Vilaweb.cat

Les quinze errades de català més freqüents del jovent

No fa gaire, vaig demanar a Twitter quines eren les errades de llengua més freqüents dels nostres joves –fills, néts, alumnes…–, tant en l’ús escrit com en l’oral. I les respostes rebudes han servit per a elaborar-ne un petit inventari. 

Heus ací les quinze faltes principals que cometen els nostres joves quan parlen o escriuen (ordenades per nombre de respostes).

1. Pronoms febles

L’absència de pronoms febles és una errada d’abast molt ampli, però n’esmentarem tres casos. Si els esmenem, ja li tindrem un peu al coll.

  • Ha vingut, però ja s’ha anat → Ha vingut, però ja se n’ha anat
  • Havia molta gent → Hi havia molta gent
  • Vols saber quants anys té? quatre → Vols saber quants anys té? En té quatre

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles 

2. “Tenir que”

Quan expressem obligació, no hem de fer servir el calc tenir que, sinó haver de o caldre:

  • Em tinc que afanyar → M’he d’afanyar
  • Teniu que ser més polits → Cal que sigueu més polits
3. “Caure’s”

Hi ha verbs que no són pronominals en català i sí que ho són en castellà. N’és un exemple caure:

  • S’ha caigut a l’escala → Ha caigut a l’escala
  • Se li ha caigut el llapis → Li ha caigut el llapis

Tampoc no hem de dir relliscar-se, sinó relliscar; ni riure’s, sinó riure; ni s’ha callat, sinó ha callat; ni marxar-se, sinó marxar

4. “Sentir” i “escoltar”

Per influència del castellà, molts joves diuen escoltar quan han de dir sentir. Només hem de fer servir escoltar quan hi posem atenció. Escoltar és una acció voluntària; sentir no.

  • Parlava tan fluix que no l’escoltava → Parlava tan fluix que no el sentia
  • Aquesta paraula no l’he escoltada mai → Aquesta paraula no l’he sentida mai

Seria possible una frase com ara: 

  • Tothom el sentia, perquè parlava amb veu clara i forta, però gairebé no l’escoltava ningú perquè no deia res d’interessant.

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar 

5. “Em” i “hem”

Entre les parelles de mots que es diferencien solament per una hac, la que origina més confusions és em-hem. Per a distingir-los, n’hi ha prou de recordar que hem és un verb auxiliar que va relacionat amb nosaltres. No ens cal saber res més:

  • Vols saber per què hem dimitit? [nosaltres]
  • Avui [nosaltres] hem matinat

En canvi:

  • No em facis mal [tu]
  • Em podeu dir qui sou [vosaltres]

Les faltes que no detecta un corrector automàtic (I) 

6. Accents

Per a accentuar bé n’hi ha prou de tenir en compte això: “Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+s, -en i -in; els mots plans s’accentuen quan no s’accentuen els aguts; i els mots esdrúixols s’accentuen sempre.” Caldria afegir-hi algun matís, però si aprenem i apliquem aquesta norma ja en tenim prou. Vegem-ho amb un exemple:

  • fa-bri-CÀ (s’accentua perquè és aguda i acaba en vocal)
  • fa-BRI-ca (no s’accentua perquè és plana i l’aguda l’hem accentuada)
  • FÀ-bri-ca (s’accentua perquè és esdrúixola)
7. “Donar” per a donar i per a vendre

Moltes accions que en castellà es designen amb el verb donar en català es diuen d’una altra manera. Alguns exemples del jovent d’avui:

  • m’ha donat amb la pilota → m’ha donat un cop amb la pilota
  • donar-li fort → pegar-li fort
  • donar-li a la tecla → pitjar la tecla
  • donar ràbia → fer ràbia
  • donar-se compteadonar-se
  • donar vergonya → fer vergonya
  • em dóna igual → m’és igual
  • donar un petó → fer un petó
8. Absència de majúscules

Per culpa d’una manera d’escriure ràpida en els missatges electrònics, molts joves s’han avesat a prescindir de les majúscules. Recordem que hem d’escriure amb majúscula inicial, sobretot:

–Al començament d’un text o després de punt.

–Els noms propis (de persona, de països, de pobles i ciutats, de rius i muntanyes, d’institucions o organitzacions, de dates assenyalades…).

9. Sense apòstrof

Una altra errada molt elemental consisteix a no apostrofar quan toca. Recordem-ho: els articles el i la i la preposició de s’apostrofen quan van seguits de vocal o hac (llevat d’algunes excepcions). 

  • el + ordre → L’ordre
  • la + Anna → L’Anna
  • de + avui → D’avui

També s’apostrofen els pronoms que tenen una vocal neutra i van davant o darrere d’un verb. Per exemple:

  • em + agrada → M’agrada
  • agafa + els → agafa’LS
10. Abús del verb “estar”

Ja fa anys que els filòlegs lluitem contra la invasió del verb estar en detriment d’ésser (o ser). Vegem-ne tres exemples:

  • On estàs, que no et veig? → On ets, que no et veig?
  • Aquest suc està boníssim → Aquest suc és boníssim
  • La música està molt ben parida → La música és molt ben parida

“On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir? 

11. Ús erroni de “olorar”

Una errada que s’ha escampat molt és l’ús del verb olorar amb el significat de fer olor de (o fer pudor de). És molt elemental, però hem de recordar que olorar només ho poden fer les persones i els animals perquè vol dir ‘aspirar l’aire pel nas per sentir l’olor’. Per tant, sí que podem dir Jo oloro una rosa, però no és correcte:

  • Això olora a menta → Això fa olor de menta
  • La casa olora molt bé → La casa fa molt bona olor
  • La carn olorava a podrit → La carn feia pudor de podrit
12. Les hores (en alguns dialectes)

És un fet que els joves cada vegada dominen menys l’hora de campanar, és a dir, l’expressió de les hores agafant com a fracció bàsica el quart i esmentant sempre l’hora següent. Aquest sistema és propi d’una bona part del català central i nord-occidental. En aquests indrets, en compte de dir “les deu i mitja” es diu “dos quarts d’onze” i en lloc de dir “les tres menys quart” es diu “tres quarts de tres”.

13. “Ningun”

Cada vegada hi ha més joves que, en lloc de fer servir el determinant o pronom cap, diuen ningun, ninguna per imitació del castellà. Els diccionaris l’accepten (perquè s’emprava antigament i es manté viu en alguns indrets), però la gramàtica diu que en registres formals s’ha d’evitar a tot arreu. 

  • No hi ha ninguna botiga oberta → No hi ha cap botiga oberta
  • No en trobem ningun → No en trobem cap
14. Abús de “ficar”

El verb ficar s’ha escampat entre els joves, no tan sols amb el valor de ‘posar’, sinó amb tot de significats que no li són propis:

  • Fica-ho bé, que no caigui → Posa-ho bé, que no caigui
  • Aquí què hi fica? → Aquí què hi diu?
  • Fica-ho damunt la taula → Deixa-ho damunt la taula
  • A la carta, hi he ficat ximpleries → A la carta hi he escrit ximpleries

Ni “bueno” ni “vale” 

15. Vocabulari ple de castellanismes

Moltes de les errades que hem dit en aquest recull són culpa de la interferència del castellà. I també hi ha mots concrets que el jovent fa servir com si fossin catalans i no ho són. Uns quants exemples:

  • vale → d’acord, entesos
  • emputxar → empènyer
  • sentar-se → seure, asseure’s
  • sudadera → dessuadora
  • asco → fàstic
  • patada → puntada de peu
  • enfermetat → malaltia
  • xulo → bonic, ben parit
  • borrar → esborrar
  • bassura → escombraries, fem
  • pillar → atrapar
  • el dia següent → l’endemà
  • motxila → motxilla

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Montserrat Tura: “La política catalana podria fer molt més que no fa”

Montserrat Tura i Camafreita (Mollet del Vallès, 1954) va ser un dels pesos pesants del tripartit. Havia estat batllessa de Mollet d’ençà del 1987. El 2003, el president Pasqual Maragall la posà al capdavant del Departament d’Interior, en què Tura va dirigir el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el Principat. Després va ser consellera de Justícia (2006-2010). El 2014 va estripar el carnet del PSC. En aquesta entrevista, es demana si tothom va estar a l’altura del moment amb l’estatut, retreu a l’independentisme no haver aprofitat bé les mobilitzacions d’aquesta darrera dècada i reivindica que el catalanisme sempre ha aconseguit coses sense que la llei l’acompanyés. Per a solucionar el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol, diu, “tot és possible, amb temps i realisme”.

Tura té una memòria minuciosa i l’administra amb habilitat; a voltes és directa, però si no vol concretar, insinua amb subtilesa. Ens rep a casa seva, a Mollet. Damunt la taula, hi té les memòries de Raimon, Personal i intransferible (Editorial Empúries, 2023). Aquesta entrevista forma part d’una sèrie amb més membres d’aquell govern per a recordar-ne l’aniversari. Podeu llegir també la de Marina Geli, consellera de Salut, la de Josep Bargalló, conseller primer, i la d’Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances.

El tripartit va posar fi a vint-i-tres anys de pujolisme.
—El pujolisme va tenir una primera etapa molt bona. Veníem de no tenir capacitat d’autogovern en gairebé res. Molt intel·ligentment, Tarradellas havia donat per fet que tenia unes competències que, en realitat, no constaven enlloc, però mirava d’exercir-les. I Pujol les va rebre, les va negociar i les va acordar. Em permeto de dir que és una etapa en què qualsevol president hauria brillat. Jo vaig combatre la segona etapa, en què es confonen la persona i el partit, i el partit i la nació, i això no és mai bo.

Com recordeu la figura del president Maragall?
—Condicionada com ho estic per la seva malaltia, ara el recordo amb molta tendresa, però no em fa perdre l’admiració que sento per l’intel·lectual i el polític. Ell defensava aquest catalanisme de partits d’esquerres que, en principi, defensen les classes populars i els serveis públics com a patrimoni dels qui no en tenen. Una mirada diferent de Pujol, molt preocupat pels interessos econòmics de determinades empreses i sectors. Aquest és el canvi important que representa Maragall i l’acord amb ERC i ICV. Més enllà de l’ambició nacional, que també hi era. Moltes vegades es reivindica la dignitat des de catifes vermelles i escenaris de fusta noble. Ell diu: “No. Hem de tornar la dignitat al qui està malalt, al qui no té casa, als qui viuen en barris sense serveis adequats. El meu patriotisme és el patriotisme del barri endreçat, l’escola lluminosa, l’envelliment prop de casa, els millors hospitals.” Engega una gran quantitat d’inversió en matèria de serveis públics. Tenint clares les solucions, no per abocar diners damunt dels problemes. Portàvem molt bagatge de transformacions als municipis; per això la primera llei va ser la de barris.

En vista dels problemes financers que hi va haver després del segon tripartit, ara no revisaríeu la despesa que es va fer?
—No, en absolut. Van dir que hipotecàvem les generacions futures. Bé, si les hipotequem perquè avui tinguin escola i perquè l’escola funcioni, és una bona inversió. Van dir que havíem endeutat el país fins a cent anys i no és cert. Cap de les obres d’aquell moment no tenien un finançament d’aquesta durada. L’única cosa que es va fer a cent anys vista va ser el lloguer d’un solar a la Zona Franca, perquè no s’hi podia adquirir terreny.

Quines esperances personals teníeu dipositades en l’estatut?
—Més que esperances, era un moment únic. Maragall, quan pren possessió, recorda que els partits d’esquerra no han accedit mai al govern en condicions de normalitat; sempre hi ha hagut un problema o una revolta social pel mig; les lleis importants no s’han modificat mai amb normalitat. La primera cosa important d’aquell estatut és que es feia en seu parlamentària, no pas en un parador o en una assemblea extraordinària. Es feia amb normalitat, amb persones designades pels partits. Cal que repassem si tots vam estar a l’altura d’aquell moment. Tant de bo l’estatut del 1932 s’hagués pogut modificar, trenta anys més tard, al parlament i amb normalitat.

Qui creieu que no va estar a l’altura?
—Tots. Jo, per començar. Una vegada fas aquesta anàlisi, de dir: “Compte, que estem a punt d’obrir un procediment que no l’hem obert mai i que no sabem com acabarà”, havíem de dir: “Fem-ho amb la cura necessària.”

Voleu dir que hi va haver un punt d’inconsciència.
—D’inconsciència, no. No. Era la primera vegada. Allò que volia Maragall era un document molt declaratiu que deixés obertes les portes perquè, a partir de la negociació, assolissis les competències plenes en tots els àmbits.

Volia arribar al federalisme asimètric per mitjà de l’estatut.
—Sí. I ja havia dit que si calia, s’hauria de canviar la constitució. Ara sabem que això és molt difícil. Tal com està de polaritzat el congrés, aconseguir-ne dues terceres parts per avalar una modificació no m’ho imagino. En lloc d’una reforma declarativa, en vam fer una de molt concreta. 267 articles, 12 disposicions transitòries, 6 de derogatòries. És una llei llarguíssima, i com més llarga, més possibilitats tens que algú trobi que una coma és mal posada. Però és una mirada a posteriori. No recrimino res a ningú. Només dic que, vist què ha passat, potser vam complicar massa aquella pretensió que tenia el president.

Però vós personalment crèieu que allò podia solucionar durant generacions la qüestió nacional?
—Durant generacions, no. Durant vint-i-cinc anys, sí. És el que havia durat l’estatut del 1979. No me’n queixo gens, eh? Els articles de seguretat són avui vigents sense haver-se tocat ni una coma d’allò que jo vaig escriure. En canvi, els articles sobre justícia són l’apartat que més va ser declarat no constitucional. Sobretot per un organisme que no hem arribat a tenir mai, el Consell de Justícia, que havia de tenir unes quantes funcions delegades del Consell General del Poder Judicial espanyol.

L’ambició nacional que hi havia en aquell estatut, i que va incomodar el PSOE, va contribuir que el president Maragall no repetís?
—Sí. I més coses. La negociació de Convergència directament amb Zapatero és molt difícil d’assimilar pel president Maragall. Sobretot, perquè Mas no va a la Moncloa a aconseguir més ambició nacional, eh? Mas accepta que el terme nació només sigui en el preàmbul. Sembla que en aquella conversa es va intentar dir: “Si voleu el nostre suport, no només per aprovar l’estatut sinó també per altres coses al congrés, heu de canviar de candidat.” Si això és així, sí que hi va tenir a veure. Però recordeu que la resposta del president va ser: “Hi haurà estatut i hi haurà Maragall.”

Durant el primer tripartit comença a germinar Ciutadans, que després treu molt de vot al PSC. Això condiciona els debats dins el partit?
—Ciutadans és un partit que ens podríem haver estalviat. Però ha existit. És veritat que porta la llavor de la discòrdia als barris on precisament havia quallat la defensa de la normalització del català en la vida pública i la immersió lingüística. S’havia aconseguit que aquells consensos tinguessin la participació de molta gent que havia nascut fora de Catalunya. I Ciutadans va començar a sembrar una diferenciació, que és l’última cosa que els socialistes desitjaríem. És veritat que van agafar vots de barris on hi havia molt vot socialista i que els socialistes hi van baixar, en aquests barris.

I per què creieu que va passar, això?
—També és veritat que, quan s’ha dissolt Ciutadans, tots els seus vots se n’han anat al PP.

Al parlament, Ciutadans passa de 36 escons el 2017 a 6 el 2021, i el PSC passa de 17 a 33.
—Perquè ho mireu en clau catalana. A les últimes eleccions, les espanyoles, és bastant terrible. També passa que de vegades estudiem el cos electoral com si fos inamovible. Respecte del 2003, el 2017 s’havien mort moltíssimes persones i se n’havien incorporat encara més al cens. Però tens raó. Per què passa, això? Tal com a molta gent de les bases d’ERC no els va agradar el pacte amb el PSC, i vam viure totes aquelles pintades que deien “CiU + ERC = Catalunya”, i tal com es va haver d’explicar que ERC podia exercir el seu catalanisme d’una manera que no fos lliurar-se als braços de Convergència, al PSC també hi va haver malestar per haver pactat amb una formació que ha reivindicat l’independentisme.

Un batlle socialista, Celestino Corbacho, va acabar anant a una llista electoral en què hi havia Ciutadans, a Barcelona, l’any 2019. Què penseu, quan recordeu que vau compartir espai amb dirigents com Corbacho?
—Vivim temps líquids. Jo també dec haver canviat. Ell és evident que ho ha fet. També hi ha clixés. De vegades sembla que a l’àrea metropolitana tots els socialistes siguin castellanoparlants i vinguessin als anys seixanta. Quan em presentava a Mollet, repartien fulls volants que deien: “Els molletans de tota la vida volem el candidat de Convergència a l’ajuntament.” L’estudi del meu arbre genealògic diu que el 1129 ja hi havia Tures a Catalunya, però es veu que no era una molletana de tota la vida. Compte, amb aquesta mena de discursos. Els teus orígens t’acosten a la teva posició ideològica, però també t’hi acosta la teva reflexió intel·lectual. Celestino Corbacho era un dels alcaldes que complia amb un determinat prototip tòpic? D’acord. Però el PSC era molt més que això. El PSC tenia moltes persones de procedències molt diverses, algunes amb una militància més que demostrada a favor de les llibertats nacionals de Catalunya. Ens hem acabat oblidant de Joan Raventós, de Raimon Obiols, que també van representar una etapa determinada del partit.

Dèieu: “Tots hem canviat.” Vós com heu canviat? On us situeu, ara? Sou federalista, independentista?
—Sóc socialista.

Però no militant.
—No, i em sap greu. No ho dic amb alegria. Hi ha un moment que hi ha un distanciament important, però que té molt a veure amb la sortida de les responsabilitats governamentals. El 2010, quan es coneix la sentència de l’estatut, hi ha una desorientació general. S’explica amb molta simplicitat: “Com que la sentència no va agradar a ningú, es van fer tots independentistes.” No és veritat. Aquell mateix any, la formació independentista per excel·lència, ERC, va passar de 20 diputats a 10. No és veritat: Convergència no va fer cap discurs parlant de més sobirania, ni d’estructures d’estat ni de dret a decidir. Van fer una campanya d’endeutament excessiu, perquè hi havia una crisi financera i d’endeutament privat. És l’ambició de Mas per a ser president el que fa que el 2012 faci un viratge. No és la reivindicació nacional. Les places són plenes del 15-M i ell té problemes encerclant el parlament. I ell té un pacte amb el PP, en aquell moment, eh? Després de la sentència de l’estatut, Mas té un pacte amb el PP! Això s’ha oblidat, en aquest país.

I vós per què teniu aquest distanciament amb el PSC?
—El PSC va obtenir un mal resultat perquè, entre més qüestions, tenia un candidat que connectava poc. Montilla va ser un bon president però un mal candidat, perquè no empatitzava. Al contrari de Pasqual Maragall, que era un líder social. Els líders són molt orgànics o molt socials, però totes dues coses costen de trobar. Aquelles eleccions del 2010 no anunciaven el que passaria. Però sí que, a l’interior del PSC, es va fer la lectura que potser si no s’hagués pactat amb Esquerra Republicana, i potser si no haguéssim començat l’aventura d’una ambició nacional més gran, ara no ens costaria tant que els nostres electors ens donessin suport.

I vós quina tesi manteníeu?
—La contrària. No havíem de renunciar de cap manera completar l’estatut. Allò que no havíem aconseguit amb el nou estatut, s’havia d’aconseguir amb la reforma de lleis orgàniques i d’unes altres maneres. Però no podíem arronsar-nos. No vam perdre per l’estatut.

Ernest Maragall i Joan Ignasi Elena acaben militant a ERC. Joaquim Nadal acaba de conseller d’un govern d’ERC tota sola. Vós per què no feu el mateix pas? Què us distancia d’ERC?
—Familiarment, dec ser la més predestinada a formar part d’ERC. Sóc néta d’un alcalde de la Segona República pel Centre Nacionalista Republicà, que va adherir els seus vots a ERC, i líder de la Unió de Rabassaires, que va donar suport a ERC… El meu pare, sense anar més lluny, es va fer enterrar amb el carnet d’ERC a la butxaca. Però ERC es defineix i s’ha definit sempre com un partit interclassista. Això l’allunya del socialisme. Nosaltres ens definim com un partit que defensa les classes populars.

I de les tesis que ERC sosté avui en l’eix nacional, us en sentiu més a prop que no fa uns anys?
—El 2015, ERC es va presentar a les eleccions amb Convergència i va fer Junts pel Sí. Per mi és impensable. Per adhesió nacional, no pots posar-te a defensar els principis ideològics que sempre has combatut. Ho sento, però Junts serà sempre un partit de base liberal, de defensa d’interessos econòmics d’unes classes que no són les que jo vull representar. És i serà així, agradi o no agradi. I a mi em costa molt veure companys meus que avui en formen part i que en són representants. També em sembla impensable que els socialistes vagin junts amb la democràcia cristiana. D’acord: els espais s’han mogut. Però deixeu-me que tingui aquesta necessitat de tenir el meu espai ideològic.

Us sentiu òrfena de partit?
—Som tants orfes que si ens poséssim d’acord podríem fer un partit. Només que no el vull fer. Tot i que de vegades penso que l’estimo més que no pas ell a mi, el meu partit és el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Però no pas el de Salvador Illa.
—No, per això no en tinc el carnet. I per això no en pago la quota. Però no ha deixat mai de ser-ho.

Creieu que l’eix social i econòmic tornarà a ser el principal en la política catalana?
—Sí, perquè, entre més qüestions, la polarització dreta-esquerra del 23 de juliol feia trenta anys que no es vivia, d’ençà que Felipe González va guanyar les eleccions del 1982. Si la llei d’amnistia aconsegueix tranquil·litzar la política, si tots els inhabilitats es poden tornar a presentar, tornarem a veure aliances del PNB amb Junts i el PP en matèria econòmica.

Aquest partit que dieu que no voleu crear, quina proposta nacional hauria de tenir per a Catalunya? Referèndum, règim especial, autonomisme, federalisme asimètric una altra vegada?
—Tot és possible, amb el temps i amb realisme. Aquests anys, la població catalana ha tingut una capacitat mobilització molt interessant. Jo vaig anar a la Via Catalana del 2013 perquè era un moment determinat en què l’estat havia d’entendre que allò que havia passat amb l’estatut s’havia de resoldre políticament. A mi el que m’ha molestat és que, després, l’independentisme s’ha apropiat de la gent que deia: “Això, finalment, ha de passar per una votació, i el poble haurà d’acabar ratificant allò que s’acordi.”

Fins i tot el referèndum el veieu possible?
—La constitució diu que el territori de l’estat és indissoluble. Veig molt difícil que es pugui presentar un referèndum sobre la secessió d’una part del territori. També la constitució republicana del 1931 deia que el territori espanyol era irreductible. Els estats tendeixen a consolidar les fronteres que tenen en el moment fundacional. La modificació de la constitució és molt improbable en el moment actual, amb aquesta correlació de forces. Hem de buscar unes altres coses.

Quines?
—Efectivament, diferenciar competències pel que fa a les nacions històriques. La constitució sí que diu que hi haurà nacionalitats i regions. Cal buscar fórmules aquí. Allò que no ens va donar l’estatut, respecte de l’administració de justícia, ens ho podria donar una reforma de la llei orgànica del poder judicial.

Potser ho tornaria a tombar el Tribunal Constitucional espanyol.
—En tots els països hi ha tribunals constitucionals. Aquí, el del 2010 era molt especial, perquè els mandats eren caducats, i perquè es van separar del debat magistrats que no se n’haurien d’haver separat i que se sabia que eren partidaris del text estatutari. Tenim un grandíssim problema amb l’administració de la justícia. Però resoldre’l no implica insultar els jutges. Creiem que combatre l’extrema dreta i els jutges és insultar-los, i no. Combatre l’extrema dreta és combatre les desigualtats que n’alimenten els vots i combatre el que passa a la justícia és canviar-ne l’organització sense fer-ne un annex del poder polític.

No acabo d’entendre la vostra proposta per a l’encaix de Catalunya a Espanya. No entenc quin estatus us imagineu que hauria de tenir Catalunya d’aquí a quinze anys, amb quin nom podríem descriure aquest possible encaix.
—M’importen més els fets que els noms. Venim d’un període en què els noms i les declaracions històriques són molt importants però, després, a la pràctica, què? Vull resultats. Per què estic contenta del redactat de l’estatut en matèria de seguretat? Perquè fa que els Mossos siguin allà on es decideixen coses sobre crim organitzat, al terrorisme, fa que participin en els organismes internacionals, que formin part de l’Europol, que treballin amb la Interpol. Si això no s’assembla a una policia integral amb entitat pròpia, que algú m’ho expliqui. Té un nom, això? Té un nom que agradi a l’independentisme? No ho sé. Però té una pràctica impensable fa vint anys.

Creieu que en política catalana es parla massa de noms?
—Hem de tornar a fer política. La política catalana podria fer molt més que no fa. El catalanisme polític va néixer amb un principi extraordinari: “Siguem l’avantguarda i que ens coneguin arreu pel que fem.” Les tesis de Valentí Almirall, les de Prat de la Riba i la seva actuació al capdavant de la Mancomunitat… És una cosa extraordinària, que demostra què pot fer el catalanisme sense que la llei l’acompanyi. Prat rescata una llei del 1882 i diu: “Com que no l’heu derogada mai, això és vigent: mancomuno les diputacions.” I no solament les mancomuna. Fa una estructura per crear escoles de perits agrònoms, d’infermeres, es fan carreteres, telèfons. Li importava, a Prat de la Riba, posar-hi un nom més o menys bonic? No. “Doneu-me un marc i deixeu-me fer.” Quan el president Maragall arriba al poder, diu: “Hem esperat cent anys”. Tothom es queda parat. Pujol no va parlar mai de Companys ni de Macià. El seu referent era Prat de la Riba i va intentar fer-se’l seu. I l’esquerra viu d’un títol, Catalanisme i revolució burgesa, escrit pel meu oncle, Jordi Solé Tura, el meu oncle. Perquè aquí vivim de títols i no en llegim el contingut.

I què no s’ha llegit bé, de Catalanisme i revolució burgesa?
Catalanisme i revolució burgesa no treu a Prat de la Riba ni un mil·límetre de la feina feta a favor dels catalans i del catalanisme. Li diu: “Però ja ha passat aquest temps. Ara ja no et toca a tu ni a les classes socials que tu representaves.” La Lliga, després de Prat, dóna suport als terratinents i als empresaris, en contra de les mobilitzacions socials que hi ha, per exemple, a la Canadenca, per la jornada de vuit hores, i de les revoltes que hi ha al camp perquè els terratinents abusen dels seus treballadors. Això pretén explicar Maragall quan parla dels cent anys. Això, per mi, continua essent molt important.

Aleshores, el problema que tenim és de manca de lideratges?
—El problema és que la reivindicació d’ampliar el nostre horitzó nacional l’havíem d’haver fet des de dins la constitució i acusar el govern espanyol d’incomplir el pacte, la lletra i l’esperit de la constitució. Així els hauríem situat a ells fora de la norma. Però vam decidir fer-ho a la inversa. Els vam donar el patrimoni únic de la legalitat, fins i tot a una dreta que no s’ha llegit mai els articles que fan referència als serveis que han de garantir als ciutadans. Sóc molt crítica amb no haver sabut fer servir l’efervescència i la mobilització del poble català. Al voltant del dret a decidir s’hi van unir moltes forces. No totes independentistes. Però l’independentisme va començar a dir que s’havia de fer una consulta per preguntar sobre la independència i sobretot que es votés que sí. Si tenies intenció de votar que no, tampoc no eres prou vàlid. Quan dic que potser no hem estat a l’altura dels temps ni dels moments, va per aquí. La població ha mostrat una implicació com molt poques vegades s’havia vist, i no se n’ha fet un bon ús. Ara la solució és més difícil que no l’any 2010, l’any 2011, l’any 2012, l’any 2013, l’any 2014.

Com ho vau portar, això d’allunyar-vos de la política i dedicar-vos a fer de metgessa?
—La resposta breu seria que bé… però no sóc una consellera qualsevol. M’identifiquen amb el desplegament dels Mossos, que va ser un honor, però també vam fer transparents les fundacions. El llibre tercer del codi civil. Les fundacions són entitats amb uns beneficis fiscals determinats, i el seu funcionament havia estat més aviat opac. Quan vam aprovar-ho, van començar a sortir a la llum casos com el de l’Orfeó Català, i el de Catalunya i Territori, d’Unió Democràtica, que va acabar amb una sentència pels seus responsables de més de vuit anys, però que ha passat absolutament desapercebuda. Alguns d’aquests embolics m’han perseguit fins i tot quan he estat fora de les responsabilitats institucionals.

Com us han perseguit?
—Aquell govern va posar parets de vidre on sempre n’hi havia hagut d’opaques. Això va generar grans enemistats i grans reaccions en contra de la meva persona per part de les direccions polítiques d’aquell moment. Molts consellers d’Artur Mas continuen treballant a l’administració pública, o per l’administració pública. Els qui obren la capsa dels trons i demostren que s’han fet coses molt mal fetes en la política catalana, sempre seran vistos com un dimoni escuat.

Us heu sentit expulsada del sistema institucional?
—Expulsada, no. Em vaig sentir molt insultada. Les persones senzilles, els pacients, els meus companys de feina, m’han acollit perfectament. I jo tenia claríssim que volia tornar a exercir la meva professió.

Aleshores, de quina manera us ha perseguit, tot això?
—Sobretot, pels procediments judicials que he tingut. He hagut de fer-me’n càrrec jo. Els he pagats jo. Així és la política catalana d’avui.

Us sentiu abandonada pel vostre partit?
—No, del partit hi ha un moment que decideixo distanciar-me’n. I el recordo perfectament. Deia que ens havíem de ratificar en la línia que havíem tingut durant el govern catalanista i d’esquerres. La majoria de membres del Consell Nacional no eren d’aquesta opinió. I va esclatar el cas Mercuri, en què estava imputat un alcalde de Sabadell.

Manuel Bustos.
—Hi va haver grans ovacions a porta tancada a favor d’un alcalde implicat en aquell afer i, en canvi, una gran animadversió cap als qui intentàvem marcar una línia política diferent. Aquell dia vaig tenir la sensació que m’havia de distanciar del partit, i ho vaig fer. No en dono la culpa a ningú, és una decisió meva. Però atenció, perquè els catalans no podem anar de modèlics i explicar que si fóssim independents tot aniria molt bé si no estem convençuts que, en allò que ja és competència nostra, ho fem impecablement. Hi ha hagut molta connivència, poc neta, i s’ha passat de puntetes per damunt de sentències condemnatòries com si això no fos res. Va també per la corrupció del PP, del PSOE, i la que pugui tenir el PSC. Si no continuem posant parets de vidre, vol dir que no ho fem bé.

Comencen els actes de celebració de l’Any Taüll

Aquest cap de setmana comença el programa d’actes de celebració de l’Any Taüll, que commemora els nou-cents anys de la consagració de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Aquestes esglésies romàniques, situades a la Vall de Boí, juntament amb set més a la mateixa vall, conformen un dels conjunts d’art romànic més importants del món. L’any 2000 el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO. El motiu, segons l’informe: “Són un exemple particularment pur i homogeni de l’art romànic en un paisatge rural mantingut pràcticament intacte.” També per l’important desenvolupament de l’art i de l’arquitectura romànica de les esglésies de la Vall de Boí, i perquè són l’exponent dels profunds intercanvis interculturals a l’Europa medieval i, en particular, a través de la barrera muntanyosa dels Pirineus.

Jornada de portes obertes i acte institucional

Els actes de commemoració de l’Any Taüll comencen bo i coincidint amb els dies en què Ramon Guillem, bisbe de Roda, en va fer la consagració, ara fa nou-cents anys (10 i 11 de desembre de 1123). Avui i demà hi haurà jornades de portes obertes per a visitar les esglésies romàniques de la Vall de Boí, activitat organitzada pel Centre del Romànic de la Vall de Boí. Aquest conjunt romànic el conformen Santa Maria i Sant Climent, les més destacades, i també l’església de Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll.


Pla obert del mapatge de les pintures de l’església de Sant Climent de Taüll.

Aquesta la tarda, a dos quarts de sis, es farà l’acte institucional que engegarà la celebració de l’Any Taüll a l’església de Santa Maria i hi participaran les institucions implicades i els habitants de la Vall de Boí. Un acte amb tres protagonistes: el paisatge, els monuments i la gent de la Vall.

Actuacions de restauració, estudi i nou mapatge

La importància de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll no solament és per l’arquitectura, sinó sobretot per les pintures murals que contenien, la major part de les quals es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Precisament, bo i coincidint amb els nou-cents anys de la consagració d’aquests edificis religiosos, es recorda que fa cent anys, l’11 de novembre de 1923, s’acabava el trasllat del conjunt de les pintures romàniques i la instal·lació al Museu d’Art de Catalunya, al parc de la Ciutadella de Barcelona (emplaçament anterior a l’actual), i també coincideix amb el desè aniversari de la instal·lació del mapatge que recrea els frescs originals dins l’absis major de Sant Climent de Taüll.

Durant l’Any Taüll es faran obres de restauració del campanar de Sant Climent, on s’han conservat molts fragments d’arrebossat original de color blanc amb una decoració lineal i geomètrica de traces vermelles. Perquè cal recordar que les esglésies romàniques del Pirineu no solament contenien pintura mural a les parets interiors sinó que també estaven decorades a les façanes i murs exteriors. Professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya restauraran la torre del campanar per a la conservació i presentació dels revestiments i traces de pintura que d’ençà del segle XII decoren les façanes de Sant Climent de Taüll. Una volta acabada l’obra de restauració de la pintura mural exterior, la intenció és recrear pictòricament amb un altre mapatge l’exterior de l’església tal com era, de color blanc i vermell.


‘Bany de Jesús’, fragment de pintura mural original de l’església de Santa Maria de Taüll.

Per una altra banda, en les tasques de restauració arquitectònica de l’església de Santa Maria de Taüll fetes en la dècada del 1960 es va trobar un fragment significatiu de pintura mural romànica amb la representació d’una escena que els estudiosos de l’art han anomenat el Bany de Jesús. L’obra era sobre una columna de les arcades que separen la nau central de la lateral sud o de migdia; va ser arrancada i traslladada sobre un suport i se’n va fer una primera restauració. Fins ara, ha estat exposada a Taüll sense un emplaçament precís ni les condicions adients. Ara, és previst de tornar-la a instal·lar al seu lloc original i d’aquesta manera fer un pas més en el procés de recuperació de la decoració mural, sigui amb petits fragments originals o amb reproduccions pintades.

Durant l’any vinent, el Departament de Cultura també impulsarà una actuació general d’interpretació museogràfica del conjunt romànic de la Vall de Boí, que farà que la visita sigui més atractiva, inclusiva i accessible. També obrirà el projecte Arxiu Taüll, en línia, per crear un repositori en què es reculli exhaustivament la documentació gràfica i escrita d’entrada de l’església de Sant Climent de Taüll. Aquest projecte té un caràcter pilot per a replicar-lo en més monuments històrics significatius del país. L’Any Taüll també possibilitarà l’edició d’una nova guia del Romànic de la Vall de Boí en diferents llengües. El comissari de l’Any Taüll és l’historiador Eduard Riu.

Jornades internacionals més enllà del Departament de Cultura

El programa de celebració, que s’allargarà fins a final de l’any que ve, ofereix propostes de caràcter popular i divulgatiu, i també actes de caràcter acadèmic. La Universitat de Barcelona organitza dilluns i dimarts (11 i 12 de desembre) les jornades internacionals “1123-2023. Taüll i la pintura romànica”. L’accés a l’activitat és lliure i també es podrà seguir en línia. Durant dos dies es debatrà sobre pintura romànica, Sant Climent de Taüll i la importància, o no, d’aquesta data. Hi participaran: Xavier Barral Altet, Imma Lorés, Marianne Blanchard, Anne-Orange Poilpré, Marcello Angheben, Anne-Laurance S’Aoust, Pere Rovira, Milagros Guardia, Miljenko Jurkovic, Saverio Lomartine, Irene Quadri, Fabio Scirea, Jürg Goll, Giulia Bordi, Juan Antonio Olañeta, Carles Mancho, Cristina Tarradellas, Alexandre Gordine, Claire Boisseau, Begoña Cayuela i Roser Piñol.

Jordi Vilà: “Mai no he volgut formar part de la gastronomia”

Ho expressa amb rotunditat en aquesta entrevista. Jordi Vilà (el Papiol, 1973) no es reconeix en la paraula xef. Prefereix presentar-se com a cuiner, atès que és a la cuina, davant una cassola, on és feliç i es troba còmode. Allunyat voluntàriament d’algunes de les maneres de fer i de presentar-se de la gastronomia, el seu restaurant Alkímia és un dels més apreciats pels gurmets barcelonins, reconegut amb una estrella Michelin, que acaba de revalidar a la Guia 2024. Darrerament, ha estat notícia per la presentació de l’Escudella Street, la seva opció per a guanyar la partida al ramen al Va de Cuina, les seves botigues de menjar per a emportar-se.

A banda de l’Alkímia i Al Kostat, Vilà, Premi Nacional de Gastronomia 2021, és propietari del restaurant Vivanda i també dirigeix els restaurants de la fàbrica Moritz i el bar Velódromo, fa d’assessor gastronòmic del Colmado Murria, i s’acaba d’associar amb el seu amic Albert Ventura per obrir un restaurant plegats, el Vrava, amb vista a la Copa Amèrica de Vela.

Acabeu de fer cinquanta anys.
—Acabats d’estrenar. A tot estirar sóc a la meitat de la vida, amb el màxim d’esperances. Però potser s’acaba demà.

De fet, vau tenir un ensurt al febrer.
—Ja m’he acostat a l’abisme. Però, de fet, no era la primera vegada. He patit situacions difícils, accidents de trànsit, la covid em va causar una pneumònia bilateral… No vaig entrar als cinquanta per la porta gran sinó per l’arc de triomf.

A banda d’això, sou l’home del moment, tothom parla de l’Escudella Street. Com viviu aquest fenomen?
—El visc amb alleujament. Després del patiment i la lluita d’aquests darrers anys, l’Escudella Street ha estat un bàlsam.

D’on surt, Jordi Vilà?
—La meva és una família del Baix Llobregat absolut, entre Sant Boi de Llobregat i Cornellà de Llobregat. La mare, d’origen molt humil, treballava en un mercat en l’època de la postguerra i el meu pare, que era fill únic, va poder estudiar farmàcia i va muntar una farmàcia al Papiol. Jo m’he criat allà, al Papiol. Sóc del Papiol.

I com marca ser del Papiol?
—Hi ha una cosa meravellosa del Papiol, és un poble petitó, de quatre mil habitants encara no, en forma de cul-de-sac. Quan hi entres, no hi ha ni un semàfor, creixes convivint amb gent de diferents esferes socials. Rics, pobres, classe mitjana, de dretes, d’esquerres, ens ajuntem tots en una amalgama molt interessant. Això, a Barcelona, no passa.

Quan neix la vostra vocació de cuiner?
—Vaig ser un mal estudiant des de petit, i sempre vaig ser un problema en aquest aspecte. Era el petit de cinc germans, dos són farmacèutics, una és filòloga i l’altra, enginyera agrònoma, i jo, en canvi, els vaig dir que volia ser cuiner. M’agradava molt menjar, i pensava que l’única manera de menjar bé era ser cuiner. A casa, la mare ha cuinat molt i molt bé sempre. El pare coneixia el propietari de la pastisseria Baixas, perquè era de Sant Boi, i m’hi va fer anar a treballar perquè veiés el pa que s’hi donava. I en vaig tornar entusiasmat! Tinc la teoria que molts cuiners que conec d’un cert renom són TDAH no diagnosticats. Som gent que vivim confortablement en el caos d’una cuina. Frueixo d’aquell bullici.

Així és com acabeu anant a estudiar a l’Escola Joviat, de Manresa.
—Llavors no hi havia cap mena de glamur ni cap classe d’atractiu cap a ser cuiner. En aquella època, ser cuiner era sinònim d’un estereotip de la professió que consistia en gent grassa, amb problemes d’alcoholisme, de joc… No era l’enfocament d’un futur desitjable per a ningú. L’any 1989, quan començo a estudiar hostaleria, no existia la visió que avui tenim de la cuina.

L’escola us va canviar la vida.
—Sí, perquè la meva vida llavors va agafar sentit. Necessitava un estímul per a trobar sentit a la vida. Amb els estudis, no veia camí per a córrer, un lloc on trobar alguna cosa. Pensa que només aprovava gimnàstica i ètica. Estava totalment desconnectat. Necessitava l’estímul de trobar alguna cosa amb sentit, i amb la cuina el vaig trobar.

Heu treballat amb Jean-Louis Neichel, Joan Piqué i Jean-Luc Figueres. Què en destacaríeu, de cadascun d’ells?
—Un dels problemes que tinc és la sinceritat. Em sap greu, però de Neichel no en guardo un bon record en cap dels sentits, perquè precisament vaig trobar en ell tot el que no volia ser ni fer. No sóc ningú per a jutjar-lo, però no era el meu lloc, sens dubte. El Jean-Luc, per contra, era una bona persona que, sense jutjar les seves circumstàncies personals, tenia molt bon fons i, de fet, és el millor restaurant on he treballat. El que es reflectia a la sala era el que passava a la cuina: excel·lència del producte, excel·lents professionals, com es tractava aquell producte, com es cuidava tot, un grandíssim restaurant amb rauxa, amb creativitat, amb rebel·lia… I tot això m’ha arrossegat. En Joan Piqué era un cuiner de soca-rel amb la cuina catalana molt ben fonamentada, amb la cuina dels fregits, de la picada, de l’arròs…

Casa Irene, d’Arties, és un lloc especial en la vostra formació?
—A Casa Irene, que m’estimo molt, vaig tenir l’oportunitat d’aprendre moltíssim. Primer perquè sortia de casa, sol davant la vida, a la Vall d’Aran, on no coneixia absolutament ningú. Em vaig trobar amb unes condicions de feina duríssimes, els havia plegat el pastisser i em van posar al seu lloc acabat de sortir de l’escola. L’experiència m’ha servit per sempre, perquè quan sóc molt a prop de petar, m’aturo i dic, conec el meu límit i encara hi som bastant lluny. I el límit és a prop de Casa Irene. Tot i això, en tinc un gran record. La senyora Irene és l’àvia que tots voldríem i a tots els estimo molt. A més, hi vaig conèixer la Sònia.

Amb Sònia Profitós, la vostra parella, vau obrir l’Abrevadero l’any 1998. Éreu molt joves!
—En aquell moment, l’Oriol Castro, que anava un curs per sota a la Joviat, em va trucar per si volia anar al Martín Berasategui. Vaig dubtar, però en aquell moment vaig conèixer la Sònia i vaig decidir anar al Neichel. Sempre m’ha pogut més el cor que el cap. Amb la Sònia va ser un amor total, però també de patiment, perquè jo era a Barcelona i ella a Lleida. Ens retrobàvem cada quinze dies. Plegats, vam anar a Cal Rei i al Jean-Luc Figueras, que ja deia: “Vindrà a treballar la teva xicota i quan marxeu, marxareu tots dos.” I és el que va passar. Llavors jo estudiava francès perquè volíem anar dos anys a França, dos anys a Anglaterra… Viatjar mitjançant la cuina, que és un llenguatge universal. I just aleshores va sortir l’oportunitat de l’Abrevadero, que ho va capgirar tot.

Pels qui no l’hem conegut, què era l’Abrevadero?
—El meu pare coneixia la persona que es va fer càrrec de l’hostal del carrer de Vila i Vilà amb què venia el restaurant, i li va dir si no em faria gràcia agafar-lo. I ens vam associar. El primer que volia fer era canviar-li el nom, que m’horroritzava, però calia saber-ne la història: venia d’un antic abeurador que hi havia. Vam començar amb quatre milions de pessetes, vint mil euros d’ara, i vam aprofitar-ho tot com vam poder. Per la cuina, vaig trucar al meu gran amic Oriol Rovira, que llavors tenia previst obrir els Casals, i que va poder veure com s’arrancava un projecte. Jo tampoc no en tenia ni idea, però va ser tot il·lusió i moltes ganes, molts errors, molta humilitat. Van ser quatre anys d’aprendre a còpia d’errades. Després de l’Oriol, va venir l’Albert Ventura, el meu altre gran amic. L’Albert al cap d’un any ja va veure que havia après tot el que li calia aprendre, i va marxar cap al Jean-Luc a fer de cap de cuina, abans d’obrir el Coure. L’Abrevadero van ser quatre anys duríssims, després dels quals me’n vaig anar només amb un feix de ganivets, una cassola de ferro colat i un quadre que era meu.

I amb algun ganivet clavat a l’esquena?
—L’esquena cosida a ganivetades, diguéssim. Quan obres un restaurant i no tens cap nom, no tens cap suport, és duríssim. La meva sogra quan venia a veure’ns es posava a plorar de com vivíem. Per obrir un negoci necessites una tenacitat absoluta. I en vaig sortir molt cremat, també amb el qui era el meu soci. Vaig estar a punt de tirar la tovallola. Però resulta que havíem començat a captar l’atenció dels crítics. De restauració, no en teníem ni fava, jo tot just sabia cuinar una miqueta, la meva dona sabia servir una miqueta, i havíem muntat l’Abrevadero fugint, precisament, de la gastronomia.

Fugir de la gastronomia ha estat la vostra obsessió?
—Mai no he volgut formar part de la gastronomia. El que passa és que hi ha una cosa que no m’ho pot robar ningú, que és la il·lusió de cuinar, la il·lusió d’aquest ofici. Sempre m’he intentat protegir molt de tot. No hi estic en contra. No estic en contra del que és la gastronomia. No m’he presentat mai a cap concurs, ni he buscat cap premi. A la Joviat, després de cinc anys, el professor encara em deia Vies, que era un alumne d’un curs per sobre, de Viladecans. He estat sempre de perfil discret. De tota manera, com deia, vam cridar l’atenció d’alguns crítics, com Philippe Regol. Un dia que va venir a sopar amb en Jordi Butron, em va dir: “Tu vols jugar a això?” També vam cridar l’atenció del Rafael García Santos, que va ser decisiu, vam sortir als Cinc a Taula…

Us han agermanat amb la generació dels bistronòmics. Us hi sentiu còmode, amb aquesta etiqueta?
—Cronològicament, nosaltres passàvem per allà. No ens podem atribuir mèrits. Després de l’Aram de l’Àlex Montiel, en el seu dia, el primer bistronòmic amb tota la intenció és l’Ot de Gràcia, que va ser molt important, perquè era un projecte amb una ambició gastronòmica total i uns recursos de mínims absoluts. Només tenia un menú degustació, amb un toc molt rebel, irreverent. En acabat vam arribar nosaltres, però per pura coincidència. Vam obrir el novembre del 1998 i després van venir l’Espai Sucre, el Paco Guzmán, el Comerç 24… Has de pensar que, fins aleshores, a Barcelona s’obria un restaurant cada set o vint anys. Hi havia els clàssics, com la Dama, Neichel, Jaume de Provença, Via Veneto, a banda del Carles Gaig, el Jean-Luc… Darrere nostre ja va venir l’Àbac, el Saüc, el Gresca, l’Hisop. Entre la generació dels grans –Ferran Adrià, Joan Roca, Santi Santamaria, Carme Ruscalleda…– i la nostra hi havia la del Sergi Arola o el Carles Abellán, amb un punt rocker i canalla. Som una generació molt més discreta, des dels mateixos Oriol Castro, Mateu Casañas i Eduard Xatruch, del Disfrutar, que acaben de rebre les tres estrelles, l’Oriol Ivern, el Xavi Franco, el Rafa Peña…

L’any 2002 obriu l’Alkímia, al carrer de la Indústria, i dos anys després ja guanyeu l’estrella que ara fa vint anys que lluïu.
—Estava molt cansat, volia estar tranquil. Després de deixar l’Abrevadero estava disposat a penjar el davantal, però la meva dona i la meva família em van animar, em van fer veure que s’havia fet un camí i em van ajudar a tirar endavant. D’aquí va sortir l’Alkímia. I des del primer minut va ser un èxit. Va ser un boom. Quan vam guanyar l’estrella vam ser portada d’El Periódico. Però no vam saber gestionar l’èxit, realment. No sabíem ser restauradors i veníem de patir massa. No vam tenir temps ni d’aixecar el cap per pensar.

Ni per a gaudir?
—Ni per a gaudir. Quan em poso davant una cassola, m’ho passo bé. Si sóc en una cuina, sóc al meu entorn, em connecto amb el moment. Allò va ser molt estressant, com un bombardeig. Treballàvem molt, fèiem un dia i mig de festa, i el mig ens el saltàvem. Ens aguantàvem amb pinces, perquè tot i ser joves estàvem molt cansats. Recordo el telèfon que no parava de sonar. Per exemple, no vam saber contractar una persona per portar les reserves. O no agafar totes les taules i deixar espai per als clients que ens havien dut fins allà. Aquell moment em fa mal quan miro enrere. La resta, hem comès errors, hem fet plats millors, pitjors…

Parlant de la vostra carta, sempre heu partit de la cuina catalana.
—No n’he fugit mai, perquè la que sento, és el terreny més còmode, on em sento més connectat. No he treballat mai fora de Catalunya, encara que he treballat amb Neichel o Figueras. Repassant les diferents èpoques, veus que hi ha hagut modes, el moment dels paisatges, per exemple, quan nosaltres fèiem una ostra asfàltica… Hem fet plats que Déu n’hi do. En negatiu, eh!

Aquesta cuina catalana, l’heu feta evolucionar. Al Kostat feu fricandó de tonyina o escudella de caça.
—Hi ha un moment en què ja em veig i ja em sento que sóc gran i sé què m’agrada i què no. Què m’agrada més i què menys. M’agrada molt la cuina japonesa, però no em plantejo de fer-ne. I, com això, em passa amb moltes altres cuines. M’adono que m’agrada expressar-me d’una determinada manera, dins la cuina catalana. Per mi la premissa és, dins la cuina catalana, agafar un producte, seleccionar-lo, veure què em demana, no què vull fer-ne jo, què el pot acompanyar, i fer-ho amb una elaboració immediata, fresca. Aquest exercici ens ajuda a simplificar els plats, anar-los despullant d’elements. Quan ets jove, sempre falten coses al plat. A mesura que et fas gran, n’hi van sobrant. A mi, per exemple, m’han presentat com un cuiner clàssic.

I no hi esteu d’acord?
—No, no hi estic d’acord. De fet, m’és igual. Vaig fer una sopa blava al seu moment, que ho va trencar tot. I quan la vaig presentar en una ponència, resulta que va coincidir que un cuiner francès també en feia. El didalet de pa amb tomàquet que fèiem a l’Abrevadero, amb l’Oriol Casals, era un exercici d’irreverència i provocació. O les postres de gintònic. O el mar i muntanya d’ostra i careta, o de peus de porc i espardenya. La creativitat és una mirada. Per mi, que facis una esferificació o tanquis el plat en una campana i surti fum pot estar molt bé, però no és creativitat. Això no és avantguarda. L’avantguarda és a la mirada.

Creieu que hi ha una certa fatiga de tatakis, cebiches, tàrtars, elaboracions de la cuina internacional que ara es poden trobar a tot arreu?
—No és que hi hagi una fatiga, hi ha una imbecil·litat sobre aquesta qüestió. Tot plegat és un recurs de mirada molt curta. Funciona, evidentment, no ens enganyem. Funciona perquè és fet com si ho decidís un algoritme. Ara, nosaltres fem un plat que és una samfaina en un plat, on no posem res més, i és on la gent se sorprèn més. Tota aquesta cuina del tataki i tot plegat, no hi estic en contra, insisteixo, però, home, aquí, amb el que tenim, per què hem de repetir models? Si som un país amb un territori tan estret que tenim de tot i que dóna per a fer un receptari molt ric: la cuina del bacallà, del porc, dels bolets. Vam començar amb els romescos i ara, amb l’escudella, el més estrany és que no hi fos abans.

Quin ha estat el secret de l’èxit?
—Em van dir que m’equivocava a l’Abrevadero, que m’equivocava d’anar al carrer de la Indústria, em van dir que m’equivocava agafant el Vivanda, em van dir que m’equivocava aquí, amb un principal, a tocar del Raval, sense un cartell a la porta… I m’han dit que sempre ho he fet tot malament, diguéssim, perquè m’he bellugat malament dins aquest món. I sí que és veritat que realment si hagués volgut treure més profit econòmic, hauria tirat cap a un altre costat. Però he triat viure, i en aquest viure necessito fer el que em dóna la gana, d’acord amb la meva dona, és clar. Però, en això sempre hi ha renúncies. Nosaltres fa setze anys que tanquem el cap de setmana.

Us vau avançar amb la qüestió de la conciliació.
—Vèiem que, si no ho fèiem, ens n’anàvem pel pedregar. Com a parella, com a negoci i com a tot. Justament, no ens agradava allò que havíem vist, i per això ho vam fer al seu dia i n’estem contents. Tot el que faig ho tinc a deu, quinze o vint minuts de bicicleta, ho faig tot molt a prop. I, és més, intento que tot tingui una coherència. Perquè, al capdavall, sense voler ser pretensiós, l’espai on estic bé és dins la cassola.

Heu engegat molts projectes, però crec que n’hi ha un que us va saber especialment greu que no acabés de rutllar. Parlo del Louis 1856.
—Vaig tenir un projecte que es diu Saltimbocca, una pizzeria, que no va anar bé, vaig tenir un projecte de fer truites al moment que no va funcionar, una parada a la Roca Village que tampoc no va arrencar. Però el problema del Louis no va ser aquest. El fet és que Moritz va fer un tomb. El Louis no guanyava diners, potser en perdia, d’acord, però Moritz podia haver-lo aguantat perfectament. Em va doldre i no compartia la decisió, que respecto absolutament. Perquè, al capdavall, Moritz ven cervesa i vol que la seva experiència es faci al voltant de la cervesa. Nosaltres proposàvem un altre concepte, un restaurant d’excel·lència, sota el paraigua de Moritz, que fes que després el client quan anés al supermercat acabés comprant la cervesa Moritz. El Louis era un restaurant clarament diferenciador, un viatge espectacular en què recollíem l’herència i, el més important, era la pretensió de crear una escola de sala.

S’acaba de presentar la Guia Michelin 2024 i heu revalidat l’estrella que us van donar fa vint anys a l’Alkímia. Quin és el futur del vostre restaurant?
—És difícil d’explicar. Realment, em pot la cuina, el projecte, no me’n puc separar, però m’agradaria poder constituir d’alguna manera un model en què algú agafi el llegat de l’Alkímia i el continuï. Parlava abans de la irreverència, de la disconformitat, que tot plegat sorgeix del carrer, de la necessitat d’estripar que surt de la incomoditat. Per més que es digui que faig cuina clàssica, conservadora, no he volgut ensenyar mai res a ningú, explicar res a ningú. Quan era jove estava en contra de gairebé tot i ara només estic en contra d’algunes coses. Però continuo essent una mica aquell. Per exemple, no vaig anar a la gala de Michelin, i això no sempre és fàcil de justificar, perquè tothom hi va. Però, per mi, el compromís és a la cuina, perquè si no fos així, la vida és plena de gales i compromisos que te’n treuen.

Sou l’anticuiner mediàtic?
—No surto mai a saludar els clients. Amb això puc causar un punt d’antipatia fins i tot, però m’agrada poder-ho explicar. La gent vol venir i saludar el xef, que és un terme que no suporto, perquè xef és una posició jeràrquica. Jo sóc en Jordi Vilà, cuiner, no xef. I tot el que hagi d’explicar d’interessant és al plat. Donant-te menjar ja et dic què penso, com penso i com ho veig. I, fora d’aquí, sóc una persona ben poc interessant. Per tant, tot el temps que dedicaria a saludar un client o un altre, no el dedico a cuinar. Ja sé que el món va cap a una altra banda, però aquest és el meu projecte de vida. Sóc conscient que per tenir sort has d’anar a les festes i a la tele, però hi he renunciat, perquè ja he tingut tanta sort que no està bé que en vulgui més. Em dedico a una cosa que realment m’agrada i la gent m’aprecia. Tinc clients que han vingut moltes vegades i no hi he parlat mai. I m’agrada que vinguin per la cuina, perquè són ben tractats i ben atesos, no per totes aquestes altres coses.

Incògnites del quart espai

L’acord del president Carles Puigdemont amb el PSOE ha desat en un calaix la por principal que ha tingut Junts aquests darrers anys: un grapat de fuites que debilitessin el partit davant ERC. En les últimes eleccions al parlament, el PDECat tot sol va obtenir 77.000 vots. Entre ERC i Junts hi hagué una diferència de 35.000 vots. No tots els votants d’Àngels Chacón haurien votat Laura Borràs, però les xifres que han amenaçat l’hegemonia postconvergent són molt estretes. Les concessions de Puigdemont als socialistes l’arrengleren amb els republicans, mal que hi hagi diferències metodològiques. Això obre camp electoral, però un quart espai independentista pot tenir efectes molt diferents segons la forma que prengui.

La primera qüestió que ha de sospesar aquest espai és quina situació vol atènyer a mitjà termini. L’entrada al parlament seria mínima perquè els precedents que coneixem insinuen un marge de vora 100.000 vots i tres o quatre escons. El 2010, Solidaritat Catalana va entrar al parlament amb quatre escons i 103.000 vots. Reagrupament, que no hi va entrar, en va obtenir 40.000. Al cap de dos anys, el president Artur Mas demanava una majoria extraordinària per capitanejar el procés. Dos elements engrescadors van canviar el mapa. La gran recuperació d’ERC –de Joan Puigcercós a Oriol Junqueras, amb la cara neta de tripartit– i l’aparició de la CUP, que, tanmateix, va obtenir menys vots (126.000) que no Joan Laporta i Joan Carretero sumats dos anys abans (143.000).

L’experiència de Primàries a Barcelona l’any 2019, per més que la menystinguin sovint, permet de fer càlculs semblants. Jordi Graupera va obtenir 28.000 vots i un 3,7% del vot a la ciutat. El candidat de Junts, Joaquim Forn, es presentava de la presó estant. Bona part dels electors eren encara en fase de negació de l’octubre del 2017. L’any que Solidaritat va entrar al parlament, va obtenir menys vots a Barcelona (20.000) i menys percentatge (2,9%); Reagrupament va obtenir-hi 7.000 vots i un 1%. Fora de Barcelona, aquell 2010, Solidaritat va obtenir 83.000 vots i Reagrupament, 33.000. Són càlculs a l’engròs, perquè no hi ha sondatges actuals sòlids, però la tendència mostra que un quart espai amalgamat tindria una possibilitat clara d’entrar, contra el pronòstic general que se sol sentir als mitjans.

La història numèrica del quart espai té més lliçons que no es poden desatendre. Amb una candidata desconeguda com Laura Ormella, Primàries va obtenir tan sols 6.000 vots en tot el Principat en les eleccions al parlament de fa dos anys. Alfons López Tena era intel·ligent i conegut, però també menys popular que Joan Laporta, que venia del pic del triomf social. Conclusió: les expectatives i sobretot les xifres varien significativament segons els candidats. També segons la narrativa que aconsegueixen de consolidar els partits grossos. Pel broc gros: no és el mateix oposar-se a Junts mentre la negociació amb el PSOE encara mantingui la intriga que amb una negociació descarrilada. No és el mateix concórrer a unes eleccions contra Puigdemont havent tornat de l’exili que amb un altre candidat. No és el mateix Puigdemont contra Dolors Feliu, presidenta de l’Assemblea, que Jordi Turull o Josep Rull contra Clara Ponsatí.

A banda del candidat, l’altre problema nuclear a resoldre és la naturalesa de la candidatura. La hipotètica obtenció de diputats seria escassa en tot cas, d’entrada, però quina seria l’aspiració? Una bona part del vot de Solidaritat provenia de convergents que volien esperonar Mas cap a una retòrica més atrevida. El quart espai hauria de voler fer de crossa i condicionar Junts i ERC? En aquest escenari, tal volta es renunciaria a una de les tesis que avui alimenta més aquest gruix d’electors: que amb Junts i ERC no s’arribarà mai a la independència. Segona opció: el quart espai hauria d’aspirar a rebaixar substancialment els escons de Junts i ERC per a igualar-los a mitjà termini i reequilibrar el paisatge? En aquest escenari, tal volta els convidarien a pactar amb el PSC.

Tots els interrogants conflueixen en un problema de base: trobar la gent que hauria de bastir l’espai. La feina més complicada, que ho pot entrebancar tot. Entrar al parlament com una opció pacient i de collita a llarg termini posarà les coses més difícils als candidats, si volen resistir les contradiccions absorbents de la política autonomista. Hi ha molt pocs incentius per a persuadir la gent del sector privat i del món acadèmic que la política institucional, avui, té recorregut i prestigi a Catalunya. Una llista es pot articular de qualsevol manera, però no funcionaran totes les receptes, i n’hi ha que paradoxalment podrien ser una manera de cremar l’oportunitat.

Amb Junts o contra Junts

La probable candidatura de Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, es mou en uns paràmetres diferents, perquè és l’única que pot xuclar votants a Junts per una raó diferent del pacte amb els socialistes. El president Puigdemont ho sap, i per això d’ençà de la conferència a Brussel·les parla de la immigració. Tot Junts ho sap, per això el número 2 a Madrid, Eduard Pujol, va promoure insistentment Orriols quan era a 8TV. Per això van deixar-la ser batllessa. Havent renunciat explícitament a la confrontació, Junts sap que la preocupació visceral per la pèrdua de la identitat és una manera de mantenir vots.

Illa avisa que per a negociar el pressupost vinent, cal complir l’acord de l’actual

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha exigit al govern que compleixi els compromisos del pacte pressupostari del 2023, condició indispensable per negociar els comptes de l’any que ve. “A mi no m’enganyen dues vegades”, ha dit. En una entrevista a l’agència EFE, ha deixat clar: “No hi haurà pressupost el 2024 amb els vots del PSC si no es compleixen els acords.” Diu que abans de dir-ho en públic, ho ha traslladat en privat amb aquesta mateixa claredat a dirigents d’ERC.

“No perdré la credibilitat amb això”, ha dit, i ha insistit que els acords s’han de complir: “El president Aragonès sabrà el que fa, jo no seré qui posi en dubte la seva credibilitat, arribem a uns acords i s’han de complir. Fins que això no passi, no entrarem a negociar els eventuals pressupostos del 2024”. En particular, reclama que es compleixen els tres compromisos sobre tres grans projectes: la Ronda Nord (B-40), el macrocomplex d’oci Hard Rock i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.

El pressupost de 2023 es va aprovar gràcies al pacte d’ERC amb el PSC, però també amb els comuns. Avui, justament, la seva cap al parlament, Jéssica Albiach, ha posat les coses difícils a Aragonès, perquè ha demanat justament el contrari que el PSC: la renúncia de l’Hard Rock.

L’acord deia que durant el primer trimestre del 2023 la Generalitat i el ministeri espanyol de Transports havien de tancar el conveni per dur a terme la B-40, però encara no s’ha signat. Val a dir que, segons EFE, el govern espanyol ultima una modificació legal per desbloquejar-lo. El compromís pel que fa al Hard Rock era que en la primera meitat de l’any s’aprovés el Pla Director Urbanístic del projecte, però continua pendent un informe mediambiental preceptiu.

L’acord sobre l’aeroport de Barcelona és l’únic dels tres en què encara no han incomplert els terminis: la Generalitat té fins a finals d’any per acordar amb el govern una comissió tècnica per encarar com pot “guanyar capacitat”, fent servir els mateixos termes de l’acord.

“Podem entendre que hi hagi algun retard amb algunes coses. Estem disposats a rebre explicacions sobre això i a ser comprensius. Però no estem disposats és que s’acordin coses i no es compleixin”, ha remarcat Illa.

“Suposo que Aragonès sabia el que firmava”

Aquesta setmana, el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha vehiculat el projecte del Hard Rock al resultat de l’informe mediambiental que ultima el departament i ha avisat: “Si no es compleixen les condicions, no es podrà fer”. Sobre si el PSC continuarà reclamant la tramitació del Pla Director Urbanístic (PDU) del Hard Rock fins i tot si l’informe mediambiental pendent és desfavorable, ha respost: “Suposo que el president Aragonès estava informat del que firmava i què suposava”.

Illa també ha negat un possible intercanvi de suports entre els socialistes i ERC per aprovar els comptes catalans i el pressupost espanyol: “El PSC no barreja llibretes”.

“Diligència” davant la sequera

Davant la greu situació de sequera que viu Catalunya, que està a prop de declarar la fase d’emergència si no es reverteix l’escassetat de pluges, ha assegurat que el PSC no entorpirà el govern i que donarà suport a les mesures pertinents, com la possible arribada de vaixells que portin aigua.

“S’han de prendre les mesures que cal prendre, per dures que siguin, però tampoc no s’ha de sobreactuar, ni quedar-se curt per por de decidir”, ha subratllat, abans d’instar a actuar amb “celeritat” per dur a terme obres d’infraestructures per combatre la sequera.

Illa ha reclamat al govern que apliqui criteris d’emergència en la contractació i sigui “diligent i ràpid a executar obres”. Segons ell, fins ara l’actitud del govern és “d’arrossegar els peus” en moltes inversions.

Els Mossos cerquen un home que va atacar una dona a Barcelona sense motiu aparent

Els Mossos d’Esquadra cerquen un home que ahir a mitjanit va atacar una dona amb un objecte punxant al barri de Gràcia de Barcelona. Fonts policíaques han dit a l’ACN que la víctima era amb quatre amigues al carrer de Tordera quan un home, sense cap motiu aparent, se li va apropar i li va clavar un objecte.

L’assaltant va fugir mentre la víctima va ser traslladada a un centre hospitalari. La dona ha estat operada avui i es troba estable en estat greu, segons indiquen les mateixes fonts consultades.

S’ha mort a 95 anys Pius-Ramon Tragan, el monjo més ancià del monestir de Montserrat

El pare Pius-Ramon Tragan i Colilles (Esparreguera, 1928) ha mort a 95 anys al monestir de Montserrat. Reconegut biblista i teòleg, era el monjo més ancià de Montserrat i acumulava 74 anys de professió monàstica. Pius-Ramon Tragan era doctor en Sagrada Escriptura i llicenciat en Filosofia, va ser degà de la Facultat de Teologia de Roma (1985-1990) i secretari del pare abat Aureli Escarré. També és autor d’obres de referència en l’àmbit internacional dels estudis bíblics, entre els quals destaquen El Llibre del Càntic dels Càntics en la Bíblia de Montserrat (1966) o la Traducció del Llibre del Deuteronomi (1970). La missa exequial se celebrarà demà a les 10.45 i serà presidida pel pare abat Manel Gasch.

El pare Pius-Ramon Tragan va fer els estudis de Filosofia i de Teologia al monestir de Montserrat, que va continuar a Roma (1956-1957) i a Múnic (1961-1962). Anys més tard va marxar a Jerusalem (1965-1967) i a Estrasburg (1967-1970), on s’especialitzà en l’exegesi bíblica i va obtenir el doctorat. L’any 1972 s’establí a Roma, on fou nomenat degà de la Facultat de Teologia (1985-1990) i tot seguit rector del Pontifici Ateneu de Sant Anselm (1990-1997). Entre els anys 1998-2001 i 1999-2001 fou professor a les Universitats de Milà i de Barcelona, respectivament. Des de 1997, era el responsable de l’Scriptorium Biblicum et Orientale del monestir de Montserrat.

En el llibre Notes d’un passat –escrit el juliol de 2022 i en el qual fa un repàs de la seva vida-, Tragan agraïa a la comunitat de Montserrat, que el va acollir amb 19 anys, i que el va “formar com a monjo”. “Em va ensenyar els principis de la recerca de Déu i em va orientar el mateix itinerari de formació fins al sacerdoci; sense negar les dificultats d’alguns moments, soc feliç de la vida que Déu m’ha donat, intensa, oberta, llarga”, va resumir el monjo.

Intercanvi de trets a la Bisbal d’Empordà entre mossos i un home armat

Un home ha obert foc contra els Mossos d’Esquadra a la Bisbal d’Empordà i ha acabat ferit pels trets de la policia. Segons fonts properes al cas citades per l’ACN, cap a les 16.00 familiars de l’home han avisat els serveis d’emergències perquè estava en actitud agressiva en un domicili al carrer de València. Segons les primeres informacions, quan els Mossos han arribat al lloc i estaven inspeccionant la zona, l’home ha aparegut al carrer, ha tret l’arma de foc i ha disparat contra la patrulla. Els Mossos han respost a l’atac i li han disparat.

L’home ha resultat ferit. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) l’ha traslladat a l’hospital Trueta de Girona. En aquest moment es desconeix el seu estat. Els agents no han patit lesions.

Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per esclarir les circumstàncies del tiroteig. El sospitós està detingut, d’entrada per un delicte d’atemptat contra agents de l’autoritat.

Compromís demana públicament que Sumar no s’implante al País Valencià

Compromís veuria malament que Sumar desenvolupàs una estructura territorial al País Valencià, tal com va suggerir ahir Txema Guijarro, diputat de Sumar al congrés espanyol per Alacant. Amparo Piquer, secretària general de Més-Compromís, ha dit a la SER que el pacte de Compromís i Sumar que van tancar per a les darreres eleccions espanyoles deixava clar que hi havia un acord per a no competir electoralment.

“No considerem convenient ni necessari que s’implante una altra força política al País Valencià”, ha dit Piquer, que ha afegit que aquest espai polític ja el representava Compromís: “Representa l’esquerra, el valencianisme, el feminisme i som una força verda.” Per això, i perquè Sumar va reconèixer Compromís com la força principal de l’esquerra valenciana, diu que no tindria sentit el desplegament de Sumar al País Valencià.

Guijarro va explicar que Sumar estudiava d’implantar-se al País Valencià i que ja havia encetat el procés per a construir-hi l’estructura electoral i institucional. Així i tot, va matisar que el procés era en una fase primerenca i que no era previst que acabés fins al març.

A més, va dir que la implantació de Sumar al País Valencià es volia fer bo i respectant i ampliant els acords signats amb Compromís, però no en va donar més detalls. “Al País Valencià hi ha un espai d’esquerres, Compromís, amb una trajectòria i bagatge consolidats, i la nostra intenció és crear un espai encara més gran i confluir amb Compromís. […] Volem continuar treballant en la direcció de construir espais i guanyar pes específic.”

Louis Aliot, Marine Le Pen i més dirigents de Rassemblement National seran jutjats per malversament

El batlle de Perpinyà, Louis Aliot, la cap de Rassemblement National, Marine Le Pen, i vint-i-cinc dirigents i treballadors del partit ultradretà més seran jutjats per malversament de fons la tardor de l’any vinent. Segons que informa Franceinfo, són acusats d’haver malversat fons de la Unió Europea per pagar assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit.

Els ciutadans de l’estat francès que no veuen la ultradreta com una amenaça ja són majoria

El judici es farà del 30 de setembre al 27 de novembre de l’any vinent i entre els acusats també hi ha el fundador del partit, Jean-Marie Le Pen, i Rassemblement National mateix, com a persona jurídica.

La investigació s’ha fixat en un període de dotze anys, entre el 2004 i el 2016, i va començar el març del 2015, quan el Parlament Europeu va notificar a la justícia francesa que hi podia haver irregularitats en els salaris dels assistents parlamentaris. El Parlament Europeu és personat com a part civil i calcula en 6,8 milions d’euros els diners malversats.

La majoria dels acusats per la fiscalia són dirigents del partit ultradretà durant la dècada del 2010. Onze van ser eurodiputats –entre els quals Aliot–; dotze, assistents parlamentaris, i quatre eren col·laboradors de Rassemblement National.

Rassemblement National ha publicat un comunicat en què nega cap infracció o irregularitat. “Respondrem formalment a les acusacions contra els nostres eurodiputats i assistents parlamentaris”, diu el text, que afegeix que el procés judicial els donarà l’oportunitat de defensar-se.

Els serveis jurídics del Consell no veuen jurídicament sòlida la darrera proposta d’Espanya per a fer oficial el català

Els governs europeus tornaran a tractar dimarts l’oficialitat del català a la Unió Europea. Aquesta vegada, el punt es presenta en l’ordre dia de la reunió del Consell d’Afers Generals amb la previsió de prendre una decisió al respecte, però el més probable és que es constati que no hi ha unanimitat per a aprovar la reforma del reglament lingüístic i es torni a deixar per a més endavant.

En les reunions preparatòries de la reunió s’ha constatat que la qüestió encara és verda. Fonts pròximes a les converses expliquen a VilaWeb que el grup Antici, l’espai informal que prepara la reunió del Coreper II –que, al seu torn, prepara la reunió del Consell d’Afers Generals–, ja ha discutit la nova proposta per a modificar del reglament lingüístic que el govern espanyol va presentar a l’anterior reunió. El document fixa sis condicions per evitar que unes altres llengües minoritzades facin servir el cas de les llengües cooficials a l’estat espanyol per a demanar també l’oficialitat, atès que, a la pràctica, només les compleixen el català, l’èuscar i el gallec.

El resultat del debat del grup Antici no va ser positiu per als interessos del català. El servei jurídic del Consell de la Unió Europea va intervenir i va dir que el text no era jurídicament sòlid i que els governs no podien basar-s’hi per explorar la proposta d’oficialitat. D’aleshores ençà, el govern espanyol no ha enviat cap versió nova de la proposta de reforma.

Tenint en compte el compromís adquirit pel govern espanyol que assumiria íntegrament el cost de l’oficialitat, el debat gira en gran part al voltant del debat jurídic. Aquesta setmana, la Plataforma per la Llengua va enviar al Ministeri d’Afers Estrangers espanyol i a les delegacions dels altres governs europeus un informe jurídic encarregat a Karen McAuliffe, professora de dret i llengua a la Universitat de Birmingham, i Takis Tridimas, professor de dret europeu al King’s College de Londres i codirector del Centre de Dret Europeu en aquesta institució. Els acadèmics conclouen que la decisió del 2004, quan el Consell de la Unió Europea es va oposar a la petició de semioficialitat plantejada pel govern espanyol, no s’ajustava al dret europeu i que va ser causada per motius polítics, però que com que ningú no la va impugnar –tampoc el govern espanyol– és la que es va acabar imposant. A més, no solament donen arguments a favor de la possibilitat que el català, l’èuscar i el gallec puguin ser llengües oficials, sinó també motius jurídics pels quals ho haurien de ser per l’obligatorietat de seguir el principi d’igualtat entre els estats membres i de respectar la diversitat lingüística.

L’objectiu de la Plataforma per la Llengua és que el govern espanyol es faci seus aquests arguments per contraatacar els serveis jurídics del Consell de la Unió Europea si hi posen traves.

Els governs ja saben quant pot costar l’oficialitat

A banda, els governs europeus ja poden fer-se una idea del cost que tindria l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. L’executiu espanyol va encarregar el 17 d’octubre un informe financer a la Comissió Europea del cost que implicaria per a les institucions europees d’incloure tots tres idiomes, i dimecres la Comissió ja va enviar als estats membres una estimació preliminar dels costs. Segons que ha avançat El País i ha confirmat VilaWeb, aquest cost seria de 132 milions d’euros anuals, 44 milions per a cada idioma. El document recull que l’estimació es basa en els càlculs fets per l’irlandès l’any 2015 i inclou la contractació de personal de traducció, interpretació, revisió legal i publicació per a les institucions i les agències de la UE, a més del cost d’organitzar els processos de concurs i selecció.

Aquest informe no és el definitiu, i la Comissió espera que el Consell hagi pres una decisió sobre l’oficialitat per a desenvolupar una anàlisi financera exhaustiva.  “Quan el Consell tingui una posició formal sobre aquesta qüestió i les autoritats espanyoles hagin indicat el seu enfocament d’una sèrie de qüestions, com ara un règim transitori, la Comissió podria proporcionar una declaració financera completa en un procés interinstitucional formal”, diuen a VilaWeb fonts de la Comissió Europea.

El document diu que el cost depèn de les bases de dades terminològiques existents, i de les bases de dades “necessàries per a alimentar la maquinària de traducció”. “Si no existeixen (…), es necessitarà inversió per generar memòries de traducció i tecnologia i equipament tècnic per desenvolupar-ho”, diu el text.

També remarca que pot haver-hi un procés transitori cap a la implementació de l’oficialitat, i diu que mitigaria alguns dels costos mentre duri aquest procés. A l’agost, el govern espanyol va proposar que, en cas que hi hagués inconvenients en aquest sentit, es prioritzaria la implementació del català, que té més recursos per a fer les traduccions.

Pàgines