya, el pes pesant de l’economia de la UE, va tancar el 2024 amb recessió. Si passés això, el negoci dels bancs es trobaria afectat, perquè els faria trontollar els marges.

Però pensem que el caos s’estén més enllà de les borses. En les matèries primeres, el petroli ha tornat a baixar, perquè els analistes adverteixen que l’escalada dels aranzels amb les disputes comercials podria conduir a una desacceleració del creixement global, també en l’àmbit industrial, amb menys consum, cosa que encoratjaria una caiguda de preus més forta i una desacceleració industrial; alhora es deprimiria encara més el consum de petroli, i això podria fer baixar encara més els preus. Avui el barril de Brent ha cedit un 2,7%, fins a 63,81 dòlars, que és el preu més baix de l’abril del 2021 ençà.

Aquests dies vinents seran importants. Veurem què fa la Comissió Europea. De moment, a Brussel·les han semblat mostrar la intenció de negociar amb els EUA, si bé el president Trump ha estat poc inclinat al diàleg durant el cap de setmana. Amb tot, les informacions, i els rumors, no deixen de succeir-se, com hem vist avui. A la xarxa X, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha publicat avui: “Europa està a punt per a negociar amb els EUA. Hem ofert aranzels zero per zero per als béns industrials. Perquè sempre estem disposats a un bon acord. Però també estem preparats per a respondre amb contramesures. I per a protegir-nos dels efectes indirectes de la desviació del comerç.” Esperar i veure, que diuen els anglesos.

L’actor Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) interpreta el president Jordi Pujol al film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrena el 16 d’abril vinent. És el primer film que narra els dies del juliol del 2014 en què la confessió de la deixa va ensorrar un castell de cartes. La interpretació de Pou, que aguanta el pes del film juntament amb la que Carme Sansa fa de Marta Ferrusola, troba la fibra del personatge: la solitud d’aquell moment, la desolació continguda de perdre-ho tot de sobte, i fins i tot, diu Pou, la valentia d’encarar-ho. En aquesta entrevista, Pou explica com s’ho va fer per connectar amb el personatge malgrat la decepció personal i malgrat la distància física que els separa.

—Com us vau preparar el paper?
—Sempre he tingut el costum de buscar tota la documentació possible al voltant del personatge. Si és històric, ho trobes fàcilment; si és purament de ficció, busco tantes dades com puguin ajudar-me a construir-lo. En aquest cas, ha estat més fàcil: no he hagut de fer cap treball d’investigació perquè tinc molt present la figura de Jordi Pujol. Ha ocupat gairebé la meitat de la meva vida, en tinc molt present la trajectòria. I hi havia parlat molt, és un home molt de teatre. Ara bé, això té un petit inconvenient.

—Quin?
—El fet d’interpretar un personatge real fa que et sentis una mica esclau de la realitat. L’eina de treball dels actors no deixa de ser la imaginació, la capacitat de fabulació per a construir un personatge. Ja n’havia fet, de personatges reals, com Alfons XIII, Felip II o Felip IV. És més: fa poc he descobert, perquè no me’n recordava, que en un programa de Televisió Espanyola ja havia interpretat Terradellas. Aquí, el personatge ja està construït. No pots sortir dels trets que tothom coneix. És una certa esclavitud que no et deixa gaire marge per a la creació i la fantasia. No em puc inventar un Jordi Pujol irrecognoscible.

—El vostre mèrit, si m’ho permeteu, és que l’encarneu de manera molt realista sense caricaturitzar-lo. Va ser decisió vostra?
—No, d’entrada ja és voluntat d’en Toni Soler, guionista, d’en Manel Huerga, director, i dels productors. A partir del moment que decideixen trucar-me a mi per oferir-me aquest personatge, tenen molt clar que no volen fer una imitació de Jordi Pujol. Si no, haurien buscat algú de metre setanta, sense la diferència de físic brutal que hi ha entre ell i jo. Ja d’entrada diem: “Senyors, aquest home de metre noranta-cinc és Jordi Pujol.” Juguem amb el convencionalisme que ha de tenir la ficció –perquè això no és cap documental. Pel que em diuen, la gent que l’ha començat a veure s’oblida al primer moment que no hi ha cap semblança física. No he intentat interpretar Jordi Pujol tal com és, sinó captar-ne els trets de l’essència, d’una certa personalitat. No vaig voler mirar mai entrevistes ni audiovisuals, però vaig dedicar molts dies a mirar-ne fotos. Però fotos fixes.

—Per què?
—Per veure-li els ulls. Què expressa amb els ulls, amb un gest de la cara. Dels milers de fotografies que encara tinc al mòbil, i que dia a dia me les anava passant, em vaig adonar d’una cosa fonamental: en un elevadíssim percentatge de les fotos, té els ulls tancats. Parlava molt amb els ulls tancats, fins i tot quan et parlava de tu a tu. Això era un gest que jo podia aprofitar. Finalment en vaig trobar una de concreta que em va fer dir: “És això, aquest és l’estat d’ànim de Jordi Pujol els dies que narra la pel·lícula.”

—…
—És l’expressió d’un Jordi Pujol derrotat, concentrat en si mateix. Aquest posat em va servir molt per a entendre’l. Me la vaig posar de fons de pantalla, la cosa més innòcua del món, però em va acompanyar sempre. A cada moment de pausa del rodatge, m’asseia en un racó i me la mirava. De vegades, els actors ens agafem a una petita cosa, i per a mi aquesta va ser fonamental.

—Com vau viure, emocionalment, el moment de la confessió de la deixa?
—Amb la sorpresa i la decepció que ens va produir a tots. Sorpresa, decepció, i al mateix temps, per què no dir-ho, un cert reconeixement d’una certa valentia. No dic admiració, sinó reconeixement. La valentia de ser capaç d’agafar el toro per les banyes i dir: “Sóc aquí, i sóc capaç de fer aquest pas que s’ha de fer, amb tot el daltabaix que representa.” Cal valentia. Hi ha un moment de la pel·lícula que, parlant amb mossèn Ballarín, es veuen dues coses que són fonamentals del caràcter de Pujol. Primer, la valentia de pecar: “No tens ni idea de la valentia que cal per a pecar”, li diu. I la segona: “He fet coses dolentes, però, sobretot, he deixat que es fessin coses dolentes.” Assumir la decepció, la culpa d’haver deixat fer coses que sabia i coses que no. Independentment de la meva ideologia i que jo combregués o no amb certs comportaments del seu grup polític, a mi, com a ciutadà, tot plegat em va causar una decepció.

—Una altra cosa, a banda la valentia: la solitud. 
—Sí! Va ser fonamental. Ja tinc vuitanta anys i en fa cinquanta-cinc que faig aquest ofici. Una de les poques coses que he après és que gairebé tot el que necessites és al guió, i que t’hi has de concentrar. Del guió se’n desprenia, de seguida, la sensació de solitud. L’home abandonat de tothom, en un moment que potser hauria necessitat ajuda. Per a mi, és un tret fonamental del treball per a interpretar Pujol. De cop i volta, tot el poder que tenia aquest home, tota la capacitat de crear coses bones o dolentes al seu voltant, van caure a terra i es va trobar sol. Despullat. En aquest sentit em va servir molt una experiència prèvia: haver fet el rei Lear de Shakespeare.

—Per què?
—Salvant totes les distàncies: El rei Lear és la història d’un senyor que té el poder absolut i decideix repartir-lo entre les seves filles, i es troba que, tret de Cordèlia, les filles li ho prenen tot i es queda sense res. Es troba despullat físicament, enmig del bosc, sota la tempesta, i ha de començar a aprendre a viure sol i a ser un ésser humà. Aquesta caiguda total del rei Lear de Shakespeare em va servir molt per a entendre Pujol. Aquest Jordi Pujol de la pel·lícula té alguna cosa de tràgic. I els grans herois de la tragèdia són molt solitaris.

—Més enllà del moment de la caiguda, quina és la gran tragèdia vital de Jordi Pujol, a parer vostre?
—No m’atreveixo a fer un judici clar. Ho han de fer els historiadors. N’hi ha que ja ho fan i que ho faran més. Potser la gran tragèdia de Pujol és d’haver estat un somiador, haver besllumat una Catalunya total, i veure’s com el pare de tot un poble, i saber, al final, que ell l’ha decebut, aquest poble, amb el seu comportament. Per acció o per omissió, això ja ho dirà la justícia. Crec que la gran tragèdia és la vergonya. Com és possible que tanta gent que ha confiat en mi i m’ha seguit quan volia travessar les aigües, jo els hagi decebuts amb un comportament, a més a més, impropi d’un home amb un caràcter religiós tan gran.

L’entrevista continuaria llargament, perquè es veu de seguida que la preparació del personatge, ben minuciosa, ha donat a Pou una visió molt completa sobre la figura de Pujol, però la conversa s’ha d’acabar una mica abruptament després de tot just un quart a causa del ritme frenètic amb què els actors i els membres de l’equip tècnic atenen les rondes de presentació als mitjans.

Josep Maria Pou: “Els meus plans són retirar-me” | Entrevista biogràfica a l’actor i director arran del vuitantè aniversari

L’actor Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) interpreta el president Jordi Pujol al film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrena el 16 d’abril vinent. És el primer film que narra els dies del juliol del 2014 en què la confessió de la deixa va ensorrar un castell de cartes. La interpretació de Pou, que aguanta el pes del film juntament amb la que Carme Sansa fa de Marta Ferrusola, troba la fibra del personatge: la solitud d’aquell moment, la desolació continguda de perdre-ho tot de sobte, i fins i tot, diu Pou, la valentia d’encarar-ho. En aquesta entrevista, Pou explica com s’ho va fer per connectar amb el personatge malgrat la decepció personal i malgrat la distància física que els separa.

—Com us vau preparar el paper?
—Sempre he tingut el costum de buscar tota la documentació possible al voltant del personatge. Si és històric, ho trobes fàcilment; si és purament de ficció, busco tantes dades com puguin ajudar-me a construir-lo. En aquest cas, ha estat més fàcil: no he hagut de fer cap treball d’investigació perquè tinc molt present la figura de Jordi Pujol. Ha ocupat gairebé la meitat de la meva vida, en tinc molt present la trajectòria. I hi havia parlat molt, és un home molt de teatre. Ara bé, això té un petit inconvenient.

—Quin?
—El fet d’interpretar un personatge real fa que et sentis una mica esclau de la realitat. L’eina de treball dels actors no deixa de ser la imaginació, la capacitat de fabulació per a construir un personatge. Ja n’havia fet, de personatges reals, com Alfons XIII, Felip II o Felip IV. És més: fa poc he descobert, perquè no me’n recordava, que en un programa de Televisió Espanyola ja havia interpretat Terradellas. Aquí, el personatge ja està construït. No pots sortir dels trets que tothom coneix. És una certa esclavitud que no et deixa gaire marge per a la creació i la fantasia. No em puc inventar un Jordi Pujol irrecognoscible.

—El vostre mèrit, si m’ho permeteu, és que l’encarneu de manera molt realista sense caricaturitzar-lo. Va ser decisió vostra?
—No, d’entrada ja és voluntat d’en Toni Soler, guionista, d’en Manel Huerga, director, i dels productors. A partir del moment que decideixen trucar-me a mi per oferir-me aquest personatge, tenen molt clar que no volen fer una imitació de Jordi Pujol. Si no, haurien buscat algú de metre setanta, sense la diferència de físic brutal que hi ha entre ell i jo. Ja d’entrada diem: “Senyors, aquest home de metre noranta-cinc és Jordi Pujol.” Juguem amb el convencionalisme que ha de tenir la ficció –perquè això no és cap documental. Pel que em diuen, la gent que l’ha començat a veure s’oblida al primer moment que no hi ha cap semblança física. No he intentat interpretar Jordi Pujol tal com és, sinó captar-ne els trets de l’essència, d’una certa personalitat. No vaig voler mirar mai entrevistes ni audiovisuals, però vaig dedicar molts dies a mirar-ne fotos. Però fotos fixes.

—Per què?
—Per veure-li els ulls. Què expressa amb els ulls, amb un gest de la cara. Dels milers de fotografies que encara tinc al mòbil, i que dia a dia me les anava passant, em vaig adonar d’una cosa fonamental: en un elevadíssim percentatge de les fotos, té els ulls tancats. Parlava molt amb els ulls tancats, fins i tot quan et parlava de tu a tu. Això era un gest que jo podia aprofitar. Finalment en vaig trobar una de concreta que em va fer dir: “És això, aquest és l’estat d’ànim de Jordi Pujol els dies que narra la pel·lícula.”

—…
—És l’expressió d’un Jordi Pujol derrotat, concentrat en si mateix. Aquest posat em va servir molt per a entendre’l. Me la vaig posar de fons de pantalla, la cosa més innòcua del món, però em va acompanyar sempre. A cada moment de pausa del rodatge, m’asseia en un racó i me la mirava. De vegades, els actors ens agafem a una petita cosa, i per a mi aquesta va ser fonamental.

—Com vau viure, emocionalment, el moment de la confessió de la deixa?
—Amb la sorpresa i la decepció que ens va produir a tots. Sorpresa, decepció, i al mateix temps, per què no dir-ho, un cert reconeixement d’una certa valentia. No dic admiració, sinó reconeixement. La valentia de ser capaç d’agafar el toro per les banyes i dir: “Sóc aquí, i sóc capaç de fer aquest pas que s’ha de fer, amb tot el daltabaix que representa.” Cal valentia. Hi ha un moment de la pel·lícula que, parlant amb mossèn Ballarín, es veuen dues coses que són fonamentals del caràcter de Pujol. Primer, la valentia de pecar: “No tens ni idea de la valentia que cal per a pecar”, li diu. I la segona: “He fet coses dolentes, però, sobretot, he deixat que es fessin coses dolentes.” Assumir la decepció, la culpa d’haver deixat fer coses que sabia i coses que no. Independentment de la meva ideologia i que jo combregués o no amb certs comportaments del seu grup polític, a mi, com a ciutadà, tot plegat em va causar una decepció.

—Una altra cosa, a banda la valentia: la solitud. 
—Sí! Va ser fonamental. Ja tinc vuitanta anys i en fa cinquanta-cinc que faig aquest ofici. Una de les poques coses que he après és que gairebé tot el que necessites és al guió, i que t’hi has de concentrar. Del guió se’n desprenia, de seguida, la sensació de solitud. L’home abandonat de tothom, en un moment que potser hauria necessitat ajuda. Per a mi, és un tret fonamental del treball per a interpretar Pujol. De cop i volta, tot el poder que tenia aquest home, tota la capacitat de crear coses bones o dolentes al seu voltant, van caure a terra i es va trobar sol. Despullat. En aquest sentit em va servir molt una experiència prèvia: haver fet el rei Lear de Shakespeare.

—Per què?
—Salvant totes les distàncies: El rei Lear és la història d’un senyor que té el poder absolut i decideix repartir-lo entre les seves filles, i es troba que, tret de Cordèlia, les filles li ho prenen tot i es queda sense res. Es troba despullat físicament, enmig del bosc, sota la tempesta, i ha de començar a aprendre a viure sol i a ser un ésser humà. Aquesta caiguda total del rei Lear de Shakespeare em va servir molt per a entendre Pujol. Aquest Jordi Pujol de la pel·lícula té alguna cosa de tràgic. I els grans herois de la tragèdia són molt solitaris.

—Més enllà del moment de la caiguda, quina és la gran tragèdia vital de Jordi Pujol, a parer vostre?
—No m’atreveixo a fer un judici clar. Ho han de fer els historiadors. N’hi ha que ja ho fan i que ho faran més. Potser la gran tragèdia de Pujol és d’haver estat un somiador, haver besllumat una Catalunya total, i veure’s com el pare de tot un poble, i saber, al final, que ell l’ha decebut, aquest poble, amb el seu comportament. Per acció o per omissió, això ja ho dirà la justícia. Crec que la gran tragèdia és la vergonya. Com és possible que tanta gent que ha confiat en mi i m’ha seguit quan volia travessar les aigües, jo els hagi decebuts amb un comportament, a més a més, impropi d’un home amb un caràcter religiós tan gran.

L’entrevista continuaria llargament, perquè es veu de seguida que la preparació del personatge, ben minuciosa, ha donat a Pou una visió molt completa sobre la figura de Pujol, però la conversa s’ha d’acabar una mica abruptament després de tot just un quart a causa del ritme frenètic amb què els actors i els membres de l’equip tècnic atenen les rondes de presentació als mitjans.

Josep Maria Pou: “Els meus plans són retirar-me” | Entrevista biogràfica a l’actor i director arran del vuitantè aniversari

Fa uns quants dies vaig ser a Reus. Hi vaig anar per fer tres voltes a la plaça amb aquells avis que, amb una constància que faria empal·lidir els nostres polítics més tenaços, continuen manifestant-se cada dia. Els ho devia de feia temps i finalment vaig poder complir. Són gent admirable, que no defalleix mai, que no es cansa i que no depèn de les modes. Com la que em vaig trobar també dissabte a la concentració organitzada per l’ANC contra el funcionament –o, més ben dit, contra el mal funcionament– de la xarxa de rodalia.

Des que tinc ús de raó he assistit a manifestacions. De tota mena. Hi vaig com a ciutadà que sóc, conscient que en tinc el dret i fins a un cert punt també l’obligació –la protesta és el so de la democràcia. I he anat a tantes ja, de fet, que no em faig trampes al solitari. He vist manifestacions monstruoses no servir absolutament de res. Com podria oblidar ningú aquella gran concentració mundial contra la guerra de l’Irac? Milions de persones a tot el planeta, unides per un mateix crit, eufòrics en la convicció que teníem raó. I, tanmateix, els tancs van continuar el seu camí, impertorbables. Crec que aquell dia vaig perdre la innocència sobre la capacitat de les masses de canviar el món. El poder va girar el cap a un altre costat, i la guerra va seguir el seu curs, com si aquells milions de veus escampades per tots els continents fóssem tan sols un murmuri llunyà i gairebé inaudible.

Tanmateix, he comprovat una veritat igualment poderosa: no hi ha cap canvi, ni un de sol, que no haja començat amb un grupet de gent manifestant-se. Amb aquells petits grups, aparentment insignificants, que un dia van sembrar la llavor d’allò que s’acabà convertint en una allau. Els drets civils, els drets socials, el sufragi femení, les llibertats més bàsiques… tot va començar amb un grapat de persones que van decidir que ja n’hi havia prou. I jo recorde això cada vegada que veig una manifestació multitudinària. Quan l’any 2012 vaig comprendre que aquella gentada que reclamava la independència era tan gran que no podríem ni caminar, vaig trobar de cara Francesc Ribera, Titot, i ens vam fondre en una abraçada que no podré oblidar mai: havíem anat a massa manifestacions on érem quatre gats i de sobte tot aquell esforç d’anys prenia sentit.

Manifestar-se avui té alguna cosa d’antic, de primitiu i tot. En aquesta època dominada per les xarxes socials, en què la indignació s’expressa amb un simple clic al sofà de casa, eixir al carrer representa un acte que alguns definirien d’anacrònic. Però és precisament en aquest anacronisme on rau la seua força. Fa cinc mesos que vaig, religiosament, a manifestar-me contra Mazón, i veure la cara d’aquella gent amb qui camine, sentir-ne la indignació i la força, m’impulsa durant dies, m’empeny.

Perquè és la presència física de persones disposades a incomodar-se per una causa allò que fa que tot tinga sentit. Una presència sovint repetida i que té noms i cognoms i una història al darrere. A l’estació de Sants me’n vaig trobar uns quants, d’aquests, gent que ens reconeixem, que ens hem vist abans, que sabem que podem comptar sempre l’un amb l’altre per a tot allò que calga.

En definitiva, hi ha en tot plegat una certa i admirable obstinació que em va semblar veure especialment reflectida en el gest esgotat de Lluís Llach, que, tanmateix, dissabte, encara va tenir esme, quan ja s’havia acabat tot, d’agafar un megàfon domèstic i adreçar-se als qui li demanaven unes paraules. És una resistència magnífica a acceptar l’estat de les coses. Una negativa conscient i rotunda a resignar-se.

Ells són els que no accepten que les coses siguen com són simplement perquè són així. Són els que creuen que val la pena de lluitar sense demanar-se abans si perdran o guanyaran. Són els que consideren que la dignitat consisteix precisament a no cedir, en cap cas i per cap motiu. I en eixe sentit tota manifestació –si em perdoneu l’excursió teològica– és essencialment un acte de fe. Fe que les coses poden canviar i canviaran. Fe que la presència física dels cossos al carrer encara significa alguna cosa per a la democràcia. Fe que no tot és decidit per endavant ni controlat per uns quants.

Per això, cap a tots vull expressar avui la meua admiració. No necessàriament ni principalment per les coses que aconsegueixen, sinó, sobretot, per allò que representen: la negativa a rendir-se, la voluntat de continuar dempeus fins i tot quan tots els altres s’han assegut ja fa temps.

En un món que premia la flexibilitat i intenta castigar la fermesa, ells –els avis de Reus i la gent de l’ANC, la gentada que omple València cada mes contra Mazón i els qui s’agrupen en favor de les mil i una causes que paguen la pena– són el recordatori viu que hi ha coses que mereixen una obstinació sense límits. I això, de la perspectiva de la civilitat, del compromís i de la generositat humana, simplement no té preu.

 

PS1. Estem molt contents de la reacció dels lectors a la col·lecció de llibres que ahir vam anunciar que estrenaríem. Molts ens heu demanat coses diverses –per exemple, que els publiquem també en format digital. Ho estudiarem tot i ho intentarem tot. Però ho farem com sempre ho hem fet a VilaWeb: a poc a poc i mesurant bé les forces. En relació amb això, la subscripció és la base de tot: si aconseguim la xifra mínima de subscriptors que necessitem per a assegurar el funcionament d’aquesta nova editorial, créixer serà una obligació. I, vistes les xifres d’ahir, anem per bon camí, però encara ens cal una empenta. Si voleu ajudar-nos o si voleu saber-ne més, aneu a aquesta pàgina.

PS2. Com que és un debat que no es va tancar quan calia, les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se en un plebiscit sobre l’entrada o no en el govern de Jaume Collboni. Odei A.-Etxearte explica en aquest article les claus d’un procés que, evidentment, va molt més enllà de la ciutat.

PS3. L’actor Josep Maria Pou interpreta el president Jordi Pujol en el film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrenarà el 16 d’abril. Pou és un actoràs, capaç de posar-se dins qualsevol paper. I per això la seua opinió és tan important. L’ha entrevistat Ot Bou:  “Reconec en la confessió de Pujol una certa valentia”.

PS4. En aquests dies de tanta turbulència econòmica arreu del món, cal escoltar d’una manera encara més especial la veu tan documentada i serena de Jordi Goula: “Garrotada del 12% a l’Íbex-35 en tres dies”.

Fa uns quants dies vaig ser a Reus. Hi vaig anar per fer tres voltes a la plaça amb aquells avis que, amb una constància que faria empal·lidir els nostres polítics més tenaços, continuen manifestant-se cada dia. Els ho devia de feia temps i finalment vaig poder complir. Són gent admirable, que no defalleix mai, que no es cansa i que no depèn de les modes. Com la que em vaig trobar també dissabte a la concentració organitzada per l’ANC contra el funcionament –o, més ben dit, contra el mal funcionament– de la xarxa de rodalia.

Des que tinc ús de raó he assistit a manifestacions. De tota mena. Hi vaig com a ciutadà que sóc, conscient que en tinc el dret i fins a un cert punt també l’obligació –la protesta és el so de la democràcia. I he anat a tantes ja, de fet, que no em faig trampes al solitari. He vist manifestacions monstruoses no servir absolutament de res. Com podria oblidar ningú aquella gran concentració mundial contra la guerra de l’Irac? Milions de persones a tot el planeta, unides per un mateix crit, eufòrics en la convicció que teníem raó. I, tanmateix, els tancs van continuar el seu camí, impertorbables. Crec que aquell dia vaig perdre la innocència sobre la capacitat de les masses de canviar el món. El poder va girar el cap a un altre costat, i la guerra va seguir el seu curs, com si aquells milions de veus escampades per tots els continents fóssem tan sols un murmuri llunyà i gairebé inaudible.

Tanmateix, he comprovat una veritat igualment poderosa: no hi ha cap canvi, ni un de sol, que no haja començat amb un grupet de gent manifestant-se. Amb aquells petits grups, aparentment insignificants, que un dia van sembrar la llavor d’allò que s’acabà convertint en una allau. Els drets civils, els drets socials, el sufragi femení, les llibertats més bàsiques… tot va començar amb un grapat de persones que van decidir que ja n’hi havia prou. I jo recorde això cada vegada que veig una manifestació multitudinària. Quan l’any 2012 vaig comprendre que aquella gentada que reclamava la independència era tan gran que no podríem ni caminar, vaig trobar de cara Francesc Ribera, Titot, i ens vam fondre en una abraçada que no podré oblidar mai: havíem anat a massa manifestacions on érem quatre gats i de sobte tot aquell esforç d’anys prenia sentit.

Manifestar-se avui té alguna cosa d’antic, de primitiu i tot. En aquesta època dominada per les xarxes socials, en què la indignació s’expressa amb un simple clic al sofà de casa, eixir al carrer representa un acte que alguns definirien d’anacrònic. Però és precisament en aquest anacronisme on rau la seua força. Fa cinc mesos que vaig, religiosament, a manifestar-me contra Mazón, i veure la cara d’aquella gent amb qui camine, sentir-ne la indignació i la força, m’impulsa durant dies, m’empeny.

Perquè és la presència física de persones disposades a incomodar-se per una causa allò que fa que tot tinga sentit. Una presència sovint repetida i que té noms i cognoms i una història al darrere. A l’estació de Sants me’n vaig trobar uns quants, d’aquests, gent que ens reconeixem, que ens hem vist abans, que sabem que podem comptar sempre l’un amb l’altre per a tot allò que calga.

En definitiva, hi ha en tot plegat una certa i admirable obstinació que em va semblar veure especialment reflectida en el gest esgotat de Lluís Llach, que, tanmateix, dissabte, encara va tenir esme, quan ja s’havia acabat tot, d’agafar un megàfon domèstic i adreçar-se als qui li demanaven unes paraules. És una resistència magnífica a acceptar l’estat de les coses. Una negativa conscient i rotunda a resignar-se.

Ells són els que no accepten que les coses siguen com són simplement perquè són així. Són els que creuen que val la pena de lluitar sense demanar-se abans si perdran o guanyaran. Són els que consideren que la dignitat consisteix precisament a no cedir, en cap cas i per cap motiu. I en eixe sentit tota manifestació –si em perdoneu l’excursió teològica– és essencialment un acte de fe. Fe que les coses poden canviar i canviaran. Fe que la presència física dels cossos al carrer encara significa alguna cosa per a la democràcia. Fe que no tot és decidit per endavant ni controlat per uns quants.

Per això, cap a tots vull expressar avui la meua admiració. No necessàriament ni principalment per les coses que aconsegueixen, sinó, sobretot, per allò que representen: la negativa a rendir-se, la voluntat de continuar dempeus fins i tot quan tots els altres s’han assegut ja fa temps.

En un món que premia la flexibilitat i intenta castigar la fermesa, ells –els avis de Reus i la gent de l’ANC, la gentada que omple València cada mes contra Mazón i els qui s’agrupen en favor de les mil i una causes que paguen la pena– són el recordatori viu que hi ha coses que mereixen una obstinació sense límits. I això, de la perspectiva de la civilitat, del compromís i de la generositat humana, simplement no té preu.

 

PS1. Estem molt contents de la reacció dels lectors a la col·lecció de llibres que ahir vam anunciar que estrenaríem. Molts ens heu demanat coses diverses –per exemple, que els publiquem també en format digital. Ho estudiarem tot i ho intentarem tot. Però ho farem com sempre ho hem fet a VilaWeb: a poc a poc i mesurant bé les forces. En relació amb això, la subscripció és la base de tot: si aconseguim la xifra mínima de subscriptors que necessitem per a assegurar el funcionament d’aquesta nova editorial, créixer serà una obligació. I, vistes les xifres d’ahir, anem per bon camí, però encara ens cal una empenta. Si voleu ajudar-nos o si voleu saber-ne més, aneu a aquesta pàgina.

PS2. Com que és un debat que no es va tancar quan calia, les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se en un plebiscit sobre l’entrada o no en el govern de Jaume Collboni. Odei A.-Etxearte explica en aquest article les claus d’un procés que, evidentment, va molt més enllà de la ciutat.

PS3. L’actor Josep Maria Pou interpreta el president Jordi Pujol en el film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrenarà el 16 d’abril. Pou és un actoràs, capaç de posar-se dins qualsevol paper. I per això la seua opinió és tan important. L’ha entrevistat Ot Bou:  “Reconec en la confessió de Pujol una certa valentia”.

PS4. En aquests dies de tanta turbulència econòmica arreu del món, cal escoltar d’una manera encara més especial la veu tan documentada i serena de Jordi Goula: “Garrotada del 12% a l’Íbex-35 en tres dies”.

The Washington Post · Angie Orellana Hernandez

Durant gairebé tres anys, Jerry Lombardo i la seva dona havien estalviat part del sou per poder complir el somni de traslladar-se a Itàlia i obrir-hi un negoci. Perquè aquest somni pogués fer-se realitat, tanmateix, calia que es complís una condició: que el govern italià concedís a Lombardo la ciutadania per iure sanguinis (‘dret de sang’).

A final de març, tanmateix, Itàlia reduí dràsticament la xifra de persones que podien obtenir la ciutadania per aquesta via. El govern italià al·lega que, durant anys, desenes o centenars de milers de persones amb poca vinculació al país se n’han aprofitat per a obtenir la ciutadania italiana. Lombardo, ciutadà nord-americà d’arrels italianes, és un dels molts membres de la diàspora italiana afectat pel canvi.

“És frustrant, perquè tota la vida t’han dit que ets italià –diu–. Fins la setmana passada, et continuaven dient que tenies el dret de ciutadania.”

Abans, la legislació italiana permetia de demanar la nacionalitat a aquells qui demostressin tenir avantpassats nascuts a Itàlia després del 17 de març de 1861, la data de fundació del Regne d’Itàlia. Ara l’elegibilitat s’ha restringit als qui tinguin, pel cap baix, un pare o avi nascut a Itàlia, cosa que exclou els sol·licitants –com ara Lombardo– per a qui la connexió sanguínia amb Itàlia es remunta tres generacions enrere, als besavis.

El procés de sol·licitud, que implica habitualment investigacions genealògiques i assistència jurídica, sol ser tediós, però segons els membres de la diàspora italiana els ajuda a fer valer les arrels familiars i a reconnectar amb el país d’origen.

Aquests darrers anys, tanmateix, com més va més polítics i ciutadans italians s’han manifestat públicament contra la llei. Al·leguen que els consolats italians van sobrecarregats de sol·licituds de ciutadania per iure sanguinis, cosa que sovint els impedeix d’atendre unes altres necessitats. També asseguren que la llei ha permès als estrangers d’obtenir fàcilment la ciutadania italiana tot i no tenir gens d’interès a contribuir en l’esdevenidor del país.

Entre el 2014 i el 2024, la xifra de ciutadans italians que viuen a l’estranger va créixer d’uns 4,6 milions a 6,4 milions, segons dades del Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació Internacional d’Itàlia.

El ministeri calcula que, si el iure sanguinis continua sense límits generacionals, entre 60 milions i 80 milions de persones podrien acabar demanant la nacionalitat italiana.

La polèmica sobre com gestionar el futur del iure sanguinis s’agreuja per l’actual crisi migratòria al país. Els fills d’immigrants nascuts a Itàlia no obtenen la nacionalitat automàticament en néixer, i han d’esperar fins a la majoria d’edat per a demanar-la –un procés que es pot allargar i repercutir en la seva formació educativa i professional.

Flavio Spadavecchia, de nacionalitat italiana, diu que entén la frustració de la gent per la decisió del govern, però creu que la situació ha de canviar.

“Seria una mica vergonyós que continuéssim tenint aquesta llei tal com és ara, perquè bàsicament diu a les persones nascudes a Itàlia que no reben la ciutadania en néixer: ‘Aquesta persona de Nova Jersey, que tenia uns besavis de Sicília, té més dret d’obtenir la ciutadania que tu’ –diu Spadavecchia–. Com a ciutadà italià, això no m’agrada. No vull que uns altres països tinguin aquesta impressió de nosaltres.”

Aquests darrers anys, la majoria de les sol·licituds de ciutadania amb el iure sanguinis han procedit de països sud-americans, segons que explicà el ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, en una conferència de premsa la setmana passada.

“Ser ciutadà italià és una cosa seriosa”, digué Tajani. I afegí: “No volem que es converteixi en un joc a què la gent juga per poder anar a fer compres a Miami.”

El govern italià va concedir la ciutadania a 20.000 argentins l’any 2023, i a 30.000 més l’any 2024. Entre els argentins que van rebre la ciutadania italiana l’any passat hi ha el president Javier Milei, que té avis italians i és un dels grans aliats polítics de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

El cas de Milei suscità les crítiques de diputats com ara el liberal Riccardo Magi, que publicà un vídeo a X en què denunciava: “Per a milions d’italians sense ciutadania que han nascut a Itàlia, que han crescut al nostre país, que han estudiat ací, que treballen ací i que paguen imposts al nostre país, a diferència del president Milei, l’obtenció de la ciutadania italiana continuarà essent un calvari.”

Unes 20.000 persones van aconseguir la ciutadania italiana l’any 2024, un augment significatiu en comparació amb els 14.000 casos registrats l’any 2022.

Andressa Anjos, una programadora del sud del Brasil, fa gairebé una dècada que treballa per a aconseguir la ciutadania italiana. D’ençà que va presentar formalment la sol·licitud de ciutadania, el setembre del 2023, el seu cas ha estat reassignat a tres jutges.

Anjos comparteix l’opinió que alguns sol·licitants de ciutadania abusen del iure sanguinis, però creu que el govern italià podria haver aplicat protocols –com ara requisits lingüístics o de residència– per protegir el sistema d’abusos i, alhora, protegir aquells qui ja havien començat el procés de sol·licitud, en compte de perjudicar-los retroactivament.

“Decidir això d’avui per demà és increïblement abrupte –diu Anjos–. És una falta de respecte a tota la gent que ja havia començat el procés.”

Després d’anys provant d’obtenir la ciutadania italiana, Anjos diu que no sap què farà si el govern no es desdiu dels canvis.

“Per a mi han estat vuit anys, però hi ha gent que ha dedicat encara molt més temps a tot aquest procés”, diu. “Si l’objectiu dels sol·licitants és poder visitar els Estats Units, resulta molt més fàcil obtenir un visat de turista: el demanes i, amb una mica de sort, al cap de sis mesos t’aproven la sol·licitud i pots anar a comprar a Miami lliurement. No et cal la ciutadana italiana per a res del món”, acaba dient.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Angie Orellana Hernandez

Durant gairebé tres anys, Jerry Lombardo i la seva dona havien estalviat part del sou per poder complir el somni de traslladar-se a Itàlia i obrir-hi un negoci. Perquè aquest somni pogués fer-se realitat, tanmateix, calia que es complís una condició: que el govern italià concedís a Lombardo la ciutadania per iure sanguinis (‘dret de sang’).

A final de març, tanmateix, Itàlia reduí dràsticament la xifra de persones que podien obtenir la ciutadania per aquesta via. El govern italià al·lega que, durant anys, desenes o centenars de milers de persones amb poca vinculació al país se n’han aprofitat per a obtenir la ciutadania italiana. Lombardo, ciutadà nord-americà d’arrels italianes, és un dels molts membres de la diàspora italiana afectat pel canvi.

“És frustrant, perquè tota la vida t’han dit que ets italià –diu–. Fins la setmana passada, et continuaven dient que tenies el dret de ciutadania.”

Abans, la legislació italiana permetia de demanar la nacionalitat a aquells qui demostressin tenir avantpassats nascuts a Itàlia després del 17 de març de 1861, la data de fundació del Regne d’Itàlia. Ara l’elegibilitat s’ha restringit als qui tinguin, pel cap baix, un pare o avi nascut a Itàlia, cosa que exclou els sol·licitants –com ara Lombardo– per a qui la connexió sanguínia amb Itàlia es remunta tres generacions enrere, als besavis.

El procés de sol·licitud, que implica habitualment investigacions genealògiques i assistència jurídica, sol ser tediós, però segons els membres de la diàspora italiana els ajuda a fer valer les arrels familiars i a reconnectar amb el país d’origen.

Aquests darrers anys, tanmateix, com més va més polítics i ciutadans italians s’han manifestat públicament contra la llei. Al·leguen que els consolats italians van sobrecarregats de sol·licituds de ciutadania per iure sanguinis, cosa que sovint els impedeix d’atendre unes altres necessitats. També asseguren que la llei ha permès als estrangers d’obtenir fàcilment la ciutadania italiana tot i no tenir gens d’interès a contribuir en l’esdevenidor del país.

Entre el 2014 i el 2024, la xifra de ciutadans italians que viuen a l’estranger va créixer d’uns 4,6 milions a 6,4 milions, segons dades del Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació Internacional d’Itàlia.

El ministeri calcula que, si el iure sanguinis continua sense límits generacionals, entre 60 milions i 80 milions de persones podrien acabar demanant la nacionalitat italiana.

La polèmica sobre com gestionar el futur del iure sanguinis s’agreuja per l’actual crisi migratòria al país. Els fills d’immigrants nascuts a Itàlia no obtenen la nacionalitat automàticament en néixer, i han d’esperar fins a la majoria d’edat per a demanar-la –un procés que es pot allargar i repercutir en la seva formació educativa i professional.

Flavio Spadavecchia, de nacionalitat italiana, diu que entén la frustració de la gent per la decisió del govern, però creu que la situació ha de canviar.

“Seria una mica vergonyós que continuéssim tenint aquesta llei tal com és ara, perquè bàsicament diu a les persones nascudes a Itàlia que no reben la ciutadania en néixer: ‘Aquesta persona de Nova Jersey, que tenia uns besavis de Sicília, té més dret d’obtenir la ciutadania que tu’ –diu Spadavecchia–. Com a ciutadà italià, això no m’agrada. No vull que uns altres països tinguin aquesta impressió de nosaltres.”

Aquests darrers anys, la majoria de les sol·licituds de ciutadania amb el iure sanguinis han procedit de països sud-americans, segons que explicà el ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, en una conferència de premsa la setmana passada.

“Ser ciutadà italià és una cosa seriosa”, digué Tajani. I afegí: “No volem que es converteixi en un joc a què la gent juga per poder anar a fer compres a Miami.”

El govern italià va concedir la ciutadania a 20.000 argentins l’any 2023, i a 30.000 més l’any 2024. Entre els argentins que van rebre la ciutadania italiana l’any passat hi ha el president Javier Milei, que té avis italians i és un dels grans aliats polítics de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

El cas de Milei suscità les crítiques de diputats com ara el liberal Riccardo Magi, que publicà un vídeo a X en què denunciava: “Per a milions d’italians sense ciutadania que han nascut a Itàlia, que han crescut al nostre país, que han estudiat ací, que treballen ací i que paguen imposts al nostre país, a diferència del president Milei, l’obtenció de la ciutadania italiana continuarà essent un calvari.”

Unes 20.000 persones van aconseguir la ciutadania italiana l’any 2024, un augment significatiu en comparació amb els 14.000 casos registrats l’any 2022.

Andressa Anjos, una programadora del sud del Brasil, fa gairebé una dècada que treballa per a aconseguir la ciutadania italiana. D’ençà que va presentar formalment la sol·licitud de ciutadania, el setembre del 2023, el seu cas ha estat reassignat a tres jutges.

Anjos comparteix l’opinió que alguns sol·licitants de ciutadania abusen del iure sanguinis, però creu que el govern italià podria haver aplicat protocols –com ara requisits lingüístics o de residència– per protegir el sistema d’abusos i, alhora, protegir aquells qui ja havien començat el procés de sol·licitud, en compte de perjudicar-los retroactivament.

“Decidir això d’avui per demà és increïblement abrupte –diu Anjos–. És una falta de respecte a tota la gent que ja havia començat el procés.”

Després d’anys provant d’obtenir la ciutadania italiana, Anjos diu que no sap què farà si el govern no es desdiu dels canvis.

“Per a mi han estat vuit anys, però hi ha gent que ha dedicat encara molt més temps a tot aquest procés”, diu. “Si l’objectiu dels sol·licitants és poder visitar els Estats Units, resulta molt més fàcil obtenir un visat de turista: el demanes i, amb una mica de sort, al cap de sis mesos t’aproven la sol·licitud i pots anar a comprar a Miami lliurement. No et cal la ciutadana italiana per a res del món”, acaba dient.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui, dia 8 d’abril, és el Dia Internacional del Poble Gitano. Però, a més, enguany és un any rodó per al poble gitano dels Països Catalans, perquè fa sis-cents anys que van arribar ací. Per aquest motiu, les institucions han impulsat tot d’iniciatives per a commemorar aquesta fita i difondre la realitat del poble gitano, que és encara avui molt desconeguda i, sovint, estigmatitzada. La setmana passada, als Cinemes Girona es va estrenar el documentari Gitanos, més enllà de l’estereotip. Passat i present del poble gitano a Catalunya, coordinat pel Pla Integral del Poble Gitano i produït per Punt de Gir.

Saray Flores i Manuel Marchoso són els dos joves que el protagonitzen. El relat es construeix amb les entrevistes que fan a uns quants personatges destacats dins la comunitat gitana. Un dels pals de paller és Juan de Dios Ramírez Heredia, activista, advocat i ex-diputat del congrés dels diputats espanyol i al Parlament Europeu, que, amb una retòrica molt emotiva, deixa anar frases com ara que “Catalunya és el model del poble gitano”. Amb la seva veu i les altres, la idea del documentari és desmuntar els principals estereotips entorn de l’ètnia gitana: “No volen integrar-se”, “No serveixen per a estudiar”, “Són uns ganduls”, “Són uns masclistes” i “No pensen en el futur”.

El documentari l’ha coordinat Tatiana Font, directora del Pla Integral del Poble Gitano. Ella, també de l’ètnia gitana, explica que al dia a dia és molt habitual sentir-se estigmatitzat: “Sense anar més lluny, quan vas a un supermercat o a un centre comercial, tens el de seguretat constantment al darrere. I sap greu, perquè veus que a l’altra gent no li passa. Al final t’hi acostumes. Passa igual amb l’accés a l’habitatge, o en certs comentaris a l’escola, com ara: ‘Ets la primera gitana a qui veig que li importen les seves notes.’ Hi ha una barrera d’accés perquè molta gent es pensa que els gitanos vindran a buscar o a robar alguna cosa”, explica.

Manuel Marchoso confessa que, com a gitano, no se sent del tot integrat a la societat: “Encara hi ha molt antigitanisme. Hi ha molta gent que et deixa de banda pel simple fet de ser gitano. M’hi he trobat en moltes situacions. La gent no se n’adona, perquè són certs comentaris molt normalitzats. Fa poc vam tenir l’exemple d’Agatha Ruiz de la Prada, que va dir que ‘vivia com una gitana, sense cuina ni sofà’.”

Per tot plegat, ambdós creuen que el documentari fa una tasca pedagògica molt necessària, sobretot per a trencar tabús i estereotips entre la gent més jove. És una manera de combatre els discursos de l’odi, que han trobat un gran altaveu en les xarxes socials: “Fer una peça audiovisual com aquesta creiem que era la idea més ràpida per a combatre-ho”, explica Font.

El racisme s’escola a les xarxes socials

Els discursos d’extrema dreta, que com més va més pes guanyen a les xarxes socials, són la principal via per a fer arrelar certes idees racistes. “No fem servir les xarxes per a arribar als nostres, i l’extrema dreta es va menjant aquest espai. Arriba a nois superjoves que potser no tenen ni consciència de tota aquesta història”, diu Font. La seva idea, explica, és fer arribar el documentari a les franges més joves de població, mitjançant els centres educatius, per poder obrir debats en què se’n parli i s’hi reflexioni. “Això ho veiem a tot arreu, d’Europa i del món. La manca de consciència històrica, fins i tot dels fills de les famílies que han estat històricament oprimides, que ara estan immersos en els discursos d’extrema dreta. No té ni cap ni peus”, lamenta.

Saray Flores confia en el paper de l’educació. I formula un desig per a les generacions més joves: “És important no quedar-nos sempre amb la primera impressió d’una persona. Així com hem descobert que la història i la realitat del poble gitano no és sempre tal com s’ha explicat, amb les persones passa igual. Cal conèixer-les abans de jutjar-les.”

La història del poble gitano, una assignatura pendent

L’absència del coneixement social que hi ha sobre el poble gitano és més gran que no pensem. I és quan veiem el documentari que ens n’adonem. Començant pel fet que a les escoles i instituts no s’explica l’arribada dels gitanos a casa nostra, ara fa sis-cents anys. De fet, Flores i Marchoso admeten que han après molt sobre el seu poble gràcies a l’enregistrament del documentari. “Tot i ser gitanos, no coneixíem la nostra història. I la veritat és que em fa enfadar molt ser una persona gitana i no conèixer la meva història. Gràcies al documentari, ha descobert que història la del poble gitano és una història d’amor, de resistència, i de progressisme”, resumeix Flores.

Als creadors del documentari, Artur Molina i Helio Valero, de Punt de Gir, participar en el procés d’enregistrament els ha permès d’adonar-se del deute històric que tenim amb el poble gitano: “Hem fet un viatge d’aprenentatge, perquè moltes coses que expliquem no les coneixíem. També ens hem adonat que teníem molts estereotips integrats sense ser-ne conscients. Els judicis que volíem trencar són els que nosaltres mateixos teníem”, admeten. Per això creuen que fer-ne un documentari pot ajudar a desfer-se d’aquests estereotips: “Conèixer una realitat és estimar-la”, afegeixen.

Ricard Valentí, un altre dels protagonistes del documentari i president de la Plataforma Nacional pels Drets del Poble Gitano de Catalunya, demana que la història de l’ètnia gitana sigui impartida com a part de l’assignatura d’història al currículum escolar “Si no, tan sols ens queda la transmissió oral, de pares a fills”, adverteix. “De la mateixa manera que els nens saben qui va ser Antoni Gaudí o Cristòfor Colón, haurien de saber què hem aportat els gitanos a la cultura catalana. Si integréssim en els llibres d’història l’aprenentatge de la història del poble gitano, veuríem que no som tan allunyats uns dels altres”, reflexiona.

La història va lligada a la cultura i la llengua dels pobles. Sense anar més lluny, Valentí ens recorda que diàriament usem unes quantes expressions i paraules que venen de la llengua romaní, el caló. Per exemple, paraules com “halar”, “xaval” o “calés”. “Molta gent parla gitano i no ho sap!”, comenta. El documentari també reivindica el caló, que es presenta com una llengua com més va menys parlada, sobretot entre les generacions més joves. En perilla la transmissió, perquè la majoria de gent no el parla diàriament, sinó que es limiten a inserir-ne algunes expressions típiques en les converses que tenen en unes altres llengües.

Saber la història per a reivindicar-se

El punt sobre el qual pivota el documentari és l’orgull de ser gitano. Trencar estereotips implica creure que la cultura i l’ètnia pròpies són tan vàlides com les altres que t’envolten. Per això, Valentí demana que no es perdi la flama reivindicativa un dia com avui, el Dia Internacional del Poble Gitano. “El 8 d’abril hauria de ser un dia de reivindicació, de fer saber què va passar el 8 d’abril de 1971. Si es fa un acte de festa i celebració, benvingut sigui, però principalment ha de ser un acte reivindicatiu”, diu. El 8 d’abril de 1971 es van reunir a Londres representants de la comunitat gitana de tot el món i van establir una bandera i un himne gitanos. Gelem Gelem va ser compost per Žarko Jovanovic, supervivent de l’Holocaust gitano durant la Segona Guerra Mundial.

La persecució del poble gitano durant aquella guerra és un altre dels temes de què tracta al documentari. Els protagonistes hi denuncien que se n’ha parlat molt menys que, per exemple, del genocidi jueu, tot i que van ser el segon col·lectiu més afectat per la neteja ètnica del nazisme. Entre el 1939 i el 1945, es calcula que van morir entre 250.000 i 500.000 persones gitanes. El problema, segons que diu Juan de Dios Ramírez al documentari, és l’absència de memòria històrica: “Si no som reconeguts com a víctimes del nazisme, com podem reconstruir-nos com a poble?”, demana. “Auschwitz és el gran desconegut pel que fa a l’antigitanisme. Que encara no s’hagi reconegut ni el 30% dels exterminis de l’ètnia gitana és molt gros”, diuen Molina i Valero, de Punt de Gir. Per una altra banda, Valentí creu que és important de recordar que el poble gitano va ser víctima d’un intent d’extermini, especialment en un context com l’actual, amb un clar ascens dels discursos racistes i de l’extrema dreta. “L’ascens de l’extrema dreta i els seus programes electorals inclouen lleis antigitanes que hi havia fa sis-cents anys, quan vam arribar a la península ibèrica”, alerta Valentí.

Després de fer el documentari, Molina i Valero en destaquen un aprenentatge: “Tal com ens va dir Ricard Valentí: ‘No som tan diferents els uns dels altres, ni nosaltres som tan paios, ni els altres tan gitanos!’” Per Font, cal començar a trencar la idea que tots els gitanos són físicament semblants: “Forma part de l’imaginari col·lectiu, pensar que tots som iguals. Però tenim els ulls clars, els ulls foscos, la pell clara, i la pell fosca. Encara hi ha molta feina a fer, però cal enviar el missatge que s’han de combatre els estereotips lluitant tots junts, siguis del partit polític que siguis”, diu Marchoso.

Neix la Casa de la Rumba Catalana

A banda el documentari, ahir es va anunciar la creació de la primera Casa de la Rumba Catalana del món. Serà al Raval de Barcelona, i el projecte ha estat coordinat per l’Agrupació de Cases d’Innovació, Cultura i Art de Catalunya (ACICAC) i la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana. Mentrestant, va fent via la candidatura perquè la rumba sigui reconeguda Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Ambdues entitats tenen per objectiu internacionalitzar una nova indústria amb la marca Rumba Catalana, aportar reconeixement i visibilitat a l’estil i enfortir la identitat i la cultura gitanes.

Es preveu de dividir la seu en espais com ara el local de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, l’Espai Rumba Catalana i la cafeteria restaurant (ambientats amb l’estètica de la Barcelona dels anys cinquanta), el Museu de la Rumba Catalana i una escola de música amb sales d’assaig i estudis d’enregistrament.

D’una altra banda, divendres s’inaugurarà la mostra “600 anys de l’arribada del poble gitano”, a les 18.00, al Casal Cívic i Comunitari Barcelona. Es podrà visitar fins al 24 d’abril, i té l’objectiu d’explicar l’evolució del poble gitano a Catalunya en aquests sis segles.

El consell d’administració de RTVE vol oferir en català una part important dels continguts que emet a Catalunya. A més del nou canal íntegrament en català –que, de fet, començarà les emissions en proves amb continguts en castellà–, mantindran les desconnexions en català dels canals la 1 i 24 Horas i, a més, el canal infantil Clan emetrà els continguts infantils doblats en català. El president de RTVE, José Pablo López, ja va anunciar al congrés espanyol que es podria veure en català gràcies a la tecnologia dual –que permet a l’espectador de seleccionar llengües diverses en l’emissió d’un programa–, però hi havia el dubte de quina serà la llengua que s’emetria per defecte, abans de fer cap selecció. Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts directes de la direcció de RTVE, a Catalunya els continguts infantils s’emetran amb el doblatge en català, i si es volen veure en versió original, en castellà, en gallec o en èuscar (aquestes darreres llengües, més endavant) caldrà seleccionar-ho específicament.

El canal en català de RTVE començarà també en castellà i encara no té nom ni programació

RTVE ja ha començat a encarregar a estudis de doblatge la traducció de les sèries infantils que emeten, però s’han trobat amb un cert col·lapse en el sector, que fa que no puguin tenir disponibles els primers doblatges fins a la tardor. Més enllà d’això, serà determinant la reordenació de canals als múltiplexs, els paquets de senyals de TDT amb què es transmeten els canals de televisió i ràdio. RTVE té dos múltiplexs a Catalunya, RGE1 i RGE2, però no tenen les mateixes característiques. L’RGE1 és el que permet la desconnexió autonòmica del senyal (amb el canals 1, 2, 24 Horas i Teledeporte); i RGE2 (on ara hi ha la 1 en ultraalta definició, Clan i el canal privat DKiss) és uniforme a tot l’estat espanyol.

La voluntat de RTVE és fer, a final d’any, una reordenació dels seus canals en l’espai radioelèctric i fer que Clan passi a emetre pel múltiplex que permet desconnexions territorials. D’aquesta manera, podran configurar la pista d’àudio perquè per defecte sigui amb el doblatge en català sense afectar les emissions de la resta de l’estat espanyol, on es vol mantenir el castellà com a llengua prioritària. El fet de moure Clan de múltiplex no implicaria en si mateix que emetés prioritàriament en català, però fonts de la direcció de RTVE garanteixen que serà així.

Clan emet sèries com ara Rubble & Crew (sèrie derivada de la Patrulla peluda, estrenada fa poc a l’SX3); Pepa, la porqueta; Bob Esponja; PJ Masks; Gormiti, Els barrufets i Pocoyo, entre més. A diferència de l’SX3, el canal infantil de 3Cat que comparteix freqüència amb el 33, Clan emet vint-i-quatre hores el dia.

El consell d’administració de RTVE vol oferir en català una part important dels continguts que emet a Catalunya. A més del nou canal íntegrament en català –que, de fet, començarà les emissions en proves amb continguts en castellà–, mantindran les desconnexions en català dels canals la 1 i 24 Horas i, a més, el canal infantil Clan emetrà els continguts infantils doblats en català. El president de RTVE, José Pablo López, ja va anunciar al congrés espanyol que es podria veure en català gràcies a la tecnologia dual –que permet a l’espectador de seleccionar llengües diverses en l’emissió d’un programa–, però hi havia el dubte de quina serà la llengua que s’emetria per defecte, abans de fer cap selecció. Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts directes de la direcció de RTVE, a Catalunya els continguts infantils s’emetran amb el doblatge en català, i si es volen veure en versió original, en castellà, en gallec o en èuscar (aquestes darreres llengües, més endavant) caldrà seleccionar-ho específicament.

El canal en català de RTVE començarà també en castellà i encara no té nom ni programació

RTVE ja ha començat a encarregar a estudis de doblatge la traducció de les sèries infantils que emeten, però s’han trobat amb un cert col·lapse en el sector, que fa que no puguin tenir disponibles els primers doblatges fins a la tardor. Més enllà d’això, serà determinant la reordenació de canals als múltiplexs, els paquets de senyals de TDT amb què es transmeten els canals de televisió i ràdio. RTVE té dos múltiplexs a Catalunya, RGE1 i RGE2, però no tenen les mateixes característiques. L’RGE1 és el que permet la desconnexió autonòmica del senyal (amb el canals 1, 2, 24 Horas i Teledeporte); i RGE2 (on ara hi ha la 1 en ultraalta definició, Clan i el canal privat DKiss) és uniforme a tot l’estat espanyol.

La voluntat de RTVE és fer, a final d’any, una reordenació dels seus canals en l’espai radioelèctric i fer que Clan passi a emetre pel múltiplex que permet desconnexions territorials. D’aquesta manera, podran configurar la pista d’àudio perquè per defecte sigui amb el doblatge en català sense afectar les emissions de la resta de l’estat espanyol, on es vol mantenir el castellà com a llengua prioritària. El fet de moure Clan de múltiplex no implicaria en si mateix que emetés prioritàriament en català, però fonts de la direcció de RTVE garanteixen que serà així.

Clan emet sèries com ara Rubble & Crew (sèrie derivada de la Patrulla peluda, estrenada fa poc a l’SX3); Pepa, la porqueta; Bob Esponja; PJ Masks; Gormiti, Els barrufets i Pocoyo, entre més. A diferència de l’SX3, el canal infantil de 3Cat que comparteix freqüència amb el 33, Clan emet vint-i-quatre hores el dia.