Vilaweb.cat

Les cavalcades de reis, més notícia que mai

La crida de l’ANC i Òmnium d’Osona a anar a la Cavalcada de Reis a Vic amb estelades per a demanar una república catalana a Ses Majestats d’Orient, han generat una enorme controvèrsia. ‘Petits i grans, rebem a ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar amb la llum del fanalet de l’estelada’, deia el comunicat, amb la intenció així d’omplir de banderes independentistes les finestres i els balcons del recorregut de la rua, que tindrà lloc avui i serà emesa en directe per TV3.

A última hora d’ahir, Òmnium va emetre un comunicat desmarcant-se de la iniciativa impulsada per la seva territorial. El mateix president de l’entitat, Jordi Cuixart, ho va fer públic amb una carta emesa als presidents de les territorials en la qual els demanava que siguin més ‘curosos’ amb les campanyes que engeguen al marge de la direcció nacional.

Durant els dies previs els sectors unionistes com Societat Civil Catalana (SCC) o el PP havien demanat a TV3 que anul·les l’emissió de l’acte. Així ho va expressar la vice-secretària d’Estudis i Programes, Andrea Levy, que va titllar TV3 d‘‘altaveu dels independentistes’ i d”’utilitzar els nens’ per a fer propaganda política.

Tanmateix TV3 va respondre ahir a aquesta demanda amb una negativa i recordant que la cobertura requereix mesos ‘d’estudi i planificació’. Així mateix, la cadena va assegurar que el programa no ha tingut mai ni té cap objectiu diferent del de fer arribar la tradició dels Reis Mags a l’audiència des de fa trenta anys i que no es responsabilitza dels actes paral·lels que es convoquin.

‘Una reacció desproporcionada’
Per la seva banda el president de l’ANC, Jordi Sánchez, va lamentar les crítiques del govern espanyol i de partits no independentistes a la seva iniciativa i va titllar la reacció de desproporcionada: ‘La desproporció de la reacció de l’espanyolisme en el tema dels fanalets és l’evidència de la seva impotència i de la seva debilitat’.

Sobre l’acte, Sánchez va defensar que tot el món és lliure de portar o no aquests fanalets i va recordar que fins a enguany la presència d’estelades en la cavalcada no havia generat tensions ni crisis.

Mesures de seguretat a Barcelona
A Barcelona restringirà la circulació de camions de més de 3.500 quilos per tota la ciutat entre les 16.00 i les 22.00 durant la cavalcada de Reis per motius de seguretat, especialment després d’atemptats com el del mercat nadalenc de Berlín o Niça.

En declaracions als mitjans, el gerent de Seguretat i Prevenció, Jordi Samsó, va indicar que es tracta de la primera vegada que es pren aquesta mesura i que es va decidir aquest dimarts a una reunió amb responsables dels cossos policials, una mesura que també ha pres l’Ajuntament de Madrid.

Va indicar que es reforçarà el dispositiu de seguretat, del qual no va voler donar més detalls, i que es disposaran de sistemes per protegir el recorregut de la Cavalcada, de cinc quilòmetres, sense concretar si seran barreres o pilons de formigó.

Un 62% dels votants dels comuns, a favor del referèndum sense acordar amb el govern espanyol

Xavier Domènech, dirigent d’En Comú Podem, refusava aquesta setmana el referèndum unilateral i demanava eleccions. Les declaracions es contradiuen amb unes d’anteriors, i també amb la voluntat majoritària dels votants de la coalició, partidaris d’un referèndum encara que no sigui acordat.

Una majoria aclaparadora pel referèndum
Una setmana abans de la cimera pel referèndum, El Periódico publicava un sondatge que deia que un 85% de catalans eren favorables al referèndum i la majoria, fins i tot, encara que fos sense acord amb l’estat espanyol.

Segons les dades, analitzades ara que s’ha fet públic tot l’estudi, hi ha un suport transversal. Naturalment, hi ha diferències entre les formacions independentistes, que volen fer-lo amb acord o sense, i les d’àmbit estatal, en què una gran part dels votants s’oposa a qualsevol consulta o, si l’accepten, només en cas que sigui acordada.

Entre els socialistes, trobem una aclaparadora majoria a favor, tot i que la formació ha abandonat la reclamació del dret de decidir per l’oposició dels dirigents del PSOE. En total, un 21% dels catalans que no es senten independentistes són partidaris del RUI.

En el cas de CSQP, gairebé la totalitat dels votants és favorable a fer el referèndum i la majoria sense el vist-i-plau de l’estat espanyol, si cal. En aquesta qüestió, la coalició ha tingut una posició ambigua. De vegades ha dit que no ho condicionarien a l’acord amb l’estat espanyol i que no s’hi oposarien mai; fins i tot hi ha dirigents de Podem, com Íñigo Errejón, a favor d’una consulta sense acord. Però també de vegades han tancat la porta a un referèndum si no era acordat i s’han oposat frontalment a la unilateralitat.

El suport al RUI encara creix en la candidatura dels comuns a les eleccions espanyoles, que va atreure una part de l’independentisme amb el compromís que el referèndum fos una línia vermella. Entre els seus votants, un 62% és partidari del referèndum unilateral i un 71% creu que a Espanya no hi ha democràcia si no el permet.

Una participació al nivell de les eleccions
A banda la majoria que fa costat al referèndum unilateral, hi ha una gran part dels ciutadans que, tot i no donar-hi suport explícit, aniria a votar si es convoqués. Gairebé dos terços del cens es decantaria per participar-hi.

Segons el sondatge, la participació superaria la de referèndums com ara els dels estatuts del 1979 (60%) i del 2006 (49%), o el de l’OTAN (59%), i atenyeria el nivell de la majoria d’eleccions.

Sense haver estat ni convocat, una part dels qui no es consideren independentistes ja s’ha activat i es decantaria per participar-hi (36%). Per tant, no seria un votació només del favorables. Prop d’un terç de votants de PSC i Ciutadans es mobilitzarien, majoritàriament per votar-hi en contra.

En el cas dels comuns, un 76% dels que van votar CSQP i un 82% dels d’ECP, es mostren disposats a participar-hi si es convoca. Per tant, una alta abstenció dels votants només seria possible si hi hagués un boicot explícit del partit.

El jutge ajorna el procés contra Teodoro Nguema ‘Teodorín’ fins el 19 de juny

Aquesta setmana s’ha iniciat a París el procés judicial per apropiació indeguda i emblanquiment de capitals  contra  el Vicepresident del govern de Guinea Equatorial, Teodoro Nguema, “Teodorín”, fill del president Obiang, i exministre d’Agricultura i Boscos de l’antiga colònia espanyola. L’acusat no ha comparegut, i els seus advocats, d’entrada, han demanat un ajornament al·legant que no han tingut prou temps per a preparar la defensa. “No es tracta d’una acusació pel robatori d’una moto”,  ha argumentat el seu advocat, Emmanuel Marsigny.

Ahir dimecres, el jutge va decidir ajornar el procés fins el 19 de juny per tal que preparin millor la seva defensa. És una petita victòria de Teodorín que, fa tres mesos, va anunciar a les xarxes socials: “Els xantatgistes francesos mai no podran jutjar-me”. Aleshores va denunciar a la Cort Internacional de Justicia de la Haya una pressumpta violació de la sobirania nacional al·legant que tenia inumindad diplomàtica. La Haya no es va pronunciar. Ara, ha aconseguit un ajornament.

Sigui com sigui, aquest judici és un pas històric en la lluita internacional contra la corrupció dels dictadors africans. És la primera vegada que un alt dirigent africà ha de respondre davant la justícia francesa per blanqueig, malversació de fons públics, abús de béns socials, abús de confiança i corrupció. El judici s’emmarca en una investigació judicial francesa, dita dels “Biens mal acquis”, que també afecta la família Bongo, del Gabón, i a Sasou Nguesso, de la República Popular del Congo.

El procès es va iniciar el 2007, a demanda de les ONGs Sherpa i Transparency Internacional d’investigar les propietats de Teodorín a París: un edifici a l’avenue Foch, amb discoteca, saló de bellesa, cinema, gimnàs, banys amb aixetes d’or, etc… una col·lecció de cotxes de luxe (Porsche, Bentley, Ferrari…) i moltes obres d’art.

Com a exemple, segons els jutges d’instrucció, entre 2004 i 2011, es van transferir al compte personal de Teodorín més 110 milions d’euros del Tresor Públic de Guinea Equatorial.

Salvador Balcells: ‘Em sorprèn que hi hagi tan poca novel·la política’

Quedo amb en Salvador Balcells a la cafeteria Versalles de Sant Andreu. Arriba amb la seva boina indefugible, la jaqueta de cuir i el posat de bonhomia que l’ha convertit en un ésser afable i en un home estimat per tothom qui el coneix. Treballador incansable pel país des de múltiples fronteres, ara fa deu anys que el trobem reconvertit en escriptor de novel·la negra, on ha conrat amb èxit el gènere i on ha fet una troballa molt important: el sots-inspector Emili Espinosa, un mosso d’esquadra d’orígens valencians que s’incorpora al cos provinent de la Guàrdia Civil i que té a casa dues filles que estima i que són la seva principal font de problemes. Un Emili Espinosa que ha crescut amb els lectors i que té trets dels personatges creats per Camilleri, Mankell, Markaris i Donna Leon, els autors que més ha seguit el seu pare literari, Salvador Balcells. Procés enverinat és el títol d’aquesta cinquena part de la sèrie que publica Meteora.

Fa deu anys us vàreu incorporar com a autor al món de la novel·la negra en català. Per què aquesta elecció i aquest gènere literari?
—A mi tota la vida m’ha agradat llegir-ne i, en un moment determinat, quan s’acostava l’edat de la jubilació, vaig decidir d’escriure’n el primer títol. Anteriorment, ja havia escrit assaig i havia fet dues novel·les que no es publicaran mai, L’era solar, de trama ecologista, i una segona de més política. Em va fer gràcia escriure-les i provar que n’era capaç i em va agradar i va ser quan em vaig engrescar a escriure la primera de l’Espinosa. Estava molt interessat a explicar com funcionava la prostitució a la Costa Daurada i havia de fer-ho de forma profunda en una novel·la on jo volia parlar de les màfies. En cap cas no volia crear un personatge ni una sèrie, sinó que va sortir i van ser els lectors els que em van engrescar a donar-hi continuïtat, perquè l’Espinosa és un personatge estimat pels lectors.

Així i tot, en aquesta primera obra no defugiu pas la trama ecologista…
—No, comença amb un vessament de petroli perquè jo sempre he defensat que la novel·la negra ha de fer una denuncia social, i a mi m’interessava l’ecologisme. I es va convertir en la segona trama de l’obra.

Però tenim Espinosa per temps o ja va de caiguda, després de cinc aventures….
—Home, està fart de la feina i en aquesta aventura queda bastant tocat físicament i anímicament. Per tant, podria ser el moment de deixar-lo. Jo no el vull matar i sé segur que hi haurà una sisena història. No havia pensat mai com seria la sèrie ni quines parts tindria. Sempre he anat sobre la marxa i tenia la continuació assegurada. Ara només sé que hi haurà la sisena. Les altres, ja ho veurem.

En el moment que començàreu a escriure vàreu haver de definir també un territori literari molt concret: Tarragona i la seva zona industrial…
—A la primera novel·la, geogràficament no em plantejava res. La vaig situar en un territori que coneixia i que valia la pena, perquè els casos de les màfies russes a Salou eren prou coneguts. Després sí que ho elabores molt més i t’adones que aquesta àrea metropolitana tarragonina ha estat poc explotada a la novel·la negra en català i que té grans possibilitats. Després la Margarida Aritzeta i en Jordi Tiñena també l’han utilitzada a les seves obres.

Precisament, la inspectora Mina Fuster, d’Aritzeta, fa una mínima aparició al vostre text, com també algun altre personatge… cosa que ja havia passat als anys noranta amb els ‘cameos’ d’alguns detectius en les novel·les d’altres autors. Hi ha bona entesa entre els escriptors de novel·la negra del país?
—Jo diria que sí. Jo hi sóc de fa pocs anys i a mi em crida l’atenció i la bona entesa entre tots, que crec que es deu a la gran quantitat de festivals i de trobades periòdiques on podem trobar-nos periòdicament. Hi ha una complicitat molt gran i no les enveges pròpies d’alguns altres gèneres.

En aquest sentit, sou el comissari d’El vi fa sang…
—Sí, enguany serà del 14 al 16 de març, amb un primera taula rodona que ens fa créixer en dies. La idea inicial del festival va sorgir a Tiana Negra, en una taula rodona on hi havia en Rafael Vallbona, que hi té família, i en Lluís Bosch, que hi té arrels. L’objectiu era promocionar la literatura, però també el vi de la zona. I és una feinada tremenda!

Un dels moments més màgics del festival va ser quan en Toni Arencón, l’any passat, va explicar que li havíeu venut  la seva primera gramàtica catalana al Prat de Llobregat…
—És que hi vaig tenir una llibreria gairebé divuit anys. Jo hi havia anat a parar perquè llavors feia feina de fotògraf. Era a començament dels anys setanta, en un laboratori fotogràfic important, i m’hi vaig establir. Al cap de poc temps, hi va haver la possibilitat d’obrir una llibreria, la Xarxa, que era una cosa que sempre m’havia fet il·lusió. Era el final del franquisme i la transició i allà es feia de tot: moltes activitats culturals i també polítiques. Va ser l’escola de molts polítics locals, que van començar allà. Però vaig haver de tancar perquè era una ruïna econòmica…

Sou un home fortament implicat des de fa molts anys en moviments a favor de la independència i de l’ecologisme. Atesa la vostra trajectòria, us atreviríeu a vaticinar com estem?
—En el procés, hi ha una part important d’esperança i a la vegada un cert escepticisme, perquè no acabo de veure clar cap on evolucionarà tot plegat com ens volen fer creure els més optimistes. Predomina l’esperança que acabi bé. Però hi tinc reserves, perquè no veig lideratges clars ni prou forts ni a la societat civil ni als partits polítics.

I a la vegada us heu atrevit a fer una novel·la que també pot ser llegida en clau política…
—Potser sí, és una novel·la negra que empra la política com a argument. Passa que estic sorprès que, si bé el tema s’ha tractat en assaig des de tots els punts de vista possible, en política hi ha poquíssima cosa. Jo he intentat tractar-ho en novel·la.

No és pas l’únic tema que es defuig. Amb totes les excepcions que calgui, tampoc no hi ha un gran gruix de novel·les sobre la crisi econòmica, ni sobre els integrismes religiosos, ni sobre l’especulació urbanística, per exemple…
—Potser és que hi ha un cert temor a tocar aquests temes per por que les novel·les puguin ser mal rebudes. Jo crec que la novel·la negra i la policíaca els ha de tocar, aquests temes. A més a més, jo havia de fer una novel·la política perquè havia de dur l’Espinosa fins al límit, precisament ell, que és un pessimista de mena amb els polítics, que considera que estan molt poc preparats per a la vida i que pateix tot aquest tema amb les seves filles. Enfrontar-lo a una investigació clarament política era tot un desafiament.

Un bon desafiament és el que us heu proposat: una novel·la històrica ambientada en el mateix context geogràfic…
—Hi he treballat paral·lelament durant uns quants anys i la trauré el mes de febrer amb Gregal. També té una trama criminal i és ambientada a la segona part del segle XIX entre la segona i la tercera guerra carlina. Es diu Els crims del convent i sorgeix perquè tenia ganes de fer alguna cosa diferent de l’Espinosa.

Dirigiu un festival de novel·la negra que és essencialment en la nostra llengua: com veieu el panorama de la novel·la negra en català?
—Hi ha un petit boom d’escriptors i de novel·les després d’una certa crisi i això significa una revifada del gènere, molt relativa perquè les tirades són cada vegada mes curtes, ínfimes si comparem amb els tiratges de les grans col·leccions de fa 25 o 30 anys enrere. Una cosa és aquest petit boom, però el mercat va en franca decadència i no veig que se’n surti, i menys en català, o especialment en català, perquè ha de competir en inferioritat de condicions. Si, així i tot, surten escriptors nous i cada cop millors, és una bona notícia.

Si d’aquí a deu anys repetim aquesta entrevista, on creieu que haurem de situar la vostra obra?
—No sé quants anys em queden d’escriptura perquè jo ja en tinc setanta, però sí que sé que m’agradaria diversificar-me al màxim. M’agradaria escriure novel·les que no fossin criminals ni històriques, però tot això és fer elucubracions.

Pàgines