Vilaweb.cat

El 95% dels veïns de Barcelona respira un aire més contaminant del que recomana l’OMS

El 95% dels veïns de Barcelona respira un aire més contaminant del que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquesta és una de les conclusions de l’informe ‘Avaluació de la qualitat de l’aire a la ciutat de Barcelona 2016’, que ha elaborat l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que també confirma que la ciutat supera els nivells recomanats per l’OMS en cinc contaminants que posen en risc la salut: diòxid de nitrogen, partícules en suspensió, benzè, ozó i benzo(a)pirè. El consistori posarà en marxa una sèrie de mesures per difondre a la ciutadania aquests nivells de contaminació en temps real.

L’informe ha analitzat els nivells atmosfèrics dels principals contaminants de la ciutat a través de la recollida de dades de les onze estacions que constitueixen la Xarxa de Vigilància de la Contaminació Atmosfèrica.

L’Agència de Salut Pública constata que la ciutat supera els nivells recomanats per l’OMS en cinc contaminants i que el 95% dels barcelonins està potencialment exposat a nivells anuals de partícules en suspensió superiors als nivells de referència. Pel que fa al diòxid de nitrogen, els supera el 68% de la ciutadania. També conclou que tot i el descens de la contaminació que es detecta en caps de setmana, si s’extrapolessin els nivells a una mitjana de tot l’any, se seguirien superant els nivells de referència de l’OMS.

L’Ajuntament calcula que la reducció de partícules en suspensió evitaria anualment prop de 650 morts a la ciutat. A més del programa del consistori, tant l’Àrea Metropolitana com la Generalitat han presentat els seus respectius plans i s’ha assolit un acord entre institucions per millorar la qualitat de l’aire reduint la circulació dels cotxes més antics a la conurbació de Barcelona.

Les portades del dilluns 1 de maig de 2017

Ara:

Diari Ebre:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

El mapa de les manifestacions del Primer de Maig a tot el país

El Primer de Maig serà un any més una jornada de reivindicació dels drets laborals dels treballadors. Comissions Obreres i la UGT, els dos sindicats principals, es manifestaran amb el lema ‘Treball estable, salaris justos i més drets socials’ i llegiran un manifest elaborat conjuntament.

El manifest assegura que el treball genera riquesa, progrés i cohesió social i reclama a les administracions i als partits polítics que donin suport als canvis necessaris per a fer possible que l’augment de la producció i la riquesa beneficiï a la classe treballadora. En aquest sentit, demanen que es creï una ocupació estable i de qualitat, que es millorin els salaris i que es reforcin les xarxes de protecció social a través de noves polítiques i consensos.

Les principals manifestacions seran a Barcelona, València i Palma, però també hi ha mobilitzacions convocades a altres ciutats del país, com ara Tarragona, Girona, Lleida, Perpinyà, Castelló, Alacant, Maó o Eivissa, entre altres poblacions.

Catalunya
La manifestació principal, com cada any, serà a Barcelona. Començarà a dos quarts de dotze del migdia a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el Passeig de Gràcia i finalitzarà a la Plaça de la Catedral, on els secretaris generals de CCOO i la UGT llegiran el manifest.

A Tarragona la mobilització serà a la Plaça Imperial Tàrraco, a Girona a la Plaça Independència, a Lleida a la Plaça del Treball i a Tortosa a la Plaça Carrilet. Totes arrencaran a les dotze del migdia.

País Valencià
Al País Valencià la manifestació principal serà a València a partir de dos quarts de dotze del migdia. Recorrerà els carrers de Sant Vicent, Periodista Azzati, la Plaça de l’Ajuntament, Barcas, Pintor Sorolla, Parterre, Porta de la Mar i Navarro Reverter. Acabarà a la Plaça Amèrica. També hi haurà mobilitzacions a Castelló, a Alacant, a Alcoi, a Elx, a Elda i a Santa Pola.

Illes Balears
A les Illes hi haurà mobilitzacions a Mallorca, Menorca i Eivissa. La manifestació de Palma començarà a la Plaça Espanya, la de Maó a la Plaça de s’Esplanada i la d’Eivissa al carrer Navarra. Les tres concentracions començaran a les dotze del migdia.

Andorra
A Andorra el sindicat principal, la Unió Sindical d’Andorra (USdA) va descartar la convocatòria d’una manifestació. L’USdA i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) han organitzat conjuntament amb el Partit Social-demòcrata i Podem conferències sobre els drets laborals i socials.

Catalunya Nord
A la Catalunya Nord la mobilització principal està convocada a Perpinyà. És previst que comenci a les deu del matí a la Plaça de Catalunya.

Albert Pla interpretarà avui un personatge a ‘Nit i Dia’

El cantautor Albert Pla interpretarà un personatge avui a la nit al segon capítol de la segona temporada de la sèrie ‘Nit i Dia’, produïda per Mediapro i emesa a TV3. El personatge de Pla és un discapacitat mental que es diu David.

No és la primera vegada que el cantaudor adopta el paper d’actor. Pla ha aparegut en alguns films i obres de teatre. En l’àmbit cinematogràfic ha fet d’actor a Airbag (1997), A los que aman (1998), Honor de Cavalleria (2006), Murieron por encima de sus posibilidades (2015) i al documentari De nens, a més de co-dirigir obres com Pepe Sales: Pobres pobres que els donguin pel cul.

En l’àmbit teatral ha protagonitzat Caracuero (1996), El malo de la película (2006) i també va tenir un paper a Guerra (2015) i a l’espectacle Llits (2009).

La sèrie va estrenar la segona temporada el dilluns passat i va ser líder de la seva franja d’audiència. Les noves línies argumentals faran que la forense Sara Grau (Clara Segura) s’impliqui obsessivament en una investigació que va més enllà de les seves obligacions professionals. ‘Nit i Dia’ es podrà veure l’any vinent al Regne Unit i als Estats Units en versió original substitulada en anglès.

Les vuit accions que caldrà fer l’endemà del referèndum d’independència

Les dificultats per arribar a fer el referèndum no les nega ningú dels que tenen alguna responsabilitat política en el procés cap a la independència. L’estat espanyol posarà tots els entrebancs que pugui per evitar que es faci. Des del govern de la Generalitat s’insisteix per activa i per passiva que res no els aturarà d’ací al setembre i que tan sols una acció de violència física per part de l’estat impediria que es fessin les votacions. Si és així, cal preveure ja des d’ara quins seran els primers passos que es faran en cas que el resultat sigui favorable a la independència. El govern té plans d’actuació en molts àmbits preparats des de les conselleries. Hi ha qüestions que són més d’ordre polític general. El procés de desconnexió en cas de victòria del sí no serà cosa de pocs dies, però sí que hi ha algunes accions que caldrà fer des del primer moment. Vegem-ne algunes.

Proclamar la independència
És evident que el primer pas després de la victòria del sí a la independència en ele referèndum ha de ser la proclamació de la independència. Totes les accions que vindran a continuació tindran sentit si prèviament s’ha anunciat la creació d’un nou estat català. Com a estat i com a govern d’un estat, la Generalitat podrà ordenar les accions que vénen a continuació.

Calendari de desconnexió

Com una mostra de les noves formes de l’estat català en matèria de transparència, el govern haurà de presentar públicament el calendari de la desconnexió. Almenys, una previsió de com vol que es desenvolupin els fets els mesos següents al referèndum fins a la convocatòria d’eleccions constituents i la creació de la nova assemblea parlamentària. Davant de la incertesa lògica que tindran els ciutadans, és important que el govern ofereixi signes de confiança i de previsió.

La carta

Acaba de néixer un nou estat al món i cal comunicar-ho als altres membres d’aquesta comunitat. El govern ha d’enviar una carta als governs, als ambaixadors i als cònsols per anunciar-los que s’ha proclamat la independència de Catalunya. En aquesta carta s’hi ha d’expressar la voluntat d’establir relacions bilaterals i la voluntat del nou estat de cooperar en els afers d’interès comú i global. Aquesta carta –o una d’específica per a cada cas– s’ha d’enviar també als organismes internacionals amb qui calgui establir contacte de bon principi. Per exemple, la Unió Europea, l’OTAN, l’Organització Mundial de la Salut, etc. Més endavant es podran revisar els convenis i les pertinences a aquests organismes segons decideixi la població i l’assemblea constituent.

La retirada
Amb un estat propi, no hi haurà cap raó per tenir electes als parlaments d’altres estats. Per tant, caldrà anunciar la retirada dels diputats i senadors elegits a les circumscripcions del Principat. En canvi, sí que caldrà designar una comissió negociadora de la desconnexió, que podria comptar amb els ex-diputats i ex-senadors que ho vulguin, juntament amb experts en les matèries que caldrà negociar amb l’estat espanyol.

Govern d’estat
L’accés a la independència ha de tenir també conseqüències en la configuració i en la forma del govern. El govern actual té la forma que exigeix la definició de competències del règim autonòmic. Per a ser un govern d’estat, haurà d’abastar tota mena d’afers que actualment no domina. Per exemple, aspectes de la seguretat i de la defensa, control aeri i portuari… Per tant, caldrà fer una ampliació del govern, potser també en nombre de departaments (es diran ministeris?).

Bateria de decrets
Aquest govern del nou estat haurà de portar al parlament la creació d’unes quantes estructures d’estat, organismes i institucions imprescindibles per a funcionar amb normalitat. Per qüestions de seguretat jurídica, econòmica, comercial i ciutadana, caldrà crear la Banca Pública de Catalunya, l’òrgan directiu del sistema de justícia, l’Agència de Protecció Social, una Agència de Seguretat i Intel·ligència, el servei de Correus, l’Agència de la Seguretat Aèria i l’Autoritat d’Inversions i Mercats, entre més. Algunes d’aquestes institucions seran exigides per la comunitat internacional si es cerca l’acceptació i el reconeixement.

Prendre el control
En termes d’efectivitat del control del territori i de la població, caldrà fer algunes actuacions que tenen a veure amb els cossos de seguretat. Un dels aspectes més urgents serà el control de les vies d’accés al país. Parlem dels aeroports, els ports i els passos fronterers per carretera. El control de les duanes és un aspecte primordial per a fer efectiva la independència. En aquest mateix sentit, hi ha algunes infrastructures sensibles que exigiran una vigilància especial els primers mesos de la independència. Parlem d’instal·lacions logístiques, de generació d’energia, de seguretat, de telecomunicacions, etc.

Un nou compte d’ingrés
El nou estat serà viable si té diners per al funcionament normal. Per això, caldrà que tan aviat com es comenci la desconnexió es posi en marxa el cobrament dels impostos de gran volum. En aquest sentit, cal que el govern comuniqui a les entitats que fan el cobrament de les declaracions fiscals que a partir d’aquell moment hauran de fer l’ingrés als comptes de l’Agència Tributària de Catalunya. A banda de posar en marxa el cobrament dels impostos massius, caldrà fer efectius sistemes de finançament exterior. S’ha parlat sovint del crèdit pont concedit per estats tercers i per grups d’inversió per a superar els primers mesos fins que l’Agència Tributària funcioni al cent per cent. Aquesta també serà una de les accions prioritàries de les primeres hores després del referèndum.

Sant Jordi i el silenci dels editors

Que la festa de Sant Jordi és un èxit no crec que ningú no gosi discutir-ho. I ho és tant, que tothom mira de sucar-hi. I ho és tant, que per més disbarats que s’hi facin no acabem d’espatllar-la. Si no és que considerem que és l’èxit mateix —aquest èxit que fa que en molts carrers no s’hi puguin bellugar ni les agulles, aquest èxit que fa que la miopia periodística s’obsedeixi per caçar rànquings banals a l’avançada, aquest èxit que fa que molts escriptors se’n sentin expulsats per noms que semblen marques mediàtiques—, si no és que considerem, dic, que és l’èxit mateix el que l’espatlla.

Però aquesta vegada s’ha introduït en el dia del llibre i de la rosa encara una altra variable que demana que ens hi fixem. Es veu que algú va considerar ara fa poc més d’un any —la memòria em diu, i espero que s’enganyi, que els primers que en van fer bandera van ser els de C’s, amb l’adhesió entusiasta del PP: vegeu si començava gaire bé, la cosa— que és possible aconseguir que la Unesco reconegui la festa de Sant Jordi com a patrimoni immaterial de la humanitat. I es veu que aquest reconeixement té tants d’avantatges —posem que sigui cert i que, si fos que no ho fos, això tampoc no espatllaria la festa—. I es veu que, per ser tinguda en compte, una candidatura com aquesta cal que tresqui el camí de la mà de les administracions, encapçalades naturalment per la de l’Estat que li caigui més a la vora. I ja hi som.

El cas és que diuen que a les vigílies de la nostra Diada de primavera la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes van convocar al Caixafòrum un acte per impulsar la candidatura. I en nom de la Generalitat va anunciar que la presidiria el conseller de Cultura, Santi Vila. Parem compte que l’espai que acollia la festa, el principal aparador cultural a Barcelona de Caixabank, fins fa quatre dies la Caixa, no és ben bé un espai diguem-ne neutral. Parem compte que presumiblement tampoc no ho és el president de la Cambra —entitat que en teoria és una taula de trobada d’editors, distribuïdors i llibreters, els principals agents de la cadena de difusió del llibre—, que ara mateix es diu Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, i és, vet-ho aquí, director de comunicació corporativa del grup Planeta. Els noms fan les coses.

Perquè el cas és que quan la cerimònia ja estava poc o molt embastada es va saber que la vicepresidenta del govern espanyol, ara tan entusiasmada a despatxar tot sovint des de Barcelona, hi faria cap. I ja hi som. El nostre govern va haver-hi de col·locar el vicepresident Oriol Junqueras de contrapès. I els discursos institucionals van ser un joc d’esgrima no per previsible menys eloqüent: Junqueras va aprofitar l’ocasió, l’enèsima, per donar a l’espanyola més elements perquè obrís els ulls. I la Soraya va tornar a demostrar que no hi ha cec més cec que el que no hi vol veure. Amb l’altivesa habitual va ignorar el que som i ens va alliçonar sobre el que segons ella i els seus hauríem de ser, cal suposar que ben d’acord amb la legalitat vigent, que ja sabem que és l’única imaginable: una comunitat autònoma entre les altres comunitats autònomes. I passa que t’he vist. Vaja, que la candidatura de Sant Jordi va ser només un pretext per mirar de demostrar, tornem-hi, que mana qui mana, que per això és l’últim que parla.

Sí. Però no. Perquè el cas és que hi va haver una veu discordant. L’editora Isabel Martí, vicepresidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, va considerar inacceptable el gest del govern espanyol i va optar, per coherència i per dignitat, per renunciar al seu càrrec. Quins nivells de cinisme són tolerables i públicament assumibles? Hem d’acceptar que la vicepresidenta espanyola vingui a omplir-se la boca de paraules amables sobre Sant Jordi i el que representa? No ho van fer, bé que amb obligada moderació, ni Junqueras ni, l’endemà, el president Puigdemont en el seu discurs institucional. Els editors, en canvi, llevat d’Isabel Martí, van callar.

I això és el que em crida més l’atenció, el silenci dels editors, de tots els altres. Com és que la posició de Martí va ser tan solitària que podria semblar una quixotada? Entenguem-nos: no es tractava d’estar o no estar a favor de la independència. Es tracta de no fer ja més la gara-gara als que ens consideren, amb els seus fets i les seves paraules, ciutadans de segona i menors d’edat. Mireu, si creieu que això va de veres, i per a molts de nosaltres hi va, ha arribat l’hora de deixar de ser mesells, servils, esclaus. I no acceptar que ens tapin la boca, sobretot per exemple amb vagues promeses. Com ho és la de donar suport a la festa de Sant Jordi. Ves si a sobre els ho haurem d’agrair.

Així funciona l’impost sobre begudes ensucrades del govern català que comença a aplicar-se avui

L’impost de begudes ensucrades envasades es començarà a recaptar oficialment avui a Catalunya. El govern de la Generalitat  ha volgut aclarir que aquest nou tribut no és recaptatori i que el seu objectiu és incentivar un canvi en els hàbits de consum de la població, seguint  les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) pels efectes que aquestes begudes tenen sobre la població.

El funcionament de l’impost
La taxa de les begudes ensucrades estableix dos tipus de gravamen segons el contingut de sucre de la beguda. Les que tenen més de vuit grams de sucre per cada cent mil·lilitres es carregaran amb 0,12 euros per litre, mentre que les que tenen entre cinc i vuit grams es gravaran amb 0,08 euros. La patronal estima que el preu final pot incrementar-se entre un 8% i un 50% en funció de la quantitat de sucre de cada producte.

Les begudes afectades pel nou impost són els refrescos o sodes, les begudes de nèctar de fruites, les esportives, les de te i cafè, les energètiques, les llets endolcides, les alternatives de la llet, els batuts, les vegetals i les aigües amb sabors.

Les begudes sense sucres a més bon preu
Queden fora de l’abast del tribut els sucs de fruita o verdura naturals que no continguin edulcorants calòrics afegits, els iogurts bevibles, les llets fermentades bevibles, els productes per a ús mèdic i les begudes alcohòliques. També les versions ‘light’ o sense sucre de cada marca. Això farà que els productes ‘light’ de les marques tinguin més bon preu que la versió clàssica del mateix refresc. Enguany la Generalitat espera recaptar 31 milions d’euros.

Aquest impost el distribuïdor el desglossarà al venedor, però no és obligatori que estigui detallat en el tiquet de compra final del consumidor. Aquest impost serà conegut amb les sigles IBEE.

Crítiques del sector
Aquest impost s’aplica en desacord amb les empreses del sector. El director general de la patronal AECOC, José María Bonmatí, ha explicat a l’ACN que consideren que la taxa és discriminatòria: ‘Penalitza només alguns productes, crea inseguretat jurídica en el contribuent i distorsiona la competència i la unitat de mercat’.

Bonmatí ha defensat que el sector ha modificat la seva oferta en els darrers anys i que actualment el 25% de les begudes comercialitzades en aquest segment  són sense sucres ni calories. També s’ha mostrat crític pel fet que el govern obligui a les empreses a repercutir el tribut al preu que paga el consumidor final: ‘Això fa que les empreses exerceixin com a mers recaptadors’.

Perpinyà estrena la fira Indígenes, dedicada als vins naturals

Jean Lhéritier és un dels impulsors del moviment ‘slow food’ a França i també gran defensor dels vins naturals, que són aquells on no s’afegeixen sulfits i el vi fermenta de manera natural. Per reivindicar aquesta manera de fer el vi s’ha impulsat la primera fira Indígenes, que es fa avui a Perpinyà. Gairebé noranta productors del Principat, la Catalunya Nord i Occitània s’apleguen a l’Església dels Dominicans per oferir tastos i vendre el producte.

Els vins naturals són elaborats sense afegir-hi res, cap component químic o llevat artificial. De fet, indígenes és el nom que es dóna als llevats que es troben de manera natural al raïm i que provoquen la fermentació del vi. El resultat és un vi menys manipulat, que vol expressar cada anyada des de les característiques pròpies. A més, en ser vins que no han estat tractats, tenen un gust i unes característiques força diferents que poden sorprendre els paladars que no hi estan acostumats.

Aquest tipus de cultiu més respectuós amb la terra i el paisatge va començar als anys 50 a França i amb el temps s’ha difós a tot arreu. Tant a Catalunya com al Rosselló és una tendència que va en augment. Aquesta fira té la particularitat de tenir productors de la Catalunya del Nord i del Principat i en aquest sentit és la primera. Hi participen 49 cellers de la Catalunya Nord, 15 d’Occitània i 18 del Principat, la majoria provinents de la Denominació d’Origen Penedès però també de la zona de l’Empordà, la Conca de Barberà, el Montsant, Alella, etc.

Cultura i construcció social. Nous relats per a la cultura

L’1 de maig les persones treballadores reivindiquem els nostres drets i recordem els sindicalistes anarquistes que van ser executats als Estats Units per participar, un mes de maig de 1886, en les lluites per aconseguir una jornada laboral de 8 hores. És una bona ocasió per reflexionar sobre la funció de la cultura en la construcció social i comunitària. D’això van aquestes notes, que començo amb un llistat de pràctiques culturals que considero rellevants pel que fa a la creació de capital social i acabo amb tres reflexions genèriques.

Cultura i construcció comunitària. Els relats

  1. La història de Wajid, Hussain i Mohammed, tres persones procedents del Punjab que vivien al barri del Raval de Barcelona i feien de la poesia lírica del ghazal (gasela) el seu vincle de relació i expressió comunitària. Maritza García en va fer el documentari El plor de la gasela.
  2. La tasca d’entitats com la Coordinadora d’Entitats del Poble Sec, distingida amb el Premi Antoni Carné el 2017, que, més enllà de donar cobertura cultural i social a les entitats de l’entorn, treballa per enfortir els vincles veïnals entre generacions i comunitats ètniques diferents.
  3. No sempre la intervenció pública és positiva. A La ciutat horitzontal, Stefano Portelli argumenta que gran part dels barris perifèrics de la Barcelona de finals del segle XX «que van desaparèixer amb el cicle present de transformacions urbanes (…) es caracteritzaven per una estructura horitzontal i una autonomia cultural». En molts casos aquests barris van substituir-se per nous complexos d’habitatges planificats i verticals que van modificar dramàticament la forma de vida de la població resident. En concret, Portelli estudia l’enderroc de les cases barates de Bon Pastor, «uns territoris hostils, nascuts com a barris concentracionaris i espais d’exclusió, [que] en pocs anys van convertir-se en zones en bona manera autogestionades, on les diferents onades de nouvinguts van trobar-hi un recer relativament protegit i un ambient social acollidor. Això va ser possible gràcies a un seguit de pràctiques comunes i d’elaboracions culturals espontànies, que també van servir per cohesionar i per fer de mitjanceres entre les seves diferències. Els vincles que van desenvolupar-se entre els habitants van fonamentar-se també gràcies a l’hostilitat generalitzada cap a les autoritats municipals».
  4. La lliçó del coreògraf Royston Maldoom, que podem veure al documental Esto es ritmo (2004). 250 escolars alemanys d’edats i procedències socials diverses, desconeixedors de la música clàssica i la dansa contemporània, preparen una coreografia amb música de Stravinsky: mesos de treball en un projecte pedagògic en el qual la dansa esdevé una eina per canalitzar fòbies, vergonyes i prejudicis i per apreciar el valor de la representació col·lectiva, l’esforç i l’entrega.
  5. Associar-se. Certament, el fet d’associar-se per construir algun projecte en comú és un valor. A Catalunya hi ha una poderosa cultura no professional vinculada a diferents formes d’associacionisme i apoderament ciutadà: al país hi ha 445 associacions (dades del 2013) que tenen com a principal objectiu activitats relacionades amb expressions culturals d’arrel. 431.290 persones estan associades a aquestes entitats i 51.260 dediquen part del seu temps a treballar-hi voluntàriament. Per cert, que aquestes dades no comptabilitzen ni les associacions que tenen la cultura (i no només la cultura d’arrel) entre els seus objectius fundacionals ni les xifres de l’associacionisme informal (el que ens convoca a través de whatsapp i les xarxes socials).
  6. La iniciativa de l’Ajuntament de Sabadell per tal que alumnes de 12 centres públics inclosos en sis plans educatius d’entorn, facin teatre i coral a l’hora de menjador amb l’objectiu de garantir la igualtat i facilitar l’accés a la formació artística a estudiants d’entorns socials desafavorits. L’Ajuntament destina un pressupost de 20.226€ al programa.
  7. Les manifestacions de religiositat popular, ja sigui la celebració de la Setmana Santa o del Ramadà, són expressions vives i actives en la construcció de capitals comunitaris en qualsevol de les nostres ciutats. També ho són, en un sentit pluriconfessional, el projecte de parelles lingüístiques interreligioses impulsat per l’Ajuntament de Salt, que posa en relació persones de diferents confessions a partir d’un interès comú i compartit com és el coneixement de la llengua catalana, o els diferents grups per al diàleg interreligiós com seria el cas dels vinculats a la UNESCO.
  8. Desenvolupar el potencial educatiu del coneixement i les aptituds culturals: és el cas d’experiències com l’A-PLEC. Didàctica del plegat, que permet descobrir per mitjà del joc i de l’experimentació amb el plegat de paper el món de la geometria i la matemàtica, o Corrandaescola, que usa el potencial educatiu de la glosa (la cançó improvisada) per incentivar un ús lúdic i social de la llengua i l’interès per practicar-la en experiències que afavoreixen el diàleg i la cohesió social.
  9. L’obra de creadores com Daniela Ortiz i Eulàlia Valldosera, productores de significats que ens revelen altres maneres de mirar i relacionar-nos amb les coses. Ortiz busca explorar espais de tensió on desemmascarar conflictes de raça, classe, nacionalitat o gènere i obre nous relats que ens permeten entrar en contradicció i reflexionar sobre els nostres hàbits i comportaments socials. A NN 15.518, Ortiz en col·laboració amb Xose Quiroga, qüestiona el concepte de ciutadania en una nostra societat, la nostra, en què l’aparell de l’estat espanyol i el cos social impedeixen i es mostren indiferents cap al reconeixement de les persones migrants com a ciutadans. NN (No Name) és el nom amb què 15.518 persones figuren a la llista de 16.264 persones mortes segons les estructures de control migratori de la Unió Europea. Valldosera desmitifica l’estatus de l’artista com a creadora única i explora altres formes d’empatitzar amb l’entorn. A Plastic mantra es relaciona amb la naturalesa i les formes subtils guiada per la veu de la Sibil·la de Cumes i actualitza el seu cant guaridor per recodificar la nostra relació individual i comunitària amb la pol·lució, l’ecologia i les formes de submissió amb els poderosos.

Reflexió primera
Quina societat volem “cohesionar” amb la cultura? La que utilitza la cultura com a “ascensor” social o la que utilitza la cultura com a eina per a l’alliberament (social, de gènere, etc)? La que veu en la cultura un instrument per des-conflictivitzar l’espai públic o la que, des de la cultura, promou conflictes d’emancipació? La cultura del consum o la del retorn social? En darrera instància, tenen cabuda aquestes «cultures» sovint antagòniques dins d’un únic concepte de cultura? I, encara: qui vol cohesionar una societat desigual? Des d’on vol fer-ho? Catalunya és una societat desigual. I hi ha una cultura que no vol ser un bàlsam ni vol mantenir-se aliena a la lluita i el conflicte social. I hi ha, també, una cultura que lluita contra la precarització laboral de les seves treballadores.

  1. Catalunya deixa d’ingressar uns 16.000 milions a l’any pel frau fiscal que cometen les empreses, segons dades d’Oxfam-Intermón mentre la taxa AROPE, que mesura la població en risc de pobresa i exclusió social ha passat entre 2007 i 2014 del 20,8% al 26,0% (dades de l’Idescat). Que algunes d’aquelles empreses participin en programes de mecenatge «cultural» hauria d’obrir, si més no, alguna finestra de debat i crítica.
  2. Maria Soler i Víctor Yustres descriuen una arquitectura institucional de la cultura que, mitjançant «l’externalització dels serveis de personal als centres culturals públics, consolida un model opac, de condicions laborals precàries i poc controlat per les administracions titulars dels equipaments».

Reflexió segona
De què parlem quan parlem de cultura? Pot ser que allò que és específic de la cultura no sigui el substantiu «cultura» sinó la seva adjectivació. Perquè la cultura pot ser «comunitària», «institucional», «de masses», «popular», «alta», «baixa»… o tantes altres coses. Fins i tot hi ha una cultura «especulativa» de la qual n’és emblema La otra cara del Fòrum de les Cultures S.A. , aquella maquinària amb un pressupost de 2.500 M€ dels quals només 319 eren per a continguts culturals. La reflexió sobre el model de cultura no és neutra. La decisió d’atorgar el patrimoni de la creació de significats i valors culturals a una minoria distingida socialment o política genera dinàmiques de «puresa-impuresa» cultural que faran inviable valorar els aspectes inclusius i transversals de la cultura. Era Raymond Williams qui deia allò que la cultura és un esdeveniment ordinari i la reflexió és pertinent perquè sovint les «polítiques culturals» s’han «dissenyat» (i «executat») des d’una (altra) cultura que es vol distingir de la cultura banal i ordinària. I podem arribar al paroxisme que els dissenyadors de polítiques culturals necessitin el màrqueting cultural per fer arribar el seu producte a unes «masses» que ells mateixos consideren inhàbils com a espectadors i productors crítics de cultura. 

  1. No anar al teatre no fa més inculta una persona. Per què no cantem als bars? Per què no juguem al carrer? Quan des de les polítiques públiques es parla d’esport, es vol incentivar l’assistència als partits del Barça o la pràctica de l’esport per fomentar la sociabilitat i la salut? Què es vol incentivar quan es parla de cultura? Ho aconseguim? Com ho mesurem?
  2. El 1845 Josep Anselm Clavé fundava a La’Aurora a Barcelona, una societat (una associació) que tal com recorda Josep Fontana a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014) fou l’inici d’un moviment que a Catalunya va assolir una extraordinària importància amb la creació d’un gran nombre de societats que més enllà del seu caràcter cultural fomentaven la relació entre persones treballadores en un temps en què els sindicats estaven prohibits. Quan a mitjan del segle XIX emergien els ateneus i les societats culturals no ho feien per produir espectacles de consum cultural sinó que ho feien com a centres en defensa de la sociabilitat lliure i la disputa d’un espai públic que, més que cultural, era il·lustrat, burgès o proletari.
  3. Opino que cal donar eines i recursos a la cultura «popular» o «comunitària» que, amb totes les seves complexitats, és la que entén que és cultural l’activitat de concebre, organitzar, participar i transmetre un acte de cultura, i no només participar en la seva recepció; i que no restringeix la interpretació i producció de cultura a una elit tècnica.

Reflexió tercera
Quin paper tenen les polítiques culturals a l’hora de garantir els drets culturals i la democratització de l’accés a la cultura?

  1. Cal desenvolupar polítiques públiques específiques en matèria de drets culturals que, més enllà dels drets d’accés a la cultura, despleguin el dret a escollir la identitat pròpia, de pertànyer, o no, a una comunitat o de participar en l’elaboració, execució i avaluació de polítiques culturals, entre d’altres; en matèria de transmissió i memòria (amb un tractament diferenciat en relació a l’ensenyament curricular); en tot allò que té a veure amb la celebració comunitària, el desenvolupament local o la diversitat cultural.
  2. . Més diners? Per a quina cultura? Penso que als nostres dies no valen només demandes genèriques de major finançament per a la cultura: és necessari definir programes concrets i, després, exigir-ne el finançament adequat.

a. És necessari canviar els organigrames institucionals per tal que sigui possible i eficient concertar polítiques públiques de cultura amb polítiques de ciutadania, serveis comunitaris i educació.

b. Altrament, seria interessant introduir criteris de governança i de retorn social dels diners públics, cosa que passaria, entre d’altres, per redissenyar les subvencions i convenis com a instrument de les polítiques públiques i fer-ho per condicionar allò que se subvenciona (Criteris de valoració) i per condicionar allò que fa qui les rep (Retorn social). Es tractaria, en la línia del que expliquen Xavier Fina i Daniel Granados, de replicar en l’àmbit de la cultura models de gestió que vénen de l’economia social i solidària afavorint formes de governança democràtiques i models horitzontals, l’ús de codi obert que garanteixi la reutilització o remescla de la producció o la participació enfront del consum passiu, entre altres propostes.

c. També caldria que el municipi, una administració que proveeix serveis i inversions bàsics i de proximitat, i no només en cultura, disposés de l’autonomia financera i reglamentària suficient que li permetés desenvolupar polítiques socials i culturals pròpies. Una lectura del pressupost consolidat en cultura a Catalunya (dades del 2014) situa l’Administració local com màxima inversora, amb el 60,7% de la despesa (533M€), seguida de la Generalitat. Cultura, amb el 37,4% (328,9M€) i l’Estat, amb l’1,8% (15,8M€).

Aquestes notes són els apunts de la participació en una taula de debat sobre Cultura i cohesió social, convocada per l’Orfeó Lleidatà, moderada per Xavier Quinquillà i compartida amb Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social de la UDL, i Jaume Belló, professor de l’Aula Municipal de Teatre i artista multidisciplinar.

El Pacte Nacional pel Referèndum aprofita la mobilització del Primer de Maig per a recollir signatures

El Pacte Nacional pel Referèndum aprofitarà avui la mobilització del Primer de Maig per a cloure la campanya de recollida de signatures a favor del referèndum. Un centenar de voluntaris recorreran els carrers junt amb els manifestants amb l’objectiu de recol·lectar el màxim nombre possibles de suports.

A més, la plataforma instal·larà dues paradetes a Barcelona, una a la Plaça Universitat i l’altra a la Plaça Urquinaona. L’organització ha estat conjunta amb els sindicats UGT i CCOO, que estan integrats al Pacte Nacional pel Referèndum. Les dues paradetes estaran obertes des de primera hora del matí fins al migdia, l’hora en què acabarà la mobilització.

La plataforma ha argumentat que les reivindicacions dels drets laborals dels treballadors van de la mà d’una altra ‘reivindicació fonamental’, el dret a vot. Ha assegurat que els drets socials, laborals i democràtics són indestriables. Amb aquest missatge, el Pacte Nacional pel Referèndum vol donar un últim impuls a la campanya.

La iniciativa, titllada de ‘gran èxit’ per la plataforma, va començar el dia de Sant Jordi i conclourà avui. És previst que el Pacte anunciï el nombre total de signatures recollides durant la setmana vinent i que faci un acte a mitjans de maig per a explicar els suports que ha rebut per al referèndum.

Els sindicats als Països Catalans: pocs afiliats però molt influents i mobilitzats

Aquest 1 de maig és una jornada reivindicativa pels drets dels treballadors, en què els sindicats de tot el món acostumen a convocar grans manifestacions. La festa més important del moviment obrer. Aquest és un dia adequat per a fer una radiografia dels sindicats dels Països Catalans, que tenen una densitat baixa, amb l’interrogant de quin ha de ser el paper dels sindicats en el segle XXI.

Diferències entre el nord i el sud d’Europa
L’estat espanyol (17%) i el francès (8%) són dos dels estats europeus amb una densitat sindical més baixa. Els estats amb més afiliació a Europa són els països nòrdics, com Suècia (68%), Noruega (52%), Dinamarca (67%) i, al capdavant, Islàndia (86%). La gran diferència és que mentre als estats nòrdics els convenis col·lectius que es negocien només s’apliquen als afiliats als sindicats, als estats espanyol i francès, els acords tenen rang de llei i afecten tots els treballadors (afiliats o no). Un 73% de treballadors a l’estat espanyol estan coberts per la negociació col·lectiva. La majoria de treballadors es beneficia de la feina dels sindicats, però sense contribuir-hi. Un incentiu que trobem en altres estats, però no pas aquí. Fins i tot, en alguns estats nòrdics, són els sindicats que administren les prestacions d’atur.

Aquesta alta afiliació facilita que puguin autofinançar-se. En canvi, els sindicats que tenen una afiliació baixa depenen en gran part de les subvencions estatals. Això ha fet que es posi en dubte si poden mantenir la independència. El cert és que el PP ha reduït dràsticament, gairebé a la meitat, les subvencions a organitzacions sindicals per representativitat i s’ha acusat els sindicats de no protestar prou per a evitar noves retallades. L’última vaga general, tot i les polítiques del PP, és del 2012.

El PP també va voler eliminar els convenis col·lectius, i pretenia que si no s’arribava a un acord, aquests convenis caduquessin i es tornés al salari mínim interprofessional (SMI), però el Tribunal Suprem ha acabat anul·lant aquestes condicions. El blocatge de la patronal a les negociacions a escala nacional o sectorial podria haver fet que els convenis fossin negociats en l’àmbit de l’empresa, on els treballadors tenen menys força.
Els sindicats tenen el repte d’adaptar-se. Al sector serveis no s’ha assolit la mateixa afiliació que en la indústria, per exemple, i hi ha un 18% de desocupació a l’estat espanyol que pot portar a diferents necessitats dels treballadors: els qui cerquen el màxim de garanties i protecció i els qui volen, senzillament, trobar feina com sigui. A més, al mercat laboral hi ha com més va més contractes temporals i parcials, subcontractacions, externalitzacions, teletreballadors, etc. Per una altra banda, s’han fet grans passos cap a la paritat i ha crescut la presència de dones als sindicats.

Els sindicats dels Països Catalans
Els sindicats dels Països Catalans depenen més de la legislació que no pas de la negociació col·lectiva. Les relacions laborals estan polititzades i els sindicats estan més interessants a influenciar el govern que no pas a negociar amb els empresaris. La baixa afiliació s’ha substituït amb participació institucional i la capacitat de mobilització. Més enllà de negociar convenis, els sindicats fan funcions com ara d’assessorament a nouvinguts i autònoms, tenen gabinets jurídics, etc. Els sindicats i les patronals reben diners públics dels fons per a la formació de treballadors en actiu, treballadors a l’atur o d’orientació professional. També per a la representació institucional, com ara consells de treball de les institucions i serveis d’ocupació, entre més.

Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears, els sindicats més importants són els mateixos que a l’estat espanyol, UGT i CCOO, que representen entre el 69% i el 81% dels delegats. En canvi, trobem que al País Basc, per exemple, els sindicats independentistes ELA i LAB obtenen el 59% de la representació (per un 30% de CCOO i UGT), i fins i tot assoleixen el 37% a Navarra. I a Galícia, el CIG, històricament la primera força sindical, també és avui un dels sindicats majoritaris.

Catalunya
A Catalunya, la UGT té 150.230 afiliats, mentre que CCOO en té 140.078. Han perdut prop del 20% dels afiliats en els últims anys, i han passat de tenir-ne 357.151 el 2009 entre tots dos sindicats a tenir-ne 290.308 a final del 2015. Consideren que és a causa de la crisi, majoritàriament. Però la densitat sindical ja ha estat històricament molt baixa: se situava al voltant del 8% als anys vuitanta i ara es troba dins de la mitjana estatal. Tots dos sindicats van obtenir en les últimes eleccions sindicals el 81% dels delegats.

Cal esmentar que, més enllà del PSC o ICV-EUiA, que podrien semblar els referents d’UGT i CCOO, els sindicats han sabut sumar dins les seves files la gent més sobiranista. Un 40,3% dels afiliats de CCOO té com a primera opció l’estat independent, percentatge que podria augmentar en un referèndum entre independència o statu quo. I tots dos sindicats formen part del Pacte Nacional pel Referèndum.

L’actual consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, Dolors Bassa, va ser, fins que no va entrar al govern, secretària general d’UGT a les comarques gironines (2008-2015). El cap de llista d’ERC per Tarragona a les eleccions espanyoles del 2015 i el 2016, Jordi Salvadó, era fins aquell moment secretari general de la UGT per Tarragona. Fins i tot, el secretari de comunicació i innovació d’UGT, Miquel Àngel Escobar, es va convertir en el cap de llista de CDC al senat. En l’altre sentit, el secretari general d’UGT, Camil Ros, va ser dirigent de les JERC.

Més enllà dels dos grans sindicats, el tercer més gran, és la USC (amb 15.000 afiliats i un 5% dels delegats), i la CGT és la quarta força sindical del Principat. També trobem sindicats majoritaris en diferents sectors, com l’USTEC-STES, que és majoritari en l’educació pública, on té un 44% dels delegats. La CNT, per la seva banda, és l’únic sindicat que no es presenta a les eleccions sindicals.

De sindicats independentistes trobem la Coordinadora Obrera Sindical, de l’esquerra independentista, i la Intersindical-CSC, la qual, amb 4.000 afiliats i prop de 250 delegats, i és la segona força sindical al Banc Sabadell, la quarta a la Generalitat i la primera al diari ARA. També han fet una campanya adreçada als treballadors públics sobre el procés d’independència: han organitzat quinze xerrades a departaments de la Generalitat com a membres d’Esquerres per la Independència, i han participat en projectes internacionals, com ara la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, que van presidir.

Andorra
A Andorra, els sindicats havien estat prohibits des de la vaga del 1933 dels treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Fhasa. Les condicions pèssimes van portar a la vaga més de 2.000 obrers, molts dels quals provinents de fora i, per tant, ja amb les tesis dels moviments obrers, que van portar les reivindicacions al Principat.

El primer sindicat (Sindicat Andorrà de Treballadors) no es constituiria fins al 1990. El primer codi de relacions laborals es va aprovar el 1993, i legitimava el dret d’associació sindical. No va ser fins a la llei del 2008 quan es va aconseguir la llibertat sindical, ja que estableix que ‘tots els treballadors tenen dret a constituir organitzacions sindicals de la seva lliure elecció, amb la finalitat de protegir, promoure i defensar els seus interessos econòmics i socials, i també a afiliar-s’hi o separar-se’n lliurement, de conformitat amb els estatuts d’aquestes organitzacions’.

Tot i els avenços, encara hi ha moltes limitacions. Fa un mes, es va presentar un esborrany per a reformar el codi de relacions laborals, amb la intenció d’anul·lar els contractes verbals perquè sigui obligant que es facin per escrit. A la vegada, es vol regular el dret de vaga de manera restrictiva perquè es pugui limitar en serveis essencials com l’educació, la salut, el transport, la distribució de mercaderies o els informatius de ràdio i televisió. Tampoc no es podran fer vagues de caràcter estrictament polític o en solidaritat, amb l’única excepció que afecti l’interès professional dels assalariats que la promouen o segueixen.

Actualment, el sindicat majoritari és la Unió Sindical d’Andorra (USdA), que té cada vegada més presència. El 2010 va ser notícia que nou treballadors havien estat acomiadats per haver promogut eleccions sindicals. El 2011 es van fer, per exemple, les primeres eleccions sindicals als Grans Magatzems Pyrénées.

País Valencià
Al País Valencià, també hi ha una majoria clara de delegats d’UGT i CCOO, amb 100.000 afiliats cadascun, si bé en aquest cas, la UGT va obtenir més delegats en les últimes eleccions sindicals. Més d’un terç dels afiliats són a l’Horta, on encara és especialment important la indústria.

CCOO i UGT mantenen la denominació ‘País Valencià’ i van pactar juntament amb la Intersindical Valenciana –els tres sindicats majoritaris en la funció pública valenciana– que la competència en valencià fos un requisit per a accedir a la funció pública.

La Intersindical Valenciana, que defensa l’autodeterminació i la plena normalització del català, és formada per diversos sindicats autònoms, amb les seves estructures i sobirania, i és especialment important en educació.

El CSIF és un sindicat especialment implantat en l’administració pública, més de tarannà espanyolista, mentre que el FSIE és especialment important en l’ensenyament privat i concertat.

Catalunya Nord
A l’estat francès, després de les últimes eleccions professionals i d’empreses petites i cambres d’agricultura, la CFDT (26,37%) és la principal força sindical, seguida de la CGT (24,85%), la CGT-FO (15,59%), CFE-CGC (10,67%) i la CFTC (9,49%). Però, a Catalunya Nord, el sindicat majoritari és la Confederació General del Treball – Força Obrera (CGT-FO).

En els comitès de tècnics, Força Obrera va obtenir el 38% dels vots, i l’Ajuntament de Perpinyà, el 64%. Força Obrera és una escissió més possibilista (no-comunista) de la CGT, especialment forta al Llenguadoc-Rosselló. La CGT seria el sindicat més reivindicatiu. FA FPT és un sindicat de la funció pública, que cerca principalment millorar les condicions dels funcionaris.

Illes Balears
A les Illes Balears també són majoritaris els sindicats UGT-CCOO, amb l’USC com a tercera força. També hi ha presència important de la STEs-INTERS (Confederació Intersindical), principalment en educació. Els sindicats es van unir en les protestes contra el govern Bauzá pel decret de bilingüisme. En educació també ha aparegut com a segona força sindical Alternativa, que defensa les propostes de l’Assemblea de docents de les Illes Balears, col·lectiu creat per a oposar-se a les polítiques educatives del govern popular.

El govern del PP va ser extremadament crític amb els sindicats, fins al punt de reduir dràsticament els alliberats sindicats, principalment en educació i sanitat, i va retirar-los, per tant, part de les subvencions.

Closcadelletra (LXXI): Escoltar la llum de cada dia

Totes les finestres de ca nostre sempre en obres són un panorama sobre la poesia del món.

De vegades ho faig sense pensar: me’n vaig cap a aquell rectangle de la paret, obr els vidres, destrav els porticons, els empeny amb la suavitat vellutada del desconegut i apareix un paisatge de llum que em deixa sense paraula.

Badoc com un orat una bona estona. Badoc la llum. Badoc llum. Veig aquella tenebra que s’acosta dins els vermells aigualits que envolten els turons tacats de pins que ja són quasi d’un verd negrós; endoi amb el blat colltort; el nispros són bombolles de llum d’un carabassa que s’esvaeix amb el temps; els primers grins fan de banda sonora, travessada per la darrera piuladissa dels teuladers que es colguen, la ratlla de l’horitzó terrenal és un enigma.

Veig la unitat de camins i relacions en els quals naixença i mort, desgràcia i prosperitat, victòria i desfeta, riquesa i ruina donen a l’ésser humà la figura del seu destí.

Un pressentiment de coses llunyanes arriba fins al meu cap ple de connectors en punt.

Sent un calfred nou de trinca.

Deu ser això celebrar, alhora i de cop, en la descripció de l’esdeveniment, l’ascensió cap a la vida vera?

Fotografia: Jean-Marie del Moral

He anat a cercar una frase que ahir em va fer molta de companyia: “La meva joia és la llum filosòfica que amara la meva finestra…”.

És d’una carta de Hölderlin a Böhlendorff, del 2 de desembre de 1802, poc abans de caure per sempre en l’entenebriment, que em transcriu mestre Jacottet en traducció de Clapés.

La senzillesa de l’asserció m’esqueixa de banda a banda un vel que m’emboirava tot allò que era secret i em mostra un conjunt de dreceres que em poden fer sentir en la seva dolorosa complexitat l’endins de les coses.

Restaré assegut davant la finestra i m’acontentaré mirant, pensant, badocant i escoltant l’arribada de la fosca negra i tot l’univers de meravelles i encanteris que l’acompanyen, i em permeten acarar-me a la mort amb més coratge quan em sent un instant l’ésser original que em provoca una indomable avidesa de viure.

Ai, mots llançats al temps com pastura vana!

Com aquell que perd el llenguatge propi en un país estranger!

Mira, són cristalls o pedres, tant se val, que acaron amb inusitada necessitat de tendresa.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

L’Everest, el repte més gran de Kilian Jornet

Kilian Jornet és davant del seu repte més gran: batre el rècord d’ascensió de l’Everest, el cim més alt del món amb 8.848 metres. És l’etapa final del seu projecte personal, Summits of my life, que l’ha portat superar marques com la de travessar el massís del Mont Blanc, pujar i baixar el cim més alt dels Alps, fer el mateix amb el Cerví, amb el McKinley (Alaska) i l’Aconcagua, als Andes.

Fa cinc anys que Jornet va començar aquest projecte, que ha deixat films com ‘Una línia fina’, ‘Déjame vivir’ i ‘Langtang’. Però la culminació se li resisteix. Ara és de nou a l’Himàlaia, i és la tercera vegada que intenta el repte de l’Everest: la primera, el 2015, es va haver d’ajornar degut al recent terratrèmol que va devastar el Nepal; i la segona, l’any passat, no va ser reeixida per causa de la meteorologia adversa.

El corredor i alpinista català vol que aquesta vegada sigui la vençuda, i ho provarà amb el criteri que ha seguit sempre que s’ha proposat els reptes d’aquest projecte, és a dir, fer-ho amb el mínim d’equipació possible, i sense respiració artificial.

Jornet explica ací les diferències que es trobarà en l’entorn i les condicions de la neu i el gel enguany en comparació amb l’intent de l’any passat:

La ruta que seguirà Jornet per a pujar l’Everest és la de la cara Nord

I ho farà acompanyat tan sols d’un càmera, el seu amic Sébastien Montaz-Rosset.

Vídeo: L’espectacular campanya francesa contra els toros que fa furor

La Fédération des Luttes pour l’Abolition des Corridas (FLAC) ha engegat una campanya contra les corrides de toros que s’ha fet viral. El vídeo substitueix el toro per un dinosaure i pretén transmetre el missatge que la tauromàquia és una pràctica d’una època passada.

El vídeo és obra de l’agència de comunicació francesa BETC i es titula ‘La FLAC reenvia la corrida a l’era dels dinosaures’. Amb un missatge, interpel·la a l’espectador preguntat si no creu que aquesta pràctica és d’una altra era. Posteriorment, es mostren toros a punt de morir en rebre l’última estocada.

La Fundació Arrels rep el premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat

La Fundació Arrels ha rebut aquest diumenge al migdia el Premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat 2017 que es lliura anualment en el marc del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya (Clam). El guardó li ha entregat el cantant manresà del grup de rock Gossos i activista social, Natxo Tarrés. Arrels és una entitat que des de 1987 es dedica a l’atenció de persones sense llar de la ciutat de Barcelona. Per fer aquesta feina compta amb el treball i el suport de professionals, voluntaris i persones ateses que formen un equip que treballa perquè “ningú dormi al carrer”. El director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, ha recordat “que en aquests moments a Catalunya hi pot haver unes 5.000 persones dormint al carrer” i que aquesta situació “no és una causa llunyana”. Busquets ha fet una crida a “no culpabilitzar aquestes persones víctimes de la pobresa, ja que qualsevol de nosaltres podem patir una situació que ens aboqui a perdre-ho tot”.

En l’acte també hi ha intervingut Miquel Fuster, un home que va rebre l’ajut de la Fundació Arrels després de viure 15 anys al carrer i que ha explicat que la seva va ser una “experiència de dolor”, una situació que ha equiparat al sentiment que es pot tenir “amb la mort d’un fill o una filla”. Actualment, Fuster és dibuixant i ha editat dos llibres de còmics relatant aquesta vida al carrer durant una dècada i mitja.

Els membres d’Arrels són persones que volen que ningú dormi al carrer. Des de 1987 han acompanyat més de 10.000 persones sense llar en el seu camí cap a l’autonomia, oferint allotjament, alimentació i atenció social i sanitària. Compten amb el suport de 54 persones contractades, prop de 400 persones voluntàries i 4.000 donants que fan possible dur a terme diferents programes d’actuació.El seu objectiu és acompanyar i atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser autònomes; sensibilitzar la ciutadania sobre els problemes de la pobresa al nostre entorn; i denunciar situacions injustes i aportar solucions que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social. L’experiència i el contacte diari amb les persones sense llar ha construït des dels inicis, la seva manera d’atendre les persones i d’afrontar les causes que generen quedar-se sense llar.

Un accident d’una avioneta entre Mutxamel i Granada provoca la mort de tres persones

Ahir al vespre una avioneta lleugera va patir un accident al terme municipal de Canillas de Aceituno, a Màlaga. L’aparell cobria el trajecte entre Mutxamel i Granada. Els tres ocupants de l’avioneta van morir, segons ha informat avui el servei d’Emergències 112 d’Andalusia.

A les 20.00 hores el centre de control de trànsit aeri va avisar al telèfon d’emergències de la pèrdua del senyal de l’avioneta. Els efectius mobilitzats van localitzar l’aeronau i van confirmar la mort dels tres ocupants.

Mireia Boya desmunta l’argument de Xavier Garcia-Albiol

La diputada de la CUP Mireia Boya ha desmuntat una declaració polèmica de Xavier Garcia-Albiol. El dirigent popular havia assegurat que els joves catalans tenen dificultats per a trobar feina a causa del nacionalisme.

Boya ha recordat a Albiol que la desocupació juvenil a l’estat espanyol és del 42,91% segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA). La diputada cupaire ha afirmat que l’única oportunitat que els joves tinguin un futur digne és la independència.

Amb un 42,91% d'atur juvenil a Espanya al 2016 segons l'EPA ser independentistes és l'única oportunitat dels joves x tenir un futur digne https://t.co/b2I3rFM6Tu

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) April 30, 2017

Marta Ferrusola tenia diners a Andorra procedents d’una deixa abans que els seus fills

Marta Ferrusola ja tenia comptes al Principat d’Andorra abans que els seus fills. Uns comptes provinents d’una deixa del seu pare, José Ferrusola, mort l’any 1980, pocs dies abans de la mort de Florenci Pujol, pare de Jordi Pujol. En aquest llegat de l’esposa de l’ex-president de la Generalitat podria estar l’origen dels diners de la família Pujol a Andorra abans del 1992. Així es desprèn de l’escrit de la fiscalia al qual ha tingut accés TV3 i que va precipitar els escorcolls de dimecres passat als domicilis familiars. Uns escorcolls que tindrien com a objectiu trobar proves de l’existència d’aquesta deixa.

El 1990 es van traspassar al Principat d’Andorra els diners que l’avi Florenci hauria deixat a Suïssa. Però abans d’aquesta data Ferrusola ja tenia diners a Andorra procedents d’una altra deixa, del seu pare. Després d’aquesta data, amb els fills majors d’edat, s’haurien obert comptes per a cadascun d’ells a la Banca Reig, segons recull La Vanguardia. L’escorcoll d’aquesta setmana ordenada pel jutge De la Mata respon a la petició dels fiscals de reorientar la investigació posant el focus en els diners de Ferrusola, la qual hauria autoritzat operacions fins l’any 1992, data en què tots els fills ja tenien el seu propi compte obert.

L’abat de Montserrat creu que el Vaticà reconeixeria una Catalunya independent

El Vaticà podria reconèixer una Catalunya independent. Això és el que creu el pare abat del monestir de Montserrat, Josep Maria Soler, que ha concedit una entrevista amb Sílvia Cóppulo al programa ‘Fora de sèrie’ de TV3. Soler aclareix que és el que ha fet el Vaticà amb tots els estats que s’han declarat independents: ‘El Vaticà normalment reconeix tots els Estats nous que es creen, per tant, jo crec que el reconeixeria’

Josep Maria Soler també revela el que sap el papa Francesc de la situació política actual a Catalunya: ‘N’he parlat aquest setembre passat. És una cosa confidencial. Puc dir que està al cas de la situació’.

Albiol compara l’ANC amb la ‘policia religiosa d’alguns països extremistes musulmans’

El president del PPC, Xavier Garcia Albiol, ha comparat l’ANC amb la ‘policia religiosa d’alguns països extremistes musulmans’ i ha assegurat que l’entitat està formada per persones fanatitzades pel procés. En un acte avui de Noves Generacions sobre ocupació juvenil, el líder del PPC ha posat d’exemple una suposada iniciativa de l’ANC d’ocupació d’infraestructures de l’estat en cas que el govern espanyol es negués a acceptar el referèndum.

‘Quan es fan aquestes propostes s’obre la porta a actes violents. Es comença per justificar l’ocupació d’estructures bàsiques de l’estat i el següent pas és que els cadells de la CUP surtin a atacar les seus de PPC o C’s’, ha afirmat Albiol, que també ha negat qualsevol implicació del govern espanyol en l’anul·lació del viatge de Puigdemont al Marroc: ‘Cap dirigent seriós es vol reunir amb radicals que aposten per un cop d’Estat, encara que sigui sense armes’.

 

Pàgines