Vilaweb.cat

Les milícies de l’est d’Ucraïna declaren un alto el foc temporal

MADRID, 5 (EUROPA PRESS)

Les milícies de la regió separatista ucraïnesa del Donbàs, a l’est del país, han declarat un alto el foc des de les nou del matí d’aquest diumenge. De moment, semblen que el respecten tant les seves forces com l’exèrcit ucraïnès, segons que ha declarat el cap adjunt del comandament operatiu de l’autoproclamada República Popular de Donetsk (RPD), Eduard Basurin, a RIA Novosti.

El militar va afegir que ‘es tracta d’una iniciativa conjunta’ amb la República Popular de Lugansk (RPL) i que, ara com ara, es respecta el cessament d’hostilitats. ‘Ja veurem si Ucraïna podrà controlar els seus radicals’, ha afegit.

L’alto el foc té intenció de controlar una situació extremadament tensa, que s’ha agreujat en els últims mesos amb incidents esporàdics cada vegada més regulars entre les tropes de Kíev i les milícies de Donetsk i Lugansk.

El cap adjunt de la Missió Especial d’Observació de l’OSCE a Ucraïna, Alexander Hug, va reconèixer a principi d’aquest mes que les violacions de l’armistici s’havien reduït en nombre, però que subsistia el risc d’una nova escalada perquè les armes pesades no han estat retirades i hi ha una estreta proximitat entre les posicions de tots dos bàndols en conflicte.

Des de l’abril del 2014, Ucraïna manté una operació militar a diverses àrees de les regions de Donetsk i Lugansk, on es van proclamar repúbliques populars com a resposta al violent canvi de règim de Kíev el febrer del mateix any.

Els acords de Minsk, subscrits el setembre del 2014 i el febrer del 2015, van establir les bases per a una solució política del conflicte, però encara no han dut a cap cessament de la violència. L’ONU calcula que fins ara hi ha hagut més de 10.000 morts i més de 22.700 ferits.

Domènech, sobre ERC: ‘M’alegro que vinguin al nostre espai després d’haver dit que el referèndum era pantalla passada’

‘Me n’alegro que ERC, després de dues campanyes electorals dient que el referèndum era pantalla passada, vingui al nostre espai’. Així ha replicat el portaveu d’En Comú Podem, Xavier Domènech, a les crides que els republicans els van fer aquest dissabte en un acte al CCIB. El diputat dels comuns ha dit que el seu espai havia defensat com ningú el referèndum, l’havia col·locat a l’agenda estatal i hi havia buscat suports internacionals: ‘Les consideracions que facin els qui hi han tornat, les valorem positivament’, ha respost als republicans.

Abans de participar en l’últim taller de debat ideològic a la Farga de l’Hospitalet, de cara a l’assemblea fundacional dels comuns, Domènech ha insistit a impulsar una llista de consens inicial que integri totes les sensibilitats del nou espai. I ha dit, també, que veu legítim que dirigents com Albano Dante Fachin, líder de Podem, defensin altres opcions.

Més informació: ERC fa una crida a sumar al voltant del referèndum

Mas reivindica des de Harvard l’europeisme de Catalunya i del procés català

D’una conferència a Oxford a dues conferències a Harvard. Artur Mas està fent d’ambaixador del procés català i aquesta passada nit, a la Harvard Kennedy School, ha reivindicat l’europeisme de Catalunya, la voluntat de formar part de la Unió Europea i de ser un país responsable amb Euopa i el món. Preguntat per TV3 pel seu futur polític, Mas no ha volgut tancar la porta a presentar-se a unes noves eleccions: ‘Ara mateix no tinc un procés obert que em pot inhabilitar’, ha recordat.  Alhora, ha dit que són diferents unes eleccions autonòmiques, que ‘seria un fracàs’, que unes eleccions a la nova república, ‘en aquest cas, les lleis espanyoles no tindrien validesa’.

Aquesta és la sala on Mas ha fet la conferència:

Ex-President of @catalangov Artur Mas addresses @Europeanconf #eucon17 @Kennedy_School pic.twitter.com/86Cr9MFcAI

— Andrew Davis (@andrwdvs) March 4, 2017

L’ex-president ha volgut desmarcar el procés català del Brexit. ‘Catalunya és pro europea’, ha explicat. Així mateix, ha reivindicat el procés català com l’oportunitat que té Europa de demostrar que les qüestions territorials es poden resoldre democràticament. Sobre la possibilitat de quedar fora de la UE, Mas ha recordat que el procés català es inèdit, ‘no hi ha precedents del que passaria’. Tanmateix, ha dit que la política europea es caracteritza pel pragmatisme. I ha deixat anar la pregunta: ‘Algu creu que es podria fer fora d’Europa un país que democràticament ha votat ser un estat europeu?’.

Sobre el referèndum del setembre, Mas ha explicat que es tracta d’una qüestió de democràcia. ‘La solució és deixar que la gent voti. Referèndum no vol dir independència’, ha dit. Ha reivindicat també la majoria absoluta independentista que hi ha al Parlament de Catalunya i ha fet una crida, novament, a deixar votar els catalans. ‘L’únic que demanem és que se’ns deixi votar. Votar mai no pot perjudicar la democràca’.

 

 

 

Les portades del diumenge 5 de març de 2017

Ara:

Castellón Al Día:

Diari Ebre:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

L’existència del TDAH ha quedat demostrada

The Lancet Psychiatry publica avui un dels articles més sòlids i més extensos sobre el TDAH. Com ja s’ha fet públic, l’estudi demostra que el cervell de les persones amb TDAH mostra un retard en el desenvolupament maduratiu, i això afecta estructures implicades en els processos d’atenció, control de les emocions, control voluntari del moviment i la cognició.

L’estudi, fet per un grup de científics internacional, entre els quals hi ha col·laboració catalana, compta amb una mostra de 3.200 persones, repartides en dos grups (amb TDAH i sense TDAH) i amb un rang d’edat molt extens (entre 4 i 63 anys).

Tanmateix, tot i ser un estudi fonamental per la comprensió del trastorn, no és el primer. El 2007 Shaw i els seus col·laboradors, (que també participa en nou estudi) van publicar un article en què ja es referien a aquest retard maduratiu i vinculaven aquestes regions del cervell amb el TDAH. I no tan sols això, sinó que també apuntaven un desenvolupament normal de les àrees primàries del còrtex motriu en contrast amb les àrees més pre-frontals, on aquest era atípic fet que podria anar lligat a una de les característiques de les persones amb TDAH, que és la necessitat de moviment. Per una altra banda, tots dos estudis demostren que la medicació no té cap influència en aquest retard maduratiu.

Així mateix, creuen que calen més estudis que segueixin el desenvolupament de les persones amb TDAH durant tota la vida, per veure què passa.

Però segurament la pregunta és: I ara què? Ara que sabem això, què fem? Sovint es qüestiona si el TDAH existeix. I, suposant que sí, com és que ara en tenim tants casos (afecta el 5% de la població). I, encara, per què al món occidental en tenim tant i en canvi a l’Àfrica aquest trastorn no existeix. L’existència del TDAH, amb els articles esmentats abans, i tants altres que hi ha, queda demostrada.

En tenim molts més casos.

Sí. El TDAH és un trastorn que es detecta en el moment en què la demanda d’atenció és alta. Per exemple, en medis com l’escola, on es requereix molta atenció i concentració. Aquests darrers anys hem pogut escolaritzar gairebé el 100% de la població, i això vol dir que és normal que ens trobem amb més casos. Aquest argument serveix també per a l’Àfrica, continent on l’escolarització es troba en via de desenvolupament i, per tant, l’evidència de casos és més baixa.

Per una altra banda, els avenços tecnològics i científics ens permeten de descobrir com funciona el nostre cervell i filar cada dia més prim.

Finalment, hi ha una qüestió sociològica. Probablement no havíem tingut mai tanta estabilitat –és a dir, un plat a taula, un sostre segur i la democratització de l’ensenyament– per a poder-nos preocupar de què ens passa quan llegim, escrivim, o posem en funcionament la nostra atenció.

Però tornant a la pregunta d’abans. I ara què? Si el TDAH no és un trastorn del comportament i, en canvi, és un retard maduratiu, quina teràpia hem d’aplicar? De fet, cal que fem teràpia? O cal que esperem que el nen faci el procés maduratiu al seu ritme? Si és així i el deixem créixer al seu ritme, ens trobem amb un decalatge respecte dels nens amb desenvolupament normal, fet que continuaria causant problemes a l’escola o fins i tot en les relacions personals i de família.

Com afrontem que un nen amb aspecte de deu anys tingui un desenvolupament maduratiu cerebral de set? Som capaços de distingir-ho, això, en l’àmbit quotidià? Avui molts nens se senten a dir allò de ‘no ho fas perquè no vols’, fruit del decalatge entre les capacitats d’aprenentatge del nen, que són normals, i aquesta immaduresa en certs camps, una descompensació que, en el nostre entendre racional, no ens quadra. Per tant, podem adaptar els medis on es mou el nen perquè s’hi pugui desenvolupar al seu ritme? Els hem de canviar de classe? Cal continuar fent les mateixes teràpies? Què fem?

Si una cosa és evident és que no podem exigir-los impossibles. El seu cervell no segueix el desenvolupament normal. Per tant, hem de poder adaptar-nos a ells i fer-los capaços d’adaptar-se al món en què viuen.

El català que desafia el Brexit

‘Vaig venir a Anglaterra fa disset anys amb cinquanta lliures a la butxaca i una maleta plena d’esperança. Però des de fa set mesos la meva vida és als llimbs’. No és el començament de cap novel·la, sinó una frase pronunciada per Joan Pons, un infermer català que va decidir d’arrelar el seu projecte professional i personal en terres britàniques. Però la victòria del Brexit ha trastocat els seus plans de vida, que quedaran en interrogant quan es faci efectiva la sortida d’Anglaterra de la Unió Europea. La frase citada, la va pronunciar fora del parlament britànic, en una manifestació amb milers de persones que van protestar contra la xenofòbia i el racisme que han començat a surar d’ençà del sorpasso del Brexit.

‘Ja no sóc part de la societat anglesa, sóc un ciutadà de segona classe. Jo mai no m’havia sentit estranger i sempre m’havia sentit molt ben tractat, però des de fa vuit mesos que sóc conscient que no sóc anglès’, es queixa Pons, que assenyala directament el discurs xenòfob que han practicat alguns polítics o mitjans de comunicació com The Sun o Daily Mail. Un discurs que ha acabat penetrant en la societat: ‘A mi no m’havia passat mai, però des de fa sis mesos molts usuaris de les xarxes, on sóc molt actiu, em diuen que me’n vagi a casa. O una col·lega de feina escocesa, a qui un pacient anglès li va dir recentment que no la volia a ella, sinó a una infermera anglesa.’

Joan Pons, que s’ha implicat decididament en el projecte ‘The 3 Million‘. Es tracta d’un grup d’europeus que viuen a Anglaterra i que intenten de transmetre una imatge positiva de la immigració, que combati el discurs racista que s’ha instal·lat en molts sectors de la societat anglesa. Bona prova és l’informe del govern britànic publicat l’octubre passat i que concloïa que els crims d’odi van créixer un 41% després del referèndum.

A Anglaterra hi ha 3,2 milions d’immigrants –d’aquí ve el nom de l’associació–. Des del 23 de juny, quan es va saber la victòria del Brexit, la situació legal de tots ells ha entrat en un compte enrere que ningú no sap quan acabarà: ‘Ara puc entrar i sortir d’Anglaterra sense problema, no necessito cap paper per a canviar de feina, cap paper per a comprar-me una casa’, explica Pons.

Però tots aquests privilegis s’acabaran quan Anglaterra i la UE separin els seus camins. Necessitarà permisos per a poder treballar, l’hospital on treballa haurà de pagar taxes més elevades per a contractar-lo, haurà de sol·licitar un permís de residència i la seva lliure circulació es veurà limitada: ‘Cada cop que surti del país i vulgui tornar a entrar-hi hauré de passar pels controls de passaport, no podré ser fora del país més d’un temps determinat, perquè si no, no em deixaran tornar a entrar.’ La vida de l’immigrant.

Un puntal econòmic
Aquests més de tres milions d’immigrants contribueixen activament en l’economia anglesa. Especialment en l’àmbit sanitari. Ara mateix hi ha 22.000 places d’infermeria que estan vacants i fins ara la demanda més gran venia d’Europa. ‘Però d’ençà del Brexit, la demanda s’ha reduït en un 90 per cent. Ja no volen venir’, diu Pons, qui defensa que la sanitat anglesa no pot sobreviure sense aquests ciutadans de ‘segona classe’.

Les negociacions entre Europa i Anglaterra poden allargar-se ben bé uns dos anys a partir del moment que el govern anglès activi l’article 50 del Tractat de Lisboa per a sortir de la UE. La comunitat europea és partidària d’anar per feina i no dilatar tant la sortida. Sigui quin sigui el temps d’espera, de ben segur que les condicions dels europeus residents a Anglaterra seran un dels principals temes a tractar. Així ho espera Pons: ‘Darrere el Brexit hi ha persones, i no només europees, sinó també angleses, com per exemple els meus fills. Estan jugant amb persones humanes’. Veurem quin és el desenllaç final.

 

Els altres drames de Fèlix Millet

La imatge de Fèlix Millet entrant a la Ciutat de la Justícia, edifici que ell va ajudar a construir, se’m quedarà a la retina durant temps. Que l’edifici on s’imparteix justícia s’hagi aixecat fent servir diners il·legals, no només ens defineix sinó que és, directament, justícia poètica. Veurem quina és la sentència que rebran els responsables de construir la Ciutat de la Justícia, la multinacional espanyola Ferrovial, per haver subornat polítics en canvi de ser ells els constructors triats. Empresa, per cert, presidida pel senyor Rafel del Pino Calvo Sotelo, nebot del president espanyol. Home amb una fortuna valorada en 3.000 milions. Es veu que se’n podria haver gastat 6 en un suborn. Avui dia, els catalans no només tenim el parlament sobirà dins una Ciutadella militar espanyola, sinó que també tenim la Ciutat de la Justícia construïda en part per, i gràcies a, Fèlix Millet i Rafel del Pino.

Els nou milions desapareguts de l’espoli del Palau de la Música són un altre drama del cas. Efectivament, de la vintena de milions espoliats, n’hi ha nou que no es troben. I el drama és veure com els mateixos jutges han dit clarament que els bancs no col·laboren, no passen informació, són opacs i acaben per no permetre de localitzar aquests nou milions d’euros. Poca cosa hi poden fer, de moment, els jutges. Avui els catalans tenim un sistema bancari al qual, de moment, legalment, no li ha calgut dir on han anat a parar els nou milions que Fèlix Millet i Jordi Montull tenen provinents de l’espoli. No els cal.

Un altre drama, aquest bonic perquè sí, diu que poc després que Fèlix Millet ingressés a la FAES, el think tank del PP aleshores, el govern d’Aznar va donar tres milions més al Palau de la Música. Així, de sobte, i per sorpresa. I aquests no són damunt la taula en aquest judici. Però si un pregunta a fonts de les acusacions, et responen que és una llàstima que no s’hagi estirat del fil en aquest punt. Hauria estat important saber exactament on van anar a parar aquests diners provinents de l’amic Aznar, patró de les FAES, via Ministeri de Cultura espanyol. Sospiten, fonts de les acusacions, que ens podríem trobar altres Ciutats de la Justícia i altres empresaris subornant polítics. Com va dir l’advocat de la FAVB només començar el judici, aquests dies no hi són tots.

Ferrovial, els bancs i el govern d’Aznar. Aquest són altres drames del cas Millet. Passa que tothom parla de CDC. I també s’entén. Podríem veure el seu tresorer, Daniel Osàcar, a la presó. Poca broma. Aquí falta que es demostri, com els entesos diuen que es farà, que CDC cobrava el 3% a empreses en canvi d’atorgar obra pública. Doncs, aquest sistema de finançament, el partit de Jordi Pujol el va aprendre del PSOE, que a la vegada el va aprendre dels socialistes alemanys, segons que explica detalladament el president de la comissió Pujol, el senyor David Fernàndez. És a dir, no som ni originals. Això és socialdemocràcia per la vena a Berlín, Madrid i Barcelona. En aquest darrer cas, sota el marc incomparable del Palau de la Música, això sí.

 

La cuina de la Neus: coques de recapta

Ingredients:

Per a la base de la coca:
1/2 kg de farina
30 g llevat de forner
1 gotet d’aigua
8 cullerades d’oli
2 cullerades de llet
sal

Per fer la coca de ceba:
4 cebes grosses de Figueres
oli, sal
6 sardines

Per a la coca de carabassó:
2 carabassons
oli, sal
unes tires de pebrot escalivat
6 salsitxes
(també es pot fer amb una base de samfaina)

Elaboració:
Comencem fent la pasta: desfem el llevat amb les dues cullerades de llet. En un bol gran posem la farina, la sal, l’aigua i anem treballant la pasta, fins que s’estiri i no es trenqui. Fem una bola, la tapem i la deixem reposar en un racó de la cuina un parell d’hores. Després hi afegim l’oli i la continuem pastant i la deixem reposar mitja hora més, també tapada.

D’aquesta pasta en surten dues coques. Així doncs, la partim per la meitat i les estenem a sobre d’una plata que pugui anar al forn, amb paper vegetal a sota.

Mentrestant, tenim la ceba tallada amb una mica de sal, que així deixa anar l’aigua. També tenim tallat el carabassó amb sal, perquè tregui l’aigua.

Fregim les sardines i també les salsitxes i les reservem.

Coca de recapta de ceba amb sardines.

A sobre d’una coca hi posem la ceba ben escorreguda. A l’altra coca hi posem el carabassó. Per sobre les coques hi tirarem un raig d’oli.

Posem les coques al forn, ben fort, a 210°, de 25 a 30 minuts.

Traiem les coques del forn i les acabem de guarnir. A la de ceba hi afegim les sardines. A la de carabassó hi posem les salsitxes i uns trossets de pebrot escalivat.

Aquestes coques es poden fer amb verdura de tota mena, del temps i altres complements: amb samfaina, amb bacó, tonyina de llauna, xampinyons, pernil dolç… I, és clar, allò que tenim a casa i a la nevera.

Coca de recapta de carabassó amb salsitxes.

Els morts molesten, Max Aub és un espill

Max Aub, que va nàixer a París i es va criar al carrer de la Reina del Cabanyal de València, és la memòria. És l’exili. És la mirada dels que eren fora perquè van haver de fugir. És la dignitat d’aquells que resisteixen. Són els camps oberts i tancats i els camps dels ametllers. És laberint on els morts es mesclen amb els vius. Els noms propis humanitzen. Les coses importants, els dies, els llocs, els carrers, fins i tot les cases tenen un nom. Els nombres deshumanitzen. Els presos tenen un nombre. Els reclusos als camps de concentració, també. I els cotxes. I els expedients judicials. Un nombre darrere un altre fins a l’infinit. Max Aub, i també Fernando Arrabal eren noms de sales del teatre d’El Matadero de Madrid. Ara aquest espai s’ha reorganitzat. Hi ha hagut canvi de gestors i li volen donar una volta, com es diu ara. Fer-lo més modern, més contemporani. Centrar la programació en la investigació escènica, lluny de les formes teatrals convencionals. I per això és millor posar números a les sales. Com abans. Tàbula rasa. El passat oblidat. Aquest adamisme infantiloide que fa pudor. Aquest no voler mirar endarrere. Els morts molesten. Les víctimes són incòmodes. La memòria també és incòmoda. Max Aub és un espill. És un testimoni. És l’exili. És un recordatori perpetu d’allò que va passar. Del mal que uns van fer els altres. I és l’oblit. L’oblit a què van estar reclosos durant dècades tant ell com la seua obra. A El Matadero  miren el futur. Cap endavant. Res d’imatges de la misèria d’aquells que hagueren de fugir. Els refugiats són lletjos. Blanc i negre. Res de ferides. Ni obertes ni tancades. Aquelles ulleres de Max Aub que ho veien tot. Aquella ploma que ho va explicar tot i que feia posar vermells aquells que no podien aguantar-li la mirada. Camps oberts i camps tancats. I ametllers. I Mèxic. Aquell heterònim pintor. Esborrem els noms, esborrem el passat i la memòria. Tot nou. Parets blanques. Res que moleste. Nombres. La sala número 10. Pista lliure per a innovar. Una coça a la memòria. L’ajuntament de Madrid, de qui depèn la infrastructura, lleva importància al fet, fins i tot diu que li dedicarà un carrer, que llevaran un nom franquista per posar el de Max Aub. Max Aub, criat al carrer de la Reina del Cabanyal de València, mort a Mèxic…

Cartes creuades: mirant el nord d’Irlanda

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Els bascos fa anys que mirem Catalunya i Irlanda del Nord i, des de fa mitja dotzena d’anys, sumem Escòcia a la llista de miralls. El Quebec, desafortunadament, ja fa temps que ens ha caigut del grup.

De totes aquestes realitats, tenim coses per a aprendre i coses per a no aprendre. Va ser desesperant seguir el recompte del referèndum d’Escòcia, que semblava que no acabaria mai. Al final, a les cinc del matí, vàrem intuir que guanyaria el no, perquè els districtes que faltaven per recomptar eren principalment partidaris de Londres. Els resultats definitius van arribar a les sis del matí. I una cosa semblant ens ha passat aquesta setmana amb les eleccions del nord d’Irlanda. És cert que el sistema electoral –el podríem anomenar sistema d’escala– complica bastant l’adjudicació dels vots. És així, però podria ser més ràpid amb una mica d’informàtica.

El Sinn Féin ha obtingut uns resultats molt bons en les eleccions de dijous, excel·lents; ha demostrat que és una opció que va en ascens i que, en contra d’allò que pensàvem, encara no ha tocat sostre. Li ha sortit molt bé, a la guineu McGuiness, la jugada de sortir del govern.

On és la clau? Dels partits grans d’Irlanda del Nord, el Sinn Fein és l’únic que transmet l’esperança d’un futur millor. Una societat cohesionada que vol deixar en el passat les divisions del passat, recuperació econòmica i una correcta gestió. Això es pot llegir a la targeta de visita dels republicans.

Teníem el dubte, en una població tan feta a la devoció al líder, de quina influència tindria la presentació de candidats joves i nous. I no ha estat cap problema que McGuiness no fos candidat. Ara queda veure si succeirà igual amb Gerry Adams, que està a punt de fer 70 anys.

Una altra clau, molt útil per a pescar a la perifèria unionista: els candidats joves i nous del Sinn Féin, com que no han passat per la presó, no tenen la càrrega de ser la imatge del conflicte, ningú no els pot acusar d’haver estat membres de l’IRA.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els col·legues que s’encarreguen d’allò que als diaris solem definir com a ‘tribunals’ solen ser uns personatges especials. I ho dic amb el màxim respecte. Per moure’s per aquest estrany món cal molt de valor i sobretot discerniment. Vist des de fora, hi ha sempre algun racó imprevisible, alguna decisió que desafia la lògica i milers i milers de rumors que sempre acaben allà mateix: ‘Però això es pot publicar?’ La resposta sol ser: ‘Ui! No.’

En unes circumstàncies més o menys normals, les converses sobre tribunals tenen poc a veure amb la política. Però en aquest estat, i encara més en el meu país els últims anys, és com si el món s’hagués posat cap per avall i no hi ha manera d’eixir dels jutjats quan es tracta de parlar de política. Per una cosa o per una altra.

Per una cosa o per una altra, que encara que no s’haurien de confondre, en la pràctica es confonen. Aquesta setmana ha començat el judici del cas Palau de la Música. S’hi jutgen dos lladres confessos i s’intenta jutjar Convergència Democràtica. Dic que s’intenta jutjar perquè de moment de proves concloents, no hi ha ni una. I ara ens sorprenen amb un anunci a so de bombo i platerets. Un dels lladres, Jordi Montull, vol cantar el que siga per incriminar Convergència a canvi que el tribunal no condemne la seua filla, sobre la qual pesa una demanda de 26 anys de presó, perquè era la gerent del Palau en el moment del robatori.

Si dimecres apareix alguna prova molt sòlida, ja en parlarem, i aleshores el tema serà gros. Però si al final culpen CDC de finançament il·legal, només amb la paraula d’un xoriço confés em tem que no s’aclarirà res i que tornarem a la casella de sortida. Per desgràcia per a tots, ja que desemmascarar la corrupció, la practique qui la practique, és una tasca imprescindible.

Avançament editorial: ‘La sang de les promeses’ de Wajdi Mouawad

Identitat, exili, desarrelament, memòria, recerca dels orígens, responsabilitat i violència marquen amb ferro roent l’obra de Wajdi Mouawad. L’editor de Periscopi i de Mouawad al català, Aniol Rafel, ens explica com va entrar en l’obra d’aquest escriptor libanès establert al Quebec i per què ara n’edita un volum que recull les quatre obres teatrals de l’autor: Litoral, Incendis, Boscos, Cels. El llibre, que arribarà a les llibreries el 13 de març, coincideix amb l’estrena de l’obra Boscos, el 29 del mateix mes a la Biblioteca de Catalunya, per la companyia La Perla 29, que ha estrenat a Barcelona tot el teatre de Mouawad. L’edició conté un pròleg del director teatral Oriol Broggi i un postfaci de la traductora Anna Casassas. La traducció d’aquestes peces és obra de Cristina Genebat i Raimon Molins. Llegiu-ne un fragment.

Així s’explica l’editor Aniol Rafel:

Quan Wajdi Mouawad truca a la porta

El primer cop que vaig sentir parlar de Wajdi Mouawad va ser quan un parell d’estudiants de traducció, en Pau i la Gemma, van posar-se en contacte amb l’editorial, que aleshores tot just feia les primeres passes, per transmetre’ns la seva fascinació per un autor d’origen libanès que havien descobert. Poc després vaig ser un dels afortunats que vaig poder veure Incendis al teatre Romea, on feia poc que La Perla29 havia començat a representar-la. Va ser una de les experiències teatrals més intenses que recordo i va confirmar-me que tenia al davant un autor i una obra excepcionals. En arribar a casa em vaig dedicar a investigar sobre Wajdi Mouawad i vaig trobar que feia poc que havia publicat una novel·la que estava rebent molt bones crítiques. Vaig llegir-la (devorar-la), i l’impacte, el xoc, la commoció, es va repetir. Tan aviat com vaig poder, doncs, la vaig contractar i vaig encarregar-ne la traducció a l’Anna Casassas. Mesos després l’edició en català d’Ànima es convertia en una realitat que va marcar un abans i un després per a l’editorial. El fenomen Mouawad havia començat.

Lectors i més lectors anaven quedant commocionats per una lectura intensa, bestial, dura i bellíssima. I enmig de tot plegat, el premi Llibreter. I més gent que s’apropa a Mouawad i no en surt indemne. Com no en surt indemne qui s’acosta a les seves obres representades sobre un escenari. Suposo que per això en una de les primeres converses que recordo amb l’Oriol Broggi de seguida em va suggerir que considerés la publicació de les seves peces teatrals. La idea, però, topava amb un dels grans prejudicis del sector editorial, que diu que el teatre no es llegeix. Però la proposta va trobar terra adobada. De manera que, quan temps després, des de La Perla29 em van explicar que tenien previst representar Boscos, l’única de les quatre obres que encara no s’ha estrenat a Catalunya, i em preguntaven si seria una bogeria que publiquéssim la tetralogia, des de Periscopi de seguida vam decidir-nos-hi. Enteníem que havíem de posar a disposició del lector en català un volum amb els quatre títols amb què Mouawad ha adquirit el renom internacional. Entre altres coses perquè, tal com explica l’Oriol Broggi al pròleg: «La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor de qui les llegeix.» Boscos s’estrena a la Biblioteca de Catalunya el pròxim 29 de març. La sang de les promeses, el volum que inclou Litoral, Incendis, Boscos i Cels, el podreu trobar a llibreries a partir del dilluns 13.

Aniol Rafel

Jordi Panyella: ‘Crec que en el cas Millet veurem condemnes de presó, per a Osàcar també’

Jordi Panyella és periodista judicial del diari El Punt Avui. Un dels pocs que aquests dies segueix el cas Millet des de la sala de vistes, i no de la sala de premsa. Fa anys que passeja pels jutjats, i és l’autor del llibre Fèlix Millet, el gran impostor (Angle Editorial) de l’any 2012. Poca gent coneix aquest cas com ell. VilaWeb s’hi ha posat en contacte per telèfon i es troba amb un home crític amb el paper dels mitjans de comunicació i que desmunta diversos mites del cas. D’entrada, que el jutge Solaz, conegut com a ‘jutge cargol’, fos lent. I de sortida, que Millet no entraria a presó per edat. La llei, recorda, permet enviar a presó tothom, sense límit d’edat.

—Us he llegit la crònica a El Punt Avui. Dieu que des d’abans-d’ahir som més en el cas Montull que no pas en el cas Millet.
—Fins ara, era evident que el cas Palau era el cas Millet. I en la lògica delictiva, també. La circumstància rellevant és que del botí, Millet se’n quedava el 80%, i Montull el 20%. Això és matemàtic i està demostrat. Al meu llibre em vaig permetre la broma malèvola de nomenar-los el dúo M&m. La primera, en majúscula, i la segona, en minúscula. Tot l’interès estava centrat en Millet, perquè és evident que era el cervell i alma mater. I Montull, sempre en un segon lloc. En canvi, com que ara Montull ha fet un pas endavant i vol confessar per salvar la filla, doncs tota l’atenció s’ha centrat en ell i la Gemma. Ara ha esdevingut el cas Montull, perquè la resolució del cas depèn d’allò que ell digui.

—Com interpreteu que CDC retirés trenta-sis testimonis de cop?
—Les interpretacions en periodisme són complicades. Nosaltres hem d’explicar fets i prou. El fet és el que és: totes les adjudicacions sobre les quals hi havia sospites, totes, són ben fetes. Seguien escrupolosament la llei. I ho són perquè el govern Montilla ja ho va mirar i no van trobar-hi res. L’argument que fa servir Melero, advocat de CDC, és que els testimonis venien per confirmar una cosa que, de fet, no és controvertida. Ningú no qüestiona les adjudicacions d’obra. Per tant, no cal que vinguin a demostrar una cosa amb què tothom està d’acord. Aquest és el seu argument. Però també pots interpretar que, amb l’allau que ve la setmana entrant, hi ha un canvi d’estratègia en els interessos convergents. Algú ha dit que tiren la tovallola. Jo no ho veig tan així. Pot haver-hi un canvi d’estratègia, per evitar que el focus se centri en càrrecs destacats i els puguin repreguntar sobre què digui Montull. Això sí, l’anunci de Montull –’ara parlarem!’– ha fet modificar l’estratègia.

—La gent al·lucina amb la lentitud del cas. I parlen del primer jutge, en Solaz, com el jutge cargol.
—Això de ‘jutge cargol’, ho va dir en públic el meu amic Santi Vidal a Catalunya Ràdio. I no sé d’on ho va treure. I Manuel Fuentes ho va convertir en escàndol. Això va fer molt de mal a un bon molt jutge.

—Per què bon jutge?
—Bon jutge des del punt de vista processal i garantista. Si mai tinc problemes amb la justícia, vull un jutge així. Que l’últim que farà serà enviar-te a presó per quedar bé amb els mitjans de comunicació. Per exemple, es va enviar Millet i Montull a la presó pel tema de l’hotel, quan no hi havia motiu. Defenso, perquè ho vaig viure en primera línia, la gestió del jutge Solaz. No va ser lenta. El gener del 2011 va separar el cas en dues peces. Espoli per una banda, i finançament de CDC, per una altra. La primera, l’espoli, s’hauria pogut jutjar molt abans.

—Ho he llegit. La vostra tesi és que Millet ja hauria estat jutjat per l’espoli si les peces fossin separades, com volia Solaz. Pel fet d’unir-se tot ha anat molt més lent.
—És un dels elements que ho ha fet retardar. I els veïns demanant que s’obrís imputació contra altres empresaris, també. Pels càlculs que he fet, el 2013 ja s’hauria pogut jutjar Millet per l’espoli. L’espoli de posar-se diners a la butxaca, les obres a casa, anar a l’altra punta de món. Tot això ja podria haver-se jutjar. Però quan entra la vinculació amb CDC, tot es retarda. El 2011, Solaz deia que s’havia d’investigar, però fent-ne una peça separada, i que així acabaria l’espoli aviat. Però el mes de març, fart de quedar com el dolent de la política, plega i se’n va a l’Audiència. I el cas, l’agafa el jutge Pijoan, un d’aquests que et fotria a la presó a la primera de canvi. És ell qui decideix ajuntar les dues peces. I això ho endarrereix tot.

—Hi ha 9 milions que no se sap on són. La tesi de Joan Llinares és que no sabem on han anat a parar perquè els bancs són opacs i no han col·laborat.
—Més que tesi del Llinares, ha estat tesi del jutge. És el jutge qui retreu als bancs la seva falta de col·laboració per a identificar el destí dels 9 milions desapareguts del cas Millet. Crec que hauria de ser obligat que els bancs col·laboressin amb aquest tipus de delictes.

—Heu conegut Fèlix Millet. Quin efecte fa de prop?
—Un dels interessos de fer el llibre era anar més enllà de la crònica diària i el titular. Per aprofundir en el personatge. M’interessava el perfil psicològic. Tothom me’l pinta, i m’apareix, com un tipus seductor. Capaç d’engalipar qualsevol. És part del seu gran mèrit. Va engrescar molta gent, moltes empreses, mecenes. Va saber jugar amb molt d’encert que el Palau de la Música estigués al centre de la cosa política catalana, i cultural. Tothom s’hi sentia atret. I tothom és tot l’arc polític. Tot. I sempre en treia diners. Millet no és un lladre, sinó un geni desaprofitat, un gran gestor cultural. Passa que amb un afany de poder absolut. I això el va enfonsar. Al final volia diners, i moure diners, pel simple fet de sentir-se poderós.

—Perquè entra a la FAES, Fèlix Millet?
—Ell no ha militat mai en cap partit. Cap. No ha estat mai vinculat a CDC, per exemple, ni a cap partit catalanista, cosa que el seu germà Xavier, sí. Va ser candidat de CDC a les municipals de Barcelona. L’única militància coneguda de Millet han estat quatre dies a l’Opus Dei. I és cert, va entrar a la FAES. Va fer-ho per acabar d’engalipar Aznar. Perquè afluixés diners per al Palau. Ell es va fer de la FAES catalana, però no hi anava mai. No hi assistia mai. Va ser un interès mutu. Aznar va utilitzar el Palau com una de les portes d’entrada (‘mireu com us estimo, catalans, que poso diners per al Palau’) mitjançant el Ministeri de Cultura. I Millet aconsegueix diners per al Palau, però sense acabar d’entrar al PP. Es pot dir que també va enganyar Aznar, en aquest sentit. Ha enganyat tothom, aquest.

—Molta gent creu que el cas ha anat massa lent i que això és fet expressament.
—El cas original, i originari del 3%, arrenca el 2005 quan Maragall diu la famosa frase al parlament. El fiscal Mena obre diligències, i el cas acaba anomenant-se Adigsa. Es jutjarà al maig, després del cas Palau. Vull dir que el retard és un mal endèmic a la justícia, no del cas Millet. I això passa perquè el sistema no creu en la justícia. Els polítics no inverteixen en justícia. No veuràs cap polític fent mítings dient ‘us farem jutjats nou, us farem presons noves’, i la gent aplaudint. Això no dóna vots. No ho fan, i el ritme va com va. Jo defenso que els advocats de Millet i Montull no són els qui ho han volgut alentir.

—La magistrada del cas. Com la veieu?
—Montserrat Comas és una veteraníssima de l’Audiència de Barcelona. És membre del CGPJ. Progressista. I en sap molt. Una molt bona jutge. Ella ja va avisar, ‘jutgem ara per qüestió d’agenda, que ningú vegi que ho fem després del 9-N perquè algú ho pugui relacionar’. Va voler deixar les coses clares i portarà molt bé el judici.

—Quina sentència preveieu?
—La sentència ferma, passada pel Suprem, si tot va bé, arribarà el 2020. Millet tindrà 83 anys. Però per edat pots ingressar a presó encara que tinguis 120 anys. No és cap impediment. Contra el tòpic, no hi ha límit d’edat. Sí que serà un condicionant l’estat de salut amb el qual hi arribin. Crec que els veurem ingressar a presó. Hi haurà una condemna alta, però rebaixada, perquè hi haurà atenuants. I encara més si col·laboren amb la justícia, com ara els Montull. Tot i que és una col·laboració que arriba molt tard. Això de cantar, als Montull, m’agradarà veure com els acaba sortint. Crec que en el cas Millet veurem condemnes de presó, per a Osàcar també. Per la resta, advocats i empresaris, serà molt menys. I després, hi ha un personatge que és una incògnita, que no vol pactar de cap manera i que no surt de declarar-se innocent, que és Rosa Garicano.

—Qui és?
—D’entrada, és filla d’un ministre franquista, Garicano Goñi. Era la directora general del Palau. Responsable del patrocini. La que feia entrar diners a punta pala. Ferrovial i etcètera. Una crac. Se l’acusa de saber-ho tot i mirar cap a una altra banda.

—Ferrovial. Costa de creure que acabin a presó, els d’aquesta multinacional.
—Són dos. Un ho pot tenir bé. L’altre, ja veurem. Si Gemma Montull comença a cantar, hi haurà pena. Però tenen un advocat molt bo, els de Ferrovial. Martell. Hi ha el bo i millor de Barcelona en l’àmbit del dret penal, aquests dies, a la Ciutat de Justícia.

—Vaig quedar molt sorprès que alguns processts se’ls acusa de coses que no apareixen a la instrucció!
—El fiscal els ha donat la raó. No et poden acusar d’una cosa que no apareix a la instrucció. Se’n diu indefensió. I aquesta és una de les qüestions prèvies que serà interessant de veure com resol la magistrada aquest dimecres.

—Per què Millet té un advocat de Madrid?
—Bona pregunta. Això no ho sé. Pau Molins va plegar, sembla que perquè Millet no anava a l’hora en els pagaments. I va acabar amb aquest bufet de Madrid, on hi ha la filla del De la Rosa, també. Però no sé ben bé per què.

—Teniu un punt crític amb els mitjans de comunicació.
—Hem de ser autocrítics sobre com exercim l’ofici i com repartim hòsties alegrement a dreta i esquerra. Hem d’informar, tu. L’ofici informa poc i valora massa. Que valorin els qui estan en condicions tècniques de fer-ho. Nosaltres, informem, i que valori un altre.

Rafa Burgos: ‘La diplomàcia és un món molt opac i hipòcrita, que funciona al marge de la resta’

Rafa Burgos (Santa Coloma de Gramanet, 1972) compagina la feina de guia turístic amb el periodisme d’investigació. Després de relatar la cara més amarga i fètida del poder a casa nostra, ha publicat L’orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert. Una guia que compila tota mena de malifetes i connivències del cos consular establert a Barcelona: el tercer més gran del món.

Burgos ens rep en una cafeteria del barri de Sants. Entre les mans, hi té un exemplar del seu llibre. La conversa comença a Barcelona, però les paraules ens transporten de seguida a l’Europa de l’est i a l’Àfrica. Indrets vinculats amb alguns prohoms com Joan Gaspart o les famílies Pujol i Sumarroca. El llibre conté gairebé 1.500 referències, però Burgos amb prou feines el consulta.

—Barcelona és la tercera ciutat, no capital d’estat, amb més representació diplomàtica. Què la fa tan llaminera per la diplomàcia?
—A la ciutat hi han noranta-quatre consolats, però poden anar variant, en funció de si hi ha baixes o no. Ara mateix només la superen Nova York i Hong Kong. La importància de Barcelona per la diplomàcia té moltes arestes. Una és el turisme. Barcelona atrau milions de persones cada any i alguns també fan el pas d’instal·lar-s’hi. Hem d’entendre que els consolats destaquen per facilitar tràmits administratius: visats, passaports, convalidació de títols, etc. Una altra és la potència econòmica. Pensem sobretot en el port i l’aeroport, dos dels principals punts de connexió d’Europa. I una tercera pota és la situació geo-estratègica. Barcelona fa de pont amb tota la Mediterrània occidental, així com del nord d’Àfrica amb el centre d’Europa. Això ha pres encara més rellevància arran del gihadisme: un tema que té molt controlat el consulta dels Estats Units i que ha obert una oficina especialitzada. Una informació que sabem gràcies a les filtracions de cables diplomàtics de WikiLeaks.

—Però qui són aquests cònsols?
—La majoria de consolats de Barcelona són honoraris, és a dir, els regenta una persona, normalment un empresari o un advocat local, en aquest cas català, que no ha passat per l’escola diplomàtica: no és un representant de carrera. Això també passa en algunes ambaixades, on es fan nomenaments polítics, podríem citar casos com el de Federico Trillo o Joan Clos. Fins i tot Fraga, durant el franquisme. Evidentment això genera recel i malestar entre els diplomàtics de carrera. Però tornant als cònsols honoraris, no són representacions entre governs, per això queden una mica més apartats, fora del radar. No cal que tinguin seu específica i acostumen a compartir adreça amb l’empresa o l’oficina el consol. El que realment sorprèn és que és una funció no remunerada. És una versió de la diplomàcia més econòmica, per dir-ho d’alguna manera.

—Sense sou?
—Sí, és el més sospitós i on rau gran part del problema. Gent molt ocupada, sense temps, que accepta un càrrec com aquest. I comences a estirar del fil i ho entens. Interessos econòmics, portes giratòries… Molts dels empresaris que exerceixen com a cònsols, al mateix temps fan negocis milionaris amb els països que representen. No es pot generalitzar, però passa. En el cas dels advocats, per exemple, alguns es dediquen a accelerar tràmits administratius a canvi d’un plus. Dins del cos, en off de record, molts cònsols reconeixen que faria falta una neteja immediata i un replantejament. Aixecar catifes i obrir finestres.

—Però com se’ls escull?
—Els ha de proposar el país en qüestió i la tria s’acostuma a fer per afinitat o interessos. La persona escollida normalment ja té una relació prèvia amb el país, sobretot empresarial. En aquests casos, el títol consolar, com en les empreses, també acaben passant de pares a fills. Però també es nomenen alguns cònsols perquè són conegut, mediàtics i tenen ressò. Un exemple és Hristo Stòitxkov que va representar a Bulgària. Després l’estat, en aquest cas l’espanyol, ha de donar el seu vistiplau, el que tècnicament s’anomena com a exequàtur. Generalment és un tràmit i no es posen traves. Un cop concedit, només es retira en casos molt excepcionals.

—Com li ha passat recentment a Xavier Vinyals.
—Correcte. Vinyals era fins fa poc cònsol de Letònia i se li va retirar l’exequàtur per presumptament haver penjat una estelada a la façana de la seu consolar durant la Diada de l’any passat. Ell es defensa, dient que la bandera no estava a la delegació diplomàtica, sinó en un pis més amunt. I mentre passava això, Israel va nomenar José Antonio Sánchez Molina com a cònsol. És simptomàtic que ell, que va participar amb membres de Fuerza Nueva en una agressió a joves socialistes, no tingués cap problema per rebre el vistiplau. També és flagrant el cas de Javier Nart que exercia com a cònsol del Txad, un país complicat i que està involucrat amb el tràfic d’armament, malgrat la seva significació política: eurodiputat de Ciutadans. Tampoc li ha passat factura haver heretat un compte corrent a Suïssa del seu pare i haver col·laborat amb els serveis secrets —com ell mateix ha reconegut— de l’època de Narcís Serra, actualment encausat pel cas de l’antiga Caixa Catalunya.

—Els interessos passen per sobre de tot. Perquè la tria no és gens curosa…
—Els governs no tenen la lupa a sobre dels seus representants. Hi ha certa deixadesa, sí. A més, molta informació és accessible a Google o registres com el BORME. És fàcil de saber que Joan Gaspart, amb la seva empresa Husa, és un dels màxims deutors de la hisenda pública o que Juan de Dios Dexeus i Trias de Bes sortia a la llista Falciani. Ell era cònsol de Luxemburg, d’ençà de la seva mort, el càrrec l’ocupa la seva néta. Són coses que costen d’entendre, però estem parlant que en la majoria dels casos representen a dictadures africanes o paradisos fiscals. Tampoc interessa esclarir coses. La diplomàcia és un món molt opac i hipòcrita, que funciona al marge de la resta. Les influències es mouen millor entre les ombres.

—Un personatge curiós Joan Gaspart.
—Poca gent sap que és cònsol de les illes Seychelles, un paradís fiscal, des de 1980 i és un dels representants més antics. De fet el podríem haver tingut fins i tot de president de la Generalitat, perquè Jorge Verstrynge, antic secretari general d’Alianza Popular —quines voltes dóna el món, eh?—, el va proposar com a candidat. Però ell va dir que no. Gaspart és certament polèmic. Ara ha fet aproximacions al món sobiranista, però anys enrere havia permès que la Fundación Francisco Franco es reunís en els seus hotels de Madrid. A més, en l’època del judici de Javier de la Rosa, que el va portar a la presó, es van filtrar uns documents de Quail, la seva empresa, on s’explicava que Husa li oferia una comissió de 200 milions de pessetes si aconseguia vendre dues de les joies de la corona de l’imperi hoteler: el Princessa Sofia i el Ritz, que ara s’anomena Palace.

—Gaspart, Stòitxkov… Es podria escriure un llibre sencer sobre el Barça?
—Estires del fil i trobes polítics, interessos econòmics… i el Barça també acostuma a treure el cap. A part dels mencionats, podem parlar de Ramon Palou, cònsol de Guinea Bissau i membre d’una junta anterior del Barça, que va regularitzar diners d’un compte que tenia a la Banca Privada d’Andorra. També podem parlar d’Aleix Buxeres, antic cònsol de Costa Rica i ex-tresorer de l’entitat, que va haver de renunciar al títol consolar després de ser condemnat per falsedat documental i apropiació indeguda pels seus tripijocs a la borsa. I més recentment podem citar a Carles Vilarrubí, actual vice-president del Barça i encausat per un cas relacionat amb Jordi Pujol Junior. La seva dona, Sol Duarella, és cònsol d’Islàndia, i ell va ser un dels candidats per ocupar la vacant d’Israel. Lluís Bassat, dues vegades candidat a la presidència, també hi optava. I encara n’hi ha més per explicar…

—Acabeu de citar a Jordi Pujol Junior, en el llibre expliqueu que va tenir una relació intensa amb el Gabon.
—Ell, com que és un dinamitzador, no m’ho invento jo, és com es defineix, ha fet negocis en molts països, sobretot amb Mèxic. Però també amb molts països africans, com ara Gabon. On ha fet negoci amb l’electrificació a través Isolux Corsán, que també està enredada en temes de comissions i casos de corrupció. I d’altra banda, també va participar en la creació de la lliga de futbol de Gabon, on també participava Jaume Roures amb una filial de Mediapro. La família Bongo, que governa amb mà de ferro el país, acostuma a visitar la ciutat de Barcelona. El pare de l’actual dictador, Omar Bongo, va morir a la clínica Quirón. Abans de la seva mort, quan venia algun representant governamental, s’allotjava a la mansió de Jordi Pujol Junior a Pedralbes, que es troba en un carrer una mica irònic: el carrer Moneders.

—I en volia ser cònsol del Gabon, no?
—Jordi Pujol Junior es va interessar per comprar el càrrec del cònsol honorari per uns 100.000 euros, segons uns correus electrònics que es van filtrar durant la investigació del cas Pujol.

—A canvi de què?
—Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. La targeta de cònsol vesteix molt i obre portes, però el tema llaminer és la balisa diplomàtica, que és inviolable segons la convenció de Viena. D’ençà de l’intent de compra, el consolat està vacant.

—Per què es va frustrar?
—No se sap del cert. Suposo que el tema dels Pujol ja començava a surar.

—Un bon amic seu sí que va aconseguir un consolat.
—Sí, Jordi Sumarroca, que era cònsol honorari de Lituània. Les empreses de la seva família han fet negocis multimilionaris amb el país, sobretot en tema de ferrocarrils i carreteres. Arran del cas 3%, que esquitxa la seva empresa Teyco, el consolat ha quedat vacant. A tall d’anècdota, no sé si recordes la polèmica que es va generar quan l’ex-ministre Wert va ser enviat a París com a representant a l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Un d’aquells nomenaments polítics que dèiem abans. Doncs bé, les oficines de l’organisme comparteixen jardins amb l’ambaixada espanyola. El manteniment té un cost de 300.000 euros anuals pel govern espanyol i Comsa, una empresa on participen els Sumarroca, és qui en té la concessió.

—L’escàndol més recent esquitxa Mèxic. Què va passar amb Fidel Herrera?
—Fa quatre dies va haver de marxar cames ajudeu-me. No ha durat ni un any i mig. Herrera ja va arribar amb mala maror perquè se’l relacionava amb els càrtels del narcotràfic quan governava l’estat de Veracruz. El nomenament no va agradar gens a la comunitat mexicana de la ciutat. A més, el seu fill era un mal de cap constant. Era baralla si dia i dia també i consum, presumptament, de substàncies delicades. El govern mexicà l’ha tret del focus i l’ha col·locat al consolat de Vancouver. Tornant a Fidel Herrera, el motiu de la renúncia és que una publicació americana el va relacionar amb la venda de medicaments falsejats que s’utilitzaven per guarir el càncer infantil. Un tema realment delicat. Sembla que alguns casos, contenien aigua i poca cosa més. El cas és feridor perquè Mèxic fa més d’un segle que té representació consular a Barcelona i sempre ha tingut molt bona sintonia amb la comunitat catalana. El país va rebre amb els braços oberts tots els exiliats catalans durant la Guerra Civil i el govern no va reconèixer mai la dictadura franquista. I és clar, ara veus això…

—En el llibre no només parleu de Barcelona i feu algunes pinzellades d’altres indrets, com el País Valencià. Qui és Coronatti Bolaños?
—El cònsol honorari del Kazhkstan a Alacant. Un home que ha fet política amb Unió Valenciana i que ha comerciat amb el país a través de diverses empreses. Algunes de les societats les compartia, com a conseller o administrador, amb un empresari que era propietari de molts prostíbuls d’Espanya, entre ells els famosos Riviera de Castelldefels. Presumptament haurien blanquejat diners amb el sector de la construcció al Kazakhstan. Quan va esclatar la bombolla immobiliària molts homes de negocis van intentar obrir-se mercat al Marroc, Romania, Brasil —pel Mundial i els JJOO— i el Kazakhstan: on es farà la propera exposició universal. Un país fosc on el president guanya les eleccions a la búlgara.

—Precisament Kazakhstan és el país que va donar peu al llibre.
—Vaig publicar un article en un diari de Santa Coloma relacionat amb el regidor Antoni Fogué (PSC) i ex-president de la diputació de Barcelona. Segons les dades que ens van arribar, i que vam confirmar, Fogué deixava l’ajuntament i passava a treballar per la diputació en un càrrec remunerat amb 90.000, el triple que al consistori. Era l’època en què Núria Parlon començava a postular-se per a rellevar a Miquel Iceta. Evidentment no va agradar. En paral·lel vaig anar sol·licitant dades sobre les concessions a dos gimnasos de l’empresa Duet Sports. I em vaig trobar que un dels accionistes de l’empresa és en Josep Singla, encausat pel cas Pretòria, i que va ser un dels iniciadors de la cambra de comerç de Kazakhstan. La seva empresa, Proinosa, que es va arruïnar arran de la bombolla immobiliària, compartia adreça amb el consolat del país. I és allò que vas veient coses rares. I vaig decidir posar el focus i tirar del fil. La història sencera s’explica en el capítol ‘De Santa Coloma a Kazakhstan’.

—El llibre té unes 1500 referències. Com es treballa això a nivell periodístic?
—El Jesús Rodríguez —periodista de La Directa i autor del pròleg— diu que se m’imaginava al menjador de casa meva, com a les pel·lícules, amb fotografies, fletxes, esquemes, etc. Però no és així. Tinc un arxiu amb carpetes amb mil i una històries dels últims anys que m’han servit per escriure L’orgia diplomàtica, però també Crema catalana i La casta, que també tracten la connivència entre el poder i la corrupció. Quan hi ha tanta informació has de ser metòdic i dedicar-hi molta estona, perquè sinó et perds en aquesta teranyina.

—Ets crític amb el periodisme d’investigació a casa nostra. Per què?
—No m’agrada massa parlar d’això, perquè ens deprimirem. Algú que vulgui investigar, sigui per un llibre o un article, necessita temps, i això ara no es té. Si et dediques a la informació del dia a dia, no pots aprofundir en certs temes. Els mitjans de comunicació d’avui, i valgui la redundància, no tenen els mitjans per dedicar un equip a fer periodisme d’investigació. Un grup que durant dies o mesos faci entrevistes, contacti fonts, llegeixi un munt de BOEs —cosa que no recomano a ningú—, visiti arxius, consulti llibres, etc. per publicar un tema. Per sort, les xarxes en certa manera han facilitat algunes tasques feixugues i també permeten que els quatre de sempre no controlin la informació. En el cas del llibre, tot i ser un món molt sucós, em va sorprendre que ningú hi hagués posat el focus abans. Que ningú l’hagués burxat. Mentre hi treballava, mirant documents i repassant noms d’empreses, pensava: ‘M’estic tornant boig i veig coses on no hi ha res’. L’orgia parla sobretot de Barcelona, però a Madrid, amb totes les ambaixades, no em puc ni imaginar el que trobaríem. Tant de bo serveixi per obrir una mica el món diplomàtic. Igual que ha esclatat la bombolla immobiliària també hauria de rebentar la diplomàtica.

—Tens algun altre projecte entre mans?
—Ara no. Amb L’orgia diplomàtica he tancat una trilogia sobre el poder i la corrupció. Però et diré el llibre que m’agradaria llegir: una investigació amb cara i ulls sobre Guinea Equatorial, l’ex-colònia espanyola. Les relacions entre els Obiang amb el govern espanyol, el petroli, la fusta… Allà hi ha molta cosa per explicar.

L’educació sentimental de Fèlix Millet

L’educació sentimental de Fèlix Millet es va forjar tocant el saxo sota un bananer de la Guinea Equatorial. Fill d’una important família colonialista catalana, com tantes, Fèlix es va fer home en un ambient d’explotadors que, gràcies a Carrero Blanco, es van enriquir extraordinàriament. Carrero els atorgava les finques. Els guineans, forçats, les treballaven gratis. I Espanya els comprava els productes a un preu sovint superior al del mercat internacional. Negoci rodó. No calia fer gaire esforç: parar la mà. Fèlix s’avorria d’empaitar negres per pèrgoles i palmerars, i de beure còctels de mango amb Campari. Va ser aleshores que, per tal d’esdevenir el centre d’atenció, un tret caracterial que se li havia d’accentuar amb els anys, va fundar els Banana Boys, un grup que va fer furor en el món del tiberi colonial.

Aquell noi que, en primera instància, havia estat instruït, com tots els de la seva classe, a les aules dels jesuïtes i de Virtèlia (com Pujol, Roca i Maragall), va fer del tròpic la seva veritable escola. Allà, seguint el mestratge dels grans, es va gestar la seva particular visió del món, dels negocis i de la política. Sense oblidar la cultura, molt arrelada a la família. Tant és així que un avantpassat seu, Francesc Millet, alcalde de Santa Isabel durant la dictadura de Primo de Rivera, havia aprofitat el càrrec per muntar la primera ‘corrida de toros’ de l’Àfrica negra. L’home havia arribat a la colònia espanyola en qualitat d’agent de la Companyia Transatlàntica, del marquès de Comillas, que havia fet fortuna amb el tràfic d’esclaus. Casualitats de la vida, essent ell alcalde, arribà a Fernando Poo un jove almirall de cella única i missa diària. Es deia Luis Carrero Blanco. Anys a venir, convertit en la mà dreta de Franco, havia de dirigir el destí de la colònia i de la metròpoli. Carrero mai no oblidà els vells amics. Ni ells l’almirall, que també havia de fer fortuna amb l’explotació colonial. Tot quedava en família. Com avui.

Malgrat la fèrria oposició de Carrero i dels seus, Guinea va assolir la independència el 1968. Aquell negoci es va acabar. Mentrestant, a Barcelona, el pare de Fèlix (el Fèlix bo, que diuen) s’havia enriquit molt amb el franquisme, causa que havia abraçat a Burgos l’any 1936. El pare tocava moltes tecles. Afavoria l’entrada dels opusdeistes al Banco Popular Español, i alhora feia de mecenes d’institucions d’arrel cristiana i catalana, com l’Orfeó o Òmnium. Amb una mà cobrava de Franco, i amb l’altra repartia alguns bitllets per a obres nacional-capellanesques. Quan va arribar la democràcia, ell ja ens havia deixat, però la seva família es va mantenir dalt de tot. Com totes les de currículum similar. Ells, com el Príncep de Salina, sabien molt bé de què anava: ‘Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï.’ En democràcia van continuar dedicats intensament a les seves activitats legals i il·legals. Van reforçar els seus privilegis teixint una xarxa d’influències dintre els partits.

El saxo dels Banana Boys es va creure el rei del Mambo, i va passar a viure al món dels Pink Flamingos. Whisky, velluts, miralls amb portes secretes, rosses desmesurades en tanga, perfums íntims, rocalla, rec per aspersió, Lladró, Cancún, jacuzzis, sabates italianes, camises a mida i molts putons model Tinto Brass, de llotja, ‘More’ mentolat i ‘Benjamin’. Ostres? Moët & Chandon? Més. Més… Favors, subvencions, comissions, requalificacions, influències, suborns, sobres, maletins, fundacions, canapès de Sacha i quintets de música clàssica. Fèlix era insaciable. Li venia de Guinea. Era colonial, imperial. No podia parar. Fins que un dia la bombolla va esclatar i posà en evidència la ‘crême de la crême’. Les quatre-centes famílies que manen, que diu ell.

Qui s’estranya que el saxo dels Banana Boys, terror de pubilles colonials, dipsòman de tiberi tropical, fos l’artífex de la més gran i visible estafa muntada mai pels de la seva classe i pels grans partits?

Ell ha donat la cara per tots els qui no volen reconèixer que, en realitat, es tiren al clatell el país, la cultura i la democràcia, estructura política que han adaptat als seus privilegis eterns, hissant més amunt una bandera o una altra, segons convingui.

Tots saben que l’emperador dels Pink Flamingos és un home d’honor, que, amb un mig somriure quasi imperceptible, respectarà ‘l’omertà’ de classe. No emmerdarà les quatre-centes famílies, el poder real català. Agraïts, ells, l’han deixat en llibertat.

No oblidem que els Pink Flamingos i les quatre-centes famílies van en el paquet de la independència. Que ens poden governar amb lògica colonial, que és la seva. Em temo que només serem independents el dia que ho siguem, també, d’Andorra, de Suïssa i de les Illes Caiman.

Aquest article va ser publicat per primera vegada a VilaWeb el dia 13 d’octubre del 2010

El safrà de ‘Incerta glòria’

Tinc a les mans la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, perquè d’aquí a pocs dies, el 17 de març, s’estrenarà als cinemes una versió que n’ha fet Agustí Villaronga. L’obra és escrita amb una brillantor que impressiona. Quedes xocat de tanta literatura que desplega. Et fa sentir què és trobar-se enmig d’una guerra, et fa entendre molts aspectes de la guerra del 1936. I així, en la primera part del llibre, coneixem en Lluís, que a través de les cartes que escriu al seu germà, va relatant els fets que li succeeixen en els diferents pobles del front d’Aragó al llarg del 1937. En especial, el que s’esdevé en el poble d’Olivel de la Virgen (Estercuel, en la realitat) i què és capaç d’arribar a fer pel desig irrefrenable que sent per una dona significada del poble. I també coneixem el seu amic Juli Soleràs, que ja ho era, d’amic, abans de la guerra, un personatge tan extraordinari com sòrdid, de monòlegs impagables.

El fet és que aquesta primera part de la novel·la s’esdevé sobretot al poble d’Olivel de la Virgen. En Lluís hi passarà uns intensos mesos de juliol i agost. Després anirà al front i entrarà en combat, fins al 15 d’octubre, que el tornem a trobar a Olivel, malalt, amb angines i a quaranta de febre. I aquí s’haurà de quedar uns dies per recuperar-se, mentre els seus companys de batalló tornen a ser mobilitzats.

A l’octubre, aquesta terra aragonesa es tenyeix de lila: és l’època de la collita del safrà, un cultiu important i necessari per a les famílies d’aquells pobles. I ho és tant, d’important, que en Lluís, que s’ha quedat sol, sense els companys, quan surt de casa per fer un passeig pels voltants d’Olivel, no es pot estar d’explicar-nos aquest moment de la vida d’aquella gent. És un fragment que ens mostra les virtuts literàries de Joan Sales i la manera com la literatura es pot fer seu un paisatge. La versió del llibre que tinc a les mans és la tercera edició del setembre del 1969, que encara no és la definitiva.

Diu:

«Els veïns estan atrafegats amb la collita del safrà, que ha resultat molt bona. Els carrers del poble apareixen entapissats de pètals; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall. El seu perfum, no tan intens, però semblant al de les roses, es respira a totes les entrades. Vells i criatures, homes i dones, s’hi estan asseguts en cadires baixes amb grans coves a dreta i esquerra; de l’un treuen les flors, n’arrenquen els pistils vermells que col·loquen a l’altre i tiren els pètals violats que no serveixen de res. Després torraran aquells pistils i la pols seca és el safrà, que val el seu pes en or; la veritable riquesa d’Olivel.»

«Quan m’assec en algun paratge prop del riu, veig passar milers i milers de pètals; n’hi ha tants que a indrets el riu en queda tot cobert i fa un efecte molt estrany: un riu de color violaci.»

«El perfum de la flor de safrà acaba obsessionant; i no sé gaire per què, em fa pensar en ella.»

(…)

«¿És que l’aire d’Olivel té alguna cosa que puja al cap? ¿Per què m’hi he de sentir tan bé? Els mil matisos de la tardor, els vols dels ocells que emigren, les fulles que cauen, la remor d’aigües del riu, tot sembla que digui: “No deixis fugir els teus anys millors, no viuràs dues vegades; els teus instants corren cap al no-res com aquests pètals de safrà que el Parral [el riu] arrossega… ¡els teus instants, que podrien ser meravellosos!” Per un sol instant de glòria jo ho donaria tot.»

(Joan Sales, Incerta glòria)

València es reivindica com a ciutat refugi

Aministia Internacional i l’ajuntament de València han sortit aquest dissabte al carrer en un acte per a presentar-se com a ciutat d’acollida. L’acte, amb el títol ‘Inaugurem una ciutat acollidora amb les persones refugiades’, ha volgut demostrar que València està preparada per acollir i ha exigit al govern espanyol que compleixi els compromisos adquirits en matèria de refugiats. Més d’un centenar de persones s’han concentrat davant l’ajuntament i el regidor de Migració, Roberto Jaramillo, ha estat l’encarregat de fer la inauguració simbòlica de València com a ‘ciutat refugi’. Alacant i Castelló també han organitzat actes reivindicatius similars.

A l’acte també hi ha participat el coordinador d’Aministia Internacional a València, Pau Bares, que ha definit el moviment actual d’històric, perquè s’ha produït la crisi de refugiats més greu des de la segona guerra mundial. Aquesta situació, ha dit, és encara més complicada per les decisions que d’una Unió Europea que prefereix pactar amb Turquia i apostar per les mesures represives. ‘Hi ha recursos suficients per molt més del que fem. Dir que no n’hi ha és una hipocresia’, ha dit Bares. Ha recordat també que l’estat espanyol no compleix amb els compromisos adquirits i que el 86% dels refiguats són acollits en països subdesenvolupats.

Roberto Jaramillo ha lamentat la crisi de valors que viu Europa, que sempre havia presumit de ser el bressol dels drets humans. Així mateix, ha recordat que els murs que ara indignen a tothom (el mur que vol aixecar Donald Trump a Mèxic) proliferan des de fa temps a la Unió Europea.

 

ERC fa una crida a sumar al voltant del referèndum

Davant de prop de cinc mil persones, Oriol Junqueras ha estat l’encarregat de tancar l’acte d’Esquerra Republicana ‘Guanyem la república. Fem-ho!’ amb una intervenció titulada ‘El país que volem’. Junqueras ha estat rebut amb crits d’independència de les cinc mil persones presents en un acte que ha estat una crida a sumar al voltant del referèndum.

En una clara apel·lació als Comuns, el president d’ERC ha dit que si realment volen transformar la realitat, enlloc i trobaran una millor oportunitat que a Catalunya. ‘Si no ho fan aquí, com volen fer-nos creure que ho faran en un altre lloc on, ara, no tenen tantes possibilitats de fer-ho?’, ha dit. I s’ha adreçat a tota la gent que vol un canvi per a demanar-los que es posin al costat de la majoria social i democràtica del país. Podeu veure el discurs íntegre ací:

LIVE on #Periscope: ❗No et perdis la intervenció d'Oriol @junqueras a l'acte #GuanyemRepública https://t.co/ElauHcrRPr

— Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) March 4, 2017

Junqueras ha reivindicat el passat de lluites per a aconseguir canvis extraordinaris que ara són en risc i ha posat la independència com la clau per a garantir a tothom tants drets socials, civils i polítics com sigui possible. Un d’aquests drets, ha explicat, és el dret a vot i, dirigint-se en castellà a Mariano Rajoy, Junqueras s’ha ofert novament per a dialogar. ‘Ens oferim per dialogar sincerament, però mai renunciarem a la democràcia i a les urnes’, ha afirmat.

Ha situat el procés català com una manera, també, de canviar Espanya i altres països del món. ‘La gent de l’estat espanyol tindrà més possibilitats de defensar els seus drets si nosaltres ens en sortim’, ha recordat. I per això ha reivindicat la fraternitat entre els pobles: ‘Volem la fraternitat entre els pobles i estem convençuts que les millors relacions són entre iguals’. Per a concloure, Junqueras ha fet una crida a aglutinar totes les causes justes en el projecte compartit que és la república catalana: ‘Sapiguem fer-nos dignes de la república catalana’.

Marta Rovira: ‘Un govern del segle XIX vol impedir votar un poble del segle XXI’

Marta Rovira ha precedit Junqueras en el torn d’intervencions. Ha criticat que un govern espanyol del segle XIX no deixi votar uns catalans del segle XIX. ‘Volem votar perquè és el que fa una societat moderna, davant d’un estat que obstaculitza tot el que fa olor de democràcia’. I per acabar el seu primer parlament, i apel·lant a públic, Rovira ha dit que Catalunya no esperarà més: ‘Votarem i ens guanyarem el nostre futur’.

Ací podeu veure la primera part de la intervenció:

LIVE on #Periscope: ▶ Escolta en directe a @martarovira a l'acte #GuanyemRepública https://t.co/Op5MnNd8b0

— Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) March 4, 2017

Rovira també ha tingut un gest d’agraïment amb Carme Forcadell i els membres de la mesa imputats. ‘Agraïm a qui defensa cada dia la democràcia davant dels atacs de l’estat’, ha dit, dirigint-se a Carme Forcadell i Anna Simó, presents entre el públic. De nou apel·lant als Comuns, ha constatat que ‘els que més defensaven un canvi social a Catalunya, ara miren cap a una altra banda’. ‘El canvi social passa pel referèndum! És l’única oportunitat per fer un procés constituent i impuslar el canvi social’, ha reivindicat.

Tardà: ‘Ho farem a la catalana però també, si cal, insubmisament’
Un dels primer a intervenir ha estat Joan Tardà, que ha rebut la primera gran ovació del públic. Ha assegurat que els catalans guanyaran i que ho faran ‘a la catalana, cívicament, pacíficament però també si cal, insubmisament’. Tardà, que ha apel·lat a Francesc Macià, ha assegurat que Catalunya és privilegiada per ser part d’una Europa on tot es decideix a les urnes. ‘I per això estem obligats a guanyar’, ha assegurat. Tardà també ha apostat per renovar el compromís de ser fidels ‘a les verdes i a les madures’ amb el Parlament i el Govern de Catalunya i per això ha reclamat ‘enterrar el sectarisme’ i treballar perquè el sobiranisme convergeixi.

Molts noms en una mostra de fortalesa d’ERC
Una de les intervencions més esperades també ha estat la de Gabriel Rufián, que s’ha dirigit al sector dels Comuns per recordar-los: ‘La fraternitat és ajudar qui pot guanyar, no frenar-lo: si ets republicà, ets dels nostres’. Així mateix, animat a sumar-se al procés a tots els demòcrates: ‘El procés català no demana que siguis independentista, demana que siguis demòcrata’.

Al seu torn, la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, ha enfocat el seu discurs des del punt de vista de les polítiques socials. ‘El nostre objectiu és reduir les desigualtats, garantir la igualtat d’oportunitats i posar les persones al centre de tot’, ha dit. ‘Volem un nou país per a ajudar els més vulnerables’. El conseller de Salut, Toni Comín, ha reivindicat el paper d’ERC al govern: ‘Som l’esquerra que transforma el país, els que des del govern lluitem per la igualtat i la justícia social’, ha afirmat. Així matix, ha defensat la necessitat de construir un nou país: ‘No podrem fer un país més lliure, just i net de corrupció sense la república catalana’.

ERC comença la seva campanya pel sí a la independència

La campanya pel sí a la independència d’Esquerra Republicana ha començat avui a caminar amb la mirada posada al setembre. En un Centre de Convencions Internacional ple a vessar -uns cinc mil assistents segons l’organització-, els republicans han encarat la recta final del procés sobiranista amb la plana major del partit.

Els primers en intervenir han estat el líder d’ERC a Barcelona, Alfred Bosch, i la diputada al congrés espanyol, Ana Surra. Bosch ha presentat l’acte en quatre idiomes. Després ha estat el torn de Joan Tardà, que ha rebut la primera gran ovació del públic. Ha assegurat que els catalans guanyaran i que ho faran ‘a la catalana, cívicament, pacíficament però també si cal, insubmisament’. Tardà, que ha apel·lat a Francesc Macià, ha assegurat que Catalunya és privilegiada per ser part d’una Europa on tot es decideix a les urnes. ‘I per això estem obligats a guanyar’, ha assegurat. Tardà també ha apostat per renovar el compromís de ser fidels ‘a les verdes i a les madures’ amb el Parlament i el Govern de Catalunya i per això ha reclamat ‘enterrar el sectarisme’ i treballar perquè el sobiranisme convergeixi.

Una de les intervencions més esperades també ha estat la de Gabriel Rufián, que s’ha dirigit al sector dels Comuns per recordar-los: ‘La fraternitat és ajudar qui pot guanyar, no frenar-lo: si ets republicà, ets dels nostres’. Així mateix, animat a sumar-se al procés a tots els demòcrates: ‘El procés català no demana que siguis independentista, demana que siguis demòcrata’.

Al seu torn, la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, ha enfocat el seu discurs des del punt de vista de les polítiques socials. ‘El nostre objectiu és reduir les desigualtats, garantir la igualtat d’oportunitats i posar les persones al centre de tot’, ha dit. ‘Volem un nou país per a ajudar els més vulnerables’. El conseller de Salut, Toni Comín, ha reivindicat el paper d’ERC al govern: ‘Som l’esquerra que transforma el país, els que des del govern lluitem per la igualtat i la justícia social’, ha afirmat. Així matix, ha defensat la necessitat de construir un nou país: ‘No podrem fer un país més lliure, just i net de corrupció sense la república catalana’.

Ací podeu veure la intervenció de Marta Rovira, que ha criticat que un govern espanyol del segle XIX no deixi votar uns catalans del segle XIX. ‘Volem votar perquè és el que fa una societat moderna, davant d’un estat que obstaculitza tot el que fa olor de democràcia’. I per acabar, apel·lant a públic, Rovira ha dit que Catalunya no esperarà més: ‘Votarem i ens guanyarem el nostre futur’.

LIVE on #Periscope: ▶ Escolta en directe a @martarovira a l'acte #GuanyemRepública https://t.co/Op5MnNd8b0

— Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) March 4, 2017

Després ha estat el torn de Peter Jambrek, un dels pares de la independència eslovena que juntament ha intervingut a l’acte per explicar l’experiència d’Eslovènia i el seu exercici democràtic. Jambrek ha sortit a l’escenari acompanyat de Jean François Lisée, líder del Partit Quebequès, que ha explicat l’experiència del referèndum al Quebec.

L’objectiu del partit és mobilitzar més que mai el sobiranisme i els sectors més pròxims. En aquest sentit s’ha enfocat l’acte d’avui: s’ha volgut reivindicar el centrisme d’ERC dins del moviment independentista i donar la imatge d’un projecte gran i transversal.

 

 

Almenys 110 morts en les últimes 48 hores a Somàlia a causa de la sequera

MADRID, 4 (EUROPA PRESS)

Almenys 110 persones han mort en les últimes 48 hores, la majoria dones i nens, a conseqüència de les malalties derivades de la sequera que està assolant Somàlia des de fa mesos, segons ha informat el nou primer ministre del país, Hassan Ali Khaire.

Còlera, diarrea, set o malnutrició extrema són algunes de les causes d’aquestes defuncions, segons el primer ministre, en el que es tracta d’una de les primeres xifres oficials des del començament oficial d’aquests mesos d’agostejament al país africà

“Avui m’han informat que més de 110 persones han mort només en les últimes 48 hores, especialment a les regions de Bay i Bakol”, ha fet saber el primer ministre en roda de premsa recollida per l’emissora internacional Voice of America.

Albiol critica durament Puigdemont i l’acusa de portar Catalunya ‘al precipici’

El coordinador general del Partit Popular Català, Xavier Garcia Albiol, assegura que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont “està aïllat del món” i l’acusa de portar Catalunya “al precipici”. Albiol ha carregat contra Puigdemont a qui considera “presoner de la CUP” i ha lamentat que “només sigui president de la meitat de catalans”. El líder del PP català ha fet referència al dictamen del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) i ha recordat que “ja no és ni la Fiscalia ni el govern espanyol” qui adverteixen a Puigdemont de la il·legalitat del referèndum. Albiol considera que “saltar-se a la torera” el dictamen “no seria propi d’un règim democràtic”.

Nova càrrega del coordinador general del PP català, Xavier Garcia Albiol, contra el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el govern que lidera. Aquest cop ha estat des de Girona i acompanyat d’una vintena de militants del partit, on el líder dels populars catalans ha acusat Puigdemont d’estar “aïllat del món” i de pensar “només en el referèndum” oblidant-se dels problemes reals de la gent.Albiol considera que l’executiu de Puigdemont “porta Catalunya cap a un lloc sense retorn” alhora que “es desacrediten” des d’un punt de vista democràtic.

El popular ha assegurat que a Catalunya hi ha quatre milions de persones “que volen viure en pau” però que “són presoneres de Puigdemont”. En aquest sentit, Albiol ha comparat al president català amb un maquinista que “porta el tren cap a un mur”.Tot i això, el líder popular ha assegurat que mentre governi el PP a Espanya “ningú farà un referèndum” que “només serveix” per fracturar la societat catalana. “A Catalunya sobren repartidors de carnets de la pàtria”, ha etzibat.

Referència a PSC i C’s

En l’acte, Albiol ha demanat al PSC que “s’oblidi de confrontacions” i que “es prengui una posició” en la qüestió del referèndum. El popular però també ha tingut paraules per Ciutadans, a qui ha acusat de ser un partit que “vol ser l’hereu de CiU” a Catalunya.En referència al partit que lidera Albert Rivera, ha demanat que “respectin la presumpció d’innocència” en relació al president de la Comunitat de Múrcia. Albiol ha afirmat que “no és el moment que es distreguin en qüestions no prioritàries”.

No és fàcil ser del PP a CatalunyaUna de les crítiques d’Albiol s’ha centrat en “les enormes dificultats” que tenen els simpatitzants del PP a Catalunya. “Molta gent ens demana que no defallim però ens ho diuen fluix, perquè no volen que se’ls reconegui”, ha afirmat.

En aquest sentit, Albiol ha estat encara més contundent a l’hora de valorar el fet de ser de Girona. “Aquesta és la demarcació amb més independentistes, per això vosaltres teniu un gran mèrit”, ha comentat Albiol, que ha lloat en repetides ocasions la vintena de simpatitzants i militants que s’han reunit en un hotel de la ciutat.

Pàgines