Un grup de persones han apedregat els Mossos d’Esquadra al barri de la Font de la Pólvora de Girona, mentre feien tasques de vigilància. Segons que ha avançat el digital El Caso i ha confirmat l’ACN, els incidents han començat pels volts d’un quart d’una de la matinada, quan els agents que anaven en una furgoneta de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) han alertat que unes quantes persones els estaven llançant pedres des del carrer Acàcia. Mitja hora més tard, un altre indicatiu de l’ARRO ha vist com l’apedregaven. En aquest cas, els impactes han causat el trencament d’un dels vidres de la furgoneta, però no ha ferit cap agent. Els Mossos han hagut de fer maniobres per evitar quedar atrapats.

A dos quarts de dues de la matinada, però, s’han reproduït de nou els incidents, aquest cas contra una furgoneta de la Brigada Mòbil que feia tasques de patrullatge. Els mateixos esvalotadors han llançat més pedres contra el vehicle policíac i han encès dos contenidors que han obligat a actuar als bombers. En concret, un s’ha encès al carrer dels germans Lumière amb el carrer de Guadiana i el segon al carrer del Barranc. Després que els efectius dels bombers apaguessin el foc, els incidents s’han acabat sense ferits. Ara els Mossos investiguen els fets, però de moment no hi ha hagut cap detingut. 

La presència policíaca al barri de la Font de la Pólvora s’ha intensificat aquests darrers dies arran de l’acord al qual van arribar l’Ajuntament de Girona i el Departament d’Interior la setmana passada, arran dels aldarulls i les destrosses al centre cívic del barri. 

El president de Finlàndia, Alexander Stubb, ha demanat al seu homòleg dels Estats Units, Donald Trump, que marqui el 20 d’abril com el termini màxim per tancar un acord d’alto-el-foc a Ucraïna. Tot plegat ha sorgit d’una trobada que van mantenir els dos mandataris.

Stubb ha revelat que va traslladar a Trump “el ferm suport de Finlàndia i Europa a Ucraïna davant la guerra d’agressió per part de Rússia”. I ha afegit que Trump li va demanar si era possible de confiar en el president rus, Vladímir Putin. “Li vaig respondre que no ho pot fer”, ha remarcat.

Així mateix, ha subratllat la importància d’aconseguir un alto-el-foc i posar una data sobre la taula. I ha explicat que Hèlsinki aposta pel 20 d’abril “perquè cal una data límit, és Pasqua i Trump ja farà tres mesos que és en el càrrec”, segons que ha recollit l’emissora pública finlandesa Yle.

El president finlandès ha insistit també que cal un mecanisme de sancions ferm com a incentiu per a aquest alto-el-foc. I ha indicat que, arran de les seves converses als Estats Units amb altres alts càrrecs, té la sensació que “s’està esgotant la paciència [amb Rússia] per part dels Estats Units”.

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Dues incidències al sistema d’electrificació afecten la circulació de la R4, la R8 i la R2 nord. En primer lloc, una avaria a Castellbisbal causa retards que poden arribar als 25 minuts a la R4, segons que informen Adif i RENFE. Els trens poden romandre aturats més temps de l’habitual i augmentar el temps de recorregut en aproximar-se al tram entre Sant Sadurní d’Anoia i Molins de Rei. A la R4 sud es manté el servei de dos trens per hora i sentit. D’altra banda, una segona incidència també d’electrificació a Mollet Sant Fost afecta la circulació de la R8 i la R2 nord. A la R8 hi ha servei alternatiu per carretera entre Castellbisbal i Rubí. Segons Adif, tant a la R8 com a la R2 nord s’acumulen retards d’uns 25 minuts.

Hi ha moments en què oblidaries l’emprenyada que t’omple el cap. Voldries fer vida de país normal i deixar-te endur per la bellesa carabassa de les clívies florides o per aquella vida al carrer que comença a renéixer, malgrat el desori vital del canvi d’hora. Voldries submergir-te en allò que és estimulant i deixar de queixar-te. De raons, no te’n falten pas, en un país ple de dignes hereus del llegendari i estimat Pep Salsetes, que fan de la vida col·lectiva un lloc més habitable, com van fer els meus veïns (i alguns ex-veïns expulsats per lloguers impossibles) del barri de Sant Antoni de Barcelona, amb una esplèndida calçotada.

Però no me’n puc oblidar, no ens en podem oblidar: el país se’ns desfà.

Ho veiem cada dia a Rodalia. Impossible de fer veure que no ho veiem. RENFE no funciona, les vies d’ADIF encara l’espatllen més. Després d’anys de negar-ho, els responsables que els trens vagin bé admeten que van malament. Reconeixen que hi han deixat d’invertir durant dècades, però ho fan d’aquella manera com si tot plegat hagués estat fortuït, un accident, coses que passen. I no. El desastre que hem de suportar cada dia és conseqüència d’una política deliberada dels successius governs espanyols, una política d’espoliació. D’una espoliació de què han estat i són víctimes els Països Catalans i que durant dècades l’estat espanyol ha practicat i practica impunement. Ho han fet sense miraments, mentre han construït l’Espanya radial, amb una despesa ineficient, sovint supèrflua. És qüestió de 22.000 milions de dèficit fiscal. Que els trens no vagin és qüestió sobretot d’això.

És cert que els governants catalans tampoc no s’hi han lluït. Giren com baldufes arreplegant mèrits impossibles, com si fossin caçadors de miratges. Entre els qui governen l’autonomia i els pidolaires que negocien fent el paper d’oposició, ho acaben d’espatllar. I, com deia Joan Amorós en aquesta entrevista, la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Difuminen les responsabilitats, en lloc d’exigir-les. No sé si és perquè no en saben més i els enreden sempre o perquè queden atrapats entre l’ego i les ganes de fer veure que guanyen, tot i que en realitat perden. Si no fos perquè ens esguerren constantment la vida, farien pena. Però no me’n fan, almenys a mi. Em fa ràbia que ens robin la vida així. Perquè aquesta espoliació ens roba els diners i també la vida.

L’espoliació enfonsa el país sencer. Tot cau a trossos, com aquelles cases que esdevenen runa. L’han deixada amb la pell i l’os i ara ens demanen paciència, que pel cap baix necessiten un parell d’anys. Diuen que ens hem de conformar. Que ens esperem, que han de fer les coses ben fetes. Sí, ara ens els creurem!

No podem tolerar-ho més. Hem de sortir al carrer. Que no serveix de res? No és pas cert. Que no ho vam saber rematar? Això sí que és cert, però no vol dir que hàgim d’estar quiets. Estem ferits i de manera diferent. Cadascú es guareix les ferides com pot o com sap. Però no som morts, tot i que ens hi volen, i hem de respondre.

Hem de dir prou i ens han de sentir. No ens poden continuar destruint. La manifestació-concentració a l’estació de Sants, organitzada per l’ANC, dissabte 5 d’abril a les 12 del migdia, és una ocasió per a desempallegar-nos d’aquest pes feixuc de la resignació, de callar, de conformar-se. Per mi no hi ha solució sense independència. Lluitar-hi cada dia és esperança, però també solució. Han de saber que no som morts.

Cal fer-ho amb la protesta i amb intel·ligència, a partir del saber profund. Que es decantin els afeccionats o aspirants a tapar forats. Per això també seria de savis que els que diuen representar-nos escoltessin la gent que domina el tema, com Joan Amorós. El seu coneixement ha de posar-se al centre de tot plegat. No podem perdre més temps. No podem renunciar ni a la protesta col·lectiva ni al coneixement.

Hi ha moments en què oblidaries l’emprenyada que t’omple el cap. Voldries fer vida de país normal i deixar-te endur per la bellesa carabassa de les clívies florides o per aquella vida al carrer que comença a renéixer, malgrat el desori vital del canvi d’hora. Voldries submergir-te en allò que és estimulant i deixar de queixar-te. De raons, no te’n falten pas, en un país ple de dignes hereus del llegendari i estimat Pep Salsetes, que fan de la vida col·lectiva un lloc més habitable, com van fer els meus veïns (i alguns ex-veïns expulsats per lloguers impossibles) del barri de Sant Antoni de Barcelona, amb una esplèndida calçotada.

Però no me’n puc oblidar, no ens en podem oblidar: el país se’ns desfà.

Ho veiem cada dia a Rodalia. Impossible de fer veure que no ho veiem. RENFE no funciona, les vies d’ADIF encara l’espatllen més. Després d’anys de negar-ho, els responsables que els trens vagin bé admeten que van malament. Reconeixen que hi han deixat d’invertir durant dècades, però ho fan d’aquella manera com si tot plegat hagués estat fortuït, un accident, coses que passen. I no. El desastre que hem de suportar cada dia és conseqüència d’una política deliberada dels successius governs espanyols, una política d’espoliació. D’una espoliació de què han estat i són víctimes els Països Catalans i que durant dècades l’estat espanyol ha practicat i practica impunement. Ho han fet sense miraments, mentre han construït l’Espanya radial, amb una despesa ineficient, sovint supèrflua. És qüestió de 22.000 milions de dèficit fiscal. Que els trens no vagin és qüestió sobretot d’això.

És cert que els governants catalans tampoc no s’hi han lluït. Giren com baldufes arreplegant mèrits impossibles, com si fossin caçadors de miratges. Entre els qui governen l’autonomia i els pidolaires que negocien fent el paper d’oposició, ho acaben d’espatllar. I, com deia Joan Amorós en aquesta entrevista, la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Difuminen les responsabilitats, en lloc d’exigir-les. No sé si és perquè no en saben més i els enreden sempre o perquè queden atrapats entre l’ego i les ganes de fer veure que guanyen, tot i que en realitat perden. Si no fos perquè ens esguerren constantment la vida, farien pena. Però no me’n fan, almenys a mi. Em fa ràbia que ens robin la vida així. Perquè aquesta espoliació ens roba els diners i també la vida.

L’espoliació enfonsa el país sencer. Tot cau a trossos, com aquelles cases que esdevenen runa. L’han deixada amb la pell i l’os i ara ens demanen paciència, que pel cap baix necessiten un parell d’anys. Diuen que ens hem de conformar. Que ens esperem, que han de fer les coses ben fetes. Sí, ara ens els creurem!

No podem tolerar-ho més. Hem de sortir al carrer. Que no serveix de res? No és pas cert. Que no ho vam saber rematar? Això sí que és cert, però no vol dir que hàgim d’estar quiets. Estem ferits i de manera diferent. Cadascú es guareix les ferides com pot o com sap. Però no som morts, tot i que ens hi volen, i hem de respondre.

Hem de dir prou i ens han de sentir. No ens poden continuar destruint. La manifestació-concentració a l’estació de Sants, organitzada per l’ANC, dissabte 5 d’abril a les 12 del migdia, és una ocasió per a desempallegar-nos d’aquest pes feixuc de la resignació, de callar, de conformar-se. Per mi no hi ha solució sense independència. Lluitar-hi cada dia és esperança, però també solució. Han de saber que no som morts.

Cal fer-ho amb la protesta i amb intel·ligència, a partir del saber profund. Que es decantin els afeccionats o aspirants a tapar forats. Per això també seria de savis que els que diuen representar-nos escoltessin la gent que domina el tema, com Joan Amorós. El seu coneixement ha de posar-se al centre de tot plegat. No podem perdre més temps. No podem renunciar ni a la protesta col·lectiva ni al coneixement.