L’eurodiputat dels Comuns Sumar Jaume Asens explica que va començar a treballar en Els anys irrecuperables (Pòrtic) quan pensava que la seva carrera política s’havia acabat. És un títol manllevat a Stefan Zweig, que el va descartar per a El món d’ahir. Després Asens va acceptar d’anar a la llista de les europees, però igualment volia fer balanç d’un cicle polític que s’acaba. Un llegat de trenta anys d’activisme (del moviment antiglobalització al 15-M), de l’exercici d’advocat per a protegir els drets dels altres activistes, de les minories i els desarrelats, i de la creació dels artefactes polítics de Podem, Barcelona en Comú i els Comuns. Asens ha fet de frontissa amb el seu amic Toni Comín, Gonzalo Boye i Carles Puigdemont. Al llibre n’explica detalls suculents. En parlem en aquesta entrevista, feta a la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya barcelonina.

—Hi ha un moment que dieu: “El llibre m’ha transformat, i m’ha guarit de ferides i pors.” Ha estat una catarsi individual i també del vostre espai polític?
—Crec que sí. És important a la vida, com a la política, saber deixar de banda certes diferències ideològiques, certs retrets, certa rancúnia, per abraçar el futur. De vegades, si un s’abraça massa al passat, costa abraçar el futur. Hi ha una part de l’escriptura que serveix per a curar ferides i per a perdonar-te a tu mateix i per a perdonar-nos a tots col·lectivament. El perdó és el contrari de la ràbia, de la rancúnia que et manté presoner del passat.

—Com a advocat, enteneu l’ofici com un contrapoder. Podeu explicar qui era Jorge Bolancel?
—Jorge Bolancel era un noi d’uns divuit anys que vaig assistir a la comissaria de Cornellà, de la Policia Nacional [espanyola]. Quan en va sortir, després d’haver sofert maltractaments policials, va anar a una assemblea, va explicar què li havia passat i els seus companys li van retreure que hagués reconegut els fets pels quals l’acusaven i que hagués donat informació. Tenien a veure amb un atac a una ETT; era l’època de la reforma laboral del PP. I es va sentir tan malament que se’n va anar tot sol caminant per les vies del tren i, quan en va arribar un, s’hi va llançar. Ho explico per fer un homenatge a molts activistes com ell, que no han tingut una rellevància pública, però que les seves històries ens interpel·len. Així com el 4-F té un documental, Bolancel va quedar en l’oblit. No recordo ni que sortís als diaris. És una mort que a mi –com la de Patricia Heras, que també es va suïcidar– em va colpir molt. L’havia vist feia poques hores i em van trucar per dir-me que s’havia suïcidat. Em va tocar, com a advocat, actuar als marges, en un moment en què la política antirepressiva no era moda i havíem de treballar molt contra corrent. Ningú no ens feia cas. Les denúncies de tortura o maltractaments a les comissaries s’arxivaven. Era molt difícil fer creure que hi havia coses que no funcionaven a l’estat espanyol. Ara a Catalunya, afortunadament, amb el procés hi ha hagut més consciència social i és més transversal. VilaWeb feia aquella funció d’altaveu dels advocats que treballàvem en aquest món. Però a Catalunya hi havia molt poc ressò d’aquells casos. Penso en una foto mítica –amb Vicent Partal n’hem parlat algun cop– que és la de la presó de Xirinacs. Li vaig fer una fotografia als calabossos dels jutjats. Era prohibit, però VilaWeb es va atrevir a publicar-la.

—Quan van detenir Xirinacs, precisament, expliqueu que a la manifestació de fora els jutjats hi havia David Fernàndez. Què significa per a vós?
—És una persona excepcional, que té uns valors humans molt arrelats. Te’l pots trobar a les festes populars servint copes al taulell, quan hi ha una paella popular és ell qui la fa, i quan ve a casa a dinar és qui renta els plats. No li costa gens fer tasques invisibles i anònimes. És humil, generós, empàtic i valent. L’abraçada a Artur Mas diu molt d’en David. És una abraçada criticada per la gent del seu espai polític, i també del meu, però poca gent com ell s’atreviria a fer-la. Malgrat tot l’abisme ideològic que hi havia, va ser capaç de superar els prejudicis i les diferències ideològiques per tenir un gest d’afecte amb un adversari com el president Mas, i crec que això l’honora.

—Quan aconseguiu la batllia amb Barcelona en Comú, admeteu repetidament que us faltava experiència. La digestió de les contradiccions del pas de la política des de l’activisme és complicada?
—Sí, perquè aprens la distància que hi ha entre el que voldries fer i el que pots fer. Aprens a gestionar contradiccions, els límits d’acció política i institucional. Presentes en un programa però després has de negociar, sobretot si tens una posició minoritària com la nostra, que vam governar en minoria. I per tant, el resultat de la teva acció política no correspon amb el que havies previst. I no sols has de negociar amb els altres actors polítics, sinó amb la pròpia màquina institucional. Si hi vas en contra, molts cops et saboteja. Volíem anar molt de pressa i fer-ho tot, i vam aprendre que en política és molt important triar les lluites, perquè quan les vols fer totes tens el risc de perdre-les totes. És important saber renunciar. A més, també hi juguen molt els poders econòmics. T’adones del poder que té el comte de Godó a la ciutat de Barcelona. I a la pràctica costa molt tirar endavant les coses si els tens tots en contra. Sí que hi havia al començament una barreja d’ingenuïtat i arrogància, normal en gent que comença i que es creu que podrà fer més del que realment pot fer, i que el nou no té res a veure amb el vell. I, en realitat, ni el vell és tan vell ni el nou és tan nou. Tots els lideratges que hi havia d’ICV van fer un pas al costat. Tots els que vam entrar a la institució érem nous. Els altres actors estaven entrenats i nosaltres n’anàvem aprenent a hòsties.

—Arriba l’1-O. Escriviu: “Cal ser aquí.” Però manteniu una ambivalència: us deixeu portar i en sou també crític.
—Molta gent dels Comuns creiem que hem de ser-hi, que hi hem de posar el cos, que hem de defensar les urnes, però a la vegada no participem en el diagnòstic o en el pla que hi ha darrere de l’1-O. És una mobilització de masses, un exercici de sobirania molt autèntic, molt potent, segurament l’exercici de desobediència civil més gran viscut a Europa els últims anys. Però pensem que no és un referèndum efectiu sinó que és un exercici qualificat de protesta. Hi ha una barreja entre adhesió o passió pel que succeeix i un cert escepticisme. És un compromís desenganyat. Som allà, però a la vegada sabem que allò no és el que molta gent pensa que serà i sabem que després hi haurà una proclamació que no es podrà fer efectiva i que portarà al desengany i a la frustració a molta gent.

—Jordi Cuixart us demana que el defenseu però sou tercer tinent de la batllia. Teniu el dilema professional més gran després d’haver fet el pas a l’advocacia a la política?
—No sé si és el més gran, però la veritat és que era molt temptador. M’he passat tota la vida fent judicis polítics. Vaig començar amb els judicis als insubmisos. Feia defenses polítiques: no eren estrictament tècniques, era molt important la confrontació amb l’estat i el que succeïa fora de la sala del judici. La idea és que, com deia Vergès –que és un dels advocats que va popularitzar els judicis polítics i de ruptura–, interpel·laves el tribunal però també la societat. Quan van arribar la mare dels judicis polítics, que era el del procés contra els líders independentistes, em trobava fent política. Vaig pensar molt si era compatible amb ser tinent d’alcalde, que requereix una dedicació plena. Si hagués estat a l’oposició ho hauria pogut fer. Benet Salellas va poder compaginar ser diputat amb l’advocacia. Jo vaig haver de tancar el despatx. M’ho vaig plantejar però al final vaig descartar-ho. Sí que vaig ajudar el Jordi a buscar advocats i a pensar la defensa.

—Ada Colau i Pablo Iglesias són dos protagonistes del llibre. Amb Colau, l’amistat i el vincle polític perdura, però amb Iglesias es va desgastant. Quina relació hi teniu ara, amb Iglesias?
—És una persona que admiro profundament. Té grans qualitats de lideratge, és una persona molt audaç, molt valenta. Quan li vaig demanar que es comprometés amb la denúncia antirepressiva a Catalunya, ho va fer. Li vaig demanar que anés a veure els presos polítics a les presons i, essent vice-president, ho va fer. Té el meu respecte intel·lectual. És veritat que hem tingut diferències polítiques. Crec que hem aconseguit preservar l’amistat tot i que evidentment l’han sacsejat i hem tingut els nostres moments de distanciament. Una de les coses que em costa més en política és això. Veure com hi ha amistats que es poden arribar a torçar.

—De fet, preneu algunes decisions polítiques per amistat, com quan declineu d’anar de número dos d’Iglesias a les europees del 2014 per la vinculació amb Colau i Gerardo Pisarello. De Podem, en dieu: “Serà un cruent camp de batalla ple de cadàvers polítics.”
—Quan mires enrere, veus un camp de batalla. No només dels cinc del nucli fundador, que ja no en queda cap, sinó que hi ha un moment en què les dagues volen a una banda i a una altra i és impossible posar-se a recer. Catalunya era dels pocs llocs on l’onada expansiva d’aquella batalla interna no va arribar, però a la resta de l’estat t’havies de situar. Moltíssima gent de sobte es va trobar que era errejonista o pablista sense haver-ho decidit. Simplement perquè callava davant d’una situació o per qualsevol circumstància de la vida. Es van crear dos blocs que van acabar tenint una lluita fratricida. Després, n’hi ha hagut més i diverses escissions. Un s’adona que alguna cosa s’ha fet malament i té a veure amb el que dèiem: l’amistat i el poder. L’amistat és un sentiment pur i desinteressat. El poder, en canvi, implica relacions a vegades tòxiques, jocs de cadires, d’egos. Quan el poder intervé comencen a sorgir discrepàncies ideològiques que a l’inici no hi són. La història de Podem és la d’un grup d’amics que acaben essent enemics. Acaba confirmant allò que sempre s’ha dit: que hi ha els enemics i els companys de partit. Em sembla que és de les coses més idiotes de la vida: sacrificar l’amistat per la política. No ho he fet mai.

—En l’etapa d’activisme, dieu: “L’esquerra tradicional em sembla trista, impotent i perdedora.” La història de Podem i els Comuns és una lluita per evitar mimetitzar-s’hi?
—Som una generació que estem molt marcats per la derrota de tots aquells que van defensar unes utopies al segle XX que després molts cops van portar a l’horror. Quan passes per la política institucional acabes enfrontant-te a obstacles que et fan recordar el que els havia passat als del passat. Una diferència important és que nosaltres anem molt desenganyats a la política. Hi ha certes coses que sabem que no succeiran. Hi ha una voluntat de transformar la realitat, evidentment, però no és tan ambiciosa. Les generacions passades volien refer el món i a nosaltres ens tocava més aviat evitar-ne la desintegració.

—Sánchez us veta a vós i a Pisarello com a ministres perquè sou partidaris del dret de decidir. Carolina Bescansa avisa que la qüestió catalana perjudica el partit. Al final, Podem deixa de defensar-lo per propi interès polític?
—La tensió entre les conviccions i l’interès de partit sempre ha estat present. Per això valoro la valentia d’en Pablo, perquè era conscient que podia pagar un cost electoral i tot indica que el van pagar. Quan va néixer Podem, molta gent funcionava amb l’esquema de dalt i de baix, del 99 contra l’1%, del poble contra les elits. Era una forma molt simplificada, si es vol amb certs rivets populistes, d’intentar denunciar un estat de les coses on els bancs i els grans poders econòmics eren darrere de la gran recessió de 2008, i que va fer néixer el 15-M. Aquella sacsejada convivia amb una altra força impugnatòria del règim del 78 que era el dret de decidir. Alguns pensàvem que es podien retroalimentar l’una amb l’altra. Per això defensàvem el procés constituent, no supeditar la lluita social a la nacional sinó que totes dues anessin de bracet. A la pràctica, el que va succeir a Catalunya va fer que molta gent que ens donava suport de sobte pensés, en comptes de dalt i a baix, en Catalunya i Espanya. Gent que se sentia d’esquerres per sobre de ser espanyol, de sobte es va sentir espanyol per sobre de ser d’esquerres, i vam començar a perdre molt suport a la resta de l’estat. El que va succeir a Catalunya va generar una reacció a la resta de l’estat que electoralment ens va anar enfonsant. Cada cop que dèiem alguna cosa sobre el tema, la gent pensava el que significava en termes electorals i això impedia el nostre objectiu de construir un estat plurinacional amb el dret d’autodeterminació al centre. Aquesta tensió ha fet que alguns cops hi hagi hagut la temptació d’allunyar-se de determinades posicions pel cost electoral que representava.

—Expliqueu que l’any passat us vau reunir amb Jordi Pujol al seu despatx del carrer de Calàbria. Us penediu d’haver presentat la querella?
—No. És la cita de Concepción Arenal: “Odia el delicte, compadeix el delinqüent.” Vam arribar a la conclusió que hi havia un seguit d’indicis per plantejar una hipòtesi que existia un entramat criminal de la família Pujol, però això no priva que després hi pugui veure l’aspecte humà. En el cas de Millet, també emblemàtic, molta gent no va entendre que l’Àlex Solà i jo, que érem els advocats de l’acusació, no demanéssim l’entrada a presó quan va ser condemnat en primera instància, a diferència de la fiscalia. Ho vam fer perquè volíem donar exemple, perquè no creiem en el populisme punitiu, i perquè pensàvem que amb l’edat que tenia, i el càstig social que havia rebut, n’hi havia prou. En el cas de Jordi Pujol, vaig veure una persona de 94 anys i, evidentment, parlant amb ell, m’inspira compassió. Penso que si finalment Jordi Pujol és condemnat no tindria sentit que entrés a la presó per una qüestió humanitària. Sóc molt crític amb Jordi Pujol però els personatges no són blanc o negre. Crec en l’empatia, l’humanisme, la compassió, la benevolència. Ser d’esquerres per a mi és això. Quan em van proposar quedar amb ell, ho vaig acceptar i em va semblar valent també per part seva voler trobar-se amb la persona que l’havia acusat.

—No acabeu d’explicar qui protagonitza la traïció de què parleu quan renuncieu a tornar-vos a presentar a les eleccions espanyoles. Per què?
—Si no ho explico, tampoc no ho explicaré ara… No parlo de traïció, tampoc. Dic que passen coses que no m’agraden al partit. De fet, aquest capítol no hi havia de sortir, al llibre, però al final l’hi incloc perquè Toni Comín hi insisteix, quan el llegeix. No volia explicar el que succeïa perquè creia que no era necessari.

—Parlant de Comín, sou amic seu. Gonzalo Boye surt molt al llibre. Amb Puigdemont i Iglesias, expliqueu que teniu un xat de Telegram. Quin sentit tenen tots aquests ponts polítics?
—En política és molt important ser capaç de travessar les línies enemigues o posar-te en la pell del teu adversari. Potser per la meva formació filosòfica, dono molta importància a la capacitat de pensar des del lloc de l’altre. Quan ho fas, inevitablement flexibilitzes la teva posició. És un exercici d’humanisme que evita el dogmatisme. Em sembla important poder mantenir aquests ponts. El sistema polític català és molt porós, les fronteres entre els diferents espais són difuses i tenim moltes coses en comú entre les forces catalanistes. Catalunya, al llarg de la història, ha estat forta quan ha trobat aquests consensos i capacitat d’entesa. Penso en l’Assemblea de Catalunya dels anys setanta. Cal esforçar-se a trobar aquests punts en comú, que moltes vegades poden arribar a ser útils, com en aquest cas ho van ser amb la negociació de l’amnistia.

—A l’hora de negociar l’última investidura de Sánchez, us reuniu amb Puigdemont. Expliqueu que us diu que no busca una solució personal i que no serà un obstacle.
—Crec que és un gest romàntic carregat de simbolisme. Carles Puigdemont és una persona molt pragmàtica però a qui a la vegada li agrada molt una certa èpica, un cert heroisme. A mi em va sorprendre. Primer, perquè ho va dir a iniciativa pròpia i, segon, perquè és una voluntat d’estar disposat a acceptar un sacrifici que posa en evidència que no era allà per a salvar-se ell, fins al punt que estava disposat a sacrificar el seu benestar personal per aconseguir aquell objectiu. Em va semblar una mostra de valentia i de sacrifici admirable. Em vaig quedar força estona pensant què hi havia darrere d’aquell gest simbòlic.

—L’amnistia es va fer bé?
—Crec que sí, que es va fer tant com es podia. No hi ha una llei d’amnistia ideal o perfecta. Ho sabíem. De fet, quan va caure la primera llei, ho dèiem, que podia passar el que passa ara, i pensàvem que era millor tirar endavant amb aquella proposta. La idea era que si hi havia dificultats en l’aplicació, com passa ara perquè els jutges la sabotegen, sempre es podia reformar per intentar esquivar els esculls que van posant. Però mai tindrem una amnistia perfectament blindada a la capacitat de certs jutges de manipular-la i convertir-la en una altra cosa.

—Hi ha rumors que diuen que els exiliats podrien tornar abans de l’estiu. Ho veieu possible?
—En política, el moment és molt important. Calia que la batalla fos aviat, com ho va fer Òmnium Cultural i altres, però el moment per a fer-la era aquesta legislatura perquè la majoria progressista del Constitucional ho permetia. Abans hauria estat un fracàs i hauria estat difícil de remuntar-lo, perquè un cop s’hagués pronunciat en contra de la llei hauria estat difícil plantejar-ne una altra amb èxit. Ha estat una sort fer l’agenda de desjudicialització en dues etapes. La primera era parcial, sobretot per a treure de la presó els líders independentistes, i la segona per poder salvar tot el gruix dels represaliats. Confio que el TC posi les coses al seu lloc i faci un toc d’atenció fort al Tribunal Suprem com ja ha fet amb altres casos. Sincerament, espero que els exiliats puguin tornar perquè el TC ho permeti. És la via que em sembla més ràpida.

—A la reunió de què parleu al llibre, Puigdemont situa al final de la legislatura la negociació d’un referèndum a partir de l’article 92 de la constitució espanyola. Ho veieu viable?
—En aquesta legislatura? No, no ho veig viable. Sí que és veritat que és un element clau de la negociació. També que és un element en què havíem treballat ja en la legislatura anterior i n’havíem fet un esborrany de document. Es poden avançar qüestions en aquest àmbit però no fins al punt d’organitzar un referèndum per la correlació de forces que hi ha, per la ressaca que ha produït el procés i pel context internacional on som, amb l’ascens de l’extrema dreta. Sembla que s’imposa una lògica de front democràtic i fa molt difícil plantejar una batalla d’aquestes característiques amb possibilitat d’èxit.

—Culpeu Yolanda Díaz de tenir una superioritat moral amb els partits, de no valorar-los prou, tampoc Podem. És el seu gran error?
—Crec que la Yolanda és una gran vice-presidenta i ha fet coses inimaginables, com l’escut social que es va aixecar amb la pandèmia. És un referent polític indiscutible. Té molt bones qualitats, una gran capacitat de comunicació. Però si té algun defecte, que ella mateixa ha reconegut, és que no li agrada la vida interna dels partits. És més una dona de govern que de partit. En Pablo és un home de partit. Per això, quan està al govern es frustra i molt aviat dimiteix i se’n va a la batalla de les Termòpiles madrilenyes perquè el que li agrada és l’acció i la comunicació.

—Si, com dieu, “la política és una trituradora d’humanitat”, per què decidiu tornar-hi com a candidat a les europees?
—Quan vaig renunciar a ser candidat i vaig començar a escriure aquest llibre, pensava que era el meu final polític i, a més, ho desitjava. Vaig tenir propostes de tornar a la política catalana i espanyola i les vaig descartar. Però em va temptar la política europea. Primer, perquè era un vell desig que tenia i que ja m’havia proposat en Pablo temps enrere. Segon, perquè significava allunyar-me de la política catalana i l’espanyola. Tercer, perquè la batalla a Europa és crucial. Som en un moment de crisi existencial. Es desintegra l’ordre internacional que va néixer després de l’horror de la Segona Guerra Mundial: de multilateralitat, drets humans… I això planteja un gran repte per a Europa, que sempre ha crescut en els moments de crisi. Si sabem aprofitar-ho, pot ser una oportunitat per a tenir una Europa més integrada i forta.

—Acabeu el llibre amb una crida a l’esperança, al contrari de Stefan Zweig. L’esperit del 15-M pot renéixer d’alguna manera?
—Després de la nit sempre bé l’albada. L’actitud correcta era la dels contemporanis de Zweig, que van continuar lluitant i que van aconseguir derrotar el nazisme. Ell pensava que vindria un Tercer Reich de molts anys i que mai no tornaria a sortir la llum. Defenso molt la idea de l’esperança, que no és el mateix que l’optimisme. Tampoc no és la convicció de la certesa de la victòria, sinó de la certesa del sentit de la lluita. La història funciona com un pèndol. Ara som en una època d’ascens de l’extrema dreta. Un ha d’estar preparat per als dissabtes a la plaça, els moments d’eufòria col·lectiva, però també per als dilluns de normalitat, que serveixen per a preparar-se per quan vingui el pròxim dissabte a la plaça. La nostra obligació és preparar el terreny perquè puguin venir molts altres 15-M. Per això és molt important la política als barris, l’apoderament col·lectiu, encara que sigui en un context d’hivern fred. Ja es van preparant les condicions per al proper renaixement. Per això està bé que gent com l’Ada, que ve de l’activisme, hi torni, perquè és als carrers on moltes coses comencen de nou.

Comerciants, patinadors i veïns del Raval de Barcelona han fet palès el malestar per l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) en una manifestació que ha aplegat unes dues-centes persones. La manifestació anava contra el MACBA, però també ha estat un altaveu de més causes socials, com ara el rebuig a la Copa Amèrica, l’oposició al desnonament de l’Antiga Massana i el perill de tancament del Casal de Joves de Ciutat Vella.

Els col·lectius s’exclamen que l’ampliació del MACBA implica la pèrdua 1.000 metres quadrats d’espai públic en un barri en què ja en manca prou. Segons Santi Aranya, membre del col·lectiu No a l’Ampliació del MACBA, l’ampliació no la volen ni els veïns, ni els patinadors ni els petits comerciants. Per ell, respon a les necessitats de les elits culturals i econòmiques. “Es fa per interessos polítics”, ha dit.

Pol Martin, membre de l’estudi Skate Architects, diu que la pèrdua de l’espai no té cap justificació i que les queixes es fan servir contra els patinadors com una cortina de fum. Diu que la plaça dels Àngels té un gran impacte internacional entre els patinadors i que el sector està preocupat per la pèrdua d’aquest espai.

La Xarxa Veïnal del Raval ha interposat dos recursos contenciosos administratius contra el projecte. Malgrat això, les obres ja han començat i ara sospesen de demanar mesures cautelars a fi de suspendre-les fins que no s’hagin resolt els procediments judicials.

La manifestació ha començat a la plaça dels Àngels i s’ha desplaçat fins a la seu del districte de Ciutat Vella, on s’han fet parlaments. Alguns comerciants s’ho han mirat de davant el local estant i molts turistes s’han mostrat sorpresos. La manifestació s’ha acabat davant el MACBA, on també s’han fet discursos. Al final, uns quants manifestants han tombat algunes tanques metàl·liques que encerclen les obres.

Santi Aranya, en un moment del parlament davant la seu del districte de Ciutat Vella. Queixes pel model de ciutat

La manifestació ha aplegat gent diversa i de totes les edats. La Cristina, veïna del barri, hi ha vingut acompanyada del seu fill i una amiga. Hi ha assistit perquè diu que l’ajuntament no ha respectat allò que s’havia pactat amb els veïns. Sobre la paralització de les obres arran dels contenciosos, diu: “Tenint en compte que el govern d’ara fa el que li dóna la gana, tinc poca esperança. Però si no és de grat, serà per força.”

La Cristina destaca que al barri hi ha quatre mil nens i que no té sentit suprimir espais públics. “Pocs espais que tenim oberts i ara hi foten un altre Museu. L’ampliació la poden fer a Bellvitge, que no els passarà res. Necessitem parcs i zones obertes”, exclama. El seu fill, el Roc, també està enutjat amb la decisió i ha pensat una solució. “Podrien posar-hi un tren que vagi directament on ho construeixin”, diu.

Un moment de la manifestació arribant al MACBA.

Esther Jorquera: “La Copa Amèrica és la benzina de l’activitat econòmica que afavoreix les elits”

No s’ha parlat tan sols de l’ampliació del MACBA. Davant la seu del districte de Ciutat Vella, hi ha hagut més queixes sobre el model de ciutat que creuen que es va configurant. Esther Jorquera, integrant de la Plataforma No a la Copa Amèrica de Vela Barcelona, ha dit que la Copa Amèrica també es va fer a “esquena de la ciutadania”. “Ja hem patit i patim l’espoliació que fan els polítics”, ha dit Jorquera. S’ha queixat que es desvirtuen informes i que volen convertir els barris en un parc d’esbarjo. “Netegen la ciutat de la classe obrera, de qui els manté. El barri és de qui hi habita, no de qui hi negocia “, s’ha queixat.

La Laia, membre de l’Organització Juvenil Socialista (OJS), també ha pres la paraula per denunciar el desnonament de l’Antiga Massana del 28 de gener, un espai ocupat d’ençà de la pandèmia per atendre persones en situació de vulnerabilitat. Considera que les obres són una ofensiva contra la classe treballadora i que aquests projectes pretenen accelerar el procés de turistificació, la gentrificació i l’expulsió dels veïns.

Ella també s’ha queixat del Pla Endreça, que l’ha qualificat del “pla antiproletari”. “Ja no volen un barri marginal, ara volen crear el seu paradís”, ha dit. Considera que s’ha de construir una alternativa a la situació política actual. “No saben que construïm un poder que un dia els passarà per sobre, el poder dels treballadors”, ha dit.

Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”

Per part del Casal de Joves de Ciutat Vella, un dels integrants s’ha queixat que l’ajuntament no els vol renovar la concessió i que l’entitat perilla. “Volen convertir el casal en un centre cívic per a fer prevaler els interessos del PSC”, ha dit. “On anirem? Què farem davant l’ofensiva? Lluitarem per la renovació de la concessió. Si no la renoven, es convertirà en un conflicte polític”, ha insistit.

En què consisteixen les obres d’ampliació del MACBA?

El projecte d’ampliació del MACBA té un pressupost de 16,26 milions d’euros i es desenvoluparà en dues fases. La primera fase de les obres va començar dilluns i durarà uns quinze mesos. Aquesta actuació inclou l’excavació i preparació dels fonaments del nou edifici, la construcció de nous lavabos públics i l’eliminació dels actuals. També es reorganitzaran les entrades de vianants a l’aparcament soterrani de la plaça, l’enllumenat i les estacions de Bicing, que provisionalment s’han traslladat als carrers de Valldonzella i d’Agustí Duran i Sanpere.

La segona fase serà la construcció del nou edifici que allotjarà sales i espais ampliats del museu. L’Ajuntament de Barcelona vol enllaçar-la amb la primera per agilitar els terminis i completar les obres en un total de vint-i-sis mesos. És previst que les obres acabin a començament del 2027.

Mentre durin els treballs, la zona afectada serà delimitada amb una tanca i l’accés dels camions es farà únicament pel carrer de Montalegre per evitar el pas de vehicles pesants per la plaça dels Àngels. L’ajuntament recomana als vianants d’utilitzar itineraris alternatius.

Quant als lavabos públics, es traslladaran al convent dels Àngels l’abril del 2026. Fins llavors, els actuals es mantindran oberts. A més, es preveu una intervenció arqueològica preventiva, perquè aquesta àrea forma part d’una Zona d’Interès Arqueològic.

Al novembre també van començar les obres per a instal·lar el CAP Raval Nord a l’antiga capella de la Misericòrdia. A més, l’ajuntament estudia una reforma de la plaça dels Àngels per a convertir-la en un espai “més amable”.

L’escriptora, actriu, productora i directora cultural Estel Solé ha rebut avui el premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull per ‘Aquest tros de vida’, una novel·la que parla de la fragilitat i la resiliència humana. La història se centra en la vida d’una científica que malda per conciliar les fites laborals amb la criança. En un moment de desfeta personal, decideix fer un viatge inesperat que la portarà a conviure amb tres desconeguts amb qui es plantejarà dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor.

L’autora ha assegurat a l’ACN que haver rebut el guardó l’ha “emocionat”, sobretot per tota “l’allau” d’amor i de suport que ha rebut. “Tot just ara estic descobrint la magnitud social que suposa”, ha admès.

Borís Spasski, que va esdevenir campió del món d’escacs el 1969, s’ha mort a vuitanta-vuit anys. “Ha mort una gran personalitat; generacions de jugadors d’escacs van aprendre i continuen aprenent dels seus jocs i de la seva feina. Una gran pèrdua per al país. Condol a la seva família i amics. Memòria eterna”, ha anunciat Andrei Filatov, actual president de la federació russa d’escacs.

El 1966, Spasski va guanyar per primera vegada el dret de jugar el partit per la corona mundial d’escacs, però va perdre davant Tigran Petrossian. Va ser dues vegades campió de la URSS (1961, 1973) i dins de l’equip nacional de la URSS va guanyar l’Olimpíada Mundial d’Escacs sis vegades. Spasski es va fer especialment cèlebre arran del duel contra el nord-americà Bobby Fischer el 1972, en plena Guerra Freda, que es va conèixer com el Matx del segle.

El 1972, Spasski va emigrar a l’estat francès i va competir per aquest país tres vegades a les Olimpíades Mundials d’Escacs. A la dècada de 2000, Spasski va participar en la popularització dels escacs a Rússia, viatjant molt per tot el país, obrint escoles i clubs d’escacs. El 2012 es va tornar a establir a Rússia.

Retransmissió en directe des de la Royal Opera House de Londres - Lloc: Teatre Principal

“Les empreses emergents posen de manifest els principals actius de la nostra economia: l’obertura al món i la capacitat d’innovar. Són un motor de creixement molt destacat per a l’economia catalana, perquè contribueixen a modernitzar el teixit empresarial del conjunt del país, aportant-hi riquesa i llocs de treball de qualitat, a més d’oferir al mercat la tecnologia més innovadora.” Són paraules que ha pronunciat aquest matí el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, quan ha presentat un estudi elaborat per Acció sobre aquestes empreses.

El fet és que el nombre d’empreses emergents a Catalunya continua creixent a un ritme constant. Actualment, s’ha enfilat fins a 2.285, una xifra de rècord que duplica la de l’any 2016. És un ecosistema molt viu que dóna feina a més de 22.840 treballadors (un 10,5% més que l’any anterior) i que, en conjunt, factura més de 2.330 milions d’euros (+10,6%). Tot plegat són dades de l’“Anàlisi de l’ecosistema empresa emergent a Catalunya, 2025”, que radiografia les principals xifres i tendències del sector amb dades de l’any 2024. És basat en les dades de la plataforma digital Barcelona & Catalonia Startup Hub, el directori de referència de l’ecosistema emprenedor de casa nostra.

Parlo amb la responsable de l’estudi, Imma Rodríguez, que també és la mànager d’intel·ligència de mercat d’Acció. Diu que la dada que mostra millor el fort dinamisme i la fortalesa de les empreses emergents és que la meitat s’han creat aquests darrers cinc anys (2020-2024) i també que un 60% tenen algun fundador amb experiència prèvia en la creació d’empreses emergents. Una dada que no ha deixat de créixer aquests darrers anys. “Diu molt de l’esperit emprenedor dels catalans. Molts deixen l’empresa, quan ja funciona, en mans d’altri i en comencen una altra”, afegeix.

Del punt de vista sectorial, em comenta que és més important la distribució segons el volum de negoci generat, que no pas a partir del nombre d’empreses creades. Així, doncs, salut, viatges i lleure, conjuntament amb el sector financer, concentren el 32,8% de la facturació de les empreses emergents catalanes. També em destaca la gran defensa tecnològica que fan: gairebé dos terços (62%) del total treballen amb tecnologies de la indústria 4.0, com ara la intel·ligència artificial i el big data, els sensors o la computació al núvol.

D’una altra banda, les empreses del Barcelona & Catalonia Startup Hub s’han consolidat com un dels actors clau per a transmetre coneixement al mercat i, de fet, a la Unió Europea, Barcelona és el segon nucli d’empreses emergents preferit pels fundadors per crear-ne una, després de Berlín, però també és la segona ciutat de la UE amb més fundadors procedents d’universitats locals. “Quan anem a fora, sempre hi anem en nom de Catalunya, però realment Barcelona és la marca que utilitzem per captar talent. Arreu del món és sinònim de bona qualitat de vida i això la fa molt atractiva a la gent de talent”, diu Rodríguez.

Un dels aspectes cabdals és que la inversió captada per les empreses emergents a Catalunya aquests darrers cinc anys ha augmentat d’un 127% respecte de la inversió rebuda durant el quinquenni anterior, i ha pujat fins a 6.104 milions d’euros. Només durant l’any 2024, les empreses emergents catalanes han captat inversions en capital per valor de 1.152 milions d’euros, un 65,5% més que l’any anterior. “L’any 2023 va ser molt dolent per a les inversions, no solament aquí, sinó arreu. La por pels problemes mundials de tota mena va frenar els inversors –assenyala Rodríguez–. L’any passat vam tenir dues grans rondes, de més de 100 milions de dòlars, que han estat decisives per a aquesta empenta tan forta.” I on van les inversions? Doncs el sector financer, el de viatges i el de salut n’acumulen més de la meitat (52,3%).

En l’acte, també hi ha participat el secretari d’Empresa i Competitivitat del departament i conseller delegat d’Acció, Jaume Baró Torres, que ha remarcat: “En un context cada vegada més incert, en què els canvis s’acceleren com més va més, tenir empreses emergents especialitzades en tecnologies deep tech ens assegura una posició com a hub internacional i ens impulsa a continuar generant noves solucions en sectors estratègics.”

Ha destacat que 287 empreses emergents són spin-off, és a dir, empreses derivades, sorgides de l’entorn de les universitats i els centres de recerca, una dada que Baró Torres considera significativa: “Realça la importància de la transferència de coneixement i tecnologia de l’àmbit de la recerca cap al mercat.” Un pas necessari i de primera magnitud per a rendibilitzar les inversions. A més, el 90% del total d’empreses emergents recollides en l’estudi inverteix en R+D i, cosa molt important, més de la meitat tenen alguna patent per a protegir el seu coneixement.

Finalment, cal esmentar que enguany el govern facilitarà la participació de 36 empreses emergents a l’estand d’Acció al 4YFN (l’espai dedicat a aquestes empreses i la inversió), que es farà la setmana vinent a la Fira de Barcelona Gran Via, dins el Mobile World Congress. Són empreses emergents de diversos àmbits sectorials que exposaran les seves tecnologies al congrés; a banda, n’hi haurà 16 més d’especialitzades en l’àmbit de la salut, que participen en el Catalonia Health Innovation Ecosystem Pavilion, l’espai habilitat juntament amb Biocat.

Donar visibilitat sempre és un aspecte cabdal, però molt més en aquesta mena d’empreses que tot just treuen el cap al mercat…

Vine i menja't una bona botifarra amb nosaltres!!! També hi haurà com a novetat botifarra vegana - Lloc: Pati del C.C.Calisay

La Catedral de Barcelona exhibirà per primera vegada al públic la mitra restaurada de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona en els segles XI i XII. Segons que ha informat l’església en un comunicat, es tracta d’una de les peces tèxtils més antigues conservades a la catedral i és considerada una relíquia “per haver estat en contacte amb el cos difunt del sant”.

Aquesta mitra és una peça excepcional extreta al segle XIV del sepulcre de Sant Oleguer i és considerada d’estil romànic bizantí i, possiblement, de tradició normanda-siciliana.

La mitra, que és un capell litúrgic utilitzat pels bisbes en algunes celebracions, es podrà veure el dijous 6 de març, coincidint amb la festivitat de Sant Oleguer. L’objecte s’exhibirà a la capella del Santíssim i de Sant Oleguer de la catedral de 9.30 a 10.00, de 10.40 a 11.00, d’11.30 a 12.00 i de 12.30 a 17.45.

La restauració de la relíquia es va dur a terme el 2022 per poder formar part d’una exposició sobre la cultura normanda a Mannheim (Alemanya), concretament, al Reiss-Engelhorn-Museen. El procés va consistir en un tractament de microaspiració per eliminar la brutícia acumulada.

El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), que depèn de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, és qui va fer l’anàlisi i l’estudi de les mostres, a més dels treballs de recuperació de la peça, que tenia greus problemes de conservació a causa de la fragilitat dels materials i del pas del temps.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha avalat la maniobra del Tribunal Constitucional espanyol (TC) per a impedir el debat i votació de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia. En la sentència, el TEDH fa seus els arguments de l’estat espanyol i defensa que el TC ja va declarar inconstitucionals resolucions similars abans del 2019, de manera que qualifica la seva actuació de lícita, previsible i proporcionada.

Josep Costa, que va presentar la demanda com a vice-president de la cambra i que intervindrà a la Tertúlia Proscrita per parlar sobre la qüestió, ha analitzat la sentència i ha explicat que el tribunal “ha comprat el relat d’Espanya sobre unes ‘extremes circumstàncies’ per justificar la restricció dels nostres drets. Però només han pogut inadmetre el cas perquè vaig guanyar el judici”, així que troba que la sentència marca el camí de les que han de venir. “Si l’argument és que la restricció dels nostres drets va ser proporcional al que estàvem fent i que amb l’amnistia ja està arreglat, la pròxima vegada cal que ho fem de veritat”, ha dit Costa.

En aquesta línia, afirma que “ja sabíem que un tribunal amb president francès i vicepresidenta espanyola no seria favorable a les nostres tesis” i que l’estratègia de la demanda ra impedir que poguessin donar la raó a Espanya sense dinamitar el sistema de protecció dels drets humans. “Per això han admès que s’han vulnerat els nostres drets però s’han inventat que les resolucions vetades poc menys que feien efectiva la independència”, diu Costa.

I rebla que “el que més greu em sap és no haver obtingut resposta sobre la inviolabilitat del parlament. Aquí l’excusa és justament el fet d’haver estat absolt (i la maleïda amnistia, que no s’havia al·legat). Només saben dir que si al final em condemnen, que hi torni. Caldrà tornar-hi”.

Ja sabíem que un tribunal amb president francès i vicepresidenta espanyola no seria favorable a les nostres tesis. Però si es treuen de la màniga i ens apliquen l’article 155 de la Constitució espanyola, aleshores és legítim preguntar-se qui coi ha escrit aquesta sentència.
(2/6) pic.twitter.com/nhRVtPnAXI

— Josep Costa (@josepcosta) February 27, 2025

En la segona de les demandes, presentades ambdues abans del judici, l’estratègia ha funcionat perfectament. Perquè va ser per por a la sentència d’avui que el TSJ ens va absoldre del delicte de desobediència. Aixi queda certificat en la referència que fan a l’absolució:
(4/6) pic.twitter.com/4KZXhL9PuV

— Josep Costa (@josepcosta) February 27, 2025

La pitjor part és que aquesta primera sentència marca una mica el camí de les que han de venir. Si l’argument és que la restricció dels nostres drets va ser proporcional al que estàvem fent i que amb l’amnistia ja està arreglat, la propera vegada cal que ho fem de veritat.
(6/6)

— Josep Costa (@josepcosta) February 27, 2025

 

 

 

Set planetes són visibles al cel nocturn aquesta setmana, en un fenomen que no es tornarà a veure fins el 2040. Quatre dels planetes (Mercuri, Venus, Júpiter i Mart) es podran veure a ull nu, Saturn serà més complicat perquè ràpidament es pondrà a l’horitzó, mentre que en els casos d’Urà i Neptú caldrà un telescopi o prismàtics astronòmics. Per tant, es podran veure set planetes en fila, però cal tenir en compte que els dos planetes més llunyans no seran visibles a simple vista.

Una bona vista de l’horitzó i un cel clar oferiran la millor oportunitat de veure’ls tots. Tot i això, la finestra per veure els set planetes serà molt breu. El Sol es pon cap a les 19.00, Saturn ho farà cap a les 19.50 i Mercuri una mitja hora més tard. Així que la finestra d’oportunitat serà solament d’uns pocs minuts després del capvespre. Tanmateix, sí que es podran veure Venus, Júpiter i Mart amb claredat durant molt més temps.  Per a facilitar l’observació, també es poden fer servir aplicacions mòbils com per exemple Star Walk 2 Free o SkyView Lite, que ajuden a ubicar-los.

Tot i que el 28 de febrer és el millor dia, es podrà veure durant uns quants dies, ja que els planetes es mouen força lent al cel. Com que orbiten a diferents velocitats i distàncies del Sol, hi ha moments en què semblen alinear-se des de la perspectiva de la Terra creant un espectacle visual, encara que els planetes romanen separats per grans distàncies a l’espai.

Els planetes del nostre sistema solar orbiten al voltant del Sol aproximadament al mateix pla que la Terra. La majoria de nits, si el temps ho permet, es pot veure almenys un planeta brillant, les alineacions de quatre o cinc planetes a simple vista amb condicions de visibilitat òptima solen passar cada pocs anys, però tots set no tornarà a passar fins el 2040.

a carrèc de Gra de Sorra. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Carrer Doedes, 23

Lloc: Esplai/C.C.Calisay

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha anunciat que el guardó Lletra Lila 2025 serà atorgat a l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà “en reconeixement de la seua trajectòria i el seu compromís amb la defensa de la cultura, la literatura, la llengua i el feminisme”. El premi es lliurarà en un acte el 13 de març a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. L’esdeveniment comptarà amb una glosa a càrrec de Carme Gregori i una lectura de fragments seleccionats interpretada pel grup Teatre Lliure de Benimaclet, sota la direcció d’Anna Gascón.

L’AELC atorga anualment la Lletra Lila a una dona rellevant del món de la literatura que hagi destacat per la seva contribució a la cultura i a la lluita feminista en l’àmbit literari. Amb el guardó, Gemma Pasqual i Escrivà, “autora prolífica i activista cultural”, s’afegeix a la llista de premiades.

Nascuda a Almoines (la Safor) l’any 1967, Gemma Pasqual és una escriptora destacada, amb “una trajectòria marcada pel compromís amb la justícia social, la memòria històrica i la defensa dels drets de les dones”. Ha escrit una àmplia varietat d’obres adreçades tant al públic juvenil com adult. Entre els seus títols més es troben Xènia, tens un WhatsApp, La rosa de paper, Like. Blau, Et recorde, Amanda, Marina, Llàgrimes sobre Bagdad i Drames i likes a l’institut, dins la narrativa juvenil, i Viure perillosament, Torturades i La puta i la santa, dirigides a un públic adult.

La batllessa de València, María José Catalá, ha assegurat que no preveu pas de substituir el president de la Generalitat, Carlos Mazón, si ell dimitís per la gestió de la gota freda del passat 29 d’octubre. En declaracions als mitjans al Saler, on la batllessa ha fet balanç de les tasques de neteja de les platges que fa l’Ajuntament de València després de les inundacions, i preguntada per si es donés la situació, ha respost: “No contemple este escenari”.

La Generalitat prova de tancar la polèmica filtrant les imatges de l’entrada de Mazón al CECOPI

Qüestionada per informacions periodístiques que assenyalen que Carlos Mazón va arribar al CECOPI abans de les 20.28 –com ell mateix va dir ahir–, la batllessa ha rebutjat pronunciar-se sobre el tema. “Jo ahir vaig dir el que havia de dir”, ha resolt.

Avui, mitjans com La Vanguardia asseguren que la direcció estatal del PP explora la possibilitat de nomenar una gestora del partit al País Valencià, encapçalada pel número 2 a l’ajuntament, Juan Carlos Caballero, amb l’objectiu de preparar una transició perquè l’actual batllessa substitueixi Mazón al capdavant del govern.

La revista Enderrock ha lliurat el premi 440 a la trajectòria al compositor Albert Guinovart aquest migdia en un acte al Centre Cultural de la Mercè de Girona. És una primera tanda del lliurament dels premis que dóna la revista, i en què s’han lliurat els guardons en el gènere de jazz, música clàssica i públic familiar. Andrea Motis ha recollit el premi al millor disc de jazz del vot popular i el Pot Petit ha rebut el reconeixement del millor disc per a públic familiar. A més, la gala d’avui ha homenatjat l’organista barcelonina Montserrat Torrent amb el premi d’honor i Benet Casablancas ha estat distingit com a millor compositor.

Guinovart ha celebrat el premi tot recordant que arribava en un moment dolç, després de recuperar Mar i cel, actuar al Carnegie Hall de Nova York i estrenar dues simfonies. El compositor, a més, ha detallat que aquest era el primer guardó que rebia de la revista, tot i que havia estat nominat anteriorment. Un primer premi que, amb optimisme, confia que no sigui l’últim.

Premi d’honor a Montserrat Torrent

A banda del Premi 440, la revista també ha fet lliurament del premi d’honor a l’organista barcelonina Montserrat Torrent, que no hi ha pogut assistir per motius de salut, després d’una caiguda durant una estada per Itàlia. El premi a millor compositor ha estat per a Benet Casablancas i l’Enderrock Estrella per a Francesc Fàbregas, fotògraf amb més de cinquanta anys de trajectòria.

En l’àmbit musical, Andrea Motis ha rebut el premi a millor disc de jazz per votació del públic per Febrero, i la crítica ha guardonat Jaume Llombart Sextet pel disc Fluttering Wings. Per altra banda, la vallesana Carla González Ferrer ha rebut el premi de la crítica al millor disc revelació de jazz.

El premi al millor disc per a públic familiar ha estat per al Pot Petit pel disc Potes Enlaire!, i el premi al millor disc de clàssica per votació popular ha estat per al projecte de coral col·lectiu Johan Duijck: Cants d’un Ocell, on participen l’escolania de Montserrat, Cor Jove Amics de la Unió, Noctes i Schola Cantorum.

La trobada ha culminat amb l’entrega d’una dotzena de reconeixements a la indústria musical catalana, que cada any designa l’editorial del grup Enderrock, a l’Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans (Apecat), els festivals (a)phònica, Canet Rock i FiM Vila-seca, el cicle ContraBaix, la plataforma Say It Loud!, el projecte Cabal Musical, la revista Caramella, els segells Luup Records i Microscopi, i els equipaments Espai Orfeó i l’Auditori.

Premis Enderrock de pop, rock, folk i urban

El 6 de març, a l’Auditori de Girona es lliuraran tots els premis dedicats a la música pop, el rock, el folk i la música urbana, escollits pel públic i la crítica, a més dels premis especials d’Enderrock, que premien a Oriol Tramvia, que ha estat reconegut amb el premi d’honor per la seva trajectòria en el món musical i cultural del país; el grup de rumba catalana Sabor de Gràcia, encapçalat per Antoni Carbonell, Sicus, que rebrà el premi a la trajectòria pels seus trenta anys; i Joan Borràs amb el premi Joan Trayter a millor productor. Conegut per ser el teclista d’Oques Grasses, el músic barceloní ha anat més enllà de la formació osonenca i ha esdevingut un dels productors catalans de referència. A més de coproduir amb Josep Montero el darrer àlbum del seu grup, Fruit del deliri, l’any passat va treballar en discos tan destacats com el de Maria Jaume, Nostàlgia Airlines –per cert, premiat per la crítica com a millor disc de l’any–, i també ha estat un dels responsables del so final de Ju i d’Al·lèrgiques al Pol·len.

Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

La Junta Central Fallera ha informat que ajornava la Cavalcada del Ninot per la previsió de pluja aquest cap de setmana a la ciutat de València. Originalment, l’acte s’havia de fer aquest dissabte, primer de març, però finalment es farà el diumenge 9 de març. La desfilada mantindrà el recorregut previst i començarà a les 17.30 de la tarda.

Pego suspèn la celebració del Carnestoltes per la previsió de pluja intensa

La Cavalcada del Ninot és un dels actes més esperats de la celebració fallera i recorda la recollida del ninot de cada falla. L’organitza cada any la Junta Central Fallera i és sinònim de la sàtira que caracteritza aquestes festes. Així, en l’acte cada comissió presenta el tema de la falla i desfila acompanyat de música i dansa juntament amb un fragment o un dels ninots.

No és la primera vegada que l’oratge condiciona la celebració d’aquesta cavalcada. El 2022, també la va suspendre davant de la previsió de pluja intensa.

L’ajornament és una de les conseqüències de l’arribada d’un front fred que afectarà el País Valencià durant els primers dies de març. En aquest sentit, l’Aemet ha advertit que l’inici de les falles d’enguany serà marcat per pluges persistents, vents forts i temperatures baixes.

La Generalitat ha filtrat a Efe un informe, signat pel coordinador de Prevenció i Emergències de la Generalitat, en el qual es veu el president Carlos Mazón arribant a l’edifici del Centre d’Emergències a l’Eliana (Camp de Túria).

Aquest informe es basa en les imatges de les càmeres del sistema de seguretat del Centre de Coordinació d’Emergències (CECOPI) i mostra com Mazón arriba a les instal·lacions, segons posa a les captures de pantalla, a les 20.28. Això es contradiu amb el relat que havia fet anteriors. En la compareixença del 15 de novembre, el president Mazón va excusar el retard d’arribar al CECOPI dient que hi havia molt de trànsit i va fixar l’hora d’arribada a les 19.30. En canvi, ara es mostra que s’hauria produït disset minuts després d’haver enviat l’alerta a la població.

La jutgessa de Catarroja encarrega una cronologia del 29 d’octubre i pregunta al CECOPI si va haver-hi cap recés durant la reunió

L’informe, datat del dia 18 de febrer, especifica que aquest centre “disposa, dins de les mesures de seguretat existents, d’un sistema de videovigilància (CCTV) amb unes quantes càmeres fixes i mòbils, tant a l’exterior com a l’interior de les seves dependències”.  El mateix informe recull l’accés d’altres autoritats a partir del visionament de les càmeres. En concret, a les 15.53 va arribar el director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, Alberto Javier Martín Moratilla; a les 16.56 l’aleshores consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i a les 17.45 el president de la Diputació de València, Vicente José Mompó. 

Avui mateix la magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció 3 de Catarroja ha encarregat a la Unitat Orgànica de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil que elabori un informe amb la cronologia detallada dels fets del 29 d’octubre de 2024.

Abdul·là Öcalan, el màxim dirigent del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), ha demanat a l’organització que deposi les armes i es dissolgui, en una declaració històrica que han llegit dirigents del partit prokurd Partit Popular de la Llibertat i la Democràcia (DEM) de l’Hotel Elite Word d’Istanbul estant.

La crida d’Öcalan pot representar un punt d’inflexió en un conflicte que fa prop de quatre dècades que dura. En una declaració d’una pàgina i mitja, el líder kurd afirma que la lluita armada contra Turquia va ser necessària a causa de les polítiques que negaven la identitat kurda i restringien els drets i llibertats kurdes, però que amb els passos democràtics fets pel govern turc d’ençà del 2014 pel que fa a les qüestions kurdes, juntament amb l’evolució regional, assegura que ara la resistència armada ja no té sentit. “Per tant, el PKK hauria de ser dissolt”, ha declarat.

Turkey is locked on the statement to end a decades-long armed conflict. Pro-Kurdish DEM party officials are expected to read out, or air, the jailed leader of the PKK, Abdullah Ocalan’s call for his group to drop arms. @derspiegel covering pic.twitter.com/6p9EfqNKdT

— Sebnem Arsu (@sebnemarsu) February 27, 2025

El missatge d’Öcalan va ser llegit en veu alta per l’anomenada Delegació d’Imrali, un grup de polítics prokurds que el van visitar dijous a l’illa d’Imrali, on es troba empresonat.  Turquia, la Unió Europea i els Estats Units classifiquen el PKK com a organització terrorista.

Les negociacions entre Öcalan i el govern turc van començar l’any passat i van ser revelades públicament pel dirigent nacionalista turc Devlet Bahceli, president del Partit del Moviment Nacionalista (MHP) i aliat del president Recep Tayyip Erdogan. Molts experts d’Ankara creuen que la motivació del govern per participar en converses amb Öcalan tenen relació amb l’augment de les tensions regionals entre Israel i l’Iran. Segons els informes, les autoritats turques temen que la qüestió kurda es pugui convertir en una vulnerabilitat estratègica i creuen que resoldre’l és clau per estabilitzar tant Turquia com la regió en general. Com a part de les discussions, els experts suggereixen que es podria establir un acord tàcit amb grups kurds sirians vinculats al PKK, com les Forces Democràtiques Sirianes (SDF), que han estat un soci clau de Washington en la lluita contra l’Estat Islàmic.

Els comandants del PKK sobre el terreny han advertit anteriorment que no farien cas d’una crida d’aquesta mena per part d’Öcalan si no s’hi podien reunir físicament abans. El 1999, Öcalan va ser condemnat a cadena perpètua per terrorisme i separatisme per la justícia turca. De llavors ençà ha estat aïllat a l’illa d’Imralı, a la Mar de Màrmara, on durant molts anys ha estat l’únic pres. Se li ha prohibit de rebre cartes, missatges o trucades.

La magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Catarroja ha encarregat a la Unitat Orgànica de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil que elabore un informe amb la cronologia detallada dels fets del 29 d’octubre del 2024.

Aquest informe s’haurà de centrar en l’anàlisi del desbordament dels rius, els barrancs i els embassaments en relació amb els morts i els lesionats. Aquest informe l’havia sol·licitat la Fiscalia el 21 de febrer, però incloïa més aspectes que la instructora ha denegat.

La jutgessa entén que tal com va d’avançada la investigació i després d’haver fet moltes diligències, “l’anàlisi de l’evitabilitat dels decessos i la possible comissió de delictes no es pot traslladar a un informe policial”. La jutgessa fa referència al debat polític que la informació sobre els cabals ha ocasionat i afirma també que: “L’informe sobre l’actuació de les institucions o organismes públics, les competències dels quals estiguessen relacionades amb la situació de l’emergència, constitueix precisament el nucli de la instruccióque ha derivat en una controvèrsia pública entre les diverses institucions i persones implicades”.

La instructora ha fet un requeriment a la Conselleria d’Interior i emergències perquè informe en un termini de tres dies si durant la reunió que va mantenir el CECOPI el 29 d’octubre es va produir algun recés.

I encara, ha demanat a la Universitat de València que va acordar “encertadament” suspendre les classes el dia de la gota freda, que informe quin òrgan concret va prendre aquesta decisió, en quina informació es va basar i si en la presa de decisió va participar algun tècnic.

La importància dels mitjans de omunicació

En la mateixa resolució, la magistrada destaca la utilitat de les peces periodístiques i enregistraments audiovisuals fetes pels mitjans de comunicació i que han sigut lliurats al jutjat. “Permeten fer-se una idea de com va evolucionar la situació el 29 d’octubre a tota la província de València”, escriu.

“Es veu com la població anava sent afectada per es pluges al llar del matí, com les diverses comarques valencianes patien els efectes de la DANA de manera paulatina i d’ençà de quina hora, el desbordament del barranc de Poio a Xiva, els informes meteorològics a migdia que dibuixaven l’avaç de la DANA cap a l’interior en el mapa, la referència a precipitacions històriques, les incomoditats i riscos que patien alguns periodistes, la preocupació dels seus companys a l’estudi, les declaracions de partícips i implicats en la presa de decisions del CECOPI i el contingut d’algunes recomanacions que, encara que no eren desencertades, van arribar massa tard, després dels decesos i eren, per tant, completament inútils”.