Vilaweb.cat

Un informe de l’Ajuntament de Barcelona detecta grans diferències entre districtes en matèria d’èxit escolar

Un informe encarregat per l’Ajuntament de Barcelona detecta grans diferències entre districtes en matèria d’èxit escolar, el que denota que les condicions socials i econòmiques acaben determinant l’experiència educativa. Així, el 22% de l’alumnat de Ciutat Vella no supera la prova de 6è de Primària, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi el percentatge baixa al 5,6%. En el cas de l’ESO, la diferència encara és més gran, des del 35,5% fins al 4,5.

Es dóna el mateix fenomen pel que fa a l’escolarització de l’etapa de 0 a 3 anys. La taxa és del 26,7% a Ciutat Vella , mentre que a Sarrià i a Les Corts puja fins al 58%. Es produeix segregació escolar, amb concentració d’alumnes amb més dificultats a centres públics. Una altra dada que revela l’informe és que les matrícules a Primària tendeixen per primer cop a la igualtat entre pública i concertada.

 

Uns enregistraments revelen la submissió d’Iceta a la disciplina del PSOE

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va qualificar de ‘accident’ el no dels diputats catalans a la investidura del president espanyol, Mariano Rajoy, en contra de la decisió del PSOE d’abstenir-se, segons un enregistrament que publica avui El País. ‘Del que nosaltres depengui no tornarà a passar que d’una decisió en què participem i votem, després no l’acatem’, va dir Iceta en una intervenció al comitè federal del PSOE. Iceta va insistir que calia ‘evitar’ que es repetís una situació com aquesta. A l’enregistrament també reconeix el ‘lideratge’ del president de la gestora, Javier Fernández, en el procés ‘complicat’ que viu el partit i demana als seus companys socialistes espanyols un ‘esforç de comprensió’.

Ací podeu escoltar l’àudio:

En l’enregistrament, Iceta assegura que ha viscut molts problemes al partit però cap com el de la tardor passada, arran de la votació del PSOE en la investidura de Mariano Rajoy. En aquest context, assegura que no coneix gaire gent del partit que hagi ‘estat capaç de pilotar un procés complicat’, en referència a la tasca de Javier Fernández.

Afegeix que el nou acord entre PSC i PSOE no ho resol tot perquè els problemes ‘apareixen sense ser convidats’. Així mateix, demana al seus companys comprensió ‘en un moment especialment fumut’, perquè diu que la majoria parlamentària de Catalunya i el govern han començat una ‘galopada cap al precipici’. ‘Hem d’evitar que arribi el precipici, però no sé si ho podrem fer perquè no depèn només de nosaltres. Demano no solament comprensió, sinó compromís’, rebla.

La policia investiga una carta que reivindica l’atac que va ferir Marc Bartra

L’ex-jugador del FC Barcelona Marc Bartra va prendre mal ahir, quan una explosió va trencar els vidres de l’autobús del seu equip actual, el Borussia de Dortmund. La policia alemanya no descarta cap hipòtesi i assegura que investiga l’atac com un intent d’homicidi. A més de l’explosió que va afectar l’autobús n’hi va haver dues més.

Ací podeu veure com va quedar l’autobús:

Here is a photo of the Borussia Dortmund bus that was hit by an explosion https://t.co/HE3ROSyGCy pic.twitter.com/8UXkBYS5An

— Business Insider (@businessinsider) April 11, 2017

Bartra s’ha trencat un os del canell i ha estat operat aquesta nit. També se li ha extret restes de vidre del braç. Segons que ha explicat la família, el jugador ja és a casa seva reposant.

En un comunicat emès aquesta matinada, la policia ha descartat l’existència d’un quart artefacte explosiu i ha fet públic que una agent que escortava l’autobús ha patit un traumatisme cranioencefàlic. A més, s’ha trobat una carta que reivindica l’atac, però no n’ha transcendit el contingut.

El partit entre el Borussia i el Mònegue va ser suspès i es jugarà avui a tres quarts de set. Els afeccionats del Mònegue que hi ha a Dortmund es poden posar en contacte amb el club per si necessiten un lloc on passar la nit.

Des de l’estadi, on ja hi havia afeccionats de tots dos equips, es van fer crits de suport al Borussia. Ho podeu veure ací:

AS #Monaco fans chanting "#Dortmund" to show solidarity after explosion. This is what football is all about. #BVBASM pic.twitter.com/r2bes1cdBb

— STOP TERROR (@S_T_O_P_TERROR) April 11, 2017

#Monaco fans chanting '#Dortmund' in support of the explosion tonight. pic.twitter.com/r7IvJhYHh5 #ManUtd

— Elijah Armstrong (@ElijahRedDevil1) April 11, 2017

 

Joan Coma trencarà una mona de dos metres feta d’ous de xocolata a Olot

Cacau Pastisseria d’Olot amb Lluís Riera al capdavant ha creat una mona de 2,24 metres de xocolata per la ‘trencada’ que cada dilluns de Pasqua organitza a la plaça major per a aquells que ‘no tenen padrins’. En aquesta novena edició, el protagonista és l’ou com a símbol de la primavera i la fertilitat però també amb un missatge reivindicatiu al darrere. Amb el lema, ‘per repartir la mona cal trencar els ous’ hi ha una referència explícita a la coneguda metàfora que va dir el regidor de Vic Joan Coma -‘per fer la truita cal trencar els ous’- durant un ple, un gest que l’ha portat a ser investigat per un delicte de sedició i que va provocar una onada de suports. La picada d’ullet, però, va més enllà perquè el convidat que aquest any trencarà la mona serà el mateix Joan Coma. La figura d’enguany és una escultura feta amb 300 ous de xocolata que pesa 60 quilos. A nivell de demarcació, el Gremi de Pastissers Artesans preveu vendre una xifra similar de mones durant aquesta Setmana Santa i arribar a les 150.000.

Han fet falta entre cent hores de treball per construir la mona que es trencarà en pocs segons el pròxim 17 d’abril, dilluns de Pasqua, a la plaça major d’Olot. La ‘trencada de mona’ que des de fa vuit anys organitza Lluís Riera de Cacau Pastisseria està pensada per a aquells ‘que no tenen padrins’ però el seu impulsor recorda que és un acte festiu obert a tothom i que es paga amb les donacions voluntàries de la gent. Enguany la presa de xocolata que poden comprar els que hi vulguin col·laborar és un ou.

La mona d’aquesta any és la més alta, arriba als 2,24 metres –pesa 60 quilos- i està feta amb 300 ous de xocolata de diferents mides i sabors –blanca, amb llet i negra- col·locats amb forma de columna escultòrica i una ànima de xocolata al seu interior per estabilitzar-la. El seu creador explica que la tècnica que ha utilitzat és la del buit alhora que l’ha dissenyada perquè tingui un final ‘molt espectacular’. Està pensada perquè la figura es desmunti amb pocs tocs.

L’ou com a símbol de primavera i amb el referèndum de fons
L’any passat l’escultura que va dissenyar va ser el Gegant d’Olot, un emblema per la ciutat i tot un repte. En aquesta nova edició, Riera ha apostat pel gran protagonista de Pasqua, l’ou, com a símbol de fertilitat i de l’arribada de la primavera. El tema, però, té una doble lectura ja que també fa al·lusió a la ja famosa frase del regidor de la CUP de Vic Joan Coma, ‘per fer la truita cal trencar els ous’ i l’ha reconvertit en ‘Per repartir la mona cal trencar els ous’. Segons explica Riera, ‘aquest és l’any del referèndum, volem data i pregunta i també vivim una situació anòmala de càrrecs electes perseguits i jutjats per defensar unes idees, com és el cas flagrant de Coma a qui demanaven 8 anys de presó per haver pronunciar aquesta metàfora’. És per això que ha convidat públicament a tots els càrrecs electes amb causes a la justícia per defensar el dret a decidir.

Riera s’ha volgut sumar així a les mostres de suport que ha rebut el regidor i l’ha convidat a ser l’encarregat de trencar la mona d’enguany, una invitació que Coma ha acceptat. L’any passat calculen que van aplegar un miler d’assistents.

A comarques gironines confien arribar a les 150.000 mones
El Gremi de Pastissers Artesans de les comarques gironines espera que les vendes de mones d’aquesta Setmana Santa vagin a bon ritme i igualar les xifres de l’any passat. Calculen que el 2016 van vendre prop de 150.000 mones a tota la demarcació, un 5% més que la campanya anterior. El seu president, Josep Costa, explica que alguns ho veuen com a un indici de ‘recuperació’ però recorda que bona part dels establiments continuen fent mones més petites que les que es feien abans de la crisi. I això vol dir que, en realitat, els ingressos són menors. El que no ha canviat en els quatre últims anys, segons Costa, són els preus, que oscil·len entre els 20 i 40 euros en funció de la mida.

Com marca la tradició, els ous i els pollets són els protagonistes però també els personatges que surten a la televisió, molt sol·licitats pels fillols. Un any més, Costa ha reivindicat la mona artesanal, feta el mateix dia, com a garantia de qualitat. ‘El pastisser treballa a l’obrador des de les tres de la matinada per fer les mones que li han encarregat d’aquell dia; de nata, de crema o de xocolata; com cada any, vol vendre il·lusió i tenir la botiga plena de gent’, afegeix el president del gremi.

Les portades: ‘Xoc dins de Junts pel Sí pel referèndum’ i ‘Bartra, ferit en un atac al Dortmund’

Avui, 12 d’abril del 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari Ebre:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

‘El Ingenio’ reviu!

‘El Ingenio’ et necessita. Aquesta fàbrica de somnis amb 179 anys d’història ha sobreviscut a moments molt difícils. Ara, obre nova etapa i ho vol fer amb tots els amants de la cultura popular, dels gegants, dels capgrossos, del teatre, de la màgia, de la festa i la disbauxa! Suma-t’hi!

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

Llambordes i “pintxos” en el comiat de Tom Boonen

Una altra jornada de Club Fosbury, un altre dia diferent amb la París–Roubaix, l’Infern del Nord, com a protagonista. Arribo a quarts d’una al Bar Traska Truska, el nostre local de culte del ciclisme a Molins de Rei, m’obren per la porta lateral perquè el bar obrirà les portes a la 1. Tenim un reservat preparat amb la televisió, Teledeporte, retransmetent la clàssica ciclista des de les 11:11 -16 minuts més tard del previst degut a les condicions de vent a favor- , i l’estudi mòbil de Ràdio Molins a punt per fer la retransmissió en directe a partir de les tres de la tarda.

Llegiu l’article sencar ací.

Les valuoses lliçons de Václav Klaus per als catalans i (sobretot) els espanyols

‘Vosaltres parleu massa del referèndum. N’hi ha prou de guanyar unes eleccions i prendre la decisió.’ Així de contundent es mostrava ahir Václav Klaus, l’ex-primer ministre txec que va pilotar la creació dels dos estats resultants de la separació de Txecoslovàquia. Klaus va ser més endavant el president de la República Txeca en substitució de Havel. Però ahir era a Barcelona per explicar com es van crear els estats txec i eslovac, que van veure la llum oficialment l’1 de gener de 1993, pocs anys després de la caiguda del comunisme amb la Revolució de Vellut.

Klaus era el convidat d’honor ahir al Palau de la Generalitat. Però Romeva no va presidir finalment la seva conferència i fou el director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Quim Torra, l’encarregat d’acompanyar l’ex-president txec. Tampoc no s’havia fet gaire difusió de l’acte, que no es trobava entre les agendes oficials del govern. Evidentment, l’Auditori del Palau estava més buit que ple i s’hi aplegaven poques autoritats pel pes històric i polític del convidat. En qualsevol cas, Klaus portava sota el braç un plec de reflexions que podien servir perfectament pels catalans i, com ell mateix s’ocupava de dir, especialment als espanyols.

Un interès compartit
‘Estic parlant a Barcelona de coses que hauria d’anar a explicar a Madrid’, deia una vegada i una altra Klaus en la seva intervenció. I és que els txecs serien els espanyols i els eslovacs, els catalans, si volguéssim fer un paral·lelisme massa atrevit i simplificador. És a dir, que eren els eslovacs els que volien separar-se dels txecs. Klaus, com a representant dels txecs mostrava ahir la seva sorpresa per la manera com Madrid encarava la voluntat democràtica del poble català. I advertia d’un interès compartit per les parts que se separen en un procés com aquest: la condició per a l’estabilitat i la prosperitat dels dos estats és que es faci una separació amistosa.

Les conseqüències de subestimar
En un breu repàs històric, Klaus recordava que l’any 1939, quan es produïa l’ocupació nazi de Txecoslovàquia, els txecs van subestimar l’anhel d’independència dels eslovacs que va portar a l’Alçament de 1944 contra les tropes de la Wehrmacht. També recordava que els txecs van subestimar una altra vegada els eslovacs el 1968 quan en la Primavera de Praga demanaven una reforma de l’estat cap a un model federal. I que els van tornar a subestimar quan després de la Revolució de Vellut es va fer el debat per a canviar el nom del país per llevar-ne la referència al socialisme. Els eslovacs van demanar de posar un guionet entre Txèquia i Eslovàquia al nom compost del país.

Klaus en treia una conclusió evident d’aquesta cadena de menyspreu. I era molt clar quan reconeixia que mai no li havia passat pel cap la possibilitat de la separació dels dos països fins que va començar la dècada dels noranta i el debat ja sonava amb més força des d’Eslovàquia. D’alguna manera, l’ex-president txec advertia de les conseqüències de subestimar un poble de forma reiterada. ‘Va ser una separació totalment inesperada. Es va fer en tan sols sis mesos. Amb aquest temps, n’hi va haver prou per a organitzar la separació. Ni jo ni cap de nosaltres no havia preparat, analitzat, calculat ni propugnat la separació. Ens hi vam trobar.’

Normalització exprés
Una altra bona lliçó de Klaus fa referència a la ràpida normalització de la realitat nascuda de la separació. En aquest sentit explicava que el maig de 1993, tan sols quatre mesos de la creació dels dos nous estats, ell venia a Catalunya com a primer ministre d’un estat sobirà i visitava la Generalitat de Jordi Pujol. Quan ha cercat ara les cròniques dels mitjans txecs sobre aquell viatge, hi ha trobat referències a la situació econòmica i a diverses qüestions, però no ha trobat cap referència a les explicacions que va fer sobre el procés de separació. Klaus deia que això passava perquè després de quatre mesos les independències ja no eren tema de debat ni d’interès. En aquest mateix sentit, com a pare del procés de separació, Klaus explicava ahir que ningú no li ha demanat mai a la República Txeca de fer una conferència o una entrevista sobre la creació del nou estat. ‘Tan sols em demanen que en parli a l’estranger.’

La majoria parlamentària
Com explicàvem al principi, Klaus va explicar que el punt de trencament a Txecoslovàquia es va produir en unes eleccions legals i democràtiques el juny de 1992. Els ciutadans van escollir una majoria de diputats favorable a la separació i es va prendre la decisió. És en aquest sentit que Klaus deia que aquí es parla massa del referèndum prescindint de la majoria parlamentària independentista. A més, com si tingués la capacitat de captar els debats i les notícies més recents del nostre país, Klaus explicava que ni els txecs ni els eslovacs no van creure mai en ‘terceres vies, ni utopies, ni nous models de sobirania’. Com si hagués assistit a l’assemblea del nou partit dels comuns, Klaus explicava: ‘No existeixen fórmules estranyes. No existeixen els models de sobirania. La sobirania, la tens o no la tens. Ets sobirà o no ho ets. Això ho teníem molt clar i no volíem ni experiments ni invents.’

24 tractats en 5 mesos
I allò que dèiem dels missatges que tindrien més sentit a Madrid que a Barcelona: ‘Vam entendre que els eslovacs no volien compartir un estat amb nosaltres. Els txecs no teníem cap dret de blocar-los aquesta decisió. Ja sé que és una actitud molt diferent de la que té Espanya.’ Klaus demostrava en tot moment un sentit molt pràctic i, evidentment, democràtic: ‘Vam tenir clar que havia de ser una decisió ràpida, generosa i amistosa. I teníem clar que ho havíem de fer entre nosaltres. Que no calia que vingués ningú de fora a dir-nos com ho havíem de fer. Els buròcrates de Brussel·les haurien frenat aquell procés generós i amistós. Vam fer una separació voluntària i ordenada. Els dos nous estats vam preparar i subscriure 24 tractats de tota mena en tan sols 5 mesos.’

Klaus no es va estar de tancar la seva intervenció amb l’expressió de bons desigs. Que els objectius i els afanys dels catalans es fessin realitat. Sort i èxits. I l’última frase dirigida a l’estat espanyol: ‘El germà gran ha d’acceptar que el germà petit vulgui fer les coses d’una manera diferent i pel seu compte.’ Així es va tancar la lliçó txeca per a catalans i (sobretot) per a espanyols.

Una llamborda a la sabata de Miquel Poblet

Aquest dissabte es disputa una nova edició de la París-Roubaix. Un dels cinc Monuments i, potser, la clàssica més seguida de la temporada ciclista. De la prova se n’ha escrit del dret i del revés i segurament és més conegut el sobrenom de “l’Infern del nord” que la denominació correcta d’altres proves d’un dia i topònims com el del bosc d’Arenberg tenen estatus similars als de grans muntanyes. Els trams de llambordes són el gran reclam d’una prova històrica com aquesta. Té un punt ancestral i, alhora, un component de doble duresa. Els ciclistes van de les afores de París al velòdrom de Roubaix per un trajecte minat, literalment. Cada tram, especialment els més llargs i durs, són un camp de mines. Això fa diferent i dura una prova sense grans desnivells, diferent a qualsevol altra. Per això tothom la vol guanyar. Tothom que s’atreveix a disputar-la, clar.

Llegiu l’article sencer ací.

El primer baròmetre municipal de València mostra un clar avanç de l’esquerra


L’Ajuntament de València va presentar ahir el primer Baròmetre Municipal. La realització d’aquest baròmetre va ser encarregada per la Junta de Govern com una eina sociològica ‘que es pot utilitzar tant des del govern com des de l’oposició’. El Baròmetre s’ha fet amb 2.210 enquestes a ciutadanes i ciutadans empadronats a València i amb inclusió de residents en tots els districtes de la ciutat. La intenció de l’Ajuntament és presentar els resultats del Baròmetre cada trimestre.

En els resultats del primer trimestre destaca la valoració positiva que es fa de la gestió municipal, especialment per comparació amb la de l’estat. Des del punt de vista polític el resultat del Baròmetre projecta una composició del plenari en la qual l’esquerra faria un important salt endavant. Compromís guanyaria un regidor més quedant clarament en primera posició i València en Comú doblaria la seua representació fins arribar als sis regidors. Mentrestant el PP perdria un regidor i Ciutadans la meitat dels seus.

Pel que fa a la imatge de la ciutat el 43,6% dels enquestats consideren que València ha millorat, mentre que un altre 40,8% opina que millorarà. Quant al grau de satisfacció de viure a València, valorat de 0 a 10, la mitjana de la ciutat és de 8’1 i la mitjana per districtes de 7’9.

Els resultats del Baròmetre es poden llegir complets ací.

TV3 deixarà d’emetre el concurs ‘Tot o res’ per manca d’audiència

TV3 canvia la graella de les tardes a partir de la setmana que ve. Així, incorpora els primers canvis a la programació de les tardes, amb l’objectiu de provar noves fórmules per renovar la graella a partir del setembre. Els primers canvis arribaran dimarts que ve, quan la cadena pública estrenarà la sèrie ‘Nashville’, una producció nord-americana de la cadena ABC amb una trama plena de traïcions, triangles amorosos i ambicions polítiques, que s’emetrà després de ‘La Riera’. Amb l’emissió d’aquestes dues ficcions, el programa ‘Divendres’ començarà més tard, cap a les 17.15h, i s’allargarà fins al ‘TN Vespre’. D’aquesta manera, TV3 deixarà d’emetre el concurs ‘Tot o res’, ja que el programa no ha assolit les ‘expectatives convingudes’. Es tracta dels primers canvis de graella des que Vicent Sanchis va ser nomenat nou director de TV3.

 

Passola continuarà essent presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català

L’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes estrenarà el 8 de maig una junta renovada. Continuarà essent encapçalada per Isona Passola, que ha estat l’única candidata a presidir-la, acompanyada de nou professionals més.

La nova junta presenta alguns canvis: Joan Bas substitueix Sergi López a la vice-presidència; Judith Colell substitueix Elisa Plaza a la secretaria; i Agustí Argelich ocuparà el càrrec de Maria Rosa Fusté a la tresoreria. Aquesta nova junta encararà desafiaments i objectius com ara els desens Premis Gaudí i la consolidació del Cicle Gaudí.

La junta electoral, formada per Sumpta Ayuso, Marcel Barrena, Lluís Ferrando, Mireia Ros i Roc Villas, ha determinat, seguint l’article 15.5 del reglament electoral, que és innecessari fer eleccions, atès que només poden tenir un resultat: la victòria de l’única candidatura presentada. L’acte de presa de possessió serà el 8 de maig a l’SGAE.

Contra el dia de la marmota, llengües minoritzades

Si ets del gremi filològic i et dediques a la divulgació (la manera elegant de dir ‘divagar sobre coses de llengua’), tens un avantatge: que no et quedes mai sense tema. Però una pega, també: que no pares de repetir-te. El conflicte lingüístic en què vivim (i que, en ser-hi a dins, no veiem, igual que el peix no veu l’aigua) aflora contínuament, i quan no és un poli amb ínfules de xèrif és un metge o un empleat d’Endesa. Les perles d’aquesta setmana han estat a la Pompeu i a la Sexta. Fins i tot, per variar, n’hem tingut una en sentit contrari que si més no ens ha fet riure una estona: el Tribunal General de la Unió Europea ha parat els peus al milhomes de pati i li ha fet tastar el seu propi xarop.

El repertori és tan variat i continu que, si no fos perquè amb les coses de parlar no s’hi juga, fins en podríem fer un concurset i tot. Com aquest que fan al Descobrir per triar el monument més espectacular de Catalunya: s’agafen dos casos d’agressió lingüística per setmana i el públic vota quin li sembla més denunciable, i al final de l’any es tria el més cridaner. No hi ha premi ni recompensa política ni sentència de cap tribunal perquè si no el joc no tindria gràcia. A nosaltres el que ens agrada és rebre, i si mai s’acaba l’abús, de què ens queixarem? Ahir mateix vaig veure amb aqueixos ulls que déu m’ha dat l’enèsima versió de la submissió: en una teteria cèntrica una clienta demana un parell de gots al cambrer, que se la queda mirant amb cara de babau. A la segona, i davant la mateixa mirada de lluç, ella pisca que l’empleat és foraster i, somrient, li demana excuses amb un gest, aquell d’ajuntar les mans en pregària, just abans de repetir el prec en la llengua que el tòtil sí que entén. De què serveix, pregunto, tanta campanya i tant de romanço si una noia jove, filla de la normalització, la conscienciació, la igualtat i tota la pesca, encara té ben actiu el mecanisme inconscient pel qual, en comptes d’enviar el taujà a col·legi i l’amo de l’establiment al Departament de Consum, s’ha de demanar perdó per existir?

En fi, perdoneu la digressió. A falta de concurset, la setmana entrant a Barcelona se celebra un esdeveniment que segurament serà molt més útil: el primer Congrés sobre Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades (dimecres i dijous a la UB i divendres a la UVIC), organitzat pel GELA. Segurament es tracta d’un dels antídots més eficaços contra aquestes actituds, ni que sigui per a adonar-se que al món, a més de les que manen, hi cohabiten moltes altres llengües amb milions de parlants. Hi ha previst un centenar i mig llarg de ponències, algunes amb protagonistes certament exòtics (l’istriot, el minderico, l’ainu, el caixubi, el sòrab, el komi-permyak, el sefardita, el rapa-nui, el buhid, el hanunuo mangyan, el hawaià, l’ayuuk, el mohawk, el tàtar, el xeroqui, el lemko, l’amazic…) però també casos molt més pròxims i coneguts, com els del sicilià, el gaèlic, l’occità, el gallec, el basc, l’asturià i fins i tot el caló català. Hi predominaran, ves per on, les de nadius americans (cabécar, populca, werekena, nasa, diverses varietats de quítxua, nàhuatl, maia, yoreme, bribri, otomí, zapoteco, guaraní, mapuzungun, wichi, oob no’ok, dulegaya, achagua, etc), i si m’he permès de propinar-vos aquestes enumeracions tan llargues és per donar una idea de l’enorme abast i la transcendència de la trobada. Tertúlies, taules rodones i conclusions d’estudis com ara aquests (‘Les actituds lingüístiques dels panjabis a Catalunya’ o ‘Les ideologies lingüístiques de La Vanguardia’) haurien de ser motiu més que suficient perquè l’autoritat competent hi enviés tot quant lingüicida que piula contra l’aplicació Catalapp o aquells hegemonistes que branden lleis i protocols de protecció de drets lingüístics que després incompleixen sistemàticament.

Cal aturar el partidisme

Jordi Sànchez va reaccionar ahir d’una manera molt dura a una informació del diari Ara sobre la tensió per la compra de les urnes del referèndum. Segons l’Ara, el vice-president Junqueras i la consellera Borràs s’han discutit per l’ordre d’adquisició de les urnes, que el vice-president dóna oralment i Borràs la vol per escrit. Hores després, també la consellera de la presidència Neus Munté desmentia que el govern hagués estudiat la possibilitat de crear una borsa de desocupats per organitzar el referèndum, com fan alguns ajuntaments. La idea l’havia avançada la coportaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira, que havia aclarit que era una proposta d’ERC.

Mentre això passava, la consellera, juntament amb el president Puigdemont i el vice-president Junqueras, rebien una altra notificació-advertiment del Tribunal Constitucional espanyol i Òmnium i l’ANC rebien una altra multa enorme per un concepte gairebé esotèric. La resposta a la repressió, que havia d’haver estat nítida i potent, es convertia en un cafarnaüm decebedor gràcies al soroll de fons.

És prou sabuda la tesi que circula per Madrid i pels cercles unionistes de Barcelona. Diuen que el referèndum no es farà i que hi haurà unes eleccions autonòmiques. Diuen que el president Puigdemont està molt afeblit perquè la CUP fa perdre votacions contínuament a Junts pel Sí, però sobretot perquè ERC i PDECat s’han abocat a una guerra soterrada, un dels objectius de la qual és evitar les inhabilitacions d’alguns dirigents, molt particularment d’Oriol Junqueras. I això perquè Junqueras seria l’home triat per a aturar el procés d’independència, després de guanyar unes eleccions que substituirien el referèndum i de formar un tripartit entre ERC, els comuns i la CUP, amb el suport del PSC si calgués.

Els aparells mediàtics de l’unionisme van donant forma a aquesta idea cada dia, i la fiquen en el cap de la gent, amb la fruïció de qui sap que és una jugada a la desesperada, però també amb el convenciment que és creïble precisament perquè tots sabem que el partidisme és el pitjor mal del procés cap a la independència, el que més dificultats ens ha creat i el darrer recurs que podria fer-lo descarrilar. Lamentablement, és cert que no s’ho inventen tot i que hi ha comportaments que avui ja són inexplicables, de gent d’Esquerra i de gent del PDECat. Però ells lliguen les seues cartes d’una manera tan intencionada i descarada que transformen el significat de les coses. A posta i procurant que la divisió –que és cert que sempre n’hi ha hagut, somorta, dins Junts pel Sí– esclate pels nervis dels uns o dels altres. Per alguna provocació.

I és precisament per això que cal més unitat que mai. Especialment sobre el referèndum. La unitat parlamentària, tal com van les coses, és gairebé impossible. La CUP vota en les qüestions essencials al costat del govern i prou. En la resta, es comporta com l’oposició que vol ser. És cert que els seus continus enfrontaments amb Junt pel Sí fan mal, però no s’hi pot fer res.

Tanmateix, al govern sí que li hem d’exigir unitat. I una unitat a prova de bomba. Dur a terme el referèndum serà molt complicat, perquè Espanya està disposada a fer tant com calga per impedir-lo. De manera que no hi ha ni un mil·límetre de terreny que els puguem regalar per la frivolitat, el càlcul electoral o el partidisme. Cada vegada que es barallen un diputat d’un partit i un d’un altre, a Madrid repiquen totes les campanes, conscients que al procés independentista li fa més mal això que no pas les seues amenaces i avisos judicials. Ells ho haurien de saber i haurien d’evitar-ho. Però, per si de cas algú no sap llegir el moment que vivim, crec que els qui no som de cap partit però volem la independència hauríem de ser tan contundents com poguéssem a reclamar que es deixen de banda completament les diferències, els noms, les llistes, les hipòtesis electorals i els càrrecs. El procés ha funcionat perquè la pressió del carrer ha empès els polítics i ara segurament cal més que mai que aquesta pressió la noten i la noten clara. I si hi ha ningú que no està disposat a fer allò que toca, val més que ja faça un pas enrere.

2017, l’Any Calbó

Tal vegada allò que defineix millor la figura de Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752-1817), de qui avui es compleix el dos-centè aniversari de la mort, és el seu caràcter polifacètic  ̶ hi ha qui en diu polièdric, una de les característiques del diamant ̶  en qualsevol dels aspectes personals i professionals del seu Grand Tour vital, ple de grans contrastos i d’innumerables cares, que a la vegada es complementen en un tot brillant. Des d’una primera perspectiva, va ser l’artista dibuixant i pintor de les grans i petites composicions de temàtica mitològica, al·legòrica o religiosa, de les obres de gènere de la vida quotidiana i festiva, dels retrats i dels paisatges, en qualsevol tècnica tradicional o moderna i sobre qualsevol matèria: llapis, tinta, aiguatinta, sanguina, pastel, aquarel·la sobre paper, oli sobre tela, planxa de metall, ivori i argent, tremp i grisalla sobre guix i mur. Des d’un altre punt de vista, va ser el mestre de dibuix, geometria i arquitectura i l’autor d’un gran compendi de vint-i-una obres didàctiques sobre geometria pràctica, arquitectura civil i militar, perspectiva, física experimental, gnomòtica, etc., per esmentar només les disciplines que Calbó cita breument en el qüestionari que Joan Ramis i Ramis li havia passat poc abans de morir inesperadament el 12 d’abril de 1817, avui fa dos-cents anys.

Pasqual Calbó i Caldés va situar la geografia de la Menorca raptada –per britànics, francesos i espanyols– entre l’Europa neoclàssica dels seus anys de formació acadèmica i l’Amèrica exòtica de la seva independència i emancipació. Si d’una banda el mestre i tractadista dels últims temps es va moure pels principis de la Il·lustració, va ser perquè l’inquiet artista havia viatjat des del barroc menorquí i venecià, passant pel classicisme normatiu romà i vienès, al preromanticisme de l’aventurer que s’embarca en un vaixell mercant, com a sobrecàrrec però sense cap altra mercaderia que el llapis i el pinzell, cap a Amèrica.

Després d’un immens treball de recerca, investigació, sanejament, restauració, catalogació i actualització als temps moderns, la directora del Museu de Menorca Carolina Desel González i els comissaris Cristina Andreu Adame i Guillem Sintes Espasa ens conviden amb una completa i elegant exposició –amb les dues sales dedicades a la seva obra artística, amb l’espai del claustre ple d’estendards d’amistat i estimació i amb el gabinet del professor Calbó, el gabinet de les Obres Didàctiques del professor Calbó–, a descobrir el retrat d’un personatge que, amb la mirada d’avui, se’ns fa novel·lesc, digne d’una peça teatral i de pel·lícula, com n’han estat protagonistes molts dels personatges que, de fet, va conèixer o tractar: l’emperadriu Maria Teresa, l’emperador Josep II, el canceller d’Estat Wenzel Anton Kaunitz, l’ambaixador comte Giacomo Durazzo i la seva esposa Ernestine von Weissenwolf, els músics Wolfgang Amadeus Mozart, Christoph Willibald von Gluck, Joseph Haydn i Niccolò Jommelli, el físic i matemàtic Ruggero Giuseppe Boscovich, l’agent imperial Francesco Brunati, l’ambaixador cardenal François-Joachim de Pierre de Bernis, el papa Pius VI, els cardenals Alessandro Albani, Giovanni Archinto i Francesco Caraffa di Trajetto, l’agent informador Giacomo Casanova, els pintor Anton Rafael Mengs –deixeble de l’arqueòleg i historiador de l’art Johann Joachim Winckelmann–, el també historiador de l’art i deixeble Christian von Mechel, els pintors Domenico Corvi, Pompeo Batoni, Joseph Marie Vien, l’estudiant Jacques-Louis David.

El dibuixant i pintor de la cort de Viena, el pintor maonès que havia retratat prínceps, comtesses, ambaixadors, frares, abats i cardenals, músics, científics, governadors, lletrats, consellers i els membres –cavallers, senyores i fills– pertanyents a les famílies benestants de la burgesia, per a qui també havia pintat i decorat els palaus, es va acabar convertint així mateix, en aquells últims anys de serenor després de l’experiència americana, en el pintor de les escenes festives del poble i en el dibuixant de les feines dels joves menestrals menorquins, per a qui havia obert l’estudi i havia escrit les Obres Didàctiques.

L’exposició d’art i dels tractats, de la mà una dels altres, ens permetrà, fins al gener de 2018, a més de reconèixer, homenatjar i commemorar Pasqual Calbó i Caldés, una de les figures centrals del grup il·lustrat menorquí, conèixer, valorar i difondre el ventall de llum, color i moviment que travessa el prisma universal de la seva figura i de la seva obra.

Miquel Pons Povedano és comissionat de l’Any Calbó 2017

Àsia, a les portes d’un conflicte militar

L’atac nord-americà contra una base militar del govern sirià i el desplegament d’un portaavions i naus auxiliars a les costes de Corea han alterat de manera sobtada el mandat de Donald Trump i la percepció de la situació militar a Àsia. El continent viu de sobte una guerra freda que s’escalfa amb dures declaracions i acusacions. Aquestes darreres vint-i-quatre hores han fet una escalada molt preocupant.

De sobte, Trump ataca Putin

Aquests dies, Donald Trump ha pres decisions militars que han desconcertat els seus seguidors i han intensificat molt la tensió a l’Àsia, oimés després d’una campanya electoral en què va ser presentat com un titella de Putin, i potser en part com a reacció a això.

Els primers compassos de la presidència de Donald Trump dibuixaven una situació d’enfrontament econòmic i polític amb la Xina, però alhora perfilaven uns Estats Units més disposats que mai a entendre’s amb Rússia. Tanmateix, la resposta a l’atac amb armament químic atribuït al govern sirià ha trencat el tauler de joc previst i ha escapçat les aliances anunciades.

Després de l’atac nord-americà amb míssils contra la base del govern sirià a Xairat, Rússia va anul·lar tots els contactes amb els Estats Units. Trump havia llançat 59 míssils en resposta a l’atac amb armes químiques que havia mort vuitanta sirians la setmana passada. Els nord-americans ahir van apujar més el to de la pugna i van dir que tenien proves que els russos sabien que l’exèrcit d’al-Assad volia fer servir armes químiques. Els detalls de l’atac encara no són clars, però ahir Vladímir Putin va acusar els Estats Units d’inventar-se’l per poder envair Síria.

Els nord-americans afirmen que un dron rus va seguir tot l’atac i el va filmar. Segons el Pentagon, era a la zona preparat per a filmar, amb la qual cosa era impossible que Rússia ignoràs què passaria. També afirmen que un avió rus havia més tard el lloc de la primera ofensiva amb la intenció d’esborrar-ne les proves, una acusació que ha indignat Rússia.

La tensió creix a la mar del Japó

Mentrestant, a l’altra punta del continent la tensió militar va créixer també molt notablement amb la tramesa d’una miniflota dels Estats Units a les costes de Corea, com a resposta a un nou llançament de míssils per part de Corea del Nord. Amb un to gens diplomàtic, Donald Trump va escriure un piulet en què deia que si la Xina s’avenia a resoldre el problema de Corea del Nord, millor, però que si no ja el resoldrien ells.

El règim nord-coreà va respondre amb l’habitual retòrica bèl·lica, proferint advertiments contra els Estats Units, i va arribar a afirmar que la flota nord-americana podia ser atacada si s’acostava a les aigües de Corea del Nord.

Precisament, Trump dinava amb el president de la Xina, Xi Jinping, en el moment que es va saber que els Estats Units havien atacat Síria. Aquesta coincidència va ser presentada per alguns mitjans americans com una demostració de fermesa davant Xi, que Trump volia convèncer que l’ajudàs a aturar el programa nuclear nord-coreà.

Tanmateix, no hi ha cap indici que la Xina s’haja afegit als Estats Units en la pressió després del darrer assaig nord-coreà, un assaig fallit, val a dir-ho. La decisió d’enviar prop de Corea el portaavions Carl Vinson, tres destructors i uns quants creuers ha atrapat per sorpresa els països de la zona. Corea del Sud ha afirmat de seguida que està segura que no hi haurà enfrontament entre els Estats Units i Corea del Nord –que, si de cas, sembla que seria nuclear, inevitablement.

Els observadors tenen ben present que dissabte és l’aniversari del naixement de Kim Il-sung, un dia que aquests darrers anys el règim sempre ha assenyalat amb algun avanç important en la política de prova d’armes relacionades amb el programa nuclear.

De punta a punta d’Àsia, doncs, aquestes darreres hores hi ha hagut un augment important de la tensió militar, que encara té tres focus més en què cal parar esment.

El supertriangle Paquistan-Rússia-Xina vol canviar l’Afganistan

L’elecció del president Trump, després d’una campanya en què va dir que es desentendria de les guerres de l’Afganistan i el Llevant, ha afavorit també una nova aliança fins ara sorprenent entre el Paquistan, Rússia i la Xina, una aliança que en cas de fructificar pot alterar de dalt a baix l’equilibri polític i militar de la regió.

Tots tres països han arribat a la conclusió que els Estats Units no volen acabar del tot la guerra de l’Afganistan. Això, juntament amb l’augment dels atacs de caràcter gihadista a Rússia i la Xina, ha anat creant un espai de col·laboració inèdit. El Paquistan sempre havia estat un aliat dels Estats Units –poc fiable, però aliat–, en bona part perquè Rússia mantenia una aliança històrica amb l’Índia, el seu gran enemic. Però ara Rússia canvia d’estratègia i es va acostant al Paquistan per mirar d’influir a l’hora de trobar una solució de la guerra de l’Afganistan. Això, curiosament, els ha duts a establir els primers contactes amb els talibans, davant els quals van perdre la guerra als anys vuitanta.

Una aliança del Paquistan, Rússia i la Xina significaria una potència enorme, dominant a l’Àsia. Tots tres països tenen armament nuclear i representen mercats molt potents que podrien ser enormes si atrauen l’Iran i Turquia, decebuda per l’actitud de la Unió Europea.

Les relacions entre el Paquistan i els Estats Units no havien estat mai excel·lents, però s’han deteriorat molt d’ençà de l’assassinat d’Ossama Bin Laden en territori paquistanès, el 2011. En aquella ocasió els Estats Units van acusar el Paquistan de protegir Bin Laden. La mort de 24 soldats paquistanesos en atacs de l’OTAN van dur la relació entre tots dos països al punt més baix. Aleshores el Paquistan va començar a cercar alternatives i va girar els ulls cap a Rússia. L’aixecament de l’embargament d’armes russes al Paquistan el 2014 va ser el primer indici que la política d’aliances començava a canviar.

A partir d’aleshores Rússia i el Paquistan, als quals s’uní la Xina, van començar a explorar plegats una solució alternativa per a l’Afganistan que inclogués un pacte entre el govern i els talibans, una hipòtesi de la qual el govern americà no vol ni sentir parlar, però que tot fa pensar que és a prop.

La tensió torna a les illes Spratly

Les Illes Spratly, a la mar de la Xina, són un arxipèlag format per catorze illetes i dotzenes de roques escampades per l’oceà. Des de fa anys la Xina, Taiwan, el Vietnam, Malàisia, Brunei i les Filipines es disputen la possessió d’aquestes illes, que no tenen gairebé població permanent. Tenen una importància enorme per l’extensió de les aigües jurisdiccionals. El país que en tinga el control dominarà les rutes marítimes de la mar de la Xina, clau per al comerç mundial.

Des de fa mesos, la Xina va construint illes artificials a partir d’algunes de les roques i illetes, illes artificials que tenen sobretot un disseny militar, fins i tot amb pistes d’aterratge d’avions. Aquestes construccions havien alarmat sobretot els Estats Units, però han estat les Filipines que han disparat la tensió amb l’ordre emesa pel polèmic president Duterte perquè l’exèrcit filipí ocupe l’illa de Pag-asa avui, 12 d’abril, dia de la independència de les Filipines. Aquesta és una de les illes que la Xina encara no controla. Duterte diu que serà ell en persona qui hisse avui la bandera filipina en l’illa, on s’instal·larà una guarnició militar permanent.

I Taiwan…

I tot això passa quan encara se sent el ressò de la telefonada històrica que Donald Trump va fer a la presidenta de Taiwan després de ser elegit president. D’ençà de la presidència de Nixon, cap president dels Estats Units no havia mantingut un contacte directe amb un president de Taiwan, un estat independent reconegut només per una vintena d’estats del món, però amb una forta potència econòmica, un potent exèrcit aliat dels Estats Units i una democràcia consolidada.

La telefonada de Trump i les notícies que assenyalaven que el nou president estudiava un possible canvi de política dels Estats Units, que podrien reconèixer Taiwan, van suscitar una reacció furiosa de la Xina que sembla haver-se calmat una mica després de la trobada entre Trump i Xi, però que pot tornar en qualsevol moment.

Els profund canvi sobiranista de les noves CCOO

La setmana passada el sindicat Comissions Obreres de Catalunya va escollir nou secretari general, Javier Pacheco, en substitució de Joan Carles Gallego. Però va anar més enllà: també va modificar els estatuts. I hi ha canvis molt significatius en l’apartat nacional, que apareixen en el ‘capítol II, principis i senyes d’identitat’. Per primera vegada s’hi abandonen les referències a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i fins i tot el federalisme. En canvi, s’hi defensa clarament l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans. El marc legal que reconeix CCOO és el que decideixin els catalans. Carles Bertran, membre d’indepes de CCOO, ho explica així: ‘Hem passat del marc espanyol i autonòmic al marc legal que determini el poble català.’

Aquests nous estatuts es van aprovar per una amplíssima majoria de militants del sindicat. ‘Encara no són penjats a la web, com marca la llei, perquè falta el tràmit legal de passar-ho per registre, però ja han estat aprovats per la militància. Els resultats dels nous estatuts van ser de 92% a favor, 1% en contra i 6% abstencions’, explica el departament de premsa.

Els canvis
En els estatuts anteriors, a l’apartat nacional, hi deia: ‘Les CCOO de Catalunya es declaren partidàries del  desenvolupament progressiu del marc constitucional i de l’estatut d’autonomia des del respecte a les aspiracions de la ciutadania a decidir, expressades de forma àmplia i democràtica, com a manera d’avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació.’

En els nous estatuts, les referències a l’estatut i la constitució espanyola desapareixen: ‘Les CCOO es declaren partidàries del desenvolupament progressista del marc democràtic institucional per seguir aprofundint en el ple exercici de l’autogovern de la nació catalana. El sindicat respecta i defensa les aspiracions de la ciutadania de Catalunya i l’exercici del seu dret a l’autodeterminació per fer avançar de forma indestriable el progrés nacional i social.’

Si mirem estatuts més antics, com els de l’any 2008, els canvis encara són més evidents. Aleshores es defensava el federalisme, cosa que ara ni s’esmenta: ‘Les CCOO de Catalunya es declaren partidàries del desenvolupament progressiu d’ambdós textos [estatut i constitució], com a manera d’avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació, a través dels mecanismes establerts a la constitució per a la seva reforma, tot això des del punt de vista del ple autogovern per a Catalunya i defensant des de CCOO la configuració d’un estat federal.’

Finalment, els actuals estatuts inclouen una frase definitiva sobre la superació del marc constitucional i estatutari: ‘La Comissió Obrera Nacional de Catalunya reconeix i desenvolupa la seva activitat en els marcs legals i institucionals que expressen la voluntat democràtica del poble català, qui els determina, en tot moment, en l’exercici del seu dret a decidir.’

Això s’explica, segons que informen des de CCOO, perquè ‘el sindicat ha arribat a la conclusió que el marc de la constitució s’ha esgotat’.

Els independentistes de CCOO
Aquests canvis en els estatuts han satisfet els independentistes de CCOO, que han valorat molt positivament que a hores d’ara el sindicat, sense declarar-se independentista en cap moment, sí que defensi que seran els catalans, i no l’estatut ni la constitució, els que determinin el marc legal en tot moment.  En canvi, no es mostren tan satisfets amb resolucions de CCOO aprovades en el congrés que demanen que la Generalitat i l’estat espanyol acordin el referèndum. Expressen la seva posició en aquest piulet. Cliqueu per llegir-lo:

Valoració del congrés de la #CONC #CCOO #FemCCOO #RepúblicaCatalana #Referèndum pic.twitter.com/4bpnSEhuyC

— Gent CCOO x Indep (@indepesCCOO) April 10, 2017

Tot seguit us oferim sencer l’apartat nacional dels estatuts de l’any 2008, del 2012 i dels que s’ha aprovat ara, per a comprovar-ne l’evolució, cada vegada més sobiranista, en el decurs dels anys. I això sense menystenir mai la solidaritat amb els altres pobles de l’estat espanyol. A més, abans els estatuts parlaven de ‘estat espanyol’, i ara només diuen ‘estat’, cosa que ha indignat una certa premsa unionista, que qualifica CCOO d’independentista.

Estatuts de l’any 2008 (pdf)
«L’acció, de tot tipus, es desenvolupa en el si de la nació catalana, una de les que configura l’Estat plurinacional espanyol. Això suposa lluitar per aconseguir la completa igualtat de qui viu i treballa a Catalunya, refusar qualsevol tipus de discriminació per raons d’origen geogràfic o lingüístic i reafirmar la plena solidaritat d’interessos del poble de Catalunya amb els altres pobles de l’Estat espanyol.

En conseqüència, les CCOO de Catalunya reconeixen i desenvolupen la seva activitat en els marcs legals de l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola, i els respecta com a expressió de la voluntat democràtica del poble català, que al seu dia els va aprovar.

Així mateix, les CCOO de Catalunya es declaren partidàries del desenvolupament progressiu d’ambdós textos, com a manera d’avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació, a través dels mecanismes establerts a la Constitució per a la seva reforma, tot això des del punt de vista del ple autogovern per a Catalunya i defensant des de CCOO la configuració d’un estat federal».

Estatuts any 2012 (pdf)
«L’acció, de tot tipus, es desenvolupa en el si de la nació catalana, una de  les que configura l’Estat plurinacional espanyol. Això suposa lluitar per  aconseguir la completa igualtat de qui viu i treballa a Catalunya, refusar  qualsevol tipus de discriminació per raons d’origen geogràfic o lingüístic i  reafirmar la plena solidaritat d’interessos del poble de Catalunya amb els  altres pobles de l’Estat espanyol.

En conseqüència, les CCOO de Catalunya reconeixen i desenvolupen la  seva activitat en els marcs legals existents i els respecten com a expressió  de la voluntat democràtica del poble català, que, en el seu dia, els va aprovar.

Aposten decididament per la defensa del binomi indissoluble que conformen  el progrés nacional i el progrés social. Així mateix, les CCOO de Catalunya es declaren partidàries del  desenvolupament progressiu del marc constitucional i de l’Estatut  d’autonomia des del respecte a les aspiracions de la ciutadania a decidir,  expressades de forma àmplia i democràtica, com a manera d’avançar cap a  l’exercici del dret a l’autodeterminació. Tot això des del punt de vista del ple  autogovern per a Catalunya».

Estatuts actuals
«L’acció, de tot tipus, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya es desenvolupa en el si de la nació catalana. Això comporta lluitar per aconseguir la completa igualtat de qui viu i treballa a Catalunya, refusar  qualsevol tipus de discriminació per raons d’origen geogràfic o lingüístic i  reafirmar la plena solidaritat d’interessos del poble de Catalunya amb els  altres pobles de l’Estat.

La Comissió Obrera Nacional de Catalunya reconeix i desenvolupa la seva activitat en els marcs legals i institucionals que expressen la voluntat democràtica del poble català, qui els determina, en tot moment, en l’exerci del seu dret a decidir.

Les CCOO es declaren partidàries del desenvolupament progressista del marc democràtic institucional per seguir aprofundint en el ple exercici de l’autogovern de la nació catalana. El sindicat respecta i defensa les aspiracions de la ciutadania de Catalunya i l’exercici del seu dret a l’autodeterminació per fer avançar de forma indestriable el progrés nacional i social».

Les perles: el nou gran rècord de la Sagrada Família i la polèmica expulsió violenta d’un vol per sobreocupació

Les perles d’avui

Rècord de la Sagrada Família. La Sagrada Família és l’atracció turística més popular del món segons que apunta l’aplicació de viatges TripAdvisor. I és que l’obra de Gaudí és el primer monument del món que supera les 100.000 opinions dels usuaris d’aquesta popular aplicació. La Sagrada Família lidera el rànquing dels llocs d’interès més comentats a TripAdvisor i arriba a superar a la Torre Eiffel, a París -98.909 opinions-, Central Park, a Nova York -94.437 comentaris- o el Coliseu, a Roma -93.994 opinions.

Polèmica als Estats Units. L’aerolínia nord-americana United Airlines ha encès les xarxes després de fer-se públic un vídeo on es veu com s’expulsa de manera violenta un passatger d’un avió amb sobreocupació. L’afectat va ser arrossegat fins a la terminal entre crits. Segons testimonis dels fets, la tripulació va demanar quatre voluntaris perquè cedissin els seus seients, perquè treballadors d’United Airlines poguessin fer el trajecte entre Chicago i Louisville. A canvi, la companyia oferia una nit d’hotel i un bitllet per l’endemà. Ningú va acceptar l’oferta i és quan la tripulació va tirar pel dret. Es va fer un sorteig i els afectats van ser expulsats per agents de policia.

United Airlines can actually rot pic.twitter.com/JKtbwri4zk

— Kev (@KDebelen55) April 10, 2017

Les notícies del dia

Explosió a Dortmund. Marc Bartra, ex-jugador del FC Barcelona, ha pres mal en una explosió, segons que ha confirmat a les xarxes socials el Borussia Dortmund, el club alemany en què juga ara. L’incident ha passat quan l’autobús de l’equip alemany sortia cap a l’estadi Signal Iduna Park, on avui s’ha de disputar el partit contra el Mònegue de la Lliga de Campions. Tota la informació ací.

Toc d’alerta. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, s’ha pronunciat amb contundència sobre l’article del diari Ara que explicava la possible divisió del govern per a decidir qui havia de licitar el contracte que ha de permetre de comprar les urnes del referèndum. El Departament de Vice-presidència d’Oriol Junqueras ha demanat verbalment a la conselleria de Governació que se n’encarregui, però el departament de Meritxell Borràs no vol fer aquest moviment si no en té una ordre per escrit. Atès que la fiscalia sotja permanentment les accions del govern, qui signi aquesta ordre pot ser inhabilitat.

Nova advertència. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja ha advertit personalment el president i el vice-president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, de les responsabilitats penals en què poden incórrer si no obeeixen la suspensió de la partida del referèndum del pressupost de la Generalitat. Us ho expliquem ací.

Sanchis, ratificat. El consell de govern de la CCMA ha analitzat el procediment emprat en l’elecció del nou director de TV3, Vicent Sanchis, i ha considerat que l’elecció ha estat ajustada a la llei. Segons que ha informat la presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach, Sanchis va posar a disposició de la direcció de l’ens el seu càrrec, després que el Parlament reprovés la setmana passada el seu nomenament i el procediment seguit i demanés, alhora, la dimissió de Llorach. El consell de govern ha remarcat en un comunicat que el sistema d’elecció està vigent des del 2007 i que s’ha emprat sense cap qüestionament en l’elecció dels últims vuit directors de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio.

Nova multa. L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) ha tornat a sancionar Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana amb 90.000 euros pel fet de tenir un banc de dades inoperatiu als Estats Units. Ambdues entitats han dit que era una multa política i asseguren que han complert rigorosament la normativa de cada moment. Per tant, hi presentaran recurs.

‘Accions valentes’. Les corts han convocat tots els diputats i senadors valencians a una reunió el pròxim 25 d’abril al matí amb l’objectiu de plantejar accions concretes davant la situació creada amb el pressupost de l’estat espanyol. El portaveu de Compromís, Fran Ferri, ha explicat que aquesta reunió amb tots els representants valencians a Madrid coincidirà amb el Dia de les Corts Valencianes.

Les recomanacions

Avui a VilaWeb hem publicat un informa sobre el deute d’ICV i com encaixarà al nou partit dels comuns. Us ho expliquem ací.

Us recomanem l’entrevista de Pere Cardús amb la directora i presentadora de l’Info-K, Laia Servera. Explica com aquest programa informatiu explica les notícies als més petits.

També hem publicat un article sobre com la trobada de Puigdemont amb dos congressistes nord-americans ha ofès i irritat el govern espanyol.

I, per últim, us recomanem aquesta entrevista a l’editor Joan Carles Girbés, que ha assumit la represa de la col·lecció Bernat Metge.

 

 

 

 

 

Barceló i Vidal compareixen al parlament per donar explicacions pel cas dels contractes de Més

Nou episodi del cas dels contractes de Més. Avui, al Parlament de les Illes, hi compareixen Biel Barceló, vice-president i conseller d’Innovació, Recerca i Turisme, i Vicenç Vidal, conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, per donar explicacions sobre els contractes fraudulents a l’ex-cap de campanya de Més per Mallorca, Jaume Garau.

Aquest cas va desembocar fa unes setmanes en una greu crisi de govern. Barceló va explicar que havia estat el moment més dur i difícil que havia viscut mai, però que no s’havia sentit qüestionat dins el govern. Aquests darrers dies ha insistit a dir que no ha tocat ni un euro públic i, de fet, la compareixença d’avui ha estat a iniciativa seva, per donar explicacions. És previst que es refermi en les declaracions que ha fet fins ara: el govern fa contractes justificats i els treballs que s’encarreguen tenen resultats per a beneficiar l’interès general.

El cas dels contractes a l’ex-cap de cap de campanya és investigat per la fiscalia de les Illes, que vol esclarir si hi ha delicte en els contractes que l’ex-consellera de Transparència Ruth Mateu (de Més per Menorca) va adjudicar a empreses relacionades amb Jaume Garau. Mateu va dimitir per aquesta qüestió i l’endemà Més per Menorca va abandonar el govern com a mostra de suport a l’ex-consellera i per denunciar la manca de confiança dels altres partits de la coalició, PSIB i Més per Mallorca. Això va originar una greu crisi de govern que va deixar l’executiu de Francina Armengol en minoria.

Més informació:

Pàgines