El govern espanyol vol rellevar l’actual president de Telefònica, José María Álvarez-Pallete, pel president actual d’Indra, el català Marc Murtra. Segons que ha avançat El Confidencial i ha confirmat Europa Press, la Societat de Participacions Industrials espanyola (SEPI), entitat pública vinculada al Ministeri d’Hisenda espanyol i que controla el 10% de Telefònica, ha començat el procés per a canviar el màxim dirigent de l’empresa, que avui farà un consell extraordinari i urgent per aprovar-ho.

Álvarez-Pallete ocupa la presidència de Telefònica de l’abril de 2016 ençà, quan va substituir César Alierta. A més, d’ençà del 2022 presideix la GSMA, patronal mundial de la indústria mòbil, un càrrec que a l’octubre va renovar fins al 2026. Aquest canvi es farà en un moment de transformacions importants a Telefònica, marcat per l’entrada al consell d’administració de nous actors, com ara l’operadora saudita STC, que el setembre del 2023 va comprar vora un 10% de la companyia per uns 2.100 milions d’euros. Aquesta maniobra ha implicat ajusts en l’accionariat, incloent-hi la participació del 10% de la SEPI, formalitzada al maig després d’una inversió d’uns 2.285 milions d’euros.

En aquest context, el consell d’administració de Telefònica va acceptar la renúncia voluntària de la consellera Carmen García de Andrés i va nomenar per cooptació Carlos Ocaña Orbis, que ara representa la SEPI. Paral·lelament, el govern espanyol no descarta d’augmentar la participació en l’empresa per garantir un segon representant al consell. D’una altra banda, CriteriaCaixa, el hòlding de la Fundació Bancària la Caixa, aquest juny va augmentar la participació a Telefònica al 9,99%.

Els canvis també s’han vist marcats per la mort, al desembre, de Javier Echenique, vice-president de Telefònica, un càrrec que encara és vacant.

Marc Murtra, el candidat al relleu

Marc Murtra, considerat el candidat principal per a substituir Álvarez-Pallete, va ser nomenat president d’Indra el 2021 a proposta del govern espanyol, per substituir Fernando Abril-Martorell. La SEPI, que controla un 28% d’Indra, té un paper clau en aquesta empresa, considerada un pilar de la indústria de defensa espanyola.

La possible arribada de Murtra a Telefònica coincideix amb un període de reestructuració a Indra, que enguany ha de renovar la major part del consell d’administració i afronta operacions com ara la venda de la filial Minsait i l’adquisició de Hispasat.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Esquerra Republicana ha reclamat al govern de Salvador Illa que garantís la continuïtat de la Bressola, que ha demanat ajuda econòmica urgent per a evitar una situació insostenible i poder subsistir. El partit reivindica que la Bressola és una peça clau de l’ensenyament en català a Catalunya Nord i que cal protegir-la com a element essencial per a preservar la llengua i la cultura catalanes al territori. Per això, demanen al govern que mantingui el suport al projecte i recorden que l’any passat, amb el govern de Pere Aragonès, la Generalitat hi va destinar 650.000 euros.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

Aquesta setmana, la Bressola ha alertat que tindria una ruptura de liquiditat al maig i no podrien pagar els salaris. Si no reben suport en un termini de cinquanta dies, es veuran obligats a demanar a les famílies que augmentin les aportacions i, possiblement, a tancar algun dels centres d’ensenyament immersiu en català que gestionen a Perpinyà, Nyils, Prada, el Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló.

Arran d’aquesta situació, Esquerra Republicana ha registrat preguntes per escrit al govern sobre les accions que preveuen emprendre per assegurar la continuïtat del projecte. També han sol·licitat la compareixença al parlament tant de l’Associació Amics de la Bressola com de responsables de l’entitat per mostrar la importància de la seva tasca.

En una entrevista a VilaWeb, Guillem Nivet, president de l’associació la Bressola, deia que el suport “clar i ferm de la Generalitat” els permetia de continuar avançant, i deia que la previsió era cobrar la subvenció a l’octubre. De fet, remarcava la importància que tenia la Generalitat de Catalunya en la Bressola, molt més que no pas les institucions de Catalunya Nord.

La diputada d’Esquerra Republicana Irene Aragonès ha expressat el suport del partit al projecte: “Davant d’una situació tan delicada, tot el nostre suport a un projecte educatiu i cultural que treballa incansablement per mantenir viva la llengua catalana a Catalunya Nord.”

L’alto-el-foc a Gaza entrarà en vigor demà, dia 19, a les 8.30, hora local (7.30, hora catalana), segons que ha informat el portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, Majed al-Ansari, a les xarxes socials. Al missatge, al-Ansari ha recomanat als habitants que prenguessin precaucions, extremessin la prudència i esperessin instruccions de fonts oficials.

As coordinated by the parties to the agreement and the mediators, the ceasefire in the Gaza Strip will begin at 8:30 a.m. on Sunday, January 19, local time in Gaza. We advise the inhabitants to take precaution, exercise the utmost caution, and wait for directions from official…

— د. ماجد محمد الأنصاري Dr. Majed Al Ansari (@majedalansari) January 18, 2025

En paral·lel, segons que informa el diari israelià Haaretz, el Ministeri de Justícia d’Israel ha fet pública la llista de 735 palestins empresonats que seran alliberats en la primera fase de l’acord d’alto-el-foc i d’intercanvi d’ostatges. Tanmateix, el ministeri ha advertit que no sabia l’ordre en què es farien els alliberaments i ha precisat que no començarien abans de demà a les 16.00 (15.00, hora catalana).

Israel ratifica finalment l’acord d’alto-el-foc amb Hamàs

Entre els noms inclosos a la llista hi ha el de Zakaria Zubeidi, un dels dirigents de les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa, vinculades a Fatah, a Jenín. Zubeidi és conegut per haver-se escapat de la presó de Gilboa l’any 2021 i per la seva implicació en uns quants atacs, inclòs l’assalt a la seu del Likud a Bet-Xean l’any 2002, en què hi va haver sis morts.

Avui, 18 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Jordi Domingo: “Toni Comín no és la persona apropiada, s’ha de fer foc nou”
– Puigdemont, Sánchez i el verificador, al caire de l’abisme
– Els espavilats | Bots i barrals, d’Ot Bou
– L’habitatge protegit, al fons d’un pou profund | La píndola de Jordi Goula
– La victòria de Llach amb el full de ruta de l’ANC deixa pocs dubtes en la votació definitiva
– Comerços a la zona zero, l’envit de tornar a aixecar la persiana
– La lluita contra rellotge de Trump per a salvar TikTok de la prohibició als Estats Units
– Ni ‘cutre’ ni ‘puto’: deu vulgarismes que podem corregir
– L’esperit de Ferrer i Guàrdia en la revolució racionalista de Yucatán
– Carta d’amor a l’Hortet, un vegetarià com n’hi ha pocs
–Premis Gaudí 2025: qui són els nominats?
– Vocabulari i refranys del fred i de l’hivern: poseu-vos a prova en un nou Què Sé Jo

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Parada Bus davant C.C. Calisay

Lloc: Museu Marès de les Puntes

The Washington Post · Drew Harwell i Elizabeth Dwoskin

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, sospesa la possibilitat de suspendre l’aplicació de la llei que prohibiria l’ús de TikTok als Estats Units –i que entrarà en vigor demà, la vigília de la seva presa de possessió com a president– durant un període entre seixanta dies i noranta, una finestra de temps que permetria al nou govern de negociar la venda de l’aplicació a un inversor nord-americà o bé de cercar una solució alternativa que permetés a TikTok de continuar operant al país. Així ho expliquen a The Washington Post dues fonts familiaritzades amb les deliberacions del govern entrant dels Estats Units, que parlen sota condició d’anonimat per poder tractar negociacions de caràcter privat.

Trump, segons que expliquen aquestes fonts, ha expressat un gran interès a erigir-se en el rescatador d’una plataforma enormement popular en què, segons el seu cercle intern, és altament admirat pels usuaris. De fet, el president electe ha promès repetidament de salvar l’aplicació al seu compte de TikTok, en què té més de 14 milions de seguidors.

“TikTok ocupa un racó especial del meu cor”, digué Trump el mes passat.

La gran incògnita, ara com ara, és què pot fer Trump, exactament, per salvar TikTok de la prohibició. Una llei impulsada pel govern de Biden l’any passat exigeix que el propietari de l’aplicació –el gegant tecnològic ByteDance, amb seu a Pequín– la vengui abans de demà, 19 de gener, si vol evitar-ne la prohibició immediata de l’ús al país.

Ahir, després de setmanes d’incertesa, el Tribunal Suprem dels Estats Units va ratificar la llei, que pretén evitar que el govern xinès pugui servir-se’n per a difondre propaganda o espiar ciutadans nord-americans de manera encoberta. El tribunal també va rebutjar d’endarrerir-ne l’entrada en vigor, tal com Trump havia demanat.

El president electe dels Estats Units, segons que explica una de les fonts consultades per The Washington Post, podria signar una ordre executiva per a evitar la prohibició de TikTok el mateix dia de la presa de possessió, justament l’endemà de l’entrada en vigor de la llei.

Però l’estratègia d’emprar un decret presidencial per a eludir una prohibició aprovada per majoria aclaparadora al congrés, amb suport tant de demòcrates com de republicans, suscita molts interrogants entre alguns juristes nord-americans, que argumenten que el funcionament del poder legislatiu no pot supeditar-se a la voluntat del president.

“Les ordres executives no són documents màgics. De fet, no són gran cosa més que comunicats de premsa glorificats”, diu Alan Rozenshtein, ex-assessor de seguretat nacional del Departament de Justícia dels Estats Units. “TikTok continuarà prohibida vulgui què vulgui Trump, i continuarà essent il·legal que Apple i Google hi facin negocis.”

Tot i que Trump va provar de prohibir TikTok durant el seu primer mandat, ara ha abraçat l’aplicació com una arma llancívola contra gegants tecnològiques com ara Meta, amb qui històricament ha mantingut una relació tortuosa, i com a eina per a arribar als votants més joves. La tardor passada, Trump contractà els serveis d’un jove expert en TikTok que s’encarregà de dissenyar-ne els vídeos de campanya.

El cap de TikTok, Shou Zi Chew, va volar a la residència de Trump a Florida el mes passat com a part de l’intent desesperat de l’empresa per a salvar l’aplicació de la prohibició als Estats Units. Poc després, Trump va publicar a Truth Social, la seva pròpia plataforma de xarxes socials, una publicació que mostrava que el president electe era una de les grans estrelles de l’aplicació al país, amb més de quatre mil milions de visites i més audiència que Kamala Harris o bé estrelles del pop com ara Taylor Swift.

Per evitar l’entrada en vigor de la llei, Trump podria pressionar el congrés perquè la derogués –un envit que es preveu especialment complicat, atès que la llei va ser una de les poques legislacions amb suport bipartidista que van aprovar-se l’any passat. El president electe podria ordenar el seu fiscal general que es negués a aplicar-la, com si no existís; Pam Bondi, la tria de Trump per al càrrec, s’ha negat a aclarir si es comprometria a fer-la complir una volta assumís el càrrec.

Tanmateix, algunes veus de l’òrbita de Trump han proposat alternatives, com ara la venda de l’aplicació a inversors nord-americans, cosa que permetria a TikTok de continuar operant als Estats Units, segons els paràmetres de la llei, i, alhora, permetria al president electe d’atribuir-se el mèrit de l’operació.

Però una de les fonts familiaritzades amb les deliberacions del govern Trump explica que una operació d’aquesta envergadura és molt poc probable, atesos els riscos polítics de comprar TikTok i el preu estratosfèric de l’aplicació, que alguns analistes situen en uns cinquanta mil milions de dòlars.

Bloomberg va informar aquesta setmana que funcionaris del govern xinès havien discutit amb Elon Musk la possibilitat que el magnat adquirís les operacions de TikTok als Estats Units, una informació que la propietat de l’aplicació ha titllat de “ficció pura”. Musk, sigui com sigui, ja arrossega deutes importants per la seva darrera compra d’una xarxa social, Twitter (rebatejada d’aleshores ençà com a X). Una font familiaritzada amb les deliberacions de la direcció ByteDance coincideix a descartar la proposta de venda a Musk, però matisa que la idea que TikTok “pugui formar part d’un ‘gran acord’ entre els EUA i la Xina”, que abraci també àrees com ara la política comercial, és plenament legítima.

Alguns alts càrrecs del nou govern Trump fa anys que alerten de l’amenaça que creuen que TikTok representa per a la seguretat nacional dels Estats Units. Tanmateix, molts d’aquests càrrecs han virat de postura aquests darrers anys en un intent aparent d’adaptar-se a les obertures de Trump cap a l’aplicació.

El candidat de Trump a secretari d’Estat, el senador republicà Marco Rubio, va presentar una llei l’any 2022 per a prohibir l’aplicació als Estats Units, en què la descrivia com “un titella [del Partit Comunista Xinès]” que “recollia les dades de desenes de milions de nens i adults nord-americans cada dia”. Però la setmana passada Rubio prometé de seguir la línia de Trump sobre l’aplicació. “Si m’investeixen […] treballaré per al president”, es limità a dir.

Els aliats de Trump favorables TikTok han presentat sovint la polèmica sobre la prohibició de l’aplicació com un llegat altament impopular de l’era Biden que Trump tenia una oportunitat única de redreçar. El percentatge de nord-americans que donen suport a una prohibició de TikTok va caure d’un 50% el 2023 a un 32% l’estiu passat, segons un sondatge del Pew Research Center.

Després de la pressió de Trump per a forçar la venda de TikTok el 2020, la Xina va afegir l’algorisme de recomanació de vídeos de TikTok a la seva llista de control d’exportacions, cosa que blocà, a efectes pràctics, una hipotètica transferència de la columna vertebral de l’aplicació a mans estrangeres. Tanmateix, alguns analistes sospiten que els Estats Units i la Xina podrien emprar l’aplicació com a moneda de canvi per a obtenir concessions en uns altres afers, com ara la política comercial.

En plena competició amb Washington per la supremacia tecnològica, Pequín té “pocs incentius” per a transferir l’algorisme de TikTok als Estats Units, excepte si “els alts càrrecs d’un govern i un altre arriben a un acord com a part d’un desglaç més ampli en les relacions bilaterals entre la Xina i els Estats Units”. Ho explica així Dong Yizhi, advocat financer en un influent despatx de Xang-hai.

“Si els alts funcionaris xinesos poden reprendre les negociacions després de la presa de possessió de Trump, potser sí que hi haurà una petita escletxa d’oportunitat”, explica. I afegeix: “Però això és dir molt.”

Lyric Li ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dissortadament, el català col·loquial i vulgar és farcit de barbarismes que amaguen un cabal lèxic propi. Avui en veurem deu casos i oferirem alternatives per a evitar-los. Som-hi.

Ben parit (i no xulo)

• Un cotxe ben parit
• Un jersei molt bonic
• Una bufanda vistosa
• Aquest és un pet bufat
• Quin milhomes!

Carallot (i no gilipollas)

• Fuig, carallot!
• És un bon caracollons
• Mira que n’és, de pallús
• Quina desgraciada
• Deixa’m, imbècil!

Coent (i no hortera)

• Un vestit coent
• Un espectacle xaró
• Un local cursi
• Un home groller
• Una decoració de mal gust

Collons de (i no puto)

• Aquest collons de rellotge
• Quin cony de vent
• Tot el maleït matí
• Aquell dia de merda
• El refotut títol de C1
• Quin avorriment tan puta

Hòstia (i no joder)

• Calla, hòstia!
• Collons, estigues quiet!
• Fotre, sí que hi ha gent!
• On s’ha amagat, refotre?

Malparit (i no cabron)

• Quin malparit!
• Que n’ets, de cabró
• És un malànima

Se me’n fot (i no me la suda)

• Això que dius, se me’n fot
• Saps què? Se me’n refot

Torracollons (i no capullo)

• És una torracollons
• No sigues fava!
• Per què sou tan bàmbols?
• Calla, borinot!

Tronat (i no cutre)

• Un local tronat
• Un vestit atrotinat
• Un poble de mala mort
• Una casa rònega
• Una roba que fa pena
• Un piano de nyigui-nyogui
• Un poema de pa sucat amb oli

Verro (i no guarro)

• No siguis verro!
• Ets un porc!
• Quin bacó!
• És un pòtol

Si volem salvar la llengua, primer de tot l’hem de parlar sempre, sense amagar-la. Però si, a més, la volem vigorosa, lluent, dringadissa, no deixem que es perdi tota aquesta riquesa genuïna.

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

 

El rebuig total dels socis de base a les esmenes presentades al nou full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana deixa pocs dubtes sobre la ratificació del document total, que es vota avui. El resultat d’ahir –amb el rebuig d’absolutament totes les modificacions proposades– deixa amb el pas canviat els crítics, que s’havien oposat a qüestions, com ara, la implicació de l’ANC en altres lluites socials o la idea que l’organització ha de ser transversal i no partidista. Però de les 328 esmenes que es van sotmetre a votació, no se’n va aprovar cap. Val a dir, però, que alguns dels promotors d’aquestes esmenes critiquen que s’ha introduït en el sistema de votació una nova funció per a votar en contra en bloc de totes les esmenes, i diuen que s’havia fet córrer la consigna de fer-ho servir per a tombar-les totes.

Des d’aquesta mitjanit i fins a la vinent, els socis de l’ANC voten l’aval definitiu al full de ruta que guiarà l’entitat durant el 2025 i el 2026. El secretariat, que presideix Lluís Llach, va activar els mecanismes per a renovar-lo de manera extraordinària arran del terrabastall polític que havien causat les darreres eleccions al parlament, amb la pèrdua de la majoria independentista i la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Un tomb polític massa brusc per a continuar amb el full de ruta vigent, i una oportunitat, també, perquè Llach i els seus partidaris poguessin imprimir-hi el seu segell i mirar de tancar del tot el debat sobre la llista cívica.

Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”

De fet, la proposta de la llista cívica ha ressuscitat en el procés d’esmenes al full de ruta, amb esmenes presentades del sector crític present al secretariat nacional. Ara bé, aquestes esmenes no s’han pogut arribar a votar perquè es considera que significaria incomplir els estatuts, que diuen que l’ANC s’ha de mantenir “totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors” i que no es pot presentar a les eleccions. Val a dir que aquest article ja existia quan el secretariat nacional de Dolors Feliu va remar a favor de la llista cívica i va sotmetre-ho a votació interna, però la interpretació de la comissió d’esmenes actual –amb l’aval de la comissió jurídica i la sectorial de Juristes per la independència– ha estat que una proposta així no hi tenia cabuda.

El full de ruta exposa que la via unilateral és l’única opció viable per a fer efectiva la República Catalana, i defensa la desobediència civil com a mecanisme per a arribar-hi. A més, marca com a fita necessària per a reprendre el camí cap a la independència l’objectiu de recuperar la majoria independentista al parlament. Ara bé, diu que ha de ser una majoria efectiva –”que tingui un pla creïble per a implementar el resultat del referèndum de l’1-O, de manera unilateral”– i operativa –”que pugui sumar tots els diputats per formar govern, la qual cosa exclou forces d’extrema dreta xenòfoba”. L’ANC també aporta la seva recepta perquè els partits independentistes recuperin la confiança dels electors, que diuen que s’ha perdut per la renúncia a continuar lluitant per fer efectiva la declaració d’independència en canvi de mesures de gràcia del govern espanyol. Això, afegit a la voluntat dels partits polítics d’ocupar les institucions pel sol fet de col·locar-hi els seus militants, diu que ha comportat l’abstencionisme independentista i l’aparició de partits populistes. És per això que el full de ruta marca com a prioritat promoure una regeneració política i una renovació dels lideratges, i diu que s’hi arribarà amb una “societat mobilitzada i exigent” que pressioni els partits actuals perquè canviïn o creïn noves opcions electorals.

Renovació de la secretària Sílvia Ventura

Coincideix que avui el secretariat nacional s’ha de reunir per fer el ple de gener. Entre els punts a tractar hi ha l’elecció d’un nou secretari –una de les peces clau del comitè permanent–, perquè la secretària actual, Sílvia Ventura, va demanar de plegar perquè no podia assumir el volum de feina per canvis en el seu dia a dia. La renovació d’un membre del secretariat no és res extraordinari a la història de l’ANC, però els antecedents de l’accidentada votació per a elegir els càrrecs orgànics de l’entitat fan aixecar més d’una cella dins el secretariat.

A final de maig, el secretariat nacional va passar hores blocat abans d’elegir Llach com a president, fins al punt que la votació es va ajornar una setmana. El conflicte naixia de la norma que exigeix que els càrrecs orgànics tinguin el suport dels dos terços del secretariat. Un requisit pensat per afavorir el consens, però que també pot donar lloc al blocatge si el sector majoritari i el minoritari no s’entenen. Ara el temor és que el relleu de Ventura torni a quedar blocat, amb l’afegit que durant els primers mesos de funcionament del secretariat s’han definit més encara els dos sectors que conviuen a la direcció de l’ANC. D’altra banda, no es descarta que el rebuig total de les bases a les modificacions al full de ruta que havien proposat els crítics els faci desistir de disputar aquesta batalla.

Brussel·les, Bèlgica. La relació entre Junts i el PSOE és al caire de l’abisme i ara tot és en mans d’una convocatòria urgent de la taula de Suïssa. Carles Puigdemont ha interpretat la determinació dels socialistes d’ajornar la decisió de la mesa del congrés espanyol sobre l’admissió a tràmit de la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança com la demostració que havien entès el missatge: que el risc de ruptura és real per part de Junts, no una catxa. En unes altres paraules: que el PSOE ha rectificat després d’haver anunciat que hi votaria en contra. I la resposta de Junts ha estat no trencar encara, congelar els moviments al congrés i donar una última oportunitat a les negociacions a Ginebra. Junts no té cap voluntat que la situació es dilati, per això al mateix temps va decidir de complicar la quotidianitat del govern espanyol al congrés i refusar de negociar les iniciatives sectorials, començant pel pressupost. Per al partit de Puigdemont, ha arribat l’hora del caixa o faixa: o es restableix la confiança amb els socialistes espanyols en la taula de Suïssa, es compleixen els acords pendents i es recupera la lletra i l’esperit de l’acord de Brussel·les, o l’intent d’entesa s’haurà acabat.

No és en els plans de Junts participar en una moció de censura amb el PP i Vox que tombi el govern espanyol. Més aviat confien que, si es constata que Sánchez ha perdut el suport parlamentari per a governar, es vegi forçat a convocar eleccions com ho faria qualsevol altre mandatari europeu en una situació anàloga, per molt que hagi dit que vol acabar la legislatura. Pedro Sánchez quedaria a la deriva, amb l’erosió afegida del cas Koldo i la resta de causes que amenacen el seu entorn.

Puigdemont ha acceptat, d’alguna manera, una treva temporal per a resoldre el nus, però limitada. Manté l’amenaça i insisteix en la gravetat de la situació. Ho fa en un context de desconfiances agreujades, perquè Junts ja va insistir que partia d’una desconfiança endèmica a l’hora de tancar un pacte d’investidura amb els socialistes espanyols. Si la taula de Suïssa i el mecanisme de verificació ja va ser una condició indispensable per als acords de Brussel·les, ara aquesta mateixa taula pot ser la solució o pot servir per a escenificar finalment la incapacitat d’entendre’s. La pròxima reunió que Puigdemont demana que es convoqui de manera extraordinària seria per a tractar la crisi, fora de les previsions negociadores que ja eren a l’ordre del dia de les trobades periòdiques. Una cita, per tant, excepcional.

Junts vol que la taula es reuneixi de manera urgent i preveu que el verificador o mediador internacional tingui un paper clau a l’hora de proposar sortides. En la compareixença de premsa d’ahir a Brussel·les, una volta la permanent de Junts havia avalat la decisió d’incrementar la pressió al govern espanyol, Puigdemont ja va deixar clar que atendrien les seves conclusions. Mentre aquest moment no arriba, Sánchez entrarà en una situació d’interinitat complexa al congrés espanyol. No tan sols no podrà aprovar el pressupost d’enguany. En el paquet també hi ha iniciatives com la reducció de la jornada laboral que impulsa Yolanda Díaz o els objectius de dèficit. Una altra cosa seria, per a Junts, iniciatives beneficioses per als catalans que no requerissin cap negociació, que Puigdemont sí que s’obriria a aprovar.

La referència a la reducció de la jornada laboral no és menor. Perquè si la determinació de Sumar de suavitzar la crisi entre el PSOE i Junts ajornant dijous la decisió de l’admissió a tràmit de la mesa cercava un context favorable perquè Díaz pugui aprovar la reducció de la jornada laboral les setmanes vinents, per al partit de Puigdemont queda fora de l’equació. Tot es congela fins que les negociacions a Suïssa marquin el següent pas. A més, Sumar també té fissures. Àgueda Micó, de Compromís, va deixar clar que no veia problema perquè la proposició de no de llei s’admetés a tràmit perquè no era vinculant.

Els efectes que podrien derivar d’una hipotètica aprovació de la iniciativa serien polítics. El congrés instaria Sánchez a presentar una qüestió de confiança, però no tindria cap vinculació jurídica: legalment, aquesta potestat li correspon a Sánchez únicament. Això sí, tindria conseqüències polítiques, perquè posaria el president espanyol davant el mirall: hauria perdut la majoria parlamentària que el va fer president. Per això és tan important per als socialistes evitar d’arribar a aquest debat. Però abans d’arribar a aquest punt, encara hi hauria recorregut per a acostar posicions. Junts també ha deixat clar que, després de l’admissió a tràmit, hi hauria temps per a negociar amb el PSOE fins que la iniciativa no es discutís efectivament al ple. La podria retirar abans si es complissin alguns dels acords pendents. Però el punt on es troben ara és previ: l’admissió a tràmit. La mesa del congrés ja ha ajornat la decisió dues vegades. Si finalment el PSOE s’oposés directament a l’admissió a tràmit de la proposició no de llei, Junts ho interpretaria com un cop de porta a la negociació. Un punt final.

En aquesta maniobra de pressió a Sánchez, es podrien moure unes quantes peces. Junts reclama que es compleixi l’acord per al traspàs integral de les competències en immigració, que refusa que es converteixi a la pràctica en un encàrrec de gestió, i que el president espanyol es mogui al més alt nivell per fer possible l’oficialitat del català a les institucions europees. Un moviment del PSOE en alguna d’aquestes línies, que permetés de concretar un dels pactes, ajudaria que Junts considerés restablerta la relació, però no serà fàcil. Junts detecta de fa temps divergències entre allò que s’acorda a la taula de Suïssa i el desplegament que n’haurien de fer els ministres espanyols. Però el punt d’inflexió que demana no es resoldria amb l’esperada fotografia d’una reunió entre Sánchez i Puigdemont, a criteri de Junts. Puigdemont va voler deixar clar que ni tan sols calia que es veiessin per superar la crisi. Ara bé, una reunió amb projecció pública sí que faria que el PSOE, i de retruc el PSC, li apliquessin una amnistia política. El reconeixement com a interlocutor polític no seria menor per a Junts, però tampoc suficient.

 

Aquesta nit, a les 22.00, arranca la gala del lliurament dels XVII premis Gaudí, que reconeixen els millors films del 2024 en 24 categories. Sempre n’hi havia hagut 25, però per primera vegada no hi haurà Gaudí al millor film per a televisió. En canvi, la categoria de millor film d’animació, que alguns anys havia estat deserta, enguany té 4 nominats. L’acte, organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català i dirigit per Daniel Anglès, es fa a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona i tindrà de mestres de cerimònia els actors Paula Malia i Marc Clotet. També hi haurà una convidada especial: l’actriu còmica Judit Martín.

Els dos grans fenòmens cinematogràfics de l’any, El 47 i Casa en flames, arriben a la cita com a favorits, amb divuit i catorze nominacions respectivament. Tots dos han batut tots els rècords possibles: El 47 és el film en català més vist d’aquests darrers quaranta anys, fita que mesos abans també havia aconseguit Casa en flames. El primer, escrit i dirigit per Marcel Barrena, també s’ha convertit en el que acumula més nominacions de la història dels premis. El 47 és nominat tant en les categories tècniques, com ara so, vestuari, direcció d’art i efectes visuals, com en les d’interpretació i millor film. Polvo serán, Segundo premio i Salve Maria els segueixen en el rànquing de títols més nominats.

Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

La presència majoritària de dones finalistes, una tendència que es manté d’ençà de fa tres anys, continua tenint unes xifres semblants, amb un 53% de presència femenina en les categories nominatives per un 47% de presència masculina.

Lliuraments

Entre els noms que passaran per l’escenari per a lliurar alguna de les estatuetes en joc aquesta nit, hi ha cineastes com ara J.A. Bayona, Carla Simón, Marcel Barrena, Dani de la Orden, Alba Cros i Paula Ortiz. També hi passaran actors com ara Greta Fernández, Miki Esparbé, Clàudia Malagelada, Marina Salas, Francesc Colomer, Marina Comas, Santi Vaca, Ricard Balada, Jordi Sánchez, Olalla Moreno, Mi Hoa Lee, Patricia López Arnaiz, La Dani, Ana Torrent i Carlos Cuevas. A més, la coordinadora d’intimitat Lola Clavo, l’escriptor Pol Guasch i noms del món de la música, com ara Maria Arnal, Kelly Isaiah, Mushka i Julieta, també anunciaran alguns dels guanyadors de la nit.

Premi Gaudí d’Honor

El premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2025 serà per a Paco Poch, un reconeixement honorífic que l’Acadèmia atorga per primera vegada a un productor i distribuïdor, figura clau en la construcció de la nostra identitat audiovisual d’aquestes darreres dècades i impulsor de grans cineastes, com ara Isaki Lacuesta, Jordi Cadena, José Luis Guerín i Agustí Villaronga.

Actuacions musicals

Dos grups de referència del panorama musical català actuaran als Gaudí: Ginestà i Figa Flawas. A més, també hi passarà un grup especial i efímer nascut per actuar aquella nit, Grupis Xillin’Cactuz, format per Laia Manzanares, Elisabet Casanovas, Nao Albet i Adrià Gonzàlez.

Nominacions dels premis Gaudí 2024 Millor film

Casa en flames, de Dani de la Orden
El 47, de Marcel Barrena
Mamífera, de Liliana Torres
Salve Maria, de Mar Coll

Millor direcció

Dani de la Orden, per Casa en flames
Marcel Barrena, per El 47
Carlos Marquès-Marcet, per Polvo serán
Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, per Segundo premio

Millor protagonista femenina

Emma Vilarasau, per Casa en flames
Maria Rodríguez Soto, per Mamífera
Patricia López Arnaiz, per Los destellos
Ángela Molina, per Polvo serán

Millor protagonista masculí

Eduard Fernández, per El 47
Alberto San Juan, per Casa en flames
Alfredo Castro, per Polvo serán
Enric Auquer, per Mamífera

Millor guió original

Carlos Marquès-Marcet, Coral Cruz i Clara Roquet, per Polvo serán
Eduard Sola, per Casa en flames
Isaki Lacuesta i Fernando Navarro, per Segundo premio
Marcel Barrena i Alberto Marini, per El 47

Millor guió adaptat

Ibai Abad i Elisenda Gorgues, per Escanyapobres
Mar Coll i Valentina Viso, per Salve Maria
Miguel Faus, per Calladita
Pilar Palomera, per Los destellos

Millor direcció novella

Celia Giraldo, per Un lugar común
Clara Serrano i Gerard Simó, per L’edat imminent
Miguel Faus, per Calladita
Mònica Cambra i Ariadna Fortuny, per Un sol radiant

Millor interpretació revelació

Aimar Vega, per Los pequeños amores
Laura Weissmahr, per Salve Maria
Mireia Vilapuig, per Escanyapobres
Zoe Bonafonte, per El 47

Millor actriu secundària

Adriana Ozores, per Los pequeños amores
Betsy Túrnez, per El 47
Clara Segura, per El 47
Maria Rodríguez Soto, per Casa en flames

Millor actor secundari

Antonio de la Torre, per Los destellos
Carlos Cuevas, per El 47
David Verdaguer, per El 47
Enric Auquer, per Casa en flames
Oriol Pla, per Salve Maria

Millor direcció de producció

Carlos Amoedo, per Segundo premio
Carlos Apolinario, per  El 47
Laia Gómez Roig, per Casa en flames
Mayca Sanz i Andrés Mellinas, per Polvo serán

Millor direcció artística

Irene Montcada, per L’abadessa
Laia Ateca, per Polvo serán
Marta Bazaco, per El 47
Núria Guàrdia Allué, per Casa en flames

Millor muntatge

Aina Calleja, per Casa en flames
Alberto Gutiérrez, per Polvo serán
Chiara Dainese, per Salve Maria
Nacho Ruiz Capillas, per El 47

Millor música original

Arnau Bataller, per El 47
Maria Arnal, per Polvo serán
Maria Chiara Casà, per Casa en flames
Zeltia Montes, per Salve Maria

Millor fotografia

Isaac Vila, per El 47
Gabriel Sandru, per Polvo serán
Nilo Zimmerman, per Salve Maria
Takuro Takeuchi, per Segundo premio

Millor vestuari

Catherine Marchand i Pau Aulí, per L’abadessa
Lourdes Fuentes, per Segundo premio
Olga Rodal i Irantzu Ortiz, per El 47
Pau Aulí, per Polvo serán

Millor so

Elena Coderch, Sarah Romero, Oriol Tarragó i Marc Bech, per Casa en flames
Eva Valiño, Fabiola Ordoyo i Yasmina Praderas, per El 47
Diana Sagrista, Alejandro Castillo, Eva Valiño i Antonin Dalmasso, per Segundo premio
Xavier Lavorel, Maya Baur, Kathleen Moser i Denis Séchaud, per Polvo serán

Millor documentari

Diari de la meva sextorsió, de Patricia Franquesa
La fugida, de Josep Morell Feixas, Guillem Sánchez Marin i Marc M. Sarrado
La Joia: Bad Gyal, de David Camarero
Sau: la memòria submergida, d’Ot Burgaya

Millor film d’animació

Buffalo Kids
Dalia y el libro Rojo
Mariposas negras
Rock Bottom

Millor curtmetratge

Cura sana, de Lucía García Romero
Dol i fa sol, de Pep Garrido i Maria Besora
Els buits, de Marina Freixa, Sofia Esteve i Isa Luengo
El príncep, d’Alex Sardà

Millors efectes visuals

Diana Cuyàs, per Polvo serán
Laura Canals i Iván López Hernández, per El 47
Lluís Rivera Jove, Xavi Molas i Laura Pedro, per Casa en flames
María Magnet, Marion Delgado, Iñaki Gil “Ketxu” i Sebastien Launay, per Segundo premio

Millor maquillatge i perruqueria

Anna Álvarez de Sardi i Maribel Bernales, per Casa en flames
Karol Tornaria, per El 47
Natalia Albert i Marta Xipell, per Polvo serán
Yolanda Piña i Inés Díaz, per Segundo premio

Millor film europeu

Anatomía de una caída, de Justine Triet (França)
Fallen leaves, d’Aki Kaurismäki (Finlàndia)
Poor things, de Iorgos Lànthimos (Regne Unit/Irlanda)
La zona d’interès, de Jonathan Glazer (Polònia)

Millor film en llengua no catalana

Polvo serán, de Carlos Marquès-Marcet
Segundo premio, de Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez
Los pequeños amores, de Celia Rico
Los destellos, de Pilar Palomero

La tradicional fotografia dels nominats dels premis Gaudí (fotografia: Acadèmia del Cinema Català).

L’advocat Jordi Domingo, ex-cònsol major del Consolat de Mar de Barcelona, ha anunciat aquesta setmana que es presentaria de candidat a la presidència del Consell de la República. Competeix pel lloc amb Toni Comín, fins ara vice-president de la institució. Domingo explica que ha decidit de presentar-s’hi perquè el Consell de la República és l’única institució que deriva de la declaració d’independència. “És un acte d’indignitat, deixar perdre el Consell de la República”, diu Domingo, que també recorda que hi ha molta gent interessada a eliminar aquesta institució. Però també critica la gestió que se n’ha fet aquests darrers anys, que assegura que ha causat un gran desprestigi. Per això defensa que cal fer foc nou i que Toni Comín no és la persona apropiada per a això.

Domingo ha concedit a VilaWeb la primera entrevista d’ençà que va anunciar la candidatura. De moment, no vol donar cap nom de la gent que farà equip amb ell, perquè diu que, ara per ara, és més important el què que no pas el qui.

—Com és que heu decidit de presentar-vos a la presidència del Consell de la República?
—Bàsicament, perquè he constatat que hi ha un problema reputacional i de desprestigi que comença a partir del divorci entre els ciutadans i els partits polítics i tot el procés que hi ha hagut els últims anys. A més, hi ha molta gent interessada a eliminar el Consell de la República.

—Qui?
—D’entrada, els senyors del 155 i tota la gent que avui dóna suport clar a l’autonomisme. Aquests són els principals interessats que el Consell de la República desaparegui del mapa. Però és que, a més a més, hi ha un element referencial molt important, el Consell de la República és l’única institució que deriva de la declaració d’independència. És l’única que tenim. No la podem deixar perdre per desídia, per divorci amb la situació o amb els partits polítics o per estar empipats. Si la deixem perdre, és un acte d’indignitat absolut. Si fem desaparèixer aquesta institució, per les causes que siguin, ja no es podrà crear mai més. No tindrà aquesta importància i transcendència que té el Consell de la República pel fet de ser l’única institució que deriva de la declaració d’independència. Ser conscient d’això em va portar a prendre la decisió definitiva de presentar-m’hi. No podia quedar-me de braços plegats veient el munt de gent que la vol enfonsar i fer desaparèixer… També veient els problemes reputacionals que hi ha hagut, i la situació de col·lapse que viu el consell. Ens hem d’esforçar tots plegats, i tirar endavant.

—Abans de vós, Toni Comín havia anunciat que s’hi presentaria. Entenc que no us satisfeia la seva candidatura, doncs.
—He tingut molta amistat amb Toni Comín, i li tinc un gran respecte com a persona i polític. I totes les persones que han estat a l’exili, per mi, mereixen una gran consideració. Dit això, s’ha de fer foc nou. Precisament, aquest descontentament de la gent, aquest divorci o aquesta passivitat –que és una de les grans qüestions a què hem de fer front per recuperar l’energia, la il·lusió i la voluntat de sacsejar l’escenari per part de la gent– deriva d’una gestió que s’ha fet fins ara al Consell de la República, especialment l’últim any. El president Puigdemont va fer un pas al costat, el govern va cessar de cap a cap, és una gran oportunitat per a fer foc nou. Em sembla tan inapropiat que es presenti Toni Comín, encara que li ho respecto absolutament, com que es presentés en aquests moments qualsevol altra persona del govern del Consell de la República. I hem d’intentar fer foc nou. Cal que els consells locals passin a ser l’ànima i l’essència del consell. Tot plegat s’hauria de capgirar. I per això crec que Toni Comín no és la persona apropiada. El foc nou s’ha de fer de debò. S’ha d’aprofitar la part bona del consell, especialment aquesta certificació de naixement que parlava, i propulsar-la cap al futur. Ha de ser una institució important per al país els anys que vénen.

—Abans dèieu que molta gent volia enterrar el Consell de la República, però la crisi que viu la institució és culpa del 155 o de la gestió interna?
—No, no, hi ha una gran culpa interna, i tant. Per això parlo també de foc nou. Hi ha molts factors que han danyat la reputació. I no parlo del tema si hi ha hagut irregularitats o no, que personalment m’agradaria deixar-lo a una banda: hi ha una auditoria, hi ha una junta gestora, es faran les coses que s’hagin de fer i s’ha acabat. Ara, hi ha una gran culpa, entre més coses, de l’actitud dels partits. Especialment, de Junts, que ha dominat més que ningú el Consell de la República. Això ha fet que la resta se’n divorciés. I amb això no vull dir que Junts sigui el gran culpable de la situació del Consell de la República… Sempre he dit que, amb el tema de l’independentisme i el Primer d’Octubre, quan la gent criticava tant els partits i els polítics, nosaltres també vam ser culpables, en la part que ens tocava. Qui més responsabilitat tenia eren els responsables polítics, que per això se’ls havia donat la confiança perquè fessin el que havien de fer. Però estic convençut que els polítics no haurien arribat mai al Primer d’Octubre si no els haguéssim posat l’alè al clatell. Què va passar, després? Va haver-hi un moment que molta gent vam decidir que era millor esperar que els líders polítics ens diguessin com havíem d’actuar, però és evident que, si en el seu moment ningú s’hagués mogut del parlament o de la plaça de Sant Jaume, tindríem una altra situació. Per tant, nosaltres també tenim una certa responsabilitat. I ha estat dolent que Junts hagi preponderat al Consell de la República i que Esquerra no n’hagi volgut saber res, i també que la CUP hagi fet el paper de sí i no, no i sí en moments determinats. Però la ciutadania, els consells locals, la gent que érem darrere, no hem sabut fer-ho millor. Per això parlo de la necessitat que la societat civil recuperi la il·lusió, les ganes d’implicar-se, les ganes de sacsejar l’escenari, especialment en una situació que és molt clara, que hi ha un intent clar de desnacionalització absoluta del país i que amb aquesta desnacionalització pretenen anorrear-nos la nostra manera de fer, de ser, de pensar, de parlar…

—De moment, no voleu dir els noms que us acompanyaran. Però ara criticàveu que Junts hagi dominat el Consell de la República. Voleu que els partits formin part del seu govern?
—De moment, no he dit noms. Tinc moltes ofertes, però en aquest moment seria una mica presumptuós començar a dir noms, quan encara em pregunten cap a on anirem exactament i què farem. Ara mateix és més important el què i no pas el qui. Ja arribarà el moment, ja en parlarem. I quant a la pregunta: el consell ha de ser l’aglutinador de totes les sensibilitats a Catalunya, de totes. I quan parlo de Catalunya, parlo dels Països Catalans: del País Valencià, de Catalunya Nord, de les Illes, que han de quedar absolutament integrats dins aquest Consell de la República. Si més no, aquesta és la meva convicció. I aquesta gent no tan sols ha d’estar il·lusionada, sinó que ha de representar transversalment tot l’espectre ideològic del nostre país. I sense cap mena de vet, tothom que pensi en clau d’independència té obert el Consell de la República, que no vol dir el govern. Ara, tothom ha de ser ben acollit al consell, si vol la independència del país.

—Però no m’heu respost. Dins el govern hi hauria gent dels partits?
—Si s’hi integren tots els partits independentistes, jo no hi tindria cap inconvenient. Si només s’hi ha d’integrar un, és millor que estigui en un segon pla. Els partits són necessaris, absolutament imprescindibles, nosaltres hi hem de tenir una interlocució i un diàleg permanent. Ens hem d’ajudar mútuament, això ho tinc claríssim. He de dir que en principi m’agradaria que hi fossin tots, en minoria, dins el govern. En clara minoria dins el govern, però tots. Si només n’hi ha un, no val la pena. Val la pena que tinguem una relació molt fluida, que estiguem en contacte permanent, que fem coses plegats… El Consell de la República ha de construir república, que és el que no farà l’autonomisme, ni els partits parlamentaris del nostre país…

—I com es construeix aquesta república?
—Amb tota aquella gestualitat i tot allò que permeti d’avançar amb elements contraposats a l’autonomia. Per exemple, estaria molt bé, i ara fem ciència-ficció, que grans patums de la societat catalana independentista, gent reconeguda a escala internacional i nacional, formés part del govern. Per què no? I que hi hagués també tots els col·laboradors, el sottogoverno o la força dels consells locals treballant en benefici d’això. És a dir, jo m’imagino un Consell de la República que sigui capaç de fer passos endavant importants. En el seu dia es va fer tota aquella campanya del Centre Català de Negocis, amb el lema “Espanya en roba”. Aquella va ser una de les campanyes més brillants de l’independentisme, perquè va saber explicar amb una sola frase i amb una documentació molt detallada què passava en les relacions entre Espanya i Catalunya. Hem de ser molt didàctics. L’activisme, pròpiament, l’ha de fer l’ANC. I amb això ens hi hem d’entendre molt bé, cal que siguem vasos comunicants. De facto, ja ho som, perquè molts portem la doble gorra. Però hem d’establir institucionalment el conveni que ens permeti de treballar plegats i definir per què tu fas una cosa i jo una altra, arribat el cas.

—De fet, aquests darrers mesos hi ha qui ha defensat que les dues institucions s’havien d’unificar.
—Vaig ser dels primers que va posar sobre la taula aquesta possibilitat, ho confesso. Però després d’haver-hi pensat molt, he arribat a la conclusió que no és el moment. No hem de perdre de vista que el Consell de la República ha de ser una institució a l’exterior, ha de ser el quarter d’hivern de l’independentisme a fora, i ha de ser reconegut en l’àmbit internacional. L’amnistia, tard o d’hora, afectarà tothom. Hi haurà un moment que els exiliats podran tornar. Esperem que sigui aviat. Però el Consell de la República ha de continuar existint mentre no tinguem independència.

—Tinc la sensació que hi ha molta gent que no acaba d’entendre què fa el Consell de la República. I, sobretot, què hauria de fer a partir d’ara.
—A vegades jo tampoc no ho he entès, què feia exactament el Consell de la República. Perquè tampoc s’ha pogut explicar gaire. Potser en algun moment no es volia que l’estat sabés coses o les deixés de saber. Sigui com sigui, si som fora, no hauríem de tenir més por de la imprescindible per a explicar bé les coses amb un cert nivell de transparència. I, sí, el consell hauria de fer més coses que no les que s’han fet fins ara… Si nosaltres volem aconseguir el reconeixement de Catalunya en l’àmbit internacional, cal continuar treballant. He de dir que, en part, desconec què s’ha fet fins ara. Sé que s’ha fet molta feina, pels resultats que veig. És clar el desprestigi que l’independentisme ha ocasionat a Espanya, però cal continuar treballant. Per això dic que els consells locals han de ser l’essència, hi ha d’haver una comunicació constant. Des d’avui, la meva idea és començar una ruta de consells locals per a visitar-los tots, per veure’ls. Vull saber què pensen, com ho veuen, quins problemes han tingut, i sobretot com veuen el futur.

—Parleu de consells locals, però un altre òrgan clau del Consell de la República va ser l’Assemblea de Representants. Finalment es va tancar. Què en penseu? La recuperaríeu?
—En aquests moments, hi ha consells locals i una assemblea territorial. Ara hem de parlar d’aquestes eines, que són les que tenim. Cal seure i parlar de quina manera han de funcionar. L’Assemblea de Representants va desaparèixer. Ara no ens interessa valorar si van fer ben fet o va ser un error, és més interessant analitzar què tenim avui, i què podem fer. Si en el futur és absolutament imprescindible recuperar una assemblea de representants, per què no? Però jo no veig, sincerament, que avui i ara hi hagi una assemblea de representants tal com era l’anterior. És a dir, no veig una assemblea perquè faci la legislació del país. Això va portar precisament el problema, i per això es va dissoldre. I en sé una mica, perquè fins que vaig ser president de la sindicatura de les eleccions en què es van elegir els representants de l’assemblea, vaig tenir relació amb el consell. A la sindicatura vaig controlar els processos i les eleccions. De fet, jo vaig posar en evidència que els sistemes reglamentaris que tenien estructurats ens havien portat on ens va portar. Els membres d’aquella sindicatura, que després vam dimitir, vam deixar molt clar que el sistema reglamentari que hi havia era prou deficient perquè poguessin passar coses que no haurien de passar.

—Per tant, més enllà de la mala gestió econòmica, també considereu que no es va gestionar bé l’Assemblea de Representants?
—Jo no era al govern i, per tant, no en sé les interioritats. Només he llegit les coses que explica la premsa. Però sí que puc parlar de la mala gestió en l’àmbit de reglaments, que hi havia força cosa, i almenys els juristes que ho van patir en són molt clarament conscients. És clar, que hi ha hagut una gestió amb poca transparència. No han sabut explicar-se. Com a mínim, no han sabut explicar-ho a la gent. Per això insisteixo tant en la transparència, és una de les coses que han de canviar.

—Hi ha hagut mala gestió econòmica?
—No em vull empastifar amb aquesta campanya sobre Comín i les irregularitats. Però, si m’ho preguntes… Fins on he pogut saber, aquí hi ha hagut una auditoria. I ara una junta gestora aplica allò que l’auditoria aconsellava, segons m’han dit. Jo no he tingut accés a l’auditoria, espero poder-la veure, però de moment no l’he vista. Per tant, no puc entrar a valorar-ho detalladament. Sí que és veritat que hi ha una situació que ha afectat la reputació. I tot plegat s’ha gestionat molt malament. Això s’hauria pogut resoldre fàcilment amb una mediació entre els diversos sectors. A mi em sap molt de greu que els independentistes ens destrossem d’aquesta manera, perquè això no fa cap favor el país. Jo vinc del Consolat de Mar, i ho he hagut de patir molt, per això sé que en aquest país no ens estimem les institucions, i és un gran defecte. Quan entrem en la deriva del poder i de la vanitat, per intentar fer-nos càrrec d’això o d’allò, som capaços de destruir el que sigui, sense tenir en compte que qui rep és la mateixa institució. Això em va passar a mi amb el Consolat de Mar, i passa amb el Barça o amb el Consell de la República. I això sí que em preocupa. Ho repeteixo, el consell és l’única institució que tenim derivada de la declaració d’independència. I no podem destruir-ho per vanitat dels uns i els altres. Jo moriré o plegaré tard o d’hora, però el que val és la institució. Això ho hem de corregir.

—Val a dir que l’auditoria va ser filtrada pel compte d’Instagram del Consell de la República, que va ser atacat, i molts hi vam poder accedir. S’hi afirmava que hi havia deficiències en la gestió de Comín, i indicava possibles irregularitats comptables de 15.000 euros de despeses de Comín. En canvi, ell sempre ha defensat que eren justificades. Però l’auditoria també deia que el problema financer anava molt més enllà d’aquests 15.000 euros. Si arribeu a la presidència del consell, us trobareu que hi ha problemes econòmics.
—He de dir que he parlat amb la junta gestora abans de prendre la decisió final. Creia que era important saber la situació en què es trobava. I ells m’han assegurat que hi ha una solució plantejada i abordada. M’han assegurat que al juny els deutes es reduiran a zero. Això vol dir que els primers quatre mesos haurem de fer economia de guerra. No podrem fer cap despesa que no estigui molt controlada per evitar tornar a caure en una dinàmica perniciosa. A partir del juny, teòricament, segons aquest pla estratègic econòmic que m’han ensenyat, ja seríem en una situació en què es pot pensar més en gran o actuar amb una certa normalitat. Però, efectivament, ara com ara, el problema econòmic no és únicament si hi ha una partida justificada o no.

—Quina relació haurà de tenir Carles Puigdemont amb el consell? Fins ara n’ha estat la cara visible.
—Dono per descomptat que el president Puigdemont no es donarà de baixa, i entenc que serà un més. No crec que hagi de tenir cap més paper, llevat que en cert moment ens ajudi a fer que se’ns obrin certes portes. Estic convençut que, si algun dia li demanem aquesta mena d’ajuda, ens la donarà. Vaig parlar amb el president Puigdemont, i ell no entrarà en campanya, almenys de manera clara, però sí que em va dir que estaria a disposició del nou president. Però de la mateixa manera que crec que Toni Comín no hi hauria de ser, crec que el president Puigdemont tampoc. Cal foc nou. Cal que ens esforcem perquè el Consell de la República sigui allò que podia haver estat i encara no és.

—En algun moment heu parlat en plural, de manera que no esteu sol en aquesta campanya. Qui us dóna suport?
—Molta gent, i d’ençà que ho he anunciat, més. S’han posat en contacte amb mi gent dels consells locals, membres del consell, gent que se n’havia anat però que em diu que si guanyem tornarà… També m’ha parlat gent de Junts i d’Esquerra Republicana. Però per dir noms concrets encara falten uns dies. Ja ho direm, no patiu.

 

Si s’és una persona amb una tolerància relativament baixa a l’estultícia, anar de vegetarià a Barcelona pot arribar a ser complicat. L’oferta de bona part dels restaurants de la ciutat sol prendre formes poc recognoscibles: colors exòtics, ingredients indesxifrables i gusts improbables. No és difícil menjar-hi i sentir-se víctima d’una mena de conspiració del destí, del seguit d’estructures que proven de vendre’t com la flor i nata de la gastronomia humana una tapa insulsa i greixosa –sempre de nom anglès o japonès– que fa set anys que va passar de moda a Nova York.

L’Hortet, el restaurant pioner de la cuina vegetariana

L’Hortet, que dijous tancarà després de trenta-cinc anys, es troba exactament als antípodes de tot això. Situat al bell mig del Raval (Pintor Fortuny, 32), el local podria semblar la víctima ideal de la febre despersonalitzadora que ha assolat dels restaurants vegetarians –ara es fan dir plant-based– de la rodalia. Però no. El local sencer –del mobiliari a l’ambientació, passant pel menjar, evidentment– ha resistit el vaivé del temps amb una impassibilitat remarcable: molta fusta, inusitadament poc plàstic, i un arxipèlag de taules individuals de color caoba que conflueixen en una gran taula central allargada, a l’estil d’una cantina de tota la vida, que el client és convidat a compartir amb altres comensals quan la resta s’omplen.

Interior del restaurant, l’estiu passat (fotografia: Albert Salamé).

L’efecte de tot plegat és el d’una mena d’homenatge vivent a la cultura New Age, encisadorament extemporània, dels anys noranta. Que les prestatgeries del local les ocupin els llibres i escrits de Nicolàs Capo, avi de les propietàries i pioner de la cuina vegetariana i la filosofia que se’n deriva, acaba de quadrar el cercle: originalment, de fet, el restaurant no servia ni begudes alcohòliques ni cafè, una posició que la direcció va acabar relaxant per clamor popular.

Però segurament l’element més immediatament recognoscible del restaurant, el tret identitari que el distingeix de qualsevol alternativa de pretensions semblants, es troba no pas dins el local, sinó fora. És a l’entrada, on el client és benvingut per una gran pissarra on figuren –escrits a mà, en guix– els plats del dia: tres primers, tres segons i una selecció de postres. El sistema de preus deixa poc marge a la interpretació: un menú complet (primer, segon i postres) són catorze euros amb vuitanta; un menú exprés (plat únic i postres) en costa quatre menys. La beguda no s’inclou en el menú, que sempre ofereix –i això sempre és important de remarcar– racions més que generoses.

Parlar de cuina de batalla seria faltar al respecte a l’equip del restaurant, que durant anys ha treballat per oferir una cuina de poques pretensions però ambiciosa, un maridatge molt curós entre allò que funciona d’ací (i la cuina catalana, com la resta de cuines mediterrànies, té molt més en comú amb la tradició vegetariana que no podria semblar) i allò que funciona d’allà i de més enllà. Potser seria més just, i precís, descriure l’Hortet com la idea platònica de la cuina casolana –d’una llar vegetariana, si més no. És el menjar que et cuinaries si acompanyessin el temps, l’habilitat i, per què no dir-ho, el criteri i l’interès.

Detall d’un plat del restaurant (fotografia: Albert Salamé).

Per entendre què és –i, sobretot, què ha estat– l’Hortet, val la pena aturar-se un moment en aquesta idea de la quotidianitat. Quan es parla de la restauració d’una gran ciutat, pot semblar inevitable pensar en les joies de la corona, en els altars a l’alta gastronomia –els restaurants més opulents i exclusius, amagats en racons perduts de la zona alta i protegits amb gelosia rere cartes de preus desorbitats. Però la majoria de barcelonins no trepitjarà mai aquests locals; si els trepitja, serà de manera puntualíssima, en alguna ocasió sonada que se saldarà, entre moviments altament coreografiats i un sentit asfixiant de l’expectativa, per un compte de tres o més dígits. On sí que aniran i tornaran serà als centenars de restaurants de barri, molts dels quals modestament excel·lents, que salpebren els carrers de la ciutat. Menjar-hi no és l’excepció sinó l’hàbit, el metrònom del rellotge que marca i regimenta, entre àpat i àpat, el pas de la vida.

Dijous, a l’Hortet, una clienta habitual explicava a les càmeres d’aquest diari que havia demanat festa a la feina amb l’únic propòsit de venir a acomiadar-se’n. Una altra deia que hi havia arrossegat la seva germana, vinguda ni més ni menys que de Suècia, perquè pogués tastar-ne els plats per última vegada. Com tants altres, jo també tinc la meva pròpia col·lecció d’anècdotes i batalletes que m’hi lliguen. L’Hortet és on, ja fa uns anys, vaig començar a trobar-me per dinar amb qui ha acabat essent la meva dona: ella sortia de classe del campus de la UB-Raval, on em consta que el restaurant és tota una institució; jo sortia de la redacció de VilaWeb, que queda un parell de carrers més enllà. Dècades abans, m’explica, el seu pare solia dinar al restaurant quan l’agenda el cridava al centre. En tots dos casos, el teló de fons era el mateix: les cadires metòdicament arrenglerades, les ampolles d’oli d’oliva que custodien cada taula, la petita obertura a la cuina per on entren i surten els plats.

 

Molts espavilats esperen l’arribada de Donald Trump per dissimular els problemes que han creat amb la retòrica d’una nova batalla cultural. Fa vuit anys que el món es predisposa per a un segon mandat de Trump, com si fos una fase inevitable de la història. Moments com aquest, que es couen a foc molt lent durant molt de temps, són punts d’inflexió psicològics en general perquè tothom espera que passin d’una vegada, a fi de ressituar-se. Catalunya s’hi ha trobat amb l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat, que també ha accelerat un canvi molt generalitzat de l’estat d’ànim i dels debats. Per què ha guanyat, Illa? En part, també, perquè molts rivals polítics del PSC tenien ganes que guanyés per canviar la posició des d’on parlaven i actuaven. És semblant al desig indicible que es mori algú que t’estimes però que està molt malalt. Esperar una situació que et fa por t’immobilitza més que no pas trobar-t’hi. A partir de dilluns, quan torni Trump, el to de tothom es transformarà probablement molt de pressa. 

L’efecte més probable a Europa serà la consolidació d’una nova divisió política –esbiaixada i tramposa– entre els partidaris de l’univers Trump i els qui s’hi oposaran en nom de la democràcia. Uns parlaran d’antiwokes contra wokes, o d’amics de la Llibertat contra amics de l’Islam; uns altres, de demòcrates contra autoritaris, o d’assenyats contra radicals. És una divisió que ja fa anys que fermenta, però ara pujarà deu esglaons de cop. I, tal com sol fer el poder, els culpables d’haver-nos dut on som parasitaran el diagnòstic correcte –que cal salvar la democràcia– per aprofitar-se’n. Joe Biden té la sang freda de dir que “hi ha una oligarquia d’extrema riquesa que amenaça la nostra democràcia”, després de quatre anys d’inacció i de sis dècades de crear-ne les condicions. Els responsables d’haver ensorrat Europa diran que Elon Musk la fa perillar; Emmanuel Macron, en gran part inductor del creixement de la desigualtat i del malestar social a l’estat francès, ja ha acusat el magnat d’impulsar una Internacional Reaccionària. 

Aquests darrers tres anys, la Unió Europea, amb un problema enorme de falta de legitimació institucional entre els seus ciutadans, que la senten com més va més lluny, ha mirat de cohesionar-se i revifar contra l’amenaça de Vladímir Putin. Ara n’hi haurà un segon intent, amb crides vagues a defensar la democràcia i l’estat de dret contra les presumptes atzagaiades de Trump o contra el poder desfermat dels gegants tecnològics. Serà molt difícil evitar les falses dicotomies, i serà molt difícil escapolir-se de la brossa d’aquesta retòrica amb relats independents, perquè, en efecte, parteix de premisses certes: el poder desfermat dels gegants tecnològics amenaça la democràcia, Trump i Musk encapçalen una Internacional Reaccionària i l’imperialisme de Putin és una amenaça per a Europa. 

La qüestió és que res de tot això no ha passat per accident, i, per sobreviure sense que els aixequin la camisa, els qui vulguin defensar la democràcia de debò hauran de buscar camins perquè no els representin Bidens ni Macrons. Caldrà desempallegar-se de la lògica sistemàtica del mal menor, si a cada cantonada no volem trobar un Pedro Sánchez que s’amaga rere el cadàver de Francisco Franco per reprimir. Per no repetir els errors del passat, la recepta no podrà consistir a delegar les solucions en els creadors dels problemes.

Un fet habitual com ara eixir de casa per anar a comprar el pa, unes carxofes per a fer a la planxa, un pollastre, una cartolina per a fer treballs manuals, o un carregador per al mòbil, o anar a fer fotocòpies, tallar-se els cabells o fer-se un massatge, encara resulta impossible per a milers d’habitants de l’Horta Sud. I això passa perquè una de les conseqüències de la barrancada i les riuades del 29 d’octubre és que més de 8.000 comerços de proximitat van ser malmesos. I un 70% d’aquests 8.000 van tenir un dany tan gran que els va obligar a parar l’activitat. Molts d’aquests establiments, 81 dies després, encara no l’han represa, i alguns han tornat a mig gas, amb molt de coratge i imaginació.

Aquest colp representa uns mil milions de pèrdues i entre 25.000 treballadors i 30.000 que veuen perillar el seu lloc de feina. Aquestes xifres, que maregen, les ha facilitades a VilaWeb Rafael Torres, president de Confecomerç. “En un comerç de proximitat, moltes vegades hi treballa una família, el pare, la mare i un fill, per exemple. I és l’activitat privada que més genera ocupació. En els pobles, la dependència econòmica del comerç és bestial, perquè és l’ocupació directa i, sobretot, indirecta que més impacta en la vida i en la generació de riquesa del poble”, diu Torres.

Cada dia que passen amb la persiana abaixada, més s’acosten a la possibilitat que no puguen reprendre l’activitat. Hi ha municipis com ara Paiporta on l’impacte va ser del 100%, i on, entre un 15% i un 20% ja ha decidit que no obrirà més. En unes altres localitats, potser menys malmeses, el percentatge de dimissions és més baix.

Per fer aquest reportatge, hem visitat Paiporta, Aldaia i Catarroja, totes tres en la zona zero i amb una vida comercial molt rica abans de la barrancada. Són tan sols un tast d’allò que passa no solament a l’Horta Sud, sinó a la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol i la Ribera.

Paiporta, encara

Paiporta continua essent el poble que més lent va en la reconstrucció. Encara són en la fase inicial de l’emergència, tot i que ahir mateix la Generalitat va decretar que ja eren en la fase dos. Hi ha molts soldats treballant, punts de repartiment de menjar i centenars de plantes baixes destrossades i sense cap activitat que permeta de pensar que prompte tornaran a obrir les portes al públic. Ací no hi cap la metàfora de tornar a aixecar la persiana, perquè en la majoria de casos, la persiana no hi és, o és tan deformada que no fa cap paper.

El venedor de cupons diu que ha notat moltíssim que la gent ha deixat de comprar números. D’una banda, perquè no hi ha tants diners ni tanta alegria, i d’una altra perquè a la zona on s’ha situat, que era el cor comercial de Paiporta, ara no n’hi ha, de comerços.

Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. Situació dels establiments a la plaça de l'Església de Sant Jordi, a Paiporta. La llibreria la Moixeranga. Restes de l'ornamentació de Nadal al centre de Paiporta. Restes de l'ornamentació de Nadal al centre de Paiporta.

El carrer de Salvador Giner i la plaça de l’Església de Sant Jordi són un exemple de com la devastació va arribar a tots els cantons. Al Consum, els operaris treballen a estall per tornar a obrir aviat. Una empresa de mobiliari entra prestatges a l’estanc que ara despatxa el tabac a través d’una xicoteta finestra i a la vorera s’hi forma una fila de fumadors, la major part són treballadors de les reformes del voltant. La botiga de menjars preparats la Nova Cuina de la Iaia és tancada, el Salon 42, també, i algú ens diu que no tornaran a obrir. A l’altre cantó, davant la llibreria la Moixeranga, també destrossada i on fa pocs dies els operaris han començat a treballar, hi ha una altra perruqueria on no hi ha activitat, però un paper adherit al vidre diu que sí, que no hi aparquen perquè treballen per tornar a atendre clients aviat.

Segons José Antonio Redondo, regidor d’Economia, Ocupació i Comerç de Paiporta, la barrancada va afectar 450 establiments comercials. Tots. Dimecres, dia 15, n’havien obert 82. Segons una enquesta recent que ha fet el consistori, entre un 15% i un 20% desistiran de tornar a intentar-ho. Són locals tant de venda al públic com de serveis. La majoria dels comerciants que abandonen ho fan perquè tenen més de cinquanta-tres anys i no se senten capaços de remuntar. Uns altres veuen molt a prop la jubilació i no volen fer una gran inversió.

El forn Cortina

Palmira Cortina i el seu germà regenten, o regentaven, el forn Cortina, a tocar del pont vell de Paiporta. Fa setanta-cinc anys que l’establiment pertany a la família. Era un dels forns amb més fama del poble. Els diumenges hi havia cua per a comprar-hi els pastissos. Ara el local és un espai diàfan on tan sols resten un parell de màquines manuals i les restes del rètol que tenien a la porta. No tornaran a obrir.

La inversió que haurien de fer és d’uns 400.000 euros i també són molts mesos de feina per posar-ho a punt. Palmira Cortina diu que tenia una bona assegurança, però no l’ha cobrada encara. “Els únics diners que hem rebut són els que vam ingressar gràcies al fet que el xef José Andrés va muntar durant vint dies una furgoteca i portava pa d’un altre forn i nosaltres el donàvem a la gent, i ell ens va pagar.” Amb aquests diners ha pogut rehabilitar les parets. També ha rebut els diners de Juan Roig, el propietari de Mercadona. Per no pagar les factures de llum tan altes que tenia, l’ha donada de baixa. També vendran la furgoneta que van poder salvar. Es queixa de les picabaralles entre els polítics, que, diu, tan sols parlen d’allò que els interessa.

Palmira Cortina, al local del seu forn. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina. Així ha acabat el forn Cortina.

L’Ajuntament de Paiporta ha obert ara el termini per a l’adjudicació dels diners de la fundació d’Amancio Ortega, propietari de Zara.

L’àvia de Palmira Cortina li contava que a la riuada del 1957 l’aigua no va entrar a l’establiment perquè va posar sacs de cinquanta quilos de farina a les portes per evitar-ho. Aquesta volta, la barrancada els va agafar per sorpresa. Per instint, va voler salvar el sucre, que és una de les matèries primeres més cares, i va posar-lo en un lloc elevat. També va provar de frenar l’aigua empenyent la porta. “Pensava que salvaria el forn, però quan em vaig girar vaig veure els congeladors bolcats, l’aparador que surava, tot surava”, diu, i va córrer a baixar els automàtics del quadre de llum. Entre tota la maquinària que han perdut, Cortina s’emociona quan menciona la batedora de l’àvia, “que era la que millor muntava la merenga”.

El retard de l’assegurança

El fet que Palmira Cortina encara no haja cobrat la indemnització de l’assegurança és el drama que tenalla la majoria de comerciants. En tots els casos ja els han fet el peritatge, però no saben quants diners els ingressaran. Tampoc no saben quan cobraran. “Això alenteix molt l’obertura dels negocis perquè és una quantitat important que determinarà si poden continuar o no amb l’activitat. A més, tenint en compte que molts negocis tenien una infraassegurança, cobrar tot el que els corresponga no serà suficient per a refer-ho tot. Però ho han de saber. També passa que en alguns casos en reben un avançament, però no saben de quin percentatge sobre el total és. I això tampoc no ajuda a prendre decisions”, diu el president de la confederació del comerç, Rafael Torres.

Torres es va reunir ahir mateix amb el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, que va dir que el consorci fins ara havia tramitat 87.000 expedients, 60.000 dels quals eren de vehicles. Quant al comerç, n’ha tramitats 3.500, amb un pagament de 30.000 euros de mitjana. Això, segons Torres, no vol dir que 3.500 empresaris hagen cobrat, perquè alguns negocis poden tenir més d’un expedient. I el ministre tampoc no va aclarir si els damnificats podrien tenir informació sobre què els corresponia. En el cas dels avançaments rebuts, continuen sense saber quin percentatge han cobrat de la quantitat que els correspon i què poden esperar més.

La taverna d’Alfredo i Gema

Alfredo i Gema, de la taverna Don Jamón, just davant l’església de Sant Jordi, tenen obert d’ençà del 18 de novembre. És el típic bar on fins a les dotze del migdia serveixen el tradicional esmorzar valencià. La barra té una vitrina amb un bé de Déu dels productes clàssics, com ara vitets, llonganisses, patates forneres, faves…, però allò que té més èxit és l’entrepà d’ibèric que Alfredo talla a mà mentre respon les preguntes que li fem. Ens diu, per exemple, que van poder obrir vint dies després de la barrancada perquè tota la família va treballar vint-i-quatre hores el dia. Però encara hi ha rastres del fang a la barra o als banys. La porta de l’entrada també s’ha de canviar.

Gema, rere la barra. La taverna, encara amb restes de la inundació. L'hora punta de l'esmorzar.

No han cobrat els diners de l’assegurança i les úniques ajudes que han rebut són els cinc mil euros de la Generalitat i els vuit mil de Juan Roig. Amb aquests diners, que van ser els primers, diu que van córrer a comprar neveres i taules i cadires. Alfredo no vol eixir a la fotografia, però Gema, sí. Ens diuen que els clients de sempre han respost i han tornat al bar, encara que molts eren els comerciants de la zona, que no hi han tornat. Sí que hi ha soldats de l’UME que fan una parada en la feina per assaborir alguns dels entrepans. Quan un d’aquests soldats s’acosta a demanar, Alfredo li ha de dir que s’ha acabat l’orella. El militar arrufa el nas, però es conforma amb el de pernil ibèric.

Els diners de Juan Roig

Tots els comerciants amb què hem parlat citen, com a primera ajuda que van rebre, els 8.000 euros de Juan Roig. Alguns, com Alfredo i Gema, diuen això d’anar a comprar unes primeres coses. Segons les xifres facilitades per Marina de Empresas, el programa Alcem-se ha donat 45 milions d’euros a fons perdut a empreses que volien continuar obertes després de la gota freda. Fins al moment, se n’han beneficiat unes 5.000 de les 8.000 afectades. Rafael Torres considera molt trist el fet que qui primer haja respost davant una emergència haja estat la iniciativa privada en compte de l’administració. “Al final es demostra que qui empeny l’economia sempre és la part privada, i això inclou els treballadors. Té la capacitat de ser molt més eficient. És molt ràpida, i a més, és molt trist que un privat done més que l’administració perquè l’ajuda de la Generalitat és de 5.000 euros i la de l’estat, també. A més, l’estat d’ànim és una cosa que les administracions no tenen del tot clar. Com més es tarda a obrir, més desànim hi ha. Al principi es parlava del 20% d’empreses que no obririen. Ara ja podria arribar al 30%.”

“Si tots fossen com tu” , o com Juan Roig ha vist engrandit el seu poder arran de la gota freda”

La farmàcia del Mercat

Nacho Regaño és el fill del propietari de la farmàcia el Mercat de Paiporta. D’ençà del 25 de novembre tenen les portes obertes al lloc on hi havia la rebotiga i l’oficina. El local principal continua en procés de reparació. Hi ha cartons a les parets, no disposen de tots els productes que tindrien habitualment, i tot és molt estret i molt allunyat del que es considera una farmàcia contemporània. Regaño ens explica que ja han rebut les ajudes del govern espanyol, de la Generalitat i de Juan Roig. Amb aquests diners, l’aportació del col·legi de farmacèutics i d’alguns laboratoris, i amb recursos propis, poden escometre la reforma. Encara tenen dues persones en ERTO i tres hi treballen. La farmàcia és a l’eix més comercial de Paiporta. Just davant hi ha l’administració de loteries La Millonaria, que sempre té algun client, però, al voltant, tot és desolació, i això, diu Regaño, es nota en l’estat d’ànim dels qui entren a la farmàcia.

Nacho Regaño. La farmàcia provisional. La farmàcia provisional. Aldaia

Arribem a Aldaia i circulem una bona estona en paral·lel del barranc de la Saleta, que tants maldecaps en forma d’inundació ha donat històricament al poble. Ara està rar, ha perdut pràcticament tota la fondària que tenia. El dia de la gota freda el barranc va arrossegar tant de fang que en va deixar un tou tan gros en forma de sediments que, en alguns moments, arriba arran de carrer.

Mentre caminem pel carrer de l’Església, el més comercial del poble, i també un dels més malmesos per la inundació, ens trobem amb un seguici de dirigents del PSPV. L’encapçala el batlle Guillermo Luján i l’acompanyen Carlos Fernández Bielsa, batlle de Mislata i secretari general dels socialistes de la demarcació de València, i el diputat Alejandro Soler, entre més càrrecs socialistes. Han fet un recorregut per uns quants establiments del poble i caminen cap al barranc. Fa anys que l’Ajuntament d’Aldaia demana una solució perquè quan plou aigües amunt la Saleta no es desborde i negue la població.

El barranc de la Saleta. Guillermo Luján, batlle d'Aldaia, amb més dirigents socialistes. El carrer de l'Església d'Aldaia. El carrer de l'Església d'Aldaia. El carrer de l'Església d'Aldaia.

Nieves Sánchez, la tècnica d’ACODA, l’Associació de Comerços d’Aldaia, explica que la barrancada va danyar el 100% dels comerços. Segons un estudi recent, un 70% ja ha pogut obrir amb més o menys normalitat. Sánchez també parla del consorci, que no ha pagat, però remarca que han tingut molta ajuda de l’ajuntament. Del fons donat per Amancio Ortega, Aldaia n’ha rebut 5,5 milions d’euros i l’ajuntament ha decidit de donar 3.000 euros a tots els baixos, fossen negocis o habitatges, i aquests diners ja han arribat a les butxaques dels damnificats.

En total, la fundació del propietari de Zara va donar un fons de cent milions d’euros, que s’han repartit entre tots els municipis danyats per la gota freda. Cada ajuntament n’ha rebut una part proporcional i ha decidit els criteris amb què s’adjudicaven als damnificats.

El restaurant de Víctor Comes i els seus socis

Víctor Comes és un dels 4 socis del restaurant ABE’S. Fa vuit anys que van obrir. La barrancada del 29 d’octubre els va agafar de ple i l’aigua va arribar al metre i mig d’altura. Ara hi ha tot d’operaris que treballen per posar-lo a punt perquè voldrien obrir a mitjan febrer. “Hem salvat una nevera, un fogó i una fregidora, no sabem si la campana resistirà perquè comença a fer coses rares.” Comes i els seus socis se senten afortunats perquè pensen que amb tot el que han cobrat podran cobrir les despeses de la reconstrucció. Ja han rebut la indemnització per l’assegurança, i els diners de Juan Roig i de la Generalitat. Els de l’ajuntament, encara no. “La meua germana viu a Alemanya i quan va veure el desastre volia venir a ajudar, però li vaig dir que tampoc no podia fer gran cosa, de manera que se li va ocórrer de fer un micromecenatge i va arreplegar uns diners que ens van ser de molta ajuda.” El restaurant té 11 treballadors. Excepte els 4 socis, tots són en ERTO encara. Fins a la barrancada feien un menú tancat que no arribava als 14 euros al migdia, i al vespre, sobretot, hamburgueses. Ara el canviaran una mica perquè també tenen una carnisseria que havien obert dues setmanes abans de la barrancada, i oferiran una carta amb més carn.

Víctor Comes, a la dreta, amb un dels seus socis. Operaris treballen en la restauració del restaurant. Operaris treballen en la restauració del restaurant. Operaris treballen en la restauració del restaurant. La botiga de roba de Leo Garcia

Leonor Garcia és la propietària de la botiga de roba per a xiquets i de cerimònia Moneries i, d’ençà d’aquesta setmana és la presidenta d’ACODA. La botiga és ben davant l’església que dóna nom al carrer. Obrirà la setmana vinent. L’aparador del carrer encara està tot trencat. Com que li va entrar un metre d’aigua, tota la roba que tenia exposada es va fer malbé. Tot el que s’hi pot veure ara són peces d’anys anteriors que tenia guardades a l’entresolat. Es prepara per a la temporada de comunions i, amb vista a la primavera, diu que ja tindrà la col·lecció renovada. Garcia també ha cobrat l’assegurança i les ajudes de la Generalitat i de Juan Roig. Opina que els comerciants d’Aldaia s’han posat les piles de manera molt ràpida i efectiva per remuntar i tornar a obrir. La col·laboració amb l’ajuntament ha estat molt positiva i ara engegaran una campanya de bons perquè, si un client es gasta quaranta euros, en tinga quaranta més. L’ajuntament invertirà 120.000 euros en aquesta campanya. També diu que ara, que hi ha hagut tants comerços tancats, és quan la gent s’ha adonat de la importància dels comerços de proximitat. “Que la gent no s’oblide del comerç local, que és la vida dels nostres pobles”, diu quan ens acomiadem.

Leo García, a l'entrada de la seua botiga, amb els aparadors encara trencats. Treballar dins la botiga per poder-hi tornar. Treballar dins la botiga per poder-hi tornar. Treballar dins la botiga per poder-hi tornar. Catarroja

El nom de l’avinguda de la Rambleta no presagia res bo quan es parla de pluja o d’inundacions, o de construcció sobre allò que hauria de ser el curs natural de l’aigua. I, efectivament, és un dels carrers que més va patir per l’embat del barranc. L’institut Berenguer Dalmau, per exemple, va acabar en estat de ruïna total. I quant al teixit comercial, és el que té més negocis malmesos. Pràcticament tots. Fins i tot, una agència d’assegurances ha hagut de posar un mòdul prefabricat davant per davant de la porta de l’oficina per poder atendre els clients que volen gestionar les seues assegurances després de la barrancada. En aquest poble amb més de tres-cents establiments, la destrossa va anar per barris, i també la recuperació. L’associació ACYPE n’aplega cent vint, i segons Sergio Chirivella, el president, una trentena ja han pogut reobrir. Perquè ens fem una idea de com va ser l’impacte a la zona de la Rambleta i Filiberto Rodrigo, ens posa l’exemple del Mercadona, que no ha pogut obrir fins aquesta setmana i ha estat pràcticament l’últim de tots els de la cadena que havien acabat destrossats.

L'UME encara treballa netejant soterranis. Comerços encara tancats. Comerços encara tancats. La reivindicació dels comerciants de Catarroja. Estat en què es troba encara l'interior d'un comerç xinès el terra del qual va caure dins un soterrani.

Polígons de l’Horta Sud, el 20% del PIB valencià sota el fang i pendents del pagament de les assegurances

La perruqueria de Vanessa Sánchez

Vanessa Sánchez és la propietària de la perruqueria Tu Imagen. Va obrir el 9 de desembre després d’haver treballat molt per tornar-la a deixar en condicions d’atendre les clientes. Quan hi entrem, n’hi ha quatre i el telèfon no para de sonar per demanar hora. “Vam ser els primers que vam obrir per ací”, diu. L’aigua va arribar als dos metres i mig i es va fer malbé tot. “Quan vaig arribar als cent vint mil euros de pèrdues, vaig deixar de comptar perquè em vaig desmaiar.” Part del material que té prové de donacions, i una altra part és comprat. No hi ha luxes, però la perruqueria torna a ser un lloc agradable. “La tenia molt bonica, abans”, diu. De les quatre treballadores, dues continuen en ERTO, però espera de poder recuperar-les aviat. Fa dos dies que li han ingressat la indemnització de l’assegurança i també ha cobrat l’ajuda de la Generalitat i la de Juan Roig. Està contenta perquè les clientes han respost i no li falta feina. I entre aquestes clientes, també n’hi ha que han perdut negocis, com una a qui fa el tint, que ens diu que el seu marit tenia un establiment de claus i de reparació del calçat no gaire lluny d’allí i que treballa per poder obrir aviat.

Vanessa Sánchez, a la seua perruqueria. Vanessa Sánchez, a la seua perruqueria. La farmàcia de Maria Jesús Viguer

Maria Jesús Viguer fa 40 anys que té farmàcia a Catarroja, 30 a l’avinguda de la Rambleta. L’aigua va arribar als 2,70 metres d’altura i la força amb què corria la barrancada li va buidar l’establiment i va fer malbé les dues màquines robotitzades, el laboratori i totes les instal·lacions. Després de 20 dies tancats, va obrir un despatx rudimentari en un local del costat que també era seu i on hi havia una clínica d’estètica també feta malbé. Allà, s’hi acumulen els medicaments en capses i prestatges rudimentaris fins que puguen tornar a obrir la farmàcia, on ara hi ha operaris fent la reforma. Haurà de començar de zero, diu. Com fa 40 anys. No ha rebut la indemnització del consorci d’assegurances, però sí els 5.000 euros de la Generalitat i els 8.000 de Juan Roig, unes quantitats molt petites si es té en compte el volum de la inversió que haurà de fer per tornar a engegar la farmàcia.

Maria Jesús Viguer. Tasques de reforma de la farmàcia. El despatx d'emergència. El despatx d'emergència. El restaurant de la família Aliaga

Raül Aliaga va reobrir el bar que du el seu nom el 31 de desembre. L’establiment, al carrer de Filiberto Rodrigo, el van fundar els seus pares el 1995 i ara el du ell. Diu que a la família estan tocadets, però van fer mans i mànigues per tornar a obrir les portes. En realitat, el que van obrir van ser la persiana i unes cortines, perquè, de portes, encara no en tenen. I dins, les marques de la inundació encara són ben visibles als banys, per exemple. L’aigua, diu, va arribar fins al sostre. Mentre parlem li telefonen del banc. Les obres i les compres del material les han fetes amb recursos propis i amb els diners de la Generalitat i els de Juan Roig. De l’assegurança, encara no en saben res. Han obert amb la mateixa proposta gastronòmica que feien abans, però han incorporat un servei d’arrossos melosos per encàrrec que diu que tenen molt d’èxit. “La gent té ganes de gaudir i d’oblidar-se de tot el que hem passat”, diu.

Raül Aliaga. L'interior del local, encara amb restes del fang. Sense portes. La campanya de suport al comerç

Confecomerç ha engegat una campanya de recaptació de fons per als comerços malmesos per la gota freda que té dues capes. La primera és adreçada als consumidors, que poden adquirir una bossa solidària per un euro, que anirà directament al fons de solidaritat. La segona recorda el segell que els valencians van comprar durant anys després de la riuada del 1957 per pagar el Pla Sud i que és un segell inspirat en aquell que els fabricants de productes de gran consum podran posar als seus etiquetatges en canvi d’aportar un petit percentatge del seu benefici a la campanya. Segons Rafael Torres, estan en contacte amb grans marques de creïlles, de cervesa o de refrescs que es poden trobar habitualment als supermercats.

Es tracta, segons Torres, d’evitar la desaparició de tants establiments com siga possible als pobles danyats. “Si els comerciants busquen unes altres zones, pot passar que les poblacions s’empobrisquen i tot comence a perdre valor, començant pels locals o, fins i tot, les cases de la gent.”

Chuminópolis, Mérida, Yucatán, Mèxic
Mapa a Google

La detenció i execució posterior del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 14 de gener de 1859 – Barcelona, 13 d’octubre de 1909) al fossat de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, acusat injustament d’haver instigat i dirigit la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), van desencadenar un moviment internacional de solidaritat amb l’acusat durant el procés militar i de repulsa enèrgica arran de la sentència de mort. Les protestes per l’afusellament d’un símbol internacional de la llibertat, el progrés i la lluita anticlerical no es van fer esperar: a París, aquella mateixa nit, es van manifestar milers de persones; a Lisboa, alguns manifestants van assaltar l’ambaixada d’Espanya; i a Roma, l’exèrcit es va veure obligat a protegir el Vaticà.

De la ràbia inicial es va passar a les mostres de reconeixement a la seva figura –un veritable mite cívic–, amb desenes de carrers a tot el món que porten el seu nom i amb un gran monument erigit per subscripció popular al centre de Brussel·les. Però, sens dubte, el millor homenatge i reconeixement dels seus seguidors fou la difusió i la posada en pràctica per mig planeta del model de l’Escola Moderna (1901-1906), fundada per Ferrer i Guàrdia per a les classes socials més baixes, en contraposició amb l’educació predominant a càrrec de l’Església. Així, trobem escoles inspirades en la pedagogia llibertària de Ferrer a Ginebra, Liverpool, Milà, São Paulo i Nova York, on tan sols vuit mesos després del seu afusellament es fundava l’Associació Francesc Ferrer amb la intenció d’obrir immediatament un centre cultural i una escola a Manhattan.

Però, de totes aquestes iniciatives educatives sorgides a l’estranger, n’hi ha una que es destaca per la dimensió que va assolir i, paradoxalment, pel grau de desconeixement que se’n té. Parlem de la irrupció meteòrica de l’escola racionalista a la península de Yucatán, al sud-est de Mèxic. En aquest vast país de l’Amèrica del Nord, on del 1910 al 1917 es van produir tot de revoltes armades –la Revolució mexicana– contra el govern dictatorial de Porfirio Díaz Mori, les idees anarquistes també van trobar escletxes per a penetrar en algunes capes de la societat més castigades per la política econòmica i social duta a terme fins aleshores.

En cada estat de Mèxic, l’onada revolucionària exemplificada pels exèrcits camperols d’Emiliano Zapata i Pancho Villa va arribar a un ritme i amb unes característiques pròpies. En el cas de Yucatán, per les seves condicions geogràfiques, econòmiques i culturals, la reacció va anar acompanyada d’ençà del 1915 d’un anhel per a implantar una educació pública de matriu racionalista a partir d’una singular amalgama d’elements provinents de les propostes de pedagogs d’ací i d’allà com ara John Dewey, Maria Montessori, Alfredo Miguel Aguayo i també de Francesc Ferrer i Guàrdia en favor d’una escola igualadora, democràtica, llibertària, humanista i integral. Durant la dècada del 1910, doncs, la mobilització de mestres a Yucatán fou important, amb la celebració de congressos pedagògics (1915 i 1916), l’elaboració d’uns quants projectes legislatius i la fundació d’una primera escola experimental, al barri de Chuminópolis de Mérida (setembre del 1917), a càrrec del professor José de la Luz Mena y Alcocer, influït enormement per l’Escola Moderna.

El decret d’oficialització de la llei d’institució de l’escola racionalista no arribaria, amb tot, fins el 6 de febrer de 1922, just cinc dies després d’haver pres possessió del càrrec de governador de l’estat el socialista Felipe Carrillo Puerto, amb la intenció de reencaminar i revolucionar la realitat educativa, cultural i socioeconòmica del proletariat i els sectors populars de Yucatán. Al primer article del text s’establia: “L’ensenyament que imparteixi l’estat a les seves escoles primàries serà per l’acció, és a dir, descansarà en el treball manual amb l’únic propòsit de despertar l’habilitat professional, el desenvolupament de l’art i assistir la cultura integral dels alumnes.” I també se subratllava que “els sacerdots o persones d’ordes religiosos no podran en cap cas ser agents d’instrucció en escoles privades o oficials”.

Significativament, una setmana després de l’entrada en vigor de la llei es fundava la Lliga de Mestres Racionalistes Francesc Ferrer Guàrdia, amb José de la Luz Mena de primer president. El seu propòsit era de donar suport al compliment efectiu de la nova norma jurídica, perquè ja intuïen que toparia amb dificultats i reticències entre alguns mestres i, sobretot, entre els principals actors econòmics i eclesiàstics locals. L’assassinat del governador Carrillo, el 3 de gener de 1924, va representar la fi traumàtica també de l’educació racionalista a Yucatán, amb el tancament consegüent de centres com la flamant Escuela Racionalista Francisco Ferrer Guàrdia de Mérida i la persecució de nombrosos intel·lectuals i mestres.

I una mica més: Un dels metres represaliats, l’infatigable José de la Luz Mena, va mirar de mantenir viva la flama de l’escola racionalista traslladant-se a estats mexicans més proclius als moviments socials i sindicals com ara els de Veracruz, el de Morelos i especialment el de Tabasco.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Francesc Ferrer i Guàrdia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La il·lustradora de còmics sueca Liv Strömquist (Lund, 1978) ha publicat Pítia dixit, un llibre que arriba en català de la mà de l’Editorial Finestres, en què reflexiona sobre l’obsessió contemporània pel benestar i el dogma de l’èxit personal.

Seguint la fórmula dels seus títols anteriors, l’autora combina veus de personatges de diferents èpoques per parlar de temes com l’autoajuda, els canvis impulsats per les noves tecnologies, el paper dels influenciadors o la cerca constant de la felicitat. Tot plegat, lligat estretament al negoci que s’aprofita sovint de la insatisfacció vital d’una societat fràgil i confusa. “Projectar una fantasia de futur, buscar l’èxit i dir-te que en tindràs, és gairebé la religió del capitalisme”, sosté.

Si en els seus darrers llibres l’autora posava el focus en temes com la pressió estètica o l’astrologia, aquesta vegada s’ha volgut centrar en l’autoajuda i la fixació de la societat per la cultura del wellness. Acompanyada d’una radiografia de la indústria neoliberal de la felicitat, Strömquist desglossa diferents temes relacionats amb aquestes idees, recordant que en part és el mateix sistema capitalista el que ja no només ven productes sinó també creixement personal, autoajuda, consells o salut mental.

Un exemple és el paper dels influenciadors, que tal com relata aporten un nou nivell d’intimitat que permet trencar aquelles barreres de protecció que tenien moltes persones davant de la publicitat. “En el cas de la bellesa, per exemple, és una mica com la relació que tenies amb la teva germana gran, quan et deixava entrar a l’habitació i podies veure com es maquillava i vestia, només que ara et diu què has de comprar i quin és el codi de descompte”, afirma.

Tot plegat en una societat molt centrada en “el jo”, on tothom sembla obsessionat amb la seva vida. “Quan vaig començar a escriure el llibre vaig pensar que vivim en una època narcisista, inundats de missatges que ens diuen que hem de millorar, empoderar-nos i estimar-nos”, explica, “però a mesura que avançava veia que també era un jo molt fràgil i fragmentat, i per això ens costa tan decidir què farem amb les nostres vides perquè tenim la sensació que no sabem el que volem”.

Una altra tendència que aborda és la sensació de viure en un constant futur, una idea transmesa des del creixement personal i relacionada amb l’auge de la “manifestació” que cada vegada es veu més sovint a les xarxes socials. “Imaginar-te aquest èxit personal i professional, i que només per això s’hagi de complir”, detalla. En aquest sentit, opina que ella prefereix viure el present amb tota la intensitat i passió possible.

“Si ets una persona curiosa, treballes i t’esforces potser amb sort tot això portarà a alguna cosa, però és estrany pensar que només per projectar una fantasia de futur es complirà”, afegeix, “pot passar que generi més infelicitat encara en el cas que no es compleixi, com a consell de vida trobo que és erroni”.

La il·lustradora Liv Strömquist presentant el seu darrer llibre (fotografia: ACN / Eli Don). Combinant filosofia i sociologia amb cultura popular

Tal com passa als altres llibres que ha publicat, l’autora opta per combinar personatges més propis de la filosofia i la sociologia, amb altres de la cultura popular. Per Strömquist és una bona manera d’arribar a diferents tipus de lectors, uns més familiaritzats amb el primer grup de noms, i uns altres amb el darrer. “M’agrada la filosofia, però també els realities, m’agrada la sociologia, però també les revistes i el món dels famosos”, assenyala. Un fet que també li passa amb l’horòscop i que també a Pítia dixit introdueix en algun dels capítols.

Pel que fa a l’humor, l’autora recorda que va créixer en l’època prèvia d’internet, i que això la va portar a connectar amb certs tipus de bromes, com és el cas d’aquelles que feien els Monty Python. “Suposo que he integrat coses d’aquest humor que parla de coses mundanes”, sosté. Un altre recurs que es pot trobar fàcilment a la seva obra és el trencament de la quarta paret, una opció estilística que li surt de forma natural.

Traduït per Ivette Miravitllas, Pítia dixit arriba en llengua catalana de la mà de l’Editorial Finestres, amb qui ja ha signat un parell de títols previs. La il·lustradora sueca té clar que vol fer un altre llibre, però admet que encara no ha decidit el tema.

El darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) confirmava, fa un parell de mesos, que l’accés a l’habitatge ja era el principal problema dels catalans, una dificultat que impacta en totes les franges d’edat i en els electors de gairebé totes les formacions. Segons l’enquesta, el 20% dels catalans situen la qüestió al capdavant dels problemes del país. Feia prop de dues dècades, d’ençà de la primavera del 2007, que una enquesta del CEO no situava l’habitatge al capdavant dels problemes dels catalans. Manifestacions i protestes constants per tot el país demostren la profunditat del problema, que, de moment, no sembla que tingui solució, malgrat les paraules dels polítics.

Per això s’ha convertit en un dels temes socials més urgents i que més criden l’atenció dels estudiosos. Per exemple, la càtedra d’empresa Habitatge i Futur, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE) han publicat el seu sisè estudi, titulat “L’habitatge protegit a Catalunya: un descoratjador viatge de vint anys”, elaborat pels economistes Miquel Morell i Agustí Jover, i Nil Ragàs, llicenciat en ADE, sota la coordinació del director de la càtedra, el professor Josep Maria Raya. L’interès que va despertar l’esmentat document ha motivat que el Col·legi d’Economistes de Catalunya i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), en fessin ahir una presentació a la seu gironina del COAC.

La promoció d’habitatges assequibles ha estat històricament el principal pilar de les successives polítiques d’habitatge implantades d’ençà de començament del segle XX fins a l’actualitat. Així, el document fa una aproximació als antecedents i a la situació actual de producció d’habitatge de protecció oficial, i apunta els principals desajustos que s’han de resoldre per abordar la producció a gran escala d’habitatge de protecció oficial a Catalunya.

El problema ve de lluny. Tot comença amb l’aprovació del reial decret 233/2013, de 5 d’abril, en què es regula el pla estatal de foment del lloguer d’habitatges i la rehabilitació edificadora… 2013-2016, que comporta la fi del subsidi dels préstecs destinats a l’habitatge de lloguer i a l’habitatge de compravenda, amb què s’acaba la política d’ajuts del govern espanyol al finançament de l’habitatge protegit que havia estat la columna vertebral de les polítiques d’habitatge dels anteriors trenta anys. Per tant, el problema de l’habitatge que tenim avui, a 2025, no és un fet conjuntural, sinó el resultat que fa onze anys que no es destinen recursos de l’estat a la promoció de nous habitatges de protecció oficial.

I, amb quins resultats? Doncs, entre els anys 2004 i 2013, es van registrar 6.194 habitatges protegits iniciats, de mitjana anual, mentre que entre el 2013 i el 2023, la mitjana anual ha estat de 1.569. És una caiguda sobtada del 75%! Mentre la població a Catalunya anava creixent, sobretot, per la immigració. Aquest és un dèficit que hem anat acumulant, any rere any, fins a convertir-lo en el monstre actual. Segons que recorda l’estudi, “malgrat que des de l’any 2013 els recursos pressupostaris de la Generalitat destinats a l’habitatge no han deixat d’augmentar, no podran compensar mai la caiguda dels recursos de l’estat en el finançament de les polítiques d’habitatge”.

I, com afecta la societat? Parlo amb Agustí Jover, un dels autors de l’estudi: “Pel pla territorial sectorial d’habitatge, les grans xifres són que, entre els anys 2023 i 2037, unes 355.000 noves llars quedaran excloses de l’accés a l’habitatge a condicions de mercat, fet que requereix, entre més, posar al mercat en els quinze anys vinents 220.000 habitatges de protecció oficial d’obra nova. Cal dir que aquest pla no va acompanyat de cap llei financera, és a dir, que no hi ha diners específics.” A més, em diu que aquesta proposta del pla territorial no inclou el dèficit que acumula Catalunya avui. “Si admetem com a possible referència que el dèficit actual és de 93.000 habitatges de protecció oficial, que és el nombre de sol·licitants inscrits al registre de la Generalitat, resulta que el repte d’obra nova per als quinze anys següents puja fins a 313.000, que equival a una mitjana anual de 20.866 habitatges protegits”.

El salt que cal fer, doncs, és vertiginós. Fixem-nos-hi. Si el ritme d’habitatges acabats els darrers onze anys a Catalunya ha estat de 1.169 a l’any, l’objectiu formulat pel govern significa multiplicar aquest ritme per 17. “És un repte immens que no és ni conjuntural ni es pot abordar amb criteris de simple millora de les mesures vigents, sinó que significa abordar un canvi de paradigma de l’habitatge assequible, dins el marc global de l’estat del benestar, i que s’ha de reflectir en els pressupostos que el sector públic ha de destinar a l’habitatge, sense que això vulgui dir que el sector públic hagi d’assumir en exclusiva el cost d’aquest repte”, explica Jover.

La clau del problema de la manca acumulada d’habitatge protegit queda, doncs, molt clara: senzillament, no hi ha hagut voluntat ni diners públics per a construir-ne.

Però hi ha una segona part: on construir? Segons Jover, l’altre gran problema és el sòl. “Segons el pla territorial sectorial d’habitatge, Catalunya acumula reserves de sòl per a un total de 210.736 habitatges protegits, però el mateix document reconeix que és una estimació i no pas un inventari, de manera que se’n desconeix la ubicació precisa, el títol i el preu d’adquisició, la situació jurídica i urbanística i l’ús a què es dedica”, m’explica. Després de sentir aquestes paraules, penso que no anem bé. No sabem el terreny que trepitgem.

I afegeix: “El govern té un primer repte, que és inventariar i disposar de la informació que permeti de mobilitzar les reserves de sòl per a habitatge de protecció oficial, la major part de les quals estan disperses i en mans dels ajuntaments, que les han rebudes en concepte de cessió d’aprofitament urbanístic. Mentre l’urbanisme ha generat les reserves pertinents, la gestió d’aquestes reserves mitjançant els patrimonis públics de sòl i habitatge ha brillat per la seva absència. En teoria, els municipis han de passar la informació a la Generalitat, però no ho fan.” En definitiva, que no sabem on som, i encara que hi hagués diners, no sabríem gaire per on començar. Hem de sortir del pou i necessitem una escala molt llarga.

És el moment de recordar que el president Illa va anunciar, l’octubre passat, la construcció de 50.000 habitatges públics d’ara fins el 2030, amb una inversió anual de 1.100 milions d’euros. Com es podrà fer? Per Agustí Jover, ja és prou important que se’n parli i es comenci a fer algun pas, tot i que “una altra cosa seran els fets”. Diu que si avui arribessin diners per a construir habitatges protegits, caldria una gran “fluïdesa d’actuació” i sembla que, ara com ara, no existeix el mecanisme que l’hauria de fer possible.

I exposa una disjuntiva important. Com es repartirien, aquests diners, i com se’n decidirien les execucions? Ho decidiria cadascun dels 950 municipis? O un ens nou i potent de la Generalitat que digués on han d’anar, és a dir, després de crear una eina executiva poderosa? “Si no es fa això, poc podrem fer”, conclou.

I la conclusió de l’estudi va per aquest camí, i assenyala alguns dels entrebancs que cal solucionar: “Més enllà de poder generar reserves de sòl apte en quantitats i condicions adequades allà a on se’n necessita (política de sòl), cal que la política d’habitatge tracti la incoherència en alguns territoris entre el preu màxim de l’habitatge de protecció oficial i el preu de mercat de l’habitatge lliure (nou i usat); el grau de compatibilitat entre el preu màxim de l’habitatge de protecció oficial i la capacitat econòmica de les llars; el preu màxim i els costs de construcció creixents els darrers anys; l’absència de braç executor de les reserves en mans del sector públic; la complexitat burocràtica a l’hora de seleccionar els beneficiaris; la manca de finançament ajustat a les diferents modalitats d’habitatge de protecció oficial, amb la involucració de la banca privada, més enllà de l’ICO i de l’ICF; el marc jurídic estable i robust… És un problema complex que requereix transversalitat, voluntat política, col·laboració publicoprivada i mirada llarga.”

Em sembla una cursa d’obstacles i de fons, al mateix temps, que carrega la motxilla pesada que ha acumulat la deixadesa de l’estat espanyol aquests darrers anys. Tot plegat, molt complicat de solucionar.

La Universitat de Lleida (UdL) s’ha desvinculat finalment del concurs Olimpíada Catalana d’Història d’Espanya (OCHE) per la vinculació que té amb entitats de l’extrema dreta.

El concurs era organitzat per la Fundació Neos, el sindicat AMES i més organitzacions. La universitat argumenta que l’activitat està vinculada a organitzacions “fortament ideologitzades” amb un biaix notable en la visió de la història, fet que considera incompatible amb el rigor acadèmic d’una institució pública.

El concurs, previst el 21 de març, s’adreçava a estudiants de segon de batxillerat i prometia com a premi una matrícula gratuïta de primer any a la UdL. Ara la universitat ha anunciat que ni proporcionarà el premi ni cedirà les seves instal·lacions per a l’esdeveniment. Segons fonts de la UdL, la proposta no complia els estàndards mínims exigibles per a una activitat acadèmica.

Reconeixement d’errors en el control del procés

La UdL ha reconegut públicament que el concurs es va aprovar per una manca de control en els procediments interns. La iniciativa va ser presentada per un professor de l’àrea d’història, que havia rebut la proposta del sindicat AMES. Després d’un tràmit poc exhaustiu, el vice-rectorat d’Estudiants i el Consell Social van donar-hi el vist-i-plau.

“Reconeixem aquests dos nivells de manca de control”, diuen els responsables de la UdL, que asseguren que s’han pres mesures per a revisar i reforçar els procediments d’aprovació d’activitats d’aquesta mena. La universitat ha demanat disculpes a la societat lleidatana i catalana per aquest incident i ha subratllat que el concurs no era una iniciativa promoguda directament per la UdL.

Els patrocinadors del concurs

El concurs tenia el suport d’entitats com la Fundació Neos, presidida per Jaime Mayor Oreja, coneguda per la seva oposició a l’eutanàsia, l’avortament, la llei de memòria democràtica i l’autodeterminació, entre més. També hi participava el sindicat AMES, que qüestiona el model d’immersió lingüística català, i més organitzacions, com Aixeca’t i l’Associació Cultural Héroes de Cavite, amb postulats alineats amb la defensa de la unitat d’Espanya i una visió crítica del moviment independentista català.

Compromís amb el rigor acadèmic

La UdL ha reafirmat el seu compromís amb la qualitat i la neutralitat acadèmiques, i ha dit que no permetria que es repetís cap situació similar. Amb aquesta decisió, la UdL vol preservar la seva credibilitat i garantir que totes les activitats amb el seu aval compleixen els estàndards exigits a una institució pública d’ensenyament superior.