Vilaweb.cat

La llum comença a obrir-se pas

Des de divendres, molta gent en aquest país ha patit molt. Pel fet de no saber què passava ni cap on anàvem. Aquestes darreres hores la llum ha començat a obrir-se pas i em sembla bastant evident que, si finalment el govern de la República es reuneix avui a Brussel·les i parla, tot es veurà d’una manera diferent. Per això m’agradaria explicar unes quantes coses sobre què ha passat aquest llarg cap de setmana i sobre què ens espera.

Sobre el cap de setmana
1. Crec que tots hem de ser conscients de què va passar divendres, dissabte i diumenge. Després de la proclamació de la independència hi va haver un risc indiscutible d’una confrontació violenta al carrer. I el govern i el seu president van optar per desarticular-lo, en conseqüència amb el tarannà profundament pacifista del moviment. El preu era molt car, però hi havia eixides alternatives que són les que es comencen a veure ara. El govern va actuar amb una responsabilitat que potser fou excessiva i tot, però no va voler posar en joc l’estabilitat del país ni, sobretot, la dels seus servidors públics. L’amenaça d’una intervenció brutal per part del govern espanyol va quedar clara el primer d’octubre i va ser molt més que concreta divendres passat.

Hi ha gent que pot opinar que això ja ho havien d’haver calculat abans i que hauria estat millor no declarar la República o no haver escollit el camí de la independència i tot. No hi estic d’acord. Després de l’heroica actitud de la gent el primer d’octubre no proclamar la independència sí que hauria estat trair-ho tot. L’element principal i més important era no agenollar-se i per això no es van convocar eleccions autonòmiques. Catalunya avui és un territori en disputa controlat aparentment per Espanya, però que té un govern independent aparentment a l’exili. I en aquest sentit que funcione a Brussel·les o a Barcelona tant hi fa. Fins i tot diria que, per al moment actual, millor que funcione des d’allà i tot.

2. Crec que hi ha una realitat que ens hauríem de ficar tots al cap: s’ha acabat la democràcia tal com l’havíem entesa fins ara. Tornem a viure una època en què per les teues idees pots anar a raure a la presó durant anys. I en són una prova ben concreta Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Les coses que tots fèiem en democràcia amb una certa naturalitat ara les hem de tornar a fer com les havíem fetes abans. Per tant, el govern i la seua estructura, aquest cap de setmana ha valorat i mesurat l’abast de la repressió. En qualsevol moment poden ser detinguts i duts davant un tribunal que s’atorga il·legalment funcions que no li corresponen, que s’inventa delictes i que té un ànim explícitament venjatiu i contrari a dret, com es palesa clarament en els encapçalaments dels seus papers. En aquest context, demanar explicacions abundants, conferències de premsa o declaracions públiques, com si no passàs res i visquéssem en un règim democràtic, és poc seriós. M’hauria agradat que parlassen clar i diguessen coses, però si se n’anaven a l’exili no penseu que la seua seguretat era prioritària?

Sobre avui i els dies que vénen
1. Si avui el govern de la República Catalana es reuneix, i encara més si parla i pren decisions, la situació farà un tomb radical. Encara més si ho fa en condició de govern en l’exili, amb què crearà un conflicte intern majúscul dins la Unió Europea. Si això es confirmàs, que conste que deurem agraïment sempre a Flandes i a Bèlgica per un gest molt difícil que no tenien cap obligació de fer.

2. Hauríem d’entendre que som davant un triangle amb tres puntes: el govern de la Generalitat (o de la República, que és igual), l’administració pública de Catalunya i els ciutadans. Amb el gest de divendres, el govern va deixar que l’administració fos controlada per Espanya, però amb la decisió que avui podria conformar-se es refermarien els dos grans pilars que ens han dut fins ací: la política i els ciutadans. De les tres puntes del triangle, l’administració era la més prescindible si no es volia que el procés cap a la independència s’aturàs. Sense govern no tindríem sinó caos –i per això calia proclamar la República i per això es va fer– i sense ciutadans, sense poble, no tindríem res. L’opció va ser correcta.

3. L’objectiu a assolir és ben evident: combatre la repressió i el 155, recuperar la democràcia i el respecte als drets de tothom i tornar a dirigir l’administració del país ara ja com a república independent, que per això es va proclamar. És a dir, fer servir tots els mètodes a l’abast per retornar al país el govern legítim. En aquest sentit tot s’hi val, des de la resistència de les institucions del país, municipals per exemple, a la participació en les eleccions. L’única regla és exigir que el govern governe. No pot manar sobre l’administració, però pot dirigir políticament el moviment independentista i aquest és el seu paper.

4. I per a fer això cal posar el focus de manera insistent en l’origen d’aquesta crisi. No és habitual que un territori de la Unió Europea declare unilateralment la independència. És sorprenent que tot un govern escollit democràticament es trobe obligat a traslladar-se a l’exili. I no és normal que els ciutadans d’un país siguen agredits quan volen votar. De tot això, la culpa només és del govern espanyol. Un govern que des de fa deu anys es nega a veure la realitat: que té un problema polític seriós a Catalunya i que només el pot resoldre com es resolen els problemes polítics en les democràcies occidentals, que és dialogant i votant.

I amb tot plegat, aquests dies passa que hem arribat a situar-nos en un moment decisiu: fem entendre a Europa i a la comunitat internacional que no és possible solucionar la crisi catalana sense comptar amb el govern català com a interlocutor principal. I diem a Mariano Rajoy que té davant un president, el president de Catalunya, un govern, el govern de Catalunya, i un poble, el poble de Catalunya, que ha proclamat el seu estat independent i que no defallirà en la tasca de fer-lo efectiu.

La reforma protestant: cinc-cents anys d’una revolució social

El 31 d’octubre de 1517 Martí Luter va penjar noranta-cinc tesis a les portes del castell de Wittenberg. El seu gest va impulsar a Europa una revolució religiosa, però també política, social, cultural i econòmica. Per a commemorar el cinquè centenari d’aquell fet, el CaixaFòrum de Barcelona acull la lectura pública de les noranta-cinc tesis a càrrec de noranta-cinc personalitats del país. Aquest acte forma part de l’exposició ‘500 anys de reforma protestant’, que dirigeix Josep-Lluís Carod-Rovira i que estarà oberta fins al gener de l’any vinent. Aprofitant l’efemèride, conversem amb l’ex-dirigent d’ERC, gran entès en aquesta religió i que fa un any va publicar la Història del protestantisme als Països Catalans (Edicions 3i4).

Què hi trobem, en aquesta exposició, i què hi podem aprendre?
—L’exposició és un recorregut per la història del protestantisme, des del començament de la reforma. I explica com arriba Països Catalans, quina presència hi té i quines conseqüències. S’hi poden veure des de coses absolutament originals, com la primera edició del Nou Testament i la Bíblia traduïts per Luter a l’alemany, i que són una meravella, fins a les quatre edicions de Lo Nou Testament traduït pels protestants al català el 1832. Aquesta va ser l’aportació més gran feta pels protestants a la cultura catalana.

Expliqueu que el protestantisme és la segona confessió religiosa del país. Podríeu esmentar personatges il·lustres que van ser protestants?
—Hi ha molts personatges de la societat catalana vinculats al món protestant i que la gent no ho sap. És el cas de Joan Gamper, un dels quatre presidents protestants que ha tingut el Barça; Ferdinand de Lesseps, que rebia literatura protestant per balisa diplomàtica i després s’encarregava que es distribuís clandestinament; Josep Pijoan, que és la persona que crea la Biblioteca de Catalunya i el primer secretari general del IEC; o Bernhard Schadel, un filòleg alemany que va ser molt important perquè fou el mestre d’Antoni Maria Alcover i el va convèncer de fer un Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906, de fer l’Institut d’Estudis Catalans, de fer el Diccionari Català-Valencià-Balear…

Per a commemorar el cinquè centenari del naixement del protestantisme, noranta-cinc persones llegiran avui les noranta-cinc testis de la reforma. Qui hi podrem veure?
—Cinquanta són protestants de totes les denominacions i els altres són personalitats notables de la societat catalana, com ara Vicent Sanchis, Saül Gordillo, Vicent Partal, Karma Peiró, Salvador Cot, Xevi Xirgu, Albert Sáez, Lluís Foix, Tomàs Molina, Antoni Bassas, Xavier Grasset i Mònica Terribas.

Per què l’heu escrit, aquest llibre?
—Vaig decidir-me quan vaig constatar que el protestantisme era la segona confessió religiosa del país, per damunt de l’Islam. Aquí cometem un error i ens pensem que tots els marroquins són musulmans. I no. Molts són laics. D’oratoris musulmans n’hi ha uns 270, a Catalunya, però al Principat els centres protestants són 670. Dit això he de confessar que a mi sempre m’ha fascinat la dissidència, la gent que és capaç de mantenir unes idees en un context de pensament únic. I això fa que hi treballés més a gust, amb aquest llibre. He estat cinc anys anant per arxius dels Països Catalans, França, París, Tolosa, Montpeller, Ginebra. També m’he passat molts mesos a l’església protestant de Barcelona centre, carrer Tallers 26. Hi ha una biblioteca i arxiu magnífics. A mi m’ha impactat la Societat d’Història del Protestantisme de París. Edifici espectacular. A França el protestantisme representa el 2% de la població, però són senyors noms: Lionel Jospin, Michel Rocard, Jean Luc Godard, André Gide. Són minoria sòlida però amb pes important.

Dieu que als Països Catalans hi ha mil centres de culte protestant.
—Sí, hi ha uns 400.000 protestants als Països Catalans. Els grans focus són Barcelona i València. En el llibre estudio el protestantisme històric, anterior al segle XIX. I l’estudio complet: Luterans, calvinistes, baptistes, metodistes, anglicans i assemblees de germans.

On neix la primera església protestant?
—A Menorca, a Maó, el 1868. Curiosament el fundador de l’església protestant també funda la primera lògia maçònica. Hi ha una gran connexió entre maçoneria, protestantisme i republicanisme: tots compartien un adversari comú: els sectors dominants de l’església. Menorca, al segle XVIII, és de sobirania britànica i se suprimeix la Inquisició el 1715. Amb la supressió es permet una gran florida intel·lectual i cultural. La resta del país està trinxat per la guerra de successió i allà viuen en un oasi cultural i de tolerància religiosa: esglésies catòliques, anglicanes, metodistes, una sinagoga i una església ortodoxa. Impensable a la resta de Països Catalans.

Per què el protestantisme és tan potent al País Valencià?
—Per una qüestió demogràfica. La gran ciutat al segle XVI és València, i no Barcelona. València té 50.000 habitants llargs, i Barcelona una mica més de la meitat. València és port d’entrada de mercaderies, però també d’idees. I València rebia els efectes benèfics del segle d’or de la literatura catalana, amb una florida intel·lectual de personatges que estudien a l’estranger. Hi ha un nucli important de protestants a Morella. Gaspart de Centelles era un noble de València. Jeroni Conques vivia a València i és el primer que tradueix al català El llibre de Job. De fet, un altre valencià, Bonifaci Ferrer, germà de Vicent Ferrer, és qui primer tradueix la Bíblia al català. I és la tercera llengua del món que ho fa.

El català és la tercera llengua amb què es va traduir la Bíblia. El primer exemplar va ser aquesta ‘Bíblia valenciana’

Perdó? El català és la tercera llengua a traduir la Bíblia?
—Sí, la tercera. La primera és l’alemany, la segona és l’italià. La Bíblia traduïda per Ferrer es coneix amb el nom de Bíblia Valenciana, i la Inquisició en va cremar tots els exemplars. N’han quedat pàgines escrites, que avui es guarden a la Biblioteca Nacional de París. I és gràcies a les traduccions de la Bíblia a les llengües vulgars que la major part de llengües d’Europa es modernitzen i se’n fa l’estàndard lingüístic. Fins al punt que segons Umberto Eco, l’alemany seria una altra cosa sense la traducció de Luter. Doncs aquí, després de la Bíblia de Ferrer, no és fins al 1832 que es publica català altre cop la bíblia. És Lo Nou Testament, la gran aportació cultural dels protestants.

Qui la fa, aquesta traducció?
—Protestants catalans de Londres. Segons els protestants si la Bíblia no es traduïa, es reservava la veritat de les escriptures. A mesura en què obres la Bíblia a tothom, comparteixes la veritat revelada a tothom. En el nostre cas són protestants a l’exili de Londres. Josep Melcior Prat n’és el traductor, nascut a Prats de Rei. Lo Nou Testament de Melcior Prat té un valor filològic molt presentable, i encara més destacable és la consciència d’unitat lingüística. Melcior Prat dedica l’obra als lectors de català, i, cito, ‘de França, Catalunya, València i les Illes Balears’.

En aquest vídeo Josep-Lluís Carod-Rovira explica l’exposició ‘500 anys de reforma protestant’. Es va obrir el 17 d’octubre i es podrà visitar fins el mes de gener vinent:

 

El calendari de les eleccions imposades del 21-D ja corre

La imposició de les eleccions del 21 de desembre per part del govern espanyol ja ha engegat la maquinària electoral. Tant ERC com el PDECat van expressar ahir la voluntat d’utilitzar el 21-D com un mecanisme per a dinamitar el 155 i defensar la república. El portaveu d’Esquerra, Sergi Sabrià, va dir que els republicans trobarien la manera de ser-hi perquè les urnes no els fan por. I la coordinadora dels demòcrates, Marta Pascal, va desafiar el president espanyol: ‘Senyor Rajoy, ens veurem a les urnes.’

Segons la llei orgànica del règim electoral general, la LOREG, la primera fita en el camí cap als comicis és el 7 de novembre. Aquest dia és el límit per a presentar les coalicions electorals i, per tant, els partits independentistes ja hauran d’haver decidit si repeteixen Junts pel Sí o bé si es presenten separats.

Un cop registrades les possibles coalicions electorals, entre el 12 i el 17 de novembre s’hauran de presentar les llistes de candidats. Paral·lelament, els partits designaran els seus representants legals i els comunicaran a la junta electoral. Començarà també el procés per a acreditar els apoderats i interventors, els noms dels quals es podran comunicar fins al 18 de desembre.

Així mateix, els ajuntaments han de presentar, a tot estirar el 7 de novembre, la llista de locals del municipi que ofereixen per a ser col·legi electoral. Pel que fa al vot per correu, els catalans residents a l’estranger el podran exercir fins l’11 de desembre i en rebran la documentació entre l’1 i el 14 del mateix mes. Per a exercir el vot anticipat i via postal tindran temps fins el 17 de desembre.

La disjuntiva de l’independentisme
El debat en el si de l’independentisme entre la necessitat de presentar una única candidatura o bé presentar-se separats torna a ser damunt la taula. Tanmateix, la discussió s’haurà de resoldre aviat, abans d’una setmana. I paral·lelament hi haurà un altre debat, el de cap de llista. Havent assumit la convocatòria electoral, el PDECat i ERC han de resoldre aquestes qüestions.

La CUP també haurà de prendre una decisió aviat. En aquest cas, els temps són més curts perquè les bases hauran de decidir, primer, si la CUP es presenta a les eleccions. I, segon, si accepta una possible llista única que no va compartir el 27-S en un context plebiscitari. La decisió es prendrà el cap de setmana vinent en el consell polític. De moment, el partit ha dit que volia ‘confrontar’ el 21-D. Així mateix, si la CUP decideix de no presentar-se també hi ha la possibilitat que faci una crida a l’abstenció, tal com va fer a les últimes eleccions espanyoles al congrés.

Pel que fa als altres dos partits independentistes que han format part de Junts pel Sí, encara no és clar si es presentaran. Demòcrates de Catalunya consultarà els seus voluntaris si s’ha de presentar a les eleccions i ha exigit al govern que desplegui la República i faci efectiva la independència. Tanmateix, apel·la al consens entre les forces polítiques i socials ‘lleials a la República’ per a prendre una decisió sobre la seva presència al 21-D.  Per una altra banda, els socialistes sobiranistes del Moviment d’Esquerres encara no s’han pronunciat.

Arrimadas demana el suport del PP i del PSC
La dirigent de Ciutadans a Catalunya, Inés Arrimadas, ha demanat públicament que tant el PSC com el PP, i també Catalunya en Comú, es comprometessin a donar suport a la llista unionista més votada. Arrimadas està convençuda que Ciutadans pot guanyar les eleccions i posar fi al procés cap a la independència.

Tant el PSC com el PP ja tenen clar qui seran els seus candidats: Miquel Iceta i Xavier García Albiol. Els socialistes, a més, faran un procés participatiu intern per a elaborar les llistes, que seran aprovades pel consell nacional l’11 de novembre.

Catalunya en Comú i Podem, contra rellotge
Els comuns també han de resoldre com es presenten en aquestes eleccions. Com en el cas del 27-S, la convocatòria els agafa a contrapeu. Descartada la reedició de Catalunya Sí que es Pot, la coordinadora de comunicació de Catalunya en Comú, Elisenda Alamany, el portaveu d’ICV, Ernest Urtasun, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, defensen que el candidat sigui Xavier Domènech.

A més, Podem Catalunya ha de decidir també si concorre a les eleccions en una coalició amb Catalunya en Comú o bé si articula una candidatura pel seu compte. El líder de la direcció espanyola de Podem, Pablo Iglesias, ha imposat una consulta als inscrits de Podem Catalunya per a decidir-ho. Per una altra banda, el Consell Ciutadà Català de Podem ha obert una ronda de contactes amb la resta de partits per a donar una ‘resposta d’altura’ al 155. De la manera com acabi aquest procés intern, en dependrà la seva participació en el 21-D.

Del 15-M al 155-O

Com que no sé per on començar, ho faré pel final. Perquè l’endemà de la massiva manifestació pro-155, encara tinc a l’espinada el calfred de veure aquestes dues piulades del mateix dia:

El detall menys important és que dos admiradíssims escriptors de la generació dita progre i antifranquista avui es facin ressò d’un titular del diari del Conde, perquè també l’haurien trobat a l’Ara, si el llegissin, ves per on. Són ironies que, en un moment que tant és La Vanguardia com El País, i tant és El País com La Razón, han perdut tota la gràcia. El calfred ve de veure dos veterans influencers de l’esquerranisme participant de l’aquelarre deshumanitzador de dos presos polítics, traduït per als negacionistes: dos activistes que per les seues idees polítiques són privats de llibertat. Perquè ningú no dubta que si Sánchez i Cuixart, en lloc de fer una crida a dissoldre una concentració independentista, haguessin fet una crida a dissoldre una manifestació falangista, amb els seus atacs a periodistes, passejants i béns urbans, ara serien al costat de les seues famílies i veient créixer els seus fills. Si la sensibilitat davant de la injustícia va per barris i la diferència la marca que no siguin empresonats a Turquia, el mal no fa menys mal.

D’aquí ve el calfred per aquestes dues piulades idèntiques, i les agafo amb pinces de laboratori, aïlladament, sense tenir en compte polèmiques precedents. El meu calfred ve de percebre clarament la ratlla –vermella no: negra– que travessen, l’aire gèlid de ‘fi de cicle’ que suposen per a algunes persones que, com servidora, van saber admirar aquests autors més enllà de les lògiques discrepàncies de viure dins de marcs –països– mentals diferents. Era fàcil: allò que vosaltres voleu per al vostre país és pràcticament el que jo vull per al meu, i a veure qui ho aconsegueix primer en benefici de l’altre. De fet, alguns crèiem que hi compartíem una determinada idea del món –del món que no és Catalunya, s’entén– i que, amb ‘adversaris’ com ells, ens podíem sentir segurs més que no amb els adversaris naturals: donàvem per fet que, per sobre de les diferències, coincidíem en la por primària de tornar enrere, a les tenebres, a la foscor. Quanta innocència. Perquè al final ha resultat que la unitat d’Espanya passava per sobre dels valors que crèiem compartits, i ja sé que la majoria ja ho sabíeu de fa dècades, però alguns hem hagut d’arribar fins a aquest punt per a adonar-nos-en de la manera més crua.

Enteneu la meua desesperança: el mateix dia que a Barcelona surten tres-centes mil persones celebrant impúdicament la presó dels innocents i demanant més detencions a crits, el mateix dia que surten al carrer tres-cents mil veïns que ara mateix t’empresonarien –faig veure que no sé això dels ‘catalans’ vinguts en autocars, trens i avions–, és del tot descoratjador adonar-te que la resposta de la progressia, lluny del silenci dels manifestos, seria avalar la crueltat, la burla i la humiliació. Com el ‘¡Líbranos de Rajoy y del PP, por Dios!’ de l’Iceta que diumenge es feia selfies amb el PP, a la mateixa ‘mani’ on troba el consol la ultradreta. És això: la unitat d’Espanya per sobre d’uns valors mínims universals. Ara ja entenc del tot els que deien que ja entenien per què Franco havia mort al llit.

Però algú podria esperar, i ara enllaço amb el títol, que la progressia nascuda en democràcia respondria diferent. Molts vam seure a les places el 15-M perquè ens en sentíem part, fins que alguna cosa va començar a fer pudor de socarrim: quan es tractava de votar el reconeixement del dret d’autodeterminació, intentaven treure-se’ns de sobre amb un massa conegut ‘vuelva usted mañana’. Anys més tard, quan l’esperit 15-M va decidir concórrer al sistema, alguns vam fer com amb els ‘progres’ que els precediren: vinga, va, allò que vosaltres voleu per al vostre país bla-bla-bla, i a veure qui ho aconsegueix primer en benefici de l’altre. Al seu país, havien d’assaltar ‘el cel’ del ‘atado y bien atado’, mentre que al nostre, els ‘indepes’ fèiem forat per on és més fàcil enderrocar el règim del 78 i el mite de la ‘modèlica’ transició. A veure qui se’n surt abans, en benefici de l’altre. Alguns vam pensar que l’anhel últim era el mateix –si tu l’estires fort per aquí…–, fins que, de nou, hem tornat a constatar que la unitat d’Espanya passava per sobre dels valors que crèiem compartits. L’equidistància entre el peix petit i el peix gros és donar peixet al peix gros. El ‘Ni DUI ni 155’ del colauisme dóna sempre 155. Les ‘aliances fraternals’ resulten en la desautorització centralitzada de la dissidència d’Albano-Dante Fachin. Per acabar d’il·lustrar aquesta nova transició ‘modèlica’, una piulada ‘fraterna’ que és tot esperit del 15-M fet 155-O:

Lligat i ben lligat.

Pendents de la compareixença de Puigdemont a Brussel·les

El viatge del president Carles Puigdemont i d’uns quants consellers del govern ahir a Brussel·les va sorprendre tothom. Avui, l’independentisme, l’unionisme i el govern espanyol resten pendents del que pugui dir a Bèlgica en una conferència de premsa a les 12.30. Alguns mitjans de comunicació van especular amb una compareixença ahir a la tarda mateix per a explicar el sentit del viatge, però VilaWeb va poder confirmar que el president de la República Catalana es trobava en un ‘entorn discret i segur’ i que no faria la conferència de premsa fins avui.

Per una altra banda, el govern espanyol farà un consell de ministres extraordinari aquesta tarda, a les 18.00. És probable que després hi hagi una reacció a la declaració de Puigdemont a Bèlgica, i també es podrien anunciar noves mesures contra l’autogovern de Catalunya emparades en l’article 155 de la constitució espanyola.

Mentrestant, els partits independentistes comencen a preparar-se per a les eleccions imposades del 21 de desembre. Tant el PDECat com ERC van confirmar ahir que s’hi presentarien, però sense concretar com. Ara es debat sobre la conveniència de repetir l’experiència de Junts pel Sí o una coalició amb un altre nom, i també quin paper hi farà la CUP, que no ha descartat de presentar-s’hi; el consell polític de la formació prendrà la decisió el cap de setmana.

Tensió entre Bèlgica i Espanya
Diumenge al matí el ministre d’Immigració belga, Theo Francken, va declarar que el seu país podria concedir asil polític al president de la República Catalana, Carles Puigdemont, si ho demanés, per evitar les conseqüències de no tenir ‘un judici just’ si les autoritats espanyoles l’arribaven a detenir. ‘No és una cosa irreal, ben mirat’, va dir Francken en una entrevista a la cadena belga VTM.

Tanmateix, diumenge a la tarda, el primer ministre belga, Charles Michel, va contestar al possible oferiment d’asil del seu ministre d’Immigració, tot demanant-li que no afegís ‘llenya al foc’, en relació amb la situació política actual de Catalunya. En un comunicat, Michel va dir que la possibilitat d’oferir asil polític al president de la República Catalana no era a l’ordre del dia. Michel és un dels dirigents que s’han mostrat més crítics amb Rajoy i Espanya per la violència espanyola durant el referèndum del primer d’octubre.

El Fòrum Gastronòmic de Girona 2017 serà el més gran de la seva història

Ahir es va presentar a l’antiga fàbrica Estrella Damm de Barcelona el Fòrum Gastronòmic de Girona, que enguany es farà del 19 al 21 de novembre. L’acte era ple de cuiners i de petits productors de la indústria alimentària. Pep Palau, director del Fòrum Gastronòmic, no es referí en cap moment a la situació política del país, però en declaracions a VilaWeb va dir que el procés d’independència no havia pas alterat les expectatives de la fira gironina. Enguany el fòrum ha crescut més d’un 30% d’espai i, tres setmanes abans de la inauguració, ja s’hi han inscrit més de 250 empreses. Són majoritàriament catalanes, però també n’hi ha d’espanyoles, italianes, neerlandeses, franceses i belgues. Serà el fòrum gastronòmic més gran dels divuit anys d’història, ha remarcat. També va explicar que en alguns altres actes i fires més petites que organitza el fòrum, per exemple la Fira del Torró o la Fira del Formatge de la Seu d’Urgell, l’afluència de públic havia estat un èxit.

Palau va fer notar l’absència dels representants institucionals de la Generalitat, tot i ser-hi convidats. Efectivament, no hi van poder acudir, perquè a mig matí es va anar sabent que els consellers no havien anat a les conselleries, excepte un; que la presidenta del parlament desconvocava la reunió de la mesa i encara no se sabia on era el president Puigdemont.

Gastronomia sostenible i diversitat culinària
Tot i no deixar de créixer, la singularitat del Fòrum Gastronòmic és l’afany de fomentar els petits productors de tot l’àmbit alimentari i gastronòmic. I de fomentar també uns valors com ara la cuina sostenible i la diversitat culinària, que segons Pep Palau són els dos grans eixos temàtics que marquen l’edició.

El programa compta amb una notable representació de cuiners dels Països Catalans. A l’Auditori es podran veure tres matinals amb sessions consecutives: el diumenge els protagonistes seran els cuiners gironins Pere Planagumà (Rom), Xavier Franco (Les Magnòlies), Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas (Compartir), i Joan Carles Sánchez (Es Portal, Pals). Dilluns serà el torn de Sergi de Meià (Restaurant Sergi de Meià), Toni Romero (Suculent), Rafa Peña (Gresca), Víctor Quintillà (Lluerna), Artur Martínez (Capritx) i Albert Raurich (Dos Palillos). Dimarts, la nova cuina valenciana amb Vicente Patiño (Sati) i Kiko Moya (L’Escaleta), i la balear amb Felip Llufriu (Mon Restaurant) i Santi Taura (Dins). Per l’Auditori i els tallers també hi passaran Joan i Josep Roca (Celler de Can Roca), Paco Pérez (Miramar), Nandu Jubany (Can Jubany), Oriol Rovira (Els Casals), Marc Gascons (Els Tinars), Damian Allsop (Mimo d’en Damián), Lluís Costa (Vallflorida) i Rafa Zafra (Estimar).

Al programa no hi faltaran grans cuiners com ara Andoni Luis Aduriz (Mugaritz), Marcos Morán (Casa Gerardo), Paco Morales (Noor Restaurant), Rodrigo de la Calle (El Invernadero), Javier Olleros (Culler de Pau), Iago Pazos i Marcos Cerqueiro (Abastos), Ricard Camarena (Ricard Camarena Restaurant – Bombas Gens). I més cuiners internacionals com la brasilera Roberta Sudbrack (Sudtruck), l’eslovena Ana Roš (Hiša Franko), el londinenc Isaac Mchale (The Clove Club) i els italians Massimiliano Mascia (San Domenico), Massimo Spigaroli (Il Cavallino Bianco) i Paolo Lopriore (Il Portico).

Consulteu tota la programació.

Hem de guanyar també a l’espai simbòlic

Ens trobem en un dels moments més crítics de la historia del país, el desenllaç del qual, i la manera com hi arribem, dependran de nosaltres. Alguns han comentat que, més enllà de tot l’entramat polític, un dels camps de lluita seria a les xarxes socials. Uns altres parlen de guanyar en el camp econòmic, o posen aquesta victòria en mans dels suports internacionals. Segur que aquests camps, i molts més, seran necessaris. Però ningú no ha dit, encara, que un altre dels camps serà l’espai simbòlic.

Als balcons, a les diades, a les manifestacions independentistes han desaparegut les senyeres i les estelades les han substituït. Si bé és cert que l’estelada ens identifica amb una lluita determinada, la de la llibertat, hi ha tota una part de la població que ha crescut amb l’estelada i que, per tant, s’hi sent totalment identificada. Però la senyera no li fa ni fred ni calor.

En canvi, en les manifestacions unionistes han desaparegut les banderes de l’Espanya feixista (alguns en diuen pre-constitucionals per fer-ho més fi ) i han proliferat les senyeres de manera molt visible i ostentosa. Fa cinc anys això era impensable, tot i que Ciutadans ja hi treballava, però la màquina unionista hi va veure una oportunitat d’apropiació. L’objectiu és confondre i diluïr les identitats. I com més dissoltes millor.

Per una altra banda, ‘Els segadors’ s’ha cantat com mai i s’ha consolidat del tot com a himne, si és que no estava ja prou consolida. És veritat que enarborar una bandera és molt fàcil, només cal que te la regalin. En canvi, l’himne cal saber-lo i cantar-lo. Només cal veure les boques closes a les bancades del parlament del PSC, Ciutadans i el PP quan és el moment de cantar-lo. Fa vergonya.

El divendres passat, una vegada els diputats van haver votat i es va saber que el resultat de la votació conduïa a una república, van començar a circular per la la xarxa un vídeo en què es veien unes mans que plegaven una estelada i la guardaven en un calaix. Vaig pensar que el missatge era molt i molt encertat, ja que, d’alguna manera, hem de recuperar els símbols nacionals abans que no els malmetin del tot.

Per tant, és l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons. Si no, correm el risc de perdre-la, ja que li donaran uns altres significats i, fins i tot, acabaran per identificar-s’hi i llavors tindrem un problema identitari, i gros. És la fragilitat dels símbols, que poden canviar amb una certa velocitat i oferir lectures diferents si no es va en compte.

Algú pot pensar que, amb tot això que passa, això és una futilesa, però us puc ben assegurar que no ho és. Una apreciació per acabar: a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana s’hi van exhibir banderes espanyoles, europees, i catalanes, però també hi va haver el moment dels himnes. El qui conduïa l’acte, amb poca traça, per cert, va anunciar que sonaria l’himne d’Europa, l’himne d’Espanya, i finalment… Vaig pensar ‘i ara “Els segadors”, no et fot…’ Doncs no. Va anunciar el ‘Cant de la senyera’, i va intentar argumentar-ho tímidament però no se’n va sortir. Curiós, oi? ‘Els segadors’, proclamat  l’any 1993 com a himne nacional pel Parlament de Catalunya, constitucional del tot en aquelles dates, els fa urticària perquè l’hem defensat i n’hem fet ús en les nostres reivindicacions. És la força de l’univers simbòlic.

El govern i el president a l’exili a Bèlgica? Algunes preguntes amb resposta

El viatge del president Carles Puigdemont i alguns consellers a Brussel·les ha obert les especulacions sobre la petició d’asil polític al cor d’Europa. Les ha obertes aquí i allà, on alguns polítics ja han començat a pronunciar-se sobre aquesta possibilitat. Diumenge fou el secretari d’estat d’Immigració belga, Theo Francken, qui va obrir la porta a donar l’estatut d’exiliat polític al president de la República arran de la persecució política a què és sotmès per l’estat espanyol. El primer ministre belga, Charles Michel, va contestar al possible oferiment d’asil del seu responsable d’Immigració, tot demanant-li que no afegís ‘llenya al foc’, en relació amb l’actual situació política de Catalunya. Sigui com sigui, la presència des d’ahir del president Puigdemont i alguns consellers a Brussel·les ha despertat el debat obert sobre aquesta possibilitat. Però, què és un govern a l’exili? Quina política d’asil té Bèlgica? Quant pot tardar a resoldre’s la petició? Aquestes preguntes i més les responem tot seguit.

Què és l’asil polític?
El dret d’asil polític és un dret reconegut per alguns països i tractats internacionals, previst per a oferir protecció a persones d’uns altres estats que veuen perillar la vida, la llibertat o el drets fonamentals i que són objecte de persecució, violència o amenaça al país d’origen. La protecció de l’estatut d’exiliat polític impedeix la devolució, l’expulsió i l’extracció de la persona que en gaudeix. L’estatut de refugiat és donat a l’estranger que compleix els criteris de l’article primer de la convenció de Ginebra: «Una persona que, tenint un temor ben fundat de ser perseguit per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular, o opinió política, és fora del seu país, de la seva nacionalitat i està inhabilitat o, a causa d’aquesta por, no vol col·locar-se en la protecció d’aquest país.»

Per què Bèlgica és una bona opció?
Bèlgica és un dels estats de la Unió Europea més sensibles a les peticions d’asil de ciutadans dels altres estats europeus. La legislació belga té com a fonament la convenció internacional sobre l’estatut dels refugiats, signada a Ginebra el 1951. Aquesta convenció és el fonament que serveix per a delimitar l’estatut del refugiat. La llei belga es refereix explícitament a aquesta convenció. L’octubre del 2006 Bèlgica va incloure a la llei l’estatut de protecció subsidiària en compliment de la convenció. El procediment d’asil i les competències troben el fonament legal en la llei del 1980 sobre l’accés al territori, l’estat i l’establiment dels estrangers.

Què diu el protocol 24 de la UE i què no diu?
El protocol 24 sobre l’asil de ciutadans europeus, vinculat al tractat de Lisboa, diu que és possible per a un ciutadà de la UE de demanar asil en un altre estat membre en quatre situacions específiques. Descarta, per tant, que Bèlgica sigui l’únic país europeu –o dels pocs països europeus– on es pugui començar aquesta sol·licitud de protecció. Amb tot, Bèlgica és el país que va demanar d’incloure en el protocol que es pogués examinar una petició d’asil de qualsevol ciutadà de la UE i la llei belga preveu un procés concret per a tramitar aquesta mena de sol·licitud. L’any 97, quan es va debatre aquest protocol, Bèlgica va ser el país que es va oposar a la petició de l’estat espanyol de prohibir l’asil entre estats membres de la UE. De fet, la petició espanyola era que l’estat membre d’origen de la persona que demanés la condició d’exiliat tingués capacitat de revisar la sol·licitud. Bèlgica s’hi va oposar rotundament.

Un govern pot establir-se a l’exili?
Un govern a l’exili és una entitat que reclama la legitimitat d’un estat o d’un territori sobirà, però que no té la capacitat efectiva d’exercir-hi el poder legal i, per això, s’instal·la en un país estranger. Normalment, l’objectiu principal d’un govern a l’exili és retornar al seu país per recuperar el poder que reivindica. Els governs a l’exili s’estableixen en un país estranger a conseqüència d’una guerra, d’un cop d’estat o d’una situació de persecució greu per part d’un poder aliè o d’un país veí. La història és plena d’exemples de governs a l’exili. Un dels casos europeus més cèlebres és el de Polònia després de la invasió militar alemanya en la Segona Guerra Mundial. Aleshores, el govern polonès es va establir a París, en un primer moment, i a Londres, més tard, i va coordinar l’acció de la resistència i dels departaments i l’exèrcit des de l’estranger. Actualment, un dels governs a l’exili amb més ressò mundial és el govern tibetà, establert a Dharamsala, a l’Índia.

Quins passos cal fer per obtenir la consideració d’exiliat polític a Bèlgica?
Els ciutadans europeus poden fer la petició d’asil a Bèlgica per mitjà del Comissionat General per als Refugiats. En el cas de ciutadans d’estats membres de la UE, Bèlgica preveu un procediment accelerat de revisió del cas que ha de resoldre’s en tan sols cinc dies. Segons que explica el comissionat belga, el sol·licitant d’aquesta protecció internacional ha de demostrar clarament que en la seva situació personal té un temor fonamentat a la persecució o s’enfronta a un risc real de rebre greus danys. I explica que la càrrega de la prova depèn en gran mesura del sol·licitant. El comissionat acostuma a prendre la decisió definitiva després d’una entrevista personal amb el sol·licitant.

Pot denegar la sol·licitud? Quants dies pot tardar la resposta?
El Comissionat General per als Refugiats pot decidir de no considerar la sol·licitud d’asil ‘si els arguments del sol·licitant no proven de demostrar de manera ben fonamentada el risc de persecució o el risc real de danys greus’. En qualsevol cas, la decisió indica ‘clarament’ el motiu pel qual el comissionat no la consideraria i, segons la informació de l’organització, trigaria un màxim de cinc dies laborables a comunicar-ho a l’Oficina d’Immigració, on es presenta en primera instància la sol·licitud. A més, també hi ha la possibilitat de presentar un recurs contra la denegació mitjançant el Consell per al Litigi del Dret Estranger. El ciutadà europeu que sol·licita l’asil polític té trenta dies per a presentar aquest recurs. Si aquest consell considera que el comissionat no ha estudiat el cas d’acord amb els procediments i les lleis, el cas torna a començar el procés.

Hi ha gaires casos com el català? Hi ha un reconeixement del cas català?
Hi ha desenes de governs a l’exili que reivindiquen la seva legitimitat des de l’exili. Hi ha casos ben estranys i casos més coneguts. A la Wikipedia en anglès hi ha llistes prou completes de caps d’estat i de govern exiliats i de governs a l’exili amb característiques ben diferents. Curiosament, Carles Puigdemont i el govern de la República Catalana ja formen part d’aquestes llistes. Puigdemont figura en la categoria de cap d’estat i de govern que ha estat a l’exili. Hi surt com a president de Catalunya, exiliat a Bèlgica.

Misteris, enigmes i capítols inèdits de ‘El mar’ de Blai Bonet

El dia 2 de novembre arriba a les llibreries una nova edició de la novel·la de Blai Bonet, El mar, la millor obra de l’escriptor mallorquí, que ha marcat la literatura catalana contemporània. Es va publicar el 1958 a l’editorial Aymà, en la col·lecció ‘Club dels Novel·listes’, i va ser el primer llibre que va editar Joan Sales en aquest segell. Però aquesta nova edició és especial, i tota una novetat, perquè incorpora com a apèndix nou capítols que es troben en l’original mecanografiat que Blai Bonet va enviar a la censura, que avui es conserva a l’arxiu de la censura d’Alcalá de Henares.

El volum nou té un epíleg de l’especialista Xavier Pla, que ajuda a comprendre la importància del procés d’edició i publicació d’aquesta novel·la i les vicissituds que va seguir. Des d’aquest punt de vista, es mostra plena de misteris. Hem parlat amb Xavier Pla perquè ens els expliqui i ens parli de les dimensions de l’obra.

D’entrada, a l’epíleg del llibre, Xavier Pla situa Blai Bonet: «La seva veu literària solar, exaltada, radical i alhora contradictòria, que sempre sotragueja la consciència del lector, que es veu abocat tant a mirar-se de cara al fons del mirall com a obrir totes les finestres davant la immensitat de l’aire lliure.» I també diu: «L’escriptura sacsejada i trasbalsada de Blai Bonet, de vegades inquietant i enigmàtica, precursora del textualisme (aquí hi ha Biel Mesquida i, una mica més enllà, Quim Monzó), va portar la literatura catalana a explorar espais d’expressivitat mai vistos abans. Bonet concep la literatura com un acte de risc, de tensió extrema, d’una gran força interior.»

Xavier Pla qualifica El mar com una «obra expansiva, que desborda les fronteres tradicionals, en què la poesia és inseparable de la novel·la i la novel·la dels dietaris i tots alhora són indestriables de la seva obra com a crític d’art o com a articulista.» I, en concret, en diu: «Seixanta anys després de ser publicada, El mar és una novel·la que no ha envellit gens i que mereix tota l’atenció dels lectors d’avui. […] És bàsicament una reflexió existencial sobre la condició humana a partir de les vivències radicals i subjectives d’un grup d’adolescents interns en un sanatori de tuberculosos.»

L’original mecanografiat d’El mar a l’arxiu de la censura
Però el fet és que quan es va trobar l’original mecanografiat d’El mar a l’arxiu de la censura es va descobrir que l’obra publicada era substancialment diferent, molt més llarga i amb més personatges, que en el text que finalment es va publicar es troben fusionats. Xavier Pla ha investigat sobre les diferències entre totes dues versions i el temps que va trigar a arribar a la impremta la definitiva.

Sobre la recerca i les troballes fetes, Pla explica a VilaWeb: ‘Hi ha molts misteris i enigmes de la reelaboració i la publicació de l’obra que no hem resolt. Per una banda, l’original que es va presentar a la censura es va autoritzar sense que s’hi ratllés ni una sola paraula. Es va autoritzar tal com es va enviar. I això és sorprenent, perquè és una novel·la que ataca la moral de l’època. Així i tot, Aymà no la va publicar tal com l’havia autoritzat la censura. Va tardar uns mesos a publicar-la i la versió que en va aparèixer és molt diferent, és la que coneixem. Per què? No ho sabem del cert.’

Pla continua dient: ‘Blai Bonet va presentar El mar al premi Joanot Martorell i el va guanyar. Al jurat hi havia l’editor Joan Sales, autor d’Incerta glòria. Sabem que li va agradar. També sabem que El mar va ser el primer llibre del qual Sales va tenir cura completa com a editor, en el sentit ampli del terme. I sabem que va intervenir-hi, que va exercir d'”editor” a l’anglosaxona. Només en tenim una prova, però és inequívoca; una carta que Sales va escriure a Xavier Benguerel, coeditor d’Aymà, on li deia: “Jo em penso que la tírria que em té Blai Bonet és per haver-li arreglat El mar…”‘

Però Xavier Pla també diu: ‘Van transcórrer uns quants mesos entre el moment que El mar va passar la censura i el moment que es va publicar, i tot indica que fou el temps que Sales va esmerçar en la novel·la. Però Sales no hi toca gairebé ni una coma; hi fusiona alguns personatges, en retalla alguns capítols, n’elimina algunes escenes i hi dóna un nervi central als dos protagonistes, en Manuel Tur i l’Andreu Ramallo. El resultat és exaltant, perquè és molt fidel a l’esperit i el temps de l’obra. L’original mecanografiat per a la censura ens mostra una novel·la més digressiva, amb molts personatges, més desconcertada.’

En aquest sentit, el treball d’edició de Sales va ajudar la novel·la. A més, va ser aquesta edició publicada que va reconèixer Blai Bonet en vida. Per això ni Xavier Pla ni l’editora de club Editor, Maria Bohigas, en cap moment no van considerar de publicar l’edició trobada en l’arxiu de la censura. Pla recorda que hi ha un precedent que ni l’un ni l’altre no volien repetir: la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, de la qual Edicions 62 va publicar la primera versió, la que no va ser censurada. Però el fet és que era literàriament inferior a la segona versió, que és la que es va publicar; malgrat les accions de la censura, és una versió literàriament superior. Amb El mar no volien que es repetissin aquests dubtes a l’hora d’escollir versions. Per això, Bohigas i Pla es van decidir a publicar la versió reivindicada per Blai Bonet afegint-hi un apèndix amb nou capítols inèdits, que són la selecció dels capítols inèdits de la versió de censura que Pla va trobar de més qualitat.

Joan Sales i Camilo José Cela
L’epíleg de Pla diu que hi ha dos personatges determinants vinculats a El mar de Blai Bonet. L’un ja l’hem esmentat: és l’editor Joan Sales, que va tenir molta incidència en l’edició final de l’obra. Però n’hi ha un altre: l’escriptor Camilo José Cela, que en aquell temps residia a Mallorca i que Bonet considerava el seu mestre. Més i tot, la seva relació arribà a ser com de pare i fill. Tingueren amistat i una relació epistolar. A més, sembla clar que sense el llibre de Camilo José Cela Pabellón de reposo Bonet no hauria imaginat la seva novel·la, basada en l’experiència al sanatori de Caubet, d’adolescent, on es guarí de la tuberculosi. I aquest vincle fa pensar a Xavier Pla que podria ser la intervenció de Cela que va fer que no es toqués l’original de Blai Bonet. Recordem que Cela va ser censor també. Però d’aquest fet no n’hi ha cap prova.

L’epíleg de Xavier Pla també inclou una altra troballa, la crítica d’El mar que en va fer el 1958 Josep Maria de Sagarra –ja gran– a La Vanguardia, on el comparava amb Le mur de Jean-Paul Satre. Pla també es refereix al vincle de Bonet amb Pier Paolo Pasolini: ‘En la seva homosexualitat, en el seu cristianisme i la seva defensa del sagrat, en la seva reivindicació de la llengua i de la terra, en la seva passió filològica, en la seva preocupació per la noció de culpa, Bonet sempre va reconèixer Pasolini com un germà.’

Junqueras: ‘No deixaré de defensar el que és just perquè em vulguin ficar trenta anys a la presó’

El vice-president del govern, Oriol Junqueras, ha contestat a la querella de la fiscalia espanyola que s’ha presentat avui per presumptes delictes de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. ‘No deixaré de defensar el que és just perquè em vulguin ficar trenta anys a la presó’, ha dit.

En una entrevista a TV3, Junqueras ha explicat que les eleccions imposades del 21 de desembre són una oportunitat per a l’independentisme. Així mateix, s’ha demanat si l’unionisme respectaria el resultat dels comicis. Precisament, aquest matí el vice-president del senat espanyol ha amenaçat de tornar a aplicar el 155 si l’independentisme guanyava les eleccions i ‘si no es complia la legalitat’.

El vice-president, que avui ha anat mitja hora a la seu del Departament d’Economia, ha reiterat que no es considera destituït i ha evitat de comentar res sobre el viatge del president Carles Puigdemont a Brussel·les. Sí que ha assegurat que durant el dia s’havia reunit amb els consellers Raül Romeva, Carles Mundó, Jordi Turull i Josep Rull.

Òmnium activa dos comptes de Twitter i Facebook per demanar l’alliberament de Sànchez i Cuixart

Fa dues setmanes justes que la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela va decretar presó provisional i sense fiança per als presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, per un presumpte delicte de sedició. I avui Òmnium Cultural ha habilitat el compte de Twitter @FreeJordis i la pàgina de Facebook @LlibertatJordis per demanar-ne la llibertat. Amb aquests comptes, l’entitat independentista farà difusió de les activitats, articles i actes de suport per demanar l’alliberament de Cuixart i Sànchez.

Una de les primeres piulades del compte de Twitter és un vídeo en anglès que repassa els fets del 20 de setembre i mostra com Cuixart i Sànchez van demanar als manifestants, concentrats davant la seu del Departament d’Economia, que fessin un cordó per deixar sortir els agents de la policia espanyola i, més tard, van dissoldre la concentració. Vegeu-lo a continuació.

TV3 i Catalunya Ràdio consideren que les agressions que han tingut són un intent inacceptable de vulnerar el dret d’informació

La direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha condemnat les agressions als mitjans de comunicació d’aquest cap de setmana i consideren que constitueixen un ‘intent inacceptable’ de vulnerar el dret d’informació.

La CCMA recorda que els mitjans públics treballen per transmetre una informació ‘de qualitat, elaborada de manera honesta, lliure d’amenaces i coaccions’. Per això, des de la corporació es reclama que els professionals de la informació ‘han de poder desenvolupar la seva feina en un entorn sense violència.’

Divendres al vespre, un grup de manifestants amb banderes espanyoles van assetjar la seu de Catalunya Ràdio i va trencar vidres a cop de roc. A més, van agredir un equip de Betevé i un grup de fotoperiodistes que davant de l’emissora, als quals van ‘assetjar, amenaçar i intimidar’.

Des de la corporació de mitjans, se subratlla que l’entitat té la missió d’oferir un servei públic audiovisual ‘de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics’. I afegeix que, en compliment d’aquesta missió, els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio continuaran oferint a la ciutadania una informació ‘rigorosa, plural i veraç’.

El PSC trenca el pacte de govern amb el PDECat a l’Ajuntament de Terrassa

El PSC de Terrassa ha decidit de posar punt i final al pacte de govern amb el PDeCAT. Els socialistes ho han anunciat a través d’un comunicat en què han indicat que tots els regidors de la formació han acordat la mesura per unanimitat i sota la presidència del batlle de la ciutat, Jordi Ballart. En aquest sentit atribueixen la decisió a les discrepàncies en qüestions de política catalana i especialment pel que fa al procés que ‘ha conduït a una fallida declaració d’independència de Catalunya i la traumàtica aplicació de l’article 155 de la Constitució’. El trencament d’aquest acord tindrà efectes immediats que comportaran que el batlle porti a terme una redistribució de les competències de les regidories que composen el govern local. El PDeCAT i el PSC governen a Terrassa des de l’estiu de l’any 2015.

En el comunicat, els socialistes recorden que en diverses ocasions, el batlle de Terrassa, Jordi Ballart, ha destacat que la relació entre les dues formacions ha estat de cooperació lleial i de gran responsabilitat en el treball diari des de l’Ajuntament al servei dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa, a través d’un pacte en el qual s’acordava el respecte mutu en cas de diferències en qüestions de política nacional i estatal.

Així, afirmen que les discrepàncies que hi havia entre les dues formacions, en el context de la difícil situació política que es viu a Catalunya, ‘han esdevingut finalment un obstacle insalvable’. ‘A partir d’ara, s’obre un període de reflexió -amb la màxima serenitat i sense presses- per estudiar la nova situació política a la ciutat i les diferents possibilitats existents per garantir l’estabilitat política i el bon govern a l’Ajuntament de Terrassa’.

En el text, els socialistes transmeten l’agraïment i reconeixement de Ballart als regidors i regidores del PDeCAT per la tasca desenvolupada en els darrers dos anys.

La decisió arriba després de setmanes d’especulacions i rumors al voltant del futur del govern egarenc. Poc després de l’1 d’octubre Ballart va declarar en una entrevista que si el PSOE donava suport a l’aplicació de l’article 155 estriparia el carnet del PSC i renunciaria a la batllia. Finalment no ha estat així, sinó que ha optat per posar punt i final a l’acord de govern amb els Demòcrates.

Per la seva banda, el fins ara segon tinent d’alcalde de la ciutat i portaveu del PDeCAT, Miquel Sàmper, ha declarat aquest dilluns en roda de premsa que si Ballart abandonava el PSC hi havia possibilitats que el pacte de govern a la ciutat es pogués mantenir. Sàmper ho ha dit en referència a l’assemblea que la formació tenia previst celebrar el proper dijous a les vuit del vespre per avaluar la situació.

Llegiu el comunicat ací:

«Les regidores i regidors del Grup Municipal Socialista, sota la presidència de l’Alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, han decidit per unanimitat trencar el pacte de govern amb el PDeCAT a l’Ajuntament de Terrassa. Aquesta decisió tindrà efectes immediats, que comportaran que l’Alcalde porti a terme una redistribució de les competències de les diferents regidories que composen el Govern Municipal.

El PDeCAT va signar amb el PSC un pacte de govern a l’estiu de 2015, unes setmanes després de la celebració de les últimes eleccions municipals. En funció d’aquest pacte, ha ocupat fins ara una tinència d’alcaldia i dues regidories.

En diverses ocasions, l’Alcalde de Terrassa ha destacat que la relació entre les dues formacions ha estat de cooperació lleial i de gran responsabilitat en el treball diari des de l’Ajuntament al servei dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa, a través d’un pacte en el qual s’acordava el respecte mutu en cas de diferències en qüestions de política nacional i estatal.

Tanmateix, els regidors i regidores socialistes terrassencs han analitzat les profundes discrepàncies en qüestions de política catalana i especialment pel que fa al procés que ha conduït a una fallida declaració d’independència de Catalunya i la traumàtica aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Aquestes discrepàncies, en el context de la difícil situació política al nostre país, han esdevingut finalment un obstacle insalvable i han portat el Grup Municipal Socialista a trencar el pacte amb el PDeCAT. A partir d’ara, s’obre un període de reflexió -amb la màxima serenitat i sense presses- per estudiar la nova situació política a la ciutat i les diferents possibilitats existents per garantir l’estabilitat política i el bon govern a l’Ajuntament de Terrassa.

L’Alcalde, Jordi Ballart, ha fet constar expressament en la reunió el seu agraïment i reconeixement als regidors i regidores del PDeCAT per la tasca desenvolupada en els darrers dos anys.»

El síndic d’Aran, ‘molt preocupat’ pels efectes del 155 sobre el govern aranès

El síndic d’Aran, Carlos Barrera, s’ha mostrat ‘molt preocupat’ pels efectes de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola sobre l’autogovern aranès. Ha afegit que el 155 impedeix una interlocució política per poder avançar en el desplegament de la Llei d’Aran. La gravetat de la situació ha dut el síndic a convocar un ple extraordinari dijous per acordar un manifest que expressi la voluntat del poble aranès.

Els portaveus de les tres forces polítiques araneses amb representació al Conselh Generau –Convergència Democràtica Aranesa, Unitat d’Aran i Partit Renovador d’Arties-Garòs– s’han reunit avui conscients que, amb l’aplicació de l’article 155 s’acaben vint-i-sis anys de capacitat d’autogovern aranès.

Barrera ha estat contundent i ha dit que ara mateix no hi havia damunt la taula el debat sobre la independència de la Vall d’Aran respecte de Catalunya perquè no és possible dins la legalitat. No obstant això, ha assegurat que sí que tenen l’aspiració d’augmentar l’autogovern aranès en una hipotètica reforma de la constitució espanyola.

Durant la conferència de premsa posterior a la reunió dels portaveus, s’ha recordat que la llei d’Aran emana del Parlament de Catalunya i que només aquest parlament l’ha reconeguda, l’any 1990 i el 2015. No hi ha, a banda la llei d’Aran, cap norma que reconegui la realitat aranesa.

Pàgines